Mitjans i finals del maig del 2021

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el vuitanta-tresè aniversari del bombardeig de Granollers del 1938, que fou l'atac aeri realitzat el 31 de maig de 1938 per avions de l'Aviació legionària de la Regia Aeronautica (les forces aèries italianes) durant la Guerra Civil Espanyola. A les nou i cinc minuts del matí (09.05 h am) i durant un minut (1 min), l'aviació feixista bombardejà el centre de la ciutat vallesana. Llocs com la Porxada, en aquells moment plena de gom a gom de gent que feia cua per aconseguir menjar, la Fonda Europa, l'Hospital de Granollers o l'escola Lluís Castellà foren afectats pel bombardeig, que sinistrà una vuitantena (circa 80) d'edificis de la ciutat. Tot i que les dades varien en funció dels estudis històrics realitzats, el nombre de morts es calcula que fou de dos-cents vint-i-quatre (224), cent vint-i-quatre (124) dones, vuitanta-quatre (84) homes i setze (16) no identificades. El nombre de ferits greus s'alçaria a cent seixanta-cinc (165), la majoria dels quals moririen durant el transcurs d'aquell dia. Es calcula que el mateix dia del bombardeig moririen cent noranta-cinc (195) persones (seixanta-vuit [68] homes i cent onze [111] dones), a les quals cal sumar–hi vint-i-nou (29) persones que perdrien la vida entre els mesos de juny i octubre a conseqüència de ferides provocades per les bombes.[1][2]

Antecedents

L'any Granollers (Vallès Oriental), amb una (1) població de catorze mil sis-cents quinze habitants (14.615 h.), esdevingué, amb la divisió comarcal del 1936 la capital del Vallès Oriental. Com a la resta de l'Estat, el cop d'estat del 1936 havia provocat una (1) forta sotragada a la vida de la població, i com a moltes poblacions un (1) Comité de Milícies Antifeixistes es feu càrrec de l'administració de la vila.[1][3]

Bombardeig

Passaven cinc minuts (5 min) de les nou del matí, i la capital del Vallès Oriental es trobava en el moment de més moviment, amb infants que anaven a l'escola i molta gent a la plaça de la Porxada i als carrers propers fent cua per obtenir menjar mitjançant les cartilles de racionament. De sobte, els avions italians sobrevolaren la ciutat, i en poc més d'un minut (>1 min) deixaren caure vora set-cents cinquanta quilograms (circa 750 kg) d'explosius i metralla, que provocaren nombroses víctimes civils i esfondraren vora vuitanta (circa 80) edificis. La versió oficial, inclosa en els documents de l'operació de l'aviació italiana, assenyalen que l'objectiu del mateix era la central elèctrica del carrer del Rec, que donava corrent a la línia de tren i els tallers de reparació d'avions de Llerona (Franqueses del Vallès, Vallès Oriental).[4] El bombardeig agafà la població desprevinguda, ja que no hi havia refugis preparats per a un (1) atac d'aquesta magnitud. De la mateixa manera, les sirenes preparades per avisar d'un (1) atac no funcionaren.[1]

Armament

Les forces italianes usaren 5 avions del model Savoia–Marchetti SM.79, que llençaren sobre la població vallesana un (1) total de quaranta (40( bombes de cent quilograms (100 km), deu (10) de quinze quilograms (15 km) i deu (10) de deu quilograms (10 kg). En total foren set-cents cinquanta quilograms (750 kg) de bombes les que caigueren sobre Granollers (Vallès Oriental).[1]

Força aèria

Tot i que inicialment el ministeri de defensa republicà atribuí l'autoria de l'atac a la Luftwaffe i els seus avions Junker, la repercussió mediàtica de l'atac a l'estranger de seguida posà en dubte que no hi hagués hagut intervenció italiana. Alguns diaris parlaven d'un (1) atac italoalemany, i fins i tot, les notícies a París (França) parlaven únicament d'intervenció de les tropes de Mussolini desplegades a Espanya en aliança amb les forces revoltades. En investigacions posteriors a l'atac es pot comprovar com als arxius de les forces aèries italianes es parlà únicament de participació italiana i descarta la implicació de forces alemanyes en el mateix.[1][5]

Després del bombardeig

La mort de molta gent civil en l'atac, provocà un (1) gran ressò mediàtic en la premsa estrangera, i alguns mitjans estrangers, batejaren aquest com la Gernika catalana.[4] Les mostres de suport cap a la ciutat després del bombardeig arribaren dels diferents llocs del bàndol republicà i de l'estranger. En aquest sentit el 14 de juny de 1938 el ministre d'Estat, Cèsar Barbeito, visitava la ciutat i els ferits, i conversà amb aquells que encara es trobaven a l'hospital. El ministre també traspassà els diferents donatius que des l'estranger havien arribat.[4][6] En els dies posteriors també visità la ciutat, l'ambaixador de Mèxic[7], així com es provocà la repulsa dels governs i els mitjans de comunicació de França i del Regne Unit.[8]

Referències

  1. «Els bombardejos de Granollers 1938–1939». Museu de Granollers. Arxivat de l'original el 2011.10.24.

  2. Marimon, Sílvia: «Granollers conmemora el 68º aniversario de un bombardeo que causó 224 muertos». El País. Grupo PRISA, 01.06.2006.

  3. Garriga i Andreu, Joan: Granollers, el bombardeig de 1938. Ajuntament de Granollers, Granollers, 2002.

  4. «Testimonis del bombardeig de 1938». Granollers informa. Ajuntament de Granollers, maig del 2006. [Enllaç no actiu]

  5. Ponsa, Montserrat: «31 maig 1938, 224 muertos en el bombardeo sobre Granollers». Aravalles.cat. Ara Vallès, 31.05.2010

  6. «El ministro de Estado visita los damnificados por el bombardeo de Granollers». La Vanguardia, 14.06.1938

  7. «El embajador de Méjico visita a las víctimas del bombardeo de Granollers». La Vanguardia, 16.06.1938.

  8. «La repetició dels bombardeigs com els d'Alacant i Granollers crearien a França i Alemanya una tempesta d'indignació». La Publicitat, 03.06.1938.

Vegeu també

The destruction wrought on Granollers after a raid by German aircraft on 31 May 1938. The photographer, Winifred Bates, was involved with the British Medical Mission to Spain which worked with the Republican Forces and the International Brigades. Mrs Bates' husband, Ralph, joined the International Brigades. Winifred Bates took photographs to inform and elicit support for the Republican cause in England.

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari de la batalla de Bañón, el 31 de maig de 1836, que fou un (1) dels episodis de la Primera Guerra Carlina.

Antecedents

A Morella (Ports, Castelló, País Valencià), Rafael Ram de Viu Pueyo proclamà rei a Carles V el 13 de novembre, però evacuà la vila 9 de desembre en direcció a Calanda (Baix Aragó, Terol) on foren interceptats.[1] Ram de Viu però fou reconegut i capturat el 27 de desembre a Manzanera (Gúdar–Javalambre, Terol, Aragó),[2] jutjat i afusellat a Terol (Aragó) el 12 de gener de 1834. Manuel Carnicer assumí la prefectura militar de l'exèrcit carlí al Baix Aragó i el Maestrat,[3] i intentà unir les seves forces amb les que operaven al Principat i estendre la revolta a la vall del Segre i l'Urgell,[4] però patí una (1) severa derrota prop de Maials (Segrià, Lleida, Catalunya).[4] Carnicer rebé instruccions d'anar a la Caserna Reial del Pretendent Carles Maria Isidre de Borbó per a rebre grau i ordres, havent deixat el coronel Ramon Cabrera el comandament interí de les seves tropes, i en ser detingut pels cristins a Miranda de Ebro (Burgos, Castella i Lleó) fou afusellat allí mateix el 6 d'abril del 1835,[3] i Cabrera prengué el comandament dels carlins al Maestrat.[4]

En previsió de la campanya d'hivern, Cabrera ordenà al Serrador atacar la província de Conca (Castella–la Manxa) i a Joaquín Quilez la de Terol (Aragó), i en conèixer Francisco Valdés estant a Daroca (Camp de Daroca, Saragossa, Aragó), que Quilez estava a Bañón (Jiloca, Terol, Aragó) amb mil cinc-cents (1.500) homes i dos-cents (200) genets, anà al seu encontre, en creure que el Serrador, que estava a Mora de Rubielos (Gúdar–Javalambre, Terol, Aragó) i Cabrera a Cantavella (Maestrat, Terol, Aragó) no el podrien auxiliar.[5]

La batalla

Francisco Valdés trobà Joaquín Quilez a Bañón el 31 de maig de 1836,[6] i els carlins, en veure els liberals fugiren; es trobaren amb la columna d'infanteria de Felix Combé, però també pogueren escapar.[7]

El Serrador, amb tres mil (3.000) infants i dos-cents (200) genets, i Ramon Cabrera, en contra del que havia cregut Valdés, aquell mateix matí s'havien de reunir amb Quilez, la fugida d'aquest era un (1) esquer per atraure els liberals, que un cop arribats la resta dels carlins, foren derrotats.[7]

Conseqüències

Els carlins capturaren cinc-cents (500) presoners i nombroses armes, a banda de recuperar els bagatge abandonat en la fugida.[7]

Fou derrotat a Soneixa (Alt Palància, País Valencià) després de cremar–la en juliol del 1836,[8] a mitjans del juliol, mentre Francesc Tallada i Forcadell estava a la província de Conca (Castella–la Manxa), Joaquín Quilez es dirigí per València (País Valencià) a Almansa i Albacete (Castella–la Manxa),[9] i al seu retorn fou vençut el 4 d'agost a la batalla de Fortanet (Maestrat, Terol, Aragó) el 4 d'agost pel general Soria.

El general carlí Miguel Gómez Damas, que havia pres Oviedo (Astúries), sortí en expedició per prendre Madrid,[10] i es dirigí a l'encontre de Ramon Cabrera per unir les seves forces, que incloïen el Serrador i Quilez en l'intent, disposant d'un (1) total d'onze (11) batallons d'infanteria.[11] Hi arribaren el 16 de setembre de 1836 i el 19 a Villarrobledo. Isidro Alaix, que coneixia tots els moviments del general carlí, malgrat disposar de forces inferiors a les de l'enemic, sortí al seu encontre, el derrotà a la batalla de Villarrobledo (Albacete, Castella–la Manxa), i abandonà la idea d'atacar Madrid, però en una (1) acció d'audàcia dirigida per Cabrera, es conquerí la ciutat de Còrdova (Andalusia). Arribats a Extremadura, les diferències amb Gómez i la presa cristina de Cantavella (Maestrat, Terol, Aragó)[12] feren que aquest l'obligués a abandonar–la amb una (1) petita escorta, això sí, Gómez es quedà amb tots els batallons de Cabrera.[13]

Referències

  1. Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, pàg. 11.

  2. «Personajes carlistas» (en castellà). Rafael Ram de Viu, Baró d'Herbers. Rutadecabrera.com.

  3. Martínez Roda, Federico: Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800–1975) (en castellà). Fundación Universidad San Pablo, 1998, pàg. 128. ISBN 8486792894.

  4. Grau, Jaume. Carlinades: el «Far West» a la catalana. Cossetània Edicions, 2007, pàg. 25. ISBN 8497912659.

  5. Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, pàg. 192.

  6. Diario de las sesiones de Cortes. Cortes de España, 1837, pàg. 327.

  7. Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, pàg. 193.

  8. Iquino Parra, Félix: Historia de Soneja. Soneja (Castellón): Caja de Ahorros y M. P. de Segorbe, 1982, pàg. 176–180.

  9. Guerra Martínez, Ana María: Guerra e indefensión: realidad y utopía en la antigua Provincia de La Mancha Alta durante la primera guerra civil española (1833–1839) (en castellà). EDITUM, 1991, pàg. 20. ISBN 8476849184.

  10. Flávio, 1870, pàg. 233.

  11. Ovilo y Otero, Manuel: D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà). la Sociedad de Operarios del mismo Arte, 1845, pàg. 352.

  12. Flávio, 1870, pàg. 248.

  13. Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, pàg. 240–241.

Bibliografia

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquè aniversari de la batalla naval de Jutlàndia, que fou el principal enfrontament naval mantingut entre la flota britànica i l'alemanya durant la I Guerra Mundial. L'almirall John Rushworth Jellicoe era qui comandava la Gran Flota britànica i l'almirall Reinhard Scheer la Flota alemanya. L'acció es desenvolupà a uns cent vint-i-un quilòmetres (circa 121 km) de les costes daneses de Jutlàndia, a l'estret de Skagerrak, el 31 de maig i l'1 de juny de 1916.

La batalla fou l'únic enfrontament a gran escala entre cuirassats durant la I Guerra Mundial i la darrera de flotes de cuirassats. Ambdós almiralls intentaren atraure una (1) part de la flota enemiga per destruir–la abans que pogués intervenir el cos principal.[1]

Ordre de batalla

La Grand Fleet de l'almirall Jellioce estava partida en dues (2) seccions. La principal Flota de Batalla, comandada per ell mateix, formada per vint-i-quatre (24) cuirassats i tres (3) creuers de batalla. Els cuirassats estaven organitzats en tres (3) esquadres de vuit (8) vaixells, cadascuna formada per dues (2) divisions de quatre (4). Acompanyant–los hi havia vuit (8) creuers cuirassats (classificats per la Royal Navy com a «creuers» des del 1913), vuit (8) creuers lleugers, quatre (4) creuers exploradors, cinquanta-un (51) destructors i un (1) destructor minador.[2]

La secció britànica de reconeixement, comandada per Beatty, estava formada per una flota amb sis (6) creuers de batalla, quatre (4) cuirassats ràpids, catorze (14) creuers lleugers i vint-i-set (27) destructors. El reconeixement aeri era proporcionat pels hidroavions transportat en un (1) vaixell modificat per aquesta funció.[3]

La Flota d'Alta Mar Alemanya també estava dividida en una (1) força principal i una (1) de reconeixement. La principal comandada per Scheer comprenia setze (16) creuer de batalla i sis (6) cuirassats pre–dreadnought. Els suportaven sis (6) creuers lleugers i trenta-un (31) torpediners. Franz Hipper comandava l'esquadra de reconeixement formada per cinc (5) creuers de batalla, cinc (5) creuers lleugers i trenta (30) torpediners. Tot i no disposar d'avions la marina imperial alemanya disposava de dirigibles per patrullar el mar del Nord.

Els vaixells de combat principals britànics tenien més canons i d'un (1) calibre major que els corresponents alemanys. Així el pes de la munició capaç de disparar a l'uníson era molt major per part de la flota britànica: cent cinquanta mil set-cents seixanta quilograms (150.760 kg) comparats amb seixanta mil vuit-cents setanta-nou quilograms (60.879 kg).[4] La majoria del cuirassats, creuers i naus més petites estaven també equipades amb torpedes de diferents mides.[3]

La flota de combat alemanya es trobava condicionada negativament per la baixa velocitat i poc armament dels sis (6) cuirassats pre–dreadnoughts de la segona esquadra. Aquests limitaven la velocitat màxima de la flota a divuit (18) nusos, comparats amb la velocitat màxima de la flota britànica de vint-i-dos (22) nusos.[5] Al costat britànic, els vuit (8) creuers blindats eren deficients tant en la velocitat com en la protecció de blindatges.[6] Ambdós esquadrons, ja obsolets, eren molt vulnerables als atacs per part dels vaixells de guerra més avançats del bàndol contrari.

Referències

  1. (castellà) Diversos autors: Técnicas bélicas de la guerra naval, LIBSA, 2010. ISBN 978-84-662-2005-7

  2. Jellicoe, Joe: The Grand Fleet, 1914–1916, Cassell, London, 1919.

  3. Campbell. Analysis, pàg. 26.

  4. Tarrant, pàg. 65.

  5. Campbell. Analysis, pàg. 16–19.

  6. Campbell. Analysis, pàg. 22.

Bibliografia

  • (anglès) Campbell, John: Jutland: An Analysis of the Fighting. Lyons Press, 1998. ISBN 1-55821-759-2.

  • (castellà) Diversos autors: Técnicas bélicas de la guerra naval LIBSA, 2010. ISBN 978-84-662-2005-7.

  • (anglès) Jellicoe, Joe: The Grand Fleet, 1914–1916, Cassell, London, 1919.

  • (anglès) Tarrant, V.E.: Jutland: The German Perspective: A New View of the Great Battle, 31 May 1916. Arms & Armour Press, London, 1995. ISBN 1-85409-244-8.

Vegeu també

Torpediner alemany disparant torpedes

Map showing the movements of the British and German fleets during the Battle of Jutland in May 1916.

Reinhard Scheer, German fleet commander.

John Jellicoe, British fleet commander.

David Beatty, commander of the British battlecruiser fleet.

Franz Hipper, commander of the German battlecruiser squadron.

The throat of the Skagerrak, the strategic gateway to the Baltic and North Atlantic, waters off Jutland, Norway and Sweden.

1) 15:22 hrs, Hipper sights Beatty. (2) 15:48 hrs, First shots fired by Hipper's squadron. (3) 16:00 hrs–16:05 hrs, Indefatigable explodes, leaving two survivors. (4) 16:25 hrs, Queen Mary explodes, nine survive. (5) 16:45 hrs, Beatty's battlecruisers move out of range of Hipper. (6) 16:54 hrs, Evan–Thomas's battleships turn north behind Beatty.

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de Louis José Ignarro (Nova York, EUA, 31 de maig de 1941), qui és un (1) farmacòleg i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1998.

Biografia

Nasqué el 31 de maig de 1941 a la ciutat de Nova York. Estudià farmàcia a la Universitat de Colúmbia (Nova York), on es graduà el 1962, i posteriorment es doctorà a la Universitat de Minnesota el 1966. Amplià els seus estudis a l'Institut Nacional de Salut; l'any 1973 fou nomenat professor de farmacologia a la Universitat Tulane (Nova Orleans, Louisiana) i des del 1985 ho és de la Universitat de Los Angeles (Califòrnia).

Recerca científica

Les seves investigacions s'orientaren en la recerca de la naturalesa química del factor de relaxació derivat de l'endoteli (EDRF), factor descrit pel bioquímic Robert Francis Furchgott. L'any 1986 aconseguí observar com l'EDRF era idèntic a l'òxid nítric, present en petites quantitats al cos humà.

L'any 1998 fou guardonat, juntament amb Francis Furchgott i Ferid Murad, amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus descobriments referents a l'òxid nítric com a molècula significativa en el sistema cardiovascular.


SÃO PAULO, SP, BRASIL, 04.04.2013, 11h00: Louis Ignarro, premio Nobel de Medicina em 1998. (Foto: Zé Carlos Barretta/Folhapress CIENCIA).

Louis José Ignarro

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el norantè aniversari del naixement de John Robert Schrieffer (Oak Park, Illinois, EUA, 31 de maig de 1931— Tallahassee, Florida, EUA, 27 de juliol de 2019), qui fou un (1) físic estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1972 pels seus estudis sobre superconductivitat.

Biografia

Nasqué el 31 de maig de 1931 a la ciutat d'Oak Park, situada a l'estat nord–americà d'Illinois. El 1940 la seva família es traslladà a Manhasset, a l'estat de Nova York, i el 1947 a Eustis, Florida, on el seu pare decidí abandonar la seva professió de farmacèutic i dedicar–se a la indústria dels cítrics.

Després de llicenciar–se en física, després d'haver iniciar els estudis d'enginyeria, a l'Institut Tecnològic de Massachusetts el 1953 sota la supervisió de John C. Slater, inicià un (1) postgrau a la Universitat d'Illinois, on conegué John Bardeen, del qual esdevingué el seu assistent.

Recerca científica

Després de resoldre un (1) problema teòric de la conducció elèctrica en superfícies semiconductores, Schrieffer passà un (1) any al laboratori, aplicant la teoria a diversos problemes superficials. L'any 1957, abans de finalitzar els estudis, desenvolupà la teoria BCS sobre la superconductivitat, juntament amb John Bardeen i Leon Cooper. Aquesta teoria descriu com a molt baixa temperatura es manifesta en els electrons una (1) gran força d'atracció que els fa fluir aparellats de manera que, en passar prop d'un (1) nucli atòmic, el primer electró cedeix energia, que és després recuperada pel seu company.

Després de finalitzar els estudis i doctorar–se el 1958 sobre la superconductivitat, Schrieffer continuà treballant sobre aquesta matèria a la Universitat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit), la Universitat de Chicago i Illinois i a l'Institut Niels Bohr de Copenhaguen (Dinamarca). L'any 1961 fou designat professor de la Universitat de Filadèlfia (Pennsilvània).

El 1972 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb John Bardeen i Leon Cooper, pels seus treballs conjunts sobre la teoria de la superconductivitat, coneguda com a teoria BCS.

El 1984 esdevingué professor de física teòrica a la Universitat de Califòrnia. El 6 de novembre de 2005 Shrieffer fou condemnat a dos (2) anys de presó en ser declarat culpable de la mort d'una (1) persona en un (1) accident automobilístic causat l'any anterior, i ingressà al R. J. Donovan Correctional de San Diego (Califòrnia) el 26 de setembre de 2006.

John Robert Schrieffer

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Frei Paul Otto (Siegmar, avui Chemnitz, Saxònia, 31 de maig de 1925 — Stuttgart, Baden–Württemberg, Alemanya, 9 de març de 2015) qui fou un (1) arquitecte, enginyer estructural, professor i teòric alemany. La seva gran experiència en construcció, malles i altres sistemes de construcció lleugera, l'han situat entre els arquitectes més significatius del segle XX. Liderà, juntament amb Vladímir Xúkhov, Buckminster Fuller i Frank Gehry, l'avantguarda en l'arquitectura de formes orgàniques.

Biografia

Frei Otto estudià arquitectura a la Universitat Tècnica de Berlín (Alemanya) abans d'unir–se a la Luftwaffe com a pilot de guerra els últims anys de la Segona Guerra Mundial. Fou internat en un (1) camp de concentració a França on, gràcies a la seva formació com enginyer militar i la falta de materials començà a experimentar amb tendes. Un cop acabada la guerra, estudià als EUA on conegué grans figures com Erich Mendelsohn, Mies van der Rohe, Richard Neutra, i Frank Lloyd Wright. Començà a exercir a Alemanya l'any 1952 i fou gràcies al pavelló amb forma de seient de l'exposició de Jardins Federals (Bundesgartenschau, BUGA) que assolí la fama. Posteriorment, estudià el doctor en construcció tesada l'any 1954.

Otto fou l'autoritat més gran en estructures tesades i de membrana lleugera i un (1) pioner en els avenços de matemàtiques estructural i enginyeria civil. La seva carrera seguí un (1) cert paral·lelisme amb els experiments arquitectònics de Richard Buckminster Fuller: tots dos (2) feren de professors a la Universitat de Washington (St. Louis, Missouri) a finals dels anys cinquanta (50); així mateix, també foren responsables dels pavellons de l'exposició universal de Mont–real (Quebec, Canadà), Expo 67. A més a més, tots dos (2) estaven units pel seu interès en les trames espacials i eficiència estructural, de la mateixa manera, tots dos (2) experimentaren amb edificis «inflables». La metodologia de treball que seguiren s'allunya bastant dels mètodes tradicionals de càlculs de forces, ja que són molt més experimentals.

Antecedents de l'«Institut für leichte Flächentragwerke» (l'Institut d'Estructures Lleugeres) de Stuttgart

L'Institut d'Estructures Lleugeres el fundà Frei Otto el 1964 a la Universitat de Stuttgart (Baden–Württemberg), a petició de Fritz Leonhardt, catedràtic i rector d'aquella universitat, que li oferí una (1) plaça de professor i li preparà el camí per a la fundació de l'institut. La creació d'aquest institut permeté que Frei Otto seguís la seva tasca d'investigació iniciada ja anys abans, amb l'avantatge d'unes condicions més favorables, més estabilitat i més mitjans i sense les dificultats econòmiques que caracteritzaren l'etapa anterior. Així doncs, aquest institut no començà de zero (0), sinó que es desenvolupà a partir dels treballs realitzats per Frei Otto al Entwicklungsstätte für den Leichtbau de Berlín (Alemanya), del qual fou el fundador, i també per la seva experiència docent en diferents universitats americanes.

Les investigacions i els estudis corresponents sempre tingueren un (1) plantejament marcadament experimental. Frei Otto s'encarregà de la direcció d'aquesta institució fins al final de la seva carrera acadèmica.

Esquemàticament, podríem classificar els treballs i investigacions més importants dutes a terme en:

  • Cobertes transformables o plegables.

  • Història de la construcció lleugera.

  • Voltes de gelosia.

  • Xarxes i cables.

  • Carpes, membranes i superfícies mínimes.

  • Grans naus suportades per estructures pneumàtiques.

  • Membranes a l'aigua. Estructures lleugeres en enginyeria hidràulica.

  • El principi de la construcció lleugera. Les relacions recíproques entre forma, naturalesa i massa.

  • Biologia i construcció. Naturalesa i tècnica.

Metodologia de treball

Tots els experiments realitzats durant la llarga trajectòria de Frei Otto i els seus col·laboradors, des del Centre pel Desenvolupament de la Construcció Lleugera (Entwicklungsstätte für den Leichtbau) de Berlín (Alemanya) fins a l'Institut d'Estructures Lleugeres (Institut für leichte Flächentragwerke) de Stuttgart (Baden–Württemberg, Alemanya), inclosos els experiments realitzats per la tesi, els dels cursos impartits a universitats americanes o realitzats al seu propi estudi d'arquitectura a Warmbronn (Baden–Württemberg, Alemanya), constitueixen un (1) patrimoni àmpliament documentat a l'actual arxiu gràfic de l'Institut d'Estructures lleugeres de Stuttgart (Baden–Württemberg, Alemanya).

Aquest ampli patrimoni de maquetes i assajos reflecteix un (1) mètode de treball, una (1) metodologia exploratòria de la forma resistent en què l'experiment apareix com a instrument per assolir l'objectiu de la construcció lleugera o de l'optimització de la forma mitjançant l'observació de les estructures naturals i dels fenòmens físics.

La metodologia experimental de Frei Otto planteja una (1) dialèctica entre la recerca i la creació de la forma; entre els processos d'optimització i els processos creatius; entre el seguiment dels processos físics d'autogeneració i el procés de definició de la forma en el projecte arquitectònic.

La concessió del Premi Pritzker 2015

El jurat del Pritzker Architecture Prize, un (1) dels membres del qual era l'arquitecta Benedetta Tagliabue, seleccionà Frei Otto, a principis del 2015, com a guardonar per a aquest any. Poc després, la directora executiva del premi, Martha Thorne, anà a visitar–lo a la seva casa estudi de Warmbronn, Alemanya, prop de Stuttgart (Baden–Württemberg), per donar–li en persona la notícia. Otto esdevenia el XL guanyador del Premi Pritzker, i el II alemany guardonat.[1] En saber–se la seva mort, l'endemà es feu pública la concessió, la qual s'anticipà unes setmanes a la data prevista que era el 23 de març.[2]

En la declaració oficial del jurat es conclogué que el premi s'atorga per les seves idees visionàries, una ment curiosa, convicció que cal compartir lliurement els coneixement i les invencions, esperit de col·laboració i preocupació per l'ús prudent dels recursos.[3]

Distincions i premis

  • 1967: Premi de les Arts de Berlín, menció Arquitectura.

  • 1974: «Thomas Jefferson Medal in Architecture» de la Universitat de Virgínia i la Thomas Jefferson.

  • 1980: Aga Khan Award for Architecture.[4]

  • 1990: Honda–Preis / Tòquio.

  • 1996: Gran premi del gremi d'Arquitectes i Enginyers Alemanys.

  • 1996–1997: Premi de la Fundació Wolf de les Arts (Arquitectura).

  • 1998: Aga Khan Award for Architecture.[5]

  • 2000: Fill il·lustre de la Ciutat de Leonberg.

  • 2000: Premi especial en la VII Biennal Internacional d'Arquitectura per la seva trajectòria.

  • 2003: Seleccionat per la revista d'arquitectura HÄUSER com un (1) dels arquitectes més importants de tots els temps.

  • 2005: Royal Gold Medal del «Royal Institute of British Architects» (RIBA) per la seva obra.

  • 2005: Doctor honoris causa de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Tècnica de Munic.

  • 2005: Ausstellung zu seinem Lebenswerk in der Münchner Pinakothek der Moderne (26 de maig – 28 d'agost 2005).

  • 2007: Praemium Imperiale. Distinció que concedeix la Japan Art Association i que reconeix els mèrits d'artistes de diferents àmbits.

  • 2015: Premi Pritzker, considerat el Nobel d'Arquitectura.

Obres representatives

  • 1955: Exposició dels Jardins Federals BUGA;

  • 1963: Pavellons per l'Exposició Internacional de Jardinera d'Hamburg;

  • 1963: Església de Sant Luca a Bremen;

  • 1967–1968: Seu de l'Institut d'Estructures Lleugeres de Stuttgart;

  • 1967: Pavelló alemany a l'Exposició universal de Mont–real;

  • 1971: Bonhoeffer-Gemeindezentrum a Bremen juntament amb Carsten Schröck;

  • 1972: Estadi Olímpic de Munic;

  • 1973: Prototip de tenda «Sarabhai», Índia;

  • 1974: Hotel i centre de conferències a La Meca Ensems amb Rolf Gutbrod;

  • 1975: Multihall a Mannheim;

  • 1978–1981: Pavelló d'esports a Jiddah, Arabia Saudí;

  • 1980: Gabial para ocells de més de cinc mil metres quadrats (>5000 m2) al zoo de Hellabrunn;

  • 1980–1994: Habitatges ecològics per l'Exposició Internacional d'Arquitectura de Berlín 1987;

  • 1985: Tuwaiq Palace a Al–Riyad, Aràbia Saudita; Centre d'Autoritats i Cultura;

  • 1988: Pavelló de producció per la fàbrica de mobles Wilkhahn;[6]

  • 2000: Projecte comú amb Shigeru Ban per al pavelló japonès de la Expo 2000 de Hannover;

  • 2000: Participa en el projecte Stuttgart 21;

  • 2000: Pavelló de Leonberg;

  • 2004: Proposició d'un (1) refugi a la Schlossplatz de Stuttgart;

  • 1998–2008: Transformació de l'Estació Central de Stuttgart.

Imatges relacionades

Frei Paul Otto

Estadi Olímpic de Munic, de Frei Otto

Estadi Olímpic de Munic

Multihalle in Mannheim

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement d'Ellsworth Kelly (Newburgh, Nova York, EUA, 31 de maig de 1923 — Spencertown, Nova York, EUA, 27 de desembre de 2015), qui fou un (1) pintor i escultor nord–americà associat amb l'escola minimalista. Moltes de les seves pintures consisteixen en un (1) sol color (normalment lluminós), a vegades sobre teles de forma irregular. És el principal representant del moviment Hard edge.[1]

Formació

Kelly estudià en una (1) època on començà a prendre força un sistema pedagògic que animava els alumnes a desenvolupar la seva imaginació artística,[2] Malgrat les reticències dels seus pares, per recomanació d'un (1) professor, Kelly inicià estudis artístics.[3] Com que els seus pares només estaven disposats a pagar a canvi d'una (1) formació tècnica, Kelly estudià a l'institut Pratt de Brooklyn (Nova York) entre els anys 1941 i 1943, quan inicià el servei militar.

Kelly fou mobilitzat per la Segona Guerra Mundial i formà part, al costat d'altres artistes i dissenyadors, d'una (1) unitat coneguda com l'exèrcit fantasma, dedicat a confondre les forces de l'Eix sobre la posició dels aliats amb tancs inflables i altres elements de camuflatge.[2] Kelly serví a l'exèrcit fins al final de la fase europea del conflicte bèl·lic, i un cop acabada la guerra se serví de la legislació de recol·locació dels soldats (la G.I. Bill of Rights, Servicemen's Readjustment Act) per estudiar a l'escola del museu de Belles Arts de Boston (Massachusetts). Allà hi romangué entre els anys 1946 i 1947, i després ingressà a l'École Nationale Supérieure des Beaux–Arts de París (Illa de França).[4] Allà conegué John Cage i Merce Cunningham, Jean Arp i Constantin Brâncuşi,[5] i les visites als tallers d'artistes com Alberto Magnelli, Francis Picabia, Alberto Giacometti o Georges Vantongerloo exercí una (1) influència notable en el seu desenvolupament artístic i estètic.[6][7]

Carrera artística

Mentre estava a París (Illa de França), Kelly realitzà pintura figurativa fins al maig del 1949, quan s'inicià en el treball abstracte.[8] A partir de l'observació de com la llum es dispersa a la superfície de l'aigua, pintà Seine (1950), i dos (2) anys després inicià una (1) sèrie de vuit (8) collages titulada Spectrum Colors Arranged by Chance I to VIII. Kelly elaborà l'obra emprant trossets de paper numerats, cadascun fent referència a un (1) color i a una (1) tonalitat (entre divuit [18] diferents), que serien col·locats en una (1) quadrícula de quaranta (40) polzades de costat.[9]

La seva primera exposició en solitari va tenir lloc a la Galeria Arnaud de París (Illa de França) l'any 1951. L'any següent Kelly descobria les obres tardanes de Claude Monet, les quals exerciren certa influència en la seva expressió pictòrica. Kelly inicià treballs en grans formats tot explorant l'ús de sèries i pintures monocromes,[10] i passà a dedicar–se en exclusiva a la pintura abstracta.

L'any 1954 Kelly tornà als Estats Units, i el 1956 inaugurava la seva primera exposició individual a Nova York, a la Betty Parsons' Gallery, on presentà un (1) art que esdevingué força popular en tant que de caràcter marcadament europeu,[11] que es convertí en una (1) mena de pont entre l'abstracció geomètrica americana més pròpia dels anys trenta (30) i el treball minimalista i reduccionista dels anys seixanta (60) i setanta (70).[8]

Durant els anys seixanta (60) començà a treballar amb teles de format irregular, tot creant obres com Yellow Piece (1966), on es redefineix la relació entre l'obra i el seu entorn.[12] Als anys setanta (70) les formes corbes començaren a aparèixer al seu repertori.[10]

En les seves obres més recents, Kelly ha destil·lat la seva paleta i ha introduït noves formes: totes les seves obres comencen amb una (1) tela rectangular que va cobrint amb diverses capes de pintura blanca per posteriorment cobrir amb una (1) altra tela, la qual té una (1) forma determinada i sovint és pintada de negre.[13]

El 2000 li fou concedit al Meiji Memorial Hall de Tòquio (Japó), el premi Praemium Imperiale.

Referències

  1. «Ellsworth Kelly». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. Goossen, E.C.: Ellsworth Kelly, Greenwich, CT: New York Graphic Society, 1973.

  3. Museum of Modern Art Biography: http://www.moma.org/collection/details.php?artist_id=3048

  4. «Ellsworth Kelly: Biography.» Collections. Guggenheim Museum. <http://www.guggenheimcollection.org/site/artist_bio_72.html Arxivat 2008.10.16 a Wayback Machine.>

  5. Carol Vogel (January 20, 2012), «True to His Abstraction» New York Times.

  6. A.M. Homes (July 2012), True to Form Arxivat 2013.06.09 a Wayback Machine. W.

  7. Coplans, John: Ellsworth Kelly, H.N. Abrams, New York, 1972.

  8. Ellsworth Kelly MoMA Collection.

  9. «Sixty Years at Full Intensity – Christoph Grunenberg interviews Ellsworth Kelly» Arxivat 2011.09.10 a Wayback Machine., TATE ETC.

  10. Ellsworth Kelly Arxivat 2011.09.12 a Wayback Machine. Fondation Beyeler, Riehen.

  11. Plante, Michael: «Things to Cover Walls: Ellsworth Kelly’s Paris Paintings and the tradition of Mural Decoration», American Art, Vol. 9, No. 1. Spring, 1995: 36–53. JSTOR. 10 Feb. 2008 <http://www.jstor.org>

  12. Ellsworth Kelly: Singular Forms 1966 – 2009, April 18 – June 8, 2013 Mnuchin Gallery, New York.

  13. Ellsworth Kelly: Reliefs 2009–2010, February 12 – April 16, 2011 Arxivat 2012.04.02 a Wayback Machine, Matthew Marks Gallery, New York.

Enllaços externs

Ellsworth Kelly arrives at LACMA’s Gala Opening of the Broad Contemporary Art Museum on February 9, 2008 in Los Angeles, CA.

Méditerannée, oli sobre taula, per Ellsworth Kelly, 1952, Tate Modern.

Spectrum V (2007)

White Curves (2002), fabricat en alumini blanc, en el jardí de la Fundación Beyeler a Riehen, Suïssa.

Ellsworth Kelly

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement de Luis Rosales Camacho (Granada, Andalusia, Espanya, 31 de maig de 1910 — Madrid, Madrid, Espanya, 24 d'octubre de 1992), qui fou un (1) poeta i assagista espanyol de la generació del 36. Membre de la Reial Acadèmia Espanyola i de la Hispanic Society of America des del 1962, obtingué el Premi Cervantes el 1982 pel conjunt de la seva obra literària.[1]

Biografia

Nasqué en el si d'una (1) família molt conservadora, els seus inicis en la formació literària estan relacionats amb l'entorn d'artistes de la revista Gallo (encara que ell mai no hi arribés a publicar), els components de la qual —Enrique Gómez Arboleya, Manuel López Albornoz, Joaquín Amigo i Federico García Lorca, entre altres—, es convertiren en grans amics seus.[2] El 1930, després d'un (1) parell de publicacions en la revista avantguardista Granada Gráfica, realitzà la seva primera lectura poètica al Centre Artístic, Literari i Científic de Granada (Andalusia), que fou considerat un (1) rotund èxit —tingué ressò en la premsa granadina, i a partir de llavors les seves intervencions en aquesta institució foren nombroses—; mesos després, començà els seus estudis de filosofia i dret a la Universitat de Granada. Fou un (1) assidu tertulià del Rinconcillo en el Cafè Alameda de Granada (Andalusia), on hi acudien entre altres de forma habitual, Melchor Fernández Almagro, el pintor Manuel Ángeles Ortiz, els germans Francisco i Federico García Lorca, José Acosta Medina, Antonio Gallego Burín, l'enginyer de camins Juan José Santa Cruz, el periodista i escriptor José Mora Guarnido, Constantino Ruiz Carnero, Francisco Soriano, Miguel Pizarro, José i Manuel Fernández Montesinos, Hermenegildo Lanz, Ismael González de la Serna, i el músic Ángel Barrios.[3]

El 1932 es traslladà a Madrid per continuar els seus estudis de filologia, i obtingué el doctorat. Allí començà la seva amistat amb Pedro Salinas i Jorge Guillén, els quals l'introduïren en Los Cuatro Vientos, considerada com l'última revista col·lectiva del grup de poetes de la Generació del 27.[4] En el segon nombre d'aquesta revista, a l'abril de 1933, hi col·laboraren grans intel·lectuals de l'època com Miguel de Unamuno, Benjamín Jarnés, Manuel Altolaguirre, María Zambrano, Luis Felipe Vivanco, Leopoldo Vivanco, Claudio de la Torre, Vicente Aleixandre, Antonio Marichalar, Jaime Torres Bodet i Rainer María Rilke; i el mateix Rosales publicà els seus primers poemes: Égloga del sueño i Oda del ansia.

Continuà la seva activitat literària a Cruz y Raya, revista dirigida per José Bergamín. També publicà versos a Vértice i Caballo Verde para la Poesía, revista dirigida per Pablo Neruda on s'hi publicaven poemes d'altres autors com Vicente Aleixandre o Miguel Hernández. A Madrid conegué els Panero (Juan i Leopoldo) i Luis Felipe Vivanco, companys de la que es denominaria després Generació del 36 (o de la Guerra), de la qual també formà part Dionisio Ridruejo, i els eixos comuns de la qual, a més de la seva afinitat i companyonia, foren el seu catolicisme intimista i el seu conservadorisme social.

L'agost del 1936, recentment iniciada la Guerra Civil Espanyola, Ramón Ruiz Alonso, que era membre de la CEDA, arrestà Federico García Lorca. El poeta s'havia refugiat a la casa dels Rosales, creient posar–se a resguard de represàlies, ja que en aquesta família hi havia destacats membres falangistes. Luis Rosales no pogué evitar el seu arrest i posterior execució malgrat l'amistat que tenia amb Lorca i la seva posició dins de la dreta granadina. En aquest mateix fatídic any, també fou assassinat Joaquín Amigo, catedràtic de filosofia i membre dels intel·lectuals creadors de la revista Gallo i molt proper de tots dos (2). En aquest cas, Joaquín Amigo fou assassinat pels republicans, llançant–lo pel Tajo de Ronda (Màlaga, Andalusia),[4] mentre estava destinat en aquesta localitat malaguenya com a catedràtic d'institut. Aquestes dues (2) morts marquen la vida, tant personal com a literària, en l'obra dels quals —tant en Un rostro en cada ola com en el seu inacabat Nueva York después de muerto, i en molts altres escrits, tant poètics com d'assaig— es reflecteixen les influències de tots dos (2) amics.

El 1937 publicà al diari Patria de Granada, el poema «La voz de los muertos», probablement un (1) dels més importants escrits durant la Guerra Civil, elegia totes les víctimes de tots dos (2) bàndols, en el qual queda fosa qualsevol expressió de triomfalisme o exaltació.[5] A partir d'aquest mateix any Rosales col·laborà en la revista falangista Jerarquía.

Col·laborà també a Escorial i fou secretari de redacció i director de Cuadernos Hispanoamericanos. A partir del 1978 dirigí Nueva Estafeta, revista única en la seva època per incorporar entre les seves col·laboracions obres escrites en les diferents llengües d'Espanya (castellà, català, basc o gallec). Ideològicament anà evolucionant des de les idees autoritàries de la seva joventut cap a posicions democràtiques en la seva maduresa.

A la fi del 1949 i començaments del 1950 participà de la «missió poètica»[6] amb els poetes Antonio Zubiaurre, Leopoldo Panero i l'ambaixador Agustín de Foxá, que recorregué diferents països iberoamericans (entre altres Hondures) previ al restabliment de relacions diplomàtiques entre aquests països i el règim de Franco.

El 1962 ingressà en la Hispanic Society of America i en la Reial Acadèmia Espanyola, encara que no llegí el seu discurs d'ingrés, Pasión y muerte del Conde de Villamediana, fins al 1964. Fou conseller de Joan de Borbó i apostà activament, encoratjant esquerres i dretes per unir–se i donar suport a la restauració de la monarquia a Espanya (primer amb aquest i posteriorment amb Joan Carles de Borbó).[7] El 1970 fou nomenat assessor del director de l'Institut de Cultura Hispànica i el 1973, director del Departament d'Activitats Culturals d'aquest Institut. El 1982 rebé el Premi Cervantes, el guardó literari més important en llengua castellana.

Entre els anys 1986 i 1992 col·laborà de manera periòdica amb el diari ABC, ben escrivint en una (1) columna o publicant en el suplement setmanal Blanco y Negro, principalment sobre música, pintura i literatura. Entre les seves aportacions figuraren «La originalidad de la segunda parte del Quijote», «Un modelo de teatro», «Historia de un soneto» (escrit en diferents parts), «El libro de los gorriones», «Rafael Alberti o la libertad poética», «La temporalidad de Antonio Machado», «La hora del cubismo», «La contemplación creadora» (sobre Picasso) i «La herida del cante jondo»,, entre molts altres.[8]

El 28 d'octubre de 1988, al Saló dels Miralls de l'Ajuntament de Màlaga (Andalusia), pronuncià la conferència Y de pronto, Picasso.[7] Morí d'un (1) aturada respiratòria després de sofrir un (1) embolisme cerebral el 24 d'octubre de 1992, en la clínica Puerta de Hierro de Madrid.

Obra

Abril (1935), publicat immediatament abans de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, enllaça amb l'estil de la poesia de la generació anterior per la seva cerca estètica i per la importància de les imatges, encara que sense pretensions avantguardistes. Igual que alguns poetes del 27, hi ha en aquesta obra de joventut un (1) gust per les estrofes clàssiques i, en general, per la poesia del Segle d'Or, en concret Garcilaso de la Vega i Herrera. No obstant això, la seva principal innovació és la combinació de la temàtica amorosa i religiosa.

La seva obra següent, La mejor reina de España. Figuración en prosa y verso (1939), escrita en col·laboració amb L.F. Vivanco, és un (1) assaig amb temàtica molt pròpia de l'època, imbuïda per la ideologia falangista i rememorant glòries passades. El 1941 aparegué El contenido del corazón, de to clàssic i amorós.

El 1949 publicà la primera versió de La casa encendida, considerada per la crítica la seva millor obra. El llibre l'anà refent i ampliant fins a produir una (1) nova versió, publicada el 1967. Una (1) cosa semblant succeí amb la seva primera obra, Abril, que fou corregida i augmentada amb nous poemes i publicada de nou el 1972 amb el títol Segundo Abril, gairebé quaranta (<40) anys després de la seva primera edició. La casa encendida és un (1) poema libre —escrit en vers lliure sense estrofes— on entremescla lirisme i narració, existencialisme i imaginació, racionalitat i irracionalitat, la qual obra inicia una (1) nova poètica personal que incorpora recursos de César Vallejo i d'Antonio Machado.

Entre els anys 1937 i 1951 treballà en el llibre Rimas (1951), on explora amb el poema curt, i demostra la seva gran versatilitat i domini tècnic. Entre els seus assajos destaquen Cervantes y la libertad (1960) i Pasión y muerte del Conde de Villamediana (1962). Les seves últimes obres, més autobiogràfiques i desenganyades, mantenen la unió del líric i el narratiu, amb troballes surrealistes ja presents a La casa encendida.

El 1966 publicà El sentimiento del desengaño en la poesía barroca, i tres (+3) anys després El contenido del corazón pel qual el 1970 obtingué el Premi de la Crítica. El 1972 publicà Teoría de la libertad i Lírica española, l'assaig de la qual Garcilaso, Camoens y la lírica española del Siglo de Oro obtingué el Premi Miguel de Unamuno.[7] El 1973 es publicà el Gran Diccionari Enciclopèdic Il·lustrat del Reader's Digest en vuit (8) volums, on dirigí el grup de col·laboradors espanyols i que tingué una (1) segona edició posterior en dotze (12) volums.

L'Editorial Trotta ha publicat la seva Obra completa en sis (6) toms, i Félix Grande, que fou deixeble i amic de Rosales, preparà l'antologia Porque la muerte no interrumpe nada, amb selecció i pròleg seu, que aparegué a la Biblioteca Sibil·la el 2010. Grande escrigué també l'assaig La calumnia. De cómo a Luis Rosales, por defender a Federico García Lorca, lo persiguieron hasta la muerte (Mondadori, 1987).

Estil poètic

L'obra de Luis Rosales, que abasta tot el període històric de la postguerra, anà evolucionant des d'un (1) classicisme a un (1) estil propi proper a l'avantguardisme surrealista. Se solen distingir dues (2) etapes en la seva obra, una (1) més preocupada per qüestions estètiques, propera al classicisme garcilasista, i una (1) altra posterior d'experimentació avantguardista. Ambdues es fonen a La casa encendida, on l'estètica ja no suposen una (1) preocupació, sinó l'exercici de tècniques que ja domina.

A grans trets, l'estil literari de Rosales es caracteritza per:

  • El domini de la tècnica poètica.

  • La construcció del poema amb pressupòsits de senzillesa espiritual i sentimental.

  • El domini i facilitat d'ús del vers rimat o lliure, segons li convingui al to del poema o al tema tractat.

  • L'absència d'adjectius, ressaltant la substància de les coses.

Quant al contingut, s'ha parlat de la poesia de Rosales com la «poesia del quotidià». L'amor apareix en tota la seva obra de forma assossegada i tranquil·la, així com la memòria i el record. El període de postguerra es caracteritza, a més, pel sentiment religiós.

Obra completa

Editorial Trotta ha publicat la seva Obra completa:

  1. Poesía; ISBN 978-84-8164-113-4.

  2. Cervantes y la libertad; ISBN 978-84-8164-131-8.

  3. Estudios sobre el Barroco; ISBN 978-84-8164-153-0.

  4. Ensayos de filosofía y literatura; ISBN 978-84-8164-206-3.

  5. La obra poética del conde de Salinas; ISBN 978-84-8164-236-0.

  6. La mirada creadora. Pintura, música y otros temas; ISBN 978-84-8164-274-2.

Referències

  1. Rosa María Pereda: Luis Rosales ganó el Premio Cervantes 1982 como «prosista y poeta metafísico atento al pasado de España», El País, 21.10.1982; accés 06.08.2012.

  2. Mª Carmen Díaz de Alda. Luis Rosales: poesía y verdad. Ed. Universidad de Navarra, S.A. Pamplona. ISBN 84-313-1559-8.

  3. Juan Luis Tapia: Del Avellano al Rinconcillo, Ideal, edició de Jaén, 01.01.2007; accés 06.08.2012.

  4. Luis Rosales. Discípulo del aire. Centenario del nacimiento del poeta Luis Rosales. Junta de Andalucía. Consejería de Cultura. Centro Andaluz de las Letras. ISBN 978-84-8266-980-9.

  5. Luis Rosales: Ayer Vendrá. Poemas escogidos (1935-1984), selección y prólogo de José Carlos Rosales; Junta de Andalucía. Consejería de Cultura. ISBN 978-84-8266-973-1.

  6. Viaje de Tres poetas a América a ABC, 29.11.1949.

  7. Luis Rosales: El contenido del corazón. Centenario del Nacimiento de Luis Rosales. La Casa Encendida y la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. ISBN 978-84-92827-71-8.

  8. Luis Rosales: La mirada creadora. Pintura, música y otros temas, Trotta. ISBN 978-84-8164-274-2.

Luis Rosales Camacho

Placa amb un (1) poema de Luis Rosales a Granada

Luis Rosales Camacho

El dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-novè aniversari del naixement de Julius Richard Petri (Barmen, Wuppertal, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, 31 de maig de 1852 — Zeitz, Saxònia–Anhalt, Alemanya, 20 de desembre de 1921), qui fou un (1) bacteriòleg alemany, conegut per inventar la placa de Petri quan treballava d'assistent de Robert Koch.[1]

Biografia

Després de cursar estudis primaris i secundaris, estudià medicina en la Kaiser Wilhelm–Akademie per a metges militars entre els anys 1871 i 1875. Realitzà el doctorat com a metge en la Charité de Berlín (Brandemburg, Alemanya), grau que obtingué el 1876.

Inventà les denominades plaques de Petri, uns recipients circulars inicialment de vidre (actualment de plàstic) d'uns deu centímetres (circa 10 cm) de diàmetre i un centímetre (1 cm) d'alt, utilitzats per albergar els medis de cultiu utilitzats en bacteriologia.

Entre els anys 1876 i 1882 exercí com a metge militar i fou ajudant de Robert Koch, sent el 1877 quan inventà la placa Petri. Aquesta s'utilitza en els laboratoris principalment per al cultiu de microorganismes, solent–se cobrir el fons amb diferents medis sòlids de cultiu segons el microorganisme que es vulgui conrear.

A través del desenvolupament de les plaques de Petri, es potencià la microbiologia d'una (1) forma extraordinària. Per aquesta època s'aïllen la majoria dels microorganismes, responsables de les malalties contagioses que estaven causant estralls en aquests anys, tals com la diftèria, còlera, de manera que a la fi del segle XIX es coneixien els causants de moltes de les malalties infeccioses.

Treballs

  • 1876: Attempts at the chemistry of proteins;

  • 1887: Methods of modern bacteria research (in: Collection Exoteric Scientific Lectures);

  • 1889: The danger of carbon soda furnaces;

  • 1890: Industrial hygiene;

  • 1893: Experiments on the spread of contagious diseases, especially tuberculosis, by the railway and on measures to be taken;

  • 1896: The microscope. From its beginnings to the present perfection;

  • 1897: A judgment of high-pressure Pasteurising apparatus;

  • 1897: Towards quality testing in butter and milk;

  • Apparatus for determination of water content in milk by distillation in a vacuum.

Google Doodle

El 31 de maig de 2013 Google creà un (1) Google Doodle animat per a commemorar el CLXI aniversari del seu naixement.

Vegeu també

Referències

  1. «Richard Julius Petri». Whonamedit.

Julius Richard Petri, inventor of the Petri dish, around 1888.

Placa de Petri

Julius Richard Petri

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el cent seixantè-unè aniversari del naixement de Walter Richard Sickert (Munic, Baviera, Alemanya, 31 de maig de 1860 — Bath, Anglaterra, Regne Unit, 22 de gener de 1942), qui fou un (1) pintor impressionista anglès d'origen alemany i membre del Camden Town Group. Sickert era un (1) cosmopolita i excèntric que escollia gent corrent i escenes urbanes com a temes per la seva obra.

Vida i treball

Sickert nasqué a Munic (Baviera). El seu pare Oswald Sickert era un (1) artista danès alemany[1] i la seva mare Eleanor Louisa Henry era filla il·legítima de l'astrònom anglès Richard Sheepshanks. La família marxà de Munic (Baviera) per instal·lar–se a Anglaterra (Regne Unit) en l'època de la Gran Exposició. La Freiherrin Rebecca von Kreusser recomanà el treball d'Oswald a Ralph Nicholson Wornum, que era conservador de la National Gallery de Londres a l'època.[2] El jove Sickert fou enviat a l'Escola Universitària des del 1870–1871 abans de passar al King's College School de Wimbledon (Anglaterra, Regne Unit), on estudià fins als divuit (18) anys. Encara que era el fill i net de pintors, al principi provà de fer carrera com a actor; aparegué en petits papers a la companyia de Sir Henry Irving, abans de seguir els estudis d'art com ajudant de James Abbott McNeill Whistler. Més tard se n'anà a París (Illa de França) i conegué Edgar Degas, qui, amb l'ús pictòric d'espai i èmfasi dibuixant, tindria un (1) fort efecte sobre el mateix treball de Sickert.

Desenvolupà una (1) versió personal de l'Impressionisme, afavorint els colors foscos. Seguint el consell de Degas, Sickert pintava a l'estudi, treballant els dibuixos de memòria com a escapada de «la tirania de la natura».[3] Els primers treballs importants de Sickert eren retrats d'escenes en teatres de varietats de Londres (Anglaterra, Regne Unit), sovint presentats des de punts de vista complexos i ambigus, de manera que la relació espacial entre l'audiència, artista i orquestra es confon, mentre les figures gesticulen a l'espai i altres es reflecteixen en miralls. Els gests retòrics aïllats dels cantants i actors semblen no arribar a ningú en particular, i l'audiència es mostra estirant–se i fitant per veure coses que són més enllà de l'espai visible. El tema de la confusió o de la comunicació fracassada entre la gent apareix sovint en el seu art.

Emfasitzant els dibuixos dels papers pintats i de les decoracions arquitectòniques, Sickert creava arabescs decoratius abstractes i aplanava l'espai tridimensional. Les seves fotografies de teatre de varietats, com les pintures de ballarines i artistes de cafè concert de Degas, connecten l'artificialitat de l'art mateix a les convencions de l'actuació teatral i els telons de fons pintats. Molts d'aquests treballs s'exhibiren al New English Art Club, un (1) grup d'artistes francesos influïts pel realisme amb qui Sickert estava associat. En aquest període Sickert passà molt del seu temps a França, especialment a Dieppe (Sena Marítim, Normandia) on la seva amant, i possiblement el seu fill il·legítim, vivien.

Just abans de la Primera Guerra Mundial defensava els artistes d'avantguarda Lucien Pissarro, Jacob Epstein, Augustus John i Wyndham Lewis. Alhora fundà, amb altres artistes, el Camden Town Group de pintors britànics, anomenats així pel districte de Londres (Anglaterra, Regne Unit) en el qual vivia. Aquest grup s'havia estat trobant informalment des del 1905, però s'establí oficialment el 1911. Estava influït pel postimpressionisme i l'expressionisme, però es concentraven en escenes de la vida quotidiana i grisa suburbana; el mateix Sickert deia que preferia la cuina a l'espai de dibuix com a escena per a les seves obres.[4] Sickert regularment representava figures ambiguament posades en la frontera entre la respectabilitat i la pobresa. En el període del 1908 al 1912, i una altra vegada entre els anys 1915 i 1918, Sickert feu de professor influent a la Westminster School of Art.

L'11 de setembre de 1907 la prostituta Emily Dimmock fou assassinada a casa seva a Agar Grove (llavors St. Paul Road), Camden (Londres, Anglaterra). Després de tenir sexe, l'home amb qui estava li tallà la gola mentre estava adormida, i marxà al matí.[5] L'«assassinat de Camden» es convertia en una (1) font de sensacionalisme lasciu en la premsa.[5] Durant uns quants anys Sickert ja havia estat pintant dones nues lúgubres en llits, i continuà fent–ho desafiant deliberadament l'enfocament convencional de la vida pintant «el modern fluir de les representacions d'imatges vàcues dignificades en nom d'"el nu", representa una (1) fallida artística i intel·lectual», mitjançant quatre (4) quadres, que incloïen una (1) figura masculina, amb el títol L'assassinat de Camden, i provocà una (1) controvèrsia, que li assegurava atenció per al seu treball.[5] Aquestes pintures no mostren violència, però si una (1) trista consideració, explicada pel fet que tres (3) d'elles s'exhibiren amb títols completament diferents, com ara Què farem per al lloguer? o Tarda d'Estiu.[5]

Aquests i altres treballs foren pintats en un (1) impasto pesat i amb poca gamma tonal. Molts altres nus obesos els pintà en aquest període, en el qual la carnositat de les figures està connectada amb l'espessor de la pintura, mecanismes que serien més tard adaptats per Lucian Freud.

L'interès de Sickert en la narrativa victoriana influí en el seu treball més conegut Ennui, en què una (1) parella en un (1) interior sòrdid observen abstrets un (1) espai buit, com si ja no es poguessin comunicar l'un amb l'altre. En el seu darrer treball Sickert adaptà il·lustracions d'artistes victorians com Georgie Bowers i John Gilbert, prenent escenes fora de context i pintant–les com un (1) cartell de colors amb una (1) intel·ligibilitat narrativa i espacial parcialment difuminada. Anomenava aquestes pintures els seus «Ecos».[6] Sickert també realitzà un (1) cert nombre de treballs durant els anys 1930 basats en noves fotografies, quadriculades per a poder ser ampliades, amb la seva quadricula en llapis clarament visible en les pintures acabades. Vist per molts dels seus contemporanis com una (1) evidència de la decadència de l'artista; aquests treballs són també els més futuristes de l'artista, que prefiguren aparentment les pràctiques de Chuck Close i Gerhard Richter.[7]

L'artista Mark Wallinger conjecturava que Sickert havia sabut i havia vist el seu tema de Sick Doctor abans de morir, i que havia copiat d'una (1) fotografia una imatge massa macabre.[8]

És considerat un (1) personatge excèntric de la transició de l'Impressionisme al modernisme, i amb una (1) important influència sobre estils distintivament britànics de l'avantguarda artística del segle XX.

Un (1) dels amics més propers de Sickert i seguidor seu era l'editor de diaris Max Aitken, baró de Beaverbrook, que acumulà la col·lecció més gran del món de pintures de Sickert. Aquesta col·lecció, juntament amb la correspondència privada entre Sickert i Beaverbook, és a la Galeria d'art de Beaverbrook a Fredericton, Nova Brunsvic (Canadà).

La germana de Sickert era Helena Swanwick, una (1) feminista i pacifista molt activa en el moviment pel sufragi femení.

Sickert morí a Bath, Anglaterra el 1942 a l'edat de vuitanta-un (81) anys. S'havia casat tres (3) vegades. La seva primera esposa, Ellen Cobden, era filla de Richard Cobden. La seva tercera esposa era la pintora Thérèse Lessore.[9]

Jack l'Esbudellador

Sickert s'interessà intensament per Jack l'Esbudellador i es creia que s'havia allotjat a l'habitació utilitzada per l'assassí en sèrie, segons havia dit la seva patrona, que sospitava d'un (1) hoste anterior. Pintà l'habitació en una (1) pintura titulada «Habitació de Jack l'Esbudellador» i la descrigué com un (1) espai fosc i gairebé inintel·ligible. La pintura es mostra a la Manchester City Art Gallery.[10]

El 1976, el film de Stephen Knight Jack l'Esbudellador: La Solució Final plantejava que Sickert s'havia vist forçat a convertir–se en còmplice dels assassinats de «l'Esbudellador». La informació de Knight provenia de Joseph Gorman, qui afirmava ser el fill il·legítim de Sickert. Tot i que Gorman més tard admetria que havia inventat el conte, el llibre de Knight és responsable d'una (1) popular teoria de la conspiració, que acusa la reialesa i la francmaçoneria de complicitat en els assassinats. Jean Overton Fuller, a Sickert i els crims de l'esbudellador (1990), on anava més lluny i afirmava que Sickert era l'assassí. El 2002 la novel·lista de crims Patricia Cornwell, a Retrat d'un Assassí, presentava la seva teoria segons la qual Sickert era responsable dels assassinats, un (1) dels factors que l'haurien convertit en un (1) psicòpata hauria estat un (1) presumpte defecte al seu penis i el trauma de diverses operacions que sofrí de petit per intentar solucionar–lo.[11] Cornwell adquirí trenta-un (31) de les pintures de Sickert i s'afirmà que hauria destruït alguna d'elles (una [1] reclamació que ella negà)[12] buscant el seu DNA.[11] Cornwell manifestava que podia demostrar que el DNA en una (1) carta atribuïda a l'Esbudellador i el d'un (1) escrit de Sickert pertanyien a només un u per cent (1%) per cent de la població.[13] La teoria de Cornwell no trobà suport al món de l'art.[11] The Oxford National Dictionary of Biography, al seu article sobre Sickert, desestima com «fantasia «qualsevol teoria sobre que era l'esbudellador».[14]

Notes

  1. Biografia d'Oswald Sickert, FADA.

  2. British National Archives.

  3. Baron and Shone, 1992, pàg. 57.

  4. Baron and Shone, 1992, pàg. 156.

  5. Januszczak, Waldemar: «Walter Sickert – murderous monster or sly self–promoter?» The Times, 4 de novembre de 2007. Consultat 13 setembre 2008.

  6. Morphet et al., 1981, pàg. 102–103.

  7. Schwartz, Sanford, 2002, «The Master of the Blur», The New York Review of Books, 11 d'abril de 2002, pàg. 16.

  8. Life: The Observer Magazine – A celebration of 500 years of British Art – 19 de març de 2000.

  9. Portrait of the artist reveals a great eccentric – a review by Richard Shone of Matthew Sturgis's biography «Walter Sickert: A Life»; Weekend Australian, 12–13 March, 2005.

  10. Manchestergalleries.org.

  11. Gibbons, Fiachra: «aquesta pintura per Walter Sickert mostra la identitat de Jack l'esbudellador?», The Guardian, 8 de desembre de 2001. Recuperat el 13 de setembre de 2008.

  12. TimesOnline.co.uk.

  13. Cornwell, Patricia. Otava, 2004.

  14. Wendy Baron: ‘Sickert, Walter Richard (1860–1942)’, Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press, Sept 2004; online edn, Jan 2008.

Bibliografia

  • Browse, Lillian: «Sickert». Rupert Hart–Davis, London, 1960.

  • Baron, Wendy; Shone, Richard, et al.: Sickert Paintings. Yale University Press, New Haven and London, 1992. ISBN 0-300-05373-8.

  • Morphet, Richard, et al.: Late Sickert: Paintings 1927 to 1942. Arts Council of Great Britain, London, 1981. ISBN 0-7287-0301-7.

  • Shone, Richard; Curtis, Penelope: W R Sickert: Drawings and Paintings 1890–1942. Tate Gallery, Liverpool, 1988. ISBN 1-85437-008-1.

  • Sitwell, Osbert, editor: A Free House! or the artist as craftsman: Being the Writings of Walter Richard Sickert, Macmillan & co., London, 1947.

  • Sturgis, Matthew: Walter Sickert: A Life. The latest biography of Sickert – in the final chapter Sturgis refutes the notion that Sickert was Jack the Ripper, but also claims that if Sickert were still alive he would enjoy his current notoriety, 2005.

  • Upstone, Robert (2008): Modern Painters: The Camden Town Group, exhibition catalogue, Tate Britain, London, 2008 ISBN 1854377817.

Walter Sickert, fotografiat per George Charles Beresford, 1911.

Henry Tonks: Sodales: Mr Steer and Mr Sickert, 1930.

Jack the Ripper's Bedroom

Walter Richard Sickert

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-vuitè aniversari del naixement de Johann Ludwig Tieck (Berlín, Brandemburg–Prússia, Alemanya, 31 de maig de 1773 — ibídem, 28 d'abril de 1853), qui fou un (1) escriptor alemany del romanticisme.

Biografia

Estudià història, filologia i literatura en les universitats de Halle (Saxònia–Anhalt) el 1792, Gotinga (Baixa–Saxònia) entre els anys 1792 i 1793, i 1793 i 1794, i Erlangen (Baviera) el 1793. De retorn a Berlín (Brandemburg) començà la seva carrera de narrador escrivint novel·les d'aventures en col·laboració amb l'il·lustrat Nicolai. La seua amistat des de la infància amb Wilhelm Heinrich Wackenroder i, a Jena (Turíngia), amb els germans Von Schlegel, Friedrich i August Wilhelm, i el seu tracte assidu amb el poeta Novalis, de qui fou editor, amb els filòsofs Fichte i Schelling i amb els germans Bettina i Clemens Brentano, l'inclinaren vers l'estètica del romanticisme, i de fet cofundà amb els Schlegel la revista Das Athenäum, un (1) dels principals impulsors del romanticisme alemany.

A partir del 1800 residí successivament a Berlín (Alemanya), Dresden (Alemanya), Viena (Àustria), Munic (Baviera) i Praga (Txèquia). L'any 1805 viatjà a Itàlia i s'hi dedicà a investigar en la Biblioteca Vaticana a la recerca de manuscrits de literatura medieval alemanya. L'any 1817 viatjà a Londres (Regne Unit), on estudià Shakespeare, algunes de les obres del qual traduí ajudant el seu amic, el filòleg August Wilhelm von Schlegel. Després, gairebé no eixí de Dresden (Saxònia, Alemanya) durant vint (20) anys, dedicat en cos i ànima al teatre, com a última gran figura viva del romanticisme alemany, fins que el rei de Prússia li encarregà la direcció del Teatre Reial de Berlín (Brandemburg) l'any 1842. Ací morí octogenari i ple d'honors el 28 d'abril de 1853.

Obra

Traduí en quatre (4) volums el Quixot de Miguel de Cervantes (Berlín, 1799–1801) i ajudà August Wilhelm von Schlegel amb la traducció de part del teatre de Shakespeare. Edità cantigues amoroses d'un (1) bon grapat de poetes medievals i les obres dels poetes alemanys Novalis i Kleist. Ell mateix escrigué poesia, narrativa curta i extensa, i bastant teatre.

Destacà en la narrativa sobretot pels seus contes inspirats en el folklore tradicional alemany i les seves novel·les. Entre els primers, destaquen Eckbert el ros (1796) i La muntanya de les ruïnes (1802). La seva narrativa extensa es troba, al principi, molt influïda per Goethe i el corrent del Sturm und Drang, de manera que resulta ser de caràcter gòtic o fantàstic; en aquesta, sobreïxen la seua novel·la epistolar La història del senyor William Lowell (tres [3] volums, 1795–1796), Vida de poeta (1826) i El jove ebenista (1836); posteriorment, més distanciat del romanticisme, fou un (1) dels primers a cultivar la novel·la històrica, amb obres com Der Tod des Dichters (La mort del poeta), 1833, sobre Luís de Camoens, o Vittoria Accorombona (1840), ambientada en la Itàlia del Renaixement.

En el camp del teatre, es feren famoses les seves versions satíriques dels contes de fades, com la popular d'El gat amb botes (1797), i feu a vegades exercicis metateatrals o del teatre dins del teatre en les seves comèdies satíriques Die verkehrte Welt (El món al revés), 1798, i Prinz Zebrino (El príncep Zebrino), 1799, en què s'exerceix la ironia romàntica. També cultivà el drama històric romàntic, amb obres com Leben und Tod Der heiligen Genoveva (Vida i mort de santa Genoveva), 1800, i Kàiser Octavianus (L'emperador Octavià), 1804.

Obres

Novel·la

  • William Lovell (1793–1796).

  • Der Blonde Eckbert (Eckbert, el ros), 1796,

  • Franz Sternbalds Wanderungen (Excursions de Franz Sternbald), 1798.

  • Der Tod des Dichters (La mort del poeta), 1833. Novel·la històrica.

  • Des Lebens überfluss (Profusió de vida), 1839. Novel·la històrica.

  • Vittoria Accorombona (1840). Novel·la històrica.

Narrativa curta

  • Phantasus (1812–1816), col·lecció de contes.

Teatre

  • Fortunat (1816) comèdia

  • Leben und Tod Der heiligen Genoveva (Vida i mort de santa Genoveva), 1800, drama.

  • Kaiser Octavianus (L'emperador Octavià), 1804, drama.

  • Der gestiefelte Kater (El gat amb botes), 1797, comèdia satírica.

  • Die verkehrte Welt (El món al revés), 1798, comèdia satírica.

  • Prinz Zebrino (El príncep Zebrino), 1799, comèdia satírica.

Johann Ludwig Tieck

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el set-cents setanta-vuitè aniversari del naixement de Jaume II de Mallorca, dit el Bon Rei (Montpeller, Erau, Occitània, 31 de maig de 1243 — Ciutat de Mallorca, Illes Balears, 29 de maig del 1311),[1] qui fou rei de Mallorca; comte de Rosselló i Cerdanya, i senyor de Montpeller (1276–1313).

Orígens familiars

Fou el segon fill baró de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria. Era net per línia paterna del rei d'Aragó i comte de Barcelona Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, i per línia materna del rei Andreu II d'Hongria i Violant de Courtenay.

Fou germà del rei Pere el Gran, i pel matrimoni de les seves germanes, cunyat d'Alfons X de Castella i de Lleó i Felip III de França.

Matrimoni i descendència

Cosa poc freqüent en l'època, el seu pare li deixà escollir esposa, i el 12 d'octubre de 1272 es casava a Barcelona (Barcelonès) amb Esclarmonda de Foix, filla del comte Roger IV de Foix.

D'aquest matrimoni nasqueren sis (6) fills:

Igualment, estan documentats altres fills dels quals no se'n coneixen gaires detalls biogràfics. S'ignora si eren fruit del matrimoni amb Esclarmonda de Foix o bé d'una (1) relació anterior. En tot cas, alguns d'ells devien ser considerat com a fills legítims ja que se'ls donà el tractament d'infant. Probablement aquest fills moriren durant la seva joventut, ja que ens n'ha arribat molt escassa documentació.

Així mateix, de les relacions fora del matrimoni amb Saura de Montreal tingué una (1) filla il·legítima:

Testaments de Jaume I

L'infant Jaume nasqué el 1243, i l'any següent ja aparegué al tercer testament de Jaume I, però el rei encara en faria tres (+3) més, en què variaria els lots corresponents a cada fill: Alfons (difunt el 1260), Pere, Ferran (1248–1251) i el mateix Jaume. No entrà en el joc testamentari Sanç, destinat des de petit a la carrera eclesiàstica.

En el testament del 1244, a Jaume li pertocaven les terres que no procedien de l'herència paterna del rei (Mallorca, València, Rosselló, Cerdanya i Montpeller); Aragó correspondria al primogènit Alfons, i Catalunya, al fill segon, Pere.

En el del 1248, havia nascut el darrer fill baró, Ferran, i en el testament d'aquell any a Jaume li assignava València; Aragó continuava per a Alfons; Catalunya i Mallorca serien per a Pere, i per a Ferran, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.

El 1253, ja havia mort el petit infant Ferran, i Jaume I tornà a reassignar les seves possessions: per a Jaume, Mallorca i Montpeller; per a Alfons, Aragó i València, i per a Pere, Catalunya, inclsos el Rosselló i la Cerdanya.

Finalment, el 1260 moria el primogènit Alfons, sense hereus, cosa que donaria lloc al sisè i definitiu testament, on repartia l'herència entre els dos (2) fills supervivents: deixava a Jaume, Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller, i al nou primogènit, Pere, Aragó, Catalunya i València.

No hi ha dubte que Jaume I expressava una (1) concepció patrimonial del conjunt de les seves possessions, en què el seu interès principal era dotar cada un (1) dels seus fills. Aquesta actitud ha estat freqüentment criticada per la historiografia, però aquesta era una (1) tradició del casal, i d'altres famílies reials medievals, que ja s'havia manifestat en termes semblants des de la mort de Guifré el Pilós, i que més modernament es troba en el cas del comtat de Provença (1131 i 1150) o la Cerdanya (1168) i que continuaria passant en el futur: Sicília (1282 i 1291) o Nàpols (1458), sense que els historiadors hagin dedicat tanta atenció al fet, ni desqualificat de manera semblant, com ho han fet amb Jaume I, als que practicaren aquestes divisions.

Hereu i administrador de Mallorca (1256–1276)

A la mort de Pere de Portugal, senyor de Mallorca (Balears) per segon cop (1254–1256), l'infant Jaume jurà els privilegis del Regne de Mallorca. Seria l'any següent, amb catorze (14) anys, que li foren conferides funcions concretes de control dels béns immobiliaris de l'illa, cosa que acabaria derivant en l'assumpció de noves competències, amb el consentiment reial, en matèria d'urbanisme, dotació de serveis, cartes de ciutadania, lloguer de rendes reials...

Inicialment, Jaume fou dotat amb el quartó de Pere de Portugal a la ruralia eivissenca, patrimoni molt modest, amb una (1) escassa renda de cinc-centes (500) lliures anuals, que no li permetien fer front a les seves despeses; el 1264 reconeixia deutes per noranta-un mil set-cents cinquanta-tres (91.753) sous, cosa que el portà a vendre drets urbanístics en espais públics i a autoritzar una (1) densificació urbana més gran.

A partir del 1268, amb el reconeixement reial, s'ampliaren les seves competències, que l'equiparen a un (1) lloctinent: nomenament d'oficials reials, habilitació de nous càrrecs judicials, d'administració de justícia, regulacions legals menors... En aquests temps, encomanà la redacció en català del Llibre del repartiment de Mallorca i inicià una política d'adquisicions patrimonials de grans porcioners feudals com els de Bernat de Santa Eugènia (1270) o Gilabert de Cruïlles, que continuarien de manera intensa durant la primera part del seu regnat. El 1274, Jaume I el nomenà lloctinent de Montpeller (Erau, Occitània), càrrec que a Mallorca no rebé mai, i que inicià el seu absentisme de l'illa, que mantindria tota la dinastia.[2]

A la petita cort mallorquina del futur rei, hi exercí el càrrec de senescal Ramon Llull, abans de la seva revelació religiosa. També s'ha dit que en fou el seu preceptor, però això no està acreditat per fonts contemporànies, i sembla una (1) deformació llegendària.

Rei de Mallorca

Dominis territorials

La Corona de Mallorca, tal com quedà constituïda en el darrer testament de Jaume I estava formada pel Regne de Mallorca (Mallorca, Eivissa i Formentera i els drets i tributs sobre l'emirat de Menorca, regit pels musulmans); els comtats de Rosselló i Cerdanya; el feu de la vila de Cotlliure (Rosselló), el senyoriu de Montpeller (Erau, Occitània), la baronia de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Carladès. També tenia un cert domini feudal sobre el Donasà i els castells de Queragut i So (comtat de Foix) i la vall Ferrera (Pallars Sobirà).

Pel Tractat d'Argelers (Rosselló) del 1298, la Vall d'Aran fou administrada fiduciàriament pels reis de Mallorca (Balears) fins al 1313.

Aquests territoris, molts dispersos i petits, territorialment, demogràficament i fiscalment, quedaven encaixonats entre dues (2) grans potències, la Corona d'Aragó i el reialme de França, tots dos (2) amb forts interessos a l'àrea: per una banda Catalunya, i singularment Barcelona (Barcelonès), perdia el ple control sobre unes illes que resultaven estratègiques per al desenvolupament del seu, encara incipient, però decidit, comerç marítim, i per l'altra, França estava consolidant progressivament la sobirania sobre l'Occitània oriental, a partir de la revitalització dels drets feudals carolingis, que no havia exercit des del segle X. Les dues (2) potències, a més, estaven separades pel coixí dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya, punt de trobada necessari en cas de conflicte.

Primer període de govern (1276–1285)

Jurament dels privilegis i franqueses del Regne de Mallorques per Jaume II de Mallorca en ser proclamat rei

Jaume II fou coronat rei a l'església de Santa Eulàlia de la ciutat de Mallorca (Balears) el 12 de setembre de 1276, i jurà els privilegis i franqueses del Regne de Mallorca, i posteriorment prengué possessió dels comtats catalans que li corresponien, i de Montpeller (Erau, Occitània).

La primera etapa del govern de Jaume II es caracteritzà per una (1) escassa acció política interior, i es pot destacar la continuació de compres de propietats feudals a Mallorca (Balears), l'inici de les reformes dels palaus de l'Almudaina a la ciutat de Mallorca (Balears) i del Castell Reial de Perpinyà (Rosselló) o el mecenatge del col·legi de Miramar a instàncies de Ramon Llull, que li havia sol·licitat quan encara era hereu al tron.

En tot cas, allò que caracteritza la primera etapa és el conflicte constant amb els seus poderosos veïns, que el conduirien a perdre, al llarg dels sis (6) primers anys de govern, la plena sobirania amb què havia rebut la majoria dels seus estats i, finalment, la pèrdua dels seus territoris insulars per a un (1) període de tretze (13) anys.

La infeudació a Pere el Gran (1279)

Pere el Gran ja havia manifestat l'oposició a les disposicions testamentàries del seu pare mitjançant un (1) document secret signat el 1260, el mateix any que passà a ser primogènit. El distanciament dels dos (2) reis catalans tingué la primera manifestació a partir del suport de Jaume II al seu cunyat Roger Bernat III de Foix que comandava una (1) revolta nobiliària contra Pere el Gran, qüestió que estigué a un (1) pas de provocar una (1) guerra oberta entre els dos (2) germans el 1277. La situació de tensió portà el rei mallorquí a cercar infructuosament l'aliança del papat i de Felip l'Ardit, però finalment s'hagué de conformar amb un (1) acord militar formal amb el seu cunyat, signat el 1278. A conseqüència d'aquests esdeveniments, que acabarien sent favorables a Pere, Jaume II es veuria obligat a declarar–se vassall de Pere pel Tractat de Perpinyà (Rosselló), el 20 de gener del 1279, i perdé així la plena sobirania que havia heretat tres (3) anys abans.

El tractat establia, tant per a Jaume com per als seus successors, que tots els seus territoris, inclosos els de Montpeller (Erau, Montpeller) en la part no corresponent al bisbat de Magalona (Erau, Occitània), serien tinguts en feu del rei d'Aragó, i que li retria homenatge sempre que li fos requerit amb la confirmació dels seus súbdits; es fixava una (1) estada anual dels sobirans mallorquins a la cort catalanoaragonesa, de la qual en quedava exempt Jaume al llarg de la seva vida, i Jaume es comprometia a ajudar Pere contra tots els seus enemics. Per una altra part, al Rosselló i la Cerdanya s'observarien els usatges de Barcelona i les constitucions de Catalunya, tot respectant els costums de Perpinyà (Rosselló), i hi hauria de córrer la moneda de Barcelona (Barcelonès), però no als territoris insulars, on Jaume quedava en plena llibertat en aquest apartat.

La infeudació de Montpeller a Felip l'Ardit (1282)

Molt poc després, a partir de 1280, a Montpeller (Erau, Occitània) se succeïren un (1) conjunt de conflictes jurisdiccionals causats per l'arribada de funcionaris del rei de França que començaren a alterar els costums i la normativa montpellerina, tot orientat a implantar l'alta sobirania del rei francès.

Paral·lelament, Jaume intentava resoldre per la via diplomàtica la situació de Montpeller (Erau, Occitània), però Felip li donava llargues prometent una (1) solució satisfactòria per a totes dues (2) parts, que contradeia de manera flagrant el comportament abusiu dels seus funcionaris i la concentració de tropes a Nimes (Gard, Occitània) disposades per assaltar Montpeller (Erau, Occitània), cosa que féu desistir la ciutat de presentar resistència.

Finalment, el senescal de Bellcaire, Guillem de Pontchevron, amb l'acceptació del lloctinent del rei Arnau Batlle i dels cònsols de la ciutat, proclamà que els representants del rei de Mallorca reconeixien l'autoritat suprema del rei de França; que els contractes fets a la ciutat havien d'anar encapçalats amb la fórmula «regnante domino Philippo, rege Francie»; que les apel·lacions judicials es farien davant el rei de França; i que hi circularia la moneda tornesa.

Política i guerres

Fou un (1) rei independent només tres (3) anys, ja que degué vassallatge al seu germà Pere, pel Tractat de Perpinyà (Rosselló) del 20 de gener de 1279, una (1) infeudació renovada a la força en el Tractat d'Argelers (Rosselló) del 29 de juny de 1298, perquè era contrària al testament de Jaume I.

La confirmació de la infeudació fou el resultat de la derrota de Jaume II després de prendre partit per Felip III de França en la croada contra la corona d'Aragó del 1285 entre aquest i Pere el Gran.[3] La decisió de fer costat al rei francès, l'havia presa Jaume II per por de la mediatització per França dels territoris occitans de la corona de Mallorca, de manera que el rei mallorquí a Montpeller (Erau, Occitània) era vassall del rei francès, i pel suport del papa Martí IV a Felip III.

En acabar la guerra, el seu germà Pere li havia confiscat les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el Tractat d'Anagni (Laci, Itàlia), amb les mateixes condicions pactades el 1279.

Després d'aquest episodi i fins que morí, es dedicà a administrar el seu regne, del qual era bon coneixedor. Reformà l'urbanisme, la colonització agrària, la defensa, la moneda i el patrimoni. També fou protector de Ramon Llull.

El 1309, després de la captura de Ceuta pels catalans, i cessió de la ciutat als benimerins, afegí una (1) galera al bloqueig de l'estret per rescatar uns mercaders mallorquins retinguts a l'emirat de Gharnata.[4]

Morí al Palau Reial de l'Almudaina (segle X) de Ciutat de Mallorca (Balears). El succeí el seu fill Sanç I de Mallorca, ja que el seu fill Jaume entrà com a frare a Perpinyà (Rosselló) uns anys abans.

Títols i successors

  • A 21 d'agost de 1256: Signum + infantem Jacobi, illustris regis Aragonum filii, et heredis regni Maioricarum et Montispessulani[5]

  • A 17 de setembre de 1299: Signum + Iacobi Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis et Ceritanie et domini Montispessulani[7]

Referències

  1. Cateura, Pau: «Jaume II de Mallorca».

  2. «Mallorca–La història. Repoblació i organització del regne». A: Dolç i Dolç, Miquel (coordinació): Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 9. Promomallorca, Ciutat de Mallorca, pàg. 91–92. ISBN 84-8661702-2.

  3. Figueres, Josep M.: Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, pàg. 34. ISBN 8483187736.

  4. Rosselló Vaquer, Ramon; Vaquer Pujol, Jaume: «Notes disperses sobre Gibraltar, Ceuta, Tànger, Arzila, Salé...». Al–Andalus Magreb, núm. 5, 1995, pàg. 347.

  5. Arxiu Jaume I: «L'infant Jaume, futur rei, ratifica tots els privilegis i concessions fetes pel seu pare el rei Jaume I a la ciutat i regne de Mallorca».

  6. Arxiu Jaume I: «Jaume II de Mallorca confirma tots els privilegis i llibertats del regne de Mallorca, immediatament després d'ésser coronat».

  7. Arxiu Jaume I: «Jaume II de Mallorca atorga als homes de Perpinyà la gratuïtat de la justícia en les demandes presentades davant la cort del batlle, amb alguna excepció».

Vegeu també

Escut dels reis de Mallorca des del segle XIV Disseny basat en l'escut mostrat en el Livro do armeiro mor (1509), banda modificada conforme a versions habituals.

Ramon Llull en el moment de la seva revelació religiosa era cortesà de l'infant Jaume, hereu de Mallorca.

Estats assignats a Jaume II en el sisè i definitiu testament de Jaume I, 1263, (excepte la Vall d'Aran).

Jurament dels privilegis i franqueses del Regne de Mallorques per Jaume II de Mallorca en ser proclamat rei.

Escut del Regne de Mallorca (segle XVII–1715) i de les Illes Balears, (1715–segle XX) (Versió comuna).

Jaume II de Mallorca

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el cinc-cents cinquanta dosè aniversari del naixement de Manuel I de Portugal, dit l'Afortunat (Alcochete, Portugal, 31 de maig de 1469 — Lisboa, Portugal, 13 de desembre de 1521), qui fou infant de Portugal i rei de Portugal (1495–1521).

Orígens familiars

Nasqué el 31 de maig de 1469 sent el fill petit del príncep Ferran de Portugal, duc de Viseu, i la seva esposa Beatriu de Portugal.

Per línia paterna era nét del rei Eduard I de Portugal i nebot del rei Alfons V.

Fou anomenat el Venturós, el Benaurat o l'Afortunat, pels esdeveniments feliços que ocorregueren durant el seu regnat, principalment pel descobriment del camí marítim cap a l'Índia i cap al Brasil.

Infància

Durant la infància i la jovenesa, Manuel assistí a la guerra d'intriga i de conspiració entre l'aristocràcia portuguesa i el rei Joan II, molt gelós del seu poder. Alguns homes del seu cercle pròxim foren morts o exiliats, inclòs el seu germà gran Dídac de Viseu, assassinat pel mateix rei en persona. Amb això, quan el 1493 rebé una (1) ordre reial de compareixença a la cort, Manuel pensà que també li havia arribat la fi. El propòsit però del rei Joan II, cosí de Manuel, era nomenar–lo hereu de la corona, després de la mort del fill d'aquest, Alfons de Portugal, i dels intents frustrats de legitimar el bastard Jordi de Lencastre.

Ascens al tron

Manuel demostrà ser un (1) successor a altura de Joan II, ja que donà suport als descobriments portuguesos i el desenvolupament dels monopolis comercials. Durant el seu regnat, Vasco da Gama descobrí el camí marítim cap a l'Índia l'any 1498, Pedro Álvares Cabral descobrí el Brasil el 1500, Francisco de Almeida esdevingué el primer virrei de l'Índia el 1505 i l'almirall Afons d'Albuquerque assegurà el control de les rutes comercials de l'oceà Índic i el golf Pèrsic per a Portugal. Tot això contribuí a la constitució de l'Imperi portuguès que feu de Portugal un (1) dels països més rics i poderosos del món. Manuel feu servir la riquesa obtinguda pel comerç per a construir edificis reials en estil manuelí (el Monestir dels Jerònims n'és un [1] exemple ben clar) i atreure científics cap a la cort de Lisboa (Portugal). Durant el regnat s'establiren tractats comercials i relacions diplomàtiques amb la Xina i Pèrsia i fou enviada una (1) ambaixada monumental a Roma, per impressionar el Papa amb les riqueses acumulades.

Pel que fa a la vida política interna, Manuel I seguí les passes de Joan II esdevingué gairebé un (1) rei absolut. Les Corts foren reunides només tres (3) vegades durant un (1) regnat de més de vint-i-cinc (>25) anys i sempre al Palau Reial de Lisboa. Es dedicà a la reforma dels tribunals i del sistema tributari, i l'adaptà al progrés econòmic que Portugal vivia aleshores.

Manuel I fou un (1) home bastant religiós que invertí una (1) bona part de la fortuna del país en la construcció d'esglésies i monestirs, bé com a patrocini de l'evangelització de les noves colònies a través dels missioners catòlics. Aquest regnat també serà recordat per la persecució dels jueus i musulmans a Portugal, particularment entre els anys 1496 i 1498. Aquesta política extremista potser fou posada en marxa per agradar als Reis Catòlics. Manuel intentà d'acabar amb la distinció jurídica entre cristians vells i cristians nous, els convertits, i posar fi a la persecució continuada dels qui acceptaven el bateig i la conversió. Això no pogué evitar però, una (1) massacre de jueus a Lisboa (Portugal), perpetrada el 1506.

Es va casar amb la filla dels Reis Catòlics, Isabel d'Aragó que morí el 1498, durant el part, i acabà així amb el vel somni de Joan II d'unir les corones ibèriques en mans portugueses. La segona muller de Manuel, Maria d'Aragó era una altra de les filles dels Reis Catòlics, però no la princesa hereva, que va ser, Joana la boja casada amb l'hereu dels Habsburg.

Pel Tractat de Tordesillas, Portugal es reservava la sobirania sobre el Regne de Fes i Castella el Regne de Tlemcen, però aquesta darrera divisió hagué de ser corregida després de la presa de Vélez de la Gomera, i signant el Conveni de Sintra del 1509, que establí la frontera a Vélez de la Gomera, que quedava sota sobirania castellana.[1]

Manuel morí a la cort reial de Lisboa (Portugal) el 13 de desembre de 1521 i es troba sepultat al Monestir dels Jerònims.

Núpcies i descendència

Es casà l'octubre del 1497 a Valencia de Alcantára, Cáceres (Extremadura), amb Isabel d'Aragó, filla dels Reis Catòlics. D'aquesta unió nasqué un fill:

Es casà, en segones núpcies, el 30 d'octubre de 1500 a Alcázar de Sal amb Maria d'Aragó, filla també dels Reis Catòlics i germana de l'anterior esposa del rei. D'aquesta unió nasqueren:

El 25 de novembre de 1518 es casà, en terceres núpcies, a Lisboa (Portugal) amb Elionor d'Habsburg, filla de Joana I de Castella i de Felip I de Castella. D'aquesta unió nasqueren:

Referències

  1. Los Trastámara y la unidad española (1369–1517) (en castellà). Ediciones Rialp, 1981, pàg. volum 5, pàg. 644.[Enllaç no actiu]

Manuel I of Portugal

Epistola de victoria contra infideles habita, 1507.

Manuel I de Portugal, l'Afortunat

El passat dilluns 31 de maig de 2021 es commemorà el quatre-cents vuitanta-sisè aniversari del naixement d'Alessandro di Cristofano di Lorenzo del Bronzino Allori (també conegut com Alexandre Allori o Alessandro Allori del Bronzino), qui fou un (1) pintor italià manierista pertanyent a l'escola florentina (Florència, Toscana, Itàlia, 31 de maig de 1535 — ibídem, 22 de setembre de 1607).

Biografia

Nasqué del matrimoni de Cristòfano di Lorenzo i Dianora Sofferoni. Entrà sent encara un (1) nen al taller del seu oncle (segons alguns autors), el pintor manierista Agnolo Bronzino (1503–1572); als catorze (14) anys fou d'ajudant del seu mestre que, segons el testimoni de Vasari (1511–1574), sempre el tractà com un (+1) fill més que com a un (1) estudiant. Els registres de pagament per la Història de Josep al Palau Vecchio, un (1) projecte executat per Bronzino, «Sandrino Tofano» s'esmenta per primera vegada com a pintor.

Ja el 1552 pintà una (1) Crucifixió per a Alexandre de Mèdicis (1510–1537), avui dia desapareguda. Aprofitant que treballà per als Mèdici, estudià les seves col·leccions i, amb la protecció del seu patró, pot portar artistes, escriptors i membres del clergat.

El 1554 partí cap a Roma (Laci) amb el seu germà Bastiano, on freqüentant el nombrós cercle d'artista toscans, probablement conegué Miguel Ángel i començà a estudiar les seves obres així com les de Rafael. En aquesta època va pintar el seu Autoretrat i el Retrat de Ortensia de Bardi , per als Uffizi i el Retrat del jove amb una carta actualment a Berlín (Alemanya). Romangué a la ciutat eterna fins al 1560.

A la mort del seu pare, el 1555, Angelo Bronzino esdevingué el pare adoptiu d'Alessandro Allori que afegí al seu cognom Bronzino.

El seu primer treball documentat al seu retorn a Florència (Toscana) el 1560 és un (1) Judici Final, pintat el mateix any del seu retorn per a la Capella Montauti a la Basílica de la Santíssima Anunciata, d'acord amb les seves impressions i els seus dibuixos de la Capella Sixtina.

Bronzino realitzà el seu testament el 18 de gener de 1561, deixant els diners: «a la vídua de Cristofano Allori, Dianora. Al seu fill adoptiu i alumne, el pintor Alessandro Allori, li deixà totes les seves pintures, dibuixos i colors pel que fa a l'art de la pintura. Nomenant hereus universals Alessandro i el seu germà Sebastià i deixà un (1) dot per a la germana d'ells, Lucrezia.» (Furno, 1902).

El 18 d'octubre de 1563 fou nomenat cònsol de la Acadèmia del Disseny de Florència (Toscana), una (1) posició que mantingué fins l'abril del 1564. Aquest mateix any participà en els preparatius de les decoracions dels funerals de Miquel Àngel i en les de les noces del futur Francesc I de Toscana amb Joana d'Àustria.

El 23 de novembre de 1572 morí Bronzino a casa seva i Alessandro Allori llegí en el funeral de Disseny: «No mor qui viu com el visqué Bronzino...».

La informació biogràfica sobre Alessandro es tornà més intensa a partir de la dècada dels setanta (70) del segle XVI quan, amb la mort de Bronzino i Vasari el 1574, es convertí en el pintor més popular de Florència (Toscana). És l'artista oficial del gran duc Francesco I de Mèdici, satisfent les seves refinades necessitats i assumint diferents tasques, com Vasari abans que ell, i arribà així a ser nomenat arquitecte de l'Òpera del Duomo el 1592.

Fou un (1) dels últims notables exponents del manierisme, pintant en un (1) estil que s'havia convertit en obsolet en el moment de la seva mort.

Entre els seus col·laboradors hi hagué Giovanni Maria Butteri (1540–1606) i un (1) els seus principals pupils fou Giovanni Bizzelli (1556–1612). Cristoforo de l'Altissimo, Cesare Dandini (1596–1657), Cigoli (1559–1613), Aurelio Lomi (1556–1622), John Mosnier, Giovanni Battista Vanni (1599–1660) i Monanni també foren els seus alumnes. Allori fou un (1) dels artistes, treballant a les ordres de Vasari, que participaren en la decoració del Despatx de Francesc I.

Cristofano, el seu fill (1577–1621), qui fou un (1) dels principals pintors de Florència (Toscana) de la seva època, treballant en un (1) estil que és més naturalista i barroc que el del seu pare.

Obra

En particular, pintà els frescos i pintures de motius religiosos i mitològics, i fou director del Gran Ducat de la fàbrica de tapissos de Florència (Toscana).

Alessandro assumí el nom d'Il Bronzino en alguna de les seves obres.

El 1560 començà a elaborar un (1) tractat d'anatomia, un (1) diàleg sobre el disseny, dedicat a Bronzino, pintà el Crist i els sants Cosme i Damià a Brussel·les (Brabant, Bèlgica) i el Descens de la Santa Creu.

L'any següent realitzà el Noli em tangere del Museu de Louvre, París (Illa de França), i realitzà un (1) breu viatge a Roma (Laci, Itàlia) per realitzar el Retrat de Paolo Caprina ara al Museu Ashmolean, Oxford (Anglaterra, Regne Unit).

Utilitzà diverses influències per a obres de diferent contingut: flamenc al Rapte de Proserpina del 1570; de Miquel Àngel per a la Pietat del 1571 per a la basílica de la Santíssima Anunciada, Florència (Toscana); de Bronzino a la Sagrada Família del 1576 present a la col·lecció anglesa Hesketh; influències romanes per a la decoració de Palazzo Salviati, d'Andrea del Sarto en el seu Crist i l'adúltera de la Basílica de l'Esperit Sant i el cenacle de la Església de Santa Maria del Carme; en els frescs que el 1577 realitzà a la capella Gaddi a l'Església de Santa Maria Novella amb la Història de Sant Jeroni sota les influències de Girolamo Muziano (1528/1532–1592) i Correggio (1489–1534), i que rivalitzaren amb la decoració de la cúpula de Federico Zuccaro (1542–1609).

Els últims anys de la dècada dels setanta (70) del segle XVI l'activitat artística florentina se centrà principalment en la representació devota: Allori s'adaptà, usant la tradició formal del florentí Andrea del Sarto, Bronzino i Miquel Àngel, enriquit del gust aristocràtic de la representació de bells mobles, teles precioses i elaborats brodats, com en La Verge i el Nen amb sants i àngels a Cardiff (Gal·les, Regne Unit) del 1583; a La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Francesc, del Museu del Prado (Madrid, Espanya), del 1584; a Les noces a Canaan de Santa Àgata, del 1600; a Crist a la casa de Marta i Maria a Viena (Àustria) del 1605, i diverses representacions de Crist mort presents a Olmütz (Moràvia, Txèquia), Chantilly (Oise, Picardia, Alts de França), Budapest (Hongria) i Venècia (Vèneto, Itàlia).

Freedburg ridiculitza Allori anomenant–lo derivat, al·legant que il·lustra «l'ideal de la manera que l'art (i l'estil) es genera fora d'art preexistents». El polit que tenen les seves figures conté una (1) semblança marmòria antinatural com si aspirés a un (1) fred estatuari. Es pot dir que en última fase de la pintura manierista a Florència (Toscana), aquesta ciutat que ha insuflat vida a les estàtues amb les obres de mestres com Donatello i Miquel Àngel, estan encara tan sorpresos per aquestes que els planteja el petrificat de les figures de la pintura. Mentre que circa el 1600 en altres llocs influïts pel Barroc començaven a donar vida a les figures pintades, Florència (Toscana) seguia pintant estàtues bidimensionals. A més, en general, amb l'excepció dels artistes Contra Maniera, no s'atrevien a allunyar–se de grans temes o perdre en la gran emoció.

Estudi de Francesc I al Palau Vecchio

L'agost del 1570 Vincenzo Borghini (1515–1580), intel·lectual de la cort dels Mèdici, encarregà a Vasari la decoració d'una (1) sala del Palau Vecchio, al costat de la Sala del Cinquecento i el dormitori de Francesc I de Mèdici, el gran príncep regent de Cosme de Mèdici: «la sala ha de servir com un (1) armari de coses rares i precioses, i valuoses i artístiques, com serien joies, medalles, pedres tallades, cristalleries elaborades i gerros, coses enginyoses i gustoses, no massa gran, col·locats en els seus casellers, cadascun en el seu gènere».

El treball, iniciat ràpidament per Vasari i el seu cercle, es finalitzà el 1572. L'estudi es desmantellà el 1587 i els tresors continguts es dispersaren, i els panells pintats —les portes dels armaris que tanquen «les meravelles de la naturalesa i de la voluntat humana»— s'ordenà de nou en el segle XIX en l'ordre seguit per les instruccions de Borghini, que probablement no sigui equivalent a allò que realment s'hi havia fet.

Treballà, a més de Vasari i Allori, Santi di Tito (1536–1603), Mirabello Cavalori (1520–1572), Jacopo Zucchi (1541–1596), Girolamo Macchietti (1535/1541–1592), Giovanni Stradano (1523–1605), Giovanni Battista Naldini (1537–1591), Maso da San Friano (1532–1571), Francesco Morandini (1544–1597), il Bacchiacca (1494–1577) entre d'altres.

En aquest estudi, Allori realitzà Els pescadors de perles (circa el 1570) que es considerada generalment com la seva obra mestra, ja que és alegre i plena d'artificis, que combina les figures òbviament nues extretes de Miquel Àngel amb la esveltes figures i colors esmaltats de Bronzino.

Últimes obres

A partir de l'última dècada de segle XVI, Alessandro col·laborà amb el seu fill Cristofano i absorbí les influències procedents de la pintura de Paul Brill (1554–1626), amb la introducció de grans paisatges, com en la Crida de Sant Pere, el 1596, i El Sacrifici d'Isaac, el 1601, ambdues en la Galeria Uffizi, o la Sagrada Família de Lisboa (Portugal) del 1602.

A la Santa Maria Magdalena penitent, del Museu Stibbert, Florència (Toscana), assevera la iconografia tradicional, eliminant els excessos de la nuesa, de la calavera, del fuet i també del cilici i converteix la pecadora en una (1) elegant dama exposada d'una forma acurada: el famós cabell, generalment solt, el recull i el trena al temps que la llum rellisca sobre la camisa i el xal brodats.

Entre les seves últimes obres, hi ha, pels volts del 1604, El sermó de Sant Joan Baptista al Palau Pitti (Florència, Toscana), ambientada en un (1) paisatge flamenc, un (1) bosc que es torna protagonista de la representació, que s'allarga i s'obre a les llums de l'ocàs, introduint, fins i tot entre les moltes figures que assisteixen a la prèdica, una (1) atmosfera de calma i espera silenciosa.

En els últims anys de la seva vida, patí molt de gota, el que feu que s'ocupés de la botiga sobretot el seu fill, així i Alessandro pintà el Sant Francesc d'Arezzo (Toscana), una (1) Verge amb el Nen ara a Gant (Flandes, Bèlgica) i una (1) altra conservada a Madrid (Espanya). Morí el 22 de setembre de 1607.

Obres destacades

Pintures

    • Galeria Uffizi:

      • Al·legoria de la Humanitat .

      • Autretrato (sobre 1560).

      • El sacrifici d'Isaac (1560).

      • El sacrifici d'Isaac (signat i datat el 1601).

      • Hèrcules coronat per les Muses (signat el 1568).

      • La Crucifixió de Sant Joan i Santa Maria Magdalena (circa el 1552).

      • Pietat (1580).

      • Retrat de Bianca Cappello (circa el 1572).

      • Retrat de Francesco I de Mèdici.

      • Retrat de Giovanni de Averardo de Medici.

      • Retrat de Giovanni di Lorenzo de Mèdici (circa el 1570).

      • Retrat de Giuliano de Mèdici.

      • Retrat d'Isabel de Mèdici (circa el 1576).

      • Retrat de Ludovico Capponi.

      • Retrat de Torquato Tasso (circa el 1590).

      • Sant Pere caminant sobre les aigües (signat i datat el 1596).

      • Venus i Cupido (circa el 1570).

    • Església de l'Esperit Sant:

      • Els deu mil màrtirs de l'Ararat (signada i datada el 1574).

      • Crist i l'adúltera (signat i datat el 1577).

    • Església de Sant Egidi:

      • Pietat (1578).

    • Església de Sant Giovanni dels Escolapis:

      • Crist i la Samaritana (circa el 1587).

    • Església de Sant Nicolau Oltrarno:

      • Martiri de Santa Caterina (1582).

      • Sacrifici d'Isaac (signat i datat el 1583).

    • Església de Santa Agatha:

      • Les Noces de Canaan (signat i datat el 1600).

    • Església de Santa Maria Novella:

      • Crist i la Samaritana (signat i datat el 1575, aquarel·la).

      • Últim Sopar (1584)

      • El martiri de Sant Jaume (signat i datat el 1592).

      • Aparició de la Verge a Sant Jacinto (signat i datat el 1596).

    • Museu Nacional de Sant Marc:

      • El descens a Llimbs (circa el 1580).

    • Museu Stibbert:

      • Retrat de Francesco I de'Medici (circa el 1590).

      • Santa Maria Magdalena (circa el 1600).

    • Palau Ginori:

      • Retrat de Catherine Soderini Ginori (circa 1560).

    • Palau Medici Riccardi:

      • Retrat de Giuliano de Nemours (circa el 1587).

      • Retrat de Bianca Cappello (1587).

    • Palazzo Pitti:

      • Escenes de la vida de Sant Llorenç (circa el 1575).

      • Retrat de Bianca Cappello (circa el 1582).

      • Retrat del cardenal Ferdinando de Medici (circa el 1588).

      • Verge i el Nen (circa 1592).

      • Predicació de Joan Baptista (signat, circa el 1604).

    • Palazzo Salviati:

      • Crist a la casa de Marta (1580).

    • Palau Vecchio, Estudi de Francesc I:

      • Pescadors de perles (1570–1572).

      • Banquet de Cleopatra (signat el 1571).

  • Frankfurt del Main

    • Col·lecció privada:

      • Retrat d'un home.

Frescos

  • Florència

    • Basílica de la Santíssima Anunciada, Florència:

      • Crist entre els doctors (1560).

      • Expulsió dels mercaders del Temple (1560).

    • Galeria Uffizi, Florència:

      • Grotesca (1581).

    • Església de Santa Maria del Carme:

      • Últim sopar (1582).

    • Església de Santa Maria Novella:

      • Decoració de refectori.

      • Història de Sant Jerònim (sobre 1578).

      • Transport del cos de Crist (timpà del gran claustre sobre 1587).

      • Últim sopar.

      • Virtut (sobre 1578).

    • Museu Nacional de Sant Marc:

      • Història de Sant Antonino (1588).

    • Palau Pitti, Florència:

      • Decoracions.

    • Palazzo Salviati:

      • Història de la Magdalena (1580).

      • Deposició (1580).

      • Sants (signat i datat 1580).

      • Grotesques (1581–1582).

      • Batracomiomaquia (1581–1582).

      • Escena de l'Odissea (1581–1582).

  • Tavarnelle Val di Pesa

    • Abadia de l'Arcàngel Sant Miquel a Passignano:

    • Història de Sant Giovanni Gualberto (1580).

  • Poggio a Caiano

    • Villa Mèdici:

      • Al·legoria (1579–1582).

      • Cònsol Flaminio parla amb la Junta de Achei (1579–1582).

      • El jardí de Hespérides (1579–1582).

      • Grotesca (1579–1582).

      • Siface de Numídia rep Escipió (1579–1582).

      • Tribut a Cesar (1579–1582).

Bibliografia

  • The Grove Dictionary of Art, MacMillan Publishers Limited (2000).

  • Painting in Italy 1500–1600, Sydney Joseph Freedberg (Penguin History of Art, Segona Edició, 1983).

Self–portrait by Alessandro Allori

Venus i Cupido

Crist a casa de Marta i Maria (1605) Kunsthistorisches Museum, Viena.

El sacrificio d'Isaac (1601) Galería Uffizi, Florència.

Susanna i els vells (1561) Museu Magnin, Dijon.

Maria de Mèdici (circa 1555), Kunsthistorisches Museum, Viena.

L'Anunciació (1579) Galeria de l'Acadèmia, Florència.

Retrat d'una (1) dama florentina Fundació Cultural Ema Gordon Klabin, São Paulo.

Isabel de Mèdici (1560–1565) Galería Uffizi, Florència.

Descens al llimb (1580) Museu Nacional de Sant Marc, Florència.

Retrat d'un noble florentí (Piero de Médici?) Museu d'Art, São Paulo.

Últim sopar (1582). Església de Santa Maria del Carme, Florència.

Últim sopar (1580). Abadia de l'Arcàngel Sant Miquel a Passignano (Úmbria, Itàlia).

Siface de Numidia rep Escipió (1579–1582). Villa Medici, Poggio a Caiano (Prato, Toscana).

Alessandro di Cristofano di Lorenzo del Bronzino Allori


El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el setanta-novè aniversari del naixement de Stanley Ben Prusiner (Des Moines, Iowa, EUA, 28 de maig de 1942), qui és un (1) bioquímic, neuròleg i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1997.[1]

Biografia

Pocs anys després del seu naixement, la família es traslladà a Boston (Massachusetts), i en finalitzar la Segona Guerra Mundial, retornaren a Des Moines (Iowa). No obstant, el 1952 es traslladaren a Cincinnati (Ohio), que és on Prusiner cresqué. En aquesta ciutat es matriculà a l'institut Walnut Hills. Accedí a la Universitat de Pennsilvània el 1960 on obtingué el seu grau universitari en bioquímica i medicina. Prusiner dugué a terme les pràctiques de medicina a la Universitat de Califòrnia, San Francisco. El 1968 conegué en aquesta mateixa ciutat a la seva futura esposa, Sandy Turk, que treballava com a professora de matemàtiques, i amb la qual tindria dues (2) filles. Poc després, es desplaçà al National Institutes of Health, on estudià les glutaminases d'Escherichia coli. Després de tres (3) anys al NIH, Prusiner retornà a la Universitat de Califòrnia, San Francisco, per convertir–se en resident de neurologia. El 1974 es convertí en professor de neurologia i bioquímica, i des d'aleshores ha estat implicat en projectes de diverses facultats i universitats.[1] Es doctorà a la Universitat de Pennsilvània, especialitzant–se en bioquímica. El 1972 fou nomenat membre de la Universitat de San Francisco (Califòrnia), i entrà a formar part inicialment de l'Escola de Medicina i posteriorment fou nomenat professor de neurologia bioquímica. Des del 1986 és membre estranger de la Royal Society de Londres (Anglaterra, Regne Unit).

Recerca científica: prions

Passats dos (2) mesos des de l'inici de la seva formació com a intern de medicina a la Universitat de Califòrnia, San Francisco, començà a tractar una (1) pacient que presentava una (1) pèrdua de memòria progressiva i dificultat per realitzar feines rutinàries. Prusiner assegurà anys després que el sorprengué el fet que la pacient s'estigués morint d'una (1) «infecció lenta» coneguda com la malaltia de Creutzfeldt–Jakob, l'origen de la qual era desconegut. A partir d'aquest cas, com més llegia sobre la malaltia més interessat es mostrava a descobrir–ne l'origen. El 1974 acceptà el lloc de professor assistent ofert per Robert Fishman, cap del Departament de Neurologia de la Universitat de Califòrnia de San Francisco, i començà a realitzar els seus experiments de laboratori sobre el scrapie, malaltia del tipus encefalopatia espongiforme transmissible que afecta animals de les espècies ovina i caprina. Per aconseguir fons, sol·licità una (1) beca al NIH que li fou concedida i començà a treballar al costat de William Hadlow i Carl Eklund, per intentar esclarir el comportament de l'agent causant de la malaltia. Al principi es creia que l'origen de la malaltia seria un (1) petit virus, per la qual cosa quedà absolutament sorprès quan les dades mostraren que es tractava de proteïnes sense àcid nucleic o ADN. Tot i les dificultats econòmiques per les que passava el projecte, s'aconseguiren nous patrocinadors i l'equip de Prusiner s'anà refermant cada vegada més sobre l'origen proteic de la malaltia.


El 1982 Prusiner enuncià el descobriment de l'agent patogen causant d'aquesta malaltia, que no era ni un (1) virus, bacteri o microorganisme, sinó una (1) nova entitat que Prusiner anomenà prió, una (1) molècula de proteïna anòmala, aparentment reproduïble dins les cèl·lules nervioses sense assistència d'un (1) àcid nucleic. Prusiner resumí el seu efecte de forma gràfica: «L'acumulació de prions en el cervell genera grans buits en aquest que li donen l'aparença d'un (1) formatge suís».[1][2]

Oposició científica

Durant molts anys, la comunitat científica considerà Stanley Prusiner una mena d'«heretge», ja que defensava l'existència d'un (1) nou agent infecciós: el prió, una (1) proteïna sense material genètic, causant, entre altres malalties, del «mal de les vaques boges» i de la seva variant humana, la malaltia de Creutzfeldt–Jakob. «Els viròlegs reaccionaren amb incredulitat i alguns dels investigadors que també hi estaven treballant estaven irritats», recorda en la seva autobiografia. Si es trobava àcid nucleic en l'agent, la paraula prió deixaria de tenir sentit. Els científics buscaren amb obstinació aquest ADN, però no es trobà rastre d'àcid nucleic en l'agent causant de la malaltia, la qual cosa confirmà la teoria de Prusiner. L'any 1997 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia «pel descobriment del prió, un (1) nou principi biològic d'infecció». El reconeixement implícit en aquest premi a la seva recerca al voltant del mal de les vaques boges no fou exempt de polèmica i molts dels seus companys de professió el consideraren infundat i prematur.[2]

Guardons i reconeixements

  • El premi Potamkin per la recerca sobre la malaltia d'Alzheimer, concedit per l'Acadèmia Americana de Neurologia, (1991);

  • El premi Richard Lounsbery per recerques científiques extraordinàries Biologia i Medicina, donat per la National Academy of Sciences (1993);

  • El premi de la Fundació Internacional Gairdner (1993);

  • El premi Albert Lasker per a recerca en Medicina Bàsica (1994);

  • El remi Paul Ehrlich i Ludwig Darmstaedter atorgat per la República Federal d'Alemanya (1995);

  • El premi Wolf de Medicina, concedit per la Fundació Wolf d'Israel (1996);

  • El premi Keio Internacional de la Ciència Mèdica (1996);

  • El premi Louisa Gross Horwitz donat per la Universitat de Colúmbia (1997);

  • El Premi Nobel de Medicina o Fisiologia (1997);

  • La medalla Benjamin Franklin, concedida per l'Institut Franklin (1998);

  • El Doctorat Honorari de la Universitat CEU Cardenal Herrera, València (2005);

  • La Medalla Nacional de la Ciència (2010).

Publicacions

  • Slow Transmissible Diseases of the Nervous System (1979, amb William J Hadlow);

  • Prions: Novel Infectious Pathogens causing Scrapie and Creutzfeldt–Jakob Disease (1987, amb Michael P McKinley);

  • Prion Diseases: Of Humans and Animals (1994);

  • Prions, Prions, Prions (1996);

  • Mad Cows, Cannibals and Prions: Prion Biology and Diseases (1996, amb Piet Borst);

  • Prion Biology and Diseases (2004).[3]

Referències

  1. ↑ Anar a :1,0 1,1 1,2 Prusiner, Stanley B.: «The Nobel Prize in Physiology or Medicine 1997» (en anglès). Nobel prizes and laureates. The Nobel Prize.

  2. ↑ Anar a :2,0 2,1 «Stanley Ben Prusiner» (en anglès). Encyclopedia.com.

  3. ↑ [enllaç sense format] http://www.nndb.com/people/136/000134731/

Stanley B. Prusiner, American neurologist and biochemist, Nobel laureate.

Stanley Ben Prusiner

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement de Ruby Violet Payne–Scott (Grafton, Austràlia, 28 de maig de 1912 — Sydney, Austràlia, 25 de maig de 1981), qui fou una (1) pionera australiana en el camp de la radiofísica solar i la radioastronomia. Cal destacar la seva lluita personal per la igualtat de gènere en l'àmbit de recerca científica.[1]

Infància i joventut

Ruby Payne–Scott nasqué el 28 de maig del 1912 a Grafton, Nova Gal·les del Sud; filla de la filla de Cyril Payne–Scott i la seva esposa Amy (nascuda Neale).[2] Ja més gran es traslladà a Sydney per viure amb la seva tia. Allí assistí a l'escola primària pública de Penrith (1921–1924),[3] i l'escola secundària per a noies Cleveland–Street (1925–1926),[4][5] abans de completar la secundària a Sydney Girls High School, on es graduà el 1928.[6] El seu certificat de graduació escolar inclogué honors en matemàtiques i botànica.[7] Tot seguit, amb només setze (16) anys, guanyà dues (2) beques per dur a terme l'educació superior a la Universitat de Sydney (Nova Gal·les del Sud). Es graduà en Física el 1933 amb First–Class Honour, en Matemàtiques i Física, on començà a formar-se com a investigadora. Fou la tercera dona en graduar–se dels estudis de Física. El 1936 finalitzà un (1) Màster en Física, on participà en un (1) projecte de Física mèdica en l'Institut de Recerca de Càncer de la Universitat de Sydney (Nova Gal·les del Sud).[8]

Carrera profesional

Del 1936 al 1938 treballà com a física a l'Institut de Recerca de Càncer. Allí dugué a terme una (1) investigació amb William H. Love al Laboratori de Recerca del Càncer de la Universitat de Sydney (Nova Gal·les del Sud). Determinaren que el magnetisme de la terra no tenia gaire o cap efecte sobre els processos vitals dels éssers que vivien a la terra cultivant embrions de pollastre sense cap diferència observable malgrat ser en camps magnètics fins a cinc mil (5.000) vegades més poderosos que el de la terra. Algunes dècades abans, era una (1) creença àmpliament creguda que el camp magnètic de la terra produí efectes extensius sobre els éssers humans i molta gent només dormia amb el cap al nord i el cos paral·lel al meridià magnètic.[9]


Quan el projecte finalitzà, hagué de canviar de professió en no tenir oportunitats com a investigadora pel fet de ser dona. Obtingué un (1) títol de professora de la Universitat de Professors de Sydney (Nova Gal·les del Sud), i tot seguit començà a ensenyar a una (1) escola de noies al sud d'Austràlia.[10]


Tot i tenir feina com a professora, sol·licità una (1) plaça al Australian Wireless Amalgamated (AWA), una (1) gran empresa que en aquell moment operava el servei sense fils d'Austràlia, que donava feina a molts físics.[11]

Payne–Scott fou la primera dona contractada en el departament de recerca. Abans d'aquesta incorporació, l'AWA havia tingut gran recel en contractar treballadores, fins i tot com a personal de tipografia o de neteja. Payne–Scott fou contractada com a bibliotecària, però aviat començà a participar en l'edició del diari, i s'involucrà en projectes de recerca al laboratori.[10] Deixà AWA l'agost del 1941.

Recerca científica

Payne–Scott tingué un (1) paper important en el ràpid desenvolupament de la radioastronomia en la postguerra. En els set (7) anys que exercí com a radio astrònoma del 1944 al 1951, liderà la recerca científica al mateix temps que aportà nous coneixements. Aportà contribucions de gran valor per a la radioastronomia que ajudaren a posar Austràlia al capdavant d'aquesta nova ciència, que liderà durant dècades.[12]


La cúspide de la seva carrera fou mentre treballava per al Commonwealth Scientific and Industrial Research Organisation (en aquella època anomenat CSIR, ara conegut com a CSIRO), del govern d'Austràlia, a Dover Heights (Tasmània), Hornsby (Nova Gal·les del Sud) i especialment a Potts Hill (Sidney). Algunes de les seves contribucions fonamentals a la radioastronomia solar es produïren en aquest període. Ella fou qui descobrí les explosions Tipus I i Tipus III[13] i participà en el reconeixement de les explosions Tipus II i IV. Payne–Scott tingué un (1) paper destacat en l'observació del 26 de gener de 1946, quan l'interferòmetre dels penya–segats de Dover (Tasmània) fou utilitzat per determinar la posició i la mida angular d'una (1) explosió solar.


Durant la Segona Guerra Mundial treballà en investigacions secretes sobre el radar. Es transformà en experta en la detecció d'aeronaus utilitzant pantalles PPI. També fou membre del Partit Comunista a la mateixa època[14] i activista pels drets de les dones. L'Australian Security Intelligence Organisation (ASIO–Agència Australiana de Seguretat) estava interessada en Payne–Scott i portà un (1) registre exhaustiu de les seves activitats, amb algunes distorsiones.[14]

Vida personal

Payne–Scott era atea i feminista.[15][11]


Ruby Payne–Scott i William Holman Hall es casaren en secret el 1944; per aquell temps el govern d'Austràlia havia legislat a favor d'una (1) restricció del matrimoni, especificant que les dones casades no podien tenir un (1) lloc permanent en el servei públic. Ella mantingué el seu treball en el CSIRO durant el seu matrimoni fins que, el 1949, sorgí el tema i com a conseqüència perdé el seu lloc permanent l'any següent després d'un (1) extens intercanvi de notes hostils amb Sir Ian Clunies Ross, president del CSIRO. Tot i això, el seu salari es mantingué en el mateix nivell dels seus col·legues homes. El 1951 renuncià pocs mesos abans que nasqués el seu fill Peter, no existien les llicències per maternitat en aquesta època.[11][16]


Canvià el seu nom per Ruby Hall després de deixar el CSIRO. Ruby i Bill Hall tingueren dos (2) fills: Peter Gavin Hall, un (1) matemàtic especialitzat en estadístiques i teoria de les probabilitats, i Fiona Margaret Hall, artista australiana.


Ruby Payne–Scott morí a Mortdale, Nova Gal·les del Sud, el 25 de maig de 1981, tres (3) dies abans de complir seixanta-nou (69) anys. Patí la malaltia d'Alzheimer durant els seus últims anys de vida.[16]

Reconeixement

El 2008–2009 el CSIRO fundà els Premis Payne–Scott en honor de la seva carrera professional i vital. Els premis són atorgats a personal d'investigació científica que volen reincorporar–se al món laboral després d'un (1) llarg període de maternitat o paternitat.[1]

Referències

  1. ↑ Anar a :1,0 1,1 Under the radar: the first woman in radio astronomy: Ruby Payne–Scott. Springer. ISBN 978-3-642-03140-3.

  2. ↑ Index of Births. Registra General of New South Wales. «16687/1912»

  3. ↑ «Penrith Public School». Nepean Times (Penrith, NSW: 1882–1962) [Penrith, NSW], 01.10.1921, pàg. 3.

  4. ↑ «CLEVELAND–STREET GIRLS' HIGH SCHOOL». Sydney Morning Herald (NSW: 1842–1954) [NSW], 15 de desembre de 1925, pàg. 15.

  5. ↑ «INTERMEDIATE». Sydney Morning Herald (NSW: 1842–1954)[NSW], 19 de gener de 1926, pàg. 15.

  6. ↑ «History» (en anglès). Sidney Girls High School.

  7. ↑ «HONOURS LIST». Sydney Morning Herald (NSW: 1842–1954)[NSW], 26 de gener de 1929, pàg. 10.

  8. ↑ «SUNSPOTS HELP HER TO BE THE FAMILY'S WEATHER BUREAU». Sunday Herald (Sydney, NSW: 1949–1953) [Sydney, NSW], 24 d'agost de 1952, pàg. 23.

  9. ↑ «A.L.P. PARLEY». Examiner (Launceston, Tas.: 1900–1954)[Launceston, Tas.], 10.07.1936, pàg. 6.

  10. ↑ Anar a :10,0 10,1 Miller), Goss, W. M. (William): Making waves: the story of Ruby Payne–Scott: Australian pioneer radio astronomer. Springer, Berlín, 2013. ISBN 9783642357527.

  11. ↑ Anar a :11,0 11,1 11,2 «Ruby Payne–Scott [1912–1981]» (en anglès australià), 13.01.2015.

  12. ↑ Pawsey, J. L.; Payne–Soott, R.; McCREADY, L. L. «Radio–Frequency Energy from the Sun» (en anglès). Nature, 157, 3980, 1946–1952, pàg. 158–159. DOI: 10.1038/157158a0. ISSN: 0028-0836.

  13. ↑ «Table 1. Types of solar radio bursts» (en anglès).

  14. ↑ Anar a :14,0 14,1 «The secret life of Miss Ruby Payne–Scott» (en anglès australià). National Archives of Australia. Arxivat de l'original el 2014.07.14.

  15. ↑ Miller), Goss, W. M. (William): Under the radar: the first woman in radio astronomy, Ruby Payne–Scott. Heidelberg: Springer, [2009]. ISBN 9783642031410.

  16. ↑ Anar a :16,0 16,1 «Overlooked No More: Ruby Payne–Scott, Who Explored Space With Radio Waves» (en anglès). The New York Times, 29.08.2018. ISSN: 0362-4331.

Physicist Ruby Payne–Scott as a young woman.

Ruby Violet Payne–Scott

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement de Patrick Victor Martindale White (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 28 de maig del 1912 — Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia, 30 de setembre de 1990), qui fou un (1) escriptor australià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1973.[1]

Biografia

Nasqué el 28 de maig de 1912 a Londres (Regne Unit), ciutat on es trobaven els seus pares durant una (1) visita a Europa. Als sis (6) mesos d'edat, els seus pares retornaren a Austràlia, i s'establiren a la rodalia de la ciutat de Sydney (Nova Gal·les del Sud), on el seu pare es dedicà a la ramaderia i pagesia. Tingué una (1) infància malaltissa provocada per l'asma i només assistí a l'escola de manera esporàdica. Als tretze (13) anys, fou enviat al Cheltenham College, una (1) escola a Cheltenham (Anglaterra), on passà quatre (4) anys, segons ell mateix, amb una (1) vida vida miserable.


Posteriorment, es traslladà al King's College de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit, on descobrí la literatura francesa i alemanya. Una vegada finalitzats els seus estudis universitaris, es traslladà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i aconseguí dedicar–se a l'escriptura gràcies als diners lliurats pel seu pare. El 1940, durant la Segona Guerra Mundial, fou comissionat com a oficial d'intel·ligència de la Royal Air Force britànica, al Pròxim Orient i Grècia.


Morí el 30 de setembre de 1990 a la ciutat de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) després d'una (1) llarga malaltia.

Obra literària

El 1939 es publicà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) la seva primera novel·la Happy Valley (La vall feliç), que fou ben rebuda per la crítica i que li reafirmà la seva voluntat de ser escriptor. El 1951 inicià l'escriptura de The tree of man, que tingué una (1) excel·lent acollida a Anglaterra (Regne Unit) i als Estats Units, però que fou rebuda amb menyspreu per la crítica d'Austràlia.


El 1973 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu art narratiu èpic i psicològic que ha introduït la literatura d'un continent nou en el món de les lletres, i es convertí en el primer australià a concedir–li aquest guardó.

Obra seleccionada

Novel·la

  • 1939: Happy Valley;

  • 1941: The Living and the Dead;

  • 1948: The Aunt's Story;

  • 1955: The Tree of Man;

  • 1957: Voss;

  • 1961: Riders in the Chariot;

  • 1966: The Solid Mandala;

  • 1970: The Vivisector;

  • 1973: The Eye of the Storm;

  • 1976: Fringe of Leaves;

  • 1980: The Twyborn Affair;

  • 1986: Memoirs of Many in One.

Poesia

  • 1930: Thirteen Poems;

  • 1935: The Ploughman and Other Poems.

Obres de teatre

Relats curts

  • 1964: The Burnt Ones;

  • 1974: The Cockatoos;

  • 1988: Three Uneasy Pieces.

Autobiografia

Referències

  1. ↑ «Patrick White». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Enllaços externs

Photograph of Patrick White.

Patrick White (1973)

Patrick Victor Martindale White

El passat divendres 29 de maig de 2021 es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement de Ian Lancaster Fleming (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 28 de maig de 1908 — Canterbury, Anglaterra, Regne Unit, 12 d'agost de 1964), qui fou un (1) actor i novel·lista britànic.[1]


És el creador de l'heroi de ficció James Bond. Aquest últim deu el seu nom a l'ornitòleg James Bond, com ho explicava Fleming en una (1) entrevista. Les nombroses novel·les que posen en escena l'agent 007 han estat un (1) èxit mundial i han conegut nombroses adaptacions cinematogràfiques.

Biografia

Fleming nasqué a Mayfair, Londres, Regne Unit, fill de Valentine Fleming i d'Evelyn St Croix Fleming. Peter Fleming, un (1) germà gran, també era escriptor. Feu estudis a l'Eton College i a la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst (Anglaterra, Regne Unit), després ensenyà anglès al continent, a Kitzbühel, Àustria, i posteriorment a la universitat de Munic (Baviera, Alemanya). Treballà com a periodista per a Reuters i també exercí com a agent de borsa.


El 1939, poc abans de començar la guerra, John Godfrey, director del British Department of Naval Intelligence de la Royal Navy, reclutà Fleming com a assistent, després com lloctinent, i finalment com a comandant. Durant aquest període, Fleming concebé un (1) pla que mai fou executat: l'Operació Ruthless, per capturar la màquina codificadora Enigma, usada en les comunicacions de l'armada alemanya.


Aquest treball com assistent en els serveis secrets permeté a Fleming imbuir de l'ambient que es respira en les seves novel·les d'espionatge. La primera novel·la que posà en escena James Bond fou Casino Royale, publicada el 1953. A més d'escriure dotze (12) novel·les i nou (9) novel·les curtes de l'agent 007, Fleming escrigué també novel·les per a nens com Chitty Chitty Bang Bang. Tots aquests llibres tingueren un (1) gran èxit en els anys cinquanta (50) i permeteren a Fleming retirar–se a una (1) casa confortable a Jamaica.


El 1962 Fleming suggerí al seu cosí, l'actor Christopher Lee, interpretar el paper del Dr No, el dolent del primer film i irònicament pocs dies abans de morir visità el set de gravació de Goldfinger.


El 1964 Ian Fleming morí d'una (1) crisi cardíaca a Canterbury (Anglaterra, Regne Unit) a l'edat de cinquanta-sis (56) anys i fou enterrat a Sevenhampton, prop de Swindon (Anglaterra, Regne Unit), on després serien enterrats la seva dona Geraldine Mary Fleming (1913–1981) i el seu únic fill Caspar Robert Fleming (1952– 1975).


Ian Fleming fou també un (1) important bibliòfil i posseïdor d'una (1) respectable cultura. El seu personatge, James Bond, acostuma a llegir en moments de tranquil·litat, i un (1) dels seus llibres favorits és Profiles in Courage, un (1) assaig moral i ètic sobre cinc (5) polítics de la història dels Estats Units, obra del senador John Kennedy.


Curiosament, quan el senador Kennedy fou elegit president, en una (1) entrevista li preguntaren pels seus llibres favorits i sense dubtar–ho respongué: «Les novel·les d'espies de Ian Fleming».

Pel·lícules biogràfiques

  • Goldeneye: The secret life of Ian Fleming (1989): una (1) pel·lícula per a televisió protagonitzada per Charles Dance com Ian Fleming. La pel·lícula s'enfoca en la vida de Fleming durant el període de la Segona Guerra Mundial, en la seva vida romàntica, i al voltant de la creació del seu personatge James Bond.

  • Spymaker: The secret life of Ian Fleming (1990): una (1) pel·lícula per a televisió protagonitzada per Jason Connery (fill de Sean Connery) personificant a l'escriptor, en una (1) fantasiosa descripció de la seva carrera en el Servei Secret Britànic, la qual és descrita segons l'estil de vida Bond, suposadament exposant els íntims desitjos de la vida glamorosa que Fleming volia obtenir.

Obra literària

La sèrie de James Bond

Ian Fleming escrigué dotze (12) novel·les i nou (9) contes de l'agent 007, encara que hi ha la discussió sobre l'última d'elles, L'home de la pistola d'or, sobre que no fou ell qui l'acabà, ja que es trobava escrivint–la quan morí, segons es diu l'escriptor Kingsley Amis fou qui completà la novel·la.

Obres no publicades

  • Fleming mantenia una (1) agenda amb notes sobre idees per a noves històries sobre James Bond. Això incloïa fragments de possibles novel·les o històries curtes que mai no foren publicades. Extractes d'aquests continguts poden ser trobats en John Pearson.

  • L'autor Geoffrey Jenkins treball al costat de Fleming en una (1) idea sobre una (1) història de James Bond entre els anys 1957 i 1964. Després de la mort de Fleming, els editors de l'obra Bond, Glidrose Productions, comissionar a Jenkins per convertir aquesta història en una (1) novel·la, Per Fine ounce, però aquesta mai no fou publicada.

Llibre per a nens

Altres obres

Altres autors de James Bond

Referències

  1. ↑ «Ian Lancaster Fleming». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Vegeu també

Bronze bust of the author Ian Fleming by the British sculptor Anthony Smith. Commissioned by the Fleming family to commemorate the centenary of Ian Fleming's birth in 2008.

Ian Lancaster Fleming

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement d'Olga Nikolàievna Saharova, coneguda com a Olga Sacharoff (Tbilissi, Geòrgia, Imperi rus, 28 de maig de 1881 —Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 1 de març de 1967),[1][2] qui fou una (1) pintora russa avantguardista establerta primer a Mallorca (1915) i després a Catalunya (a partir del 1916).[3] Sacharoff fou una (1) figura destacada de les avantguardes del segle passat i establí forts lligams amb l'art català dels anys quaranta (40) i cinquanta (50), i amb els cercles artístics i intel·lectuals de la postguerra.[4]

Biografia

Nascuda en el si d'una (1) família de l'alta burgesia, Olga Sacharoff estudià Belles Arts a Tbilissi (Geòrgia), la seva ciutat natal. Després d'una (1) breu estada a Munic (Baviera) el 1910 que li permeté establir contacte amb l'expressionisme alemany, s'instal·là a París (Illa de França) el 1911, on començà a desenvolupar una pintura emmarcada en el cubisme i el postcubisme, com es pot veure en Bust femení (1915).[5]

L'esclat de la Primera Guerra Mundial la portà a Catalunya, juntament amb altres artistes que buscaven un refugi lluny del trasbals d'un París amenaçat, com Otho Lloyd, Serge Charchoune, Hélènne Grounhof, Albert Gleizes, Marie Laurencin, Francis Picabia i els Delaunay. Tots ells tingueren a Catalunya entre els anys 1915 i 1917. Segons Eugeni d'Ors, fou el marxant Josep Dalmau qui, arran d'un (1) viatge a París, portà la pintora i il·lustradora, però el cert és que aquesta s'instal·là a Barcelona després d'una (1) estada a Ceret (Vallespir) amb el seu company Otho Lloyd, pintor i fotògraf. Molts d'ells coincidiren a Tossa de Mar (Selva), on anaven d'excursió o de vacances. Els primers a alternar–hi les estades foren Sacharoff i Lloyd, però poc després s'hi afegiren els avantguardistes estrangers que havien arrelat a Barcelona. Les fotografies de Lloyd i les pintures d'Olga (menjars, berenars al camp, festes i balls populars), que s'anà desfent dels trets cubistes, són testimoni d'aquestes trobades a Tossa de Mar (Selva), tot i que la parella fou l'única que hi intensificà les estades a partir del 1919.[6]

La Galeria Dalmau esdevingué un espai de referència per a tots ells i, sota la iniciativa del dadaista Francis Picabia, es publicaren els quatre (4) números de la revista 391, que s'edità a Barcelona entre els mesos de gener i març del 1917. La revista, que tingué un fort impacte en determinats autors de l'ambient artístic català, com ara Joan Miró, incloïa la col·laboració d'alguns d'aquests refugiats. Sacharoff també pertanyé al grup artístic Agrupació Courbet.

En finalitzar el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, l'artista tornà a París (França) però continuaria viatjant sovint a la capital catalana i passant les vacances a Mallorca i Eivissa. A París, Sacharoff visqué sempre al barri de Montparnasse on freqüentava els cafès de moda (La Rotonde, La Coupole) i establí contacte i amistat amb molts artistes de les primeres avantguardes: Picasso, Modigliani, Van Dongen, Gus Bofa, Manolo Hugué i també els que formaven part de la colònia russa com Marie Vassilieff, Chaim Soutine, Chana Orloff i Marevna Vorobev, entre altres. Durant la dècada dels anys vint (20) exposà en diferents edicions del Salon d'Automne, del des Indépendants, del de l'Araignée i del des Tuileries, on sempre obtingué una gran atenció i paraules elogioses per part de la premsa. També participà en el Tercer Saló de Tardor que l'Associació d'Amics de les Arts organitzà a les Galeries Laietanes l'any 1922.[7]

A partir d'aquests anys Sacharoff deixà enrere l'avantguardisme i s'endinsà en l'estètica del noucentisme. El seu estil adoptà traços lírics i amables, i es posà al servei d'una visió idealitzada de Catalunya: paisatges, costums, tipus populars... En general, hi predominen les composicions amb molts personatges, servides amb traços esquemàtics i colors vius. L'obra d'aquesta època destaca per una forta influència del primitivisme al qual l'artista suma unes iconografies molt personals, tractades des d'una ironia i un humor barrejats amb una important càrrega crítica social.

Als anys trenta (30) exposà regularment a Barcelona. Participà en mostres col·lectives com Bodas de Plata. Retratos de gente famosa por artistas de fama (Galeries Syra, 1931) o les edicions de 1935 i 1936 de l'Exposició de Primavera organitzada per la Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona.[7] En la primera d'aquestes presentà les obres titulades Flors, Retrat i Figures,[8] i l'any 1936 les obres Retrat de la senyora T., Flors i Jardí zoològic. Segons els catàlegs d'aquestes exposicions, vivia al carrer de Manacor de Barcelona.[9] Paral·lelament, i de manera individual, presentà la seva obra a les Galeries Laietanes (1934), a les Galeries Syra (1935) i al Centre de Lectura de Reus, al Baix Camp (1936).[10]

A partir del any 1940 s'instal·là definitivament a Barcelona, al barri del Putxet, on continuà la seva trajectòria artística i participà de manera activa en la vida cultural de la ciutat. La seva producció en aquest període es tornà més decorativa i repetitiva, en resposta a la demanda. El gènere del retrat guanya protagonisme. Aparegué entre els participants de l'Exposició Nacional de Belles Arts que es feu a Barcelona, per bé que fora de concurs, presentant els olis Paraíso i Los borriquillos,[11] així com també entre els de l'any 1942, amb un (1) retrat.[12] Uns anys més tard consta entre els artistes participants en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1957, on exposà l'obra titulada Señora de la capa. Segons el catàleg, en aquell moment residia carrer de Balmes, 383, de Barcelona.[13]

Artísticament, utilitza tota mena de tècniques (oli, aquarel·la, pastel, collage o aiguafort), i diversos gèneres i temàtiques com natura morta, paisatge, quadres de flors, escenes quotidianes i retrats. Igual que Pere Pruna, Olga Sacharoff pertany a una tradició figurativa més aviat conservadora o no conflictiva, que es desenvolupà a la Catalunya de postguerra paral·lelament a la florida de les avantguardes a l'estranger. Relegada, com Pruna, a un relatiu silenci de la crítica durant els anys 1970 i 1980, Sacharoff ha recuperat presència en el circuit d'exposicions i galeries gràcies al col·leccionisme.

L'artista treballà sempre les mateixes iconografies, i el gir expressionista que es produí en el seu estil en la dècada dels trenta (30) es mantingué fins a les últimes pintures. D'altra banda, volem posar èmfasi en els discursos que Sacharoff elaborà des del començament de la seva carrera, i que també se situaren sempre al centre dels seus interessos: enfront d'una visió de la seva pintura que la presenta ingènua, amable i decorativa, fa una aposta pionera per l'ús de l'humor com a estratègia crítica envers l'ordre establert, i articula un món propi en què la natura i els seus éssers són emprats per proposar una alternativa al pensament imperant.[14]

La seva obra s'ha exposat, entre altres ciutats, a París (França), Londres (Regne Unit) i Nova York (Estats Units).

Reconeixements i memòria

A Barcelona, l'any 1953 es feu una (1) exposició retrospectiva de la seva obra; i posteriorment, l'any 1994, una (1) exposició antològica, comissariada per Maria Lluïsa Borràs i Mariette Llorens Artigas, a la Pedrera. L'Ajuntament de Barcelona li atorgà la medalla de la ciutat el 1964. El 2002 se li'n dedicà una (1) antològica amb Maria Blanchard a Bilbao (Sala d'Exposicions BBK), a Biscaia, País Basc.[15]

L'any 2008 el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona organitzà a la Sala Àgora l'exposició Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes anteriors a la dictadura, un (1) reconeixement a l'obra d'artistes com Maria Noguera, Ángeles Santos Torroella, Lola Anglada, o la mateixa Olga Sacharoff, iniciadores de l'art contemporani i la modernitat, que havien estat relegades als fons dels museus.[16]

L'any 2017, amb motiu dels cinquanta (50) anys de la seva mort a Barcelona, el govern de la Generalitat acordà declarar l'efemèride com a commemoració oficial d'aquest any, per donar a conèixer l'obra i la personalitat artística de la pintora.[17] L'Any Sacharoff, impulsat pel Departament de Cultura, fou comissariat per Elina Norandi amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, la Xarxa de Museus d'Art, la Universitat de Barcelona i l'Escola Superior de Disseny i Art Llotja. Barcelona i Girona, ciutats on la pintora establí forts lligams, centraren els actes commemoratius de l'Any Sacharoff.[18] L'Ajuntament de Barcelona volgué recordar la seva figura amb la col·locació d'una placa commemorativa a la casa on va residir i treballar gran part de la seva estada a Barcelona, al barri del Putxet.

El Museu d'Art de Girona reté homenatge a l'artista el 2018 amb l'exposició central de la commemoració: «Olga Sacharoff: pintura, poesia i emancipació», comissariada per la historiadora de l'art Elina Norandi. De les prop d'una vuitantena (circa 80) d'obres exposades, procedents de museus, galeries, institucions culturals i col·leccions particulars, tant nacionals com internacionals (els Estats Units, Rússia, França i els Països Baixos), en destacaren algunes mai exposades a Catalunya, com Promenade, procedent del Museu de Fundatie o una (1) de les seves obres més emblemàtiques, Consol, pertanyent a una (1) col·lecció privada russa. Altres obres icòniques presents en la mostra foren Cavallets en la fira, de la col·lecció del Museu Nacional Reina Sofia, que no s'exposava a Barcelona des de l'any 1953, o Paradís, propietat d'una (1) galeria de Nova York; i La colla, un (1) retrat col·lectiu de la generació del món cultural de la Barcelona de postguerra, que habitualment no exposava el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Des del 1994 no se li havia dedicat cap altra mostra de caràcter individual de la seva trajectòria a Catalunya.[17]

A més, a Catalunya conserven obra d'Olga Sacharoff el Museu de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages), el Museu de Valls (Alt Camp), Vinseum. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès), Thermalia. Museu de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), el Museu de l'Empordà (Figueres, Alt Empordà) i el Museu Municipal de Tossa de Mar (Selva).[19]

Referències

  1. Norandi, Elina: Tránsitos entre París y Barcelona en la primera mitad del siglo XX: obra y trayectoria de Olga Sacharoff (Tesi). Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, Barcelona, 2018.12.10, pàg. 60.

  2. C., J. «Ha fallecido la ilustre pintora Olga Sacharoff». La Vanguardia, 02.03.1967, pàg. 34.

  3. «Olga Sacharoff». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  4. Milian, Àlex: «La mirada inoblidable de l'Olga Sacharoff». El Temps, núm. 1745, 20.11.2017.

  5. La pintora Olga Sacharoff: una història d'exili i acollida. Institut Català de les Dones, Barcelona, 2013.

  6. «Olga Sacharoff | Museu Nacional d'Art de Catalunya».

  7. Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica LIX, 2002, pàg. 130, 208, 256 i 263. ISBN 84-5273-661-4.

  8. Exposició de Primavera 1935: Saló de l'art modern. Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona, 1935, pàg. 23, cat. 152–154.

  9. Exposició de Primavera 1936: Saló de l'art modern. Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona, 1936, pàg. 34, cat. 265–267.

  10. Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica LI, 1999, pàg. 310, cat. 2461–2463. ISBN 84-5273-444-1.

  11. Exposición nacional de bellas artes (en castellà). Ministerio de Educación Nacional. Dirección General de Bellas Artes, Barcelona, 1960, pàg. 73, cat. 548–549.

  12. Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, primavera 1942. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1942, pàg. 76, cat. 595.

  13. Exposición Nacional de Bellas Artes. Catálogo (en castellà). Ministerio de Educación Nacional, Dirección General de Bellas Artes. Estades Artes Gráficas, Madrid, 1957, pàg. 36 i 210, cat. 152.

  14. «Finalitza l'exposició “Olga Sacharoff: pintura, poesia, emancipació” i amb ella l'any dedicat a l'artista, amb prop de 13.500 visitants» (en català), 04.05.2018.

  15. Isern, Joan Josep «Olga Sacharoff, ‘la russa del Putxet’». Vilaweb, 27.12.2017.

  16. «Maria Noguera i Puig (1906 – 2002)». Civtat. Ideari d'art i cultura.

  17. «Any Olga Sacharoff». Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

  18. «Recull de premsa de les activitats de l'Any Sacharoff» (en català).

  19. «Museus en línia» (en català, castellà i anglès). Generalitat de Catalunya.

Bibliografia

  • Elina Norandi: Olga Sacharoff, Ediciones del Orto, Al–Mudayna, Madrid, 2006.

Vista dels jardins d'Olga Sacharoff, al barri de les Corts, Barcelona.

Vora del riu. Museu de Montserrat

Olga Nikolàievna Saharova

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents catorzè aniversari del naixement de Jean–Louis–Rodolphe Agassiz (Motier, actualment part de Haut–Vully, cantó de Friburg, Suïssa 28 de maig de 1807 — Cambridge, Massachusetts, Estats Units, 14 de desembre de 1873) [ 1 ], qui fou un (1) naturalista suís, especialista en anatomia comparada, paleontologia, glaciologia i geologia, expert en l'estudi comparat dels peixos —fonament de la ictiologia— i l'anàlisi del moviment dels glaceres.

Agassiz és recordat principalment pel seu treball sobre les glaciacions, però també per ser un (1) dels grans zoòlegs que s'oposà a la teoria de l'evolució de Charles Darwin, i així esdevingué un (1) dels principals defensors del fixisme als Estats Units. Com anatomista comparatiu, la seva gran contribució consistí en l'establiment d'un (1) «triple paral·lelisme» entre les sèries sistemàtica, paleontològica i embriològica.

Biografia acadèmica

Joventut i formació

Louis Agassiz nasqué a Motier (actualment part de Haut–Vully, Suïssa). Educat al principi en la seva residència familiar passa després quatre (4) anys en una (1) escola secundària de Bienne (cantó de Berna, Suïssa) i completà els seus estudis elementals a l'acadèmia de Lausanna (cantó de Vaud, Suïssa).

Entre els anys 1824 i 1826 realitzà estudis de medicina a la Universitat de Zuric (Suïssa), a l'empara de Heinrich Rudolf Schinz (1777–1861). Entre els anys 1826 i 1827 continuà la seva formació mèdica a la universitat de Heidelberg (Baden–Württemberg, Alemanya), on descobrí la paleontologia gràcies a Heinrich Georg Bronn (1800–1862) i l'anatomia comparada gràcies a un (1) antic estudiant de Schinz, Friedrich Tiedemann (1781–1861). Entre els anys 1827 i 1830 continuà els seus estudis a la universitat de Munic (Baviera) on seguí els cursos de Lorenz Oken (1779–1851) i de l'herpetòleg Johann Georg Wagler (1800–1832).

Obtingué el grau de doctor en filosofia el 1829 a Erlangen (Baviera, Alemanya) i el 1830 el seu doctorat en medicina. A continuació s'instal·là a París (Illa de França), on, sota la tutela d'Alexander von Humboldt i Georges Cuvier s'endinsà en la geologia i la zoologia. Fins aquesta època no prestà especial atenció a la ictiologia, que acabaria convertint–se en la seva ocupació principal.

Primers treballs

Entre els anys 1819 i 1820 Johann Baptist von Spix (1781–1826) i Carl Friedrich Philipp von Martius (1794–1868) realitzaren una (1) expedició al Brasil durant la qual recopilaren, entre altres, una (1) col·lecció de peixos d'aigua dolça procedents principalment de l'Amazones. En morir poc temps després (1826), Spix no tingué temps d'estudiar tots els espècimens, i Agassiz, encara que acabava d'acabar els seus estudis, fou elegit per Martius per succeir–lo. Agassiz es lliurà a aquest treball amb l'entusiasme que el caracteritzà fins a la fi de la seva carrera. Completà la seva tasca i publica els seus resultats el 1829. Al llarg de l'any següent continuà aquest treball a través d'una (1) investigació de la història dels peixos trobats al llac de Neuchâtel (Suïssa). Aquest mateix any publicà una (1) versió reduïda de la Història dels peixos d'aigua dolça d'Europa Central . La versió definitiva es publicà el 1839 i fou completada el 1842.

El 1832, Agassiz és nomenat professor d'Història Natural a la Universitat de Neuchâtel (Suïssa). Aviat els peixos fòssils atreuen la seva atenció. En l'època, els fòssils continguts en les pissarres del cantó suís de Glaris i les roques sedimentàries de la Muntanya Bolca (província de Verona, regió italiana del Vèneto) eren coneguts, però amb prou feines havien estat estudiats. Des del 1829 Agassiz preveié la publicació dels treballs que farien que se'l reconegués com una (1) autoritat en aquest domini. Cinc (5) volums de les seves Investigacions sobre els peixos fòssils aparegueren entre els anys 1833 i 1843, il·lustrats per Joseph Dikel.

Agassiz s'adonà que els seus descobriments paleontològics exigien una (1) nova classificació dels peixos. Els fòssils trobats presentaven rarament teixits tous i fins i tot els ossos estaven mal conservats; sovint es tractava de dents, escates i aletes. Per aquest motiu Agassiz es decidí per una (1) classificació en quatre (4) grups basats en la naturalesa de les escates i altres apèndixs dèrmics.

A mesura que els treballs d'Agassiz progressaven, es feu evident que els seus limitats recursos financers suposaven un (1) fre important a la seva investigació. Finalment, rebé ajuda de la British Association for the Advancement of Science. D'altra banda, el comte d'Ellesmere —Lord Francis Egerton— li comprà els mil dos-cents noranta (1.290) dibuixos originals per presentar–los a la Geological Society of London, que el 1839 li concedí la Medalla Wollaston. El 1838 fou triat membre de la Royal Society. Al llarg d'aquest temps, s'interessà pels invertebrats. El 1837 publicà l'avanç d'una (1) monografia sobre les espècies contemporànies i fòssils de equinoderms, De la qual la primera part aparegué el 1838; les seccions dedicades als equinoderms fòssils suïssos aparegueren entre els anys 1839 i 1840, i entre els anys 1840 i 1845, els Estudis crítics sobre els mol·luscs fòssils.

Abans de la seva primera visita a Anglaterra (Regne Unit) el 1834, els treballs de Hugh Miller i d'altres geòlegs tragueren a la llum els fòssils continguts en el Gres Roig Antic (Old Red Sandstone) del nord–est d'Escòcia (Regne Unit). Els fòssils revelaren diversos gèneres de peixos fins llavors desconeguts. Interessat per aquests rars espècimens, Agassiz escrigué, entre els anys 1844 i 1845, Monographie des poissons fossiles du Vieux Gres Rouge, ou Systeme Devonien (Old Red Sandstone) des Iles Britanniques et de Russie [Monografia dels peixos fòssils del Gres Roig Antic, o sistema devonià de les Illes Britàniques i Rússia]. [ 2 ]

Les glaciacions

El 1837 Agassiz fou el primer a proposar científicament l'existència d'una (1) era glacial en el passat terrestre. Amb ell, Horace–Bénédict de Saussure, Ignaz Venetz, Jean de Charpentier i altres estudiaren les glaceres dels Alps. Agassiz no només realitzà diversos viatges als Alps en companyia de Charpentier, sinó que arribà fins i tot a construir–se una (1) cabana a la glacera de l'Aar on visqué amb la finalitat d'estudiar l'estructura i els moviments del gel. Fruit de les seves investigacions, el 1840 aparegueren els seus Estudis sobre les glaceres, on descrigué els moviments de les glaceres, els seus morrenes, la seva influència en el desplaçament i l'erosió de les roques i la formació de les estries i les roques amuntegades observades en els paisatges alpins. Agassiz no només acceptà la idea de Charpentier, segons la qual les glaceres s'estengueren al llarg de la vall de l'Aar i del riu Roine, sinó que anà més lluny i conclogué que Suïssa havia estat en un (1) passat relativament recent una (1) espècie de Groenlàndia; en lloc de diverses glaceres que s'haurien estès per les valls, un (1) vast mar de gel amb origen als Alps hauria recobert tot el nord–oest de Suïssa, fins al Jura.

Familiaritzat amb els fenòmens associats amb el moviment de les glaceres, Agassiz està llest per al descobriment que fa el1840 amb William Buckland. Visitaren les muntanyes d'Escòcia (Regne Unit) i troben en diversos emplaçaments índexs d'antiga activitat glacial. Aquest descobriment s'anuncià en la Societat Geològica de Londres (Anglaterra, Regne Unit) en diverses comunicacions. Els districtes muntanyosos d'Anglaterra, de Gal·les i d'Irlanda són també considerats com a centres de formació glacial i Agassiz assenyalà que «grans camps glaceres, semblants als de Groenlàndia, han recobert tots els països en els quals trobem grava no estratificada i que aquesta és produïda per l'abrasió de les glaceres sobre les roques subjacents».

Agassiz als Estats Units

Entre els anys 1842 i 1846 Agassiz publica el seu Nomenclàtor Zoologicus, una (1) classificació minuciosa amb referències de tots els noms emprats en biologia per al gènere i l'espècie. Gràcies a l'ajuda del rei de Prússia, Agassiz creuà l'Atlàntic amb el doble objectiu d'estudiar la història natural i la zoologia dels Estats Units i d'impartir un (1) curs de zoologia sota la invitació de JA Lowell, al Lowell Institute, a Boston (Massachusetts). Els avantatges financeres i d'investigació que se li presentarenel feren decidir instal·lar–se als Estats Units, on romandria fins al final de la seva vida. El 1847 fou nomenat professor de Zoologia i Geologia de la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts) i el 1852 acceptà un (1) lloc d'anatomia comparada en Charlestown (Massachusetts), però dimití al cap de dos (2) anys. A partir d'aquesta data el seu treball científic disminuí, però arribà a una (1) profunda influència a través del seu magisteri a futurs grans científics com David Starr Jordan (1851–1931), Joel Asaph Allen (1838–1921), Joseph Li Conte (1823–1901), Nathaniel Southgate Shaler (1841–1906), Alpheus Spring Packard (1839–1905), Tremp Prime (1832–1905), el seu fill Alexander Emanuel Agassiz (1835–1910), Charles Frédéric Girard (1822–1895), Frederic Ward Putnam (1829–1915), Samuel Garman (1843–1927) o Samuel Hubbard Scudder (1837–1911).

No obstant això, Agassiz continà escrivint. Publicà quatre (4) volums de Història natural dels Estats Units (Natural History of the United States) (1857–1862) i un (1) catàleg d'articles del seu camp predilecte – Bibliographia Zoologiae et Geologiae - en quatre (4) volums (1848–1854). El 1861 rebé la Medalla Copley, la més alta distinció de la Royal Society.

Al llarg de la dècada dels seixanta (60) la seva salut empitjora i decideix tornar a la feina de camp tant per relaxar–se com per continuar els seus estudis sobre els peixos brasilers. Així, l'abril del 1865 dirigí una (1) expedició al Brasil. Al seu retorn el 1866 escrigué «Un viatge al Brasil» (A Journey in Brazil), publicat dos (+2) anys més tard. El 1871 visità les costes de l'Atlàntic i del Pacífic del sud de l'Amèrica de Nord.

Els últims anys de la seva vida Agassiz treballà en l'establiment d'una (1) escola permanent on la zoologia pot ser estudiada en viu. El 1873 un (1) filantrop, John Anderson, li donà l'illa de Penikese a la badia de Buzzard (Massachusetts), així com cinquanta mil dòlars (50.000 $) per crear l'escola John Anderson. Aquesta tanca poc després de la mort d'Agassiz, però és considerat com el precursor del proper Institut d'Oceanografia (Woods Hole Oceanographic Institution). Així mateix, Agassiz col·laborà en la creació del Museu d'Anatomia Comparada, a Cambridge (Massachusetts), que a la seva mort rebria la seva col·lecció privada.

Obra

Fixisme i catastrofisme

Agassiz s'oposà a l'evolució de les espècies, defensant una (1) visió fixista, catastrofista i creacionista de la història de la Terra. Per a Agassiz, principal exponent de la teoria de les creacions successives, les dades paleontològiques revelaven llargs períodes estables separats per grans revolucions en què es produïa el canvi d'unes espècies a unes altres, a causa de la intervenció divina.

Racisme científic

Com seguidor de Samuel George Morton i el seu Escola Americana d'Antropologia, defensà les tesis poligenistes, segons les quals les diverses races humanes s'haurien originat per separat, sense cap tronc o antecessor comú. Amb el temps, Agassiz arribaria a considerar els diferents grups racials com a espècies diferents i molt diferents entre si, i els individus de raça negra com inferiors per naturalesa. [ 3 ]

Publicacions

  • Selecta Genera et Species Piscium (1829);

  • Recherches sur les poissons fossiles vols. 1–5 (1833–1843);

  • Monographies d'échinodermes, Vivans et fossiles (1838–1842) doi: 10.5962 / bhl.title.1833;

  • Mémoire sur les moules de mollusques Vivans et fossiles (1839) doi: 10.5962 / bhl.title.1915;

  • Histoire des poissons d'eau douce a Europe centrale;

  • Recherches sur les poissons fossiles (1833–1843);

  • History of the Freshwater Fishes of Central Europe (1839–1842);

  • Études sur les glaciers (1840);

  • Études critiquis sud els mollusques fossiles (1840–1845);

  • Nomenclàtor Zoologicus – De l'espèce et de la classification en zoologie – (1842–1846);

  • Monographie des poissons fossiles du Vieux Grès Rouge, ou Système Dévonien (Old Red Sandstone) donis Îles Britanniques et de Russie (1844–1845);

  • Bibliographia Zoologiae et Geologiae (1848);

  • Principles of Zoology for the use of Schools and Colleges amb AA Gould (Boston, 1848);

  • Lake Superior: Its Physical Character, Vegetation and Animals, compared with those of other and similar regions (Gould, Kendall and Lincoln, Boston, 1850);

  • Natural History of the United States (1847–1862);

  • An Essay on Classification (1859);

  • A Journey in Brazil (1868):

  • De l'espèce et de la classification en zoologie (1869) doi: 10.5962 / bhl.title.21409;

  • Der Schöpfungsplan. Vorlesungen über die natürlichen Grundlagen der Verwandtschaft unter den Thieren. Ed. CG Giebel. Leipzig, 1875 (pòstum; conferències celebrades a la Universitat de Harvard la primavera del 1873).

Honors

Epònims

Gèneres

Flora

Fauna

Espècies vegetals

Abreviatura (zoologia)

La abreviatura Agassiz s'empra per a indicar a Louis Agassiz com autoritat en la descripció i taxonomia en zoologia.

Vegeu

Referències

  1. «Agassiz, (Jean) Louis (Rodolphe)». Encyclopaedia Britannica 2013. Ultimate edition (DVD–ROM, en línia a https://www.britannica.com/biography/Louis-Agassiz ) (en anglès) . 2012. OCLC 833.300.891.

  2. Agassiz, L.: Monographie des poissons fossiles du Vieux Gres Rouge, ou Systeme Devonien (Old Red Sandstone) des Iles Britanniques et de Russie. Neuchatel (Suïssa), 1844 [autoedició]. 171 pàgines.

  3. Cases Castañé, Marta (29 d'abril de 1999): «Racionalització de prejudicis: Les teories racistes en el debat esclavista de la primera meitat de segle XIX». Revista Bibliogràfica de Geografia i Ciències Socials (Universitat de Barcelona) (155). ISSN 1138-9796.

  4. Proc. Amer. Acad. Arts i 46. 1847 (IK).

  5. Hist. Nat. Veg. (Spach) 4: 347. 1835 nom. illeg. (IK).

  6. Monogr. Antirrh. 180, t. 11. 1833 [1830 publicat el gener del 1833] (IK).

  7. «global Pyraloidea database» . Globiz.pyraloidea.org.

  8. Contr. US Natl. Herb. i 136. 1892 (IK).

  9. Tots els gèneres i espècies descrits per aquest autor a IPNI.

Bibliografia

Jean–Louis–Rodolphe Agassiz

Orbicella annularis Dana. a: «Report on the Florida Reefs», 1880, de Louis Agassiz. Memoirs of the Museum of Comparative Zoology at Harvard College, volum VII, núm. 1. Làmina IV.

Mostrejador usat per Agassiz per perforar forats de setanta-cinc decímetres (75 dm) de profunditat a la Glacera Unteraar per a prendre'n la temperatura.

Nouvelles études et expériences sur les glaciers actuels, 1847.

Agassiz in middle age

Louis Agassiz with Benjamin Peirce

Jean–Louis–Rodolphe Agassiz

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents vuitanta-tresè aniversari del naixement de Joseph Ignace Guillotin (Saintes, Charente Marítim, Nova Aquitània, França, 28 de maig de 1738 — París, Illa de França, 26 de març de 1814), qui fou un (1) metge i diputat francès. El seu nom s'associa a la invenció de la guillotina, dispositiu mecànic per executar els condemnats a mort a través de la decapitació. Realment, el Dr. Guillotin no fou l'inventor d'aquest dispositiu, però sí que va proposar-ne la utilització a França.[1] L'ús de l'epònim per designar la guillotina es convertí en un (1) fet habitual. Alguns familiars arribaren a sol·licitar al govern que deixessin d'utilitzar el seu nom per descriure la màquina, però l'esforç fou en va i s'hagueren de canviar el cognom.

Biografia

A l'inici de l'educació secundària, Guillotin s'interessà per les arts; fou professor de literatura a l'Irishah Collegue de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània). Decidí continuar els estudis com a físic i finalment estudià medicina a Reims (Marne, Gran Est de França) i a la universitat de París (Illa de França). Es graduà el 1770.

El 1784 el govern francès el designà, juntament amb Benjamin Franklin i altres, per investigar el magnetisme animal, suposadament descobert per Franz Mesmer. El 1789 es convertí en diputat de París (Illa de França) a l'Assemblea Constituent francesa. Fou en aquesta posició des d'on proposà l'ús de la guillotina a l'Assemblea Legislativa. Tot i aquesta oferta, Guillotin era contrari a la pena de mort, però creia que un (1) mètode d'execució més humà i menys dolorós hauria de ser el primer pas cap a una (1) eliminació total d'aquest tipus de condemnes. També intentà que les execucions fossin vistes per menys famílies i nens, i de fet, votà per a fer–les més privades i individualitzades.

Una (1) llegenda urbana afirma que executaren el Dr. Guillotin amb la seva màquina. Però això és fals, ja que la seva mort fou provocada per l'àntrax en una (1) espatlla.[1]

Referències

  1. «¿De dónde surgió la guillotina como una pena de muerte?» (en espanyol). Muy Interesante.

Enllaços externs

Anonymous – Portrait de Joseph–Ignace Guillotin (1738–1814), médecin et homme politique. – P1052 – Musée Carnavalet (cropped).

Joseph–Ignace Guillotin

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement d'Edvard Beneš (Kožlany, regió de Pilsen, Txèquia, 28 de maig de 1884 — Sezimovo Ústí, regió de Bohèmia meridional, Txèquia, 3 de setembre de 1948), qui fou el segon president txecoslovac entre els anys 1935 i 1948, període interromput per l'ocupació alemanya entre 1938 i 1945, durant la qual romangué a l'exili.

Biografia

Edvard Beneš nasqué el 1884 a la petita localitat de Kožlany (llavors en el Imperi austrohongarès) en el si d'una (1) família de camperols. [ 1 ]

A l'inici de la Primera Guerra Mundial participà en la revolta contra el Imperi austrohongarès, organitzant el grup rebel txec Maffie, al costat de Tomáš Masaryk i Milan Rastislav Štefánik a Suïssa.

L'any 1916 Edvard Beneš treballà per a la formació de la Unitat Nacional Txecoslovaca, de la qual fou secretari general. Juntament amb Stefanik organitzà les brigades de l'exèrcit txecoslovac i d'aquesta manera ajudà a l'origen de la legions d'independència a França, Rússia i Itàlia que participaren en diversos dels combats de la Primera Guerra Mundial.

En produir–se la declaració d'independència de Txecoslovàquia, el 28 d'agost de 1918 fou nomenat ministre de l'Exterior durant el govern de Karel Kramář, i tornà a la seva pàtria el setembre del 1919.

Durant els anys 1921 i 1922 ocupà el lloc de primer ministre, sent a més diputat al parlament entre els anys 1919 i 1926, i 1929 i 1935. En l'exercici de les seves responsabilitats sempre es caracteritzà per la seva gran animadversió a l'herència dels Habsburg, i se li deu la poc afortunada afirmació «abans Hitler que els Habsburg». Fou membre i vicepresident del Partit Nacionalista i influí en la seva política. Després de la renúncia de Tomáš Masaryk, fou triat el 18 de desembre de 1935 president de Txecoslovàquia.

Després de la signatura dels Acords de Munic (signats a esquena dels txecoslovacs) i la cessió a Alemanya dels Sudets, el 5 d'octubre de 1938 renuncià al seu càrrec i s'exilià primer a la Gran Bretanya i després als Estats Units, on impartí classes a la Universitat de Chicago (Illinois). El 30 de setembre Beneš havia donat suport a la decisió de govern d'acceptar les exigències de les quatre (4) potències reunides a Munic (Baviera, Alemanya), ja que creia impossible resistir l'agressió militar alemanya i polonesa que hauria comportat el seu rebuig. [ 3 ] Alemanya havia insistit obertament en la necessitat que Beneš, a qui identificava amb el Tractat de Versalles i la política de la Societat de Nacions, renunciés al seu càrrec. [ 4 ] El seu exili al Regne Unit, on residia un (1) nebot, es produí el 22 d'octubre i es degué també a la insistència d'Alemanya, que exigí que abandonés Txecoslovàquia. [ 5 ]

L'any 1940 es traslladà a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on formà un (1) govern txecoslovac en exili i es convertí en president txecoslovac a l'exili. Després de l'ocupació alemanya i la creació de l'Estat eslovac el març del 1939, condemnà els Acords de Munic com invàlids.

Encara que no era un (1) comunista, sí mantingué una (1) relació en termes amistosos amb Stalin. Creient que Txecoslovàquia guanyaria més en una (1) aliança amb la Unió Soviètica que amb Polònia, Beneš torpedinà tots els plans per formar una (1) Confederació Txecoslovacopolonesa i el 1943 signà una (1) entesa amb l'URSS. [ 6 ] [ 7 ] [ 8 ]

Després de l'alliberament de Txecoslovàquia i la seva restauració com a estat independent, Beneš tornà a la seva pàtria i formà un (1) govern de concentració nacional, incloent a diversos ministres comunistes. Stalin trobà a Txecoslovàquia un (1) bon aliat. [ 9 ] Després de l'experiència del Pacte de Munic, Beneš i la resta de forces democràtiques txecoslovaques prengué la decisió de posar–se sota la protecció del poder soviètic a canvi de mantenir la independència de país. [ 10 ] No obstant això, la posterior inseguretat de Beneš al gener de 1948 facilità l'arribada a el poder dels comunistes després de l'anomenat «Cop de Praga». Durant la crisi política que seguí, els ministres dels partits democràtics oferiren la seva dimissió. Beneš aprovà els fets sota gran pressió dels comunistes, i el 25 de febrer es creà un (1) nou govern sota el lideratge de Klement Gottwald, primer líder comunista txecoslovac.

Unes setmanes després, el 3 de setembre de 1948 moria Beneš en la seva vila de Sezimovo Ústí. [ 1 ]

Decrets de Beneš

Algunes decisions de Beneš donaren lloc a fortes polèmiques. Potser la més controvertida foren els anomenats «decrets de Beneš», que suposaven la deportació massiva dels traïdors de la Segona Guerra Mundial, amb la qual cosa milions d'alemanys ètnics hagueren d'abandonar les seves terres i llars de la llavors Txecoslovàquia, principalment a la regió dels Sudets a les zones frontereres amb Alemanya i Àustria. També milers d'hongaresos foren forçats a abandonar les seves llars de l'actual Eslovàquia. Les repercussions d'aquestes expulsions d'alemanys i hongaresos han arribat fins a l'actualitat, ja que ara la República Txeca té molts aspectes legals pendents amb els descendents d'aquells alemanys, la qual cosa inclou no només terres, sinó també cases històriques i castells. [ 11 ]

Condecoracions

Referències

  1. Dennis Kavanagh (1998): A Dictionary of Political Biography, Oxford University Press , pàg. 43.

  2. Procházka, 1981, pàg. 13.

  3. Procházka, 1981, pàg. 11.

  4. Procházka, 1981, pàg. 12–13.

  5. Procházka, 1981, pàg. 14.

  6. Andrea Orzoff (2011). Battle for the Castle: The Myth of Czechoslovakia in Europe, 1914–1948, Oxford University Press, pàg. 199.

  7. AT Lane; Elżbieta Stadtmüller (2005). Europe on the move: the impact of Eastern enlargement on the European Union. LIT Verlag Münster, pàg. 190.

  8. Roy Francis Leslie; RF Leslie (1983). The History of Poland since 1863. Cambridge University Press, pàg. 242.

  9. Wolfgang Benz; Hermman Graml (1986); Europa després de la Segona Guerra Mundial 1945–1982, pàg. 21.

  10. Wolfgang Benz; Hermman Graml (1986); Europa després de la Segona Guerra Mundial 1945–1982, pàg. 21–22.

  11. «Decrets de Beneš pertanyen al passat». Ràdio Praga. 12 d'abril del 2002.

Bibliografia

  • Procházka, Theodore (1981): The Second Republic: The Disintegration of post-Munic Czechoslovakia, October 1938–March 1939 (en anglès). East European Monographs. pàg. 231. ISBN 9780914710844.

Vegeu també

Edvard Beneš i la seva esposa (1934).

Coat of Arms of Czechoslovakia – medium

Edvard Beneš

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement d'Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 28 de maig de 1912 — ibídem, 7 de maig de 2000), qui fou un (1) periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector català. Utilitzava el pseudònim Tísner, o bé els dos (2) cognoms units, Artís–Gener.

Era fill d'Avel·lí Artís i Balaguer i cosí del també periodista Andreu–Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio).

Els inicis professionals

Avel·lí Artís–Gener s'inicià en el món del periodisme el 1928, a l'edat de setze (16) anys. Realitzà caricatures i les passà per sota la porta de la redacció del setmanari Papitu, que les començà a publicar. Un (+1) any més tard, seguí el mateix procediment amb els seus primers escrits, al periòdic Mirador. El 1931 es consolidà com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l'època. El 1932 col·laborà regularment al Diario Mercantil i, durant la Segona República, ho feu a l'Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passà a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa.

La Guerra Civil

Just després de l'inici de la Guerra Civil, fuig a París (Illa de França), amenaçat de mort per la FAI. De seguida, però, s'adonà que havia de tornar i s'allistà voluntari a l'exèrcit republicà, del qual arriba a ser tinent coronel. Entre els anys 1936 i 1939 dirigeix les publicacions destinades als combatents Meridià, Amic i Vèncer.

Artís–Gener passà tota la guerra enquadrat a la LX Divisió de l'Exèrcit de la República, lluitant al front d'Aragó i al front de l'Ebre, destinat al Servei Cartogràfic de l'Exèrcit Popular, on feu, amb un (1) equip de dibuixants, els mapes militars de què anava mancat l'exèrcit popular.

En passar a França i abans de l'exili, s'estarà al camp de concentració del coll d'Ares (Vallespir).

L'exili mexicà

En acabar la guerra, a bord del Nyassa s'exilià a Mèxic,[1] on passà vint-i-cinc (25) anys. És ben conegut en els ambients catalans exiliats a Mèxic que s'identificà i s'adaptà profundament a la realitat mexicana, sense deixar de ser, alhora, un (1) nacionalista català. És en aquesta època en què s'enamorà de la cultura precolombina, fruit de la qual en sortí el seu llibre més reconegut, Paraules d'Opòton el vell. A Mèxic treballà a la ràdio i a la televisió com a escenògraf, per a la qual feu més de vint-i-sis mil (>26.000) decorats.[2] També pogué viure de la pintura. Abans d'escriure en castellà en algun mitjà de comunicació mexicà, prefereix deixar d'escriure i realitzar altres tasques: correcció, direcció artística de publicitat... Només col·labora com a ninotaire a les publicacions Full Català (inicis dels quaranta [40]), Quaderns de l'Exili, Revista de Refugiats d'Amèrica, Lletres, Pont Blau i Tele–revista (entre 1943 i 1947), La Nostra Revista (1946–1954). El 1955 crea La Nova Revista (1955–1958), hereva de l'anterior, fundada pel seu pare.

El retorn a Catalunya

El 1965 tornà a Catalunya i arribà a Barcelona amb la seva dona i els tres (3) fills més petits el 31 de desembre. Inicialment, no li concediren el carnet de periodista, però gràcies a coneixences personals aconseguí començar a publicar al diari El Correo Catalán i, fruit de la intercessió del seu cosí Sempronio, director de Tele/eXpres, passa a ser subdirector del setmanari en català Tele/Estel. En aquesta època començà a entrar en contacte amb les noves generacions d'escriptors catalans.

El 1970 traduí al català l'obra de Gabriel García Márquez Cent anys de solitud. Durant aquesta dècada participà en la revifalla del PEN Català i en la creació, l'any 1977, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual fou president.

Acabat el franquisme, col·labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, Catalunya Informació, L'Avenç, Serra d'Or, Canigó, Cultura, El Triangle, El Món, Presència, Espais mediterranis, entre d'altres. Entre els anys 1984 i 1990 realitza els mots encreuats de La Vanguardia. A principis dels noranta (90) passa a realitzar aquesta tasca al diari El País i col·laborà en un (1) programa d'entreteniment a TV3.

El 1982, fruit de les seves conviccions catalanistes, d'esquerres, antimilitaristes i compromeses amb el país, es presentà com a candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions generals espanyoles del 1982, sense arribar a ser escollit. L'any 1993 s'incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, conjuntament amb altres companys de Nacionalistes d'Esquerra, com Jordi Carbonell.

El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica Serra d'Or de biografies i memòries pel primer volum de «Viure i veure». Participà en la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i en fou el president entre els anys 1990 i 1994. El 1997 fou distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Trajectòria.[3] Avel·lí Artís–Gener moría Barcelona el 7 de maig de l'any 2000 després de patir un (1) infart de miocardi. L'any 1993 havia fet donació a la Biblioteca de Catalunya de la seva biblioteca personal.

Bibliografia

Obres d'Artís–Gener

  • 556 Brigada Mixta (1945);

  • Les dues funcions del circ (1966);

  • Guia inútil de Barcelona (1967);

  • Paraules d'Opòton el Vell (1968);

  • Prohibida l'evasió (Premi Prudenci Bertrana 1969);

  • Al cap de vint-i-sis anys;

  • L'Enquesta del Canal 4 (Premi Sant Jordi 1972);

  • El pla de la calma (1974);

  • Història en historieta de Catalunya;

  • Les nostres coses;

  • Festes populars a Catalunya (1980);

  • Lluminosa, acolorida Barceloneta;

  • Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981);

  • Els gossos d'Acteó (1983);

  • L'invent més gran del segle vint (1984);

  • L'arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony (1985);

  • Trenquem-nos una mica la closca? (1985);

  • El boà taronja (1986);

  • Viure i veure (memòries en quatre volums: 1989, 1990, 1991 i 1996);

  • Vicenç Riera Llorca: fent memòria;

  • Els mots encreuats de Tísner;

  • Ciris trencats (La Campana, 1997);

  • Més ciris trencats (La Campana, 1998).

Traduccions al català fetes per Artís–Gener

Bibliografia sobre Artís–Gener

  • Febrés, Xavier: Avel·lí Artís–Gener / Maria Antonia Oliver: Diàlegs a Barcelona. Laia, 1984.

  • Romaguera i Ramió, Jacint: Tísner l'escenògraf : teatre, cinema, televisió, publicitat. Pòrtic, 1995. ISBN 8473069153.

  • Solà i Dachs, Lluís: Kalders i Tísner. Dibuixos de Guerra. La Campana, 1991. ISBN 84-86491-50-9.

  • Escamilla, David; Finestres, Jordi: L'univers Tísner 1912–2000: gairebé un segle. Angle, 2001. ISBN 8488811659.

  • Mas i Sañé, Sílvia: Les Novel·les d'exili d'Avel·lí Artís–Gener. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. ISBN 9788498830545.

  • Capdevila, Jaume. L'Humor Gràfic de Tísner. Pagès, 2009. ISBN 9788497797207.

Referències

  1. Bassas, Assumpta; Masanés, Cristina. Ajuntament de Figueres: Pintar, crear, viure. Dones artistes a l'Alt Empordà (1830–1939), 2020, pàg. 192. ISBN 978-84-120316-5-2.

  2. «Sílvia Cóppulo entrevista Avel·lí Artís–Gener al programa "Personal" de Catalunya Ràdio.».

  3. «Premi Trajectòria» (en català).

Enllaços externs

Tísner. Avel·lí Artís–Gener

Targeta postal d'una (1) vista de la Ciutat de Mèxic, publicat per Editorial Decoración de la col·lecció Aerodibujos, 1957.

Avel·lí Artís–Gener, Tísner

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el tres-cents seixanta-tresè aniversari del naixement de Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda (Sant Pere de Roda [actual Roda de Ter i les Masies de Roda)], Osona, 28 de maig de 1658 — Vic, Osona, 2 de novembre de 1713) fou un (1) militar i un (1) dels signataris del Pacte dels Vigatans que participà en l'aixecament a favor de Carles d'Àustria.[1] Lluità en la Guerra de Successió com a cap dels Miquelets entre els anys 1703 i 1713 i fou condemnat a mort i penjat a Vic (Osona) el 2 de novembre de 1713.

Ascendents familiars

Fill d'Onofre Macià, del mas Macià, i d'Escolàstica Ambert, de la ciutat de Vic (Osona). Als catorze (14) anys es casà amb la pubilla del Mas Bac de Roda (avui dia, a les Masies de Roda, Osona) i agafà el cognom de la seva dona.

Guerra de Successió

El 17 de maig de 1705 signà el Pacte dels Vigatans, en el qual s'acordà el desig de la Gran Aliança de fer un (1) gran desembarcament de tropes a prop de Barcelona (Barcelonès). A canvi, la Companyia d'Osona, coneguda com els Vigatans i de la qual Bac de Roda formà part, havia de provocar un (1) aixecament amb sis mil (6.000) homes que servís de cap de pont al posterior desembarcament de tropes. El dia 1 de juliol de 1705, a la plaça de Vic (Osona), els Vigatans proclamaren rei Carles III. Participà com a comandant de fusellers, sota les ordres del general Moragues, en el Combat del Congost, on foren derrotades les tropes borbòniques que intentaven ocupar Vic (Osona). Després del desembarcament de les tropes de l'Aliança a Barcelona (Barcelonès) i la posterior conquesta de la ciutat per part dels austriacistes, el novembre del 1705, Bac de Roda es retirà momentàniament de la lluita per anar a veure a la seva dona.

El març del 1706 els seus miquelets i els de Manuel Moliner i Rau patrullaven per les fronteres d'Aragó i València, i, a finals de mes, quan les tropes borbòniques procuraren recuperar el control de Barcelona (Barcelonès), el comte de Cifuentes, virrei de València, li donà l'ordre de dirigir–se a Barcelona (Barcelonès).[2] Bac de Roda rebé l'encàrrec de vigilar i defensar, al capdavant de sis-cents (600) homes, la línia que dividia la ciutat del castell de Montjuïc.[3] El 7 d'abril de 1706 les seves tropes trencaren la trinxera borbònica aixecada a l'altura de Santa Madrona per aïllar Montjuïc de la ciutat.

El 1709, ja amb el grau de coronel, dirigí un (1) grup de fusellers que retingué els francesos provinents de l'Empordà. Amb la mort de l'emperador Josep I, del Sacre Imperi Romanogermànic, el 17 d'abril de 1711, Carles fou el nou arxiduc. Les tropes austroalemanyes començaren llavors un (1) progressiu replegament. Els vigatans seguiren aixecant partides i continuaren amb la tàctica de guerrilles, en una (1) situació ja molt més complicada. La tropa de Bac de Roda rebé la missió de defensar Barcelona juntament amb Antoni Desvalls, marquès de Poal. D'altra banda, el 28 d'agost de 1713, les tropes borbòniques del duc de Bracamonte enfilaren el Congost i venceren els Vigatans: Osona fou llavors ocupada, cremada i sotmesa a control borbònic.

Delació i execució

Procurant fer–se salvat, Bac de Roda tornà al mas Colom, la casa on s'havia criat. Però Josep Riera, de Vallfogona del Ripollès, antic amic seu, el delatà. Fet presoner, fou executat a la forca el dia 2 de novembre de 1713.

Després del combat de Navès (Solsona), que s'esdevindria el 19 de novembre i on els austriacistes capturarien vint-i-vuit (28) presoners, el marquès del Poal en feu penjar cinc (5), el capità i quatre (4) homes més, en venjança per la mort de Bac de Roda.[4]

El delator, Josep Riera, morí el 15 d'abril de 1714, entre miquelets austriacistes i tropes borbòniques. Assabentat del fet, el capità Roca, del regiment austriacista, el féu desenterrar i penjar en una forca com a traïdor i persona vil.

Referències

  1. Coll, Maria: «L'aposta catalana». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens , núm. 108, Barcelona, setembre del 2011, pàg. 24–27. ISSN: 1695-2014.

  2. de Castellví i Obando, Francesc: Narraciones históricas (en castellà). Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, pàg. 80. ISBN 8492073950.

  3. Junyent, Eduard: La Ciutat de Vic I la Seva Història. Curial, 1976, pàg. 250. ISBN 8472560899.

  4. Serra, 2014, pàg. 186.

Bibliografia

Enllaços externs

Monument a Francesc Macià Ambert, Bac de Roda, a la Placeta de Roda de Ter.

Casa natal de Bac de Roda a la plaça Major de Roda de Ter

Làpida commemorativa, a Vic

Francesc Macià i Ambert (Bac de Roda)

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el cent noranta-unè aniversari de l'Indian Removal Act (Llei de trasllat índia), que fou una (1) llei aprovada pel Congrés dels Estats Units d'Amèrica el 28 de maig de 1830, durant la Presidència d'Andrew Jackson. Autoritzava a negociar amb les tribus ameríndies del sud dels EUA la seva deportació al territori federal a l'oest del riu Mississipí a canvi de les seves terres ancestrals.[1][2][3]

La llei rebé un (1) suport ferm de persones no natives del Sud, que estaven desitjosos d'obtenir accés a les terres habitades per les cinc (5) tribus civilitzades. Els missioners cristians, sobretot Jeremies Evarts, protestaren contra l'aprovació.

Antecedents

El president Andrew Jackson feu una (1) crida a l'aprovació de l'Indian Removal Act el 1829

Les «Cinc tribus civilitzades», formades per les nacions originals Chickasaw, Choctaw, Muscogee–Creek, Seminola, i Cherokees, s'havien establert com a nacions autònomes al sud–est dels Estats Units. L'aculturació proposada per George Washington estava en marxa entre els cherokee i choctaw.[4] La política de Thomas Jefferson havia estat de respectar el dret dels amerindis a les seves terres ancestrals, permetent que tots els amerindis que havien adoptat el comportament angloeuropeu es quedessin a l'est del Mississipí. Ell planejà guiar–los cap a la pràctica d'una (1) societat basada en l'agricultura. No obstant això, Andrew Jackson intentà renovar la política d'acció política i militar per a la deportació dels amerindis d'aquestes terres i treballà cap a la promulgació d'una (1) llei per a la deportació dels amerindis.[5][6]

En el cas de 1823 de Johnson v. M'Intosh la Cort Suprema dels Estats Units dictà una (1) decisió que declarà que els indis podien ocupar terres dins dels Estats Units, però que no podien posseir el títol d'aquestes terres.[7] Jackson, com era comú abans de la Guerra Civil dels Estats Units, considerava la unió com una (1) federació d'estats sobirans. S'oposà a la política de Washington d'establir tractats amb les tribus ameríndies com si fossin nacions estrangeres. Per tant, la creació de jurisdiccions indígenes era una (1) violació de la sobirania de l'Estat d'acord amb l'article IV, secció 3 de la Constitució. Com ho veia Jackson, tant si els indis comprenien estats sobirans (cosa que violava la Constitució) com si eren subjectes a les lleis dels estats actuals de la Unió. Jackson instà als indis a assimilar–se i obeir les lleis estatals. A més, creia que només podia acomodar el desig d'autogovern dels amerindis en territoris federals. Això requeria l'assentament a l'oest del riu Mississipí en terres federals.[8][9]

Suport i oposició

La Removal Act rebé un (1) fort suport de persones no natives al Sud, que estaven desitjoses d'obtenir les terres habitades per les cinc (5) tribus civilitzades. En particular, Geòrgia, l'estat més gran en aquest moment, estava involucrat en una (1) disputa contenciosa jurisdiccional als cherokees. El president Jackson esperava que la deportació resoldria la crisi de Geòrgia.[10]

L'Indian Removal Act fou controvertida. Mentre que molts euroamericans afavoriren aleshores la seva aprovació, hi hagué una (1) oposició significativa. Molts cristians missioners, el més destacat Jeremies Evarts, protestaren contra l'aprovació de la llei. Al Congrés, el senador de Nova Jersey Theodore Frelinghuysen i el congressista Davy Crockett de Tennessee parlà en contra de la legislació. La Llei fou aprovada després d'un (1) agre debat al Congrés.[11]

Jackson veia la desaparició de les nacions tribals índies com a inevitable, apuntant a la promoció de la vida sedentària i la desaparició de les nacions tribals al nord–est dels Estats Units. Titllà d'hipòcrites als seus crítics del nord, atesa la història del nord; les tribus índies foren conduïdes a l'extinció, els vedats de caça indis reemplaçats per granges familiars, i la llei tribal reemplaçada per la llei estatal. Si bé els indis del sud sobrevivien i la seva cultura es mantenia, s'enfrontaren a poderoses forces històriques que només podien ajornar. Despatxar representacions romàntiques de la cultura índia perduda com un (1) anhel sentimental per a una (1) època més simple en el passat, que el curs del progrés requereix avançar.[12]

«

La humanitat ha plorat sovint sobre el destí dels aborígens d'aquest país i la filantropia durant molt de temps ha estat emprada per idear mitjans per evitar–ho, però el seu progrés mai s'ha aturat un moment, i moltes tribus poderoses han desapareguda de la terra una (1) per una (1). ... Però la veritable filantropia reconcilia la ment a aquestes vicissituds com ho fa l'extinció d'una (1) generació per fer lloc a una (1) altra ... La filantropia no podria desitjar veure aquest continent reposat en l'estat en què fou trobat pels nostres avantpassats. Quin bon home preferiria un (1) país cobert de boscos i explotat per uns pocs milers de salvatges a la nostra extensa República, esquitxada de ciutats, pobles i granges pròsperes, adornada amb totes les millores que l'art pot concebre o la indústria pot executar, ocupat per més de dotze milions (>12.000.000) milions de persones felices, i plenes de totes les benediccions de llibertat, civilització i religió?[13][14]

»

Jackson, segons l'historiador H. W. Brands, creia sincerament que la seva transferència de població era una (1) «política assenyada i humana» que salvaria els indis de «l'aniquilació total». Brand escriu que ateses les «realitats racistes de l'època, Jackson era gairebé correcte sostenir que per als cherokees romandre a Geòrgia era arriscar la seva extinció». Jackson retratà el seu paternalisme i el suport federal com un (1) generós acte de misericòrdia.[12]

El 24 d'abril de 1830 el Senat aprovà l'Indian Removal Act per una (1) votació de vint-i-vuit (28) a dinou (19).[15] El 26 de maig de 1830 la Cambra de Representants aprovà l'Indian Removal Act per una (1) votació de cent un (101) a noranta-set (97).[16] El 28 de maig de 1830 l'Indian Removal Act fou signada com a llei pel president Andrew Jackson.

Aplicació

Article principal: Deportació dels indis dels Estats Units

Implementació

Si bé el trasllat dels amerindis era en teoria voluntari, a la pràctica es feu una (1) gran pressió sobre els líders dels amerindis perquè signessin tractats de transferència. La majoria dels observadors, tant si estaven a favor de la política del trasllat indi o no, s'adonaren que l'aprovació de la llei significava el trasllat inevitable de la majoria dels indis dels estats. Alguns líders indígenes americans que havien resistit prèviament el trasllat ara començaren a reconsiderar les seves posicions, especialment després de la victòria de Jackson a les eleccions presidencials dels Estats Units del 1832. Les tribus afectades eren els cherokees, chickasaws, choctaws, creek i seminola.[17] Altres pobles afectats i traslladats foren els wyandot, els kickapoo, els potowatomi, els shawnee, i els Lenape.

La Removal Act aplanà el camí per a la migració reticent de desenes de milers d'indis americans a l'Oest, un esdeveniment àmpliament conegut com el «Camí de les Llàgrimes», una (1) deportació de la població nativa.[18][19][20][21] El primer tractat de trasllat signat després de la Removal Act fou el tractat de Dancing Rabbit Creek el 27 de setembre de 1830, en la qual els choctaws de Mississipí cediren llurs terres a l'est del riu a canvi d'un (1) pagament i de terra a l'Oest. El Tractat de New Echota, signat el 1835, donà lloc al trasllat dels cherokees en el Camí de les Llàgrimes. Els seminoles i altres tribus no marxaren en pau. Juntament amb els esclaus fugitius es resistiren al trasllat. La Segona Guerra Seminola durà des del 1835 fins al 1842 i donà lloc a l'expulsió dels seminoles. Només un (1) petit nombre es mantingué, i prop de tres mil (circa 3.000) moriren en la guerra entre els soldats nord–americans i els seminoles.[22]

Referències

  1. El Senat dels Estats Units aprovà la llei el 24 d'abril de 1830 (28–19), la Cambra de Representants dels Estats Units l'aprovà el 26 de maig de 1830 (102–97); Prucha, Francis Paul, The Great Father: The United States Government and the American Indians, Volume I, University of Nebraska Press, Lincoln, 1984, pàg. 206.

  2. El Congressional Record diu que la llei fou aprovada 101–97 amb 11 que no votaren. Cambra vot No. 149 de 26 de maig de 1830.

  3. «Indian Removal Act: Primary Documents of American History». Library of Congress.

  4. Perdue, Theda: «Chapter 2 "Both White and Red"». A: Mixed Blood Indians: Racial Construction in the Early South. The University of Georgia Press, 2003, pàg. 51. ISBN 0-8203-2731-X.

  5. Jefferson, Thomas: «President Thomas Jefferson to William Henry Harrison, Governor of Indiana Territory», 1803.

  6. Jackson, Andrew: «President Andrew Jackson's Case for the Removal Act». Mount Holyoke College.

  7. «Indial Removal 1814–1858». Public Broadcasting System.

  8. Brands, H.W.: Andrew Jackson: His Life and Times. Anchor, 2006, pàg. 488. ISBN 978-1-4000-3072-9.

  9. Wilson, Woodrow. Division and Reunion 1829-1889. Longmans, Green and Co., 1898, pàg. 35–38.

  10. Littlefield Jr., Daniel F.; Parins, James W. Encyclopedia of American Indian Removal (en anglès). ABC–CLIO, 2011, pàg. 270.

  11. Howe pàg. 348–352.

  12. Brands, (2006). pàg. 489–493.

  13. Brands, (2006). pàg. 490.

  14. «Statements from the Debate on Indian Removal». Columbia University.

  15. «To Order Engrossment and Third Reading of S. 102.». GovTrack, 07.07.2013.

  16. «To Pass S. 102. (P. 729)». GovTrack, 07.07.2013.

  17. Stewart, Mark: The Indian Removal Act: Forced Relocation (en anglès). Capstone, 2006, pàg. 18. ISBN 0756524520.

  18. Robert E. Greenwood PhD.: Outsourcing Culture: How American Culture has Changed From «We the People» Into a One World Government. Outskirts Press, 2007, pàg. 97.

  19. Rajiv Molhotra: «American Exceptionalism and the Myth of the American Frontiers». A: Rajani Kannepalli Kanth. The Challenge of Eurocentrism. Palgrave MacMillan, 2009, pàg. 180, 184, 189, 199.

  20. Congress and the Emergence of Sectionalism. Ohio University Press, 2008, pàg. 15, 141, 254.

  21. Ben Kiernan: Blood and Soil: A World History of Genocide and Extermination from Sparta to Darfur. Yale University Press, 2007, pàg. 328, 330.

  22. Foner, Eric: Give me liberty. Norton, 2006.

Bibliografia

Vegeu també

De l'Indian Removal Act resultà el trasllat de nombroses amerindis i el Camí de les Llàgrimes.

El president Andrew Jackson feu una (1) crida a l'aprovació de l'Indian Removal Act el 1829.

The Treaty of Penn with the Indians

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-setè aniversari de la batalla de Jumonville Glen, o Succés de Jumonville, que fou una (1) batalla de la Guerra francoíndia. Tingué lloc el 28 de maig de 1754[1] i se la considera com el començament de la guerra entre anglesos i francesos que s'expandiria a Europa amb el nom de Guerra dels Set Anys.

Successos previs

El març del 1754 el governador de Virgínia Robert Dinwiddie ordenà al tinent coronel George Washington que reclutés el màxim nombre d'homes per reforçar la guarnició d'un (1) fort recentment construït a la frontera amb les colònies franceses. Aconseguí reclutar cent vuitanta-sis (186) homes més un (1) petit grup de sèneques, aliats dels britànics.

Durant el seu camí cap al fort rebé notícies que el capità William Trent havia estat forçat pels francesos a abandonar el fort. Llavors, Washington decidí fortificar alguns quilòmetres al sud i esperar ordres. En aquesta zona, els francesos havien començat la construcció del Fort Duquesne (Pittsburgh, Pennsilvània), de manera que el governador francès envià Joseph Coulon de Jumonville de Villiers perquè expulsés el petit destacament de Washington pacíficament.

En assabentar–se el comandant anglès que s'acostaven els francesos, es prepararen per a la batalla i cavar trinxeres. La nit prèvia al 27 de maig hi hagué d'enviar setanta-cinc (75) homes a perseguir un (1) grup de cinquanta (50) francesos que estaven amenaçant la caravana de Christopher Gist. També envià un (1) grup de sèneques a cercar un (1) altre grup de francesos. Aquests trobaren el campament de Villiers i enviar un (1) informe a Washington.

La batalla

Washington i Tanacharison (líder dels seneca) acordaren atacar el campament francès aquell mateix dia. Prengueren posicions als voltants i a les set de la tarda (19 h pm), ordenaren atacar. La batalla fou breu, només durà quinze (15) minuts, però suposà la primera victòria dels colons anglesos a la guerra. Els francesos patiren entre deu i dotze (10–12) baixes i vint-i-un (21) d'ells foren capturats, mentre que els britànics només perderen un (1) home.

Conseqüències

Després de la batalla, Jumonville insistí que Washington llegís els papers que li havien ordenat entregar. Mentre el comandant britànic els llegia, Tanacharison assassinà Jumonville, destrossant–li el cap amb un (1) tomahawk. Washington decidí llavors continuar el seu camí per construir la fortificació de Fort Necessity. Això portaria a una (1) batalla el 3 de juliol d'aquest mateix any, en la qual els francesos aconseguiren una (1) gran victòria.

Referències

  1. Tucker, Spencer C.: A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East: From the Ancient World to the Modern Middle East. ABC–CLIO, 2009, pàg. 761. ISBN 1851096728.

Bibliografia

Batalla de Jumonville Glen (Nova França)

Hand–drawn map by George Washington, accompanying a printing of the journal he kept of his 1753 expedition into the Ohio Country.

El passat divendres 28 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents novè aniversari del Tractat de Bucarest, que és un (1) tractat internacional signat el 28 de maig de 1812 a la ciutat de Bucarest (Romania) entre l'Imperi otomà i l'Imperi rus, que posà fi a la Guerra russootomana.[1]

El tractat, signat pel comandant rus Mikhaïl Kutúzov, fou ratificat pel tsar Alexandre I de Rússia tot just un (1) dia abans de la invasió russa de Napoleó. En virtut d'aquest tractat l'Imperi otomà cedí la Bessaràbia (la meitat oriental de Moldàvia) a l'Imperi rus, i el riu Prut esdevingué la nova frontera occidental de Rússia. Així mateix aquest estat aconseguí drets de comerç al llarg del riu Danubi.

A la Transcaucàsia els otomans renunciaren a les seves pretensions a la majoria de la Geòrgia occidental, però mantingueren el control de les ciutats d'Akhalkalaki, Poti i Anapa, prèviament capturades per les tropes russogeorgianes en el curs de la guerra.

Referències

  1. Robarts, Andrew: «Bucharest, Treaty of». A: Gábor Ágoston: Encyclopedia of the Ottoman Empire. Facts On File, 2008. ISBN 978-0-8160-6259-1.

Territ.changes at Treaty of Bucharest 1812, since H.E. Stier (dir.) Grosser Atlas zur Weltgeschichte, Westermann 1984, pàg. 119, ISBN 3141009198.

Southeast Europe after the treaty, Bessarabia shown in light green.

Tractat de Bucarest

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-unè aniversari del naixement de María Magdalena Julia del Portal Moreno, més coneguda com a Magda Portal (Lima, Perú, 27 de maig de 1900 — ibídem, 11 de juliol de 1989), qui fou una (1) poeta, escriptora i política peruana.

Guanyà els Jocs Florals de poesia convocats per la Universitat Major de San Marcos de Lima el 1923, amb el seu poemari Ánima absorta. Ja aleshores declinà acceptar aquest guardó en saber que qui li havia de lliurar era Augusto Bernardino Leguía, ja dictador, amb la qual cosa es donava a conèixer com una (1) activista social. Juntament amb Federico y Serafín Bolaños publicà Flechas, la primera revista literària avanguardista del Perú, el 1924.

Portal presidí l'Associació Nacional d'Escriptors i Artistes peruans, i representà el Fondo de Cultura Económico mexicà durant una dècada. Publicà un (1) total de vuit (8) obres poètiques, dues (2) de narratives i set (7) assajos.

És coneguda també per la seva activitat política, per la qual fou perseguida i fins desterrada del seu país. Fou cofundadora de l'Aliança Popular Revolucionària Americana (APRA) juntament amb Víctor Raúl Haya de la Torre. Treballaria amb el Partido Aprista Peruano, en el qual seria membre del comitè executiu nacional, com a secretària d'assumptes femenins.

Publicacions

Poesia

Els primers poemaris: Ánima absorta (1920–1924); Vidrios de amor (1925) i El desfile de las miradas (1926) no arribaren a ser publicats. El primer dels esmentats fou destruït per la mateixa autora el 1928; l'últim fou refós en el poemari Una esperanza i el mar (amb i llatina), com un (1) homenaje a Manuel González Prada).

Els poemaris que publicà Magda foren els següents:

  • Una esperanza y el mar (Lima, Editorial Minerva, 1927)

  • Costa sur (Santiago de Xile, Imprenta Nueva, 1945)

  • Constancia del ser (Lima, Talleres Gráficos Villanueva, 1965).

El 2010 es publicà la seva Obra poética completa (Lima, Fondo de Cultura Económica), compilada por Daniel R. Reedy. Als poemaris ja esmentats, se sumà una (1) compilació de la seva poesia dispersa del 1965 al 1988, que titulà Poesía interdicta. El mateix Reedy és autor d'una (1) biografía pormenorizada de la poeta: Magda Portal, la pasionaria peruana (Biografía intelectual) (2000).

Narrativa

  • El derecho de matar (La Paz, Imprenta Continental, 1926), contes en col·laboració amb Serafín Delmar.

  • La trampa (Lima, Ediciones Raíz, 1957), novel·la, testimoni de la seva militància en l'aprisme. Es basa en l'assassinat de Antonio Miró Quesada de la Guerra i la seva esposa el 1935, per obra del jove militant aprista Carlos Steer, que fou condemnat a vint (20) anys de presó. L'autora retreu als dirigents del partit deixar abandonats els militants presos, que sofrien horrosos patiments, mentre que ells pactaven amb l'oligarquía. Sobre aquesta novel·la, Luis Alberto Sánchez ha dit que «reune un conjunto de alusiones y acusaciones que de ser expresadas en forma directa, habrían alcanzado mayor nivel, pero que, vertidas en el discutible formato de un libelo sin nombres propios, deja dudas sobre su veracidad y sobre su belleza». Fou reeditada els anys 1983 i 2018 (Lima, Cocodrilo Ediciones).

  • La vida que yo viví (Lima, Casa de la Literatura Peruana, 2017), autobiografía establecida por Kristel Best Urday y autorizada por su sobrina y albacea Rocío Revolledo.

Assaig

  • El nuevo poema y su orientación hacia una estética económica (1928);

  • América Latina frente al Imperialismo (1929, 1931 i 1950);

  • Frente al momento actual (1931);

  • Defensa de la revolución mexicana (1931);

  • Hacia la mujer nueva (1933);

  • Flora Tristán, la precursora (1944; corregida i augmentada en 1983);

  • El partido aprista frente al momento actual. Quiénes traicionan al pueblo (1950).

Premis

María Magdalena Julia Portal Moreno (1900–1989), más conocida como MAGDA PORTAL, poeta, narradora, y activista política peruana.

María Magdalena Julia del Portal Moreno

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents cinquè aniversari del naixement d'Antoni Rovira i Trias (Barcelona, Barcelonès, 27? de maig de 1816 — ibídem, 2 de maig de 1889), qui fou un (1) arquitecte català, guanyador del concurs que el 1859 l'Ajuntament de Barcelona feu per urbanitzar l'Eixample de Barcelona, i que finalment es desenvolupà seguint el Pla Cerdà. Fou regidor, diputat i arquitecte municipal de Barcelona i creà el cos de bombers de la ciutat.

Biografia familiar

De família amb tradició en les arts de la construcció i el mestratge d'obres, els seus progenitors s'instal·laren a la ciutat el segle XVIII essent el seu cap visible n'Antoni Rovira i Riera, fuster i mestre d'obres al qual se li atribueixen diverses obres però de les quals, realment documentades, només tenim constància d'un (1) pont de fusta, segons projecte de Tomàs Soler i Ferrer, construït el 1802 entre la Duana i el Palau Reial, amb motiu d'una (1) visita a Barcelona dels reis d'Espanya Carles IV i Maria Lluïsa[1] per rebre reis d'Etrúria que arribaven a la ciutat i uns treballs dins de la construcció del cementiri del Poblenou els quals, erròniament, se li atribueixen al seu fill Antoni Rovira i Trias.

Del matrimoni d'en Rovira amb Gertrudis Trias, filla del fabricant d'indianes Narcís Trias, naixeria a Gràcia, el mes de maig de 1816, l'Antoni Rovira i Trias. Per raó de la situació administrativa de la futura vila de Gràcia que aleshores encara era un (1) barri fora muralles de la ciutat, el petit Antoni fou batejat a la catedral de Barcelona el vint-i-set (27) d'aquell mes de maig i li foren posats, segons el costum, tres (3) noms: Antoni de Pàdua, Josep i Ramon Nonat.

Influït segurament per l'antiga tradició familiar, Rovira i Trias s'inclinà cap a la branca de l'arquitectura i sembla, malgrat la mancança de dades al voltant seu, que ja als setze (16) anys era mestre d'obres.[2]

Casat amb Magdalena Rabassa i Barenys, el matrimoni tingué dos (2) fills l'Antoni i el Ricard, que seguiren camins oposats, ja que, mentre que el gran, l'Antoni Rovira i Rabassa seguí les passes del pare, l'altre optà per fer estudis de dret i es convertí en advocat i jutge a la ciutat de Barcelona.

Morí sobtadament el 2 de maig de 1889, als setanta-tres (73) anys, d'un (1) vessament cerebral. La seva popularitat i la vocació municipalista àmpliament manifestada el feu mereixedor d'un (1) solemne enterrament honorat pels seu estimat cos de bombers.[3]

Estudis

Feu els seus primers estudis a l'Escola de Llotja, en assignatures com química, geografia, geologia o matemàtiques. Aquesta preparació li permeté optar el 1836 a la recent creada carrera d'Enginyers de Camins a l'acadèmia de San Fernando, si bé aquests estudis els abandonarà pels d'arquitectura, obtenint el títol el 30 de març de 1842 a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.[4] Durant el període del seu servei militar a la comandància de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) elaborà, conjuntament amb dos (2) companys, el que és el seu primer treball conegut, encara com a estudiant d'arquitectura: el plànol de la Vila de Sant Feliu, dut a terme el 1836. També de la seva època d'estudiant consta que publicà uns plànols dels desapareguts Banys Nous, avui perduts.[5]

Activitat intel·lectual i associativa

Retornat a la vida civil l'any 1839, participà activament al naixement de nombroses societats que desenvolupaven diverses branques del saber.

Una (1) d'aquestes associacions, la Societat Filomàtica de Barcelona que nasqué el 15 de novembre de 1839 de la mà d'en Rovira i d'un (1) reduït grup d'intel·lectuals i polítics que es reunia a casa seva, entre els que es comptava Francesc Pi i Margall. La seva finalitat era l'evolució intel·lectual dels seus associats. El primer article dels seus estatuts aprovats el 1858 propugnava: «... La societat, sota el lema de mihi coeterisque laboro, es proposa el progrés mutu dels seus individus en els coneixements humans, fent servir tots els mitjans que siguin menester per aconseguir el seu objectiu». A partir del 1860 es fusionà amb l'Ateneu Català i el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès, i es creà l'Ateneu Barcelonès.

Juntament amb en Josep Oriol i Bernadet i Miquel Garriga i Roca tirà endavant el Boletin Enciclopédico de Nobles Artes que aparegué des de l'1 d'abril de 1846 fins al 15 de març de 1847, i en el qual s'hi anaren reflectint les idees i els pensaments dels comentats personatges entre altres arquitectes.

Participà en la fundació de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios, creada el 30 de maig de 1835, col·laborant com a pèrit i arquitecte. Intensament implicat en l'evolució d'aquesta societat privada però amb suport municipal, escrigué manuals i tractats sobre extinció d'incendis. Posteriorment municipalitzaria l'activitat del cos de bombers.[6]

Activitat professional

Des de 1867 fou arquitecte municipal de Barcelona,[7] de Gràcia i de Sant Martí de Provençals, cap d'Edificació i Ornat del mateix ajuntament el 1872, assessor de l'ajuntament de Manresa, regidor, diputat, cap Honorari del Cos de Bombers de Barcelona, ciutadà honrat de la ciutat.

Obres d'Antoni Rovira i Trias

Barcelona

Entre les obres desaparegudes hi ha les Escoles de Súria, al Bages (1853).

Projecte d'eixample per a Barcelona

L'any 1859 l'Ajuntament de Barcelona convocà un (1) concurs per a triar un (1) projecte d'eixample per a la ciutat. Es presentaren tretze (13) projectes, i en resultà guanyador per unanimitat el d'Antoni Rovira i Trias el 10 d'octubre de 1859. Però des del ministeri s'ordenà l'execució del Pla Cerdà.[27]

El projecte guanyador, segons el consistori municipal, fou una (1) proposta d'Antoni Rovira basada en una (1) malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d'avingudes. Es presentà amb el lema: «Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plutôt que d'architecte».[28] La frase és original de Léonce Reynaud un (1) referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un (1) model d'eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena (Àustria) o el projecte Haussmann a París (Illa de França). Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga[29] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Reconeixement

Des del 29 de març de 1922 la plaça que abans (des de 1861) només es deia Rovira, passà a denominar–se Rovira i Trias. En un (1) dels bancs de pedra de la plaça hi ha una (1) figura de bronze d'Antoni Rovira i Trias i, just als peus, hi té una (1) placa que representa la proposta urbanística que l'arquitecte presentà per a l'Eixample barceloní.

Referències

  1. Montaner, Josep Maria: La Modernització de l'utillatge mental de l'arquitectura a Catalunya (1714/1859). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1990, pàg. 418 (Arxius de la Secció de Ciències; 96). ISBN 8472831582.

  2. Babiano i Sànchez, 2007, pàg. 21.

  3. Babiano i Sànchez, 2007, pàg. 26.

  4. Cirici, Alexandre: «Significación del Plan Cerdà» (PDF). Cuadernos de arquitectura, núm. 35, 1959, pàg. 45–47.

  5. Babiano i Sànchez, 2007, pàg. 22.

  6. Babiano i Sànchez, 2007, pàg. 25.

  7. epdlp.com, Antoni Rovira i Trias.

  8. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  9. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  10. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  11. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  12. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  13. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  14. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  15. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  16. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  17. Barcelofília

  18. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  19. Article a Història de Barcelona

  20. Fitxa a Patrimoni arquitectònic de Barcelona

  21. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  22. Fitxa del patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona

  23. Article a Barcelofília

  24. «Igualada: Patrimoni Arquitectònic». Arxivat de l'original el 2010.06.21.

  25. Fitxa a Pat.cat

  26. Casa de les Aigües

  27. Babiano i Sànchez, 2007, pàg. 72–73.

  28. La traça d'una (1) ciutat és obra del temps més que de l'arquitecte.

  29. Solà–Morales, Manuel de: Los Ensanches (I): El Ensanche de Barcelona. Escuela Técnica Superior de Arquitectura. Departamento de Urbanismo. Laboratorio de Urbanismo, Barcelona, 1978.

Bibliografia

Escultura de bronze on hi apareix Antoni Rovira i Trias. Està situada a la plaça homònima del districte de Gràcia, a Barcelona.

Projecte d'eixample per a Barcelona d'Antoni Rovira

Placa amb la proposta urbanística de Rovira i Trias per a l'Eixample, situada als peus de la seva figura.

Antoni Rovira i Trias

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Rachel Louise Carson (Springdale, Pennsilvània, EUA, 27 de maig de 1907 — Silver Spring, Maryland, EUA, 14 d'abril de 1964)[1], qui fou una (1) biòloga marina i ecòloga estatunidenca, els escrits de la qual foren precursors del moviment ecologista.

Biografia

La seva mare li inculcà l'amor per la natura. Alhora que passava gran part del temps explorant en l'extensió de la granja, Carson era una (1) bona lectora i, des de petita, una (1) escriptora talentosa. Començà a escriure històries sobre animals als vuit (8) anys, el tema principal de la seva lectura. Tant a l'escola secundària com a la universitat, Carson fou una (1) ànima solitària, encara que no deixava de contribuir amb les seves publicacions. El 1929 es graduà amb honors. Després d'un (1) curs d'estiu al Laboratori Biològic Marí, continuà els seus estudis en zoologia i genètica.

Carson continuà estudiant, després de la seva graduació, mentre treballava com a assistent en el laboratori de Raymond Pearl, per pagar–se els estudis. Obtingué el seu mestratge en zoologia el 1932. Encara que continuà estudiant per a un (1) doctorat, el 1934 es veié forçada a deixar la universitat per buscar un (1) lloc de mestra i mantenir la seva família. El 1935 el seu pare patí una mort sobtada, deixà Carson a cura de la seva mare anciana, cosa que empitjorà la seva situació econòmica. A petició de la seva mentora en biologia, Mary Scott Skinker, acceptà un (1) lloc temporal en el Departament de Servei de Pesca i Vida Silvestre per escriure una (1) sèrie de programes radiofònics de set (7) minuts sobre la vida aquàtica, i obtingué un (1) gran èxit de la sèrie, per això li encomanaren escriure la introducció per a un (1) fullet sobre el treball del departament, amb la qual cosa s'assegurà un (1) lloc permanent. Després d'aprovar l'examen per ingressar en l'administració pública obtingué la major puntuació i es convertí en la segona dona contractada pel departament, com a biòloga aquàtica; la tasca era analitzar i escriure informes sobre les poblacions de peixos. A partir de la seva investigació i la d'altres biòlegs, també escrigué una (1) sèrie d'articles per al Baltimore Sun i altres periòdics.

El 1937 les seves responsabilitats familiars augmentaren, amb la mort de la seva germana gran, de manera que es convertí en el principal suport de la seva mare i dues (2) nebodes. A mitjans dels anys quaranta (40) Carson començà a preocupar–se per l'ús de pesticides elaborats amb finançament militar científic des de la Segona Guerra Mundial. El 1945 Carson intentà deixar el departament, però els llocs per a naturalistes eren molt escassos. Fou a mitjans d'aquest any que Carson descobrí el tema del DDT, però cap publicació s'hi interessà fins al 1962. Ja com a cap de redacció el 1949, Carson decidí intentar a poc a poc dedicar–se únicament a escriure i per a això aconseguí una (1) agent literària amb la qual mantindria una (1) estreta relació professional fins al final de la seva carrera.

El seu llibre El mar que ens envolta (1951), a més de convertir–se en best–seller i adaptar–se a un (1) documental, li donà el reconeixement com a escriptora. Els seus dos (2) llibres següents formaren una (1) trilogia que explora la vida marina en tota la seva extensió. L'èxit li donà seguretat econòmica, amb què finalment pogué deixar el seu treball el 1952. D'aleshores ençà, començà a rebre una (1) allau d'invitacions com a conferenciant, i centenars de cartes d'admiradors.

El 1953 Carson es mudà a Maine amb la seva mare i conegué Dorothy Freeman. Fou el començament d'una (1) relació amorosa que duraria tota la vida. Poc abans de morir, Carson destruí centenars de cartes que s'havien escrit durant la seva relació, conscient de l'escrutini que en faria la societat. La resta de cartes foren publicades per la neta de Freeman.

El 1953 Carson començà la seva investigació sobre ecologia i els organismes de la costa atlàntica. El 1955 completà el tercer volum de la seva trilogia marina, La vora del mar, sobre ecosistemes costaners. La crítica rebé el llibre amb grans elogis. A partir d'allí s'involucrà amb diverses organitzacions conservacionistes. El 1957 la colpejà la tràgica mort d'una (1) de les nebodes que havia cuidat durant anys, qui deixà als trenta-un (31) anys un (1) nen orfe de cinc (5) anys. Carson l'adoptà i continuà cuidant de la seva mare anciana. Es mudaren a Maryland, des d'on Carson es dedicà a les amenaces ambientals específiques relacionades amb els programes federals de ruixat amb pesticides.

El seu llibre següent el dedicà als pesticides com a verí ambiental i als programes de ruixat que abastaven la propietat privada. Malgrat que diversos terratinents havien perdut judicis contra el govern, el Tribunal Suprem els concedí el dret a obtenir ordres contra futurs danys al medi ambient, cosa que fou el precedent de posteriors causes ambientals.

Carson començà un (1) projecte de quatre (4) anys, demanant exemples de danys ambientals arran del DDT, l'insecticida que s'havia emprat amb profusió arreu per controlar insectes com el mosquit de la malària, els diversos insectes del tifus o les puces de la pesta, i havia esdevingut un (1) insecticida d'ús domèstic i agrícola i sense cap regulació.[2] Malgrat el gran escàndol del nabiu en el qual es trobaren alts nivells d'aminotriazol, causant de càncer en ratolins, el govern criticà els procediments de Carson per arribar a la conclusió sobre l'abús de pesticides. Carson anomenà els pesticides biocides, ja que els seus efectes rarament es limiten als insectes que intenten erradicar. Carson predigué l'augment de conseqüències futures, especialment quan els insectes en qüestió desenvolupen resistència als pesticides, mentre que els ecosistemes es debiliten cada vegada més i es converteixen en víctimes d'altres espècies invasores.

Per a Carson era summament descoratjador patir en carn pròpia les tàctiques agressives dels representants de la indústria química, que usaven testimonis experts per contradir la majoria dels estudis científics sobre aquest tema. Amb això conclogué que hi havia «incentius financers darrere de certs programes de pesticides». Carson acusà la indústria de desinformar intencionadament i els oficials de govern d'acceptar aquesta informació sense qüestionament.

El 1960 Carson, juntament amb la seva assistent de recerca Jeanne Davis, trobaren prou evidència que reforçava la connexió entre el càncer i els pesticides, una (1) conclusió controvertida fora de la comunitat científica. Les seves conclusions foren plasmades a Primavera silenciosa, el seu llibre més important.[3] Al mateix temps que acabava els capítols sobre càncer, Carson descobrí que tenia un (1) tumor de mama que requeria una (1) mastectomia. Tot i l'operació i el tractament, el càncer havia resultat en metàstasi.

Amb la preocupació que fos demandada per les companyies i que no tingués la força de defensar el seu llibre mentre que rebia radioteràpia, Carson envià els capítols científics als més famosos experts, dels quals obtingué total suport. El 1962 Carson distribuí còpies del llibre durant la Conferència ambiental a la Casa Blanca.

La seva posterior publicació al The New Yorker no sols atragué l'atenció del públic en general sinó també de la indústria de la química, que pressionà per a la cancel·lació de la seva publicació, establerta per al 27 de setembre. Els atacs foren nombrosos i de tota classe. Entre d'altres, el ministre d'Agricultura escrigué una (1) carta al president Eisenhower al·legant que si Carson no estava casada, tot i ser atractiva, probablement era per ser comunista! La unitat i la força que suscità Primavera silenciosa ajudà a cristal·litzar el moviment ecologista i s'aconseguí la prohibició nacional del DDT i altres pesticides. De la mateixa manera serví d'inspiració per a la creació de l'Agència per a la protecció ambiental.

La campanya de difamació fracassà davant l'extensa conscienciació del públic. El 1963 el Comitè Científic del president Kennedy donà suport a les seves conclusions i començà tasques per crear polítiques ambientals.

Encara que Carson rebé innombrables invitacions, gairebé no pogué acceptar–les, ja que la seva salut es deteriorà cada vegada més, fins que el 1964 començà amb problemes respiratoris. Morí d'un (1) atac cardíac aquest mateix any, un mes i mig (1,5) abans de complir cinquanta-set (57) anys.

Origen del moviment ecologista

Primavera silenciosa fou molt important per a fer prendre consciència del perill dels plaguicides i de la importància de la conservació del medi. Amb les seves observacions i constatacions, reflectides en el llibre, Carson es posà en contra la indústria dels pesticides però aconseguí la prohibició del DDT als Estats Units el 1972 i establia les bases perquè ningú pogués vendre contaminació sota el pretext de progrés, a més de tenir una (1) forta influència en l'origen de l'ecofeminisme.[4]

Carson rebé diverses distincions en vida. A la seva mort fou guardonada per Jimmy Carter amb la Medalla presidencial de la Llibertat, el més alt honor als Estats Units. El seu nom està associat a un (1) gran nombre de premis d'institucions filantròpiques i educatives.

Llibres

  • Under the Sea Wind, 1941.

  • The Sea Around Us, 1951.

  • The Edge of the Sea, 1955.

  • Silent Spring, Houghton Mifflin, 1962.

    • Silent Spring 1962 (La primavera silenciosa).[5]

  • The Sense of Wonder, 1965, publicat pòstumament.

  • Always, Rachel: The Letters of Rachel Carson and Dorothy Freeman 1952–1964 An Intimate Portrait of a Remarkable Friendship, Beacon Press, 1995.

  • Lost Woods: The Discovered Writing of Rachel Carson, 1998.

Referències

  1. «Rachel Carson». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. Angulo, Eduardo: «El cas de Rachel Carson». Mujeres con ciencia, 22.06.2015.

  3. Pineda, Felip: «Els ecos de la primavera silenciosa». Mètode, 12.12.2010.

  4. «Cent anys del naixement de Rachel Carson, mare del moviment ecologista». Vilaweb, 04.06.2007.

  5. L. Ferrado, Mònica: «Llibres científics que han mogut el món». Diari Ara, 20.04.2014.

Rachel Carson, author of Silent Spring. Official photo as FWS employee; circa 1940.

Rachel Louise Carson

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-setè aniversari del naixement de Louis–Ferdinand Céline o simplement Céline és el pseudònim de l'escriptor francès Louis–Ferdinand Destouches (Courbevoie, Île–de–France, 27 de maig de 1894 — Meudon, Île–de–France, 1 de juliol de 1961).[1]

Vida i obra

Céline lluità a la Primera Guerra Mundial, on fou ferit, i passà part de la seva convalescència a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Estudià medicina i es graduà el 1924. A la seva tesi doctoral, «Semmelweiss», ja demostrà les seves capacitats literàries. Fins al 1928 treballà per a la Societat de Nacions i visqué una (1) llarga temporada a Alemanya.

Posteriorment tornà a París (Illa de França), on exercí de metge en una (1) clínica per a obrers de Clichy (Alts del Sena, Illa de França). El 1932 publicà el seu primer llibre, la novel·la autobiogràfica Viatge al fons de la nit (Voyage au bout de la nuit), que obtingué una (1) enorme repercussió i esdevingué una (1) obra cabdal de la literatura francesa del segle XX. Per mitjà del seu àlter ego, Ferdinand Bardamu, hi narra diferents episodis de les seves experiències com a soldat francès durant la Primera Guerra Mundial,[2] emprant un (1) estil narratiu molt original, a base de llargs monòlegs, plens d'eloqüència, intentant imitar la frescor de la parla quotidiana, amb un (1) llenguatge directe, sovint ple d'interjeccions, i amb un (1) tractament del sexe lluny de la tradició romàntica, que feu que el llibre fos acusat d'obscè. A més, en la trajectòria de Bardamu es topa amb un seguit de personatges en què es reflecteix una (1) visió de l'existència d'influència dostoievskiana. La seva segona novel·la, Mort à crèdit (1936), torna a estar protagonitzada per Bardamu, i situada temps abans de la primera, relata la seva etapa d'adolescència.

Posteriorment, la seva actitud nihilista i la seva posició política anarquista el dugueren cap a l'extrem contrari: a un (1) antisemitisme ferotge i a un (1) xovinisme feixista, que quedà reflectit en els pamflets Mea culpa (1937) —escrit després d'un (1) viatge a Rússia, de caràcter anticomunista— i Bagatelles pour un massacre (1938). Esdevingué col·laboracionista del govern de Vichy (1940), i després de l'entrada dels aliats a París (Illa de França) l'agost del 1944, fugí a Alemanya, primer, i a Dinamarca, després, on fou empresonat, mentre des de França se'l reclamava per jutjar–lo per crims de guerra. El 1951 tornà a França, i tornà a exercir de metge a Meudon (Alts del Sena, Illa de França), on morí. Publicà encara: Guignol's band I (1951) —escrit el 1942–1944, que relata l'estada de Bardamu a Londres (Anglaterra, Regne Unit), a la darreria de la Primera Guerra Mundial i la seva relació amb els baixos fons londinencs—, D'un château l'autre (1957) —escrit a la presó, i on narra el seu exili—, Féerie pour une autre fois (1952), Normance (1954) i Nord (1960). Pòstumament es publicaren Rigodon (1968), Le Pont de Londres (1964) —segona part de Guignol's band—, la versió sencera de Guignol's band (1988) i Lettres de prison (2002), entre altres.[3]

El 2011, cinquantenari de la mort de Céline, el Ministeri de Cultura francès decidí cancel·lar el seu nom de la llista de commemoracions oficials.

Referències

  1. «Louis–Ferdinand Céline». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. «Voyage au bout de la nuit de Louis–Ferdinand Céline». aLaLettre.

  3. Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. Encyclopædia Universalis, France, 2016. ISBN 2-85229-147-9.

Enllaços externs

Louis–Ferdinand Céline (1886–1958), French writer in 1932, the year he won the Renaudot prize for his novel Journey to the End of the Night (Cropped print 2.).

Louis–Ferdinand Céline (Louis–Ferdinand Destouches)

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement de Max Brod (Praga, Txèquia, llavors Imperi austrohongarès, 27 de maig de 1884 — Tel Aviv, Israel, 20 de desembre de 1968), qui fou un (1) escriptor jueu de parla alemanya, traductor i compositor. Tot i que la seva obra literària (vuitanta-tres [83] obres) assolí un (1) gran èxit, és en gran part ignorat avui en dia, essent més recordat per la publicació de les obres de l'escriptor Franz Kafka i del compositor Leoš Janáček. També és considerat el descobridor del poeta Franz Werfel. En el referent musical, cal dir que estudià amb el mestre Alexander Uriah Boskovich.[1]

Brod i Kafka

L'any 1902, quan començà els seus estudis de dret, Max Brod s'inscrigué a la Literarisch–künstlerische Sektion de la Lese– und Redehalle de la universitat. Aquest cercle literari es dedicava a conferències en públic. El 23 d'octubre Brod llegí en públic el seu assaig sobre Schopenhauer. Després de la conferència, un (1) jove estudiant en dret anà a veure'l i l'acompanya a casa seva. La llarga discussió entre els dos (2) marcà el començament de l'amistat entre Brod i Franz Kafka. Brod esdevingué l'amic més pròxim de Kafka.[2]

Es deu a Max Brod la publicació d'obres de Kafka. El juny del 1912, durant un (1) viatge conjunt, s'aturà a Leipzig (Saxònia, Alemanya) amb Kafka i el presentà a l'editorial Kurt Wolff, llavors director de Rowohlt. Malgrat la reticència de Kafka, aquesta reunió suposà la primera publicació de Kafka, Betrachtung, publicada amb vuit-cents (800) exemplars. Durant els anys següents, Brod instà sense parar a Kafka a presentar manuscrits per a la seva publicació a Kurt Wolff Verlag, l'editorial on ell mateix fou publicat.

És un (1) dels quatre (4) membres del que ell anomenà el «cercle de Praga estret» amb Franz Kafka, Oskar Baum i Félix Weltsch i després, més tard, després de la mort de Kafka, Ludwig Winder. El grup es reuneix setmanalment a la casa de Baum per fer la lectura dels seus manuscrits.[3]

Designat com el seu marmessor per Franz Kafka, gràcies a ell es coneix l'obra d'aquest últim. Mentre que Kafka, en una (1) carta, li demandà destruir els seus manuscrits, Brod no ho feu i publicà als anys següents els textos inèdits, sobretot les novel·les.[4]

Exili

L'any 1939, amb la fi de Txecoslovàquia, Max Brod, des de molt de temps militant sionista, s'exilià i emigrà al Mandat britànic de Palestina, per fugir del nazisme, amb Felix Weltsch.[5] S'emportà en una (1) maleta els manuscrits de Kafka. Els seus propis manuscrits no li arribaren fins mesos més tard.[6]

A Palestina, fou dramaturg del Teatre Nacional Habima de Tel Aviv, pel qual escrigué l'any 1944, la seva única obra redactada en hebreu, Shaul, un (1) drama bíblic. Treballà igualment per a periòdics hebreus. L'any 1948 fou guanyador del preu Bialik per a la seva novel·la Galilei in Gefangenschaft, no sense algunes dificultats perquè l'obra no és escrita en hebreu sinó en alemany. L'any 1960 aparegué la seva autobiografia Streibares Leben.[6]

Obres

  • Schloß Nornepygge (Castell Nornepygge, 1908).

  • Weiberwirtschaft (Feina de les dones, 1913).

  • Über die Schönheit häßlicher Bilder (Sobre la bellesa de les imatges lletges, 1913).

  • Die Höhe des Gefühls (La Grandesa del Sentiment, 1913).

  • Anschauung und Begriff: Grundzüge eines Systems der Begriffsbildung, 1913 (junt amb Felix Weltsch).

  • Tycho Brahes Weg zu Gott (El camí a Déu de Tycho Brahe 1915).

  • Heidentum, Christentum, Judentum: Ein Bekenntnisbuch (Paganisme, Cristianisme, Judaisme: Un Credo, 1921).

  • Sternenhimmel: Musik- und Theatererlebnisse (1923, republicat com Prager Sternenhimmel).

  • Reubeni, Fürst der Juden (Reubeni, Princep dels Jueus, 1925).

  • Zauberreich der Liebe (El regne fantàstic de l'amor, 1930).

  • Biografie von Heinrich Heine (Biografia de Heinrich Heine, 1934).

  • Die Frau, die nicht enttäuscht (La dona que no decep, 1934).

  • Novellen aus Böhmen (Novel·les de Bohèmia, 1936).

  • Rassentheorie und Judentum (Teoria racial i judaisme, 1936).

  • Annerl (Anneta, 1937).

  • Franz Kafka, eine Biographie (Franz Kafka, una biografia, 1937, després republicada en Über Franz Kafka, 1974).

  • Franz Kafkas Glauben und Lehre (El pensament i ensenyances de Franz Kafka, 1948).

  • Die Musik Israels (La música d'Israel, Tel Aviv, 1951).

  • Beinahe ein Vorzugsschüler, oder pièce touchée: Roman eines unauffälligen Menschen (Pràcticament un alumne avantatjat, 1952).

  • Die Frau, nach der man sich sehnt (La dona que a un li agradaria, 1953).

  • Rebellische Herzen (Cors rebels, 1957).

  • Verzweiflung und Erlösung im Werke Franz Kafkas (Desesperació i redempció en les obres de Franz Kafka, 1959).

  • Beispiel einer deutsch–jüdischen Symbiose (Un exemple de simbiosi juevoalemanya, 1961).

  • Die verkaufte Braut, traducció del libretto Prodaná nevěsta (una òpera còmica txeca de Bedřich Smetana), i moltes altres traduccions de llibrets d'òpera txecs.

  • Über Franz Kafka (Fischer, Frankfurt am Main, 1974).

Enllaços externs

Referències

  1. Cohen, Yehuda (1990). Cançons d'Israel: música i músics israelians. Am Oved (en hebreu). pàg. 110.

  2. Binder 2008, pàg. 83.

  3. Schütz 1988, «Ludwig Winder», pàg. 295.

  4. Brauneck 1995, pàg. 124–125.

  5. Binder 2008, pàg. 166–167.

  6. Heinz Schöffler 1970, pàg. 1591–1594.

Bibliografia

  • (alemany) Hartmut Binder: Kafkas Welt, Reinbek, Rowohlt, Reinbek, 2008.

  • (alemany) Manfred Brauneck: Autorenlexikon deutschsprachiger Literatur des 20. Jahrhunderts, Rowohlt, Reinbek, 1995.

  • (alemany) Heinz Schöffler: Der jüngste Tag. Die Bücherei einer Epoche, Verlag Heinrich Scheffler, Francfort, 1970.

  • (alemany) Hans J. Schütz: «Ein deutscher Dichter bin ich einst gewesen». Vergessene und verkannte Autoren des 20. Jarhunderts, Verlag C. H. Beck, Munich, 1988.

  • (alemany) Bernhard Zeller, Ellen Otten: Kurt Wolff. Briefwechsel eines Verlegers 1911–1963, Fischer Taschenbuch Verlag, Francfort.

Der Prager Autor Max Brod 1914 vor dem Denkmal Friedrich Augusts des Gerechten und der Sempergalerie im Dresdner Zwinger.

Placa en bronze que commemora Max Brod, davant de la tomba de Franz Kafka, Praga.

Max Brod

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquanta-quatrè aniversari del naixement d'Arnold Bennett, batejat com Enoch Arnold Bennett (Hanley, actual Stoke–on–Trent, Anglaterra, Regne Unit, 27 de maig de 1867 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 27 de març de 1931), qui fou un (1) novel·lista britànic.


Començà a estudiar dret, però ho abandonà per dedicar–se plenament al periodisme. Publicà en diversos diaris i revistes femenines durant els anys 1893 i 1900. Posteriorment es dedicà exclusivament a l'escriptura de novel·les.


Encara que la seva obra és molt àmplia, se sol destacar la seva novel·la Conte de velles (The Old Wives' Tale) publicada el 1908 que descriu la monotonia de la vida a la regió de «The Potteries», un (1) districte industrial de Staffordshire, un (1) escenari ben conegut per Bennett i que apareixeria en moltes de les seves obres. Altres de les seves obres, encara que no tan perfectes són Clayhanger, Hilda Lessways i These Twain: formen la sèrie Clayhanger.


La seva última obra rellevant fou Retrat d'un avar (Riceyman Steps). Les obres escrites posteriorment no tenen força segons molt crítics.


Es separa de la seva dona francesa el 1922, i després viu amb l'actriu Dorothy Cheston, fins als seus últims dies. Les seves restes reposen en el cementiri de Burslem (Stoke–on–Trent).


Arnold Bennett fou un (1) autor molt popular en la seva època, però el seu enfrontament amb els nous escriptors del cercle de Bloombury, especialment amb Virginia Woolf, danyaren la seva imatge greument. Fins i tot avui les dures crítiques que Virginia Woolf llançà contra ell en Mr. Bennett i Mrs. Brown influeixen en la lectura que es fa de la seva obra.

Arnold Bennett – Project Gutenberg etext 13635.

Enoch Arnold Bennett

El passat dijous 28 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquanta-quatrè aniversari del naixement d'Anna De Weert, nascuda Cogen; Anna Virginie Caroline De Weert (Gant, Flandes, Bèlgica, 27 de maig de 1867 — ibídem, 12 de maig de 1950), qui fou una (1) pintora belga impressionista, assagista i prosista. És considerada una (1) important pintora luminista.

Biografia

Weert nasqué a Ghent (Gant, Flandes, Bèlgica) com a Anna Virginie Caroline Cogen. Filla de l'escriptora Clara Cogen–Ledeganck, el seu avi era Karel Lodewijk Ledeganck i els seus oncles, Alphons i Felix Cogen, eren pintors.


A finals del segle XIX fou estudiant del pintor belga Emile Claus. Ella i el seu marit, el polític liberal Maurice De Weert, passaren els estius amb ell durant aquells anys.


Anna Cogen era un (1) artista productiva i tingué una (1) relació llarga amb el Cercle Artistique et Littéraire de la seva ciutat, després que ella primer hi exhibís l'any 1895.


Signava les seves obres amb el nom Anna de Weert i formà part del cercle d'art «Vie et Lumière» que fundà el 1904 amb Adrien–Joseph Heymans i Emile Claus. Feu múltiples exposicions i impartí conferències tant a Gant (Flandes, Bèlgica), com a altres indrets del seu país i fins i tot a l'estranger. Així, per exemple, l'any 1921 formà part de l'«Exposition d'oeuvres d'artistes belges» que es feu a Barcelona (Catalunya).


De Weert pintà paisatges i natures mortes, entre altres temes, i il·lustrà algunes publicacions de la seva mare, com Begijntjes i beguinages (1902).


Com a escriptora fou principalment assagista i treballà com a corresponsal del diari de Gant (Flandes, Bèlgica) La Flandre libérale.


La seva obra es pot trobar amb els noms Anna Cogen, Anna de Weert, Anna de Weert–Cogen i Anna Cogen–Ledeganck.


El Museu de Belles Arts de Gant (Flandes, Bèlgica) té un (1) retrat seu, pintat per Emile Claus.


Morí a Gant (Flandes, Bèlgica) l'any 1950.

Portrait of Anna de Weert by Emile Claus (he died in 1924) so guess at 1920???

Tonnelle de rosiers, 1920. Col·lecció privada.

El meu estudi el 1909/1910.

Anna Virginie Caroline De Weert (Anna Virginie Caroline Cogen)

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents tresè aniversari del naixement d'Amelia Bloomer (Homer, Nova York, EUA, 27 de maig de 1818 — Council Bluffs, Iowa, EUA, 30 de desembre de 1894), periodista estatunidenca, editora, sufragista i activista pels drets de les dones.[1]

Biografia

Amelia Jenks Bloomer (de nom de soltera, Amelia Jenkins Bloomer) nasqué el 27 de maig de 1818 en una (1) família modesta de Homer, Nova York. Encara que només estudià pocs anys d'escolarització formal, es convertí en professora, al principi en escoles públiques i posteriorment com a tutora privada.[2]


A l'edat de vint-i-dos (22) anys, Amelia es casà amb l'advocat Dexter Bloomer, de Seneca Falls, Nova York, un (1) quàquer amb visions progressistes que animà Amelia a escriure per al seu diari, el Seneca Falls Count.[2]

Editora: «The Lily»

L'1 de gener de 1849, el primer diari del món únicament dedicat a les dones, i editat per dones, fou llançat als Estats Units: «The Lily», la portada del qual duia la indicació 'Publicat per una comissió de dames’.[3] La publicació s'edità des del 1849 fins al 1853. Inicialment començà com un (1) diari en favor del Moviment per la Temprança, contra el consum de begudes alcohòliques, amb una (1) distribució «domèstica» entre els membres de la «Seneca Falls Ladies Temperance Society». La circulació de The Lily passà de cinc-cents (>500) exemplars al mes a quatre mil (4.000) a causa de la controvèrsia de la reforma del vestit.


A finals de 1853 els Bloomers es traslladaren a Mount Vernon, Ohio, on Amelia Bloomer continuà editant The Lily, que aleshores tenia una (1) circulació nacional de més de sis mil (>6.000) exemplars.[4] Bloomer vengué The Lily el 1854 a Mary Birdsall, perquè ella i el seu marit Dexter es tornà a traslladar aquesta vegada a Council Bluffs, Iowa, on no hi havia cap instal·lació per publicar el diari.


Elizabeth Cady Stanton fou una (1) de les primeres col·laboradores de la publicació, i probablement fou per la seva influència que Bloomer inclogués més i més articles sobre els drets de les dones, i així es transformà la naturalesa inicial de The Lily, que adquirí una (1) perspectiva de caràcter més feminista.[5]

Activista

El 1848 Amelia Bloomer assistí a la Primera Convenció sobre els Drets de la Dona als Estats Units, celebrada a Seneca Falls, Nova York. Fou organitzada per Elizabeth Cady Stanton, una (1) figura líder del moviment de sufragi femení. El discurs fou publicat a la North Star Printing Office, propietat de l'ex–esclau i reformador social, Frederick Douglass.[2]


Una (1) de les activitats més populars de Bloomer feu la defensa d'un (1) tipus de vestimenta femenina que fos més pràctica i portable. La moda femenina de la dècada del 1850 consistia en cotilles poc saludables, que podien pesar més de quatre quilograms (4 kg) i que sovint provocaven greus problemes de salut. Bloomer començà a defensar la roba que havia estat usada per Frances Wright i les dones que vivien a la comuna experimental de New Harmony, Indiana, en la dècada de 1820, i que també fou usat en públic per l'actriu Fanny Kemble.[2]


El nou vestit, que ràpidament s'anomenà «bloomers», estava fet d'un (1) cosset independent i una (1) faldilla fins als genolls amb un (1) parell de pantalons a sota. Bloomer declarà més endavant: «Tan bon punt se sabé que portava el nou vestit, rebia centenars de cartes de dones de tot el país fent consultes sobre el vestit i demanant patrons».[6]


El 1851 Amelia Bloomer aparegué per primera vegada com a ponent en actes públics amb conferències en ciutats com Cleveland (Ohio), Cincinnati (Ohio), Chicago (Illinois), Milwaukee (Wisconsin) i St. Louis (Missouri).[2]


Fou admesa com a membre de la National Women's Hall of Fame.

Referències

  1. ↑ «Amelia Bloomer» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.

  2. ↑ Anar a :2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «History of American Women. Amelia Bloomer» (en anglès).

  3. ↑ Butcher, Emma: «Lily of Liberty: Amelia Bloomer at 200» (en anglès). History Today, 29.05.2018.

  4. ↑ «Women's Rights. Amelia Bloomer» (en anglès), 26.02.2015.

  5. ↑ «History of The Lily» (en anglès).

  6. ↑ «Amelia Bloomer Biography» (en anglès), abril 2014.

Public relations portrait of Amelia Bloomer as used in the History of Woman Suffrage by Susan B. Anthony and Elizabeth Cady Stanton, Volume I, published in 1881.

Amelia Jenkins Bloomer

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-setè aniversari del naixement de Samuel Dashiell Hammett (comtat de St. Mary, Maryland, EUA, 27 de maig de 1894 — ciutat de Nova York, estat de Nova York, EUA, 10 de gener de 1961),[1] qui fou un (1) escriptor estatunidenc de novel·la detectivesca i contes curts. Entre els personatges més recordats que creà es troben Sam Spade (El falcó maltès), la parella de detectius Nick i Nora Charles (L'home prim) i l'Agent de la Continental (Collita Roja). També escrigué sota els pseudònims de Peter Collinson, Daghull Hammett, Samuel Dashiell i Mary Jane Hammett.

Vida

Hammett nasqué al comtat St. Mary a la costa oriental de Maryland. Els seus pares eren Richard Thomas i Annie Bond Dashiell (el cognom ve d'una americanització del cognom francès de Chiel). Dashiell deixà l'escola a l'edat de tretze (13) anys i tingué diverses ocupacions abans d'esdevenir agent de la Pinkerton National Detective Agency (Agència Nacional de Detectius Pinkerton) a Baltimore (Maryland).


Durant la Primera Guerra Mundial s'allistà en l'American Field Service (un [1] cos de voluntaris que proporcionava ambulàncies i transports als aliats durant la guerra) a França. Tanmateix, no es presentà voluntari per al perillós servei d'ambulàncies. Després d'entrar en l'exèrcit estatunidenc, fou assignat al cos d'ambulàncies, però la tuberculosi que contragué provocà la seva llicència mèdica en menys d'un (<1) any, després del seu internament en un (1) hospital als Estats Units. Arran d'aquest episodi, Hammett patí de mala salut durant la resta de la seva vida, amb esporàdics brots de tuberculosi, i també a causa de l'alcoholisme.


Després de la guerra, es donà a la beguda, provà amb la publicitat i, finalment, amb la literatura. La seva experiència a l'agència de detectius Pinkerton li donà inspiració per a les seves obres.


Començà a publicar principalment en la revista Black Mask (Màscara Negra) amb Joseph Shaw com a editor. El primer conte de Dashiell publicat a Black Mask fou The Road Home (El camí a casa) sota el pseudònim de Peter Collinson, el desembre del 1922. L'Agent de la Continental aparegué per primera vegada en el número d'octubre de 1923 de Black Mask en un (1) conte titulat Arson Plus. L'Agent de la Continental arribaria a aparèixer en vint-i-vuit (28) contes i dues (2) novel·les. L'any 1932 també escrigué el guió d'una (1) historieta (Agent Secret X–9, Secret Agent X–9), il·lustrada per Alex Raymond.


Aconseguí el prestigi literari gràcies a les seves novel·les publicades entre els anys 1929 i 1931. Les dues (2) primeres, Collita roja (Red Harvest, 1929) i La maledicció dels Dain (The Dain curse, 1929), el portaren ràpidament a la fama. Tanmateix, fou El falcó maltès (The Maltese Falcon, 1930) la seva novel·la més famosa —encara que no unànimement considerada la millor.


Molts dels seus llibres foren convertits en pel·lícules, notablement El falcó maltès (pel·lícula del 1941, dirigida per John Huston). El diàleg en la pel·lícula sovint empra literalment el del llibre.


L'any 1931 Hammett s'embarcà en una (1) relació amorosa que duraria trenta-tres (33) anys amb la dramaturga Lillian Hellman. Escrigué la seva última novel·la l'any 1934, i durant la major part de la resta de la seva vida es dedicà a l'activisme de l'esquerra política. Fou un (1) actiu antifeixista en la dècada del 1930, i l'any 1937 s'afilià al Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica.


L'any 1942 tornà a l'exèrcit, ja que els EUA estaven immersos en la Segona Guerra Mundial. Tot i ser un (1) veterà físicament disminuït i víctima de la tuberculosi, lluità per ser admès en les forces armades. Passà la major part de la guerra com a sergent en les Illes Aleutianes, on editava un (1) periòdic de l'exèrcit.


Després de la guerra, Hammett s'associà amb el New York Civil Rights Congress (Congrés de Drets Civils de Nova York), una (1) organització esquerrana considerada per alguns com comunista. Quan quatre (4) comunistes relacionats amb l'organització foren empresonats, Hammett recaptà diners per a aconseguir la seva llibertat. Quan els acusats fugiren, fou interrogat sobre el seu parador, i el 1951 fou empresonat durant sis (6) mesos per refusar a proporcionar informació al tribunal.


Durant la dècada del 1950, el Congrés dels Estats Units l'investigà. Tot i que declarà sobre les seves pròpies activitats, sent inclòs en llistes negres,[2] refusà proporcionar informació sobre les identitats d'altres membres del partit comunista.


Morí a l'Hospital Lennox Hill de Nova York. Com a veterà de dues (2) guerres mundials, fou enterrat amb honors en el Cementeri Nacional d'Arlington.

Obres

Novel·les

Totes les novel·les excepte L'home flac foren originalment serialitzades en tres (3), quatre (4) o cinc (5) parts en diferents magazins.[3]

  • Red Harvest (Collita roja; publicada l'1 de febrer de 1929);

  • The Dain Curse (La maledicció dels Dain; 19 de juliol 1929);

  • The Maltese Falcon (El falcó maltès; 14 febrer 1930);

  • The Glass Key (La clau de vidre; 24 abril 1931);

  • The Thin Man (L'home flac; 8 gener 1934).

Relats breus

  • «The Barber and his Wife», 1922;

  • «The Parthian Shot», 1922;

  • «The Great Lovers», 1922;

  • «Immortality», 1922;

  • «The Road Home», 1922;

  • «The Master Mind», 1923;

  • «The Sardonic Star of Tom Doody», 1923;

  • «The Joke on Eoloise Morey», 1923;

  • «Holiday», 1923;

  • «The Crusader», 1923;

  • «The Green Elephant», 1923;

  • «The Dimple», 1923;

  • «Laughing Masks», 1923;

  • «Itchy», 1924;

  • «Esther Entertains», 1924;

  • «Another Perfect Crime», 1925;

  • «Ber–Bulu», 1925;

  • «The Advertising Man Writes a Love Letter», 1926–1930;

  • «The House Dick», 1923–1936;

  • «The Second-Story Angel», 1923–1936;

  • «The Man Who Killed Dan Odams», 1923–1936;

  • «Night Shots», 1923–1936;

  • «Afraid of a Gun», 1923–1936;

  • «Zigzags of Treachery», 1923–1936;

  • «One Hour», 1923–1936;

  • «Death on Pine Street», 1923–1936;

  • «Tom, Dick, or Harry», 1923–1936;

  • «The Assistant Murderer», 1923–1926;

  • «The Gatewood Caper», 1923;

  • «Nightmare Town», 1924;

  • «The Tenth Clew», 1924;

  • «The House in Turk Street», 1924;

  • «The Girl with the Silver Eyes», 1924;

  • «Dead Yellow Women», 1925;

  • «The Gutting of Couffignal», 1925;

  • «The Scorched Face», 1925;

  • «Corkscrew», 1925;

  • «The Whosis Kid», 1925;

  • «Ruffian's Wife», 1925;

  • «The Main Death», 1927;

  • «The Big Knockover», 1927;

  • «$106,000 Blood Money», 1927;

  • «This King Business», 1928;

  • «Fly Paper», 1929;

  • «The Farewell Murder», 1930;

  • «A Man Called Spade», 1932;

  • «Too Many Have Lived», 1932;

  • «They Can Only Hang You Once», 1932;

  • «Two Sharp Knives», 1934;

  • «His Brother's Keeper», 1934;

  • «Night Shade», circa 1933;

  • «This Little Pig», circa 1934;

  • «A Man Called Thin», 1961;

  • «The First Thin Man», n.d.

Obres editades en català

Referències

  1. ↑ «Dashiell Hammett». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ Cold War: McCarthyism & Red Scare: Shmoop US History Guide (en anglès). Shmoop University Inc, pàg. 12. ISBN 161062128X.[Enllaç no actiu]

  3. ↑ «Llista d'obres de Dashiell Hammett» (en anglès).

  4. ↑ Aquest títol inspirà l'autor català Jaume Fuster per posar nom al recull de contes detectivescos Les claus de vidre.

Photo portrait of American author Dashiell Hammett used for the first–edition dust jacket of his fifth and final novel, The Thin Man.

Tomba de Dashiell Hammett

Samuel Dashiell Hammett

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-quatrè aniversari del naixement de Sir John Douglas Cockcroft OM KCB CBE FRS (Todmorden, West Yorkshire, Anglaterra, Regne Unit, 27 de maig de 1897 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 18 de setembre de 1967), qui fou un (1) físic anglès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1951.

Biografia

Nasqué el 27 de maig de 1897 a la ciutat anglesa de Todmorden. Estudià a l'escola de secundària de la seva ciutat natal, estudiant posteriorment matemàtiques a la Universitat de Manchester (Anglaterra, Regne Unit). El 1928 treballà com a investigador al Saint John's College, càrrec que ocupà fins a l'any 1946.


John Dogulas Cockcroft morí el 18 de setembre de 1967 a la ciutat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).

Recerca científica

L'any 1932, i en col·laboració amb el físic Ernest Walton, fou el primer a desintegrar un (1) nucli atòmic amb partícules subatòmiques accelerades artificialment. Per a desenvolupar les seves investigacions, van usar un accelerador de partícules que havien desenvolupat per a bombardejar àtoms de liti amb protons, observant com alguns dels àtoms de liti absorbien un (1) protó i es desintegraven en dos (2) àtoms d'heli.


Entre els anys 1941 i 1944 fou supervisor cap del departament d'Investigació i Desenvolupament de les forces aèries britàniques, i des del 1944 fins al 1946 exercí com a director de la divisió d'energia atòmica del Consell d'Investigació Nacional del Canadà.


L'any 1951 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, que compartí amb Ernest Walton, pels seus treballs sobre la transmutació dels nuclis atòmics mitjançant l'ús de partícules artificialment accelerades.

Sir John Douglas Cockcroft

John Douglas Cockcroft

El passat dijous 27 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-cinquè aniversari del naixement de Maximilià I de Baviera, altrament dit Maximilià I Josep de Baviera, (Schwetzingen, Baden–Württemberg, Alemanya, 27 de maig de 1756 — Munic, Baviera, Alemanya, 13 d'octubre de 1825), qui fou el primer rei de Baviera, el primer sobirà bavarès que no pertanyia a la branca principal de la família dels Wittelsbach sinó a la secundària, la comtal palatina. Gràcies a la unió entre els Wittelsbach de Baviera i els del Palatinat es pogueren reunir tots els territoris històrics de la família sota un únic sobirà. Anteriorment ja tenia els títols de duc de Zweibrücken (de 1795 a 1799) i elector de Baviera (com a Maximilià IV Josep de 1799–1805).

Orígens familiars

Nascut a Schwetzingen, prop de Heidelberg (Baden–Württemberg, Alemanya), el 27 de maig de 1756, era fill del comte palatí Frederic Miquel de Zweibrücken–Birkenfeld i de l'aristòcrata Maria Francesca de Sulzbach. Els comtes palatins eren una (1) branca secundària de la família dels Wittelsbach de Baviera nascuts per la lògica medieval de partir les herències i de deixar a cada fill una (1) part dels territoris familiars.


Educat majoritàriament a França, ben aviat entrà a formar part de l'exèrcit francès on escalà amb pocs anys fins a la posició de general. Ara bé, en el moment en què esclatà la revolució canvià les armes franceses per les austríaques. L'any 1795 heretà el Ducat de Zweibrücken de part del seu germà el duc Carles II.


Als dominis familiars del comtat palatí s'hi afegí, l'any 1799, l'Electorat de Baviera a conseqüència de l'extinció de la branca familiar que regnava a Baviera.


Políticament parlant Maximilià I de Baviera fou més que brillant, a través d'una (1) hàbil política de matrimonis casà una (1) de les seves filles amb el fill de la primera esposa de Napoleó I de França i una (1) altra amb l'emperador Francesc I d'Àustria, i així s'assegurà que Napoleó l'elevés al rang de rei i que després amb la caiguda de l'emperador francès, els austríacs li mantinguessin el títol i no el penalitzessin pel seu suport als francesos.


A més a més, aconseguí pel Tractat de París de 1814[1] intercanviar el comtat del Tirol que li havia cedit Napoleó per l'arquebisbat de Würzburg (Baviera) amb Àustria, amb la qual cosa aconseguí una (1) major unitat i continuïtat territorial del regne bavarès.

Núpcies i descendents

Casat en dues (2) ocasions, en primeres núpcies ho feu amb la princesa Augusta Guillemina de Hessen–Darmstadt, filla de Jordi Guillem de Hessen–Darmstadt, de la qual tingué:

  • SAR la princesa Amàlia de Baviera, nascuda el 1790 i morta el 1794.

  • SAR el príncep Carles de Baviera, nascut el 1795 i mort el 1873. Es casà en dues (2) ocasions i en les dues ho feu de forma morganàtica. En primeres núpcies amb Sophie Petin, creada baronessa von Bayrstorff, i en segones núpcies amb Henriette Schoelter, creada baronessa von Frankenberg.


Es casà en segones núpcies amb la princesa Carolina de Baden, filla de Carles Lluís de Baden, amb la qual tingué:

  • SAR el príncep Maximilià de Baviera, nascut a Munic el 1800 i mort el 1803.

Referències

  1. ↑ Chapman, Tim: The Congress of Vienna: origins, processes, and results (en anglès). Routledge, 1998, pàg. 33. ISBN 0415179947.

Retrat de Maximilian I Joseph of Bavaria (1756–1825).

Augusta Guillemina de Hessen–Darmstadt, muller de Maximilià I Josep de Baviera.

Royal Monogram of King Maximilian I Joseph of Bavaria

Maximilià I Josep de Baviera

El passat dimecres 26 de maig de 2021 es commemorà el setantè aniversari del naixement de Sally Kristen Ride (Los Angeles, Califòrnia, EUA, 26 de maig de 1951 — La Jolla, San Diego, Califòrnia, EUA, 23 de juliol de 2012), qui fou una (1) física estatunidenca i astronauta. Fou la primera dona nord–americana a viatjar a l'espai i és encara la persona més jove que ho ha fet, amb trenta-dos (32) anys. Ride fou la tercera dona a viatjar a l'espai, després de les cosmonautes de l'URSS Valentina Tereixkova (1963) i Svetlana Savítskaia (1982). Després de viatjar dues (2) vegades en l'orbitador Challenger, es retirà de la NASA el 1987. Treballà durant dos (2) anys a la Universitat de Stanford (Califòrnia), després a la Universitat de Califòrnia a San Diego. Participà en els comitès que investigaren els desastres dels transbordadors espacials Challenger (Comissió Rogers) i Columbia, l'única persona a participar en tots dos (2) programes. Ride morí de càncer de pàncrees el 23 de juliol de 2012.

Infancia i educació

Filla gran de Dale Burdell Ride i Carol Joyce (nascuda Anderson), Ride nasqué a Los Angeles (Califòrnia). Tots dos (2) pares eren veterans de l'Església presbiteriana. La mare de Ride havia treballat com a consellera voluntària en el centre penitenciari de dones. El seu pare havia estat professor de ciències polítiques al Santa Monica College.

Ride assistí a la Portola Junior High i després a la Birmingham High School abans de graduar–se amb una (1) beca a l'escola privada Westlake School for Girls, a Los Angeles (Califòrnia). A més d'interessar–se per la ciència, fou jugadora de tennis de l'àmbit nacional. Ride assistí al Swarthmore College durant tres (3) semestres, feu cursos de física a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, i després entrà a la Universitat de Stanford (Califòrnia), on es graduà amb una (1) llicenciatura en anglès i física. A Stanford (Califòrnia), el 1975, obtingué un (1) mestratge i un (1) doctorat en física el 1978 mentre feia una (1) investigació sobre la interacció dels raigs X amb el medi interestel·lar. Astrofísica i làsers d'electrons lliures eren les seves àrees específiques d'estudi.

Carrera a la NASA

Sally Ride fou una (1) de vuit mil (8.000) persones que respongué a un (1) anunci al diari dels estudiants de Stanford, en què es buscava candidats per al programa espacial. Fou seleccionada per a unir–se a la NASA el 1978. Durant la seva carrera, Ride serví de base a terra, com a controladora de vol (CapCom) per als vols dels transbordadors espacials segon i tercer (STS–2 i STS–3), ajudant al desenvolupament del braç de robot del transbordador, anomenat Canaarm.

Abans del seu primer vol espacial, fou objecte de l'atenció dels mitjans a causa del seu gènere. Durant una (1) roda de premsa hagué de respondre a preguntes com «el vol pot afectar els seus òrgans reproductius?» i «plores quan les coses van malament a la feina?». Tot i això i la importància històrica de la missió, Ride insistí que es veia a si mateixa d'una (1) sola forma: com una (1) astronauta. El 18 de juny de 1983 es convertí en la primera dona nord–americana a l'espai com a membre de la tripulació de la nau espacial Challenger STS–7. Havia estat precedida per dues (2) dones soviètiques: Valentina Tereshkova el 1963 i Svetlana Savitskaya el 1982. La tripulació de cinc (5) persones de la missió ST–7 desplegà dos (2) satèl·lits de comunicacions i dugué a terme experiments farmacèutics. Ride fou la primera dona a fer servir el braç del robot a l'espai i la primera persona que feu servir el braç per recuperar un (1) satèl·lit.

El seu segon vol espacial fou el 1984, també a bord del Challenger. Passà un (1) total de més de tres-centes quaranta-tres (343) hores en l'espai. Ride havia completat vuit (8) mesos d'entrenament per al seu tercer vol (STS–61–M) quan ocorregué el desastre del transbordador Challenger. Fou nomenada per a la Comissió Rogers (la comissió presidencial que investigà l'accident). Després de la investigació, Ride fou assignada a la seu de la NASA a Washington, DC, on dirigí el primer esforç de planificació estratègica de la NASA i fou l'autora de l'informe titulat «NASA Leadership and America's Future in Space: A Report to the Administrator», conegut també con Informe Ride, i fundà l'oficina d'Exploració de la NASA. Després de la mort de Sally Ride el 2012, el general Donald Kutyna revelà que ella li havia proporcionat discretament informació clau sobre les juntes tòriques (que es tornen rígides a baixes temperatures), que finalment portà a la identificació de la causa de l'explosió.

Després de la NASA

El 1987 Ride deixà el seu càrrec a Washington, DC, per treballar al Centre de Seguretat Internacional i Control d'Armes a la Universitat de Stanford. El 1989 es convertí en professora de física a la Universitat de Califòrnia a San Diego, i directora de l'Institut Espacial de Califòrnia. Des de mitjans de la dècada de 1990 fins a la seva mort, Ride dirigí dos (2) programes de difusió pública per a la NASA, els projectes ISS EarthKAM i GRAIL MoonKAM, en col·laboració amb el Jet Propulsion Laboratory de la NASA i de la UCSD. Els programes permeten als estudiants de l'escola secundària sol·licitar imatges de la Terra i la Lluna. El 2003 se li demanà de formar part de la Junta d'Investigació d'Accidents de Columbia.

Fou la presidenta i CEO de Sally Ride Science, una (1) companyia cofundada el 2001 amb Tam O'Shaughnessy, que crea programes de ciències d'entreteniment i publicacions per a estudiants de primària i secundària, adreçant–se específicament a les nenes.

D'acord amb Roger Boisjoly, l'enginyer que advertí dels problemes tècnics que conduïren al desastre del Challenger, després que tota la plantilla en pes de la Morton–Thiokol se li tirés a sobre, Ride fou l'única figura pública a mostrar–li el seu suport.

Ride escrigué —o coescrigué— set (7) llibres sobre l'espai destinats als nens, amb l'objectiu d'animar els nens a estudiar ciències.

Ride donà suport a Barack Obama per a la presidència dels Estats Units el 2008.

Vida personal

Ride era extremadament discreta amb la seva vida personal. El 1982 es casà amb el seu company astronauta de la NASA Steve Hawley. Es divorciaren el 1987.

Després de la mort de Ride, el seu obituari revelà que la seva parella durant vint-i-set (27) anys fou Tam O'Shaughnessy, una (1) amiga de la infància i professora emèrita de Psicologia a la Universitat Estatal de San Diego (Califòrnia), a qui conegué quan totes dues (2) aspiraven a ser jugadores professionals de tennis. O'Shaughnessy fou també una (1) escriptora de ciència i, més tard, la cofundadora de Sally Ride Science. O'Shaughnessy fou posteriorment consellera delegada i presidenta de la Junta de Sally Ride Science. Escrigueren juntes sis (6) llibres de ciència per a nens. La seva relació fou revelada per la companya i confirmada per la seva germana, que digué que optà per mantenir la seva vida personal en privat, incloent la seva malaltia i els tractaments. Sally Ride és la primera astronauta gai coneguda.

Sally Ride morí el 23 de juliol de 2012, a l'edat de seixanta-un (61) anys, a la seva casa de La Jolla, Califòrnia, disset (17) mesos després d'haver estat diagnosticada amb càncer de pàncrees. Després de la cremació, les seves cendres s'enterraren al costat de les del seu pare, en el Woodlawn Memorial Cemetery, a Santa Monica.

Premis a la seva carrera

Ride rebé nombrosos premis, incloent el National Space Society Award's von Braun, el Lindbergh Eagle, i el premi Theodore Roosevelt de la NCAA. Fou inclosa en el National Women's Hall of Fame i al United States Astronaut Hall of Fame i fou guardonada amb la NASA Space Flight Medal dues (2) vegades. Fou l'única persona que formà part dels comitès d'investigació de dos (2) accidents de transbordadors (el de l'accident del Challenger i el desastre del Columbia). Dues (2) escoles primàries als Estats Units porten el seu nom: Escola Primària Sally Ride a The Woodlands, Texas i a Germantown, Maryland.

El 1994 Ride rebé el Premi Samuel S. Beard al millor servei públic per una (1) persona de trenta-cinc (35) anys o menys, un (1) premi atorgat anualment pels Jefferson Awards for Public Service.

El 6 de desembre de 2006, el governador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger i la Primera Dama Maria Shriver inclogueren Ride al California Museum for History, Women, and the Arts. L'any següent se la inclogué al National Aviation Hall of Fame a Dayton, Ohio.

Ride dirigí programes educatius per la difusió pública de la missió GRAIL de la NASA, que envià dos (2) satèl·lits bessons per mapejar la gravetat de la Lluna. El 17 de desembre de 2012 les dues (2) sondes del GRAIL, Ebb and Flow, es dirigiren per a completar la seva missió i s'estavellaren en una (1) muntanya lunar no identificada prop del cràter Goldschmidt . La NASA va anunciar que s'anomenava el lloc d'aterratge en honor a Sally Ride. El 2013 la revista Flying magazine situà Ride en el lloc cinquanta (50) en la seva llista dels «cinquanta-un (51) Herois de l'Aviació» el 2013.

Llegat

L'abril del 2013 l'Armada dels Estats Units anuncià que un (1) vaixell d'investigació es batejaria amb el nom de Ride. Això es dugué a terme el 2014 amb l'avarada del vaixell d'investigació oceanogràfica RV Sally Ride (Agor-28).

El 2013 Janelle Monáe llançà una (1) cançó anomenada «Sally Ride». També el 2013, les astronautes Chris Hadfield i Catherine Coleman interpretaren una (1) cançó anomenada «Ride On».

El 2013 la Space Foundation atorgà a Ride el seu més alt honor, el general James E. Hill Lifetime Space Achievement Award.

El 20 de maig de 2013 es feu al Centre John F. Kennedy per a les Arts Escèniques a Washington, DC un (1) «Homenatge Nacional a Sally Ride». El mateix dia, el president Barack Obama anuncià que Ride rebria la Medalla Presidencial de la Llibertat, la més alta condecoració civil dels Estats Units. La seva parella Tam O'Shaughnessy recollí la medalla en una (1) cerimònia a la Casa Blanca el 20 de novembre de 2013.

El 2014 s'inclogué Ride en el Legacy Walk, una (1) exhibició pública a l'aire lliure que celebra la història de les persones LGBT.

El 2017 un (1) Doodle de Google li reté homenatge en el Dia Internacional de les Dones.

Sally Ride was the first American woman in space.

Emblem of Nasa's STS–7 mission.

STS–41G Patch

D'esquerra a dreta Shannon W. Lucid, Margaret Rhea Seddon, Kathryn D. Sullivan, Judith A. Resnik, Anna L. Fisher, i Sally K. Ride. La NASA seleccionà les sis (6) dones com les primeres candidates astronautes el gener del 1978, i començaren un (1) programa d'entrenament que es completà l'agost del 1979.

Sally Ride dins del Challenger durant la missió STS–7.

Sally Ride es comunica amb els controladors de terra durant la missió de sis (6) dies al Challenger el 1983.

Sally Kristen Ride

El passat dimecres 26 de maig es commemorà el quatre-cents cinquanta-cinquè aniversari del naixement de Mehmet III —turc otomà: محمد ثالث Meḥmed-i sālis, turc: III.Mehmet— (Bozgadh, Turquia, 26 de maig de 1566 — Istambul, Turquia, 22 de desembre de 1603), qui fou el fill de Murat III, a qui succeí com a soldà de l'Imperi otomà des del 1595 fins a la seva mort.

Mehmet III és notori en la història otomana per haver assassinat vint-i-set (27) dels seus germans i germanastres per assegurar el poder. També feu matar més de vint (>20) de les seves germanes, que foren estrangulades pels seus sicaris sordmuts. Mehmet III fou un (1) soldà inefectiu, relegat en l'acció de govern per la seva mare Safiye.

Era fill de Murat III i de l'albanesa Safiye i nasqué quan el seu pare era sandjakbegi de Saruhan. El seu besavi Solimà I el Magnífic trià el seu nom. El 22 de desembre de 1574 el seu pare pujà al tron i visqué llavors a Istanbul (Turquia), al Palau Nou. La seva circumcisió se celebrà amb gran pompa el 1582 amb festes entre el 29 de maig i el 24 de juliol. Murat III i Safiye se separaren quan morí la seva mare Nur Banu (7 de desembre de 1583), i el 24 de desembre Mehmet era enviat a Saruhan com sandjakbegi (el darrer hereu presumpte que exercí el càrrec que fins aleshores sempre exercia el príncep hereu). Allí nasqueren quatre (4) fills (Selim el 1585, que morí el 1597, Mahmut el 1587, executat el 1603, Ahmet el 1590 i Mustafà el 1591). Encara tingué un (1) altre fill, Jahangir, que morí jove el 1602) i sis (6) filles.

El 15 de gener de 1595 morí Murat III i Safiye envià a buscar a Mehmet III que arribà a la capital i fou proclamat just abans dels funerals paterns el 27 de gener de 1595. L'endemà els seus dinou (19) germanastres foren assassinats. Com a Walida Sultan (Reina Mare) Safiye exercí el poder de fet, ja que dominava al seu fill que era dèbil i supersticiós. Una (1) bona quantitat fou donada als geníssers.

El fet més destacat del seu regnat fou la guerra contra Àustria a Hongria (1593–1606) coneguda com la Guerra Llarga. Durant la guerra hi hagué disturbis interns, motins militars, inflació i un (1) govern dèbil i el gran visir fou canviat dotze (12) vegades dels quals tres (Serdar Ferhad Pasha, Hadim Hasan Paixà i Yemişçi Hasan Paixà) foren executats. El 1595 el principat de Valàquia fou ocupat i transformat en un (1) voivodat. El 7 d'agost de 1595 Esztergom (Hongria), defensada pel gran visir Koca Sinan Pasha caigué en mans dels imperials. Les derrotes otomanes a la guerra obligaren Mehmet III a prendre el comandament de l'exèrcit en persona, el primer soldà a fer–ho des de Solimà el Magnífic. Sortí el 20 de juny de 1596 amb el gran visir Damat İbrahim Pasha en direcció a Eghri (Erlau) conquerida al cap de tres (3) setmanes de setge (12 d'octubre de 1596) i derrotaren l'exèrcit dels Habsburg i de Transsilvània a la batalla de Mezőkeresztes (25 i 26 d'octubre de 1596) en la qual el soldà hagué de ser retingut perquè no fugís del camp de batalla i que es guanyà per l'oportuna arribada al darrer moment d'un (1) exèrcit tàtar sota el khan de Crimea Fetih I Giray; l'estratègia havia estat de Cigalazade Yusuf Sinan Pasha que fou elevat a gran visir el dia 27 d'octubre però durant el retorn, Safiye ordenà reintegrar en el càrrec a Damat İbrahim Pasha (5 de desembre). El 22 de desembre de 1596 entrà en triomf a Istanbul (Turquia), però a Anatòlia seguia la violència dels djalalis i ara la dels firaris (sipahis que havien fugit abans de la batalla i havien perdut els seus timars o terres feudals) i durà fins al 1603.

Propostes de pau foren rebutjades pels imperials que el 29 de març de 1598 reconqueriren Raab (Àustria). L'1 d'abril de 1600 una (1) revolta dels sipahis contra el poder de l'harem causà la mort d'una (1) col·laboradora jueva sefardita de Safiye, Esperanza Malchi. El 22 d'octubre de 1600 els otomans aconseguien una (1) victòria sobre els imperials a la fortalesa de Kanizsa. Una altra revolta per causes similars a la de 1600 tingué lloc el 6 de febrer de 1603 a Istanbul (Turquia), i causà dos (2) morts més entre els funcionaris de palau. El 7 de juny de 1603 Mehmet III feu matar el seu fill gran Mahmut del que es malfiava. Abbas el Gran de Pèrsia inicià una (1) ofensiva a l'est i ocupà Tabriz, a l'Iran, el 26 de setembre de 1603).

Mehmet morí segurament d'un (1) atac de cor el 21 de desembre de 1603. Havent mort els seus fills grans Selim i Mahmut, el succeí el tercer fill, Ahmet I, nascut el 1590 i per tant de tretze (13) anys.

Bibliografia

Sultan Mehmed III. Detail of an Ottoman miniature painting. Topkapı Sarayı Müzesi, Istanbul (Inv. H 1609, Fol. 27r).

Mehmet III

El passat dimecres 26 de maig de 2021 es commemorà el tres-cents trenta-dosè aniversari del naixement de Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint [1] (Thoresby, Nottingham, 26 de maig de 1689 — ibídem, 21 d'agost de 1762)[2], qui fou una (1) aristòcrata, viatgera i escriptora britànica, autora d'una (1) famosa correspondència. Escrigué un (1) recull de poemes, Town Eglogues, publicats de primer sota el nom de Court Poems; el seu epistolari, imitació del de la marquesa de Sevigné, fou publicat el 1763, i Works el 1803. A més dels seus escrits.[3] També és coneguda per haver introduït i defensat la inoculació de la verola a la Gran Bretanya després del seu retorn de Turquia. Els seus escrits aborden i desafien les actituds socials contemporànies que obstaculitzen a les dones i el seu creixement intel·lectual i social.[4]

Primers anys

Batejada com a Lady Mary Pierrepont a l'església de Saint Paul, al barri londinenc de Covent Garden, era la filla major de Lady Mary Feilding i Evelyn Pierrepont, primer duc de Kingston–upon–Hull,[5] que havia succeït el seu germà com a cinquè comte de Kingston–upon–Hull (Anglaterra) quan Mary tenia un (1) any d'edat. Més tard, el seu pare rebé els títols de marquès de Dorchester, que posteriorment es transformaria en ducat. Després de tenir Mary, el matrimoni tingué tres (+3) criatures més, dues (2) nenes, Frances i Evelyn, i un (1) nen, William. Amb la mort prematura de la mare, l'any 1692, les criatures quedaren a càrrec de la mare del duc a la casa de camp de West Dean, Salisbury, fins al 1699, any en què morí l'avia i tornaren a ser traslladades a Thoresby Hall, la mansió paterna a Nottingham (Anglaterra).[5]

El seu pare estava orgullós de la seva bellesa i enginy, i el 1697, a l'edat de vuit (8) anys, la portà al Kit–Kat Club, un (1) lloc de reunió de pensadors i polítics liberals, on les dones tenien prohibida l'entrada, per ser la musa del brindis anual del club.[5] Tot i que el duc de Kingston no parà gaire atenció a l'educació dels seus fills, Gilbert Burnet, bisbe de Salisbury (Anglaterra), animà lady Mary a realitzar estudis autodidactes.

Mantingué una (1) estreta amistat amb Mary Astell, una (1) lluitadora pels drets de la dona, i també mantingué una (1) animada correspondència amb Anne Wortley Montagu, neta d'Edward Montagu, primer comte de Sandwich. No obstant això, les cartes d'Anne solien ser còpies d'escrits del seu germà, Edward Wortley Montagu i, el 1709, després de la mort d'Anne, la correspondència entre Edward i lady Mary continuà sense intermediaris. El pare de lady Mary, elevat a marquès de Dorchester, rebutjà convertir Wortley Montagu en el seu gendre, en negar–se a vincular els seus béns a un (1) possible hereu. Es trencaren les negociacions i quan, l'any 1712, lord Dorchester insistí en un altre matrimoni per a la seva filla amb Clotworthy Skeffington, Edward i Mary fugiren per casar–se.[5]

Matrimoni i projecció social

Els primers anys de matrimoni de lady Mary passaren en una (1) vida retirada al camp, més concretament a Middlethorpe, a prop de York (Anglaterra) mentre Edward passava llargues temporades a Londres (Anglaterra). Ni tan sols el naixement del primer fill del matrimoni, Edward Wortley Montagu, el 16 de maig de 1713, modificà els hàbits familiars. Fou en aquesta època quan començà a escriure amb intensitat, sent la primera dona en fer una (1) contribució, tot i que de manera anònima, a la revista The Spectator.[5]

A finals del 1713 moria el seu germà petit William de verola però ni aquest fet ajudà a què el seu pare acceptés veure–la, de fet, l'única persona de la familia amb qui sempre mantingué contacte fou amb Frances, qui, en casar–se amb un (1) lord escocés, es convertí en lady Mar. L'agost del 1714, amb la pujada al tron anglès de Jordi I de Hannover, lady Mary es traslladà a Londres (Anglaterra) per donar suport a la carrera política del seu marit, qui pretenia guanyar un (1) escó al Parlament anglès en representació de Westminster. Pel gener de 1715 s'instal·là amb la família a Duke Street, a prop del palau de Saint James on començà a alternar amb la nova reialesa i freqüentar els ambients intel·lectuals; aviat el seu enginy i bellesa la convertiren en una (1) destacada figura de la cort.[5]

Ambaixada otomana

L'any 1716 Wortley Montagu fou nomenat ambaixador davant Bab–i Ali (Imperi otomà) i representant de la Levant Company, empresa que controlava el comerç entre Anglaterra i l'Orient. Lady Mary, tot i que el matrimoni patia desavinences, l'acompanyà en el seu viatge amb el seu fill petit,[5] en el qual tingueren oportunitat de passar per Viena (Àustria), on s'hi estigueren un (1) parell de mesos, entre molts altres llocs. El 24 de març de 1717 arribaren a Adrianòpolis (Turquia) on s'hi havia traslladat a viure el sultà regnant, Ahmet III i on pensaven quedar–se a viure durant uns quants anys. A aquesta ciutat se'ls assignà un (1) palauet prop la riba de l'Hebrus, a l'àrea de les ambaixades. A Adrianòpolis (Turquia) coincidí amb Madame Madeleine–Françoise de Gomtaut–Biron, dona de l'ambaixador francès i amb qui passà moltes tardes recorrent la metròpoli i compartint confidències.[5] L'estança, però, fou breu, ja que un (1) parell de mesos després de la seva arribada, el sultà abandonà la ciutat per marxar al capdavant del seu exèrcit contra el príncep Eugeni i ells decidiren marxar a Constantinoble (Turquia), on era l'ambaixada britànica, ja que una (1) de les seves missions principals era la de convèncer el cap d'estat turc perquè negociés amb l'Imperi austríac, i havia fracassat. Aquí llogaren un (1) palau del segle XVII al barri de Pera, on vivia la diplomàcia europea. A poc a poc, les circumstàncies de la guerra anaren fent caure políticament en desgràcia Sir Wortley Montagu, vist com un (1) problema, tant pels turcs, que consideraven que els pressionava per aconseguir un (1) tractat de pau desfavorable per als interessos otomans, com pels austríacs que el veien com l'home que no els volia permetre la recristianització d'Europa. El febrer del 1718, mentre creixia la desconfiança dels col·legues diplomàtics cap a l'ambaixador britànic, Lady Wortley donà a llum una (1) nena a qui li posaren el nom de la mare.[5]

El 5 de juliol de 1718 la família Wortley Montagu embarcaven al Preston, el vaixell de guerra de la marina britànica que els portaria de tornada a casa. Des de la mar Negra navegaren fins a Gènova (Ligúria, Itàlia), on continuaren per terra, tot i que els seus fills continuaren el viatge per mar per seguretat. Ells s'arribaren a París (Illa de França) on Lady Mary visità la seva germana Lady Mar, i arribaren a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 2 d'octubre de 1718 després de dos (2) anys i dos (2) mesos de la seva partida.[5] La història d'aquesta estança a Turquia i les seves observacions de la vida a l'Orient es narren a les Cartes de l'ambaixada turca (Turkish Embassy Letters), una (1) sèrie de cartes molt vitals i plenes de descripcions gràfiques. Se solen considerar com una (1) inspiració de les escriptores femenines viatgeres, i també dins una (1) bona part de la producció artística que s'engloba en l'anomenat orientalisme.

De l'Imperi otomà lady Mary, que en la seva pròpia pell portava les cicatrius de la verola i havia vist morir el seu germà de la malaltia, portà a Anglaterra la pràctica de la inoculació de la verola (coneguda també com a variolació) com a profilaxi contra la malaltia. Feu inocular els seus propis fills amb el virus de la verola a la manera que es practicava a l'Orient, i s'enfrontà als poderosos prejudicis que hi havia contra aquesta pràctica. Tot i demostrar–se l'eficàcia de la inoculació de la verola, l'Església s'hi oposà per considerar–ho una (1) heretgia musulmana i al cap de poc temps deixà de practicar–se. Posteriorment, modificant el material inoculat, el 1796, l'anglès Edward Jenner, realitzaria la primera vacuna.[5]

Enfrontament amb Pope

Abans de sortir cap a Orient, havia conegut Alexander Pope, i durant la seva absència, ell li escrigué una (1) sèrie de cartes extravagants que foren, essencialment, exercicis d'eròtica epistolar amb poc contingut real. La correspondència amb Pope continuà després de la tornada de lady Mary, però el rebuig a les pretensions amoroses de Pope el dugué a publicar diversos atacs contra Montagu.[6]

La col·lecció manuscrita d'aquestes cartes fou divulgada entre un (1) cercle prou considerable de lectors, i Pope pogué haver–se sentit ofès perquè circulés aquella sàtira de la qual era objecte. També s'ha atribuït el fet a gelosia de la seva amistat amb lord John Hervey, però lady Louisa Stuart indicava que Pope havia fet a lady Mary una (1) declaració d'amor, que aquesta havia rebut amb un (1) esclat de riure. En qualsevol cas, lady Mary sempre reclamà la seva innocència de qualsevol classe d'ofensa pública. És al·ludida en Dunciad (Ximpleries), en un (1) passatge en què Pope s'esforça en una (1) de les seves notes insultants. Es pensa que A Pop upon Pope és obra de Mary Montagu, i Pope pensà que també ella fou un (1) dels autors d'One Epistle to Mr A. Pope (Una epístola al Sr. A. Pope, 1730).

Pope l'atacà una (1) vegada i una (1) altra, però amb especial violència en un (1) apariat de gruix llenguatge en la seva imitació de la Primera sàtira del segon llibre d'Horaci, en què apareix lady Mary en la figura de Safo. Aquesta demanà a una (1) tercera persona que es queixés davant seu, i rebé l'òbvia resposta que Pope no podia haver previst que ella o qualsevol altra persona es considerarien al·ludides amb un (1) insult semblant aplicat a si mateixa. Verses addressed to an Imitator of Horace by a Lady (Versos dirigits a un imitador d'Horaci per una dama, 1733), una (1) rèplica difamatòria a aquests atacs, s'atribueix generalment al treball conjunt de lady Mary i el seu aliat declarat, lord Hervey.

Mary mantingué una (1) correspondència romàntica amb un (1) francès anomenat Rémond, qui li dirigí una (1) sèrie de cartes molt galants. Ella invertí una (1) suma de diners en negocis, seguint el seu consell i el risc d'aquest, segons quedà expressament disposat en South Sea Bubble. Però la «bombolla» financera feu caure la inversió a la meitat del seu valor. Rémond intentà recuperar la suma original com a deute, sota l'amenaça de mostrar la correspondència al seu marit. Lady Mary semblà realment preocupada, no tant per la imputació de galanteria, sinó per la possibilitat que el seu marit descobrís l'abast de les seves pròpies especulacions monetàries. A això, sembla referir–se la segona meitat de la frase de Pope, Who Starved a sister, or forswears a debt (Epilogue to the Sàtires, 113; «Qui es priva d'una (1) germana, o renúncia a un (1) deute», Epíleg a les Sàtires), mentre que la primera acusació està desproveïda de fonament. De fet, ella intentà rescatar la seva germana preferida, la comtessa de Mar, que estava mentalment trastornada, de la custòdia del seu cunyat, lord Grange, que tractava la seva pròpia dona amb una (1) notòria crueltat i calúmnies.

Separació

Instal·lats a la capital britànica Mary tornà a escriure i a alternar els ambients intel·lectuals i Edward a reprendre la seva vida política per després dedicar–se a l'explotació de les mines de carbó familiars. Els seus interessos divergien cada cop més i el matrimoni cada cop era més inestable. L'any 1736 amb problemes de comportament del seu fill, la seva estimada germana Lady Mar declarada boja pels metges i Pope atacant–la públicament per despit, Mary Wortley s'enamorà del poeta venecià Francesco Algarotti.[5]

El juliol del 1739 lady Mary deixà el seu marit i es traslladà a viure a Venècia (Vèneto, Itàlia), i encara que seguiren escrivint–se afectuosament, mai més es trobaren. El 1740 visità Horace Walpole a Florència (Toscana, Itàlia), que abrigava cap a ella un (1) gran rancor, i exagerava les seves excentricitats en una (1) confusa barreja (vegeu les seves Cartes, Letters, ed. Cunningham, i. 59). Lady Mary anà canviant de lloc de residència: Avinyó (Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França), Brescia (Lombardia, Itàlia), Lovere (llac Iseo, Llombardia, Itàlia). Estava desfigurada per una (1) dolorosa malaltia de la pell, i els seus sofriments eren tan aguts que temia la possibilitat de caure en la bogeria. Patí una (1) aguda crisi mentre visitava la comtessa Palazzo, i potser la seva condició mental feu necessària la disminució del ritme de la seva vida social.

El seu marit acumulà diners durant els seus últims anys, i es deia que a la seva mort (el gener del 1762) havia reunit una (1) suma milionària. La seva extrema gasiveria és satiritzada a les abans esmentades Imitations of Horace de Pope (segona sàtira del segon llibre), en el retrat d'Avidieu i la seva dona. La seva filla Mary, comtessa de Bute —el marit de qui era en aquells dies primer ministre—, li pregà que tornés a Anglaterra. Lady Mary arribà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) per morir el mateix any de la seva tornada, el 21 d'agost del 1762. El seu fill Edward Wortley Montagu fou també un (1) escriptor i viatger.

Obra i llegat

No es publicaren edicions acadèmiques de les seves obres fins a finals del segle XX. El 1901, les seves cartes foren editades i publicades com a The Best Letters of Mary Wortley Montagu per Octave Thanet. Lady Mary n'evità la publicació,[7] en part per evitar atacs personals que haguessin seguit inevitablement, i la major part de la seva obra no ha sobreviscut. El seu estatus actual com a autora i icona feminista es deu en gran manera a la seva renovada associació literària amb el moviment feminista. No obstant això, la seva vida i obra desafien qualsevol categorització.

El 2003 Jennifer Lee Carrell publicà The speckle Monster: A Historical Tale of Battling Smallpox, que explica la lluita de lady Mary per introduir la inoculació de la inoculació contra la verola a Londres (Anglaterra, Regne Unit), a partir dels seus diaris i correspondència personal.

És citada en la novel·la de Doctor Who Only Human per Gareth Roberts com a exemple de per què el matrimoni per amor està «sobrevalorat».

Publicacions

  • The complete letters of Lady Mary Wortley Montagu, tres (3) volums, editat per Robert Halsband, Clarendon Press, Oxford, 1965–1967.

  • Romance Writings, editat per Isobel Grundy, Clarendon Press, Oxford, 1996.

  • Essays and Poems and Simplicity, a Comedy, editat per Isobel Grundy, Clarendon Press, Oxford, 1977, revisió el 1993.

En castellà s'ha publicat Cartas desde Estambul, primera edició, editorial Casiopea, col·lecció Ceiba. Barcelona, 1998. ISBN 84-923649-4-7.

Referències

  1. «Montagu, Lady Mary Wortley [née Lady Mary Pierrepont (bap. 1689, d. 1762), writer]» (en anglès). DOI: 10.1093/ref:odnb/9780198614128.001.0001/odnb-9780198614128-e-19029.

  2. «Mary Wortley Montagu». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  3. «Mary Wortley Montagu». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  4. Levi–Montalcini, Rita: Las Pioneras: las mujeres que cambiaron la sociedad y la ciencia desde la Antigüedad hasta nuestros días. Crítica, Barcelona, 2011. ISBN 978-84-9892-222-6.

  5. Godayol, Pilar: Viatgeres i escriptores (en català). Eumo, 2011, pàg. 19–41. ISBN 9788497664196.

  6. Astell, Mary: Astell, Political Writings (en anglès). Cambridge University Press, 1996, pàg. 242. ISBN 0521428459.

  7. Sutherland, Christine Mason: The Eloquence of Mary Astell (en anglès). University of Calgary Press, 2005, pàg. 161. ISBN 1552381536.

Bibliografia

  • Grundy, Isobel: Lady Mary Wortley Montagu: Comet of the Enlightenment, Oxford University Press, USA; New edition 2001, 714 pàg. ISBN 0-19-818765-3.

  • Prescott, Sarah: Lady Mary Wortley Montagu: Comet of the Enlightenment, Isobel Grundy 1999. Review of English Studies, New Series, volum 51, núm. 202 (May, 2000), pàg. 300–303.

  • Savater, Fernando. La civilización y Lady Mary, article Arxivat 2006.09.08 a Wayback Machine.

  • Encyclopædia Britannica del 1911 (domini públic).

Mary Wortley Montagu by Charles Jervas, after 1716.

Letters of Lady Mary Wortley Montague, 1800.

Mary Wortley Montagu (Mary Pierrepoint)

El passat dimecres 26 de maig de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement de János Kádár (Fiume, actualment Rijeka, Croàcia, 26 de maig de 1912 — Budapest, Hongria, 6 de juliol de 1989), que és el pseudònim de Giovanni Giuseppe Czermanic (més tard Csermanek), polític hongarès, màxim dirigent del seu país durant trenta-dos (32) anys. El 1975–1976 li fou atorgat el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.

Fill natural de Hans Kressinger, un (1) soldat austríac que no el volgué reconèixer, i de Borbála Czermanic, una (1) obrera eslovaca, fou acollit per una (1) família hongaresa fins a l'edat de sis (6) anys. Aleshores fou retornat a la seva mare, la qual treballava de bugadera a Budapest (Hongria).

Un cop acabats els estudis primaris feu d'aprenent de mecànic en una (1) indústria tipogràfica. Als disset (17) anys començà la seva activitat sindical i dos (2) anys després s'afilià a l'il·legal Partit Comunista Hongarès, per la qual cosa fou detingut diversos cops. L'any 1937 fou condemnat a tres (3) anys de presó, i quan l'alliberaren ja en plena II Guerra Mundial passà a la clandestinitat amb el seu amic i company László Rajk. Fou aleshores que començà a utilitzar el pseudònim de János Kádár (en hongarès, «kádár» vol dir «boter»), amb el qual actuà com a primer secretari dels comunistes hongaresos que s'amagaven sota el nom de Partit per a la Pau.

L'any 1944 intentà passar a Sèrbia per a posar–se en contacte amb els partisans de Tito. El detingueren i l'enviaren cap al camp de concentració de Mauthausen (Àustria), però aconseguí escapar–se i tornar a Budapest (Hongria). Acabada la guerra, quan Hongria fou ocupada per la Unió Soviètica, Kádár fou nomenat cap de la policia política i vicesecretari general del Partit Comunista. El 1951 fou nomenat ministre de l'interior del govern de Mátyás Rákosi i des d'aquest càrrec, en el curs de les famoses «purgues» stalinianes, detingué el seu amic Rajk, el qual fou condemnat a mort i executat. Tanmateix el mateix Kádár acabà sent acusat de «protitisme», destituït i condemnat a cadena perpètua.

Després de la mort de Stalin, el nou president govern Imre Nagy l'indultà (1954). Fou elegit secretari local del Partit a la perifèria industrial de Budapest (Hongria), des d'on desenvolupà una (1) forta acció sindical.

El govern de Nagy encetà una (1) política de liberalització que comportava la llibertat de premsa, l'alliberament dels presos polítics i la intenció d'abandonar el Pacte de Varsòvia. El Partit Comunista d'Hongria decidí dissoldre's i integrar–se en el novell Partit Socialista dels Treballadors Hongaresos amb altres forces polítiques. El 1956 János Kádár en fou elegit secretari general, alhora que Imre Nagy el nomenava ministre d'estat. La tardor d'aquell any, tanmateix, Kádár i un (1) company de partit, Ferenc Münnich, viatjaren a la Unió Soviètica per instigació de Iuri Andrópov, aleshores ambaixador d'aquest país a Hongria. A Moscou (Rússia) se'ls convencé de la inviabilitat del procés polític hongarès i de la ferma decisió soviètica de no permetre una (1) aventura que posés en risc la unitat ideològica. El 4 de novembre de 1956 les tropes soviètiques ocupaven Budapest (Hongria), destituïen el govern, detenien Nagy i els seus (deportats a Romania i posteriorment condemnats a mort i executats) i proclamaven el Govern Provisional Revolucionari dels Treballadors amb Kádár com a president.

Cessada mesos després l'ocupació soviètica, el govern de Kádár anà prenent un (1) rumb inusitat dins dels paràmetres de la «guerra freda». Començà per la privatització de la terra i per la industrialització del país. Tot i que el control ideològic comunista era rigorós, el nivell de vida dels hongaresos superava de molt els altres països del Bloc de l'Est. El poder (l'anomenat comunisme–gulaix) encoratjava els ciutadans a la participació política, alhora que obria les fronteres al turisme occidental, amb el consegüent bescanvi d'idees i l'entrada de divises que revertien en el progrés general. De tota manera, Hongria participà entusiàsticament en la repressió de la Primavera de Praga (Txecoslovàquia) del 1968 per part de les tropes del Pacte de Varsòvia.

Els anys següents es caracteritzaren per una (1) política autònoma del govern hongarès, d'una banda fidel als dictats soviètics i de l'altra oberta a la col·laboració amb Occident, exponent de la qual fou la visita a Budapest (Hongria) de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, rebuda entre grans aclamacions populars (1984).

János Kádár s'adonava de la voluntat majoritària de canvi. Comptà amb la col·laboració de les potències occidentals per a contenir el seu antic valedor Iuri Andrópov, esdevingut el màxim mandatari soviètic. Tanmateix la mort d'aquest (1984), la immediata del seu successor Konstantín Txernenko (1985) i la lluita per la successió, comportaren una (1) situació de feblesa en la direcció del bloc de l'Est i d'escassa atenció per a la situació interna dels països aliats, ara en oberta efervescència. Tot intentant garantir la continuïtat del sistema a Hongria, Kádár havia pensat en una (1) possible alternança que de moment atorgués el govern a la socialdemocràcia tot esperant el torn per a reassumir–lo, però aquesta estratègia fracassà. Kádár conservà el poder fins al 27 de maig de 1988, quan enmig d'una (1) gran convulsió política i econòmica, oficialment dimitia per motius de salut i era substituït per Károly Grósz. Mesos després i ran dels nous aires en la política de tota l'Europa de l'Est, el règim comunista era escombrat d'Hongria, amb Kádár ja apartat de qualsevol responsabilitat de govern (per bé que mantenia la secretaria general del Partit) i malalt de mort, la qual s'esdevingué poc després.

L'any 2007 la tomba de Kádár i de la seva muller Mária Tamáská al cementiri de Budapest (Hongria) fou profanada i en desaparegueren les restes. A prop hom escrigué a la paret: «Els assassins i traïdors no han de reposar en terra sagrada. 1956–2006», en referència al cinquantenari de la revolució que Kádár tant havia contribuït a esclafar.

János Kádár

Els protagonistes de l'agonia del comunisme europeu: d'esquerra a dreta, Gustáv Husák (Txecoslovàquia), Todor Zsivkov (Bulgària), Erich Honecker (RDA), Mikhaïl Gorbatxov (Unió Soviètica), Nicolae Ceauşescu (Romania), Wojciech Jaruzelski (Polònia) i János Kádár, reunits per darrer cop el 29 de maig de 1987, a Berlín.

János Kádár (Giovanni Giuseppe Czermanic)

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el noranta-unè aniversari del naixement de Joaquim Piña i Batllevell (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 25 de maig de 1930 — Buenos Aires, República Argentina, 8 de juliol de 2013), que fou un (1) jesuïta català.[1] Bisbe emèrit de Puerto Iguazú, a l'Argentina, l'any 2006 encapçalà una (1) coalició cívica que aconseguí evitar un (1) projecte de reelecció indefinida del llavors governador de la província de Misiones, l'argentí Carlos Rovira.

Biografia

Nascut a Sabadell (Vallès Occidental), Piña cursà estudis d'Història i Filosofia a Catalunya i entrà a forma part de la Companyia de Jesús. Fou ordenat prevere jesuïta el 1961.

Els anys a Paraguai

Estigué destinat més de vint (>20) anys al Paraguai, fins que el 1986, en impulsar la formació de les Ligas Agrarias que s'enfrontaren amb el règim presidit per Alfredo Stroessner i per problemes vinculats amb la tinença de les terres i el treball explotador en el veí país, el dictador l'expulsà del territori paraguaià juntament amb altres capellans jesuïtes i altres de diocesans.

Bisbe a l'Argentina

Anà a la província de Misiones (Argentina) a finals de la dècada dels seixanta (60) i es feu càrrec de la parròquia d'Itatí, situada en una (1) barriada d'aquesta ciutat. Començà a impartir classes a col·legis religiosos locals i al seminari de Posadas (Misiones, Argentina). El 1987 el Vaticà creà el Bisbat de Puerto Iguazú i el designà bisbe de la nova diòcesi, que comprèn la part septentrional de la província de Misiones. Immediatament, la seva tasca pastoral apuntà a les demandes de sectors amb menys recursos i creà la Pastoral Social. Piña formà un (1) cos de laics que tingueren una (1) actuació destacada en l'àmbit social, i que es caracteritzà per l'ajuda a poblacions «villeres», com també a comunitats guaranís supervivents d'una (1) lenta extinció, castigades per la pobresa i la indigència.


Durant la seva gestió pastoral fou crític amb les polítiques de Carlos Saúl Menem i dels governadors del Partit Justicialista (peronista) Ramón Porta i Carlos Rovira.


El 2006, ja acceptada la seva renúncia per raons d'edat al càrrec episcopal, va liderar la coalició cívica denominada Frente Unidos por la Dignidad (FUD),[2] que en les eleccions per les convencionals constituents va derrotar, per més de 13 punts, el partit governant, frustrant les aspiracions de Rovira de modificar la Constitució Provincial, amb l'objectiu de permetre la seva reelecció indefinida.


Aquesta contesa electoral va tenir molta repercussió a tot el país, ja que el president Néstor Kirchner havia manifestat emfàticament el seu suport al mandatari provincial. Després de la contundent derrota de Rovira, van ser desactivats projectes similars de reelecció indefinida que tenien previstos altres governadors, com Eduardo Fellner (Jujuy) i Felipe Solá (Buenos Aires).


L'actual Papa, en aquell moment bisbe de Buenos Aires i president de la Conferència Episcopal argentina, que li havia donat suport el 2006, el designà delegat de l'Episcopat a la Pastoral Aborigen, fins que, en complir setanta-cinc (75) anys, esdevingué bisbe emèrit d'Iguaçú (Misiones, Argentina).


Piña morí d'un (1) atac de cor el 8 de juliol de 2013.[3][4]

Referències

  1. ↑ «Joaquim Piña i Batllevell». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ El cura que enfrentó a Kirchner[Enllaç no actiu]

  3. ↑ «Murió Joaquín Piña, el obispo emérito de Puerto Iguazú». El Territorio. www.territoriodigital.com, 08.07.2013.

  4. ↑ Diari La Nación de Buenos Aires article: «Profunda congoja por la muerte del obispo Joaquin Piña».

Joaquín Piña, Monseñor Emérito de la Diócesis de Puerto Iguazú al finalizar una (1) Misa en el mes de Septiembre de 2010. Homenaje a una (1) de las fieles colaboradoras de la Parroquia Itatí, la Señora «Ñata» por su testimonio de vida y amor brindado a la comunidad. Foto del periodista Horacio Cambeiro.

Joaquim Piña i Batllevell

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Jaume Gustà i Bondia (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 25 de maig de 1853 — ibídem, 27 d'agost de 1932), [1] qui fou un (1) arquitecte titulat el 1879[2] i mestre d'obres des del 1872. Fou també arquitecte municipal de Barcelona a partir del 1916, a la mort de Pere Falqués. El seu modernisme parteix del gòtic i el suavitza.

Biografia

Nasqué l'any al carrer Petritxol de Barcelona l'any 1853, fill de Gabriel Gustà i Regí i de la seva esposa, Maria Anna Bondia i Bondia, ambdós de Barcelona.[3]


El 1887 publicà una (1) memòria descriptiva de Sant Benet de Bages. Col·laborà a l'Exposició Universal de Barcelona (1888) on construí diversos pavellons efímers, el més important fou el Palau de la Indústria.[4]


És autor del cementiri de Sants (1878), de la casa Monteys, a la Rambla de Catalunya amb carrer de València, de la seu de Districte de Sants o antiga Tinença d'Alcaldia d'Hostafrancs (1895), de la Torre de la Miranda (1900), de l'Escola Miquel Bleach d'Hostafrancs (1915),[5] i de la Casa Gustà, la seva casa particular al carrer d'Alegre de Dalt, de Barcelona (1910), per la qual rebé una (1) menció al concurs anual d'edificis artístics.


També se li atribueix la Casa Jaume Gustà, a Figueres (Alt Empordà), projectada el 1926.[6]


Es casà amb la tarragonina Rosa Martorell i Soler (1866–1905) l'any 1887,[7] amb qui tingué dues (2) filles, Maria i Rosa.

Impuls de l'higienisme

Després de l'agregació de municipis a Barcelona del 1897, l'Ajuntament de Barcelona decidí abordar integralment millorar el sistema de clavegueram de la ciutat. Jaume Gustà fou nomenat, el 10 de març de 1902, responsable del projecte de reforma integral del clavegueram, una (1) tasca que li portaria entre els anys 1902 i 1914. D'aquesta activitat es derivarien canvis fonamentals de les pràctiques de sanejament dels habitatges i en el disseny del clavegueram d'una (1) gran ciutat, com la instal·lació de «water close a l'anglesa» en lloc de comuna, amb indicació expressa que fos «inodor, amb descàrrega d'aigua i fet de materials inalterables com la porcellana»; a més «havia d'estar en una (1) sala exclusiva, ben ventilada i construïda amb materials impermeables». El fet que incorporés descàrrega d'aigua, no només millorava els aspectes higiènics de l'habitatge, sinó també era necessari per garantir un (1) flux suficient d'aigua pel funcionament del sistema de clavegueram. Aquest punt trobava una (1) oposició pel cost de l'aigua i per l'existència de pous cecs incompatibles amb la nova norma, els quals s'hagueren de prohibir a partir d'aquesta reforma. Contra la resistència social i econòmica, Gustà declarava: «Cal fer entendre que tot progrés, que tot perfeccionament, que tot refinament en qualsevol orde, no és un (1) luxe sinó una (1) necessitat».[8] El desplegament total del projecte acabaria comportant indirectament la municipalització de la gestió de l'aigua.[8] Publicà el conjunt de mesures en dues (2) publicacions:

  • «Unificació dels desguassos a la xarxa de clavegueram de Barcelona»,[9] amb una (1) estandardització dels sistema constructiu dels habitatges.

  • «Proyecto de saneamiento e higieneización de las casas de Barcelona»,[10]


També se li atribueix la Casa Jaume Gustà, a Figueres (Alt Empordà), projectada el 1926.[6]

Referències

  1. ↑ Diari La Vanguardia de 24 d'octubre de 1933.

  2. ↑ Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya: Arqueologia de la Comunicació, Marcombo, 2001. ISBN 8426712487, pàg. 411.

  3. ↑ Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1853, número de registre 1970.

  4. ↑ Maspoch, Mònica: Galeria d'autors: ruta del modernisme, Barcelona. Primera edició. Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, Barcelona, 2008, pàg. 115. ISBN 978-84-96696-02-0.

  5. ↑ El Periodico, Escola Miquel Bleach: Un col·legi que es va gestar en un ajuntament.

  6. ↑ 6,0 6,1 poblesdecatalunya.cat, Casa Jaume Gustà (Figueres – Alt Empordà).

  7. ↑ Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, 15 d'octubre de 1887, número de registre 1730.

  8. ↑ 8,0 8,1 Guàrdia, Manuel: «Conflictos en torno a la consolidación del nuevo modelo». A: La revolución del agua en Barcelona (en castellà). Museu d'Història de la Ciutat, Barcelona, 2011, pàg. 97. ISBN 978-84-9850-366-1.

  9. ↑ Gustà i Bondia, Jaume: «Unificación de los desagües al alcantarillado de Barcelona» (en castellà). Anuario Asociación arquitectos de Barcelona, 1921, pàg. 61–72.

  10. ↑ Gustà i Bondia, Jaume «Proyecto de saneamiento e higieneización de las casas de Barcelona» (en castellà). Anuario Asociación arquitectos de Barcelona, 1918, pàg. 119–150.

Jaume Gustà quan participà en l'Exposició el 1888.

Esquema dels desguassos dels edificis

Jaume Gustà i Bondia

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el centenari del naixement de Jack Steinberger (Bad Kissingen, Baviera, Alemanya, 25 de maig de 1921 — Ginebra, Suïssa, 12 de desembre de 2020), qui fou un (1) químic, físic i professor universitari nord–americà, d'origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1988 pels seus treballs sobre el neutrí.

Biografia

Nasqué el 25 de maig de 1921 a la ciutat de Bad Kissingen, situada a l'estat alemany de Baviera. L'any 1934 davant l'auge del nazisme s'exilià als Estats Units on estudià química a la Universitat de Chicago (Illinois). Durant la Segona Guerra Mundial treballà al Laboratori de Radiació de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, moment en el qual decidí estudiar física a la Universitat de Chicago (Illinois).

Recerca científica

Al costat dels físics nord–americans Leon Max Lederman i Melvin Schwartz desenvolupà, a principis de la dècada del 1960 un (1) mètode de detecció dels neutrins que permeté demostrar la doble estructura dels leptons. Aquest descobriment permeté als teòrics elaborar un (1) esquema, conegut com a model estàndard, per la classificació de totes les partícules elementals.


El 1968 decidí participar en el projecte europeu del CERN; continuà els seus estudis sobre els leptons; abandonà el seu càrrec el 1986 moment en el qual decidí dedicar-se a la docència universitària a l'Escola Normal Superior de Pisa (Toscana, Itàlia).


El 1988 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb els seus dos (2) col·legues, pels seus treballs al voltant del neutrí. Steinberg donà la totalitat del seu premi a la New Trier High School, escola en la qual estudià a la població de Winnetka, situada a l'estat nord–americà d'Illinois.

Jack Steinberger (* 1921), US–American scientist, born in Germany.

Hans Jakob Steinberger (Jack Steinberger)

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement de John Raleigh Mott (ciutat de Nova York, estat de Nova York, EUA, 25 de maig de 1865 — Orlando, Florida, EUA, 31 de gener de 1955), qui fou el líder de l'Associació de Joves Cristians, coneguda amb l'acròstic YMCA, i fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1946, juntament amb Emily Greene Balch.

Biografia

Mott nasqué el 25 de maig de 1865 a la ciutat de Nova York però de ben petit es traslladà fins a Postville, a l'estat d'Iowa, on el seu pare treballà en mercaderies i posteriorment arribà a ser alcalde de la ciutat. Als setze (16) anys entrà a estudiar a la Universitat d'Iowa, una (1) universitat metodista, religió que Mott adoptà ràpidament.


John Raleigh Mott morí a la ciutat d'Orlando, situada a l'estat nord–americà de Florida, on s'havia retirat, el 31 de gener de 1955.

Associacionisme cristià

El 1886 participà en la Primera Conferència Mundial de Cristians, emparada sota l'associació YMCA, una (1) organització repartida arreu del món amb l'objectiu del desenvolupament social dels joves dins els ideals cristians, representant la Universitat de Cornwell, en la qual es llicencià en filosofia i lletres. El 1888 entrà a treballar en la secretaria de l'associació cristiana com a secretari nacional. El 1910 presidí la Conferència d'Edimburg dedicada a les Missions i que fou un (1) clar precursor del moviment ecumènic actual. El 1915 fou escollit president del Comitè Internacional del YMCA, càrrec que ocupà fins al 1928, i des del 1926 fins al 1937 president del Comitè Mundial del YMCA.


Fou un dels principals valedors de la Concili Mundial d'Esglésies del 1948, del qual fou elegit president honorari. Rebé diverses ofertes del president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson per entrar a formar part del seu gabinet polític, ofertes que sempre rebutjà, tot i que participà en diverses missions mediadores entre els Estats Units i Mèxic o Rússia.


El 1946 fou guardonat, al costat de la sindicalista nord-americana Emily Greene Balch, amb el Premi Nobel de la Pau pel seu treball a establir i consolidar pont entre les organitzacions estudiantils cristianes internacionals per a promoure la pau.

Escrits

Reconeixements

En honor seu s'anomenà l'asteroide (52291) Mott descobert el 10 d'octubre de 1990 per Freimut Börngen i Lutz D. Schmadel.

1910 photograph of John Raleigh Mott.

Comissió Estats Units – Mèxic. D'esquerra a dreta hi ha: Stephen Bonsal, agregat del Departament d’Estat i assessor de la Comissió Americana; el secretari d'Estat nord–americà, Robert Lansing; Eliseo Arredondo, l'ambaixador designat de Mèxic, i LS Rowe, el secretari de la Comissió Americana. Asseguts d’esquerra a dreta hi ha John Raleigh Mott de la ciutat de Nova York; el jutge George Gray de Wilmington, Delaware; el secretari de l'Interior, Franklin Knight Lane; Luis Cabrera Lobato, president de la delegació mexicana i secretari del Tresor de Mèxic, Alberto J. Pani, president dels Ferrocarrils Nacionals de Mèxic, i Ignacio Bonillas, ministre de Comunicacions i Obres Públiques. La imatge fou presa al Biltmore Hotel de Nova York el 9 de setembre de 1916.

John Raleigh Mott

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement de Pieter Zeeman (Zonnemaire, Zelanda, Països Baixos, 25 de maig de 1865 — Amsterdam, Països Baixos, 9 d'octubre de 1943), qui fou un (1) físic neerlandès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1902.

Biografia

Nascut el 25 de maig de 1865 a la ciutat zelandesa de Zonnemaire. Després de finalitzar els estudis secundaris el 1883 s'instal·là a Delft on estudià llengües clàssiques, un (1) requisit indispensable per poder ser admès a la universitat en aquells moments.

Estudis científics

El 1885 ingressà a la Universitat de Leiden per estudiar física al costat de Hendrik Lorentz. El 1890 aconseguí llicenciar–se i esdevingué l'assistent de Lorentz.


Per indicació del mateix Lorentz començà a investigar l'efecte dels camps magnètics sobre les fonts de llum. Així el 1896 descobrí que les línies espectrals d'una (1) font lluminosa sotmeses a un (1) camp magnètic fort es divideixen en diversos components, cadascun dels quals està polaritzat, el que avui es coneix com a efecte Zeeman, sent divulgat el 31 d'octubre del mateix any a la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen (Acadèmia neerlandesa d'Arts i Ciències). Es comprovaven així, experimentalment, les prediccions del seu mestre Hendrik Lorentz, la qual cosa subministrà una (1) prova més a favor de la teoria electromagnètica de la llum.

Professor a Amsterdam

Gràcies al seu descobriment li fou oferta un (1) plaça docent a la universitat d'Amsterdam l'any 1897; el 1900 guanyà la càtedra de física de la mateixa universitat.


El 1902 Pieter Zeeman fou guardonat, juntament amb Hendrik Lorentz, amb el Premi Nobel de Física per la seva investigació conjunta sobre la influència del magnetisme en la radiació, originant la radiació electromagnètica.


El 1908 fou designat director de l'Institut de Física d'Amsterdam, reanomenat l'any 1940 Laboratori Zeeman en honor seu. En aquesta nova posició continuà els seus treballs sobre la influència del magnetisme, i obrí nous camps d'estudi per la Relativitat especial plantejada per Albert Einstein i sobre l'espectometria de la massa.


Secretari de l'Acadèmia neerlandesa d'Arts i Ciències entre els anys 1912 i 1920; el 1923 esdevingué professor emèrit de la universitat d'Amsterdam. Pieter Zeeman morí el 9 d'octubre de 1943 a la ciutat d'Amsterdam, i fou enterrat a Haarlem.

Reconeixements

El cràter Zeeman de la Lluna es batejà en honor seu. També el 10 de setembre de 1991 Freimut Börngen batejà l'asteroide (29212) Zeeman en honor seu.

Fotografia presa per Zeeman sobre l'efecte que porta el seu nom.

Einstein visitant Pieter Zeeman a Amsterdam, amb el seu amic Paul Ehrenfest pels volts de l'any 1920.

Pieter Zeeman

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el bicentenari del naixement d'Henri Alexis Brialmont, nascut el 25 de maig de 1821 a Maagdenberg a prop de Venlo, llavors Regne Unit dels Països Baixos, i mort el 21 de juliol de 1903 a Sint–Joost–ten–Node (Bèlgica), qui fou un (1) general belga, un (1) arquitecte militar i l'autor de moltes obres sobre enginyeria militar. Era el fill del general Mathieu Brialmont.


Brialmont estudià a l'Ecole Militaire Royale (traducció: Escola Militar Reial) de Brussel·les (Bèlgica) i el 1843 esdevingué lloctinent al cos d'enginyeria militar de l'exèrcit belga. El 1847 el promogueren primer lloctinent i secretari del ministre de la guerra Pierre Chazal. A aquesta època publicà un (1) pamflet contra al moviment pacifista dels Amis de la paix (traducció: Amics de la pau), intitulat Éloge de la guerre (traducció: Elogi de la guerra). L'èxit d'aquesta obra i del seu successor Considerations politiques et militaires sur la Belgique li valgueren l'orde militar belga superior: l'Orde de Léopold–Leopoldsorde.


Deixà la funció de secretari quan el seu pare Mathieu esdevingué ministre de la guerra el 1850 però això no aturà gaire el seu ascens. El 1855 entrà com capità a l'estat major; el 1861 esdevingué major, i el 1864 coronel tinent. El 1868 esdevingué director de les operacions militars del ministeri de la guerra.


La seva primera operació major començà el 1857 quan dissenyà la posició fortificada d'Anvers (Bèlgica): deixà el concepte dels bastions tipus Vauban per a inspirar–se dels forts poligonals construïts al territoris nous adquirides pel Regne de Prússia després del 1815: Coblença (Renània–Palatinat), Germersheim (Renània–Palatinat), Königsberg (Prússia Oriental, Rússia) i Minden (Rin del Nord–Westfàlia); i també a Rastatt (Baden–Württemberg).


El 1883 ajudà el govern de Romania per a desenvolupar un (1) pla de defensa de la capital de Bucarest i de les fronteres. Això no agradà gaire a l'Imperi austrohongarès i l'Estat belga el revocà del servei actiu fins que les tensions internacionals es tranquil·litzaren. Ja el 1884 tornà al servei actiu i dissenyà les posicions fortificades de Lieja i de Namur, les quals es consideren com l'obra poliorcètica major de Brialmont. El seu talent encontrà un (1) reconeixement internacional: Suïssa, Bulgària i Turquia li demanaren consell per a la seva defensa. L'Estat independent de Congo, propietat privada del rei Leopold II, li demanà de dissenyar el fort de Shinkakasa a Boma per a defensar l'embocadura del riu Congo.


Tot i això, en no respectar el pressupost per a les obres de Namur i de Lieja, el Parlament belga l'obligà a jubilar–se el 1892. Poc després esdevingué diputat per al Partit Liberal.


Henri Alexis Brialmont que molts consideren com el Vauban belga, morí el 21 de juliol de 1903 a Sint–Joost–ten–Node prop de Brussel·les.

Bibliografia

  • Éloge de la guerre ou réfutation des doctrines des Amis de la paix. Brussel·les (1849).

  • De la guerre, de l'armée et de la garde civique. Brussel·les (1850).

  • Considérations politiques et militaires sur la Belgique. Tres (3) toms, Brussel·les (1851-1852).

  • Précis d'art militaire. Quatre (4) toms, Brussel·les (1851).

  • Histoire du duc de Wellington. Toms I, II et III. París – Brussel·les, Tardieu – Guyot et Stapleaux fils, (1856-57).

  • Traité de fortification polygonale. Brussel·les (1869).

  • Situation militaire de la Belgique: situation militaire de la Meuse. Brussel·les (1882).

  • La défense des états et la fortification à la fin du 19e siècle. Brussel·les (1895).

Henri Alexis Brialmont

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents divuitè aniversari del naixement de Ralph Waldo Emerson (Boston, Massachusetts, EUA, 25 de maig de 1803 — Concord, Massachusetts, EUA, 27 d'abril de 1882), qui fou un (1) assagista, filòsof i poeta estatunidenc. Fou líder del moviment transcendentalista a les primeries del segle XIX. Les seves ensenyances contribuïren al desenvolupament de moviment del Nou Pensament a mitjan segle XIX.

Biografia

El pare de Ralph Waldo Emerson era un (1) pastor o clergue unitarista que morí quan el seu fill tenia vuit (8) anys. El xicot fou admès en la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts) amb una (1) beca quan comptava catorze (14) anys. Després d'obtenir el seu títol, ajudà el seu germà en una (1) escola de senyoretes que aquest regentava en la casa de sa mare. Quan el seu germà partí a Gotinga (Baixa Saxònia, Alemanya) a fer estudis de teologia, Emerson assumí la direcció de l'escola, la qual cosa assegurà la seva manutenció llargs anys i li deixà temps suficient per a estudiar teologia i convertir–se així mateix en pastor unitari, abans de dimitir després d'un (1) conflicte amb els dirigents d'aquesta església. Poc després perdé la seva amada dona, Elena Louisa Tucker, que morí el febrer del 1831.


Emerson feu un (1) llarg viatge per Europa entre els anys 1832 i 1833; travessà Itàlia; es detingué a París (Illa de França), (la seva visita al Museu d'Història Natural el marcarà profundament) i a la Gran Bretanya conegué els poetes lakistes del primer romanticisme anglès, William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge; també els filòsofs John Stuart Mill i Thomas Carlyle; amb aquest últim i amb Max Müller mantindria una (1) activa correspondència. Encara feu un (1) viatge més a Anglaterra, entre els anys 1847 i 1848, i hi edità la seva obra English Traits (1856).


L'any 1835 Emerson comprà una (1) casa a Concord (Massachusetts), i esdevingué ràpidament una (1) de les personalitats de la ciutat. Hi entaulà gran amistat amb el filòsof anarquista Henry David Thoreau. Publicà el seu primer llibre, Nature, el setembre del 1836, i el 15 de juliol de 1838 pronuncià un (1) discurs, conegut com The Divinity School Address, decisiu per a la història de l'unitarisme. Influït per la filosofia racionalista i romàntica alemanya que conegué a través de Carlyle i per l'hinduisme que li va fer estudiar el seu amic Max Müller, Emerson proposava el transcendentalisme, una (1) via intuïtiva basada en la capacitat de la consciència individual, sense necessitat de miracles, jerarquies religioses ni mediacions. Després participà amb altres intel·lectuals en la fundació de la revista The Dial, el primer número de la qual eixí l'any 1840 per a ajudar a la propagació del transcendentalisme, i que s'editaria ininterrompudament fins al 1844.


Emerson perdé el seu fill Waldo per l'escarlatina el 1842. El seu dolor li inspirà dues (2) obres majors: el poema Threnody i l'assaig Experience. L'any 1855 escrigué una (1) entusiasta carta de lloança a Walt Whitman pel seu llibre Leaves of grass, Fulls d'Herba, la qual publicà el poeta sense el seu permís per a autopromocionar–se, cosa que enfurismà Emerson, encara que quan Emerson el visità el desembre d'aqueix mateix any es feren amics. La filosofia positivista i afirmativa d'Emerson inspirà poderosament Whitman, el qual a més li feu llegir els poemes de Canó, que Emerson lloà encara que no sabé veure realment l'homosexualitat més o menys explícita del llibre. El gran assagista morí el 1882 i està soterrat al cementeri de Sleepy Hollow, a Concord (Massachusetts).


La filosofia d'Emerson es podria classificar com a liberal: potencia els valors de l'individu i del jo, és afirmativa, vitalista i optimista. D'ací les lloances que meresqué de pensadors com Friedrich Nietzsche i altres.

American writer Ralph Waldo Emerson in 1857.

Ralph Waldo Emerson

El passat dimarts 25 de maig de 2021 es commemorà el quatre-cents cinquè aniversari del naixement de Carlo Dolci o Carlino Dolci (Florència, Toscana, 25 de maig de 1616 — ibídem, 17 de gener de 1686), qui fou un (1) pintor italià del Barroc, actiu sobretot a Florència (Toscana), conegut per les seves pintures religioses, copiades per altres artistes molt freqüentment.[1] La seva popularitat fou enorme fins ben entrat el segle XIX, quan el gust pels temes religiosos tractats de manera edulcorada decresqué notablement.

Biografia

Fou a Florència (Toscana), nét de pintor per part de mare. Començà el seu aprenentatge amb Jacopo Vignali a edat molt primerenca, per a després convertir–se en aprenent de Mario Balassi, a la mort d'aquest, completà algunes obres que el mestre deixà inacabades.

Dolci, mai no fou un (1) artista prolífic; li portava setmanes pintar un simple peu, segons el seu biògraf Filippo Baldinucci.[1] La seva morosa forma de pintar li impedí pintar al fresc, que necessita una certa rapidesa en l'execució. Normalment les seves obres són de mida petita, encara que en realitzà algunes de mida natural. Repetia les seves composicions amb freqüència, modificant lleument les versions. La seva filla, Agnese Dolci, en realitzà excel·lents còpies de moltes.[1]

Fou un (1) home piadós. Es diu que cada any, durant la Setmana Santa, pintà sempre un (1) Redemptor coronat d'espines fins al dia de la seva mort. L'any 1682 patí una (1) profunda depressió quan sabé que Luca Giordano, motejat com «Luca fa presto», pintava en cinc (5) hores el que a ell li havia portat alguns mesos.[2][1] Va morir a Florència el 1686.

Anàlisi

Fou un (1) dotat retratista, encara que la seva reputació, molt gran ja en vida, la deu principalment a les seves pintures amb una (1) única figura de mig cos, imbuïdes d'una (1) profunda religiositat. La seva depurada tècnica es feu més complexa i sofisticada amb la maduresa, encara que la seva turmentada personalitat es fa més patent en la seva obra després de la dècada del 1640.

El colorit vigorós i la lluminositat, unides a l'emoció i dinamisme de l'escola bolonyesa, són estranys a la pintura de Dolci i el barroc florentí. Immergit en la llarga tradició de la pintura florentina, Dolci fou immune al nou moviment, lligat a la seva escola pàtria, rígida en el seu academicisme. Rudolf Wittkower el descriu com la versió florentina, en termes de temàtica religiosa, del romà Sassoferrato.[3] Pilkington defineix el seu estil com pulcre i inexpressiu. Fou criticat per invertir massa feina en cada una de les seves pintures, i per donar–li a les seves carnacions una (1) aparença més propera al marbre que a la carn, un (1) defecte en què també caigué Agnolo Bronzino.[1]

Obres

  • Adoració dels Mags (National Gallery de Londres).

  • Santa Caterina llegint (Residenzgalerie, Salzburg).

  • Sagrada Família amb Déu Pare i l'Esperit Sant (circa 1630, oli sobre taula, 28 x 23 cm, Col·lecció privada).

  • Retrat de Fra Ainolfo de'Bardi (1632, oli sobre tela, Palau Pitti, Florència).

  • Pala de Sant'Andrea Cennano (1656, Montevarchi).

  • Santa Cecilia (circa 1640, oli sobre taula, 126 x 99,5 cm, Museu de l'Hermitage, Sant Petersburg).

  • Sant Andreu pregant abans de la seva crucifixió (1646, Palau Pitti, Florència).

  • Fugida a l'Egipte (1648–1650, oli sobre tela, 39,7 x 49,5 cm, Institute of Arts, Detroit).

  • Mare de Déu amb l'Infant (1651, oli sobre tela, 92,1 x 77,8 cm, Institute of Arts, Detroit).

  • Anunciació (1653–1655, oli sobre tela, 52 x 40 cm, Museu del Louvre, París).

  • Àngel de l'Anunciació (1653–1655, oli sobre tela, 53 x 40 cm, Museu del Louvre, París).

  • Maria Maddalena (1660–1670, oli sobre tela, 73 x 56 cm, Palau Pitti, Galleria Palatina, Florència).

  • Natura morta amb flors (1662, oli sobre taula 70 x 55 cm, Galleria degli Uffizi, Florència).

  • El nen Jesús amb una corona de flors (1663, Museu Thyssen–Bornemisza, Madrid).

  • Salomé amb el cap del Baptista (1665–1670, oli sobre tela, 122,6 x 96,5 cm (Castell de Windsor, Londres).

  • Sant Mateu escrivint el seu Evangeli (1670, oli sobre tela, 53 x 44 cm, Getty Center, Los Angeles).

  • Mare de Déu amb l'Infant (1675, oli sobre taula, 86 x 68 cm, Florència, Palau Pitti, Galleria Palatina).

  • Àngel de la Guarda (1675, oli sobre tela, Museu Dell'Opera del Duomo, Prato).

  • David amb el cap de Goliath (1680, oli sobre tela, 131,5 x 106 cm, Museu de Belles Arts de Boston).

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Biografia» (en anglès). Getty Museum biography.

  2. ↑ «Dolci, Carlo». Web Gallery of Art biography.

  3. ↑ Wittkower, 2007, pàg. 345.

Aquest article incorpora text d'una (1) publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició del 1911) (en anglès). XI edició, Cambridge University Press, 1911.

Bibliografia

Autoretrat (1674) (1674)

Madonna (circa 1670).

Detall de l'Àngel de l'Anunciació (Museu del Louvre).

Natura morta amb flors (Galleria degli Uffizi, Florència).

Carlo Dolci o Carlino Dolci

El passat dilluns 24 de maig de 2011 es commemorà el vuitantè aniversari de la batalla de l'estret de Dinamarca, que fou una (1) batalla naval de la Segona Guerra Mundial entre naus de la Royal Navy britànica i la Kriegsmarine alemanya, que tingué lloc el 24 de maig de 1941. El cuirassat HMS Prince of Wales i el creuer de batalla HMS Hood lluitaren contra el cuirassat alemany Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen, els quals intentaren arribar a les aigües de l'Atlàntic Nord per destruir la navegació mercant aliada.

Menys de deu minuts (<10 min) després que els britànics obrissin foc, un (1) obús de quinze (15) polzades del Bismarck penetrà les santabarbares de proa del Hood. Poc després el Hood explotà i s'enfonsà en només tres minuts (3 min) amb la pèrdua de tota la tripulació llevat de tres (3). El Prince of Wales continuà l'intercanvi de foc amb el Bismarck, però patia seriosos malfuncionaments al seu armament principal car el cuirassat no havia treballat a plena potència després d'haver estat completat a finals de març del 1941. Això, juntament amb els efectes de la batalla, causà que s'hagués de retirar del combat. El Bismarck, malmès però operatiu, declinà seguir la cacera del Prince of Wales i s'endinsà a l'Atlàntic juntament amb el Prinz Eugen.

Rerefons

El 18 de maig de 1941 el cuirassat Bismarck estava a punt per a la seva primera travessa contra la navegació alidada, l'«operació Rheinübung». Anava acompanyat el Prinz Eugen, un (1) nou creuer pesat també a la seva primera missió. L'Admiral Günther Lütjens, comandant de la flota, intentava sortir a l'Atlàntic a través de l'estret de Dinamarca entre Groenlàndia i Islàndia i atacar el tràfic de combois aliats a l'Atlàntic nord. Atacs anteriors realitzats per les naus alemanyes, com el Scharnhorst i el Gneisenau havien ocasionat prou danys als britànics perquè fessin servir alguns dels seus cuirassats més vells (com els classe Revenge) per escortar combois. Tot i que vells i lents, aquests vaixells estaven armats amb canons de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380] mm), més poderosos que els canons dels creuers pesats i els cuirassats de butxaca alemanys. El Bismarck i el Prinz Eugen podrien, doncs, arriscar–se a atacar un (1) comboi escortat per un (1) d'aquests cuirassats: el Bismarck podria atacar i intentar destruir el cuirassar d'escorta, i deixar que el Prinz Eugen, més lleuger, cacés i enfonsés els mercants.

S'esperava que ambdós vaixells intentessin avançar cap a l'oest per l'estret entre Groenlàndia–Islàndia–Gran Bretanya (GIUK). Mentre que passava pel mar Bàltic davant la Suècia neutral fou descobert pel creuer suec Gotland, així com per diversos avions patrullers.[1] Els informes foren interceptats per l'ambaixada britànica, la qual permeté que els vaixells de la Royan Navy vigilessin la seva ruta probable. Els vaixells intentaren ajudar en la recerca, però no ho aconseguiren car els vaixells alemanys sortiren a mar obert amb boira i pluges.[2] El vespre del 23 de maig, malgrat l'avantatge del mal temps per amagar la seva presència, els alemanys foren descoberts, navegant a vint-i-set (27) nusos (cinquanta quilòmetres per hora [50 km/h]), pels creuers pesats HMS Norfolk i HMS Suffolk. Aquests vaixells estaven patrullant l'estret de Dinamarca, comandats pel contraalmirall Frederic Wake–Walker. Amb l'ajut del radar recent instal·lat al Suffolk, els creuers seguiren la flota alemanya durant la nit, informant dels seus moviments.

L'endemà al matí els vaixells alemanys foren interceptats a l'estret per una (1) flota britànica, formada pel cuirassat Prince of Wales, el creuer de batalla HMS Hood i sis (6) destructors,[nb 1] comandats pel vicealmirall a bord del Hood. El Prince of Wales era un (1) cuirassat classe King George V recent comissionat, amb la mateixa mida i poder que el Bismarck. No havia estat «estressat» apropiadament, i la tripulació era novella. Encara tenia problemes mecànics, especialment amb el seu armament principal, i salpà amb treballadors de les drassanes encara treballant a bord. [nb 2] El Hood, després que fos comissionat el 1918, seguí com el major vaixell de guerra durant vint (20) anys. Durant el període d'entreguerres, més que cap altre vaixell representava el poder naval britànic a ulls dels britànics i del món. Però el seu blindatge era menys ampli que el d'un (1) cuirassat i la seva coberta baixa cuirassada era massa lleugera per aguantar el foc de llarg abast. L'esclat de la II Guerra Mundial impedí que no pogués rebre les modernitzacions requerides, especialment per incrementar la coberta interior de tres (3) polzades (set coma sis centímetres [7,6 cm]) a sis (6) polzades (quinze centímetres [15 cm]). Malgrat això, la potència de foc dels canons de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) del Hood eren equivalents als de qualsevol vaixell alemany.

Molt lluny al sud–est, el superior de l'almirall Holland, l'almirall Sir John Tovey es debatia sobre si ordenar l'almirall Hoolland que permetés que el Prince of Wales anés davant del Hood. Així, des d'aquesta posició, el millor protegit Prince of Wales atrauria el foc enemic. Decidí no donar l'ordre, afirmant que no «creia justificada una interferència així amb un oficial superior».[3]

El pla surt malament

El pla de batalla del Holland era que el Hood i el Prince of Wales atacaven el Bismarck, mentre que el Suffolk i el Norfolk atacaven el Prinz Eugen (amb, assumí Holland, encara navegant darrere del Bismarck i no al davant). Així li ho comunicà al capità John C. Leach del Prince of Wales,[4] però no li ho transmeté al contraalmirall Frederic Wake–Walker, que com a comandant del I Esquadró de Creuers dirigia el Suffolk i el Norfolk per por a revelar la seva localització. En canvi, ordenà un (1) silenci radiofònic. Holland esperava trobar l'enemic a les aproximadament les dues de la matinada (02:00 h am). La posta de Sol en aquella latitud era a tres quarts i sis minuts de dues de la matinada (01:51 h am) (els rellotges del vaixell estaven quatre [4] hores avançats a l'horari local[5]). El Bismarck i el Prinz Eugen quedarien siluetejats contra el sol, mentre que el Hood i el Prince of Wales podien aproximar–se a tota velocitat sense ser vistos a la foscor, a una (1) distància suficient per no posar en perill el Hood amb el foc de llarga distància del Bismarck.[6] Els alemanys no esperarien un (1) atac des d'aquesta posició, donant als britànics l'avantatge de la sorpresa.

L'èxit del pla depenia que el Suffolk no perdés el contacte amb els vaixells alemanys; però això succeí, començant a un quart i tretze minuts d'una de la matinada (00:28 h am). Durant noranta minuts (90 min) Holland ni veié l'enemic ni rebé notícies ni del Norfolk ni del Suffolk. Reluctantly ordenà al Hood i al Prince of Wales que viressin sud–sud–oest mentre que els destructors continuaven la recerca cap al nord.

Abans que es restablís el contacte, ambdós esquadrons s'havien perdut per un pel. Si els vaixells alemanys no haguessin alterat el curs a l'oest a dos quarts i onze minuts de dues de la matinada (01:41 h am) per seguir la línia de la punta de gel de Groenlàndia, els britànics els haurien interceptar molt abans del que feren. Els destructors britànics estaven a només vuit coma set (8,7) milles nàutiques (setze quilòmetres [16 km]) al sud–est quan els alemanys modificaren el curs. Si la visibilitat no hagués quedat reduïda a només quatre coma tres (4,3) milles (vuit quilòmetres [8 km]), els vaixells alemanys haguessin estat albirats.[7]

Just abans de les tres de la matinada (03:00) el Suffolk tornà a tenir contacte amb el Bismarck. El Hood i el Prince of Wales estaven a trenta (30) milles (cinquanta-sis quilòmetres [56 km]), una mica davant dels alemanys. Holland ordenà avançar cap als alemanys i incrementà la velocitat a vint-i-vuit (28) nusos (cinquanta-dos quilòmetres per hora [52 km/h]). La pèrdua de contacte del Suffolk havia deixat en desavantatge als britànics; i en lloc de fer l'aproximació tancant que Holland havia previst, haurien de convergir en un (1) angle molt més ampli, molt més lentament. Això deixava al Hood vulnerable als obusos de llarga distància del Bismarck durant un (1) període molt més llarg. La situació empitjorà encara més quan, a un quart i cinc de quatre de la matinada (03:20 h am), el Suffolk informà que els alemany havien alterat el curs encara més cap a l'oest, situant els esquadrons britànics i alemanys gairebé a través un de l'altre.

A dos quarts i cinc minuts de sis (05:35 h am), els guaites del Prince of Wales albiraren els vaixells alemanys a quinze (15) milles (vint-i-set quilòmetres [27 km]). Els alemanys, advertits de la presència britànica gràcies als seus equips hidrofònics, veieren el fum i els pals dels vaixells britànics deu (10) minuts després. En aquells moments Holland tenia l'opció d'unir–se al Suffolk en seguir el Bismarck i esperar l'arribada de Tovey amb el King George V i d'altres vaixells per atacar o ordenar al seu esquadró que entrés en acció, la qual cosa feu a dos quarts i mig de sis (05:37 h am).[8] El mar agitat a l'Estret feren que el paper dels destructors fos mínim. Els creuers Norfolk i Suffolk estaven massa lluny rere la força alemanya per arribar a la batalla.

Comença la batalla

El Hood obrí foc a tres quarts i set minuts de sis del matí (05:52 h am) a una (1) distància d'aproximadament vint-i-quatre mil dos-cents metres (24.200 m). Holland havia ordenat obrir foc sobre el vaixell capdavanter, el Prinz Eugen, creient que aquella posició era la del Bismarck. Holland poc després corregí la seva ordre i dirigí ambdós vaixells contra el vaixell posterior, el Bismarck. El Prince of Wales havia identificat correctament i apuntat cap al Bismarck, mentre que es creu que el Hood seguí disparant contra el Prinz Eugen alguna estona.

Holland, expert artiller, era conscient del perill de la feble protecció horitzontal del Hood. A més, volia reduir l'abast tan ràpidament com fos possible. A un (1) abast menor, la trajectòria dels obusos del Bismarck serien més planes i seria més probable que impactessin als laterals de la nau en lloc de a la coberta. Però s'apropà des d'un (1) angle que situà els vaixells alemanys massa lluny al límit de la viga; i només podria fer servir deu (10) dels divuit (18) canons pesats mentre que presentava als alemanys més del necessari. Aquests es convertirien en nou (9) quan un (1) defecte en un (1) dels canons de proa del Prince of Wales el deixà inoperatiu després de la primera salva.[9] Tant el Suffolk com el Norfolk intentaren atacar el Bismarck durant l'acció, però ambdós estaven massa lluny i no tenien prou velocitat com per apropar–se prou durant el breu combat.[10][11]

Els alemanys a més gaudien del mesurador de temps, la qual cosa volia dir que els britànics navegaven contra el vent, les lents de la torreta «A» del Prince of Wales, de quaranta-dos (42) peus (tretze metres [13 m]) del telèmetre de coincidència Barr and Stroud i les dels de les torretes «B» de trenta (30) peus (nou coma un metres [9,1 m]) d'ambdós vaixells estaven xopes; i es veieren obligats a fer servir els telèmetres de quinze (15) peus (quatre coma sis metres [4,6 m]) en la direcció de les torres. A més, l'almirall Holland tenia el Prince of Wales molt a prop del Hood, movent–se d'acord els moviments del Hood en lloc de variar el curs i la velocitat. Això feu que pels alemanys fos més fàcil pels alemanys trobar l'abast d'ambdós vaixells britànics, encara que hagués ajudat els artillers de Holland si haguessin disparat contra el Bismarck tal com estava originàriament planejat, car podrien haver precisat el temps de cadascuna de les salves per evitar errors que un (1) vaixell disparés per l'altre. A més, podien usar el foc de concentració, on les salves de l'armament principal d'ambdós vaixells hauria estat controlats per l'ordinador de control de foc d'un (1) vaixell, probablement la moderna Taula de Control de Foc de l'Almirallat del Prince of Wales.

El Prince of Wales colpejà el seu objectiu en primer lloc. Al final aconseguiria tres (3) tocats sobre el Bismarck. Un (1) impacte destruí la llanxa del comandant deixà fora d'acció la catapulta de l'hidroavió (aquest darrer dany no seria descobert fins molt de temps després, quan intentaren emportar–se'n el Diari de Guerra abans de la batalla final). La segona andanada passà a través de l'arc d'un costat a l'altre sense explotar. La tercera colpejà el casc sota l'aigua i esclatà dins del vaixell, i inundà una (1) sala de generadors i malmeté el tancament d'una (1) sala de màquines adjunta, que quedà inundada parcialment. Aquests dos (2) darrers impactes causaren danys a la maquinària del Bismarck i l'inundaren mitjanament.[12] Més important, els danys a l'arc impediren l'accés als tancs de combustible de proa amb mil (1.000) tones de fueloil. També causà que el Bismarck deixés una (1) taca visible de combustible al mar i reduí la seva velocitat dos (2) nusos (tres coma set quilòmetres per hora [3,7 km/h]). El Bismarck aviat s'escorà nou graus (9º) a babord i amb l'arc perdé dos metres (2 m) d'obra morta.[13]

Els alemanys aguantaren el foc fins a les tres quarts i deu minuts de sis del matí (05:55 h am), quan ambdós vaixells apuntaren el Hood. L'admiral Lütjens no donà immediatament l'ordre d'obrir foc. Després de múltiples inquiries del primer oficial artiller del Bismarck, Korvettenkapitän Adalbert Schneider, «Frage Feuererlaubnis'?» (Permís per obrir foc?), el comandant del Bismarck Kapitän zur See Ernst Lindemann respongué: «Ich lasse mir doch nicht mein Schiff unter dem Arsch wegschießen. Feuererlaubnis!» («No deixaré que el meu vaixell rebi un tret de sota el meu cul. Obriu foc!»)[14] Un (1) obús impactà a la coberta del del Hood, i s'inicià un (1) incendi en la munició de quatre (4) polzades (cent mil·límetres [100 mm]) allà emmagatzemada; però el foc no passà a altres zones del vaixell o causà l'explosió posterior. Tot i que no està confirmat, és possible que el Hood rebés un (1) nou impacte a la base del seu pont i a la cofa del director de radar.

Hi ha hagut certa contenció sobre quin vaixell alemany colpejà el Hood en aquell moment. El Prinz Eugen, a les ordres del Kapitän zur See Helmuth Brinkmann, estava apuntant al Prince of Wales, seguint una (1) ordre del comandant de la flota;[15] però el seu oficial d'artilleria, Paul Schmalenbach, confirmava que el Prinz Eugen tenia com a objectiu el Hood.[16]

Enfonsament del Hood

A les sis del matí (06:00 h am), Holland ordenà a la seva força que viressin de nou a port per assegurar que els canons principals de popa tant del Hood com del Prince of Wales podien disparar sobre l'enemic. Durant l'execució d'aquest gir, una (1) salva del Bismarck, disparada a una (1) distància de set coma vuit (7,8) milles nàutiques (catorze quilòmetres [14 km]), fou vista pels homes a bord del Prince of Wales com travessava el Hood davant del pal major. És possible que un (1) obús de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) penetrés entre el pal principal del Hood i la torreta «X» de popa del pal.

A això seguí una (1) immensa flamarada a la zona del pal principal, seguit d'una explosió que destruí una (1) gran part del vaixell des del centre a la part posterior de la torreta «Y». El vaixell es trencà en dos (2). La popa se separà i s'enfonsà. La proa, apuntant cap a dalt i girant, també s'enfonsà poc després. La torreta de proa aconseguí disparar una (1) darrera salva, possiblement de la dotació d'artilleria condemnada, abans que la secció de proa s'enfonsés. [nb 3]

Les estelles caigueren sobre el Prinz of Wales, situat a vuit-cents metres (800 m). El Hood s'enfonsà en només tres (3) minuts, emportant–se amb ell mil quatre-cents quinze (1.415) homes, el vicealmirall Holland entre ells. Només tres (3) membres de la seva tripulació (senyaler Ted Briggs, mariner de primera Bob Tilburn i guardamarina Bill Dundas) sobrevisqueren per ser rescatats dues (2) hores després pel destructor HMS Electra.

Posteriorment l'Almirallat britànic conclogué que l'explicació més possible per la pèrdua del Hood fou una (1) penetració a les seves santabàrbares d'un (1) únic obús de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) del Bismarck, que causà la subseqüent explosió catastròfica. Investigacions recents suggereixen que l'explosió inicial fou al magatzem de quatre (4) polzades (cent mil·límetres [100 mm]) posterior i que passà fins als magatzems de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) via els conductes de munició.

S'ha suggerit a partir d'un (1) examen del casc, trobat el 2001, que l'explosió de la santabàrbara prop del pal principal ocasionà la flamarada vertical, i que aquesta encengué els magatzems dels canons de popa de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) de popa que causaren l'explosió que destruí la popa. Aquesta explosió podria haver viatjat pels tancs de combustible d'estribord, i, doncs, encengué el petroli, destruí els magatzems de proa i completà la destrucció del vaixell.

Les restes del Hood mostraren la secció de proa sense cap mena d'estructura i una (1) gran secció lateral perduda, de la barbeta «A» fins a la coberta de proa. La quaderna mestre tenia les seves plaques obertes cap a l'exterior. Per un altre costat, les parts principals de l'estructura de proa, incloent la torre de comandament de sis-centes (600) tones es trobàun coma un quilòmetres (1,1 km) de distància de les restes principals.[17] Això ha generat teories que els magatzems de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) explotaren com a resultat de la força, les flames i la pressió, causades per la detonació dels magatzems de popa. Un (1) equip d'especialistes forenses nàutics han trobat que els danys de la implosió al casc de proa deguts al ràpid enfonsament del Hood, és la causa més possible del seu estat, i no donen suport a qualsevol teoria segons la qual els magatzems de proa explotessin.[18]

El Prince of Wales sol

El Prince of Wales es trobà navegant cap al Hood que s'enfonsava. El seu comandant, el capità Leach, ordenà una (1) retirada d'emergència per allunyar–se del Hood que s'enfonsava. Aquest canvi de curs violent l'allunyà del seu objectiu i el posà en una (1) posició que facilitava als alemanys apuntar–lo. Tornà al seu curs previ, però ara es trobava sota el foc concentrat d'ambdós vaixells.

El Prince of Wales rebé quatre (4) impactes del Bismarck i tres (3) del Prinz Eugen. Un (1) obús travessà la superestructura superior, i matà o ferí diversos mariners de la Plataforma de la Brúixola i de la Plataforma de Defensa Aèria. Trossos d'un (1) altre obús impactaren a l'oficina del radar de popa, i mataren diversos mariners més. Un (1) obús de vuit (8) polzades (dos-cents mil·límetres [200 mm]) del Prinz Eugen impactà a la càrrega propulsora/cambra de manipulació sota les torretes de popa de cinc coma vint-i-cinc (5,25) polzades (cent trenta-tres mil·límetres [133 mm]), i un (1) obús de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380] mm) impactà sota l'aigua sota el cinturó del blindatge, i penetrà a uns tretze (circa 13) peus (quatre metres [4 m] al casc del vaixell, a uns vint-i-cinc (25) peus (set coma sis metres [7,6 m]) sota la línia de flotació, però fou aturada per les mampares antitorpedes. Afortunadament pel Prince of Wales cap obús arribà a explotar, però patí d'inundacions menors i perdé combustible. Contràriament a diverses opinions errònies, l'obús de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) que colpejà sota la línia de flotació del Prince of Wales no arribà a posar en perill els seus magatzems, car anà a parar a una (1) cambra de màquines auxiliar.[19]

En aquells moments, diverses fallades en el funcionament de l'artilleria havien ocasionat problemes intermitents amb l'armament principal, comportant a una reducció del vint-i-sis per cent (26%)[nb 4][nb 5] El capità Leach s'adonà que continuar l'acció comportava el risc de la pèrdua del Prince of Wales sense causar danys a l'enemic. Per tant, ordenà al vaixell fer fum i fugir a l'espera d'una (1) oportunitat més favorable.[20] El Prince of Wales virà després de les sis i quatre minuts del matí (06:04 h am), disparant des de la seva torreta posterior sota control local car la torreta quedà encallada per un (1) obús,[nb 6], i impedí el subministrament de munició i deixà inoperatius els canons. Malgrat els esforços dels membres de la tripulació i dels tècnics civils per reparar la virolla, tots quatre (4) canons no tornaren a estar en servei fins a un quart i deu minuts de nou del matí (08:25 h am), encara que a un quart i cinc de vuit del matí (07:20 h am) ja hi havia dos (2) canons en servei.[11] Això temporalment reduí a cinc (5)[21][22][nb 7] canons operatius de catorze (14) polzades (tres-cents seixanta mil·límetres [360 mm]), però nou (9) dels deu (10) tornaren a estar operatius en cinc (5) hores.[23] Les salves finals disparades foren irregulars i es creu que fallaren de curt.[24] Es retirà de la batalla cap a les sis i deu minuts del matí (06:10 h am). Tretze (13) dels seus tripulants eren morts, a més de nou (9) ferits.[25] El moment en què el Prince of Wales es retirà fou afortunat, car ja es trobava a l'abast dels torpedes del Prinz Eugen i virà quan el creuer alemany anava a disparar.[26]

Trencant l'acció

Al Bismarck hi havia una (1) tremenda alegria per l'enfonsament del Hood. També hi havia una (1) expectació ansiosa per llançar-se sobre el Prince of Wales i potser acabar amb ell. El capità del Bismarck, Ernst Lindemann, demanà a l'almirall Lütjens que permetés al Bismarck fer–ho. El capità Lindermann era un (1) mestre de l'artilleria naval i sabia que el Prince of Wales a l'abast. Encara que l'esquadró de l'almirall John Tovey hagués salpat de Scapa Flow (Òrcades, Escòcia) el dia abans, encara estaria a més de tres-centes (>300) milles nàutiques (cinc-cents seixanta quilòmetres [560 km]) del Bismarck, encara que s'entretinguessin a enfonsar el Prince of Wales, una (1) cacera que Lindemann creia que podrien fer en només dues (2) o tres (3) hores.[27] Lütjens negà el permís a Lindemann a emprendre la cacera, sense cap explicació Lindemann repetí la seva petició, aquest cop amb més encert.[28] Lütjens seguí fermament les ordres del comandant de la Kriegsmarine, el Großadmiral Erich Raeder, per evitar els combats innecessaris amb la Royal Navy, especialment quan podien provocar més danys. Abandonà el combat en lloc de perseguir el Prince of Wales[29] i ordenà un (1) curs de dos-cents setanta graus (270º), tot a l'oest.[28] El Bismarck havia disparat noranta-tres (93) dels seus tres-cents cinquanta-tres (353) obusos de perforació de blindatge durant el combat.[30]

Aquesta topada entre dos (2) oficials superiors alemanys mostrà les dispars i distintes funcions de comandància. Com a comandant del Bismarck, Lindemann operava primer i principalment com un (1) tàctic. Com a tal no tenia cap dubte sobre l'objectiu immediat de destruir el Prince of Wales, i pressionà en la mesura en què havia de fer–ho. Lütjens, com a comandant de la flota, operava als àmbits estratègics i operatius. En certs àmbits, les seves ordres eren clares: atacar combois era la seva prioritat, sense arriscar–se a un (1) gran combat per a un (1) objectiu limitat i, potser, incert. Malgrat tot, Raeder havia ordenat a Lütjens que fos imaginatiu, que acceptés el combat si era inevitable i que es conduís vigorosament fins al final.[31]

La darrera línia era que les ordres de Lütjens no cobrien un (1) èxit tan espectacular com el que havia assolit. La seva prioritat era seguir les seves instruccions, dirigint–se a enfonsar vaixells mercants i evitar encontres amb vaixells de guerra enemics sempre que fos possible.[32] A més a més, abans de partir d'Alemanya, Lütjens parlà amb els almiralls Conrad Patzig i Wilhelm Marschall, dient–los que s'adheriria a les ordres de Raeder. Això no volia ser el tercer cap de la flota en ser rellevat per contradir les ordres de Raeder; Marschall, un (1) dels seus predecessors, fou rellevat del comandament per no seguir les seves ordres al peu de la lletra malgrat que l'anàlisi que feu Marschall sobre els canvis de la situació tàctica des de li donaren les ordres resultaren en l'enfonsament del portaavions britànic HMS Glorious i els seus dos (2) destructors d'escorta. Tampoc estava predisposat a discutir les seves decisions de comandament amb un (1) oficial subordinat.[31]

Encara que si hagués sabut que estava combatent contra l'inexpert Prince of Wales i no pas contra el King George V, Lütjens potser hauria mantingut la seva decisió, car continuar significava exposar l'esquadró a més foc d'artilleria, així com als atacs de torpedes del Norfolk i el Suffolk; arriscant els seus vaixells i tripulacions en un (1) atac expressament prohibit.[32]

Entre un quart i quatre minuts de set del matí (06:19 h am) i un quart i deu minuts de set del matí (06:25 h am), el Suffolk disparà sis (6) salves en direcció del Bismarck, després de confondre un (1) contacte de radar amb un (1) avió amb el Bismarck. El Suffolk es trobava dins del radi d'acció dels canons tant del Bismarck com del Prinz Eugen en aquells moments.[33]

Després del combat

Amb el vicealmirall Holland mort, el comandament del Prince of Wales, a més del Norfolk i el Suffolk caigueren sobre el contraalmirall Frederic Wake–Walker. Amb aquest comandament venia la responsabilitat de fer front el Bismark fins que s'haguessin concentrat prou vaixells britànics per a destruir–lo: les opcions eren renovar l'acció contra el Bismarck o assegurar–se que seria interceptat i atacat per l'almirall Tovey. Wake–Walker escollí aquesta darrera, i continuà el seguiment dels vaixells alemanys. Una (1) nova acció, conclogué, causaria més danys al Prince of Wales que al Bismarck, a més d'amenaçar els seus creuers, a més que sabia que Tovey es trobava en camí. Ordenà al Prince of Wales que seguís el Norfolk a la millor velocitat, de manera que el Norfolk podria caure si els atacaven. A tres quarts i dotze minuts de vuit del matí (07:57 h am) el Suffolk informà que el Bismarck havia reduït la velocitat i que semblava tenir danys.[34]

Des que el Bismarck rebé el primer impacte al castell de proa, els sis (6) equips de control de danys (de vint-i-sis [26] homes cadascun) havien treballat sense descans per reparar els danys. Quan se li informà que es podien veure per damunt de l'aigua les puntes de l'hèlix d'estribord, Lindemann ordenà contrainundar dos (2) compartiments de popa per restaurar l'equilibri del vaixell. Llavors ordenà bussos al castell de proa per connectar els tancs de combustible de proa, que contenien les molt necessàries mil (1.000) tones de combustible. Primer per als tancs propers a la caldera de proa, i després als tancs de combustible posteriors mitjançant una (1) canonada provisional sobre la coberta superior. Totes dues (2) maniobres fracassaren. Llavors, Lindemann demanà permís per alentir el Bismarck i inclinar el vaixell primer a un costat i després a l'altre per soldar planxes de pegats des de l'interior dels forats al casc. Lütjens s'hi negà de nou sense comentaris. Eventualment, l'almirall hagué d'acordar alentir el vaixell a vint-i-dos (22) nusos (quaranta-un quilòmetres per hora [41 km/h]) per permetre que les hamaques i les estores de col·lisió omplissin els forats de la sala de calderes núm. 2 i de la sala de calderes auxiliar per detenir la creixent entrada d'aigua de mar. Això també fracassà. La Sala de Calderes núm. 2 caigué, amb una (1) pèrdua de velocitat a vint-i-vuit (28) nusos (cinquanta-dos quilòmetres per hora [52 km/h]).[35]

A mesura que entrava més aigua de mar, el Bismarck tenia una (1) fuga de fueloil. Lütjens ordenà al Prinz Eugen que anés al darrere per observar quina estela deixava enrere. La taca de petroli era prou gran per cobrir els dos (2) costats de l'estela del vaixell, era de tots els colors de l'arc de Sant Martí i desprenia una (1) gran olor, que ajudava a descobrir la localització del Bismarck.[36][37]

Els danys als tancs de combustible de proa del Bismarck, juntament amb una oportunitat perduda de carregar combustible a Bergen anteriorment durant la travessia, deixaven menys de 3.000 tones de combustible a bord, no pas prou per operar de manera efectiva contra els combois de l'Atlàntic.[29] A més s'havia perdut l'element sorpresa, considerat essencial per a l'èxit de l'operació, i l'esquadró continuava sent seguit en la distància pel Suffolk, el Norfolk i, eventualment el Prince of Wales.[38] Lütjens va concloure que necessitava avortar la missió del Bismarck i dirigir–se cap a unes drassanes adequades per sotmetre's a reparacions.[29]

La qüestió era a quines drassaners havien de dirigir–se. Els ports amics més propers eren els noruecs Bergen i Trondheim, a vuit-centes setanta (870) milles nàutiques (mil sis-cents quilòmetres [1.600 km]). Navegar en aquesta direcció significava una (1) travessia pel nord o pel sud d'Islàndia, amb les forces aèries enemigues completament alertades de la seva presència i la possibilitat d'altres grans unitats navals entre ells i Scapa Flow (Òrcades, Escòcia). Lütjens també sabia que la seva intel·ligència no era fiable. El Hood havia estat informat pel Grup Nord a l'Àfrica Occidental i no hi havia informes d'un (1) cuirassat classe King George V a la rodalia.[39]

Malgrat la recomanació de Lindemann de dirigir–se cap a Bergen (Noruega),[40] Lütjens ordenà que el Bismarck es dirigís cap al port francès de Saint–Nazaire (Loira Atlàntic).[29] Tot i que la costa francesa es trobava a més de cinc-centes vint (>520) milles nàutiques (nou-cents setanta quilòmetres [970 km]) més lluny que Bergen (Noruega), Saint–Nazaire (Loira Atlàntic, País del Loira, França) tenia el potencial de nits més llargues i mars més oberts on despistar els seguidors de Bismarck, a més de luring entre una línia d'U–boats. També deixava el Bismarck situat a la punta de les rutes comercials britàniques un cop s'haguessin reparat els danys, amb el suport potencial dels cuirassats Scharnhorst i el Gneisenau.[39] A més, ambdós vaixells havien estat acorats a Brest (Finisterre, Bretanya, França) des del final de l'operació Berlín aquells mateix any i s'havien quedat a port per sotmetre's a reparació. Encara que Brest (Finisterre, Bretanya, França) estava més a prop que Saint–Nazaire (Loira Atlàntic, País del Loira, França), també es trobava a l'abast dels bombarders de la Royal Air Force.[41]

Lütjens destacà l'il·lès Prinz Eugen per continuar fent el corsari sol. El creuer s'endinsà a l'Atlàntic, carregant combustible des d'un (1) petroler al mar. Patí problemes mecànics, i abandonà la seva missió de corsari sense haver enfonsat cap vaixell i tornà cap a Brest (Finisterre, Bretanya, França).

Reacció

Alemanya

Les notícies de la decisió de Lütjens impactaren a Berlín (Brandemburg, Alemanya), a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) i a París (Illa de França) com un (1) raig caigut del cel. Una (1) munió de trucades telefòniques urgents travessaren l'Europa ocupada pels alemanys. Mentre que l'almirallat a Berlín (Alemanya) se sentia satisfet per l'èxit de Lütjens, quedà temperat per les notícies dels danys que havia patit el Bismarck i la decisió de dirigir–se a França. El Großadmiral Raeder no tenia clar si Lütjens intentaria dirigir–se immediatament cap a Saint–Nazaire (Loira Atlàntic, País del Loira, França) o després de despistar els seus perseguidors i carregar combustible a alta mar. Raeder conferencià immediatament amb el seu cap d'estat major, Admiral Otto Schniewind, qui telefonà al comandant del Grup Nord de Wilhemshaven, Admiral Rolf Carls. Carls ja havia preparat un (1) missatge cridant Lütjens a Alemanya, però encara no l'envia enviat. Schniewind assenyalà que al vespre Lütjens havia travessat la línia de demarcació entre les Hèbrides Nord i el sud de Groenlàndia, passant del control operatiu del Grup Nord al Grup Oest; així que la decisió de cridar a Lütjens ja no era de Carls. Una (1) trucada posterior del comandant del Grup Oest, l'Admiral Alfred Saalwächter, revelà que no havia planejat cridar a Lütjens i creia que aquesta decisió l'havien de prendre entre Schniewind i Raeder.[42]

Raeder es mostrà en contra a cridar–lo ell mateix, car no sabia prou de la situació.[43] Llavors trucà a Hitler, que llavors es trobava a Obersalzberg, als Alps bavaresos. Hitler rebé les notícies de l'enfonsament del Hood estoicament, sense mostrar alegria ni cap comportament triomfant.[44] Després d'escoltar l'informe de Raeder, es girà cap als que l'acompanyaven i expressà els seus pensaments:

«

Si ara aquests creuers mantenen el contacte i Lütjens ha enfonsat el Hood i gairebé han destruït l'altre, que era nou i ha tingut problemes amb els seus canons durant l'acció, per què no l'ha enfonsat també? Per què no ha intentat sortir d'allà o per què no donà la volta?[45]

»

La notícia de l'enfonsament del Hood fou anunciat entusiàsticament pel Ministeri de Propaganda del Dr. Joseph Goebbels. Aquell vespre fou emès a la nació, acompanyat per «Wir marschieren gegen England» («Marxem contra Anglaterra») i d'altres marxes marcials. El públic alemany, que ja gaudia per les notícies de les victòries de la Luftwaffe sobre la Royal Navy a Creta (Grècia), es prengué eufòricament l'enfonsament del Hood.[39]

Gran Bretanya

El públic britànic quedà sorprès davant la notícia que el seu vaixell de guerra més emblemàtica i més de mil quatre-cents (>1.400) dels seus tripulants havien estat destruïts tan de cop i volta. L'Almirallat mobilitzà tots els vaixells de guerra disponibles a l'Atlàntic per caçar i destruir el Bismarck. Les forces de la Royal Navy perseguiren el Bismarck fins a portar–lo a la batalla, i fou enfonsat el matí del 27 de maig.

Posteriorment es feren moviments per fer un (1) consell de guerra el contraalmirall Wake–Walker i el capità John Leach del Prince of Wales. L'opinió que es tenia que haurien d'haver continuat la batalla amb el Bismarck després que el Hood fou enfonsat. John Tovey, comandant en cap de la Home Fleet quedà consternat amb aquesta crítica. Tingué lloc una (1) discussió entre Tovey i el seu superior, l'almirall Sir Dudley Pound. Tovey creia que ambdós oficials havien actuat correctament, i s'assegurà que els vaixells alemanys eren seguits i sense posar en perill les seves naus sense necessitat. A més, els canons principals del Prince of Wales funcionaren malament repetidament i no haurien estat rival pel Bismarck. Tovey amenaçà de dimitir del seu càrrec i aparèixer a qualsevol consell de guerra com a «amic dels acusats» i testimoni de la defensa. No es tornà a parlar sobre la proposta.

Un (1) comitè d'investigació ràpidament feu una (1) recerca sobre la causa de l'explosió del Hood publicant un (1) informe. Després de les crítiques segons les quals la investigació inicial no registrà totes les proves disponibles, una (1) segona investigà més extensivament la pèrdua del Hood, examinant els punts vulnerables d'altres grans vaixells de guerra britànics en servei a la llum de les causes probables de l'explosió. Com la primera investigació, conclogué que un (1) obús de quinze (15) polzades (tres-cents vuitanta mil·límetres [380 mm]) del Bismarck causà l'explosió de les santabàrbares de popa del Hood. Això comportà que diversos vaixells britànics fossin revissats per incrementar la protecció per a les seves santabàrbares, a més d'altres millores.

Diversos historiadors navals han analitzat el combat del Bismark i han sospesat les decisions dels participants. Una (1) de les més debatudes és l'elecció de l'almirall Lütjens per endinsar–se a l'Atlàntic en lloc de continuar amb la batalla.

Paral·lelismes amb Jutlàndia

Es poden traçar diversos paral·lelismes entre les accions del vicealmirall Holland en aquesta batalla i les de l'almirall Beatty en les etapes inicials de la batalla de Jutlàndia. A partir de les seves accions, sembla clar que Holland creia que havia de fer front al Bismarck immediatament, en lloc d'ajudar Wake–Walker en el seguiment fins que no arribés la Força H. Beatty, d'igual manera, creia que havia d'atacar els creuers de batalla de l'almirall von Hipper amb les seves forces enlloc fer que els alemanys es dirigissin cap a la Gran Flota de l'almirall Jellicoe.[9]

Holland, com Beatty, disposaven de superioritat pel que fa al nombre de vaixells de què disposaven, encara que estaven en inferioritat de combat pel que fa a les unitats. Per un (1) costat, el desplegament que feu Holland de les seves unitats comparat amb el de Beatty a Jutlàndia: Beatty i Holland atacaren els alemanys abans que aquests estiguessin a l'horitzó. Com a resultat, la quaderna mestre i les torretes posteriors dels vaixells de Beatty no podien disparar contra l'enemic; els vaixells de Holland no podien emprar les seves torretes posteriors fins al gir final a port just abans que el Hood fos enfonsat. Beatty situà els seus creuers de batalla de blindatge mitjà al capdavant de la línia, deixant els cuirassats classe Queen Elizabeth, més poderosos i millor blindats, al darrere. D'igual manera, Holland situà el vell i vulnerable Hood al davant del millor blindat (tot i que nou i poc testat) Prince of Wales. Ambdós almiralls exerciren un (1) estricte control tàctic sobre les seves unitats des dels seus vaixells insígnia. Això provocà que el capità Leach del Prince of Wales maniobrés independentment i potser prengués una (1) línia d'aproximació diferent que potser hagués confós l'enemic.[9]

Notes

  1. Els destructors HMS Electra, Achates, Antelope, Anthony, Echo i Icarus.

  2. Quan el Bismarck i el Prinz Eugen el descobriren a l'estret de Dinamarca l'identificaren com el King George V, car pensaven que el Prince of Wales no podia haver estat encara botat.

  3. Allan and Bevand, The Pursuit of Bismarck & the Sinking of H.M.S. Hood. El Hood no aconseguí cap tocat durant el combat i sembla que continuà atacant el Prinz Eugen durant tota l'acció.

  4. ADM 234/509: H.M.S. Prince of Wales' Gunnery Aspects of the «Bismarck» Pursuit,. Problemes als canons del Prince of Wales durant la primera acció contra el Bismarck, d'acord amb l'Informe d'Aspectes d'Artilleria: Torreta A: el canó 1 fallà després de la primera salva a partir d'un defecte prèviament conegut. Els canons núm. 2 i núm. 4 patiren de problemes del bloqueig de seguretat intermitents. La Torreta «A» patí d'entrada d'aigua a la part inferior de la torreta i de l'estructura de la barbeta, però no hi ha indicatius que això causes problemes que incomodessin la tripulació. A la XVIII salva, quan el Prince of Wales girà, tres (3) dels canons de la torreta «A» estaven operatius. Torreta «B»: No informà de problemes. A la XVIII salva, quan el Prince of Wales virà, tots els canons de la torreta «B» estaven operatius. El canó 2 de la torreta «Y» tenia problemes de càrrega i es perdé des de la salva XIV. El canó núm. 3 tenia problemes amb els dispositius de seguretats fent que es perdés de la salva XV a la XX. A la XVIII salva, quan el Prince of Wales virà, dos (2) dels canons de la torreta «Y» estaven operatius. La virolla de la torreta «Y» s'encallà a la XX salva, a causa d'un (1) obús que sortí de la safata a causa del moviment del vaixell quan virà. En resum, tres (3) canons de la torreta «A», dos canons de la torreta «B» i dos (2) canons de la torreta «Y» estaven operatius a la XVIII salva quan el Prince of Wales virà, per un (1) total de set (7) canons operant.

  5. La Batalla de l'Estret de Dinamarca per John Asmussen: el Bismarck i el Prinz Eugen també patiren una (1) pèrdua de producció. El Bismarck tenia un (1) total de cent quatre (104) trets possibles, dels que en disparà noranta-tres (93). El Prinz Eugen de cent vuitanta-quatre (184) trets possibles en realitzà cent cinquanta-set (157).

  6. Naval Staff History, German Capital Ships and Raiders in WW2, Battle Summary No. 5, pàg. 8. La virolla és una (1) safata metàl·lica giratòria que permet que els obusos siguin transferit dels magatzems fins a l'interior de l'estructura giratòria de la torreta.

  7. «As Prince of Wales turned away at 06:13, Y turret jammed, temporarily leaving only two out of ten 14 inch guns operational»: Garzke and Dulin, 1980. pàg. 190. This is not supported by Bennett, Roskill and ADM 234–509.

Referències

  1. Dr. Mann, Chris: Great Battles of World War II. Parragon Books Ltd. Bath, 2008, pàg. 60.

  2. Barnett 1991, pàg. 288.

  3. Kennedy 1974, pàg. 66.

  4. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 140.

  5. Kennedy 1974, pàg. 108.

  6. Chesneau 2002, pàg. 151.

  7. Kennedy 2004, pàg. 70–71.

  8. Boyne 1995, pàg. 59.

  9. Barnett 1991, pàg. 292.

  10. Bonomi: The Battle of the Denmark Strait.

  11. Naval Staff History: German Capital Ships and Raiders in WW2, Battle Summary No. 5, pàg. 8.

  12. «Garzke and Dulin, Bismarck's Final Battle, part 1.». Arxivat de l'original el 2009.12.07.

  13. William H. Garzke, Jr. and Robert O. Dulin, Jr.: «Bismarck's Final Battle» (en anglès). Warship International No. 2. International Naval Research Organization and NavWeaps.com, 1994. Arxivat de l'original el 7/12/2009.

  14. Grützner 2010, pàg. 180.

  15. Rico, OPERATION RHEINÜBUNG see sections, Jot! Dora and The Destruction of the Hood.

  16. Chesneau 2002, pàg. 156.

  17. Imatge per sonar del lloc on es troben les restes.

  18. «Jurens, Garzke, Dulin, Roberts (V), Fiske: A MARINE FORENSIC ANALYSIS of HMS Hood and DKM Bismarck». Arxivat de l'original el 2011.07.28.

  19. Garzke and Dulin, pàg.181.

  20. Chesneau 2004, pàg. 11.

  21. Bennett 2003, pàg. 141.

  22. Roskill: The War at Sea, Vol 1, pàg. 406.

  23. Garzke and Dulin, 1980. pàg. 190.

  24. Barnett 2004, pàg. 294.

  25. Tarrant 1991, pàg. 58.

  26. Kennedy 2004, pàg. 89.

  27. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 165–166.

  28. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 166.

  29. Barnett 2004, pàg. 295.

  30. Bismarck's armament.

  31. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 166–167.

  32. Kennedy, 98.

  33. Dewar, pàg. 8

  34. Barnett, pàg. 297–299.

  35. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 169–170.

  36. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 173.

  37. Kennedy 2004, pàg. 99.

  38. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 170.

  39. Kennedy 2004, pàg. 100.

  40. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 172.

  41. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 171.

  42. Kennedy 2004, pàg. 100–101.

  43. Kennedy 2004, pàg. 101.

  44. Bercuson and Herwig 2001, pàg. 169.

  45. Cited in Müllenheim–Rechberg, Battleship Bismarck, 149.

Bibliografia

  • Adams, Simon: World War II. Dorling Kindersley Publishing, London, 2000. ISBN 0-78946-990-1.

  • Barnett, Correlli: Engage the enemy more closely: the Royal Navy in the Second World War. W.W. Norton, New York, 1991. ISBN 0-39302-918-2.

  • Bercuson, David J and Holger H. Herwig: The Destruction of the Bismarck. The Overlook Press, Woodstock and New York, 2001. ISBN 1-58567-192-4.

  • Bennett, Geoffrey: Naval Battles of WW2. Barnsley, Pen and Sword Books, South Yorkshire UK, 2003. ISBN 978-0-85052-989-0.

  • Bonomi, The Battle of the Denmark Strait 2003. Arxivat 2007.12.11 a Wayback Machine.

  • Boyne, Walter J.: Clash of Titans: World War II at Sea. Simon & Schuster, New York, 1995. ISBN

  • Chesneau, Roger: Hood: Life and Death of a Battlecruiser. Cassell Publishing, London, 2002. ISBN 0-304-35980-7.

  • Dewar, A.D.: Admiralty report BR 1736: The Chase and Sinking of the «Bismarck». Naval Staff History (Second World War) Battle Summary No. 5, March 1950. Reproduced in facsimile in Grove, Eric (ed.), German Capital Ships and Raiders in World War II. Volume I: From «Graf Spee» to «Bismarck», 1939–1941. Frank Cass Publishers. London, 2002. ISBN 0-71465-208-3.

  • Garzke, William H and Dulin, Robert O.: Allied Battleships in World War II. United States Naval Institute, 1980. ISBN 0-87021-100-5.

  • Grützner, Jens (2010): Kapitän zur See Ernst Lindemann: Der Bismarck–Kommandant – Eine Biographie. VDM Heinz Nickel. ISBN 978-3-86619-047-4. (anglès).

  • Kennedy, Ludovic: Pursuit: The Chase and Sinking of the Bismarck. The Viking Press, New York, 1974. ISBN 0-67058-314-6.

  • Kennedy, Ludovic: Pursuit: The Chase and Sinking of the «Bismarck». Cassell Military Paperbacks, London, 2004. ISBN 0-30435-526-7.

  • Storia Militare: La battaglia dello Stretto di Danimarca, 2005.

  • Schofield, B.B.: Loss of the Bismarck (Sea Battles in Close–Up). Ian Allen Ltd. London, 1972.

  • Tarrant, V E.: King George V Class Battleships. Arms and Armour Press, London, 1991. ISBN 1-85409-524-2.

El cuirassat Bismarck dispara el HMS Prince of Wales el 24 de maig de 1941.

La situació de la batalla. Els moviments alemanys apareixen en vermell, els britànics en groc.

Darrera imatge del Hood com a unitat de combat, navegant cap al seu encontre amb el Bismarck. En primer pla tres (3) canons de la torreta A del Prince of Wales. Els canons d'aquesta foto semblen d'una (1) torreta triple, però versions sense retallar de la foto mostren que és una (1) quadruble, amb un (1) canó elevat independentment que queda fora de l'enquadrament.

Seguimient de la carta del HMS Prince of Wales a la batalla de l'estret de Dinamarca, 24 de maig de 1941.

Una (1) reconstrucció moderna mostrant un (1) obús de catorze (14) polzades del HMS Prince of Wales penetrant el casc del Bismarck.

Un (1) esbós preparat pel capità JC Leach, comandant del HMS Prince of Wales, per a la segona Junta d'Investigació, 1941. L'esbós representa la columna de foc o flames que sorgiren de la rodalia del pal principal immediatament abans que una (1) enorme detonació esborrà de la vista la part de popa del vaixell. Aquest fenomen es creu que fou resultat d'un (1) foc de pólvora que s'estengué mitjançant els ventiladors de la sala de màquines.

Una (1) foto feta des del Prince Eugen, mostrant el Hood explotant a la llunyania, amb el Prince of Wales a la rodalia.

El passat dilluns 24 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari del naixement de Helen Brooke Taussig (Cambridge, Massachusetts, EUA, 24 de maig de 1898 — comtat de Chester, Pennsilvània, EUA, 20 de maig de 1986), qui fou una (1) important cardiòloga estatunidenca.[1] Coneguda pels seus treballs de cirurgia cardíaca, treballà a Baltimore (Maryland) i a Boston (Massachusetts), on fundà el camp de la cardiologia pediàtrica. Se la sol citar com la responsable de dissenyar el procediment Shunt de Blalock–Taussig, que allargava la vida dels nounats amb Tetralogia de Fallot.[2][3]

El 1947 escrigué un (1) llibre sobre malformacions congènites del cor i el 1957 rebé el Premi Albert Lasker per la seva investigació en medicina clínica. El 1959 fou una (1) de les primeres dones a obtenir una (1) càtedra a la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, Maryland). També fou una (1) de les primeres a advertir a les autoritats sobre els perills de la Talidomida, després d'estudiar nounats nascuts amb malformacions a causa d'aquest medicament.

El 1964 rebé la Medalla Presidencial de la Llibertat de mans de Lyndon Johnson i des del 2005 el centre de cardiologia pediàtrica de la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, Maryland) porta el seu nom. El 2004 s'estrenà el film Something the Lord Made, sobre la recerca dels seus companys cardiòlegs Vivien Thomas i Alfred Blalock, on el seu personatge era interpretat per Mary Stuart Masterson. El cràter de Venus Taussig fou batejat amb el seu nom en honor seu.

Referències

  1. «Helen Brooke Taussig» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.

  2. «Helen B. Taussig». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  3. Fresquet, José L.: «Helen Brooke Taussig (1898–1986)». Historia de la medicina.

Helen Brooke Taussig (May 24, 1898 – May 20, 1986), American cardiologist who founded the field of pediatric cardiology. Photograph taken for the cover of Modern Medicine, January 21, 1963.

Helen Brooke Taussig

El passat dilluns 24 de maig de 2021 es commemorà el tres-cents trenta-cinquè aniversari del naixement de Daniel Gabriel Fahrenheit (Gdansk, Polònia, 24 de maig de 1686 — La Haia, Països Baixos, 16 de setembre de 1736), qui fou (1) un físic, enginyer i bufador de vidre nascut a Polònia d'origen alemany, cèlebre entre altres coses per haver desenvolupat el termòmetre de mercuri i la escala Fahrenheit de temperatura. Passà gran part de la seva vida als Països Baixos.

Biografia

Després de la mort dels seus pares, efectuà viatges d'estudis a Alemanya, Anglaterra i Dinamarca on el 1708 conegué Ole Rømer. S'establí després a Amsterdam (Països Baixos), en aquesta època un (1) dels principals centres de fabricació d'instruments científics, on treballà com a bufador de vidre. Aquí començà a desenvolupar instruments de precisió creant els termòmetres de aigua (1709) i de mercuri (1714).

Escales termomètriques

El 1717 publicà a Acta Editorum les seves investigacions proposant una (1) nova escala per al mesurament de temperatures. Fahrenheit dissenyà una (1) escala, emprant com a referència una (1) barreja d'aigua i sal de clorur d'amoni a parts iguals, en la qual la temperatura de congelació i d'ebullició és més baixa que la de l'aigua. El valor de congelació d'aquesta barreja l'anomenà zero graus Fahrenheit (0° F), a la temperatura del seu cos noranta-sis graus Fahrenheit (96° F) i a la temperatura de congelació de l'aigua sense sals l'anomenà trenta-dos graus Fahrenheit (32° F).

En concret, dos-cents dotze graus Fahrenheit (212º F) corresponen a cent graus Celsius (100º C);

C = ( F – 32 ) 5 / 9

Els zero graus Fahrenheit (0° F) corresponen als disset coma setanta-vuit sota zero centígrads (–17.78° C).

El motiu d'assignar a la temperatura del cos el valor 0006 era perquè entre el zero (0) i el noranta-sis (96) hi hagués una (1) escala formada per una dotzena (12) de divisions cadascuna d'elles subdividida en vuit (8) parts. D'aquesta manera dotze per vuit igual a noranta-sis (12 x 8 = 96).

El 1724 Fahrenheit publicà en les Transaccions filosòfiques, estudis sobre, entre altres temes, les temperatures d'ebullició dels líquids i la solidificació d'l'aigua en el buit. Aquest mateix any fou incorporat a la Royal Society, la més antiga societat científica del Regne Unit i una (1) de les més antigues d'Europa.

Reconeixement

Gabriel Daniel Fahrenheit

Les escales Fahrenheit i Celcius.

Daniel Gabriel Fahrenheit

El passat dilluns 24 de maig de 2021 es commemorà el setanta-novè aniversari del naixement de Sir James Fraser Stoddart (Edimburg, Escòcia, Regne Unit, 24 de maig de 1942), qui és un (1) químic escocès que investiga en el Departament de Química de la Universitat de Northwestern (Evanston, Illinois, EUA) [1] a l'àrea de la química supramolecular i la nanotecnologia. Stoddart ha desenvolupat la síntesi d'alta eficiència d'arquitectures moleculars mecànicament entrellaçades com a anells moleculars de Borromeo, catenans i rotaxans utilitzant reconeixement molecular i processos de autoacoblament molecular. S'ha demostrat que aquestes topologies es poden emprar com a interruptors moleculars i com a molècules motor. El seu grup ha aplicat aquestes estructures fins i tot en la fabricació de dispositius de nanoelectrónica i sistemes nanoelectromecànics (NEMS). Els seus esforços han estat reconeguts amb nombrosos premis, incloent el Premi Internacional Rei Faisal en Ciències 2007 i el Premi Nobel de Química el 2016.[2][3]

Biografia

Fraser Stoddart nasqué a Edimburg, Escòcia (Regne Unit), i obtingué el títol de B.sc. (1964) i més tard el doctorat (1966) a la Universitat d'Edimburg. El 1967 es traslladà a la Universitat de Queen (Canadà) com a becari postdoctoral del Consell de Recerca Nacional del Canadà, i després, el 1970, a la Universitat de Sheffield (Anglaterra, Regne Unit) com a becari de recerca d'Imperial Chemical Industries (ICI), abans d'unir–se al personal acadèmic com a professor de química. Després d'una (1) estada a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles (UCLA) el 1978, treballà en el Laboratori de ICI a Runcorn, Anglaterra (1978–1981), i tornà a Sheffield (Anglaterra, Regne Unit) el 1982.

Obtingué un (1) doctorat a Edimburg (Escòcia, Regne Unit) el 1980 per les seves recerques sobre estereoquímica fora de la molècula. El 1990 es traslladà a la càtedra de Química Orgànica a la Universitat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit) i fou director de la seva Escola de Química (1993–1997), abans de passar a l'UCLA (Los Angeles, Califòrnia, EUA) com a professor Saul Winstein de química el 1997.

El juliol del 2002 es convertí en codirector interí de l'Institut de Nanosistemes de Califòrnia (CNSI). El maig del 2003 aconseguí la Càtedra Fred Kavli de Ciència de Nanosistemes i exercí fins a l'agost del 2007 com a director del CNSI. Fou nomenat Knight Bachelor el desembre del 2006, per la reina Isabel II.[4]

Àrees de recerca

Una (1) de les seves contribucions al desenvolupament de les arquitectures moleculars mecànicament entrellaçades ha estat l'establiment de la síntesi eficient d'aquestes molècules sobre la base de la unió de ciclobis(paraquat–p–fenilè), tals com els rotaxans i els catenans. L'ús de química covalent dinàmica ha permès al seu grup la síntesi d'arquitectures moleculars mecànicament enllaçades molt complexes com els anomenats anells moleculars de Borromeo. Procediments eficaços per sintetitzar aquestes arquitectures moleculars s'han aplicat a la construcció de màquines moleculars que funcionen sobre la base del moviment mutu dels diversos components, uns respecte dels altres.[5] Aquestes màquines moleculars tenen aplicacions potencials com a sensors moleculars, accionadors, amplificadors i interruptors moleculars i poden ser controlades químicament, elèctricament i òpticament.

Stoddart ha estat pioner en l'ús d'arquitectures moleculars mecànicament entrellaçades per crear sistemes nanomecànics. S'ha demostrat que aquests dispositius poden ser fabricats amb una (1) combinació d'enfocament bottom-up de autoacoblament molecular i un (1) disseny top–down i bottom–up de litografia i microfabricació.

Estil de presentació

Els treballs i altres materials de Stoddart són fàcilment recognoscibles a l'instant per la seva distintiva representació desenvolupada des de finals del 1980, a l'estil dels dibuixos animats. Un (1) cercle sòlid es posa sovint al centre de les estructures moleculars amb diversos anells aromàtics, i aquests posseeixen diferents colors per ressaltar les diferents parts de les molècules. De fet, Stoddart fou un (1) dels primers investigadors que feu un (1) ampli ús del color en les publicacions de química. Els diferents colors en general es corresponen amb les diferents parts d'aquest tipus de molècules, però també s'utilitzen per representar les propietats moleculars específiques (el color blau, per exemple, s'utilitza per representar subunitats pobres en electrons mentre que el vermell s'utilitza per representar les corresponents subunitats riques en electrons). Stoddart manté aquest esquema de colors estandarditzats en totes les seves publicacions i presentacions, i el seu estil ha estat adoptat per altres investigadors que publiquen sobre màquines moleculars basades en la síntesi de Stoddart.

Qualificacions ISI

Sis (6) de les seves més de nou-centes (>900) publicacions han estat citades cinc-centes (500) o més vegades, setze (16) més de tres-centes (>300) vegades, vuitanta-dues (82) més de cent (>100) vegades, i dues-centes (203) més de cinquanta (>50) vegades. Stoddart té un (1) índex h de noranta-dos (92). Per al període comprès del gener del 1997 al 31 d'agost de 2007, fou classificat per l'Institut d'Informació Científica com el tercer químic més citat amb un (1) total de catorze mil trenta-vuit (14.038) cites a partir d'un (1) conjunt de tres-cents quatre (304) documents amb una (1) freqüència de quaranta-sis coma dues (46,2) cites per article. Durant trenta-cinc (35) anys, s'han format en els seus laboratoris més de dos-cents seixanta (>260) estudiants de doctorat i investigadors postdoctorals, i una quarta (1/4) part dels mateixos han emprès posteriorment una (1) carrera acadèmica independent. L'Institut d'Informació Científica (ISI) també predí el 2005 que Fraser Stoddart seria un (1) probable guanyador de Premi Nobel de Química, juntament amb George M. Whitesides i Seiji Shinkai per la seva contribució a l'autoacoblament molecular. No obstant això, el premi finalment fou concedit a Robert Grubbs, Richard Schrock i Yves Chauvin.

Vegeu també

Referències

  1. «Nanotechnology Star Fraser Stoddart to Join Northwestern». NewsCenter, 16.08.2007.

  2. «Winners Announced – 2007 King Faisal International Prize for Science», 2007.

  3. «The Nobel Prize in Chemistry 2016». Nobelprize.org.

  4. «Ma'am to the Rescue», 13.06.2007. Arxivat de l'original el 2010.06.12.

  5. Chem.

Nobel Prize 2016 Nobel Laureates 2016 Fraser Stoddart

Estructura cristal·lina d'un (1) rotaxà amb un (1) macrocicle ciclobis (paraquat–p–fenilè) publicat per Stoddart i col·laboradors a Eur. J. Org. Chem. 1998, 2565–2571.

Estructura cristal·lina d'un (1) catenà amb un (1) macrocicle ciclobis (paraquat–p–fenilè) publicat per Stoddart i col·laboradors a Chem. Commun., 1991, 634–639.

James Fraser Stoddart

El passat dilluns 24 de maig de 2021 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement de Martha Elizabeth Colwell (Bronson, Michigan, EUA, 24 de maig de 1881 — Chicago, Illinois, EUA [?], 1954), qui fou una (1) impressora, tipògrafa i escriptora nord–americana, creadora de la tipografia Colwell Handletter.[1]

Vida

Colwell havia nascut a Bronson, Michigan; la seva família, inclosos els pares, Elisha i Nancy, i els germans, Frederic, Albert, Fernando, William i Laura, vivien en una (1) granja a Burr Oak (Kansas).[1]

Formació

Elizabeth Colwell estudià a l'Escola d'Art de l'Institut de Chicago (Illinois), en la qual algun dels seus professors la introduí en l'art de la impressió de xilografia japonesa. Després de conèixer–se amb Thomas Wood Stevens, el 1899, començà a aportar il·lustracions i poesia a les edicions de la revista The Blue Sky.[2][3]

Carrera

Durant la seva carrera Colwell treballà en publicitat, i era coneguda pels seus anuncis als diaris amb tipus de lletres manuals. El 1909 publicà un (1) llibre de poesia, Cançons i sonets, que dissenyà i il·lustrà ella mateixa; publicà altres llibres d'aquest tipus durant la seva carrera. El 1910 es publicà el volum On the Making of Wood–Block–Color Prints.[4][5][6][7]

Estigué associada amb la Works Projects Administration, o WPA, durant la dècada del 1930; una (1) de les seves pintures del període, Bowl of Fruit, en aquarel·la i tremp, és actualment propietat de la Western Illinois University. Hi ha diverses altres obres a la col·lecció dels Museus de Belles Arts de San Francisco (Califòrnia, EUA). Colwell exposà àmpliament al llarg de la seva carrera. Fou membre de la Boston Society of Arts & Craft, de la Societat d’Artistes de Chicago i de la Chicago and New York Societies of Etchers (Illinois).[1][8][9]

La tipografia Colwell

Elizabeth Colwell dissenyà el 1916 per a l'American Type Founders (ATF) el tipus de lletra Colwell Handletter i la seva cursiva. Una (1) exposició del 1947 sobre la història del disseny de tipus de lletra als Estats Units l'assenyalava com l'única dissenyadora de tipografies femenina nord–americana coneguda en aquell moment.[10][11]

Referències

  1. Jay, Alex: «Creator: Elizabeth Colwell» (en anglès). Tenth Letter of the Alphabet, 14.03.2016.

  2. Jay, Alex: «Tenth Letter of the Alphabet: Creator: Elizabeth Colwell», 14.03.2016.

  3. «Elizabeth Colwell» (en anglès). Fine Arts Museums of San Francisco, 21.09.2018.

  4. Curtis, Nick: «McKenna Handletter NF». MyFonts. Nick's Fonts.

  5. 1923 American Type Founders Specimen Book & Catalogue. American Type Founders, Elizabeth, New Jersey, 1923, pàg. 292–297.

  6. «Colwell». 1001 Fonts. Apostrophic Labs.

  7. Colwell, Elizabeth [from old catalog. «Songs & Sonnets». F.F. Sherman, New York, 01.01.1909.

  8. «Elizabeth Colwell», 08.05.2015.

  9. «Collection – University Art Gallery – Western Illinois University».

  10. Rollins, Carl Purington: American Type Designers and Their Work, 1947, pàg. 9.

  11. «M. Elizabeth Colwell». Luc Devroye. Escola d'Informàtica. Universitat McGill Montreal, Canadà.

Un (1) retrat d'Elizabeth Colwell de 1913.

Martha Elisabeth Colwell

El passat dilluns 24 de maig de 2021 es commemorà el vuitanta-unè aniversari del naixement de Joseph Brodsky, nascut amb el nom de Ióssif Aleksàndrovitx Brodski, rus: Иoсиф Алексáндрович Брoдский, (Leningrad, Rússia, URSS, 24 de maig de 1940 — ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York, 28 de gener del 1996), qui fou un (1) poeta estatunidenc d'origen soviètic, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1987 tant pels seus escrits en rus com en anglès.

Biografia

Nasqué el 24 de maig de 1940 a la ciutat de Leningrad, l'actual Sant Petersburg (Rússia, URSS), en una (1) família de religió jueva. Cursà estudis primaris fins als quinze (15) anys i després esdevingué autodidacte, i es dedicà a l'estudi de l'anglès i el polonès.

L'any 1964 fou acusat de «paràsit social» (en rus: тунеядство), per la qual cosa se'l condemnà a cinc (5) de treballs forçats. Passà divuit (18) mesos en un (1) camp penitenciari de la regió d'Arkhànguelsk (Rússia), fins que fou indultat l'any 1965. Des de llavors conservà una (1) actitud de discreció vers el règim soviètic i, si bé mai no s'afilià, a diferència d'altres intel·lectuals del moment, a cap discrepància política, sí que mostrà les seves reserves en la seva relació amb les autoritats soviètiques. N'és un (1) exemple la seva negativa a demanar el visat per concórrer a una (1) trobada internacional de poesia celebrada a la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1969 i al Festival dels Dos Mons celebrat a Spoleto Perusa, Úmbria, Itàlia). El 1972 feu dues (2) breus estades a Viena (Àustria) i Londres (Anglaterra, Regne Unit), i finalment s'exilià als Estats Units, on adquirí la nacionalitat nord–americana l'any 1980 i esdevingué professor a les universitats de Michigan (Michigan) i Colúmbia (Nova York).

Brodksy morí el 28 de gener de 1996 a la seva residència de Nova York, a conseqüència d'un (1) atac de cor. Segons la seva voluntat, fou enterrat al cementiri de l'Isola di San Michele, a Venècia (Vèneto, Itàlia), segons el ritu catòlic.

Obra literària

L'any 1987 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «per una (1) professió d'escriptor completa, imbuït de la claredat del pensament i d'intensitat poètica».

Obra en rus

  • 1965: Stikhotvoreniia i poemy;

  • 1970: Ostanovka v pustyne;

  • 1977: Chast' rechi: Stikhotvoreniia 1972–1976;

  • 1977: Konets prekrasnoi epokhi: stikhotvoreniia 1964–1971;

  • 1977: V Anglii;

  • 1982: Rimskie elegii;

  • 1983: Novye stansy k Avguste: stikhi k M.B.

  • 1984: Mramor;

  • 1984: Uraniia: novaia kniga stikhov;

  • 1990: Nazidanie: stikhi 1962–1989;

  • 1990: Chast' rechi: Izbrannye stikhi 1962–1989;

  • 1990: Osennii krik iastreba: Stikhotvoreniia 1962–1989;

  • 1990: Primechaniia paporotnika;

  • 1991: Ballada o malen'kom buksire;

  • 1991: Kholmy: Bol'shie stikhotvoreniia i poemy;

  • 1991: Stikhotvoreniia;

  • 1992: Naberezhnaia neistselimykh: Trinadtsat' essei;

  • 1992: Rozhdestvenskie stikhi;

  • 1992: Vspominaia Akhmatovu;

  • 1992: Forma vremeni: stikhotvoreniia, esse, p'esy;

  • 1993: Kappadokiia;

  • 1995: Puteshestviia s kommentariiami;

  • 1995: V okrestnostiakh Atlantidy: Novye stikhotvoreniia;

  • 1996: Peizazh s navodneniem;

  • 1997: Brodskii o Tsvetaevoi;

  • 1998: Pis'mo Goratsiiu;

  • 1998: Sochineniia;

  • 1999: Gorbunov i Gorchakov;

  • 2000: Ostanovka v pustyne;

  • 2000: Konets prekrasnoi epokhi;

  • 2000: Novye stansy k Avguste.

Obra en anglès

  • 1972: Poems;

  • 1980: A Part of Speech;

  • 1986: Less Than One: Selected Essays;

  • 1992: Watermark;

  • 1995: On Grief and Reason: Essays;

  • 1996: So Forth: Poems;

  • 1999: Discovery.

Joseph Brodsky el 1988.

Joseph Brodsky (Ióssif Aleksàndrovitx Brodski)

El passat dilluns 24 de maig de 2021 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Mikhaïl Aleksàndrovitx Xólokhov, rus: Михаи́л Алекса́ндрович Шо́лохов, (Krujilin, Rússia, 24 de maig de 1905 — Vióixenskaia, URSS, 21 de febrer de 1984), qui fou un (1) novel·lista soviètic guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1965.

A més, fou un (1) polític i membre important del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Principal exponent de la cultura soviètica, les seves obres han estat traduïdes a més de trenta (>30) idiomes.

Biografia

Nasqué l'11 de maig del 1905 segons el calendari julià vigent en aquell moment (24 de maig del mateix any segons el calendari gregorià) al llogaret de Krujilin, població situada a la província de Rostov, en una família cosaca. Participà en la Primera Guerra Mundial i després en la Guerra Civil Russa. El 1917, commogut pels eslògans i les proclames dels bolxevics, s'allistà a l'Exèrcit Roig i també treballà com a periodista i editor.

Després del triomf bolxevic, Xólokhov s'establí a Moscou (Rússia), on començà la seva carrera com a escriptor. Ingressà al Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1932, i el 1937 fou escollit diputat del Soviet Suprem de l'URSS. La publicació d'El Don de plàcides aigües, que aconseguí el premi Stalin l'any 1941, el convertí en l'escriptor més influent de la Unió Soviètica. Xólokhov acompanyà Nikita Khrusxov el 1959 en el seu viatge a l'Europa occidental i als Estats Units, i el 1961 fou escollit membre del Comitè Central del Partit. Fou nomenat dues (2) vegades Heroi del Treball Socialista.

Morí el 21 de febrer de 1984 a la població soviètica de Vióixenskaia.

Obra literària

Xólokhov és una (1) de les figures més importants del segle XX en la literatura russa. Les obres de Xólokhov són el reflex de l'ambient i les circumstàncies històriques d'un (1) indret específic. Aquest autor es mogué sempre en la més estricta ortodòxia soviètica. Segons els crítics, els seus escrits estan marcats per la contradicció entre la fidelitat a un (1) art realista que Xólokhov arribà a dominar com pocs, una (1) maduresa literària precoç per a un (1) escriptor (als vint-i-tres [23] anys publicà El Don de plàcides aigües) i la submissió als dictats de la propaganda oficialista. Sens dubte, és el destí de tot escriptor debatre's entre crides contradictòries.

Algunes de les seves novel·les mostren sinceritat; es pot reconstruir la història de la cruenta Guerra Civil Russa en El Don de plàcides aigües (Tikhi Don, 1928–1940) millor que en qualsevol manual d'història contemporània. Aquesta, la seva millor novel·la segons el parer de la crítica, relata l'epopeia dels cosacs del Don, des de l'inici de la guerra fins al triomf bolxevic, vista mitjançant la història individual del protagonista. Terres conreades (Pódniataia tselinà, 1932–1960) evoca les transformacions produïdes en l'agricultura soviètica per les granges col·lectives. Lluitaren per la pàtria (Oní srajalis za Ródinu, 1942) exalta l'heroisme dels soldats soviètics que lliuraren la Segona Guerra Mundial o «Gran Guerra Pàtria» contra l'invasor nazi.

En l'actualitat, a Rússia, les generacions de la comunitat cosaca consideren aquest novel·lista un (1) dels personatges transcendentals en la història del seu poble. Gràcies a les seves obres, es preservaren detalls valuosos de la tradició i la cultura cosaques, valors i costums de què el mateix escriptor s'embegué en la seva família durant la infància.

Obra seleccionada

  • 1925: Донские рассказы —Dónskie rasskazi— (Contes del Don);

  • 1926: Лазоревая степь —Lazórevaia step— (L'estepa de Lazórevi);

  • 1928–1940: Тихий Дон —Tikhi Don— (El Don de plàcides aigües, quatre [4] volums);

  • 1932–1960: Поднятая целина —Pódniataia tselinà— (Terres conreades, dos [2] volums);

  • 1942: Они сражались за Родину —Oní srajalis za Ródinu— (Lluitaren per la pàtria);

  • 1942: Наука ненависти —Naüka nènavisti— (La ciència de l'odi);

  • 1951: Слово о Родине —Slovo o Ródine— (Glòria a la pàtria);

  • 1956–1957: Судьба человека —Sudbà txeloveka— (El destí d'un home).

Photograph of Mikhail Sholokhov from the 1930's.


Mikhaïl Aleksàndrovitx Xólokhov

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-dosè aniversari del naixement de Joseph Fouché, duc d'Òtranto (Lecce, Pulla, Itàlia) i comte Fouché (Le Pellerin, vora Nantes, Loira Atlàntic, País del Loira, França, 21 de maig de 1759 — Trieste, Friül–Venècia Júlia, Itàlia, 26 de desembre de 1820), qui fou un (1) polític francès, fill d'humils mariners. Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes dels jacobins, i fins i tot encoratjà els rebels de Gracchus Babeuf. Esdevingué cap de policia durant el Directori i col·laborà amb Napoleó Bonaparte en el cop d'estat del 1799. Napoleó I el mantingué en el càrrec i el nomenà ministre de l'interior, senador i duc d'Òtranto (Lecce, Pulla, Itàlia), des d'on dirigí una (1) efectiva policia secreta. Fou governador d'Il·líria (1813) i després de la caiguda de l'emperador (contra el qual conspirà) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà amb Napoleó durant el Govern dels cent dies (1814) i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a Saxònia (Alemanya); però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste (Friül–Venècia Júlia, Itàlia).

Aquest home polític ha estat presentat com totalment mancat d'escrúpols i moral. Com diu Zweig, «els governs, els sistemes, les opinions i els homes canvien, tot cau i desapareix en aquest vertiginós remolí de les acaballes del segle, només una (1) persona roman sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint totes les idees: Joseph Fouché».[1]

Biografia

Anys de joventut i formació (1759–1792)

El seu pare també es deia Joseph Fouché,[2] i era un (1) capità de la marina mercant que comandava un (1) bergantí negrer, que es comprà una (1) plantació a Saint–Domingue (actualment, Haití) on treballaven esclaus negres. La seva mare era Marie–Adélaïde Croizet. El seu pare va morir[3] el 10 de març de 1771 a la tornada d'un viatge de tràfic de persones.[4] El jove Fouché volia treballar del mateix que el seu pare, però la seva salut fràgil li ho impedí.

La seva partida de naixement, del 23 de maig de 1759 al Pellerin, Loira Atlàntic, indica: «Fill de Joseph Fouché, capità de navili i de Marie Françoise CROUZET (AD 44), padrí François GOUY padrina la senyoreta Jeanne CROUZET».

Entra al seminari de l'Oratori de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira) on rebé els ordes menors; les idees que es fomentaven entre els membres de l'Oratori són les de la Il·lustració i en sortí ateu.[5] El 1782 començà a treballar de professor de ciència —se'l considera bon professor—[6] al col·legi de l'Oratori de Niort (Deux–Sèvres, Nova Aquitània), i després ensenya a les ciutats de Saumur (Maine i Loira, País del Loira), Vendôme (Loir i Cher, Centre–Vall del Loira), Juilly (Sena i Marne, Illa de França) i Arràs (Pas de Calais, Alts de França) el 1788.

A Arràs (Pas de Calais, Alts de França) conegué Robespierre a l'acadèmia dels Rosati, societat literària i lògia paramaçònica. Es feu francmaçó a la lògia Sophie–Madeleine–Reine de Suède d'Arràs (Pas de Calais, Alts de França) el 1789[7] i no en sortí mai, perquè entre els anys 1805 i 1810 fou membre de la lògia Les Citoyens réunis (que després es convertí en Les Cœurs unis) de Melun (Sena i Marne, Illa de França), alhora que, entre els anys 1805 i 1813, fou gran oficial d'honor i gran conservador de la Gran Lògia simbòlica general del Grand Orient de France.[8]

Era prefecte dels estudis a l'Oratori de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira), quan esclatà la Revolució Francesa. N'abraçà la causa amb ardor, i fou escollit diputat el setembre del 1792 per la ciutat de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira) a la Convenció.

Revolució Francesa (1792–1799)

Missió a l'Oest i el Centre

A la Convenció, forma part del comitè de la instrucció pública. Pertany al partit dels girondins abans de votar a favor de la pena de mort al procés contra Lluís XVI i bascular cap a les posicions dels Montagnards.

Fouché fou enviat en una missió a l'Oest i el Centre, i es converteix en propagandista ardent de l'esperit revolucionari, organitzant la Guàrdia Nacional a Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira), reclutant voluntaris contra els vendeans.

Emprengué amb intensitat la descristianització de la Nièvre (Borgonya–Franc Comtat) i de l'Allier (Alvèrnia–Roine–Alps). En el curs de les seves missions al Centre i a la Borgonya es manifesten algunes derives: destruccions d'esglésies, creus trencades, pillatges de tresors eclesials, actes de fe de llibres pietosos i de vestits sacerdotals, etc.

Segons Emmanuel de Waresquiel, aquestes derives tingueren com a conseqüència en part el renaixement catòlic de la Restauració i del Segon Imperi.

El «metrallador de Lió» (1793–1794)

A proposta de Barère, la Convenció nomena Jean–Marie Collot d'Herbois i Montaut per substituir Dubois–Crancé, que ja havia pres el lideratge de la insurrecció de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps).

El 30 d'octubre de 1793 demanarn a Fouché, que llavors era al departament de Nièvre (Borgonya–Franc Comtat), que els ajudés:

«

La salvació de la pàtria us crida a Ville–Affranchie [Vila Alliberada, el nom nou per Lió], sortiu, el vostre patriotisme ens respon del vostre zel i de la fermesa amb què cal operar en aquesta vila rebel.

»

I li aconsellà de conduir amb discreció la seva missió ordenant de pagar als comitès de vigilància revolucionària l'or i la plata en moneda, perquè el destí fos a discreció seva.[9]

Així Fouché s'encarregà de fer executar el decret que ordenava la destrucció de la ciutat de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), i animà les atrocitats que s'hi cometeren: en aquesta ocasió se li donà el sobrenom de «metrallador de Lió», per haver substituït la guillotina, que es considerava massa lenta per a l'execució massiva dels habitants considerats sospitosos, per metralla (canons disparaven contra grups de desenes de condemnats). Mil sis-cents vuitanta-tres (1.683) lionesos moriren, víctimes de la repressió de Fouché. El 2 de frimari (22 novembre), escrigué amb Collot d'Herbois, a la Convenció:

«

Encara no gosem demanar–vos l'informe del vostre primer decret sobre l'anorreament de la vila de Lió (Alvèrnia–Roine– Alps), però fins aquí gairebé no s'ha fet res per executar–lo. Les demolicions són massa lentes, calen mitjans més ràpids per la impaciència republicana. Sols l'explosió de la mina i l'activitat devoradora de la flama poden expressar l'omnipotència del poble. La seva voluntat no es pot aturar com la dels tirans, ha de tenir els efectes del llamp. Signat Collot d'Herbois i Fouché.[10]

»

En l'exercici del seu mandat, Fouché també és acusat de malgastar i malversar. Per exemple, aquest decret pres per ell i el seu col·lega Albitte:

«

Els representants del poble enviats a Commune affranchie per assegurar–hi el benestar del poble requereixen a la comissió de segrestos que faci portar a casa seva dues–centes (200) ampolles del millor vi que puguin trobar, i a més, cinc–centes (500) ampolles de vi negre de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània), de primera qualitat, per la seva taula.[11]

»

El 7 de germinal (27 de març de 1794) el tornaren a requerir a París (Illa de França), i Fouché es reincorporà a la Convenció el 17 de germinal (à), que passa el seu informe al Comitè de Salvació Pública. L'ex–enviat justificà llavors la violència de la repressió a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps) dient que «la sang del crim fecunda el sòl de la llibertat i enforteix la seva potència». Robespierre tractà amb fredor Fouché en una (1) entrevista privada, segons les memòries de Charlotte Robespierre,[12] en un (1) text publicat quaranta (40) anys després dels fets per rehabilitar el seu germà Maximilien descrivint–lo com a dolç, empàtic i màrtir.[13] Sobre aquesta tradició, cultivada amb cura per certs historiadors, en general favorables a l'acció de Robespierre, l'historiador Michel Biard apunta que el Comitè en general i l'Incorruptible en particular no són pas hostils a la severa repressió de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), com ho demostren diferents escrits de Robespierre: una (1) carta que estigmatitza [la] indulgència massa gran dels enviats anteriors a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), i dos (2) discursos, un sense data (contra Fabre d'Églantine) i l'altre del 23 de messidor de l'any II.[14]

Més endavant, després del reflux del Terror, Fouché provà de donar les culpes a Collot d'Herbois.

Justificant–se davant dels Jacobins, aconseguí que el fessin president del club el 16 de pradial (4 de juny), en absència de Robespierre. No obstant, quan vingueren a acusar–lo delegacions de Nevers (Nièvre, Borgonya–Franc Comtat) i de la zona del Morvan (Borgonya–Franc Comtat), aquest l'atacà obertament als Jacobins. Per influència de Robespierre, fou expulsat del club dels Jacobins el 24 de pradial (12 de juny); llavors Fouché sabé, com escrigué a les seves Memòries, que tenia l'honor de ser inscrit a les seves taules a la columna dels morts».

Lluitant enèrgicament per salvar la vida, participa activament en el complot que acabà amb la caiguda de Robespierre i tingué un (1) paper decisiu, durant la nit del 8 al 9 de termidor, en les negociacions amb els caps de la Plaine, prometent–los la fi del Terror com a preu del seu suport.

Del 1795 al 1799

Després de la caiguda de Robespierre, marginat, el 27 de termidor de l'any III (14 d'agost de 1795) és atacat amb duresa a la Convenció i Jean–Marie François Merlino el defensa. S'acosta a Gracchus Babeuf, que ha organitzat un (1) grup d'oposició als termidorians. Amenaçat després de les insurreccions del 12 de germinal i del primer de pradial de l'any III, obté la protecció de Barras i es beneficià de l'amnistia de brumari de l'any IV.

Desacreditat, sense feina, s'espavilà amb el que anava trobant. Li encarregaren una (1) missió a Catalunya Nord per delimitar les fronteres francoespanyoles, i de seguida el Directori li donà feina a la policia secreta. Després fa negocis amb els banquers Ouvrard i Hainguerlot, i obtingué, gràcies a Réal, una (1) participació en una (1) empresa subministradora dels exèrcits.

Després de representar el Directori a la República Cisalpina —on el seu comportament, com a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), Nevers (Nièvre, Borgonya–Franc Comtat) i Moulins (Alier, Alvèrnia–Roine–Alps), fou força dubtós (amb enriquiment personal)— i a Holanda, fou nomenat ministre de la Policia el 2 de termidor de l'any VIII (20 de juliol de 1799).

Ministre de la policia durant el Consolat i l'Imperi

En aquest càrrec desplegà una (1) gran activitat i una (1) notable sagacitat, i feu servei a Napoleó Bonaparte en el cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799), en no prendre cap mesura contra ell.

Malgrat no confiar–hi, el Primer Cònsol el ratificà en el seu càrrec, i acumulà la direcció de la policia i la gendarmeria.

Fouché, nou ric de l'Imperi, es distingeix pel seu cinisme i els seus abusos de poder en la gestió del mediàtic segrest del senador de Ris, fent condemnar dos innocents per salvar–se. Dos (2) gentilhomes reialistes, el marquès de Canchy i el comte de Mauduison, són acusats injustament per Fouché. De fet, alguns anys enrere, Fouché havia intentat forçar una (1) noia en un (1) alberg. Canchy i Mauduison, nobles i elegants, l'havien salvada, cobrint de vergonya un (1) Fouché que encara no era ric ni ministre. La rancúnia personal que Fouché havia conservat els condemnà a mort.

Demostra que l'atemptat del carrer Saint–Nicaise (1800) és obra dels reialistes, quan Bonaparte estava convençut de la culpabilitat dels republicans jacobins. Decidit no obstant a fer concessions al primer cònsol, fa detenir i interrogar alguns antics «setembristes» durant la investigació.[15]

El 1802, quan Bonaparte provà d'obtenir el poder vitalici, Fouché provà de maniobrar el Senat en contra seu.[16] Inquiet pel seu poder, Bonaparte suprimí el seu ministeri el 26 de fructidor de l'any X (13 de setembre de 1802), després de les crítiques de Talleyrand, el seu enemic perpetu, i dels germans de Bonaparte. Conservà un (1) paper en la detenció de Pichegru, Moreau i del duc d'Enghien.

Com a compensació, Napoleó li oferí un (1) escó al Senat conservador, la sénatorerie (una gran propietat assignada a alguns senadors) d'Ais de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava) i un milió dos-cents mil francs (1.200.000 FF) de gratificació.

El juliol del 1804 tornà a ser nomenat ministre de Policia, i mantingué el càrrec fins al juny del 1810. El 1808 obtingué el títol de comte de l'Imperi i el 1809, el de duc d'Òtranto per la seva bona gestió de l'Imperi en absència del sobirà. Davant de la rivalitat de Joseph Fouché i Talleyrand, Alexandre Maurice Blanc de Lanautte (1754–1830), comte d'Hauterive, els reconcilià en un (1) dinar que organitzà el 1809, a la seva casa de camp de Bagneux (Alts del Sena, Illa de França) a prop de París.[17]

Referències

  1. Stefan Zweig: Fouché. Retrat d'un home polític. Quaderns Crema, Barcelona, 2004 (traducció de Joan Fontcuberta).

  2. El patronímic Fouché deriva d'un (1) antic nom germànic amb l'arrel fulc, «poble». Mergnac, Marie–Odile. Archives & Culture. Les noms de famille en France, 2000, pàg. 167.

  3. Les circumstàncies de la mort del seu pare es desconeixen: accident, escorbut, «febres»?

  4. de Waresquiel 2014, pàg. 26.

  5. Kammacher, Léon: Joseph Fouché: du révolutionnaire au ministre de la police, Éditions du Scorpion, 1962, pàg. 21.

  6. de Waresquiel 2014, pàg. 33.

  7. Kupferman, Laurent; Pierrat, Emmanuel. Le Paris des Francs–Maçons (en francès), 2013, pàg. 102.

  8. de Waresquiel 2014, pàg. 51.

  9. Bibliothèque nationale, Manuscrits, Fichier Charavay, carta del 30 d'octubre de 1793.

  10. Philippe Buchez et Charles–Prosper Roux, Histoire parlementaire de la Révolution, vol. XXX, pàg. 400.

  11. Buchez et Roux: Histoire parlementaire de la Révolution, vol. XXXII, pàg. 41.


«

El meu germà li demanà explicacions per la sang que havia vessat i li retragué la seva conducta amb una energia d'expressió tal que Fouché estava pàl·lid i tremolós. Balbucejà algunes excuses i rebutjà les mesures cruels que havia pres per la duresa de les circumstàncies. Robespierre li respongué que res no podia justificar les crueltats de les quals s'havia fet culpable; que Lió, és cert, s'havia rebel·lat contra la Convenció Nacional, però que no era motiu per fer metrallar en massa enemics desarmats.

»

Charlotte de Robespierre: Mémoires, rééd. Paris, Nouveau Monde Éditions, 2006, pàg. 106.

  1. Belissa, Marc; Bosc, Yannick: «XIXe–XXIe siècle: légende dorée, légende noire». L'Histoire, 433, març del 2017, pàg. 55.

  2. Michel Biard. Presses universitaires de Lyon. Collot d'Herbois (en francès), 1995, pàg. 225. ISBN 2-7297-0512-0.

  3. de Waresquiel 2014, pàg. ?

  4. Emmanuel de Waresquiel, Talleyrand: Le prince immobile, Fayard, 2003, pàg. 294.

  5. Alexis–François Artaud de Montor: Histoire de la vie et des travaux politiques du comte d'Hauterive, impr. Adrien Le Clere & Cie, Paris, 2e édition, 1839, pàg. 265.

Bibliografia

Joseph Fouché

Blason Joseph Fouché (1759–1820) Comte.

Joseph Fouché (1763–1820)

Joseph Fouché, duc d'Òtranto.

Joseph Fouché

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el cent setantè aniversari del naixement de Léon Victor Auguste Bourgeois (París, Illa de França, 21 de maig de 1851 — castell d'Oger, Marne, Gran Est de França, 29 de setembre de 1925), qui fou un (1) polític francès guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1920.

Joventut i estudis

Nasqué a la ciutat de París (Illa de França) el 21 de maig de 1851 i s'educà en lleis. Tota la seva vida la dedicà a l'activitat política i administrativa francesa. El 1882 fou nomenat prefecte de Tarn (Occitània) i el 1885 de l'Alta Garona (Occitània), per traslladar–se posteriorment a París (Illa de França) el 1887 on fou nomenat prefecte de policia.

Vida política

El 1888 fou elegit diputat pel Partit Radical al Marne (Gran Est de França). A partir d'aquell moment el seu ascens fou imparable, i fou nomenat sotssecretari d'Estat en el Govern de Charles Floquet. Posteriorment ocupà diferents càrrecs de ministre: ministre d'Educació Nacional entre els anys 1890 i 1892, i novament el 1898; ministre de Justícia el 1893; ministre d'Assumptes Exteriors el 1906. El moment culminant de la seva carrera política fou quan fou nomenat primer ministre de França entre els mesos de novembre del 1895 i abril del 1896. Durant la Primera Guerra Mundial participà en el govern francès com a ministre sense cartera.

Posteriorment fou nomenat president de la Cambra dels Diputats des del juny del 1902 fins al gener del 1904. Finalitzà la seva carrera política al Senat, d'on fou nomenat senador el 1905 i president de la Cambra del Senat des del gener del 1920 fins al febrer del 1923.

Fou delegat francès a les Conferències de Pau de la Haia els anys 1899 i 1907, i fou membre del Tribunal Permanent d'Arbitratge de la Haia (Països Baixos).

Ajudà notablement l'Organització i la Fundació de la Societat de Nacions, la primera sessió de la qual presidí el 1920. Aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau pel seu treball en favor de la pau i la seva participació en la fundació de la Societat de Nacions.

French Prime Minister Léon Bourgeois (1851–1925).

Léon Bourgeois

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el cent setanta-vuitè aniversari del naixement de Louis Renault (Autun, Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat, França, 21 de maig de 1843 — Barbizon, Sena i Marne, Illa de França, 8 de febrer de 1918), qui fou un (1) jurista i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1907.

Vida i obra

Nasqué el 21 de maig de 1843 a la població d'Autun, situada al departament francès de Saona i Loira (regió de Borgonya– Franc Comtat). Després d'ensenyar dret romà i mercantil a la Universitat de Dijon entre els anys 1868 i 1873 es traslladà a París (Illa de França), on fou membre de la Facultat de Ciències Polítiques (1874) i professor de dret internacional (1881).

Activitat internacional

El 1890 fou nomenat conseller del Ministeri d'Afers Exteriors, i representà el seu país a diverses conferències internacionals, incloses la segona Conferència de Pau de la Haia (Països Baixos) de l'any 1907 i la Conferència Naval de Londres (Anglaterra, Regne Unit) del 1908–1909. Actuà també com a membre del Tribunal de la Haia i intervingué en moltíssimes intermediacions internacionals de caràcter molt divers, tals com regulació dels drets de propietat intel·lectual, regulacions del cable submarí, aviació militar, abolició de l'esclavitud, etc. Fou un (1) important àrbitre; els seus casos més famosos foren el Japanese House Tax (1905), el cas Casa Blanca (1909), el cas Sawarkar (1911), el cas Carthage (1913) i el cas Manouba (1913).

L'any 1907 fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, juntament amb l'italià Ernesto Teodoro Moneta.

Fou un (1) autor molt prolífic. Entre les seves obres es troben articles i monografies especialitzades en dret internacional. Junt amb el seu col·lega i amic Charles Lyon–Caen escrigué un (1) tractat en nou (9) volums sobre dret internacional del qual s'editaren moltes edicions. És autor, entre d'altres, de Introduction à l'étude du droit international («Introducció a l'estudi del dret internacional», 1879), Les Convencions de la Haia sobre el dret internacional privat (1903), Les primeres violacions del dret de gents per Alemanya (1917).

Morí el 8 de febrer de 1918 a la ciutat de Barbizon, situada al departament de Sena i Marne (regió de l'Illa de França).

Louis Renault (May 21, 1843 – February 8, 1918) was a French jurist and educator, the cowinner in 1907 (with Ernesto Teodoro Moneta) of the Nobel Prize for Peace.

Louis Renault

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el cent setanta-vuitè aniversari del naixement de Charles–Albert Gobat (Tramelan, Suïssa, 21 de maig de 1843 — Berna, Suïssa, 16 de març de 1914), qui fou un (1) polític suís que rebé el Premi Nobel de la Pau el 1902.

Biografia

Nasqué el 21 de maig de 1843 a la població de Tramelan, situada al cantó de Berna (Suïssa). Després d'una (1) intensa etapa d'estudiant de dret en nombroses universitats i amb excel·lents qualificacions, Gobat ocupà diferents càrrecs polítics al llarg dels anys. Fou diputat del Gran Consell de Berna, cap del Departament de la Instrucció Pública, cap del Departament d'Interior, membre del Consell Nacional Suís, parlamentari en el Consell d'Estat del Cantó de Berna, parlamentari al Consell d'Estats de Suïssa, i secretari general de la Union interparlamentaire (o Unió Interparlamentària).

Activisme pacifista

Ocupà el càrrec de director del Bureau international de la paix (o Oficina Internacional per la Pau), en col·laboració amb Élie Ducommun. Ambdós reberen el Premi Nobel de la Pau el 1902 per la seva col·laboració en l'establiment de la Convenció de la Haia el 1899.

Fou un (1) ferm defensor de l'arbitratge i de la promoció del parlamentarisme per a resoldre els conflictes, tant a l'àmbit internacional com a l'àmbit local (per exemple, els conflictes laborals). Intermedià per a l'admissió d'estats no constitucionals, com Rússia, a la Unió Interparlamentària. Finalment, el 1899 se celebrà una (1) conferència d'estats a La Haia (Països Baixos), i es conclogué amb la signatura d'un (1) reglament d'aplicació a tots els estats membres, per tal de solucionar els conflictes de manera pacífica. Les Conferències de la Haia (Països Baixos) es repetiren periòdicament al llarg dels anys i ajudaren a millorar les relacions entre les nacions.

També s'interessà per la comunicació internacional i fou promotor de les llengües auxiliars internacionals esperanto i ido. L'octubre del 1911 aconseguí el suport del ministre Josef Anton Schobinger (1849–1911) a la idea d'una (1) llengua neutral de comunicació, però Schobinger es moriria el mes següent. Fou membre del comitè d'honor del IX Congrés Mundial d'Esperanto, que tingué lloc a Berna (Suïssa) el 1913. També formà part de la Junta de l'Associació per a la creació d'una (1) Oficina de la Llengua Universal, propera al moviment idista.[1]

Gobat morí el 16 de març de 1914 mentre s'efectuava una (1) conferència de pau a Berna (Suïssa).

Referències

  1. Künzli, Andreas: «La 9a Universala Kongreso de Esperanto en Berno antaŭ cent jaroj (1913)» (en esperanto). Svisa Enciklopedio Planlingva, 2013.

Charles Albert Gobat (1843–1914), a Swiss lawyer, educational administrator, and politician who received the Nobel Peace Prize in 1902.

Charles Albert Gobat

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement d'Armand Borel (La Chaux–de–Fonds, Suïssa, 21 de maig de 1923 — Princeton, Nova Jersey, EUA, 11 d'agost de 2003), qui fou un (1) matemàtic suís, nascut a La Chaux–de–Fonds, professor titular a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, Nova Jersey (EUA) entre els anys 1957 i 1993. La seva obra tracta sobre topologia algebraica i grups de Lie, i fou un dels creadors de la teoria contemporània dels grups algebraics lineals.

Biografia

Armand Borel estudià a la ETH Zürich, on arribà sota la influència del topòleg Heinz Hopf i de l'investigador de grups de Lie Eduard Stiefel. Romangué a París (Illa de França) des del 1949: allà aconseguí aplicar la seqüència espectral de Leray a la topologia dels grups de Lie i els seus espais de classificació, sota la tutela de Jean Leray i Henri Cartan.


Borel col·laborà amb Jacques Tits en establir els fonaments dels grups algebraics, i amb Harish–Chandra sobre els seus subgrups aritmètics. En un grup algebraic G, un (1) subgrup de Borel H és tot aquell que sigui mínim respecte a la propietat de què l'espai homogeni G/H sigui una (1) varietat projectiva. Per exemple, si G és GLn, llavors podem prendre H que sigui el subgrup de matrius triangulars superiors. En aquest cas, resulta que H és un (1) subgrup resoluble maximal, i que els subgrups parabòlics P entre H i G tenen una (1) estructura combinatòria (en aquest cas, els espais homogenis G/P són les diferents varietats de banderes). Tots dos (2) conceptes es poden generalitzar, i juguen un (1) rol crucial en la teoria.


La teoria d'homologia de Borel–Moore és vàlida per a espais localment compactes en general, i està íntimament relacionada amb la teoria de feixos.


Borel publicà nombrosos llibres, entre ells un (1) tractat sobre la història dels grups de Lie. L'any 1978 rebé la Medalla Brouwer[1] i l'any 1992 fou guardonat amb el Premi Balzan «per les seves contribucions fonamentals a la teoria de grups de Lie, i per la seva acció infatigable en favor de l'alta qualitat en la investigació matemàtica i la propagació de noves idees.»[2]


Armand Borel morí a Princeton (Nova Jersey). Sobre la qüestió de si era parent d'Émile Borel, contestava indistintament que n'era un (1) nebot o que no hi tenia cap relació.

Cites famoses

«

Sento que el que menys necessiten les matemàtiques són experts que expedeixin receptes o directrius per als mortals, presumiblement, menys il·lustrats.

»

— Armand Borel: Oeuvres IV, pàg. 452



Obra

Referències

  1. ↑ «Institute for Advanced Study: Armand Borel May 21, 1923 – August 11, 2003». Institute for Advanced Study.

  2. ↑ «1992 Balzan Prize for Mathematics». International Balzan Prize Foundation, 1992.

  3. ↑ Conner, Pierre E.; «Review: Seminar on transformation groups». Bull. Amer. Math., 67, 5, 1961, pàg. 450–454. DOI: 10.1090/s0002-9904-1961-10628-9.

  4. ↑ Rogawski, Jonathan D. «comparative review of Automorphic forms on SL2(R)». Bull. Amer. Math. Soc. (N.S.), 35, 3, 1998, pàg. 253–263. DOI: 10.1090/s0273-0979-98-00756-3.

  5. ↑ Parshall, Brian «Review: Essays in the history of Lie groups an algebraic groups». Bull. Amer. Math. Soc. (N.S.), 40, 2, 2003, pàg. 253–257. DOI: 10.1090/s0273-0979-03-00979-0.

Bibliografia

Armand Borel, Swiss mathematician. Bonn, 1967.

Armand Borel

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el centenari del naixement d'Andrei Dmítrievitx Sàkharov (en rus: Андрей Дмитриевич Сахаров) (Moscou, URSS, 21 de maig de 1921 — Moscou, Rússia, 14 de desembre de 1989), qui fou un (1) eminent físic nuclear soviètic, dissident en determinats aspectes de la política soviètica, i activista pels drets humans i les llibertats guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1975.

Vida acadèmica

Sàkharov nasqué el 21 de maig de 1921 a la ciutat de Moscou (Rússia). Dedicà els seus primers anys a la vida d'estudiant, influenciat per son pare, Dimitri I. Sàkharov, autor de nombroses obres de divulgació de física. Cursà estudis en física en la Universitat de Moscou (Rússia) a partir del 1938, encara que el 1941 l'amenaça nazi l'obligà a migrar a Ashkhabad, a Turkmenistan, on acabà graduant–se. El 1942 treballà de llenyataire prop de Melekess, i fins al 1945 d'enginyer en una (1) fàbrica de munició prop de Volga. Més tard, el 1945, tornà a Moscou (Rússia) a estudiar en l'Institut Lebedev del Departament de Física de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències. Finalment, el 1947, obtingué la seva llicenciatura.

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, Sàkharov es concentrà en l'estudi dels raigs còsmics. El 1948 participà en el projecte soviètic per a la construcció d'una (1) bomba atòmica, sota la tutela de n'Ígor Kurtxàtov. El primer artefacte atòmic soviètic es provà un 29 d'agost de 1949. L'any següent Sàkharov es traslladà a Sarov, on participà en el desenvolupament de la bomba d'hidrogen. El primer artefacte per fusió soviètic es provà un 12 d'agost de 1953, amb ajuda del denominat disseny Sloika. Aquell mateix any obtingué el seu doctorat en Ciències, i fou elegit membre de ple dret de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències.

Sàkharov continuà treballant a Sarov, sent peça clau en el desenvolupament de la primera bomba d'hidrogen soviètica de l'escala megatona, en la qual s'utilitzà un (1) disseny anomenat «tercera idea de Sàkharov» (en l'URSS) o el «disseny Teller–Ulam» (en EUA). La bomba, batejada com RDS–37, es provà el 1955. Una (1) variant d'aquesta fou la «bomba del tsar» de cinquanta megatones (50 MT), feta explotar l'octubre de 1961, que constituí l'artefacte més poderós fins a la data.

Sense sortir de la física nuclear, Sàkharov també proposà una (1) idea de reactor nuclear per fusió controlada, el tokamak. Proposà, al costat del premi Nobel de Física Igor Tamm (qui exercí una [1] gran influència sobre Sàkharov), el confinament de plasma extremadament ionitzat per camps magnètics tòrics com a mètode de control de la fusió termonuclear.

Una (1) altra de les propostes de Sàkharov fou la de mostrar la gravetat induïda com una (1) teoria alternativa a la gravetat quàntica.

Repressió per les seves idees antimilitaristes

En un primer moment Sàkharov estava convençut de la importància del seu treball aplicat al desenvolupament de les armes nuclears. Però de mica en mica, i des de finals dels cinquanta (50), fou adquirint major consciència de les implicacions reals dels seus descobriments, i albirà riscos tals com una (1) guerra termonuclear o la contaminació per radioactivitat. D'aquesta forma, canvià radicalment la seva postura. Durant la dècada dels seixanta (60) jugà un (1) actiu paper contra la proliferació d'armes nuclears i de les proves nuclears en l'atmosfera, que donà com a fruit el Tractat de prohibició parcial de proves nuclears, firmat a Moscou (Rússia) el 1963. A partir de llavors, per pròpia convicció, i per creixent imposició del seu govern, s'anà allunyant progressivament de la física nuclear aplicada, per a dedicar–se més a la cosmologia bàsica.

El que suposà un (1) punt d'inflexió en la consideració que tenia d'ell el govern soviètic, fou la seva postura contrària a la carrera armamentística basada en míssils balístics (amb cap nuclear), carrera en la competien els EUA i l'URSS en l'apogeu de la guerra freda. En una (1) carta secreta datada el 21 de juliol de 1967, i adreçada al dirigent soviètic de l'època, Sàkharov exposava la necessitat d'acceptar una (1) proposta de rebuig bilateral dels míssils nuclears, pel risc d'una (1) guerra nuclear mundial. En l'esmentat manuscrit, Sàkharov en sol·licitava la publicació en la premsa, cosa que fou rebutjada (i la seva exposició ignorada). El maig de 1968 finalitzà un (1) assaig titulat Progrés, coexistència pacífica i llibertat intel·lectual, en el qual desenvolupava les idees de la dita carta. El càstig no trigà a arribar: se li prohibí investigar en qualsevol dels centres i laboratoris militars de l'URSS i se'l desposseí dels honors adquirits.

El 1970 col·laborà en la fundació del Comitè pels Drets Humans, de Moscou (Rússia). A mesura que transcorria el temps, major era el seu activisme, i major la repressió governamental. El 1972, ja amb cinquanta-un (51) anys, contragué matrimoni amb la pacifista Yelena Bonner, la qual cosa suposà potser un (1) baló d'oxigen per a la seva asfixiada lluita.

Com a reconeixement internacional al seu esforç li arribà, el 1973, la seva nominació al Premi Nobel de la Pau, però no li fou atorgat fins al 1975. No només era la primera vegada que aquesta distinció requeia sobre un (1) ciutadà rus, sinó que era també la primera vegada que es concedia a un (1) individu per la seva lluita en favor dels drets humans.[1] En tot cas, no se li permeté sortir de l'URSS, de forma que fou la seva dona l'encarregada de la lectura en la cerimònia d'acceptació del premi. La lectura Nobel fou titulada de forma semblant al seu assaig de 1968: Pau, progrés i drets humans, i considerava aquestes tres (3) fites recíprocament dependents en la seva consecució (és a dir, no es pot assolir una [1] sense aconseguir les altres dues [2]). La dita lectura no és una (1) simple apologia contra les armes nuclears, és una (1) denúncia de les causes de les grans amenaces contra la humanitat (aniquilació nuclear, fam, contaminació, espoliació de recursos, superpoblació i deshumanització), i una (1) defensa dels avenços científics, de les llibertats i de la dissidència.

Les idees de Sàkharov sobre el desenvolupament social el portaren a proposar el principi de drets humans com a base de tota política. En la seva obra afirmava que «el principi que allò que no està prohibit està permès ha de ser entès literalment», negant la importància i validesa de totes les normes morals o culturals que no estiguessin plasmades en les lleis.

El 22 de gener de 1980 fou arrestat per les seves protestes públiques contra la invasió soviètica d'Afganistan de 1979, se'l forçà a l'exili en la seva pròpia pàtria, i fou aïllat a la ciutat de Gorky (avui Nijni Nóvgorod), una (1) ciutat tancada i inaccessible als estrangers. El control de la KGB durà fins al desembre del 1986, any en què Mikhaïl Gorbatxov inicià les seves polítiques oberturistes conegudes com a perestroika i glàsnost. Aprofitant el nou clima polític, se li permeté tornar a Moscou (Rússia), i inicià les primeres organitzacions polítiques independents i legals, fins que el març del 1989 fou elegit com a parlamentari (dins de l'oposició) en l'anomenat Congrés dels Diputats del Poble, la cambra parlamentària soviètica.

El 1985 es fundaren els Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència, anomenats d'aquesta manera en honor seu, uns guardons atorgats anualment pel Parlament Europeu a persones i organitzacions dedicades als drets humans i a les llibertats.

El 1989 rebé l'International Humanist Award de la International Humanist and Ethical Union. Morí a Moscou (Rússia) el 14 de desembre del mateix any a conseqüència d'un (1) atac cardíac, a l'edat de seixanta-vuit (68) anys. Les seves restes reposen en el cementeri de Vostriakovo (Moscou).

Premis i honors

Al 1980 se li retiraren tots els honors i distincions soviètics per "activitats antisoviètiques". Posteriorment, durant la glàsnost, declinà el retorn de les seves distincions i, conseqüentment, Mikhaïl Gorbatxov no signà el decret corresponent.

Vegeu

Referències

  1. ↑ «Andrei Sàkharov» (PDF). web. Kosmopolis 2006 (CCCB via OTRS).

«Academician Sakharov». Academician Andrei Sakharov being interviewed at a conference of the U.S.S.R. Academy of Sciences.

Andrei Dmítrievitx Sàkharov

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Günter Blobel (Waltersdorf, Silèsia, Alemanya, actualment Polònia, 21 de maig de 1936 — ciutat de Nova York, estat de Nova York, EUA, 18 de gener de 2018), qui fou un (1) oncòleg, biòleg i professor universitari estatunidenc d'origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1999.

Biografia

Nasqué el 21 de maig de 1936 a la ciutat de Waltersdorf, població situada en aquells moments a Alemanya però que avui dia forma part de la Silèsia polonesa i rep el nom de Niegosławice. Estudià medicina a la Universitat de Tübingen (Baden– Württemberg), on es graduà el 1960, i realitzà posteriorment el seu doctorat l'any 1967 a la Universitat de Wisconsin–Madison, on s'especialitzà en oncologia. Ha desenvolupat tota la seva de recerca i docent a la Universitat Rockefeller de Nova York, on treballa al laboratori de biologia cel·lular. L'any 1987 aconseguí la nacionalitat nord–americana.

Recerca científica

Durant la dècada del 1970 s'interessà per les proteïnes i aconseguí descobrir que aquestes tenen senyals intrínsecs que governen el seu transport i situació en la cèl·lula, i que ell anomenà hipòtesi del senyal. Per aquests treballs l'any 1999 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia.

Günter Blobel at MPI–CBG symposium, 2008.

Günter Blobel

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el vuitanta-setè aniversari del naixement de Bengt Ingemar Samuelsson (Halmstad, Suècia, 21 de maig de 1934), qui és un (1) químic, metge i professor universitari suec guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1982.[1]

Biografia

Nasqué el 21 de maig de 1934 a la ciutat de Halmstad, població situada al comtat de Halland. Estudià química i medicina a l'Institut Karolinska d'Estocolm, on es graduà el 1960. Posteriorment amplià els seus estudis amb una (1) estada a la Universitat Harvard dels Estats Units, i el 1967 fou nomenat professor de química a l'Institut Reial de Veterinària i el 1973 de l'Institut Karolinska, d'on fou degà del departament de química entre els anys 1978 i 1983, i rector del centre des d'aquell any fins al 1995.

Membre de l'Acadèmia Francesa de Ciències també ho és de la delegació estrangera de la Royal Society de Londres.

Recerca científica

Originalment s'interessava en el metabolisme del colesterol i els seus mecanismes de reacció. Després ha realitzat al costat de Sune Bergström un (1) treball estructural sobre les prostaglandines, de les quals dictaminà que eren el sistema de control de les cèl·lules. El tercer camp de recerca eren els productes de transformació de l'àcid araquidònic. Aquesta estudi li permeté identificar els endoperòxids, tromboxans i leucotriens. Estudià així la química, bioquímica i biologia d'aquests compostos i llur funció de control biològic, de vital importància en àrees clíniques nombroses, especialment en trombosis, la inflamació i l'al·lèrgia.

L'any 1982 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb Sune Bergström i John Robert Vane pels seus treballs sobre les prostaglandines.[2]

Referències

  1. «Bengt Samuelsson». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. «The Nobel Prize in Physiology or Medicine 1982» (en anglès). Nobel Media AB.

Bengt Ingemar Samuelsson

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement de Willem Einthoven (Semarang, Java, Índies Orientals Neerlandeses, Indonèsia, 21 de maig de 1860 — Leiden, Països Baixos, 28 de setembre de 1927), qui fou un (1) metge i professor universitari neerlandès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1924.

Biografia

Nasqué el 21 de maig de 1860 a la ciutat de Semarang, ciutat situada a l'illa de Java i actualment forma part d'Indonèsia però que en aquells formava part de la colònia de les Índies Orientals Neerlandeses. Després de la mort del pare la família retornà al seu país d'origen, i Einthoven estudià medicina a la Universitat d'Utrecht (Països Baixos), on es graduà el 1885. L'any següent fou nomenat professor de fisiologia i histologia a la Universitat de Leiden (Països Baixos).

Einthoven morí el 28 de setembre de 1927 a la ciutat de Leiden, situada a la província d'Holanda Meridional.

Recerca científica

L'any 1901 publicà el seu primer article científic comunicant les seves experiències sobre el galvanòmetre de corda i la seva utilitat per al registre de camps electromagnètics. Així mateix descriví amb detall les seves aplicacions mèdiques, especialment en els potencials cardíacs i les cardiopaties, les quals esdevingueren una (1) eina útil i imprescindible en l'anàlisi cardiològic. Mitjançant la formulació del Triangle d'Einthoven determinà els mecanismes del funcionament de l'electrocardiograma.

L'any 1924 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus estudis sobre el mecanisme de l'electrocardiograma.

Posteriorment centrà la seva recerca científica al voltant de l'acústica.

Reconeixements posteriors

En honor seu s'anomenà el cràter Einthoven sobre la superfície de la Lluna.

Willem Einthoven

Willem Einthoven

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el cent setanta-setè aniversari del naixement d'Henri Julien Félix Rousseau anomenat el Duaner Rousseau (Rousseau le Douanier), (Laval, Mayenne, País del Loira, França, 21 de maig de 1844 — París, Illa de França, 2 de setembre de 1910), qui fou un (1) pintor francès famós per les seves pintures d'estil naïf.[1]

Biografia

Fou el quart dels cinc (5) fills d'un (1) calderer i la seva infantesa es veié marcada pel progressiu declivi econòmic de la família. Estudià i el 1863 es posà a treballar per a un (1) advocat a Angers (Maine i Loira, País del Loira).


Aquest mateix any s'allistà a l'exèrcit per evitar que el tanquessin en un (1) correccional a causa d'un (1) petit furt. Passà un (1) mes a la presó, i seguidament serví a la infanteria tocant el saxofon a la banda durant set (7) anys. No prengué part en la campanya de Mèxic que donà suport a l'emperador Maximilià d'Habsburg, però aquest episodi històric li serví d'inspiració per a les selves exòtiques dels seus quadres.


El 1868 morí son pare. Conegué Clémence Boitard i s'hi casà a l'any següent. Tingueren set (7) fills.


El 1870 aconseguí un (1) lloc de funcionari a París (Illa de França), com a funcionari de duanes; d'aquí el sobrenom de Duaner. El 1871 l'ascendiren a recaptador.


Començà aleshores, relativament tard, la seva carrera de pintor autodidacte. Obtingué un (1) permís de copista al Museu del Louvre (París, Illa de França) que li permeté estudiar a fons les obres dels grans pintors. Intentà exposar al Saló Oficial el 1885, però com que no tenia formació acadèmica no hi fou admès; acabà participant en el Saló dels Independents d'aquell mateix any.


La seva dona morí el 1888. L'any següent escrigué una (1) obra de teatre: Une visite à l'exposition universelle de 1889. Mentrestant continua participant gairebé cada any al Saló dels Independents. L'any 1891 hi exposà Surpris! la seva primera obra sobre la jungla, on es veu un (1) tigre entre una (1) vegetació exuberant.


El 1893 deixà la seva feina de funcionari per tal de dedicar–se exclusivament a la pintura. Atès que aquesta dedicació no li aportava ingressos suficients, impartí classes de violí i escrigué obres de teatre. La seva situació econòmica empitjorà i l'escriptor Alfred Jarry l'ajudà.


El 1898 es tornà a casar, amb Joséphine Noury, però aquesta morí aviat, el 1903. Mentrestant la seva situació financera no millorava. Continuà pintant quadres exòtics.


A poc a poc aconseguí el reconeixement i l'estimació de pintors avantguardistes com André Derain o Henri Matisse. Es feu amic de Robert Delaunay, Guillaume Apollinaire i Pablo Picasso.


Sembla que el 1907 participà en una (1) estafa contra el Banc de França. La seva situació econòmica millora i Henri Rousseau organitzà a casa seva revetlles musicals amb la participació d'artistes, poetes, periodistes… Picasso feu un (1) banquet en honor seu.


El 2 de setembre de 1910 morí d'una (1) gangrena a l'hospital Necker de París (Illa de França). Només set (7) persones assistiren al seu enterrament, entre elles Paul Signac, president de la Societat dels Independents.

Obra

En la seva pintura, s'esforça per fer coincidir el que veu amb el que sap, i reproduir–ho. En els seus quadres hi ha molts elements exòtics, tot i que Henri Rousseau no viatjà mai a països llunyans. Tot és imaginat i reconstruït a partir dels jardins de París (Illa de França), en especial del Jardin des Plantes, de fotografies i d'il·lustracions de revistes. Autodidacte, treballà al marge dels corrents establerts i obtingué l'admiració dels millors artistes d'avantguarda. Influí notablement en la pintura naïf.


El seu estil és colorista, amb una (1) refinada gamma cromàtica. La pintura és detallista, amb contorns ben definits. La pintura és plana, l'única sensació de volum la dona el color. En conjunt té una (1) gran potència expressiva.[2]

Les jungles

És una (1) de les temàtiques més fecundes del pintor, que repeteix fins a la seva mort. L'entorn conté sempre una (1) flora exuberant i totalment inventada (com ho demostren els nombrosos ramells de plàtans que pengen a les branques, o la desproporció dels fullatges). Les escenes són de combats feroços entre una (1) fera i la seva presa (excepte en Tigre combattant un nègre), o de retrats, més apaivagats, d'un (1) gran animal, com en els Singes farceurs. Per plasmar aquests animals es fixava en les feres del Jardin d'Acclimation de París o en fotos de revistes.


En les seves últimes jungles, hi inclogué personatges (La Charmeuse de serpents i Le Rêve) en harmonia amb la natura. En principi les seves selves foren criticades per la seva manca de realisme i la seva ingenuïtat, però més tard gaudiren de reconeixement per part de la comunitat artística.

Els paisatges

N'hi ha de vegetals, intemporals, representen llocs que Henri Rousseau coneix bé (com les ribes de l'Oise). N'hi ha de més urbans que inclouen sovint detalls en relació amb el progrés tècnic del seu temps: dirigibles, pilars telegràfics, ponts metàl·lics, la torre Eiffel…


Aquests paisatges continuen sent tanmateix ingenus, sense perspectiva.

Els retrats

Els personatges són encarcarats, posats de cara (no de perfil), sovint inexpressius. Si n'hi ha més d'un (1), simplement es juxtaposen. Semblen gegantins en comparació amb els elements de la decoració, potser perquè el pintor no dominava la perspectiva. En efecte, el paisatge és gairebé al mateix pla que el subjecte, amb tots els seus detalls.


Els seus retrats són de personatges sense nom, tot i que a vegades hi ha indicis que permeten identificar la persona, per exemple, Pierre Loti al seu Portrait de M. X (1910, KunstHaus de Zürich). Igualment, el primer retrat realitzat pel pintor, representant una (1) dona que surt d'un (1) bosc, sembla el de la seva primera dona, Clémence.

Els escrits

Henri Rousseau es relacionà tant amb pintors com amb escriptors. Entre aquests últims es poden citar, a més a més de Jarry i Apollinaire, Blaise Cendrars i André Breton.

Escrigué diverses obres teatrals:


  • La Venjança d'una òrfena russa, el 1898.

  • Una visita a l'exposició de 1899, el 1899.


També és autor de diversos texts curts o poemes explicatius sobre les seves obres, sobretot per Bohémienne endormie (1897).

Obres destacades

Referències

  1. ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 220. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5.

  2. ↑ Stabenow, Cornelia: Henri Rousseau, 1844–1910. Köln: Taschen, Köln, 2001. ISBN 3-8228-1366-4.

  3. ↑ Pierre Georgel, José Francisco Yvars, Jean–Pierre Labiau, 2002. De Renoir a Picasso: obres mestres del Musée de l'Orangerie, París. Fundació "la Caixa", Barcelona. ISBN 8476647808. Pàg. 132–143.

Henri Rousseau – Myself–Portrait – Landscape – Google Art Project

Moi–même, Portrait–paysage (Autoretrat) de Rousseau, 1890, Praga, Galeria nacional.

Combat de tigre et buffle, 1891.

Vue du pont de Sèvres, 1908.


Henri Julien Félix Rousseau

El passat divendres 21 de maig de 2021 es commemorà el quatre-cents noranta-quatrè aniversari del naixement de Felip II de Castella, dit el Prudent (Valladolid, Castella i Lleó, 21 de maig de 1527 — El Escorial, Madrid, 13 de setembre de 1598), qui fou monarca d'Espanya des del 1556 fins al 1598. Fou també el primer monarca de la casa d'Àustria a esdevenir rei de Portugal, a partir del 1580. El seu regnat es veié marcat per l'esclat de la revolta als Països Baixos espanyols, que inicià la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau–Cambrésis (Nord, Alts de França) i la desfeta de l'Armada Invencible, respectivament. En termes interns de la Corona, les grans despeses arribaren a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres (3) vegades.

Ostentà els títols de rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén, l'Algarve, Algesires, Gibraltar, les illes Canàries, les Índies Occidentals, Perú i les Illes i terra ferma del mar; príncep d'Astúries, Girona i Viana; arxiduc d'Àustria; duc de Borgonya, Brabant, Luxemburg, Milà, Montblanc i duc d'Atenes i Neopàtria; comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes i Cervera; senyor de Biscaia, Molina i Balaguer.

Família

Fill primer de l'emperador Carles I de Castella i la seva esposa, la infanta Isabel de Portugal. Era net, per tant, de Joana la Boja i Felip el Bell, així com del rei Manuel I de Portugal.

Felip II contragué matrimoni en quatre (4) ocasions. Les primeres núpcies foren amb Maria de Portugal, celebrades a Salamanca (Castella i Lleó) el 12 de novembre de 1543.[1] Maria morí de part el 12 de juliol de 1545, i Felip es casà de nou amb la reina Maria I d'Anglaterra el 25 de juliol de 1554 a Winchester (Anglaterra), però aquesta morí el 1558 sense arribar a tenir descendència. El tercer matrimoni fou amb Isabel de Valois el 31 de gener de 1559 a Guadalajara (Castella–la Manxa). Malgrat tenir descendència, Isabel morí el 1568,[2] el mateix any que Carles, el príncep d'Astúries, fet que obligà Felip II a casar–se per quarta vegada. En aquesta ocasió es casà amb Anna d'Àustria i d'Habsburg, que havia estat promesa amb el seu fill. El matrimoni se celebrà el 14 de novembre de 1570 a Segòvia (Castella i Lleó). Anna li proporcionà a Felip la descendència masculina que cercava, el futur Felip III, si bé això succeí després de diverses morts prematures dels primers fills d'aquest darrer matrimoni.[3]

Tingué, que se sàpiga, set (7) fills:

Amb Isabel de Valois:

Amb Anna d'Àustria i d'Habsburg:

  • Ferran (Madrid, 1571 – 1578);

  • Carles Llorenç (Galapagar, 1573 – Madrid, 1575);

  • Dídac (Madrid, 1575 – 1582);

  • Felip (El Escorial, 1578 – Madrid, 1621);

  • Maria (Madrid, 1580 – 1583).

Joventut

En néixer, fou nomenat príncep d'Astúries i, per tant, hereu de la Corona de Castella. Els títols adjacents a aquest (com ara els títols de príncep de Girona o príncep de Viana) també li permeteren ser hereu de la Corona d'Aragó, així com del Regne de Navarra. Rebé una (1) severa educació religiosa i centrada en el món castellà, fet que perjudicà les seves relacions amb els territoris que dominà: així les seves carències en els idiomes francès i flamenc el perjudicaren en les relacions amb els representants de la societat civil dels Països Baixos espanyols. Carles I li donà ben aviat tasques de govern i, als setze (16) anys, Felip ja era regent dels regnes hispànics durant els viatges del seu pare als Països Baixos i Alemanya.

Durant la seva joventut visqué dotze (12) anys fora dels territoris hispans, i posteriorment fixà la seva residència a la nova capital de regne, Madrid.

Herència de Carles I

El 1539, quan tenia dotze (12) anys, Felip fou nomenat regent del regne de Castella atesa la mort de la seva mare, l'emperadriu Isabel, fet unit a l'absència de Carles I de la península Ibèrica. Això sí: amb instruccions molt estrictes i funcions molt limitades. Quan s'introduí veritablement en la complexitat dels assumptes d'Estat, fou en la seva segona regència del 1543 al 1548. Esdevingué rei dels regnes hispànics el 1556, any en el qual el seu pare abdicà i es retirà al monestir de Yuste (Càceres, Extremadura), on morí el 1558.

El 1554 Carles I cedí la Corona de Nàpols al seu fill Felip, i a la seva mort li concedí els territoris dels Països Baixos espanyols, que foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma, i el Milanesat. No obstant això, no li llegà la corona imperial, que fou cedida al seu germà Ferran I per les pressions d'aquest. Així mateix durant la seva joventut Felip viatjà a Alemanya per conèixer el territori i en la seva visita no despertà grans simpaties entre les classes governants del país. Els territoris de Flandes, juntament amb el Franc Comtat, passaren també a Felip II per tal de separar els territoris imperials del seu oncle Ferran I del Regne de França. Cal destacar, que a diferència de Nàpols i el Milanesat, els Països Baixos mai no s'identificaren del tot com a espanyols, ja que la seva incorporació tan sols era de l'any 1518, quan Carles I heretà dels seus avis els Països Baixos, en canvi Nàpols feia dos (2) segles que era governada per la Corona d'Aragó o per membres de l'arrel aragonesa.

Rei de Portugal

El 31 de gener de 1580 moria sense hereu legítim el rei cardenal Enric I de Portugal,[4] que havia succeït al seu renebot Sebastià, qui havia desaparegut dos (–2) anys abans a la batalla d'Alcazarquivir, durant una campanya ofensiva al Marroc.[5] Felip II, fill d'Isabel de Portugal i per tant net de Manuel I, feu valdre els seus drets dinàstics al tron portuguès i envià l'exèrcit amb el duc d'Alba al capdavant per assegurar–se la successió davant de l'altre pretendent Antoni, prior de Crato, qui intentà negociar veient la debilitat de les seves forces, però finalment lliurà batalla amb les tropes del monarca espanyol, i fou totalment derrotat a la batalla d'Alcàntara , a prop de Lisboa (Portugal).[4]

L'11 de setembre de 1580 el duc d'Alba feia jurar Felip II com a rei a Lisboa (Portugal); Antoni continuaria la seva campanya retirant–se al nord, vers Porto (Portugal).[6] S'atribueix a Felip la famosa frase en referència a la corona portuguesa «Yo la heredé, yo la compré y yo la conquisté», si bé gran part de l'elit del país veié amb bons ulls entrar a formar part del conjunt de la monarquia hispànica i, en conjunt, oferí bones expectatives i oportunitats als diferents grups socials.[5] No obstant això, Felip, adoptant ràpidament el títol de Felip I, prometé mantenir l'autonomia jurídica i constitucional del regne. Les colònies comercials africanes i asiàtiques, que reconegueren Felip com legítim rei,[6] a excepció de les Açores i altres territoris que es mantingueren fidels al prior de Crato, que poc després serien finalment sotmeses per Felip. L'11 de novembre de 1582, coincidint amb el jurament de Felip d'Habsburg com a príncep hereu, després de la mort del príncep Dídac, Felip II retornà a Madrid (Espanya) des de Lisboa (Portugal). La unificació dinàstica de la península Ibèrica esdevingué patrimoni de la monarquia dels Habsburg, i el regnat de Felip II instaurà l'afirmació «el Sol no es ponia mai als dominis d'Espanya».[7]

Política interior

El seu pare Carles I havia governat com un (1) emperador, i com a tal, els regnes hispànics i principalment Castella havien estat una (1) font de recursos (militars i econòmics) per a unes guerres llunyanes sense interès per les corones de Castella i Aragó, excepte els problemes a Itàlia per aquesta última.

Reformes administratives

Felip II com el seu pare, fou un (1) rei absolutista i continuà amb les institucions heretades d'ell. Castella esdevingué el centre de l'Imperi de Felip, amb una (1) administració localitzada a Madrid (Espanya). No viatjà als territoris de fora la Península i els administrà a través d'oficials i virreis.

Convertí el país en un (1) primer regne modern, amb una (1) administració, i per primer cop burocràcia, fins aleshores desconeguda. Els administratius imposats per Felip foren obligats a tenir estudis universitaris, principalment de les universitats de Salamanca (Castella i Lleó) i Alcalà d'Henares (Madrid). Així mateix reduí els càrrecs administratius de la noblesa.

El govern, mitjançant els Consejos instaurats pel seu pare, continuaven essent la columna vertebral de l'estat. El rei presidia el més important de tots, el Consell d'Estat (Consejo de Estado). Així mateix, creà sis (6) consells regionals, un (1) per a cada territori: Castella, Aragó, Portugal, Índies Occidentals, Itàlia i Països Baixos, cadascun dels quals tenien poders legislatius, judicials i executius.

Tingué un (1) bon nombre de consellers al seu costat, entre ells el català Lluís de Requesens, el castellà Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel (duc d'Alba), el basc Joan Idiáquez, el borgonyó cardenal Granvela i els portuguesos Rui Gómez da Silva i Cristòfol da Moura.

Finances

Es parla de tres (3) fallides econòmiques durant el regnat de Felip II, el 1557, 1575 i 1596. Però realment foren suspensions de pagaments, tècnicament molt ben elaborades, segons l'economia moderna però totalment desconegudes en aquells moments.[8]

Felip II heretà un (1) deute del seu pare d'uns vint milions (circa 20.000.000) de ducats, i deixà al seu successor una quantitat cinc (+5) vegades superior a aquesta xifra. La riquesa de l'Imperi requeia principalment sobre Castella i depenia dels avanços a gran interès de banquers genovesos i holandesos. Els importants ingressos procedents d'Amèrica significaven entre el deu per cent i el vint per cent (10%–20%) anual de la riquesa de la Corona. Els majors consumidors dels ingressos però, foren els Països Baixos i la política mediterrània de Felip, que junts s'enduien uns sis milions (circa 6.000.000) de ducats a l'any.

L'estat de les finances depenia de la situació econòmica de Castella. Així, entrant aquesta en recessió el 1575 els problemes s'agreujaren, i hagué de demanar més diners als creditors estrangers, els quals posaren un (1) preu molt alt per a Castella, cosa que encara agreujava més la situació.

En temps de Felip II es mantenien els següents imposts: l'alcabala, impost de duanes; la cruzada, impost eclesiàstic; el subsidio, impost de rendes i terres; i els tercios reales, impost a ordes militars. A més ell instaurà l'excusado, impost sobre parròquies. Amb els tributs imposats a l'Església aconseguí recaptar el vint per cent (20%) de la riquesa de la Corona.

La pressió fiscal a la Corona d'Aragó, sense ser forta com la de la Castella, no era molt millor. Però en aquest cas, la major part dels imposts recaptats no anaven a formar part de la Corona Hispànica, sinó que gràcies a la protecció dels Furs, passaven a formar part de la riquesa de l'oligarquia i la noblesa d'aquests regnes. El comerç a la Mediterrània per a la Corona d'Aragó, però, va continuar molt afeblit pel domini turc de les aigües i per la competència genovesa i veneciana.

Els ingressos procedents d'altres parts de l'Imperi, Països Baixos, Nàpols, Sicília i Milanesat es gastaven en les seves pròpies necessitats. L'annexió de Portugal fou un (1) gran esforç econòmic per a Castella. Així, sense que Portugal aportés res al conjunt s'hagué de pagar la defensa marítima del seu extens imperi.

La situació de pobresa sotmesa al país al final del seu regnat està directament relacionada amb la càrrega de l'imperi i amb el paper de Felip II de defensor del cristianisme. Durant el seu regnat no hi hagué treves militars: hagué de compaginar durant la major part del seu regnat la lluita contra els turcs a la Mediterrània i contra els rebels als Països Baixos. Al final del seu regnat comptava amb tres (3) fronts militars simultanis: els Països Baixos, França i Anglaterra.

La pragmàtica

El 1567 Pere de Deza, president de l'Audiència de Granada, proclama la Pragmàtica sota l'ordre de Felip II. L'edicte limita les llibertats religioses, lingüístiques i culturals de la població morisca. Aquest edicte comportarà la rebel·lió dels moriscs a les Alpujarras (Granada, Andalusia), que Joan d'Habsburg i Blomberg, germà natural del rei, reduí militarment.

Conflicte a l'Aragó

Antonio Pérez fou secretari personal de rei fins al 1579. Aquell any fou arrestat acusat de l'assassinat d'Escobedo, home de confiança de Joan d'Habsburg i Blomberg, relacionat amb una (1) qüestió d'amors secrets, segons uns, o de contactes amb els rebels holandesos, segons uns altres.

La fugida de Pérez a Saragossa (Aragó), determinà la irrupció de tropes castellanes, davant la negativa del justícia d'Aragó, Joan V de Lanuza, a lliurar–lo. El conflicte s'afegia a les anomenades alteracions d'Aragó, i Felip II exercí una (1) repressió severa: feu executar el justícia i modificà les constitucions aragoneses.

Conflictes als Països Baixos

Aquests territoris foren governats per la seva germana Margarida de Parma des del 1559. El 1567 Fernando Álvarez de Toledo, duc d'Alba, al capdavant de l'exèrcit, efectuà una (1) duríssima repressió ajusticiant els nobles rebels. L'any següent s'inicià la Guerra dels vuitanta anys o Guerra de Flandes motivada per la rebel·lió dels nobles contra el rei en demanda de més autonomia i l'exigència dels protestants de més respecte a la seva religió.

El conflicte dels Països Baixos repercutí en la mateixa cort, on un (1) partit encapçalat pel príncep d'Èboli semblava haver–se decantat per una (1) política contemporitzadora. El mateix fill del rei, Carles d'Àustria, sembla que dissentí de la política paterna; Felip II, convençut que el seu fill era incapaç i indigne de succeir–lo, el feu empresonar. El príncep morí poc després, en circumstàncies mai no aclarides pel secret rigorós amb què Felip II feu tractar tot l'afer.

Felip II buscà solucions amb el nomenament de Lluís de Requesens, Joan d'Habsburg i Blomberg o Alexandre Farnese per donar pau als territoris rebel·lats. Aquest últim aconseguí sotmetre les províncies catòliques del sud en la Unió d'Arràs (Pas de Calais, Alts de França), tot i que, per la seva banda, les províncies protestants s'uniren en la Unió d'Utrecht (Països Baixos).

El 1581 els representants de les Províncies Unides, avui dia Holanda (Països Baixos), deposaren Felip II i nomenaren rei Guillem I d'Orange–Nassau.

En morir Felip II deixà a la seva filla, la infanta Isabel Clara Eugènia d'Àustria, els Països Baixos com herència.

L'expansió territorial

Continuà l'expansió per terres americanes i aconseguí agregar a la corona les illes Filipines, denominades així en el seu honor, gràcies a Miguel López de Legazpi.

Mentrestant, l'expansió ultramarina seguia imparable: Florida fou colonitzada el 1556 per Pedro Menéndez de Avilés en fundar San Agustín, i en derrotar ràpidament un (1) intent il·legal del capità francès Jean Ribault i cent cinquanta (150) homes d'establir una (1) posició d'aprovisionament en territori espanyol. San Agustín es convertí ràpidament en una (1) base estratègica de defensa per als vaixells espanyols plens d'or i plata que tornaven des dels dominis de les Índies. A Àsia, el 27 d'abril de 1565, Miguel López de Legazpi establí el primer assentament a les Filipines i es posà en marxa la ruta dels Galions de Manila (Nau de la Xina). Manila es fundà el 1572.

Política exterior

Relacions amb Anglaterra

A la mort de la seva primera esposa, el seu pare Carles I concretà de nou el seu casament, aquest cop amb la reina Maria I d'Anglaterra. Aquesta unió pretenia consolidar la restauració del catolicisme i d'apuntalar l'hegemonia castellana a Europa. La unió, però, fou molt desigual; Maria tenia dotze (>12) anys més que Felip, no agradà mai físicament al rei castellà i tenia la salut molt precària.

Posteriorment lluità contra la corona anglesa per motius religiosos, pel suport que aquesta oferia als rebels flamencs i pels problemes que suposaven els corsaris anglesos a la zona del Carib, els quals robaven les mercaderies americanes de les naus castellanes.

L'execució el 1587 de la reina catòlica Maria I d'Escòcia, el decidí enviar la Grande y Felicísima Armada, coneguda com l'Armada Invencible, contra les tropes angleses. El fracàs de la missió possibilità una (1) major llibertat del comerç anglès i neerlandès, i un (1) major nombre d'atac als ports castellans, com el de Cadis, (Andalusia, Espanya) que fou incendiat per la flota anglesa el 1596, i significà el començament d'Anglaterra com a potència marítima.

Relacions amb França

La primera preocupació de Felip II fou la guerra contra Enric II de França, el qual donava suport als rebels flamencs, assolint la victòria a la batalla de Saint–Quentin (Aisne, Alts de França) el 10 d'agost de 1557. Per commemorar aquesta victòria Felip II feu construir el Monestir d'El Escorial (Madrid, Espanya).

Per la Pau de Cateau–Cambrésis (Nord, Alts de França) del 1559, França reconegué la supremacia hispànica, els interessos hispans a Itàlia es veieren afavorits i es pactà el seu matrimoni amb Isabel de Valois. Així mateix donà suport a la reina vídua Caterina de Mèdici en la seva lluita contra els hugonots durant les guerres de religió.

La mort d'Enric III de França sense successor feu que Felip II proposés la seva filla Isabel Clara Eugènia, néta d'Enric II, com a candidata al tron, però els Estats Generals francesos del 1593 no l'acceptaren i reconegueren, en canvi, Enric III de Navarra. Felip II li declarà la guerra, però una (1) nova fallida econòmica el 1596 l'obligà a preferir signar la Pau de Vervins (Aisne, Alts de França) amb França el 1598.

Conflictes amb l'Imperi turc

Continuà les lluites contra els turcs a la Mediterrània oriental mitjançant la seva participació en la Lliga Santa (1571), formada pels regents hispans, Venècia i el Papat. Així els infligí la severa derrota del 7 d'octubre de 1571 a la batalla de Lepant, gràcies a la direcció de la força naval de Joan d'Habsburg i Blomberg.

Tot i aquesta victòria, el Mediterrani no es deslliurà de l'amenaça turca. Així, el 1574 els ports de la Goleta i Tunis, a Tunísia, caigueren en poder turc.

Problema amb Don Carlos

El primogènit, l'infant Carles, fou educat a la universitat però la seva dèbil salut comportà que Felip II hagués de casar–se successivament per aconseguir augmentar la seva descendència. Carles durant la seva estada als Països Baixos conspirà, al costat dels flamencs, contra el seu pare. Fou detingut, processat i reclòs a les seves estances, morí el 1568.

Referències

  1. ↑ Pericot García, 1983, pàg. 162.

  2. ↑ Pericot García, 1983, pàg. 163.

  3. ↑ Pericot García, 1983, pàg. 164.

  4. ↑ 4,0 4,1 Pericot, 1983, pàg. 138.

  5. 5,0 5,1 Birmingham, 2005, pàg. 35.

  6. ↑ 6,0 6,1 Pericot García, 1983, pàg. 139.

  7. ↑ Pericot García, 1983, pàg. 140.

  8. ↑ MATA, Jordi. «Quan Espanya va fer bancarrota». Sàpiens [Barcelona], núm. 112 (gener del 2012), pàg. 58–61. ISSN 1695-2014.

Bibliografia

Retrat de Felip II (1656) de Sofonisba Anguissola. Oli sobre llenç (Museu del Prado).

Monedes sota el regnat de Felip II

Felip II d'Espanya i Maria I Tudor.

Felip II

El passat dijosu 20 de maig de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement d'Edward Bok Lewis (Wilkes–Barre, Pennsilvània, EUA, 20 de maig de 1918 — Pasadena, Califòrnia, EUA, 21 de juliol de 2004), qui fou un (1) biòleg, genetista i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1995.

Biografia

Nasqué el 20 de maig de 1918 a la ciutat de Wilkes–Barre, població situada a l'estat nord–americà de Pennsilvània. Estudià biologia a la Universitat de Minnesota, on es graduà el 1938. El 1942 aconseguí el doctorat a l'Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech) sota la supervisió d'Alfred Sturtevant i Thomas Hunt Morgan. Després de participar en la Segona Guerra Mundial com a meteoròleg el 1956 fou nomenat professor de biologia al Caltech (Califòrnia).

Morí el 21 de juliol de 2004 a la ciutat de Pasadena, població de l'estat de Califòrnia.

Recerca científica

Els seus treballs científics els desenvolupà, fonamentalment, en el camp de la genètica amb la descripció de la influència dels gens en el desenvolupament embrionari del fetus. Així mateix aconseguí, juntament amb Christiane Nüsslein–Volhard i Eric Wieschaus, identificar a la Drosophila melanogaster una (1) sèrie de gens que determinen l'evolució dels diferents segments de l'animal i decideixen la seva conversió en organismes especialitzats.

L'any 1995 els tres (3) científics foren guardonats amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per aquests treballs.

California Institute of Technology Professor Edward Bok Lewis

Edward Bok Lewis

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement de Moshe Dayan (משה דיין) (Degania Àlef, Palestina, Imperi otomà, 20 de maig de 1915 — Tel Aviv, Israel, 16 d'octubre de 1981), qui fou un (1) militar i polític israelià; cap d'estat major de l'exèrcit israelià, i tingué un (1) paper crucial en la Guerra dels Sis Dies.

Biografia

Infància

Dayan nasqué al quibuts Degania Àlef, a la riba del mar de Galilea, a aleshores província de l'Imperi otomà. Quan tenia catorze (14) anys ingressà a l'Haganà, l'organització militar sionista, on serà marcat per la influència del major orde Charles Wingate, oficial britànic prosionista, qui ensenyà a l'embrió de l'exèrcit jueu els mecanismes de la guerra moderna (combats de nit, accions de guerrilla).

Segona Guerra Mundial

El 1939, com a causa del rol actiu de la Haganà en la introducció il·legal d'immigrants jueus —majoritàriament fugitius del règim nazi— dins del protectorat, el govern britànic de Palestina declarà il·legal l'organització. Dayan, llavors sergent, fou detingut i empresonat. Fou alliberat el 1941, juntament amb bona part dels seus companys, per sumar–se a les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. El destinaren a Síria on formà part de la VII Divisió Armada de l'exèrcit australià; en accions contra l'exèrcit de Vichy o Vichèi (Alier, Alvèrnia–Roine–Alps, França), perdé l'ull esquerre. Dugué un (1) pegat tota la vida. Fou condecorat amb l'Orde dels Serveis Distingits per les seves accions.

Comandant militar

El 1948, essent coronel de l'organització paramilitar Haganà, participà en la guerra del 1948 israeliana com a cap de la defensa de la vall del Jordà, lloc que l'havia vist néixer. A conseqüència d'aquesta guerra, set-cents ciqnuanta mil (750.000) palestins foren expulsats de les seves terres per l'estat d'Israel. El 1953 fou escollit cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Israelià. L'octubre del 1956 s'encarregà de les operacions d'invasió de la franja de Gaza i la península del Sinaí durant la crisi del Canal de Suez, que el govern de Gamal Abdel Nasser havia nacionalitzat i tancat al trànsit israelià. Aquesta operació li valgué un (1) ampli reconeixement popular a Israel, i un (1) rebuig generalitzat al món àrab.

Guerra dels Sis Dies

El 1958 abandonà l'exèrcit per dedicar–se a la política. L'any següent entrà a les files del Mapai, bloc laborista liderat per David Ben–Gurion. Fou ministre d'Agricultura fins al 1964. El juny del 1967, quan la tercera guerra entre Israel i la Lliga Àrab semblava imminent, fou nomenat ministre de Defensa per la pressió de l'opinió pública sobre primer ministre Levi Eshkol i comandà les operacions de la Guerra dels Sis Dies. Durant aquesta guerra els militars israelians sota el seu comandament cometeren crims de guerra com l'execució de soldats egipcis captius desarmats.[1] A conseqüència d'aquesta guerra, Israel ocupà Jerusalem, la Ribera Occidental del Jordà (Cisjordània), Gaza i el Sinai; dos-cents cinquanta mil (250.000) palestins més foren expulsats de les seves terres i cases i esdevingueren refugiats.

Guerra del Yom Kippur

Tanmateix, els esdeveniments d'octubre del 1973, quan les forces síries i egípcies llançaren un (1) atac sorpresa sobre posicions israelianes contra les quals no en pogueren fer front, precipitaren la seva sortida del govern. La seva negativa d'atacar preventivament fou una (1) de les causes de les catàstrofes militars dels primers dies. Així i tot, pogué recompondre les accions militars i acabar el conflicte de manera victoriosa.

Servei com a ministre d'Afers Exteriors

Moshe Dayan tornà a la primera plana de l'actualitat política el 1977, quan fou nomenat ministre d'Afers Exteriors del govern del primer ministre Menahem Begin, un (1) gir cap a la dreta que fou interpretat per molts dels seus antics companys com a una (1) traïció. Durant els anys que fou al capdavant d'aquesta cartera fou un (1) dels arquitectes dels Acords de Camp David, que segellaren la pau amb Egipte. L'octubre del 1979, després d'enfrontar–se amb Menahem Begin per la seva política sobre els territoris ocupats de Cisjordània, presentà la dimissió.

Mort

El 1981 Dayan formà un (1) nou partit, Télem, que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats. Fou elegit a la Knesset per Télem, però complicacions d'un (1) càncer de còlon que patia el dugueren a la mort poc temps després a Tel Aviv (Israel).

Referències

  1. «Israelis admit war crimes» (en anglès). The Independent, 18.08.1995.

Moshe Dayan (משה דיין)

Menàjem Beguin i Moshe Dayan (21 de març de 1978).

Tomba de Moshe Dayan al cementiri de Nahalal

Moshe Dayan

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-unè aniversari del naixement d'Eduard Buchner (Munic, Baviera, Alemanya, 20 de maig de 1860 — Munic, Baviera, Segon Imperi alemany, 13 d'agost de 1917), qui fou un (1) físic alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1907.

Biografia

Nasqué el 20 de maig de 1860 a la ciutat alemanya de Munic, situada a l'estat alemany de Baviera.

Fill d'un (1) metge i professor de medicina forense començà els seus estudis de química l'any 1884 amb Adolf von Baeyer i botànica amb Karl Wilhelm von Nägeli a l'Institut de Botànica de Munic (Baviera). Després d'un (1) període en el qual treballà amb Otto Fischer a la ciutat d'Erlangen (Baviera), obtingué el doctorat a la Universitat de Munic (Baviera) l'any 1888. Des del 1893 fou successivament professor de les universitats de Kiel (Slesvig–Holstein, Alemanya), Tubinga (Baden– Württemberg, Alemanya), Berlín (Brandemburg, Alemanya), Wrocław (Alta Silèsia, actualment Polònia) i Würzburg (Baviera, Alemanya).

Durant la Primera Guerra Mundial serví en un (1) hospital de campanya a primera línia del foc. Fou ferit el 3 d'agost de 1917 romanesa de Focşani i morí a conseqüència d'aquestes ferides el 12 d'agost a la ciutat de Munic (Baviera).[1]

Recerca científica

El 1907 rebé el Premi Nobel de Química pel seu descobriment de la fermentació en absència de cèl·lules vives. Amb aquest experiment demostrà que la fermentació alcohòlica es deu a l'acció d'uns enzims anomenats cimases i no a la simple acció fisiològica de les cèl·lules del llevat.

Escrigué sobre els seus descobriments sobre la fermentació en l'obra Die Zymasegährung (1903), escrita en col·laboració amb el seu germà Hans.

Referències

  1. Ukrow, Rolf: Nobelpreisträger Eduard Buchner (1860–1917) Ein Leben für die Chemie der Gärungen und – fast vergessen – für die organische Chemie (German), 2004. Arxivat 2009.03.24 a Wayback Machine.

Eduard Buchner (* 20. Mai 1860 in München; † 13. August 1917 in Focșani, Rumänien).

Eduard Buchner

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el cent noranta-novè aniversari del naixement de Frédéric Passy (París, Illa de França, 20 de maig de 1822 — Neuilly–sur–Seine, Alts del Sena, Illa de França, 12 de juny de 1912), qui fou un (1) economista i polític francès que promogué el pacifisme, per la qual cosa rebé el primer Premi Nobel de la Pau el 1901, junt amb Jean Henri Dunant.

Joventut i estudis

La família de Passy col·laborava al servei civil francès, on ingressà com comptable al seu Consell d'Estat el 1844, després d'haver estudiat dret. Posteriorment retornà a la universitat però aquest cop per estudiar economia. El 1857 esdevingué economista de prestigi amb la publicació dels seus assajos Mélanges économiques (o Barreges econòmiques). Seguirien moltes altres obres sobre economia, el treball, el desenvolupament, l'educació, la democràcia... i pels seu treball el 1877 fou escollit membre de l'Académie de Sciences Morales et Politiques. Els darrers anys de la seva vida, concretament el 1909, publicà Pour la Paix (o Per la pau), una (1) mena d'autobiografia centrada en les fites assolides per tal d'aconseguir la pau mundial.

Activisme social i ideològic

Passy defensà el lliure comerç, per creure que portaria a les nacions a unir esforços, amb el resultat de fer desaparèixer els conflictes armats. Amb aquesta mateixa finalitat, és a dir, per evitar una (1) guerra entre França i Prússia per la disputa de Luxemburg, fundà la Ligue internationale et permanente de la paix (o Lliga internacional i permanent de la pau), que més tard esdevindria la Societé française pour l'arbitrage entre nations (o Societat francesa per l'arbitratge entre nacions), precedent de la Societat de Nacions i les Nacions Unides.

El 1881 Passy fou elegit membre de l'Assemblea Nacional, i durant els anys que durà el seu càrrec defensà els treballadors, les polítiques anticolonials, el desarmament, l'arbitratge dels conflictes internacionals i la pau internacional. El 1888 el seu esforç conduí a una (1) reunió entre parlamentaris britànics i francesos per discutir el concepte i l'abast de l'arbitratge internacional, que més tard, i amb la participació de més països, entre ells Espanya, portaria a la creació de la Unió Interparlamentària.

El 1901 rebé el Premi Nobel de la Pau, al costat del fundador de la Creu Roja Jean Henri Dunant, «pels seus treballs en favor de la pau i l'arbitratge entre països».[1]

Referències

  1. Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de la Pau 1901 (anglès).

Frédéric Passy

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el quatre-cents vuitanta-quatrè aniversari del naixement de Hieronymus Fabricius o Girolamo Fabrizio o pel seu nom llatinitzat: Fabricus ab Aquapendente també conegut com a Girolamo Fabrizi d'Acquapendente (Acquapendente, Viterbo, Laci, Itàlia, 20 de maig de 1537 — Pàdua, Vèneto, Itàlia, 21 de maig de 1619), qui fou un (1) pioner en els camps científics de l'anatomia i la cirurgia i és considerat també com el «Pare de l'embriologia».

Biografia

Nascut a Acquapendente, Laci, Fabricius estudià a la Universitat de Pàdua (Vèneto), es doctorà en medicina el 1559 sota la guia de Gabriele Falloppio. Fou professor privat d'anatomia a Pàdua (Vèneto), 1562–1565,[1] i l'any 1565 esdevingué professor de cirurgia i anatomia a la Universitat i succeí Falloppio.[2][3]

L'any 1594 revolucionà l'ensenyament de l'anatomia quan dissenyà el primer escenari per a fer disseccions anatòmiques públiques.[2] Julius Casserius (1561–1616) de Piacenza (Emília–Romanya) estigué entre els alumnes de Fabricius.[4] William Harvey (1578–1657) i Adriaan van den Spiegel (1578–1625) també estudiaren sota Fabricius, a partir del 1598. Julius Casserius més tard succeiria Fabricius com a professor d'Anatomia a la Universitat de Pàdua (Vèneto), l'any 1604, i Adriaan van den Spiegel succeí Casserius en aquest lloc el 1615.[4]

Disseccionant animals, Fabricius investigà la formació del fetus, l'estructura de l'esòfag, l'estòmac i els intestins, i les peculiaritats de l'ull, l'orella i la laringe. Fou el primer a descriure els plecs membranoso de l'interior de les venes però Fabricius no sabé que el paper que tenien era evitar el flux retrograde de la sang dins les venes.

En la seva obra Tabulae Pictae, publicada el 1600, Fabricius descrigué les fissures cerebrals que separen el lòbul temporal del lòbul frontal.[5] Caspar Bartholin considerà que aquest descobriment l'havia fet Franciscus Sylvius i el fill de Bartholin, Thomas, li donà el nom de Lateral sulcus en l'edició de l'any 1641 del seu llibre de text Institutiones anatomicae.[6]

La Bursa de Fabricius (el lloc de l'hematopoesi en els ocells) rep aquest nom en honor de Fabricius. Un (1) manuscript seu titulat De Formatione Ovi et Pulli, que es trobà després de la seva mort i que es publicà l'any 1621, conté la primera descripció d'aquesta bursa.[7]

Fabricius contribuí en gran manera al camp de la cirurgia. Malgrat que mai no realitzà realment una (1) traqueotomia, aquesta tècnica està descrita en els seus escrits i el procediment que ell descriu, usant un (1) tub, és similar al que actualment es realitza.

Referències

  1. [enllaç sense format] http://galileo.rice.edu/Catalog/NewFiles/fabrici.html

  2. Sean B. Smith, Veronica Macchi, Anna Parenti, Raffaele De Caro «Hieronymous Fabricius Ab Acquapendente (1533–1619)». Clinical Anatomy, 17, 7, 2004, pàg. 540–543. DOI: 10.1002/ca.20022. PMID: 15376290.

  3. [enllaç sense format] http://www.cartage.org.lb/en/themes/biographies/MainBiographies/F/Fabricius/1.html Arxivat 2012.03.15 a Wayback Machine.

  4. Julius Casserius (Giulio Casserio) and Daniel Bucretius: Tabulae anatomicae LXXIIX … Daniel Bucretius … XX. que deerant supplevit & omnium explicationes addidit (en latin). Francofurti: Impensis & coelo Matthaei Meriani, 1632.[Enllaç no actiu]

  5. Collice M., Collice R., Riva A.: «Who discovered the sylvian fissure?». Neurosurgery, 63, 4, 2008, pàg. 623–628. DOI: 10.1227/01.NEU.0000327693.86093.3F. PMID: 18981875.

  6. Caspar Bartholini. Thomas Bartholin: Institutiones anatomicae, novis recentiorum opinionibus and observationibus quarum innumerae hactenus editae non sunt, figurisque auctae ab auctoris filio Thoma Bartholino (en latin). Apud Franciscum Hackium, Lugdunum Batavorum, 1641.

  7. Adelman HB.: The Embryological Treatises of Hieronymus Fabricius of Aquapendente: The Formation of the Egg and of the Chick (De Formatione Ovi et Pulli), The Formed Fetus (De Formato Foetu). 1. Cornell University Press, Ithaca, New York, 1967, pàg. 147–191.

  • Smith, Sean B.: «From Ars to Scientia: the revolution of anatomic illustration». Clinical Anatomy, 19, 4, 2006, pàg. 382–388. DOI: 10.1002/ca.20307. PMID: 16570293.

  • Antonello, A.; Bonfante, L.; Bordin, V.; Calò, L.; Favaro, S.; Rippa–Bonati, M.; D'Angelo, A.: «The Bursa of Hieronymus Fabrici d'Acquapendente: Past and Present of an Anatomical Structure». American Journal of Nephrology, 17, 3–4, 1997, pàg. 248–251. DOI: 10.1159/000169109. PMID: 9189242.

  • Glick, Bruce: «Historical perspective: the bursa of Fabricius and its influence on B-cell development, past and present». Veterinary immunology and immunopathology, 30, 1, 1991, pàg. 3–12. DOI: 10.1016/0165-2427(91)90003-U. PMID: 1781155.

  • Brandt, L.; Goerig, M.: «Die Geschichte der Tracheotomie. I». Der Anaesthesist, 35, 5, 1986, pàg. 279–283. PMID: 3526969.

Girolamo Fabrizi d'Acquapendente

Gravat de Fabricius de l'any 1600

Operationes chirurgicae, 1672.

Hieronymus Fabricius (Girolamo Fabrizi d'Acquapendente)

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el cinc-cents cinquanta-unè aniversari del naixement de Pietro Bembo (Venècia, Vèneto, Itàlia, 20 de maig de 1470 — Roma, Laci, Itàlia, 18 de gener de 1547), qui fou un (1) cardenal, humanista, filòleg, escriptor, poeta, traductor i erudit italià.[1]

Fill d'una (1) noble família, el seu pare, Bernardo, era patrici i ambaixador venecià i, tan amant de la literatura, que arribà a alçar un (1) monument a Dante a Ravenna (Emília–Romanya). N'erigí després un (1) altre a Florència (Toscana) entre els anys 1478 i 1480 i, més tard, un (1) a Ferrara (Emília–Romanya) el 1498. Pogué freqüentar les corts de Llorenç el Magnífic i la d'Alfons I d'Este, en les quals els literats eren molt benvolguts. Les seves primeres experiències cortesanes s'enriquí amb els estudis clàssics realitzats en l'escola mesinesa de l'hel·lenista Constantí Làscaris (1492) i, a Pàdua (Vèneto), sota la guia de Nicolò Leonico Tomeo. El generós acolliment de Guidobald I Montefeltro i de la seva esposa Isabel Gonzaga, objecte del càlid elogi de l'autor, el dissuadiren del seu intent de retirar–se a l'abadia de la Croce dell'Avellana, a prop d'Urbino (Marques). D'altra banda, el caràcter de Pietro Bembo no s'avenia bé amb la humilitat monàstica, no només per la seva independència, sinó pels gustos que demostrava a la manera del seu model, l'humanista Francesco Petrarca.

Residí a Urbino (Marques) entre els anys 1506 i 1512, i hi conegué el gran pintor Rafael i al cardenal Giovanni de Mèdici, el futur papa Lleó X. Gràcies a Giuliano de Medici, prengué el càrrec de secretari personal d'aquest, quan fou nomenat pontífex i marxà cap a Roma (Laci) com a secretari de cartes llatines per a redactar en perfecte llatí ciceronià les butlles pontifícies. Aquest període romà (1512–1519) és denominat ciceronià a causa de la seva defensa de la imitatio ciceroniana (imitació de la llengua i sintaxi d'un autor llatí considerat modèlic, Ciceró) enfront de la imitatio eclectica que pregonaven els humanistes deixebles d'Erasme de Rotterdam (imitació del millor llatí emprat per diferents autors).

A la mort del Papa es traslladà de nou a Pàdua (Vèneto) el 1521, lloc al qual anaren a residir no pocs artistes del moment per la protecció que allí se'ls dispensava. Fou també l'època de Gli asolani («Els asolans») (1505), tres (3) diàlegs dedicats a Lucrècia Borja, amb la qual mantingué un (1) tòrrid romanç quan la conegué a Ferrara (Emília–Romanya), en la cort del seu marit, Alfons d'Este. En aquesta obra desenvolupa la teoria platònica de l'amor. També començà a escriure la Prose della volgar lingua, («La prosa en la llengua vulgar»), obra publicada més tard el 1525; diàlegs on l'erudit llatinista, no sord a la moda de la poesia en llengua romanç, portà a terme una (1) admirable aproximació a les diverses teories sobre el llenguatge i intentà construir una (1) gramàtica d'una (1) llengua italiana que no existia, dispersa com estava en nombrosos dialectes; amb aquest objectiu proposà prendre com a model el dialecte florentí, agafant com a exemple la llengua emprada per Petrarca en la poesia i la de Giovanni Boccaccio en la prosa. Afirmà ja sense contemplacions la necessitat de dignificar (nobilitare) l'idioma vulgar igualant–lo en normes del seu ús al llatí. AL mateix temps que completava la Prose della volgar lingua, entre els anys 1521 i 1525, enriquia amb glosses la nova edició del Canzoniere de Petarca, amb ajuda del seu amic, l'impressor i humanista venecià Aldo Manuzio.

A Roma (Laci) conegué Faustina della Morosina, que li donà tres (3) fills, però amb la qual no es casà per a no perdre els beneficis eclesiàstics. El Carteggio d'amore (1500) és un (1) epistolari que ofereix un (1) valuós testimoniatge del seu altre amor, el que professà a Maria Savorgnan, i que al llarg del temps acabà embolicat en el misteri. Establert a Pàdua (Vèneto), Bembo fou cridat per la Signoria de Venècia (Vèneto) el 1529 per a escriure la història de la República de Venècia i dirigir la Biblioteca Nicena, actualment Marciana o de Sant Marc. Dins de la primera d'aquestes activitats reprengué l'obra ja iniciada per Sabellico escrivint en llatí els Rerum Venetarum historiae libri XII, una (1) història d'aquella república des de l'any 1487 fins al 1513, impresa el 1551, que després traduí a l'idioma vulgar. La seva poesia llatina està recollida en una (1) obra titulada Carmina (Venècia, 1533).

Sobre les Proses va dir Varchi que els italians han d'estar agraïts a Bembo per haver llevat de la seua llengua el rovellat dels segles pretèrits. El 1529 aparegueren les Rime («Rimes»), poemes que reforgen, continuen i reforcen la tradició del petrarquisme. El 1539 Pau III conferia a l'humanista la porpra cardenalícia (Morosina havia mort el 13 d'agost de 1535 i Bembo tenia llavors quasi seixanta [<60] anys). En l'últim període de la seva vida augmentaren els honors i rebé els episcopats de Gubbio (Úmbria) el 1541 i l'arquebisbat de Bèrgam (Llombardia) el 1544, sense obligació de residència. La mort de Morosina li feu tornar-se cap a les lectures pietoses i els escrits dels Sants Pares en detriment dels clàssics grecollatins. Després tornà a Roma (Laci), on fou un (1) dels candidats al pontificat amb més possibilitats i hi morí.

A Bembo se li deu sobretot la sistematització i vulgarització de l'humanisme que representava la conclusió natural del Renaixement. Fou un (1) lector compulsiu des que en la seva infància accedís als llibres de la rica biblioteca paterna, un (1) gran coneixedor de les obres clàssiques grecollatines, i també de les dels seus contemporanis. Escrivia amb igual perfecció en llatí que en italià, molt influït emperò pel model de Ciceró.

Referències

  1. «Pietro Bembo | enciclopèdia.cat».

Retrat de Pietro Bembo per Ticià, 1539–1540, National Gallery of Art, Washington.

Sogno, 1492–1494.

Pietro Bembo, Historia Veneta, 1729.

Pietro Bembo, S.M.O.M.

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents quinzè aniversari del naixement de John Stuart Mill (Islington, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 20 de maig de 1806 — Avinyó, Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França, 8 de maig de 1873), qui fou un (1) filòsof i economista anglès i el pensador liberal més influent del segle XIX.[3] Defensava l'utilitarisme, la teoria ètica ja proposada pel qui fou el seu padrí, Jeremy Bentham. Com a membre del Partit Liberal, fou el primer membre del Parlament en advocar pel dret a vot de les dones.

Biografia

John Stuart Mill fou el primer fill de James Mill. Mill fou educat pel seu pare, amb l'ajuda de Jeremy Bentham i Francis Place. Rebé una (1) educació molt rigorosa i fou aïllat deliberadament del contacte amb altres nois de la seva edat. El seu pare, un (1) seguidor de les idees de Bentham i de l'associacionisme, tenia la idea de crear una (1) figura intel·lectual que continués difonent les idees utilitaristes després de les morts de Bentham i d'ell mateix.

Els seus coneixements quan era encara un (1) nen eren excepcionals: als tres (3) anys, sabia l'alfabet grec i una (1) llarga llista de paraules gregues amb la seva corresponent traducció a l'anglès; a l'edat de vuit (8) anys, les faules d'Isop, l'Anàbasi de Xenofont i Heròdot i tenia coneixements de Luci, Diògenes, Isòcrates d'Atenes i Plató. També tenia força coneixements de la història d'Anglaterra. Als vuit (8) anys, començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra i feu de mestre als seus germans més petits. Les seves lectures principals eren sobre temes d'història, si bé llegí tots els autors clàssics grecs i llatins que es llegien a les universitats de l'època; així, a l'edat de deu (10) anys, llegia Demòstenes i Plató amb facilitat. El 1818 el seu pare publicà Història de l'Índia. Immediatament després, començà a estudiar lògica i llegeix els tractats d'Aristòtil. En els anys següents, s'introduí en l'economia política i estudià Adam Smith i David Ricardo.

Mill treballà per a la Companyia de les Índies Orientals britànica, però fou també membre del Parlament pel Partit Liberal. En la seva obra Consideracions sobre el govern representatiu, Mill exposa diverses reformes per al Parlament i el sistema electoral, especialment en temes de representació proporcional i extensió del dret de sufragi.

El 1851 Mill es casà amb Harriet Taylor després de vint-i-un (21) anys d'amistat. Harriet Taylor tingué una (1) gran influència en l'obra de Mill tant al llarg de la seva amistat com posteriorment durant el matrimoni; n'és un (1) exemple la defensa que fa Mill dels drets de la dona.

Obra

La seva obra Sobre la llibertat (1859) fou un (1) llibre de gran transcendència sobre la naturalesa i els límits del poder, el qual podria ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu. Un (1) argument bàsic de Mill fou l'anomenat principi del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un (1) dany o perjudici per als altres. Basant–se en aquest argument, Mill defensà que el paper de l'estat hauria de ser la supressió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir–les en base exclusivament al principi del dany. Existeixen dos (2) àmbits de la vida dels ciutadans: la vida privada i la vida pública. Els éssers humans, dins l'àmbit de la vida privada, trien aquells elements que consideren fonamentals per a la bona vida; segueixen els principis religiosos que consideren més adients, i tenen les opinions que volen, i l'estat no ha d'intervenir en aquests afers de la vida privada.

Ara bé, molts dels nostres actes afecten altres persones i, per tant, no poden circumscriure's dins l'àmbit de la vida privada de la persona. És només en aquestes circumstàncies que l'estat pot intervenir. Cal controlar els poders de l'estat, i situar–los només en l'àmbit de la vida pública. John Stuart Mill valora com un (1) bé preciós la llibertat dins l'àmbit privat: la llibertat de pensament i la llibertat d'expressió són elements de la màxima importància per al seu pensament.

D'acord amb Isaiah Berlin, Mill només parla de llibertat negativa, és a dir, que per a ell la llibertat es defineix com l'absència d'impediments obstacles i/o coerció. Aquesta concepció de la llibertat contrasta amb la idea de llibertat positiva, que centra el focus d'atenció en la capacitat d'actuació i en la presència d'oportunitats per a exercir la llibertat.

Cal distingir entre allò que desitgem, ja que ens fa feliços, d'allò que desitgem per a poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem felicitat, són el camí cap a la felicitat, ja que podem arribar a un (1) major nivell de la comprensió de la felicitat amb el coneixement i l'experiència.

Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en si mateix, i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que seguim amb la idea, ja assenyalada per Epicur, que considera la felicitat com la recerca del plaer i la fugida del dolor.

La felicitat és l'única cosa desitjable com a finalitat, mentre que la resta que és desitjable, ho és com un (1) mitjà per arribar a la felicitat. Com ho podem provar? Tenim força problemes per fer–ho a causa de l'evidència del fet. Tothom desitja la seva felicitat, però això no té per què significar que la felicitat sigui bona, tot i que existeix una (1) clara relació entre allò que és bo i allò que és desitjable.

No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors, i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una (1) clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l'ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà: «És millor ser una (1) criatura humana insatisfeta que un (1) porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un (1) boig satisfet».

L'obra magna de Mill fou Sistema de lògica, de la qual es realitzaren nombroses edicions. En aquesta obra, avalua les categories aristotèliques i proposa el seu propi sistema. Exposa la seva teoria de termes i proposicions i se centra en el procés inductiu. Aquesta obra recull una forta influència de l'obra de William Whewell Història de les ciències inductives (1837).

La reputació d'aquesta obra es basa en l'anàlisi de la prova inductiva, en contrast amb els sil·logismes d'Aristòtil, basats en el mètode deductiu. Mill formula cinc (5) mètodes inductius:

  • El mètode de l'acord.

  • El mètode de la diferència.

  • El mètode conjunt o doble mètode d'acord i diferència.

  • El mètode del residu.

  • El mètode de variacions concomitants.

El punt comú d'aquests mètodes és l'eliminació i l'aproximació successiva com a mètode científic.

Obres

  • Un sistema de lògica (A System of Logic) (1843);

  • Principis d'economia política (Principles of Political Economy) (1848);

  • Sobre la llibertat (On Liberty) (1859);

  • Utilitarisme (Utilitarism) (1861);

  • La submissió de les dones (The Subjection of Women) (1869);

  • Autobiografia (Autobiography) (1873).

Traduccions al català:

  • Sobre la llibertat, Laia, Barcelona (1983);

  • Sobre la llibertat, Educació, Materials de filosofia, Universitat de València (1991);

  • L'utilitarisme, Edicions 62, Barcelona (2006);

  • Sobre la llibertat, Edicions de la ela geminada, Girona (2012);

  • La subjugació de les dones, Edicions de la ela geminada, Girona (2013).

Referències

  1. Friedrich Hayek «The Counter-Revolution of Science». Economica. Economica, Vol. 8, No. 31, 8, 31, 1941, pàg. 281–320. DOI: 10.2307/2549335. JSTOR: 2549335.

  2. «The Project Gutenberg EBook of Autobiography, by John Stuart Mill», gutenberg.org. Retrieved 11 June 2013.

  3. «John Stuart Mill». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 2016.

Vegeu també

John Stuart Mill, als seixanta-quatre (64) anys d'edat.

Perfil de John Stuart Mill

Essays on economics and society, 1967.

John Stuart Mill

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Gabriel Ferrater i Soler (Reus, Baix Camp, 20 de maig de 1922 — Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 d'abril de 1972)[1], qui fou un (1) poeta, crític, traductor i lingüista català. Fou el primer poeta modern de la literatura catalana de postguerra i el que més influí en la joventut i els poetes posteriors. El seu caràcter independent i racionalista, i la seva erudició començaren en la biblioteca de casa seva, ja que no anà a escola fins als deu (10) anys. El seu llibre més important és Les dones i els dies (1968).

Segons Xavier Macià:

«

Gabriel Ferrater representa un (1) model d'intel·lectual i de poeta heterodox i atípic, almenys amb relació als referents de l'època. Ben allunyat del model d'intel·lectual orgànic definit per Gramsci —del tot impensable a la Catalunya franquista—, i prou allunyat també del model resistencialista i patrioter, Ferrater se'ns apareix bàsicament com un (1) home de lletres liberal i independent, escèptic, antiprovincià, recelós d'ideologies i dogmatismes, polítics o estètics, i, per damunt de tot, lúcid, iconoclasta i provocador. Un (1) personatge poc convencional, autodidacte, rigorós, amè, didàctic i sempre apassionat.[2]

»

Biografia

Primers anys

Gabriel Ferrater nasqué a Reus (Baix Camp) l'any 1922. Fou el gran de tres (3) germans; els altres dos (2) eren el Joan i l'Amàlia. La família de Ferrater, dedicada a l'exportació de vins en l'empresa que havia fundat el seu avi, gaudia de benestar econòmic. El pare, Ricard Ferraté, era una (1) persona culta que s'havia dedicat a la política. La família Ferrater es passava llargs períodes al Mas del Picarany; on traslladaren gran part de la seva biblioteca.

Gabriel Ferrater no anà a l'escola fins als deu (10) anys. És molt possible que el fet de no començar l'escola fins aquesta edat l'influenciés en algunes decisions que adoptà al llarg de la seva vida; no només pel que fa a la seva solitud sinó respecte del seu esperit crític enfront de les incompetències docents.

Després d'unes quantes temptatives frustrades d'estudiar a l'estranger, l'octubre de l'any 1932 Ferrater començà al Col·legi de Sant Pere Apòstol de Reus (Baix Camp). Quan ingressà en aquest col·legi ja sabia llegir. Ferrater «aprengué a llegir d'una (1) forma anàrquica, solitària i a partir de textos no convencionals» (El Gabriel Ferrater de Reus, Ramon Gomis. pàg. 48). Aquest fet provocà que Ferrater adoptés una (1) gran capacitat d'aprenentatge autodidàctic. Entre els anys 1933 i 1935 cursà tres (3) cursos de batxillerat.

A més dels estudis de batxillerat, Gabriel Ferrater devorava els llibres que hi havia a la biblioteca familiar. Als tretze (13) anys ja havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook de Mann i llegia, en la versió original, les novel·les de Stendhal i Flaubert. Als catorze (14) anys ja llegia Paul Verlaine i Les fleurs du mal de Baudelaire. Un (1) autor que també li agradava molt era Edgar Allan Poe. Ferrater començà llegint molta literatura. Anys després, la seva passió lectora s'amplià cap a altres camps i bastiria la seva immensa cultura amb coneixements de tota classe.

Anys de guerra i exili

El desordre moral que provocaren la revolta i la Guerra Civil Espanyola impactaren molt Ferrater. D'una banda perquè tot el que s'estava produint, en certa manera, era vinculat al seu pare, atès que Ricard Ferrater estava compromès amb el govern perquè era d'Acció Catalana (partit que en aquell moment formava part de la coalició que governava la Generalitat). De l'altra, perquè la situació de revolta li suposà gaudir d'una (1) gran llibertat.

El primer bombardeig de Reus (Baix Camp) fou el 24 d'agost de 1937 i a final d'aquest mateix any la ciutat tornà a ser bombardejada. Com a conseqüència, la família Ferrater s'instal·là al Picarany (finals de l'any 1937). El 29 de setembre d'aquest mateix any, Gabriel es matriculà, a l'Institut de Reus (Baix Camp), de cinquè curs. L'any 1938 la família Ferrater marxà cap a França. Ricard Ferrater estava a punt de ser nomenat cònsol de la República Espanyola a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França).

Durant la seva estada a França, Ferrater realitzà nombroses lectures: clàssics com Montaigne, Jean Racine, Laclos i especialment el cardenal de Retz; però també autors del surrealisme, alhora que autors contemporanis com Joyce, entre d'altres.

Retorn a Catalunya i anys de major producció

Gabriel Ferrater tornà a Reus (Baix Camp) a finals de l'any 1941. Poc abans que Ferrater marxés a fer el servei, el seu pare havia tornat a posar en funcionament el negoci familiar dels vins, però tot plegat no rutllà bé, i Ricard Ferraté se suïcidà. Entre els anys 1943 i 1945 Gabriel Ferrater feu el servei militar. Durant el servei Gabriel escrigué algunes cartes a la seva mare i li demanà que li enviés llibres. Entre alguns dels que li envià, trobem: La Chartreuse de Parme i Le Rouge et le Noir de Stendhal, així com les obres de Rabelais, la Guide Bleu d'Anglaterra i l'Espectador d'Ortega y Gasset. Un cop acabat el servei militar, Ferrater tornà a Reus (Baix Camp) i es tragué el batxillerat entre els anys 1945 i 1947.

Durant el curs 1947–1948 Ferrater es matriculà a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat de Barcelona però el tercer curs abandonà els estudis. Quatre (4) anys més tard tornà a la Universitat i es matriculà a Filologia.

L'any 1951 la mort del seu pare produí una (1) mena d'inflexió en l'autor: Ferrater s'instal·là a Barcelona on es comença a professionalitzar com a crític d'art. A més a més, durant aquesta època, Ferrater mantingué contacte amb certs grups intel·lectuals i artístics de Barcelona. Durant aquests anys establí vincles amb personatges com Joan Vinyoli, Carles Riba, Rosa Leveroni, etc. També fou durant aquest període que feu publicacions sobre art a la revista Laye. El descobriment d'alguns autors alemanys (Bertolt Brecht), anglesos (sobretot Shakespeare), francesos, italians i medievals, unit al bagatge cultural que duia i a les relacions sentimentals del moment, el portaren a escriure el conjunt de la seva obra poètica entre els anys 1958 i 1969.

L'any 1963 anà a Hamburg (Alemanya) com a lector de l'editorial Rowohlt i, en tornar a Catalunya, acceptà el càrrec com a director literari de Seix Barral. Aquest mateix any es casà a Gibraltar (Regne Unit) amb la periodista americana Jill Jarrell; se'n divorcià l'any 1969. La primera relació amorosa d'importància (marcada pel mestratge i la diferència d'edat) havia estat amb l'Helena Valentí. Al final dels seus dies visqué amb una (1) altra escriptora, Marta Pessarrodona. L'any 1968 acabà la carrera de filosofia i lletres i fou contractat com a professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests són els anys de major activitat de l'autor i també són els anys dels primers reconeixements.

El 27 d'abril de 1972 Gabriel Ferrater se suïcidà al seu pis de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).

Obra

Obra poètica

La poesia de Ferrater s'aplega quasi tota en tres (3) llibres (Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos), i posteriorment l'autor els recull en el volum de Les dones i els dies. A banda de les obres esmentades, hi ha una (1) sèrie de poemes a lloure que apareixen en diverses revistes i publicacions. La major part de la seva poètica l'escrigué en un (1) breu període de sis (6) anys, comprès entre els anys 1958 i 1963; es caracteritza per ser austera, realista i molt literària, ja que conté moltes referències a altres escriptors. Els seus registres oscil·len des d'un (1) llenguatge planer, discursiu, concret i col·loquial, fins al barroquisme simbòlic. Els poemes són didàctics, reflexius i poc convencionals. Es tracta de poemes continguts i experiencials que plantegen una (1) reflexió sobre aspectes moral.

La temàtica més rellevant de Da nuces pueris (1960) és la recerca de la felicitat, cosa que serà constant en la trajectòria poètica de l'autor. Aquest tret ja es troba en el títol del llibre (Da nuces pueris), el qual prové de Gai Valeri Catul, per a subratllar que s'aposta per gestos que fan feliços als altres.

Menja't una cama (1962) reafirma l'estil ferraterià, per bé que en aquest llibre té més pes l'observació social que no pas l'erotisme. En ell s'hi apleguen grans poemes («Els innocents», «Els polls»…). En el llibre predominen tres (3) aspectes: la presència del català dels seixanta, les nombroses referències literàries, i el fet d'anteposar la felicitat individual al compromís històric.

Teoria dels cossos (1966) és el llibre més complet de l'autor, és aquí on assoleix la seva màxima complexitat moral. Es divideix en tres (3) parts: la primera consta d'un (1) únic poema que està basat en l'observació social («Poema inacabat»); destaca el gran domini de la transcripció culta de la llengua oral. La segona part és formada per vint-i-cinc (25) poemes de caràcter amorós i eròtic, la majoria d'ells escrits en versos curts. La tercera part és heterogènia i consta de setze (16) poemes que presenten exercicis poètics intel·lectuals no sempre fàcils de copsar.

Les dones i els dies (1968) recull cent catorze (114) poemes breus, a excepció d'«In memoriam» i «Poema inacabat», que són de naturalesa més narrativa. Generalment, els poemes d'aquesta obra segueixen l'ordre d'aparició i l'estructura interna dels tres (3) volums publicats per l'autor: Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). L'obra està dotada d'una (1) gran cohesió interna, ja que Ferrater fa desaparèixer tot allò no imprescindible com els epígrafs, els subtítols i els epílegs, i tot això es reflecteix en uns poemes despullats d'ornamentació paratextual. El títol de Les dones i els dies és una (1) ironia d'Els treballs i els dies d'Hesíode i, de retruc, mostra els eixos temàtics de la seva poesia: l'ésser humà, les seves relacions i les experiències morals (les dones) i el context en què això es produeix, és a dir, els factors espai i temps (els dies).

De forma general, els poemes es poden classificar temàticament en tres (3) blocs. El primer és metadiscursiu i té com a marc la literatura i té diversos enfocaments; ja sigui efectuant una (1) crítica sobre una (1) obra o autor («Sobre la catarsi» i «A l'inrevés») o bé entenent la realitat artística des d'un (1) punt de vista sociològic («Economies rivals»), entre moltes altres opcions. El segon bloc té una (1) vessant social i conté els poemes que tenen com a marc l'observació a partir d'algun personatge («Faula primera», «El distret», «Cançó del gosar poder»…), o copsant instants precisos del que l'envolta («Octubre», «Diumenge», o «Els jocs», amb tots els versos en decasíl·labs perfectes, fins i tot en els dos [2] versos en francès). El darrer bloc, més personal, aplega experiències sobre la vida moral, marcades pel pas del temps («Per no dir res», «Un pas insegur», «Fi del món»…) i per l'amor («Cambra de la tardor», «El mutilat», «Posseït»…).

Estudis lingüístics

Deixant de banda la seva faceta de poeta, Ferrater també es dedicà a la lingüística, a la crítica literària, a la traducció i a la crítica pictòrica. Pel que fa al primer àmbit, feu una (1) aportació força notable. Estudià els textos dels junggrammatiker; l'estructuralisme de Meillet, Beneviste i Leonard Bloomfield; Sapir, Bally i Kurylowicz i la gramàtica transformacional de Noam Chomsky, autor sobre el qual fou dels primers a parlar–ne a Catalunya. Entre els anys 1969 i 1972 publicà a la revista Serra d'Or diferents articles aplegats sota el nom De causis linguae. Els més remarcables són l'esbós d'una (1) teoria mètrica basada en el component fonològic de la gramàtica generativotransformacional formulada per Noam Chomsky i Halle, i una (1) anàlisi de les gramàtiques de Pompeu Fabra. D'altra banda, entre aquests anys traduí al català les obres Cartesian Linguistics (La lingüística cartesiana) de Noam Chomsky i Language (El llenguatge) de Leonard Bloomfield. Per a totes dues (2) obres, Ferrater preparava una (1) anotació adaptant la teoria al català. A més, traduí al castellà El estructuralismo: historia, problemas y métodos del lingüista alemany Manfred Bierwisch. Pòstumament, el 1981, el seu germà Joan Ferraté publicà aplegada la seva obra lingüística sota el títol Sobre el llenguatge. El volum consta de dotze (12) articles publicats en revistes, principalment a Serra d'Or, dos (2) articles d'enciclopèdia, algunes addicions amb què l'autor volia complementar la traducció del Language de Bloomfield, notes personals i altres materials inèdits. Joan Mascaró i Altimiras, en un (1) article a la revista Els Marges l'any 1984, apunta que l'interès de la tasca lingüística de Ferrater es troba, més que en les aportacions descriptives sobre el català, «en una (1) excel·lent anàlisi "moral" de la lingüística».

Crítica literària

En el terreny de la crítica literària Ferrater escrigué diferents articles que encapçalen les obres Nabí, de Josep Carner; Comptar les bigues, de Ramon Comas i Maduell; Els lloms transparents i Obra poètica en vers i prosa i Obra poètica dispersa, de J.V. Foix i Versions de Hölderlin, de Friedrich Hölderlin. El 1979 el seu germà edità La poesia de Carles Riba, que consta de cinc (5) conferències fetes per Ferrater entre els anys 1965 i 1966 que foren enregistrades i transcrites per Joan Alegret. La segona edició de l'obra conté l'elegia a Carles Riba que l'autor publicà el 1959 a la revista Índice de Artes y Letras. També l'any 1979, Joan Ferraté edità Sobre literatura, que inclou diversos textos (alguns inèdits) sobre autors com Josep Carner, J.V. Foix, Joan Maragall i Oller, entre d'altres. El 1986 edità Papers, cartes, paraules, un (1) altre recull que conté cartes, informes de lectura, entrevistes i la traducció dels dos (2) primers actes del Coriolà de Shakespeare, entre més textos, i l'any següent, Foix i el seu temps, que consta de cinc (5) conferències sobre Foix que Ferrater feu entre els anys 1965 i 1967 a la Universitat de Barcelona. Ferrater, per una banda, hi exposa l'evolució dels escriptors respecte al moviment polític catalanista, que quedà palesa en les interpretacions sociològiques de la literatura catalana de l'època i, per l'altra, ofereix lectures innovadores, com la de Foix. El 2010 també es publicà Tres prosistes, que aplega les conferències sobre La parada, de Joaquim Ruyra, Solitud, de Víctor Català i sobre Josep Pla, que Ferrater donà entre els anys 1966 i 1967. El volum també inclou un (1) informe en anglès sobre Pla redactat el 1967 per convèncer a una (1) editorial nord–americana de la importància d'aquest escriptor. També pòstumament aparegueren publicats, en castellà, Escritores en tres lenguas (1994) i Noticias de libros (2000). El primer és un (1) recull d'articles gairebé tots inèdits que, tal com explica l'editor del volum, José Manuel Martos, Ferrater escrigué probablement entre els anys 1963 i 1964, i que tracten principalment d'escriptors en llengua alemanya, francesa i anglesa. Per la seva banda, Noticias de libros inclou una (1) sèrie d'informes de lectura redactats entre els anys 1961 i 1972 per a les editorials Seix Barral i Rowohlt Verlag. Totes aquestes edicions pòstumes confirmen el poliglotisme, l'erudició, la intel·ligència i la ironia de l'autor, a més de la curiositat i varietat dels seus interessos.

Traduccions

Gràcies al seu gran domini de llengües, una (1) de les fonts d'ingressos que tingué Ferrater després de la mort del seu pare foren les traduccions. A part de les obres sobre lingüística ja citades, Ferrater traslladà a la nostra llengua Der Prozess (El procés) de Franz Kafka (1966). A més en traduí moltes al castellà d'autors com Samuel Beckett (Murphy), Peter Weiss (Informes) o Ernest Hemingway (París era una fiesta), per citar–ne només alguns.

Crítica d'art

A la dècada dels cinquanta (50) Ferrater treballà com a crític d'art a la revista Laye. En aquest àmbit publicà Aproximaciones a la pintura de Miguel Villà (1952) i La pintura de José Maria de Martín (1953). El 1981 aparegué el recull Sobre pintura, editat per Joan Ferraté. En aquest volum s'apleguen els articles i assaigs publicats a Laye des del 1951; altres articles de la mateixa època; els capítols d'una (1) història de la pintura espanyola contemporània encarregada per Seix Barral (que no arribà a fer–se), i notes sobre diversos artistes i ressenyes de llibres sobre art. El més destacable del seu pensament artístic és la defensa de l'art clàssic i realista, i el poc interès que li provocaven les avantguardes.

Estil literari

Gabriel Ferrater és una (1) veu original, trencadora i irònica en la història de la literatura catalana de la postguerra. Les dificultats d'adscriure'l a un (1) moviment concret rauen en la singularitat de la seva obra, desmarcada de la tradició postsimbolista i de l'emergent realisme històric. Ferrater reconeix haver–se allunyat molt de l'estètica romàntica del seu temps, i ho fa a partir de l'observació directa i detallada de les manifestacions de l'experiència moral de l'home. Una (1) altra de les constants de la poesia ferrateriana és l'erotisme, així com la preocupació per definir la mateixa actitud moral. Finalment, composicions com «In memoriam» i «Poema inacabat» donen un (1) dels testimonis històrics més rellevants de la Guerra Civil.

Tal com diu el mateix autor en l'epíleg a Da nuces pueris, el tret més distintiu que es troba en la poètica és que l'autor a l'hora d'escriure ha de definir i acotar amb exactitud la seva actitud moral, això és, «la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que podríem dir el centre de la seva imaginació». Aquesta distància l'aconsegueix a través de dos (2) recursos que li resulten molt efectius: la ironia i la mètrica no rimada que dona un (1) to més modern i versemblant a la dicció poètica.

Ferrater continua guiant–nos per la seva poètica sentenciant que «tot poema hauria d'ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir, en una paraula, divertit». Una (1) declaració de principis que es pot resseguir en l'ús d'un (1) llenguatge col·loquial i amè, que descriu situacions concretes i quotidianes en uns poemes descarnadament honestos. Un (1) altre tret típicament ferraterià (prou insòlit entre els autors catalans i espanyols coetanis, la majoria molt més castos) és l'erotisme viu i suggerit com a mitjà per arribar a la indagació moral.

L'inexorable pas del temps i les dones són els eixos temàtics sobre els quals gira la poesia del poeta reusenc. Una (1) obra que es recrea en la moral descriptiva i intel·lectual, en la narració històrica, l'experiència amorosa o l'hermetisme més pur. Però, per entendre l'obra de Ferrater, cal tenir en compte que la situació descrita a través dels versos és tan sols un (1) pretext per encetar la reflexió moral, que és el veritable objecte de la poesia ferrateriana.

Influències i heterodòxia

Gabriel Ferrater fou un (1) lector agut i un (1) tertulià incansable, similar als lletraferits del segle XX de qualsevol país occidental. Mantingué converses sobre assaigs de tota mena, poca novel·la i molta poesia, sobretot anglosaxona. Entre els autors que influïren en la seva obra s'hi troben March, Carner, Riba i J.V. Foix —en el marc català— i Valeri Catul, Chrétien de Troyes, Villon, Baudelaire, Rimbaud, Frost, Graves, Pavese, Kavafis, Eliot, Lowell, Auden i Brecht —en l'àmbit europeu i americà—. Fou, juntament amb el seu germà Joan Ferraté i d'altres escriptors afins com Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, un (1) intel·lectual modern, ateu i europeu que canvià el paradigma literari català i influí enormement en les generacions successives d'escriptors. Com diu Jordi Cornudella:

«

L'eclosió de Ferrater feu envellir tot d'una molta de la poesia que s'escrivia aleshores. Els seus llibres de versos representaven una autèntica novetat.[3]

»

Relació d'obres

Poesia

  • Da nuces pueris. Óssa Menor, Barcelona, 1960 / Empúries, Barcelona, 1987 / Edicions 62, Barcelona, 1998.

  • Menja't una cama. J. Horta, Barcelona, 1962 / Edicions 62 – Empúries, Barcelona, 1997.

  • Teoria dels cossos. Edicions 62, Barcelona, 1966 / Empúries, Barcelona, 1989.

  • Les dones i els dies. Edicions 62, Barcelona, 1968 / Edicions 62 – La Caixa, Barcelona, 1979.

  • Vers i prosa [Jordi Cornudella i Joan Ferraté (ed.)]. Tres i Quatre, València, 1988.

  • Poema inacabat [Oriol Ponsatí i Jordi Cornudella (eds.)]. Diputació de Barcelona, Barcelona, 2003.

Novel·la

  • Un cuerpo, o dos [amb J.M. de Martín]. Sirmio, Barcelona, 1987.

Crítica literària o assaig

  • Aproximaciones a la pintura de Miguel Villà. Laye, Barcelona, 1952.

  • Sobre literatura. [Joan Ferraté (ed.)]. Edicions 62, Barcelona, 1979.

  • La poesia de Carles Riba. Edicions 62, Barcelona, 1979.

  • Sobre pintura. [Joan Ferraté (ed.)]. Seix Barral, Barcelona, 1981.

  • Sobre el llenguatge. [Joan Ferraté (ed.)]. Quaderns Crema, Barcelona, 1981.

  • Foix i el seu temps. [Joan Ferraté (ed.)]. Quaderns Crema, Barcelona, 1987.

  • Vers i prosa. Eliseu Climent, València, 1988.

  • Escritores en tres lenguas. [José Manuel Martos (ed.)]. Antártida – Empúries, Barcelona, 1994.

  • Noticias de libros. Península, Barcelona, 2000.

  • Tres prosistes (Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla). [Oriol Ponsatí (ed.)]. Empúries, Barcelona, 2010.

Pròlegs

  • CARNER, Josep: Nabí. Edicions 62, Barcelona, 1971.

  • COMAS I MADUELL, Ramon: Comptar les bigues. ELER, Barcelona, 1968.

  • FOIX, J. V.: Els lloms transparents. Edicions 62, Barcelona, 1969.

  • FOIX, J. V.: Obra poètica en vers i prosa i obra poètica dispersa. Edicions 62–Diputació de Barcelona, Barcelona, 2000.

  • HÖLDERLIN, Friedrich: Versions de Hölderlin. Edicions 62, Barcelona, 1971 (traducció de Carles Riba).

Traduccions realitzades per l'autor

— De l'alemany

  • BIERWISCH, Manfred: El estructuralismo: història, problemas y métodos. Tusquets, Barcelona, 1971.

  • ELSNER, Gisela: Los enanos gigantes [Die Riesenzwerge]. Seix Barral, Barcelona, 1965.

  • GOMBRICH, Ernst Hans: Arte e ilusión: estudio sobre la psicología de la representación pictórica. Gili, Barcelona, 1979.

  • HEISENBERG, Werner: La imagen de la naturaleza en la física actual. Ariel, Barcelona, 1976.

  • KAFKA, Franz: El procés [Der Prozess]. Proa, Barcelona, 1966.

  • MARTINI, Fritz: Historia de la literatura alemana. Labor, Barcelona, 1964.

  • POLIAKOV, Léon: El Tercer Reich y los judíos: documentos y estudios [Das Dritte Reich und die Juden: Dokumente und Auftsätge]. Seix Barral, Barcelona, 1960.

  • WEISS, Peter: Informes. Alianza, Madrid, 1974.

— Del suec

— De l'anglès

  • BLOOMFIELD, Leonard: El llenguatge [Language]. Seix Barral, Barcelona, 1978.

  • CHOMSKY, Noam: Lingüística cartesiana [Cartesian linguistics]. Seix Barral, Barcelona, 1966.

  • HEMINGWAY, Ernest: París era una fiesta [A Moveable Feast]. Seix Barral, Barcelona, 1964 / Círculo de Lectores, Barcelona, 1987 / Planeta, Barcelona, 2003.

  • MALAMUD, Bernard: Idiotas primero [Idiots first]. Seix Barral, Barcelona, 1969.

  • McCARTHY, Mary: Una vida encantada [Charmed life]. Lumen, Barcelona, 1971 / El Aleph, Barcelona, 2006.

— Del francès

  • BECKETT, Samuel: Murphy. Barcelona: Lumen, 1970.

  • CHODERLOS DE LACLOS, Pierre–Ambroise–François: Las amistades peligrosas [Les liaisons dangereuses]. Tusquets, Barcelona, 1989 / Círculo de Lectores, Barcelona, 1990 / Planeta, Barcelona, 1990 / RBA, Barcelona, 1994.

— Del polonès

Altres

  • Papers, cartes i poemes [Joan Ferraté (ed.)]. Quaderns Crema, Barcelona, 1986.

  • Cartes a l'Helena [Joan Ferraté i José Manuel Martos (eds.)]. Empúries, Barcelona, 1995.

Entrevistes

  • PASQUAL, Lluís: «Gabriel Ferrater. Poeta de l'home i la vida», Revista del Centro de Lectura, 1970, pàg. 940–943.

  • PORCEL, Baltasar: «In memoriam», Serra d'Or (Barcelona), núm. 14, 1972, pàg. 384–389.

Premis literaris

Llegat

El 29 de gener de 2018 el ple municipal aprovà per unanimitat nomenar–lo fill predilecte de Sant Cugat del Vallès.[4]

Referències

  1. «Gabriel Ferrater i Soler». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. LletrA. «Gabriel Ferrater i Soler». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.

  3. CORNUDELLA, J.: «Presentació» a Ferrater, Poema inacabat, Diputació de Barcelona, 2003, pàg. 11.

  4. «Ajuntament de Sant Cugat – El poeta Gabriel Ferrater i l'artista Rudolf Häsler, nomenats Fills Predilectes de Sant Cugat» (en català).

Bibliografia

  • Bonet, Eduard: Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. CSIC, Barcelona, 2009.

  • BONET, Laureano: Gabriel Ferrater. Entre el arte y la literatura. Historia de una aventura juvenil. Universitat de Barcelona, 1983.

  • CASTELLET, Josep M.: «Gabriel Ferrater: La passió per la literatura», Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos. Edicions 62, Barcelona, 2009.

  • CORNUDELLA, Jordi, PERPINYÀ, Núria: Àlbum Ferrater. Quaderns Crema, Barcelona, 1991.

  • CORNUDELLA, Jordi, pròleg a Ferrater: Vers i prosa. Tres i Quatre, València, 1988.

  • GOMIS, Ramon: El Gabriel Ferrater de Reus. Proa, Barcelona, 1998.

  • JULIÀ, Jordi: L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2007.

  • MACIÀ, Xavier i PERPINYÀ, Núria: La poesia de Gabriel Ferrater. Edicions 62, Barcelona, 1986.

  • MASCARÓ, Joan: «Gabriel Ferrater i la tradició lingüística catalana». Els Marges, 31, 1984, pàg. 21–28.

  • OLLER, Dolors, i SUBIRANA, Jaume: Gabriel Ferrater, 'In memoriam'. Proa, Barcelona, 2001.

  • PERPINYÀ, Núria: Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Empúries, Barcelona, 1997.

  • TERRY, Arthur, pròleg a G. Ferrater: Mujeres y días. Seix Barral, Barcelona, 1971.

Gabriel Ferrater i Helena Valentí

Gabriel Ferrater i Soler

El passat dijous 20 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de Lluïsa Denís i Reverter (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 20 de maig de 1862[1] — ibídem, 28 de gener de 1946)[2][3], qui fou una (1) artista polifacètica: autora teatral, compositora i pintora catalana, de pare francès qui també escrigué poesia i teatre. Escrigué Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931), i el text i la música de diverses sarsueles i de cançons. Estigué casada amb el també artista Santiago Rusiñol.

Obra

Una (1) part de l'obra de Lluïsa Denís (quadres i dibuixos) la trobem al Museu de Cau Ferrat de Sitges (Garraf), escenari de diverses festes de caràcter modernista entre els anys 1892 i 1899[4] i que fou cedit a la ciutat l'any 1932, un (+1) any després de la mort de Rusiñol, tal com posava al seu testament.[5]

Entre la seva obra trobem les peces teatrals Els caçadors furtius: comèdia en un acte i dos quadros (1931), Una venjança com n'hi ha poques: tragèdia en un acte (1931); i un (1) recull de dotze (12) cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet que porta el nom de L'alegre cantaire.[4]

Bibliografia d'obra pròpia[6]

  • Tres piezas. Música impresa: para canto y piano. R. Guardia, Madrid, [entre 1882 i 1902].

  • Versos per a cançons [lletra i música de l'autora]. López Llausàs Imp., Barcelona,[192?], 63 pàg., 18 cm.

  • Contes d'amor [cançons amb lletra i música de l'autora]. Salvador Bonavía, Barcelona, 1924, 81 pàg.

  • Els caçadors furtius : comèdia en un acte i dos quadros. [teatre]. Antoni López, llibreter, Barcelona, 1931, 34 pàg.

  • Una venjança com n'hi ha poques: tragèdia en un acte. [teatre]. Antoni López, llibreter, Barcelona, 1931, 24 pàg.

  • Records de joventut. [poesies]. Sanxo, Barcelona, 1934, 43 pàg.

  • L'alegre cantaire. [Cançons per a cant i piano; «recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet»]. Josep Maria Parés, Barcelona, [19–?], 48 pàg.

  • Compositores modernistes (12 Cançons per a veu i piano), a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. Diverses autores (Casagemas, Lluïsa – Denís, Lluïsa – Escalas, Matilde – Freixas, Narcisa – Güell, Isabel – Karr, Carme). Partitures. Casa Beethoven, Barcelona, s.d.

  • Compositores modernistes. Cançons per a veu i piano, a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. La mà de guido, Sabadell, 2016, 72 pàg, 29 cm, núm. catàleg MG455, text i partitures, en català i anglès.

Matrimoni amb Santiago Rusiñol

Lluïsa Denís i Santiago Rusiñol es conegueren a Sant Hilari Sacalm (Guilleries, Selva) durant la seva joventut[7] i el 19 de juny de l'any 1886 es casaren, a l'Església de Santa Anna de Barcelona.[8][9]

L'any 1885 Rusiñol pinà un (1) quadre què és un (1) retrat de Lluïsa Denís i el titula La de casa, tot i que més tard li canvià el nom i el titula Monina, el sobrenom que acompanyà Lluïsa Denís al llarg de la seva vida.[10]

Després de passar la seva lluna de mel a París (Illa de França), visqueren a Manlleu (Osona) i a la Gran Via de Barcelona. Després que el 22 de maig de 1887 nasqués la seva filla Maria Agustina (1887–1972),[11] Rusiñol començà a viatjar per arreu del món. Lluïsa es quedà a Barcelona (Barcelonès) amb la filla de quatre (4) mesos, a qui el pare no veuria fins al cap de quatre (4) anys.[12]

A finals del segle XIX Rusiñol es posà malalt a causa de la seva addicció a la morfina i a l'absenta, i entre el seu germà Alberto i Lluïsa el convenceren d'entrar a una (1) clínica de desintoxicació, quan ja era un (1) artista reconegut. Fou llavors quan Lluïsa Denís i la seva filla Maria es traslladaren a Passy (París, Illa de França), prop de la clínica. Anys després el pintor tornà amb la seva família i passaren els darrers anys de la seva vida a Aranjuez (Madrid, Espanya).[12]

Després de la mort de Santiago Rusiñol, Lluïsa Denís començà a escriure i a pintar; publicà llibres i estrenà diverses sarsueles.[13] En paraules de Màrius Carol, la Monina era una mujer de talento, que dedicó su vida a un hombre, que la empezó rechazando pero que acabó dependiendo enteramente de ella.[14]

Obra pictòrica

A finals del 1928 presentà la seva obra a la Sala Parés, junt amb el forjador Gerard Alegre Turat i el pintor Josep Castellanas Garrich, autors que repetiren experiència a la mateixa galeria d'art dos (+2) anys més tard.[15]

En el catàleg de les Galeries d'Art Jorba del 1929 consta com un (1) dels artistes que durant l'any hi exposaren.[16]

Referències

  1. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1862, llibre 2n, pàgina 199, número de registre 2384.

  2. «Necrológicas – Doña Luisa Denís, viuda de Rusiñol». La Vanguardia, 29.01.1946, pàg. 14.

  3. «La viuda de Santiago Rusiñol». ABC, 29.01.1946, pàg. 29.

  4. Compositores modernistes. Cançons per a veu i piano, a cura de Maria Teresa Garrigosa i Mireia Latorre. La mà de guido, Sabadell, 2016, 72 pàg, 29 cm, text i partitures, en català i anglès.

  5. «Pat.mapa – Arquitectura.».

  6. Lluísa Denís al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya.

  7. Carol, Màrius: Musas de Barcelona. Librosdevanguardia, Barcelona, pàg. 57. ISBN 978-84-96642-85-0.

  8. «Santiago Rusiñol: Cronologia | Clàssics Catalans». Arxivat de l'original el 2011.09.02.

  9. Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1886, número de registre 1134.

  10. Carol, Màrius: Musas de Barcelona. Librosdevanguardia, Barcelona, pàg. 58. ISBN 978-84-96642-85-0.

  11. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1887, número de registre 2658.

  12. Dels fons a la superfície. Obres d'artistes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 16–17 i 58. ISBN 97884612-2004-5.

  13. Carol, Màrius: Musas de Barcelona. Librosdevanguardia, Barcelona, pàg. 60. ISBN 978-84-96642-85-0.

  14. Carol, Màrius: Musas de Barcelona. Librosdevanguardia, Barcelona, pàg. 61. ISBN 978-84-96642-85-0.

  15. Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Secció Historicoarqueològica, LI, pàg. 112, cat. 795 i 796, Barcelona, 1999. ISBN 84-7283-444-1.

  16. Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Secció Historicoarqueològica, LIX, pàg. 171, cat. 517, Barcelona, 2002. ISBN 84-7283-661-4.

Vegeu també

Retrat de Lluïsa Denís i Reverter, esposa de Santiago Rusiñol, circa 1885. Actualment al museu Cau Ferrat de Sitges.

La Font de la Verge (Xàtiva), 1922. Museu del Cau Ferrat.

Jardí de la Isla d'Aranjuez, 1919. Museu de Maricel.


Lluïsa Denís i Reverter

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-vuitè aniversari de la batalla del Masdéu, la qual esdevingué el 19 de maig del 1793, al municipi de Trullars (Rosselló, Catalunya Nord) i donà la victòria al general espanyol Antonio Ricardos contra l'exèrcit francès de Luc Siméon Auguste Dagobert, que intentava aturar l'avanç cap a la ciutat de Perpinyà (Rosselló).

Antecedents

El govern espanyol declarà la guerra contra la República Francesa el 17 d'abril del 1793 en resposta a l'execució de Lluís XVI de França. L'exèrcit espanyol, sota el comandament del general Antonio Ricardos, envaí el Rosselló per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), amb uns vint-i-cinc mil (circa 25.000) homes i un centenar (circa 100) de peces d'artilleria. Ocupà la ciutat poc defensada d'Arles (Vallespir), i avançà cap a Perpinyà (Rosselló) per la vall del riu Tec després de la victòria a la batalla de Ceret (Vallespir).

L'ordre de batalla

El general Dagobert establí la seva línia de defensa en la banda sud de la península del Reart (Rosselló),[1] utilitzant els barrancs del riu Reart com a fossat natural, desplegà les tropes entre el Masdéu i el Mas del Comte, i l'artilleria es col·locà en l'antic castell del Reart (Rosselló), des d'on es controlava l'avanç de les tropes per la carretera de Perpinyà (Rosselló), i en l'extrem del pla, dominant tots els accessos.

El general Ricardos disposà les seves tropes en dues (2) línies, l'avantguarda amb quatre (4) regiments d'infanteria i un (1) de cavalleria, dos (2) batallons d'infanteria i vuit (8) peces d'artilleria, un (1) flanc dret format per un (1) regiment i una (1) brigada d'infanteria, un (1) regiment de cavalleria i sis (6) peces d'artilleria, i el flanc esquerre, format per un (1) regiment i un (1) batalló d'infanteria, quatre (4) regiments de cavalleria, i sis (6) peces d'artilleria. La segona fila era formada per una (1) columna de trenta (30) companyies i un (1) regiment d'infanteria amb sis (6) peces d'artilleria, que havia d'avançar per darrere del centre i unir–s'hi, o bé reforçar un (1) flanc, si calgués.

La batalla

L'atac del general Ricardos inicialment pretenia envoltar l'ala dreta francesa disposada al Mas del Comte, i a les cinc de la matinada (5 h am) s'inicià un (1) duel d'artilleria amb avantatge francès, que comportà que a les vuit del matí (8 h am) es decidís que les tropes de la Monarquia hispànica atacarien aquella posició des de tres (3) direccions, mentre la cavalleria liderada pel general Ricardos mateix atacaria l'ala dreta; però els barrancs no permetien la maniobra de la cavalleria, que s'hagué de retirar sota el foc de l'artilleria després d'intentar–ho dues (2) vegades.

El general Dagobert, creient que l'atac principal seria contra l'ala dreta, retirà tropes de l'ala esquerra per reforçar la dreta; deixà molt afeblida la defensa de l'artilleria, que fou abandonada, i restà coberta la retirada gràcies a l'artilleria del castell. L'ala dreta aguantà fins que se'ls acabà la munició, i veient l'avanç de la infanteria espanyola, el general Dagobert ordenà la retirada.

Conseqüències

Aquesta batalla significa la consolidació de la presa de posicions de l'exèrcit espanyol en la seva progressió per la presa de Perpinyà (Rosselló), en tallar les comunicacions de les viles del sud amb la ciutat, i ocupar Argelers (Rosselló), Elna (Rosselló) i el fort de Bellaguarda (Pertús, Vallespir).

Referències

  1. Campañas en los Pirineos a finales del siglo XVIII, 1793–1795: Campaña del Rosellón (en castellà). Servicio Histórico Militar, 1951, pàg. 226.

Templar preceptory Mas–Déu

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el setanta-cinquè aniversari del naixement de Joan Collell i Xirau, més conegut pel nom artístic de Pere Tàpias, (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 19 de maig de 1946 — Sant Pere de Ribes, Garraf, 22 d'abril de 2017), qui fou un (1) cantautor,[1] gastrònom[2] i locutor de ràdio català.

Estudià Dret a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb gent de l'espectacle.[3] Debutà en el món de la cançó el 1968 amb un (1) single de dues (2) cançons: «La tia Maria» i «El progressista».[1] Des del primer moment, el seu estil irònic i informal contrastava amb la seriositat d'altres cantants de la mateixa generació (la Nova Cançó). De fet, no fou acceptat a Els Setze Jutges i el seu primer Long Play no aparegué fins al 1973: Per a servir–vos.[1] El següent, Si fa sol, veuria la llum el 1975. La seva cançó més coneguda («La moto») s'inclou en el disc 400 pendons[1] (1979). L'any següent seria el torn de Passeig del Carme[1] (nom d'un [1] emblemàtic carrer vilanoví), que alguns consideren el seu treball més reeixit.

El 1987, amb La mar de bé, deixà la música durant un (1) llarg període i es concentrà en altres activitats. D'una banda, la ràdio i la televisió (on presentava el programa Què vol veure? del circuit català de Televisió Espanyola); de l'altra, la seva tasca de gastrònom (escrivint llibres i promocionant el xató) i la seva feina d'advocat. Des del 1996 combinà ràdio i cuina en el programa de Catalunya Ràdio Tàpias variades.[3]

L'any 2001 publicà un (1) recopilatori titulat Les meves cançons i feu algunes actuacions per tot Catalunya. Exercí com a Defensor de la ciutadania de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (Garraf).[3]

El 22 d'abril de 2017 morí a l'Hospital de Sant Pere de Ribes (Garraf), a causa d'una (1) malaltia hepàtica.[4]

Discografia

  • 1973: Per a servir–vos;

  • 1975: Si fa sol;

  • 1979: 400 pendons;

  • 1980: Passeig del Carme;

  • 1982: Xàndals i barretines;

  • 1987: La mar de bé;

  • 2000: Felicitats Nano!;

  • 2001: Les meves cançons;

  • 2006: Àlbum de terrissa, volums 1 i 2.

Llibres publicats

Llibres de cuina

Llibres de poesia

Referències

  1. «Pere Tàpias». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. Collell, Jaume: «Pere Tàpias: La otra cara de la cançó». La Vanguardia, 11.01.2015.

  3. «Vilanova perd Pere Tàpias, cantautor, gastrònom i ambaixador de la ciutat». Diari de Vilanova, 22.04.2017. Arxivat 23 April 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.

  4. Cervantes, Xavier: «Mor Pere Tàpias als 70 anys». Ara, 22.04.2017.

Pere Tàpìas a Naturlandia, Andorra, en l'edició especial del programa de ràdio El Suplement (Catalunya Ràdio).

Joan Collell i Xirau (Pere Tàpias)

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Malcolm X, que és el nom amb què és conegut Malcolm Little (Omaha, Nebraska, 19 de maig de 1925 — Nova York, Nova York, 21 de febrer de 1965). També se'l coneix com a Àssad Mahmood, Detroit Red, El–Hajj Malik El–Shabazz i Omowale. Fou portaveu dels EUA del grup conegut com a Nació de l'islam (NOI), fundador de la Muslim Mosque, Inc. i de l'Organització de la Unitat Afroamericana (Organization of Afro–American Unity). El primer dia de la Setmana Nacional de la Germandat fou assassinat amb set (7) trets mentre feia una (1) conferència al saló de ball Audubon de Manhattan (Nova York).

Biografia

Primers anys

Era fill de Louise Norton Little, advocada i mare de vuit (8) fills, i d'Earl Little, ministre baptista seguidor de Marcus Garvey, líder del nacionalisme negre. L'activisme d'Earl a favor dels drets civils provocà les amenaces de mort de l'organització partidària de la supremacia blanca, anomenada Black Legion, cosa que forçà la família a traslladar–se dues (2) vegades abans que Malcolm fes els quatre (4) anys. Malcolm X tingué una (1) infància dura, marcada per l'assetjament que patia la seua família a causa del seu color de pell. Aquest assetjament per part del Ku Klux Klan acabà portant a l'assassinat de son pare, la qual cosa provocà que sa mare fora internada en un (1) centre psiquiàtric i que ell passés quatre (4) anys en un (1) reformatori. Posteriorment, fou adoptat per una (1) família de Michigan i, als deu (10) anys, es traslladà a Boston (Massachusetts) amb una (1) de les seves germanes.

A Boston (Massachusetts), Malcolm esdevingué un (1) bergant i, el 1946, rebé una (1) condemna de vuit a deu (8–10) anys de presó per robatori a mà armada, dels quals complí sis i mig (6,5) a Charlestown, la presó estatal de Massachusetts. Mentre complia condemna, deixà les drogues i començà a estudiar per correspondència. Allí s'integrà en la Nació de l'islam (NOI), organització religiosa de caràcter musulmà liderada per Elijah Muhammad.

La Nació de l'islam

El 1953 canvià el nom de Malcolm Little pel de Malcolm X i es convertí en ministre assistent del temple de Detroit (Michigan) de la Nació de l'islam. Malcolm explicava el perquè del seu nom de la manera següent:

«

En adoptar la «X», hom adquireix un (1) cert misteri, una (1) certa possibilitat de poder als ulls d'amics i enemics... La «X» anuncia el que has sigut i el que seràs: exfumador, exbebedor, excristià, exesclau.

»

La «X» també correspon al cognom desconegut dels esclaus dels quals Malcolm X era descendent, de manera que, en comptes de continuar usant un (1) cognom que segurament fou triat per un (1) amo d'esclaus, preferia la «X». Aquesta lògica portà molts membres de la Nació de l'islam a triar els seus propis noms.

A poc a poc anà estenent la influència de la Nació de l'islam per Detroit (Michigan), Boston (Massachusetts) i Filadèlfia (Pennsilvània), i arriba a convertir–se en un (1) dels líders nacionalistes negres més prominents dels Estats Units. Com a líder militant, Malcolm X promovia l'orgull negre (fent costat al Black Power i defensant la creació d'un (1) estat independent negre), l'autosuficiència econòmica i la política de la identitat. Al final, arribaria a convertir–se en un (1) activista dels drets humans i la unitat negra transcontinental de renom mundial. Durant aquesta època fou investigat per l'FBI quan es definí com a «comunista».

Durant el 1954 fou promogut a ministre del temple de Nova York de la Nació de l'islam. Quatre (4) anys després, el 1958, es casà amb Betty Shabazz, coneguda com a Betty X, a Lansing, Michigan; eren amics des de feia un (1)any, encara que Betty sospitava que Malcolm estava interessat en el matrimoni. La parella tingué sis (6) fills: Attallah, Quiblah, Ilyasah, Gamilah Lumumba i els bessons Malaak i Malikah.

Muslim Mosque, Inc., la Meca i l'OAAU

La tensió augmentà entre Malcolm i la Nació de l'islam. S'arribà a dir que alguns líders de l'organització havien donat ordres de matar Malcolm. De fet, en l'Autobiografia de Malcolm X, Malcolm reconeix que, a principis del 1963, un (1) membre del Setè Temple li confessà haver rebut ordres de la Nació de l'islam per assassinar–lo. A finals d'any, coincidint amb l'assassinat de John F. Kennedy, publicà un (1) article en què criticava els blancs, i la Nació de l'islam ordenà que el fessin callar.

Mesos més tard, al març del 1964, decidí deixar la Nació de l'islam i fundà una (1) nova organització, la Muslim Mosque, Inc. Després d'això, les seves relacions amb Elijah Muhammad es tornaren cada vegada més volàtils. En aqueixes dates, la revista Life Magazine publicà una (1) fotografia en què apareixia Malcolm X subjectant una (1) carrabina M1 i fent córrer les cortines per mirar per la finestra. La foto fou presa en relació amb la declaració feta per Malcolm que es defensaria de les amenaces diàries que ell i la seva família estaven rebent. Agents de l'FBI infiltrats en la Nació de l'islam avisaren els oficials de policia que Malcolm havia estat marcat per ser assassinat (un [1] d'ells havia rebut l'encàrrec d'ajudar a col·locar una [1] bomba en el cotxe de Malcolm).

L'abril d'aqueix mateix any, Malcolm viatjà a l'Àfrica i l'Orient Mitjà, on visità la Meca, a l'Aràbia Saudita. Allí comparteix els seus pensaments i creences amb gents de diferents cultures. Des d'aqueix moment, convertit a la branca sunnita de l'islam, Malcolm ja no parlà només per als afroamericans, sinó que el seu missatge es dirigí a tota la humanitat. En tornar, deia que s'havia adonat que «podria anomenar germans meus els hòmens rossos d'ulls blaus». Fou aleshores quan fundà l'Organització de la Unitat Afroamericana (OAAU), un (1) grup polític secular.

Assassinat i funeral

La nit del 14 de febrer del 1965 hom incendià casa seva, però ni Malcolm ni ningú de la seva família hi prengué mal. Ningú fou inculpat per aquest crim. Una (+1) setmana més tard, el 21 de febrer, a la sala de ball Audubon de Manhattan (Nova York), Malcolm acabava de començar el seu discurs quan es produí un (1) incident. Un (1) home cridà: «Lleva les mans de la meva butxaca!». Els guardaespatlles de Malcolm hi acudiren per veure què passava i un (1) altre home ho aprofità per disparar —amb una (1) arma retallada— set (7) trets al pit a Malcolm, que li causaren la mort als trenta-nou (39) anys. Norman Butler, Thomas Johnson i Talmage Hayer foren condemnats a cadena perpètua per aquest assassinat.

El 27 de febrer del 1965, sis-centes (600) persones acudiren al funeral de Malcolm a Harlem (Nova York). Ossie Davis descrigué Malcolm com «el nostre brillant príncep negre». Malcolm fou enterrat al Ferncliff Cemetery de Harstdale, Nova York.

Filmografia

Malcolm X waiting for a press conference to begin on March 26, 1964.

Malcolm Little (Malcolm X)

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Max Ferdinand Perutz (Viena, Imperi austrohongarès, 19 de maig de 1914 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 6 de febrer de 2002), qui fou un (1) químic britànic, d'origen austríac, guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1962.

Biografia

Nasqué el 19 de maig de 1914 a la ciutat de Viena, en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès i que avui dia és la capital d'Àustria. Estudià química a la Universitat de Viena, on es llicencià el 1935. L'any següent ingressà al Laboratori Cavendish de la Universitat de Cambridge a Anglaterra com a estudiant de recerca sota la direcció de John Desmond Bernal.

El 1962 esdevingué president del Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), càrrec que ocupà fins al 1979. Perutz morí el 6 de febrer de 2002 a la seva residència de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).

Recerca científica

Als Laboratoris Cavendish inicià la seva recerca al voltant de l'hemoglobina. Al laboratori de biologia molecular del Britain's Medical Research Council, i en col·laboració amb John Kendrew, continuà estudiant l'estructura de les proteïnes de l'hemoglobina, en particular l'hemoglobina de la sang de cavall mitjançant la utilització de la difracció de raigs X.

A començaments de la dècada del 1950 Perutz es convertí en mentor de James D. Watson, moment en el qual Watson determinà al costat de Francis Crick l'estructura de l'àcid desoxiribonucleic (ADN).

El 1953 descobrí que, incorporant un (1) àtom pesat (or o mercuri) a cadascuna de les molècules de la xarxa cristal·lina de l'hemoglobina, es produïen petites modificacions en la seva posició corresponent, la interpretació del qual li permeté donar a conèixer l'any 1960 el primer model tridimensional de la molècula de l'hemoglobina. El 1959 aconseguí determinar l'estructura molecular de la mioglobina, per la qual cosa Perutz i Kendrew foren guardonats amb el Premi Nobel de Química de l'any 1962.

1962 Press Photo Max Ferdinand Perutz co–winner Nobel Prize for Chemistry

Max Ferdinand Perutz

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari del naixement de Mary Louisa Willard (State College, Pennsilvània, EUA, 19 de maig de 1898 — ibídem, 17 d'abril de 1993), qui fou una (1) científica forense,[1][2] reconeguda internacionalment pel seu treball en microscòpia i ciències forenses. Començà a treballar a la Universitat Estatal de Pennsilvània com a assistent el 1921, i es retirà com a professora emèrita el 1964. Assistí a agents de la llei durant tota la seva carrera i després del seu retir formal, sovint sense sou.[3]

Educació i carrera

El seu pare, Joseph Moody Willard, havia estat professor a la Universitat Estatal de Pensilvania, mentre que la seva mare, Henrietta Nunn, era membre del State College Woman's Club.[1] Mary Louisa Willard obtingué la seva llicenciatura en química el 1921, i es convertí en assistent al Departament de Química. El 1923, quan acabà el seu màster en química orgànica, fou promoguda a instructora. El 1927 cursà el doctorat de la Universitat de Cornell, on treballà amb William Ridgely Orndorff. A continuació es convertí en professora assistent a Penn State (Universitat de Pennsilvània). El 1938, es convertí en professora titular. Es retirà oficialment el 1964, i es convertí en professora emèrita, però continuà el seu treball criminològic. Publicà més de quaranta (>40) articles sobre química i criminologia, així com manuals de laboratori sobre microscòpia química. Entre les seves publicacions hi ha una (1) breu monografia sobre Dones pioneres en química. Fou editora assistent de la revista Mikrochemie (Mikrochemica Acta), a partir del 1942.[3]

Forense

Mary Willard s'especialitzà en anàlisi microquímica. Feu servir una (1) gran diversitat de tècniques, incloent espectroscòpia infraroja i ultraviolada, espectrometria de masses, cromatografia de gasos i ressonància magnètica nuclear. Se centrà especialment en la cristal·lografia de cristalls deformats.

S'involucrà en el seu primer cas criminal el 1930, quan analitzà l'alcohol d'una (1) violació de la Llei Seca. Al llarg de la seva carrera, assistí com a testimoni experta, sovint pro bono, els funcionaris encarregats de fer complir la llei. Les seves investigacions inclogué assassinats, suïcidis i accidents automobilístics. Fou una (1) de les primeres defensores de l'anàlisi de cabells i la sang per a la identificació d'armes sospitoses d'assassinat. En un (1) cas, en la dècada del 1950, ella pogué determinar que el cabell trobat en un (1) cargol de la via del ferrocarril era el d'un (1) nen en lloc del d'un (1) gos.[4]

Per a altres, ella mesurà balística, empremtes de pneumàtics i mostres d'argila de botes.[5] Entre les institucions a les quals assistí hi ha Sûreté, Scotland Yard i Interpol, així com les policies locals.[6] Segons una (1) estimació, els funcionaris encarregats de fer complir la llei la contactaren diàriament i comparegué davant el tribunal aproximadament un (1) cop al mes. El diari The Pittsburgh Press l'anomenava «Lady Sherlock».

Ensenyament

Fou membre fundadora del capítol de Iota d'Alpha Alpha State Delta Kappa Gamma International l'1 de març de 1947.[7] Era coneguda per la seva tutoria d'estudiants de tots dos (2) sexos.[1][8][9]

De vegades feia que els seus estudiants guanyessin experiència en el món real en ajudar–la a provar materials per a les investigacions criminals en què ella estava treballant.[10]

Mary Willard morí el 17 d'abril de 1993. Els seus documents es troben en els Arxius de la Universitat Estatal de Pennsilvània.[11] El 2009 es creà la beca Mary Willard Trustee Scholarship per honorar–la, donant preferència als estudiants que s'especialitzen en ciències forenses a l'Eberly College of Science.[8][10]

Honors i premis

Willard fou membre de l'American Chemical Society (1921), l'Institut Americà de Química i l'Associació Americana per a l'Avanç de la Ciència. Rebé una (1) sèrie d'honors, que inclouen els següents:

  • 1947: primera dona a ser presidenta de la divisió analítica i microquímica de l'AEC.[10][11]

  • 1955: segona dona a ser reconeguda pel Capítol de Pennsylvania de l'Institut Americà de Química per «esforços excel·lents en l'avanç de la dona química professional».[1]

  • 1957: membre honorari de l'Orde Fraternal de la Policía.[11]

  • 1959: primera persona a ser citada per Penn State per «excel·lència en l'ensenyament».[1][9]

  • 1965: rebé el Premi a la Dona de l'Any de Penn State.[1]

  • 1965: membre honorari de la Societat microquímica d'Àustria (quart ciutadà nord–americà honorat)[1]

Referències

  1. «Her Stories: Mary Louisa Willard – Centre County Historical Society» (en anglès americà).[Enllaç no actiu]

  2. «Willard, Mary L. (Mary Louisa), 1898–1993». SNAC (Social Networks and Archival Context).

  3. «Division of Analytical Chemistry Completes 20 Years of Activity» (en anglès). Analytical Chemistry, 31, 4, 1959–2004, pàg. 17A–28A. DOI: 10.1021/ac50164a711. ISSN: 0003-2700.

  4. «Alumni and Philanthropy News — Eberly College of Science». Arxivat de l'original el 2018.07.02.

  5. «The Pittsburgh Press from Pittsburgh, Pennsylvania on October 19, 1958 · Page 108» (en anglès).

  6. We Are a Strong, Articulate Voice: A History of Women at Penn State (en anglès). Penn State Press. ISBN 978-0-271-04723-2.

  7. «Iota Chapt. of Delta Kappa Gamma».

  8. «Penn State alumnus endows Mary Willard Trustee Scholarship | Penn State University» (en anglès).

  9. «Alumni and Philanthropy News — Eberly College of Science». Arxivat de l'original el 2018.07.02.

  10. «Mary Willard Trustee Scholarship Created by Bob and Ruby Adams — Eberly College of Science». Arxivat de l'original el 2017.05.12.

  11. «Mary L. Willard papers, 1933–1980» (en anglès).

Mary Louisa Willard

Mary Louisa Willard

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de Pol Pot, de nom veritable Saloth Sar (Prek Sbauw, província de Kompong Thon, Cambodja, 19 de maig de 1928 — districte de Anlong Ven, Cambodja, 15 d'abril de 1998), qui fou un (1) polític cambotjà que nasqué a Prek Sbauw (província de Kompong Thon) el 19 de maig de 1928.[1][2] Estudià a Cambodja i a París (França), on es feu comunista i s'afilià al Partit Comunista Francès.


Tornà al seu país el 1953 i s'uní al Vietminh que el 1954 aconseguí la victòria sobre els francesos. Després de 1955, perseguit per la policia, passà a la clandestinitat i començà a organitzar una (1) guerrilla. L'afavorí el fet de triar com a base una (1) zona poblada per una (1) minoria, que donà suport als comunistes de manera molt àmplia. El 1960 es formà clandestinament el Partit Comunista de Cambotja, a una (1) vella casa de fusta a un (1) poblat, en presència de la bandera del Partit que fou vermella amb la falç i el martell al centre, i una (1) inscripció en lletres cambotjanes sota l'emblema. Durant els anys seixanta (60) la rebel·lió s'estengué, però sobretot a partir de la deposició del cap d'estat príncep Norodom Sihanuk, el 1970, amb la proclamació de la República Khmer pel mariscal Lon Nol. Sihanuk marxà a la Xina i s'alià amb Saloth Sar i després de l'entrada dels americans a Cambotja per tallar la ruta coneguda per Ho Chi Minh, que proveïa d'abastaments el Vietcong que operava al Vietnam del Sud, invasió que fou impopular, els comunistes s'apoderaren de gairebé tot el país menys les principals ciutats. El 1973 els americans es retiraren del Vietnam. Saloth Sar canvià en aquesta època el seu nom a Pol Pot i resultava difícil saber qui hi havia sota la seva personalitat. Es constituí el GRUNK (Govern reial d'unió Nacional de Cambotja) del que Sihanuk en fou el cap visible i Saloth Sar el veritable dirigent juntament amb Son Sen, Ieng Sari i Kieu Samphan.


Els comunistes continuaren la lluita contra Lon Nol i entraren a Phnom Penh el 17 d'abril de 1975 (tretze [13] dies abans de la caiguda de Saigon en mans del Vietcong). Sihanuk tornà al país però fou posat en arrest domiciliari el 1976 i deixà de ser cap d'estat, i s'establí la República Democràtica de Kampuchea de la qual Kieu Samphan fou proclamat president.


El 13 de maig de 1976 Pol Pot fou nomenat primer ministre i inicià una (1) política de conversió forçada, ràpida i radical al comunisme. Els ciutadans foren enviats als camps, per viure com a pagesos, i les ciutats quedaren buides. Tot esdevingué comunitari i els intel·lectuals i opositors foren executats sense pietat. Entre execucions i morts per malaltia a les granges col·lectives, moriren al tomb del milió (circa 1.000.000) de persones.


Els atacs al Vietnam, a la zona de Kamputxea Krom, que els khmers reclamaven, començaren a sovintejar. La política pro xinesa de Pol Pot i aquests atacs feren decidir al govern del Vietnam reunificat a envair el país. Alguns defectors khmers rojos foren posats al front del Front d'Unió Nacional de Salvació de Kampuchea (FUNSK), el nucli en l'exili del futur govern de la República Popular de Kamputxea, essent el principal líder Heng Samrin. L'exèrcit del Vietnam ocupà Pnom Penh amb militars del FUNSK que establiren un (1) nou govern pro soviètic i aliat del Vietnam a principis del 1979. Derrotats, els khmers rojos es retiraren a la zona fronterera amb Tailàndia, on reberen el suport dels americans, xinesos i tailandesos com opositor a la línia pro soviètica. El seu govern, amb suport de la Xina, fou reconegut com a únic legal per l'ONU.


El 1985 Pol Pot deixà oficialment el càrrec de primer ministre però continuà dirigent als khmers rojos i l'aliança formada contra el govern pro soviètic de Pnom Penh. Els vietnamites es retiraren de Cambotja el 1989. El 1996, cada vegada més reduït el seu territori, i amb menys suport extern, els soldats khmers rojos desertaren en massa i també els dirigents. El 10 de juny de 1997 Pol Pot ordenà l'execució del seu company de tota la vida, Son Sen, que estava aconseguint el poder dins el Partit Comunista i que segurament volia posar fi al conflicte. També foren executats onze (11) membres de la seva família. Llavors les restes de l'exèrcit no li donaren suport i fugí cap a una (1) base però fou arrestat pel cap militar Ta Mok i posat sota arrest domiciliari. L'abril del 1998, davant un (1) atac de les forces del govern, Ta Mok fugí emportant–se a Pol Pot però aquest morí d'un (1) atac de cor el 15 d'abril de 1998 i el seu cos fou cremat en presència d'uns quants guerrillers khmer rojos.

Referències

  1. ↑ Brother Number One, David Chandler, Silkworm Book, 1992 pàg. 7.

  2. ↑ «Pol Pot Biography». Notablebiographies.com.

Romanian President Nicolae Ceaucescu and his wife, Elena, meeting with Cambodian Prime minister Pol Pot, Cambodian President Khieu Samphan, and Khmer Rouge cabinet members (28–30.V.1978).

Pol Pot l'any 1975.

Saloth Sar (Pol Pot)

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Jorge Eduardo Alessandri Rodríguez (Santiago de Xile, 19 de maig de 1896 — ibídem, 31 d'agost de 1986), qui fou un (1) enginyer, polític i empresari xilè, fill de l'expresident Arturo Alessandri Palma i membre de la família Alessandri. Fou president de la República durant el període de 1958–1964.

Joventut i estudis

Fill d'Arturo Alessandri Palma i de Rosa Ester Rodríguez Velasco, tingué vuit (8) germans, entre ells el jurista Arturo i el senador Fernando.


Estudià en el Institut Nacional i a la Universitat de Xile, on es graduà d'enginyer civil el 1919. Acompanyà al seu pare en els temps de persecució i exili. Realitzà activitat docent com a catedràtic de la Universitat de Xile. També s'exercí com a enginyer al Departament d'Inspecció de l'Empresa dels Ferrocarrils de l'Estat, càrrec al qual renuncià l'abril del 1926.

Carrera política

La seva primera participació en la política activa la tingué el 1926, als trenta (30) anys d'edat, en ésser elegit diputat independent per Santiago de Xile per al període que finalitzaria el 1930.


A causa de l'enemistat del general Carlos Ibáñez del Campo amb el seu pare, Jorge Alessandri fou empresonat el 1927, per després ser enviat a l'exili amb gran part de la seva família. Tornà el 1931 després de la caiguda d'Ibáñez. L'any següent fou nomenat pel president Juan Esteban Montero president de la Caixa de Crèdit Hipotecari, encara que renuncià quan Carlos Dávila prengué el poder després d'un (1) cop d'Estat. Després del retorn del seu pare a La Moneda fou reposat en el càrrec, que exercí fins al 1938.


Després del seu pas pel Congrés Nacional, es retirà de la vida pública i es dedicà a l'activitat empresarial privada, i arribà a ser president de la Companyia Manufacturera de Papers i Cartrons (CMPC) de Puente Alto.


El 1944 fou triat president de la Confederació de la Producció i del Comerç (CPC), càrrec que hagué de deixar el 1947, per al seu reingrés a l'arena política. Aquest any, durant la presidència de Gabriel González Videla s'exercí com a ministre d'Hisenda, i aconseguí controlar el problema de la inflació, que caigué del trenta-set per cent (37%) al disset per cent (17%), per mitjà de retallades salarials, encara que això produí agitacions socials que feren caure el gabinet el 1950, mateix any en què reassumí com a president de la CPC.


Tot i que conservà gelosament la seva independència política arribà a ser una (1) de les figures senyeres amb què s'identifica la centredreta. En les eleccions parlamentàries del 1957 fou elegit senador per Santiago.


Candidat a la elecció presidencial del 1958, es presentà sota la imatge d'una (1) figura apolítica i independent, encara que amb el suport dels partits Conservador Unit i Liberal, a més d'altres sectors menors. Vencé en les eleccions amb un trenta-u coma dos per cent (31,2%) dels vots (tres-cents vuitanta-nou mil nou-cents nou [389.909]), i fou ratificat el seu triomf al congrés ple gràcies al suport radical, de manera que assumí la presidència el 4 de novembre de 1958.

Presidència (1958–1964)

Jorge Alessandri sostenia que Xile, per superar el subdesenvolupament, només necessitava una (1) bona administració. Fou president de Xile des del 1958 fins al 1964.


Aquesta seria la «gerència per a Xile», a l'estil del sector privat. I seguint aquesta idea s'envoltà d'un (1) equip tècnic format per advocats (ministeris de Justícia, Relacions Exteriors i Interior ), enginyers (Obres Públiques) i metges (Salut Pública i Previsió Social). Governaria amb la dreta, que portava vint (20) anys allunyada del poder, durant tot el seu sexenni.

Ministres

Primeres mesures

Els primers anys foren reeixits; la gerència semblava la solució dels problemes de Xile: Alessandri ordenà la despesa pública, sanejà els pressupostos i inicià un (1) vast pla d'obres públiques i construcció d'habitatges. Per això últim incentivà la inversió privada en crear el SINAP (Sistema Nacional d'Estalvi i Préstec) i l'habitatge econòmica, que estimulà la compra de cases de la classe mitjana i alta, i per als sectors populars l'estat, a través de la Corporació de l'Habitatge (Corvi), creà vuitnata mil (80.000) cases habitació. Impulsà la modernització del país, especialment pel que fa a transports i telecomunicacions, per albergar la Copa Mundial de Futbol del 1962, que inaugurà a l'Estadi Nacional a Santiago —la construcció fou ordenada pel seu pare—.


Canvià la moneda de pes a escut i es fixà el dòlar, el que serví per controlar la inflació. Així mateix, aplicà una (1) reforma tributària el 1963, creà la Empresa de Comerç Agrícola (ECA) i fomentà notablement la pesca i les indústries derivades.


Però els seus inicials èxits econòmics no tingueren una (1) acció paral·lela al camp burocràtic, no existint cap ànim de renovar la institucionalitat creada als governs anteriors.

El terratrèmol del 1960

Els mals temps començaren el 1960. El 21 de maig, mentre Alessandri llegia el seu compte anual a mans a la nació davant el congrés ple, un (1) seguit de terratrèmols sacsejà el país i, el dia següent, a les tres de la tarda (15 h pm), un (1) terratrèmol encara més devastador acompanyat de sismes submarins destruí la zona sud de país.


La reparació costaria quatre-cents vint-i-dos milions de dòlars (422.000.000 $). El govern dels Estats Units prometé ajuda econòmica, però després de l'assumpció de el president John F. Kennedy s'anuncià que l'ajuda no es lliuraria de manera directa sinó a través del programa Aliança per al Progrés.


Com a conseqüència de les eleccions parlamentàries del 1961 i la disminució de parlamentaris de dreta que li donaven suport, Alessandri perdé la possibilitat de vetar les lleis que pogués aprovar el Congrés amb els vots dels seus opositors (la Democràcia Cristiana i el FRAP), de manera que es veié obligat a pactar amb el Partit Radical i reformar el seu gabinet tecnocràtic, que el reemplaçà per un (1) molt més polític. Així i tot, seguia en desavantatge al Parlament.


Integrà a Xile a la Aliança per al Progrés, que demanava reformes estructurals als països que requerissin aquesta ajuda, inclosa la reforma agrària, de manera que el 1962 promulgà la primera llei d'aquest gènere. Aquesta llei, que es limità a repartir terres de propietats estatals als camperols i fou coneguda col·loquialment com la reforma del test, implicà la creació de la Corporació de la Reforma Agrària (Cora) i de l'Institut de Desenvolupament Agropecuari (INDAP).


El 1963 Alessandri es veié involucrat en la polèmica desfermada al voltant del cas del Xacal de Nahueltoro, un (1) assassí rehabilitat que havia guanyat l'estima de l'opinió pública, ja que se sol·licità que l'indultés per així alliberar–lo de la pena de mort, però el president s'hi negà, de manera que augmentà la seva impopularitat entre els sectors més liberals de la societat xilena de l'època.

Política exterior

En l'ordre internacional, Alessandri hagué d'afrontar conflictes limítrofs amb l'Argentina (zona de Palena) i amb Bolívia (aprofitament de les aigües del riu Lauca). Xile s'adherí al Tractat de Montevideo i passà a formar part de la Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç (ALALC), el 1960.


Així mateix, el seu govern formulà una (1) política per a la reducció d'armaments a l'Amèrica Llatina, i una (1) altra tendent a declarar el continent una (1) zona desnuclearitzada; establí relacions diplomàtiques amb els nous estats independents de l'Àfrica i Àsia; i en compliment d'un (1) acord majoritari de l'Organització d'Estats Americans (OEA), trencà relacions diplomàtiques amb el govern de Cuba, el 1964.


Realitzà una (1) visita oficial als Estats Units i a diversos països de l'Amèrica Llatina.


El 1959 rebé les visites de la duquessa de Kent Marina de Grècia i la seva filla, la princesa Alexandra de Kent; la ministra de Relacions Exteriors d'Israel, Golda Meir, i el ministre d'Afers Culturals de França, André Malraux. Sota el seu mandat rebé les visites de diferents líders polítics del món, com els presidents Dwight Eisenhower (Estats Units), Arturo Frondizi (Argentina), João Goulart (Brasil), Heinrich Lübke (Alemanya Federal), Adolfo López Mateos (Mèxic), Charles de Gaulle (França), el mariscal Josip Broz Tito (Iugoslàvia), Nobusuke Kishi (Japó), el duc d'Edimburg i el polític nord–americà Adlai Stevenson, entre d'altres líders mundials.

Final del seu mandat

A el final del seu govern, Alessandri proposà al Congrés Nacional reformes constitucionals. Ja no pensava que era la «gerència» de Xile la salvació de país, ara parlava que Xile necessitava un (1) canvi estructural, el qual la reforma a la carta perseguia.


Però aquesta idea fou rebutjada pel Partit Radical, que temia que dins de la discussió de les reformes s'inclogués la reelecció de president, boicotejant el camí del seu propi candidat, Julio Durán. Aquestes reformes incloïen la potestat de el president de dissoldre la Cambra de Diputats i cridar a eleccions una (1) sola vegada durant el seu mandat, deixar a la Cambra de Diputats com l'única fiscalitzadora i integrar el parlament amb senadors designats i expresidents.

Vida pública després del seu govern

Elecció presidencial del 1970

El 3 de novembre de 1965, a la premsa es publicà una (1) carta, amb el suport de nou-centes (900) signatures, on es dirigien a Alessandri per analitzar la realitat general i destacar la seva acció pública, i s'inicià així la seva segona candidatura presidencial.


Publicant a la premsa el setembre del 1968, un (1) Manifest a país —subscrit per Guillem Feliu Cruz, historiador; Hugo Gálvez Gajardo, exministre; Adolfo Silva Henríquez, pagès; Jaime Guzmán Errázuriz, dirigent universitari; Eduardo Boetsch GH, enginyer, i Jorge Délano Frederick, periodista— sol·licitava adhesions per propiciar la candidatura presidencial de Jorge Alessandri. Part dels redactors d'aquest manifest posteriorment crearien el Moviment Independent Alessandrista (MIA), que serviria de suport a la seva campanya presidencial.


Encara que Alessandri es mantingué al marge de l'activitat pública, romangué contínuament interessat en el seu curs. «He percebut, així forçosament, la remor creixent de la marea del descontentament, la desesperança i la inquietud, productes inevitables de les justes aspiracions despertades però insatisfetes».


Alessandri tornà a postular a l'alt càrrec en l'elecció presidencial del 4 de setembre de 1970, que donà els següents resultats: Salvador Allende: trenta-sis coma sis per cent (36,6%); Alessandri: trenta-quatre coma nou per cent (34,9%), i Radomiro Tomic: vint-i-set coma vuit per cent (27,8%). La confiança dels alessandristes es convertí en por a un (1) govern socialista, mentre els allendistes i fins i tot diversos democratacristians sortien al carrer a expressar la seva alegria.


Com que cap obtingué la majoria requerida, fou el Congrés Nacional el que, d'acord a la Constitució de llavors, hagué de determinar el guanyador. La votació, en què participaren cent noranta-cinc (195) parlamentaris, es realitzà el 24 d'octubre; el recompte fou anunciat pel secretari de la Cambra de Diputats, Pelagio Figueroa: Salvador Allende, cent cinquanta-tres (153) vots; Jorge Alessandri, trenta-cinc (35); en blanc, set (7).

Paper d'Alessandri en la dictadura militar i últims anys

Després del cop d'Estat que enderrocà Allende, col·laborà amb la dictadura militar al Consell d'Estat que intervindria en la forma definitiva del projecte de nova constitució iniciat per la Comissió Ortúzar.


Alessandri renuncià a el Consell d'Estat el 12 d'agost de 1980, després que el 8 d'agost la Junta de Govern aprovés un (1) text en el qual s'havia esborrat més de la meitat (>1/2) del que havia escrit modificant el text de l'esmentada comissió; la nova constitució fou ratificada en un (1) plebiscit al mes següent, el qual ha estat qüestionat sobre la seva legitimitat a causa de la inexistència de registres electorals.


Posteriorment, Jorge Alessandri es retirà a la vida privada, mantenint fins a la seva mort el càrrec de president de la CMPC.


Morí a l'Hospital Militar de Santiago de Xile el 31 d'agost de 1986 a dos quarts de deu del vespre (21:30 h pm), (hora local), a causa d'un (1) xoc sèptic. A l'hora de la seva mort posseïa una (1) hemiplegia esquerra des de feia tres (3) anys.

Vida personal

Durant diverses dècades visqué en un (1) departament de dos-cents vint metres quadrats (220 m²) situat a la quarta planta de l'edifici del passeig Phillips de la plaça d'Armes. En el seu període com a president, Alessandri solia anar a peu cada matí sense escortes des de la seva residència al Palau de la Moneda, situat a unes poques quadres de distància.


Alessandri es mantingué solter tota la vida, i llevat de suposats amors que hauria mantingut amb la dona d'un (1) empresari i amb Laura Allende (germana de Salvador Allende), no tingué parella coneguda. Aquesta circumstància alimentà rumors sobre la seva orientació sexual, qüestió que fou aprofitada pels seus adversaris polítics, amb més força durant la campanya de la elecció presidencial del 1970; així, s'al·ludí sobre la suposada homosexualitat d'Alessandri tant en concentracions públiques —mitjançant càntics com «A Alessandri quan guagua se li dona volta el paraigua»—, com en els periòdics d'esquerra, particularment en el diari Clarín, Que es referia a ell indirectament com «la Senyora». Alessandri mai no es referí als rumors, el que segons Alberto Gamboa «fou una (1) postura intel·ligent, perquè no donà peu a discussions i a embolics permanents».

Distincions i condecoracions

Condecoracions nacionals

Condecoracions estrangeres

Històric electoral

Eleccions presidencials de Xile del 1958

Eleccions presidencials del 1970

Jorge Alessandri (Santiago 19 de maig de 1896 – Santiago, 31 d'agost de 1986). Enginyer, dirigent empresarial i polític. Presidí la Nació entre els anys 1958 i 1964. Senador entre els anys 1957 i 1965, i diputat, entre els anys 1926 i 1930. Fou ministre d'Estat. Ministre d'Hisenda durant la presidència de Gabriel González Videla.

Jorge Alessandri (de peu) i el seu pare Arturo el 1920.

Alessandri, acompanyat d'altes autoritats, camí a la catedral.

Alessandri amb el seu parell argentí Arturo Frondizi (1961).

Alessandri al costat del president dels Estats Units John F. Kennedy (1962).

Emblema de campanya de Jorge Alessandri el 1970, format per les lletres A i V («Alessandri tornarà»).

Placa a l'edifici on visqué Alessandri, en un costat de la plaça d'Armes.

Estàtua de Jorge Alessandri, obra de l'escultora Francisca Cerdà a la plaça de la Constitució, instal·lada el 1995.

Escut de Jorge Alessandri com a cavaller de l'Orde d'Isabel la Catòlica (Espanya).

Jorge Eduardo Alessandri Rodríguez

Escut d'armes del president Jorge Eduardo Alessandri Rodríguez, com a Gran Maestre de l'Orde al Mèrit de Xile.

El passat dimecres 19 de maig de 2021 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Ho Chi Minh ( ? i escolteu–ne la pronunciació en vietnamita) (Kim Liên, Indoxina francesa, 19 de maig de 1890 — Hanoi, República Democràtica del Vietnam, 3 de setembre de 1969) Hồ Chí Minh, en vietnamita), que és el nom pel qual fou conegut Nguyễn Sinh Cung, també anomenat Oncle Ho («Bác Hồ»), qui fou un (1) líder polític i revolucionari vietnamita, i president de la República Democràtica del Vietnam (1954–1969).


Amb quinze (15) anys emigrà a Europa, on s'adherí al comunisme durant la seva estada a França (1915–1923). El 1919 Ho Chi Minh intentà sol·licitar a la Conferència de Versalles (Yvelines, Illa de França) igualtat de drets per la colònia francesa d'Indoxina. Membre fundador del Partit Comunista Francès i ferm impulsor de l'antirrevisionisme i la unió de la III Internacional, es traslladà per un (1) temps a Moscou (Rússia). Més endavant, el Komintern el destinà a Hong Kong, on fundà el Partit Comunista d'Indoxina arran de les revoltes del 1930 a Vietnam.


Adoptà el nom de Ho Chi Minh (el que il·lumina), i tornà al seu país el 1941, on formà, junt amb altres dirigents, el Viet Minh («Viet Nam Da Lap Dong Minh Hoi», Lliga per la Independència del Vietnam) al qual ràpidament s'afegiren grups nacionalistes, i quedà Vo Nguyen Giap al capdavant dels grups armats.


El 2 de setembre de 1945 declarà la independència del Vietnam, que no fou acceptada per França, i s'inicià la guerra el desembre del 1946.


Després de la victòria dels independentistes a la batalla de Dien Bien Phu (7 de maig de 1954), Ho Chi Minh fou proclamat president de la República Democràtica del Vietnam.


Amb tot això, els Estats Units d'Amèrica (que progressivament estaven substituint França com a potència colonial a la zona sud del Vietnam), es negaren a celebrar les eleccions de reunificació del Vietnam acordades a la Conferència de Ginebra (Suïssa), amb la qual cosa l'any 1958 començà una (1) insurrecció armada per part dels vietnamites del sud que volien la reunificació del país i la independència definitiva.


El 1959 Ho Chi Minh acordà donar suport a la guerrilla que des de l'any anterior ja actuava a la zona sud, i així es formà el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam.


El 1975, pocs anys després de la seva mort el 1969, els vietnamites derrotaren militarment el govern proestatunidenc del Vietnam del Sud, i assoliren la reunificació del país.


Aquest mateix any, la ciutat de Saigon fou rebatejada Ciutat Ho Chi Minh en honor seu.

Obres o escrits

Referències

  1. ↑ Catino, Martin Scott: The Aggressors: Ho Chi Minh, North Vietnam, and the Communist Bloc (en anglès). Dog Ear Publishing, 2010, pàg. 25. ISBN 1608445305.

Hồ Chí Minh also known as Nguyễn Ái Quốc, in 1946.

Estàtua de Ho a la ciutat que porta el seu nom, l'antiga Saigon.

Nguyễn Sinh Cung (Hồ Chí Minh)

El passat dimarts 18 de maig de 2021 es commemorà el el cent unè aniversari del naixement de Joan Pau II (en llatí: Ioannes Paulus II), de nom secular Karol Józef Wojtyła (pronunciació ( ? · I ); Wadowice, Polònia, 18 de maig de 1920 — Ciutat de Vaticà, 2 de abril de 2005 ), qui fou el papa CCLXIV de l'Església catòlica i sobirà de la Ciutat de Vaticà des del 16 de octubre de 1978 fins a la seva mort el 2005. Fou canonitzat el 2014, durant el pontificat de Francesc I.

Després d'haver estat bisbe auxiliar (des del 1958) i arquebisbe de Cracòvia (des del 1962), es convertí en el primer papa polonès de la història, i en el primer no italià des del 1523. El seu pontificat de gairebé vint-i-set (<27) anys fou el tercer més llarg en la història de l'Església catòlica, després del de sant Pere (es creu que entre trenta-quatre i trenta-set [34–37] anys, encara que la seva durada exacta és difícil de determinar) i el de Pius IX (trenta-un [31] anys).

Joan Pau II fou aclamat com un (1) dels líders més influents de segle XX, recordat especialment per ser un (1) dels principals símbols de l'anticomunisme, i per la seva lluita contra l'expansió del marxisme per llocs com Iberoamèrica, on combaté enèrgicament el moviment conegut com la teologia de l'alliberament, amb l'ajuda de la seva mà dreta i fet i fet successor, Joseph Ratzinger.

Jugà així mateix un (1) paper decisiu per posar fi al comunisme en la seva Polònia natal i, finalment, en tota Europa, així com per a la millora significativa de les relacions de l'Església catòlica amb el judaisme, l'islam, la Església ortodoxa oriental i la Comunió anglicana.

Entre els fets més notoris del seu pontificat destacà el intent d'assassinat que patí el 13 de maig de 1981, mentre saludava als fidels a la plaça de Sant Pere, a les mans de Mehmet Ali Ağca, qui li disparà a escassa distància entre la multitud. Temps després el terrorista fou perdonat públicament pel pontífex en persona. A aquest se sumà un (1) altre atemptat ocorregut a Fàtima (Portugal) a la nit del 12 al 13 de maig de 1982 a mans del sacerdot ultraconservador Joan Maria Fernández Krohn, fet que no transcendí fins després de la mort del pontífex.

Fou un (1) dels líders mundials més viatgers de la història, visità cent vint-i-nou (129) països durant el seu pontificat. Parlava els següents idiomes: italià, francès, alemany, anglès, espanyol, portuguès, ucraïnès, rus, croat, esperanto, grec antic i llatí, així com el seu idioma matern, el polonès. Com a part de la seva especial èmfasi en la crida universal a la santedat, beatificà mil tres-centes quaranta (1.340) persones i canonitzà a quatre-cents vuitanta-tres (483) sants, Més que la xifra sumada dels seus predecessors en els últims cinc (5) segles. El 19 de desembre de 2009 Joan Pau II fou proclamat venerable pel seu successor, el papa Benet XVI, qui posteriorment presidí la cerimònia de la seva beatificació l'1 de maig de 2011 (el Diumenge de la Divina Misericòrdia), i fou canonitzat juntament amb el papa Joan XXIII el 27 d'abril de 2014 (una [1] altra vegada el diumenge de la Divina Misericòrdia) pel papa Francesc I.

Biografia

Infància i joventut

Karol Józef nasqué el 18 de maig de 1920 a Wadowice, un (1) poble de Polònia proper a Cracòvia.

Era el menor dels tres (3) fills del matrimoni integrat per Karol Wojtyła i Emilia Kaczorowska. La seva mare era una (1) fervent catòlica, i se les arreglà perquè el seu fill nasqué a prop d'un (1) temple, ja que volia que el primer que sentís el seu fill fossin els «càntics a Déu». Quan Karol encara era molt petit, la seva mare li deia a altres dones: Veuran que el meu petit Karol serà una gran persona. La seva mare morí el 1929, quan ell tenia nou (9) anys. La seva germana Olga havia mort abans que ell nasqués. El seu germà gran Edmund, que era metge, morí el 1932 per contagi d'una (1) malaltia quan curà un (1) home de condició humil. Juntament amb el seu pare, Karol es traslladà a Cracòvia (Polònia) per iniciar els seus estudis a la Universitat Jagellònica. El seu pare, un (1) sotsoficial de l'exèrcit polonès, morí el 1941 durant la ocupació de Polònia per la Alemanya nazi. El seu pare sempre el guià en el camí de la fe i l'amor cristià.

En acabar els seus estudis d'educació mitjana, una (1) època en la qual destacà com consumat escaquista (arribant a proclamar–se vencedor en diversos campionats estudiantils), es matriculà a la Universitat Jagellònica de Cracòvia (Polònia) i també en una (1) escola de teatre. Quan les forces de alemanyes tancaren la Universitat, el setembre del 1939, el jove Karol hagué de treballar en una (1) pedrera i després en una (1) fàbrica química (Solvay), per guanyar–se la vida i evitar que el deportessin a Alemanya. Fitxat per la Gestapo, es refugià en unes golfes de Cracòvia (Polònia). En aquesta època s'uní al grup del cèlebre actor polonès Mieczysław Kotlarczyk, creador del teatre Rapsódico, amb el qual interpretà papers de contingut patriòtic.

Durant l'ocupació alemanya de Polònia, conreà especialment la cultura, el teatre i les amistats, en el context del grup Unia, format per joves catòlics que pretenien resistir, tant de forma pacífica (així Wojtyła) com d'acció (ajudant directament als jueus o usant la violència), a l'ocupació nazi. Posteriorment, la seva situació es complicà i hagué de refugiar–se als subterranis de l'arquebisbat de Cracòvia (Polònia).

Important per al seu creixement espiritual fou la persona d'un (1) sastre, Jan Tyranowski, qui li donà a llegir a Sant Joan de la Creu. Es conegueren el 1940; Tyranowski reunia un (1) grup de joves.

Un (1) dels llocs on més li agradava anar a resar i descansar era Kalwaria Zebrzydowska, on havien treballat el seu avi i besavi com a guies dels pelegrins que hi anaven.

Educació pastoral

El 1943 ingressà en el seminari clandestí que havia fundat monsenyor Adam Stefan Sapieha, cardenal arquebisbe de Cracòvia, i inicià la carrera de Teologia. Al començament del 1945 els soviètics entraren a Cracòvia i el futur papa salvà la vida d'una (1) curiosa manera, gairebé miraculosa, gràcies a Vasily Sirotenko, un (1) universitari rus que, abans de ser enviat a alliberar Cracòvia com a oficial, estudiava l'últim curs d'Història; l'orquestra vermella (espies prosoviètics infiltrats en l'exèrcit alemany) informà llavors que els alemanys anaven a assassinar uns obrers polonesos esclavitzats per ells; atacat aquest grup pels russos i obligat a rendir–se, aquests descobriren entre els vuitanta (80) obrers polonesos alliberats en una (1) pedrera de la fàbrica Solvay divuit (18) seminaristes. Seguint les directrius de Stalin tots foren enviats a un (1) gulag de Sibèria d'on no tornaren, però no el futur papa, ja que el comandant necessitava algú com ell que conegués idiomes i li traduís els llibres en llatí i alemany que havia estat compilant per seguir la seva carrera després de la guerra; és més, Wojtyła sabia fins i tot rus per ser la seva mare d'ètnia rutena, segons assenyala Pedro Beteta López en el seu llibre Recordant Joan Pau II (2009). Sirotenko impedí així la seva expatriació a Sibèria, fins i tot malgrat l'oposició d'un (1) comissari polític rus. Sens dubte aquest tràgic fet hagué de reforçar el seu antiestalinisme.

Fou ordenat sacerdot l'1 de novembre de 1946 a la capella privada arquebisbal. Poc després es traslladà a Roma (Laci, Itàlia) per assistir als cursos de la Facultat de Filosofia del Pontifici Ateneu Angelicum, i obtingué el doctorat en Teologia amb la tesi L'acte de fe en la doctrina de Sant Joan de la Creu, sota la direcció de Garrigou Lagrange.

El 1948 tornà a Polònia i exercí el seu primer ministeri pastoral com a vicari coadjutor de la parròquia de Niegowic, als voltants de Cracòvia, durant tretze (13) mesos. El novembre d'aquest mateix any obtingué l'habilitació per exercir la docència a la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellònica. El 17 d'agost de 1949 es traslladà com a vicari a la parròquia de Sant Florià, a Cracòvia, on exercí el ministeri durant dos (2) anys, alternant–lo amb el seu treball de conseller dels estudiants i graduats de la universitat estatal d'aquesta ciutat.

Era molt popular entre els estudiants, amb els quals anava moltes vegades d'excursió, cosa que no era comú en aquells temps, ja que podia cridar l'atenció de les autoritats policials.

Nomenat professor de Teologia moral i Ètica social del seminari metropolità de Cracòvia (Polònia) el dia 1 d'octubre de 1953. El 1954 defensà la tesi de filosofia sobre Max Scheler: Valoració sobre la possibilitat de construir l'ètica cristiana sobre les bases de sistema de Max Scheler, que fou una (1) investigació clau per empeltar el mètode fenomenològic en el seu precedent formació aristotelicotomista. Aquest mateix any fou nomenat professor d'Ètica a la Universitat de Lublin (Polònia), docència que es perllongaria fins al 1961. Allà impartí cursos —compatibilizant–los amb el seu treball sacerdotal— que donaren lloc al començament de la seva producció filosòfica original. El 1958 fou consagrat bisbe. El 1960 publicà Amor i responsabilitat. El 1969 publicà Persona i acte.

Bisbe a Polònia

El 4 de juliol de 1958, el papa Pius XII el consagrà bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Cracòvia (Polònia), sota l'administrador apostòlic, arquebisbe Eugeniusz Baziak.

A partir de l'11 d'octubre de 1962 començà a prendre part activa en el Concili Vaticà II. Destaquen les seves puntualitzacions sobre l'ateisme modern i la llibertat religiosa. Realitzà una (1) important contribució a l'elaboració de la constitució Gaudium et spes. El cardenal Wojtyła participà també en les cinc (5) assemblees del Sínode dels Bisbes, anteriors al seu pontificat. El 8 de desembre de 1965 passà a formar part de les congregacions per als Sagraments i per a l'Educació Catòlica, i de Consell per als Laics. El 1962, en morir l'arquebisbe Baziak, fou nomenat vicari capitular i el 30 de desembre següent el papa Pau VI el consagrà arquebisbe de Cracòvia (Polònia). El 29 de maig de 1967 fou nomenat cardenal, el que el convertí en el segon més jove de l'època, amb quaranta-set (47) anys d'edat.

Durant el sínode de bisbes sobre la catequesi celebrat l'octubre del 1977 a Roma (Laci, Itàlia), coincidí per primera vegada amb Joseph Ratzinger , llavors arquebisbe de Munic i Freising (Baviera, Alemanya).

Pontificat

El 28 de setembre de 1978 morí Joan Pau I a causa d'un (1) infart de miocardi, després d'un (1) pontificat de trenta-tres (33) dies. El 16 d'octubre de 1978, després de dos (2) dies de deliberacions del conclave, Wojtyła fou triat successor de Sant Pere. Adoptà el nom de Ioannes Paulus II (Joan Pau II) i es convertí, amb cinquanta-vuit (58) anys, en el papa més jove de segle XX i en el primer no italià des del neerlandès Adrià VI (1522–1523). El 5 de novembre visità Assís (Úmbria, Itàlia), en el primer dels seus cent quaranta-quatre (144) viatges per Itàlia.

El 25 de gener de 1979 emprengué el primer dels seus cent quatre (104) viatges fora d'Itàlia: República Dominicana i Mèxic. L'últim fou el 14 d'agost de 2004 al santuari marià de Lourdes (Alts Pirineus, Occitània, França). En total visità cent vint-i-nou (129) països diferents, alguns d'ells diverses vegades.

Joan Pau II es proposà el gran objectiu de posicionar l'Església com a far i guia del món contemporani, en cinc (5) direccions:

  • Ecumenisme: mitjançant el diàleg i la trobada amb les altres Esglésies cristianes i totes i cadascuna de les confessions religioses.

  • Compromís ètic i social: assumint la defensa de la dignitat de la persona i els drets humans, així com la promoció de la diversitat cultural dels pobles i l'impuls de la justícia social i la moral personal. Ha estat en aquest punt on Joan Pau II ha estat més discutit, en oposar–se per igual a les dictadures marxistes i al capitalisme liberal i, molt especialment, en la seva condemna de l'avortament, la contracepció i la fecundació artificial, en nom de la defensa de la vida i la família. En aquest terreny Joan Pau II mostrà una (1) clara desconfiança cap al que considerava una (1) cultura de la mort fruit d'un (1) materialisme occidental, qe veia com hedonista, relativista i insolidari.

  • Lluita per la pau: a través de la mediació en múltiples conflictes i la condemna enèrgica de la guerra i la cursa d'armaments , així com la incentivació d'iniciatives de reconciliació i el combat de les desigualtats.

  • Rigor doctrinal: Joan Pau II condemnà les posicions més extremes de la Teologia de l'Alliberament però fou més contundent amb l'ala més conservadora del catolicisme en excomunicar monsenyor Marcel Lefebvre i desautoritzar el seu moviment. Joan Pau II donà reconeixement a teòlegs en el seu dia sancionats o qüestionats per les seves posicions aperturistes, i els creà cardenals (Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac, Yves Congar o Walter Kasper, a qui posà al front de l'acció ecumènica de l'Església). No obstant això, a través de la Congregació de la Doctrina de la Fe, presidida per Joseph Ratzinger fou inflexible amb Hans Küng, ja condemnat per Pau VI, i amb Bernhard Häring o Leonardo Boff, per les seves posicions reformistes en matèria de teologia dogmàtica i moral, i la seva oposició al magisteri papal. Joan Pau II es mostrà desfavorable a donar de combregar als divorciats tornats a casar, al matrimoni dels sacerdots i a l'ordenació de les dones.

Al llarg dels seus gairebé vint-i-set (<27) anys de pontificat nomenà a un (1) total de dos-cents trenta-dos (232) cardenals.

Com a papa, Wojtyła imposà un (1) nou estil en rebutjar la cadira gestatòria usada pels seus antecessors per mostrar–se en públic, s'acostà al carrer i a les multituds, mostrant les seves simpaties per a nens i joves. A causa dels seus múltiples viatges a l'estranger fou conegut entre els mitjans de comunicació, en particular a Hispanoamèrica, com «l'atleta de Déu», «el caminant de l'Evangeli», el «papa viatger» o el «papa pelegrí».

Durant el seu perllongat mandat, Joan Pau II superà nombroses marques: no només fou el pontífex més viatger fins al moment, sinó també el que proclamà més sants i beats durant el seu pontificat (el nombre de sants i beats elevats als altars per ell equival al dut a terme en els quatre-cents [400] anys anteriors).

Abans de ser elegit papa, Wojtyła també mostrà la seva capacitat com a poeta, filòsof i dramaturg. Entre els seus escrits destaca l'obra teatral El taller de l'orfebre, convertida més tard en òpera rock. L'obra es publicà per primera vegada a Varsòvia (Polònia) el 1960, quan Wojtyła era bisbe auxiliar de Cracòvia, mentre que a Espanya s'edità per primera vegada el 1980, després de la seva elecció com a papa.

Atemptat contra la seva vida

El 13 de maig de 1981 Mehmet Ali Ağca disparà contra el Papa, mentre aquest es desplaçava per la plaça de Sant Pere en un (1) vehicle obert. El pontífex fou ferit a la mà, braç i abdomen. Pocs anys més tard el desembre del 1983, el Papa el visità a la presó de Rebibbia, conversar amb ell i li atorgà el perdó. L'atemptat motivà la construcció d'un (1) vehicle especial amb vidres blindats dissenyat especialment per a aquest tipus d'actes i que fou popularment batejat com papamòbil. Un (1) any després, la nit del 12 al 13 de maig de 1982, Joan Pau II patí un (1) nou atemptat a Fàtima (Portugal) on havia arribat per agrair a la Mare de Déu per haver salvat la seva vida. En aquesta ocasió un (1) sacerdot espanyol ultraconservador,Juan Fernández Krohn, volgué enfilar–lo amb una (1) baioneta però fou immobilitzat tot just a temps, encara que arribà a visualitzar la presència de sang en la vestimenta papal, tota la qual cosa fou revelada pel cardenal Stanislaw Dziwisz anys després. Des de l'agressió de Mehmet Ali Ağca, començà a patir diversos problemes de salut: a més de les dificultats que tingué per recuperar–se de les ferides de bala que patí a l'estómac i en una (1) mà, patí diferents accidents i malalties (vegeu la secció sobre les seves dolències físiques).

Activitats després de l'atemptat

A fins dels anys 1980, malgrat les seves dolències físiques, la seva actuació a Polònia i la seva influència en els esdeveniments que es produïren en el llavors bloc comunista contribuïssin de manera considerable a la caiguda de comunisme soviètic i a la democratització de l'Europa oriental, segons coincideixen diferents historiadors i escriptors.

L'1 de juliol de 1986 Joan Pau II visità Colòmbia —com a conseqüència de la tragèdia d'Armero a Tolima— i anà al lloc dels fets, i davant d'una (1) gran creu pregar per una (1) estona i nomenà el lloc com lloc sant en honor als vint-i-cinc mil (25.000) morts d'aquesta tràgica escena que hagué de viure el poble colombià una (1) setmana després de l'holocaust de la presa del Palau de Justícia a Bogotà (Colòmbia), en el qual moriren vuitanta (80) persones (o fins i tot més).

Més d'una dècada (>10 anys) després, i malgrat la seva implacable deterioració física, el març del 2003 Joan Pau II s'oposà amb totes les seves forces i autoritat a la invasió nord–americana de l'Iraq. En aquesta missió evidencià la mateixa determinació que havia mostrat a l'inici del seu pontificat per intervenir el Conflicte del Beagle entre l'Argentina i Xile el 1978, quan es trobaven a la vora d'un (1) enfrontament.

Entre els principals episodis del seu pontificat està la primera visita d'un (1) papa a una (1) església luterana (Roma, 1983), la primera a una (1) sinagoga (Roma, Laci, 1986), la Jornada Mundial de Pregària per la Pau (Assís, Úmbria, 1986) i la excomunió del bisbe Marcel Lefebvre (1988). Aquest any es produí un (1) fet històric: Joan Pau II visità un (1) país ortodox, Grècia, i entrà en una (1) mesquita, la de Damasc (Síria), fou la primera vegada que un (1) pontífex catòlic trepitjava una (1) mesquita i pregava al seu interior.

Així mateix, figuren la primera trobada d'un (1) papa amb una (1) comunitat musulmana (Casablanca, 1985), el Jubileu de la Redempció del 1983, a partir del qual creà les Jornades Mundials de la Joventut, celebrades sota el seu pontificat a Roma (diverses vegades), Buenos Aires (Argentina), Santiago de Compostel·la (Galícia, Espanya), Denver (Colorado, Estats Units), Manila (Filipines), Czestochowa (Polònia), París (Illa de França) i Toronto (Ontàrio, Canadà).

També destaca la trobada amb l'últim president de l'URSS, Mikhaïl Gorbatxov, el desembre del 1989, la normalització de l'Església catòlica en els països europeus fins llavors comunistes, i la visita realitzada el gener del 1998 a Cuba, on fou rebut amb tots els honors per Fidel Castro.

A part de les seves catorze (14) encícliques, amb Joan Pau II s'han publicat els nous Codis de Dret Canònic Llatí (1983) i Oriental, així com el Catecisme Universal de l'Església Catòlica (1992), fruit del sínode especial de bisbes del 1985, dedicat al Concili Vaticà II.

Joan Pau II demanà perdó pels errors comesos per l'Església catòlica, entre ells el processament i condemna del científic italià Galileu Galilei (1564–1642) a qui la Inquisició el feu retractar de les seves teories heliocèntriques el 22 de juny de 1633.

El seu gran desig, que materialitzà, fou arribar a l'any 2000, obrir la Porta Santa de la Basílica de Sant Pere i introduir l'Església en el tercer mil·lenni amb el Jubileu de l'any 2000. La primavera del 2000 pogué per fi trepitjar Terra Santa. Visistà el Mont Nebo, on (segons la Tanaj o Antic Testament ) el profeta Moisès veié la Terra Promesa abans de morir; Betlem, Jerusalem, Natzaret i diverses localitats de Galilea.

Durant aquest viatge, Joan Pau II, el primer a reconèixer el 1986 els drets nacionals del poble palestí i entaular relacions diplomàtiques plenes amb Israel el 1994, oficià missa a la plaça del Pessebre de Betlem, demanà perdó al Mur de les Lamentacions i al Museu de l'Holocaust pels errors comesos pels cristians que perseguiren els jueus i celebrà missa al Sant Sepulcre.

En concloure el seu pontificat amb la seva mort, Joan Pau II deixà pendents dos (2) viatges: un (1) a Moscou (Rússia), davant l'oposició del patriarca ortodox Aleix II, que acusava l'Església catòlica de «proselitisme» en la seva àrea d'influència i un (1) altre a la Xina, on el règim comunista prohibeix l'obediència de l'Església catòlica xinesa a la Santa Seu, amb el qual a més tingué conflictes a causa del reconeixement de Taiwan des del 1949.

Malalties físiques i mort

Joan Pau II fou el primer pontífex que sortí de la Ciutat de Vaticà per ser hospitalitzat. Des del atemptat del 13 de maig de 1981, fou internat al Policlínic Agostino Gemelli en diverses ocasions: el 20 de juny del mateix any, per una (1) infecció derivada de la ferida soferta; el 15 de juliol de 1992, en què se li practicà una (1) colecistectomia, amb extirpació addicional de trenta centímetres (30 cm) d'intestí per presència d'un (1) adenoma tubulovelloso benigne; l'11 de novembre de 1993, per una (1) luxació de l'espatlla; el 28 de novembre de 1995 per una (1) fractura de maluc; el 8 de setembre de 1996 per a una (1) operació d'apendicitis. L'avanç de la malaltia de Parkinson el debilità fins a la indefensió, i li limità la seva capacitat de parla. El seu successor Joseph Ratzinger, assenyalà que en els últims anys del pontificat de Joan Pau II, el sofriment que patí fou gairebé una (1) forma de govern:

«Sí, es pot governar també amb el sofriment. Sens dubte, és una (1) cosa extraordinària. Però després d'un (1) llarg pontificat i després de tanta vida activa del Papa, era significatiu i eloqüent un (1) temps de sofriment, que esdevenir gairebé en una (1) forma de govern.»

Benet XVI

El deteriorament físic de Joan Pau II s'incrementà fins a la seva defunció el 2005. En aquell any hagué de ser hospitalitzat per una (1) síndrome de dificultat respiratòria. Se li feu una (1) traqueotomia a mitjans del març. Cap a finals del mateix mes el seu estat s'agreujà i entre el 31 de març i l'1 d'abril patí una (1) septicèmia per complicació d'una (1) infecció de vies urinàries.

Morí el 2 d'abril de 2005 a dos quarts i mig de deu del vespre (21.37 h pm) (la nit prèvia al Diumenge de la Divina Misericòrdia). Pocs minuts després, monsenyor Leonardo Sandri anuncià la notícia a les persones congregades a la plaça de Sant Pere i a tot el món. Els dies després de la seva mort, alguns diaris publicaren que la seva última paraula fou «Amén», però la Santa Seu desmentí aquesta versió i afirmà que les últimes paraules foren en polonès: «Pozwólcie mi iść do domu Ojca» (Deixin–me anar a la casa del meu Pare). La mort fou comprovada pel cardenal camarlenc Eduardo Martínez Somalo. El camarlenc comunicà la mort al cardenal Camillo Ruini, com «Vicari per a la Urbs» i el cardenal degà del Col·legi cardenalici, Joseph Ratzinger, n'informà oficialment tots els cardenals i els convocà al conclave, en declarar–se la Seu Vacant.

En ésser anunciada la seva mort, enmig de la pregària del Rosari, el públic present a la plaça de Sant Pere prorrompre en nodrits aplaudiments. Els llums de la seva habitació al Palau Apostòlic s'apagaren per un (1) instant per comunicar d'aquesta manera el moment de la seva mort, però després foren enceses novament i així romangueren.

La seva mort es produí a causa d'una (1) septicèmia i un (1) col·lapse cardiopulmonar irreversible, agreujat per la seva malaltia de Parkinson. Tenia vuitanta-quatre (84) anys i onze (11) mesos. En la seva agonia, li dictà al seu secretari, Stanisław Dziwisz, una (1) carta en la qual deia:

«Sóc feliç, siguin–ho també vosaltres. No vull llàgrimes. Resem junts amb satisfacció. A la Verge confio tot feliçment». El portaveu del Papa, Joaquín Navarro Valls afirmà inicialment que el pontífex, en els seus últims moments, dedicà unes paraules a la multitud, sobretot gent jove, reunida a la plaça de Sant Pere (Jo els he buscat i ara ells vénen a buscar–me, els dono les gràcies), Fent el gest de la benedicció cap a la finestra de la seva cambra, cap als fidels apostats a la plaça de Sant Pere. No obstant això, el metge que certificà la mort ha assenyalat que el Papa romangué inconscient durant els últims cinquanta (50) minuts de la seva vida i que, per tant, tals frases hagué de dir–les almenys una (1) hora abans de la seva mort.

Els funerals posaren de manifest l'alt grau d'estima cap a Joan Pau II, no només de part de mandataris de molts països, sinó també de gent de tota condició social. Tingueren una alta ressonància política per alguns gestos inesperats, com la salutació entre els mandataris d'Israel, l'Iran i Síria.

Joan Pau el Gran

Després de la seva mort, catòlics reconeguts, des del cardenal britànic Cormac Murphy–O'Connor, fins l'arquebisbe Harry Joseph Flynn i el bisbe Thomas G. Doran, el seu successor en el pontificat, Benet XVI, com també el diari l'Osservatore Romano, s'han referit a Joan Pau II com Joan Pau el Gran. Encara no se sap si aquest pòstum títol s'imposarà, ja que no existeix cap procediment formal per assignar aquest apel·latiu.

Molts seguidors del pontífex demandaren que fos canonitzat tan aviat com fos possible, cridant Santo subito («Sant ja») durant els actes d'exposició pública de les seves restes mortals i misses de funeral.

Procés de beatificació

El 13 de maig de 2005, el cardenal Camillo Ruini, vicari per a la ciutat de Roma (Laci, Itàlia), donà formalment per iniciat el procés de beatificació de Joan Pau II; per això, Benet XVI concedí el 28 d'abril dispensa del termini de cinc (5) anys d'espera després de la mort requerit pel dret canònic per iniciar el procés de beatificació, de manera similar a com feu el mateix Joan Pau II amb el procés de beatificació de la Mare Teresa de Calcuta.

El 2 d'abril de 2007, dos (2) anys després de la seva mort, conclogué la fase diocesana del procés de beatificació, reunint–se tots els testimoniatges sobre la seva vida i els presumptes miracles, entre els quals destaca el de la monja francesa Marie Simon Pierre, que assegurà haver estat guarida de la malaltia de Parkinson gràcies a la intercessió del Pontífex, que havia mort dos (2) mesos abans.

En una (1) missa que se celebrà a la plaça de Sant Pere el mateix dia, el papa Benet XVI assegurà que el procés avançava «amb rapidesa». En tal data, finalitzada la primera fase del seu procés de canonització, li fou concedit el títol de servent de Déu.

El 19 de desembre de 2009 Benet XVI el declarà venerable. Un (1) miracle atribuït a la seva intercessió fou analitzat i considerat inexplicable segons la ciència, de manera que després de diverses reunions, el papa Benet XVI autoritzà la beatificació de Joan Pau II el gener del 2011. La cerimònia de beatificació es dugué a terme el 1 de maig de 2011 (Diumenge de la Divina Misericòrdia).

A principis del 2011 el pare Federico Lombardi, portaveu de la Casa Pontifícia, anuncià la data de la beatificació i el trasllat de les seves restes mortals, que fins llavors es trobaven a la cripta vaticana, fins a la capella de Sant Sebastià de la Basílica de Sant Pere, contigua a la de la Pietat de Miquel Àngel.

Aquest procés de beatificació ha estat catalogat com el més curt de la història moderna de l'Església catòlica, ja que durà sis (6) anys i trenta (30) dies, superant en un (1) mes el procés de beatificació de Teresa de Calcuta. Tot i això, i segons les declaracions de Lombardi, el procés s'ha fet de manera minuciosa, amb complets estudis sobre el miracle de la curació de sor Marie Simon i la pròpia vida del pontífex.

Canonització

El 5 de juliol de 2013 el papa Francesc I signà el decret que autoritzà la canonització de Joan Pau II i de Joan XXIII, realitzada en una (1) cerimònia històrica a la Ciutat de Vaticà el 27 d'abril de 2014.

Relacions internacionals

A l'inici del pontificat de Joan Pau II, la Santa Seu tenia relacions diplomàtiques amb vuitanta-quatre (84) estats. En morir aquest Papa, les tenia amb cent setanta-tres (173). Igualment, participa com a membre de ple dret o com a observadora en diversos organismes internacionals i regionals.

Les cent quatre (104) visites internacionals de Joan Pau II foren realitzades majoritàriament en la seva doble qualitat de cap d'estat i el de cap de la Església catòlica. Per això el gest del cap d'estat del país receptor (si és de cultura cristiana) de saludar–lo primer amb la mà (tractant–se de la trobada de dos [2] caps d'estat) i eventualment després amb la clàssica reverència i besamans. El primer viatge que Sa Santedat Joan Pau II feu fou a Santo Domingo, República Dominicana des d'on es traslladà a Mèxic, a què ell anomenava «Mèxic sempre fidel», una (1) frase que s'ha tornat immortal. Els països d'Amèrica Llatina que més visità, foren Mèxic en cinc (5) ocasions, el Brasil en quatre (4), la República Dominicana i Guatemala en tres (3) (que li serviren fins i tot de seus per visitar altres països propers), i Nicaragua en dues (2) ocasions, a l'igual que el Perú, el Salvador i Veneçuela.

Joan Pau II demostrà a més de ser un (1) hàbil diplomàtic. Recentment assumit el seu pontificat, hagué d'afrontar el desembre del 1978 la crisi prebèl·lica existent entre l'Argentina i Xile a causa de l'aplicació del Laude Arbitral dictat per la reina Isabel II d'Anglaterra referent al conflicte de canal Beagle. En moments en què totes dues (2) nacions tenien les seves tropes desplegades al llarg de la frontera —hi ha fins i tot evidències que indicarien l'inici de les operacions militars—, Joan Pau II, aprofitant els vincles dels militars amb l'Església, influí decisivament en impedir l'inici de les hostilitats enviant a cardenal Antonio Samoré com el seu representant, i obtingué la separació de les forces i l'inici d'un (1) procés de mediació que culminà el 29 de novembre de 1984 amb la signatura del Tractat de Pau i Amistat entre els dos (2) països.

Fou un (1) extraordinari políglota. No només arribà a dominar el polonès, l'esperanto, el grec clàssic, el llatí, l'italià, el francès, l'espanyol, el portuguès, l'anglès i l'alemany, sinó que també tingué prou coneixements del txec, el lituà, el rus i l'hongarès; a més, tenia coneixements del japonès, el tagalo i diverses llengües africanes. Fou un (1) esportista àvid i un (1) esquiador expert en la seva joventut.

Ha estat el primer papa a fer un (1) ús intensiu dels mitjans de comunicació i, especialment, d'Internet per fer que arribi el seu missatge, a més de tenir acostaments amb líders de religions com ara la jueva, musulmana, ortodoxa i tibetana (a través del Dalai Lama), entre d'altres.

Ressonància del seu pontificat

Amb un (1) dels pontificats més llargs de la història, són molts els fets significatius en ell. Respecte de la política mundial, poc abans de la seva mort, la BBC comentà, referint una (1) significativa presa de postura de Mikhaïl Gorbatxov: «el Papa —li digué Gorbatxov llavors la seva dona Raisa— és l'autoritat moral més important del món i és eslau». L'entesa entre les dues (2) personalitats sens dubte facilità el camí cap a la democràcia al bloc oriental». En paraules de Wojciech Jaruzelski, últim mandatari en la Polònia comunista, la visita de Joan Pau II a Polònia el 1979, fou el «detonador» dels canvis. En ocasió de la seva mort, el president del Parlament Europeu, el socialista Josep Borrell, escrivia:

M'inclino amb respecte davant la memòria d'aquesta gran personalitat que ha marcat de manera determinant la història de l'últim quart de segle. (...) Imposava el respecte per la claredat de les seves opinions i per la sinceritat dels seus continus esforços en favor de la justícia, la pau i el respecte de la dignitat i dels drets humans. Ningú oblidarà els seus gestos d'obertura i diàleg dirigits als representants de les altres religions, particularment durant les trobades d'Assís. La història recordarà el determinant obstinació de Joan Pau II en la reconducció dels Estats d'Europa central i oriental cap a la democràcia i la llibertat. Recordarà, així mateix, la seva activitat, sovint discreta però decidida, en favor de el diàleg entre els pobles i els estats en conflicte i per la represa de les negociacions entre els estats del Pròxim Orient.

El canceller alemany Gerhard Schröder, declarava que el Papa havia «influït en la integració pacífica d'Europa de moltes formes. Pels seus esforços i per la seva impressionant personalitat, ha canviat el nostre món».

Es destaca també la seva obstinació en pro dels drets humans: «La seva obstinació com a pontífex fou no solament el difondre l'Evangeli, sinó el transformar el papat romà en el portaveu dels drets humans».

El balanç de la seva vida, des d'un (1) punt de vista religiós i personal, el traçà el llavors cardenal Ratzinger —després Benet XVI— en el funeral per Joan Pau II:

«Segueix–me», diu el Senyor ressuscitat a Pere, com la seva última paraula a aquest deixeble triat per pasturar les seves ovelles. «Segueix–me», aquesta paraula lapidària de Crist pot considerar–se la clau per comprendre el missatge que ve de la vida del nostre plorat i estimat papa Joan Pau II.

Entre diferents condecoracions, foren considerat dues (2) vegades Una (1) de les cent (100) persones més influents de la revista Time, i el 1994 fou nomenat Persona de l'any.

Controvèrsies sobre el seu pontificat

Sant Joan Pau II hagué d'afrontar durant el seu pontificat i també després de la seva mort diferents controvèrsies tant a l'àmbit intern de l'Església com en la trobada amb el món contemporani. Entre aquestes controvèrsies la més cèlebres foren les següents:

Els extensos i treballats documents de la Congregació destaquen aquells punts que són incompatibles amb la doctrina catòlica.

  • Altres crítiques internes provingueren dels sectors més tradicionals, especialment a causa de l'excomunió del bisbe francès Marcel Lefebvre, líder del moviment tradicionalista conegut com la Fraternitat de Sant Pius X, l'1 de juliol de 1988 per consagrar quatre (4) bisbes sense autorització formal. Joan Pau II, a més d'explicitar la seva tristesa per aquesta actitud, assenyalà les raons de la decisió a la Carta apostòlica Ecclesia Dei presentada en forma de motu proprio: «Aquest acte ha estat en si mateix una (1) desobediència al romà pontífex en matèria gravíssima i de capital importància per a la unitat de l'Església, com és l'ordenació de bisbes, per mitjà de la qual es manté sacramentalment la successió apostòlica. Per això, aquesta desobediència —que porta amb si un (1) veritable rebuig del primat romà— constitueix un (1) acte cismàtic. Ja morts Lefebvre i Joan Pau II, i després de rebre «el compromís expressat» per monsenyor Bernard Fellay en el seu nom i en el dels altres bisbes consagrats de «ser i romandre catòlics», d'acceptar «tots els seus ensenyaments amb ànim filial» i de creure «fermament en el primat de Pere i en les seves prerrogatives», la censura d'excomunió latae sententiae declarada per la Congregació per als Bisbes el 1 de juliol de 1988 fou aixecada per aquesta mateixa Congregació el 21 de gener de 2009 «com a signe per promoure la unitat en la caritat de l'Església universal, i pel seu mitjà, arribar a remoure l'escàndol de la divisió».

  • Sant Joan Pau II es mantingué fidel a les normes de moral sexual emanades de l'encíclica Humanae Vitae, que recordava la posició de l'Església al llarg dels segles sobre aquest tema (promulgada per Pau VI el 1968). A l'igual que li passà a Pau VI, aquesta posició rebé crítiques per part d'alguns sectors catòlics que reclamaven un (1) canvi d'ideologia d'acord amb els temps; condemnar també l'ús d'anticonceptius seguint als seus predecessors en el pontificat, i a més fou explícit en prohibir als catòlics l'ús de mitjans profilàctics sota qualsevol circumstància, «tampoc per als malalts de sida o per a persones que volen utilitzar els anticonceptius com a prevenció contra la immunodeficiència» (12 de novembre de 1988, Roma). Aquesta posició li atragué dures crítiques de sectors que veuen a aquesta com un (1) obstacle per a la lluita i la prevenció de malalties de transmissió sexual com la SIDA i el control de la natalitat en països en vies de desenvolupament. No obstant això, dins dels seus principis ètics donà explicacions a aquest problema en la seva encíclica Evangelium vitae.

  • La seva oposició a relaxar les exigències del celibat dels sacerdots, especialment després de les pressions de molts grups davant els escàndols d'alguns ministres en diferents països.

  • La posició de la dona dins de l'Església catòlica: en el seu vessant doctrinal reafirmà la doctrina catòlica que la dona no pot ser ordenada sacerdot, i en el seu vessant administratiu i de govern, l'estructura de l'Església, formada íntegrament per homes ordenats, no té cap dona en cap lloc rellevant. Paradoxalment i malgrat la confirmació d'aquesta antiga tradició, el pontificat de Joan Pau II és el que més avenços ha tingut pel que fa a la posició de la dona en l'Església catòlica. Algunes dones arribaren a representar l'Església de manera oficial a conferències internacionals. Fou a més el primer papa de la història que escrigué un (1) document extens dedicat a la dona, la Carta Apóstolica «Dignitat de la Dona», on es pot llegir: En l'Any Marià, l'Església desitja donar gràcies a la Santíssima Trinitat pel «misteri de la dona» i per cada dona, de manera que constitueix la mesura eterna de la seva dignitat femenina, per les «meravelles de Déu», que a la història de la humanitat s'han complert en ella i per mitjà d'ella. En definitiva, no s'ha obrat en ella i per mitjà d'ella el més gran que hi ha en la història de l'home sobre la terra, és a dir, l'esdeveniment que Déu mateix s'ha fet home?.

  • El caràcter ecumènic del pontífex: encara que l'Església catòlica avança els diàlegs ecumènics amb les diferents Esglésies, en el cas de les Esglésies protestants no reconeix els seus ministres ni a les seves celebracions eucarístiques com a vàlides. No obstant això, el baptisme de les Esglésies protestants és vàlid en virtut de l'antic credo ecumènic un sol baptisme, sempre que sigui d'acord a la fórmula trinitària. Els partidaris de Joan Pau II, per la seva banda, reconeixen els enormes avenços que hi ha hagut en aquest camp en el seu pontificat i la correspondència entre més de quatre-cents (>400) anys de separació de la Reforma protestant i un (1) procés de diàleg començat obertament durant el Concili Vaticà II.

  • Intent de l'Església catòlica d'imposar les seves opcions morals en l'àmbit civil: els crítics expressen que en matèria d'assumptes relacionats amb la moral sexual, com l'oposició a l'anticoncepció, al matrimoni entre persones del mateix sexe, l'experimentació amb caràcter terapèutic amb cèl·lules mare embrionàries, l'avortament i l'eutanàsia, entre d'altres, és una (1) interferència de l'Església en el terreny del civil. A través de les conferències episcopals o mitjançant la participació de la Santa Seu en nombrosos organismes i conferències internacionals, l'Església intenta incidir en la legislació a la qual considera en contra de la naturalesa humana. Per la seva banda, l'Església, que confirma el principi de lliure determinació dels pobles, va al dret de participació democràtica com un (1) altre subjecte social més amb dret a dissentir. D'altra banda, el principal interlocutor de la doctrina i els dogmes de l'Església és el creient i si bé l'Església i les esglésies consideren el seu missatge moral de caràcter universal per estar basat en la dignitat humana, el no creient ve respectat en el seu lliure albir, tal com ve expressat en el Magisteri, del qual Joan Pau II no s'apartà.

  • També fou criticat per visitar països de govern dictatorial, com Xile sota la dictadura de Pinochet o la Cuba de Fidel Castro , o per haver donat suport a la tasca del nunci a l'Argentina durant la dictadura militar, Pío Laghi, que, segons defensors dels drets humans a l'Argentina, donà suport tàcit a la repressió duta a terme pels militars. Al temps que això passava, Joan Pau II criticà públicament, durant la seva visita a Nicaragua el 1983 Ernesto Cardenal, per ocupar un (1) càrrec al Govern sandinista, com a ministre d'Educació del règim que havia enderrocat la dictadura de Somoza el 1979. Aquests incidents foren presentats pels seus detractors com un (1) alineament del papat amb les dictadures militars llatinoamericanes. No obstant això, per a altres sectors, visites com l'efectuada a Cuba el 1998, constituïren un (1) intent del Papa per obrir la duresa dels règims, com feu a Polònia, el seu propi país.

  • Ha estat també criticat per la seva excessiva projecció externa i la seva suposada obsessió per les cerimònies multitudinàries, amb la consegüent presència en mitjans de comunicació. Això hauria contribuït a trivialitzar la figura de Papa, fins al punt que diversos ambients catòlics l'acusen d'haver convertit l'Església en un (1) espectacle de masses i no en el lloc d'espiritualitat profunda que hauria de ser. El mateix Joan Pau II, però, solia justificar els seus viatges per l'oportunitat de fer present la doctrina de l'Església a tot arreu; moltes vegades —afirmen els seus partidaris— el seu viatge ha estat ocasió de donar a conèixer al món grans injustícies que d'altra manera haurien quedat enfosquides, com les greus violacions a la llibertat i els drets humans a la Europa Oriental de llavors o els barris de faveles a Brasil o l'endarreriment econòmic de tants països de l'Àfrica.

Documents

Encícliques

Redactà les catorze (14) encícliques següents (ordenades cronològicament):

Llibres escrits per Sant Joan Pau II

  • La meva visió de l'home: col·lecció d'articles sobre ètica escrits abans que Wojtyła fos elegit papa. A la primera part d'aquest llibre es presenta una (1) «Introducció a l'ètica», on l'autor exposa la seva opinió sobre els principals temes que afecten l'home, com l'amor, la felicitat o la justícia. La segona part, «Assajos d'ètica personalista», és una (1) selecció d'escrits publicats en revistes especialitzades. En aquests textos Karol Wojtyła ofereix una (1) significativa aportació per a la fundació d'una (1) ètica de tipus personalista i presenta al públic en espanyol l'escola ètica de Lublin (Polònia).

  • Amor i responsabilitat, un (1) estudi de moral sexual, publicat el 1960, on aborda els temes de la sexualitat, l'amor, l'amistat, la castedat, el pecat, el matrimoni, la procreació, la paternitat, el control de natalitat i el divorci.

  • Signe de contradicció

  • Persona i acció. Aquest llibre, l'obra filosòfica més important de Wojtyła, presenta la problemàtica de l'acció i la persona, de com l'acció ens ofereix el millor accés per a penetrar en l'essència intrínseca de la persona i ens permet aconseguir el major grau possible de coneixement de la mateixa.

  • Poesies de Karol Wojtyła

  • Do i misteri: aquest llibre fou publicat el 15 de novembre de 1996. L'ocasió de la publicació d'aquest llibre que ja marca el caràcter personal i retrospectiu de l'escriptor, és a causa que es celebrava el seu L aniversari d'ordenació sacerdotal. Aquest llibre és un (1) testimoni molt personal però alhora abarcador de la seva vocació sacerdotal: records i reflexions, les seves memòries sobre els orígens del seu sacerdoci.

  • Aixequeu! Som-hi!: llibre publicat el maig del 2004, poc menys d'un (<1) any després d'haver celebrat el seu XXV aniversari com Summe Pontífex i als XLV aniversari d'haver estat nomenat bisbe, recull les seves íntimes reflexions sobre la seva experiència episcopal. Aquest llibre complementa l'exhortació postsinodal Pastores gregis sobre el ministeri del bisbe a l'Església del 16 d'octubre de 2003. Wojtyła mateix indica que aquest llibre anà prenent forma quan escoltava els altres bisbes donar els seus testimonis sobre el ministeri episcopal durant el Sínode de Bisbes de l'any 2000 celebrat a Roma (Itàlia). El to d'aquest llibre és molt semblant a «Do i misteri». Karol Wojtyła era un (1) home que ponderava la bellesa del pas de Déu per la seva vida i reflexionava en el seu cor profund i emocionat, l'amor misericordiós d'un (1) Déu Pare i tendre. En aquest escrit, obra d'un (1) ancià físicament invàlid, s'evidencia l'optimisme cristià, l'esperança d'un (1) creient davant el misteri d'una (1) vocació dificilíssima, sobretot després del Concili Vaticà II. Wojtyła s'alegra en reviure les seves experiències particulars. Fa confidències i recorre els rius, muntanyes, veïnats, santuaris de la seva estimada Polònia, rescata converses amb els seus amics i coneguts. Fins i tot relata paraules i gestos com ara els de l'arquebisbe de Cracòvia que, en rebre'l com a bisbe auxiliar, diu d'ell: «Habemus papam».

  • Memòria i identitat

  • Tríptic romà. Meditacions (2003): Karol Wojtyła afronta les grans qüestions de la vida i de la seva vida, penetrant en el misteri de la seva elecció com a papa i fins i tot en la del seu successor. Consta de tres (3) parts: la primera, Rierol, és una contemplació mística de la natura. La segona part, Meditacions sobre el llibre de la Gènesi en el llindar de la Capella Sixtina, és una (1) reflexió sobre l'home, imatge de Déu, des de la Creació fins al Judici Final, inspirant–se en la impressionant sèrie d'imatges de Miquel Àngel que presideix el recinte, on els cardenals es reuneixen cada vegada que anaven a elegir un (1) nou papa. La tercera part, Muntanya a la regió de Moria, es basa en l'evocació d'Ur de Caldea, la pàtria de Abraham, i la conversa entre el patriarca i el seu fill Isaac, a què Abraham estigué a punt de sacrificar a la Muntanya Moria, com a prova de la seva lleialtat a Déu.

  • Creuant el llindar de l'esperança. Llibre d'entrevistes amb el periodista Vittorio Messori.

Discografia

Fou el primer papa que recorregué als mitjans fonogràfics per divulgar el seu missatge, bé sigui en forma de discursos, oracions (com el Rosari) i cants gregorians entonats per ell mateix. Heus aquí una (1) relació aproximada dels seus enregistraments:

Documents sobre Sant Joan Pau II

Discografia

Documentals

  • El Papa que feu la història produït pel Centre Televisiu Vaticà, distribuït per HDH Communications, 2006.

  • Joan Pau II – Us explico la meva vida produït per NOVA–T, distribuït per HDH Communications, 2006.

  • Les Claus del Regne – De Joan Pau II a Benet XVI produït pel Centre Televisiu Vaticà, distribuït per HDH Communications, 2006.

  • Joan Pau II – La seva vida, el seu Pontificat produït pel Centre Televisiu Vaticà, distribuït per HDH Communications, 2006.

  • Joan Pau II en els 90 (2001). Produït pel Centre Televisiu Vaticà, distribuït per HDH Comunications. Aquest programa va ser emès per diversos canals de televisió, a principis del segle XXI.

  • Visita a Xile de Joan Pau II (1997–2005) Produïts conjuntament pel Centre Televisiu Vaticà i la Corporació de Televisió de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile (Canal 13) i HDH Comunications. Aquests es repartiren en el Diari el Mercuri de Santiago.

Llargmetratges

  • Da un paese lontano (D'un país llunyà) (1981), dirigida per Krzysztof Zanussi.

  • Pope John Paul II (TV) (1984).

  • Karol: Un home que es feu Papa (2005) (títol original «Karol, un uomo diventato Papa», dirigida per Giacomo Battiato).

  • Karol: El Papa, l'home (2006) (títol original «Karol – Un papa rimasto uomo», dirigida per Giacomo Battiato) seqüela de l'anterior.

Vegeu també

Bibliografia

  • Documentos del Santo Padre Juan Pablo II: 1988–1999. Pontifícia Comissió per a l'Amèrica Llatina, Ciutat del Vaticà, 1999.

  • Joan Pau II: Mi decálogo para el tercer milenio. PPC, Madrid, 1994: es tracta d'una (1) recopilació de la doctrina i pensament del papa Joan Pau II, a l'entorn de deu (10) temes (la fe, l'Església, l'oració, l'amor, la història, el mal, el treball, el món, la pau i les diverses religions).

  • Juan Pablo II: Cincuenta palabras para el próximo milenio, edición de Saverio Gatea. Mondadori, Barcelona, 1998: una (1) recopilació.

  • Weigel, George: Biografía de Juan Pablo II, testigo de esperanza. Plaza & Janés Editores, 2000. ISBN 978-84-01-37652-8.

  • Andrea Riccardi: Juan Pablo II: la biografía. San Pablo, 2011. ISBN 9788428538053.

President George H. W. Bush (left) visits Pope John Paul II (right) at the Vatican in 1991. Photo by White House.

Karol Wojtyła com a sacerdot a Niegowić, Polònia, 1948.

Karol Wojtyła, jove sacerdot amb els seus estudiants a Cracòvia, 1950.

Visita a l'església de la Visitació de la Santíssima Mare de Déu, a Cracòvia. Començaments del juny del 1967, poc abans de ser nomenat cardenal.

Joan Pau II en la seva visita a l'Arxidiòcesis de Medellín, Colòmbia, el 1986.

Joan Pau II en la seva visita al Brasil, el 1997.

Joan Pau II el 1993, durant la visita del president nord–americà Bill Clinton.

Joan Pau II durant la seva visita al Parlament de Polònia, 1999.

Joan Pau II el 2004.

Funeral de Joan Pau II, 5 d'abril de 2005.

Joseph Ratzinger acomiadant papa.

Tomba de Sant Joan Pau II a la Basílica de Sant Pere, des del maig del 2011.

Estàtua de Sant Joan Pau II amb la mare de Déu de Guadalupe.

Karol Józef Wojtyła, Joan Pau II

El passat dimarts 18 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement d'Augusto César Sandino (Niquinohomo, departament de Masaya, Nicaragua, 18 de maig de 1895 — Managua, Nicaragua, 21 de febrer de 1934), qui fou un (1) líder de la resistència nicaragüenca contra l'exèrcit estatunidenc a Nicaragua. Després de la retirada de les forces nord–americanes, lluità contra el nou home fort que els estatunidencs deixaren al poder, el general Anastasio Somoza García. Fou assassinat juntament amb el seu germà per membres de la Guàrdia Nacional.

Biografia

Sandino, de naixement Augusto Nicolás Calderón Sandino, nasqué a la vila de Niquinohomo (departament de Masaya), fill il·legítim de Gregorio Sandino, un (1) adinerat conreador de cafè, i Margarita Calderón, una (1) empleada de la plantació del seu pare.

El 1904, a l'edat de nou (9) anys, l'enviaren a viure amb la seva àvia materna. Més tard fou enviat a viure amb la família del seu pare, on fou forçat a treballar per a guanyar–se el seu hostalatge.

El juliol de 1912, amb disset (17) anys, presencià la sagnant intervenció de les tropes nord–americanes a Nicaragua enfront d'una (1) revolta en contra del president Adolfo Díaz, qui tenia el suport dels Estats Units. El general Benjamín Zeledón morí en combat el 4 d'octubre d'aquest any. El jove Sandino quedà impressionat amb la imatge del patriota.

El 1921 ferí de bala Dagoberto Rivas, fill d'un (1) destacat conservador del poble, a causa d'alguns comentaris de Dagoberto sobre la seva mare. Fugint de la llei i d'una (1) possible venjança de la família de Dagoberto, Sandino viatjà a la costa pacífica de Nicaragua i més tard a Hondures, contractat en una (1) planta de processament de sucre.

El 1923 viatjà novament cap a Guatemala, on treballà en les plantacions de la United Fruit Company, i finalment a Cerro Azul, Mèxic, on fou contractat per empreses petrolieres.

Durant la seva estada a Mèxic començà a prendre part en diversos grups francmaçons, antiimperialistes, anarquistes, i comunistes revolucionaris. Sandino es convertí en un (1) fervent defensor del nacionalisme i de l'antiimperialisme, en particular en la resistència contra l'ocupació nord–americana de Nicaragua.

Després de retirar–se les tropes nord–americanes de Nicaragua l'agost del 1925 i després del venciment de la pena pel seu crim el 1926, Sandino tornà a Nicaragua, on arribà el 10 de juny de 1926. Es dirigí primer cap al seu poble natal amb la intenció d'iniciar un (1) negoci, però el seu projecte és frustrat per Dagoberto Rivas, llavors esdevingut una (1) important figura política.

Sandino es veié forçat a abandonar novament Niquinohomo, i es dirigí cap al nord. El país estava immers en una (1) guerra civil entre liberals i conservadors. Sandino s'incorporà a les tropes liberals. El 1927 li donà un (1) gir a la seva lluita: ja no es tractava d'una guerra civil, sinó una (1) lluita entre patriotes i invasors, atès que els conservadors havien demanat la intervenció dels marines nord–americans.

Amb uns trenta (circa 30) homes i el suport d'algunes dones camperoles, s'internà en les muntanyes del nord de Nicaragua per a lluitar contra els Infants de Marina nord–americans, fins que l'any 1933 aconseguí expulsar–los del territori nicaragüenc.

El 21 de febrer de 1934 fou assassinat a traïció conjuntament amb el seu germà Sócrates i els generals Estrada i Umanzor. L'assassinat fou planejat per la plana major de la nova Guàrdia Nacional, entrenada pels Estats Units, al capdavant de la qual hi havia el general Anastasio Somoza García.

Llegat

D'ell prengué el seu nom el Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN).

Augusto César Sandino, Nicaraguan revolutionary, 1928.

Augusto Nicolás Calderón Sandino (Augusto César Sandino)

El passat dimarts 18 de maig de 2021 es commemorà el trenta-vuitè aniversari del naixement de Walter Adolph Gropius (Berlín, Brandemburg, Alemanya, 18 de maig de 1883 — Boston, Massachusetts, EUA, 5 de juliol de 1969), qui fou un (1) arquitecte, urbanista i dissenyador alemany.

Nasqué a Berlín (Brandemburg, Alemanya), fill i nét d'arquitectes. Estudià arquitectura a Munic (Baviera, Alemanya) i a Berlín (Brandemburg, Alemanya). Després dels seus estudis treballà durant tres (3) anys al despatx de Peter Behrens i a més tard s'independitzà. Entre els anys 1910 i 1915 es dedicà principalment a la reforma i ampliació de la fàbrica de Fagus a Alfeld (Baixa Saxònia, Alemanya). Amb les seves fines estructures metàl·liques, les grans superfícies envidrades, les seves cobertes planes, i les formes octogonals, aquesta obra es convertí en pionera de l'arquitectura moderna.

Gropius fou el fundador de la famosa escola de disseny Bauhaus, en la qual s'ensenyava els estudiants a emprar materials moderns i innovadors per a crear edificis, mobles i objectes originals i funcionals. Ocupà el càrrec de l'escola, primer a Weimar (Turíngia, Alemanya) i més tard a Dessau (Saxònia–Anhalt, Alemanya), on fou traslladada, des del 1919 fins al 1928. Un (1) dels principis de l'escola fou el del lema «la forma segueix la funció», que caracteritzà la seva filosofia, cercant la unió entre l'ús i l'estètica. S'ha considerat que la Bauhaus posà les bases del que avui es coneix com a disseny industrial i disseny gràfic.

A partir del 1926 Gropius es dedicà intensament als grans blocs d'habitatges, en els quals veia la solució als problemes urbanístics i socials. També fou partidari de la racionalització de la indústria de la construcció, per tal que permetés construir de forma més ràpida i econòmica. Dissenyà nombrosos complexos d'habitatges en els quals aplicà les seves idees.

L'any 1934 Gropius abandonà Alemanya després de patir agressions tant a la seva feina com a l'escola Bauhaus per part dels Nazis, que l'acusaven de procomunista. Visqué i treballà tres (3) anys a Anglaterra i després es traslladà als Estats Units, on fou professor d'arquitectura a l'escola de disseny de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA). L'any 1946 fundà un (1) grup de joves arquitectes anomenat The Architects Collaborative, Inc., més conegut com a TAC. Durant anys s'ocupà personalment de dirigir i formar el grup.

Els edificis de Gropius reflecteixen el més pur estil de la Bauhaus, ja que estan construïts amb materials nous, que els confereixen un (1) aspecte modern, desconegut en aquella època. Les seves façanes són llises i de línies clares, i manquen d'elements ornamentals innecessaris. Amb això, Gropius ha estat un (1) dels creadors de l'anomenat "estil internacional" en l'arquitectura.

Gropius morí a Boston (Massachusetts, EUA) als vuitanta-sis (86) anys.

Obres importants

Vegeu també

Walter Gropius Foto 1920

Monument als Morts de Març (1920) a Weimar, Alemanya.

Casa Gropius (1938) a Lincoln, Massachusetts.

Walter Adolph Georg Gropius

El passat dimarts 18 de maig de 2021 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari del naixement de Peter Grünberg (Plzeň, Protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia —actualment a la República Txeca— 18 de maig de 1939 — Jülich, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, 7 d'abril de 2018), qui fou un (1) físic alemany que fou guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2007.

Biografia

Nasqué el 18 de maig de 1939 a la ciutat de Plzeň, població actualment situada a la República Txeca però que en aquells moments formava part del Protectorat de Bohèmia i Moràvia, depenent d'Alemanya. Estudià física a la Universitat Tècnica de Dàrmstadt, on es llicencià l'any 1966 i doctorar el 1969. Posteriorment amplià els seus estudis a la Universitat Carleton d'Ottawa (Canadà).

Recerca científica

Inicià la seva recerca científica a l'Institut de Recerca de Jülich (Rin del Nord–Westfàlia), on descobrí l'any 1986 l'intercanvi antiparal·lel entre unes capes ferromagnètiques separades per una (1) capa noferromagnètica fina. Posteriorment l'any 1988 descobrí l'efecte de magnetoresistència gegant (GMR), pel qual les capes múltiples poden ajuntar–se d'aquesta manera, i que ha permès augmentar la capacitat de gigabytes en els discs durs. Aquest docobriment fou realitzat simultàniament, i de forma independent, pel francès Albert Fert. L'any 2007 fou guardonat, juntament amb Fert, amb el Premi Nobel de Física per aquest últim descobriment.

Peter Grünberg, German physicist, and Nobel Prize in Physics laureate 2007, during the general meeting of Innomag e.V. in Bodenheim (close to Mainz/Germany). Grünberg is patron of Innomag e.V..

Peter Grünberg

El passat dimarts 18 de maig de 2021 es commemorà el nou-cents setanta-tresè aniversari del naixement d'Omar Khayyam —en persa غیاث الدین ابو الفتح عمر بن ابراهیم خیام نیشابوری‎, Ghiyās od-Dīn Abul-Fatah Omār ibn Ibrāhīm Khayyām Nishābūrī— (Nixapur, Ariana, Pèrsia o Iran, 18 de maig de 1048 — ibídem, 4 de desembre de 1131), qui fou un (1) poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa. També se l'anomena Omar al-Khayyami.[1]

És conegut per la seva poesia, i especialment fora de l'Iran, pels quartets (robaí) del llibre conegut com Els Robaiat d'Omar Khayyam,[2] popularitzats des del 1859 per la traducció recreada del poeta anglès Edward FitzGerald. Les seves contribucions matemàtiques inclouen el Tractat sobre la demostració de problemes d'àlgebra (1070), en què dona un (1) mètode geomètric per resoldre equacions cúbiques intersecant una (1) hipèrbola amb un (1) cercle.[3]

També contribuí a reformar el calendari, i podria haver proposat una (1) teoria heliocèntrica, molt anterior a la de Copèrnic. El seu llegat és patent en la quantitat de cites d'autors posteriors i en els personatges i llocs anomenats en el seu honor, incloent–hi un (1) cràter de la Lluna i un (1) planeta nan.

Contribucions a les matemàtiques

En la seva obra sobre l'àlgebra, indica com resoldre equacions cúbiques i apunta solucions per a ordres superiors mitjançant segments i no nombres, és a dir, usant la geometria.

Fou ell el primer que anomenà X la incògnita d'una (1) equació, i així n'establí així la formulació clàssica. Escrivia «shiy» per referir–se a l'element desconegut que calia esbrinar, nom que fou trascrit com a «xay» en castellà i d'allà es prengué la inicial que indica incògnita.[4]

Reformà el calendari persa i, gràcies al seu coneixement matemàtic i a les observacions astronòmiques que dirigí, afinà fins al punt de tenir un (1) error d'un (1) dia cada tres mil set-cents setanta (3.770) anys, molt per sobre del calendari gregorià. Aquest calendari continua vigent en l'actualitat.

Contribucions a les humanitats

La seva contribució més famosa és en el camp de la poesia, marcada per l'hedonisme i el coneixement dels clàssics, que instava a llegir per conrear el coneixement,[5] enfront de determinats corrents religiosos que rebutjaven els textos grecollatins per pagans. La seva poesia ha estat llegida en clau mística sufí, en què el vi que apareix constantment seria una (1) al·legoria de la presència divina. Aquest vi també s'ha interpretat com a sinònim de gaudi, en un (1) paper similar al del déu Dionís grec. Com que els musulmans tenen prohibit l'alcohol, alguns han volgut veure en aquests versos una (1) prova de l'ateisme de l'autor.

Khayyam era, tanmateix un (1) home creient, ja que sostenia que Déu era el fonament de l'ordre del cosmos, que havia establert les lleis que havien de ser desxifrades per l'ésser humà. Aquest Déu, però, no castigava les persones que buscaven el plaer, com sostenien els textos sagrats, sinó que era una (1) instància abstracta i creadora. Dins la creació, distingia dos (2) tipus d'éssers, els naturals, que tenen una (1) existència independent en la natura, i els matemàtics, entesos com a propietats associades als primers, en la línia de la substància segona d'Aristòtil.

Traduccions al català

  • Quartetes. Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés. Adesiara editorial, Martorell, 2010.

Vegeu també

Referències

  1. A Omar Khayyam, Encyclopædia Britannica, 2007 (anglès), apareix el seu nom com a Ghiyath al–Din Abu al–Fath 'Umar ibn Ibrahim al–Nisaburi al–Khayyami (els últims dos [2] mots difereixen de la versió d'aquest article), i enumera matemàtic abans que poeta, en parlar de la seva biografia.

  2. Edicions en català:

  • Rubaiyat: Selecció, segons la versió francesa de Franz Toussaint, amb traducció d'Esteve Serra. Olañeta, Ciutat de Mallorca, 1997. ISBN 84-7651-676-2.

  • Rubaiat, traducció de Ramon Vives Pastor, edició de Pau Sarradell. Res Publica, Sant Jordi de ses Salines (Eivissa), 2001. ISBN 84-89810-37-0.

  • Els «Robayat». Traducció i edició de Ramon Gaja. Quaderns Crema, Barcelona, 2010. ISBN 978-84-7727-489-6.

  1. «Omar Khayyam». The MacTutor History of Mathematics archive (anglès).

  2. Amin Maaluf: Samarcande, 1988,

  3. Robertson: «Freethought under Islam». A Short History of Freethough, Ancient and Modern Volume I (Elibron Classics). Watts & Co., London, 1914.

Omar Khayyam Photo scannée par Utilisateur: Atilin depuis la source soviétique sans droits d'auteur. auteur du dessin: A. Venediktov.

Omar Khayyam

El passat dimarts 18 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents desè aniversari de la batalla de las Piedras, que fou el primer triomf important de José Gervasio Artigas, al comandament de l'exèrcit patriota de la Junta Grande de les Províncies Unides del Riu de la Plata al territori de la Banda Oriental. En aquesta vencé les forces realistes del governador de Montevideo i nou Virrei del Riu de la Plata, Francisco Javier d'Elío, a mitja tarda del 18 de maig de 1811.

Tots dos (2) bàndols s'enfrontaren en nom del rei Ferran VII d'Espanya.

Antecedents

El 1810 la Revolució de Maig forçà els funcionaris virregnals a abandonar Buenos Aires (Argentina), però aquests resistiren a la Banda Oriental i, per això, Espanya traslladà la capital del Virregnat del Riu de la Plata de Buenos Aires (Argentina) a Montevideo (Uruguai).

Al començament d'abril del 1811 el revolucionari José Gervasio Artigas tornà a la Banda Oriental amb aproximadament cent vuitanta (circa 180) homes, proporcionats per la Junta Grande de Buenos Aires (Argentina), amb els quals inicià la resistència contra els realistes a la Banda Oriental.[6] L'11 d'abril emeté la Proclama de Mercedes, i assumí el comandament de la revolució.

Desenvolupament

El governador de Montevideo (Uruguai) i ja llavors virrei del Riu de la Plata, Francisco Javier d'Elío, designà el capità de fragata José Posadas, cap de les forces regulars que guardaven la plaça forta realista. Posadas instal·là la seva caserna general a Las Piedras, a la rodalia de Montevideo (Uruguai), per lliurar–hi un (1) enfrontament decisiu contra els revolucionaris.

Mentrestant José Artigas se situà a la vila de La nostra Senyora de Guadalupe. Els artiguistes arribaren a formar un (1) exèrcit de mil (1.000) homes, mentre que les milícies de Posadas estaven constituïdes per mil dues-centes trenta (1.230) persones, de les quals prop de dues-centes (circa 200) desertaren i passaren al bàndol revolucionari del Riu de la Plata enmig del fragor de la lluita.

Els soldats espanyols eren professionals, disposaven d'artilleria i dels fusells més moderns de l'època. Estaven preparats per a realitzar maniobres militars complexes i treure el màxim partit a l'armament que posseïen. La milícia artiguista estava formada, majoritàriament, per homes de camp i desertors de les files espanyoles.

Tot i que l'alçada afavoria als espanyols, fou Artigas el que donà el primer pas. Cap a les onze del matí (circa 11 h am) del 18 de maig envià part de la infanteria sota el comandament d'Antonio Pérez. En resposta, Posadas ordenà obrir foc contra el grup, que es baté en retirada. La infanteria espanyola abandonà la seva avantatjosa posició per perseguir els revolucionaris. El cosí de José Artigas, Manuel Artigas, sota el comandament d'uns sis-cents (circa 600) genets armats amb llaços amb boles i agullons, atacà la rereguarda de Posadas per l'esquerra, i així, atrapà a l'exèrcit espanyol entre dues (2) forces: la cavalleria i la infanteria, que feu mitja volta i deixà de retirar–se per tornar a la lluita.

La batalla s'allargà durant diverses hores, fins a les cinc de la tarda (17 h pm), quan les tropes espanyoles començaren a abandonar els seus llocs, i el capità José Posadas hissà una (1) bandera blanca i lliurà la seva espasa a Artigas, important fet simbòlic per a la revolució.

Conseqüències

Aquesta batalla resultà un (1) triomf per a la Revolució de Maig. Fou després d'aquesta victòria que Artigas pronuncià la seva famosa frase «Clemència per als vençuts, cureu els ferits, respecteu als presoners», en referència a les forces de l'exèrcit espanyol. Després de la batalla morí Manuel Artigas, primer de José Artigas, homenatjat a Buenos Aires (Argentina) per ser el primer oficial mort en combat per la causa revolucionària. A la Piràmide de Maig hi ha una (1) placa, de bronze, de vuitanta-cinc centímetres (85 cm) de llarg i cinquanta-set centímetres (57 cm) d'alt, col·locada sobre el seu costat oest. Tot el seu contingut són dos (2) noms: Felipe Pereyra de Lucena i Manuel Artigas. Aquests noms foren inscrits a la Piràmide durant la presidència del Dr. Carlos Pellegrini, el 1891, en compliment al resolt per la Junta Grande al 1811. El 31 de juliol d'aquell any s'havia resolt inscriure a la Piràmide els noms d'aquestes dues (2) persones, que foren els dos (2) primers oficials que perderen la vida als camps de batalla lluitant per la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata. El comunicat afirmava: «Les ocupacions que m'han ofert l'honrós càrrec que vostè em confià, no m'han permès, des de la meva sortida d'aquesta capital, donar a vostè una (1) relació detallada dels moviments practicats i el feliç succés de les armes de la pàtria; però he procurat de avisar respectivament al senyor Belgrano i al coronel José Rondeau, des que fou nomenat cap d'aquest exèrcit, els qui crec ho farien a vostè en iguals termes.»

«Aprofito però ara mateix per elevar al seu coneixement totes les operacions de la divisió del meu càrrec.»

«Amb ella vaig arribar el 12 del corrent a Canelones, on acampàrem destacant partides d'observació prop dels insurgents que ocupaven Las Piedras; El punt més interessant, així per la seva situació com per algunes fortificacions que començaven a formar i per la nombrosa artilleria amb què el defensaven.»

«A la mateixa nit s'experimentà una (1) copiosa pluja, que continuà fins a les deu del matí (10 h am) del 16, en el dia destacaren els enemics una (1) gruixuda columna a l'estada del meu pare, situada al Sauce, a quatre (4) llegües de distància de Las Piedras, a fi de batre la Divisió de Voluntaris del comandament del meu germà don Manuel Francisco Artigas, que tornava per ordre meva de Maldonado, a incorporar–se a la meva Divisió. Es trobava acampat a Pando i després que les seves avançades albiressin a l'enemic, em donà el corresponent avís demanant–me tres-cents (300) homes d'auxili: En conseqüència i d'acord amb els senyors capitans vaig determinar marxar a barrar el pas als enemics.»

Alberto Zum Felde considerà a la batalla de Las Piedras com una batalla decisiva per al futur de la revolució. Davant la derrota de Manuel Belgrano al Paraguai i al Paranà, sense la batalla de Las Piedras «la Revolució de Maig hauria estat ofegada als pocs mesos del [el seu] pronunciament».[7]

No obstant això, la victòria de Las Piedras fou contrarestada per la invasió portuguesa de la Banda Oriental, promoguda pel virrei Elío. Això fou a la Invasió Portuguesa.

Referències

  1. La tarda del dia 17 li arribaren al campament artiguista de Puntas del Canelón Chico tres-cents quatre (304) genets.

  2. Bauzá, Francisco: Història de la dominació espanyola a l'Uruguai. Tom III. «El Demòcrata», Montevideo, 1929, pàg. 68. El part detallat de la Junta de Buenos Aires parla de mil-dos-cents trenta (1.230) reialistes a la batalla (30 de maig de 1811).

  3. Acevedo, Eduardo: José Artigas: cap dels orientals i protector dels pobles cívics; La seva obra cívica: Al·legat històric. G. V. Marino, Montevideo, 1909, pàg. 212.

  4. Sicco, Pedro: Artigas a la llum de l'art de la guerra. Centre Militar, Montevideo, 1952, pàg. 78.

  5. Acevedo, Eduardo: Manual d'història uruguaiana. Tom I. Impremta El Segle il·lustrat, Montevideo, 1996, pàg. 128.

  6. Norberto Galasso: Artigas i les masses populars a la Revolució.

  7. Alberto Zum Felde: Evolució Històrica de l'Uruguai. Montevideo, 1945 (pàg 44).

Rendició de Posadas a Las Piedras, oli de Juan Manuel Blanes.

Batalla de Las Piedras

Alçament Revolucionari a la Banda Oriental

El passat dilluns 17 de maig de 2021 es commemorà el noranta-quatrè aniversari del naixement de Francesca Forrellad i Miquel (Sabadell, Vallès Occidental, 17 de maig de 1927 — ibídem, 2 de març de 2013)[1], qui fou una (1) escriptora catalana, germana bessona de Lluïsa Forrellad.

L'any 1949 escrigué L'esperat, un (1) text dramatúrgic en vers que tractava del misteri de Nadal. Dos (+2) anys més tard, el 1951, el Quadre Escènic de la Puríssima estrenà la seva segona obra de teatre, Ponç Pilat, una (1) versió de la Passió, que tingué un (1) gran èxit a Sabadell (Vallès Occidental). Com a escriptora, Forrellad no tornà a publicar fins al 2009, als vuitanta-un (81) anys, amb la seva primera novel·la, La vostra sang, basada en la vida de Guifré el Pilós i escrita després de vint (20) anys de documentar–se.[2]

Referències

  1. Ràdio Sabadell. «Mor l'escriptora sabadellenca Francesca Forrellad, autora de la cèlebre obra 'Ponç Pilat'». Arxivat de l'original el 2013.03.08.

  2. «Francesca Forrellad: "Tot i tenir 81 anys, no hagués pogut publicar la meva novel·la si no hagués sabut adaptar–me a les noves tecnologies"».

Francesca Forrellad amb la seva novel·la La vostra sang.

Les cerdanyolenques Lluïsa i Francesca Forrellad presenten al MAC–Can Domènch els seus èxits del 2009.

El passat dilluns 17 de maig de 2021 es commemorà el noranta-quatrè aniversari del naixement de Lluïsa Forrellad i Miquel[1] (Sabadell, Vallès Occidental, 17 de maig de 1927 — Bellaterra, Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 4 d'agost de 2018)[2][3], qui fou una (1) escriptora catalana en català i en castellà, germana bessona de Francesca Forrellad.[4]

Biografia

Fou una (1) de les cofundadores del grup de teatre Quadre Escènic de la Puríssima de Sabadell (Vallès Occidental) el 1948, del qual també fou actriu, i escrigué dos (2) drames en castellà: Dos razones i Regimiento de caza 43. Però es donà a conèixer al gran públic el 1953, en què guanyà el premi Nadal amb Siempre en capilla, la seva primera novel·la.[4] L'obra narra en primera persona, des d'un (1) curiós punt de vista, els tràngols de dos (2) metges i d'un (1) químic acabats de doctorar durant una (1) epidèmia de diftèria al Londres (Anglaterra, Regne Unit) de la fi del segle XIX.

Difícil de classificar, potser dins d'un (1) romanticisme gòtic tardà, i especialment en el context de l'època i de la resta de novel·les guanyadores aleshores del Nadal, totes enquadrades, dins d'un (1) major o menor interès literari, en l'anomenat realisme social de la postguerra, resulta, més de cinquanta (>50) anys després de la seva publicació, una (1) lectura decididament excitant.

Aclaparada pel ressò d'un (1) èxit tan sorprenent i per la pressió dels mitjans de comunicació, disposats a saber més de la seva vida, Lluïsa Forrellad volgué desaparèixer del mapa literari sense dir res.[4] I, amb el pas del temps, el seu nom s'anà oblidant.

Des de llavors dedicà el temps a escriure i, a poc a poc, anà enllestint una desena (circa 10) de novel·les. Després de més de cinquanta (+50) anys de silenci, el 2006 publicà una (1) de les obres que havia estat escrivint, Foc latent,[4] per a la qual l'autora havia fet una (1) exhaustiva recerca de materials històrics. La novel·la narra una (1) història romàntica ambientada en la Barcelona convulsa del pas del segle XIX al XX, en què es barregen passions, secrets i revoltes.

L'any 2007 sortí publicada la versió catalana, traduïda per ella mateixa, del seu gran èxit, Sempre en capella. El 2008 publicà la novel·la Retorn amarg.

HI ha qui diu que Forrellad deixà obra sense publicar, segurament, una desena (circa 10) de novel·les, però només es té certesa d'una (1) que podria ser publicada en un futur.[5][6]

Bibliografia

Obres de teatre

  • Dos razones

  • Regimiento de caza 43

Novel·les

Les seves obres en traducció

al català:

  • Sempre en capella, traducció de l'autora. Vegeu a dalt.

a l'alemany:

  • Die ewige Angst (Siempre en capilla), traducció de Heinz Müller (Ludwig Maier & Gerhard Neumann Verlag, Mannheim, 1956).

  • Arzt in der Entscheidung (Siempre en capilla), traducció de? (Schweizer Vols–Buchgemeinde, Luzern, 1963).

Adaptacions per la televisió

  • «Siempre en Capilla», adaptació de ?, TVE, 1966.

  • «Siempre en Capilla», nova adaptació, de ?, TVE, 1977.

Referències

  1. «Lluïsa Forrellad i Miquel | enciclopèdia.cat».

  2. «Mor als 91 anys l'escriptora Lluïsa Forrellad». Ara.cat.

  3. 324cat «Mor l'escriptora Lluïsa Forrellad als 91 anys». CCMA.

  4. «Lluïsa Forrellad i Miquel». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  5. «L'escriptora Lluïsa Forrellad tindria una desena d'originals inèdits a casa seva». Ràdio Sabadell, 06.08.2018.

  6. Camps, Magí: «L'autora que no volia floretes». La Vanguardia, 08.08.2018.

Foc latent, de Lluïsa Forrellat.

Lluïsa Forrellat i Miquel

El passat dilluns 17 de maig de 2021 es commemorà el tres-cents setzè aniversari del Pacte dels Vigatans, que fou l'acord establert el 17 de maig de 1705 entre diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a "Els Vigatans" i més oficialment com a Companyia d'Osona, aplegats a l'ermita de Sant Sebastià, terme municipal de Vic (Osona) i parroquial de Santa Eulàlia de Riuprimer (Bisbat de Vic),[1] pel qual s'atorgaven poders i es comissionaven Domènec Perera i Antoni de Peguera per negociar un (1) tractat d'aliança amb Anglaterra.

Segons aquesta proposta de pacte secret amb el Regne d'Anglaterra, aquests facilitarien ajuda militar contra Felip V de Castella, així com es comprometrien a respectar Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans austriacistes es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana i a alçar diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas.[2]

Llorenç Tomàs, rector del poble el 1705, instigà la trobada a l'ermita de Sant Sebastià que havia de cristal·litzar en aquest Pacte.[3] Un (+1) mes més tard, el 20 de juny de 1705, els comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric es reunirien a la capital de la República de Gènova, per a signar el Tractat de Gènova amb Mitford Crowe, l'enviat de la reina Anna d'Anglaterra.

Assistents a la reunió a Santa Eulàlia

Referències

  1. Generalitat de Catalunya: El Govern declara bé cultural d'interès nacional l'ermita de Sant Sebastià a Vic. Generalitat de Catalunya, 21 de febrer de 2012.

  2. Albertí, Santiago. Diccionari biogràfic. volum III (D–L). Albertí, 1969, pàg. 290.

  3. «308 aniversari del Pacte dels Vigatans». Tricentenari (Generalitat de Catalunya), 18.05.2013.[Enllaç no actiu]

Ermita de Sant Sebastià (Vic, Osona, Catalunya).

Vista de l'ermita de Sant Sebastià des de la Plana de Vic.

El passat dilluns 17 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-quatrè aniversari del naixement d'Odd Hassel (Oslo, Noruega, 17 de maig de 1897 — ibídem, 11 de maig de 1981), qui fou un (1) físic, químic i professor universitari noruec guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1969.

Biografia

Nasqué el 17 de maig de 1897 a la ciutat d'Oslo, capital actual de Noruega però que en aquells moments estava unida al Regne de Suècia sota el domini personal d'Oscar II de Suècia però amb la seva pròpia constitució i govern. El 1915 ingressà a la Universitat d'Oslo (Noruega) per estudiar física, química i matemàtiques, i es llicencià el 1920. L'any 1924 realitzà el doctorat a la Universitat de Berlín (Alemanya), i el 1934 acceptà l'oferta de la Universitat d'Oslo per esdevenir professor de fisicoquímica, càrrec que ocupà fins al 1964 a la seva jubilació.

Durant l'ocupació de Noruega per l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial Hassel fou reclòs dos (2) anys al camp de concentració de Grini (Noruega), on compartí cel·la amb Ragnar Frisch, guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1969. Fou alliberat el novembre del 1944.

Morí a la seva residència d'Oslo (Noruega) l'11 de maig de 1981.

Recerca científica

Interessat inicialment en la química inorgànica, a partir de la dècada del 1930 s'interessà en l'estructura molecular, en particular del compost químic ciclohexà. Fou l'introductor a Noruega de les mesures dels moments de dipol elèctric i de la difracció de l'electró per part dels vapors. Els seus treballs revelaren el modus d'orientació dels àtoms que forment part dels compostos químics.

Durant la dècada del 1950 els seus treballs sobre els compostos químics foren ampliats posteriorment pel químic Derek Harold Richard Barton mitjançant la tècnica de conformació química, el que obrí la possibilitat de crear molècules sintètiques d'aplicació farmacèutica. L'any 1969 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química, juntament amb Derek Barton, per les seves contribucions al desenvolupament del concepte de la conformació química i el seu ús en química.

Odd Hassel, around 1935. Oslo Museum.

Odd Hassel

El passat dilluns 17 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement de Mary Adela Blagg (Cheadle, Staffordshire, Anglaterra, Regne Unit, 17 de maig de 1858 — ibídem, 14 d'abril de 1944), qui fou una (1) astrònoma britànica, compiladora del nomenclàtor lunar que adoptà la Unió Astronòmica Internacional.

Biografia

Blagg nasqué a Cheadle, Staffordshire, on passà la major part de la seva vida. Era filla de John Charles Blagg (advocat), i de France Caroline Foottit. Començà la seva formació matemàtica ella sola, llegint els llibres de text del seu germà. El 1875 fou enviada a una (1) escola de Kensington on estudià àlgebra i alemany. Posteriorment treballà com a professora escolar dominical, i fou secretària de la «Girls' Friendly Society».

Anys més tard s'interessà per l'astronomia després d'assistir a un (1) curs d'extensió universitària impartit per J. A. Hardcastle, nét de John Herschel.[1] El seu tutor li suggerí treballar a l'àrea de la selenografia, particularment en el problema del desenvolupament d'un (1) sistema uniforme de nomenclatura lunar (diversos mapes lunars importants d'aquella època discrepaven en el nomenclàtor utilitzat).

El 1905 fou nomenada per la refundada «Associació Internacional d'Acadèmies» per elaborar una (1) llista acarada de tots els elements lunars. Treballà amb Samuel Arthur Saunder en aquesta feina molt tediosa i llarga, i el resultat fou publicat el 1913. La seva tasca produí una (1) llarga llista de discrepàncies que l'associació hagué de resoldre.

També participà amb una (1) considerable aportació al tema dels estels variables, en col·laboració amb el professor Herbert Hall Turner. Aquests resultats foren publicats en una (1) sèrie de deu (10) articles en els Avisos Mensuals de la Royal Astronomical Society, en els quals el professor admeté que la major part de la feina havia estat realitzada per Mary Blagg.

Després de publicar diversos articles de recerca, ingressà en la Reial Societat Astronòmica el 1916, proposada pel professor Turner. Fou una (1) de les cinc (5) dones triades simultàniament, les primeres a convertir–se en membres d'aquesta societat.

Treballà en l'anàlisi de Fourier de la Llei de Bode, segons es detalla en el llibre de Michael Martin Nieto titulat: «The Titius–Bode Law of Planetary Distances».

El 1920 s'uní a la Comissió Lunar de la recentment constituïda Unió Astronòmica Internacional, on prosseguí la seva tasca d'uniformar la nomenclatura. Per a aquest treball col·laborà amb Karl Müller (1866–1942), un (1) funcionari retirat i astrònom aficionat, a la memòria del qual es dedicà el cràter lunar Müller.[2] Junts produí la seva publicació en dos (2) volums (1935), titulada «Named Lunar Formations», que es convertiria en la referència estàndard en el tema.

Durant la seva vida desenvolupà treballs de voluntariat, incloent l'atenció als nens refugiats belgues durant la Primera Guerra Mundial. Una (1) de les seves aficions favorites eren els escacs.

Reconeixements

  • El cràter lunar Blagg duu aquest nom en el seu honor.

Bibliografia

Referències

  1. [1]. ISBN 978-0-387-31022-0.

  2. Whitaker, Ewen A. (1999).

Mary Adela Blagg in her youth

Mary Adela Blagg

El passat dilluns 17 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-unè aniversari del naixement d'Agustí Querol i Subirats (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya, 17 de maig de 1860[1] — Madrid, Madrid, Espanya, 14 de desembre de 1909), qui fou un (1) escultor català. Fill d'un (1) forner originari de la localitat d'Ulldecona (Montsià), rebé les primeres classes d'art de la mà de Ramon Cerveto Bestraten, iniciador d'una (1) dinastia d'artistes.

Biografia

Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Domènec Talarn i dels germans Vallmitjana (Agapit Vallmitjana i Venanci Vallmitjana).[2]

Amant de l'òpera, el 1883 llaurà una estàtua en fang, dedicada a la soprano romanesa Elena Theodorini. Juntament amb Eduardo Barrón, el 1884 guanyà una (1) pensió per oposició per estudiar a Roma (Laci, Itàlia), on executà una (1) gran quantitat d'obres, i cap a finals del 1890 s'instal·là a Madrid (Espanya). Les seves obres eren bigarrades i amb un (1) gran efectisme, a la seva època aconseguí una (1) gran popularitat amb nombrosos encàrrecs oficials, que li feren muntar un (1) enorme taller amb desenes d'ajudants, entre els quals es trobaven Coullaut Valera i Jacinto Higueras. Gaya Nuño, no exempt de prejudicis, ho definí com «el cas Querol»,

«

perquè, evidentment, hi hagué un (1) cas de psicosi col·lectiva a l'entorn d'aquest home suficient per a enganyar a gairebé tots els seus contemporanis, i a ell mateix al capdavant de tots[3]

»

Rebé reconeixements com la medalla de primera classe a l'exposició de Madrid del 1887 (pel grup «La Tradición»); medalla d'or a Munic (Baviera, Alemanya) els anys 1891 i 1895; medalla d'or a Viena (Àustria) el 1898; primer premi a l'Exposició Universal del 1888, amb l'obra El suïcidi de Sagunt, entre molts altres. Fou elegit diputat pel districte de Roquetes per Solidaritat Catalana a les eleccions generals espanyoles del 1907.[4]

Algunes obres

  • 1881: Cap de Dolorosa.

  • 1883: Estàtua de la cantant Elena Theodorini (en fang)

  • 1885: Guerrer vençut.

  • 1885: Bust d'Eduard Toda (a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer)[6]

  • 1887: La Tradició (en bronze al Museu Nacional del Prado,[7] en marbre al Club Espanyol de Buenos Aires, etc.).

  • 1889: Sant Fèlix i Santa Eulàlia. Façana de la Catedral de Barcelona.

  • 1890: Monument a Méndez Núñez y Monument a José Elduayen (1896) a Vigo.

  • 1891: Bust de la reina regent Maria Cristina (marbre). Palau Reial de Madrid i Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona).

  • 1892: Monument als Bombers. Cementiri de Colom (l'Havana, Cuba). Inaugurat el 1897.

  • 1892–1903: Frontó per a la Biblioteca Nacional de Madrid.

  • 1897–1902: La Gloria i els Pegasos (coronament del Ministeri de Foment, avui Ministeri d'Agricultura, on hi ha una rèplica en bronze de J. de Ávalos dels tres [3] conjunts; Madrid).[8]

  • 1893: Monument a Legazpi i Urdaneta (Manila, Filipines).

  • 1895: Sant Francesc guarint els leprosos. Museo Nacional del Prado[9]

  • 1897: Moisès i les lleis. Palau de Justícia de Barcelona.

  • 1897: Projecte de Monument al bisbe Ros de Medrano (Tortosa).

  • 1900: Monument a Aureliano Linares Rivas i Monument a Daniel Carballo (la Corunya, circa 1903).

  • 1900: Monument a la Carta Magna i les quatre regions argentines. Popularment conegut com a «monument dels espanyols» (Buenos Aires).

  • 1902: Monument al comte de Ribadedeva (Colombres, Astúries), Monument al general Bolognesi (Lima, Perú) inaugurat el 1905 i Monument a Quevedo (Madrid).

  • 1903: Mausoleu de Cánovas del Castillo. Encàrrec de la família del polític (Panteón de los Hombres Ilustres, Basílica de Atocha, Madrid).

  • 1906: Monument als màrtirs de la religió i de la pàtria (Saragossa), Monument a Casilda Iturrizar (vídua d'Epalza) a Bilbao (Euskadi) i Monument a Frederic Soler («Pitarra») a Barcelona.

  • 1908: Monument als Setges de Saragossa.

  • 1909: Projecte de Monument a Garibaldi (Montevideo, Uruguai) i Monument a Moret (Cadis).

  • 1920: Columna de los Próceres, a Guayaquil (Equador), finalitzada per Cipriano Folgueras i Josep Montserrat. [10]

Notes

  1. ↑ és molt comú citar erròniament l'any 1863 com a data de naixement.

  2. ↑ «Agustín Querol» (en castellà). Biografías y vidas, 2004.

  3. ↑ Gaya Nuño,J.A.: Arte del siglo XIX Ars Hispaniae, Vol XIX, Ed. Plus Ultra, Madrid, 1966.

  4. ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats

  5. ↑ Crònica i comentari sobre el monument a Serafí Pitarra al web de l'ajuntament de Barcelona.

  6. ↑ Trullén, Josep Maria (dir): Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001, pàg. 99. ISBN 84-931438-3-9.

  7. ↑ «La Tradición. Bronce, 1889. Museo Nacional del Prado. Reyero, 2002. Azcue, 2007. Azcue, 2009. {{{títol}}}.

  8. ↑ Galán, 2017. Azcue, 2018.

  9. ↑ ↑ https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/san-francisco-curando-a-los-leprosos/378b5b41-58b7-4360-b3b7-a329056b80b2. Relieve en mármol. Museo Nacional del Prado. Reyero, 2002. Azcue, 2009 y 2012.» .

  10. ↑ «Columna de los Próceres del 9 de Octubre – Historia del Ecuador» (en espanyol europeu), 01.03.2016.

Bibliografia

  • Mendoza, Cristina: Ramon Casas, Retrats al carbó. Editorial AUSA, Sabadell, 1995, 282 pàgines (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.

  • Alcolea i Gil, Santiago: Escultura catalana del segle XIX, Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, 1989.

  • Tomo 17 La Gran Enciclopèdia catalana, Edicions 62, Barcelona, 2004. ISBN 84 297 5445 8.

  • Alix, Josefina: Escultura Española 1900/1936, Ed. El Viso, Madrid, 1985. ISBN 84 7483 412 0.

  • REYERO, Carlos: Escultura, museo y estado en la España del siglo XIX: historia, significado y catálogo de la colección nacional de escultura moderna, 1856–1906, Fundación Eduardo Capa, Madrid, 2002, pàg. 297–299.

  • AZCUE BREA, Leticia: «La escultura. Agustín Querol. La tradición», El siglo XIX en el Prado, Madrid, cat. exp. Museo Nacional del Prado, Madrid, 2007, pàg. 416–420 i làms.

  • AZCUE BREA, Leticia: «Escultores catalanes del siglo XIX en el Museo del Prado», Boletín del MNAC núm. 10, Barcelona, 2009, pàg. 111–139.

  • GALÁN, Montaña: Los Pegasos del Palacio de Fomento. Conjunto escultórico de Agustín Querol 1860–1909, MINISTERIO DE AGRICULTURA, ALIMENTACIÓN Y MEDIO AMBIENTE, 2017. ISBN 978-84-491-1466-3.

  • AZCUE BREA, Leticia: «Las esculturas y los escultores del MAPAMA», y «Catálogo de Escultura», en Catálogo de pintura y escultura del Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente, MAPAMA, Secretaría General Técnica, Madrid, 2018, pàg. 72–141, y 248–285.

Retrat d'Agustí Querol, obra del fotògraf Kaulak, recollit en la revista espanyola La Ilustración Española y Americana.

La Glòria i Pegasos del Ministeri d'Agricultura a Madrid.

Escultura de Pegàs a l'exterior del Palau de Belles Arts de Mèxic.

Agustí Querol i Subirats

El passat divendres 14 de maig de 2021 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Franjo Tuđman ( ? i escolteu–ne la pronunciació en croat) (Veliko Trgovišće, Croàcia, 14 de maig de 1922 — Zagreb, Croàcia, 10 de desembre de 1999), qui fou el primer president de Croàcia durant els anys 1990.

Joventut

Nascut a Veliko Trgovišće (Regne dels Serbis, Croats i Eslovens) el 14 de maig de 1922, als dinou (19) anys s'uní als partisans de Josip Broz Tito, de qui n'arribà a ser amic personal. Un cop acabada la guerra, era el general més jove de l'Exèrcit Popular Iugoslau (JNA), amb tan sols vint-i-tres (23) anys. En acabar la guerra Tudjman treballà al Ministeri de Defensa a Belgrad (Sèrbia), i entrà a l'acadèmia militar el 1957.

Dissidència

El 1957 escrigué Rat protiv rata (Guerra contra la guerra), descripció de les tàctiques guerreres partisanes. Fou president del Partizan de Belgrad (Sèrbia) entre els anys 1958 i 1961. Tudjman deixà el servei actiu de l'exèrcit el 1961 per fundar l'Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske («Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia Moviment»), del que en fou director fins al 1967. Aquell any escrigué una (1) Declaració sobre la llengua literària croata, de caràcter separatista del serbocroat oficial. Més tard escrigué Velike ideje i mali narodi (Grans idees i petites nacions) on s'enfrontà a la teoria de nacionalitat oficial iugoslava. Alhora, formà part del moviment anomenat Masovni Pokret o Maspok (Poder de Masses), que protagonitzà l'anomenada Hrvatsko proljeće o Primavera croata del 1971.

El 1971 empresonat per dos (2) anys per activitats nacionalistes,[1] i de nou condemnat a tres (3) anys pels mateixos motius el 1981.[2] En el seu llibre Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra) minimitzà el genocidi ustaixa.[3]

Independència croata

Els anys 1990 liderà el partit Unió Democràtica Croata (HDZ–Hrvatska Demokratska Zajednica) que encapçalà el moviment independentista croat dels anys noranta (90). La HDZ assolí agrupar la majoria absoluta del poble croat tant a Croàcia com a Bòsnia i Hercegovina a les primeres eleccions democràtiques, just després de la caiguda del comunisme en la SFRJ, celebrades el 1990.

Així es convertia en el president del país. El seu objectiu cristal·litzà el 30 de maig de 1990, a través d'un (1) referèndum nacional per la Independència de Croàcia. Frenà hàbilment l'Exèrcit Iugoslau, en aquells moments molt superior en armes, amb la combinació d'armisticis i defensa del territori del país. Després que les forces internacionals d'UNPROFOR finalment s'interposessin entre l'autoproclamat estat serbi dintre de Croàcia i les forces croates, Tudjman decidí organitzar i armar l'Exèrcit Croat– (HV), i preparà per al 1995 les operacions Bljesak i Oluja (tempesta), amb les quals recuperà la integritat territorial del país.

Els seus detractors, com Stjepan Mesić, l'acusaren de no haver comprès la situació de Bòsnia i Hercegovina i la realitat nacional dels bosnians, que provocaren una (1) guerra entre els bosniocroats dirigits des de Zagreb (els Croats de Bòsnia i Hercegovina) i els Bosnians, durant l'Agressió a Bòsnia i Hercegovina. Els bosnians no volien que cap part de Bòsnia i Hercegovina fos separada i annexada a Croàcia. Uns altres l'acusen d'haver negociat directament amb Slobodan Milošević la divisió de Bòsnia i Hercegovina entre Croàcia i Sèrbia, tal com asseguren testimonis de l'època[4][5] i proves contra l'acusació de Milošević, entre d'altres, per genocidi al ICTY.[6]

Fou reescollit dues (2) vegades i romandria al poder fins a la seva mort a finals del 1999. Fora del seu país, el seu cognom es lletreja també «Tudjman».

Morí a Zagreb (Croàcia) el 10 de desembre de 1999.

Llibres publicats [2]

  • Rat protiv rata (1957, «Guerra contra la guerra»).

  • Bespuca povijesne zbiljnosti (1989, «Els horrors de la guerra»).

Referències

  1. Sharpe, M.E.: Forging Ahead, Falling Behind (en anglès). Open Media Research Institute, 1997, pàg. 110. ISBN 1563249251.

  2. «Franjo Tudjman» (en anglès). NNDB.

  3. Dragović-Soso, Jasna: Saviours of the Nation?: Serbia's Intellectual Opposition and the Revival of Nationalism (en anglès). C. Hurst & Co. Publishers, 2002, pàg. 110. ISBN 1850654573.

  4. «Testimony of Stjepan Mesić from a transcript of the Milošević trial» (en anglès), 02.10.2002.

  5. «Jeli (JAZU-)Akademik Dušan Bilandžić postao hrvatski Savo Štrbac?» (en croat), 14.06.2006.

  6. «Indictment against Slobodan Milosevic with genocide, crimes against humanity, grave breaches of the geneva conventions and violations of the laws or customs of war» (en anglès). «57. On 25 March 1991, Slobodan MILOSEVIC and Franjo TUDMAN met in Karadjordjevo and discussed the partition of Bosnia and Herzegovina between Serbia and Croatia.»

President of Croatia, Franjo Tuđman talks with reporters in the West Wing driveway after meeting with President William Clinton in the Roosevelt room of the White House, Washington DC.

Franjo Tuđman

El passat divendres 14 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquanta-vuitè aniversari del naixement de John Charles Fields FRS,[1] (Hamilton, Ontàrio, Canadà, 14 de maig de 1863 — Toronto, Ontàrio, Canadà, 9 d'agost de 1932), qui fou un (1) matemàtic canadenc que creà les bases per instituir el premi conegut com la Medalla Fields, atorgada a l'exercici extraordinari en ciències matemàtiques. Lliurada per primera vegada el 1936, la Unió Matemàtica Internacional s'encarrega de concedir-la des del 1950 a entre dos i quatre (2–4) matemàtics menors de quaranta (<40) anys, cada quatre (4) anys, al Congrés Internacional de Matemàtiques.

Biografia

Es graduà del Hamilton Collegiate Institute el 1880, i més tard, el 1884, de la Universitat de Toronto (Ontàrio, Canadà), moment en el qual es traslladà als Estats Units per continuar els seus estudis a la Universitat Johns Hopkins, a Baltimore, Maryland. El 1886 la seva tesi titulada Solucions Simbòliques Finites i Solucions per Integrals Definides de l'Equació:

publicada a l'American Journal of Mathematics. Rebé el seu doctorat el 1887.

Es quedà com a professor a la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, Maryland) durant dos (2) anys, després d'aquest període anà a Meadville, Pennsilvània, on ingressà com a membre de la facultat de l'Allegheny College. Desil·lusionat per l'estat de la investigació matemàtica de l'època als Estats Units, el 1881 viatjà a Europa, romanent principalment a Berlín (Brademburg, Alemanya), Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya) i París (Illa de França), on conegué alguns matemàtics de renom d'aquell temps, amb els quals treballà, com ara Karl Weierstrass, Felix Klein, Ferdinand Georg Frobenius i Max Planck. A més a més, conegué Gösta Mittag–Leffler, amb qui mantingué una (1) forta amistat. En aquest moment començà a publicar articles sobre un (1) tema nou, funcions algebraiques, que demostraria amb el temps ser el camp d'investigació més fructífer de la seva carrera.

Fields tornà al Canadà el 1902, per treballar a la Universitat de Toronto (Ontàrio). De retorn a la seva terra natal, es dedicà a elevar el nivell de les matemàtiques en cercles tant acadèmics com a públics. Pressionà al govern d'Ontàrio i obtingué un (1) subsidi de setanta-cinc mil dòlars (75.000 $) anuals, amb el qual ajudà a crear el Consell Nacional Canadenc per a la Investigació, i la Fundació per a la Investigació d'Ontàrio.

El 1907 fou elegit membre de la Royal Society del Canadà, i el 1913 de la Royal Society de Londres. A més a més, fou president del Royal Canadian Institute del 1919 al 1925, temps en el qual tractà de portar l'organització a ser un (1) centre líder en la investigació. Els seus esforços portaren al fet que Toronto (Ontàrio, Canadà) es convertís en la seu del Congrés Matemàtic Internacional el 1924.

Charles Fields és conegut més que per les seves investigacions, per ser el personatge darrere de la creació del qual és considerat com a premi Nobel de matemàtiques, la Medalla Fields. Tingué la idea del premi a finals de la dècada dels anys vint (20), però per problemes de salut, mai ho veié acomplert. Després d'estar tres (3) mesos malalt, morí als seixanta-nou (69) anys, i deixà en el seu testament quaranta-set mil dòlars (47.000 $) per al fons de la Medalla Fields.

Referències

  1. Synge, 1933, pàg. 131.

Bibliografia

John Charles Fields, Canadian mathematician.

John Charles Fields

El passat divendres 14 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents cinquantè aniversari del naixement de Robert Marcus Owen (Y Drenewydd, Newtown, Montgomeryshire, Gal·les, Regne Unit, 14 de maig de 1771 — ibídem, 17 de novembre de 1858), qui fou un (1) gal·lès socialista utòpic, considerat el pare del cooperativisme i de l'owenisme.

Biografia i ideari

Originari de Gal·les, de família menestral, treballa des dels deu (10) anys; als vint (20) anys, es feu amb la direcció d'una (1) fàbrica de teixits a Manchester (Anglaterra, Regne Unit). Posteriorment, es convertí en accionista de la fàbrica tèxtil de New Lanark. Algunes obres importants en són La formació del caràcter humà (1814) i Una nova visió de la societat (1823), que tracta sobre les reformes del règim industrial. El 1825 fundà la comunitat de New Harmony a Indiana (EUA), però l'experiment fracassà i hagué de vendre el terreny el 1828, i amb això perdé una (1) bona part de la seva fortuna.

Torna al Regne Unit i liderà el moviment sindicalista (anomenat moviment cartista), però el 1834 es retirà, per tal d'organitzar agrupaments més idealistes i d'un (1) abast més general per a la renovació moral de la societat.

Per a Owen, l'ésser humà depèn del seu entorn natural i social. La persona és bona per naturalesa però les circumstàncies no li deixen ser–ho. Volia millorar l'entorn de l'ésser humà perquè aquest fos bo, perquè emergís la seva bondat. L'ésser humà bo treballarà millor voluntàriament. Partia de la idea que les condicions de vida determinen la sort de l'individu i, per a millorar–la, s'ha de reconstruir l'ambient que viu l'ésser humà. Aquestes idees, les aplicà en les seves fàbriques millorant els salaris, reduint les jornades de treball a deu (10) hores, facilitant habitatges dignes per als seus empleats, oferint formació als fills dels treballadors, etcètera. Es mostra partidari de lleis que regulin els horaris i que prohibeixin el treball infantil. Defensava la possibilitat de desenvolupar un (1) sistema econòmic alternatiu basat en la cooperativa.

El seu plantejament era utòpic perquè pretenia substituir el sistema capitalista per un (1) altre de més just que evités els problemes britànics. Des de la seva perspectiva, els obrers havien d'unir–se per crear una (1) nova realitat europea basada en cooperatives que fossin més rendibles que les indústries: cooperatives de producció i cooperatives de distribució. Aquests plantejaments foren els fruits inicials, i el 1832 ja existien unes cinc-centes (500) cooperatives que englobaven vint mil (20.000) treballadors.

Owen centrà totes les seves energies a defensar els interessos dels treballadors, i es vinculà amb el moviment obrer britànic. Crea la Gran Unió Consolidada d'Oficis, amb l'objectiu de controlar tot el moviment obrer britànic. Als pocs mesos de la seva fundació, començà a tenir les primeres crisis perquè inicien una (1) sèrie de vagues que els obrers no qualificats no poden suportar. Això provocà un (1) problema intern agreujat per la pressió externa. Malgrat aquest gran fracàs, aquesta experiència sindical demostrava que:

  • El sindicat de masses i d'àmbit estatal era possible,

  • Es podien plantejar alternatives al sistema capitalista (com cooperatives de producció).

Owen es dedicà a escriure i defensar la seva visió del cooperativisme. Atacà institucions com la família, la religió, l'herència, etcètera, perquè pensava que limitaven i reprimien la llibertat de l'ésser humà. Confiava que la solució vindria de la mateixa societat. Nombroses cooperatives de consum britàniques sorgiren influïdes per les seves idees. Es podria dir que també és el pare de la societat civil com a agent del seu propi esdevenir.

Individu i societat

Des del punt de vista d'Owen, i en oposició als filòsofs de l'individualisme, l'ésser humà és un (1) producte social, manufacturat. L'ésser humà seria un (1) llibre en blanc que la societat, mitjançant els seus agents socialitzadors, procedeix a escriure. El caràcter de l'individu passa a ser creació del mitjà social i l'atzar de les circumstàncies, i no conseqüència d'una (1) naturalesa metafísica predestinada. Creu en l'omnipotència de la raó, per la qual cosa la seva ideologia assenta les bases en l'educació. Es pot considerar Owen un dels pares del pensament pedagògic modern.

Parteix de la idea que les condicions de vida determinen la sort de l'individu i, per a millorar–la, s'ha de reconstruir l'ambient que viu l'ésser humà. Per a Owen, la persona depèn del seu entorn natural i social. L'ésser humà és bo per naturalesa, però les circumstàncies no li deixen ser–ho (idea original de Rousseau, i que potser l'adapti). Vol millorar l'entorn de l'ésser humà perquè aquest sigui bo, perquè emergeixi la seva bondat. L'individu bo treballarà millor voluntàriament que sent esclavitzat.

Reforma de la societat

Així com la vida d'Owen és edificant, les fórmules que preconitza per a reformar la societat són abundants, per la qual cosa les seves aportacions poden trobar fruits en una (1) gran varietat de filòsofs posteriors.

Fonamentalment, el seu pensament evoluciona partint de la filantropia empresarial, passant per un (1) socialisme de caràcter utòpic denominat owenisme, que culminaria en el messianisme social. Els aspectes més influents de la concepció oweniana de la reforma social són els següents:

  • La idea que la qualitat del treball d'un (1) obrer manté una (1) relació directament proporcional amb la qualitat de vida d'aquest, per la qual cosa les mesures a aplicar consisteixen a qualificar i quantificar la producció de cada obrer, brindar millores en les àrees d'habitatge, higiene, educació, prohibició del treball infantil, salaris, i determinar una (1) quantitat màxima d'hores de treball (n'establí deu [10] hores de mitjana).

  • La recurrència a l'estat, del qual rebé poc o nul suport, com a legislador i emancipador dels canvis produïts en la comunitat ideal.

  • Simultàniament, les idees d'una (1) comunitat exemplar pot servir de suport per a un (1) canvi social profund, i la reforma social és independent de l'acció política i la presa del poder.

  • La idea que el treball és, o hauria de ser, la mesura del valor.

  • Establiment de basars obrers, establiments d'intercanvi de productes per mitjà de bons, la unitat dels quals era l'hora de treball rendit, idea que anticipa els bancs d'intercanvi de Proudhon.

Robert Owen by William Henry Brooke

Abstract: Robert Owen's grave at the old parish church, Newtown.

Robert Marcus Owen

Signature of Robert Owen from The National Cyclopaedia of American Biography, Volume VI, 1896, page 254.

El passat divendres 14 de maig de 2021 es commemorà el tres-cents vintè aniversari del naixement de William Emerson (Hurworth–on–Tees, Comtat de Durham, Anglaterra, 14 de maig de 1701 — ibídem, 20 de maig de 1782), qui fou un (1) matemàtic anglès del segle XVIII conegut pels seus nombrosos llibres de text.

Vida

Emerson era fill del propietari d'una (1) escola de Hurworth (a prop de Darligton, comtat de Durham, al nord d'Anglaterra) i durant la seva infància fou educat pel seu pare abans d'anar a Newcastle upon Tyne i a York (Anglaterra) per completar la seva formació i on s'especialitzà en les matemàtiques.[1]

El 1730 retornà a Hurworth per fer–se càrrec de l'escola del seu pare, però el 1733 l'hagué de tancar per manca d'alumnes. El seu caràcter excèntric feu que els alumnes abandonessin progressivament l'escola.[2] A partir de llavors, visqué de les rendes que li produïa el petit patrimoni que li havia deixat el seu pare,[3] i es dedicà totalment a l'estudi.

Obra

Emerson fou molt conegut en la seva època per la gran quantitat de llibres de text de matemàtiques que publicà i que es reeditaren en nombroses ocasions. Sense contenir cap nou descobriment, explicaven les matemàtiques de forma ordenada i sistemàtica, amb rigor i de forma molt clara pels aprenents.[4]

Les seves obres més difoses foren les següents:[5]

  • 1748, The Doctrine of Fluxions;

  • 1749, The Projection of the Sphere;

  • 1749, The Elements of Trigonometry;

  • 1754, The Principles of Mechanics;

  • 1755, A Treatise of Navigation;

  • 1765, A Treatrise of Algebra;

  • 1767, The Arithmetic of Inifnites;

  • 1769, Mechanics, or the Doctrine of Motion;

  • 1768, The Elements of Optics;

  • 1769, A System of Astronomy;

  • 1769, Tje Laws of Centripetal and Centrifugal Forces;

  • 1770, The Mathematical Principles of Geography;

  • 1770, Cyclomathesis (en 10 volums);

  • 1776, A Miscellaneous Treatise, containing several Mathematical Subjects.[6]

Referències

  1. Bowe, pàgina III.

  2. Lloyd

  3. Cunningham, pàgina 114.

  4. Musson i Robertson, pàgina 117.

  5. Cuningham, pàgina 114.

  6. Gow, pàgines 41 i següents.

Bibliografia

Doctrine of fluxions, 1743.

William Emerson. Stipple engraving by H. Adlard after Sikes. Iconographic Collections Keywords: portrait prints; Sikes; stipple prints; William Emerson; Henry Adlard.

William Emerson

El passat divendres 14 de maig de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, Plana Baixa, País Valencià, 14 de maig de 1907 — València, Horta, País Valencià, 28 de novembre de 1994), qui fou un (1) cardenal valencià reconegut pel seu rellevant paper conciliador durant la transició espanyola al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola.[1] També fou membre de la Reial Acadèmia Espanyola.[1]

Biografia

Vicent Enrique i Tarancón fill de Manuel Enrique Urios i Vicenta Tarancón Fandos nasqué a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) el dia 14 de maig de 1907, al si d'una (1) família de tradició llauradora. Després de seguir estudis eclesiàstics al Seminari de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) es doctorà en Teologia i fou ordenat sacerdot el 1929. Dos (+2) anys més tard es traslladà a Madrid (Madrid) on s'integrà als equips propagandístics que durant la Segona República recorrien Espanya, que feien promoció d'Acción Católica. Acabada la Guerra Civil, després d'haver ocupat els càrrecs d'arxiprest a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) i Vila–real (Plana Baixa, País Valencià), amb trenta-vuit (38) anys fou promogut bisbe de Solsona (Solsonès, Catalunya). En aquesta diòcesi romandria fins al 1964, quasi dues (<2) dècades, potser perquè algunes de les seves pastorals presentaren un (1) lleu caire social que no agradaren al règim de la dictadura franquista. Després d'exercir com a bisbe d'Oviedo (Astúries) durant cinc (5) anys, el 1969 fou nomenat arquebisbe de la Seu Primada de Toledo (Castella–la Manxa), i rebé els honors cardenalicis de mans del papa Pau VI (cardenal del títol de S. Giovanni Crisostomo a Montesacro Alto), i el 1971 passà al davant de l'arxidiòcesi de Madrid–Alcalá, alhora que era elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola. En aquest càrrec, que ocupà fins al 1981, el cardenal Enrique i Tarancón esdevingué una (1) peça clau del canvi de rumb en un (1) cert sentit modernitzador que durant algun temps adoptà l'Església Catòlica, com a conseqüència dels debats del Concili Vaticà II, del qual fou un (1) fidel executor. En la seva condició de cardenal participà en els conclaves dels mesos d'agost i octubre del 1978 que elegiren els papes Joan Pau I i Joan Pau II, respectivament.

Protagonista en la Transició democràtica

D'aquesta manera, i enfrontant l'agressiva irritació dels dirigents franquistes, el cardenal Tarancón representà un (1) important paper conciliador durant els anys finals de la dictadura i el pas de la societat espanyola cap a un (1) sistema democràtic, defensant per una banda la independència de l'Església enfront de l'Estat i al mateix temps la consolidació de la legalitat emanada de la Constitució del 1978. Especial impacte presentaren les seves homilies en el moment de la mort del dictador Franco i sobretot en la missa d'acció de gràcies per la proclamació del rei Joan Carles I en l'església madrilenya dels Jerónimos, considerada com un (1) símbol de l'inici de la Transició política, en la qual fou un (1) destacat protagonista com a hàbil interlocutor entre els nous poders polítics i els estaments eclesiàstics.


L'abril del 1983 el Papa li acceptà la renúncia, oficialment per motius de la seva edat, tot i que el Cardenal, sempre lleial amb la jerarquia catòlica, es presentava ja com una (1) persona discretament desencantada pel fre al progrés que l'Església oficial tornava a presentar, la qual s'abocava novament a postures cada vegada més conservadores. Es retirà a una (1) finca privada al terme d’Almassora, molt a prop del Termet de la Mare de Déu de Gràcia (Vila–real, Plana Baixa) i de totes les seves velles amistats de Borriana i Vila–real (Plana Baixa, País Valencià), i morí a València (Horta, País Valencià) el 27 de novembre de 1994. Està soterrat a la Col·legiata de San Isidro de Madrid (Espanya).

Activitat cultural

Escriptor incessant, entre les seves obres cal esmentar La renovación total en la vida cristiana (1954), Los seglares en la Iglesia (1958), Sucesores de los apóstoles (1960), La parroquia, hoy (1961), La Iglesia en el mundo de hoy (1965), El sacerdocio a la luz del Concilio Vaticano II (1966), La crisis de fe en el mundo actual (1968), Liturgia y lengua del pueblo (1970), Unidad y pluralidad en la Iglesia (1970), Cartas a un cristiano (1987). Fou també autor de multitud de ponències, conferències i articles periodístics, protagonista de diversos llibres d'entrevistes i estudis sobre la seva persona, i inicià una (1) mena d'autobiografia amb el títol de Confesiones.


Fou membre de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua, des d'on defensà i afermà la unitat filològica del valencià amb el català; membre del Consell Valencià de Cultura, on presidí la Comissió de Promoció Cultural; havia estat investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.


A Vila-real (Plana Baixa, País Valencià), on tot just exercí pastoralment com a arxipreste entre el juliol del 1943 i el novembre de 1945, fou nomenat fill adoptiu el 31 d'octubre de 1969 i es dedicaren al seu nom una (1) important avinguda i el Centre Associat de la Universitat a Distància, i el setembre del 2006 li ha estat erigit un (1) monument, obra de l'escultor Enrique Gimeno.

Referències

  1. ↑ Anar a :1,0 1,1 «Vicent Enrique i Tarancón». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Vicente Enrique y Tarancón, cardenal-arzobispo de Madrid (1971–1983).

Coat of Arms of Vicente Enrique y Tarancón (1907–1994).

Estàtua de Tarancón a Borriana

Vicent Enrique i Tarancón

El passat divendres 14 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Claudi López i Bru, II marquès de Comillas i Gran d'Espanya (Barcelona, Catalunya, 14 de maig de 1853 — Madrid, Madrid, 18 d'abril de 1925), fou un empresari i filantrop català. Per les seves obres benèfiques ha estat declarat servent de Déu de l'Església catòlica.

Biografia

Fill d'Antonio López y López i de Lluïsa Bru, fou el quart dels fills del matrimoni. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, es casà el 1881 amb Maria Gayón Barrie, de disset (17) anys, però no tingueren fills. Heretà del seu pare, mort el 1883, el títol de marquès de Comillas i una (1) quantiosa fortuna, on destacaven les empreses Compañía Trasatlántica Española, Compañía General de Tabacos de Filipinas i els Ferrocarrils del Nord; ell mateix adquirí algunes empreses com Hullera Española, amb mines a Astúries, la Banca López Bru, la Constructora Naval i el Banco Vitalicio, una (1) companyia d'assegurances, de fet.

Obres de mecenatge i beneficència

Gran benefactor, fou el promotor del Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria), inaugurat el 1889 i posteriorment convertit en Universitat Pontifícia per mitjà del decret vaticà «Praeclaris honoris argumentas», de 19 de març de 1904, aprovat per Pius X. Fou un (1) centre acadèmic d'excel·lència científica en les disciplines que ensenyava: Filosofia, Dret Canònic i Teologia.


Quan el 1893 explotà a Santander (Cantàbria) el vaixell Cabo Machichaco que destruí el port i matà cinc-centes (500) persones, anà immediatament al lloc de la tragèdia i noliejà un (1) tren des de Barcelona amb metges i bombers per ajudar els ferits. Per aquesta acció no acceptà cap recompensa ni homenatge responent als elogis dient que havia simplement fet el seu deure com a cristià i com a càntabre.


A més, destinava molts recursos a l'auxili de persones particulars. Quan morí, El siglo futuro publicà un (1) article on el qualificava de «limosnero mayor de España en el pasado y en el presente siglo». Les obres socials i religioses que realitzà han dut a promoure un procés de beatificació iniciat el 1945; de moment, ha estat declarat servent de Déu.


Galeria

Portrait of the 2nd Marquess of Comillas, Claudio López Bru, by Francisco Godoy.

Universitat Pontifícia de Comillas

Explosió del vaixell Cabo Machichaco

Palau de Sobrellano (Comillas) i capella amb el panteó familiar dels marquesos.

Monument a Cadis

Servent de Déu, Claudi López Bru, II marquès de Comillas

El passat dijous 13 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-novè aniversari del naixement de Giovanni Maria Mastai Ferretti (Senigallia, província d'Ancona, regió de les Marques, Estats Pontificis, 13 de maig de 1792 — Roma, Laci, Itàlia, 7 de febrer de 1878), qui fou el CCLV Papa de l'Església Catòlica, elegit el 16 de juny de 1846 sota el nom de Pius IX. El seu pontificat de trenta-un (31) anys és el més llarg de la història del Papat després, segons la tradició, del de Pere.

Lluitant contra l'onada revolucionària que sacsejava la política europea, Pius IX es trobà dividit entre l'estatus de pastor universal i el de rei papa d'un (1) estat independent. Resoludament conservador, és l'autor del Pla d'estudis i de l'encíclica Quanta cura, que condemna qualsevol forma de modernisme a l'Església. Pius IX proclamà el dogma de la Immaculada Concepció. Convocà el primer Concili Ecumènic del Vaticà que definí en particular la infal·libilitat papal, que amplià encara més la divisió entre l'Església catòlica i les confessions cristianes que se'n separaren. El concili, complert el seu principal objectiu, quedà suspès sine die quan les tropes piemonteses envaïren Roma (Laci). Pius IX, darrer sobirà dels Estats Pontificis, es declarà llavors « Presoner del Vaticà»–, situació que provocaria la qüestió romana, que no trobaria la seva solució fins al 1929, amb la signatura del Tractat de Laterà entre els l'Estat del Vaticà, que passà a ser de dret internacional, i l’Estat italià.

El seu procés de beatificació fou obert el 1907 pel papa Pius X, que no fou sense causar controvèrsia; la qüestió romana encara, en aquell moment, d'actualitat ardent. Sota els papes Benet XV i Pius XI, el procés continuà el seu curs amb molta cautela. El papa Pius XII el feu activar el 1954; finalment acabà sota Joan Pau II, que el proclamà solemnement venerable el 2000.

Es commemora el 7 de febrer segons el martirologi romà.

Prelat

Giovanni Maria Mastai Ferretti era fill del comte Girolamo Mastai Ferretti i de la comtessa, nata Caterina Solazzi, que tingueren vuit (8) fills més. Després d'assistir al col·legi escolapi de Volterra (Toscana), estudià teologia i filosofia a Roma (Laci). Després es negà a formar part dels guardes nobles a causa de la seva salut (era propens a convulsions d'epilèpsia) i estudià al seminari romà.

Ordenat sacerdot el 1819, fou nomenat director espiritual d'un (1) famós orfenat romà. El 1823 Pius VII l'envià a Xile com a auditor de monsenyor Muzi, delegat apostòlic. El 1825 de retorn, fou nomenat canonge de Lleó XII de Sainte–Marie de Via Lata i director de l'hospital de San Michele. El 1827 fou nomenat arquebisbe de Spoleto. El 1832 fou traslladat a la diòcesi d'Imola (Emília–Romanya), i prengué el títol personal d'arquebisbe.

El papa Gregori XVI el nomenà cardinal in pectore durant el consistori del 23 de desembre de 1839. El seu nomenament es publicà el 14 de desembre de 1840. Rebé el barret de cardenal sacerdot amb el títol de Santi Marcellino e Pietro.

Pontificat

El 16 de juny de 1846 s'obrí el conclave després de la mort de Gregori XVI. El cardenal Luigi Lambruschini, secretari d'Estat de Gregori XVI, era el favorit dels conservadors, mentre que el cardenal Mastai Ferretti era el favorit dels liberals.

El cardenal Lambruschini obtingué la majoria de vots en les primeres rondes, però no aconseguí recollir els dos terços (2/3) dels vots necessaris per ser elegit papa.

El cardenal von Gaisruck, arquebisbe de Milà (Llombardia), arribà massa tard per recuperar l'exclusiva pronunciada per l'emperador d'Àustria Ferran I, seguint la política de Metternich, Mastai Ferretti contra el cardenal; aquest darrer, havent rebut dos terços (2/3) dels vots, acceptà la tiara i després prengué el nom de «Pius IX», en homenatge a Pius VII.

Inicis liberals

Després de la seva elecció, Pius IX gaudí d'una (1) gran popularitat entre la població italiana: durant el seu episcopat a la Romanya, no pogué ignorar la necessitat de reformes patides per l'estat papal i que la revolta de Rimini (Emília–Romanya), el 1845, havia demostrat. Els primers anys del seu pontificat estigueren marcats per mesures liberals que s'oposaven als mètodes de Gregori XVI i del seu secretari d'Estat, el cardenal Lambruschini. Escollí el cardenal Gizzi com a secretari d'Estat .

Les primeres mesures

  • El 16 de juliol de 1846 decretà una (1) amnistia general per als detinguts polítics i preparà una (1) constitució que fou concedida el dia 14 de març de 1848: l'Estatut fonamental per al govern temporal dels Estats de l'Església, que estableix dues (2) cambres i el Sagrat Col·legi de Cardenals presidit pel Papa. Aquest fou el moment de la reforma política;

  • Crea el Consell d'Estat;

  • Instituí la llibertat de premsa;

  • Establí una (1) comissió secular responsable de la censura;

  • El 1847 establí una (1) Consulta, un (1) consell assessor format per laics que tenia per funció transmetre–li els desitjos de la població, i, al seu costat, un (1) consell de gabinet i després una (1) guàrdia cívica. També creà diverses comissions en què participaren laics, per tal de revisar les lleis;

  • El 1867 beatificà totes les víctimes del Gran Martiri de Nagasaki (Japó).

Aquest període és també el de l'entrada a la modernitat per als Estats Pontificis: a diferència de Gregori XVI, que els considerava «els camins del diable», Pius IX feu construir xarxes ferroviàries i telegràfiques als Estats Pontificis; restaurà l'enllumenat públic. Fou el primer papa a ser fotografiat.

El 1847 s'oposà a Àustria, que havia ocupat la ciutat de Ferrara (Emília–Romanya) quan només tenia dret a tenir una (1) guarnició a la ciutadella. Pius IX es convertí en l'esperança dels patriotes italians, la seva popularitat és llavors immensa.

La seva benvinguda a Europa

Aquest moviment reformista que va ajudar a iniciar a través de les seves decisions personals aviat li va atreure la simpatia dels patriotes de tots els estats italians ( Toscana , Dues Sicílies , Piemont , Parma ...): alguns d’ells no van dubtar a desitjar la creació d’una federació italiana, de la qual assumiria la presidència.

Victor Hugo pronuncià a la Cambra dels Pars el 13 de gener de 1848 un (1) elogi vibrant de Pius IX: «Aquest home que té a les mans les claus del pensament de tants homes, podria fer callar les ments; les ha obert. Plantejà la idea d'emancipació i llibertat al cim més alt on l'home pot posar una (1) llum. [...] Aquests principis de dret, d'igualtat, de deure recíproc que aparegueren al món per un (1) moment fa cinquanta (50) anys, encara grans, sens dubte, però ferotges, formidables i terribles sota el barret vermell, | ...] prové de mostrar–los a l'univers radiant de suavitat, dolç i venerable sota la tiara. [...] Pius IX ensenya el bon i segur camí cap als reis, als pobles, als estadistes, als filòsofs, a tots». Aquest discurs, però, fou mal rebut en una (1) cambra conservadora preocupada pel ressorgiment de les idees republicanes.

Pius IX era en aquest moment «el papa dels drets humans» [ 1 ]. Els esdeveniments feren d'ell un (1) de molt diferent «Syllabus Papa».

Un gir conservador

L’any 1848

El 1848 la «primavera dels pobles» incendià Europa al Congrés de Viena. Charles–Albert, rei del Piemont, declara la guerra a Àustria. El 24 de març Pius IX autoritzà la sortida de Roma (Laci) cap a Ferrara (Emília– Romanya), d’una força expedicionària de set mil cinc-cents (7.500) homes comandada pel general Durando, seguida dos (2) dies després per un (1) cos de voluntaris, la Legió dels Volontaris Pontificis (Legione dei Volontari Pontifici) formada per homes del centre d'Itàlia confiada al general Andrea Ferrari [ 2 ].

Pius IX per l'adreça del consistori del 29 d'abril de 1848, condemnà la guerra contra Àustria: «als nostres soldats enviats a les fronteres papals, només recomanem defensar la integritat i la seguretat dels Estats Pontificis. Però si alguns volien que, juntament amb altres pobles i prínceps d'Itàlia, participéssim en la guerra contra els austríacs ... no està en les nostres intencions i recomanacions», conclogué convidant els italians «a mantenir–se fermament units als seus principis», dels quals havien experimentat la benevolència i que ell no se'n desvinculava pas». De fet, el Papa es trobava en la vergonya de combatre contra una (1) gran potència catòlica: «Sabem que certs enemics de la religió catòlica han aprofitat l'ocasió per calar foc a les ànimes dels alemanys per deslligar–les de la Santa Seu ... Els pobles alemanys no haurien de tenir cap sentiment de menyspreu cap a nosaltres perquè era impossible per a nosaltres frenar els nostres súbdits que aplaudien els esdeveniments antiaustríacs al nord d'Itàlia ... Altres sobirans europeus, que tenen exèrcits més poderosos que el nostre, no pogueren frenar l'agitació del seu poble». Això posà de manifest la contradicció i les incompatibilitats de la posició del Papa com a cap de l'Església universal i, al mateix temps, cap d'un (1) estat italià; entre el poder espiritual i temporal [ 3 ]. Per tant, es negà a donar suport al moviment d'unificació per no ofendre l'Àustria catòlica. Després d'aquesta declaració, el rei Ferran II de les Dues Sicílies, parent proper de l'emperador d'Àustria i contrari a qualsevol idea liberal, retirà immediatament les seves tropes, que formaven el major contingent de l'exèrcit italià. Per als patriotes i els liberals, la guerra es perdé per endavant. La popularitat del Papa s'esfondrà aleshores entre els patriotes italians.

Tot i desitjar afirmar la independència del papat, Pius IX hagué de concedir una (1) constitució als Estats Pontificis. El 15 de novembre de 1848, el cap de govern de la Santa Seu, Pellegrino Rossi fou assassinat i els insurrectes proclamaren la República romana.

La fi dels Estats Pontificis

El 24 de novembre de 1848 Pius IX deixà la nit del Quirinal al cotxe que conduïa al duc d'Harcourt, després de l'atac al palau dels partidaris de Giuseppe Mazzini (monsenyor Palma fou assassinat en aquesta ocasió). Pius IX es refugià a la fortalesa de Gaeta (Laci), al regne de les Dues Sicílies. Feu una (1) crida a les potències europees per recuperar el seu tron. Roma (Laci) es convertí en una (1) república. Àustria, rei Ferran II de les Dues Sicílies i França donaren suport al Papa. Tanmateix, fou França la més activa, envià una (1) força expedicionària comandada pel general Oudinot, que s'apoderà de Roma (Laci) el 30 de juny de 1849 i expulsà definitivament els revolucionaris al juliol.

Al principi vacil·lant, una forta protesta del vicari apostòlic de Manxúria que passava per Europa, el bisbe Emmanuel Verrolles decidí finalment que el Papa deixés Gaeta (Laci) i se n'anés cap a Roma (Laci). De tornada a Roma (Laci) el 12 d'abril de 1850, Pius IX liderà una (1) política de repressió contra les idees republicanes. Es nomenà un (1) nou secretari d'Estat, el cardenal Giacomo Antonelli, que tornà a la política conservadora de Gregori XVI.

Roma (Laci) continuà sent l'objectiu principal de la política de Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi, qui organitzà diverses operacions militars sense èxit.

Per oposar–se als riscos d'una (1) annexió per part del Regne de Sardenya que s'havia apoderat dels principats del nord d'Itàlia i de la meitat dels Estats Pontificis, les tropes franceses romangueren estacionades als Estats del Papa i es crearen els zuaus papals el 1860 amb la benedicció del Papa i el prelat francobelga monsenyor Xavier de Merode. Aquests es col·locaren sota el comandament del general Lamoricière veterà de la colonització d'Algèria i exministre de la II República. Fins al 1870 es feia el reclutament amb voluntaris de França, els Països Baixos, Bèlgica, Itàlia i el Quebec.

La guerra francoprusiana del 1870 provocà la retirada dels soldats francesos assignats a protegir el Papa. D'altra banda, els voluntaris francesos (oficials o tropes) dedicats al cos dels zuaus papals romangueren al lloc, comandats pel coronel de Charette. El setembre del 1870 la derrota de França contra Prússia, aliada d'Itàlia, provocà la invasió del que quedava dels Estats Pontificis per part d'un (1) exèrcit italià de setanta mil (70.000) homes al comandament del general Raffaele Cadorna. Enfront, les xifres papals no superaren els tretze mil (13.000) homes, inclosos els tres mil (3.000) zuaus. El general Hermann Kanzler, el comandant de l'exèrcit papal, concentrà els seus esforços en la defensa de Roma (Laci). El 20 de setembre l'artilleria italiana bombardejà les fortificacions romanes. El Papa demanà a Kanzler que deixés de disparar des dels primers trets de canó, per a disgust dels zuaus que desitjaven lluitar. Només onze (11) zuaus moriren durant els combats.

L'armament obsolet dels exèrcits pontificis, malgrat la victòria de Mentana (Laci) contra Garibaldi el 1867 (on s'utilitzà per primera vegada el rifle Chassepot), permeté a les tropes italianes apoderar–se de Roma (Itàlia) sense dificultats el 20 de setembre de 1870. El Papa ordenà als zuaus que només s'oposessin a la resistència simbòlica. L'endemà el regiment Zuau fou destituït, i els francesos foren repatriats a Toló (Var, Provença– Alps–Costa Blava).

La qüestió romana

La conquesta de Roma (Laci), el 20 de setembre de 1870, constituí la culminació de la unificació de la península Itàlica i convertí la ciutat del Papa en la nova capital del Regne d’Itàlia.

Una llei de garanties, tramitada 15 de maig de 1871, concedí a la Santa Seu uns ingressos anuals, l'extraterritorialitat d'alguns palaus i els drets de sobirania sobre la seva ciutat del Vaticà, però el papa Pius IX es considerà aleshores presoner dins del palau del Vaticà. A l'Església, la commoció fou gran. A França, la política italiana de Napoleó III despertà la indignació dels catòlics pels quals el poder temporal del Papa garantia la seva independència espiritual. Pius IX aparegué llavors com «el papa màrtir» Tanmateix, es reforçà el prestigi moral del papat i l'autoritat espiritual resultant.

Defensa de l’Església catòlica

A banda del problema del territori de Sant Pere, Pius IX pretengué lluitar contra les polítiques anticatòliques.

Denuncia així el Kulturkampf alemany en la línia de Bismarck, així com la violència exercida pels suïssos contra el clergat catòlic: una (1) encíclica del 1873 condemnà la violència suïssa. El 1874 el govern austríac trencà el seu concordat.

Aquesta vegada també fou la d'una (1) expansió de l'Església al món. Pius IX creà moltes diòcesis als Estats Units, restablí la jerarquia a Anglaterra (1850), els Països Baixos (1853) i Escòcia malgrat l'oposició dels protestants. Revisà el Patriarcat Llatí de Jerusalem (Palestina). Molts altres concordats també foren signats per la Santa Seu amb estats catòlics europeus com Espanya el 1851, Àustria el 1855 i Portugal el 1857 o de l'Amèrica Central i del Sud com Costa Rica i Guatemala el 1852, Nicaragua el 1861, Veneçuela i l'Equador el 1862.

Pius IX i els jueus

Reforma de l'estat de protecció

Quan Pius IX accedí al tron ​​de Pere el 1846, els jueus dels Estats Pontificis estaven sotmesos a l’anomenat estat de protecció especial, la majoria dels quals eren descendents dels sefardites expulsats d'Espanya o rebutjats per l'Imperi otomà després d’haver trobat refugi al Papat. Se'ls exigia que visquessin en barris separats (guetos), no poguessin declarar contra els cristians, de vegades se'ls exigia que assistissin a sermons catòlics i estiguessin subjectes a impostos específics, com en molts països de l'època (Àustria, Rússia, Dinamarca, etc.). L'adoració jueva era l'única tolerada fora del culte catòlic als Estats Pontificis, amb l'exclusió de les heretgies protestants.

Al començament del seu pontificat, Pius IX inicià reformes destinades a modernitzar l'estatus dels jueus i obrí el gueto de Roma (Laci) de vegades contra la voluntat de certs rabins. Se suprimí uns anys més tard. Aquests esforços, però, foren d’abast limitat i s'interromperen amb l’esclat de l'afer Mortara. Pius IX conservà la posició tradicional de l'Església catòlica, estigmatitzant la «ceguesa del poble escollit».

El cas Mortara

El 23 de juny de 1858 a Bolonya (Emília–Romanya), la gendarmeria papal atacà la casa d'una (1) parella de jueus, Salomone i Marianna Padovani Mortara, i se'n dugué un (1) dels seus vuit (8) fills, Edgard, que aleshores tenia sis (6) anys; aquest últim havia estat batejat amb urgència per la criada familiar, Anna Morisi, que l'havia cregut en perill de mort durant una greu (1) malaltia mentre era petit. El nen fou traslladat a Roma (Laci) i confiat a la Casa de Catecúmens per a jueus convertits, després a un (1) convent en què fou educat en la religió catòlica amb el nom de Pius.

El bateig administrat en cas d'emergència no és vàlid segons el Dret Canònic. De fet, en aquest cas, qualsevol persona, fins i tot no eclesiàstica, i fins i tot no cristiana, pot administrar vàlidament el baptisme, si es fa d'acord amb les intencions de l'Església. Aquesta situació plantejà un (1) problema delicat i Pius IX hi hagué d’arbitrar. El nen batejat ara forma part de l’Església catòlica, en la qual, per tant, té la vocació de ser educat. D'altra banda, sorgí la pregunta de si es podria batejar sense el consentiment dels seus pares, que no són cristians. Pius IX, restringit per un (1) fet consumat irreversible i per les seves pròpies obligacions pontifícies, resolgué en la direcció del que considerà els interessos espirituals superiors del jove Edgard. La família Mortara demanà, protestà i exigí ​​que els retornessin el seu fill en nom —almenys— d'aquests mateixos interessos.

Tot i no ser únic en la seva classe, l'afer tingué un (1) impacte internacional sense precedents i la conducta de l'Església fou fortament criticada, així com per Napoleó III, les tropes del qual asseguraren la protecció militar dels Estats Pontificis. Per contrarestar els governs catòlics estrangers que exigeixen el retorn del nen a la seva família, se situà discretament en una (1) institució religiosa i la seva mare no el pogué veure fins anys més tard.

Un cop major d’edat, Edgard–Pius declarà la seva intenció de seguir sent catòlic i fins i tot la seva vocació religiosa. Després entrà a la Congrégation des Augustins, a França. Pocs anys després fou ordenat sacerdot i es convertí en un (1) «missioner pontifici» que travessa Europa. Fins a la seva mort, el 1940, defensà amb tenacitat la posició de l’Església catòlica, declarà a favor del papa Pius IX durant les diverses fases de la instrucció del procés de beatificació del difunt papa que havia dictaminat la validesa del seu bateig i no deixa de voler convertir els membres de la seva família amb els quals pogués retrobar–se [ 4 ].

Una doctrina conservadora

Contràriament al que s'havia previst al començament del pontificat, Pius IX desenvolupà després de la revolució del 1848 una (1) doctrina particularment conservadora, fins i tot sobre certs punts reaccionaris [ 5 ].

El pontificat de Pius IX correspongué a una (1) reacció de rebuig pel que fa a l'evolució liberal de les societats europees i, més àmpliament, a les idees nascudes de la Revolució Francesa, contra les quals decidí lluitar després del 1848. La industrialització que s'accelerà durant el segle veié el desenvolupament a Occident. Europa d'una (1) classe obrera arrencada: nascuda fora de tota influència religiosa, el proletariat fou temptat pel socialisme. La política de Pius IX com a cap d'estat i el seu ensenyament com a papa estigueren marcats per una (1) gran hostilitat envers les idees modernes (liberalisme, materialisme, socialisme, racionalisme) i aquells que els difonen, en particular els maons, considerats com a responsables de l’evolució liberal i laica dels estats europeus.

La condemna de Renan

La exegesi historicocrítica de la Bíblia que Ernest Renan desenvolupà seguint els teòlegs alemanys és incompatible amb la fe catòlica, Pius IX condemnà amb extrema violència de l'obra d'aquest escriptor en la història dels orígens de l'cristianisme, en particular, la seva Vida de Jesús (1863), que creà un (1) escàndol rotund.

El racionalisme i les ideologies, el cientísme i el positivisme foren condemnades el 1864.

La condemna del modernisme

L'encíclica Quanta cura, el 8 de desembre de 1864, condemnà violentament les «heretgies i errors que contaminen l'Església i la Ciutat», com el socialisme i el comunisme, però també el «deliri» (segons l'expressió de Gregori XVI ) de la llibertat de consciència i de culte i altres «opinions desordenades» i «maquinacions criminals d'homes malignes» entre els quals hi ha la separació de l'escola temporal i l'espiritual i la secular. Especifica que «allà on la religió ha estat apartada de la societat civil (...) la noció mateixa de justícia i drets humans queda enfosquida i perduda, i la força material prengué el lloc de la veritable justícia». També atacà de manera implícita una (1) certa concepció de la llibertat de premsa, quan «els amargs enemics de la nostra religió, mitjançant llibres, fulletons i diaris enverinats, s’estenen per tot el món, enganyen la gent, menteixen a traïció i els difonen tots. tipus d’altres doctrines impies». Pius IX destaca que «no es conformen amb mantenir la religió fora de la societat, fins i tot la volen mantenir fora de la vida privada de les famílies. De fet, ensenyant i professant el fatalíssim error del comunisme i el socialisme , afirmen que la societat nacional o la família prenen només del dret civil tota la seva raó de ser.»

Socialcatolicisme

Hostil al capitalisme liberal, el Papa donà suport a les primeres iniciatives del catolicisme social que s’estava desenvolupant contra el liberalisme industrial, inspirades en les iniciatives del bisbe de Magúncia (Renània–Palatinat), Wilhelm Emmanuel Freiherr von Ketteler, insistint sobretot en l’obligació d'un (1) salari digne per a les famílies, la prohibició del treball infantil i l'obligació del descans dominical.

La condemna del racionalisme i la llibertat de pensament

En el pla d'estudis, Pius IX condemnà explícitament el racionalisme, la llibertat d'opinió, la llibertat de culte [ 6 ] i la separació de l'Església i l'Estat [ 7 ].

El 1864 Pius IX explicà el paper que pretenia assignar a l'escola: «Les escoles populars s'estableixen principalment amb l'objectiu de donar al poble una (1) educació religiosa, per portar–la a la pietat i a la disciplina moral» [ 8 ].

Pius IX hauria declarat que la teoria darwiniana era «el dit del diable» [ 9 ].

La condemna de la maçoneria

Amb l'exhortació apostòlica Multiplices inter, publicada pel pontífex el 25 de setembre de 1865, condemnà la participació dels catòlics a les lògies maçòniques.

L’esclavitud

Malgrat la concentració de Gregori XVI cap a l'abolicionisme el 1839, una (1) instrucció del Sant Ofici, durant el pontificat de Pius IX, declarà el 1866: i pot haver–hi diverses raons justes per a l'esclavitud [ 10 ] . Aquesta afirmació és una (1) resposta al costum de l'esclavitud en algunes zones d'Àfrica [ 11 ].

Proclamacions dogmàtiques

El dogma de la Immaculada Concepció i les aparicions de Lourdes

El 8 de desembre de 1854 Pius IX proclamà, en la seva butlla Ineffabilis Deus, el dogma de la Immaculada Concepció. Defineix solemnement, en virtut de la seva suprema autoritat apostòlica, que la Verge Santíssima ha estat exempta del pecat original. La Immaculada Concepció no s’ha de confondre, com sol passar, amb la concepció verge de Jesús, al misteri de l'encarnació.

Tres (3) anys després, entre els dies 11 i el 11 de febrer 16 de juliol de 1858, una (1) jove analfabeta de Lourdes o Lorda (Alts Pirineus, Occitània, França), Bernadette Soubirous afirmà haver vist «una (1) bella dama», a la petita cova de Massabielle a Lourdes o Lorda (Alts Pirineus, Occitània), que li digué (aquerò, és a dir, que dirà la jove) en occità gascó: « Que sòi era Immaculada concepcion». Les aparicions foren reconegudes per l’Església el 1862 i Lourdes o Lorda (Alts Pirineus, Occitània) es convertí ràpidament en una (1) destinació dels pelegrinatges més importants del món catòlic mentre Bernadette entrà a les Germanes de la Caritat de Nevers (Nièvre, Borgonya–Franc Comtat).

La festa del Sagrat Cor i Sant Josep

Fou el 1856 que la festa del Sagrat Cor s'estengué a tota l’Església catòlica i s'inclogué al calendari litúrgic universal [ 12 ].

El 8 de desembre de 1870, festa de la Immaculada Concepció, el Papa proclamà sant Josep, patró i protector de l’Església universal i fixà les solemnitats obligatòries de la seva festa el tercer diumenge després de Pasqua (tot i que el sant se celebraria els dies 19 de març i 1 de maig).

Concili Vaticà I: proclamació del dogma de la infal·libilitat papal

El 1867 Pius IX convocà el Concili Vaticà I, que s'obrí el 8 de desembre de 1869. Malgrat la resistència d'una (1) minoria [ 13 ], els pares del Concili votaren, el 18 de juliol de 1870, la constitució apostòlica Pastor æternus, que defineix la infal·libilitat del pontífex romà (el Papa), quan aquest pronuncia, solemnement i ex cathedra, en virtut del seu càrrec apostòlic, un (1) punt de doctrina sobre fe o maneres [ 14 ] . El treball del concili, amb el seu principal objectiu assolit, fou suspès sine die per Pius IX en el moment de la guerra del 1870 entre França i Prússia. La infal·libilitat pontificia en si mateixa sovint es confon amb la seva proclamació dogmàtica feta finalment el 1870. De fet, el fet que el Papa de Roma, com a successor de l’apòstol Pere, sigui infal·lible en qüestions de fe o judici sobre els costums, això sempre ha estat part de la fe de l’Església des dels temps apostòlics. La proclamació dogmàtica del 1870 només confirmà de iuris (legalment) el que els fidels de l’Església sempre havien cregut de facto des dels seus inicis.

El 1875 Pius IX també convidà tots els fidels a dedicar la seva vida al Sagrat Cor, el cor carnal de Jesús, símbol de l'amor de Déu pels homes. París (Illa de França) ja construïa en aquest moment la Basílica del Sagrat Cor, un (1) edifici expiatori dels crims comesos per la Comuna [ 15 ].

Ràpidament sorgí una (1) pregunta essencial. Saber si i de quina manera el pontífex fou infal·lible quan publicà l’encíclica del Pla d’estudis.

Alguns, com el periodista francès Louis Veuillot, acceptaren la infal·libilitat i li donaren suport no només en qüestions de dogma, sinó també per a cada paraula que digués el pontífex. D'altra banda, altres com monsenyor Dupanloup conceberen que podia ser cert que la infal·libilitat es dedica principalment al Papa, era molt complicat definir amb exactitud i sobretot que no era savi voler fer–ho.

Així, el Concili Vaticà es trobava dividit en dos (2) grups principals: una (1) majoria que volia establir una (1) definició de la infal·libilitat del Papa i una (1) minoria que s'oposava a qualsevol definició. Al final, la majoria, amb el suport del Papa, guanyà. Tanmateix, la minoria dirigida per monsenyor Dupanloup no deixà d'influir en la redacció de la definició tal com es redactà, ja que limitava estretament la naturalesa de la infal·libilitat (ex cathedra com s'ha esmentat anteriorment) [ 16 ].

Estil de vida personal

Pius IX començà el seu dia a les sis del matí (6 h am) amb una (1) hora de pregària, i després celebrà missa a les set (7 h am) a la seva capella privada, seguida d’una (1) altra missa a la qual assistia en acció de gràcies. Després d'esmorzar començaven les audiències. Va rebre tant les altes personalitats com simples fidels, la multitud de visitants molt menys nombrosa que en l'actualitat. El dijous estava reservat per a peticions dels romans i el dia 14 de cada mes el Papa rebia en audiència pública aquells que ho desitjaven.

Pius IX dinava a les dues de la tarda (14 h pm) de manera frugal i sempre acabava amb una (1) peça de fruita, segons el costum matern. Després feia un (1) passeig pels jardins del Vaticà, o els del Quirinal si n’hi havia, o, abans de la presa de Roma, feia un (1) breu passeig en carruatge pels carrers veïns. Després tornava al palau del Quirinal (avui la residència del president de la República Italiana) per treballar al seu despatx. Després de sopar, sovint parlava amb el seu confessor i anava al tabernacle de la seva capella privada per fer una (1) llarga meditació agenollada. Li agradava especialment la pregària de la Corona de les Dotze (12) Estrelles composta per sant Josep de Calasanz, evocant la Mare de Déu lliure del pecat original, un (1) hàbit que tenia des dels seus estudis amb els pares escolapis.

La seva mort

Pius IX morí al Vaticà el 7 de febrer de 1878, a l'edat de vuitanta-cinc (85) anys d'un (1) atac epilèptic. Durant el trasllat de les seves restes a la basílica de Sant Llorenç extramurs, els extremistes laics s’enfrontaren als fidels i volien llançar el seu fèretre al Tíber, cridant «Al fiume il Papa porco ...!» («Al riu el porc Papa! ...»). Aquest clima apassionat disminuí durant els anys següents.

El Papa podria haver estat enterrat a les coves del Vaticà, sota la basílica de Sant Pere. Però expressà el seu desig d’estar a la basílica de Sant Llorenç extramurs, al territori de la seva diòcesi romana. Les seves restes mortals es guardaren durant un (1) breu temps al cementiri de Campo Verano, al costat de la basílica, mentre la seva tomba hi romangué col·locada allà. Ara es troba a la capella situada sota el cor de la basílica de Sant Llorenç extramurs, en un (1) fèretre de vidre, vestida amb l’abillament complet del cor papal (sotana blanca, trinquet blanc, musseta porpra vorejat d’ermini, papal estola i camauro [ 17 ]). El 6 d'abril de 2000, per ordre del papa Joan Pau II, un (1) equip científic i eclesiàstic obrí el fèretre del papa Pius IX i examinà les seves restes mortals en el marc del seu procés de beatificació [ 18 ].

Pius IX tingué el pontificat més llarg de la història del papat (més de trenta-un [>31] anys, del 1846 al 1878), abans de Joan Pau II (1978–2005) i Lleó XIII (1878–1903). Fou beatificat al mateix temps que el papa Joan XXIII el 3 de setembre de 2000 de per Joan Pau II, no sense que aquesta beatificació donés lloc a controvèrsia [ 19 ].

Es commemora el 7 de febrer segons el Martirologia Romà [ 20 ].

Notes i referències

  1. « Le Droit et la Loi, Victor Hugo » [archive].

  2. Cesare Vimercati: Histoire de l'Italie en 1848–1849, publié en 1856, imprimé par H. et C. Noblet, pàg. 96.

  3. Cesare Vimercati: Histoire de l'Italie en 1848–1849, publié en 1856, imprimé par H. et C. Noblet, pàg. 332–333, pàg. 336.

  4. Voir Gérard Da Silva: L'Affaire Mortara et l'antisémitisme chrétien, Paris, Éditions Syllepse, 2008 (ISBN 978-2-84950-18-63).

  5. l est ainsi qualifié de «pape réactionnaire» par la Revue d'histoire ecclésiastique: Volume 56, Université catholique de Louvain (1835–1969), pàg. 209. Voir aussi Pierre Milza, Serge Berstein, L'Italie, la papauté, 1870–1970, Masson éditeur, 1970, chapitre «Pie IX ou le refus du monde moderne».

  6. Selon Mgr de Smedt, cité dans Renata Latala et Jacques Rime, Liberté religieuse et Église catholique: héritage et développements récents, Collection Studia Friburgensia, Éditions Universitaires Fribourg Suisse, 2009, pàg. 25 (ISBN 2827110547).

  7. Il considère que l'opinion suivant laquelle «l'Église doit être séparée de l'État; et l'État séparé de l'Église est funeste et pernicieuse»: Pie IX, Syllabus, proposition núm. 55. Texte présenté dans Jean–Robert Armogathe, Pie IX, Quanta cura et Syllabus, Paris, Pauvert, 1967, pàg. 49–71.

  8. Émile Poulat: Liberté, laïcité: la guerre des deux France et le principe de la modernité, Éditions du Cerf, 1988.

  9. Dans la préface d'un livre qu'il a écrit contre Darwin, un certain docteur Jammes cite une lettre que le pape Pie IX lui aurait envoyée: ce dernier qualifie l'ouvrage de Darwin de «doigt du démon», cité dans un article de La Recherche (http://www.larecherche.fr [archive]), «Dieu menace–t–il Darwin?»

  10. Instruction du Saint–Office du 20 juin 1866. Cf. Jean–Pierre Castel: «La destruction des dieux d’autrui : une singularité abrahamique [archive]», Revue freudienne, L'Esprit du Temps, 2016. Voir également David Meyer, Jean-Michel Maldamé, Abderrazak Sayadi et Jean-Pierre Castel, Lutter contre la violence monothéiste: 3 voix répondent à 10 questions [archive], L'Harmattan, 2018, pàg. 23.

  11. https://www.firstthings.com/article/2005/10/development-or-reversal [archive] (Avery Dulles): «In 1866 the Holy Office, in response to an inquiry from Africa, ruled that although slavery (servitus) was undesirable, it was not per se opposed to natural or divine law. This ruling pertained to the kind of servitude that was customary in certain parts of Africa at the time». Voir aussi John Perry, Catholics and Slavery, 2008, pàg. 64–65.

  12. Jean Ladame, Les faits mystiques de Paray–le–Monial, 1970, Résiac, Rééd. 1991, pàg. 217–238.

  13. Voir les origines du schisme de l'Église vieille–catholique.

  14. L'infaillibilité pontificale, en tant que telle, sera exercée en 1950, par le pape Pie XII lors de la proclamation du dogme de l'Assomption de la Vierge Marie.

  15. Voir Raymond Jonas: «Le Monument comme historiosophie ; la basilique du Sacré–cœur», dans «La butte Montmartre et le Sacré–Cœur», Cahiers du CREPIF, núm. 53, décembre 1995.

  16. Christopher Hollis: Histoire des papes et du Vatican, Paris, Pont Royal, 1964, pàg. 234–243.

  17. Pierre Fernessole: Pie IX, P. Lethielleux, 1963, pàg. 400.

  18. (it) «La salma errante di Pio IX» [archive], sur ilcantooscuro, 6 mars 2014.

  19. Voir la prise de position de «Pour un Autre Visage d'Église et de Société» (P.A.V.E.S.), collectif belge de catholiques de gauche: « P.A.V.E.S. considère la béatification de Pie IX comme un jeu d'équilibre politique voué à l'échec » [archive].

  20. « Bienheureux Pie IX» [archive], sur nominis.cef.fr

Vegeu també

Iconographie

Bibliographie

  • Ferdinand Denis: «Voyage de D. Giovanni Mastal dans l'Amérique du Sud (1823–1824)», in Le Tour du monde: nouveau journal des voyages, publié sous la direction de M. Édouard Charton et illustré par nos plus célèbres artistes, Librairie Hachette, 1er semestre 1860, pàg. 226–240 [1] [archive]

  • Yves Chiron: Pie IX, pape moderne, Bitche, Clovis, 1995 (réédition en 2006) (ISBN 2-903122-74-1).

  • Id.: Pie IX et la franc–maçonnerie, Niherne, éd. BCM, 2000 (ISBN 2-9514768-0-9).

  • Id.: Pie IX face à la modernité, Bitche, éditions Clovis, 2016.

  • Paul Christophe: Roland Minnerath, Le Syllabus de Pie IX, Paris, Cerf, 2000 (ISBN 2-204-06582-X).

  • Gérard Da Silva: L'Affaire Mortara et l'antisémitisme chrétien, Paris, Éditions Syllepse, 2008 (ISBN 978-2-84950-186-3).

  • Yves–Marie Hilaire (dir.): «Pie IX, le dernier souverain des États de l'Église» in Histoire de la papauté: 2000 ans de mission et de tribulations, Points/Histoire, 2003 (ISBN 978-2-02-059006-8), pàg. 399–414.

  • David Kertzer (traduit par Nathalie Zimmermann): Pie IX et l'enfant juif: l'enlèvement d'Edgardo Mortara, Paris, Perrin, 2001 (ISBN 2-262-01376-4).

  • (it) Giacomo Martina: Pio IX, Rome, Université pontificale grégorienne, trois (3) volumes, 1974-1990.

  • (it) Roberto de Mattei: Pio IX, Milan, Piemme, 2000.

  • «Pie IX», dans Philippe Levillain (dir.): Dictionnaire historique de la papauté, Paris, Fayard, 1994 (ISBN 2-213-02537-1).

Articles connexos

El papa Pius IX

This is a depiction of the coat of arms of Pope Pius IX.

Foto de Pius IX dels Germans d'Alessandri, circa 1865.

Pius IX beneeix els combatents per la independència italiana, litografia, vers el 1850.

Visita de l’emperador i emperadriu de Mèxic al papa Pius IX el 19 d’abril de 1864.

Pius IX, circa 1860, fotografia d'Henri Le Lieure.

El papa Pius IX amb el rei de les Dues Sicílies Francesc II (esquerra, amb redingota, barret a la mà) el 1862.

P. Edgardo Mortara (dreta), la seva mare i un tercer.

L'estàtua del papa Pius IX a la basílica de Santa Maria Major.

El Concili Vaticà I a la basílica de Sant Pere

El funeral de Pius IX, Biblioteca del Congrés.

El fèretre blindat de cristall del papa Pius IX a la basílica de Sant Llorenç fora de les muralles de Roma.

Pius IX i Víctor Emanuel II

Giovanni Maria Mastai Ferretti, papa Pius IX

El passat dijous 13 de maig de 2021 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement d'Inge Lehmann (Copenhaguen, Dinamarca, 13 de maig de 1888 — ibídem, 21 de febrer de 1993), qui fou una (1) sismòloga danesa. El 1936 argumentà que el nucli de la Terra no és una (1) esfera única sinó que està constituït per un (1) nucli intern sòlid a l'interior del nucli líquid, més extern. El límit de separació entre aquestes dues (2) zones s'anomena discontinuïtat de Lehmann[1][2].

Primers anys

Inge Lehmann nasqué i cresqué a Østerbro, un (1) dels districtes de Copenhaguen (Dinamarca). La família Lehmann tenia les seves arrels a Bohèmia (Txèquia). A la branca danesa hi havia molts membres influents d'alt nivell incloent advocats, polítics i enginyers. L'avi patern de l'Inge Lehmann presentà a la primera línia telegràfica danesa (inaugurada el 1854), i el seu besavi fou governador del Banc Nacional. El pare de la seva mare, Hans Jakob Tørsleff, pertanyia a una (1) antiga família danesa que comptava amb un (1) sacerdot a cada generació. La infància d'Inge fou feliç en l'ambient tranquil de la dècada del 1890. El seu pare, Alfred Lehmann (1858–1921), fou professor de psicologia a la Universitat de Copenhaguen(Dinamarca), pioner en l'estudi de la psicologia experimental a Dinamarca.


A l'etapa escolar rebé la seva educació en un (1) institut pedagògic progressista, on nens i nenes estudiaven els mateixos temes, dirigit per Hanna Adler, una (1) tia de Niels Bohr, i on aprengué que nens i nenes podien ser tractats per igual per al treball i el joc. Segons Lehmann, el seu pare i Adler foren les dues (2) influències més significatives per al seu desenvolupament intel·lectual. Després d'haver acabat l'escola, la tardor del 1907 ingressà a la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca) per estudiar matemàtiques; el 1910 passà l'examen final, i a la tardor fou admesa per a continuar els seus estudis durant un (1) any al Newhan College de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). El 1911 tornà de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) amb la sensació d'esgotament per la feina i decidí deixar de banda els estudis per un (1) temps. Durant uns anys, treballà en una (1) oficina d'assegurances, on desenvolupà bones habilitats de càlcul; fins al 1918, quan continuà els seus estudis a la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca). En només dos (2) anys completà el grau de Magisteri en ciències físiques i matemàtiques.

Recerca

El seu interès en la sismologia s'inicià el 1925 quan començà a treballar com a assistent del geodèsic Niels Erik Nørlund, qui li assignà la tasca de posar en marxa observatoris sismològics a Dinamarca i Groenlàndia. El 1928 aprovà el seu examen de geodèsia i acceptà un (1) lloc com a geodesista d'Estat i cap del departament de sismologia del recentment creat Real Institut Geodèsic Danes, un (1) càrrec que mantingué durant vint-i-cinc (25) anys, fins a la seva jubilació el 1953.[3]


El 1936 publicà el document que segellà el seu lloc a la història de la geofísica, el títol de document era simplement P' (P–prima) i s'interpretava per primera vegada que les arribades de l'ona P, que inexplicablement apareixien a l'ombra de l'ona P del nucli de la Terra, com a reflexions d'un (1) nucli intern. Això posava de manifest una (1) nova discontinuïtat sísmica en l'estructura de la Terra, que es coneix com la discontinuïtat de Lehmann, separant el nucli extern del nucli intern.[4] En els propers dos (2) o tres (3) anys aquesta mateixa interpretació fou adoptada altres sismòlegs importants de l'època, com ara Beno Gutenberg, Charles Richter i Harold Jeffreys. La Segona Guerra Mundial i l'ocupació de Dinamarca per l'exèrcit alemany obstaculitzaren el treball de Lehmann i els seus contactes internacionals de manera significativa durant els anys següents.


En els últims anys fins a la seva jubilació el 1953, les relacions entre ella i altres membres de l'Institut geodèsica s'anà deteriorant. Després del 1953, Inge Lehmann es mudà als Estats Units i durant diversos anys col·laborà amb Maurice Ewing i Frank Press sobre les investigacions de l'escorça terrestre i el mantell superior. Durant aquest treball, es descobrí una (1) altra discontinuïtat sísmica, que es troba a profunditats d'entre cent noranta quilòmetres i dos-cents cinquanta quilòmetres (190 km – 250 km) i que també es coneix com a discontinuïtat de Lehmann en honor de la seva descobridora.[3][5]

Premis i honors

Rebé nombroses distincions pels seus excel·lents èxits científics, entre ells

  • Premi Harry Oscar Wood (1960);

  • Wiechert Emil Medal (1964);

  • Medalla d'Or de la Reial Societat Danesa de Ciències i Lletres (1965);

  • Tagea Brandt Rejselegat (1938 i 1967);

  • Elecció com a membre de la Royal Society[3] (1969);

  • Medalla William Bowie (1971, com la primera dona);

  • Medalla de la Societat Sismológica d'Amèrica (1977).


Fou nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Colúmbia (Nova York, EUA) el 1964 i de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca) el 1968, i obtingué nombroses afiliacions honorífiques.


L'asteroide 5632 fou nomenat Ingelehmann en el seu honor.


El 1997 la Unió Geofísica Americana establir la Medalla Lehmann Inge [6] per honorar les excel·lents contribucions a la comprensió de l'estructura, composició i dinàmica del mantell i el nucli de la Terra.

Referències

  1. ↑ «Lehmann, Inge: Complete Dictionary of Scientific Biography» (en anglès). enciclopedia.com, 2008.

  2. ↑ «Inge Lehmann: Discoverer of the Earth's Inner Core» (en anglès). EARTH: INSIDE AND OUT, edited by Edmond A. Mathez, a publication of the New Press., 2000.

  3. ↑ Anar a :3,0 3,1 3,2 Bruce A. Bolt «Inge Lehmann». Biographical Memoirs of Fellows of the Royal Society, 1997, pàg. 285–301.

  4. ↑ Lehmann, Inge «P '». Publicacions du Oficina Central Séismologique Internacional A14 (3), 1936, pàg. S. 87–115.

  5. ↑ Erik Hjortenberg: «Inge Lehmann's work materials and seismological epistolary archive». ANNALS OF GEOPHYSICS, VOL. 52, N. 6, 02.12.2009, pàg. 679–698.

  6. ↑ «INGE LEHMANN MEDAL» (en anglès). American Geophysical Union.

Lehmann in 1932. Image courtesy The Royal Library, National Libary of Denmark and University of Copenhagen University Library, under a Creative Commons License.

Esquema de l'interior de la Terra. C: Discontinuïtat de Lehmann; 5: Nucli extern; 6: Nucli intern.

Inge Lehmann

El passat dijous 13 de maig de 2021 es commemorà el cent quaranta-sisè aniversari del naixement de María Espinosa de los Monteros (Estepona, Màlaga, Andalusia, 13 de maig de 1875 — Alacant, Alacantí, País Valencià, 13 de desembre de 1946), el nom complet de la qual és María Espinosa de los Monteros y Díaz de Santiago, qui fou una (1) activista en la lluita pels drets civils i polítics de les dones; fou sòcia fundadora de l'Associació Nacional de Dones Espanyoles, de la qual fou presidenta fins al 1924. Dirigí, amb plens poders, la delegació a Espanya de la casa de màquines d'escriure Yost, fins que el 1921 fou substituïda per un (1) equip directiu compost per tres (3) homes. Fou designada per Miguel Primo de Rivera Orbaneja, el 1926, per exercir el càrrec de regidora a l'Ajuntament de Segòvia (Castella i Lleó).

Orígens

María Espinosa de los Monteros y Díaz de Santiago nasqué a Estepona (Màlaga) el 1875. Filla d'Antonio Espinar Aguilar i Juana Díaz Martín, es traslladà a Madrid amb la seva mare quan aquesta contragué segones noces. María es casà, el 1905, amb Antonio Torres Chacón. El matrimoni tingué dos (2) fills, Antonio i Álvaro. Sis (+6) anys després, el 1911, es divorcià. Sent molt jove, es convertí en directora general i presidenta de la casa de màquines d'escriure Yost Writing Machine Company, fabricades a Bridgeport (Connecticut, USA). La mecanografia obria un (1) horitzó laboral nou. Per promocionar la marca, l'empresa convocà un (1) concurs de mecanografia, després de realitzar–lo agraí públicament la col·laboració desinteressada de la representant a Espanya. El diari ABC de cinc d'octubre de 1912 relatava la notícia. El 1921 el mateix diari publicava la revocació de poders notarials atorgats a favor de María Espinosa i donava a conèixer el nom dels tres (3) homes que integraven del nou equip directiu. Els nous directius havien estat el cap de comptabilitat, el sotsdirector de Madrid i l'inspector de sucursals de províncies i substituïren María Espinosa, que n'havia estat la directora durant més de vint (+20) anys.[1]

L'esperit empresarial l'havia portat, el 1911, al costat d'Ana Picard, a iniciar els tràmits per a la comercialització d'«Aguas de Morataliz», que fou autoritzada el 1915. L'any següent, María Espinosa de los Monteros fou triada, per unanimitat, vocal de l'Associació de Propietaris de Balnearis.

El 1926 fou designada per Primo de Rivera, el 1926, per exercir el càrrec de regidora a l'Ajuntament de Segòvia (Castella i Lleó). D'aquesta forma es convertí en una (1) de les dones que, per primera vegada, exercien el càrrec de regidora, si bé no havien estat triades democràticament.

Activisme feminista

El 20 d'octubre de 1918 un (1) grup de dones format a instàncies de Celsia Regis, decidí reunir–se en el despatx de María Espinosa de los Monteros, per formar una (1) organització feminista que denominaren Associació Nacional de Dones Espanyoles (ANME). María Espinosa en fou triada presidenta. Entre les associades estaven Benita Asas Manterola, Clara Campoamor Rodríguez, Elisa Soriano, Maria de Maeztu, Julia Peguero i Victoria Kent.[2]

Sent-ne presidenta María Espinosa de los Monteros, el 1919, es constituí el Consell Suprem Feminista integrat per cinc (5) associacions: la Sociedad Progresiva Femenina, la Liga Española para el Progreso de la Mujer, l'ANME, la Sociedad Concepción Arenal de Valencia i l'Asociación La Mujer del Porvenir de Barcelona.

María Espinosa fou «una (1) dona de transició» en el desenvolupament del feminisme de la igualtat a l'estat, una (1) d'aquelles dones que «apunten a la igualtat però encara parteixen de la diferència». En els seus escrits i conferències defensà els drets civils, amb una (1) «força intel·lectual» com la que s'aprecia en la conferència titulada «Influencia del feminismo en la legislación contemporánea», que impartí davant la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i en la revista de la qual està publicada, o com en la que pronuncià en el Col·legi d'Advocats de Barcelona, amb el tema «L'emancipació de les dones».[3][4]

A partir de finals dels anys vint (20), quan Espinosa de los Monteros centrava la seva campanya en els drets civils, Benita Asas Manterola, en la seva funció de portaveu d'ANME, començà a publicar en Mundo Femenino, de to reivindicatiu, i es produí una (1) radicalització política cap a la igualtat i el sufragisme. Asas Manterola succeí Espinosa de los Monteros en la presidència de l'associació.[5]

Premis i distincions

  • Creu de l'Orde Civil d'Alfons XII pel Ministeri d'Instrucció i Belles Arts, el 1915. Tingué per això tractament d'Excel·lentísima Senyora.[6]

  • Filla Predilecta d'Estepona el 27 de desembre de 1920, en reconeixement d'això un (1) carrer duu el seu nom.

  • La Societat d'obrers «La Benéfica Carloteña» de Vallecas, la nomenà presidenta honorària el 20 d'abril de 1916.

  • Premi Nacional María Espinosa, creat pel Ministeri de Cultura, mitjançant Ordre de 13 de setembre de 1978 (BOE de 25.07.1978, pàg. 22.378) i derogat per Ordre de 25 de juny de 1984.[7]

Referències

  1. ↑ Diari ABC publica l'anunci de revocació de poders.

  2. ↑ «Primeros pasos. El voto femenino en España».

  3. ↑ «Experiencias plurales del feminismo español en el primer tercio del siglo pasado: un balance de la historiografía reciente». Revista de Historiografía, 22, 2015.

  4. ↑ «Influencia del feminismo en la Legislación Contemporánea». Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, 39, 1920.

  5. ↑ Mujeres en el Mundo. Alianza Editorial, 2004.

  6. ↑ «María Espinosa».

  7. ↑ «María Espinosa».[Enllaç no actiu]

María Espinosa de los Monteros. Activista en la lluita pels drets de les dones a Espanya durant el primer terç del segle XX.

María Espinosa de los Monteros y Díaz de Santiago

El passat dijous 13 de maig de 2021 es commemorà el cent seixanta-quatrè aniversari del naixement de Sir Ronald Ross KCB FRS (Almora, Índia, Imperi britànic, 13 de maig de 1857 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 16 de setembre de 1932), qui fou un (1) metge, entomòleg i professor universitari britànic guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1902.

Biografia

Nasqué el 13 de maig de 1857 a la ciutat india d'Almora, població situada a l'estat d'Uttaranchal de l'Índia i que en aquells moments formava part de l'imperi britànic. Estudià medicina a l'Hospital de St. Bartholomew de Londres, i entrà a formar part de l'exèrcit britànic el 1881.

El 1889 fou nomenat professor de medicina tropical a l'Escola de Medicina Tropical de Liverpool, i el 1901 fou escollit membre de la Royal Society de Londres, de la qual en fou vicepresident entre els anys 1911 i 1913. L'any 1911 fou nomenat Comandant de l'Orde del Bany amb el títol de "sir" pel rei Eduard VII del Regne Unit.

Morí el 16 de setembre de 1932 a l'Institut Ross de Londres com a conseqüència d'una (1) llarga malaltia.

Recerca científica

El 1889, mentre dirigiria una (1) expedició a l'Àfrica occidental, inicià la seva recerca en la transmissió i control de la malària, observant la presència de mosquits portadors de la malaltia i organitzant el seu extermini a gran escala. El 1895 inicià a Calcuta (Índia) una (1) sèrie d'experiments que demostraren que la malària és transmesa pels mosquits i descobrí també el cicle vital del paràsit de la malària en el mosquit Anopheles. L'any 1902 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per les seves investigacions sobre la malària i la vinculació d'aquesta amb els mosquits.

Durant la seva carrera activa advocà per la tasca de la prevenció de la malària en diversos països. Així, realitzà exàmens i inicià plans de sanejament en molts indrets, incloent l'Àfrica Occidental, la zona del canal de Suez, Grècia, les Illa Maurici, Xipre, i en la major part de les àrees afectades per la Primera Guerra Mundial. Fou el primer a crear organitzacions per a la prevenció de la malària en les zones industrials de les actuals Índia i Sri Lanka; feu moltes contribucions a l'epidemiologia de la malària i als mètodes de la seva transmissió i expansió, i realitzà models matemàtics per a l'estudi de la seva epidemiologia.

Ronald Ross, winner of Nobel Prize in Medicine.

Ronald Ross

El passat dijous 13 de maig de 2021 es commemorà el cent trenta-novè aniversari del naixement de Georges Braque (Argenteuil, Val–d'Oise, Illa de França, 13 de maig del 1882 — París, Illa de França, 31 d'agost de 1963), qui fou un (1) pintor i escultor rellevant del segle XX francès que, juntament amb Pablo Picasso, desenvolupà el moviment artístic conegut com a cubisme.[1]

Joventut

Georges Braque fou nat a França. Cresqué a Le Havre (Sena Marítim, Normandia) i es formà per esdevenir un (1) pintor i decorador de cases tal com foren el seu avi i el seu pare, però estudià també pintura a l'escola de belles arts de Le Havre (Sena Marítim, Normandia) des del 1897 fins al 1899.

Fou aprenent d'un (1) decorador a París (Illa de França) i rebé el seu certificat el 1901. L'any següent estudià a l'Académie Humbert, també a París (Illa de França), i hi continuà pintant fins al 1904. Fou allà on conegué Marie Laurencin i Francis Picabia.

Fauvisme

Els seus treballs primerencs foren impressionistes, però després de veure les obres exposades pels Fauves el 1905 Braque adoptà l'estil fauvista. Els Fauves, un grup integrat per Henri Matisse i André Derain entre d'altres, empraven colors brillants i estructures de formes per tal de copsar la resposta emotiva més intensa. Braque treballà majoritàriament a prop dels artistes worked Raoul Dufy i Othon Friesz, que compartien la ciutat d'origen de Braque, Le Havre (Sena Marítim, Normandia), per tal de desenvolupar un (1) estil fauvista una mica més apaivagat. El 1906 Braque viatjà amb Friesz a L'Estaque, a Anvers (Flandes, Bèlgica), i retornà a Le Havre (Sena Marítim, Normandia) per pintar.

El maig del 1907 Braque exhibí amb èxit les seves obres fauvistes en el Saló dels Independents. El mateix any, l'estil de Braque inicià una (1) lenta evolució així que rebé la forta influència de Paul Cézanne, que morí el 1906, i l'obra del qual fou mostrada per primer cop a París (Illa de França) el setembre del 1907.

Cubisme

Els quadres de Braque del període 1908–1913 començaren a reflectir el seu nou interès en la geometria i la perspectiva simultània. Realitzà un (1) estudi intens dels efectes de la llum i la perspectiva i els mitjans tècnics que els pintors usaven per a representar aquests efectes, i posà en qüestió les convencions artístiques establertes. En els seus paisatges de pobles, per exemple, Braque reduïa sovint una estructura arquitectònica a una (1) forma geomètrica aproximada a un (1) cub, fent les ombres de forma que semblés alhora plana i tridimensional. D'aquesta manera, Braque atreia l'atenció a l'essència de la il·lusió òptica i la representació artística.

A principis del 1909 Braque començà a treballar al costat de Pablo Picasso, que havia estat desenvolupant una (1) aproximació similar en la pintura. Ambdós artistes produïren obres de colors neutralitzats i patrons complexos de formes planes, anomenades avui com cubisme analític. El 1912 començaren a experimentar amb el collage. La seva producció en col·laboració continuà fins al 1914, quan Braque s'allistà a l'exèrcit francès, i deixà París (Illa de França) per lluitar en la Primera Guerra Mundial.

Obra posterior

Braque fou malferit durant la guerra, i quan continuà la seva carrera artística el 1917, s'apartà de la ruda abstracció del cubisme. Treballant tot sol, desenvolupà un (1) estil més personal, caracteritzat per superfícies texturitzades i de colors brillants, i —tot seguint el seu trasllat a la costa de Normandia— la reaparició de la figura humana. Pintà moltes natures mortes durant aquest temps, mantenint l'èmfasi en l'estructura. Durant la seva recuperació feu una (1) gran amistat amb l'artista cubista Juan Gris i el suec Gösta Nystroem.

El 1947 conegué Nicolas de Staël i ambdós mantingueren una (1) relació d'amistat.

Continuà treballant durant la resta de la seva vida, i produí una (1) quantitat considerable de distingides pintures, obra gràfica, i escultures, totes imbuïdes d'una (1) persuasiva qualitat contemplativa. Morí el 31 d'agost de 1963 a París (Illa de França).

Referències

  1. Diccionario de Arte I.: Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 72. ISBN 84-8332-390-7. [1]

Vegeu també

Georges Braque, 1908, photograph published in Gelett Burgess, The Wild Men of Paris, Architectural Record, May 1910.

Georges Braque, 1906, L'Olivier près de l'Estaque (The Olive tree near l'Estaque). At least four (4) versions of this scene were painted by Braque, one of which was stolen from the Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris in May, 2010.[2]

Georges Braque, 1907–1908, The Viaduct at L'Estaque (Le Viaduc de l'Estaque), oil on canvas, 65.1 x 80.6 cm, Minneapolis Institute of Arts.

Georges Braque, 1908, Maisons et arbre (Houses at l'Estaque), oil on canvas, 40.5 x 32.5 cm, Lille Métropole Museum of Modern, Contemporary and Outsider Art.

Georges Braque, 1908, Le Viaduc de L'Estaque (Viaduct at L'Estaque), oil on canvas, 73 x 60 cm, Tel Aviv Museum of Art.

Georges Braque, 1908, Baigneuse (Le Grand Nu, Large Nude), oil on canvas, 140 × 100 cm, Musée National d'Art Moderne, Centre Pompidou, Paris.

Georges Braque, late 1909, Still Life with Metronome (Still Life with Mandola and Metronome), oil on canvas, 81 x 54.1 cm, Metropolitan Museum of Art. Gift from the Leonard A. Lauder Cubist Collection.

Georges Braque, 1909–1910, La guitare (Mandora, La Mandore), oil on canvas, 71.1 x 55.9 cm, Tate Modern, London.

Georges Braque, 1910, Violin and Candlestick, San Francisco Museum of Modern Art.

Georges Braque, 1908, Plate and Fruit Dish, oil on canvas, 46 x 55 cm, private collection.

Georges Braque, 1908, Cinq bananes et deux poires (Five Bananas and Two Pears), oil on canvas, 24 x 33 cm, Musée National d'Art Moderne.

Georges Braque, 1908, Maisons à l'Estaque (Houses at l'Estaque), oil on canvas, 73 x 59.5 cm, Kunstmuseum Bern.

Georges Braque, 1908–1909, Fruit Dish, oil on canvas, 54 x 65 cm, Moderna Museet, Stockholm.

Georges Braque, 1909, Port en Normandie (Little Harbor in Normandy), 81.1 x 80.5 cm, The Art Institute of Chicago.

Georges Braque, 1909, La Roche-Guyon, le château (The Castle at Roche-Guyon), oil on canvas, 80 x 59.5 cm, Moderna Museet, Stockholm.

Georges Braque, 1909 (September), Violin and Palette (Violon et palette, Dans l'atelier), oil on canvas, 91.7 x 42.8 cm, Solomon R. Guggenheim Museum.

Georges Braque, 1909–1910, Pitcher and Violin, oil on canvas, 116.8 x 73.2 cm, Kunstmuseum Basel.

Georges Braque, 1910, Femme tenant une Mandoline, 92 x 73 cm, Bavarian State Painting Collections.

Georges Braque, 1910, Portrait of a Woman, Female Figure (Torso Ženy), oil on canvas, 91 x 61 cm, private collection.

Georges Braque, 1911, Nature morte (Still Life), Reproduced in Du "Cubisme", by Albert Gleizes and Jean Metzinger, 1912.

Georges Braque, 1911, Nature Morte (The Pedestal Table), oil on canvas, 116.5 x 81.5 cm, Georges Pompidou Center, París.

Georges Braque, 1911–1912, Girl with a Cross, oil on canvas, 55 x 43 cm, Kimbell Art Museum, Fort Worth, Texas.

Georges Braque, 1911–1912, Man with a Guitar (Figure, L’homme à la guitare), oil on canvas, 116.2 x 80.9 cm (45.75 x 31.9 in), Museum of Modern Art, New York.

Georges Braque, 1912, Violin: "Mozart Kubelick", oil on canvas, 45.7 x 61 cm, Metropolitan Museum of Art.

Georges Braque, 1913, Nature morte (Fruit Dish, Ace of Clubs), oil, gouache and charcoal on canvas, 81 x 60 cm (31.8 x 23.6 in), Musée National d'Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París.

Georges Braque, 1913, Femme à la guitare (Woman with Guitar), oil and charcoal on canvas, 130 × 73 cm, Musée National d'Art Moderne, Centre Pompidou, París.

Georges Braque, 1913–1914, Still Life on a Table (Duo pour Flute), oil on canvas, 45.7 × 55.2 cm, Lauder Cubist Collection, Metropolitan Museum of Art, New York.

Georges Braque, 1914, Violon et verre (Violin and Glass), oil, charcoal and pasted paper on canvas, oval, 116 x 81 cm, Kunstmuseum Basel.

Georges Braque, 1914, Man With a Guitar, oil on canvas, 130 x 73 cm, Musée National d'Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París.

Georges Braque, 1918, Rhum et guitare (Rum and Guitar), oil on canvas, 60 x 73 cm, Colección Abelló, Madrid.

Georges Braque

El passat dimecres 12 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents unè aniversari del naixement de Florence Nightingale, OM (Florència, Gran Ducat de Toscana, Itàlia, 12 de maig de 1820 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 13 d'agost de 1910), qui fou una (1) infermera, estadística i reformadora social britànica, considerada la mare de la infermeria moderna i la creadora del seu primer model conceptual. Fou la primera dona que fou admesa a la Royal Statistical Society britànica i també fou elegida membre honorària de l'American Statistical Association.[1][2][obres 1]


Nasqué en una (1) rica família de classe alta, en una (1) època en què les dones d'aquesta classe estaven destinades al matrimoni i als fills. Inspirada per les seves creences religioses unitaristes, decidí dedicar-se al servei del proïsme, directament amb la seva actuació d'infermera i, indirectament, per mitjà de la reforma social. El seu pare, d'idees avançades, li proporcionà personalment una formació equilibrada que incloïa les matemàtiques, i donà suport als seus desigs de menar una vida activa més enllà de la llar familiar.


Durant la Guerra de Crimea actuà d'infermera tenint cura de soldats ferits, i les seves rondes nocturnes li valgueren el nom de la dama del llum, que la premsa anglesa difongué i que li feu guanyar el reconeixement públic. Encara que els estudiosos moderns són del parer que la seva actuació en la guerra va ser sobrevalorada per una premsa en cerca d'herois, la seva actuació posterior —dedicada a millorar la qualitat del servei sanitari a l'exèrcit britànic i, més tard, a la formació del personal sanitari femení— s'ha considerat d'importància revolucionària.


El 1860 Nightingale posà els fonaments de la infermeria professional amb l'establiment de la seva escola d'infermeria al Saint Thomas Hospital de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Es tractava de la primera escola seglar d'aquella mena al món i s'ha mantingut fins al present, en l'actualitat integrada al King's College de Londres. El «Nightingale Pledge» és un (1) compromís que prenen les noves infermeres, i el Dia Internacional de les Infermeres se celebra arreu del món en l'aniversari del naixement de Florence Nightingale cada 12 de maig.


La tasca reformista de Florence Nightingale es basà especialment en les seves excepcionals capacitats analítiques, l'ús prudent de la seva fama i la xarxa d'amics influent que aplegà. Les seves reformes socials inclogueren la millora de l'atenció sanitària i la seva extensió a totes les classes de la societat britànica, amb la millora de l'atenció sanitària i la lluita contra la malnutrició a l'Índia[obres 2] i la contribució en l'abolició de lleis contra la prostitució particularment dures amb les dones, sense oblidar l'expansió de formes de participació femenina en el món laboral. Nightingale fou una (1) escriptora versàtil i prodigiosa, i en vida seva publicà diversos escrits de difusió del coneixement mèdic, alguns en un (1) anglès senzill, adaptat per a persones poc literates.[obres 3] En el mateix sentit, ajudà a popularitzar els gràfics estadístics gràcies a les presentacions especialment didàctiques que feu a polítics i altres figures rellevants. Molts dels seus escrits, especialment els dedicats a la religió i al misticisme, romangueren inèdits i no s'han publicat fins fa ben poc.


De salut delicada ja des del primer terç de la seva vida, continuà treballant gairebé fins al seu traspàs.

Biografia

Primers anys

Florence Nightingale nasqué en el si d'una (1) família britànica de classe alta a Villa Colombaia[3] i rebé el nom per la veïna ciutat de Florència (Toscana), per aquell temps capital del Gran Ducat de Toscana. La seva germana gran, Frances Parthenope, també havia rebut el nom pel seu lloc de naixement, Parthenopolis, un antic assentament grec proper a Nàpols (Campània). La família tornà a Anglaterra (Regne Unit) el 1821, i Florence visqué la seva infantesa a les residències familiars d'Embley i Lea Hurst.[obres 4]


Els seus pares eren William Edward Nightingale, nascut William Edward Shore (1794–1874), i Frances «Fanny» Smith (1789–1880). La mare d'en William, Mary Evans, era neboda de Peter Nightingale, fet que comportà que a la mort d'aquest William heretés la propietat familiar al Derbyshire i adoptés el nom i l'escut heràldic dels Nightingale. El pare de Fanny (avi matern de Florence) fou l'abolicionista, unitarista i membre del Parlament William Smith.[4] L'educació de Florence fou duta a terme personalment pel seu pare.[obres 5]


El febrer del 1837, mentre era a Embley Park, visqué un (1) seguit d'experiències que interpretà com una (1) crida divina a dedicar la seva vida al servei dels altres. Durant la seva adolescència respectà l'oposició familiar que treballés d'infermera, i no ho anuncià fins al 1844. El seu propòsit, que causà preocupació i dolor a la seva mare i a la seva germana, constituí un (1) desafiament per les convencions socials de l'època, que relegava la dona als papers d'esposa i mare.


L'escriptor i poeta Richard Monckton Milnes, baró de Houghton, arribà a proposar–li matrimoni després de nou (9) anys de festeig, però rebé carabasses perquè la xicota considerà que el matrimoni col·lidiria amb la seva decisió de consagrar–se a la infermeria. Més endavant, el 1847, Florence Nightingale conegué a Roma (Laci, Itàlia) Sidney Herbert, primer baró Herbert de Lea, un (1) jove i brillant polític que havia estat ministre de Guerra (1845–1846) i ho tornaria a ser durant la Guerra de Crimea. Herbert era de viatge de noces quan es conegueren, i l'amistat amb el matrimoni Herbert li facilitaria la tasca d'infermeria a Crimea; posteriorment, Nightingale es convertiria en una (1) consellera clau per a la seva carrera política. Tanmateix, hom l'acusaria de precipitar el 1861 la mort de Herbert, causada per la malaltia de Bright (un [1] nom genèric per a diverses menes de nefritis crònica), per haver–lo pressionat excessivament en el seu programa de reformes sanitàries. Anys més tard Nightingale mantingué també una (1) estreta relació amb Benjamin Jowett, una (1) figura molt important a la Universitat d'Oxford, i s'ha dit que ell hauria volgut casar–s'hi.


Després del seu pas per Itàlia, Nightingale continuà viatjant per Grècia i Egipte (amb Charles i Selina Bracebridge de companys de viatge). Els seus texts sobre Egipte són testimoni de la seva educació, qualitats literàries i filosofia de vida. El gener del 1850, mentre navegava Nil amunt fins a Abu Simbel, escrigué:

«

No crec que hagi vist cap altra cosa que m'hagi afectat tant... [i, en referència al temple] sublim en el grau més alt de bellesa intel·lectual, intel·lecte sense esforç, sense patiment... cap aspecte és correcte, però l'efecte de conjunt expressa millor la grandesa espiritual que qualsevol altra cosa que m'hagués pogut imaginar. Una mateixa té la impressió d'un miler de veus, unides en un sentiment unànime d'entusiasme o emoció, que es diu que desconcertaria la persona més forta.

»

De Tebes (Egipte) estant, escrigué que havia estat «cridada per Déu», i una setmana més tard, prop del Caire (Egipte), anotà en el seu diari: «Déu em trucà al matí i em preguntà si faria el bé en el seu nom, sense buscar reputació».[5]


El 1850 visità la comunitat religiosa luterana de Kaiserswerth (Düsseldorf, Rin del Nord–Westfàlia) a Alemanya, i hi descobrí com el pastor Theodor Fliedner i les diaconesses (infermeres, vetlladores) que l'ajudaven treballaven per als malalts i marginats. Aquesta experiència esdevingué una (1) fita decisiva en la carrera de Florence Nightingale, i en publicà les vivències de forma anònima el 1851: The Institution of Kaiserswerth on the Rhine, for the Practical Training of Deaconesses,[6][obres 6] que fou la seva primera obra. No sembla que en la seva estada rebés altra preparació tècnica[nota 1] que l'observació del que s'hi feia.


El 22 d'agost de 1853 assumí el càrrec de superintendenta voluntària —sense fer tasques d'infermeria, però— de l'«Institute for the Care of Sick Gentlewomen»[nota 1] d'Upper Harley Street, Londres (Anglaterra, Regne Unit), i exercí aquest càrrec fins a l'octubre del 1854. A l'època, el seu pare l'havia dotada amb una (1) pensió de cinc-centes lliures esterlines (500 £) anuals[nota 2] que li permetien de portar una (1) vida confortable i continuar amb la seva carrera professional.

Guerra de Crimea

La contribució més famosa de Florence Nightingale tingué lloc durant la Guerra de Crimea, la qual es convertí en el seu objectiu central possiblement a partir de l'arribada a Gran Bretanya d'informes sobre la mala atenció mèdica als soldats ferits. El 21 d'octubre de 1854, ella i un (1) equip de trenta-vuit (38) infermeres voluntàries, que havia entrenat personalment i que incloïa la seva tia Mai Smith,[7] foren traslladades (amb autorització de Sidney Herbert) a Istanbul (Imperi otomà), distant dues-centes noranta-cinc (295) milles nàutiques (cinc-cents quaranta-sis quilòmetres [546 km]) de la principal base d'operacions britànica a Balaklava (Crimea, Rússia), a l'altra costa del mar Negre. Arribaren en els primers dies de novembre del 1854 a les Barraques de Selimiye a Scutari (actual districte d'Üsküdar, a Istanbul), i es trobaren que els soldats ferits rebien tractaments totalment inadequats per part del sobrecarregat equip mèdic, mentre que l'oficialitat era indiferent a aquesta situació. Els subministraments mèdics escassejaven, la higiene era pèssima i les infeccions comunes i en molts casos fatals. No es comptava amb equipament apropiat per processar els aliments per als pacients.


La primera edició del Dictionary of National Biography (1911) afirmava que la gestió de Nightingale havia reduït l'índex de mortalitat del quaranta-dos per cent (42%) al dos per cent (2%), fos per millores en la higiene o per les gestions davant de la Comissió Sanitària, però la segona edició (2001) ja no reflectí aquestes xifres. De fet, la quantitat de morts no disminuí, sinó que començà a augmentar, fins que el nombre de morts era el major de tots els hospitals de la regió. Durant el seu primer estiu a Scutari, quatre mil setanta-set (4.077) soldats hi perderen la vida, i hi moriren deu (10) vegades més soldats de malalties com el tifus, la febre tifoide, el còlera i la disenteria, que de ferides en el camp de batalla. L'amuntegament, els deficients desguassos i la manca de ventilació feren que el govern britànic hagués d'enviar una (1) Comissió Sanitària a Scutari el març del 1855, gairebé sis (<6) mesos després de l'arribada de Florence Nightingale. La Comissió, amb una (1) autoritat i uns mitjans que Nightingale no podia tenir, feu netejar els desguassos i millorar la ventilació dels barracons[nota 3] i, a partir d'aquestes mesures, l'índex de mortalitat baixà ràpidament. Nightingale mai no s'atribuí el crèdit per la reducció en el nombre de morts,[8] però al seu retorn a Londres (Anglaterra, Regne Unit) començà a reunir proves per a la Comissió Reial per a la Salut a l'Exèrcit per tal de sustentar la seva posició que els soldats morien a causa de les deplorables condicions de vida a l'hospital. Aquesta experiència influí decisivament en la seva carrera posterior, i la portà a advocar per la importància de millorar les condicions sanitàries hospitalàries. En conseqüència, ajudà a reduir les morts en l'exèrcit durant temps de pau i contribuí a la millora del disseny sanitari dels hospitals.

La dama del llum

Durant la Guerra de Crimea, Florence Nightingale rebé l'apel·latiu de «la dama del llum», a partir d'una (1) frase publicada en un (1) reportatge de The Times:


«Ella és un (1) àngel ministre sense cap exageració en aquests hospitals, i quan la seva esvelta forma es desplaça tranquil·lament al llarg de cada passadís, la cara de tots els pobres se suavitza amb gratitud. Quan tots els oficials mèdics s'han retirat de nit i el silenci i la foscor s'ha instaurat sobre aquests milers de malalts prostrats, se la pot veure sola, amb una (1) mica de llum a la mà, fent les seves rondes solitàries.»[nota 4]

La frase fou popularitzada per Henry Wadsworth Longfellow en el seu poema Santa Filomena, del 1857:

«

Lo! in that house of misery

A lady with a lamp I see

Pass through the glimmering gloom,

And flit from room to room.

»

— [nota 5]

Carrera posterior

El 29 de novembre de 1855 es feu un (1) acte públic per reconèixer–li l'actuació a Crimea (Rússia), i en el seu decurs sorgí la proposta de constituir el Nightingale Fund ('Fons Nightingale') per a la formació d'infermeres. Amb Sidney Herbert de secretari honorari, i el duc de Cambridge com a president, el 1859 el fons havia recollit quaranta-cinc mil (45.000) lliures esterlines. Aquesta suma permeté al 9 de juliol de 1860 inaugurar la «Nightingale Training School» ('Escola Professional Nightingale') amb seu a l'Hospital Saint Thomas; l'escola s'ha mantingut des d'aleshores i en l'actualitat[9] s'anomena «Florence Nightingale School of Nursing and Midwifery» ('Escola Florence Nightingale d'Infermeria i Obstetrícia') del King's College de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Les primeres infermeres titulades per l'escola van començar a treballar el 16 de maig de 1865 a l'hospici «Liverpool Workhouse Infirmary»[10] gràcies a les contribucions de William Rathbone,[nota 6] empresari i filantrop local.


Nightingale també contribuí a recollir fons per al «Royal Buckinghamshire Hospital» d'Aylesbury, vora Claydon House,[11] residència de la seva germana. L'aportació obtinguda permeté que l'hospital mantingués baixes les taxes d'admissió i, d'aquesta manera, pogués arribar a una (1) població més gran. El disseny de la reforma de l'edifici, acabada el 1862, fou fortament influenciat per Nightingale, i es convertí en el primer hospital civil que n'incorporà els dissenys sobre sistemes de ventilació, amplitud d'escales, instal·lacions sanitàries... La seva germana Frances Parthenope col·locà el 1861 la primera pedra del nou edifici, mentre que l'espòs d'aquesta, sir Harry Verney, havia estat un (1) dels principals promotors i autoritats de l'hospital ja des de la fundació el 1833.[12]

«Everyday sanitary knowledge, or the knowledge of nursing, or in other words, of how to put the constitution in such a state as that it will have no disease, or that it can recover from disease, takes a higher place. It is recognised as the knowledge which every one ought to have – distinct from medical knowledge, which only a profession can have.» – Preface to Notes on Nursing, Florence Nightingale [nota 7][13]

El 1859 havia publicat les seves Notes on nursing: What it is, and what it is not[obres 7][nota 8] (Notes sobre infermeria: què és i què no és), un (1) petit llibre que serví com a base del programa d'estudis de l'Escola Nightingale (i per a altres escoles d'infermeria que en seguiren el model), tot i haver estat escrit inicialment com a guia per als qui exercien cures d'infermeria a domicili. L'obra tingué una (1) bona recepció per part del públic en general i —encara avui— és considerada una (1) introducció clàssica a la infermeria. Al pròleg de l'edició facsímil del 1974[13] Joan Quixley, de l'Escola d'Infermeria Nightingale, indicava: «El llibre fou el primer de la seva mena a ser escrit. Aparegué en una (1) època en què les regles més bàsiques de la salut tot just començaven a ser conegudes, quan la seva temàtica era de vital importància per al benestar i la recuperació dels pacients, quan els hospitals estaven penetrats per les infeccions, quan les infermeres encara eren considerades com persones ignorants i sense formació. El llibre té, inevitablement, un (1) lloc en la història de la infermeria, ja que fou escrit per la fundadora de la infermeria moderna.» A partir de la publicació de les Notes on Nursing, Nightingale decidí dedicar la resta de la seva vida a promoure l'establiment i el desenvolupament de la infermeria com a professió.


A més de Notes on Nursing, entre els seus llibres més populars figuren Notes on Hospitals [obres 8] ('Notes sobre hospitals'), que tracta sobre la correlació entre les tècniques sanitàries i les instal·lacions mèdiques, i Notes on Matters Affecting the Health, Efficiency and Hospital Administration of the British Army (Notes en qüestions que afecten la salut, l'eficiència i l'administració hospitalària l'exèrcit britànic).[obres 5]


A banda de la seva actuació a Europa, també elaborà un (1) exhaustiu informe estadístic sobre les condicions sanitàries a les zones rurals de l'Índia[obres 9] i hi encapçalà la introducció de millores en l'atenció mèdica i en el servei de salut pública. Els anys 1858 i 1859 advocà amb èxit per l'establiment d'una (1) Comissió Reial per a l'estudi de la situació hindú, i dos (2) anys després redactà un (1) informe per a aquesta comissió, que ampliaria i concretaria el 1863. Després de deu (10) anys de reformes sanitàries, el 1873, Nightingale informà[14] que la mortalitat entre els soldats de l'Índia havia passat del seixanta-nou (69) per mil al dinou (19) per mil.


La bibliografia[15] indica que una (1) de les actuacions més significatives de Nightingale fou la introducció d'infermeres titulades per a la cura de malalts als hospicis anglesos i irlandesos a partir del 1860, començant pel pioner, i ja esmentat anteriorment, «Liverpool Workhouse Infirmary». Això significà que els malalts pobres passaren a ser atesos per personal adequadament preparat, en comptes de ser–ho per altres depauperats.


Per bé que s'afirma que Nightingale rebutjà la teoria microbiana de la infecció, el seu biògraf Mark Bostridge manifesta que el que ella atacava era la «teoria del contagionisme», una (1) precursora de la teoria dels gèrmens, i que mantenia que les infeccions només es podien transmetre pel contacte físic. Abans dels experiments de Louis Pasteur i de Joseph Lister, a mitjans dels anys 1860, quasi ningú no es prenia seriosament la teoria dels gèrmens; fins i tot després d'aquests dos (2) savis, molts metges no n'estaven convençuts. Louise Penner[16] destaca que si bé defensava la teoria dels miasmes (infeccions transmeses per l'aire o sorgides exnovo en un [1] lloc tancat), l'obsessió que tenia per la higiene i que predicava a les futures infermeres[nota 9] la contradeia en la pràctica.


La tasca de Nightingale serví d'inspiració per a les infermeres que entre els anys 1861 i 1865 actuaren en la Guerra de Secessió nord–americana. El govern de la Unió en sol·licità el consell per organitzar la medicina de campanya. Encara que les seves idees toparen amb el rebuig oficial, foren d'interès per al cos de voluntaris de la «Comissió Sanitària dels Estats Units» (una [1] agència semioficial que socorria soldats de la Unió). A la dècada dels setanta (70) Nightingale auspicià la carrera de l'americana Linda Richards, que seria creadora del primer sistema de registres mèdics individualitzats per a pacients d'hospital, i presidenta fundadora de l'«American Society of Superintendents of Training Schools»; Linda Richards es convertiria en una (1) gran pionera de la infermeria als Estats Units i al Japó. Pels volts del 1882 algunes infermeres de Nightingale gaudien d'una (1) creixent i influent presència en el desenvolupament de l'embrionària professió i ja feien de caps d'infermeria a hospitals importants (St. Mary's Hospital, «Westminster Hospital», «St. Marylebone Workhouse Infirmary» de Londres, «Hospital for Incurables» de Putney, «Royal Victoria Hospital» de Netley, «Edinburgh Royal Infirmary»; «Cumberland Infirmary», «Liverpool Royal Infirmary» i el «Sydney Hospital» —on encara hi ha una (1) ala dedicada a Nightingale—).


A partir del 1857 Nightingale havia començat a patir depressió i intermitents prostracions al llit. Bostridge indica la brucel·losi i l'espondilitis com a causes dels seus patiments, però una (1) explicació alternativa per als episodis depressius podria ser que, després de la guerra, Florence descobrí[8] que havia estat equivocada pel que feia a les raons de l'alt índex de mortalitat. No obstant això, no hi ha evidència documental que doni suport a aquesta darrera teoria, i la majoria dels especialistes consideren que patí una (1) brucel·losi especialment severa, que no començà a remetre fins als anys 1880. En l'actualitat, en l'aniversari del seu naixement se celebra el Dia Internacional de Conscienciació de les Malalties Neurològiques i Immunològiques Cròniques, pel fet que es considera que els símptomes de la seva malaltia coincideixen amb els d'un (1) trastorn neurològic.


Malgrat el seu delicat estat de salut, romangué altament productiva en l'àrea de la reforma social. Durant els seus anys de prostració al llit encara realitzà treballs pioners en el camp de la planificació hospitalària, mentre la seva obra es propagava ràpidament a la Gran Bretanya i a la resta del món. La producció intel·lectual de l'estudiosa disminuí considerablement en les seves velleses, escrigué ben poc a causa de la ceguesa i de la minva de les capacitats mentals, per bé que sense perdre l'interès en les notícies d'actualitat.[obres 5]

Relacions

Si bé el seu treball tingué com a conseqüència la millora de la situació social de les dones, Nightingale creia que les dones cercaven compassió en comptes de donar–ne[nota 10] i que no estaven tan capacitades com els homes. Criticà l'actuació de les primeres feministes, que es planyien d'una (1) aparent manca de sortides professionals per a les dones quan, al mateix temps, lucratives places hospitalàries, sota la supervisió de Nightingale i altres, quedaven permanentment sense ocupar.[nota 11] S'estimava més el tracte amb homes influents, en comparació amb les dones, de poca empenta o de poca volada intel·lectual[17] afirmant que aquests homes havien fet més que elles per ajudar–la a aconseguir els seus objectius, i escrivia: «I have never found one woman who has altered her life by one iota for me or my opinions.»[nota 12] Sovint es referia a si mateixa en termes masculins, com ara[18] que (ella) era un (1) «home d'acció» i un (1) «home de negocis».


No obstant això, tingué fondes i importants amistats amb dones i, ja gran, mantingué una (1) llarga correspondència amb una (1) monja irlandesa, la germana Mary Clare Moore, amb qui havia treballat a Crimea (Rússia).[19] La seva confident més estimada fou Mary Clarke–Mohl, una (1) britànica que conegué el 1837 i amb qui mantingué contacte la resta de la seva vida.[20]


Alguns investigadors mantenen que romandre casta tota la seva vida, sia perquè sentia un (1) deure gairebé religiós cap a la seva carrera, o perquè visqué en un (1) temps on imperava la moralitat sexual victoriana.[21]

Mort

El 13 d'agost de 1910, als noranta (90) anys, morí[nota 13] mentre dormia a la seva habitació del 10 de South Street,[22] a tocar de Park Lane (Londres, Anglaterra, Regne Unit). L'alt honor de ser sepultada a la londinenca abadia de Westminster fou rebutjat pels seus familiars, que s'estimaren més enterrar–la vora altres membres de la seva família[23] al cementiri parroquial de Saint Margaret of Antioch a East Wellow, Hampshire (Anglaterra, Regne Unit).


Contribucions


El 1860 fundà el primer programa oficial de formació d'infermeres, l'Escola Nightingale per Infermeres. La missió de l'escola era de preparar infermeres per treballar en hospitals, assistir els menys benestants, i ensenyar. Es pretenia que els estudiants tinguessin cura dels malalts domiciliàriament, un (1) enfocament que encara avui és avançat.[24]


L'aportació més important, però, fou el seu paper en la fundació de la moderna professió d'infermeria, i la seva obra constituí un (1) exemple de compassió, dedicació a la cura del pacient i a l'administració hospitalària diligent i curosa. En recordança, no tan solament encara es manté activa i en funcionament la «Florence Nightingale School of Nursing and Midwifery» que Nightingale fundà (actualment integrada en el King's College de Londres), sinó que hi ha un (1) «Nightingale Building»– a l'«School of Nursing and Midwifery» de la Universitat de Southampton i el Dia Internacional de la Infermeria se celebra anualment en la data del seu aniversari. Com s'indica a un (1) apartat posterior d'aquest article, la Creu Roja instituí una (1) medalla Nightingale[25] per a infermers i infermeres destacats.


També hi ha una (1) cadena d'hospitals amb el nom de Florence Nightingale a Istanbul, Turquia.[26]

Estadística i reforma sanitària

Florence Nightingale demostrà que tenia qualitats per a les matemàtiques ja des de la seva infantesa, i gràcies al guiatge del seu pare arribà a destacar en aquest camp. D'adulta, esdevingué una (1) pionera en l'ús de representacions visuals de la informació i en gràfiques estadístiques. Utilitzà correntment la gràfica circular (desenvolupada per William Playfair el 1801), i que aleshores era encara una (1) forma nova per a representar dades.[14] Hom la considerà «una (1) veritable pionera en la representació gràfica de dades estadístiques», i se li atribueix el desenvolupament d'una (1) forma de gràfic circular que en l'actualitat s'anomena «diagrama d'àrea polar»[27] o «diagrama de la rosa de Nightingale», equivalent a un (1) modern histograma circular, que emprava per a il·lustrar les causes de mortalitat dels soldats a l'hospital militar que dirigia. Usà intensivament aquestes representacions gràfiques als seus informes davant de parlamentaris i funcionaris britànics, amb el propòsit de demostrar la magnitud del desastre de la sanitat militar durant la Guerra de Crimea, i a fi de facilitar la comprensió de les dades a persones a qui costés la interpretació de representacions estadístiques convencionals.


El 1859 fou escollida com a primera dona membre de la Royal Statistical Society, i posteriorment esdevindria membre honorària de l'American Statistical Association.


En les seves darreries (1891), i sabedora que una (1) proporció molt gran de l'alt funcionariat britànic procedia de la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), intentà endebades que s'hi constituís una (1) càtedra de «física social i de la seva aplicació pràctica», com una (1) forma de preparar els futurs alts càrrecs del govern a fer servir l'estadística en la planificació social.[nota 14]

Principals línies d'actuació estadística

[28]

  • Recopilà i presentà a la «Comissió Reial sobre l'Estat Sanitari de l'Exèrcit de l'Est» un (1) aplec de dades[27] en què emprà diagrames d'àrea per a la representació gràfica de xifres de mortalitat; l'ús que feu de clars i entenedors diagrames de barres i de sectors n'inspirà l'adopció generalitzada per a les publicacions censals i per a les difusions d'altres conjunts de dades britànics.

  • La seva presentació de la (desfavorable) comparació de percentatges de mortalitat entre la població britànica en general i les de les unitats angleses aquarterades a les Illes Britàniques portà a reformes importants en la construcció dels barracons, la dieta militar i la constitució de serveis mèdics i sanitaris per a la tropa.

  • La recopilació d'informacions recollides a l'Índia, gràcies als qüestionaris dissenyats per Florence Nightingale, acabaren menant —després d'una (1) llarga espera— a una (1) reorganització general de l'administració britànica al subcontinent.

  • Amb la col·laboració dels importants estadístics Quételet i Farr, obtingué el suport de l'«International Statistical Congress» de Londres (1860) per reformar i estandarditzar els criteris dels hospitals britànics en informar sobre dades mèdiques.

  • S'enfrontà a les iniciatives legislatives «Fighting the Contagious Diseases Acts», que volien fer obligatòria la inspecció i tractament de les prostitutes. Demostrà amb xifres que la taxa de les malalties venèries, que tant afectaven els soldats britànics, era la mateixa en zones on es controlaven les prostitutes que en les zones on no es feia. Malgrat la seva oposició, aquesta legislació s'aprovà el 1864, encara que els arguments de Nightingale s'usaren extensivament en la campanya subsegüent que acabà aconseguint el 1886 la derogació de les lleis esmentades.

  • Dissenyà el qüestionari i analitzà els resultats de l'enquesta que el Colonial Office feu de la mortalitat i morbiditat dels nens natius a les escoles colonials. Les seves recomanacions aconseguiren millores en l'administració educativa colonial.

  • Al Congrés Estadístic Internacional de Berlín (Alemanya) del 1863 presentà una (1) ponència que analitzava dades estadístiques d'intervencions quirúrgiques: constituí un (1) dels primers usos de l'estadística avaluadora.

Reforma sanitària

[7]

Malgrat la seva manca de formació mèdica especialitzada, Nightingale aportà a Scutari les experiències que havia adquirit en sales d'hospitals anglesos i, més concretament, al Middlesex Hospital de Londres (Anglaterra, Regne Unit) durant l'epidèmia de còlera del 1854. I del seu pas per l'hospital turc se n'endugué l'observació dels efectes benèfics que determinades accions havien causat en els pacients, uns efectes benèfics que podia demostrar públicament gràcies a la formulació estadística amb què els reflectia. El conjunt de tècniques que desenvolupà, i que modernament ha estat considerat un (1) revolucionari[7] assoliment en la història de la infermeria i la medicina en general, es pot xifrar en tres (3) punts principals:

  • Control de les infeccions hospitalàries: si la medicina, en l'època de Nightingale, encara no havia formulat una teoria dels gèrmens pràctica (cosa que hauria d'esperar als descobriments de Louis Pasteur i Robert Koch, i als antibiòtics d'Alexander Fleming i successors), la mera observació dels contagis a Scutari li feu prendre mesures higièniques i de contenció de contagis (isolació de pacients infecciosos, neteges rutinàries de totes les àrees, adquisició i preparació d'aliments en asèpsia, ventilació de les sales de malalts i gestió de residus apropiada) que es demostraren de gran eficàcia.

  • Epidemiologia hospitalària: l'enregistrament minuciós dels processos, la seva posterior tabulació estadística i un (1) estudi posterior que intentés inferir causes dels resultats obtinguts aportaren un (1) enfocament científic «il·lustrat» a la pràctica mèdica militar, a vegades més lligada a les ordenances i a la rutina que no a l'estudi i la prevenció.

  • Atenció als moribunds: avançant–se extraordinàriament a les teories del segle XX sobre l'ajuda al ben morir[29] Nightingale les portà a la pràctica intuïtivament. Acompanyà els soldats en els darrers moments, i posteriorment escrigué als familiars les circumstàncies de la malaltia i la mort de l'ésser estimat, sovint acompanyant–ho amb un (1) petit paquet amb les darreres possessions del difunt.

Literatura i feminisme

«

Els assoliments de Nightingale resulten més admirables quan se'ls considera en el context de les restriccions socials que patien les dones en l'Anglaterra victoriana. El seu pare, William Edward Nightingale, era un terratinent summament ric, i la seva família es feia amb els estrats més alts de la societat anglesa. En aquells dies, les dones de la classe social de Nightingale ni assistien a les universitats ni pretenien carreres professionals, el seu propòsit en la vida era casar–se i tenir fills. Nightingale fou afortunada. El seu pare creia que les dones havien de rebre educació, i personalment li ensenyà italià, llatí, grec, filosofia, història i —molt inusual per a les dones d'aquest temps— literatura i matemàtiques.

»

— I. Bernard Cohen, 1984 pàg. 98



Per bé que més coneguda per les seves contribucions en els camps de la infermeria i de l'estadística, l'obra de Nightingale també té importància en l'estudi del feminisme anglès. Els anys 1850 i 1852 es debatia entre la seva autodeterminació i les expectatives d'un (1) matrimoni amb algun membre de la classe alta, i com a resultes d'aquest procés de reflexió i autoanàlisi, elaborà uns escrits que exposaven el seu pensament i que publicà en Suggestions for Thought to Searchers after Religious Truth[nota 15] (1860), una (1) obra de vuit-centes vint-i-nou (829) pàgines en tres (3) volums que imprimí privadament; modernament, Suggestions... només s'havia reimprès de forma parcial[nota 15] fins a la publicació recent (2008) del volum corresponent[obres 10] de les Obres completes de Nightingale.


Dels textos de Suggestions..., el més conegut és l'assaig Cassandra (una [1] referència al personatge de la mitologia grega), que fou reimprès el 1928 per l'escriptora Ray (Rachel) Strachey a The Cause,[30] en què feia història del moviment feminista. En Cassandra, Nightingale critica una (1) sobrefeminització de les dones que les deixa gairebé indefenses, tal com ho veia en el letàrgic estil de vida de la seva mare i la seva germana gran, tot i tenir una (1) educació; per la seva part, rebutjà una (1) vida d'irreflexiu confort[nota 16] per dedicar–se al servei social i, tal com el text reflecteix, amb el temor que les seves idees acabessin esdevenint inefectives, com hauria succeït a la Cassandra original.[31] La llegenda, tal com Èsquil l'escrigué al seu Agamèmnon, explica que Cassandra fou una (1) princesa de Troia que era sacerdotessa del temple d'Apol·lo durant la Guerra de Troia. Havia rebut el do de la profecia, però, en rebutjar els intents amorosos d'Apol·lo, aquest la maleí de forma que les seves prediccions fossin ignorades.


La crítica literària i feminista nord–americana Elaine Showalter ha dit de la literatura de Nightingale que es tractava «d'un (1) text major del feminisme anglès, i un (1) enllaç entre Wollstonecraft i Woolf».[32]

«Though I am known as the founder of the Red Cross and the originator of the Convention of Geneva, it is to an English woman that all the honour of that convention is due. What inspired me to go to Italy during the war of 1859 was the work of Miss Florence Nightingale in the Crimea.» —Henri Dunant[nota 17][33]

Inspiració per a la Creu Roja

Fou una (1) font d'admiració per a la Creu Roja[33] i influí decisivament en la fundació de la Creu Roja Britànica el 1870, i formà part del comitè de dames fins a la mort. La institució creà una (1) distinció en honor de la seva figura[25] i Jean Henri Dunant, el fundador de la Creu Roja, en visitar Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1872, en reconegué efusivament el mèrit.

Teologia

Si bé diverses fonts l'han presentada com a vinculada a l'unitarisme (una [1] família teològica sorgida de la Reforma protestant), les escasses referències que Nightingale feu a l'unitarisme convencional foren moderadament negatives. Romangué dins de l'Església d'Anglaterra tota la seva vida, encara que amb idees pròpies i heterodoxes. Influenciada ja de jove pel pensament wesleyà, la futura infermera cregué[nota 18][obres 11] que la religió genuïna s'havia de manifestar amb l'amor i l'atenció activa cap al proïsme.


A més d'un (1) gran nombre d'escrits diversos[obres 12][obres 13] sobre temes religiosos, Nightingale fou autora d'una (1) ambiciosa obra, Suggestions for Thought (esmentada a l'apartat precedent), que constitueix una (1) teodicea pròpia on desenvolupà les seves idees. L'autora es qüestionava la deïtat d'un (1) Déu que condemnava ànimes a l'infern, i advocava per la salvació universal, el concepte que tots els morts —creients o no— acabarien fent cap al Cel; sovint emprà aquesta noció quan confortava persones sota la seva cura.


Malgrat la seva intensa devoció personal a Crist, Nightingale cregué la major part de la seva vida que les religions paganes i orientals[obres 4] contenien també revelacions genuïnes, i s'oposà fermament a la discriminació dels seguidors de les diverses esglésies cristianes, així com de les creences no cristianes. Nightingale mantenia que la religió ajudava a proporcionar fortalesa en les feines dures, i tingué cura que les infermeres sota la seva responsabilitat atenguessin serveis religiosos. Paradoxalment, criticà les religions organitzades, i desaprovà el paper que al segle XIX a voltes prengué l'Església d'Anglaterra a empitjorar les condicions de vida dels més pobres. Mentre que sostenia que el professional de la salut ideal s'havia d'inspirar tant en motius professionals com religiosos, també afirmava que, en la pràctica, molts treballadors sanitaris animats per la religió avantposaven la seva salvació personal, i que aquesta motivació era inferior al desig professional de proporcionar la millor atenció possible.[obres 14]

Obres

Nightingale, Florence. Lynn McDonald (editora general) Gérard Vallée (editor d'alguns volums). Collected Works of Florence Nightingale. I-XVI. Waterloo, ON (Canadà): Wilfrid Laurier University Press, 2002–2012. Arxivat 2011.09.27 a Wayback Machine.:

  1. ↑ Florence Nightingale: An Introduction to Her Life and Family, 2002 (Collected Works vol. 1). ISBN 9780889203877.

  2. ↑ Gérard Vallée (editor): Florence Nightingale on Social Change in India, 2007 (Collected Works vol. 10). ISBN 0889204959.

  3. ↑ Florence Nightingale on Public Health Care, 2004 (Collected Works vol. 6). ISBN 9780889204461. (conté Notes on Nursing for the Labouring Classes)

  4. ↑ Anar a :4,0 4,1 Gérard Vallée (editor): Florence Nightingale on Mysticism and Eastern Religions, 2003 (Collected Works vol. 4). ISBN 0889204136.(conté Notes on Devotional Authors of the Middle Ages, Letters from Egypt i Letters and Notes on Eastern Religions)

  5. ↑ Anar a :5,0 5,1 5,2 Florence Nightingale: The Crimean War, 2010 (Collected Works vol. 14). ISBN 9780889204690. (conté Notes on Matters Affecting the Health, Efficiency and Hospital Administration of the British Army)

  6. ↑ Florence Nightingale's European Travels, 2004 (Collected Works vol. 7). ISBN 9780889204616. (comprèn The Institution of Kaiserswerth on the Rhine, for the Practical Training of Deaconesses)

  7. ↑ Florence Nightingale: The Nightingale School, 2009 (Collected Works vol. 12). ISBN 9780889204676. (conté Notes on Nursing (What it is, and what it is not) en la segona edició, del 1860)

  8. ↑ Florence Nightingale and Hospital Reform, 2012 (Collected Works vol. 16). ISBN 9780889204713. (conté Notes on Hospitals)

  9. ↑ Gérard Vallée (editor): Florence Nightingale on Health in India, 2006 (Collected Works vol. 9). ISBN 0889204683. (comprèn How People May Live and not Die in India, Suggestions in Regard to Sanitary Works Required for the Improvement of India i Suggestions on a System of Nursing for Hospitals in India)

  10. ↑ Suggestions for Thought, 2008 (Collected Works vol. 11). ISBN 9780889204652. (conté Suggestions for Thought, amb Man's Will and God's Law i Cassandra)

  11. ↑ Extending Nursing, 2009 (Collected Works vol. 13). ISBN 9780889205208. (comprèn Training Nurses for the Sick Poor)

  12. ↑ Florence Nightingale's Spiritual Journey, 2002 (Collected Works vol. 2). ISBN 9780889203662. (compren el Diary del 1877 i els textos de la seva Bíblia anotada)

  13. ↑ Florence Nightingale's Theology, 2002 (Collected Works vol. 3). ISBN 9780889203716.

  14. ↑ Florence Nightingale on Women, Medicine, Midwifery and Prostitution, 2005 (Collected Works vol. 8). ISBN 0889204667 (comprèn Introductory Notes on Lying–in Institutions).

Reconeixements, llegat i memòria

El 1883, la reina Victòria li atorgà la Royal Red Cross, i el 1904 fou admesa a la Venerable Order of Saint John amb el grau de «Dama de Gràcia» (el segon grau en importància d'aquest orde, una (1) recuperació moderna de l'Orde de l'Hospital). El 1907 esdevingué la primera dona a rebre l'Orde del Mèrit i l'any següent rebé l'«Honorary Freedom» de la City de Londres (Anglaterra, Regne Unit).


La «Campanya a favor de la ≪Declaració Florence Nightingale≫»[34] impulsada amb la «Iniciativa Nightingale per uns Salut Global» («Nightingale Initiative for Global Health» – NIGH), promou la presa de consciència mundial sobre les qüestions que motivaren el treball de Nightingale: la priorització en l'àmbit social dels temes sanitaris i de la medicina preventiva, la formació i suport a infermeres i altres treballadors de la salut, l'accés a una nutrició equilibrada, a l'aigua potable, a una (1) atenció mèdica digna i als medicaments, entre d'altres.


Diverses fundacions porten el seu nom. Entre aquestes, la «Nightingale Research Foundation» del Canadà, dedicada a l'estudi i tractament de la síndrome de fatiga crònica. El 1912 el Comitè Internacional de la Creu Roja reconegué la influència que la tasca de Nightingale havia tingut en els seus orígens[33] i instituí la «Medalla Florence Nightingale»,[25] una (1) distinció que s'atorga biennalment a infermers o auxiliars d'infermeria per serveis destacats. Igualment, el president de l'Índia atorga cada 12 de maig des del 1973 el «National Florence Nightingale Award», en reconeixement a professionals d'infermeria notoris que s'hagin distingit per la devoció, sinceritat, dedicació i compassió.[35]


El «Museu Florence Nightingale» és a l'Hospital Saint Thomas de Londres (Anglaterra, Regne Unit), on encara funciona la primera escola d'infermeria fundada per Nightingale. Un (1) altre museu dedicat a la seva memòria és a la residència familiar de la seva germana, Claydon House,[11] en l'actualitat propietat del National Trust. A Istanbul (Turquia), la torre nord de la caserna de Selimiye o Scutari, en la forma grega del nom que s'usava a l'època de la Guerra de Crimea,[36] és un (1) museu en honor de la infermera anglesa. Quatre (4) hospitals de la ciutat turca[nota 19] també en porten el nom.[37]


Al pedestal del Memorial de la Guerra de Crimea del cementiri d'Haydarpaşa d'Istanbul hi ha una (1) placa de bronze, descoberta el «Dia de la Commonwealth» del 1954, que porta la inscripció: «To Florence Nightingale, whose work near this Cemetery a century ago relieved much human suffering and laid the foundations for the nursing profession»[nota 20] i que fou col·locada en celebració del C aniversari del servei d'infermeria a la regió. La ciutat de Florència (Toscana, Itàlia) també homenatjà la seva il·lustre filla, i li dedicà una (1) estàtua, que s'exhibeix al claustre de la basílica de la Santa Creu.


Algunes esglésies de la comunió Anglicana commemoren Nightingale en els seus calendaris litúrgics. L'Església luterana evangèlica d'Amèrica celebra cada 13 d'agost[38] les figures de Florence Nightingale i Clara Maas com a «renovadores de la societat».

  • Àudio

La veu de Nightingale s'ha conservat en un (1) enregistrament fonogràfic del 1890, preservat a la British Library Sound Archive. La gravació, accessible en línia[39] es feu en suport al fons d'assistència als desvalguts veterans de la Càrrega de la Brigada Lleugera[40] i diu:

«

When I am no longer even a memory, just a name, I hope my voice may perpetuate the great work of my life. God bless my dear old comrades of Balaclava and bring them safe to shore.

»

— Florence Nightingale[nota 21][41]


  • Teatre

La primera representació teatral de Nightingale fou a The Lady with the Lamp de Reginald Berkeley, estrenada a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1929, amb Edith Evans en el paper principal; aquesta obra es basà en la biografia que n'havia escrit Lytton Strachey a Eminent Victorians, on no se'n feia un (1) retrat afalagador (Bostridge, 2008). El 1951 Herbert Wilcox adaptà l'obra de teatre al cinema[42] amb el mateix títol. Nightingale també apareix com a personatge de l'obra teatral surrealista Early Morning d'Edward Bond.

  • Televisió

Tant en documentals com en ficció, se l'ha retratada diverses vegades. Des del documental Florence Nightingale[43] de Norman Stone (BBC, 2008), on es posa l'èmfasi en el seu esperit independent i la seva convicció que l'obra que portava endavant era d'inspiració divina, fins al telefilm de Sonali Fernando Mary Seacole: the Real Angel of the Crimea[44] (Channel 4, 2006) on es mostra una (1) Nightingale de mentalitat estreta i oposada als esforços de Seacole. El 1985 Jaclyn Smith havia protagonitzat el telefilm Florence Nightingale[45] de Daryl Duke.

  • Cinema

El 1912 Julia Swayne Gordon representà el paper de Nightingale al curtmetratge mut The Victoria Cross[46] de Hal Reid. En una (1) altra pel·lícula silent, Florence Nightingale[47] (1915, amb direcció de Maurice Elvey i basada en el llibre d'Edward Cook), la infermera fou encarnada per Elisabeth Ridson. Ja en l'etapa de cinema sonor, la representaren (entre altres) Kay Frances (The White Angel[48] de William Dieterle, 1936), i Anna Neagle (The Lady with the Lamp[42] Herbert Wilcox, 1951).

  • Fotografia

Nightingale rebutjava la reproducció de la seva imatge, fos en fotografies, retrats pictòrics o en les estampes que la premsa transformà en icòniques i que l'exhibien portant un llum entre els ferits de la Guerra de Crimea. La seva imatge, tot amb tot, ha arribat a circular fins i tot en una (1) emissió de bitllets britànics de deu lliures (10 £) 49] del 1975 fins al 1994. El 2006 es descobrí una (1) rara fotografia d'ella, presa en una (1) visita a la seva llar familiar d'Embley el maig del 1958. Una (1) altra fotografia, presa el 1907 per la retratista Lizzie Caswall Smith a la seva llar londinenca de Park Lane, fou subhastada el 2008, amb adjudicació per cinc mil cinc-centes lliures esterlines (5,500 £).[50]

Biografies

[51]

La primera biografia[52] de Nightingale feu un (1) fulletó publicat a Anglaterra (Regne Unit) el 1855. El 1911 Edward Cook fou autoritzat pels marmessors de Nightingale per escriure la biografia «oficial», publicada en dos (2) volums amb el títol The Life of Florence Nightingale (Macmillan, 1913). Aquesta fou la font principal del capítol que, sobre Florence Nightindale, Lytton Strachey li dedicà a la seva obra Eminent Victorians (Chatto and Windus, London, 1938). Cecil Woodham–Smith també aprofità força el llibre de Cook a la seva biografia Florence Nightingale, 1820–1910 (Constable, London, 1950), encara que l'escriptora l'enriquí amb material familiar inèdit que s'havia preservat a Claydon House. Lynn MacDonald dedicà el 2002 el primer volum de la seva edició de les Obres completes de Florence Nightingale a una (1) extensa biografia de la infermera britànica completada amb força materials autobiogràfics.


El 2008 Mark Bostridge publicà Florence Nightingale: The Woman and Her Legend[15] basant–se gairebé exclusivament en material inèdit procedent dels arxius de Sir Ralph Verney, V baronet, descendent de Nightingale i últim propietari de Claydon House, i de documents escampats en més de dos-cents (>200) arxius de tot el món. Alguns d'aquests darrers documents ja havien estat recollits a les Collected Works of Florence Nightingale.


En català es publicà el 2010 un article de divulgació sobre el personatge: Torroella Prats, Josep «Florence Nightingale: una (1) vida al servei dels desvalguts». Serra d'Or, 607–608, juliol–agost 2010, pàg. 10–13.

Efecte de Florence Nightingale

L'«efecte Florence Nightingale»[nota 22] és la denominació d'una (1) síndrome que s'utilitza per referir–se a una (1) situació on el terapeuta, usualment un (1) metge o infermera, desenvolupa un (1) acostament excessivament emocional cap a un (1) pacient sota la seva responsabilitat. L'efecte contrari, del pacient adquirint afecte vers el seu cuidador, fou descrit i batejat per Sigmund Freud amb el mot «transferència».[53]


Notes

  1. ↑ Anar a :1,0 1,1 Vegeu la nota 7, pàgina 167 de l'obra Poovey, Mary. Uneven Developments: The Ideological Work of Gender in Mid–Victorian England. Chicago: The University of Chicago Press, 1988. ISBN 022667530

  2. ↑ S'ha proposat una equivalència actual de 65.000 $ o 40.000 £; atès que al canvi actual [2013] no són imports equivalents, el càlcul de la mitja dels dos (2) imports dóna uns 48.325 €

  3. ↑ En paraules de la mateixa Nightingale (Notes on Matters Affecting the Health (...) of the British Army):

«

It is notorius that neither the knowledge nor the means necessary to effect sanitary improvements, at Scutari, existed before the arrival of the Sanitary Commission. The non–cleansing of the Hospital and its appurtenances, the neglect of the ill-constructed and non–acting drains of the place, and the accumulating of an indefinite number of sick, as well as Medical Officers, Orderlies, and Nurses, and soldiers in depot, within a narrow area, in the interior of the Hospital, placed its inhabitants in circumstances far more adverse to cure and to health than are afforded by even the most crowded an unwholesome alleys of the worst towns

»

  1. ↑ «Sense exageració alguna és un (1) "àngel guardià" en aquests hospitals, i mentre la seva gràcil figura llisca silenciosament pels corredors, la cara de cada desgraciat s'assuavitza amb gratitud en veure-la. Quan tots els oficials mèdics s'han retirat ja per a la nit, i el silenci i la foscor han descendit sobre tants malalts prostrats, hom pot observar-la sola, amb un petit llum a la mà, fent les seves solitàries rondes.»

  2. ↑

«

Mireu ! A aquella casa d'aflicció

Veig una dama amb un llum.

Passa a través de les vacil·lants tenebres
i llisca de sala en sala.

»

— Henry Wadsworth Longfel


  1. ↑ William Rathbone era un (1) ric comerciant de Liverpool que, mogut per l'atenció que una (1) infermera donà a la seva primera esposa quan aquesta morí el 1859, feu campanya perquè s'establís un (1) sistema públic d'infermeria que tingués cura de les persones que no podien pagar–se l'atenció personalitzada:

«

It occurred to me to engage Mrs. Robinson, ... [my wife's] nurse, to go into one of the poorest districts of Liverpool and try, in nursing the poor, to relieve suffering and to teach them the rules of health and comfort. I furnished her with the medical comforts necessary, but after a month's experience she came to me crying and said that she could not bear any longer the misery she saw. I asked her to continue the work until the end of her engagement with me (which was three months), and at the end of that time, she came back saying that the amount of misery she could relieve was so satisfactory that nothing would induce her to go back to private nursing, if I were willing to continue the work

»



— William Rathbone, «William Rathbone and the beginning of District Nursing»

  1. ↑

«

Cada dia, el coneixement sanitari, o el coneixement de la infermeria o, en altres paraules, com posar la constitució en un estat que no agafi la malaltia, o que se'n pugui recuperar, pren més importància. Se'l reconeix com un coneixement que tothom hauria de tenir - en oposició al coneixement mèdic, que només pot ser que professional.

»

— De la introducció a Notes on Nursing, Florence Nightingale


8. ↑ A banda de l'edició al volum 12 de les Obres completes, hom pot pot consultar les Notes a l'edició lliure de drets del Projecte Gutemberg(«Notes on Nursing (What it is, and what it is not)».


9. ↑ Penner reprodueix un (1) fragment del llibre Notes on Hospitals on es proposen estrictes mesures per garantir una (1) millor higiene:

«

Of all methods of keeping patients warm the very worst is certainly to depend for heat on the breath and bodies of the sick. I have known a medical officer keep his ward windows hermetically closed, thus exposing the sick to all the dangers of infected atmospheres, because he was afraid that, by admitting fresh air the temperature of the ward would be too much lowered. This is a destructive fallacy.

»

— Nightingale: Notes on Nursing, pàg. 15


10. ↑ A una carta del 1861 deia: Les dones no tenen compassió [...] les dones es deleixen per ser estimades, no per estimar. Apel·len a la vostra compassió tot el dia, [i] no són capaces de tornar-vos-en gens, perquè no poden recordar les vostres coses prou temps com per fer–ho ... No poden transmetre un fet acuradament a una altra, ni aquesta altra s'hi fixa prou bé com per esdevingui una (1) informació (Cook, 1914)


11. ↑ A la mateixa carta del 1861 deia: Em treu de polleguera, les[activistes dels] Drets de les Dones parlen que "volen un terreny" per a elles, quan jo pagaria de ben grat cinc-cents dòlars (500 $) a l'any per una (1) secretària dona. I dues (2) superintendentes angleses m'han dit el mateix. I no n'aconseguim cap... (Cook, 1914)


12. ↑

«

Mai no he trobat una (1) dona que hagi canviat en el més mínim la seva vida per mi o per les meves opinions.

»

— Florence Nightingale on Women...


13. ↑ The New York Times «Miss Nightingale Dies, Aged Ninety». The New York Times, 15 agost del 1910.

«

Florence Nightingale, the famous nurse of the Crimean war and the only woman who ever received the Order of Merit, died yesterday afternoon at her London home. Although she had been an invalid for a long time, rarely leaving her room, where she passed the time in a half-recumbent position and was under the constant care of a physician, her death was somewhat unexpected. A week ago she was quite sick, but then improved and on Friday was cheerful. During that night alarming symptoms developed and she gradually sank until 2 o'clock Saturday afternoon, when the end came.

»

— The New York Times


14. ↑ Lynn McDonald, l'editora de les Obres completes comenta a «Florence Nightingale: Passionate Statistician». aquesta voluntat de la infermera britànica, referenciant–la de Pearson, K. Life, Letters and Labours of Francis Galton. Cambridge: Cambridge University Press, 1924. vol. II, pàg. 416–424.


15. ↑ Anar a :15,0 15,1 L'edició original de l'obra i l'edició posterior, aquesta incompleta, són:
Suggestions for thought to the searchers after truth. 3 volums. [s.l.]: George E. Eyre and William Spottiswoode, 1860.
Nightingale, Florence. Michael D. Calabria & Janet A. Macrae (editors). Suggestions for Thought: Selections and Commentaries. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1994. ISBN 081221501X. Reimpressió moderna al volum 11 de les Obres Completes.


16. ↑ Citant l'estudi de la valenciana Monrós–Gaspar, Laura «The voice of Cassandra: Florence Nightingale's Cassandra (1852) and the Victorian Woman». New Voices in Classical Reception Studies, 3, 2008.:

«

But a woman cannot live in the light of intellect. Society forbids it. Those conventional frivolities, which are called her ‘duties', forbid it … What are these duties (or bad habits)? Answering a multitude of letters which lead to nothing, from her so-called friends; keeping herself up to the level of the world that she may furnish her quota of amusement at the breakfast–table; driving out her company in the carriage.

»

— Nightingale: Cassandra

17. ↑

«

Per bé que sóc conegut com a fundador de la Creu Roja i l'originador de la Convenció de Ginebra, és a una (1) dona britànica a qui es deu l'honor de la convenció. La meva inspiració per anar a Itàlia durant la guerra del 1859 fou la tasca feta per Miss Florence Nightingale a la de Crimea.

»

— Henri Dunan

18. ↑ Lynn McDonald, a la introducció del llibre Extending Nursing indica:

«

Nightingale's rare references to Unitarianism are mildly negative, and while her religious views were heterodox, she remained in the Church of England throughout her life. Her biblical annotations, private journal notes and translations of the mystics give quite a different impression of her beliefs, and these do have a bearing on her work with nurses, and not only at Edinburgh, but neither [Cecil Woodham-]Smith nor his followers consulted their sources

»

— Lynn McDonald


19. ↑ Entre ells, l'hospital privat més important del país: l'«İstanbul Florence Nightingale Hastanesi». Els altres són el «Şişli Florence Nightingale Hastanesi», el «Gayretteppe Florence Nightingale Hastanesi» i el «Kadıköy Florence Nightingale Hastanesi» «Group Florence Nightingale Hospitals».


20. ↑

«

A Florence Nightingale, la feina de la qual a prop d'aquest cementiri un (1) segle enrere alleujà molt patiment humà i posà els fonaments per a la professió d'infermeria

»

(«Haydarpasha British Cemetery!». My Telegraph: Metin Ylmaz, 26 setembre del 2011. Arxivat 2016.04.09 a Wayback Machine.)


21. ↑

«

Quan ja no sigui ni tan sols una memòria, només un nom, confio que la meva veu pugui perpetuar la gran obra de la meva vida. Déu beneeixi els meus vells i estimats camarades de Balaklava i els porti sans i estalvis a la costa

»

— Florence Nightingale


22. ↑ Algunes fonts l'anomenen «Síndrome de Florence Nightingale», per bé que aquesta denominació també s'ha fet servir per referir–se a la síndrome de fatiga crònica, que es creu que era la malaltia que patia la infermera («Presentació de la "Nightingale Research Foundation", dedicada a l'estudi de la SFC» (en anglès).

Referències

  1. ↑ «Florence Nightingale» (en català). Universitat d'Alacant. Biblioteca Universitària.

  2. ↑ Macho Stadler, Marta. «Florence Nightingale, mucho más que la dama de la lámpara | Ciencia y más» (en castellà). Mujeres con ciencia, 22.08.2017.

  3. ↑ «Florence Nightingale: Villa Colombaia, Florence – Her Birthplace».

  4. ↑ «Arbre genealògic dels Shore de Sheffield, Meersbrook, Norton i Tapton» (en anglès). Rotherham Web. Arxivat de l'original el 2013.10.29.

  5. ↑ Chaney, Edward «Egypt in England and America: The Cultural Memorials of Religion, Royalty and Revolution». Sites of Exchange: European Crossroads and Faultlines. Rodopi [Amsterdam i New York], 2006, pàg. 39–74.

  6. ↑ The Institution of Kaiserswerth on the Rhine, for the Practical Training of Deaconesses. Ragged Colonial Training School, London, 1851, reimprès al volum VII de les Obres Completes.

  7. ↑ Anar a :7,0 7,1 7,2 Gill, Christopher J.; Gill, Gillian C. «Nightingale in Scutari: Her Legacy Reexamined». Clinical Infectious Diseases, 40, 12, juny del 2005, pàg. 1799–1805. DOI: 10.1086/430380. ISSN: 1058-4838. PMID: 15909269.

  8. ↑ Anar a :8,0 8,1 Small, Hugh: Florence Nightingale, Avenging Angel. Constable, London, 1999. ISBN 9780094798403.

  9. ↑ «Florence Nightingale School of Nursing and Midwifery».

  10. ↑ «The Workhouse, the story of an institution: Liverpool, Lancashire».

  11. ↑ Anar a :11,0 11,1 «Claydon House a la plana d'Info Britain» (en anglès). Arxivat de l'original el 2011.09.27.

  12. ↑ «The Royal Buckinghamshire Hospital: Our history».

  13. ↑ Anar a :13,0 13,1 Nightingale, Florence: «Prefaci». A: Notes on Nursing. Blackie & Son Ltd, Glasgow, 1974. ISBN 9780216899742. reedició facsímil de l'edició del 1860 →

  14. ↑ Anar a :14,0 14,1 Cohen, I. Bernard «Florence Nightingale». Scientific American, 250, març del 1984. DOI: 10.1038/scientificamerican0384-128.

  15. ↑ Anar a :15,0 15,1 Bostridge, Mark: Florence Nightingale: The Woman and Her Legend. Viking, London, 2008. ISBN 9780670874118.

  16. ↑ Al capítol Florence Nightingale's Sensational Narratives de Louise Penner, de l'obra de Twohig, Peter L.; Kalitzkus, Vera. Making Sense of Health, Illness and Disease. Rodophi B.V., Amsterdam, 2004, pàg. 91. ISBN 904201119X.

  17. ↑ Cook, Sir Edward Tyas: The Life of Florence Nightingale: 1862–1910. McMillan, London, 1914.[Enllaç no actiu]

  18. ↑ Nightingale, Florence; Stark (editor), Myra «Florence Nightingale's Cassandra». The Feminist Press, 1979, pàg. 17.

  19. ↑ Dades en web: «Florence Nightingale and the Sisters of Mercy». Arxivat de l'original el 2013.10.30, i en llibre: Sullivan, Mary C. (editora). The Friendship of Florence Nightingale and Mary Clare Moore [correspondència]. University of Pennsylvania Press, Philadelphia, 1999. ISBN 9780812234893.

  20. ↑ Hi ha un (1) extens comentari de la relació Clarke–Nightingale, amb reproducció de les cartes conservades, a les pàgines 544 a 600 del volum 8 de les Obres Completes de Florence Nightingale.

  21. ↑ Dossey, Barbara Montgomery: Florence Nightingale: Mystic, Visionary, Reformer. Springhouse, PA: Springhouse Corp, 2000. ISBN 9780874349849.

  22. ↑ «Placa fúnebre a la seva residència».

  23. ↑ «The Grave at East Wellow».

  24. ↑ Neeb, Kathy: Fundamentals of mental health nursing. 3rd edition. Philadelphia: F.A. Davis, 2006. ISBN 9780803614017.

  25. ↑ Anar a :25,0 25,1 25,2 «Florence Nightingale Medal, a la plana del "Comitè Internacional de la Creu Roja"» (en anglès).

  26. ↑ [enllaç sense format] http://www.groupflorence.com

  27. ↑ Anar a :27,0 27,1 Lewi, Pul J. «Speaking of Graphics 5: Nightingale and Polar Area Diagrams», 2006.

  28. ↑ McDonald, Lynn: «Florence Nightingale: Passionate Statistician».

  29. ↑ Kübler–Ross, Elisabet: On death and dying. Macmillan, Nova York, 1969.
    Kübler-Ross, Elisabeth    : La Mort: una aurora [10a. edició]. Luciérnaga, Barcelona, 2006. ISBN 8487232361.

  30. ↑ Strachey, Ray: The Cause. Bell, London, 1928.

  31. ↑ Bostridge, Mark: «Women of the world unite...». The Guardian, 29 gener del 2005 Gilbert, Sandra M.; Gubar, Susan «Florence Nightingale». The Norton Anthology of Literature by Women: The Traditions in English. W.W. Norton [Nova York], 1996, pàg. 836–837.

  32. ↑ Gilbert, Sandra M.; Gubar, Susan «Florence Nightingale». The Norton Anthology of Literature by Women: The Traditions in English. W.W. Norton [Nova York], 1996, pàg. 836–837.

  33. «Florence Nightingale and the Red Cross, al web de la Creu Roja Britànica».

  34. «The Nightingale Declaration: committed to sharing health with the world».

  35. «Florence Nightingale Awards». Best Current Affairs, 12 maig del 2013.

  36. «The Florence Nightingale Museum». The Telegraph Travel, 15 setembre del 2007.

  37. «Web del "Group Florence Nightingale Hospitals"» (en anglès).

  38. «A commemoration and Recognition of Christians in Science, Technology and Medicine».

  39. «Internet Archive».

  40. «Dades del discurs i de la gravació al catàleg de la British library».[Enllaç no actiu]

  41. «Transcripció al web de la National Library».

  42. The Lady with the Lamp a Internet Movie Database (anglès).

  43. Florence Nightingale a Internet Movie Database (anglès).

  44. Mary Seacole: The Real Angel of Crimea a Internet Movie Database (anglès).

  45. Florence Nightingale a Internet Movie Database (anglès).

  46. The Victoria Cross a Internet Movie Database (anglès).

  47. Florence Nightingale a Internet Movie Database (anglès).

  48. The White Angel a Internet Movie Database (anglès).

  49. «Models de bitllets emesos pel Bank of England» (en anglès).

  50. «Rare Nightingale photo sold off». BBC News, 19.11.2008.

  51. Per bé que antiquada, hom pot consultar la biobibliografia de Florence Nightingale a: Bishop, W.J., compilador; Goldie, Sue: A Bio–bibliography of Florence Nightingale. Dawsons of Pall Mall – The International Council of Nurses; The Florence Nightingale International Foundation, London, 1962.

  52. En una (1) modesta edició de setze (16) pàgines, al preu d'un (1) penic The Only and Unabridged Edition of the Life of Miss Nightingale, detailing her Christian Heroic Deeds in the Land of Tumult and Death, which has made her name most deservedly Immortal, not only in England, but in all Civilized Parts of the World, winning the Prayers of the Soldiers, the Widows and the Orphans, wherein is not only given a ... biography of her charitable and humane life in England, but is also continued to the end of the war. Coulson, London, 1855?.

  53. Allen, Victoria: «I fell 500 ft in a crash then fell in love with the ward sister...». The Sun, 29th July 2009.

Photograph by Henry Hering

Estàtua de Florence Nightingale, Waterloo Place, Londres.

Embley Park, actualment una (1) escola, fou una (1) de les llars de la família de William Nightingale.

Institut de diaconesses de Theodor Fliedner a Kaiserswerth.

Litografia de William Simpson, que il·lustra les condicions de malalts i ferits en la Batalla de Balaklava.

D'una litografia de 1856, una (1) sala de l'Hospital de Scutari on Nightingale treballà.

Nightingale rebent els ferits a Scutari, per Jerry Barrett.

Florence Nightingale

Estàtua de Florence Nightingale, London Road, Derby.

Tomba de Florence Nightingale al cementiri de l'església de Saint Margaret, East Wellow, Hampshire.

Diagrama de les causes de la mortalitat de l'Exèrcit de l'Est, per Florence Nightingale.

Logotip vectorial del lloc web Internet Movie Database (IMDb).

Florence Nightingale

El passat dimecres 12 de maig de 2021 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement de Dorothy Mary Crowfoot Hodgkin (El Caire, Egipte, Imperi britànic, 12 de maig de 1910 — Shiptons–on–Stour, Anglaterra, Regne Unit, 29 de juliol de 1994), qui fou una (1) química i professora universitària anglesa guardonada amb el Premi Nobel de Química l'any 1964.[1]

Biografia

Nasqué el 1910 a la ciutat del Caire (Egipte) on el seu pare, John Crowfoot, treballava com a funcionari al departament d'educació de l'Imperi britànic del qual en aquell moment en formava part i que avui dia és la capital d'Egipte. La seva mare, Grace Marie Hood, anomenada Molly, volia estudiar medicina però l'oposició dels seus pares feu que finalment esdevingués llevadora. Tingué tres (3) germanes: Elisabeth Grace, nascuda el ?; Joan, nascuda el 1912, i Betty, el 1914.[2] Als sis (6) anys la família es traslladà a Khartum, al Sudan però, en esclatar la Primera Guerra Mundial, retornà amb les seves germanes a casa dels seus avis a Worthing,[2] Anglaterra mentre els seus pares romanien al Sudan. Quan acabà la Gran Guerra, Molly, la mare de Dorothy, tornà al Regne Unit amb Diana, la seva quarta filla,[2] per fer–se càrrec de l'educació de les seves filles, cosa que faria personalment. Primer es traslladaren a la casa on s'havia criat Molly a Nettleham, Linconshire. Quan Dorothy comptava amb deu (10) anys la família es tornà a traslladar, aquest cop a Beccles, al comtat de Suffolk, d'on és originari l'avi patern. Allà, el 1921, Dorothy entrà a la Lehman School però l'ensenyament de ciències a les noies és molt limitada.[2] En acabar l'educació secundària Dorothy decidí estudiar química i ho feu al Somerville College de la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) on es graduà el 1932 amb les màximes qualificacions.[3] Aquell mateix any anà a la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) on començà a treballar amb John Desmond Bernal i amb qui aprengué a fer servir els difractòmetres i l'estudi dels difractogrames.[3] El 1936 acabà la seva tesi doctoral, especialitzant–se en cristal·lografia, disciplina de la qual fou professora a Oxford (Anglaterra, Regne Unit) fins a la seva jubilació l'any 1977.


Durant aquells anys Dorothy conegué l'historiador Thomas Hodgkin amb qui es casà el 1937 i tingué el seu primer fill Luke Howard Hodgkin, el 20 de desembre de 1938.[2] Després del part tingué el seu primer brot d'artritis reumatoide malaltia que l'acompanyaria fins a la seva mort.[3] La seva segona filla, Prudence Elizabeth, nasqué el mes de setembre del 1941, i Toby, el maig del 1946.[2]


L'any 1965 li fou atorgat el títol de l'Orde del Mèrit concedida per la reina Elisabet II del Regne Unit que des de la seva creació el 1901 només havia estat concedida a una (1) altra dona: Florence Nightingale. El 1970 fou nomenada rectora de la Universitat de Bristol (Anglaterra, Regne Unit).[3]


Morí el 1994 d'un (1) atac de cor[3] a la seva residència de Shipston–on–Stour, Anglaterra (Regne Unit).

Recerca científica

Hodgkin fou pionera en la tècnica de determinació d'estructures de substàncies d'interès bioquímic mitjançant difracció de raigs X. Convertí la insulina en el seu projecte d'investigació primària, i n'inicià la seva recerca l'any 1934 quan Robert Robinson li oferí una (1) mostra petita d'insulina cristal·lina. La difracció de raigs X a la dècada del 1930 encara no estava prou desenvolupada, per la qual cosa es decidí a millorar la tècnica cristal·logràfica; aconseguí determinar l'estructura tridimensional de les biomolècules del colesterol l'any 1937, la penicil·lina el 1945, la vitamina B12 el 1954, la insulina el 1969, així com la de la lactoglobulina, ferritina i el virus del mosaic del tabac. Posteriorment Hodgkin i els seus col·laboradors s'encaminaren al calciferol o vitamina D2, així com l'antibiòtic gramicidina.


Al final de la Segona Guerra Mundial Dorothy marxà a fer una gira pels Estats Units per tal de comparar l'organització i equipament dels laboratoris nord–americans amb els del seu laboratori a Oxford (Anglaterra, Regne Unit). En aquest viatge visita dotze ciutats i participa en una (1) trobada de la Societat Americana de Rajos X i Difracció dels Electrons. Durant un (1) temps treballa amb Linus Pauling i els seus companys a Pasadena, Califòrnia i participa a diverses conferències a Iowa, Missouri i Michigan.[2]


El 29 d'octubre de 1964 fou guardonada amb el Premi Nobel de Química «per la determinació de l'estructura de moltes substàncies biològiques mitjançant els raigs X»,[4] convertint-se en la tercera dona en aconseguir aquest guardó després de Marie Curie i Irène Joliot–Curie.

Activisme social

Interessada en l'intercanvi intel·lectual entre científics i preocupada pels problemes que la ciència ocasionava a la població, entre els anys 1976 i 1988 fou presidenta de les Conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials. Així mateix fou guardonada amb el Premi Lenin de la Pau concedit pel Govern Soviètic l'any 1985–1986.

Referències

  1. ↑ «Dorothy Crowfoot Hodgkin». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ Anar a :2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Merle–Béral, Hélène: 17 mujeres premios Nobel de ciencias (en castellà). Plataforma, febrer de 2018, pàg. 112–115, 126, 127. ISBN 9788417114695.

  3. ↑ Anar a :3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Muñoz Páez, Adela: Sabias. La cara oculta de la ciencia. (en castellà). Penguin Random House, 01/03/2017, pàg. 271–274, 276, 277, 281, 282. ISBN 9788499927022.

  4. ↑ Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Química 1964 (anglès).

Lara Lalemi, a Chemistry PhD student, talks about the achievements of Professor Dorothy Hodgkin (1910–1994), the first British woman to win a Nobel Prize and former Chancellor of the University of Bristol: Dorothy was the University’s fifth Chancellor from 1970 to 1988. She was a pioneer in the field of protein crystallography and was the first British woman to win a Nobel Prize, receiving it for Chemistry in 1964. Dorothy’s interest in chemistry started when she was just 10 years old and she was one of only two girls at secondary school who were allowed to join the boys as they studied the subject. She went on to achieve a first–class honours degree from the University of Oxford – only the third woman to achieve this distinction. She was awarded the Nobel Prize for her pioneering work on protein crystallography and the structures of vitamin B12 and penicillin. Her work helped to unravel the detailed 3D structures of proteins, including insulin, fundamentally shaping our understanding of living organisms. In Bristol, Dorothy is remembered as our second longest serving Chancellor. She proved to be a hands–on Chancellor, attending many University meetings and functions, public lectures and lunching with student officers in the Union. Dorothy remains the only British woman to have received a Nobel Prize in any of the three sciences it recognises. Not only was she an amazing scientist, but an icon for many women in science. As someone who has studied her work some 50 years later, I’m struck by its impact and how she managed to achieve such a major breakthrough at a time when so few women were even studying Chemistry, let alone supporting the growth of modern medicine. Portrait by Jessica Augarde Photography.

Dorothy Mary Crowfoot Hodgkin

El passat dimecres 12 de maig de 2021 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement de William Francis Giauque (Niagara Falls, Canadà 12 de maig de 1895 - Berkeley, Califòrnia, EUA, 28 de març de 1982), qui fou un (1) químic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1949.

Biografia

Nasqué el 12 de maig de 1895 a la població de Niagara Falls, situada a la província canadenca d'Ontàrio. Retornà als Estats Units, d'on provenia la seva família, però a la mort del seu pare el 1908 retornà a Niagara Falls. Estudià secundària al seu poble de naixements, entrant a treballar posteriorment en diverses centrals hidroelèctriques. Posteriorment estudià química a la Universitat de Berkeley (Califòrnia), on es llicencià el 1920 i es doctorà el 1922.


Sota la supervisió de Gilbert Lewis inicià la seva tasca docent a la Universitat de Berkeley l'any 1922, i arribà a ser nomenat professor titular de química l'any 1934, càrrec que ostentà fins al 1962. Giauque morí el 28 de març de 1982 a la població de Berkeley, situada a l'estat nord–americà de Califòrnia.

Recerca científica

Giauque s'interessà en la recerca del Tercer Principi de la termodinàmica, durant aquesta investigació experimental estigué sota la tutela del professor G.E. Gibson que comparava les entropies relatives de cristalls amb les del cristall de la glicerina. El seu objectiu principal era demostrar a través d'una (1) gamma de proves apropiades que el Tercer Principi de la termodinàmica és una (1) llei natural bàsica.


El 1926 proposà un (1) mètode per observar temperatures considerablement inferiors a un (1) kelvin (272,15° C). Desenvolupà així mateix un (1) dispositiu magnètic de refrigeració segons el seu propi disseny per a assolir aquest resultat, i aconseguí arribar més prop del zero absolut que el que molts científics pensaven possible. Aquest treball «trailblazing», a part de provar una (1) de les lleis fonamentals de la naturalesa, conduí a fortificar l'acer, millorar la gasolina i a desenvolupar processos més eficients en una (1) diversitat d'indústries. Les seves investigacions i la dels seus estudiants inclogueren una (1) gran quantitat de determinacions de l'entropia amidades a baixa temperatura, particularment en gasos condensats. Les entropies i altres característiques termodinàmiques de molts gasos també foren determinades a través de l'estadística quàntica i dels nivells d'energia moleculars disponibles a la banda espectral així com d'altres fonts. Les seves investigacions interrelacionades amb l'entropia de l'oxigen de Herrick Johnston conduïren al descobriment dels isòtops 17 i 18 de l'oxigen a l'atmosfera terrestre i demostrà que els físics i els químics havien estat utilitzant diverses escales de pes atòmic per anys sense saber–ho.


El 1949 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pels seus estudis en termodinàmica, especialment per les seves investigacions sobre les propietats de les substàncies a baixes temperatures.

William Francis Giauque (12 de maig de 1895 – 28 de març de 1982).

El passat dimecres 12 de maig de 2021 es commemorà el dos-cents cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa (Badajoz, Extremadura, Espanya, 12 de maig de 1767 — París, Illa de França, 4 d'octubre de 1851), qui fou un (1) gentilhome, polític espanyol ennoblit i favorit reial. Fou primer ministre o 'ministre universal' durant el regnat de Carles IV i reconegut com a Príncep de la Pau. Fou duc d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) i duc de Sueca (Ribera Baixa, País Valencià).

Primers anys

Nasqué al carrer Santa Lucía de Badajoz (Extremadura) el 12 de maig de 1767. Els seus pares foren José de Godoy, la família del qual procedia de Castuera (Badajoz, Extremadura), i María Antonia Álvarez de Faria, d'origen portuguès. Ambdós nobles, però d'hisenda mitjana i majoritàriament heretada.


José de Godoy, coronel de l'exèrcit, es preocupà com va poder de la instrucció dels seus fills en l'aspecte intel·lectual i en l'educació física, per mitjà de la pràctica de l'equitació o l'esgrima; indispensable perquè poguessin seguir amb èxit la carrera militar. Després d'acabar els estudis elementals, Godoy adquirí coneixements de matemàtiques, humanitats i filosofia.


El 1784 arribà a la Cort i fou admès per Carles III en la Guàrdia de Corps, on servia el seu germà més gran, Luis. Estudià francès i italià amb els germans Joubert, als quals manifestava deure molt, així com al seu confessor.

La ràpida ascensió de Godoy

El 15 de novembre de 1792, vuit (8) anys després del seu ingrés en la Guàrdia de Corps, Manuel Godoy fou elevat al càrrec de primer secretari d'Estat o del Despatx, és a dir, primer ministre o 'ministre universal', pel nou sobirà Carles IV, qui des que havia pujat al tron el 1788 no havia deixat d'omplir–lo d'honors: cadet, ajudant general de la Guàrdia de Corps brigadier, mariscal de camp i sergent gran de la Guàrdia.

Motius de la seva ràpida ascensió

  • Un (1) sector atribueix aquest ascens a la passió que la reina Maria Lluïsa sentí per un (1) guàrdia tan ben plantat: alt, fornit, cabell ros, cutis blanc, ulls blaus... Així ens els descriuen els qui el conegueren, i el mateix Goya així ens el retrata. Bellesa i intel·ligència foren les virtuts que la sobirana aprecià en el seu protegit, i la idea que arribà a forjar–se del talent polític de Godoy aconseguí infondre–la també al seu espòs. La seva presumpta aventura amb la reina contribuí al desprestigi de la monarquia, com demostren aquestes coplillas que circulaven en aquella època:

Mi puesto de Almirante

me lo dio Luisa Tonante,

Ajipedobes la doy,

considerad donde estoy.

[...]Tengo con ella un enredo,

soy yo más que Mazarredo.

[...]Y siendo yo el que gobierna

todo va por la entrepierna

  • Un (1) altre sector de gent, malgrat que reconeixen l'aventura de la reina amb Godoy, la consideren en un (1) paper secundari. Opinen que la ràpida ascensió de Godoy fou impulsada per les repercussions que la Revolució Francesa i el seu gir cada vegada més radical tingueren a la Península. Davant dels esdeveniments que obligaren a renunciar al tron Lluís XVI, el ministre Floridablanca adoptà una (1) actitud vacil·lant, sense atrevir–se a intervenir, mentre intentà mantenir fora de perill el país de la ideologia revolucionària (1789–1791). Fracassada aquesta política, el comte d'Aranda prengué el poder, però a causa de la seva ideologia il·lustrada no sabé millorar la delicada situació de la monarquia de Carles IV, ni la del rei francès, en la qual ja s'havia proclamat una (1) república. Davant d'aquests esdeveniments el rei nomenà Godoy per governar, un (1) home lliure d'influències i relacions amb Floridablanca o amb el partit aragonès d'Aranda.

  • En les seves Memories el favorit protesta contra els que atribuïren al galanteig i a les tonades les preferències de lloa reis: «En la meva vida vaig entendre de guitarra, ni de cantar, ni podia acudir a aquestes habilitats, que no tenia, per sostenir–se en la cort. Jo diré poques coses sobre això, i observaré el decòrum que requereix la seva memòria, com convé entre espanyols.»


Tanmateix, la repugnància dels espanyols pel nouvingut fou gran: així ho testimonia l'Abat Muriel segons el sentir general de l'època; no per la joventut de Godoy, car un (1) jove podia governar bé, i al Regne Unit tenien l'exemple de Pitt, sinó per la forma en la qual havia arribat al càrrec.


Per la seva part Carles, membre de l'ambaixada francesa a Madrid, explicà que la ràpida ascensió d'aquell aventurer era causa de murmuració de totes les classes socials i que la falta de modèstia de la reina lasciva, qui enriquia el seu favorit a compte del tresor públic, escandalitzava tothom.


El 1908 Juan Pérez de Guzmán intentà per primera vegada la vindicació de la desprestigiada Maria Lluïsa. El marquès de Villaurrutia humilià novament a la sobirana a la seva obra 'La reina Maria Lluïsa, esposa de Carles IV', mentre que el mexicà Carlos Pereyra en la seva edició de les Cartes confidencials de la Reina Maria Lluisa i del senyor Manuel Godoy considerà calumniós tot el referent a la il·lustre dama i el sotmeté a aguda crítica.


En l'última edició de les Memòries del Príncep de la Pau, el doctor Carlos Seco ofereix potser una (1) de les versions més desapassionades i completes de l'origen de la privadesa del favorit. Admet la possibilitat d'amors amb Maria Lluïsa, però els dona una (1) importància secundària. L'origen del fervor d'ambdós sobirans —no de la reina sola— caldria trobar–lo en la recerca, quan eren prínceps d'Astúries, d'algú que els hi degués tot a ells per tal de contraposar–ho als omnipotents ministres de Carles III, amb els qui no simpatitzaven.

Primer Ministeri (1792–1798)

La guerra amb França i la pau de Basilea

El 21 de gener de 1793, Lluís XVI moria a la guillotina. Després d'alguns intents inútils a fi de detenir l'execució, Godoy provocà el conflicte per castigar el magnicidi i la Convenció Nacional declarà la guerra el 7 de febrer. La Guerra Gran fou al principi favorable per a Espanya. El general Antonio Ricardos arribà fins i tot a Perpinyà (Rosselló), però l'organització de la defensa per part francesa frenà l'empenta inicial.


El 25 de maig de 1793 Godoy firmà a Aranjuez (Madrid) el conveni provisional d'aliança defensiva contra la Gran Bretanya amb els títols de duc d'Alcúdia (Mallorca, Balears), gran d'Espanya de primera classe, regidor perpetu de la ciutat de Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) , cavaller del Toisó d'Or, Gran Creu de l'Orde de Carles III, comanador de Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura), conseller d'Estat, primer secretari, secretari de la reina, superintendent general de Correus i Camins, gentilhome de cambra amb exercici, capità general dels Reials Exèrcits, inspector i sergent gran del Reial Cos de Guàrdia de Corps.


El desembre del 1794 espanyols i anglesos aliats aixecaren el setge de Toló (Var, Provença–Alps–Costa Blava), plaça que havia estat recuperada pels republicans. La contraofensiva francesa refredà els ànims dels espanyols que havien anat a la contesa en defensa de la religió i de la monarquia. Godoy guanyà la partida a Aranda, partidari del final de la lluita, per la qual cosa fou desterrat. La mort del general Ricardos i la invasió de Catalunya, Navarra i País Basc per part republicana, així com l'adequada rèplica espanyola, estabilitzaren els fronts.


Davant del cansament d'ambdós contendents, s'arribà a la Pau de Basilea (Suïssa), signada el 22 de juliol de 1795, en la qual Espanya cedí a França la seva part de l'illa caribenya de Santo Domingo a canvi de la retirada francesa dels territoris peninsulars conquerits. Godoy s'afanyà a recollir el premi del final de les hostilitats i fou investit pel seu sobirà com «Príncep de la Pau» a més de rebre quatre (4) grandeses d'Espanya, set (7) grans creus de Carles III, deu (10) banderes de Maria Lluïsa, i més tard, Godoy fou nomenat a més com a senyor de Soto de Roma i de l'Estat d'Albalà; regidor perpetu de la vila de Madrid i de les ciutats de Cadis, Màlaga i Écija (Andalusia); vint-i-quatre (24) de la de Sevilla; cavaller gran creu de l'Orde de Crist i de la religió de San Juan; protector de la Reial Acadèmia de Nobles Arts i dels Reials Instituts d'Història Natural, Jardín Botánico, Laboratori Químic i Observatori.

Aliança amb el Directori i guerra amb Anglaterra

Un cop acabada la Guerra Gran, Godoy oblidà l'enemistat amb la Primera República Francesa i s'hi alià pel primer Tractat de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó) el 18 d'agost de 1796, tement que el rearmament anglès s'utilitzés contra els territoris hispans d'ultramar, a causa del disgust britànic en haver firmat a Madrid la Pau de Basilea (Suïssa) sense una (1) prèvia consulta al seu anterior aliat. A més Carles IV i Maria Lluïsa necessitaven el suport francès davant del futur del ducat de Parma (Emília–Romanya, Itàlia), ja que la seva filla Maria Lluïsa, estava casada amb l'hereu d'aquell territori.


Finalment, Godoy palpava l'hostilitat creixent envers la seva persona i en témer la caiguda, com es manifestà per la fracassada conspiració d'Alejandro Malaspina, pensà que en aliar–se amb el Directori francès apaivagaria els últims idil·lis republicanistes suscitats a Espanya, el que li atrauria, encara més si hi ha, l'agraïment dels seus augusts senyors.


A la derrota de l'esquadra espanyola prop del cap de San Vicente (14 de febrer de 1797) i la conquesta anglesa de l'illa caribenya de Trinitat fou compensada per la defensa de Cadis (Andalusia), Puerto Rico i Tenerife (Canàries). Les intrigues contra el favorit, atiades pel mateix Directori, que obrí negociacions de pau amb el Regne Unit sense comptar amb Espanya, donaren el seu fruit, i Godoy s'hagué de retirar com a primer secretari de Despacho (28 de març de 1798).

Política a Espanya

Per poder disposar de fons que alleugerissin la crisi econòmica, social i política, i evitar el contagi dels moviments revolucionaris americà i francès,[1] Godoy reprengué les polítiques reformistes, encara que sense poder maquillar el seu desprestigi. Reduí els monopolis gremials, donà suport a la llei agrària, suprimí alguns imposts, liberalitzà els preus de les manufactures i fins i tot el 1797 reuní un (1) govern integrat per alguns dels membres més granats de la Il·lustració espanyola, la majoria dels quals ja havia exercit llocs rellevants amb Carles III. Gaspar Melchor de Jovellanos es convertí en secretari de Justícia. Francisco de Saavedra es feu càrrec de la Hisenda. Francisco de Cabarrús, un (1) dels creadors del Banco de San Carlos, fou enviat com a ambaixador a París (Illa de França). L'escriptor Juan Meléndez Valdés i Mariano Luis de Urquijo ocuparen també llocs importants. No és més que un (1) episodi de la tremenda fractura ideològica que la revolució francesa i les guerres napoleòniques produirien en la societat espanyola.


Segon Ministeri


En la caiguda de Godoy havien intervingut alguns ministres que ell havia incorporat al seu Consell per conferir–li cert to liberal, així Saavedra i Jovellanos els quals quedaren com a homes forts dels destins del país, però no trigaren a ser rellevats per motius de salut.


El 1801 Godoy es desfeu dels seus rivals i, fou nomenat generalíssim, títol mai no usat abans a Espanya, encara que el càrrec de primer secretari l'ocupà el seu cosí polític Pedro Cevallos, tornà a ser de nou la figura preeminent del govern. L'11 de març obligà que a cap teatre no es representés cap obra que no fos en castellà.[2]

La Guerra de les Taronges

Napoleó, primer cònsol de França, oferí a la duquessa de Parma (Emília–Romanya, Itàlia), filla de Carles IV, el nou regne d'Etrúria com a propietat de la família reial espanyola (II Tractat de San Ildefonso, octubre del 1800), i a canvi, Espanya prometia a França la recuperació de la Louisiana (EUA), unir la flota a la francesa, i obrir les hostilitats amb Portugal per obligar–lo a renunciar a l'aliança amb el Regne Unit. La Guerra de les Taronges, pel ram de taronges que oferí Godoy a la reina, fou breu (20 de maig – 6 de juny de 1801), i Portugal demanà la pau cedint a Espanya Olivença (Badajoz, Extremadura), i es comprometé a tancar els ports als anglesos.


Si bé el resultat no satisfeu Napoleó, necessitat d'una (1) treva, firmà la Pau d'Amiens amb el Regne Unit (1802), per la qual Espanya recobrà Menorca (Illes Balears), perduda durant la contesa, i cedí l'illa Trinitat als britànics. Tanmateix, el Príncep de la Pau ratificava el tractat de San Ildefonso del 1800.

La Tercera Coalició

Amb el pretext que Godoy afavoria els anglesos, Napoleó obligà Espanya, amb amenaces a executar els seus designis. Així arrencà primer a Carles IV un (1) conveni de neutralitat i després una (1) nova aliança (1805) en la guerra de la Tercera Coalició, que portà la derrota de la flota francoespanyola en la batalla de Trafalgar (21 d'octubre de 1805) a mans britàniques. Godoy s'adonà que la seva privadesa arribava a la seva fi, mentre a l'entorn del príncep hereu Ferran s'agruparen els descontentaments amb la política del favorit, que, en témer per la seva sort i la de Carles IV, cregué que, de moment, el millor era unir–se més estretament a l'emperador francès.

La Quarta Coalició

Napoleó menyspreava Godoy com a home i com a ministre, però fomentà els recels i ambicions per les a seves finalitats. Entre els anys 1805 i 1806 Godoy li proposà entrar en un (1) repartiment de Portugal i que li concedís una (1) de les porcions, planejant un (1) canvi de l'ordre de successió al tron espanyol per eliminar el príncep hereu Ferran o exercir ell la regència. L'hivern del 1806 l'emperador concedí el Regne de Nàpols al seu germà Josep després d'expulsar Ferran IV de Borbó, germà del sobirà espanyol i pare de María Antònia, casada amb el príncep d'Astúries. Aconseguir l'aprovació de Carles IV no hauria estat fàcil sense comptar amb l'animadversió de Godoy al príncep. Napoleó,al cim de la seva glòria desatengué les pretensions del favorit i exigí en canvi homes, diners, l'adhesió d'Espanya al Bloqueig Continental contra el Regne Unit, i el port de Pasaia (Guipúscoa, País Basc) o les Illes Balears per al rei destronat de Nàpols. Godoy s'adonà llavors de les veritables intencions de l'emperador i pretengué allunyar–se de la seva òrbita, ja que fins i tot pensà a aliar–se amb els seus enemics en la Quarta Coalició, però la victòria francesa a la batalla de Jena (Turíngia, Alemanya) ho impedí.


El Príncep de la Pau es plegà llavors a les exorbitants exigències napoleòniques, mentre el francès fingí creure en la sinceritat de Godoy i s'alià amb els partidaris del príncep Ferran. Espanya s'adherí al bloqueig continental el 19 de febrer de 1807 i atorgà a Napoleó el seu concurs militar. Com que era necessari que Portugal entrés també en el bloqueig i el regent del regne s'hi oposava, l'emperador francès preparà amb Izquierdo, un (1) agent secret de Godoy, el Tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), pel qual Portugal es dividiria en tres (3) parts: la del nord, per compensar els reis destronats d'Etrúria, la del centre, per canviar–la per Gibraltar i altres colònies arrabassades pels anglesos, i la del sud, per a Godoy, com a «príncep dels Algarves». Carles IV, a qui Napoleó garantia la possessió dels seus estats d'Europa, prendria el títol d'emperador de les Amèriques. Un (1) exèrcit francès entraria a Espanya camí de Portugal,[3] que seguiria un (1) altre espanyol. Quan Godoy descobrí que dins els càlculs napoleònics, a més de sotmetre Portugal, s'hi trobava el d'ocupar la mateixa Espanya, ja no tindria remei.


Finalment, el 1807, a prop ja de la seva caiguda, Carles IV li concedí els càrrecs d'almirall, amb tractament d'altesa sereníssima, i de president del Consell d'Estat.

Motí d'Aranjuez: la caiguda de Godoy

Poc abans de la ratificació del tractat, tropes franceses franquejaren els Pirineus amb el beneplàcit de Godoy, que confiava en el pactat, i del príncep Ferran, que aproximat a Napoleó per fer caure al favorit, havia intentat, sense aconseguir–ho, emparentar amb l'emperador, en enviduar la princesa María Antonia. Però Godoy descobrí els plans del partit fernandista per enderrocar Carles IV. En el procés d'El Escorial (octubre del 1807 – gener del 1808) el príncep d'Astúries, en ser perdonat, contribuí que el desprestigi de Godoy fos en augment.


Les tropes francoespanyoles s'apoderaren de Portugal, mentre les principals places d'Espanya eren guarnides per tropes de l'emperador. Napoleó exigí un (1) camí militar fins a Portugal i la línia de l'Ebre com a frontera amb França. Els reis des d'Aranjuez (Madrid) decidí partir a Amèrica i el poble s'alarmà, i encara que es fixà una (1) proclama en la qual es declarava fals el viatge projectat, feu culpable Godoy de la desgraciada política portada fins llavors.


La nit del 17 de març de 1808, el poble assaltà el palauet del favorit, que fou destituït dels seus càrrecs i honors i tancat al castell de Villaviciosa de Odón (Madrid) per ordre del príncep Ferran i que amb prou feines salvà la vida gràcies a la intervenció de Joachim Murat, qui el conduí a Baiona (Lapurdi, País Basc francès, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània), on es veié per primera vegada directament amb Napoleó. Allà es trobà també amb els seus senyors i amb el seu enemic Ferran; ni pare ni fill no eren ja reis per haver fet cessió dels seus drets a la corona espanyola a la dinastia Bonaparte (Constitució de Baiona).


Exili i mort


En acabar la Guerra de la Independència, Ferran VII tornà a Madrid el 14 d'abril de 1814. L'1 d'octubre de 1814 Carles IV abdicà novament en el seu fill Ferran VII, a canvi de vuit milions de (8.000.000) reals. Els monarques s'instal·laren definitivament en l'exili i residiren en la cort papal, a Roma (Laci, Itàlia). Ferran VII també aconseguí que Manuel de Godoy fos desterrat a Pesaro (Marques, Itàlia).


En l'exili, la seva esposa Maria Teresa de Borbó y Vallabriga, comtessa de Chinchón (Madrid), cosina de Carles IV, amb qui es casà el 1797), l'abandonà, cansada ja de la seva constant infidelitat amb Pepita Tudó i a la que Godoy havia conferit els títols de comtessa de Castillofiel i vescomtessa de Rocafuerte a fi que passessin als dos (2) fills bastards que havia tingut amb ella.


Godoy acompanyà a Carles IV i Maria Lluïsa a Compiégne (Oise, Alts de França) i Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava). El 1812 s'instal·là amb ells a Roma (Laci, Itàlia), on moriren els reis (1819). Ferran VII, ja rei d'Espanya, el perseguí constantment. L'obligà a renunciar al títol de Príncep de la Pau i al principat de Bassano, concedit pel Papa. Poc abans, havia mort la seva esposa legítima i Godoy s'afanyà a regularitzar la seva unió amb Pepita Tudó, encara que finalment aquesta també optà per deixar–lo.


Instal·lat a París el 1832, Lluís Felip d'Orleans li concedí una (1) modesta pensió, amb la qual pogué dedicar–se a escriure les seves Memòries, traduïdes al francès pel coronel Esménard i publicades a París (Illa de França) entre els anys 1836 i 1838, i després a Madrid en versió espanyola. Dos (2) decrets dels anys 1844 i 1847 d'Isabel II tornaren a Godoy tots els seus béns (encara que foren retinguts fins després de la seva mort), títols i honors, llevat dels de «Príncep de la Pau», generalíssim i gran almirall. Amb vuitanta (80) anys, Godoy podia ja per fi tornar a Espanya, però no s'hi decidí. A París (Illa de França) assistí a les jornades revolucionàries del juny del 1848 i a l'exaltació al poder de Napoleó III.


El 4 d'octubre de 1851 morí sense que la seva desaparició amb prou feines interessés ni a França ni a Espanya. Fou enterrat en una (1) modesta sepultura al cementiri del Père–Lachaise. De la comtessa de Chinchón li sobreviuria una (1) filla, Carlota Luisa, hereva del comtat i duquessa de Sueca (Ribera Baixa, País Valencià), que es casaria amb Camilo Ruspoli.


Valoració


La historiografia posterior ha estat molt crítica amb Godoy, en especial per les seves capacitats de govern i les circumstàncies del seu ràpid ascens. Fou l'últim dels validos de l'antic règim, amb un (1) poder superior a un () Lerma o a un (1) Olivares, ja que aconseguí ser equiparat a la reialesa: els seus criats vestiren igual que els del monarca; Carles IV el visitava a casa seva i l'ajudava a vestir–se; s'uní en matrimoni amb una (1) infanta de Borbó, etc.


El resultat de la seva política exterior fou catastròfic en ser desbordats els seus escassos dots pels esdeveniments revolucionaris i per l'arribada de Napoleó.


En l'aspecte ideològic la seva actuació fou vacil·lant, ja que, encara que afavorí el regalisme i l'enciclopedisme, i mantingué a ratlla la Inquisició, de la qual de vegades es valgué per a les seves finalitats i autoritzà la tornada dels jesuïtes.


La seva tasca de modernització de les arts i les ciències resultà, al contrari, encomiable. El 1793 fundà la primera escola de veterinària i dos (+2) anys després, una (1) escola superior de medicina a Madrid. Creà el cos d'Enginyers Cosmògrafs, el Dipòsit Hidrogràfic, l'Observatori Astronòmic, l'Escola de Sordmuts, etc. Fou també un (1) gran mecenes: protegí Goya, Meléndez Valdés, Moratín, etc.


Referències

  1. ↑ Friera Alvarez, Marta: La desamortización de la propiedad de la tierra en el tránsito del antiguo régimen al liberalismo (en castellà). Fundación Foro Jovellanos, 2007. ISBN 8493319171.

  2. ↑ Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep: Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, pàg. 49. ISBN 8484153096.

  3. ↑ Comellas, José Luis: Historia de España Contemporánea (en castellà). PHP, 1988, pàg. 47. ISBN 8432124419.

Bibliografia

  • A. Muriel: Memorial histórico español, toms. XXIX–XXXIX. Madrid, 1893–1894.

  • J. Pérez de Guzmán: Estudios de la vida, reinado, proscripción y muerte de Carlos IV y María Luisa. Madrid, 1908.

  • Marqués de Villaurrutia: La reina María Luisa esposa de Carlos IV. Madrid, 1927.

  • C. Pereyra: Cartas confidenciales de la reina María Luisa y de don Manuel de Godoy. Madrid, 1935.

  • C. Seco: Edición a las Memorias del príncipe de la Paz, Biblioteca de Autores españoles, tom 88. Madrid, 1935.

  • R. Herr: España y la revolución del siglo XVIII. Madrid, 1971.

Vegeu també

Retrat de Manuel Godoy (1767–1851) per Francisco Bayeu.

Escut de Manuel Godoy

Manuel Godoy, duc d'Alcudia «Príncep de la Pau». 1801. Francisco de Goya. Reial Acadèmia de San Fernando Madrid, Espanya.

Manuel Godoy, gravat d'A. L. J de Laborde en 'Viatge històric i pintoresc d'Espanya'.

Encontre de Ferran VII i Godoy quan aquest era conduït a presó. Gravat de l'època.

Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa

El passat dimecres 12 de maig de 2021 es commemorà el tres-cents catorzè aniversari del naixement de Francisco Salzillo i Alcaraz (Ciutat de Múrcia, regió de Múrcia, Espanya, 12 de maig de 1707 — ibídem, 2 de març de 1783), qui fou un (1) escultor barroc murcià especialitzat en la producció d'imatgeria religiosa en fusta policromada. En aquest àmbit és considerat el més representatiu escultor del segle XVIII a Espanya.[1]


Biografia


Francisco Salzillo nasqué a Múrcia el 12 de maig de 1707.[2] El seu pare, Nicolás Salzillo, era un (1) escultor italià, procedent de Càpua (Campània), que uns anys abans s'havia establert a Múrcia. Després d'iniciar estudis de Lletres amb els jesuïtes, sembla que entrà en l'Orde Dominicà com novici, després d'això hagué de fer–se càrrec del taller escultòric del seu pare a la mort d'aquest el 1727, quan Francisco comptava amb tan sols vint (20) anys.


Era el segon de set (7) germans, alguns dels quals treballarien en el taller familiar, concretament José Antonio i Patricio, nascuts els anys 1710 i 1722 respectivament, i possiblement Inés, encarregada del daurat i estofat de les imatges realitzades al taller familiar.[3] L'estil personal de Francisco destacà des de molt prompte, amb tècniques com l'acabat del cabell a punta de cisell o el seu llaurat en forma d'estries molt fines.


El 1746 es casà amb Juana Vallejo i Taibilla, matrimoni fruit del qual nasqueren dos (2) fills: Nicolás, nascut el 1750 i mort a l'any següent, i María Fulgencia.


Tota la vida de Francisco Salzillo tingué lloc a Múrcia, on es feu amb un (1) nom i una (1) fama que transcendiren el merament artístic. Només hi ha documentat un (1) viatge seu fora de la ciutat de Múrcia, el qual realitzà a Cartagena (Múrcia) per al lliurament de les imatges dels Quatre Sants de Cartagena el 1755. Rebutjà la invitació que li feu el comte de Floridablanca per traslladar–se a Madrid, el que li hauria servit per a donar–se a conèixer en la Cort.


Amb el pas dels anys, la seva obra anà adquirint fama i rebé multitud d'encàrrecs d'esglésies i convents de Múrcia i de les províncies limítrofes: Alacant, Albacete i Almeria.


El 1759 fou nomenat Escultor Oficial del Consell de Múrcia i inspector de pintura i escultura.


Després de la mort de la seva esposa, el 1765, començà a reunir–se amb freqüència amb altres artistes i intel·lectuals de Múrcia. El 1777 fundaren la Reial Societat Econòmica d'Amics del País, que serví perquè el 1779 es creés l'Escola de Dibuix, que tingué com primer director Salzillo.


Morí a Múrcia el 2 de març de 1783. Fou enterrat en el Convent de les Caputxines de Múrcia, on havia professat la seva germana Francisca de Paula.


L'any 1941 es creà el Museu Salzillo de Múrcia que té la seva seu a l'església de Jesús d'aquesta ciutat i com a nuclis principals els passos processionals realitzats per Salzillo per a la confraria de Nostre Senyor Jesús de Natzaré i el pessebre de més de cinc-centes (>500) figures.


Obra


Francisco Salzillo treballà exclusivament la temàtica religiosa, i gairebé sempre en fusta policromada. Realitzà centenars de peces que es distribueixen fonamentalment per Múrcia i la rodalia. Desgraciadament, durant la Guerra del 36 es destruïren moltes de les seves obres.


D'entre les nombroses obres de l'artista, caldria destacar com a exponents màxims:


  • Passos processionals de la confraria de Jesús exposats al Museu Salzilloː el sant Sopar, l'oració a l'hort de Getsemaní, el bes de Judes, la flagel·lació de Jesús, la Verònica, la caiguda en el camí del Calvari, sant Joan i la Dolorosa.

  • Pessebre (Museu Salzillo, Múrcia).

  • Sagrada Família. Església de San Miguel (Múrcia).

  • Sant Anton. Ermita de San Anton (Múrcia).

  • Mare de Déu de la Llet. Museu de la Catedral (Múrcia).

  • Sant Jeroni Penitent. Museu de la Catedral (Múrcia).

  • Sant Andreu. Església de San Andrés (Múrcia).

  • Sant Roc. Església de San Andrés (Múrcia).

  • Puríssima Concepció. Església del Carmen (Múrcia).

  • Santa Rosalia de Palerm. Església de Santa Eulalia (Múrcia).

  • Sagrada Família (Oriola).

  • Sant Isidre, sant Fulgenci, sant Leandre i santa Florentina. Església de Santa María de Gracia (Cartagena).

  • Nen Jesús (Museu Frederic Marès).

Passos processonals de la confraria de Jesús

Aquest conjunt de vuit (8) obres fou encarregat per la Confraria de Nuestro Padre Jesús Nazareno de Múrcia.


Actualment es troben al Museu Salzillo de Múrcia. I cada Setmana Santa surten al carrer a ser venerats pel poble en les processions típiques de la Setmana Santa del sud d'Espanya.


El Pessebre


Realitzat a partir del 1776 per encàrrec de Jesualdo Riquelme i Fontes, i culminat pel principal dels seus deixebles, Roque López, és una (1) de les obres més representatives de l'obra de Francisco Salzillo. Està compost per cinc-centes cinquanta-sis (556) figures d'entre vint-i-cinc centímetres i trenta centímetres (25 cm – 30 cm) realitzades en fang cuit, fusta i cartró. Basant–se en els Evangelis de sant Mateu i de sant Lluc, Salzillo relata la història bíblica del Naixement de Crist, des de l'Anunciació a la fugida a Egipte, compaginant les escenes religioses amb unes altres de caràcter popular o costumista, sent fidel reflex de moltes de les tradicions de l'època. Basat en origen en la tradició dels pessebres napolitans, crearia una (1) autèntica escola de pessebres que perdura a Múrcia fins als nostres dies.


L'escriptor i erudit Javier Fuentes i Ponte fou l'autor del primer catàleg descriptiu d'aquest pessebre el 1897. El 1909 l'obra eixí de Múrcia per a ser venuda, sent taxada en cent seixanta-cinc mil pessetes (165.000 PTA). L'obra tornà a Múrcia l'any 1915, quan el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts autoritzà la seva compra per al poble de Múrcia per vint-i-set mil pessetes (27.000 PTA). Al principi estigué situada en el Museu de la Trinitat, sent traslladada el 1956 al Museu Salzillo de Múrcia, on es troba actualment.


El pessebre de Salzillo ha estat exposat en dues (2) ocasions a Madrid. La primera anà el 1961 en el Museu Nacional d'Arts Decoratives, i la segona el 1998 en el Palau Reial. A més, el 1999 tingué lloc una (1) exposició en la sala Braccio di Carlomagno de la Ciutat del Vaticà, on es mostraren les principals figures.


Estil


A diferència dels grans autors d'imatgeria religiosa del segle XVII, com Montañés o Gregorio Fernández, Francisco Salzillo no aprofundeix en els aspectes dramàtics de les escenes, centrant–se en conceptes naturalistes i d'idealitzada bellesa que seran ja transició del final del Barroc al Rococó i al Neoclasicisme.


Salzillo creà escola —l'anomenada Escola Murciana d'Escultura— que transcendí a la seva època i que ha romàs vigent fins als nostres dies, car tant els seus primers seguidors, com els que s'han anat succeint fins a la data han perpetuat els models i tipus iconogràfics i estilístics de Francisco Salzillo.


Referències

  1. ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.226. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 8 desembre 2014].

  2. ↑ (Coordinació) Malgares Guerrero, José Antonio. XXII Jornadas de Patrimonio Cultural de la Región de Murcia (en castellà). 2011, p. 418. ISBN 978-84-7564-595-7.

  3. ↑ [enllaç sense format] http://www.educacionartistica.es/aportaciones/0_posters/visibilizacion/016_mu%C3%B1oz_mujeres_espa%C3%B1olas_arteyedart.pdf

Retrat de Francisco Salzillo per Juan Albacete (1823–1883).

Oració a l'hort de Getsemaní (1754).

Sant Jeroni penitent del Museu de la catedral de Múrcia.

Detall del pessebre (Museu Salzillo).

Francisco Salzillo i Alcaraz

El passat dimarts 11 de maig de 2021 es commemorà el cent dissetè aniversari del naixement de Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech, marquès de Dalí de Púbol[1] (Figueres, Alt Empordà, Catalunya, 11 de maig de 1904 — ibídem, 23 de gener de 1989), qui fou un (1) pintor, escultor, decorador, escriptor i pensador català,[2] que esdevingué un (1) dels principals representants del surrealisme. Se solen atribuir les seves habilitats pictòriques a la influència i l'admiració per l'art renaixentista. Dalí tingué l'habilitat de forjar un (1) estil personal i recognoscible. Es considerava a si mateix més bon escriptor que pintor i assegurava que si havia de passar a la història preferia fer–ho com a pensador; la seva actitud còmica, però, si d'una banda el catapultà a una (1) fama mai no vista, de l'altra dificultà seriosament l'estudi de la seva filosofia i reflexió. En pintura, una (1) de les seves obres més conegudes és La persistència de la memòria, també anomenada Els rellotges tous, que data de l'any 1931. En escriptura, es considera que la seva obra capital és l'autobiografia Vida secreta de Salvador Dalí, que data de l'any 1942 i comença dient: «A sis (6) anys volia ser cuinera, a set (7) Napoleó, i la meva ambició no ha parat de créixer des d'aleshores». Les seves majors obres, en què treballà fins als darrers anys de la seva vida, foren el Teatre–Museu Dalí de Figueres (Alt Empordà) i ell mateix.

Encara que els seus principals mitjans d'expressió foren la pintura i l'escriptura, també feu incursions en els camps del cinema, l'escultura, la moda, la joieria, la decoració, la publicitat, l'humor, l'agitació cultural i el teatre, disciplina en què treballà com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf.

Sabé treballar enormement la faceta pública. La seva muller i musa, Gala Dalí, fou capital tant en el seu ascendent artístic com, sobretot, intel·lectual i econòmic. Aquest tema li valgué l'apel·latiu d'«Avida Dollars» (anagrama de Salvador Dalí). Les seves aparicions en públic, bé fossin conferències escandaloses, entrevistes o happenings, no deixaven indiferents; la seva relació de conveniència, per bé dissimuladament burleta, amb el franquisme, tampoc. Una (1) icona surrealista i polièdrica del segle XX. El contemporani i també empordanès Josep Pla li dedicà un (1) dels capítols d'Homenots, en què, entre altres coses, digué:

«

Ens trobem davant d'una (1) exaltació sense fre del personalisme, davant d'una (1) falta de pudor indecent, de l'estirabot final de la crisi del sentit del ridícul. Una (1) obra saturada d'una (1) imaginació desbordant, sovint divertidíssima. Un (1) magma palpitant de vida barreja de perversitat i de puerilitat, d'arrauxament i de precaucionisme infal·lible. Una (1) llibertat mental extraordinària. El cèlebre bigoti és un (1) objecte que es penja i despenja a voluntat. Dalí voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l'envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d'intercanviar.

»

— Josep Pla, Homenots

Biografia

Infància

Nasqué l'11 de maig de 1904 al número 6[3] del carrer Monturiol de la ciutat de Figueres, capital de la comarca de l'Alt Empordà.[4] El germà gran de Dalí, també anomenat Salvador, morí de meningitis als set (7) anys, tres (3) anys abans del naixement de l'artista.[5] El seu pare, Salvador Dalí i Cusí (1872–1950), fou un (1) pioner del moviment esperantista a Catalunya.[6][7] Notari de la ciutat[8] i natural de Cadaqués (Alt Empordà), tenia un (1) caràcter estricte i disciplinari que quedava suavitzat per la seva dona, Felipa Domènech i Ferrés (1874–1921), que fomentà els esforços artístics del seu fill.[9] Als cinc (5) anys, els seus pares el dugueren a la tomba del seu germà i li explicaren que ell n'era la reencarnació,[10] fet que arribà a creure.[11] Del seu germà, Dalí comentà: «Jo he viscut la mort abans de viure la vida. El meu germà morí a causa d'una (1) meningitis, a l'edat de set (7) anys, tres (3) abans del meu naixement [...] ens semblàvem com dues (2) gotes d'aigua, només que amb diferents reflexos».[12] Dalí també tingué una (1) germana, Anna Maria Dalí, tres (3) anys més jove que ell, que el 1949 publicà un (1) llibre sobre el seu germà, titulat Dalí visto por su hermana.[13]

Dalí cursà estudis de batxillerat a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres (Alt Empordà), on participà en l'elaboració de la revista Studium i on també rebé la seva primera formació artística amb el professor Juan Núñez.[14] El 1916 descobrí la pintura moderna en una (1) estada estiuenca a Cadaqués (Alt Empordà) amb la família de Ramon Pichot, un (1) artista local que viatjava sovint a París (Illa de França).[8] Fruit d'aquesta època, és l'obra Paisatge del cap de Creus, que es troba en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. El 1919 Dalí exposà per primer cop en el marc d'una (1) exposició col·lectiva pública al Teatre Municipal de Figueres (Alt Empordà). La seva primera exposició individual seria uns anys més tard, el 1925, a les galeries Dalmau de Barcelona.[15] En aquest període d'aprenentatge a Figueres (Alt Empordà), tingué una (1) relació amb Carme Roget, filla del fotògraf costumista Narcís Roget.[16][17]

L'any 1921 la mare de Dalí morí d'un (1) càncer de mama quan ell només tenia setze (16) anys. Després de la seva mort, el pare de Dalí es casà amb la germana de la seva dona, la Caterina Domènech i Ferrés, la qual cosa no agradà a Dalí.[8]

Madrid i París

L'any 1922 Dalí es traslladà a Residencia de estudiantes[8] i estudià a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Dalí ja cridava l'atenció per la seva excentricitat; duia el cabell llarg i patilles, i vestia amb abric, mitges i pantalons a l'estil de la moda del segle anterior. Però les seves pintures, en les quals experimentava amb el cubisme, captaren l'atenció dels seus companys estudiants. És probable que, en les seves primeres obres cubistes, Dalí no entengués bé aquest moviment artístic, ja que l'única informació sobre el cubisme li arribava per alguns articles de revistes i un (1) catàleg que li donà Pichot, ja que —en aquells moments— no hi havia pintors cubistes a Madrid.

Dalí també experimentà amb el dadaisme, que influí en la seva obra al llarg de la seva vida. A la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando conegué el poeta Federico García Lorca, amb el qual inicià una (1) llarga amistat, i també el director de cinema Luis Buñuel, i els poetes Rafael Alberti o José Moreno Villa.

L'any 1924 un encara desconegut Salvador Dalí il·lustra el seu primer llibre, Les bruixes de Llers, del seu amic el poeta empordanès Carles Fages de Climent, amb qui tornarà a col·laborar en la Balada del sabater d'Ordis (1954) i amb l'auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí (1961).

Dalí fou expulsat de l'Acadèmia l'any 1926, poc abans dels seus exàmens finals, després d'afirmar que ningú de l'Acadèmia era prou competent per a examinar–lo.[18] Aquell mateix any feu el seu primer viatge a París (Illa de França), on conegué Pablo Picasso, a qui el jove Dalí reverenciava; Picasso ja havia escoltat paraules favorables sobre Dalí en boca de Joan Miró. Dalí realitzà un (1) gran nombre d'obres amb una (1) forta influència de Picasso i Miró durant els següents anys, mentre avançava desenvolupant el seu propi estil.

No obstant això, algunes tendències de l'obra de Dalí que continuarien al llarg de la seva vida ja es feren evidents a la dècada del 1920. Dalí devorà influències de tots els estils artístics que podia trobar i produí obres que anaven des del classicisme més acadèmic fins a les avantguardes més punteres,[19] unes vegades en obres separades i en altres combinades. Les exposicions de les seves obres a Barcelona cridaren molt l'atenció de la crítica, que barrejava les lloances amb mostres de perplexitat.

Dalí es deixà créixer un (1) extravagant bigoti que esdevingué una (1) icona de si mateix, influenciat pel pintor espanyol del segle XVII Diego Velázquez.

És a dir, profunditzant en la vida i historia amorosa amb la Gala i mencionant algunes curiositats sobre la seva relació, Salvador Dalí és que es casà amb la dona del seu amic, la qual era la Gala i fou el seu gran amor fins a la seva mort.

Dalí conegué Gala quan ella estava casada amb un (1) amic seu que era poeta francès i es deia Paul Éluard. Una (1) altra dada molt curiosa és que el seu amic no s'enfadà amb Salvador Dalí, de fet fins i tot feu de testimoni del seu casament. Però el pare de Salvador Dalí no aprovava la seva relació amb Gala ja que era mare i era deu (+10) anys més gran que Dalí, el seu enuig fou tan gran que arribà a al punt que desheretà Dalí.

Gala fou la seva musa, li pintà infinitat de quadres, que signava barrejant els dos (2) noms, i li dedicà molts texts. Romangué al seu costat fins a la seva mort (tot i que tenien una [1] relació sexualment oberta, especialment per part d'ella) estaven espiritualment units. Gala tenia la seva pròpia residència a Púbol (la Pera, Baix Empordà), on es diu que s'estava amb els amants, aquesta residència privada de Gala era un (1) castell que Dalí li regalà a condició que ell només hi pogués anar si, abans, li ho demanava per carta. Com els antics costums de l'amor cortès.[20]

Surrealisme

Col·laborà amb Luis Buñuel en la realització de la pel·lícula Un chien andalou, estrenada a la ciutat de París (Illa de França) l'any 1929, i fou aquesta pel·lícula un (1) dels màxims exponents del surrealisme. Aquell mateix any visitaren Dalí al poble de Cadaqués (Alt Empordà) una (1) sèrie de personatges clau del surrealisme, entre ells el poeta Paul Éluard i la seva esposa Gala Éluard, a la qual seduí el jove pintor català, i la convertí en la seva musa i companya per la resta de la seva vida.

Dalí es convertí en un (1) punt de referència del moviment surrealista. Utilitzava més la fixació d'imatges preses dels somnis, segons André Breton «abusant–ne i posant en perill la credibilitat del surrealisme». Inventà el que ell mateix anomenà mètode paranoicocrític, una (1) barreja entre la tècnica d'observació de Leonardo Da Vinci, per mitjà de la qual observant una (1) paret es podia veure com sorgien formes, i les tècniques de frottage; fruit d'aquesta tècnica són les obres en les quals es veuen dues (2) imatges en una (1) sola configuració. Lluís Racionero apunta que «en els quadres de l'època 1928–1934 el paisatge i la llum de l'Empordà tenen una (1) importància decisiva. [...] Si el surrealisme de Dalí supera el de Tanguy o de Chirico és precisament perquè aquests han de cercar les imatges dintre d'ells mateixos, mentre que Dalí les tenia a la vista: només li faltava combinar–les de manera paranoicocrítica [...] ell mateix reconeix els efectes del país en la seva dedicatòria a un (1) llibre de poemes del seu amic Carles Fages de Climent: «Jo soc divinament tocat de l'ala, nou Prometeu de Port Lligat».[21]

L'any 1936 André Breton expulsà Dalí del seu cercle surrealista per les seves tendències feixistes, acusant–lo de defensar allò «nou i irracional» del fenomen hitlerià, acusació que Dalí refutà afirmant que «no soc un (1) hitlerià ni de fet ni d'intenció».[22] Esdevingué l'artista empordanès un (1) dels pocs intel·lectuals que donaren suport a Francisco Franco en ascendir al poder durant la Guerra Civil Espanyola. El 1940, a causa de la Segona Guerra Mundial, usufructuà un (1) visat[23] del cònsol portuguès a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França), Aristides de Sousa Mendes, que li permeté viatjar a Lisboa (Portugal) i d'aquí es traslladà als Estats Units d'Amèrica amb Gala, país on romangué fins al 1948, una (1) època que és considerada com una (1) de les més fructíferes de la seva vida i en què publicà la seva autobiografia The Secret Life of Salvador Dalí.

Retorn a Catalunya

L'any 1949 retornà a Catalunya amb el beneplàcit del govern de Francisco Franco, que l'utilitzà com a propaganda política, cosa que fou molt criticada per nombrosos intel·lectuals i progressistes.[24] El 1959 André Breton homenatjà els quaranta (40) anys del naixement del surrealisme mitjançant la celebració de l'exposició Homage to Surrealism, amb obres de Dalí, Joan Miró, Enrique Tábara i Eugenio Granell.

A partir de la dècada del 1960, Dalí no sols utilitzà com a mitjà d'expressió la pintura sinó que també emprà l'holografia, i fou considerat per Andy Warhol una (1) font d'inspiració pel pop art.[25] El 1960 inicià els seus treballs per realitzar una (1) seu permanent per a la seva obra, la realització del Teatre–Museu Dalí de Figueres (Alt Empordà), museu que fou inaugurat l'any 1974.

Interessat així mateix en la decoració i la imatge, l'any 1969 realitzà el logotip per a l'empresa Chupa Chups; així doncs, fou l'autor de la coneguda margarida groga de vuit (8) fulles que conté les lletres de color vermell,[26] així com la decoració del Teatro Real de Madrid durant la retransmissió televisiva del Festival d'Eurovisió d'aquell any. L'any 1971 inaugurà Sala Gaudí Barcelona, la primera i més gran galeria d'art d'Espanya, amb la presència d'altres personalitats com Gabriel García Márquez.[27]

És també en aquesta època que mostrà interès per l'art d'acció o happening portant a terme projectes a Berlin (1967) i Barcelona (666 vs Sagrada Família, on hi participa Vangelis) o l'acció promoguda per la Tribu Granollers Happening el 1974 a la capital del Vallès Oriental i que fou enregistrada pel NO–DO.[28]

L'any 1981 fou guardonat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, i el 1982 el rei Joan Carles I d'Espanya el nomenà marquès de Púbol.[n. 1][29]

La mort de Gala el 10 de juny de 1982 provocà el decaïment de Dalí, que a partir d'aquell moment es ressentí constantment de la seva salut, i es retirà a viure des de la casa de Portlligat de Cadaqués (Alt Empordà) al castell de Púbol (la Pera, Baix Empordà), una (1) fortificació que el mateix Dalí havia regalat a Gala. Un (1) incendi a la seva habitació l'any 1984 feu que es traslladés a unes habitacions de la Torre Galatea, edifici annex al Teatre–Museu, on romangué pràcticament reclòs fins a la seva mort el 23 de gener de 1989. La seva darrera aparició pública fou en el concert per a piano i arpa, interpretat per Carles Coll i Abigail Prat, en què s'estrenà l'obra Música per Galalina de Jordi Codina.

S'ha denunciat que Dalí fou obligat per alguns dels seus «cuidadors» a signar llenços en blanc que serien venuts després de la seva mort com a originals.[30] Aquests rumors feren que el mercat de l'art es mostrés escèptic amb les obres atribuïdes a Dalí durant la seva última època.

El novembre del 1988 Dalí fou ingressat arran d'un (1) atac cardíac, i el 5 de desembre de 1988 fou visitat pel rei Joan Carles I, que li confessà que sempre havia estat un (1) admirador fidel de la seva obra.[31]

El 23 de gener de 1989, escoltant el seu disc preferit —Tristany i Isolda, de Wagner— morí a causa d'una (1) parada cardiorespiratòria a l'hospital de Figueres (Alt Empordà), amb vuitanta-quatre (84) anys, i tancant el cercle fou enterrat (tot i tenir prevista una [1] tomba al costat de la seva esposa Gala a Púbol [la Pera, Baix Empordà]) a la cripta de Figueres (Alt Empordà), («respectant» la seva darrera voluntat comunicada de paraula pocs moments abans de morir al llavors alcalde de Figueres, Marià Lorca), situada a la seva casa museu (vegeu imatge). La seva cripta es troba a l'altre costat de l'església de Sant Pere, on havia estat batejat, havia rebut la primera comunió i on descansa des de llavors, tres (3) illes de cases més enllà de la seva casa natal.[32]

La major part de la seva obra fou cedida per ell mateix al Govern d'Espanya. La Fundació Gala–Salvador Dalí s'encarrega en l'actualitat de la gestió del seu llegat.[33] Als Estats Units, el responsable jurídic de la seva representació és la Societat de Drets artista.[34]

Simbolisme

Dalí descrigué un (1) extens i personal univers simbòlic al llarg de la seva obra. Els rellotges tous (nom popular amb què és coneguda la seva obra La persistència de la memòria, que havia aparegut el 1931) foren interpretats com una (1) referència a la teoria de la relativitat d'Einstein i foren creats suposadament després de l'observació d'uns trossos de camembert exposats al sol un calorós dia d'agost.[35] Un (1) altre dels seus símbols recurrents és l'elefant, que aparegué per primera vegada en el Somni causat pel vol d'una vespa sobre una magrana un segon abans de despertar (1944). Els elefants dalinians, inspirats per l'obelisc de Roma (Laci, Itàlia) de Gian Lorenzo Bernini, solen aparèixer amb «potes llargues, gairebé invisibles de desig»,[36] i portant obeliscs als seus lloms. Conjuntament amb aquestes delicades extremitats, els obeliscs, en els quals alguns han volgut veure un (1) símbol fàl·lic, creen un (1) sentit fantasmal d'irrealitat. «L'elefant és una (1) distorsió en l'espai», explica Dalí en Dalí i el surrealisme, de Dawn Ades, «amb unes agusades potes que contrasten amb la idea d'ingravidesa, definida sense la menor preocupació estètica. Estic creant una (1) cosa que m'inspira una (1) profunda emoció i amb la qual intento pintar honestament». Un (1) altre dels seus símbols recurrents és l'ou. Enllaça amb els conceptes de vida prenatal intrauterina i, de vegades, es refereix a un (1) símbol de l'esperança i l'amor,[37] que és com s'interpreta en la seva Metamorfosi de Narcís. També recorregué a imatges d'animals al llarg de tota la seva obra: formigues com a símbol de mort, corrupció, i d'un (1) intens desig sexual; el caragol com a cap humà (havia vist un [1] caragol sobre una [1] bicicleta al jardí de Sigmund Freud quan anà a visitar–lo), i les llagostes com un (1) símbol de decadència i terror.[37]

Obra pictòrica

La seva pintura es caracteritza per la meticulositat en el dibuix, una (1) minuciositat gairebé fotogràfica en el tractament dels detalls, la utilització de colors brillants i lluminosos i la representació d'objectes quotidians i imatges, en formes compositives insospitades i sorprenents.

Dalí produí prop de mil cinc-centes (circa 1.500) pintures al llarg de la seva carrera,[38] a més a més de desenes d'il·lustracions per a llibres, litografies, dissenys escenogràfics, vestuaris, i una (1) ingent quantitat de dibuixos, escultures i projectes paral·lels en fotografia i cinema. També, animat pel seu amic Federico García Lorca, Dalí temptejà la creació literària en una (1) «novel·la pura»: en la seva única obra literària, Dalí descrigué en vistosos termes, les intrigues i embolics d'un (1) grup d'aristòcrates excèntrics i frívols que, amb el seu luxós i sofisticat estil de vida, representen la decadència dels anys 1930.

La seva obra és coneguda arreu del món i se'n poden contemplar moltes al Teatre–Museu Gala Salvador Dalí de Figueres (Alt Empordà), d'altres —cedides per herència a l'Estat espanyol— restaren incloses en la col·lecció del Museu Reina Sofia. Alguns dels seus quadres són els següents:

Obra escultòrica monumental

  • Alicia en el país de les meravelles (1984);

  • L'elefant del triomf (1984);

  • L'elefant espacial (1980), a Courchevel (Savoia, Alvèrnia–Roine–Alps, França);

  • El piano surrealista (1984);

  • La Noblesse du temps (1984), a Andorra la Vella (Principat d'Andorra);

  • Perseu, a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya).

Dalí, el disseny i la moda

Dalí, al llarg de la seva vida i obra, mantingué una (1) extensa i intensa relació amb el món polimòrfic de la moda. En el seu permanent desig de materialitzar la il·limitada capacitat inventiva que el singularitzava, explorà els més heterogenis registres creatius a l'entorn de tot el relacionat amb la moda, i deixà en cadascun d'aquests el seu peculiar estil i marca de fàbrica. Entre els invents dalinians en l'àmbit del qual podríem denominar la moda virtual —ja que els seus dissenys en forma d'escrits i dibuixos, no s'han realitzat— cal esmentar:

  • Els vestits, amb falsos intercalats i farciments anatòmics ficticis, destinats a excitar la imaginació eròtica, ja que com el mateix Dalí apuntava en la revista Vogue: «Totes les dones amb falsos pits a l'esquena —inserits en el lloc exacte que ocupen els omòplats— gaudirien d'un (1) aspecte alat».

  • El maquillatge per a eliminar les ombres sota els ulls en les galtes enfonsades.

  • Les ulleres amb lents calidoscòpiques, particularment recomanables per a la conducció automobilística quan es fa avorrida.

  • Les ungles postisses fetes de diminuts miralls en els quals poder contemplar–se, especialment adequades per a acompanyar els vestits de nit.

  • Les sabates musicals de primavera per a amenitzar els passejos.

Tot i això, Dalí no es limità a imaginar possibles dissenys de moda «virtuals», sinó que col·laborà en dissenys «reals» com:

  • Els vestits que Edward James li encarregà per a la seva amiga l'actriu Ruth Ford i l'execució dels quals realitzà Elsa Schiaparelli, la dissenyadora italiana d'alta costura establerta a París (Illa de França), amb qui col·laborà al llarg de la dècada del 1980, tant en el disseny de teixits com en motius d'adorn dels seus vestits i barrets, entre els quals destaca el cèlebre «barret sabata», que ja forma part de l'imaginari surrealista.

  • Els figurins per a les representacions escèniques, des dels primers dibuixos per als vestits de Mariana Pineda fins als seus dissenys per als múltiples ballets i obres de teatre en què participà, entre els quals cal destacar els figurins que realitzà la seva gran amiga Coco Chanel per a Bacchanale, el primer ballet «paranoicokinètic».

  • Els vestits de bany femenins que comprimeixen totalment els pits, per camuflar el bust i així donar–los un (1) aspecte angelical.

  • L'esmòquing afrodisíac recobert de gots de licor plens de pippermint frapé.

  • Les corbates que Georges McCurrach li encarregà dissenyar, amb els emblemàtics motius iconogràfics dalinians: llavis enganxats a un (1) telèfon llagosta, formigues sobre rellotges tous...

  • El disseny capil·lar dels seus metamòrfics bigotis antena.

  • Els flascons de perfums, des del Rock and roll que dissenyà per a Mafalda Davis —una (1) «eau de toilette» per a homes que es venia més car que els perfums de Christian Dior—, fins al seu últim perfum, el flascó del qual s'inspirà en L'aparició de l'Afrodita del Cnido en un paisatge, passant pel Shocking, el perfum rosa de Schiaparelli, per a qui en dissenyà la publicitat.

  • Les fantàstiques joies que Gala, gran admiradora del mític joier Fabergé, el convidà a dissenyar a partir de la seva pròpia iconografia.

  • La publicitat per a signatures nord–americanes de moda —com la famosa campanya d'anuncis per a les mitges Bryans— que publicà Vogue.

  • Les disfresses per als balls de màscares, des del polèmic abillament de Gala en «el ball oníric» organitzat en el seu honor per Caresse Crosby al Coq Rouge de Nova York, fins als llarguíssims vestits venecians per al ball de carnaval al Palazzo Beistegui, que realitzà Christian Dior a partir d'un (1) disseny dalinià.

En el marc de la seva novel·la Hidden faces, concebé una (1) casa de modes per a cotxes de línies aerodinàmiques: vestits molt formals de tarda amb colls baixos, enormes, vestits de nit elegantíssims amb enormes escots que fessin ressaltar els seus radiadors, i llargues cues de setí per a les vetllades de Gala.

Dalí en el cinema

  • Un chien andalou (1929).

  • L'Âge d'or (1930).

  • L'any 1941 Salvador Dalí feu els dibuixos del somni oníric de Dumbo quan està embriac.

  • L'any 1945 els estudis de Walt Disney contactaren amb el pintor català Salvador Dalí per a la realització d'un (1) curtmetratge d'animació surrealista basat en la seva obra pictòrica. La idea era il·lustrar amb imatges animades una (1) cançó del mexicà Armando Domínguez, composta per una (1) espècie de poema d'amor en imatges oníriques. El projecte finalment s'abandonà a l'any següent per problemes pressupostaris. Tanmateix, diverses dècades després, l'any 2003, aprofitant el material existent, s'edità finalment el curtmetratge, titulat Destino, i tingué un (1) total de set minuts (7 min) de duració. Fou dirigit per Dominique Monfery i es presentà al Festival Internacional d'Annecy (Alta Savoia, Alvèrnia–Roine–Alps).

  • Spellbound (1945).

  • Impressions de la Haute Mongolie – Hommage à Raymond Roussel (1975).

Dalí i la premsa

La col·laboració de Salvador Dalí amb el món de les revistes i la premsa escrita és variada i extensa. Dalí no es limita a escriure articles, sinó que també realitza cobertes, anuncis i il·lustra escrits tant seus com d'altres autors. I utilitza alhora la premsa com a suport, en forma de collage, de la seva obra, i com a font d'inspiració: una (1) coberta, una (1) imatge, un (1) text apareguts a la premsa poden ser —i alguns ho són— transformats en una (1) altra imatge, en una (1) altra lectura, i convertits en obra seva. Tota aquesta activitat el porta, en diferents moments de la seva carrera, a dissenyar pàgines i fins i tot una (1) publicació sencera, el Dali News.

Dalí inicià les seves col·laboracions amb la premsa l'any 1919 amb els articles dedicats als grans mestres de la història de l'art (Goya, El Greco, Durero, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Velázquez) que publicà en Studium, la revista de l'institut de Figueres, la seva ciutat natal, i amb escrits, del 1927 al 1929, en què defineix la seva estètica o l'evolució que experimenta la seva carrera, apareguts en publicacions com ara L'Amic de les Arts, La Gaceta Literaria, o La Nau i La Publicitat. Alhora que trobem il·lustracions seves dins dels seus texts o en escrits d'altres. A més dels exemples anteriors, cal destacar la seva implicació, juntament amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, en la redacció i confecció del Manifest groc, 1928, o en el darrer número de L'Amic de les Arts, 1929, en què hi ha una (1) gran participació de Dalí a tots els àmbits, conceptual i formal.

En la dècada dels trenta (30), ingressà en el si del grup surrealista, i de seguida se'n convertí en el principal agitador i gairebé en el capdavanter, de manera que en una (1) entrevista arribà a declarar: «el surrealisme soc jo». Té, per tant, un (1) paper destacat en les revistes editades per aquest col·lectiu, tant en Le Surréalisme au Service de la Révolution, en què publicà articles tan importants com ara «L'âne pourri, à Gala Eluard», el juliol del 1930; «Rêverie», el desembre del 1931 o «Objets psycho–atmosphériques–anamorphiques», el maig del 1933; com en Minotaure, en què dissenya una (1) de les cobertes, fa il·lustracions i escriu texts cabdals en la seva obra i trajectòria com «Interprétation Paranoïaque–critique de l'Image obsédante, «L'Angelus de Millet», el 1933; «Le Phénomène de l'extase» també del 1933 o «Le Surréalisme spectral de l'éternel féminin préraphaélite» del 1936, per esmentar–ne alguns. Cal destacar també la seva col·laboració a Cahiers d'Art, amb escrits com «Les Pantoufles de Picasso» de 1935 o «Honneur à l'objet» del 1936. Aquesta dècada també és la dels primers viatges als Estats Units, on aviat col·laborà amb la premsa americana. Un (1) bon exemple en són les dues (2) cobertes, «Social Life by Dali» del 9 de gener de 1938 i «Industrial Life by Dali», del 16 de gener de 1938 per a la revista The American Weekly, i la sèrie de set (7) articles que hi publica, tots amb títols tan explícits com ara: «Written by a Madman – Illustrated by a “Super–Realist”», del 16 de desembre de 1934; «New York as seen by the “Super–Realist artist”, M. Dalí», del 24 de febrer de 1935, entre d'altres. Un cop instal·lat a Amèrica, on resideix ininterrompudament del 1940 al 1948, Dalí rebé diversos encàrrecs per realitzar anuncis, cobertes, articles d'opinió, il·lustració de texts, que es publicaren a les revistes i als diaris més influents, des del punt de vista de cultura de masses, com Vogue, Town & Country, Life, Script, American Fabrics o Nugget. Alguns encàrrecs són ben precisos, com ara el que li fa Script per a la sèrie «Surrealist Hollywood», que reflecteix la concepció de l'artista d'un (1) seguit de ciutats americanes i les seves impressions sobre l'era atòmica. Plasmà Dalí, des de la seva imaginació vívida, visions d'un (1) món sense control de l'energia atòmica, i d'altres de quan aquesta és controlada. Totes aquestes intervencions li serviren de base i assaig per a dissenyar conceptualment i formal un (1) diari, el Dali News, del qual es publicaren dos (2) números els anys 1945 i 1947, coincidint amb dues (2) exposicions seves a la Bignou Gallery de Nova York, en què Dalí fou director, editor, articulista i il·lustrador. En l'editorial feu tota una (1) declaració de principis. Dalí creà un (1) diari en què només es parlà d'ell i de l'òrbita Dalí. I, a més a més, ens deixà ben clara la seva posició: «I, si és cert que estimo la publicitat, per mil i una (1.001) raons, totes respectables, és un (1) fet innegable que la publicitat m'estima amb una (1) passió encara més violenta que la meva pròpia». Un (1) gran propagandista de si mateix. Dalí continuà col·laborant en publicacions americanes, Vogue o els escrits apareguts en Art News al llarg de més de deu (>10) anys, i també en la premsa francesa, Connaissance des Arts, La Table Ronde o Le Parisien, i espanyola, El Noticiero Universal, La Vanguardia Española, o Los Sitios. L'interès de Dalí per aquest món no decresqué al llarg dels anys: el 1971 realitzà per a la commemoració del L aniversari de la revista Vogue —titulada per ell Vogué–França—, un (1) número especial dedicat, tal com l'artista mateix precisa, a glorificar el culte de la seva personalitat, i la de Gala. Les seves darreres col·laboracions en la premsa foren en els diaris El País i a l'ABC, el 1985. Aquesta temàtica fou tractada parcialment l'any 2004 en l'exposició «Dalí. Cultura de masses» i el 2015 en l'exposició «Media Dalí».[39]

Ideologia i personalitat

Les idees polítiques de Salvador Dalí desenvoluparen un (1) paper molt rellevant en els seus inicis artístics. Posteriorment, se l'acusà de donar suport ideològicament al franquisme.[40] André Breton, el «papa» del surrealisme, es distingí pels seus esforços per separar el nom de Dalí del grup surrealista. Tanmateix, aquest enfrontament obeïa a motius més complexos. De qualsevol manera, Dalí mai no fou antisemita, com es desprèn de la seva amistosa relació amb el famós arquitecte i dissenyador Paul László, que era jueu. Manifestà una (1) profunda admiració cap a Freud, a qui conegué personalment, i cap a Albert Einstein, a jutjar pels seus escrits. Sobre la personalitat de Dalí, George Orwell digué en un (1) assaig que:

«

hem de ser capaços de simultaniejar en el nostre cap els dos (2) fets que Dalí és un bon dibuixant i que és un ésser humà repugnant. I una cosa no invalida ni, en cert sentit, afecta l'altra.[41]

»

En la seva joventut, l'artista estigué relacionat amb l'anarquisme i el comunisme. En els seus escrits, se solen trobar afirmacions polítiques, probablement més dirigides a impressionar el públic per la seva radicalitat que basades en una (1) inspiració profunda, que assenyalen certa vinculació amb l'activisme polític del dadaisme. Amb els anys, les seves adhesions polítiques canviaren, especialment segons el surrealisme s'identificà amb el lideratge d'André Breton, d'orientació trotskista. En diverses ocasions, Breton demanà explicacions a Dalí per les seves relacions polítiques. De qualsevol manera, ja el 1970, Dalí es declarà[42] com un (1) «anarcomonàrquic», la qual cosa donà peu a nombroses especulacions sobre aquesta orientació política (indubtablement minoritària).

Amb l'inici de la Guerra Civil Espanyola, Dalí defugí l'enfrontament i rebutjà manifestar la seva adhesió a cap dels bàndols. De la mateixa manera, després de la Segona Guerra Mundial, Dalí fou criticat per George Orwell, que l'acusà d'«escapolir–se com una (1) rata quan França estigué en perill», després d'haver viscut i prosperat allà durant anys:

«

Quan la guerra europea s'acosta, ell només es preocupa d'una cosa: trobar un lloc on es mengi bé i d'on pugui escapar ràpidament en cas que s'acostés el perill.[43]

»

Després del seu retorn a Catalunya després de la guerra, Dalí s'aproximà al règim franquista. Algunes de les declaracions de Dalí serviren com a suport a la dictadura; així, felicità Franco per les seves accions dirigides a «netejar Espanya de forces destructives».[44] Dalí, que s'havia convertit al catolicisme i s'anà tornant una (1) persona més religiosa amb el pas dels anys, podia referir–se als grups comunistes, socialistes i anarquistes que durant l'època de Guerra Civil havien executat més de set mil (>7.000) monges i sacerdots.[45][46] Dalí conegué Franco personalment[47] i pintà un (1) retrat de la néta de Franco. És difícil determinar si els seus gestos cap al franquisme foren sincers o capritxosos, ja que els simultaniejava amb manifestacions decididament surrealistes, com felicitar el líder comunista romanès Nicolae Ceauşescu per incloure un (1) ceptre entre els seus atributs. El diari romanès Scînteia es feu ressò d'aquesta notícia, sense adonar–se de la seva índole burleta. De qualsevol manera, un (1) dels temes en què Dalí mostrà una (1) indubtable desafecció al règim fou el polèmic assassinat del poeta Federico García Lorca per milícies nacionals, que denuncià fins i tot en els anys en què l'obra del poeta estava oficialment prohibida.

Dalí, amb la seva cridanera presència i la seva omnipresent capa, ostentant un (1) bastó i una (1) expressió solemne emmarcada pel seu vistós mostatxo, es forjà una (1) imatge de megalòman amb declaracions com: «cada matí, en llevar–me, experimento un (1) suprem plaer: ser Salvador Dalí».[48] L'artista Cher i el seu marit Sonny Bono acudiren en la seva joventut a una (1) festa organitzada en la luxosa residència de Dalí a Nova York a l'hotel Plaça, on patiren un (1) lleu ensurt quan Cher s'assegué inadvertidament sobre una (1) cadira amb un (1) singular vibrador discretament incorporat. Un (1) curiós costum de Dalí era quedar–se amb tots els bolígrafs amb què signava els seus autògrafs. Entrevistat per Mike Wallace per al programa 60 minutes, l'artista no deixà de referir–se a si mateix en tercera persona, arribant a declarar que «Dalí és immortal i no morirà». En una (1) altra de les seves aparicions televisives al Tonight Show, l'artista aparegué carregant un (1) rinoceront de cuir, i refusà seure en cap altre lloc.

Salvador Dalí, igual que Josep Pla, era localista militant amb vocació cosmopolita, obsessionats per la construcció d'una (1) obra artística i literària, rigorosa i coherent, decidit a explicar el seu món sense límits d'esforç ni de forma.[49]

Catàleg raonat

El 2004 la Fundació Dalí encetà un (1) projecte de catalogació de pintures. El catàleg és d'accés universal i gratuït des del web de la Fundació, i disponible en català, castellà, anglès i francès. El projecte encara no està acabat i contínuament es modifica i amplia amb les dades aportades pels equips tècnics de la Fundació Dalí. En la seva elaboració, hi participen el Centre d'Estudis Dalinians. Aquest projecte de recerca de caràcter científic és una (1) de les aportacions més destacades que la Fundació Gala–Salvador Dalí fa a l'àmbit acadèmic. L'objectiu principal és catalogar el corpus d'obra pictòrica daliniana, per arribar a la catalogació total i exhaustiva de la producció plàstica de l'artista, compresa entre els anys 1910 i 1983. El que es pretén és reunir i compartir una (1) informació acurada i rigorosa de les obres pictòriques de tota la trajectòria artística de Salvador Dalí. No és, per tant, un (1) treball de valoració estètica, sinó de determinació d'autoria. Evolució:

  • Maig del 2004: es presentà el primer tram dins la celebració del centenari del naixement de Salvador Dalí, com una (1) de les grans aportacions de la Fundació Dalí en aquest esdeveniment. El primer tram abraça els anys 1910 i 1930 i comprèn 258 obres.

  • Gener del 2007: es publicà en línia el segon tram. Parteix de l'any 1931 i acaba el 1939, i inclou dos-centes onze (211) pintures.

  • Maig del 2011: se'n publica el tercer tram, que comprèn cent trenta-cinc (135) obres, dels anys 1940 al 1951.

  • Maig del 2014: tal com estava previst, avui presentem el fruit de tres (3) anys de recerca exhaustiva dedicada a les pintures que Dalí realitzà entre els anys 1952 i 1964. Aquest nou tram inclou cent vint-i-vuit (128) pintures.

Queda per incorporar la darrera etapa, que abraça des del 1965 fins a l'últim any de producció, el 1983.[50]

Notes

  1. ↑ El títol oficial realment era Marquès de Dalí de Púbol. Aquest marquesat fou concedit amb caràcter perpetu i hereditari, però el mateix Dalí demanà que fos únicament amb caràcter vitalici, canvi que s'executà l'abril del 1983.

Referències

  1. ↑ Ministerio de Justicia: «Real Decreto 1676/1982, de 24 de julio, por el que se concede el título nobiliario de Marqués de Dalí de Púbol a don Salvador Dalí Domenech». BOE, A-1982-18888, núm. 177, pàg. 20173, 26.07.1982.

  2. ↑ Gordillo Pla, Efrem: Dalí, el gran pensador. Llegat d'un escriptor desconegut. Deu i Onze, Barcelona, 2013. ISBN 9788493940294.

  3. ↑ «La casa natal de Dalí tornarà a lluir». Sàpiens, 28.11.2015.

  4. ↑ Dalí: La vida secreta de Salvador Dalí, 1948, Vision Press, Londres, pàg. 33.

  5. ↑ Davies, Betty: Shadows in the Sun, Psychology Press, 1998 (UK). ISBN 0-87630-911-2

  6. ↑ Poblet i Feijoo, Francesc: Els inicis del moviment esperantista a Catalunya (en català i esperanto). O Limaco Edizions, Barcelona, 2004, pàg. 120. ISBN 978-84-936728-1-2.

  7. ↑ Poblet i Feijoo, Francesc i Hèctor Alòs i Font (coordinadors): Història de l'esperanto als Països Catalans. Associació Catalana d'Esperanto, Barcelona, 2010, pàg. 472. ISBN 978-84-936728-6-7.

  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Llongueras, Lluís (2004) Dalí, Edicions B – Mèxic. ISBN 84-666-1343-9; Thiollet, Jean-Pierre. (2008) Carré d'Art: Barbey d'Aurevilly, Byron, Salvador Dalí, Jean–Edern Hallier, Anagramme Ed., París. ISBN 978-2-35035-189-6.

  9. ↑ Rojas, Carlos: Salvador Dalí, Or the Art of Spitting on Your Mother's Portrait, Penn State Press (1993). ISBN 0-271-00842-3.

  10. ↑ Salvador Dalí. SINA.com.

  11. ↑ Salvador Dalí biography a astrodatabank.com.

  12. ↑ Dalí, Secret Life, pàg. 2.

  13. ↑ DALÍ Anna María: Salvador Dalí, visto por su hermana, Ediciones del Cotal, 1983, ISBN 978-84-7310-061-8.

  14. ↑ «Història» (en català).

  15. ↑ Tharrats, Joan Josep: Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Parsifal Edicions, Barcelona, 2007, pàg. 193. ISBN 84-95554-27-5.

  16. ↑ Seguranyes Bolaños, Mariona: La Mirada Persistent. Ajuntament de Figueres, Figueres, 2013, pàg. 237. ISBN 978-84-935035-7-4.

  17. ↑ Dalí, Anna Maria: Salvador Dalí vist per la seva germana. Ajuntament de Figueres, Figueres, 2012, pàg. 215. ISBN 978-84-8330-692-5.

  18. ↑ Salvador Dalí: Olga's Gallery

  19. ↑ Hodge, Nicola and Libby, Anson. The A–Z of Art: The World's Greatest and Most Popular Artists and Their Works. Califòrnia: Thunder Bay Press, 1996. citació Online Arxivat 2006.09.21 a Wayback Machine.enllaç=https://view.officeapps.live.com/op/embed.aspx?src=https%3A%2F%2Fucmshare.ucmerced.edu%2Fdocushare%2Fdsweb%2FGet%2FDocument-94961%2FDali%2BSalvador.doc&wdStartOn=1enllaç=https://view.officeapps.live.com/op/embed.aspx?src=https%3A%2F%2Fucmshare.ucmerced.edu%2Fdocushare%2Fdsweb%2FGet%2FDocument-94961%2FDali%2BSalvador.doc&wdStartOn=1

  20. ↑ «11 cosas curiosas que no sabías de Salvador Dalí» (en castellà), 20.09.2017.

  21. ↑ Racionero, Lluís: Microcosmos català, Plaza & Janés, Barcelona, (1987) pàg. 133–134 ISBN 84-01-34104-3

  22. ↑ Robin Adèle Greeley: Surrealism and the Spanish Civil War, Yale University Press, 2006, pàg. 81. ISBN 0-300-11295-5 (en anglès).

  23. ↑ http://sousamendesfoundation.org/dali/ Arxivat 2013.11.02 a Wayback Machine. | Arxiu de la Fundació Sousa Mendes.

  24. ↑ Navarro, Vicente: Tesi Doctoral «The Jackboot of Dada: Salvador Dalí, Fascist». Counterpunch. 6 de desembre de 2003.

  25. ↑ Hello, Dalí: Carnegie Magazine.

  26. ↑ Brotons, Ròmul: El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, pàg. 50. ISBN 978-84-7246088-1. Arxivat 2014.10.06 a Wayback Machine.

  27. ↑ «Presentación Gaudifond Arte» (en castellà). gaudifondarte.com.

  28. ↑ Pérez Andújar, Javier (1965): Salvador Dalí: a la conquista de lo irracional. Algaba, Madrid, 2003. ISBN 84-96107-13-2.

  29. ↑ [1] i BOE de 27 de juliol de 1982 i de 27 de maig de 1983, respectivament.

  30. ↑ L'escàndol de Dalí: una Recerca 1989, ISBN 0575037865

  31. ↑ Etherington–Smith Meredith: La persistència de la memòria: Una Biografia de Dalí, pàg. 411, 1995 Da Capo Press, ISBN 0-306-80662-2

  32. ↑ Etherington–Smith Meredith: La persistència de la memòria: Una Biografia de Dalí, pàg. XXIV, 411-412, 1995 Da Capo Press, ISBN 0-306-80662-2

  33. ↑ http://www.salvador-dali.org/en_index.html%7CLaFundació Gala–Salvador Dalí lloc web.

  34. ↑ http://arsny.com/requested.html%7CMés d'ús freqüent de la llista d'artistes Artistes Societat de Drets.

  35. ↑ Salvador Dalí: The Secret Life of Salvador Dalí (Dial Press, Nova York, 1942), pàg. 317.

  36. ↑ Dalí Universe Collection Arxivat 2008.12.01 a Wayback Machine. County Hall Gallery (Revisat el 28 de juliol de 2006, en anglès).

  37. ↑ 37,0 37,1 «Salvador Dalí's Symbolism» Arxivat 2006.12.02 a Wayback Machine. County Hall Gallery. (Revisat el 28 de juliol de 2006, en anglès)

  38. ↑ «The Salvador Dalí Online Exhibit». MicroVision.

  39. ↑ Media Dalí, Exposició Obres de Salvador Dalí a Xangai. Dossier. Novembre del 2015. Pàgines 2–5.

  40. ↑ Vicente Navarro: Salvador Dali, feixistes CounterPunch December 12, 2003

  41. ↑ [2] Sonia Orwell 2009

  42. ↑ Vegeu la seva autobiografia «Dalí per Dalí».

  43. ↑ Aquesta acusació no és del tot certa: Gairebé tots els artistes que vivien a França abans del 1940 es refugiaren a l'estranger. En aquest sentit, l'actuació de Dalí fou més aviat solidària, acollint artistes com Duchamp (i altres) en la seva residència temporal a Arcachon, una (1) localitat a l'oest de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània), tal com es refereix a TOMKINS, Calvin; «Duchamp», Anagrama, Barcelona, 1999, pàg. 354.

  44. ↑ Vincente Navarro: Salvador Dalí, feixistes Counterpunch.org, (Revisat el 12 de desembre de 2003, en anglès).

  45. ↑ Payne, Stanley G.: THE A History of Spain and Portugal, Vol 2, Ch 26, pàg. 648-651 (Print Edition: University of Wisconsin Press, 1973) (LIBRARY OF IBERIAN RESOURCES ONLINE Revisat el 15 de maig de 2007, en anglès).

  46. ↑ DE LA CUEVA, Juliol: «Religious Persecution, anticlerical Tradition and Revolution: On Atrocities against the Clergy during the Spanish Civil War», Journal of Contemporary History Vol XXXIII – 3, 1998

  47. ↑ «Salvador Dalí pictured with Francisco Franco». Arxivat de l'original el 2008.05.07.

  48. ↑ The Surreal World of Salvador Dalí. Smithsonian Magazine. 2005. (Revisat el 31 d'agost de 2006).

  49. ↑ «Exposició Salvador Dalí, Josep Pla. Coincidències». Fundació Josep Pla.

  50. ↑ PUBLICAT EN LÍNIA EL QUART TRAM DEL CATÀLEG RAONAT DE SALVADOR DALÍ, Fundació Dalí, 2014.

Vegeu també

Bibliografia

  • PLANELLAS–WITZSCH, Mark: Dalí Silenciat, DUX, Barcelona, 2005, pàg. 320.


Possibles influències per al bigoti de Dalí:

Josep Margarit i Diego Velázquez

Josep Margarit, un (1) militar català, el retrat del qual penjava a la sala d'estar de la casa paterna de l'artista.

Autoretrat de Diego Velázquez en Las Meninas, el mestre pintor admirat pel geni català.

Portrait of Salvador Dali, taken in Hôtel Meurice, Paris, 1972.

Coat of arms of Salvador Dalí, Marquess of Dalí de Púbol.

La família Dalí el 1910: des de l'esquerra, la seva tia Maria Teresa, els seus pares, ell mateix, la seva tia Caterina (segona esposa del seu pare), la seva germana Anna Maria i la seva àvia Anna.

Dalí i Man Ray a París el 16 de juny de 1934.

Salvador Dalí i Domènech

Fotografia de Philippe Halsman que, amb retocs, esdevindria Dali Atomicus (1948).

Salvador Dalí el 1981.

Salvador Dalí. Escultura de Perseu a Marbella.

Dalí a la dècada dels seixanta (60), lluint l'ostentós bigoti que el caracteritzava.


Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech

El passat 11 de maig de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Richard Phillips Feynman (Nova York, Nova York, EUA, 11 de maig de 1918 — Los Angeles, Califòrnia, EUA, 15 de febrer de 1988), qui fou un (1) físic nord–americà, considerat com un (1) dels més importants del segle XX. El seu treball en electrodinàmica quàntica li valgué el Premi Nobel de Física l'any 1965 compartit amb els físics nord–americà Julian Schwinger i japonès Sin–Itiro Tomonaga.[2]

Feynman era i segueix sent una (1) figura popular no només per la seva habilitat com a conferenciant i professor sinó també per la seva excentricitat i esperit lliure mostrats en llibres com: Surely You're Joking, Mr. Feynman! (Deu estar de broma, Sr. Feynman!)[3] i d'altres de gran èxit. A més de la seva carrera acadèmica, Feynman fou un (1) professor admirat i un (1) talentós músic amateur. En la seva carrera també col·laborà en el Projecte Manhattan, en què es desenvolupà la bomba atòmica americana. Durant aquell temps Feynman estigué a càrrec de la divisió de càlcul del projecte i aconseguí construir un (1) sistema de càlcul massiu a partir de màquines IBM. Al llarg d'aquest període, també fou encarregat de supervisar la seguretat de les plantes d'enriquiment d'urani.

Entre els anys 1950 i 1988 Feynman treballà a l'Institut Tecnològic de Califòrnia, Caltech, en el lloc de Richard Chase Toleman Professor of Theoretical Physics, encarregat de l'ensenyament de física teòrica.

Al llarg de la seva vida, Feynman rebé nombrosos premis, incloent el Premi Albert Einstein (Princeton, Nova Jersey, 1954) i el Premi Lawrence (1962). També fou membre de la Societat Americana de Física, de l'associació americana per al progrés de la ciència, la National Academy of Sciences, i fou elegit com a membre estranger de la Royal Society el 1965. Feynman també és considerat com una (1) de les figures pioneres de la nanotecnologia i una (1) de les primeres persones a proposar la realització futura dels ordinadors quàntics.

Entre els seus treballs més importants destaca la introducció dels diagrames de Feynman, una (1) forma intuïtiva de visualitzar les interaccions de partícules atòmiques en electrodinàmica quàntica mitjançant aproximacions gràfiques en el temps.

Biografia

Feynman nasqué a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York) l'11 de maig de 1918; els seus pares eren jueus, encara que no practicants. El jove Feynman estigué fortament influenciat pel seu pare, que l'animava a fer preguntes que desafiaven el raonament tradicional. La seva mare li transmeteren un (1) profund sentit de l'humor, que mantingué durant tota la seva vida. De nen li agradava reparar ràdios; ja demostrava talent per a l'enginyeria. Experimentava i redescobria temes matemàtics tals com la 'mitjana derivada' (un [1] operador matemàtic que quan és aplicat dos (2) cops sobre una (1) funció resulta en la derivada d'aquesta) utilitzant la seva pròpia notació, abans d'entrar a la universitat. La seva manera de pensar desconcertava de vegades a pensadors més convencionals; una (1) de les seves preguntes quan estava aprenent l'anatomia dels felins, durant el curs de biologia universitari fou: «Té un (1) mapa del gat?». La seva manera de parlar era clara, encara que sempre ho feia amb un (1) marcat discurs informal.

Educació

Feynman rebé la llicenciatura a l'Institut Tecnològic de Massachusetts el 1939 i un (1) doctorat per la Universitat de Princeton (Nova Jersey) el 1942; el seu director de tesi fou John Archibald Wheeler. Després que Feynman finalitzés la seva tesi en mecànica quàntica, Wheeler li presentà Albert Einstein, però a Einstein no el convencé. Mentre treballava en la seva tesi doctoral, Feynman es casà amb la seva primera esposa, Arline Greenbaum, a qui havien diagnosticat tuberculosi, una (1) malaltia terminal en aquella època; atès que tots dos (2) foren cautelosos, Feynman mai no contragué la malaltia.

El projecte Manhattan

A Princeton (Nova Jersey), el físic Robert R. Wilson animà Feynman a participar en el Projecte Manhattan, el projecte de l'exèrcit dels Estats Units a Los Alamos (Nou Mèxic) per desenvolupar la bomba atòmica. Visitava la seva esposa en un (1) sanatori a Santa Fe (Nou Mèxic) els caps de setmana fins a la seva mort el juliol del 1945. Es bolcà en la seva feina del projecte i estigué present al test de la bomba conegut com a Trinity. Feynman pretenia ser l'única persona que veié l'explosió sense les ulleres fosques proporcionades, mirant a través del parabrisa d'un (1) camió per protegir–se de les nocives freqüències ultraviolades.

Com a jove físic, el seu paper en el projecte estava relativament allunyat de la línia principal. En particular, consistia en la direcció del grup de computació 'humana' de la divisió teòrica. Posteriorment, juntament a Nicholas Metropolis, instal·là el sistema per utilitzar màquines de targetes perforades d'IBM per a la computació. Feynman i el seu grup tingueren realment èxit en solucionar una (1) de les equacions del projecte que estaven escrites a les pissarres. Tot i això, no feren la 'física bé' i la solució no fou utilitzada en el projecte.

Los Alamos (Nou Mèxic) estava aïllada; en les seves pròpies paraules, «No hi havia res a fer allà». Avorrit, Feynman trobà passatemps com obrir caixes de cabals on deixava notes gracioses per a provar que la seguretat del laboratori no era tan bona com es pretenia; trobà una (1) part aïllada de l'altiplà (Los Alamos, Nou Mèxic, està en una [1] elevació) on tocava el timbal a l'estil indi; «i potser ballaré i cantaré una mica». Aquest fet no passà desapercebut, però ningú no s'adonà que «Injun Joe» era en realitat Feynman. Es feu amic del cap de projecte J. Robert Oppenheimer que intentà sense èxit portar–lo a treballar a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, després de la guerra.

Principis de la seva carrera: Universitat Cornell

Després del projecte, Feynman començà a treballar com a professor a la Universitat Cornell, on treballava Hans Bethe, que havia provat que la font d'energia del Sol era la fusió nuclear. A pesar d'això, se sentia sense inspiració; pensant que estava cremat, s'entretingué amb problemes poc útils, però divertits, com analitzar la física d'una (1) baldufa. Tot i això aquest treball li serví per a futures investigacions. Quedà molt sorprès quan li oferiren places de professor d'universitats punteres. Elegí eventualment treballar a l'Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena, a pesar de ser–li oferta també una (1) plaça a l'Institut d'Estudis Avançats, prop de la Universitat de Princeton (on en aquell temps hi havia Albert Einstein).

Feynman refusà l'Institut per la raó que no hi havia obligacions com a professor. Feynman pensava que els seus estudiants eren una (1) font d'inspiració i també, durant els períodes no creatius, de confort. Sentia que, si no podia ser creatiu, com a mínim podia ensenyar.

Feynman de vegades és anomenat «El Gran Explicador»; tenia una (1) gran cura quan explicava algun tema als seus estudiants, i es convertí en una (1) qüestió moral no fer–ho un (1) tema arcà, sinó accessible per als altres. 'Pensament clar' i 'presentació clara' foren requisits fonamentals. Un (1) any sabàtic, el retornà a estudiar els Principia d'Isaac Newton; el que aprengué de Newton ho transmeté als seus estudiants, tal com l'intent de Newton d'explicar la difracció.

Els anys al Caltech

Feynman feu bona part del seu millor treball mentre estava a l'Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech), que inclogué investigacions en:

  • Electrodinàmica quàntica. El problema pel que Feynman guanyà el seu Premi Nobel estava relacionat amb la probabilitat de canvi dels estats quàntics. Ajudà a desenvolupar la formulació de la integral de camí de la Mecànica Quàntica, en la qual tots els possibles camins d'un (1) estat al següent són considerats, essent el camí real un (1) 'sumatori' de totes les possibilitats.

  • Física de la superfluïdesa de l'heli líquid, en el qual l'heli sembla tenir una (1) falta total de viscositat quan flueix. Aplicant l'Equació de Schrödinger al problema observà que la superfluïdesa era un (1) comportament quàntic observable a escala macroscòpica. Això ajudà enormement amb el problema de la superconductivitat.

  • Un (1) model de la desintegració dèbil. (Un exemple de la interacció dèbil és la desintegració d'un (1) neutró en un (1) electró, un (1) protó i un (1) antineutrí.) Encara que E.C. George Sudharsan i Robert Marshak desenvoluparen la teoria gairebé simultàniament, la col·laboració de Feynman amb Murray Gell–Mann es considera com la principal. La teoria fou de molta importància i la interacció dèbil fou descrita amb gran precisió.

També desenvolupà els 'Diagrames de Feynman', un (1) dispositiu de quadern que ajuda a entendre i calcular les interaccions entre partícules en l'espai–temps. Aquest mètode li permeté a ell i ara permet a d'altres, treballar amb conceptes que haurien estat més difícils sense ell, com la reversibilitat del temps i altres processos fonamentals. Aquests diagrames són ara fonamentals per a la 'Teoria de Strings' i la 'Teoria–M'.

A partir dels seus diagrames d'un (1) petit nombre de partícules interaccionant en l'espai–temps, Feynman intentà modelitzar tota la física' en termes d'aquestes partícules' dels seus spins i de l'acoblament de les forces fonamentals. El model dels quarks, era el rival de la formulació del 'parton' de Feynman i fou el guanyador. Tot i això, Feynman no lluità contra el model dels quarks; per exemple, quan es descobrí el cinquè quark, Feynman immediatament feu notar als seus estudiants que el descobriment implicava un sisè quark, que fou realment descobert una dècada després de la seva mort.

Després de l'èxit de l'Electrodinàmica Quàntica, Feynman estudià la Gravetat Quàntica. Per analogia amb el fotó, que té spin 1, investigà les conseqüències d'una (1) partícula sense massa de spin 2, i pogué derivar les equacions de camp d'Einstein de la Relativitat General, però poca cosa més. Desafortunadament, en aquest moment arribà a estar exhaust al treballar en molts projectes importants al mateix temps, incloent–hi les seves 'Lectures de Física'.

Durant la seva estada al Caltech, se li demanà ajudar en l'ensenyament dels estudiants de la llicenciatura. Després de dedicar tres (3) anys al projecte, produí una (1) sèrie de lectures, que es convertí en les 'Lectures de Física de Feynman', que són la raó més important per la qual Feynman és encara considerat per una (1) gran majoria de físics com un (1) dels grans mestres de l'ensenyament de la física de tots els temps. Posteriorment li fou concedida la medalla Oersted, de la qual estava especialment orgullós.

Feynman fou un (1) influent difusor de la física en els seus llibres i lectures, especialment una (1) xerrada sobre nanotecnologia el 1959 anomenada Hi ha molt lloc en el fons. Feynman oferí mil dòlars (1.000 $) en premis per dos (2) dels seus reptes en nanotecnologia. També fou un (1) dels primers científics a adonar–se de les possibilitats dels ordinadors quàntics. Moltes de les seves lectures foren convertides en llibres com El Caràcter de la Llei Física i Electrodinàmica Quàntica: L'Estranya Teoria de la Llum i la Matèria.

Vida personal

La primera esposa de Feynman morí mentre ell estava treballant en el projecte Manhattan. Es casà un (1) segon cop, amb Mary Louise Bell de Neodesha, Kansas, el juny del 1952; el matrimoni fou breu i fracassat.

Feynman es casà més tard amb Gweneth Howarth del Regne Unit, que compartia el seu entusiasme per la vida. A més de la seva llar a Altadena, tenien una casa a la platja a la Baixa Califòrnia. Romangueren casats la resta de la seva vida i tingueren un (1) fill propi, Carl, i una (1) filla adoptiva, Michelle.

Feynman tingué molt èxit ensenyant a Carl a utilitzar discussions sobre formigues i Marcians com a mètode per aconseguir veure problemes des de noves perspectives; se sorprengué en veure que la mateixa manera d'ensenyar no servia per a Michelle. Les matemàtiques eren un (1) punt comú d'interès per al pare i per al fill; entraren en el camp de les computadores com a consultors. El 'Laborati de Propulsió de Jets' retingué a Feynman com a consultor d'informàtica per a missions crítiques.

D'acord amb el professor Steven Frautschi, un (1) col·lega, Feynman fou l'única persona a la regió d'Altadena que contractà una (1) assegurança contra les riuades després del foc massiu del 1978, predient correctament que la destrucció causada pel foc ocasionaria l'erosió del paisatge, causant esllavissaments i inundacions. La riuada ocorregué el 1979 després de les pluges de l'hivern i destruí moltes cases del barri.

Feynman viatjà molt, notablement al Brasil, i prop del final de la seva vida planejà visitar la fosca terra russa de Tuva, un (1) somni, que a causa dels problemes burocràtics de la Guerra Freda mai no pogué realitzar. En aquell moment lidescobriren un (1) càncer però, gràcies a la cirurgia, li fou extirpat.

Darrers anys

Feynman no treballà només en física, i tenia un (1) gran cercle d'amics de molts àmbits de la vida, incloent–hi les arts. Practicà la pintura i aconseguí una mica d'èxit sota un (1) pseudònim, que culminà amb una (1) exposició. Al Brasil, amb persistència i pràctica, aprengué a tocar el tambor a l'estil samba i participà en una (1) escola de samba. Aquestes accions li proporcionaren una (1) reputació d'excèntric.

Feynman tenia unes opinions molt liberals sobre la sexualitat i no l'avergonyia reconèixer–ho. A Surely You're Joking, Mr. Feynman! (Deu estar de broma, Sr. Feynman!) explica que gaudia de les cases de prostitució i de ballarines de topless. A més, admetia ser un (1) fumador de cànnabis i haver experimentat amb l'LSD.

Feynman fou requerit per participar en la «Comissió Rogers» que investigà el desastre del transbordador espacial Challenger el 1986. Seguint pistes proporcionades per algun informador intern, Feynman mostrà a televisió el paper crucial que tingueren en el desastre les juntes tòriques dels coets laterals, amb una (1) simple demostració utilitzant un (1) vas d'aigua amb gel i una (1) mostra del material. La seva opinió sobre la causa de l'accident fou diferent de l'oficial i considerablement més crítica sobre el paper de la direcció, en deixar de banda les preocupacions plantejades pels enginyers. Després d'insistir molt, l'informe de Feynman fou inclòs com un (1) apèndix al document oficial. Al llibre Què t'importa el que pensin els altres? inclou la història del seu treball a la comissió. La seva habilitat com a enginyer queda reflectida per la seva estimació de la fiabilitat del transbordador espacial (noranta-vuit per cent [98%]), que ha estat lamentablement confirmat en les dues (2) errades cada cent (100) vols del transbordador fins al 2003.

El càncer es reproduí el 1987 i Feynman ingressà a l'hospital un (+1) any més tard. Complicacions quirúrgiques empitjoraren la seva condició i Feynman decidí morir amb dignitat i no acceptar més tractaments. Morí el 15 de febrer de 1988 a la seva casa de Los Angeles (Califòrnia).

Obres de Feynman

Les Feynman's Lectures on Physics («Lliçons de física d'en Feynman») són tal vegada la seva obra més accessible per a qualsevol amb interès per la Física. Es tracta d'una exposició de física general, a nivell de primer de carrera, però amb un (1) èmfasi especial en la deducció i el raonament, allunyat dels llibres de text convencionals.

Algunes de les seves obres més destacades són les següents:

Física

  • The Feynman's lectures on physics, Vol I, II, III. Amb Robert Leighton i Matthew Sands. Disponible en castellà i anglès.

  • Lectures on Computation.

  • Feynman Lectures on Gravitation. Amb F. B. Morinigo i W. G. Wagner.

  • Quantum Mechanics and Path Integrals (conjuntament amb Albert Hibbs) ISBN 0-07-020650-3.

Divulgació en física

  • The Character of Physical Law (existeix traducció castellana).

  • Six Easy Pieces: Essentials of Physics Explained by Its Most Brilliant Teacher.

  • Six Not-So-Easy Pieces: Einstein's Relativity, Symmetry and Space–Time.

  • Quantum Electrodynamics: the Strange Theory of Light and Matter (existeix traducció castellana).

Divulgació i pensament de Feynman

  • The meaning of it all: Thoughts of a citizen scientist. (Traducció catalana: El sentit de tot plegat, Empúries, 1999).

  • The Pleasure of Finding Things Out. The Best Short Works of Richard P. Feynman.

  • Surely you are joking Mr. Feynman! Adventures of a Curious character (existeix traducció castellana).

  • What Do You Care What Other People Think? Further Adventures of a Curious Character (existeix traducció. castellana).

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Richard Phillips Feynman». Mathematics Genealogy Project (North Dakota State University).

  2. ↑ «The Nobel Prize in Physics 1965» (en anglès). Nobel Prize.

  3. ↑ Es fa servir aquesta traducció a: Diaz–Marcos, Jordi «Hi ha gaire espai allà al fons?: les màquines moleculars». Viatge a Nanoland (Divulcat.cat). Enciclopèdia Catalana, 23.03.2018.

Photo of Richard Feynman, taken in 1984 in the woods of the Robert Treat Paine Estate in Waltham, MA, while he and the photographer worked at Thinking Machines Corporation on the design of the Connection Machine CM-1/CM-2 supercomputer.

Feynman (centre) i Robert Oppenheimer.

Feynman fou requerit per participar en la investigació de l'explosió del transbordador espacial Challenger.

Richard Phillips Feynman

El passat dimarts 11 de maig de 2021 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Camilo José Cela Trulock, I marquès d'Iria Flavia (Iria Flavia, Padrón, la Corunya, Galícia, 11 de maig de 1916 — Madrid, Madrid, 17 de gener de 2002), qui fou un (1) escriptor espanyol, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1989.

Biografia

Nasqué a la parròquia d'Iria Flavia, situada al municipi gallec de Padrón, l'11 de maig de 1916, fill de pare espanyol i de mare anglesa. De ben petit es traslladà a Madrid on cursà estudis elementals i batxillerat. Matriculat a la Universitat Complutense de Madrid en les llicenciatures de Medicina, Filosofia i Dret, no en finalitzà cap.

Durant la Guerra Civil Espanyola lluità integrat en el bàndol franquista; fou ferit en el front i hospitalitzat. Un cop acabada la guerra, es dedicà al periodisme i ocupà diverses feines de caràcter burocràtic.

Es casà amb María del Rosario Conde Picavea, amb qui, al cap de dos (2) anys, tingué un (1) fill, José Camilo Cela Conde. Fou nomenat senador per designació reial a les Corts Generals del 1977, càrrec que mantingué fins al 1979 amb la convocatòria de noves eleccions generals.

Membre de la Reial Acadèmia Espanyola des del 1957 fins a la seva mort, on ocupà la butaca Q. Mestre del llenguatge i gran innovador de la narrativa en llengua castellana, és considerat per alguns un (1) dels més grans escriptors del segle xx, amb troballes que obren noves vies a les transitades per escriptors com James Joyce, Franz Kafka, Marcel Proust i Samuel Beckett. La polifonia, el diàleg i el monòleg interior, el surrealisme, l'expressionisme i un (1) fort contrast entre el lirisme i l'hiperrealisme són components que es barregen en la seva obra.

Cela morí el 17 de gener de 2002 a l'edat de vuitanta-cinc (85) anys a la seva residència de Madrid, a causa d'unes complicacions coronàries el mateix dia que el seu fill Camilo José Cela Conde feia cinquanta-sis (56) anys.

Obra literària

Als vint (20) anys Cela escrigué el seu primer llibre de versos, Pisando la dudosa luz del día, però enmig d'un (1) panorama caracteritzat per l'abundància de novel·les d'escassa capacitat renovadora, el 1942 es produí un (1) esdeveniment de singular importància literària: la publicació de La familia de Pascual Duarte. Una (1) obra de marcat to existencialista, caracteritzant la vida amb un (1) marcat to absurd.

El 1948 relatà, sense excessiva cruesa, un (1) món rural endarrerit i marginat a Viaje a la Alcarria, continuada pel realisme social dels anys cinquanta amb La colmena (1951), una (1) de les seves altres obres cabdals, publicada a Buenos Aires (República Argentina), ja que la censura n'havia prohibit la publicació a Espanya.

Sempre inquiet i desitjós de buscar nous camins narratius, la seva següent novel·la Mrs. Caldwell habla con su hijo (1953), s'allunya del realisme per a capbussar–se en la ment d'una (1) dona dement que dialoga amb el seu fill mort.

Entre els diversos premis guanyats al llarg de la seva vida cal destacar el Premi de la Crítica de Narrativa Castellana del 1956, en la seva primera edició, per La Catira; el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles el 1984, per Mazurca para dos muertos; el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1987, per l'elevada qualitat literària de la seva abundant i universalment coneguda obra i per la seva significació singular dins de les lletres hispanes d'aquest segle; el Premi Nobel de Literatura el 1989, per una prosa rica i intensa, que amb una compassió refrenada forma una visió desafiadora de la vulnerabilitat de l'home; el Premi Planeta el 1994, per La Cruz de San Andrés; i finalment el Premi Cervantes el 1995, màxim guardó de la literatura castellana.

Obra publicada

Narrativa

  • La familia de Pascual Duarte (1942);

  • Pabellón de reposo (1943);

  • Nuevas andanzas y desventuras de Lazarillo de Tormes (1944);

  • Viaje a la Alcarria (1948);

  • La colmena (1951);

  • Mrs Caldwell habla con su hijo (1953);

  • La catira (1955);

  • Tobogán de hambrientos (1962);

  • Izas, rabizas y colipoterras: drama con acompañamiento de cachondeo y dolor de corazón (1964, amb reedicions el 1971, 1984 i 1990);

  • San Camilo 1936 (1969);

  • Oficio de tinieblas 5 (1973);

  • Mazurca para dos muertos (1984);

  • Nuevo viaje a la Alcarria (1987);

  • Cristo versus Arizona (1988);

  • Memorias, entendimientos y voluntades (1993);

  • El asesinato del perdedor (1994);

  • La cruz de San Andrés (1994), Premi Planeta;

  • Madera de boj (1999).

Poesia

  • Pisando la dudosa luz del día (1945);

  • Poesía completa (1996).

No ficció

  • Diccionario secreto (I, 1968; II, 1971).

Premis

Referències

  1. ↑ «Cela descansa en Iria Flavia» (en castellà). ElPaís.com, 19.01.2002.

1 fotografía : bl. y n. positivo Camilo José Cela al lado de una ventana en un interior.

Estàtua en honor a Camilo José Cela situada a Padrón.

Escultura de Camilo José Cela a Guadalajara

Camilo José Cela Trulock