I FINALS DEL MARÇ DEL 2021
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Freya von Moltke (Colònia, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, 29 de març de 1911 — Norwich, Vermont, Estats Units, 1 de gener de 2010), qui fou una (1) aristòcrata i activista alemanya membre del grup de resistència antinazi Cercle de Kreisau, cofundat amb el seu marit, el comte Helmuth James Graf von Moltke durant la Segona Guerra Mundial.[1]
Freya von Moltke, advocada de formació i nascuda a Colònia (Rin del Nord–Westfàlia) al si d'una (1) família de banquers, era viuda del militant de la resistència contra els nazis, Helmuth James Graf von Moltke, executat pel règim nacionalsocialista per traïció, amb qui s'havia casat el 1931. L'any 1940 fundaren el Cercle de Kreisau, grup format per aristòcrates, clergues, diplomàtics i noms vinculats al món de l'economia favorables a la caiguda d'Adolf Hitler. Alguns dels seus membres donaren suport a l'atemptat fallit contra Adolf Hitler el 1944.[2] Helmuth von Moltke fou executat el 1945 per alta traïció per haver treballat en favor de víctimes del règim nazi.
Freya von Moltke organitzà reunions secretes durant la guerra per debatre el futur d'Alemanya un cop caigués el règim de Hitler. Després que el seu marit fos executat, es traslladà a Polònia amb els seus dos (2) fills i posteriorment a Sud–àfrica, on es dedicà a explicar la lluita de la resistència en conferències i en diversos llibres.
L'any 1960 emigrà a Vermont (EUA) per viure amb Eugen Rosenstock–Huessy, un (1) acadèmic que havia fugit d'Alemanya amb l'arribada dels nazis al poder. Eugen morí l'any 1973 i ella continuà la seva activitat divulgativa. Freya von Moltke publicà diversos llibres sobre la resistència contra el nazisme.
Morí el gener de 2010 per una (1) infecció vírica i els seus funerals es feren a l'església de Norwich (Vermont) amb presència del seu fill, Helmuth von Moltke.
La casa que els Von Moltke tenien a Silèsia, situada ara a Polònia, és un (1) centre de serveis per a joves i per promoure la reconciliació d'alemanys i polonesos i la promoció de la integració europea.
Referències
«Freya Gräfin von Moltke» (en alemany). German Resistance Memorial Center.
Mor als 98 anys l'activista antinazi Freya von Moltke, Avui, 05.01.2010.
Bibliografia
Für und wider, Entscheidungen in Deutschland 1918–1945, 1961 (amb Annedore Leber)
Erinnerungen an Kreisau 1930–1945, C. H. Beck, München 2003, ISBN 3-406-51064-7
Briefe an Freya 1933–1945 (Briefe ihres Mannes), C. H. Beck, München 2005, ISBN 3-406-35279-0
Die Verteidigung Europäischer Menschlichkeit, in: Beilage zur Wochenzeitung Das Parlament 28 de juny 2004, Aus Politik und Zeitgeschichte, B 27/2004, Bonn, 2004.
Freya von Moltke in the summer of 2009
Freya von Moltke
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-dosè aniversari del naixement d'Edward George Geoffrey Smith–Stanley, comte de Derby, baró Stanley de Bickerstaffe KG PC (Knowsley Park, Lancashire, Anglaterra, Regne Unit, 29 de març de 1799 — ibídem, 23 d'octubre de 1869), qui fou un (1) polític anglès, tres (3) vegades primer ministre del Regne Unit, i fins ara, el membre que més ha durat com a líder del Partit Conservador britànic. Fou conegut com a Edward Stanley fins al 1834, com a Lord Stanley entre els anys 1834 i 1851, i des de llavors fins a la seva mort, com a comte Stanley.
Tot i que cada un (1) dels seus mandats no arribà a durar més de dos (>2) anys consecutius, i en total governà menys que molts altres primers ministres, és un (1) dels quatre (4) que han regit durant tres (3) o més mandats durant períodes no consecutius. Fou fill d'Edward Smith–Stanley, XIII comte de Derby i Charlotte Margaret Hornby, filla del reverend Geoffrey Hornby.
Stanley nasqué en una (1) adinerada família de terratinents, de Knowsley Hall a Lancashire. Stanley fou educat a Eton i en l'Església de Crist, d'Oxford.
El seu primer fill fou Edward Henry Stanley, XV comte de Derby. El seu segon fill Frederick Arthur Stanley, un (1) dels governadors del Canadà i general, la Copa Stanley porta el seu nom, en el seu honor.
Política
Després del col·lapse del Govern de Lord John Russell, Derby formà un (1) Govern minoritari el febrer del 1852. No obstant això, aquest govern fracassà en un (1) breu termini de temps.
El 1858 formà un (1) nou govern, després de la dimissió del primer ministre Lord Palmerston. Tot i certs èxits, entre els quals destacà el control directe de l'Índia després de la revolta del 1857, no arribà a durar un (1) any.
Després d'un (1) nou fracàs del segon govern de Lord Russell, Derby creà un (1) nou govern el 1866. Al començament del 1868 Derby es retirà de la vida política, i cedí el càrrec a Benjamin Disraeli.
Retrat d'Edward Smith–Stanley (1799–1869)
Edward George Geoffrey Smith–Stanley, comte de Derby, baró Stanley de Bickerstaffe
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de Joseph Hooton Taylor, Jr (Filadèlfia, Pennsilvània, EUA, 29 de març de 1941), qui és un (1) físic, astrònom i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1993 pels seus treballs sobre els púlsars.
Biografia
Nasqué el 29 de març de 1941 a la ciutat de Filadèlfia, situada a l'estat nord–americà de Pennsilvània. Estudià física al Haveford College i es doctorà a la Universitat Harvard l'any 1968.
L'any 1980 fou nomenat professor de la Universitat de Princeton (Nova Jersey), d'on es retirà el 2006.
Recerca científica
Interessat en astronomia, mentre realitzà la seva tesi doctoral Jocelyn Bell i Antony Hewish descobriren el primer púlsar a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Immediatament Taylor entrà a treballar al Radiobservatori Nacional de Green Bank, situat a l'estat nord–americà de Virgínia de l'Oest, on participà en el descobriment dels primers púlsars fora de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).
A la Universitat de Massachusetts treballà al costat de l'astrofísic Russell Alan Hulse en els mesuraments aportats des de l'Observatori d'Arecibo de Puerto Rico, i descobrí l'any 1974 el primer púlsar d'un (1) sistema binari, anomenat PSR B1913+16 i compost d'un (1) púlsar i una (1) estrella negra d'acompanyament. La rotació de l'estrella de neutrons emet impulsos que són extremadament regulars i estables de radiació electromagnètica per la qual cosa està prop de la gravitació material condensada del cos, i que no és detectable al camp visible.
L'any 1993 fou guardonat, juntament amb Russell Alan Hulse, amb el Premi Nobel de Física pel descobriment d'un (1) nou tipus de púlsar i les noves possibilitats d'estudi al voltant de la gravitació.
Joseph Hooton Taylor Jr., known to his friends as Joe Taylor, won the Nobel Prize in Physics in 1993 for his work in astrophysics. He is seen here at a benefit party in NYC honoring Maine's Jackson Laboratory.
Joseph Hooton Taylor Jr.
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el noranta-quatrè aniversari del naixement de John Robert Vane (Tardebigg, Anglaterra, Regne Unit, 29 de març de 1927 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 19 de novembre de 2004), qui fou un (1) químic i farmacòleg anglès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1982.
Biografia
Nasqué el 29 de març de 1927 a la ciutat de Tardebigg, població situada al comtat de Worcestershire prop de la ciutat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit), en una (1) família d'arrels russojueves. Estudià química a la Universitat de Birmingham, on es graduà el 1944. Posteriorment realitzà el seu doctorat a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1953, on s'especialitzà en farmacologia. Durant divuit (18) anys fou professor de farmacologia experimental al Reial Institut de Cirurgians de Londres, i el 1973 fou nomenat investigador del Wellcome Research Laboratories. Membre de la Royal Society, morí el 19 de novembre de 2004 a la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
Durant la seva estada al Reial Institut de Cirurgians de Londres desenvolupà el bioassaig, una (1) tècnica cabdal per al desenvolupament de la recerca científica futura. Descobridor de la prostaglandina, demostrà que l'aspirina o àcid acetilsalicílic i altres complexos antiinflamatoris bloquegen la formació de les prostaglandines i els tromboxans.
L'any 1982 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb els suecs Sune Bergström i Bengt Samuelsson, pels seus treballs sobre les prostaglandines.
Photograph of Sir John Robert Vane. Vane was Director of Group Research and Development at the Wellcome Foundation 1973–1985.
Sir John Robert Vane
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el vuitantè aniversari de la fi de la batalla del Cap Matapan, que és una (1) batalla naval de la Segona Guerra Mundial, que tingué lloc a la costa del Peloponès (Grècia) entre els dies 27 i el 29 de març de 1941. Una (1) força combinada de la Marina Reial britànica i la Reial Marina australiana, sota el comandament de l'almirall britànic Andrew Browne Cunningham interceptà i enfonsà o danyà seriosament la flota italiana de la «Regia Marina», sota el comandament de l'almirall Angelo Iachino.
A Itàlia es coneix com la «batalla del Gaudo».
Ordres de Batalla
La força aliada era la Flota de la Mediterrània, consistent en el portaavions HMS Formidable, els cuirassats de la I Guerra Mundial modernitzats HMS Barham, Valiant i Warspite (com a vaixell insígnia). La flota principal anava acompanyada de dues (2) flotilles de destructors:
També hi eren presents el HMS Hotspur i el HMS Havock.
També hi havia una segona força, sota el comandament de l'almirall Sir Henry Pridham–Wippell, consistent en els creuers lleugers britànics HMS Ajax, HMS Gloucester i HMS Orion, el creuer lleuger australià HMAS Perth i els destructors britànics HMS Hasty, HMS Hereward and HMS Ilex.
L'australià Vendetta havia tornat cap a Alexandria (Egipte).
A més, també hi havia els vaixells aliats adjunts als combois: el HMS Defender, el HMS Jaguar i el HMS Juno esperaven al canal de Kithira, i el HMS Decoy, el HMS Carlisle, el HMS Calcutta, el HMS Bonaventure i el HMAS Vampire es trobaven a la rodalia.
La flota italiana estava comandada pel modern cuirassat Vittorio Veneto, vaixell insígnia de Iachino. També s'incloïa pràcticament tota la flota pesant italiana: els creuers Zara (sota el comandament del vicealmirall Carlo Cattaneo, Fiume i Pola, i quatre (4) destructors de la IX Flotilla: (l'Alfredo Oriani, el Giosué Carducci, el Vincenzo Gioberti i el Vittorio Alfieri). Els creuers pesants Trieste (comandat pel vicealmirall Luigi Sansonetti), Trento i Bolzano anaven acompanyats per tres (3) destructors de la XII Flotilla (Ascari, Corazziere i Carabiniere), a més dels creuers lleugers Luigi di Savoia Duca Degli Abruzzi (vicealmirall A. Legnano) i Giuseppe Garibaldi i nou (9) destructors de la VI Flotilla (incloent el Emanuel Pessagno i el Nicolosa de Recco). Cap ni un (1) dels vaixells italians disposava del radar, mentre que diversos vaixells aliats sí que en tenien.
També es veieren involucrades la X i XIII flotilles de destructors italians, formades per l'Alpino, el Bersagliere, el Fuciliere, el Granatiere, el Grecale, el Libeccio, el Maestrale i el Scirocco.
Rerefons
Com que els vaixells de la Flota Mediterrània cobria els moviments de tropes cap a Grècia, Intel·ligència rebé informes de la partida d'una (1) flota de batalla italiana amb un (1) cuirassat, sis (6) creuers pesants i dos (2) de lleugers, a més de diversos destructors per atacar els combois. La intercepció fou possible gràcies a ULTRA (el criptoanàlisis de senyals interceptades), però com sempre es preparà de manera que l'enemic cregués que hi havia una (1) raó plausible perquè els aliats haguessin detectat i interceptat la flota italiana. En aquest cas fou un (1) pla meticulós de reconeixement.
Al mateix temps, hi hagué un (1) error d'intel·ligència al costat de l'Eix. Els italians foren erròniament informats que la Flota britànica de la Mediterrània només tenia un (1) cuirassat operatiu. De fet n'hi havia tres (3) i s'havia reemplaçat un (1) portaavions perdut.
La Batalla
El 27 de març el vicealmirall Pridham–Wippell, amb els creuers Ajax, Gloucester, Orion i l'australià Perth, així com diversos destructors, abandonà aigües gregues des d'una (1) posició al sud de Grècia. L'almirall Cunningham, amb el Formidable, el Warspite, el Barham i el Valiant salparen d'Alexandria (Egipte) el mateix dia per trobar–se amb els creuers.
A tres quarts i deu minuts de vuit del matí (7:55 h am) del 28 de març, el grup del Trento es trobà amb els creuers de Pridham–Wippell, que es dirigien cap al sud. Pensant que intentaven trobar–se amb els vaixells majors, els italians es llançaren a la caça, obrint foc a les vuit i dotze minuts del matí (8:12 h am) a vint-i-dos mil metres (22.000 m). Com sempre, els canons italians tenien problemes en agrupar els seus trets, per la qual cosa causaven poc efecte. Després d'una (1) hora, els italians abandonaren la persecució i viraren al nord–oest per tornar amb el Vittorio Veneto. Els vaixells aliats també invertiren el curs, i seguiren als italians a llarga distància.
A tres quarts i deu minuts d'onze del matí (10:55 h am), el Vittorio Veneto es trobà amb els creuers, i immediatament obrí foc sobre els difusos vaixells aliats des d'uns vint-i-tres mil metres (circa 23.000 m). Els creuers aliats es retiraren, amb danys lleugers de quinze (15), i els italians començaren la persecució.
Atacs aeris
En aquest moment les forces de Cunningham, que havien estat intentant d'unir–se a les de Pridham–Wippell, llançà una (1) sortida de torpeders Fairey Albacore des del HMS Formidable. atacaren el Vittorio Veneto sense efecte, però aconseguiren dificultar–li la persecució per les maniobres requerides per evitar els atacs. Adonant–se de què potser no tindria tanta sort la propera vegada, Iachino abandonà la persecució a un quart i cinc d'una del migdia (12:20 h pm), i es retirà cap a Tàrent (Pulla, itàlia), on podia disposar de protecció aèria.
Una (1) segona sortida sorprengué els italians a les tres i nou minuts de la tarda (15:09 h pm). El tinent comandant Dalyell–Stead situà el seu Albacore a mil metres (1.000 m) del Vittorio Veneto, i li tocà el propulsor exterior, la qual cosa comportà que entressin quatre mil tones (4.000 t) d'aigua. El vaixell s'aturà mentre que es reparaven els danys, però aconseguí tornar a posar–se en marxa a les dos quarts i dotze minuts de cinc de la tarda (16:42 h pm), i arribà als dinou (19) nusos. Cunningham s'assabentà dels danys del Veneto i començà a perseguir–lo.
Un (1) tercer atac, llançat per sis (6) Albacores i dos (2) Swordfish dels esquadrons DCCCXXVI i DCCCXXVIII del Formidable i dos (2) Swordfish de l'Esquadró DCCCXV provinents de Creta, tingué lloc entre dos quarts i sis de vuit del vespre i tres quarts i cinc de vuit del vespre (19:36 h pm – 19:50 h pm). Un (1) torpede, aparentment llançat pel tinent Torrens–Spence, causà danys al creuer Pola, i el forçà a aturar–se. Sense adonar–se'n de la persecució realitzada per la flota de Cunningham, s'ordenà a un (1) esquadró de creuers (amb els vaixells germans del Pola, el Zara i el Fiume) i destructors que tornessin i protegissin al Pola; mentrestant, el Vittorio Veneto i la resta de vaixells tornaven cap a Tàrent (Pulla, Itàlia).
Acció nocturna
Els aliats detectaren als italians al radar després de les deu del vespre (22:00 h pm), podent–s'hi apropar sense ser detectats. Els cuirassats Barham, Valiant i Warspite pogueren obrir foc a només tres mil cinc-cents metres (3.500 m). Els fars aliats il·luminaven als seus enemics. En només cinc minuts (5 mm) dos (2) creuers pesants, el Fiume i el Zara foren destruïts.
Els destructors italians es mogueren per atacar els cuirassats aliats, però foren interceptats pels destructors. Dos (2) destructors italians, el Vittorio Alfieri i el Giosué Carducci foren enfonsats. Es considerà remolcar el Pola cap a Alexandria (Egipte) com a trofeu, però es feia de dia i el risc de ser víctima dels avions enemics era massa elevat, per la qual cosa el Pola es torpedinà després que la seva tripulació l'abandonés.
Els vaixells aliats recolliren els supervivents, però abandonaren l'escena al matí quan aparegueren bombarders alemanys i els atacaren. Es publicà la localització de la resta de supervivents, i el vaixell hospital italià Gradisca anà a recollir–los. Les pèrdues aliades foren un (1) simple torpeder abatut per les bateries antiaèries de noranta mil·límetres (90 mm) del Veneto. Els tres (3) membres de la tripulació moriren en acció.
Impacte de la batalla
Després de la desfeta al cap Matapan, la Regia Marina mai més s'aventurà a la Mediterrània oriental, la qual deixà per a la flota aliada. El comandament naval italià perdé la fe en les promeses alemanyes de protegir la seva flota. Pel seu costat, el cap Matapan fou una (1) important victòria estratègica pels aliats, que ara es podrien concentrar en contra l'Afrika Korps al Nord d'Àfrica sota el comandament de Rommel, després de la caiguda de Grècia a mans dels alemanys a finals d'abril del 1941.
Ordre de batalla
Regia Marina
Almirall d'Esquadra Angelo Iachino
un (1) cuirassat: Vittorio Veneto (danyat);
quatre (4) destructors (X Squadriglia Cacciatorpediniere): Grecale, Libeccio, Maestrale, Scirocco;
quatre (4) destructors (XIII Squadriglia Cacciatorpediniere): Alpino, Bersagliere, Fuciliere, Granatiere.
Comodoro Antonio Legnani
dos (2) creuers lleugers (VIII Divisione Incrociatori): Luigi di Savoia Duca Degli Abruzzi, Giuseppe Garibaldi;
dos (2) destructors (VI Squadriglia Cacciatorpediniere): Emanuele Pessagno, Nicoloso da Recco.
Almirall de Divisió Sansonetti
tres (3) creuers pesants (III Divisione Incrociatori): Trento i Bolzano i Trieste;
tres (3) destructors (XII Squadriglia Cacciatorpediniere): Ascari, Carabiniere, Corazziere.
Almirall de Divisió Carlo Cattaneo:
tres (3) creuers pesants (I Divisione Incrociatori): Fiume (enfonsat), Pola (enfonsat), Zara (enfonsat);
quatre (4) destructors (IX Squadriglia Cacciatorpediniere): Vittorio Alfieri (enfonsat), Giosué Carducci (enfonsat), Vincenzo Gioberti, Alfredo Oriani.
Aliats
Força A, XIV Flotilla de Destructors, X Flotilla de Destructors (de la Força C), Força B, II Flotilla de destructors, Força D.
Almirall Andrew Cunningham:
Almirall Henry Pridham–Wippell:
Comboi AG 9 (des d'Alexandria a Grècia):
Comboi GA 8 (des de Grècia fins a Alexandria):
un (1) creuer antiaeri: HMS Bonaventure;
un (1) mercant: Thermopylæ (noruec).
Italian battleships Vittorio Veneto and Littorio in the Mediterranean during World War Two.
Esquema de la batalla
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el mil cinquanta-tresè aniversari de la batalla de Fornelos, lluitada el 29 de març de 968, que fou un (1) dels episodis de les invasions víkingues del sud d'Europa.
Antecedents
Els víkings havien fet dues (2) campanyes contra les costes gallegues els anys 844 i 859.[1]
La Batalla
El 968, un estol de cent (100) drakkars comandat pel rei Gundered[1] desembarcà a Xunqueira (Pontevedra, Galícia), a les Ries Baixes per saquejar Galícia en direcció a Sant Jaume de Compostel·la, i Sisnand II, bisbe d'Iria Flavia organitzà un (1) exèrcit i els feu front el 29 de març de 968[2] a prop del riu Louro, a Fornelos, però el bisbe morí d'una (1) fletxa[3] i els lleonesos foren finalment derrotats en entrar en pànic els cristians.
Conseqüències
Els víkings, que volien establir un (1) regne com el de Normandia[4] s'escamparen saquejant per tot Galícia fins que foren derrotats per Rudesind i expulsats definitivament de Galícia el 970 per Sanç III Mitarra,[5] quan anava en pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la (la Corunya, Galícia).
Referències
(anglès) Rolf Scheen: Viking raids on the spanish peninsula, pàg. 72.
(castellà) Francisco Ferreiro: Historia compostelana, tom IV, pàg. 9.
(castellà) Emma Falque Rey: Historia compostelana, pàg. 74.
(castellà) Vicente Almazán: Gallaecia scandinavica, pàg. 99–100.
(anglès) R. A. Fletcher: Saint James's Catapault: The Life and Times of Diego Gelmírez of Santiago de Compostela.
El passat dilluns 29 de març de 2021 es commemorà el cent vuitanta-quatrè aniversari de la batalla de Burjassot o acció del Pla del Pou, que tingué lloc el 29 de març de 1837 i fou un (1) dels episodis de la Primera Guerra Carlina.
Antecedents
En el front d'Aragó i el Maestrat, l'execució del líder carlí Manuel Carnicer ocasionà que Ramon Cabrera n'assumís el comandament. La primavera del 1836 el militar tortosí ja comandava sis mil (6.000) homes i dos-cents cinquanta (250) cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella (Maestrat aragonès), la qual fou fortificada[1] i es convertí en el centre d'operacions, amb una (1) presó, una (1) fàbrica d'artilleria i dos (2) hospitals.[2]
Cabrera s'afegí a l'Expedició Gómez per a intentar prendre Madrid, i deixà afeblit el Maestrat,[3] i una vegada superat el període de paralització de l'exèrcit causat pel Motí de la Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó), Evaristo San Miguel fou nomenat comandant de l'exèrcit del Centre.[4]
Cantavella (Maestrat aragonès), en absència de Cabrera, estava defesa en aquell moment pel governador militar carlista Magí Miquel,[5] que comptava només amb un (1) batalló, una (1) patrulla i la Companyia d'Artillería.[6] I a pesar dels esforços de José María Arévalo, Evaristo San Miguel, Cantavella fou presa el 31 d'octubre de 1836. Els dos-cents (200) defensors, en clara inferioritat numèrica, quan començà el foc d'artilleria es refugiaren en el fort exterior, i d'allà intentaren fugir pels barrancs per a reunir–se amb la força de socors, però foren abatuts per les tropes liberals, i els presoners obriren les portes de la ciutat als seus alliberadors.[7]
Privats els carlins del Maestrat de la seva capital i fàbrica d'artilleria,[8] Arévalo s'enfrontà a nombroses desercions fins que el 9 de gener de 1837 Ramon Cabrera, encara convalescent les ferides, es presentà a Rubielos de Mora (Gúdar– Javalambre), recompongué les tropes i la moral[9] i llançà un (1) atac sobre les hortes de Castelló. El 21 de gener derrotaren Emilio Borso di Carminati en la batalla de Torreblanca, en la qual Cabrera fou ferit de nou,[10] i Llangostera i Forcadell derrotaren una (1) columna liberal el 16 de febrer a Bunyol (Foia de Bunyol).[11]
Estant Cabrera a Xiva (Foia de Bunyol) el 23 de març, i coneixedor de l'estada de la columna cristina de Manuel de Soria a Llíria (Camp de Túria), que componien els vuit-cents (800) supervivents de la batalla de Bunyol (Foia de Bunyol), ordenà Llangostera atacar la riba del Túria com a distracció per atacar els liberals, que eixiren el 29 de març per a defendre la capital.[12]
La batalla
L'avançada carlina atacà la columna a l'eixida de Burjassot (Horta Nord), en el Pla del Pou, i els liberals corregueren a refugiar–se a Burjassot (Horta Nord), moment en què el gros dels carlins, dirigits per Ramon Cabrera eixiren al seu encontre, els encerclaren i feren presoners tots els membres de la infanteria, mentres que l'escassa cavalleria pogué fugir.[13]
Conseqüències
El cúmul de derrotes cristines causà la substitució d'Evaristo San Miguel per Marcelino de Oraá Lecumberri com a comandant de l'exèrcit del Centre.[14]
Cantavella (Maestrat aragonès) fou recuperada per Juan Cabañero y Esponera el 24 d'abril de 1837,[14] quan la seva guarnició es rendí,[15] i poc després prengué Sant Mateu (Baix Maestrat). Una vegada capturada Morella (Ports) pels carlins el gener del 1838, com que estava completament emmurallada, es convertí en la capital carlina i allà es traslladaren les instal·lacions de Cantavella (Maestrat aragonès).[15]
Referències
Oyarzun Oyarzun, Román. Historia del carlismo. Editorial MAXTOR, 2008, pàg. 164. ISBN 8497614488.
Flávio, 1870, pàg. 252.
Ovilo y Otero, Manuel: D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà); la Sociedad de Operarios del mismo Arte, 1845, pàg. 352.
Martínez Roda, Federico: Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800–1975) (en castellà). Fundación Universidad San Pablo, 1998, pàg. 284. ISBN 8486792894.
Flávio, pàg. 266.
«Cantavieja carlista» (en castellà). El Maestrazgo Carlista.
Madoz, Pascual: Diccionario geografico–estadistico–historico de España y sus posesiones de ultramar (en castellà). Volum X (CAA–CAR). Madoz, 1850, pàg. 410.
Caridad Salvador, Antonio. El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833–1840) (en castellà). Universitat de València, 2014.
Flávio, 1870, pàg. 271.
Flávio, 1870, pàg. 281.
Pirala, 1842, pàg. 213.
Flávio, 1870, pàg. 290.
Flávio, 1870, pàg. 291.
Flávio, 1870, pàg. 301.
Caridad Salvador, Antonio: El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833–1840) (en castellà). Universitat de València, 2014, pàg. 173. ISBN 8437093279.
Bibliografia
Calbo y Rochina de Castro, Damaso; Cabrera y Griñó, Ramón: Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragon, Valencia y Murcia (en castellà), 1843.
Flávio, E. Historia de don Ramón Cabrera (en castellà). Volum 1. Editorial de G. Estrada, 1870.
Pirala, Antonio. Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Volum IV. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1869.
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el set-cents setanta-setè aniversari del Tractat d'Almizra (també anomenat d'Almisrà i d'Almirra), el qual és el tractat de pau entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella al segle XIII que estipulà els límits del Regne de València.[1] Fou signat el 26 de març del 1244 per Jaume I el Conqueridor i el seu gendre, l'infant Alfons de Castella (més tard, Alfons X el Savi) a Almirra (a la vora de Biar, Alt Vinalopó).[2] En el pacte, s'estipulà que les terres al sud de la línia Busot (Alacantí) – Biar (Alt Vinalopó) – la Vila Joiosa (Marina Baixa) quedaven reservades per a Castella.
Antecedents
El Tractat de Cazola (Sòria, Castella i Lleó), de l'any 1178, convingut entre Alfons I d'Aragó i Alfons VIII de Castella, havia assignat a la conquesta dels reis aragonesos de les poblacions valencianes de Xàtiva (Costera), Dénia (Marina Alta) i el port de Biar (Alt Vinalopó), els quals eren el límit de les conquestes castellanes.[2]
El primer incompliment del Tractat de Cazola (Sòria, Castella i Lleó) es donà el 1239, amb els tres (3) intents de conquesta de les terres de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) per part dels cavallers de calatrava per ordre del rei Jaume I d'Aragó. Finalment Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) seria presa el 1240. Villena (Alt Vialopó, País Valencià) quedava a la zona castellana segons el tractat, de manera que la conquesta suposava una (1) incursió aragonesa i una (1) violació dels límits pactats.
Castella faria el mateix el 1242, pretenent l'infant Alfons de Castella assetjar Alzira (Ribera Alta) i més endavant, en 1244, intentant-ho amb Xàtiva (Costera, País Valencià), que fracassà. Això forçava la necessitat d'aclarir les fronteres per evitar la guerra. Diu el Llibre dels feyts que l'agent encarregat de les negociacions clandestines havia estat diverses vegades a Xàtiva (Ribera Alta) amb el pretext de fer construir per a l'infant un (1) tenda moresca; però Jaume I s'assabentà del veritable motiu d'aquelles entrades i prohibí tota mena de tractes amb els assetjats. I havent estat sorprès un (1) dia l'al·ludit agent mentre conversava amb els sarraïns, Jaume el feu penjar.
En virtut del Tractat de Cazola (Sòria, Castella i Lleó) es podria considerar Xàtiva (Costera, País Valencià) com a conquesta castellana, o bé aragonesa, segons s'interpretés. Aquest fracàs portaria a Alfons a prendre Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià), més clarament en zona reservada per a l'Aragó.
Aquesta actitud deslleial contrastava amb la que observà Jaume I l'any 1240, quan refusà l'oferiment que Zayyan ibn Mardanix li feu del castell d'Alacant (Alacantí), «...car nós —llegim al Llibre dels feyts— havíem convinences amb lo rey de Castella e havíem partides les terres ja en temps de nostre pare e son avi, e quel castell era de la sua partida, perquè la convinença que nós li havíem feyta no la volíem trencar...».
Amb la conquesta d'Énguera (Canal de Navarrés), Jaume I acudí a les represàlies, i feu que els calatravos que guardaven Villena (Alt Vinalopó) la hi lliuressin a ell, i d'algunes altres poblacions que corresponien a Castella. Davant d'això, l'infant sol·licità de Jaume I una entrevista, la qual tingué lloc a Almizra (el Camp de Mirra, Alt Vinalopó).[3]
El Tractat d'Almizra
Per tal d'evitar una (1) ruptura escandalosa davant del món cristià, fou realitzat, no sense laborioses negociacions, un (1) conveni sobre la partició dels territoris peninsulars ocupats encara pels sarraïns. A Almizra o Almisdra (Alt Vinalopó), fou signat, en efecte, un (1) conveni de divisió i d'aliança entre Jaume I i l'infant Alfons de Castella, el 26 de març de 1244. Aquest Tractat delimitava clarament els territoris,[2] tot concedint als castellans les poblacions d'Alacant, Aigües i Busot (comarca de l'Alacantí), amb llurs termes, així com Villena (Alt Vinalopó) i tot l'altre territori situat cap a les parts de Múrcia i Castella, a l'altra banda dels termes de Biar (Alt Vinalopó) i d'Almansa (Albacete, Castella la Manxa) i de la línia de l'actual mont Major, anomenat aleshores serra de Larrua. La ratlla divisòria corria envers el port de Biar, el castell de Villena (Alt Vinalopó) i la carena d'aquesta serra. Quedaren per al comte rei els castells de Cazalla,[4] Biar, Almizra (comarca de l'Alt Vinalopó) i altres terres envers Xàtiva (Costera), Dénia (Marina Alta) i el Regne de València.[5]
La primera constància que es té del Tractat d'Almizra apareix en el segon capítol de la crònica de Jaume I, el Llibre dels fets. Però el text del Tractat no fou publicat fins al 1905.
Es creu que el Tractat fou signat al Camp de Mirra (Alt Vinalopó), on avui en dia hi ha un (1) monument del 1977 que el commemora; el qual fou mitjançat per Violant d'Hongria, després que l'infant Alfons estigués a punt d'encetar una (1) guerra entre les dues (2) corones per la conquesta de Xàtiva (Costera). Al marge del Tractat, també se li oferí a l'infant Alfons la filla major de Jaume I, la infanta Violant d'Aragó i d'Hongria, com a esposa.
Modificacions posteriors de la frontera
És possible que, pocs mesos després del Tractat d'Almirzra, es convingués algun tractat complementari, durant el setge de Biar (Alt Vinalopó), a les darreries del 1244 i començos del 1245. Posteriorment, els territoris del Regne de Múrcia situats al nord de la riba del Segura són incorporats al Regne de València per Jaume el Just, després de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304)[2] i del Tractat d'Elx (Baix Vinalopó) el 1305.
Folklore popular
En les festes de Moros i Cristians d'aquesta població, es fa una representació teatral de la signatura del Tractat. Actualment, encara hi ha moltes incògnites científiques per resoldre, com per exemple, el lloc on fou signat exactament, o el perquè d'aquesta divisió territorial i no pas una altra.
Referències
Rovira i Virgili: Història de Catalunya; tom núm. IV, pàg. 570–571.
Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; pàg. 31.
Mata, Jordi «Jaume I. Rei i Mite». Sàpiens, núm. 121, Barcelona, octubre del 2012, pàg. 8–14. ISSN: 1695-2014.
Pot ser Castalla.
Suárez Fernández, Luis. Historia de Espana antigua y media. Volum I. Ediciones Rialp, 1976, pàg. 32. ISBN Ediciones Rialp.
Vegeu també
Bibliografia
Ferrándiz Lozano, José: Data Almizrano: Siete siglos y medio de historiografía valenciana sobre el Tratado de Almizra (1244–1994). Diputació Provincial d'Alacant, 1994. ISBN 84-605-1678-4.
Límits establerts pel tractat d'Almizra
Tractat d'Almizra, Camp de Mirra.
Monument al Tractat, el Camp de Mirra.
Representació de la signatura del Tractat al Camp de Mirra.
Tractat d'Almizra
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del naixement de Mahmud Abbas —en àrab محمود عباس, Maḥmūd ʿAbbās— (Safed, Palestina, 26 de març de 1935), també conegut pel sobrenom Abu Mazen o Abu–Màzin —en àrab أبو مازن, Abū Māzin—, és el president de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) des de l'11 de novembre del 2004, en morir Iàssir Arafat. El 15 de gener de 2005 accedí a la presidència de l'Autoritat Nacional Palestina pel partit Fatah —en àrab فتح—. El mandat de Mahmud Abbas havia d'acabar oficialment el 9 de gener del 2009, però decidí allargar–lo de forma unilateral. Hamàs considerà no legítim que romangués al poder, mentre que el partit d'Abbas, Fatah, li donà suport argumentant que en no fer–se eleccions a la presidència de l'ANP el que correspon és realitzar aquestes eleccions simultàniament amb les eleccions legislatives.[1][2] El 23 de novembre del 2008 el Consell Central de l'OAP escollí Abbas president de l'Estat palestí (reconegut per un centenar [circa 100] de països).[3]
Biografia prèvia a la mort d'Arafat
Fou un (1) dels fundadors de Fatah. El seu nom en la clandestinitat era Abu Mazen. A mitjans de la dècada de 1950 Abbas s'involucrà en la política clandestina de Palestina, unint–se a un (1) grup d'exiliats palestins a Qatar, on fou director de Personal Civil a l'administració dels emirats. El 1961, mentre era a Qatar,fou reclutat per Fatah, un (1) partit fundat per Iàssir Arafat i un (1) altre grup d'exiliats palestins de Kuwait a finals del 1950. En aquell moment Arafat establí les bases de Fatah captant rics palestins de Qatar, Kuwait i altres estats del Golf Pèrsic.[4]
Abu Daoud, qui planejà la massacre de Munic (Baviera, Alemanya) del 1972, on es prengueren com a ostatges membres de l'equip israelià dels Jocs Olímpics de Munic, i que acabà amb l'assassinat d'onze (11) atletes i entrenadors israelians i un (1) policia de l'Alemanya Occidental, escrigué que els fons per a l'operació provenien d'Abbas, encara que sense tenir coneixement de per què s'utilitzarien.[5]
Durant la dècada dels setanta (70) fou un (1) membre actiu del Front per a l'Alliberament de Palestina. Entrà al Consell Nacional Palestí el 1968. El 1981 fou escollit membre de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina. Al mateix temps, ha exercit funcions diplomàtiques, esdevenint el rostre de la moderació en les polítiques de l'OAP, i participant en les converses de pau de Madrid (1991) i Oslo (1993). Abbas fou el primer funcionari de l'OAP a visitar Aràbia Saudita després de la Guerra del Golf el gener del 1993 per millorar les relacions amb els països del Golf, ja que l'OAP donà suport a l'Iraq durant la Guerra del Golf Pèrsic. En l'acord de pau del 1993 amb Israel, Abbas fou el signant de l'OAP el 13 de setembre de 1993. Abbas ha publicat una memòria, A través de canals secrets: El camí a Oslo (1995).[6]
El 1996 accedí a la Secretaria General del Comitè Executiu de l'OAP. El març del 2003 fou anomenat primer ministre però dimití l'octubre del mateix any per discrepàncies amb les faccions radicals i amb Iàssir Arafat.[7]
Mahmud Abbas ha estat el primer representant de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina en visitar l'Aràbia Saudita, el gener del 1993, després que les relacions amb els països del Golf es deterioressin pel suport de l'OAP a Iraq durant la Guerra del Golf. El 13 de desembre del mateix any Abbas fou el signant de l'OAP en l'acord de pau amb Israel. Pel que fa a aquest període en publicà un (1) llibre de memòries: Per la via secreta: El camí d'Oslo (1995).
Abbas nasqué a Safed durant el Mandat Britànic de Palestina.[8] La seva família emigrà a Síria durant la Guerra Araboisraeliana del 1948.[8] Estudià la carrera de dret a Egipte,[9] i cursà estudis de postgrau en la Universitat Patrice Lumumba de Moscou on assolí l'equivalent a un (1) doctorat en filosofia amb la dissertació «L'Altre Costat: La relació secreta entre el nazisme i el lideratge del moviment sionista».[10]
Està casat amb Amina Abbas amb qui té tres (3) fills, entre ells Yasser Abbas que rebé aquest nom en honor del líder de l'Autoritat Nacional Palestina Yasser Arafat.[11]
Primer ministre
A principis del 2003, tant Israel com els Estats Units havien manifestat la seva negativa a negociar amb Iàssir Arafat. Aleshores Abbas començà a sobresortir com a candidat amb un (1) lideratge visible. En ésser un (1) dels pocs membres fundadors de Fatah que encara quedaven, assolí un cert grau de credibilitat per a la causa palestina. La seva candidatura també rebé suport pel fet que a altres líders palestins no se'ls podia escollir (el més notable, Marwan Barghouti, estava detingut en una [1] presó israeliana condemnat la mort de civils israelians).[12] La reputació d'Abbas com a home pragmàtic jugà en favor seu i li valgué el favor d'Occident i alguns elements de la legislatura palestina, així que es pressionà a Arafat perquè l'anomenés primer ministre. Arafat hi accedí el 19 de març de 2003.
El mandat d'Abbas com a primer ministre es caracteritzà per nombrosos conflictes entre ell i Arafat, principalment a causa de la distribució del poder entre ambdós. Abbas havia insinuat sovint que dimitiria si no obtenia un (1) control més gran de l'administració. A principis del setembre del 2003 s'enfrontà amb el Parlament palestí per aquest motiu. A més, Abbas entrà en conflicte amb grups militant palestins, sobretot amb la jihad Islàmica i Hamàs, perquè les seves polítiques pragmàtiques xocaven amb llur enfocament de línia dura. No obstant això, deixà clar que es veia obligat a abandonar, de moment, les armes contra els civils israelians dins la línia verda per la seva ineficàcia.[13]
Inicialment es comprometé a no utilitzar la força contra els militants, per tal d'evitar una (1) guerra civil, i en lloc seu intentar negociar. Obtingué un (1) èxit parcial, que resultà en un (1) compromís dels dos (2) grups per respectar un alto el foc unilateral palestí. Amb tot, la violència continuada i els «assassinats selectius» de reconeguts líders per part d'Israel forçaren Abbas a prometre que posaria de part seva per fer complir la part que del Full de ruta per la pau corresponia a l'Autoritat Nacional Palestina. Això dugué a una (1) pugna amb Arafat pel control de les forces de seguretat palestines; Abbas dimití com a primer ministre l'octubre del 2003, al·legant falta de suport d'Israel i Estats Units, i denunciant una «incitació interna» contra el seu govern.[7]
Eleccions presidencials del 2005
Després de la mort de Iàsser Arafat, Mahmud Abbas fou vist, almenys per Fatah, com el seu successor natural.
El 25 de novembre de 2004 el Consell Revolucionari de Fatah donà suport a la candidatura d'Abbas a la presidència de l'ANP a Palestina per les eleccions del 9 de gener de 2005.
El 14 de desembre Abbas feu una (1) crida a posar fi a la violència en la Segona Intifada i retornar a la resistència pacífica. En declaracions al diari Asharq al–Awsat (àrab الشرق الاوسط) digué que «l'ús de les armes ha estat perjudicial i s'hauria d'acabar».[13] De totes maneres, es negà a desarmar les milícies palestines i utilitzar les forces de seguretat contra grups que Israel, Estats Units i la Unió Europea consideren organitzacions terroristes.
Amb les forces israelianes arrestant i restringint el moviment d'altres candidats, el boicot de Hamàs a les eleccions, i obtingué el noranta-quatre per cent (94%) de cobertura durant la campanya electoral a la televisió, l'elecció d'Abbas estava virtualment assegurada.[14] i el 9 de gener de 2005 Abbas fou elegit president de l'Autoritat Nacional Palestina. En el seu discurs, es dirigí a una (1) multitud de simpatitzants dient–los: «Ofereixo aquesta victòria a l'esperit de Iàssir Arafat, i al nostre poble, als nostres màrtirs i a onze mil (11.0000) presoners». També feu una (1) crida als grups palestins perquè posessin fi a l'ús de les armes contra els israelians.[15][16]
Presidència
Abbas fou triat com el president de l'Autoritat Palestina pel Consell Central de l'Organització d'Alliberament de Palestina el 23 de novembre de 2008, que ja havia sostingut extraoficialment des del 8 de maig de 2005.[17] Mahmoud Abbas fou elegit per servir fins al 9 de gener de 2009, però, a causa del conflicte intern palestí, estengué unilateralment el seu mandat un (+1) any més i després continuà en el càrrec. Com a resultat, el principal rival de Fatah, Hamàs anuncià que no reconeixeria l'extensió i no veia Abbas com a president legítim.[18]
Referències
«Abbas planning to extend his own term», a Jerusalem Post, (14 desembre de 2008) (en anglès).
«Hamas: Abbas no longer heads PA», a Jerusalem Post (9 gener del 2009) (en anglès).
«PLO body elects Abbas 'president of Palestine', AFP» (23 de novembre del 2008) (en anglès).
Gowers, Andrew & Tony Walker: Behind the Myth: Yasser Arafat and the Palestinian Revolution. Interlink Pub Group Inc, 1991, pàg. 65. ISBN 0940793865.
«Thirty years after he helped plan the terror strike, Abu Daoud remains in hiding – and unrepentant». CNN.
Book published by Garnet Publishing, United Kingdom.
Sela, Avraham: «Abbas, Mahmud», a The Continuum Political Encyclopedia of the Middle East. Ed. Sela. Continuum, New York, 2002. pàg. 11.
«Profile: Mahmoud Abbas», BBC, 05.11.2011 (en anglès).
Medoff, Rafael: «A Holocaust–Denier as Prime Minister of "Palestine"?» (en anglès). Tha David S. Wyman i Institute for Holocaust Studies, març del 2003.
«Khaled Abu Toameh: PA officials scandalized at disclosure by Abbas's son of vast personal fortune», The Jerusalem Post. 2009.04.16.
Zanotti, Jim: Palestinians: Background and U.S. Relations (en anglès).
Itamar Marcus: «A Self Portrait of Mahmoud Abbas», Palestinian Media Watch, 19 maig 2003 (en anglès).
«Final Report on Monitoring the Presidential Palestinian Elections», Ibn Khaldun Center for Development Studies, 1 gener de 2005.
«Abbas achieves landslide poll win», a BBC. 10 de gener de 2005.
«Abu Mazen: Little Jihad is Over, Big Jihad Starts», a Israel National News, 10 de gener de 2005.
«PLO asks Mahmud Abbas to be acting president of "state of Palestine"», a Al Jazeera, 08.05.2005 (en anglès).
«Abbas planning to extend his own term», a The Jerusalem Post, 14.12.2008 (en anglès).
Mahmoud Abbas in May 2018
Abbas amb els aleshores president dels Estats Units George W. Bush i primer ministre d'Israel Ariel Sharon a la Cimera del Mar Roig a Àqaba (Jordània) el 4 de juny de 2003.
Mahmud Abbas
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el vuitanta-setè aniversari del naixement de Macià Alavedra i Moner (Barcelona, Barcelonès, 26 de març de 1934 — ibídem, 29 de setembre de 2018)[1], qui fou un (1) polític català, fill del poeta Joan Alavedra i Segurañas, qui fou secretari personal de Macià i Companys.[2] Fou diputat al Parlament de Catalunya en diverses legislatures i conseller de Governació, d'Indústria i d'Economia de la Generalitat de Catalunya.
Biografia
Als quatre (4) anys marxà a l'exili i passà una (1) part de la infantesa exiliat a França. El 1948 tornà a Barcelona, on es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i més tard treballà com a assessor jurídic en l'empresa privada. És un (1) dels pares de l'Estatut de Sau (Osona).
Vida política
El 1952 milità al Front Nacional de Catalunya. El 1975 fou un (1) dels fundadors, amb Ramon Trias i Fargas, d'Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) i a les eleccions generals espanyoles del 1977 fou elegit diputat a les Corts Espanyoles dins el Pacte Democràtic per Catalunya. L'any 1978, en representació del seu partit, fou un (1) dels membres de la Comissió dels Vint que, al parador de Sau, Masies de Roda (Osona) redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979.[3]
A les eleccions generals espanyoles del 1979 fou novament elegit diputat per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).[4]
Abandonà l'escó a Madrid per presentar–se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1980, on fou elegit diputat per la província de Barcelona per Convergència i Unió, i reescollit a les dels anys 1984, 1988, 1992 i 1995.[5] En el període 1986–1988 tornà com a diputat de CiU a les Corts Espanyoles.
El 1982 fou nomenat portaveu de CiU al Parlament de Catalunya i conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. El 1987 fou nomenat conseller d'Indústria i Energia fins al 1989, quan fou nomenat conseller d'Economia i Finances. Després de les eleccions generals espanyoles del 1996, quan CiU donà suport parlamentari al govern del Partido Popular presidit per José María Aznar, negocià la cessió del trenta per cent (30%) de l'IRPF a les comunitats autònomes.[6]
El 1997 dimití del càrrec, abandonà la política i fou nomenat president del consell d'administració de la societat Autopistes de Catalunya fins al 2003. També presidí les societats Abertis Logística i Kern Pharma SL.[7]
Cas Pretòria
El 27 d'octubre de 2009 fou arrestat per la Guàrdia Civil per ordre del jutge Baltasar Garzón, acusant–lo de corrupció (cas Pretòria), juntament amb Lluís Prenafeta (també vinculat a CDC) i Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) pel PSC.[8] El dia 30, després d'haver declarat a l'Audiència Nacional de Madrid, per ordre del jutge Baltasar Garzón ingressà a la presó de Brians II, d'on sortí el 25 de març en pagar la fiança d'un milió d'euros (1.000.000 €).[9] El març de 2017 començà el seu judici, on confessà haver cobrat comissions il·legals del quatre per cent (4%) en dues (2) operacions urbanístiques. Fou condemnat a pagar una (1) multa de tres milions d'euros (3.000.000 €) arran d'un (1) pacte amb la fiscalia anticorrupció, i pel cas Pretòria, a un (1) any, onze (11) mesos i vint-i-set (27) dies de presó i el decomís de d'un milió cent mil euros (1.100.000 €).[10]
Referències
Casas, Ferran «Mor Macià Alavedra, home clau dels governs Pujol». naciodigital.cat, 30.09.2018.
Andonian, M. R.; Barrett, A. S.; Vinogradov, S. N.: «Physical properties and subunits of Haemopis grandis erythrocruorin». Biochimica Et Biophysica Acta, 412, 2, 15.12.1975, pàg. 202–213. DOI: 10.1016/0005-2795(75)90035-5. ISSN: 0006-3002. PMID: 84.
Segura, Antoni; Alavedra i Moner, Macià: Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Volum I. Edicions Universitat Barcelona, 2000, pàg. 51. ISBN 8483381176.
Mayayo, Andreu: La Ruptura catalana: les eleccions del 15–J del 1977. Editorial Afers, 2002, pàg. 239. ISBN 8495916037.
Notícies de la generalitat. Generalitat de Catalunya, 1996, pàg. 144.
«Macià Alavedra i Moner». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Alavedra, exconseller d'Economia i home de confiança de Pujol. 324, 27.10.2009.
«L'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Prenafeta i Alavedra, detinguts per presumpta corrupció urbanística». Diari Avui, 27.10.2009.
«Macià Alavedra surt de la presó després de pagar la fiança d'un milió d'euros imposada per Garzón». 324, 25.12.2009.
Guindal, Carlota: «Condenado a 5 años y 8 meses de cárcel el exalcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz» (en castellà). La Vanguardia, 02.07.2018.
Macià Alavedra i Moner
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el setantè aniversari del naixement de Carl Edwin Wieman (Corvallis, Oregon, EUA, 26 de març de 1951), qui és un (1) físic i professor universitari estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2001.
Biografia
Estudià física a l'Institut Tecnològic de Massachusetts, on es llicencià el 1973, i posteriorment realitzà el seu doctorat a la Universitat de Stanford (Califòrnia), el qual aconseguí l'any 1977. Des del 1987 és professor de física a la Universitat de Colorado.
Recerca científica
L'any 1995, al costat d'Eric Allin Cornell, fou el primer a sintetitzar el condensat de Bose–Einstein. Aquest condensat fou descrit el 1924 per Satyendra Nath Bose i Albert Einstein i suposava l'existència d'un (1) nou estat de la matèria a més del sòlid, líquid, gasós i el plasma.
L'any 2000 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb Conell i Wolfgang Ketterle, pels seus treballs al voltant del Condensat de Bose–Einstein.
Carl Edwin Wieman. Cropped version of File: Group Photo At The New Executive Office Building.jpg
Carl Edwin Wieman
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el vuitanta-tresè aniversari del naixement de Sir Anthony James Leggett (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 26 de març de 1938), qui és KBE FRS, físic i professor universitari de doble nacionalitat, britànica i nord–americana, guardonat l'any 2003 amb el Premi Nobel de Física per les seves contribucions a la teoria dels superconductors i els superfluids.
Biografia
Nasqué a la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Inicià estudis humanístics a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1954, i s'orientà posteriorment cap a la física amb la realització d'un (1) postgrau. L'any 1982 acceptà el càrrec de professor de física a la Universitat d'Illinois (EUA), càrrec que avui dia encara desenvolupa. L'any 2002 aconseguí la nacionalitat nord–americana, sense renunciar però a la seva nacionalitat britànica.
Membre de la Royal Society, l'any 2004 la reina Elisabet II del Regne Unit el nomenà comandant de l'Imperi britànic, i així obtingué el títol de «Sir».
Recerca científica
Pioner en l'estudi de la superfluïdesa, és el creador de la comprensió teòrica de la superfluïdesa de l'heli líquid. Així mateix fixà la direcció per a la investigació futura de la física quàntica.
Inicià la seva recerca científica observant dues (2) problemàtiques en estudis sobre l'heli líquid, una (1) en els processos d'interacció del fonó en el superfluid 4He i l'altre en les característiques de solucions diluïdes de 4He en el líquid normal 3He, un (1) sistema que desafortunadament resultà ser experimentalment menys accessible que la inversa del diagrama de fase, solucions de 3He diluïdes en 4He.
L'any 2003 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, premi compartit amb els físics russos Vitaly Ginzburg i Aleksei Alekséievitx Abrikóssov, per la seva contribució pionera a la teoria de la superconductivitat i superfluïdesa.
Vegeu també
Nobel Laureate Sir Anthony James Leggett at a conference at Brown University in 2007.
Sir Anthony James Leggett
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Christian Boehmer Anfinsen (Monessen, Pennsilvània, EUA, 26 de març de 1916 — Randallstown, Maryland, EUA, 14 de maig de 1995), qui fou un (1) químic, bioquímic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1972.
Biografia
Nasqué el 26 de març de 1916 a la ciutat de Monessen, situada a l'estat nord-americà de Pennsilvània en una família d'origen noruec. Estudià química al Swarthmore College, on es graduà el 1937, per posteriorment realitzar un (1) màster en química orgànica a la Universitat de Pennsilvània el 1939, i finalment el doctorat en bioquímica a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts) el 1943.
Anfinsen restà a Harvard (Cambridge, Massachusetts) com a professor assistent fins al 1950 any en el qual entrà a treballar al National Institute of Health, dependent del Govern Estatal nord–americà, i on romangué fins al 1981. Entre els anys 1982 i 1995 fou professor de biologia a la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, Maryland).
Anfinsen morí el 14 de maig de 1995 a la seva residència de Randallstown, població situada a l'estat nord–americà de Maryland.
Recerca científica
L'any 1961 demostrà que la ribonucleasa podia mantenir la seva activitat enzimàtica després de desnaturalitzar–se. Aquesta recerca li permeté suggerir que tota la informació requerida per la proteïna per adoptar la seva configuració final està codificada en la seva estructura primària.
L'any 1972 li fou concedida la meitat del Premi Nobel de Química pels seus treballs sobre la ribonucleasa, mentre l'altra meitat del premi recaigué en els treballs de Stanford Moore i William H. Stein sobre el coneixement dels principis de l'estructura química i l'activitat catalítica dels enzims.
Christian B. Anfinsen (1916–1995), American biochemist.
Christian Boehmer Anfinsen
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el cent vuitè aniversari del naixement de Paul Erdős, hongarès: Erdős Pál, AFI [ˈɛrdøːʃ ˈpaːl] (Budapest, Imperi autrohongarès, 26 de març de 1913 — Varsòvia, Polònia, 20 de setembre de 1996), qui fou un matemàtic jueu hongarès immensament prolífic (i excèntric) que, amb centenars de col·laboradors, treballà en problemes de combinatòria, teoria de grafs, teoria de nombres, anàlisi clàssica, teoria d'aproximació, teoria de conjunts i teoria de probabilitats.
Biografia
Paul Erdős nasqué a Budapest, Hongria com a Erdős Pál. Nasqué després de morir els seus dos (2) germans a l'edat de tres (3) i cinc (5) anys, i fou l'únic fill d'Anna i Lajos Erdős. Els seus pares eren tots dos (2) matemàtics jueus. Als tres (3) anys ja podia calcular quants segons havien viscut les amistats de la família. Erdős de seguida mostrà el seu potencial.
El 1934 rebé el doctorat de matemàtiques. Per causa del creixent antisemitisme, emigrà el mateix any a Manchester, Anglaterra, per a esdevenir professor convidat. El 1938 acceptà una (1) beca a la Universitat de Princeton (Nova Jersey), als Estats Units d'Amèrica. En aquella època començà a desenvolupar l'hàbit de viatjar de campus en campus. Mai no s'estigué gaire temps en el mateix lloc, i passà per nombroses institucions matemàtiques al llarg de tota la seva vida, que es caracteritzà per una (1) manera de ser despresa. Erdös solia donar els seus premis i pertinences a persones necessitades i causes diverses. Voltava per tot el món passant per conferències científiques, restant el temps suficient per a publicar els seus articles i col·laboracions.
Com digué el seu col·lega Alfréd Rényi, «un (1) matemàtic és una (1) màquina de transformar cafè en teoremes», i Erdős en bevia grans quantitats. (Aquesta cita sovint també s'atribueix a Erdős). Després del 1971, malgrat els consells dels seus amics, prendria amfetamines. Un (1) d'ells, Ron Graham, apostà cinc-cents dòlars (500 $) que no podria deixar–les durant un (1) mes. Erdős guanyà la juguesca, però es queixà que les matemàtiques havien quedat enrere tot un (1) mes: «Abans, quan veia un (1) full en blanc el meu cap s'omplia d'idees. Ara només hi veig un (1) tros de paper blanc.» Després de guanyar l'aposta reprengué el consum amfetamínic.
Tenia el seu propi vocabulari: parlava d'El Llibre, un (1) llibre imaginari en el qual Déu hauria escrit les millors i més elegants demostracions de tots els teoremes matemàtics. Tot i que ell mateix dubtava de l'existència de Déu, a qui anomenava el «Feixista Suprem» (FS) (quan les tropes hongareses ajudaren l'exèrcit alemany a envair Iugoslàvia el 1941, l'Església catòlica les beneí, fet que enutjà molt Erdős). També acusava el FS d'amagar–li els mitjons i els passaports hongaresos, i de guardar–se per a ell les demostracions matemàtiques més boniques.
Anomenava els nens «èpsilons» (en càlcul una (1) quantitat positiva negligible es nota ε); les dones eren «mestresses» i els homes «esclaus»; els que deixaven les matemàtiques havien «mort»; els morts havien «marxat»; la música era «soroll»; els casats «captius», i els divorciats «alliberats», i ensenyar matemàtiques era «predicar».
El 1952, durant la caça de bruixes de McCarthy, el govern dels EUA denegà a Erdős, ciutadà hongarès, un (1) visat de reentrada als Estats Units, per raons desconegudes. Fins que el govern americà no canvià de parer el 1963, no pogué incloure les universitats americanes en els seus periples. Hongria, en canvi, li donà autorització per entrar i sortir del país quan volgués. Tanmateix, el 1973 se n'exilià voluntàriament.
Les darreres dècades de la seva vida, Paul Erdős rebé almenys quinze doctorats honoris causa. Esdevingué membre d'acadèmies científiques de vuit (8) països, incloent la National Academy of Sciences dels EUA i la Royal Society britànica.
Morí 'en acció' d'un (1) atac de cor el 20 de setembre de 1996 als vuitanta-tres (83) anys, mentre assistia a una (1) conferència a Varsòvia, Polònia.
Treball matemàtic
Erdős fou un (1) dels més prolífics autors d'articles de la història de les matemàtiques, només per darrere de Leonhard Euler; Erdős publicà més articles, però Euler publicà més pàgines (Hoffman 1998). Escrigué prop de mil cinc-cents (circa 1.500) articles matemàtics al llarg de la vida, majoritàriament amb coautors. Tingué cinc-cents onze (511) col·laboradors diferents (The Erdős Number Project Data Files), i cregué ferventment en les matemàtiques com a activitat social.
De les seves contribucions, el desenvolupament de la teoria de Ramsey i l'aplicació del mètode probabilístic en sobresortien. La combinatòria extrema li deu tot un (1) enfocament, derivat en part de la tradició de la teoria dels nombres. Erdős trobà una (1) demostració del postulat de Bertrand més neta i elegant que l'original de Txebixov. També descobrí una (1) demostració elemental per al teorema dels nombres primers conjuntament amb Atle Selberg.
Entre els seus col·laboradors freqüents hi havia Yousef Alavi, Béla Bollobás, Stefan Burr, Fan Chung, Vašek Chvátal, Ralph Faudree, Ron Graham, András Gyárfás, András Hajnal, Eric Milner, János Pach, Carl Pomerance, Richard Rado (un [1] dels coautors del famós teorema Erdős–Ko–Rado), Alfréd Rényi, Vojtech Rődl, C. C. Rousseau, András Sárközy, Dick Schelp, Miklós Simonovits, Vera Sós, Joel Spencer, Endre Szemerédi, Paul Turán, Peter Winkler
Nombre d'Erdős
Atesa la seva prolífica activitat, els seus amics li feren un (1) tribut humorístic creant el nombre d'Erdős, que defineix la «distància de col·laboració» de qualsevol matemàtic respecte a Erdős pel que fa a articles publicats.
Bibliografia
Aigner, M., Ziegler, G.M., Hofmann, K.H.; Proofs from THE BOOK (3/e). Springer, 2004. ISBN 3-540-40460-0.
Hoffman, Paul: The man who loved only numbers. Hyperion, 1998. ISBN 0-7868-6362-5.
Schechter, Bruce; My brain is open. Touchstone, 2000. ISBN 0-684-85980-7 (biografia).
Vegeu també
Head of Paul Erdös, Budapest fall 1992.
Paul Erdős (Erdős Pál)
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Sir Bernard Katz FRS (Leipzig, Saxònia, Alemanya, 26 de març de 1911 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 20 d'abril de 2003), qui fou un metge, biofísic i professor universitari britànic, d'origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1970.
Biografia
Nasqué el 26 de març de 1911 a la ciutat de Leipzig, població situada a l'estat alemany de Saxònia, en una família de religió jueva. Estudià medicina a la Universitat de Leipzig, on es graduà l'any 1934. L'any 1935 fugí d'Alemanya per les hostilitats dels nazis vers els jueus, i s'establí a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Fou nomenat professor de la Universitat de Londres, i sota la tutela d'Archibald Vivian Hill aconseguí acabar el seu doctorat l'any 1938. Aquell any guanyà una (1) beca per estudiar, juntament amb John Carew Eccles, a l'Hospital de Sydney (Austràlia). Després de participar en la Segona Guerra Mundial en l'exèrcit australià retornà a Anglaterra l'any 1945.
El 1941 aconseguí la nacionalitat britànica, i el 1952 fou nomenat membre de la Royal Society. L'any 1970 fou nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit, i morí el 20 d'abril de 2003 a la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
L'any 1945 inicià les seves col·laboracions amb Alan Hodgkin i Andrew Fielding Huxley al voltant del sistema nerviós, però ben aviat centrà la seva recerca en les propietats fonamentals de les sinapsis, les unions a través de les quals les neurones envien senyals entre elles i als altres tipus de cèl·lules (cèl·lules musculars, receptors sensorials...). S'interessà principalment per la manera en la qual l'impuls nerviós es transmet entre la fibra nerviosa i el múscul. Els treballs de Henry Dalle ja havien demostrat que existien comunicacions químiques entre el nervi i el múscul, i que l'acetilcolina tenia un (1) paper de transmissor de la informació en fixar–se en els receptors de la membrana de la fibra muscular.
Katz, juntament amb Paul Fatt, establí que aquests receptors, una vegada estimulats per l'acetilcolina, obren les portes de la membrana que permet el pas d'ions i la creació d'un (1) corrent elèctric, que provoca la contracció muscular. Amb Ricardo Miledi demostrà que l'acetilcolina no era alliberada en forma contínua sinó en petits paquets o quàntums, cadascun produint un (1) petit senyal en la fibra muscular. En l'actualitat se sap que això es deu a l'emmagatzematge de neurotransmissors en les vesícules sinàptiques.
El treball de Katz ha tingut influència sobre l'estudi dels organofosforats i els organoclorats, així com els estudis de postguerra sobre els gasos nerviosos i els pesticides, demostrant que la transmissió nerviosa entre el nervi i el múscul, per la intermediació de l'acetilcolina, podia ser fàcilment bloquejada. La influència del seu treball sobre la transmissió sinàptica és inestimable, no solament en fisiologia sinó també en farmacologia. L'any 1970 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb Ulf von Euler i Julius Axelrod, pels seus descobriments concernents a les transmissions químiques en les terminacions nervioses i el mecanisme d'emmagatzematge i d'inactivació d'aquests neurotransmissors.
Els seus últims descobriments, publicats a la dècada del 1970, obriren el camí sobre el funcionament dels canals iònics. Els científics Bert Sakmann i Erwin Neher guanyaren el Premi Nobel de Medicina l'any 1991 pel seu treball sobre aquests canals.
Sir Bernard Katz, Leipziger Nobelpreisträger, Medizin, Porträt gemalt von Benita Martin, ADA Dimensionsmalerei®
Sir Bernard Katz
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 26 de març de 1911 — Nova York, Nova York, 25 de febrer de 1983), qui fou un (1) novel·lista i sobretot dramaturg; les seves obres de teatre adquiriren un (1) ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n feren.
Obtingué, en dues (2) ocasions, el Premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues (2) de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un (1) gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord–americans. Igual reconeixement meresqué, el 1961, la seva obra La nit de la iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle.
Biografia
Estudià en les universitats de Missouri, Iowa i a la Washington University de Saint Louis (Missouri). De filiació protestant, decidí, en els últims anys convertir–se al catolicisme, en un (1) fosc gest religiós. Després de l'apogeu mundial de la seva obra dramàtica, representada en nombrosos països occidentals, Thomas Lanier Williams s'enfrontaria a la crisi d'un (1) teatre que havia començat a empobrir–se i banalitzar–se al començament de la dècada dels seixanta (60).
La primera de les seves obres, Battle of Angels (Batalla dels àngels), 1940, obria un (1) cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana: frustracions, alcoholisme, passions eròtiques, desenganys, donen el to pessimista i escèptic d'aquesta dramatúrgia que tingué en el cinema estatunidenc de dues (2) dècades una (1) de les seves fonts argumentals de més èxit. Altres peces seves, El zoo de vidre (The Glass Ménagerie), 1944 You touched me, 1946, que pertanyen a la primera fase del seu cicle dramàtic, no permetien preveure l'actual discutit ocàs d'aquest autor, que ja el 1962 declarava ser «físicament repel·lent» i estar «avorrint el públic».
L'èxit teatral i cinematogràfic assolit amb Summer and Smoke (Estiu i fum), 1948, i Rose Tattoo (La rosa tatuada), 1950, contrasta amb la banalitat de les seves últimes obres, a l'estil de la seva Bye Bye, Birdie, 1960, peça al llindar del fulletó. A aquesta gradual pèrdua de les seves riques virtuts inicials corresponen obres com The Milk Train doesn't Stop Here Any More (El tren de la llet no es detindrà més aquí), 1962, The Two character Play, 1967, i In the Bar of a Tokyo Hotel (En el bar d'un hotel de Tokio), 1969.
Temes tractats
Com ell mateix explicà en les seves memòries, les seves obres es basen fonamentalment en el sexe i en la violència. La seva homosexualitat és obertament confessada. Les seves obres sovint són protagonitzades per una (1) dona vulnerable i sola, que pot suportar el seu turment mercès a un (1) fràgil ensomni del passat i del futur. Però la il·lusió ha d'enfrontar–se amb la realitat, i llavors es produeix una (1) violenta crisi que es desencadena davant la presència més o menys interessada de l'home.
Williams escenifica una (1) sèrie de problemes típicament estatunidencs. La frustració, la poesia irrealista, la tendresa i la crueltat, són els puntals psicoanalítics de les passions que viuen els personatges de les seves millors obres. En les obres posteriors a les esmentades, adés reapareixen en certa manera uns temes idèntics o molt semblants.
Camí reial (1953) és una investigació expressionista les seves pròpies actituds vers l'activitat de l'artista. Orpheus descending (El descens d'Orfeus, 1957) ha estat descrita com un (1) «poema oníric i fantàstic», malgrat el caràcter tenebrós del tema que tracta: la fagocitosi de l'individu pel seu homònim. La nit de la iguana (1961) reitera el tema de la solitud de l'individu, submergit en el major desemparament moral, però sempre desitjós de reviure, encara que sigui fora del temps.
Obra dramàtica
1945. The Glass Menagerie.
1947. A Streetcar Named Desire.
1947. Summer and Smoke.
1951. The Rose Tattoo.
1953. Camino real.
1957. Orpheus Descending.
1958. De sobte, l'últim estiu.
1959. Sweet Bird of Youth.
1960. Period of Adjustement.
1961. The Night of the Iguana.
1964. The Milk Train Doesn't Stop Here Anymore.
1968. The Seven Descents of Myrtle.
1972. Small Craft Warnings.
Traduccions catalanes
Figuretes de vidre (The Glass Menagerie). Versió de Bonaventura Vallespinosa. 1959.
Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire). Traducció de Jordi Arbonès.
La gata damunt la teulada (Cat on a Hot Tin Roof). Traducció de Jordi Arbonès.
Advertència per a embarcacions petites (Small Craft Warnings). Traducció de Jaume Melendres.
Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire). Traducció de Joan Sellent. Adesiara editorial, Martorell, 2018.
La nit de la iguana (The Night of the Iguana). Traducció de Carlota Subirós Bosch. Arola editors, 2020.
Referències
Suplements 1969–1970, pag. 323 i suplement 983–984, pag. 1015 de l'enciclopèdia Espasa.
Tennessee Williams, American playwright; cropped from photo of Williams with cake for 20th anniversary of «The Glass Menagerie»
Thomas Lanier Williams (Tennessee Williams)
El passat divendres 26 de març de 2021 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement de Carles Soldevila i Zubiburu (Barcelona, Barcelonès, 26 de març de 1892 — ibídem, 10 de gener de 1967), qui fou un (1) dramaturg, poeta, periodista i novel·lista català. Germà de l'historiador Ferran Soldevila, endegà una (1) important tasca com a promotor cultural, amb l'objectiu d'educar en els valors del Noucentisme el públic barceloní de l'època. Amb el seu projecte, contribuí a donar al país una (1) identitat catalana moderna.[1]
Biografia
Fou fill de Carles Soldevila i Boixader, de Barcelona, i de Mercè Zubiburu i Betancourt, ambdós de Barcelona. Carles Soldevila fou fidel als ideals noucentistes i intentà al llarg de la seva obra adoctrinar la societat burgesa catalana. Educat dins una (1) família liberal, estudià la carrera de Dret compaginant–la amb la seva gran passió, la lectura. Es llicencià en Dret i el 1916 obtingué per oposició una (1) plaça d'oficial lletrat a la Mancomunitat de Catalunya, a la qual renuncià l'any 1923 a conseqüència de les intromissions del dictador Primo de Rivera, i es lliurà de ple a la literatura i al periodisme.
Treballà en publicacions com El Poble Català i La Publicidad i el 1916 obtingué el càrrec burocràtic a la Mancomunitat de Catalunya que, amb l'arribada de la Dictadura, abandonà. Col·laborà a Revista de Catalunya, Mirador, Europe i Comedia de París. El 1924 esdevingué el director de la revista D'Ací i d'Allà, que es donà a conèixer com el primer magazín català d'estil europeu. També dirigí Quaderns Blaus (1925–1933) i Biblioteca Univers (1928).[1]
Durant la Guerra Civil Espanyola visqué a París (Illa de França) i no tornà a Catalunya fins al 1941.[1] Publicà la primera obra després del retorn, El París que yo he visto (1942), on evoca allò positiu del seu exili. Alhora, inicià la col·laboració amb Diario de Barcelona i començà a publicar articles a la revista Destino, participació que durà quinze (15) anys, fins al 1965 [1]
Producció teatral
Pel que fa a la producció teatral, Carles Soldevila incidí sobretot en la comèdia contemporània d'ambientació burgesa. És un (1) destacat representant del teatre de bulevard.[2] Els arguments de les seves obres acostumaven a tractar qüestions domèstiques i familiars, problemes conjugals, com ara separacions de parella, crisis matrimonials i triangles amorosos, o bé la posició social condicionada per la influència dels diners. Els títols més destacats de la dramatúrgia de Soldevila són Civilitzats, tanmateix (1921), l'acció de la qual se situa en una (1) illa deserta del Pacífic. Els personatges són tres (3) nàufrags —marit, dona i amant— que s'han d'enfrontar a la difícil situació de mantenir les formes civilitzades de la ciutat, malgrat l'aïllament. Els milions de l'oncle (1927) aprofundeix en les relacions entre la família i el poder dels diners, a partir de la mort d'un (1) oncle milionari. A Bola de neu (1928) tracta un (1) triangle amorós des del punt de vista d'un (1) pintor d'avantguarda, la seva dona i un (1) crític d'art que fa el paper d'amant.[1]
El projecte de Soldevila era ben clar: volia modernitzar la vida barcelonina i catalana, impregnar–la de coneixement, civilitat i cosmopolitisme. El seu ideal era una (1) burgesia elegant i distingida, culta i catalanista. Considerava Barcelona una (1) ciutat desperta encara que mancada de grandesa, una metròpoli oberta i amb una (1) gran projecció de cara a Europa.
El 1941, quan Soldevila tornà de París (Illa de França), es trobà fora de lloc. El paper de reformista civil que l'havia caracteritzat ja no encaixava dins la Barcelona de la postguerra. La penosa situació en la qual es trobava el país, amb la victòria franquista, feu que Soldevila es distanciés del teatre. El públic ideal per al qual havia escrit ja no existia. Quan finalment es pogué reprendre el teatre en català, estrenà Fuga i variacions (1947) i El tinent Mondor (1951). Aquesta última fou finalista del Premi Ciutat de Barcelona i representada anys més tard per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona.[1]
Narrativa
L'abrandament, nouvelle prologada per Josep Carner, és una (1) de les mostres de narrativa cinematogràfica de l'època. Inspirada en el cinema còmic francès, el protagonista —Llucià— s'emmiralla en el cèlebre actor Max Linder.[3]
D'entre la seva obra narrativa destaca la trilogia Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933), centrada en tres (3) personatges femenins i les seves peripècies interiors. Fanny, en la qual Soldevila imbrica la narrativa cinematogràfica i la tècnica del monòleg interior del controvertit novel·lista irlandès James Joyce,[4] generà molta polèmica per la seva càrrega eròtica, que incomodà els sectors més conservadors de l'època.
El 1951 sortí publicada per primera vegada Del llum de gas al llum elèctric, un (1) llibre de memòries d'infància i joventut, mol valorat dins el gènere memorialístic en llengua catalana.
El 1967 aparegueren publicades les seves Obres completes.
Obres
Lletanies profanes (1913);
Plasenteries (1917);
Full de Dijous, L'abrandament (1918);
Civilitzats tanmateix (1921), teatre, traduïda a l'italià per Luigi Pirandello (estrena: Teatre Romea, Barcelona, 22.12);
Déu hi fa més que nosaltres (1925);
El senyoret Lluís (1926);
Lau o les aventures d'un aprenent de pilot (1926);
Vacances reials (1923) (Teatre Romea);
Bola de neu (1927);
Els milions de l'oncle (1927);
Fanny (1929);
Eva (1931);
Valentina (1932) (estrena: Teatre Romea, Barcelona; nova versió estrenada el 1934 al Teatre Pompeia, Barcelona, 15.11) (Premi Joan Crexells de narrativa, 1933);
Escola de senyores (1930);
Necessitem senyoreta (1935);
Moment musical (1936) dins la trilogia Els anys tèrbols amb Bob és a París (1952) i Papers de família (1960);
Del llum de gas al llum elèctric (1938, publicat el 1951), memòries;
Històries barcelonines (1950);
Obres completes (1967).
Fons personal
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Carles Soldevila de caràcter personal (documentació identificativa, acadèmica, de l'exili i del retorn, d'administració del patrimoni, agendes, bancària, de recepció de prestacions socials, mèdica i testamentària) i familiar (correspondència de les nissagues Soldevila, Zubiburu i Escandón, dels pares, del seu germà Ferran i dels fills). També, en una (1) petita part, referent a l'activitat professional a les institucions i com a periodista; també a l'obra creativa produïda en funció de la seva amplíssima activitat literària i periodística: novel·la, teatre (amb abundants originals de comèdies), narrativa, poesia, biografia, memòries, guies, traduccions, articles, articles en premsa, conferències, guions cinematogràfics i radiofònics i material de treball de l'autor.
La correspondència, bàsicament estructurada en dossiers cronològics, constitueix juntament amb l'obra original la documentació més destacada del fons. també destaca la documentació de projecció social, amb la participació en entitats com l'Ateneu Barcelonès, els Amigos de la Ciudad o la Casa degli Italiani, però sobretot relacionada amb l'activitat del Conferentia Club. També mereixen ser assenyalats els textos sobre el seu germà Ferran Soldevila (principalment, notes originals biogràfiques, crítiques de la seva obra i retalls de premsa).
En el seu conjunt, el fons facilita una aproximació aprofundida a una (1) de les figures més rellevants de la literatura i el periodisme a la Catalunya dels anys centrals del segle XX.[5]
Vegeu també
Referències
Llengua catalana i literatura, Batxillerat 1. Cruïlla, [2008]. ISBN 9788466119221.
Iribarren, Teresa «Noucentisme i cinema còmic». Zeitschrift für Katalanistik, 2016, pàg. 221–242.
Iribarren, Teresa. Literatura catalana i cinema mut. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2012, pàg. 167–196. ISBN 978-84-9883-535-9.
«Fons personal Carles Soldevila». Arxiu Nacional de Catalunya.
Enllaços externs
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el vuit-cents seixanta-quatrè aniversari del naixement d'Alfons el Cast o el Trobador[a], anomenat també Alfons II d'Aragó i Alfons I de Catalunya–Aragó[b] (Osca, Aragó, 25 de març de 1157[c] — Perpinyà, Rosselló, 25 d'abril de 1196;[1][2] en aragonès Alifonso,[3] en occità Anfós i en llatí Ildefonsus[4][5][6]), qui fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i menors de comte de Girona, Osona, Besalú i de Cerdanya (1162-1196). Més endavant esdevingué comte de Rosselló (des del 1172) i de Ribagorça (des del 1192). Fou també comte de Gavaldà, vescomte de Milhau i vescomte de Carlat (entre els anys 1167 i 1168) i comte de Provença (entre els anys 1167 i 1173). Començà a regnar a l'edat de cinc (5) anys i en regnà trenta-quatre (34); morí a l'edat de trenta-nou (39) anys.[7] És enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (Conca de Barberà) i, en part (probablement les entranyes, separades segons un (1) ús habitual en alguns llocs llavors), a Santa Maria de Vilabertran (Alt Empordà).
Llinatge
Fou fill i successor de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Per línia paterna era nét de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, i per línia materna de Ramir II d'Aragó i Agnès de Poitiers. Fou germà dels comtes Ramon Berenguer IV de Provença i Sanç I de Provença. Alfons I el Cast fou la primera persona que fou alhora comte de Barcelona i rei d'Aragó.
Descendents
El 30 de gener de 1159 s'acordà el seu casament amb Mafalda de Portugal, però el matrimoni no es pogué celebrar per mort de la infanta portuguesa aquell mateix 1159. El 18 de gener de 1174 es casà amb Sança de Castella (1154–1208) a la catedral de Sant Salvador de Saragossa; d'aquest matrimoni nasqueren:
l'infant Pere d'Aragó (1174–1213), rei d'Aragó i comte de Barcelona;
la infanta Constança d'Aragó (v. 1179–1222), casada el 1198 amb Eimeric I d'Hongria i el 1210 amb Frederic II d'Alemanya;
l'infant Alfons d'Aragó (1180–1209), comte de Provença;
la infanta Elionor d'Aragó (1182–1226), casada el 1202 amb Ramon VI de Tolosa;
la infanta Sança d'Aragó (1186–v. 1241), casada el 1211 amb Ramon VII de Tolosa;
l'infant Sanç d'Aragó, mort jove;
l'infant Ramon Berenguer d'Aragó, mort jove;
l'infant Ferran d'Aragó (1190–1248), abat de Mont Aragón;
la infanta Dolça d'Aragó (1192–?), monja del monestir de Sixena.
Lloc i data de naixement
La data de naixença d'Alfons II d'Aragó ha estat motiu de controvèrsia a causa del fet que dos documents assenyalen dates diferents i que els fills de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó apareixen anomenats de diferents maneres al llarg del temps.
El setembre del 1137, el rei Ramir II d'Aragó donava a Ramon Berenguer IV la seva filla en matrimoni en els capítols matrimonials de Barbastre a fi de concebre un (1) successor comú. Tretze (13) anys després, el setembre del 1150 i quan Peronella arribà als catorze (14) anys, l'edat mínima canònica per a poder contraure matrimoni, Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó es casaren a Lleida (Segrià).
1150, agost; Lleida (Segrià). Ramon Berenguer IV ∞ Peronella Ramires[8]
1. l'infant Pere (1152–abans del 1158).
2. l'infant Ramon, (1157–1196); després «Alfons», rei d'Aragó i comte de Barcelona.
3. l'infant Pere (1158–1181); després «Ramon Berenguer», comte de Cerdanya i de Provença.
4. la infanta Dolça (1160–1198).
5. l'infant Sanç (1161–1223); comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló.
Prenent com a base el testament de Peronella del 1152 que aquesta dictà jaient enmig del part en un lloc a prop de Barcelona: «iacens et in partu laborans apud Barchinonam»,[9] l'historiador aragonès Jerónimo Zurita proposà (1562–1580)[10] que qui havia nascut en aquest part del 4 d'abril de 1152 havia estat el futur rei Alfons II d'Aragó. A partir d'aleshores aquesta data de naixença atribuïda a Alfons esdevingué tradicional en tota la historiografia posterior, especulant–se que el lloc proper a Barcelona podria ser Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental).[6]
El 1951, però, el també historiador aragonès Antonio Ubieto Arteta posà en dubte la data de naixença d'Alfons II basant–se en una (1) carta de donació de l'abat de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc), l'escatocol de la qual afirmava que havia estat redactada l'any en què havia nascut Alfons: «Facta carta era Mª. Cª. LXXXXª. VIª., regnante Raimundo Berengario in Aragone et in Superarbio et in Ripacurcia et in Barchinona, ipso anno quando dompna regina peperit filium suum Adefonsum in civitate Oscha». Ubieto, per tant, deduí que el fill nascut del primer part de Peronella el 1152 seria l'infant Pere, que hauria mort poc després, i basant–se en la carta de l'abat de Sant Ponç, datava el naixement d'Alfons II entre l'1 de març i el 25 del 1158.[11]
Però, el 1954, novament un (1) altre historiador aragonès, Jaime Caruana Gómez Barreda,[12] impugnà la teoria d'Antonio Ubieto al·legant que en l'abdicació de la reina Peronella (1164) en favor del seu fill primogènit Alfons, s'especifica que el seu pare l'havia anomenat Ramon «dono et laudo et concedo tibi, dilecto filio meo Ildefonso, regi aragonensi et comiti barchinonensi, qui in testamento eiusdem viri mei vocaris Raimundus»,[13] i assenyalant així mateix que en les clàusules del tractat de Lleida (maig del 1157) es pactava el casament del fill primogènit de Ramon Berenguer IV, i que en el Tractat d'Haxama del febrer del 1158 s'especificava que Ramon era el fill primogènit de Ramon Berenguer IV: «Raimundo primogenito, filio dicti comitis». Aquests dos (2) documents posaven en evidència que el fill a qui Ramon Berenguer IV anomenava Ramon i després fou anomenat Alfons havia nascut abans del maig del 1157, i que per tant la teoria d'Ubieto, que el feia néixer entre l'1 i el 25 de març del 1158, era incorrecta. Finalment, Jaime Caruana proposava la teoria que Alfons II d'Aragó hauria nascut entre l'1 i el 25 de març del 1154 (data equivalent al 1192 de l'era hispànica i el 1153 del còmput de l'encarnació utilitzats aleshores) aportant com a prova documental el Chronicon Dertusense, que assenyala que el rei Alfons nasqué en aquesta data: «Era M.C.X.C.II, anno M.C.L.III, in mense martio natus est Ildefonsus Rex».
Davant l'evidència de l'error comès, Antonio Ubieto redactà un (1) nou treball el 1956,[14][15] en el qual corregí la seva primera teoria situant el naixement, no el 1158, sinó entre l'1 i el 25 de març del 1157, i on concloïa que el Chronicon Dertusense estava equivocat, argumentant que el copista del Cronicó hauria transcrit malament la data, de manera que on escrigué «anno M.C.L.III» hauria d'haver escrit «anno M.C.L.VII». Paral·lelament, l'historiador català Joan–Ferran Cabestany[16] es mostrà partidari de la teoria d'Ubieto, mentre que Ferran Soldevila[17] i Martí de Riquer foren partidaris de la teoria de Jaime Caruana Gómez.
L'accés al tron: el naixement de la Corona d'Aragó
Ramon Berenguer IV, comte dels barcelonins i príncep dels aragonesos[18] morí sobtadament a Borgo San Dalmazzo (Piemont, Itàlia) el 7 d'agost de 1162; dictà oralment les seves darreres voluntats en el seu testament sacramental, deixant al seu fill primogènit «Ramon» (anomenat després rei Alfons II d'Aragó) tots els honors (propietats) que tenia a Barcelona, a Aragó i a tots els seus dominis,[5] excepció feta del comtat de Cerdanya, que donava al seu segon fill «Pere» (anomenat després comte Ramon Berenguer IV de Provença), perquè els tingués en feu del seu germà major. I en cas de la mort de Ramon, allò que li havia donat seria per a Pere, i allò que havia donat a Pere seria per al seu tercer fill «Sanç». Deixà la tutoria i protecció durant la minoria d'edat dels seus fills al rei Enric II d'Anglaterra, el seu aliat en les guerres baussenques d'Occitània, però el govern efectiu dels dominis recaigué en el Consell de Regència (1162–1174). La lectura pública del testament es feu en l'assemblea general d'Osca (Aragó) l'11 d'octubre de 1162.[5][19]
Després de la mort del seu pare, Ramon heretà ambdues unitats polítiques amb plenitud de titulació,[20] i fou jurat solemnement el 24 de febrer del 1163[21] com a Alfons, comte de Barcelona. L'any següent, el 18 de juny de 1164, la seva mare, la reina Peronella d'Aragó, reafirmava el seu testament de 1152, realitzant una (1) abdicació i donació pública del Regne d'Aragó al seu fill Alfons[5] precisant «que en el testament del meu marit t'anomena Ramon». Finalment, l'11 de novembre del 1164[21] Alfons era jurat com a rei d'Aragó a Saragossa en una (1) assemblea amb els magnats aragonesos. Però, tot i així, Alfons el Cast encara era menor d'edat, ja que no havia arribat als vint (20) anys, i no podia accedir al tron; per això, es constituí una (1) regència integrada per magnats catalans i aragonesos, que dirigí la política del regne fins que Alfons el Cast es casà, i obtingué la majoria d'edat, i pogué començar a regnar personalment. Mentrestant, la tutela d'Alfons recaigué en la pràctica en una (1) tríada formada pel seu cosí Ramon Berenguer III de Provença, el gran senescal Guillem Ramon I de Montcada i el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja; tot i que el tutor teòric, segons els pactes d'amistat amb Anglaterra, n'era el rei Enric II.[5]
La política occitana
El 1166, el seu tutor i cosí germà Ramon Berenguer III de Provença morí al setge de la ciutat rebel de Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa d'Atzur), i deixà només una (1) filla, Dolça. La regència catalanoaragonesa, al·legant la manca de descendència masculina, obtingué que el comtat de Provença passés a Alfons el Cast. Per conservar Provença (Provença–Alps–Costa d'Atzur), fou necessari vèncer els alçaments atiats a la Camarga (Boques del Roine i Gard) i a Argença (Occitània) pels partidaris de Ramon V de Tolosa, els quals dominaven la plaça forta d'Albaron, que fou recuperada per la facció barcelonina amb l'ajut de la flota genovesa. El 1167, comptant amb el suport dels vescomtes de Montpeller (Erau, Occitània), de l'episcopat provençal i de la casa de Baus (que havia abandonat la seva anterior política antibarcelonina) els regents catalanoaragonesos pogueren considerar consolidat el domini sobre Provença.[5]
El 1175 Alfons el Cast signà el Tractat de l'Emparança, pel qual es vinculava la vall d'Aran amb la corona.
Malgrat tot, el casal de Tolosa (Alta Garona, Occitània) continuà actuant en terres provençals fins que el 1176 Alfons el Cast concertà la Pau de Tarascó amb Ramon V: a canvi del pagament de trenta mil (30.000) marcs d'argent, el comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània) renunciava a les seves pretensions sobre Provença (Provença–Alps–Costa d'Atzur), el Gavaldà (Occitània) i el Carladès (Alvèrnia–Roine–Alps). Aquesta pau resultà en l'enfortiment a Occitània de la posició d'Alfons el Cast, el qual, entre els anys 1168 i 1173, aprofitant el conflicte de Ramon V amb Enric II d'Anglaterra, aconseguí el vassallatge de molts senyors occitans gràcies a la seva condició d'aliat d'Enric II.
Signada la pau de Tarascó, Alfons el Cast pogué dedicar–se a sufocar una (1) nova revolta a Niça (Alts Marítims, Provença–Alps–Costa d'Atzur), i s'imposà a la part oriental de Provença. Tanmateix, comprenent que el comtat de Provença era una (1) regió allunyada de l'Aragó i Catalunya i, a més, envoltada de possessions del comte de Tolosa o de senyors de lleialtat dubtosa, Alfons el Cast encomanà el govern de Provença al seu germà Ramon Berenguer,[5] concedint–li'n el títol de comte, però només com a delegat —o «lloctinent»— seu, ja que Alfons continuava mantenint–se'n com a senyor.
Un cop assegurades les seves posicions a Occitània, Alfons el Cast prengué la decisió d'anul·lar el vassallatge de Provença envers l'emperador Frederic Barba–roja admès el 1162 per Ramon Berenguer III de Provença a l'assemblea imperial de Torí. Així, el 1178, en l'acte de coronació, celebrat a Sant Tròfim d'Arle (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa d'Atzur), de Frederic Barba–roja com a rei de Borgonya (Borgonya–Franc Comtat), hi assistí Ramon V de Tolosa, però no pas ni Alfons el Cast ni Ramon Berenguer IV de Provença. Per altra banda, en la crisi de la Santa Seu, Alfons el Cast donà suport inequívoc al papa Alexandre III (1159–1181) en detriment dels antipapes promoguts per la facció imperial.
El 1181 la posició del casal de Barcelona a Occitània esdevingué crítica: després del vassallatge de Bernat Ató de Nimes i Roger Trencavelh a Alfons el Cast el 1179 (per tal d'evitar l'aplicació de les disposicions del tercer concili Laterà del 1179 sobre confiscació dels béns dels càtars),[5] el comte Ramon V de Tolosa (Alta Garona, Occitània) els desposseí dels seus dominis, envaí les terres del vescomte de Narbona (Aude, Occitània) i feu assassinar Ramon Berenguer IV de Provença el 5 d'abril a prop de Montpeller (Erau, Occitània). Llavors, Alfons el Cast nomenà comte de Provença el seu germà Sanç, però hagué de destituir–lo el 1185 per haver fet tractes il·lícits amb Tolosa (Alta Garona, Occitània) i amb Gènova (Ligúria, Itàlia).[5] Tanmateix, la situació acabà fent un (1) tomb favorable als interessos d'Alfons el Cast: d'una banda, el 1189 partiren cap a la croada de Terra Santa l'emperador Frederic Barba–roja, el rei Ricard Cor de Lleó (fill i successor d'Enric II d'Anglaterra, que havia trencat la política del seu pare aliant–se amb el comte de Tolosa) i el rei Felip II August de França (que a Occitània, igual com el seu pare Lluís VII de França, es mostrà sempre favorable a Ramon V de Tolosa contra Enric II). Per altra banda, Ramon V no pogué vèncer la revolta comunal de Tolosa (Alta Garona, Occitània), que convertí la ciutat en una (1) república municipal governada per cònsols. En aquesta conjuntura, Alfons el Cast pogué concertar amb Ramon V de Tolosa una (1) pau en els mateixos termes del 1176 i, doncs, consolidar a Occitània un (1) extens domini amb el vassallatge, i amb diverses possessions pròpies com ara Provença (Provença–Alps–Costa d'Atzur), Milhau (Avairon, Occitània), Gavaldà (Occitània) i Roerga (Avairon, Tarn i Garona, Occitània). El vassallatge incloïa els marquesos de Busca, al Piemont, i els vescomtes de Montpeller (Erau, Occitània); així com el reconeixement per part dels comtes de Rasès (Aude, Occitània), els de Carlat (Carlat, Alvèrnia–Roine–Alps), els de Foix (Arieja, Occitània) els de Bigorra (Alts Pirineus, Occitània), pels vescomtes de Nimes (Gard, Occitània), els de Besiers (Erau, Occitània), Carcassona (Aude, Occitània) i Bearn (regió de la Gascunya, Nova Aquitània), de tenir els seus dominis en feu del rei d'Aragó.
El 1192, després del retorn de la croada, Ricard Cor de Lleó s'alià amb Ramon V de Tolosa contra Alfons el Cast, entès amb el comte de Foix (Arieja, Occitània). Però el rei català, per la seva banda, aconseguí enfortir les seves posicions al Llenguadoc el 1193 concertant el matrimoni del seu fill Alfons amb Garsensa, filla de Guillem VI de Forcalquier, antic aliat de Ramon V de Tolosa. Finalment, la pau de 1195 entre Alfons el Cast i Ramon VI de Tolosa, fill i successor de Ramon V, va posar fi a aquest conflicte sense alterar gens la correlació de forces entre els poders constituïts a Occitània. Segurament fou motivada per les pors a la consolidació dels reis francesos al nord.[5]
La política peninsular
A la península Ibèrica, àmbit d'actuació que, en temps d'Alfons el Cast, ocupà una (1) posició secundària respecte d'Occitània, el rei d'Aragó s'implicà en el joc polític dels regnes cristians, per tal d'intentar realitzar un (1) objectiu aragonès com era la reannexió del Regne de Navarra, separada d'Aragó a la mort del rei Alfons el Bataller (1134); per altra banda, Alfons el Cast també dirigí atacs contra al–Àndalus, ja fos per obtenir–hi tributs o guanys territorials.
El 1162, a Ágreda (Sòria, Castella i Lleó), reprenent unes negociacions encetades per Ramon Berenguer IV, la regència catalanoaragonesa concertà una (1) aliança d'Alfons el Cast amb Ferran II de Lleó per repartir–se el Regne de Navarra. El 1168, però, s'hagué d'establir una (1) treva amb Sanç VI de Navarra; llavors, havent quedat lliure el front navarrès, s'inicià un (1) atac contra Castella, el fracàs del qual dugué a la Pau Perpètua de Sahagún (Lleó, Castella i Lleó), el 1170, entre Alfons VIII de Castella i Alfons el Cast; a més, posant en pràctica un acord estipulat al Tractat de Tudellén (Navarra) el 1156, el rei d'Aragó hagué de casar–se amb Sança de Castella el 1174 (any en què també fou armat cavaller),[5] tia d'Alfons VIII, i filla d'Alfons VII de Castella.
A al–Àndalus, tot i que el rei Zayyan ibn Mardanix de València (Horta, País Valencià), assetjat pels cristians i pels almohades, s'havia fet tributari d'Aragó, el 1169 la regència emprengué la conquesta del Matarranya (Terol, Aragó), seguida de l'ocupació dels territoris al sud d'Aragó on, el 1171, es fundà Terol (Aragó), base per a possibles atacs contra València, mentre que a Catalunya, entre els anys 1169 i 1170, calgué reprimir un (1) alçament sarraí a la serra de Prades (Conca de Barberà). Per defensar aquests territoris, hi fundà l'orde d'Alcalá de la Selva (Gúdar–Javalambre, Terol, Aragó), cap al 1174, tot i que l'orde militar no tingué mai una (1) activitat gaire rellevant.
El 1172, mort Ibn Mardanis, Alfons el Cast assetjà València (Horta, País Valencià), on concertà una (1) aliança amb el nou rei sarraí a canvi de duplicar el tribut a pagar; així, el rei d'Aragó, d'acord amb l'emir de València, atacà Xàtiva (Costera, País Valencià) i Múrcia, d'on, tanmateix, s'hagué de retirar arran d'una (1) incursió de Navarra a les fronteres d'Aragó.
La Pau de Sahagún (Lleó, Castella i Lleó) del 1170, així com el més gran poder territorial de Castella, supedità l'actuació peninsular d'Alfons el Cast als designis d'Alfons VIII; d'aquesta manera, a canvi d'haver col·laborat en la conquesta de Conca el 1177 per Castella (fet que bloquejava les futures possibilitats expansives d'Aragó) Alfons el Cast només obtingué del rei castellà la renúncia al vassallatge aragonès per Saragossa (Aragó), que Alfons VII de Castella havia imposat a Ramon Berenguer IV.[5] Pocs anys després, en la negociació de la futura expansió cap al–Àndalus, al Tractat de Cazorla del 1179 Alfons el Cast hagué de cedir la conquesta de Múrcia a Castella,[5] a canvi, únicament, que Alfons VIII suprimís el vassallatge dels reis d'Aragó per València (Horta, País Valencià) i Dénia (Marina Alta, País Valencià), un cop les conquerissin. Ferran Soldevila, veient en aquest tractat la causa que Múrcia, ocupada per Jaume I al segle XIII, acabés sent castellana, atribueix la renúncia a un (1) territori situat en l'àrea de conquesta catalanoaragonesa per l'anterior Tractat de Tudellén (Navarra) el 1156, a la major importància que, per a Alfons el Cast, tenia l'actuació a Occitània, per sobre de la possible annexió futura de territoris islàmics.
Entre els anys 1181, quan conquerí Villel (Terol, Aragó) [22] i 1186, Alfons el Cast concentrà tots els seus esforços a Provença i a la Mediterrània, on, a part de negociar, sense èxit, amb el rei de Sicília organitzar una (1) expedició contra Mallorca, cau de pirates sarraïns situat en la ruta entre Catalunya i el Magrib, ajudà la casa de Baus a adquirir, a Sardenya, el domini del jutjat d'Arborea.
Quan reprengué la seva participació en els afers peninsulars, Alfons el Cast es distancià d'Alfons VIII; el rei de Castella havia abandonat una (1) aliança pactada amb el rei d'Aragó per repartir–se Navarra, un cop aconseguí annexionar–se la Rioja, a més, mantenia pretensions territorials a les fronteres aragoneses i, finalment, havia fet tractes amb l'emperador Frederic Barba–roja, enemic a Provença del casal de Barcelona. Per això, el 1190 Alfons el Cast arribà a una (1) entesa amb Navarra,[23] i l'any següent s'afegiren a l'aliança anticastellana els regnes de Lleó i Portugal.[5] Tanmateix, després de la derrota d'Alfons VIII en la batalla d'Alarcos (Ciudad Real, Castella–la Manxa) el 1195, contra els almohades (tribu africana islamitzada que s'havia apoderat d'al–Àndalus i el Magrib després de la disgregació de l'imperi dels almoràvits) la consciència de tots els regnes cristians peninsulars d'estar davant d'un perill major, i les indicacions del papa Celestí III, desitjós d'unir forces contra l'islam, impel·liren Alfons el Cast a negociar una operació conjunta de tots ells contra els musulmans, motiu pel qual arribà a anar de romeria a Santiago de Compostela (la Corunya, Galícia).[5] Aquesta, però, trigaria uns anys a realitzar–se i es produiria ja durant el regnat de Pere I el Catòlic.
El poder comtal i els llinatges catalans
L'hegemonia del casal de Barcelona sobre les altres nissagues comtals catalanes, base de l'estructuració política de Catalunya durant el segle XII, represa per Ramon Berenguer III (1097–1131) i afirmada, tal com s'ha exposat, per Ramon Berenguer IV (1131–1162), es consolidà definitivament en temps d'Alfons el Cast (1162–1196) i Pere I el Catòlic (1196–1213) amb les annexions dels comtats de Rosselló (1172) i Pallars Jussà (1192) i la supeditació al poder reial català de les cases comtals supervivents: Empúries, Pallars Sobirà i Urgell.
A Rosselló, l'època del comte Gausfred III (1113–1164) fou un (1) període turbulent a causa dels atacs dels pirates sarraïns, com també de les males relacions amb el comte Ponç Hug I d'Empúries (1116–1154), a causa de les seves ambicions territorials sobre el Rosselló. Per això, en el conflicte emporitanobarceloní de 1128, el comte de Rosselló es posà de part de Ramon Berenguer III; per altra banda, després d'un breu període de treva, el 1147, Gausfred III i Ponç Hug I s'enfrontaren de nou pel domini del castell de Requesens.
La crisi política rossellonesa s'accentuà amb la revolta de Girard contra el seu pare, Gausfred III. Aquest pogué conservar el comtat gràcies a l'ajuda d'Hug III d'Empúries (1154–1175), favorable, a diferència de Ponç Hug I, a l'entesa amb la nissaga de Rosselló. El 1162, però, Gausfred III es reconcilià amb el seu fill; Girard obtingué el senyoriu sobre Perpinyà (Rosselló) i fou reconegut de nou com a hereu del comtat.
Girard II de Rosselló (1164–1172), malalt i sense fills, deixà el comtat en herència a Alfons el Cast, decisió presa, segons manifestà el comte, d'acord amb el consell dels seus súbdits. En els cercles polítics rossellonesos, davant de l'extinció de la nissaga comtal, es devia haver jutjat més convenient unir–se al domini reial català, que no pas considerar els drets d'Hug III d'Empúries sobre el Rosselló, per la descendència de les dinasties comtals emporitana i rossellonesa d'un (1) tronc comú: el dels antics comtes d'Empúries–Rosselló dels segles IX i X, Sunyer II (862–915), Gausbert (915–931) i Gausfred I (931–991), a la mort del qual, els seus fills, Hug I d'Empúries (991–1040) i Guislabert I de Rosselló (991–1014), s'havien repartit el domini reconeixent–se, però, certs drets comuns sobre la totalitat de l'antic patrimoni.
Comptant, doncs, amb el suport de l'aristocràcia local, el 1173, després de mort Girard II, Alfons el Cast convocà una (1) assemblea de magnats rossellonesos a Perpinyà (Rosselló), on el rei establí uns estatuts de pau i treva vàlids per a tot el comtat de Rosselló i tota la diòcesi d'Elna (Rosselló).
Al Pallars Jussà, el comte Arnau Mir (1124–1174), en temps d'Alfons el Bataller, s'havia mogut en l'òrbita del rei d'Aragó i, després de la retirada de Ramir II (1137), en les negociacions de la qual havia pres part, fou un (1) fidel aliat de Ramon Berenguer IV —participà en les expedicions d'Almeria (Andalusia), Lleida (Segrià) i Tortosa (Baix Ebre)— i, després, d'Alfons el Cast, que li confià la ciutat de Fraga (Baix Cinca, Osca, Aragó). El fill i successor d'Arnau Mir, Ramon VI (1174–1177), ignorà la disposició testamentària del seu pare de reconèixer l'alta senyoria de l'orde de l'Hospital sobre Pallars Jussà; però poc després morí i deixà una (1) única hereva menor d'edat, la seva filla Valença, posada sota tutela d'Alfons el Cast. Al seu torn, però, Valença morí sense fills, i el comtat passà a Dolça de So, cosina germana d'Arnau Mir, la qual, el 1192, féu donació del comtat a Alfons el Cast.
En aquest context d'enfortiment del poder monàrquic català creat per la nissaga comtal barcelonina, el comtat de Pallars Sobirà no fou gaire més que un (1) reducte muntanyenc aïllat, sense importància dins de Catalunya, tal com, seguint Sobrequès, es dedueix de les poques notícies que se'n tenen durant el segle XII: del comte Artau III (1124?–1167?), només se'n sap que era fill del seu antecessor Artau II (1081–1124?), captiu durant uns quants anys dels sarraïns, i que la seva dona es deia Agnès; no hi ha pràcticament cap menció del comte Artau IV (1167?–1182?); el seu fill, Bernat II (1182?–1199), no intervingué per a res en la successió del Pallars Jussà, que culminà en la integració d'aquest comtat en el domini barceloní. Bernat II, a la seva mort, només deixà una (1) filla, Guillelma (1199–1229), la qual, després de vendre el comtat al seu marit, a Roger de Comenge, es féu monja; amb la qual cosa, no havent tingut fills Guillelma, s'inicià una (1) nova nissaga pallaresa, formada pels descendents de Roger i la seva segona esposa. Tal com observa Ferran Valls i Taberner, la inexistència de cap document sobre el Pallars Sobirà entre els anys 1205 i 1217 mostra l'aïllament del comtat.
En el cas d'Empúries, a partir del 1172, envoltada a tot arreu per dominis reials com eren Girona, Besalú i Rosselló, el comte Ponç Hug II (1175–1200), que, igual que el seu pare Hug III (1154–1175), patí dificultats econòmiques agreujades per les fams i pestes del 1193, assistí a l'assemblea de magnats convocada a Girona el 1197 pel rei Pere el Catòlic; la nissaga emporitana passà a actuar, doncs, no ja com un (1) poder independent del casal barceloní, com fins llavors havia fet, sinó com un (1) més dels clans aristocràtics de Catalunya.
El comte Ermengol VI d'Urgell (1102–1154), per la seva estreta col·laboració amb Ramon Berenguer IV, obtingué un terç (1/3) del territori conquerit a Lleida (Segrià), repoblada per urgellencs. El seu fill i successor, Ermengol VII (1154–1184) seguí l'orientació peninsular de la nissaga urgellenca, iniciada pel seu avi Ermengol V (1092–1102), i feu llargues estades a la cort de Ferran II de Lleó, on es guanyà la confiança del rei; mentrestant, a Urgell, en absència del comte, la casa vescomtal de Cabrera s'acostumà a regir el comtat al seu albir; per això, el comte Ermengol VIII (1184–1209) hagué d'enfrontar–se, entre els anys 1190 i 1195, a una (1) revolta del vescomte Ponç III de Cabrera, que només pogué dominar gràcies a l'ajuda d'Alfons el Cast; a partir d'aquest moment, la intervenció del rei sempre fou necessària per a defensar els interessos de la casa comtal urgellenca: Pere el Catòlic vencé l'alçament dirigit contra el comte Ermengol VIII per la casa vescomtal de Castellbò (Alt Urgell), aliada dels comtes de Foix (Arieja, Occitània), igual com, a la mort del comte el 1209, fou el rei el garant dels drets successoris de la seva filla —i única hereva— Aurembaix, menor d'edat, en detriment de les pretensions de Guerau IV de Cabrera sobre el comtat.
El rei i la noblesa
Alfons el Cast dugué a terme la doctrina jurídica dels Usatges de Barcelona que avalava l'autoritat suprema del príncep per damunt de qualsevol altre poder; és a dir, aliena a qualsevol tipus de dret feudal. Començà a aplicar–la a l'Assemblea de Pau i Treva de la Fondarella (Pla d'Urgell) el 1173, fent–hi aprovar uns estatuts en què el rei es definia no pas com a senyor de vassalls sinó com a potestat sobirana que manté l'ordre públic, imposant el respecte a la pau en tot el seu territori des de Salses (Rosselló) fins a Tortosa (Baix Ebre) i Lleida (Segrià). Aquesta definició geogràfica incloïa, doncs, els comtats encara independents: Empúries, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Urgell, sobre els quals també s'atribuïa autoritat, tal com ho establien els Usatges. En el mateix sentit d'afermar el seu poder reial, prohibí la datació dels documents catalans segons l'any de regnat dels reis francs.[5]
La pau i treva havia nascut al segle XI de la confluència dels interessos de l'Església i dels pagesos, víctimes de la violència feudal. Tanmateix, aviat se n'apropiaren el poder comtal, i així, si a l'Assemblea de Toluges (Rosselló) del 1027 només hi havien acudit prelats i camperols, les assemblees de Barcelona del 1064 i Girona del 1068 foren presidides per Ramon Berenguer I. El poder comtal continuà utilitzant la pau i treva, limitadora de les prerrogatives dels clans nobiliaris a causa de la seva interdicció de la violència, per afirmar el seu poder, com ho féu Ramon Berenguer III a Olèrdola (Alt Penedès) el 1108 i a la Cerdanya el 1118, o Ramon Berenguer IV el 1134, quan, per garantir els privilegis atorgats als cavallers del Temple, presidí una (1) assemblea de pau i treva juntament amb l'arquebisbe Oleguer. Així doncs, l'assemblea de la Fondarella (Pla d'Urgell) no és sinó el final del procés de conversió de la pau i treva en un (1) instrument del poder regi.
Alfons el Cast obligà els barons i els castlans a ratificar els estatuts de la Fondarella (Pla d'Urgell) que, en consonància amb els orígens eclesiàstics de la pau i treva, conferien als bisbes una (1) important funció jurisdiccional: la potestat de convocar els caps de família per combatre els malfactors, sense dotar–los pas, tanmateix, de mitjans coercitius. Per això, el rei creà les vegueries, districtes governats per un (1) veguer, nomenat pel monarca entre persones sense vincles familiars amb els barons i castlans de la zona; i així, es vertebrà la primera administració local de Catalunya. Jutges, batlles i intendents s'encarregaren de fer arribar l'autoritat sobirana al territori.[5]
El monarca imposà la seva autoritat sobre els clans aristocràtics no sols potenciant la pau i treva, sinó també afirmant els seus drets de propietat sobre determinades fortaleses posseïdes pels barons, els quals pretenien tenir–les en alou i no pas com a feudataris del rei. Així, per exemple, un (1) noble de nom Pere, el 1180, respongué a les demandes del rei sobre el castell de Lluçà (Osona) afirmant que la seva família l'havia tingut sempre en propietat; Alfons el Cast reeixí a fer valer el seu dret demostrant que Guisald de Lluçà, avantpassat de Pere, havia obtingut el castell en feu de Ramon Berenguer I. Aquesta demostració fou possible perquè el rei havia organitzat un (1) arxiu sobre els seus dominis classificat per castells i llinatges, el qual fou la base per a la redacció vers el 1190 del gran cartulari dit Liber domini regis, conegut avui dia pel nom que rebé al segle XIV: Liber feudorum maior. El redactor fou el fidel administrador del rei i degà de la catedral de Barcelona Ramon de Caldes.[5] Així doncs, Alfons el Cast legitimava els seus drets sobre les fortaleses mitjançant procediments legals basats en la prova escrita, i no pas en la pràctica feudal d'imposar convenientiae als barons; en contrast, doncs, amb la política seguida pel seu rebesavi Ramon Berenguer I a partir del 1060; com tampoc, el rei no recorregué a l'ordalia del duel judicial.
Aquesta afirmació del poder monàrquic, duta a terme a Catalunya durant la segona meitat del segle XII, fou completada amb la reforma del govern reial a partir del 1178, pels administradors al servei d'Alfons el Cast, Ramon de Caldes i Guillem de Bassa. Aquests oficials de cort, procedents no pas del medi social dels grans magnats, sinó dels grups d'escrivans, batlles i comptables, reorganitzaren l'administració del patrimoni reial mitjançant un (1) control més estricte dels batlles locals. Es desenvolupà tot un (1) sistema fiscal i governatiu fent que els intendents presentessin els seus comptes al computum de Barcelona.[5] Aquest fou un (1) progrés evident respecte dels temps de Ramon Berenguer IV (que, el 1151, havia fet redactar uns inventaris del patrimoni comtal —uns capbreus—, útils només per a avaluar els recursos disponibles, però sense gens d'interès per a controlar la gestió dels batlles). L'existència, després de la reforma del 1178, d'una (1) administració més eficaç permeté al rei finançar la seva política amb els seus propis recursos, sense necessitat de recórrer al crèdit ni de manllevar diners als barons, a diferència de la pràctica seguida durant la minoria d'edat d'Alfons el Cast i els primers anys del seu regnat efectiu.
Pel que fa a la política monetària d'Alfons el Cast, aquesta sempre consistí a tendir a l'anivellament dels diversos valors que circulaven per Catalunya, Provença i Aragó, tot i mantenir les diverses tipologies. El billó de Barcelona, per exemple, fou reanivellat a llei quaternar.[5]
La reacció nobiliària
La instauració a Catalunya del tipus de principat regalista definit als Usatges de Barcelona havia de provocar, necessàriament, l'oposició dels nobles, que veien limitat el seu poder pel nou sistema monàrquic català. Per això, tot i comptar amb una autoritat indiscutible, gràcies als guanys i al botí obtingut pels barons catalans i aragonesos arran de la conquesta de la Catalunya Nova, Ramon Berenguer IV considerà necessari prendre una important precaució política: no promulgar els Usatges, sinó atribuir–los falsament als seus besavis Ramon Berenguer I i Almodis; així, la base jurídica del poder monàrquic bastit a Catalunya pel casal de Barcelona no es presentava pas com una (1) llei nova, sinó com un (1) codi existent d'antic.
En la seva actuació política a Occitània i a la península Ibèrica, Alfons el Cast no aconseguí cap conquesta territorial comparable a les de Ramon Berenguer IV. Per això, la seva política reialista, plasmada als estatuts de la Fondarella del 1173, topà amb el rebuig de les aristocràcies catalana i aragonesa. Els nobles, descontents, arribaren a l'extrem d'utilitzar com a instrument d'oposició al monarca la figura d'un (1) home que, a l'Aragó el 1174, afirmava ser el rei Alfons el Bataller, el conqueridor de Saragossa. Aquest impostor, després de moure's per terres aragoneses, vers el 1178–1179 fugí a Occitània; al final, Alfons el Cast aconseguí capturar–lo, i el feu penjar a Barcelona (Barcelonès); arran d'aquest fet, nobles catalans, com ara el trobador Bertran de Born arribà a acusar el rei d'haver fet penjar el seu oncle avi, calúmnia repetida també, vers el període 1190–1194, per Guiraut del Luc, que, a més, atribuí a Alfons el Cast actituds criptomusulmanes. Com és obvi, entre les nobleses de Catalunya i l'Aragó, no podia haver–hi ningú capaç de creure de bona fe que l'home penjat a Barcelona fos realment Alfons el Bataller; per una banda, el 1134, la mort del rei d'Aragó ningú no l'havia posada en dubte i, per altra, Alfons el Bataller (1104–1134), el 1174, hauria tingut més de vuitanta (>80) anys, edat força avançada per a les expectatives de vida de l'època; per tant, les acusacions contra el rei tenien un (1) rerefons polític.
L'oposició nobiliària a un (1) poder monàrquic autoritari, però que no aportava territoris i botí als aristòcrates, amb el cas del pseudo–Alfons el Bataller com al seu episodi més pintoresc, es traduí en un (1) rebuig frontal als estatuts de pau i treva. El 1176, fou assassinat el vescomte Ramon Folch de Cardona, un (1) dels partidaris de la pau i treva; tot seguit, als seus dominis es donà tal caos que l'abat de Cardona (Bages) no pogué assistir a un (1) sínode a l'Urgell; també morí violentament, el 1194, l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, defensor, igual que el vescomte de Cardona, de la pau i treva, l'aplicació de la qual a l'Urgell, el 1187 pel comte Ermengol VIII seguint el consell d'Alfons el Cast, havia fracassat per l'oposició dels barons locals.
A l'Assemblea de Pau i Treva de Girona (Gironès) del 1188, els magnats aconseguiren modificar els estatuts de la Fondarella (Pla d'Urgell) imposant al rei la promesa de nomenar de Salses (Rosselló) a Tortosa (Baix Ebre) i Lleida (Segrià) veguers únicament catalans —el 1183, Alfons el Cast havia confiat el càrrec de veguer de Cerdanya–Conflent al noble aragonès Pedro Jiménez de Urrea— així, limitaven les possibilitats del monarca de trobar persones alienes als clans aristocràtics catalans a qui nomenar veguer. Aquesta concessió, tanmateix, resultà insuficient per a apaivagar l'oposició nobiliària; el 1192, calgué publicar a Barbastre (Somontano, Osca, Aragó) els acords de pau i treva de l'Assemblea de Barcelona (Barcelonès), on l'exigència als barons d'observar la pau es fonamentava en la legislació dels Usatges, contrariant la posició nobiliària manifestada en l'Assemblea de Girona (Gironès) el 1188.
Obra literària
Quant al seu vessant cultural, tingué fama d'acollir generosament els trobadors a la seva cort i de fomentar el seu art, fins i tot escrivint ell mateix algunes composicions.[5] S'han conservat dues (2) peces que se li atribueixen: una (1) cançó i un (1) partiment amb Giraut de Bornelh. La Vida que figura en els cançoners diu el següent:
«
El rei d'Aragó, aquell que trobà, s'anomenava Alfons, i fou el primer rei d'Aragó, fill d'en Ramon Berenguer, que fou comte de Barcelona, que conquerí el Regne d'Aragó i el prengué als sarraïns. Se n'anà a coronar a Roma, i quan tornava, morí a Polmon, al burg de sant Dalmaci. I son fill fou fet rei, Alfons, que fou pare del rei Pere, el qual fou pare del rei Jaume.
»
Composicions
(23,1)[24] Per mantas guizas m'es datz
(23,1a = 242,22) Be me plairia, senh'En Reis (tençó amb Giraut de Bornelh)
Títols i successors
En el seu testament, donat a Perpinyà (Rosselló) el desembre del 1194, Alfons el Cast disposà que a la seva mort, esdevinguda el 25 d'abril de 1196, els regnes havien de repartir–se entre els seus dos (2) fills: Aragó i Barcelona per al seu fill Pere, i Provença per al seu fill Alfons (juntament amb els comtats de Millau i Gavaldà), el qual ja estava involucrat en el govern d'aquestes terres des del 1189.[5]
Amb aquesta disposició testamentària, ultra dotar d'un (1) domini el seu fill petit, el rei sancionà la necessitat de Provença de disposar, per la seva llunyania, d'un (1) governant propi. El 1185, després d'haver destituït, per traïció, el seu germà Sanç, Alfons el Cast ja havia nomenat Alfons nou comte de Provença, però com que era menor d'edat el rei encomanà el govern provençal a procuradors com foren Roger Bernat de Foix (1185–1188), Barral de Marsella (1188–1192) i Lope Ximénez.
Fins i tot la seva mort la programà com un (1) acte d'enfortiment de la sobirania reial: Alfons escollí com a panteó de la monarquia que ell iniciava el nou monestir de Poblet (Conca de Barberà).[5]
A l'agost de 1162: Ego Adefonsus, Dei gratia Aragonensium rex, filius Raimundi Berengarii, comes Barchinonensi et princeps Aragonensi … Signum regis + Ildefonsi[25]
A 7 de febrer de 1163: Ego Ildefonsus, gratia Dei rex Aragonensis et comes Barchinonensis, filius qui fui domini venerabilis Raimundi Berengari, comitis Barchinonensis et principis Aragonensis et uxoris eius, Aragonensis regine … Sig+num Ildefonsi, + regis Aragonensium et comitis Barchinonensium[26]
A 31 de gener de 1166: Ego Ildefonsus, Dei gratia rex Aragonensium et comes Barchinonensium[27]
A 26 de juliol de 1168: ego Ildefonsus, Dei gratia rex Aragonensium, comes Barchinone et marchio Provincie[28]
A 12 de maig de 1173: ego Ildefonsus, gratia Dei rex Aragonum, et comes Barchinone, et marchio Provincie, et comes Rossilionis[29]
A 28 de novembre de 1174: ego Ildeffonsus Dei gratia rex Aragonum, comes Barchinone et Provincie, marchio atque comes Rossilionis[30]
A 20 de març de 1179: Ildefonsum, regem Aragonum, comitem barchinonensem et marchionem Provincie[31]
A 21 de gener de 1186: Ildefonsus, rex Aragonum, comes Barchinone et marchio Provincie[32]
A febrer del 1194: Io en Anffons, per la gràcia de Deu rey d'Aragó, comte de Barcelona e marches de Provença[33]
A maig del 1195: ego Ildefonsus Dei gratia rex Aragonum, comes Barchinone et marchio Provincie[34]
Notes
La data de naixement es discuteix entre els anys 1152, 1154 o 1157 (entre l'1 i el 25 de març en el cas de 1157), i el lloc entre Vilamajor del Vallès i Osca.
Referències
«Alfonso II el Casto, hijo de Petronila y Ramón Berenguer IV, nació en Huesca en 1157;». Cfr. Josefina Mateu Ibars, María Dolores Mateu Ibars, Colectánea paleográfica de la Corona de Aragon: Siglo IX–XVIII, Universitat Barcelona, 1980, pàg. 546. (castellà) ISBN 978-84-7528-694-5
Miroslav MAREK. <genealogy.euweb.cz> (anglès)
Grafia SLA – Sociedat de Lingüistica Aragonesa
Signum + Ildefonsi Dei gracia regis Aragone, comitis Barchinone et marchionis Provincie; Arxiu Jaume I: Tractat de Castro Verdejo signat per Alfons VIII de Castella i Alfons II d'Aragó, relatiu al castell i ciutat d'Albarracín
Diccionari d'Història de Catalunya; pàg. 23; Edicions 62; Barcelona, 1998; ISBN 84-297-3521-6
«Alfons I de Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Com a rei d'Aragó i comte de Barcelona.
Ubieto Arteta, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 170; El nacimiento y el nombre de Alfonso II de Aragón
Publicat per Pròsper Bofarull a Codoin, Vol. 3–4, pàg. 202
Anales de la Corona de Aragón, llibre II, cap XX.
Ubieto Arteta, Antonio «El nacimiento de Alfonso II de Aragón». Estudios de Edada Media de la Corona de Aragón, IV, 1951, pàg. 419–425.
Caruana Gómez Barreda, Jaime «Sobre el nacimiento de Alfonso II de Aragón». Teruel, 11, 1954, pàg. 5–32.
Cingolani, Stefano Maria. Les Gesta Comitum Barchinonensium (versió primitiva), la Brevis Historia i altres textos de Ripoll. Universitat de València, 2012, pàg. 118. ISBN 8437070864.
Ubieto Arteta, Antonio «De nuevo sobre el nacimiento de Alfonso II de Aragón». Estudios de Edada Media de la Corona de Aragón, VI, 1956, pàg. 203–20925.
Ubieto Arteta, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 180; El nacimiento y el nombre de Alfonso II de Aragón
Cabestany, Joan–F. «Alfons el Cast». A: Editorial Vicens Vives. Els primers comtes reis, 1963, pàg. 59. ISBN 978-84-316-1807-0. «Podem doncs donar quasi com a segur que Alfons el Cast naixé entre l'1 i el 25 de març de 1157».
Soldevila, Ferran. «Mort de Ramon Berenguer i Edat del primogènit». A: Història de Cataluntya. 1979a edició. Editorial Alpha, pàg. 193. ISBN 978-84-316-1807-0. «Havia nascut, en opinió nostra, segons argumentem tot seguit, pel març del 1154.»
Comes Barchinonensis et princeps Aragonesis significa literament comte dels barcelonins i príncep dels aragonesos.
Ubieto Arteta, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 188; La adveración de la última voluntad del conde Ramón Berenguer IV de Barcelona.
Jaume Sobrequés i Callicó. Estudis d'història de Catalunya. Vol 1. pàg. 56: En morir Ramon Berenguer IV (1162), el seu fill primogènit heretà ambdues unitats polítiques amb plenitud de titulació. Aquest fet havia anat precedit pel testament fet el 4 d'abril de 1152 per una Peronella en estat del seu fill Alfons.
Miret 1903, pàg. 261.
(castellà) Camarena de la Sierra, Reseña historica «Web oficial de Camarena de la Sierra». Arxivat de l'original el 2013.10.29.
De Mariana, Juan; Sabau y Blanco, José. Historia general de España, Volum 7 (en castellà). Imprenta de Leonardo Nuñez de Vargas, 1818, pàg. 97.
Una explicació sobre la numeració de la poesia trobadoresca d'acord amb el repertori de Pillet i Carstens es troba a l'article Alfred Pillet.
Arxiu Jaume I: Alfons II d'Aragó confirma els furs concedits pels seus antecessors als habitants de Huesca.
Arxiu Jaume I: Carta de franquicies atorgada per Alfons II d'Aragó als habitants de la ciutat de Barcelona.
Arxiu Jaume I: Carta pobla atorgada pel rei Alfons II d'Aragó, amb Albert de Castellvell, als habitants d'Ulldemolins.
Arxiu Jaume I: Donació del lloc de Paüls, atorgada pel rei Alfons II d'Aragó a favor de tres cavallers i la seua descendència.
Arxiu Jaume I: Alfons II d'Aragó declara no tenir dret a exigir préstecs als homes de Perpinyà, si aquests de forma voluntària no volen donar–los
Arxiu Jaume I: Alfons II d'Aragó prohibeix que es facen obradors, taules, banc o altres artefactes que dificulten la lliure circulació pel mercat de Perpinyà.
Arxiu Jaume I: Tractat de Cazorla, signat pels reis Alfons VIII de Castella i Alfons II d'Aragó.
Arxiu Jaume I: Tractat d'Agreda entre Alfons VIII de Castella i Alfons II d'Aragó, contra Pere Ruiz d'Azagra i els seus germans.
Arxiu Jaume I: El rei Alfons II d'Aragó dóna al monestir de Piedra el castell de Piedra, el vilar de Salice.
Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña – Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I i su mujer Doña Almodis.
Bibliografia
Miret i Sans, Joaquim «Itinerario del Rey Alfonso I de Cataluña, II en Aragón». Boletín de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, Vol. II, núm. 11–16, 1903.
Ubieto Arteta, Antonio. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón (en castellà), 1987. ISBN 84-7013-227-X.
Bibliografia en relació amb l'activitat literària
Martí de Riquer: Los trovadores. Historia literaria y textos. Ariel, Barcelona, 1983, vol. 1, pàg. 566–573 [Comentari i publicació de la vida i de les dues composicions, amb traducció a l'espanyol].
Alfred Pillet / Henry Carstens: Bibliographie der Troubadours von Dr. Alfred Pillet [...] ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle : Niemeyer, 1933 [Alfons el Cast és el número PC 23].
Vegeu també
Enllaços externs
Alfons II d'Aragó. Detall de la portada del Liber feudorum maior (segle XIII).
Testament de la reina Peronella, (4 d'abril de 1152) realitzat quan tenia setze (16) anys i estava de part: «iacens et in partu laborans apud Barchinonam, concedo, dono et firmiter laudo infanti meo qui est ex utero meo».
Carta de l'abat de Sant Ponç de Tomeres (de l'1 a 25 de març de 1157): «ipso anno quando dompna regina peperit filium suum Adefonsum in civitate Oscha».
La doble ascendència del reis del casal d'Aragó, a la Genealogia del casal d'Aragó (Poblet, 1400).
Una (1) de les il·lustracions del Liber feudorum maior que representa el rei Alfons II d'Aragó el Cast i el compilador d'aquesta obra, el jurista Ramon de Caldes.
Absis de Santa Maria de Vilabertran, amb la tomba de les entranyes del rei al pilar de l'Evangeli.
Làpida de la tomba de les entranyes d'Alfons I a Vilabertran.
Tomba d'Alfons el Cast a Poblet.
Alfons el Cast o el Trobador (Alfons II d'Aragó i Alfons I de Catalunya–Aragó)
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el cinc-cents seixanta-tresè aniversari de la mort d'Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana i comte del «Real de Manzanares» (Carrión de los Condes, Palència, Castella i Lleó, 19 d'agost de 1398 — Guadalajara, Castella–la Manxa, 25 de març de 1458), qui fou un (1) militar i poeta del prerenaixement.
Biografia
Personatge clau en la societat i la literatura castellana durant el regnat de Joan II de Castella, provenia d'una (1) família noble basca, inclinada des de sempre a les lletres: el seu avi, Pedro González de Mendoza, i el seu pare, l'almirall de Castella Diego Hurtado de Mendoza, foren també poetes i estigué emparentat amb grans figures literàries del seu temps, com el canceller Pero López de Ayala, Fernán Pérez de Guzmán o Gómez Manrique.
També els seus fills continuaren aquesta tasca literària i de mecenatge cultural, sobretot el gran cardenal Pedro González de Mendoza. La seva mare fou la riquíssima senyora de la Casa de la Vega, Leonor Lasso de la Vega, la qual estigué casada en primeres núpcies amb Juan Téllez de Castilla, II senyor d'Aguilar de Campoo (Palència, Castella i Lleó) i fill de l'infant Tello de Castilla.
El seu pare morí tenint ell cinc (5) anys, el que motivà que la seva mare, Leonor, hagués d'actuar amb gran habilitat per conservar la seva herència. Part de la seva infància la passà a casa de Mencía de Cisneros, la seva àvia. Posteriorment, es formà amb el seu oncle, l'ardiaca Gutierre, que més tard seria arquebisbe de Toledo.
Molt jove, Íñigo es casà a Salamanca (Castella i Lleó) el 1412 amb Catalina Suárez de Figueroa, filla del mort Maestre de Santiago, Lorenzo I Suárez de Figueroa, de manera que el seu patrimoni augmentà en molt, el qual el transformà en un (1) dels nobles més poderosos del seu temps.
Marxà al cap de poc temps a l'Aragó, al costat del seguici de Ferran d'Antequera,[1][2] i allí fou coper del nou rei Alfons V d'Aragó,[3] on sens dubte conegué l'obra de poetes en provençal i català que esmenta en el seu Proemi. Literàriament es formà en la cort aragonesa, i accedí als clàssics de l'humanisme (Virgili, Dante Alighieri...) i de la poesia trobadoresca al costat d'Enric de Villena; a Barcelona travà relació amb Jordi de Sant Jordi[4] (coper), i Ausiàs March[5] (falconer reial). A l'Aragó feu estreta amistat també amb els Infants d'Aragó, en el partit militaria fins al 1429. Allà, finalment nasqué el setembre del 1417 el seu primogènit, Diego Hurtado de Mendoza i Suárez de Figueroa, futur duc de l'Infantado.
Tornà a Castella al temps de la jura del rei Joan II de Castella i participà en les lluites de poder entre Enric d'Aragó i Álvaro de Luna, en el bàndol del primer. Estigué al seu costat en l'alçament de Tordesillas (Valladolid, Castella i Lleó) i en el setge del castell de la Puebla de Montalbán (Toledo, Castella–la Manxa), el desembre del 1420.
Després de la presó del senyor Enrique, tornà a les seves possessions d'Hita (Guadalajara, Castella–la Manxa) i Guadalajara (Castella–la Manxa). El 1428 nasqué a Guadalajara (Castella–la Manxa) el seu sisè fill, el que seria cardenal Mendoza.
Com a polític procurà a partir del 1422 immiscuir–se el menys possible en els assumptes d'Estat i mantenir al llarg de la seva vida la fidelitat al rei Joan II. Això el portà a enemistar–se primer amb els infants d'Aragó el 1429, en no donar suport a la seva invasió de Castella l'estiu d'aquell any, i més tard, a partir del 1431, s'enemistaria amb el privat reial Álvaro de Luna, encara que no per això tornaria a militar en el bàndol dels aragonesistes.
A la primera batalla d'Olmedo (Valladolid, Castella i Lleó), el 1445, estigué a les files de l'exèrcit reial, per la qual cosa el rei Joan II de Castella li concedí el títol de marquès de Santillana i el comtat suprascrito. Ja l'any anterior, el 1444, havia rebut la confirmació reial del privilegi al seu favor dels drets que la Corona tenia en les Astúries de Santillana.
N'Iñigo contribuí clarament a la caiguda de N'Álvaro de Luna (1453) i contra ell escrigué la seva Doctrinal de privats, a partir de llavors començà a retirar–se de la política activa. La seva última gran aparició es produí en la campanya contra el regne nazarí de Granada del 1455, ja sota el regnat d'Enric IV de Castella. Aquest mateix any morí la seva dona, Na Catalina de Figueroa, i el Marquès es reclogué en el seu palau de Guadalajara (Castella–la Manxa) per passar en pau i estudi els últims anys de la seva vida. El 8 de maig de 1455 feu testament, estant a Guadalajara (Castella–la Manxa).
Home de gran cultura, arribà a reunir una (1) important biblioteca, que després passà a ser la famosa biblioteca d'Osuna, i s'envoltà de brillants humanistes que li tenien al tant de les novetats literàries italianes, com per exemple Juan de Mena o el seu secretari i criat, Diego de Burgos, qui compongué a la seva mort un (1) molt erudit poema, el Triomf del Marquès.
N'Iñigo López de Mendoza és el progenitor i cap de la poderosa casa del duc de l'Infantado, Grans d'Espanya.
Morí en el seu palau de Guadalajara (Castella–la Manxa) el 25 de març de 1458. Les seves restes foren portades al nou panteó dels ducs de l'Infantado a l'església de San Francisco de Guadalajara (Castella–la Manxa), construït entre els anys 1696 i 1728. El 1813, el panteó fou saquejat pels invasors francesos i les restes dels diversos ducs barrejades i disperses. Les poques restes recuperades, entre les quals hom pensa que hi havia part de les d'Íñigo López, foren traslladades a una (1) tomba del panteó de la col·legiata de Pastrana (Guadalajara, Castella–la Manxa).
Obra
Fou, a més, un (1) dels primers historiadors de la literatura espanyola i li preocuparen qüestions de poètica, com demostra el pròleg que posà a les seves obres, el Proemio y carta al Condestable don Pedro de Portugal. Tota la seva obra pot inscriure's dintre de l'Escola alegòrica dantesca; fou sens dubte el més fervent admirador que tingué Dante Alighieri a Espanya, i també assimilà el que pogué de l'humanisme de Petrarca i de Giovanni Boccaccio.
És especialment recordat per les seves serranillas, poemes d'art menor que tracten de la trobada entre un (1) cavaller i una (1) camperola, a imitació de les pastorel·les franceses, però inspirades en una (1) tradició popular autòctona pròpia. Fou el primer autor que escrigué en castellà sonets, estrofa d'origen italià mal coneguda encara a Castella: els 42 Sonetos Fechos al Itálico Modo. La seva obra mestra dintre de l'estil alegoricodantesc és la Comedieta de Ponça, on descriu la batalla naval homònima en les cobles reials. Escrigué a més poemes alegòrics i doctrinals (dezires) i lírica de cançoner, i recopilà una (1) de les primeres col·leccions paremiològiques en castellà, els Refranes que dicen las viejas tras el fuego.
Descendència
Diego Hurtado de Mendoza i Suárez de Figueroa, duc de l'Infantado.
Pere Lasso de Mendoza, senyor del vall del Lozoya.
Mencía de Mendoza,[6] dona de Pedro Fernández de Velasco i Manrique de Lara, Comte d'Haro. Enterrada al costat del seu marit a la Capella del Condestable, a la Catedral de Burgos.
Lorenzo Suárez de Mendoza i Figueroa, comte de la Corunya.
Joan Hurtado de Mendoza, senyor de Colmenar, El Cardoso i El Gual.
Maria de Mendoza, esposa de Però Afany de Ribera, comte dels Molars.
Leonor de la Vega i Mendoza, esposa de Gastón de la Truja Sarment, comte de Medinaceli.
Pere Hurtado de Mendoza, senyor de Tamajón.
Vegeu també
Referències
Miguel Ángel Ladero Quesada; Fernández, Luis Suárez: El Marqués de Santillana: 1398-1458: [exposición]. Editorial NEREA, 2001, pàg. 112. ISBN 978-84-89569-65-2
Jordi Rubió i Balaguer: Estudis de Literatura Catalana. L'Abadia de Montserrat, 1 octubre 1992, pàg. 294. ISBN 978-84-7826-340-0.
Jacques Lafaye: Por amor al griego: la nación europea, señorío humanista (siglos XIV-XVII). Fondo de Cultura Economica, 31 desembre 2005, pàg. 274. ISBN 978-968-16-7752-7
Eulàlia Miralles; Solervicens, Josep: El (Re)descobriment de l'edat moderna: estudis en homenatge a Eulālia Duran. L'Abadia de Montserrat, 2007, pàg. 298. ISBN 978-84-8415-884-4
José Amador de los Ríos: Historia crítica de la literatura española. José Rodríguez, 1865, pàg. 18.
Marqués de (Iñigo López de Men Santillana: Antología poética: Cantares a sus hijas. Ediciones AKAL, 14 d'abril de 2000, pàg. 169. ISBN 978-84-460-1099-9
Enllaços externs
Retrat del cèlebre escritor i aristòcrata espanyol Íñigo López de Mendoza (1398–1458), qui fou marqués de Santillana. Aquesta obra és una (1) còpia del retrat idèntic del marquès ubicat en el Retaule dels Goigs de Santa Maria o Altar dels Àngels, que fou realitzat per Jorge Inglés el 1455.
Casa natal del marquès de Santillana a Carrión de los Condes (Palència, Castella i Lleó).
Escut d'armes de les cases de Mendoza a la casa natal del marquès de Santillana a Carrión de los Condes (Palència, Castella i Lleó).
Cobles d'El infierno de los enamorados en un (1) manuscrit del segle XV.
Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el vuitanta-setè aniversari del naixement de Gloria Marie Steinem (Toledo, Ohio, 25 de març de 1934), qui és una (1) periodista i escriptora estatunidenca, considerada una (1) icona del feminisme al seu país així com una (1) activista pels drets de la dona, especialment durant els anys seixanta (60) i setanta (70).[1][2]
Fou columnista del New York Magazine i cofundà la revista Ms.. El 1969 publicà un (1) destacat article anomenat «After Black Power, Women's Liberation» (després del poder negre, l'alliberament de la dona), que la convertí en una (1) de les referents en la segona onada de teoria feminista, juntament amb d'altres com Betty Friedan.
El 2005 cofundà amb Jane Fonda i Robin Morgan el Women's Media Center, una (1) organització que lluita per millorar la visibilitat de les dones en els mitjans de comunicació. Treballa principalment com a activista i portaveu en temes d'igualtat a l'àmbit internacional.
El 2013 guanyà la Medalla Presidencial de la Llibertat.
Obres
1957: The thousand Indias.
1963: The beach book.
1983: Outrageous acts and everyday rebellions (Actes escandalosos i rebel·lies quotidianes).
1986: Marilyn.
1991: La revolució interior.
1993: Moving beyond words.
2006: Doing sixty & seventy.
2016: My life on the road. / La meva vida a la carretera. Editorial Alpha Decay.
Referències
Library, C. N. N. «Gloria Steinem Fast Facts».
«Gloria Steinem facts, information, pictures | Encyclopedia.com articles about Gloria Steinem» (en anglès).
Gloria Steinem in 2016
Gloria Marie Steinem
El passat dijous 25 de març de 1839 es commemorà el cent vuitanta-dosè aniversari del naixement de Marianne Hainisch, nascuda Perger (Baden bei Wien, Baixa Àustria, Imperi austríac, 25 de març de 1839 — Viena, República d'Àustria, 5 de maig de 1936), qui fou la fundadora i presidenta del moviment de dones d'Àustria. Fou també la mare de Michael Hainisch, el segon president d'Àustria (1920–1928).[1]
Biografia
El 1857 contragué matrimoni amb l'empresari Michael Hainisch (propietari d'una [1] fàbrica de filat a Aue, Saxònia, Alemanya), amb el qual tingué dos (2) fills (Michael, 1858, i Maria, 1860). El 1868 la família es traslladà a Viena. Durant la Guerra Civil Nord–americana (1861–1865), el negoci entrà en fallida, atès que el cotó ja no es podia importar des dels Estats Units.[2]
Activisme
A la fi dels anys 1860 Hainisch viuria una (1) experiència reveladora en veure com una (1) amiga seva no podia aconseguir ocupació per sustentar la seva família després de la baixa del seu marit per malaltia. Malgrat els millors esforços de la seva amiga (parlava diversos idiomes i posseïa talent musical), no fou capaç d'aconseguir treball. Per a Hainisch, que en aquells temps tenia trenta (30) anys, la importància de l'educació passà a ser fonamental per a permetre que les dones de classe mitjana poguessin treballar. El 1870 escrigué un (1) article (Sobre l'educació de les dones) que cap periòdic no volgué publicar. No obstant això, presentà el seu article en una (1) reunió que tingué lloc el 25 de març de 1870, instant a la ciutat de Viena a què s'instauressin escoles paral·leles per a dones. La seva petició tingué ressò a la premsa, i provocà que la Primera Caixa d'Estalvis d'Àustria destinés quaranta mil (40.000) florins austrohongaresos per a la fundació de la primera escola per a nenes i joves.[3]
El 1888 Hainisch fundà la Lliga d'Educació Superior per a Dones, la qual defensava el dret de la dona a cursar estudis universitaris. El 1902 fundà la Federació d'Organitzacions de Dones Austríaques, de la qual fou la seva presidenta fins a l'any 1918. El 1919 fou elegida presidenta del Consell Internacional de Dones, organisme al qual la seva Federació s'havia afiliat el 1904. Es mantingué en el càrrec fins al 1924.[3]
Llegat
La tardor del 1918 Marianne Hainisch s'uní al Partit Cívic Democràtic, i onze (11) anys més tard seria la cofundadora del Partit de Dones d'Àustria. Hainisch promogué el dia de la Mare a Àustria, el qual se celebra des del 1924.[1]
El 1976 la seva ciutat natal, Baden bei Wien (Baixa Àustria), erigí una (1) estàtua en la seva memòria. El 1989 Àustria imprimí un (1) segell commemoratiu amb motiu del CL aniversari del seu naixement. El 2002 la ciutat de Viena anomenà un (1) carrer (Marianne–Hainisch–Gasse) en el seu honor.[1]
Obra
Zur Frage des Frauenunterrichts (Sobre l'educació de les dones, 1870).[4]
Die Brodfrage der Frau (1875).[5]
Ein Mutterwort über die Frauenfrage (Paraula mare sobre la qüestió de la dona, 1892).[6]
Frauenarbeit (El treball de les dones, 1911).[7]
Die Mütter (Les mares, 1913).[8]
Referències
«Hainisch, Marianne (n. Perger)» (en alemany). ARIADNE – Frauen in Bewegung. Arxivat de l'original el 2016.03.04.
Wiener Zeitung 10.Mai 2014, pàg. 19: Marianne Hainisch – die Mutter des Muttertags.
Eine Frauenpartei. Badener Zeitung, 29 de gener de 1930, pàg. 2, cantonada superior dreta [1] (alemany)
Literatura austríaca en línia (ALO). «Zur Frage des Frauenunterrichts» (en anglès, alemany).
Literatura austríaca en línia (ALO). «Die Brodfrage der Frau» (en anglès, alemany).
Literatura austríaca en línia (ALO). «Ein Mutterwort über die Frauenfrage» (en anglès, alemany), 01.02.1892.
Literatura austríaca en línia (ALO). «Frauenarbeit» (en anglès, alemany).
Literatura austríaca en línia (ALO). «Die Mütter» (en anglès, alemany).
Bibliografia
Goldinger, Walter: Hainisch, Marianne (en alemany). 7, 1966, pàg. 525. ISBN 3-428-00188-5.
Hainisch, Marianne (en alemany): 2. Acadèmia de les Arts i de les Ciències d'Àustria, 1959, pàg. 152.
Marianne Hainisch, born Marianne Perger (March 25, 1839 – May 5, 1936), founder and leader of the Austrian women's movement.
Placa commemorativa de Marianne Hainisch a Rahlgasse (Viena–Mariahilf).
Marianne Hainisch, nascuda Perger
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Norman Ernest Borlaug (Cresco, Iowa, EUA, 25 de març de 1914 — Dallas, Texas, EUA, 12 de setembre de 2009[1]), qui fou un (1) enginyer agrònom estatunidenc, considerat per molts el pare de l'agricultura moderna i el pare de la revolució verda. Els seus esforços als anys 1960 per a introduir les llavors híbrides a la producció agrícola al Pakistan i l'Índia evitaren que milers de milions de persones morissin de fam. El 1970 fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.
Primers estudis
Fill de petits agricultors d'origen noruec, cursà estudis primaris i secundaris al seu poble natal, per ingressar posteriorment a la Universitat de Minnesota, en plena Gran Depressió. Allí pagà la seva educació realitzant diverses feines. Obtingué la seva llicenciatura en ciències forestals el 1937. Continuant amb els seus estudis el 1941 obtingué el títol, i el 1942 el doctorat, en fitopatologia, sota la direcció del Dr. I.C. Stackman, un (1) dels creadors del programa cooperatiu entre la Secretaria d'Agricultura mexicana i la Fundació Rockefeller, antiga Oficina d'Assumptes Especials.
Treballs per la millora de la producció agrícola
El 1944 es traslladà fins a Mèxic, com a fitopatòleg associat a aquest programa. El 1945 es traslladà a l'estat mexicà de Sonora i específicament a la vall del Yaqui, on realitzà estudis sobre el blat i pràctiques agronòmiques.
En els primers anys del programa, Borlaug i els seus companys de treball, José Rodríguez V, Benjamín Ortega, Leonel Robles, Roberto Osoyo Alcalá, Raúl Mercado, Alfredo Campos, Ignacio Narváez, entre d'altres, enfocaren els seus esforços a descobrir els motius de les males collites en els camps de blat, observant l'aparició de les royas com a responsables de la destrucció del blat. El 1948 desenvoluparen varietats de blat (Kentana, Yaqui i Mayo) resistents a les royas i difongueren noves pràctiques agronòmiques per a millorar–ne la producció.
Després que Mèxic arribés a l'autosuficiència en blat el 1956, el grup de científics que participà amb ell a Sonora (Mèxic), obtingué un (1) assoliment d'una (1) enorme transcendència: el desenvolupament de varietats nanes de blat, d'alt rendiment, àmplia adaptació, resistents a malalties i amb alta qualitat industrial, alliberades per primera vegada l'any 1962. Amb aquestes varietats, Mèxic incrementà notablement la seva producció. En poc temps, molts països es beneficiaren amb les noves varietats i la tecnologia que es desenvolupà a Mèxic. Estats com l'Índia, Pakistan, Turquia, Tunísia, Espanya i la República Popular de la Xina s'han beneficiat d'aquestes llavors.
El 1970 Norman E. Borlaug fou recompensat amb el Premi Nobel de la Pau, pels seus treballs en la millora del rendiment de la producció del blat i fer–lo més accessible a la població. Col·laborà en la creació del Centre Internacional de Millorament de Blat de moro i Blat (CIMMYT) i del Centre d'Investigacions Agrícoles del Nord–oest, actualment Centre d'Investigació Regional del Nord-oest (CIRNO) dependent de l'Institut Nacional d'Investigacions Forestals, Agrícola i Pecuàries (INIFAP), que al seu torn depèn de la Secretaria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Ramaderia, Pesca i Alimentació del Govern de Mèxic (SAGARPA).
Referències
Mor el Nobel de la Pau Norman Borlaug, EuropaPress.cat, 13 de setembre 2009.
Norman Ernest Borlaug el 2003
Camp de blat
Norman Ernest Borlaug
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el vint-i-sisè aniversari de la creació de la WikiWikiWeb, que és el primer wiki de la història, és a dir, el primer lloc web modificable pels usuaris. El posà en marxa el 25 de març del 1995, a Porland, Oregon, EUA) el seu inventor, el programador Ward Cunningham, com a complement del Portland Pattern Repository, un (1) lloc web sobre patrons de disseny de programari. Al principi, el nom WikiWikiWeb també era el del motor wiki que feia anar el lloc web, escrit en el llenguatge de programació Perl, però més endavant el programa es rebatejà com a «WikiBase». Sovint, els seus usuaris anomenen el lloc simplement «Wiki», i entre els usuaris pioners de la xarxa de wikis que s'anà creant hi havia la convenció que, quan s'utilitzava la paraula amb majúscula inicial, era sempre en referència al lloc original.
Història
El programa i el lloc web els desenvolupà durant el 1994 Cunningham per facilitar l'intercanvi d'idees entre programadors. El concepte es basava en les idees desenvolupades a les «piles» de HyperCard que Cunningham havia creat al final dels anys 1980.[1][2][3] El 25 de març de 1995 instal·là el programa a c2.com, el lloc web de la seva empresa (Cunningham & Cunningham). Se li acudí el nom WikiWikiWeb en recordar que un (1) treballador del mostrador de l'Aeroport Internacional de Honolulu (Hawaii, EUA) li havia dit que agafés el Wiki Wiki Shuttle, una (1) línia d'autobús llançadora que circula entre les terminals de l'aeroport. «Wiki Wiki» és una (1) reduplicació de «wiki», una (1) paraula hawaiana que vol dir 'ràpid'.[4] La intenció de Cunningham era fer que els usuaris poguessin modificar ràpidament les pàgines del lloc web, així que primer pensà anomenar–lo «QuickWeb» («web ràpid»), però després canvià d'idea i li posà «WikiWikiWeb».
El maig del 2015 la pàgina WelcomeVisitors («benvinguts, visitants») de WikiWikiWeb contenia la descripció següent en anglès:
«Benvinguts a WikiWikiWeb, també conegut com el wiki de Ward o simplement Wiki. Moltes persones tingueren la seva primera experiència amb els wikis aquí. Aquesta comunitat ha existit des del 1995, i està formada per moltes persones. Sempre acceptem nouvinguts que hi aportin contribucions valuoses. Si no heu utilitzat mai un (1) wiki, prepareu–vos per a un (1) petit XocCultural. La bellesa de Wiki consisteix en la llibertat, la simplicitat i el poder que dona. Aquest lloc web s'enfoca principalment a PersonesProjectesIPatrons del DesenvolupamentDeProgramari. No obstant, és més que una (1) simple HistòriaInformalDeLesIdeesDeLaProgramació. Començà així, però el tema ha creat una (1) cultura i una (1) IdentitatDramàtica pròpia. Tot el contingut de Wiki és una (1) ObraEnProcés. Més que altra cosa, això és un (1) fòrum on les persones comparteixen idees! Va canviant a mesura que la gent va i ve. Molta de la informació que hi ha és subjectiva. Si esteu cercant un (1) lloc específicament de consulta, proveu a WikiPèdia; WikiNoÉsWikipèdia!»
A WikiWikiWeb, els hiperenllaços entre pàgines es creen unint paraules amb majúscula inicial, una (1) tècnica coneguda com a CamelCase. Aquesta convenció de format en el wikitext encara la segueixen alguns motors wiki més recents, mentre que d'altres, com ara el programa MediaWiki, que fa funcionar Wikipèdia, permeten els enllaços sense CamelCase.
El desembre del 2014 WikiWikiWeb patí l'atac de vàndals, i ara és en un (1) estat de només lectura.[5] El dia 1 de febrer del 2015, Cunningham anuncià que Wiki s'havia reescrit i s'havia traslladat al nou projecte Federated Wiki.[6]
Referències
WikiHistory a c2.com
Interview: Wikinewsie Kim Bruning discusses Wikimania a WikiNews
Interview with Ward Cunningham a Google Video
Andrews, Lorrin (1865), A dictionary of the Hawaiian language to which is appended an English-Hawaiian vocabulary and a chronological table of remarkable events, Henry M. Whitney, pàg. 514, <https://archive.org/details/dictionaryofhawa00andrrich/>
Cunningham, Ward (February 1, 2015), WikiWiki System Notice on c2.com, <http://c2.com/cgi/wiki?WikiWikiSystemNotice>.
Cunningham, Ward (February 1, 2015), Migrating Wiki on Federated Wiki, <http://forage.ward.fed.wiki.org/view/migrating-wiki>.
Enllaços externs
Història de WikiWikiWeb, amb comentaris de Ward Cunningham (a través de Wayback Machine).
Correspondència sobre l'Etimologia de Wiki: Ward Cunningham.
Ward Cunningham el 2011
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el dos-cents catorzè aniversari de l'Acta del Comerç d'Esclaus (citació 47 Geo. III Ses. 1 c. 36), la qual fou una (1) Llei del Parlament del Regne Unit promulgada el 25 de març de 1807 amb el títol complet d'«Acta per a l'abolició del comerç d'esclaus». L'acta original es troba guardada en l'Arxiu Parlamentari britànic. La llei posava fi al comerç d'esclaus en el Regne Unit, però no a l'esclavitud en si. Molts dels promotors de l'acta pensaenr que aquesta portarien a la mort de l'esclavitud, però aquesta no desaparegué totalment de l'Imperi britànic fins molt més endavant.[1] L'esclavitud en territori anglès no era compatible amb la llei anglesa, cosa que fou confirmada en el Cas Somersett el 1772, però es mantingué legal en l'Imperi britànic fins a l'Acta d'abolició de l'esclavitud (Slavery Abolition Act 1833) del 1833.
Antecedents
El Comitè per a Abolició del Comerç d'Esclaus fou format el 1787 per un (1) grup de protestants evangèlics anglesos (denominat pels seus enemics la «Secta de Clapham» o «els Sants») aliats amb els quàquers, ja que els dos (2) s'oposaven al comerç d'esclaus i a l'esclavitud. Els quàquers havien considerat a l'esclavitud des de fa molts anys com alguna cosa immoral, una (1) pesta sobre la humanitat. El 1807 els grups abolicionistes tenien una (1) nombrosa facció de membres d'idees afins al Parlament britànic. En el seu cènit controlaren entre trenta-cinc i quaranta (35–40) curules. Coneguts com els «Sants», l'aliança fou liderada per un (1) dels activistes en contra del comerç d'esclaus millor coneguts, William Wilberforce, qui havia pres com a seva la causa del abolicionismo el 1787 després de llegir l'evidència que Thomas Clarkson havia recopilat en contra d'aquest comerç.[2] Aquests dedicats parlamentaris tenien accés a la destresa legal de James Stephen, el cunyat de Wilberforce. Moltes vegades veieren a la seva batalla personal contra l'esclavitud com una croada divina. el 28 d'octubre de 1787, Wilberforce escrigué en el seu diari: «Déu Totpoderós m'ha encomanat dos (2) grans objectius, la supressió del comerç d'esclaus i la reforma dels nostres estils de vida».[3]
Els seus números foren magnificats per la precària posició del govern de Lord Grenville, el curt exercici del qual com a primer ministre fou conegut com el Ministeri de Tots els Talents. Fou el mateix Grenville qui liderà la lluita per a l'aprovació de la llei en la Càmera dels Lords, mentre que a la Cambra dels Comuns la llei fou impulsada pel secretari de l'Exterior, Charles James Fox, que morí abans que fos aprovada. Altres esdeveniments també influïren en els esdeveniments. L'Acta de la Unió permeté que cent (100) representants irlandesos s'integressin al Parlament, la majoria dels quals donaven suport a l'abolició de l'esclavitud.[4] La llei fou posada en consideració del Parlament per primera vegada el gener del 1807. Passà per la Cambra dels Comuns el 10 de febrer de 1807. El 23 de febrer de 1807, vint (20) anys després que comencessin la seva croada, Wilberforce i el seu equip foren recompensats. Després d'un (1) debat de deu (10) hores i amb una (1) majoria aclaparadora de dos-cents vuitanta-tres (283) vots a favor i setze (16) en contra, la Cambra dels Comuns aprovà la moció per abolir el comerç atlàntic d'esclaus. La llei rebé el consentiment reial el 25 de març de 1807.[5]
Altres nacions
El Regne Unit utilitzà el seu poder internacional per pressionar a altres nacions perquè posessin fi al seu propi comerç d'esclaus. Els Estats Units aboliren el seu comerç atlàntic d'esclaus el 2 de març del mateix any (encara que no abolí el comerç intern d'esclaus). El 1805 un (1) decret britànic ja havia prohibit la importació d'esclaus a colònies que havien estat guanyades de França i els Països Baixos.[6] Els britànics continuaren pressionant altres nacions perquè posessin fi al seu comerç amb una (1) sèrie de tractats: el tractat angloportuguès del 1810 a través del qual Portugal acordà restringir el seu comerç a les seves colònies; el tractat anglosuec del 1813 a través del qual Suècia feu il·legal el comerç d'esclaus; el Tractat de París del 1814 a través del qual França conclogué juntament amb el Regne Unit que el comerç d'esclaus era «repugnant per als principis de la llei natural» i acordà abolir el comerç d'esclaus en cinc (5) anys; el tractat angloneerlandès del 1814 a través del qual els Països Baixos il·legalitzaren el seu comerç d'esclaus, i el tractat angloespanyol del 1817 en el qual Espanya acordà suprimir el seu comerç el 1820.
Execució
Les lleis crearen multes per als capitans que continuessin amb aquest comerç. Aquestes multes podien ser des de cent lliures esterlines (£100) per esclau que es trobés en el navili. Els capitans algunes vegades llançaven els esclaus per la borda quan veien venir els vaixells de la Royal Navy per evitar aquestes multes.[7]
La Royal Navy, que en aquells moments controlava els mars del món, establí el West Africa Squadron (lit, l'Esquadró d'Àfrica Occidental) el 1808 per patrullar la costa de l'Àfrica Occidental, i entre els anys 1808 i 1860 confiscà aproximadament mil sis-cents (circa 1.600) nausi alliberà cent cinquanta mil (150.000) africans que hi estaven sent transportats.[8] La Royal Navy declarà que els vaixells que transportaven esclaus serien tractats d'igual manera que els pirates. També es prengueren accions en contra dels líders africans que refusaren acceptar els tractats britànics que feien il·legal aquesta activitat, per exemple en contra del «rei usurpador de Lagos (Nigèria)», deposat el 1851. Se signaren tractats antiesclavitud amb més de cinquanta (>50) líders africans.[9]
A la dècada del 1860, les notícies de David Livingstone de les atrocitats del comerç d'esclaus àrab a l'Àfrica despertaren l'interès del públic britànic i feren reviure el moviment abolicionista. La Royal Navy tractà de suprimir «aquest abominable comerç oriental» al llarg de la dècada del 1870, sobretot a Zanzíbar (Tanzània). El 1890 el Regne Unit intercanvià el control de l'estratègica illa d'Heligoland (Slesvig–Holstein) al mar del Nord amb Alemanya a canvi del control de Zanzíbar (Tanzània), en part per poder controlar la prohibició del comerç d'esclaus.[10][11]
Vegeu també
Amazing Grace, una (1) pel·lícula de 2006 que relata la història de la campanya per a l'aprovació de la llei.
Referències
«Congress abolishes the African slave trade – Mar 02, 1807 – HISTORY.com». HISTORY.com.
Jeffrey & Cox: The British missionary enterprise since 1700. Routledge, Nova York, 2008, pàg. 90. ISBN 9780415090049.
«The 1807 Act and its effects: The Abolition of Slavery Project».
«Parliament abolishes the slave trade» (en anglès).
E., Lovejoy, Paul. Transformations in slavery: a history of slavery in Africa. 2nd ed. Cambridge University Press, Cambridge, UK, 2000, pàg. 290. ISBN 0521780128.
«1807 Abolition of Slavery Act», 03.12.2012.
William Wilberforce, el líder de la campanya britànica per a l'abolició del comerç d'esclaus.
Medalló amb la inscripció «Am I Not A Man And A Brother?» (en català, «Per ventura no sóc un home i un germà?») creat com a part de la campanya antiesclavitud de Josiah Wedgwood, 1787.
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el dos-cents cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Joachim Murat (la Bastida de Murat, Òlt, Occitània, França, 25 de març de 1767 — Pizzo, Calàbria, Itàlia, 13 d'octubre de 1815), qui fou un (1) noble i militar francès al servei del seu cunyat Napoleó, Gran duc de Berg i Clèveris (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya), mariscal de França i rei de Nàpols (Campània, Itàlia) entre els anys 1805 i 1815.
Biografia
Fill d'un (1) hostaler, abandonà els seus estudis de teologia per a allistar–se a l'exèrcit, després d'esclatar la Revolució Francesa. Formà part de la guàrdia constitucional de Lluís XVI i esdevingué general durant la campanya d'Egipte. Jugà un (1) paper crucial en la segona batalla d'Aboukir, on capturà el cap de l'exèrcit enemic després d'haver patit una (1) ferida per arma de foc.
Participà activament en el cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII de la Revolució Francesa (el que correspondria amb el 9 de novembre de 1799) i esdevingué comandant de la Guàrdia Consular. Es casà amb Carolina, germana de Napoleó Bonaparte l'any 1800. El 10 de novembre fou elegit diputat pel departament francès d'Olt i Garona (Occitània). Substituí Jean–Andoche Junot, duc d'Abrantes, caigut en desgràcia, com a comandant de la primera divisió militar de París i governador de París, amb seixanta mil (60.000) homes sota el seu comandament. Responsable de la seguretat del govern, tingué una (1) estreta relació amb Napoleó. A causa de les seves funcions, fou l'encarregat d'anomenar la comissió militar que hauria de jutjar a Lluís Antoni Enric de Borbó, duc d'Enghien (el qual ja estava condemnat de bestreta), però s'hi oposà frontalment.
El 18 de maig de 1804 fou nomenat mariscal, Gran almirall de l'Imperi, Gran duc de Berg el 1806, i el 1808 Napoleó el nomenà rei de Nàpols amb el nom de Joaquim I Napoleó.
Brillant i audaç en l'ocupació de la cavalleria, Napoleó li degué una (1) part important de les seves victòries en les batalles d'Austerlitz (Txèquia), Jena (Turíngia, Alemanya) [1] i Eylau (Prússia Oriental, Rússia).[2] Durant la campanya de Prússia, l'any 1806, dugué a terme la terrible persecució després de la batalla de Jena i arribà a capturar la part essencial de l'exèrcit enemic. Aquesta campanya acabaria amb les seves paraules «Le combat cesse faut de combattants»[3] («El combat s'acaba per falta de combatents»).
L'any 1807, a la batalla d'Eylau (Prússia Oriental, Rússia), llançà la càrrega de cavalleria més gran de les guerres napoleòniques, que involucrà entre deu mil i dotze mil (10.000–12.000) cuirassers, caçadors, i dragons a fi d'impedir que l'exèrcit rus dividís en dues (2) parts les tropes franceses.[2]
L'1 d'agost de 1808 fou nomenat rei de Nàpols i Sicília,[4] instaurà una (1) nova constitució[5] i estava al comandament de l'exèrcit francès de Madrid (Espanya)[6] quan succeí l'Aixecament del 2 de maig que inicià la guerra del Francès.
L'any 1812 participà en la campanya de Rússia i en la batalla de Leipzig (Saxònia, Alemanya),[7] on lluità per última vegada per l'emperador.
Obtingué un (1) acord amb Àustria que li permeté de mantenir el seu tron de Nàpols (Campània, Itàlia). Durant el Govern dels cent dies traí els seus nous aliats per a intentar revoltar els patriotes italians.
Detenció i afusellament
Derrotat pels austríacs a la batalla de Tolentino (Marques, Itàlia) perdé el tron del regne de Nàpols[8] i fugí a Còrsega després de la caiguda de Napoleó. Durant un (1) intent per reconquistar Nàpols (Campània), fou arrestat a Calàbria i afusellat a Pizzo.
Quan arribà el moment de l'execució, Murat caminà amb pas decidit, tranquil i impassible com si es tractés d'un (1) pas de revista ordinari a les tropes. No acceptà la cadira que li oferiren ni tampoc consentí que li embenaren els ulls: «J'ai bravé la mort trop souvent pour la craindre» («He desafiat la mort en massa ocasions per a tenir–li por»). Es mantingué ferm, orgullós i sense mostrar–se intimidat ni perdre els nervis davant dels soldats. Quan estigué preparat, besà un (1) vidre de quars ataronjat amb el rostre de la seva esposa gravat i cridà: «Sauvez ma face, visez à mon cœur, feu!» («Respecteu–me el rostre, apunteu al cor, foc!»).
Referències
Zabecki, David T.: Germany at War: 400 Years of Military History (en anglès). ABC–CLIO, 2014, pàg. 663. ISBN 1598849816.
(en anglès) The Illustrated Naval and Military Magazine, 7, 1887, pàg. 151.
Thoumas, Charles: Les grands cavaliers du premier empire (en francès). Berger–Levrault, 1892, pàg. 202.
Smith, Digby: Decline And Fall Of Napoleon's Empire (en anglès). Frontline Books, 2005, pàg. 62. ISBN 1853676098.
Nafziger, George F.: Historical Dictionary of the Napoleonic Era (en anglès). Scarecrow Press, 2001, pàg. 210. ISBN 081086617X.
Cayuela Fernández, José Gregorio; Gallego Palomares, José Ángel: La Guerra de la Independencia. Historia bélica, pueblo y nación en España (1808–1814) (en anglès). Universidad de Salamanca, 2008, pàg. 82. ISBN 8478003347.
Nicholls, David: Napoleon: A Biographical Companion (en anglès). ABC–CLIO, 1999, pàg. 173. ISBN 0874369576.
Lance, Adolphus: The history of Italy from the fall of Venice, up to the eve of the renewed struggle in MDCCCLIX. Struggles for freedom, or, The liberation of Italy (en anglès). Adolphus Lance, 1859, pàg. 326.
Joachim Murat retratat per François Pascal Simon (1801).
El passat dijous 25 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement del doctor Ignasi Barraquer i Barraquer (Barcelona, Barcelonès, 25 de març de 1884 — ibídem, 13 de maig de 1965), qui fou un (1) metge oftalmòleg, considerat un (1) dels més rellevants científics del món en la seva especialitat.[1]
Nasqué en el si d'una (1) família d'il·lustres científics i metges oftalmòlegs. Fou alumne de l'IES Ramon Muntaner. L'any 1907 es llicencià en medicina i cirurgia; un (1) any més tard, el 1908, aconseguí el doctorat en oftalmologia. El 1910 es casà amb Josefina Moner i Raguer,[2] amb la que tingué set (7) fills, dos (2) dels quals seguiren el seu camí en el món de l'oftalmologia.
L'any 1947 creà a Barcelona l'Institut Barraquer d'Oftalmologia, destinat a l'estudi, investigació i docència d'aquesta disciplina de la ciència. Paral·lelament posa en marxa la Clínica Barraquer.
La seva obra ha continuat gràcies al treball dels seus fills Josep Ignasi i Joaquim, i als seus néts, que també s'han dedicat a l'oftalmologia i han aconseguit un (1) gran prestigi internacional.
Biografia
Fill de Josep Antoni Barraquer i Roviralta, oftalmòleg de renom, i de la seva cosina, Concepció Barraquer i Garrigosa.[3]
Des de ben petit, Ignasi aprengué les tècniques mèdiques del seu pare i assistí a les operacions que practica, fins al punt que als tretze (13) anys, el 1897, Ignasi realitzà la seva primera intervenció i des dels catorze (14) anys participà en les operacions que realitza el seu pare.[4]
L'any 1900 el Dr. Barraquer acabà el batxillerat amb molt bona nota (excel·lent), el curs següent (1901) estudia física i química a l'Institut General Tècnic de Barcelona; seguidament, l'any 1902 comença estudis d'Histologia a la Facultat de Medicina de París (Illa de França).
L'any 1904 escrigué el seu primer treball científic titulat: «La tuberculosis del oído», essent publicat a La Gaceta Médica. Dos (2) anys més tard assistí com a meritori al Dispensari d'Oftalmologia de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, lloc on inicià la seva pràctica mèdica: l'any 1907 Ignasi Barraquer finalitzà la carrera de Medicina a la Facultat de Barcelona i fou nomenat metge auxiliar de l'Hospital de la Santa Creu, i es doctorà el 1908. Posteriorment se n'anà a París (Illa de França) i a Montpeller (Erau, Occitània), on es dedicà a treballar en diversos àmbits de la medicina com la histologia, l'anatomia patològica i l'embriologia. Havent retornat a Barcelona el Dr. Barraquer seguí cursos de mecànica, modelat i arts plàstiques a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i fou nomenat, l'any 1909 professor auxiliar de la càtedra d'Oftalmologia.
En el terreny personal, el 8 de gener de 1910, Ignasi Barraquer es casà amb Josefina Moner i Raguer,[5] amb la qual tingué set (7) fills, María Concha, María Antonia, María Teresa, José Ignacio, Joaquim, Mercedes i Carmen.
L'any 1917 el Dr. Barraquer construeix, després de proves diverses, l'erisífac (del grec phakós, lent i haíresis, hairéseos acció de treure, extreure), un (1) aparell format per una (1) ventosa adaptada a una (1) bomba de buit que permet l'extracció del cristal·lí. Aquesta tècnica s'anomena facoèresi, també coneguda com l'operació (o procediment, o bé tècnica) de Barraquer.[6] Amb el pas dels anys, en Barraquer l'anà perfeccionant; aquest mateix any publica el treball: «Quelques indications de la phacoérisis».
El 1918 fou nomenat catedràtic d'oftalmologia de Barcelona, L'any següent publicà el llibre Extracción ideal de la catarata. En aquest treball assenyalà:
«Evitar tota pressió sobre l'òrgan i l'ús d'instruments tallants, dins de les cambres oculars, és l'única manera de veure desaparèixer, amb tota seguretat la pèrdua d'humor vitri. Aquesta idea constituí el meu objectiu al posar en practica el meu procediment d'extracció «in toto» (...) Consisteix a adaptar a la superfície de la cataracta una (1) petita ventosa que fa presa d'ella i permet la seva mobilització, la separació del lligament, de forma tan completa i suau, que tan sols cal retirar l'instrument, sense tracció ni força, per a veure sortir sencers el cristal·lí i la seva càpsula, amb gran facilitat, sense la menor violència per l'ull; no és necessària cap compressió, ni l'entrada en l'ull de cap altre instrument».
L'any 1920 presenta al Primer Congreso Nacional de Medicina els treballs Crítica de los métodos modernos de extracción de la catarata i Sobre mil facoérisis, també parlà vers la seva experiència vers aquesta intervenció al Congrés Internacional d'Oftalmologia celebrat a Washington DC (EUA) el 1922. El 1923 publicà un (1) balanç de l'aplicació del seu procediment titulat La enseñanza de siete (7) años de facoérisis a la revista La Medicina Íbera.[6] La tècnica del Dr. Barraquer fou emprada ràpidament per tot el món. La tècnica emprada anteriorment emprava una (1) pinça en lloc d'una (1) ventosa fet que complicava l'operació. Com anècdota, en un congrés internacional d'oftalmologia, on es discutien ambdues tècniques, el Dr. Barraquer, en mig d'una (1) gran expectació i per tal de defensar la seva tècnica digué: «Senyors, comparin vostès la pinça de pressió del cristal·lí amb l'ungla d'un (1) gat i la meva ventosa amb els llavis d'una (1) dona bonica. Què preferirien sentir vostès a la seva galta?». Amb aquestes paraules la discussió es donà per acabada.[7]
Quan es produí la vacant de la càtedra d'Oftalmologia de la Universitat de Barcelona, Ignasi Barraquer hi treballà amb el seu pare, que era el titular de l'assignatura, i entre els anys 1919 i 1923 exercí de catedràtic interí de la seva especialitat i el 1921 fou nomenat professor encarregat de la càtedra d'Oftalmologia.
El febrer de 1925 organitzà una (1) reunió d'oftalmòlegs espanyols i francesos a Barcelona sota el lema «Compenetración y fraternidad profesional hispanofrancesa». Arran d'aquesta reunió nasqué la Societat oftalmològica de Barcelona.
L'any 1926 tingué un (1) accident de cotxe, en el qual es fracturà la tíbia. Les seqüeles de l'accident li deixaren una (1) limitació funcional a la cama que no li permeté caminar correctament; ell mateix s'inventà una (1) pròtesi exterior que li permeté caminar normalment la resta de la seva vida.
L'any 1928 obtingué la plaça de metge numerari a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L'any següent, el 1929, mostrà a les eminències de París (Illa de França) un (1) procediment nou i revolucionari per operar les cataractes (la inspiració d'aquest prové de l'observació de sangoneres, gràcies a això el Dr. Barraquer ideà la tècnica).[4]
El 1931 publica Operación de la catarata senil, dos (2) anys més tard, el 1933, escrigué dos (2) treballs sobre tècniques quirúrgiques: la correcció de l'estrabisme i la escleroiridectomia en el glaucoma. Aquest mateix any fou nomenat professor lliure d'Oftalmologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Els èxits acadèmics se succeïren; el 1935 fou nomenat acadèmic de la secció de Cirurgia de l'Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Aquest mateix any començaren les obres de la seva clínica, però la complicada situació política l'obliga a deixar Barcelona. Durant la Guerra Civil es desplaçà a França i després a Tànger (Marroc), on treballà com a cirurgià ocular.
El 1939 fou nomenat capitán honorario del Ejército, pels seus serveis a aquest. En acabar la Guerra Civil es convertí en cap del Servei d'Oftalmologia de la Creu Roja i es reprengueren les obres de construcció de la Clínica Barraquer, en la qual el Dr. Barraquer intervingué molt directament tant en la distribució dels espais com en el disseny del mobiliari. Dos (2) anys més tard (1941) s'inaugurà la Clínica Barraquer, un (1) edifici d'estil art déco de tres (3) pisos, trenta (30) llits, cinc (5) despatxos i una (1) sala d'operacions.
El 1947 crea l'Institut Barraquer, que amb el temps es convertí en un (1) punt de referència de l'oftalmologia mundial. També fundà i dirigí els «Estudios e informaciones oftalmológicos», els quals es reanomenaren, posteriorment (el 1957), «Anales del Instituto Barraquer». Publicà el treball: Secuelas de la quistitomía.
El 1953 escrigué La evolución de la facoéresis.
El 13 de maig de 1965 el Dr. Barraquer morí a Barcelona. Seguint els seus desitjos, el seu fill Joaquim trasplantà les còrnies a la dona d'un (1) paleta de Ciudad Real (Castella–la Manxa) i a un (1) oficinista que havia vingut de Líbia a operar–se.
La Clínica i la Fundació
La seva obra més coneguda és, sens dubte, la nova Clínica Barraquer que s'inaugurà el mes de setembre del 1940. En aquesta el Dr. Barraquer, a més de la tasca assistencial, desenvolupà una extensa activitat docent. La Clínica Barraquer fou, possiblement, el primer intent seriós de crear un (1) centre assistencial on poguessin gaudir d'una (1) assistència d'idèntica qualitat els malalts rics i els pobres. La Clínica, a més de tenir llits de pràctica privada, en tenia, ja des d'un (1) començament, alguns de beneficència. Ignasi Barraquer, després de dimitir com a cap de Servei de Sant Pau (inicialment volgué situar el seu projecte en el recinte d'aquest hospital, però abans de la Guerra Civil, topà amb la Muy Ilustre Administración de l'hospital), es dedicà en cos i ànima al seu nou centre, en el qual invertí bona part del seu patrimoni familiar.[8]
Ignasi Barraquer, junt amb la seva esposa, fundà el 15 d'abril de 1947 l'Institut Barraquer, a la memòria del seu pare, Josep A. Barraquer i Roviralta. L'Institut Barraquer és una associació científica independent i autofinançada, dedicada a la investigació i a l'ensenyament de l'oftalmologia, a l'intercanvi d'idees i descobriments científics, a la millora i difusió de les teràpies mèdiques i quirúrgiques, i a la promoció general de l'oftalmologia. L'any 1973 la Clínica i l'Institut s'unificaren sota el mateix nom: Centre d'Oftalmologia Barraquer.
Referències
«Ignasi Barraquer i Barraquer». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Hemeroteca de La Vanguardia. 4 de setembre de 1987 pàg. 16 esquela de Josefa Moner Raguer». La Vanguardia, 04.09.1987.
Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1884, número de registre 1872.
Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1910, número de registre 8 del Jutjat de Sant Gervasi.
Ignasi Barraquer i Barraquer a historiadelamedicina.org (castellà).
Pedro Pons A. Ignacio Barraquer. El hombre y su obra. Medicina e Historia 1968 juliol; XLVI: 1–14.
Reventós J, Garcia A, Piqué C.: Història de la medicina catalana sota el franquisme i les seves conseqüències. Hacer, Barcelona, 1990, pàg. 147–148.
Enllaços externs
Ignasi Barraquer i Barraquer (1884–1965) nasqué a Barcelona. Acompanyat i dirigit pel seu pare, Josep Antoni Barraquer Roviralta, assolí un (1) extraordinari prestigi internacional. Estudià la carrera de medicina en la Universidad de Barcelona, on obtingué les màximes qualificacions, tant en la seva llicenciatura el 1907 com en el seu doctorat el 1908. El 1941 inaugurà l'actual Clínica Barraquer.
Escultura a Ignasi Barraquer de Frederic Marès (1967), a la plaça Doctor Ignasi Barraquer de Barcelona.
Doctor Ignasi Barraquer i Barraquer
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Dario Luigi Angelo Fo (pronúncia italiana: [ˈdaːrjo ˈfɔ]; Sangiano, Llombardia, Itàlia, 24 de març de 1926 — Milà, Llombardia, Itàlia, 13 d'octubre de 2016), qui fou un (1) dramaturg, director teatral i actor italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1997 perquè, seguint la tradició dels bufons medievals, manté la dignitat dels oprimits.
Biografia
Nasqué el 24 de març del 1926 a la població de Sangiano, ciutat situada a la província de Varese, a la Llombardia. El 1940 es traslladà a la ciutat de Milà (Llombardia), on estudià arquitectura a l'Acadèmia de Belles Arts d'aquesta ciutat. Durant la Segona Guerra Mundial, es veié obligat a aturar els estudis i desenvolupà un (1) suport a la resistència antifeixista, així com als aliats, i hagué d'ajudar el seu pare a escapar–se fins a Suïssa. En acabar la guerra, continuà els estudis i s'interessà gradualment pel teatre. El 1950, amb vint-i-quatre (24) anys, s'inicià com a actor. El 1954 es casà amb Franca Rame, i el 1955 esdevingueren pares de Jacopo Fo. El novembre del 2014 signà el manifest «Deixin votar els catalans», juntament amb altres personalitats internacionals.[1]
Morí a Milà (Llombardia) a l'edat de noranta (90) anys, després d'estar ingressat per problemes respiratoris.
Ràdio, televisió i cinema
Des del 1950 conreà la sàtira en programes de ràdio i televisió per a la Radiotelevisió Italiana (RAI). Posteriorment, es traslladà a Roma (Laci) a treballar com a guionista en diverses produccions de cinema, especialment del productor Dino De Laurentiis.
Teatre
Als anys cinquanta (50) formà un (1) grup de teatre amb Franco Parenti i Giustino Durano, coautors i actors d'Il dito nell'occhio i Sani da legare, presentats al Teatre Piccolo de Milà (Llombardia), en què criticaven els interessos dels poderosos mitjançant la sàtira. La censura obligà a dissoldre's el grup, i Fo continuà escrivint sol.[2]
El 1959, amb la seva esposa, l'actriu Franca Rame, crearen la Compagnia Dario Fo–Franca Rame, que operà fins al 1968, any en el qual, a causa del fet que les seves sàtires patien durant la seva emissió en el programa de televisió Canzonissima una (1) abundant censura, decidiren tornar al teatre, i formar la companyia Nuova Scena, una (1) cooperativa teatral associada al Partit Comunista Italià que actuava en fàbriques i clubs de treballadors. El 1969 creà el nou grup teatral anomenat Il Collettivo Teatrale La Comune, establert a Milà (Llombardia).
Estil
La seva obra dramàtica utilitza recursos i tòpics de la Commedia dell'arte per a fer crítica política i social. Utilitza la trapelleria, la mofa i altres mètodes còmics i satírics del teatre popular italià de tota la vida, revestint-lo d'una (1) particular subtilesa còmica. Sovint, hi és present el clàssic personatge del «boig», que també feia servir Shakespeare per a, escudat en la seva bogeria, poder expressar les veritats que considera que d'una altra manera no podrien ser dites.[3][2]
Temàtica
En una entrevista del 1990, Fo explicà que considerava necessari fer política en el teatre i que, per a ell, tot el gran teatre que ha arribat a l'actualitat, incloent–hi el teatre grec, Shakespeare i Molière, conté sempre un (1) discurs polític i social, i pren partit. La seva obra més presentada, Mort accidental d'un anarquista, està catalogada com un (1) exemple clàssic de teatre explícitament polític. D'ideologia d'esquerres, la seva postura ha estat «mantenir la dignitat dels oprimits», per la qual cosa ha estat guardonat pel Premi Nobel. A partir del 1969 i fins al 1974, amb la companyia La Comune, tingué un (1) cicle de militància política especialment activa, com a resposta a les circumstàncies polítiques que patia el seu país en aquell moment. D'aquesta època, destaquen Mort accidental d'un anarquista (1970), que veieren més d'un milió (>1.000.000) de persones, i Pum, Pum! Qui és? La policia! (1972), sobre els despatxos d'«assumptes reservats» del Ministeri d'Interior.[3]
El 1974, la política italiana estava més normalitzada i Fo estrenà Ací no paga ni Déu!, ja tancat el cicle de màxim compromís polític. A partir del 1975 començà un altre cicle en què centra els seus textos en la condició de la dona.[3]
En general, sempre defensà la llibertat de l'individu i els oprimits, per raons de classe social, sexe o ideologia.[2]
Obra seleccionada
1959: Gli arcangeli non giocano a flipper
1960: Aveva due pistole dagli occhi bianchi e neri
1963: Isabella, tre caravelle e un cacciaballe
1964: Settimo ruba un po' meno
1967: La signora è da buttare
1969: Mistero buffo
1971: Tutti uniti, tutti insieme, ma scusa quello non è il padrone?
1972: Pum, Pum! Qui és? La policía!
1973: Il Fanfani rapito
1974: Non si paga, non si paga!
1983: Coppia aperta, quasi spalancata
1989: Il papa e la strega
1991: Johan Padan a la descoberta delle Americhe
1997: Il diavolo con le zinne
1998: Marino libero, Marino è innocente Luigi Calabresi
2003: L'anomalo Bicefalo
Entre d'altres, han estat traduïdes al català les obres: Els arcàngels no juguen a les màquines de petaca (1959), Mort accidental d'un anarquista (1970), Ací no paga ni Déu! (1974), País de faula (2005) i Lucrècia Borja, la filla del papa (2014).[4]
Bibliografia
Tom Behan, Dario Fo: Revolutionary Theatre. Pluto Press, 2000. ISBN 9780745313573 (anglès).
Referències
«Dario Fo i Noam Chomsky, entre les quinze noves personalitats internacionals en favor del 9–N». VilaWeb, 07.11.2014.
DarioFo Maria Bosom, publicat a la revista Visat, número 9, abril del 2010 (català).
Pròleg de Carla Matteini a una (1) nova versió revisada de la traducció en castellà, feta per ella mateixa: Dario Fo, Muerte accidental de un anarquista, 2001. ISBN 8489753776 (castellà).
Aisa, Ferran «La increïble vida de Lucrècia Borja». Cultura (El Punt Avui), 23.01.2015, pàg. 16.
Enllaços externs
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el quatre-cents quaranta-dosè aniversari del naixement de Tirso de Molina, pseudònim de fra Gabriel José López Téllez (Madrid, Madrid, 24 de març de 1579 — Almazán, Sòria, Castella i Lleó, 12 de març de 1648), qui fou un (1) dramaturg, poeta i narrador espanyol del barroc.
Entre la seva activitat literària, destaca sobretot com a autor teatral. La seva dramatúrgia comprèn tots els gèneres, des del drama filosòfic i teològic de El condenado por desconfiado, fins a la comèdia d'embull, com Don Gil de las calzas verdes. Destaca d'entre la seua producció la creació del mite de Don Juan en El burlador de Sevilla, en la que un (1) noble sevillà altera l'ordre social deshonrant totes les dones que se li ofereixen. Finalment és castigat per l'estàtua funerària d'una (1) de les seves víctimes, el pare d'una (1) de les dames burlades, arrossegant–lo als inferns sense que el senyor Juan se'n penedeixi.
Biografia
Els seus pares eren humils servents del comte de Molina de Herrera. Blanca de los Ríos sostingué que Gabriel fou fill natural del duc d'Osuna, però aqueixa tesi no té fonament i avui està completament desacreditada, ja que de ser certa Tirso hauria necessitat dispensa papal per a entrar en l'Orde de la Mercè. A més el duc d'Osuna era llavors molt vell i es trobava acreditat en Nàpols (Campània, Itàlia). D'altra banda, la partida de naixement que al·lega Blanca de los Ríos és pràcticament il·legible i fa néixer Tirso el 1584. Luis Vázquez[1] defensa que nasqué l'any 1579. Cap dels seus enemics contemporanis, d'altra banda, li atribuïren aqueix origen.
Fou deixeble de Lope de Vega, a qui conegué com a estudiant a Alcalá de Henares (Madrid). El 4 de novembre de 1600 ingressa en l'Orde de la Mercè, prenent els hàbits el 21 de gener de 1601 al monestir de San Antolín de Guadalajara (Castella–la Manxa). S'ordenà sacerdot l'any 1606 a Toledo (Castella–la Manxa): ací estudià Arts i Teologia i començà a escriure; aquesta fou la ciutat on visqué més temps, i des d'ella feu viatges a Galícia (el 1610 o 1611), a Salamanca (Castella i Lleó) el 1619, a Lisboa (Portugal), etc. L'any 1612 vengué un (1) lot de tres (3) comèdies, i hom creu que ja havia escrit abans una (1) primera versió d'El vergonzoso en Palacio; del 1611 és La villana de La Sagra, de cap al 1613 El castigo del penseque i la trilogia de La santa Joana, i de 1615 Don Gil de las calzas verdes; aquest mateix any estrenà en la festa del Corpus Christi toledà Los hermanos parecidos. Per aquesta època, si bé conreava temes religiosos, les seves sàtires i comèdies li havien causat problemes amb les autoritats religioses, el que provocà que es retirés entre els anys 1614 i 1615 al monestir d'Estercuel, a l'Aragó. Potser és per això que gairebé no figura en el Viaje del Parnaso de Cervantes. Entre els anys 1616 i 1618 residí a Santo Domingo, on fou professor de teologia durant tres (3) anys a la seva universitat i intervingué en assumptes del seu Orde. Aquesta estada li permeté conèixer nombroses històries de la Conquesta que usà més tard a les seves obres. Al seu retorn, l'any 1618, s'instal·là a Madrid (Espanya), on entre els anys 1624 i 1633 aparegueren les cinc (5) Parts de les seves comèdies; aquestes «profanes comèdies» li costaren un (1) gran escàndol i el desterrament a Sevilla (Andalusia). L'any 1622 participà en el certamen poètic amb motiu de la canonització de sant Isidre; el 1625 la Junta de Reformació creada a instàncies del comte–duc d'Olivares el castigà amb reclusió al monestir de Conca (Castella–la Manxa) per haver escrit comèdies profanes «i de mals incentius i exemples», i demanà el seu desterrament i excomunió major en cas de reincidència. Però Tirso de Molina continuà escrivint i no es prengueren mesures majors contra ell en desinflar–se les mesures moralitzadores del comte–duc; és més, el 1626 tornà a residir a Madrid (Espanya) i fou nomenat comanador de Trujillo (Càceres, Extremadura), per la qual cosa visqué a la ciutat extremenya fins al 1629, que tornà a Toledo (Castella–la Manxa) i possiblement a Madrid (Espanya). Entre els anys 1632 i 1639 estigué a Catalunya, on fou nomenat definidor general i cronista del seu Orde; en aquest últim càrrec compon la Història general de l'Orde de la Mercè, que comença el 1632 i acaba el 1639. En aquest últim any el pontífex Urbà VIII li concedí el grau de mestre. Però els enfrontaments amb membres del seu propi Orde el portaren al desterrament a Conca (Castella–la Manxa) l'any 1640. Els seus últims anys els passà a Sòria (Castella i Lleó), com a comanador del convent de la Mercè, càrrec per al qual fou nomenat l'any el 1645. Morí a Almazán (Sòria, Castella i Lleó) el 1648.
Tot i que El burlador de Sevilla y convidado de piedra ha tingut una enorme influència en la cultura mundial com a origen de l'arquetip de Don Joan, en el seu temps la versió més coneguda de l'obra fou una (1) refosa, Tan largo me lo fiais, realitzada pel dramaturg i actor Andrés de Claramonte, també autor de La estrella de Sevilla.
Obra
Per més que només hagin arribat a la posteritat unes seixanta (circa 60) peces dramàtiques seves, fou un (1) dels dramaturgs més prolífics del Segle d'or espanyol. Segons el seu propi testimoni en el pròleg a la Tercera Part, sens dubte una mica exagerat, n'hauria escrit cap al 1634 unes tres-centes o quatre-centes (circa 300–400). L'atribució d'algunes presenta, això no obstant, tots els ingredients del més intricat dels trencaclosques bibliogràfics. L'obra dramàtica de Tirso de Molina es caracteritza per l'enorme complicació dels seus arguments, que a vegades es fan molt difícils de seguir, com en el cas de Don Gil de las calzas verdes; posseeix, això no obstant, el secret de la intriga i sap com interessar a l'espectador. Els seus personatges posseeixen una (1) profunditat psicològica major que en altres dramaturgs de l'època i els seus caràcters femenins destaquen sovint a les seves obres, com per exemple la reina Maria de Molina en La prudencia en la mujer. Altres vegades solen ser increïblement embolicadors i intrigants (el prototip d'aquests seria, per exemple, la Marta de Marta la piadosa), de manera que sempre saben eixir–se'n amb la seva i disposen de recursos per a sortir–se'n de les situacions més complicades, la qual cosa és testimoni de l'enginy del frare mercedari.
Destacà sobretot en la comèdia: Marta la Piadosa, Por el sótano y el torno, Don Gil de las calzas verdes, La villana de Vallecas, i en la comèdia palatina: El castigo del penseque, El amor médico i sobretot El vergonzoso en Palacio. Conreà també les obres religioses, tant autos sacramentales (El colmenero divino, Los hermanos parecidos, No le arriendo la ganancia) com els drames hagiogràfics (Santo y sastre, la trilogia La santa Joana); bíblics (La mejor espigadora, sobre la història de Ruth, La vida y muerte de Herodes o La venganza de Tamar) i teològics (El condenado por desconfiado); també hi ha incursions teològiques en drames morals com la seva obra mestra El burlador de Sevilla y convidado de piedra, sobre l'arquetip d'En Joan.
Escrigué a més dues (2) miscel·lànies, Los cigarrales de Toledo (1621) i Deleitar aprovechando (1635), on tenen cabuda la novel·la cortesana, les peces dramàtiques i els poemes de distinta temàtica.
L'estil de les seves obres és obertament conceptista, amb jocs de paraules, i en les seves últimes obres una mica culterà, però sempre sobre fons conceptista.
Obres
Teatre
La vida y muerte de Herodes
La venganza de Tamar
La ninfa del cielo
La dama del Olivar
Todo es dar en una cosa
Amazonas en las Indias
La lealtad contra la envidia
El cobarde más valiente
La prudencia en la mujer
El colmenero divino
El laberinto de Creta
El vergonzoso en palacio, el compositor del Renaixement, Alvaro de los Rios (1580–1623) escrigué junt amb altres compositors de l'època, alguns números musicals per aquesta obra.[2]
La gallega Mari–Hernández
La villana de Vallecas
Desde Toledo a Madrid
El amor medico
El castigo del penseque
Prosa
Los cigarrales de Toledo (1621)
Historia de la Orden de la Merced
Deleitar aprovechando (1635)
Referències
«Gabriel Téllez nació en 1579. Nuevos hallazgos documentales», a Homenaje a Tirso, L. Vázquez, ed., Revista Estudios, Madrid, 1981, pàg. 19–36.
Enciclopèdia Espasa, Apèndix núm. 9, pàg. 261 (ISBN 84-239-4579-0).
Vegeu també
Enllaços externs
Template: Tirso de Molina drawn by don Guillén de Castro
Tirso de Molina (fra Gabriel José López Téllez)
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el cent quatrè aniversari del naixement de John Cowdery Kendrew (Oxford, Anglaterra, Regne Unit, 24 de març de 1917 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 23 d'agost de 1997), qui fou un (1) químic anglès guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1962.
Biografia
Nasqué el 24 de març de 1917 a la ciutat d'Oxford, situada al comtat d'Oxfordshire. Estudià química al Trinity College de la Universitat de Cambridge, on es llicencià el 1939.
Kendrew morí el 23 d'agost de 1997 a la seva residència de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
Durant la Segona Guerra Mundial prestà serveis al Ministeri de Producció Aeronàutica, inicialment en la seva recerca al voltant de la cinètica i posteriorment en el desenvolupament del radar.
Adjunt de Max Ferdinand Perutz al Laboratori de Biologia Molecular del Britain's Medical Research Council, col·laborà amb ell en l'estudi de l'estructura de les proteïnes dels globus vermells, realitzant investigacions paral·leles a les de Peretz sobre la proteïna muscular denominada mioglobina. Els diagrames de difracció de raigs X en les cadenes peptídiques que constitueixen la molècula de la mioglobina i en la qual s'hi havien fixat prèviament àtoms pesats d'or o mercuri, li permeteren dilucidar l'estructura espacial d'aquesta molècula l'any 1959. L'any 1962 compartí amb Perutz el Premi Nobel de Química per aquests treballs.
Enllaços externs
«John Kendrew» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
John Cowdery Kendrew (24 March 1917 – 23 August 1997).
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement d'Adolf Friedrich Johann Butenandt (Wesermünde, Baixa Saxònia, Alemanya, 24 de març de 1903 — Munic, Baviera, 18 de gener de 1995), qui fou un (1) bioquímic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1939.
Biografia
Nasqué el 24 de març de 1903 a la ciutat de Wesermünde, situada a l'estat alemany de Baixa Saxònia. Estudià química a la Universitat de Marburg (Hessen) i a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia), on es graduà l'any 1927, sota la direcció d'Adolf Windaus.
Des del 1931 impartí classes a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia) i des del 1933 a l'Escola Tècnica Superior de Danzig (Gdańsk, Polònia). El 1936 fou nomenat director de l'Institut de Bioquímica de Max Planck a Berlín (Brandemburg). Des del 1945 impartí classes i investigà a la Universitat de Tubinga (Baden–Württemberg), i posteriorment entre els anys 1956 i 1971, fou professor de química fisiològica a la Universitat de Munic (Baviera) i president de la Societat Max Planck per al Progrés de la Ciència entre els anys 1960 i 1972.
Butenandt morí el 18 de gener de 1995 a la ciutat de Munic, situada a l'estat de Baviera.
Recerca científica
Orientà la seva recerca en les hormones sexuals humanes; aïllà l'any 1929 l'estrogen, el 1931 l'androsterona i el 1934 la progesterona i la testosterona, i determinà, així mateix, les relacions entre aquestes i els esteroides.
El 1939 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química, que compartí amb el químic suís Leopold Ruzicka, pels seus treballs sobre les hormones sexuals. El règim nacionalsocialista en el poder a Alemanya l'obligà a rebutjar el guardó, que finalment acceptà l'any 1949.
Les seves investigacions, a més, tractaren sobre les hormones i els virus dels insectes. El 1959, juntament amb Peter Karlson, introduí el concepte de feromona.
Enllaços externs
«Adolf Butenandt» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Adolf Friedrich Johann Butenandt (* 24. März 1903 in Lehe; † 18. Januar 1995 in München).
Adolf Friedrich Johann Butenandt
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement de Petrus Josephus Wilhelmus Debije o Peter Joseph William Debye (Maastricht, Països Baixos, 24 de març de 1884 — Ithaca, Nova York, EUA, 2 de novembre de 1966), qui fou un (1) físic, químic i professor universitari nord–americà, d'origen neerlandès, guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1936.
Biografia
Nasqué el 24 de març de 1884 a la ciutat neerlandesa de Maastricht, situada a la província de Limburg. Estudià matemàtiques, física i química a la Universitat d'Aquisgrà, universitat situada a Aachen (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya), però tan sols a trenta quilòmetres (30 km) de Maastricht, i on es llicencià l'any 1905 sota la supervisió d'Arnold Sommerfeld. El 1906 es doctorà a la Universitat de Munic (Baviera, Alemanya), també sota la supervisió de Sommerfeld, el qual l'havia nomenat assistent personal. Entre els anys 1911 i 1935 impartí classes de física en diverses universitats de Suïssa, Països Baixos i Alemanya. L'any 1934 fou nomenat director de l'Institut Kaiser Guillem de Física de la ciutat de Berlín (Brandemburg, Alemanya).
El 1938 es traslladà als Estats Units, on impartí classes de química a la Universitat Cornell (Ithaca, Nova York) entre els anys 1940 i 1952; obtingué l'any 1946 la ciutadania nord–americana, moment en el qual es canvià el seu nom neerlandès per la seva transcripció anglesa.
Debye morí el 2 de novembre de 1966 a la població d'Ithaca, situada a l'estat nord–americà de Nova York, a conseqüència d'un (1) infart de miocardi.
Recerca científica
El 1912 introduí una (1) modificació en la teoria de la calor específica desenvolupada per Albert Einstein, calculant la probabilitat de qualsevol freqüència de vibracions moleculars fins a una freqüència màxima; aquest desenvolupament fou un (1) dels primers èxits teòrics de la teoria quàntica. El 1913 amplià la teoria de l'estructura atòmica de Niels Bohr, introduint, juntament amb Arnold Sommerfeld, òrbites el·líptiques en el model.
L'any 1923, juntament amb el seu assistent Erich Hückel, desenvolupà una (1) millora de la teoria de Svante Arrhenius sobre la conductivitat elèctrica en solucions electrolítiques, coneguda com a equació Debye–Hückel i que avui en dia encara es considera com un (1) important pas en la comprensió de les solucions electrolítiques. Aquell mateix any, juntament amb Arthur Holly Compton, desenvolupà una (1) teoria per explicar l'efecte Compton, la difracció dels raigs X quan interaccionen amb electrons.
El 1926 suggerí l'existència de l'efecte magnetocalòric, mitjançant el qual es poden obtenir temperatures inferiors a zero coma tres graus (<0,3º) kelvin.
L'any 1936 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre les estructures moleculars, el moment dipolar i la difracció dels raigs X i els electrons en compostos gasossos.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà l'asteroide (30852) Debye descobert el 2 d'octubre de 1991 per Freimut Börngen i Lutz D. Schmadel.
Enllaços externs
«Peter Debye» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
V Congrés Solvay del 1927. Podem veure Peter Debye el primer per l'esquerra de la fila central, assegut al costat de Martin Knudsen i darrere Irving Langmuir.
Petrus Josephus Wilhelmus Debije (1884–1966)
Petrus Josephus Wilhelmus Debije o Peter Joseph William Debye
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el cent quaranta-sisè aniversari del naixement de Sir Henry Hallett Dale OM GBE FRS (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 24 de març de 1875 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 23 de juliol de 1968), qui fou un (1) metge anglès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1936.
Biografia
Nasqué el 9 de juny de 1875 a la ciutat de Londres.[1] Estudià medicina a la Universitat de Cambridge, i posteriorment amplià els seus estudis a Alemanya, on fou deixeble de Paul Ehrlich. L'any 1906 fou nomenat director del Wellcome Physiological Research Laboratories de Londres, i entre els anys 1914 i 1943 ocupà un (1) lloc directiu al National Institute for Medical Research.
El 1932 fou fet Cavaller; entre els anys 1940 i 1945 presidí la Royal Society, el 1944 li fou concedida l'Orde del Mèrit i el 1948 la Gran Creu de l'Ordre de l'Imperi britànic. Morí el 23 de juliol de 1968[1] a la seva residència de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
L'any 1914 aconseguí identificar l'acetilcolina com un (1) possible neurotransmissor, alhora que el seu company Otto Loewi demostrà la seva importància en el sistema nerviós. L'any 1936 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, compartit amb Loewi, pels seus estudis sobre excitació i transmissió química dels impulsos nerviosos.
Durant la dècada del 1940 realitzà investigacions al voltant de la sinapsi, opinant que el seu origen era químic, en contraposició de la idea de John Carew Eccles que creia que era elèctrica. Posteriorment s'observà com la major part de les sinapsis eren químiques, si bé una petita proporció eren elèctriques. Dale també dugué a terme estudis sobre l'esquema utilitzat per diferenciar les neurones segons el seu neurotransmissor, establert pel Principi de Dale i que estableix que cada neurona utilitzant un únic tipus de neurotransmissor. Actualment aquesta idea ha demostrat ser falsa, ja que moltes neurones utilitzen neuropèptids a més d'aminoàcids.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà el cràter Dale sobre la superfície de la Lluna.
Referències
nobelprize.org. «Sir Henry Dale – Biography».
Enllaços externs
«Henry Hallett Dale» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Henry Hallett Dale
Diploma concedit a Dale i Otto Loewi amb motiu del Premi Nobel i que actualment s'exhibeix a la Royal Society de Londres.
Sir Henry Hallett Dale
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el cent vuitanta-novè aniversari del Tractat de Cusseta, que fou un (1) tractat internacional entre el govern dels Estats Units i la Nació Creek signat el 24 de març de 1832. El Tractat cedit tota la terra creek a l'est del riu Mississipí als Estats Units.
Origen
El Tractat de Cusseta fou un (1) dels molts tractats signats amb les «cinc (5) tribus civilitzades». Entre els anys 1814 i 1830, els creek havien cedit gradualment terres sota la pressió dels colons euroamericans i del Govern dels Estats Units a través de tractats com el Tractat de Fort Jackson i el Tractat de Washington (1826). El territori creek es veié limitat a una (1) franja al centre est d'Alabama al llarg de la frontera amb Geòrgia. El president Jackson havia signat la Llei de Deportació Índia el 1830, que en última instància conduí a la deportació dels pobles originaris al Sud–est a Territori Indi l'oest del riu Mississipí.
Encara que les estipulacions del Tractat havien prohibit la colonització blanca de terres creek, el desplaçament d'ocupants il·legals al territori eren comuns i causaren friccions significatives amb els creek. Els colons envaïen les seves terres i competiren per la cacera i destruïren el territori de cacera per a desenvolupar les granges. Les tensions amb el temps feren que un (1) grup de guerrers creek ataquessin i cremessin la ciutat de Roanoke (Geòrgia).
En resposta, els funcionaris federals es reuniren amb els líders creeks al poble creek de Cusseta (Kasihta) al riu Chattahoochee a Geòrgia (Lawson Army Airfield a Fort Benning es localitza a l'antiga ubicació de Cusseta). Els creeks es veieren obligats a acceptar els termes federals com s'indicà en el Tractat de Cusseta, el qual fou signat a Washington DC.
Termes
El Tractat de Cusseta requerí que la nació creek renunciés a totes les reclamacions a la terra a l'est del riu Mississippi, inclòs el territori d'Alabama. A canvi, als individus creek se'ls garantien terres a l'antic territori creek. Cadascun dels noranta (90) caps creek rebé una (1) secció de dos coma sis quilòmetres quadrats (2,6 km²) de terra, i cada família creek rebria mitja secció (un coma tres quilòmetres quadrats [1,3 km²]) de terra de la seva elecció. Malgrat les concessions de terres, el Tractat deixà clara la intenció del govern dels Estats Units de deportar la major quantitat de creeks com fos possible cap a l'oest en el mínim de temps. Els Estats Units es comprometeren a pagar les despeses per als deportats Creek per al primer any després de la reubicació. El Tractat també feu una (1) crida als Estats Units per fer pagaments a la nació creek d'uns tres-cents cinquanta mil dòlars (circa 350.000 $) i proporcionar–los cinquanta-un quilòmetres quadrats (51 km²) de terra per a ser venudes per donar suport als orfes creek.
Conseqüències
Una vegada que el Tractat entrà en vigor, molts dels nous propietaris de terres creek no eren conscients del valor de la terra, cosa de la qual s'aprofitaren els colons que sovint compraren la terra promesa pel tractat per una (1) misèria. Aquests creeks que aconseguiren mantenir el títol legal de les seves terres foren aviat aclaparats pels ocupants il·legals, a qui les autoritats estatals i federals generalment es negaren a desallotjar. Quan els creek intentaren fer valer els seus drets de propietat contra els ocupants il·legals sovint eren represàlies pels milicians locals. El 1835 la situació es tornà intractable i esclatà conflicte obert entre creeks i colons. El govern dels Estats Units respongué a les violacions del Tractat amb la deportació de la majoria dels restants creek a Territori Indi.
Vegeu també
Bibliografia
Martin, Joel W.: Sacred Revolt: The Muskogees' Struggle for a New World. Boston, Beacon Press, Boston, 1991. ISBN 0-8070-5403-8
Nunn, Alexander (Ed.): Lee County and Her Forebears. Montgomery, Alabama, Herff Jones, 1983. LCCCN 83-081693.
Treaty with the Creeks, 1832. Retrieved September 29, 2005.
Wright, John Peavy: Glimpses into the past from my Grandfather's Trunk. Alexander City, Alabama, Outlook Publishing Company, Inc., Alabama, 1969. LCCCN 74-101331
Enllaços externs
La terra creek cedida pel Tractat de Cusseta és de color blau.
El passat dimecres 24 de març de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-unè aniversari del Tractat de Torí, o tractat de límits, que fou signat el 24 de març de 1760 entre el Regne de França i el Regne de Piemont–Sardenya.
La frontera entre els dos (2) estats, del costat del comtat de Niça i la Provença, hereva dels conflictes de successió del comtat de Provença des del segle XIV, s'havia quedat molt desigual pels conflictes, compres diverses, i intercanvis de territori. Aquestes irregularitats, a una (1) regió muntanyenca, i per tant compartimentada, complicava el comerç i l'administració civil i religiosa, les fronteres dels bisbats no seguien les fronteres polítiques. També obstaculitzava la lluita contra el contraban (vegeu l'exemple de la persecució i captura de Mandrin el maig del 1755.[1] · [2]
S'havia dut a terme un (1) acord el 1703 per permetre el pas lliure entre els diferents punts, però que no fou respectat per igual per ambdues parts. Una (1) primera regulació s'havia dut a terme el 1713 amb el Tractat d'Utrecht.
A la part nord, Gex quedava separada de França per la vall de la Valserine, que permetia el pas de les tropes espanyoles entre Savoia i el Franc Comtat (i fou batejada per aquest motiu Camí dels espanyols). Aquest territori deixà de ser estratègic el 1714, per l'aliança de família entre França i Espanya i l'adquisició del Franc Comtat per part de França.
El Tractat regulà la frontera entre els dos (2) estats :
Intercanvi de les ciutats Seyssel (un [1] tros), Chanaz i La Balme situades a la riba esquerra del Roine, que formaven part del Bugey, passaren al Piemont a canvi de la vall de la Valserine: així, el camí entre el Franc Comtat espanyol i la Savoia es convertiren en francesos, i Gex deixà de ser un (1) enclavament separat de França.[3]
La frontera entre el comtat de Niça i la Provença es fixà en la línia divisòria d'aigües entre els rius Var i Verdon, Var, l'Esteron fins al Aiglun i després una altra vegada en el Var.
La vall de la Roudoule, al comtat de Niça, tornà al Piemont, Roquesteron es tallà per la meitat. Guillaumes passà al Piemont, Entrevaux, la ubicació estratègica per a controlar les comunicacions entre el Var superior i l'inferior, quedà per al regne de França. Detallant–ho:
Gattières, Dosfraires, Boyon, Ferres, Conségudes, Aiglun, passaren a França;
Guillaumes, Daluis, Auvare, Saint–Léger, La Croix, Puget–Rostang, Quebris, Saume–Longue, Saint–Antonin, La Penne, i una part de Saint–Pierre (Besseuges) passaren al Piemont.[4])
La nova frontera quedà delimitada el 1761, del pont de Roquesteron fins al coll de Pelouse a la frontera entre el comtat de Niça i Provença. Una altra fita fou col·locada al pont de Beauvoisin.
Respecte al comtat de Niça, el Piemont hi guanyà en aquest intercanvi: rebé més terra de la que perdé, que era la terra més fèrtil, tres mil sis-cents (3.600) persones es convertiren en savoienques, contra mil vuit-cents (1.800) que es convertiren en franceses. I en aquestes terres, és on es troba el bastió de Guillaumes fortificat per Sébastien Le Prestre, el marquès de Vauban.[5] Per contra, es facilità la comunicació entre els dos (2) països, que era l'objectiu.
El Tractat entrà en vigor l'octubre del 1760, en desmantellar la ciutadella de Guillaume. No obstant això, no resolgué tots els problemes:
El bisbat de Glandèves quedà la meitat per a França i la meitat per al Piemont;
Les disputes entre les comunitats són més nombroses que abans (a causa del repartiment d'alguns territoris entre ambdues parts);
El contraban de sal seguí existint;
Fonts
Denis Andreis, «Le traité de Turin de 1760», Nice historique, 1973, pàg. 61–73
Alain Ruggiero, La population du comté de Nice de 1693 à 1939, Serre éditeur, 2002, ISBN 978-2-86410-342-4, pàg. 25–27.
Referències
Borne frontière sur le pont de Roquesteron
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el setanta-unè aniversari de la fundació de l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), coneguda amb les sigles WMO (de l'anglès World Meteorological Organization), la qual és una (1) organització intergovernamental dependent de l'ONU, nascuda el 23 de març de l'any 1950 i que en l'actualitat compta amb un (1) total de cent noranta-un (191) territoris i estats membres.[1]
L'OMM és hereva de l'antiga Organització Meteorològica Internacional (OMI), fundada a Viena (Àustria) l'any 1873. El Servei Meteorològic de Catalunya (SMC, creat l'any 1921) havia pertangut a l'OMI. Tanmateix, el caràcter intergovernamental de l'OMM fa que només pugui pertànyer–hi l'Agència Estatal de Meteorologia i que el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) en quedi exclòs.
L'OMM té la seva seu central a la ciutat de Ginebra (Suïssa). En el darrer XIV Congrés celebrat a Ginebra el maig del 2003, foren escollits com a secretari general i president el francès Michel Jarraud i el rus Alexander Bedritsky, respectivament.
Els objectius de l'organització són els següents:
Facilitar la cooperació mundial amb l'establiment de xarxes d'estacions per fer observacions meteorològiques així com observacions geofísiques, hidrològiques i altres relacionades amb la meteorologia.
Promoure l'establiment i manteniment de sistemes per a l'intercanvi ràpid d'informació meteorològica.
Promoure l'estandardització d'observacions meteorològiques i assegurar la publicació uniforme d'observacions i estadístiques.
Promoure les aplicacions de la meteorologia en l'aviació, navegació per mar, l'agricultura i altres activitats humanes.
Promoure activitats i la cooperació entre serveis meteorològics i hidrològics.
Fomentar la recerca i la formació en el camp de la meteorologia.
Referències
Flag of the World Meteorological Organization
World Meteorological Organization, Geneva
Organització Meteorològica Mundial (OMM)
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el cent vuitanta-tresè aniversari de la fi de la batalla de l'Alcora (comarca de l'Alcalatén, província de Castelló, País Valencià), la qual tingué lloc entre els dies 22 i 23 de març de 1838 dins la Primera Guerra Carlina.
Antecedents
La rebel·lió esclatà després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent En Carles, refugiat a Portugal es negà a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó–Dues Sicílies i l'1 d'octubre, amb el suport de Miquel I de Portugal reclamà el seu dret al tron. A Morella (Ports, Castelló, País Valencià) Rafael Ram de Viu Pueyo proclamà rei a Carles V el 13 de novembre, tot i que fou ocupada per forces liberals el 10 de desembre, i a la mort de Ram de Viu Manuel Carnicer assumí la prefectura militar de l'exèrcit carlí al Baix Aragó i el Maestrat.[3] L'execució de Carnicer ocasionà l'assumpció del comandament del front per Ramon Cabrera. La primavera del 1836 aquest ja comandava sis mil (6.000) homes i dos-cents cinquanta (250) cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella (Maestrat aragonès, Terol), que fortificà[4] i es convertí en el centre d'operacions, amb una (1) presó, una (1) fàbrica d'artilleria i dos (2) hospitals.[5]
Cabrera s'afegí a l'Expedició Gómez per intentar prendre Madrid, deixant afeblit el Maestrat,[6] i un cop superat el període de paralització de l'exèrcit causat pel Motí de la Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó), s'anomenà Evaristo San Miguel com a comandant de l'exèrcit del Centre,[7] que capturà Cantavella (Maestrat aragonès, Terol),[8] recuperada el 24 d'abril de 1837,[9] quan la seva guarnició es rendí[10] en un (1) atac simultani dels carlins a Cantavella (Maestrat aragonès, Terol), Sant Mateu (Baix Maestrat, País Valencià) i Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià).[11] El 31 de gener de 1838, procedent de Benicarló (Baix Maestrat, Aragó), entrava Ramon Cabrera a Morella (Ports, Castelló, País Valencià) [12] i a continuació queien Calanda (Baix Aragó, Terol), Alcorisa (Baix Aragó, Terol) i Samper (Baix Martín, Terol).[13]
El 9 de febrer Cabrera posà setge a Gandesa (Terra Alta) però el 24 de febrer ordenà al coronel Juan Cabañero que abandonés el setge i sorprendre Saragossa (Aragó), que suposaria la ràpida presa de tot l'Aragó, la connexió dels fronts català i navarrès, i la de tot Espanya al nord de Madrid.[14] El 3 març sortiren de Gandesa (Terra Alta) uns tres-cents (circa 300) genets de la Cavalleria de Tortosa (Baix Ebre), manada pel coronel José Lespinace, i entre dos mil dos-cents i tres mil (2.200–3.000) infants a les ordres del brigadier Cabañero que assaltaren Saragossa (Aragó) però els saragossans es llançaren en massa al carrer i lluitar contra els invasors, que fugiren.[14]
La partida de Francesc Tallada i Forcadell perseguida per les províncies de Múrcia i Albacete, fins a ser desfeta el mes de març del 1838 pel brigadier Amor,[15] Amb el setge de Llucena (Alcalatén, Castelló, País Valencià) que havia establert Forcadell en marxa,[1] el general Emilio Borso di Carminati preparà un (1) exèrcit de socors de set (7) batallons, cinc (5) esquadrons de cavalleria i tres (3) peces d'artilleria, i es dirigí a l'Alcora (Alcalatén, Castelló, País Valencià), on Ramon Cabrera havia preparat les defenses per interceptar–lo, atrinxerant–se amb quatre (4) batallons a l'ermita de Sant Cristòfol.[16]
La batalla
El 21 de març de 1838 Emilio Borso di Carminati atacà les posicions carlines a l'ermita de Sant Cristòfol, i aquests s'anaren retirant progressivament cap a Gascó i Malpaset (Alcalatén, Castelló, País Valencià), on preparaven una (1) emboscada, però Borso endevinà la maniobra i es dirigí cap a Figueroles (Alcalatén, Castelló, País Valencià) per arribar a Llucena (Alcalatén, Castelló, País Valencià), però fou interceptat pels carlins, que a la nit atacaren amb morters el campament, i després de combatre acarnissadament el 22 de març, a la nit Borso ordenà la retirada.[17]
Conseqüències
El 4 d'abril Ramon Cabrera aixecà el setge de Llucena (Alcalatén, Castelló, País Valencià).[18] però a continuació queien Calanda (Baix Aragó, Terol),[19] Alcorisa (Baix Aragó, Terol) i Samper (Baix Martín, Terol).[13]
Després del fallit assalt a Alcanyís (Baix Aragó, Terol), la vila quedà bloquejada i aïllada fins al final de la guerra, i Ramon Cabrera seguí expandint el seu territori, derrotant els liberals a l'Acció de Maella (Baix Aragó–Casp, Terol)[20] i ocupant tot el territori fins a la conca del Jalón i Calataiud (Comunitat de Calataiud, Saragossa, Aragó), però amb la signatura del Conveni de Bergara (Guipúscoa, País Basc) l'agost del 1839, Cabrera es veié aïllat i encerclat per les forces liberals,[21] que al final del 1839 havien muntat una (1) línia de fortificacions des d'Alcanyís (Baix Aragó, Terol) a Castel de Cabra (Conques Mineres, Terol), per incomunicar i assetjar una a una les posicions carlines: Espartero prengué Segura de los Baños (Conques Mineres, Terol, Aragó) el 27 de febrer i poc després Castellote (Maestrat aragonès, Terol) mentre des del sud O'Donnell ocupà Aliaga (Conques Mineres, Terol), Alcalá de la Selva (Gúdar–Javalambre, Terol), i finalment Cantavella (Maestrat aragonès, Terol) l'11 de maig. Perduda Morella (Ports, Castelló, País Valencià), Cabrera creuà l'Ebre; arribà a Berga (Berguedà, Catalunya), i hagué de fugir a França el mes de juliol.[22]
Referències
Flávio, pàg. 441.
Flávio, pàg. 440.
Martínez Roda, Federico: Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800–1975) (en castellà). Fundación Universidad San Pablo, 1998, pàg. 128. ISBN 8486792894.
Oyarzun Oyarzun, Román: Historia del carlismo. Editorial MAXTOR, 2008, pàg. 164. ISBN 8497614488.
Flávio, 1870, pàg. 252.
Ovilo y Otero, Manuel: D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà). la Sociedad de Operarios del mismo Arte, 1845, pàg. 352.
Martínez Roda, Federico: Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Universidad San Pablo, 1998, pàg. 284. ISBN 8486792894.
«Cantavieja carlista» (en castellà). El Maestrazgo Carlista.
Flávio, 1870, pàg. 301.
Caridad Salvador, Antonio. El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833–1840) (en castellà). Universitat de València, 2014, pàg. 173. ISBN 8437093279.
Pirala, 1842, pàg. 145.
Rodríguez Vives, Conxa. «Morella i Cabrera». Ajuntament de Morella, 2006. Arxivat de l'original el 2016.03.05.
Negro, Luis. «Cincomarzada, un año más» (en castellà). El Periódico de Aragón, 05.03.2014.
Revista ibérica de ciencias, poliťica, literatura, artes e instrucción pública (en castellà). Volum V, 1862, pàg. 266.
Flávio, pàg. 438.
Flávio, pàg. 438–440.
Flávio, pàg. 445.
Flávio, pàg. 446.
de Córdoba, 1845, pàg. 385.
Bollaert, William: The wars of succession of Portugal and Spain, from 1826 to 1840 (en anglès). Volum II. Ranken and Co, 1870, pàg. 370.
«La Expedición Real» (en castellà). Episodios de la I Guerra Carlista en Aragón. Gran Enciclopedia Aragonesa.
Bibliografia
Calbo y Rochina de Castro, Damaso; Cabrera y Griñó, Ramón: Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragón, Valencia y Murcia (en castellà), 1843.
Flávio, E.: Historia de don Ramón Cabrera (en castellà). Volum I. Editorial de G. Estrada, 1870.
Pirala, Antonio: Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Volum IV. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1869.
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-quatrè aniversari del naixement de José Victoriano González–Pérez conegut com a Juan Gris (Madrid, Espanya, 23 de març de 1887 — Boulogne–Sur–Seine, Alts del Sena, Illa de França, 11 de maig de 1927), qui fou un pintor espanyol que desenvolupà la seva activitat principalment a París (Illa de França), i és considerat com un (1) dels mestres del cubisme.
Biografia
El seu vertader nom era José Victoriano González Pérez. Nasqué a Madrid el 23 de març de 1887, i estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de la seva ciutat natal. Treballà per a diverses publicacions com Blanco y Negro i Madrid Cómico.
L'any 1906 es traslladà a París (Illa de França), on conegué Pablo Picasso i Georges Braque. Els primers anys es guanyà la vida dibuixant per a les revistes L'Assiette au Beurre i Charivari.
Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918) treballà a París (Illa de França), on realitzà la seva primera exposició individual el 1919.
Durant la dècada de 1920 empitjorà seriosament la seva salut i morí, tot just complerts els quaranta (40) anys, a Boulogne–Sur–Seine (Alt del Sena, Illa de França) l'11 de maig de 1927.
Obra
Les seves primeres obres cubistes daten del 1912, any en què exposà al Saló dels Independents de Barcelona el seu «Homenatge a Picasso» i signà un (1) contracte en exclusiva amb el marxant Henry Kahnweiler, mort l'any 1914. L'any següent passà l'estiu amb Picasso a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), període en què començà a desenvolupar la tècnica del papier collé (formes retallades en paper i colpides al llenç).
Entre els anys 1922 i 1924 feu escenografies per a dos (2) ballets de Serguei Diàguilev, Les tentations de la Bergère (Les temptacions de la pastora) i La Colombe (La coloma), alhora que continuava pintant.
Després del 1925 utilitzà sobretot el guaix i l'aquarel·la, i realitzà algunes il·lustracions per a llibres. Les seves teories pictòriques es troben recollides en nombrosos articles i conferències.
Part de les seves pintures cubistes són natures mortes, entre les quals s'inclouen Guitarra i botella (1917, Museu d'Art de Filadèlfia), El tauler d'escacs (1917, Museu d'Art Modern de Nova York) i Botella i fruiter (1919, Museu Thyssen–Bornemisza, Madrid). També tractà altres temes, com mostra en El fumador (1913, Museu Thyssen–Bornemisza). Un (1) exemple de la seva tècnica de papier collé és Gots i periòdic (1914, Museu d'Art del Smith College, Northampton, Massachusetts).
Galeria d'obres
Amedeo Modigliani – Portrait of Juan Gris
Juan Gris – Portrait of Pablo Picasso – Google Art Project
Bodegó amb persiana, 1914, Tate Gallery, Londres.
Guitarra i mandolina, 1919, Galerie Beyeler, Basel.
Stilleben mit Gitarre, Buch und Zeitung, 1919, Kunstmuseum, Basel.
El fumador (Frank Haviland), 1913. Museu Thyssen Bornemisza.
Bodegó, 1913. Museu Thyssen Bornemisza.
Dona asseguda, 1917. Col·lecció Carmen Thyssen Bornemisza.
Botella i fruiter, 1919. Museu Thyssen Bornemisza.
José Victoriano González–Pérez (Juan Gris)
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement del doctor Wernher Magnus Maximilian Freiherr von Braun (Wirsitz, Segon Imperi alemany, 23 de març de 1912 — Alexandria, Virgínia, Estats Units, 16 de juny de 1977), qui fou una (1) de les figures més importants en el desenvolupament de la tecnologia aeroespacial a Alemanya i als Estats Units d'Amèrica.[1]
Liderà el desenvolupament dels míssils V–2 abans i durant la Segona Guerra Mundial, fugint dels soviètics, es lliurà a les forces americanes i entrà als Estats Units a través de l'operació (llavors secreta) «Paperclip». Adquirí la nacionalitat nord–americana, i treballà en el disseny i desenvolupament dels primers ICBMs (Míssils Balístics Intercontinentals) americans, abans d'entrar a la NASA, on treballà com a director del «Marshall Space Flight Centre» i enginyer en cap del vector Saturn V que permeté als americans d'arribar a la lluna. Gràcies a aquests fets, se'l considera habitualment el pare del programa espacial americà, motiu pel qual rebé la medalla d'honor de ciència («National Medal of Science») l'any 1975. Dos (2) anys després moria i fou enterrat al cementiri d'Ivy Hill a Alexandria (Virgínia, EUA).[1]
Inicis
Wernher von Braun nasqué a Wirsitz, dins la província prussiana de Posen. Fou el segon de tres (3) germans d'una (1) família amb un (1) gran pes polític i social. Son pare, el polític conservador Magnus Freiherr von Braun fou ministre d'Agricultura durant la república de Weimar, i sa mare, Emmy von Quistorp pertanyia a una (1) família embrancada amb les principals cases reials europees. Fou precisament ella, qui li regalà un (1) primer telescopi amb el qual descobrí la seva passió per l'astronomia i l'espai exterior.[1]
Acabada la Primera Guerra Mundial, i a causa del Tractat de Versalles, Wirsitz i la província de Posen passaren a formar part de Polònia. Això causà que ell i seva família (com feren moltes altres famílies d'origen alemany) haguessin de mudar–se. El 1920 la família s'instal·là a Berlín (Brandemburg). El petit Von Braun es començà a interessar per l'espai i els coets quan caigué a les seves mans una (1) còpia del llibre Die Rakete zu den Planetenräumen (El Coet a l'Espai Interplanetari) de Hermann Oberth, un (1) dels primers pioners de la coeteria a escala mundial.
El 1930 Von Braun estudià a la Universitat Tècnica de Berlín (Brandemburg), on s'uní a la Verein für Raumschiffahrt (la VfR, Associació pel Viatge Espacial) on pogué assistir i ajudar Hermann Oberth en diverses proves de coets alimentats per combustible líquid. El 27 de juliol de 1934 aconseguí el doctorat en enginyeria física aeroespacial.[1]
La idea del viatge espacial fascinà a Von Braun des que era petit i perseguí aquesta idea tota la vida. Tot i que als trenta-dos (32) anys fou designat cap del cos de coets de l'exèrcit alemany i que durant la major part de la seva vida treballà amb míssils, el viatge espacial fou sempre el seu primer objectiu.[1]
Etapa alemanya
El coetaire prussià
Von Braun estava treballant en el seu doctorat quan el capità d'artilleria, Walter Dornberger, creà una (1) subvenció per a la investigació que li permetria a ell i a Von Braun treballà en les proves de coets de combustible sòlid que s'estaven duent a terme a Kummersdorf. Acabà el seu doctorat dos (2) anys després i a finals del 1934 el seu grup ja havia aconseguit llançar a alçades de dos coma dos quilòmetres (2,2 km) i tres coma cinc quilòmetres (3,5 km). En aquella època, Alemanya estava molt interessada en la recerca que realitzava el físic americà Robert H. Goddard. Anteriorment al 1939 científics alemanys havien contactat directament amb Goddard per tractar qüestions tècniques. Més endavant la situació es tensà i els contactes s'acabaren. Tot i això, Von Braun emprà diversos plànols de Goddard que aparegueren en diferents publicacions per incorporar–los al disseny dels coets A–4 (més coneguts com a bombes volats V–2). De fet, acabada la guerra, Goddard examinà diverses V–2 capturades als alemanys i veié que empraven diversos components que ell havia inventat. Igualment, Von Braun, al seu llibre d'història de la coeteria, reconeix que moltes de les característiques incorporades als moderns coets havien estat aportacions de Goddard.[1]
Després del col·lapse de la VfR desaparegueren totes les societats coetaires alemanyes i totes les proves de coeteria civil foren prohibides pel règim nazi. Només el desenvolupament en l'àmbit militat estava permès i amb aquesta finalitat, es construïren unes grans instal·lacions a Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània), una (1) localitat al nord d'Alemanya prop del mar Bàltic. Aquest emplaçament fou escollit en part gràcies a la mare de Von Braun, que recordà al seu fill que en aquest lloc era on el seu pare anava a caçar ànecs. Dornberger va esdevenir el comandant militar d'aquesta nova ubicació amb Von Braun com a director tècnic. En col·laboració amb la Luftwaffe el grup de Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània) desenvolupà motors coet de combustible líquid per a avions i per a enlairaments assistits per coets. També desenvoluparen el míssils balístics de llarg abast A–4 i el míssil supersònic terra–aire Wasserfall.[1]
Un (1) document de l'oficina del govern militar dels Estats Units datat el 23 d'abril de 1947, detalla que Von Braun esdevingué membre del Partit Nacional Socialista el primer de maig de 1937 i que fou oficial de les Waffen–SS des del maig del 1940 fins al final de la guerra. Sobre aquest tema el mateix Von Braun comentà:
«Se m'exigí oficialment que ingressés al Partit Nacional Socialista. En aquella època ja era el director tècnic del Centre de Coets de l'exèrcit a Peenemünde... si m'hi hagués negat, això hauria representat abandonar la feina de la meva vida. Per tant, decidí ingressar–hi. La meva afiliació no comportà cap activitat política... La primavera del 1940 un (1) coronel de les SS em vingué a buscar a la meva oficina de Peenemünde per comunicar–me que en Heinrich Himmler (Reichsführer de les SS) l'havia enviat amb l'ordre per instar–me a ingressar a les SS. Truquí immediatament al meu superior, el Major–General Walter Dornberger. M'informà que si volia continuar amb la col·laboració actual no tenia més remei que ingressar–hi.»
Aquest comentari ha estat molt discutit perquè el 1940, les Waffen–SS no havien mostrat encara cap interès envers Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània). Igualment declaracions d'altres persones en posicions similars a les de Von Braun semblen negar que hi haguessin pressions per entrar al partit i encara menys a les SS. Von Braun afirmà que només es posà l'uniforme de les SS en una (1) ocasió[2] arran de la visita de Himmler a les instal·lacions de Peenemünde (Mecklenburg– Pomerània). Entrà a les SS com a Untersturmführer (segon lloctinent) i fou ascendit tres (3) vegades per Himmler. La darrera el juny del 1943 a SS–Sturmbannführer (equivalent a un [1] comandant de la Wehrmacht).
El 22 de desembre de 1942 Adolf Hitler signà l'ordre que aprovava la producció dels A–4 com a «arma de venjança» per emprar–la contra Londres (Anglaterra, Regne Unit). Després d'una (1) presentació de Von Braun el 7 de juliol de 1943 en la qual en una (1) pel·lícula en color es mostrava l'enlairament d'un (1) A–4, Hitler es mostrà tan entusiasta que ell personalment nomenà Von Braun professor, cosa absolutament inusual —a l'Alemanya d'aquella època— per un (1) enginyer de només trenta-un (31) anys. El primer A–4 en versió de combat rebatejat com V–2 («Vergeltungswaffe 2», «Arma de venjança 2») fou llançat contra Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 7 de setembre de 1944. L'interès de Von Braun en la coeteria es devia principalment als viatges espacials, per això en conèixer les primeres notícies dels impactes a Londres (Anglaterra, Regne Unit) digué: ‘El coet ha funcionat perfectament, excepte pel fet que ha aterrat al planeta equivocat’.[1]
El general de les SS Hans Kammler, que havia construït diferents camps de concentració —inclòs Auschwitz— i que tenia una (1) gran reputació per la seva brutalitat, tingué la idea d'emprar presoners dels camps de concentració per treballar en la construcció del míssils. De fet morí més gent durant la construcció d'aquesta arma que a causa dels seus efectes. Von Braun admeté haver visitat la planta de Mittelwerk (Turíngia) en diverses ocasions i qualificà les condicions de la planta de «repulsives», si bé sempre ha negat que hagués presenciat de primera mà cap mena de tortura o assassinat tot i que el 1944 ja estava clar que hi havia hagut morts.[3] A part, sempre negà haver visitat mai el proper camp de concentració de Mittelbau–Dora (Turíngia).
Al seu llibre Crusader for Space nombroses cites delaten que Von Braun estava al cas de les condicions de la factoria de V–2, però que se sentia completament incapaç de canviar–les.
Arrestat pel règim nazi
Von Braun estigué sotmès a vigilància des de l'octubre del 1943. En un (1) d'aquests informes es detalla que ell i alguns dels seus col·legues es queixaven de no estar treballant en cap astronau i feien notar que la guerra no anava bé (actitud derrotista). Més endavant una (1) jove dentista els denuncià pels comentaris. Aquest fet juntament amb els falsos càrrecs de ser simpatitzant comunista i d'haver intentat sabotejar el programa V–2 portaren a la seva detenció per part de la Gestapo.
Fou arrestat el 14 de maig de 1944 i portat a una (1) cel·la de la Gestapo a Stettin (actualment Szczecin, Polònia) on estigué tancat durant dues (2) setmanes sense que se li comuniqués quins càrrecs hi havia en contra d'ell. Només a través de la intel·ligència Abwehr a Berlín, el fins aleshores el seu cap Walter Dornberger aconseguí que se l'alliberés per tal que més tard Albert Speer (ministre de municions i producció de guerra) pogués convèncer Adolf Hitler perquè el reincorporés a la seva posició permetent que el programa V–2 continués endavant. Tot i això a partir d'aquell moment la por s'instal·là a Peenemünde (Mecklenburg–Pomèrania Occidental).[1]
Rendició a les tropes americanes
L'Exèrcit Roig era a només cent seixanta quilòmetres (160 km) de Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània) la primavera del 1945. Von Braun reuní els seus col·laboradors i els plantejà com i a qui calia rendir–se. Espantats per la crueltat dels soviètics amb el presoners de guerra, decidiren d'intentar rendir–se davant les tropes americanes. Falsificant ordres de les SS, Von Braun autoritzà un (1) comboi de cinc mil (5.000) persones a creuar el destrossat sud d'Alemanya cap a les línies americanes. Mentrestant, les SS havien ordenat d'eliminar tots els enginyers alemanys i destruir tota la seva documentació. Els enginyers, però, havien amagat tota aquesta documentació en una (1) mina als Alps tirolesos on s'amagaven (prop del coll d'Oberjoch) tot intentant d'esquivar les seves pròpies tropes. El 2 de maig del 1945 finalment trobaren un (1) soldat americà al qual es rendiren. L'alt comandament americà s'adonà ràpidament de la importància dels enginyers capturats i envià immediatament tropes a Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània) i Nordhausen (Turíngia) per tal de capturar totes les peces i informació possible de les V–2. Un cop recollit tot, s'ompliren tres-cents (300) vagons de tren amb material que fou enviat cap Amèrica i es destruïren amb explosius ambdues ubicacions. Tot i aquestes accions, molts dels membres de l'equip de producció acabaren en mans de les tropes russes. Els plànols de les V–2 amagats prop de Bad Sachsa (Baixa Saxònia) a Alemanya foren recuperats a posterioritat pel CCCXXXII Regiment d'enginyers americà. En total cent divuit (118) enginyers de coets alemanys foren enviats als Estats Units en el marc de l'operació «Paperclip», anomenada així perquè inicialment calia classificar tots els papers capturats a Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània).[1]
Etapa americana
Treball amb l'Exèrcit dels Estats Units
Els primers set (7) tècnics alemanys arribaren a l'aeròdrom de New Castle (Delaware) el 20 de setembre de 1945. Foren transportats per diferents instal·lacions militars fins a acabar al camp de proves d'Aberdeen a Maryland per ordenar tots els papers de Peenemünde (Mecklenburg–Pomerània). Això havia de permetre, en un (1) període curt de temps, continuar amb els experiments amb coets. Després de voltar molt Von Braun i el que quedava del seu equip foren traslladats a Fort Bliss (Texas) una (1) gran instal·lació militar on instruïren militars, industrials i personal universitari en els detalls de la construcció de coets i míssils guiats. Ajudaren a reconstruir, assemblar i disparar diversos V–2 portats d'Alemanya a les instal·lacions de White Sands a Nou Mexic. A part, continuaren estudiant el futur potencial dels coets per a usos militars i de recerca. Atès que no els era permès sortir de les instal·lacions sense vigilància militar, Von Braun i els seus companys començaren a autoanomenar–se POPs («Prisioners of Peace» presoners de pau, en contrast amb la denominació POW «Prisioner of War» presoner de guerra).[1]
Durant la seva estada a Fort Bliss, Von Braun proposà matrimoni per correu a la seva cosina per part de mare Maria Luise von Quistorp. Després d'obtenir el permís pertinent, viatjà a Alemanya on contragué matrimoni a l'església de Landshut (Baviera). La parella amb els seus pares tornà a Nova York el 26 de març de 1947. El 9 de desembre de 1948 nasqué la seva primera filla, Irish Careen a l'hospital militar de Fort Bliss. Els Von Braun tingueren dos (+2) fills més: Margrit Cecile el 8 de maig de 1952 i Peter Constantine el 2 de juny de 1960.
El 1950 Von Braun i el seu equip foren transferits de nou a Huntsville (Alabama) on s'estaria els següents vint (20) anys. Entre els anys 1950 i 1956 dirigí l'equip de desenvolupament de coets a l'arsenal de Redstone (Alabama) del qual sorgí el míssil Redstone. El 1955 Von Braun adquirí la ciutadania nord–americana.[1]
Mentre continuava somiant en un món en què els coets s'empressin per a l'exploració espacial, el 1952, Von Braun publicà la seva idea d'estació espacial en una (1) sèrie d'articles a la revista Collier's Weekly titulats Man Will Conquer Space Soon! (La humanitat aviat conquerirà l'espai!). Aquests articles profusament il·lustrats contribuïren molt a difondre les seves idees. Igualment, per tal d'augmentar l'interès del gran públic en el futur programa espacial americà, col·laborà amb els estudis Disney com a director tècnic en diversos programes de televisió que tractaven sobre l'exploració espacial.
Com a director d'operacions de la divisió de desenvolupament de l'agència de míssils balístics (ABMA), l'equip de Von Braun desenvolupà una (1) modificació del míssil Redstone anomenada Jupiter–C. Aquest coet fou el responsable de col·locar a l'espai el primer satèl·lit artificial americà Explorer–1 el 31 de gener de 1958. Aquest fet marcà l'inici del programa espacial americà. A la Unió Soviètica, Sergei Korolev i el seu equip de científics alemanys treballaven en diferents dissenys de coet i en el programa Spútnik, mentre que el govern americà només donava suport a un (1) petit i modest programa de coets. A més per aquella època la premsa americana tragué a la llum el passat de Von Braun a les SS i l'ús de treballadors forçats en la construcció dels coets V–2. No fou fins a l'entrada en òrbita de l'Spútnik 1 que s'adonaren de l'avantatge que el duien els russos en la cursa espacial que estava començant. Després de nombrosos fracassos en l'intent de posar un (1) satèl·lit en òrbita, treballant separadament en diverses agències que no col·laboraven entre elles (Marina, exèrcit, etc.) decidiren crear una (1) agència espacial única (la NASA) i transferir–hi ràpidament Von Braun i tot el seu equip.[1]
Treball a la NASA
La NASA fou creada per llei el 29 de juliol del 1958. L'endemà mateix el L coet Redstone que s'enlairava satisfactòriament partia des de l'atol de Johnson al sud del Pacífic. Dos (2) anys després la NASA creà el «Marshall Space Flight Center» i hi transferiren l'equip de Von Braun, qui hi treballà com a director des del juliol del 1960 fins al febrer del 1970. Un (1) dels programes més importants portats a terme al «Mashall Space Flight Center» fou el desenvolupament de la família de llançadors Saturn, capaços de posar en òrbita terrestre càrregues pesants. El somni de Wernher von Braun de col·laborar en l'arribada de l'home a la lluna es feu realitat el 16 de juliol del 1969 quan el seu desenvolupament més potent (el coet Saturn V) s'enlairà portant a la tripulació de l'Apollo 11. Durant tot programa «Apolo» els coets Saturn V portaren sis (6) equips d'astronautes fins a la superfície de la lluna i en etapes posteriors també foren els llançadors escollits (amb diverses modificacions) pel programes de l'estació espacial Skylab.[1]
Durant els darrers anys de la dècada dels seixanta (60) Von Braun jugà un (1) paper principal en el desenvolupament de la coeteria americana. El seu despatx, des del qual dirigí la carrera espacial americana, encara es pot visitar al «U.S. Space & Rocket Center» a Huntsville (Alabama).
El 1970 fou traslladat a Washington DC com a responsable associat de planificació a la central de la NASA. Però amb la cancel·lació del projecte «Apollo» el juny del 1972, quedà ben clar que les idees de la NASA i les seves eren completament diferents, cosa que forçà la seva marxa.
Carrera després de la NASA
Un cop hagué abandonat la NASA Von Braun entrà a treballar com a vicepresident a les Industries Fairchild (un [1] fabricant aeronàutic) des d'on ajudà a promocionar diverses institucions de promoció de l'espai. A partir del 1976 feu de consultor científic per Lutz Kayser, fou CEO de l'empresa OTRAG i pertangué al Consell Directiu de Daimler–Benz. Durant aquest temps també se centrà a contribuir a augmentar l'interès de la gent en la coeteria i els vols tripulats, especialment entre estudiants universitaris i nous enginyers. Molt sovint se'l requeria per fer conferències en col·legis i universitats.
El 1976 se li descobrí un (1) tumor metastàtic als intestins. Tot i les diverses operacions a les quals se sotmeté, la malaltia continuà avançant i l'obligà a retirar–se de Fairchild el desembre del 1976. El 16 de juny de 1977 Wernher Magnus Maximilian Freiherr von Braun moria a l'edat de seixanta-cinc (65) anys. Fou enterrat al cementiri de Ivy Hill a Alexandria (Virginia, EUA).
Honors
Rebé la National Medal of Science l'any 1975.
Referències
Wernher von Braun en el seu despatx al Marshall Space Flight Center (maig del 1964), amb el models de coets desenvolupats i en progrés.
Producció d'A4 a Mittelwerk el 1945. Foto extreta d'un film soviètic fet després de la guerra.
En primer terme, Walter Dornberger i Wernher von Braun rendint–se a les tropes americanes el maig del 1945.
Walt Disney i Wernher von Braun, en una (1) foto de l'any 1954, col·laboraren en diverses sèries de pel·lícules educatives.
Von Braun i les seves maquetes de coets al quarter general de la NASA l'any 1970.
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Daniel Bovet (Neuchâtel, Suïssa, 23 de març de 1907 — Roma, Itàlia, 8 d'abril de 1992), qui fou un (1) farmacòleg italià, d'origen suís, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1957.
Biografia
Nasqué el 23 de març de 1907 a la ciutat suïssa de Neuchâtel, població situada al cantó del mateix nom. Estudià a la Universitat de Ginebra (Suïssa) en la qual es doctorà l'any 1927 en Ciències Biològiques i el 1929 en Ciències Naturals, treballant durant aquest temps com a ajudant del Departament de Fisiologia de la Facultat de Medicina. Des del 1929 fins a l'any 1936 treballà al Laboratori de Química Terapèutica de l'Institut Pasteur de París (Illa de França). Posteriorment es traslladà a Roma contractat com a director del departament de Química Terapèutica de l'Institut Superior de Sanitat Italià, i esdevingué professor a La Sapienza i ciutadà italià l'any 1947.
Bovet morí el 8 d'abril de 1992 a la seva residència de la ciutat de Roma (Laci, Itàlia).
Era fill del pedagog, psicòleg i esperantista Pierre Bovet, qui li ensenyà des de petit la llengua auxiliar internacional esperanto. Així, Daniel Bovet és considerat un (1) parlant natiu d'aquesta llengua.
Recerca científica
La seva àrea principal d'investigació fou l'estudi de la relació entre l'estructura química i l'acció biològica dels medicaments, realitzant investigacions sobre el sistema nerviós simpàtic i la quimioteràpia. Desenvolupà estudis sobre els sulfanomides, els guarís i els alcaloides del Claviceps purpurea, un (1) fong característic del sègol. Així mateix l'any 1937 descobrí els antihistamínics, uns fàrmacs que bloquegen la histamina del neurotransmissor i que són indicats per a l'al·lèrgia.
L'any 1957 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per la síntesi del primer antihistamínic clínicament disponible.
Daniel Bovet, Nobel Prize in Physiology or Medicine 1957.
Daniel Bovet
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-novè aniversari del naixement d'Emmy Noether (en alemany: Amalie Emmy Noether) (Erlangen, Baviera, Alemanya, 23 de març de 1882 — Bryn Mawr, Pennsilvània, EUA, 14 d'abril de 1935), qui fou una (1) matemàtica alemanya.[1]
Pinzellada biogràfica
Filla del matemàtic Max Noether, seguí estudis de llengües i després de matemàtiques a Erlangen (Baviera) i a Göttingen (Baixa Saxònia). Les dones no hi eren admeses com a estudiantes, i per tant s'inscriu com a oient. Malgrat tot, el desembre del 1907 defensa amb molt d'èxit la seva tesi sobre invariants, sota la direcció de Paul Gordan. A partir d'aquest moment la seva reputació com a excel·lent matemàtica augmenta de forma contínua.
Gràcies al suport de David Hilbert, ensenyà a Göttingen (Baixa Saxònia) de manera oficiosa (a Prússia el professorat estava reservat als homes fins al 1920). El 8 de maig de 1919 se li concedí finalment un (1) permís de docència i fou nomenada professora sense càtedra (i sense salari) l'abril del 1922. Visqué essencialment sobre rendes d'una (1) petita herència, i després gràcies a un (1) altre contracte de professora.
Per ser de família jueva, fou obligada a retirar–se el 1933, malgrat el suport dels seus alumnes. Llavors es refugia als Estats Units, on impartí al prestigiós Institut d'Estudis Avançats de Princeton (Nova Jersey). Paral·lelament, ocupà un (1) lloc de professora al Women's College de Bryn Mawr. Morí dos (2) anys més tard a causa de les complicacions d'una (1) operació abdominal.
Context matemàtic històric
Al llarg del segle XIX fins a la mort de Noether el 1935, el camp de l'àlgebra visqué una (1) profunda revolució. Els matemàtics dels segles anteriors treballaven amb mètodes pràctics per resoldre tipus específics d'equacions, així com amb problemes relacionats amb la construcció de polígons regulars amb regle i compàs. El 1829 Carl Friedrich Gauss demostrà que nombres primers com el cinc (5) podien ser factoritzats per enters de Gauss; el 1832 s'introduí el concepte de grup per Évariste Galois, i el descobriment dels quaternions el 1843 per William Rowan Hamilton. Les matemàtiques anaven determinant les propietats de sistemes cada cop més abstractes definits per les regles cada cop més universals. La contribució de Noether a les matemàtiques vingueren pel desenvolupament del camp de l'àlgebra abstracta.
Biografia detallada
Família i infància
Amalie Emmy Noether nasqué el 23 de març de 1882 a la ciutat bavaresa d'Erlangen. Filla del matemàtic Max Noether, que impartia classes en la Universitat d'Erlangen–Nuremberg, i d'Ida Amàlia Kaufmann, la filla d'un (1) pròsper mercader. Era la filla gran de quatre (4).
Durant la seva infància destacà per la seva capacitat de resolució de problemes de lògica i per la seva personalitat simpàtica. Destacava en francès i anglès, rebé classes de piano i, com dictava l'època, li ensenyaren a cuinar i a netejar.
Universitat d'Erlangen, Baviera
La primavera del 1900 decidí entrar a la Facultat de Matemàtiques a la Universitat d'Erlangen–Nuremberg, a Baviera, on ensenyava el seu pare. Malgrat els obstacles del sexisme de l'època, el 14 de juliol de 1903 aprovà l'examen de fi de carrera del Realgymnasium (institució secundària) de Nuremberg (Baviera). Durant el semestre d'hivern del 1903–1904, estudià a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia), assistint a lliçons impartides per l'astrònom Karl Schwarzschild i els matemàtics Hermann Minkowski, Otto Blumenthal, Felix Klein i David Hilbert.
El 24 d'octubre del 1904 tornà a Erlangen (Baviera) i declarà la seva intenció de centrar–se exclusivament en les matemàtiques. Sota la supervisió de Paul Gordan, escrigué la seva tesi Über die Bildung des Formensystems der ternären biquadratischen Form ('Sobre la construcció dels sistemes fonamentals formals de les formes ternàries biquadràtiques', 1907). Tot i ser ben acollida, Noether descriví posteriorment la seva tesi com «una (1) merda».
Durant els següents set anys (1908–1915) impartí classes a l'Institut matemàtic de la Universitat d'Erlangen (Baviera) sense rebre un (1) sou, substituint ocasionalment el seu pare quan es trobava malalt. Els anys 1910 i 1911 publicà una (1) ampliació de la seva tesi doctoral i generalitzà el cas de tres (3) variables a en variables.
Gordan es jubilà la primavera del 1910, però continuà ensenyant ocasionalment amb el seu successor, Erhard Schmidt, que poc després ocuparia una (1) plaça a Breslau (Baixa Silèsia). Gordan abandonà l'ensenyament el 1911 amb l'arribada del seu segon successor, Ernst Fischer. Gordan morí el desembre del 1912.
Noether i Fischer compartiren amb entusiasme el seu plaer per les matemàtiques i sovint parlaven sobre les seves classes molt després que aquestes haguessin acabat. Noether seguí enviant postals a Fischer, i continuà els seus intercanvis d'impressions sobre pensaments matemàtics.
Segons Hermann Weyl, Fischer fou una important influència en Noether, en particular per introduir–la en l'obra de David Hilbert. Del 1913 al 1916 Noether publicà diversos articles ampliant i aplicant la metodologia de Hilbert a objectes matemàtics com els cossos de funcions racionals i la teoria dels invariants de grups finits. Aquesta fase marcà el començament del seu compromís amb l'àlgebra abstracta, el camp de les matemàtiques en el qual efectuà contribucions fonamentals.
Universitat de Göttingen i obra fonamental de Noether
La primavera del 1915 Noether fou convidada a tornar a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia) per David Hilbert i Felix Klein. Durant els seus primers anys com a professora a Göttingen (Baixa Saxònia), no obtingué una (1) plaça oficial i no rebia cap retribució. La seva família li pagava l'allotjament i manutenció, i sufragava d'aquesta manera la seva dedicació acadèmica. Freqüentment, les seves classes s'anunciaven amb el nom de Hilbert, i tenia la consideració d'ajudanta.
No obstant això, poc després de la seva arribada a Göttingen (Baixa Saxònia), mostrà la seva capacitat provant el teorema que avui dia porta el seu nom (el teorema de Noether), i que mostra que tota llei de conservació en un (1) sistema físic prové d'alguna simetria diferenciable seva. Els físics americans Leon M. Lederman i Christopher T. Hill argumenten en el seu llibre Symmetry and the Beautiful Universe que el teorema de Noether és «certament un (1) dels més importants teoremes matemàtics mai no provats, que guiaren el desenvolupament de la física moderna, possiblement al mateix nivell que el teorema de Pitàgores».
El Departament de Matemàtiques de la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia) permeté que Noether comencés el procés de la seva habilitació (cap a la posició de professora) el 1919, quatre (4) anys després que hagués començat a donar classes a la seva facultat.
Tres (3) anys després, rebé una (1) carta del Ministeri de Ciència, Art i Educació Pública de Prússia en què se li conferia el títol de nicht beamteter ausserordentlicher Professorin (professora no funcionària externa, és a dir, amb drets i funcions administratives limitades). Aquest càrrec era un (1) professorat extraordinari sense paga, no corresponent al professorat ordinari, que comportaria la condició de funcionària pública. Tot i que es reconeixia la importància del seu treball, el càrrec encara no comportava la percepció d'un (1) salari. Noether no fou retribuïda per les seves classes fins que fou designada per al càrrec especial de Lehrauftrag für Algebra (catedràtica d'àlgebra) un (1) any després.
L'obra fonamental per a l'àlgebra de Noether començà el 1920. Amb la col·laboració de W. Schmeidler, publicà un (1) article sobre la teoria d'ideals en la qual definí els ideals per l'esquerra i per la dreta en un (1) anell. L'any següent publicà un (1) article que es convertí en una (1) obra fonamental en el camp, titulat Idealtheorie in Ringbereichen,[2] en què analitzava la condició de la cadena ascendent respecte als ideals. El notable algebrista canadenc, Irving Kaplansky, qualificà el seu treball de revolucionari, i la seva publicació donà lloc al terme «anell noetherià». També altres objectes matemàtics foren reanomenats com a «noetherians».
A Göttingen (Baixa Saxònia), Noether supervisà més d'una dotzena (>12) de doctorands. El primer fou Grete Hermann, que defensà la seva tesi el febrer del 1925. També dirigí la tesi de Max Deuring, que es distingí com a estudiant de grau i continuà contribuint significativament en el camp de l'àlgebra aritmètica. Hans Fitting, a qui se'l coneix pel teorema de Fitting i el lema de Fitting. Zeng Jiongzhi, que provà el teorema de Tsen. També treballà estretament amb Wolfgang Krull, que feu avançar enormement l'àlgebra commutativa amb el seu Hauptidealsatz (teorema de l'ideal principal) i amb la seva teoria de la dimensió en l'àlgebra commutativa, per anells commutatius.
Universitat Estatal de Moscou, Unió Soviètica
L'hivern del 1928–1929 Noether acceptà una invitació de la Universitat Estatal de Moscou, a la Unió Soviètica, on continuà treballant amb Pavel Alexàndrov. A més de continuar amb les seves investigacions, impartí classes d'àlgebra abstracta i geometria algebraica. Treballà amb els topòlegs Lev Pontriàgin i Nikolai Txebotariov, que més tard lloarien la seva contribució al desenvolupament de la teoria de Galois.
Tot i que la política no fou central en la seva vida, Noether prengué un (1) cert interès en assumptes polítics i, segons Alexàndrov, mostrà un (1) considerable suport a la Revolució Russa del 1917. Noether se sentia especialment feliç de veure els avenços soviètics en els camps de la ciència i les matemàtiques, que considerava indicatius de les noves oportunitats que brindava el projecte bolxevic. Aquesta actitud li comportà problemes a Alemanya, que culminaren en el seu desallotjament de la pensió on vivia a causa de les protestes dels líders estudiantils, que es queixaven de viure amb una (1) jueva marxista.
Premi Ackermann–Teubner i Congrés Internacional de Matemàtics
El 1932 Emmy Noether i Emil Artin reberen el Premi Ackermann–Teubner Memorial per la seva contribució a les matemàtiques. El premi fou vist com un (1) reconeixement oficial pels seus considerables treballs en el camp. Això no obstant, els seus col·legues expressaren frustració pel fet de no ser admesa a l'Acadèmia de Ciències de Göttingen (Baixa Saxònia) i no ser promoguda mai al càrrec d'Ordentlicher Professor (catedràtica).
Noether visità Zuric (Suïssa) el setembre del 1932 per dirigir–se al plenari del Congrés Internacional de Matemàtics. Allí pronuncià un (1) discurs sobre Hyperkomplexe Systeme und ihre Beziehungen zur kommutativen Algebra und zur Zahlentheorie ('Sistemes hipercomplexos i les seves relacions amb l'àlgebra commutativa i la teoria de nombres'). Al congrés assistiren vuit-centes (800) persones, entre les quals els col·legues de Noether: Hermann Weyl, Edmund Landau, i Wolfgang Krull. El congrés del 1932 es descriu a vegades com el punt àlgid de la seva carrera.
Expulsió de la Universitat de Göttingen
Quan Adolf Hitler es convertí en Reichskanzler el gener del 1933, l'activisme nazi en el país s'incrementà dramàticament. A la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia), l'Associació d'Estudiants d'Alemanya encapçalà un (1) atac contra el que ells consideraven «l'esperit antialemany dels jueus», amb l'ajuda d'un (1) Privatdozent (un [1] tipus de professor sense càtedra o sou) anomenat Werner Weber, antic alumne d'Emmy Noether. Les actituds antisemites crearen un (1) clima hostil per als professors jueus. Una (1) de les primeres accions del govern de Hitler fou la Llei per la Restauració del Servei Civil Professional que acabà amb el lloc de treball de funcionaris jueus o «políticament sospitosos».
Quan dotzenes de professors es quedaren a l'atur i començaren a cercar una (1) plaça de docent fora d'Alemanya, els seus col·legues dels Estats Units els buscaren assistència i oportunitats laborals. Albert Einstein i Hermann Weyl foren escollits per l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (Nova Jersey), mentre que d'altres cercaven el patrocinador que es precisava per als tràmits d'immigració. Noether fou contactada per representants de dues (2) institucions d'ensenyament superior, el Bryn Mawr College, institució d'ensenyament superior per a dones de Pennsilvània, als Estats Units i la Universitat d'Òxford (Somerville College), a Anglaterra (Regne Unit).
Al Bryn Mawr, Noether travà amistat amb Anna Wheeler, que havia estudiat a Göttingen (Baixa Saxònia) just abans que Noether hi arribés. Una (1) altra font de suport en el College fou la presidenta del Bryn Mawr, Marion Edwards Park, que convidà amb entusiasme els matemàtics locals perquè «observessin la doctora Noether en acció». Noether i un (1) petit grup d'estudiants treballaren ràpidament en el llibre del 1930 de Bartel Leendert van der Waerden, Àlgebra moderna I i parts de la Theorie der algebraischen Zahlen ('Teoria de nombres algebraics', 1908), d'Erich Hecke.
El 1934 Noether començà a impartir classes en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (Nova Jersey) per invitació d'Abraham Flexner i Oswald Veblen. També treballà amb Abraham Albert i Harry Vandiver. El seu temps als Estats Units fou plaent, envoltada com ho estava de col·legues que li donaven suport, i absorbida en els seus temes preferits. L'estiu del 1934, tornà per una breu estada a Alemanya per trobar–se amb Emil Artin i el seu germà Fritz Noether abans que aquest es dirigís a la Universitat de Tomsk, a la Unió Soviètica. Tot i que molts dels seus anteriors col·legues havien sigut obligats a abandonar la universitat, pogué usar la biblioteca com a investigadora convidada estrangera.
Mort
L'abril del 1935 els metges li descobriren un (1) tumor pelvià. Preocupats per les possibles complicacions de la cirurgia, li ordenaren dos (2) dies de repòs en llit abans de procedir a la intervenció. Durant aquesta descobriren un (1) tumor ovàric de la mida d'un (1) meló. Dos (2) tumors uterins més petits que semblaven ser benignes no foren extirpats per evitar que es prolongués l'operació. Durant tres (3) dies semblà que la convalescència seguia un (1) curs normal, i es recobrà ràpidament d'un (1) col·lapse circulatori que es produí el quart dia. El 14 d'abril, però, perdé la consciència, la seva temperatura s'elevà a quaranta-dos coma cinc graus centígrads (42,5° C) i finalment morí.
Uns dies després de la mort de Noether, els seus amics i companys de Bryan Mawr celebraren un servei en la seva memòria a la casa de la presidenta de la universitat, Marion Edwards Park. Hermann Weyl i Richard Brauer viatjaren des de Princeton (Nova Jersey) i parlaren amb Wheeler i Taussky sobre la col·lega desapareguda. En els mesos que seguiren, començaren a aparèixer homenatges escrits de tot el món: al d'Albert Einstein, s'uniren els de Bartel Leendert van der Waerden, Weyl, i Pàvel Alexàndrov, que presentaren els seus respectes.
El seu cos fou incinerat i les cendres enterrades al claustre de la biblioteca M. Carey Thomas al Bryn Mawr College.
Reconeixement
El treball de Noether continua sent rellevant per al desenvolupament de la física teòrica i les matemàtiques i mai no se l'ha deixat de considerar com una (1) dels més grans matemàtics del segle XX. En el seu obituari, l'algebrista Bartel Leendert van der Waerden digué que «la seva originalitat matemàtica estava més enllà de qualsevol comparació», i Hermann Weyl en digué que «canvià la faç de l'àlgebra abstracta» amb els seus treballs. Ja durant la seva vida i fins avui, s'ha mantingut que ha sigut la més gran matemàtica de la història per, per exemple, els matemàtics Pàvel Alexàndrov, Hermann Weyl i Jean Dieudonné.
En una (1) carta al New York Times, Albert Einstein escrigué que si s'hagués de jutjar la feina dels matemàtics vius més competents, la senyora Noether fou de lluny el geni matemàtic més significatiu produït d'ençà que començà l'educació superior de les dones. En el regne de l'àlgebra, en el qual els més dotats matemàtics han estat ocupats durant segles, descobrí mètodes que s'han mostrat d'enorme importància per a l'actual generació de joves matemàtics.
El 2 de gener de 1935 uns pocs mesos després de la seva mort, el matemàtic Norbert Wiener escrigué que la senyora Noether era la més gran matemàtica que mai havia existit i la més gran científica contemporània de qualsevol especialitat, i una (1) autoritat al mateix nivell de Madame Curie.
A l'Exposició Universal del 1964 a Nova York, sota el lema «Matemàtiques: més enllà del món dels nombres», Noether fou l'única dona inclosa entre els matemàtics notables del món modern.
Noether ha sigut honorada en diversos homenatges:
L'Association for Women in Mathematics (Associació per a dones matemàtiques) celebra cada any les conferències Noether per honrar les dones matemàtiques. En el llibret editat per l'esdeveniment el 2005, l'associació caracteritza Nother com «una (1) dels matemàtics més importants del seu temps, que treballà i patí per allò en què creia i estimava. La seva vida i obra seran per a nosaltres una gran inspiració».
Considerant la seva dedicació als seus alumnes, la Universitat de Siegen (Rin del Nord–Westfàlia) ha reunit les seves facultats de matemàtiques i física en l'anomenat «Campus Emmy Noether».
La Deutsche Forschungsgemeinschaft (Fundació Alemanya d'Investigació) duu a terme el programa Emmy Noether, una (1) beca postdoctoral per donar suport a la investigació i la docència de joves promeses.
Un (1) carrer de la seva ciutat natal, Erlangen (Baviera), porta el nom d'Emmy Noether i Max Noether (el seu pare).
L'escola secundària successora d'aquella a la qual assistí a Erlangen (Baviera) ha sigut rebatejada com a Escola Emmy Noether.
El cràter Nöther en la cara oculta de la Lluna fou anomenat així en el seu honor.
L'asteroide 7001 Noether també deu el seu nom a Emmy Noether.
Obra matemàtica
Emmy Noether és sobretot coneguda per haver establert un (1) resultat bàsic en física matemàtica, el teorema de Noether, que relaciona simetries i magnituds conservades en un (1) sistema físic, resultat que fou aplaudit fervorosament per Albert Einstein.[2]
Participà en la creació de l'àlgebra moderna, sobretot en les estructures d'anells i ideals. Treballà especialment en la teoria d'invariants i en àlgebres no commutatives. Juntament amb Bartel Leendert van der Waerden, que treballà amb ella, i Emil Artin, és una (1) de les figures més importants de l'escola matemàtica alemanya del començament del segle XX.
Bibliografia
Tesi doctoral de l'autora: Über die Bildung des Formensystems der ternären biquadratischen Form, Universitat d'Erlangen, Georg Reimer, Berlín, 1908 (alemany) Göttinger Digitalisierungszentrum; Versió publicada al Journal für die reine und angewandte Mathematik, vol. 134, Berlín, 1908, pàg. 23–90]. (alemany)
Article de l'autora: «Invariante Variationsprobleme» ('Problemes invariants de variació'), Nachrichten von der Gesellschaft der Wissenschaften zu Göttingen, Göttingen, 1918, pàg. 235–257, reproduït a UCLA (en alemany, amb enllaç a una (1) traducció a l'anglès).
Referències
↑ «Emmy Noether». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ Anar a :2,0 2,1 «Emmy Noether». Time, 16 març / 23 març, pàg. 29.
Vegeu també
Emmy Noether, fotografia anterior al 1910.
Amalie Emmy Noether
El passat dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement de Hermann Staudinger (Worms, Renània–Palatinat, Alemanya, 23 de març de 1881 — Friburg de Brisgòvia, Baden–Württemberg, Alemanya, 8 de setembre de 1965), qui fou un (1) químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1953.
Biografia
Fill d'un (1) professor de filosofia de Darmstadt (Hessen, Alemanya) estudià química a la Universitat de Halle (Saxònia–Anhalt, Alemanya), on es doctorà el 1903. El 1907 fou nomenat professor de química a la Universitat d'Estrasburg (Bain Rin, Alsàcia, Gran Est de França, aleshores Segon Imperi alemany), per passar posteriorment per l'Escola Superior Tècnica de Karlsruhe (Baden–Württemberg, Alemanya) el 1908, de Zuric (Suïssa) el 1912, i de Friburg de Brisgòvia (Baden–Württemberg) el 1926.
El 1934 el filòsof Martin Heidegger, rector de la Universitat de Friburg, s'assabentà que Staudinger havia sol·licitat la ciutadania suïssa durant la Primera Guerra Mundial per la qual cosa el denuncià davant el Ministeri d'Educació local com un (1) pacifista ocult. El ministeri li sol·licità la renúncia, cosa que Staudinger acceptà i per la qual cosa el tema fou oblidat davant l'escàndol internacional que pogués haver suscitat.
Staudinger morí el 8 de setembre de 1965 a la seva residència de Friburg de Brisgòvia, situada a l'estat de Baden–Württemberg.
Recerca científica
Staudinger inicià la seva recerca científica estudiant els polímers. El maig del 1922 publicà un (1) article a la revista Helvetica Chimica Acta on encunyà el terme macromolècula i assentà les bases de la polimerització. Finalment l'any 1926 exposà la seva hipòtesi sobre els polímers, enunciant que aquests són una (1) llarga cadena d'unitats petites unides per enllaços covalents.
Des del 1935 amplià el seu estudi de les solucions de polímers als polièsters i les fibres artificials, cosa que li permeté descobrir la relació que vincula la viscositat i el pes molecular.
El 1953 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pels seus descobriments en el camp de la química macromolecular.[1]
Obres publicades
1912: Die Ketene;
1932: Die hochmolekularen organischen Verbindungen;
1939: Organischqualitative Analyse;
1947: Makromolekulare Chemie und Biologie.
Referències
Hermann Staudinger
Avui dimarts 23 de març de 2021 es commemorà el dos-cents setanta-dosè aniversari del naixement de Pierre-Simon Laplace (Beaumont–en–Auge, Calvados, Normandia, 23 de març de 1749 — París, Illa de França, 5 de març de 1827), qui fou un (1) brillant matemàtic, astrònom i físic francès. Ja amb vint-i-quatre (24) anys se l'anomenava «el Newton de França» per alguns dels seus descobriments. És particularment cèlebre per la seva obra que escrigué entre els anys 1799 i 1825, Traité de Mécanique Céleste, la qual, com a autor, sostenia que: «ofereix una (1) completa solució al gran problema mecànic que presenta el sistema solar»; aparegué en cinc (5) volums i fou publicada a París (Illa de França).
Després d'haver acabat els estudis a la Universitat de Caen (Calvados, Normandia), trobà d'Alembert, reconegut en aquella època pels seus estudis d'astronomia física (moviment i taules de la Lluna; precessió dels equinoccis; treballs sobre la causa de les marees, la dinàmica, etc.) i de matemàtiques (desenvolupament del càlcul integral i diferencial; derivades parcials...), així com per la seva participació amb Diderot a la posada en marxa de l'Enciclopèdia. D'Alembert reconegué molt ràpidament el talent de Laplace, i li feu costat en les seves investigacions. A més, se'l nomenà professor de matemàtiques a l'escola militar, per tal que pogués desenvolupar els seus propis estudis.
Laplace fou un (1) dels primers savis a interessar–se de molt a prop per la qüestió de l'estabilitat a llarg termini del sistema solar. Les interaccions gravitatòries complexes entre el Sol i els planetes coneguts en aquella època no semblaven admetre una (1) descripció analítica simple. A més a més, Newton ja havia pressentit aquest problema després d'haver observat certes irregularitats en el moviment de certs planetes, i en deduí que una (1) intervenció divina era necessària per a evitar la dislocació del sistema solar. Laplace no es conformà amb la «intervenció divina», i després d'una (1) sèrie de càlculs molt complicats, arribà a la conclusió que aquests moviments irregulars eren periòdics, cosa que conferia estabilitat pròpia a les òrbites d'aquests planetes. Com bé digué el mateix Laplace a Napoleó: «La hipòtesi de l'existència d'un Déu ho explica tot, però no permet predir res».
En la seva segona gran obra, Exposition du système du monde (París, 1796), formulà la «hipòtesi nebular», l'origen de la qual sembla atribuir–la a Buffon; aparentment, desconeixia que Immanuel Kant se li havia avançat parcialment en la seva obra Allgemeine Naturgeschichte (Història general de la natura), publicada el 1755. Laplace resumí en un (1) cos de doctrina els treballs separats de Newton, Halley, Clairaut, d'Alembert i Euler sobre la gravitació universal, i concebé, sobre la formació del sistema planetari, la teoria que duu el seu nom.
Els seus treballs sobre física, especialment els estudis sobre els fenòmens capil·lars i l'electromagnetisme, li permeteren el descobriment de les lleis que duen el seu nom. S'interessà també per la teoria de funcions potencials, i demostrà que algunes d'aquestes eren solucions d'equacions diferencials.
Laplace desenvolupà igualment la teoria de la probabilitat en la Teoria analítica de les probabilitats, la introducció de la qual és intitulada Prova filosòfica sobre les probabilitats (1814; els seus primers treballs sobre probabilitat daten del 1771–1774). És destacable el redescobriment després de Bayes de les probabilitats inverses (llei de Bayes–Laplace), avantpassat de l'estadística inferencial. Fou el primer a publicar el valor de la integral de Gauss. Estudià la transformació de Laplace, encara que Heavyside desenvolupà aquest procediment de manera completa. Així mateix, s'adherí a la teoria de Lavoisier, amb el qual determinà les temperatures específiques de diverses substàncies amb ajuda d'un (1) calorímetre de la seva pròpia factura.
Model de Laplace
Vegeu també
Bibliografia
Dhombres, Jean; Sochon, Serge; Débarbat, Suzanne. Pierre Simon de Laplace 1749–1827: le parcours d'un savant (en [francès]). Hermann, París, 2012. ISBN 9782901057659.
Gillispie, Charles Coulston. Pierre-Simon Laplace, 1749–1827: A Life in Exact Science (en [anglès]). Princeton University Press, 1997. ISBN 0-691-05027-9.
Pierre–Simon Laplace
El passat dilluns 23 de març de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-tresè aniversari de la proclamació de la República Helvètica a Àustria, el 22 de març de 1798, que fou un (1) estat de l'Europa Occidental establert en el territori de la moderna Suïssa en el context de la Revolució Francesa i les Guerres Revolucionaries que durà uns cinc (circa 5) anys, des del 1798 fins al 1803, i és considerat com a predecessor immediat de l'actual Confederació Helvètica.
Història
Durant les Guerres Revolucionaries Franceses, l'exèrcit francès es dirigí cap a l'est, envoltant Suïssa durant els combats contra Àustria (el Sacre Imperi Romanogermànic). El 5 de març de 1798 Suïssa es trobava completament assetjada pels francesos, i l'antiga confederació de cantons suïssos (i per tant l'antic règim) s'esfondrà i desaparegué. El 12 d'abril de 1798 es proclamà la República Helvètica, 'Una i Indivisible'. La sobirania cantonal i i els drets feudals s'aboliren, i les forces d'ocupació establiren un (1) estat centralitzat basat en les idees fonamentals de la Revolució Francesa. Però aquest programa progressista es trobà amb una (1) gran resistència per part de la població, sobretot als antics cantons centrals de la confederació, i es produïren importants revoltes a Nidwalden i en altres zones que serien sufocades per les tropes franceses d'ocupació.
No hi havia unitat a la nova República sobre el futur de Suïssa a mitjà termini. La inestabilitat era una (1) de les seves principals característiques, i els intents de cops d'estat eren freqüents, però tot i això els francesos mantingueren el poder. Es produïren gran nombre de danys provocats per l'exèrcit francès i la resistència local, i juntament amb els problemes financers provocaren que la República Helvètica fracassés. La inestabilitat arribà a les quotes més altes entre els anys 1802 i 1803. El 1803 entraren més tropes franceses al país per reforçar–ne el control.
El 19 de febrer de 1803 el cònsol vitalici francès Napoleó Bonaparte introduí l'Acta de Mediació, que es tractava essencialment d'un (1) compromís entre l'antic i el nou ordre. S'abolí l'administració centralitzada i els cantons recuperaren parcialment la sobirania, i s'establí una (1) forma de govern federal.
Es poden trobar reminiscències de la República Helvètica a la moderna Suïssa, com per exemple en alguns aspectes en l'administració dels cantons i constitucions.
Política
Abans de la fundació de la República cada cantó havia exercit individualment la seva sobirania sobre el seu territori. Hi havia una (1) feble autoritat central només materialitzada en les dietes. Així doncs, el canvi introduït pels francesos fou enorme i trastocà completament la política i les tradicions de l'antiga confederació.
La primera constitució de la República Helvètica, promulgada poc després de la creació del nou ordre polític, era essencialment un (1) calc de la Constitució francesa del 1795. D'entrada establí una (1) capital permanent, la ciutat d'Aarau, que posteriorment fou traslladada a Lucerna. El poder executiu recaigué en un (1) directori similar al francès, i s'establí un poder (1) legislatiu dividit en dues (2) cambres: el Gran Congrés, amb vuit (8) membres per cantó, i el Senat, amb quatre (4). S'aboliren els drets senyorials i feudals, s'establí la igualtat jurídica i s'imposà el sufragi censatari, igual que a França (la Revolució Francesa es trobava en l'etapa del Directori). A causa de la inestabilitat general del país es promulgaren cinc (5) constitucions més en els seus quatre (4) anys d'existència.
Alguns dels seus líders destacats foren Frederic–Cèsar de la Harpe, que tingué un (1) rol important en la fundació i direcció de l'estat i Peter Ochs, com a director de la República.
Moneda
A partir de la instauració d'una (1) autoritat central els territoris suïssos posseïren una (1) moneda única des de l'època de l'Imperi romà. Es prengué com a model la moneda utilitzada fins llavors a Berna i substituí les nombroses monedes dels diversos cantons. Gràcies a això Suïssa obrí pas a una (1) nova època de la seva economia.
Organització territorial
La Constitució de la República Helvètica abolí els cantons, que es convertiren en divisions administratives que sovint no seguien les antigues fronteres:
Moviments de tropes a Europa el 1796. Suïssa es trobava rodejada i enmig dels teatres d'operacions.
Frederic–Cèsar de la Harpe
Bandera de la República Helvètica
Escut de la República Helvètica
Mapa de la República Helvètica l'any 1802
Avui dilluns 22 de març de 2021 es commemora el norantè aniversari del naixement de Burton Richter (ciutat de Nova York, Nova York, EUA, 22 de març de 1931 — Stanford, Califòrnia, EUA, 18 de juliol de 2018), [3] [4] qui fou un (1) físic nord-americà. Dirigí l'equip del Stanford Linear Accelerator Center (SLAC) que codescobrí el mesó J/ψ el 1974, al costat de l'equip del Laboratori Nacional Brookhaven (BNL) dirigit per Samuel Ting pel qual guanyaren el Premi Nobel de Física el 1976. Aquest descobriment fou part de la revolució de novembre de la física de partícules. Fou el director SLAC del 1984 al 1999.
Vida i treball
Natural de la ciutat de Nova York, Richter nasqué en una (1) família jueva [5] a Brooklyn, i cresqué al barri de Queens, a Far Rockaway. [6] Els seus pares eren Fanny (Pollack) i Abraham Richter, un (1) treballador tèxtil. [7] Es graduà a la Far Rockaway High School, una (1) escola que també produí els seus guardonats Baruch Samuel Blumberg i Richard Feynman. [8] Assistí a l'Acadèmia Mercersburg a Pennsilvània, i després continuà estudiant al Massachusetts Institute of Technology, on es llicencià el 1952 i es doctorà el 1956. Després s'incorporà a la facultat de la Universitat de Stanford (Califòrnia), de la qual esdevingué professor titular el 1967. [9] Richter fou director del Stanford Linear Accelerator Center (SLAC) del 1984 al 1999; fou membre principal del Freeman Spogli Institute for International Studies i professor de Paul Pigott en Ciències Físiques Emèrit de la Universitat de Stanford (Califòrnia). [10]
Com a professor de Stanford, Richter dissenyà l'accelerador de partícules SPEAR (Stanford Positron–Electron Asymmetric Ring) amb l’ajut d'un (1) altre professor de física de Stanford (Califòrnia), David Ritson. [11] Quan finalment s'aconseguiren recursos, Richter liderà la construcció de SPEAR, amb el suport de la Comissió d'Energia Atòmica dels Estats Units. Amb ell dirigí un (1) equip que descobrí una (1) nova partícula subatòmica que anomenà ψ (psi). Aquest descobriment també el feu l'equip dirigit per Samuel Ting al Laboratori Nacional de Brookhaven , però l'anomenà la partícula J. La partícula es conegué així com el mesó J / ψ. Richter i Ting reberen el Premi Nobel de Física del 1976 pel seu treball. [6]
Durant el 1975 Richter passà un (1) any sabàtic al CERN, on treballà en l'experiment ISR R702. [12]
El 1987 Richter rebé el Premi Golden Plate Award de l'Acadèmia Americana d'Atenció. [13]
Richter fou membre del grup assessor JASON i formà part del consell d'administració de Scientists and Engineers for America, una (1) organització centrada en la promoció de la ciència sòlida al govern nord–americà. [10]
El maig del 2007 visità l'Iran i la Universitat Tecnològica de Sharif. [14]
Richter és un (1) dels vint (20) beneficiaris nord–americans del Premi Nobel de Física que signaren una (1) carta dirigida al president George W. Bush el maig del 2008, en què se l'instava a «revertir el dany causat a la investigació científica bàsica a en l'Omnibus Appropriations Bill de l'Any Fiscal 2008» mitjançant la sol·licitud de fons d'emergència addicional per a l'Oficina de Ciència del Departament d'Energia, la Fundació Nacional de Ciència, i l'Institut Nacional d'Estàndards i Tecnologia. [15]
El 2012, el president Barack Obama anuncià que Burton Richter fou codestinatari del Premi Enrico Fermi, juntament amb Mildred Dresselhaus. [10]
El 2014 el president Obama també atorgà a Richter la Medalla Nacional de la Ciència del 2012. La seva citació deia: «Per contribucions pioneres al desenvolupament d'acceleradors d'electrons, inclosos col·lisionadors circulars i lineals, fonts de llum de sincrotró, i per descobriments en física de partícules elementals i contribucions a la política energètica». [16] [17]
El 2013 Richter comentà una (1) carta oberta de Tom Wigley, Kerry Emanuel, Ken Caldeira i James Hansen, que Angela Merkel estava «equivocada en tancar les nuclears». [18]
El 2014 Richter era un (1) dels residents d'un (1) centre de jubilació d’atenció continuada que presentà una (1) demanda sense èxit contra les pràctiques financeres d'una (1) casa de jubilats d’atenció continuada. [19] [20]
Vegeu també
Referències
↑ Burton Richter: Fotoproducció de pions positius a partir d'hidrogen per raigs gamma 265 MEV (PDF) (tesi), 1956. Arxivat de l'original (PDF) el 27.02.2014. Recuperat el 20.02.2014.
^ «Inici de sessió PDS». library.mit.edu.
↑ Weil, Martin: «Necrològiques: Burton Richter, físic guanyador del premi Nobel, mor als vuitanta-set (87) anys». El Washington Post, 21 de juliol de 2018. Consultat el 15 de setembre de 2019.
^ «El físic guanyador del premi Nobel Burton Richter mor als vuitanta-set (87) anys». Stanford News (nota de premsa). Stanford News. 19.07.2018. Recuperat el 20.07.2018.
↑ Shalev, Baruch A.: Cent (100) anys de premis Nobel. El Grup Amèriques. pàg. 61, 2002, ISBN 978-0-935047-37-0
^ Ves a: a b Crease, Robert P.; Mann, Charles C.: «A la recerca de la partícula Z». The New York Times, 26 d'octubre de 1986. Consultat el 02.10.2007. Burton Richter nasqué a Brooklyn fa cinquanta-cinc (55) anys, però cresqué a Far Rockaway, Queens.
^ «Fets, informació i imatges de Burton Richter – Articles d'Encyclopedia.com sobre Burton Richter». www.encyclopedia.com.
↑ Schwach, Howard: «El museu rastreja els premis Nobel de la FRHS». L’Ona, 15 d'abril de 2005. Arxivat de l'original l'11 d'octubre de 2007. Consultat el 02.10.2007. Burton Richter es graduà a Far Rockaway High School el 1948.
^ «Burton Richter | físic nord–americà». Enciclopèdia Britànica. Recuperat el 15.09.2019 .
^ Ves a: a b c «El president Obama nomena els científics Mildred Dresselhaus i Burton Richter com els guanyadors del premi Enrico Fermi». 11 de gener de 2012.
↑ Peter C. Allen: «Cada vegada més a fons en l'àtom» (PDF). Arenisca i rajola. Societat històrica de Stanford. 4 (2), hivern del 1980. Consultat el 15 de setembre de 2019.
↑ Chalmers, Matthew: «Burton Richter (1931–2018)», 15 d'agost de 2018. Consultat el 20 d'agost de 2018 .
↑ «Premis de la placa d'or de l'Acadèmia Americana de la Realització». www.achievement.org. American Academy of Achievement.
↑ Erdbrink, Thomas: «L'Iran fa de les ciències una part de la seva revolució». El Washington Post, 6 de juny de 2008. Consultat el 27 d'abril de 2010.
↑ «Burton Richter, 2012 Medalla Nacional de Ciències, Ciències Físiques». Fundació Nacional de la Medalla de Ciència i Tecnologia. 2019. Consultat el 15 de setembre de 2019.
↑ Laboratori nacional d'acceleradors SLAC (20.11.2014), el president Obama atorga la medalla nacional de ciència al director emèrit de SLAC i al nobelista Burton Richter, recuperat el 15.09.2019.
^ «Els científics ambientals promocionen l'energia nuclear per evitar el canvi climàtic – CNN.com». CNN. 3 de novembre de 2013.
↑ Burton Richter, Linda Collins Cork, Geòrgia L. May, Thomas Merigan, Alfred Spivack, Janice R. Anderson contra CC–Palo Alto, Inc. (Tribunal de districte dels Estats Units per al districte del nord de Califòrnia). Text.
^ «RICHTER v. CC-PALO ALTO, | Cas núm. 5:14 ... | 20141125f09 | Leagle.com». Leagle. Recuperat el 15.09.2019.
Publicacions
Barber, WC; Richter, B.; Panofsky, WKH; O'Neill, GK i B. Gittelman: «Un experiment sobre els límits de l'electrodinàmica quàntica», Laboratori de Física d'Alta Energia de la Universitat de Stanford, Universitat de Princeton, Departament d'Energia dels Estats Units (a través de l'agència predecessora de la Comissió d'Energia Atòmica), Oficina d'Investigació Naval, (juny del 1959).
Richter, B.: «Consideracions de disseny per a anells d'emmagatzematge de positrons i electrons d'alta energia», Stanford Linear Accelerator Center, Universitat de Stanford, Departament d'Energia dels Estats Units (a través de l'agència predecessora de la Comissió d'Energia Atòmica ), (novembre del 1966).
Boyarski, AM; Covard, D.; Ecklund, S.; Richter, B.; Sherden, D.; Siemann, R. i C. Sinclair: «Rendiments inclusius de pi {sup +}, pi {sup -}, K {sup +} i K {sup -} de H {sub 2} Fotoproducció a 18 GeV a Forward Angles», Stanford Linear Accelerator Center, Universitat de Stanford, Departament d'Energia dels Estats Units (a través de l'agència predecessora Atomic Energy Commission), (1971).
Richter, B.: «Secció transversal total d'adrons, noves partícules i esdeveniments d'electrons de muó en e {sup +} e {sup -} aniquilació a SPEAR», Stanford Linear Accelerator Center, Universitat de Stanford, Departament d'Energia dels Estats Units (a través de l'agència predecessora l'Administració de Recerca i Desenvolupament de l’Energia dels Estats Units (ERDA)), (gener del 1976).
Richter, B.: «Quaranta-cinc anys d'e {sup +} e {sup -} Annihilation Physics: 1956 to 2001», Stanford Linear Accelerator Center, Departament d'Energia dels Estats Units, (agost del 1984).
Richter, B.: «Tractant el curs de física de partícules elementals», Stanford Linear Accelerator Center, Departament d'Energia dels Estats Units (16 de febrer de 2007).
Richter, B.: Més enllà del fum i els miralls: canvis climàtics i energia al segle XXI. Segona edició. Cambridge University Press, 2014. ISBN 978-1-107-67372-4.
Burton Richter, 1976 Nobel Prize in Physics.
Burton Richter
El passat dilluns 22 de març de 2021 es commemorà el cent vint-i-unè aniversari del naixement de Christine Johanna Buisman (Ljouwert, Països Baixos, 22 de març de 1900 — Amsterdam, Països Baixos, 27 de març de 1936), qui fou una (1) botànica i micòloga neerlandesa. Dedicà la seva curta carrera a la investigació de les malalties micòtiques de l'om i a la selecció de plàntules d'om resistents.[1][2]
El 1927 Buisman proporcionà la prova final que el Graphium ulmi (més tard anomenat Ophiostoma ulmi) era l'agent causal de la malaltia, i tancà la controvèrsia que havien mantingut els científics holandesos i alemanys des del 1922.
Biografia
Molt aviat s'havia interessat per la història natural, i també havia mostrat interès en les llengües antigues. El 1919 començà els seus estudis de biologia a la Universitat d’Amsterdam (Països Baixos), centrada aleshores especialment a la flora dels nostres mars i oceans, i feu l'examen de doctorat el 1925.[2]
La doctora Christine Buisman començà la seva recerca el 1927 amb una extensa investigació de dos (2) anys sobre les malalties de l'om. El 1930 ja era la investigadora del comitè nacional creat per resoldre la malaltia de l'om.[2]
Buisman desenvolupà el mètode d'inoculació per a la detecció de resistència d'un gran nombre de plantes d'om i el 1932 descobrí la forma generativa del fong, Ceratostomella ulmi.
Llegat i memòria
El primer clon d'om resistent obtingut als Països Baixos fou anomenat en honor seu Ulmus Minor Christine Buisman; era el 1937, després de la seva prematura mort l'any anterior.[3]
Poc després de la seva mort, els pares de Buisman inauguraren la Christine Buisman Foundation, destinada a contribuir a les despeses de les dones holandeses estudiants de biologia que han de fer estudis a l'estranger.[2]
Algunes publicacions
Buisman, CJ. 1927. Root rots caused by Phycomycetes. Mededelingen uit het Phytopathologisch Laboratorium ‘Willie Commelin Scholten' 11: 1–51, 12 figs.
The Causi of the Elm Disease
Ceratostomell aumi, the Sexual Form of Graphium ulmi
On the Occurrence of Ceratostomella ulmi Busiman in Nature
Referències
↑ Westerdijk, J. «Dr. Christine Johanna Buisman» (en anglès). Tijdschrift Over Plantenziekten, 42, 3, 01.03.1936, pàg. 175–178. DOI: 10.1007/BF02812355. ISSN: 0926-3454.
↑ Anar a :2,0 2,1 2,2 2,3 Buining, Gerard; Meulenbelt, Arnold «Christine Buisman». Bomen, 25, 2013, pàg. 16–19.
↑ «Ulmus minor Christine Buisman» (en anglès).
Christine Johanna Buisman
Avui dilluns 22 de març de 2021 es commemora el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement de Robert Andrews Millikan (Morrison, Illinois, 22 de març de 1868 — San Marino, Califòrnia, 19 de desembre de 1953), qui fou un (1) físic i professor universitari nord–americà que guanyà el Premi Nobel de Física l'any 1923 pel seu treball per a determinar el valor de la càrrega de l'electró i l'efecte fotoelèctric.
Biografia
Nascut el 22 de març de 1868 a la ciutat de Morrison situada a l'estat nord–americà d'Illinois, estudià a les universitats de Colúmbia (Nova York, EUA), Berlín (Brandemburg–Prússia, Alemanya) i Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya). El 1896 fou nomenat professor de física a la Universitat de Chicago (Illinois, EUA), càrrec que abandonà el 1921 per a assumir la presidència de l'Institut Tecnològic de Califòrnia, a Pasadena.
Millikan es morí el 19 de desembre de 1953 a la ciutat de l'estat nord–americà de Califòrnia, Pasadena.
Recerca científica
Estudià al principi la radioactivitat dels minerals d'urani i la descàrrega en els gasos. Després, realitzà investigacions sobre radiacions ultraviolades.
Entre els anys 1910 i 1917, mitjançant el seu experiment de la «gota d'oli», determinà la càrrega de l'electró: 1,602 × 10-19 coulombs; i la seva massa en repòs: 9,109 × 10-31 kg. La càrrega de l'electró és la unitat bàsica de l'electricitat i es considera la càrrega elemental en el sentit que tots els cossos carregats ho estan amb un múltiple sencer d'aquesta càrrega. L'electró i el protó tenen la mateixa càrrega, però, convencionalment, la càrrega del protó es considera positiva i la de l'electró negativa.
El 1916 procedí a determinar la constant de Planck mesurant la freqüència de la llum i l'energia dels electrons alliberats en l'efecte fotoelèctric. Posteriorment, es dedicà a l'estudi dels raigs còsmics, tal com ell els denominà, mitjançant experiències efectuades des d'una profunditat de vint metres (20 m) sota l'aigua fins a una alçada de setze mil metres (16.000 m), per a la qual cosa organitzà expedicions científiques a Austràlia i l'Índia. Experimentà d'aquesta manera l'augment de la intensitat d'aquests raigs amb l'alçada.
El 1923 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs per a determinar el valor de la càrrega de l'electró i l'efecte fotoelèctric.
Robert Andrews Millikan
Avui dilluns 22 de març de 2021 es commemora el dos-cents vint-i-quatrè aniversari del naixement de Guillem I de Prússia (Berlín, Brandemburg–Prússia, 22 de març de 1797 — ibídem, 9 de març de 1888), qui fou rei de Prússia i primer kàiser d'Alemanya d'ençà de la Unificació del 1871; pertanyia a la històrica Dinastia dels Hohenzollern.
Naixement i formació
Nascut el 22 de març de 1797 al Castell reial de Berlín (Brandemburg–Prússia), era fill del rei Frederic Guillem III de Prússia i de la princesa Lluïsa de Mecklenburg–Strelitz. Entre els seus ancestres hom hi pot trobar el primer rei de Prússia, el rei Frederic I de Prússia, entre molts d'altres membres de famílies reials principalment germàniques.
Com a segon fill baró de la parella reial rebé una (1) educació secundària allunyada de la que rebé el seu germà, el rei Frederic Guillem IV de Prússia. A més a més, durant la seva infància es veié obligat a seguir la seva família a l'exili propiciat per l'ocupació napoleònica de Prússia i de tot Alemanya.
Casament i descendència
L'any 1829 es casà amb la duquessa Augusta de Saxònia–Weimar–Eisenach, filla del gran duc Carles Frederic I de Saxònia–Weimar–Eisenach i de la gran duquessa Maria de Rússia. Augusta era néta del tsar Pau I de Rússia. El casament es produí després que Guillem hagués hagut de renunciar a casar–se amb l'amor de la seva vida, una (1) aristòcrata polonesa anomenada Elisa Radziwill.
La parella s'establí a Berlín (Brandemburg–Prússia) i posteriorment a Colònia (Rin del Nord–Westfàlia). Tingueren dos (2) fills:
SM el kàiser Frederic III de Prússia, nascut el 1831 a Potsdam (Brandemburg–Prússia) i mort el 1888 a Potsdam (Brandemburg–Prússia). Es casà amb la princesa reial Victòria del Regne Unit.
SAR la princesa Lluïsa de Prússia, nascuda el 1838 a Berlín (Brandemburg–Prússia) i morta el 1923 a Baden–Baden (Baden–Württemberg). Es casà amb el gran duc Frederic I de Baden.
Príncep de Prússia
L'any 1814, a les darreries de les guerres napoleòniques i quatre (4) anys després de la mort de la seva mare, ingressà a l'exèrcit prussià. Lluità en les darreres batalles contra els exèrcits napoleònics i demostrà ésser un (1) soldat valent i capaç. Entre els anys 1815 i 1848 realitzà diferents serveis diplomàtics que el consagraren com un (1) coneixedor de les relacions diplomàtiques de l'anomenada era Metternich.
L'any 1848 ajudà el seu germà a represaliar els revolucionaris prussians primer i després els alemanys en general que havien convocat el Parlament de Frankfurt (Hessen).
L'any 1858, davant la incapacitat del seu germà el rei Frederic Guillem IV de Prússia, fou nomenat príncep regent de Prússia, i l'any 1861, quan aquest morí, esdevingué rei de Prússia.
Rei de Prússia i kàiser d'Alemanya
El 2 de gener de 1861 el rei Frederic Guillem IV de Prússia moria i ascendia al tron el rei Guillem I, qui heretà un (1) seguit de conflictes entre la Corona i el Parlament que es remuntaven a la revolució del 1848. Fou considerat un (1) rei políticament neutral i menys intervencionista que el seu germà. Guillem I trobà una (1) solució conservadora al conflicte: el nomenament del canceller Otto von Bismarck, ja que segons la Constitució prussiana el nomenament del canceller era únicament competència del rei. El comte Von Bismarck, que procedia d'una (1) família de junkers prussians de Brandenburg, tenia una (1) visió política conservadora, monàrquica i aristocràtica. A partir del nomenament, Guillem I confià plenament en la gestió política de Bismarck.
La política exterior del regnat de Guillem I anà encarada a la consecució de la unitat germànica que el seu germà gran havia ajornat i relegat a un (1) segon pla. La política bismarckiana pretenia la unió a través de deixar–ne fora de combat els principals enemics.
En primer lloc es desenvolupà la guerra contra Dinamarca. El rei de Dinamarca, Cristià IX de Dinamarca, exigí la sobirania històrica dels ducats de Holstein i de Slesvig (Schleswig) que eren possessió de Dinamarca però dins de la Confederació Germànica. El fet fou considerat una (1) ofensa pels molts alemanys que vivien als ducats i fou utilitzat per declarar la guerra a Dinamarca. Una (1) aliança austroprussiana derrotà els danesos i aquests foren expulsats dels ducats, que foren repartits entre Àustria i Prússia.
En segon lloc, Prússia aprofità un (1) seguit de conflictes entre Àustria i Prússia arran de la gestió dels ducats per declarar la guerra als austríacs. La guerra es desenvolupà en dos (2) blocs: mentre Àustria tenia el suport dels seus aliats tradicionals del sud i de l'oest d'Alemanya, Prússia tenia el suport dels estats del nord. La guerra acabà amb la derrota austríaca a la batalla de Sadowa (1866) i com a conseqüència Àustria fou expulsada de la Confederació Germànica. Prússia s'annexionà el regne de Hannover, el landgravinat de Hessen–Kassel i la ciutat de Frankfurt (Hessen), aliats d'Àustria. Alhora creà per a ella i els seus aliats la Confederació Germànica del Nord.
Malgrat tot, les reticències franceses a una (1) Alemanya unificada feren que es declarés la guerra francoprussiana. La derrota de les tropes de l'emperador Napoleó III de França en tan sols un (1) any provocà que la monarquia francesa caigués i es fundés l'Imperi alemany (II Reich)) governat per Prússia. La unificació alemanya a l'estil prussià crea un (1) estat que alhora n'englobava d'altres, ja que prop de trenta (circa 30) entitats sobiranes formaven el II Reich. La pau de Frankfurt (Hessen) imposada a França fou extremadament dura en tant que se'ls hi imposava l'amputació dels territoris d'Alsàcia i Lorena, que passarien a ser controlats per una (1) administració imperial prussiana.
L'acceptació per part de Prússia es feu després que el rei Lluís II de Baviera sol·licités al rei prussià que acceptés el títol d'emperador. Una (1) altra condició era que no s'escollís el títol «emperador dels alemanys» per les reminiscències liberals que aquest tenia.
En les seves memòries, Von Bismarck qualificà el sobirà com «una (1) persona feta a l'antiga, cortesana i com un (1) educat gentleman, alhora d'un (1) genuí oficial prussià que tenia un (1) excepcional sentit de l'humor».
De cara a la política interna, tant el kàiser com el canceller von Bismarck estaven d'acord en la repressió dels partits d'esquerres i liberals. Així, l'any 1878 l'anarquista Max Hödel atemptà frustradament a Berlín (Brandemburg–Prússia) contra el kàiser,[1] que acabava de promulgar una (1) llei antisocialista que pretenia lluitar contra les classes obreres i els moviments socialistes. Malgrat tot, el govern del rei Guillem inicià un seguit de reformes socials que són considerades la creació d'un (1) dels primers estats del benestar d'Europa. Es realitzaren les primeres assegurances per la vellesa, la malaltia o la incapacitat. Per molts autors, aquestes reformes són explicables per intentar evitar a Alemanya uns fets com els de la Comuna de París del 1873.
Guillem I de Prússia morí a Potsdam (Brandemburg–Prússia) el dia 9 de març de 1888 i fou substituït pel seu fill el kàiser Frederic III de Prússia, que només regnà durant escassos cent (100) dies i que per això és conegut com el «kàiser dels cent (100) dies». A Guillem I li dedicà una (1) marxa fúnebre el compositor Friedrich von Wickede (1834–1904).[2]
Wilhelm I, Deutscher Kaiser in Generalsuniform.
Imperial Monogram of Kaiser Wilhelm I
Guillem I de Prússia
Estendard del II Reich
Guillem I de Prússia
El passat divendres 19 de març de 2021 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 — Vic, Osona, 11 de novembre de 2003)[1], qui fou un poeta, escriptor i traductor català, un (1) dels més populars del segle XX. És l'autor d'un (1) dels llibres poètics més venuts de la literatura catalana, Estimada Marta (1978).[2]
Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un (1) sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l'acompanyaria durant més de trenta (>30) anys, l'esclerosi múltiple.[2]
Biografia
Miquel Martí i Pol nasqué el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, situada a la comarca d'Osona.[2] De família humil, estudià a l'escola del poble fins als catorze (14) anys. Poc després entrà a treballar a la fàbrica Tecla Sala, que tothom coneixia amb el nom de La Blava. En aquell moment ja començà a escriure poemes en castellà i, als quinze (15) anys, publicà els primers versos en una (1) revista local.[2]
El 1946 feu les primeres temptatives d'escriure en català. Anys més tard renuncià a publicar en castellà i, de fet, no envià a impremta cap dels poemes escrits en aquesta llengua, tots anteriors al 1948. Aquell mateix any, als dinou (19) anys, patí una (1) tuberculosi pulmonar i hagué de passar dotze (12) mesos al llit. Fou durant aquesta llarga convalescència que descobrí els grans poetes catalans. La influència dels grans noms de la literatura catalana es començà a notar.[2] En els versos li començaren a aparèixer alguns trets de la poesia neopopular i del mestratge ribià.[2] Era l'inici de la poesia social. Amb el temps, Martí i Pol també agafaria com a referència altres models contemporanis com Joan Vinyoli, Blai Bonet i Albert Manent. Sense oblidar el nom del poeta Salvador Espriu, convertit, després de la publicació de La pell de brau, en tot un (1) símbol de la lluita antifranquista.[2]
El 1953 es presentà al Premi Óssa Menor i el guanyà amb el llibre Paraules al vent (1954). Fou l'inici d'una (1) etapa d'introspecció i de recerca en els paràmetres de la metafísica i de la pregària amb el ressò de Blai Bonet. El 1955, a Palma, publicà Quinze poemes (1955). La ploma del poeta, però, tornà a la poesia de caràcter social i a la dècada del 1950 apel·là a la col·lectivitat i a l'orgull de classe; publicà les obres El fugitiu i La fàbrica (1959), que no veurien la llum fins als anys setanta. El 1966 publicà El poble, on es percep la influència directa dels versos de Jacques Prévert.[2]
Es casà amb Dolors Feixas el 1956, amb qui tingué una (1) filla el 1958 que es deia Maria Àngels Martí Feixas i un (1) fill el 1965 que es deia Jordi Martí Feixas.[3] Durant la dictadura franquista participà en moltes activitats culturals catalanistes, i col·laborà amb el PSUC.
El 1969 començaren a aparèixer els primers símptomes de la malaltia que l'acompanyaria fins a la mort i que, a poc a poc, el deixaria sense mobilitat i amb dificultats de parla,[2] l'esclerosi múltiple, la qual cosa provocà que l'any 1973 hagués d'abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, continuà publicant molta poesia de gran qualitat. El 1971 fou finalista del Premi Carles Riba de poesia amb el llibre de poemes Vint-i-set poemes en tres temps (1972), que tot just s'inicia: «Mireu–me bé: sóc l'altre». La malaltia traspuaria a la seva obra, com una (1) metàfora del moment polític. L'esclerosi l'incapacitava, com el govern franquista incapacitava des de feia anys el poble català. El poeta havia pres consciència feia temps dels problemes de la classe treballadora i la poesia pretenia ser la veu d'un poble emmudit i malalt. En aquella època se sentia més lliure i publicà La fàbrica (1972), uns versos en els quals la ploma de Miquel Martí i Pol era molt més satírica. El poeta havia trobat una (1) nova manera de parlar del món.[2]
El 1978 rebé un (1) homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Balasch i Xavier Bru de Sala, entre d'altres.
Martí i Pol veia la mort molt a prop, però mantenia l'esperança i no es donava per vençut. La lluita vital s'escola pels versos del llibre Estimada Marta (1978), un best–seller poètic de la literatura catalana. El poble català, finalment, començava a despertar–se després de més de (>30) anys de foscor i de silenci sota la dictadura de Francisco Franco i, al poeta, se li estabilitzà la malaltia. Aquest paral·lelisme patriòtic culminà en el llibre L'àmbit de tots els àmbits (1981).[2]
Una altra vegada, el poeta tornà al món interior. El 1984 morí la seva primera dona, Dolors Feixas, i la llarga malaltia, el dolor i l'enyorança es poden tocar quasi amb la punta dels dits a Andorra: postals i altres poemes (1983) i Llibre d'absències (1984), un altre volum que aconseguí un (1) gran ressò social. El poeta vivia moments de gran solitud i de nostàlgia per la desaparició de la que havia estat durant molts anys la seva companya i la lluita contra la desesperança i contra la mort es deixava entreveure en els seus versos. El llibre Els bells camins (1987) fou un (1) punt d'inflexió. Mentrestant, Martí i Pol s'havia tornat a casar, el 1986, amb Montserrat Sans.[2]
La seva obra fou musicada per nombrosos cantautors, entre els quals destaquen alguns dels components de la nova cançó com: Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs, i la relació era especialment fructífera amb Lluís Llach.
Martí i Pol autodidacta, aprengué francès i es convertí en traductor al català de Saint–Exupéry, Simone de Beauvoir, Apollinaire, Flaubert, Zola, Racine, Huysmans i Gianni Rodari entre d'altres. I obté el Premi Ciutat de Barcelona de traducció.
La seva poesia ha estat traduïda per nombrosos idiomes: castellà, el portuguès, alemany, anglès, italià, flamenc, eslovè, búlgar, rus o japonès, entre d'altres.[4]
A partir d'aquest moment començà una (1) etapa de producció en què el poeta, que envellia, utilitzava la ploma per reflexionar i per recordar. Aquesta etapa tingué un (1) moment cabdal a Un hivern plàcid (1994), on se li allarguen els poemes i els versos, fins que troba un (1) adolescent que parla per ell en un (1) embat de rebel·lia al Llibre de les solituds (1997). En cap moment utilitza les paraules per parlar de la solitud. Es tracta de poesia social escrita i publicada als anys noranta (90). Encara el seguiren tres (3) llibres més: Abecedari: una joia solidària (2001), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). I a més es publicà un (1) llibre pòstum amb poesia inèdita que clou la producció en volum solt, Quietud perduda (2004).[2]
El 1997 el Parlament de Catalunya proposà Martí i Pol com a Premi Nobel, amb l'aval de quatre-cents (400) ajuntaments. [5] Abans, el 1984, un (1) institut de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) havia canviat el seu nom pel de Miquel Martí i Pol, cosa inhabitual tractant–se d'un (1) poeta viu.[6]
No es pot obviar l'amistosa i estreta col·laboració amb Lluís Llach en diversos muntatges i discos, sobretot a Un pont de mar blava (1993), Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000).[2]
La producció en prosa comprèn narracions recollides a Contes de la vila de R. i altres narracions (edició completa del 1989), proses escrites als anys cinquanta (50) i seixanta (60); la correspondència amb Joan Vinyoli (1987); el conte En Joan Silencis (1988); dos (2) llibres que pretenien ser dietaris i que aplegà en el volum Jocs d'escacs (1994); Papers domèstics (1996), en què seleccionà quaranta-cinc (45) articles periodístics publicats entre els anys 1984 i 1988, i el volum Què és poesia? (2000), que aplega quatre (4) discursos i conferències. I nombroses traduccions, sobretot del francès al català.[2]
Morí l'11 de novembre de l'any 2003 a l'hospital de la Santa Creu de Vic (Osona).
Activitat literària
El 1953 publicà el seu primer llibre de poesia i guanyà el Premi Óssa Menor amb Paraules al vent. L'any 1977 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra El llarg viatge, i al llarg de la seva carrera rebé tres (3) vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana l'any 1979 per Estimada Marta, el 1991 per Suite de Parlavà i el 1994 per Un hivern plàcid.
En les últimes dècades del segle XX, la seva obra esdevingué popular entre el públic en general. Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.
També destacà com a traductor al català d'Antoine de Saint-Exupéry (Ciutadella, en col·laboració amb Jordi Sarsanedas, 1965), Georges Arnaud (El salari de la por, 1968) Simone de Beauvoir (La mesura de l'home, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tristos tròpics, 1969, El pensament salvatge, 1971), i d'obres de Guillaume Apollinaire, Gustave Flaubert, Émile Zola, Jean Racine, Joris–Karl Huysmans i Roland Barthes, entre d'altres.
Obra publicada
Miquel Martí i Pol fou un (1) autor prolífic. S'han publicat al llibre de butxaca Poesia completa (2008) tots els seus llibres, però de manera exhaustiva es pot comptar amb els quatre (4) volums de l'Obra poètica que ha publicat Edicions 62 a Clàssics catalans del segle XX (1989–2004), on s'inclouen, a més a més, apèndixs, llibres de bibliòfil i altres poemes no recollits en llibre.[2]
1954: Paraules al vent;
1957: Quinze poemes;
1966: El Poble;
1972: La fàbrica;
1974: La pell del violí;
1976: Cinc esgrafiats a la mateixa paret;
1975: L'arrel i l'escorça;
1976: El llarg viatge;
1976: Quadern de vacances;
1977: Amb vidres a la sang;
1977: Crònica del demà;
1978: Contes de la vila de R.;
1978: Estimada Marta;
1978: L'hoste insòlit;
1980: Les clares paraules;
1981: L'àmbit de tots els àmbits;
1982: Primer llibre de Bloomsbury;
1983: L'aniversari;
1984: Andorra, postals i altres poemes;
1984: Autobiografia;
1984: Cinc poemes d'iniciació;
1985: Llibre d'absències;
1985: Per preservar la veu;
1987: Barcelona-Roda de Ter;
1987: Els bells camins;
1987: En Joan Silencis;
1988: Obertura Catalana;
1988: Bon profit!;
1989: Defensa siciliana;
1990: Temps d'interludi;
1991: Suite de Parlavà;
1994: Un hivern plàcid;
1997: Els infants componen cançons;
1997: Llibre de les solituds;
1998: Cinc poemes de possibles variacions melangioses;
1999: Antologia poètica – amb els ulls oberts;
2001: ABCEDARI. Una joia solidària;
2002: Haikús en temps de guerra;
2002: Després de tot.
La seva obra ha estat traduïda al castellà, asturlleonès, portuguès, francès, alemany, anglès, italià, neerlandès, hebreu, eslovè, búlgar, rus i japonès.
Premis
Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, entre ells:
1953: Premi Óssa Menor pel llibre Paraules al vent;
1998: Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Llibre de les solituds; [3]
2000: Premi Trajectòria;
2004: Premi Nacional Joan Coromines (a títol pòstum);
A més, fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1999 i, a títol pòstum, per la de Girona el 2017.
Llegat
L'any 1999 —any del LXX aniversari de Miquel— es creà l'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol, dirigida per Ramon Basora (escriptor i amic del poeta) amb la finalitat de dur a terme i promocionar tota classe d'activitats relacionades amb el poeta per tal de defensar els interessos socials, professionals i culturals del poeta.[9]
La biblioteca Bac de Roda és qui s'ha encarregat d'acollir el llegat de Miquel Martí i Pol i per això presenta l'Espai Miquel Martí i Pol, associat a la Fundació Miquel Martí i Pol i dins el qual hi trobem el centre d'interès Miquel Martí i Pol i el fons documental de l'autor.[10]
També s'ocupen del llegat la Fundació Miquel Martí i Pol, que es constituí el 17 de novembre de 2006 amb l'objectiu de contribuir a la consolidació del llegat cultural, educatiu i social del poeta Martí i Pol, i el centre d'interès Miquel Martí i Pol, que disposa de tots els documents que la biblioteca ha anat recollint sobre la figura del poeta per oferir un servei d'informació especialitzat en la vida i obra de Miquel Martí i Pol. Tots aquests documents estan catalogats i es poden consultar a través del catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, són d'accés lliure i es poden emportar en préstec.[11]
El fons documental es va crear el 2003, poc abans de la mort de l'autor, quan el matrimoni format per Miquel Martí i Pol i Montserrat Sans signà un (1) acord en el qual cedien el seu fons a la Diputació de Barcelona perquè aquesta en tingués cura i en fes difusió. Aquest fons consta de tres (3) unitats: el fons bibliogràfic, que conté set mil sis-cents quaranta-quatre (7.644) registres de llibres i uns mil (circa 1.000) exemplars de revistes catalogats i que es poden consultar a través del catàleg de la biblioteca, els documents d'arxiu personal format per quaranta-nou (49) caixes, tot inventariat, i un (1) total de cent deu (110) obres, algunes de les quals són exposades a la biblioteca de forma permanent.[11]
Patrimoni literari
Per una banda, l'ajuntament de Roda de Ter (Osona), juntament amb la Fundació Miquel Martí i Pol, organitzen tres (3) rutes literàries: La Ruta Literària de Miquel Martí i Pol, una (1) ruta teatralitzada: Crònica d'uns ulls poetes i una (1) Ruta per alumnes de primària. La primera ruta recorre el poble de Roda de Ter (Osona) i lliga el paisatge vital del poeta amb la seva obra. La ruta s'ha organitzat en divuit (18) punts de lectura que ressegueixen els indrets on Martí i Pol es formà com a persona i com a poeta: la casa on nasqué, les escoles on estudià, la fàbrica tèxtil on treballà, les diferents cases on visqué i altres espais lligats íntimament a les seves vivències. Es pot seguir amb el text de Llorenç Soldevila Ruta literària de Miquel Martí i Pol. Barcelona, Edicions Proa, 2004, o es pot concertar una (1) ruta guiada.[12] La segona, la ruta teatralitzada, es tracta d'una (1) ruta poètica i teatral que requereix participació dels assistents per tal de conèixer el poeta en la seva essència, la poesia i la seva vila.[10] La ruta per a alumnes de primària mostra els indrets i les imatges que formen part de la vida de l'autor i permet presentar l'obra a través del seu paisatge vital gràcies al fet que Miquel Martí i Pol visqué sempre a Roda de Ter (Osona). La ruta ofereix set (7) punts: la casa on nasqué, la Blava, l'escola, el teatre, la biblioteca, la plaça del Poeta i el cementiri. Tots els punts van acompanyats d'il·lustracions de l'artista Subi (Joan Subirana) i la locució dels textos ha estat feta pels alumnes de sisè (6è) de les dues (2) escoles de Roda de Ter (Osona).[12]
Per altra banda, el Consell Comarcal d'Osona, amb la col·laboració de la Fundació Jacint Verdaguer, l'Ajuntament de Folgueroles, la Fundació Miquel Martí i Pol i l'Ajuntament de Roda de Ter i l'Ajuntament de les Masies de Voltregà, organitzen una (1) ruta que porta el nom de «Paisatges Escrits a la Plana de Vic: Verdaguer i Martí i Pol». El punt de partida d'aquesta ruta podria ser el museu Verdaguer de Folgueroles i finalitza a Roda de Ter havent seguit l'antic camí que feien les fabricantes (dones que anaven a treballar, des de Folgueroles, a les indústries tèxtils de Roda de Ter). Es visita el museu del poeta Jacint Verdaguer i es fa un (1) recorregut fins a arribar a les envistes del Ter, on es veu el riu i la fàbrica la Blava. Finalment, a la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter es pot visitar el llegat de Miquel Martí i Pol i a través del camí que unia diverses masies de la plana de Vic es torna a arribar a Folgueroles.[12]
Discografia
Han estat molts els cantants que han musicat alguns dels seus poemes, com per exemple:
Maria del Mar Bonet, A l'Olympia (1975);
Ramon Muntaner, Presagi (1976);
Teresa Rebull, També per tu (1981);
Lluís Llach, I amb el somriure, la revolta (1982);
Paco Muñoz, Collarets de llum (2001);
Vidres a la Sang, Vidres a la Sang (2004);
El 1993 inicià una fructífera col·laboració amb Lluís Llach, amb el qual publicà el disc Un pont de mar blava, amb textos de Martí i Pol i música de Llach. Posteriorment tornà a col·laborar amb ell a Rar (1994), Porrera–Món (1995) i Temps de revoltes (2000).
Referències
«Miquel Martí i Pol». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Miquel Martí i Pol». Culturcat (Generalitat de Catalunya).
«Miquel Martí i Pol». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Selegna. «De aquí y de allá: MIQUEL MARTÍ I POL», 11.11.2011.
«Ampli suport a la candidatura de Miquel Martí Pol al premi Nobel». La Xarxa, 14.03.2000.
«Història». Web de l'Institut Miquel Martí i Pol.
Cortés, Carles. Mirades creuades: Miquel Martí i Pol i Antoni Miró (en francès). Institut d'Estudis Catalans, pàg. 94. ISBN 8492564059.
«Miquel Martí i Pol rep el Premi Internacional Laureà Mela». La Xarxa, 25.08.2002.
Ajuntament de Roda de Ter» (en català).
«[www.miquelmartiipol.cat Fundació Miquel Martí i Pol]».
Placa amb la signatura de Miquel Martí i Pol al peu del monument al llibre, a Barcelona.
Miquel Martí i Pol
El passat divendres 19 de març de 2021 es commemorà el bicentenari del naixement de Sir Richard Francis Burton (Torquay, Anglaterra, Regne Unit, 19 de març de 1821 — Trieste, Friül–Venècia Júlia, Imperi austrohongarès, 20 d'octubre de 1890), qui fou un (1) cònsol britànic, explorador, traductor i orientalista, famós per les seves exploracions a Àsia i l'Àfrica, així com pel seu extraordinari coneixement de llengües i cultures. D'acord amb un recompte recent, parlava vint llengües europees, asiàtiques i africanes.[1]
Visqué a l'Índia durant set (7) anys, on tingué ocasió de conèixer els costums dels pobles orientals. Completà els mapes de la zona costanera del mar Roig per encàrrec del govern britànic, interessat en el comerç a la zona. Viatjà en solitari i hagué de disfressar–se d'àrab per conèixer la Meca, una (1) proesa sobre la qual ell mateix escrigué entre els anys 1855 i 1857 La meva peregrinació a la Meca i Medina (Personal Narrative of a Pilgrimage to El–Medinah and Meccah). Se li deu la primera traducció integral a l'anglès dels disset (17) volums de Les mil i una nits (The book of the thousand Nights and a Night), entre els anys 1886 i 1888; del Kama Sutra (Kama–Shastra or the Hindoo Art of Love), publicat el 1873 en una (1) edició privada, i també una (1) brillant traducció a l'anglès del poema èpic i clàssic portuguès Os Lusíadas, del seu admirat Luis de Camôes.
Al costat de John Hanning Speke viatjà a l'Àfrica on descobrí el llac Tanganyika. També viatjà pels Estats Units (1860), on descrigué la comunitat mormona a la Ciutat dels Sants (Utah) en el seu llibre The City of the Saints. Fou nomenat cónsul i enviat a diversos destins: entre els anys 1861 i 1865 residí a l'illa de Fernando Poo (actual Bioko), i aprofità l'ocasió per explorar el golf de Biafra, Dahomey, Benin i la Costa d'Or (a l'actual Ghana); més tard fou enviat al Brasil (1865), Síria (romangué a Damasc entre els anys 1869 i 1871), i finalment Trieste (Itàlia), on morí d'un (1) atac de cor el 20 d'octubre de 1890.
Fou cofundador de la Societat Antropològica de Londres al costat del doctor James Hunt. Fou criticat per la puritana societat britànica de la seva època per mantenir punts de vista poc ortodoxos sobre la sexualitat femenina i la poligàmia, així com per haver–se casat amb una ciutadana catòlica, Isabel Arundell.
Burton s'interessà sempre per la càbala, l'alquímia, el cristianisme i diverses religions orientals, i fins i tot es convertí al sufisme, una (1) disciplina mística que practicà fins al final de la seva vida. L'any 1866 fou nomenat cavaller de l'Orde de Sant Miquel i Sant Jordi.
Joventut i educació (1821–1841)
Burton nasqué a Torquay (Devon) a dos quarts de deu del vespre (21:30 h pm) del 19 de març de 1821 (a la seva autobiografia, declara erròniament haver nascut a la llar familiar de Barham House a Hertfordshire).[2] El seu pare, el capità Joseph Netterville Burton, fou un (1) oficial de l'exèrcit britànic d'origen irlandès. La seva mare, Martha Baker, era una (1) hereva d'una (1) família benestant de Hertfordshire. Tingué dos (2) germans, Maria Katherine Elizabeth Burton i Edward Joseph Burton.
La seva família viatjà força durant la seva infància. El 1825 es mudaren a Tours (Indre i Loira, Centre–Vall del Loira, França), per tornar els següents anys a Anglaterra, França i, finalment, Itàlia. La seva primera educació la rebé de diversos tutors contractats pels seus pares. De ben petit mostrà una (1) gran facilitat pels idiomes i aprengué ràpidament francès, italià i llatí. Es digué que en la seva joventut tingué una (1) aventura amb una (1) jove gitana i arribà a aprendre els rudiments de la seva llengua. Això potser podria explicar per què fou capaç d'aprendre més tard l'hindi i altres llengües indostàniques amb una (1) rapidesa gairebé sobrenatural, ja que el romaní està relacionat amb aquesta família de llengües.
Les anades i vingudes de la seva joventut poden haver induït a Burton a considerar–se a si mateix com un (1) estranger durant bona part de la seva vida. Com ell mateix deia: «Fes el que la teva homenia t'empenyi a fer, no esperis aprovació excepte de tu mateix ...».[3]
Entrà al Trinity College, Oxford (Anglaterra), la tardor del 1840. Malgrat la seva intel·ligència i la seva habilitat, molt aviat es distancià dels seus professors i companys. Es diu que durant el seu primer curs reptà a un (1) altre estudiant a un (1) duel després que aquest últim es burlés del seu bigoti. Burton continuava satisfent el seu amor per les llengües estudiant àrab. També dedicà algun temps a aprendre falconeria i esgrima. El 1842 participà en una (1) cursa de cavalls camp a través (steeplechase) en deliberada violació de les normes de la universitat i a continuació s'atreví a proposar a les autoritats acadèmiques que caldria permetre als estudiants participar en aquest tipus d'esdeveniments. Comptava que seria suspès temporalment, és a dir, expulsat amb la possibilitat de ser readmès, tal com havia succeït amb altres estudiants menys provocatius que havien assistit a la cacera, però Burton fou expulsat definitivament del Trinity College. En una (1) enrabiada final amb l'entorn que havia après a menysprear, es diu que Burton arruïnà els parterres de flors de l'escola amb el seu cavall i el seu carruatge quan abandonava Oxford (Anglaterra, Regne Unit).
La carrera militar de Burton (1842–1853)
La seva visió quan s'allistà a l'exèrcit de la Companyia de les Índies Orientals se sintetitza en les seves paraules «No serveix per a res, excepte per a ser tirotejat per sis (6) penics al dia».[4] Tenia l'esperança de participar en la Primera guerra angloafganesa, però el conflicte havia acabat abans que arribés a l'Índia. Fou destinat al XVIII d'Infanteria Nativa de Bombai (amb base a Gujarat) sota el comandament del general sir Charles James Napier. El seu servei a l'Índia fou accidentat, les seves contínues crítiques i plantades a la comunitat britànica, segons ell, irresponsable en el fons i frívola en les formes, li valgueren una (1) reputació fosca. En els seus múltiples escrits criticà amb duresa la política colonial britànica, així com el modus vivendi dels oficials de la Companyia: «Què es pot esperar d'un (1) imperi sufragat per botiguers».
Durant la seva estada es convertí en fluid parlant d'hindi, guyaratí i maratí així com de persa i àrab. Els seus estudis de cultura hindú arribaren a tal punt que «... el meu professor hindú em permeté oficialment vestir el janeu (cordó braman)»,[5] encara que la veritat d'aquesta afirmació ha estat posada en dubte, ja que això hauria requerit molt de temps d'estudi, dejuni i l'afaitat parcial del cap. L'interès de Burton i la seva participació activa en les cultures i religions de l'Índia fou considerada peculiar per alguns dels seus camarades militars que l'acusaren de «tornar–se natiu» i li posaren el malnom de «el negre blanc».
Burton mantenia un (1) grup de micos domesticats amb la idea d'aprendre el seu llenguatge.[6] També es guanyà el sobrenom de «Dick el rufià» per la seva «ferocitat demoníaca com a lluitador i perquè havia lluitat amb més enemics en combat singular que cap altre home dels seus temps».[7]
Fou designat per participar en la cartografia del Sindh on aprengué l'ús dels instruments de mesura, coneixement que li resultaria útil després en la seva carrera d'explorador. En aquesta època començà a viatjar disfressat. Adoptà l'àlies de Mirza Abdullah i sovint aconseguí passar desapercebut entre els nadius i els seus companys oficials que el confonien amb un (1) d'aquells. Fou a partir de llavors quan començà a treballar com a agent per a Napier i, encara que els detalls de les seves activitats no es coneixen, se sap que participà en una (1) investigació encoberta d'un (1) bordell del qual es deia que era freqüentat per soldats anglesos i en el qual les prostitutes eren jovenets. El seu interès de tota la vida a les diferents pràctiques sexuals el portaren a escriure un (1) informe detallat que li hauria de causar problemes quan alguns dels lectors de l'informe (sobre el que li havien assegurat que es mantindria en secret) arribaren a creure que el mateix Burton havia participat en algunes de les pràctiques descrites en els seus textos.
El març del 1849 tornà a Europa de baixa per malaltia. El 1850 escrigué el seu primer llibre Goa i les muntanyes blaves, una (1) guia a les regions de Goa i de l'estació balneària de Ooty on esperava recuperar–se d'una (1) malaltia contreta durant la seva estada a Baroda. Viatjà a Boulogne (Pas de Calais, Alts de França) per a visitar l'escola d'esgrima i fou allà on es trobà per primera vegada amb la seva futura esposa Isabel Arundell, una (1) jove catòlica de bona família.
Primeres exploracions i viatge a la Meca (1851–1853)
Mogut pel seu desig d'aventures, Burton aconseguí l'aprovació de la Royal Geographical Society per a una (1) exploració de l'àrea i aconseguí l'autorització del Consell d'Administració de la Companyia Britànica de les Índies Orientals per un (1) permís indefinit de l'exèrcit. El temps que passà en el Sindh l'havia preparat bé per al Hajj (pelegrinació a la Meca i, en aquest cas, a Medina); els set (7) anys que havia passat a l'Índia l'havien familiaritzat amb els costums i el comportament dels musulmans. Fou aquell viatge, iniciat el 1853, el que el feu famós. L'havia planejat quan viatjava disfressat entre els musulmans de Sindh i s'havia preparat minuciosament per a la tasca amb estudi i pràctica (incloent fer–se circumcidar per reduir el risc de ser descobert).
Amb tot, Burton no fou el primer europeu no musulmà que realitzà l'hajj (tal honor es deu a Ludovico di Barthema, el 1503),[8] però el seu pelegrinatge és el més famós i millor documentat de la seva època. Adoptà diverses disfresses incloent el de «poca cosa» (modern Paixtus) per justificar qualsevol peculiaritat de la seva parla, però tot i així hagué de demostrar una (1) comprensió de l'intricat ritual islàmic i familiaritzar–se amb els detalls de les formes i l'etiqueta oriental. El viatge de Burton a la Meca resultà bastant accidentat i la seva caravana fou atacada per bandits (una [1] experiència comuna a l'època). Com ell mateix escrigué: «[Encara que] ni l'Alcorà ni el sultà demanen la mort del jueu o cristià que traspassin les columnes que denoten els límits del santuari, res pot salvar un europeu descobert pel populatxo, ni a algú que després de la peregrinació es mostri a si mateix com infidel».[9] El pelegrinatge li donà dret al títol de Hajji i a portar un (1) turbant verd. La narració que feu sobre el seu viatge aparegué a The Pilgrimage to Al–Medinah and Meccah (1855).
Primera època d'exploracions (1854–1855)
El març del 1854 fou transferit al departament polític de la Companyia de les Índies Orientals. La naturalesa exacta del seu treball en aquesta època és incerta, tot i que sembla probable que la seva missió fos espiar per al general Napier. El setembre del mateix any es trobà per primera vegada amb el capità (llavors tinent) John Hanning Speke que l'acompanyaria a la seva exploració més famosa. El seu següent viatge fou per explorar l'interior del País Somali (actual Somàlia), ja que les autoritats britàniques volien protegir el comerç pel mar Roig. Burton emprengué la primera part del viatge en solitari. Feu una (1) expedició de quatre (4) mesos a Harar, la capital somali, en la qual no havia entrat cap europeu (de fet hi havia una profecia que assegurava que la ciutat cauria en decadència si un (1) cristià era admès al seu interior). Burton no tan sols arribà a Harar sinó que fou presentat a l'emir i romangué deu (10) dies a la ciutat. La tornada estigué plena de problemes per manca de subministraments i escrigué que hauria mort de set si no hi hagués hagut uns ocells del desert que li indicaren la proximitat d'aigua.
Després d'aquesta aventura sortí de nou, aquest cop acompanyat pels tinents Speke, G. E. Herne i William Stroyan, així com un (1) grup d'africans empleats com a camàlics. No obstant això, només començar l'expedició, foren atacats per un (1) grup de somalis (els oficials estimaren el nombre d'atacants en uns dos-cents [circa 200]). En la lluita que seguí, Stroyan fou mort i Speke fou capturat i ferit en onze (11) parts abans d'aconseguir escapar. Burton resultà ferit amb una (1) javelina que li entrà per una galta i li sortia per l'altra. La ferida li deixà una (1) notable cicatriu que es pot veure fàcilment en retrats i fotografies. Es veié obligat a escapar amb l'arma encara travessada. El fracàs de l'expedició fou vist amb severitat per part de les autoritats i s'ordenà una (1) investigació que duraria dos (2) anys per determinar fins a quin punt era Burton culpable del desastre. Encara que fou àmpliament exonerat de cap culpa, això no l'ajudà a la seva carrera. Burton descriu l'esgarrifós atac al seu llibre First Footsteps in East Africa (1856).
El 1855 Burton es reincorporà a l'exèrcit i es desplaçà a Crimea esperant participar en el servei actiu en la guerra de Crimea. Serví a la plana major de Beatson's Horse un (1) cos de Bashi–bazouks, guerrers locals sota el comandament del general Beatson, als Dardanels. El cos fou desmantellat a continuació d'un (1) «motí» després que refusessin complir ordres i el nom de Burton fou esmentat (en detriment seu) durant la investigació que seguí.
Exploració dels llacs d'Àfrica Central (1856–1860)
En 1856 la Reial Societat geogràfica finançà una (1) altra expedició en la qual Burton sortí de Zanzíbar, juntament amb el tinent Speke, per a explorar un (1) «mar interior» que se sabia que existia. La seva missió era estudiar les tribus locals i esbrinar quines exportacions es podien realitzar des d'aquella regió. S'esperava que l'expedició podia portar al descobriment de les fonts del Nil, tot i que aquest no era l'objectiu explícit. Se li havia dit a Burton que només un (1) babau diria que l'expedició buscava trobar les fonts del Nil perquè, en cas de ser així, finalitzar l'expedició sense trobar–les seria considerat un (1) fracàs, i qualsevol altre descobriment no seria valorat.
El 13 de febrer de 1858 descobriren el llac Tanganyka, junt a la població d'Ujiji (oest de Tanzània), després de set mesos i mig (7,5) de camí. Allà hi arribaren molt malalts a causa del paludisme, una (1) malaltia sobre la qual el capità Burton no pogué oferir–ne gaire explicacions: «aquest agent misteriós que, com a pestilència que camina en la foscor, amaga el seu origen al món i ens deixa caminar a palpentes sobre les seves causes còsmiques: la vegetació, la geologia, la posició geogràfica, una atmosfera rarificada deficient en oxigen». Quan arribaren a la bora del llac esmentat, Burton estava tant malalt que no podia caminar, i Speke pràcticament cec a causa d'una (1) oftalmia i tots dos (2) eren conduïts en hamaques. Ell escrigué que «tant el capità Burton como jo contraguérem la febre en diverses ocasions. La meva reaparegué sovint, però la seva no l'abandonà durant tot el periple, i fins i tot persistí temps després d'haver tornat a casa».
Burton estava malalt i també decebut per les informacions dels nadius, que asseguraven que el riu Rusizi vessava les seves aigües al llac, però no sortien d'ell, per la qual cosa no podia ser la font del Nil. Finalment decidí que calia retornar i preparar una (1) nova expedició; però abans de fer–ho, Speke es reposà mitjanament dels seus mals, i «al final, després de no poques discussions, crits i pressions, després de prometre millors pagues i àmplies recompenses, Speke pogué reunir una (1) reduïda caravana i marxar el 10 de juliol cap al nord–oest».
El 3 d'agost, la caravana pujà una (1) perllongada pendent i «de cop sorgiren davant nosaltres les vastíssimes aigües del N'yanza. Fou a primera hora del mati. El llunyà horitzó del mar, al nord, quedava ben perfilat per la claredat de l'aire entre el nord i l'oest, segons indicació de la brúixola». Speke anomenà arxipèlag de Bengala al grup d'illes que es presentava a la seva vista; quant al nom del llac, deia Speke que «m'he aventurat a posar a aquesta magnífica extensió aquàtica el nom de Victòria, en honor de la nostra graciosa sobirana». Speke havia descobert la verdadera font del Nil, que tanmateix fou agrament discutida per Burton, qui seguia pensant que ho era el Tanganyka. Més tard, quan Speke tornà d'una (1) segona expedició al llac Victòria, fou rebut al seu país amb gran entusiasme, i l'any 1863 publicà el Journal of the Discovery of the Source of the Nile.
El 16 de setembre de 1864 havia de celebrar–se una (1) trobada pública entre Speke i Burton per resoldre la incògnita de quina era en realitat la font del Nil, el llac Victòria o el Tanganyka. Però succeí una (1) tragèdia: Speke no pogué assistir a l'acte acordat ja que morí el dia anterior en disparar–se–li la seva escopeta en un (1) desgraciat accident de caça (es pensà també que podia tractar–se d'un [1] suïcidi). Burton, commocionat per la notícia, no volgué participar en aquell acte. En memòria de Speke fou erigit un (1) obelisc, pagat per subscripció pública, als Jardins de Kensington de Londres.
Servei diplomàtic i estudis acadèmics (1861–1890)
«Dick el rufià». Escàndols a la seva vida
Richard Burton fou sempre un (1) personatge controvertit i alguns membres de la societat victoriana s'estimàvem més abandonar un (1) lloc abans de ser vistos en la seva companyia. A la seva carrera militar arribà a ser anomenat «Dick el rufià», i la seva falta de respecte cap a l'autoritat i les convencions li crearen molts enemics i una (1) reputació de pocavergonya en alguns entorns. Circulaven un (1) seguit de rumors sobre ell que comportaven un (1) rebuig als entorns victorians.
En una societat en què la repressió sexual era la norma, els escrits de Burton eren inhabitualment oberts i francs sobre el seu interès pel sexe i per la sexualitat. Els seus relats de viatge estan sovint plens de detalls sobre la vida sexual dels habitants dels llocs que travessava i molts d'aquests detalls hagueren de ser, com a poc, xocants per la societat victoriana. L'interès de Burton per la sexualitat el portà a realitzar mesuraments de la longitud dels penis dels habitants de diverses regions que inclogué en els seus llibres de viatges. També descrigué les tècniques sexuals comunes dels llocs que visità (oferint indicis que hi havia participat) i per tant trencà els tabús racials i sexuals del seu temps. Naturalment, molta gent considerà la Societat Kama Sutra i els llibres que publicava com escandalosos.
El llegat de Burton
La vídua de Burton, Isabel Arundell (1831–1896), escrigué una (1) petita biografia sobre el seu marit, The Life, una (1) versió «catòlica» en la que mostrava la devoció sense límits que sentí pel marit durant tota la vida. Fins i tot li dedicà un (1) monument a la seva memòria, un (1) túmul erigit per subscripció pública (es recaptaren quasi set-cents [700] lliures) al cementeri de Mortlake, al sud–oest de Londres: es tractava d'una (1) enorme tenda àrab (més aviat la tenda d'un [1] oficial de l'exèrcit britànic), fet de granit negre de dos (2) tons i marbre blanc de Carrara. El fèretre de Burton fou col·locat a l'interior, descansant sobre els cavallets.
Tanmateix, Isabel tingué un (1) comportament radical amb la col·lecció de diaris, manuscrits i cartes que el seu marit guardava des de feia més de quaranta (>40) anys, i tot ho cremà en un (1) foguera. En paraules d'Edward Rice, un (1) dels millors biògrafs de Burton, «generalment s'accepta que aquest material estava ple d'informacions d'índole sexual, sovint de naturalesa extremadament personal i denigrant; relats de certs trobaments, descripcions de diversos coits, de la bestialitat, d'experiències amb dones indígenes, de la pederàstia, o dibuixos de temes com la clitoridectomia o de formes poc comunes de circumcisió, de mutilacions, d'eunucs, etc., i és possible que en efecte existís aquest material, encara que el ventall d'interessos de Burton era tan ampli que qualsevol cosa, des de les seves opinions personals fins als seus judicis polítics haurien pogut figurar entre aquelles pàgines».
Isabel cremà tot aquest material temorosa que l'interès per la vida de Burton pogués revelar les aficions que aquest havia tingut durant tota la vida per les pràctiques sexuals estranyes, la qual cosa era intolerable per a ella, educada en la rígida moral victoriana. Però, com bé apuntava Rice, «gran part de la informació de caràcter sexual s'havia introduït bé en el text principal o bé en les anotacions de Les mil i una nits, així com a les obres eròtiques hindús, àrabs i europees. El que en canvi no s'havia publicat era el perillosíssim material relatiu a la política del govern, als seus superiors del Foreign Office, i també a certs amics personals de Burton. En definitiva, que Isabel considerava tot això summament perniciós per a la memòria del seu marit, molt més que els relats de les seves seduccions als llogarets del Sind i de l'Àfrica, o que les seves descripcions de bordells i harems».
Amb tot, «quan es tingué notícia de la crema dels papers, dels diaris, de la major part, en fi, del que havia deixat Burton a la seva mort, l'escàndol sacsejà els fonaments d'Anglaterra, però el cert és que el mal ja estava fet, i era irreparable; o dit d'una altra manera, el sacrifici ja s'havia celebrat i no hi havia marxa enrere: per molt gran que fos la còlera de les persones civilitzades, seria impossible reparar un (1) dany tan terrible. Per alguns, Isabel fou una (1) santa; per a la majoria, un (1) monstre». A l'edició de l'any 1997 de l'Encyclopaedia Britannica es pot llegir que «la pèrdua d'informació històrica i antropològica fou monumental; per als biògrafs de Burton, la pèrdua fou irreparable».
Rice acaba la seva excel·lent biografia dient que Burton deixà un (1) epitafi, «ni més ni menys que en el Kama Sutra; existeix un (1) passatge que no es troba en l'original, i que no figura en totes les versions angleses, que Burton, segons sembla obligatori deduir, escrigué per tal que fos el seu propi epitafi. Apareix en el darrer paràgraf, i diu així:»
«En un formós vers dels Evangelis dels cristians s'ha dit dels morts que descansen en pau, que descansen per fi dels seus quefers i tasques, i que per les seves obres seran coneguts. Certament, les obres dels homes de geni son tot el que queda d'ells, un (1) tresor durador. I per més disputes i querelles que puguin donar–se sobre la immortalitat del cos i de l'ànima, mai ningú no podrà negar la immortalitat del geni, que romandrà per sempre més com un estel resplendent que guiï als éssers humans que hagin d'esforçar–se per la terra en temps futurs…».
Cronologia
Obres selectes de Richard Francis Burton
Goa and the Blue Mountains (1851);
Scinde or the Unhappy Valley (1851);
Sindh and the Races That inhabita the Valley of the Indus (1851);
Falconry in the Valley of the Indus (1852);
Complet System of Bayonet Exercise (1853);
Personal Narrative of a Pilgrimage to Al–Madinah and Meccah (1855) Traducció catalana de Xavier Pàmies: El meu pelegrinatge a Medina i la Meca (Barcelona, Quaderns Crema, 2003);
First Footsteps in East Africa; or, an Exploration of Harrar (1856);
Falconry in the Valley of the Indus (1857);
The Lake Regions of Central Equatorial Africa, with Notices of the Lunar Mountains and the Sources of the White Nile (1860);
The Lake Regions of Central Africa: a picture of Exploration (1860);
The City of the Saints, Among the Mormons and Across the Rocky Mountains to Califòrnia (1861);
Wanderings in West Africa from Liverpool to Fernando Po (1863);
Abeokuta and the Cameroon Mountains (1863);
The Nile Basin (1864);
A Mission to Gelele, King of Dahomé (1864);
Wit and Wisdom From West Africa (1865);
The Highlands of Brazil (1869);
Letters From the Battlefields of Paraguai (1870);
Unexplored Syria (1872);
Zanzíbar; City, Island, and Coast (1872);
Darrere Thule (1872);
Two Trips to Gorilla Land and the Cataracts of the Congo (1876);
Etruscan Bologna (1876);
A New System of Sword Exercise for Infantry (1876);
Sindbad (1877);
The Land of Midia (1879);
The Kasidah of Haji Abdu El-Yezdi (1880);
To the Gold Coast for Gold (1883);
The Kama Sutra of Vatsyayana (amb FF Arbuthnot, 1883);
The Book of the Sword (1884);
The Book of the Thousand Nights and a Night (deu [10] volums, 1885);
The Perfum Garden of the Shaykh Nefzawi (1886);
The Supplemental Nights to the Thousand Nights and a Night (sis [6] volums, 1886–1888);
The Gypsy, the Jew and the Islam (1898);
The Sentiment of the Sword: A Country–House Dialogue (1911).
Com a personatge de ficció
Farmer, Philip José: Als vostres cossos dispersos (Premi Hugo 1972);
Farmer, Philip José: El fabulós vaixell fluvial;
Farmer, Philip José: El fosc designi;
Farmer, Philip José: El laberint màgic;
Farmer, Philip José: Déus del Món del Riu.
Vegeu també
Referències
Burton, Richard Francis; F.B, pupil,. The Kasîdah of Hâjî Abdû el-Yezdî (en anglès). Echo Library, Teddington, Middlesex England, 2006. ISBN 9781406801019.
Burton, Richard Francis. Falconry In The Valley of the Indus (en anglès). John Van Voorst, 1852, pàg. 93.
Burton, Isabel, 1999, pàg. 123.
Lovell, 2012, pàg. 58.
Miller, Frederic; Vandome, Agnes F.; McBrewster, John. Ludovico Di Varthema (en anglès). VDM Publishing, 2010, pàg.140. ISBN 9786133950429.
Burton, Sir Richard. Selected papers on anthropology, travel & exploration (en anglès). Cosmo, New Delhi, 1999, pàg. 30. ISBN 9788170209249.
Biografies i altres llibres sobre Burton
S'han escrit bastants biografies de Burton. La llista que segueix és de biografies o llibres inspirats en Burton, especialment els més recents i influents.
Lovell, Mary S. A Rage To Live (en anglès). Hachette, United Kingdom, 2012. ISBN 9781405517898.
Ondaatje, Christopher. Journey to the Source of the Nile, HarperCollins Publishers Ltd, Toronto, 1998.
Ondaatje, Christopher. Sindh Revisited: A Journey in the Footsteps of Captain Sir Richard Francis Burton, HarperCollins Publishers Ltd, Toronto, 1996.
McLynn, Frank. Burton: Snow on the Desert. [S.L.]: John Murray Publishing, 1993.
McLynn, Frank. Of No Country: An Anthology of Richard Burton, Charles Scribner's Sons, New York, 1990.
Rice, Edward. Captain Sir Richard Francis Burton: The Secret Agent Who Made the Pilgrimage to Mecca, Discoverer the Kama Sutra, and Brought the Arabian Nights to the West, Charles Scribner's Sons, New York, 1990. (En castellà Ed. Siruela 1992).
Harrison, William. Burton and Speke . [S.L.]: St Martins/Marek & W.H. Allen, 1984.
Brodi, Fawn M. The Devil Drives: A Life of Sir Richard Burton, W.W. Norton & Company Inc., New York, 1967.
Farwell, Byron. Burton: A Biography of Sir Richard Francis Burton, Penguin Books, London, 1963).
Edwardes, Allen. Death Rides a Camel, The Julian Press, Inc., New York, 1963.
Wright, Thomas. The Life of Sir Richard Burton (en anglès). Echo Library, 2010. ISBN 9781406856774.
Burton, Isabel. The life of Captain Sir Richard F. Burton with numerous portraits, illustrations and maps (en anglès). Asian Educational Services, New Delhi, 1999, pàg. 123. ISBN 9788120607286.
Trojanow, Ilija. Der Weltensammler. [Sl]: Carl Hanser Verlag München Wien, 2006 (en castellà «El col·leccionista de mons», Tusquets Editors 2008).
Sir Richard Francis Burton retratat per Frederick Leighton, National Portrait Gallery, Londres.
Burton vestit d'àrab
Burton de gran
Richard Francis Burton
El passat divendres 19 de març de 2021 es commemorà el cent quaranta-novè aniversari del naixement de Josep Berga i Boada (Olot, Garrotxa, 19 de març de 1872 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 de juliol de 1923), qui fou un (1) pintor català, fill del conegut Josep Berga i Boix, de qui seguí l'estil.[1]
Es formà sota les influències estílistiques del seu pare, però a poc a poc anà incorporant influències del modernisme català. Destaca la seva faceta de dibuixant i cartellista, tot i que també es dedicà a l'escultura i —en menor grau— a la pintura. Fou membre de diverses institucions culturals, entre les quals destaca l'Institut de les Arts de les Ciències i de les Indústries d'Olot (Garrotxa). Els seus dibuixos es publicaren en revistes de l'època com La Ilustració Catalana, Catalunya artística, L'Esquella de la Torratxa.
Biografia
Estudià el batxillerat a Girona i es formà artísticament a l'Escola de Belles Arts d'Olot (Garrotxa), de la qual n'era director el seu pare. L'any 1897 guanyà la plaça de professor de Belles Arts de l'Institut de Figueres (Alt Empordà). La seva estada a Figueres (Alt Empordà) fou curta i conflictiva a causa d'alguns problemes amb l'Ajuntament de la ciutat que el forçaren a renunciar a la seva plaça. Retornà a Olot (Garrotxa) com a professor de l'Escola de Belles Arts, des d'on desenvolupà una gran activitat.
L'arribada de Berga i Boada a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) es produí l'any 1912, després de guanyar la plaça de professor de Belles Arts de l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat. Juntament amb Joan Bordàs Salellas, la secció de Belles Arts de l'escola agafà una (1) forta embranzida.
En paral·lel a la plaça de l'Escola d'Arts i Oficis, a partir de l'any 1913 Berga i Boada s'ocupà d'impartir classes com a professor de l'Escola municipal de Dibuix de Noies. Des d'aquesta escola femenina, recuperà i revaloritzà de forma inèdita i creativa les arts menors que tradicionalment havien estat pròpies de la dona, amb l'objectiu d'afavorir la formació del sexe femení i dotar a les seves alumnes de les eines necessàries per a la seva emancipació i equiparació formativa amb el sexe masculí.
Fruit del seu esperit inquiet i de l'interès per la cultura, Josep Berga recuperà el projecte de museu municipal que l'any 1905 inicià l'historiador i arxiver Eduardo González Hurtebise i que havia quedat abandonat. El nou museu, sota la direcció del mateix Berga i Boada, s'inaugurà l'estiu del 1919. En un (1) context de plena eclosió de l'excursionisme català, les seves sortides a la recerca de peces per al museu donà lloc a la creació de l'Agrupació Excursionista de la Secció de Belles Arts de l'Escola d'Arts i Oficis de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Tota aquesta frenètica activitat no li impedia de crear la seva pròpia obra artística (escultura, pintura, etc.), ni de donar conferències, escriure articles per a la premsa o, fins i tot, a dirigir i escriure obres de teatre.[2] Una (1) part del seu fons documental es conserva a l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa.
Modelà un (1) bon nombre de figures de pessebre amb un (1) estil propi. Les seves figures vestien en l'estil oriental, cuidava força la indumentària, especialment en el color i la policromia. Emmotllava els models i en feia reproduccions coroplàstiques, que retocava i polia un cop sortides del motllo fins a donar–los un (1) tirat ben personal.[3]
Referències
«Josep Berga i Boada». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
FONS JOSEP BERGA BOADA Escriptor, pintor i professor de Belles Arts i de Dibuix 1910–1923 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Amades, Joan. El Pessebre (en català). Belles Edicions, 1935.
Bibliografia
ALEMANY, Sílvia [et al.]. L'Escola de Belles Arts. Josep Berga i Boada. Joan Bordàs i Salellas. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament (2006).
Josep Berga i Boada
L'ecce homo que feu Berga i Boada, que fou un (1) trencament amb la tradició insuportable per a molts olotins. Foto: Xavier Borràs.
El cercle de Josep Berga i Boada
El passat divendres 19 de març de 2021 es commemorà el setanta-vuitè aniversari del naixement de Mario José Molina Henríquez (Ciutat de Mèxic, Mèxic, 19 de març de 1943 — ibídem, 7 d'octubre de 2020), qui fou un (1) químic mexicà i professor universitari. Posseïa també la ciutadania dels Estats Units. Fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1995.
Biografia
Nasqué el 19 de març de 1943 a ciutat de Mèxic. Després d'estudiar l'escola primària de la ciutat de Mèxic, als onze (11) anys els seus pares l'enviaren a estudiar a Suïssa. Tornà a Mèxic per completar els estudis preuniversitaris a l'Acadèmia Hispano Mexicana, fundada pels refugiats de la Guerra Civil Espanyola (1936–1939) i dirigida pel professor Ricardo Vinós. Allí era conegut como el Chepe Molina. El 1960 ingressà a la Facultat de Química de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic per estudiar enginyeria química. L'any 1965, es graduà, i encetà els seus estudis de postgrau a la Universitat de Friburg (Baden–Württemberg, Alemanya), on passà gairebé dos (<2) anys investigant sobre la cinètica de polimeritzacions. El 1968 ingressà al programa de doctorat en fisicoquímica de la Universitat de Califòrnia, Berkeley.
A Berkeley s'incorporà al grup d'investigació del professor George C. Pimentel, inventor del làser químic. Molina obtingué el doctorat el 1972 i l'any següent fou nomenat investigador associat a la Universitat d'Irvine (Califòrnia), al costat del professor Frank Sherwood Rowland. El 1975 en fou nomenat professor titular, si bé el posteriorment abandonà el centre docent per unir–se al Jet Propulsion Laboratory en el grup de recerca de física i química molecular. El 1989 fou nomenat professor de l'Institut Tecnològic de Massachusetts; aconseguí la nacionalitat nord–americana aquell mateix any, i esdevingué professor de química a la Universitat de San Diego (Califòrnia).
Recerca científica
Realitzà diverses investigacions en l'àmbit de la química ambiental sobre el problema del medi ambient i el canvi climàtic. Molina decidí no limitar les seves publicacions als mitjans científics, sinó anar més enllà i usar altres mitjans de comunicació per a alertar al públic en general dels seus descobriments i influir en les polítiques públiques. És per això considerat com un (1) dels primers científics a alertar sobre perill que representen per a la capa d'ozó els clorofluorocarbonis o CFC usats en aerosols, tant industrials com domèstics.
L'any 1995 rebé el Premi Nobel de Química, juntament amb Frank Sherwood Rowland i Paul J. Crutzen, pels seus treballs conjunts sobre la química de l'atmosfera, especialment sobre la formació i descomposició de l'ozó.[1]
Referències
Gómez Gutiérrez, Alberto. Del macroscopio al microscopio: Historia de la medicina científica (en castellà). Pontificia Universidad Javeriana, 2002, pàg. 375. ISBN 9586834948.
Mario Molina, at the Nobel Laurate Globalsymposium 2011, at Vetenskapsakademien in Stockholm, discussing climate change.
Mario José Molina–Pasquel Henríquez
El passat divendres 19 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-vuitè aniversari del naixement i el setanta-unè aniversari de la mort de Walter Norman Haworth (Chorley, Anglaterra, Regne Unit, 19 de març de 1883 — Barnt Green, Anglaterra, Regne Unit, 19 de març de 1950), qui fou un (1) químic i professor universitari britànic guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1937.
Biografia
Nasqué el 19 de març de 1883 a Chorley, al comtat anglès de Lancashire i decidí assistir a la universitat i estudiar química després de treballar durant algun temps en la factoria de linòleum del seu pare i en contra de la voluntat d'aquest. El 1903 ingressà a la Universitat de Manchester, on es graduà el 1906. Després de tres (3) anys de treball d'investigació, obtingué una (1) beca i acudí a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), on es doctorà l'any 1910.
Entre els anys 1920 i 1925 fou lector de química a la Universitat de Saint Andrews (Escòcia, Regne Unit) i entre els anys 1920 i 1925 professor de química orgànica a la Universitat de Durham (Anglaterra, Regne Unit). Dirigí, a partir del 1925, el Departament de Química de la Universitat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit). Entre els anys 1944 i 1946 fou president de la Societat Britànica de Química, i vicepresident de la Royal Society de Londres (Anglaterra, Regne Unit) entre els anys 1947 i 1948. El 1947 fou nomenat Cavaller per part del rei Jordi VI del Regne Unit per les seves investigacions sobre l'obtenció d'energia atòmica.
Haworth morí el 19 de març de 1950 a la seva residència de Barnt Green, al comtat de Worcestershire, el dia que celebrava el seu LXVII aniversari.
Recerca científica
Les seves primeres investigacions tractaren sobre l'estructura dels terpens, i aconseguí sintetitzar el compost anomenat silvestrè l'any 1912. A partir del 1915 començà a investigar l'estructura dels hidrats de carboni dels polisacàrids. El 1933 aconseguí determinar l'estructura química de la vitamina C, denominant àcid ascòrbic el producte sintètic que identificà amb aquesta vitamina.
El 1937 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química, compartit amb Paul Karrer, per les seves investigacions sobre els carbohidrats i la vitamina C.
La seva obra principal fou The Constitution of Sugars (1929).
Walter Norman Haworth
El passat dijous 18 de març de 2021 es commemorà el cent setanta-dosè aiversari del naixement d'Arthur Neville Chamberlain (pronunciat en anglès: / ˈtʃeɪmbəlɪn /; Edgbaston, Birmingham, Regne Unit, 18 de març de 1869 — Heckfield, Hampshire, Regne Unit, 9 de novembre de 1940), qui fou un (1) estadista britànic, membre del Partit Conservador i primer ministre del Regne Unit des del maig del 1937 fins al maig del 1940. Ell és millor conegut per la seva política exterior d'apaivagament, que sobretot com a resultat la signatura dels acords de Munic (Baviera, Alemanya) el 1938. Després de la declaració de guerra del Regne Unit sobre l'Alemanya nazi el 3 de setembre de 1939, Chamberlain governà el país durant els primers vuit (8) mesos de la Segona Guerra Mundial.
Després d'iniciar–se en negocis i política local a Birmingham, Neville Chamberlain fou breument director del Servei Nacional el 1916–1917. Entrà al Parlament el 1918 a l'edat de quaranta-nou (49) anys, seguint els passos del seu pare Joseph i del seu germanastre major Austen. Romangué a l'ombra durant uns anys i el 1923 es convertí en ministre de Salut, i després canceller de les finances. Després del curt govern laborista de Ramsay MacDonald, tornà a ser ministre de Salut del 1924 al 1929 i introduí diverses reformes. Tornà a convertir–se en canceller del govern del govern nacional del 1931.
El maig del 1937 Stanley Baldwin dimití i Chamberlain esdevingué primer ministre. El seu mandat estigué marcat per la qüestió de l'actitud a adoptar cap a Alemanya, i les seves decisions a Munic (Baviera, Alemanya) foren aprovades per una (1) àmplia majoria de britànics del moment. Prometé defensar la independència de Polònia en cas que fos atacada, cosa que provocaria la guerra entre el Regne Unit i Alemanya el 1939.
Chamberlain dimití el 10 de maig de 1940, després del fracàs de la campanya noruega: considerà imprescindible que es creés un (1) govern d'unitat nacional, però ni els laboristes ni els liberals el volgueren al capdavant. Winston Churchill el succeí. Chamberlain mantingué una (1) bona reputació al Parlament, especialment entre els conservadors. Ocupà un (1) paper important al gabinet de guerra de Churchill, que dirigí durant les absències d’aquest, fins que la malaltia l’obligà a dimitir l'octubre del 1940. Morí de càncer un (1) mes després.
Neville Chamberlain segueix sent una (1) figura controvertida entre els historiadors: la seva bona reputació ha patit obres com Guilty Men, publicades durant la seva vida, que el fan responsabilitzar–se dels acords de Munic (Baviera, Alemanya) i l'acusen de no haver sabut preparar el seu país per a la guerra. Els historiadors de la següent generació han fet una mirada similar al personatge, influenciat pels records de la guerra de Winston Churchill. Els historiadors més joves han dictat un (1) judici més favorable sobre Chamberlain i la seva política, especialment després d'accedir als registres governamentals.
Els anys de formació (1869–1918)
Home de negocis
Nasqué Neville Chamberlain el 18 de març de 1869 en una (1) mansió anomenada Southbourne, a Edgbaston, un (1) districte de Birmingham. Fou l'únic fill del segon matrimoni de Joseph Chamberlain, el futur Lord Mayor de Birmingham i ministre, qui també tingué tres (1) filles, Ida Hilda i Ethel. Del seu primer matrimoni, Joseph Chamberlain ja tenia un (1) fill, Austen, i una (1) filla, Beatrice. Neville Chamberlain estudià a la Rugby School; després el seu pare l'envià al Mason Science College, al centre de Birmingham. Els cursos poc li interessaven i el 1889 el seu pare el col·locà com a aprenent de comptable . Al cap de sis (6) mesos, es convertí en un (1) empleat de l'empresa.
Per revifar la fortuna familiar en declivi, Joseph Chamberlain envià Neville a fundar una (1) plantació de sisal a Andros, una (1) illa a les Bahames, el 1891. Neville Chamberlain hi passà sis (6) anys, però la plantació resultà ser un (1) fracàs, costant a Joseph Chamberlain cinquanta mil (50.000) lliures [ N 1 ].
En tornar a Anglaterra, Neville Chamberlain començà a treballar. Amb l'ajut de la seva família, comprà Hoskins & Company, un (1) fabricant d'amarratges per a vaixells. En Fou el director gerent durant disset (17) anys i feu prosperar l'empresa. També participà en la vida pública de Birmingham. El 1910 s'enamorà d'una (1) cosina llunyana per matrimoni, Anne Cole , amb qui es casà l'any següent. Tingueren un (1) fill i una (1) filla.
Entrada a la política
Al principi, Neville Chamberlain mostra poc interès per la política, malgrat la presència del seu pare i del seu germanastre en els períodes del Parlament. Durant les «eleccions kaki» del 1900, pronuncià discursos a favor del Partit Unionista Liberal del seu pare. Els unionistes liberals, aliats amb els conservadors, es fusionaren posteriorment amb ells amb el nom de «Partit Unionista», després «Partit Conservador i Unionista» a partir del 1925. El 1911 Neville Chamberlain fou elegit al consell municipal de All Saints' Ward pel Partit Liberal Unionista.
Chamberlain fou nomenat cap del Comitè d'Urbanisme. Sota el seu lideratge, Birmingham fou una (1) de les primeres ciutats del Regne Unit a adoptar un (1) pla urbà, la posada en marxa del qual fou impedida per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. El 1915 Chamberlain es convertí en l'alcalde de Birmingham. La guerra li suposà una (1) càrrega de treball més gran i insistí que els seus consellers i oficials estiguessin treballant tan fort com ell. Reduí la meitat les despeses de l'ajuntament i reduí el nombre de funcions cíviques que s'hi realitzaven.
El desembre del 1916 el primer ministre David Lloyd George oferí a Chamberlain el nou càrrec de director del servei nacional, i el feu responsable de la coordinació de la reclutació; també havia de garantir que les indústries de guerra essencials tinguessin treballadors suficients. No obstant això, entrà sovint en conflicte amb Lloyd George i, sense rebre el seu suport, Chamberlain dimití l'agost del 1917. Per tant, les relacions entre Chamberlain i Lloyd George romangueren impregnades d’animadversió .
Chamberlain decidí presentar–se a la Cambra dels Comuns, i fou seleccionat com a candidat per a la circumscripció unionista de Birmingham Ladywood. Les eleccions generals se celebraren poc després del final de la guerra, i Chamberlain fou elegit amb gairebé el setanta per cent (<70%) dels vots. Tenia quaranta-nou (49) anys, cosa que el convertí en el futur primer ministre que havia entrat més gran al Parlament.
Membre del Parlament i ministre (1919–1937)
Chamberlain surt fora de línia
Neville Chamberlain es llançà de cap a la feina parlamentària, acceptant a contracor perdre un (1) debat i dedicant moltes hores al treball de la comissió. El març del 1920 li fou ofert un (1) lloc en el Ministeri de Salut per Andrew Bonar Law en nom del primer ministre, però ell s'hi negà, no desitjant treball per a Lloyd George. No se li feu cap altra oferta durant el mandat de Lloyd George i Bonar Law quan abandonà el seu lloc de líder del partit, Austen Chamberlain substituí el cap dels parlamentaris unionistes. Els líders del Partit Unionista tingueren la temptació de formar una (1) coalició amb els liberals per a les eleccions del 1922, però el 19 d’octubre, Els parlamentaris unionistes decidiren abandonar la coalició. Lloyd George dimití, igual que Austen Chamberlain, i Bonar Law es retirà de la jubilació per ocupar el càrrec de primer ministre.
Diversos sindicalistes d’alt rang es negaren a treballar per a Bonar Law, cosa que permeté a Chamberlain convertir–se en canceller de l'erari menys d'un (<1) any després d'entrar al Parlament. Bonar Law el nomenà Postmaster General. El ministre de Salut, Arthur Griffith–Boscawen, perdé el seu escó a les eleccions del 1922 i tampoc no el recuperà en les eleccions parcials del març del 1923; Bonar Law oferí el seu lloc a Chamberlain. Dos (2) mesos després Bonar Law s'assabentà que tenia un (1) càncer de gola terminal i deixà de fumar immediatament. El canceller de les finances, Stanley Baldwin, el succeí, i nomenà Chamberlain per a aquest càrrec l'agost del 1923. Aquest últim només l'ocupà durant cinc (5) mesos, fins a la derrota dels conservadors a les eleccions del 1923. Ramsay MacDonald es convertí en el primer primer ministre laborista, però el seu govern es col·lapsà al cap d'uns mesos, cosa que portà a l'organització de noves eleccions generals. Chamberlain derrotà per poc el candidat laborista Oswald Mosley (futur fundador de la Unió Britànica de Feixistes). Creient que una (1) elecció més a Ladywood li seria fatal, Chamberlain es disposà a traslladar–se a la circumscripció d' Edgbaston a Birmingham, una (1) circumscripció electoral menys perillosa que representà fins a la seva mort. Les eleccions del 1924 foren guanyades pels unionistes, però Chamberlain no reprengué el seu càrrec de canceller, preferint tornar al seu anterior càrrec de ministre de Salut.
Dues (2) setmanes després de la seva arribada al Ministeri de Salut, Chamberlain presentà al Consell de Ministres una (1) agenda que contenia vint-i-cinc (25) lleis que volia veure aprovades. D'aquests vint-i-cinc (25) textos, vint-i-un (21) foren votats abans de la seva marxa, el 1929. Chamberlain intentà abolir les juntes de guardians elegides segons les Poor Laws. Moltes juntes estaven controlades pels laboristes, que desafiaven el govern distribuint avantatges als aturats amb capacitat de treball. El 1929 Chamberlain presentà un (1) projecte de llei dirigit a l’abolició completa de les juntes de les Poor Laws. Pronuncià un (1) discurs de dues hores i mitja (2 h i 30 min) a la Cambra dels Comuns durant la segona lectura del projecte de llei i fou aplaudit per tots els membres al final del seu discurs. El seu projecte fouva ser adoptat.
Tot i que signà una (1) nota conciliadora durant la vaga general de 1926, les relacions de Chamberlain amb l'oposició laborista foren generalment pobres. El futur primer ministre laborista, Clement Attlee, es queixà que Chamberlain «sempre ens tractà com una (1) merda», i l'abril del 1927 Chamberlain escrigué sobre ells: «Sento que el menyspreu augmenta per la seva lamentable estupidesa». Les seves males relacions amb el Partit Laborista tindrien una (1) importància crucial a la seva caiguda.
Pas a l'oposició, canceller de nou
Baldwin convocà noves eleccions generals per al 30 de maig de 1929. Es traduiren en un (1) parlament sense majoria, en el qual els laboristes estigueren millor representats. Baldwin dimití amb el seu govern i el líder laborista, Ramsay MacDonald, esdevingué primer ministre. El govern MacDonald s'enfrontà a una (1) greu crisi el 1931, quan l'Informe May revelà que el pressupost no era equilibrat, amb un (1) dèficit previst de cent vint milions (120.000.000) de lliures (aproximadament sis mil milions de lliures [circa 6.000.000.000] avui). El 24 d'agost de 1931 el govern laborista dimití i MacDonald formà un (1) govern d'unitat nacional amb el suport de la majoria dels parlamentaris conservadors. Chamberlain hi trobà el Departament de Salut.
Després de les eleccions generals del 1931, que suposaren una (1) gran victòria per als partidaris del govern d'unitat nacional (principalment conservadors), McDonald nomenà Chamberlain canceller. Chamberlain proposà un (1) aranzel del deu per cent (10%) sobre les mercaderies estrangeres i tarifes més baixes o nul·les sobre les mercaderies procedents de colònies i dominis. El seu pare ja defensava aquesta política de «preferència imperial». El 4 de febrer de 1932 Chamberlain presentà el seu projecte de llei a la Cambra dels Comuns. Finalitzà el seu discurs assenyalant la rellevància que tenia per intentar materialitzar la proposta del seu pare. Al final del discurs, Austen Chamberlain deixà el seu seient i anà a donar la mà al seu germà. El Parlament adoptà la llei amb una (1) àmplia majoria.
Chamberlain presentà el seu primer pressupost l'abril del 1932. Mantingué les severes restriccions pressupostàries que es decidiren a l'inici del govern nacional. Tots els pressupostos anuals havien estat fortament carregats d'interessos sobre el deute de la guerra; Chamberlain aconseguí reduir el tipus d'interès de la major part del deute britànic del cinc per cent (5%) al tres coma cinc per cent (3,5%). Entre els anys 1932 i 1938 reduí a la meitat el percentatge del pressupost reservat per al pagament d’interessos del deute de guerra.
Chamberlain esperà poder negociar la cancel·lació del deute de guerra als Estats Units. El juny del 1933, la Conferència Monetària i Econòmica Mundial se celebrà a Londres (Regne Unit), però no quedà en res quan el president nord–americà Franklin Delano Roosevelt feu saber que no consideraria cap anul·lació del deute de guerra. Chamberlain pogué declarar un (1) superàvit el 1934 i restablí moltes de les retallades de les prestacions per desocupació i dels salaris públics que feu quan assumí el càrrec. Declarà a la Cambra dels Comuns: «La història de Bleak House ja ha acabat i, a partir d'aquesta tarda, podem submergir–nos en el primer capítol de les grans expectatives».
Els primers pressupostos de Chamberlain veieren retallades massives en la despesa militar. A partir del 1935, davant d'una (1) renovada Alemanya, estava convençut de la necessitat del rearmament. Donà suport, en particular, al reforç de la Royal Air Force, entenent que el Canal, la protecció tradicional d'Anglaterra, no seria suficient contra els atacs aeris.
MacDonald renuncià el 1935 i Baldwin es convertí per tercera vegada primer ministre. A les eleccions generals del 1935, el govern nacional dominat pels conservadors perdé noranta (90) escons de la immensa majoria del 1931, però mantingué una (1) majoria considerable de dos-cents cinquanta-cinc (255) escons a la Cambra dels Comuns. Durant la campanya, el laborista Arthur Greenwood acusà Chamberlain de malgastar diners en el rearmament. Segons ell, «suggerir que es gastin més milions en armament és totalment espantós, vergonyós per part d'un (1) polític en el càrrec de Chamberlain».
Poc després de la crisi de l’abdicació d'Eduard VIII, Baldwin anuncià que romandria en el càrrec fins a la coronació del seu successor Jordi VI. Dimití dues (2) setmanes després de la cerimònia, el 28 de maig de 1936, i aconsellà al nou rei que apel·lés a Chamberlain. Austen Chamberlain, que havia mort dos (2) mesos abans, no veié el seu germà arribar (per utilitzar l'expressió de Disraeli) «a la part superior del pal greixós».
Primer ministre (1937–1940)
En el moment de prendre possessió del càrrec, Chamberlain tenia seixanta-vuit (68) anys. Al segle XX només Henry Campbell–Bannerman es convertí en primer ministre en una (1) edat posterior. La visió general era que Chamberlain només ocuparia el càrrec fins a les properes eleccions abans de renunciar a favor d'un (1) home més jove, presumptament el secretari d'Afers Exteriors, Anthony Eden. Des de l'inici del mandat de Chamberlain es rumorejà que diversos candidats competien per la seva successió.
A Chamberlain no li agradava la manera com Baldwin i MacDonald prenien cites i acomiadaments a les seves oficines ministerials, considerant el seu comportament massa sentimental. Així, destituí del seu càrrec el president de la Junta de Comerç Walter Runciman, amb qui havia col·laborat estretament en el cas dels drets de duana, i a canvi li oferí el paper simbòlic de Lord of the private seal, que Runciman, furiós, refusà. Chamberlain trobà Runciman, membre del Partit Liberal–Nacional, massa mandrós. Poc després de prendre possessió del càrrec, Chamberlain demanà als seus ministres que preparessin programes de dos (2) anys per coordinar l'aprovació de les lleis amb l'actual Parlament, el mandat del qual havia d'expirar el novembre del 1940.
El nou primer ministre encara era desconegut per al gran públic, tot i que havia estat a la televisió durant els darrers sis (6) anys durant l'anunci del pressupost anual, semblant (segons el seu biògraf Robert Self) relaxat i modern, capaç de parlar directament a la càmera. Tenia pocs amics entre els seus col·legues del Parlament i, quan el seu secretari d'enllaç parlamentari, Lord Dunglass, intentà induir–lo a la cambra de fumadors de la Cambra dels Comuns per relacionar–se amb els seus col·legues, l'experiència acabà en un (1) silenci vergonyós. Chamberlain compensà aquestes debilitats dissenyant el sistema més elaborat de mercantilització política emprat mai per un (1) primer ministre: dirigit pel seu secretari de premsa George Steward, els funcionaris del número 10 de Downing Street convenceren els periodistes que eren aliats i compartien preocupacions que aprovessin la línia de govern.
Política interior
Per a Chamberlain, la seva adhesió al càrrec de primer ministre marcà la culminació de la seva carrera com a reformador de l'interior; ignorà que el seu nom seria recordat per les seves decisions de política exterior. Si buscava apaivagar els problemes europeus, fou en part perquè volia poder concentrar–se en els assumptes interns.
Poc després de prendre possessió del càrrec, Chamberlain votà la Factories Act 1937, una (1) legislació per millorar les condicions laborals a la fàbrica i imposar límits a les hores de treball de les dones i als nens. El 1938 el Parlament aprovà la Coal Act 1938 (Llei del carbó del 1938), que permeté la nacionalització dels dipòsits de carbó, i la Holidays with Pay Act (Llei de vacances amb sou. Aquesta llei simplement recomanava que els empresaris concedissin als seus empleats una (1) setmana de vacances remunerades i conduí a una (1) forta expansió dels campaments d'estiu i altres espais recreatius per a les classes treballadores. La Housing Act 1938 (Llei de l'habitatge del 1938) alliberà fons per promoure els barris baixos nets, i mantingué el control del lloguer. Els plans de Chamberlain per reformar el govern local es deixaren enrere després de l'esclat de les hostilitats el 1939, així com la proposta de fer obligatòria l’educació fins als quinze (15) anys, que entraria en vigor l'1 de setembre de 1939.
Relacions amb Irlanda
Les relacions entre el Regne Unit i l'Estat Lliure Irlandès han estat tenses des de l'arribada al poder el 1932 del primer ministre irlandès Éamon de Valera. La guerra econòmica angl-irlandesa, desencadenada per la negativa d'Irlanda a pagar una (1) suma promesa al Regne Unit, havia perjudicat les economies d'ambdós països, que desitjaven arribar a un (1) compromís. El govern de De Valera també buscava trencar els darrers llaços entre Irlanda i el Regne Unit, inclòs l'estatus de cap d'estat irlandès que encara conservava el sobirà britànic. Com a canceller, Chamberlain havia seguit una (1) línia dura, rebutjant qualsevol concessió als irlandesos, però, en estar convençut que aquestes tensions tenien efectes adversos sobre les relacions amb altres dominis, decidí buscar un (1) compromís.
El diàleg fou suspès per Baldwin el 1936, però es reprengué el novembre del 1937. De Valera pretengué modificar l'estatus constitucional d'Irlanda, però també anul·lar altres punts del tractat angloirlandès, en particular el problema de la partició d'Irlanda i la qüestió dels Treaty Ports, encara sota control britànic. Per la seva banda, el Regne Unit volia mantenir l'ús de Treaty Ports, almenys en temps de guerra, i obtenir els diners promesos per Irlanda.
Els irlandesos eren negociadors durs; Chamberlain es queixà d'una (1) oferta a De Valera que «presenta als ministres del Regne Unit un (1) trèvol de tres (3) fulles, cap dels quals ofereix cap benefici al Regne Unit». Com que les discussions quedaren en no res, Chamberlain feu una (1) oferta final el març del 1938; cedí a moltes demandes irlandeses, tot i estar segur que «només havia renunciat a les petites coses» i se signaren els acords el 25 d'abril de 1938. El problema de la partició no es resolgué, però els irlandesos acceptaren pagar als britànics deu milions (10.000.000) de lliures esterlines. Els tractats no tractaren la qüestió d'un (1) possible accés britànic als Treaty Ports en temps de guerra, però Chamberlain acceptà creure Valera, que assegurà que els britànics podrien utilitzar–los en cas de conflicte.
Els acords foren objectiu del diputat conservador Winston Churchill, pel qual els Treaty Ports són «torres sentinella dels enfocaments occidentals». Quan esclatà la guerra, De Valera defensà la neutralitat irlandesa per negar l'accés als Treaty Ports als britànics, als quals causà un (1) greu handicap en el context de la batalla de l'Atlàntic. Churchill es manifestà en contra d'aquests tractats a The Gathering Storm, afirmant que «mai no veié la Cambra dels Comuns tan enganyada» i que «Els seus membres ho veien de manera molt diferent quan la nostra vida estava amenaçada durant la batalla de l'Atlàntic». Chamberlain, però, creia que els Treaty Ports serien inutilitzables si Irlanda fos hostil; considerava que la seva pèrdua era acceptable per garantir relacions amistoses amb Dublín.
Política internacional
Chamberlain intentà primer reconciliar–se Alemanya per convertir–la en un (1) soci del Regne Unit en una (1) Europa estable. Cregué que Alemanya podria estar satisfeta amb la restitució de part del seu imperi colonial, afirmant que el govern britànic hauria de «considerar l'assumpte» amb vista a un (1)acord general durant la crisi del Rin del març del 1936.
No obstant això, els seus intents d'arribar a un acord d'aquest tipus es veieren frustrats, ja que Alemanya no tenia pressa per vincular–se amb el Regne Unit. Estava prevista una (1) visita del ministre d'Afers Exteriors Konstantin von Neurath al Regne Unit el juliol del 1937, però es cancel·là. Lord Halifax, el Lord President del Consell, visià Alemanya a títol personal al novembre i es trobà amb Hitler i altres personatges alemanys. Aquesta visita fou considerada un (1) èxit per Chamberlain i l'ambaixador britànic a Alemanya, Nevile Henderson. El Ministeri d’Afers Exteriors era menys entusiasta, creient que la visita de Halifax donà massa la impressió que els britànics desitjaven dialogar; El ministre d'Afers Exteriors, Anthony Eden, per la seva banda, tenia la impressió d'haver–se'n quedat al marge.
Chamberlain tornà a saltar–se Eden entrant en un (1) diàleg directe amb Itàlia, condemanda a l'ostracisme per la comunitat internacional des de la seva invasió d'Etiòpia el 1935. En una (1) reunió del gabinet de ministres, el 8 de setembre de 1937, Chamberlain declarà que considerava «l'alleujament de les tensions entre aquest país i Itàlia com una contribució molt important a la pacificació i apaivagament d'Europa», que «debilitaria l'eix Roma–Berlín». El primer ministre també establí una (1) línia de comunicació privada amb el duce Benito Mussolini a través de l'ambaixador italià, el comte Dino Grandi.
El febrer del 1938 Hitler començà a pressionar el govern austríac perquè acceptési l'Anschluss. Chamberlain considerà fonamental consolidar les relacions amb Itàlia, amb l'esperança que una (1) aliança angloitaliana impedís que Hitler imposés la seva voluntat a Àustria. Eden considerava que el seu primer ministre era massa ràpid en els seus intercanvis amb Itàlia i retingué un (1) possible reconeixement de dret de la conquesta italiana d'Etiòpia. Chamberlain conclogué que Eden havia d'acceptar les seves polítiques o dimitir. Els ministres escoltaren els punts de vista dels dos (2) homes i se sumaren per unanimitat a Chamberlain. Malgrat els esforços d'alguns membres del gabinet per retenir–lo, Eden renuncià al seu càrrec. Posteriorment, Eden intentà presentar aquesta renúncia com a oposició a la política d'apaivagament, però diversos ministres i diputats consideraren que no estava justificada de cap manera. Chamberlain nomena Lord Halifax per substituir–lo.
Cap a Munic (març–setembre del 1938)
El març del 1938 Alemanya s'annexionà Àustria. Els austríacs demanaren ajuda als britànics sense res de res, tot i que el Regne Unit envià una (1) nota vehement de protesta a Berlín (Alemanya). Poc després de creuar la frontera l'exèrcit alemany, Chamberlain culpà tant Alemanya com Àustria durant una (1) reunió de gabinet. L'endemà de l'Anschluss (14 de març), Chamberlain condemnà fermament els mètodes alemanys davant la Cambra dels Comuns, que li feu costat.
El següent objectiu designat per Hitler fou la regió de Txecoslovàquia dels Sudets, habitada per tres milions (3.000.000) d'ètnia alemanya; era la població de parla alemanya més important fora de les fronteres del Reich. El Regne Unit no tenia cap obligació militar cap a Txecoslovàquia, que està vinculada a França per un (1) acord d'assistència mútua. Després de l'Anschluss, el comitè de política exterior del govern preveia una «gran aliança» per contrarestar Alemanya o, alternativament, la garantia d'assistència a França si aquesta entrava en guerra. Però, en última instància, el comitè optà per animar Txecoslovàquia a buscar els «millors termes possibles» amb Alemanya. Tot el govern aprovà les decisions del comitè, influenciat per un (1) informe dels caps de gabinet que indicava que hi havia poca cosa que el Regne Unit pogués fer per ajudar els txecoslovacs en cas d'invasió alemanya. Chamberlain digué a una (1) sala favorable que no volia limitar l'abast del seu govern per assumir compromisos específics.
El Regne Unit i Itàlia signaren un (1) acord l'abril del 1938: a canvi del reconeixement de iure de la conquesta d’Etiòpia per part d’Itàlia; aquesta acordà retirar alguns dels «voluntaris» italians compromesos a l'Espanya del bàndol franquista. L'avantatge ja adquirit per aquests últims els permeté guanyar la victòria l'any següent. Sempre l'abril del 1938, el nou primer ministre francès, Édouard Daladier, anà a Londres (Regne Unit) per discutir amb Chamberlain, la posició a la qual donarien suport davant Txecoslovàquia.
Al maig dos (2) agricultors alemanys dels Sudets intentaren tornar a Txecoslovàquia sense aturar–se al lloc fronterer i foren assassinats pels guàrdies fronterers txecs. Aquest incident provocà malestar entre les poblacions dels Sudets, i es feren ressò dels rumors sobre moviments de tropes alemanyes cap a la frontera. Com a resposta, Praga envià les seves pròpies tropes a la frontera alemanya. Lord Halifax envià un (1) emissari a Alemanya, advertint que si França intervenia a favor de Txecoslovàquia, el Regne Unit no podria mantenir–se'n allunyat. Les tensions disminuïren, i Chamberlain i Halifax foren aclamats pel seu tractament «magistral» de la crisi. De fet, els alemanys no planejaven una (1) invasió de Txecoslovàquia al maig. No obstant això, el govern de Chamberlain rebé el suport gairebé unànime de la premsa britànica.
Les negociacions entre el govern txec i els alemanys dels Sudets s'allargaren fins a mitjan 1938. No donaren cap resultat, ja que el líder sudet Konrad Henlein rebé instruccions secretes de Hitler per evitar qualsevol acord. El 3 d'agost Walter Runciman (aleshores Lord Runciman) anà a Praga (Txèquia) com a mediador designat pel govern britànic. Durant les dues (2) setmanes següents es reuní per separat amb Henlein, el president txecoslovac Edvard Beneš i altres líders, però els seus esforços quedaren en res. El 30 d'agost Chamberlain reuní el seu govern i l'ambaixador Henderson, i obtingué el seu suport; només el primer senyor de l'Almirallat Duff Cooper desafià la seva política per animar Txecoslovàquia a fer concessions al·legant que el Regne Unit no era capaç de suportar l'amenaça de la guerra.
Chamberlain s'adonà que probablement Hitler faria conèixer les seves intencions en el seu discurs al Congrés anual de Nuremberg (Baviera, Alemanya), el 12 de setembre, i estudià amb els seus assessors les possibles reaccions si les amenaces de guerra es fessin més clares. Amb el seu assessor Horace Wilson, Chamberlain establí el «pla Z»: si la guerra semblava inevitable, Chamberlain volaria a Alemanya per negociar directament amb Hitler.
Munic (setembre del 1938)
Reunions preliminars
Lord Runciman continuà empenyent el govern txecoslovac a fer concessions. El 7 de setembre parlamentaris txecs d'origen sudet participaren en un (1) altercat a Mährisch–Ostrau. La propaganda alemanya s'apoderà de l'incident, tot i que el govern de Praga intentà reconciliar els alemanys acomiadant els oficials de policia txecs implicats. La tempesta s'estava gestant, i Runciman considerà innecessari continuar les negociacions abans del discurs de Hitler. La seva missió no es reprengué mai.
Els dies previs al discurs de Hitler foren tensos: el Regne Unit, França i Txecoslovàquia procediren a una (1) mobilització parcial dels seus exèrcits. Milers de persones es reuniren al voltant del número 10 de Downing Street la nit del discurs, durant el qual Hitler digué:
«La condició dels alemanys dels Sudets és indescriptible. Hom està intentant aniquilar–los. Aquests éssers humans són oprimits i tractats de manera intolerable [...] És hora d'acabar amb aquesta negació dels seus drets. [...] He afirmat que el Reich no tolerarà més l'opressió d'aquests tres milions i mig (3.500.000) d'alemanys i insto els líders d'altres nacions a creure que no són només paraules.»
El proper dia (13 de setembre), els serveis secrets informaren a Chamberlain i al govern que totes les ambaixades alemanyes havien estat informades que Alemanya havia d'envair Txecoslovàquia el 25 de setembre. Convençut que els francesos no volien lluitar (en privat, Daladier proposà una [1] reunió a tres [3] bandes per resoldre el problema), Chamberlain decidí implementar el «pla Z». Envià un (1) missatge a Hitler, dient–li que voial venir a negociar a Alemanya. Hitler acceptà i Chamberlain marxà a Alemanya el matí del dia 15. A més d'un (1) breu vol en una (1) fira industrial, aquesta fou la primera vegada que el primer ministre volava. Aterrà a Munic (Baviera), i després se n'ana en tren a Berchtesgaden (Baviera).
La reunió durà unes tres (circa 3) hores. Hitler exigí l'annexió dels Sudets, però sembla que no tenia intencions sobre la resta de Txecoslovàquia ni sobre altres parts de l'Europa de l'Est poblades per minories alemanyes. Després d’aquella reunió, Chamberlain tornà a Londres, segur d'haver donat una (1) mica d'aire i preservar la pau. Segons les propostes fetes a Berchtesgaden, Alemanya annexionarà els Sudets si els resultats d'un (1) plebiscit organitzat a la regió són favorables. Es garantí la independència de Txecoslovàquia a l'àmbit internacional, que substituiria els tractats anteriors, en particular el que vinculava França als txecoslovacs. Els francesos acceptaren; els txecs, amb molta pressa, també acceptaren i el seu govern no sobrevisqué.
Chamberlain tornà a Alemanya i conegué Hitler a Bad Godesberg passat 22 de setembre. Hitler rebutjà les propostes de la reunió anterior, que «ja no fan la feina ara». Exigeix l'ocupació immediata dels Sudets i l'estudi de les reivindicacions alemanyes a Polònia i Hongria. Chamberlain s'oposà amb ànsia, havent estat acusat de vendre's als dictadors i esbroncà el matí, quan marxà, però Hitler continuà sense moure's. Al vespre Chamberlain informà a Lord Halifax que «la reunió amb Herr Hitler fou molt insatisfactòria». L'endemà Hitler deixà Chamberlain per marinar fins a la tarda i, després, li envià una (1) carta de cinc (5) pàgines en alemany en què recollí les peticions formulades oralment el dia anterior. Chamberlain respongué oferint–se–li d'intermediari amb els txecs, i demanà un (1) memoràndum de les seves peticions que es pogués enviar als francesos i als txecs.
Una nova reunió tingué lloc el vespre del 23 de setembre i durà fins a la matinada. Hitler demanà que no es permetés als txecs que fugien de les zones a ocupar endur–se res. Empenyé a la data d'ocupació dels Sudets a l'1 d'octubre, quan s'havia aturat molt de temps en secret per una (1) invasió de Txecoslovàquia. La reunió acabà amistosament: Chamberlain expressà la seva esperança que poguessin resoldre altres problemes a Europa de la mateixa manera i Hitler manifestà que els Sudets satisfarien les seves ambicions territorials a Europa. Chamberlain marxà a Londres i declarà: "La pilota és ara al camp txec».
La conferència
Les propostes de Hitler fou rebutjades amb reticències pels francesos i els txecs, però també per diversos membres del gabinet de Chamberlain. Semblava que no es podia arribar a cap acord i la guerra semblava inevitable. El primer ministre publicà un (1) comunicat de premsa en el qual instà Alemanya a abandonar les seves amenaces a canvi de l'ajuda britànica per obtenir les concessions que desitgés.
El 28 de setembre demaà a Hitler que el convidés a Alemanya per trobar una (1) solució en el marc d'una (1) cimera que reunís el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia. Hitler ho acceptà i Chamberlain ho feu públic durant un (1) discurs als Comuns, que rumià sobre la perspectiva de la guerra. Quan Chamberlain els comunicà la notícia, els parlamentaris l'aclamaren en veu alta i fins i tot els diplomàtics presents a les galeries aplaudiren.
El matí de 29 de setembre Chamberlain sortí del camp d'aviació Heston per a la seva tercera i última visita a Alemanya com a primer ministre. En arribar a Munic (Baviera, Alemanya), la delegació britànica fou portada directament a la Führerbau, on aviat s'uní a Daladier, Mussolini i Hitler. En una (1) primera reunió informal, Hitler declarà la seva intenció d'envair Txecoslovàquia l'1 d'octubre. Mussolini feu una (1) proposta similar a la que feu Hitler a Bad Godesberg (i per una [1] bona raó, havent estat comunicada a Roma [Laci, Itàlia] pels alemanys el dia anterior). Chamberlain plantejà la qüestió de la compensació pel que fa al govern i als ciutadans txecoslovacs, una (1) qüestió que Hitler es nega a debatre.
Després de dinar, els assessors s'uniren als seus líders i les clàusules de la proposta italiana es debateren durant hores. Al vespre, els francobritànics tornaren al seu hotel per demanar consell a les seves respectives capitals. La conferència es reprengué cap a les deu de la nit (22 h pm) i consistí bàsicament en un (1) petit comitè de desenvolupament. Els acords de Munic estigueren a punt per signar–se a dos quarts de dues de la matinada (1:30 h am), però la cerimònia es posposà. Chamberlain i Daladier tornaren al seu hotel i informaren els txecs sobre el contingut dels acords. Els dos (2) primers ministres recomanaren que acceptessin al més aviat possible, ja que l'evacuació havia de començar l'endemà. A dos quarts de dotze (23:30 h pm), el govern txec de Praga protestà contra els acords, però n'acceptà els termes.
Prossecució: «pau pel nostre temps»
Abans d'abandonar el Führerbau, Chamberlain obtingué una (1) entrevista privada amb Hitler. Li aconsellà aplicar els acords amb moderació i demanà als alemanys que no bombardegessin Praga (Txèquia) en cas de resistència txeca, amb la qual cosa Hitler semblava estar d'acord. Chamberlain li llegí un (1) document de tres (3) paràgrafs titulat «Acord angloalemany», en què les dues (2) nacions consideren els acords de Munic com «un (1) símbol de la voluntat dels nostres dos (2) pobles de no tornar a la guerra». Els dos (2) homes signaren el document immediatament. Posteriorment, quan el ministre d'Afers Exteriors del Reich, Joachim von Ribbentrop, criticà Hitler per signar aquest document, el Führer respongué que era «No cal prendre–ho seriosament. Aquest tros de paper no té absolutament cap valor». Per contra, quan tornà a dinar al seu hotel, Chamberlain s’estima la butxaca del pit dient: «Ho tinc!». Les notícies precediren el seu retorn a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i fou rebut amb alegria, excepte per Churchill i els seus partidaris.
El retorn de Chamberlain a Londres (Anglaterra, Regne Unit) fou triomfant. Una (1) gran multitud l’esperava a Heston, on fou rebut pel comte de Clarendon que li lliurà una (1) carta del rei Jordi VI. Aquest últim li assegurà de l'agraïment de l'Imperi i l'invià a anar a Buckingham. La gent està tan ajustada que Chamberlain trià una hora i mitja (1 h i 30 min) a recórrer les deu milles (10 mi) des de Heston fins al Palau. Després de presentar–se davant del rei, Chamberlain i la seva dona feren una (1) aparició al balcó del palau, al costat del rei i la seva dona. Després anà a Downing Street, que estava ple de gent. Anà cap al primer pis del número 10 i es dirigí a la multitud des d'una (1) finestra, dient:
«Els meus bons amics, aquesta és la segona vegada que tornem d'Alemanya a Downing Street amb una honorable pau. Crec que això és pau per al nostre temps. Us ho agraïm de tot cor. Ara us aconsello tornar a casa i dormir en pau.»
El rei Jordi feua una (1) declaració al seu poble: «Després dels prodigiosos esforços del primer ministre al servei de la pau, espero fervorosament que pugui néixer una (1) nova era d'amistat i prosperitat entre els pobles del món». Chamberlain tenia el suport total de gairebé tota la premsa i rebé milers de regals, que anaven des d'un (1) sopar de plata fins a innombrables paraigües, el seu objecte icònic. El 3 d’octubre la Cambra dels Comuns es reuní per debatre els acords de Munic (Baviera, Alemanya). L'ex–Primer Lord de l'Almirallat Duff Cooper, que dimití l'endemà de la signatura dels acords, obrí la sessió explicant els motius de la seva renúncia. Churchill rebé fortes crítiques, però cap conservador votà en contra del govern, i només una vintena (circa 20) d'ells s'abstigueren, inclosos Churchill, Eden, Cooper i Harold Macmilla. Churchill digué a la Cambra: «Anglaterra trià entre la guerra i la vergonya. Trià la vergonya i tindrà la guerra.»
Cap a la guerra (octubre del 1938 – agost del 1939)
Després de Munic (Baviera, Alemanya), Chamberlain dugué a terme una (1) política de rearmament per precaució. Declarà al gabinet a principis d'octubre: «Seria una (1) bogeria que aquest país deixés de rearmar–se fins que estiguem segurs que altres països faran el mateix. De moment, no detindrem cap part del nostre esforç fins que no s'hagin corregit les deficiències». Tanmateix, més tard al mes, es resistí a les trucades per situar la indústria en un (1) estat de guerra, pensant que aquesta acció convenceria Hitler que decidí abandonar l'Acord de Munic (Baviera, Alemanya). Chamberlain esperava que l'acord signat amb Hitler a Munic conduís a una (1) solució general dels conflictes a Europa, però Hitler no expressà un interès gaire clar en el seguiment de l'acord. Havent previst eleccions generals després de Munic (Baviera, Alemanya), Chamberlain es conformà amb la remodelació del seu govern. Cap a finals d'any, però, les preocupacions de Chamberlain fan que l'opinió pública pensi que «desfer–se d'aquesta Cambra dels Comuns i amargar–se difícilment amb unes eleccions generals seria suïcida».
Malgrat la relativa tranquil·litat de Hitler quan el Reich annexionà els Sudets, les qüestions de política exterior continuaren preocupant Chamberlain. Anà a París (Illa de França) i Roma (Laci, Itàlia), amb l'esperança de convèncer els francesos perquè acceleressin el seu rearmament i Mussolini d'exercir una (1) influència positiva sobre Hitler. No obstant això, diversos membres del seu govern, seguint Lord Halifax, començaren a distanciar–se de la política d'apaciment. Halifax estava aleshores convençut que Munic (Baviera, Alemanya), certament, «era millor que una (1) guerra europea», però era «un (1) assumpte horrible i humiliant». Els pogroms de la Kristallnacht del 9 de novembre horroritzaren l'opinió pública i feren inacceptable qualsevol connexió amb Hitler, tot i que Chamberlain no renuncià a cap esperança.
Encara creu possible una (1) reconciliació amb Alemanya, Chamberlain pronuncià un (1) important discurs a Birmingham el passat 28 de gener, en què expressa el seu desig de pau internacional. Envià una (1) còpia per endavant a Berchtesgaden i sembla que Hitler li respongué: en el seu discurs al Reichstag del 30 de gener, declarà volgué una (1) «llarga pau». Chamberlain estava segur que les millores en la defensa britànica des de Munic (Baviera, Alemanya) obligarien el dictador a seure a la taula de negociacions. Aquesta estimació es confirmà amb un (1) discurs conciliador pronunciat amb motiu del retorn de l'ambaixador britànic a Berlín (Alemanya), després d'un (1) breu retorn al Regne Unit per motius mèdics. Chamberlain respongué a això en el seu discurs del 22 de febrer a Blackburn: esperava que les dues (2) nacions poguessin resoldre les seves diferències mitjançant el comerç. Estava satisfet de veure reproduïts els seus comentaris a la premsa alemanya. Amb la situació internacional aparentment calmada, estava convençut que el govern guanyaria vots i escons parlamentaris a les eleccions previstes per a finals del 1939.
El 15 de març de 1938 Alemanya envaí les províncies txeques de Bohèmia i Moràvia, i ocupà Praga. Segons el seu biògraf Nick Smart, la primera reacció de Chamberlain a la Cambra fou «poc convincent», però en quaranta-vuit (48) hores es pronuncià amb més fermesa contra l'agressió alemanya. En el seu discurs del 17 de març a Birmingham (Anglaterra, Regne Unit), advertí que «no hi hauria pitjor error que creure que, perquè considera que la guerra és cruel i sense sentit, la nació ha perdut la seva fibra bèl·lica fins al punt que no consagrarà els seus esforços fins a l'últim per resistir a tal cosa un (1) repte si mai es llançés». El secretari d'Estat per a les colònies, Malcolm MacDonald digué: «Si el primer ministre estigué fermament a favor de la pau, ara definitivament s'ha decidit a favor de la guerra». Aquest discurs fou molt ben rebut al Regne Unit i les forces armades reberen una (1) afluència de voluntaris.
Chamberlain es dedicà a construir una (1) xarxa de pactes defensius vinculats entre els països europeus per dissuadir Hitler de la guerra. Buscà un (1) acord entre el Regne Unit, França, l'URSS i Polònia, pel qual els tres (3) primers es comprometrien a donar suport a Polònia si la seva independència es veia amenaçada, però la desconfiança dels polonesos cap a la Unió Soviètica fa fracassar les negociacions. En canvi, el 31 de març, Chamberlain informà una (1) favorable Cambra dels Comuns de les noves aliances militars francopoloneses i anglopoloneses: les dues (2) potències es comprometeren a proporcionar tota l'ajuda possible contra qualsevol acció que pogués amenaçar la independència de Polònia. En el debat posterior, Eden afirmà que aleshores el país estava unit darrere del seu govern, i fins i tot Churchill i Lloyd George aprovaren la política polonesa de Chamberlain.
El primer ministre prengué mesures addicionals per dissuadir Hitler d'atacar. Doblà la mida de l'exèrcit territorial, creà el Ministeri de Custòdia per gestionar el subministrament de tropes i instituí una (1) reclutació permanent. Després de la invasió italiana d'Albània el 7 d'abril, es donaren garanties militars a Grècia i Romania.
Chamberlain dubtà a forjar una (1) aliança militar amb l'URSS: és sospitós ideològicament de Joseph Stalin i creu que aquesta aliança no aportaria cap benefici militar a causa de les grans purgues que colpejaren l'Exèrcit Roig. No obstant això, la majoria del seu govern defensà aquesta aliança i, un (1) cop aixecades les objeccions poloneses, Chamberlain ja no s'hi pogué oposar. Les discussions amb el ministre d'Afers Exteriors soviètic Vyacheslav Molotov, a les quals els britànics només enviaren una (1) petita delegació, s'allargaren durant diversos mesos, i finalment fracassaren quan Polònia i Romania es negaren a permetre l'estacionament de tropes soviètiques al seu territori. El pacte germanosoviètic es conclogué un (1) mes després. Chamberlain havia passat per alt els rumors d'un (1) acostament entre Alemanya i la Unió Soviètica. Quan es revelà el pacte, en feu poc cas en públic i afirmà que no modificava les obligacions del Regne Unit davant Polònia. No obstant això, el 23 d'agost, feu que Henderson lliurés una (1) carta a Hitler en què afirmava que el Regne Unit no dubtaria a acudir en ajuda dels polonesos. Hitler ordenà als seus generals que es preparessin per a la invasió de Polònia, dient–los: «Els nostres enemics són només cucs. Els viu a Munic».
Warlord o cap de guerra (1939–1940)
Declaració de guerra
Alemanya envaí Polònia als albors de l'1 de setembre de 1939. El govern britànic es reuní al final del matí i adverteix Alemanya: si no es retirava del territori polonès, el Regne Unit mantindria els seus compromisos davant Polònia. La Cambra dels Comuns es reuní a les sis de la tarda (18 h pm) i donà una (1) benvinguda triomfal a Chamberlain i Arthur Greenwood (en substitució del malalt Attlee). Chamberlain pronuncià un (1) discurs ple d'emoció quan culpà Hitler del conflicte que vindria.
No es feu immediatament cap declaració formal de guerra. El ministre francès d'Afers Exteriors, Georges Bonnet, indicà que França no podia fer res abans de la sessió parlamentària del 2 de setembre. En realitat, intentà obtenir suport per a una (1) cimera a l'estil de Munic (Baviera, Alemanya), proposada pels italians i que se celebraria el 5 de setembre. No obstant això, el govern britànic exigí que es donés immediatament un (1) ultimàtum a Hitler i que es declarés la guerra sobre el terreny si les tropes alemanyes encara no s'havien retirat la tarda del dia 2. Chamberlain i Halifax estaven convençuts per les peticions de Bonnet, que explicà que França necessitava més temps per mobilitzar–se i evacuar, i posposen el termini per a l'últimàtum, que encara no s'ha publicat. La llarga declaració de Chamberlain, que no menciona cap ultimàtum, no és ben rebuda per la Cambra dels Comuns i, quan Greenwood avançà per «parlar per les classes treballadores», el diputat conservador Leo Amery l'instà a parlar «per a Anglaterra»; la qual cosa implicà que el primer ministre no ho havia fet. Chamberlain respongué que els problemes telefònics dificultaven la comunicació amb París (Illa de França) i intentà dissipar la por que França fracassés. Amb prou feines tingué èxit: massa pocs diputats eren conscients dels passos de Bonnet. El diputat laborista Harold Nicolson escrigué més tard: «perdé tot el seu crèdit durant aquests minuts». L'aparent retard feu témer que Chamberlain volgués aconseguir un (1) nou acord amb Hitler. L'última reunió en temps de pau del govern de Chamberlain tingué lloc a dos quarts de dotze de la nit (23 h 30 min pm); es decidí que l'ultimàtum es presentaria a Berlín (Alemanya) a les nou del matí (9 h am) de l'endemà i caducaria dues (2) hores després, abans de la sessió parlamentària al migdia. L'endemà Chamberlain es dirigí per la ràdio nacional a un quart de dotze del migdia (11 h 15 min am), tot informant de l'estat de guerra amb Alemanya:
«La nostra consciència és clara, hem fet tot el que un país podria fer per establir la pau. Aquesta situació, en la qual no es pot creure cap paraula del que diu el líder alemany, i cap país o gent es pugui sentir segura, s'ha convertit en intolerable [...] Déu us beneeixi ara. Que defensi els justos. Ens enfrontarem a coses dolentes: força bruta, mala fe, injustícia, opressió, persecució i, contra totes aquestes coses, estic convençut que la justícia prevaldrà.»
A la tarda Chamberlain s'adreçà a la Cambra dels Comuns. Aquesta fou la primera vegada en més de cent vint (>120) anys que es reuní un (1) diumenge. Abans d'una (1) assemblea silenciosa, pronuncià un (1) discurs que fins i tot els seus oponents qualifiquen de «sobri i, per tant, eficaç»:
«Tot el que treballava, tot el que esperava, tot el que creia en la meva vida pública ha caigut en mal estat. Només em queda una (1) cosa per fer, i és dedicar el que tinc de força i poder a la victòria de la causa per la qual hem sacrificat tant.»
La guerra de broma
Chamberlain formà un (1) gabinet de guerra i convidà els laboristes i els liberals a participar–hi, però s'hi negaren. Restaurà Churchill al lloc de Primer Lord de l'Almirallat, amb un (1) seient al gabinet, i també oferí un (1) lloc a Anthony Eden. El nou Primer Lord resultà ser un (1) company difícil, que ofegà el primer ministre amb un (1) diluvi de llargs memoràndums. Chamberlain criticà Churchill per haver–li enviat tantes notes quan el gabinet es reunia diàriament. Sospitava que «aquestes cartes no tenien cap altre propòsit que ser citades al llibre que escriuria en el futur», cosa que es confirma després de la guerra. Chamberlain també havia de contrarestar els trets més excessius de Churchill, com l'operació Catherine, que hauria enviat vaixells fortament armats al mar Bàltic amb un (1) suport mínim i sense cobertura aèria per interceptar els enviaments de ferro d'Alemanya. Com que la guerra naval era l'únic front en què participarven els britànics al començament de la guerra, l'evident voluntat del Primer Lord d'emprendre una (1) guerra violenta i victoriosa el convertí en un (1) potencial líder de la consciència pública i entre els seus col·legues parlamentaris.
Els primers mesos del conflicte estigueren marcats per un (1) mínim compromís terrestre al front occidental, que li valgué el sobrenom de «Bore War» («guerra de l'avorriment») o, posteriorment, «Phoney War» («guerra de broma»). En línia amb la majoria de governs i generals aliats, Chamberlain creia que la guerra es podria guanyar ràpidament mantenint l'embargament d'Alemanya mentre es continuava el rearmament. Chamberlain no tenia ganes de canviar l'economia britànica massa profundament. Parlant d'un (1) pressupost d'emergència proposat pel govern, Chamberlain diu: «L'únic que importa és guanyar la guerra, fins i tot si en sortim en fallida». No obstant això, la despesa pública real augmenta poc més que la taxa normal d'inflació entre els mesos de setembre del 1939 i març del 1940. Malgrat aquestes dificultats, Chamberlain encara gaudeix d'uns índexs d'aprovació elevats, que pujaren fins al seixanta-vuit per cent (68%), i prop del seixanta per cent (60%) l'abril del 1940.
Caiguda
A principis del 1940 els aliats aprovaren un (1) pla per prendre el control del nord de Noruega, al voltant del port principal de Narvik, així com possiblement les mines de ferro sueces de Gällivare, la principal font de subministrament del Reich.. Com que el mar Bàltic estava glaçat a l'hivern, el trànsit passava per Narvik durant aquest període. El projecte dels aliats començà amb una (1) explotació minera en aigües noruegues, per tal de provocar una (1) reacció alemanya a Noruega i permetre l'ocupació de la major part del país. Els aliats desconeixen, però, que Alemanya té el seu propi pla per envair Noruega i el 9 d'abril la Wehrmacht ocupà Dinamarca i després envaí Noruega. El país fou ocupat gairebé completament per Alemanya. Les poques tropes enviades pels aliats no tingueren gaire èxit, i el gabinet de guerra ordenà la seva retirada el 26 d'abril. Els opositors del primer ministre decidiren convertir el debat d'ajornament per les vacances de Pentecosta en un (1) càrrec contra Chamberlain. Aquest s'enfadà quan s'assabentà de la cosa i després decidí contraatacar.
El «debat noruec» s'obrí el 7 de maig i durà dos (2) dies. Els primers discursos, inclòs el de Chamberlain, romangueren neutrals, però l'almirall Roger John Brownlow Keyes, diputat de Portsmouth North, pujà al podi amb uniforme i llançà un (1) violent atac a la realització de la campanya a Noruega, estalviant, però, Churchill en la seva culpa. Leo Amery conclogué el seu propi discurs parafrasejant Oliver Cromwell dissolent el Parlament llarg: «Heu estat aquí massa temps pel bé que heu fet. Vés, diguí, i que ens lliurem de tu. En nom de Déu, vaja!» Quan el laborisme anuncià que demanaria una (1) divisió, Chamberlain cridà als seus «amics —i encara tinc alguns amics en aquesta Cambra— per donar suport al govern aquesta nit». Tot i que la paraula «amic» s'utilitza habitualment per referir-se als companys de partit, Chamberlain cometé un (1) «error estratègic» mitjançant la lleialtat a un (1) partit «mentre que la gravetat del conflicte requereix unitat nacional». Lloyd George reuní els atacants i Churchill conclogué la sessió amb un (1) vigorós discurs a favor del govern. El govern tenia normalment més de dos-cents (>200) vots de majoria, però només tenia vuitanta-un (81) vots per avançat durant la divisió, trenta-vuit (38) diputats conservadors votant en contra de les instruccions del partit i uns vint (circa 20) que s'abstingueren.
Chamberlain passà gran part del dia el 9 de maig en reunions amb membres del seu govern. Molts diputats conservadors, fins i tot els que votaren en contra del govern, digueren durant aquests dies que no volien la sortida de Chamberlain més aviat una (1) remodelació del gabinet. No obstant això, Chamberlain decidí dimitir, tret que el laborisme acceptés unir–se al seu govern. Attlee, amb qui es reuní més tard el mateix dia, n'era reticent, però acceptà consultar amb el Comitè Nacional del Partit Laborista, que es reuní a la mateixa hora a Bournemouth. Chamberlain voldria que Halifax el succeís, però aquest no tenia ganes d'avançar els seus propis peons i finalment l'elecció recaigué en Churchill. L'endemà Alemanya envaí el Benelux i Chamberlain considerà la possibilitat de mantenir el seu càrrec. No obstant això, confirmà que Attlee del Partit Laborista no treballaria amb ell i Chamberlain anà al Palau de Buckingham per presentar la seva renúncia al rei i aconsellar–li que apel·lés a Churchill. Posteriorment, Churchill donà les gràcies a Chamberlain per no haver aconsellat al rei que truqués a Halifax, que havia rebut el suport de la majoria dels membres del govern. Parlant per la ràdio el mateix vespre, Chamberlain digué a la nació:
«Ara ha arribat l'hora de les nostres proves, mentre els pobles innocents d'Holanda, Bèlgica i França ja ho estan passant. I vosaltres, com jo, heu de reunir el nostre nou líder i, amb la unió de les nostres forces, i amb un coratge inquebrantable, lluitarem i treballarem fins que aquesta bèstia salvatge, que ha sorgit del seu cau per llançar–se sobre nosaltres, o finalment desarmada i enderrocat.»
La reina digué a Chamberlain que la seva filla, la princesa Isabel, plorà en escoltar la seva declaració. Churchill li escrigué donant–li les gràcies per haver estat al seu costat en aquest perillós moment, i Stanley Baldwin, l'últim primer ministre que encara visqué amb Lloyd George i Chamberlain, escrigué: «Heu passat la prova per foc des de la nostra última reunió, fa quinze (15) dies, i n'heu sortit cobert d'or».
Lord president del Consell i mort
Inusualment, Chamberlain no publicà la llista Honors de renúncia després de la seva renúncia. Churchill no purgà els seus seguidors: Chamberlain continuà sent el líder del Partit Conservador i mantingué el suport de molts diputats que confiaven poc en el seu nou primer ministre. Churchill volgué veure Chamberlain tornar al Fisc, però declinà l'oferta, creient que causaria problemes amb el Partit Laborista. Es converteí en el senyor president del Consell, amb un (1) escó al gabinet de guerra reduït a cinc (5) escons. El 13 de maig de 1940 Chamberlain tornà per primera vegada a la Cambra dels Comuns per la seva renúncia i «els diputats perderen el cap: ploraren, animaren, agitaren les seves agendes, li reservaren una (1) ovació». Per contra, Churchill rebé una (1) freda recepció a la casa, i alguns dels seus discursos més famosos, com ara «Lluitarem a les platges», són un escàs entusiasme.
Chamberlain està profundament devastat per la seva caiguda. Escrigué: «Pocs homes han tingut aquesta inversió de fortuna en tan poc temps». Lamentà especialment la pèrdua de la casa senyorial Dames; però, després del comiat del 19 de juny, escrigué: «Estic content d'haver–ho pogut fer, i no tornaré a pensar en Dames». El seu càrrec de Lord President confereix importants responsabilitats en l'àmbit domèstic, així com la presidència del Gabinet de Guerra durant les nombroses absències de Churchill. Més tard, Attlee el recordà com «desproveït de qualsevol ressentiment que pogués haver sentit cap a nosaltres». Treballà molt bé: un (1) bon president, un (1) bon membre del comitè, sempre molt professional». Com a president del Lord President's Committee exerceí una (1) gran influència en l'economia de guerra. Quan l'Eix comenà a provar les aigües per a una possible pau, el 26 de maig de 1940, després de l'ocupació del Benelux i quan França trontollà, Halifax instà el Consell de Ministres a estudiar l'oferta alemanya. Els membres del Consell de Ministres trigaren tres (3) dies a arribar a un (1) acord i, l'últim dia Chamberlain digué que era poc probable que l’oferta fos acceptable i que s'haurien d'ajornar els moviments. En definitiva, el gabinet de guerra rebutjà les negociacions.
El maig del 1940 Churchill avançà dues (2) vegades la possibilitat d'oferir un (1) càrrec governamental a David Lloyd George. Ambdues vegades Chamberlain havia indicat que dimitiria en aquest cas, a causa de la seva antipatia de llarga data envers l'ex–primer ministre. Churchill tornà a la qüestió amb Chamberlain al juny i, aquesta vegada, Chamberlain acceptà el seu eventual nomenament, a condició que deixés de banda les seves diferències. No obstant això, Lloyd George es negà a unir–se al govern de Churchill.
Chamberlain intentà convèncer el seu partit de seguir Churchill. Juntament amb el cap dels whigs (liberals) David Margesson, intentà superar la sospita i l'aversió dels conservadors al primer ministre. El 4 de juliol Churchill fou rebut a la Cambra amb una (1) aclamació dels diputats conservadors preparada per Chamberlain i Margesson, i el primer ministre quedà emocionat quan fou aclamat pels diputats del seu propi partit per primera vegada des del maig. Per la seva banda, Churchill també fou fidel: es negà a tenir en compte els intents laboristes i liberals d'excloure Chamberlain del govern. Quan apareixen crítiques a Chamberlain a la premsa i quan l'ex–primer ministre s'assabentà que el laborisme planejà atacar–lo a través d'una (1) sessió secreta del Parlament, Chamberlain diguéu a Churchill que només es podia defensar contraatacant. El primer ministre intervingué amb el Partit Laborista i la premsa, i les crítiques cessaren, «com una (1) aixeta que està apagada» segons Chamberlain.
El juliol del 1940 aparegué un (1) fulletó titulat Guilty Men («Els culpables»), signat «Cató», pseudònim de tres (3) periodistes, inclòs el futur líder laborista Michael Foot. Ataca el registre del govern nacional, afirmant que no havia preparat adequadament el país per a la guerra, i exigeix la sortida de Chamberlain i altres ministres que presumptament contribuïren als desastres al començament del conflicte. El llibre vengué més de dos-cents mil (>200.000) exemplars, molts dels quals es transmeteren de mà en mà; tot i que moltes llibreries importants no l'oferiren, experimentà vint-i-set (27) reedicions en pocs mesos. Segons l'historiador David Dutton, «El seu efecte sobre la reputació de Chamberlain, tant en el públic general com en el món acadèmic, fou realment profund».
La salut de Chamberlain fou excel·lent al llarg de la seva vida, a part dels atacs ocasionals de gota, però a mitjan 1940 el dolor es tornà constant. Entrà a l’hospital per operar–se al juliol i els cirurgians trobaren que tenia càncer de còlon terminal. Ocultaren el seu diagnòstic, assegurant que no necessitaia una (1) altra operació. Chamberlain abandonà la residència d'avis a Highfield Park, Hampshire (Anglaterra, Regne Unit), on tornà a treballar a mitjans d'agost. Tornà a la seva oficina el dia 9 de setembre, però tornà el dolor, accentuat pels bombardeigs nocturns de Londres que li impedien dormir correctament. Deixà Londres (Anglaterra, Regne Unit) per última vegada el passat 19 de setembre i marà cap a Highfield Park (Anglaterra, Regne Unit). Dimití a Churchill el dia 22. El primer ministre es mostrà reticent, però els dos (2) homes s’adonaren que Chamberlain no tornaria mai a treballar i Churchill acceptà la seva renúncia. Li preguntà si acceptaria entrar a l'Orde de la Lligacama, a la qual pertanyia el seu germà Austen, però Chamberlain declinà: «prefereixo morir com un (1) simple senyor Chamberlain, com el meu pare abans que jo, adornat sense cap títol».
Durant les seves darreres setmanes, Chamberlain es mostrà furiós davant dels comentaris «breus, gèlids i en la seva major part menyspreables» fets per la premsa sobre l'anunci de la seva retirada, escrits segons ell «sense la més mínima mostra de simpatia per l'home, ni tan sols la més mínima idea que hi podria haver una tragèdia humana darrere». No obstant això, la parella reial el visità el passat 14 d’octubre, i rebé centenars de cartes de suport d’amics i admiradors. Escrigué a John Simon, que havia estat canceller de l'erari del seu govern:
«Fou l'esperança de fer alguna cosa que pogués millorar les condicions de vida dels més pobres que em portà a la política, quan havia passat la meitat de la meva vida, i em donà certa satisfacció haver aconseguit part de la meva ambició, fins i tot si el dany de la guerra posa en perill la seva existència. Per la resta, no em penedeixo de res que he fet i no veig res incomplet que hauria d'haver complert. Em complau acceptar el destí que em caigué de sobte.»
El càncer s'emportà Chamberlain 9 de novembre de 1940, als setanta-un (71) anys. El servei funerari se celebà a l'abadia de Westminster (per motius de seguretat, la ubicació i la data no s'anunciaren públicament), i les seves cendres estan enterrades a prop de les d'Andrew Bonar Law. Churchill feu un (1) elogi de Chamberlain a la Cambra dels Comuns tres (3) dies després de la seva mort:
«Qualsevol que sigui la història que pugui dir o no d’aquells terribles i extraordinaris anys, podem estar segurs que Neville Chamberlain actuà amb absoluta sinceritat, segons els seus punts de vista, i lluità amb tota la seva capacitat i autoritat, que era important, per salvar el món de la terrible i devastadora lluita en què estem compromesos avui. Només això li donarà un bon lloc en el que s'anomena veredicte de la història.»
Mentre que alguns dels partidaris de Chamberlain trobaren el discurs del primer ministre amb mala fe, Churchill afegí en privat: «Què serà de mi sense el pobre Neville? Comptí amb ell per tenir cura de l'Interior per a mi». Altres feren un (1) homenatge a Chamberlain a la Cambra dels Comuns i a la Cambra dels Lords el 12 de novembre: Lord Halifax, Attlee i Archibald Sinclair, líder del partit liberal i ministre d'Aviació. S'esperava que l'ex–primer ministre Lloyd George, aleshores diputat, pronunciés un (1) discurs, però estigué absent de les sessions.
La posteritat
Uns dies abans de la seva mort, Neville Chamberlain escrigué:
«Pel que fa a la meva reputació, no estic gens preocupat. Les cartes que segueixen arribant–me en nombre continuen tornant a aquest punt, és a dir, que sense Munic, la guerra s'hauria perdut i l'Imperi es destruiria el 1938 [...] No crec que l'opinió contrària [...] tingui la menor possibilitat de supervivència. Fins i tot si no es publiqués res de la veritable història secreta dels últims dos (2) anys, no temeria el judici de l'historiador.»
Guilty Men no és l’únic fulletó de la Segona Guerra Mundial que perjudicà la reputació de Chamberlain. We Were Not All Wrong, publicat el 1941, afirmà que els diputats liberals i laboristes, així com alguns conservadors, lluitaren contra la política de relaxació de Chamberlain. L'autor d'aquest text, el diputat liberal Geoffrey Mander, havia votat en contra del reclutament el 1939. Why Not Trust the Tories, escrit per «Gracchus» (futur ministre de Treball, Aneurin Bevan) i publicat el 1944, culpà els conservadors de la política exterior seguida per Baldwin i Chamberlain. Alguns conservadors pogueren donar la seva pròpia versió dels fets, sobretot el diputat Quintin Hogg a The Left Was Never Right, al final de la guerra, l'opinió pública jutjà Chamberlain culpable de greus errors diplomàtics i militars que gairebé portaren al país a la ruïna.
Aquests atacs de l'esquerra suposaren un (1) greu cop per a la reputació de Chamberlain. La publicació el 1948 de The Gathering Storm, el primer volum de les memòries de guerra de Churchill, li donà un (1) cop encara més violent des de la dreta. Si Churchill, en privat, de la seva obra digué que «això no és que la història és la meva història», exerceix una (1) influència considerable. Churchill descrigué Chamberlain com a ben intencionat, però feble, incapaç de veure l'amenaça de Hitler i aliè al fet que Hitler podria haver estat derrocat per una (1) gran coalició europea (segons Churchill). L'any entre el començament del conflicte de Munic (Baviera, Alemanya) ha empitjorat la posició del Regne Unit respecte a Churchill, que criticà les decisions preses per Chamberlain en temps de guerra com en temps de pau. Els punts de vista de Churchill són difícilment qüestionats pels historiadors en els anys posteriors a la publicació de les seves memòries.
Anne Chamberlain, vídua de l'ex–primer ministre, digué que l'obra de Churchill està plena d'elements que «no són afirmacions realment falses fàcilment corregibles, sinó pures omissions i suposicions, ara reconegudes com a fets que no són en realitat». Durant la guerra, la família Chamberlain es comprometé a l'historiador Keith Feiling a escriure una (1) biografia oficial de Chamberlain i li permeté consultar els seus diaris i papers privats. Com a biògraf oficial d'un (1) Feiling recentment mort, tindria dret a accedir als documents oficials, però potser no ho sabia, i el secretari del gabinet rebutjà les seves peticions d'accés. El treball de guerra de Feiling, publicat el 1946, ha estat descrit per l'historiador de l'escola revisionista David Dutton com «la biografia d'un (1) volum més impressionant i convincent de Chamberlain», però no pot restablir la reputació greument danyada de l'ex–primer ministre.
El diputat conservador Iain Macleod va publicar el 1961 la primera biografia de Chamberlain que testimonia un corrent de pensament revisionista. El mateix any, a Els orígens de la segona guerra mundial , AJP Taylor creu que Chamberlain va ser capaç de rearmar el Regne Unit i preparar-lo per defensar-se (tot i que un rearmament previst per derrotar Alemanya hauria requerit innombrables recursos addicionals.); descriu Munic com "un triomf del millor de la vida britànica [i] per a aquells que havien denunciat amb coratge el rigor i la manca de previsió de Versalles [ 212 ] "(mentre que aquest tractat va establir, per exemple, una zona del Rin desmilitaritzada que va impedir de facto una invasió alemanya).
L'adopció de la thirty year rule (regla dels trenta anys), el 1967, permeté la publicació de nombrosos documents del govern de Chamberlain els tres (3) anys següents, documents que aportaven llum sobre les motivacions de l'ex–primer ministre. L’escola revisionista n'obtingué un (1) nou vigor, tot i que també s'hi publiquen treballs molt crítics amb Chamberlain, com ara Diplomacy of Illusion de Keith Middlemas (1972), que retratà Chamberlain com un (1) polític experimentat, però totalment cec amb la consideració d'Alemanya. Els documents fets públics ho indiquen, contràriament al que afirmaven Guilty Men Chamberlain no ignorà els consells del Ministeri d'Afers Exteriors i tampoc obvià el seu govern maldestre. Altres documents mostren que Chamberlain imaginà una (1) gran coalició de governs europeus, com la suggerida més tard per Churchill, però la va rebutjar, creient que dividir Europa en dos camps només precipitaria la guerra en lloc d’impedir–la. A més, demostren que Chamberlain no podia confiar amb seguretat en els dominis britànics, capaços de dur a terme les seves pròpies polítiques exteriors segons l'Estatut de Westminster, en cas de guerra continental. Fou també en aquest moment quan es feu públic l'informe del cap de gabinet, que explicava que el Regne Unit no podia evitar que Alemanya conquerís Txecoslovàquia per la força.
Una (1) escola postmodernista sorgí als anys noranta (90) com a reacció a aquesta visió revisionista sobre Chamberlain; utilitzà els documents publicats per justificar les conclusions originals de Guilty Men's. L'historiador RAC Parker estima que Chamberlain podria haver establert una (1) aliança sòlida amb França després de l'Anschluss i haver iniciat una (1) política de contenció d'Alemanya sota els auspicis de la Societat de Nacions. Per a molts revisionistes, Chamberlain només tenia un (1) marge de maniobra, però Parker creu que Chamberlain i els seus col·legues, a més de l'apaivagament tenien altres polítiques viables. En les seves dues (2) obres, Chamberlain and Appeasement (1993) i Churchill and Appeasement (2000), Parker afirma que Chamberlain, en virtut de la seva «personalitat forta i tossuda» i les seves habilitats oratòries, portà el Regne Unit a triar el relaxament en lloc de dissuadir–lo. Segons Parker, si Churchill hagués ocupat una (1) posició important a la segona meitat de la dècada del 1930, hauria construït un (1) sistema d’aliances que hauria dissuadit Hitler i fins i tot podria permetre l'expulsió dels opositors a l'interior.
Dutton assenyala que la reputació de Chamberlain, per bé o per mal, probablement estarà lligada per sempre a la seva manera de veure la seva política envers Alemanya:
«Qualsevol altra cosa que es pugui dir sobre la vida pública de Chamberlain, la seva reputació depèn en última instància de l'apreciació d'aquest moment [de Munic] i d'aquesta política [d'apaivagament]. Aquest fou el cas quan dimití el 1940, i encara passa seixanta (60) anys després. Esperar que algun dia sigui d’una altra manera seria esperar que Ponç Pilat algun dia sigui considerat un (1) oficial provincial romà competent.»
Resultats electorals
Cambra dels Comuns
Apèndixs
Nota
És a dir, vint-i-nou milions cent mil (29.100.000) lliures en termes de producte interior brut per càpita, o quatre milions dos-cents mil (4.200.000) en RPI equivalent. Vegeu Potència de compra de lliures britàniques 1264–2008, Measuringworth.
Bibliografia
(en) John de Courcy: Searchlight on Europe, Eyre & Spottiswoode, 1940.
(en) David Dilks: Neville Chamberlain, Volume 1: Pioneering and Reform, 1869–1929, Cambridge University Press, 1984, 680 pàg. (ISBN 0-521-89401-8, lire en ligne [archive]).
(en) David Dutton: Neville Chamberlain, Hodder Arnold, 2001 (ISBN 0-8242-0863-3).
(en) Dermot Englefield: Facts About the British Prime Ministers, H. W. Wilson Co., 1995 (ISBN 0-8242-0863-3).
(en) David Faber: Munich: The 1938 Appeasement Crisis, Simon & Schuster, 2008, 518 pàg. (ISBN 978-1-84739-006-6).
(en) Keith Feiling: The Life of Neville Chamberlain, Archon Books, 1970.
(en) Graham Macklin: Chamberlain, Haus Books, 2006, 170 pàg. (ISBN 1-904950-62-0, lire en ligne [archive]).
(en) Robert Self: Neville Chamberlain: A Biography, Aldershot/Burlington (Vt.), Ashgate, 2006, 573 pàg. (ISBN 0-7546-5615-2, lire en ligne [archive]).
(en) Nick Smart: The National Government, St. Martin's Press, 1999, 279 pàg. (ISBN 0-312-22329-3).
(en) Nick Smart: Neville Chamberlain, Routledge, 2010 (ISBN 978-0-415-45865-8 et 0-415-45865-X).
(en) A. J. P. Taylor: English History, 1914–1945, Oxford University Press, 1965.
Neville Chamberlain el 1936.
Joseph (assegut) i Austen Chamberlain el 1892.
Neville Chamberlain, data desconeguda.
Chamberlain (au centre) aux côtés de Joachim von Ribbentrop (à droite) après la rencontre de Berchtesgaden, le 16 septembre 1938.
Chamberlain et Hitler après la rencontre de Bad Godesberg, le 23 septembre 1938.
Chamberlain arrive à Munich le 29 septembre 1938.
Chamberlain, Daladier, Hitler, Mussolini et Galeazzo Ciano sur le point de signer les accords de Munich.
À son retour de Munich, Neville Chamberlain brandit l'accord signé par Hitler et lui–même.
Première page d’une lettre de Chamberlain à Churchill (1er octobre 1939).
Plaque bleue en l’honneur de Chamberlain à Edgbaston.
Sir Winston Churchill
Arthur Neville Chamberlain
El passat dijous 18 de març de 2021 es commemorà el cent vuitanta-quatrè aniversari del naixement de Stephen Grover Cleveland (Caldwell, Nova Jersey, EUA, 18 de març de 1837 — Princeton, Nova Jersey, EUA, 24 de juny de 1908), qui fou el XXII (1885-1889) 1 i XXIV (1893–1897) 1 president dels Estats Units i l'únic president d'aquest país a tenir dos (2) mandats no consecutius. A més de ser l'únic demòcrata que aconseguí la Presidència en una (1) era de preponderància republicana al govern entre els anys 1860 i 1912, i el primer president demòcrata després de la Guerra de Secessió. Els seus admiradors elogiaren el seu mandat per la seva honestedat, independència de criteri i adhesió als principis del liberalisme i el lliure comerç. A més, és considerat el president més popular entre tots els que habitaren la Casa Blanca entre Lincoln i Theodore Roosevelt. No obstant això, se li criticà la sobrecàrrega que sembla que patí el seu segon mandat atabalat per una greu crisi econòmica i la pèrdua de control del partit demòcrata enfront de les seves branques agràries.
Joventut i família
Cleveland nasqué a Caldwell, Nova Jersey, sent el cinquè dels nou (9) fills del reverend Richard Cleveland i la seva dona Anne Neal, filla d'un (1) venedor de llibres de Baltimore (Maryland). De la banda del seu pare era descendent de colons anglesos assentats a l'estat de Massachusetts el 1645 i de la banda materna de quàquers alemanys i protestants angloirlandesos.
El seu pare, un (1) ministre presbiterià originari de Connecticut, fou traslladat diverses vegades, de manera que Cleveland cresqué en constant mudança entorn de la costa est d'Amèrica del Nord, sent Fayeteville (Nova York) un (1) dels llocs on més recalà la família durant la infància de Cleveland.
El 1850 la família Cleveland s'establí a Clinton (Nova York), on el seu pare havia estat nomenat pastor. La dedicació del seu pare a la religió no era suficient per costejar la vida de tota la seva nombrosa família, amb el que Grover fou forçat a deixar els seus estudis per un (1) curs de dos (2) anys d'aprenentatge mercantil, tot i que aquesta experiència seria molt breu i aviat reprendria seus estudis. El 1853 el seu pare deixaria la parròquia de Clinton per traslladar–se a la de Holland Patent (Nova York), on poc després moriria.
Carrera política primerenca
Exercí l'advocacia a Búfalo (Nova York), on ja es notava la seva concentració en el treball i l'obstinació per resoldre els casos que se li presentaven. Fou triat xèrif del comtat d'Erie, Nova York, el 1870, i, mentre exercia el seu lloc executà personalment com a mínim dues (2) condemnes a mort a la forca de criminals. Els seus oponents polítics ho criticarien anys més tard cridant el «botxí de Buffalo». Cleveland aclarí que ell volia «tenir la responsabilitat de les execucions per evitar aquest pes als seus subordinats».
A l'edat de quaranta-quatre (44) anys començà la seva carrera política en ascens que el portaria a la Casa Blanca en tres (3) anys. Afí a el reformisme demòcrata fou triat alcalde de Búfalo (Nova York), amb l'eslògan Public Office is a Public Trust (La gestió pública és confiança pública) com a marca registrada de la seva gestió. El 1882 fou triat governador de l'estat de Nova York.
Primer mandat com a president (1885–1889)
Campanya de 1884
Cleveland guanyà les eleccions presidencials del 1884 amb el suport combinat de demòcrates i republicans reformistes que dissentien amb el candidat opositor, el senador per l'estat de Maine James G. Blaine, per presumpta corrupció en les seves funcions. La campanya fou relativament negativa, atès que l'oposició per minvar la imatge d'honestedat que emanava de Cleveland li adjudicaren diversos fills extramatrimonials producte dels seus anys en l'exercici de l'advocacia. Cleveland mai no admeté o negà la remor, però sí que admeté pagar manutenció a un (1) fill amb el nom d'Oscar Folsom Cleveland.
Matrimoni a la Casa Blanca
El juny del 1886 Cleveland contragué matrimoni amb Frances Folsom, filla d'un (1) company del seu bufet d'advocat, al Saló Blau de la Casa Blanca. Fou el segon president a casar–se en exercici (l'anterior havia estat John Tyler) i l'únic a tenir el seu casament a la Casa Blanca. Folsom fou a més la primera dama més jove en la història dels Estats Units d'Amèrica. L'octubre del 1886 Cleveland inaugurà l'Estàtua de la Llibertat.
Polítiques
La gestió de Cleveland pot resumir–se en una (1) de les seves frases més característiques, «només tinc una cosa que fer i és fer el correcte». Ell mateix insistia que la seva tasca en la presidència havia de consistir en frenar les males idees d'altres polítics. El fet fou que Cleveland feu un (1) ús del veto major que altres presidents de la seva època, gairebé sempre destinant–lo a frenar polítiques de despesa pública, i seguí així el liberalisme clàssic imperant en la seva època. De fet, si els vint-i-un (21) presidents anteriors recorregueren al veto dues-centes sis (206) vegades entre tots ells, Cleveland ho feu en quatre-centes catorze (414) ocasions només en el seu primer mandat, i cinc-centes vuitanta-quatre (584) en el segon.
Entre les maniobres destacades de Cleveland per frenar la despesa pública podem trobar el veto d'una (1) llei que destinava deu mil dòlars (10.000 $) a la compra de grans per a distribuir entre grangers texans empobrits per la sequera, en aquest cas escrigué: «L'ajuda federal en aquests casos augmenta l'expectació de rebre cura paternal de part del govern i disminueix la duresa del nostre caràcter nacional». Aquest president també vetà centenars de peticions de pensions privades per a veterans de la guerra civil nord–americana que, segons argumentà ell, eren fraudulentes.
Cleveland començà també una (1) sensacional però sanguinària campanya contra els aborígens apatxes acabdillats pel seu líder Gerónimo. Aquests nadius eren una (1) molèstia per a la progressiva invasió de colons blancs a l'oest nord–americà. També s'enfrontà amb les companyies de ferrocarril investigant la possessió de les terres donades a aquestes a l'oest pel govern, i, doncs, aconseguí la devolució a l'Estat de tres-cents vint-i-vuit mil quilòmetres quadrats (328.000 km²). Signà a més la llei de comerç interestatal, primera norma reguladora dels ferrocarrils al seu país.
En política exterior Cleveland es caracteritzà per un (1) aïllacionisme caracteritzat per un (1) parèntesi en les intervencions de l'exèrcit americà sobre la resta d'Amèrica. No obstant això, no hi hagué una (1) desviació significatiu en el costum. Rebutjà la presència del seu país a la Conferència de Berlín, i frenà les pretensions de Washington sobre el Congo. En política econòmica aquest president inicià una (1) croada contra les tarifes proteccionistes implantades per anteriors gestions que obtingué èxits parcials.
Segon mandat com a president (1893–1897)
Campanya
Els primers objectius de campanya de Cleveland foren reduir les tarifes proteccionistes i aturar una (1) descontrolada producció de monedes de plata que estava deixant buides les reserves d'or del Departament del Tresor del país. Amb la reelecció del 1892, Cleveland es convertí en el primer i, a data d'avui, únic president dels Estats Units a ser triat per a dos (2) mandats no consecutius.
Política
Poc després d'arribar a la Presidència hagué d'afrontar una (1) crisi coneguda com el pànic del 1893, caracteritzada per un (1) seriós declivi en l'economia producte de les escasses reserves d'or de l'Estat, conseqüència directa de la llei Sherman de Compra de Plata. Torejant directament amb la desocupació i la fallida de nombroses indústries agrícoles, Cleveland ajudat per lleis de regulació, la JP Morgan i Wall Street aconseguí contenir l'espiral inflacionista.
Lluità en va per disminuir tarifes duaneres a través de lleis que foren frenades pel Congrés. El juny del 1984 hagué d'afrontar una (1) vaga de treballadors ferroviaris a Chicago (Illinois), la qual reprimí amb duresa enviant un (1) contingent de l'exèrcit.
Invocant la doctrina Monroe, forçà el Regne Unit a acceptar el seu arbitri en una (1) qüestió de límits amb Veneçuela. També modernitzà l'armada nord–americana, estratègia que serviria més tard per guanyar la guerra contra Espanya.
Després d'una (1) investigació sobre l'enderrocament de Lili'uokalani, reina de Hawaii, donà suport a la restauració de la monarquia en aquest país, retirant del Senat el projecte d'annexió de Hawaii a la Unió.
Retir i mort
En deixar la Presidència es retirà a Princeton (Nova Jersey), on durant un (1) temps treballà a la universitat, on s'oposà a les polítiques d'aleshores rector Woodrow Wilson. Morí el 1908 d'un (1) infart i fou sepultat en un (1) cementiri de Princeton (Nova Jersey).
Stephen Grover Cleveland
Casament de Stephen Grover Cleveland a la Casa Blanca
Stephen Grover Cleveland
El passat dijous 18 de març de 2021 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement de Rudolf Christian Karl Diesel (París, Illa de França, 18 de març de 1858 — canal de la Mànega, 29.09.1913), qui fou un (1) enginyer i inventor alemany, inventor del motor de combustió d'alt rendiment que duu el seu nom, el motor dièsel.
Biografia
Nasque el 18 de març de 1858 a la ciutat de París (Illa de França), fill d'immigrants bavaresos. L'any 1870, en esclatar la guerra francoprussiana, la seva família abandonà França i s'establí a Augsburg, ciutat situada a Baviera. L'any 1875 inicià els seus estudis a la Universitat Politècnica de Munic, on tingué de professor Carl von Linde, l'inventor del frigorífic.
Recerca científica
El 1880 retornà a París (Illa de França) com a representant de l'empresa de màquines frigorífiques del seu mestre, es casà i inicià la seva recerca científica.
Entre els anys 1893 i 1897 construí a la companyia MAN–AG (pertanyent al grup Krupp) el primer motor del món que cremava oli vegetal (oli de palma) en condicions de treball. L'Institut d'Enginyers Mecànics li concedí l'Orde del Mèrit per les seves investigacions i desenvolupaments sobre els motors amb oli de cacauet, tot i que posteriorment s'usà petroli per ser un (1) combustible més barat. L'invent fou presentat a la Fira Internacional de París com el primer motor que usava oli mineral com a combustible i fou anomenat «motor de combustió», posteriorment anomenat motor dièsel en nom del seu inventor, que fou provat per Rudolf Diesel, Adrian Bouchet i Frederic Dyckhoff en un (1) canal francès el 1903.[1]
Mort
Morí pels volts del 29 de setembre de 1913 en la travessia a bord d'un (1) vaixell, travessant el canal de la Mànega, durant el viatge entre Anvers (Bèlgica) i Anglaterra. Aquella nit desaparegué del vaixell, i fou trobat el seu cos un (1) parell de dies després pels guardacostes. Com era costum en aquells temps, el guardacostes tan sols recollí les seves pertinences (identificades posteriorment pel seu fill) i el cos fou llançat de nou a la mar.
Es pensen diverses hipòtesis sobre la seva mort, la primera indica que se suïcidà en vista de trobar–se en fallida econòmica, encara que la seva família cregué que fou assassinat i les seves idees robades. Una (1) altra hipòtesi indica que agents alemanys l'assassinaren per evitar la difusió dels seus invents, en vistes posades a la imminent guerra i que Diesel estava decidit a permetre que qualsevol país (França i el Regne Unit entre ells) comprés llicències sobre les seves patents.
Referències
↑ Transactions: Series A., Volum 70 (en anglès). Institute of Marine Engineers, Its, 1958, pàg. 45.
Rudolf Christian Karl Diesel
El passat dimecres 17 de març de 2021 es commemorà el norantè aniversari de la fundació de l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), genèricament anomenada Esquerra Republicana, que és un (1) partit polític català fundat a Barcelona, Catalunya, el 17 de març de 1931, que es defineix d'esquerra socialdemòcrata i es partidari de la independència dels Països Catalans. En l'actualitat, el nom fundacional només representa la federació a Catalunya del partit.
El partit està implantat a tots els Països Catalans i té tres (3) federacions: la del Principat de Catalunya (ERC), la del País Valencià (ERPV) i la de les Illes Balears i Pitiüses (ERIB). També manté una (1) vinculació amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (Jovent Republicà), considerada la seva branca juvenil.
La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i estel blanc, i amb triangle groc i estel roig. El setembre de 2019 tenien prop de deu mil (circa 10.000) militants.[6]
Història
La fundació
Els dies 17, 18 i 19 de març de l'any 1931 se celebrà al Foment Republicà de Sants (barri de Sants de Barcelona) la Conferència d'Esquerres, on es fundà com a partit polític l'Esquerra Republicana de Catalunya, de la unió de les organitzacions Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup L'Opinió de Joan Lluhí, a més de diverses associacions comarcals i locals. El primer president de la nova organització política fou Francesc Macià escollit per unanimitat.
Els principis més importants foren el reconeixement de la identitat de Catalunya com a nació, la defensa dels drets individuals de l'home i la redistribució de la riquesa, mentre que el programa social s'estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del salari mínim, la jornada de vuit (8) hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilacions i escoles de treball.
L'hegemonia republicana
Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, ERC esdevingué el partit més votat a les eleccions municipals de l'abril del 1931. Després de la victòria Macià proclamà la República Catalana, però aquest acte no era una (1) proclamació d'independència de Catalunya sinó la proclamació de la República, com passà a altres ciutats d'Espanya, i del nou règim català atès que un (1) dels punts del pacte de Sant Sebastià (1930) era l'autogovern per a Catalunya. Així es redactà un (1) Estatut d'Autonomia que suposava el restabliment de la Generalitat de Catalunya, institució que Macià dirigiria inicialment.
L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, com a marc legal a partir del qual el Principat recuperava competències d'autogovern per primera vegada des de la derrota a la Guerra de Successió (1700–1715). Aquest Estatut, tot i ser esmenat pel Congrés dels Diputats, entrà en vigor el setembre del 1932.
ERC, a partir d'aquell moment, i en el marc de la II República Espanyola (1931–1939), guanyà totes les eleccions que s'anaren celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les legislatives. Fou en aquest context polític que el desembre del 1933 morí Francesc Macià. Lluís Companys el succeí com a president de la Generalitat.
El 1934 Lluís Companys tornà a declarar una (1) República Catalana. L'intent era una (1) resposta contra el successos d'Astúries i un (1) acte de protesta contra el govern conservador, el que acusaven d'haver trencat els valors de la República. Companys fou detingut i empresonat, i el govern suspès, en el que històricament s'ha anomenat els fets del Sis d'Octubre.
«
Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!
»
— Lluís Companys i Jover, 6 d'octubre de 1934
La implantació al País Valencià es produí el 1934, a Castelló de la Plana (Plana Alta), amb el nom d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalat per Gaetà Huguet i Segarra qui posteriorment donà suport a un procés de convergència amb Esquerra Valenciana.
Guerra Civil
El 1936 Esquerra formà part del Front Popular que guanyà les eleccions. Lluís Companys tornà a assumir el govern de la Generalitat. Aviat sorgiren dificultats, en primer lloc, en considerar ERC massa regionalista, es produí la sortida pràcticament en bloc dels militants d'ERC del sector fins aleshores autònom d'Estat Català que incloïa la pràctica totalitat de les joventuts del partit (Joventuts d'Esquerra Republicana–Estat Català JEREC). En segon lloc, el juliol, amb l'alçament militar que desembocà en la Guerra Civil Espanyola, el govern català també es veié pressionat internament pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.
El 17 de juliol de 1936 els militars espanyols es revoltaren contra la legitimitat democràtica que representava la Segona República Espanyola. El cop d'estat del 18 de juliol fou reprimit amb èxit a Catalunya en quaranta-vuit (48) hores, però no a altres zones d'Espanya. Esclatà la Guerra Civil Espanyola, conflicte que s'estengué al llarg de tres (3) anys i que fou interpretat com l'assaig general de les grans potències previ a la II Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la Presidència de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre del 1936, la de Finances. La Guerra Civil acabà oficialment l'abril del 1939 amb el triomf del bàndol nacional liderat pel general Francisco Franco Bahamonde.
Postguerra i franquisme
S'inicià aleshores una (1) obscura època de repressió política i social que es perllongà durant trenta-sis (36) anys de dictadura, el franquisme (1939–1975). Dels més de setanta mil (>70.000) militants d'ERC, la meitat s'exilien i una quarta part són empresonats, executats o han mort a la guerra. El president Lluís Companys és lliurat per la Gestapo al govern espanyol, que l'afusella al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, esdevenint l'únic president elegit democràticament a Europa que ha sigut afusellat.
L'any 1945, el Congrés d'ERC, reunit a l'exili a Tolosa (Alta Garona, Occitània), nomenà l'exconseller Josep Tarradellas secretari general, càrrec que abandonà el 1954 quan fou elegit president de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La Secretaria General d'ERC passa aleshores a mans de Joan Sauret.
El 1939 ERC passà a la clandestinitat i s'organitzà a l'interior com a resistència antifranquista, al voltant de Manuel Juliachs i Jaume Serra.
Al final de la II Guerra Mundial, en vista d'un (1) possible derrocament del feixisme espanyol per l'entrada de les forces aliades, la direcció d'ERC a l'exili envià a l'interior Pere Puig, i després Joan Rodriguez–Papasseit. Durant aquests anys ERC fou present al Consell de la Democràcia Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.
El 1952 Heribert Barrera tornà a l'interior i assumí de facto la direcció del partit, que havia quedat molt malmesa des de les detencions dels anys 1946 i 1947, quan estava articulada al voltant de Miquel Ferrer, Manuel Juliachs, Pere Puig, Pau Ris, Joan Rodríguez, Jaume Serra i Josep Subirats. L'Onze de Setembre del 1964, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, ERC i altres grups organitzaren la primera manifestació antifranquista des de la fi de la guerra. ERC participà successivament al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfrontés al franquisme.
Transició política espanyola
Mort el general Franco (1975), ERC celebrà el juliol de 1976 el VIII Congrés Nacional, en què Barrera es confirmà com a líder. A les eleccions a Corts Constituents del 1977 ERC hi anà en coalició, atès que encara no estava legalitzada per la seva condició de partit republicà. ERC havia sol·licitat la inscripció al registre de partits polític el 14 de març d'aquell any, però el ministeri de Governació —un (1) mes després dels comicis— respongué: «La denominació proposada per l'entitat, en referir–se a un (1) sistema polític incompatible amb el vigent legalment a Espanya, podia representar un (1) supòsit d'inadmissibilitat». El partit intentà una (19 coalició amb Front d'Esquerres o amb Convergència Democràtica, encara que finalment s'alià amb el Partit del Treball d'Espanya. El nom de la coalició electoral fou Esquerra de Catalunya–Front Electoral Democràtic. L'aliança aconseguí un (1) diputat, l'escó d'Heribert Barrera. Algunes de les promeses electorals foren l'Estatut d'Autonomia o un (1) referèndum sobre la monarquia. Esquerra Republicana de Catalunya fou finalment legalitzada pel nou govern el 2 d'agost de 1977.
El mateix 1977, i en el marc del IX Congrés, Heribert Barrera fou escollit nou secretari general. En la discussió del text de la nova Constitució espanyola, ERC fou l'únic partit català que defensà els principis republicans i el dret a l'autodeterminació dels pobles, idees a les quals la majoria d'espanyols evidentment no donaren suport, per la qual cosa ERC defensa el no en el referèndum constitucional celebrat el 6 de desembre de 1978. Durant aquests mesos d'incertesa política, ERC utilitzà la nomenclatura «Estudis i Recerques Contemporanis, E.R.C.» en la seu del partit al carrer Ausiàs Marc, per tal d'evitar problemes amb la policia espanyola.
L'octubre del 1977 tornà el president Tarradellas i es restaurà la Generalitat. Es redactà un (1) nou text de l'Estatut, al qual ERC s'oposà perquè no garantia un (1) autogovern mínim. En el referèndum per a la seva aprovació, el 1979, ERC demanà el sí, car l'única alternativa a la minsa autonomia oferta a l'Estatut era el no–res. En les eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, ERC obtingué catorze (14) escons —d'un (1) total de cent trenta-cinc (135)—, que portaren Barrera a la Presidència del Parlament de Catalunya. El 1984, però, ERC només aconsegueix cinc (5) diputats, i començà un (1) breu període de declivi, que continuà el 1986 amb la pèrdua de la presència parlamentària a les Corts de Madrid.
La vertebració de la nova ERC
El 1987 es produí la Crida Nacional a ERC, manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep–Lluís Carod-Rovira, que volien que ERC aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. L'entrada d'aquesta gent jove dinamitzà el partit, i a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1988 s'obtingueren sis (6) escons. Al XVI Congrés Nacional, celebrat a Lleida (Segrià) els dies 18 i 19 de novembre de 1989, s'escollí una (1) nova direcció que assumí la independència de tot Catalunya, com a objectiu polític.
Fruit d'aquesta nova orientació, el 1990, el Front Nacional de Catalunya, històrica organització de resistència fundada a l'exili als anys quaranta (40) , s'integrà a ERC i s'inicia així el procés d'unitat de l'independentisme. El 1991, arran de l'evolució i clarificació del panorama polític, l'organització Terra Lliure es plantejà la seva estratègia, i abandonà la lluita armada, on alguns dels seus militants s'incorporaren i bona part dels que formaven Catalunya Lliure s'incorporaren a ERC. Aquests dos (2) fets convertiren ERC, de facto, en la casa comuna de l'esquerra independentista.
Els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya el 15 de març de 1992 situaren ERC com a tercera força política del Principat, amb el suport de més de dos-cents deu mil (>210.000) electors i l'obtenció d'onze (11) diputats, després d'una (1) campanya en què, per primer cop d'ençà de la Transició, un (1) partit que es presentava com a independentista rebia un ampli suport popular.
El XVIII Congrés Nacional d'ERC, celebrat el juny del 1992, aprovà la reforma dels seus Estatuts davant el creixement electoral, de militància i de presència territorial al Principat, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i a la Catalunya Nord. ERC propugnà en el seu primer article estatutari la unitat territorial i la independència de la nació catalana, mitjançant la construcció d'un (1) estat propi en el marc europeu i juntament amb un posicionament ideològic d'esquerres que prengué com a referents la democràcia i la defensa del medi ambient, dels drets humans i dels pobles, i fonamentà la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat nacional. Aquest posicionament quedà referendat pel XIX Congrés Nacional, el desembre del 1993, amb l'aprovació de la Declaració Ideològica.
En les eleccions legislatives de 1993, ERC recuperà la seva presència al Congrés dels Diputats espanyol. Durant aquest any s'incorporaren a ERC Jordi Carbonell i Avel·lí Artís i Gener, Tísner, al capdavant del reagrupament dels Nacionalistes d'Esquerra. Les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 representaren un (1) important salt quantitatiu i qualitatiu de la presència institucional del partit. ERC recuperà la presència a molts ajuntaments del Principat en aconseguir més de cinc-cents cinquanta (>550) càrrecs electes i trenta-dues (32) alcaldies, i esdevingué així la tercera força política en implantació municipal. A les eleccions al Parlament de Catalunya, ERC obtingué el millor resultat en nombre absolut de vots des de la República; més de tres-cents cinc mil (>305.000) votants i tretze (13) diputats. El bon resultat feu que un centenar (circa 100) de membres de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva del Moviment de Defensa de la Terra, s'incorporessin a ERC.
El 1996 després d'una (1) greu crisi interna, Àngel Colom, juntament amb Pilar Rahola abandonaren el partit i fundaren el Partit per la Independència. Aquest partit, però, tingué una (1) vida curta. En les eleccions municipals del 1999 obtingueren resultats pobres i Pilar Rahola que es presentava com a cap de llista a la ciutat de Barcelona no aconseguí l'acta de regidora. Després d'això la formació es dissolgué.
Els governs tripartits (2003–2010)
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003, en les quals concorregué amb independents de Catalunya 2003, malgrat que Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, aconseguí el màxim nombre d'escons per a la seva formació, no obtingué la majoria necessària per formar govern i es produí un (1) acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya–Ciutadans pel Canvi (PSC–CpC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa (ICA–EUiA). Esquerra acabà sent expulsada del govern, però el reedità el 2007, i feu de nou president de la Generalitat un (1) socialista, José Montilla, que substituïa Pasqual Maragall.
D'ençà del congrés de Barcelona del 2008 el president del partit és Joan Puigcercós i el secretari general és Joan Ridao.
El partit disposà de deu (10) diputats al Parlament de Catalunya, un (1) al Parlament Europeu, tres (3) al Congrés dels Diputats espanyol i un (1) regidor a l'Ajuntament de Barcelona.
La formació estigué en una (1) fase de caiguda de suport dels seus votants des de l'any 2006. Les eleccions a les Corts Generals del 2008 suposaren la pèrdua del grup parlamentari que havia aconseguit el 2004 amb sis-cents tenta-vuit mil nou-cents dos (638.902) vots (quinze coma vuitanta-nou per cent [15,89%]), i passà a obtenir menys de la meitat (<1/2) del suport amb dos-cents vuitanta-nou mil nou-cents vint-i-set (289.927) vots (set coma vuitanta-sis per cent [7,86%]). Aquest esquema es repetí en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006 en les que perdé una quarta (1/4) part dels votants, i en les municipals, en les que perdé un (1) de cada cinc (5) votants, i en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, en les que de nou perdé gairebé la meitat (<1/2) dels vots del 2006.
El 16 de novembre de 2007 fou presentada al Col·legi de Periodistes de Catalunya la Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya, una (1) iniciativa que tenia com a objectiu la consolidació d'una (1) força política majoritària que desplegués una estratègia de construcció d'un (1) estat català propi. Aquesta iniciativa fou encapçalada per Hèctor López Bofill i Diego Arcos. Entre les persones que donaren suport a la Crida Nacional hi havia Miquel de Palol, Pilar Dellunde, Antoni Abad, Gemma Rubí, Julià Cufí i Sebastià Alzamora.
El 2009 se n'escindiren Reagrupament, que s'havia constituït com a corrent intern d'ERC el 2007.
Crisi del 2010–2011
Per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, la formació engegà una (1) precampanya electoral sota el nom de «Catalunya Decideix», iniciada el 8 de gener i finalitzada el 24 d'octubre de 2010 al Teatre Grec de Barcelona. El projecte tingué per objectiu recollir l'opinió de fins a cent quaranta mil (40.000) ciutadans sobre quines haurien d'ésser les condicions per a formar pacte de govern després de les eleccions.
La direcció del partit, fruit de la caiguda constant de votants i els pèssims resultats a les eleccions municipals espanyoles de 2011, dimití en bloc el 23 de maig, i el seu anterior president, Josep–Lluís Carod-Rovira, es donà de baixa del partit el 3 de juny de 2011.
L'etapa de Junqueras
El 17 de setembre de 2011, en el context del XXVI congrés nacional, la militància escollí Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària nacional.
Sota la nova direcció executiva del partit, Esquerra Republicana aconseguí revertir la dinàmica electoral negativa en la qual estava immersa. En les eleccions espanyoles del 2011, ERC, en coalició amb Reagrupament de Joan Carretero i Catalunya Sí, tragué tres (3) escons, els mateixos que ICV–EUiA. El candidat fou Alfred Bosch i també hi destacà Teresa Jordà.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012, Esquerra Republicana aconseguí arribar a ser la segona força política de Catalunya en aconseguir vint-i-un (21) diputats, i superà així el PSC en nombre d'escons i feu que Junqueras esdevingués el primer cap de l'oposició republicà.
El 2014 Esquerra Republicana guanyà les eleccions europees a Catalunya amb el vint-i-tres coma sis per cent (23,6%) dels vots, un (1) fet que no havia succeït des dels temps de la Segona República.
El 2015, sota les eleccions al Parlament, ERC, CDC, i les entitats sobiranistes (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Associació de Municipis per la Independència i Súmate) i altres partits com (Moviment d'Esquerres i Demòcrates de Catalunya), s'uniren per un (1) objectiu comú, bastir una candidatura transversal per poder guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, en les quals ells mateixos les definiren com un (1) plebiscit sobre la independència, i així començar el procés formal d'independència: Junts pel Sí. Finalment la CUP, no s'hi uní, ja que per les seves diferències ideològiques se n'acabaren distanciant.
Finalment, a les eleccions generals espanyoles del 2015, Esquerra Republicana obtingué els millors resultats de la seva història, aconseguint nou (9) diputats dels quaranta-set (47) diputats catalans que hi ha al Congrés dels Diputats. Obtingué cinc-cents noranta-nou mil dos-cents vuitanta-nou (599.289) vots, un quinze coma noranta-vuit per cent (15,98%) del vot total de Catalunya. Amb aquests resultats, el president d'ERC Oriol Junqueras i el tàndem Gabriel Rufián–Joan Tardà superaren els millors resultats d'ERC en unes generals (fins aleshores amb els resultats més bons per als republicans foren les de les eleccions generals espanyoles del 2004 amb Josep–Lluís Carod-Rovira al capdavant. Amb la repetició de les eleccions, Esquerra aconseguir millorar els seus resultats respecte les anteriors eleccions, i obtingué sis-cents vint-i-nou mil dos-cents noranta-quatre (629.294) vots i un divuit coma disset (18,17%) de vot a Catalunya; amb això, ERC esdevingué primera força en quatre-cents setanta-quatre (474) municipis.
Després del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i l'aplicació de l'article 155, Esquerra Republicana concorregué en solitari a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre d'aquell any. La candidatura liderada per Oriol Junqueras fou la tercera més votada, per darrere de Ciutadans i Junts per Catalunya.
De cara a les eleccions generals espanyoles del 2019, convocades anticipadament per Pedro Sánchez, ERC firmà una (1) aliança amb Sobiranistes, un (1) partit escindit de Catalunya en Comú–Podem.
El 2021 confià en Pere Aragonès, llavors vicepresident del govern Torra, com a cap de llista per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Líders
Imatge corporativa
Logotip
Entre els dies 14 i el 21 de març de 2013 militants, simpatitzants, i amics del partit sotmeteren a votació electrònica l'alternativa a triar com a nou logotip, després que un cinquanta-dos coma setanta-nou per cent (52,79%) dels votants es mostrà favorable a renovar–lo en el darrer Congrés Nacional del partit abans de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Fou així que l'opció presentada per l'equip Nou Barons, integrada per Carles Grau i Pau Casals, i votada per un seixanta-cinc coma vuitanta-dos per cent (65,82%) dels participants resultà escollida.
Organització interna
Els òrgans nacionals de direcció política són el Congrés Nacional, òrgan sobirà de caràcter assembleari, ja que hi pot participar tota la militància, i el Consell Nacional i l'Executiva Nacional, òrgans de gestió del partit.
Organigrama
El president és el líder o màxim representant del partit. L'actual president és Oriol Junqueras i Vies, des del 17 de setembre de 2011.
El secretari general és la segona persona amb més poder a l'organigrama del partit. De vegades ha estat el candidat del partit a la Presidència de la Generalitat. Actualment el càrrec l'ocupa Marta Rovira i Vergés, des de l'1 d'octubre de 2011.
Desplegament territorial
L'organització territorial d'Esquerra Republicana és d'estructura federativa i s'organitza en àmbits territorials, federacions territorials i seccions locals.[23]
Els àmbits territorials són:
Catalunya: Esquerra Republicana de Catalunya.
País Valencià: Esquerra Republicana del País Valencià.
Illes Balears i Pitiüses: Esquerra Republicana.
Vall d'Aran: Esquèrra Republicana Occitana.
Les federacions regionals de Catalunya són les següents:
Federació de la regió metropolitana de Barcelona.
Federació de la regió de Girona.
Federació de la regió del Camp de Tarragona.
Federació de la regió de l'Ebre.
Federació de la regió de la Catalunya Central.
Federació de la regió de Lleida.
Federació de la regió de l'Alt Pirineu–Aran.
Federació de la regió de la ciutat de Barcelona.
Federació de la regió del Penedès.
Federació de la Catalunya Nord.
Moviments interns
Entre els corrents i moviments a l'òrbita del partit s'hi troben:
Col·lectiu Primer d'Octubre, moviment creat l'any 2019 i impulsat per Joan Puig i Xavier Martínez.
Nova Crida Nacional a ERC, manifest fet públic el 2018 i impulsat per Josep Andreu, Xavier Martínez i Enric Pujol.
Catalunya Sí, associació presidida per Vicenç Pedret i Lluís Danés.
Resultats electorals
Parlament de Catalunya
Congrés dels Diputats
Parlament Europeu
Ajuntaments
Posició envers els referèndums
1931: Referèndum estatutari a Catalunya de 1931. Demana el «Sí».
1976: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política. Demana el «Sí», però no pogué participar en la campanya electoral en no estar encara legalitzat el partit.
1978: Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola de 1978. Demana el «No».
1979: Referèndum sobre el Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. Demana el «Sí».
1986: Referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN. Demana el «No».
2005: Referèndum sobre la Constitució Europea a Espanya. Demana el «No».
2006: Referèndum estatutari a Catalunya de 2006. Demana el «No».
2017: Referèndum sobre la independència de Catalunya. Demana el «Sí».
Edifici on es fundà.
Francesc Macià, conegut popularment com L'Avi, president de la Generalitat de Catalunya d'ençà del restabliment de la Generalitat el 1931 fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933.
Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant gran part de la II República espanyola i la Guerra Civil, afusellat per les tropes franquistes el 1940.
Suport en tant per cent d'ERC a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.
Líders d'ERC encapçalant la manifestació del 18/02/2006 a Barcelona amb el lema 'Som una Nació'.
Govern de Catalunya del 2016, amb representació d'ERC, amb el seu president, Oriol Junqueras, a la primera fila, el tercer per l'esquerra.
Nou logotip d'ERC escollit el 2013 per la militància.
Executiva Nacional d'Esquerra Republicana el setembre del 2016.
