FINALS DE L'ABRIL DEL 2021

El passat divendres 30 d'abril de 2021 es commemorà el setanta-sisè aniversari de la mort d'Eva Braun i Adolf Hitler, líder del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany (1921–1945) i Führer i Reichskanzler del Tercer Reich (1933–1945), que es produí el 30 d'abril de 1945 al Führerbunker de Berlín (Brandenburg); Hitler se suïcidà per un (1) tret amb arma de foc al cap ^{a b c} amb la seva dona Eva Braun, qui recorregué a l'enverinament per cianur. ^d D'acord amb el testament i les instruccions verbals de Hitler, aquesta tarda els seus cossos foren portats escales amunt a través de la sortida d'emergència del búnquer, ruixats amb gasolina i compresos en el jardí de la Cancelleria del Reich. Els registres en els arxius soviètics mostren les restes que cremats foren recuperats i enterrats en llocs successius fins al 1946; ⁱ foren exhumats novament i incinerats el 1970, i les cendres foren dispersades. ^f

Les versions difereixen pel que fa a la causa de la mort; una (1) versió afirma que morí només per verí ^g i una (1) altra per un (1) tret autoinfligit mentre mossegava una (1) ampolla de cianur. ^h Els historiadors contemporanis han rebutjat aquestes versions com propaganda soviètica ^{i j} o un (1) intent de compromís per conciliar les diferents conclusions. ^{h k} Un (1) testimoni ocular declarà que el cadàver de Hitler mostrava signes d'haver rebut un (1) tret per la boca, però això s'ha demostrat com poc probable. ^{l m} Les restes dentals trobades al cadàver es compararen amb els seus registres dentals del 1945. ⁿ

Per raons polítiques, la Unió Soviètica presentà diverses versions de la destinació final del cos de Hitler. Sostingueren en els anys immediatament posteriors a la guerra que no era mort, sinó que havia fugit i estava sent protegit pels antics Aliats occidentals de la Segona Guerra Mundial.

Esdeveniments anteriors

A principis del 1945 Alemanya estava a la vora del col·lapse militar total. El Govern General dels territoris polonesos ocupats havia caigut davant l'avanç de l'Exèrcit Roig de la Unió Soviètica, que s'estava preparant per creuar l'Oder entre Küstrin (Kostrzyn nad Odra) i Frankfurt (Brandenburg) amb l'objectiu de capturar Berlín (Brandenburg), a vuitanta-dos quilòmetres (82 km) a l'oest. Les forces alemanyes havien perdut recentment davant els Aliats a la ofensiva de les Ardenes, amb la qual les forces britàniques i canadenques creuaren el Rin cap al cor industrial alemany del Ruhr (Rin del Nord–Westfàlia). Les forces nord–americanes al sud havien capturat Lorena (Gran Est de França) i avançaven cap a Magúncia (Renània–Palatinat), Mannheim (Baden–Württemberg) i el Rin. A Itàlia, les tropes alemanyes es retiraven cap al nord, ja que foren pressionades per les forces nord–americanes i de la Mancomunitat de Nacions com part de la ofensiva de primavera per avançar a través del Po i cap als piemonts dels Alps.

Hitler s'havia retirat al seu Führerbunker a Berlín (Brandenburg) el 16 de gener de 1945. Per als líders nazis era clar que la batalla de Berlín (Brandenburg) seria la ofensiva final de la guerra a Europa. Uns tres-cents vint-i-cinc mil (circa 325.000) soldats del Grup d'Exèrcits B (Heeresgruppe B) foren envoltats i capturats el 18 d'abril, el que deixà el pas obert perquè els nord–americans arribessin a Berlín (Brandenburg). L'11 d'abril els nord–americans havien creuat l'Elba, a cent quilòmetres (100 km) a l'oest de la ciutat. El 16 d'abril les forces soviètiques a l'est creuaren l'Oder i començaren la batalla pels turons de Seelow, l'última línia defensiva important que protegia Berlín (Brandenburg) d'aquest costat. El 19 d'abril els alemanys estaven en plena retirada dels turons de Seelow (Brandenburg), i no deixaren avantguarda. Berlín (Brandenburg) fou bombardejat per l'artilleria soviètica per primera vegada el 20 d'abril —aquest dia també era l'aniversari de Hitler—. La tarda del 21 d'abril, els tancs de l'Exèrcit Roig arribaren als afores de la ciutat.

En la conferència de la tarda del 22 d'abril, Hitler patí un (1) col·lapse nerviós total quan se li informà que no havien estat obeïdes les ordres de contraatacar que havia emès el dia anterior a l'Armeeabteilung Steiner («destacament de l'exèrcit Steiner») del General der Waffen–SS Felix Steiner. Hitler llançà una (1) diatriba contra la traïció i la incompetència dels seus comandants, que culminà amb una (1) declaració, per primer cop, que la guerra s'havia perdut. A més, anuncià que es quedaria a Berlín (Brandenburg) fins al final i després es clavaria un (1) tret. Més tard, aquest dia, preguntà a l'SS Obersturmbannführer Werner Haase, un metge de les SS, sobre el mètode més fiable de suïcidi. Haase suggerí el «mètode de pistola i verí», és a dir, combinar una (1) dosi de cianur amb un (1) tret al cap. El cap de la Luftwaffe, Reichsmarschall Hermann Göring, se n'assabentà i envià un (1) telegrama a Hitler en què li demanà permís per assumir el lideratge del Reich, en compliment amb el decret de 1941 que el nomenava com el seu successor. El secretari de Hitler, Reichsleiter Martin Bormann, el convencé que Göring estava amenaçant amb un (1) cop d'estat. Com a resposta, Hitler informà a Göring que seria executat tret que renunciés a tots els seus llocs. Més tard aquest dia, retirà a Göring de tots els seus càrrecs, l'expulsà de l'NSDAP i n'ordenà l'arrest.

Per al 27 d'abril, Berlín (Brandenburg) estava aïllada de la resta d'Alemanya. S'havien perdut les comunicacions de ràdio segures amb les unitats defensives; el personal de comandament al búnquer depenia de les línies telefòniques per passar instruccions i ordres, i de la ràdio pública per rebre notícies i informació. El 28 d'abril Hitler rebé un (1) informe de la BBC provinent de Reuters, que afirmava que el Reichsführer–SS Heinrich Himmler havia ofert rendir–se als Aliats occidentals, però l'oferta fou rebutjada. Himmler havia insinuat als Aliats que tenia autoritat per negociar una (1) rendició, una (1) cosa que Hitler considerà una (1) traïció. Aquesta tarda, la seva ira i l'amargor s'intensificaren contra Himmler; Hitler ordenà el seu arrest i li dispararen a l'SS–Gruppenführer Hermann Fegelein, representant de les SS de Himmler a la caserna del Führer . ²¹

En aquells dies l'Exèrcit Roig havia avançat a la Potsdamer Platz i tot indicava que s'estaven preparant per assaltar la Cancelleria del Reich. Aquest informe i la traïció de Himmler portaren Hitler a prendre les últimes decisions de la seva vida. Poc després de la mitjanit del 29 d'abril, es casà amb Eva Braun en una (1) petita cerimònia civil en una (1) sala de mapes del Führerbunker. Hitler després organitzà un (1) modest esmorzar de noces amb la seva nova esposa i posteriorment portà a la secretària Traudl Junge a una (1) altra habitació per a dictar la seva última voluntat i testament. Deixà instruccions a realitzar immediatament després de la seva mort, amb el Großadmiral Karl Dönitz i Joseph Goebbels que assumirien els càrrecs de Hitler com cap d'Estat i canceller , respectivament. Signà aquests documents a les quatre de la matinada (04:00 h) i després es retirà al llit. Algunes fonts indiquen que dictà la seva última voluntat i testament immediatament abans del casament, però els altres concorden en el moment de la signatura. ^{o p}

La tarda del 29 d'abril Hitler sabé que el seu aliat Benito Mussolini havia estat executat per partisans comunistes. Els cossos de Mussolini i la seva amant Clara Petacci foren penjats dels seus talons i, posteriorment, els cadàvers foren mutilats i llançats a la claveguera, on els dissidents italians se'n burlaren. Aquests esdeveniments pogueren haver enfortit la seva determinació de no permetre que ell o la seva dona es convertissin en un (1) «espectacle», com havia registrat anteriorment en el seu testament. ^q Dubtant de l'eficàcia de les ampolles de cianur distribuïdes pel SS–Obersturmbannführer Ludwig Stumpfegger, un (1) altre metge de les SS, Hitler ordenà a Haase que fes una (1) prova a la seva gossa Blondi, que morí al poc temps.

Suïcidi

Hitler i Braun visqueren junts com a marit i muller al búnquer durant menys de quaranta hores (<40 h). A la una de la matinada (01:00 h) del 30 d'abril, el Generalfeldmarschall Wilhelm Keitel havia informat que totes les forces de les que Hitler havia depès per alliberar Berlín (Brandenburg) havien estat envoltades o forçades a la defensiva. Pels volts de dos quarts de tres de la matinada (circa 02:30 h), Hitler aparegué al corredor on unes vint (circa 20) persones, majoritàriament dones, es reuniren per acomiadar–se. Caminà per la fila i estrenyé la mà de cada un (1) d'ells abans de retirar–se a les seves habitacions. A última hora del matí, amb els soviètics a menys de cinc-cents metres (<500 m) del búnquer, Hitler es reuní amb el General der Artillerie Helmuth Weidling, comandant de l'Àrea de Defensa de Berlín (Brandenburg), qui li reportà que la guarnició probablement es quedaria sense municions aquesta nit i que els combats a la capital acabarien inevitablement en les pròximes quatre (4) hores. Weidling li demanà novament permís a Hitler per a una (1) evasió, encara que aquest no li respongué i per això hagué de tornar al seu quarter general en el Bendlerblock. Pels volts de la una del migdia (circa 13:00 h) rebé l'autorització per a intentar una (1) escapada aquesta nit. Hitler, dues (2) secretàries i la seva cuinera personal Constanze Manziarly dinaren, per després acomiadar–se dels membres de personal del Führerbunker i altres ocupants, entre els quals hi havia Bormann, Goebbels i la seva família, les secretàries i diversos oficials militars. Pels volts de dos quarts de tres de la tarda (14:30 h), Hitler i Braun entraren en l'estudi personal.

Diversos testimonis informaren més tard que escoltaren un (1) fort tret, aproximadament a dos quarts de quatre de la tarda (circa 15:30 h). Després d'esperar uns minuts l'ajudant de cambra de Hitler, SS–Obersturmbannführer Heinz Linge, obrí la porta de l'estudi amb Bormann acompanyant. Linge després declarà que notà immediatament una (1) aroma a ametlles cremades, una (1) observació comuna en presència d'àcid prússic (antic nom del cianur d'hidrogen). L'ajudant personal de Hitler, SS–Sturmbannführer Otto Günsche, ingressà a l'estudi i trobà els dos (2) cossos sense vida al sofà. Eva, amb les cames estirades, estava a l'esquerra de Hitler i s'havia desplomat lluny d'ell. Günsche declarà que Hitler estava «assegut ... enfonsat, amb sang gotejant de la seva templa dreta. S'havia disparat amb la seva pròpia pistola, un (1) PPK 7.65». L'arma jeia al seu peus i, segons el SS–Oberscharführer Rochus Misch, el cap de Hitler estava estès sobre la taula davant seu. La sang que degotava de la templa dreta i la barbeta havia fet una (1) gran taca al braç dret de sofà i s'acumulava a la catifa. Segons Linge, el cos d'Eva no tenia ferides físiques visibles i el seu rostre mostrava com havia mort, per enverinament amb cianur. ^r Günsche i el SS–Brigadeführer Wilhelm Mohnke declararen «inequívocament» que els estranys i els que realitzaven tasques i treballs al búnquer «no tingueren accés» a les habitacions privades de Hitler en el moment de la mort (entre les tres de la tarda [15:00 h] i les quatre de la tarda [16:00 h]).

Günsche abandonà l'estudi i anuncià que Hitler estava mort. D'acord amb les seves instruccions escrites i verbals, els dos (2) cossos foren portats escales amunt i, a través de la sortida d'emergència del búnquer, al jardí darrere de la Cancelleria del Reich, on foren cremats amb benzina. Misch informà de la mort de Hitler a l'SS Obersturmbannführer Franz Schädle i tornà a la centraleta telefònica; més tard recordà que algú cridava que el cos de Hitler estava sent cremat. A causa que no havien funcionat els primers intents d'encendre la gasolina, Linge tornà al búnquer i tornà amb un (1) gruix rotllo de papers; Bormann els encengué i els llançà sobre els cossos. Quan els dos (2) cadàvers s'incendiaren, un (1) grup que incloïa Bormann, Günsche, Linge, Goebbels, SS–Obersturmbannführer Erich Kempka, SS–Obersturmbannführer Peter Högl, SS–Hauptsturmführer Ewald Lindloff i SS–Obersturmführer Hans Reisser alçaren els braços en senyal de salutació just en ingressar per la porta del búnquer.

Pels volts d'un quart de cinc de la tarda (circa 16:15 h), Linge ordenà a l'SS Untersturmführer Heinz Krüger i el SS Oberscharführer Werner Schwiedel que s'enrotllessin la catifa en l'estudi de Hitler per cremar–la. Temps després, Schwiedel declarà que en entrar a l'estudi veié un (1) bassal de sang de la mida d'un (1) «Plató de sopar» al costat del reposabraços de sofà. En trobar un (1) casquet percudit, s'inclinà i el recollí, des d'on estava sobre la catifa, a aproximadament un mil·límetre (circa 1 mm) d'una (1) pistola 7.65. Després tots dos (2) tragueren la catifa tacada de sang, la pujaren per les escales i la portaren al jardí de la Cancelleria del Reich. Allí fou col·locada a terra i cremada.

Els soviètics bombardejaren l'àrea i els voltants de la Cancelleria del Reich durant la tarda. Els guàrdies de les SS portaren bidons addicionals de gasolina per cremar encara més els cadàvers. Linge després notà que el foc no destruïa completament les restes, ja que els estaven cremant a l'aire lliure, on la distribució de la calor variava. Els cadàvers estigueren cremant des de les quatre de la tarda (16:00 h) fins dos quarts de set del vespre (18:30 h). Aproximadament a dos quarts de set del vespre (circa 18:30 h), Lindloff i Reisser cobriren les restes en un (1) cràter de bomba poc profund.

Conseqüències

El primer indici al món exterior que Hitler havia mort vingué dels mateixos alemanys. L'1 de maig l'estació de ràdio Reichssender Hamburg interrompé el seu programa normal per anunciar la seva mort aquesta tarda ^s i presentà el seu successor, el president Karl Dönitz, que demanà al poble alemany que plorés al seu Führer, mort, segons ell, com un (1) heroi en defensa de la capital del Reich. Amb l'esperança de salvar l'exèrcit i la nació mitjançant la negociació d'una (1) capitulació parcial davant els britànics i els nord–americans, Dönitz autoritzà una (1) retirada del combat a l'oest. La seva tàctica fou una (1) cosa reeixida: permetre que aproximadament un milió vuit-cents mil (circa 1.800.000) de soldats alemanys evitessin la captura pels soviètics, però tingué un (1) alt cost pel vessament de sang, ja que les tropes continuaren lluitant fins al 8 de maig.

El General der Infanterie Hans Krebs es reuní amb el soviètic Vasili Chuikov abans de les quatre de la matinada (04:00 h am) de l'1 de maig, per donar–li la notícia de la mort de Hitler, mentre intentava negociar un (1) alto el foc i obrir «negociacions de pau». Iósif Stalin fou informat del suïcidi de Hitler pels volts de les quatre i cinc de la matinada (circa 04:05 h CET), tretze (13) hores després de l'esdeveniment. Exigí la rendició incondicional —que Krebs no estava autoritzat a concedir—, demandà la confirmació que Hitler estava mort i ordenà a la unitat SMERSH de l'Exèrcit Roig que trobés el cadàver. La matinada del 2 de maig els soviètics capturaren la Cancelleria del Reich. Dins del Führerbunker, Krebs i el General der Infanterie Wilhelm Burgdorf se suïcidaren amb un (1) tret al cap.

El 4 de maig Iván Klimenko, comandant de l'SMERSH, descobrí gràcies a un (1) subordinat les restes carbonitzades de Hitler, Braun i dos (2) gossos —es creu eren Blondi i la seva descendència, Wulf— en un (1) cràter de bomba. Foren exhumats l'endemà i lliurats en secret a la Secció de Contraespionaje SMERSH del III Exèrcit d'Assalt a Buch (Brandenburg, Alemanya). Stalin mostrà escepticisme en què Hitler estigués mort i restringí la divulgació d'informació al públic. L'11 de maig part d'una (1) mandíbula inferior amb treball dental fou identificada com la de Hitler; l'assistent de la seva dentista Hugo Blaschke, Käthe Heusermann, I el tecnòleg dental Fritz Echtmann confirmaren la identitat de les restes dentals de la parella. ⁿ Els detalls de l'autòpsia soviètica es feren públics el 1968, i odontòlegs forenses de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles els utilitzaren per confirmar la identitat de les restes el 1972. ^t

L'escriptora Elena Rzhévskaya, que fou intèrpret assessora de l'SMERSH a Berlín (Brandenburg) el 1945, també testimonià en les seves memòries autobiogràfiques denominades «Memòries d'una (1) intèrpret en temps de guerra», l'anteriorment indicat, Hitler s'havia suïcidat i el seu reconeixement fou només per comparació dels testimonis de la assistent dental Käthe Heusermann i les restes de les mandíbules del líder nazi, el govern estalinista li havia prohibit qualsevol divulgació ja que desitjava que el dubte sobre la mort de Hitler fora de profit polític.

A principis del juny del 1945, els cossos de Hitler, Braun, Joseph, Magda Goebbels i sis (6) nens, Krebs, Blondi i un (1) altre gos foren traslladats de Buch (Brandenburg) a Finow (Brandenburg), on el guàrdia de les SS que enterrà Hitler tornà a identificar–ne les restes. ^o Els cossos foren enterrats de nou en un (1) bosc a Brandenburg (Alemanya) el 3 de juny i finalment exhumats i traslladats a les noves instal·lacions de la unitat SMERSH a Magdeburg (Saxònia–Anhalt), on foren enterrats en cinc (5) caixes de fusta el 21 de febrer de 1946. El 1970 la instal·lació estava sota el control del KGB i es tenia programat cedir–la a l'Alemanya Oriental. Preocupat que un (1) lloc d'enterrament conegut de Hitler pogués convertir–se en un (1) santuari neonazi, Yuri Andrópov, director del KGB, autoritzà una (1) operació per destruir les restes enterrades allà el 1946. Un (1) equip del KGB rebé mapes detallats de l'enterrament i, el 4 d'abril de 1970 exhumà en secret les restes de deu (10) o onze (11) cossos «en un (1) estat avançat de descomposició». Les restes foren cremades i aixafades, i les cendres llançades al riu Biederitz, un (1) afluent del proper Elba. ^v

Per raons de motivació política, la Unió Soviètica presentà diverses versions de la destinació de Hitler. Quan el juliol del 1945 els periodistes preguntaren com havia mort, Stalin digué que Hitler vivia «a Espanya o l'Argentina». El novembre del 1945, Dick White, cap de contraintel·ligència en el sector britànic de Berlín (Brandenburg), feu que el seu agent Hugh Trevor–Roper investigués l'assumpte per contrarestar les afirmacions soviètiques. El seu informe fou publicat el 1947 com The last days of Hitler. Els anys posteriors a la guerra, els soviètics insistiren que Hitler no estava mort, sinó que havia escapat sota la protecció dels antics Aliats occidentals.

El 30 de maig de 1946, agents de l'MVD recuperaren dos (2) fragments d'una (2) calavera del cràter on Hitler fou enterrat. L'os parietal esquerre tenia danys per arma de foc. Aquesta peça romangué sense catalogar fins al 1975 i fou redescoberta en els Arxius Estatals de Rússia el 1993. El 2009 es realitzaren proves forenses i d'ADN en una (1) petita peça separada del fragment de crani, que els funcionaris soviètics havien cregut durant molt de temps que era de Hitler. Els exàmens d'investigadors nord–americans revelaren que en realitat pertanyia a una (1) dona i la inspecció de les sutures del crani establí que tenia aproximadament quaranta (circa 40) anys. ^w

Entre finals de la dècada de 1940 i 1950 l'FBI i la CIA documentaren moltes pistes possibles que Hitler pogués estar viu, sense prestar–hi rellevància. Els documents foren desclassificats sota la Llei de Divulgació de Crims de Guerra Nazi (Nazi War Crimes Disclosure Act ) del 1998 i començà a publicar–se en línia a principis de la dècada de 2010. El secret en el qual s'embolicà la investigació ha inspirat diverses teories de conspiració.

El 29 de desembre de 1949 es presentà un (1) expedient secret a Stalin, basat en el minuciós interrogatori als nazis que havien estat presents al Führerbunker, com Günsche i Linge. Als historiadors occidentals se'ls permeté l'ingrés als arxius de l'antiga Unió Soviètica a partir del 1991, però l'expedient romangué sense descobrir durant dotze (12) anys; el 2005 es publicà com The Hitler book.

El 1968, el periodista soviètic Lev Bezymenski publicà el seu llibre The death of Adolf Hitler, que inclou detalls de l'autòpsia. El presumpte examen forense soviètic dirigit per Faust Shkaravskiy conclogué que Hitler havia mort d'enverinament per cianur, tot i que Bezymenski teoritzà que ell sol·licità un (1) tret de gràcia per assegurar la seva mort ràpida. Anys després, Bezymenski admeté que el seu treball tenia «mentides deliberades», com la forma de la mort.

El 2018 un (1) equip de científics francesos publicaren a l'«European Journal of Internal Medicine» un (1) estudi de les restes d'Hitler conservades a Moscou (Rússia). En les dents no es trobaren restes de pólvora, de manera que es descarta que introduís una (1) pistola a la boca per suïcidar-se, i es descobriren dipòsits blaus que podrien ser fruit d'una (1) reacció del cianur amb les seves pròtesis de metall.

Vegeu també

• Adolf Hitler en la cultura popular

• Casernes Generals del Führer

• der Untergang

• Hitler: The Last Ten Days

• The Bunker

• Vorbunker

Notes

• a) ↑

• ... Günsche stated he Entered the study to Inspect the bodies, and observed Hitler ... sat ... Sunken over, with blood dripping out of his right tremp. He had shot himself with his own pistol, a PPK 7.65.

• ... Günsche stated he Entered the study to Inspect the bodies, and observed Hitler ... sat ... Sunken over, with blood dripping out of his right tremp. He had shot himself with his own pistol, a PPK 7.65.

Fischer, 2008 , pàg. 47

• b) ↑

• ...blood Dripped from a bullet hole in his right tremp...

• ... sang degotar d'un forat de bala a la templa dreta...

Kershaw, 2008 , pàg. 955

• c) ↑

• ... 30 April ... During the afternoon Hitler shot himself ...

• ... 30 d'abril ... Durant la tarda Hitler es disparà un tret ...

MI5 staff, 2011

• d) ↑

• ... her lips puckered from the poison.

• ... els seus llavis s'arrufaren pel verí.

Beevor, 2002 , pàg. 359

• e) ↑

• ... [the bodies] were deposited ... in an unmarked greu in a forest far to the west of Berlin, reburied in 1946 in a plot of land in Magdeburg.

• ... [els cossos] foren dipositats ... en una tomba sense marcar en un bosc distant a l'oest de Berlín, enterrats de nou en 1946 en un terreny a Magdeburg.

Kershaw, 2008 , pàg. 958

• f) ↑

• In 1970, the Kremlin finally decided to dispose of the body in absolute secrecy ... the body, which had been Concealed beneath a Soviet army parade-ground in Magdeburg, was exhumed at night and burned.

• El 1970, el Kremlin finalment decidí desfer–se de el cos en absolut secret ... el cos, que havia estat ocult sota una plaça d'armes de l'exèrcit soviètic a Magdeburg, va ser exhumat a la nit i cremat.

Beevor, 2002 , pàg. 431

• g) ↑

• ... both committing suïcidi by Biting their cyanide ampoules.

• ... tots dos se suïcidaren mossegant les seves ampolles de cianur.

Erickson, 1983, pàg. 606

• h) ↑ ^{a b}

• ... we have a fair answer ... to the versió of ... Russian Autor Lev Bezymenski ... Hitler did shoot himself and did bite into the cyanide capsule, just as Professor Haase had clearly and repeatedly instructed ...

• ... tenim una resposta justa ... a la versió de ... l'autor rus Lev Bezymenski ... Hitler es disparà a si mateix i mossegà la càpsula de cianur, tal com el professor Haase havia instruït clara i repetidament ...

O'Donnell, 2001, pàg. 322–323

• i) ↑

• New versions of Hitler's fate were presented by the Soviet Union according to the political needs of the moment.

• La Unió Soviètica presentà noves versions de la destinació de Hitler d'acord amb les necessitats polítiques de moment.

Eberle i Uhl, 2005 , pàg. 288

• j) ↑

• The intentionally misleading account of Hitler's death by cyanide poisoning put about by soviet Historians ... can be dismissed.

• El relat intencionalment enganyós de la mort de Hitler per enverinament amb cianur disseminat pels historiadors soviètics ... pot descartar.

Kershaw, 2001, pàg. 1037

• k) ↑

• ... most soviet accounts have held that Hitler also [Hitler and Eva Braun] ended his life by poison ... there are Contradictions in the Soviet story ... these Contradictions tend to INDICATE that the Soviet versio of Hitler's suïcidi has a political colouration.

• ... la majoria dels relats soviètics han sostingut que Hitler també [amb Eva Braun] acabà la seva vida amb verí ... hi ha contradiccions en la història soviètica ... aquestes contradiccions tendeixen a indicar que la versió soviètica del suïcidi de Hitler té un tint polític.

Fest, 1974 , pàg. 749

• l) ↑

• Axmann elaborated on his testimony when questioned about his «Assumption» that Hitler had shot himself through the mouth.

• Axmann elaborà el seu testimoni quan se li preguntà sobre la seva «presumpció» que Hitler s'havia disparat per la boca.

Joachimsthaler, 1999 , pàg. 157

• m) ↑

• ... the versió involving a 'shot in the mouth' with secondary injuries to the tremps must be rejected ... the majority of Witnesses saw an entry wound in the tremp ... according to all Witnesses there was no injury to the back of the head.

• ... la versió que involucra un «tret a la boca» amb ferides secundàries a les temples ha de ser rebutjada ... la majoria dels testimonis veieren una ferida d'entrada a la templa ... segons tots els testimonis no hi hagué lesions en la part posterior del cap.

Joachimsthaler, 1999 , pàg. 166

• n) ↑ ^{a b}

• ... the only thing to remain of Hitler was a gold bridge with porcelain facets from his upper jaw and the lower jawbone with some teeth and two bridges.

• ... l'únic que quedava de Hitler era un pont d'or de la mandíbula superior amb facetes de porcellana i la mandíbula inferior amb algunes dents i dos ponts.

Joachimsthaler, 1999 , pàg. 225

• o) ↑ Utilitzant fonts disponibles de Hugh Trevor–Roper (agent de l'MI5 de la Segona Guerra Mundial i historiador i autor de The last days of Hitler ), l' MI5 registra el matrimoni com «després de» que Hitler dictés l'última voluntat i testament.

• p) ↑ Beevor, 2002, pàg. 343, ha apuntat que el matrimoni tingué lloc abans que Hitler dictés l'última voluntat i testament.

• q) ↑ Es desconeix quant d'això va ser comunicat a Hitler.

• r) ↑

• Cyanide poisoning. Its 'bite' was marked in her features.

• Enverinament per cianur. La seva «mossegada» estava marcat en els seus trets.

Linge, 2009 , pàg. 199

• s) ↑ Hitler havia mort el dia anterior.

• t) ↑ El 2017 el patòleg forense francès Philippe Charlier també descobrí que les dents en un fragment de mandíbula eren a «perfecta concordança» amb una radiografia de Hitler presa el 1944.

• u) ↑

• ... the facial structure remained clearly identifiable. There was a bullethole in one tremp, but the upper and lower jaw were both Intact.

• ... l'estructura facial romangué clarament identificable. Hi havia un forat de bala en una templa, però la mandíbula superior i inferior estaven intactes.

Trevor–Roper, 1992, pàg. 34

• v) ↑ Beevor, 2002, pàg. 431, precisà que «... les cendres foren llançades al sistema de clavegueram de la ciutat [de Magdeburg]» (... the ashes were Flushed into the town [Magdeburg] sewage system).

• w) ↑ LUSHER 2018

Portada del 2 de maig de 1945 del diari militar estatunidenc The Stars and Stripes, amb la notícia de la mort de Hitler.

Diagrama esquemàtic del Führerbunker.

Eva Braun i Hitler amb la seva gossa Blondi el juny del 1942.

Situació de la Segona Guerra Mundial a Europa al moment de la mort de Hitler. Les àrees blanques es trobaven sota control de les forces nazis, les rosades sota els Aliats i les roges indiquen avenços recents d'aquests últims.

Exterior del Führerbunker poc abans de la seva destrucció. Les restes de Hitler i Eva Braun foren cremades en un (1) cráter de petxines a fora de la sortida d'emergència a l'esquerra.

Ruïnes del Führerbunker (1947).

Montatge fotogràfic de Hitler pel Servei Secret dels Estats Units el 1944, per mostrar com podria disfressar–se per evadir la captura.

Adolf Hitler

El passat divendres 30 de novembre de 2021 es commemorà el setanta-tresè aniversari de l'Organització dels Estats Americans (OEA) (en anglès: Organization of American States; en espanyol: Organización de los Estados Americanos; en portuguès: Organização dos Estados Americanos), que és una (1) organització creada el 30 d'abril de 1948 i situada a Washington DC, EUA, que reuneix la majoria dels governs dels Estats d’Amèrica. Els estats membres es marquen polítiques i objectius importants a través de l' Assemblea General, que reuneix els ministres d'Afers Exteriors del continent un (1) cop l'any.

Història

El 30 d’abril de 1948, a l'XI Conferència Panamericana a Bogotà (Colòmbia), vint-i-una (21) nacions d'Amèrica signaren la Carta de l'OEA, també coneguda com a Carta de Bogotà, afirmant així el seu compromís amb la consecució d' objectius comuns i el seu respecte a la sobirania de cada nació. També adoptaren la Declaració nord–americana dels drets i deures de l'home, la primera declaració internacional d’aquest tipus.

A la pràctica, l’Organització es dirigí des del principi contra la penetració comunista, cosa que conduí a la decisió d’excloure Cuba de la seva participació en el sistema interamericà el 31 de gener de 1962. D’altra banda, cap de les dictadures militars llatinoamericanes no ha estat exclosa de l’organització.

L’OEA s’ha alineat a grans trets amb les posicions del govern dels Estats Units al llarg de la Guerra Freda. En casos rars, però, s’ha oposat als Estats Units: durant els conflictes marítims entre els Estats Units i l’Equador i el Perú a finals dels anys seixanta (60), durant la guerra de les Malvines el 1982 i en el moment de la invasió militar nord–americana de Panamà el 1989.

A la dècada del 2000, l'arribada al poder de l'esquerra en diversos països llatinoamericans portà, el 2005, a l'elecció com a cap de l'OEA, per primera vegada en la història de l'organització, d'un (1) secretari general sense el suport del Govern nord–americà: el xilè José Miguel Insulza. Segons un (1) diplomàtic que seguí de prop les negociacions finals, «molts elements indiquen que, abans de deixar el camp obert, els Estats Units obtingueren compromisos d'Insulza, com del govern xilè, sobretot pel que fa a la política que seguiria l'OEA pel que fa a Veneçuela i Cuba».

El 2008 dotze (12) països llatinoamericans formà Unasur per substituir l'OEA i la dominació exercida pels Estats Units sobre aquesta organització.

A la dècada del 2010 es veié el retorn correcte al poder a la majoria de països del continent, cosa que donà un (1) impuls més conservador a l'OEA. Ho celebrà Mike Pompeo, el secretari d'Estat dels EUA, com un (1) «retrocés a l'esperit de l'OEA dels anys cinquanta (50) i seixanta (60)» (declaració feta el 17 de gener del 2020). Luis Almagro, secretari general de l'organització, és partidari d'una (1) «línia dura» cap a Veneçuela i evoca la hipòtesi d'una (1) intervenció armada contra aquest país. El 24 d'octubre de 2019 denuncià el paper de Cuba i Veneçuela en l'onada de «desestabilitzacions» viscudes per l'Equador, Colòmbia i Xile: «Les brises del règim bolivarià impulsades pel madurisme i el règim cubà porten violència, saqueig, destrucció i la intenció política atacar directament el sistema democràtic i forçar la interrupció dels mandats constitucionals. Cinc (5) dies després, felicità el president equatorià Lenín Moreno per la manera com afrontava el moviment social. Sobretot, l'OEA contribuí d'una (1) manera molt controvertida al derrocament del president bolivià Evo Morales el novembre del 2019, acusant–lo de frau electoral, però no confirmant mai aquesta acusació.

Objectius

L'objectiu de l'organització és defensar la democràcia i els drets humans, reforçar la seguretat territorial, lluitar contra el tràfic i la corrupció de drogues, així com ajudar als intercanvis entre els diferents països del país.

No obstant això, l'OEA està sotmesa a severes crítiques per part de l'esquerra llatinoamericana: el Fòrum de São Paulo (Brasil) la qualifica com a «Ministeri de Colònies» dels Estats Units. El 2018 Temir Porras Ponceleón, politòleg i viceministre d'Afers Exteriors Nicolas Maduro, l'anomena «el braç executiu del projecte "panamericà" de Washington».

Funcionament

Amb els seus quatre (4) idiomes oficials (anglès, espanyol, portuguès i francès), l'OEA reflecteix la diversitat de pobles i cultures a tot el continent americà. Els països de tot el món tenen la condició d'observador permanent i segueixen de prop temes de vital importància per a Amèrica; sovint proporcionen un important suport financer als programes de l'OEA.

El Consell Permanent, format per ambaixadors nomenats pels estats membres, es reuneix regularment a la seu de l'OEA a Washington per orientar les polítiques i accions continuades. La Presidència del Consell Permanent rota cada tres (3) mesos, per ordre alfabètic dels noms de països en castellà. Cada estat membre té la mateixa veu i la majoria de decisions es prenen per consens.

L'organització és particularment respectada per les elits llatinoamericanes. Un (1) ambaixador llatinoamericà o caribeny a l'OEA és un (1) dels diplomàtics més importants del seu país. Pel que fa al secretari general, exerceix una (1) certa influència en els debats polítics dels països membres. D'altra banda, l'organització no té cap paper en la política interna dels Estats Units i hi és desconeguda, tant per a les elits polítiques com per a l'opinió pública.

Organitzacions especialitzades

L’OEA té una (1) Comissió Interamericana de Drets Humans i un (1) Tribunal Interamericà de Drets Humans.

En el marc de l'OEA, també trobem diversos organismes especialitzats que gaudeixen d'una (1) gran autonomia, en particular l'Organització Panamericana de la Salut (OPS), amb seu a Washington DC, l'Institut Interamericà de l'Infant (IIN), Amb seu a Montevideo (Uruguai); l'Institut Interamericà de Cooperació en Agricultura (IICA), a San José (Costa Rica), així com l'Institut Panamericà de Geografia i Història (IPGH) i l'Institut Interamericà d'Afers Indígenes (III), tots dos amb seu a Ciutat de Mèxic.

Comissió Americana de Dones

Durant la sessió de l'ICAS (Conferència Internacional d'Estats Americans) del 1923 a Santiago de Xile, diversos milers de dones s'hi manifestaren. A continuació, el delegat argentí feu votar i aprovar una (1) moció que defensa la participació de les dones a les delegacions nacionals durant les sessions de l'ICAS. Tanmateix, el 1928 no hi havia dones a les delegacions. Les feministes, com el 1923, manifestaren i demanaren audiència durant la conferència. Un (1) grup de delegades hi presentà un (1) text dirigit a un (1) millor reconeixement de les dones als Estats Units. També obtingueren la creació d'una (1) comissió formada per dones, la IACW (Comissió Interamericana de Dones), que té com a missió treballar per millorar els drets de les dones. Del 1928 al 1938 aquesta Comissió Interamericana de Dones fou independent de l'ICAS. El 1948 la recentment creada Organització d'Estats Americans (OEA ) la convertí en una (1) comissió integrada.

Secretaris generals

Cuba

Cuba es trobava entre els estats membres de l'OEA, però després d'una (1) votació durant la vuitena consulta dels ministres d'Exteriors, en fou exclosa el 31 de gener de 1962 a petició del president John Kennedy. El motiu de la seva exclusió és que l'establiment d'un (1) sistema comunista es considerà incompatible amb el sistema interamericà, ja que trencà la unitat i la solidaritat del continent. Els països de l'OEA també tenen prohibit negociar i negociar amb l'illa.

Aquestes prohibicions i sancions es retiraren parcialment 21 d'agost de 1975 pel president Gerald Ford. Cuba continua exclosa de l'OEA, els Estats Units mantenen l'embargament, però ara deixa als altres països de l'OEA la llibertat de comerç i comerç amb Cuba. Des de llavors, diversos estats s'han declarat partidaris de la plena reinserció de Cuba. Aquest és particularment el cas de Mèxic, que feu una (1) sol·licitud en aquest sentit el 4 de febrer de 1998.

El 3 de juny de 2009 l'Organització d'Estats Americans aprovà per aclamació una (1) resolució que privava d'efecte la decisió d'excloure la participació de Cuba en el sistema interamericà. El president brasiler, Lula, felicità aquesta decisió com «una (1) victòria per al poble llatinoamericà». Cuba, però, es nega a tornar a l'organització.

República Dominicana

L'abril del 1965 el president dels Estats Units Lyndon Johnson envaí la República Dominicana per restablir el poder de la Junta Militar, aleshores contestada per manifestacions massives i l'entrada en rebel·lió de diverses casernes. Els combats causaren cinc mil cinc-cents (5.500) morts, la majoria civils. La legitimitat de la invasió fou contestada per diversos països, la carta de l'OEA especifica que «El territori d'un (1) estat és inviolable. No ha de ser objecte, ni tan sols de forma temporal, d'ocupació militar o d'altres mesures de força preses per un (1) altre Estat per qualsevol motiu». Per pressions del Departament d'Estat, el consell de l'OEA decidí organitzar una (1) «força armada col·lectiva encarregada de promoure el retorn a la normalitat a la República Dominicana» i dues (+2) setmanes després, els trenta-cinc mil (35.000) soldats nord–americans es col·locaren un (1) braçalet «OEA» als uniformes, mentre que sis (6) països (Brasil, Costa Rica, El Salvador, Nicaragua, Hondures i Paraguai) hi enviaren un (1) destacament simbòlic d'uns centenars de soldats.

Hondures

La nit del 4 al 5 de juliol de 2009 l'OEA suspengué Hondures després del cop d'estat del 28 de juny. El país es reintegrà l'1 de juny de 2011 a l'organització.

Veneçuela

A falta d’una majoria de dos terços necessària per desencadenar un (1) procediment per excloure Veneçuela de l'OEA, el secretari general de l’organització, Luis Almagro, patrocinà la creació d'una (1) coalició de governs conservadors, amb el nom de grup Lima, per tal de trobar una (1) solució a la crisi a Veneçuela. També és un dels pocs polítics llatinoamericans a donar suport a la idea d'una (1) intervenció militar, proposada per Donald Trump.

Veneçuela està representada a l'OEA des del 2019 pel camp de l'adversari Juan Guaidó, que es proclamà cap d'estat al gener .

L'OEA siège dans l'édifice de la Pan American Union à Washington DC.

Statue d'Isabelle la Catholique devant le siège de L'OEA à Washington, DC.

El passat dijous 29 d'abril de 2021 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement d'Hirohito (裕仁 en kanji, Tòquio, Japó, 29 d'abril de 1901 — Tòquio, Japó, 7 de gener de 1989), qui fou el CXXIV emperador del Japó d'acord amb l'orde tradicional de successió, regnant entre els anys 1926 i 1989. En total, ocupà el tron seixanta-tres (63) anys, el període més llarg en la història nipona. Fou succeït pel seu fill més gran, Akihito. Al Japó, se l'anomena normalment pel seu nom pòstum, emperador Shôwa (昭和天皇 Shōwa–tennō), fent referència al nom de l'era del seu regnat. El nom Hirohito significa «benevolència abundant».

Al començament del seu regnat, el Japó ja era una (1) de les grans potències: la novena economia més gran del món, el tercer poder naval més gran, i un (1) dels quatre (4) membres permanents del consell de la Societat de Nacions.^[1] Fou el cap d'estat sota la constitució Meiji, durant l'expansió imperial i militar japonesa i la posterior participació del país en la Segona Guerra Mundial. Després de la rendició del Japó cap al final del conflicte, no fou perseguit per crims de guerra com ho foren altres líders, i el seu grau d'intervenció en les decisions militars segueix sent un (1) tema controvertit entre els historiadors. Durant la postguerra es convertí en el símbol del nou estat sota la nova constitució i la recuperació del Japó, i cap al final del seu regnat, la nació havia emergit com la segona economia més gran del món.

Primers anys

Nascut al Palau d'Aoyama, a Tòquio (Japó), durant el regnat del seu avi, l'emperador Meiji, Hirohito fou el primer fill del príncep Yoshihito (el futur emperador Taishō) i la seva dona, la princesa Sadako (la futura emperadriu Teimei). Fou el nét de l'emperador Meiji i la seva concubina, Yanagihara Naruko. El seu títol durant la infància fou príncep Michi (迪宮 Michi no miya). El LXX dia després del seu naixement, Hirohito fou eliminat de la cort i passà a càrrec de la família del comte Kawamura Sumiyoshi, qui el crià com si fos el seu propi nét. Quan complí els tres (3) anys, ell i el seu germà Chichibu foren retornats a la cort imperial després de la mort de Kawamura.

Biografia

Ingressà a l'escola Gakushin, on romangué des del 1908 fins al 1914, i després continuà en un (1) institut especial només per al príncep hereu, des de 1914 fins al 1921. A la mort del seu avi l'emperador Meiji i la subsegüent ascensió al tron del seu pare Yoshihito esdevingué príncep hereu, condició que li fou reconeguda per la Dieta el 2 de novembre de 1916. Un cop acabats els estudis esdevingué el primer príncep a sortir del Japó, en un (1) viatge a Europa. Durant sis (6) mesos visità Anglaterra, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i el Vaticà. Al seu retorn, a conseqüència de la malaltia mental que patia el seu pare, el 27 de novembre de 1921 fou proclamat regent de l'imperi.

El 1924 es casà amb Kuni Nagako, filla del príncep Kuni Kuniyoshi. Tingueren set (7) fills, entre ells Akihito, nascut el 1933, que és l'actual emperador. El 1926, després de la mort del seu pare Yoshihito, ascendí el tron i proclamà l'inici de l'era Shōwa (Pau Il·lustrada), nom amb el qual seria conegut un cop mort (al Japó, els emperadors en vida no tenen nom).

Fou el primer emperador en segles la mare biològica del qual era l'esposa oficial de l'anterior emperador.

Política

L'any 1933 abandonà la Societat de Nacions, predecessora de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).

Històricament s'ha considerat la figura de l'emperador com a aliena al desencadenament de la Segona Guerra Sinojaponesa contra República Popular de la Xina i la participació de l'Imperi en la Segona Guerra Mundial contra els Estats Units, encara que la seva consideració com a divinitat fa que molts historiadors orientals el vegin com el Hitler d'Àsia.

Durant els anys posteriors a la mort de Hirohito sortiren a la llum molts diaris i documents que suggereixen que Hirohito sí que tingué una (1) política activa en la participació del Japó en la Segona Guerra Mundial. Aquests documents crearen molta controvèrsia al país nipó. Fins i tot algun historiador assegura que el mateix emperador signà l'ordre d'entrar a la guerra. Concretament l'1 de desembre de 1941, en una (1) Conferència Imperial celebrada a Tòquio, Hirohito donà el seu vistiplau a iniciar la guerra. Així doncs, el 8 de desembre de 1941 (7 de desembre a Hawaii), el Japó atacà Pearl Harbor i simultàniament el sud–est asiàtic.

Japó perdé finalment la guerra, i el 15 d'agost de 1945 després del bombardeig nuclear i l'entrada de la Unió Soviètica a la guerra, Hirohito anuncià per ràdio la seva rendició. A pesar que molts el volien veure assegut en un (1) tribunal com a criminal de guerra, el general Douglas McArthur decidí conservar Hirohito com emperador, per donar un (1) símbol de continuïtat i cohesió al poble. L'emperador rebé la immunitat, però fou obligat a renunciar al seu estatus diví que tenia des del 1889. La sobirania imperial fou transformada a monarquia constitucional el 1946.

Després de la guerra, i fins a la seva mort, Hirohito no jugà cap paper polític real al Japó, igual que passa amb el seu fill Akihito, emperador després de la mort del seu pare. Al llarg de la seva vida, estigué molt interessat en biologia marina, i en publicà nombrosos treballs. Morí a Tòquio (Japó) el 7 de gener de 1989.

Arahitogami

Arahitogami —現人神 (japonès)— és una (1) paraula japonesa, que vol dir un (1) déu que és ésser humà.^[2] Aquesta paraula apareixia per primera vegada en el Kojiki, però s'assumeix que ja era utilitzada abans que s'edités aquest llibre. Aquesta paraula és coneguda pel seu ús en el Japó previ al 1945, abans del final de la Segona Guerra Mundial. En aquella època l'Estat Shinto (Kokka Shintō) emprà aquesta paraula per a definir a l'emperador Hirohito i imposà al poble japonès l'obediència absoluta i la lleialtat a l'emperador com un (1) déu. Passada la Segona Guerra Mundial, el mateix Hirohito renuncià a aquesta concepció, adduint que la seva relació amb la gent no ha de romandre en una (1) idea mitològica de tal naturalesa, sinó en una (1) dependència històrica familiar.

Referències

1. ↑ Northredge,, Frederick S. The League of Nations: Its Life and Times, 1920–1946 (en anglès). Holmes & Meier, Nova York, 1986, pàg. 42–48. ISBN 978-0841910652.

2. ↑ Mitsuo Miyata: Authority and Obedience (en anglès). Peter Lang, 2009, pàg. XXI. ISBN 1433106795.

Vegeu també

• Llista d'emperadors del Japó

Shōwa Emperor (Hirohito) at his enthronement in 1928.

El príncep Hiroito el 1902.

Hiroito el 1946.

Hirohito i l'emperadriu Nagako el 1971.

Hirohito

El passat dijous 29 d'abril de 2021 es commemorà el cent seixanta-setè aniversari del naixement d'Henri Poincaré (Nancy, Meurthe i Mosel·la, 29 d'abril de 1854 — París, Illa de França, 17 de juliol de 1912), qui fou un (1) matemàtic francès destacat pels seus treballs sobre equacions diferencials i les seves aplicacions a la mecànica celeste.

Vida

Poincaré nasqué en una (1) influent família burgesa de Nancy (Meurthe i Mosel·la, Lorena, Gran Est de França). El seu avi, Jacques–Nicolas, era farmacèutic, establert al palau de Martigny, des que el comprà el 1833.^[1] El seu pare, Léon, era un (1) apreciat professor de la Facultat de Medicina. El seu oncle, Antoni, era un (1) enginyer inspector general de ponts i carreteres La seva germana, Aline, es casà amb el filòsof Émile Boutroux, amb qui Poincaré establí una (1) forta amistat. El seu cosí germà, Raymond, fou president de la República Francesa (1913–1920). Ell i la seva germana semblen haver tingut una (1) infància feliç, només esguerrada per una (1) diftèria que patí quan tenia cinc (5) anys i que el deixà coix i sense parla durant uns mesos.

El 1862 començà a anar a escola i quan era al institut ja es manifestà el seu gran talent per les matemàtiques. El 1870, en esclatar la Guerra francoprussiana, Poincaré dedicà el temps a estudiar l'alemany i les matemàtiques especials per poder passar l'examen d'ingrés a l'École Polytechnique o a l'École Normale Supérieure. El 1871 obtingué els batxillerats de ciències i de lletres. El 1873 fou el primer en els exàmens d'ingrés a l'École Polytechnique i el cinquè als de l'École Normale Supérieure.

El 1873 ingressà a l'École Polytechnique, on fou deixeble de Charles Hermite i en la qual es graduà el 1875. Els següents anys estudià al l'École des Mines, en la qual es graduà el 1879. Mentre també obtenia el diploma en matemàtiques de la Facultat de Ciències de París (Illa de França) el 1876.

Com graduat de l'escola de mines, ingressà al Cos d'Enginyers de Mines de l'Estat, essent destinat a Vesoul (Alt Saona, Borgonya–Franc Comtat) on havia de controlar tant la mineria com els treballs ferroviaris. Com enginyer, hagué d'investigar les causes d'un (1) accident miner a Magny (Alt Saona, Borgonya–Franc Comtat) en el qual moriren setze (16) persones. Malgrat deixar la feina el mateix any, mai no demanà la baixa definitiva al Cos, en el qual anà promocionant fins a arribar a inspector general de segona classe el 1910.

El 1879, doncs, va començar la seva carrera acadèmica com a professor d'anàlisi a la Universitat de Caen. La seva estança a Caen (Calvados, Normandia) ha estat qualificada com l'Annus Mirabilis, ja que publicà tres articles fonamentals: sobre les formes algebraiques (influència d'Hermite), sobre la teoria de les equacions diferencials i sobre les funcions automorfes, que ell anomenà fuchsianes (per Lazarus Fuchs i kleineanes (per Felix Klein).

Aquest mateix any havia defensat la seva tesi doctoral a La Sorbona, davant d'un (1) tribunal format per Bonnet, Bouquet i Darboux. En el seu treball resolia un (1) delicat problema en la teoria de les equacions diferencials parcials, estenen un (1) teorema de Sófia Kovalévskaia al camp complex.

El 1881 fou nomenat professor d'anàlisi a La Sorbona, universitat en la qual romangué fins a la seva mort, i esdevingué successivament professor de física mecànica i experimental (1885), de física matemàtica i probabilitat (1886) i d'astronomia matemàtica i mecànica celeste (1896). El 1888 rebé el premi Òscar II de Suècia per un (1) treball sobre el problema dels tres (3) cossos. Quan ja estava imprès per l'editor i matemàtic Gösta Mittag–Leffler, Poincaré descobrí, a instàncies del matemàtic suec Lars Edvard Phragmén, un (1) error que invalidava el treball. Tots els exemplars es recolliren i destruïren i, finalment, es publicà el 1890 amb les esmenes necessàries.

Poincaré morí el 17 de juliol de 1912 a causa d'una (1) embòlia provocada probablement per una (1) intervenció quirúrgica que s'havia fet uns dies abans.

Obra

La seva obra completa ha estat editada en deu (10) volums per Gauthier–Villars (1916–1954) més un (+1) volum addicional que recull alguns articles divulgatius. És una (1) obra d'una (1) varietat extraordinària, només en matemàtiques abordà gairebé totes les seves branques; però, a més, també abordà temes de història i filosofia de la ciència. Sense ànim de ser exhaustiu, la seva obra més important es pot classificar sota les següents rúbriques.

Funcions automorfes

És la seva primera aportació important; els anys 1881 i 1882 publicà una (1) sèrie de memòries en les que estableix una (1) generalització de les propietats de les funcions el·líptiques en la que convergeixen la teoria de grups, l'anàlisi complexa, la geometria hiperbòlica, les equacions diferencials, la superfície de Riemann i les formes quadràtiques. En aquests treballs apareixen conceptes claus, que seran utilitzats i estudiats per tots els matemàtics posteriors: funció automorfa, disc de Poincaré, sèrie de Poincaré...

Equacions diferencials

Ja en la seva tesi doctoral s'havia interessat en el tema de la forma clàssica: estudiant el seu comportament entorn d'un (1) punt; però a continuació, durant els anys 1885 i 1886, establí les bases de la teoria dels desenvolupaments asimptòtics. Poincaré reconeix que cal conèixer l'aspecte general de la corba integral i, com que no existeix cap eina apropiada per fer–ho, ell serà el seu creador.

Mecànica celeste

L'estudi de les equacions diferencials de segon ordre el portà a l'estudi de les equacions diferencials que regeixen el moviment dels planetes no solament sota l'acció del Sol, sinó tenint en compte totes les relacions mútues. Amb aquest estudi establí nous mètodes de la mecànica celeste que fa servir per l'estudi del problema dels tres (3) cossos, posant en relleu que existeixen solucions asimptòtiques, que els desenvolupaments en sèries trigonomètriques acostumen a ser divergents i que no existeixen més integrals primeres holomorfes que les ja conegudes.

Topologia

Aquesta disciplina encara no existia com a tal quan Poincaré s'hi començà a interessar; de fet se l'anomenava Analysis Situs. Poincaré, a partir d'un (1) primer article del 1895, desenvoluparà una (1) teoria poderosa de les varietats, definint el concepte d'homologia. Fruit d'aquest estudi fou la famosa conjectura de Poincaré, no resolta definitivament fins a la demostració de Grigori Perelman de l'any 2003.

Física matemàtica

Les seves aportacions en aquest camp són fruit del seu estudi de les equacions en derivades parcials. Aquests estudis els aplicà a diferents aspectes de la física com moviment de les masses fluïdes (anticipant la teoria del caos), o a la dinàmica dels electrons (anticipant la teoria de la relativitat). També s'interessà per nombrosos temes de física pràctica: la telegrafia, la propagació de les ones, l'electrotècnia, etc.

A més d'aquests camps esmentats de les matemàtiques, també feu aportacions importants en probabilitat, grups de Lie, teoria de nombres, etc.

Filosofia de les ciències

Al marge del treball matemàtic, també tingué un (1) vessant filosòfic que el feu força conegut del gran públic. Poincaré s'introduí en els cercles filosòfics a través del seu cunyat, el filòsof Émile Boutroux amb qui col·laborà de diferents formes. La seva postura epistemològica es pot definir com convencionalisme^[ geomètric en el sentit d'afirmar que cap experiment pot decidir sobre la natura de l'espai. Els orígens del seu pensament filosòfic no són gaire clars: ell no dona gaires referències bibliogràfiques (el seu cunyat és citat només dos [2] cops) ni fa referència als filòsofs de la seva època. Fins i tot, per algun lector superficial, el seu pensament podria semblar simple escepticisme científic.

Vegeu també

• Àlgebra de Poincaré

Bibliografia

• Charpentier, Éric; Ghys, Étienne; Lesne, Annick: L'héritage scientifique de Poincaré (en francès). Belin, 2006. ISBN 9782701185101.

• Ginoux, Jean Marc; Gerini, Christian: Henri Poincaré: une biographie au(x) quotidien(s) (en francès). Ellipses, 2012. ISBN 978-2729874070.

• Gray, Jeremy: Henri Poincaré: A Scientific Biography (en anglès). Princeton University Press, 2013. ISBN 978-0-691-15271-4.

• Hadamard, Jacques: «Le centenaire de Henri Poincaré» (en francès). Revue d'histoire des sciences, volum VII, núm. 2, 1954, pàg. 101–108. ISSN: 0151-4105.

• Mawhin, Jean «Henri Poincaré. A Life in the Service of Science» (en anglès). Notices of the American Mathematical Society, volum LII, num. 9, 2005, pàg. 1036–1044. ISSN: 0002-9920.

• Rollet, Laurent «Henri Poincaré sur la scène philosophique française» (en francès). Annales de l'Est, Vol. 51, Num. 1, 2001, pàg. 137–151. ISSN: 0365-2017.

• Schmid, Anne–Françoise: Henri Poincaré: Les sciences et la philosophie (en francès). L'Harmattan, 2001. ISBN 2-7475-0440-9.

• Verhulst, Ferdinand: Henri Poincaré: Impatient Genius (en anglès). Springer, 2012. ISBN 978-1-4614-2406-2.

Henri Poincaré

Assegut, el primer per la dreta, Henri Poincaré parlant amb Marie Curie. Darrera seu, aixecat, es pot veure un jove Albert Einstein (segon per la dreta). 1911 – Conferència Solvay.

Henri Poincaré