El passat dijous 28 de gener de 2021 es commemorà el cent quaranta-vuitè aniversari del naixement de Sidonie–Gabrielle Colette, més coneguda amb el seu monònim d'escriptora, Colette, (Saint–Sauveur–en–Puisaye, Yonne, Borgonya–Franc Comtat, França, 28 de gener de 1873 — París, Illa de França, França, 3 d'agost de 1954), qui fou una (1) escriptora francesa d'una (1) producció literària espectacular, i també periodista, guionista, llibretista i artista de music–hall i cabaret. És una de les grans figures de la literatura francesa i tot un (1) símbol de l'alliberament femení.

Criada en el camp de la Borgonya, en mans de la seva mare, Sidonie Landoy, «Sidó», belga de naixement, i el capità Jules–Joseph Colette, militar retirat, gaudí d'una (1) educació laica i una (1) infància feliç i sempre mantingué un (1) gran amor a la naturalesa i a l'exercici físic. A París (Illa de França, França) acabà els estudis i fou on conegué el seu primer marit, molt més gran que ella, anomenat Henri Gautier Villars, escriptor conegut com a Willy en el món literari. Colette fou qui escriuria Claudine, Minne i Les égarements de Minne per al seu marit.

L'any 1906 es divorcià i començà una (1) batalla legal per aconseguir els drets d'autor de les obres que s'havien publicat sota el nom del seu marit. La nova independència li permeté treballar en el món de l'espectacle, i l'experiència literària li donà l'empenta per a escriure La vagabonde (La vagabunda) l'any 1911. L'autora, en aquesta obra, fa un (1) retrat de la vida de Renée com a ballarina i actriu després de deixar el seu marit infidel, i està tan adolorida que no té confiança en l'amor que li transmet un altre jove. Els seus espectacles al Moulin Rouge sovint eren tan escandalosos que la policia hi havia d'intervenir.

L'any 1914 es casà amb el polític Henri de Jouvenel i escrigué el seu segon llibre, L'entrave (L'obstacle), que representaria la seva continuïtat com a autora, però no tingué tant d'èxit. Fruit d'aquest segon matrimoni, tingué una (1) filla. Fou un període molt productiu, amb obres reconegudes com ara Chéri (Estimat) i La naissance du jour. També entrà en el món de la política i es féu periodista. En els seus escrits, es veu l'amor per la seva terra, Bretanya i Provença. La separació posterior del segon marit féu que es dediqués al treball durant nou (9) anys fins a aparellar–se amb Maurice Goudeket. En aquest període és quan escrigué les seves millors obres, com Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan, entre d'altres.

Ingressà a la Reial acadèmia de llengua i de literatura franceses de Bèlgica i a la Societat Literària dels Goncourt, de la qual era la primera dona a formar–ne part i també la primera a presidir–la, entre els anys 1949 i 1954.

Visqué els últims anys a prop dels jardins del Palais–Royal i, encara que el reumatisme li era un obstacle, continuà fent literatura dels records, com Journal à rebours, L'étoile Vesper, Le fanal bleu i Gigi, novel·la que fou portada al cinema el 1958 per Vincente Minnelli i esdevingué després una pel·lícula d'èxit.

El 1920 fou condecorada per l'Estat francès amb la Legió d'Honor. En morir, i per la seva escandalosa reputació i la seva condició d'atea, li fou negat un (1) funeral catòlic, però la República Francesa li feu uns funerals d'Estat. Està enterrada al cementiri del Père Lachaise, de París (Illa de França, França).

Obres

• 1900–1903: Claudine;

• 1904: Dialogues de bêtes;

• 1907: La Retraite sentimentale;

• 1908: Les Vrilles de la vigne;

• 1909: L'Ingénue libertine;

• 1910: La Vagabonde (La vagabunda);

• 1913: L'Entrave;

• 1913: L'Envers du music–hall;

• 1916: La Paix chez les bêtes;

• 1917: Les Heures longues;

• 1918: Dans la foule;

• 1919: Mitsou ou Comment l'esprit vient aux filles;

• 1920: Chéri (Estimat);

• 1922: La Chambre éclairée (Florilegi d'articles publicats als diaris a la fi de la Primera Guerra Mundial);

• 1922: La Maison de Claudine;

• 1923: Le Blé en herbe;

• 1924: La Femme cachée;

• 1926: La Fin de Chéri;

• 1928: La Naissance du jour;

• 1929: me;

• 1930: Sido;

• 1932: Le Pur et l'Impur (retrat literari de Renée Vivien);

• 1933: La Chatte;

• 1934: Duo;

• 1936: Mes Apprentissages;

• 1936: Splendeur des papillons, Text de Colette, Librairie Plon;

• 1937: Bella–Vista;

• 1938: La Jumelle noire (quatre [4] volums de crítiques literàries i cinematogràfiques: tom I (1934), tom II (1935), tom III (1937), tom IV (1938);

• 1939: Le Toutounier (suite de Duo);

• 1940: Chambre d'hôtel;

• 1943: Le Képi;

• 1943: Nudité;

• 1944: Gigi;

• 1946: L'Étoile Vesper;

• 1941: Julie de Carneilhan;

• 1941: Journal à rebours;

• 1944: Paris de ma fenêtre;

• 1949: Le Fanal bleu;

• 1992: Histoires pour Bel–Gazou (Nouvelles), Hachette, il·lustrat per Alain Millerand;

• 2010: Colette journaliste: Chroniques et reportages (1893–1945), texts inèdits;

• 2011: J'aime être gourmande, presentació de G. Bonal i F. Maget – introducció de G. Martin, coll. Carnets, L'Herne, París.

Colette photographiée par Henri Manuel. 

Sidonie–Gabrielle Colette

El passat dijous 28 de gener de 2021 es commemorà el cent vint-i-vuitè aniversari del naixement de Josep Vicenç Foix i Mas, conegut com a J.V. Foix (Sarrià, Barcelonès, Catalunya, 28 de gener de 1893 — Barcelona, Barcelonès, Catalunyam 29 de gener de 1987), qui fou un (1) poeta, periodista i assagista català, un (1) dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes.

Biografia

Nasqué el 28 de gener de 1893 a l'antic poble de Sarrià, població que avui en dia és un (1) barri de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Fill de Josep Foix i Ribera, pastisser originari d'Els Torrents (Lladurs, Solsonès, Catalunya), i de Paulina Mas i Rubinat, de Manresa (Bages, Catalunya), nasqué al carrer Major, 57, on era la confiteria familiar. Anà a l'Escola Municipal, al carrer Clos 26–28, avui desapareguda. Inicià els estudis de dret a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), però els abandonà al segon curs per continuar el negoci de la pastisseria familiar alhora que iniciava el seu interès per la lectura de clàssics com Lord Byron, Dante Alighieri o Charles Baudelaire.

A principis del segle XX entrà en contacte amb els intel·lectuals barcelonins de l'època i especialment amb els poetes Josep Maria López–Picó, Salvat–Papasseit, Carles Riba, Joaquim Folguera i Josep Carbonell i Gener, que evocà a les proses autobiogràfiques de Catalans de 1918. Gràcies a Joaquim Folguera, l'any 1916 entrà a participar en La Revista on publicà els primers poemes (1917) i hi féu col·laboracions articulistes sobre art, literatura i, fent estela del periodisme, interessant–se al mateix temps pel moviment artístic avantguardista, tant literàriament com pictòrica.

Fou també l'animador de la revista sarrianenca La consola (1919–1920), on inserí ja algun cal·ligrama. Fou redactor de L'amic de les arts (1926–1928) de Sitges (Garraf), i de Quaderns de Poesia (1935–1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l'avantguarda. Fou amic de Dalí, Miró, Éluard i García Lorca. En finalitzar la Guerra Civil Espanyola, en el moment de la consolidació de l'objecte surrealista, retornà al negoci familiar, i deixà a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques. També es dedicà a recopilar la seva obra poètica i continuà donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells Joan Brossa que sempre agraí el seu mestratge tècnic.

Fou un home solitari, fins que l'estiu del 1931 es casà amb Victòria Gili i Serra, de vint-i-dos (22) anys, filla de l'editor Lluís Gili. Se separaren el 1948, sense fills. Victòria morí el 1982. Des del casament fins que morí, visqué al carrer de Setantí, número 9, al pis tercer, segona porta.

El 25 de maig de 1962 es convertí en membre de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva obra adquirí més popularitat arran de la musicalització del seu poema És quan dormo que hi veig clar pel cantautor Joan Manuel Serrat.

L'any 1961 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra de 1960 Onze Nadals i un Cap d'Any i el 1985 el Premi de la Crítica de poesia catalana per Cròniques de l'ultrason. Al llarg de la seva vida rebé diverses distincions, entre les quals destaquen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquell mateix any, el Parlament de Catalunya el proposà per al Premi Nobel de Literatura.

Des de l'any 1988 és consultable a la Biblioteca de Catalunya una (1) part de la seva biblioteca personal. L'altra és propietat de la Fundació J. V. Foix, així com el seu arxiu.

Obra

Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge i el caràcter català. A través de la identificació entre el significat, el mot substrat, la paraula, forma, cal·ligrafia i la terra, J.V. Foix aconseguí una (1) poesia autèntica, no falsejada. En la seva vida, on es formà en els ambients noucentistes, rebé la seva rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana. I gràcies a aquesta autenticitat fixada en la seva terra, emprà totes les formes de la llengua, amb independència del seu origen o moment històric, per donar testimoni de la seva riquesa. Tot i no ser un (1) surrealista, emprava les eines que aquest moviment li donava en les seves investigacions poètiques, i durant tota la seva vida, el poeta estimà la juxtaposició d'imatges folles en colors violents, molt sovint de tints onírics, com per exemple Gertrudis, però mai d'un (1) intel·lectualisme rectangular, sòlid i inflexible.

La seva obra, allargada durant seixanta (60) anys, és temàticament molt variada, redactada en tres (3) estils diferents: els poemes en prosa, els sonets com Sol i de dol, i els poemes en vers com Les irreals omegues, estils que treballà simultàniament. Tot i així, el punt central en literatura, allò que la construeix i la diferencia de la pastisseria: la forma, la paraula, es manté igual. El seu estil no varia. És un estil difícil de comprendre: el seu lèxic no és vast, però sí oblidat. Molts dels seus poemes reclamen la lectura simultània d'un diccionari. Els desficis simbolistes de Gertrudis, les bromes prosístiques de la seva última edat, el misticisme del recull final del Sol i de dol (segurament la porció més perfecta de la poesia catalana); tots respiren a través dels mateixos porus.

J.V. Foix és un (1) autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu estil. Les paraules que fa servir són curtes, dures, curulles de ressonàncies acolorides, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però, sobretot, intraduïbles al llenguatge estàndard, massificat i periodístic. Aquest valor musical compensa un cert automatisme en la factura de parelles adjectiu–nom, on l'adjectiu deixa de ser únic per al nom, descriptor necessari, i cau en la buidor (per exemple: so extrem, creença extrema. En canvi, el famós «pintar extrem» dels moderns està ple de sentit).

Les seves obres més importants son els poemaris Sol i de dol i Les irreals omegues, i la prosa Cròniques de l'ultrason, i la més coneguda és, probablement, el poemari Sol i de dol. El poeta tanca en la forma noble del sonet i la llengua pedrenca del segle XIII les imatges i els sentiments més moderns, de tal forma que aconsegueix la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre els segles.

Publicacions

Poesia

• 1936: Sol i de dol

• 1949: Les irreals omegues

• 1953: On he deixat les claus...

• 1960: Onze Nadals i un Cap d'Any

• 1964: Desa aquests llibres al calaix de baix

• 1974: Obres completes I, poesia 1971–1973

Prosa poètica

• 1927: Gertrudis

• 1929–1931: Telegrames (publicat 2005)

• 1932: KRTU

• 1956: Del «Diari 1918»

• 1963: L'estrella d'en Perris

• 1969: Darrer comunicat

• 1971: Allò que no diu «La Vanguardia»

• 1972: Tocant a mà

• 1979: Obres completes II

• 1985: Cròniques de l'ultrason

• 1997: Poemes esparsos

Retrats literaris

• 1965: Catalans de 1918

Articles periodístics

• 1969: Els lloms transparents

• 1971: Mots i maons, o a cascú el seu

• 1985: Obres completes III (articles entre 1921 i 1936)

Rutes literàries

La ruta literària de Josep Vicenç Foix es desenvolupa principalment en dos (2) indrets de Catalunya, els quals foren molt significatius durant la vida de l'autor i que, conseqüentment, es veuen representats en la seva obra poètica: el barri de Sarrià (Barcelona, Barcelonès, Catalunya) i Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). La Fundació J. V. Foix, entitat que es constitueix l'any 1991, amb la seu a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), teixeix un (1) seguit de rutes literàries amb l'objectiu de preservar i difondre l'obra del poeta surrealista, així com la relació que tingué amb aquests diferents espais de Catalunya.

El barri de Sarrià (Barcelona, Barcelonès, Catalunya) és l'escenari més significatiu del poeta, ja que és on nasqué, passà gran part de la seva vida i, finalment, morí als noranta-quatre (94) anys, en el cim del seu prestigi literari. Aquesta ruta literària per Sarrià uneix punts on el poeta visqué situacions quotidianes i que tenen relació amb la seva obra, a través de descripcions o amb referències explícites.

Es tracta d'un (1) trajecte circular, que comença i acaba a la casa natal de J. V. Foix, al carrer Major número 57 de Sarrià, lloc on també hi ha la pastisseria Foix, el negoci familiar que el poeta es veu obligat a tirar endavant a causa de la mort del seu pare i que, conseqüentment, l'allunyà de la seva activitat periodística i cultural. Tanmateix, durant la ruta es visiten indrets de la ciutat com ara el carrer de la Creu, a la cantonada de Clos de Sant Francesc; el Centre Excursionista «Els Blaus», el carrer de Bonaplata, el monestir de Pedralbes, la plaça del Monestir, el passeig de la Reina Elisenda, el pont del Passeig, la plaça de Sarrià i el carrer Hort de la Vida. A més, durant el recorregut, s'intenta posar en escena el visitant, fent lectures de poesies vinculades amb aquests diferents llocs del barri.

Per altra banda, Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya) és un (+1) altre punt de referència en la trajectòria literària de J. V. Foix, ja que esdevingué una (1) font d'inspiració, fins al punt que el poeta hi comprà una (1) casa de pescadors a segona línia de mar. Hi anà per primera vegada l'any 1924, atret pel que n'escrivien Josep M. De Segarra, Alexandre Plana i Josep Pla, i, a partir de llavors, es convertí en la seva destinació els mesos d'estiu i un (1) escenari que desencadenarà nombrosos poemes.

Aquesta ruta literària per Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya) comprèn un (1) recorregut de dos quilòmetres i mig (2,5 km), amb el qual el visitant pot descobrir diferents escenaris que foren presents en el procés creatiu del poeta. Començà a l'inici del passeig de Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya), el paisatge més clàssic del poble, i passa pel monòlit de l'avinguda de J. V. Foix, el cafè de la Marina, l'hotel Comerç, l'església de la Mare de Déu de les Neus, el moll de la Timba, la plaça Pol Nadal i Mallol, el moll d'en Pere Pi, la Casa de Foix, el port de Reig, les Clisques i, finalment, la platja de la Tamariua. Complementàriament, també es fan lectures de poesies de Foix que parlen de la gent, l'entorn, les cales, les cases, etc., que tant el fascinaren d'aquest poble, així com l'empremta del pas del temps.

Josep Vicenç Foix i Mas 

Obra realitzada el 2002 al paviment de la Via Augusta a Sarrià sobre un cal·ligrama de J.V. Foix publicat el 1920 a la revista La Cònsola.

La pastisseria Foix, el negoci familiar de la família de Josep Vicenç Foix. 

Josep Vicenç Foix rebent la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. 

Josep Vicenç Foix i Mas

El passat dimecres 27 de gener de 2021 es commemorà el dos-cents qauaranta-sisè aniversari del naixement de Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (Leonberg, Baden–Württemberg, Alemanya, 27 de gener de 1775 — Bad Ragaz, Sankt Gallen, Suïssa, 20 d'agost de 1854), qui fou un filòsof alemany, un dels màxims exponents de l'idealisme i de la tendència romàntica alemanya.

Inicis i formació

Nasqué el 27 de gener de 1775 a Leonberg (Baden–Württemberg, Alemanya), fill d'un (1) pastor protestant, professió arrelada en la seva família. Son pare gaudia de cert renom, ja que havia realitzat escrits sobre teologia, i posseïa gran cultura i profunds coneixements de les llengües semítiques. Cap a l'any 1777, al monestir de Bebenhausen (Tübingen, Baden Württemberg, Alemanya), son pare esdevingué predicador i pastor del Seminari Superior. En aquest lloc és on Schelling inicià els seus primers estudis, finalitzant–los brillantment, amb una (1) anticipació de dos (2) anys amb respecte dels seus altres companys.

Als vuit (8) anys començà l'estudi de la literatura clàssica. El 1785 es traslladà a l'escola de Nürtingen (Baden–Württemberg, Alemanya), per a estudiar, sobretot, llatí. Però aviat hagué d'abandonar aquesta escola perquè no tenia un nivell adequat per a ell, i així hagué de tornar al seminari de Bebenhausen (Tübingen, Baden–Württemberg, Alemanya) i prendre les classes amb alumnes majors que ell. La seva precoç maduresa intel·lectual fou causa d'admiració entre els seus professors, entre els qui es trobava Reuchlin, que era el seu professor de grec. La tardor del 1790 ingressà, amb només setze (16) anys d'edat, en el famós seminari de Tubinga (Baden–Württemberg, Alemanya), on tingué com a condeixebles a Friedrich Hölderlin i Hegel, majors que ell. Es dedicà inicialment a la teologia, a l'exegesi i a les llengües antigues. Més tard nasqué la seva sobtada passió per la filosofia.

El seminari tenia una política de caràcter conservador i feudal, i amb un ambient influït per una tradició teosoficomística que tenia les seves bases en el Renaixement. Tot i que aquest institut intentava mantenir un (1) control dels estudis i les tendències i idees polítiques dels seus alumnes, aquests llegien, d'amagat, autors que no estaven permesos, com era el cas de Kant, Lessing, Rousseau, Schiller i Herder; gràcies a aquestes lectures els estudiants pogueren realitzar una (1) crítica dels coneixements tradicionalment acceptats.

Carrera

L'any 1792 es graduà amb una (1) tesi sobre l'origen del «mal» humà, on tractava de trobar una (1) explicació històrica del mal, proposant que la humanitat, en l'origen, visqué en una (1) època feliç, i que a causa d'una (1) caiguda s'originà la infelicitat. A més, en aquesta obra ja es troben algunes idees del futur moviment romàntic.

El 1793 realitzà un segon treball, ara sobre l'estudi dels mites, cercant la seva essència i la seva funció dins de les cultures primitives. Definí el mite com una (1) forma molt particular de filosofar que duu a terme l'home poc evolucionat, per a després arribar a l'abstracció i a la conceptualització.

Una (1) breu estada a Dresden i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) (1795) l'introduí al cercle del primer romanticisme, i experimentà un sentiment romàntic a favor de la naturalesa, a més de realitzar estudis en matemàtiques, ciències naturals i medicina.

En aquest mateix any passà una (1) temporada amb la seva família i prengué la decisió de deixar el seminari, de la mateixa manera que els seus companys i amics Hegel i Hölderlin.

També s'orientà cap a l'estudi del dret i de les ciències. Residia generalment a Leipzig (Saxònia, Alemanya), però començava a entaular relacions a Jena (Turíngia, Alemanya), que llavors era la pàtria dels intel·lectuals.

La seva reputació començà a créixer, havia cridat l'atenció des de les seves primeres obres publicades (1792), i a proposta de Fichte («Schelling veia en ell el defensor de la causa de la llibertat i l'home que havia portat al seu perfeccionament la filosofia kantiana, i considerava que era el campió de la lluita contra la corrupció del vertader esperit crític, que s'havia dut a terme en els ambients dogmàtics de Tubinga [Baden–Württemberg, Alemanya]») i de Goethe, fou nomenat professor a la Universitat de Jena (Turíngia, Alemanya). L'any següent Fichte abandonà Jena (Turíngia) a causa d'una (1) acusació d'ateisme realitzada en contra seva, i Schelling el substituí, als vint-i-tres (23) anys prengué possessió de la càtedra de Filosofia a la ciutat intel·lectual més important del moment: Jena (Turíngia, Alemanya).

Schelling s'enamorà de Caroline Schlegel (esposa de A. W. Schlegel), dotze (12) anys major que ell. Entaulà amistat amb Schiller i Goethe.

El gener del 1801 li arribà una (1) ajuda en la seva carrera intel·lectual en la persona del seu antic company Hegel, amb qui editarà el Diari crític de filosofia. En aquest mateix any Schelling donà un (1) gir crucial en el seu pensament, ja que s'apartà obertament de l'idealisme subjectiu de Fichte.

Del 1798 al 1803 es dugué a terme la seva maduració intel·lectual, anys «en què Schelling es dedicà a introduir la naturalesa en l'idealisme fichteà del jo.»

Apogeu

L'any 1803 publicà el Sistema de l'Idealisme Transcendental. Aleshores canvià de perspectiva i posà l'èmfasi, no ja en la naturalesa, sinó en el jo. Hom considera aquesta obra com la més sistemàtica i acabada de la seva primera producció filosòfica. Després, en poc de temps, canvià una (+1) altra vegada d'etapa i desenvolupà el que denominarà la filosofia de la identitat, on «l'èmfasi que abans s'havia posat respectivament en la naturalesa i en el jo es posa ara en un (1) absolut indiferenciat, arrel comuna d'ambdós.»

El 1805, una (1) vegada divorciat, es casà amb Caroline Schlegel. Schelling continuava amb els seus estudis de ciències naturals, i el mateix any es graduà en medicina per la Universitat de Landshut (Baviera, Alemanya). L'any 1809 fou reclamat a Munic (Baviera, Alemanya), on Maximilià I havia fundat l'Acadèmia de Ciències de Munic, en la que entrà com a membre, i després n'esdevingué secretari i president del 1827 al 1842. Maximilià I erigí de seguida una (1) Acadèmia de Belles Arts, de la que Schelling fou secretari perpetu.

El setembre del 1809 morí Caroline. A conseqüència de la mort de la seva esposa, Schelling canvià les seves idees fonamentals; trencà gradualment amb l'idealisme i obrí el seu pensament al problema de la llibertat i a un nou punt de vista filosoficoteològic, amb el seu llibre «Investigacions filosòfiques sobre l'essència de la llibertat humana i els objectes que s'hi relacionen».

Tres (3) anys després, el 1812 es tornà a casar, aleshores amb Paulina Gotter.

L'any 1820 es traslladà a Erlangen (Baviera, Alemanya) on es dedicà a impartir lliçons públiques durant quasi set (<7) anys. El 1827 tornà a Munic (Baviera, Alemanya) per a impartir classes en la nova Universitat, on abans es trobava la de Landshut (Baviera, Alemanya). En aquesta ciutat fou lloat pel rei de Baviera Lluís I, qui el nomenà «president de l'Acadèmia, conservador de col·leccions públiques i conseller privat». El rei també l'ennoblí amb el títol de Von Schelling.

El 1841 fou cridat a Berlín pel rei Frederic Guillem IV de Prússia, per fer–se càrrec de la càtedra que havia sigut de Hegel, mort deu (10) anys abans. Precisament s'esperava d'ell que combatés Hegel i el seu panteisme. Hi impartí lliçons sobre filosofia de la mitologia i filosofia de la religió. Entre els seus oients s'hi trobaren tres (3) joves que arribarien a ser molt importants: Søren Kierkegaard, Mikhaïl Bakunin i Friedrich Engels; sense esmentar a tot el medi intel·lectual més important de Berlín (Brandemburg–Prússia, Alemanya).

Darrers anys

Continuà amb l'ensenyament fins al 1845. Els seus últims anys transcorregueren a Berlín (Brandemburg–Prússia, Alemanya), cada vegada més oblidat, entre l'atenció de les seves malalties, els consols familiars, les sessions acadèmiques i la preparació dificultosa de la filosofia racional, destinada a coronar l'edifici del sistema. Morí el 20 d'agost de 1854 a Ragaz (Sankt Gallen, Suïssa).

Etapes de la seva filosofia

La primera d'elles, que es correspondria amb la seva joventut influïda per Fichte, estaria pels volts del 1795, any que publicà Del Jo com principi de la filosofia o Sobre allò incondicionat en el saber humà (Vom Ich als Princip der Philosophie oder über das Unbedingte im menschlichen Wissen), probablement l'escrit més rellevant d'aquesta fase inicial de la seva producció filosòfica. Distingiríem, a més, una segona etapa on el seu interès se centra en la filosofia de la natura i que s'inicià pels volts del 1796, quan es traslladà a estudiar a la Universitat de Leipzig (Saxònia, Alemanya). El 1800 se situa el període on exposà la seva filosofia transcendental i l'obra representativa d'aquesta fase és el Sistema de l'idealisme transcendental (System des transzendentalen Idealismus), un (1) dels seus llibres més importants i aconseguits, tant en la forma com en el contingut. Posteriorment vindria la fase anomenada de la identitat, que arribaria fins al 1809, data en la qual s'inicià una (1) època coneguda com de la llibertat, amb la publicació de les Investigacions filosòfiques sobre l'essència de la llibertat humana i els objectes amb ella relacionats (Philosophische Untersuchungen über das Wesen der menschlichen Freiheit und die damit zusammenhängenden Gegenstände). Finalment podríem parlar de dues (2) fases més; la primera d'elles la situaríem en els anys que es redactaren les diverses versions de Les edats del món (Die Weltalter) (1811–1815), i la segona estaria dominada per la distinció entre filosofia positiva i filosofia negativa, que arribà fins al 1854, any de la mort d'aquest pensador.

Bibliografia

Obres completes

• Sämtliche Werke, ed. de K. F. A. Schelling, J. G. Cotta, Stuttgart, 1856–1861.

• Schellings Werke, ed. de M. Schröter, C. H. Beck, München, 1927–1965.

• Historisch–Kritische Ausgabe, ed. de H. M. Baumgartner i altres, Frommann–holzboog, Stuttgart, des de 1976 (en edició).

Altres edicions d'obres de Schelling

• Die Weltalter. Fragmente. In den Urfassungen von 1811 und 1813, ed. de M. Schröter, C. H. Beck, München, 1946.

• Initia philosophiae universae. Erlanger Vorlesung WS 1820/1821, ed. de H. Fuhrmans, H. Bouvier u. Co., Bonn, 1969.

• Stuttgarter Privatvorlesungen, ed. de M. Vetö, Bottega d'Erasmo, Torino, 1973.

• Das Absolute und die Wirklichkeit in Schellings Philosophie: mit der Erstedition einer Handschrift aus dem Berliner Schelling–Nachlaß, ed. de B. Loer, Walter de Gruyter, Berlín, 1974.

• Schellingiana Rariora, ed. de L. Pareyson, Bottega d'Erasmo, Torino, 1977.

• System der Weltalter. Münchener Vorlesung 1827/1828 in einer Nachschrift von Ernst von Lasaulx, ed. de S. Peetz, Klostermann, Frankfurt, 1990.

• Philosophische Entwürfe und Tagebücher (1809–1813). Philosophie der Freiheit und der Weltalter, ed. de H. G. Sandkühler i altres, Felix Meiner, Hamburg, 1994.

• ‚Timaeus’ (1974), ed. de H. Buchner i H. Krings, Frommann–holzboog, Stuttgart–Bad Cannstatt, 1994.

Cartes i documents

• Aus Schellings Leben in Briefen (tres [3] vols.), ed. de G. L. Plitt, Hirzel, Leibzig, 1869–1870.

• Briefwechsel mit Niethammer von seiner Berufung nach Jena, ed. de V. G. Dammköhler, Felix Meiner, Leibzig, 1913.

• Schelling und Cotta. Briefwechsel 1803–1849, ed. de H. Fuhrmans y L. Lohrer, Ernst Klett Verlag, Stuttgart, 1965.

• Fichte-Schelling Briefwechsel, ed. de W. Schulz, Surhkamp, Frankfurt am Main, 1968.

• Briefe und Dokumente (dos [2] vols.), ed. de H. Fuhrmans, Bouvier, Bonn, 1962–1973.

• Schelling im Spiegel seiner Zeitgenossen (3 vols.), ed. de X. Tilliette, Bottega d'Erasmo, Torino-Milano, 1974–1988.

• Philosophische Entwürfe und Tagebücher (1809–1813). Philosophie der Freiheit und der Weltalter, ed. de H. J. Sandkühler, L. Knatz y M. Schraven, Felix Meiner Verlag, Hamburg, 1990.

Bibliografies

• BAUMGARTNER, H. M. y KORTEN, H., «Bibliographische Hinweise», Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, C. H. Beck, München, 1996.

• SANDKÜHLER, H. J., Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, Metzler, Stuttgart, 1970, pàg. 24–41.

• SCHNEEBERGER, G., Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling. Eine Bibliographie, Francke, Bern, 1954.

• VETÖ, M., «Bibliographie», Le fondement selon Schelling, Vrin, Paris, 1977, pàg. 615–636.

• ZELTNER, H., Schelling–Forschung seit 1954, Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Darmstadt, 1975.

Traduccions al català

• Sistema de l'idealisme transcendental, Edicions 62, Barcelona, 2002. Traducció i edició a cura de F. Perenya Blasi i M. Nebot Querol.

Bibliografia en català

• AUGUSTO, Roberto, «La filosofia de la natura de F. W. J. Schelling», Col·loquis de Vic VIII. La Natura, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2004, pàg. 68–70.

• ― «La intersubjectivitat en Schelling i Hegel», Pensar l'alteritat, La Busca edicions, Barcelona, 2005, pàg. 165–181.

• ― «La crítica de Schelling a l'idealisme i a la filosofia de Hegel: la distinció entre filosofia positiva i filosofia negativa», TURRÓ, Salvi (ed.), Fonamentació i facticitat en l'idealisme alemany i la fenomenologia, Societat Catalana de Filosofia, Barcelona, 2006, pàg. 75–82.

• BOSCH, Magdalena, «Schelling i Maragall: vida a l'art i la paraula», Zeitschrift für Katalanistik, núm. 19, 2006, pàg. 197–211.

• PEREÑA BLASI, Francesc, «Heidegger i Schelling», Taula. Quaderns de pensament, núm. 13–14, 1990, pàg. 245–251.

Bibliografia en altres idiomes

• AUGUSTO, R.,«La antropología filosófica de Schelling: método antropomorfista y estructura trinitaria», Contrastes. Revista Interdisciplinar de Filosofía, Vol. XII, Universidad de Málaga, 2007, pàg. 217–229.

• ― «La polémica epistolar entre Schelling y Eschenmayer», Anuario Filosófico, Universidad de Navarra, Vol. XL/3, 2007, pàg. 623–645.

• ― «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», en: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, n.º 168, mayo–agosto 2009, pàg. 293–311.

• ― «La evolución intelectual del último Schelling: filosofía positiva y filosofía negativa», en: Anuario Filosófico, Universidad de Navarra, Vol. 42, núm. 96, 2009, pàg. 577–600.

• ― «Las Stuttgarter Privatvorlesungen de Schelling: Dios, libertad y potencias», en: Cuadernos Salmantinos de Filosofía, Universidad Pontifica de Salamanca, núm. 37, 2010, pàg. 173–189.

• BALTHASAR, H. U. von, Apokalypse der deutschen Seele. Studien zu einer Lehre von letzen Haltungen (vol. 1), Johannes, Freiburg, 1998, pàg. 204–251.

• BAUMGARTNER, H. M. (ed.), Schelling. Einführung in seine Philosophie, Karl Alber, Freiburg–München, 1975.

• BAUMGARTNER, H. M. y JACOBS, W. G. (eds.), Schellings Weg zur Freiheitsschrift. Legende und Wirklichkeit, Frommann–holzboog (Schellingiana 5), Stuttgart–Bad Cannstatt, 1996.

• BLANCHARD, G., Die Vernunft und das Irrationale. Die Grundlagen von Schellings Spätphilosophie im «System des transzendentalen Idealismus» und der «Identitätsphilosophie», Haag + Herchen, Frankfurt am Main, 1979.

• BRACKEN, J. A., Freiheit und Kausalität bei Schelling, Karl Alber, Freiburg-München, 1972.

• BRITO, E., La création selon Schelling, Leuven University Press, Leuven, 1987.

• CARDONA SUÁREZ, L. F., Inversión de los principios. La relación entre libertad y mal en Schelling, Comares, Granada, 2002.

• CESA, C., La filosofia politica di Schelling, Laterza, Roma, 1969.

• COURTINE, J.–F., Extase de la raison: essais sur Schelling, Galilée, París, 1990.

• COURTINE, J.-F. y MARQUET, J.–F. (dir.), Le dernier Schelling. Raison et positivité, Vrin, París, 1994.

• DANZ, C. y otros (eds.), System als Wirklichkeit. 200 Jahre Schellings «System des transzendentalen Idealismus», Königshausen & Neumann, Würzburg, 2001.

• DUQUE, F., Historia de la filosofía moderna. La era de la Crítica, Akal, Madrid, 1998, pàg. 247–319 i pàg. 907–974.

• FISCHER, K., Schellings Leben, Werke und Lehre (Geschichte der neuern Philosophie, vol. VII), Karl Winter's Universitätsbuchhandlung, Heidelberg, 1902.

• FRANK, M. y KURZ, G. (eds.), Materialien zu Schellings philosophischen Anfängen, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1975.

• FRANK, M., Eine Einführung in Schellings Philosophie, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1985.

• ― Der unendliche Mangel an Sein, Wilhelm Fink Verlag, München, 1992.

• FUHRMANS, H., Schellings letzte Philosophie. Die negative und positive Philosophie im Einsatz des Spätidealismus, Junker und Dünnhaupt, Berlin, 1940.

• ― Schellings Philosophie der Weltalter. Schellings Philosophie in den Jahren 1806–1821. Zum Problem des Schellingschen Theismus, L. Schwann, Düsseldorf, 1954.

• FUJITA, M., Philosophie und Religion beim jungen Hegel. Unter besonderer Berücksichtigung seiner Auseinandersetzung mit Schelling, Bouvier, Bonn, 1985.

• GÖRLAND, I., Die Entwicklung der Frühphilosophie Schelling in der Auseinandersetzung mit Fichte, Vittorio Klostermann, Frankfurt am Main, 1973.

• HABERMAS, J., Das absolute und die Geschichte. Von der Zwiespältigkeit in Schellings Denken, Universität Bonn, Bonn, 1954 (Dissertation).

• HARTMANN, E. von, Schellings philosophisches System; Schellings positive Philosophie als Einheit von Hegel und Schopenhauer, Scientia, Aalen, 1979.

• HASLER, L. (ed.), Schelling: seine Bedeutung für eine Philosophie der Natur und der Geschichte: Referate und Kolloquien der Internationalen Schelling–Tagung Zürich 1979, Frommann–holzboog, Stuttgart–Bad Cannstatt, 1981.

• HECKMANN, R. y otros (eds.), Natur und Subjektivität. Zur Auseinandersetzung mit der Naturphilosophie des jungen Schelling, Frommann–holzboog, Stuttgart–Bad Cannstatt, 1985.

• HEIDEGGER, M., Schelling: Vom Wesen der menschlichen Freiheit (1809), Gesamtausgabe, Vol. 42, Vittorio Klostermann, Frankfurt am Main, 1988.

• HEMMERLE, K., Gott und das Denken nach Schellings Spätphilosophie, Herder, Freiburg, 1968.

• HENRICH, D. y DÜSING, K. (eds.), Hegel in Jena. Die Entwicklung des Systems und die Zusammenarbeit mit Schelling, Bouvier, Bonn, 1980.

• HERMANNI, F., Die letzte Entlastung. Vollendung und Scheitern des abendländischen Theodizeeprojektes in Schellings Philosophie, Passagen, Wien, 1994.

• HÖFFE, O. y PIEPER, A. (eds.), F. W. J. Schelling. Über das Wesen der menschlichen Freiheit, Akademie Verlag, Berlín, 1995.

• HOLZ, H., Spekulation und Faktizität. Zum Freiheitsbegriff des mittleren und späten Schelling, Bouvier, Bonn, 1970.

• ― Die Idee der Philosophie bei Schelling, Karl Alber, Freiburg–München, 1977.

• HOLLERBACH, A., Der Rechtsgedanke bei Schelling. Quellenstudien zu seiner Rechts- und Staatsphilosophie, Klostermann, Frankfurt am Main, 1957.

• HÜHN, L., Fichte und Schelling. Oder: Über die Grenze menschlichen Wissens, J. B. Metzler, Stuttgart–Weimar, 1994.

• JÄHNIG, D., Schelling. Die Kunst in der Philosophie (2 vols.), Neske, Pfullingen-Stuttgart, 1966–1969.

• JANKÉLÉVITCH, V., L'Odyssée de la conscience dans la dernière philosophie de Schelling, Librairie Félix Alcan, Paris, 1933.

• JASPERS, K., Schelling. Grösse und Verhängnis, R. Piper & Co., München, 1955.

• JÜRGENSEN, S., Freiheit in den Systemen Hegels und Schellings, Königshausen und Neumann, Würzburg, 1997 (Disertación).

• KONDYLIS, P., Die Entstehung der Dialektik. Eine Analyse der geistigen Entwicklung von Hölderlin, Schelling und Hegel bis 1802, Klett-Cotta, Stuttgart, 1979.

• KRONER, R., Von Kant bis Hegel (dos [2] vols.), Mohr, Tübingen, 1921–1924.

• LAUTH, R., Die Entstehung von Schellings Identitätsphilosophie in der Auseinandersetzung mit Fichtes Wissenschaftlehre (1795-1801), Karl Alber, Freiburg/München, 1975.

• LEYTE COELLO, A. (ed.), Una mirada a la filosofía de Schelling. Actas del Congreso Internacional Transiciones y pasajes: naturaleza e historia en Schelling, Universidade de Vigo, Vigo, 1999.

• LOER, B., Das Absolute und die Wirklichkeit in Schellings Philosophie, Walter de Gruyter, Berlín, 1974.

• MARQUET, J. F., Liberté et existence. Etude sur la formation de la philosophie de Schelling, Gallimard, París, 1973.

• MARX, W., Schelling: Geschichte, System, Freiheit, Karl Alber, Freiburg–München, 1977.

• ― The Philosophy of F. W. J. Schelling, Indiana University Press, Bloomington, 1984.

• MATSUYAMA, J. y SANDKÜHLER, H. J.(eds.), Natur, Kunst und Geschichte der Freiheit. Studien zur Philosophie F. W. J. Schellings in Japan, Peter Lang, Frankfurt am Main, 2000.

• OHASHI, R., Ekstase und Gelassenheit zu Schelling und Heidegger, Wilhelm Fink Verlag, München, 1975.

• OSTERWALD, U., Die Zweideutigkeit der Freiheit als Resultat der Willemetaphysik Schellings, Pfefferesche Buchhandlung, Bielefeld, 1972.

• PEETZ, S., Die Freiheit im Wissen. Eine Untersuchung zu Schellings Konzept der Rationalität, V. Klostermann, Frankfurt am Main, 1995.

• PETTERLINI, A., Esperienza e Ragione nel primo Schelling, Fiorini, Verona, 1972.

• SANDKÜHLER, H. J., Freiheit und Wirklichkeit. Zur Dialektik von Politik und Philosophie bei Schelling, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1968.

• ― Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, J. B. Metzlersche, Stuttgart, 1970.

• SCHLANGER, J. E., Schelling et la réalité finie. Essai sur la philosophie de la nature et de l'identité, PUF, París, 1966.

• SCHMIDT, F. W., Zum Begriff der Negativität bei Schelling und Hegel, J. B. Metzlersche, Stuttgart, 1971.

• SCHULZ, W., Die Vollendung des deutschen Idealismus in der Spätphilosophie Schellings, Kohlhammer, Stuttgart, 1955.

• SCHURR, A., Philosophie als System bei Fichte, Schelling und Hegel, Frommann–holzboog, Stuttgart–Band Cannstatt, 1974.

• TILLIETTE, X., Schelling. Une philosophie en devenir (2 vols.), Vrin, París, 1970.

• ― L'Absolu et la philosophie. Essais sur Schelling, PUF, París, 1987.

• ― Schelling: biographie, Calmann–Lévy, París, 1999.

• VERGAUWENG, G., Absolute und endliche Freiheit. Schellings Lehre von Schöpfung und Fall, Universitätsverlag, Freiburg (Schweiz), 1975.

• VETÖ, M., Le Fondement selon Schelling, Université de Paris X–Nanterre, París, 1977.

• VILLACAÑAS, J. L., «Introducción: La ruptura de Schelling con Fichte», Schelling. Antología, Península, Barcelona, 1987, pàg. 7–30.

• ― La filosofía del idealismo alemán (2 vols.), Síntesis, Madrid, 2001 (pàg. 17–263 [vol. I]; pàg. 180–214 i 287–320 [vol. II]).

• WHITE, A., Schelling: an introduction to the system of freedom, Yale Universite Press, London, 1983.

• WILSON, J. E., Schelling und Nietzsche. Zur Auslegung der frühen Werke Friedrich Nietzsches, Walter de Gruyter, Berlin–New York, 1996.

• ZELTNER, H., Schelling, Frommanns, Stuttgart, 1954.

• ŽIŽEK, S., The Indivisible remainder. An Essay on Schelling and Related Matters, Verso, London–New York, 1996.

Friedrich Wilhelm Joseph Schelling 

Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling

El passat dimecres 27 de gener de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de John Carew Eccles (Melbourne, Victòria, Austràlia, 27 de gener de 1903 — Locarno, Ticino, Suïssa, 2 de maig de 1997), qui fou un (1) neurofisiòleg i professor universitari australià guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1963.

Biografia

Nasqué el 27 de gener de 1903 a la ciutat de Northcote, situat a l'estat australià de Victòria, que en aquells moments formava part de l'Imperi Britànic. Estudià medicina a la Universitat de Melbourne (Victòria), on es graduà l'any 1925. Posteriorment amplià els seus estudis a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) sota la direcció de Charles Scott Sherrington. L'any 1937 tornà a Austràlia com a director de l'Institut Kanematsu de l'Hospital de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia).

L'any 1966 es traslladà als Estats Units per treballar a l'Institut Biomèdic de Chicago (Illinois), però insatisfet amb les seves condicions de treball acceptà el càrrec de professor a la Universitat de Buffalo (Nova York) entre els anys 1968 i 1975. Després de jubilar–se es traslladà a Suïssa, i morí el 2 de maig de 1997 a la ciutat de Locarno, població situada al cantó de Ticino.

Mantingué, des de l'any 1944, una (1) relació professional molt estreta amb el filòsof Karl Popper.

Recerca científica

Durant la seva estada a l'Hospital de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), juntament amb els científics europeus Bernard Katz i Stephen Kuffler, inicià la seva recerca al voltant del sistema nerviós, especialment en la transmissió de senyals entre nervis i músculs. Durant la seva estada a la Universitat Nacional Australiana de Canberra treballà en el mecanisme iònic d'excitació i inhibició de les sinapsis cerebrals, opinant que el seu origen era elèctric, en clara contraposició a les teories químiques de Henry Hallett Dale.

L'any 1983 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus treballs descriptius de la transmissió elèctrica dels impulsos a través dels nervis, premi compartit amb Alan Lloyd Hodgkin i Andrew Huxley.

Sir John Carew Eccles (1903–1997), Australian neurophysiologist and Nobel laureate, using a microscope in a laboratory. Eccles was knighted in 1958. Eccles shared the 1963 Nobel Prize for Physiology or Medicine with Andrew Fielding Huxley and Alan Lloyd Hodgkin. The share of the Nobel was awarded for Eccles's discoveries concerning nerve cell physiology. Photographed in November 1963. Image courtesy of John Curtin School of Medical Research, Australian National University. 

John Carew Eccles amb Cyril Höschl 

John Carew Eccles

El passat dimecres 27 de gener de 2021 es commemorà el setanta-setè aniversari de la fi del setge de Leningrad, també conegut com el bloqueig de Leningrad (rus: блокада Ленинграда; transcripció: blokada Leningrada), que tingué lloc per part de l'Alemanya nazi sobre la ciutat de Leningrad (avui Sant Petersburg) durant la Segona Guerra Mundial, entre el 8 de setembre de 1941 i el 27 de gener de 1944; es tracta del setge més llarg de la història sobre una (1) ciutat. El pla alemany tenia el nom clau d'Operation Nordlicht (Operació Llum del Nord), i el mariscal Wilhelm Ritter von Leeb buscava conquerir ràpidament la ciutat; els soviètics, però, construïren una (1) intricada defensa al voltant de la ciutat, camuflant edificacions històriques amb xarxes que impedien determinar el seu perfil, i arribaren a omplir tot el subsòl d'explosius per volar la ciutat si aquesta finalment era conquerida, incloent–hi tant els enemics com la població civil.

Hitler, però, davant la perspectiva d'haver de mantenir una (1) població enemiga de més de tres milions d'habitants (>3.000.000 h.), ordenà que Leningrad (Rússia) fos assetjada i que es deixés morir la població de fam i de fred. El setge s'estengué gairebé nou-cents (<900) dies, des del 8 de setembre de 1941 fins al 27 de gener de 1944, i la població russa fou sotmesa a la més increïble lluita per a la supervivència, on l'exhauriment dels aliments portà una (1) part de la població al canibalisme. Famílies senceres moriren de fam i fred a les seves llars; els habitants de la ciutat acabaren amb els coloms, gats i rates, i Leningrad (Rússia) estigué a punt de morir si no hagués estat pel corredor que s'establí a través del llac congelat Ladoga (Rússia), per on arribava un (1) magre ajut als assetjats. Els morts superaren els dos milions dos-cents mil (>2.200.000) fins a l'alliberament de la ciutat.

Fortificacions i ofensiva alemanya

El 27 de juny de 1941 l'administració del Consell de Diputats de Leningrad (Rússia) decidí mobilitzar centenars de civils per la construcció de fortificacions. Es construïren moltes defenses. Una de les fortificacions anava des del riu Luga a Chudovo, Gàtxina, Uritsk, Pulkovo i llavors pel riu Neva. L'altre passava a través de Peterhof a Gàtxina, Pulkovo, Kolpino i a Koltushy. Durant la dècada dels trenta (30) s'havia construït una (+1) altra línia defensiva contra els finesos (KaUR) als suburbis del nord de la ciutat, i ara es tornaria a emprar. En total, hi havia cent noranta quilòmetres (190 km) de blocats de fusta, set-cents quilòmetres (700 km) de trinxeres antitanc, cinc mil (5.000) emplaçaments de terra i fusta i vint-i-cinc mil quilòmetres (25.000 km) de trinxeres obertes construïts pels civils. Fins i tot els canons del creuer Aurora foren muntats sobre els turons de Pulkovskiye al sud de Leningrad. Els bombardeigs alemanys mataren milers de civils a Leningrad (Rússia).

Quan les tropes soviètiques del Front Nord–oest foren derrotades a les Repúbliques Soviètiques Bàltiques els darrers dies de juny, la Wehrmacht forçà la marxa cap a Ostrov i Pskov. El 10 de juliol ambdues ciutats foren conquerides i els alemanys arribaren a Kunda i a Kingisepp, des d'on es dirigiren cap a Leningrad des de Narva (Rússia) , i des del sud–est i també cap al nord i sud del llac Ilmen per tal d'aïllar Leningrad (Rússia) des de l'est i unir–se als finesos a la ribera est del llac Ladoga (Rússia). La darrera connexió ferroviària de Leningrad (Rússia) fou anul·lada el 30 d'agost, quan els alemanys arribaren al riu Neva. El setge de Leningrad començà formalment el 4 de setembre. El 8, la darrera connexió terrestre de l'assetjada ciutat es tancà quan els alemanys arribaren al llac Ladoga a Orekhovets (Rússia). Els bombardeigs del 8 de setembre causaren cent setanta-vuit (178) incendis. A inicis d'octubre, els alemanys refusaren l'assalt a la ciutat, que es preveia llarg i costos en vides i material, i la directiva de Hitler del 7 d'octubre, signada per Alfred Jodl, recordava que no acceptessin la capitulació.

Tot i que Espanya no entrà oficialment a la guerra, aportà tropes voluntàries a Alemanya a l'anomenada Divisió Blava, amb l'objectiu de lluitar contra el comunisme. Durant el setge de la ciutat, aquesta divisió formà part del XVI Exèrcit alemany, que provocà greus pèrdues als soviètics. Entre l'octubre del 1941 i l'agost del 1942 serviren als afores de Nóvgorod (Rússia), i després serviren al sud–est del cèrcol, fins a octubre del 1943.

Ofensiva finesa a Carèlia

A l'agost els finesos reconqueriren l'Istme de Carèlia, amenaçant Leningrad (Rússia) des de l'oest, i avançant per Carèlia a l'est del llac Ladoga, amenaçant Leningrad (Rússia) pel nord. En qualsevol cas, les forces fineses s'aturaren a les fronteres del 1939. L'Alt Comandament finès rebutjà les demandes alemanyes que realitzessin atacs aeris contra Leningrad i que no avancessin cap al sud del riu Svir a l'ocupada Carèlia Oriental (Rússia). Al sud, els alemanys capturaren Tikhvin el 8 de novembre i avançaren al nord, i connectaren amb els finesos al riu Svir. Un (1) contraatac soviètic forçà als alemanys a retirar–se de Tikhvin el 9 de desembre pel riu Volkhov (Rússia).

El 4 de setembre, Jodl provà de persuadir a Mannerheim perquè prosseguís l'ofensiva finesa, però Mannerheim refusà. Després de la guerra, l'expresident finès Ryti digué: «El 24 d'agost de 1941 visití el quarter general del mariscal Mannerheim. Els alemanys ens animaven a creuar l'antiga frontera i a continuar l'ofensiva cap a Leningrad. Diguí que la captura de Leningrad no era el nostre objectiu i que no prendríem part en allò. Mannerheim i el ministre de la guerra Walden estaven d'acord amb mi i rebutjaren els oferiments dels alemanys. El resultat fou una situació paradoxal: els alemanys no eren capaços d'apropar–se a Leningrad des del nord...». Més tard es comprovà que no hi havia hagut un bombardeig sistemàtic o setge des del territori finès.

Pel seu costat, els soviètics no en sabien res del que havien parlat Ryti i Mannerheim amb els alemanys, i ningú no sabia del cert si les seves paraules eren per sempre o només fins que la victòria alemanya estigués a les mans. En qualsevol cas, la mera amenaça d'un atac finès complicava la defensa soviètica de Leningrad. Per exemple, en un punt el comandant de Front Markian Popov no podia enviar certes reserves contra els alemanys perquè eren necessàries per reforçar la defensa de l'istme de Carèlia per part del XXIII Exèrcit. Mannerheim ordenà el 31 d'agost aturar l'atac quan s'hagués arribat a la frontera del 1939, a la vora del golf de Finlàndia i del llac Ladoga (Rússia). Quan els finesos començaren a arribar a aquell punt durant els primers dies de setembre, Popov advertí que els finesos afluixaven la pressió ràpidament i el 5 de setembre envià dues (2) divisions al front alemany. Posteriorment, l'estiu del 1942, un (1) Destacament Naval K especial fou format sota el comandament operatiu finès. El seu propòsit era patrullar les aigües del llac Ladoga, tot i que dificultaria la ruta dels subministraments de Leningrad al Ladoga sud (Rússia) amb l'assistència de forces navals alemanyes i italianes.

Subministraments

Menjar

El 2 de setembre les racions es veieren reduïdes: els treballadors manuals tenien sis-cents grams (600 g) de pa al dia; els empleats de l'estat, quatre-cents grams (400 g), i els nens i la gent dependent, tres-cents grams (300 g) al dia.

Després que el bombardeig massiu de la ciutat comencés el 8 de setembre de 1941, gairebé tots els magatzems de menjar foren destruïts, per la qual cosa moltes reserves de menjar com gra, sucre i farina desaparegueren en bombardeigs i incendis. Els incendis continuaren per tota la ciutat, car els nazis bombardejaren la ciutat sense descans durant mesos, utilitzant tota mena de bombes incendiàries i bombarders pesants durant els anys 1941 i 1942.

Als primers dies després que el setge comencés, la gent deixà d'anar als restaurants, que feien servir un dotze per cent (12%) dels greixos i un deu per cent (10%) de la carn consumida a la ciutat. Ben aviat, els restaurants tancaren, s'inicià el racionament de menjar com a única forma de salvar vides, i els diners esdevingueren obsolets.

El 12 de setembre de 1941 es calculà que les provisions tant per als soldats com per als civils durarien com segueix:

• gra i farina: trenta-cinc (35) dies;

• avena i macarrons: trenta (30) dies;

• carn: trenta-tres (33) dies;

• greixos: quaranta-cinc (45) dies;

• sucre: seixanta (60) dies.

El mateix dia tingué lloc una nova reducció de menjar: els treballadors rebrien cinc-cents grams (500 g) de pa; els empleats i els nens, tres-cents grams (300 g), i els dependents, dos-cents cinquanta grams (250 g). Les racions de carn també es veieren reduïdes, però les de sucre i greixos augmentaren. L'Exèrcit i la Flota del Bàltic portaren racions d'emergència, però no foren suficients, i s'allargaren durant setmanes. La flotilla del llac Ladoga (Rússia) no estava equipada per a la guerra, i gairebé fou totalment destruïda per l'aviació alemanya. Moltes barcasses amb gra foren enfonsades al llac Ladoga només el setembre del 1941. Una part significativa d'aquest gra pogué ser rescatada per submarinistes. Aquest gra pogué ser portat de nit a la ciutat i usat per coure pa. Quan la ciutat es quedà sense reserves de farina de malta, s'empraren altres substituts, com cel·lulosa o cotó. També s'utilitzà la civada dels cavalls, mentre que els animals menjaven serradures.

Durant el primer any del setge, la ciutat patí cinc (5) reduccions de menjar: dues (2) el setembre del 1941, una (1) l'octubre del 1941 i dues (2) el novembre del 1941. La darrera reducció deixà el consum diari a dos-cents cinquanta grams (250 g) per als obrers i cent vint-i-cinc grams (125 g) als civils. Els informes de canibalisme començaren a aparèixer l'hivern del 1941–1942, després que tots els ocells, rates i mascotes fossin menjats pels supervivents. El racionament s'alleujà quan molts jardins es convertiren en horts oberts a la ciutat el 1943.

Electricitat i energia

Atesa la manca de subministrament d'energia, moltes fàbriques van tancar i, al novembre, tot el transport públic va tancar (la primavera de 1942, algunes línies de tramvia van reactivar-se, però els autobusos i els trolebusos van restar inoperatius fins al final de la guerra). L'ús de l'electricitat fou prohibida a tot arreu, excepte al Quarter General de l'Estat Major General, Smolny, els comitès de districtes, les bases de defensa aèria i en algunes altres institucions. Al final de setembre, els subministraments de carbó i petroli es van acabar: l'única opció per crear energia eren els arbres. El 8 d'octubre, el comitè executiu de Leningrad i el comitè executiu regional decidiren començar a tallar fusta al districte de Pargolovo i també al districte de Vsevolzhskiy al nord de la ciutat; per al 24 d'octubre, només un 1% del pla de tallar fusta s'havia portat a terme.

Pèrdues

Prop d'un milió tres-centes mil (1.300.000) persones aconseguiren fugir de la ciutat assetjada de Leningrad entre el setembre del 1941 i el novembre del 1943. Uns altres un milió dos-cents mil (1.200.000) moriren a la ciutat. Només hi quedaren set-centes mil (700.000) persones d'una població de tres milions (3.000.000) abans de la batalla. Entre tots els que deixaren la ciutat hi havia soldats, treballadors, dones i nens. Dels set-cents mil (700.000) supervivents, tres-cents mil (300.000) eren soldats que vingueren de tots els racons del país per ajudar l'assetjada ciutat de Leningrad.

Vuitanta-sis (86) indústries estratègiques foren evacuades de la ciutat. Moltes indústries, màquines, equipament elèctric, eines i instrumental foren traslladats pels treballadors. Algunes indústries de defensa, com la LMZ, les drassanes de l'almirallat i la Planta Kirov, entre altres indústries, seguiren a la ciutat i continuaren produint armament i munició per als defensors.

Els nazis aconseguiren tallar gairebé tots els subministraments a Leningrad (Rússia), per això gairebé tot el menjar desaparegué, les indústries tèxtils tancaren, i moltes escoles i molts serveis públics esdevingueren obsolets, i causaren un èxode massiu de dones i nens. Centenars d'edificis, escoles públiques, hospitals i indústries foren destruïts pels bombardeigs nazis i pels atacs aeris.

Els museus i palaus dels suburbis foren destruïts i saquejats pels nazis, mentre que el personal dels museus intentava de protegir algunes peces. Només parts de les col·leccions d'art dels famosos palaus dels tsars de la rodalia de la ciutat foren evacuats a temps, mentre que part de les col·leccions eren emmagatzemades als soterranis de l'Hermitage fins al final de la guerra.

El Camí de la Vida

El 8 de setembre, els alemanys havien envoltat la ciutat, bloquejant totes les rutes de subministraments a Leningrad i els seus afores excepte un (1) petit corredor a través del llac Ladoga. Incapaços de completar la missió tot i el seu avantatge, i encarant una (1) defensa ferotge de la ciutat organitzada pel mariscal Júkov, els exèrcits alemanys allargaren el setge de la ciutat durant vuit-cents setanta-dos (872) dies. Al caos del primer hivern, no hi havia cap pla d'evacuació preparat ni executat per a la ciutat i la ciutat i els seus suburbis quedaren totalment aïllats i afamats fins al 20 de novembre de 1941, quan s'establí una (1) carretera sobre el gel del llac Ladoga. La matança a la ciutat pels bombardeigs i la fam (especialment al primer hivern) fou exagerada. Un dels ajudants de Nikolai I. Vavílov morí de fam envoltat de llavors comestibles perquè el banc de llavors (amb més de vint mil [>20.000] exemplars) estigués disponible per a les generacions futures.

Aquesta carretera al gel, anomenada el «Camí de la Vida» (en rus: Дорога жизни)] només es podia usar a l'hivern, i durant la resta de l'any s'empraven vaixells. Amb tot, portà menjar i permeté que els civils poguessin marxar, i permeté que la ciutat pogués resistir. El 15 d'abril de 1942 les tropes de la Unió Soviètica aconsegueixen obrir la línia de ferrocarril de Leningrad (Rússia), i trencaren el setge de les tropes alemanyes.

La contraofensiva soviètica

El setge de Leningrad (Rússia) continuà fins al gener del 1944. L'encerclament es trencà com a resultat de l'Operació Guspira, una (1) ofensiva dels Fronts de Leningrad i de Volkhov. Aquesta ofensiva començà el matí del 12 de gener de 1943. Després de combats ferotges, les unitats de l'Exèrcit Roig aconseguiren superar les poderoses fortificacions al sud del llac Ladoga i, el 18 de gener, els fronts de Leningrad i Volkhov es trobaren, i obriren un (1) corredor per terra fins a la ciutat assetjada. El gener del 1944, una (1) ofensiva soviètica expulsà els alemanys dels suburbis del sud de la ciutat, i finalitzà el setge. Finalment, l'estiu del 1944, els finesos foren expulsats fins a l'altra riba de la badia de Vyborg i el riu Vuoksi.

Trinxera soviètica durant la contraofensiva de Leningrad (Rússia), el 21 de desembre de 1943, poc abans de trencar el setge.

Després de la batalla

Leningrad

El nombre total de pèrdues humanes durant els vint-i-nou (29) mesos de setge s'estima en un milió i mig (1.500.000), comptant tant les víctimes civils com les militars. Els arxius soviètics de l'època de Stalin estan incomplerts, car el nombre de víctimes durant el setge no és segur, atès que milers de persones sense registrar que vivien a la ciutat abans de la guerra moriren sense que quedés cap registre. Prop d'un milió tres-centes mil (circa 1.300.000) persones aconseguiren escapar mitjançant les evacuacions, principalment a peu. Al final del setge, Leningrad era una «ciutat fantasma», amb centenars d'edificacions en runes i abandonades, i una població que havia passat de tres milions (3.000.000) a set-cents mil (700.000). Després de la guerra, el govern soviètic xifrà en sis-centes setanta mil (670.000) morts registrades entre el 1941 i el gener del 1944, majoritàriament de fam i de resultes dels bombardeigs. Alguns estudis independents donen un nombre molt més elevat de morts, amb unes xifres entre set-centes mil (700.000) i un milió i mig (1.500.000), sent les més estimades amb prop d'un milió cent mil (circa 1.100.000). La major part de les víctimes estan enterrades al Cementiri de Piskarevskoye.

Les pèrdues econòmiques i humanes causaren danys incalculables als llocs històrics i centres culturals de la ciutat, sent part dels danys encara avui visibles, i alguns s'han preservat per commemorar a tots aquells que donaren les seves vides per salvar la ciutat.

Leningrad (Rússia) rebé el títol de Ciutat heroica el 1945.

Influència cultural

El setge de Leningrad per si mateix impressionà el subconscient dels habitants de Leningrad almenys durant una generació després de la guerra. Leningrad sempre s'havia enorgullit de ser un centre cultural, i l'elecció de cremar una llibreria (o un moble de dos-cents [200] anys) o congelar–se de fred era present. Les condicions de la ciutat eren excessives, i la fam estava sempre present entre els assetjats. Per un altre costat, la ciutat resistí un (1) setge de gairebé tres (<3) anys, i la ciutat està orgullosa d'aquest fet: «Troia caigué, Roma caigué, Leningrad no caigué».

El setge de Leningrad fou commemorat a la dècada dels cinquanta (50) per l'Anell Verd de Glòria, un cercle d'arbres i memorials per la històrica línia del front. Encara es poden veure els advertiments als ciutadans de per quin costat de la carretera havien de caminar per evitar els obusos alemanys.

El Setge en música

• Dmitri Xostakòvitx escrigué la Setena Simfonia, part de la qual fou escrita sota les condicions del setge, per la Simfonia de Leningrad. D'acord amb Solomon Volkov, el testimoni del qual és discutit, Shostakovich digué «no és sobre Leningrad sota setge, és sobre el Leningrad que Stalin destruí i que Hitler rematà».

• El cantant americà Billy Joel escrigué una cançó titulada Leningrad que fa referència al famós setge. La cançó va sobre un jove rus, Viktor, que ha perdut al pare al setge de Leningrad.

• The Decemberists escrigueren una cançó titulada When the War Came sobre l'heroisme dels científics civils durant la guerra. La lletra deia: «Li ho prometérem a Vavílov /No trairem la solanacea/Els acres d'asteràcies /A les mossegades de la fam».

• L'àlbum The Diarist del grup italià Dark Lunacy és sobre el setge.

El Setge en literatura

• A The Madonnas of Leningrad, l'escriptora americana Debra Dean narra la història de l'equip del Museu de l'Hermitage que salvà la col·lecció d'art durant el Setge.

• L'escriptora americana Elise Blackwell publicà Hunger el 2003, una popular dramatització històrica del setge.

• L'autora britànica Helen Dunmore escrigué The Siege, on narra (en clau fictícia) els fets claus del setge i com afectà a aquells directament involucrats en la resistència.

• El 1981 Daniil Granin i Ales Adamovich publicaren The Blockade Book, basat en centenars d'entrevistes i diaris de la gent que visqué el setge. El llibre fou molt censurat a la Unió Soviètica perquè el seu retrat del patiment humà contrastava amb la imatge «oficial» d'heroisme.

• El 1985 Montserrat Roig i Fransitorra escrigué sobre el setge de Leningrad a L'agulla daurada, després de la publicació de Mi viaje al bloqueo, on relata el setge a partir d'un (1) seguit d'entrevistes que feu in situ, convidada per l'editorial Progreso de Moscou.

• L'autor araboisraelià també mencionà Emil Habibi el setge en la seva història curta, part de la seva col·lecció «The Love in my Hear».

• L'autor holandès Jaap ter Haar publicà la novel·la Boris el 1966; novel·la infantil–juvenil on es narra el setge a través dels ulls de Boris, un (1) nen de dotze (12) anys [traducció al català: Boris. Barcelona, Empúries, 2001].

El Setge en el cinema

• El director Andrey Tarkovskyva incloure múltiples escenes i referències al setge en la seva pel·lícula semiautobiogràfica El mirall.

• Tot just abans de morir el 1989, Sergio Leone treballava en una pel·lícula sobre el setge, basat en el llibre de Harrison Salisbury The 900 Days. Leone morí d'un infart tot just una setmana abans que entrés en producció.

Referències

1. «Siege of Leningrad». Encyclopedia Britannica.

2. Baryshnikov 2003; Juutilainen 2005, pàg. 670; Ekman, P–O: Tysk–italiensk gästspel på Ladoga 1942, Tidskrift i Sjöväsendet 1973 Jan.–Feb., pàg. 5–46.

3. McTaggart, Pat. «Fighting on the Volkhov Front: The First Soviet Counteroffensive at Leningrad» (en anglès). Warfare History Network.

4. Bessmertnyĭ, Aleksandr Semenovich. Leningrad (en anglès). Лениздат, 1966, pàg. 19. 

«A battle in the outskirts». Soviet machine–gunners firing at the enemy near the old train station Detskoe Selo in Pushkin near Leningrad. 

El front oriental a l'inici del setge de Leningrad. 

Una víctima de la fam a Leningrad, patint distròfia al 1941. 

Cupons del racionament del pa 

Leningrad rep subministraments de gra al 1942.

Canons antiaeris protegint la catedral de Sant Isaac dels avions de la Luftwaffe el 1941. 

Trinxera soviètica durant la contraofensiva de Leningrad, el 21 de desembre de 1943, poc abans de trencar el setge. 

Setge de Leningrad

блокада Ленинграда