FINALS DE NOVEMBRE DEL 2021 (II)

El passat dimarts 30 de novembre de 2021 es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de Carme Peris Lozano (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 30 de novembre de 1941 — ibídem, 25 de maig de 2018), qui fou una (1) il·lustradora catalana.^[1]

Durant deu (10) anys treballà com dissenyadora en una (1) empresa d'Arts Gràfiques, alternant aquesta feina amb els estudis d'art a l'Escola Massana i seminaris a Belles Arts i a l'Escola d'Arts Aplicades. S'especialitzà en il·lustració de llibre infantil i el 1979 publicà el seu primer llibre. Il·lustrà més d'un centenar (>100) de llibres de ficció i de text, i col·laborà amb moltes editorials. Des de l'any 1984 fins al 1989 fou presidenta del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i des del 1987 al 1990 fou presidenta de l'Organització Espanyola per al Llibre Infantil i Juvenil,^[2] secció espanyola de l'IBBY.

Compaginà la il·lustració de llibres amb col·laboracions amb dibuixos per a diaris. Feu exposicions a Bolonya (Emília– Romanya, Itàlia), Bratislava (Eslovàquia), Praga (Bohèmia, Txèquia), Göteborg (Suècia) i al Japó. També impartí classes de tipografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (Cerdanyola, Vallès Occidental) i la Universitat de Barcelona (Barcelona, Barcelonès), i rebé premis com l'Apel·les Mestres i el de la Crítica Serra d'Or (1987–1988). Creà diverses sèries de litografies basades en textos de poetes i gravats.^{[cal citació]}

El 2018 ingressà el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya, format per més de quatre mil (>4.000) peces entre dibuixos originals, aquarel·les, litografies, gravats a l'aiguafort i matrius.

Obra

Llibres de contes

• Llegendes del drac, l'heroi i la donzella (2005);

• Epaminondas (2005);

• La Rita i en Manduca (2005);

• Bona nit, avi (2004);

• No em vull banyar (2004);

• Rínxols d'Or i els tres óssos (1998);

• Cyrano de Bergerac (1991);

• La luna y yo (1991);

• Lluci (1990);

• Canigó (1987);

• Temps de cançons (1985);

• La tanca màgica (1983).

Referències

1. «Carme Peris Lozano». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

2. Llort, Lluís: «Adéu a Carme Peris». El Punt Avui, 26.05.2018.

Enllaços externs

• Carme Peris Lozano – Lloc web oficial

• Fons Carme Peris de la Biblioteca de Catalunya

Fotografia de la Carme Peris Lozano

Carme Peris Lozano

El passat dimarts 30 de novembre de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Ramon Violant i Simorra^[1] (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Catalunya, 30 de novembre de 1903 — Barcelona, Barcelonès, 23 de gener de 1956)^[2], qui fou un (1) etnògraf català que centrà bona part dels seus estudis i contribucions en la regió dels Pirineus, alhora que destacà com a conservador de l'antic Museu d'Indústries i Arts Populars (actualment Museu Etnològic) de la ciutat de Barcelona.^[3]

Vida

Nasqué a Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, l'any 1903. Provinent de família de sastres, ell mateix aprengué l'ofici i exercí durant bona part de la seva vida. El 1921 es traslladà a Barcelona, Barcelonès, on instal·là un (1) taller propi i continuà exercint l'ofici familiar.

L'any 1930 conegué la seva dona Caterina Ribera Turullols, filla d'uns mercers de Barcelona, i es casaren el 1931. Una (1) malaltia l'eximí d'anar al front durant la Guerra Civil. En acabar aquesta però, havien perdut parcialment la casa en un (1) bombardeig, i Ramon tenia la salut delicada. La familia de Caterina els ajudà a muntar una (1) merceria, amb la qual anà sobrevivint la postguerra. Mentre, Ramon Violant entrà en relació amb Agustí Duran i Sanpere, director de l'Arxiu Històric de la Ciutat i Joan Amades, reputat etnòleg, amb els qui decidiren la creació de la secció Entogràfica al si del Museu d'Indústries i Arts Populars.

El 1952 Violant caigué greument malalt, i la seva dona morí sobtadament. Caigué en una (1) profunda depressió de la qual provà de sortir dedicant–se a les seves obres i a la seva feina al Museu. Mai però no acabà de recuperar–se ni de la malaltia ni de la mort de la seva esposa, i el 1956 morí a Barcelona.

Formació autodidacta

Malgrat la seva feina com a sastre, el seu esperit inquiet i observador, i la seva afecció als llibres (en especial de viatges, biografies i literatura), forjaren la seva vocació per l'etnologia i la investigació. Quan s'instal·là a Barcelona (Barcelonès), entrà en contacte amb el folklorista Joan Amades i Francesc Baldelló, amistats determinants en la formació de la seva afecció.

Els anys 1932–1933 inicià els seus estudis de cultura material, amb un (1) article sobre instruments populars^[4]. Aquesta línia d'estudi de la cultura material el portà a començar a intuir la necessitat d'un museu etnogràfic a Barcelona (Barcelonès). A partir d'aleshores, les campanyes de recerca pel Pallars (la seva comarca nadiua) sempre anaren acompanyades de la recollida d'objectes, i formaren un (1) petit museu domèstic, base incipient per la secció etnogràfica del Museu d'Indústries i Arts Populars.

Els escrits i monografies de Ramon Violant començaren a ser coneguts i valorats en cercles acadèmics. Cap a finals dels anys trenta (30), els seus interessos estaven clarament decantats cap als treballs de camp i l'anàlisi de la cultura material. Durant els anys de la Guerra Civil Espanyola redactà una (1) monografia sobre la vida dels pastors al Pallars. Aprofità les estades d'estiu per recopilar informació sobre la vida i els costums als Pirineus, col·leccionar objectes etnogràfics i escriure articles en revistes i butlletins. El que començà com una (1) afecció acabà professionalitzant–se de manera definitiva quan el 1940, es convertí en conservador de la secció Etnogràfica de l'incipient Museu d'Indústries i Arts Populars. Des d'aleshores, les campanyes es prodigaren durant tota la dècada dels anys 1940 i part dels 1950, i anaren ampliant l'àrea geogràfica, més enllà del Pirineu, Tarragona i València. Violant s'anà refermant en la seva visió global del fet etnogràfic que desembocà en la seva primera obra de síntesi, El Pirineo español. La seva tasca museogràfica també reflecteix la seva visió global i interrelacionada de la cultura. Les instal·lacions sobre la Casa Pallaresa al Museu així ho demostraven.

Tasca museogràfica

Ramon Violant fou des del 1940 fins que morí, ànima i artífex de la secció etnogràfica del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Montjuïc.

L'arqueòleg Agustí Duran i Sampere rebé l'encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona d'engegar el Museo de Industrias y Artes Populares al recinte del Poble Espanyol de Barcelona (Barcelonès), i aquest contactà amb Ramon Violant a través de la seva amistat amb Josep Colominas.^[5]

Agustí Duran encarregà a Ramon la creació dins del Museu d'una (1) Secció Etnogràfica catalana, amb un (1) nou concepte de museografia. S'inicià de seguida en la tasca amb un (1) seguit de campanyes de recerca etnogràfica que permeteren la recollida de més de cinc mil (>5.000) objectes. El coneixement directe de la geografia on es localitzaven les societats estudiades fou fonamental en l'obra de Violant. Ell personalment recorria el territori, parlava amb la gent, recollia els materials... Els objectes de cultura material passaven a ser imprescindibles per explicar les societats que els utilitzaven, alhora que servien per comparar amb altres societats més llunyanes.^[6]

Les col·leccions etnogràfiques aplegades per Ramon Violant constitueixen avui una part essencial del Museu Etnològic de Barcelona (Barcelonès). Amb el temps, aquestes col·leccions han cobrat valor afegit, atès que no és fàcil trobar exemplars etnogràfics d'aquells anys, ni tan sols als llocs d'origen.

La visió museològica de Violant està influïda pel model del Museu d'Arts i Tradicions Populars de París (Illa de França). Aquesta museologia reivindica el paper de l'home com a col·lectiu i com a individu. La seva preocupació era presentar els diferents vessants de la vida quotidiana, de manera ordenada i classificada, i ensenyar les mostres de cultura material de diferents territoris tot comparant–los. La seva vocació era pedagògica i volia presentar els processos de formació d'una (1) cultura de manera evolutiva.^[6] Violant tenia en compte tècniques de discurs variades: fotografia, diorames, maquetes...

Els criteris museogràfics de Violant exerciren una (1) gran influència en la formació i desenvolupament dels ecomuseus de la Xarxa de Museus Comarcals i Locals de Catalunya.

Obra

Des del 1924 inicià una (1) extensa producció d'articles i monografies de temàtica etnogràfica, sovint centrada en la seva comarca pallaresa. En la següent bibliografia^[7] no s'hi fan constar els articles i col·laboracions:

1942

• La comarca del Pallars Sobirà.

• Costums familiars del Pallars Sobirà. Garsineu Edicions.

• La vida pastoral al Pallars Sobirà.

• La vivenda i els seus annexos al Pallars Sobirà.

• Els habitants i els poblats del Pallars Sobirà.

1943

• El Museo Etnográfico del Pueblo Español de Barcelona y otras colecciones de etnografía española. Objeto e interés de estas colecciones.

• Terminologia sobre l'individu en el Flamisell. Notes per un vocabulari del Pallars Sobirà.

1944

• La casa pallaresa y la vida pastoril. Guía y comentario de las instalaciones.

• De arte pastoril: los garrots.

1948

• Casas antiguas agroganadaderas cubiertas con terrado en el Pallars Sobirà.

• Notas de prehistoria pirenaica. Descubrimiento de un grupo megalítico en las estribaciones pirenaicas de la Ribagorza oscense.

• El llibre de Nadal. Costums, creences, significat i orígens.

• Art popular decoratiu a Catalunya.

1949

• El Pirineo español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece.

1951

• El càntir per aigua.

• Vocabulari popular de la indústria terrissera catalana.

• El demonio vegetativo del trigo en España. Ritos agrarios de la cosecha y otras costumbres campesinas.

1953

• La setmana Santa al Pallars i al Ribagorça.

• Les bèsties en la llengua i el folklore de Catalunya: llegendes, rondalles, costums, creences, cançons, mimologismes, refranys.

• La Festa Major al Pallars i a la Ribagorça.

• Supervivencias de formas de vida arcaica en las majadas de pastores pirenaicos.

• Notas del folclore catalán navideño.

• El arte popular español a través del Museo del Industrias y Artes Populares.

• Els pastors i la música.

1955

• De la cuna a la tumba, o el tránsito del individuo español.

• Etnografia de Reus i la seva comarca.

• La Rosa segons la tradició popular.

• La trilla de los cereales en el Pirineo catalán y aragonés.

1956

• El transporte tradicional a lomo de caballerías en Cataluña, Aragón y Navarra.

• El culto fálico en Cataluña. (estudi iniciat).

D'entre les seves obres cal destacar La casa pallaresa y la vida pastoril, Art popular decoratiu a Catalunya i El Pirineo español. En total publicà més de cinquanta (>50) llibres, així com nombrosos articles que li donaren gran prestigi i el feren una (1) persona cabdal en l'estudi de l'etnografia de Catalunya.

Morí l'any 1956, a l'edat de cinquanta-dos (52) anys, i deixà moltes obres inacabades. Des dels anys 1970 ha estat objecte d'una (1) tasca de recerca i recuperació de la seva obra dels d'àmbits editorials i acadèmics.

Vegeu també

• Museu Etnològic de Barcelona

Referències

1. ↑ «Ramon Violant i Simorra». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

2. ↑ RECERCA I DIFUSIÓ DE L'ETNOLOGIA CATALANA CENTRE DE PROMOCIÓ DE LA CULTURA POPULAR I TRADICIONAL CATALANA: «2003, Centenari del naixement de Ramon Violant i Simorra». Núm. 37. Abril del 2003. Departament de Cultura.

3. ↑ «Folkloristes, etnògrafs i institucions». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.

4. ↑ Recull folklòric–etnogràfic de les valls del Flamisell.

5. ↑ Ramon Violant i Simorra: La memòria d'un Etnògraf. Garsineu edicions, 1996.

6. ↑ ^{6,0 6,1} El llegat de Ramon Violant i Simorra. Garsineu, 2005.

7. ↑ Ramon Violant i Simorra: La memòria d'un etnògraf. Garsineu edicions, 1996.

Bibliografia

• El llegat de Ramon Violant i Simorra. Garsineu Edicions, Tremp, 2005. ISBN 84-95194-74-0

• Ramon Violant i Simorra. La memòria d'un etnògraf. Garsineu Edicions, Tremp, 1996. ISBN 84-88294-60-3

• Violant i Simorra / Ramona Violant Ribera i Lluís Calvo Calvo. Nou Art Thor, DL, Barcelona, 1990. ISBN 84-73272-16-1.

Enllaços externs

• Museu Etnològic de Barcelona

Retrat de Ramon Violant i Simorra

Ramon Violant i Simorra

El passat dimarts 30 de novembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-tresè aniversari del naixement d'Ònia Farga i Pellicer (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 30 de novembre de 1878^[1] — ibídem, 6 de desembre^[2] de 1936), qui fou una (1) pianista, violinista, compositora, empresària i pedagoga catalana amb un (1) gran reconeixement internacional gràcies als diversos premis que guanyà com a concertista.^[3][4][5]

Biografia

Inicis

Ònia Farga fou una (1) de les dones multiinstrumentistes i compositores més famoses de la seva generació: estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, i de ben petita despuntà per la seva sensibilitat artística i la seva aptitud per a la música. El seu pare era Rafael Farga i Pellicer, un (1) sindicalista català i un (1) dels fundadors i secretari de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, i la seva mare, Peronella Pellicer i Peraire.

Joventut i formació

Complementà la seva formació musical amb el compositor Melcior Rodríguez d'Alcàntara i Elias (composició), que li feu classes de composició per així facilitar–li els estudis d'orquestració, de la mateixa manera que Mathieu Crickboom (violí) també contribuí en la seva formació amb el violí, en aquest cas.

Als quinze (15) anys, ja havia aconseguit tots els primers premis del Conservatori de Barcelona. En un (1) dels concursos de composició en què participà, fou premiada per la Gran Marxa, que compongué per a orquestra i orgue i que més tard dirigí ella mateixa al Palau de la Música Catalana.

El 13 de juny de 1900 feu el seu concert de presentació com a pianista al Cercle Artístic de Barcelona. Entre els anys 1902 i 1904 estigué ensenyant piano a l'Acadèmia del Centro Artístico Musical que dirigia Delfí Armengol. Des d'aquest moment, estigué els següents catorze (14) anys vivint entre Barcelona (Catalunya) i París (Illa de França), on coneixeria grans compositors com Albéniz, i donaria diversos recitals com a solista.

Una (1) obra remarcable dins de la seva producció són les Gloses sobre cançons populars catalanes^[6] (1909) per a piano, que inclouen: Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís, El Rossinyol i La nina encantada. Aquest àlbum, amb la dedicatòria autògrafa de l'autora, que es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya, comprèn les cinc (5) partitures per a piano esmentades, basades en diverses cançons populars catalanes i harmonitzades per la compositora.

Segons que descriu Ramon Miquel i Planas en el pròleg, responen a la «necessitat d'oferir–nos en un (1) sol pom aquestes flors exquisides de la terra catalana i que ella, la compositora de veritable talent, ha convertit en les Gloses del present volum destinat a dur fora del clos familiar les remors de les nostres boscúries i els tornaveus de les afraus nostrades».

Activitat com a concertista

Fou molt elogiada per les seves nombroses gires, les quals la dugueren per escenaris de tota Espanya i Europa, sobretot per Suïssa i França (París), com a pianista i com a violinista. A París (Illa de França) presentà diverses de les seves composicions, les quals tingueren una (1) molt bona acollida per part de la crítica, especialment de Henri de Curzon (1903, 1922, 1924 i 1927).

Alguns dels concerts que més es recorden d'Ònia Farga:

Era coneguda per dividir els concerts en dues (2) parts: en la primera part se centrava en la seva faceta com a pianista, i en la segona en la de violinista. Tant és així, que el 15 de maig de 1909, actuava al Palau de la Música Catalana (Barcelona), en la primera part tocant al piano tant obres pròpies (per ex: Les mosques de Sant Narcís) com una (1) Sonata de Beethoven o obres de Chopin. La segona part la dedicà a tocar Corelli, Beethoven i el Concert en re menor de Wieniawski, tot per a violí.

El juny del 1910 actuà al Teatre Principal de Barcelona, dins dels concerts que organitzà l'Associació de Cultura Musical popular de Narcisa Freixas, on interpretà dues (2) de les seves composicions per a violí: Les mosques i Bressant l'orfenet.

L'any 1911 actuà al Congrés Nacional de les Arts del Llibre celebrat a l'Ateneu Barcelonès.

L'any 1913 figurava entre els socis de l'Associació de Música de Cambra.^[7]

Faceta d'emprenedoria

Ònia Farga fundà i dirigí l'orquestra de l'Associació Música Pro Amore Artis (1928), i també una (1) acadèmia de música a Barcelona (Barcelonès) que portà el seu nom (1928). Es dedicà a l'ensenyament a l'Escola Municipal de Música, on tingué entre els seus alumnes de piano la futura compositora i pianista Adalmira Anglada, i el futur compositor i director coral Ernest Cervera.

Des de l'any 1948 fins a l'actualitat (2009), el Conservatori Superior de Música de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona atorguen el Premi Ònia Farga per a estudiants destacats de violí i de piano.^[8]

Mort

Morí a Barcelona (Barcelonès) el 6 de desembre de 1936. A continuació, la transcripció de la necrològica que es publicà a La Vanguardia el dia de la seva mort.^[2]

«

«Ha muerto Onía Farga. Cataluña ha perdido uno de sus acusados valores musicales. Onía Farga ha dejado de existir. Con ella desaparece la personalidad del arte de la música, en sus diversos aspectos. Onía Farga pertenecía a aquella selección de mujeres intelectuales que han caracterizado el Renacimiento de Cataluña. Dotada de un temperamento sensibilísimo y de una belleza de sentimientos poco comunes, tales cualidades, así como su sólida cultura, aparecen reflejadas en las creaciones que públicos nacionales y extranjeros acogieron siempre con férvido aplauso. Onía Farga deja un copiosísimo caudal de obras, muchas de ellas premiadas en concursos internacionales, y que son fruto de su incansable labor. Su impecable técnica —técnica que todos conocían y admiraban—, se hallaba alejada de toda concesión de mal gusto, y la había colocado en el altísimo lugar que tan justamente ocupaba. Descanse en paz la que fue espejo femenino de bondad y orientadora de sereno y austero valor artístico.»

»

—La Vanguardia, necrològica d'Ònia Farga i Pellicer; http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1936/04/23/pagina-6/33132782/pdf.html

Producció musical

Tot i que gran part de la seva vida es dedicà sobretot a ser concertista i pedagoga, una (1) de les raons per les quals també es donà a conèixer foren les seves múltiples composicions, referides tot sovint a la cultura catalana, amb poemes de Verdaguer o amb cançons populars catalanes.

Orquestra simfònica

• Missa de Rèquiem,^[8] per a cor, orgue i orquestra simfònica. Dedicada a la seva mare, Peronella Pellicer, que morí l'any 1919.

• La bella Lucinda, música per a l'escena, sobre text de l'escriptor catalanista i esperantista Frederic Pujulà.^[8]

• Quatre quadrets, suite per a orquestra.^[9] Una (1) de les composicions és A l'ermita, goigs de Sant Jordi, amb lletra d'Artur Masriera, estrenada el 1931.

Veu i piano

• Amb quanta de tristor;

• A les abelles;

• Amor (poema de Verdaguer);

• Cançó del raier;

• L'estàtua de don Jaume (text de Verdaguer).

• Al la fratoj,^[10] 1909. Amb lletra en esperanto de Ludwik Lejzer Zamenhof, creador d'aquesta llengua auxiliar internacional.

• Cantares andaluces,^[11] 1928.

• Lo gaiter del Llobregat, 1930.

• Ojos claros, serenos,^[12] 1928. Musicació d'un (1) famós madrigal de Gutierre de Cetina.

Piano

• Amoreta, per a piano;^[13]

• Cantares andaluces, Edició (1929) Max Eschig;

• Els tres tambors, glossa de cançó popular;

• Bresant l'orfenet, per a piano,^[14] 1909.

Violí i piano

• Sonata en Re per a violí i piano,^[15] 1914. En tres (3) parts: Anhel, Esplai i Gaudi.

• Cant de la gitana (Capdetrons).^[16]

Sardanes

• Aplec–sardana.^[17] Per a violí i piano;

• Carmeta, per a piano;^[18]

• Flabiolejant (1922), de concert, per a violí;^[18]

• Iluro en festa (1922);^[18]

• Sardana de concert,^[19] 1926. Per a violí i piano.^[18]

Altres

• Glosa de «la pastoreta».^[20] També escrigué exercicis de solfeig a tres (3) veus, com a mètode d'ensenyament.

• Gloses sobre cançons populars catalanes.^[21] Per a piano (Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís i La nina encantada).

Referències

1. ↑ «Naixements. 1878. Registre núm. 6107. Jutjat "San Beltran".». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 30.11.1878.

2. ↑ ^{2,0 2,1} «Necrològica d'Ònia Farga, sense la data exacta de traspàs» (en castellà). La Vanguardia, 08.12.1936, pàg. 6.

3. ↑ Compositoras españolas: la creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad (en español). Centro de Documentación de Música y Danza, 2008, pàg. 537. ISBN 9788487731679.

4. ↑ «Fons Ònia Farga». Arxiu Museu de la Musica de Barcelona.

5. ↑ Rodríguez de la Torre, Fernando: «Ònia Farga i Pellicer» (en castellà). Real Academia de la Historia.

6. ↑ Farga i Pellicer, Ònia: Gloses sobre cançons populars catalanes per a piano, 1914.

7. ↑ «Associació de Musica da Camera | enciclopèdia.cat».

8. ↑ ^{8,0 8,1 8,2} «Dades biogràfiques i fotografies d'Ònia Farga, al web de l'Associació Musical de Mestres Directors».

9. ↑ Quatre quadrets, suite per a orquestra.

10. ↑ Al la fratoj, 1909.

11. ↑ Cantares andaluces, 1928.

12. ↑ Ojos claros, serenos, 1928.

13. ↑ Amoreta, per a piano.

14. ↑ Bresant l'orfanet, per a piano, 1909. Arxivat 2014.03.11 a Wayback Machine.

15. ↑ Sonata en Re per a violí i piano, 1914. Arxivat 2014.03.11 a Wayback Machine.

16. ↑ Compositores catalanes, Generació noucentista.

17. ↑ Aplec–sardana.

18. ↑ ^{18,0 18,1 18,2 18,3} «Sardanes d'Ònia Farga, al web "boig per la sardana"».

19. ↑ Sardana de concert, 1926.

20. ↑ Glosa de «la pastoreta».

21. ↑ Gloses sobre cançons populars catalanes, 1909.

Bibliografia

• Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana (en español). IV, 1999.

• Álvarez Cañibano, Antonio: Compositoras españolas: la creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad. Ed. Centro de Documentación de Música y Danza, Madrid, 2008.

• Ricard i Matas, Josep. Diccionario Biográfico de la Música (en español). 2a edició. Iberia, SA, Barcelona, 1966.

• Enciclopèdia Salvat de la Música. Vol II. Salvat, Barcelona–Madrid, 1967.

• Compositores catalanes (Enregistrament sonor): generació noucentista – Early 20th Century Catalan Women Composers.

• Farga i Pellicer, Ònia: Glosses sobre cançons populars catalanes. Editorial Gallach, Barcelona, 1914.

Enllaços externs

• «Onía Farga Pellicer». Diccionari Biogràfic de Dones. Associació Institut Joan Lluís Vives, Barcelona. Web (CC–BY–SA via OTRS).

• Article associació Wagneriana.

Ònia Farga i Pellicer, a la revista El Teatre Català de 23/05/1914.

Dibuix de Rafael Farga Pellicer (pare d'Ònia Farga), que acudí com a representant del Centre Federal Obrer de Barcelona, a un discurs de Bakunin.

Ònia Farga i Pellicer

El passat dimarts 30 de novembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari de la batalla naval de Sinope, que fou una (1) batalla naval que tingué lloc el 30 de novembre de 1853, dins del port de Sinope, al nord de Turquia, durant la guerra de Crimea (1853–1855). És considerada com l'última gran batalla de la marina de vela i fou el primer combat major del conflicte. De fet fou un (1) desastre militar per a la flota otomana que fou pràcticament anorreada per les naus russes.

Antecedents

Després d'algunes setmanes de moltes escaramusses enfrontant les flotes russa i otomana al mar Negre, en les que els russos capturaren dos (2) vapors i bombardejaren Batoum (Geòrgia),^[2] i amb Constantinoble (Turquia) assegurada per les flotes aliades els turcs, contra l'opinió de Stratford Canning, l'ambaixador britànic destacat a Constantinoble (Turquia) decidiren reforçar l'aparell a la regió i diverses esquadres foren enviades a la zona, com la de l'almirall Osman Nuri Paşa, que fondejà a Sinope (Turquia) el 13 de novembre,^[1] que se sumaren a la fragata Kaid Zafer, que havia realitzat una (1) anterior patrulla i es trobava en aquest port.

Una (1) corbeta a vapor, probablement el Taif, arribà poc després a engrossir la flota otomana. Els turcs haurien igualment desitjat enviar uns navilis de línia a Sinope (Turquia), però foren dissuadits per Stratford Canning, ja que el Regne Unit i França sostenien l'Imperi otomà contra l'Imperi rus però no volien la guerra, quan observaren que, de totes maneres, havia d'esclatar, ells feren tot el possible perquè l'Imperi rus fos l'origen del casus belli.

Els russos, que havien sofert atacs a la frontera asiàtica, es disposaren a destruir la flota de fragates otomana, que podia lliurar armes i munició als circassians, que feia anys que lluitaven contra els russos a la guerra russocircassiana.^[3]

Desenvolupament tàctic

Tres (3) fragates, sota les ordres de l'almirall Pàvel Nakhímov localitzaren la flota otomana, que no fugí ni feu preparatius per a la batalla.^[2] La flota russa es reuní el 27 de novembre i penetrà al port de Sinope (Turquia), en una (1) formació de dues (2) línies de cuirassats cadascuna, mentre les fragates i els vapors esperaven a la rereguarda per interceptar la possible fugida dels otomans, i fondejaren davant de la línia otomana; bloquejaren el port i la badia,^[1] i el governador de la ciutat i els seus habitants turcs fugiren, mentre els grecs s'hi quedaren.

Alguns oficials demanaren fugir combatent, però Osman Nuri Paşa preferí quedar–s'hi i combatre–hi, mentre l'artilleria del port atacava infructuosament l'armada russa. Les primeres canonades russes atacaren les parts altes dels vaixells, trencant aparells i pals, mentre les bateries dels vaixells otomans impactaven en els cuirassats russos, però aviat el fum els obstaculitzà la visió i quedaren indefensos contra les armes russes, de més calibre.^[3]

La batalla durà una hora i mitja (1 h i 30 min). Els russos utilitzaren un (1) tipus d'obús explosiu Paixhan per destruir els vaixells otomans, i només el Taif escapà del desastre i aconseguí tornar a Constantinoble (Turquia) el 2 de desembre, perseguida pels vapors russos, mentre sis (6) vaixells foren destruïts, tres (3) cremats, un (1) embarrancat i un (1) pres. El Navek Bahri, comandat per Ali Bey, fou destruït per la seva tripulació abans de ser capturat pels russos.

Conseqüències

La ciutat de Sinope (Turquia) fou destruïda,^[1] i la batalla conduí al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i el segon Imperi francès a declarar la guerra a l'Imperi rus, a principis de l'any 1854, per tal de sostenir l'Imperi otomà.

Referències

1. (anglès) George Dodd: Pictorial history of the Russian War: 1854–5–6, pàg. 59.

2. (anglès) Andrew D. Lambert: The Crimean War: British grand strategy, 1853–56, pàg. 57–60.

3. Adolphus Slade: Turkey and the Crimean war: a narrative of historical events, pàg. (anglès).

Bibliografia

• R. C. Anderson: Naval wars in the Levant 1559–1853, 1952. Reeditat el 2006: ISBN 1578985382 (anglès).

• Andrew D. Lambert: The Crimean War: British grand strategy, 1853–56, 1991 ISBN 0719035643 (anglès).

Batalla de Sinope, per A. Bogolyubov (1860).

Vladimir Kosov: Batalla de Sinope.

Batalla de Sinope, Ivan Aivazovsky (1817–1900).

Segell de Rússia, batalla de Sinope, 2003 (Michel núm. 1128, Scott núm. 6800).

El passat dimarts 30 de novembre de 2021 es commemorà el tres-cents vint-i-unè aniversari de la batalla de Narva, la qual tingué lloc a la població estoniana homònima el 19 de novembre (C.J.) de 1700 (el 30 de novembre [C.G.]) i fou una (1) batalla als inicis de la Gran Guerra del Nord. Un (1) exèrcit de socors comandat per Carles XII de Suècia derrotà un (1) exèrcit rus tres (3) cops superior en nombre. Abans, Carles XII havia obligat al Regne de Dinamarca i Noruega a signar el Tractat de Traventhal (Slesvig–Holstein, Alemanya). Després de Narva (Estònia) els suecs no s'endinsaren en territori rus, sinó que Carles XII es dirigí cap al sud, per expulsar August II de Polònia de Livònia i de la Confederació de Polònia i Lituània. Pere I el Gran guanyà a Narva una segona batalla el 1704, tot i que els russos hi patiren grans pèrdues humanes.

Preludi

Durant el segle XVII Rússia estava menys avançada que la resta d'Europa. Estengué les seves forces armades.^[7] Pere I de Rússia pretenia expandir el seu territori a costa de conquerir parts de les províncies sueques del Bàltic. Rússia feu una (1) aliança amb Dinamarca i Noruega, i August II de Polònia, rei de Polònia i Lituània i elector de Saxònia, en el Tractat de Preobrazhenskoye (Moscou, Rússia), per lluitar contra Suècia, de manera que els tres (3) països ataquessin Suècia des de diversos fronts.^[8]

Carles XII, ajudat per la Royal Navy i la marina holandesa, desembarcà per primera vegada a Humlebæk al nord de Copenhaguen (Dinamarca) i obligà Dinamarca–Noruega a deixar l'aliança l'agost del 1700 (i no s'hi reincorporà fins al 1709).^[9] Després traslladà part de l'exèrcit, a través del mar Bàltic, a Estònia on s'uní als regiments d'Estònia i Finlàndia de l'exèrcit suec.

El nou tsar de Rússia, Pere I, modernitzaria dràsticament Rússia en els pròxims anys, però l'exèrcit amb el qual viatjà el 1700, encara estava mal preparat. Pere havia emprat generals i oficials estrangers per millorar les seves forces armades, però encara estaven lluny de ser forces experimentada. Suècia, per contra, posseïa un (1) exèrcit ben entrenat i ben equipat. Carles XII de Suècia tenia la força militar més preparada i equipada del nord d'Europa, encara que no era la més gran, Pere I envejava les tropes del seu rival.^[7]

Durant el novembre del 1700 les tropes russes envoltaren la ciutat sueca de Narva a Estònia (part de Suècia per en aquella època), i tractaren d'obtenir–ne la rendició assetjant–la. Un (1) exèrcit combinat de saxons i polonesos, comandat per August II i Steinau, estava als afores de Riga (Letònia, a la Livònia sueca). L'exèrcit saxó–polonès, però s'havia aquarterat en els seus campaments d'hivern al sud del riu Daugava, per la qual cosa, Carles XII decidí fer front a l'amenaça russa, més immediata, a Narva (Estònia).

Carles XII avança cap a la ciutat per aixecar el setge, i empènyer Pere I cap a les seves bases a Rússia.

Batalla

El 19 (C.J.) o el 30 (C.G.) de novembre de 1700^[10] (20 de novembre calendari suec), Carles XII posicionà vuit mil (8.000) homes (uns altres dos mil cinc-cents [circa 2.500] guarnien la ciutat i també prengueren part en la batalla en una [1] fase posterior) el setge rus era mantingut per entre trenta-tres mil i trenta-cinc mil (33.000–35.000) homes.^[3]

L'exèrcit suec estava comandat personalment per Carles XII, assistit pel General Carl Gustav Rehnskiöld.^[1] Les forces russes estaven comandades pel tsar Pere I i Carles Eugeni de Croÿ. Reclamat per afers interns importants de Rússia, Pere I deixà Narva (Estònia) pocs dies abans de la batalla i, per tant, no estigué present els dies claus del combat. Confià en què els seus comandants triomfarien en la batalla, i presumí que Carles no atacaria, immediatament, les seves forces fortificades i superiors en nombre. Algunes interpretacions, plantegen que l'allunyament del tsar de Narva (Estònia) dies abans de la batalla era un (1) acte de covardia, la majoria d'Europa es burlà del tsar, després de la batalla per la seva partida. No obstant això, alguns estudiosos creuen que aquesta acusació té poc crèdit, ja que diversos informes, constaten que el tsar s'havia posat en perill físic diverses vegades, abans de la seva partida.^[12]

Durant gran part del dia una (1) tempesta de neu rodejà els dos (2) exèrcits, cosa que feu impossible les operacions. No obstant això, al migdia, el vent canvià i bufà, de tal forma que la tempesta de neu anà de cara als russos. Carles veié la seva oportunitat i avançà vers l'exèrcit rus a l'empara de les condicions meteorològiques.^[1] Els suecs atacaren en dues (2) columnes, ràpidament trencaren les línies russes, les tallaren en tres (3) i s'hi introduïren.^[10] En un (1) moment crucial, un (1) pont sobre el riu Narova col·lapsà sota les tropes russes en retirada:^[1] l'estampida comportà la pèrdua total de sis mil (6.000) homes^[5] i la pèrdua de cent quaranta-cinc (145) canons.^[10] Les tropes russes que restaren a Narva (Estònia) es rendiren.^[1]

La rendició russa aportà a l'exèrcit de Carles XII tots els canons de Pere I el Gran, així com mosquets i pertrets militats. Aquesta pèrdua russa, deixà les seves tropes supervivents sense gran part del seu equipament essencial. Si Suècia, o qualsevol altre oponent, hagués envaït Rússia immediatament després de Narva (Estònia), Pere I hauria pogut fer poc per aturar–lo.^[7] No obstant això, la victòria tàctica sueca també contenia la llavor de la derrota estratègica del futur. Després de Narva (Estònia), Carles XII es convencé que havia colpejat durament als russos, i els havia allunyat de la guerra per molt de temps, i en gran manera els subestimà fins a la batalla de Poltava. Pere, al mateix temps, aprengué la lliçó de Narva (Estònia) i inicià una (1) sèrie d'eficients reformes militars.

Memorial rus

El 1900, dos-cents (200) anys després de la batalla de Narva, els regiments Preobrazhensky i Semyonovsky iniciaren la construcció d'un (1) memorial als soldats russos que moriren a la batalla de Narva. El memorial consisteix en un (1) pedestal de granit amb una (1) creu al capdamunt, situat sobre un (1) monticle de terra. La inscripció diu: «Als nostres heroics antecessors que moriren el novembre de 1700».^[13]

Monument a la Victòria

El 20 de novembre de 2000, la ministra d'Afers Exteriors suec, Lena Hjelm Wallén, inaugurà un (1) nou memorial per celebrar la victòria. Fou erigit amb la contribució econòmica de l'institut suec, i reemplaçà l'antic memorial erigit el 1936, que desaparegué durant la Segona Guerra Mundial. El monument és el Lleó suec sobre un (1) pedestal de granit. En el pedestal hi ha la següent inscripció en llatí MDCC Svecia Memor: Suècia recorda 1700.

Segona batalla

Article principal: batalla de Narva (1704)

Quatre (4) anys després de la primera batalla de Narva, el tsar Pere I emprengué un (1) atac per ocupar la ciutat. Pere I avançà amb quaranta-cinc mil (45.000) homes. La guarnició de Narva (Estònia) estava sota el comandament del general Henning Rudolf Horn af Ranzien, i estava formada per tres mil vuit-cents (3.800) infants i mil tres-cents (1.300) genets. Els russos emprengueren un (1) atac en tres (3) fronts i després d'un (1) llarg combat ocuparen Narva (Estònia). El general Horn, molts oficials i un (1) elevat nombre de soldats suecs foren capturats, i patiren els suecs unes tres mil dues-centes (circa 3.200) baixes.

Referències

1. Black, Jeremy: Warfare. Renaissance to revolution, 1492–1792. 2. Cambridge University Press, 1996, pàg. 111 (Cambridge Illustrated Atlases). ISBN 0521470331.

2. Christer Kuvaja: Karolinska krigare 1660–1721, pàg.139. Schildts Förlags AB 2008. ISBN 978-951-50-1823-6.

3. Frost, Robert I.: The Northern Wars. War, State and Society in Northeastern Europe 1558–1721. Longman, 2000, pàg. 230, 232. ISBN 978-0-582-06429-4.

4. Christer Kuvaja: Karolinska krigare 1660–1721, pàg. 147. Schildts Förlags AB 2008. ISBN 978-951-50-1823-6.

5. (rus) Беспалов А. В. Северная война. Карл XII и шведская армия. Путь от Копенгагена до Переволочной. 1700–1709. – М: Рейтар, 1998. С. 43.

6. Només cent trenta-quatre (134) alts oficials i uns pocs soldats foren presos permanentment.

7. Peter The Great – Swift.

8. Frost, Robert I.: The Northern Wars. War, State and Society in Northeastern Europe 1558–1721. Longman, 2000, pàg. 228. ISBN 978-0-582-06429-4.

9. Frost, Robert I.: The Northern Wars. War, State and Society in Northeastern Europe 1558–1721. Longman, 2000, pàg. 229. ISBN 978-0-582-06429-4.

10. Frost, Robert I.: The Northern Wars. War, State and Society in Northeastern Europe 1558–1721. Longman, 2000, pàg. 230. ISBN 978-0-582-06429-4.

11. Englund, Peter: The Battle That Shook Europe: Poltava and the Birth of the Russian Empire. Taurus, Londres, 2003, pàg. 37. ISBN 1860648479.

12. Massie, Robert K.: Peter the Great, His Life and World. Ballantine Books, 1980. pàg. 341.

13. Петров А. В. Город Нарва, его прошлое и достопримечательности. СПб, 1901. С. 354–355.

14. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: batalla de Narva.

La victòria sueca a Narva per Gustaf Cederström, pintat el 1910.

Memorial rus prop de Narva del 1900

El monument del Lleó Suec a Narva, Estònia.

Batalla de Narva (1700)

El passat dilluns 29 de novembre de 2021 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Dilhan Ezer Eryurt (Esmirna, Turquia, 29 de novembre de 1926 — Ankara, Turquia, 13 de setembre de 2012), qui fou una astrofísica turca.^[1][2]

Astrònoma especialitzada en astrofísica, ha contribuït de manera important a la investigació científica sobre la formació i evolució del Sol i d'altres estrelles de la seqüència principal. Treballà per a la NASA del 1961 al 1973. Creà igualment el Departament d'Astrofísica de la Universitat Tècnica de l'Orient Mitjà (METU).^[3] Ha estat degana de la Facultat de Ciències i Literatura de la mateixa universitat del 1988 al 1993.^[1]

Joventut

Nasqué el 29 de novembre de 1926 a Esmirna, a Turquia. El seu pare era Abidin Ege, membre de la Gran Assemblea Nacional de Turquia per la província de Denizli l'any 1944.^[4]

Poc temps després de l'arribada del seu pare a Esmirna (Turquia), la seva família es traslladà a Istanbul (Turquia) i alguns anys més tard a Ankara (Turquia). Després d'haver acabat els estudis primaris a Ankara (Turquia), continuà a l'institut de noies de la capital, on mostrà un especial interès per les matemàtiques. Per aquest motiu, un cop acabats els estudis secundaris, es matriculà al Departament de Matemàtiques i Astronomia de la Universitat d'Istanbul.^[4]

Carrera professional

Després d'haver obtingut el diploma de la Universitat d'Istanbul (Turquia), a partir de l'any 1947, Eryurt treballà com a assistent honorària del matemàtic i astrònom Tevfik Oktay Kabakçıoğ durant dos (2) anys. S'encarregà d'obrir un departament d'Astronomia a la Universitat d'Ankara (Turquia). Continuà els seus estudis de postgrau a la Universitat de Michigan (EUA) fins a obtenir el doctorat al Departament d'Astrofísica de la Universitat d'Ankara (Turquia) el 1953. Després esdevingué professora associada al mateix Departament.^[1]

L'any 1959 marxà al Canadà gràcies a una borsa de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, on treballà amb Alastair GW Cameron. Després es traslladà als Estats Units i treballà per a la Federació Soroptimista d'Amèrica a la Universitat d'Indiana (EUA) i en la identificació de models estel·lars a l'Observatori Goethe Link, en col·laboració amb Marshall Wrubel.^[3][1] Després d'aquesta experiència, Eryurt fou contractada al Goddard Institute for Space Studies de la NASA. Amb Alastair GW Cameron, treballà sobre l'evolució del Sol. Durant aquest període ella era l'única dona astrònoma treballant a la institució.^[4]

El seu treball a l'Institut Goddard ha revelat certs fets sobre el Sol que no havien estat compresos fins llavors. La teoria existent segons la qual la lluminositat del Sol era molt menor quan es formà fa quatre mil cinc-cents milions (4.500.000.000) d'anys es veié desmentida. Les seves investigacions revelaren que el Sol era en realitat molt més brillant i càlid en el passat i que s'havia anat reduint fins al seu nivell actual, un treball que aleshores ajudà per al desenvolupament de vols espacials. El 1969 rebé el premi Apollo Achievement Award per la seva tasca per contribuir a la consecució del primer aterratge de la missió Apollo 11 sobre la lluna i a l'exploració lunar, el qual proporcionà als enginyers de la NASA informació crucial per a la modelització de l'impacte del Sol sobre el medi lunar.^[5][6]

L'any 1968 organitzà el primer Congrés Nacional d'Astronomia a Turquia, amb el suport del Consell d'Investigació Científica i Tecnològica de Turquia (TÜBİTAK). Entre els anys 1969 i 1973, Eryurt prosseguí els treballs a la NASA abans de tornar al Departament de Física de la Universitat Tècnica de l'Orient Mitjà, on fundà la secció d'astrofísica. L'any 1977 rebé el TÜBİTAK Ciència Award.^[7][8] L'any 1988 fou presidenta del Departament de Física durant sis (6) mesos, a continuació degana de la Facultat de Ciències i Literatura del METU durant cinc (5) anys. Eryurt es jubilà l'any 1993, després d'una carrera distingida, realitzada i consagrada a l'astrofísica.

Reconeixement

Morí d'una crisi cardíaca el 13 de setembre de 2012^[2]. El 20 de juliol de 2020 fou homenatjada amb un Google Doodle per commemorar el LI aniversari de l'allunatge de Neil Armstrong i Buzz Aldrin amb l'Apollo 11.^[9]

Notes i referències

1. ↑ ^{1,0 1,1 1,2 1,3} «Dilhan Eryurt». www.biyografya.com.

2. ↑ ^{2,0 2,1} ireklo, Rose. «NASA'daki ilk Türk bilim kadını sessizce veda etti (El primer científic turc de la NASA s'acomiadà en silenci)» (en turc). Sabah, 19.11.2012.

3. ↑ ^{3,0 3,1} «Soroptimist International of the Americas, Inc.». Soroptimist International of the Americas, Inc., 08.12.2017.

4. ↑ ^{4,0 4,1 4,2} Alp Akoğlu, Astorfizikte Öncü Bir Türk Kadını Dilhan Eryurt, Bilim ve Teknik Dergisi, Sayı 360, Kasım 1997. Fou arxivat des de la seva font (PDF) el 28 de juny de 2012.

5. ↑ «Certificate – NASA Apollo Achievement Award, in appreciation of dedicated service to the nation as a member of the team which has advanced the nation’s capabilities in aeronautics and space and demonstrated them in many outstanding accomplishments culminating in Apollo 11's successful achievement of man’s first landing on the moon, July 20, 1969». Archives and Special Collections, 20.07.1969.

6. ↑ «Dilhan Eryurt». fizikbilgisi.com.

7. ↑ «İrfan Unutmaz, Güneşin Evriminde Bir Tür Kadını: Prof. Dr. Dilhan Eryurt, Focus Dergisi».

8. ↑ «Prof. Dr. İlhan Eryurt, Türkiye Bilimler Akademisi Web sitesi, erişim tarihi: 28.12.2012». Arxivat de l'original el 2018.03.03.

9. ↑ Stubbings: «Dilhan Eryurt's pioneering work was vital for the Moon landings». mirror, 20.07.2020.

Bodrum Belediyesi önündeki heykel ve kabartmalar

Dilhan Ezer Eryurt

El passat dilluns 29 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement d'Anna Maria (Marie) Barchman Wuytiers–Blaauw (Amsterdam, Holanda Septentrional, Països Baixos, 29 de novembre de 1865 — Hilterfingen, districte de Thun, cantó de Berna, Suïssa, 10 de març de 1944), qui fou una pintora i dibuixant holandesa.^[1] Signava els seus treballs com a Marie Wuytiers.^[2]

Biografia

Marie Blaauw era filla del comerciant d'Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) Quirijn Blaauw (1827–1884) i de Francisca Ernestine Berg (1834–1903). Quan morí el seu pare li designaren un tutor. Tanmateix, el 1886 fou declarada major d'edat per un reial decret (el límit era de vint-i-tres [23] anys en aquell moment) que li permetia actuar sense tutor. L'any 1890 es casà amb Daniel Barchman Wuytiers (1851–1927),^[3] membre de la família Barchman Wuytiers. La parella vivia a la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) i, de manera intermitent, a Amersfoort (Utrecht, Països Baixos)(1895–1899) i a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos)(1918–1919).

Wuytiers rebé les ensenyances de la pintora de flors de la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) Margaretha Roosenboom. Exercí la pintura, el dibuix i l'aquarel·la de flors i, sobretot, pintà natures mortes. Era membre d'Arti et Amicitiae, societat d'artistes i amants de l'art fundada el 1839, i de Sint Lucas, associació d'artistes fundada el 1880 per estudiants de l'Acadèmia Nacional d'Arts Visuals d'Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos). Feu exposicions nacionals però també mostrà la seva obra a l'estranger. Així, per exemple, l'any 1894 es pogueren veure els olis Réveil du Printemps i Souvenir d'Automne a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), organitzada per l'Ajuntament al Palau de Belles Arts,^[4] i quatre (4) anys més tard, a la quarta edició, una (1) aquarel·la representant una (1) garlanda de festa.^[5][6]

La seva obra fou guardonada en diverses ocasions amb un gran premi o medalla d'or, incloses les exposicions d'Arcaishon (Gironda, Nova Aquitània, França), Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França) i Tolosa (Alta Garona, Occitània, França).^[2] Segons la informació que recullen els catàlegs de les exposicions barcelonines en què participà, fou premiada amb catorze (14) medalles d'or en exposicions franceses,^[5] d'entre les quals es mencionen la medalla d'or a l'exposició de Limoges (Alta Viena, Nova Aquitània, França) i el diploma d'honor i la medalla d'or a la de Nimes (Gard, Occitània, França) de 1894.^[4]

El 1931, pocs anys després de la mort del seu marit, s'establí a Suïssa, on morí el 1944, als setanta-vuit (78) anys.

Algunes obres

Magnoliatak (Branca de magnòlia)

Clematis

Bloemstilleven (Natura morta de flors)

Referències

1. ↑ «Ontdek aquarellist, schilder, tekenaar Marie Wuytiers» (en neerlandès).

2. ↑ ^{2,0 2,1} Pieter A. Scheen: Lexicon Nederlandse Beeldende Kunstenaars 1750–1950. Kunsthandel Pieter A. Scheen N.V. Volume 1, pàg. 99. 's–Gravenhage, 1969.

3. ↑ Remmé, Richard: «Anna Maria Blaauw (1865–1944), Genealogy» Richard Remmé, The Hague, Netherlands «Genealogy Online» (en anglès).

4. ↑ ^{4,0 4,1} Catálogo de la Segunda Exposición General de Bellas Artes: 1894. Ajuntament de Barcelona, Impremta de Henrich y Ca, Barcelona, 1894, pàg. 167, cat. 715–716.

5. ↑ ^{5,0 5,1} Cuarta exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas (en castellà). Ajuntament de Barcelona, Impremta de Henrich y Cia, Barcelona, 1898, pàg. 149, cat. 915.

6. ↑ Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2002, primera edició, pàg. 66 i 94. ISBN 84-7283-661-4.

7. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marie Wuytiers.

Anna Maria (Marie) Barchman Wuytiers–Blaauw

El passat dilluns 29 de novembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-unè aniversari del naixement de Rhoda Broughton (Denbigh, Gal·les, Regne Unit, 29 de novembre de 1840 — Headington Hill, Oxfordshire, Anglaterra, Regne Unit, 5 de juny de 1920), qui fou una novel·lista britànica,^[1] neboda de Sheridan Le Fanu.

Biografia

Rhoda Broughton nasqué a Denbigh al nord de Gal·les (Regne Unit). El seu pare era el reverend Delves Broughton. Desenvolupà el seu gust per la literatura, especialment poesia, sent una noia jove. El seu oncle Sheridan Le Fanu era un autor famós, i quedà satisfet amb la primera novel·la de Rhoda i l'ajudà a fer que es publiqués. Les seves primeres dues (2) novel·les aparegueren el 1867 en la seva Dublin University Magazine. Le Fanu fou també qui li presentà a l'editor Richard Bentley, qui rebutjà la seva primera novel·la en considerar–la impròpia, però acceptà la segona.^[2]

Més tard, després d'haver fet que ella fes l'esforç per encaixar en la forma popular de tres (3) toms i adaptar–ho al que es creia que era el gust del públic, també li publicà la que havia rebutjat primer. La seva relació professional duraria fins al final de la casa editora Bentley, quan fou absorbida per Macmillan a la fi dels anys 1890. Per llavors, Rhoda havia publicat catorze (14) novel·les al llarg d'un període de trenta (30) anys. Després del fracàs d'Alas!, Rhoda abandonà la forma de tres volums, en la qual es trobava incòmoda i va crear novel·les d'un volum. Això la va portar a crear les seves millors obres, però mai es va lliurar de la seva reputació de crear heroïnes de fàcil moral, la qual cosa era cert en les seves primeres novel·les, i per tant es va establir la idea que la seva obra era merament lleugera i sensacional. Tot i així, un tret distintiu en totes les seves obres fou la crítica als rols i posicions de la dona a la societat.

Rhoda mai no es casà, i gran part de la seva vida la passà amb la seva germana Mrs. Eleanor Newcome fins a la mort d'aquesta última a Richmond upon Thames (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1895. Els seus últims anys els passà a Headington Hill, prop d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) on morí el 5 de juny de 1920, als setanta-nou (79) anys.

Obres

• Not Wisely, But Too Well – (1867);

• Cometh Up As A Flower – (1867);

• Red as a Rose is She – (1870);

• Good–bye, Sweetheart! – (1872);

• Nancy – (1873);

• Tales for Christmas Eve – (1873); reeditada com Twilight Stories (1879);

• Joan – (1876);

• Second Thoughts – (1880);

• Belinda – (1883);

• Doctor Cupid – (1886);

• Alas! – (1890);

• A Widower Indeed (amb Elizabeth Bisland) – (1891);

• Mrs. Bligh – (1892);

• A Beginner – (1893);

• Scylla or Charybdis? – (1895);

• Dear Faustina – (1897);

• The Game And The Candle – (1899);

• Foes In Law – (1900);

• Lavinia – (1902);

• A Waif's Progress – (1905);

• Mamma – (1908);

• The Devil and the Deep Sea – (1910);

• Between Two Stools – (1912);

• Concerning a Vow – (1914);

• A Thorn in the Flesh – (1917);

• A Fool in her Folly – (1920).

Referències

• ↑ Robert Hadji: «Rhoda Broughton» in Jack Sullivan (ed) (1986): The Penguin Encyclopedia of Horror and the Supernatural, Viking Press, 1986, ISBN 0-670-80902-0 (pàg. 285). (pàg. 58)

• ↑ McCormack, W. J.: Sheridan Le Fanu. Sutton Publishing, Gloucestershire, 1997. ISBN 0750914890.

• Fin de siècle: relatos de mujeres en lengua inglesa, edició de María Luisa Venegas, Juan Ignacio Guijarro i María Isabel Porcel, Cátedra, Letras Universales, 2009, pàg. 147 (breve biografía), conté el relat «¡Y he aquí que era un sueño!» ISBN 978-84-376-2516-4

Enllaços externs

• Literary Heritage – West Midlands – perfil i textos en línia de cinc (5) de les seves novel·les (en anglès).

• Obres de Rhoda Broughton al Projecte Gutenberg.

• Obres en el Victorian Women Writers Project (en anglès).

• Material arxivat relacionat amb Rhoda Broughton inclòs en l'UK National Register of Archives (en anglès).

• Rhoda Broughton a la Internet Speculative Fiction Database (en anglès).

Photo of Rhoda Broughton, from about 1870.

Rhoda Broughton