Finals de l'octubre del 2021

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari del naixement de Valerià Miralles i Ortolà (Pego, Marina Alta, 29 d'octubre de 1939 — València, Horta, 13 de desembre de 1997)[1], qui fou un polític i activista valencià, destacat dirigent valencianista als anys vuitanta (80) i noranta (90).

Valerià Miralles provenia d'una família adinerada, de tendències conservadores i de fortes arrels religioses que estudià als jesuïtes. Amb posterioritat es traslladaria a València (Horta) per a estudiar a la Facultat de Dret, on ja es respirava l’ambient de la influència del fusterianisme a la Universitat i allí començà la seva activitat política encapçalant reunions i manifestacions clandestines en contra del règim franquista; fou un dels militants originaris del Partit Socialista Valencià que abandonà posteriorment el 1966 amb una escissió obrerista[2]. Fou detingut per les famoses pintades de Parlem Valencià! i Valencians, unim–nos els anys 1965 i 1966 on Valerià Miralles i els companys de partit pintaren a les parets amb quitrà[3].

El 1982 fundà juntament amb altres valencians el partit Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), del qual una part d'aquest el 1983 s'integraria en Unitat del Poble Valencià sent Valerià Miralles un d'ells. El 1988 participaria en alguns actes de la Crida a la Solidaritat i el 1992 abandonà definitivament UPV per a crear la Federació Valenciana d'ERC, de la que seria fundador i el primer president[4].

També es dedicà al món del llibre, fundant la llibreria Concret, col·laborant a Gorg[5], i edità sota el segell d'Editorial Garbí amb el permís de l'Editorial Lavínia alguns llibres, entre els quals el llibre El valencianisme polític, d'Alfons Cucó i participà en la creació, el 1983, d'Edicions del Bullent, amb Gabriel Sendra, Maribel Marco i Claudi Arenas[6].

El municipi de Pego (Marina Alta) li dedicà un carrer[7].

Referències

  1. Gustau Muñoz: «Valerià Miralles», In memoriam, a Nacionalisme i política, 1998, volum XIII: 29, ISBN 978-84-86574-62-8.

  2. Rojos y demócratas. Institució Alfons el Magnànim, 2002.

  3. Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats: 30 anys per la universitat pública, democràtica i valenciana. Universitat de València, 2013.

  4. Àngel Molina: «Valerià Miralles, punt de referència». Arxivat 2016.03.03 a Wayback Machine. Reportatge a A l'esquerra, octubre-desembre 2001, pàgina 16.

  5. Sílvia Gómez Soler: «Josep Lluís Blasco, polític i filòsof», Revista d’història de la filosofia catalana, núm. 3, 2012, pàgina 49.

  6. Josep Ballester & Josep Franco: «L’Edició al País Valencià: entre la Realitat i el Desig», Métodos de Información, 1996, pàgina 28.

  7. Carrer Valerià Miralles i Ortolà, 38° 50′ 22.95″ N, 0° 7′ 11.43″ O.

Enllaços externs

Fotografia de Valerià Miralles i Ortolà

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement d'Andreu Castells i Peig[1] (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 29 d'octubre de 1918 — ibídem, 16 de gener de 1987)[2], qui fou un pintor, historiador i editor català. En alguns articles utilitzava el pseudònim L'Arrahonès.

Biografia

Pintar era una de les seves aficions més destacades i l'any 1933 començà els estudis a l'Escola d'Arts i Oficis de Sabadell (Vallès Occidental). Es donà a conèixer amb un paisatge de la localitat de Granera (Moianès), aprofitant una exposició per a la Festa Major de la ciutat. El Museu d'Art de Sabadell (Vallès Occidental) li comprà l'obra.

L'any 1956, juntament amb el seu cunyat David Graells Montull, creà la revista Riutort que, editada per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (Vallès Occidental) fins a l'any 1965, és tot un referent dins de les publicacions culturals de l'època.

A partir del 1961 Andreu Castells començà a escriure i a publicar —en fascicles— una història de l'art sabadellenc denominada L'art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per Edicions Riutort, editorial que havia creat ell mateix a la impremta de la seva propietat.

Fins a l'any 1987 Andreu Castells es dedicà a una gran tasca historiogràfica, recollint dades de la història encara no explicada de l'oposició als diversos règims dretans sabadellencs, al mateix temps que feia recerca sobre l'actuació de les brigades internacionals en la Guerra Civil (1936–1939).

Obra pictòrica. Exposicions[3]

Exposicions individuals

  • 1947. Cercle Sabadellès.

Exposicions col·lectives

  • 1942. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1942. Exposició Nacional de Belles Arts, Barcelona.[4]

  • 1943. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1946. Col·lectiva de socis del Cercle Sabadellès.

  • 1948. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1953. Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell.

  • 1957. Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell.

  • 1958. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1959. Quart Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell.

Obra històrica

  • L'art sabadellenc. Assaig de biografia local.

Sabadell, informe de l'oposició

Publicat per les Edicions Riutort, consta dels següents volums:

  • 1. Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. 1975.

  • 2. República i acció directa. 1868–1904. Sabadell. 1977.

  • 3. O tot o res. 1904–1918. Sabadell. 1978.

  • 4. Del Terror a la Segona República. 1918–1936. Sabadell. 1980.

  • 5. Guerra i revolució. 1936–1939. Sabadell. 1983.

  • 6. El franquisme i l'oposició sabadellenca. 1939–1976. Sabadell. 1989. (volum acabat per l'historiador Jordi Calvet Puig).

Altres obres

  • 1972. Fidel Trias, artista.[5] Edicions Riutort. Els Ceballuts,1. Prefaci de Manuel Costa Fernández.

  • 1974. Las brigadas internacionales de la guerra de España. Ariel, Barcelona.

  • 1975. Llegat Maria Cladellas. Sabadell. Museu d'Art de Sabadell.

  • 1976–1980. Quaranta–dos anys de diaris sabadellencs en català (1897–1938). Museu d'Història de Sabadell. Arrahona, números 2, 3, 7, 8 i 9, Sabadell.

  • 1977. Informe sobre la nomenclatura urbana de Sabadell. Vers normes per a una possible toponímia autòctona. Gràfic Set

L'Escola Andreu Castells

Actualment, una escola sabadellenca porta el seu nom, l'Escola Andreu Castells[6]. L'any 2008 els alumnes d'aquesta escola feren una auca de la vida d'Andreu Castells:

Referències

  1. «Andreu Castells i Peig». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. «Andreu Castells, historiador». El País.

  3. Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939–1959. Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2000, pàg. 141 i següents.

  4. Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, primavera 1942. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1942, pàg. 112, cat. 104.

  5. «Fidel Trias Pagès».

  6. L'Escola Andreu Castells.

Fotografia d'Andreu Castells i Peig, el 1949.

En record d'Andreu Castells, plaça de la Creu Alta de Sabadell.

Full 1 de l'auca

Full 2 de l'auca

Full 3 de l'auca

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Núria Folch i Pi (Barcelona, 29 d'octubre de 1916 — ibídem, 23 de març de 2010)[1], qui fou una editora catalana, esposa de l'escriptor i editor Joan Sales, germana del metge Albert Folch i Pi, de l'enginyer Frederic Folch i Pi, i de l'investigador Jordi Folch i Pi i filla de Rafael Folch i Capdevila i de Maria Pi Ferrer. Realment es deia Maria, però tothom la conegué per Núria des que Àngel Guimerà, amic de la família, digué quan era petita que tenia tot l'aspecte de dir–se Núria[2].

Estudià filosofia i lletres. Fou la primera dona que s'afilià al Bloc Obrer i Camperol, provinent del Partit Comunista Català, on hi conegué l'escriptor i editor català Joan Sales, amb qui es casà més tard. Després de la Guerra Civil Espanyola col·laborà a Quaderns de l'exili i treballà per al Club Editor, des del qual edità l'obra del seu marit. Del 1939 al 1948 estigué exiliada, primer a Santo Domingo (República Dominicana) i després a Mèxic. A la tornada fou professora d'institut de batxillerat a Badalona (Barcelona) i milità a Unió Democràtica de Catalunya[1]. També s'encarregà de la cura de l'obra de Mercè Rodoreda La mort i la primavera. El 1997 rebé la Creu de Sant Jordi.

Referències

  1. «Mor l'editora Núria Folch i Pi als 94 anys». El Punt Avui, 23.03.2010.

  2. Puntí, Jordi: «Núria Folch, viuda de l'editor i escriptor Joan Sales, va morir ahir a Barcelona als 94 anys». El Periódico, 24.03.2010.

Enllaços externs

Fotografia de Maria Núria Folch i Pi

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement de Martí Torrent i Blanchart (Arenys de Mar, Maresme, 29 d'octubre de 1912 — Barcelona, Barcelonès, 15 d'abril de 2012), qui fou un polític català independentista.

Militant d'Estat Català d'ençà que Nosaltres Sols! s'integrà a aquest partit el 1936. Durant la Guerra Civil formà part de la Columna Volant Catalana d'Estat Català i participà en les operacions de conquesta de Mallorca (Balears). Posteriorment formà part de la CXXXII Brigada Mixta. En succeir–se els Fets de maig del 1937 era a Barcelona (Barcelonès), on participà en els combats defensant la seu principal d'Estat Català (a l'antic edifici de l'Or del Rhin) dels atacs de la FAI. Durant el franquisme fou membre del Front Nacional de Catalunya i col·laborà amb els serveis d'espionatge del consolat nord–americà a Barcelona tot recopilant informació dels nazis a Catalunya[1]. Fou vicepresident d'Estat Català fins al dia de la seva mort, el 15 d'abril de 2012.

Referències

  1. La revista Sàpiens (núm. 75) rescata la història d'un català que va ser espia dels Estats Units contra els nazis, 324.

Fotografia juvenil de Martí Torrent i Blanchart

Fotografia senil de Martí Torrent i Blanchart

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Salvador Corriols Pagès (Olot, Garrotxa, Catalunya, 29 d'octubre de 1907 — ibídem, 20 d'abril de 1975), qui fou un pintor català, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XX. Deixeble d'Iu Pascual i Xavier Nogués, s'especialitzà en la pintura de paisatge amb les tècniques pictòriques que havia après a l'Escola paisatgística d'Olot (Garrotxa). Feu diverses exposicions tant col·lectives com particulars a Olot (Garrotxa), Girona (Gironès), Barcelona (Barcelonès), Vilanova i la Geltrú (Garraf), València (Horta), Bilbao (Biscaia, País Basc)... Però sobretot exposà a la sala la Pinacoteca de Barcelona (Barcelonès). Corriols compaginà la pintura amb la seva feina, al taller d'imatgeria religiosa de Can Castellanes d'Olot (Garrotxa).

Biografia

Família

Fill del rellotger i músic olotí Narcís Corriols i Boix, nasqué a Olot (Garrotxa) un 29 d'octubre de 1907, feu els estudis primaris a l'Escola Pia d'Olot (Garrotxa), on el 9 de maig de 1918 feu la Primera comunió en la capella de l'escola; als vint-i-sis (26) anys es comprometé amb Dolors Bonet Giralt, amb qui es casà 17 d'abril de 1934, i amb qui tingué quatre (4) fills, la primera d'elles, La Mª del Tura Corriols i Bonet nasqué a principis de 1935.

Formació artística

Començà la seva formació artística als nou (9) anys a l'Escola de Belles Arts d'Olot (Garrotxa), en el curs del 1916, sota el mestratge de Celestí Devesa i Martí Casadevall i Mombardó, el setembre del 1934 passà a estudiar a l'Escola paisatgística d'Olot (Garrotxa) sota la direcció d'Iu Pascual, i entre els mestres que tingué destaquen Xavier Nogués, Pere Créixams, Francesc Labarta, i Joan Colom; més tard formà part del professorat d'aquesta escola. Fou també alumne de l'Escola d'Art Sant Jordi de Barcelona (Barcelonès) i més tard cursà estudis a l'Escola Superior de Paisatge de Catalunya (Barcelona, Barcelonès).

Cràter d'Art d'Olot

En els anys cinquanta (50) formà part del grup d'artistes olotins Cràter d'art, aquest grup impulsat i dirigit pel pintor Josep Maria Mir Mas de Xexàs, es dedicava a fer tertúlies al restaurant de l'estació d'Olot (Garrotxa), i a organitzar exposicions dels artistes locals, així com el concurs de dibuix. En aquest grup artístic coincidí amb: A. Codinach, Comellas, Congost, Cuesta, Feixas, Grau, R.Griera, Lacot, Paxic, Puigbó, Quintana, Ruiz Moyano, Sala Muntañola, X. Vínyolas, Zamora Muñoz, P. Gussinyé, J. Batallè, José Pujol Ripoll, M. Bosch Pla, B. Mas Collellmir, Jorge Farjas, S. Congost, M. Torrentó, M. Oliveras Vayreda, J. M. Vayreda Canadell, Auge Solé, a part dels escultors Ferrés i Roque.

Obra

Tota la seva obra gira al voltant del paisatge, ja que li agradava molt pintar a l'aire lliure, sobretot els meravellosos paisatges d'Olot (Garrotxa), com la font Moixina, o la Garrotxa, tanmateix també reflectí els paisatges de Batet de la Serra (Olot, Garrotxa) i de la Costa Brava.

El crític d'art Ángel Marsà el definí com un dels el millors representants del paisatgisme neoimpressionista[1]. Era un dibuixant amb una gran sensibilitat cromàtica, fet que feia singular i homogènia l'aplicació del color entrellaçant corporeïtat i joc volumètric, tenia cura de la simplificació sense perdre mai el sentit enriquidor de la lluminositat, la seva pintura és de pinzellades grosses, molt pastoses, amb uns grans cels que tenen habitualment una lluminositat intensa. Corriols era sobretot pintor, i com a tal el preocupaven molt més les taques de color i els contrastos cromàtics que el dibuix de les formes representades. En els seus paisatges hi sol haver figures, tractades amb quatre (4) taques de color, que aconsegueixen donar una gran vida a la tela.

Com a bon artista participà diverses vegades en concursos pessebristes, on en alguna ocasió havia guanyat algun premi.

Exposicions

  • La primera exposició que feu fou a Barcelona (Barcelonès) de l'11 al 28 de març de 1936 a Casa de l'Ardiaca (Escola Superior de Paisatge d'Olot – Exposició dels cursos 1934–1935)[2].

  • L'any 1935 a Bilbao (Biscaia, País Basc) participà en l'exposició «Tercera Exposición de Pintura, Escultura y Arte Decorativo».

  • El 1942 juntament amb Ramon Casabó exposà a Girona (Gironès).

  • També Salvador Corriols amb Ramon Casabó i Sebastià Congost del 4 al 17 de setembre de 1943 exposà a la Sala Armengol d'Olot (Garrotxa), dins les festes de la Verge del Tura.

  • L'agost del 1948 exposà uns dibuixos dins el cicle d'estiu de la Casa Armengol d'Olot (Garrotxa).

  • El juliol de 1949 a Vic (Osona), amb els artistes M. Bosch Pla, Sebastià Congost i Xavier Vinyolas. El mateix any a Olot (Garrotxa) a la Sala Armengol exposà unes aquarel·les.

  • A València (Horta) l'any 1956 en la sala Lafuente participà dins la col·lecció «Salón de Primavera de Artistas Olotenses» juntament amb Àngel Codinach, Frederic Comellas, Sebastià Congost, Lluís Freixas, Josep Mª Mir de Xexàs i Xavier Vinyolas[3].

  • A Granollers (Vallès Oriental) en l'exposició realitzada pel grup Cràter d'Art, participà juntament amb Ángel Codinach, Frederic Comellas, Sebastià Congost, Lluís Feixas, Josep M.ª Mir Mas de Xexàs, Esteve Serrat (Paxinc), Joan Sala Muntanyola i Xavier Vinyolas[4].

  • L'octubre de 1957 es repetí a València (Horta) l'exposició dels integrants del cràter d'art, aquest cop dins l'exposició «Salón de Otoño del cràter d'art».

  • Els anys 1957 i 1960 tornà a exposar a la Sala Armengol d'Olot (Garrotxa).

  • Durant molt de temps exposà a la Sala La Pinacoteca de Barcelona (Barcelonès) en solitari com les exposicions de:

    • Del 27 setembre al 10 d'octubre de 1958.

    • Del 18 al 30 de març de 1961.

  • En 1978 després de la seva mort, i durant les festes de la Verge del Turà se celebrà una exposició Homenatge a la Casa de Cultura Olot (Garrotxa)[5].

  • L'any 2007 celebrant el centenari del seu naixement, es feu una exposició homenatge a la galeria d'art les voltes d'Olot (Garrotxa).

Referències

  1. Àngel Marsà: Diari El correo catalán, 1975.

  2. Escola Superior de Paisatge, Olot: primera exposició, Barcelona, març del 1936: judicis crítics de la premsa, 1936.

  3. ¡Arriba España!, 19.05.1956, pàg. 15.

  4. ¡Arriba España!, 15.09.1956, pàg. 4.

  5. «Portada». A: Festes Mare de Déu del Tura: Olot 1978 del 2 al 10 de setembre, 1978.

Bibliografia

  • Anaya, Mª Àngels: «número 1423 14/12/2007 pàgines 55 i 56». A: Revista La Comarca d'Olot, 2007.

  • «número 35». A: Escola Superior de Paisatge Olot, Generalitat de Catalunya, 1934–1939, 1987.

  • Grabolosa, Ramón: Olot, en les arts i en les lletres, 1974.

  • Montmany, Antònia: Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938), 2002.

  • «El paisatgisme a la primera meitat del segle XX, pàg. 132». A: Atlas paisatgístic de les terres de Girona. Volum I. La Garrotxa, El Ripollès, La Selva i El Gironès, 2010.

Enllaços externs

Salvador Corriols i Pagès: Sense títol (Paisatge) | Museus d'Olot. Entre els anys 1940 i 1975. Tècnica/material: Oli sobre fusta. Mides: 22 cm x 30 cm.

Fragment del quadre els Hostalets d'en Bas, oli sobre tela (518 cm x 206 cm), de Salvador Corriols i Pagès.

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Ricard Altaba i Planuch (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 29 d'octubre de 1901 — ibídem, 17 de setembre de 1994), qui fou un polític català. Pare de Dolors Altaba i Artal i de Glòria Altaba i Artal.

Era fill d'Agustí Altaba i Carbó natural de la Mata (Ports, País Valencià) i de Dolors Planuch i Forn natural del Pla del Penedès, que teníen una botiga de mobles al carrer Tallers, 29. Estudià a l'Escola Horaciana i a les escoles mercantils del CADCI, on aprengué l'ofici d'ebenista. Simultàniament, col·laborà amb els diaris L'Opinió i La Humanitat i fou soci de l'Ateneu Barcelonès.

Durant la Segona República Espanyola fou militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i després del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. A les eleccions municipals espanyoles del 1931 fou escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). En la seva qualitat de tinent d'alcalde fou empresonat després dels fets del Sis d'Octubre del 1934 i alliberat per l'amnistia decretada pel govern del Front Popular després de les eleccions generals espanyoles del 1936.

Durant la Guerra Civil Espanyola fou secretari general de la Delegació del Govern d'Euzkadi a Catalunya i marxà a Bilbao (Biscaia, País Basc) tot acompanyant Manuel Carrasco i Formiguera i la seva família el desembre del 1936.[1] Després de la caiguda del País Basc fou comissari d'Assistencia als Refugiats de Guerra de la Generalitat de Catalunya.

En acabar la guerra fou condemnat a mort[2] i s'exilià a França, d'allí marxà als Estats Units, i a través de Nogales (Arizona) el 1940 s'establí a Mèxic, on obrí un negoci de joieria (Joyería Altaba) i col·laborà en la tasca cultural de la Comunitat Catalana de Mèxic a través de l'Orfeó Català de Mèxic.[3] A finals dels anys seixanta (60) tornà a Catalunya.[4]

Obres

  • Divuit mesos a la Delegació d'Euskadi a Catalunya (1938);

  • Les meves tres vides (memòries).

Referències

  1. Benet i Morell, Josep: Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Edicions 62, Barcelona, 2009, pàg. 38.

  2. «Fallece el ex–concejal barcelonés de ERC Ricard Altaba». La Vanguardia [Barcelona], 18.09.1994.

  3. Riera i Llorca, Vicenç: Els exiliats catalans a Mèxic. Editorial Curial, Barcelona, 1994, pàg. 220–221.

  4. «Ricard Altaba i Planuch». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Fotografia de Ricard Altaba i Planuch

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent quaranta-unè aniversari del naixement de Celedonio Calatayud Costa (Pedreguer, Marina Alta, País Valencià, 29 d'octubre de 1880 — Madrid, Madrid, Espanya, 24 de gener de 1931), qui fou un metge radiòleg, científic i investigador valencià, els assoliments del qual tingué una gran rellevància internacional en l'àmbit mèdic.

Fou un dels pioners de la radiologia a Europa, fundador de la Societat Espanyola de Radiologia i Electrología Mèdica, impulsor i primer catedràtic[1] de la càtedra de Radiologia i Electrologia Mèdiques a la Universitat Central (actual Universitat Complutense de Madrid), impulsor i ideòleg del primer Congrés Nacional de Medicina celebrat a Madrid l'any 1919, precursor de la utilització de la diatermia en la terapèutica ginecològica, fundador de la Revista Espanyola d'Electrologia i Radiologia i la revista Tribuna Mèdica, i autor de diversos treballs sobre electrologia, roentgenología i radioteràpia.

Biografia

Nasqué a Pedreguer (Marina Alta, País Valencià) el 29 d'octubre de 1880, i morí a Madrid (Espanya) el 24 de gener de 1931. Casat, tingué tres (3) fills, dos (2) dels quals moriren a primerenca edat.

La seva contribució a la medicina se centrà en l'àmbit de la radiologia i electrologia, en les quals fou un dels pioners a l'àmbit europeu en la seva utilització tant amb caràcter diagnòstic com terapèutic.

El febrer del 1917 fundà la Societat Espanyola de Radiologia i Electrologia Mèdica, des d'on advocà per la creació d'estudis específics d'aquesta especialitat tal com ja existien en altres països. Després d'impulsar la creació de la càtedra de Radiologia i Electrologia Mèdiques a la Universitat Central (Universitat Complutense de Madrid), en fou nomenat primer catedràtic el juliol del 1920, i aconseguí així modificar la rígida estructura universitària.

Ideà i impulsà el I Congrés Nacional de Medicina celebrat a Madrid (Espanya) l'any 1919, en el qual fou ponent del tema La Radioactividad en Terapéutica i organitzador de les seccions de Radiologia i Electrologia.

Fundador de les publicacions Revista Espanyola d'Electrologia i Radiologia i Tribuna Mèdica. Entre les seves obres escrites destaquen la seva tesi doctoral La Roentgenoterapia dels fibromiomas uterins i el treball titulat Diatermia, que marcà la introducció a Espanya d'aquesta tècnica, i la seva aplicació per primera vegada en terapèutica ginecològica, la qual cosa suposà a més un avanç de gran repercussió internacional. Publicà més de trenta (30) treballs relatius a la radioteràpia i roentgenlogia, i més d'una vintena (circa 20) a l'electrologia, a més de traduir al castellà més de seixanta (>60) treballs dels principals radiòlegs i electròlegs de l'època. Molts dels seus treballs foren traduïts a altres idiomes i publicats en prestigioses publicacions internacionals.

Foren nombrosos els reconeixements a la seva tasca que rebé en aquella època, als àmbits nacional i internacional: el 1928 rebé un homenatge a l'hotel Ansonia de Nova York (Nova York, EUA) per la American Medical Association després d'una sèrie de conferències en les principals institucions científiques nord-americanes, com la Universitat de Colúmbia (Nova York, EUA) o el Pan American Hospital.

Morí l'any 1931 a causa d'una malaltia respiratòria que tenia des de feia anys, complicada amb una grip. La seva primerenca mort, anterior a la Guerra Civil Espanyola, és probablement una de les causes per les quals la memòria de Celedonio Calatayud s'ha perdut en certa manera, tot i haver estat un dels científics espanyols més influents de la primera meitat del segle XX.

Cronologia

1894:

  • Comença els seus estudis de medicina en la Universitat de València (Horta, País Valencià), on estudia els quatre (4) primers anys de la carrera.[2]

1900:

  • Viatja a París (Illa de França) a l'Exposició Universal i rep a l'Hospital Sanpetiere lliçons sobre 'Electrodiagnòstic i Electroteràpia'.

  • Viatja a Suïssa i Mònaco on aprèn de l'electròleg doctor Quimbail.

1901:

  • Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Complutense de Madrid (Espanya). Finalitzats els seus estudis torna a França, Alemanya i Àustria on visita diversos radiòlegs i fàbriques d'aparells electromèdics.

1902:

  • Instal·la a Dénia (Marina Alta, País Valencià) el seu Institut de Radiologia i Electrologia Mèdiques.

1904:

  • Es trasllada a París (Illa de França), on participà en els experiments de radioteràpia realitzats pel doctor Daulos a l'Hospital Saint Antoine, en col·laboració amb Pierre i Marie Curie.

  • Completa la seva formació en aquestes especialitats en els principals centres clínics de Radiologia i Electrología de Berlín (Brandemburg, Alemanya), Munic (Baviera, Alemanya) i Viena (Àustria).

1905:

  • Trasllada la seva residència i institut radiològic a València (Horta, País Valencià), on exerceix i desenvolupa les seves investigacions durant deu (10) anys.

1906:

1910:

  • És nomenat delegat a València (Horta, País Valencià) del V Congrés Internacional d'Electrología i Radiologia Mèdiques. En aquest congrés presenta el seu treball fonamental titulat Diatermia, que assenyala la introducció a Espanya d'aquest mètode, i la seva aplicació per primera vegada en terapèutica ginecològica, la qual cosa suposà un avanç de gran repercussió internacional.

1912:

  • Funda la Revista Espanyola d'Electrología i Radiologia, òrgan oficial de la Reial Societat del seu nom, i única revista de l'època sobre el tema en llengua espanyola.

1914:

  • Al juny és, per nomenament del Ministeri d'Instrucció Pública, esdevé delegat oficial d'Espanya al VII Congrés Internacional d'Electrologia i Radiologia Mèdiques celebrat a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França).

  • El 3 d'octubre és nomenat professor auxiliar honorari encarregat del Servei d'Electricitat Mèdica de la Facultat de Medicina de la Universitat de València (Horta, País Valencià), per proposta de la Junta de Professors.

1915:

  • És nomenat, per Reial Ordre de 29 de març, radiòleg de l'Hospital Clínic de la Facultat de Medicina de València (Horta, País Valencià).

  • Aquest mateix any trasllada la seva residència a Madrid (Espanya), on funda i dirigeix un institut electromèdic amb els doctors Piga i Ferran al carrer 'Marquès de Cubas'.

1917:

  • Es funda per impuls seu la Reial Societat Espanyola de Radiologia i Electrología Mèdiques de la qual, com a secretari, llegí el discurs inaugural titulat Necessitat d'instituir a Espanya l'ensenyament d'Electricitat mèdica.

  • Aquest any se separa dels doctors Piga i Ferran i crea el seu propi institut radiològic al carrer 'Peligros' de Madrid (Espanya).

1919:

  • En el mes d'abril se celebra a Madrid (Espanya), per impuls seu, l'I Congrés Nacional de Medicina, en el qual és ponent del tema La Radioactividad en Terapèutica i organitzador de les seccions de Radiologia i Electrología.

1920:

  • És nomenat primer catedràtic de la càtedra de Radiologia i Electrología Medicas a la Universitat Central (Universitat Complutense de Madrid), càtedra que ell mateix havia impulsat.

1922:

  • Trasllada el seu institut radiològic al número 5 del carrer de Santa Engràcia de Madrid (Espanya).

1924:

  • Funda la revista de medicina Tribuna Mèdica Espanyola.

1927:

  • Participa a l'Havana (Cuba) representant a Espanya al Congrés Nacional de Medicina, al que acudeix amb Gregorio Marañón.

  • És nomenat diputat de l'Assemblea Nacional en l'apartat de Representants d'Activitats de la Vida Nacional.[3]

1928:

  • Realitza un viatge als Estats Units on imparteix una sèrie de conferències als principals centres científics, entre ells la Societat de radiologia, el 'Pan American Hospital' (institució de la qual fou nomenat professor honorari) i la Universitat de Colúmbia (Nova York).

  • El 5 de març, a l'Edifici Ansonia de Nova York (EUA) rep un homenatge organitzat per la American Medical Association.

1931:

  • Mor a Madrid (Espanya) als cinquanta (50) anys víctima d'una malaltia respiratòria.

Altres àmbits

Celedonio Calatayud tenia una gran sensibilitat artística i musical i pel seu domini de la guitarra fou un bon alumne i amic de Francesc Tàrrega amb qui tingué ocasió de tocar a París (Illa de França) en presència de l'ex–reina Isabel II.[4]

Tárrega al seu pas per Dénia (Marina Alta, País Valencià) el 1904 escrigué l'adaptació per a guitarra d'un dels entreactes de Carmen de Bizet, i deixà dedicat el manuscrit al Dr. Calatayud Costa.

Referències

  1. Hemeroteca de la Biblioteca Nacional, Heraldo de Madrid 12 d'agost de 1920;

  2. Hemeroteca de la Biblioteca Nacional – Revista l'Esfera, 28 de desembre de 1918;

  3. Serveis Documentals del Congrés dels Diputats;

  4. «Biografia oficial de Francisco Tárrega». Arxivat de l'original el 2010.11.05.

Dr. Celedonio Calatayud

Marie Curie a l'institut radiològic de Celedonio Calatayud

C. Calatayud amb Marie Curie durant el Primer Congrés Nacional de Medicina el 1919.

C. Calatayud homenatjat per l'American Medical Association a Nova York

Entreacte de Carmen de Bizet per a guitarra, escrit per Francisco Tàrrega i dedicat a Celedonio Calatayud a Dénia el 1904.

Primera pàgina

Segona pàgina

Dedicatòria a C. Calatayud.

Celedonio Calatayud Costa

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el cent noranta-setè aniversari del naixement d'Emili Pi i Molist (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 29 d'octubre de 1824 — ibídem, 29 de juny de 1892[1]), qui fou doctor en medicina i cirurgia, metge numerari i director de l'Hospital de la Santa Creu, soci numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (societat de la que fou president) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, soci de mèrit de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i soci corresponent de la Societat Medicopsicològica de París (Illa de França) i les Acadèmies de Medicina i Cirurgia de València (País Valencià), Granada (Andalusia) i Palma de Mallorca (Balears)[2].

Fill d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon, i la seva muller Teresa Molist i Solà, Emili destacà promptament en les arts literàries escrivint una (1) novel·la i odes amb només dotze (12) anys. Residí a Mallorca (Balears) en la seva joventut per tal d'eludir el reclutament. Es llicencià en medicina l'any 1846 a la Universitat Literària de Barcelona (Barcelonès). L'any 1849 presentà la Memoria concurs de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (Barcelonès) que resultà premiada sobre els efectes anestèsics del cloroform, llavors una substància nova per a la nova tècnica de l'anestèsia encara llavors no gaire generalitzada en l'àmbit de la cirurgia. El 1855 entrà al «Servei Annex d'Orats» de l'Hospital de la Santa Creu, a Barcelona (Barcelonès), i viatjà a diversos manicomis europeus plasmant les seves experiències en el seu treball de 1854. Fou defensor del vitalisme oposant–se a l'organicisme.[3]

Casat amb Antònia Bacigalupi i Maymó (cosina germana de la mare de Eusebi Güell i Bacigalupi) i sense descendència. Visqué al carrer del Rull, 4, i és enterrat al Cementiri del Poblenou (Barcelona) (Dep. I, illa 4a, nínxol 301).

Obres

Enllaços externs

Notes

  1. ↑ «Defuncions. 1892. Registre núm. 4823. Jutjat "Lonja".». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 29.06.1892.

  2. ↑ Botet i Sisó, Joaquim: «Apèndix I». A: Obra numismàtica i esparsa de Joaquim Botet i Sisó. reedició commemorativa. Societat Catalana d'Estudis Numismàtics, Institut d'Estudis Catalans, 1997, pàg. 277–278. ISBN 84-7283-379-8.

  3. ↑ Hervas Puyal, Carlos: «Capítulo IX – El Cloroformo en el programa de premios de la Real Academia de Medicina de Barcelona para 1849». A: La anestesia en Cataluña. Historia y evolución (1847–1901). (en castellà), 1986, pàg. 199–215. ISBN 9788469359464. «tesi doctoral defensada el 1986».

  4. ↑ Botet i Sisó esmenta el nom Mr. Bastard en comptes de Pierre Boitard.

Emili Pi i Molist

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el dissetè aniversari de la signatura de la Declaració constitutiva de l'Euroregió Pirineus Mediterrània, a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) per Pasqual Maragall, Jaume Matas, Marcel·lí Iglesias i Martin Malvi, en representació de Catalunya, les Illes Balears, l'Aragó i el Migdia Pirineus, respectivament, el 29 d'octubre de 2004.


L'Euroregió Pirineus Mediterrània (en aragonès, Eurorregion Pireneus Mediterránia; en castellà, Eurorregión Pirineos Mediterráneo; en francès, Eurorégion Pyrénées–Méditerranée; en occità, Euroregion Pirenèus– Mediterranèa), nascuda el 29 d'octubre de 2004, que és un projecte de cooperació política entre Catalunya, les Illes Balears, l'Aragó, Llenguadoc–Rosselló i Migdia–Pirineus[1]. El 2006 l'Aragó suspengué la seva participació[2][3]. I les dues (2) regions franceses, d'ençà del 2014, es fusionaren (d'acord amb la reforma territorial francesa) en una nova macroregió anomenada Occitània i que les ha substituït també com a membre de l'Euroregió.

Objectius i reptes

Objectius

Crear al nord–oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica del seu territori.

  • Contribuir a la construcció d'una Europa unida, solidària i propera als ciutadans.

Reptes

  • Afirmar–se com a territori de projectes a escala europea.

  • Defensar amb una mateixa veu projectes essencials per al seu desenvolupament equilibrat i sostenible.

  • Millorar la competitivitat internacional tot situant les persones al cor de l'acció.

  • Convertir–se en un pol d'innovació i creixement mitjançant els vincles teixits entre els centres tecnològics, científics i culturals.

Posicionar–se a l'escenari europeu i mediterrani

  • Contribuir al futur de la política europea de cohesió.

  • Millorar l'accessibilitat dels territoris a través del desplegament de la xarxa de transports i del corredor mediterrani.

  • Convertir–se en un agent de la cooperació euromediterrània per reforçar els vincles amb la Unió per la Mediterrània.

Els projectes euroregionals

  • Aprofundir la cooperació cultural a través d'una convocatòria comuna anual i del portal Internet.

  • Millorar la qualitat de vida dels ciutadans per mitjà d'un Pla Climàtic de reducció dels gasos amb efecte d'hivernacle i de desenvolupament de les energies renovables.

  • Consolidar un Eurocampus que agrupi els centres d'ensenyament superior per a millorar–ne la competitivitat i afavorir la mobilitat dels estudiants, dels docents i dels investigadors[4].

  • Agrupar les iniciatives en matèria de creació d'empreses (Creamed)[5].

Règim jurídic i funcionament

Des del 25 d'agost de 2009, es constituí com a Agrupació europea de cooperació territorial (AECT) Pirineus Mediterrània, nou instrument jurídic dotat de personalitat pròpia que ajuda l'Euroregió a aconseguir els seus objectius, particularment la cooperació transfronterera, transnacional i interregional, i la cohesió econòmica, social i territorial[6][7]. Malgrat la nova forma jurídica, segueix utilitzant la denominació tradicional «Euroregió Pirineus Mediterrània».

L'estructura

La feina de l'AECT Pirineus Mediterrània s'estructura entorn de:

  • Una (1) Presidència rotatòria de divuit (18) mesos.

  • Una (1) Assemblea General, que es reuneix quatre (4) cops l'any.

  • Un (1) equip tècnic.

  • El «G4», òrgan exclusivament polític format pels representants dels presidents regionals.

  • Les comissions sectorials consultives.

Les seus

Té tres (3) seus:

  • Tolosa (Occitània, França): Direcció tècnica i administrativa

  • Barcelona (Catalunya): Secretaria General (representació política i comunicació)

  • Brussel·les (Bèlgica): representació davant la Unió Europea «»–

Les llengües oficials

Té quatre (4) llengües oficials, el castellà, el català, el francès i l'occità[8].

El pressupost

El pressupost es nodreix de les participacions financeres obligatòries de les regions–membres, i està sotmès a la legislació francesa i sota el control de la seva Cambra Regional de Comptes. Aproximadament un trenta-tres per cent (circa 33%) del pressupost va destinat a les despeses ordinàries de funcionament, i el seixanta-set per cent (67%) restant a les despeses «operatives»: disseny de projectes i atorgament de subvencions als actors implicats en les accions transfrontereres. Com a exemple del seu volum, el pressupost total del 2014 fou d'un milió nou-cents vint-i-tres mil nou-cents seixanta coma cinquanta-cinc euros (1.923.960,55 €)[9].

Referències

  1. ↑ «L'Euroregió Pirineus–Mediterrània tindrà personalitat jurídica». Lamalla.cat, 28 d'octubre de 2007.

  2. ↑ Planas Camps, Ricard: «Construcció cultural Europea». Bonart [Girona], núm. 131, setembre del 2010, pàg. 7. ISSN: 1885-4389.

  3. ↑ «Aragó suspèn la seva participació a l'euroregió Pirineus–Mediterrani». 324.cat, 22 de maig de 2005.

  4. ↑ Projecte de declaració comuna dels presidents de l'Euroregió per a la creació d'un Campus euroregional Pirineus–Mediterrània.

  5. ↑ Creamed.

  6. ↑ «L'Euroregió Pirineus–Mediterrània tindrà un eurocampus universitari comú». Lamalla.cat, 18 de juny de 2009.

  7. ↑ «Catalunya i Balears s'incorporen a l'Agrupació Pirineus–Mediterrani». Directe.cat, 5 juny del 2009.

  8. ↑ «Lo Jornalet» (en occità), 05.11.2014.

  9. ↑ «[http://www.euroregio.eu/sites/default/files/bilan_cast_l.pdf BALANCE DE ACTIVIDADES DE LA AECT PIRINEOS MEDITERRÁNEO 2009–2014]» (en castellà).

Vegeu també

Enllaços externs

Mapa de l'Euroregió

El passat divendres 29 d'octubre de 2021 es commemorà el setanta-sisè aniversari de la inauguració del Teatre Ultònia, a Girona (Gironès), el 29 d'octubre de 1945, diada de Sant Narcís.

L'Edifici Ultònia és una (1) obra de Girona (Gironès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat en un (1) dels xamfrans de l'eixample de la ciutat.

Descripció

L'edifici ocupa una (1) parcel·la irregular situada en un (1) xamfrà. El conjunt consta d'un (1) local destinat a teatre cinema i d'un (1) hotel que ocupa la part del xamfrà de la Gran Via. El sector de l'hotel consta de planta baixa i sis (6) plantes pis. El cos central corresponent al xamfrà presenta una (1) façana amb aplacats de pedra i un (1) cos central de tribunes arrebossades, amb la part superior acabada amb un (1) gran arc de mig punt. El coronament superior es fa amb una (1) gran cornisa que a sota presenta una (1) filera de finestres amb arc de mig punt. Les dues (2) ales laterals presenten arcs de mig punt. La planta baixa actua de basament amb una (1) acabat de pedra que marca juntes horitzontals. El cinema presenta una (1) façana plana amb obertures a doble nivell amb arc de mig punt. L'interior conté la platea, primer pis de butaques i l'altell superior, actualment en desús.[1]

Història

L'edifici respon a l'estètica monumentalista conreada en aquest país després de la Guerra Civil del 1936, sobretot en edificis de caràcter públic que calia fer representatius. Aquest edifici està situat en la zona on anteriorment hi hagué un (1) gran baluard de la muralla que recorria el traçat de l'actual Gran Via, el baluard de la Santa Creu, que formà part de la muralla que fortificava Girona durant la Guerra del Francès; en el subsòl, se'n conserva un fragment[1].

L'edifici fou batejat amb el nom del Regiment Ultònia, que havia lluitat a favor de la ciutat en el primer setge de Girona del 1808. L'edifici obrí les portes com a teatre i cinema el 1945 i com a granja cafeteria, i la primera gran reforma arribà el 1962, en què es reconvertí per obrir al públic l'Hotel Ultònia. L'any 2009, sobre el mateix espai que ocupava l'antic cinema, s'edificà el nou Hotel Gran Ultònia[2].

L'edifici

El complex fou construït el 1941 segons projecte de l'arquitecte gironí Ignasi Bosch i Reitg sota els auspicis d'una (1) propietat única però amb destinació a dues (2) funcions diferents: sala d'espectacles (cinema) i edifici d'habitatges. La façana neoclàssica de l'edifici està catalogada com a patrimoni historicoartístic de Girona per la seva estètica monumentalista de postguerra[3]. Sobre la base de carreus amb juntes horitzontals, s'aixeca la façana formada per un (1) gran arc i una (1) tribuna a l'intradós. El coronament superior es fa amb una (1) àmplia cornisa que a sota presenta una (1) filera de finestres quadrades, la filera última d'arc de mig punt.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Edifici Ultònia». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

  2. ↑ Céspedes, David: «Hotels Ultònia. El Baluard, esdeveniments i gastronomia al centre de Girona». Diari de Girona, 25.01.2020.

  3. ↑ Catàleg del Patrimoni Historicoartístic de l'Ajuntament de Girona.

Enllaços externs

Façana de l'Hotel Ultònia de Girona

Hotel Ultònia de Girona

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Gerhard Ringel (Bad Pirawarth, Baixa Àustria, 28 d'octubre de 1919 — Santa Cruz, Califòrnia, EUA, 24 de juny de 2008), qui fou un matemàtic alemany, qui obtingué el seu doctorat per la Universitat de Bonn (Rin del Nord– Westfàlia, Alemanya) el 1951. Fou un dels pioners en teoria de grafs i ha contribuït de manera significativa a la prova de la conjectura de Heawood (actualment el teorema de Ringel–Youngs), un problema matemàtic estretament vinculat amb el teorema dels quatre (4) colors. El seu nombre d'Erdős és dos (2)[1].

Gerhard Ringel començà la seva carrera acadèmica com a professor de la Universitat Lliure de Berlín (Brandemburg, Alemanya). El 1970 abandonà Alemanya a causa de les conseqüències burocràtiques del moviment estudiantil alemany i continuà la seva carrera a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz (EUA). Fou guardonat amb el grau de doctor honoris causa per la Universitat de Karlsruhe (Baden–Württemberg, Alemanya) i la Universitat Lliure de Berlín (Brandemburg, Alemanya).

A més de les seves habilitats matemàtiques, fou un entomòleg àmpliament reconegut. L'èmfasi principal del seu treball fou la recol·lecció i la cria de papallones. Abans de la seva mort, donà la seva impressionant col·lecció de papallones al Museu de Col·leccions d'Història Natural de la UCSC.[2]

Referències

  1. ↑ Llista de matemàtics amb número d'Erdős igual a 2.

  2. ↑ El professor de matemàtiques retirat Gerhard Ringel dona la seva col·lecció de papallones de classe mundial a UCSC, UC Santa Creu Review, tardor del 2006 (anglès).

Enllaços externs

Gerhard Ringel on the surfboard

Gerhard Ringel

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Richard Laurence Millington Synge (Liverpool, Merseyside, Anglaterra, Regne Unit, 28 d'octubre de 1914 — Norwich, Norfolk, Anglaterra, Regne Unit, 18 d'agost de 1994), qui fou un químic anglès guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1952.

Biografia

Nasqué el 28 d'octubre de 1914 a la ciutat de Liverpool, situada al comtat de Merseyside (Anglaterra, Regne Unit). Estudià física, química i fisiologia a la Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglatera, Regne Unit), on es llicencià el 1936. Desenvolupà la seva recerca científica en empreses privades, entre els anys 1941 i 1943 a la Wool Industries Research Association de Leeds (Yorkshire, Anglaterra, Regne Unit); entre els anys 1943 i 1948 a l'Institut de Medicina Preventiva de Londres (Anglaterra, Regne Unit); entre els anys 1948 i 1967 a l'Institut de Recerca Rowett d'Aberdeen, i entre els anys 1968 i 1976 al Food Research Institute de Norwich (comtat de Norfolk, Anglaterra, Regne Unit).

Synge morí el 18 d'agost de 1994 a la ciutat de Norwich, situada al comtat de Norfolk (Anglaterra, Regne Unit).

Recerca científica

Durant la seva estada a la ciutat de Leeds (comtat de Yorkshire, Anglaterra, Regne Unit) conegué Archer John Porter Martin, amb el qual desenvolupà mètodes d'anàlisi cromatogràfic anomenats «de la partició», els quals possibiliten la separació dels aminoàcids de les proteïnes de la matèria viva.

Entre els anys 1942 i 1948 estudià els pèptids del grup proteïnic de la gramicidina, treball utilitzat posteriorment per Frederick Sanger en la determinació de l'estructura de la insulina.

El 1952 rebé el Premi Nobel de Química, compartit amb Archer Martin, per la invenció de la cromatografia de la partició.

Enllaços externs

Richard Laurence Millington Synge (1914–1994).

Richard Laurence Millington Synge

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Francis Bacon (Dublín, Irlanda, 28 d'octubre de 1909 — Madrid, Espanya, 28 d'abril de 1992), qui fou un pintor angloirlandès d'estil figuratiu molt personal.[1]

Primers anys

Nasqué a Dublín (Irlanda) i la seva infantesa transcorregué a Irlanda, tot i que se'l considera un pintor anglès a causa de les seves arrels familiars angleses i per haver desenvolupat bona part de la seva producció a Londres (Anglaterra, Regne Unit).

El seu pare era entrenador de cavalls de carreres a Dublín (Irlanda), però a causa de la Primera Guerra Mundial s'hagueren de traslladar amb la seva família a Londres (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1914. Entre els anys 1914 i 1925 la família visqué entre Anglaterra (Regne Unit) i Irlanda.

La infància de Francis Bacon no fou fàcil, patia asma crònica i tingué una formació escolar poc regular perquè la malaltia li impedia anar al col·legi, en especial quan els atacs d'asma eren aguts l'administraven morfina. Fou expulsat de casa pel seu pare quan tenia setze (16) anys, en manifestar les seves inclinacions homosexuals.

Inici dins el món de l'art

El 1926 començà a prendre lliçons de dibuix a l'Escola de Sant Martí de les Arts de Londres (Anglaterra, Regne Unit). A partir del 1927 visqué entre París (Illa de França) i Berlín (Brandemburg, Alemanya), on començà a treballar com decorador d'interiors; fou en aquesta etapa quan s'inicià en la pintura sense aconseguir però, èxit en els primers quadres.

Residí durant mig (1/2) any prop de Chantilly (Oise, Alts de França) allotjat a casa d'una pianista i aficionada a l'art que havia conegut en una exposició a París (Illa de França). Fou durant l'estada a Chantilly (Oise, Alts de França) que admira el quadre La massacre dels innocents de Poussin, conservat al Museu Condé situat en aquesta localitat. Aquest quadre li inspirà múltiples obres. Però la influència més important que el porta a pintar és una visita a una exposició de Picasso a París (Illa de França), que l'impressionà i aquesta seria la futura influència en el seu treball, com digué: «Aquells pierrots, nus, paisatges i escenaris m'impressionaren molt, i després pensí que potser jo també podria pintar».

Decidí que el tema de les seves pintures seria la vida en la mort, hi havia la recerca del seu jo més vital, però també del més autodestructiu. Michel Leiris li suggerí que «el masoquisme, el sadisme i gairebé tots els vicis, en realitat, eren només maneres de sentir–se més humà».

El 1929 tornà a Londres (Anglaterra, Regne Unit), i de manera autodidacta començà a pintar a l'oli. No obstant no havia aconseguit el reconeixement, i quan complí trenta-cinc (35) anys, pel seu caràcter temperamental, destruí gairebé tots els seus quadres. Envers l'any 1944 fou quan finalitzà el tríptic Tres estudis de figures al costat d'una crucifixió (Three Studies for Figures at the base of a Crucifixion; Tate Modern de Londres, Anglaterra, Regne Unit), un quadre que guanyà l'acceptació i fou molt ben rebut per la crítica, a més de ser considerat com un dels quadres més originals en l'art del segle XX.

A finals dels anys quaranta (40) començà a conformar el seu estil més inconfusible. El 1949 el Museu d'Art Modern (MOMA) de Nova York (estat nord–americà de Nova York) comprà una (1) obra seva. També en aquest any començà la sèrie de versions sobre el Retrat d'Innocenci X de Velázquez, Palazzo Doria–Pamphili de Roma (Laci, Itàlia); avui en dia se'n conserven més de quaranta (40). S'explica que Bacon es guià per fotografies i que es negà a veure el quadre original, tot i tenir ocasió de fer–ho; hi ha qui sospita que aquesta afirmació era una broma i sí que va contemplar l'original de Velázquez.

Un caràcter singular

Francis Bacon realitzà algunes de les pintures més punyents de l'art contemporani. Margaret Thatcher les menyspreà considerant–les «fastigosos trossos de carn») però el seu caràcter era tan atípic com poc donat a cridar l'atenció. El 1964 conegué George Dyer, el seu amant per molts anys, de la manera més xocant: el sorprengué robant en el seu taller (segons relata el mateix artista) acabaren la nit dormint junts. La seva relació fou bastant turmentada, tot i que inspirà múltiples obres a l'artista, Dyer acabà suïcidant–se amb barbitúrics l'any 1971. Tres (3) anys després Bacon inicià la seva relació més estable, amb el jove John Edwards, que heretaria els seus béns (valorats en onze milions [11.000.000] de lliures).

Bacon portava una vida més aviat solitària i poc donada a escàndols. Visqué etapes de gran activitat sexual i tenia gustos i interessos inusuals, però vestia de manera austera i seguia una rutina diària més pròpia d'un treballador. Després de pintar, acudia a pubs a beure cervesa. Curiós i desordenat, Bacon acumulava al seu taller innombrables retalls de premsa i fotografies d'obres d'art antigues, especialment de Velàzquez. També li interessaven les velles pel·lícules d'atletes saltant i corrent, així com d'aus i altres animals, ja que li fascinava el moviment dels éssers vius. El taller de Bacon estava tan desordenat, que l'artista trepitjava les seves pròpies obres. Solia rebutjar–ne moltes, si no estava satisfet amb elles; una vegada en lliurà diverses a un electricista que havia acudit a reparar alguna cosa. Dècades després, aquestes peces foren subhastades i aconseguiren altes xifres.

El taller de Bacon fou donat pel seu hereu John Edwards al museu Hugh Lane Municipal Gallery de Dublín (Irlanda). Fou desmuntat i traslladat com una obra d'art en si mateixa a aquest museu.

Bacon visitava el Museu del Prado amb relativa freqüència, de vegades en privat, quan el museu estava tancat. Es remoreja que els seus últims viatges a Madrid (Espanya) es degueren al fet que mantenia una relació amb «un banquer espanyol» de nom Josep, que rebé algunes pintures seves, però aquesta qüestió es manté sota un mantell de silenci. Del 3 de febrer al 19 d'abril de 2009 el Prado acollí una exposició antològica de Bacon, autoorganitzada amb els museus Tate Modern de Londres (Anglaterra, Regne Unit) i el Metropolitan de Nova York (Nova York, EUA).

Obra

Els quadres de Bacon tenen influència de Munch en els traços i de les tonalitats de Van Gogh, també es percep la influència de Goya, ja que plasmà l'angoixa en els seus quadres. Bacon treballà tant la representació de la figura masculina com la femenina, que en general apareix de forma desfigurada i fins i tot de manera aterridora, en espais tancats i foscs.

Els retrats i autoretrats són una gran part de les pintures, destaca entre ells George Dyer en un mirall (Portrait of George Dyer In a Mirror, 1968), del Museu Thyssen–Bornemisza de Madrid, on reflecteix la fragilitat de l'ésser i l'època que visqué, la Segona Guerra Mundial.

En altres quadres com Cap envoltat de carn de vaca (Head Surrounded by Sides of Beef, 1954), de l'Institut d'Art de Chicago, i en la sèrie Gossos que grunyen (Dogs), Bacon reflecteix el bel·licisme, la capacitat de l'ésser humà per ser violent i la inclinació de la naturalesa humana per la violència.

Al llarg de tota la seva carrera Bacon recorregué a l'informalisme, l'expressionisme i al surrealisme[2], però els seus quadres pertanyen al que s'ha anomenat Nova Figuració, una tendència de postguerra que reprèn la figura humana però, alhora, la distorsiona[3]. No obstant això, per a alguns autors l'obra de Francis Bacon no pertany a aquest corrent. Es tracta d'una pintura de tall expressionista però molt difícil de classificar, perquè mai pertanyé a cap moviment artístic. Simplement prosseguí el que ell considerà (en les entrevistes que li feu David Sylvester al llarg dels anys seixanta [60]) una línia pictòrica postpicassiana, seguint la via oberta que Picasso deixà amb la figuració i la representació obsessiva del cos humà. Segons el filòsof francès Gilles Deleuze, autor d'un dels assajos que millor analitzen l'obra del pintor (Francis Bacon: Logique de la sensation), les figures de Bacon són les que millor representen l'home del segle XX: si Cézanne ho feu amb el paisatge, Giacometti i Bacon portaren l'home a la millor representació artística, en relació amb l'home angoixat per la vida, però entusiasmat per l'art.

A més del Museu Thyssen, a Madrid, altres museus espanyols que compten amb obra de Bacon són el Museu Reina Sofia de Madrid (Nu tombat) i el Museu de Belles Arts de Bilbao, a Biscaia, País Basc (Figura reclinada davant d'un mirall).

Cotitzacions astronòmiques

L'art de Francis Bacon ha experimentat un extraordinari repunt de preus al mercat de les subhastes. Apreciat només per uns pocs coneixedors i col·leccionistes fins que va arribar a una edat madura, Bacon veié com els seus preus ascendien a principis dels anys noranta (90), però no visqué el suficient per presenciar aquest fenomen en tot el seu abast real. Semblava com si es volgués mantenir aliè al seu èxit; seguia una rutina aparentment anodina i vestia amb vestidures fosques i d'aspecte més aviat bohemi. Segons les males llengües, alguns dels seus companys sexuals se n'aprofitaven d'ell econòmicament, i també la seva galeria habitual, Marlborough Fine Art, fou acusada d'esprémer a l'artista només per lucre, dosificant l'arribada de les seves obres al mercat per contenir (o elevar) els seus preus.

Bacon subscrigué el 1954 un contracte d'exclusivitat amb Marlborough, que mantingué fins a la seva mort. Aquest acord incloïa no només la venda de les seves obres, sinó també els drets de reproducció fotogràfica d'aquestes. El 2003 Marlborough mantenia un litigi amb el Bacon Estate (hereus de Bacon).

Les dues (2) pintures existents al Museu Reina Sofía de Madrid (Madrid) i al Museu de Belles Arts de Bilbao (Biscaia, País Basc) s'adquiriren a la dècada del 1980, abans de l'auge de les cotitzacions. Segons la revista Descubrir el Arte, el Nu tombat fou comprat per uns seixanta milions de pessetes (circa 60.000.000 PTA) i ara es cotitza per sobre dels quatre mil milions de pessetes (>4.000.000.000 PTA) (vint-i-cinc milions d'euros [>25.000.000 €]). El polèmic artista contemporani Damien Hirst pagà uns vint-i-tres milions d'euros (circa 23.000.000 €) per una important obra de Bacon, a qui lloà en afirmar: «Foté a l'infern». S'ha volgut erigir Bacon en antecessor o avi dels anomenats Young British Artists, tot i que tots els crítics rebutgen aquest vincle. El magnat Roman Abramóvitx pagà uns vuitanta-sis milions de dòlars (circa 86.000.000 $)(uns cinquanta-quatre milions i mig d'euros (circa 54.500.000 €) per una altra obra seva, Tríptic 1976, per tal de regalar–la a la seva xicota, Dària Júkova.

Segons l'esmentada revista, són diversos els col·leccionistes espanyols que disposen d'obres de Bacon, un fenomen inusual tractant–se d'un artista contemporani estranger, tan cotitzat i d'estil si més no inquietant. S'explica que Alícia Koplowitz posseïa un quadre seu, i que el vengué perquè li resultava desagradable per casa. Fou una decisió equivocada, ja que poc després els preus de l'artista s'elevaren exageradament. L'empresari Juan Abelló té potser el millor repertori de Bacon a Espanya, amb dos (2) tríptics i un (1) rar dibuix del 1933.

Bacon al cinema

El personatge de Francis Bacon fou portat al cinema pel director John Maybury el 1998, a la pel·lícula L'amor és el dimoni. Derek Jacobi encarnà Bacon, i el personatge de la seva parella George Dyer fou interpretat per un jove Daniel Craig, després famós per les pel·lícules de James Bond. En el film hi intervingué també Tilda Swinton. L'obra i estil de Francis Bacon està latent en l'obra cinematogràfica i televisiva del cineasta David Lynch. Podem apreciar aquesta influència en els colors predominants en l'obra de Lynch, en l'ús de telons de fons d'escenes amb significació onírica i, en general, a la fotografia i planificació de tendència expressionista del cineasta nord–americà.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Diccionario de Arte I. Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 47. ISBN 84-8332-390-7.

  2. ↑ Però, a diferència dels surrealistes, Bacon no s'interessà ni pel món oníric ni per la fantasia, sinó —com confirmà en moltes entrevistes— per la realitat; a més, rebutjà ser considerat pintor expressionista, possiblement perquè les seves imatges abastaven l'estudi d'allò humà, però des de la part física i material (a diferència dels expressionistes, que algunes dècades abans que Bacon buscaren de retrobar–se amb els aspectes espirituals de l'ésser humà a través de les seves creacions).

  3. ↑ Altres artistes destacats amb un obra que respon a paràmetres semblants són Alberto Giacometti i Jean Dubuffet.

Portrait of Francis Bacon by Reginald Gray. Oil on board, 1960. 17.75 x 14.62 in. (451 mm x 371 mm). Given by Aubrey Beese, 1975 to the Primary Collection of the National Portrait Gallery, London. NPG website.

Francis Bacon

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement de Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 28 d'octubre de 1902 — Barcelona, Barcelonès, 2 de gener de 1984), qui fou un escriptor català[1]. Conreà la novel·la, el teatre, la biografia i també la traducció. Fou soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L'any 2002 se celebraren els cent (100) anys del seu naixement.

Biografia i obra

Vida

Sebastià Juan Arbó nasqué el 28 d'octubre de 1902, a Sant Carles de la Ràpita, una vila marinera del Montsià. Pertanyé a una família de pagesos jornalers. Segurament per aquest motiu hagué d'ajudar els seus familiars en l'economia de la casa, treballant d'escrivent en una oficina a partir dels dotze (12) anys un cop es traslladaren ell i els seus a la capital de la comarca, Amposta (Montsià). Fou allí on, tot i treballar, anà també a escola. Se'l considerava un jove extravertit, obert, i també actiu, amant de l'esport i de les distraccions de l'època.

La casa on vivien a Amposta (Montsià) pertanyia al senyor Carvallo, i fou la senyora Cecília Meyer de Carvallo la que inicià Juan Arbó en l'amor per les lletres; posà a la disposició del jove la seva àmplia biblioteca. Després del servei militar que feu a Barcelona (Barcelonès), la ciutat li obrí els ulls, i allà és on descobrí uns horitzons molt més diversos i plurals per a un jove que havia estat criat i havia crescut al camp. A la gran ciutat fou on pogué començar la seva carrera com a periodista a La Vanguardia i a l'ABC, i també a algunes editorials.

A poc a poc anà decidint plasmar sobre el paper tot allò que havia viscut a la seva infantesa, i així fins que l'any 1931 publicà L'inútil combat. Més endavant escriuria Terres de l’Ebre, Camins de nit, Nausica i Hores en blanc, les obres que més el destaquen, d'entre d'altres. Malauradament, després de la Guerra Civil, deixà d'escriure, però el 1948 hi tornà, encara que, a partir de llavors en llengua castellana, obres com Tino Costa.

L'any 1950 fou nomenat fill adoptiu d'Amposta (Montsià), després d'haver guanyat diversos premis literaris com el Fastenrath, el Novel·listes i el premi Nadal. Més endavant, es donà el seu nom a la Biblioteca Comarcal i a una important avinguda de la ciutat d'Amposta (Montsià). L'escriptor de l'Ebre i dels seus, morí a Barcelona (Barcelonès) el 3 de gener de 1984, i fou enterrat al cementiri de Sant Carles de la Ràpita (Montsià), allà on havia nascut.[2]

Obra

El 1931 publicà la seva primera novel·la L'inútil combat[3], protagonitzada per un noi humil que es veu marginat per la seva condició social i que acabarà fugint. La novel·la constituí un esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l'europea, car s'avançà al tipus de novel·la que, a partir d'obres de Camus i Sartre, rebé després la denominació de novel·la existencialista.

El 1932 publicà Terres de l'Ebre[4], la seva obra més coneguda, una novel·la en la qual descriu la situació dels camperols del delta de l'Ebre, oblidats i humils que treballen en una terra poc agraïda i dura, envoltats de la fatalitat i la solitud, que condueixen a la destrucció, i en la qual transforma les seves experiències personals i comunitàries en ficció. Terres de l'Ebre és la història de la lluita per sobreviure de tres (3) generacions d'una mateixa família de pagesos, que supera els límits del ruralisme del segle XIX per l'acurada tècnica narrativa i la introducció d'una transcendència existencial en la temàtica.

El 1933 publicà Notes d'un estudiant que va morir boig[5] i el 1935 Camins de nit. Aquestes dues (2) obres seguiren, respectivament, els dos (2) camins assenyalats per les primeres. Les Notes és una obra que ha preocupat constantment l'autor, car n'hi ha unes altres versions: Hores en blanc (Notes d'un estudiant que va morir boig) (1935) apareguda als Quaderns Literaris de Janés i Olivé i L'hora negra (1961); aquesta darrera procedeix de la versió castellana, publicada el 1955. Camins de nit torna al món de la ribera de l'Ebre, centrat ací entorn de les amors de Mercè i Marçal, que han de lluitar amb gent que els envolta i amb un passat que, en forma de fatalitat, sembla impedir–los llurs amors. Molt ambiciosa, té, però, moments desiguals.

Després de la Guerra Civil deixà de publicar fins que el 1947 publicà Tino Costa[6], amb versions en català i castellà. Tino Costa és considerada la seva obra més important, on conflueixen els dos (2) corrents de les anteriors: al costat de la narració en tercera persona i de l'ambient realista de l'Ebre hom troba el distanciament temporal i espacial i l'heroi existencial, estrany al món on viu, arrossegat per la fatalitat que sent però no comprèn. El 1946 publica una biografia en castellà, Cervantes[7].

A partir de 1948 escrigué en castellà obres com Sobre las piedras grises[8](1948) amb el qual guanyà el Premi Nadal de novel·la, i sobretot Martín Caretas (1959). Ens els seus últims anys va tornar al català: Narracions del Delta (1965), L'espera (1968), La masia (1975)[9].

Llista d'obres

Novel·la

  • L'inútil combat. Proa, Badalona, 1931 (Proa, Barcelona, 1969).

  • Notes d'un estudiant que va morir boig, 1933. (Club Editor, Barcelona, 2011; obra refeta amb diversos títols, entre els quals Hores en Blanc).

  • Camins de nit. Proa, Badalona, 1935 (Edicions 62, Barcelona, 1987).

  • Hores en blanc. Llibreria Catalònia, Barcelona, 1935 (Laia, Barcelona, 1983; Edicions 62, Barcelona, 1991).

  • La ciutat maleïda. Llibreria Catalònia, Barcelona, 1935.

  • Terres de l'Ebre. Llibreria Catalònia, Barcelona, 1932 (Selecta, Barcelona, 1955; Edicions 62, Barcelona, 1980 (obra traduïda a l'italià, al francès, a l'alemany i al neerlandès).

  • Tino Costa. Àncora, Barcelona, 1947.

  • Sobre las piedras grises. Destino, Barcelona, 1949; Destino, Barcelona, 1973 (V edició). Guanyadora del Premi Nadal.

  • Verdaguer: el poeta, el sacerdot i el món. Aedos, Barcelona, 1952.

  • Martín de Caretas. 1955–1959.

  • María Molinari. Destino, Barcelona, 1957.

  • Nocturno de Alarmas. Editorial Éxito, Barcelona, 1957.

  • Los hombres de la tierra y el mar. Barcelona: Llibreria Editorial Argos, Barcelona, 1961 (1965???).

  • L'hora negra seguit de Divertiments: la nit de Sant Joan. Selecta, Barcelona, 1961.

  • Narracions del Delta. Selecta, Barcelona, 1965.

  • Obra catalana completa, I. Novel·les de l'Ebre. Edicions 62, Barcelona, 1966.

  • L'espera. Club Editor, Barcelona, 1968 (1965???).

  • Obras selectas. AHR, Barcelona, 1973.

  • Entre la tierra y el mar. Prometeo, València, 1966; Plaza & Janés, Barcelona, 1975.

  • La Masia. Selecta, Barcelona, 1975 (Orbis, Barcelona, 1984).

  • La tempestad. Plaza & Janés, Esplugues de Llobregat, 1978.

  • El segundo del Apocalipsis. Plaza & Janés, Esplugues de Llobregat, 1981.

  • Memorias: los hombres de la ciudad. Barcelona, Planeta, 1982.

  • Obra catalana completa (a cura d'Emili Rosales). Columna, Barcelona, 1992–1993 (tres [3] volums).

  • Viatge a l'Ebre. Columna–Tresmall, Barcelona, 1997.

Teatre

  • La ciutat maleïda. Llibreria Catalònia, Barcelona, 1935.

  • Despertar, 1936.

  • Nausica. La Rosa dels Vents, Barcelona, 1937.

Poesia

Biografies

  • La vida trágica de Mosèn Jacinto Verdaguer. Planeta, Barcelona, 1951 / Aedos, Barcelona, 1970.

  • Pío Baroja y su tiempo. Planeta, Barcelona, 1969.

  • Cervantes (hombre y época). Barcelona, 1948; Planeta, Barcelona, 1971.

Contes

  • L'àngel que s'adormí;

  • La cigueña;

  • L'estel;

  • Febre (1932).

Patrimoni literari

Espais Escrits creà la ruta literària «L’home, la ribera i la paraula», i el seu recorregut passa per diversos llocs on Juan Arbó visqué la seva infantesa i part de la seva joventut, que es concreta a la porta de la ribera dreta de l'Ebre (el Delta del riu), una zona que fou de gran inspiració per a l'autor. Cada lloc pel qual passa la ruta està reflectit a les seves obres, així com en trobem d'altres que tingueren íntima relació amb la seva vida personal: la casa familiar, la casa Carvallo, el castell, el pont penjat, el canal, la plaça de santa Susanna, el riu, el pont de pedra... Tot i això, la senyalització de la ruta literària està pendent de concretar. Un cop fora del nucli urbà, aquell que ho vulgui pot anar a visitar la ribera de l'Ebre, amb tota la seva flora i fauna de la qual se serví Sebastià Juan per escriure les seves obres[15].

Juan Arbó descriu i fa referència a diferents llocs del poble d'Amposta (Montsià) en les seves obres. A la part baixa del poble, hi trobem la plaça d'Àuber, on hi ha una gran estàtua que dona nom a la plaça, en la qual els nens hi juguen repenjant–se; l'autor en fa referència a Camins de nit. També a Camins de nit, l'autor fa esment de la torre de la Carrova, que segons Juan Arbó és una torre molt alta, d'estil àrab, que servia en el seu moment de talaia per vigilar les entrades a l'Ebre i defensava Tortosa (Baix Ebre) de les saquejades pirates. Quan l'autor escrivia sobre això, afirmava que estava en ruïnes, però que en aquell moment, una família de pagesos l'habitava. A l'obra Terres de l'Ebre també apareixen zones relacionades amb la natura de la zona com les serralades de Caro, el Montsià i la plana de l'Ebre, que són descrites de manera molt expressionista. A l'obra Los hombres de la tierra y el mar també descriu altres ruïnes que es troben al poble d'Amposta (Montsià), com la Torreta, una torre petita que servia de vigilància en les guerres carlines, algunes restes de l'antiga muralla, i l'antic castell «amb els fossars convertits en carrers estrets i enfonsats».

La casa on vivia amb la seva família a Amposta (Montsià) també apareix reflectida en les seves obres, i la descriu com una casa «vella, d'escasses dimensions i sobrada d'incomoditats» però tot i així especial i única per ell: «...tenia, per a mi, allò que la compensava del tot: perquè des d'ella, a través de la seva finestra, es veia l'Ebre, en tota la seva amplitud, sense obstacles ni limitacions. Per a mi la major fortuna». Això ho podem llegir a l'obra Los hombres de la tierra y el mar. La casa es troba al número 47 del carrer Grau d'Amposta (Montsià), i actualment ja no s'hi pot veure l'Ebre a causa de les construccions que s'han anat fent d'alçada considerable[16].

Tal com ja hem vist, però, Juan Arbó no visqué sempre a aquesta casa, sinó que es traslladà a la casa Carvallo, que es troba al número 33 fent xamfrà amb la plaça Carvallo. També a Los hombres de la tierra y el mar la descriu com una casa amb moltes finestres i balcons molt ben distribuïts, amb una terrassa molt ampla que donava a la serra del Montsià. La façana està envoltada de torretes on hi ha flors de tota classe. Tot plegat ben diferent a la casa on vivia des que nasqué amb la seva família d'humils jornalers[17][18].

Premis [cal citació]

Llegat

El 17 de juny de 2014 obrí les seves portes la Biblioteca Municipal Sebastià Juan Arbó com a nova biblioteca local de Sant Carles de la Ràpita (Montsià). Es tractà d'un trasllat a una nova seu amb canvi de nom. La nova biblioteca, a més, s'integrà en el Sistema de Lectura Pública de Catalunya, amb el número d'equipament 376[20].[20] El 18 de gener de 2015 s'inaugurà oficialment aquest equipament amb la presència del president de la Generalitat, Artur Mas, i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Tanmateix, aquesta és la segona biblioteca pública catalana que porta el nom de l'autor, ja que des del 1958, la Biblioteca Comarcal d'Amposta (Montsià) porta el nom de l'escriptor[21].

Referències

  1. ↑ Abella, Rafael «El escritor Sebastià Juan Arbó muere a los 81 años». La Vanguardia, 03.01.1984.

  2. ↑ «Biografia de Sebastià Juan Arbó d'Espais Ecrits».

  3. ↑ «L'inútil combat».

  4. ↑ «Terres de l'Ebre».

  5. ↑ «Notes d'un estudiant que va morir boig».

  6. ↑ «Tino Costa».

  7. ↑ Juan Arbó, Sebastià: «Sebastià Juan Arbó». Gran Enciclopèdia Catalana.

  8. ↑ «Sobre las piedras grises». Arxivat de l'original el 2016.06.24.

  9. ↑ «La Masia».

  10. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1929, document 11.

  11. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1929, document 20.

  12. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1929, document 41.

  13. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1929, document 92.

  14. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1930, document 308.

  15. ↑ «Espais Ecrits».

  16. ↑ «Espais Escrits».

  17. ↑ «Endrets».

  18. ↑ «Mapa Literari Català d'Espais Escrits».

  19. ↑ Cortadellas, Xavier: «Els premis de Mercè Rodoreda». Revista de Girona, 284, 2014, pàg. 75.

  20. ↑ «Obertura de la Biblioteca Municipal Sebastià Juan Arbó a Sant Carles de la Ràpita (Montsià)». Web, Dimecres, 25 de juny de 2014.

  21. ↑ «Pàgina web de la Biblioteca Comarcal d'Amposta».

Enllaços externs

Sebastià Juan Arbó

Torre de la Carrova

Casa Carvallo [1]

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari del naixement de Josep Moix i Regàs (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 28 d'octubre de 1898 — Praga, Bohèmia, Txèquia, 3 de setembre de 1973)[1], qui fou un teixidor i polític comunista català, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949–1965), alcalde de Sabadell (1936–1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol.

Biografia

Moix era teixidor d'ofici i fou dirigent del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell (Vallès Occidental) dins la Confederació Nacional del Treball (CNT).[1] El 1926 hagué de marxar a l'Argentina, per la persecució de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1929 tornà a Sabadell (Vallès Occidental) i es feu càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sabadell (Vallès Occidental).

En el Congrés de la CNT del juny del 1931, celebrat a Madrid (Espanya), s'alineà amb la posició trentista, oposada a la tendència anarquista sostinguda per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Així el maig del 1932, la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell (Vallès Occidental) deixà de pagar la seva contribució a la direcció confederal, per la qual cosa el setembre del mateix any, Moix fou expulsat de la CNT igual que tota la FLS.[2] El maig del 1933 participà en la constitució dels anomenats Sindicats d'Oposició (dissidents de les tesis de la FAI), però també xocà contra les idees anarcosindicalistes d'aquests i acabà abraçant el marxisme i afiliant–se a la Unió Socialista de Catalunya (USC).[3] Participà activament en els fets del sis d'octubre del 1934, i s'hagué d'exiliar de nou. En tornar ja s'havia arrenglerat totalment amb el socialisme, s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Dins la tasca sindical aconseguí que moltes agrupacions locals s'incorporessin a la UGT, de forma que durant la guerra, el sindicat socialista experimentà el seu major creixement a la regió barcelonina. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell (Vallès Occidental), càrrec des del qual accedí a l'alcaldia del 1936 al 1938. Fou també director general de Treball al Principat i l'abril del 1938 fou nomenat ministre de Treball al govern espanyol dirigit per Juan Negrín. El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil Espanyola, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i d'ací a França i, en arribar el torn d'aquesta, passà a Mèxic. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 substituí Joan Comorera com a secretari general del PSUC. El 1953 les autoritats franceses l'expulsaren en mig d'una (1) campanya anticomunista. Llavors s'instal·là a Praga (Bohèmia, Txèquia). El 1965 deixà la secretaria a Gregori López Raimundo per ocupar la presidència del partit, càrrec que ocupà fins a la seva mort.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Nomenclàtor. «Avinguda de l'Alcalde Moix». Ajuntament de Sabadell.

  2. ↑ «José Moix Regás» (en castellà). Real Academia de la Historia.

  3. ↑ Castells, Andreu; Peig: Informe de l'Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918–1936, Editorial Riutort, 1980, pàg. 21.15. ISBN 8485164032.

Enllaços externs

Josep Moix de jove.

Josep Moix i Regàs

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement de Dolors Anglada i Sarriera,[1] coneguda popularment com a Lola Anglada (Barcelona, Barcelonès, 28 d'octubre de 1892 [2] — Tiana, Maresme, 12 de setembre de 1984),[3] qui fou una (1) narradora infantil i dibuixant catalana. És considerada la darrera dels clàssics il·lustradors de l'escola catalana de principis del segle XX i una (1) de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra.

Biografia

Nasqué el 1892 a la ciutat de Barcelona (Barcelonès), en una (1) família benestant amb fortes arrels a la població de Tiana (Maresme). Filla de Gabriel Anglada i Augé, i Elisa Sarriera i Doutrem nascuts a Barcelona (Barcelonès). El fet de pertànyer a una família benestant li permetria no haver de dependre d'un (1) treball per viure.[4]

Els seus pares, en les seves sortides a l'estranger, li portaven llibres il·lustrats i això despertà el seu entusiasme per als contes. De ben petita ella mateixa escrivia històries, les dibuixava i les relligava.[4]

Estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona (Barcelonès), al costat d'Antoni Utrillo i Joan Llaverias, i a l'acadèmia de Francesc d'A. Galí.[4] Francesc Llaverias aconseguí que Anglada comencés a participar en exposicions col·lectives i realitzés l'any 1912 la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona (Barcelonès)[5] i que el setmanari ¡Cu–Cut! publiqués un (1) dibuix de l'autora. L'any 1914 escrigué, il·lustrà i edità el primer conte, Floriana.[4]

En finalitzar la Primera Guerra Mundial viatjà a París (Illa de França) gràcies a una (1) beca del Govern francès, i col·laborà amb diverses editorials de la capital francesa, on es relacionà amb Francesc Macià o Josep Clarà.

El 1923 tornà a Catalunya per una (1) greu malaltia de la qual es recuperà en la seva convalescència a Cervelló (Baix Llobregat).[6]

Compromesa amb els valors democràtics i la causa catalanista, organitzà una (1) sol·licitud d'amnistia pels acusats de participar en el Complot de Garraf contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Milità a la Unió Catalanista, de la qual fou secretària d'Acció Cultural i Social des del 1932.[4]

Durant la Guerra Civil s'afilià a la UGT i col·laborà en el Comissariat de propaganda; un cop acabada la guerra, s'instal·là definitivament a Tiana, al Maresme, a la finca estiuenca de la família situada al peu de la plaça de la Vila.

Morí a Tiana (Maresme) el 12 de setembre de 1984.

Segons Josep Murgades, Lola Anglada fou «una dona que, per motius generacionals i, en definitiva, històrics de llarga durada, es veu constreta, com a tal, a autoafirmar–se majorment en la seva vocació d'artista independent: en contra de la inèrcia patriarcal d'antuvi; en contra de les servituds que s'haurien derivat d'una possible vinculació conjugal després; en contra ja —simplement com a catalana— d'un règim dictatorial repressor i d'un altre de transició si més no oblidadís».[7]

Obra artística

Artista polifacètica, a més d'escriptora i autora teatral, fou decoradora, ceramista, pintora, escultora, figurinista[4] i, sobretot, dibuixant, amb una (1) tècnica de dibuix excel·lent, una (1) gran sensibilitat i un (1) fort sentiment nacionalista.

El seu dibuix es caracteritza per l'evocació d'un passat setcentista i vuitcentista idealitzat, tant en escenaris urbans com rurals.[8] Segons Francesc Miralles, «la seva obra reflectia un (1) lirisme bucòlic a vegades, nostàlgic d'altres, on sempre suraven essències de la terra[9]».

Col·laborà des de molt jove a gairebé totes les revistes infantils catalanes de l'època i arribà a esdevenir una (1) de les escriptores més representatius del gènere a la preguerra. De fet, fou la il·lustradora catalana més prolífica dels anys vint i la primera dibuixant professional d'Espanya.[4]

Col·laborà en diverses revistes infantils, com ara En Jordi, En Patufet, La Mainada o La Nuri, fundada per ella mateixa. La protagonista, que devia el seu nom del personatge de Terra Baixa d'Àngel Guimerà, reflectia l'ideal de dona noucentista.[4] El personatge que l'ha fet més coneguda, «El més petit de tots», és un (1) símbol d'identitat nacional de l'època.

Il·lustrà obres d'Oscar Wilde, Perrault, Lewis Carroll, Madame d'Aulnoy, Comtèse de Segur, Josep Carner i Carles Riba, entre d'altres. A partir del 1920, però, preferí escriure i il·lustrat les seves pròpies històries, tenint cura de la il·lustració, la tipografia i el format dels llibres. Els seus personatges estaven inspirats en persones reals de classes populars, tocats per la dissort o la pobresa.[4] També col·laborà amb les seves il·lustracions amb Francesc Curet i Payrot en el escrits que aquest feia al Diario de Barcelona.

Té obres al Museu Nacional d'Art de Catalunya, al Museu d'Història de Barcelona (Barcelonès), al Museu Thermalia de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), al Museu de Montserrat (Monistrol, Bages), al Museu de Badalona (Barcelonès), a la Biblioteca–Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf)[10] i al Museu del Mar de Lloret de Mar (Selva).[11] Igualment, el Museu de les Arts Escèniques de Barcelona (Barcelonès) conserva una (1) petita col·lecció de figurins i esbossos escenogràfics de Lola Anglada.[12]

Cedí la seva col·lecció de nines a la Diputació de Barcelona, que la instal·là al Museu Romàntic Can Llopis de Sitges (Garraf).

Exposicions individuals[13]

Exposicions col·lectives[14]

  • 1923: Exposició d'art. Palau de la Indústria, Barcelona.

  • 1927: Club Esportiu Catalunya (cap a Barcelona).

  • 1927. Exposició pro–monument Garreta. Sala Parés, Barcelona.

  • 1929: Sala d'Art Antic, Barcelona.

  • 1933: Fira del dibuix. Renart, Barcelona.

  • 1937: Ateneu Socialista de Catalunya (Quatre Gats), Barcelona.

  • 2008: Dels fons a la superfície. Sala Àgora, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, Barcelona.[15]

Obres destacades

  • circa 1949 – Carnestoltes. Les Danses (litografia aquarel·lada sobre paper), conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú, Garraf).[10]

  • s/d (data d'ingrés 1957) – A la font (aquarel·la sobre paper), conservada al Museu de Badalona (Barcelonès).[10]

Obres

  • 1917: Blanca Neus i altres contes, i La pau de casa i altres de Josep Carner. Magraneta i Les taronges d'or de Joan Gay.

  • 1919: Leyendas d'Oriente de Josep Carner. La hija de la Luna de Carles Riba.

  • 1920: Contes del Paradís, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1922: Els camins de la sort, de Ramon Reventós.

  • 1924: La Récitation Française a l'École. Cours Élémentaire de Souché, A.

  • 1925: La nau de les veles d'or, de Josep Massó Ventós.

  • 1926: La Chatte Blanche, de Madame D'Aulnoy. Penrod, actor de Booth Tarkington. La llàntia meravellosa d'Aladí de Marçal Trilla i Rostoll.

  • 1927: El Parenostre interpretat per a infants. Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll.

  • 1928: En Peret, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1929: Margarida, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1929: Monsenyor Llangardaix, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1930: Narcís, escrit i il·lustrat per ella mateixa. Nick, conte de mitja nit, de Carme Karr. Peret valentet de Valeri Serra i Boldú.

  • 1931: Le bon petit Henri de Comtesse de Ségur. Lectures d'Infants. Llibre segon de Maria de l'Assumpció Pascual.

  • 1933: Clavellina i Crisantem, el príncep teixidor, Ametllonet, Estel i Floreta, L'herba maleïda, El príncep cec, escrits i il·lustrats per ella mateixa i La germana del gegant, de Valeri Serra i Boldú.

  • 1934: Contes d'Argent.

  • 1935: La Gatomaquia, de Lope de Vega Carpio.

  • 1936: Un gos perillós, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1937: El més petit de tots, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1942: La poma màgica, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1947: Contes meravellosos, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1949: La Barcelona dels nostres avis.

  • 1951: El Parenostre i l'Avemaria.

  • 1952: La vida a la llar, La Rambla, passeig i jardins, La vida humanitària i Els barris de la ciutat de Francesc Curet.

  • 1954: Botigues, obradors i cases de menjar i veure de Francesc Curet.

  • 1955: La vida religiosa, de Francesc Curet. Poems de John Keats.

  • 1956: Muralles enllà de Francesc Curet.

  • 1957: Costums, festes i solemnitats, de Francesc Curet.

  • 1958: La meva casa i el meu jardí, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1962: Martinet, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 1983: Les meves nines, escrit i il·lustrat per ella mateixa.

  • 2015: Memòries 1892–1984. Edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz.

Guardons

Reconeixements

Nomenada filla adoptiva de Tiana (Maresme), aquesta població també ha posat el seu nom a l'escola pública de primària del poble.

També hi ha Centres d'ensenyament Lola Anglada[16] a Badalona (Barcelonès), l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), Martorell (Baix Llobregat), Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat), Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) i Lloret de Mar (Selva).

A Barcelona (Barcelonès) hi havia una (1) biblioteca amb el seu nom a l'eixample. Malauradament la tancaren fa uns anys sense que cap institució es responsabilitzés a crear una altra biblioteca amb el seu nom o bé consolidar a Tiana (Maresme) o a Barcelona (Barcelonès), el desitjat museu que l'artista havia anhelat i que la Diputació de Barcelona s'havia compromès a realitzar (tot i que Lola Anglada havia deixat propietats, finques, quasi la totalitat de la seva obra artística, la seva col·lecció de nines, manuscrits i documentació a la Diputació...)[17]

Entre els anys 1984 i 2003 es concedí el Premi Lola Anglada de contes breus per a nois i noies, convocat per la Caixa Terrassa i l'Ajuntament de Terrassa (Vallès Occidental).

Fons personal

El seu fons personal, que inclou esborranys i diferents versions manuscrites i mecanoscrits de les seves obres (entre els quals guions de ràdio i memòries), de documentació professional i correspondència, es conserva a la Biblioteca de Catalunya. La part més important dels originals dels seus dibuixos es conserven a la Diputació de Barcelona, mentre que a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona es conserva la majoria del seu fons fotogràfic, que aplega imatges reunides i generades per Lola Anglada al llarg de la seva vida personal i la seva activitat professional (fotografies, positius i negatius de diferents tècniques i formats). El fons fotogràfic, de gran valor per la riquesa i varietat dels continguts,[18] inclou paisatges i vistes costumistes de la Ciutat Comtal i de Catalunya, que mostren la fisonomia i l'activitat quotidiana i festiva de Barcelona (Barcelonès) i la rodalia, fotografies sobre la vida i el treball en el món rural, i una (1) col·lecció de retrats en negatiu al col·lodió de personatges anònims. Aquestes imatges podien haver estat utilitzades per Lola Anglada com a models per als seus dibuixos i il·lustracions.

Referències

  1. ↑ «Lola Anglada». Gran Enciclopèdia Catalana.

  2. ↑ «Registre de Naixements. Any 1892. Registre núm. 6188 Jutjat "Instituto"». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 28.10.1892.

  3. ↑ Rius Vernet, Núria: «Maria Dolors Anglada Sarriera. Il·lustradora». Diccionari Biogràfic de Dones.

  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 33–34 i 79. ISBN 97884612-2004-5.

  5. ↑ Rodríguez Checa, Mercedes: «Anglada Sarriera, Dolores». A: Antolín Paz, Mario (dir.). Diccionario de pintores y escultores españoles del siglo XX. Vol. 1. Forum Artis, Madrid, 1994, pàg. 156.

  6. ↑ RIUS, NÚRIA; SANZ, TERESA: LOLA ANGLADA: MEMÒRIES 1892–1984. Diputació de Barcelona, Barcelona, 2015, pàg. 509. ISBN 978-84-9803-699-2. Arxivat 2018.07.06 a Wayback Machine.

  7. ↑ Murgades, Josep: «Lola Anglada, Memòries 1892–1984». Els Marges: Revista de llengua i literatura [Barcelona], núm. 108, 2016, pàg. 119.

  8. ↑ Jardí, Enric (dir.): L'Art Català Contemporani. Aymà, Barcelona, 1972, pàg. 133–134.

  9. ↑ Miralles, Francesc (coord.): Història de l'Art Català. Vol. VIII: L'època de les avantguardes: 1917–1970. Edicions 62, Barcelona, 1983, pàg. 127.

  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 «Museus en línia» (en català, castellà, anglès). Generalitat de Catalunya.

  11. ↑ «Museus en línia» (en català, castellà, anglès). Generalitat de Catalunya.

  12. ↑ «Escena Digital». Centre de documentació i Museu de les Arts Escèniques.

  13. ↑ Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica LI, Barcelona, 1999, pàg. 24–25. ISBN 84-7283-444-1.

  14. ↑ Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica, LIX, 2002, pàg. 136, 153, 178, 185, 237 i 266. ISBN 84-7283-661-4.

  15. ↑ «Maria Noguera i Puig (1906–2002)». Civtat. Ideari d'art i cultura.

  16. ↑ Centres d'ensenyament amb el nom de «Lola Anglada»

  17. ↑ La Vanguardia, 60, 2, 1977–05, pàg. 413. DOI: 10.2307/340505. ISSN: 0018-2133.

  18. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz: Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·leccions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, Barcelona, 2007, pàg. 255. ISBN 978-84-9850-029-5.

Bibliografia

Enllaços externs

Retrat de Lola Anglada, il·lustradora catalana noucentista del segle XX.

Rajoles de premi al concurs de catifes de flors de Sitges, obra de Lola Anglada. Es troben al carrer de Jesús.

La nina del drapaire, 1855. Col·lecció de Nines i Joguines Lola Anglada. Museu Romàntic Can Llopis, Sitges.

En Peret

Placa commemorativa del nomenament de Lola Anglada com a filla adoptiva de la vila de Tiana.

Maria Dolors Anglada i Sarriera

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent quaranta-tresè aniversari del naixement d'Emili Vallès i Vidal (Igualada, Anoia, 28 d'octubre de 1878 — Barcelona, Barcelonès, 26 de novembre de 1950), qui fou un (1) gramàtic català, professor de l'Escola d'Arts i Oficis del Districte Cinquè (posteriorment Escola Complementària d'Oficis Narcís Monturiol) i secretari redactor de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans. Des del 1916 fou també professor de gramàtica catalana a l'Escola Normal de Mestres. El 1904 ja havia publicat un (1) primer Resum de gramàtica catalana, criticat per Pompeu Fabra, amb el qual mantenia amistat. A més de filòleg, fou matemàtic i crític musical.[1]

Biografia

Emili Vallès nasqué al carrer de Santa Caterina d'Igualada (Anoia),[2] cinquè fill de Josep Vallès i Roca, i de Josefa Vidal. Inicià els seus estudis a l'Escola Pia d'Igualada (Anoia). El 1886 la família es traslladà a Barcelona (Barcelonès), on continuà els seus estudis als escolapis de Sant Antoni.[1] L'any 1897 ingressà a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1903 en Ciències Fisicoquímiques, i quatre (4) anys més tard en Ciències Exactes. Malgrat això, durant l'època universitària freqüentà diversos nuclis literaris, i decantà les seves afeccions cap al camp de les lletres.[1]

S'interessà per les llengües, dominant plenament el llatí, el grec, el català, el castellà, el francès, l'anglès, l'italià i l'alemany, i començà a traduir obres de la literatura universal, com Fromont i Risler d'Alphonse Daudet, De la imitació de Crist de Tomàs de Kempis, Laura o el sello rojo, d'Alfred de Vigny, Mozart de Josep Lleonart, Estrella matutina d'Ada Negri o Amor i geografia de Bjørnstjerne Bjørnson. Usà el pseudònim de Manuel Brunet per algunes traduccions fetes per a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.[1] Fou col·laborador d'aquesta associació amb la qual el 1931 impartí cursos de gramàtica catalana a Ràdio Associació, EAJ. 15.[3]

Formà part de la redacció del periòdic La Renaixença, l'únic diari català a Barcelona (Barcelonès), dirigit pel seu amic Josep Carner. També fou redactor de la Revista Montserrat, crític musical de Diario del Comercio i El Matí, i col·laborador de La Revista, dirigida pel seu company Jaume Bofill i Mates.[1]

Més que investigador, Emili Vallès fou un (1) bon divulgador de les doctrines gramaticals i lingüístiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Juntament amb Artur Martorell[4] i amb el pseudònim de Jeroni Marvà, publicà diversos manuals de gramàtica catalana i, tot sol, manuals d'altres matèries, com Aritmètica mercantil, 1918 i Geometría, 1946.

Després de l'èxit dels Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà, n'agafà el relleu Signes. Normes pràctiques de gramàtica catalana (1962), d'Albert Jané.

Segons Vallès, el gramàtic és conservador per naturalesa i defensa un ordre establert dins el qual viu la llengua i s'expandeix, combat necessàriament per l'ordre tant com vigila i preveu la contaminació indesitjada, i encara apilona elements de defensa perquè amb la ventada incontrolada i lliure no vingui l'enrunament i l'esbaldrec. A nivell de lexicografia catalana, Vallès elogià els diccionaris Aguiló, de Marià Aguiló i Fuster, i Balari, de Josep Balari i Jovany.

Morí a Barcelona (Barcelonès) el 1950 i fou enterrat al cementiri de les Corts.[1] En l'actualitat, una (1) escola d'Igualada (Anoia)[5] i un (1) carrer d'aquesta ciutat porten el seu nom.

Obres

  • Lliçons de gramàtica catalana (1915–1931);

  • Aritmètica mercantil (1918);

  • «Lexicografia catalana» (a la revista La Paraula Cristiana (1927), fundada per Carles Cardó);

  • Exercicis de gramàtica catalana (1927–1930);

  • Diccionari Pal·las amb equivalències en castellà, francès i anglès (1927, 1947);

  • Diccionari de barbarismes del català modern (1930);

  • Vocabulari castellà–català (1935);

  • Geometria (1946);

  • Lexis (1952).

Bibliografia

Referències

  1. Xavier Pedraza i Jordana: Emili Vallès i Vidal (1878–1950), Filòleg, literat, matemàtic i crític musical, Revista d'Igualada [Enllaç no actiu].

  2. Ajuntament d'Igualada, Personatges i fets històrics Arxivat 2010.06.21 a Wayback Machine.

  3. La Vanguardia, 3 de febrer de 1931, Radioprograma para hoy martes día 3 de febrero de 1931.

  4. Escola Artur Martorell.

  5. Escola Emili Vallès.

Emili Vallès i Vidal

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent quaranta-setè aniversari del naixement de Ferran Casablancas i Planell (Sabadell, Vallès Occidental, 28 d'octubre de 1874 — Barcelona, Barcelonès, 21 d'octubre de 1960)[1], qui fou un empresari català, conegut per revolucionar la indústria cotonera al primer quart del segle XX.

Biografia

Treballà a la fàbrica del seu pare des dels catorze (14) anys. Investigà els problemes de la filatura de fibres tèxtils i el 1913 inventà un dispositiu per a la filatura del cotó de grans estiratges, sistema que revolucionà la indústria cotonera perquè reduïa molt considerablement el temps i el cost de la filatura.[2]

El presentà oficialment a l'Escola Industrial de Sabadell, fou patentat i des del 1925 fou adoptat per les principals fàbriques de tot el món. Posteriorment anà perfeccionant el mecanisme amb la creació de nous models que foren adoptats també universalment. Per explotar els seus invents creà diverses companyies, algunes a l'estranger. El 1915 creà l'empresa Filatures Casablancas, que, després de la forçada interrupció provocada per la Primera Guerra Mundial i la postguerra, esdevingué l'empresa matriu d'una multinacional. Fins al 1936, les patents Casablancas s'introduïren a França i Bèlgica (Louis Motte), Anglaterra, Regne Unit (amb la Casablancas Hight Draft Co. Ltd. de Manchester, dirigida per Francesc Permanyer), l'URSS i la Xina (Claudi Portella), els Estats Units (amb l'American Casablancas Co.), Mèxic (Martirià Mirabet i Eudald Franquesa), el Brasil (Salvador Inglada), el Japó, Turquia i Grècia. El grup serà dirigit des de Ginebra (Suïssa) i Nova York (Nova York, EUA) pels seus fills Joan i Ferran.

Políticament, milità a la Lliga Regionalista i del 1926 al 1936 i del 1946 al 1960 fou president del Banc Sabadell.[3][1] També impulsà la fundació de l'Associació de Filadors, la de la Mútua Sabadellenca d'Accidents de Treball i promogué la portada d'aigua a Sabadell (Vallès Occidental) els anys 1920 i 1949–1951). Fou vicepresident de la Companyia d'Aigües de Sabadell, fomentà i protegí la creació del Museu de Sabadell i fou membre d'honor de la Fundació Bosch i Cardellach.[1] El 1941 l'Institut Tèxtil de Manchester (Anglaterra, Regne Unit) el nomenà soci d'honor, i esdevingué així el primer inventor estranger que rebia aquesta distinció. El 1945 la Caixa d'Estalvis de Sabadell li atorgà el Premi de Ciutadania i el 1955 l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental) el proclamà fill predilecte de la Ciutat. Fou condecorat amb la Gran Creu al Mèrit Civil i rebé la medalla d'or de la Diputació de Barcelona.

El 1933 Sabadell (Vallès Occidental) li dedicà un carrer al centre de la ciutat.[1] A la seva ciutat natal hi ha també un institut que porta el seu nom. El seu fill Joan fou conseller de Banca Catalana i president de la Fundació Enciclopèdia Catalana. El seu net, John Casablancas, fundà l'empresa Elite Model Management i el seu besnet, Julian Casablancas, és el vocalista del grup The Strokes.[4]

Referències

  1. Nomenclàtor. «Carrer de Ferran Casablancas. Ajuntament de Sabadell».

  2. «Ferran Casablancas i Planell». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  3. «La família Casablancas». El Punt Avui.

  4. Cabanes, Francesc: «La família Casablancas». El Punt Avui, 28 de juliol de 2013.

Bibliografia

Monument a Ferran Casablancas i Planell, industrial tèxtil i inventor sabadellenc, obra de l'escultor Adolf Salanguera, erigit el 28 d'octubre de 1974, en el centenari del seu naixement. Esà situat a la plaça Taulí, a Sabadell, (Vallès Occidental, Catalunya).

Ferran Casablancas i Planell

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cinc-cents onzè aniversari del naixement de Francesc de Borja i d'Aragó (Gandia, la Safor, País Valencià, 28 d'octubre de 1510 — Roma, Laci, Itàlia, Estats Pontificis, 30 d'octubre de 1572), qui fou duc de Gandia (1542–1543), baró i primer marquès de Llombai, lloctinent de Catalunya (1539–1543).[1] Ingressà a l'orde jesuïta, del qual fou el tercer general. Fou proclamat sant per l'Església catòlica[2] el 1671.

Biografia

Era fill de Joan II Borja (fill de Joan Borja) i Joana d'Aragó i, per tant, besnet d'Alexandre VI i de Ferran el Catòlic.[2]

De nen mostrà predilecció per la vida religiosa, i manifestà el desig de ser monjo, però la seva família l'envià a la cort de l'emperador Carles V. Hi destacà, acompanyant l'emperador en les seves campanyes i esdevenint home de confiança del rei.

Es casà amb la noble portuguesa Elionor de Castro el 1529[2] i tingueren set (7) fills:

  • Ferran de Borja.

  • Alfons de Borja.

  • Àlvar de Borja.

  • Elisabet de Borja, casada amb Francisco Gómez, marquès de Dénia (Marina Alta, País Valencià).

  • Joana de Borja–Aragó, casada amb Joan Enríquez d'Almansa (Albacete, Castella–la Manxa).

  • Carles de Borja, duc de Gandia (la Safor, País Valencià).

  • Joan de Borja, primer comte de Ficalho (Baixo Alentejo, Portugal).

El 1530 l'emperador Carles V elevà el seu títol de baró al de marquès de Lombai (Ribera Alta, País Valencià), com a cavaller major de l'emperadriu Isabel de Portugal i d'Aragó, de qui fou gran amic. El 1539 morí aquesta i Francesc de Borja escortà el cadàver de Toledo (Castella–la Manxa) a Granada (Andalusia), on havia d'ésser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una (1) dona de gran bellesa, decidí de «no servir mai més un (1) senyor que pugui morir».

Encara, però, fou nomenat lloctinent de Catalunya, i tingué diversos enfrontaments amb la Generalitat de Catalunya per problemes de competències. Nomenat duc de Gandia el 1542, en fou el quart, però en ingressar a la Companyia de Jesús abdicà en el seu fill Carles Borja.

Vida religiosa

Quan el seu pare morí, el 1542, es retirà a Gandia (la Safor, País Valencià), on duria una vida lliurada a la fe. Entrà en contacte amb els jesuïtes, llavors un (1) orde jove, i els ajudà econòmicament. Benefactor del Col·legi Romà, fundà el Col·legi Jesuïta de Gandia (la Safor, País Valencià), el primer que rebé estudiants laics.[2]

Ingrés a l'orde

Vidu el 1546, professà als jesuïtes el 1548 i renuncià als seus títols i càrrecs, heretats pel seu fill gran. Es doctorà en teologia (1550) i se n'anà a Roma (Laci, Itàlia) on poc després refusà ser cardenal. De tornada als regnes hispànics, assistí a la mort de Joana la Boja (1554) i fou marmessor de Carles V (1558).

El 1554 fou nomenat comissari general dels jesuïtes a Espanya i el 1565, a la mort de Laínez, fou elegit general de la Companyia de Jesús.

Ocupà diferents càrrecs dins l'orde dels Jesuïtes, fins a arribar a prepòsit general (1565). Creà molts col·legis a Europa i missions a Amèrica. És autor d'obres d'espiritualitat.

Generalat

La segona congregació general jesuïta l'elegí general pel seu gran prestigi. El nou general revisà les regles de l'orde, incrementant el temps dedicat a l'oració (Ignasi de Loiola, el fundador de l'orde, ho deixà a l'albiri de cada membre; fins al segle XX, se seguí la norma de Francesc de Borja). Es preocupà perquè cada província jesuítica tingués un (1) noviciat propi: personalment fundà el de Roma (Laci, Itàlia), a Sant'Andrea al Quirinale.

Negocià amb el papa Pius V, que volia reintroduir els oficis cantats que la Companyia havia abandonat; tampoc no volia que els membres de l'orde candidats al sacerdoci fossin ordenats fins que no haguessin fet la professió, la qual cosa constituïa un problema per la Companyia. El 1572 Gregori XIII restaurà la pràctica original de l'orde.

Els col·legis regits per jesuïtes cresqueren en nombre: de cinquanta (50) el 1556 passaren a cent seixanta-tres (163) el 1574. Francesc de Borja promulgà la primera Ratio Studiorum el 1569 per a unificar–ne els temaris d'ensenyament en tots ells. Seguí molt de prop l'evolució de la Contrareforma a Alemanya, on intervingueren intensament els jesuïtes.

Impulsà les missions, amb fundacions a la Florida, Mèxic i el Brasil. També dugué a terme missions diplomàtiques per ordre del Papa, a Espanya i Portugal. Pius V fundà, per suggeriment seu, la Congregació per a la Propaganda de la Fe.

Morí a Roma (Laci, Itàlia) l'1 d'octubre de 1572 i fou canonitzat l'any 1671 per Climent X.

Autor musical

Francesc de Borja escrigué peces musicals polifòniques, sempre de caràcter sacre, i perdudes en la seva gran majoria. Se li atribueix una (1) Visitatio Sepulchri, interpretada a Gandia entre els anys 1550 i 1865, i una (1) missa, publicada a París (Illa de França) el 1557 sota el nom d'Orlando di Lasso.[3] Jordi Savall ha editat i enregistrat un (1) Credo polifònic també atribuït al sant.

Notes

  1. «Francesc de Borja i d'Aragó | enciclopèdia.cat».

  2. «Francesc de Borja (1510–1572)».

  3. Possiblement, segons els editors de la partitura, sigui obra de Lasso, però després de la canonització del sant, l'interès dels jesuïtes per consagrar el seu sant com a gran músic feu que se li atribuís.

Vegeu també

Sant Francesc de Borja per Alonso Cano (Museu de Belles Arts de Sevilla). El llenç representa Sant Francesc de Borja (1510–1572), duc de Gandia i general de la Companyia de Jesús.

Sant Francesc de Borja, obra d'Andreu Sala, a la façana de l'església de Betlem de Barcelona.

Escultura de Johannes Bitterich, segle XVIII (Bamberg, St. Martin).

Francesc de Borja davant el cadàver de la reina, per Antonio Palomino, segle XVIII.

El sant fent un exorcisme. Esborrany de Francisco de Goya per a un quadre, segle XVIII (Madrid, col·lecció de la marquesa de Santa Cruz).

Francesc de Borja i d'Aragó

El passat dijous 28 d'octubre de 2021 es commemorà el cent seixanta-setè aniversari del naixement d'Apeles Mestres (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 28 d'octubre de 1854,[1] –o 29–[2] — ibídem, 19 de juliol de 1936),[3] també anomenat Apel·les Mestres segons la grafia fabriana, malgrat que ell s'ofenia profundament quan algú li corregia el nom, , qui fou un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria.[4]

Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, tot i mantenir sempre les arrels culturals de la terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. L'obra gràfica de Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. Com a escriptor conreà diversos gèneres: poesia, teatre, prosa... que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L'any 1908 fou investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres (3) premis extraordinaris dels Jocs Florals.

Biografia

Nasqué a Barcelona (Barcelonès) el 28 d'octubre de 1854, al carrer Sant Felip Neri, 4, prop de la catedral. El seu pare, Josep Oriol Mestres, fou un arquitecte que intervingué a la Ciutat Comtal en obres tan importants com la catedral i el Gran Teatre del Liceu, dirigí la demolició de les muralles de la ciutat i construí la primera casa de l'Eixample, la seva mare Hermenegilda–Elionor Oñós i Salvat tots dos (2) nascuts a Barcelona. Apel·les cursà el batxillerat a un col·legi francès i estudià a l'Escola de la Llotja, on ben aviat mostrà una gran afició per la caricatura. Fou deixeble de pintors com Antoni Caba, Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale i Ramon Martí i Alsina.

Positivista, agnòstic i anticlerical, conservà, això no obstant, un cert esperit franciscà i de respecte a les creences. Amb el seu amic Pompeu Gener realitzà diversos viatges a Suïssa, on coincidí amb Valentí Almirall i entrà en contacte amb el federalisme helvètic, la poesia intimista de Heinrich Heine i les historietes gràfiques de Rodolphe Topffer. També viatjà per Espanya i França. Col·laborà en les revistes més importants de l'època dibuixant historietes, acudits i dissenyant capçaleres.

Val a dir que el personatge, fill de la Renaixença, era del tot reticent a geminar la ela a l'hora d'escriure el seu nom, motiu pel qual hom pensa que caldria respectar aquesta forma a l'hora de referir–s'hi.

L'any 1885 es casà amb una parisenca de dots artístiques notables, Laura Radénez, amb qui no tingué fills. Un (1) any més tard abandonà l'escriptura a causa d'una crisi provocada per una malaltia que patia des de feia temps. El 1898 es reclogué amb la seva esposa en una torre del barceloní passatge Permanyer, on visqué dedicat a tenir cura del jardí ple d'hortènsies que tenia al terrat (el qual li valgué el títol de «rei de les hortènsies»), i on celebrava reunions literàries i musicals amb artistes modernistes.[5]

Apel·les concebia el llibre com a objecte d'art global, que li permetia escriure poemes, il·lustrar-los, posar–hi música, tenir cura de la qualitat del paper, del color de la coberta, de la distribució de la massa impresa dins el blanc de la plana, de les filigranes de les orles, de les lletres, i del disseny del relligat del llibre. Il·lustrà gran quantitat de llibres entre els quals destaquen Vobiscum, amb il·lustracions d'esperit medieval pròpies dels incunables, i Liliana[6] (dona d'aigua) on la tècnica realista se serveix de la fantasia. Per aquests dos (2) llibres se'l considera un precursor dels modernistes i impulsor del disseny editorial. Col·laborà a diverses revistes, com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, El Liberal, La Publicitat, Lo Nunci i altres.

El 1912 hagué d'abandonar el dibuix a causa d'una afecció a la vista, i dos (2) anys més tard es quedà gairebé cec, fet que l'obligà a deixar el dibuix i pràcticament l'escriptura. Uns anys més tard publicà cançons que li feren recuperar una gran popularitat, amb lletra i música pròpies improvisades al piano i harmonitzades per músics professionals. Aquestes cançons han estat popularitzades i enregistrades per Emili Vendrell, Conxita Badia, i més recentment, per Núria Feliu o Xavier Ribalta, entre d'altres.

El 1915 aconseguí una (1) nova englantina amb Flors de sang, poemes compostos en esclatar la Primera Guerra Mundial, entre els quals cal destacar el poema «No passareu!», que es popularitzà entre la població republicana durant la Guerra Civil.[7] El govern francès li atorgà la Creu de la Legió d'Honor (1920) per la seva actuació en favor dels aliats. Aquest mateix any moria la seva estimada esposa Laura a la qual dedicà dos (2) llibres: In Memoriam, amb retrats que li havia fet, i Sempre vives.

El 1934 s'havia organitzat un (1) homenatge a Apel·les Mestres que s'hagué de suspendre pels fets revolucionaris d'octubre. A la matinada del 19 de juliol de 1936, tot just iniciada la Guerra Civil, morí, quan la singularitat de la seva obra començava a revalorar–se. La notícia de la seva mort no tingué cap ressò a la premsa ni a la ràdio a causa dels esdeveniments que s'estaven produint en tot el país.

L'any 1938 s'inaugurà un (1) monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, de Barcelona (Barcelonès), amb la dedicatòria: «A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells».

El fet que Mestres no s'especialitzés en una activitat específica ha dificultat, en part, el seu reconeixement artístic. Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un (1) premi de literatura il·lustrada que porta el seu nom.

Dibuix i obra gràfica

El 1874 començà un (1) àlbum de dibuixos titulat Llibre Verd, una mena de dietari amb apunts del natural amb impressions, retrats, actituds humanes, indumentàries, detalls arquitectònics, paisatges rurals. Entre els anys 1877 i 1885 col·laborà en revistes catalanes com La Llumanera de Nova York, on edità la seva primera historieta coneguda fins ara; La Tomasa; La Campana de Gràcia, revista republicana on substituí al seu amic Tomàs Padró com a dibuixant de caricatures, acudits, sàtires polítiques i fins i tot en renovà la capçalera; L'Esquella de la Torratxa, revista satírica on començà a signar amb l'anagrama compost de les seves inicials que tant l'identifiquen. Del 1896 al 1906 feu un (1) acudit diari a La Publicitat. A L'Avenç, revista portaveu del Modernisme laic i dels corrents d'avantguarda, col·laborà amb autors importants del naturalisme com Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà i Lloret i altres. També col·laborà en revistes en castellà com: Granizada, publicació fonamental en l'obra gràfica de l'autor, La Ilustración, El Globo, La Honorata, La Semana còmica, La Velada, El siglo, El Gato negro, Madrid cómico, Blanco y Negro, Hojas selectas, La Campana catalana... El 1882 reuní en un (1) llibre, Cuentos vivos, les tres (3) primeres historietes més o menys llargues dibuixades i escrites per un autor a l'àmbit espanyol: El Conde Tal, La Sonda i Cuatro hombres y un cabo[8]... Sembla que fou influït per Wilhelm Busch. El 1918 publicà Más cuentos vivos. La primera edició és de C. Verdaguer, però l'any 1929 Seix Barral publicà els dos (2) llibres en la que seria l'edició més popular i de més bona qualitat. Una (1) característica original i destacable és que el text no només era en castellà sinó que s'havia traduït també al francès, anglès i portuguès.[9]

Estil literari i influències

Durant els primers anys de la seva experiència literària, Apel·les Mestres consolidarà un (1) estil propi que deixarà enrere el Romanticisme becquerià de joventut i abraçarà amb força el naturalisme. L'Avenç serà el canal a través del qual, com a poeta, farà pública la nova estètica, que troba en el paisatge l'ambient ideal per a descriure-hi el drama de la vida i la mort dels elements de la natura.

L'any 1883 fou el de la transformació definitiva de l'estètica naturalista de Mestres. Seguint la tradició de les faules, neutralitzà el component moralitzador, humanitzar els elements de la natura, i proposar un (1) panteisme primitiu, íntim i extremament ingenu, on el punt de vista poètic llisca cap a un (1) naturalisme ben personal, del tot nou en la literatura catalana: coincideix amb el punt de vista de la natura, que veu animats els seus elements, la qual cosa provoca el distanciament radical del jo de l'autor. El naturalisme de Mestres es basa en una estètica de la natura, de la naturalitat i del distanciament tècnic; una (1) estratègia gràcies a la qual no privarà el lector de l'experiència subjectiva i del sentiment íntim.

Generacionalment s'inscriu entre els escriptors de la Renaixença, però el seu concepte d'art total i valoració de la naturalesa fa que se'l consideri un (1) innovador i iniciador del Modernisme. El seu llenguatge senzill i espontani, reprodueix els moviments més lliures de la realitat i facilità el camí a Joan Maragall, Santiago Rusiñol i els seus amics. Elaborà dos (2) tipus de discurs, un (1) que recull les emocions més fondes i que apunta a un (1) principi de simbolisme i un (1) altre, per als poemes narratius i les peces de teatre, tret directament de la realitat. Combat el Noucentisme amb obres com: Els sense cor (1909) i Justícia! (1913), on adreça el seu sarcasme directament contra Eugeni d'Ors.

Obres

La Biblioteca de Catalunya posseeix una (1) bona i variada col·lecció d'obres de l'artista.[10]

Poesia lírica i composicions musicals

El 1875 publicà el primer llibre de poemes, Avant!, el qual seguiren molts d'altres: Microcosmos, Balades, Cançons íntimes, Idil·lis, Vobiscum, Odes serenes, Epigrames, Pom de cançons, Darreres balades, etc.

Pressionat per Frederic Soler i per alguns compositors, com Amadeu Vives, Enric Granados i Enric Morera, Mestres desenvolupà els components teatrals que contenien els idil·lis i els poemes narratius i, a partir del 1901, realitzà una (1) abundosa producció dramàtica amb la qual assolí alguns dels seus grans èxits populars. Dramatitzà contes i rondalles, com En Joan de l'Ós, musicada per Morera; poemes lírics, com La Rosons.

Gaziel (1906) i Liliana (1911), ambdues musicades per Granados, són típicament modernistes: la primera, com el poema homònim, planteja les relacions del poeta amb la societat burgesa, i la segona, crea un món de fantasia clarament prerafaelita. Sens dubte, la Rondalla de l'amor (1910) constitueix una de les seves peces més brillants i significatives.

Les seves cançons, com A la taverna d'en Mallol, tingueren una gran popularitat, que es perllongà fins dates recents en versions de Núria Feliu o Xavier Ribalta. Cal destacar la seva creació de l'Himne a Catalunya.

L'himne a Catalunya

Dolça terra catalana,

noble terra on hem nascut,

torna a ser la sobirana

que altres dies has sigut.

Catalunya primer morta

que enjunyida per ningú,

seràs lliure perquè ets forta,

seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta

barren l'or de ton escut.

És la sang que et fa valenta

contra el jou de servitud.

Catalunya primer morta

que enjunyida per ningú,

seràs lliure perquè ets forta,

seràs forta perquè ets tu.

El teu nom, llegat dels avis,

per nosaltres és sagrat.

Catalunya en nostres llavis

vol dir Pàtria i Llibertat.

Catalunya primer morta

que enjunyida per ningú,

seràs lliure perquè ets forta,

seràs forta perquè ets tu.

Dignes fills de tes entranyes

et volem més alta encara,

forta i gran com tes muntanyes,

clara i bella com ton mar.

Catalunya primer morta

que enjunyida per ningú,

seràs lliure perquè ets forta,

seràs forta perquè ets tu.

Teatre

Animat per Frederic Soler (Pitarra) va escriure teatre.[11] La seva carrera teatral s'inicià amb l'estrena, l'any 1883, de La nit al bosc, amb música de Josep Rodoreda. Després estrenà La flor de la vall (1897) amb música de Joan Goula i continuà amb La Rosons (1901), amb música d'Enric Morera, i Picarol amb música d'Enric Granados. En total estrenà una seixantena (circa 60) d'obres, des de l'adaptació de llegendes medievals fins a peces ambientades a Catalunya. Concebia el teatre com un (1) espectacle total amb text, música, moviment i plàstica i, fins i tot, el 1901 inicià la carrera teatral, arribà a realitzar el disseny del vestuari d'obres pròpies com Nit de Reis (1906), Gaziel (1906), Joan de l'Ós (1907), Liliana (1911), L'Estiuet de Sant Martí (1912) —obra inspirada a Cervelló (Baix Llobregat) on, des de la seva infantesa, havia passat temporades amb els pares i la família d'allà—[12] i també per a altres autors.

Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest patronat del Festival de Bayreuth havia sigut creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de Parsifal.[13]

Traduccions

Traduí al català l'obra Intermezzo de l'escriptor alemany Heinrich Heine i, cosa molt insòlita en aquells moments, un (1) recull de lírics xinesos, Poesia xinesa.

Fons personal

El fons de caràcter privat d'Apel·les Mestres, dipositat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), l'integren un (1) total de tretze mil quaranta-set (13.047) documents que s'han agrupat sota dos (2) gran apartats: documentació personal i familiar, i epistolari. En el primer apartat s'han inclòs també els nombrosos retalls de premsa conservats, relacionats amb la seva vida i, de forma molt especial, amb la seva obra literària i artística. L'epistolari és de gran rellevància i significació per la quantitat de documents que aplega i per la categoria dels corresponsals. Aquesta documentació procedeix del donatiu fet pel mateix autor a l'AHCB i ingressà el 29 de juliol de 1929.

A més a més, l'AHCB custodia una (1) part molt significativa dels més de quaranta mil (>40.000) dibuixos que creà al llarg de la seva vida en disciplines com el dibuix artístic, la il·lustració literària, la caricatura política i humorística en premsa i revistes satíriques, els croquis i els apunts en quaderns de viatges i dietaris, etc. El llegat el completen plànols del seu pare, l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas, i pels àlbums de dibuixos de la seva muller, Laura Radénez. D'entre els dibuixos de Mestres conservats a l'AHCB cal destacar els mil dos-cents noranta (1.290) acudits publicats al diari La Publicidad entre els anys 1896 i 1906; els cinc (5) àlbums de dibuixos coneguts com a Llibre Vert, realitzats entre els anys 1874 i 1895; els Llibres d'Expansions, on narra de forma gràfica les vivències compartides amb Laura Radénez; o els originals de centenars de caricatures polítiques per a publicacions peròdiques com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia.[14]

Pel que fa al fons fotogràfic personal de Mestres, es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (Barcelonès) i està compost per documentació generada i reunida per ell mateix. D'una banda, fotografies de caràcter personal, com ara retrats de familiars i persones de l'entorn de l'artista, l'estudi on treballava i casa seva. Aquestes imatges presenten un (1) ambient íntim i proper a Apel·les Mestres. De l'altra, documentació aplegada fruit de l'activitat col·leccionista i de les necessitats i inquietuds professionals de l'artista. Formen part del fons, doncs, retrats de nus, acadèmies i tipus populars de diferents indrets del món. Destaca, entre aquestes fotografies, una (1) sèrie de retrats de persones de països àrabs. Així mateix, es troben paisatges i vistes costumistes de la Ciutat Comtal, Catalunya, Espanya i l'estranger. Són destacables les albúmines que mostren països com Egipte, Síria i el nord d'Àfrica. També conté fotografies que reprodueixen obres d'art i documents. Cal ressaltar, entre aquest material, una sèrie d'estàtues en model per a la façana de la Catedral de Barcelona. Com a col·leccionista, recollí una (1) nombrosa col·lecció de postals de temàtica molt variada.[15]

Per altra banda, la seva col·lecció de figurins es troba al Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre. El fons està compost per un total de més de cent cinquanta (>150) obres datades entre els anys 1864 i 1914. El Museu s'ha encarregat de la seva digitalització i els conserva també a Escena Digital[16] disponibles per a consultes dels usuaris.

La Biblioteca de Catalunya conserva la documentació d'Apel·les Mestres que formen part de la Col·lecció Mateu Avellaneda.

Bibliografia

  • Armangué i Herrero, Joan. Obra primerenca d'Apel·les Mestres (1872–1886). Ed. Abadia de Montserat, Barcelona, 2007, pàg. 156 (vol. 380 de Biblioteca Serra d'Or). ISBN 9788484159650.

  • Fàbregas, Xavier: Història del teatre català. Ed. Abadia de Montserat, Barcelona, 1978 (vol. 1 de Catalunya teatral).

Si bé no hi ha un llibre monogràfic ample que analitzi en tota la seva complexitat l'obra polifacètica de Mestres, el que més s'hi acosta és la nadala a càrrec de diversos autors:

  • Josep Maria Ainaud de Lasarte (ed.): Apel·les Mestres (1854–1936). En el cinquantenari de la seva mort. 1936–1986. Fundació Jaume I, Barcelona, 1985.

Vegeu també el text del seu jove amic Mateu Avellaneda:

  • Avellaneda, Mateu. Joana Escobedo (ed.): La meva col·lecció Apel·les Mestres. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2005, pàg. 46. ISBN 9788478451531.

Referències

  1. ↑ «Registre de Naixements. Any 1854. Registre núm. 3454». Arxiu Municipal de Barcelona, 28 d'octubre de 1854 segons el registre civil.

  2. ↑ Ainaud de Lasarte, Josep M.: «Apel·les Mestres. L'home». Nadala de la Fundació Jaume I, 1985, pàg. 12.

  3. ↑ «Notícia de la mort a La Vanguardia» (en castellà). La Vanguardia, 22.07.1936.

  4. ↑ «Apel·les Mestres i Oñós»: L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  5. ↑ Mario Verdaguer: Medio siglo de vida íntima barcelonesa. Guillermo Canals Editor, 2008, pàg. 33. ISBN 978-84-87570-18-6.

  6. ↑ Mestres, Apel·les: Liliana. Facsímil. AUSA, Sabadell, 1907. ISBN 84-86329-37-X.

  7. ↑ Abrams, D. Sam: «'No passareu!'». Cultura (El Punt Avui), 12.12.2014, pàg. 32.

  8. ↑ López, Félix: «Cuentos vivos» (en castellà). Tebeosfera, 2012.

  9. ↑ «Cuentos vivos. Apeles Mestres». Xtec.cat.

  10. ↑ «Inventari de les obres a la Biblioteca de Catalunya».

  11. ↑ «APEL·LES MESTRES. Teatre».

  12. ↑ Mestres, Apel·les: Cervelló durant la febre groga. De 1870. Quadern. Biblioteca de Catalunya.

  13. ↑ Francisco Javier Gordillo: «La delegación española del patronato del Festival de Bayreuth. (1878–1882)» (castellà), Filomusica, núm. 49, febrer del 2004.

  14. ↑ Barjau, S., Guiral, A., Sendra, E.: L'humor gràfic a Barcelona. De «La Flaca» (1868) a la transició democràtica (1975–1978). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona–EFADOS, Barcelona, 2015 (en premsa).

  15. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz: Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, Barcelona, 2007, pàg. 186. ISBN 978-84-9850-029-5.

  16. ↑ «Escena Digital del Museu de les Arts Escèniques».

Enllaços externs

Retrat d'Apel·les Mestres (Barcelona, 1854–1936), artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica. Obra dels Fotògrafs Napoleon de 1884.

Caricatura d'Apel·les Mestres

Popular il·lustració d'Apel·les Mestres

Tomba d'Apel·les Mestres i Laura Radénez al Cementiri de Montjuïc

Portada de L'Avenç de 1881.

Mestres vist per Ramon Casas (MNAC)

Figurí d'Apel·les Mestres per l'obra Clorinda, del compositor Nicolau Manent (1881). Es conserva al MAE.

Apel·les Mestres i Oñós