FINALS DEL FEBRER DEL 2021
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el mil sis-cents cinquanta-setè aniversari de la proclamació Valentinià I com a emperador romà a Nicea, Bitínia, a l'actual Turquia, el 26 de febrer de 364 (en llatí: Flavius Valentinianus – Cibalis, Pannònia Secunda, actual Hongria, 3 de juliol de 321 — Brigetio, Pannònia, actual Hongria, 17 de novembre de 375), qui fou emperador romà del 364 al 375. Era fill del general Gracià el Vell. Es casà amb Marina Severa, amb qui tingué a Gracià, després emperador i, de la qui es divorcià per casar–se amb Justina amb qui tingué a Valentinià II, Gal·la, Grata i Justa. En ser escollit emperador per les tropes, nomenà coemperador el seu germà Valent. Durant el seu regnat hagué de defensar les fronteres de l'Imperi contra els pictes, els escots, a Britània i els alamans a la frontera del Rin.
Valentinià, cristià declarat, no sembla haver beneficiat com a emperador a cap religió especialment. Restablí la tolerància de la religió pagana sense tractar d'introduir–la de nou, i es mantingué per damunt de les controvèrsies teològiques. Creà la figura del defensor civitatis encarregat de defensar els humils contra els abusos dels poderosos, fundà escoles i proveí atenció mèdica pels pobres de Roma (Laci, Itàlia) designant un (1) metge per cadascun dels catorze (14) districtes de la ciutat.
Joventut
Entre els anys 320 i 330 acompanyà el seu pare, que havia estat nomenat comes africae, però fou acusat de malversació de fons i el destituïren. Poc després al pare fou perdonat i el destinaren a Britània i quan es retirà li confiscaren els béns perquè es creu que participà en la revolta de Magnenci. Valentinià ingressà en l'exèrcit i exercí diversos comandaments; el 357 fou destituït del seu comandament militar per l'emperador Constanci II, probablement en relació amb la caiguda en desgràcia del seu pare. Amb Julià l'Apòstata fou tribú de la guàrdia (scutarii) i el 362 era amb Julià a Antioquia (Turquia) on l'acompanyà a un temple pagà. Julià li ordenà fer un (1) sacrifici al déu o dimitir, i Valentinià, que era cristià s'hi negà, i hauria estat enviat a l'exili.
El 363 pujà al tron Jovià escollit per les tropes; el sogre de Valentinià, Lucilià, se l'emportà a la Gàl·lia. Lucilià morí en uns disturbis a Reims (Marne, Gran Est de França, França) i Valentinià se salvà per la fugida. Tornà a les províncies d'Orient on Jovià el feu capità de la segona companyia de la guàrdia o scutarii.
Proclamació i repartiment de l'Imperi
Quan morí sobtadament Jovià a Dadastana entre Galàcia i Bitínia (a l'actual Turquia, el 16 de febrer del 364), Valentinià era a Ancira (a l'actual Turquia). Durant deu (10) dies no hi hagué emperador, però finalment els oficials de Jovià que eren a Nicea (a l'actual Turquia), decidiren proclamar a Valentinià que tenia quaranta-tres (43) anys. Aquest anà a la reunió i el 26 de febrer rebé les insígnies imperials en presència de l'exèrcit.
Valentinià era catòlic (mentre que el seu germà Valent era arrià). Prohibí les cerimònies paganes (sota pena de mort) i restaurà la figura de Crist i la creu als estendards dels exèrcits, eliminades per Julià l'Apòstata. Prohibí l'execució de sentències judicials en diumenge. No perseguí als arrians ni altres sectes i en general tingué prou tolerància.
Es traslladà a Nicomèdia (Bitínia, a l'actual Turquia) l'1 de març, on nomenà el seu germà Valent per la dignitat de comes stabulii i el 28 de març el nomenà august al Camp de Mart de Constantinoble (Istanbul, Turquia). Els dos (2) germans junts confirmaren Nicea (a l'actual Turquia) com a metròpolis i l'aixecaren al mateix rang que Nicomèdia. Un (1) temps després sortiren de Constantinoble (Turquia) i passant per Adrianòpolis (Turquia), Filipòpolis (Bulgària), i Sardica (Bulgària), anaren fins a Naesus (Sèrbia) a Dàcia o Mèsia Superior, on s'aturaren. Valentinià nomenà Joví general a la Gàl·lia (magister armorum), i a Dagalaephus el feu militiae rector; els generals Víctor i Arinteu quedaren al servei de Valent. El repartiment de l'Imperi Romà entre els dos (2) germans fou: les províncies orientals (amb Àsia Menor, Egipte i Tràcia) per a Valent, i la resta per Valentinià incloent Il·líria, Gàl·lia, Itàlia, Hispània, Britània i Àfrica. Tot seguit Valent se n'anà a Constantinoble (Turquia) i Valentinià cap a Mediolanum (Milà, Llombardia, Itàlia) on arribà al novembre i on restà fins al 365.
Començaments del regnat
Volusià, prefecte de Roma (Laci, Itàlia) fou substituït el 365 per Simmac, pare de l'orador. Una (1) llei imperial d'aquest any establia que els judicis civils o criminals a províncies s'haurien de fer a portes obertes.
Romà, comte d'Àfrica des del 363, oprimia la població i les tribus; Valentinià envià a fer una (1) investigació a Pal·ladi, però aquest fou subornat per Romà i informà que tota la província i la ciutat de Leptis Magna, a l'actual Líbia (que s'havia queixat directament a l'emperador), no tenien motius de queixa. Els que havien denunciat a Romà foren castigats.
Guerres amb els alamans
Valentinià visità algunes ciutats italianes el 365 i a l'octubre anà a la Gàl·lia. A final de mes, mentre era a Lutècia (París, Illa de França), es produí un (1) atac a la frontera del Rin pels alamans; l'emperador envià a la zona al general Dagalaephus i ell se n'anà a Reims (Marne, Gran Est de França, França). Els alamans es retiraren i l'emperador tornà a París (Illa de França, França) on restà força temps: hi era el 366 quan els alamans entraren altre cop per la frontera del Rin (probablement el gener o febrer) i derrotaren els romans matant al comes Carietó (Charietto) governador de les dues (2) Germànies; altre cop fou enviat Dagalaephus, però no actuà amb prou diligència i fou substituït per Joví, cap de la cavalleria (magister equitum), que obtingué diverses victòries parcials sobre els alamans destacant dues (2) batalles: una (1) a Scarponna entre Metz i Toul (Mosel·la, Gran Est de França, França), i una (+1) altra a prop de Châlons–sur–Marne (Marne, Gran Est de França, França). Joví anuncià la victòria a l'emperador que era a París (Illa de França, França) i que al mateix temps rebé el cap de l'usurpador Procopi que li envià el seu germà Valent. Procopi, parent de Julià l'Apòstata, s'havia revoltat a Constantinoble Istanbul, Turquia), però fou derrotat per Valent a Thyatria (Lídia, a l'actual Turquia) el 366 i fou executat.
La resta de l'any i l'hivern del 366 al 367 els passà a Reims (Marne, Gran Est de França, França). Construí diverses fortaleses al Rin per evitar els atacs dels bàrbars. El juny del 367 encara era a Reims (Marne, Gran Est de França, França). El 18 d'agost era a Amiens (Somme, Alts de França, França) i dirigia instruccions a Pretextat, prefecte de Roma (Laci, Itàlia); es posà malalt i pensà a nomenar un successor, però es recuperà i el 24 d'agost el seu fill Gracià, de vuit (8) anys, fou declarat august a Amiens (Somme, Alts de França, França), en presència de l'exèrcit.
En aquest temps es divorcià de la seva dona Valèria Severa i es casà amb Justina, una dona siciliana, amb la qui tingué Valentinià II i tres (3) filles, una (1) de les quals, Gal·la, fou després la dona de Teodosi I el Gran. Justina era arriana però no mostrà la seva religió mentre el seu marit visqué.
A finals del 367 els alamans sota Randon atacaren i saquejaren Magontiacum (Magúncia, Renània–Palatinat, Alemanya) durant una (1) festivitat cristiana. En revenja els romans feren matar el rei alamà Vithicabus, un home de cos feble però de gran esperit, que havia causat als romans seriosos problemes. Mentre l'emperador anava d'Amiens (Somme, Alts de França, França) a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya) s'assabentà dels atacs del poble dels pictes i escots a Britània on havien passat el mur d'Antoní i havien arribat fins a Kent (Anglaterra, Regne Unit). El general (comes) Teodosi (pare del futur emperador Teodosi I) fou encarregat de fer la guerra a aquests pobles i tingué èxit, després establí una (1) nova província al nord de Britània que es digué Valentia.
El 368 donava instruccions a Olibri, prefecte de Roma (Laci, Itàlia) sobre la conducta dels advocats i nomenament de metges per cada regió de Roma (Laci, Itàlia). La tardor del 368 sortí de Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya) en expedició contra els alamans que havien tornat a atacar i els causà fortes pèrdues en una muntanya on s'havien fet forts, anomenada Solicinium (potser Sulz, prop de les fonts del Neckar). L'emperador retornà en triomf a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya).
El 369 Valentinià feu construir fortaleses a l'esquerra del riu, de la desembocadura fins a la Rècia. Fins i tot es feren alguns fortins a l'altre costat del riu com per exemple a Mannheim (Baden–Württemberg, Alemanya), a la unió del Neckar i el Rin. Romangué a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya) tot l'any encara que feu sortides cap a la zona del Rin.
El 370 encara era a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya) o a la regió. En aquest any es produïren atacs del poble dels saxons; els seus saquejos foren aturats per Sever, comandant de la infanteria (peditum magister), que ajustà finalment la pau a condició de la seva retirada; quan es retiraven els romans els prepararen una emboscada a un (1) lloc anomenat Deuso (potser Dents, a l'altre costat de Colonia Agrippina), i els exterminaren.
Ammià Marcel·lí donà compte entre molts altres detalls, de les crueltats de Maximí, que tenia la vicaria praefectura de Roma (Laci, Itàlia), contra persones acusades d'arts màgiques; la tortura i la mort eren els càstigs. Més tard Maximí fou castigat per Gracià.
El 371, a la primera meitat de l'any, promulgà lleis a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya); sortí de la ciutat per fer la guerra contra els germànics a prop de Magúncia (Renània–Palatinat, Alemanya) però a final d'any estava altre cop a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya). A aquesta ciutat o a la regió restà tot el 372. En aquest darrer any dictà una (1) llei contra els maniqueus.
L'afer de l'Àfrica
El 373 Valentinià i Valent exerciren el seu quart consolat conjunt. Valentinià anaà a Itàlia on passà la major part de l'any. Maximí fou nomenat prefecte de les Gàl·lies. Maximí causà la ruïna de Remigi, antic magister officiorum, que havia col·laborat amb Romà a les seves exaccions a l'Àfrica. Remigi havia dimitit i s'havia retirat a la seva ciutat natal, Magúncia, (Baden–Württemberg, Alemanya) per dedicar–se a portar les seves terres. Maximí s'assabentà que hi era i volgué aconseguir una confessió del que feia amb Romà, i per això feu torturar Cesari, un (1) servidor de Remigi, fins que explicà el que feien a Àfrica. Remigi, quan ho va saber, es va penjar. Quan Maximí ho revelà tot a l'emperador, aquest feu detenir a Pal·ladi, que havia estat subornat per Romà i que igualment se suïcidà. Romà fou empresonat per Flavi Teodosi el Vell quan aquest fou enviat contra Firm, que s'havia revoltat. Firm fou derrotat i se suïcidà per no caure presoner; tot i que es trobaren les proves de la culpabilitat de Romà, no hi ha constància de cap càstig patit per aquest.
Guerres amb els quades
L'hivern del 373 al 374 el passà Valentinià a Milà (Llombardia, Itàlia), però era a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya) els mesos de maig i juny del 374. Era a la vora del Rin, probablement prop de Basilea (Suïssa), quan s'assabentà que els quades envaïen Il·líria en represàlia perquè els romans havien construït alguns fortins en el seu territori; el governador d'Il·líria, Equici, fou un (1) tractat de pau pel qual els quades es retiraren i les obres del fortins romans quedaven suspeses.
Marcel·lí, fill de Maximí, fou nomenat dux de Valèria, una (1) província a Il·líria, per influència del seu pare; una vegada al seu govern tornà a voler construir fortins al territori quade (els quades eren un poble germànic que vivia a Moràvia i Eslovàquia); el rei quade, Gabini, anà a veure Marcel·lí, i després d'una [1] rebuda amable, fou traïdorament assassinat. Els quades s'aliaren amb els sàrmates i travessaren el riu cap a la província romana on hi havia poques tropes, i l'assolaren. El prefecte del pretori Probe es preparà per defensar Sírmium (Pannònia, Hongria), però els quades se n'anaren cap a Il·líria perquè atribuïen la mort del seu rei al governador Equici; els bàrbars destruïren dues (2) legions i haurien ocupat tota la província si no hagués estat pel valor de Teodosi, el futur emperador.
Valentinià s'assabentà d'aquestes notícies quan tornava a ser a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya), però diferí la campanya contra els quades a l'any següent i,mentrestant, s'assegurà l'amistat de Macrià, el rei dels alamans amb el qui s'entrevistà a prop de Magúncia (Baden–Württemberg, Alemanya) el 374 i se signà un acord, de manera que els alamans esdevingueren aliats romans. L'hivern del 374 al 375 el passar a Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya).
Mort
L'abril del 375 sortí de la ciutat cap a Il·líria. El seu fill Gracià es quedà a Trèveris (Renània–Palatinat) i la seva dona Justina i l'altre fill Valentinià II l'acompanyaren. Establí els seus quarters a Carnuntum probablement a la rodalia de la moderna Viena (Àustria). Inicià una investigació sobre el prefecte Probe (que no veié acabada), i després de preparar la campanya creuà el Danubi, però les operacions no foren decisives, i en acostar–se el fred tornà a creuar i s'establí a Bregetio o Brigetium, probablement a prop de Presburg (la moderna Bratislava, a Eslovàquia). Mentre donava audiència a Brigetium, al Danubi (prop de l'actual Komáron a Hongria), sobtadament patí una (1) feridura de la qual morí el 17 de novembre de 375, després de regnar dotze (12) anys. El seu cos fou portat a Constantinoble (Turquia) per ser enterrat.
L'exèrcit proclamà successors els seus fills Gracià (de setze [16] anys) i Valentinià II (de només quatre [4] anys).
Moneda amb l'efígie de Valentinià
Valentinià I
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el cent noranta-cinquè aniversari de la fundació de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat–Vedruna, conegudes com a vedrunes (a partir d'això, modernament, la congregació ha pres com a «nom breu» el de Vedruna), que és una (1) congregació religiosa adscrita a la família carmelitana fundada per santa Joaquima de Vedruna el 26 de febrer de 1826 i dedicada a la cura dels malalts i a l'educació de les nenes d'extracció humil.
La congregació en vida de Santa Joaquima Vedruna
Primers passos
Quan Joaquima de Vedruna trobà casualment, l'any 1819, el caputxí fra Esteve d'Olot (Garrotxa, Catalunya), Esteve Fàbrega i Sala (1774–1828), a l'església dels Caputxins de Vic (Osona, Catalunya), començà un (1) canvi de rumb decisiu en el seu projecte inicial de vida religiosa contemplativa. El caputxí l'orientà cap a la fundació d'un (1) nou institut religiós dedicat a la cura dels malalts i a l'educació de les noies d'extracció social humil, en uns moments en què la formació integral de la dona era encara molt menystinguda.
El projecte comptà amb el suport i l'aprovació del bisbe de Vic (Osona, Catalunya), Pau de Jesús Corcuera i Caserta (1825–1835). En un (1) principi el pare Esteve i la mare Joaquima havien pensat afiliar el nou Institut a la família franciscana, com a «Germandat de Penitents Menors», però el bisbe Corcuera preferí posar–lo sota l'advocació del Carme, i passaren així a anomenar–se «Germanes Terciàries de Maria Santíssima del Carme». El nom de Germanes Carmelites de la Caritat, que és l'oficial de la institució, començà a utilitzar–se a partir del 1866. El dia 6 de gener de 1826, festivitat de l'Epifania del Senyor, a l'oratori del palau episcopal de Vic (Osona), en presència del bisbe, Joaquima de Vedruna pronuncià els seus vots religiosos «d'obediència, altíssima pobresa i perfecta castedat»,[1] i signà la cèdula de professió amb el nom de «Germana Joaquima del Pare sant Francesc»: tenia quaranta-dos (42) anys d'edat. L'endemà renuncià als seus béns davant notari en favor del seu fill Josep Joaquim, i el dia 2 de febrer, festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, començà a reunir les primeres noies al Mas Escorial, per tal de preparar–les per a la vida de comunitat i el treball apostòlic de l'Institut naixent.
Fundació
La fundació es materialitzà oficialment el dia 26 de febrer de 1826, Diumenge III de Quaresma, dedicat a Vic (Osona, Catalunya) a Nostra Senyora de Guadalupe. Joaquima i les seves nou (9) primeres companyes ho feren d'una (1) forma molt senzilla: assistiren a Missa a l'església dels Caputxins, feren una (1) estona de pregària i practicaren juntes l'exercici del Viacrucis. Acabat, se'n tornaren al Mas Escorial que esdevenia així la primera casa de la nova fraternitat. Obriren una (1) escola gratuïta per a nenes, i a les nits s'oferien per a vetllar malalts en cases particulars. També acceptaren algun treball remunerat de planxa i costura per a poder viure, ja que l'assistència sanitària i docent la prestaven desinteressadament.
Els eixos de la nova experiència espiritual tot just iniciada consistien en una (1) vida de fraternitat exigent i de pregària intensa com a base i aliment de la projecció exterior en el servei als altres. El grup, a mesura que anava creixent i afrontava nous reptes, perfilava i purificava la seva fesomia espiritual i institucional. A finals del 1826 el pare Esteve els lliurà la «Regla», escrita per ell mateix. Més endavant la mare Joaquima hi afegí unes «Addicions» fruit de l'experiència viscuda i de les dificultats superades. Per motius de seguretat, el 1827 es traslladaren dins les muralles de la ciutat de Vic (Osona, Catalunya) —el Mas Escorial quedava aleshores en terreny despoblat—, en una casa llogada al carrer de la Riera. El 1830 ho feren encara a dues (2) noves cases, també de lloguer, al carrer dels Caputxins, davant del lloc on actualment s'aixeca la Casa Mare de l'Institut, i el 1835 adquiriren uns nous edificis, quatre (4) cases situades al mateix carrer, tocant a la Capella de Santa Eulàlia que ja utilitzaven com a oratori conventual: aquest nou emplaçament serà l'embrió de la futura Casa Mare i Noviciat de la Congregació, construïda durant el generalat de la mare Anna Soler i Pi, entre els anys 1891 i 1896. L'església de la Casa Mare, dedicada a la Mare de Déu del Carme, es construí més endavant, entre els anys 1898 i 1900, sobre els fonaments de l'antiga Capella de Santa Eulàlia.
Persecució i exili
Entre els anys 1840 i 1843, arran de la Primera Guerra Carlina (1833–1839), el noviciat de Vic (Osona, Catalunya) fou clausurat i les germanes emprengueren el camí de l'exili, per por a les represàlies. Eren quinze (15) religioses, que feren el camí de França a peu. El dia 9 arribaren a Prada de Conflent (Conflent, Catalunya Nord), i el 15 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on s'establiren. Acollides pel bisbe Jean–François de Saunhac–Belcastel (1823–1853), pogueren continuar la seva vida religiosa amb una certa projecció apostòlica. L'Institut, a Catalunya, que comptava amb quatre (4) establiments, visqué un període delicat de desconcert, privat del seu cap. La mare Veneranda Font, una (1) de les nou (9) primeres, superiora de la Casa de Caritat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), i la mare Paula Delpuig, a la Casa de Caritat de Vic (Osona, Catalunya), asseguraren l'equilibri i la pervivència de l'obra fins al retorn de la fundadora. El noviciat continuava tancat.
Represa
La mare Joaquima de Vedruna retornà de l'exili la primavera del 1843. El 16 de setembre de 1843 arribava a Vic (Osona, Catalunya) després de sis (6) anys d'absència, havent visitat ja les restants comunitats fundades abans de la guerra. Des d'aquest moment es dedicà de ple a consolidar i augmentar el seu Institut atenent moltes noves peticions de fundació que anaven sorgint.
El vicari capitular de Vic (Osona, Catalunya), futur bisbe (1848–1852), Llucià Casadevall i Duran —el bisbe Corcuera havia mort el 1835 i la seu restà vacant durant tretze (13) anys— mantingué envers la fundadora una actitud distant, probablement per l'entorn familiar polític carlí de Joaquima de Vedruna. Casadevall, de tarannà moderat, considerava els carlins culpables de la cruent guerra civil tot just acabada. En aquests moments a Joaquima de Vedruna li fou molt valuosa la col·laboració del també sant Antoni Maria Claret i Clarà (1807–1870), fundador dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (Claretians), futur arquebisbe de Santiago de Cuba (Cuba) i confessor de la reina Isabel II. Amb el seu ajut Joaquima de Vedruna emprengué la tasca de rellançar el seu Institut. Fou reobert el noviciat, les germanes començaren a emetre vots públics —fins aleshores feien vots privats, és a dir, sense valor oficial— i obtingueren de Casadavall la concessió de l'hàbit carmelità definitiu. L'Institut, doncs, anava deixant enrere la situació de provisionalitat inicial. El pare Claret col·laborà en tots aquests projectes i en la formació de les germanes al noviciat. Joaquima de Vedruna li confià la redacció d'unes Constitucions a partir de la Regla inicial del pare Esteve i de les seves pròpies «Addicions» de l'any 1845. Eren els primers passos seriosos per a la consolidació canònica de la Congregació.
Consolidació
Els anys 1843–1849 foren els de la consolidació i propagació de l'Institut. Les germanes atenien principalment les places escolars vacants i les institucions hospitalàries dels ajuntaments que les sol·licitaven. Normalment compaginaven la tasca docent amb l'atenció dels malalts a l'Hospital o a domicili, si bé també acceptaren fundacions dedicades exclusivament a la docència o a l'atenció sanitària. A cada nova fundació hi anava almenys una (1) germana amb el títol oficial de Magisteri, i les germanes destacaven per la seva vida senzilla i austera, pel seu treball competent i eficaç, i per la integració en el tarannà de la gent dels diversos pobles on s'establien. La documentació municipal referent a les fundacions així ho deixa entreveure.
Canvis
El 1850 el ja bisbe de Vic (Osona, Catalunya) Llucià Casadevall introduí una (1) nova figura jurídica dins l'Institut, la del director general, una (1) autoritat paral·lela a la de la superiora general que ostentaria la representació i la tutela episcopal en l'Institut. Ho feu aprofitant la redacció de les Constitucions per part del pare Antoni Maria Claret, que foren aprovades amb l'aval de cinc (5) bisbes, un (1) primer pas decidit cap a l'oficialització de l'Institut de les Germanes. Aquestes reberen la figura del director general com una (1) imposició del bisbe, al marge del projecte original dissenyat per Joaquima de Vedruna i el pare Esteve d'Olot (Garrotxa, Catalunya).
De fet, però, les funcions del director general es limitarien a aprovar i concedir, sense iniciativa directa en la marxa de l'Institut. Joaquima de Vedruna influí decisivament en l'acceptació per part de les germanes del nou estat de coses amb esperit constructiu. El primer director general no seria nomenat fins al 1851: el claretià pare Esteve Sala, que, després de la partença del pare Claret cap a Cuba el 1850, esdevingué el superior general dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. La seva actuació, guiada sempre pel tacte i la prudència, d'acord amb la mare Joaquima, fou molt positiva per a l'Institut. La mare Vedruna mantenia la plena llibertat en l'acceptació i planificació de les noves fundacions i en la direcció immediata de l'Institut. La figura del director general desaparegué amb les Constitucions del 1866, que donaren a la Congregació la seva estructura jeràrquica definitiva, amb una (1) única autoritat central, la de la superiora general.
L'11 de març de 1852 morí el bisbe de Vic (Osona, Catalunya) Llucià Casadevall. A finals d'any la mare Joaquima es traslladà definitivament a la Casa de Caritat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), prop de la mare Veneranda Font. Les col·laboradores més directes de la fundadora havien estat remogudes a altres càrrecs en altres cases: Maria Sabatés, que fou la mestra de novícies durant divuit (18) anys, fou enviada de superiora a Cadaqués (Alt Empordà) i substituïda per la mare Maria Claret, germana de sant Antoni Maria Claret. La superiora de la Casa Mare, mare Josefa de Sant Pau, fou enviada de superiora al Col·legi de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) el 1852. I com a successora de la mare fundadora es començava a parlar de la mare Paula Delpuig, superiora de la Casa de Caritat de Vic (Osona, Catalunya), en contra de l'opinió general de les germanes que pensaven més aviat en la mare Veneranda Font. Per això Joaquima de Vedruna, anciana i malalta, però encara lúcida, preferí apartar–se prudentment del centre de comandament de Vic (Osona), preveient un (1) canvi de rumb important, començant a preparar així el seu relleu al front de l'Institut.
Paula Delpuig, vicesuperiora general
El maig del 1854 Antoni Palau i Termes fou nomenat nou bisbe de Vic (1854-1857). L'obra de Joaquima de Vedruna es trobava madura i consolidada, amb vint-i-quatre (24) cases funcionant, cent cinquanta (150) germanes i el Noviciat ple. Tanmateix, hi havia un buit d'autoritat, provocat d'una banda per la mort de Casadevall el 1852 i de l'altra pel declinar progressiu de la mare fundadora i superiora general, Joaquima de Vedruna, la qual, malalta a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), es veia impedida de visitar les cases i comunicar–se per escrit amb les superiores i les altres germanes. El nou bisbe, en una acció ràpida i enèrgica, solucionà el problema: el 2 de juny de 1854 nomenà la mare Paula Delpuig vicesuperiora general amb plens poders, i un (1) nou director general en la persona del pare Bernat Sala, germà del claretià Esteve Sala, monjo benedictí profés de l'aleshores suprimit monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya), que s'havia integrat a la família claretiana, si bé el 1875 es reintegrà a la vida benedictina al monestir de Montserrat (Bages, Catalunya). La decisió episcopal provocà desconcert i malestar en les germanes, que veien en la mare Veneranda Font, la deixebla fidel de la primera hora, la successora natural de la fundadora, i fou aquesta, la mare Joaquima, en una (1) reunió de superiores a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), qui marcà el camí de l'acceptació i de l'obertura confiada cap endavant.
Les Germanes Carmelites de la Caritat després de la mort de Joaquima
En morir Joaquima de Vedruna, el 28 d'agost de 1854, a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), víctima del còlera, deixà vint-i-sis (26) comunitats en funcionament, de les vint-i-nou (29) que havia obert, i unes cent cinquanta (150) germanes. L'Institut es trobava implantat a set (7) diòcesis catalanes: vuit (8) comunitats a la diòcesi de Vic, 6 a la de Girona, 4 a la de Barcelona, 3 al bisbat d'Urgell, i 2 a cadascuna de les diòcesis de Solsona, Lleida i Tarragona, amb un (1) predomini clar d'arrelament en medis rurals.
Fundacions en vida de santa Joaquima de Vedruna
Expansió
A la mort de santa Joaquima de Vedruna, l'Institut de les Germanes Carmelites de la Caritat gaudia de bona salut, però fou la seva successora en el generalat, la venerable mare Paula Delpuig i Gelabert (1811–1889), qui n'assegurà el ple desenvolupament i la consolidació definitiva. En l'estadística de l'Institut elaborada poc després de la mort de la mare Paula, el 2 de gener de 1890, constaven mil dues-centes vint-i-sis (1.226) Germanes repartides en cent vint-i-dos (122) establiments, amb dos (2) noviciats, el de la Casa Mare de Vic (Osona, Catalunya) i el de Vitòria (Àlaba, País Basc) (inaugurat a Madrid [Espanya]) el 1860, i traslladat finalment a Vitòria). La Congregació estava organitzada des del 1866 en dues (2) províncies canòniques: Catalunya i Castella. La primera fundació fora de Catalunya, a Madrid (Espanya), tingué lloc el 28 de setembre de 1855.
Aprovació i reconeixement
També sota el generalat de la mare Paula Delpuig s'aconseguí l'aprovació civil de l'Institut per part de l'Estat espanyol (22 de juliol de 1861), gràcies a la intervenció decisiva de sant Antoni Maria Claret prop de la reina Isabel II, i l'aprovació eclesiàstica pontifícia definitiva, ja que fins aleshores l'Institut i les Constitucions havien obtingut tan sols, ja en temps de la fundadora, l'aprovació diocesana. El 20 de juliol de 1880 el papa Lleó XIII aprovà i confirmà les Constitucions de les Germanes Carmelites de la Caritat, que recollien substancialment la Regla original del pare Esteve d'Olot i les «Addicions» posteriors de la mare Joaquima, segons el text refós per sant Antoni Maria Claret l'any 1850. Amb l'aprovació pontifícia l'Institut passà a anomenar–se definitivament Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat, nom que ja apareixia en la reimpressió de les Constitucions l'any 1867.
Ramona Castany Anglada
La banyolina Ramona Castany fou la superiora general de la Congregació entre els anys 1945 i 1963). De la seva mà s'inicià l'expansió missionera de la Congregació per Amèrica, Àsia i l'Àfrica, i es fundaren cinquanta-tres (53) noves comunitats religioses entre hospitals, noviciats i col·legis, arreu del món: Anglaterra, l'Argentina, el Brasil, Cuba, Espanya, els Estats Units, França, l'Índia, Itàlia, el Japó, el Perú, Puerto Rico, la República Dominicana, l'Uruguai, Veneçuela, Xile i el Congo belga (ara República Democràtica del Congo).[2]
Actualitat
En l'actualitat, segons l'Anuari Pontifici de 2009, dues mil cinquanta-sis (2.056) germanes vedrunes, repartides en dues-centes vuitanta-dues (282) comunitats, asseguren la continuïtat de l'esperit i del tarannà de santa Joaquima de Vedruna, fent–la present en realitats molt diverses dels quatre (4) continents d'Europa, Amèrica, Àsia i l'Àfrica, amb un (1) esforç lúcid per adaptar el carisma fundacional als nous reptes. La Congregació, conscient que el carisma fundacional de Joaquima de Vedruna és un (1) do per a tota l'Església, ha volgut fer–ne participar també els laics. El Laïcat Vedruna, en estreta col·laboració i relació amb les germanes, s'esforça a seguir Jesucrist rere les petjades de santa Joaquima, assumint el seu estil de fer comunitat i el seu tarannà espiritual. El 27 d'abril de 2011 la Congregació rebé la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva tasca educativa i al seu compromís amb la societat catalana.
Fragments de la Regla escrita pel pare Esteve d'Olot
«En nom de la Santíssima Trinitat Pare, Fill i Esperit Sant. Comença la regla de les noves germanes Terceres de Maria Santíssima del Carme. 1. Caríssimes en Nostre Senyor Jesucrist, doneu moltes gràcies a Déu per la vostra vocació a aquesta santa vida, i segons l'avís de l'Apòstol sant Pau mantingueu–vos–hi fermes, animant–vos a la perseverança amb aquella sentència del nostre dolcíssim Salvador: "El qui perseveri fins al final, aquest se salvarà". 2. L'objecte del vostre Institut és la vostra santificació, i el bé del proïsme ja en el bon exemple, ja en l'ensenyament de les nenes, ja en el servei dels malalts. Si considereu bé tot el que va fer Jesucrist i la seva Mare pel bé de tots, oh, com estimareu cordialment aquest Institut, en el qual tant els podeu imitar. Amb quines ganes practicareu tots els exercicis sants que ara us prescriuré. 13. Germanes caríssimes en l'amor de Déu: la unió entre vosaltres ha de ser la divisa principal que us manifesti filles de la Santíssima Verge, la qual va viure sempre amb tanta unió ja en el temple amb les altres donzelles, ja després de casada amb sant Josep. Per tant, no doneu mai ocasió a cap rancúnia, suporteu–vos mútuament els defectes, preveniu–vos l'una a l'altra amb l'honor, tal com ens avisa sant Pau, tingueu totes els mateixos sentiments, tal com ordena el mateix Apòstol, i com les primeres cristianes, totes juntes, tingueu un sol cor i una sola ànima.»[3]
Notes
A.M. ALONSO FERNÁNDEZ, Historia documental de la Congregación de las Hermanas Carmelitas de la Caridad, tomo 1.º, Editorial Vedruna, Vitòria 1968, pàg. 79.
Abellan Manonellas, Joan Anton «Ramona Castany, superiora general de la congregació Vedruna». Revista de Banyoles, 987, gener 2016, pàg. 24–25.
C. SERNA, Elementos espirituales de las Constituciones de las Hermanas Carmelitas de la Caridad, Editorial Vedruna, Vitòria 1969. Després del Concili Vaticà II les Carmelites de la Caritat van revisar les Constitucions, d'acord amb el decret conciliar «Perfectae caritatis», que invitava a la renovació de la vida religiosa tot anant a les fonts. D'aquesta revisió en sortí un text nou, adaptat a les noves realitats, però com a comentari i relectura de les Constitucions del P. Esteve d'Olot, que continuen essent el text bàsic de la seva espiritualitat.
Emblema de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat, inspirat en l'emblema de l'Orde del Carmel.
Retrat de la fundadora, Joaquima de Vedruna, on es pot veure l'hàbit carmelità propi de la Congregació.
Museu del Mas Escorial de Vic, a l'antic dormitori matrimonial. Records de Santa Joaquima de Vedruna.
Santa Joaquima de Vedruna, anciana.
Santa Joaquima de Vedruna i les seves quatre (4) filles monges. Quadre pintat per una néta de la santa.
Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat–Vedruna
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el noranta-quatrè aniversari de la inauguració del Mercat Galvany, el 26 de febrer de 1927, que és un (1) mercat municipal de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). L'edifici, amb elements noucentistes, de l'arquitectura del ferro i modernistes, és una (1) obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció
El Mercat Galvany està ubicat al barri de Galvany, del districte de Sarrià – Sant Gervasi, i ocupa la totalitat de l'illa de cases de planta rectangular delimitada pels carrers de Madrazo, Santaló, Calaf i Amigó.
Es tracta d'un (1) edifici aïllat, situat al centre del solar, que disposa de quatre (4) façanes afrontades a les quatre (4) vies, on es troben disposats els accessos. L'edifici s'organitza en quatre (4) cossos longitudinals de secció basilical articulats al voltant d'un (1) gran espai octogonal sustentat per quatre (4) grans arcs i coronat per un (1) cimbori, tot formant una (1) planta de creu grega, on els braços que afronten als carrers de Madrazo i Calaf arriben fins al carrer mentre que els afrontats als carrers d'Amigó i Santaló tenen un (1) espai obert al seu davant. La disposició dels braços permet alliberar a l'exterior les quatre (4) cantonades, utilitzades com a zona de càrrega i descàrrega de mercaderies. Tanca el recinte un (1) potent mur de pedra irregular amb pilars de maó.
Les façanes s'articulen mitjançant un (1) sòcol de pedra on reposen les parets de maó vist que a la part superior tenen grups de finestrals triforats rematats per arcs peraltats. A la part superior dels arcs hi ha un (1) vitrall de colors. Els portals d'entrada estan emmarcats per columnes de pedra que s'aixequen des del sòcol, amb capitells ornats amb motius florals i coronades per un arc de mig punt motllurat que a la clau contempla l'escut de Barcelona. A sobre hi ha un (1) mosaic policrom amb motius vegetals, mentre que al timpà que remata la part central de la façana hi ha un (+1) altre mosaic, en aquest cas amb l'antic escut de la ciutat.
L'interior presenta grans espais lliures, sense compartimentacions, gràcies a la utilització de vint-i-vuit (28) pilars de ferro. Aquest material és també utilitzat en les encavallades, que permeten sostenir la coberta a dues (2) vessants. Al centre del mercat, com a element singular, trobem un (1) fanal modernista amb un >(1) rellotge d'època a la part superior.
Bastit en obra vista segueix un (1) llenguatge molt proper al noucentisme, encara que també presenta elements decoratius modernistes.
Història
Com es recorda a dues (2) plaques que hi ha al portal d'accés enfrontat al carrer Santaló, la seva construcció s'inicià l'any 1868 en uns terrenys cedits per Josep Castelló i Galvany, i s'inaugurà el 26 de febrer de l'any 1927. L'obra fou iniciada per Pere Falqués i finalitzada per Antoni de Falguera.
Mercat Galvany
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-cinquè aniversari del naixement d'Ahmed Hassan Zewail —en àrab أحمد زويل, Aḥmad Zuwayl— (Damanhur, Egipte, 26 de febrer de 1946 — Pasadena, Califòrnia, Estats Units, 2 d'agost de 2016), qui fou un (1) químic i professor universitari nord–americà, d'origen egipci, guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1999.
Biografia
Nasqué el 26 de febrer de 1946 a la ciutat egípcia de Damanhur. Estudià química a la Universitat d'Alexandria (Egipte), i posteriorment es traslladà als Estats Units per realitzar el doctorat l'any 1974 a la Universitat de Pennsilvània. Després de treballar dos (2) anys a la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA) es traslladà a l'Institut Tecnològic de Califòrnia, a Pasadena (Califòrnia, EUA), on ocupà la càtedra Linus Pauling de fisicoquímica des del 1990.
Morí el 2 d'agost de 2016 a Pasadena, Califòrnia, als Estats Units.
Recerca científica
L'interès de Zewail per conèixer la dinàmica de les reaccions químiques en temps real, per saber què passa exactament i a quina velocitat entre reactius i productes, el dugué a projectar feixos de radiació làser de curta durada sobre les partícules formades durant una (1) reacció química.
Basant–se en la capacitat d'àtoms i molècules d'absorbir o irradiar la llum incident distintament, modificant l'espectre de forma característica per a cadascun d'ells, Zewail pretenia identificar els elements que apareixien en els estadis intermedis d'una reacció. Però aquests estats són extremadament curts: de l'ordre de deu (10) a cent (100) femtosegons. No fou fins a mitjans de la dècada del 1980, quan es desenvoluparen làsers capaços de llançar feixos tan curts, que Zewail pogué observar (usant el primer cop cianur de iode) la partició d'una [1] molècula i el posterior allunyament dels fragments restants.
A partir d'aquell moment el seu equip projectà nombrosos feixos làser sobre diferents reaccions, estudiant en cada cas els enllaços químics, els estats d'excitació i el moviment dels diferents àtoms i molècules que apareixen en els successius intermedis. La «filmació» de les reaccions químiques els permeté descobrir que entre reactius i productes d'una (1) reacció solen aparèixer nombroses molècules altament inestables i amb un (1) temps de vida extremadament curt. Aquesta tècnica constitueix la base d'una (1) nova branca de la química, l'anomenada femtoquímica, el desenvolupament de la qual permet entendre millor les reaccions del metabolisme dels éssers vius, com la fotosíntesi o l'efecte que produeix la llum sobre la retina. Per totes aquestes investigacions l'any 1999 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química.
Photograph of Ahmed Zewail, with the Othmer Gold Medal, awarded 14 May 2009, at the Chemical Heritage Foundation.
Ahmed Hassan Zewail
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Giulio Natta (Imperia, Ligúria, Itàlia, 26 de febrer de 1903 — Bèrgam, Llombardia, Itàlia, 2 de maig de 1979), qui fou un (1) químic i professor universitari italià guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1963.
Nasqué el 26 de febrer de 1903 a Imperia, ciutat de la Ligúria (Itàlia). Estudià i es doctorà l'any 1924 en enginyeria química a l'Institut Politècnic de Milà (Llombardia, Itàlia). El 1933 fou nomenat professor de química a la Universitat de Pavia (Llombardia, Itàlia); el 1935 ho fou de la Universitat de Roma La Sapienza (Laci, Itàlia), entre els anys 1936 i 1938 de l'Institut Politècnic de Química Industrial de Torí (Piemont, Itàlia), i finalment el 1938 cap del Departament d'Enginyeria Química de l'Institut de Milà (Llombardia, Itàlia).
Natta morí el 2 de maig de 1979 a la seva residència de Bèrgam, ciutat de la Llombardia (Itàlia).
Recerca científica
Les seves primeres investigacions culminaren en nous mètodes de síntesi del metanol, però a partir del 1950 es dedicà gairebé exclusivament a la química dels alts polímers. L'any 1954 aconseguí manufacturar polipropilè amb una (1) alta cristal·lització fraccionant barreges amorfes, sent denominat "isotàctic" per la simetria espacial de la seva estructura molecular. Continuant els seus estudis sobre els polímers macromoleculars, contribuí de manera extraordinària a l'actual coneixement del mecanisme d'acció dels catalitzadors estereoespecífics i dels polímers d'estructura espacial de gran regularitat.
El 1963 fou guardonat, al costat del químic alemany Karl Ziegler, amb el Premi Nobel de Química pels seus treballs en la tecnologia dels polímers d'alta massa molecular.
Giulio Natta (26 February 1903 – 2 May 1979).
Giulio Natta
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement d'Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 26 de febrer de 1868 — ibídem, 9 d'octubre de 1954),[1] qui fou un (1) destacat folklorista de formació autodidacta.[2]
Biografia
Aureli Pau Pere Capmany i Farrés fou fill de Pau Capmany i Cumellas, de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), i de la seva esposa, Maria Farrés i Viñolas, de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[3]
Casat amb Maria Farnés i Pagès, filla de Sebastià Farnés i Badó, foren pares de la també escriptora Maria Aurèlia Capmany. S'interessà vivament en l'estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars.
Destacà també en la seva activitat de promotor cultural i fou un (1) dels fundadors de l'Orfeó Català el 1891 i de l'Esbart de Dansaires el 1907. També dirigí l'Esbart Català de Dansaires el 1909. Per als seus estudis sobre espectacles tradicionals i danses de tota mena comptà amb la col·laboració de Pauleta Pàmies.
Treballà a l'Arxiu Municipal de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i col·laborà en les seves publicacions. Fou el fundador i el primer director de la revista infantil En Patufet el 1904. Col·laborà en altres publicacions infantils, com La Rondalla del Dijous el 1909, La Mainada (1921-23) i Plançons el 1933, i també en les revistes D'Ací i d'Allà i Esplai.
Obres
Les principals obres[4] publicades d'Aureli Capmany foren les següents:
Cançoner popular (1901–1913)
Rondalles per a nois (1904)
Cançons i jocs cantats de la infantesa (1923)
Com es balla la sardana (1924)
De marionetes i titelles (1928)
La sardana a Catalunya (1948)
El ball i la dansa popular a Catalunya (1948)
La dansa a Catalunya (1935–1953)
Diversos estudis sobre costums populars:
Baladrers de Barcelona (1947)
Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).
Fons
Part del seu fons personal es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El fons està compost per documentació generada i reunida per Aureli Capmany. D'una (1) banda, fotografies de caràcter personal, com ara retrats de familiars i persones de l'entorn del folklorista que presenten un (1) ambient íntim i proper. De l'altra, material aplegat fruit de l'activitat professional que desenvolupà com a folklorista. Són fotografies que il·lustren temes d'estudi de l'interès de Capmany, com la dansa i els balls populars. Es troben retrats de músics, cantants, persones del món de la cultura i tipus populars. Així mateix, el fons conté fotografies de la ciutat que mostren la vida quotidiana i vistes d'edificis religiosos de poblacions catalanes.[5]
Així mateix, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) conserva part del fons personal d'Aureli Capmany que inclou documents vinculats al folklore, dibuixos i altres documents de temàtica variada.[6]
Referències
«Biografia d'Aureli Capmany i Farrés». Universitat Rovira i Virgili.
«Aureli Capmany i Farrés». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1868, registre número 1090, foli 273.
Montserrat Garrich, L'obra d'Aureli Capmany. El Mèdol, Tarragona, 2005. (Els Titans. Sèrie Festa Major; 5).
Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·leccions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, Barcelona, 2007, pàg. 190. ISBN 978-84-9850-029-5.
Inventari del Fons personal d'Aureli Capmany. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Aureli Capmany i Farrés, novembre del 1927.
Aureli Pau Pere Capmany i Farrés
El passat divendres 26 de febrer es commemorà el dos-cents vint-i-tresè aniversari del naixement de Josep Fontserè i Domènech (Vinyols i els Arcs, Baix Camp, Catalunya, 26 de febrer de 1798 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 18 de maig de 1870), qui fou un (1) fuster i arquitecte català.
Fuster d'ofici, es titulà com arquitecte. Col·laborà amb Antoni Cellers a l'església dels Escolapis de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) (1831–1832). Fou autor de la plaça de toros del Torín, a la Barceloneta, inaugurada el 1834 a partir d'un (1) encàrrec de la Casa de la Caritat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Fou autor del projecte de l'església de Vallbona de les Monges (Urgell, Catalunya), aprovat el 8 de març de 1835, a causa de la ruïna que amenaçava a l'antiga església. Completà l'església parroquial de Pallejà (Baix Llobregat, Catalunya), dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida (Càceres, Extremadura, Espanya), que s'havia començat a construir el 1832 sota la direcció de l'arquitecte Joan Merlo i que després d'algunes interrupcions fou finalitzada per Fontserè el 1862.
Fou membre de la Comissió de l'Eixample, creada per l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el 1853 amb el nom de Comissió de les Corporacions de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), un (1) any abans d'enderrocar les muralles. Fou arquitecte municipal de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), en companyia de l'arquitecte Josep Mas, casat amb Teresa Mestre i Folch natural de Riudoms (Baix Camp, Catalunya), fou pare dels mestres d'obres Eduard i Josep Fontserè i Mestre. Fou avi del meteoròleg Eduard Fontserè i Riba.
Part del fons personal de Josep Fontseré i Domènech es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Casa Gené, obra de Josep Fontserè i Domènech del 1848, al carrer de l'Hospital cantonada amb Robador, al Raval de Barcelona.
El passat divendres 26 de febrer de 2021 es commemorà el cinc-cents setanta-vuitè aniversari de la finalització de la conquesta del Regne de Nàpols per Alfons V el Magnànim d'Aragó, el 26 de febrer de 1443, la qual consistí en les campanyes dutes a terme entre els anys 1435 i 1443 que significaren la incorporació del Regne de Nàpols a la Corona d'Aragó de mans dels Anjou.
Antecedents
L'ambició permanent del rei Alfons V el Magnànim sempre fou el Regne de Nàpols, i l'oportunitat li arribà els anys 1434 i 1435 amb la mort successivament de Lluís III de Nàpols i de la reina Joana II de Nàpols, mentre l'hereu Renat I d'Anjou era presoner a la cort de Felip III de Borgonya des de la seva derrota a la batalla de Bulgnéville (Vosges, Gran Est de França, França) el 1431.
A la mort de Lluís III de Provença, la reina Joana, que s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia), trobà el suport del ducat de Milà i del Papat, irritat per l'acostament d'Alfons V el Magnànim a Fèlix V i el Concili de Basilea (Suïssa), mentre la República de Florència i la República de Venècia es mantenien al marge. L'ambaixador de Felip Maria Visconti a Gaeta, Ottolino Zoppo, l'advertí de la possibilitat que Alfons V el Magnànim, que ambicionava el Regne de Nàpols, ataqués el seu port, i el servís de cap de pont per les seves ambicions, i Visconti envià Francesco Spinola amb vuit-cents (800) homes, dels quals quatre-cents (400) eren ballesters, a defensar la ciutat.
Campanyes
A la mort de Lluís de Provença, el Magnànim es trobava a Sicília (Itàlia) després de fer expedicions contra l'illa de Gerba (Tunísia), el 1432 i Trípoli (Líbia) el 1434, es dirigí contra Gaeta (Laci, Itàlia) i la ciutat fou assetjada per terra i per mar, i començaren els treballs d'expugnació pels assetjants, amb l'ús de bombardes.
Els genovesos, esgotats financerament per les contínues guerres del duc Felip Maria Visconti, feren un últim esforç i armar una (1) flota de dotze (12) navilis, dues (2) naus, tres (3) galeres i una (1) galiota, amb dos mil quatre-cents (2.400) homes a bord, i s'encomanà l'armada a Biagio Assereto. L'expedició es dugué en secret i salpà passant Recco i Portofino (Ligúria), en direcció sud, i es preparà amb cura per fer front a la flota numèricament superior d'Aragó, composta per trenta-una (31) naus. Assereto sabia que Spínola havia estat ferit, que la resistència estava en el seu nivell més baix.
Segur de la victòria, amb una (1) flota que doblava la genovesa en nombre de naus, i de mida més gran, Alfons V el Magnànim i molts nobles acompanyaren la flota, i deixaren a la rereguarda Pere d'Aragó i d'Alburquerque amb les galeres. Els genovesos, que només comptaven amb mariners i soldats experts; feren servir la boira i dispararen focs artificials, i així feren creure als catalans que es dispersaven, la qual cosa provocà el desordre en la flota aragonesa, farcida de gent poc avesada a la lluita al mar, que dificultava la tasca als mariners i soldats.
Alfons V el Magnànim fou vençut i fet presoner junt amb els infants Joan i Enric i bona part de la noblesa catalanoaragonesa, i només una (1) nau pogué escapar; s'hi feren sis-cents (600) morts i cinc mil (5.000) presoners, enviats Felip Maria Visconti al duc de Milà, i senyor de Gènova. Es demanà un (1) rescat de trenta mil (30.000) ducats, la reina Maria de Castella convocà les Corts de Montsó (Cinca Mitjà, Aragó) per obtenir fons per alliberar–los. La reina mare, Elionor d'Alburquerque, morí de pena per l'empresonament dels seus fills poc després de saber la notícia.
El Magnànim i el duc de Milà acordaren el suport mutu pel tractat de Milà (Llombardia, Itàlia), en la demanda del tro de Nàpols (Campània, Itàlia) el primer, i en la disputa contra els Sforza i el Papat del segon, i el Magnànim fou alliberat l'octubre. El canvi d'aliances de Milà (Llombardia, Itàlia) revoltà els genovesos el Nadal del 1435, que mataren el governador milanès.
Pere d'Aragó i d'Alburquerque, germà del Magnànim i que havia escapat de la derrota, finalment prengué Gaeta (Laci, Itàlia) el 25 de març de 1435, on Alfons V hi feu entrada el 2 de febrer de 1436, i el mateix any, de Terracina (Laci, Itàlia).
Alfons, que sortí de Càpua (Campània, Itàlia) amb l'estol, prengué ràpidament la major part del regne, i nomenà cabdill de les seves forces al regne al condottiere Francesco Piccinino per lluitar contra els Estats Pontificis. El 1437 inicià des del Castell Nou i el Castell de l'Ou el setge de Nàpols (Campània, Itàlia), defensada per Antonio Caldera, que resistí i s'hagué d'aixecar el setge per l'atac de les forces papals l'abril del 1437, comandades per Joan Vitellesco de Cornetto que assetjaren Càpua (Campània, Itàlia) on es reuniren amb les de Caldora, aprofitant que Alfons V havia iniciat el setge d'Aversa (Campània, Itàlia), que hagué d'aixecar per socòrrer Càpua (Campània, Itàlia), i els angevins es retiraren a Nàpols (Campània, Itàlia).
Vitellesco fou derrotat a la batalla del Voltorno (Campània, Itàlia) i Antonio Caldora a la batalla de Pescara (Abruços, Itàlia) per Andrea Matteo Acquaviva II, Francesco Piccinino i Sebastià d'Amicis, mentre Giovanni Antonio del Balzo Orsini, el príncep de Tàrent (Pulla, Itàlia) era capturat a la batalla de Montefusco (Campània, Itàlia) per Cornetto, qui prenia Avellino (Campània, Itàlia) i L'Aquila (Abruços, Itàlia). El 1437, els prínceps de Tarent (Pulla, Itàlia) i Caserta (Campània, Itàlia) es passaren al partit angeví, mentre Antonio Colonna, el príncep de Salern (Campània, Itàlia), es passava a l'aragonès.
A finals del 1437 s'establí una (1) treva fins al març del 1438, que fou trencada pels angevins el dia de Nadal amb un (1) atemptat fallit i poc després Renat d'Anjou obtenia la llibertat de Felip III de Borgonya per dos-cents mil (200.000) dobles d'or; aconseguí reforçar Nàpols (Campània, Itàlia); se centrà a consolidar els Abruços per establir una (1) base per atacar els catalans, i envià Caldora a Calàbria (Itàlia), però retornà en ser atacades les seves pròpies possessions. Aprofitant l'absència de Renat, Alfons posà de nou setge de la capital, on l'octubre del 1438 infant Pere morí, i l'estiu següent el Castell Nou, que els catalans havien conservat, s'hagué de rendir. Però poc després Alfons ocupà Salern i Aversa (Campània, Itàlia), i derrotà els angevins a la batalla de La Pelosa (Sardenya, Itàlia), i el gener del 1441 conquerí Benevent (Campània, Itàlia). A la fi d'aquell any posà novament setge a Nàpols (Campània, Itàlia), i ocupà Cosenza i Bisignano (Calàbria, Itàlia).
Alfons esdevingué rei de Nàpols, tal com desitjava amb la victòria catalanoaragonesa el 2 de juny de 1442, d'on fugí Renat d'Anjou amb una galera, i guanyaren tots els seus enemics: Florència (Toscana, Itàlia), Venècia (Vèneto, Itàlia), el Papat, i els partidaris angevins a Nàpols (Campània, Itàlia), tot i que Ramon de Boïl i Montagut encara lluità als Abruços contra Francesc I Sforza.
Eugeni IV i Alfons V el Magnànim negociaren un arranjament de les seves diferències la primavera del 1443, i donaren lloc a un acord formal a Terracina (Laci, Itàlia) el 14 de juny de 1443. Sota els termes d'aquest tractat Eugeni reconegué Alfons com a rei de Nàpols i del seu fill Ferran com a successor, i es consolidà la conquesta del Regne de Nàpols, a canvi del reconeixement d'Eugeni com a papa, i retirar el suport a Fèlix V i el Concili de Basilea (Suïssa).
Conseqüències
Convertit en un (1) príncep italià, amb la mort de Felip Maria Visconti el 1447 Alfons V el Magnànim aspirà poc després a la successió com a duc de Milà, on es proclamà la República Ambrosiana, i participà en les aliances i lluites consegüents per l'hegemonia a Itàlia, que facilitaren la penetració de les grans potències a la península. En un bàndol lluitaren Milà (Llombardia, Itàlia), sota la direcció de Francesc I Sforza, i la República de Florència, darrere dels quals hi havia el Regne de França, i en l'altre el Ducat de Nàpols, la República de Venècia, el Papat i l'Imperi.
Alfons V el Magnànim, que seguia mantenint les aspiracions damunt Còrsega (actualment França), continuà la guerra naval amb Gènova i per lluitar contra els otomans, el capitost albanès Skanderbeg es feu vassall d'Alfons V i el 1451 el català Bernat Vaquer ocupà el castell de Croia i Ramon d'Ortafà hi fou enviat com a virrei d'Albània i posteriorment nomenat virrei d'Albània, de Grècia i d'Eslavònia, mentre Joan Claver esdevenia virrei d'Epir i de Morea (Grècia). La corona del Regne d'Hongria li fou oferta per János Hunyadi i d'altres magnats hongaresos. L'almirall Bernat I de Vilamarí ocupà i fortificà Castellroig (Grècia), operà a la desembocadura del Nil i hi incendià els vaixells enemics, es llançà damunt el litoral de Síria i hi repetí la gesta. Joan de Nava, mariner castellà al servei d'Alfons V, s'esforçà per tal d'establir–se a Xipre.
En tots aquests esforços, ni Constantinoble (Istanbul, Turquia) ni Terra Santa (Palestina) no foren oblidades. Constantinoble (Istanbul, Turquia) es trobava gairebé a les mans dels turcs; per tal de mobilitzar una (1) croada, Alfons V envià ambaixadors al Preste Joan de les Índies (el negus d'Etiòpia), a l'emperador de Trebisonda (actualment Turquia), Joan Comnè, al de Constantinoble (Istanbul, Turquia), Constantí Paleòleg, i al khan de Pequín (Xina, 1452). Però Constantinoble caigué el 29 de maig de 1453. Després del desastre, Alfons procurà, tanmateix, d'afermar la penetració als Balcans.
Les Guerres de Llombardia no modificaren el mapa polític, però la Caiguda de Constantinoble el 1453 despertà el temor d'una (1) amenaça otomana sobre Itàlia i els territoris venecians de l'Egeu, el que propicià el tractat de Lodi (Llombardia, Itàlia) entre Milà (Llombardia, Itàlia) i Venècia (Vèneto, Itàlia) el 1454, al qual després s'adheriren Florència (Toscana, Itàlia) i Nàpols (Campània, Itàlia). L'objectiu dels signants, que començaven a témer l'hegemonia francesa, fou mantenir l'equilibri interior de la península Italiana.
Ingresso trionfale in Napoli di Alfonso I d'Aragona. Italia, Campania, Napoli, Castel Nuovo (Maschio Angioino), arco trionfale di ingresso, fregio sull'attico dell'arco inferiore.
Entrada triomfal d'Alfons el Magnànim, en l'arc de triomf a l'entrada del Castell Nou
Conquesta del Regne de Nàpols per la Corona d'Aragó
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari de l'aparició de Catalònia, que era una (1) revista de caràcter quinzenal —o semimensual—, de contingut artístic i literari, que veié la llum per primer cop a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el 25 de febrer de 1898, en el si d'una (1) Catalunya en plena efervescència cultural a tots els nivells, cosa que contrastava amb la decadència que es vivia a Espanya, que al llarg de tot el segle XIX havia perdut les seves colònies d'ultramar. A tot Europa nasqueren diversos moviments artístics culturals, diferents entre si però amb punts en comú de crucial importància: la modernitat, la voluntat de crear quelcom nou i ben diferenciat dels moviments naturalista i realista predominants fins aleshores. Aquests diversos moviments són principalment l'Art Nouveau, el Modern Style, el Jungendstil... I el Modernisme és el que nasqué a Catalunya.
«
El procés de transformació de la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna.
»
— Joan Fuster a Literatura Catalana Contemporània
En el si d'aquest Modernisme es donà una (1) gran reivindicació intel·lectual de la cultura catalana, que propicià l'augment de producció literària en aquesta llengua i en promogué una primera normativització (Pompeu Fabra, Ensayo de Gramática de Catalán Moderno, 1891). A més de la producció literària, també proliferaren la resta de les arts: pintura i arquitectura, i, per primer cop, les arts «menors» com l'orfebreria passaren a ser considerades de primer nivell.
Direcció i col·laboradors
Igual que en qualsevol publicació actual, els que conformen una (1) revista i li donen una (1) inclinació política o una (+1) altra son sens dubte els que intervenen directament en la seva creació; l'editorial i els col·laboradors. En el cas que ens ocupa trobem que aquests personatges (alguns d'ells de vital importància durant el Modernisme a Catalunya) aporten a la publicació un (1) to nacionalista, de reivindicació de la Nació Catalana, amb una (1) postura política d'esquerres que es radicalitzà amb el temps.
Col·laboradors de la primera etapa
La primera etapa de Catalònia, iniciada el 25 de febrer de 1898, engega sota la direcció compartida de Jaume Massó i Torrents, Ignasi Iglésias i Ernest Vendrell i amb el protagonisme de Joan Pérez–Jorba. La revista era la continuació ideològica de L'Avenç, defensava els ideals regionalistes més extrems així com tendències literàries modernes. D'altra banda, Catalònia també promogué, gràcies als seus col·laboradors Casas i Carbó, i Pompeu Fabra, un (1) nou concepte literari del català, per mitjà d'una (1) campanya que anomenaren Reforma Lingüística.
Relació dels principals col·laboradors de la primera sèrie
Col·laboradors de la segona etapa
La segona etapa de Catalònia, iniciada el 25 de desembre de 1899 sota la direcció de Jaume Massó i Torrents, era d'un caire més d'acord amb l'esquerra política, fins i tot més que als darrers temps de la revista L'Avenç; ja que un nombre significatiu dels participants en la seva creació advocaven per l'ideari anarquista.
En aquests temps la publicació compta amb una llarga relació de col·laboradors, entre els que figuren il·lustres polítics, així com artistes i literats que donen a la revista el caràcter de setmanari literari i de crítica artística.
Relació dels principals col·laboradors de la segona sèrie
Format gràfic
Catalònia té fortes reminiscències de L'Avenç també en l'aspecte formal. Tenia un (1) nombre molt similar d'articles crítics, assajos, així com el to agressiu en notes i ressenyes respecte a aquesta publicació.
Primera etapa
En la primera etapa de la revista (25 de febrer de 1898 – 31 de novembre de 1898) es publicaren divuit (18) números, en total dues-centes vuitanta-quatre (284) pàgines de text profusament il·lustrades, normalment per dos (2) nous dibuixants d'aleshores: Ramon Pichot i Gironès i Lluís Bonnín. La presentació de la revista era força clàssica, el format d'aquesta etapa era de 280 mm x 190 mm i cada número contenia setze (16) pàgines a dues (2) columnes, tot i que, més endavant alguns números tingueren fins a vint (20) pàgines. Els números 10–11, 12–13 i 14–15 es publicaren agrupats cada dos (2), formant–ne un (1) de sol, de manera que aquests números contenien vint-i-quatre (24) pàgines de text. Durant aquesta primera etapa la revista sortia cada quinze (15) dies (amb l'excepció dels mesos de juliol, agost i setembre en què passà a ser mensual) i es venia a deu (10) cèntims.
Segona etapa
Durant la segona etapa (25 de desembre de 1899 – 24 de març de 1900) es publicaren dotze (12) números de vuit (8) pàgines cadascun. En aquesta etapa el format era de 390 mm x 275 mm i el text es trobava organitzat en tres (3) columnes per pàgina i sense il·lustracions, que donava a la publicació un (1) aspecte més proper al d'un (1) diari. Aleshores la revista era setmanal, sortia cada dissabte i es venia per deu (10) cèntims.
Origen i evolució estètica
Naixement
Després de la desaparició de L'Avenç el 1893 molt probablement a causa dels atemptats anarquistes de la tardor del mateix any al Liceu, quedà un buit ideològic en la branca més catalanista de la intel·lectualitat catalana. Aquest buit l'omplí Catalònia, que nasqué com a hereva de l'anterior revista de les mans de Joan Maragall i Jaume Massó i Torrents, director de la primera sèrie de la publicació, iniciada el 1898.
En paraules de Joan–Lluís Marfany, Catalònia havia de ser allò que l'Avenç no pogué arribar a complir, un (1) òrgan al servei dels modernistes catalans.
Així doncs, en un (1) principi, Catalònia havia de ser una (1) eina per a fer conèixer diversos artistes i personatges destacats, així com introduir corrents de pensament predominants a Europa, tot passat pel filtre de l'eclecticisme propi del modernisme; D'Annunzio, Emerson, Nietzsche, Verhaeren, Baudelaire, entre altres autors aparegueren a les pàgines de la publicació que ens ocupa. Això posa de manifest l'equitat amb la que es tractaven les dues (2) tendències principals durant els últims anys del segle XIX a Europa, el vitalisme i el decadentisme, tot i que la redacció de Catalònia defensà el pensament vitalista de Nietzsche per damunt de l'esteticisme simbolista propi del decadentisme.
Catalònia i els corrents ideològics de final de segle
Com ja s'ha dit; Catalònia fou una (1) publicació activament inserida dins del marc del Modernisme, amb tot el que això comportava als àmbits estètic i filosòfic, sense ser aliena al que a Europa succeïa, el simbolisme, decadentisme, vitalisme...
«
«El Modernisme és, explícitament, decadentisme i simbolisme, pero implícitament és també regeneracionisme, vitalisme nietszchià i naturalisme.»
»
— Joan Lluís Marfany: sobre el Modernisme
En si mateix, el modernisme comporta una (1) certa contradicció interna. D'una (1) banda defensa el reconeixement professional de les arts, cosa que comporta certa exclusió respecte a la gran massa social sense un (1) elevat nivell cultural; de l'altra banda el component marcadament nacionalista requereix la interacció directa amb el poble. Això troba el seu paral·lelisme amb la simultaneïtat amb la que es defensen les tesis esteticistes-decadents i les vitalistes d'Ibsen i Nietzsche. M. Siguán diu a la seva tesi que al Modernisme s'hi troben dues (2) actituds diferents; «una regeneradora, més militant o social i políticament preocupada, i una (1) decadentista o simbolista que centra la seva revolta en el desenvolupament d'una (1) nova estètica subversiva». Així doncs podem concloure que aquesta incoherència del modernisme es donà a causa del seu caràcter eclèctic davant totes les influències que rebé de la modernitat europea.
Aquesta contradicció té una (1) raó de ser, i és que tant l'esteticisme com el vitalisme eren corrents de caràcter modern i, per aquest motiu, s'acceptaven indistintament, ja que segons Jaume Brossa tot plegat eren «quimeres contemporànies». D'aquestes en diu: «La urgent necessitat de modernització no podia alimentar exclusivismes que podrien matar energies per despertar». També la trobem exemples d'això a Catalònia, on s'observen forts contrastos entre la primera i la segona sèrie.
Catalònia té entre els seus col·laboradors representants del modernisme més radical així com representants del modernisme mallorquí; cosa que permeté la divulgació i introducció de diversos corrents i filòsofs de moda a l'entorn d'Europa, introduïts gràcies a les traduccions de Nietzsche, Stirner, Mikhaïl Bakunin i Marx, determinants a l'hora de difondre les ideologies més en voga a Europa; el vitalisme nihilista per una (1) banda i el simbolisme decadentista.
El vitalisme és el fruit de la conjunció de diverses tendències sorgides a l'últim terç del segle XIX que defensaven el protagonisme de l'ésser humà com a individu té en l'Univers. Juntament amb aquest trobem el nihilisme, corrent defensada per Nietzsche que parlava de la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i moderna.
El vitalisme que vol dur a terme una voluntat més renovadora, apareix a la revista a mans d'A. Camps, el qual esmenta la reinterpretació de l'escriptor italià G. D'Annunzio, en clau regeneradora. Catalònia considera a G. D'Annunzio com un (1) exemple del nou model d'artista modern i cosmopolita, a partir d'una (1) interpretació en clau nietzschiana, i per tant vitalista de l'artista. D'aquesta manera es relacionaven les conquestes tècniques del simbolisme i l'esteticisme de fi de segle amb els propòsits regeneracionistes.
El simbolisme durant el fin de siècle anà íntimament relacionat amb el decadentisme i arribà a ésser quasi sinònims i ha sigut definit a vegades com a tendència cultural més que no pas com a moviment artístic. Igual que el decadentisme, el simbolisme pren com a premissa una (1) concepció pessimista de l'existència.
«
«J. Moréas proposava reemplaçar l'apel·latiu de decadent pel de simbolista, "Les prétendus décadents cherchent avait tout dans leur art le pur Concept et l'éternal Symbole". Aquest fet resulta significatiu perquè serà el mateix J. Moréas qui un any més tard, a Le Figaro, publicarà el conegut manifest en el qual mirarà d'imposar el mot simbolisme, a fi de fer referència a la nova poesia i de diferenciar–se així d'aquells que acceptaven sense reserves el qualificatiu de decadents.»
»
— Irene Gras a la seva tesi «El Decadentisme a Catalunya»
Aquest moviment jugà un (1) paper determinant en l'ideari del modernisme. De fet, en el cas de la publicació Catalònia, fou motiu de contraposició amb una altra revista, Luz, defensora aferrissada del corrent simbolista–decadentista, que s'oposà frontalment a l'ideari polític i filosòfic de la primera.
El corrent decadentista–simbolista rebé un ampli suport a Catalunya i Espanya, a causa del fort impacte moral que suposà per a l'antic Imperio Español perdre les seves últimes colònies a ultramar; Cuba i Filipines, en allò que es coneix com el desastre del 98, que comportà la pèrdua d'un important mercat i per tant una gran davallada dels ingressos, i entrà en una (1) forta crisi econòmica.
Si bé Espanya estava sumida en la tristor i en la misèria després de la pèrdua de les colònies, a Catalunya el panorama era lleugerament diferent, la indústria tèxtil era un bon motor econòmic al país. D'altra banda, des de l'Estat s'optà per a repartir la riquesa de les regions més riques (Catalunya) entre la resta, cosa que portà al fenomen conegut com a «Tancament de Caixes», explicat al següent apartat.
La fi de Catalònia
El tancament de Catalònia anà estretament lligat als seus ideals polítics d'esquerres, que en el si d'un (1) país en plena decadència social i política com era una (1) Espanya que acabava de perdre les últimes colònies a ultramar (Cuba i Filipines al Desastre del 98) es trobava condicionada pels moviments anarquistes creixents a la societat catalana, que protestà en diverses ocasions.
A tot això cal afegir–hi una (1) desafecció de la ciutadania de Catalunya respecte al sistema, amb el consegüent auge de l'anarquisme, que ja provocà la desaparició de L'Avenç a causa de l'atemptat que tingué lloc al Gran Teatre del Liceu el 1893. Establint un cert paral·lelisme, a Catalònia no fou pas un atemptat el que provocà la dissolució de la redacció, sinó el moviment polític a conseqüència de la protesta coneguda com el «Tancament de Caixes» que portà a una sèrie de vagues que trasbalsaren la ciutat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el març del 1900, provocades per l'excessiva tributació de Catalunya a les despeses de l'empobrit Estat espanyol.
Cal ressenyar la importància política i intel·lectual que Catalònia tingué en tant que setmanari literari i de crítica artística, el fet de la seva cessació suposà, d'altra banda, un (1) vital reforç per una altra publicació coetània que agrupava les principals forces del modernisme finisecular en un (1) front comú que permetria grans avenços; la revista Els Quatre Gats juntament amb Pèl & Ploma, que esdevingueren immediatament hereves de la tasca d'eina al servei dels modernistes catalans.
Relació de continguts
Aquí davall incorporem dues (2) taules corresponents a les dues (2) etapes de Catalònia, en què es pot trobar desglossat cada número de la revista, de manera que els articles i textos més rellevants que s'hi publicaren queden classificats segons el seu contingut.
A la primera taula trobem l'apartat d'Il·lustracions i Autors, ja que en aquesta primera etapa la revista publicà diverses il·lustracions de dibuixos, retrats, etc. En canvi, a la segona etapa ja quasi no es publicaren imatges i és per això que l'apartat desapareix. A la segona taula, apareix un (1) nou apartat: Articles polítics, ja que l'orientació política de la revista durant aquesta etapa pren un (1) pes important i les seves publicacions se'n fan ressò.
Primera etapa
Segona etapa
Portada del núm. 1 de la revista Catalònia, 1898.
L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol.
Retrat d'Alexandre de Riquer
Comparació formal entre les dues (2) etapes de Catalònia
Joan Maragall el 1903.
Retrat de Verhaeren per Félix Vallotton, publicat al núm. 2 de la revista Catalònia.
La gent sortí al carrer pel tancament de caixes.
Catalònia
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents dotzè aniversari de la batalla de Valls (Alt Camp, Catalunya), també coneguda com la batalla del pont de Goi, que es lluità el 25 de febrer de 1809, durant la Guerra del Francès entre les forces del mariscal francès Laurent Gouvion Saint–Cyr i les forces espanyoles del general suís Teodoro Reding; la batalla acabà amb victòria francesa, i el comandant de l'exèrcit espanyol fou ferit de gravetat durant una (1) càrrega de cavalleria, i morí uns dies després.
Antecedents
Després de la derrota a la batalla de Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya), el general Teodoro Reding, comandant de l'exèrcit de la dreta, es dedicà a entrenar militarment els seus soldats, que havien fugit del combat, i s'estigué amb deu mil (10.000) homes a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i amb la resta dels seus vint-i-cinc mil (25.000) homes, comanats per Juan Bautista de Castro en la franja que va de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) a Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès, Catalunya) i volgué atacar ajudat amb el sometent, a l'exèrcit de Saint–Cyr, que es trobava al Penedès (Catalunya) amb divuit mil (18.000) homes cobrint Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Saint–Cyr endevinà l'estratègia de Reding i es dirigí a Igualada (Anoia, Catalunya), on les tropes de Castro fugiren en direcció a Cervera (Segarra, Catalunya), i Santes Creus (Alt Camp, Catalunya). Un (1) cop trencada la línia espanyola, Reding es dirigí a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) i en acabat decidí tornar a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), que es veia en perill per la divisió de Joseph Souham que ja ocupava Valls (Alt Camp, Catalunya), de manera que travessaren el Francolí el dia 24.
Ordre de batalla
Els espanyols, que ensopegaren amb les avançades de la divisió de Joseph Souham, es retiraren de nou a la riba dreta del Francolí, formant en línia de batalla defensiva, i Saint–Cyr va demanar a la divisió italiana del general Domenico Pino, que es trobava uns quilòmetres més endavant, que s'hi reunís mentre guanyava temps entretenint els espanyols amb tiroteigs.
La Batalla
A les tres de la tarda (15 h pm), l'exèrcit francès ja estava reunit, i mitja hora després es disposà l'exèrcit en tres (3) columnes, dues (2) de la divisió Pino i una (1) de Souham, creuant sota el foc de l'artilleria i fuselleria espanyola. Les càrregues de la cavalleria francesa que travessà pel pont de Goi, que també pertany al terme d'Alcover (Alt Camp, Catalunya), feren fugir els espanyols en direcció a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Teodoro Reding rebé cinc (5) ferides de gravetat i morí a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) unes setmanes després.
Conseqüències
Els francesos ocuparen Reus (Baix Camp, Catalunya) i Antonio Malet de Coupigny prengué el comandament del molt disminuït l'exèrcit espanyol a Catalunya interinament.
Els francesos continuaren ocupant la línia de la costa i les principals places fortes de Catalunya, amb els setges de Girona (Gironès, ) i Hostalric (Selva).
Mapa de la batalla del pont de Goi el 25 de febrer de 1809, editat per The Oxford Geographic Institut.
El pont de Goi, on tingué lloc la batalla.
Creu commemorativa de la batalla situada al costat del pont.
Placa al peu de la creu commemorativa
El nom de Valls està inscrit a l'Arc de Triomf de París, juntament amb altres victòries franceses de la Revolució i l'Imperi.
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el cent noranta-cinquè aniversari del naixement de Pere Bosch i Labrús (Besalú, Garrotxa, Catalunya, 25 de febrer de 1826 — Sant Gervasi de Cassoles, Barcelonès, Catalunya, 20 de juliol de 1894), qui fou un (1) economista, empresari i polític català. Fou diputat a les Corts Espanyoles en cinc (5) legislatures entre els anys 1868 i 1892, en representació del Partit Constitucional i del Partit Liberal Conservador. Fundà el Foment de la Producció Nacional, un (1) organisme defensor del proteccionisme.
Biografia
Començà els estudis a l'Institut de Girona (Gironès, Catalunya) i al seu Seminari, però no els acabà. Es dedicà aleshores al comerç i s'establí a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), on fundà la sastreria El Águila, que introduí la innovació de vendre roba ja confeccionada. Això li permeté obrir sucursals a Madrid (Madrid), Sevilla (Andalusia), València (Horta, País Valencià) i Cadis (Andalusia).
Des del 1860, endemés, s'interessà pel proteccionisme i el lliurecanvisme, i es posicionà a favor de les tesis de Joan Güell i Ferrer. Quan la revolució del 1868 suprimí el dret diferencial de bandera decidí lluitar contra la política lliurecanvista de les autoritats i el 1869 fundà el Foment de la Producció Nacional, amb seu a Madrid (Espanya) i presidit per Joan Güell, de qui fou secretari. Fundà el diari El Protector del Pueblo i fou l'artífex de la declaració proteccionista de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) del març del 1869; també fundà la Lliga Proteccionista Espanyola. L'abril del 1869 encapçalà una (1) delegació catalana que viatjà a Madrid (Espanya) per demanar la supressió de l'aranzel aprovat per Laureà Figuerola i Ballester, sense èxit. El 1869 fou nomenat president del Foment de la Producció Nacional, i des del seu càrrec promogué el proteccionisme integral. El 1870 tornà a viatjar a Madrid (Espanya) per tal de promoure les tesis proteccionistes en la signatura de tractats comercials amb altres estats. També organitzà exposicions industrials a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) els anys 1872, 1875 i 1877.
Un (1) cop efectuada la restauració borbònica, el 1875 rebé a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el futur Alfons XII a una (1) exposició de productes catalans. A les eleccions generals espanyoles del 1876 fou elegit diputat pel districte de Vic (Osona, Catalunya) dins les files del Partit Constitucional, i es mostrà força actiu defensant les tesis proteccionistes en la signatura dels tractats comercials amb Bèlgica, tot reclamant una (1) reforma aranzelària. Quan es decidí l'establiment d'una (1) línia marítima regular a Filipines entre Cadis (Andalusia, Espanya) o Barcelona (Barcelonès, Catalunya), Foment es decantà per Barcelona (Barcelonès, Catalunya) mentre per Pere Bosch defensà l'opció de Cadis (Andalusia, Espanya). Aleshores abandonà FPN i fundà el 1876 amb Josep de Letamendi i de Manjarrés el Foment de la Producció Espanyola, però per iniciativa de Manuel Duran i Bas, ambdues entitats es fusionaren el 1877. Fou escollit novament diputat per Vic (Osona, Catalunya), aquest cop amb el Partit Liberal Conservador, a les eleccions generals espanyoles des anys 1879, 1881 i 1884. Durant aquest mandat proposà clàusules proteccionistes amb els tractats comercials amb França i Àustria–Hongria i defensà la construcció de ferrocarrils i els interessos dels sureres i propietaris urbans catalans. Quan els liberals arribaren al poder l'abril del 1881 organitzà una (1) manifestació proteccionista a Gràcia (Barcelonès, Catalunya).
El 1883 participà en la fundació del Círculo Conservador–Liberal de Barcelona i organitzà conferències sobre catalanisme i proteccionisme al local del Centre Català. Alhora, mostrà certa sintonia amb les tesis polítiques de Francisco Romero Robledo, però finalment s'alineà amb Cánovas del Castillo. A les eleccions del 1886 no fou escollit, però tornà a obtenir representació per Girona (Catalunya) a les eleccions generals espanyoles del 1891. Durant aquesta legislatura fou membre de la comissió parlamentària encarregada d'estudiar modificacions de l'aranzel espanyol. El 1888 fou un (1) dels vocals del Congreso Económico Nacional i el 1892 intentà organitzar un (1) moviment proteccionista a escala estatal amb el basc Zaracondegui (cap de la Lliga Biscaïna de Productors) i l'asturià Luis Adaro y Magro.
Obres
La conveniencia de un concierto económico entre las distintas naciones de raza española (1889), defensa del proteccionisme.
Discursos y escritos (1929).
Pere Bosch i Labrús a la Ilustració Catalana (núm. 36 de 30/06/1881).
Pere Bosch i Labrús
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-vuitè aniversari del naixement de Josep Duran i Sors (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 25 de febrer de 1793 — ibídem, 11 d'agost de 1871), qui fou un (1) industrial tèxtil, polític i dues (2) vegades alcalde de Sabadell (Vallès Occidental, Espanya).
Biografia
Duran i Sors s'inicià en el món de la indústria tèxtil treballant com a abaixador. L'any 1825 s'establí de fabricant formant companyia amb Miarons i Dòria en la societat J. Duran y Cñía, empresa que el 1843 construí un (1) dels primers vapors de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), a la zona sud de la ciutat, conegut popularment com el Vapor de Cal Pissit. L'empresa, que fou la primera a confeccionar mostraris per als viatjants, continuà molts anys fins que Duran desfeu la companyia per associar–se amb el seu fill, Calassanç Duran.
Josep Duran fou president del Gremi de Fabricants i un (1) dels fundadors de la Casa de la Caritat, al manteniment de la qual sempre contribuí.
El 25 d'abril de 1874 l'ajuntament presidit per Joan Sallarès i Gorina, a petició del Centre Industrial de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), acordà donar el nom de Duran i Sors a un (1) carrer de la ciutat que anava des del capdavall de la Rambla fins a la carretera de Barcelona.
Fotografia de Josep Duran i Sors
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de Concepción Aleixandre Ballester (València, Horta, País Valencià, 25 de febrer de 1862 — ibídem, 1952), qui fou una (1) metgessa ginecòloga pionera i una (1) gran treballadora per a la salut de les dones en els anys de final del segle XIX i començament del segle XX.
Família i formació
Filla d'una (1) família benestant, estudià a l'Institut Lluis Vives de València (Horta, País Valencià), on obtingué el títol de Batxillerat el setembre de 1883, i es matriculà de manera immediata, amb el permís signat per son pare, en l'Escola Normal Femenina de València (Horta, País Valencià), on superà l'examen de grau de mestra d'ensenyament elemental el mateix setembre del 1883. Sembla que no exercí mai Magisteri i es matriculà en la Facultat de Medicina de la Universitat de València (Horta, País Valencià), on seria una (1) de les primeres dones que cursava aquesta carrera.
Obtingué el títol de llicenciada en Medicina i Cirurgia el juny del 1889, i s'especialitzà en ginecologia. Val a dir que tot i que al 1891 la Sociedad Ginecológica Española li negà l'entrada pel sol fet de ser dona, l'admeté més tard i fins i tot pronuncià el discurs d'obertura de curs de l'any 1904.
De manera immediata es traslladà a Madrid, on guanyà una plaça de metgessa titular a l'Hospital de la Princesa de Madrid (Espanya). Treballà a la Casa Provincial de Maternidad e Inclusa de la Beneficencia Provincial, al mateix temps que mantenia una consulta popular.
Metgessa i divulgadora
L'exercici de la seva vida professional el compaginaria amb la divulgació dels seus coneixements d'higiene i maternologia mitjançant articles, conferències, congressos, mítings i actes de caràcter social. Pot servir de mostra el fet d'haver presidit de manera honorària la Secció de Medicina Pública i Especialitats en el Congrés Medicofarmacèutic de València (1891), o la seua participació en la Secció VII del Congrés d'Educació Física a Madrid (1917), en un «míting sanitari» (1923), o en la campanya d’higiene social (1927).
Cal destacar que fou membre de la Inspecció mèdica escolar de Madrid, sòcia de número de la Societat Ginecològica Espanyola (1892) i una de les primeres sòcies (1912) de l'àrea científica de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. La seva obra escrita, molt dispersa, està formada majoritàriament per articles publicats en revistes i per conferències pronunciades tant en organismes científics com de caràcter divulgatiu.
Participà en diferents simpòsiums: Congreso Médico–Farmacéutico Valenciano (1891), Congreso Pedagógico Hispano–Luso–Americano (1892), XIV Congreso Internacional de Medicina (1903) o Congreso de Educación Física (1917), entre d'altres.
El 1910 Aleixandre registrà una (1) patent (núm. 47109) a favor de dos (2) pessaris metàl·lics d'anells reductibles. El pessari és un (1) dispositiu que es col·loca a la vagina per corregir el descens o prolapse de l'úter, generalment a conseqüència del part. El dispositiu inventat per Concepción Aleixandre consistia en una (1) anella amb el cos fet d'alumini amb unes molles d'acer niquelat. Era un mecanisme flexible i adaptable, la neteja i esterilització del qual resultaven fàcils. I era el resultat de les seves pròpies experiències clíniques.
Activista feminista
Defensora dels drets de les dones, formà part de diverses organitzacions femenines, entre les quals podem esmentar el Consell Nacional de Dones (1919), presidit per la Marquesa de Ter i del qual ella fou una (1) de les dues (2) vicepresidentes; del Comitè Femení d'Higiene Popular, del qual seria presidenta; de la Sección de Señoras de la Unión Ibero–Americana, i de l'Associació de Metgesses Espanyoles, de la qual fou nomenada presidenta honorària (1928). A més a més, a l'activitat associacionista cal afegir que seria una de les personalitats signants del manifest a favor que Emilia Pardo Bazán fos nomenada membre de la Real Academia Española de la Lengua (juny del 1914) i que pronuncià una conferència amb el suggerent títol de «La higiene y el sufragio» a l’Academia de Jurisprudència, a Madrid (1920). El 1926 Aleixandre fou sòcia fundadora del Lyceum Club Femenino, un (1) espai per a la defensa dels interessos morals i materials de les dones, en suport del seu desenvolupament educatiu, cultural i professional.
Els tres (3) eixos de la seva vida serien, doncs, medicina, feminisme i pedagogia, i la seva formació pedagògica i científica s'uniren en una (1) vessant divulgadora que intentà, al mateix temps, exercir una (1) medicina social i apropar els coneixements higiènics en especial a les dones. Influïda pels corrents regeneracionistes, la seva preocupació per la divulgació es veu també reflectida en la seva obra pedagògica, també com a membre del Comité Organitzador del Congrés Pedagògic de 1892, on l'educació de les dones seria objecte preferent d’estudi, o la conferència que pronuncià l'octubre del 1907 a la seu de la Unión Ibero–americana de Madrid, sobre «La higiene del niño y la patria» i que dedicà a les mares espanyoles i hispanoamericanes. També entre les activitats promogudes per la secció de dones d'aquesta associació resta constància de la seva preocupació per l'educació femenina, perquè crearen un Centro Popular Ibero–Americano per a promoure la seva formació. Fou, també, responsable d'una (1) secció de salut de les dones a la revista La Medicina Social Española (1916–1920).
Memòria i reconeixement
L'Ajuntament de Pincanya (Horta Oest, País Valencià) convoca des del 2018 els Premis Concepción Aleixandre, que reconeixen la contribució de les dones en l'àmbit de la ciència a la Comunitat Valenciana.
Les ciutats de València (Horta, País Valencià) i de Granada (Andalusia) li han dedicat sengles carrers. La ciutat de Barcelona dedicarà també una plaça de la ciutat, justament en les immediacions de l'Hospital Clínic, a aquesta doctora valenciana que treballà per a la millora de la vida de les dones en la societat espanyola de començaments del segle XX.
Obra
Memòria presentada al XIV Congrès Internacional de Medicina al voltant de «Los cardiopáticos en la gestación».
«Fenómenos y enfermedades propias de la mujer». Primer Congreso Médico Farmaceútico Valenciano, núm. 1, 1891, pàg. 244–248.
«Algo de higiene». Unión Iberoamericana, año XVIII, octubre 1904, pàg. 52–53.
«Para las futuras madres», Unión Iberoamericana, any XIX, abril 1905, pàg. 22–23.
«Higiene para los emigrantes e inmigrantes en los países iberoamericanos», Unión Iberoamericana, año XX, gener–abril 1906, pàg. 133–136.
«La salud de los niños y la Patria». Unión Iberoamericana, año XXII, gener 1908, pàg. 15–30.
«Maternología». La Escuela Moderna, any XIV, núm. 279, novembre 1914, pàg. 911–920.
«De la mujer para la mujer. Educación higiénica de la niña como futura madre» en La Escuela Moderna, núm. 293, 1916.
«La sublime ciencia». La Medicina Social Española, núm. 1, 1916, pàg. 339–341.
«Por y para los niños». La Medicina Social Española, núm. 1, 1916, pàg. 433–436.
«La lactancia y la tubercolosis». La Medicina Social Española, núm. 1, 1916, pàg. 630–636.
«Educación de la niña como madre futura». La Medicina Social Española, núm. 1, 1916, pàg. 25–26.
«¿Hasta cuando?». La Medicina Social Española, núm. 1, 1916, pàg. 179–181.
«Juegos necesarios y juegos dañosos para los niños». Madrid 1917.
«La mujer en Medicina». La Medicina Social Española, núm. 2, 1917, pàg. 116–118.
«De educación física». La Medicina Social Española, núm. 2, 1917, pàg. 686–689.
«Consideraciones especiales sobre higiene físico-psicológica y patología de la infancia femenina». La Medicina Social Española, núm. 3, 1918, pàg. 312–316; 334–338.
«Nuestras leyes». La Medicina Social Española, núm. 3, 1918, pàg. 23–24.
«Sueños que debieran ser realidades». La Medicina Social Española, núm.. 4, 1919, pàg. 16–17.
«Al fin». La Medicina Social Española, núm. 4, 1919, pàg. 338–339.
La doctora Na Concepción Aleixandre Ballester. Imatge en un (1) diari de principis del segle XX.
Concepción Aleixandre Ballester
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el desè aniversari de la inauguració del Museu Alzamora de les arts gràfiques, ubicat a l'empresa Alzamora a Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), que està dedicat a la impremta i la seva història: materials i màquines. S'inaugurà oficialment el 25 de febrer de 2011, amb la presència de Ferran Mascarell i el Príncep de Girona. És la col·lecció privada relacionada amb la impremta més completa de l'Estat espanyol.[1] El museu no està obert al públic, però es pot visitar amb cita prèvia.[2]
Col·lecció
En aquest museu s'hi pot trobar una (1) mostra de les màquines, eines i tècniques utilitzades tradicionalment en les arts gràfiques. Ofereix un (1) recorregut didàctic per la història de la impremta des del segle XVII fins a final del segle XX, mitjançant la contemplació de les arts emprades en cada època, tècniques que s'han revolucionat amb l'aplicació de les noves tecnologies.
Compta amb una (1) col·lecció cronològica de les màquines d'imprimir de diferents èpoques; la més antiga és una premsa de fusta del segle XVII, un (1) model similar a la ideada per Johannes Gutenberg a mitjan segle XV. També es poden observar màquines modernes, avui en desús, com la màquina d'escriure elèctrica, les de fotocomposició, utilitzades fins fa ben pocs anys.
Referències
Typenhebel einer Schreibmaschine
Caràcters en una màquina d'escriure de la dècada del 1920
Museu Alzamora de les arts gràfiques
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el vint-i-vuitè aniversari de l'establiment legal d'Els segadors com a l'himne nacional oficial de Catalunya, mitjançant la Llei del 25 de febrer de 1993, aprovada pel Parlament de Catalunya. El seu origen data de la Guerra dels Segadors, al segle XVII. L'himne fa una (1) crida per defensar la llibertat de la terra.
La lletra actual és d'Emili Guanyavents i data del 1897. Usa, però, elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la compongué el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent. La primera versió enregistrada que se'n conserva data del 1900. Es pot veure darrere de l'himne una (1) cançó primitiva nascuda a la revolta de Catalunya del 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la qual els pagesos protagonitzaren importants episodis.
Per llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els segadors fou declarat himne oficial de Catalunya. El registre sonor oficial fou realitzat i divulgat l'any 1994.
Història
La música del que després s'ha convertit en l'himne de Catalunya i símbol de la identitat catalana té el seu origen a la Guerra dels Segadors. Quan esclatà la Guerra dels Trenta Anys, l'any 1618, inicialment per causes religioses (encara que també s'hi barrejaren qüestions polítiques i econòmiques), Felip IV d'Àustria, rei d'Espanya, hi participà en defensa de l'emperador germànic de la dinastia dels Habsburg, el seu oncle Ferran II. Les despeses tan importants d'una (1) guerra tan llarga feren que es pretengués que Catalunya aportés també homes i diners a la guerra, la qual cosa originà un (1) profund rebuig i indignació de la població catalana, que es veié forçada a acollir les tropes imperials per tal de defensar la frontera espanyola de l'atac francès. Les actuacions del comte–duc d'Olivares, primer ministre de Felip IV, desvetllaren tanta animadversió en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats, que moltes poblacions es revoltaren. El dia de Corpus del 1640 s'inicià a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) la revolta dels segadors en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat i el conseller en cap, Pau Claris, feren costat als revoltats.
Al costat de la música es conservà el text. Els dos (2) textos més difosos han estat l'històric, publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán (amb modificacions respecte a versions anteriors, com l'addició de la tornada) i, en la primera edició musical, per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes, i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, guanyador d'un (1) concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que provocà una (1) apassionada polèmica pública i periodística. Guanyavents era conegut per la seva militància obrera i llibertària, i la seva lletra rebé una certa oposició dels sectors més conservadors. Tot i així, el fet que la lletra fos intercanviable entre himne nacional i crida a la revolució social recollia el desig de ruptura nacional i social del moment, i propicià la seva acceptació popular i institucional. Amb l'adaptació d'Emili Guanyavents, la lletra original d'Els Segadors se simplificà i es reduí de sis (6) estrofes a tres (3), que són les que es canten actualment. Jaume Ayats defensà en un (1) llibre que l'himne nacional de Catalunya tenia orígens eròtics en prendre com a base la melodia d'Els tres garberets, una cançó popular de sega i una lletra anònima que narra els fets de 1640.
Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l'himne català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep Viader. Darrerament se n'ha fet una (1) versió per a cor i orquestra simfònica, obra d'Antoni Ros Marbà. Fins i tot hi ha una (1) versió en música màkina de l'himne.
El 2013 El Singular Digital.cat assenyalà que la melodia de l'himne podia haver tingut l'origen en un (1) himne religiós jueu anomenat Ein K'Eloheinu («No hi ha ningú com el nostre Déu»).
El 2014 Televisió de Catalunya estrenà un (1) documental sobre la història d'Els segadors: Bon cop de falç. La història de l'himne, basat en el llibre de Jaume Ayats, Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional, coproduït per L'Avenç, Enderrock i Clack.
Enregistrament històric
La versió musical d'Els segadors enregistrada l'any 1900 és l'harmonitzada a quatre (4) veus per Enric Morera i estrenada pel cor Catalunya Nova el 18 de juliol de 1897. La lletra d'Emili Guanyavents i Jané (1860–1941) és la nova lletra amb la ja aleshores tradicional tornada de «Bon cop de falç, defensors de la terra» d'Ernest Moliné. Aquest disc és l'únic exemplar (conegut de moment) que es conserva actualment, segons la documentació existent. Fou una edició de la companyia E. Berliner's Gramophone 64508 (matriz 2110A), amb una (1) tirada de cinc-cents (500) exemplars. L'enregistrament fou realitzat a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) entre el 27 de setembre i el 30 d'octubre de 1900.
Lletra de la versió moderna
«
Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors.
Ara és hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
»
Lletra de la versió original
La versió original és una(1) antiga cançó popular del segle XVIII, que explica els fets produïts en la ja esmentada revolta dels segadors o corpus de sang. Aquesta fou documentada per Manuel Milà i Fontanals.
La versió antiga és la següent:
«
Ai ditxosa Catalunya / qui t'ha vista rica i plena!
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:
«Ara és hora, nostre rei, / ara és hora que fem guerra».
Contra de los catalans / ja ho vegeu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n'han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.
I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de l'iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels li fan gran festa.
El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo daven an els cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / etgegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a regar la terra.
A presència dels seus pares / deshonraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
«Llicència els he donat io / molta més se'n poden pendre».
A vista de tot això / s'és esvalotat la terra.
Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com érem a temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha / ja n'han morta la primera.
En mataren el virrei / a l'entrant de la galera.
Mataren els diputats / i els jutges de l'Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.
Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
«Ont és vostre capità, / a ont és la vostra bandera?»
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
«Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra».
»
Corpus de Sang, H. Miralles, 1910.
Retrat de Francesc Alió i Brea.
Disc de goma laca (disc de pedra de 78 rpm) amb Els segadors. Museu de la Música de Barcelona.
Els segadors
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el vint-i-setè aniversari de la inauguració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (també conegut per les seves sigles CCCB), el 25 de febrer de 1994, que és un (1) centre cultural situat al Raval de Barcelona. És un (1) espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània, on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música i les arts escèniques s'interconnecten en un (1) programa interdisciplinari.
Un (1) dels seus objectius és vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania. Per fer–ho, organitza i produeix exposicions, debats, festivals, concerts, cicles de cinema, cursos, conferències; fomenta la creació a partir de les noves tecnologies i llenguatges, i intenta generar debat, pensament i reflexió al voltant de la cultura contemporània, la ciutat i l'espai públic com també sobre els temes que vertebren l'actualitat.
A l'àmbit orgànic, depèn d'un (1) consorci públic creat conjuntament el 1988 entre la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament, que finançaren el projecte amb un (1) percentatge del setanta-cinc per cent (75%) i el vint-i-cinc per cent (25%), respectivament. S'inaugurà el 1994 sota la direcció de Josep Ramoneda, que estigué al capdavant del Centre fins al 2011. Des de llavors el CCCB ha produït desenes d'exposicions i centenars de conferències, xerrades i presentacions de tota classe. La seva directora actual (2018) és Judit Carrera.
Edificis
El CCCB ocupa diversos edificis d'un (1) antic convent. Ocupa l'estructura original de tres (3) ales disposades en forma d'U al voltant d'un gran pati central, el Pati de les Dones, i l'edifici de l'antic teatre de la Casa de Caritat, situat a l'actual plaça de Joan Coromines. El Centre ocupa una (1) àrea total de quinze mil metres quadrats (15.000 m²), quatre mil (4.000) dels quals es destinen a sales d'exposicions. Compta a més amb un (1) auditori, llibreria, diverses aules i sales amb aplicacions polivalents.
Casa de la Caritat
Sobre una església del segle XII es construí un convent de monges de Montalegre al segle XIII i més tard es convertí en seminari conciliar dels jesuïtes, al segle XVI. Al segle XVIII s'hi instal·laren una (1) caserna militar i un (1) correccional. Finalment, l'any 1802 el rei Carles IV hi autoritzà la creació d'un (1) establiment benèfic, l'hospici de la Casa de Caritat, per a l'acolliment de la població més desafavorida. Amb el temps, la Casa de Caritat s'autofinançà i obtingué ingressos de fonts molt diverses: organitzant rifes, balls de màscares i corrides de toros, i també fabricant productes de primera necessitat, com ara galetes, agulles, pisa, fideus, cotó, espardenyes, roba, etc. Una (1) de les activitats més rendibles fou la concessió municipal del servei funerari, el 1838, i especialment la creació d'una (1) de les impremtes més importants de la ciutat. Aquest sistema d'autofinançament es pogué aplicar impartint l'ensenyament d'oficis especialitzats (fusteria, ferreria, impressió, pastisseria, sabateria, etc.) dins la mateixa Casa. L'any 1868, l'establiment passà a dependre de la Diputació Provincial de Barcelona, gràcies a la Llei de beneficència pública del 1853. Durant el breu període de la Generalitat republicana (1932–1936), la Casa de Caritat depengué exclusivament del govern català; llavors s'hi aplicaren millores significatives, especialment en el tracte als asilats i en la laïcització del personal docent. La Casa de Caritat deixà de funcionar l'any 1957, quan s'inaugurà la nova seu del barri de la Vall d'Hebron (Llars Mundet). El recinte de l'antiga Casa de Caritat comprenia un (1) entramat d'edificis bastits en èpoques diferents, que havia arribat a allotjar més de dues mil (>2.000) persones.
Als anys noranta (90) els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana reformaren i adaptaren l'edifici per tal que acollís el CCCB. La reforma meresqué els premis FAD d'Arquitectura i Ciutat de Barcelona d'Arquitectura l'any 1993. El seu projecte pretenia facilitar la circulació dels visitants i substituí l'ala nord, que tanca l'antic edifici en forma d'U per un (1) cos prismàtic de trenta metres (30 m) d'alçada que conforma una (1) façana vidrada que en la seva part més alta s'inclina sobre el pati a manera de gran ràfec. Aquest element ha esdevingut, amb el seu joc de reflexos, un (1) mirall del paisatge i un (1) mirador sobre la ciutat, i al mateix temps funciona com a zona de trànsit (vestíbuls, ascensors, escales). L'edifici actual consta de tres (3) ales, que envolten el Pati de les dones en forma d'U, i té cinc (5) pisos d'alçada. La façana exterior del carrer de Montalegre i les del pati conserven la decoració d'esgrafiats i aplicacions de majòlica realitzades entre els anys 1926 i 1929. Pel que fa als elements constructius característics de l'obra original, també es preservaren les voltes de maó de pla i els pilars de pedra.
Teatre CCCB
El Teatre CCCB, inaugurat el 16 de març de 2011, és un (1) espai polivalent per albergar activitats del CCCB. Disposa dues (2) sales: la Sala Teatre, amb capacitat per a cinc-centes (500) persones i la Sala Raval, amb capacitat per a cent setanta (170). El Teatre CCCB nasqué de la reforma de l'antic teatre de Casa de Caritat, obra de l'arquitecte Josep Goday i Casals el 1912 i ubicat al número 21 del carrer Valldonzella.
Després d'un període d'abandonament, l'any 1968 fou la seu del Club de Judo Sant Jordi creat per la Diputació de Barcelona, que instal·là un (1) tatami de sis-cents metres quadrats (600 m²) que ocupava tot el pati de butaques.
L'Espai està connectat amb la resta del CCCB a través d'un (1) passadís subterrani. L'adequació d'aquest espai, de tres mil cent seixanta-quatre metres quadrats (3.164 m²), comptà amb un (1) pressupost inicial de vuit milions d'euros (8.000.000 €), aportats tres quarts (3/4) dels quals per la Diputació de Barcelona i la resta per l'Ajuntament de Barcelona. El projecte de remodelació fou obra de l'estudi dels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. L'edifici és considerat com a Bé immoble catalogat d'Interès Local (BCIL) amb una (1) protecció B del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic.
L'edifici allotja dues (2) sales polivalents: la Sala Teatre, amb un (1) escenari de dimensions i ubicació variable i una dotació tècnica que permet la realització d'activitats diverses com ara projeccions de cinema, concerts, conferències, arts escèniques, etc. i amb capacitat fins a cinc-centes (500) persones. I la Sala Raval, amb un (1) aforament de cent setanta (170) persones, ubicada a la planta baixa. Admet també diferents formats d'activitat: projeccions, conferències, aula de treball, etc.
Història
El 1989 un (1) Consorci format per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona aprovà la creació del CCCB, en el marc d'un (1) projecte de rehabilitació del barri del Raval i dels seus edificis històrics, amb la intenció d'ubicar un (1) complex de cultura contemporània a l'antiga Casa de Caritat.
Etapa Ramoneda
La direcció del Centre encarregà als arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, amb la col·laboració de Ricard Mercadé, el projecte de construcció de l'equipament cultural. Les obres començaren el 1991 i el CCCB s'inaugurà oficialment el 25 de febrer de 1994, sota la direcció de Josep Ramoneda, que estigué al capdavant del Centre des que es creà, el 1989, fins al 2011. Nasqué com una (1) institució multidisciplinària dedicada a l'estudi de les ciutats i a tot el que d'elles se'n deriva. Ramoneda marcà una (1) línia de programació que volia reflexionar sobre l'art i la seva relació amb la realitat, les interaccions entre els creadors i les noves realitats urbanes, entre dinàmiques locals i dinàmiques globals, el debat sobre ciutat i sobre la cultura contemporània a Barcelona. Això es materialitzà en desenes de projectes interdisciplinars i transversals, vinculats al coneixement, a les idees, a l'art i la creació contemporània. Amb els anys, tots aquests programes convertiren progressivament el CCCB en un (1) dels centres de cultura contemporània de referència a l'àmbit europeu.
El març del 2011 el Centre inaugurà el teatre, culminant així el projecte inicial. La rehabilitació d'aquest espai costà uns vuit milions d'euros (circa 8.000.000 €). El dia inaugural, tots els convidats foren obsequiats amb una edició especial de la col·lecció Breus CCCB que recull la conferència d'Antonio Tabucchi El futur de l'atzar, i durant el cap de setmana següent es feren unes jornades de portes obertes.
El 16 de novembre de 2011 es comunicà a Josep Ramoneda que el seu contracte com a director del Centre no seria renovat el 2012. Els treballadors del Centre demanaren un (1) concurs públic per la successió al càrrec, concurs que no es dugué a terme.
Etapa Sintes
Ramoneda fou rellevat per Marçal Sintes, proper a l'entorn de la Fundació Catalanista i Demòcrata. L'octubre del 2014 s'anuncià que Marçal Sintes seria substituït per Vicenç Villatoro.
Etapa Villatoro
Vicenç Villatoro accedí al càrrec de director del CCCB el 15 de novembre del 2014. Aquell any el CCCB complí vint (20) anys. Dins dels diversos actes de celebració es mencionà que el següent repte del centre era esdevenir un (1) espai absolutament integral, és a dir, físic i virtual alhora. L'any següent, el 2015, el centre tractà qüestions com l'habitatge i qüestions sobre el futur de l'espècie humana en un (1) temps de canvi tecnològic, i el 2016 se centrà més en l'espai privat, la vida quotidiana, les transformacions d'hàbits i de concepcions que es produeixen fora de l'espai públic. Es tractaren temes com la gestió del temps, l'envelliment, la relació entre el desig sexual i l'arquitectura, el repte del turisme, el paper de la ficció literària o les noves formes de consum audiovisual.
El mes de febrer del 2018 es feu pública la convocatòria d'un (1) concurs internacional per decidir el proper director del centre. La promotora cultural Judit Carrera guanyà el concurs i substituí Vicenç Villatoro l'1 d'octubre del mateix any.
Programació
El CCCB centra la seva activitat en la investigació creativa i en la producció de coneixement mitjançant una sèrie de projectes centrals de producció pròpia, com les exposicions temàtiques i altres formats presencials i digitals: els debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis, la línia d'activitat Beta: projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l'era digital; el projecte de cinema experimental Xcèntric, el Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà, el Premi Internacional d'Innovació Cultural, la plataforma Arxiu CCCB i altres propostes i festivals associats.
Treballa en xarxa amb agents i institucions internacionals, vinculat alhora amb artistes, col·lectius de creadors, comissaris i agents culturals independents de l'entorn de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), i dona suport a les seves propostes per participar del seu capital creatiu i donar–los visibilitat. També investiga en noves propostes educatives, treballa formats de coneixement i producció en constant revisió crítica, cerca metodologies basades en el treball col·laborador i l'experimental que es materialitzen en convocatòries obertes i en processos de dinamització i mediació.
EL CCCB treballa temes com els reptes de la societat del segle XXI, l'expansió de l'univers literari. La intersecció d'art, ciència, humanitats i tecnologia; l'hegemonia de la galàxia audiovisual; l'aposta per la investigació i la innovació cultural; el desafiament que representen els nous públics i l'emergència de noves comunitats físiques i virtuals. La renovació dels llenguatges i els lèxics, el renaixement del procomú; els reptes de la participació i la cocreació; les tensions entre privacitat i transparència; l'adveniment de nous models socials i polítics; els riscos i les oportunitats de la revolució científica i tecnològica.
Exposicions i activitats
Des del 1994 el CCCB ha programat més d'un centenar (>100) d'exposicions temporals. Ha tractat temes com la literatura i l'urbanisme. Algunes han sigut programades i comissariades per personal del centre i d'altres encarregades a experts. També acull exposicions o activitats com el World Press Photo, Festival Loop, Primavera Pro i Cursos de l'Institut d'Humanitats de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Projectes destacats
El CCCB Lab és un (1) departament del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) creat l'any 2010 i dedicat a la recerca, transformació i innovació en l'àmbit cultural. Té com a objectius investigar i proposar línies de contingut i formats de presentació públics, com una (1) aposta pel coneixement obert, d'acord amb el context social i cultural actual. El seu blog publica articles de reflexió, videoconferències i informes realitzats per especialistes en àrees com la innovació cultural, les relacions entre ciència i cultura, l'educació expandida, els entorns virtuals, el periodisme de dades o el Big Data. Segueix la línia de programació del Centre, que basa la seva activitat en l'experimentació dels processos creatius, adaptatius i productius des de la seva inauguració el 1994.
XCèntric: Una altra iniciativa del CCCB és l'Arxiu XCèntric, un (1) arxiu digital a l'abast del públic de cinema experimental i documental que recull més de set-cents (>700) títols afins a la programació Xcèntric, El cinema del CCCB. La llista de produccions disponibles es pot consultar a través del web i veure–les en directe al mateix centre.
Kosmopolis: La Festa de la Literatura Amplificada és una (1) trobada literària biennal que té lloc al centre. Es tracta d'unes jornades concebudes com una festa i/o laboratori on la literatura és la protagonista en tots els seus vessants.
Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà és un (1) certamen biennal que vol reconèixer i fomentar la inversió de les administracions públiques en la creació, conservació i millora de l'espai públic urbà, entenent el seu estat com un (1) clar indicador de la salut cívica i democràtica d'Europa.
Premi Internacional d'Innovació Cultural és un (1) certamen biennal organitzat amb l'objectiu d'estimular projectes que explorin possibles escenaris culturals dels pròxims anys. S'activa com un (1) nou espai de creació, producció i difusió de propostes amb la finalitat de desenvolupar solucions imaginatives davant dels reptes culturals del segle XXI.
Arxiu
EL CCCB disposa d'un (1) arxiu multimèdia sorgit a partir del materials creats per la institució al llarg dels seus anys d'activitat. A l'arxiu es pot consultar una (1) àmplia varietat de materials —documents, publicacions, arxius digitals, audiovisuals...— sobre temes clau de la cultura i la societat contemporànies, en actualització permanent. En no tractar–se pròpiament d'un museu, el CCCB no disposa d'una (1) col·lecció permanent, sinó d'un (1) fons d'arxiu on es conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu està a l'abast de tothom des del 2008.
Publicacions
El servei de publicacions del CCCB s'encarrega de reunir i editar els continguts generats per l'activitat del Centre. Des de l'any 1994 ha publicat més de dos-cents (>200) títols en diversos idiomes (majoritàriament català, castellà i anglès), que inclouen catàlegs d'exposicions, edicions de les millors conferències celebrades durant l'any (col·leccions Breus i Dixit), reculls de ponències (col·lecció Urbanitats), publicacions audiovisuals i digitals. Les publicacions contribueixen a la memòria escrita i visual del CCCB i constitueixen una (1) font per a tots aquells que estan interessats en temes humanístics, artístics, literaris, urbanístics, sociològics, científics i filosòfics de la cultura contemporània. Se'n pot consultar una (1) selecció a l'Arxiu CCCB.
Directors
1989–2011 – Josep Ramoneda.
2011–2014 – Marçal Sintes.
2014–2018 – Vicenç Villatoro.
2018–present – Judit Carrera.
Edifici CCCB
Pati de les dones vist des del CCCB
Teatre CCCB
Una (1) exposició al CCCB
Arxiu del CCCB
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-tresè aniversari del Cop d'estat a Txecoslovàquia del 1948, sovint simplement el cop txec, (el febrer victoriós en la historiografia soviètica), el qual fou un (1) esdeveniment de finals de febrer en què el Partit Comunista de Txecoslovàquia, amb el suport soviètic, assumí el control indiscutible sobre el govern de Txecoslovàquia. El 25 de febrer de 1948 el president de la República de Txecoslovàquia, Edvard Beneš, cedí tot el poder als comunistes Klement Gottwald i Rudolf Slansky, després de dues (2) setmanes d'intenses pressions per part de la Unió Soviètica. S'iniciarien així quatre (4) dècades de dictadura sota el domini comunista.
Antecedents
De tots els països de l'Europa central que havien estat alliberats dels nazis i ocupats pels soviètics, Txecoslovàquia fou l'únic que tenia una clara tradició democràtica i un Partit Comunista de moda. Aquest havia obtingut un trenta-vuit per cent (38%) de vots en les eleccions del 1945, i participà en el govern en coalició amb altres partits demòcrates.
El 1947 Txecoslovàquia acceptà el Pla Marshall, però fou obligada a renunciar–hi per la Unió Soviètica. Això, unit a la possibilitat que l'auge del Partit Comunista es pogués veure frenat en les eleccions del 1948, precipità un cop d'estat comunista.
La crisi
La crisi començà el 21 de febrer de 1948 quan el ministre de l'Interior trià vuit (8) nous comissaris a Praga (Txèquia), tots ells comunistes, la qual cosa posà de manifest el control que tenia la part comunista del govern de Txecoslovàquia sobre les forces de seguretat de l'estat. Això provocà protestes, seguides de la dimissió dels ministres demòcrates del govern. Els dimissionaris pensaven que amb la seva renúncia conduirien a una crisi política que comportaria unes eleccions generals anticipades, que farien fracassar al Partit Comunista a causa de la seva renúncia al Pla Marshall.
Això no obstant, els membres que havien dimitit foren substituïts per membres del Partit Comunista, i, amb el suport de Stalin, el líder comunista txec Klement Gottwald declarà, el 24 de febrer, una vaga general, amb la consegüent creació d'una (1) sèrie de Comitès d'Acció, amb el suport al seu torn per milícies obreres que frenaren qualsevol resistència per part de les forces democràtiques. Després d'aquesta depuració, el Parlament aprovà el nou govern, i Edvard Beneš, afectat d'una (1) embòlia cerebral, es veié obligat a dimitir el 7 de juny de 1948, i acabà morint el mes de setembre del mateix any.
Conseqüentment, els partits de dreta foren coalitzats en un Front Nacional dominat pel Partit Comunista que, al seu torn, s'havia fusionat amb el Partit Socialdemòcrata. Efectivament, el 1948 se succeïren les eleccions, en què només es pogué votar unes úniques llistes sense oposició permesa, i es donà tot el poder al Partit Comunista txec.
Conseqüències
La importància del cop d'estat s'estenia molt més enllà de les fronteres del país, en els inicis del que es coneixeria com a Guerra Freda. L'impacte provocat a Occident per l'esdeveniment ajudà a estimular la ràpida adopció del Pla Marshall, la creació d'un (1) estat a la República Federal d'Alemanya, les mesures enèrgiques per mantenir els comunistes fora del poder a França i Itàlia i, sobretot, l'establiment d'acords de seguretat mútua que donaren lloc a la creació de l'OTAN i el dibuix definitiu del teló d'acer fins a la caiguda del comunisme el 1989.
Manifestacions procomunistes abans del cop
Klement Gottwald fou el principal beneficiat del cop comunista que derrocà Beneš.
Jan Masaryk, ministre d'Exteriors del govern de Beneš, morí el 1948 en el que se cregué que fou un (1) suïcidi però que s'acabà descobrint que fou assassinat pels comunistes que acabaven d'arribar al poder.
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el cent vuitantè aniversari del naixement de Pierre–Auguste Renoir (Llemotges, Alta Viena, Nova Aquitània, França, 25 de febrer de 1841 — Canha de Mar, Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França, 3 de desembre de 1919), qui és un (1) dels més cèlebres pintors francesos. No és fàcil classificar–lo, pertangué a l'escola impressionista, però se'n separà ràpidament pel seu interès per la pintura de cossos femenins sobre els paisatges, el pintor Rafael tingué una (1) gran influència en ell.
L'objectiu dels impressionistes era aconseguir una (1) representació del món espontània i directa. Renoir ofereix una (1) interpretació més sensual de l'impressionisme. Es posa en relació amb els pintors del segle XVIII que mostraven la societat galant del Rococó. En les seves creacions mostra l'alegria de viure, fins i tot quan els protagonistes són treballadors. Sempre són personatges que es diverteixen, en una (1) natura agradable. Tractà temes de flors, escenes dolces de nens i dones i sobretot el nu femení, que recorda a Rubens per les formes gruixudes. Renoir posseeix una (1) vibrant i lluminosa gamma de colors que fa d'ell un (1) impressionista molt especial. La llotja, El gronxador, Ball al Moulin de la Galette, Le dèjeuner des canotiers, Les grans banyistes són algunes de les seves obres més representatives.
Biografia
El 1845 Renoir i la seva família es mudaren a París (Illa de França, França) provinents de Llemotges (Alta Viena, Nova Aquitània, França). Allà, Pierre–Auguste continuà els seus estudis fins a l'edat de tretze (13) anys. Ja com adolescent, treballà al taller dels germans Lévy on pintà arranjaments florals sobre porcellana fins als disset (17) anys.
Els primers quadres
El 1858 Renoir realitzà pintura sobre ventalls. En aquesta activitat adquirí el gust per les peces de gran lluminositat i de pinzellades ràpides. El 1862 Renoir, en captar atenció per les pintures que hagué de fer en unes missions religioses, postulà a l'Escola de Belles Arts i entrà al taller de Gleyre, on conegué Monet, Bazille i Sisley. Els seus primers quadres d'estil clàssic, romàntic i realista no foren inicialment ben rebuts per la crítica. No obstant això, la primera obra que exposà en la galeria l'Esméralda el 1864 rebé una (1) molt bona acollida, però després de l'exposició la destruí.
Pintà gran quantitat de paisatges i de cossos humans, principalment femenins (sobretot el de Lise Tréhot qui fou la seva amant). Aquesta jove tingué una (1) importància vital en l'obra del pintor, atès que en trencar–se la relació, hi hagué un (1) canvi en l'estil de l'autor.
La carrera de Renoir realment s'inicià el 1867 amb l'exposició de la Lise à l'ombrelle. El període impressionista de Renoir durà entre els anys 1870 i 1883. Pintà gran quantitat de paisatges però les seves obres més característiques tenen per tema la vida social urbana. En tots els seus temes l'èmfasi el posà en la joventut i la vitalitat. La seva més gran obra durant aquest període és Déjeuner des canotiers. D'aquesta època data la seva Retrat de Madame Charpentier, encara impressionista.
Període ingresc
Després del seu viatge a Itàlia, decidí revisar el seu estil. Els contorns dels seus personatges es tornaren més precisos. Dibuixà les formes amb gran precisió, els colors es tornen més freds. En convertir–se en pare per primera vegada deixà la pintura per un (1) temps. En tornar al treball realitzà la més important obra d'aquest període Les grans banyistes, quadre que trigà tres (3) anys a completar.
Del 1890 al 1900 Renoir canvià novament el seu estil. Aleshores era una (1) barreja dels seus estils impressionista i ingresc. Mantingué els temes Ingres però amb la fluïdesa en les pinzellades del seu període impressionista. La seva primera obra d'aquest període Jeunes filles au piano, fou adquirida per França per a ser exposada al Museu de Luxemburg.
Període de Cagnes
El 1894 Renoir fou pare per segona vegada. La mainadera dels seus fills, Gabrielle Renard, es convertí en un (1) dels seus models preferits. Entre els anys 1900 i 1919 Renoir entrà al seu període de Canha de Mar (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França). En aquesta època sofrí greus crisis de reumatisme. Amb el naixement del seu tercer fill el 1901 la seva pintura prengué) un (1) nou matís. En morir la seva dona Aline el 1915, Renoir, ja en cadira de rodes, continuà pintant per a ofegar la seva pena. Tornat a Canha de Mar (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França) continuà pintant fins a acabar la seva composició Descans després del bany, i una (1) natura amb pomes.
Pierre–Auguste Renoir moriria el 3 de desembre de 1919 després de visitar per última vegada el Louvre on ja s'exposaven les seves pintures, tot passada una (1) forta pneumònia, i seria enterrat als tres (3) dies a Essoyes (Aube, Gran Est de França, França) al costat de la seva esposa.
Fou pare del destacat cineasta francès Jean Renoir. Com els restants impressionistes, fou un (1) autor absent als museus espanyols fins a l'obertura del Museu Thyssen–Bornemisza.
La Col·lecció Carmen Thyssen–Bornemisza, exposada en una (1) ampliació del mateix museu, compta també amb exemples seus. La Casa d'Alba compta amb un (1) Bust de dona amb barret de cireres (Palau de Llíria, Madrid), que fou adquirit per l'actual duquessa en la seva joventut.
Algunes obres destacades
Paisatge nevat (circa 1875);
Ram de flors en una llotja (circa 1880);
Dona amb carta (circa 1890–1895);
Noies al piano (circa 1892);
Pomes i peres (circa 1895);
Banyista de cabells llargs (circa 1895);
Flors dins d'un gerro (circa 1898);
Yvonne i Christine Lerolle al piano (circa 1897);
Claude Renoir jugant (circa 1905);
Ram de tulipes (circa 1905);
La rossa de la rosa (circa 1915–1917).[1]
Referències
Pierre Georgel, José Francisco Yvars, Jean–Pierre Labiau, 2002. De Renoir a Picasso: obres mestres del Musée de l'Orangerie, París. Fundació "la Caixa". Barcelona. ISBN 8476647808. Pàgines 67–99.
Pierre–Auguste Renoir
Pierre–Auguste Renoir, circa 1910.
L'esmorzar dels remers. Oli. 1881. Washington, Col·lecció Phillips. La dona que juga amb el gosset és l'Aline Charigot, la seva futura esposa.
Lise cosint (1866), Museu d'Art de Dallas (Texas,EUA).
Retrat d'Alfred Sisley (1868)
Autoretrat (1876)
El gronxador (1876), oli sobre llenç, Museu d'Orsay (París, Illa de França, França).
Dona amb carta, 1890.
El passat dijous 25 de febrer de 2021 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement de Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 25 de febrer de 1861 — Aranjuez, Madrid, Espanya, 13 de juny de 1931), qui fou un (1) pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un (1) artista polifacètic i un (1) dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler (1.000) d'obres, i literària, amb un centenar (100) de títols, a més d'un (1) extens nombre d'articles, el situa com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.
Biografia
Nasqué a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), en el si d'una (1) família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu (Osona, Catalunya), on eren propietaris de la colònia tèxtil Rusiñol, també coneguda com a Can Ramissa. El seu pare fou Joan Rusiñol i Andreu i la seva mare, barcelonina, Amàlia Prats i Caravent. Santiago Rusiñol apareix en la seva inscripció al registre civil amb els noms de Jaume (no pas Santiago) Jacint Lluís i fou batejat a l'església de Sant Cugat del Rec de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Encara que fos hereu del negoci familiar, el seu interès per l'art de la pintura començava a perfilar–se durant la seva adolescència. El 19 de juny de 1886 es casà amb Lluïsa Denís i Reverter. En la inscripció del matrimoni al Registre Civil de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), Rusiñol tornà a aparèixer amb el nom de Jaume. L'any següent nasqué la seva filla, Maria Agustina, però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar i el desig per dedicar–se a pintar, viatjar i conèixer món l'allunyaren de la família. Santiago cedí la gestió de l'empresa al seu germà Albert, conegut empresari i polític, que més endavant fou diputat i senador. Santiago començà a viatjar per Catalunya i Espanya, per França i per Itàlia. Els viatges foren una (1) constant en la vida de l'artista.
El 1888 es revelà com a escriptor col·laborant regularment amb articles al diari La Vanguardia. El 1889 trencà la relació amb la família, ruptura que durarà deu (10) anys; tanmateix, mantingué el contacte amb la filla. El 1889 se n'anà a estudiar a París (Illa de França, França), on residí a temporades durant la primera meitat de la dècada dels noranta (90), període important en la seva trajectòria creativa.
El 1893 instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya) el seu estudi, conegut com el Cau Ferrat, per la col·lecció de ferros antics que conté. La vila es convertí en un (1) punt de referència modernista d'artistes, escriptors i músics promogut per Rusiñol, que hi organitzava les festes modernistes, en què es conjuminaven el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament, l'artista consolidà els seus dots com a escriptor i des de principis de la dècada del 1890 escrivia obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s'adaptaren per ser representades al teatre, com L'auca del senyor Esteve, escrita el 1907 i estrenada uns anys més tard.
El 1899, arran d'una (1) greu malaltia, es retrobà amb la seva dona. Quan millorà, marxà a França amb ella i la filla per desintoxicar–se de l'addicció a la morfina. Un (1) any després se sotmeté a una (1) intervenció quirúrgica que el deixà amb només un (1) ronyó, fet que marcà una (1) nova etapa vital en la seva trajectòria. El 1903 ja era un (1) artista reconegut i durant la primera dècada del segle XX es consolidà el seu prestigi com pintor i escriptor prolífic, tant a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) com arreu d'Espanya i a París (Illa de França, França). Rebé més premis i nominacions. A França, el reconeixement oficial li arribà el 1908, quan obtingué el títol de sociétaire del Saló de París (Illa de França, França).
A partir de les dues (2) dècades següents rebé un (1) gran reconeixement, alhora que adquiria un (1) prestigi innegable, malgrat el rebuig dels artistes i crítics noucentistes, en particular, del crític d'art Eugeni d'Ors, que escrivia al diari La Veu de Catalunya. El 1917 fou condecorat pel govern francès amb la Legió d'Honor. Rebé el darrer homenatge a Sitges (Garraf, Catalunya) el 1926. Morí a Aranjuez (Madrid, Espanya) el 1931. El govern provisional de la República Espanyola ordenà una (1) cerimònia fúnebre oficial a Madrid (Madrid, Espanya), que fou encapçalada pel president, Manuel Azaña.
Rusiñol no només formà part activa de la cultura del seu temps, sinó que l'enriquí amb la seva personalitat i amb les seves idees i opinions, que defensà amb fermesa, i a les quals no els mancava ni la controvèrsia ni la polèmica. També formà part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer de Montsió de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) regentada per Pere Romeu. Inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París (Illa de França, França), es convertí en l'escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un (1) lloc de tertúlia però alhora una (1) sala d'art alternativa. Bon amic dels seus amics, es relacionà amb les personalitats artístiques i intel·lectuals més destacades del moment, com mossèn Cinto Verdaguer i Pompeu Fabra, Valle–Inclán i Benito Pérez Galdós, els músics Enric Granados, Isaac Albéniz, Enric Morera, Erik Satie i Manuel de Falla, i pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Joaquim Mir, entre molts d'altres. Tanmateix, l'amistat més llarga i sòlida la tingué amb el pintor Ramon Casas i amb l'escultor Enric Clarasó, amb els quals formà un (1) trio artístic que es mantingué fins que morí. També cal destacar que fou oncle avi del prematur poeta barceloní Jorge Folch i Rusiñol.
Obra pictòrica
Inicis
Estudià al taller del pintor Tomàs Moragas, on aprengué dibuix i diverses tècniques, com l'oli i l'aquarel·la. Feu la primera exposició a la Sala Parés, de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), el 1879, en una (1) mostra col·lectiva; hi participà amb una (1) petita pintura de l'interior d'un (1) estudi amb la figura d'un (1) model. Aquí conegué el pintor Joaquim Vayreda, especialitzat en el paisatge. Això inspirà Rusiñol a explorar la representació de la natura, no pas per copiar–la, sinó per interpretar–la, com fa el pintor d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Adoptà aquesta temàtica en contraposició als temes històrics, que en aquell moment eren moda.
La pintura El bosque és un (1) exemple d'aquesta temàtica. Però en aquesta època també s'interessava per la figura humana, en consonància amb els gustos del moment. La tendència pels temes literaris, la representa en la pintura Fausto, i el gust per l'exòtic, en l'obra Peregrino, que exposà a la Sala Parés el 1880. Cal esmentar que aquesta serà la galeria de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) on exposaria habitualment al llarg de tota la vida.
L'any 1882 participà en la primera exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).
El 1883 descobrí el paisatge urbà a partir de les pintures de Joan Roig i Soler, d'una (1) perfecció tècnica i una llibertat interpretativa que l'impressionen. Això el motiva a pintar Port de Barcelona, i seguidament realitza altres composicions de la Barcelona vella, com Racó de Santa Maria del Mar (1885) o La plaça del Born (1885). Rusiñol evolucionà, però continuà interessat pel realisme, i durant els anys 1887 i 1888 afegí personatges al paisatge. Pintà escenes relacionades amb el treball i racons del paisatge urbà amb personatges en actituds naturals o fent tasques quotidianes. En són bons exemples Pedrera de Montjuïc o Cargolada. Aquestes obres, que exposa a la galeria Parés, són qualificades de naturalistes i, en general, tenen una (1) bona acceptació de la crítica. Crítics d'art com Frederic Rahola, que publicava al diari La Vanguardia, elogiaren el pintor.
Pintura i espais naturals de la geografia catalana anaren lligats al llarg de la vida de Rusiñol. Foren diverses les escapades de l'artista a la població selvatana d'Arbúcies (Selva, Catalunya) i a l'entorn del Montseny. La relació entre Rusiñol i Arbúcies quedà plasmada en nombroses obres pictòriques.
L'any 1888 fou significatiu per a la trajectòria de Rusiñol, perquè feu la primera exposició individual a la Sala Parés, començà a publicar articles al diari La Vanguardia, exposà per primer cop al Saló de París (Illa de França) i participà en l'Exposició Universal de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Durant aquesta època s'interessà per la figura humana real, i no pas la literària dels primers anys. Començà a pintar retrats, com el del seu amic Ramon Casas. A la recerca de la modernitat, volgué plasmar la dignitat de les figures; les composicions són més simples i dóna menys importància als elements secundaris.
Rusiñol i París
El temperament inquiet de Rusiñol i les seves ganes d'aprendre, d'una (1) banda, i l'ambient conformista de Barcelona i les murmuracions sobre la seva persona, de l'altra, l'empenyeren a marxar, pels volts de la tardor del 1889, a París (Illa de França, França), ciutat que ja havia conegut durant el viatge de noces, el 1886.
Allà es trobà amb els seus amics, el periodista Miquel Utrillo, el gravador Ramon Canudas i el seu íntim Enric Clarasó, amb els quals comparteix habitatge a Montmartre (París, Illa de França, França). Més tard, s'hi afegiria Ramon Casas, fins al 1892–1893. Rusiñol visità exposicions, estudià pintura a la Société de la Palette i entrà en contacte amb l'ambient artístic de la ciutat: Rusiñol es proposà de tastar en la seva carn la vida bohèmia.
Estudià temes nous que descriuen l'ambient dels suburbis, els cabarets i els locals nocturns parisencs, com Cafè dels incoherents i Interior d'un cafè a Montmartre, en què plasma unes figures tristes i distants. En altres quadres pintà escenes d'espais urbans i interiors impregnats d'un (1) sentiment de soledat i melangia: Carrer de Montmartre, El patio de mi casa o El parc del Moulin de la Galette, realitzats el 1890. Treballà a plein air, tendint a sintetitzar el model i a captar l'atmosfera dels espais que representava. Rusiñol continuà interessat en el retrat i pintà els seus amics Utrillo, Clarasó i Canudas, i personatges com Erik Satie.
Durant el 1890 feu una (1) gran exposició a la sala Parés juntament amb Casas i Clarasó. Fou el primer cop que els tres (3) amics exposaren plegats, i ho repetirien moltes vegades fins a l'any de la mort de Rusiñol. Les pintures de Rusiñol i Casas tenien molt bona acollida per part de la premsa. Es considera que, amb aquesta exposició, el modernisme irrompé en la pintura catalana. Un (1) any més tard, reberen el suport incondicional de Raimon Casellas, crític d'art de L'Avenç i La Vanguardia, que pensava que la seva pintura era la millor que es feia a l'estat. Durant aquesta etapa, l'interès de Rusiñol per la vida contemporània era herència de l'impressionisme, així com la versemblança i algunes solucions compositives, però no fa servir ni la pinzellada ni el cromatisme d'aquest estil. La llum i les atmosferes de les pintures fetes a París (Illa de França, França) contrasten amb les de Sitges (Garraf, Catalunya) i altres indrets del mateix període. Les obres creades durant l'estada a Montmartre (París, Illa de França, França) fins al 1893 són un (1) llegat que documenta la vida de la ciutat.
El descobriment de Sitges
La tardor del 1891 emprengué un (1) viatge a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) amb el pintor Eliseu Meifrèn per visitar el museu Víctor Balaguer. Quan estava passant per Sitges (Garraf, Catalunya) el reconegué en Rossend Bartes, que l'aturà i el convidà a sopar. S'hi estigué un mes i mig (1,5). Enamorat de la vila i de l'amabilitat de la gent, decidí que era el lloc on li calia fer arrels.
Feu amistat amb els pintors luministes, que li descobriren la intensitat de la llum mediterrània. Rusiñol quedà fascinat pels racons de la vila i compongué els primers quadres de patis; entre d'altres, els patis blaus, pintats entre els anys 1891 i 1893, que difondria i faria famosos. En aquestes escenes exhibeix la riquesa cromàtica dels espais i els objectes, però sense estridències; defuig la intensitat lumínica que busquen representar els luministes a favor d'una llum més matisada. També féu nombrosos dibuixos de personatges —amics i veïns—, que captà en actituds quotidianes a les places, carrers, patis i cafès.
Després d'aquesta curta estada tornà a París (Illa de França, França), però a mitjans del 1892 és, de nou, a la vila. Rusiñol convertí Sitges (Garraf, Catalunya) en el centre on convergien les aspiracions de renovació vital i artística a Catalunya, d'escriptors, músics, artistes plàstics i intel·lectuals. Organitzà la primera festa modernista, amb una gran exposició de pintura com a alternativa a l'art oficial i academicista. Aquesta primera festa anà seguida de quatre més (+4), la darrera el 1899. Estan pensades com un revulsiu per a la modernització i l'europeïtzació de la cultura catalana en tots els seus aspectes.
El 1893 Rusiñol comprà una (1) casa a Sitges (Garraf, Catalunya), on instal·là el seu estudi i la seva col·lecció d'obres d'art, antiguitats i objectes de ferro, que donen nom a l'indret, conegut com el Cau Ferrat, i la vila esdevingué la Meca del modernisme. Entre els anys 1893 i 1894 es perfilà el nou sentit estètic de Rusiñol, impregnat de les idees de la tendència simbolista, que anaren conformant el seu sentit de la modernitat. Un (1) bon exemple n'és la segona festa modernista, el 1893, durant la qual organitzà un (1) concert de música simbolista i es representà l'obra de teatre La intrusa, de Maurice Maeterlinck, dirigida per Rusiñol i Casas, amb un (1) gran èxit de públic i de crítica. Malgrat que la pintura de l'artista encara era naturalista, inicià un (1) canvi influït per l'interès pel simbolisme europeu belga i francès. En aquest sentit, acullí de ple la doctrina de l'art per l'art, que fa de l'artista un (1) sacerdot, i de l'art, una (1) religió. El simbolisme es fa palès, sobretot, en la seva obra literària.
La influència simbolista
A finals del 1893, tornà a París (Illa de França, França) i canvià l'habitatge de Montmartre per un (1) pis al barri de Quai Bourbon, al centre de la ciutat.
Ara visqué un (1) ambient diferent, més elegant i aliè a la pobresa de Montmartre (París, Illa de França, França). Rusiñol creia que l'art és una (1) expressió dels sentiments i una (1) emoció estètica; així, doncs, amb aquestes premisses, s'endinsà cada cop més en una (1) pintura subjectiva i simbolista que expressa els sentiments més profunds.
Durant l'any 1894 viatjà a Itàlia, on copia obres de Giotto i d'altres pintors primitius. Estudià les obres d'altres mestres de la pintura, i aquest mateix any comprà dues (2) peces originals d'El Greco, cosa que tingué grans conseqüències artístiques per a ell i per al seu amic Zuloaga. L'artista admirava el mestre manierista i en copià les pintures. Eren tan forts la impressió que n'havia rebut i el reconeixement que professà al seu llegat pictòric que uns anys més tard li dedicà un monument, instal·lat a la vila de Sitges (Garraf, Catalunya).
Durant aquesta nova etapa, la tendència al subjectivisme l'allunyà progressivament del paisatgisme i de les escenes costumistes i quotidianes. L'observació de l'extern es transformà en penetració psicològica per captar i representar l'estat d'ànim dels models, sigui d'alegria o patiment. Pintures precedents com Enfermo y enfermero (1890) o Casa de empeños ja escenificaven els drames de la vida: la malaltia, la pobresa, la mort, però encara era una visió distanciada, més objectiva i realista. Ara es proposà retratar els sentiments, i transmetre a l'espectador el que traspuava el model, malgrat la dificultat que comportava intentar representar la complexitat dels sentiments humans.
Tanmateix, Rusiñol era un (1) poeta, i això queda exemplificat en pintures com La última receta (1893–1894), Novela romántica (1894) i La morfina (1894). El tema d'aquesta última obra afecta directament l'artista, que sabia els efectes que té el narcòtic, ja que n'havia pres per pal·liar els dolors que patia, cosa que l'abocà a l'addicció. L'estil que desenvolupà reflecteix una (1) certa influència de James McNeill Whistler i també els coneixements que tenia sobre l'obra de Diego Velázquez a l'hora de posar en pràctica solucions compositives o recursos com l'eliminació de referents espacials, la representació de miralls i l'autoretrat, com es mostra en les pintures Retrat d'en Cuca (1895) o Retrat de dona (1894).
A mitjans del 1895 Rusinyol decidí abandonar definitivament la residència parisenca i se n'anà viure al Cau Ferrat (Sitges, Garraf, Catalunya). Entre els anys 1896 i 1897, produí unes pintures simbolistes que prenen un caire místic. Això s'expressa en un (1) seguit de quadres que pintà en diversos indrets de la muntanya catalana de Montserrat. Són pintures de natura i retrats de monjos en què es pot apreciar el sentiment i l'estat d'ànim de l'artista, amb títols tan significatius com Èxtasi, Paroxisme d'un novici o Novici al peu de la creu.
Rusiñol explorà el simbolisme fins al 1903, tant en la producció pictòrica com en la literària, però durant aquest període també treballà una (1) temàtica que defineix pràcticament els últims trenta (30) anys de la seva trajectòria professional i vital: els jardins.
Els jardins rusinyolians
Durant la dècada de 1890 Rusiñol encetà el tema dels jardins. Si es tenen en compte les escenes de patis amb flors pintades a Sitges (Garraf, Catalunya), ja hi havia un (1) precedent en la seva trajectòria perquè l'artista es fixés en la natura des d'una altra òptica. El 1895 viatjà a Granada (Andalusia, Espanya) i s'hi estigué una (1) temporada, on entrà de ple en la pintura simbolista. Pintà l'Alhambra, el Generalife i alguns jardins i cármenes granadins. En contacte amb la companyia de teatre de Pepe Riquelme pintà el Retrat de Pepe Riquelme i el Retrat de Maria Riquelme. Els anys següents pintà jardins de diverses poblacions i ciutats espanyoles i/o catalanes: Aranjuez (Madrid), Granada (Andalusia), Tarragona (Tarragonès), Sitges (Garraf), Girona (Gironès) i Barcelona (Barcelonès). La pintura de jardins de Rusiñol, iniciada a Granada (Andalusia, Espanya) el 1895, abasta un (1) llarg període cronològic que es perllonga fins al final de la vida de l'artista, però presenta diverses etapes i cicles. Un (1) dels primers és el del jardí abandonat, que pintà a Víznar, prop de Granada (Andalusia, Espanya) el 1898 i inspira l'obra de teatre simbolista homònima. La soledat, la malenconia, el contrast de la llum i els colors, les diferents visions dels espais enjardinats, l'estructura dels jardins, la simetria i la perspectiva i la introspecció lírica traslladada a la pintura configuren un període intens i interessant que transcorre per diversos escenaris.
L'any 1899 exposà la sèrie de pintures a París (Illa de França, França) a la galeria d'Art Nouveau, la més important del moment especialitzada en simbolisme i nabí. La mostra s'inaugurà sota el títol Jardins de l'Espagne. Aquesta fou la primera i única exposició individual que Rusiñol feu a París (Illa de França, França), i tingué molt bona acollida de crítica i públic. Els quadres representen una Espanya inèdita i la premsa internacional se'n feu ressò. Rusiñol aconseguí l'èxit i el reconeixement. El 1900 exposà la sèrie Jardines de España a la Sala Parés, amb el mateix èxit que a París (Illa de França, França). En aquest moment, obtingué el reconeixement de la burgesia barcelonina, que el considerà un dels artistes més importants de l'època. El 1903, publicà el llibre Jardins d'Espanya, obra originada durant la seva estada a Mallorca (Illes Balears) entre els anys 1901 i 1903, acompanyat de textos de poetes mallorquins i catalans. Posteriorment feu una (+1) altra exposició a la Sala Parés amb quadres de paisatges i jardins de Mallorca (Illes Balears). Per bé que es considera que Rusiñol és el pintor dels jardins durant les tres (3) primeres dècades del segle XX, la seva pintura té importants derivacions vers el paisatgisme especialment en l'obra pictòrica realitzada a Mallorca (Illes Balears), Girona (Gironès, Catalunya) o Conca (Castella–la Manxa, Espanya).
La visió simbolista dels jardins de Rusiñol influí en la literatura (poesia i prosa) i la música espanyoles coetànies. Amic de Manuel de Falla, amb qui compartia l'estimació vers els jardins de Granada (Andalusia, Espanya), allotjà el compositor al Cau Ferrat (Sitges, Garraf, Catalunya) per tal que finalitzés la suite de Noches de los jardines de España el 1915.
Obra escrita
Poesia i prosa
L'obra escrita de Rusiñol cal emmarcar–la dins la literatura modernista; el mateix autor ho descrivia en Fulls de vida, en què expressava:
«
Un art seriós que no enlluerni els pobres d'esperit amb teles i sederies de guarda–roba i de crom; un art espiritual, ple d'originals delicadeses i belles filigranes; un art que voldríem veure admirat a casa nostra, i del qual nosaltres esdevindríem els primers devots i els darrers artistes.
»
— Fulls de la vida, Al lector.
La seva producció entre els anys 1893 i 1898 s'aplegà posteriorment en Anant pel món (1896), llibre que recull poemes en prosa i altres textos en què es perfila el model d'artista modern, a més de la seva concepció i les seves reflexions sobre la societat moderna, i Fulls de la vida (1898), una (1) recopilació de narracions breus de tipus decadentista que inspiraren la producció de l'obra dramàtica posterior de l'autor i que durant molts anys proporcionaren arguments al teatre rusiñolià, que sempre es caracteritzà per tractar el tema de la situació i el sentit de l'artista en la societat burgesa moderna, amb uns clars tints autobiogràfics, que convidaren a la confusió entre la seva vida pública i la seva vida privada.
Rusiñol descriu personatges i situacions dins d'un (1) pla realista, però deixant entreveure al lector un (+1) altre pla, ocult, no explicitat, que condiciona el context i els personatges des d'una (1) zona d'ombra i de misteri. Va descobrint el que s'amaga sota la màscara que la societat imposa: l'enveja, l'odi darrere d'un (1) somriure o els vicis ocults. Es mou enmig d'aquesta mena de «fira de les vanitats», captant amb indiferència tot allò que traslladarà subtilment al lector.
L'art de Rusiñol és espiritualista, perquè va més enllà del seu temps i del seu país, perquè l'autor no se sent bé en el seu temps i el seu art viu en un món superior. Ell mateix ho manifestà al pròleg d'Oracions: «La major part del que anomenen conquestes del progrés no em sedueixen ni m'agraden». La seva obra escrita contrasta amb els seus quadres. Si en l'obra pictòrica recull jardins d'ensomni i paisatges difuminats i suaus, en els textos recull una (1) visió més crua, més humana i realista.
En Fulls de la vida, la narració descriu la vida com una (1) successió de quadres impressionistes, plens de color, com fotogrames d'una (1) pel·lícula o com fulls d'un calendari, on cada full arrencat li produeix una (1) certa melangia romàntica. Però, lluny d'una (1) visió decadent, la vida el fa somiar perquè és un (1) brot de somnis i ideals, prosaics i reals, aspres i durs, seguint l'estil propi dels grans novel·listes del realisme.
Obres en prosa:
1894: Desde el Molino.
1896: Andalusia vista per un català.
1897: Impressiones de arte.
1897: Els caminants de la terra. Poema en prosa.
1900: El jardí abandonat.
1902: El poble gris.
1903: D'aquí i d'allà.
1905: La nit de l'amor.
1905: L'illa de la calma.
1905: Aucells de fang.
1914: El català de la Manxa.
1927: Màximes i mals pensaments: pensa mal i no erraràs (reeditat per L'Avenç, 2006).
Teatre
L'obra teatral de Santiago Rusiñol és una (1) part cabdal de la seva creació literària. Rusiñol fou un (1) dels màxims exponents de la bohèmia daurada del modernisme català. Com a dramaturg, contribuí a la construcció de la cultura catalana de la modernitat gràcies a la mirada crítica i distanciada que proporciona sobre la societat coetània i a la seva construcció de la imatge de l'artista modern, de la qual ell és paradigma. De fet, Rusiñol es pot considerar el gran renovador teatral, com a introductor de les novetats parisenques per a superar la concepció que es tenia del teatre a Catalunya, on les obres no havien aconseguit anar més enllà del costumisme més localista i on el teatre era vist com un (1) mer entreteniment i espai de trobada per a fomentar les relacions socials. Rusiñol treballà totes les formes teatrals: monòlegs, teatre líric, drama, melodrames, sainets, teatre de titelles i vodevils, i passà per diverses etapes fins que es consagrà definitivament com un (1) mite de l'escena catalana.
Traducció
L'obra de Rusiñol s'ha traduït a molts idiomes, com ara alemany, anglès, castellà, francès, rus, suec i polonès, entre d'altres. Ell mateix feu de traductor de l'obra d'Alfons Daudet i, en concret, de tres (3) títols de la sèrie d'aventures de Tartarín de Tarascó:
Port–Tarascó: darreres aventures de l'il·lustre Tartarín.
En Tartarín als Alps: noves proeses de l'hèroe tarasconès.
Tartarín de Tarascó.
També traduí La fira de Neuilly: sensacions frèvoles de París, de Gregorio Martínez Sierra.
Catàleg d'olis
Etapa naturalista
1877: Clarasó disfressat. 34 x 23,5. Col. particular.
1878–1880: Aiguamoll. 20 x 25. Col. particular.
1878–1880: Girona. 53 x 78. Col. particular.
1878–1880: Pagesa amb un infant a la falda. 134 x 100. Col. particular.
1880: Pedregar. 65 x 97. Col. particular.
1878–1882: Rierol. 115 x 76. Col. particular.
1884: Pont sobre un riu. 65 x 45. MNAC.
1880: El gual. 75 x 114. Col. particular.
1880: Doctor Faust. 79 x 62. Col. particular.
1882: El majordom. 66 x 47. Col. particular.
1882: Carrer d'un poble de muntanya. 77 x 36. Col. particular.
1883–1884: El port de Barcelona. 47 x 73,5. MNAC, en cessió al Cau Ferrat.
1880–1885: Sant Vicenç de Torelló. 148 x 56. Col. particular.
1883–1885: Pelegrí. 73 x 60. Col. particular.
1878–1880: Riera. 80 x 60. Col. particular.
Naturalisme rural
1888: A la font. 98 x 57. Col. particular.
1888: Roures. 56,5 x 103. Col. particular.
1888: A la font. 98 x 57. Col. particular.
1888: Emparrat d'Olot. 97 x 137. Col. particular.
1888: Font de Sant Roc, Olot. 108 x 150. Col. particular.
1889: Tarda de pluja. 120 x 66. Museu Víctor Balaguer.
Monuments medievals
1880–1883: Plaça del monestir de Pedralbes. 89,5 x 139. Col. particular.
1887: Plaça del Born i Santa Maria del Mar. 41 x 56. Col. particular.
1886–1888: Capella del claustre de la catedral de Barcelona. 50 x 61. Col. particular.
1907: Claustre de Sant Benet de Bages. 77,5 × 97,5. Fundació Banco Santander.
Montjuïc
1889–1890: Bugaderes de la Barceloneta. 56 x 93. Col. particular.
1890: El cementiri d'Ix. 150 x 126. Col. particular.
1891: Es pot?. 53 x 68. Museu de Montserrat.
1892: Ramon Canudas malalt. 80 x 64. Cau Ferrat.
Personatges de Sitges
1892–1893: El «malavida» de Sitges. 94 x 101,5. MNAC.
Montmartre
1890: Le Pont Neuf. 38 x 62. Col. particular.
1890: Île Saint-Louis. 50 x 60. Museu de Montserrat.
1890: Parc de Montsouris. 27 x 40. Col. particular.
1890: Carrer costa amunt de Montmartre. 29 x 38. Col. particular.
1892: La Butte. Montmartre. 74 x 101. MNAC.
1891: La Banlieue. 97 x 130. Col. Particular.
1891: Cementiri de Montmartre. 100 x 75. Cau Ferrat.
1891: Parc del Moulin de la Galette. 61 x 50. Cau Ferrat.
1891: Utrillo al Moulin de la Galette. 61 x 50. Cau Ferrat.
Sitges
1891–1892: El pati blau. 112 x 79. Museu de Montserrat.
1893: La nena de la clavellina. 73 x 56. Cau Ferrat.
París, Quai Bourbon
1894: Figura femenina. 100 x 81. MNAC.
1894: Novel·la romàntica. 140 x 221,5. MNAC.
1894: La morfina. 87,3 x 115. Cau Ferrat.
1894: Miss MacFlower 100.5 x 61.8 Museu del Cau Ferrat.
1895: La riallera. 65 x 54. MNAC.
Girona
1915–1925: El riu Onyar al seu pas per Girona. 116 x 110,2. Museu de Belles Arts de València.
Mallorca
1902: Dijous Sant. 73 x 98. Cau Ferrat.
1903: Son Moragues. 101,5 x 127,5. Col. particular.
1904: Muralla verda, Miramar. 95 x 105. Museu d'Astúries. Oviedo.
1908: Vall de Sóller. 92 x 108. Col. particular.
1919: Jardí de l'ermità, Miramar. 85 x 115. Museo de Pontevedra.
Granada
1895–1898: Xiprers daurats. 110 x 80. Col. particular.
1895–1898: Xiprers daurats. 110 x 80. Col. particular.
1898: Palau abandonat. 125 x 121. Cau Ferrat.
1898: Interior del palau Víznar I. 77 x 101. Cau Ferrat.
Aranjuez
1907: Jardins d'Aranjuez. Museo Thyssen Bornemisza.
1911: Faune vell. 118 x 140. Museu del Prado.
Conca
1916: Cases penjades. Col. particular.
1916: Conca. 111 x 135. Col. particular.
1916: La casa de la bruixa. 127 x 91. Col. particular.
Arbúcies
1928–1929: Caminal d'hortènsies. 98,5 x 114,5. Col. particular.
1930: Jardí gris. Llac de casa Badés. 105 x 123. Col. particular.
1930: Avets del parc Badés. 102,5 x 114,5. Col. particular.
Barcelona i rodalia
1891–1892: Creu de terme. 80,5 × 100,5. MNAC.
1900–1903: El laberint d'Horta II. 110 x 145. Col. particular.
1913: Pati blau d'Arenys de Munt. 78 x 95. MNAC.
Catàleg de cartells
L'Alegria que passa. Conservat en el fons MAE.
Interior. Conservat en el fons MAE.
El Centre de Documentació i Museu de les arts escèniques conserva alguns dels retrats que feu l'artista. Es troben a l'Escena Digital del MAE.
Santiago Rusiñol i Prats; fotografia de Kaulak.
Placa que l'entitat L'Arca de Noè, fundada per Rusiñol, li dedicà amb motiu del cinquantenari de la seva mort, al passeig de Gràcia, núm. 96 (Barcelona, Barcelonès, Catalunya).
Pont sobre un riu (1884), llegat de Martí Estany, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Interior d'un cafè (París, Illa de França, França, 1892), col·lecció de John G. Johnson, Museu d'Art de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).
Carrer de Rouen, França. Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
El pati blau.1892. Sitges (Garraf, Catalunya). Museu de Montserrat (Monistrol, Bages, Catalunya).
Santiago Rusiñol: La nena de la clavellina, 1893. Museu del Cau Ferrat, Sitges (Garraf, Catalunya).
Novel·la romàntica, 1894. Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Jardí d'Aranjuez, 1907. Museu Thyssen–Bornemisza.
Glòria a Rusiñol, de Rubén Darío, a la casa de Rusiñol al passeig de Gràcia de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Tarda de pluja. Museu Víctor Balaguer (Sitges, Garraf, Catalunya).
Claustre de Sant Benet de Bages. Fundació Banc de Santander.
Banlieue. Col·lecció particular.
Pati blau. MNAC (Barcelona, Barcelonès, Catalunya).
La riallera. MNAC (Barcelona, Barcelonès, Catalunya).
La morfina. Museu del Cau Ferrat (Sitges, Garraf, Catalunya).
El riu Onyar al seu pas per Girona. Museu de Belles Arts de València (Horta, País Valencià).
Son Moragues. Col·lecció particular.
Santiago Rusiñol i Prats
El passat dimecres 24 de febrer de 2021 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement de Josep Mompou i Dencausse[nota 1] (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 24 de febrer de 1888[1] — Vic, Osona, Catalunya, 16 de juliol de 1968[2]), qui fou un (1) pintor català. Aficionat a la fotografia, bona part dels seus negatius, en plaques de vidre, es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya. Il·lustrà també alguns llibres de bibliòfil sobre textos de Tomàs Garcés, Juan Ramon Jiménez i altres, i conreà el gravat calcogràfic, especialment dins les col·leccions de la Rosa Vera. Fou d'altra banda el primer renovador del tapís català en la postguerra. El 2009 la Fundació Caixa de Catalunya li dedicà una (1) àmplia antologia a La Pedrera.[3]
Biografia
Fou fill de Frederic Mompou i Monmany (1856–1908), de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya), i de Josefina Dencausse i Caminal (1868–1953), de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[4] Fou el segon fill del matrimoni i també el segon amb el nom de Josep. El primer, Josep Joan Modest, havia mort el 8 de gener de 1887 als tretze (13) mesos d'edat, havent–hi nascut el 21 d'octubre de 1886 segons l'Arxiu Capitular de Barcelona o el 26 d'octubre del mateix any segons el Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[5] El següent, tercer i últim, fill del matrimoni fou el músic pianista i compositor Frederic Mompou.
Exposà individualment per primera vegada el 1908 a les Galeries Dalmau de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Aleshores, però es dedicava a un (1) tipus de dibuix satíric de caràcter decadentista, que també practicà a la revista Papitu.[6]
Dedicat als negocis familiars —una (1) important foneria de campanes—, però també a operacions comercials internacionals, viatjà per tota Europa occidental i oriental i afavorí el desenvolupament de la carrera musical del seu germà petit Frederic. A partir del 1917 intensificà la seva obra artística.
Pertanyent a la generació catalana del 1917, que superà conscientment el Noucentisme, esdevingué un (1) pintor molt sintètic, refinat i d'un (1) color arrelat a l'estètica fauve, vinculada a l'afrancesament dels seus orígens familiars i del seu estil. Feu nombroses exposicions individuals i col·lectives, i en el decenni dels vint (20) i dels trenta (30) mantingué un taller a París (Illa de França, França), ciutat on exposà repetidament, presentat, entre altres per Waldemar George, mentre a Barcelona era representat per la Sala Parés. L'Estat francès li adquirí obra —exhibida al Musée de Castres— i el Toledo Museum of Art (Ohio, EUA), també, ja que participà en diverses exposicions als Estats Units.
De la seva obra destaquen paisatges de la Costa Brava, de Mallorca (Illes Balears), de París (Illa de França, França) o de Normandia (França), interiors, natures mortes i figures. Per les seves dimensions i el seu caràcter emblemàtic dels «feliços vint (20)» cal remarcar el seu gran oli Dancing (1929, Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía).
Una (1) greu malaltia que desembocà en l'extirpació d'un (1) pulmó interrompé la seva carrera el 1934, que no pogué reprendre del tot fins als primers anys quaranta (40), després de passar la Guerra Civil en un (1) sanatori suís. En la postguerra, tanmateix, retrobà la seva línia i d'aleshores daten alguns dels seus olis més destacats.
Obres
1931– Peixos, raves, llimones, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer
1932 – Les barques, el carro i la passarel·la, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer[7]
1937 – Figures, dibuix que consisteix en un (1) carbonet sobre paper, que mesura 34 cm x 29 cm.
1947 – Lectura a l'ombra, pintura a l'oli sobre tela, mesura 81 cm x 65 cm
1949 – Ballet il·lustrà aquest llibre de poemes de Ricard Permanyer i Volart
1951– Càntir d'aram, al Museu de Valls
1957 – Venus negra, Venus blanca, al Museu Abelló
1958 – L'Escala, pintura a l'oli sobre tela, mesura 81 cm x 65 cm
1967 – Tarragona, pintura a l'oli sobre tela, mesura 60 cm x 73 cm
Notes
Totes les inscripcions antigues relacionades amb el matrimoni Mompou–Dencausse i dels naixements dels tres (3) fills del matrimoni porten el cognom escrit com a Mompón, no com a Mompou.
Referències
Llibre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1888, número de registre 1150.
«Vich: Fallecimiento del ilustre pintor catalán José Mompou Dencausse». La Vanguardia, 17.07.1968, pàg. 25.
Frederic Mompou i Monmany, i Josefa Dencausses i Caminal contragueren matrimoni el 12 de setembre de 1885 a l'església de Sant Cugat del Rec de Barcelona. Llibre Registre de Matrimonis de Barcelona, any 1885, número de registre 1450.
Llibre Registre de Naixements de Barcelona, any 1886, número de registre 5535 i Llibre Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1887, número de registre 301.
Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Parsifal Edicions, Barcelona, 2007, pàg. 213. ISBN 84-95554-27-5.
Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001, pàg.137. ISBN 84-931438-3-9.
Bibliografia
Francesc Fontbona: Josep Mompou. Biografia i catàleg de la seva obra Pintura. Gravat. Tapís, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2000.
Josep Mompou amb Frederic Mompou el 1915 al domicili familiar.
Venus negra, Venus blanca, de Josep Mompou, al Museu Abelló de Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya).
Josep Mompou i Dencausse
El passat dimecres 24 de febrer de 2021 es commemorà el quatre-cents dosè aniversari del naixement de Charles Le Brun (París, Illa de França, França, 24 de febrer de 1619 — ibídem, 22 de febrer de 1690), qui fou un (1) pintor i decorador francès del segle XVII, conegut especialment per la decoració del Palau de Versalles (Yvelines, Illa de França, França) i la famosa Galeria dels Miralls.[1]
Als onze (11) anys el canceller Pierre Séguier el confià al taller del mestre Simon Vouet, de qui aprendrà l'ofici ajudat per François Perrier. El 1642 viatjà a Itàlia amb Nicolas Poussin, on passaren quatre (4) anys gràcies a l'ajuda financera del canceller. A la tornada a París (Illa de França, França), el superintendent de les finances del rei, Nicolas Fouquet, li demanà que treballés per a la decoració del seu castell de Vaux–le–Vicomte (Maincy, Sena i Marne, Illa de França, França). El 1648, sota la regència d'Anna d'Àustria, aconseguí la fundació de l'Académie Royale de Peinture et de Sculpture, conjuntament amb el també pintor Philippe de Champaigne.
Després de la mort de Mazzarino i la caiguda en desgràcia de Jean Fouquet, Charles Le Brun fou apropat a la cort del Rei Sol de la mà de Jean–Baptiste Colbert. Les pintures que feu per a l'entrada triomfal de Lluís XIV a París (Illa de França, França) el 1660 li serviren per atraure l'atenció del monarca, fins al punt d'ennoblir–lo i de nomenar–lo el 1663 «Primer pintor del Rei» amb una pensió de dotze mil (12.000) lliures. Aquell mateix any Colbert el nomenà director de l'Académie Royale amb l'encàrrec de reorganitzar–la. El 1666 fundaren conjuntament l'Acadèmia de França a Roma (Laci, Itàlia). Responsable de la decoració interior del palau de Versalles (Yvelines, Illa de França, França), tingué sota les seves ordres diverses desenes d'artistes i d'artesans. Durant tot aquest temps treballà també per a altres personalitats.
A la mort de Colbert, fou succeït pel seu enemic, François Michel Le Tellier, marquès de Louvois. El marquès no mostrà cap mena de favor cap a Le Brun, qui, malgrat que seguia rebent el suport del rei, sentí un (1) canvi amarg en la seva posició. Això contribuí a la malaltia que el dugué a la mort el 1690, a la seva mansió privada de París (Illa de França). Fou inhumat a l'església de Saint–Nicolas–du–Chardonnet.
Referències
Diccionario de Arte II (en castellà). Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 26. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5.
Bibliografia
Michel Gareau, Charles LeBrun First Painter To King Louis XIV, Abrams NY, 1992.
Morel d'Arleux, Louis–Marie–Joseph, Dissertation sur un traité de Charles Le Brun concernant le rapport de la physionomie humaine avec celle des animaux (1827).
Pinault-Sorensen, Madeleine, De la Physionomie Humaine et Animale: Dessins de Charles Le Brun gravés pour la Chalcographie du Musée Napoleon en 1806, Musée du Louvre, (2000) (ISBN 2-7118-4094-8).
Retrat del pintor Charles Le Brun fet per Nicolas de Largillière entre els anys 1683 i 1686 (París, Museu del Louvre).
El canciller Séguier, h. 1670, oli sobre llenç, 295 × 351 cm, Museu del Louvre, París.
Galeria d'Apol·lo, Museu del Louvre (París, Illa de França, França).
Sostre o plafó de la galeria dels Miralls, Versalles (Yvelines, Illa de França, França).
L'Assumpció de la Verge
Charles le Brun
El passat dimecres 24 de febrer de 2021 es commemorà el cinc-cents cinquanta-vuitè aniversari del naixement de Giovanni Pico della Mirandola (Mirandola, Mòdena, Emília–Romanya, Itàlia, 24 de febrer de 1463 — Florència, Toscana, Itàlia, 17 de novembre de 1494), qui fou un (1) humanista i pensador italià.[1]
Biografia
Estudià a la Universitat de Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia) i, amb només catorze (14) anys, publicà Les decretals. Viatjà pel territori italià i més tard per França, on també assistí a la universitat. Estudià llengües: grec, àrab, hebreu i caldeu, per tal d'entendre l'Alcorà, la càbala, els oracles caldeus i els diàlegs platònics en els seus textos originals.
El 1485, durant la seva estada a París (Illa de França, França), llegí els treballs d'Averrois, el filòsof i teòleg asharita que introduí el pensament aristotèlic a Occident. Allí, tingué la idea d'unificar les tradicions culturals supervivents en aquella època. L'any següent, ja de tornada a Itàlia, amb només vint-i-tres (23) anys, raptà a Arezzo (Toscana) l'esposa de Giuliano Moriotto de Mèdici, un (1) parent dels Mèdici florentins, per la qual cosa fou perseguit, atacat i ferit.
Després, a finals de l'any 1486, publicà a Roma (Laci, Itàlia) les seves Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae, conegudes com les Nou-centes (900) tesis. Es tracta de nou-centes (900) proposicions recollides de les més diverses fonts culturals, tant de filòsofs i teòlegs llatins com dels àrabs, els peripatètics i els platònics. No n'exclogué tampoc els pensadors esotèrics, com Hermes Trismegist, ni els llibres hebreus. L'obra anava precedida d'una introducció, que titulà Discurs sobre la dignitat humana, text que s'ha convertit en clàssic i en què Pico formula tres (3) dels ideals del Renaixement: el dret inalienable a la discrepància, el respecte per les diversitats culturals i religioses i, finalment, el dret al creixement i enriquiment de la vida a partir de la diferència.
Quant a les tesis, la seva intenció era demostrar que el cristianisme era el punt de convergència de les tradicions culturals, religioses, filosòfiques i teològiques més diverses. La seva intenció era que aquestes nou-centes (900) conclusions es discutissin a Roma (Laci, Itàlia) després de l'Epifania del 1487 pels doctes de tot el món per entaular una (1) pau filosòfica entre els cultivadors de totes les doctrines.
Tanmateix, tretze (13) d'aqueixes tesis foren considerades «sospitoses d'heretgia». El Papa les vinculà amb la màgia cabalística i prohibí seguir endavant amb el debat. Pico no tingué millor idea que escriure una Apologia en la qual defensava aqueixes tesis qüestionades, de manera que els doctes clericals ho consideraren un (1) acte de supèrbia i obstinació. Jutjat i condemnat per heretgia, Pico fou excomunicat, per la qual cosa fugí a França, on fou detingut i conduït a la presó de Vincennes (Val–de–Marne, Illa de França, França).
L'hereu al tron de França i futur rei, Carles VIII, intercedí al seu favor i fou alliberat. Després d'això, acceptà una invitació de Llorenç el Magnífic de Mèdici (1449–1492, banquer, polític i mecenes italià), i s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia). L'any 1489, finalitzà l'Heptaplus, relat místic de la creació de l'univers, que versa sobre la gènesi buscant desentranyar els seus significats més recòndits. Dos (2) anys després, amb vint-i-vuit (28) anys, renuncià als seus béns i es lliurà a un (1) profund fervor religiós. El papa Alexandre VI l'admeté una (+1) altra vegada a l'Església catòlica. Tanmateix, Pico no renuncià a cap de les seves tesis.
Ingressà en l'orde dels Dominics, els hàbits del qual arribà a vestir poc abans de la seva mort per enverinament, a l'igual que Poliziano, succeïda als trenta-un (31) anys, el 17 de novembre de 1494, a Florència (Toscana, Itàlia), potser ordenada per Pere II de Mèdici, arran de la seva estreta relació amb Savonarola.
Llegat
Una (1) part de les seves Disputationes adversus astrologiam divinatricem fou publicada a Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia) després de la seva mort. En aquest llibre Pico presenta arguments contra la pràctica de l'astrologia que han tingut una (1) enorme importància durant segles, fins als nostres dies. Disputationes está influenciat pels arguments contra l'astrología exposats pel seu admirat personatge intel·lectual, Sant Agustí d'Hipona, i també por idees mantingudes pel seu maestre, Marsilio Ficino, que l'hauria animat a escribir–lo. L'enemistat de Pico contra l'astrologia sembla deure's principalment al conflicte con les nocions cristianes de llibertat d'elecció. Però els arguments de Pico van més enllà de les objeccions de Ficino (que era astròleg). El nebot de Pico, un (1) fervent seguidor de Savonarola edità el manuscrito per a la seva publicació després de la seva mort, i possiblement fou corregit per a ser encara més crític. Aquest explica el fet que Ficino promocionés el manuscrit i li donés suport amb entusiasme abans de la seva publicació.
Pico arribà a reunir una (1) de las biblioteques personals més riques del Renaixement, que llegà a un (1) amic con la condició de no cedir–la a cap convent, com era l'usual en l'època entre los homes de la seva condició, el que coincideix amb el seu talant independent i les seves fermes i sostingudes conviccions d'etern rebel davant l'autoritat eclesiàstica. La seva fama era gran a la seva mort, como ho demostra el seu epitafi.
Hic situs est PICUS MIRANDOLA, cætera norunt/Et Tagus et Ganges, forsan et Antipodes.
Aquí jau Pico della Mirandola: el Tajo, el Ganges, àdhuc les Antípodes saben la resta.
Opera omnia, 1601.
Pico della Mirandola (1463–1494)
The Childhood of Pico della Mirandola by Hippolyte Delaroche, 1842, Musée d'Arts de Nantes.
Pico della Mirandola
El passat dimecres 24 de febrer de 2021 es commemorà el quaranta-dosè aniversari d'El Punt, que fou un diari en llengua catalana nascut el 24 de febrer de 1979 a les comarques gironines amb el nom de Punt–Diari. Fundat per Pius Pujades i Just Manuel Casero. Sortí amb una feble base empresarial —la cooperativa de lectors Papirus i múltiples aportacions privades a Edicions Comarcals SA— i sota els condicionaments polítics propis de la transició democràtica. Al cap de poc temps se'n feu càrrec l'empresa editora Edicions Periòdiques de les Comarques SA, i de manera progressiva el diari millorà la seva infraestructura i es confirmà com un mitjà d'informació independent al servei de la col·lectivitat. És un (1) diari amb vocació comarcal que a poc a poc ha anat dilatant el seu àmbit geogràfic. Així, si el plantejament inicial preveia cobrir únicament les comarques gironines, posteriorment s'ha estès fins a arribar a l'Alt Maresme i a la Catalunya Nord, malgrat que en aquesta darrera zona no reeixí. El tiratge que passava de tres mil quatre-cents (3.400) exemplars l'any 1980, en reflecteix la consolidació. Des de l'any 1982 té com a suplement dominical l'emblemàtica revista Presència, que des del 1991 comparteix amb altres publicacions catalanes.
A partir de l'any 1990 la capçalera de Punt Diari es reduí únicament a El Punt.[1] La publicació disposà, fins al 2011, de deu (10) edicions territorials: les edicions diàries de Barcelona, Barcelonès nord, Comarques gironines, Maresme, Camp de Tarragona – Terres de l'Ebre, Penedès i Vallès Occidental, i les edicions setmanals de Perpinyà, País Valencià i el Pati. Aquesta darrera era l'edició de l'Alt Camp i la Conca de Barberà.
El 24 de febrer de 2009, amb motiu del XXX aniversari del rotatiu, es posà en funcionament l'edició digital amb la inauguració de la pàgina web.[2] L'abril del 2010 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana concedit per la Generalitat de Catalunya.[3]
El diumenge 31 de juliol de 2011 efectuà la seva fusió de capçaleres amb el diari Avui, sortint al mercat el nou diari El Punt Avui. El Punt, però, mantingué una (1) edició pròpia per les comarques gironines, lloc on nasqué el diari.[4]
El Punt Avui
El 27 de novembre de 2009, el diari El Punt (Hermes Comunicacions) adquirí el diari Avui amb la compra del cent per cent (100%) de les accions de la Corporació Catalana de Comunicació, l'editora de l'Avui des del 2004. D'aquesta manera naixia el primer gran grup de comunicació escrita en català, que comptava amb cinquanta-quatre mil (54.000) exemplars cada dia al carrer i més de sis-cents mil (600.000) lectors a internet.[5] Amb aquesta fusió editorial, els diaris El Punt i Avui compartiren web i alguns escrits en paper.
Finalment, el 31 de juliol de 2011 unificaren les capçaleres dels dos (2) diaris amb la sortida del diari El Punt Avui.[6]
Des que Hermes Comunicacions comprà l'Avui fa poc més de d'onze (>11) anys, hi ha hagut quatre (4) expedients de regulació al diari. El primer, el 2010, sis (6) mesos després de la compra, afectà uns cinquanta-cinc (circa 55) dels cent trenta (130) treballadors de la capçalera de la Corporació. El segon, el 2011, suposà la sortida d'unes quaranta (circa 40) persones, majoritàriament d'El Punt. El tercer, l'ERO temporal de l'estiu del 2011. I el quart, imposat el gener del 2012 i que afectà quaranta-nou (49) treballadors.
Directors d'El Punt
1979–1979: Jordi Negre
1979–1980: Carles Sánchez–Costa
1980–1980: Xavier Roig
1980–1982: Pius Pujades
1982–1985: Josep Collelldemont
1985–1985: Jaume Fabra
1985–1986: Carles Revés
1986–1989: Enric Matarrodona
1989–1992: Joan Vall Clara
Des del 1992: Emili Gispert
Referències
↑ «El Punt». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ El Punt obre web pròpia, VilaWeb, 24 de febrer de 2009 (data d'accés: 24.02.09).
↑ El diari 'El Punt' guanya el Premi Nacional de Projecció Social de la Llengua Catalana
↑ «El Punt i l'Avui fan història». El Punt Avui, 31.07.2011.
↑ Neix el gran grup en català de comunicació, Avui.cat, 27 de novembre 2009
↑ «L''Avui' i 'El Punt' unificaran capçaleres el 31 de juliol». Agència Catalana de Notícies. Ara, 07.07.2011
Farinera Teixidor, antiga seu (fins juny 2015) del Punt a Girona.
El Punt
El passat dimecres 24 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari de l'alçament de Baire, conegut com a Grito de Baire (lit. Crit de Baire) o Grito de Oriente, que fou un (1) alçament simultani organitzat en unes trenta-cinc (35) localitats cubanes —entre elles Baire, un (1) llogaret situat a uns setanta-cinc quilòmetres (75 km) de Santiago de Cuba— pel líder independentista cubà José Martí el dia 24 de febrer de 1895. Diversos grups d'independentistes cubans de l'Exèrcit Llibertador de Cuba, pràcticament sense armes, atacaren tropes colonials espanyoles.[1]
Aquest aixecament simultani fou en general favorable per als independentistes cubans, i marcà l'inici de la Guerra de la Independència de Cuba, en la qual José Martí tingué un (1) rol fonamental. El 1898 Cuba s'independitzà de l'Imperi espanyol, però caigué en mans dels Estats Units d'Amèrica.
Ubicació geogràfica
El partit de Baire és divisió administrativa històrica de la jurisdicció de Jiguaní a la Província Oriental de l'illa de Cuba.[2]
«Grito de Baire» o «Grito de Oriente»
No és clar per què els historiadors espanyols triaren la localitat de Baire per donar nom a l'aixecament simultani. Altres noms més adequats serien «Crit d'Ibarra», «Crit de Guantánamo» o «Crit de Manzanillo», o millor encara, «Crit d'Orient», opció preferida pels historiadors cubans com Regino Boti, Sergio Aguirre i Jorge Ibarra.
Fer de l'heroic Baire el centre aïllat o principal de l'alçament, seria desconèixer que el 24 de febrer de 1895, com a resultat d'una sàvia orientació tàctica de Martí, el que tingué lloc fou, encara que no en l'escala prevista i necessitada del projecte martià, un aixecament simultani, amb el qual el delegat del Partit Revolucionari Cubà aspirava a que la flama bèl·lica es calés a tota l'illa, per permetre que la Guerra Necessària tingués —com ell acostumava a dir—, la brevetat i l'eficàcia del llamp.[3]
Ordre d'alçament
Després del fracàs del pla de «la Fernandina», Martí proposa a Máximo Gómez no postergar l'ordre d'alçament. El 29 de gener de 1895, es reuniren Martí amb el comandant del 68 Enrique Collazo (representant de Juan Gualberto Gómez) i el coronel el 68 José María Rodríguez Rodríguez (representant de Gómez) a Nova York (EUA), on escrigueren i signaren carta per a Juan Gualberto Gómez autoritzant l'alçament simultani de les regions compromeses per a la segona quinzena del febrer, i recomanaren que aquest alçament fos progressiu d'Orient a Occident, i que els arribarien expedicions amb recursos. El delegat nacional del PRC a Cuba feu circular la carta per tota l'illa amb Miguel Ángel Duque.
El 7 de febrer Juan G. Gómez envià un (1) cablegrama amb la clau «giros aceptados» («girs acceptats») a Martí indicant l'acord final per a la guerra, i envià comissions per confirmar com a data d'alçament el 24 de febrer (diumenge festiu): comissionat Pedro Betancourt Dávalos a Las Villas on (el coronel el 68) Francisco Carrillo acceptà, comissionat Juan Tranquilino Latapier a Orient on (el major general del 68 i 79) Guillermo Moncada i (el coronel del 68) Bartolomé Masó acceptaren. La Junta de l'Havana es reuní i acordaren que fos el 24 de febrer, el qual era festiu i ho comunicaren a Martí i als caps militars locals per cable i clau, és a dir, un (1) telegrama on la clau era Martínez en un (1) text qualsevol.
Alçaments de les forces alliberadores
Alçaments a l'Occident i al centre de Cuba
a) Pinar del Rio: no hi hagué alçaments.
b) l'Havana: foren detinguts els principals caps de la regió, Julio Sanguily (major general del 68) i José María Aguirre Valdés (coronel del 68).
c) Matanzas:
Diversos grups d'alçats foren dissolts. Uns foren morts; altres, capturats, i la resta fugí.
Manuel García Ponce s'alçà amb una (1) partida i fou assassinat el 24 de febrer per un (1) traïdor. Es dissolgué la partida prop de la ciutat de Matanzas (on havia de unir–se a Betancourt).
Antonio Curbelo fou assassinat el 24 de febrer en intentar sortir de Jagüey Grande per constituir una (1) partida.
Antonio López Coloma i Juan Gualberto Gómez s'alçaren amb una (1) partida a la Finca Ignacia (prop d'Ibarra) el 24 de febrer, i foren atacats per una (1) columna espanyola. Coloma fou fet presoner el 28. Dissolta la partida, Juan Gualberto Gómez s'acull a l'indult l'1 de març, sent posteriorment enviat presoner a l'Àfrica. Més endavant, el 1896, López Coloma seria afusellat pels espanyols.
Pedro Betancourt Dávalos s'alçà amb els germans Acevedo i una (1) partida el 24 de febrer. El 28 de febrer Betancourt es lliurà a les autoritats, i fou posteriorment desterrat. Pedro Acevedo fou capturat.
José Martín Marrero s'alçà amb una (1) partida de vint-i-nou (29) homes a Jagüey Grande el 24 de febrer. El 26 combateren a Palma Boniato, i foren dispersats i obligats a refugiar–se en el Pantà de Zapata. El 3 de març es presentà a les autoritats espanyoles.
Joaquín Pedroso s'alçà al costat de Matagás, cap d'una partida de bandolers al servei de la revolució als aiguamolls, prop d'Aguada de Pasageros. El 4 de març es dissolgueren; Pedroso fou capturat i Matagás, amb el gruix dels homes, es refugià en el pantà.
d) Las Villas: El 24 de febrer el coronel del 68 Francisco Carrillo Morales fou detingut a Remedios i conduït a la fortalesa de Cabañas.
e) Camagüey: els coronels del 68 Enrique Loret de Mola i Gonzalo Moreno es retiraren de la conspiració. Només temps després hi hagué un grup d'alçats dirigits per Francisco Recio.
De manera general, l'alçament a les regions occidental i central fracassaren, incloent la captura dels caps militars dels mateixos, el major general del 68 Julio Sanguily i el coronel del 68 Francisco Carrillo Morales.
Alçaments a l'Orient de Cuba
Província d'Oriente:
El 16 de febrer de 1895 Juan Tranquilino Latapier lliurà l'ordre d'alçament al major general dels 68 i 79 Guillermo Montcada a Santiago de Cuba, i en tornar, la hi lliurà al coronel el 68 Bartolomé Masó a Manzanillo.
El major general Guillermón Montcada cap militar del PRC a Oriente li corresponia dirigir l'alçament a la regió sud–est, per la seu arrelament que tenia entre els camperols i veterans de les zones de Guantánamo i Baracoa on operà a les guerres del 68 i 79, i per l'entusiasme que despertava en la joventut heroica de Santiago de Cuba.
El coronel el 68 Bartolomé Masó compartia com a segon la direcció militar a l'Orient i li corresponia dirigir personalment l'alçament a la regió nord–oest, per un dels pocs supervivents de l'alçament de La Demajagua el 1868, pel seu prestigi i influència a la zona del riu Cauto.
Alçaments al primer cos oriental de Cuba
El 22 de febrer el major general Guillermon Montcada rebé un (1) telegrama per l'alçament i avisà el tinent coronel Pedro Agustín Pérez cap del moviment a Guantánamo, i la resta dels caps de la regió i de la regió de Baire i Jiguaní. Montcada marxà de Santiago de Cuba cap a Alto Songo.
a) Alçament a la zona de Guantánamo:
El tinent coronel del 79 Pedro Agustín Pérez cap del Moviment de la zona al costat del comandant del 68 Prudencio Martínez i el comandant del 68 Evaristo Lugo, es pronuncia a la Finca La Confianza, el dia 25 ocupà el fort Sabana de Coba. Havia promès a Emilio Gir, comissionat del major general Antonio Maceo, tenir la costa lliure per a un desembarcament expedicionari amb vuitanta-nou (89) homes
El comandant Enrique Tudela prengué el fort San Nicolás en Jatibonico (barri de Caimanera) i ataca els forts d'El Toro i el de María del Pilar.
b) Alçament a Santiago de Cuba:
El major general del 68 i del 79 Guillermon Montcada es pronuncia a La Lombriz, (Alt Songo) amb vint-i-nou (29) homes, el tinent coronel del 68 i del 79 Quintín Bandera s'alçà a Sant Luis amb onze (11) homes.
El comandant Alfonso Goulet s'alçà a El Cobre (Cambute) amb el Comandant del 68 Martín Torres, el capità Germán Hechavarria, el comandant José Dolores Vicente, el tinent del 68 Juan Lorente, Limbano Gutiérrez i vint-i-cinc (25) homes.
El comandant del 68 Victoriano Garzón s'alçà a El Caney amb el comandant (capità del 68) Valeriano Hierrezuelo, el capità Lorenzo González, el tinent Luis Hechavarria i onze (11) homes
El comandant del 68 Luis Bonne s'alçà a Ti Arriba amb vuit (8) homes.
El tinent coronel del 79 Benigne Firi Barbie s'alçà a Alto Songo.
El tinent del 68 Manuel La O Jay i l'alferes Félix Cayamo s'alçaren a Palma Soriano amb quinze (15) homes.
Coronel Matías Vega Alemany s'alçà a Mayarí.
Capità Modesto Ríos amb catorze (14) homes.
Capità Andrés Hernández amb deu (10) homes.
Sergent Silvestre Ferrer Cuevas amb vint (20) homes.
Alçaments en el segon cos oriental de Cuba
Juan Gualberto Gómez envià telegrames al coronel del 68 Bartolomé Masó a Manzanillo el 22 de febrer, qui despatxà comissions:
Nomenà coronel a José Miró Argenter i li ordenà revoltar la zona de Holguín i portar instruccions al coronel José Manuel Capot (a la seva finca San Diego) i avisà els germans Sartorio (zona de Holguín) amb el tinent Leonardo Alba.
Nomena coronel a Esteban Tamayo i Tamayo (de visita a Manzanillo) i li ordenà revoltar–se a Barrancas, i portar instruccions a Joaquín i Francisco Estrada.
Envia a Juan Francisco Blanco amb instruccions al tinent coronel de 68 i del 79 Jesús Rabí en Jiguaní.
a) Alçament al Municipi de Holguín (24 de febrer): el coronel José Miró Argenter no pogué revoltar la zona i l'1 de març amb un grup d'alçats abandonà Holguín cap a Cayamas de Cauto, on hi havia campament de Las Tunas.
b) Alçament al municipi de Jiguaní (24 de febrer):
El comandant i capità del 68, Florencio Salcedo, cap militar del PRC a la zona de Jiguaní, i Baire ordenà la revolta als veterans:
El comandant del 68 i del 79 Fernando Cutiño s'alçà amb tropa a Santa Cruz (Jiguaní).
El capità del 68 José Reyes Arencibia s'alçà amb tropa (Jiguaní).
El capità del 68 Víctor Ramos i el capità del 79 Saturnino Lora s'alçaren amb tropa a Baire.
El dia 25 totes aquestes forces alçades es reuniren a Baire i en assemblea de caps i oficials nomenaren el tinent coronel Carlos Suárez cap provisional i el comandant Fernando Cutiño Zamora cap de comissió amb cinc (5) homes més per buscar al tinent coronel del 68 Jesús Rabí a Arroyo Blanco per nomenar–lo cap militar del terme de Jiguaní. Durant el viatge cap a Baire, amb el seu germà Francisco Rabí i el capità del 68 Francisco Blanco recopilaren armes i reclutaren homes, i arribà al campament dels revoltats a Cuica, que el traslladaren a La Salada. Realitzaren accions.
c) Alçament al Municipi de Bayamo (24 de febrer):
El tinent coronel del 68 José Manuel Capote amb quaranta (40) homes s'alçà a la seva finca La Estrella, i acampà a San Diego a la vora del riu Bayamo (al nord de la ciutat de Bayamo).
El comandant (capità del 68) Amador Liens Cabrera amb els seus germans Pastor i Cornelio, el capità del 68 Joaquín Espinosa i prop de 50 homes s'alça a Buey Arriba (vila de la Sierra Maestra al sud de Bueycito).
El coronel Joaquín Estrada Estrada amb noranta-cinc (95) o vuitanta (80) homes s'alçà a la seva finca El Mogote a la sabana de Valenzuela (al sud–oest de la ciutat de Bayamo). Se'ls incorporà les forces d'Ismael Estrada i el comandant (capità del 68) Amador Liens Cabrera que encapçalà prop de vuitanta (circa 80) homes. El 27 realitzà la protesta del Mogote i es dirigí a Yara.
El coronel Esteban Tamayo amb vuitanta (80) homes s'alçà en la seva finca Vega de la Piña, a prop de Barrancas, on establí un (1) campament i organitzà l'esquadró Hatuey.
Aquestes forces realitzen accions militars:
(27 de febrer) Combat al pantà de Jucaibama, a mig camí entre Veguitas i Bayamo: el coronel Esteban Tamayo amb seixanta-cinc (65) genets interceptaren i capturaren quaranta-cinc (45) espanyols del Regiment Havana.
(28 de febrer) Presa de Veguitas: Les forces conjuntes dirigides per Esteban Tamayo, Joaquín Estrada i Juan Masó Parra, requisaren prop de cent cinquanta (circa 150) fusells Remington i deu mil (10.000) projectils.
(5 de març) Presa de Cauto Embarcadero: Esteban Tamayo amb uns quants homes obtingué unes poques armes i tres-cents (300) projectils.
d) Alçament al municipi de Manzanillo (24 de febrer):
El coronel del 68 Bartolomé Masó es traslladà a la seva finca La Yaguita i celebrà una (1) reunió el 22 de febrer amb els conspiradors i donà les següents instruccions:
Nomenà capità a Amador Guerra, qui al costat d'Enrique Céspes i tropa devien el 24 pronunciar–se a Calicito i recórrer les fàbriques per recollir homes i equipament.
A Gaspar Perea li encarregà anar a Yara a recollir homes i avisar Juan Masó Parra.
El 24 de febrer, el coronel Bartolomé Masó feu la Proclama de la revolució i organitzà la Caserna General: cap d'estat major, el coronel José Celedonio Rodríguez; cap d'escorta el capità capità Pascual Mendoza; ajudants José López Chávez, Enrique Gespes Romagoza, Manuel Torriente, etc.
El capità Amador Guerra amb quinze (15) homes buscà armes a Calicito, i atacà la guarnició de Cayo Espino. Organitzà el Regiment Gua.
Juan Masó Parra amb vuitanta (80) homes s'alçà a la finca Santo Tomás, i prengué Yara, on requisà divuit (18) armes, municions i reclutà homes. Acampà a Sabana de Loma.
El sergent Dominador de la Guàrdia s'alçà al barri Ceiba Hueca, requisa armes i reclutà homes a Media Luna, Niquero i Velis.
(25 de febrer) Juan Masó Parra, Esteban Tamayo i Joaquín Estrada del municipi de Bayamo, realitzaren una acció conjunta sobre Veguitas (municipi Bayamo).
(26 de febrer) Juan Masó Parra organitzà el Regiment Luz de Yara.
(27 de febrer) El capità Amador Guerra amb un (1) esquadró de vuitanta (80) homes del Regiment Gua ocupà la caserna de Campechuela abandonat per l'enemic, i capturà cinquanta-set (57) armes, sis (6) caixes de cent (100) bales cadascuna, i ocupà el quarter de la guàrdia civil. Acampà a Media Luna amb dos-cents (200) genets.
Ensenyament a les escoles cubanes
Des del Perfeccionament Docent del 1977, en l'ensenyament de la història a les escoles cubanes actuals se li atorgà el caràcter de «aixecament simultani» als esdeveniments del 24 de febrer de 1895, sense centrar–los en una (1) localitat determinada.[4]
Referències
↑ «Grito de Baire», artículo en el sitio web Ecured.
↑ El Grito de Baire anunció al mundo la emancipación de Cuba, artículo en el sitio web Bicentenario (Caracas).
↑ Hortensia Pichardo y Fernando Portuondo: Dos fechas históricas. Citat a «24 de febrero de 1895: ¿un solo grito?», de Pedro Antonio García al lloc web de la revista Bohemia del 26 de gener de 2010.
↑ «24 de febrero de 1895: ¿un solo grito?», artículo de Pedro Antonio García en el sitio web de la revista Bohemia del 26 de enero de 2010.
Bibliografia
Gutiérrez Fernández, Rafael: Herois del 24 de febrer. Toms 1 i 2. Any 1932.
Carretera central, Baire.
El passat dimecres 24 de febrer de 2021 es commemorà el cinc-cents cinquanta-novè aniversari del Complot de Sant Maties, que esdevingué el 24 de febrer de 1462 a Barcelona, el qual fou un intent de col·laboració entre la reina Joana Enríquez i els síndics dels Tres Estaments i poble de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), contra l'oligarquia de la Biga, que ja havia recuperat el poder després del breu parèntesi del govern buscaire, i serví com l'excusa que feren servir els membres de la Biga per a poder condemnar diversos membres de la Busca, ja que es jutjà i condemnà a mort per conspiració els consellers Pere Destorrent i Francesc Pallarès, junt amb Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, membres del partit buscaire presos, acusats de conspirar en favor de Joan II i altres membres foren exiliats.
Sepulcre de Joana Enríquez i Fernández de Córdoba al monestir de Poblet (Conca de Barberà).
El passat dimarts 23 de febrer de 2021 es commemorà el trenta-quatrè aniversari de la creació d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), el 23 de febrer de 1987, que fou un (1) partit polític ecosocialista d'àmbit català.
Orígens i partits intervinents en la formació
Naixement
El 23 de febrer de 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya (IC), es creà una (1) federació de partits polítics formada inicialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). La nova federació també incorporà independents i persones provinents dels moviments socials.
Creada sota l'impuls del PSUC, el partit fundador més important, IC no solament pretenia recompondre l'espai comunista català, greument afectat per la crisi interna i electoral de principis dels vuitanta (80), sinó que també busca construir una (1) aliança programàtica de les esquerres i obrir–se cap als nous moviments socials.
Igual que sempre havia fet el PSUC amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), IC mantingué l'obediència catalana i la seva sobirania respecte d'Esquerra Unida (IU en les seves sigles en castellà, una formació bastida a l'Estat espanyol pel PCE i altres partits en un (1) procés similar al que havia iniciat IC), i es limità a establir acords electorals i parlamentaris amb IU.
En aquesta època el màxim dirigent de la formació era Rafael Ribó, secretari general del PSUC.
Ben aviat, però, dins la federació es produïren tensions, i el 1989 el PCC abandonà IC. Per contra, el PSUC parcialment i l'ENE de manera més completa cediren a IC parts de les seves atribucions en favor de la federació, que de facto actuà ja com un únic partit polític, encara que això no es reflectís documentalment fins a l'assemblea de 1997.
Paral·lelament a aquests moviments, i com un (1) dels seus múltiples desencadenants, es fa un (1) procés d'unificació comunista que porta a la reintegració al PSUC de l'organització Bandera Roja i de les restes del Partit del Treball de Catalunya; si bé el PCC rebutjarà la reunificació, malgrat el reingrés d'un (1) cert nombre de militants i quadres.
La Coalició Iniciativa per Catalunya–Els Verds
Superada aparentment aquesta primera crisi, el 1995 IC conformà una coalició electoral, anomenada Iniciativa per Catalunya–Els Verds (IC–EV), a la que s'integrà, a part, lògicament, de la mateixa IC, l'organització Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya) i novament el PCC, i aconseguí millorar els resultats electorals.
Tanmateix, tant al si de la federació IC, com en la mateixa coalició IC–EV, es mantingueren les diverses tensions ideològiques i organitzatives que havien portat a la desvinculació del PCC d'IC el 1989.
A l'àmbit organitzatiu hi ha diferències sobre si els partits integrants hagueren de cedir completament les seves atribucions a IC i conformar aquesta com un partit únic, o si per contra, IC–EV havia d'ésser una plataforma electoral i programàtica però mantenir la independència de cada partit. Aquesta discussió orgànica anà molt lligada a la discussió ideològica sobre si IC havia d'evolucionar més enllà del comunisme o bé ha de limitar–se a ésser un (1) àmbit comú de treball programàtic i electoral. També hi havia diversos punts de vista a l'àmbit estratègic, especialment sobre quina política d'aliances calia dur a terme envers el Partit dels Socialistes de Catalunya. Tanmateix, hi havia posicions encontrades respecte política laboral, social, la construcció de la Unió Europea sota el paràmetres del Tractat de Maastricht, o sobre la campanya d'ajut econòmic a la candidatura única a Galícia entre Esquerda Unida, Els Verds i el PSdeG–PSOE.
Fruit de totes aquestes tensions la coalició es trencà el 1997 quan el PCC abandonà la coalició i, alhora, un (1) sector del PSUC contrari a la seva dissolució a l'interior d'IC formaren el Col·lectiu Roig–Verd–Violeta i el PSUC–viu. Aquests organitzacions, juntament amb algunes altres organitzacions més petites crearen Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i establiren relacions amb IU. L'any anterior, IU i IC havien trencat la seva col·laboració a l'àmbit estatal.
A l'interior de l'altre soci de la coalició, Els Verds (CEC), també hi hagué diverses tendències que portaren a la fragmentació del partit, la minoria mantingué acords amb IC i PSC —Opció Verda—, d'altres en solitari i en coalicions amb ERC (europees i alguns municipis) EUiA (Estatals i alguns municipis —Els Verds CEC— i d'altres intentaren bastir el seu projecte independent.
Tots aquests fets comportaren un (1) daltabaix electoral en tots i cada un (1) dels grups que havien sorgit d'IC–EV.
Consolidació d'Iniciativa per Catalunya Verds
Després de la crisi l'ENE i el PSUC cediren definitivament la seva sobirania a IC, la qual estava disposada a avançar cap a un (1) nou projecte polític que se sap que no volia renunciar al caràcter alternatiu del comunisme enfront del capitalisme però que, en no seguir els seus postulats, havia de construir un (1) marc conceptual nou. A primers dels noranta (90) foren simpaties pel Partit Democràtic de l'Esquerra italià, el 1997 ecosocialisme, i a la V Assemblea del 1998 «radicalisme democràtic».
Així s'aprovà a la IV Assemblea Nacional el 1997 una (1) nova definició del partit com a ecosocialista. Posteriorment, després de la ruptura, s'adoptà el nom d'Iniciativa per Catalunya–Verds (IC–V), amb nom i logotip molt similar a l'antiga coalició, i es conformà un (1) únic partit. Poc després (2002) s'adoptà el nom actual d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) que rivalitzà amb els moviments ecologista i polític
L'any 2000 Joan Saura rellevà Rafael Ribó al capdavant del partit. Només recuperà els seus anteriors resultats electorals paradoxalment, recuperant relacions amb EUiA.
El 2004 la formació Els Verds–Esquerra Ecologista (EV–EE) —un (1) petit partit ecologista provinent de la fragmentació d'Els Verds (CEC)— formà part de la federació ICV. El 2007 abandonaren l'organització per discrepàncies polítiques amb la pràctica institucional d'ICV.
En l'àmbit local, des dels seus orígens, ICV tingué establert un (1) protocol de col·laboració amb diversos col·lectius independents agrupats a l'Entesa del Progrés Municipal (EPM).
El 2010 ICV era un (1) dels membres que forma Espai plural. El 2011 ICV i eQUO signaren un (1) acord on es reconegueren com a partits germans membres del Partit Verd Europeu. Fruit d'aquest acord, eQUO no concorria a Catalunya a les eleccions espanyoles del 20 de novembre, amb la intenció, això no obstant, de formar grup parlamentari conjuntament amb ICV. Així mateix aprovaren acudir a les eleccions europees del 2013 sota la mateixa sigla. A les eleccions espanyoles del 2011, ICV es presentà a les eleccions amb la marca estatal d'IU: La Izquierda Plural, de la qual també formaven part EUiA, CHA i Batzarre.
Confluències i crisi
El 2013, en la desena assemblea nacional es decidí obrir un (1) procés de confluència amb altres forces polítiques i socials; deixaren de presentar–se a les eleccions amb les seves sigles, i ho feren en les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 en la coalició Catalunya Sí que es Pot i a les Eleccions generals espanyoles del 2016 com a Units Podem.
El deute bancari que arrossegava el partit i la disminució de la representació institucional arran dels mals resultats a les eleccions espanyoles i municipals, tot i haver aconseguit conservar l'alcaldia de Barcelona provocaren greus dificultats econòmiques que es reflectien en un (1) deute amb els bancs l'any 2017 de deu milions dos-cents mil euros (10.200.000 $), la qual cosa abocà ICV al concurs de creditors a mitjans del 2019.
Representació institucional
En el darrer cicle (a partir del 2003) ICV i EUiA havien recompost les seves relacions sobre la base d'acords electorals i programàtics, però aparcaren el projecte d'unificació orgànica que tants desacords havia causat en el passat, i optaren per una (1) fórmula de coalició electoral. Les relacions entre les dues (2) formacions s'articularen aleshores en un (1) Consell Coordinador. Això comportà, de retruc, el restabliment de relacions amb IU.
Arran de les eleccions del novembre del 2003 ICV i el seu soci EUiA, s'integraren en el Govern tripartit de la Generalitat de Catalunya sota la presidència de Pasqual Maragall i amb la presència de dos (2) consellers d'ICV, Joan Saura (Relacions Institucionals i Participació) i Salvador Milà (Medi Ambient i Habitatge).
La primavera del 2005 el govern patí dues (2) crisis de govern que propiciaren primer el relleu de diversos consellers i conselleres (entre ells Salvador Milà, que fou substituït per Francesc Baltasar, també d'ICV), i poc després l'abandó del govern per part d'ERC.
A les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2006, ICV millorà els resultats obtinguts el 2003 i aconseguí tres (3) diputats més, cosa que permetia al seu grup tenir aleshores dotze (12) diputats, i a partir d'aquí anà perdent representació progressivament, quan a les eleccions del 2010 obtingué sis (6) diputats, i el seu soci EUiA, dos (2) més; el 2010 obtingué set (7) diputats, i el seu soci EUiA, tres (3) més, i el 2015 obtingué només tres (3) escons dels vuit (8) que foren escollits en la confluència Catalunya Sí Que Es Pot, i el 2017 la nova coalició Catalunya en Comú–Podem tragué vuit (8) escons, dos (2) dels quals d'ICV.
Ideologia i principis programàtics
En els documents definitoris d'ICV apareixen sovint les expressions ecosocialisme, ecopacifisme, esquerra transformadora, esquerra alternativa o esquerra verda nacional.
Segons la mateixa definició, Iniciativa per Catalunya Verds era una (1) organització de l'esquerra verda nacional que lluitava per una (1) societat d'homes i dones, lliures i iguals, en un (1) planeta habitable i que, amb la més àmplia participació ciutadana, impulsava la construcció d'una (1) majoria social i política d'esquerres a Catalunya.
Estructura organitzativa
L'estructura organitzativa ha anat evolucionant durant els anys des del model jeràrquic centralitzat de la tradició comunista que es va adoptar en un principi fins al model actual amb trets més horitzontals, influït pels moviments socials.
Fruit d'aquesta concepció, fins recentment la presidència d'ICV i les persones cap de llista o dirigents d'organització local eren escollides en eleccions primàries internes; s'havia regulat un (1) procediment de consulta interna mitjançant referèndum vinculat on podien participar tots els afiliats i afiliades del partit, procediment que era obligatori per a les decisions més rellevants, fet que comportà una (1) translació de la sobirania cap als i les militants de base, i s'havien adoptat polítiques d'igualtat de gènere que garantien una (1) presència mínima del quaranta per cent (40%) de cada sexe en els òrgans de direcció del partit.
El màxim òrgan d'ICV era l'Assemblea Nacional —que es reunia, com a mínim, un (1) cop cada quatre (4) anys— i que tenia competència exclusiva en la fixació dels principis del partit, del seu manifest programa i de les normes de funcionament.
L'Assemblea Nacional escollia un (1) Consell Nacional, que era el màxim òrgan entre assemblees, el qual escollia una (1) Comissió Permanent, per tal d'executar i fer seguiment dels seus acords, i una (1) Secretaria Política que dirigeix l'activitat diària del partit coordinada pel president o presidenta d'ICV.
ICV s'organitzava territorialment a través d'agrupacions comarcals i locals i en l'àmbit polític en àmbits temàtics i programàtics. Així mateix, mantenia un (1) protocol de col·laboració amb l'organització juvenil Joves d'Esquerra Verda (JEV) —anteriorment Joves amb Iniciativa (JIC), formada per la confluència i abandonament d'activitat de les joventuts polítiques del PSUC i l'ENE.
Símbols
La bandera d'ICV era la vermella amb el logotip, però s'utilitzava també amb els colors verd (pels ecologistes) i morat (considerat el color del moviment antiglobalització i alternatiu i símbol del feminisme).
Els himnes del partit eren Els Segadors i La Internacional.
El principal òrgan d'expressió d'ICV era el periòdic Treball, fundat pel PSUC el 1936.
Resultats electorals de la coalició ICV–EUiA
Congrés dels Diputats
Parlament de Catalunya
Parlament Europeu
Les tres (3) banderes d'ICV
Les tres (3) banderes d'ICV amb nom complet.
Suport en tant per cent de ICV–EUiA a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.
El passat dimarts 23 de febrer de 2021 es commemorà el quarantè aniversari del cop d'estat del 23 de febrer, normalment anomenat del 23–F, que fou un intent fallit de cop d'estat militar contra el govern d'Espanya i els parlamentaris del Congrés dels Diputats escollits per sufragi universal, lliure i directe democràtic i legítim d'Espanya, produït el 23 de febrer de 1981.
Antecedents
Amb l'aprovació de la Constitució Espanyola del 1978 es donà el pas a partir del qual semblava que l'Estat espanyol consolidava una (1) transició cap a la democràcia, i es deixà enrere els quasi quaranta (<40) anys de dictadura franquista. El context en què es desenvolupava aquest procés cap a un (1) estat democràtic consolidat, però, preocupava als sectors més reaccionaris i nostàlgics (o no tant) del règim anterior, ara incrustats en l'estructura estatal del país: el terrorisme d'ETA havia matat més d'un centenar (>100) de militars i policies en l'últim any; els partits d'esquerres havien sortit molt ben parats a les eleccions del 1979 i els sindicats obrers, recentment legalitzats, mostraven la seva força i, finalment, el desenvolupament de l'estat de les autonomies i les aspiracions d'algunes d'elles, les anomenades autonomies històriques, completava aquest context que era observava amb molta preocupació pels sectors reaccionaris comentats. En aquest darrer aspecte, una (1) sèrie d'esdeveniments incrementaren les tensions el 1980.
A començaments d'aquell any tingué lloc un (1) referèndum a Andalusia (Espanya) per decidir si aquesta regió accedia a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució. El referèndum tingué resultat positiu a totes les províncies andaluses tret d'una (1): Almeria. Això jurídicament hauria pogut bloquejar la via de l'article 151 a Andalusia. Per raons polítiques, però, es decidí tirar endavant per la via esmentada. El 20 de març de 1980 Convergència i Unió guanyà a les eleccions catalanes, i ERC hi obtingué catorze (14) diputats clau. El resultat de les eleccions catalanes fou una sorpresa. De fet, ERC no obtindria uns resultats millors fins al 2003.
El 4 de febrer de 1981 el rei Joan Carles I realitzà una (1) visita al Parlament basc, a la Sala de Juntes de Gernika (Biscaia). Aquella visita reflectí moltes de les tensions presents a la societat espanyola. Al ple de la cambra basca no hi faltava ningú, ni tan sols els diputats d'Herri Batasuna, que tenien per costum no anar a la cambra basca. El rei es dirigí al Parlament basc i, tot just en començar, els parlamentaris d'Herri Batasuna s'aixecaren i començaren a cantar la cançó del soldat basc. Davant la tensió, els diputats de tots els altres partits s'aixecaren i es posaren a aplaudir el discurs del rei, fins que les forces de l'ordre expulsaren els parlamentaris d'Herri Batasuna. En vista d'això, el mateix rei continuà llegint un (1) discurs alternatiu que ja tenia preparat en previsió del pogués passar.
Enmig d'aquesta situació de tensió generalitzada, el 1978 s'avortà un primer intent de cop d'estat encara en la seva fase de preparació: l'Operació Galàxia, i anys després, el 23 de febrer de 1981, es produí l'ocupació del Parlament per forces de la Guàrdia Civil, comandades pel tinent coronel Antonio Tejero. S'havia produït el cop d'estat del 23–F. La tria de la data no fou casual: el president de govern electe Adolfo Suárez havia dimitit el 29 de gener del mateix 1981 i això donà lloc a una (1) nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo–Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo–Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una (1) segona volta, que es votà el dia 23 de febrer, dia del cop d'estat.
Els fets
El dia 23 de febrer, a un quart i cinc de tres de la tarda (14:20 h pm), un (1) grup de policies i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicià l'Operació Gàbia: es tancaren els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprovà que es podia dur a terme l'assalt. A un quart i cinc de set de la tarda (18:20 h pm) dos-cents vuitanta-vuit (288) guardies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina assaltaren l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo–Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol. Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres (3) trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes. Al mateix temps, la Divisió Cuirassada Brunete, dirigida pel coronel San Martín prenia altres punts clau de Madrid (Espanya), entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València (Horta, País Valencià), Jaime Milans del Bosch y Ussía, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Regió Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no succeí. El pas dels tancs pels carrers de València (Horta, País Valencià) fou enregistrat per Aníbal Giménez Rizo, un (1) dels responsables del Centre Aitana de RTVE.
En assabentar–se dels fets, la societat espanyola fou colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França. Després d'unes hores de buit de poder, es posà en marxa l'Operació Diana. Francisco Laína, director de la Seguretat de l'Estat, actuà de president en funcions, i els secretaris d'Estat i sotssecretaris, es constituïren en Govern Provisional. Després d'hores d'incertesa i postures dubitatives davant els fets que estaven succeint, el rei d'Espanya Joan Carles I realitzà una (1) intervenció televisada on es postulà a favor de l'ordre constitucional, i aïllà els militars (molts dels quals creien que actuaven amb el seu vistiplau, o almenys sense la seva oposició), davant una (1) situació insostenible. Els militars encerclaren l'edifici del Congrés i començaren les negociacions, ja que el Parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la una i catorze minuts de la matinada (1:14 h am) de la matinada del dia 24 de febrer, Joan Carles de Borbó, vestit de capità general, es dirigí als ciutadans per televisió, i es donà per fracassat el cop d'estat. De fet, cap a les deu de la nit (circa 22 h pm) d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya emeteren un (1) discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li digué «tranquil, Jordi, tranquil», frase que durant uns anys fou força popular a Catalunya. Molt diferent fou l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no feu res per aturar el cop, s'amagà i no estigué localitzable fins que passà el perill. Finalment el 24 de febrer els segrestadors es rendiren definitivament.
Protagonistes
Leopoldo Calvo–Sotelo Bustelo
Nasqué el 14 d'abril de 1926 a la ciutat de Madrid (Madrid, Espanya). Estudià enginyeria de camins a la Universitat de Madrid, en la qual es llicencià el 1951. L'any 1967 fou nomenat president de RENFE i tres (3) anys més tard esdevingué conseller delegat de la Unión Explosivos Riotinto, SA. L'any 2002 el rei Joan Carles I li concedí el títol de marquès de la Ria de Ribadeo amb Grandesa d'Espanya. Era oncle de Mercedes Cabrera Calvo–Sotelo, ministra d'Educació en la VIII Legislatura d'Espanya (primera de José Luis Rodríguez Zapatero) i nebot de José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda durant la Dictadura de Primo de Rivera i fundador del Bloc Nacional durant la Segona República Espanyola. Morí, a l'edat de vuitanta-dos (82) anys, el 3 de maig de 2008 a la seva residència de Pozuelo de Alarcón (Madrid, Espanya).
Adolfo Suárez González
Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca (Castella i Lleó, Espanya) i doctorat per la Universitat Complutense de Madrid (Madrid, Espanya), ocupà diferents càrrecs dintre de les estructures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor. El 1958, passà a formar part de la «Secretaria General del Moviment»; el 1961 ascendí a cap del Gabinet Tècnic del sotssecretari general; fou procurador en Corts per la província d'Àvila (Castella i Lleó, Espanya) el 1967 i governador civil de Segòvia (Castella i Lleó, Espanya) el 1968. El 1969 fou designat director general de Radiotelevisió Espanyola, on ja havia ocupat altres càrrecs entre els anys 1964 i 1968, i romangué en el càrrec fins al 1973. L'abril del 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, fou nomenat sotssecretari general del Moviment. L'11 de desembre de 1975, després de morir Herrero Teixidor en un (1) accident d'automòbil el 13 de juny del mateix any, Adolfo Suárez fou nomenat ministre secretari general del Moviment, càrrec en el qual romangué en el primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format després de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975.
Antonio Tejero Molina
Nascut a l'Alhaurín el Grande (Màlaga, Andalusia, Espanya) el 1932, fou tinent coronel de la Guàrdia Civil. Fou un dels principals capitosts del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 a Espanya, popularment conegut com a 23–F. Ja havia estat processat el 1979 per un intent de cop d'estat conegut com a Operació Galàxia. Per aquest fet fou condemnat a set (7) mesos de presó. La vesprada del 23 de febrer, comandant uns dos-cents (circa 200) guàrdies civils, assaltà el Congrés dels Diputats, que en aquells moments celebrava la sessió d'investidura com a president del Govern de Leopoldo Calvo–Sotelo Bustelo. Segrestà tots els diputats fins a les deu (10) del matí del 24 de febrer de 1981, quan es lliurà en fracassar l'intent de cop d'estat. Fou processat i condemnat a trenta (30) anys de presó. Romangué a la presó d'Alcalá de Henares (Madrid, Espanya) fins al 2 de desembre de 1996, que n'eixí en llibertat condicional. Des del setembre del 1993 ja gaudia de règim obert. Fou expulsat de l'Exèrcit espanyol i resideix a Alhaurín de la Torre, Màlaga (Andalusia, Espanya).
Joan Carles I
És l'anterior rei d'Espanya i per tant comte de Barcelona, entre altres títols històrics. El 22 de novembre de 1975, dos (2) dies després de la mort de Franco, tal com el dictador havia previst, i després de jurar els principis fonamentals del feixista Movimiento Nacional, Joan Carles I fou proclamat rei. Després de succeir Franco com a cap de l'estat, fou un dels actors de la transició espanyola, des del franquisme cap a una (1) monarquia constitucional. Les característiques i funcions que li determina la Constitució són, entre d'altres, el comandament de les forces armades, sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. La Casa Reial espanyola és l'organisme públic que, sota les seves ordres, té com a missió servir–li de suport, i Patrimonio nacional és l'ens públic que li gestiona el patrimoni.
Alfonso Armada Comyn
L'IX marquès de Santa Cruz de Rivadulla nasqué a Madrid (Espanya) el 12 de febrer de 1920 i morí l'1 de desembre de 2013. Fou un (1) militar espanyol que assolí notorietat per la seva participació en l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. El 1945, com a comandant, fou instructor a diverses escoles militars. Impartí classes militars al príncep Joan Carles i arribà a ser membre de l'Estat Major Central. Una (+1) altra de les seves tasques fou com a secretari general de la casa del rei, càrrec que ocupà durant disset (17) anys. No obstant això, els seus enfrontaments amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, i el fet que enviés cartes amb el segell de la Casa Reial espanyola demanant el vot per Alianza Popular a les eleccions generals espanyoles del 1979 feren que fos rellevat. De la secretaria del monarca passà a ser professor principal de l'Escola Superior de l'Exèrcit i, poc abans del cop d'estat del 23 de febrer de 1981, ocupà els càrrecs de governador militar de Lleida (Segrià, Catalunya) i, després, segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit. Participant actiu del cop d'estat, fou condemnat per aquest motiu, però el 24 de desembre de 1988, després de valorar un informe no vinculant elaborat pel Tribunal Suprem, el Govern d'Espanya encapçalat per Felipe González, l'indultà al·legant raons de salut i que havia manifestat diverses vegades «la seva lleialtat a la Corona i a l'ordenament jurídic constitucional». Des de la seva sortida de presó vivia en el seu pazo d'Ortigueira, a la parròquia de Santa Cruz de Rivadulla (Vedra), a la província gallega de la Corunya (Espanya). Armada afirmava ésser una víctima política del cop d'estat. Morí l'1 de desembre de 2013.
Jaime Milans del Bosch i Ussía
Nascut a Madrid el 8 de juny de 1915 i mort el 26 de juliol de 1997, fou un (1) militar espanyol fonamentalment conegut per la seva participació en el cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. Sortí d'una (1) vella nissaga catalana de militars coneguda des del segle XV, de la qual el casal familiar es troba a Sant Vicenç de Montalt (Maresme, Catalunya). És net de Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Condemnat pel cop d'estat del 23–F, es negà a sol·licitar un (1) indult reial. En una entrevista el 1985 afirmà: «en les mateixes circumstàncies, tornaria a fer el mateix [...] la situació a Espanya està pitjor que el 1936 i continua empitjorant–se.» Quasi deu (<10) anys després, el juliol del 1991, sortí de la presó en llibertat provisional per haver complert setanta-cinc (75) anys. Milans del Bosch mai no manifestà penediment per la seva acció pel cop, malgrat que recorregué en contra de la seva expulsió de les Forces Armades sense èxit.
Conseqüències
El govern que formà Leopoldo Calvo–Sotelo es mostrà incapaç de reconduir la situació que s'havia creat al país després del cop d'estat i afrontar els greus problemes en què es trobava el país, per la qual cosa la situació política acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any 1982. Aquestes eleccions foren guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de Defensa, inicià una (1) reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es redistribuïren de forma massiva i estratègica molts alts càrrecs de l'exèrcit (incloses algunes promocions de militars associats al cop d'estat amb la finalitat d'apartar–los dels llocs clau) i es promocionaren noves fornades d'oficials lleials, o com a mínim no contraris, a la Constitució. Poc abans, la conspiració colpista per al 27 d'octubre del 1982 que es produí a Espanya, fou desmantellada a primers del mes d'octubre i encara que s'informà d'aquesta, es minimitzà, amb la col·laboració dels principals mitjans de comunicació per no produir alarma social. Aquest pla colpista amb prou feines no afectà la campanya electoral de les eleccions previstes per al 28 d'octubre, en les que, com s'ha assenyalat, vencé el PSOE, i quedà pràcticament en l'oblit. Els plans per al cop d'Estat eren més precisos que els del 23–F. L'1 d'octubre, el ministre d'Interior Juan José Rosón tingué coneixement de la conspiració. Després de valorar la situació tant el ministre d'Interior, com el president de govern Leopoldo Calvo Sotelo i altres responsables, com el director del CESID general Emilio Alonso Manglano, es decidí que era preferible intervenir ràpidament, sense aprofundir en la investigació, per evitar complicacions majors. Per això el dia 2 d'octubre, diumenge, a primera hora foren detinguts els tres (3) màxims implicats: els coronels d'Artilleria Luis Muñoz Gutiérrez i Jesús Crespo Cuspinera, i el germà d'aquest últim, el tinent coronel José Crespo Cuspinera, que quedaren incomunicats. Al seu torn, diversos condemnats pel 23–F foren traslladats a altres presons, el principal, Jaime Milans del Bosch a la d'Algesires (Cadis, Andalusia). Les llistes implicaven prop de quatre–centes (400) persones. Consta que Jaime Milans del Bosch s'entrevistà amb el coronel Muñoz Gutiérrez, un (1) dels tres (3) implicats, a la presó de Fuencarral (Madrid). Milans del Bosch seria alliberat i lideraria la resta d'accions del cop d'Estat. El pla, amb la clau «MN», possiblement en relació amb el Moviment Nacional, consistia a preparar diverses accions violentes contra personalitats progressistes, autonomistes i d'esquerres, per a posteriorment culminar amb una gran explosió en un bloc d'habitatges militars de Madrid. De tot això es culparia ETA i la ineficàcia en la lluita contra el terrorisme, tot el qual justificaria la intervenció militar. El cop es duria a terme el 27 d'octubre, vigília de les eleccions generals. A certa hora que no estava concretada, s'ocuparia l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral on es trobava Milans del Bosch. Posteriorment es neutralitzaria la cadena de comandament ocupant la Capitania General de Madrid i el centre d'operacions de la Junta de Caps d'Estat Major. Es declararia l'estat de guerra i vuitanta (80) comandos es disposarien en tres (3) anells que envoltarien la capital, i controlarien totes les seus de poder, com el palau de la Sarsuela (residència del rei), la Moncloa (residència governamental), els ministeris, TVE, les emissores de ràdio. Per a tot això tenien assegurada la participació de la Unitat d'Helicòpters de Colmenar Viejo i les dues (2) Companyies d'Operacions Especials (COES) de Madrid (Espanya).
Una (+1) altra de les conseqüències més notòries del 23–F fou la realització d'una (1) nova política respecte a les autonomies. El nou govern del PSOE inicià un (1) procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'Estat espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.
Vegeu també
Assistents a la commemoració del XXX aniversari del fracassat cop d'estat, el 2011.
Ninot faller que representa Joan Carles I i Antonio Tejero alhora.
Tejero ordena silenci als congressistes.
Adolfo Suárez increpa els guàrdies civils que copegen el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado.
Cop d'estat del 23 de febrer de 1981
El passat dimarts 23 de febrer de 2021 es commemorà el trenta-dosè aniversari de la inauguració del Teatreneu, el 23 de febrer de 1988, que és un (1) teatre de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), al carrer de Terol, números 26–28, a Gràcia. Funciona des del 1988.
La companyia Teatreneu arrendà el 1985 l'edifici de la Cooperativa de Consum dels Teixidors a Mà de Gràcia, que se subhastava. L'antiga sala d'actes de la cooperativa, que havia servit com a teatre i sala de ball, es reformà i s'hi condicionà un teatre per a tres-cents quaranta (340) espectadors. La sala, amb una platea inclinada, rebé el nom de Sala Xavier Fàbregas. Al costat de la platea s'obrí una (1) sala més petita, la Sala Cafè–teatre, amb cent (100) places, on es fan espectacles i exposicions. També s'habilità un (1) espai per a un (1) bar i restaurant amb entrada independent, oberts encara que no hi hagi funcions i on també es fan exposicions d'artistes joves.
La reforma de la sala fou projectada per l'arquitecte Josep Gràcia, i la de l'edifici per aquest, Joan Artès i Jesús Esquina.
El teatre, amb el nom de Teixidors–Teatreneu s'inaugurà el 23 de febrer de 1988 amb l'obra Mitjanit a Starlit de Michael Hastings. Ha conreat el teatre contemporani d'autors catalans i estrangers.
Galeria
Porta principal d'accés al Teatreneu, carrer de Terol (Gràcia). Agost del 2009.
Una (1) de les sales
Bar del teatre
Entrada a la sala 1
Teatreneu
El passat dimarts 23 de febrer de 2021 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement d'Allan McLeod Cormack (Johannesburg, Sud–àfrica, 23 de febrer de 1924 — Boston, Massachusetts, EUA, 7 de maig de 1998), qui fou un (1) físic nord–americà, d'origen sud–africà, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1979.
Biografia
Nasqué el 23 de febrer de 1924 a la ciutat de Johannesburg, capital de la província de Gauteng (Sud–àfrica). Estudià enginyeria electrònica i física a la Universitat de Ciutat del Cap, on es graduà el 1944 i amplià estudis en cristal·lografia el 1945. Entre els anys 1947 i 1949 es traslladà a Anglaterra (Regne Unit) com a estudiant de recerca a la Universitat de Cambridge. El 1956 emigrà als Estats Units per esdevenir professor a la Universitat Tufts de Medford, població situada a l'estat nord–americà de Massachusetts. L'any 1966 aconseguí la nacionalitat nord–americana.
Morí el 7 de maig de 1998 a la ciutat de Boston, a l'estat de Massachusetts, a conseqüència d'un (1) càncer.
Recerca científica
Especialista en física de partícules, investigà un (1) procediment, denominat tomografia axial computada (TAC), que permeté detectar la presència de qualsevol tumor al cos humà; i així s'eliminaren les confusions que es creaven en obtenir una (1) placa de raigs X. Els seus treballs permeteren la posterior creació del primer escàner de tomografia axial l'any 1972 en un (1) grup liderat per Godfrey Hounsfield.
L'any 1979 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb Godfrey Hounsfield, pel descobriment i desenvolupament de la Tomografia axial computada.
Foto d'Allan McLeod Cormack
El passat dilluns 22 de febrer de 2021 es commemorà el quaranta-dosè aniversari de la independència de Saint Lucia envers el Regne Unit, el 22 de febrer de 1979, la qual és un (1) estat insular que forma part de les petites Antilles. Està situat a la banda est del mar Carib, al límit amb l'oceà Atlàntic —entre Saint Vincent i les Grenadines, al sud, i Martinica, al nord.
Geografia
Illa d'origen volcànic, presenta un territori muntanyós. Clima tropical. Població en ràpid creixement anual de l'u coma dos per cent (1,2%), majoritàriament negra i mestissa. Des del 1964, quan s'interrompé la producció de canya de sucre, Saint Lucia ha depès gairebé completament de l'exportació de bananes a Europa, que fins fa pocs anys donava un tracte preferent als productors de les antigues colònies de l'Àfrica, el Carib i l'oceà Pacífic en detriment dels agricultors llatinoamericans, representats sobretot per multinacionals nord–americanes.
No obstant això, arran de la pressió dels EUA i de la política de l'Organització Mundial del Comerç, el 1998 la Unió Europea decidí eliminar aquesta deferència cap als mercats de les illes caribs, fet que suposà una (1) amenaça per a la supervivència de les indústries bananeres d'aquests països.
Com a conseqüència, Saint Lucia ha recorregut a una (1) diversificació de la producció, i l'ha ampliada a mangos i alvocats. El setembre del 2002, els conreus bananers patiren un (1) nou cop, en ser arrasades bona part de les collites per la tempesta tropical Lili.
El més gran potencial de l'illa rau en el turisme; tanmateix, Saint Lucia ha de fer front a la creixent criminalitat relacionada amb el tràfic de drogues i solucionar els problemes de l'atur, la inflació i l'elevat cost de la vida.
Història
Els primers habitants indígenes hi arribaren, provinents de l'Amèrica del Sud, pels volts del segle III; però, amb el temps, foren assimilats per la tribu dels caribs. Fou descoberta per Cristòfor Colom el 1502.
Atesa la conveniència del seu port a Castries, l'illa fou disputada constantment entre el segle XVI i XVII, i així canvià de mans almenys catorze (14) vegades entre el govern de França i el del Regne Unit, de tal manera que fou aquest últim qui n'obtingué la possessió definitiva l'any 1814.
El 1967 la Corona britànica atorgà a l'illa més autonomia per a administrar els seus assumptes interns, i finalment el 22 de febrer de 1979 obtingué la independència al si de la Commonwealth amb John Compton, cap del Partit dels Treballadors Units (PTU) com a primer ministre. En les eleccions celebrades el mateix any, Compton fou derrotat per Allan Louisly, del Partit Laborista de Saint Lucia (PLS).
Arran de l'escissió produïda en el si del grup laborista, Louisly dimití el 1981 i fou substituït per Winston Cenac. Compton recuperà el poder un (1) any més tard en guanyar les eleccions generals, triomf revalidat els anys 1987 i 1992. Aquell any l'escriptor Dereck Walcott, nascut a la capital del país, Castries, guanyà el Premi Nobel de Literatura. El 1996 John Compton dimití i fou reemplaçat per Vaughan Lewis en el càrrec de primer ministre.
A les eleccions del 1997 s'imposaren els laboristes, que es presentaven en coalició amb altres formacions, i Kenny Anthony ocupà el càrrec de primer ministre. A la fi del mateix any, el govern d'Anthony reformà la indústria bananera, la producció de la qual s'havia reduït un terç (1/3) durant l'any. El juny del 1988 l'exprimer ministre John Compton se situà novament al capdavant de l'oposició PTU. El Partit Laborista d'Anthony revalidà, el desembre del 2001, la seva condició de primera força, en obtenir catorze (14) dels disset (17) escons del Parlament, mentre que els tres (3) restants correspongueren al PTU.
El 30 de juliol de 2013 Saint Lucia s'incorporà a l'Aliança Bolivariana per les Amèriques.
Economia
L'economia de Saint Lucia depèn en gran part del cultiu del bananer. No obstant això, els canvis en el règim d'importacions de la Unió Europea i la creixent competència dels productors Amèrica Llatina han forçat la diversificació. En anys recents la indústria del turisme i les finances internacionals han adquirit un paper preponderant en la composició de la seva Producte Intern Brut i ara gairebé el setanta-tres per cent (<73%) del mateix és generat per la indústria de serveis (2002). El seu sector de manufactura, encara que menys important, és un (1) dels més diversificats del Carib Oriental.
Els principals productes d'exportació de l'illa són el plàtan i alguns productes tèxtils que ven al Regne Unit i als Estats Units per una (1) suma propera als trenta milions de dòlars (30.000.000 $ US), gairebé la meitat (<1/2) de les seves exportacions totals.
L'illa fou un (1) dels països fundadors de l'Organització Mundial del Comerç i s'integrà al Fons Monetari Internacional el 15 de novembre de 1979. La seva moneda, el dòlar del Carib Oriental, és la moneda de curs legal en altres sis (+6) països. Santa Lucia ha signat alguns convenis de lliure comerç i cooperació econòmica amb l'Organització d'Estats del Carib Oriental i amb la Comunitat del Carib. En matèria tècnica rep assessoria per part de la Mancomunitat Britànica de Nacions i de la CEPAL i també rep suports econòmics del Banc de Desenvolupament del Carib.
Afrosaintlucians o afroamericans de Saint Lucia
Els afrosaintlucians o afroamericans de Saint Lucia són els habitants de Saint Lucia que tenen avantpassats africans, la majoria de l'Àfrica Occidental. El 2013 els afrodescendents conformaven el grup ètnic majoritari de Saint Lucia; concretament representaven el vuitanta-dos coma cinc per cent (82,5%) de la població del país. Hi ha un onze coma nou per cent (11,9%) de població addicional que és multiracial, sobretot d'origen africà i europeu o de l'Índia.
Orígens
H. H. Breen, un (1) dels primers especialistes a Saint Lucia digué que es coneix poc els inicis del període colonial de l'illa. A principis del període colonial francès els esclaus eren importats de Martinica i durant el període colonial britànic de Barbados. Aquest fet que Martinica monopolitzava les importacions d'esclaus de Saint Lucia, provocà que la majoria dels esclaus provenien de la costa de Senegàmbia. Segons Dalphinis, la majoria d'esclaus importats fins al 1695 provenien de Senegàmbia i la majoria eren wòlofs i malinkes. Durant la possessió britànica, però, des de finals del segle XVIII, Saint Lucia importà cada cop més esclaus àkans i igbos.
Així, els esclaus eren d'origen divers i fou majoria provinents de Senegàmbia durant dos-cents (200) anys (inclosos esclaus provinents de l'actual Mali: fulbe, diola, bamanes) i després passaren a ser majoritàriament àkans (de la Costa de l'Or i igbos (del golf de Biafra). Segons Youraba aquests grups han tingut una (1) influència cultural forta a l'illa. En moltes zones, el seu impacte cultural ha estat fort; el seu llegat es veu per exemple en els rituals del kele i de l'ogun. A més a més, també cal destacar la presència d'esclaus provinents de lÀfrica Central, sobretot ambundus (més de mil [>1.000] esclaus).
Durant el segle XVII la majoria dels esclaus procedien de Senegàmbia. La majoria d'aquests s'utilitzà com esclaus domèstics. Els esclaus d'origen ewe o fon de la Costa dels Esclaus s'utilitzaven sobretot com esclaus rurals.
El domini de certs grups etnolingüístics específics en certes zones de l'illa ha estat de gran importància en l'origen de la seva identitat criolla.
Història
El 1763 quan l'Imperi britànic adquirí l'illa amb la signatura del Tractat de París començaren a importar molts esclaus africans per a poder exercir de treballadors. Les condicions del Carib eren dures i molts esclaus africans, com els caribs (que també havien estat utilitzats com esclaus a l'illa) morien al cap de pocs anys, cosa que requeria que s'importessin més esclaus nous. Els britànics continuaren important esclaus fins que aboliren el comerç d'esclaus el 1808. En aquella època, els afrodescendents i menys els descendents dels caribs eren molt més nombrosos que els d'origen europeu.
El 21 de febrer de 1795 un (1) exèrcit de francesos i afroamericans lliures liderats per Goyrand batallaren contra l'exèrcit britànic. Durant els propers quatre (4) mesos, un (1) front unit d'antics esclaus alliberats feia poc temps i lluitadors lliures coneguts com els «brigands» (també antics esclaus que instigaven una revolta a la regió) forçaren a l'exèrcit britànic i a molts propietaris d'esclaus lleials als britànics a fugir. El 1796 tornà l'exèrcit britànic amb reforços; derrotaren els lluitadors lliures, i reimposaren l'esclavitud a l'illa fins al 1807, any en què el comerç d'esclaus fou prohibit (tot i que la institució de l'esclavitud no fou prohibida fins al 1834.
El 1814 els britànics tornaren a controlar l'illa i molts lliberts fugiren a les profunditats dels boscos tropicals.
Després de l'abolició, tots els antics esclaus hagueren de servir durant un (1) període d'aprenentatge de quatre (4) anys que els forçà a treballar gratuïtament pels seus antics esclaus almenys tres quartes (3/4) parts de la setmana laboral. El 1838 obtingueren la llibertat plena.
Demografia i cultura
La cultura de Saint Lucia ha estat influenciada pels africans, els indis, els francesos i els anglesos. El francès crioll antillà és una (1) de les llengües secundàries més importants. Aquest és una (1) forma de francès patuès.
Llengües
La llengua oficial del país és l'anglès però molts habitants de Saint Lucia també parlen un (1) dialecte del francès, el crioll (Kwéyòl). El francès crioll de Saint Lucia (Kwéyòl) que és un (1) crioll basat en el francès es diu també «patwah» (patuès) i és parlat pel noranta-cinc per cent (95%) de la població. Aquest crioll antillà s'utilitza en la literatura i la música i està guanyant reconeixement oficial. Aquesta llengua deriva clarament del francès i de llengües de l'Àfrica Occidental amb lèxic de la llengua carib i altres fonts.
Música
La música de Saint Lucia es caracteritza per tenir beure de moltes tradicions orals i folklòriques que es basen en elements que es deriven de la música africana (sobretot el seu ritme) i de la música d'Europa Occidental com les danses quadrilla, polka i vals.
La música popular prové de fora el país i hi destaquen els estils trinitans com el calipso i la soca.
El bèlè és dansa característica de Saint Lucia, Dominica i Martinica que segurament es basa en la música de Dahomey.
El kélé és un (1) ritual religiós tradicional que prové de la tradició cultural africana. Es basa en tres (3) déus africans, eshu, shango i oggun i és similar al festival ogun nigerià. Els rituals de kélé posen en contacte les persones amb els seus avantpassats a qui els demanen protecció, bona salut i bona fortuna. El kélé fou celebrat de manera amagada fins que l'església catòlica de Saint Lucia el començà a permetre a principis de la dècada de 1960. Els rituals de kélé són acompanyats pesl tambors tanbou manman (tambor mare) i el tanbou ich (tambor infant) que toquen quatre (4) ritmes diferents en moments específics: adan, èrè, koudou i kèré. Els rituals kélé també inclouen danses i cants mitjançant els quals es prega a Ogun i els altres déus.
La música popular de Saint Lucia es pot traçar fins a la dècada del 1940 quan el calipso esdevingué part de la cultura musical de l'illa. El calipso és un gènere líric trinidià que està relacionat amb molts estils que es troben en la música de les Petites Antilles. La musicòloga Jocelyne Guilbaut ha afirmat que el calipso és el principal estil musical modern de Saint Lucia. Aquest país, a més a més, també ha import els gèneres musicals trinadians, la soca i el steelpan.
Alguns músics de calipso de Saint Lucia gravaren discos a la dècada del 1980. La indústria musical luciana és a petita escala a causa del petit mercat que hi ha a l'illa. Els programes de ràdio del país han jugat un (1) paper important en el desenvolupament de la cultura pròpia en la llengua criolla.
En l'actualitat destaquen alguns músics populars en diversos estils relacionats amb el calipso. Entre els músics més destacats hi ha Tru Tones, Rameau Poleon, Prolifik, Disturbing Joan i Aimran Simmons. Marie Selipha Sesenne Descartes, Sesenne fou nomenada Dama de l'Ordre de l'Imperi britànic pel seu treball Chantwelle i per la promoció de la música i la cultura de Saint Lucia.
El bouyon soca és un (1) estil musical de fusió que ha esdevingut popular a l'illa de la mà del cantant Ricky T. La seva cançó «Pressure boom» (2007) esdevingué molt popular en els països angloparlants del carib. Aquest estil es produeix sobretot (tot i que no només) a Saint Lucia.
Cuina
La cuina de Saint Lucia és una (1) barreja de la cuina de l'Àfrica Occidental, Europa Occidental i de l'Índia; aquesta ha creat uns plats com el pastís marconi, l'estofat de pollastre, l'arròs amb pèsols, brou de peix i sopes substancioses fetes amb verdures fresques de producció local. La cuina de Saint Lucia és semblant a altres nacions caribenyes de la Commonwealth com Dominica, Jamaica, Saint Vincent i les Grenadines i Trinitat i Tobago. Els principals productes alimentaris són les patates, les cebes, l'api, la farigola, la llet de coco, el scotch bonnet (classe de bitxo picant propi del Carib), farina i farina de blat de moro.
A Saint Lucia s'hi menja carn d'aus de corral. També cal destacar la carn i el marisc que es cuina guisada o daurada o s'utilitzen de base per una (1) salsa que s'utilitza per l'arròs. A causa de la minoria índia de Saint Lucia, el curri és molt popular, tot i que té un (1) toc caribeny distintiu. En l'actualitat també ha esdevingut popular el roti, el pa pla d'origen indi. Aquest s'importa de Trinitat i Tobago.
Afroamericans de Saint Lucia notables
Keith Alexander, futbolista que jugà a Anglaterra (Regne Unit) entre els anys 1993 i 2010. Fou internacional amb la Selecció nacional de futbol de Saint Lucia.
Sir William Arthur Lewis, economista guanyador del Premi Nobel d'Economia del 1979. Especialista en desenvolupament econòmic. També ha treballat en el camp de la història de l'economia mundial i en el de l'estructura de la indústria.
Organització territorial de Saint Lucia
L'organització territorial de Saint Lucia comprèn onze (11) districtes:
Mapa polític de Saint Lucia
Mapa de Saint Lucia.
Política i govern
Saint Lucia és un (1) país independent però manté el monarca del Regne Unit como el seu sobirà i cap d'estat, qui alhora designa un (1) governador general per a desenvolupar les labors que li correspondrien al monarca, les quals solen ser simplement simbòliques. El cap del Govern és el primer ministre, qui és el president del partit que més vots obté en les elecciones legislatives. El Parlamento és bicameral i consisteix en una (1) cambra baixa amb disset (17) membres electes per a un (1) període de cinc (5) anys i un (1) Senat d'onze (11) integrantss, tots seleccionats pel governador general d'acord a la proposta dels partits més populars i de la societat civil. El poder judicial és encapçalat per la Suprema Cort del Carib Oriental, la jurisdicció de la qual s'estén no només a Saint Lucia sinó a Anguila, Antigua y Barbuda, les Illes Verges Britàniques, Dominica, Granada, Montserrat, Saint Christopher i Nevis i Saint Vincent i les Grenadines. Els principals partits polítics són el Partit Laborista de Saint Lucia, el Partit Unit dels Treballadors i l'Aliança Nacional. Des del 2012 Saint Lucia és membre de l'Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica i del Tractat de Comerç dels Pobles o ALBA–TCP.
Relacions Exteriors
Històricament el país busca amb les relacions exteriors el seu desenvolupament econòmic. El govern busca relacions equilibrades amb cooperació econòmica mútua, comerç i inversió. Saint Lucia és membre de les Nacions Unides, l'OEA, la Comunitat Iberoamericana i la Comunitat del Carib. I manté relacions estretes amb els països del Carib i la regió, com Venezuela, Cuba i els Estats Units. Tradicionalment sempre ha estat un (1) país defensor de l'autonomia i la integració caribenya, tenint a Castries la seu de l'OECO (Organització d'Estats del Carib Oriental).
El país ajuda en solucions a problemàtiques de la regió como la missió a Granada el 1983, i donà suport als esforços dels Estats Units per restaurar la democràcia a Haití.
Forces Armades
El país compta amb una (1) unitat de servei especial, pero no té cap exèrcit. La seva defensa és responsabilitat del Sistema Regional de Seguretat, acord internacional que duu amb d'altres sis (6) països per a la defensa del Carib Oriental.
Drets humans
En matèria de drets humans, respecte a la pertinença als set (7) organismes de la Carta Internacional dels Drets Humans, que inclouen el Comitè de Drets Humans (HRC), Saint Lucia ha signat o ratificat:
Estatus dels principals instruments internacionals dels drets humans
Mapa de Saint Lucia el 1758, sota el domini francès.
Platja vista des de la Pigeon Island.
Les muntanyes Pitons des de Soufrière.
Panoràmica de Castries.
Panoràmica de Soufrière, segona ciutat de Saint Lucia en població.
Panoràmica de Canàries, en la parròquia d'Anse La Raye.
Residència del governador general de Saint Lucia (Castries).
Plàtan a Saint Lucia.
Monument al Premi Nobel d'Economia Arthur Lewis (1915–1991), el primer ciutadà de Saint Lucia a guanyar un (1) Nobel, el 1979.
L'escriptor Derek Walcott.
Lloc de venta de coco, un (1) dels principals ingredients de la gastronomia de Santa Lucia.
Estadi Darren Sammy, principal escenari del críquet de Saint Lucia.
El passat dilluns 22 de febrer de 2021 es commemorà el bicentenari del Tractat d'Adams–Onís o Tractat transcontinental de 1819–1821 (antigament titulat Tractat d'amistat, arranjament de diferències i límits entre Sa Majestat Catòlica i els Estats Units d'Amèrica i algunes vegades anomenat «Florida Purchase Treaty» o «Tractat de la Florida de 1819–1821»), que fou el resultat de la negociació entre Espanya i els Estats Units per a fixar la frontera entre la nació nord–americana i el llavors virregnat de Nova Espanya.
Luis de Onís acudí com a representant del rei Ferran VII d'Espanya i pels nord–americans el secretari d'estat John Quincy Adams. La negociació s'inicià el 1819 i encara que se signà en aquest mateix any no fou ratificat fins al 22 de febrer de 1821 per ambdues parts.
La frontera es fixà més enllà del riu Sabina i Arkansas fins al paral·lel 42 °N, com a conseqüència immediata Espanya perdé les seves possessions més enllà d'aquesta latitud com ho fou el territori d'Oregon, també perdé definitivament les Florides, la Louisiana espanyola i la possibilitat de navegar pel riu Mississipí. La Corona espanyola quedà com a única sobirana de Texas, territori que els Estats Units reclamava com a part de la Louisiana i, per tant, suposadament comprada als francesos el 1803.
El tractat fou beneficiós per a les dues (2) parts. En el cas d'Espanya, rebia la sobirania de Texas a canvi d'una (1) sobirania, que de facto no tenia, a Florida. A més, el territori d'Oregon eren molt remots i sense cap valor comercial. Els Estats Units guanyaren el seu transcontinental, Florida i el territori sense fronteres definides d'Oregon, el qual seria un (1) tema de discussió entre el Regne Unit (en el territori de Canadà) i els Estats Units.
El tractat fou ratificat el 1832 per Mèxic i els Estats Units. Així la frontera quedaria fixada d'aquesta manera fins que el 1848 quan després de la Guerra d'Intervenció Nord–americana Mèxic perdria definitivament aquests estats pels tractats derivats d'aquesta invasió. Per resultat la frontera Mèxic – Estats Units quedaria fixada pel curs del riu Bravo, també anomenat Riu Gran del Nord.
Mapa que mostra el resultat del Tractat d'Adams–Onís.
Florida espanyola el 1810, segons els historiògrafs nord–americans el límit reivindicat per Espanya en la Florida Occidental arribava pel nord fins al paral·lel 32 °N, és a dir gran part dels actuals estats de Mississippi i Alabama.
El passat dilluns 22 de febrer de 2021 es commemorà el vuitanta-cinquè aniversari del naixement de John Michael Bishop (York, Pennsilvània, EUA, 22 de febrer de 1936), qui és un (1) immunòleg i microbiòleg nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1989.
Biografia
Nasqué el 22 de febrer de 1936 a la ciutat de York, població situada a l'estat nord–americà de Pennsilvània. Estudià medicina a la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA), on es graduà el 1962 i s'especialitzà en immunologia. Inicià la seva carrera treballant a la secció de biologia cel·lular de l'Institut Nacional de Salut situat a Betsheda (Maryland, EUA), passà un (1) any investigant a l'Institut Heinrich–Pette d'Hamburg (Alemanya) i el 1968 fou nomenat professor i investigador de la Universitat de San Francisco (Califòrnia, EUA), de la qual n'és el rector des del 1998.
Recerca científica
Al costat de Harold Elliot Varmus, que conegué a San Francisco (Califòrnia, EUA), ha desenvolupat la seva recerca científica durant la dècada del 1980, i ha descobert el primer oncogèn retroviral denominat V–Src. Amb les seva recerca es pogué comprendre la producció de tumors malignes a partir de canvis que es produeixen en gens normals d'una cèl·lula, que no només són produïts per virus sinó que també poden ser produïts per radiacions o substàncies químiques, entre altres.
L'any 1989 els dos (2) científics foren guardonats amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pel descobriment dels orígens dels oncogens retrovirals.
John Michael Bishop
El passat dilluns 22 de febrer de 2021 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Renato Dulbecco (Catanzaro, Calàbria, Itàlia, 22 de febrer de 1914 — La Jolla, Califòrnia, Estats Units, 19 de febrer de 2012), qui fou un (1) biòleg i professor universitari nord–americà, d'origen italià, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1975.
Biografia
Nasqué el 22 de febrer de 1914 a la ciutat de Catanzaro, capital de la província homònima, a la regió italiana de la Calàbria. Estudià medicina a la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia), i el 1940 fou nomenat professor de patologia en aquesta mateixa universitat. A partir del 1947 es dedicà a la investigació en bacteriologia i posteriorment es traslladà als Estats Units, juntament amb Rita Levi–Montalcini, país del qual n'adquirí la nacionalitat l'any 1953.
Recerca científica
Inicià la seva recerca al costat de Salvador Luria desenvolupant investigacions sobre bacteriòfags a la Universitat d'Indiana (EUA) mitjançant la utilització de raigs ultraviolats. L'any 1949 inicià la seva etapa de deu (10) anys a l'Institut Tecnològic de Califòrnia (EUA); participà en el grup dirigit per Max Delbrück i realitzà investigacions sobre els oncovirus animals.
A finals de la dècada del 1950 inicià la seva col·laboració amb l'estudiant Howard Martin Temin amb el qual inicià la seva recerca sobre els virus tumorals, treballs que continuà a partir de 1962 a l'Institut Salk de San Diego (Califòrnia, EUA), on entrà en contacte amb David Baltimore i on desenvolupà investigacions sobre l'àcid ribonucleic (ARN), i observà com aquest pot ser transcrit a àcid desoxiribonucleic (ADN) mitjançant la Transcriptasa inversa, la qual és un (1) factor important en la reproducció dels retrovirus. Dedicà totes les seves investigacions a l'estudi dels tumors especialment a l'efecte dels virus sobre les cèl·lules, i arribà a la conclusió que els virus poden ocupar un (1) paper destacat en la gènesi del càncer.
L'any 1975 compartí el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia amb David Baltimore i Howard Martin Temin pels seus descobriments referents a la interacció entre els virus tumorals i el material genètic de la cèl·lula.
Des del 1986 fou un (1) important impulsor del Projecte Genoma Humà.
Renato Dulbecco (born February 22, 1914) in 1966.
Renato Dulbecco
El passat dilluns 22 de febrer de 2021 es commemorà el cent seixanta-quatrè aniversari del naixement de Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, primer baró Baden–Powell (Paddington, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 22 de febrer de 1857 — Nyeri, Kenya britànica, 8 de gener de 1941), qui, també conegut com a E–P o Lord Baden–Powell, fou tinent general de l'exèrcit britànic, escriptor, i, sobretot, se'l coneix per ser el fundador del moviment escolta mundial.
Després d'haver estat educat en la Charterhouse School, Baden–Powell serví a l'exèrcit britànic des del 1876 fins al 1910 a l'Índia i l'Àfrica. El 1899, durant la Guerra dels Bòers a Sud–àfrica, Baden–Powell defensà amb èxit Mafeking (Sud–àfrica) en el setge d'aquesta ciutat. Molts nens també llegiren diversos dels seus llibres militars, escrits a partir dels entrenaments militars de reconeixement i exploració durant els seus anys a l'Àfrica. Basant–se en els llibres anteriors, el 1908 escrigué Scouting for Boys (Escoltisme per a nois), publicat per als lectors joves per Sir Arthur Pearson, primer baronet. Durant l'escriptura posà en pràctica les seves idees a través d'un (1) campament a l'illa de Brownsea (Anglaterra, Regne Unit) amb nens de l'illa i amb fills dels seus amics, que començà l'1 d'agost del 1907 i que ara és vista com l'inici de l'escoltisme.
Després de casar–se, la seva dona, Olave Soames St Clair, i la seva germana, Agnes Baden–Powell, encaminaren el moviment escolta i guia. Baden–Powell visqué els seus últims anys a Nyeri, Kenya, on morí i fou enterrat el 1941.
Naixement i adolescència
Robert Stephenson Smyth Powell, conegut com a Baden–Powell, nasqué al número sis del carrer Stanhope (actualment el número onze), a Paddington, Londres (Anglaterra, Regne Unit), el 22 de febrer del 1857. Robert Stephenson fou el seu padrí i homònim.
El seu pare, el reverend Baden Powell, professor de geometria a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), ja tenia quatre (4) fills adolescents del segon matrimoni. El 10 de març de 1846 a l'església de Sant Lluc, a Chelsea (Londres, Anglaterra, Regne Unit), el reverend Powell es casà amb Henrietta Grace Smyth (3 de setembre de 1824 — 13 d'octubre de 1914), la filla gran de l'almirall William Henry Smyth, que era vint-i-vuit (28) anys més petita que ell. Tingueren fills molt aviat: Warington Baden–Powell (a principis del 1847), George (a finals del 1847), Augustus (1849) i Francis (1850). Després que els tres (3) fills grans morissin molt joves, nasqueren Stephe, Agnes (1858) i Baden (1860). Els tres (3) nens petits i l'Augustus es portaven molt bé. El reverend Powell morí quan Stephe tenia tres (3) anys i, com a homenatge al seu pare i per diferenciar els seus fills dels germans per part de pare, la mare canvià el cognom de la família pel de Baden–Powell. Posteriorment, Stephe fou criat per la seva mare, una (1) dona forta que determinà que els seus fills tinguessin èxit. El 1933 Baden–Powell digué d'ella que «l'únic secret que m'ajudava a tirar endavant era tenir la meva mare a prop».
Després d'anar a l'escola Rose Hill, període en què el seu germà preferit, Augustus, morí, Stephe Baden–Powell fou guardonat amb una (1) beca per estudiar a la Charterhouse School, una (1) prestigiosa escola pública d'Anglaterra. El primer contacte amb les habilitats escoltes fou a través de jocs d'aguait i caça mentre evitava els professors en els boscos propers, que eren estrictament zona prohibida. També tocava el piano i el violí, era un (1) artista ambidextre, i gaudia actuant. Les vacances les passava fent vela esportiva o expedicions amb canoa amb els seus germans.
Tot i no ser un (1) bon estudiant, de ben petit mostrà gran habilitat per la supervivència i l'aventura pels boscos. Sovint s'escapava de l'escola per anar a un (1) petit bosc del costat on posava en pràctica tota mena d'habilitats i coneixements: fer foc sense que es veiés el fum, caçar conills amb trampes, fer cabanes, nusos, construccions... Vers el desinterès escolar feu les proves per entrar a l'exèrcit britànic, que passà satisfactòriament i amb habilitat. Allà destacà per la seva capacitat d'adaptació a tota mena de dificultats.
Carrera militar
El 1876 Baden–Powell, com es feia dir llavors, s'uní a la tretzena de (13) Hussars, a l'Índia, amb el rang de tinent. Millorà i perfeccionà les habilitats militars d'exploració a principis del 1880 a la província de KwaZulu–Natal de Sud–àfrica. Durant un (1) dels viatges, es trobà una (1) sèrie de ponts de fusta, usats pel rei zulu Dinizulu, que més tard incorporà a la insígnia de fusta, un (1) programa de formació que inicià després de fundar el moviment escolta. Aquestes habilitats de Baden–Powell impressionaren els seus superiors i fou ascendit a secretari militar i ajudant en els campaments del comandant en cap i governador de Malta, el seu oncle, el general Sir Henry August Smyth. Fou destinat a Malta durant tres (3) anys, on treballà com a oficial d'intel·ligència al mar Mediterrani pel director d'intel·ligència militar.
Baden–Powell tornà a l'Àfrica el 1896 per ajudar la British South Africa Company, colons en estat de setge a Matabele (Sud–àfrica) durant la Segona Guerra dels Bòers. Fou una (1) experiència formativa, no només perquè comandà missions de reconeixement en territori enemic a Matobo Hills, sinó perquè feu la font d'inspiració de moltes de les seves idees escoltes que tingué més tard. Fou durant aquesta campanya que conegué i entaulà amistat amb l'explorador nord–americà Frederick Russell Burnham, qui introduí Baden–Powell a les històries de l'Amèrica del vell oest i a l'artesania de la fusta. És aquí on portà per primer cop el seu distintiu, el barret i el mocador pel coll.
Després de Rhodèsia, Baden–Powell participà en una (1) invasió britànica reeixida a Aixanti, a l'Àfrica Occidental, a la Quarta Guerra Anglo–aixanti i, a l'edat de quaranta (40) anys fou ascendit per dirigir el cinquè Dragoon Guards, el 1897, a l'Índia. Uns anys més tard escrigué un (1) petit manual titulat Aids to Scouting (Ajudes a l'exploració). És un (1) resum de les conferències que havia fet sobre les exploracions militars, per ajudar a l'entrenament de reclutes. Utilitzant aquest i altres mètodes fou capaç d'ensenyar–los a pensar de manera independent, utilitzar la iniciativa i sobreviure al desert.
Baden–Powell fou acusat d'executar il·legalment un (1) presoner de guerra el 1896, Uwini, el cap dels matabele, que es rendí. Uwini fou afusellat per un (1) escamot d'afusellament ordenat per Baden–Powell. Baden–Powell fou investigat, i més tard, quedà «en llibertat sense una (1) taca en la meva persona». Robin Clay, net de Baden–Powell, comentà el 2009: «Tots cometem errors».
Tornà a Sud–àfrica abans de la Segona Guerra Bòer i fou contractat en altres accions militars contra els zulus. En aquest moment, havia estat ascendit i era el coronel més jove de l'exèrcit britànic. Fou responsable de l'organització de la Legió d'Homes de Fronteres per ajudar l'exèrcit regular. Tot i aquesta organització, el atraparen en el setge de Mafeking, envoltat per un (1) exèrcit bòer de més de vuit mil (>8.000) homes. Encara que totalment superats en nombre, la guarnició resistí el setge dos-cents disset (217) dies. Aquest fet és atribuïble a l'astúcia i enganys militars que dugueren a terme a instàncies de Baden–Powell com a comandant de la guarnició. Plantà camps de mines falsos i els soldats reberen l'ordre de simular que evitaven un (1) filferro de pues inexistent mentre es movien entre trinxeres. Baden–Powell realitzà la major part dels treballs de reconeixement.
Els punts de vista contraris a les accions de Baden–Powell durant el setge de Mafeking feren córrer el rumor que l'èxit en la resistència als bòers fou a causa de les vides dels soldats nadius de l'Àfrica i els civils, inclosos els membres de la seva guarnició. Thomas Pakenham declarà que Baden–Powell reduí dràsticament les racions a la guarnició dels nadius. No obstant això, el 2001, després d'una (1) investigació posterior, Pakenham se'n retractà.
Moviment escolta
L'experiència en el setge de Mafeking i la preocupació per la dificultat dels joves del seu país per adaptar–se a la vida a l'aire lliure i en condicions desfavorables, fou recollida a Aids to scouting (Ajudes a l'exploració), que Baden–Powell escrigué el 1899, i que arribà a Anglaterra durant el setge de Mafeking. Principalment anava destinat als militars adults, tot i que tingué molts lectors joves.
Robert Baden–Powell, després de diverses recomanacions, es plantejà d'escriure un llibre adreçat directament als nois; ho començà a fer i, com a culminació, el 1907 organitzà a l'illa de Brownsea (Anglaterra, Regne Unit) un campament que li serviria de prova, amb una vintena (20) de nois de diferents ambients i classes socials. El resultat final fou la publicació de Scouting for boys (Escoltisme per a nois) l'any següent; al llibre, editat en forma de fascicles, hi explicava petites històries i donava consells per aventurar–se en l'escoltisme, és a dir, en l'exploració en el medi natural, d'acord amb unes normes de comportament similars a les dels cavallers medievals, sobre els quals deia:
«
Els cavallers eren els escoltes dels temps antics i les seves regles eren molt semblants a la llei escolta que tenim avui.
»
La gran novetat d'aquesta obra era presentar el desenvolupament de les activitats en el medi natural, sobretot en una societat com l'anglesa, amb un (1) alt grau d'industrialització; molt probablement no devia ser casualitat que aquest nou moviment sorgís a Anglaterra (Regne Unit), on cinquanta (50) anys abans, el 1857, s'havia creat el club excursionista Alpine de Londres (Anglaterra, Regne Unit), el primer centre d'aquestes característiques.
El llibre de Baden–Powell esdevingué la base de l'escoltisme, l'inici del moviment escolta, i molts grups s'hi començaren a basar. A partir d'aquí s'organitzà l'associació escolta anglesa, la primera del món. Traduït a diverses llengües, fou editat en català amb el títol Escoltisme per a nois (1968).
En un primer moment l'escoltisme s'adreçava als nois de dotze (12) a catorze (14) anys, que eren els que s'anomenaven pròpiament scouts (escoltes); més tard, però, es creà el moviment dels wolf cubs (llobatons, 1916), per a nens de vuit (8) a onze (11) anys, amb una (1) animació basada en El Llibre de La Jungla de Rudyard Kipling, i el dels rovers (rovers, 1918), per a nois de més de disset (>17) anys, amb el llibre Rovering to succes. Inicialment, l'escoltisme també era una (1) entitat només per a nois (igual que l'exèrcit), però el 1910 Baden–Powell creà el guiatge, l'escoltisme femení, per a les noies, les girl–guides (noies guia), el qual prengué força el 1912: després de casar–se amb Olave Saint Clair Soames, que essent la seva dona, l'anomenada Lady Baden–Powell, començà a encarregar–se'n. Crearen els jamborees, aplecs mundials, i fundaren l'Organització Mundial de l'Escoltisme (World Organisation of the Scout Movement, WOSM). Lady Olave morí a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1977 i les seves cendres foren dutes a Kenya on reposava el marit.
El testament de Baden–Powell
La vàlua de Baden–Powell queda palesa en el seu testament, el darrer missatge adreçat als nois i noies escoltes d'arreu del món, que fou trobat entre els seus papers després de la seva mort.
«
Estimats escoltes,
Si mai no heu llegit el conte Peter Pan, recordareu que el cap dels pirates sempre estava fent el seu discurs de mort perquè temia que li arribés l'hora de la mort i no tingués temps de compartir–lo.
Això és el que em passa a mi i, per tant, encara que en aquest moment no m'estic pas morint, ho faré un d'aquests dies i voldria dir–vos uns mots de comiat.
Recordeu bé que aquests mots seran els últims que sentireu de mi. He tingut una vida molt feliç, i voldria que també la tinguéssiu cadascun de vosaltres.
Jo crec que Déu ens posa en aquest món tan bell per ser feliços i gaudir de la vida. La felicitat no s'obté pas fent–se ric, ni tan sols reeixint en la carrera, ni satisfent tots els gustos. Un bon pas cap a la felicitat és fer–vos sans i forts mentre sou nois, perquè pugueu ésser útils i, per tant, gaudir de la vida quan sigueu homes.
L'estudi de la natura us demostrarà quantes belleses i meravelles ha posat Déu en el món que gaudiu. Acontenteu–vos amb el que hàgiu aconseguit i feu tot el possible per conservar–ho. Mireu el cantó bo de les coses, i no pas el dolent.
Però el camí autèntic per arribar a la felicitat és fent feliç a l'altra gent. Procureu deixar aquest món una mica millor de com l'heu trobat i quan us arribi l'hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut. Estigueu «sempre a punt» per viure feliços, sigueu fidels sempre a la vostra promesa escolta —fins i tot quan ja no sigueu nois— i Déu us hi ajudarà.
El vostre amic, Baden Powell
»
El missatge de Baden–Powell
Baden–Powell parlava de manera que els nois l'entenien de seguida, com en el seu missatge de l'escoltisme:
Doneu sempre gràcies a Déu. Cada vegada que teniu un goig, que guanyeu un joc o que reeixiu a fer bé una cosa, doneu–li gràcies, encara que només sigui amb una (1) o dues (2) paraules com feu després de menjar. I també és bo de pregar pels altres...
Arreu on van els escoltes estimen els boscos, les muntanyes i les prades, i els plau de conèixer els animals que els habiten i les meravelles de les flors i les plantes.
Sigueu sempre servicials i generosos, i agraïts a qualsevol favor que us facin, i tingueu cura de demostrar–ho. Recordeu que un present que us facin no és vostre fins que no hàgiu donat les gràcies a qui us l'hagi fet.
L'acampada és una (1) part molt agradable de la vida escolta. Vivint a l'aire lliure del bon Déu, enmig dels turons i d'arbres, entre ocells i bestioles, en el mar i pels rius, és a dir, vivint en plena naturalesa, tenint la vostra pròpia tenda, cuinant i coneixent món, assolireu una salut i una (1) felicitat que les parets i el fum de les ciutats mai no us proporcionaran.
Fer caminades i descobrir nous indrets és sempre una (1) gran aventura. Us enfortirà i endurirà de tal manera que tant us serà que faci vent com que plogui, que faci calor o fred. Ho acceptareu tot tal com vingui, amb aquella confiança que us permet d'afrontar qualsevol dificultat amb un (1) somriure als llavis, convençuts que a la darreria vencereu.
Heu de saber parar una (1) tenda o construir un (1) aixopluc, preparar i fer un (1) foc, cuinar i menjar; heu de saber lligar troncs per fer un (1) pont o una (1) barcassa, trobar el camí, en la foscor igual que de dia, en un (1) país desconegut, i moltes altres coses.
Molt poca gent aprèn aquestes coses vivint en llocs civilitzats, perquè té cases confortables i llits tous per dormir, té sempre el menjar a punt, i quan no sap el camí, només cal demanar–ho al guàrdia de la cantonada.
Mentre viviu en aquest món, esforceu–vos a fer alguna cosa que resti quan vosaltres ja no hi sereu. Està bé ser bo, però encara és millor de fer el bé.
Feu la vostra «bona obra» diària. Feu–la no només amb els vostres amics, sinó també amb els desconeguts.
Tractament protocol·lari
El nom de la família canvià legalment de Powell a Baden–Powell per Reial llicència el 30 d'abril de 1902.
1860–1876: Stephenson Smyth Robert Baden–Powell;
1876: Subtinent Stephenson Smyth Robert Baden–Powell;
1896 – 25 d'abril 1897: Major (Tinent Coronel) Stephenson Smyth Robert Baden–Powell;
25 d'abril – 7 de maig 1897: Tinent Coronel Stephenson Smyth Robert Baden–Powell;
7 de maig 1897 – 1901: Tinent Coronel (Coronel) Stephenson Smyth Robert Baden–Powell;
1902–1907: General Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, CB;
1907 – 12 d'octubre 1909: Tinent General Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, CB;
12 d'octubre – 9 de novembre, 1909: Tinent General Sir Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, KCVO, CB;
9 de novembre 1909 – 1912: Tinent General Sir Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, KCB, KCVO;
1912–1923: Tinent General Sir Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, KCB, KCVO, Venerable Orde de Sant Joan (KStJ);
1923–1927: Tinent General Sir Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, Baronet (Bt), GCVO, KCB, KStJ;
1927–1929: Tinent General Sir Robert Stephenson Smyth Baden–Powell, Bt, GCMG, GCVO, KCB, KStJ;
1929–1937: Tinent General Molt Honorable Lord Baden–Powell, GCMG, GCVO, KCB, KStJ;
1937–1941: Tinent General Molt Honorable Lord Baden–Powell, OM, GCMG, GCVO, KCB, KStJ.
L'obra
Llibres militars
1884: Reconnaissance and Scouting
1885: Cavalry Instruction
1889: Pigsticking or Hoghunting
1896: The Downfall of Prempeh
1897: The Matabele Campaign
1899: Aids to Scouting for N.–C.Os and Men
1900: Sport in War
1901: Notes and Instructions for the South African Constabulary
1914: Quick Training for War
Llibres d'Escoltisme
1908: Scouting for Boys
1909: Yarns for Boy Scouts
1912: Handbook for Girl Guides (coescrit amb Agnes Baden–Powell)
1913: Boy Scouts Beyond The Sea: My World Tour
1916: The Wolf Cub's handbook
1918: Girl Guiding
1919: Aids To Scoutmastership
1921: What Scouts Can Do: More Yarns
1922: Rovering to Success
1929: Scouting and Youth Movements
1935: Scouting Round the World
principis del 1939: Testament de Baden–Powell
Altres llibres
1905: Ambidexterity (coescrit amb John Jackson)
1915: Indian Memories
1915: My Adventures as a Spy
1916: Young Knights of the Empire: Their Code, and Further Scout Yarns
1921: An Old Wolf's Favourites
1927: Life's Snags and How to Meet Them
1933: Lessons From the Varsity of Life
1934: Adventures and Accidents
1936: Adventuring to Manhood
1937: African Adventures
1938: Birds and beasts of Africa
1939: Paddle Your Own Canoe
1940: More Sketches Of Kenya
Escultura
1905: John Smith
Robert Baden–Powell, founder of the scout movement.
La família Baden–Powell el 1917
Baden–Powell en una (1) postal patriòtica el 1900.
Monument de Robert Baden–Powell a Londres (Anglaterra, Regne Unit)
Portada de la segona part del llibre Escoltisme per a nois, gener del 1908.
Robert Stephenson Smyth Baden–Powell
Avui dilluns 22 de febrer de 2021 es commemora el dos-cents vuitanta-novè aniversari del naixement de George Washington (Popes Creek, Westmoreland, Virgínia, EUA, 22 de febrer de 1732 — Mount Vernon, Virgínia, EUA, 14 de desembre de 1799), qui fou el primer president dels Estats Units d'Amèrica, i és considerat un (1) dels Pares Fundadors (Founding Fathers) i sovint és anomenat el «Pare de la pàtria» o «Pare del país» (Father of his nation, Father of his country).
Washington era un (1) ric propietari rural. Dirigí les milícies virginianes en la Guerra Franco–índia del 1756 al 1763 contra Pontiac. El nomenaren delegat de Virgínia (EUA) als congressos de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), i es declarà partidari decidit de la independència de les colònies nord–americanes. Fou el general i comandant en cap de l'exèrcit continental el 1775 durant la Guerra d'Independència dels Estats Units. Hagué d'organitzar, amb grans dificultats, un (1) exèrcit coherent, tot vencent la mentalitat localista dels voluntaris i els recels de les diferents colònies entre elles. Després de sis (6) anys de guerra, amb alternatives variables, aconseguí finalment la capitulació de les tropes britàniques a Yorktown (Virgínia, EUA) el 1781, fet que decidí la independència dels Estats Units d'Amèrica.
Fou nomenat novament delegat de Virgínia (EUA) a la convenció de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) del 1787, hi intervingué decisivament en l'aprovació de la Constitució dels Estats Units i fou elegit primer president de la Unió. De fet, fou l'únic president nord–americà sense afiliació política. Es dedicà a posar les bases de l'estructura política del nou estat (creà moltes de les tradicions constitucionals) i a assegurar–ne la independència econòmica i financera (tarifes duaneres, banca nacional, emissió de monedes).
Exercí un (1) paper de moderador entre els federalistes d'Alexander Hamilton i els republicans de Thomas Jefferson. Fou reelegit l'any 1792, però perdé popularitat en acceptar un (1) acord amb la Gran Bretanya el 1795. En acabar el seu segon mandat, decidí no presentar–se a la reelecció i es retirà als seus dominis de Mount Vernon. Fou el creador de la tradició de no presentar–se a més de dos (>2) mandats presidencials, duta a terme per tots els seus successors llevat de Franklin Delano Roosevelt. Un (1) any abans de morir, el 1798, encara fou nomenat general en cap de les tropes nord–americanes davant una (1) possible guerra contra el Directori francès.
Biografia
Joventut (1732–1753)
Primer fill d'Augustine Washington (1694–1743) i de la seva segona dona, Mary Ball Washington (1708–1789), George Washington nasqué a Pope's Creek Estate prop del que avui en dia és Colonial Beach al Comtat de Westmoreland (Virgínia). Segons el calendari julià (que era el que es feia servir llavors), Washington nasqué l'11 de febrer de 1731. Implementat el 1752 segons les condicions de l'acte del 1750 del calendari (nou estil), la data era el 22 de febrer de 1732.[Nota 1] Els ascendents de Washington eren de Sulgrave (Anglaterra); el seu besavi, John Washington, havia immigrat a Virgínia el 1657. El pare de George, Augustine, tenia un hort de tabac treballat per esclaus, tot i que després provà sort en el negoci d'extracció de ferro. Durant la joventut de George, els Washington eren moderadament pròspers de l'aristocràcia de Virgínia (EUA) de rang mitjà.
Washington era el primer fill des del seu casament amb Mary Ball Washington. Sis (6) dels seus germans i germanes arribaren a la maduresa inclosos dos (2) dels seus germanastres, Lawrence Washington i Augustine, aquests dos (2) fills del primer casament del pare amb Jane Butler Washington i quatre (4) germans, Samuel, Elizabeth (Betty), John Augustine i Charles. Tres (3) germans seus moriren abans de ser adults: la seva germana Mildred morí quan tenia més o menys un (1) any, el seu germanastre Butler morí quan era un (1) infant. La seva germanastra Jane morí amb dotze (12) anys quan George en tenia dos (2). El pare de George morí quan George tenia onze (11) anys, llavors el seu germanastre Lawrence esdevingué el seu pare i model a seguir. William Fairfax, sogre de Lawrence i cosí del propietari més gran de terres de Virgínia (EUA) i Lord Thomas Fairfax, també foren influències formatives. Washington passà la major part de la seva infantesa a Ferry Farm al Comtat de Stafford prop de Frederichsburg (Virgínia, EUA). Lawrence Washington heretà una (+1) altra propietat de la família del seu pare, una (1) plantació al riu Potomac que després anomenà Mount Vernon. George heretà la Ferry Farm des de la mort del seu pare, i adquirí Mount Vernon després de la mort de Lawrence.
La mort del seu pare comportà que Washington no creués l'oceà Atlàntic per rebre la resta de la seva educació a l'escola anglesa Appleby School, com ho havien fet els seus germans grans. Rebé l'equivalent d'educació d'una (1) escola primària de diferents tutors i també a una (+1) altra escola (el propietari era un [1] clergat anglicà dins o prop de Fredericksburg [Virgínia, EUA]). La seva mare no li assegurà un (1) suport per apuntar–se a la Royal Navy quan tenia quinze (15) anys, quan s'assabentà que seria molt dur per a ell.
Gràcies a la connexió entre Lawrence i la poderosa família Fairfax, als disset (17) anys Washington començà a treballar d'agrimensor oficial pel comtat de Culpeper (Virgínia, EUA) el 1749, una (1) posició ben pagada que permeté que pogués comprar–se terres a la vall de Shenandoah, que seria la seva primera adquisició de terres a Virgínia occidental. A través d'en Lawrence mantingué interessos a l'Ohio Company, que tenia per objecte explotar les terres occidentals. Washington era molt gran quant a mides: feia un metre i vuitanta centímetres (1,8 m) d'alçada.
El 1751 Washington viatjà cap a Barbados amb Lawrence, qui patia una (1) tuberculosi, amb l'esperança que el clima d'allà fos beneficiós per a la salut de Lawrence. Durant aquest viatge Washington agafà la verola, que li deixà la cara amb cicatrius, però que l'immunitzà contra aquesta malaltia per al futur. No millorà la salut de Lawrence: tornà a Mount Vernon, on morí el 1752. La posició de Lawrence de general adjutant (líder de la milícia) de Virgínia (EUA) es dividí en quatre (4) rangs després de la seva mort. El governador Dinwiddie nomenà a Washington com a un dels quatre adjutants dels districtes el febrer del 1753, amb el rang de major a la milícia de Virgínia. Washington també s'apuntà als francmaçons de Fredericksburg (Virgínia, EUA) durant aquella època, Plantilla: Randall una (1) organització fraternal que fou una (1) influència permanent.
Guerra Francoíndia (o 'Guerra dels Set Anys', 1754–1763)
El 1753 els francesos començaren a expandir el seu control militar dins de l'«Ohio Country», un (1) territori reclamat per les colònies britàniques de Virgínia i Pennsilvània. Aquestes reclamacions començaren una guerra, coneguda entre les colònies com a Guerra Francoíndia (1754–1762), i contribuí en l'inici de la guerra general anomenada Guerra dels Set Anys (1756–1763). Washington fou al centre del seu començament. La Companyia Ohio era un (1) mitjà a través del qual els inversors britànics planejaven expandir el seu territori, obrir noves caseries i construir noves parades de comerç pels comerços indis. El governador Dinwiddie rebé ordres del govern britànic d'avisar els francesos de les reclamacions britàniques, i envià al major Washington cap a la darreria del 1753 d'entregar una carta en què informava els francesos explicant aquestes reclamacions i demanant–los que se'n retiressin. Washington es trobà amb Tanacharison (sovint anomenat «Mig–Rei») i altres líders iroquesos aliats amb Virgínia a Logstown per assegurar el seu suport en cas de conflicte amb els francesos; Washington i Tanacharison es feren amics i aliats. Washington lliurà la carta al comandant local francès, que rebutjà educadament l'opció de retirar–se'n.
El governador Dinwiddie envià de nou Washington a l'Ohio Country per protegir un (1) grup de l'Ohio Company per construir una (1) fortalesa al que avui en dia és Pittsburgh, Pennsilvània però abans d'arribar a l'àrea, la tripulació de la companyia expulsà un grup francès i començà la construcció de Fort Duquesne. Un petit despreniment de les tropes franceses liderades per Joseph Coulon de Jumonville, fou descobert per Tanacharison i uns guerrers de l'est del que avui en dia és Uniontown (Pennsilvània, EUA). Juntament amb els seus aliats mingos, Washington i algunes persones de la seva unitat de milícia emboscà els francesos. El que passà exactament durant i després de la batalla és objecte de controvèrsia, però el resultat immediat fou que Jumonville fou ferit durant l'atac inicial i després el mataren: Tanacharison li llançà un (1) tomahawk o una persona que ho veié li llançà alguna altra cosa com un mosquetó, tot i que això no està gaire clar. Els francesos (1) respongueren atacant i capturant Washington a Fort Necessity el juliol del 1754. Tanmateix, pogué retornar amb les seves tropes a Virgínia (EUA). L'historiador Joseph Ellis conclou que l'episodi demostrà la valentia, la iniciativa, l'experiència i la impetuositat de Washington. Aquests esdeveniments tingueren conseqüències internacionals; els francesos acusaren Washington d'assassinar Jumonville, qui asseguraren que estava en una missió diplomàtica. França i la Gran Bretanya estaven preparats per lluitar pel control de la zona i els dos (2) països enviaren tropes a l'Amèrica del Nord el 1755. La guerra es declarà formalment el 1756.
Un (1) any després el general britànic Edward Braddock concentrà les seves forces per recuperar Ohio Country, amb Washington com a ajudant. Aquesta expedició acabà en el desastre a la batalla de Monongahela. Washington tingué una (1) actuació excel·lent en aquesta batalla: dos (2) cavalls que muntà foren morts i quatre (4) bales li foradaren l'abric, però en sortí il·lès demostrant una (1) gran sang freda sota el foc enemic mentre organitzava la retirada. A Virgínia (EUA), Washington fou aclamat com heroi i posterior a aquesta batalla comandà el Regiment Virgínia per a molts anys; protegí les fronteres de Virgínia (EUA) contra les incursions dels amerindis, encara que el focus de la guerra havia canviat de lloc. El 1758 participà en l'Expedició Forbes, que aconseguí allunyar els francesos de Fort Duquesne després de vèncer la batalla homònima.
Interludi entre guerres
L'èxit de Washington a l'inici de la seva carrera militar li havia assegurat una (1) comissió com a oficial britànic, que tenia més prestigi de servir en una (1) província militar. La promoció mai no arribà, i així el 1758 Washington renuncià a la seva comissió. El 1759 es casà amb Martha Dandridge Custis, una (1) vídua adinerada, tot i que algunes cartes que encara existeixen suggereixen que Washington estava enamorat a la vegada de Sally Fairfax, l'esposa d'un (1) amic. No obstant això, George i Martha tingueren un (1) bon matrimoni, i junts criaren els dos (2) fills d'ella, John Parke Custis i Martha Parke Custis, anomenats afectuosament Jacky i Patsy. Després, els Washington criaren dos (2) dels nets de la senyora Washington, Eleanor Parker Custis i George Washington Parke Custis. George i Martha mai no tingueren fills junts, pel fet que George esdevingué estèril per l'atac de verola, seguit probablement per tuberculosi.
Els joves casats es mudaren a Mount Vernon (Virgínia, EUA), on George esdevingué un (1) distingit hisendat i figura política. Fou elegit per a la legislatura provincial de Virgínia (EUA) on ocupà un (1) càrrec local. Washington conreà aproximadament dos quilòmetres quadrats (>2 km²). Com molts altres hisendats de l'època, conduïa un (1) estil de vida bastant car, d'aquesta manera sempre comptava amb molt poc efectiu i sempre estava ple de deutes. A causa de la irregularitat del mercat de tabac, el 1760 canvià la seva collita principal de tabac a blat, que millorà la seva situació econòmica. D'aquesta manera comprà tota la terra que pogué, i a més com a pagament pel seu servei a la Guerra Franco–indígena se li lliuraren terres on ara es troba Virgínia Occidental (EUA). A causa d'aquestes adquisicions, el 1775 la població d'esclaus a Mount Vernon (Virgínia, EUA) excedia el centenar.
Revolució Americana
Després d'esclatar la guerra l'abril del 1775, Washington es presentà al Segon Congrés Continental en uniforme militar, assenyalant que estava preparat per a la guerra. Washington tenia el prestigi, l'experiència militar, el carisma i el perfil militar, la reputació de ser un (1) gran patriota, i rebé el suport pel sud, especialment per Virgínia (EUA). Encara que no buscava explícitament el càrrec de comandant en cap i fins i tot havia afirmat que no n'era digne, no tenia cap concurrència seriosa. El Congrés creà l'Exèrcit Continental el 14 de juny de 1775. Proposat per John Adams de Massachusetts, Washington fou nomenat major general i elegit pel Congrés com comandant en cap.
Washington assumí el comandament de l'Exèrcit Continental en campanya a Cambridge (Massachusetts, EUA) el juliol del 1775, durant el curs del setge de Boston (Massachusetts, EUA). En adonar–se de l'escassetat de pólvora del seu exèrcit, Washington en demanà noves fonts de subministrament. Tropes americanes feren incursions contra arsenals anglesos (alguns d'ells al Carib) i s'iniciaren processos de fabricació; un subministrament amb prou feines suficient (de prop de dos milions i mig [2.500.000] de lliures) es pogué obtenir al final del 1776, en la seva majoria procedent de França. Washington reorganitzà l'exèrcit durant el llarg estancament, i obligà els britànics a retirar–se posant l'artilleria als alts de Dorchester enfocant cap a la ciutat. Els britànics evacuaren Boston (Massachusetts, EUA), i Washington traslladà el seu exèrcit a Nova York (EUA).
Tot i la negativa cap als patriotes al Congrés Continental, els diaris britànics de forma regular elogiaren el caràcter personal de Washington i les seves qualitats com a cap militar. Aquests articles foren audaços sobre un (1) general enemic al comandament d'un (1) exèrcit en una (1) causa que molts britànics pensaven que seria la ruïna de l'imperi. El rebuig de Washington a participar en política reforçà la seva reputació d'home plenament compromès amb la missió militar i per sobre de la picabaralla entre faccions.
L'agost del 1776 el general britànic William Howe llançà una (1) durant la campanya massiva de guerra per mar i terra destinada a capturar Nova York (EUA) i oferir una (1) ocupació negociada. L'Exèrcit Continental liderat per Washington s'enfrontà a l'enemic, per primera vegada, com un (1) exèrcit dels recentment declarats Estats Units independents a la batalla de Long Island (Nova York, EUA), la batalla més gran de tota la guerra. La retirada del seu exèrcit la nit següent a través de l'East River sense pèrdues humanes ni materials ha estat vista per alguns historiadors com una (1) de les grans gestes militars de Washington. Aquesta i altres victòries britàniques feren que Washington marxés de Nova York (EUA) a través de Nova Jersey (EUA), que deixà el futur de l'Exèrcit Continental en dubte. La nit del 25 de desembre de 1776 Washington organitzà un contraatac, amb les forces nord–americanes travessant el riu Delaware per capturar prop de mil (1.000) mercenaris hessians a Trenton, Nova Jersey. Washington amplià la seva victòria a Trenton amb una (+1) altra a Princeton (Nova Jersey, EUA) a principis del gener. Aquestes victòries per si soles no eren suficients per garantir la victòria final, però evitava reallistaments o desercions durant el cru hivern. Washington reorganitzà l'exèrcit amb l'augment de premis per quedar–s'hi i càstig per la deserció, el que elevà el nombre de soldats de manera eficaç per a les batalles posteriors.
Les forces britàniques derrotaren a les tropes de Washington a la batalla de Brandywine (Maryland, EUA) l'11 de setembre de 1777. Howe superà Washington i entrà a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) sense oposició el 26 de setembre. L'exèrcit de Washington atacà sense èxit la guarnició britànica a Germantown (Maryland, EUA) a principis d'octubre. Mentrestant, Burgoyne, fora de l'abast de l'ajuda de Howe, fou atrapat i obligat a lliurar tot el seu exèrcit a Saratoga (Nova York, EUA). França respongué a la derrota de Burgoyne entrant a la guerra, amb aliança oberta amb els Estats Units, i una guerra revolucionària esdevingué una guerra de caràcter internacional. La pèrdua de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) per part de Washington portà alguns membres del Congrés a discutir la substitució de Washington del comandament. Aquest intent no prosperà després que els partidaris de Washington es reuniren per donar–li suport.
L'exèrcit de Washington acampà a Valley Forge el desembre del 1777, i hi romangué durant els següents sis (6) mesos. Durant l'hivern dos mil cinc-cents (2.500) homes de la força de deu mil (10.000) moriren a causa de la malaltia i la climatologia. La primavera següent, però, l'exèrcit sortí de Valley Forge en bon estat, en part gràcies a un (1) complet programa d'entrenament supervisat pel Baró von Steuben, un (1) veterà prussià. Els britànics evacuaren Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) cap a Nova York (Nova York, EUA) el 1778, però Washington atacà a Monmouth (Nova Jersey, EUA) i els portà al camp de batalla. Posteriorment, els britànics continuaren en direcció a Nova York. Washington traslladà el seu exèrcit fora de Nova York (EUA).
L'estiu del 1779 sota la direcció de Washington, general John Sullivan dugué a terme una (1) campanya de terra cremada que destruí almenys quaranta (40) llogarets iroquesos a l'actual centre i nord de Nova York (EUA) en represàlia pels atacs iroquesos i Tory contra els assentaments americans abans de la guerra. Washington donà el cop final als anglesos el 1781, després que una victòria naval francesa permeté a les forces nord-americanes i franceses atrapar a l'exèrcit britànic a Virgínia (EUA). La rendició de Yorktown (Virgínia, EUA), el 17 d'octubre de 1781, marcà el final de la majoria dels combats. Tot i que conegut pels seus èxits a la guerra i de la seva vida, Washington patí moltes derrotes abans d'aconseguir la victòria.
El març del 1783 Washington utilitzà la seva influència per dispersar un grup d'oficials de l'Exèrcit, que havia amenaçat de fer front al Congrés pels seus sous endarrerits. Pel Tractat de París (Illa de França, França) (signat el setembre), la Gran Bretanya reconegué la independència dels Estats Units. Washington dissolgué el seu exèrcit i, el 2 de novembre, feu un (1) eloqüent discurs de comiat als seus soldats.
El 25 de novembre els britànics evacuaren Nova York, i Washington i el governador en prengué possessió. A Fraunces Tavern el 4 de desembre Washington ordenà els seus oficials, formalment, el comiat i el 23 de desembre de 1783 renuncià al seu càrrec com a comandant en cap, emulant al general romà Cincinnat I. Era un exemple de l'ideal republicà de líder ciutadà que rebutja el poder. En aquell moment, no existia el càrrec de president dels Estats Units en virtut dels articles de la Confederació, precursors de la Constitució.
El 1784 George demanà ajuda a Louis de Unzaga i Amézaga 'li Conciliateur', el mateix que havia estat ajudant secretament al naixement dels EUA i Independència respecte als britànics des del 1775 i que continuà durant tota la guerra coordinant l'ajuda com a capità general, aleshores seria per a atendre temes financers i comercials del general Walter Stewart. El retir de Washington a Mount Vernon (Nova York, EUA) fou de curta durada. Feu un viatge exploratori a la frontera occidental el 1784; fou persuadit a assistir a la Convenció Constitucional a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'estiu del 1787, i fou escollit per unanimitat president de la Convenció. Participà poc als debats (tot i que votà a favor o en contra de diversos articles), però el seu alt prestigi mantingué la cooperació i activitat dels delegats. Els delegats dissenyaren la presidència tenint Washington al cap, i li permeteren definir l'oficina un (1) cop elegit. Després de la Convenció, el seu suport convencé molts, inclosos els delegats de Virgínia (EUA), a votar per la ratificació. La nova Constitució fou ratificada per tots els tretze (13) estats.
Presidència (1789–1797)
Washington fou escollit de manera unànime pel col·legi electoral durant les eleccions presidencials del 1789, el que en fa l'única persona escollida president així (fet que es repetí a les eleccions presidencials del 1792).
En segon lloc, amb trenta-quatre (34) vots, John Adams esdevingué el vicepresident. El primer Congrés dels Estats Units votà per pagar a Washington un (1) sou de vint-i-cinc mil dòlars (25.000 $) a l'any, que era una significativa suma el 1789. Washington, amb una bona posició econòmica, el rebutjà, ja que es considerava a si mateix com un (1) servidor públic desinteressat. Posà molta atenció a la cerimònia de presa de possessió del càrrec, tot i que s'assegurà que no s'assemblés a les de les corts reials europees.
Acceptà el càrrec de president per un segon mandat, però refusà un tercer. Així establí un precedent d'un màxim de dos (2) mandats per a un (1) president dels Estats Units. Després que Franklin D. Roosevelt fos escollit per a quatre (4) mandats, fet sense precedents, el límit de dos (2) mandats fou inclòs a la Constitució federal.
Washington no pertanyia a cap partit polític i desitjava que no se'n consolidés cap, ja que temia que la formació de partits suposés forts conflictes polítics, defensant el futur Sistema de Partits. Per una banda, el secretari del tresor, Alexander Hamilton, estava totalment convençut que s'havia d'establir un crèdit nacional i construir a partir d'ell una (1) nació financera forta i estable, i formà així les bases del Partit Federalista. Per altra banda, el secretari d'Estat, Thomas Jefferson, un (1) dels fundadors del Partit Republicà–Demòcrata s'oposava obertament a l'agenda de Hamilton, però Washington donava suport les idees de Hamilton.
Jubilació i defunció
Després de retirar–se de la presidència el març del 1797 Washington tornà a Mount Vernon (Nova Jersey, EUA) amb una (1) profunda sensació d'alleujament. Dedicà una (1) gran part del seu temps a fer de granger.
El 4 de juliol de 1798 Washington fou encarregat pel president John Adams com a tinent general i comandant en cap dels exèrcits plantejats davant d'una (1) possible guerra amb França. Exercí com a oficial d'alt rang de l'Exèrcit dels Estats Units entre el 13 de juliol de 1798 i 14 de desembre de 1799. Participà en la planificació d'un (1) exèrcit provisional per atendre qualsevol emergència que pogués sorgir, però finalment no hi hagué d'intervenir.
El 12 de desembre de 1799 Washington passà diverses hores inspeccionant les seves granges a cavall, amb neu, calamarsa i pluja gelada. Al vespre s'assegué a sopar sense canviar–se la roba mullada. L'endemà es despertà amb un fort refredat, febre i amigdalitis que esdevingué laringitis aguda i pneumònia. Washington morí la tarda del 14 de desembre de 1799, a casa seva amb seixanta-set (67) anys, assistit pel metge James Craik, un dels seus més propers amics, el Dr. Gustavus Richard Brown, el Dr. Elisha C. Dick, i Tobias Lear V, secretari personal de Washington. Lear enregistrà al seu diari que les últimes paraules de Washington foren «Està bé.»
Els metges moderns creuen que Washington morí en gran part a causa del seu tractament, que incloïa calomelans i sagnies, resultà un xoc per la pèrdua de més de dos litres (>2 l) de sang combinat amb asfíxia i deshidratació. Washington fou enterrat a Mont Vernon (Nova Jersey) en una (1) antiga tomba de la finca. El 1831, pel centenari del seu naixement, les seves restes foren traslladades a la tomba actual. Per protegir la seva privacitat, Martha Washington cremà la correspondència amb el seu marit després de la seva mort. Només se n'han conservat tres (3) cartes.
Memòria
Avui dia, la cara de Washington i la seva imatge s'usen com a símbols nacionals dels Estats Units, juntament amb icones com la bandera i l'escut. La seva cara és la que apareix a la moneda i el bitllet d'un dòlar, així com en la moneda d'un quart (1/4) de dòlar i en els segells postals. De fet, la seva cara ha estat més utilitzada que la suma de tots els estatunidencs il·lustres junts, inclosos Abraham Lincoln i Benjamin Franklin.
La seva cara també és una (1) de les cares representades al monument al Mont Rushmore, un (1) dels llocs més populars dels Estats Units. El Monument a Washington a Alexandria (Virgínia, EUA) és commemoratiu al seu honor com a primer president dels Estats Units i líder del revolucionari Exèrcit Continental. El 1884 el monument esdevingué l'estructura més alta del món, fins que es construí la Torre Eiffel el 1889. El The George Washington Masonic National Memorial fou construït entre els anys 1922 i 1932 per les contribucions voluntàries dels cinquanta-dos (52) òrgans de govern maçons dels Estats Units.
Moltes coses s'han anomenat en honor a Washington. La capital, Washington districte de Colúmbia, l'estat de Washington, que és l'únic que pren el nom en honor d'un (1) estatunidenc (la resta que porten noms de persones, Maryland, Virgínia, Carolina del Nord, Carolina del Sud i Geòrgia deuen el seu nom a reis britànics, i Pennsilvània i Delaware a súbdits britànics). A més a més, hi ha diverses universitats que porten el nom de Washington com la Universitat George Washington (Washington DC, EUA), la Universitat de Washington a Seattle (Washington, EUA) o la Universitat Washington a Saint Louis (Missouri, EUA). A més a més, un gran nombre de ciutats tenen algun carrer dedicat a la seva persona.
Al Gran Segell dels Estats Units, George Washington ocupa una (1) posició de gran rellevància, a cavall, en la mateixa posició que una (1) estàtua seva a Richmond a l'estat de Virgínia. En l'actualitat la Marina dels Estats Units d'Amèrica posseeix un (1) portaavions amb capacitat nuclear anomenat USS George Washington.
La seva transcendència va més enllà de les fronteres dels Estats Units, ja que Londres (Anglaterra, Regne Unit), just davant de la National Gallery a Trafalgar Square, acull una (1) estàtua de peu de Washington, una (1) de les vint-i-dues (22) rèpliques de bronze existents que fou regalada a l'Imperi britànic.
La simbologia de George Washington als Estats Units
Retrat de George Washington (1732–1799) per Gilbert Stuart Williamstown.
Mapa del Riu Ohio i de la regió al voltant, dibuixat el 1754 a mà per Washington.
Retrat de George Washington en uniforme militar, pintat per Rembrandt Peale.
Representació de la renúncia de Washington al nomenament com comandant en cap per John Trumbull.
George Washington a Princeton, per Charles Willson Peale, 1779.
Estàtua eqüestre (1860, Clark Mills) a Washington Circle, Washington, DC.
Les cares (d'esquerra a dreta) de George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt, i Abraham Lincoln al Mont Rushmore, Dakota del Sud.
George Washington
El passat divendres 19 de febrer de 021 es commemorà el sis-cents cinquè aniversari de la conversió del títol de duc de Girona en el de príncep de Girona pel rei Ferran I d'Antequera a l'hora d'atorgar–lo a l'hereu del tron catalanoaragonès, el futur Alfons IV–V el Magnànim, el 19 de febrer de 1416.
El príncep de Girona és un (1) títol del regne, el principal de l'hereu del tron de la Corona d'Aragó, que tenia annexes les rendes reials de la ciutat de Girona i de la vegueria de Girona.
Història
El títol de príncep de Girona era el propi de l'hereu de la Corona d'Aragó. Ara bé, si el títol de l'hereu sempre recaigué sobre la ciutat i la regió de Girona no sempre tingué la mateixa expressió concreta.
El Ducat de Girona
El rei Pere el Cerimoniós creà els títols de duc de Girona (1351) i de comte de Cervera (1353) per enaltir la figura del seu primer fill mascle, l'infant Joan, com a hereu de la Corona. El ducat de Girona i el comtat de Cervera comprenien els territoris i les rendes reials de les vegueries de Girona (Gironès) i de Cervera (Segarra), respectivament.
Pere va optar pel rang de duc i no pel de príncep pels escrúpols protocol·laris que, en el segle XIV, encara comportava aquest últim a Catalunya, que era oficialment un principat, però en el qual el «príncep» o sobirà ostentava el rang de comte (de Barcelona), rang que també ostentaven altres nobles catalans vassalls d'aquest últim. Així, el de duc va semblar el rang intermedi ideal. La situació a França, on ja es reconeixia una (1) dignitat especial a l'hereu de la corona, també hi devia influir: si bé l'hereu francès exercia el títol de delfí (dauphin de Viennois) des del 1349, en vida del rei Pere, els fou atorgat també el títol de duc de Normandia.
Es tractava, però, d'uns títols atorgats a la persona de Joan com a hereu i no en cap cas de títols hereditaris. A la mort del monarca regnant, havien de revertir a la Corona, fins que el nou rei decidís atorgar–los al nou hereu, si ho considerava pertinent. Així s'esdevingué el 1387, en morir Pere el Cerimoniós i pujar al tron Joan I.
El Delfinat de Girona
Joan I, però, no atorgà el títol de duc de Girona al seu hereu, l'infant Jaume, sinó que diverses fonts (no s'ha localitzat la carta d'atorgament) indiquen clarament que el transformà en delfí de Girona. Efectivament, per exemple, al volum I de les Constitucions i altres drets de Catalunya, a l'apartat de Genealogia dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona, es cita, a la genealogia de Joan I, que aquest tingué amb Violant de Bar un (1) fill anomenat Jaume, "lo qual intitularen delphí de Girona" (i comte de Cervera). Les raons cal cercar–les en la influència francesa, per una banda, i en la voluntat del rei d'atorgar al seu fill i hereu un (1) títol singular i superior al que ja havia donat al seu germà Martí, duc de Montblanc des de 1387, per l'altra.
El Delfinat de Girona, però, fou tan efímer com la vida de l'infant Jaume (1384–1389). El següent fill mascle de Joan I, l'infant Ferran, de vida encara més efímera (visqué només uns mesos de l'any 1389), no arribà a tenir assignat cap títol. Potser per prevenció contra aquesta mala fortuna, i perquè Martí s'havia instal·lat a Sicília, el nou infant Pere (que també visqué només uns mesos del 1394), va rebre de seguida els títols de duc de Girona i de comte de Cervera. Els títols propis de l'hereu de la Corona ja no foren utilitzats fins al canvi de dinastia produït arran del Compromís de Casp, ja que Martí l'Humà accedí al tron de forma inesperada i el seu fill, Martí el Jove, ja posseïa, per matrimoni, un (1) títol de rang superior, el de rei de Sicília.
El Principat de Girona
El 1414 (amb confirmació oficial a Girona el 1416) el nou rei, Ferran d'Antequera, oriünd de Castella, on des de 1388 s'emprava el títol de príncep d'Astúries per a l'hereu, decidí modificar–lo. Tot i mantenir l'assignació tradicional a Girona (Gironès) i a Cervera (Segarra), elevà el ducat a principat i ordenà que el seu fill i hereu, l'infant Alfons, fos intitulat príncep de Girona. La cerimònia d'investidura, efectuada durant la coronació de Ferran, fou recollida pel cronista Jerónimo Zurita als seus Anales de la Corona de Aragón (XII, 34):
«
Y estando en su trono [el rei Ferran] llegó el infante don Alonso y vistióle el rey un manto y púsole un chapeo en la cabeza y una vara de oro en la mano, y dióle la paz y título de príncipe de Girona por su primogénito, como antes se llamaba duque; porque ya en el reino de Castilla y León se había dado al sucesor en el reino el título de príncipe de Asturias a imitación del reino de Inglaterra, porque en él al heredero que sucedía en el reino llamaban príncipe de Gales, de donde vino este título.
»
L'hereu d'Alfons el Magnànim, el seu germà Joan, era rei de Navarra per matrimoni i, a la Corona d'Aragó, duc de Montblanc i senyor de Balaguer, i mai no ostentà els títols oficials de l'hereu catalanoaragonès. Sí que els empraren, en canvi, els seus hereus: primer Carles de Viana i, mort aquest el 1461, el fins llavors duc de Montblanc i senyor de Balaguer, l'infant Ferran. En la persona de Ferran s'uniren els quatre títols que en els dos segles posteriors, durant la monarquia dels Àustries, identificaren l'hereu de la Corona d'Aragó: príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer.
Tinguem però en compte que, a la mort de Carles de Viana, la Diputació del General de Catalunya considerà Joan el Sense Fe usurpador i del 1462 al 1472 es visqué la Guerra Civil Catalana. El 1466 la Diputació del General oferí la corona a Renat d'Anjou qui acceptà ser rei dels catalans. Envià el seu fill Joan, duc de Lorena, com a lloctinent a Catalunya nomenant–lo hereu i príncep de Girona. Morí el 1470 i és enterrat a la catedral de Barcelona (Barcelonès).
Amb la supressió de la Corona d'Aragó arran de la Guerra de Successió (1701–1714), amb els consegüents decrets de Nova Planta i l'annexió dels territoris que la conformaven a la Corona de Castella, els monarques de la Casa de Borbó no sentiren cap necessitat d'emprar els vells títols catalanoaragonesos.
El 1771 l'Ajuntament de Girona sol·licità infructuosament a Carles III que recuperés l'ús del títol per al seu hereu. El 1860 es tornà a sol·licitar el mateix a Isabel II i el 1871 a Amadeu de Savoia, amb el mateix efecte. El 1880 Alfons XII tornà a negar–se a reinstaurar–lo, adduint que
«
Todas las demás provincias de la Monarquía española comprenderán fácilmente que no pudiéndose usar tan varia denominación a un tiempo (la de Asturias, por Castilla y León; la de Gerona, por el heredero de la Corona de Aragón, y Viana por Navarra), natural es que se adopte la más antigua (es decir, el Principado asturiano).
»
Durant la dictadura de Franco, Joan de Borbó, comte de Barcelona i cap de la Casa Reial espanyola a l'exili, decidí que el seu fill Joan Carles utilitzés el títol de príncep de Girona (políticament menys compromès que el de príncep d'Astúries pel llarg període de desús) al seu passaport. El 1961, en el comunicat de la Casa Reial del compromís de Joan Carles amb Sofia de Grècia, s'anomenà el llavors príncep com a príncep d'Astúries, de Girona i de Viana, amb el designi de reivindicar el pluralisme hispànic que el desenllaç de la Guerra de Successió havia anorreat i que, en el marc de l'oposició al franquisme, resultava políticament molt convenient.
Situació actual
Des del 19 de juny de 2014 els títols de l'hereu de l'antiga Corona d'Aragó són de fet ostentats per la princesa Elionor de Borbó. El reial decret de nomenament del príncep Felip de Borbó, actual rei Felip VI i anterior príncep de Girona, (RD 54/1977, BOE del 22 de gener de 1977) només esmenta explícitament el de príncep d'Astúries i afegeix También le corresponden los otros títulos y denominaciones usados tradicionalmente por el heredero de la Corona. En la mateixa línia, la Constitució espanyola del 1978 (títol II, art. 57.2) indica:
«
El príncep hereu, des del naixement o des que s'esdevingui el fet que origini l'evocació, tindrà la dignitat de príncep d'Astúries i els altres títols vinculats tradicionalment al successor de la Corona d'Espanya.
»
El 1990, en una visita oficial a Girona (Gironès), Cervera (Segarra) i Balaguer (Noguera), i el 1996, a Montblanc (Conca de Barberà), el príncep Felip assumí els títols respectius en sengles cerimònies d'homenatge popular.
Fundació Príncep de Girona
El 26 de juny de l'any 2009 es constituí la Fundació Príncep de Girona com a resposta de la Casa Reial a la iniciativa de la Cambra de Comerç de Girona, la Caixa de Girona, la Fundació Gala–Salvador Dalí i «La Caixa» de constituir una (1) fundació amb la finalitat principal de promoure l'educació i la formació dels joves i atendre els seus problemes socials.
Llista de ducs i delfins després prínceps de Girona
Dinastia del Casal de Barcelona, (1351–1410)
Joan I de Girona (Joan el Caçador), 1351–1387, duc de Girona
Jaume I de Girona (infant Jaume d'Aragó), 1387–1388, delfí de Girona
Pere I de Girona (infant Pere d'Aragó), 1394, duc de Girona
Dinastia Trastàmara (1412–1504)
Alfons I de Girona (Alfons el Magnànim), 1412–1416, príncep de Girona
Carles I de Girona (Carles de Viana), 1458–1461
Guerra Civil Catalana (1462–1472)
Ferran II de Girona (Ferran el Catòlic), 1461–1479
Joan II de Girona (infant Joan d'Aragó), 1479–1497
Joana I de Girona (Joana la Boja), 1497–1504
Carles II de Girona (Carles I d'Aragó i V d'Alemanya), 1504–1516
Felip I de Girona (Felip I d'Aragó i II de Castella), 1527–1556
Carles III de Girona (Carles d'Habsburg), 1556–1568
Ferran III de Girona (Ferran d'Habsburg), 1571–1578
Dídac I de Girona (Dídac d'Habsburg), 1578–1582
Felip II de Girona (Felip II d'Aragó i III de Castella), 1582–1598
Felip III de Girona (Felip III d'Aragó i IV de Castella), 1605–1621
Carles IV de Girona (Baltasar Carles d'Habsburg), 1626–1640
-Guerra dels Segadors (1640–1652)
Joan Carles I de Girona (Joan Carles I d'Espanya), 1961–1975
Felip V de Girona (príncep Felip de Borbó), 1977–2014
Elionor I de Girona (princesa Elionor de Borbó), 2014–
Bibliografia
Jaume Riera i Sans, «El delfinat de Girona (1387–1388)», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 29 (1987), pàgines 105–128.
El ducado–principado de Gerona y la monarquía aragonesa bajomedieval; Sesma Muñoz, José Angel; Aragón en la Edad Media, ISSN 0213-2486, núm. 14–15, 2, 1999, págs. 1507–1518.
Vegeu també
La ciutat de Girona vista des de Montjuïc amb la catedral a primer terme.
Alfons el Magnànim fou el primer príncep de Girona. Palau Reial de Nàpols (Campània, Itàlia).
Escut de Joan el Caçador com a duc de Girona.
Escut del príncep de Girona
Elionor, princesa de Girona.
Escut que podria tenir el Principat de Girona, de retornar aquest rang a la seva administració territorial.
Escut atribuït a l'actual princesa de Girona (no oficialitzat).
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-vuitè aniversari de l'inici de la batalla del pas de Kasserine, que tingué lloc durant la Segona Guerra Mundial durant la Campanya de Tunísia, entre els dies 19 de febrer i 25 de febrer de 1943. De fet foren una (1) sèrie de combats als voltants del pas de Kasserine, una (1) collada de tres quilòmetres (3 km) a la Cadena del Gran Dorsal de les muntanyes de l'Atles a la Tunísia central. Les forces de l'Eix que participaren de l'Exèrcit Panzer Italoalemany (el redenominat Exèrcit Panzer Africa, comandat del mariscal de Camp Erwin Rommel i el V Exèrcit Panzer del general Hans–Jürgen von Arnim. Les tropes aliades provenien principalment del II Cos Americà, comandat pel major general Lloyd Fredendall, que formava part del I Exèrcit britànic, comandat pel tinent general Kenneth Anderson.
La batalla del pas de Kasserine és significativa perquè fou la primera trobada a gran escala entre forces alemanyes i americanes durant la II Guerra Mundial, i les inexpertes tropes americanes, amb una comandància inepta, patiren greus pèrdues i es veieren obligades a retrocedir vuitanta quilòmetres (80 km) de les seves posicions inicials a l'oest del pas de Faid en una cursa humiliant. La Batalla ha estat descrita com el primer enfrontament d'uns aficionats contra els professionals. Després de la Batalla es produïren diverses substitucions de comandants entre els americans. Quan els americans es tornaren a enfrontar amb els alemanys, en alguns casos només unes setmanes després, ja eren considerablement més forts.
Rerefons
El 8 de novembre de 1942, en el si de l'Operació Torxa, forces britàniques i americanes desembarcaren en diverses zones de la costa del Marroc i l'Algèria francesa, tot just uns dies després que el general Bernard Montgomery fes recular als alemanys a El Alamein (Egipte). Comprenent el perill de tenir una (1) guerra en dos (2) fronts al nord d'Àfrica, es transferiren tropes italianes i alemanyes des de Sicília per ocupar Tunísia, a només una (1) nit de navegació.
Fins i tot després dels desembarcament de Torxa, hi havia molt poca defensa organitzada al desert occidental. Més important encara fou el nul esforç de les forces navals o aèries aliades per impedir el flux d'homes i material de l'Eix a Tunísia fins al final de la campanya i després que arribés un contingent destacat. A més, els aliats es movien molt lentament per mantenir el contacte amb els alemanys, intentant negociar amb els comandants locals de la França de Vichy. Es feren diverses temptatives per aïllar Tunísia el novembre i el desembre del 1942, abans que hi poguessin arribar massa alemanys, però una (1) pobre coordinació i un (1) terreny excel·lent per a la defensa permeteren desembarcar als alemanys i als italians.
El 23 de gener de 1943 el VIII Exèrcit de Montgomery conquerí Trípoli (Líbia), que era la principal base de subministrament de Rommel. Aquest ho havia previst, fent que el camí sud cap a Tunísia que venia des de Trípoli (Líbia) fos ocupat per una (1) extensa xarxa de posicions defensives conegudes com la Línia Mareth, construïda pels francesos per tal de protegir–se dels atacs italians originaris de Líbia. Amb les seves línies estabilitzades entre les muntanyes de l'Atlas a l'oest i el golf de Sidra a l'est, un (1) petit nombre de forces de l'Eix hauria pogut aturar a les forces aliades.
Faïd
Aquest pla trontollava perquè les forces aliades ja havien travessat l'Atlas i havien establert una (1) base d'operacions avançada a la ciutat de Faïd, als turons del braç oriental de les muntanyes. Això els posà en una (1) posició excel·lent per dirigir–se cap a la costa i aïllar les forces de Rommel a la Tunísia sud de les situades al nord, la línia de subministrament de les quals fou tallada. Òbviament, els alemanys no podien permetre que això succeís.
Elements del V Exèrcit Panzer de von Arnim arribaren fins a les posicions aliades als peus de les muntanyes de l'Atlas oriental el 30 de gener. La XXI Divisió Panzer establí contacte amb els defensors francesos a Faïd i els derrotaren amb escasses dificultats. La I Divisió Blindada americana realitzà diversos intents per aturar el seu avanç, però es trobaren davant de la blitzkrieg clàssica: cada cop que atacaven una (1) posició defensiva, descobrien que aquestes ja havien estat evacuades, i llavors eren atacades pels soldats alemanys amb greus pèrdues. Després de tres (3) dies de combats, el II Cos Americà es veié obligat a retirar–se fins als turons.
La major part de Tunísia caigué en mans alemanyes, i els accessos a la costa quedaren tots bloquejats. Els aliats encara mantenien l'interior, però semblava que a Rommel no li importés què succeïa des que les sortides havien estat bloquejades. Durant les dues (2) setmanes següents Rommel i els comandants de l'Eix debatien què havien de fer.
Sidi Bou Zid
Rommel decidí que podria millorar la seva situació respecte als subministraments i disminuir l'amenaça americana sobre el flanc atacant dues (2) bases de subministraments a l'oest del braç occidental de les muntanyes a Algèria. Si bé no tenia cap mena d'interès a mantenir els plans interiors de les muntanyes, un moviment ràpid podria conquerir els subministraments, així com desbaratar qualsevol acció americana.
El 14 de febrer la XXI Divisió Panzer tornà a moure's cap a l'oest, i atacà Sidi Bou Zid, a uns setze quilòmetres (circa 16 km) de Faïd, als plans interiors de les muntanyes de l'Atlas. La Batalla s'estengué tot un (1) dia, però el mal ús dels blindats per part dels americans provocà que fossin derrotats, i al final de dia, l'Exèrcit Panzer Afrika havia guanyat el camp. L'endemà desbarataren un (1) contraatac amb facilitat, i el 16 de febrer els alemanys es llançaren contra Sbeitla.
Sense terreny defensiu, les forces americanes es retiraren per establir noves posicions al pas de Kasserine, al braç occidental de les muntanyes. En aquests moments, les forces americanes ja havien perdut dos mil cinc-cents quaranta-sis (2.546) homes, cent tres (103) tancs, dos-cents vuitanta (280) vehicles, divuit (18) canons, tres (3) canons antitanc i tota una (1) bateria antiaèria.
Batalla
El 19 de febrer Rommel llançà un (1) assalt.[1] L'endemà, ell personalment comandà l'atac de la X Divisió Panzer, provinent del V Exèrcit Panzer de von Arnim al nord, esperant capturar les zones de subministraments, mentre que la XXI Divisió Panzer, també destacada del V Exèrcit, continuà atacant cap al nord, a través del congost de Sbiba.
Les línies americanes només resistiren uns minuts. Els seus canons lleugers i els seus tancs no tenien cap mena d'oportunitat cap a l'equipament pesat alemany, a més del fet que no tenien cap mena d'experiència en la guerra blindada. Els Panzers IV i els Tigers alemanys desbarataven qualsevol atac amb facilitat; els M3 Lee i els M3 Stuart tenien una (1) potència de foc molt inferior i les seves tripulacions no tenien experiència. Sota un (1) ferotge atac de blindats, les unitats americanes del Turó 13 es retiraren durant la nit, refugiant–se de la CXXXI Divisió Blindada Centauro. Mentrestant, els comandants americans demanaven permís a l'alt comandament per preparar un contraatac o una barrera d'artilleria, però rebien l'autorització quan les línies havien quedat superades. Un cop més, la I Divisió Blindada es trobà en posicions inútils, i al segon dia de l'ofensiva, dos (2) dels tres (3) comandaments de combat havien estat destruïts mentre que el tercer estava generalment fora d'acció.
Després d'endinsar–se al pas, les forces alemanyes es dividiren en dos (2) grups, cadascun avançant per una (1) de les dues (2) carreteres que portaven cap a la sortida nord–oest del pas. Rommel es quedà amb el grup principal de la 10a Divisió Panzer a la carretera nord, direcció Thala, mentre que una (1) força italogermana amb el suport dels tancs de la Divisió Blindada Centauro prenia la carretera sud cap a Haidra. Per combatre la força sud, les restes del comandament de combat B de la I Blindada avançà trenta quilòmetres (30 km) per encarar–los el 20 de febrer, però l'endemà es veieren incapaços d'aturar l'avanç de l'Eix.
La moral de les tropes americanes començava a caure ràpidament, i al vespre moltes tropes havien reculat, i abandonaren el seu equipament al camp. El pas estava completament obert, però una resistència desesperada de grups aïllats deixats enrere feu alentir seriosament l'avanç alemany i, al segon dia, encara estaven en marxa diverses operacions de neteja mentre que els blindats d'avanguarda seguien avançant.
La nit del 21 de febrer la X Divisió Panzer estava als afores de la ciutat de Thala, amb dos (2) enllaços de carreteres cap a Tébessa. Si la ciutat queia i els alemanys avançaven per la carretera sud, la IX Divisió d'Infanteria nord–americana al nord podria veure's privada dels seus subministraments, i el Comandament de Combat B de la I Divisió Blindada quedaria atrapat entre la X Divisió Panzer i les seves unitats de suport. Tota l'artilleria de la IX Divisió d'infanteria americana, quaranta-vuit (48) canons pesats, que havien començat a moure's des de les seves posicions a l'oest el 17 de febrer foren emplaçats aquella nit. Quan la Batalla tornà a començar l'endemà, les defenses eren molt més fortes; la línia del front estava coberta per infanteria britànica, amb el suport de peces d'artilleria americanes. Entre les forces britàniques hi havia el Derbyshire Yeomanry i el XVII/XXI de Llancers (ambdues unitats blindades), que guanyaren honors de batalla Thala i Kasserine.
Amb unes línies sobreexteses i sense subministraments, Rommel decidí finalitzar l'ofensiva. Tement que el VIII Exèrcit podria travessar la Línia de Mareth llevat que la reforcés, començà a retirar–se cap a l'est. El 23 de febrer, un (1) atac aeri sobre el pas dificultà la retirada alemanya, i a la fi del 25 de febrer, el pas havia estat reocupat.
Accions paral·leles
El 19 de febrer l'atac de la XXI Divisió Panzer dirigit cap a Sbiba fou aturat per elements de la I Brigada d'Infanteria de la Guàrdia britànica, el II Batalló dels Coldstream Guards.
Després de la Batalla
Després de la batalla del pas de Kasserine tots dos (2) bàndols estudiaren els resultats. Rommel menyspreà tant l'equipament com l'habilitat de combat dels americans, i considerà que no eren una (1) amenaça. Tanmateix, elogià algunes unitats, com el II Batalló del XIII Regiment Blindat o la I Divisió Blindada d'Orlando Ward. Qualificà la defensa que aquestes unitats havien fet de Sbeitla com de «llesta i ben feta». Durant un temps després de la Batalla, les unitats alemanyes feren servir un (1) gran nombre de vehicles americans capturats.
Pel seu costat, els aliats també estudiaren seriosament els resultats, i el general Dwight D. Eisenhower començà a reestructurar el comandament aliat creat un nou quarter general, el XVIII Grup d'Exèrcits, comandat pel general Sir Harold Alexander, per millorar el control operatiu dels cossos i dels exèrcits dels tres (3) països aliats involucrats en la lluita, així com per millorar la seva coordinació, car ja hi havia hagut friccions significatives durant els mesos previs.
Pel que fa a les forces americanes, el més important fou que el comandant del II Cos, general Lloyd Fredendall fou rellevat i destinat a un càrrec no–combatent durant la resta de la guerra. Eisenhower confirmà a través d'Omar Bradley i d'altres que els subordinats de Fredendall no tenien confiança en el seu comandant; el comandant del I Exèrcit britànic tinent general Kenneth Anderson també pensava que Fredendall era un (1) incompetent. El 6 de març el major general George Patton fou posat al capdavant del II Cos, amb la missió explícita de millorar el rendiment. Bradley fou nomenat assistent del comandant del Cos, i posteriorment arribà a comandar el II Cos. Diversos oficials més foren promoguts o retirats, com el brigadier Stafford Leroy Irwin, que comandava l'artilleria de la IX Divisió i esdevingué un (1) comandant de divisió amb èxit. Es potencià que els comandants decidissin al camp sense haver de demanar autorització als superiors, i s'urgí a fer que els llocs de comandament se situessin endavant (Fredendall havia construït un (1) elaborat quarter general, altament fortificat, a gran distància darrera de les línies i rarament visità la línia del front. A més, Fredendall tendia a fragmentar les seves unitats, per la qual cosa les bosses aïllades de tropes eren fàcilment envoltades i superades.
Feren esforços per millorar el suport aeri i artiller, amb els quals hi havia dificultats per coordinar. Si bé la coordinació amb l'artilleria millorà significativament, la coordinació aèria no es resolgué satisfactòriament fins a la batalla de Normandia. També es posà èmfasi en mantenir les unitats juntes, en lloc d'assignar elements de cada divisió per a tasques separades, tal com Fredendall havia fet. El II Cos començà immediatament a lluitar amb les seves divisions com unitats cohesionades. Quan arribaren a Sicília (Itàlia), ja eren considerablement més fortes.
Vegeu també
Referències
Patton, George S. (Jr.); Blumenson, Martin. The Patton Papers: 1940–1945 (en anglès). Da Capo Press, 1996, pàg. 173. ISBN 0306807173
El II Batalló del XVI Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units marxà a través del pas de Kasserine cap a Kasserine i Farriana, Tunísia.
Operacions entre el 30 de gener i el 10 d'abril de 1943.
Cartell d'homenatge als morts en la batalla del pas de Kasserine i la gorja de Sbiba. El Pas s'albira al fons, darrere de les reixes.
Batalla del pas de Kasserine
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el seixanta-cinquè aniversari del naixement de Roderick MacKinnon (Burlington, Massachusetts, EUA, 19 de febrer de 1956), qui és un (1) bioquímic i professor universitari nord–americà guardonat l'any 2003 amb el Premi Nobel de Química.
Biografia
Nasqué el 19 de febrer de 1956 a la ciutat de Burlington, població situada a l'estat nord–americà de Massachusetts. Estudià bioquímica a la Universitat de Brandeis (Waltham, comtat de Middlesex, Massachusetts), on es graduà l'any 1978, i posteriorment amplià els seus estudis en medicina a la Universitat Tufts (Somerville/Medford, Massachusetts, EUA).
Actualment és professor de Neurobiologia Molecular i Biofísica a la Universitat Rockefeller (Nova York, EUA) així com investigador de l'Institut Mèdic Howard Hughes (Chevy Chase, Maryland).
Recerca científica
Inicià la seva recerca sobre de les toxines en l'estructura en canal del potassi. Durant la dècada del 1990 l'arquitectura molecular detallada dels canals i dels mitjans exactes pels quals transporten els ions seguien sent especulatius. L'any 1998, però, tot i les traves científiques a l'estudi estructural de les proteïnes integrals de la membrana cel·lular que havien frustrat la majoria de les temptatives, MacKinnon i els seus col·legues de la Universitat Cornell (Ithaca, Nova York, EUA) aconseguiren obrir l'arquitectura d'un (1) canal de potassi des d'un (1) bacteri gràcies a la cristal·lografia de raigs X.
L'any 2003 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química juntament amb Peter Agre. Ambdós científics foren guardonats pels descobriments referents als canals en membranes cel·lulars, si bé MacKinnon pels estudis estructurals i mecànics dels canals iónics i Agre ho fou especialment pel descobriment del mètode del «canal d'aigua».
Roderick MacKinnon
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-tresè aniversari del naixement de María Teresa Miras Portugal (O Carballiño, Ourense, Galícia, Espanya, 19 de febrer de 1948), qui és una (1) científica espanyola, catedràtica de Bioquímica i Biologia molecular de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), i presidenta de la Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia.
Biografia
Estudià farmàcia, primer a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia, Espanya), i finalitzà aquests estudis a la Universitat Complutense de Madrid amb Premi Extraordinari i Premi Nacional de la Llicenciatura de Farmàcia el 1971. A més, des del 1975 és «Docteur Sciences» per la Universitat d'Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia, Gran Est de França, França), i obtingué també, més tard, el doctorat en Farmàcia per la Universitat Complutense de Madrid (Madrid, Espanya). Des del 1982 és catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular a les universitats d'Oviedo (Astúries, Espanya), de Múrcia i la Complutense de Madrid (Madrid, Espanya). S'ha dedicat a la recerca durant més de quaranta (>40) anys.
Està casada i té dos (2) fills.
Està especialitzada en l'estudi dels receptors de nucleòtids i la seva repercussió en malalties neurodegeneratives, i la seva recerca es dirigeix fonamentalment a les neurociències (funcionament sinàptic, neurotransmissió intervinguda per nucleòtids, interacció de neurotransmissors, etc.)
Ha publicat més de dos-cents (>200) articles de recerca en revistes especialitzades, i compagina la seva labor docent i institucional amb la recerca. El 2012 fou nomenada presidenta del Comitè d'Experts per a l'estudi de la necessitat de reformes a la universitat espanyola.
Entre molts altres premis i reconeixements a la seva labor investigadora i docent, l'any 2011 la Comunitat de Madrid (Espanya) li concedí el Premi de Recerca Miguel Catalán, per tota la seva trajectòria professional.
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-vuitè aniversari del naixement de Sir Richard Timothy Hunt FRS (Neston, Cheshire, Anglaterra, Regne Unit, 19 de febrer de 1943), qui és un (1) bioquímic anglès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 2001.
Biografia
Nasqué el 19 de febrer de 1943 a la ciutat de Neston, població situada prop de Liverpool al comtat de Chester (Anglaterra, Regne Unit). Estudià bioquímica a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) i el 1968 es doctorà a la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Després d'iniciar la seva recerca científica a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) es traslladà als Estats Units per esdevenir membre del Laboratori de Biologia Marina de Woods Hole, situada a l'estat nord-americà de Massachusetts. El 1991 retornà a Anglaterra (Regne Unit) per treballar a la Fundació Nacional de Recerca del càncer. Aquell mateix any fou nomenat membre de la Royal Society de Londres (Anglaterra, Regne Unit) i el 1999 membre associat extern de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. L'any 2006 fou nomenat cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit.
Recerca científica
L'any 1982, durant la seva estada a Woods Hole (Massachusetts, EUA), efectuà el major dels seus descobriments. En el transcurs d'una sèrie d'experiments usant òvuls d'un eriçó de mar descobrí la molècula de ciclina, la proteïna que periòdicament permet augmentar o disminuir la concentració d'eucariotes al llarg del cicle cel·lular. Hunt observà que aquestes comencen a produir–se després de la fecundació de l'òvul i els seus nivells augmenten durant la interfase o cilce cel·lular, i com després d'aquest període descendeixen abruptament abans d'acabar–se la mitosi en cada divisió cel·lular. Així mateix també demostrà la presència de ciclines en les cèl·lules dels animals vertebrats, on també regulen el cicle cel·lular, i també demostrà a continuació que les ciclines s'uneixen i activen a una (1) família de proteïnes cinases, conegudes avui dia amb el nom de cinasa dependent de ciclina (CDKS), una (1) de les quals havia estat ja identificada per Paul Nurse com un (1) regulador crític del cicle cel·lular.
L'any 2001 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb Leland H. Hartwell i Paul Nurse, pels seus treballs sobre el cicle cel·lular.
Sir Richard Timothy Hunt
El passat divendres 19 de febrer de 2021es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de David Jonathan Gross (Washington DC, EUA, 19 de febrer de 1941), qui és un (1) físic i professor universitari estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2004.
Biografia
Nasqué el 19 de febrer de 1941 al districte federal de Washington DC (EUA). Estudià física a la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel) l'any 1962, i aconseguí el doctorat a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) l'any 1966. Posteriorment, fou becari de la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) i professor a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA) fins a l'any 1997.
Actualment, és el director de l'Institut Kavli de Física Teòrica de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara (EUA).
Recerca científica
L'any 1973, treballant al costat de Frank Wilczek a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), descobrí la llibertat asimptòtica que afirma que, mentre més pròxims estiguin els quarks, menor és la interacció forta entre aquests; així doncs, quan els quarks estan extremadament pròxims, la interacció nuclear entre aquests és tan feble que es comporten gairebé com partícules lliures. La llibertat asimptòtica, descoberta independentment gairebé al mateix temps per David Politzer, fou essencial per al descobriment de la cromodinàmica quàntica.
Posteriorment, juntament amb Jeff Harvey, Emil Martinec i Ryan Rohm, descobrí també la corda heteròtica, peça cabdal en la teoria de cordes.
Juntament amb Frank Wilczek i David Politzer, rebé el Premi Nobel de Física l'any 2004 pel descobriment de la llibertat asimptòtica en la teoria de la interacció forta.
David Jonathan Gross
David J Gross Autographed Card
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement d'André Breton (Tinchebray, Orne, Normandia, França, 19 de febrer de 1896 — París, Illa de França, 28 de setembre de 1966), qui fou un (1) escriptor francès, conegut com el principal impulsor del moviment surrealista.[1]
Biografia
D'origen modest, començà a estudiar medicina per pressions familiars. Mobilitzat a Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França) durant la Primera Guerra Mundial l'any 1916, conegué Jacques Vaché, qui exercí sobre ell una gran influència, a pesar d'haver escrit únicament cartes de guerra. Entrà en contacte amb el món de l'art gràcies al grup Dadà, l'any 1916. Durant la guerra treballà en hospitals psiquiàtrics, on estudià les obres de Sigmund Freud i els seus experiments amb l'escriptura automàtica (escriptura lliure de tot control de la raó i de preocupacions estètiques o morals), la qual cosa influí en la seva formulació de la teoria surrealista. Esdevingué un pioner dels moviments antiracionalistes coneguts com a dadaisme i surrealisme. L'any 1920 publicà la seva primera obra, Els camps magnètics, en què explorava les possibilitats de l'escriptura automàtica. L'any següent trencà amb Tristan Tzara, el fundador del dadaisme.
Fundà amb Louis Aragon i Philippe Soupault la revista Littérature. El 1924 redactà el Manifest surrealista i al seu voltant es formà un grup compost per Philippe Soupault, Louis Aragon, Paul Éluard, René Crevel, Michel Leiris, Robert Desnos, Benjamin Péret, desitjosos d'arribar al «canviar la vida» de Rimbaud i «transformar el món» de Marx.[2]
«El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associació tradicionalment desdenyades i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir–los en la resolució dels principals problemes de la vida».
A més, en aquest manifest s'assentaren les bases de l'automatisme psíquic com a mitjà d'expressió artística que sorgeix sense la intervenció de l'intel·lecte. Ben aviat, el moviment s'acostà a la política i, el 1927, Aragó, Éluard i Breton s'afiliaren al Partit Comunista, tot i que la idea surrealista s'allunyaria molt prompte del comunisme oficial. L'any 1928 publicà a París (Illa de França) Le surréalisme et la peinture. Amb la publicació del Segon manifest surrealista (1929) arribà la polèmica: Breton, líder, o més prompte «papa negre» del moviment surrealista, concretava la noció de surrealisme i afirmava que havia de caminar junt amb la revolució marxista —fou membre del Partit Comunista francès des del 1927 al 1935—; per tant, excomunicà, condemnà i expulsà del grup tots aquells que no coincidien amb les seves idees; entre els expulsats es trobaren Roger Vitrac, Philippe Soupault, Antonin Artaud, Salvador Dalí i Robert Desnos.
Escrigué el llibre de poesies La Immaculada Concepció (1930) i Els vasos comunicants, aquest darrer junt amb el també escriptor Paul Éluard (1932).
L'any 1934 contragué matrimoni amb Jacqueline Lamba, inspiradora de L'amor boig. Dos (2) anys després nasqué la seva filla Aube. La seva obra més creativa és Nadja, en part autobiogràfica. El 1937 inaugurà la galeria Gradiva al carrer de Seine; viatjà a Mèxic, on conegué Trotski, i influït pel trotskisme, redactà una nova presa de posició, amb el títol de Manifest per un art revolucionari independent.
El 1941, fugint del Govern de Vichy, s'embarcà en el Capitaine–Paul–Lemerle cap a Martinica, on fou internat en un camp. Alliberat sota fiança, arribà a Nova York per a un exili que duraria cinc (5) anys, i publicà els Prolegòmens a un tercer manifest o no, conegut també com a Tercer manifest surrealista. Escrigué La lanterne sourde (La llanterna sorda). Un (1) any després fundà, a Nova York (EUA), la revista VVV. En aquesta ciutat, també coneixeria la seva nova esposa, Elisa. Tornà a París (Illa de França, França) l'any 1946. El 1956 fundà una nova publicació, Le Surrealisme Même, i continuà fins a la seva mort, el 1966, animant el grup surrealista. Poc abans de morir, li digué a Luis Buñuel, «avui ningú no s'escandalitza, la societat ha trobat maneres d'anul·lar el potencial provocador d'una obra d'art, adoptant davant d'aquesta una actitud de plaer consumista». Morí el matí del 28 de setembre de 1966, a l'hospital Lariboisière (París, Illa de França, França). Fou enterrat al cementiri de Batignolles (París, Illa de França, França), a pocs metres de la tomba del seu amic Benjamin Péret. La seva poesia, recopilada en Poemes (1948), reflecteix la influència dels poetes Paul Valéry i Arthur Rimbaud.
Obres
Assaig
Segon manifest (1929)
Antologia de l'humor negre (1940)
Prolegòmens a un tercer manifest o no (1942)
Delicte Flagrant (1949)
El surrealisme a través de les seves obres (1954)
Poesia
Poemes (1948)
Altres obres
Mont de pietat (1919)
Els camps magnètics (1920) (amb Philippe Soupault)
Clar de terra (1923)
Els passos perduts (1924)
Nadja (1928–1962). Traducció al català de Joaquim Sala–Sanahuja. Adesiara editorial, Martorell, 2018.
Els vasos comunicants (1932)
Point Du jour (1934)
L'amor boig (1937)
Àrcade 17 (1944)
La clau dels camps (1953)
Ella
Referències
Diccionario de Arte I. Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 73. ISBN 84-8332-390-7.
Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. Encyclopædia Universalis, France, 2016. ISBN 2-85229-147-9.
André Breton
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el cent cinquanta-cinquè aniversari del naixement de Mary Anderson (Greene County, Alabama, EUA, 19 de febrer de 1866 — Monteagle, Tennessee, EUA, 27 de juny de 1953), qui fou una (1) promotora immobiliària, ranxera i viticultora nord–americana, inventora de l'eixugaparabrisa.[1][2][3] El novembre del 1903 obtingué la seva primera patent per a un (1) dispositiu automàtic de neteja de la finestra del cotxe controlat des de l'interior del vehicle, anomenat eixugaparabrisa.[4][5]
Primers anys
Mary Anderson nasqué al comtat de Greene, Alabama (EUA), en l'inici de la reconstrucció, el 1866. El 1889 es traslladà amb la seva mare vídua i la seva germana a la ciutat de Birmingham, Alabama (EUA), que es trobava en plena expansió. Construí els apartaments Fairmont a l'avinguda Highland poc després d'instal·lar–s'hi. El 1893 Mary Anderson s'havia mudat a l'oest de Fresno, Califòrnia (EUA), on fins al 1898 dirigí un (1) ranxo de bestiar i unes vinyes.
Invenció de l'eixugaparabrises
En una (1) visita a la ciutat de Nova York (estat de Nova York, EUA) l'hivern del 1902, agafà el tramvia i notà que en tot el recorregut el conductor havia d'aturar–se i sortir contínuament a netejar la brutícia, l'aigua i el gel que s'impregnaven al parabrisa, també que deixava les finestres semiobertes a causa de les dificultats per mantenir el parabrisa net d'aiguaneu.[6] Això feia perdre temps a tots, al mateix conductor i als viatgers. Un (1) dia després del primer passeig buscà un (1) diagrama del dispositiu d'escombratge elemental. Quan tornà a Alabama (EUA) contractà un (1) dissenyador que dissenyés un (1) dispositiu d'accionament manual per mantenir un (1) parabrisa net i aconseguí una (1) companyia local per produir–ne un (1) model de treball.[1]
El 1903 sol·licità i se li concedí una (1) patent de disset (17) anys per a l'eixugaparabrisa. El seu dispositiu consistia en una (1) palanca, a l'interior del vehicle, que controlava una (1) fulla de goma a la part exterior del parabrisa. La palanca podia ser accionada per fer que el braç de ressort pogués moure's cap enrere i cap endavant del parabrisa.[7][8] Es feia servir un (1) contrapès per a assegurar el contacte entre l'escombreta i el vidre de la finestra. Anteriorment s'havien construït dispositius similars però el d'Anderson fou el primer a ser veritablement efectiu.[8]
El 1904 aconseguí una làmina de goma resistent i la uní a un braç metàl·lic per mitjà de ressorts. Enginyà una connexió per poder accionar–lo des de l'interior mitjançant una (1) palanca. Quan aquesta fos accionada, les làmines es desplaçarien pel vidre una (1) vegada i una (+1) altra fins a la posició originària, com passa encara amb els sistemes actuals més convencionals. La diferència consisteix en la ubicació i el nombre de braços: el seu sistema tenia un (1) únic braç sostingut a la part superior i al centre del vidre.
El 1905 Anderson tractà de vendre els drets de la seva invenció a una empresa canadenca, però aquesta rebutjà la sol·licitud dient que «no considerem que tingui prou valor comercial perquè la nostra empresa n'iniciï la venda». Enmig de la seva lluita per vendre l'invent aparegué en escena Henry Ford, que prengué contacte amb aquest invent, pel que sembla, sense tenir relació amb Anderson. Fidel al seu destí innovador, comprengué la seva utilitat, que al principi provà en els Ford T amb parabrisa.
Després que la patent expirés al 1920 i el negoci de la fabricació d'automòbils creixés exponencialment, el disseny de l'eixugaparabrisa d'Anderson esdevingué part de l'equipament. El 1922 Cadillac es convertí en el primer fabricador d'automòbils a adoptar–los com a equip estàndard.[7]
Últims anys
Anderson residia a Birmingham (Alabama, EUA), on continuà gestionant els apartaments Fairmont fins a la seva mort, a l'edat de vuitanta-set (87) anys. Al moment de la seva mort, era la membre més antiga del sud de Highland Presbyterian Church. Morí a la seva casa d'estiu de Monteagle, Tennessee. El seu funeral fou dut a terme pel Dr. Frank. A Highland Sud, i fou enterrada al cementiri d'Elmwood.[1]
En la cultura popular
La invenció de l'eixugaparabrisa d'Anderson s'esmenta en Temporada 17, episodi 19: «Girls Just Want to Have Sums», dels dibuixos animats Els Simpson, durant un debat entre Marge Simpson, el seu marit i el seu fill, Homer i Bart, sobre la igualtat de gènere:
—Marge: «Bé, una (1) dona també inventà l'eixugaparabrisa!»
—Homer: «Que va molt bé amb un (+1) altre invent de sexe masculí, el cotxe!».
Referències
Obituary, Birmingham Post–Herald, June 29, 1953
Bellis, Mary. «Biography of Mary Anderson, Inventor of the Windshield Wiper» (en anglès). ThoughtCo, 29.07.2019.
Olive III, J. Fred. «Mary Anderson» (en anglès). Encyclopedia of Alabama, 09.03.2010.
United States Patent 743,801, Issue Date: November 10, 1903
Women Hold Patents on Important Inventions; USPTO recognizes inventive women during Women's History Month, United States Patent and Trademark Office press release #02-16, March 1, 2002, accessed March 3, 2009
Slater, Dashka, Who made that?
«Hall of Fame Inventor Profile: Mary Anderson». Invent Now Hall of Fame.
Mary Anderson: Windshield Wipers, September 2001, Inventor of the Week Archive, Massachusetts Institute of Technology School of Engineering website, accessed March 3, 2009.
Mary Anderson (1866–1953)
Model Ford T de 1921 amb un (1) eixugaparabrisa
Mary Anderson
El passat divendres 19 de febrer de 2021 es commemorà el cent seixanta-dosè aniversari del naixement de Svante August Arrhenius (Viks slott, comtat d'Uppsala, Suècia, 19 de febrer de 1859 — Estocolm, Suècia, 2 d'octubre de 1927), qui fou un (1) químic i professor universitari suec guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1903.
Biografia
Nasqué el 19 de febrer de 1859 al castell de Vik, situat al comtat d'Uppsala (Suècia). Estudià a la Katedralskolan d'Uppsala, quan la seva família es traslladà a aquesta ciutat des de Vik, i assistí a la universitat d'aquesta mateixa ciutat quan tenia disset (17) anys. Insatisfet dels estudis de física d'aquesta universitat, es traslladà a la Universitat d'Estocolm.
Impartí classes de física a l'Escola Tècnica Superior d'aquesta universitat entre els anys 1891 i 1895, i aconseguí la càtedra de física aquell any. L'any 1904 abandonà la seva tasca docent per passar a dirigir el 1905 l'Institut Nobel de Química Física, càrrec que ocupà fins al 1927. L'any 1909 fou nomenat membre de la delegació estrangera de la Royal Society de Londres (Anglaterra, Regne Unit).
Morí a la ciutat d'Estocolm, capital de Suècia, el 2 d'octubre de 1927.
Recerca científica
El 1884 Arrhenius desenvolupà la teoria de l'existència de l'ió, ja predit per Michael Faraday el 1830, a través de l'electròlisi. Durant la seva preparació del doctorat a la Universitat d'Upsala (Suècia), investigà les propietats conductores de les dissolucions electrolítiques, que formulà a la seva tesi doctoral. La seva teoria afirma que en les dissolucions electrolítiques els compostos químics dissolts es dissocien en ions, mantenint la hipòtesi que el grau de dissociació augmenta amb el grau de dilució de la dissolució, que resultà ser certa només per als electròlits dèbils. Pensant que aquesta teoria era errònia li aprovaren la tesi amb la mínima qualificació possible, sent objecte de molts atacs, especialment de William Thomson, però rebé el suport de Jacobus Henricus van't Hoff, en el laboratori del qual havia treballat com a becari estranger entre els anys 1886 i 1890, i de Wilhelm Ostwald.
Posteriorment treballà en diversos aspectes de la química física, i n'esdevingué un dels principals fundadors i impulsors, com pel que fa a les velocitats de reacció, la pràctica de la immunització i l'astronomia. L'any 1889 descobrí que la velocitat de les reaccions químiques augmenta amb la temperatura, en una relació proporcional a la concentració de molècules existents.
L'any 1903 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pel desenvolupament de la química amb els seus experiments en el camp de l'electròlisi, i així es guanyà un gran prestigi entre els científics.
Obres
Arrhenius, S.A. «On the Dissociation of Substances Dissolved in Water» (en anglès, traducció). Zeitschrift fur physikalische Chemie, I, 1887, pàg. 631.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà l'equació d'Arrhenius formulada per van't Hoff l'any 1884, i el cràter Arrhenius de la Lluna i el cràter Arrhenius de Mart.
Svante Arrhenius (* 19. Februar 1859 auf Gut Wik bei Uppsala; † 2. Oktober 1927 in Stockholm).
Svante August Arrhenius
El passat dijous 18 de febrer de 2021 es commemorà el cinquanta-quatrè aniversari de la mort de Julius Robert Oppenheimer[a] (ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York, 22 d'abril de 1904 — Princeton, estat nord–americà de Nova Jersey, 18 de febrer de 1967), qui fou un físic estatunidenc, director del Projecte Manhattan per al desenvolupament de la bomba atòmica, dut a terme durant la Segona Guerra Mundial en el Laboratori Nacional de Los Alamos a Nou Mèxic.
Oppenheimer nasqué a Nova York (EUA) en una família jueva. Estudià en la Ethical Culture Society, on arribà a realitzar una completa formació tant en matemàtiques i ciències com en literatura grega i francesa.
Fill d'un immigrant alemany que s'enriquí amb la importació de productes tèxtils. Es graduà a la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts) el 1925. Després es traslladà al Regne Unit per a investigar en el Cavendish Laboratory, dirigit per Ernest Rutherford. Convidat per Max Born a la Universitat de Gotinga (Baixa Saxònia, Alemanya), on es doctorà el 1927, allí conegué altres físics eminents com Niels Bohr o Paul Dirac. Després d'una curta visita a les universitats de Leiden (Països Baixos) i Zuric (Suïssa), tornà als Estats Units per a impartir classes de física a la Universitat de Berkeley i en l'Institut de Tecnonlogia de Califòrnia. Al principi centrà la seva atenció en els processos energètics de les partícules subatòmiques, inclosos els electrons, positrons i raigs còsmics.
Aviat s'involucrà en assumptes polítics, preocupat per l'augment del nazisme a Alemanya. El 1936 es mostrà partidari del bàndol republicà després de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. En heretar la fortuna del seu pare, mort el 1937, no desaprofità cap oportunitat de subvencionar diverses organitzacions antifeixistes. Decebut pel comportament dispensat als científics per la dictadura estalinista, acabà per desvincular–se de les associacions comunistes a les quals estigué vinculat.
El 1939 Albert Einstein i Leo Szilard advertiren sobre la terrible amenaça que havia suposat per a la humanitat la possibilitat que el règim nazi fora el primer a disposar d'una (1) bomba atòmica. Oppenheimer començà llavors a investigar tenaçment sobre el procés d'obtenció d'urani 235 a partir de mineral d'urani natural, alhora que determinava la massa crítica de l'urani requerida per a la posada a punt de la bomba.
El 1942 s'integrà al Projecte Manhattan, destinat a gestionar la investigació i el desenvolupament per part de científics britànics i nord–americans de l'energia nuclear amb finalitats militars. La seu central, el laboratori secret de Los Alamos, a Nou Mèxic, fou escollida pel mateix Oppenheimer. Després de l'èxit de la prova efectuada a Alamogordo, el 1945, dimití com a director del projecte. Oppenheimer declararia més tard que li vingueren a la ment les paraules de Bhagavad Gita: «Ara m'he convertit en la mort, el destructor de mons».[1][b]
Dos (2) anys després fou elegit president de la Comissió per a l'Energia Atòmica nord–americana, càrrec que exercí fins al 1952. Un (1) any més tard, a causa de la seva antiga vinculació amb els comunistes, fou víctima de la caça de bruixes de McCarthy i se'l destituí de la presidència de la Comissió. Dedicà els últims anys de la seva vida a la reflexió sobre els problemes sorgits de la relació entre la ciència i la societat.
El seu germà Frank Oppenheimer també fou físic nuclear.
Estudis
Robert Oppenheimer nasqué a la ciutat de Nova York (estat de Nova York, EUA) el 22 d'abril de 1904, fill de Julius S. Oppenheimer (un [1] adinerat importador tèxtil que havia emigrat d'Alemanya cap als Estats Units el 1888) i d'Ella Friedman (una [1] artista). Estudià a l'Ethical Culture Society School. Durant tota la seva vida fou un (1) estudiant molt versàtil, amb bona aptitud tant per a les ciències com per a les arts. Entrà en la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) amb un (1) any de retard a causa d'un (1) atac de colitis. Durant aqueix any viatjà amb un (1) professor de literatura ja jubilat per recuperar–se a Nou Mèxic. Tornà ben recuperat compensant el seu retard d'un any (1) graduant–se Summa Cum Laude en només tres (3) anys en Química.
Durant els seus estudis a Harvard (Cambridge, Massachusetts) Oppenheimer s'interessà en la física experimental en l'assignatura de termodinàmica dictada pel professor Percy Bridgman, i com per a l'època no hi havia als Estats Units centres de física experimental de classe mundial, se li suggerí continuar els seus estudis a Europa. Fou acceptat com a estudiant de postgrau en el famós Laboratori Cavendish d'Ernest Rutherford. La poca destresa d'Oppenheimer en el laboratori li feu comprendre que el seu punt fort era la física teòrica, no l'experimental. El 1926 partí cap a la Universitat Georg–August de Göttingen (Gotinga, Baixa Saxònia, Alemanya), per estudiar sota la supervisió de Max Born. Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya) era llavors un (1) dels principals centres en física teòrica a Europa. Oppenheimer hi feu amistat allí amb altres estudiants famosos, com Paul Dirac, i a l'edat de vint-i-dos (22) anys obtingué el seu doctorat. Oppenheimer era conegut per ser un estudiant que aprenia molt ràpidament.
El projecte Manhattan
El Projecte Manhattan era el nom en clau d'un (1) projecte d'investigació dut a terme durant la Segona Guerra Mundial pels Estats Units amb ajuda parcial del Regne Unit i el Canadà. L'objectiu final del projecte era el desenvolupament de la primera bomba atòmica. La investigació científica fou dirigida pel físic Julius Robert Oppenheimer mentre que la seguretat i les operacions militars eren a càrrec del general Leslie R. Groves. El projecte es dugué a terme en nombrosos centres d'investigació sent el més important d'ells el Districte d'Enginyeria Manhattan situat en el conegut actualment com Laboratori Nacional Los Álamos, a Nou Mèxic (EUA).
El projecte agrupà a una (1) gran quantitat d'eminències científiques (física, química, ciències informàtiques). Atès que després dels experiments a Alemanya previs a la guerra se sabia que la fissió de l'àtom era possible i que els nazis estaven ja treballant en el seu propi programa nuclear no costà reunir totes aquelles ments brillants que eren també pacifistes i esquerranes en la seva majoria. Exiliats jueus molts d'ells, feren causa comuna de la lluita contra el feixisme aportant el seu gra de sorra a la causa: aconseguir la bomba abans que els alemanys.
El primer assaig atòmic reeixit ocorregué en el desert d'Alamogordo, a Nou Mèxic. L'artefacte s'anomenà Trinity i es tractava d'una (1) bomba–A de plutoni del mateix tipus que Fat man, que seria llançada sobre Nagasaki (Japó) dies després. En l'actualitat aquest lloc està marcat per un (1) monòlit cònic negre de silici resultat de la fusió de la sorra sota l'efecte de la calor provocada per l'explosió.
En la carrera per la bomba nuclear, els alemanys tenien el Projecte Urani i els soviètics l'Operació Borodino.
Ensenyament
A Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), Oppenheimer publicà moltes contribucions importants a la llavors recentment desenvolupada mecànica quàntica, particularment, un article molt conegut sobre l'anomenada Aproximació de Born–Oppenheimer, que separa el moviment nuclear del moviment electrònic en el tractament matemàtic de les molècules. El setembre del 1927, tornà a Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) com a jove expert en física matemàtica i membre del Consell d'Investigació Nacional estatunidenc, i des de principis del 1928 fou professor de l'Institut Tecnològic de Califòrnia (Cal. Tech.). Estant–hi, rebé múltiples ofertes de diverses universitats i acceptà un lloc de professor assistent en física en la Universitat de Califòrnia a Berkeley (EUA), compatible amb el seu lloc a Cal. Tech. Segons les seves paraules, Berkeley «era un desert», i paradoxalment un lloc sembrat d'oportunitats. Cada primavera Oppenheimer ensenyava a Cal. Tech. per mantenir–se al dia amb la investigació a la seva àrea. Oppenheimer entaulà amistat amb Linus Pauling i havien planejat treballar junts en investigació, però això mai no es concretà.
Abans de començar a fer classes a Berkeley (Califòrnia, EUA), Oppenheimer sofrí de tuberculosi, i hagué de passar algunes setmanes en un (1) ranxo a Nou Mèxic juntament amb el seu germà. Més endavant adquiriria aquest ranxo i solia dir que la física i el camp desèrtic eren els seus dos (2) grans amors; amors que es combinaren més endavant en escollir el lloc de Los Álamos (Nou Mèxic, EUA) per a les instal·lacions del projecte de la bomba. Després d'un (1) període de recuperació, tornà a Berkeley (Califòrnia, EUA), on dirigí tota una (1) generació de físics que l'admiraven per la seva altura intel·lectual i els seus amplis interessos. El Premi Nobel de Física Hans Bethe més endavant comentaria sobre ell:
«Probablement l'ingredient més important que Oppenheimer agregava a les seves classes era el seu gust exquisit. Sempre sabia quins eren els problemes importants, com s'observa en la seva selecció de temes. Realment vivia aquests problemes, buscant una solució i comunicant la seva preocupació al grup.»
Oppenheimer fou amic i treballà estretament amb el físic experimental Ernest O. Lawrence i el seu grup pioner en treballs amb el ciclotró, i ajudà a comprendre les noves dades experimentals que produïen amb els seus equips en el Laboratori de Radiació.
Califòrnia
A Oppenheimer se li atribueix haver fundat l'escola estatunidenca de física teòrica; era prestigiós pel seu eclecticisme, el seu interès pels idiomes, la filosofia oriental i l'eloqüència i claredat amb la qual pensava. Però tingué també una (1) vida turbulenta, i sofrí períodes de depressió. Una (1) vegada escrigué al seu germà: «Necessito més la física que els amics». Era un (1) home alt, prim, fumador continu, que de vegades oblidava menjar durant els seus períodes de concentració individual. Alguns dels seus amics pensaven que Oppenheimer tenia tendències autodestructives i en diverses ocasions els seus col·legues es preocuparen per la seva malenconia i inseguretat. Sent estudiant a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), una (1) vegada viatjà de vacances a París (Illa de França, França) per trobar–se amb el seu amic Francis Ferguson i mentre li narrava la seva frustració amb la física experimental sobtadament se li apropà i tractà d'escanyar–lo. Ferguson l'aturà amb facilitat, però l'incident deixà convençut a Ferguson dels seus profunds problemes psicològics. Oppenheimer desenvolupà nombroses afeccions, probablement en un intent de convèncer el seu entorn i possiblement a si mateix de la seva pròpia importància. Tenia un (1) fort poder de convenciment en el seu tracte personal, però de gran timidesa en públic. Els seus col·legues tendien a dividir–se en dos (2) camps: Aquells que admiraven la seva genialitat i aquells que veien en els seus actes de postures pretensioses i insegures. Els seus estudiants estaven gairebé tots en el primer grup, generalment adoptant–ne sense adonar–se gestos i fins a la forma de caminar i parlar.
Oppenheimer realitzà investigacions importants en astrofísica, física nuclear, espectroscòpia i teoria quàntica de camps. La seva contribució més coneguda, realitzada com a estudiant de postgrau, és l'aproximació de Born–Oppenheimer ja esmentada. També realitzà contribucions importants en la teoria de la pluja de raigs còsmics i realitzà treballs que conduïren més endavant a descripcions de l'efecte de túnel quàntic. A finals de la dècada del 1930, fou el primer a escriure treballs que suggerien l'existència del que avui es coneixen els forats negres. El 1930 escrigué un treball que essencialment predeia l'existència del positró (que havia estat postulat per Paul Dirac), una (1) formulació que no obstant això no arribà fins al final a causa del seu escepticisme sobre la validesa de l'equació de Dirac. Àdhuc per als experts, els treballs d'Oppenheimer foren considerats difícils d'entendre. Oppenheimer era aficionat d'utilitzar tècniques matemàtiques elegants però extremadament complicades per demostrar principis físics. En alguns casos se li han trobat alguns errors matemàtics, probablement a causa de la precipitació.
Molts han pensat que els descobriments d'Oppenheimer no estan a l'altura de les seves habilitats i talents. El consideren un físic excepcional, però no el situen entre els més grans, aquells que han emmotllat les fronteres del coneixement. Una (1) possible raó per a això fou els seus interessos molt variats, que li impediren enfocar–se completament en algun camp individual durant suficient temps com per produir avanços més importants. El seu col·lega i confident Isidor Rabi donà més tard la següent interpretació:
«Oppenheimer tingué una (1) molt completa formació en aquells camps que cauen fora de la tradició científica, com el seu interès en la religió, particularment en la religió hindú, que es transformà en una (1) espècie de sentiment de misteri que l'envoltava. Veia la física amb claredat, mirant el que ja s'hi havia assolit, però en el límit tendia a sentir que hi havia molt més de misteri del que realment hi havia... s'allunyà dels mètodes forts i crus de la física teòrica en direcció cap a un sentiment místic d'àmplia intuïció».
Malgrat això, molts (entre ells el físic Luis Álvarez) han suggerit que si Oppenheimer hagués viscut prou com per veure les seves prediccions sustentades per experiments, hauria guanyat un Premi Nobel pel seu treball en el col·lapse gravitacional, relacionat amb les estrelles de neutrons i els forats negres.
Posicions polítiques
Durant la dècada del 1920 Oppenheimer es mantingué allunyat dels esdeveniments del món. En algun moment afirmà no haver–se assabentat de la crisi financera del 1929 sinó al temps (Oppenheimer personalment no tenia moltes preocupacions financeres a causa de la seva herència familiar). Fou només en relacionar–se amb Jean Tatlock, filla d'un professor de literatura de Berkeley, el 1936, que s'interessà en la política. Igual que molts intel·lectuals de la dècada del 1930 feu costat a les idees comunistes i, gràcies al seu capital heretat (més de tres-cents mil dòlars [>300.000 $], quantitat enorme en l'època), podia finançar molts esforços polítics d'esquerra. La majoria d'aquestes aportacions estigueren dedicades a finançar recol·leccions de fons a favor dels republicans en la Guerra Civil Espanyola i altres activitats antifeixistes. Mai no s'inscrigué oficialment en el Partit Comunista dels Estats Units (el seu germà Frank sí ho feu, en contra de l'opinió de Robert), encara que historiadors com Gregg Herken afirmen haver trobat evidències que Oppenheimer tingué relacions amb el Partit Comunista en les dècades dels anys 1930 i 1940. El novembre del 1940 es casà amb Katherine Puening Harrison, una estudiant «radical» de Berkeley (Califòrnia, EUA), i el maig del 1941 tingueren Peter, el seu primer fill.
El Projecte Manhattan
Los Álamos
Quan començà la Segona Guerra Mundial, Oppenheimer s'involucrà fortament en els esforços per desenvolupar una (1) bomba atòmica que ja ocupava molt del temps i equipament del Laboratori de Radiació d'Ernest Lawrence, a Berkeley Califòrnia). El 1941 Lawrence, Vannevar Bush, Arthur Compton i James Conant intentaven que el Comitè Urani establert pel president Franklin Delano Roosevelt el 1939, els assignés el projecte de la bomba, perquè opinaven que avançava amb massa lentitud. Convidaren Oppenheimer perquè assumís el treball de càlcul sobre els neutrons, tasca a la qual s'enfrontà amb ple vigor, i renuncià a allò que les seves «vagabunderies esquerranes» per dedicar–se als quals considerava ara els seus deures (encara que tenia molts amics i estudiants molt radicals). Quan l'exèrcit dels EUA rebé la jurisdicció sobre l'esforç de la bomba, aleshores batejat el Projecte Manhattan, el director del projecte Gral Leslie R. Groves (que havia acabat recentment la direcció de la construcció del Pentàgon) fou nomenar Oppenheimer director científic del projecte, una (1) acció que produí sorpresa a molts. Groves coneixia els problemes potencials de seguretat lligats a Oppenheimer, però el considerà com el millor home per dirigir un (1) equip divers de científics i que no estaria afectat per les seves tendències polítiques anteriors.
Una (1) de les primeres accions d'Oppenheimer fou albergar una (1) escola d'estiu sobre la teoria de les bombes en les instal·lacions del projecte a Berkeley (Califòrnia, EUA), on reuní físics europeus i els seus propis estudiants. Aquest grup que incloïa Robert Serber, Emil Konopinski, Felix Bloch, Hans Bethe, i Edward Teller, s'ocupà de calcular què feia falta fer, i en quin ordre, per construir la bomba. Quan Teller exposà la remota possibilitat que la bomba generaria calor suficient per encendre l'atmosfera, (un [1] esdeveniment que aviat demostrà Bethe que era impossible), Oppenheimer estigué tan preocupat per aquesta possibilitat que es reuní amb Arthur Compton a Michigan (EUA) per discutir–la. Al mateix temps, les investigacions del projecte s'avançaven en moltes universitats i en molts laboratoris per tot el país, i plantejaven problemes tant per a la seguretat com per a la cohesió del projecte. Oppenheimer i Groves decidiren que necessitaven un laboratori centralitzat i secret. Buscant un lloc, Oppenheimer proposà una (1) regió de Nou Mèxic (EUA) no gaire lluny del seu ranxo. En un (1) altiplà prop de Santa Fe, la capital de Nou Mèxic (EUA), es construí ràpidament el laboratori de Los Álamos, un (1) grup banal de casernes envoltades de llot. Aquí aconseguí Oppenheimer reunir un (1) grup dels més brillants físics de l'època, incloent a Enrico Fermi, Richard Feynman, Robert R. Wilson, i Victor Weisskopf així com Bethe i Teller. Allí nasqué la segona filla d'Oppenheimer, Katherine (anomenada Toni), el 1944.
A Oppenheimer se li reconeixia el seu domini de tots els aspectes científics del projecte i els seus esforços per manejar els conflictes de cultura inevitables entre científics i militars. Fou la imatge del projecte per als seus col·legues científics i exercí el seu paper de director amb gran prestància. Victor Wesskopf ho expressà així:
«
No dirigí des de l'oficina central. Estava present intel·lectual i fins i tot físicament en cada pas decisiu. Estava present en el laboratori o a les sales de seminari, quan es mesurava un nou efecte, quan es concebia una nova idea. No era tant per les idees que aportava algunes vegades, sinó que la seva influència principal venia de quelcom més. Fou la seva presència contínua i intensa, que produí en tots nosaltres un (1) sentit de participació directa; creà aquella atmosfera única d'entusiasme i desafiament que impregnà el lloc durant tot el seu període.
»
S'organitzà una (1) gran revolada (ràpidament silenciat per les autoritats militars) quan, el 1947, en una entrevista sobre el seu treball, a la pregunta de per què no s'havia provat la bomba d'urani (com la d'Hiroshima) prèviament (la del desert de Los Álamos fou de plutoni, gràcies als disparadors de Von Ardenne capturats en un [1] submarí alemany), aquest contestà:
«
«No hi havia res que provar, els alemanys ja ho havien fet abans, només havíem d'usar–la i ja està».
»
Mentrestant, Oppenheimer l'investigaren l'FBI i el departament de seguretat interna del Projecte Manhattan per les seves anteriors associacions esquerranes. També el seguí un (1) agent de l'FBI durant un (1) viatge inesperat a Califòrnia (EUA) el 1943 per trobar a la seva exparella, Jean Tatlock. L'agost del 1943 Oppenheimer comunicà a agents de seguretat del Projecte que un (1) dels seus amics amb contactes comunistes havia sol·licitat secrets nuclears a tres (3) dels seus alumnes. Pressionat sobre l'assumpte en reunions posteriors amb el general Groves i agents de seguretat, identificà l'amic com Haakon Chevalier, professor a Berkeley (Califòrnia, EUA) de literatura francesa. A Oppenheimer li demanarien declaracions relacionades amb el «incident Chevalier» i moltes vegades prestaren declaracions contradictòries i equívoques, dient–li a Groves que Chevalier s'havia posat en contacte amb només una (1) persona, i que aquesta persona fou el seu germà, Frank. Però Groves, conscient de la importància d'Oppenheimer per a les metes dels aliats, no el podia retirar del projecte malgrat aquest comportament sospitós.
Trinity
El treball col·lectiu dels científics a Los Álamos (Nou Mèxic, EUA) tingué el seu primer èxit en la primera explosió nuclear prop del poble d'Alamogordo, Nou Mèxic (EUA) el dia 16 de juliol de 1945. La prova, Oppenheimer l'anomenà Trinity (Trinitat); més tard explicà que es basà en un vers del poeta John Donne (1572–1631). Segons l'historiador Gregg Herken, és possible que aquest nom fos una al·lusió a Jean Tatlock, que li feu conscient de Donne quan eren parella en els anys 1930. Tatlock s'havia suïcidat uns mesos abans, per a la consternació d'Oppenheimer. Després recordà que mentre presenciava l'explosió, pensà en un (1) vers d'un text hindú, la Bhagavad–Guità:
«Si l'esplendor d'un miler (1.000) de sols brillessin a l'uníson en el cel, seria com l'esplendor de la creació...»
No obstant això, un (+1) altre vers del qual es recordà se li embussà en la ment:
«Ara m'he convertit en La Mort, Destructora de Mons.»
Segons el seu germà, al moment exclamà simplement —It worked. («Ha funcionat».) La notícia de la prova reeixida fou comunicada amb urgència al president Harry S. Truman, a qui aquesta informació li podia servir per afermar la seva posició en la Conferència Potsdam, sobre el futur de l'Europa de la postguerra, que aviat tindria lloc.
Japó
Una (1) vegada desenvolupada l'arma, i comptant amb el material confiscat a Alemanya, els científics administradors no estaven d'acord quant a si usar–la i com fer–ho. Inicialment, Lawrence s'oposà a l'ús de la bomba en contra de persones vives, argumentant que una mera demostració bastaria per convèncer el govern japonès que seria inútil continuar la guerra. Oppenheimer i molts dels consellers militars discrepaven fortament quant a aquesta avaluació. Oppenheimer temia que si s'anunciés on podia ocórrer aquesta demostració, l'enemic pogués traslladar a la regió als presoners de guerra o a altres escuts humans. Segons altres físics, inclosos Teller i Leó Szilárd, usar l'arma en una àrea civil seria una atrocitat. Es feu circular una petició en els laboratoris de Los Álamos i Oak Ridge pregant que no s'usés la bomba per immoral i innecessària. Oppenheimer s'oposà a la petició i advertí Szilard i Teller que no havien d'entorpir el projecte, però aquests no es retractaren, i Oppenheimer donà nota a Leslie Groves de la carta dirigida a Harry S. Truman, que ordenà interceptar–la, per la qual cosa aquesta mai no arribaria al seu destinatari. De totes maneres, no queda clar quant li importaren al govern i a les forces armades estatunidenques les opinions dels científics sobre l'arma que havien creat.
El 6 d'agost de 1945, la bomba d'urani Little Boy (noi petit) fou llançada sobre la ciutat d'Hiroshima, Japó. Tres (3) dies després, la bomba de plutoni Fat Man (home gros) es llançà sobre Nagasaki, Japó. Les bombes mataren a centenars de milers de civils instantàniament i a molts més en els dies i mesos següents.
L'orgull que sentí Oppenheimer després de la reeixida prova Trinity aviat el reemplaçà el sentiment de culpabilitat i horror, encara que mai digués que es penedia de fer l'arma. En una (1) visita posterior amb el president Harry S. Truman, aquest l'inquirí sobre el termini en què trigarien els soviètics («els russos») a obtenir la bomba, a qui ell respongué que no ho sabia. El president estatunidenc per la seva banda li etzibà, «Mai!», davant un sorprès Oppenheimer. El científic replicà sobre si mateix que sentia que tenia «les mans tacades de sang», davant la qual cosa el president es molestà. Una (1) vegada abandonat el lloc, el president ordenà al seu assistent que no volia tornar a veure a «aquest mal nascut».
Durant l'única visita de Robert Oppenheimer al Japó després de la guerra, el 1960, un periodista li preguntà si sentia algun remordiment per desenvolupar la bomba. Bromejà Oppenheimer —No és que no em senti malament. Només és que no em sento pitjor avui del que em sentia ahir.
Activitats de postguerra
Sobtadament, Oppenheimer es convertí en portaveu nacional per la ciència i emblema d'un nou tipus de poder tecnocràtic. La física nuclear es feu una (1) força gran mentre tots els governs del món començaren a adonar–se del poder estratègic i polític associat a les armes nuclears i les seves desastroses conseqüències. Com a molts científics de la seva generació, opinà que la seguretat de les bombes nuclears vindria solament d'algun tipus d'organisme transnacional (com la recentment creada Organització de les Nacions Unides) que pogués iniciar un programa per aturar una carrera d'armaments nuclears.
Comissió d'Energia Atòmica
Quan es creà la United States Atomic Energy Commission (Comissió d'Energia Atòmica dels EUA, AEC) el 1946 com una (1) agència civil controlant les investigacions i armes nuclears, Oppenheimer fou nomenat president del seu General Advisory Committee (Comitè Assessor General, GAC) i dimití del seu càrrec com a director de Los Álamos (Nou Mèxic, EUA). Des d'aquest lloc donà consells sobre diversos assumptes nuclears, inclòs el patrocini dels projectes, la construcció dels laboratoris, i fins i tot la política internacional, encara que no sempre es posaren en pràctica els consells del GAC. El Pla Baruch del 1946, que exigí la internacionalització de l'energia atòmica, provingué en part de les opinions d'Oppenheimer, encara que per a la seva consternació inclogué molts elements addicionals que mostraren clarament que la seva meta fou simplement impedir a la Unió Soviètica aconseguir una (1) bomba pròpia, en comptes de fomentar un (1) durador mecanisme internacional de control. La Unió Soviètica rebutjà el pla, sense sorprendre els observadors, i Oppenheimer s'adonà que una (1) carrera d'armaments era inevitable a causa de la desconfiança entre els EUA i la URSS.
El 1947 sortí de Berkeley (Califòrnia, EUA) per problemes amb l'administració durant la guerra, segons digué, i es feu el director de l'Institute for Advanced Study (Institut per a l'Estudi Avançat) a Princeton, Nova Jersey. Més tard tingué l'antic lloc d'Albert Einstein d'alt professor de la física teòrica.
Mentre encara era president del GAC, Oppenheimer pressionà amb vigor per al control internacional d'armaments i per al patrocini de la ciència fonamental, i intentà influir en la política contra una (1) carrera d'armaments acalorada. Quan el govern debatia sobre realitzar un (1) programa intensiu per desenvolupar una (1) arma basada en la fusió nuclear —la bomba termonuclear— Oppenheimer al principi recomanà que no, encara que havia afavorit a desenvolupar una (1) arma així en els primers dies del Projecte Manhattan. En part l'impulsaren les raons ètiques, creient que aquesta arma es podia usar només contra els civils, i que causaria milions de morts. Però també l'impulsaren raons pràctiques. Com que l'època no existia cap disseny factible d'una (1) bomba termonuclear, Oppenheimer opinava que seria millor gastar els recursos creant una (1) gran força d'armes de fissió. Malgrat el seu consell, el president Harry Truman anuncià un (1) programa intensiu després que la Unió Soviètica provà la seva primera bomba atòmica el 1949. Oppenheimer i altres col·legues del GAC adversaris del projecte, sobretot James Conant, se sentiren rebutjats personalment i consideraren retirar–se del comitè. Es quedaren, encara que les seves opinions sobre la bomba termonuclear es conegué bé.
El 1951, no obstant això, Edward Teller i el matemàtic Stanislaw Ulam desenvoluparen el que es batejaria la configuració Teller–Ulam per a una (1) bomba termonuclear. Aquest nou disseny semblà factible, i Oppenheimer canvià d'opinió sobre desenvolupar l'arma. Com digué després:
«
El programa que teníem el 1949 fou una (1) cosa desastrosa de la qual bé es podia deduir que no tenia massa sentit tècnic. Per això fou possible argumentar que no es volia quelcom així fins i tot si es pogués tenir. El programa el 1951 fou tècnicament tan atractiu que no es podia discutir això. Les qüestions ja foren solament les militars, les polítiques, i els problemes humanitaris de què s'anava a fer amb ell una (1) vegada que s'aconseguís.
»
La primera bomba termonuclear de debò, nomenada Ivy Mike, es provà el 1952 i produí deu coma quatre megatones (10,4 MT), una (1) força sis-cents cinquanta (650) vegades més gran que la de les armes desenvolupades per Oppenheimer durant la Segona Guerra Mundial.
Auditoria de seguretat
En el seu paper com a conseller polític, Oppenheimer es guanyà molts enemics. El FBI dirigit per J. Edgar Hoover havia estat seguint les seves activitats des d'abans de la guerra, quan mostrà simpaties comunistes com a professor radical. Estaven desitjant proporcionar als enemics polítics i professionals d'Oppenheimer proves incriminatòries sobre vincles comunistes.
Entre aquests enemics estava inclòs Lewis Strauss, un (1) comissionat de l'AEC que durant molt temps havia albergat ressentiment contra Oppenheimer, tant per la seva activitat contra la bomba d'hidrogen com per haver–li humiliat davant el Congrés alguns anys abans. Strauss i el senador Brien McMahon, autor el 1946 de la Llei d'Energia Atòmica (Atomic Energy Act), secundats per Edward Teller, el formulador de l'acusació, impulsaren al president Eisenhower a revocar la credencial de seguretat d'Oppenheimer. Això arribà després de la controvèrsia sobre si alguns dels alumnes d'Oppenheimer, inclosos David Bohm, Joseph Weinberg i Bernard Peters, havien estat comunistes en l'època en què havien treballat amb ell a Berkeley (Califòrnia, EUA). El germà d'Oppenheimer, Frank Oppenheimer, fou obligat a atestar davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes, on admeté haver estat membre del Partit Comunista en els anys trenta (30), però rebutjà donar els noms d'altres membres. A conseqüència d'això Frank fou acomiadat del seu lloc universitari, i en no poder trobar treball en el camp de la física, acabà com a ranxer a Colorado (EUA).
El 1953 Oppenheimer fou acusat de ser un risc per a la seguretat i el president Eisenhower li demanà la seva renúncia. Oppenheimer s'hi negà i sol·licità una auditoria per avaluar la seva lleialtat, i que mentrestant la seva credencial de seguretat quedés en suspens. Les compareixences públiques que seguiren se centraren en els passats vincles comunistes d'Oppenheimer i en la seva associació durant el Projecte Manhattan amb científics sospitosos de deslleials o comunistes. Un (1) dels elements clau en aquest procés fou el testimoniatge anterior d'Oppenheimer sobre el seu amic Haakon Chevalier, que ell mateix confessà haver fabricat. De fet, Oppenheimer mai havia parlat sobre això a Chevalier, i el testimoniatge havia portat a Chevalier a perdre la seva ocupació. Edward Teller, amb el qual Oppenheimer havia estat en desacord sobre la bomba d'hidrogen, atestà contra ell; la qual cosa provocà les ires de la comunitat científica i la pràctica expulsió de Teller de la ciència acadèmica. Molts importants científics, així com destacades figures del govern i de les forces armades, atestaren a favor d'Oppenheimer. Les incoherències del seu testimoniatge i el seu comportament erràtic en les seves compareixences convenceren a alguns que no era de confiança i representava un (1) possible risc per a la seguretat. La credencial de seguretat d'Oppenheimer fou revocada.
Durant la seva compareixença Oppenheimer atestà de bona gana sobre el comportament esquerrà de molts dels seus col·legues científics. L'historiador Richard Polenberg ha especulat que si la credencial d'Oppenheimer no hagués estat anul·lada (de totes maneres hauria caducat al cap d'uns quants dies), hauria estat recordat com un (1) que «donà noms» per salvar la seva reputació, un (1) delator. Tal com succeí, Oppenheimer fou vist per la major part de la comunitat científica com un (1) màrtir del Maccarthisme, un (1) liberal eclèctic que fou injustament atacat per enemics bel·licistes, símbol de la substitució de la creativitat científica acadèmica pel militarisme.
Institute for Advanced Study
Privat de poder polític, Oppenheimer continuà fent classes, escrivint i treballant en la física. Recorregué Europa i el Japó, impartint xerrades sobre la història de la ciència, el paper de la ciència en la societat, i la naturalesa de l'univers. El 1963, a instàncies de molts dels amics polítics d'Oppenheimer que havien aconseguit poder, el president John F. Kennedy concedí a Oppenheimer el Premi Enrico Fermi com un (1) gest de rehabilitació política. Edward Teller, guanyador del premi l'any anterior, també havia recomanat que el rebés Oppenheimer. Poc més d'una (>1) setmana després de l'assassinat de Kennedy, el seu successor, el president Lyndon Johnson, lliurà el premi a Oppenheimer, «per contribucions a la física teòrica com a professor i originador d'idees, i pel lideratge del laboratori de Los Álamos (Nou Mèxic, EUA) i del programa d'energia atòmica durant anys crítics». Oppenheimer digué a Johnson: «Penso que és possible, senyor president, que hagi necessitat de certa caritat i cert coratge per concedir aquest premi avui. Això podria significar un (1) bon auguri per a l'avenir de tots». La rehabilitació implicada pel premi era solament simbòlica, ja que Oppenheimer seguí mancant de credencial de seguretat, i no anava a tenir efectes en la política oficial, però el premi vingué amb una (1) dotació de cinquanta mil dòlars (50.000 $).
En els seus últims anys Oppenheimer continuà el seu treball en l'Institute for Advanced Study, i reunia intel·lectuals a l'altura de les seves capacitats i de diverses disciplines per resoldre les preguntes més pertinents de l'època actual. Les seves conferències als Estats Units, Europa i el Canadà foren publicades en molts llibres. Malgrat tot, pensà que l'esforç tingué un (1) efecte mínim en la política real.
Últims anys
Es diu que després de l'auditoria de seguretat del 1954 Oppenheimer fou «com un animal ferit», i començà a retirar-se a una vida més senzilla. El 1957 adquirí un terreny en platja Gibney, a l'illa de Saint John, en les Illes Verges Nord–americanes. Hi construí una (1) residència vacacional senzilla, on passaria les vacances, usualment diversos mesos per vegada, amb la seva esposa Kitty. Oppenheimer també passà bastant temps navegant amb la seva esposa. A la seva mort, la propietat fou heretada per la seva filla Toni, que la llegà «al poble de St. John com a parc públic i àrea recreativa». En l'actualitat, el govern de les Illes Verges hi ha creat un (1) centre comunitari, que pot ser arrendat. La platja és coneguda col·loquialment fins avui com a «platja Oppenheimer».[6]
Robert Oppenheimer morí per càncer de gola el 1967. Al seu funeral assistiren molts dels seus associats científics, polítics i militars. Les seves cendres foren escampades en les Illes Verges Nord–americanes.
Eponímia
A més dels diferents postulats de física nuclear que porten el seu nom, s'ha de:
El cràter lunar Oppenheimer porta aquest nom en la seva memòria.[7]
L'asteroide (67085) Oppenheimer també commemora el seu nom.[8]
Notes
a) El significat de la «J» en J. Robert Oppenheimer ha estat objecte de discussió i confusió. Els historiadors Alice Kimball Smith i Charles Weiner resumeixen l'opinió històrica majoritària en la seva obra: Robert Oppenheimer: Letters and recollections. A la pàgina 1 assenyalen que si la «J» és sinònim de Julius, mai no podrà resoldre's per complet aquesta incògnita, perquè el propi Robert Oppenheimer digué una vegada que la «J» no significa res. El seu germà Frank conjecturava que la «J» seria una (1) forma simbòlica d'anomenar Robert com el seu pare, però al mateix temps assenyalava que podrien haver–li anomenat Robert perquè no volien que al seu fill el diguessin «júnior» (forma com es diu als Estats Units als fills que comparteixen el nom amb els seus pares). Peter Goodchild diu que el pare d'Oppenheimer afegí la inicial (sense significat) per donar un nom addicional a Robert, però Goodchild omet la font d'aquesta informació. L'afirmació de J. Robert Oppenheimer on diu que la «J» es posà «sense significar res» es pren d'una (1) entrevista realitzada per Thomas S. Kuhn el 18 de novembre de 1963, arxivada en l'Archive for the History of Quantum Physics. D'altra banda, la partida de naixement es nomena com «Julius Robert Oppenheimer».
b) Oppenheimer digué aquestes paraules en el documental de televisió The Decision to Drop the Bomb de 1965.[2] Oppenheimer llegí el text original en sànscrit, però realitzà una traducció pròpia. En literatura, ho cita en general com a shatterer of worlds (en català «destructor» o «eliminador» de mons), tal com aparegué per primera vegada en la versió impresa de la revista TIME del 8 de desembre de 1948.[3] Més tard aparegué en l'obra de Robert Jungk, Brighter than a Thousand Suns: A Personal History of the Atomic Scientists, de 1958,[4] que es basava en una entrevista amb Oppenheimer.[5]
Referències
«The Gita of J. Robert Oppenheimer» (en anglès). Proceedings of the American Philosophical Society 144 (2) (ISSN/0003-049X). University of Massachusetts Dartmouth, 02.06.2000.
«J. Robert Oppenheimer on the Trinity test» (en anglès). Atomic Archive, 1965.
«The Eternal Apprentice» (en anglès). Revista TIME, 08.11.1948.
Jungk 1958, pàg. 201
Hijiya 2000, pàg. 123–124
«Oppenheimer». Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology Research Program. (anglès)
Web de jpl. «(67085) Oppenheimer».
Bibliografia
Kai Bird and Martin J. Sherwin, American Prometheus: The Triumph and Tragedy of J. Robert Oppenheimer, Knopf, New York, 2005). ISBN 0-375-41202-6.
David C. Cassidy, J. Robert Oppenheimer and the American Century, Pi Press, New York, 2005. ISBN 0-13-147996-2.
Gregg Herken, Brotherhood of the Bomb: The Tangled Lives and Loyalties of Robert Oppenheimer, Ernest Lawrence, and Edward Teller, Henry Holt and Co., New York, 2002. ISBN 0-8050-6588-1.
James A. Hijiya, «The Gita of Robert Oppenheimer» Proceedings of the American Philosophical Society, 144:2 (June 2000). [1] (Sobre una cita famosa d'Oppenheimer).
Richard Polenberg, ed., In the Matter of J. Robert Oppenheimer: The Security Clearance Hearing, Cornell University Press, Ithaca, 2002. ISBN 0-8014-3783-0.
Jack Rummel, «Robert Oppenheimer: Dark Prince», Facts on File, New York, 1992. ISBN 0-8160-2598-3.
S. S. Schweber, In the Shadow of the Bomb: Oppenheimer, Bethe, and the Moral Responsibility of the Scientist, Princeton University Press, Princeton, 2000. ISBN 0-691-04989-0.
Sterling Seagrave, «Play About Him Draws Protests of Oppenheimer», Washington Post (9 Nov 1964), pàg. B8.
Alice Kimball Smith and Charles Weiner, Robert Oppenheimer: Letters and Recollections, DT. Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts, 1980.
O.S. Atomic Energy Commission, In the Matter of J. Robert Oppenheimer, Washington, D. de C.: 1954.
Herbert York, The Advisors: Oppenheimer, Teller, and the Superbomb, Stanford University Press, Stanford, 1976.
Publicacions d'Oppenheimer
Science and the Common Understanding, Simon and Schuster, New York, 1954.
The Open Mind, Simon and Schuster, New York, 1955).
The flying trapeze: Three crises for physicists, Oxford University Press, London, 1964.
Uncommon sense, Cambridge, DT. Birkhäuser, Boston, 1984, pòstum).
Atom and void: Essays on science and community, Princeton University Press, Princeton, New Jersey, 1989 (pòstum).
Publicacions d'Oppenheimer en castellà
Oppenheimer, Robert Julius. La ciencia y el conocimiento común. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1995.
Oppenheimer, Robert Julius. Hombre y ciencia. (Un desafío al mundo). Espasa–Calpe.
Paul Stratern. Oppenheimer y la bomba atómica.. Siglo XXI, 1999 (Los Científicos y sus Descubrimientos).
Hans Bethe's «Biographical Memoirs» conté també la bibliografia completa de les publicacions científiques d'Oppenheimer.
Portrait of J. Robert Oppenheimer from Los Alamos.
La intel·ligència i el carisma d'Oppenheimer atreia estudiants de tot el país cap al seu grup d'investigació en física teòrica.
Oppenheimer amb Albert Einstein. Oppenheimer finalment assumí el lloc d'Einstein a l'Institute for Advanced Study.
Foto d'Oppenheimer per al servei de seguretat del Laboratori Nacional de Los Alamos (Nou Mèxic, EUA).
Un (1) grup de físics assistint a una (1) conferència a Los Álamos durant la guerra. En la fila davantera (d'esquerra a dreta) estan Norris Bradbury, John Manley, Enrico Fermi, i J.M.B. Kellogg. Oppenheimer està en la fila segona a l'esquerra, a la dreta a la foto està Richard Feynman.
Oppenheimer batejà la primera prova nuclear com Trinity.
L'antic col·lega d'Oppenheimer, el físic Edward Teller, atestà contra ell en la seva auditoria de seguretat el 1954.
El passat dijous 18 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-sisè aniversari del naixement d'Alessandro Giuseppe Antonio Anastasio Volta, o senzillament Alessandro Volta (Como, Llombardia, Itàlia 18 de febrer de 1745 — ibídem, 5 de març de 1827), qui fou un físic italià, conegut pel descobriment i aïllament del gas metà, i la invenció de la primera bateria elèctrica, la pila voltaica; demostrà que l'electricitat podria ser generada químicament i així negà la teoria prevalent a l'època que l'electricitat només podia ser generada pels éssers vius. L'invent de Volta, la pila voltaica, significà l'inici i desenvolupament de l'electroquímica.
Des del 1881 la unitat de mesura del potencial elèctric en el Sistema Internacional d'Unitats s'anomena volt en honor seu.
Biografia
Volta nasqué a una (1) ciutat —Como— situada a la regió de la Llombardia, a l'actual nord d'Itàlia, prop de la frontera amb Suïssa, dins una família aristocràtica; el seu pare era descendent d'un llinatge noble i la seva mare era família dels Inzaghis. El 1794 Volta es casà amb una (1) dama de l'aristocràcia, també de Como (Llombardia, Itàlia), Teresa Peregrini, amb qui tingué tres (3) fills: Zanino, Flaminio i Luigi.
Primeres investigacions científiques
El 1761 ingressà al Reial Seminari Benzi de Como (Llombardia, Itàlia), on feu els seus estudis i es feu amic del físic, professor i jesuïta Giulio Cesare Gattoni, qui fomentà la seva vocació científica i posà a la seva disposició el seu propi despatx de ciències naturals; el 1769, amb vint-i-quatre (24) anys, publicà la seva primera investigació científica, De vi attractiva ignis electrici ac phænomenis inde pendentibus, on ja manifestava la seva postura en contra de les interpretacions de l'època sobre els fenòmens elèctrics i dos (2) anys més tard, el 1771, publicà la seva segona investigació, dirigida per Lazzaro Spallanzani, Novus ac simplicissimus electricorum tentaminum apparatus. El 1774 fou nomenat professor de física a l'Escola Reial de Como (Llombardia, Itàlia) i, un (1) any després, millorà un (1) aparell anomenat electròfor que produïa energia elèctrica estàtica, descrit el 1762 pel físic i investigador suec Johan Wilcke.
Investigació química: el metà
De l'any 1776 al 1778 es dedicà a estudiar la química dels gasos. Després de llegir un (1) article de Benjamin Franklin sobre un (1) «aire inflamable», viatjà el novembre del 1776 al llac Maggiore, i observà que dels fons fangosos afloraven abundants bombolles d'aire. En recollí per estudiar–les i les encengué, i així descobrí així el metà; el 1778 aconseguí aïllar–lo i comprovà com la combustió d'aquest gas, el metà, produïa una espurna elèctrica dins un (1) recipient tancat. Dins l'àmbit de l'estudi del metà, el 1778 publicà una investigació, Lettere sull'aria infiammabile nativa delle paludi, construí la pistola elettroflogopneumatica, realitzà l'anomenada «lampada perpetua di Volta» i desenvolupà una (1) versió molt millorada de l'eudiòmetre de Joseph Priestley. També estudià la capacitat elèctrica; desenvolupà diferents maneres per estudiar el potencial elèctric (V) i la càrrega (Q), i descobrí que són proporcionals per a un determinat objecte —l'anomenada «Llei de la capacitància de Volta»—. El 1779 esdevingué professor de física experimental a la Universitat de Pavia (Llombardia, Itàlia), on impartí classes durant quaranta (40) anys.
Controvèrsies amb Galvani
El també físic Luigi Galvani descobrí el que anomenà «electricitat animal», que es donava quan contactaven dos (2) metalls diferents, un (1) amb l'altre, connectats en sèrie amb la cama d'una (1) granota. Volta s'adonà que la cama de la granota servia com a conductor d'electricitat —electròlit— i com a detector d'electricitat i començà a experimentar només amb metalls, sense utilitzar granotes. Determinà que els millors materials per a experimentar eren el zinc i el coure i, després d'algunes modificacions, finalment disposà els dos (2) metalls en una (1) columna, separats per cartons amarats de salmorra. Així arribà a la conclusió que el teixit muscular animal no era necessari per produir corrent elèctric; aquest descobriment comportà fortes controvèrsies entre els partidaris de l'electricitat animal i els defensors de l'electricitat metàl·lica que se solvataren amb una (1) demostració, el 1800, del funcionament de la primera pila elèctrica. Quan presentà la pila en públic, Volta reté homenatge a William Nicholson, Tiberius Cavallo i Abraham Bennet pels seus treballs i influències en la seva tasca científica.
Primera bateria
La bateria desenvolupada per Volta (l'any 1804) està acreditada com la primera cel·la electroquímica. Està formada per dos (2) elèctrodes: un fet de zinc i l'altre de coure. L'electròlit és, o bé àcid sulfúric barrejat amb aigua, o una (1) salmorra d'aigua salada —2H+ i SO42−—. El zinc, que té un valor més alt que el coure i l'hidrogen a les sèries electroquímiques, reacciona amb el sulfat que té càrrega negativa —SO42−—. Els ions positius de l'hidrogen, protons capturen els electrons del coure, formant bombolles de gas H2; això fa que la vareta de zinc faci d'elèctrode negatiu —ànode— i la vareta de coure, d'elèctrode positiu —càtode—. Per tant, hi ha dos (2) terminals i un (1) corrent elèctric, de baixa intensitat, fluirà si estan connectades; es donen, a la pila voltaica, les següents reaccions químiques, on el coure no reacciona, només funciona com elèctrode:
Zinc: Zn → Zn2+ + 2e− Àcid sulfúric: 2H+ + 2e− → H2
Aquesta bateria té alguns desavantatges; no és segura de manipular, l'àcid sulfúric encara que diluït pot ser perillós, i el potencial disminueix amb el temps, ja que el gas d'hidrogen no s'allibera, s'acumula a la superfície de l'elèctrode de zinc i va formant una (1) barrera entre el metall i l'electròlit.
Darrers anys
El novembre del 1801 viatjà a París (Illa de França, França) on rebé homenatge d'admiració i elogi de Napoleó Bonaparte i fou convidat a l'Institut de França on explicà el principi i el funcionament de la seva pila. El 1810 Bonaparte, com a reconeixement a la seva tasca científica, li atorgà el títol nobiliari de comte. Membre de la Royal Society of London des del 1791, el 1809 esdevingué membre associat de la Reial Acadèmia d'Arts i Ciències dels Països Baixos (Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen). Es retirà el 1819 a la seva finca a Camnago (Llombardia, Itàlia), on morí el 1827.
Bibliografia
Hart–Davis, Adam. Engineers. Dorling Kindersley, 2012. ISBN 9781409322245.
Huw Williams, Jeffrey. Defining and Measuring Nature. Morgan & Claypool Publishers, 2014. ISBN 9781627052801.
Munro, John. Pioneers of Electricity; Or, Short Lives of the Great Electricians. The Religious Tract Society, Londres, 1902.
Pancaldi, Giuliano. Volta: Science and Culture in the Age of Enlightenment. Princeton University Press, 2005. ISBN 9780691122267.
Routledge, Robert. A Popular History of Science. G. Routledge and Sons, 1881, segona edició.
Primera publicació científica de Volta, el 18 s'abril de 1769, De vi attractiva ignis electrici ac phænomenis inde pendentibus.
Bateria elèctrica de Volta
Quadre de Giuseppe Bertini, on representa Volta demostrant el funcionament de la seva pila a Napoleón, el 1801.
Stemma dei Conti Volta
El passat dijous 18 de febrer de 2021 es commemorà el cent vuitanta-quatrè aniversari de la batalla de la Panadella (Anoia, Catalunya), el 18 de febrer de 1837, la qual fou una (1) de les batalles de la Primera Guerra Carlina.
Antecedents
A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran i Escrigàs a Prats de Lluçanès (Osona, Catalunya) el 5 d'octubre fou sufocada pel capità Manuel de Llauder i de Camín, i Galceran fugí a França.[1] A Morella (Ports, Castelló, País Valencià) es proclamà rei a Carles V el 13 de novembre, tot i que fou ocupada per forces liberals el 10 de desembre.
Les nombroses partides actuaven sense coordinació mentre a les zones liberals esclataven les bullangues contra els ordes religiosos fonamentalment pel seu suport als carlins durant la guerra civil.[2]
El comandament del Pretendent envià un (1) contingent de forces del territori carlista basconavarrès, seleccionat entre els més experimentats batallons dels quals disposava, l'agost del 1835, sota el comandament de Juan Antonio Guergué. Arribat a la seva destinació Guergué, aconseguí agrupar una (1) nombrosa força; intentà prendre Olot (Garrotxa, Catalunya) però fracassà en l'intent. Després de la marxa de Guergué de Catalunya assumí el comandament Ignasi Brujó. A principis del 1836 els carlins estaven força mobilitzats, amb accions en tot l'interior de Catalunya, intentant prendre alguna població d'importància que els servís de quarter general i Benet Tristany prengué El Bruc (Anoia, Catalunya) el març, però les partides carlines seguien disperses i auxiliades pel territori, cosa que impedia la seva persecució pels liberals[3] fins que l'agost del 1836 Rafael Maroto rellevà Ignasi Brujó [4] que a principis del setembre posà setge a Sant Quirze de Besora (Osona, Catalunya), que fou aixecat per Joaquín Ayerbe, qui el derrotà poc després a la batalla de Montesquiu,[5] i Maroto es dirigí a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on fou capturat i empresonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord),[6] i fou substituït per Blas María Royo de León.
La batalla
El 18 de febrer de 1837 els carlins del general Benet Tristany atacaren a la Panadella (Anoia, Catalunya) un (1) comboi custodiat pel comandant liberal Francesc Antoni d'Oliver, coronel de la segona brigada, el qual en veure's encerclat ordenà l'atac amb baioneta, però no fou seguit pels seus soldats i es rendí.[7]
Conseqüències
Els carlins capturaren set-cents (700) homes i els supervivents liberals es retiraren en desordre a Cervera (Segarra),[8] Benet Tristany capturà vuit-cents (800) fusells;[7] manà afusellar prop de dos-cents cinquanta (circa 250) presoners,[9] i assetjà Solsona (Solsonès) durant deu (10) dies, i la prengué el 22 d'abril. El 12 de juny de 1837 rendí Berga (Berguedà), que es convertí en la capital del carlisme català fins a la fi de la guerra, i el 27 de juliol de 1837 conquerí Ripoll (Ripollès).
Referències
Abellan i Manonellas, Joan Anton «Els Galceran: Una nissaga carlina de Prats de Lluçanès». AUSA, XXII, 158, 2006.
Santirso Rodriguez, Manuel. Revolució liberal i guerra civil a Catalunya (1833–1840), pàg. 211.
Pirala, 1856, pàg. 93.
Pirala, 1856, pàg. 100.
Pirala, 1856, pàg. 102.
Pirala, 1856, pàg. 103.
Pirala, Antonio. Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). vol. 4. 2a edició. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1869, pàg. 303.
Llobet i Portella, Josep M. Algunes notícies de les guerres carlines a Cervera (1837–1875), 1984, pàg. 118.
Bibliografia
Pirala, Antonio. Historia de la guerra civil y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Mellado, 1856, pàg. 103.
El passat dijous 18 de febrer de 2021 es commemorà el cinc-cents cinquè aniversari del naixement de Maria I d'Anglaterra, més coneguda com a Maria Tudor (Greenwich, Anglaterra, actualment Regne Unit, 18 de febrer de 1516 — Londres, Anglaterra, actualment Regne Unit, 17 de novembre de 1558), qui fou reina d'Anglaterra i d'Irlanda entre el 1553 i la seva mort.
Orígens familiars
Nasqué el 18 de febrer de 1516 a la ciutat de Greenwich, població que avui en dia forma part de la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Fou la filla del rei Enric VIII d'Anglaterra i la seva primera esposa, Caterina d'Aragó. Fou néta per línia paterna d'Enric VII d'Anglaterra i Isabel de York, i per línia materna dels reis catòlics, Ferran II i Isabel I.
Fou germana, per part de pare, d'Eduard VI d'Anglaterra i Isabel I d'Anglaterra. Maria fou educada pels millors tutors del Regne d'Anglaterra, i arribà a dominar perfectament cinc (5) idiomes: l'anglès, llatí, francès, castellà i l'italià. A més hi ha constància que sabia parlar i escriure perfectament en català, per raó de la seva mare.
Problemes familiars
El matrimoni dels seus pares entrà en crisi en veure que la reina Caterina d'Aragó no fou capaç de donar un (1) fill mascle a Enric VIII. Davant aquesta situació, el rei intentà separar–se de la seva esposa, però el papa Climent VII es negà a acceptar–ho. El 1533 Enric es casà en secret amb Anna Bolena, i l'arquebisbe de Canterbury Thomas Cranmer anul·là el matrimoni amb Caterina i donà per vàlid el realitzat amb Anna. Aquest fet provocà la ruptura d'Enric VIII amb l'Església catòlica i el naixement de l'Església anglicana.
L'anul·lació del matrimoni dels seus pares convertí Maria, que s'havia educat dins de la religió catòlica, en il·legítima; perdé el tractament de princesa i fou expulsada de la cort. Tot i la seva il·legimitat, en néixer el seu germà, el futur Eduard VI, fou nomenada la segona en la línia successòria al tron. Durant el regnat d'aquest, fou perseguida pels protestants, però aconseguí escapar gràcies a l'ajuda del seu cosí l'emperador Carles V, el qual exercí una (1) notable influència a la mort d'Eduard VI perquè Maria aconseguís el tron anglès.
Reina catòlica d'Anglaterra
El 18 de juliol de 1553, a la mort d'Eduard VI, fou nomenada reina d'Anglaterra i coronada a l'abadia de Westminster el 28 de juny de 1554. El primer acte com a reina fou revalidar el matrimoni dels seus pares i legitimar la memòria de la seva mare. Derogà les reformes religioses introduïdes per Enric VIII, i continuades per Eduard VI, i sotmeté el Regne d'Anglaterra a la disciplina papal el 30 de novembre de 1554 amb el suport del cardenal Reginald Pole.
En els seus anys de regnat, Maria Tudor passà comptes amb els partidaris de l'anglicanisme sotmetent Anglaterra a una (1) purga amb ajusticiaments massius, duent a la foguera més de tres-cents (>300) protestants, entre els quals hi hagué Thomas Cranmer, l'arquebisbe que permeté l'anul·lació del casament d'Enric VIII amb Caterina d'Aragó. Aquests ajusticiaments provocaren que, entre els protestants, Maria fos anomenada Maria la sanguinària (en anglès: Bloody Mary)
Núpcies i descendents
El 25 de juliol de 1554 es casà a la catedral de Winchester (Anglaterra, Regne Unit) amb el príncep d'Astúries Felip de Castella, hereu de la corona de Castella i Aragó, en un (1) matrimoni d'interessos polítics amb la intenció que un (1) fill d'ambdós fos rei d'Anglaterra i Flandes.
Amb el seu casament amb el futur Felip II de Castella, es convertí en reina consort de Castella, Aragó, Nàpols i duquessa consort de Milà, Brabant i Luxemburg.
D'aquest matrimoni, però, no hi hagué descendents.
Mort
Es morí el 17 de novembre de 1558, a l'edat de quaranta-dos (42) anys, al palau de Saint James de Londres (Anglaterra, Regne Unit), després d'exigir a la futura hereva, la seva germanastra Isabel I d'Anglaterra, que mantingués la fe catòlica, cosa que aquesta no feu. Està enterrada a l'abadia de Westminster.
Maria retratada per Anthonis Mor vers l'any 1554.
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-dosè aniversari de les morts per afusellament de quatre (4) militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC): Joaquim Puig i Pidemunt; Ángel Carrero Sancho; Pere Valverde i Fuentes, i Numen Mestre i Ferrando, per ordre del governador civil de Barcelona, el falangista Eduardo Baeza y Alegría, el 17 de febrer de 1949. La premsa de l’època, censurada pel règim franquista, silencià totalment aquell succés. En canvi, l'endemà dels afusellaments, un (1) dels diaris de més tirada de Catalunya, destacava en portada les normes d'implantació del DNI que havia dictat el règim franquista; el xoc entre un (1) ciclista i un (1) cotxe a Tortosa (Baix Ebre) a l'apartat de successos, o l'ordre que havia rebut la Guàrdia Civil d'exterminar un (1) estol de corbs a la serra de Miramar (Alt Camp) a l'apartat d'informació catalana.
Puig (Osor ―la Selva―, 1907), Carrero (Madrid, 1917), Valverde (Malgrat de Mar ―Maresme―, 1915) i Mestre (Pratdip ―Baix Camp―, 1923) formaven part de l'organització clandestina del PSUC a Barcelona. Els quatre (4) s'havien allistat a l’exèrcit de la República durant el conflicte civil espanyol (1936–1939), a la seva conclusió s’havien exiliat a França i havien combatut amb la resistència francesa contra l'ocupació nazi (1939–1945) i a l’acabament de la II Guerra Mundial (1945) s'havien introduït a Catalunya per reorganitzar el PSUC en la clandestinitat. Foren detinguts en una batuda policial l'agost del 1948, i jutjats i condemnats a mort el 14 d'octubre de 1948. Foren afusellats al Camp de la Bota el 17 de febrer de 1949.
L'afusellament de Puig, Carrero, Valverde i Mestre es produí en un (1) context de fortes tensions entre les diferents famílies ideològiques que s'aixoplugaven sota el paraigua del règim ―carlins, falangistes, joanistes i franquistes― i que a Barcelona tenia una especial visibilitat en la figura del governador Baeza (falangista) i del capità general José Solchaga Zala (carlí). El relleu forçat de Solchaga pel capità general Juan Bautista Sánchez González (joanista), poc després dels afusellaments, no faria més que incrementar el grau de repressió de l'aparell político–militar–judicial del règim franquista (detencions, consells de guerra i afusellaments) en una (1) cursa desbocada per a l'obtenció de medalles i honors a còpia de represàlies.
Biografies dels afusellats
Joaquim Puig i Pidemunt
Joaquim Puig i Pidemunt (Osor, Selva, 1907 — Sant Adrià de Besòs, Barcelonès, 17 de febrer de 1949), qui fou un (1) comunista català. El 1920 es traslladà a Barcelona (Barcelonès) i treballà com a cambrer a El Oro del Rin i a l'Hotel Ritz. Des del 1936 fou responsable de la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica, afiliada a la Unió General de Treballadors, i l'agost de 1936 s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1937 fou vocal per la UGT del Consell d'Economia de Catalunya i el 1938 comissari polític al cos sanitari del Cinquè Exèrcit.
Durant la Guerra Civil Espanyola combaté al V Regiment d'Enrique Líster. En acabar la guerra s'exilià a França on col·laborà amb la Resistència Francesa, amb el pseudònim de «Jaume Serra». Quan els nazis envaïren França fou internat en un (1) camp de concentració, però se n'escapà. Aleshores formà part de la direcció del PSUC i participà en la Resistència. El 1945 tornà clandestinament a Catalunya i es feu càrrec de la direcció de Treball, òrgan clandestí del partit. L'abril del 1947 fou detingut per les autoritats franquistes en l'anomenada caiguda dels vuitanta (80), una (1) operació policial dirigida pel cap de la Brigada Social, Pedro Polo Borreguero. Puig fou condemnat a mort, i l'afusellaren al Camp de la Bota (Sant Adrià del Besòs, Barcelonès) el 17 de febrer de 1949, amb els companys Angel Carrero Sancho, Pere Valverde Fuentes i Numen Mestre Ferrando.
El procés i la mort de Puig i Pidemunt s'ha demanat que s'incorporin a la causa contra els crims del franquisme que la jutge argentina María Servini obrí, l'any 2010, emparant–se en el principi de justícia universal i a partir de la querella que van presentar els familiars de dues (2) víctimes. L'11 de desembre de 2013, ICV registrà la seva denúncia al consolat argentí de Barcelona (Barcelonès) amb els casos de quaranta-set (47) represaliats del PSUC i CCOO. La denúncia inclou el testimoni dels familiars de Joaquim Puig i Pidemunt.
Ángel Carrero Sancho
Ángel Carrero Sancho (Villaverde, Madrid, 1917 — Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, Barcelonès, 17 de febrer de 1949), qui fou un (1) guerriller comunista català. Treballà com a obrer metal·lúrgic i militava al PSUC, en esclatar la Guerra Civil Espanyola s'allistà a l'exèrcit republicà i lluità com a oficial al front d'Aragó. En acabar la guerra passà a la clandestinitat i, amb el sobrenom d'Álvaro, fou un (1) dels fundadors el 1946 de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya, formada per membres del PSUC i dividida en dues (2) brigades, la Jaime Girabau, comandada per Numen Mestre Ferrando, i la segona brigada, comandada per Pere Valverde Fuentes, en la que hi fou comissari polític.
Fou capturat després d'una (1) acció guerrillera el 1947, i tot i que mantingué durant un (1) temps en secret la seva identitat, finalment fou reconegut per un altre detingut. Jutjat per un (1) consell de guerra, fou condemnat a mort juntament amb Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre Ferrando i Pere Valverde Fuentes sota l'acusació d'haver posat una (1) bomba el 29 de novembre de 1946 als locals dels diaris Solidaridad Nacional i La Prensa, d'haver atemptat contra locals falangistes, pastisseries de luxe i contra la línia d'alta tensió de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). Fou afusellat al camp de la Bota (Sant Adrià de Besòs, Barcelonès) el 17 de febrer de 1949.
Pere Valverde Fuentes
Pere Valverde Fuentes (Malgrat de Mar, Maresme, 1915 — Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, Barcelonès, 17 de febrer de 1949), qui fou un (1) militant del PSUC català, afusellat com a resistent antifranquista.
Era conegut com a ciclista al Maresme pel sobrenom El noi de Calella. Durant la Guerra Civil Espanyola fou condecorat per les autoritats de la Segona República Espanyola amb la medalla al valor individual.
El 1946 el PSUC el nomenà responsable políticomilitar de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya, formada per dues (2) brigades dirigides per Numen Mestre Ferrando i Jaume Valls Sarda. S'encarregà de l'edició d'Ejército y Democracia i engegà una (1) campanya d'atemptats contra locals falangistes, torres d'alta tensió i restaurants de luxe.
Tanmateix, l'estructura de l'AGC fou desmantellada després de la detenció d'Angel Carrero Sancho el gener del 1947. Fou jutjat amb vuitanta (80) militants antifranquistes més en consell de guerra el 13 d'octubre de 1948. Juntament amb els membres del PSUC Angel Carrero Sancho, Joaquim Puig i Pidemunt i Numen Mestre Ferrando acusats d'organitzar la posada de bombes el 29 de novembre de 1946 a les seus dels diaris Solidaridad Nacional (òrgan de FET–JONS) i La Prensa, que provocaren un (1) mort i tres (3) ferits. Tots ells foren condemnats a mort i afusellats al Camp de la Bota de Sant Adrià del Besòs, Barcelonès, el 17 de febrer de 1949.
Numen Mestre i Ferrando
Numen Mestre i Ferrando (Pratdip, Baix Camp, 1923 — Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, Barcelonès, 17 de febrer de 1949) fou un (1) militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fill de Miquel Mestre i Avinyó i Virtuts Ferrando.
El novembre del 1935 ingressà a les JSUC de Torredembarra (Tarragonès), i el 1936 s'establí a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) amb els seus pares, on arribà a ser secretari de les JSUC i el seu representant al comitè local del Front Popular. El 1937 ingressà al PSUC i l'estiu del 1938, amb només quinze (15) anys, marxà voluntari a la batalla de l'Ebre, on arribà a ser comissari de guerra de la LXXXIV Brigada Mixta.
En acabar la Guerra Civil Espanyola marxà a França, on lluità al costat de la Resistència Francesa contra els nazis i assolí el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior. L'estiu del 1944 formà part de l'intent d'Invasió de la Vall d'Aran. El setembre del 1945 travessà els Pirineus i s'integrà en l'Agrupació Guerrillera de Catalunya del PSUC.
Fou detingut l'abril del 1947 i acusat de participar el 29 de novembre de 1946 de posar bombes a les seus dels diaris Solidaridad Nacional (òrgan de FET–JONS) i La Prensa, que provocà un (1) mort i tres (3) ferits.
Fou jutjat en consell de guerra a Barcelona (Barcelonès) els dies 13 i 14 d'octubre de 1948, i condemnat a mort juntament amb Santos Gomez Nebot, Carlos Martinez, Esteve Arias Gazquez i Bernat Cregut Beltran. Fou afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Barcelonès) el 17 de febrer de 1949 amb els també militants del PSUC Joaquim Puig i Pidemunt, Angel Carrero Sancho i Pere Valverde Fuentes. Als altres condemnats amb ell els fou commutada la pena per trenta (30) anys de presó.
Té una (1) plaça dedicada a Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Joaquim Puig i Pidemunt morí afusellat al Camp de la Bota (Sant Adrià de Besòs, Barcelonès) el 17 de febrer de 1949.
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el setanta-quatrè aniversari del naixement de Xavier Vinader i Sánchez (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 17 de febrer de 1947 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 9 d'abril de 2015), qui fou un (1) periodista català, expert en extrema dreta i crim organitzat, i que destacà per la lluita continuada per la llibertat d'expressió.
Biografia
Estudià als Claretians de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on tingué Pere Casaldàliga de professor. A partir del 1965 col·laborà en revistes sabadellenques com Can Oriach i TS i presentà un (1) programa a Radio Juventud de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El 1969 fou nomenat corresponsal a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) de la Gaceta Universitaria i entrà de redactor al Diario de Sabadell.
Es diplomà per l'Escola Oficial de Periodisme el curs 1973/1974, el mateix any que escrigué sobre la impunitat de l'extrema dreta a Mundo Diario i El Correo Catalán. El 9 de juliol de 1975 fou víctima d'un (1) atemptat ultra a casa seva amb un (1) artefacte incendiari. L'any següent publicaria a Mundo i Arreu altres reportatges sobre l'extrema dreta espanyola i la Internacional feixista. El 1978 fou nomenat membre de l'equip directiu del grup Zeta i entrà a Interviú, on publicà cent quaranta (140) reportatges fins al 1993. Fou un (1) dels professionals que més investigà el fenomen terrorista a Espanya.
Entre els mesos de novembre i desembre del 1979 escrigué tres (3) reportatges a la revista Interviú, en què explicava detalladament, amb noms i cognoms, les actuacions de grups d'incontrolats d'extrema dreta al País Basc. Poc després, el gener del 1980 ETA matà dos (2) dels individus mencionats als articles i un (1) jutge inicià accions contra el periodista, que emprengué un (1) primer exili a París (Illa de França, França) i Londres (Anglaterra, Regne Unit). Paral·lelament, el 4 de juny del mateix any la casa de Vinader a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) fou assaltada per un escamot ultra, que hi feu destrosses i pintades amenaçadores. El 17 de desembre de 1980 es presentà voluntàriament a l'Audiència Nacional espanyola. Tot i ingressar a la presó, quedà en llibertat condicional amb fiança d'un milió de pessetes (1.000.000 PTA).
El 13 de novembre de 1981 fou jutjat per l'Audiència Nacional, que el 17 de novembre el condemnà a set (7) anys de presó i una (1) multa multimilionària per un (1) suposat delicte d'imprudència temerària en l'exercici del periodisme. Aquest fet generà una campanya de suport arreu d'Espanya, amb manifestacions i actes a favor de la llibertat d'expressió. Vinader fugí, s'exilià i no tornà a Catalunya fins al 1984; després de passar tres (3) mesos a la presó de Carabanchel, fou indultat pel govern espanyol.
Vinader fou president internacional de l'ONG Reporters sense Fronteres des del 1990 fins al 1993. Entre els anys 1984 i 1998 continuà treballant a Interviú i col·laborant amb altres col·laboracions com El Temps. Com a reporter, cobrí, entre altres, la guerra de l'Afganistan, la Revolució dels clavells a Portugal i la Guerra afganosoviètica. El 2003 presentà un (1) programa cultural a COM Ràdio i l'any següent realitzà el documental Sans cagoules sobre ETA per al Canal+. El 2008 lliurà el seu valuós arxiu al Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Xavier Vinader morí als seixanta-vuit (68) anys a causa d'una (1) pneumònia.
El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de documentació diversa per articles i reportatges que publicà a Interviú, reculls de premsa, fotografies, material per articles i reportatges, l'arxiu Fuerza Nueva, l'arxiu CEDADE i l'arxiu Reporters sense Fronteres.
Obres
És autor dels següents llibres i articles:
López Raimundo. La soledad del corredor de fondo (Laia, 1976), amb José Martí Gómez i Josep Ramoneda.
Sabadell, febrero de 1976: una semana de huelga general política.
Operación Lobo: memorias de un infiltrado en ETA (1999).
Quan els obrers van ser els amos (2012), basat en la seva cobertura de la vaga general obrera de Sabadell del febrer de 1976.
Confidencial (3 i 4 edicions, 2020), recull d'articles de periodisme d'investigació.
Premis i reconeixements
El 2007 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2 de novembre de 2011 rebé la Medalla de la Ciutat de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) al Mèrit Periodístic en reconeixement al seu compromís com a ciutadà i per la lluita pel dret a la llibertat d'expressió.
Sabadell (Vallès Occidental) homenatjà Xavier Vinader el 17 de febrer de 2017, coincidint amb la commemoració dels quaranta (40) anys de la vaga general de 1976 a Sabadell i del LXX aniversari del naixement del periodista. Ho feu presentant un grafit a la paret del Centre Cívic de Sant Oleguer i amb una taula rodona amb els periodistes David Fernández i Jordi Borràs, moderada per Mònica Terribas. Dos (2) dies abans d'inaugurar-lo, el grafit rebé un atac feixista i dos (2) dels cinc (5) autors foren detinguts immediatament.
Homenatge a Xavier Vinader a Sabadell
La Facultat de Comunicació Blanquerna – URL realitzà un (1) acte en homenatge al periodista Xavier Vinadé. Foto del 2012.
Xavier Vinader i Sánchez
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el tretzè aniversari de la declaració de la independència de Kosovo en relació amb Sèrbia, el 17 de febrer de 2008.
Kosovo (en albanès: Republika e Kosovës; en serbi: Република Косово, transcrit Republika Kosovo) és un estat europeu als Balcans. Aquesta província autònoma de l'extinta Iugoslàvia dins Sèrbia, proclamà la seva independència d'aquesta darrera el 17 de febrer de 2008.
Després de la declaració unilateral d'independència, més d'un centenar (>100) d'estats del món l'han reconeguda oficialment, així com la gran majoria d'estats de la Unió Europea (vint-i-dos [22] dels vint-i-set [27] estats membres, un vuitanta-u per cent [81%]). Entre els països que l'han reconegut hi ha Albània, el Regne Unit, Alemanya, França, els Països Baixos, Suïssa, Austràlia o els Estats Units. D'altres, però, s'hi oposen i no la reconeixen, com Sèrbia mateixa, Rússia, Grècia, Romania, Espanya, Argentina, el Brasil o Sud–àfrica. En total, Kosovo és reconegut per noranta-vuit (98) dels cent noranta-tres (193) (el cinquanta-u per cent [51%]) dels estats membres de l'ONU.
Espanya, el 14 de novembre de 2018 ha reconegut l'himne i la bandera kosovars.
Des de 1999 fins al 2008, després de la recent Guerra de Kosovo, fou administrada per les Nacions Unides.
En nom de la població majoritàriament albanesa (estimada en el noranta-dos per cent (92%), segons dades del 2011), es declarà la independència de la República de Kosovo el 1990, però no fou reconeguda, excepte per Albània. El 17 de febrer de 2008, el Parlament kosovar la tornà a declarar.
Kosovo s'associa històricament com la llar del nacionalisme serbi. Durant l'existència de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, la regió formà la província autònoma socialista de Kosovo, subordinada a Sèrbia. Amb la dissolució de Iugoslàvia, Kosovo passà a formar part de la República Federal de Iugoslàvia, que després formaria l'estat de Sèrbia i Montenegro, encara més tard reduït a Sèrbia perquè Montenegro assolí la seva independència de Sèrbia.
Malgrat la dominació política sèrbia, la població de Kosovo era majoritàriament d'origen albanès. El govern de Slobodan Milošević en la República Federal de Iugoslàvia reduí l'autonomia de Kosovo i engegà un (1) procés per augmentar la proporció de serbis al territori. Després d'anys de tensió i enfrontaments separatistes, el 1999 esclatà la Guerra de Kosovo que enfrontà Iugoslàvia contra les tropes de l'OTAN, que donà suport als albanokosovars.
En finalitzar el conflicte bèl·lic, l'ONU hi establí una missió de pau. Encara que Kosovo restà de iure com una província autònoma sota el govern de la República de Sèrbia, la UNMIK es mantindria a càrrec de l'administració del territori, juntament amb dirigents de l'ètnia albanesa.
Després d'anys de disputes i negociacions, Kosovo declarà la independència el 17 de febrer de 2008. Molts països com els EUA i d'altres han reconegut ja la seva independència, encara que molts d'altres com Sèrbia, Espanya, Rússia, etc., s'abstenen de reconèixer–la i alguns àdhuc s'hi oposen amenaçadorament. La Unió Europea formalment no reconeix cap país i no existeix cap política de reconeixement de la independència de Kosovo; tanmateix, el Parlament Europeu sí que l'ha reconegut de manera particular.
El 22 de juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia determinà que la declaració d'independència de Kosovo no viola cap llei internacional, ja que segons declarà el seu president, «les declaracions d'independència no estan pas prohibides».
El 27 d'octubre de 2015 signà un (1) acord d'associació amb la Unió Europea per impulsar el lliure comerç amb Kosovo i per tendir cap a una (1) eventual adhesió a la Unió Europea.
Etimologia
L'origen de la paraula Kosovo sembla remuntar–se a la paraula d'origen eslau kos, que significa 'merla'. Aquesta teoria sembla confirmar–se amb el fet que un dels noms per a designar Kosovo Polje (lloc de la batalla de Kosovo) és el d'Amselfeld, que significa literalment en alemany 'camp de la merla'. En català s'hesita entre Kosovo, Kosova i Kosovë.
Dins de la regió, la pronunciació i l'escriptura del nom varia considerablement entre els principals grups ètnics. Mentre els serbis prefereixen la denominació Kosovo, els albanesos utilitzen Kosova (o Kosovë, sense l'article definit). Les organitzacions internacionals han provat d'utilitzar la fórmula Kosovo/Kosova com un camí intermediari entre ambdues posicions, que freqüentment són considerades ofensives per l'altre grup ètnic. Tanmateix, mentre l'ús serbi s'ha assentat amb més força per la comunitat internacional, l'albanès s'utilitza per les forces d'ocupació al país.
Kosovo també inclou el territori conegut com a Metòkhia, que deriva de la paraula grega μετόχια (metohiia) que significa 'terra posseïda per l'Església'. Històricament, els monestirs de l'Església ortodoxa sèrbia foren localitzats principalment en aquesta regió. El nom, en general, és preferit pels serbokosovars mentre que els albanokosovars el denominen Rrafsh i Dukagjinit ('altiplà del duc Gjin', en honor d'un antic noble albanès). Durant el govern serbi, la zona es denominava oficialment Kosovo i Metohiia, encara que era freqüent usar la contracció Kosmet.
Geografia física
Amb una (1) extensió de deu mil vuit-cents vuitanta-set quilòmetres quadrats (10.887 km²) i una (1) població de més de dos milions d'habitants (>2.000.000 h.) abans de la crisi del 1999, Kosovo limita al nord–oest amb Montenegro, al nord i a l'est amb la resta de Sèrbia (l'anomenada Sèrbia estricta), al sud amb Macedònia del Nord i al sud–oest amb Albània.
Les ciutats principals en són Pristina, la capital, amb una població estimada el 2011 de cent noranta-vuit mil dos-cents catorze habitants (198.214 h.), i Prizreni, al sud–oest, amb cent setanta-vuit mil cent dotze habitants (178.112 h.). Altres cinc (5) ciutats més són les següents: amb cent vuit mil sis-cents noranta habitants (108.690 h.): Ferizaj (o Uroševac); amb noranta-quatre mil cent cinquanta-vuit habitants (94.158 h.): Gjakova (o Đakovica); amb noranta-cinc mil set-cents vint-i-tres habitants (95.723 h.) Pejë (o Peć); amb noranta mil quinze habitants (90.015 h.): Gnjilane, i amb setanta-un mil habitants (71.601 h.): Mitrovica.
Regions: Metòkhia (pronunciat en català: metohiya), anomenada Rrafshi i Dukagjinit ('altiplà Dukagjin') pels albanesos, és una (1) gran conca a l'oest de la província. La regió inclou els pobles d'Istog, Pejë, Deçani, Gjakova, Rahoveci i Prizreni. La segona gran regió n'és Kosovo, una conca al llarg del riu Sitnica que conté les ciutats de Ferizaj, Pristina, Vučitrn i Mitrovica. Kosovo Polje ('Camp de les merles') és la vall on tingué lloc la batalla de Kosovo Polje. Quan el govern socialista canvià, el 1968, el nom de la província a Kosovo, impulsaren també Kosovo Polje per anomenar la regió sencera. Part de Kosovo, al llarg del riu Lab, que conté la ciutat de Podujevo, és anomenada Malo Kosovo (literalment 'Petita Kosovo'). Just entre Metohiia i Kosovo es troba Drenica (pronunciació: Drenitza), amb les ciutats de Srbica, Klina i Mališevo. A la vora del riu Binačka Morava es troba Binačko Pomoravlje. Al sud de la província, al llarg de la frontera amb Macedònia del Nord, s'alineen Gora, Sredačka Župa i Sirinićka Župa.
Política, govern i estatus internacional
Administració de l'ONU
Durant els darrers anys el seu estat, com la resta de regions de l'antiga República Federal de Iugoslàvia, és anòmal: encara que, formalment, és una (1) província de la República de Sèrbia, l'administració és conduïda per l'ONU sense la participació del govern serbi sota la resolució del Consell de Seguretat mil dos-cents quaranta-quatre (1244) del 10 de juny de 1999. Aquesta resolució reafirmà el respecte de tots els estats membres a la sobirania i integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia.
Estructura actual
El govern actual de la província és dut a terme per la Missió de Nacions Unides al Kosovo (UNMIK). La UNMIK ha format provisionalment l'assemblea, el govern i l'oficina del president, que són cossos legislatius i òrgans executius en el control de la UNMIK; la seguretat, justícia i afers exteriors són encara sota control total de la UNMIK. El parlament fou elegit el novembre del 2001 i Ibrahim Rugova en fou elegit president el març del 2002. Aquest morí abans de finalitzar–ne el mandat. La seu de l'assemblea, el govern i el president és a Priština.
El parlament establí, amb l'aprovació de la UNMIK, un (1) marc constitucional, el codi de duana i dos (2) codis penals.
La UNMIK expedeix documents de viatges que serveixen de passaport, carnets d'identitat i matrícules per a automòbils, que són vàlids només en països que els acceptin com a tal. El sistema postal de Kosovo és també utilitzable només en països que l'accepten com a tal (les cartes dirigides només a Kosovo, o a Sèrbia i Montenegro tenen possibilitat de no arribar si s'utilitza la denominació de Iugoslàvia).
La UNMIK també creà la policia (Servei de policia de Kosovo), i reorganitzà els ferrocarrils. La KFOR (Kosovo Force) controlava l'espai aeri de la província. La UNMIK empra la bandera de l'ONU.
La UNMIK proclamà una discriminació positiva a l'Assemblea de Kosovo. Dels cent vint (120) escons, deu (10) són reservats per a serbis i deu (10) per a altres minories no albaneses, mentre que els restants cent (100) escons són escollits per votació directa.
L'estatus anòmal de Kosovo és el resultat de la Guerra de Kosovo (del març al juny del 1999), en el transcurs de la qual es produïren atacs aeris contra les forces armades de la República Federal Iugoslava i la infraestructura civil, pels exèrcits de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) sense l'aprovació de l'ONU, que forçà la signatura de l'acord Kumanovo, que assegurà la retirada de militars i l'ocupació de la província per una força conduïda per l'OTAN (KFOR), incloent–hi també tropes russes (que no hi presten servei des del juliol del 2003).
Des del 1998 les forces iugoslaves lluitaven durament contra l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UCK), temps durant el qual, intencionadament, segons l'OTAN, mataren diversos civils albanesos, violentaren o temporalment els expulsaren de la província, i l'OTAN començà atacs aeris per aturar–ho.
Tant l'OTAN com l'ONU continuen reconeixent formalment Kosovo com a part de Sèrbia, encara que no permeten que Sèrbia n'exerceixi la sobirania, com des del 1999 la major part de la població sèrbia ha estat expulsada per extremistes albanesos. D'altra banda, Sèrbia ha negat en repetides ocasions la possibilitat de reconèixer la independència de Kosovo, i que aquesta violaria la llei internacional (els principis d'integritat territorial i no–interferència en assumptes interns). El resultat més probable és l'aprovació de la independència, cosa que provocaria la fugida de la majoria dels kosovars d'origen serbi que resten a la zona.
El 7 d'octubre de 2005 l'ONU recomanà al Consell de Seguretat la iniciació de converses per arribar a un (1) acord sobre l'estatut definitiu per a la regió, segons l'informe elaborat per l'enviat especial de Kofi Annan.
El 26 de gener de 2007 Martti Ahtisaari, enviat especial de l'ONU per a Kosovo, donà a conèixer els detalls de la seva proposta per a un estatus definitiu de la província. Aquesta, tot i no parlar directament d'independència, establia un important grau d'autonomia. Aquest esborrany de treball portà a un (1) procés de negociacions que acabà amb el trencament de converses i la declaració d'independència del Parlament kosovar el 17 de febrer de 2008.
Els punts principals del document d'Ahtisaari estableixen el desplegament indefinit de forces internacionals que garanteixin la seguretat, la tutela política de la Unió Europea mitjançant un (1) representant, la potestat que Kosovo signi acords i demani l'ingrés a organismes internacionals, la formació d'una força militar de dos mil cinc-cents (2.500) soldats amb armament lleuger, la creació de set (7) municipis serbis amb una àmplia autonomia i fixar mesures per a la protecció de l'herència històrica i cultural sèrbia. El desembre del 2007 la Unió Europea decidí enviar una (1) «missió estabilitzadora» a la regió de Kosovo, coneguda com a EULEX. S'encomanà a l'encarregat de la política exterior de la Unió, Javier Solana, que preparés el traspàs de la missió de l'ONU a Kosovo a mans europees. La missió, sense data definitiva per a l'inici, enviaria a Kosovo mil quatre-cents (1.400) policies i quatre-cents (400) persones més. S'esperava acabar la missió a la fi del 2008.
Organització territorial
La parcialment reconeguda República de Kosovo està dividida en set (7) districtes, subdividits en trenta (30) comuns. Hi ha tres (3) comuns septentrionals (Leposavić, Zvečan i Zubin Potok), poblats principalment pels serbis. Les autoritats de Kosovo no tenen cap control d'aquests comuns, però al mateix temps la capital de facto dels serbis kosovars és la part nord de la ciutat de Mitrovica, on, amb l'objectiu de la integració dels districtes serbis en el territori de Kosovo, en un (1) futur està planejada la creació d'una (1) municipalitat independent anomenada Mitrovica Septentrional.
Economia
La UNMIK establí l'euro com a moneda oficial de Kosovo; això no obstant, el dinar serbi resta com a diner oficial en els enclavaments serbis de Kosovo. El pressupost anual de l'administració de Kosovo de la UNMIK es calcula en euros i tots els bancs comercials usen l'euro com a moneda principal. Entre altres divises internacionals, el franc suís i el dòlar són les més emprades. La regió té poca indústria, i una mineria obsoleta, el camp és gairebé abandonat i roman sense energia elèctrica la meitat de les hores del dia. El vint-i-set coma cinc per cent (27,5%) dels seus ciutadans estan en l'atur.
Demografia
La població està formada majoritàriament per albanesos (estimada en el vuitanta per cent [80%] abans del conflicte internacional del 1999), tot i que ara mateix ha augmentat a causa de l'èxode de serbis i altres minories no albaneses.
Estimació del 2002 de l'ONU. Població total entre un milió set-cents mil habitants i dos milions tres-cents mil habitants (1.700.000 h. – 2.300.000 h.).
Vuitanta-vuit per cent (88%) albanesos kosovars (1.996.000 – 2.072.000).
Vuit per cent (8%) serbis, entre seixanta mil i noranta mil (60.000 – 90.000).
Dos per cent (2%) goranis, entre quaranta-un mil i cinquanta-set mil (41.000 – 57.000).
U coma cinc per cent (1,5%) aromanesos (també vlax o macedoromanesos), entre trenta-quatre mil i trenta-vuit (34.000 – 38.000).
Zero coma cinc per cent (0,5%) turcs, entre disset mil i dinou mil (17.000 – 19.000).
Segons la seva religió:
Noranta-dos per cent (92%) musulmans.
Set per cent (7%) serbis ortodoxos.
U per cent (1%) catòlics.
Història
Kosovo formava el territori dels dàrdans a la zona de contacte entre tracis i il·liris i no hi ha seguretat que pertanyessin a un o altre grup. Els romans conqueriren la zona el 160 aC, i el 59 aC fou incorporada a la província d'Il·líria (Illyricum). L'any 87 quedà dins la província de Mèsia Superior.
Romangué romana i després romana d'Orient, però a l'inici del segle VII s'hi començaren a instal·lar els eslaus, que es fusionaren amb els indígenes. Poc després del 850 la zona passà a Bulgària. Al segle X canvià de mans entre diversos bàndols serbis, romans d'Orient i búlgars, i el 1018 quedà en mans romanes d'Orient, i passà a formà part del nou thema de Bulgària. Al principat serbi de Ràscia, Esteve Nemanja derrotà els romans d'Orient el 1168 i incorporà la regió al seu estat; el nom de Kosova fou donat a tota la plana. L'arquebisbat serbi fou traslladat a Pec i els governants oscil·laven entre Prizren i Skopje. Romangué dins Sèrbia, però a la mort d'Esteve Dusham (1355), sota el seu fill Urosh V (1355–1371), l'imperi es començà a fragmentar i aparegueren els otomans. Kosovo quedà en mans de la dinastia Brankovitx (Branković), que per si sola no podia oferir resistència eficaç als turcs.
La gran victòria otomana sobre els serbis es produí en la batalla de Kosovo Polje, segons les fonts occidentals i sèrbies el 15 de juny de 1389, i segons les otomanes el 27 d'agost d'aquell any. Els serbis tenien el suport dels albanesos i bosnians (amb el rei Tvrtko I), i anaven sota la direcció del tsar Lazar Hrebeljanović (Lazar Gresljanović). El turcs tenien com a cap Murat I amb els seus fills Baiazet de Kutahya i Yakub de Karasi, i els contingents dels vassalls emirs de Sarukhan, Mentese, Hamid i Aydın. La matinada del dia de la batalla, un noble serbi, Milosh Kobilič, entrà al campament otomà fent–se passar per desertor, i matà Murat, però el fill Baiazet agafà el comandament. La victòria otomana fou clara. Lazar fou fet presoner i executat. Però la mort de Murat i la retirada dels turcs després de la batalla feu córrer per Europa el rumor d'una gran victòria sèrbia. No obstant això, els serbis esdevingueren vassalls dels sultans. Esteve Lazarević, fill i successor de Lazar, hagué de pagar tribut i aportar un (1) exèrcit al servei dels turcs, i una germana es casà amb el soldà per segellar la pau. Baiazet I nomenà Yigit Pasha udhbegi d'Uskub (Skopje) i de la part meridional de Kosovo, regió que fou en endavant colonitzada per turcs de Nenemen i per tàtars d'Anatòlia.
La segona batalla de Kosovo succeí del 17 al 19 d'octubre de 1448. Un (1) exèrcit hongarès comandat per Joan Hunyadi, amb arcabussers valacs i bohemis alemanys, xocà amb un (1) exèrcit otomà comandat per Murat II. El combat estava indecís, però finalment la traïció dels valacs i la fugida del rei d'Hongria decantaren la victòria cap als turcs. Ja sota el soldà Mehmet I (successor de Murat II), la part septentrional de Kosovo fou annexionada i al segle XVI s'establí un (1) sandjak (anomenat Kosowa) amb capital a Vućitru, part de l'eyalat de Rumèlia. El 1659/1660, Ewliya Celebi visità Vućitru i constatà que la població era turca i albanesa, i eren unes dues mil (circa 2.000) famílies (màxim quinze mil habitants [15.000 h.]).
El 1688 un (1) exèrcit austríac comandat per Piccolomini envaí la regió, però en fou expulsat al cap d'uns mesos (1689) per Kodja Khalil Pasha i el khan de Crimea Selim I Giray.
Kosovo es veié implicada en els intents de govern local autònom dels Bushatli de Shkodër, amb Mehmed Pasha revoltat vers 1750 i mort el 14 de juliol de 1775, a qui succeí el seu fill gran Mustafa, però el 1776 agafà el poder el seu germà Mahmud, conegut per Kara Mahmud Pasha, que morí en combat contra Montenegro el 22 de setembre de 1796. El succeí Ibrahim, que governà fins a la seva mort el 1810, quan pujà al poder Mustafa Pasha, nomenat el 3 de maig de 1812. El març de 1827 atacà al governador de Pec, i esclatà un conflicte quan hi intervingueren diversos governants de la zona. El 1828, els russos atacaren Turquia i quan s'acostaven a Constantinoble el soldà demanà a Mustafa l'enviament de tropes i li cedí Elbasan, Debar i Dukadjin (a més de Shkodër), però el príncep serbi Milos subornà els caps tribals, i el reclutament fou menor de l'esperat; el príncep convencé Mustafa que les reformes otomanes anaven contra la seva autonomia; d'altra banda, els russos li prometeren la creació d'una monarquia albanesa sota la seva direcció si els ajudava; finalment, l'exèrcit que Mustafa envià, previst de seixanta mil (60.000) soldats, fou només de dos mil (2.000) o tres mil (3.000), amb què establí el seu domini a Metohija (Kosovo) i avançà cap a Rumèlia (turcs i russos suposaven que anava en ajut seu), però alguns errors en la direcció permeteren al paixà de Rumèlia enfrontar–se a aquestes forces, derrotar–les en la batalla de Babune i rodejar Mustafa al castell de Rosafa. Llavors se signà el tractat d'Adrianòpolis (1829), molt desfavorable per als otomans.
Els otomans destruïren el poder del Bushatli el 1831. Kosovo romangué un sandjak fins al 1877, quan es constituí en vilayat incloent–hi les regions de Nish i de Pristina i amb Sofia com a capital; el 1878, es formà un Congrés Albanès per defensar els drets d'aquesta nacionalitat i crear un vilayat autònom de Kosovo amb Monastir com a capital; voluntaris albanesos manats per Süleyman Bokshi s'apoderaren d'Uskub, Pristina i Mitrovitsa a l'inici del 1881, però a l'abril en foren expulsats per un exèrcit enviat des d'Istanbul manat per Derwish Pasha. Però, aprofitant el canvi polític del sultà, que passà de la repressió a la indulgència, els albanesos s'apoderaren a poc a poc de totes les poblacions fins a la plana de Kosovo. El 1888 el centre del vilayat fou traslladat a Uskub i el 1896 els límits foren ampliats, i es quedà amb sis (6) sandjaks: Uskub, Pristina, Senitsa, Ipek, Taslidja (Plevlie) i Pritzen.
Durant la Guerra dels Balcans, el general serbi Janković ocupà Lab i el 23 d'octubre de 1912 tota la regió de Kosovo passava als serbis, i fou confirmat pel tractat de Londres (Regne Unit) de 30 de maig de 1913, que posà final a la guerra. En aquest moment la població de Kosovo s'estimava en un milió (1.000.000) de persones, de les quals tres quarts (3/4) eren musulmans turcs i albanesos i la resta serbis i búlgars cristians.
Després de la I Guerra Mundial formà part del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, i s'inicià una política d'eslavització que provocà la sortida de molts albanesos i turcs cap Albània i Turquia. La regió no tingué entitat administrativa fins a la Iugoslàvia sorgida de la II Guerra Mundial.
Entitat política i territorial
Denominacions oficials de la regió:
Àrea autònoma de Kosovo–Metohija (1945–1963)
Província Autònoma de Kosovo i Metohija (1963–1968)
Província Socialista Autònoma de Kosovo (1968–1989)
Província Autònoma de Kosovo i Metohija (1989–1990)
En resposta a la supressió de l'autonomia, els kosovars declararen la independència el 2 de juliol de 1990, i el maig de 1992 Ibrahim Rugova fou elegit president; aquesta república paral·lela només fou reconeguda per Albània. El 1999, després de diversos incidents, l'OTAN exigí la retirada sèrbia i el territori fou ocupat i posat sota administració de les Nacions Unides. La República de Rugova fou dissolta el 2000, quan entrà en vigor l'administració de la United Nations Interim Administration Mission in Kosovo (UNMIK).
El complex mapa ètnic de la regió ha inclòs llatins, turcs, aromanesos, romanesos, goranis (musulmans eslaus), circasians, jueus i gitanos, a banda de serbis i albanesos.
Guerra de Kosovo
La Guerra de Kosovo o conflicte de Kosovo és freqüentment utilitzat per a descriure dos (2) conflictes que tingueren lloc un seguit de l'altre amb un (1) cert solapament (una guerra civil seguida d'una (1) guerra internacional), al sud de la província Sèrbia anomenada Kosovo (oficialment Kosovo i Metohija), part de l'antiga Iugoslàvia. Els dos (2) conflictes foren els següents:
1996–1999: conflicte de guerrilla entre els separatistes albanesos i les forces de seguretat sèrbies i iugoslaves, on els albanesos s'autodenominaven moviment separatista mentre que les forces sèrbies els deien terroristes.
1999: Guerra entre Iugoslàvia i les forces de l'OTAN entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999, període durant el qual les forces de l'OTAN realitzaren bombardeigs continus contra objectius iugoslaus en l'operació Força Aliada. Els combatents albanesos continuaren atacant les forces sèrbies i els civils serbis de Kosovo, mentre que les forces sèrbies i iugoslaves continuaren atacant els rebels, i es produïren desplaçaments massius de població, amb vista a millorar la seva situació a l'hora d'un (1) cessament del foc.
Independència de Kosovo
El 17 de febrer de 2008 els cent nou (109) diputats del Parlament de Kosovo aprovaren la declaració d'independència unilateral respecte de Sèrbia. El procés rebé el suport dels Estats Units i d'una majoria dels estats membres de la Unió Europea, que no ha adoptat una posició comuna. Al Consell de Seguretat de l'ONU, Rússia i Xina es mostren contràries al fet que la secessionista província sèrbia esdevingui l'estat número cent noranta-tres (193).
El juliol del 2010 el Tribunal Internacional de la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) dictà sentència establint que la declaració unilateral i la independència d'un (1) país no vulnera cap llei internacional.
El dia 10 de setembre de 2012 el Grup Internacional de Supervisió de Kosovo (GIS) donà oficialment per acabada la seva tasca al país. En la pràctica, el parlament de Pristina ho celebrà com la consecució de la «plena sobirania».
Després de la declaració d'independència
A partir del 13 de novembre de 2019 cent dotze (112) estats de l'ONU reconeixen la seva independència, inclosos tots els seus veïns immediats, a excepció de Sèrbia. Tot i això, onze (11) estats retiraren el reconeixement de la República de Kosovo. Des de la declaració de la independència s'ha convertit en membre de les institucions internacionals com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, encara que no de les Nacions Unides.
La minoria sèrbia de Kosovo, que s'oposa en gran manera a la declaració d'independència, ha format l'Assemblea Comunitària de Kosovo i Metohija en resposta. La creació de l'assemblea fou condemnada pel president de Kosovo, Fatmir Sejdiu, mentre que UNMIK digué que l'assemblea no és un (1) tema seriós perquè no tindrà un paper operatiu. El 8 d'octubre de 2008 l'Assemblea General de les Nacions Unides resolgué, a proposta de Sèrbia, demanar a la Cort Internacional de Justícia que emetés un (1) dictamen consultiu sobre la legalitat de la declaració d'independència de Kosovo. L'opinió consultiva, que no és vinculant per a les decisions dels estats de reconèixer o no reconèixer Kosovo, es pronuncià el 22 de juliol de 2010, considerant que la declaració d'independència de Kosovo no violava cap dels principis generals del dret internacional, que no prohibeixen les declaracions unilaterals. d'independència, ni de dret internacional específic —en particular de l'UNSCR 1244— que no definí el procés d'estat final ni reservà el resultat a una (1) decisió del Consell de Seguretat.
Un (1) cert apropament entre els dos (2) governs es produí el 19 d'abril de 2013, quan les dues (2) parts arribaren a l'Acord de Brussel·les (Bèlgica), un (1) acord intermediari de la UE que permetria a la minoria sèrbia de Kosovo disposar de la seva pròpia policia i un (1) tribunal d'apel·lació. L'acord encara no ha estat ratificat cap dels dos (2) parlamentaris.
Geografia de Kosovo
Mapa de Kosovo
Localitats de Kosovo
El Regne dels dàrdans comparat amb les fronteres actuals.
Bandera dels antics iugoslaus (després serbis) de llengua albanesa.
El vilayat de Kosovo entre els anys 1875 i 1878.
Vilayat de Kosovo, 1881–1912
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el vint-i-unè aniversari de la presentació de Microsoft Windows 2000 per Bill Gates, que és un sistema operatiu publicat per Microsoft el 17 de febrer de 2000. És el successor de Windows NT i el predecessor de Windows XP (per a versió d'escriptori) i de Windows Server 2003 per a versió de servidors. La finalització del suport estès per a Windows 2000 finalitzà el 13 de juliol de 2010.
Història
Abans de ser publicat oficialment, era anomenat Windows NT 5.0. La primera Beta de Windows NT 5.0 fou publicada el setembre del 1997. La Beta 2 fou publicada el gener del 2008 i el mateix any, el 27 d'octubre, Microsoft anuncià que el nom definitiu del sistema operatiu seria Windows 2000.
Novetats i característiques actualitzades
Windows 2000 introduí moltes novetats ja presents en Windows 98 i Windows 98 SE a la seva línia de sistemes NT, com Internet Explorer 5 (més tard actualitzable a Internet Explorer 6), Outlook Express, NetMeeting, compatibilitat amb FAT32, Windows Media Player, compatibilitat amb WebDAV, Windows Driver Model o Windows Desktop Update.
Moltes d'aquestes característiques són comunes a totes les versions de Windows 2000, com el suport a NTFS 3.0, la Microsoft Management Console (MMC), el suport a UDF, el sistema d'encriptació de fitxers (EFS), l'administrador de discs, Image Color Management 2.0, el suport per impressores basades en PostScript 3, OpenType (OTF) i Type 1 PostScript (PFB), l'API de protecció de dades (DPAPI), una llibreta de direccions habilitada per LDAP/Active Directory i millores d'ús i compatibilitat amb diversos idiomes.
També s'introduí una nova característica que permetia protegir el fitxers crítics del sistema anomenat Windows File Protection. Aquesta eina protegeix aquests fitxers impedint que altres programes diferents al sistema d'actualització del sistema operatiu, com l'instal·lador de paquets i altres components, els modifiquin.
Un (+1) altre sistema de protecció del Windows 2000 fou el System File Checker, un (1) sistema per comprovar la integritat dels fitxers de sistema, que permetia un (1) anàlisi manual de la seva integritat, i de manera opcional, reparar–los a través d'un (1) directori de recuperació (DLLCACHE) o des de medi d'instal·lació original.
Millores en el suport Plug & Play
El sistema admet el reconeixement automàtic del hardware instal·lat, l'assignació de recursos de hardware, la càrrega dels controladors adequats i els esdeveniments de notificació de dispositius.
També introduí la versió 3 dels controladors d'impressió (en mode d'usuari), el suport genèric per ratolins de cinc (5) botons i la instal·lació de IntelliPoint (que permet reassignar els botons).
S'afegeix un (1) verificador de controladors que s'encarrega de realitzar proves d'esforç i comprovar i detectar errors en controladors.
Interfície
Windows 2000 introduí la transparència en les finestres de l'escriptori, els efectes de transició, les ombres, els degradats i nous elements per la interfície gràfica.
L'explorador de Windows es renovà incorporant Active Desktop (introduït per defecte en Internet Explorer 4 i preinstal·lat en Windows 98), que permet als usuaris personalitzar l'aspecte i el comportament de les carpetes mitjançant plantilles HTML.
L'estil «web» de l'explorador de Windows permet ve predeterminat en aquesta versió del sistema operatiu. A través del tauler esquerre, es mostren detalls de l'objecte com el títol, l'autor, l'assumpte i els comentaris. Aquest panell esquerre es pot personalitzar, per exemple, perquè mostri el contingut de les carpetes. Els accessos directes també poden mostrar aquesta informació en forma de pop–up flotant quan es passa el ratolí per sobre.
NTFS 3.0
El sistema d'arxius NTFS 3.0 fou publicat aprofitant la publicació de Windows 2000. Com a principals novetats, el sistema NTFS 3.0 permetia les quotes de disc, el xifrat a l'àmbit de sistema d'arxius, l'ús de fitxers dispersos i els punts de reparació. El sistema de quotes permet als administradors limitar l'espai de disc que pot fer servir cada usuari. El sistema d'encriptació pot xifrar i desxifrar automàticament les dades a mesura que s'escriuen i es llegeixen del disc. L'ús de fitxers dispersos permet que el sistema treballi en fitxers de mida gran, però que consumeixin espai només quan sigui necessari. Els punts de reparació permeten els punts de muntatge, les unions de directoris i l'emmagatzematge estructurat natiu (NSS).
També inclou un sistema de seguiment d'enllaços distribuïts (Distributed Link Tracking), que fa un (1) seguiment perquè els accessos directes al arxius segueixin funcionant encara que els fitxers es moguin de directori o fins i tot canviïn de disc.
Sistema d'encriptació
El sistema d'encriptació de fitxers aporta un (1) xifrat fort a nivell de sistema d'arxius. Aquest sistema permet que qualsevol carpeta o volum NTFS sigui xifrat de forma transparent a l'usuari. El sistema d'encriptació funciona xifrant un arxiu amb una clau simètrica massiva (coneguda també com a clau de xifrat d'arxius o FEK). S'utilitza aquesta clau perquè el temps de xifrat es molt menor xifrant i desxifrant grans quantitats de dades que si s'utilitza un xifrat amb clau asimètrica. La clau simètrica utilitzada per xifrar el fitxer es xifra amb una clau publica associada amb l'usuari que l'ha xifrat. Aquestes dades s'emmagatzemen en l'encapçalament del fitxer xifrat. Per desxifrar l'arxiu, el sistema de fitxers utilitza la clau privada de l'usuari per desxifrar la clau simètrica emmagatzemada en la capçalera del fitxer. A continuació, utilitza la clau simètrica per desxifrar el fitxer.
Administrador de discs
Accessibilitat
El sistema operatiu Windows 2000 millora les característiques ja incloses a Windows 98, per persones amb discapacitats auditives i/o visuals:
StickyKeys: fa que les tecles modificadores (ALT, CTRL i SHIFT) es tornin «enganxoses»: un (1) usuari pot prémer la tecla modificadora i després deixar–la anar abans de prémer la tecla de combinació (s'activa prement Shift cinc [5] vegades ràpidament).
FilterKeys: un (1) grup de funcions relacionades amb el teclat per persones amb problemes d'escriptura:
Tecles lentes: ignorar qualsevol pulsació de tecla que no es mantingui premuda durant un cert període.
Tecles de rebot: ignorar les repetides pulsacions de tecles premudes en ràpida successió.
Tecles de repetició: permet als usuaris reduir la velocitat a la que es repeteixen les tecles a través de la funció de repetició de tecles del teclat.
Toggle Keys: quan s'encén, Windows reprodueix un (1) so quan es prem la tecla de bloqueig de majúscules, bloqueig de números o bloqueig de desplaçament.
SoundSentry: dissenyat per ajudar als usuaris amb deficiències auditives, Windows 2000 mostra un efecte visual quan es reprodueix un (1) so a través del sistema de so.
MouseKeys: permet moure el cursor per la pantalla a través del teclat numèric.
SerialKeys: permet a Windows 2000 suportar dispositius d'augment de veu.
Tema d'alt contrast: per ajudar als usuaris amb discapacitats visuals.
Noves característiques:
Teclat en pantalla: mostra un (1) teclat virtual a la pantalla i permet a l'usuari prémer les seves tecles amb el ratolí.
Microsoft Narrator: és un (1) lector de pantalla que utilitza l'Speech API 4, que més tard s'actualitzaria a Speech API 5 amb el Windows XP.
Utility Manager: és una (1) aplicació dissenyada para iniciar, aturar i administrar les funcions d'accessibilitat.
Lupa: eina d'escriptori que fa que la pantalla de l'ordinador sigui més llegible per les persones amb baixa visió. La lupa crea una (1) finestra separada que mostra una (1) part ampliada de la pantalla i proporciona un (1) nivell mínim de funcionalitat per les persones amb deficiències visuals lleus.
Idiomes
Una (+1) altre novetat de Windows 2000 és la introducció de la interfície multilingüe d'usuari. A més a més de l'anglès, el sistema incorpora la compatibilitat amb l'àrab, l'armeni, llengües bàltiques, georgià, grec, hebreu, japonès, coreà, xinès simplificat i tradicional, tailandès, turc, vietnamita i llengües d'Europa occidental.
Jocs
Windows 2000 incloïa els mateixos jocs que Windows NT 4.0: 3DPinball, buscamines, Solitari, Solitari Spider i FreeCell. A més a més dels jocs instal·lats, el sistema incloïa DirectX 7.0, el mateix component que portava el Windows 98 pels seus jocs. L'última versió de DirectX disponible per Windows 2000 és la 9.0c.
Utilitats del sistema
Windows 2000 introdueix la Consola d'Administració de Microsoft, que s'utilitza per crear, guardar i obrir eines administratives. Cada una d'elles s'anomena consola, i la majoria permet a l'administrador gestionar altres equips amb Windows 2000 des d'un (1) equip centralitzat. Cada consola pot contenir una (1) o diverses eines administratives específiques.
Les principals eines que trobem al Windows 2000 les trobem dins de Eines Administratives, com un (1) visor d'esdeveniments, una (1) eina que registra tot registres que es produeixen al sistema, una (1) utilitat d'informació del sistema, una (1) eina de còpies de seguretat, un programador de tasques, consoles per veure i gestionar les carpetes compartides obertes i sessions de carpetes compartides, configurar i gestionar aplicacions COM+, configurar la política de grup, gestionar usuaris i grups locals i administrar dispositius. També conté eines per gestionar els discs i emmagatzemament extraïble, un desfragmentador de disc, una (1) consola de diagnòstic de rendiment, un (1) registre de dades i alertes, un (1) gestor de serveis instal·lats.
Windows 2000 ve amb dues (2) utilitats per editar el registre de Windows, regedit.exe i regedt32.exe. Regedit.exe ha estat directament portat des de Windows 98, i per tant no suporta l'edició de permisos de registre. Regedt32 té la interfície de documents múltiples (MDI) més antiga i pot editar els permisos de registre de la mateixa manera que el programa regedt32 de Windows NT podia fer–ho.
Consola de recuperació
La consola de recuperació de Windows 2000 et permet realitzar tasques de manteniment des de fora de la instal·lació del sistema operatiu que no es poden o no es convenient executar des de dins. Habitualment s'utilitza per recuperar el sistema de problemes d'arrencada, que fa que altres eines com el «mode segur» o chkdsk no tinguin cap utilitat. Inclou eines de reparació com «fixmbr» que no estan presents en MS–DOS.
La seva interfície és una (1) simple línia d'ordres que s'utilitza para comprovar i reparar errors als discs durs, reparar la informació d'arrancada (incloent NTLDR), substituir els arxius de sistema danyats por noves copies del CD, o habilitar/deshabilitar els serveis i controladors pel següent inici. Es pot accedir a la consola de recuperació de dues (2) maneres:
Iniciant l'ordinador amb el disc de Windows 2000 i escollir «iniciar consola de recuperació».
Preinstal·lant la consola de recuperació al disc dur com a opció d'inici al boot.ini a través de winnt32.exe. En aquest cas, només es pot iniciar iniciar mentre NTLDR pugui iniciar des de la partició de sistema.
Xarxa
A partir de d'aquesta versió de Windows, el sistema incorpora un sistema client de DNS que emmagatzema en una memòria intermèdia la resolució d'un nom de DNS cada cop que es fa una (1) consulta. Quan es consulta el mateix nom, el registre consulta la caché i la ja no es consulta el servidor DNS. D'aquesta manera es redueix el tràfic de xarxa i accelera la consulta.
El protocol de xarxa SMB ara interactua directament amb TCP/IP. En versions anteriors de Windows com NT 4.0, SMB requeria del protocol NetBios per sobre de TCP/IP per funcionar en una (1) xarxa TCP/IP.
Versions
Windows 2000 disposava de quatre (4) versions diferents segons les necessitats. Windows 2000 Professional, Server, Advanced Server i DataCenter Server. Aquestes dues (2) últimes són ampliacions del mateix Windows 2000 Server.
Windows 2000 Professional
Sistema operatiu dissenyat per a ser instal·lat en una (1) estació de treball corporativa. És la versió client de Windows 2000, successor de Windows NT 4.0 Workstation. Suporta fins a dos (2) processadors i pot suportar fins a quatre gigabytes (4 GB) de memòria RAM. Els requeriments mínims d'aquesta versió són un (1) processador Pentium o equivalent a 133 Mhz o superior (recomanat Pentium II), un (1) mínim de 32 MB de memòria RAM (recomanat 128 MB), 650 MB d'espai al disc dur (recomanat 2 GB) i una (1) unitat de CD–ROM.
Windows 2000 Server
La versió bàsica del servidor de Windows 2000 compartia l'aparença de la versió professional, però estava destinada a fer de servidor d'arxius, servidor d'impressió, servidor web o servidor FTP per una (1) petita o mitjana empresa gràcies a una (1) sèrie de components. El seu antecessor fou Windows NT 4.0 Server. Suporta fins a quatre (4) processadors i fins a quatre gigabytes (4 GB) de memòria RAM. El requeriments mínims són cent vint-i-vuit megabytes (128 MB) de memòria RAM (recomanat dos-cents cinquanta-sis megabytes [256 MB]), un gigabyte (1 GB) d'espai al disc dur (recomanat dos gigabytes [2 GB]).
La principal novetat d'aquesta família de servidors era la inclusió de l'Active Directory, un (1) servei per tota l'empresa basat en LDAP. També integrà la autenticació de xarxa Kerberos substituint el sistema d'autenticació NTLM (NT Lan Manager). També inclogué un (1) servidor de noms de domini que permetia el registre dinàmic de adreces IP.
Windows 2000 Advanced Server
És una (1) variant de Windows 2000 Server dissenyada per mitjanes i grans empreses. Ofereix una (1) infraestructura per clústers d'alta escalabilitat d'aplicacions i serveis, fet que permet un (1) estalvi en manteniment i una (+1) alta disponibilitat de dades i aplicacions. També inclou el balanceig de càrrega de xarxa que permet distribuir la càrrega de xarxa de forma uniforme. Suporta fins a vuit (8) processadors i fins a vuit gigabytes (8 GB) de memòria RAM.
Windows 2000 DataCenter Server
La variant més potent que publicà Microsoft pensat principalment per grans empreses i centres de treball amb un (1) gran volum de dades i/o càrregues de treball. Amb suport per un (1) màxim de trenta-dos (32) processadors en configuració de multiprocés simètric i un (1) màxim de seixanta-quatre gigabytes (64 Gb) de memòria RAM. Té les mateixes característiques que l'Advanced Server (clúster i balanceig de càrrega).
Service Pack
Al llarg de la seva vida, Microsoft publicà quatre (4) Service Pack per a Windows 2000 i una (1) actualització Rollup 1.
Service Pack 1: publicat el juliol del 2000. Solucionà nombroses correccions de pèrdua de dades i de memòria, correccions de seguretat i de reinicis sobtats, actualitzacions de controladors de maquinari, la possibilitat d'integrar el SP1 en una (1) instal·lació neta de Windows 2000 Server i l'actualització de components com Outlook Express o l'assistent de connexió a internet. També inclou el Microsoft Terminal Services Advanced Client, que permet administrar múltiples sessions remotes i l'Active Directory Connector, que permet administrar bústies d'Exchange Server 5.5, llistes de distribució, contactes i grups d'Active Directory.
Service Pack 2: publicat el maig del 2001. Com a novetat, s'actualitza l'encriptació per defecte amb xifrat a cent vint-i-vuit (128) bits. També inclou totes les actualitzacions incloses en el SP1 i totes les actualitzacions de seguretat, estabilitat i compatibilitat publicades fins a la data.
Service Pack 3: publicat l'agost del 2002. Fou publicada bàsicament per corregir problemes entre l'administració de justícia dels Estats Unit i Microsoft per temes de monopoli. L'actualització incloïa una eina per poder afegir o eliminar programes de Microsoft que la companyia posava per defecte en totes les instal·lacions de Windows i que el sistema feia servir per defecte. Aquestes aplicacions són Internet Explorer, Outlook Express, Windows Media Player, Windows Messenger i Java Virtual Machine.
Service Pack 4: publicat el juny del 2003. És l'últim Service Pack publicat per a Windows 2000. A més a més de correccions de seguretat, estabilitat, compatibilitat i configuració, aquest paquet conté totes les correccions dels anteriors Service Pack. A més a més de noves funcionalitats, com la compatibilitat amb USB 2.0 EHCI i el suport per l'autenticació 802.1x de xarxes wifi. En un (1) principi, Microsoft havia de publicar un Service Pack 5, però al final retirà el projecte. En lloc d'un Service Pack publicà un (1) paquet d'actualitzacions anomenat Update Rollup 1, que contenia totes les actualitzacions publicades des del Service Pack 4 fins al 30 d'abril de 2005.
Captura de pantalla del Windows 2000 Professional
Microsoft Windows 2000
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari de la fundació de The New Yorker, el 17 de febrer de 1925, a la ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York, que és una (1) revista dels Estats Units que publica reportatges, crítiques, assaig, vinyetes, poesia i relats. Començà com a setmanari però actualment surt quaranta-set (47) vegades l'any amb cinc (5) edicions quinzenals.
Tot i que els comentaris i l'agenda es concentren en la vida cultural de Nova York, The New Yorker té una àmplia audiència fora d'aquesta ciutat. Gaudeix de prestigi gràcies als comentaris sobre cultura popular; l'atenció a la literatura de ficció moderna (amb ressenyes i relats); la rigorosa comprovació de les informacions publicades i l'acurada revisió de l'edició; el seu periodisme sobre política mundial i temes socials, i per les vinyetes que decoren cada número.
Història
The New Yorker nasqué un 17 de febrer de 1925, amb l'edició del 21 del mateix mes. La fundaren Harold Ross i la seva dona, Jane Grant, cronista de New York Times. Ross volia crear una (1) revista d'humor sofisticat. Un (1) soci del matrimoni era l'empresari Raoul H. Fleischman, amb qui formaven la F–R Publishing Company. Sense perdre el toc d'humor, la revista es establí com a tribuna per al periodisme i la literatura seriosos. Durant els anys que segueixen a la Segona Guerra Mundial la revista inclogué contes de molts grans autors del segle XX, entre ells, Alice Munro, Haruki Murakami, Vladimir Nabokov, Philip Roth, J.D. Salinger i John Updike.
A Ross el succeí William Shawn (1951–1987). Després vindrien Robert Gottlieb (1987–1992) i Tina Brown (1992–1998). L'època Brown ve marcada per una modernització general de la publicació. El cap d'edició actual és David Remnick. Advance Publications comprà la revista el 1985.
The New Yorker es troba a Internet a www.newyorker.com i les històriques vinyetes es poden adquirir a www.cartoonbank.com.
Eustace Tilley
La primera il·lustració de portada de la revista, un (1) dandy observant una (1) papallona a través d'un (1) monocle, fou dibuixada per Rea Irvin, el primer director d'art de la revista. El dibuixà basant–se en una caricatura del 1834 del llavors comte d'Orsay, que havia aparegut a l'XI edició de l'Enciclopèdia Britànica. El personatge de la portada original, conegut pel nom d'Eustace Tilley, és un (1) personatge creat per Corey Ford per a The New Yorker. Heroi d'una (1) sèrie titulada 'The Making of a Magazine', que s'inicià a la portada del 8 d'agost del primer estiu, Tilley era un (1) home més jove que el de la portada original. El seu barret era d'un (1) estil més actual, sense l'ala corbada. Duia una jaqueta i pantalons de ratlles. Ford manllevà el cognom d'una tieta —sempre l'havia considerat relativament humorístic—. L'origen del nom, «Eustace», es considera que prové de la paraula «eufònia», tot i que Ford podria haver utilitzat el nom d'Eustace Taylor, el seu company de fraternitat a la Delta Kappa Epsilon del Columbia College de la Universitat de Colúmbia.
El personatge s'ha acabat convertint en part de la imatge gràfica de la revista i un (1) símbol gràfic recurrent en els números d'aniversari. El número d'aniversari del 2013 s'utilitzà per a il·lustrar versions actualitzades del personatge a través de diferents punts de vista políticosocials.
Col·laboradors
Alguns dels col·laboradors més famosos d'aquesta revista són els següents:
Hannah Arendt – politòleg, filòsof, periodista;
Margaret Atwood – escriptora;
Julian Barnes – corresponsal al Regne Unit i Europa;
Robert Benchley – humorista i crític teatral;
Elizabeth Bishop – poeta;
Sidney Blumenthal – articulista;
Andy Borowitz – humorista;
Truman Capote – escriptor;
Raymond Carver – escriptor;
John Cheever – escriptor;
Robert Crumb – ninotaire;
Roald Dahl – escriptor;
E. L. Doctorow – escriptor;
Charles G. Finney – escriptor i periodista;
Malcolm Gladwell – escriptor;
Jonathan Franzen – escriptor;
Seamus Heaney – poeta;
Edward P. Jones – escriptor;
Stephen King – escriptor;
Milan Kundera – escriptor;
Ursula K. Le Guin – escriptor;
Steve Martin – humorista;
Joseph Mitchell – escriptor;
Alice Munro – escriptor;
Haruki Murakami – escriptor;
Vladimir Nabokov – escriptor;
John O'Hara – escriptor;
Dorothy Parker – escriptor;
Philip Roth – escriptor;
Salman Rushdie – escriptor;
J.D. Salinger – escriptor;
Susan Sontag – escriptor i assagista;
Art Spiegelman – il·lustrador;
George Steiner – crític cultural;
Adrian Tomine – il·lustrador;
John Updike – escriptor.
Llibres sobre la revista (en anglès)
Ross and the New Yorker de Dale Kramer (1951);
The Years with Ross de James Thurber (1959);
Ross, the New Yorker and Me de Jane Grant (1968);
Here at the New Yorker de Brendan Gill (1975);
About the New Yorker and Me d'E.J. Kahn (1979);
Onward and Upward: A Biography of Katharine S. White de Linda H. Davis (1987);
At Seventy: More about the New Yorker and Me de E.J. Kahn (1988);
Katharine and E.B. White: An Affectionate Memoir d'Isabel Russell (1988);
The Last Days of The New Yorker de Gigi Mahon (1989);
Genius in Disguise: Harold Ross of the New Yorker de Thomas Kunkel (1997);
Remembering Mr. Shawn's New Yorker: The Invisible Art of Editing de Ved Mehta (1998);
Here But Not Here: My Life with William Shawn and the New Yorker de Lillian Ross (1998);
The World Through a Monocle: The New Yorker at Midcentury de Mary F. Corey (1999);
Some Times in America: and a life in a year at the New Yorker de Alexander Chancellor (1999);
Gone: The Last Days of the New Yorker, de Renata Adler (2000);
Letters from the Editor: The New Yorker's Harold Ross de Thomas Kunkel (2000; cartes del 1917 al 1951);
Defining New Yorker Humor de Judith Yaross Lee (2000);
NoBrow: The Culture of Marketing – the Marketing of Culture de John Seabrook (2000);
New Yorker Profiles 1925–1992: A Bibliography de Gail Shivel (2000);
About Town: The New Yorker and the World It Made de Ben Yagoda (2000);
A Life of Privilege, Mostly de Gardner Botsford (2003);
Christmas at The New Yorker: Stories, Poems, Humor, and Art (2003);
Maeve Brennan: Homesick at the New Yorker de Angela Bourke (2004);
Let Me Finish de Roger Angell (Harcourt, 2006).
Cover of The New Yorker's first issue in 1925 with illustration depicting iconic character Eustace Tilley
May 30, 1925 cover by Ilonka Karasz, a regular cover artist for The New Yorker.
Image of Alfred d'Orsay (1801–1852), published by James Fraser (1783–1856).
Barry Blitt's cover from the July 21, 2008, issue of The New Yorker
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el tres-cents unè aniversari del Tractat de la Haia del 1720, que és un (1) tractat signat el 17 de febrer de 1720 a la ciutat neerlandesa de la Haia. Mitjançant la signatura d'aquest tractat es posà fi a la Guerra de la Quàdruple Aliança entre Felip V d'Espanya i els Regnes de la Gran Bretanya i França, l'Imperi austríac i les Províncies Unides.
Tractat d'Utrecht
Felip V d'Espanya fou confirmat rei d'Espanya pel Tractat d'Utrecht l'any 1713, i així es posà fi a la Guerra de Successió Espanyola. Mitjançant la signatura d'aquest tractat Felip renuncià a les seves reclamacions sobre els territoris d'Itàlia i els Països Baixos.
Amb la intenció de recuperar aquests territoris l'any 1718 l'exèrcit espanyol envaí l'illa de Sicília, que en virtut del tractat d'Utrecht havia estat cedida al ducat de Savoia. En resposta a aquesta agressió la Quàdruple Aliança entre la Gran Bretanya, França, Àustria i les Províncies Unides s'uniren i lluitaren contra Espanya en l'anomenada Guerra de la Quàdruple Aliança.
Efectes del tractat
Per la signatura d'aquest tractat es posà fi a aquesta guerra i Felip V abandonà totalment les seves reclamacions sobre Itàlia, assegurant–se però que el ducat de Parma seria succeït pel seu fill Carles (que posteriorment també seria rei de les Dues Sicílies i Espanya) a l'extinció de la dinastia Farnese, fet que ocorregué el 1731 a la mort d'Antoni I de Parma. En una (+1) altra disposició del Tractat, el duc Víctor Amadeu II de Savoia acordà intercanviar Sicília per Sardenya amb l'Imperi austríac, per la qual cosa fou coronat rei de Sardenya.
Finalment Felip V trencà el tractat l'any 1733 durant la Guerra de Successió Polonesa, quan les forces espanyoles envaïren novament Sicília, sent reconegut Carles de Borbó nou rei del Regne de les Dues Sicílies el 1735.
The Battle of Cape Passaro, 11 August 1718.
Spanish Chief Minister Cardinal Giulio Alberoni
French Foreign Minister Abbe Guillaume Dubois, who agreed the terms of the Treaty with Earl Stanhope.
Vista de la Haia
1720 Treaty of The Hague
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement d'Otto Stern (Żory, Segon Imperi alemany, Polònia, 17 de febrer de 1888 — Berkeley, EUA, 17 d'agost de 1969), qui fou un (1) físic i professor universitari alemany, nacionalitzat nord–americà, guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1943.
Nascut el 17 de febrer de 1888 a la ciutat de Żory, en aquells moments part d'Alemanya i avui dia a Polònia, estudià física a la Universitat de Wrocław (Polònia) i, posteriorment, fou nomenat professor de l'Escola Tècnica de Zuric (Suïssa), de Frankfurt (Hessen, Alemanya) i d'Hamburg (Alemanya). El 1933 dimití com a professor d'aquesta última universitat i es traslladà als Estats Units, on obtingué el càrrec de professor d'investigació en física a l'Institut Carnegie de Tecnologia, avui dia Universitat Carnegie Mellon, a Pittsburgh, Pennsilvània. Morí el 17 d'agost de 1969 a Berkeley (Califòrnia), ciutat on havia fixat la seva residència als Estats Units.
Interessat en el magnetisme, calculà el moment magnètic de l'àtom d'argent i les seves investigacions sobre el protó li permeteren descobrir que el moment magnètic d'aquest tenia un (1) valor dues vegades i mitja (2,5) vegades major que el predit per la teoria de Paul Dirac. L'any 1943 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pels seus estudis sobre els feixos moleculars, les propietats magnètiques dels àtoms i el descobriment del moment magnètic del protó en una sèrie d'experiments realitzats en col·laboració amb Walter Gerlach, i coneguts com l'experiment de Stern–Gerlach.
Otto Stern Taken from Nobelprize.org
Placa commemorativa en honor a Otto Stern a la Universitat d'Hamburg (Alemanya).
El passat dimecres 17 de febrer de 2021 es commemorà el cent vuitanta-quatrè aniversari de la batalla de Bunyol (Foia de Bunyol, València, País Valencià, 17 de febrer de 1837), que fou un (1) dels episodis de la Primera Guerra Carlina i acabà amb la victòria del bàndol carlí.
Antecedents
En el front d'Aragó i el Maestrat, l'execució del líder carlí Manuel Carnicer ocasionà l'assumpció del comandament d'aquest front per Ramon Cabrera. La primavera del 1836 aquest ja comandava sis mil (6.000) homes i dos-cents cinquanta (250) cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella (Maestrat aragonès, Terol), que fortificà i es convertí en el centre d'operacions, amb una presó, fàbrica d'artilleria i dos (2) hospitals.
Cabrera s'afegí a l'Expedició Gómez per intentar prendre Madrid, i deixà afeblit el Maestrat, i un (1) cop superat el període de paralització de l'exèrcit causat pel Motí de la Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó, Espanya), s'anomenà Evaristo San Miguel com a comandant de l'exèrcit del Centre.
Cantavella (Maestrat aragonès, Terol), en absència de Cabrera, estava defensada en aquell moment pel governador militar carlista Magí Miquel, que comptava només amb un (1) batalló, una (1) patrulla i la Companyia d'Artilleria. I tot i els esforços de José María Arévalo, Evaristo San Miguel, Cantavella (Maestrat aragonès, Terol) fou presa el 31 d'octubre de 1836. Els dos-cents (200) defensors, en clara inferioritat numèrica, quan començà el foc d'artilleria es refugiaren en el fort exterior, i d'allà intentaren fugir pels barrancs per reunir–se amb la força de socors, però foren abatuts per les tropes liberals, i els presoners obriren les portes de la ciutat als seus alliberadors.
Privats els carlins del Maestrat de la seva capital i fàbrica d'artilleria, Arévalo s'enfrontà a nombroses desercions fins que el 9 de gener de 1837 Ramon Cabrera, encara recuperant–se de les ferides, es presentà a Rubielos de Mora, recomposà les tropes i la moral, i llençà un (1) atac sobre les hortes de Castelló (Plana Alta, País Valencià), que el 21 de gener derrotaren Emilio Borso di Carminati a la batalla de Torreblanca, en la que Cabrera fou ferit de nou.
La batalla
Lluís Llangostera i Casadevall i Francesc Tallada i Forcadell arribaren a Utiel (Plana d'Utiel–Requena, València, País Valencià) el 16 de febrer i el 17 a Setaigües (Foia de Bunyol, València, País Valencià), on operava el general liberal José Creuhet amb tres (3) batallons d'infanteria i dos (2) esquadrons de cavalleria, que anaren al seu encontre; es desordenà un (1) dels batallons cristins mentre els altres dos (2) buscaren les altures, on foren sis-cents (600) homes foren vençuts i capturats, mentre la cavalleria escapava per un (1) congost.
Conseqüències
José Creuhet i vint-i-tres (23) oficials foren afusellats, i Llangostera derrotà els liberals a Burjassot (Horta Nord, València, País Valencià), i arribà en una incursió fins a Oriola (Baix Segura, Alacant, País Valencià) i el cúmul de derrotes cristines causà la substitució de Evaristo San Miguel per Marcelino de Oraá Lecumberri com a comandant de l'exèrcit del Centre.
Cantavella (Maestrat aragonès, Terol) fou recuperada per Juan Cabañero y Esponera el 24 d'abril de 1837, quan la seva guarnició es rendí, i poc després prengué Sant Mateu (Baix Maestrat, Castelló, País Valencià). Un (1) cop capturada Morella (Ports, Castelló, País Valencià) pels carlins el gener del 1838, en estar completament emmurallada es convertí en la capital carlina i s'hi traslladaren les instal·lacions de Cantavella (Maestrat aragonès, Terol).
El passat dimarts 16 de febrer de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement d'Anna Maria Martínez Sagi (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 16 de febrer de 1907 — Santpedor, Bages, Catalunya, 2 de gener de 2000), qui fou una (1) poeta, sindicalista, periodista, feminista i atleta republicana catalana.
Biografia
Nasqué al si d'una (1) família de l'alta burgesia barcelonina, filla de Josep Martínez i Tatxé (Barcelona, 1871), industrial tèxtil, i de Consol Sagi i Barba, de Barcelona; neboda d'Emili Sagi i Barba. Mantingué una (1) relació sentimental amb l'escriptora Elisabeth Mulder, però la família aconseguí de separar–les. Fou una de les periodistes més importants de la república, juntament amb Josefina Carabias. Entrevistà tota mena de personatges, de rodamons i prostitutes, fins a polítics catalans. Són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que en la seva època era un tema controvertit, perquè a molts progressistes, incloses algunes feministes, els feia por que les dones acabessin votant allò que els manessin llurs marits o bé el mossèn. També fou molt destacada la seva labor com a reportera en la Columna Durruti.
A part de la seva feina com a periodista, també publicà alguns llibres de poemes, que en el seu moment tingueren un (1) gran èxit. El seu estil s'acosta al d'algunes poetes de l'Amèrica Llatina com ara Juana de Ibarbourou, Alfonsina Storni o Gabriela Mistral, d'una (1) marcada desesperació i angoixa. Se l'arribà a anomenar l'hereva de Rosalía de Castro. En la seva faceta feminista, Martínez Sagi adoptà idees que arribaven des de França. Fundà el primer club de dones treballadores de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), amb el qual mirava d'incentivar l'alfabetització de la població femenina.
Com a esportista, Martínez Sagi destacà en el llançament de javelina, també practicà el tennis i l'esquí. Arribà a ser directiva del FC Barcelona el 1934, i esdevingué la primera dona a aconseguir una posició d'importància en el futbol estatal, una fita que no es repetiria fins més de setanta (>70) anys després. Al Barça mirà de crear una (1) secció femenina, però el fracàs del projecte la portà a dimitir del seu càrrec. Martínez Sagi entenia l'esport com una (1) necessitat per portar les dones cap a la modernitat, compatibilitzant cos i ment. El seu germà Armand Martínez Sagi arribà a ser futbolista del club. Posteriorment impulsà l'organització de l'Olimpíada Popular del 1936 a Barcelona (Barcelonès, Catlaunya).
Acabada la Guerra Civil, se n'anà a França, on participà en la Resistència i, més endavant, cap a la dècada del 1950, a EUA, on impartí classes de francès a la Universitat d'Illinois. Tornà a Catalunya l'any 1975, un (1) cop mort el dictador Franco, i es recollí en la seva vida privada.
L'any 1999 l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya li atorgà el Premi Rosa del Desert, juntament amb Rosa Murià, com a reconeixement a la seva trajectòria professional com a periodista.
Obra
Caminos (Barcelona, 1929).
Inquietud (Barcelona, 1931).
Canciones de la isla (1932–1936).
País de la ausencia (1938–1940).
Amor perdido (1933–1968).
Jalones entre la niebla (1940–1967).
Los motivos del mar (1945–1955).
Visiones y sortilegios (1945–1960).
Laberinto de presencias (Barcelona, 1969).
Tots aquests llibres foren escrits en castellà; només se li coneix un poema en català: Estiu (Premi Joaquim Cabot, 1932).
Filmografia
La Sagi, una pionera del Barça (2019). Directors: Francesc Escribano, Josep Serra Mateu. Fitxa a IMDB. Accessible en xarxa a TV3 a la carta.
Anna Maria Martínez Sagi
El passat dimarts 16 de febrer de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, Bages, Catalunya, 16 de febrer de 1928 — Batatais, São Paulo, Brasil, 8 d'agost de 2020)[3], qui fou un (1) religiós claretià, escriptor i poeta català, que visqué gran part de la seva vida al Brasil, país on era bisbe de la Prelatura territorial de São Félix, a l'estat de Mato Grosso. Estigué sempre vinculat a la teologia de l'alliberament i és reconegut internacionalment com un (1) defensor dels drets de les persones menys afavorides.[4]
Biografia
Fill d'una (1) família tradicional, Casaldàliga nasqué a Balsareny, a la comarca del Bages (Catalunya), el 1928. Molt aviat sentí la vocació sacerdotal i, als nou (9) anys, es traslladà a estudiar al seminari dels claretians de Vic (Osona, Catalunya).
Són especialment interessants els seus records de joventut: «Amb la guerra vaig aprendre a escoltar la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada llavors per l'hereu, el meu oncle Josepet i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar —davant els milicians, ebris de vi i de preguntes— el parador de les monges de la primera escola o l'amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol sacerdot o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa», explica.
Pere Casaldàliga dugué a terme les seves primeres tasques com a sacerdot a Sabadell (Vallès Occidental), entre els anys 1952 i 1958,[5][6] Barcelona (Catalunya), Barbastre (Aragó) i Madrid Espanya),[1] i exercí diverses funcions i càrrecs dins de la comunitat dels claretians: formador, director de la revista Iris, responsable del Seminari de Barbastre, etc. La seva visió d'una (1) església «diferent», basada en l'exercici d'una (1) fe adulta, corresponsable, lliure, pobra i sense jerarquies imposades, el dugué a ser pioner en una (1) nova manera de fer comunitat.
Al Brasil
Seguint la seva vocació missionera, el 1968 viatjà al Brasil per a fundar una (1) missió claretiana a la regió de l'Araguaia, a l'estat del Mato Grosso,[7] a l'Amazònia. Des d'aleshores, no tornà mai més als Països Catalans.
En arribar a l'Araguaia trobà una regió sense cap presència de l'Estat. Sense metges ni escoles. On l'única llei era la «llei del 38», imposada pels grans terratinents contra els petits camperols sense terra i els pobles indígenes. En poc temps, Casaldàliga enterrà mil (1.000) peons «sovint sense taüt i moltes vegades sense nom».
El 27 d'abril de 1970 fou nomenat administrador apostòlic de la prelatura que acabava de fundar, i el 23 d'octubre de l'any següent fou nomenat bisbe titular de São Félix do Araguaia.[7]
El mateix dia de la seva ordenació episcopal, Casaldàliga feu públic un (1) extens document on analitzava detalladament cada un (1) dels casos d'explotació i maltractament de petits camperols i indígenes apuntant responsables i causes. El document, titulat «Una (1) església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social», és considerat un (1) dels més importants en la història de la lluita per la terra al Brasil.
Fruit d'aquella primera denúncia i del compromís obertament assumit a favor dels camperols, peons i pobles indígenes, i contra els terratinents i les empreses de l'agronegoci, Casaldàliga rebé nombroses amenaces de mort i patí diversos intents d'assassinat.
Seguidor de la teologia de l'alliberament, Casaldàliga fou bisbe d'aquesta prelatura de l'Amazònia durant quaranta (40) anys.[7] En tot aquest temps, construí una (1) església popular, oberta, compromesa, coherent i que opta decididament i obertament pels més pobres.
Les seves posicions obertament favorables a una (1) profunda renovació de l'Església, el dugueren a tenir problemes amb el Vaticà durant el papat de Joan Pau II. El 1988 fou cridat al Vaticà per a explicar la seva conducta, la seva orientació pastoral i la seva posició política.
Això no obstant, més enllà de l'acció que dugué a terme a l'Araguaia, Casaldàliga fou fundador i impulsor de pastorals i moviments socials que avui són referència mundial en la lluita per la terra i pels drets dels petits camperols i indígenes, com ara la Comissão Pastoral de la Terra, el Conselho Indigenista Missionário, o el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra.
En complir els setanta-cinc (75) anys, Casaldàliga presentà la seva renúncia com a bisbe, tal com suggereix el Codi de Dret Canònic. Amb tot, decidí romandre a la diòcesi que havia presidit durant més de trenta-cinc (>35) anys i reclamà la participació de la comunitat en l'elecció del seu successor.[8] El 2 de febrer de 2005 fou rellevat,[9] però continuà treballant amb els indígenes i camperols.[7]
Defunció
Pere Casaldàliga, l'anomenat «bisbe dels pobres», morí el 8 d'agost de 2020 als noranta-dos (92) anys. Fou enterrats a Sao Félix do Araguaia, el poble on passà més de cinquanta (>50) anys dedicat a la defensa de la comunitat indígena. Les restes de Casaldàliga descansen juntament amb les de camperols i indígenes en un (1) cementiri del poble karajà, a pocs metres del riu Araguaia. Al mateix lloc on ell enterrà centenars de camperols, moltes vegades sense nom, el bisbe fou sepultat sota un (1) arbre de pequi, símbol de la cultura regional.[10]
En una cerimònia austera, el taüt del bisbe català estigué acompanyat d'un (1) rem i un (1) barret de palla, els estris que trià en la seva ordenació com a bisbe, en comptes del bàcul i la mitra típics. Representants de l'ètnia xavante, als quals Casaldàliga sempre defensà, foren els encarregats de portar el taüt amb les restes del bisbe. Assistiren a la cerimònia amb el tors pintat de negre i vermell i col·locaren una (1) creu de fusta damunt les tomba del bisbe.[11]
Llegat
Casaldàliga publicà més de cinquanta (>50) obres de prosa i poesia, que es poden consultar lliurement a internet, i va concedir centenars d'entrevistes arreu del món. Tota aquesta documentació es conserva classificada a l'Arxiu de la Prelatrua de São Félix do Araguaia, la qual conté més de tres-cents mil (>300.000) documents que són un (1) reflex de la història de la lluita per la terra a Llatinoamèrica.
El 2013 s'estrenà una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida, titulada Descalç sobre la terra vermella, que està basada en el llibre homònim que escrigué Francesc Escribano.[12]
Obra publicada
Publicà obres tant en català, com en castellà i portuguès, entre les quals destaquen Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Aïrada esperança (1978), Cartas a mis amigos (1992), Sonetos neobíblicos, precisamente (1996), Evangelio y Revolución i Amerindia, Morte e Vida (2000):[1]
Palabra ungida (1955);
África de Colores (Promoción Popular Cristiana, 1961);
Una Iglesia de la Amazonía en conflicto con el latifundio y la marginación social (1971);
Clamor elemental (1971);
Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975);
La muerte que da sentido a mi credo (diari 1975–1977);
En rebelde fidelidad (diari 1977–1983);
Pere Llibertat (1978);
Aïrada esperança (1978);
Missa da terra sem males (amb Pedro Tierra, 1980);
Comunidade, ecumenismo e libertação (1983);
Experiencia de Dios y Pasión por el Pueblo (1983);
Cantares de la eterna libertad (1984);
Fuego y ceniza al viento. Antología espiritual (1984);
Nicaragua, combate y profecía (1986);
Francisco Jentel, defensor do povo do Araguaia (1986);
El tiempo y la espera (1986);
Encara avui respiro en català (1987);
El vuelo del Quetzal (1988);
A l'aguait del Regne. Antologia de textos 1968–1988 (1989);
Todavía estas palabras (1989);
Les coqs de l'Araguaïa (1989);
Aguas do Tempo (1989);
Durst nach Liebe und Grechtigkeit (1989);
La flor de Izote que rebrota entre ruinas y cenizas (amb Jon Sobrino i Pablo Richard, 1990);
Llena de Dios y tan nuestra. Antología Mariana (1991);
Sobre la opción por los pobres (1991);
Cartas a mis amigos (1992);
Espiritualidad de la Liberación (amb José María Vigil, 1992);
Nuestra espirtiualidad (1993);
Sonetos neobíblicos, precisamente (1996);
Ameríndia, morte e vida (amb Pedro Terra, 1997);
Evangelio y Revolución i Amerindia, Morte e Vida (2000);
Cuando los días dan que pensar. Memoria, ideario, compromiso (2005);
Orações da caminhada (2005);
Versos adversos: antologia (amb Enio Squeff, 2006);
Martírio do padre João Bosco Penido Burnier (2006);
Cartes marcades (2007);
Con Jesús, el de Nazaret (2005);
Els ulls dels pobres (amb Joan Guerrero, 2005);
Una vida enmig del poble (2007);
Joventut amb esperit (amb pròleg de Josep Maria Soler, Editorial Claret, 2018).
Referències
↑ Anar a : 1,0 1,1 1,2 1,3 «Pere Casaldàliga i Pla». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Missioners Claretians de Catalunya. «Pere Casaldàliga Doctor honoris causa per la Universitat Catòlica de Goiàs (Brasil)». 20.09.2012.
↑ «Mor el bisbe català Pere Casaldàliga». El Món.
↑ Mir, Jordi. «Casaldàliga, la subversió a silenciar», 13 agost.
↑ Redacció, Escrit per. «Mor Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres que es va forjar als suburbis de Sabadell», 08.08.2020.
↑ de Arriba, Jordi. «Pere Casaldàliga i Sabadell: "va ser el meu primer amor"», 11.08.2020.
↑ Anar a :7,0 7,1 7,2 7,3 «Guardonats anteriors. Premi Internacional Catalunya». Generalitat de Catalunya.
↑ Arias, Juan «Casaldáliga reta a Roma» (en castellà). El País, 16.01.2005.
↑ «Bishop Pedro Casaldáliga Plá, C.M.F.» (en anglès). Catholic–Hierarchy.
↑ «El cos de Casaldàliga reposa en un cementiri al cor de l'Amazònia brasilera». Ara, 12.08.2020.
↑ «Pere Casaldàliga, enterrat entre camperols i indígenes a Sao Félix do Araguaia». CCMA, 12.08.2020.
↑ Araguás, Natalia «Eduard Fernández encarnarà el bisbe Casaldàliga a TV3». Ara, 23.02.2012.
Bibliografia
Escribano, Francesc. Descalç sobre la terra vermella: vida del bisbe Pere Casaldàliga. Grup 62/La Butxaca, 2009. ISBN 978-84-9254-933-7.
«Casaldàliga: 'No s'ha d'esperar un nou Concili per a respondre al clamor de reforma'.». Catalunya Religió, 15.10.2012.
Soler i Canals, Josep Maria; Serra, Sebastià; il·lustracions. Pere Casaldàliga. Ed. L'Abadia de Montserrat, 2013, pàg. 20. ISBN 978-84-9883-631-8.
Llisterri, Jordi «Casaldàliga explicat als nens: “ser més semblant a Jesús”». Catalunya Religió, 10.12.2013.
Guerrero, Joan. Casaldàliga: la seva gent i les seves causes = su gente y sus causas = sua gente e suas causas. Claret, 2016, pàg. 176. ISBN 978-84-9846-988-2.
Barrete, Glòria «"Parlar de Casaldàliga és parlar de les seves causes i d'allò que el mou"». Catalunya Religió, 18.02.2017.
Soler, Joan. Meditacions vora l'Araguaia. En companyia de Pere Casaldàliga (en català). Claret, 2017, pàg. 140. ISBN 9788491360186.
Costa-Jussà, Ricard «La primera forja de Pere Casaldàliga». Missioners Claretians de Catalunya, 15.02.2018.
Tavares, Ana Helena. Un bisbe contra tots els murs. La vida i les causes de Pere Casaldàliga (en català). Claret, 2020, pàg. 234. ISBN 9788491362821.
Mor, Laura «Contra l'odi i la por, les causes de Casaldàliga». Catalunya Religió, 15.01.2020.
Bausset, Josep Miquel «El bisbe Pere Casaldàliga: la veu dels pobres». Catalunya Religió, 27.04.2020.
El bisbe Pere Casaldàliga ha destacat pel seu compromís radical amb els camperols sense terra i els pobles indígenes.
Pere Casaldàliga i Pla
