FINALS DEL DESEMBRE DEL 2021

El passat divendres 24 de desembre de 2021 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Howard Hughes (Humble, Texas, 24 de desembre de 1905 — Houston, Texas, 5 d'abril de 1976), qui fou un magnat, aviador i enginyer estatunidenc. Des de la seva infantesa somiava ser pilot, productor de cinema i golfista. Excepte en això últim, tingué èxit en tota la resta: destacà en gran manera com a aviador, enginyer aeronàutic, empresari i productor de cinema. Destaquen les pel·lícules The Racket (1928), Hell's Angels ([1930), Scarface (1932) i The Outlaw (1943).[1] Fou famós per les seves fites en l'aire, i per haver construït avions com el Hughes H–1 i l'hidroavió H–4 Hèrcules.[2] Els seus assoliments com a industrial i com a productor a Hollywood (Los Angeles, Califòrnia) foren molt importants. D'altra banda, les seves excentricitats, manies i el seu comportament llunàtic en general estigueren motivats en gran manera per patir un TOC (trastorn obsessivocompulsiu).

Hughes, a més, assolí una gran notorietat pública gràcies a la seva oposició al pseudomonopoli de la icònica aerolínia nord–americà Pan Am, que disposava de la «Designació Legal» per realitzar exclusivament vols transatlàntics en Estats Units; tanmateix, es veié embolicat en una batalla política i legal[3] que finalment acabà amb l'esmentada legislació, i es permeté l'inici d'operacions en l'àrea de la seva pròpia línia aèria, la Trans World Airlines, mitjançant els seus avions Lockheed Constellation.

Biografia

Infantesa

Howard nasqué a Humble, Texas, el 24 de desembre de 1905, data que és posada en dubte per alguns biògrafs (segons els registres baptismals, nasqué el 24 de setembre).[4] Els seus pares foren Howard i Alene Hughes.

El seu pare, Howard Robard Hughes, fou un industrial que patentà la broca tricon, que permetia excavar pous de petroli abans inaccessibles. El 1908 fundà la Hughes Tool Company per comercialitzar aquest invent. En heretar aquest negoci, l'adolescent Howard fill s'alià amb la firma Baker.[5]

La seva mare, Alene Hughes, patia misofòbia (por de la brutícia o la contaminació). Influencià i sobreprotegí Howard, i arribà al punt d'aïllar–lo de tots els gèrmens ambientals.

L'obsessiva mare mantenia els clàssics rituals victorians pel que fa a la cura de la salut dels fills. Repassava exhaustivament el cos nu del nen, aturant–se en les dents, les orelles, els genitals, els colzes i els genolls. Comprovava igualment les seves deposicions. I diàriament s'ocupava també del bany del seu fill, al que fregava tot el cos amb un potent sabó de lleixiu. Davant de qualsevol símptoma de febre o malestar, acudien diversos metges a la casa familiar per atendre el nen, sense importar l'hora que fos.

La seva malaltia TOC seria el seu pitjor via crucis. Als onze (11) anys construí la primera emissora de ràdio que hi hagué a Houston (Texas). Amb ella aconseguí comunicar–se amb els vaixells que solcaven les aigües del golf de Mèxic. Recollia i gravava els missatges, i fins i tot aconseguí interpretar que els sons obeïen al codi Morse, que aprengué en una sola nit. L'endemà ja contactava amb els oficials dels vaixells.

Del seu pare, heretà l'interès i la intel·ligència cap a totes les coses mecàniques. Als dotze (12) anys fotografiaren Hughes en el diari local, i esdevingué el primer noi de Houston (Texas) a tenir una bicicleta motoritzada, que havia construït ell mateix.

Joventut

Alene Hughes morí el març del 1922, a causa de les complicacions d'un embaràs ectòpic. Aquest fet marcà profundament Howard. Mai no aconseguiria desfer–se de la malenconia causada per la pèrdua de la seva sobreprotectora mare.

Menys de dos (<2) anys més tard, el gener de 1924, als divuit (18) anys, el seu pare morí d'un atac al cor. Howard quedà molt afectat en perdre els seus pares sent ell tan jove. Les seves morts, i les seves pròpies fòbies, impulsaren Hughes a crear en els anys cinquanta (50) un laboratori d'investigació mèdica, sense ànim de lucre.

Per voluntat del seu pare, Howard heretà el setanta-cinc per cent (75%) de la seva multimilionària fortuna, que a més incloïa les quantitats generades per la perforació de jaciments de petroli.[6] Poc després de la mort del seu pare, ingressà en el Rice Institute of Technology. Abans havia estat al Califòrnia Institute of Technology a Pasadena, on no obtingué cap diploma.

El 1924 abandonà el Rice Institute i el juny del 1925 es casà amb Ella Rice. Junts abandonaren Houston (Texas) i es traslladaren a Hollywood (Los Angeles, Califòrnia), on Howard esperava produir pel·lícules. Molt aviat, el matrimoni entrà en crisi, per les dures condicions de vida domèstica que Howard imposava a la seva esposa, entre altres motius. Després de diversos incidents, Hughes mantingué la seva esposa, Rice, aïllada a la seva casa durant algunes setmanes el 1929; després d'això ella tornà a Houston (Texas), i sol·licità irrenunciablement el divorci. Es diu que conegué el gàngster Frank Lucas.

Personalitat

Howard posseïa, a part d'una molt bona presència i intel·ligència, una personalitat atraient. Encara que des de sempre mostrà actituds estranyes, com la seva marcada tendència a autorecloure's. Era un individu bastant impredictible, solia engrescar–se ràpidament per un projecte i abordar–lo amb una intensitat sorprenent, i tot seguit, oblidar–ho tot. Hughes patia un trastorn obsessiu compulsiu (TOC), del qual mai no es tractà adequadament.

En la seva vida privada, moltes dones foren atretes per la seva fortuna i la seva personalitat. Estigué relacionat amb nombroses dames de Hollywood dels anys trenta (30) i quaranta (40). Però, al cap d'un temps, Hughes se n'avorria, i elles, al seu torn, tot sovint s'avorrien de les seves manies obsessives. Mantingué reclosa a la llar la seva primera muller, Ella Rice, fins a provocar–li atacs de pànic i claustrofòbia.

Després del seu primer divorci, Hughes passà molt temps amb grans estrelles de cinema, a moltes de les quals oferímatrimoni, incloent–hi Katharine Hepburn, qui a més d'amant fou la seva millor amiga. Entre els seus afers es poden citar Bette Davis, Rita Hayworth, Gene Tierney, Ava Gardner, Olivia de Havilland, Yvonne De Carlo, Jane Greer, Kathryn Grayson, Ginger Rogers, Billie Dove (una dona exòtica a qui Hughes pagà el divorci al seu marit), entre d'altres.

Joan Fontaine admeté en la seva autobiografia (No Bed of Roses) haver estat diverses vegades amb Hughes. I Bessie Love fou una de les seves amants durant el seu primer matrimoni.

Jean Harlow l'acompanyà en l'estrena de Hell's Angels. Però la seva mà dreta, Noah Dietrich, escrigué anys més tard Howard: The Amazing Mr. Hughes. També parlava de Jane Russell, a qui Howard intentà portar al llit (segons ella mateixa reconegué en la seva autobiografia) estant casada. El rebutjà, però foren amics durant anys.

A més, hi ha constància que Howard contractava joveníssimes starlets (aspirants a actriu), a les quals formava i gairebé recloïa per poder–les tenir sota el seu estricte domini. S'ha arribat a insinuar que tenia noies ficades en apartaments per tot el país.

Per al milionari Hughes, els diners eren un instrument per comprar el que no podia obtenir pels seus propis mèrits personals. Seves són les famoses frases que el retraten en aquest aspecte:

«

Puc comprar tots els homes del món

»


«

Tothom té un preu

»

Quantitats fabuloses s'extreien de la caixa empresarial Bakery davant del desconsol dels seus comptables, que res no podien fer per evitar–ho.

Hughes gastava enormes xifres en regals enlluernadors per a les seves amants, en luxoses festes, i en suborns diversos. Així, aconseguia comprar voluntats i cossos. També malgastava grans sumes en projectes i empreses de dubtosa rendibilitat. No hi havia cap persona en el seu àmbit que fos capaç de fer front a la seva dominant personalitat, excepte tal vegada Noah Dietrich.

L'11 de juliol de 1936, als trenta (30) anys, Hughes atropellà i matà amb el seu cotxe un vianant anomenat Gabriel Meyer, a Los Angeles (Califòrnia). A l'hospital on l'atengueren, un metge informà que Hugues semblava haver begut alcohol. Fou detingut i acusat de «sospita d'homicidi negligent».

Un testimoni declarà a la policia haver vist circular l'automòbil de Hughes de manera erràtica i a gran velocitat, i que, abans de l'accident, el vianant es trobava quiet a la zona segura d'una parada de tramvia. Però més tard, durant la investigació, el testimoni es retractà de tot el que havia dit i donà suport a la versió de Hughes, segons la qual conduïa a poc a poc quan un vianant es llançà davant del seu vehicle sense que pogués esquivar–lo. El fiscal del districte recomanà que Hughes fos eximit de qualsevol responsabilitat en el cas.

D'altra banda, la seva murrieria i manca d'escrúpols com a home de negocis queden clares en veure com aconseguia evitar els impostos. En els primers anys de la seva companyia aeronàutica, Hughes Aircraft (fundada el 1932), intentà sense èxit traslladar l'empresa de Califòrnia a Nevada, on els impostos eren més baixos. Al final, el 1953, donà tots els actius al seu propi institut d'investigació mèdica (l'Institut Mèdic Howard Hughes), entitat exempta del pagament d'impostos.

Encara que visqué a la seva pròpia casa de Califòrnia durant molts anys, s'adonà que podia viure en hotels sense haver de declarar al fisc la seva residència. Però poc després la llei canvià i tota persona que estigués almenys cdent vuitanta (180) dies residint en un estat qualsevol, havia de pagar impostos per això. Davant d'això, Hughes decidí anar canviant d'hotel i d'estat. Més tard, després de la mort de Hughes, quan els estats de Califòrnia i de Texas provaren de cobrar els impostos relatius a la seva herència, no pogueren provar que hagués residit oficialment a cap dels dos (2) territoris.

A més, els directius de les seves empreses no percebien grans sous mentre estiguessin en el càrrec. Massa impostos. El pla de Hughes, un cop els directius deixaven la companyia, consistia a fer declaracions públiques crítiques i ofensives sobre ells, cosa que l'obligà a afrontar diverses demandes judicials per difamació. En general, Hugues perdia els judicis i es veia obligat a pagar els milions que devia. Així passà amb Noah Dietrich, i també de Robert Maheu, la indemnització del qual fou de dos milions dos-cents mil dòlars (2.200.000 $), entre d'altres.

Aviació

Durant tota la seva vida, Howard Hughes fou un entusiasta de l'aviació. Es diu que volà per primera vegada als catorze (14) anys, encara que no està confirmat. Del que no hi ha dubte és que fou un intrèpid pilot i un gran industrial del sector. A més, la seva intel·ligència i el seu interès per l'aviació i la mecànica li permeteren convertir–se en enginyer aeronàutic de forma autodidacta, que dominà profunds i amplis aspectes en la construcció i disseny d'aeronaus.

Fundà la companyia Hughes Aircraft i fixà rècords mundials pilotant els seus avions. La seva màquina tecnològicament més rellevant fou el Hughes H–1 Racer. El 13 de setembre de 1935, volant l'H–1, assolí els cinc-cents seixanta-sis quilòmetres per hora (566 km/h), i baté doncs l'anterior rècord de velocitat aèria de cinc-centes cinc quilòmetres per hora (505 km/h), a Santa Ana, Califòrnia. Versions no confirmades indiquen que l'H–1 serví de model pel que seria un dels millors avions de combat en la primera fase de la guerra del Pacífic, l'avió japonès Mitsubishi A6M Zero.

Un any i mig (1,5) més tard (19 de gener de 1937), amb un (1) redissenyat Hughes H–1 Racer, aconseguí batre el seu propi rècord transcontinental de velocitat aèria, en volar sense escales des de Los Angeles (Califòrnia) fins a Nova York (Nova York) en set hores vint-i-vuit minuts i vint-i-cinc segons (7h 28 min 25 s) (abans ho havia fet en nou hores i vint-i-set minuts (9 h, 27 min). La seva velocitat mitjana fou de cinc-cents divuit quilòmetres per hora (518 km/h).[7]

L'H–1 mostrà un important nombre d'innovacions en el seu disseny. Comptava amb un (1) tren d'aterratge retractable, i tots els reblones i empalmaments foren fixats a ran al cos de l'aeroplà, per reduir la fricció cinètica i guanyar velocitat. L'H–1 inflí en el disseny d'alguns aeroplans de la Segona Guerra Mundial, com el Mitsubishi A6M, el Focke–Wulf Fw 190 i el F6F Hellcat.[8] L'H–1 fou donat a la Institució Smithsonian el 1975, i s'exhibeix en el seu Museu Nacional de l'Aire i l'Espai, a Washington DC.

El 10 de juliol de 1938 Hughes establí una nova marca en completar un (1) vol al voltant del món en tot just noranta-una hores (91 h) (tres [3] dies, dinou [19] hores), batent l'anterior de més de quatre (4) dies. Per a aquest vol no utilitzà cap dels seus aeroplans, sinó el Lockheed Model 14 super Electra (amb una [1] tripulació de quatre [4] homes), dotat de ràdio i equips d'última tecnologia. Hughes pretenia que aquella gesta fos una gran victòria tecnològica, per demostrar així que els viatges aeris de llarga distància podien ser completament segurs.

El jove magnat rebé molts premis com a pilot, com el Harmon Trophy (els anys 1936 i 1938), el Collier Trophy (el 1938 també) i l'Octave Chanute Award (el 1940). El 1939 fou guardonat amb la Medalla d'Or del Congrés «en reconeixement als assoliments de Howard Hughes en fer avançar la ciència de l'aviació, i així aconseguir un gran reconeixement cap aquest país a tot el món.» Tanmateix, segons el New York Times, Hughes no es molestà a acudir a Washington DC a recollir la medalla. Finalment, el president Franklin Sr. Roosevelt la hi a envià per correu.

Hughes Aircraft

Hughes Aircraft fou fundada el 1932, a la cantonada d'un hangar de Lockheed Aircraft Corporation a Burbank, Califòrnia. En principi fou una divisió de la Hughes Tool Company, ideada per realitzar la costosa conversió de l'H–1 Racer en un avió militar. Durant i després de la Segona Guerra Mundial, Hughes aconseguí convertir la seva companyia en contractista del Departament de Defensa. La divisió Hughes Helicopters es creà el 1947, quan el fabricant d'helicòpters Kellett vengué a Hughes el seu últim model per a la seva producció.

L'any següent aparegueren noves divisions en l'empresa: Hughes Aerospace Group, The Hughes Space and Communications Group i Hughes Space Systems Division. El 1961 foren fusionades per donar pas a la Hughes Space and Communications Company.

Howard sempre intentà minimitzar el pagament d'impostos, per la qual cosa provà de traslladar Hughes Aircraft a l'estat de Nevada, més lax en qüestions fiscals. No pogué fer–ho, i finalment, el 1953, donà tots els seus actius de Hughes Aircraft a la seva acabada de crear institució mèdica sense ànim de lucre (Institut Medic Howard Hughes).

El terrible accident de l'XF–11

El 7 de juliol de 1946 Hughes tingué un gravíssim accident a Los Angeles (Califòrnia) quan efectuava el primer vol de prova experimental de l'avió espia XF–11, que construïa per a l'Exèrcit dels EUA. La prova transcorregué normalment; tanmateix, als cent cinc minuts (105 min) d'haver–se enlairat i preparant–se per retornar, una imperceptible pèrdua d'oli al motor dret feu que disminuís la pressió que és necessària per controlar el pas de les hèlixs, fent que aquestes revertissin el seu angle d'atac. Això feu que el motor tirés fortament cap enrere, descompensés l'avió i el portés a perdre altitud ràpidament. Aquesta situació, difícil de controlar, fou analitzada dies després de l'accident, pel que l'accident no pot catalogar–se com a fallada humana, sinó com a fallada mecànica.

Hughes tractà d'aterrar l'aparell en el camp de golf de Los Angeles Country Club, a Beverly Hills (Califòrnia), però no ho aconseguí. L'XF–11 impactà contra tres (3) cases, i els seus dipòsits de combustible explotaren. Hughes, molt malferit, aconseguí sortir de la cabina, però patint greus cremades, en estar cremant el mateix avió i els voltants. Fou auxiliat pel sergent primer del Cos de Marines dels Estats Units William L. Durkin, que es trobava a la zona.

Els danys foren severs. Patí lesions internes, múltiples fractures (la clavícula, totes les costelles...) i cremades de tercer grau per tot el cos. Tingué seqüeles la resta de la seva vida. A partir de llavors, un bigoti taparia les cicatrius del seu llavi superior.

La Força Aèria dels Estats Units culpà del sinistre el mateix Hughes, que segons els militars cometé diverses irregularitats, com no seguir la ruta prevista o utilitzar una freqüència de ràdio diferent a l'assignada. A més, a l'informe es deia que l'XF–11 perdé el control abans de caure. Això suposà un dur cop per a l'ego de Hughes, que no dubtà a protestar i intentar rectificar l'esmentat informe. El magnat assenyalà que en cap moment no perdé el control de l'aparell, sinó que anà perdent altura a causa de la fallada d'una (1) de les hèlixs. I també denuncià que l'informe de la Força Aèria era parcial i injust. Segons declarà, els militars no volien reconèixer cap prova que evidenciés errors en el funcionament del seu sistema d'hèlixs, que havia costat enormes quantitats de diners. Aquest sistema constava de dues (2) hèlixs de quatre (4) pales connectades una darrere d'una altra, i cada una girava en sentit oposat a l'altra; aquestes hèlixs, igual com l'avió, eren de tipus experimental.

A l'hospital, Hughes tenia el cos destrossat però la ment lúcida. Prova d'això és que trucà als seus enginyers perquè li fessin un llit a mida, ja que el disseny no li agradava. Seguint les seves indicacions tècniques, li posaren un sistema hidràulic gestionat per trenta (30) motors elèctrics, que li permetia ajustar el llit prement diversos botons, i es creà així el modern llit d'hospital.

Hughes i el seu H–4 Hèrcules

El seu projecte més famós potser fou l'H–4 Hèrcules. En construir aquesta gegantina aeronau, Hughes baté un rècord més: creà l'hidroavió de més envergadura que qualsevol avió mai no construït abans. Anomenat Spruce Goose, el seu propòsit inicial fou bèl·lic. Estava ideat per utilitzar–lo en la Segona Guerra Mundial per transportar tropes i equip a través de l'Atlàntic, i s'evità així les gravíssimes pèrdues que ocasionaven els submarins alemanys. Però la mateixa magnitud i complexitat del projecte impediren que fos acabat a temps.

L'Hèrcules suscità gran controvèrsia, i la premsa acusà Howard de falta de criteri i de malversar l'erari. S'arribà a dubtar que algun dia aconseguís si més no construir tal aeronau. A causa de la seva espectacular mida (pesava cent noranta-tres tones [193 t]), només se'n pogué construir un aparell. Davant del debat públic sorgit entorn de la seva viabilitat, Hughes declarà que si no aconseguia fer–ho volar, abandonaria el país per no tornar–hi.

El 1947 hagué de comparèixer davant del Comitè d'Investigació de la Guerra del Congrés, per explicar els motius pels quals no havia complert amb els terminis del contracte. Hughes es defensà amb vehemència, i el comitè es dissolgué sense redactar un informe final. Una vegada més, Hughes se'n sortí amb la seva, i feu volar el gegantí hidroavió el 2 de novembre de 1947, a Long Beach, Califòrnia, davant d'una gran multitud. No obstant això, l'Hèrcules tan sols s'elevà trenta metres (30 m) sobre l'aigua durant una (1) milla (un coma sis 1,6 quilòmetres [1,6 km]), amb el mateix Hughes als comandaments, i assolí uns cent trenta quilòmetres per hora (circa 130 km/h). No tornaria a volar mai més.

Més tard, declarà que ho feu només per demostrar davant del Congrés i l'opinió pública que els diners dels contribuents havien estat gastats correctament.

Estigué sota els focus dels mitjans de comunicació (fou portada de la revista Time el 19 de juliol de 1948).

Actualment, l'Spruce Goose es troba a l'Evergreen Aviation Museum, a McMinnville, Oregon.

L'aventura de les aerolínies TWA

El 1939 Hughes invertí set milions de dòlars (7.000.000 $) en accions de la companyia TWA, i aconseguí el control d'aquesta aerolínia. En assumir la propietat de la TWA, se li prohibí a Hughes, segons la llei federal, construir els seus propis aeroplans.

Howard hagué de lluitar amb un perillós competidor, la Panagra, més tard, Pan American World Airways (Pan Am), representada pel poderós i hàbil negociant Juan Trippe, que en aquell moment tenia la supremacia de les rutes aèries nord–americanes i sud–americanes. Trippe tenia l'absolut monopoli del cel i a més moltes voluntats comprades a l'àmbit governamental, i fou un acèrrim enemic de Hughes.

Buscant un aeroplà que realitzés un millor treball que la flota de Boeing 307 Stratoliner de la TWA, Hughes s'apropà al competidor de Boeing, Lockheed.

De fet, Hughes ja tenia una bona relació amb Lockheed, ja que ells havien construït l'avió que utilitzà per volar al voltant del globus el 1938. Lockheed acceptà la demanda de Howard per construir un nou avió en secret. El resultat final fou l'estilitzat i elegant Lockheed Constellation, i la TWA comprà els primers quaranta (40) avions de la cadena de producció (realitzà així la més gran i costosa comanda d'avions de la història fins aquell moment).

Malgrat que Pan Am fou considerada com l'aerolínia bandera dels Estats Units durant la seva existència, TWA fou la segona aerolínia més representativa d'aquest país i, a diferència de Pan Am, monopolitzava els vols interns fent que fos, en cert sentit, una companyia més gran que Pan Am. Aquest fet, sumat que Hughes era amo de gran part de les accions de la companyia, feren de Hughes l'home més ric dels Estats Units i el primer milionari nord–americà que superà la fortuna de mil milions de dòlars (>1.000.000.000 $).

El 1956 Hughes feu una comanda de seixanta-tres (63) Convair 880 per a la TWA, amb un cost de quatre-cents milions de dòlars (400.000.000 $). Encara que Hughes era extremadament ric en aquest temps, els creditors exteriors li exigiren que abandonés el comandament de la TWA a canvi de diners. Moltes de les maniobres en contra seu estaven impulsades per Trippe de la Pan Am.

El 1960, en última instància, hagué de deixar la TWA, tot i que encara tenia el setanta-vuit per cent (78%) de la companyia, per la qual cosa lluità per recuperar el seu control total en anys següents.

El 1966 un tribunal federal nord–americà el forçà a vendre les seves accions, a causa de conflictes d'interessos entre la TWA i la seva pròpia companyia aeronàutica (Hughes Aircraft). La venda de la seva part de la TWA el feu guanyar cinc-cents quaranta-set milions de dòlars (547.000.000 $). Durant els anys setanta (70) Hughes tornà al negoci de les línies aèries, comprant la línia Aérea l'Oest, que la reanomenà Hughes Airwest.

Reconeixements com a aviador:

De la reclusió a la mort

A finals del 1950 Howard Hughes havia desenvolupat ja clars símptomes debilitants del trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Qui fou un dels homes més vistos d'Amèrica, aleshores desapareixia totalment de la vida pública, encara que els tabloides continuaren informant sobre el seu comportament i situació.

El 12 de gener de 1957 Hughes es casà amb Jean Peters, a la que havia conegut feia diversos anys. El seu segon matrimoni fou també tempestuós, a causa de les seves cada vegada més obsessives manies i a la seva tendència a recloure's. De fet, arribà un moment a partir del qual només contactava amb la seva esposa per telèfon. En diverses ocasions, els mitjans publicaren que estava en fase terminal, mentalment inestable, i fins i tot mort.

Hughes havia estat obsessivocompulsiu durant tota la seva vida. En els anys trenta (30) els amics propers divulgaren la seva obsessió per la mida dels pèsols (un dels seus aliments preferits), i que fins i tot utilitzava una bifurcació especial per classificar–los per la mida abans de consumir–los.

Mentre produïa The Outlaw, Hughes s'obsessionà per un defecte de menor importància en una de les bruses de Jane Russell, argumentant que la tela s'agrupava al llarg d'una costura, amb la qual cosa donava l'aparença que cada un dels pits de Russell tenia dos (2) mugrons. Estigué tan preocupat per això, que arribà a redactar un detallat memoràndum sobre com resoldre el problema, i el repartí entre els membres de l'equip de rodatge.

Hughes arribà a recloure's per complet; es tancà en habitacions enfosquides, induït per l'ús de medicaments i drogues, encara que sempre mantingué les visites d'un perruquer. Diversos doctors vivien a la casa, els quals cobraven un sou substancial; tanmateix Hughes rares vegades els veia i en general rebutjava seguir el seu consell.

Cap al final de la seva vida, el seu cercle administratiu íntim es componia en gran part de mormones perquè ell els considerava de confiança, ja que no podien beure alcohol (si bé Hughes mai no professà aquesta religió).

Sent molt jove, Howard contragué la sífilis. El tractament en aquella època era experimental i amb efectes secundaris greus. Podia danyar el sistema nerviós central, i provocar així complicacions psiquiàtriques. Els metges no aconseguiren curar–lo, i la seva sífilis empitjorà. Un dels símptomes era l'aparició de petites butllofes a les seves mans, per la qual cosa li recomanaren no donar la mà a ningú en una temporada. Hughes no tornà a fer–ho la resta de la seva vida, i sempre que necessitava tocar alguna cosa ho feia amb mocadors de paper com a protecció davant dels gèrmens.

Residia en la llavors moderna i pròspera Managua, capital de Nicaragua, a l'hotel més exclusiu d'Amèrica Central d'aquella època: Hotel Intercontinental (actualment Crowne Plaza), quan el sorprengué el terratrèmol de Managua del 1972, el 23 de desembre; aquell mateix any en fugí espaordit de forma misteriosa. Es diu que volia fer negocis amb el general Anastasio Somoza Debayle. Per precaució, posterior al terratrèmol abans de partir de Nicaragua, fou hoste en un dels palaus de la família Somoza.

El 5 d'abril de 1976, als setanta (70) anys, completament autoreclòs en una suite d'un prestigiós hotel d'Acapulco de Juárez (Guerrero, Mèxic), Hughes agonitzà. Agafaren un avió cap a l'Hospital Metodista de Houston (Texas, EUA), però no es pogué fer res per ell. Es creu que pogué haver mort en ple vol, o fins i tot abans de sortir de Mèxic.

Ja a Houston (Texas), els metges pogueren veure un cos d'aspecte molt envellit i molt prim, amb una llarga barba i amb les ungles molt crescudes. A causa de la seva reclusió, i a causa de la greu desatenció autoinflingida, era irreconeixible, per la qual cosa l'FBI hagué d'identificar–lo amb les seves empremtes dactilars.

La causa de la mort fou una fallada renal, segons l'autòpsia, que també certificà una severa desnutrició, així com detalls escabrosos com els trossos d'agulles hipodèrmiques trencades que tenia ficades sota la pell dels seus braços. Encara que els seus ronyons fallaren, la resta d'òrgans estaven perfectament sans.

En el cinema

Els seus dos (2) primers films, estrenats el 1927, Everybody's Acting i Two Arabian Knights, foren èxits de taquilla —aquesta última li suposà un Oscar al millor director de comèdia—. The Racket, el 1928, i The Front Page, el 1931, foren nominades als premis de l'Acadèmia.

Entre els anys 1927 i 1930 gastà tres milions vuit-cents mil dòlars (3.800.000 $) dels seus propis diners per produir Hell's Angels, escrita i dirigida per ell mateix, amb l'ajuda de Luther Reed. En principi, el director havia de ser Marshall Neilan, però l'actitud dominant de Hughes el feu abandonar. Amb la meitat de la pel·lícula rodada, l'estrena de The Jazz Singer (el 6 d'octubre de 1927) portà la revolució del so al cinema. Hughes incorporà la nova tecnologia a aquesta primera meitat del film, havent d'acomiadar l'actriu noruega Greta Nissen, ja que el seu accent no encaixava amb el paper d'aristòcrata britànica. Fou substituïda per Jean Harlow, «starlet» descoberta pel mateix Hughes.

La producció arribà a ser obsessiva per les manies i extravagàncies de Hughes, i pels arriscats combats aeris amb biplans que s'havien de rodar, en els quals moriren tres (3) pilots. De fet, aquests es negaren a rodar la complexa escena final del film, segurs que acabarien estavellant–se. El mateix Hughes hagué de pujar a un biplà per completar la pel·lícula. Ho aconseguí, malgrat tenir un accident en vol que li costà ferides lleus.

El colossal rodatge durà gairebé tres (<3) anys, ja que Hughes tornà a rodar nombroses escenes aèries que mancaven de sensació de velocitat. Arribà a contractar un meteoròleg perquè predigués on hi hauria cel ennuvolat. La presència de núvols de fons proporcionava una referència a l'espectador, que així podia percebre la velocitat dels aeroplans.

La pel·lícula s'estrenà amb gran pompa en el Grauman's Chinese Theater de Los Angeles (Califòrnia), el 24 de maig de 1930. Entre d'altres, hi assistiren com a convidats Charles Chaplin i Buster Keaton. El film recaptà a prop de vuit milions de dòlars (circa 8.000.000 $).

El 1932 produí Scarface.[9] The Outlaw és la seva pel·lícula més coneguda i protagonitzada per Jane Russell, el 1943.

El 1948 es convertí en un nou magnat del cinema de Hollywood (Los Angeles, Califòrnia) en apoderar–se d'una participació en la direcció de RKO Pictures.

Filmografia

Cultura popular

S'hi fa referència en l'episodi d'Els Simpsons «$pringfield (Or, How I Learned to Stop Worrying and Love Legalized Gambling)», quan el milionari Mr. Burns construeix un casino i amb el temps pateix de rars trastorns mentals; dissenya un avió indestructible, i emula Howard Hughes.

S'esmenta a Hughes en el tema «Broadway Melody of 1974», del sisè àlbum de la banda britànica de rock progressiu Genesis. La referència llegeix: «Allà hi ha Howard Hughes amb sabates de camussa blava, qui somriu a la majoret i fuma cigarretes Winston».

Representacions cinematogràfiques

El 2004 Leonardo DiCaprio l'interpretà al film L'aviador, de Martin Scorsese, que es basava en la pel·lícula per a televisió L'increïble Howard Hughes, estrenada el 1977 com a primer film després de la seva mort i que fou protagonitzada per Tommy Lee Jones i dirigida per William A. Graham. Aquesta última era l'adaptació al seu torn de la biografia no autoritzada, firmada pel seu exnotari Noah Dietrich i per Bob Thomas.

El 2007 la seva personalitat queda reflectida en la pel·lícula The Hoax, basada en fets reals, protagonitzada per Richard Gere, en la qual el personatge interpretat per Gere planeja i duu a terme una estafa contra una editorial en inventar–se que estava en contacte amb Hughes i que escriuria la seva biografia. Es considerava aleshores que seria un èxit, ja que Hughes no feia aparicions públiques des de feia quinze (15) anys.

Anteriorment, a la pel·lícula del 1991 The Rocketeer, apareix un industrial aeronàutic amb el nom de Howard Hughes, que inventa un revolucionari coet capaç de propulsar una persona.

A la pel·lícula del 1988 de Francis Ford Coppola Tucker: The Man and His Dream és representat en una escena breu per l'actor Dean Stockwell, on apareix ajudant Tucker proveint–li acer per a la producció d'un automòbil amb disseny revolucionari.

Es diu que el personatge Tony Stark (Iron Man) està basat en la vida del magnat nord–americà, amb el qual comparteix moltes característiques similars, tals com la seva extensa riquesa, el seu carisma, la seva intel·ligència, el seu geni d'enginyeria, així com el seu Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC), que és un dels motius pel qual té el seu geni, a més de l'herència que comparteix del seu pare Howard com a científic i enginyer brillant.

A la pel·lícula The Dark Knight Rises, última de la trilogia del Cavaller Fosc dirigida per Christopher Nolan, Bruce Wayne és representat al principi com un milionari enclaustrat a casa seva i allunyat de tot contacte amb el món exterior mentre corren per la ciutat els rumors de tota classe quant al seu aspecte. Bastant semblant a la personalitat que Hugues adoptà en les seves reclusions.

El 7 d'abril fou enterrat en el panteó familiar de l'històric Cementiri Glenwood de Houston (Texas, EUA).

Referències

  1. «Howard Hughes». Academy Award–winning producció and director, aviator and businessman. Find a Grave. Jan 01, 2001.

  2. ^ «Howard Hughes: XF–11.» UNLV Libraries' Howard Hughes Collection.

  3. ^ «Howard Hughes Revealed.» hulu.com, via National Geographic Channel, «Inside (sèries)» Season 7, episode 2.

  4. www.nndb.com.

  5. [enllaç sense format] http://www.bakerhughesdirect.com. Arxivat 2009.03.06 a Wayback Machine. www.bakerhughesdirect.com.

  6. Howard Hughes.

  7. «Howard R. Hughes, Jr.–The Record Setter». Arxivat de l'original el 2006.12.07.

  8. «Aviator Howard Hughes H–1 Racer History». Arxivat de l'original el 2005.08.30.

  9. Film de 1932, no confondre amb Scarface (pel·lícula del 1983) dirigida per Brian De Palma.

Enllaços externs

Photo of Howard Hughes in 1938.

Hughes H–4 Hèrcules preparant–se per al vol de 1947.

Howard Hughes

El passat divendres 24 de desembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-novè aniversari del naixement de Natividad Yarza Planas (Valladolid, Castella i Lleó, Espanya, 24 de desembre de 1872 — Tolosa de_Llenguadoc, Alta Garona, Occitània, França, 16 de febrer de 1960), qui fou la primera alcaldessa a Catalunya i a Espanya elegida democràticament a les eleccions de gener del 1934 en la candidatura d'ERC de Bellprat (Anoia).[1]

Joventut

Nasqué a Valladolid (Castella i Lleó), filla de Manuel Yarza Lavilla, un sabater que treballava per a l'exèrcit i era originari de Ebreya (Aragó) i de Lorenza Planas Ramis, nascuda a Uharte (Navarra). Natividad era la segona de tres (3) germans. La família es traslladà a Saragossa (Aragó) als pocs mesos de néixer Natividad i, el 1876 es desplaçaven a Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[2]

Del 1904 al 1905 cursà estudis de mestra a Osca (Aragó), i el 1906 començà a exercir com a tal a Santa Margarida de Montbui (Anoia),[3] Pontons (Alt Penedès), Vilada (Berguedà), Malla (Osona), Saderra (Orís, Osona), Vilanova del Camí (Anoia), Igualada (Anoia),[4] Gandesa (Terra Alta), Cabrera de Mar Maresme), Candasnos (Baix Cinca, Aragó) i finalment, el juny del 1930, fou nomenada mestra en propietat de l'escola de Bellprat (Anoia).[2]

A l'estiu del 1934 es traslladà a la plaça de mestra a la Pobla de Claramunt (Anoia), localitat on residí fins a l'inici de la Guerra Civil.[5]

Activitat política

Participà el 1931 en la constitució, a Barcelona de l'«Associació Femenina Republicana Victoria Kent», juntament amb Irene González Barrio, Julia Balagué Cases, Magdalena Alabart Belart, Josefa Ferrer i Vallès, Francesca Quelart i Ferrer, Teresa Sabadell i Isabel Jornet. Aquest grup feu públic un (1) manifest a l'Heraldo de Madrid (publicat el 19 d'agost de 1931) i El Liberal (21 d'agost de 1931) on expressaven la seva intenció de crear un (1) Comitè a Madrid (Espanya) i altres capitals. L'objectiu de l'associació era animar les dones a col·laborar amb la república contribuint a crear una consciència ciutadana en un segment de la població que havia viscut, fins aquell moment, allunyat de l'orde polític.[6]

S'afilià al Partit Republicà Radical Socialista i fou una destacada propagandista i membre de la Junta Directiva del Centre Radical Socialista del districte IX de Barcelona (Barcelonès). Compatibilitzà la seva tasca docent a Bellprat (Anoia) amb els viatges a la seu del partit a l'avinguda Gaudí núm. 9 de Barcelona (Barcelonès), on tingué oportunitat de col·laborar amb Marcel·lí Domingo.[7] El 1933 participà com oradora a l'homenatge a Benito Pérez Galdós i al LX aniversari de la proclamació de la Primera República. També participà activament en la instauració del Centre Radical Socialista de Bellprat (Anoia).[2]

A les eleccions locals del 1931, a Bellprat (Anoia) fou nomenat un alcalde dictatorial per l'article 29.[8] Dos (2) anys més tard el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya modificaren la llei electoral; substituïren aquests ajuntaments per una (1) comissió gestora, i Yarza presidí la comissió del seu poble de residència a partir del 25 de maig de 1933.[7]

El 7 de juliol de 1933 fou elegida vicesecretària de la Junta General Constituent de l'Institut Laic Benèfic de Catalunya.[9]

A les eleccions espanyoles del novembre del 1933 les dretes obtingueren una victòria que deixà molt tocat, entre d'altres, al seu partit, el Partit Republicà Radical Socialista que finalment s'acabaria escindint. Yarza abandonà el partit per encapçalar la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals de Bellprat (Anoia), i resultà escollida alcaldessa en les eleccions del 14 de gener de 1934 per només cinc (5) vots de diferència amb la Lliga Regionalista.[10] Aquest resultat la situava com a la primera alcaldessa electa democràticament a tot Espanya.[11] Aquest fet la feu estar present en esdeveniments polítics de primer ordre, com la recepció que feu el president de la Generalitat, Lluís Companys, el 12 de febrer i l'assistència a la «Diada dels ajuntaments d'Esquerra Republicana» que, fent un homenatge a Francesc Macià, se celebrà a Barcelona (Barcelonès) l'11 de març i fou presidit per Companys i l'alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer.[12]

Amb motiu de la discussió de la Llei de Contractes de Conreu, participà com oradora en un míting el 15 de maig a Bellprat (Anoia) i el 3 de juny a Sant Martí de Tous acompanyant els diputats d'ERC al Parlament de Catalunya Salvador Armendares i Francesc Riera i Claramunt, el diputat a Corts, Amadeu Aragay i l'exconseller de la Generalitat, Pere Mestres.[10] Després dels fets d'octubre del 1934 l'activitat política pràcticament s'aturà durant el bienni negre. Coincideix amb el seu trasllat de la plaça de mestra a la Pobla de Claramunt (Anoia) l'estiu del 1934, i fou substituïda com a alcaldessa per Josep Solé i Solé per disposició de l'autoritat militar.[13]

Durant la Guerra Civil, tot i tenir seixanta-tres (63) anys, s'allistà a la columna del Barrio que sortí de Barcelona (Barcelonès) el 24 d'agost i es traslladà al front d'Aragó, a la zona de Tardienta i voltants d'Osca (Aragó) on realitzà tasques de proveïments per a les trinxeres.[13] L'estada al front s'acabà quan les columnes de milicians es militaritzaren i s'integraren a l'Exèrcit Popular de la República. Yarza es traslladà a Barcelona (Barcelonès) per a integrar–se com a mestre del Consell de l'Escola Nova Unificada després d'ajudar la seva substituta a la Pobla de Claramunt (Anoia), Núria Maestre.[14] Natividad Yarza estigué destinada a un col·legi a la part alta del carrer Balmes de Barcelona (Barcelonès) on també residí fins a acabar la Guerra Civil. Un cop completada l'ocupació franquista de Catalunya, Yarza s'exilià a França on sobrevisqué com a planxadora i gràcies a un ajut de l'Spanish Refugee Aid. El 21 d'octubre de 1940 la Comisión depuradora de Magisterio la donà de baixa com a mestra.[15][16]

Morí a Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) el 1960, als vuitanta-set (87) anys, després d'una caiguda.[17]

El 19 de setembre de 2009, en commemoració del LXXV aniversari del seu nomenament com a alcaldessa, a Bellprat (Anoia) li reteren un homenatge amb presència del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.[18] L'any 2010 s'instaurà a Bellprat (Anoia) la Diada de Castelleres Memorial Nativitat Yarza, una festa de celebració del seu aniversari amb l'aixecament de castells fets exclusivament amb les dones de les colles que hi assitien a la festa.[19] A la festa es convida i s'homenatja una dona que hagi excel·lit en la seva activitat.[20]

Referències

  1. «Bellprat recorda la primera alcaldessa amb la presència d'Ernest Benach». Regió 7 [Anoia], 1909–2009.

  2. «Natividad Yarza Planas». Diccionari Biogràfic de Dones. Associació Institut Joan Lluís Vives, Barcelona. Web (CC–BY–SA via OTRS).

  3. «La Vanguardia, comunicats de premsa» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 18.01.1906.

  4. «La Vanguardia, comunicats de premsa» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 13.06.1915.

  5. Riba i Gabarró, Josep: «Guerra i Postguerra a la Pobla de Claramunt (1936–1946)».

  6. Aguilera Sastre, Juan: «1931: Las mujeres españolas ante la República» (en castellà). Centro de Investigación y Estudios Republicanos. Arxivat de l'original el 13 de març de 2008.

  7. Surroca: pàg. 24

  8. L'article 29 de la llei electoral de 1907 fixava que als municipis que només és presentava una (1) llista, els seus candidats eren proclamats automàticament. Com explica Hilari Raguer a la biografia del general Batet (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), als entorns rurals, el caciquisme feia molt difícil que ningú no es presentés com una alternativa al grup de poder fàctic.

  9. «La Vanguardia, comunicats de premsa» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 07.07.1933.

  10. Surroca: pàg. 26.

  11. Aymamí i Domingo, Gener: Per la comarca d'Anoia. L'Abadia de Montserrat, 2011, pàg. 20. ISBN 8498833418.

  12. «La nueva ley municipal catalana y su alcance autonómico» (PDF). La Vanguardia [Barcelona], 13.03.1934, pàg. 8.

  13. Surroca: pàg. 27.

  14. Surroca: pàg. 28.

  15. Surroca: pàg. 29.

  16. «Nativitat Yarza, la història contra l'oblit de la primera batllessa del país».

  17. Dalmau Ribalta, Antoni: «Els darrers dies de Natividad Yarza, la primera alcaldessa (1872–1960)». Revista d'Igualada, 43, abril del 2013, pàg. 6–11.

  18. «Imatges de la celebració del 75è aniversari de la primera alcaldessa democràtica». Diari Anoia, 19.09.2009.

  19. «Bellprat celebrarà dissabte la primera Diada de Castelleres». Diari Anoia, 28.10.2010.

  20. «Les noies castelleres faran pinya a Bellprat». Diari Anoia, 11.10.2014.

Bibliografia

  • Dalmau Ribalta, Antoni: «Els darrers dies de Natividad Yarza, la primera alcaldessa (1872–1960)». Revista d'Igualada, 43, abril del 2013.

  • Surroca, Isidre: «Natividad Yarza, la primera alcaldessa de Catalunya». Revista d'Igualada, 31, abril 2009.

Natividad Yarza en la seva activitat de mestra. Imatge apareguda a «Estampa» el 3 de març de 1934 en un article dedicat a la «primera dona alcaldessa».

Natividad Yarza Planas

Henriette Roland Holst (neerlandès: Henriette Goverdine Anna Roland Holst van der Schalk) (Noordwijk, Holanda Meridional, Països Baixos, 24 de desembre de 1869 – Amsterdam, Holanda Septentrional, Països Baixos, 21 de novembre de 1952), qui fou una poetessa i comunista de consells neerlandesa.[1] S'inicià amb una poesia de caràcter filosòfic amb influències de Spinoza, que ràpidament evolucionà cap a una temàtica de gran compromís social. Fou membre de diversos partits polítics i treballà en la revista De Nieuwe Tijd (‘Temps nous'), favorable al comunisme de consells.

Entre les seves obres es destaquen Sonnetten en verzen in terzinen geschreven (‘Sonets i versos escrits en tercets', 1896), De nieuwe geboort (‘El renaixement’, 1906), De vrouw in het woud (‘La dona a la selva’, 1912) o Uit de diepte (‘Des de la profunditat’, 1946). També escrigué la traducció al neerlandès de La Internacional. Addicionalment, es destacà com a biògrafa, entre d'altres de Rousseau (1912), Tolstoi (1930), Romain Rolland (1946) o Gandhi (1947) i com a periodista en diverses publicacions i programes de ràdio. Fou nominada pel Premi Nobel de Literatura el 1952.

Referències

  1. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henriette Roland Holst.

  2. «Henriette Roland Holst». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Portrait of Henriëtte Roland Holst–van der Schalk anytime before 1918.

Henriette Goverdine Anna Roland Holst van der Schalk

El passat divendres 24 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Mercè Huerta Busquets (Figueres, Alt Empordà, Catalunya, 24 de desembre de 1929 — Girona, Gironès, Catalunya, 21 de juliol de 2015), qui fou una pintora catalana, de formació autodidacta. La seva obra pictòrica es desenvolupà en totes les temàtiques destacant els paisatges, els interiors, les flors, els retrats i la figura humana a partir del model viu.[1][2][3]

Biografia

Nascuda a Figueres (Alt Empordà) el 24 de setembre de 1929, Mercè Huerta tingué dues (2) germanes més grans, Rosa Huerta Busquets (1918–2011) i Carmen Huerta Busquets (1919–1991). Els seus pares, Rosa Busquets Bassach i Carlos Huerta Flores, eren telegrafistes i aquest fet propicià que la família canviés el seu lloc de residència en diverses ocasions.[4] Pintà sempre, des de ben petita, i l'any 1941 rebé les primeres classes de dibuix de part del professor Eduard Rodeja, a l'Institut Ramon Muntaner, de Figueres (Alt Empordà).[5]

L’any 1941 es traslladaren a Valls (Alt Camp), on entre els anys 1948 i 1950 Mercè Huerta aprofundí els seus coneixements amb la pintora italiana Rosa Màndoli, amb qui aprengué a dibuixar del natural, a proporcionar els objectes, a representar–los amb la perspectiva correcta i fer–ne els detalls. La influència d’aquesta pintora l'animà a voler estudiar belles arts a Barcelona (Barcelonès) però, davant l'oposició familiar, acabà estudiant comerç. A Valls (Alt Camp) també s'introduí en el teatre amateur, que seria una activitat important en la seva vida,[6] decorà aparadors i treballà pintant rajoles per a una empresa de Barcelona (Barcelonès).[7]

L’any 1958, la família es traslladà a Girona (Gironès), on la pintora contactà amb el Grup de Teatre de Figueres (Alt Empordà) de l'Elenc del Patronat de la Catequística. A Girona (Gironès) conegué l'advocat i periodista Narcís–Jordi Aragó i Masó, amb qui es casà l'any 1961, poc després d'haver fet el tràmit obligatori del Servei Social. El matrimoni s'instal·là a la casa pairal de la família Masó al carrer de les Ballesteries, que era propietat de Maria de la Bonanova Masó, mare de Narcís–Jordi Aragó, actualment seu de la Fundació Rafael Masó, de la qual fou presidenta d'honor.[4][8]

Del 1975 al 1979 estudià la teoria del color al taller del pintor Isidre Vicens, que li ensenyà a pintar a l’oli, i el 1980 assistí a les classes de dibuix i pintura a l'Estudi d'Art de Domènec Fita, a Montjuïc (Girona, Gironès), amb qui establí una estreta relació d’amistat. Després, fou professora en aquest Estudi d'Art entre els anys 1982 i 1986.[7] L'any 1985 obtingué per oposició la plaça de professora de dibuix i pintura, especialitat model a l'Escola Municipal d'Art de Girona (Gironès), on treballà fins al 1994. Després, seguí impartint cursos més curts en diferents espais com l'Escola Infantil La Farga, el Museu d'Art, el Palau de Caramany, a l'estudi Dolors Torró, al Centre Cívic Santa Eugènia (Girona, Gironès). Igualment, ensenyà pintura a casa seva.

Mercè Huerta era reticent a exposar la seva obra i no ho feu fins a finals dels anys setanta (70). A partir d’aquest moment compaginà la seva activitat docent amb exposicions individuals i col·lectives, alguns treballs en el disseny de cartells, l'obra gràfica i la il·lustració.[6] En aquest sentit, col·laborà amb el setmanari Presència.[7]

Va morir el 21 de juliol de 2015 a l'Hospital de Santa Caterina de Girona, de càncer. Uns mesos abans, al febrer, el matrimoni havia lliurat la seva documentació personal a la ciutat de Girona, format per un nombrós fons documental i gran part de la seva obra.[9][1] A la dècada del 2020 aquesta es troba catalogada i instal·lada a la Fundació Rafael Masó.

Obra

Mercè Huerta considerava que el principal interès de la seva obra no era el resultat final sinó el procés seguit. Les seves predileccions foren la figura humana, estretament lligada a la seva tasca docent, i els paisatges (Valls [Alt Camp], Empordà, Costa Brava), sobretot la ciutat de Girona (Gironès), de la qual representà sovint indrets del Barri Vell, l’Onyar i la Devesa, entre d’altres.[7] Seguí una línia de simplificació i depuració, amb obres que potser sense arribar a l'abstracció total s'allunyaven de la figuració. Els colors de la seva paleta eren rosats, blaus, ataronjats, lilosos, verds, una gamma d'una remarcable qualitat poètica.[5]

Exposicions

Tot i que començà a exposar tardanament, Mercè Huerta presentà una quarantena (circa 40) d'exposicions individuals i participà en més de vuitanta (>80) de col·lectives.[10]

L’any 2016 la Fundació Fita de Girona, la Casa de Cultura i la Fundació Valvi organitzaren una triple exposició retrospectiva a Mercè Huertas sota el títol Mercè Huerta. Fidelitats.[6] Després de la seva mort, el 2016 les tres (3) entitats repetiren l’experiència, junt amb la Fundació Rafael Masó, amb la mostra d'homenatge titulada Mercè Huerta. L’essencial és mirar. Part de les peces exposades, especialment els seus blocs de dibuix i manuscrits on la pintora reflexionava sobre l’art, se cediren a l'Ajuntament de Girona.[11]

Exposicions individuals

  • 1977: Galeria La Gàbia, Girona;

  • 1978: Galeria Rhodes, Figueres;

  • 1978: Club Nàutic, Sant Feliu de Guíxols;

  • 1978: Sala d'Art Vidreres, Vidreres;

  • 1979: Sala d'Art Tamariu, Palafrugell;

  • 1981: Galeria Rhodes, Figueres;

  • 1981: Hotel Llevant, Llafranc;

  • 1982: Sala Municipal Vinardell i Roig, Girona;

  • 1982: Sala d'Art Vidreres, Vidreres;

  • 1983: Institut Flora Albaicín, Barcelona;

  • 1983: Restaurant Cúria Reial, Besalú;

  • 1983: Capella de Sant Roc, Valls;

  • 1985: Hotel Llevant, Llafranc;

  • 1985: Gent Jordi Geli, S.A., Girona;

  • 1986: Ciutats d'aigua Expoart Montjuïc, Girona;

  • 1986: Restaurant La Teranyina, Palamós;

  • 1987: Galeria Art, Figueres;

  • 1987: Cafeteria-Art Capuccino, Girona;

  • 1987: Restaurant La Teranyina, Palamós;

  • 1988: Les Arts, l'Escala;

  • 1988: Restaurant La Teranyina, Palamós;

  • 1989: Retrats imaginaris, Restaurant La Penyora, Girona;

  • 1989: Galeria Fòrum, Girona;

  • 1989: Sant Daniel, Llibreria 22, Girona;

  • 1991: Passeig pel Baix Empordà, Hotel Llevant, Llafranc;

  • 1991: Formes urbanes, Cafeteria-Art Capuccino, Girona;

  • 1991: Les finestres del record, Sala Sant Roc, Valls;

  • 1992: Atmosferes, Galeria Caramany, Girona;

  • 1994: Galeria Art, Figueres;

  • 1995: La Devesa, escenografies, Nostrart, Girona;

  • 1998: Indrets de la memòria, Expoart, Girona;

  • 1999: Hotel Llevant, Llafranc;

  • 2000: Les finestres del museu, Museu d'Art, Girona;

  • 2000: Restaurant Albereda, Girona;

  • 2001: Dibuixos, Expoart, Girona;

  • 2005: L'etern paisatge, Fundació Valvi, Girona;

  • 2008: Fidelitats, Casa de Cultura, Girona;

  • 2008: Fidelitats, Fundació Fita, Girona;

  • 2008: Fidelitats, Fundació Valvi, Girona;

  • 2014: l'Essencial, Espai dels Amics del Museu d'Art, Girona.

Referències

  1. «Fons Narcís Jordi Aragó – Mercè Huerta». Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions. Arxiu Municipal de Girona.

  2. Casanova, Rossend: «Mercè Huerta Busquets (1929-2015): La pintora de Girona» (en castellà). La Vanguardia, 28-07-2015.

  3. Castillón, Xavier: «Mor Mercè Huerta, l'artista de la quotidianitat silenciosa – 21 juliol 2015».

  4. Gil, Rosa Maria: Elles també hi eren: història de les dones de la Casa Masó (1830–2015), setembre del 2019, pàg. 251–257. ISBN 978-84-949995-8-1.

  5. Goday, Sebastià; Sala, Joan: «Mercè Huerta, fidelitat i amor». Revista de Girona, núm. 294, 2016, pàg. 103–107.

  6. Castillón, Xavier: «Mor Mercè Huerta, l'artista de la quotidianitat silenciosa – 21 juliol 2015».

  7. Mercè Huerta. Fidelitats. Fundació Fita, Girona, 2008.

  8. «Fundació Rafael Masó | Girona».

  9. Casanova, Rossend: «Mercè Huerta Busquets (1929-2015). La pintora de Girona» (en castellà). La Vanguardia, 28.07.2015.

  10. Boix, Esther: Esther Boix: miralls i miratges: de l'1 de desembre de 2006 al 7 de gener de 2007. Fundació Fita, DL, Girona, 2006. ISBN 84-609-0386-9.

  11. «“Mercè Huerta: l’essencial és mirar” a la Fundacio Valvi | Bonart».

Bibliografia

  • Goday, S.; Sala, J.: «Mercè Huerta, fidelitat i amor». Revista de Girona, núm. 294, 2016, pàg. 103–107.

  • Mercè Huerta. Fidelitats. Fundació Fita, 2008. ISBN 84-609-0386-9.

  • Mercè Huerta. L'essencial és mirar. Fundació Fita, 2016.

  • Mercè Huerta. Bloc d'apunts, facsímil. Fundació Valvi, 2016.

Enllaços externs

Mercè Huerta al terrat de casa seva, cap al 2010. Autor desconegut. Fundació Rafael Masó.

Autoretrat, c. 1985. Fundació Rafael Masó.

Mercè Huerta Busquets

El passat divendres 24 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de Salvador Reguant i Serra (Súria, Bages, Catalunya, 24 de desembre de 1928 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 23 de febrer de 2016)[1], qui fou un geòleg i estratígraf català.[2]

Biografia

Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1986) i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) (1991), president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques de la Universitat de Barcelona (1986–1989), degà de la Facultat de Geologia de la mateixa universitat (1978–1984), membre de la «Comissió per l'Estímul de la Cultura Científica» de la Generalitat de Catalunya (1989), membre de la International Subcomission on Stratigraphic Classification (1975), membre de la International Subcomission on Paleogene Stratigraphy (1976–1980) i president de la Institució Catalana d'Història Natural (1984–1986).

Acabada la carrera eclesiàstica, s'ordenà sacerdot el 1953. Poc després ingressà a la Universitat de Barcelona (Barcelonès), on el 1957 obtingué la llicenciatura en ciències geològiques. Nou (9) anys després presentà la tesi de doctorat a la Universitat d'Oviedo (Astúries, 1966). Des de l'any de la llicenciatura, però, impartia al Seminari de Vic (Osona). En aquesta institució hi explicà metodologia (entre els anys 1958 i 1963), ciències naturals (entre els anys 1962 i 1965), física i química (entre els anys 1961 i 1968), història natural (entre els anys 1958 i 1959), geografia i història (entre els anys 1961 i 1962), matemàtiques (entre els anys 1958 i 1968) i teologia (entre els anys 1958 i 1959).

Paral·lelament, ensenyà disciplines similars en altres centres educatius de Vic (Osona), com ara el http://www.santmiqueldelssants.cat/[Enllaç no actiu], l'Escorial, el Pare Coll i l'Escola de Treball.

Més enllà de l'ensenyament, és d'aquesta època el seu treball en el Patronat d'Estudis Osonencs i en la revista Ausa. A partir de l'any 1960 començà la seva col·laboració, amb estades i investigacions, al Muséum National d'Historie Naturelle de París (Illa de França). Després de ser col·laborador científic (1963–1972) al CSIC, entrà de professor a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, 1972), d'on fou catedràtic d'estratigrafia i de geologia històrica. Les seves investigacions en estratigrafia s'han centrat en l'anàlisi de la sedimentació marina paleògena sudpirinenca, una mostra divulgativa de la qual és el llibre Geologia de la plana de Vic, publicat conjuntament amb Pere Busquets i Miquel Vilaplana i editat pel Patronat d'Estudis Osonencs (1986).

També ha treballat en paleontologia, principalment en els briozous.

És autor de dos-cents (200) títols que abracen bàsicament temes d'investigació científica en aquests terrenys, sense descuidar l'alta divulgació i la inquietud pels aspectes pedagògics. Tot i que es pot trobar el recull bibliogràfic de les seves publicacions en el llibre Homenatge al Dr. Salvador Reguant i Serra per la seva trajectòria professional i social, no podem deixar de mencionar Geologia històrica (Ketres, Barcelona 1986), el primer manual en català de geologia històrica. Salvador Reguant ha tingut un paper clau en la creació de la Universitat de Vic (Osona) i de les institucions anteriors: els Estudis Universitaris de Vic i l'Escola Universitària de Mestres d'Osona.

Bibliografia

  • BLANC, Consol, Pere BUSQUETS i Josep SERRA-KIEL (ed.): Homenatge al Dr. Salvador Reguant i Serra, Eumo, Vic, 1997.

  • ROVIRÓ I ALEMANY, Ignasi: Diccionari de filòsofs, teòlegs i mestres del seminari de Vic (1749–1968). Vic, Patronat d'Estudis Osonencs, 2000, Osona a la butxaca, 22–23.

Referències

  1. «Mor Salvador Reguant i Serra, geòleg, paleontòleg i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'IEC». Institut d'Estudis Catalans, 23.02.2016.

  2. «Salvador Reguant i Serra». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Fotografia de Salvador Reguant i Serra

El passat divendres 24 de desembre de 2021 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, Catalunya, 24 de desembre de 1888 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 19 de novembre de 1973), qui fou un arquitecte[2] català a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme. Com a personatge polifacètic, també fou investigador, divulgador i historiador de l'art.

Biografia

Fill de Ramon Martinell i Mas i de Lutgarda Brunet i Voltas, nasqué a Valls (Alt Camp) l'any en què Barcelona (Barcelonès) celebrava l'Exposició Universal en una família de tintorers, per part de pare i de mestres d'obra, per part de mare, fet que seria determinant de la seva vocació envers l'arquitectura.[3]

L'any 1900 començà a estudiar el batxillerat al poble on nasqué. El 1906 arriba a Barcelona (Barcelonès) per començar els estudis a l'Escola d'Arquitectura, on rebé les lliçons de Lluís Domènech i Montaner i d'August Font i Carreras, entre d'altres, i a l'Escola d'Art de Francesc d'Assís Galí i Fabra aprengué a dibuixar al costat de Joan Miró, Manuel Humbert i Jaume Mercadé. L'any 1916, a punt de llicenciar–se com arquitecte, començà a treballar amb Joan Rubió,[4] mentre que formava part del cercle d'Antoni Gaudí, que s'havia retirat al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 13 de març de 1916 obtingué la seva graduació d'arquitectura a Barcelona (Barcelonès), i poc després fou nomenat arquitecte municipal de Valls (Alt Camp), càrrec que exercí fins al 1919. Un dels objectius més importants assolit durant aquest període, juntament amb Eugeni d'Ors, fou la instal·lació d'una Biblioteca Popular a Valls (Alt Camp), i fou nomenat secretari del primer patronat d'aquesta biblioteca.

El 1919 instal·là el seu estudi i despatx a la Rambla Catalunya (núm. 57) de Barcelona (Barcelonès). Dimití, llavors, del seu càrrec d'arquitecte municipal de Valls (Alt Camp). El 1923 fou designat degà del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona[5] i entre els anys 1932 i 1935 fou degà president del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,[6] que havia estat constituït l'any 1931. L'any 1929 fou professor i secretari de l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona.[5]

Contragué matrimoni el 14 d'octubre de 1926 amb l'arenyenca Maria Taxonera. Aquest mateix any viatjà a Itàlia i França.

Home de dretes, fou membre de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre,[7] una organització agrària conservadora que durant la Segona República Espanyola intentà allunyar–se de la direcció de la Lliga Regionalista per tal d'adherir–se a les posicions de la CEDA. Acabada la Guerra Civil Espanyola dissenyà un monumento a los caidos per la vila d'Arenys de Mar (Maresme) i es reincorporà al IACSI un cop aquest s'integrà a la Confederación Nacional Católico Agraria,[8] el sindicat vertical.

Fou un dels fundadors l'any 1952 del Centre d'Estudis Gaudinistes[5] i de l'Institut d'Estudis Vallencs l'any 1960. D'altra banda, fou un estudiós de l'art i de l'arquitectura i restaurà esglésies i campanars amb criteris científics. També projectà edificis d'ús públic i residències privades.

Obra arquitectònica

Martinell construí a principis de la seva carrera[2] una quarantena (40) de cooperatives vinícoles, sobretot a les comarques meridionals de Catalunya, en les quals emprà els pràctics i econòmics arcs equilibrats d'obra vista, o arcs de catenària, seguint el consell del seu mestre Antoni Gaudí, i amb la col·laboració de Xavier Nogués en els plafons ceràmics. A aquestes construccions deu la seva fama. Durant els anys 1920 treballà a Barcelona (Barcelonès), on realitzà nombroses edificacions residencials, tasca que continuà al Maresme un cop acabada la Guerra Civil Espanyola.

Edificació residencial

Martinell inicià la seva vida professional amb arquitectura privada[9] (la casa Badia a Valls, l'anomenada Casa dels Russos a Santa Coloma d'Andorra, la casa del doctor Domingo a Alcover [Alt Camp] i altres encàrrecs a la ciutat de Valls [Alt Camp]). En aquesta època, Martinell ja utilitza l'obra vista en la vessant constructiva i ornamental, dins d'una clara tendència modernista.

Edificació industrial

Article principal: Catedral del vi

El seu primer encàrrec professional important com arquitecte, a principis del 1918, durant la Mancomunitat de Catalunya,[10] que donà un fort impuls al cooperativisme i l'obra pública, fou el celler de la Cooperativa Agrícola de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), i es feu un gran especialista en construccions agràries, projectant i construint durant la seva vida gairebé quaranta (<40) cellers fins que la Mancomunitat fou estroncada per la dictadura de Primo de Rivera l'any 1923. Segons Ignasi de Solà–Morales, «en la seva obra singular s'entrecreuen la persistència d'una tradició gaudiniana i modernista amb uns pressupostos culturals, ideològics i formals, que són els que convenim en anomenar noucentistes». És a dir, existeix una relació directa entre els més de quaranta (>40) edificis agraris fets entre els anys 1917 i 1923 sota l'impuls de la Mancomunitat i l'esperit noucentista d'aquesta institució.[11]

Les seves, juntament amb altres construccions agrícoles que es coneixen per la seva magnificència com a les Catedrals del Vi. També construí alguns trulls, la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera (Segarra), un (1) magatzem per a cereals i una (1) fàbrica d'alcohol.

Martinell no només projectava els edificis, sinó que també organitzava els espais per desenvolupar–hi la producció, els magatzems i la distribució de la maquinària. Així, organitzava l'espai per al procés de producció, es preocupava per la forma i la ubicació dels dipòsits, pels sistemes d'aïllament i circulació dels líquids, per la ventilació, per les condicions de fermentació, per la distribució de la maquinària, tot amb la finalitat de facilitar el treball.

Entre els seus edificis industrials posteriors cal destacar el projecte de fàbrica per a Destil·leries Mollfulleda (Arenys de Mar, Maresme) on es fabricà el licor Calisay. També feu a Lleida (Segrià) una fàbrica de conserves.

Urbanisme i equipaments

A més de la construcció d'edificis d'habitatge també feu el projecte per l'escola i l'ajuntament de Salomó (Tarragonès) entre els anys 1916 i 1917[12]; el local social de la Federació Obrera a Molins de Rei (Baix Llobregat) entre els anys 1922 i 1923; l'ajuntament de Bràfim (Alt Camp) el 1923[13]; una restauració de la muralla de la Guerra dels Segadors de Cambrils (Baix Camp) el 1932.[14]. Dirigí projectes d'urbanització com la nova alineació del carrer Major de Juneda (Garrigues) el 1925; la plaça de l'Església, una pista de patinatge i el Col·legi per a les Germanes de la Presentació d'Arenys de Mar (Maresme) entre els 1941 i 1943; la urbanització Pinos del marquès de Barberà (1943-1944), l'enllumenat de la plaça del Generalísimo (Barberà del Vallès, Vallès Occidental), i les urbanitzacions de la plaça de Sant Sebastià i el carrer de Sant Antoni a Moià (Moianès) entre els anys 1953 i 1954, o la parcel·lació d'una part de la finca de Can Borrel el 1955 a Arenys de Munt (Maresme).

Restauració

Una de les tasques que desenvolupà com a arquitecte fou la restauració de monuments,[15] fonamentalment religiosos, que inicià el 1929. Després de la Guerra Civil Espanyola s'encarregà de la restauració de l'església de Santa Maria d'Igualada (Anoia) i de les esglésies del convent de Sant Agustí d'Igualada (Anoia) i del convent dels Caputxins d'Igualada (Anoia). Entre els anys 1962 i 1970 participà en la restauració de nombroses esglésies a les valls d'Andorra.

Sistemes constructius

Martinell representa un pont de transmissió intel·lectual entre la segona generació de mestres de la Renaixença catalana (Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch) i la generació de la postguerra. En la seva arquitectura agrària rebé la influència directa de Gaudí, pel que fa a les solucions espacials, i de Domènech i Montaner pel que fa a les formes i materials. En canvi, la seva arquitectura pública i domèstica s'impregnà sobretot dels valors noucentistes (classicisme i simplicitat de línies) i dels successius estils de l'època: monumentalisme; un cert racionalisme; castissisme, i la recuperació de materials tradicionals i propis del país:[16] totxo arrebossat, totxo sense arrebossar o pedra per als sòcols, formigó als fonaments, obra vista per als marcs de les obertures, pilars i arcs interiors, rajoles fines de ceràmica per a la decoració, sistemes d'arcs parabòlics, tot incorporant–hi innovacions tècniques per obtenir una millor qualitat del producte.

Les principals aportacions de Martinell a l'arquitectura industrial[17] són la formulació d'un tipus de celler agrícola amb sistema constructiu que substitueix de les encavallades per arcs de maó i de les corretges per voltes, realitzades amb maons i rajoles estandarditzats, que no necessiten gaires mitjans auxiliars i pertant permetien un cost baix de construcció, fruit de la col·laboració amb l'enginyer Isidre Campllonch[18] i dels seus estudis sobre les necessitats de la indústria del vi, dels quals descobrí que requerien naus de gran volum ben airejades i de dipòsits de vi que disposessin de cambres de ventilació per evitar la transmissió de la calor i d'obertures per assegurar l'evacuació de l'àcid carbònic.

L'espai interior dels edificis apareix diàfan, amb dues (2) o més naus sense parets interiors, separades per una (1) successió d'arcs parabòlics calats que delimiten l'espai, i d'aquesta manera s'eixampla l'espai interior, que perd l'eix longitudinal i es converteix en una (1) sala molt gran. En alçada, les naus estan configurades pels arcs en lloc del plans continus de la teulada o cel ras. La coberta, doncs, passa a un segon terme.

L'arc parabòlic

La construcció d'arcs parabòlics de maó és un sistema molt optimitzat perquè es basa en el material local, econòmic i disponible, que requereixen poc transport i una tècnica de posada en obra tradicional i coneguda. L'estructura és molt eficient perquè segueix el trajecte de les càrregues i treballa només a compressió.

La volta a la catalana

La volta a la catalana, usada en passadissos subterranis i plataformes de suport de tines, o en cobertes recolzades sobre arcs necessita pocs materials i mitjans auxiliars, perquè, si segueix la direcció de la càrrega, només treballa a compressió.

Béns culturals d'interès nacional

Set (7) cellers cooperatius, la majoria dels quals foren construïts entre els anys 1918 i 1922, han estat declarats l'any 2002 béns culturals d'interès nacional[1] en la qualitat de monument històric. Són els de Cornudella de Montsant (Priorat), Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca (Conca de Barberà), Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa (Terra Alta) i Pinell de Brai (Terra Alta). També fou qualificada monument històric la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera (Segarra).

Els cellers foren edificats amb les novetats tècniques incorporades per Martinell, com són la construcció de l'estructura de les naus basada en arcs parabòlics de maó, la situació de les finestres per a la ventilació de les naus, els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades i la composició de les textures de les façanes.

La Casa dels Russos també és inscrita al catàleg del patrimoni cultural andorrà.[19]

Obra literària

Martinell col·laborà en diferents publicacions com la Revista de Catalunya, Destino, La Vanguardia, escrivint un total de tres-cents setanta-sis (376) articles i els trenta-un (31) llibres publicats,[15] especialment sobre arquitectura, on destaquen:

  • Arquitectura i escultura barroca a Catalunya (1954–1964).

  • Gaudí: su vida, su teoría, su obra (1967).[20]

  • Construcciones agrarias en Cataluña, i conjuntament amb altres autors (1972).

  • Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix (1999). ISBN 978-84-89890-30-5.

Obres[2]

Celler Cooperatiu de Sant Cugat amb els arcs equilibrats d'obra vista que Martinell utilitzava.

La Farinera de Cervera, qualificada monument històric el 2002.

Premis i reconeixements

  • Premi al concurs internacional de l'Edifici Social del Círculo Ecuestre de Barcelona, 1921.

  • Premi pel llibre Tradicions vallenques al Certamen Literari de Valls, 1921.

  • Premi Institució Patxot per Tradicions i llegendes de la ciutat de Valls, 1926.

  • Assessor artístic de l'Exposició Universal de 1929.

  • Acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1929.

  • Medalla de Plata, premi Beatriz Vidal de l'Acadèmia de Sant Jordi per la Biografia crítica de l'escultor Lluis Bonifàs i Massó.

  • Premi del Colegio de Arquitectos per l'Arquitectura i Escultura barroques a Catalunya, 1950.

  • Acadèmic per unanimitat de l'Associació d'exLibristes de Barcelona, 1957.

  • Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres de la France, 1959.[26]

Referències

  1. DOGC núm. 3722 – 18/09/2002 (índex).

  2. COAC Llistat complet d'obres i treballs i projectes.

  3. «Baptismes (1878–1892). Pàg.506. Imatge 543». A.H.A.T. Valls. Parròquia de Sant Antoni Abat, 26.12.1888.

  4. (castellà) Laura Díaz Álvarez: Estudio histórico y gráfico de la obra de César Martinell i Brunet. Cooperativa Agrícola de Barbera de la Conca «PDF».

  5. gaudiallgaudi.com, Biografia de Cèsar Martinell.

  6. Col·legi d'Arquitectes de Catalunya: Cèsar Martinell. L'ARQUITECTURA ESCRITA.

  7. Antoni Gavaldà i Torrents: L'arquitecte Cèsar Martinell: les actituds polítiques i socials.

  8. (castellà) Javier Tébar Hurtado: Contrarevolución y poder agrario en el franquismo (1939–1945) «PDF». Arxivat de l'original el 2014.07.13.

  9. Biblioteca Pública de Tarragona: Cèsar Martinell.

  10. Històries de Catalunya: La Mancomunitat de Catalunya.

  11. Buqueras i Bach, Josep: «L'arquitecte Cèsar Martimell i les cooperatives agrícoles de l'Alt Camp». Quaderns de Vilaniu, núm.: 18, 1990, pàg. 14.

  12. La Resclosa, Memòria d'activitats exposició Cèsar Martinell a la vall del Gaià «Enllaç».

  13. «Conèixer Bràfim». Arxivat de l'original el 2009.03.19.

  14. Francisco Manuel de Melo: Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempos de Felipe IV. Servicio de Publicaciones, Universidad de Cádiz. ISBN 84-7786-021-1. «Enllaç». La visió d'un crític des de l'exèrcit victoriós.

  15. Tres (3) vallencs s'incorporaran a la Galeria de Ciutadans Il·lustres «Enllaç».

  16. Fundació La Caixa: Cèsar Martinell i Brunet: entre el modernisme i el Noucentisme. Arxivat 2010.09.24 a Wayback Machine.

  17. Montserrat Treich Ulldemolins: Cèsar Martinell i Brunet i la Cooperativa de Falset (Priorat) «Enllaç». Arxivat de l'original el 2009.08.16.

  18. [enllaç sense format] http://www.gaudiallgaudi.com, les catedrals del vi «Enllaç».

  19. «Cercador d'inventari».

  20. Recull de material i comentaris: fotografies d'arxiu, documents, projectes i dibuixos de Gaudí i els seus col·laboradors, dibuixos interpretatius i aixecaments planimètrics de Martinell, imatges d'arquitectures relacionades amb l'obra gaudiniana.

  21. [enllaç sense format] http://w3.bcn.es/fitxers/premsa/homedelsnassos2009dossierpremsa.426.pdf.

  22. Fitxa al Col·legi d'arquitectes de Catalunya

  23. falset.net «Celler cooperatiu». Arxivat de l'original el 2008.07.09.

  24. Gandesa de vins: «Història. Celler Cooperatiu Gandesa. DO Terra Alta».[Enllaç no actiu]

  25. Celler Cooperatiu d'El Pinell de Brai: «arquitectura». Arxivat de l'original el 2008.04.19.

  26. «Mencions i Premis de César Martinell». web. Biblioteca Pública de Tarragona.

Bibliografia

Enllaços externs

Fotografia de Cèsar Martinell i Brunet

El passat divendres 24 de desembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Joaquim Agrasot Juan (Joaquim Agrassot, segons les fonts) (Oriola, Baix Segura, Alacant, País Valencià, 24 de desembre de 1836 — València, Horta, València, País Valencià, 8 de gener de 1919), qui fou un pintor valencià.

Biografia

Molt jove es traslladà a València (Horta, País Valencià), on estudià pintura amb Francisco Martínez Yago, pare de també pintor Salvador Martínez Cubells. Estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles per continuar els seus estudis artístics. La seva primera exposició tingué lloc a Alacant (Alacantí, País Valencià) el 1860, amb ocasió de l'Exposició Agrícola, Industrial i Artística, i hi obtingué una (1) medalla de bronze.

La Diputació d'Alacant el becà per a ampliar estudis a Roma (Laci, Itàlia), a on es traslladà l'any 1861. A Roma (Laci, Itàlia) entrà en contacte amb Eduardo Rosales, José Casado del Alisal i Marià Fortuny amb el qual establí una sòlida relació d'amistat i que exerciria una important influència en l'obra d'Agrassot. Des de Roma (Laci, Itàlia) trameté a Madrid (Madrid, Espanya) el quadre Una escola d'aldea als Estats Pontificis. Aquest quadre fou exposat a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) del 1866 juntament amb un altre anomenat Una bugadera de la Scarpa, que obtindria una tercera medalla en l'esmentat certamen.

Després d'una estada de tres (3) anys a Roma (Laci, Itàlia), tornà a Oriola (Baix Segura, País Valencià), des d'on continuà trametent obres a diferents certàmens; obtingué diverses distincions i consolidà el seu prestigi artístic.

Tornà de nou a Roma (Laci, Itàlia), on romangué fins a l'any 1875, després de la mort del seu estimat Fortuny, circumstància que li causà una profunda pena. S'instal·là a València (Horta), on visqué la resta de la seua vida i on li nasqué un fill que també seria pintor: Ricard Agrasot Zaragozà.

L'any 1876 rebé la medalla d'art de l'Exposició Universal de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i el 1888 la segona medalla de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888.

Els seus quadres d'història li donaren gran fama; l'Estat adquirí La mort de l'Excm. Marquès del Duero (1884) per a l'edifici del Senat i L'entrada de Carles V al Monestir de Yuste, exhibit en l'Exposició Nacional del 1887.

Fou membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València (Horta, País Valencià) i de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (Madrid, Espanya). És enterrat al Cementiri General de València.

Estil

L'estil d'Agrasot s'enquadra en el realisme, amb un especial interès en la pintura de gènere i el costumisme regional, sense abandonar el nu, la temàtica oriental i el retrat. Obligat per la moda conreà també la pintura històrica, amb la qual era possible obtenir èxits en els ambients oficials de l'art espanyol del segle XIX. La influència de Marià Fortuny fou determinant en la seva pintura.

Bibliografia

  • Vicente Gascón Pelegrí: Prohombres valencianos en los últimos cien años, 1878–1978. Caixa d'Estalvis de València, València, 1978. ISBN 84-500-2630-X (castellà).

  • Agramunt Lacruz, Francisco: Albatros. Diccionario de Artistas Valencianos del siglo XX (en espanyol). Albatros, 1999, pàg. 601. ISBN 84-7274-238-5. pàgines de la 18 a la 20 del I volum.

Enllaços externs

Pintures

Autoretrat del pintor valencià Joaquim Agrassot (1836–1919).

Un jardí valencià

Dos amics

Bacus jove

Joaquim Agrassot i Juan

El passat divendres 24 de setembre de 2021 es commemorà el cent noranta-sisè aniversari del naixement de Gabriel Batllevell i Tort (Molins de Rei, Baix Llobregat, Catalunya, 24 de desembre de 1825 — Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 19 d'agost de 1910), qui fou un mestre d'obres català, pare de l'arquitecte modernista Juli Batllevell.[1]

Contribuí a la urbanització de bona part de la ciutat de Sabadell (Vallès Occidental) durant la segona meitat del segle XIX. Entre les obres en què intervingué cal destacar el col·legi de l'Escola Pia de Sabadell (actual Ajuntament de Sabadell), l'antiga estació de tren de Sabadell, el Casal Pere Quart i el Marquet de les Roques, a la vall d'Horta de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental).

Biografia

Fill de Joan Pere Batllevell i Isabel Tort, es casà amb Dolors Arús i Viver (natural del Papiol [Baix Llobregat]) i tingueren cinc (5) fills: Isabel, Lluís —nascuts a Molins de Rei (Baix Llobregat)—, Joan, Juli i Enric —nascuts a Sabadell (Vallès Occidental)—. S'establí a Sabadell (Vallès Occidental) el 1860, i hi fixà la residència el 1863, en una casa construïda per ell mateix al carrer de Gràcia, 127.[2]

Des que es fundà el 1849, formà part de l'Escola de Mestres d'Obres de Barcelona (Barcelonès), de la qual fou degà. El 16 d'octubre de 1854 obtingué a Madrid (Espanya) el títol de director de camins veïnals.

Exercí durant molt anys els càrrecs públics de director de camins veïnals i agrimensor, tasca aquesta darrera que li proporcionà molts treballs. El 1869 el nomenaren mestre d'obres de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental), i arribà a ser cap del cos de bombers de la ciutat.

Exercí el càrrec de perit judicial als distrites de Sabadell i Terrassa (Vallès Occidental),[3] com també el de director tècnic de la Sociedad de Minas de Agua de Sabadell (Vallès Occidental), i portà a terme, mentre ocupà aquest càrrec, moltes obres importants, com el pont de la Salut el 1864, juntament amb el també mestre d'obres local Josep Antoni Obradors.[1]

Col·laborà, juntament amb Obradors, en la realització del primer pla d'expansió i reforma de Sabadell (Vallès Occidental), projectat el 1864 per l'aleshores arquitecte provincial, Francesc Daniel Molina. Fou un projecte de gran categoria urbanística que no es pogué dur a terme per l'oposició presentada pels propietaris, que hi havien de col·laborar amb l'aportació dels terrenys. Com que no hi havia prou mitjans per fer les expropiacions, el projecte no es realitzà.

Gabriel Batllevell era un professional ben considerat i rebia molts encàrrecs de diferents tipus. Projectà i construí moltes cases angleses, quadres tèxtils i casals, tant senyorials com austers, depenent del lloc.

Fou l'autor d'algunes de les cases més luxoses de Sabadell (Vallès Occidental). Una de les més ambicioses és l'anomenada popularment Voltes de l'Oliver[4] (el Casal Pere Quart),[5][6] un conjunt d'habitatges porticats projectats el 1862 i que inicialment havia d'abraçar tota l'illa de la Rambla, del qual al final només s'arribà a construir la part central, que corresponia a l'adreça del promotor, l'industrial Pere Oliver i Salt, besavi patern del poeta Joan Oliver, Pere Quart.

L'altra gran casa projectada i dirigida per Batllevell fou la de Joan Fontanet Pont (Casa Barata), al carrer de Sant Josep, 22. La casa es convertí en un model arquitectònic dins del seu gènere, amb torrassa, galeria porticada, balustrades de terra cuita i decoracions del famós pintor Josep Espinalt. La casa s'enderrocà l'any 1976 per construir–hi una llar d'avis. Fontanet, que tenia un molí paperer (del qual encara se'n conserva una part), feia negocis immobiliaris amb Batllevell; juntament compraven terrenys per construir–hi habitatges i vendre'ls posteriorment.

Entre les seves obres també cal destacar la construcció, el 1871, del col·legi de l'Escola Pia,[7][8] situat a la plaça de Sant Roc. El 1880 l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental), presidit per l'alcalde Pau Montllor i Juncà, l'adquirí per dues-centes vuitanta-cinc mil pessetes (285.000 PTA) per convertir–lo en el nou Ajuntament. El 1888 es reformà la façana principal i el 1900 el seu fill, Juli Batllevell, en continuà la reforma i construí la façana posterior.[1]

També construí, el 1889, l'estació de tren de Sabadell (Vallès Occidental).[9] Substituïa l'antiga estació, construïda el 1855 i que representà l'arribada del ferrocarril a Sabadell (Vallès Occidental). L'estació de Sabadell Centre la soterraren el 1971 i avui l'antic edifici es fa servir com a terminal d'autobusos.[10]

Entre les obres que construí fora de Sabadell (Vallès Occidental), destaca la reforma del Marquet de les Roques[11] el 1895, antiga masia propietat de la família Oliver a la vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental). En la reforma també hi participà el seu fill, Juli Batllevell, actuació que consistí en la reforma d'una petita masia per convertir–la en un «castell», repectant la casa original, reservada als masovers. L'edifici, d'estil premodernista, ja anunciava molts elements distintius d'aquest moviment.

Gabriel Batllevell es morí als vuitanta-quatre (84) anys a casa, al carrer de Gràcia de Sabadell (Vallès Occidental). El 3 de novembre de 1914 l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental), presidit per l'alcalde Feliu Griera i Dulcet, acordà per unanimitat donar el nom de Batllevell a un carrer de la ciutat.

Vegeu també

Referències

  1. Nomenclàtor: «Carrer de Batllevell». Ajuntament de Sabadell.

  2. Casamartina i Parassols, Josep: Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, Sabadell, 2012. ISBN 978-84-615-5560-4.

  3. Simó i Bach, Ricard: 100 sabadellencs en els nostres carrers. Ausa, Sabadell, 1984. ISBN 84-86329-00-0.

  4. Ajuntament de Sabadell.:«Voltes de l'Oliver».

  5. Ajuntament de Sabadell: «Casal Pere Quart».

  6. Generalitat de Catalunya: «Voltes de l'Oliver - Casal Pere Quart».

  7. Ajuntament de Sabadell: «Ajuntament de Sabadell (edifici)». Arxivat de l'original el 2015.01.04.

  8. Generalitat de Catalunya: «Ajuntament de Sabadell».

  9. Ajuntament de Sabadell: «Estació RENFE».

  10. Generalitat de Catalunya: «Estació RENFE».

  11. «El Marquet de les Roques».

Enllaços externs

Gabriel Batllevell i Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 – Sabadell, 19 d'agost de 1910), fou un mestre de obres català, pare de l'arquitecte modernista Juli Batllevell.

Casa familiar del carrer de Gràcia (Sabadell)

Casal Pere Quart (Sabadell)

Gabriel Batllevell i Tort

El passat dijous 23 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-vuitè aniversari de la batalla de Savenay, que tingué lloc el 23 de desembre de 1793 i marcà el final de la fase operativa Virée de Galerne de la primera guerra a la Vendée després de la Revolució Francesa. Una força republicana d'aproximadament divuit mil soldats (circa 18.000) derrotà decisivament la força de sis mil (6.000) de l'Armée Catholique et Royale a Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira).

Preludi

Article detallat: Virée de Galerne

Després d'una aclaparadora derrota a la batalla de Le Mans (Sarthe, País del Loira) el 12 de desembre de 1793, uns quants milers de vendeans fugiren a Laval (Mayenne, País del Loira) i després a Ancenis (Loira Atlàntic, País del Loira), amb l'esperança de creuar el Loira de nou a Vendée (País del Loira). Sense vaixells, creuar el riu era impossible. Per això els vendeans construïren petites embarcacions, i aproximadament quatre mil (circa 4.000) persones, entre elles Henri de La Rochejaquelein i Jean–Nicolas Stofflet, aconseguiren creuar abans de l'arribada dels vaixells republicans. La rereguarda dels vendeans quedà encallada al nord del Loira i intentà una altra volta. Anaren a Blain (Loira Atlàntic, País del Loira), a trenta-cinc quilòmetres (35 km) al nord de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira), però hagueren de tornar cap a Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira), a trenta quilòmetres (30 km) a l'oest de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira).

La vigília de la batalla

Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira) fou presa pels vendeans a primera hora del matí del 22 de desembre, pràcticament sense lluitar. Els cent cinquanta (150) soldats republicans es retiraren ràpidament després d'una petita escaramussa amb la primera línia de vendeans i la població de la ciutat fou evacuada. A les nou del matí (09:00 h am), els reialistes preparaven les defenses de la vila. Els republicans sota François–Joseph Westermann foren els primers a arribar, a les onze del matí (11:00 h am). Atacaren però foren rebutjats després d'una petita escaramussa. Al migdia arribaren Jean–Baptiste Kléber i François–Séverin Marceau amb la major part de l'exèrcit republicà. Es lluità una altra escaramussa pel control dels boscos de Touchelais, al nord–est de Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira), que guanyaren els republicans.

Eren les darreres escaramusses del dia perquè durant la tarda s'aixecà boira; els republicans mantingueren les seves posicions. A la nit, alguns representants en missió, Pierre–Louis Prieur, Louis Marie Turreau i Pierre Bourbotte, arribaren al camp republicà. Sorpresos per la inacció de les tropes, ordenaren l'enfrontament militar per no permetre que l'enemic descansés; Westermann hi estigué d'acord. Se celebrà un consell de guerra en el qual Kléber insistí que havien d'esperar a la sortida del sol abans d'atacar; Marceau feu costat a Kléber i aconseguí convèncer Pierre–Louis Prieur. Els republicans aprofitaren la nit per desplegar–se. A les dues de la matinada (02:00 h am), la divisió de Tilly, que venia de Vannes (Ar Mor–Bihan, Bretanya), hi arribà i es desplegà a temps. Simon Canuel encarregà el flanc esquerre, Kléber el mig esquerre, Marceau el mig dret i Tilly el dret. A part d'alguns passatges al sud de la població, els vendeans estaven envoltats.

Batalla

A la sortida del sol començà la batalla, però foren els vendeans i chouans els que la llançaren inesperadament, per tal d'agafar el bosc de Touchelais i no quedar–se envoltats. L'atac fou comandat per Lyrot de la Patouillère i tingué èxit: es capturaren dos (2) canons juntament amb quaranta (40) presoners. Poc després, Kléber llançà un contraatac amb el seu regiment de gendarmes, carregant amb baionetes i forçant els vendeans a retirar–se cap a les portes de Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira). Al centre, Marceau, al comandament de la légion des Francs i Chasseurs de Kastel, trobà dificultats i fou frenat per un moment per l'artilleria dels vendeans.

En els seus respectius fronts, Simon Canuel, Jacques Louis François Delaïstre Tilly i Westermann també llançaren atacs, fent pressió sobre els realistes de tots els bàndols. Aviat, els republicans entraren a la ciutat malgrat la resistència de l'artilleria de Gaspard de Bernard de Marigny. El combat al carrer tingué lloc enmig d'una gran confusió, casa per casa; nombroses famílies de vendeans participaren en els combats. L'artilleria dels vendeans es desplegà davant de l'església i aconseguí mantenir–se una estona. Jacques Nicolas Fleuriot de La Fleuriais intentà un contraatac definitiu, trià entre dos-cents i tres-cents (200–300) cavallers, comandats per Georges Cadoudal, amb Pierre–Mathurin Mercier i uns quants infants. Atacaren i traspassaren les línies de Tilly, i intentaren atacar les línies republicanes pel seu flanc, però les reserves republicanes hi arribaren i obligaren els cavallers a retirar–se'n.

Durant aquest temps, a la plaça de l'església, els republicans prengueren el control del canó i el dirigiren contra els vendeans. Fugiren, perseguits pels republicans, es retiraren de Savenay i es reagruparen a l'oest de la ciutat (la creu commemorativa de la batalla marca aquest lloc). Els vendeans agafaren els dos (2) últims canons que quedaven, que Marigny havia mantingut en reserva, i intentaren cobrir la retirada dels ferits i els no combatents. Durant aquest compromís, Lyrot fou assassinat. Marigny es retirà de nou, cap a l'oest fins al bosc de Blanche–Couronne (Loira Atlàntic, País del Loira), amb els seus dos (2) canons i el que quedava dels seus homes. Mantingué la seva posició durant una hora (1 h), després animà amb els seus homes al pantà, perquè havia aconseguit escapar. Al nord–oest, un grup de sis-cents (600) vendeans aconseguí aguantar a la Butte des Vignes i es retirà més tard als boscos de Blanche–Couronne (Loira Atlàntic, País del Loira) però foren encerclats a mig camí per un cos del regiment d'Armagnac i foren massacrats.

Dins de Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira), la ciutat fou escorcollada i centenars d'ancians, dones i nens foren trets de les seves cases i tancats a l'església abans dels judicis. Els ferits dels dos (2) bàndols foren traslladats i atesos a l'hospital de Saint-Armel. A les dues de la tarda (14:00 h pm), la batalla havia acabat.

La fugida i les massacres

Després de la batalla, Kléber marxà a Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira) per celebrar la victòria amb la majoria de les tropes. Tanmateix, la cavalleria republicana sota Marceau i Westermann perseguí els vendeans, escorcollant els pobles veïns i el camp, matant o capturant els que quedaven enrere.

Durant la recerca, el general de brigada Alexis Antoine Charlery atacà una posició ocupada per cinc-cents (500) vendeans però no aconseguí derrotar–los. Proposà que es rendessin a canvi del dret a tornar a casa sense traves, una proposta que acceptaren i signaren. Els presoners foren enviats a Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira) per a la ratificació de l'acord per un representant en missió, però aquest s'hi negà, i feu afusellar els presoners i arrestar el general Charlery. Més tard fou alliberat i reassignat.

La Comissió Bignon que arribà durant el dia rebé l'encàrrec de jutjar els presos. La comissió treballà durant tres (3) dies i ordenà l'execució de tots els combatents de Vendée atrapats portant armes. Les execucions començaren aquell mateix vespre i duraren vuit (8) dies, però es desconeix el nombre d'execucions. Segons les estadístiques oficials, foren sis-cents seixanta-dos (662), però hi ha dubtes sobre si aquesta xifra només reflecteix o no les executades durant els tres (3) primers dies. El représentant en mission Benaban escrigué que més de dos mil (>2.000) foren afusellats. De la mateixa manera, el general François Carpantier presumí d'haver executat mil cinc-centes (1.500) persones. Les mil sis-centes setanta-nou (1.679) dones i nens foren enviats a les presons de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira). Alguns agents, com Kléber i Savary, li preguntaren a Carrier per estalviar–los, però Carrier es negà a escoltar i els feu disparar o ofegar a tots.

Altres massacres tingueren lloc al camp. Westermann i els seus hussards afusellaren entre cinc-cents i set-cents (500–700) presoners, homes, dones i nens, al bosc de Sem, prop de Prinquiau (Loira Atlàntic, País del Loira). Westermann, sobrenomenat el «carnisser dels Vendéens», suposadament escrigué al Comitè de Seguretat Pública:

«Ja no hi ha Vendée, ciutadans republicans. Morí sota la nostra espasa lliure, amb les seves dones i els seus fills. L'acabo d'enterrar als pantans i als boscos de Savenay (Loira Atlàntic, País del Loira). Seguint les ordres que em donàreu, aixafí els nens sota les peülles dels cavalls, massacrí les dones que, com a mínim, no tindran més bandolers. No tinc cap pres a qui retreure'm. Els he exterminat a tots...»[1]

No obstant això, alguns vendeans tingueren la sort d'aconseguir escapar, ajudats per la població local. Jean Legland, un ferri del Loira, declarà el 1834 que ajudà a passar mil dos-cents cinquanta-vuit (1.258) fugitius els dies posteriors a la batalla de Savenay. Així ho confirmen els testimonis escrits de l'abat Bernier. En total, dos mil cinc-cents (2.500) persones podrien haver sobreviscut a la batalla.

Conseqüències

La batalla marcà la fi de la Virée de Galerne, i acabà definitivament amb l'amenaça de Vendée a la república. No obstant això, la lluita continuà a Vendée. El general Marceau, indignat pel comportament dels seus soldats, demanà ser traslladat. Marceau fou substituït aviat per Kléber com a general de l'exèrcit d'Occident, i després per Louis Marie Turreau. Els combats de guerrilles continuaren durant algun temps entre els vendeans i les columnes infernals republicanes.

En la cultura popular

Jules Verne descrigué la batalla al començament de la seva novel·la històrica Le Comte de Chanteleine (1862).

Referències

  1. Secher, Reynald: Un genocidi francès: La Vendée. University of Notre Dame Press (2003), pàg. 110. ISBN 0-268-02865-6.

Fonts

  • Fernand Guériff: La bataille de Savenay dans la Révolution, éditions Jean–Marie Pierre, Le Pouliguen, 1988, ISBN 2903999082.

  • Jacques Crétineau–Joly: Histoire de la Vendée Militaire, 1840.

  • Jean–Baptiste Kléber: Mémoires politiques et militaires 1793–1794, 1794.

  • Jean–Clément Martin: Blancs et Bleus dans la Vendée déchirée, Gallimard, col·lecció «Découvertes Gallimard» (núm. 8), 1986.

  • Roger Dupuy: Nouvelle histoire de la France contemporaine, vol. 2: La République jacobine. Terreur, guerre et gouvernement révolutionnaire , 1792–1794, Seuil, 2005.

Croix des vendéens, commémorant la bataille de Savenay.

Vue de Savenay, gravure de Thomas Drake, 1860.

Vue en 2009 de l'ancien couvent des Cordeliers de Savenay.

Tombe où reposent les ossements des Vendéens massacrés sur la butte de Sem, à Prinquiau.

The drownings at Savenay during the War in the Vendée, 1793.

Batalla de Savenay

El passat dijous 23 de desembre de 2021 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement d'Alice Kober (Manhattan, Nova York, EUA, 23 de desembre de 1906 — Brooklyn, Nova York, EUA, 16 de maig de 1950), qui fou una filòloga, arqueòloga i professora estatunidenca, coneguda per haver posat les bases que permeteren desxifrar el sistema d'escriptura lineal B el 1952.[1]

Vida i carrera

Filla d'immigrants hongaresos, Kober nasqué a Yorkville, un barri de l'Upper East Side de Manhattan (Nova York). Estudià al Hunter College High School, i l'estiu del 1924 quedà tercera en una competició acadèmica de Nova York. El premi, de cent dòlars (100 $) anuals, li permeté estudiar al Hunter College,[2] on es llicencià en Filologia Llatina amb magna cum laude [3] i formà part de Phi Beta Kappa. Realitzà un màster en Estudis Clàssics a la Columbia University l'any 1929, i es doctorà el 1932.[4]

Mentre feia el doctorat, Kober va treballar a Hunter High i a Hunter College i, l'any 1930, va obtenir una plaça de professora de Clàssiques a Brooklyn College, on va romandre tota la seva carrera.[4] Després d'aprendre Braille de manera autodidacta, va traduir-hi llibres de text, recursos de la biblioteca i exàmens finals per a estudiants cecs al Brooklyn College.[5]

Lineal B

A començaments de la dècada del 1930 Kober estudià el lineal B, un sistema d'escriptura fins aleshores indesxifrat pertanyent a una llengua egea, de l'edat de bronze, no identificada. Per fer–ho, creà registres en cent vuitanta mil (180.000) fitxes.[6] Kober utilitzà un punxó per crear una «base de dades en què els forats marcaven els paràmetres que permetien classificar les dades».[7]

Alice Kober també arribà a dominar diverses llengües, antigues i modernes, entre les quals l'hitita, el gaèlic, l'accadi, el tokhari, el sumeri, el persa antic, el basc i el xinès. Entre els anys 1942 i 1945, mentre treballava de professora al Brooklyn College (Nova York), anava setmanalment fins a Yale (New Haven, Connecticut) per estudiar sànscrit avançat. També es dedicà a l'estudi de l'arqueologia de camp a Nou Mèxic.[8]

El 1946 Kober rebé una beca Guggenheim d'un any per centrar–se en l'estudi del lineal B.[9] Després de conèixer John Linton Myres, aconseguí accés a moltes més inscripcions en lineal B recollides per l'arqueòleg de Knossos Sir Arthur Evans i en copià a mà la majoria a l'Oxford University el 1947.[10] La descoberta més important de Kober fou que el lineal B era una llengua fusional, difícil d'escriure amb un sistema d'escriptura sil·làbic.[11]

La docència i la correcció i edició d'Scripta Minoa, de Myres, dificultaren l'avenç en el procés de desxifrar el lineal B.[12]

Alice Kober morí a l'edat de quaranta-tres (43) anys l'any 1950.[13] Després de la seva mort, l'arquitecte Michael Ventris continuà la tasca de Kober i l'any 1952 aconseguí desxifrar el lineal B, que identificà com a grec micènic.[14]

Correspondència i articles

La col·lecció extensa de correspondència i articles de Kober (que inclouen evidència del seu descobriment de la inflexió del lineal B), es pot consultar en línia al Program for Aegean Scripts & Prehistory (PASP) de la Universitat de Texas: Alice E. Kober Papers.[15]

Referències

  1. «WikiVisually.com».

  2. Fox, 2013, pàg. 90.

  3. Margalit Fox: The Riddle of the Labyrinth, chapter four, location 1149 of the Kindle edition.

  4. Fox, 2013, pàg. 91.

  5. Fox, 2013, pàg. 109–100.

  6. Fox, 2013, pàg. 93, 104–06.

  7. Fox, 2013, pàg. 108.

  8. Fox, 2013, pàg. 115.

  9. Fox, 2013, pàg. 113.

  10. Fox, 2013, pàg. 128.

  11. Fox, 2013, pàg. 134.

  12. Fox, 2013, pàg. 178.

  13. Fox, 191: «A much younger cousin said that it was whispered in the family that she had died of a rare form of stomach cancer».

  14. Gallafent, Alex: «Alice Kober: Unsung heroine who helped decode Linear B». 05.06.2013.

  15. «Alice E. Kober Papers».

Bibliografia

  • Fox, Margalit: The Riddle of the Labyrinth: The Quest to Crack an Ancient Code. Ecco Press, 2013. ISBN 978-0062228833.

Enllaços externs

A Linear B tablet found in Pylos

El passat dijous 23 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents dissetè aniversari del naixement de Charles– Augustin Sainte–Beuve (Boulogne–sur–Mer, Pas de Calais, Alts de França, 23 de desembre de 1804 — París, Illa de França, 13 d'octubre de 1869), qui fou un important crític literari francès i una de les figures més importants en la història literària de França. Tot i que també escrigué poesia i novel·les, i exercí càrrecs de polític, és recordat sobretot per les seves aportacions crítiques i de pensament, i les seves contribucions en publicacions culturals com La Revue Contemporaine. La seva obra més important, Port–Royal, és un estudi sobre la història d'una abadia jansenista que ha exercit una forta influència no solament sobre la història de la religió sinó que ha suposat un model per la seva metodologia crítica i ha esdevingut important en la història de l'estètica. Per no voler ofendre l'opinió eclesiàstica, atacà fermament Stendhal. Fou nomenat comandant de la Legió d'Honor i elegit membre de l'Acadèmia Francesa el 1844. Les seves idees biografistes sobre l'autor en relació amb la seva obra foren criticades per Marcel Proust en el seu llibre Contra Sainte–Beuve.

Obres

  • Tableau de la poésie française au seizième siècle (1828);

  • Vie, poésies et pensées de Joseph Delorme (1829);

  • Les Consolations (1830) (poetry);

  • Volupté (1835) (novel);

  • Port–Royal (1840–1859);

  • Les Lundis (1851–1872);

  • Causeries du lundi, 15 vols. (1851–1862);

  • Nouveaux Lundis (1863–1870).

Enllaços externs

Charles–Augustin Sainte–Beuve, French writer (1804–1869).

Charles–Augustin Sainte–Beuve

El passat dijous 23 de desembre de 2021 es commemorà el tres-cents vuitanta-setè aniversari del naixement de Marianna d'Àustria (Wiener Neustadt, Àustria, 23 de desembre de 1634 — Madrid, Espanya, 16 de maig de 1696), qui fou arxiduquessa d'Àustria, reina consort de la Monarquia Hispànica (1649–1665) i regent de la monarquia (1665–1675).[1]

Orígens

Nasqué el 23 de desembre de 1634 a la població austríaca de Wiener Neustadt, a quaranta-cinc quilòmetres (45 km) de Viena (Àustria).[2] Descendia dels Habsburg per les línies paterna i materna. Era filla de l'emperador germànic Ferran III i de la infanta Marianna d'Espanya. A més, tres (3) dels seus avis eren també de la mateixa dinastia. Per via paterna era neta de l'emperador Ferran II i de Maria Anna de Baviera, i per via materna ho era dels monarques d'Espanya Felip III i Margarida d'Àustria.[3]

Matrimoni

Fou promesa del príncep d'Astúries Baltasar d'Habsburg, però aquest morí el 1646, i el 7 d'octubre de 1649 Marianna contragué matrimoni amb el pare del que havia estat el seu promès, el seu oncle Felip IV, un monarca que, havent enviudat i havent perdut el seu fill i hereu, optava així a una probable descendència masculina. D'aquesta unió nasqueren Margarida (Madrid, 1651 – Viena, 1673), casada el 1666 amb l'emperador Leopold I, Maria Ambròsia (Madrid, 1655–1655), Felip Pròsper (Madrid, 1657–1661), Ferran Tomàs (Madrid, 1658–1659) i Carles (Madrid, 1661–1700), que fou monarca d'Espanya i es casà en primeres núpcies amb Maria Lluïsa d'Orleans i en segones núpcies amb Marianna del Palatinat–Neuburg.

Regència

Quan morí el seu marit el 1665, aquest deixà indicat en el seu testament que la seva esposa hauria d'exercir la regència del seu fill Carles, que llavors comptava quatre (4) anys, fins a la seva majoria als catorze (14) anys. La regència l'havia d'exercir conjuntament amb el president del Consell de Castella, el seu homòleg d'Aragó, l'inquisidor general, l'arquebisbe de Toledo (Castella–la Manxa), el president del Consell d'Estat i un representant de la noblesa amb Grandesa d'Espanya. Felip IV ho preparà tot davant d'una reina inexperta en assumptes de govern i per evitar també l'acumulació de poder en un noble a manera de valido que neutralitzés Marianna.[4]

Tot i els designis del seu marit en el testament, durant la primera etapa de regència, la reina confià en el seu confessor Juan Everardo Nithard, que l'havia acompanyada des d'Àustria quan es casà amb Felip IV, i el designà membre de la Junta de Govern el 1666. Durant aquest període es signà el 1667 el Tractat de Madrid (Espanya); es produí la Guerra de Devolució amb França, iniciada el 1667 i finida l'any següent en la pau d'Aquisgrà (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya). El mateix any es reconeixia oficialment la independència de Portugal. Nithard, com a confessor, influí sobre Marianna. Aconseguí que la reina fes que el nomenessin inquisidor general, però per la seva condició d'estranger i el fet de ser jesuïta, li feren guanyar molts enemics. El seu major detractor fou el fill bastard de Felip IV, Joan Josep d'Àustria, allunyat de la cort per la mateixa Marianna després de la mort de Felip IV sota el temor que li pogués arrabassar la corona a Carles. Joan Josep, conjuntament amb el Partit Aristocràtic, intentà dues (2) vegades eliminar Nithard sense èxit i finalment es retirà a l'Aragó, des d'on intentà marxar sobre Madrid (Espanya) el 1669. La reina es veié obligada a cedir davant les pressions i destituí el jesuïta, que es veié obligat a sortir de territori hispànic.[4]

Després de la destitució de Nithard, el govern continuà segons el testament de Felip IV fins al 1673, quan la reina es veié necessitada d'una persona qui li fes costat, i confià en Fernando de Valenzuela, cortesà de l'Alcàsser de Madrid, que no recollia bones simpaties entre la noblesa.[4]

Govern de facto

El 1675 la reina renuncià a la regència, i Carles II fou proclamat oficialment rei. Malgrat tot, la seva mare continuà amb un govern de facto dos (2) anys més, en què Valenzuela tornà a la cort i fou nomenat marquès de Villasierra, Gran d'Espanya i primer ministre el 1676. La noblesa en bloc s'hi oposà en l'anomenada Revuelta de los Grandes i amb Joan Josep d'Àustria tornaren a imposar–se sobre Marianna, i oferiren al rei els seus serveis; Valenzuela es veié exiliat a Filipines, i Marianna continuà governant fins al 1677. Aquell mateix any fou obligada a marxar a Toledo (Castella–la Manxa) i Joan Josep es feu amb la situació aprofitant l'admiració que Carles sent pel seu germanastre; Marianna només pogué tornar a la cort, on després de la mort sobtada del germanastre del rei, tornà a influir fins a la seva pròpia mort el 16 de maig de 1696.[4]

Referències

  1. Barrios Pintado, Feliciano: «Mariana de Austria». Real Academia de la Historia.

  2. Pericot Garcia, 1983, pàg. 243.

  3. Flórez, 1790, pàg. 951.

  4. García Bourrellier, Rocío: «El ocaso de una dinastía». Muy Historia. G y J España Ediciones [Madrid], 9, 2007, pàg. 52–55. ISSN: 1885-5180.

Bibliografia

Retrat del 1652 per Diego Velázquez, conservat al museu del Prado, de la reina Mariana de Austria (1634–1696), qui fou reina consort d'Espanya pel seu matrimoni amb Felipe IV i també la mare del rei Carles II d'Espanya.

La reina el 1671, vestida com a vídua. Oli sobre llenç de Juan Carreño de Miranda.

Escut de Marianna d'Àustria

Escut de vídua de Marianna d'Àustria

Marianna d'Àustria

El passat dijous 23 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents vuitanta-unè aniversari del naixement d'Antoni Ludenya, sovint escrit Ludeña o Ludenna (Almussafes, la Ribera Baixa, País Valencià, 23 de desembre de 1740 — Cremona, Llombardia, Itàlia, 1 de març de 1820), qui fou un jesuïta i matemàtic valencià.[1][2] Entrà en la Companyia de Jesús el 1758. Pels anys del 1760 estudià filosofia a Girona (Gironès).[3] Arran de l'expulsió dels jesuïtes, promulgada amb la pragmàtica de Carles III del 1767, s'exilià a la península Itàlica; residí a Ferrara (Emília–Romanya), i ensenyà física i matemàtiques a la Universitat de Camerino (les Marques), a la de Parma (Emília–Romanya) i al Seminari Episcopal de Cremona (Llombardia). Els anys 1783 i 1784, essent professor a Camerino (les Marques), intervingué en controvèrsies científiques publicades al Giornale letterario del Confini d'Italia. El 1786 fou admès com a soci de l'Acadèmia de Màntua (Llombardia).

Obres

Referències

  1. Fuster, Just Pastor: Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días (en castellà). Tom 2. València: Imp. Ildefonso Mompié, València, 1830, pàg. 415 s.

  2. Batllori, Miquel: Vuit segles de cultura catalana a Europa. Edicions 62, Barcelona, 1983, pàg. 146. ISBN 8429719636.

  3. Masdeu, Juan Francisco: Historia crítica de España y de la cultura española, obra compuesta en las dos lenguas italiana y castellana (en castellà). Tom XV. Imp. de Sancha, Madrid, 1795, pàg. 396.

Dissertazione sopra il quesito 1. Esprimere l'immediata connessione, che i principi introdotti nella meccanica sublime, come quelli di Maupertuis, d'Ugenio, e di D'Alembert, hanno co' principi della meccanica elementare: cioè colle formole galileane. 2. Con opportune applicazioni far vedere, che la meccanica senza que' nuovi principi può facilmente procedere alla soluzione di que' sublimi problemi, che per mezzo loro furono sciolti, o si possono sciogliere. Presentata al concorso dell'anno 1786. E qualificata coll'accessit dalla reale Accademia di Scienze e Belle lettere di Mantova. – In Mantova: Per l'erede di Alberto Pazzoni, regio ducale stampatore, 1788. – 62, [2] p., [2] c. di tav. ripiegate; 4º. – Il nome dell'Autore si deduce da carta A2r.

Vera idraulica teoria, 1817.

Antoni Ludenya

El passat dijous 23 de desembre de 2021 es commemorà el quaranta-sisè aniversari del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que fou una agrupació política creada el 23 de desembre de 1975, poc després de la mort del general Franco. Fou una transformació de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya – CCFPC per tal de facilitar l'entrada d'altres forces polítiques que no volen integrar–se a la Comissió Coordinadora. El Consell estava format exclusivament per partits catalans: els set partits que formaven part de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya – CCFPC:

I quatre partits més:

A partir de novembre del 1976 el Partit Popular de Catalunya – PPC, i Convergència Socialista de Catalunya – CSC deixaren d'existir per haver–se fusionat juntament amb altres forces socialistes en el Partit Socialista de Catalunya–Congrés – PSC–C. Aquesta denominació dels dos (2) Partits Socialistes, Reagrupament i Congrés, fou un acord per salvar la unitat del Consell, encara que en els seus documents propis no utilitzessin l'afegit.

L'objectiu bàsic de l'agrupació, tal com constava en el primer punt de la seva declaració programàtica era «reivindicar, propiciar i impulsar la constitució d'un govern provisional de la Generalitat des del moment mateix de la ruptura democràtica, amb el compromís de convocar i celebrar eleccions per al Parlament en el termini més breu possible». Els punts bàsics de les seves reivindicacions eren una amnistia, la restauració de l'Estatut d'Autonomia de 1932 (Estatut de Núria), eleccions al Parlament de Catalunya, reconeixement de les llibertats democràtiques, el sufragi universal, garanties individuals, llibertat sindical i el reconeixement del dret de vaga.

Aquesta instància unitària es dissolgué el mes de juny del 1977, quan se celebraren les eleccions generals espanyoles del 1977.

Representants dels partits polítics integrants del Consell de Forces Polítiques de Catalunya

El passat dimecres 22 de desembre de 2022 es commemorà el seixanta-unè aniversari del naixement de Jean–Michel Basquiat (Brooklyn, Nova York, EUA, 22 de desembre de 1960 — NoHo, Nova York, EUA, 12 d'agost de 1988), qui fou un pintor nord–americà.[1]

Biografia

Basquiat era fill de pare haitià i mare porto-riquenya.[2] El seu pare, Gerard Basquiat, era un comptable de respectable solvència econòmica, i la seva mare, Matilde Andradas (cognom de naixement), era una dissenyadora gràfica de gran prestigi professional. Cresqué en un entorn familiar estripat; els seus pares es divorciaren i, per aquesta situació, hagué de canviar moltes vegades d'escola. Estudià en una escola catòlica privada; després en una de pública, i als setze (16) anys ingressà en la City–As–School, un centre per a adolescents dotats del qual l'expulsaren per rebel un (1) any abans de graduar–se. Ja en la seva joventut entrà en contacte amb la subcultura de la gran ciutat, drogues i bandes.[3]

El 1977, juntament amb Al Díaz, s'introduí en el món del grafit, pintant en els vagons del metro i per les zones del SoHo, barri novaiorquès on proliferen les galeries d'art. L'any següent deixà l'escola un curs abans de graduar–se a batxillerat i abandonà la seva casa per viure als carrers durant dos (2) anys, en edificis abandonats o amb els seus amics al Low Manhatan, sobrevivint a força de vendre postals i samarretes que ell mateix decorava.[4]

Seguia dedicant-se al grafit, les seves pintades i escrits tenien molta càrrega poètica i filosòfica, però sobretot satírica. El pseudònim del seu àlter ego compartit amb Al Díaz era SAMO, sigles de same old shit (literalment, «[la] mateixa vella merda») amb el qual signaven quan pintaven els seus tags i grafits, amb críptics missatges.

Aquests murals duien inscripcions com «SAMO salva idiotes» o «SAMO posa fi a la rentada de cervell religiós, la política del no-res i la falsa filosofia». Un article sobre l'escriptura rondaire de SAMO publicat a The Village Voice fou el primer indici que el món de l'art s'interessava per ell.[5]

Els grafits

Des de finals dels anys seixanta (60), grups de joves dels barris marginals de Brooklyn i del Bronx (Nova York, EUA) començaren a cobrir les parets dels espais públics de gargots i pintades. Els més pròxims a la love generation es valien d'aquests espais públics per expressar el seu desencantament, les seves protestes, els seus desacords amb les estructures socials, polítiques i econòmiques d'un sistema que els era absolutament advers. Uns altres, fugint dels seus guetos, deixaven les seves petjades o les seves marques anònimes en els murs urbans amb actituds despolititzades i indiferents a l'establishment i amb l'única voluntat d'afirmar la seva identitat i donar testimoniatge de la seva existència en el si d'un sistema que els tenia apartats. El 1979 Basquiat escrigué als murs del Soho: SAMO is dead. Llavors, deixà el grafit, i fundà el Gray, un grup musical on tocava el clarinet i el sintetitzador i amb el qual freqüentava pubs com el CBGB i el Mudd Club, llocs de moda on es reunien altres artistes, però aviat abandonà la seva incipient carrera musical. A l'East Village, músics i artistes elaboraren la seva pròpia subcultura, el hip hop; compartiren la seva afició per la música rock, pel break i el rap, i portaren a terme performances, films underground i grafits. Però fou a partir del 1980, quan encara vivia com un rodamón, que es començà a dedicar principalment a la pintura.[6]

Basquiat posseïa una curiositat intel·lectual i sentia una veritable fascinació per l'expressionisme abstracte, pels traços gestuals de Kline, pels primers treballs de Pollock, per les pintures amb figures de De Kooning i per les cal·ligrafies de Cy Twombly, cosa que el dugué a tenir un gran domini del grafisme expressivament gestual. Interessat també per les «combine paintings» de Robert Rauschenberg i per l'Art Brut de Jean Dubuffet, així com per la cultura popular, els seus grafits adquiriren una qualitat plàstica i expressiva cada vegada més pròxima a la de la recent pintura nord–americana, fins al punt que, uns anys més tard, Jeffrey Deitch definí el seu treball com «una combinació xocant de l'art de De Kooning i dels gargots pintats amb aerosol en el metro de Nova York».

Des de petit havia rebut una apreciable educació artística informal; la seva mare el dugué a visitar museus (fou membre júnior del Museu de Brooklyn, a Nova York, EUA, als sis [6] anys); també l'inicià en la lectura de literatura poètica i, més tard, l'impulsà a escriure la pròpia. El nom del seu grup es convertí en un capítol més del mite quan Basquiat afirmà que estava inspirat en l'autor d'un llibre sobre anatomia que havia acompanyat la seva convalescència després de ser atropellat, als sis (6) anys, per un automòbil. El mateix Basquiat repetiria diverses vegades que aquest llibre fou un referent precoç del seu treball. Completà la seva formació autodidàctica com oient a l'Escola d'Arts Visuals, on contactà amb el pintor i autor de grafits Keith Haring.[7]

Exposicions

La seva primera participació en una exposició artística fou el 1980 al Times Square Show, una espècie de galeria de moda i art alternatiu presentada en un magatzem abandonat del Bronx (Nova York, EUA). En certa manera, fou la primera vegada que l'expressió de l'art del grafit deixà de ser exclusivament una manifestació marginal, ja que una sèrie d'artistes desvinculats en principi del sistema mainstream, és a dir comissari/museu/crític, exhibiren les seves obres a l'exposició. Fou organitzada pel col·lectiu «Colab» (Col·laborative Projects Inc.) i els diferents artistes professionals i graffiters hi foren presentats de forma anònima i indiscriminada, tots barrejats (no hi havia noms d'autors ni rètols amb els títols de les obres). Basquiat exposà un mural on reunia alguns grafits de SAMO. I a pesar de les males crítiques que qualificaren l'exposició com una mica en estat brut, irreverent, rebel i exemple de mal gust, a partir de llavors els artistes del grafit foren objecte d'un progressiu reconeixement i integració en el sistema de l'art.[8]

Algunes galeries del Soho, com el White Columns i Fashion Moda, cediren els seus espais perquè els graffiters pengessin eventualment les seves obres. El 1981 Basquiat exposà les seves obres en la PS1 de l'Institute for Art and Urban Resources de Nova York (Nova York, EUA) en una exhibició amb el nom: «New York/New Wave» («Nova York/Nova Ona»). S'intentà decretar que aquesta mostra estigués formada per un conjunt estel·lar de l'emergent jet–set artístic. L'artista estel·lar era el fotògraf Robert Mapplethorpe, i, com en cadascuna de les seves aparicions públiques, l'exposició havia estat elaborada amb una minuciosa posada en escena, i donà els seus resultats. Això repercutí favorablement en Basquiat, ja que al costat de les fotografies es mostraren les pintures fortes, de gestos aspres i de colors tan simples com contundents del jove pintor.

Acudí a l'exposició saturat de cocaïna, cosa que incomodà els concurrents. Fou aquí on conegué Andy Warhol, amb qui començaria una amistat, i una col·laboració professional. El desembre del 1981 aparegué el primer article important «The Radien Child» de Rene Ricard en la revista Artforum (núm. 24, pàg. 24–43) considerada la revista d'art més important de l'època.[9]

Aquest mateix any (1981) s'exposaren els seus grafits en la Documenta de Kassel (Hessen, Alemanya). La seva passió per la música era tal que en l'època més intensa de la seva carrera, enmig d'exhibicions importants com la de Transvanguardia Itàlia/Amèrica i la Dokumenta de Kassel (Hessen, Alemanya), començà a produir música rap i DJ en els clubs de Manhattan (Nova York, EUA). Els seus músics favorits: Miles Davis, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Billie Holiday, entre d'altres, apareixen en els quadres del moment.

El 1982 s'inicià per a Basquiat un veritable camí cap a l'èxit: es multiplicaren les seves exposicions individuals i col·lectives; fou inclòs a l'exposició Transvanguardia: Itàlia/Amèrica amb artistes neoexpressionistes de la talla de S. Chia, F. Clemente, I. Cucchi, D. Deutsch, D. Surt-li, i J. Schnabel. També participà en l'exposició organitzada per Diego Cortez, presentada en la Galeria Marlborough de Nova York, titulada The Pressure to Paint, juntament amb altres artistes com; G. Baselitz, S. Chia, F. Clemente, I. Cucchi, M. Disler, R. Fetting, Keith Haring, J. Schnabel, entre d'altres.

L'any següent (1983) participà en la Biennal del Whitney Museum of American Art de Nova York (Nova York, EUA) al costat dels emergents representants de l'art apropiacionista, els nous expressionistes, i altres grafitstes com Keith Haring.

El 1984 el MOMA de Nova York (Nova York, EUA), que en principi s'havia mostrat poc inclinat al neoexpresionisme presentà la important exposició An International Survey of Recent Painting and Sculpture, on, al costat d'una selecció de cent setanta (170) artistes Basquiat també participà. Aquell mateix any, Warhol li presentà el galerista suís Bruno Bischofberger, el qual donà a conèixer la seva obra a Europa, i amb qui col·laborà estretament fins a la seva mort.

Des d'aquest any, els amics de Basquiat començaren a preocupar–se pels seus excessos en l'ús de drogues. Sovint el trobaven gairebé en coma i molt paranoic amb idees de persecució. La paranoia de Basquiat, amb tot, tenia motius per les amenaces reals de gent que li robava quadres de l'estudi o de galeristes que s'enduien obres sense acabar per exhibir–les o vendre–les. En aquesta època Basquiat, entre d'altres, arribà a ocupar les pàgines de paper couché, de les revistes d'informació general i de moda com Times, Newsweek, Vanity Fair i Vogue no per la seva pintura, sinó per la seva vida d'alta «societat» i per la seva presència a festes i en clubs de moda, com el novaiorquès Palladium. S'alternava amb Madonna i altres estrelles de l'espectacle i la música.

El 10 de febrer de 1985 Basquiat aparegué en la portada de la revista dominical New York Times, i es convertí en el primer artista plàstic negre que apareixia en la primera plana. L'article que acompanya la foto, redactat per Cathleen McGuigan, es titula «New Art, New Money: The Marketing of American Artist» (Nou art, nous diners: El màrqueting d'un artista americà).

Col·laboració Basquiat–Warhol–Clemente

Entre els anys 1984 i 1985 Basquiat col·laborà amb Francesco Clemente i Andy Warhol, encara que les obres produïdes no despertaren una resposta positiva en la crítica. D'aquesta col·laboració el resultat són diversos llenços de gran grandària amb suggeridores combinacions de color, «collages» que uneixen pintura, la serigrafia, el grafit i el llenguatge publicitari.

Els llenços viatjaren d'un estudi a un altre; normalment els començava Warhol, Clemente els perfeccionava i Basquiat els rematava. No obstant això, Warhol i Basquiat s'entengueren particularment bé. Warhol deixà escrit en el seu diari: «Jean Michel Basquiat ha aconseguit que pinti d'una forma molt diferent, i això està molt bé». La idea de pintar junts fou considerada enriquidora per a ambdós perquè Warhol, que en aquell moment només emprava tècniques com la serigrafia, tornà a agafar el pinzell, i Basquiat començà a conèixer les tècniques mecàniques aplicades a la pintura.

El 1986 viatja a l'Àfrica i exposa a Abidjan (Costa d'Ivori). El novembre del mateix 1986, realitzà una gran exposició (més de vuitanta [>80] obres) al museu Kestner–Gesellschaft de Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), i amb vint-i-cinc (25) anys es convertí en l'artista més jove que exposà en aquest museu.

El 1988 tingué exposicions a París (Illa de França) i Nova York (Nova York, EUA), i l'abril d'aquell mateix any, tractà d'abandonar la seva drogoaddicció i se n'anà a viure a la casa que tenia a Hawaii (EUA). Tornà a Nova York (Nova York, EUA) al juny anunciant que s'havia alliberat de la droga, però el 12 d'agost de 1988, morí per sobredosi d'heroïna amb vint-i-set (27) anys. Fou l'artista visual negre més reeixit en la història de l'art afroamericà.

Al llarg de la seva breu però intensa carrera artística realitzà més de quaranta (>40) exposicions personals i participà en prop de cent (circa 100) col·lectives. L'autopromoció i el reclam publicitari foren factors prioritaris per Basquiat, com amb anterioritat ho havien estat per a Andy Warhol o Julian Schnabel.

Etapes

En la curta però intensa activitat pictòrica de Basquiat, es poden distingir tres (3) etapes:

  • Del 1980 al 1982, època en la qual els grafit es barregen amb visions rondaires i formes simbòliques de tradicions culturals primitives, amb màscares, esquelets i calaveres.

  • Del 1982 al 1985, amb obres poblades de paraules–conceptes, imatges vudú, totèmiques i arcaïtzants, retrats– homenatges a herois negres —músics de jazz, escriptors, jugadors de bàsquet, boxadors—, i referències a la societat de consum nord–americana.

  • Del 1986 al 1988, període amb quadres cada vegada més sofisticats en els seus continguts i en la seva complexa figuració pictòrica, resolta aquesta amb múltiples i fragmentàries cites de cultures primitives o antigues (africana, asteca, egípcia, grecoromana, etc.) i de la tradició pictòrica europea. Com ell mateix afirmà en més d'una ocasió, el seu treball estigué més a prop de la pintura, una pintura a mig camí entre l'abstracció gestual i càlida i la figuració postpop, que del grafit («El meu treball no té res a veure amb els grafit. Forma parteix de la pintura. Jo sempre he pintat»).

Referències

  1. Michel–Andre Bossy; Thomas Brothers; John C. McEnroe: Artists, Writers, and Musicians. Greenwood Publishing Group, 2001, pàg. 16. ISBN 978-1-57356-154-9.

  2. «In Loving Memory: Matilde Basquiat». Arxivat 2017.10.27 a Wayback Machine., Lodge Communications 185, Harry S Truman Lodge No.1066, F.&A.M., December 4, 2008. New York, NY. Sad Tidings for Brother John Andrades.

  3. Hyped to Death by The New York Times (August 9, 1998).

  4. Kwame, Anthony Appiah; Gates, Henry Louis: Africana: Arts and Letters: An A–to–Z Reference of Writers, Musicians, and Artists of the African American Experience. Running Press, 2005, pàg. 69. ISBN 0-7624-2042-1.[Enllaç no actiu]

  5. Basquiat by Leonhard Emmerling, pàg. 11

  6. Faflick, Philip: «The SAMO Graffiti… Boosh–Wah or CIA?» Village Voice, December 11, 1978, pàg. 41.

  7. «Jean–Michel Basquiat Test Pattern». Mutual Art Inc..

  8. Berger, John: «Seeing Through Lies: Jean–Michael Basquiat». Harper's. Harper's Foundation, 322, 1,931, 2011, pàg. 45–50.

  9. Basquiat, edited by Marc Mayer, 2005, Merrell Publishers in association with the Brooklyn Museum, ISBN 185894287X, pàg. 50.

Enllaços externs

Jean–Michel Basquiat (New York, 1984).

SAMO Xerox poster (1979).

From 1983 to 1988 Basquiat lived at 57 Great Jones Street in NoHo, where he died. A plaque commemorating his life was placed outside the building in 2016.

Andy Warhol, Jean–Michel Basquiat, Bruno Bischofberger, and Francesco Clemente in 1984.

Basquiat's grave at Green–Wood Cemetery in Brooklyn, New York.

Basquiat drawing of the supportive art critic Rene Ricard, Untitled (Axe/Rene) (1984).

Place Jean–Michel Basquiat in Paris, France.

A graffito showing Jean–Michel Basquiat

Jean–Michel Basquiat

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Mercè Gili i Maluquer (Madrid, Madrid, Espanya, 22 de desembre de 1922), qui fou una bibliotecària i mestra d'escola catalana exiliada a Mèxic.[1]

Filla del lleidatà Samuel Gili Gaya, estudià primària i batxillerat a l'Institut–Escola de Madrid (Madrid, Espanya) i feu estudis de magisteri a les Escoles Normal de Lleida (Segrià) i de Barcelona (Barcelonès). En esclatar la Guerra Civil Espanyola es refugià amb els seus avis a Lleida (Segrià), fins que el 1938 es traslladà a Barcelona (Barcelonès), on fou mestra d'una colònia escolar a Arenys de Munt (Maresme) patrocinada per l'ambaixada de Mèxic al final de la Guerra Civil. Poc abans d'acabar la Guerra Civil es traslladà a Puigcerdà (Cerdanya), on es casà amb Alfred Perenya Pamies, advocat del cos jurídic de la milícia republicana i membre de la Joventut Republicana de Lleida (Segrià).[2] Tots dos (2) passaren a França, on el seu marit és internat en un camp de concentració. Mercè Gili es feu càrrec d'una colònia escolar de nens malalts procedents de Màlaga (Andalusia) amb les seves mares, ubicada en un centre de refugiats.[3]

Passat el temps pogué reunir–se amb el seu marit i el 1940 aconseguí marxar en vaixell fins a la República Dominicana, on treballà a l'Instituto Colón de Santo Domingo —aleshores anomenada Ciudad Trujillo (República Dominicana)—, fins que es desplaçà a Mèxic. Allí estudià a l'Escola Normal Superior de Mèxic i a la Escuela Nacional de Bibliotecarios y Archivistas de México. Del 1950 al 1959 fou mestra de llengua i literatura espanyola a secundària, al Colegio Madrid, fundat el 1941 per la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), i des del 1960, directora general i representant del patronat del Colegio de La Paz Vizcaínas, després anomenat San Ignacio de Loyola Vizcaínas, en el qual aplicà els mètodes de l'Institut–Escola.[1][3]

Referències

  1. Riera i Llorca, Vicenç: Els exiliats catalans a Mèxic. Editorial Curial, Barcelona, 1994, pàg. 278.

  2. «Alfred Perenya i Pàmies». Esquerra a Mèxic, pàg. 231.

  3. «Mercedes Gili». Javi Larrauri.

Mercedes Gili. Oli i acrílic sobre llenç, 116 x 78 cm. 2012.

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-setè aniversari del naixement de Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, Garraf, Catalunya, 22 de desembre de 1874 — ibídem, 1 de novembre de 1956), qui fou un pintor català, considerat un dels màxims representants de l'estètica noucentista.[1] Escriptors com Joan Maragall, Eugeni d'Ors, Joan Salvat–Papasseit i Agustí Calvet «Gaziel» establiren amistat amb el pintor, a qui consideraven un fidel captador de l'essència catalana en els seus retrats i paisatges mediterranis. Fou nebot del també pintor sitgetà de l'Escola Luminista Joaquim de Miró i Argenter.

Biografia

Nascut a Sitges (Garraf), anà a viure a Barcelona (Barcelonès) als quinze (15) anys.[2] Estudià a l'Escola de la Llotja on entrà en contacte amb Joaquim Mir, Isidre Nonell i Joaquim Torres–Garcia. En els seus inicis la seva obra denota influència de la Colla del Safrà, tot i que no arribà a formar–ne part. El 1896 començà a publicar alguns dibuixos al diari La Vanguardia, just abans de marxar a París (Illa de França), on treballà il·lustrant diversos llibres i revistes.[3] A París (Illa de França) visqué inicialment a Montparnasse i vers 1897 es traslladà a Montmartre. S'especialitzà com a gravador, i pintà guaixos, aquarel·les i olis. Els primers anys del segle XX en contacte amb Pablo Picasso i Manolo Hugué, participant en el Saló de Tardor dels anys 1903 i 1904.[4] Durant la Gran Guerra, francòfil convençut, col·laborà amb la revista Iberia.[5]

L'any següent el seu marxant Henri Barbazanges li demanà quadres amb temàtica espanyola; marxà cap a Madrid (Espanya, 1905), i retornà després a París (Illa de França), on participà en diverses exposicions i exposant també a Brussel·les i a Lieja (Bèlgica, 1909). Mentrestant ha redescobert el paisatge sitgetà, que interpreta des d'un important gir estètic des del postimpressionisme a un noucentisme primigeni influït per Cezanne, pel que fa a les formes i a les tonalitats, i per Gauguin pel que fa al primitivisme. Obres com El mas, El maset (1908) i Platja de Sant Sebastià (1909) en són importants exemples. El 1908 instal·là un primer taller a Sitges (Garraf), on s'estableix definitivament (1910). El 1911 i gràcies a Miquel Utrillo feu la primera exposició individual a les Galeries Laietanes, que mereixen una important crítica de Joan Maragall. Aquest text, juntament els que li ha dedicat, entre altres, Josep M. Junoy, consagren Sunyer com el pintor capdavanter del Noucentisme. Manté el contacte amb el seu marxant, Henry Barbazanges, a París (Illa de França) fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. El 1913 realitzà un viatge a Itàlia que esdevindria determinant per a la seva pintura entre els anys 1913 i 1917. El 1915 passà una temporada a Fornalutx (Mallorca) juntament amb l'escultor Enric Casanovas. Els anys vint (20) inicià una interessant evolució cap a la Nova Objectivitat, coincidint amb una notable producció de retrats. La Guerra Civil el sorprengué a França, on sojornà fins al 1942 amb la seva família. De retorn i instal·lat a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) continuà amb la seva obra des del corrent dels realismes dels anys d'entreguerres, que prosseguí, pintant retrats, nus i paisatges de muntanya. El 1956 morí a Sitges (Garraf), on és enterrat al Cementiri de Sant Sebastià sota una estela esculpida per Enric Casanovas amb un poema de Carles Riba.

Salvat–Papasseit li dedicà la seva obra L'irradiador del Port i les gavines, i Sunyer pintà un retrat de la seva filla Salomé.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha més de vint (>20) obres seves, com Cala Forn, Tres nus al bosc o Retrat de Maria Llimona.[6] També hi ha obra seva al Museu de Maricel (Sitges, Garraf),[7] al Museu de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages), a la Col·lecció Carmen Thyssen (Paisatge de Sitges (circa 1909) i Mediterrània, 1910), i a la Biblioteca–Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú, Garraf).[8]

Premis i reconeixements

Obres destacades

  • El mas, El maset, 1908;

  • Platja de Sant Sebastià, 1909;

  • Cala Forn, obra al MNAC;

  • Retrat de Josep M. Junoy, 1923;

  • Nu amb fons de paisatge, 1924;

  • Pelant patates, 1946.

Referències

  1. Tharrats, Joan Josep: Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Parsifal Edicions, Barcelona, 2007, pàg. 227. ISBN 84-95554-27-5.

  2. Panyella, Vinyet: Sunyer. Columna, Barcelona, 1997.

  3. Panyella, Vinyet: «El pintor de la vida moderna (París, 1896–1910)». Sunyer (Catàleg de l'exposició MNAC 1999). Fundación Mapfre, MNAC, Barcelona, 1999.

  4. «Joaquim Sunyer i de Miró». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  5. Safont, Joan: Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, pàg. 128. ISBN 9788415720010.

  6. Obres de Sunyer al Catàleg online del MNAC.

  7. «Museu de Maricel, Sitges».

  8. Catàleg online a museusenlinia.gencat.cat.

Mediterrani, circa 1910–1911, collecció Carmen Thyssen Bornemisza.

Cala Forn, 1917.

Vídeo del MNAC sobre Cala Forn; Joaquim Sunyer i de Miró, i el Noucentisme.

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents onzè aniversari del naixement de Feliu Llonch i Mates (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 22 de desembre de 1810 — ibídem, 5 d'octubre de 1875), qui fou un industrial tèxtil català.[1] Fou el besavi de Joan Llonch i Salas.[2]

Biografia

Feliu Llonch s'inicià en la indústria tèxtil com a teixidor i el 1839 ja havia adquirit el primer teler, que instal·là a casa seva. A poc a poc, i ajudat pels fills, anà creixent fins que es veié obligat a traslladar part de la indústria al molí de l'Amat. El 1869 ja disposava d'una (1) filatura, uns aprests i deu (10) telers, repartits entre el seu domicili particular, el molí de l'Amat i el Vapor Brutau, i acabaria creant una gran indústria.[1]

El 1843 formà part del grup promotor de la societat anomenada Amantes de la Agricultura e Industria de la Villa de Sabadell, amb l'objectiu de proveir la ciutat d'aigua corrent. Aquesta societat originà l'actual Companyia d'Aigües de Sabadell (CASSA).[1]

En morir Feliu Llonch, el 1875, la vídua i els fills crearen la raó social Joan Llonch Germans, dedicada a la fabricació de teixits de llana. Dos (2) anys més tard, Joan Llonch i Sanmiquel, el primogènit, feu construir el Vapor Llonch, a la carretera de Barcelona, que actualment és la seu del servei de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental).[1]

L'any 1884 Sabadell (Vallès Occidental) li dedicà un carrer al barri del Centre.[1]

Referències

  1. Nomenclàtor. «Carrer de Llonch». Ajuntament de Sabadell.

  2. Promoció Econòmica: «Els vapors, una mica d'història». Ajuntament de Sabadell. Arxivat de l'original el 6 d’octubre de 2014.

Retrat de Feliu Llonch i Mates

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el cent trenta-quatrè aniversari del naixement de Srinivasa Ramanujan (Erode, Tamil Nadu, Índia, 22 de desembre de 1887 — Kumbakonam, Tamil Nadu, Índia, 26 d'abril de 1920), qui fou un matemàtic indi,[1] que, amb molt poca formació reglada en matemàtiques pures, feu contribucions substancials a l'anàlisi matemàtica, la teoria de nombres, les sèries infinites i les fraccions contínues.

Biografia

Infància

Ramanujan nasqué el 22 de desembre de 1887 a Erode, Tamil Nadu, Índia, on vivien els seus avis materns.[2] El seu pare, K. Srinivasa Iyengar treballà com a venedor en una botiga sari del districte de Thanjavur.[3] La seva mare, Komalatammal o Komal Ammal (Ammal en tamil és equivalent a senyora en català o madam en anglès), era una mestressa de casa i també una cantant en un temple de la localitat. Vivien al carrer Sarangapani, en una casa d'estil de la part sud de l'Índia (actualment un museu), a la ciutat de Kumbakonam (Tamil Nadu, Índia). Quan Ramanujan tenia un any i mig (1,5), la seva mare donà a llum Sadagopan. El nadó morí abans dels tres (3) mesos. El desembre del 1889 Ramanujan contragué la verola de la qual sortosament es recuperà, cosa que no era habitual en el districte de Thanjavur (Tamil Nadu, Índia).[4] Es mudà amb la seva mare a casa dels seus pares a Kanchipuram, prop de Chennai (Tamil Nadu, Índia). El novembre del 1891, i també el 1894, la seva mare donà a llum; però cap de les dues (2) criatures arribà a complir un (1) any.

L'1 d'octubre de 1892 Ramanujan ingressà a l'escola local.[5] El març del 1894 el traslladaren a l'escola Telugu medium. Després que el seu avi matern perdés la feina com a oficial de la cort a Kanchipuram (Tamil Nadu, Índia),[6] Ramanujan i la seva mare tornaren un altre cop a Kumbakonam (Tamil Nadu, Índia) i allà el matricularen a l'escola d'educació primària Kangayam (Tamil Nadu, Índia).[7] Després de la mort del seu avi patern, el tornaren a enviar a casa dels seus avis materns, que, en aquell moment, vivien a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia). No li agradava l'escola de Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia), i intentà no anar–hi. La seva família contractà un policia local per assegurar–se que hi anava. Sis (6) mesos més tard, Ramanujan estava un altre cop a Kumbakonam (Tamil Nadu, Índia).[7]

La mare de Ramanujan fou qui s'ocupà d'ell durant la seva infantesa, ja que el seu pare estava a la feina la major part del dia. Ramanujan tenia, per tant, una estreta relació amb la seva mare. Aprengué d'ella tradicions i puranas. Aprengué a cantar cançons religioses, anar a les pujas al temple i els costums a l'hora de menjar —Ramanujan necessitava tot això per ser un bon brahmin.[8] Ramanujan tingué uns bons resultats a l'escola primària Kangayan. Abans de fer els deu (10) anys, el novembre del 1897, aprovà els exàmens en anglès, tàmil, geografia i aritmètica. Els seus resultats foren que fos el primer del districte.[9] El 1898 la seva mare donà a llum un noi anomenat Lakshmi Narasimhan.[4] Aquest mateix any, Ramanujan entrà a l'escola d'ensenyament secundari Town Higher (Town Higher Secondary School), on tingué contacte per primera vegada amb les matemàtiques formals.[9]

Als onze (11) anys, ja havia exhaurit els coneixements matemàtics de dos (2) estudiants que estaven allotjats a casa seva. Posteriorment, li prestaren un llibre de trigonometria avançada escrit per S. L. Loney.[10][11] Als tretze (13) anys ja dominava completament aquest llibre i havia descobert sofisticats teoremes. Als catorze (14) anys ja tenia certificats amb mèrit i premis acadèmics que havia aconseguit al llarg de la seva carrera escolar. A aquesta edat, també havia assistit a classes de lògica.[12] Finalitzà els exàmens de matemàtiques en la meitat del temps estipulat i mostrà molta facilitat amb les sèries infinites.

Joventut

Als setze anys (16) Ramanujan trobà el llibre Una sinopsi de resultats elementals de matemàtica pura i aplicada, escrit per George S. Carr.[13] Aquest llibre era una col·lecció de cinc mil (5.000) teoremes, i introduí Ramanujan dins el món de les matemàtiques. L'any següent estudià els nombres de Bernoulli i calculà la constant d'Euler fins a la XV xifra decimal.[14] Els seus companys de l'època comentaven que «poques vegades l'entenien» i que «es mantenien a una distància prudencial» d'ell.[12]

Quan es graduà a Town High el 1904, Ramanujan guanyà el premi K. Ranganatha Rao de matemàtiques que donava el director de l'escola, Krishnaswami Iyer. Iyer presentava Ramanujan com un estudiant brillant que mereixia puntuacions més altes que la major puntuació que es podia obtenir en un examen.[12] Rebé una beca per estudiar en el Government College a Kumbakonam (Tamil Nadu, Índia),[15] conegut com el «Cambridge del Sud de l'Índia».[16] Malgrat això, Ramanujan només estava interessat a estudiar matemàtiques i deia que no es podia concentrar en altres assignatures, i suspengué la majoria de matèries, cosa que provocà que perdés la beca.[17] L'agost del 1905 deixà casa seva i anà cap a Visakhapatnam (Andhra Pradesh, Índia).[18] Més tard, entrà al Pachaiyappa's College a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia). Continuava sent excel·lent en matemàtiques, però amb resultats molt dolents en altres assignatures com fisiologia. Ramanujan suspengué l'examen de visual i plàstica el desembre del 1906 i, per segon cop, l'any següent. Deixà l'escola sense graduar–se i continuà la seva recerca independent en matemàtiques. En aquests moments de la seva vida, vivia en una pobresa extrema i sovint no tenia res per menjar.[19]

Edat adulta a l'Índia

El 14 de juliol de 1909 Ramanujan es casà amb Janaki Ammal, una nena de nou (9) anys.[20] Cal destacar que en la secta a la qual Ramanujan pertanyia, el casament era un compromís formal que no es portava a terme fins que la núvia feia els disset o divuit (17–18) anys. Després del casament, Ramanujan tingué un problema en els testicles.[21] El problema es podia haver tractat amb una operació de cirurgia rutinària. La seva família no tenia diners per a l'operació, però el 1910 un metge s'oferí voluntari per fer-li la cirurgia gratuïtament.[22] Després de l'èxit de la cirurgia, Ramanujan buscà feina. Es quedà en cases d'amics mentre anava de casa en casa a la ciutat de Madras (ara Txennai o Chennai, Tamil Nadu, Índia) buscant una posició religiosa. Per guanyar diners, tutoritzà alguns estudiants en el col·legi Presidency que estaven preparant–se pel seu examen de visual i plàstica.[23] A finals del 1910, Ramanujan torna a estar malalt, possiblement per la cirurgia que se li feu a principis d'any. Tingué por de caure malalt i, fins i tot, li digué al seu amic R. Radakrishna Iyer que lliurés el seu quadern de matemàtiques al professor Singaravelu Mudaliar del Pachaiyappa's College, o al professor Edward B. Ross, del Madras Christian College.[24] Després que Ramanujan es recuperés i que tornés els seus treballs d'Iyer, agafà un tren cap al nord des de Kumbakonam fins a Villupuram (Tamil Nadu, Índia), una ciutat costanera sota control francés.[25][26]

Durant els anys 1912 i 1913, Ramanujan envià mostres dels seus teoremes a tres importants acadèmics de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Només G. H. Hardy (un dels matemàtics més destacats del segle XX) reconegué el brillant treball de Ramanujan, i li demanà de treballar amb ell a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Ramanujan es traslladà a Anglaterra (Regne Unit) el 1914, i treballà fructuosament amb Hardy durant els cinc (5) anys següents. Ramanujan es doctorà el 1916, i el 1917 fou escollit per formar part de la London Mathematical Society. El 1918 fou nomenat Fellow de la Royal Society; esdevenia, així, un dels membres més joves de la història i el segon hindú que ho aconseguia. Aquell mateix any, també esdevingué el primer hindú a ser proclamat Fellow del Trinity College de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).

Altres matemàtics el descobreixen

Ramanujan conegué V. Ramaswami Iyer, que havia fundat feia poc la Societat Índia de Matemàtiques.[27] Ramanujan volia un treball en un departament on Iyer treballava i per aquest motiu li ensenyà els seus escrits matemàtics. Iyer explicà més tard:

«Quedí molt sorprès pels extraordinaris resultats que hi havia en les seves notes. Ni em passà pel cap ofegar el seu geni amb una feina en els graons més baixos del departament de finances.»[28]

Iyer envià Ramanujan, amb cartes de recomanació, als seus amics matemàtics a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia).[27] Algun dels amics miraren els treballs i li donaren altres recomanacions per a R. Ramachandra Rao, del districte de Nellore (Andhra Pradesh, Índia) i secretari de la Societat Índia de Matemàtiques.[29][30][31] Ramachandra Rao quedà impressionat pel treball de Ramanujan, però dubtava que fos realment un treball propi. Ramanujan comentà que es comunicava per carta amb el professor Saldhana, un matemàtic important de Bombay (actualment Mumbai, Maharashtra, Índia). En aquestes cartes, Saldhana feia palés que no entenia completament el treball però conclogué que no era fals.[32] L'amic de Ramanujan, C. V. Rajagopalachari i Ramachandra Rao, continuaven intentant sufocar els dubtes que hi havia sobre la moralitat acadèmica de Ramanujan. Rao accedí a donar–li una altra oportunitat i escolà Ramanujan mentre parlava d'integrals el·líptiques, sèries hipergeomètriques, i la seva teoria sobre sèries divergents en què Rao digué «convertir–se» per creure en el talent matemàtic de Ramanujan.[32] Rao li demanà què volia i Ramanujan digué que necessitava treball i ajuda financera. Rao hi estigué d'acord i l'envià a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia). Continuà la seva recerca matemàtica amb l'ajuda financera de Rao. Amb l'ajuda de Ramaswami Iyer, Ramanujan publicà el seu treball en el Journal of Indian Mathematical Society.[33]

Un dels primers problemes que escrigué en el diari fou el següent:

Esperà que algú enviés la solució durant tres (3) números de la revista, més de sis (6) mesos, però no en rebé cap. Al final, Ramanujan donà ell mateix la solució al problema. A la pàgina 105 del primer quadern, formulà una equació que es podia utilitzar per resoldre el problema dels radicals anellats infinitament:

Utilitzant aquesta equació, respongué a la pregunta que es posà en el Journal.[34] Ramanujan escrigué el seu primer article matemàtic per al Journal sobre les propietats dels nombres de Bernoulli. Una de les propietats que descobrí era que els denominadors (successió A027642 a l'OEIS) de les fraccions dels nombres de Bernoulli eren sempre divisibles per sis (6). També deduí un mètode per calcular Bn basat en els nombres de Bernoulli anteriors. Un d'aquests mètodes era el següent:

Si n és parell però diferent de zero (0),

En «Algunes propietats dels nombres de Bernoulli», Ramanujan donà tres (3) proves, dos (2) corol·laris i tres (3) conjectures en el seu article de disset (17) pàgines.[35] Al principi els treballs de Ramanujan tenien errades. L'editor del Journal, M. T. Narayana Iyengar, remarcà:

Els mètodes del Sr. Ramanujan són tan concisos i la seva presentació tan mancada en precisió i claredat que el lector matemàtic ordinari, no acostumat a aquestes gimnàstiques intel·lectuals, gairebé no podia seguir l'article.[36]

Posteriorment, Ramanujan escrigué un altre article i també va continuar proposant problemes en el Journal.[37] Al principi del 1912, trobà un treball temporal a l'oficina de l'Accountant General de Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia), amb un salari de vint (20) rúpies cada mes. La feina li durà només unes poques setmanes.[38] Cap al final de la seva feina en l'oficina general d'Account, sol·licità una feina de cap de comptes del port de Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia). En una carta datada el 9 de febrer de 1912, Ramanujan escrigué:

Senyor,

Crec que hi ha una vacant d'assistent jurídic en la seva oficina i sol·licito obtenir aquest lloc de treball. He aprovat l'examen de matriculació i també he estudiat fins F.A. però no se'm va permetre continuar els estudis degut a diverses circumstàncies. Malgrat tot he estat tota la vida dedicat a les matemàtiques i he estat desenvolupant el tema. Us puc dir que faig justícia al meu treball quan sol·licito aquest lloc. Per tant demano una cita amb vostè.[39]

Adjunta a la seva sol·licitud, hi havia una recomanació d'E. W. Middlemast, un professor de matemàtiques del Presidence College, que escrigué que Ramanujan era «un jove amb una capacitat excepcional en matemàtiques».[40] Tres (3) setmanes més tard de la seva sol·licitud, l'1 de març, Ramanujan sabé que havia estat acceptat per la feina com a comptable de classe III, grau IV, amb un sou de trenta (30) rupies per mes.[41] A la seva oficina, Ramanujan acabava ràpidament i fàcilment el treball que se li havia assignat; per tant, feia servir el seu temps lliure fent recerca matemàtica. El cap de Ramanujan, sir Francis Spring, i S. Narayana Iyer, un col·lega que era tresorer de la Societat Índia de Matemàtiques, encoratjaren Ramanujan a continuar les seves recerques matemàtiques.

Contacte amb matemàtics anglesos

Spring, Narayana Iyer, Ramachandra Rao i E. W. Middlemast intentaren exposar els treballs de Ramanujan a matemàtics britànics. Un matemàtic d'University College London (Anglaterra, Regne Unit) anomenat M. J. M. Hill comentà que els quaderns de Ramanujan estaven plens de forats.[42] Digué que malgrat que Ramanujan tenia «un gust especial per a les matemàtiques i una mica d'habilitat», li mancava una educació de base. Per tant, a la seva feina li mancaven fonaments per tal que fos acceptada per matemàtics.[43] Malgrat que Hill no s'oferí per ser professor de Ramanujan, li donà consells professionals sobre la seva feina. Amb l'ajuda dels seus amics, Ramanujan redactà cartes dirigides a matemàtics de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).[44]

Els dos primers professors a qui envià les cartes, H. F. Baker i Ernest William Hobson, li retornaren els treballs sense cap comentari.[45] El 16 de gener de 1913 Ramanujan escrigué a G. H. Hardy, que reconegué el talent matemàtic de Ramanujan. Semblava impossible que les nou (9) meravelloses pàgines sobre matemàtiques haguessin estat escrites per un matemàtic tan heterodox. A priori, Hardy cregué que els manuscrits de Ramanujan eren un possible «frau».[46] Hardy coneixia algunes fórmules de Ramanujan, però d'altres «semblaven molt difícils de creure».[47] Un dels teoremes que Hardy trobava difícil de creure estava al final de la pàgina tres (vàlid per 0 < a < b+1/2):

Hardy també quedà impressionat per altres treballs de Ramanujan relacionats amb sèries infinites:

El primer resultat ja havia estat trobat per un matemàtic anomenat Bauer. El segon era nou per a Hardy. Era una deducció d'una classe de funcions anomenada sèrie hipergeomètrica que havia estat investigada, per primera vegada, per Leonhard Euler i Carl Friedrich Gauss. Comparant aquests resultats amb els treballs de Ramanujan sobre integrals, Hardy trobà aquests resultats «molt més intrigants».[48] Després de veure els teoremes de Ramanujan sobre fraccions contínues que estaven en la darrera pàgina dels manuscrits, Hardy comentà que els teoremes el venceren completament: «no havia vist abans mai res com això».[49] Intuí que els teoremes de Ramanujan «havien de ser veritat perquè, si no fossin veritat, ningú no hauria pogut tenir la imaginació per inventar–los».[49] Hardy contactà un company, J. E. Littlewood, per mirar els treballs. Littlewood quedà meravellat pel geni matemàtic de Ramanujan. Després de discutir els manuscrits amb Littlewood, Hardy conclogué que les cartes eren «segurament el més remarcable que mai havia rebut" i comentà que Ramanujan era «un matemàtic d'alt nivell, un home d'una originalitat i capacitat excepcional».[50] Més tard, un company, E. H. Neville, comentà que «ni un sol teorema podia haver estat enunciat en cap recerca matemàtica del món».[51]

El 8 de febrer de 1913 Hardy escrigué una carta de resposta a Ramanujan, comentant–li el seu interès pels seus treballs. Hardy també afegia que era «essencial que vegi les proves d'alguna de les seves afirmacions».[52] Abans que aquesta carta arribés a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia) durant la tercera setmana de febrer, Hardy contactà amb l'oficina índia per preparar el viatge de Ramanujan a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Arthur Davies, secretari del comitè Advisory per als estudiants del Comité per a estudiants indis, es trobà amb Ramanujan per parlar sobre el viatge.[53] D'acord amb l'educació que havia rebut del brahmin que el crià, Ramanujan es negà a abandonar el seu país per «anar a una terra estrangera».[54] Mentrestant, Ramanujan envià una carta amb uns teoremes a Hardy, en què deia: «en tu he trobat un amic que veu amb bons ulls tot el que faig».[55]

Per complementar l'aprovació de Hardy, un exprofessor matemàtic del Trinity College, Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), Gilbert Walker, llegí el treball de Ramanujan i expressà la seva sorpresa. Això el portà a demanar–li amb urgència que passés un temps a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).[56] Gràcies a l'aprovació de Walker, B. Hanumantha Rao, un professor de matemàtiques en una escola d'enginyers, convidà un col·lega de Ramanujan a una trobada de la Junta d'Estudis matemàtics per tal de parlar sobre «què es podia fer per S. Ramanujan».[57] La comissió es trobà i acordaren donar una beca estudiantil de recerca a Ramanujan per valor de setanta-cinc (75) rupies mensuals per als dos (2) anys següents a la Universitat de Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia).[58] Durant el temps que gaudí d'aquesta beca d'estudiant, Ramanujan continuà enviant treballs al Journal of the Indian Mathematical Society (en català Revista de la Societat Matemàtica de l'Índia). En un treball, Ramanujan s'anticipà al treball d'un matemàtic polonès que publicà el seu treball poc temps després que ell.[59] En els seus papers trimestrals, Ramanujan elaborà teoremes per simplificar les integrals definides. Mentre treballava en el teorema integral de Giuliano Frullani el 1821, Ramanujan formulà generalitzacions que es podien fer per avaluar integrals que no s'havien pogut fer anteriorment.[60]

La correspondència de Hardy amb Ramanujan s'enraí després que Ramanujan refusés d'anar a Anglaterra (Regne Unit). Hardy s'apuntà a una conferència d'un col·lega a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia), E. H. Neville. Llavors Ramanujan anà a Anglaterra (Regne Unit).[61] Neville demanà a Ramanujan per què no anava a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Aparentment Ramanujan havia acceptat la proposta, segons diu Neville: «No calia convertir Ramanujan i l'oposició dels seus pares havia estat decisiva».[51] Aparentment, els amics de Ramanujan convenceren la seva mare d'acceptar el viatge a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Ramanujan estava convençut per un somni que la seva mare havia tingut, en el qual la dea de la família Namagiri li manà «que no s'interposés entre el seu fill i l'acompliment del seu destí en la vida».[51]

Vida a Anglaterra (Regne Unit)

Ramanujan viatjà en el S. S. Nevasa el 17 de març de 1914. A les 10 del matí, el vaixell sortí de Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia).[62] Arribà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 14 d'abril, on l'esperava E. H. Neville en un cotxe. Quatre (4) dies més tard, Neville el portà a casa seva a Chesterton Road, a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Ramanujan començà immediatament a treballar amb Littlewood i Hardy. Després de sis (6) setmanes, Ramanujan marxà de casa de Neville i anà a Whewell's Court, a cinc (5 min) a peu de la casa de Hardy.[63] Hardy i Ramanujan començaren a treballar en la feina feta per Ramanujan. Hardy ja havia rebut cent vint (120) teoremes de Ramanujan en dues (2) cartes, però hi havia molts altres resultats i teoremes que es trobaven en els seus quaderns. Hardy veié que alguns estaven malament, d'altres ja havien estat descoberts i la resta eren nous avenços.[64] Ramanujan impressionà molt Hardy i Littlewood. Littlewood comentà: «Puc creure que ell és, com a mínim, un Carl Gustav Jacob Jacobi»,[65] mentre que Hardy digué que «només se'l pot comparar amb Leonhard Euler o Jacobi».[66]

Ramanujan passà quasi cinc (<5) anys a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) col·laborant amb Hardy i Littlewood, i hi publicà una part dels seus descobriments. Hardy i Ramanujan tenien unes personalitats molt diferents. La seva col·laboració fou un xoc entre diferents cultures, creences i estils de treball. Hardy era ateu i un apòstol de la demostració i del rigor matemàtic, mentre que Ramanujan era un home profundament religiós i molt lligat a la seva intuïció. A Anglaterra (Regne Unit), Hardy feu tot el possible per cobrir les mancances de l'educació de Ramanujan sense interrompre els seus períodes d'inspiració.

El març de 1916 es concedí a Ramanujan el títol de B. A. degree en recerca (posteriorment s'ha canviat el nom d'aquest títol i ha passat a ser un PhD –doctorat) pel seu treball en nombres molt complexos* que fou publicat en el Journal of the London Mathematical Society. La publicació tenia més de cinquanta (>50) pàgines amb demostracions de diferents propietats d'aquests nombres.

Hardy va remarcar que aquesta publicació era una de les més inusuals que havia vist en la seva recerca matemàtica fins a aquell moment, i que Ramanujan demostrà una extraordinària ingenuïtat en la manera en què ho tracta.

El 6 de desembre de 1917 se l'escollí com a membre de la London Mathematical Society. Fou el segon indi que esdevingué membre de la Royal Society el 1918. El primer fou Ardaseer Cursetjee, el 1841. Fou un dels membres més joves en tota la història de la Royal Society.[67] L'escolliren «per la seva investigació en funcions el·líptiques i la teoria de nombres». El 13 d'octubre de 1918 fou escollit com a membre del Trinity College, de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Fou el primer indi que obtingué aquest reconeixement.[68]

Malaltia i retorn a l'Índia

Durant tota la seva vida Ramanujan tingué molts problemes de salut. La seva salut empitjorà a Anglaterra (Regne Unit). El fet de viure fora de casa i la seva obsessió per les matemàtiques, potser empitjoraren per l'estrès i per l'escassetat de les verdures durant la Primera Guerra Mundial les seves malalties. Se li diagnosticà tuberculosi i una mancança força seriosa de vitamines, i ingressà en un hospital. Ramanujan tornà a Kumbakonam (Tamil Nadu, Índia) el 1919 i hi morí, una mica més tard, a l'edat de trenta-dos (32) anys. La seva esposa, S. Janaki Ammal, visqué a Txennai (Madràs, Tamil Nadu, Índia) fins a la seva mort, el 1994.[69]

Una anàlisi de la història mèdica de Ramanujan feta el 1994 pel doctor D. A. B. Young conclogué que, probablement, morí per una ameba hepàtica, una infecció parasitària del fetge. Dona més plausibilitat a això el fet que Ramanujan estigué una temporada a Madràs (Txennai, Tamil Nadu, Índia), on aquesta malaltia estava força escampada. Patí dos (2) episodis de disenteria abans de deixar l'Índia. Si no es tracta adequadament, la disenteria pot quedar latent durant anys i acabar en una amoboebiasi hepàtica.[1] Era una malaltia de difícil diagnòstic, però, un cop diagnosticada, fàcilment curable.[1]

Personalitat i vida espiritual

Diferents autors descriuen Ramanujan com una persona tímida, de posat tranquil, un home digne i de tracte agradable.[70] La seva vida a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) fou més aviat austera. El principal biògraf indi el descriu com a rigorosament ortodox. Ramanujan assegurava que la seva intuïció li venia de la dea Namagiri, de la família dels déus Kuladevata, i era a ella a qui s'adreçava quan necessitava inspiració per a la seva feina.[71] Sovint deia: «Per a mi, una equació no té sentit, fins que representa el pensament de Déu».[72][73]

G. H. Hardy cita Ramanujan assenyalant que totes les religions semblen igualment vàlides per a ell. Hardy sostingué, a més, que la religiositat de Ramanujan havia estat exagerada —en el punt de conviccions, no per la seva pràctica— pels seus biògrafs indis, i que se li havia donat un punt molt més romàntic pels biògrafs occidentals. Al mateix temps, comentà sobre Ramanujan que portava una dieta vegetariana estricta.

Descobertes matemàtiques

Ramanujan obtingué prop de tres mil nou-cents (circa 3.900) resultats (la majoria identitats i equacions) durant la seva curta vida.[74] Malgrat que un petit nombre d'aquests resultats eren falsos i d'altres eren ja coneguts, la majoria són correctes.[75] Postulà resultats que eren originals i molt poc convencionals, com el nombre primer de Ramanujan i la funció theta de Ramanujan. Aquests resultats han inspirat una quantitat enorme de recerques posteriors.[76] No obstant això, alguns dels seus descobriments més importants trigaren força temps a entrar dins dels cercles de recerca matemàtics. Recentment, s'han trobat aplicacions de les fórmules de Ramanujan a la cristal·lografia i la teoria de cordes. El Ramanujan Journal, una publicació internacional, començà a publicar treballs en tots els camps de les matemàtiques deguts a la influència del seu treball.[77]

En matemàtiques, hi ha una distinció entre tenir una intuïció i tenir una demostració. El talent de Ramanujan suggereix una gran quantitat de fórmules que podrien ser investigades en profunditat més endavant. Es diu que els descobriments de Ramanujan són excepcionalment rics i que sovint hi ha més en aquests del que inicialment es veu a simple vista. Gràcies a les seves intuïcions s'obriren noves orientacions d'investigació. Entre els exemples més interessants d'aquestes fórmules s'inclouen les intrigants sèries infinites de π, una de les quals és la següent:

Aquest resultat es basa en el discriminant fonamental negatiu d = −4×58 amb número de classe h(d) = 2 (noteu que 5×7×13×58 = 26390) i està relacionat amb el fet que:

Comparable amb el nombre de Heegner, que té nombre de classe 1 i que dona fórmules similars. Les sèries de Ramanujan per al nombre π convergeixen extraordinàriament ràpid (exponencialment), i formen la base d'alguns dels algoritmes més ràpids que s'utilitzen actualment per calcular el nombre π. Si es trunca la suma al primer terme, dona l'aproximació

per π, que és correcta fins al sisè decimal.

Una de les seves capacitats més remarcables era la de solucionar ràpidament els problemes. Compartia habitació amb P. C. Mahalanobis, que li proposà un problema: «Imagina que estàs en un carrer amb cases marcades amb nombres d'1 a n. Hi ha una casa en el mig (x) tal que la suma dels nombres de les cases de l'esquerra és igual a la suma dels nombres de les cases de la dreta. Si n està entremig de 50 i 500, quins són n i x?». Aquest és un problema bivariant amb múltiples solucions. Ramanujan pensà el problema i donà la resposta amb una particularitat: donà una fracció continua. La part més poc usual era la solució proposada per al conjunt de tots els problemes d'aquest tipus. Mahalanobis quedà astorat i li demanà com ho havia fet. «És simple. En el moment en què escoltí el problema, sabí que la resposta era una fracció contínua. Quina fracció contínua? Em demaní. Llavors la resposta em va venir al cap», respongué Ramanujan.

La seva intuïció el portà a deduir algunes identitats matemàtiques desconegudes fins aleshores, com, per exemple:

dona algunes identitats profundes per a la secant hiperbòlica.

El 1918, G. H. Hardy i Ramanujan estudiaren la funció partició P(n) extensivament i donaren una sèrie asimptòtica no convergent molt acurada que permet el càlcul exacte del nombre de particions d'un nombre sencer. El 1937 Hans Rademacher sabé refinar la seva fórmula per trobar una sèrie convergent exacta per a la solució d'aquest problema. El treball de Ramanujan i Hardy en aquesta àrea feu néixer un potent nou mètode per trobar fórmules asimptòtiques anomenades mètode circular.[78]

El seu últim any de vida descobrí les funcions prova de theta (mock theta function). Durant molts anys, aquestes funcions havien estat un misteri, però ara se sap que són les parts holomòrfiques de les formes Maass harmòniques febles.

La conjectura de Ramanujan

Article principal: Conjectura de Ramanujan–Petersson

Malgrat que hi ha moltes afirmacions que podrien tenir el nom de conjectura de Ramanujan, hi ha una afirmació que fou molt important en el treball posterior. En particular, la connexió d'aquesta conjectura amb les conjectures d'André Weil en la geometria algebraica donà peu a nous camps de recerca. La conjectura de Ramanujan és una afirmació comparable a la funció tau, que té una funció generadora, el discriminant de la forma modular Δ(q), una forma de cúspide en la teoria de les formes modulars. El 1973 es demostrà com una conseqüència de la demostració de les conjectures de Weil demostrada per Pierre Deligne. El pas de reducció que té aquesta demostració és complicat. Deligne guanyà la Medalla Fields el 1978 pel seu treball sobre les conjectures de Weil.[79]

Obres

Mentre estava a l'Índia, Ramanujan guardà la major part dels seus resultats en quatre (4) quaderns de fulls de paper solts. Aquests resultats eren en la seva majoria conclusions per escrit sense cap deducció. Això és probablement l'origen de la percepció errònia que Ramanujan era incapaç de demostrar els seus resultats i que simplement posava el resultat final directament. El matemàtic Bruce C. Berndt, en la revisió que feu dels seus quaderns, digué que Ramanujan era realment capaç de fer les demostracions, però, simplement, trià no fer–ho.

La seva manera de treballar pot haver estat deguda a diverses raons. El paper era molt car; per tant, Ramanujan feia la majoria del seu treball i demostracions en la pissarra, i llavors passava únicament els resultats a paper. La utilització de la pissarra era un costum molt habitual per als estudiants de matemàtiques de l'Índia d'aquella època. També es creu probable que Ramanujan hagués estat influenciat per l'estil del llibre de G. S. Carr, que posava els resultats sense proves. Finalment, pot ser que Ramanujan considerés els seus treballs únicament del seu interès; i per tant, simplement en guardava els resultats.[80]

El primer quadern té tres-cents cinquanta-un (351) pàgines amb setze (16) capítols i una (1) part no organitzada. El segon quadern tenia dos-cents cinquanta-sis (256) pàgines en vint-i-un (21) capítols i cent (100) pàgines no organitzades i el tercer quadern tenia trenta-tres (33) pàgines sense organitzar. Els resultats que es trobaren en els seus quaderns inspiraren, posteriorment, moltes publicacions de matemàtics que intentaven demostrar el que ell havia trobat. Hardy també escrigué material en què investigava el treball de Ramanujan, tal com també hi havia fet G. N. Watson, B. M. Wilson, i Bruce Berndt.[80] Un quart quadern, l'anomenat quadern perdut, es redescobrí el 1976 per George Andrews.[1]

Altres visions matemàtiques de Ramanujan

Es considera Ramanujan com un dels grans matemàtics de tots els temps, com Leonhard Euler, Carl Friedrich Gauss, i Carl Gustav Jacob Jacobi, pel seu talent natural per a les matemàtiques.[81] G. H. Hardy cita: «Les limitacions del seu coneixement foren sorprenents, així com la seva profunditat. Fou un home que podia treballar amb equacions modulars i teoremes... el domini que tenia de les fraccions contínues era... més profund que el que tenia qualsevol matemàtic en el món, i trobà per ell mateix l'equació funcional de la funció zeta i els termes dominants de molts dels més famosos problemes en la teoria analítica de nombres; i no havia sentit a parlar d'una funció biperiòdica o del teorema de Cauchy, i no tenia ni la més vaga idea del que era una funció amb variable real...».[82] Hardy deia que la seva major contribució a les matemàtiques havia estat descobrir Ramanujan.

Juntament amb K. Srinivasa Rao,[83] i referint–nos al seu lloc en el món de les matemàtiques, citarem Bruce C. Berndt: «Paul Erdős ens havia passat les puntuacions personals de G. H. Hardy dels matemàtics. Suposem que puntuem matemàtics de zero (0) a cent (100) basant–nos en el seu talent pur, Hardy s'adonà a si mateix una puntuació de vint-i-cinc (25); J. E. Littlewood, trenta (30); David Hilbert, vuitanta (80), i Ramanujan, cent (100)».

En el seu llibre Scientific Edge, el famós físic Jayant Narlikar afirmà que «a Srinivasa Ramanujan, descobert pel matemàtic de Cambridge G. H. Hardy, se li començaren a apreciar les seves descobertes matemàtiques entre els anys 1915 i 1919. Els seus resultats foren compresos completament molt més tard, després de la seva mort el 1920. Per exemple, el seu treball sobre els nombres fortament compostos (nombres amb un gran nombre de factors) donà peu a una nova línia d'investigacions en la teoria d'aquests nombres. Narlikar també continua dient que el seu treball fou un (1) dels deu (10) descobriments més importants de la ciència índia el segle XX i que «podia ser considerat de la categoria del Premi Nobel.»[84] El treball d'altres científics indis del segle XX que Narlikar considera, també, valedors d'un Premi Nobel són Chandrasekhara Venkata Raman, Megh Nad Saha i Satyendra Nath Bose.

Reconeixements

Erode, a Tamil Nadu, la població natal de Ramanujan, celebra el 22 de desembre (aniversari de Ramanujan) el dia State IT Day, en memòria tant de Ramanujan com dels seus descobriments. El 1962, el govern de l'Índia imprimí un segell amb el rostre de Ramanujan —el LXXV aniversari del seu naixement— en commemoració dels seus descobriments en el camp de la teoria de nombres.

L'International Centre for Theoretical Physics (ICTP) creà un premi per a joves matemàtics de països en vies de desenvolupament en nom de Ramanujan, amb la cooperació d'International Mathematical Union, que nomina els membres del comitè del premi. Durant l'any 1987 (centenari de Ramanujan), es publicà una versió impresa del Quadern perdut de Ramanujan feta per l'editorial Narosa de Springer–Verlag. L'últim primer ministre indi, Rajiv Gandhi, presentà la primera còpia a S. Janaki Ammal Ramanujan (vídua de Ramanujan) i la segona còpia a George Andrews com a reconeixement de les seves contribucions en el camp de la teoria de nombres.

Bhavna Thakur, un advocat laboralista fincat a Nova York (EUA), dirigí una obra de teatre titulada A First Class Man, basada en la seva vida.

Pel·lícules en projecte

  • El 2006 s'anuncià el rodatge d'una pel·lícula sobre la vida de Ramanujan que s'havia de començar a rodar el 2007. S'havia de rodar a Tamil Nadu (Índia) i a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) i havia de ser produïda per una col·laboració indobritànica i codirigida per Stephen Fry i Dev Benegal.[85]

  • Una obra de teatre, First Class Man per Alter Ego Productions[86] estava basada en First Class Man de David Freeman. L'obra se centra en Ramanujan i la seva complexa i disfuncional relació amb G. H. Hardy.–

  • Edward Pressman i Matthew Brown estan fent una altra pel·lícula basada en el llibre The Man Who Knew Infinity: A Life of the Genius Ramanujan, de Robert Kanigel.[87]

Publicacions de Ramanujan seleccionades

Aquest llibre fou publicat originalment el 1927 després de la mort de Ramanujan. Conté els trenta-set (37) articles publicats en revistes professionals per Ramanujan durant la seva vida. La tercera reimpressió conté comentaris addicionals de Bruce C. Berndt.

  • Notebooks (2 Volumes), S. Ramanujan, Tata Institute of Fundamental Research, Bombay, 1957.

Aquests llibres contenen còpies fotogràfiques dels quaderns originals escrits per Ramanujan.

  • The Lost Notebook and Other Unpublished Papers (en català El quadern perdut i altres documents inèdits), by S. Ramanujan, Narosa, New Delhi, 1988.

Aquest llibre conté còpies fotogràfiques de les pàgines de «Notebook perdut».

  • Berndt, Bruce C.: «An Overview of Ramanujan's Notebooks.» Charlemagne and His Heritage: 1200 Years of Civilization and Science in Europe. Ed. P. L. Butzer, W. Oberschelp, and H. Th. Jongen. Brepols, Turnhout, Belgium, 1998. Pàg. 119–146. Text.

  • Berndt, Bruce C., and George E. Andrews: Ramanujan's Lost Notebook, Part I. Springer, New York, 2005. ISBN 0-387-25529-X.

  • Berndt, Bruce C., and George E. Andrews: Ramanujan's Lost Notebook, Part II. Springer, New York, 2008. ISBN 978-0-387-77765-8.

  • Berndt, Bruce C., and Robert A. Rankin: Ramanujan: Letters and Commentary. Volum 9. American Mathematical Society, Providence, Rhode Island, 1995. ISBN 0-8218-0287-9.

  • Berndt, Bruce C., and Robert A. Rankin: Ramanujan: Essays and Surveys. Volum 22. American Mathematical Society, Providence, Rhode Island, 2001. ISBN 0-8218-2624-7.

  • Berndt, Bruce C.: Number Theory in the Spirit of Ramanujan. American Mathematical Society, Providence, Rhode Island, 2006. ISBN 0-8218-4178-5.

  • Berndt, Bruce C.: Ramanujan's Notebooks, Part I. Springer, New York, 1985. ISBN 0-387-96110-0.

  • Berndt, Bruce C.: Ramanujan's Notebooks, Part II. Springer, New York, 1999. ISBN 0-387-96794-X.

  • Berndt, Bruce C.: Ramanujan's Notebooks, Part III. Springer, New York, 2004. ISBN 0-387-97503-9.

  • Berndt, Bruce C.: Ramanujan's Notebooks, Part IV. Springer, New York, 1993. ISBN 0-387-94109-6.

  • Berndt, Bruce C.: Ramanujan's Notebooks, Part V. Springer, New York, 2005. ISBN 0-387-94941-0.

  • Hardy, G. H.: Ramanujan. Chelsea Pub. Co., New York, 1978. ISBN 0-8284-0136-5.

  • Hardy, G. H.: Ramanujan: Twelve Lectures on Subjects Suggested by His Life and Work. American Mathematical Society, Providence, Rhode Island, 1999. ISBN 0-8218-2023-0.

  • Henderson, Harry: Modern Mathematicians. Facts on File Inc., New York, 1995. ISBN 0-8160-3235-1.

  • Kanigel, Robert: The Man Who Knew Infinity: a Life of the Genius Ramanujan. Charles Scribner's Sons, New York, 1991. ISBN 0-684-19259-4.

  • Leavitt, David: The Indian Clerk. Bloomsbury, London, 2007. ISBN 978-0-7475-9370-6 (paperback).

  • Narlikar, Jayant V.: Scientific Edge: the Indian Scientist From Vedic to Modern Times. Penguin Books, New Delhi, Índia, 2003. ISBN 0-14-303028-0.

  • T.M.Sankaran: «Srinivasa Ramanujan – Ganitha lokathile Mahaprathibha», (in Malayalam), 2005, Kerala Sastra Sahithya Parishath, Kochi.

Notes i referències

  1. Peterson, Doug: «Raiders of the Lost Notebook». UIUC College of Liberal Arts i Sciences. Arxivat de l'original el 2007.05.17.

  2. Kanigel, Robert: The Man Who Knew Infinity: A Life of the Genius Ramanujan. Charles Scribner's Sons, New York, 1991, pàg. 11. ISBN 0-684-19259-4.

  3. Kanigel (1991), pàg. 17–18.

  4. Kanigel (1991), pàg. 12.

  5. Kanigel (1991), pàg. 13.

  6. Kanigel (1991), pàg. 19.

  7. Kanigel (1991), pàg. 14.

  8. Kanigel (1991), pàg. 20.

  9. Kanigel (1991), pàg. 25.

  10. Hardy, G. H.: Ramanujan: Twelve Lectures on Subjects Suggested by His Life and Work. American Mathematical Society, Providence, Rhode Island, 1999, pàg. 2. ISBN 0-8218-2023-0.

  11. Berndt, Bruce C.; Robert A. Rankin: Ramanujan: Essays i Surveys. American Mathematical Society, Providence, Rhode Island, 2001, pàg. 9. ISBN 0-8218-2624-7.

  12. Kanigel (1991), pàg. 27.

  13. Kanigel (1991), pàg. 39.

  14. Kanigel (1991), pàg. 90.

  15. Kanigel (1991), pàg. 28.

  16. Kanigel (1991), pàg. 45.

  17. Kanigel (1991), pàg. 47.

  18. Kanigel (1991), pàg. 48–49.

  19. Kanigel (1991), pàg. 55–56.

  20. Kanigel (1991), pàg. 71.

  21. Kanigel (1991), pàg. 72.

  22. Ramanujan, Srinivasa. P. K. Srinivasan: Ramanujan Memorial Number: Letters i Reminiscences. Muthialpet High School, Madràs, 1968. Volum 1, pàg. 100.

  23. Kanigel (1991), pàg. 73.

  24. Kanigel (1991), pàg. 74–75.

  25. Ranganathan, S. R.: Ramanujan: The Man i the Mathematician. Asia Publishing House, Bombay, 1967, pàg. 23.

  26. Srinivasan (1968), volum. 1, pàg. 99.

  27. Kanigel (1991), pàg. 77.

  28. Srinivasan (1968), volum 1, pàg. 129.

  29. Srinivasan (1968), volum 1, pàg. 86.

  30. Neville, Eric Harold: «The Late Srinivasa Ramanujan». Nature, 106, 2673, gener del 1921, pàg. 661–662. DOI: 10.1038/106661b0.

  31. Ranganathan (1967), pàg. 24.

  32. Kanigel (1991), pàg. 80.

  33. Kanigel (1991), pàg. 86.

  34. Kanigel (1991), pàg. 87.

  35. Kanigel (1991), pàg. 91.

  36. Seshu Iyer, P. V.: «The Late Mr. S. Ramanujan, B.A., F.R.S.». Journal of the Indian Mathematical Society, 12, 3 de juny 1920, pàg. 83.

  37. Neville (March 1942), pàg. 292.

  38. Srinivasan (1968), pàg. 176.

  39. Srinivasan (1968), pàg. 31.

  40. Srinivasan (1968), pàg. 49.

  41. Kanigel (1991), pàg. 96.

  42. Kanigel (1991), pàg. 105.

  43. Letter from M. J. M. Hill to a C. L. T. Griffith (a former student who sent the request to Hill on Ramanujan's behalf), 28 November 1912.

  44. Kanigel (1991), pàg. 106.

  45. Kanigel (1991), pàg. 170–171.

  46. Snow, C. P.: Variety of Men. Charles Scribner's Sons, Nova York, 1966, pàg. 30–31.

  47. Hardy, G. H.: «Obituary, S. Ramanujan». Nature, 105, juny del 1920, pàg. 494. DOI: 10.2307/2589114.

  48. Kanigel (1991), pàg. 167.

  49. Kanigel (1991), pàg. 168.

  50. Hardy (June 1920), pàg. 494-495.

  51. Neville, Eric Harold: «Srinivasa Ramanujan». Nature, 149, 3776, març del 1942, pàg. 293. DOI: 10.1038/149292a0.

  52. Carta, Hardy a Ramanujan, 8 de febrer de 1913.

  53. Carta, Ramanujan a Hardy, 22 de gener de 1914.

  54. Kanigel (1991), pàg. 185.

  55. Carta, Ramanujan a Hardy, 27 de febrer de 1913, Cambridge University Library.

  56. Kanigel (1991), pàg. 175.

  57. Ram, Suresh: Srinivasa Ramanujan. National Book Trust, New Delhi, 1972, pàg. 29.

  58. Ranganathan (1967), pàg. 30–31.

  59. Ranganathan (1967), pàg. 12.

  60. Kanigel (1991), pàg. 183.

  61. Kanigel (1991), pàg. 184.

  62. Kanigel (1991), pàg. 196.

  63. Kanigel (1991), pàg. 202.

  64. Hardy, G. H.: Ramanujan. Cambridge University Press, Cambridge, 1940, pàg. 10.

  65. Carta de Littlewood a Hardy, a principis de març del 1913.

  66. Hardy, G. H.: Collected Papers of G. H. Hardy. Clarendon Press, Oxford, England, 1979, volum 7, pàg. 720.

  67. Kanigel (1991), pàg. 295.

  68. Kanigel (1991), pàg. 299–300.

  69. «Ramanujan's wife: Janakiammal (Janaki)» (PDF).

  70. «Ramanujan's Personality».

  71. Kanigel (1991), pàg. 36.

  72. «Quote by Srinivasa Ramanujan Iyengar». Arxivat de l'original el 2009.08.08.

  73. Chaitin, Gregory: «Less Proof, More Truth». NewScientist, 107, 2614, 28.07.2007, pàg. 49. DOI: 10.2307/2589114.

  74. Berndt, Bruce C.: Ramanujan's Notebooks Part V. SpringerLink, 2005, pàg. 4. ISBN 0-387-94941-0.

  75. «Rediscovering Ramanujan». Frontline, 16 i 17, agost del 1999, pàg. 650.

  76. Ono, Ken: «Honoring a Gift from Kumbakonam» (PDF). Notices of the American Mathematical Society, 53, 6, juny–juliol del 2006, pàg. 650. DOI: 10.2307/2589114.

  77. Alladi, Krishnaswami: Analytic i Elementary Number Theory: A Tribute to Mathematical Legend Paul Erdös. Kluwer Academic Publishers, Norwell, Massachusetts, 1998, pàg. 6. ISBN 0-7923-8273-0.

  78. «Partition Formula».

  79. Ono (June–July 2006), pàg. 649.

  80. «Ramanujans Notebooks».

  81. K. Srinivasa Rao: «Srinivasa Ramanujan».

  82. «Ramanujan quote».

  83. K Srinivasa Rao: «Srinivasa Ramanujan (22 desembre 1887 – 26 abril 1920)».

  84. «Narlikar's book».

  85. «Film to celebrate maths genius». BBC News, 16.03.2006.

  86. «First Class Man». Arxivat de l'original el 2007.06.29.

  87. Dues pel·lícules de Hollywood sobre Ramanujan.

Bibliografia

  • The Man Who Knew Infinity: A Life of the Genius Ramanujan. Kanigel, Robert (1991) ISBN 0-684-19259-4 (llibre en anglès).

Enllaços externs

Casa de Ramanujan a Sarangapani Street, Kumbakonam.

Srinavasa Ramanujan

ஸ்ரீனிவாஸ ஐயங்கார் ராமானுஜன்

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-cinquè aniversari del naixement de Franklin Billings Kellogg (Potsdam, Nova York, EUA, 22 de desembre de 1856 — Saint Paul, Minnesota, EUA, 21 de desembre de 1937), qui fou un advocat i polític nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1929.

Joventut i advocacia

Tot i que nascut a Potsdam (Nova York), el 1865 la seva família es traslladà a Minnesota on començà a practicar l'advocacia a Rochester el 1877. Fou fiscal d'aquesta ciutat entre els anys 1878 i 1881 i posteriorment fiscal del comtat d'Olmsted entre els anys 1882 i 1887.

Vida política

Kellog fou nomenat senador pel Partit Republicà entre els anys 1917 i 1923, però perdé la reelecció el 1922. Fou delegat de la V Conferència d'Estats Americans, celebrada a Santiago de Xile el 1923, i ambaixador extraordinari i plenipotenciari dels Estats Units davant el Regne Unit entre els anys 1923 i 1925, any en el qual renuncià al càrrec.

El 1925 fou nomenat secretari d'Estat, càrrec que desenvolupà fins al 1929, sota la presidència de Calvin Coolidge i succeint Charles E Hughes. Durant la seva estada a la Secretaria d'Estat promogué, al costat del ministre francès d'Assumptes Exteriors i Premi Nobel de la Pau Aristide Briand, el Pacte de París o Pacte Briand–Kellogg mitjançant el qual les quinze (15) nacions signatàries, i les posteriorment adherides, «renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues».

Gràcies a la signatura d'aquest acord, firmat a París (Illa de França) el 27 d'agost de 1928, Kellogg fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1929.[1]

Posteriorment, entre els anys 1930 i 1935, desenvolupà el càrrec de jutge associat del Tribunal de Justícia Internacional.

Referències

  1. Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de la Pau 1929 (anglès).

Enllaços externs

Frank B. Kellogg was an American politician and statesman. 1929 Nobel Peace Prize.

Frank Billings Kellogg

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Joseph Maria Olbrich[1] (Opava, Silèsia, Imperi Austrohongarès, 22 de desembre de 1867 — Düsseldorf, Rin del Nord–Westfàlia, Segon Imperi Alemany, 8 d'agost de 1908), qui fou un arquitecte austríac,[2] cofundador de la Secessió de Viena (Àustria).

Biografia

Olbrich nasqué a Opava, a la Silèsia (actualment part de la República Txeca), fou el tercer fill d'Edmund i Aloisia Olbrich. Tenia dues (2) germanes, que moriren abans que ell naixés, i dos germans més joves, John i Edmund Olbrich.

Olbrich estudià arquitectura a la Wiener Staatsgewerbeschule i a l'acadèmia de belles arts de la mateixa ciutat, on fou distingit amb diversos premis. En destaca especialment el Prix de Rome, que li permeté viatjar per Itàlia i el Nord d'Àfrica.[3] L'any 1893 començà a treballar a l'estudi d'Otto Wagner, on probablement participà en la construcció de bona part dels edificis del metro de Viena (Àustria).

L'any 1897 Gustav Klimt, Olbrich, Josef Hoffmann i Coloman Moser fundaren la Secessió de Viena (Àustria). Olbrich en dissenyà el pavelló d'exposicions, l'edifici de la Secessió de Viena (Àustria), que esdevingué un dels símbols característics del moviment.[4] L'any 1899, Ernest Lluís de Hessen–Darmstadt fundà la colònia d'artistes de Darmstadt (Hessen, Alemanya), per a qui Olbrich dissenyà diverses cases i espais expositius. L'any següent Olbrich obtingué la ciutadania de Hessen (Alemanya) i fou nomenat catedràtic per part del gran duc. Les obres que projectà en aquesta època, especialment els pavellons d'exposició per la Secessió de Viena (Àustria) i la de Darmstadt (Hessen, Alemanya) tingueren una gran influència en el desenvolupament de l'art nouveau.

Posteriorment, Olbrich atengué diversos encàrrecs arquitectònics, a més d'experimentar en l'àmbit del disseny i les arts aplicades, dissenyant ceràmica, mobles, enquadernacions i instruments musicals. El disseny de pati i interiors que presentà a l'Exposició Internacional de Louisiana (EUA) foren distingits amb el primer premi i foren molt ben vistos per la crítica de l'època.[5][6][7] Poc temps després fou nomenat membre corresponent de l'American Institute of Architects.[6]

L'any 1903 es casà amb Claire Morawe,[8] però poc temps després del naixement de la seva filla Marianne, el 8 d'agost de 1908, Olbrich moria a Düsseldorf (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya), víctima d'una leucèmia.

Referències

  1. «Joseph Maria Olbrich». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 129. DL M–50.522–2002. ISBN 84-8332-391-5.

  3. Sembach, Klaus–Jürgen: Art nouveau: utopia: reconciling the irreconcilable. Taschen, 2002, pàg. 142. ISBN 3822820229.

  4. «Teaching Art Nouveau: Joseph Maria Olbrich». National Gallery of Art (USA).

  5. «Court in the German pavilion (Designed by Olbrich)». St. Louis Public Library. Arxivat de l'original el 4 de març 2016.

  6. Clark, R.J.: The Shaping of art and architecture in nineteenth–century America. Metropolitan Museum of Art, Nova York, Nova York, 1972, pàg. 72. ISBN 0870990241.

  7. Chu, Petra Ten–Doesschate; Dixon, Laurinda S.: Twenty–first–century perspectives on nineteenth–century art. Associated University Presse, 2008, pàg. 44. ISBN 0874130115.

  8. «Art Nouveau and Secession». Leopold Museum, Austria.

Enllaços externs

Portrait of Joseph Maria Olbrich Retouched and downsized picture found on www.ottowagner.com Post–Processing: fade correction, noise reduction and contrast enhancement.

Pavelló de la Secessió de Viena

Joseph Maria Olbrich

El passat dimecres 22 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Sarada Devi (Jayrambati, Bengala Occidental, Índia, 22 de desembre de 1853 — Calcuta, Bengala Occidental, Índia, 20 de juliol de 1920), de nom de naixement Saradamani Mukhopadhyaya, qui fou una important líder espiritual hindú. Obrí el camí perquè les futures generacions de dones poguessin assumir la vida monàstica com a mitjà i finalitat de vida. De fet les missions Sri Sarada Math i Ramakrishna Sarada Mission situades a Dakshineshwar (Bengala Occidental, Índia) es basen en aquests ideals.

Esposa del també capdavanter místic Ramakrishna de la regió de Bengala, participà activament en el desenvolupament del moviment Ramakrishna, per la qual cosa és coneguda reverenciosament pels seus seguidors com a santa mare (Sri Maa o শ্রীমা), en considerar–la com la reencarnació de la Divina Mare.

Biografia

Naixement i parentius

Saradamani Devi nasqué el 22 de desembre de 1853 de pares bramans, i fou la germana gran, al tranquil poble de Jayrambati a l'actual Bengala occidental, a l'Índia. El seu pare, Ramchandra, es guanyava la vida com a agricultor i mitjançant l'exercici de deures sacerdotals. Segons els contes tradicionals, Ramachandra i Syamasundari tenien visions i esdeveniments sobrenaturals que anunciaven el naixement d'un ésser diví com la seva filla.[1][2]

Sarada visqué la vida senzilla d'una noia indígena. De petita estava fascinada pel folklore hindú i les narratives tradicionals. Igual que la majoria de noies d'àmbit rural, no rebé una educació formal, però aprengué a servir els altres, ja que ajudava la seva mare a administrar la seva llar i a cuidar els seus germans menors.[3][4] Durant la terrible fam del 1864 Sarada treballà incessantment, ja que la seva família servia menjar per a la gent que tenia fam.[5] S'interessava per les figures d'argila de les dees Kali i Lakshmi, que adorava amb regularitat. Es diu que començà a meditar des de la infància i els relats tradicionals expliquen les seves visions i experiències místiques. Segons Sarada Devi, durant la infància solia veure un grup de vuit (8) noies de la seva edat venint d'un lloc desconegut i que l'acompanyaven quan realitzava les feines de casa.[4]

Casament

El maig del 1859 Sarada fou promesa amb Ramakrishna quan ella tenia cinc (5) anys i Ramakrishna tenia vint-i-tres (23) anys. La diferència d'edat era típica a la Bengala rural del segle XIX.[6][7] Ramakrishna, en aquell moment conegut com a Gadadhar Chattopadhayay, era un sacerdot del temple Dakshineswar Kali d'ençà el 1855. La seva mare i el germà cregueren que un matrimoni seria bo per desviar la seva atenció de l'espiritualitat austera i de les visions.[8] És comenta que el mateix Ramakrishna indicà Sarada com a possible esposa.[9]

Després del prometatge Sarada quedà a cura dels seus pares i Ramakrishna retornà a Dakshineswar (Bengala Occidental, Índia). Sarada conegué Ramakrishna quan tenia catorze (14) anys i estigué tres (3) mesos amb ell al poble on nasqué, Kamarpukur (Bengala Occidental, Índia). Alla, Ramakrishna instruí Sarada en la meditació i la vida espiritual.[10]

Els continuats estats d'èxtasis de Ramakrishna i les formes d'adoració poc ortodoxes feren que la gent dubtés de la seva estabilitat mental, i per contra d'altres el consideraven un gran sant.[11][12] Sarada es reuní amb Ramakrishna a Dakshineswar (Bengala Occidental, Índia) el 1872 per propia voluntat quan tingué divuit (18) anys després de sentir els rumors sobre la seva salut mental. Trobà que Ramakrishna era una persona amable i que es preocupava per ella.[7]

Al temple de Kali a Dakshineswar

En el temple de Kali a Dakshineswar (Bengala Occidental, Índia), Sarada Devi visqué en una petita habitació al nahabat (torre de música).[13] Es quedà a Dakshineswar (Bengala Occidental, Índia) fins al 1885, exceptuant períodes breus quan tornava de visita a Jayrambati (Bengala Occidental, Índia).[14] En aquesta època Ramakrishna ja havia iniciat la vida monàstica sannyasi: provocà que el matrimoni mai es consumés.[7][15]

Com a sacerdot, Ramakrishna realitzà la cerimònia ritual, la Puja Shodashi, on feu seure Sarada Devi al seient de la dea Kali, i l'adorà com la mare divina Tripurasundari.[16][17] Segons Swami Saradananda, un deixeble directe de Ramakrishna, Ramakrishna es casà per mostrar al món l'ideal d'un matrimoni asexuat.[18] Ramakrishna considerava Sarada com una encarnació de la Divina Mare,[19] i s'hi adreçava com a Sree Maa (Mare Sagrada) i fou per aquest nom que era coneguda entre els deixebles de Ramakrishna.[20]

El dia per a Sarada començava a les tres de la matinada (3 h am). Després d'acabar les seves ablucions al riu Hugli, practicava japa i meditava fins a l'alba.[21] Ramakrishna li ensenyà els sagrats mantras, i l'instruí per poder iniciar persones i guiar–les dins la vida espiritual.[22] Sarada Devi és considerada pels seguidors de Ramakrishna com la primera deixebla.[23] Excepte les seves hores de meditació, la majoria del temps cuinava per a Ramakrishna i per als seus devots. Malgrat que Sarada Devi es quedà completament en segon terme, la seva personalitat càlida i sense pretensions atragué algunes dones devotes a convertir–se en companyes de la seva vida.[24]

Quan Ramakrishna patí un càncer de gola, Sarada Devi tingué un paper important amb les seves cures i amb la preparació d'aliments adequats per a ell. Després de la mort de Ramakrishna l'agost del 1886, quan Sarada Devi tractà de treure's les polseres, tal com dictaven els costums per a una vídua, tingué una visió de Ramakrishna en la qual li deia: «No he mort, he passat d'una habitació a una altra.»[25] Segons ella, cada vegada que pensava vestir–se com una vídua, tenia una visió de Ramakrishna demanant–li que no ho fes.[26] Després de la mort de Ramakrishna, Sarada Devi seguí jugant un paper important en el naixent moviment religiós Ramakrishna.[20]Romangué com a guia espiritual del moviment durant els següents trenta-quatre (34) anys.[27]

Pelegrinatge

Després de la mort de Ramakrishna, Sarada Devi començà una peregrinació pel nord de l'Índia, acompanyada d'un grup de deixebles dones, entre elles Lakshmi Didi, Gopal Ma, i deixebles monàstics de Ramakrishna. El grup visità el temple de Vishwanath de Benarés (Uttar Pradesh, Índia) dedicat al déu Xiva i la ciutat d'Ayodhya (Uttar Pradesh, Índia), que està associada a la vida del déu Rama. Posteriorment, visità Vrindavan, que s'associa al déu Krishna. Segons la tradició, a Vrindavan, ella experimentà el nirvikalpa samadhi i començà a exercir el rol de guru. Inicià diversos deixebles de Ramakrishna incloent Mahendranath Gupta.[28][29] Segons els seus biògrafs i deixebles tradicionals, anomenar–la «Mare» no era només una expressió de respecte. Tots els que la coneixien s'adonaven de la seva qualitat maternal.[28]

A Calcuta

Després de la peregrinació, Sarada Devi visqué sola a Kamarpukur (Bengala Occidental, Índia), el poble on nasqué Ramakrishna, on suportà la pobresa i la fam durant un (1) any. El 1888, quan arribà la notícia als seus deixebles que necessitava ajuda, la convidaren a Calcuta (Bengala Occidental, Índia). Allà Swami Saradananda li construí una casa permanent. La casa fou anomenada casa Udbodhan. La casa, també coneguda com a Mayerbati ('casa de la Santa Mare'), és on passà el període més llarg de la seva vida fora del seu poble natal.[28]

A la casa Udbodhan, estigué acompanyada d'altres deixebles i devots de Ramakrishna; entre els més coneguts trobem Golap Ma, Yogin Ma, Gopaler Ma, Lakshmi Didi i Gauri Ma.[30] Tingué seguidors occidentals com ara la germana Nivedita[31] i la germana Devamata, que mantingueren una intensa relació amb ella.[32][33] Un nombre creixent de persones hi començaren a rebre orientació, formació i iniciació espiritual. Swami Nikhilananda, el seu deixeble directe escrigué: «Encara que no tenia fills de carn, en tenia molts d'esperit».[34] Considerà tots els seus deixebles com els seus propis fills.

Ramakrishna havia demanat que Sarada Devi continués la seva missió després de la seva mort i que els seus deixebles no volguessin distingir entre ell i ella. Segons els seus devots i els biògrafs tradicionals, l'hospitalitat de Sarada Devi era única i es caracteritzava per l'acollida maternal.[35] Els relats tradicionals expliquen les experiències místiques dels seus devots. Alguns somiaven amb ella com una deessa en forma humana, però mai no havien vist la seva imatge. Uns altres reberen la seva iniciació en somnis. Un exemple és en Girish Chandra Ghosh, el pare de la dramatúrgia bengalí, que veié Sarada Devi en un somni quan tenia dinou (19) anys i en rebé un mantra. Quan la coengué anys més tard, el sorprengué trobar–se la mateixa persona que la del somni.[36]

Últims dies

Sarada Devi passà els últims anys entre Jayrambati i Calcuta (Bengala Occidental, Índia). El gener del 1919 Sarada Devi anà a Jayrambati (Bengala Occidental, Índia)i s'hi allotjà durant més d'un (>1) any. En els últims tres (3) mesos de la seva estada, la seva salut disminuí seriosament. La seva vitalitat es deteriorà molt i tornà a Calcuta (Bengala Occidental, Índia) el 27 de febrer de 1920. Durant els següents cinc (5) mesos continuà patint. Poc abans de la seva mort, donà els últims consells als seus devots: «Us dic una cosa: si vols la pau de l'esperit, no busquis les faltes en els altres, sinó mira els teus defectes. Aprèn a fer teu el món sencer. Ningú no és estrany, fills meus: el món sencer és vostre!». Aquest es considera el seu últim missatge al món. Morí a dos quarts de dues de la matinada (1.30 h) am) del dimarts 20 de juliol de 1920 a Mayer Badi (al primer pis de la sala del Santuari), Kolkata. El seu cos s'incinerà al Belur Math (Bengala Occidental, Índia), on s'hi ha ubicat un temple.[30]

Impacte

Sarada Devi tingué un paper important com a cap i assessora en la nova organització que més tard es convertí en una orde monàstica dedicat al treball social: la Missió Ramakrishna i la Ramakrishna Math. Gayatri Spivak escriu que Sarada Devi «exercí el seu paper amb tacte i saviesa, sempre romanent en un segon pla».[7]

Swami Nikhilananda, que lluitava per la llibertat i era seguidor de Mahatma Gandhi, acceptà Sarada Devi com la seva guru i s'uní a l'orde Ramakrishna[37] i fundà el Centre Ramakrishna–Vivekananda a Nova York.[38] Tot i que no rebé educació formal, Sarada Devi advocà per l'educació de les dones. Confià a Devamata la implementació del seu somni: una escola per a nenes al Ganges, on les alumnes orientals i occidentals podien estudiar juntes.[39] I el 1954 es fundà en honor de Sara Devi l'ordre monàstic per a dones Missió Sri Sarada Math.[40]

Swami Vivekananda escrigué una carta per demanar–li la seva opinió sobre la seva intenció d'assistir al Parlament de les Religions a Chicago (Illinois, EUA). Només després de rebre la benedicció d'ella, decidí anar a Amèrica.

Referències

  1. Gahanananda, pàg. 95.

  2. «Sri Sarada Devi». Indian Express, 22.12.2003.

  3. Saradeshananda, Swami: «Introduction». A: The Mother As I Saw Her.

  4. Gahanananda, pàg. 96.

  5. Pavitrananda: A Short life of the Holy Mother. Advaita Ashrama, 1967, pàg. 3.

  6. Jackson, pàg. 18: «Such child marriages were still widespread in nineteenth-century India, despite vehement condemnations by both English authorities and Hindu reformers».

  7. Spivak, pàg. 207.

  8. Jackson, pàg. 18.

  9. Gahanananda, pàg. 97: «Vain is your search in this place and that».

  10. Gahanananda, pàg. 98.

  11. Mission, Belur Math: The Headquarters of Ramakrishna Math & Ramakrishna: «MASTER AND DISCIPLE: – Chapter 1: THE GOSPEL OF SRI RAMAKRISHNA».

  12. Muller, Max: «Râmakrishna's Life». A: Râmakrishna his Life and Sgyings, 1898, pàg. 52–53.

  13. Isherwood, Christopher; Robert Adjemian: The Wishing Tree. Vedanta Press, 1987, pàg. 103. ISBN 978-0-06-250402-9.

  14. Gahanananda, pàg. 99.

  15. Carl T. Jackson: Vedanta for the West, pàg. 18

  16. Rolland, Romain: «The Return to Man». A: The Life of Ramakrishna, 1929, pàg. 59. ISBN 81-85301-44-1.

  17. Jones, Kenneth W.: Socio–religious reform movements in British India. Cambridge University Press, 1989, pàg. 42. ISBN 0-521-24986-4. «[Ramakrishna] worshipped her as the Divine Mother, transforming their marriage into a spiritual partnership.»

  18. Lisa Lassell Hallstrom: Mother of Bliss. Oxford University Press, 1999, pàg. 69. ISBN 0-19-511648-8.

  19. Prophet, Elizabeth Clare; Annice Booth: Mary Magdalene and the Divine Feminine. Summit University Press, 2005, pàg. 112. ISBN 1-932890-06-8.

  20. Leo Schneiderman: «Ramakrishna: Personality and Social Factors in the Growth of a Religious Movement». Journal for the Scientific Study of Religion. Blackwell Publishing [Londres], 8, 1, Spring 1969, pàg. 60–71. DOI: 10.2307/1385254. JSTOR: 1385254.

  21. Gahanananda, pàg. 102.

  22. Sugirtharajah, Sharada. Imagining Hinduism. Routledge, 2003, pàg. 129. ISBN 0-203-63411-X.

  23. Prabhavananda: Spiritual Heritage of India. Vedanta Press, 1979, pàg. 342. ISBN 0-87481-022-1.

  24. The Gospel of the Holy Mother, «Introduction». Arxivat 2016.03.10 a Wayback Machine.

  25. Gahanananda, pàg. 105.

  26. Gahanananda, pàg. 107.

  27. Hixon, pàg. XV.

  28. Gahanananda, pàg. 107–108

  29. Christopher Isherwood: «The Story Continues». A: Ramakrishna and his Disciples, 1964, pàg. 314. ISBN 0-87481-037-X.

  30. Gahanananda, pàg. 115–116

  31. Foxe, Barbara: Long journey home. Rider, 1975, pàg. 166. ISBN 0-09-124041-7.

  32. Oldmeadow, Harry: Journeys East. World Wisdom, Inc, 2004, pàg. 39–40. ISBN 0-941532-57-7.

  33. Levinsky, Sara Ann: A Bridge of Dreams. SteinerBooks, 1984, pàg. 140. ISBN 0-89281-063-7.

  34. Swami Nikhilananda: «Sarada Devi: The Holy Mother». A: Living Wisdom, pàg. 252.

  35. Gahanananda, pàg. 113

  36. Gahanananda, pàg. 115.

  37. Campbell, Joseph; Robin Larsen; Stephen Larsen; Antony Van Couvering. Baksheesh and Brahman. New World Library, 2002, pàg. 326. ISBN 0-06-016889-7.

  38. Hixon, pàg. XIII.

  39. Levinsky, Sara Ann: A Bridge of Dreams: The Story of Paramananda, a Modern Mystic, and His Ideal of All–conquering Love (en anglès). SteinerBooks, 1984. ISBN 9780892810635.

  40. Laderman, Gary; Luis D. León; Amanda Porterfield. Religion and American Cultures. ABC–CLIO, 2003, pàg. 121. ISBN 1-57607-238-X.

Enllaços externs

Photo of Holy Mother Sri Sarada Devi.

Casa on visqué Sarada Devi a Jayrambati fins als divuit (18) anys.

Ramakrishna, marit de Sarada Devi.

El costat del sud del nahabat (torre de música), on Sarada Devi visqué en una habitació petita a la planta baixa.

Sarada Devi resant dins la seva residència Udbodhan a Calcuta.

Sarada Devi amb Sister Nivedita

Om, a symbol in Hinduism.

Saradamani Mukhopadhyaya

Sarada Devi

El passat dimarts 21 de desembre de 2021 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement d'Anthony Dymoke Powell (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 21 de desembre de 1905 — Frome, Anglaterra, Regne Unit, 28 de març de 2000) escriptor, guionista, crític i genealogista anglès.

Biografia

Anthony Dymoke Powell nasqué a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 21 de desembre de 1905. Tingué una infantesa itinerant a causa dels diversos destins del seu pare que era militar.

Estudià a Eton, Anglaterra, Regne Unit (1919–1923) i al Balliol College d'Oxford, Anglaterra, Regne Unit (1923–1926) on es llicencià en Història i on conegué un grup de joves escriptors i artistes com Evelyn Waugh, Henry Green, John Betjeman, Graham Greene i Osbert Lancaster.[1]

Després d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), i abans de la Segona Guerra Mundial obtingué un treball a Duckworth, en una petita editorial (London Publishing House), que li publicà la seva primera novel·la «Afternoon Men» (1931). Posteriorment col·laborà com guionista a Warner Brothers.[2]

L'1 de desembre de 1934 es casà amb Violet Pakenham, tercera filla del setè comte de Longford.[1]

Durant la Segona Guerra Mundial s'uní al regiment del seu pare (oficial regular del Regiment de Gal·les) i més tard fou transferit al Cos d'Intel·ligència.[2]

Com a crític literari treballà al diari Daily Telegraph del 1958 al 1990, quan dimití a causa dels atacs rebuts per part d'Auberon Wauhg, i també col·laborà amb Times Literary Supplement, Punch, on fou director literari, i Spectator.[1]

Desenvolupà una important activitat com a genealogista, publicant més de quaranta (>40) treballs sobre genealogia de Gal·les, i durant uns anys fou vicepresident de la Societat de Genealogistes.[1]

Morí a The Chantry, Frome, Somerset (Anglaterra, Regne Unit) el 28 de març de 2000.

Obra

  • 1932: Venusberg;

  • 1933: From a View to Death;

  • 1936: Agents and Patiens;

  • 1939: What´s Become of a Waring.

Després de servir en la Segona Guerra Mundial, escrigué un estudi biogràfic de l'autor John Aubrey i els seus amics del segle XVII (1948).

A Dance to the Music of Time

En aquests dotze (12) volums Powell ordeix en un món de ficció la seqüència cronològica del qual s'estén des del període immediatament anterior a la I Guerra Mundial fins a començaments de la dècada dels setanta (70).[3]

  • 1951: A Question of Upbringing;[4]

  • 1952: A Buyer's Market;[5]

  • 1955: The Acceptance World;

  • 1957: At Lady Molly's Chez;

  • 1960: Casanova's Chinese;

  • 1962: The Kindly Ones;

  • 1964: The Valley of Bones;

  • 1966: The Soldier's Art;

  • 1968: The Military Philosophers;

  • 1971: Books Do Furnish a Room;

  • 1973: Temporary Kings;

  • 1975: Hearing Secret Harmonies.

To Keep the Ball Rolling: Memoirs of Anthony Powell

  • 1976: Infants of the Spring;

  • 1978: Messengers of Day;

  • 1980: Faces in My Time;

  • 1982: The Strangers All are Gone.

Premis i honors

Ha estat nomenat Doctor honoris causa per diverses universitats (Sussex, Leicester, Kent, Oxford, Bristol i Wales). El 1948 Luxemburg li atorgà l'Orde de la Corona de Roure, i 1988 rebé l'Orde de l'Imperi Britànic.

Referències

  1. «Anthony Powell Chronology» (en anglès). Anthony Powell Society.

  2. Shrapnel, Norman: «Anthony Powell» (en anglès), 30.03.2000.

  3. Powell, Anthony: La música del temps. Una qüestió d'educació i Mercat a bon preu. Edicions 62, Barcelona, març del 1990. ISBN 978-84-297-3059-1.

  4. Inclòs en la traducció al català de «A Dance to the Music of Time», amb el títol «Una qüestió d'educació».

  5. Inclòs en la traducció al català de «A Dance to the Music of Time» amb el títol «Mercat a bon preu».

Anthony Powell with Lady Violet Pakenham on their wedding day in 1934.

Anthony Dymoke Powell

El passat dimarts 21 de desembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement de Cecily Isabel Fairfield més coneguda per Rebecca West (Londres, Anglaterra, Regne Unit,[1] 21 de desembre de 1892 — ibídem, 15 de març de 1983), qui fou una escriptora, periodista, crítica literària i feminista britànica.[2]

Rebecca West era el nom de la heroïna rebel de l'obra de Henrik Ibsen Rosmersholm i fou el pseudònim amb el qual es donà a conèixer i sota el qual escrigué la seva extensa obra.

Biografia

Filla d'Isabella Campbell Mackenzie (escocesa), pianista, i Charles Fairfield (irlandès), periodista i faldiller, que abandonà la seva família l'any 1901 per muntar una fàbrica de productes farmacèutics a Sierra Leone i que, sol i arruïnat, morí a Liverpool (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1906.[3]

La seva família —era la menor de tres (3) germanes— es traslladà a Edimburg (Escòcia, Regne Unit), on Cecily començà els seus estudis, però els hagué d'abandonar l'any 1907, en emmalaltir de tuberculosi. A partir de llavors gran part de la seva formació fou autodidacta.

El setembre de 1912 Rebecca West inicià una íntima amistat amb l'escriptor H. G. Wells (paradoxalment, arran d'una crítica corrosiva escrita contra ell); tots dos (2) escriptors es feren amants a la fi del 1913. D'aquesta relació nasqué Anthony West, el 4 d'agost de 1914. Encara que el seu romanç només durà deu (10) anys, la seva amistat durà fins a la mort de Wells, l'any 1946. El 1930, amb trenta-set (37) anys, Rebecca West es casà amb el banquer Henry Maxwell Andrews, amb el qual romangué fins a la seva mort l'any 1968, any en què ella tornà a Europa, i s'instal·là a Londres (Anglaterra, Regne Unit).

Delicada de salut des del 1970, morí amb noranta (90) anys després d'una llarga malaltia, el 15 de març de 1983.

Obra

Ficció

  • Indissoluble Matrimony (1914), una història curta polèmica que fou primer publicada dins Blast No. 1. Editat per Yolanda Morató per la casa editorial espanyola Zut, sigui també publicat en l'edició espanyola de Blast No. 1 (Fundació de Juan March, Madrid, 2010). Novel·la on aproxima la implicació del feminisme i les dones a polítiques a la pre–Gran Bretanya de guerra.

  • The Return of the Soldier (1918), la primera novel·la escrita per una dona sobre la Primera Guerra Mundial, sobre un soldat amnèsic que retorna de la guerra amb esperances de reunir–se amb el seu primer amor, una dona de classe treballadora, en comptes de continuar vivint amb la seva muller, de classe alta.

  • The Judge (1922), una novel·la apassionant que combina els temes èdics freudians amb el sufragisme i la presa de consciència existèncial de l'absurd còsmic.

  • Harriet Hume (1929), una història modernista sobre un prodigi del piano i el seu amant obsessiu, un polític corrupte.

  • The Harsh Voice: Four Short Novels (1935), conté la història curta «The Salt of the Earth», protagonitzada per Alice Pemberton, l'altruisme obsessiu que es torna tan sofocant que el seu marit trama el seu assassinat. Aquesta fou adaptada per «The Alfred Hitchcock Hour» com «The Paragon» protagonitzada per Joan Fontaine (temporada 2, episodi 20) el 1963.[4] Una història addicional de la col·lecció, «No hi ha conversa», és la història d'un romanç que foren forçat per ambdues parts, un francès i una dona toscana nord–americana. Aquesta història fou adaptada per a un drama de ràdio d'una hora l'any 1950 a la NBC University Theater i presentà un comentari sobre la història de West i les seves habilitats d'escriptura per part de Katherine Anne Porter.

  • The Thinking Reed (1936), una novel·la sobre la influència corruptora de la riquesa fins i tot en persones originàriament decents. Potser una autocrítica disfressada del seu estil de vida elegant.

  • The Fountain Overflows (1956), una novel·la semiautobiogràfica que teixeix un fascinant tapís cultural, històric i psicològic de la primera dècada del segle XX, reflectit a través del prisma de la talentosa i excèntrica família Aubrey.

  • This Real Night (1984), seqüela de The Fountain Overflows publicada de forma pòstuma.

  • Cousin Rosamund (1985), lliurament final i inacabat de la «Trilogia d'Aubrey» publicat pòstumament [5]

  • The Birds Fall Down (1966), thriller d'espionatge basat en els fets del històric doble agent Yevno Azef.[6]

  • Sunflower (1986), publicat pòstumament, sobre una tensa relació d'amor entre una actriu i un polític, que recorda la relació de West amb H. G. Wells.

  • The Sentinel (2002), editat per Kathryn Laing i publicada pòstumament, una novel·la inacabada sobre la lluita sufragista a Gran Bretanya, incloent escenes escabroses de presó femenina i alimentació forçosa.

No ficció

  • Henry James (1916).

  • The Strange Necessity: Essays and Reviews (1928), una barreja de la crítica literària modernista i la ciència cognitiva, incloent un llarg assaig explicant per què a West no li agradava l'Ulisses de James Joyce, tot i que ho considerà un llibre important.

  • Ending in Earnest: A Literary Log (1931).

  • Arnold Bennett Himself, John Day Company (1932).

  • St. Augustine (1933), primera psicobiografia del pare de l'Església cristiana.

  • The Modern Rake's Progress (coautor amb el dibuixant David Low) (1934).

  • Black Lamb and Grey Falcon (1941), un clàssic de mil cent vuitanta-una (1.181) pàgines de la literatura de viatges, que dona compte de la història i l'etnografia balcànica i del significat del nazisme, estructurat al voltant del seu viatge a Iugoslàvia l'any 1937.

  • The Meaning of Treason (1949).

  • The New Meaning of Treason (1964).

  • A Train of Powder (1955).

  • The Court and the Castle: some treatments of a recurring theme (1958), excel·lents interpretacions revisionistes dels clàssics literaris, incloses les històries de Hamlet i Kafka.

  • 1900 (1982), la història cultural i la fascinant descripció d'aquest any.

  • The Young Rebecca (1982), periodisme primerenc i radical de West per «The Freewoman» i «Clarion», editat per Jane Marcus.

  • Family Memories: An Autobiographical Journey (1987), Les manifestacions autobiogràfiques de West que romangueren inèdites durant la seva vida, reunides i editades per Faith Evans.

  • The Selected Letters of Rebecca West (2000), editat per Bonnie Kime Scott.

  • Survivors in Mexico[7] (2003), treball pòstum sobre els dos (2) viatges a Occident a Mèxic els anys 1966 i 1969, editat per Bernard Schweizer.

  • Woman as Artist and Thinker (2005), repeteix alguns dels millors assaigs de West, juntament amb la seva història «Parthenope».

  • The Essential Rebecca West: Uncollected Prose (2010)[8]

Crítica i biografia

Referències

  1. Confirmació del lloc de naixement de Rebecca West.

  2. «Rebecca West | enciclopèdia.cat».

  3. Glendinning, Victoria: Rebecca West: A Life. Weidenfeld and Nicolson, Londres, 1987; pàg. 23 i 24.

  4. Opening credit reads, «From a story by Rebecca West».

  5. D'una còpia del «Cousin Rosamund» amb un encapçalament de Victoria Glendinning; Macmillan, 1995.

  6. Publicat per primera vegada al Regne Unit per Macmillan el 1966 i publicat als Estats Units per Viking Press també el 1966.

  7. Rebecca West; Edited and Introduced by Bernard Schweizer: «Survivors in Mexico – West, Rebecca; Schweizer, Bernard – Yale University Press». Yalepress.yale.edu, 18.10.2004.

  8. «Archived copy». Arxivat de l'original el 3 febrer 2011.

Enllaços externs

Rebecca West

Cecily Isabel Fairfield (Rebecca West)

El passat dimarts 21 de desembre de 2021 es commemorà el cent noranta-unè aniversari del naixement de Mary Virginia Terhune, nom de soltera Mary Virginia Hawes i coneguda pel nom de ploma Marion Harland (comtat d'Amelia Virgínia, EUA, 21 de desembre de 1830 — Manhattan, Nova York, EUA, 3 de juny de 1922), qui fou una escriptora estatunidenca. Als catorze (14) anys ja publicà els seus primers escrits i a partir de llavors començà una labor literària que hauria de durar quasi per espai de tres quarts (<3/4) de segle. El 1856 casà amb el ministre protestant Edward Payson Terhune (mort el 1907), amb qui tingué tres (3) fills, tots els quals també es dedicaren a la literatura i moriren abans que ella.

Dirigí diverses revistes i entre les nombroses obres hi ha: Alone: a tale of Southern life and manners (Richmond, 1854); The Hidden Path (Nova York, 1855); Mose–Side (Nova York, 1857); Miriam (Nova York, 1860); Husks (and) colonel Floyd's Wards (Nova York, 1863); Husbands and Homes (Nova York, 1865); Helen Gardner's Wedding–Day (Nova York, 1867); Ruby's Husband (Nova York, 1868); Phemie's temptation (Nova York, 1869); At last novel (Nova York, 1870); Jersamine (Nova York, 1870); Common Sense in the Household; Manual of practical housewifery (Nova York, 1871); The Empty Heart (Nova York, 1871); Breakfast Luncheon and Tea (1875); The Dinner Year–Book (Nova York, 1878); Our daughter and what shall we do do with them? (Nova York, 1880); Erve's daughters. Common sense for maids, wifes, etc., (Nova York, 1881); Handicaped; a collection of tales (Nova York, 1881); Judith: a chronich of old Virginia (Nova York, 1883); Cookery for beginners: a series of familiar lessons for youngs housekeepers (Boston, 1894); The Home kitchen, a collection of practical and inexpresive receips (1884); A Gallant Fight (Nova York, 1888); Story of Mary Washington (Boston, 1892); Doctor Dale: a story without a moral (Nova York, 1901); Harlaw of Sendle (Nova York, 1901), i Where Ghosts Walk (Nova York, 1910).

Bibliografia

Enllaços externs

Portrait of Mary Virginia Terhune aka Marion Harland, mother of Albert Payson Terhune and a prominent writer herself.

Mary Virginia Hawes

Mary Virginia Terhune

Marion Harland

El passat dimarts 21 de desembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari del naixement d'Antoni Pous i Palau (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 21 de desembre de 1870[1] — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 12 de febrer de 1959)[2], qui fou un escenògraf i aquarel·lista català.[3]

Biografia

Antoni Pous procedia d'una (1) família humil. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (Vallès Occidental). Gràcies a unes beques, entre els anys 1893 i 1895, pogué estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Escola de la Llotja), amb els professors Antoni Caba, Modest Urgell i Lluís Rigalt. L'any 1895 obtingué una (1) borsa de viatge de l'Escola de la Llotja per ampliar estudis.

Fou deixeble de l'escenògraf Francesc Soler Rovirosa i soci de Frederic Brunet i Fita.

A finals del segle XIX tingué una (1) participació molt activa a les principals exposicions d'art que es feren a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i Madrid (Madrid, Espanya).[4]

L'any 1903 obtingué un (1) diploma honorari en el concurs de còpies de l'Exposición de Arte Antiguo. Uns anys més tard, l'any 1911, obtingué la medalla de segona classe de la secció d'escenografia de la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona (Barcelonès).[3]

Amb una (1) beca de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), el 1900 viatjà a l'Exposició Universal de París (Illa de França).[3]

Figura entre els artistes que l'any 1915 participaren en la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (Vallès Occidental) organitzà a l'antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat.

El 29 de novembre del 1959 Sabadell (Vallès Occidental) li concedí la Medalla d'Argent de la Ciutat.[5]

El Museu d'Art de Sabadell conserva obra d'aquest pintor.[6]

Exposicions

Exposicions individuals[7]

  • 1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

  • 1949: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

  • 1950: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1951: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1952: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1953: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1954: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1956: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1957: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1958: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1959: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

Exposicions col·lectives[8]

  • 1889. Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Ateneu Sabadellenc. Obres: dos (2) paisatges.[9]

  • 1894: II Exposició de Belles Arts. Palau de Belles Arts, Barcelona. Obra: Parque de Barcelona (núm. cat. 480).

  • 1897: XIV Exposición extraordinaria de Bellas Artes. Sala Parés, Barcelona.

  • 1897: Exposición General de Bellas Artes, Madrid. Obres: Alrededores de Sabadell.[4]

  • 1898: IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas. Palau de Belles Arts, Barcelona. Obres: Dubtant (núm. cat. 218) i Sol Ponent (núm. cat. 276),

  • 1898: XV Exposición extraordinaria de Bellas Artes. Sala Parés, Barcelona.

  • 1915: Exposició 1915. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, antic teatre Lliga Regionalista de Sabadell.[10]

  • 1917: Exposició de pintura local. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1920: Exposició d'Art. Palau de Belles Arts, Barcelona.

  • 1921: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[11]

  • 1922: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[12]

  • 1923: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[13]

  • 1932: Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya. Galeries Laietanes, Barcelona.

  • 1942: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

  • 1943: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

  • 1949: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

  • 1950: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

  • 1955: Segon Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell.[7]

  • 1956: Les primeres passes de la cultura a Sabadell. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]

Bibliografia

  • BORDAS CONTEL, Francesc: La pintura sabadellenca al seu museu. Sabadell, 1982, pàg. 122–123.

  • CASTELLS PEIG, Andreu: L'art sabadellenc. Ed. Riutort, Sabadell, 1961, pàg. 475.

  • DAVID, Joan: «Las bellas artes en Sabadell». A Museu de la Ciudad de Sabadell. Sabadell, 1944, pàg. 94 i 95.

  • La col·lecció 1875–1936. Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2002, pàg. 82–85.

  • MARÈS DEULOVOL, Federico: Dos siglos de enseñanza artística en el Principado. Cámara Oficial de Comercio, Barcelona, 1964.

  • RÀFOLS, J.F.: Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, volum II. Millà, Barcelona, 1953, pàg. 370.

  • ROURA GARRIGA, Leandro: «Biografías sabadellenses. El pintor Antonio de P. Pous Palau». A Sabadell. Sabadell, 28 de novembre de 1959, pàg. 3.

Referències

  1. Arxiu Històric de Sabadell. Padró de veïns del 1889.

  2. «Antoni Pous i Palau». Diari de Sabadell.

  3. Diversos autors: La col·lecció, 1875–1936. Museu d'Art de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 2002. ISBN 84-87221-60-2.

  4. Catálogo de la Exposición General de Bellas Artes 1897 (en castellà). Celestino Apaolaza, Madrid, 1897, pàg. 128, cat. 837.

  5. Museus Municipals. «Antoni Pous i Palau». Ajuntament de Sabadell.

  6. «Museus en línia» (en català, castellà i anglès). Generalitat de Catalunya.

  7. Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939–1959. Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2000, pàg. 140 i següents.

  8. Fontbona, Francesc: Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica, LIX, Barcelona, 2002, pàg. 71, 72, 76, 121 i 211. ISBN 84-7283-661-4.

  9. Revista de Sabadell, 19.05.1889, pàg. 5.

  10. Costa i Deu, Joan: «L'Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts». La Veu de Catalunya, 04.08.1915.

  11. «Els nostres artistes». Diari de Sabadell, 04.09.1921, pàg. 2.

  12. Matas, Joan: «Les actuals exposicions». Diari de Sabadell, 08.08.1922, pàg. 2.

  13. «Les actuals exposicions». Diari de Sabadell, 11.08.1923.

Preciosa marina del pintor Antoni Pous Palau (1870–1959). Oli sobre tela del 1900 aproximadament; posteriorment se li posà una fusta dins del bastidor. Té alguna falta en el marc; mesures: 60 cm x 73 cm més marc; 81,5 cm x 94,5 cm amb marc.