El passat dimecres 31 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Sir William Lawrence Bragg CH, OBE MC FRS (Adelaida, Austràlia Meridional, Imperi britànic, 31 de març de 1890 — Ipswich, Anglaterra, Regne Unit, 1 de juliol de 1971), qui fou un (1) físic australià guardonat l'any 1915 amb el Premi Nobel de Física juntament amb el seu pare William Henry Bragg.

Biografia

Nascut el 31 de març de 1890 a la ciutat d'Adelaida, capital d'Austràlia Meridional, en aquells moments formant part de l'imperi britànic fou fill del físic i químic anglès William Henry Bragg. Tot i que la seva nacionalitat de naixement fou la britànica, ja que Austràlia formava part en aquells moments de l'Imperi britànic, és acceptada la seva nacionalitat australiana.

Als quinze (15) anys començà a estudiar a la Universitat d'Adelaida matemàtiques, química i física, i es graduà l'any 1908. Aquest mateix any el seu pare acceptà un (1) treball a la Universitat de Leeds (Anglaterra, Regne Unit), i es traslladà la família a Anglaterra. La tardor del 1909 entrà al Trinity College de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), on es graduà en matemàtiques. Els seus posteriors estudis sobre la física el portà novament a graduar-se l'any 1911.

Professor de la Universitat Victoria de Manchester (Anglaterra, Regne Unit) entre els anys 1919 i 1937, fou nomenat director del Laboratori Nacional de Física l'any 1937, però abandonà el càrrec l'any següent. Aquell mateix fou nomenat professor de física experimental de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). El 1941 fou nomenat Cavaller per part de la rei Jordi VI del Regne Unit.

Bragg morí l'1 de juliol de 1971 a la ciutat d'Ipswich a Anglaterra (Regne Unit).

Recerca científica

Col·laborà en les investigacions que estava duent a terme el seu pare al voltant dels fenòmens de refracció i difracció de raigs X sobre estructures cristal·lines, i per aquestes investigacions li fou atorgat el Premi Nobel de Física l'any 1915 juntament amb el seu pare. William Lawrence Bragg amb vint-i-cinc (25) anys és la persona més jove que mai no ha rebut un (1) Premi Nobel.

Després de la Segona Guerra Mundial retornà al laboratori Cavendish de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) per continuar els seus treballs. A partir del 1948 s'interessà per l'estructura de les proteïnes. Sense relació directa amb el descobriment de l'estructura de l'ADN l'any 1953 per part de Francis Crick i James D. Watson, aquest últim reconegué que pogueren arribar a tal fita gràcies als avenços de Lawrence Bagg en la utilització dels raigs X.

Sir William Lawrence Bragg

Conferència Solvay del 1927: podem veure William Lawrence Bragg el tercer per l'esquerra de la segona fila, assegut entre Martin Knudsen i Hendrik Anthony Kramers, just darrere de Marie Curie.

Sir William Lawrence Bragg

El passat dimecres 31 de març de 2021 es commemorà el cinc-cents vint-i-novè aniversari del Decret de l'Alhambra o Edicte de Granada, el qual fou un (1) decret editat a l'Alhambra el 31 de març de 1492 pels monarques que més endavant serien denominats Reis Catòlics, Ferran d'Aragó i Isabel I de Castella, en el qual s'expulsava a tots els jueus de la península Ibèrica fixant com a termini el 31 de juliol de 1492. Per motius logístics s'estengué aquest termini fins al 2 d'agost a les dotze de la nit (24 h pm). Ferran el Catòlic en firmava un altre per a la Corona d'Aragó. Ambdós partien d'un (1) mateix esborrany elaborat per Tomás de Torquemada, inquisidor general a Espanya.

El dia 2 d'agost coincidí amb la partida de Cristòfol Colom cap al descobriment d'una (1) nova ruta a les Índies, viatge que acabà amb el descobriment d'Amèrica per part del món occidental. Aquesta coincidència ha donat peu a la teoria de l'origen jueu de Colom exposada, entre d'altres, per Simon Wiesenthal.^[1]

Condicions de l'expulsió

• S'ordenava sortir amb caràcter definitiu i sense excepció a tots els jueus, no només dels regnes peninsulars, sinó de tots aquells territoris que es trobessin sota el poder dels Reis Catòlics.

• El termini era de quatre (4) mesos a partir de la firma de l'edicte, és a dir, que el 31 de juliol no havia de quedar en el regne ni un (1) sol jueu. En un (1) edicte posterior, Torquemada amplià el termini deu (10) dies, per compensar el temps que transcorregué entre la promulgació i el coneixement del decret.

• La desobediència a aquest edicte suposaria la condemna a mort i la confiscació dels béns.

• Els Reis oferiren la seva assegurança reial perquè els jueus negociessin la seva fortuna i se la portessin, si així era el seu desig en forma de lletres de canvi, ja que hi havia una (1) llei que prohibia que es traguessin or, plata, monedes, armes i cavalls del país.

Encara que a l'edicte no es feia referència a una (1) possible conversió, aquesta alternativa era implícita, i molts individus pertanyents a l'elit jueva l'escolliren per evitar ser expulsats.

Causes de l'expulsió

• La Inquisició espanyola establerta.

• Pressió de l'opinió popular, majoritàriament antijueva, promoguda per la Inquisició espanyola.

• Episodis de lluites classistes entre els grups tradicionalment privilegiats (noblesa i clergat) i la burgesia jueva incipient.

Segons alguns historiadors, les anteriors (de forma separada o en conjunt) no serien raons suficients com per provocar un (1) esdeveniment tan greu com un (1) edicte d'expulsió, tan sols serien motiu de conflictes socials, per la qual cosa els experts solen argumentar altres causes com a:

• Que la iniciativa partís dels inquisidors que pretenien acabar amb «l'herètica influència que comportaven les relacions socials judeocristianes».

• La intenció dels reis d'avançar un (1) pas més en la cohesió social a partir de la unitat de fe.

• Molt important i no de poca vàlua eren les riqueses a acumular per l'expropiació i per les quotes necessàries imposades als jueus i a conversos per permetre'ls o escapar o salvar–se.

L'edicte del 1510, en el qual s'atorgaven llibertats, portà a elevar aquestes quotes, i així s'ompliren les arques reials per un temps.

Conseqüències de l'expulsió

Humanes

Aquest edicte causà un (1) genocidi de magnituds fins avui en dia desconegudes completament per motius de censura, destrucció i repressió d'arxius inquisicionals i documents que amb prou feines en posteriors segles han sortit a llum. La Inquisició imposà la crema en vida, i fins i tot en absència, de nombrosos jueus i cristians. Els processos foren cruels i d'extrema violència, pràcticament sense sortida o alternativa de redempció. Aquests processos eren portats d'una manera dual. El judici era processat per la inquisició però l'execució era transmesa a les autoritats civils. D'aquesta manera es creava una (1) forma absurda d'inculpabilitat per transferència.

Demogràfiques

Les estimacions de la xifra total de jueus que van sortir d'Espanya són molt dispars, i van dels cinquanta mil (50.000) als dos-cents mil (200.000) individus. A l'Aragó la població jueva era poc abundant, pel que la pèrdua demogràfica suposà uns deu mil habitants (10.000 h.) o vint mil habitants (20.000 h.). Al contrari a Castella eren nombrosos en el que és avui Castella i Lleó, Castella–la Manxa, Andalusia i Múrcia. La majoria dels jueus desterrats anaren a parar a Portugal o Navarra, d'on anys més tard també serien expulsats; la minoria restant marxà a Flandes, el nord d'Àfrica, Itàlia i territoris mediterranis de l'Imperi otomà.

Econòmiques

La marxa dels jueus tan sols fou especialment rellevant en l'àmbit dels negocis i l'economia als llocs on habitava un (1) gran nombre d'ells. Encara que també és cert que alguns historiadors defensen que amb ells se n'anà la possibilitat que la societat espanyola recollís l'impuls d'un (1) primer capitalisme. L'expulsió esdevingué un (1) pròsper element financer de la corona i la Inquisició per motiu de les expropiacions conseqüència del decret. Molts jueus empresonats a Sevilla (Andalusia) foren alliberats a partir de 1510 sota el pagament de milers de ducats, quantitat, que es duplicava cada terme fins a arribar als quaranta mil (40.000) ducats. Això ocasionà una (1) crisi entre la Corona i l'Església, que es barallaven per adquirir aquests béns decomissats o explotats. Per mitjà de pagaments els fou possible a molts de forçats i jueus escapar fins i tot cap a les Amèriques.

Socioreligioses

L'edicte mostra que la raó de l'expulsió no era la falta de fe dels conversos, sinó la integració de les festes bíbliques en el seu cristianisme. Això no és considerat avui en dia contradictori dins de confessions messiàniques. En aquella època segons la influència de la Inquisició una (1) forma no acceptada de cap manera. Augmentà el nombre de conversos i es consolidà una (1) divisió social entre cristians vells (sense avantpassats jueus), i cristians nous (jueus convertits al cristianisme o els seus descendents), divisió que es veuria plasmada als estatuts de neteja de sang.

Culturals

L'expulsió suposà que les societats castellana i aragonesa perdessin figures tan il·lustres del món cultural i científic com Abraham Zacuto (astrònom i cosmògraf), Salomón ben Verga (escriptor), Isaac Abravanel (fill d'un [1] conseller dels reis i escriptor), a més de molts d'altres.

Traduccions de la santa Bíblia com la Bíblia d'Alba o la de Ferrara (Emília–Romanya, Itàlia), que portaren a moltes d'altres com la de Reina i Valera o l'anglesa de King James, no pogueren continuar sent desenvolupades.

Els avenços científics experimentats en dècades anteriors es veieren alentits, o fins i tot desaparegueren, i restà el país sense el prestigi que aquests li havien atorgat en èpoques passades entre els savis contemporanis.

La investigació en astronomia i navegació marítima havia estat desenvolupada i impulsada per savis jueus que desparegueren.

Notes

1. Wiesenthal ho descriu al seu llibre 'Operació Nou Món, la missió secreta de Cristòfol Colom' ' (edicions Orbis, S.A. ISBN 84-7634-382-5)

Fonts bibliogràfiques

• Arxius del Ministeri de Cultura d'Espanya http://www.mcu.es

• Biblioteca Colombina, Sevilla, Institució Colombina, C/ Alemanys s/n 41004 Sevilla *Guillén, C., «Un padró de conversos sevillans», Bulletin Hispanique, Bordeaux, 1963.

The Grand Inquisitor friar Tomás de Torquemada in 1492 offers to the Catholic Monarchs the Edict of expulsion of the Jews from Spain for their signature. Oil by Emilio Sala y Francés (1889).

Copia sellada del Edicto de Granada. «Nosotros ordenamos además en este edicto que los Judíos y Judías cualquiera edad que residan en nuestros dominios o territorios que partan con sus hijos e hijas, sirvientes y familiares pequeños o grandes de todas las edades al fin de Julio de este año y que no se atrevan a regresar a nuestras tierras y que no tomen un paso adelante a traspasar de la manera que si algún Judío que no acepte este edicto si acaso es encontrado en estos dominios o regresa será culpado a muerte y confiscación de sus bienes.»

Decret de l'Alhambra o Edicte de Granada

El passat dimecres 31 de març de 2021 es commemorà el quatre-cents vint-i-cinquè aniversari del naixement de René Descartes (Renatus Cartesius en llatí), qui fou un (1) important filòsof racionalista francès del segle XVII, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer a proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una (1) de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de 'contingut de la ment humana', la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum ('penso, aleshores existeixo'), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.^[1]

Biografia

Nasqué a La Haye en Touraine (poble actualment denominat Descartes, després de més d'un (>1) segle anomenant–se La Haye–Descartes), Indre i Loira, Centre de França, pels volts del 31 de març de 1596, i morí a Estocolm (Suècia) l'11 de febrer de 1650.

A l'edat de vuit anys fou enviat a una (1) escola jesuïta, anomenada La Flèche, la disciplina i educació de la qual destacava en el seu temps. A causa de la seva delicada salut, li permeteren descansar al llit fins tard, costum que conservà durant tota la seva vida, i fins i tot, en una (1) visita a Pascal el 1647, el mencionà com a principal benefactor per al bon estudi de la matemàtica. Després de l'escola anà a la Universitat de Poitiers (Viena, Nova Aquitània, França), per estudiar dret com volia el seu pare.

Entre els anys 1618 i 1622 participà en la Guerra dels Trenta Anys. En els desplaçaments militars conegué Isaac Beeckman, que l'apropà al món de les matemàtiques i la física. Quan acabà la guerra, vengué gran part de les propietats familiars per poder gaudir d'una (1) renda i dedicar–se a l'estudi.^[2]

Des del 1629 fins al seu desgraciat viatge a Suècia el 1649, romangué la major part del temps als Països Baixos i fou durant aquest període quan escrigué una (1) sèrie d'obres que estableixen el temari per a tots els estudiosos posteriors de la ment i el cos. La primera de les seves obres, De homine, fou finalitzada als Països Baixos cap al 1633, a la mateixa època que Galileu fou condemnat per les seves teories. Gran part de les seves obres entrà a formar part de l'Index Librorum Prohibitorum.

Resum del seu pensament

El seu pensament se situaria entre els principals artífexs de la revolució científica del segle XVII. A les formes i les qualitats de la física aristotèlica, que, interpretades malament (sobretot pel pensament cristià i escolàstic), havien resultat ser un (1) frau com a eixida intel·lectual, contraposava la idea clara i fonamental que el món físic no és més que un (1) pur mecanisme. I aleshores proposà el programa^[3] ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un (1) mínim nombre de principis, un (1) sistema que donés raó de tots els fets coneguts i que permetés descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou sols una (1) troballa, sinó també una (1) visió. Forçat a recórrer a l'experiència i a les hipòtesis, demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una (1) eina essencial per a qualsevol investigació científica.

Descartes mateix ens ha deixat una exposició del seu pensament, en el pròleg de l'edició francesa de la seva obra Principis de filosofia.^[4] El primer que fa és aclarir allò que ell considera que és la filosofia: estudi de la saviesa, entesa en primer lloc com a prudència en la conducció dels afers humans. També com a coneixement de totes les coses que l'individu pot conèixer per la conducció de la seva vida, conservació de la salut, i descobriment de totes les arts. Solament Déu és perfectament savi, i l'ésser humà és més o menys savi en la proporció que coneix les veritats més importants.

La condició perquè un (1) coneixement sigui real és que pugui ser deduït d'unes causes primeres,^[5] que han de complir dues (2) condicions: la primera, ser clares i evidents quan la ment humana s'aplica atentament a la seva consideració; i la segona, que tots els altres coneixements en depenguin, de tal manera que els principis fonamentals es poden entendre sense ajuda de cap altre coneixement, però no a la inversa.

A continuació, ens parla dels cinc (5) graus que considera que pot tenir la saviesa. El primer grau consisteix en les nocions clares i evidents, que es poden deduir sense cap meditació. El segon grau és tot el que ens ensenya l'experiència dels sentits. El tercer grau s'obté per converses amb altres persones. El quart grau consisteix en el que aprenem per la lectura de llibres escrits per individus que poden donar–nos bones instruccions.

Diu, també, que en tots els temps han existit persones que han intentat assolir un cinquè grau de coneixement, consistent en una saviesa millor i més segura, és a dir, la cerca de les causes primeres. Aquestes persones, les anomenem filòsofs, però, segons Descartes, fins al seu temps cap no havia assolit el seu objectiu. Així Plató, que era deixeble de Sòcrates, va admetre que no havia arribat a la certitud, i va establir uns principis que considerava probables. Aristòtil, que va ser deixeble seu, va modificar la forma d'expressar aquests principis i els va donar per segurs. Els filòsofs que els varen seguir es van dedicar a discutir les idees de Plató i Aristòtil, i no varen buscar res de nou. Particularment, durant els darrers segles anteriors a Descartes, l'escolàstica havia seguit cegament Aristòtil, arribant fins a atribuir-li coses que ell no havia dit.

Per a Descartes, els principis vertaders per a assolir la saviesa són els que es contenen en la seva obra Meditacions metafísiques. El primer principi és el de l'existència de la seva ànima (penso, per tant existeixo). El segon és l'existència de Déu. El tercer és que, sent Déu el creador de tot i de tota veritat, no pot ser que hagi creat el nostre enteniment de manera que quan percep quelcom com a clarament cert s'equivoqui.

En la filosofia cartesiana, l'escepticisme és un primer pas (no definitiu) per a arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, Descartes es va autocensurar en l'obra Traité du Monde et de la Lumière ('Tractat del món i de la llum') a causa que es basava en el sistema de l'univers heliocèntric, que l'Església catòlica acabava de condemnar en la persona de Galileo Galilei. L'obra va ser publicada l'any 1664, quan Descartes ja era mort. De fet, en Descartes la idea de Déu és fruit de la inspecció del mateix pensament, i això representa una inversió respecte del pensament medieval: no és el jo el que sorgeix a partir de Déu, sinó a la inversa, en el pensament cartesià la idea de Déu és un contingut de la ment del jo.

Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la de Spinoza, que afirma que Déu (i no pas l'ésser humà ni tampoc el món) és l'única substància independent i d'existència pròpia, i la de Hume, que ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves volgudes demostracions de l'existència de Déu, reduint la filosofia en gran part a un "pur empirisme", predecessor del positivisme.

La recerca del coneixement segur

Aquest esquema resumeix la seva recerca sobre el coneixement:

El dubte metòdic

Objecte del dubte Fonaments del dubte

La percepció sensorial La incertesa

L'existència de les coses La possibilitat d'error

Les veritats racionals La hipòtesi del geni maligne

Penso, per tant existeixo

1^a Evidència → Jo pensant → Idea d'infinitat Idees adventícies

2^a Evidència → Déu → Veracitat

3^a Evidència → Món → Ciència

Descartes vol assolir un (1) coneixement absolutament segur, del qual no es pugui dubtar. Per aconseguir–lo, aplica justament el dubte metòdic, és a dir, exagerar fins al màxim el dubte i considerar com a fals qualsevol enunciat sobre el qual pugui existir la més mínima sospita, de manera que quedin només els judicis totalment certs (en un [1] precedent de la falsació moderna). Aplica aquest dubte metòdic a diferents proposicions i analitza l'origen i fonament d'aquesta possibilitat de dubtar.

Així, les informacions que vinguin dels sentits s'han de prendre com a falses, perquè estan subjectes a la incertesa i l'error, només cal pensar en exemples com les il·lusions òptiques o la diferent percepció que tenen dues (2) persones del mateix objecte per concloure que no són una (1) font fiable del coneixement. Les coses poden no existir malgrat la seva aparença de realitat, per tant no hi ha motius per considerar–les com a vàlides.

Les veritats racionals, aquelles que depenen únicament de la raó i no de cap informació externa, tampoc no queden fora de dubte perquè malgrat que hom pensi que raona correctament, és possible que s'equivoqui per tenir una (1) ment defectuosa, creada per un (1) geni maligne. Com que aquesta possibilitat, tot i que remota, pot donar–se, ja s'invaliden les veritats racionals en conjunt.

Aleshores arriba a la primera evidència indubtable, expressada amb l'aforisme «penso, llavors existeixo», ja que s'adona que no es pot dubtar del mateix pensament (perquè en el moment de posar–ho en dubte ja s'està pensant). Aquest pensament és pensat per una (1) entitat que tradicionalment s'anomena jo, de manera que Descartes conclou que el jo existeix en tant que ésser pensant i que és indubtable que així sigui. A partir d'aquesta evidència, i atès que és un (1) subjecte amb idees, reconstrueix la resta de pensaments possibles.

Tipus d'idees

Hi ha tres (3) tipus d'idees, segons Descartes, definides segons la seva procedència:

• Adventícies: semblen procedir del món material exterior dels sentits, extretes a partir de l'experiència sensible.

• Factícies: provenen de la mateixa consciència, a partir de la nostra imaginació, amb la barreja de trets d'idees adventícies.

• Innates: semblen implantades a la ment per una (1) instància superior (Déu), com és el cas de la mateixa idea de Déu o la d'infinit.

I hi ha quatre (4) tipus d'idees definides segons com són:

• Clares: idees que s'entenen i es comprenen.

• Obscures: idees que no s'entenen del tot.

• Distintes: idees que es diferencien de la resta d'idees.

• Confuses: idees que no es diferencien de la resta d'idees.

Descartes digué que les idees vàlides són aquelles que siguin clares i distintes.

L'existència de Déu

Descartes vol demostrar racionalment l'existència de Déu i aporta tres (3) proves diferents. Comença per analitzar la mateixa definició de Déu, en tant que concepte, deixant de banda la seva realitat. Troba que Déu correspon a un (1) ésser infinit i perfecte, i dedueix que aquesta noció no pot sorgir d'un (1) ésser limitat i imperfecte com és l'ésser humà (és imperfecte pel sol fet de dubtar del seu coneixement, base del seu mètode), ja que un (1) resultat no pot ser major que la seva causa o origen. Una (1) persona no pot imaginar quelcom més enllà dels seus límits (posteriorment, Kant abundaria en aquest argument, dient que no es pot concebre res que estigui fora dels límits de l'espai i el temps, i Déu pertany per definició a aquest camp), per tant, Déu no sorgeix de la ment humana, no és un (1) ésser imaginari, sinó extern i existent.

La segona prova es fonamenta en la concepció cristiana que l'ésser humà és una (1) creació de Déu, si l'individu existeix i aquesta és l'única veritat indubtable (demostrada pel cogito ergo sum), aleshores ha de tenir un (1) origen i aquest origen és Déu. Els detractors de Descartes veuen en aquest argument una (1) feblesa perquè assumeix dues (2) premisses (l'ésser humà ha de ser creat i el creador lògic és Déu) que no demostra suficientment.

Per a la tercera prova, torna de nou a la definició de Déu i desenvolupa l'anomenat argument ontològic d'Anselm de Canterbury: si Déu és l'ésser més perfecte que es pugui imaginar per definició, ha de comptar entre els seus atributs el de l'existència, ja que si no fos així es podria imaginar un altre ésser superior que comptés amb totes les seves característiques més l'existència, resultant que Déu no és la criatura més perfecta. Com que aquesta conclusió contradiu la definició, cal afirmar que Déu existeix. Tot i que aquesta prova és la que més fortuna ha tingut al llarg de la història de la filosofia, hom pot qüestionar–se si l'existència és necessàriament un (1) atribut millor que la no–existència.

Les regles del mètode

Descartes proposà un (1) mètode de pensament per tal d'aplicar correctament el raonament i, així, poder operar amb garanties de certesa. Aquest mètode constava de quatre (4) regles:

1. Evidència: no acceptar mai com a veritable cap coneixement que no es presenti amb claredat i distinció davant la raó.

2. Anàlisi: dividir cadascun dels problemes en tantes parts com sigui necessari de cara a trobar–ne la millor solució.

3. Síntesi: recompondre, ordenadament i com per grans elements simples, fins al coneixement dels compostos.

4. Enumeració: fer revisions tan exhaustives que hom adquireixi la seguretat de no ometre res.

L'estructura de la realitat

Jo pensant, Déu i el món constitueixen els tres (3) àmbits de la realitat o de la substància, que defineix com «allò que no necessita cap altra cosa per a existir».

• Jo pensant: res cogitans o substància pensant. Substància creada, que té com a atribut essencial el pensament. Per primer cop en la filosofia europea moderna, Descartes considera la consciència d'un mateix, en el seu propi pensament i la seva pròpia existència, com a previs a Déu.

• Déu: res divina o substància divina. Substància no creada, que té com a atribut la infinitat. Descartes considera Déu com a justificació del món exterior al jo. Com que l'engany està contra la naturalesa divina, no podem concebre que allò que els nostres sentits i especialment la nostra raó obtenen de la realitat sigui fals; per tant, el món material és real.

• Món: res extensa o substància extensa. Substància creada, que té com a atribut l'extensió, subdivisible en les tres dimensions (llargada, alçada i profunditat) a les quals s'afegeixen altres característiques (color, textura, olor, etc.) definides com a «qualitats secundàries» i que són afegides pel subjecte. Aquí rau un (1) dels aspectes del subjectivisme modern que podem apreciar en Descartes. El moviment i el repòs són per a Descartes iniciats per Déu.

Les tres (3) substàncies es necessiten mútuament. La primera veritat, penso doncs existeixo, és la base del seu pensament. Cal demostrar la seva existència amb el dubte metòdic per a poder postular les altres dues (2). Un cop s'arriba a l'evidència del jo, s'analitzen les idees d'aquesta ment, entre les quals es troba la de Déu, que és externa al jo. Aquest Déu és per definició bo (segueix el concepte de cristianisme de la divinitat), i per tant refuta la hipòtesi del geni maligne que havia emprat per a refutar les idees de raó. Si aquestes idees són correctes, poden aplicar–se a l'exterior, del qual provenen les dades per tenir noves idees.

El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies

L'ésser humà és un (1) compost de cos (extensió) i ànima (pensament). Aquest dualisme cos–ànima és problemàtic per a determinar com poden interaccionar dues (2) substàncies diferents (extensió–pensament): l'extensió no pensa, el pensament no té extensió. Descartes intentà resoldre el problema recorrent a l'acció de la «glàndula pineal» (hipòfisi), lloc del cervell on, segons ell, es produeix la interacció entre les dues (2). No obstant això, el problema quedà sense solució, ja que no explica com dues (2) substàncies radicalment diferents poden interaccionar. D'aquí els intents de l'ocasionalisme i de la filosofia de Spinoza i Leibniz per a solucionar aquest problema, que és el problema general de la relació entre ment i cos.

La subjectivitat humana i la ciència

La separació de les dues (2) substàncies en l'ésser humà constitueix el fonament de la ciència.

De la natura, ho ignorem tot i l'únic que podem fer és formular hipòtesis que donin raó de certs fenòmens que contribueixen al nostre benestar humà. La naturalesa humana, per tant, coincideix amb poder de formar idees, contemplar-les, ordenar–les i, per això, representar el món, organitzar–lo en un (1) quadre. L'individu és el subjecte del coneixement (ciència), aquell per a qui la representació existeix, però que mai no figura com a objecte en el quadre, ja que la seva natura no pertany a l'àmbit del que és material.^[6]

Física

Malgrat que avui en dia els límits entre les diferents disciplines científiques són força clars, cal entendre que això és degut a una (1) concepció moderna de la ciència. És difícil, doncs, establir la diferència entre física o filosofia en Descartes o en alguns dels seus contemporanis els quals no es coneixien com a científics, sinó com a filòsofs de la natura. En aquest sentit, Descartes, com molts d'altres, sovint estava més preocupat a establir un (1) bon context metafísic per encabir–hi les seves investigacions que en les investigacions en si mateixes.

En la disciplina que avui dia coneixem com a física, les investigacions de Descartes se centraren en dos (2) grans temes, l'òptica i la mecànica, fent especial èmfasi en aquest últim. En una (1) de les seves obres més importants, El món (1633), Descartes desenvolupa un (1) discurs força innovador, que pretén revisar els conceptes teleològics de la mecànica d'Aristòtil. En el llenguatge vigent fins aleshores en mecànica, es dividien els cossos en dues (2) parts, la matèria primera i la forma substancial. Mentre que la primera es creia que responia a un material inert sense propietats, la segona era l'essència mateixa de l'objecte i el que en determinava les propietats i l'objectiu vital. Descartes s'allunyà d'aquesta concepció en creure que els objectes interaccionaven amb l'entorn sense cap destí prefixat:

«

...totes les propietats dels cossos inanimats poden ser, doncs, explicades sense haver–ne d'assumir res a priori, excepte el moviment, la mida, la forma i la unió de les seves partícules.

»

— René Descartes – El món (1633)

Aquest raonament esdevingué vital en el que es coneix com a revolució científica dels segles XVI i XVII, i serví de punt de partida per a d'altres que, com Newton, intentaren donar resposta als enigmes plantejats per Descartes. El trencament amb la mecànica aristotèlica i els seus dogmes esdevingué clau en el desenvolupament de la física moderna.

Les tres lleis de la mecànica de Descartes

Les tres (3) lleis de Descartes sobre el moviment es resumeixen de la següent manera:

• Primera llei: que tots els cossos tendeixen a romandre en el mateix estat sempre que els hi és possible i que, en conseqüència, un cop comencen a moure's ja no s'aturen mai.

• Segona llei: que tots els moviments evolucionen, per si mateixos, seguint línies rectes.

• Tercera llei: que els cossos, en entrar en contacte amb un altre de més fort no perden gens de moviment, però, quan entren en contacte amb un de més dèbil, perden tot el que transfereixen a l'altre cos.

Mentre que les dues (2) primeres es relacionen amb la definició del concepte de la inèrcia, la tercera està relacionada amb el principi de conservació de la quantitat de moviment.

Mecànica

Una (1) de les aportacions més importants en l'obra de Descartes, la trobem en la formulació de les seves tres (3) lleis de la natura. Aquestes són bàsicament lleis que defineixen el moviment dels cossos i que foren una (1) base de valor inestimable per al posterior desenvolupament de la dinàmica del sòlid rígid, que estudia el moviment dels cossos sota l'acció de forces. Altres autors de gran importància faran un (1) esforç similar per sintetitzar les seves teories en unes poques normes simples i intel·ligibles. Universalment famoses han esdevingut les tres (3) lleis de Newton, publicades per primer cop l'any 1687 i que, a diferència de les de Descartes, constitueixen un sistema encara vàlid.

Un (1) dels enunciats de Descartes serveix per a formular per primer cop un (1) dels teoremes bàsics de la dinàmica actual que es coneix com el principi de conservació de la quantitat de moviment.

«

...la força de cada cos per suportar l'acció d'un (1) altre consisteix en el fet que cada partícula tendeix a mantenir–se en el seu estat actual, com diu la primera llei. Aquesta força no ha de ser mesurada únicament per la mida de l'objecte (...) sinó també per la seva velocitat i la naturalesa del seu moviment i del xoc.

»

— René Descartes – El món (1633)

Aquesta «força», tot i que no es tracta d'una (1) força pròpiament dita, sinó d'una (1) quantitat de moviment, és possiblement la primera descripció formal d'una (1) propietat dels cossos que roman invariant en un (1) sistema que evoluciona, i aquí radica la seva gran importància. Un (1) dels raonaments que portà Descartes a definir aquest principi fou pensar que en la creació de l'univers, Déu havia donat a tots els seus elements una (1) proporció finita de quantitat de moviment i que Déu mateix s'havia d'ocupar de preservar la quantitat de moviment global en cada evolució dels seus elements, per exemple en els xocs, perquè aquesta no s'extingís.

La quantitat de moviment es defineix actualment com el producte de la massa per la velocitat, de forma similar a com ho feu Descartes, però utilitzant magnituds més formals. El principi de conservació de la quantitat de moviment afirma que un sistema en què no actuen forces externes, la quantitat de moviment roman constant. En un exemple amb dos (2) cossos que interaccionen tenim:

m 1 u 1 Inicial + m 2 u 2 Inicial = m 1 v 1 Final + m 2 v 2 Final

La segona llei de Newton (1687) culmina aquesta investigació en afirmar que el sumatori de forces externes sobre un (1) sistema és precisament la variació de la quantitat de moviment que experimenten els seus cossos:

∑ F = (d P / d t) = m (d v / d t) = m a

La necessitat de trobar teoremes o lleis de conservació és una (1) constant en la història de la ciència, ja que ajuda els científics a descriure i formular millor els fenòmens que s'observen en la natura. Altres principis formulats amb posterioritat a Descartes, seguint aquest mateix esperit són la llei de la conservació de l'energia, el teorema de conservació del moment cinètic o la llei de conservació de masses.

Òptica

Paral·lelament amb moltes altres disciplines científiques, l'òptica experimentarà durant el segle XVII una revolució de magnituds considerables. Molts científics consideren que el naixement de l'òptica moderna es donà amb Johannes Kepler (1571–1630), que l'any 1603 postulà en una de les seves obres els fonaments de fenòmens com la reflexió o la intensitat de la llum. No obstant això, és arran de les investigacions de Willebrord Snellius (1580–1626) que es formulà per primer cop la popular llei de la refracció l'any 1621. És difícil saber si Descartes coneixia el treball de Snellius quan l'any 1637 dedicà un (1) dels annexos de la seva popular obra Discurs del mètode a resoldre diversos problemes relacionats amb l'òptica, i particularment amb la refracció. Descartes basà aquest tractat en les experimentacions que havia fet quan visqué a París (Illa de França) entre els anys 1626 i 1627, que el porten a enunciar la mateixa llei. Aquesta és coneguda majoritàriament amb el nom de llei de Snell o llei de la refracció, però a vegades també se cita amb el nom de llei de Descartes.

Una gran part del volum que Descartes dedicà a l'òptica se centra en l'estudi de diferents lents per establir la forma i les mides òptimes que aquestes han de tenir en el seu ús en telescopis o altres aparells. Descartes hi dedicà gran part de la seva atenció i esforç, però sembla abandonar el projecte en adonar–se de les dificultats mecàniques que la fabricació del vidre i de lents tenia en la seva època. Sembla resoldre, doncs, que les seves investigacions en aquest aspecte no aporten gran cosa i no creu que puguin arribar a tenir una utilitat real. Malgrat les seves importants investigacions pràctiques en aquest camp, Descartes sembla naufragar en l'aplicació pràctica dels seus coneixements, gairebé de forma simultània a l'important treball de Galileu (1564–1642), que aconseguí grans millores en aquest camp.

Un (1) tret curiós de la seva obra és que Descartes, com gran part dels seus contemporanis, sembla dubtar sobre la procedència de la llum i el seu comportament en la visió. Totes les obres anteriors a ell, especialment les d'influència grega, semblaven donar per fet que la llum prové dels ulls que, en rebotar amb els objectes ens en transmet la imatge. Aquests principis postulats per Empèdocles (segle v aC) foren generalment acceptats en el món occidental durant segles, i el mateix Descartes no s'atreveix a contradir–los. Paral·lelament, altres fonts postulen el que avui en dia es reconeix universalment, que els ulls no generen la llum sinó que aquesta únicament rebota en els objectes, motiu pel qual els ulls en capten la forma i el color. Descartes no vol o no és capaç de resoldre aquesta diatriba i opina que aquest fet no té una (1) importància primordial, ja que creu que la velocitat de la llum és infinita.

Matemàtiques

En tant que matemàtic, Descartes destacà tant o més que en el seu vessant de físic, amb el clar avantatge que, a diferència de la física, la divisió entre les matemàtiques i la resta de disciplines era suficientment clara en temps de l'autor. Sens dubte, el seu perfil enterament racionalista, l'ajudà a arribar allà on altres no havien pogut, a reformular totes aquelles qüestions que es donaven per resoltes o a postular els seus enunciats amb tota la precisió requerida.

Sovint es diu que una (1) de les aportacions més importants de Descartes en aquest vessant consisteix en la creació de la geometria analítica. Si bé això no és del tot cert, es pot dir amb tota seguretat que aquesta branca de les matemàtiques, consistent bàsicament a aplicar els conceptes algebraics a la geometria, es veié reinventada a partir de l'aparició de la seva obra Geometria (1637).

El gran avenç de la disciplina que comporta el treball de Descartes consisteix en quelcom molt més simple, el fet que un punt en el pla pot ser completament determinat a partir de les seves distàncies (anomenades x i y) a dos (2) eixos fixos i perpendiculars, amb el conveni correcte de signes. Aquest sistema, anomenat sistema de coordenades cartesianes, és de gran importància en les matemàtiques modernes. Així doncs, si acceptem aquests principis, veurem que generalment l'equació f (x, y) = 0 té infinites solucions i que, per tant, els seus punts descriuen una trajectòria en el pla x, y. L'estudi d'aquestes corbes centrarà l'esforç de Descartes al llarg del tractat, especialment per a les equacions de segon grau, també anomenades còniques.

També cal destacar el seu treball en la teoria de les tangents a corbes, en la qual proposà una (1) definició utilitzant per primer cop el concepte de límit. El seu treball serví de base al de molts d'altres com Barrow o Leibniz, que establirien els principis bàsics generalment acceptats en aquest camp.

El tercer dels llibres en què es divideix Geometria està enterament dedicat a l'estudi en profunditat de l'àlgebra en vigor en el seu temps. És molt apreciable el seu treball de sistematització i regulació dels mètodes i sistemes que s'utilitzaven en el seu temps. Li devem, per exemple, el fet d'anomenar amb lletres de l'inici de l'alfabet (a, b, c...) les quantitats conegudes i amb lletres del final (x, y, z) les incògnites. També fou un (1) dels primers a percebre la importància d'aïllar els termes d'una equació i inventà una (1) norma coneguda com a regla dels signes de Descartes, que permet establir el nombre de solucions positives i negatives d'una equació.

També utilitzà les matemàtiques per a establir una (1) cosmovisió original, basada en l'assumpció de remolins de matèria, que es comportaven igual que remolins d'aigua i en la qual es trobaven els planetes i en una altra escala els satèl·lits. Segons Descartes, les variacions de densitat que es provocaven en aquests remolins propiciaven que el moviment fos en el·lipses en lloc de cercles, i que el Sol en fos el centre. Malgrat la seva arbitrarietat i poc fonament, demostrà que era possible establir un (1) sistema que permetés explicar d'una (1) manera única els moviments que tenien lloc tant a l'univers com a la Terra, un (1) dels criteris fonamentals que propicià una nova era en l'astronomia.

Filosofia moral

La moral de Descartes té tres (3) pilars: La metafísica, la raó, i la tradició estoica. Per a ell, la moral era una (1) ciència, la més alta i més perfecta, i les seves arrels es troben en la metafísica, de la mateixa manera que per a la resta de les ciències.^[7] Així ens parla sobre l'existència de Déu, el lloc de l'individu en la natura, formula la teoria del dualisme ment–cos i defensa el lliure albir. Per altra banda, manifesta el seu racionalisme quan diu que la raó ens és suficient per a la cerca dels béns que hem de perseguir, i ens diu que la virtut consisteix en el «raonament correcte» que hauria de guiar les nostres accions.

La qualitat del raonament depèn dels coneixements, perquè una ment ben informada es trobarà en millors condicions per a prendre bones determinacions. Les condicions mentals també influenciaran el raonament, i és per això que Descartes digué que una (1) filosofia moral completa ha d'incloure l'estudi del funcionament de l'organisme humà. Ell discutí sobre aquests temes amb la princesa Elisabeth de Bohèmia, i com a resultat escrigué el seu tractat Les passions de l'ànima, que conté un estudi dels processos i reaccions psicosomàtics en l'ésser humà, amb un èmfasi en les emocions i passions.^[8]

L'individu hauria de buscar el bé suprem, que Descartes, seguint Zenó, identifica amb la virtut, que produeix una (1) felicitat sòlida o plaer. Per a Epicur, el bé suprem consistia en el plaer, i Descartes diu que això no està en contradicció amb els ensenyaments de Zenó, ja que la virtut produeix un (1) plaer espiritual, que és millor que el plaer corporal. Pel que fa a Aristòtil, que considerava que la felicitat depenia dels béns de la fortuna, Descartes no nega pas que aquests béns contribueixin a la felicitat; això no obstant, assenyala que en bona part es troben fora del nostre control, mentre que som mestres de la nostra ment.^[8]

Els escrits sobre moral o ètica de Descartes arribaren en l'última part de la seva vida. Això no obstant, abans, en el seu Discurs del mètode, adoptà tres (3) màximes que li permetessin d'actuar al mateix temps que posava totes les seves idees en dubte. Això es coneix com la seva moral provisional.

Llegat

Filosofia

S'anomena cartesianisme l'escola de pensament seguidora de les seves idees. Aquesta escola es defineix com a racionalista, accepta la centralitat del jo com a entitat pensant i es revolta contra l'escolàstica, dominant en aquell moment. Alguns autors destacats del cartesianisme són les següents:

• Henricus Regius

• Christiaan Huygens

• Claude Clerselier

• Jacques Rohault

• Géraud de Cordemoy

La seva influència filosòfica, però, va més enllà dels deixebles directes, ja que influí en tot el pensament racionalista posterior i, per oposició, també en l'empirisme.

Obres

Les seves obres principals són les següents:

• Le Monde, ou Traité de la lumière (en francès), 1630–1633. No es publicà fins al 1664. En català, es coneix com El món.

• Le Discours de la méthode (en francès), 1637. En català, es coneix com a Discurs del mètode. Constituïa el prefaci de tres (3) assaigs:

  • la Dioptrique. En català, es coneix com a Diòptrica.

  • les Météores. En català, es coneix com Els meteors.

  • Geometria (Descartes) la Géométrie. Dels tres (3), el més important. En català, es coneix com a Geometria.

• Meditationes de prima philosophiae (en llatí), 1641. En català, es coneix com a Meditacions metafísiques.

• Principia philosophiae (en llatí), 1644. La primera edició en francès és del 1647. En català, es coneix com Els principis de la filosofia.

• Les Passions de l'âme (en francès), 1649. En català, es coneix com Les passions de l'ànima.

Traduccions al català

• Discurs del mètode per a ben conduir la raó i encercar la veritat a les ciències. Editorial Barcino, Barcelona, 1929 (Col·lecció popular; 52). Traducció de Joaquim Xirau.

• El Discurs del Mètode. Editorial Alhambra, Barcelona, 1990. Traducció d'Antoni Bosch–Veciana. Notes de Salvador Codina. Edició i material didàctic per Hilari Arnau Gras i José María Gutiérrez González.

• Discurs del mètode. Edicions 62, Barcelona, 1996 (Textos filosòfics; 74). Traducció de Pere Lluís Font.

• Regles per a la direcció de l'enginy. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Textos filosòfics; 78). Traducció de Salvi Turró.

• Tractat de les passions. Cartes sobre la moral. Edicions 62, Barcelona, 1998 (Textos filosòfics; 80). Traducció de Miquel Costa. Edició a cura de Pere Lluís Font.

• Meditacions Metafísiques. Edicions de 1984, Barcelona, 1995 (Butxaca 1984; 14). Traducció i Edició de Robert Veciana i Tormo.

• La Geometria. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Pòrtic, 1999. ISBN 9788472834538. Traducció i Edició de Josep Pla i Carrera i Pelegrí Viader Canals.

Referències

1. Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), Barcelona, 2003, pàg. 33 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.

2. Alcoberro, Ramon. «El 10N de Monsieur Descartes». El Nacional, 09.11.2019.

3. El camí de Descartes. De la ciència a la filosofia de Gonçal Mayos (UB)

4. Guy Durandin: Les Principes de la Philosophie. Introduction et notes, Librairie Philosophique J. Vrin, París, 1970.

5. El mètode Racionalista Cartesià es doncs principalment deductiu, enfront dels mètodes dits empírics, que son inductius i basats en l'experiència.

6. «René Descartes». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 16.01.2014.

7. Guy Durandin: Les Principes de la Philosophie. Introduction et notes, Librairie Philosophique J. Vrin, París, 1970.

8. Blom, John J.: Descartes: His moral philosophy and psychology. New York University Press. 1978. ISBN 0-8147-0999-0

Vegeu també

• Racionalisme.

• Spinoza.

• Leibniz.

• Pierre Charron.

Bibliografia

• Stanford Encyclopedia of philosophy (2005) Descartes Physics. URL.

• Encyclopaedia Britannica. René Descartes. URL.

• School of mathematics, Trinity College of Dublin. A Short Account of the History of Mathematics. URL.

• Alcoberro i Pericai, Ramón (2006). René Descartes. URL.

Frans Hals – Portret van René Descartes

Principia philosophiae, 1685.

René Descartes (Renatus Cartesius)

El passat dimarts 30 de març de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-vuitè aniversari del naixement de Juan Manuel de Rosas, nascut com Juan Manuel José Domingo Ortiz de Rozas y López de Osornio (Buenos Aires, Argentina, 30 de març de 1793 — Southampton, Anglaterra, Regne Unit, 14 de març de 1877), qui fou un (1) militar i polític argentí que l'any 1829 —després derrotar el general Juan Lavalle— fou governador de la província de Buenos Aires, i arribà a ser, entre els anys 1835 i 1852, el principal cabdill de la Confederació Argentina. La seva influència sobre la història argentina fou tal que el període marcat pel seu domini de la política nacional és anomenatcridat sovint època de Rosas. Era nebot besnét del comte Domingo Ortiz de Rozas, governador colonial de Buenos Aires i de Xile.

Origen familiar i primers anys

Juan Manuel José Domingo Ortiz de Rozas y López de Osornio nasqué el 30 de març de 1793 a Buenos Aires, capital del Virregnat del Riu de la Plata. El seu naixement es produí al solar propietat de la seva mare, Agustina López de Osornio, que havia habitat el seu avi matern Clemente López de Osornio, situat al carrer que en aquest llavors es denominava Santa Llúcia, actual carrer Sarmiento entre els carrers Florida i San Martín, a la ciutat de Buenos Aires.

Era fill del militar León Ortiz de Rozas (Buenos Aires, 1760–1839) —el pare era Domingo Ortiz de Rozas y Rodillo (Sevilla, Andalusia, Espanya, 9 d'agost de 1721 – Buenos Aires, Virregnat del riu de la Plata, Argentina, 1785) i l'avi patern, Bartolomé Ortiz de Rozas y García de Villasuso (n. Rozas de la vall de Soba, Cantàbria, Espanya, 4 de setembre de 1689) i, per tant, León era un (1) nebot nét del comte Domingo Ortiz de Rozas, governador de Buenos Aires des del 1742 fins al 1745 i capità general de Xile des del 1746 fins al 1755 —per la qual pertanyia al llinatge dels Ortiz de Rozas que tenen el seu origen en el poble de Rozas de la vall de Soba, a la Muntanya de Castella la Vella —actual Cantàbria— pertanyent a la Corona d'Espanya . ^{[ 2 ]}

Ingressà als vuit (8) anys d'edat en el col·legi privat que dirigia Francisco Javier Argerich (1765–1824), tot i que des de jove demostrà vocació per les activitats rurals; interrompre els seus estudis per a participar, comptant amb tretze (13) anys d'edat, en la Reconquesta de Buenos Aires el 1806 i posteriorment s'enrolà en la companyia de nens del Regiment de Miquelets, combatent a la Defensa de Buenos Aires el 1807, tots dos (2) fets durant les invasions angleses, on fou distingit pel seu valor. ^{[ 3 ] [ 4 ]}

Més tard, es retirà al camp de la seva mare, una (1) gran estada de la pampa de Buenos Aires. En produir–se els successos que culminaren amb la Revolució de Maig del 1810, Rosas comptava amb disset (17) anys i es mantingué al marge dels mateixos, de l'evolució política posterior i de la guerra de la independència de l'Argentina.

El 1813, malgrat l'oposició materna —que Rosas vencé en fer creure a la seva mare que la jove estava embarassada— es casà amb Encarnación Ezcurra, amb qui tingué tres (3) fills: Juan Bautista, nascut el 30 de juliol de 1814; Maria, nascuda el 26 de març de 1816 i morta a l'endemà, i Manuela, coneguda com Manuelita i nascuda el 24 de maig de 1817, qui després seria la seva companya inseparable.

Poc després, a causa d'un (1) entredit que tingué amb la seva mare, tornà als seus pares els camps que administrava per formar les seves pròpies iniciatives ramaderes i comercials. A més es canvià el cognom «Ortiz de Rozas» per «Rosas», tallant simbòlicament la dependència de la seva família.

Fou administrador dels camps dels seus cosins Nicolás i Tomás Manuel de Anchorena; aquest últim ocuparia càrrecs importants dins del seu govern, ja que Rosas sempre li tingué un (1) especial respecte i admiració. En societat amb Luis Dorrego —germà de coronel Manuel Dorrego— i amb Juan Nepomuceno Terrero fundà un (1) salador; era el negoci de moment: la carn salada i els cuirs eren gairebé l'única exportació de la jove nació. Acumulà una (1) gran fortuna com ramader i exportador de carn bovina, distant dels esdeveniments emergents que conduïren al Virregnat del Riu de la Plata a l'emancipació del domini espanyol el 1816.

Per aquests anys conegué el doctor Manuel Vicente Maza, que en fou el seu patrocinador legal, especialment en una (1) causa que els seus propis pares havien entaulat contra ell. Més tard fou un (1) excel·lent conseller polític.

El 1818, per pressió dels proveïdors de carn de la capital, el director suprem rioplatense Juan Martín de Pueyrredón emprengué una (1) sèrie de mesures en contra dels saladors. Ràpidament, Rosas canvià d'ofici: es dedicà a la producció agropecuària en societat amb Dorrego i els Anchorena, que també li encarregaren la direcció de la seva estada Gambetes, al sud del riu Salado.

L'any següent comprà l'estada Los Cerrillos, en San Miguel del Monte (província de Buenos Aires). Allí organitzà una (1) companyia de cavalleria (augmentada al poc temps a regiment), els Colorados del Monte, per combatre els indígenes i als lladres de bestiar de la zona pampeana. Fou nomenat el seu comandant, i aconseguí el grau de tinent coronel.

Per aquests anys escrigué les seves famoses Instruccions als majordoms d'estades, en la qual detallava amb precisió les responsabilitats de cada un (1) dels administradors, capatassos i peons. En aquest llibret demostrava la seva capacitat per administrar simultàniament diverses explotacions amb mètodes molt efectius, en una (1) bestreta de la seva futura capacitat per administrar l'estat provincial.

Els inicis en la política

Fins al 1820 Juan Manuel de Rosas es dedicà a les seves activitats privades. Des d'aquest any fins a la seva caiguda produïda en la batalla de Caseros, el 1852, consagrà la seva vida a l'activitat política, liderant —ja en el govern o fora d'ell— la província de Buenos Aires, que comptava no només amb un (1) dels territoris productius més rics de la naixent Argentina, sinó amb la ciutat més important —Buenos Aires— i el port que concentrava el comerç exterior de les restants províncies, així com els drets d'importació de la duana (controlats fins al 1865 per la província de Buenos Aires). En relació amb aquests recursos es desenvoluparen gran part dels conflictes institucionals i les guerres civils argentines del segle XIX.

El 1820 conclogué l'etapa del Directori amb la renúncia de José Rondeau a conseqüència de la batalla de Cepeda que donà pas a la Anarquia de l'Any XX. Fou en aquesta època que Rosas començà a involucrar–se en la política, en contribuir a rebutjar la invasió del cabdill Estanislao López al front dels seus Colorados del Monte. Participà en la victòria de Dorrego al combat de Pavón però al costat del seu amic Martín Rodríguez es negà a continuar la invasió cap a Santa Fe, on Dorrego fou derrotat completament en la batalla de Gamonal.

Amb el suport de Rosas i altres estancieros fou triat governador de la província de Buenos Aires el seu col·lega el general Martín Rodríguez. L'1 d'octubre esclatà una (1) revolució, dirigida pel coronel Manuel Pagola, que ocupà el centre de la ciutat. Rosas es posà a disposició de Rodríguez, i el dia 5 inicià l'atac, i derrotà completament els rebels. Els cronistes d'aquests dies recordaren la disciplina que regnava entre els gauchos de Rosas, ^[5] que fou ascendit al grau de coronel. Amb Martín Rodríguez, el grup dels estancieros començà a tenir un (1) paper públic.

També fou part de les negociacions que conclogueren amb el Tractat de Benegas, que posà fi al conflicte entre les províncies de Santa Fe i Buenos Aires. Fou el responsable de l'acompliment d'una (1) de les seves clàusules secretes: lliurar al governador Estanislao López trenta mil (30.000) caps de bestiar com reparació dels danys causats per les tropes de Buenos Aires al seu territori. La clàusula era secreta, per no «tacar l'honor» de Buenos Aires. Així s'iniciava l'aliança permanent que tindria aquesta província amb la de Buenos Aires fins al 1852.

Els primers anys després de la dissolució dels poders nacionals foren un (1) període de pau i prosperitat a Buenos Aires, conegut com la «feliç experiència», principalment a causa que Buenos Aires usufructuà en el seu exclusiu profit les rendes de la Duana, una (1) font inesgotable de riquesa que la província decidí no compartir amb les seves germanes ni amb exèrcits exteriors.

Entre els anys 1821 i 1824 comprà diversos camps més, especialment l'estància que havia estat del virrei Joaquín del Pino y Rozas (coneguda com Estància del Pino), en el partit de la Matança), a la qual nomenà San Martín en honor del general José de San Martín .

També va aprofitar la llei de enfiteusis promoguda pel ministre Bernardino Rivadavia per augmentar els seus camps. En lloc d'ajudar els petits hisendats, aquesta llei va acabar deixant en propietat d'uns pocs grans terratinents prop de la meitat de la superfície de la província.

Els desordres produïts per l'Anarquia de l'Any XX havien deixat desguarnida la frontera sud, pel que havien intensificat els malones. Martín Rodríguez dirigí llavors tres (3) campanyes al desert, usant una (1) estranya barreja de diàlegs de pau i guerra amb els indígenes. El 1823 fundà Fort Independència, l'actual ciutat de Tandil (província de Buenos Aires). En gairebé totes aquestes campanyes l'acompanyà Rosas, que també participà d'una (1) expedició en què l'agrimensor Felip Senillosa delinearen i establiren plans cadastrals dels pobles del sud de la província. El cap nominal d'aquesta campanya era el coronel Juan Lavalle.

Durant la guerra del Brasil, el president Rivadavia el nomenà comandant dels exèrcits de campanya per tal de mantenir pacificada la frontera amb la població indígena de la regió pampeana, càrrec que tornà a exercir després, durant el govern provincial de coronel Dorrego.

Rosas aprovà amb entusiasme la Convenció de Pau del 1828, que reconeixia la independència de l'Uruguai. Escrigué a Tomás Guido, un (1) dels seus signants: «¡Qué frutos tan opimos ha dado a la República (...) la legación de sus hijos (Guido y Balcarce) al Janeiro! (...) la paz más honorífica que podíamos prometernos. (...) la guerra ha terminado de modo que nos colma de una noble elación...Es mi obligación tributar a usted la mayor gratitud».⁶​

El 1827, en el context previ a l'inici de la guerra civil que esclataria el 1828, Rosas era un (1) dirigent militar, representant dels propietaris rurals, socialment conservadors i identificats amb les tradicions colonials de la regió. Estava alineat amb el corrent federalista, proteccionista, adversa a la influència forana i a les iniciatives de tall lliurecanvistes preconitzades pel Partit Unitari.

La revolució del desembre

Acabada la Guerra del Brasil, el governador de la província de Buenos Aires, Manuel Dorrego, —per una (1) intensa pressió diplomàtica i financera— signà un (1) tractat de pau que reconegué la independència de l'Uruguai, i la lliure navegació del Rriu de la Plata i dels seus afluents només per part de l'Argentina i de l'Imperi de Brasil però pel terme acotat de quinze (15) anys; el que fou vist pels membres de l'exèrcit en operacions com una (1) traïció. En resposta, la matinada de l'1 de desembre de 1828, el general unitari Juan Lavalle prengué el Fort de Buenos Aires i reuní membres de el partit unitari en la església de Sant Francesc d'Assís de Buenos Aires —nominalment com a representació del poble—, sent triat governador. Seguint la mateixa lògica, dissolgué la Junta de Representants de Buenos Aires.

Juan Manuel de Rosas aixecà la campanya contra els revoltats i reuní un (1) petit exèrcit de milicians i partides federals, mentre Dorrego es retirava a l'interior de la província per a buscar la seva protecció. Lavalle es dirigí amb les seves tropes a la campanya per enfrontar a les forces federals de Rozas i Dorrego, els quals atacà per sorpresa a la batalla de Navarro, i els derrotà.

A causa de la disparitat existent entre les aguerrides i experimentades forces revoltades sota el comandament de Lavalle, pel que fa a les milícies que defensaven el governador Dorrego, Rosas li aconsellà a aquest retirar–se a Santa Fe, per unir forces amb les de Estanislao López, però el governador s'hi negà. Mentre Rosas es retirà a Santa Fe amb aquell propòsit, Dorrego decidí refugiar–se a Salto (Uruguai), al regiment de coronel Ángel Pacheco. Però, traït per dos (2) oficials d'aquest —Bernardino Escribano i Mariano Acha—, fou enviat presoner a Lavalle.

Com Rosas critiqués la seva falta de previsió davant la revolució unitària, Dorrego respongué:

«Señor don Juan Manuel: que usted me quiera dar lecciones de política, es tan avanzado como si yo me propusiera enseñar a usted cómo se gobierna una (1) estancia.»

(Senyor En Juan Manuel: que vostè em vulgui donar lliçons de política, és tan avançat com si jo em proposés ensenyar a vostè com es governa una [1] estància.)

Manuel Dorrego

Vençut i fet presoner Dorrego, Lavalle, influenciat pel desig de venjança dels ideòlegs unitaris, ordenà el seu afusellament i es feu càrrec de tota la responsabilitat.

En la seva última carta, escrita a Estanislao López, Dorrego demanava que la seva mort no fos causa de vessament de sang. Malgrat aquesta comanda, el seu afusellament donà pas a una (1) llarga guerra civil, la primera en què estigueren simultàniament implicades gairebé totes les províncies argentines.

A principis de gener del 1829 el general José María Paz, aliat de Lavalle, iniciava la invasió de la província de Córdoba, on enderrocaria el governador Juan Bautista Bustos. D'aquesta manera es generalitzà la guerra civil a tot el país.

Lavalle envià exèrcits en totes direccions, però diversos petits cabdills aliats de Rosas organitzaren la resistència. Els caps unitaris recorregueren a tota mena de crims per esclafar–la, un (1) fet poc difós per la historiografia de les guerres civils argentines. ^{[ 7 ]}

El governador Lavalle envià a coronel Federico Rauch cap al sud, i una (1) de les seves columnes, al comandament del coronel Isidoro Suárez, derrotà i capturà el major Manuel Mesa, que fou enviat a Buenos Aires i executat. Al front del gruix del seu exèrcit, Lavalle avançà fins a ocupar Rosario (província de Santa Fe). Però, poc després, López deixà sense cavalls a Lavalle, que es veié obligat a retrocedir. López i Rosas perseguiren Lavalle fins a prop de Buenos Aires, i el derrotaren en la batalla de Pont de Márquez, lliurada el 26 d'abril de 1829.

Mentre López tornava a Santa Fe, Rozas assetjà la ciutat de Buenos Aires. Allà creixia l'oposició a Lavalle (tot i que els aliats de Dorrego n'havien estat expulsats), sobretot pel crim sobre el governador. Lavalle augmentà la persecució sobre els crítics, el que li portaria molt suport a Rozas, a la ciutat que sempre fou la capital de l'unitarisme.

Lavalle, desesperat, es llançà a fer una (1) cosa insòlita: es dirigí, completament sol, a la caserna general de Rosas, l'Estància del Pino. Com aquest no s'hi trobava, s'apropà a esperar–lo al catre de campanya de Rosas. L'endemà, el 24 de juny, Lavalle i Rosas es traslladaren a l'estància La Caledònia —propietat d'un (1) tal Miller—, on signaren el Pacte de Cañuelas, ^[8] que estipulava que es cridaria a eleccions, en què només es presentaria una (1) llista d'unitat de federals i unitaris, i que el candidat a governador seria Félix d'Álzaga. ^[9]

Lavalle presentà el tractat amb un (1) missatge que incloïa una (1) inesperada opinió sobre el seu enemic:

«Mi honor y mi corazón me imponen remover por mi parte todos los inconvenientes para una perfecta reconciliación...Y sobre todo ha llegado el caso de que veamos, tratemos y conozcamos de cerca de Juan Manuel de Rosas como a un verdadero patriota y amante del orden.»

(El meu honor i el meu cor em imposen remoure per la meva part tots els inconvenients per a una perfecta reconciliació ... I sobretot ha arribat el cas que vegem, tractem i coneguem de prop de Juan Manuel de Rosas com a un veritable patriota i amant de l'ordre.)

Juan Lavalle

Però els unitaris presentaren la candidatura de Carlos María de Alvear, i al preu de trenta (30) morts guanyaren les eleccions. Les relacions quedaren trencades novament, i a Lavalle fou obligat a un (1) nou tractat, el pacte de Barracas, del 24 d'agost. Però, aleshores més que abans, la força estava de la banda de Rosas. A través d'aquest pacte es nomenà governador Juan José Viamonte, qui cridà la legislatura enderrocada per Lavalle, i aplanà a Rosas el camí al poder.

Primer govern

La legislatura de Buenos Aires proclamà a Juan Manuel de Rosas com a governador de Buenos Aires el 8 de desembre de 1829, honrant a més amb el títol de Restaurador de les Lleis i Institucions de la Província de Buenos Aires, i en el mateix acte li atorgà «totes les facultats ordinàries i extraordinàries que cregués necessàries, fins a la reunió d'una (1) nova legislatura». No era una (1) cosa excepcional: les facultats extraordinàries ja els havien estat conferides a Manuel de Sarratea ja Martín Rodríguez el 1820, i als governadors de moltes altres províncies en els últims anys; també Juan José Viamonte les havia tingut.

El mateix dia en què jurà el seu càrrec, declarà al diplomàtic uruguaià Santiago Vázquez:

«Creen que soy federal; no señor, no soy de partido alguno sino de la Patria... En fin, todo lo que yo quiero es evitar males y restablecer las instituciones, pero siento que me hayan traído a este puesto.»

(Creuen que sóc federal; no senyor, no sóc de cap partit sinó de la Pàtria... En fi, tot el que jo vull és evitar mals i restablir les institucions, però sento que m'hagin portat a aquest lloc.)

El primer que feu Rosas fou realitzar un (1) extraordinari funeral al general Dorrego, portant les seves restes a la capital, amb la qual cosa aconseguí l'adhesió dels seguidors del mort líder federal, sumant el suport de la vila humil de la capital al que ja tenia de la població rural. ^[10]

Respecte a la forma d'organització constitucional de l'estat i al federalisme, Rosas fou un (1) pragmàtic. En cartes enviades el 1829 al general Tomás Guido, al general Eustoquio Díaz Vélez ja Braulio Costa, el financer de Quiroga els escrivia per informar–los que

«...el general Rosas es unitario por principio, pero que la experiencia le ha hecho conocer que es imposible adoptar en el día tal sistema porque las provincias lo contradicen, y las masas en general lo detestan, pues al fin sólo es mudar de nombre.»¹¹

(...el general Rosas és unitari per principi, però que l'experiència li ha fet conèixer que és impossible adoptar en el dia tal sistema perquè les províncies el contradiuen, i les masses en general el detesten, doncs a la fi només és mudar de nom.) ^[11]

La guerra civil a l'interior

El general José María Paz havia ocupat Córdoba i havia derrotat a Facundo Quiroga. Rosas envià una (1) comissió a intervenir entre Pau i Quiroga, però aquest fou derrotat i es refugià a Buenos Aires. Rosas li feu donar una (1) rebuda triomfal —com si n'hagués estat el vencedor—, encara que el cabdill considerava que la guerra havia acabat per a ell.

Paz aprofità la victòria per envair les províncies dels aliats de Quiroga, col·locant–hi governs unitaris. Els bàndols quedaven definits: les quatre (4) províncies de litoral, federals; les nou del l'interior, unitàries i unides des de l'agost del 1830 en una (1) Lliga Unitària , el «suprem cap militar» era Paz.

Als pocs mesos, al gener del 1831, Rosas i Estanislao López impulsaren el Pacte Federal entre Buenos Aires, Santa Fe i Entre Ríos. Aquest —que seria un (1) dels «pactes preexistents» esmentats en el preàmbul de la Constitució de la Nació Argentina— tenia com a objectiu posar un (1) fre a l'expansió de l'unitarisme encarnat al general Paz. Corrientes s'adheriria més tard al Pacte, perquè el diputat correntí Pedro Ferré intentà convèncer Rosas de nacionalitzar els ingressos de la duana de Buenos Aires i imposar proteccions duaneres a la indústria local. En aquest punt, Rosas seria tan inflexible com els seus antecessors unitaris: la font principal de la riquesa i del poder de Buenos Aires provenia de la duana.

El cabdill de Santiago del Estero, Juan Felipe Ibarra, refugiat a Santa Fe, aconseguí que López iniciés accions contra Córdoba. Serien accions guerrilleres, perquè en aquest tipus d'accions tenia avantatge sobre les disciplinades tropes de Paz. A principis del 1831, l'exèrcit porteny inicià també les operacions, al comandament de Juan Ramón Balcarce; però l'exèrcit porteny mai no arribà a unir–se al de Santa Fe.

Quan el coronel Ángel Pacheco derrotà a Juan Esteban Pedernera a la batalla del Fraile Muerto, Paz decidí fer–se càrrec personalment del front oriental.

Per la seva banda, Quiroga decidí tornar a la lluita. Demanà forces a Rosas, però aquest només li oferí els presos de les presons. Quiroga instal·là un (1) camp d'entrenament i, quan es considerà llest, avançà sobre el sud de Córdoba. En el camí, Pacheco li lliurà els passats de Fraile Muerto: amb ells conquerí Cuyo i la Rioja en poc més d'un (>1) mes.

La inesperada captura de Paz per un (1) tret de llaç de boles d'un (1) soldat de López, el 10 de maig de 1831, provocà un (1) sobtat canvi: Gregorio Aráoz de Lamadrid es feu càrrec de l'exèrcit unitari, amb el qual es retirà cap al nord i fou vençut per Quiroga en la batalla de la Ciutadella, el 4 de novembre, al costat de la ciutat de Tucumán, amb la qual cosa la Lliga de l'Interior fou dissolta.

Convenció de Santa Fe

En els mesos següents, les províncies restants s'anaren adherint al Pacte Federal: Mendoza, Córdoba, Santiago del Estero i la Rioja el 1831. L'any següent, Tucumán, San Juan, San Luis, Salta i Catamarca.

Quant acabà la guerra, els representants de diverses províncies anunciaren que, amb la pacificació interior, havia arribat l'ocasió esperada per a l'organització constitucional de país. Però Rosas argumentava que primer s'havien d'organitzar les províncies i després el país, ja que la constitució havia de ser el resultat escrit d'una (1) organització que havia de constituir–se primer. Aprofità una (1) acusació del diputat correntí Manuel Leiva per acusar–lo de tenir idees anàrquiques i retirar el seu representant de la convenció de Santa Fe. L'agost del 1832 la convenció quedava dissolta, i l'oportunitat d'organitzar constitucionalment el país es posposà per altres vint (20) anys.

Per un temps, el país quedà dividit en tres (3) àrees d'influència: el seu i el nord–oest, de Quiroga; Córdoba i el litoral, de López; i Buenos Aires, de Rosas. Per uns anys, aquest triumvirat virtual governaria el país, tot i que les relacions entre ells mai foren molt bones. ^{[ 12 ]}

El 1832, en carta a Quiroga, Rosas li digué

«... siendo federal por íntimo convencimiento, me subordinaría a ser unitario si el voto de los pueblos fuese por la unidad.»¹¹​

(... sent federal per íntim convenciment, em subordinaria a ser unitari si el vot dels pobles fos per la unitat.) ^[11]

El govern de la província

El primer govern de Rosas en la província de Buenos Aires fou un (1) govern «d'ordre»; no fou una (1) tirania despòtica, encara que més tard els historiadors farien extensives al seu primer govern algunes característiques del segon. En aquest primer moment rebé el suport d'alguns dels dirigents del Partit de l'Ordre de la dècada anterior, la qual cosa ha permès que fos acusat de ser el continuador del Partit Unitari, encara que amb el temps se'n distanciaria.

Entre els fets negatius se li atribuí responsabilitat en la invasió britànica de les illes Malvines, encara que aquest fet ocorregué el 3 de gener de 1833, durant el govern de Balcarce, que havia succeït Rosas, el qual estava emprenent la seva campanya al desert. Aquestes illes, que havien estat objecte de disputa entre Espanya i Anglaterra, es trobaven en possessió d'Espanya a l'hora de declarar–se la independència argentina, i el Regne Unit implícitament reconegué la continuïtat jurídica dels drets argentins sobre les possessions espanyoles en celebrar el tractat d'Amistat, Comerç i Navegació, signat a Buenos Aires el 2 de febrer de 1825, A pocs anys de la Independència argentina i ratificat pel govern britànic en el mes de maig d'aquest mateix any. A més, les illes Malvines havien estat poblades pel Govern de Buenos Aires i s'havia designat un governador.

Aquesta primera administració de Rosas fou, també, un (1) govern progressista: es fundaren pobles, es reformaren el Codi de Comerç i el de Disciplina Militar, es reglamentà l'autoritat dels jutges de pau dels pobles de l'interior i se signaren tractats de pau amb els cacics, de manera que s'obtingué una (1) certa tranquil·litat a la frontera.

No obstant, la supremacia assolida no estigué associada a un (1) suport incondicional de tota la població. Rosas hagué d'enfrontar, per contra, una (1) dura resistència durant el curs del seu govern.

Interregne

A finals del 1832 la Legislatura de Buenos Aires reelegí Rosas. Es digué durant molts anys que rebutjà la seva reelecció perquè no se li concedien les facultats extraordinàries, el que no és exacte: no se sentia capaç de governar —ni volia fer–ho— sense la unanimitat de l'opinió pública a favor seu. Esperaria que el cridessin desesperadament, mentre buscava la forma de fer–se imprescindible.

En el seu lloc fou triat Juan Ramón Balcarce, important militar de l'època de la Guerra de la Independència Argentina i cap d'un (1) grup federal no rosista, a qui Rosas lliurà el govern el 18 de desembre de 1832.

Campanya al Desert

La plana pampera de Buenos Aires havia estat sotmesa al domini blanc tot just en una (1) franja estreta al costat del riu Paranà i el riu de la Plata, almenys fins a la dècada del 1810. Des de llavors, la «frontera amb l'indi» s'havia avançat fins a una (1) línia que passava aproximadament per les actuals ciutats de Balcarce, Tandil i Las Flores.

Quant Rosas deixà el govern a finals del 1832, a principis de l'any següent coordinà la campanya amb els de Mendoza, de San Luís i de Córdoba per fer una (1) batuda general, que a més acompanyaria a l'altra que havia començat a principis del mateix any el general Manuel Bulnes a Xile i en l'extrem nord–oest de la Patagonia oriental, específicament en els voltants de les llacunes d'Epulafquen. La comandància general li fou oferta a Facundo Quiroga, però aquest no hi participà. Rosas concentrà i ensinistrà la tropa en la seva estada de Los Cerrillos, a prop del fortí i poble de San Miguel del Monte.

El 6 de febrer de 1833 fou aprovada la llei que autoritzava al poder executiu a negociar un (1) crèdit d'un milió i mig (1.500.000) de pesos moneda corrent (m / c) , per pagar les despeses de l'expedició, tot i que al poc temps, el ministre de Guerra comunicà que no podria fer–se càrrec d'aquest objectiu, i per la qual cosa Rosas i Juan Nepomuceno Terrer acabaren subministrant bestiar boví i equí per al proveïment, sumat al fet que els seus cosins Anchorena, el doctor Miguel Mariano de Villegas, ^[13] Victorio García de Zúñiga i el llavors coronel Tomás Guido donessin diners en efectiu perquè poguessin iniciar-la, ^{[14] [15]} per la qual cosa, van poder partir d'allí al març de l'esmentat any.