MITJANS DEL GENER DEL 2022

El passat dijous 20 de gener de 2022 es commemorà el cent cinquanta-vuitè aniversari del naixement de Joan Collell i Cuatrecasas (Vic, Osona, Catalunya, 20 de gener de 1864 — ibídem, 5 d'octubre de 1921), qui fou un (1) prevere vigatà, fundador. Ha estat proclamat venerable per l'Església catòlica.

Biografia

Nasqué a Vic (Osona) el 1864, al si d'una (1) família humil. Influïren en la seva educació els seus oncles materns, els sacerdots Vicenç i Joan Quatrecasas, i als nou (9) anys entrà al seminari a estudiar–hi. El 27 de desembre de 1886 celebrà la seva primera missa, i es lliurà al ministeri sacerdotal. Fou vicari a Muntanyola (Osona) i director espiritual del seminari de Vic (Osona).

Durant la seva missió sacerdotal copsà la situació de desempara de les joves treballadores, en un (1) moment de grans canvis socials i conflictes obrers. Per ajudar–les, pensà d'obrir tallers on aprenguessin un (1) ofici i rebessin educació. El 2 de febrer de 1891 inicià la 'Petita Obra del Sagrat Cor'. Poc després, comptà amb l'ajut de dues (2) joves: Pia Criach i Ginestós, i Carme Soler i Paracolls, que iniciaren el treball el 8 de setembre de 1891: en una (1) casa del número 129 del carrer Nou de Vic (Osona) vivien en comunitat (aviat amb dues [2] noies més) i tenien cura de les joves que treballaven a les cases de la ciutat. El 27 de desembre de 1898, ja a la nova casa de l'actual passeig de la Generalitat, emeteren els vots les nou (9) primeres germanes, i començà la Mínima Congregació de Serventes del Sagrat Cor de Jesús, conegudes com a Germanes de les Obreres.

Al començament, la congregació no fou presa seriosament i passà problemes; el 1895 hi hagué un (1) intent d'unió amb la Congregació de les Trinitàries de Francisco Méndez Casariego, però no reeixí. Les fundacions s'obrien a pobles, vora les fàbriques tèxtils, i les germanes atenien les joves obreres en règim d'internat; s'ocupaven del menjar dels obrers, i tenien guarderies per als fills; a més d'una (1) escola nocturna per a educar les joves treballadores. Amb el temps, també obririen escoles per als seus fills.

També fundà, seguint l'exemple claretià, la Unió Cooperativa contra la Blasfèmia i fomentà la devoció envers el Sagrat Cor de Jesús a les llars obreres.

Morí a Vic (Osona) el 1921.

Veneració

La causa de a instància del convent de Serventes del Sagrat Cor de Vic (Osona), i la diòcesi el proclamà servent de Déu el 1984. El 1996 fou proclamat venerable. El procés de beatificació continua en marxa.

Portrait of venerated Joan Collell i Cuatrecasas, founder of the congregations of Servants of the Holy Hearth of Jesus.

Joan Collell i Cuatrecasas

El passat dijous 20 de gener de 2022 es commemorà el cent setanta-dosè aniversari del naixement d'Emili Sala i Francés[1] (Alcoi, Alcoià, País Valencià, 20 de gener de 1850 — Madrid, Madrid, Espanya, 14 d'abril de 1910), qui fou un (1) representant de la pintura alcoiana del segle XIX. Estudià a València (Horta, País Valencià) amb el seu cosí i tutor el pintor Plácido Francés, en l'Acadèmia de San Carlos. Individu de mèrit de l'Acadèmia de Belles Arts de Roma (Laci, Itàlia). Creu de Sant Miquel i Gran Creu de l'orde d'Isabel la Catòlica. Artista academicista, format a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València (1871), conreà profusament els temes de gènere i d'història. En la seva primera època madrilenya alternà la realització de composicions decoratives per a cases, palaus i altres centres socials. Tanmateix, la seva gran fama és deguda als seus remarcables retrats. Participà en moltes exposicions oficials, i rebé premis i honors de consideració. També ostentà càrrecs honorífics i mantingué estretes relacions amb l'Acadèmia. Autor d'interessants publicacions especialitzades en la seva matèria, arran d'una (1) d'elles es creà la Càtedra tècnica i teoria del color a l'Escuela de Bellas Artes de Madrid. Col·laborà en qualitat d'il·lustrador a la revista Blanco y Negro.[2]

Obra

El 1871 participà per primera vegada en l'Exposició Nacional de Belles Arts. Des del 1890 s'allunyà de la pintura històrica, i es dedicà a la pintura de gènere, al paisatge i a la il·lustració. Moltes il·lustracions i quadres seus es reproduïren a Blanco y Negro, il·lustrant a més a més algun dels Episodios Nacionales de Pérez Galdós. Destacà en el gènere del retrat. A Roma (Laci, Itàlia) es relacionà amb Francisco Pradilla, Ricardo Madrazo, José Moreno i Joaquín Sorolla però permutà la seva beca i s'establí a París (Illa de França) amb una (1) beca de l'Academia de San Fernando

A Madrid (Espanya) obrí el seu propi estudi i hi prengué part en les decoracions dels palaus d'Anglada i de Mazarredo, decorant els sostres del desaparegut Café de Fornos i de la Cantina Americana. El 1906 es creà per a ell, en l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando la càtedra de «Teoría y Estética del Color», que desenvolupà fins a la seva mort.

Obres seves són Retrato de Doña Ana Colín y Perinat, Retrato de joven, Retrato d'un personaje masculino desconocido, Florista, Valle de lágrimas, Sinfonía en blanco, La manzanilla, etc. Destacà com a retratista (Campoamor, La infanta Doña Eulalia, María Guerrero, Echegaray, Juan Ramón Jiménez) i pintor de gènere (Jugadores, El columpio).

Guardons

  • Segona medalla a la Regional de València 1867 per un (1) bodegó.

  • Segona medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts 1871 per la Prisión del Príncipe de Viana.

  • Premi d'honor a la Regional de València per Valle de lágrimas.

  • Primera medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts el 1878 per Guillem de Vinatea delante de Alfonso IV.

  • Primera medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts el 1881 per Novus Hortus.

  • Creu de Sant Miquel de Munic el 1885.

  • Segona medalla en l'Exposició Universal de París del 1889.

  • Medalla d'Or de l'Exposició de Berlín 1891 per Expulsión de los judíos.

  • Gran Creu de l'orde d'Isabel la Catòlica en l'Exposició Universal del 1899.

Referències

  1. ↑ «Emili Sala i Francès». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ Mendoza 1995, pàg. 193.

Bibliografia

  • Pantorba, Bernardino de: El Pintor Emilio Sala y su obra. Op. Cit. Espí Valdés, Adrián, València, 1975.

  • Sala, Emilio: Gramática del color, Viuda e hijos de Murillo, Madrid, 1906.

  • Mendoza, Cristina: Ramon Casas, Retrats al carbó. Editorial AUSA, Sabadell, 1995, pàg. 282 (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.

Enllaços externs

Retrato de Emilio Sala, obra del fotógrafo Kaulak, recogido en la revista española La Ilustración Española y Americana.

Emili Sala Francés al seu estudi de París

María Guerrero niña

Emili Sala i Francés

El passat dijous 20 de gener de 2022 es commemorà el dos-cents dosè aniversari del naixement d'Anne Jemima Clough (Liverpool, Lancashire, Anglaterra, Regne Unit, 20 de gener de 1820 — Cambridge, Cambridgeshire, Anglaterra, Regne Unit, 27 de febrer de 1892), qui fou una (1) de les primeres sufragistes angleses i promotora de l'educació superior de les dones; també fou la primera directora del Newnham College.

Biografia

Anne Clough nasqué a Liverpool, Lancashire (Anglaterra, Regne Unit), filla del comerciant de cotó James Butler Clough i Anne (nascuda Perfect). James Butler Clough era el fill menor d'una família de terratinents que vivia a Plas Clough a Denbighshire des de 1567.1​ 2

El germà d'Anne era Arthur Hugh Clough, el poeta i ajudant de Florence Nightingale. Quan tenia dos (2) anys la portaren amb la resta de la família a Charleston, Carolina del Sud (EUA). No fou fins a 1836 que tornà a la Gran Bretanya.3

L'educació de Clough s'impartia a casa seva, com era comú en les dones de classe mitjana i alta de l'època.4 Treballà com a voluntària en una (1) escola de beneficència de Liverpool (Anglaterra, Regne Unit) i es decidí a dirigir una (1) escola pròpia.

Quan el seu pare feu fallida el 1841, aprofità l'oportunitat per establir una (1) petita escola diürna. Això li permeté contribuir financerament, mentre satisfeia el seu interès a l'educació. Posteriorment treballà a la Borough Road School ia la Home and Colonial School Society. Després de la mort del seu pare, es traslladà a Ambleside (Cúmbria, Anglaterra, Regne Unit), on creà una (1) escola per a nens i interns locals, Eller How.5​

A la mort del seu germà Arthur, es mudà a Surrey (Anglaterra, Regne Unit), per donar suport a la seva cunyada Blanche Clough en la criança dels seus tres (3) fills petits. La filla més jove, Blanche Athena Clough, seguiria els passos de la seva tia i esdevindria una notable pedagoga.5​

Molt interessada en l'educació de les dones, es feu amiga d'Emily Davies, Barbara Bodichon, Frances Buss i d'altres. Donà testimoni a una (1) Comissió Reial sobre l'ensenyament secundari, basat en la pròpia experiència docent. Després d'ajudar a fundar el Consell del Nord d'Anglaterra (Regne Unit) per a la Promoció de l'Educació Superior de la Dona, actuà com a secretària del 1867 al 1870 i com a presidenta del 1873 al 1874.3 El seu pla per als professors peripatètics fou el germen del Moviment d'Extensió Universitària.

Fundació del Newnham College

Quan les «Conferències per a Dames» s'establiren a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) a la dècada del 1870, es feu evident que les dones que vivien a distància necessitarien allotjament. Henry Sidgwick convidà Clough a fer–se càrrec del primer alberg i els seus primers cinc (5) estudiants, i s'establí a Regent Street, Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), el 1871.

Les classes i l'alberg es convertiren ràpidament al Newnham College, i Anne Clough a la seva primera directora. El nou col·legi adoptà un (1) enfocament diferent de l'educació de les dones al Girton College, reconeixent que a les dones se'ls havia negat les oportunitats educatives disponibles per als seus germans.

Un (1) biògraf posterior la descrigué així: «tenia un (1) bon humor inesgotable, molt de sentit comú i diversió, i una (1) envejable capacitat per admetre quan s'equivocava. Aquestes qualitats feien que els seus alumnes l'apreciessin i li permetien treballar bé i de manera creativa amb els col·legues».6 Encara que tenia poca experiència en administració, supervisà la construcció del nou col·legi i les negociacions sobre l'arrendament del terreny. La seva personalitat, compromís i empenta la convertiren en una (1) líder reconeguda en l'educació de les dones.7

Defunció

La seva neboda BA Clough i la seva amiga Edith Sharpley, professora de clàssics, la cuidaren al final de la seva vida. Ambdues foren presents quan ella morí,8 a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) el 27 de febrer de 1892. Dos (2) retrats de Clough són al Newnham College, un (1) de William Blake Richmond, l'altre de James Jebusa Shannon. [3] La seva tomba està al cementiri de Grantchester, prop de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).

El seu llegat està marcat a Clough Hall i les portes commemoratives de Clough al Newnham College, una (1) vidriera a la catedral de Liverpool (Anglaterra, Regne Unit), l'escultura del carrer Hope «A Case History» a Liverpool (Anglaterra, Regne Unit). El seu lloc de naixement a Liverpool (Anglaterra, Regne Unit) està marcat amb una (1) placa commemorativa d'Anne Jemima i el seu germà Arthur Hugh.

La Universitat Edge Hill té una (1) residència anomenada Clough en honor a la seva contribució a l'educació superior i a la història de l'educació a Lancashire (Anglaterra, Regne Unit).

Referències

  1. ↑ A Genealogical and Heraldic History of the Landed Gentry of Great Britain and Ireland, fifth edition, vol. I, Sir Bernard Burke, 1871, pàg. 251, 'Clough of Plas Clough'.

  2. ↑ Some Poets, Artists &: 'A Reference for Mellors', Anthony Powell, 2005, Timewell Press, pàg. 85.

  3. ↑a bc Chisholm, 1911.

  4. ↑ Sutherland, Gill: «Biografias». Newnham College. Newnham College.

  5. ↑a bc Sutherland, Gill: «Biografias». Newnham College (en anglès). Newnham College.

  6. ↑ Sutherland, Gill: «Biografias». Newnham College (en anglès) . Newnham College.

  7. ↑ Lee, 1901.

  8. ↑ Whyles, 2016.

Bibliografia

Retrat d'Anne Clough fet pel pintor William Blake Richmond.

Detall de portes commemoratives al Newnham College, Cambridge.

Anne Jemima Clough

El passat dijous 20 de gener de 2022 es commemorà el dos-cents tretzè aniversari del naixement de Napoléon Peyrat (Las Bòrdas d'Arisa, Arieja, Occitània, França, 20 de gener de 1809 — Saint–Germain–en–Laye, Yvelines, Illa de França, 4 d'abril de 1881), qui fou un (1) capellà protestant, historiador del catarisme i de la Reforma. També fou poeta en llengua francesa, amb el sobrenom de «Napol le pyrénéen».[1]

És l'artífec, gràcies a la publicació de la seva obra Histoire des Albigeois, de la història llegendària i romàntica que assimila els càtars amb els protestants com a víctimes de les persecucions del clergat catòlic.[2] Peyrat serà un (1) dels primers autors en fer servir el mot Occitània.[3]

Biografia

Napoléon Peyrat nasqué a Las Bòrdas d'Arisa, un (1) petit poble de l'Arieja (Occitània, França), el 20 de gener de 1809. Era fill de Jean–Eusèbe Peyrat i de Marguerite Gardel.

És cèlebre, sobretot, per la seva Histoire des Albigeois en cinc (5) volums, reeditada el 1998 per l'editorial francesa Lacour–Ollé[4], una (1) biografia de Béranguer i de Lamennais i per tres (3) reculls de poesia. També escrigué Histoire des pasteurs du Désert depuis la révocation de l'édit de Nantes jusqu'à la Révolution française, 1685–1789.

Amb el catarisme Peyrat desenvolupà un (1) ideari teològic sorprenent per la seva època, i és a la base, gràcies a la seva imaginació lírica, de la mitificació moderna de Montsegur (Arieja, Occitània, França) i dels càtars.[5] A tall d'exemple, veiem un (1) tractament abusiu per part de Peyrat en el personatge d'Esclarmonda de Foix, ja que en la seva obra la converteix en una (1) diaconessa càtara, en fundadora i profeta de la ciutadella de Montsegur (Arieja, Occitània, França) i en la seva protectora, on les seves despulles hi reposarien encara avui en una (1) gran cripta excavada a la muntanya.[6] Creà una (1) visió elogiadora i àmpliament romàntica dels càtars, que presenta com a predecessors dels camisards, ja que tant els uns com els altres s'oposaren a un (1) catolicisme sempre intolerant. Inventà una (1) oposició idealitzada entre la dolçor dels càtars i la repressió del papat, del rei de França i de la noblesa del nord.

Tot aquest imaginari creat per l'autor alimentà el regionalisme occità i un (1) cert hermetisme misteriós del món dels càtars que encara perviu avui.

Napoléon Peyrat morí a Saint-Germain–en–Laye, a les Yvelines (Illa de França), el 4 d'abril de 1881.

Publicacions

  • Histoire des pasteurs du désert: depuis la révocation de l'Édit de Nantes jusqu'à la révolution, M. Aurel, París, 1842 (segon volum) [1]

  • Les réformateurs de la France et de l'Italie au douzième siècle, Meyrueis, París, 1860. [2]

  • Béranger et Lamennais: correspondance, entretiens et souvenirs, Ch. Meyrueis, París, 1861. [3]

  • Histoire des Albigeois: les Albigeois et l'Inquisition, Librairie Internationale, París, 1872. (primer volum) [4]

Referències

  1. Bastit, Gaston: La Gascogne littéraire (en francès). Féret et fils, Bordeus, 1894. «Existeix una reedició de l'editorial Slatkine Reprints (Ginebra) del 1970. Napol le Pyrénéen hi surt a les pàgines 165–166»

  2. Duvernoy, Jean: «Napoléon Peyrat, historien du catharisme» (en francès). Bulletin de la Societé Ariégeoise des Sciences, Lettres et Arts, XXXI, 1986, pàg. 103–110.

  3. COLOMBI, Claire: La légende noire du Moyen-Âge (en francès). Kontre Kulture, 2017. ISBN 978-2367251189.

  4. «Enllaç a l'obra publicada per Lacour–Ollé» (en francès). Lacour–Ollé.

  5. Parmentier, Agnès: «Montségur dans l'oeuvre de Napoléon Peyrat» (en francès). Montségur: la Mémoire et la Rumeur (1244–1994). Conseil Général de l'Ariège, 1994, pàg. 155–163.

  6. ROQUEBERT, Michel: L'épopée cathare: Mourir à Montségur (1230–1244) – Vol. 4 (en francès). Tempus–Perrin, Tolosa de Llenguadoc, 2000, pàg. 33–41. ISBN 978-2-262-02653-0.

Napoléon Peyrat (1809–1881) © Association Les Amis de Napoléon Peyrat

El passat dijous 20 de gener de 2022 es commemorà el dos-cents noranta-novè aniversari del naixement de Louis–Pierre Anquetil (París, Illa de França, 20 de gener de 1723 — ibídem, 5 de setembre de 1808), qui fou un (1) historiador francès.

Nascut de pare botiguer, entrà el 1741 a la Congrégation de France a Sainte–Catherine de París (Illa de França), on fou ordenat capellà i ensenyant de teologia i belles lletres. Fou nomenat director del seminari de Reims (Marne, Gran Est de França) i publicà el 1756 la seva primera obra: Histoire civile et politique de la ville de Reims.

El 1759 fou capellà prior a l'abadia de la Roë a Anjou (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França), després fou nomenat director del col·legi de Senlis, on escrigué Esprit de la Ligue. El 1766 deixà l'ensenyament per esdevenir capellà prior de Château–Renard al Loiret (Centre–Vall del Loira, França), i més endavant, el 1790, capellà a La Villette, prop de París (Illa de França).

Empresonat durant el Terror a la presó de Saint–Lazare(París, Illa de França), abandonà les seves funcions eclesiàstiques el 1793. Fou escollit membre de l'Académie des inscriptions et belles–lettres el 1795, i de seguida entrà al Ministeri d'Afers Estrangers i publicà l'obra Motifs des guerres et des traités de paix de la France el 1797. Per demanda de Napoleó, començà a escriure la monumental Histoire de France, que fou continuada per altres historiadors com el comte de Vaublanc.

Obres

  • Histoire civile et politique de la ville de Reims (tres [3] volums, 1756).

  • L'Esprit de la Ligue, ou histoire politique des troubles de France, pendant les XVIème et XVIIème siècles (tres [3] volums, 1767).

  • Vie du maréchal duc de Villars, écrite par lui–même, et donnée au public par M. Anquetil (quatre [4] volums, 1784).

  • L'Intrigue du Cabinet, sous Henri IV et Louis XIII, acabat per la Fronde (quatre [4] volums, 1780).

  • Louis XIV, sa cour et le Régent (quatre [4] volums, 1789).

  • Motifs des guerres et des traités de paix de la France pendant les règnes de Louis XIV, Louis XV et Louis XVI, depuis la paix de Westphalie, en 1648, jusqu'à celle de Versailles, en 1783 (1797). Text en línia: [1].

  • Précis de l'histoire universelle, ou Tableau historique présentant les vicissitudes des nations (nou [9] volums, 1799). Text en línia (3 primers volums): [2], [3] et [4].

  • Notice sur la vie de M. Anquetil du Perron (1804).

  • Histoire de France depuis les Gaulois jusqu'à la fin de la monarchie (catorze [14] volums, 1805).

French historian Louis–Pierre Anquetil (1723–1808)

Louis–Pierre Anquetil

El passat dijous 20 de gener de 2022 es commemorà el tres-cents sisè aniversari del naixement del rei Carles III de Castella,[1] VII de les Dues Sicílies i I de Parma, també com Carles III d'Espanya per a part de la historiografia espanyola, i amb els sobrenoms d'el Político i el Mejor Alcalde de Madrid (Madrid, Regne d'Espanya, 20 de gener de 1716 — ibídem, 14 de desembre de 1788), fou duc de Parma (1731–1735), rei de les Dues Sicílies (1735–1759) i monarca d'Espanya (1759–1788).

Tercer fill mascle de Felip V que arribà a adult i el primer amb Isabel Farnese. Era , doncs, germanastre de Lluís I i Ferran VI dels quals heretà el tron espanyol en no deixar cap d'ells descendents.[2]

Carles és considerat un (1) paradigma del despotisme il·lustrat, ja que durant el seu regnat dugué a terme importats reformes administratives i econòmiques a la fi d'assegurar i millorar la situació dels territoris governats com ara evitar guerres prolongades o controlar la influència del clergat, també promocionà ministres capaços com Floridablanca i Jovellanos, que jugarien un (1) paper important en la projecció externa de la Corona.

Contragué matrimoni amb Maria Amàlia de Saxònia l'any 1738, filla del rei de Polònia–Lituània i duc elector de Saxònia Federic August II.[3]

L'historiador Stanley Payne comentà sobre la figura de Carles III: «Probablement el rei europeu més exitós de la seua generació. Amb un lideratge ferm, consistent i intel·ligent. Elegí ministres capaços i guanyà el respecte del poble».[4]

Orígens familiars

Nasqué a la cort reial de Madrid (Espanya) el 20 de gener de 1716, essent el primer fill del rei Felip V d'Espanya i la seva segona muller Isabel Farnese. Era net per línia paterna de Lluís, el Gran Delfí, fill del rei Lluís XIV de França i Maria Anna Cristina de Baviera, i per línia materna del príncep Odoard II de Parma i Dorotea Sofia de Neuburg. Fou germà dels també reis Lluís I d'Espanya i Ferran VI d'Espanya, al qual succeí al tron hispànic.

Núpcies i descendents

Es casà el 19 de juny de 1738 amb la princesa Maria Amàlia de Saxònia, filla del rei August III de Polònia i Maria Josepa d'Àustria. D'aquesta unió tingueren:

Títols

Duc de Parma

Carles de Borbó serví la política familiar com una (1) peça més en la lluita per recuperar la influència espanyola a Itàlia. Així, heretà inicialment de la seva mare els territoris del Ducat de Parma i Piacenza mitjançant els acords del Tractat de la Haia (Països Baixos) del 1720.

En el marc de la Guerra de Successió de Polònia l'any 1735 Felip V d'Espanya acordà cedir el ducat a Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic a canvi del Regne de les Dues Sicílies.

Rei de les Dues Sicílies

El 1735 el seu pare conquerí el Regne de les Dues Sicílies, que pel Tractat de Viena (Àustria) passà al seu fill Carles, que esdevingué rei amb el nom de Carles IV de les Dues Sicílies a canvi de cedir els ducats del nord a Àustria.[5]

Durant el seu regnat a Nàpols i Sicília sabé governar, reformar i modernitzar el regne, unificant–lo i aconseguint el suport del poble. Pel Pacte de Família realitzat al costat de les corones d'Espanya i França, continuà les seves lluites contra el Sacre Imperi Romanogermànic.

Com a bon rei il·lustrat decidí donar un (1) impuls a les arts i la ciència, i fou l'iniciador de les excavacions de les ruïnes de Pompeia (Campània, Itàlia).

Rei d'Espanya

A la mort del seu germà gran, Ferran VI d'Espanya, el 1759 sense descendència, fou designat hereu al tron espanyol, i renuncià al tron sicilià, que fou cedit al seu fill Ferran I de les Dues Sicílies, amb qui s'inicià amb ell la dinastia Borbó–Dues Sicílies.

Política exterior

La Guerra dels Set Anys

En ascendir al tron espanyol, es veié obligat a participar en la Guerra dels Set Anys entre els anys 1756 i 1763, després de l'ocupació britànica d'Hondures i la pèrdua de la colònia francesa del Quebec (Canadà), cosa que motivà la intervenció espanyola en el conflicte per intentar frenar l'expansionisme britànic a Amèrica.

El 1761 se signà el Tercer Pacte de Família, i Espanya entrà en el conflicte bèl·lic. La guerra finalitzà amb la Pau de París (Illa de França) del 1763, per la qual Espanya cedia a la Gran Bretanya la Florida i els territoris conquerits al golf de Mèxic, a canvi de rebre les ciutats de l'Havana (Cuba) i Manila (Filipines) i la Louisiana francesa (actualment als EUA). Per la seva banda Portugal, aliada dels britànics, recuperà la Colonia del Sacramento (Uruguai).

Guerra de la Independència dels Estats Units

Espanya, continuant amb l'aliança francesa, intervingué contra la Gran Bretanya en suport de l'emancipació de les Tretze colònies, i s'inicià així la Guerra de la Independència dels Estats Units entre els anys 1776 i 1783. El Tractat de París (Illa de França) posà fi a la guerra, gràcies al qual Espanya recuperà la Florida (actualment als EUA), els territoris del golf de Mèxic i Menorca (Illes Balears), tot i que no pogué recuperar Gibraltar.

L'ajuda per part de la Corona espanyola a la independència dels Estats Units creà un (1) precedent per a l'emancipació de les colònies espanyoles durant el segle XIX.

Mediterrani

El rei intervingué al nord d'Àfrica amb l'objectiu d'acabar amb el poder dels pirates i obtenir concessions econòmiques per al lliure comerç.

Política interior

En política interior, l'intent de modernitzar la societat utilitzant el poder absolut del monarca sota un (1) programa il·lustrat rebé el nom de despotisme il·lustrat.

Despotisme il·lustrat

Seguint la línia política de l'època, Carles III realitzà importants reformes, sense trencar l'ordre social, polític i econòmic, amb l'ajuda d'uns ministres i col·laboradors il·lustrats com el marquès d'Esquilache, el comte d'Aranda, Pedro Rodríguez de Campomanes i el marquès de Floridablanca.

Les pragmàtiques sobre els xuetes

El 1773 els xuetes de Mallorca (Illes Balears) designaren un (1) grup de sis (6) diputats —coneguts popularment amb el nom de «perruques», pel luxós guarniment que lluïen en les seves gestions— perquè s'adrecessin al rei Carles III reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins.

Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i decidida a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat portà a un (1) procés llarg i costós, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe són una (1) prova de fins a quin punt la discriminació era un (1) fet amb profundes arrels ideològiques, i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d'igualtat.

Finalment el rei s'inclinà tímidament en favor dels xuetes i el 29 de novembre de 1782 se signà la Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments i residència, l'eliminació de qualsevol element arquitectònic distintiu del barri del Segell, i la prohibició d'insults, maltractes i l'ús expressions denigrants. També, però de manera reservada, el monarca es mostrava favorable a establir la plena llibertat professional i la participació dels xuetes a la marina i a l'exèrcit, però donà instruccions que aquestes disposicions no es fessin efectives fins que, passat un (1) temps, es calmessin els ànims.

Encara no havia passat mig (1/2) any, i els diputats tornaven a insistir a demanar l'accés a qualsevol ocupació, informant que els insults i la discriminació no havien cessat i protestant de l'exhibició de les gramalletes a Santo Domingo (a l'actual República Dominicana). El rei designà una (1) junta per estudiar el problema, la qual proposà: la retirada de les gramalletes, la prohibició de la Fe Triomfant, la dispersió en el conjunt de la ciutat, si fos necessari per força, dels xuetes, l'eliminació de qualsevol mecanisme formal d'ajuda mútua entre ells, l'accés sense restriccions a tots els graus eclesiàstics, universitaris i militars, l'abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang, i si això no fos possible limitar–los a cent (100) anys, aquestes dues (2) darreres proposaren que fossin aplicades a tot el regne.

De nou s'obre un (1) període de consultes i un nou procés, que generà l'octubre del 1785 una (1) segona Reial Cèdula, que ni de molt s'acostava a la proposta de la junta, la qual es limità a declarar–los aptes per a l'exèrcit i la funció pública. Finalment el 1788 una (1) darrera disposició establí la plena igualtat en l'exercici de qualsevol ofici, però encara ni una (1) paraula sobre els graus universitaris ni els eclesiàstics, àmbits en els quals la discriminació prosseguí.

Promulgació de la Pragmàtica envers els gitanos

El 1783 Carles III promulgà la Pragmàtica que recull els següents aspectes:

  • els gitanos són ciutadans espanyols;

  • han de deixar de dir–se gitano, ja que tots els ciutadans són iguals;

  • els nens han d'anar a l'escola a partir dels quatre (4) anys;

  • els gitanos són lliures per fixar la seva residència;

  • els gitanos poden treballar en qualsevol activitat;

  • els gitanos tenen dret a l'asil i a l'atenció dels seus malalts;

  • el gremis que obstaculitzin l'entrada o s'oposin a la residència de gitanos seran penalitzats;

  • s'imposaran penes als que obstaculitzin la integració dels gitanos.

Però per tal que un (1) gitano pogués gaudir d'aquestes igualtats havia de complir unes condicions:

  • abandonar la seva forma de vestir;

  • no usar la llengua romaní en públic;

  • abandonar la vida erràtica.

Les reformes d'Esquilache

El monarca espanyol nomenà el marquès d'Esquilache secretari d'Hisenda. Aquest incorporà senyorius a la Corona, controlà els sectors eclesiàstics i reorganitzà els exèrcits. El seu programa de reformes i la intervenció espanyola en la guerra dels Set Anys necessitaren més ingressos, que s'aconseguiren amb un (1) augment de la pressió fiscal i noves fórmules, com la creació de la Loteria Nacional. Alhora liberalitzà el comerç dels cereals, cosa que originà una (1) pujada dels preus dels productes de primera necessitat a causa de les especulacions dels acaparadors i les males collites dels anys anteriors.

El març del 1766 es produí el Motí d'Esquilache. El seu detonant fou l'ordre de canviar la capa llarga i el barret d'ala ampla dels madrilenys per la capa curta i el barret de tres (3) becs. La manipulació realitzada per sectors nobiliaris i eclesiàstics el convertí en un (1) atac directe a la política reformista portada a terme per ministres estrangers del govern del rei. De Madrid, es traslladà a les províncies i afectà ciutats com ara Conca (Castella la Manxa), Saragossa (Aragó), La Corunya (Galícia), Oviedo (Astúries), Santander (Cantàbria), Bilbao (País Basc), Barcelona (Catalunya), Cadis (Andalusia) i Cartagena (Múrcia) entre moltes altres. L'aglutinador comú fou la protesta per l'escassetat i l'alça dels preus dels aliments, ocasionades per la liberalització del comerç.

Els amotinats exigiren la reducció del preu dels aliments i la supressió de la Junta d'Abastiments, la derogació de l'ordre sobre la vestimenta, el cessament de ministres estrangers de Carles III i la seva substitució per d'espanyols, i un (1) perdó general. El monarca desterrà Esquilache i nomenà en el seu lloc el comte d'Aranda.

La política religiosa

Desapareguts els ministres estrangers, el rei es basà en el suport dels reformistes espanyols com Pedro Rodríguez de Campomanes, el comte d'Aranda o el comte de Floridablanca. Campomanes, nomenat fiscal del Consell de Castella tractà de demostrar que els veritables inductors del motí d'Esquilache havien estat els jesuïtes. S'anomenà una (1) comissió d'investigació i les seves principals acusacions foren les següents:

  • Les seves grans riqueses.

  • El control dels nomenaments i de la política eclesiàstica.

  • El seu suport al Papa.

  • La seva lleialtat al marquès de la Ensenada.

  • La seva participació en els assumptes de Paraguai.

  • La seva intervenció en aquest motí.

Sectors de la noblesa i diversos ordes religiosos hi estigueren clarament en contra. Per tot això, mitjançant el decret reial de 27 de febrer de 1767, se'ls expulsà d'Espanya, i tots els seus dominis i possessions foren confiscats.

L'expulsió dels jesuïtes es volgué aprofitar per a realitzar una (1) reforma de l'ensenyament que havia de fonamentar–se en les disciplines científiques i en la investigació. Sotmeté les universitats al patronatge reial i creà, el 1770, a Madrid, els Estudios de San Isidro com a centre modern d'ensenyament mig destinat a servir de model i també les Escuelas de Artes y Oficios, que han perdurat fins al segle XXI. Les propietats dels jesuïtes foren utilitzades per a la creació de nous centres d'ensenyament i residències universitàries. Les seves riqueses, per a beneficiar als sectors més necessitats, es dedicaren a la creació d'hospitals i hospicis.

Les reformes econòmiques

L'impuls cap a la reforma de l'agricultura durant el regnat de Carles III tingué de mà de les Societats Econòmiques d'Amics del País i la seva aparició. Campomanes, influït per la fisiocràcia, centrà la seva atenció en els problemes de l'agricultura. En el seu Tratado de la Regalía de la Amortización, defensà la importància d'aquesta per a aconseguir el benestar de l'Estat i dels ciutadans i la necessitat d'una més equitativa distribució de la terra.

El 1787 Campomanes elaborà un (1) projecte de repoblació de les zones deshabitades de les terres de Sierra Morena i la vall mitjana del Guadalquivir (Andalusia). Per a això, i supervisat per Pablo de Olavide, intendent reial d'Andalusia, es portaren immigrants centreeuropeus. Es tractava principalment de catòlics alemanys i flamencs, per fomentar l'agricultura i la indústria en una (1) zona despoblada i amenaçada pels bandolers. El projecte fou finançat per l'Estat. Es fundaren així nous assentaments com La Carolina, La Carlota o La Louisiana, en les actuals províncies de Jaén, Còrdova i Sevilla (Andalusia), respectivament.

Es reorganitzà l'exèrcit, al qual dotà d'unes Ordenances el 1768 destinades a perdurar fins al segle XX, i s'impulsà el comerç colonial: formant la Compañía de Filipinas i liberalitzant el comerç amb Amèrica el 1778.

Entre els plantejaments teòrics per al desenvolupament de la indústria, destacà el Discurso sobre el fomento de la industria popular de Campomanes, per a complementar–hi l'economia de les zones rurals i fer–ne possible l'abastiment propi. Les Societats Econòmiques d'Amics del País s'encarregaren de la indústria i la seva teoria en aquesta època.

Altres mesures reformistes del regnat foren la creació del Banc de San Carlos, el 1782, i la construcció d'obres públiques, com el Canal Imperial d'Aragó i un (1) pla de camins rals de caràcter radial, amb origen a Madrid i destinació València, Andalusia, Catalunya i Galícia. Dotà el Regne d'Espanya de símbols d'identitat com són l'himne nacional espanyol i la seva bandera. Així mateix modernitzà la ciutat de Madrid (Espanya), construint grans passeigs i amb treballs de sanejament i il·luminació pública, i engrandint–la amb monuments com la Porta d'Alcalá, el Museu del Prado o el Jardí Botànic.

La imposició del castellà al sistema escolar

Dues (2) disposicions —la Reial Cèdula del 23 de juny de 1768, i la Reial cèdula de 10 de març de 1770— estableixen que tota l'educació escolar se farà «únicamente en lengua castellana» a tots els territoris de la península i Ultramar, i advertia que tots els idiomes que no fossin el castellà serien perseguits arreu de l'Imperi. En aquesta línia, al cap de poc, la imposició oficial de l'espanyol continuaria el 1772, mitjançant una (1) «Reial Cèdula» que fa obligatori que «todos los mercaderes y comerciantes mayoristas y al menudeo traigan los libros de contabilidad en castellano».[6]

Carles III d'Espanya morí a la ciutat de Madrid (Espanya) el 14 de desembre de 1788, i deixà la Corona espanyola a mans del seu segon fill baró, el príncep d'Astúries.

Títols i successors

A setembre del 1783: Don Carlos, por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Yndias Orientales, y Occidentales, Islas, y Tierra Ferma del Mar Oceano, Archiduque de Austria, Duque de Borgona, de Brabante, y de Milan, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Viscaya, y de Molina.[7]

Vegeu també

Referències

  1. Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. Volum 4. Enciclopèdia Catalana, 2008, pàg. 215.

  2. Henderson, Nicholas: Charles III of Spain: An Enlightened Despot (en anglès). History Today, Vol. 18 Issue 10, Nov 1968, pàg. 673–682.

  3. «Charles III | king of Spain» (en anglès). Encyclopedia Britannica.

  4. «Charles III of Spain (1716–1788) | Encyclopedia.com» (en anglès).

  5. Tucker, Spencer C.: A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East: From the Ancient World to the Modern Middle East (en anglès). ABC–CLIO, 2009, pàg. 733. ISBN 1851096728.

  6. MATA, Jordi: «No s'ho mereixen». Sàpiens [Barcelona], núm. 32 (juny del 2005), pàg. 42–47. ISSN 1695–2014.

  7. Titles of European hereditary rulers: Martens, Georges Frédéric de. Recueil des principaux traités d'alliance, de paix, de trêve, de neutralité, depuis 1761 jusqu'à présent (1791–1801); 7 tomes: tome II; pàg. 495.

Enllaços externs

Retrat del rei Carles III d'Espanya (1716–1788), que fou fill del rei Felip V d'Espanya i de la seva segona esposa, la reina Isabel de Farnesi.

Royal Greater Coat of Arms of Spain, 1761–1868 / 1874–1931 – Version with the Collars of the Order of the Golden Fleece and the Order of Charles III.

Mapa del Regne de les Dues Sicílies en relació amb les regions administratives actuals

Lesser Royal Coat of Arms of Spain, 1700–1868 and 1834–1930 – Order of the Golden Fleece Variant

Leopoldo de Gregorio, marquès d'Esquilache

Carles III, estàtua del Real Jardín Botánico de Madrid

Porta d'Alcalà a Madrid

Carles III d'Espanya

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent unè aniversari del naixement de Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, EUA, 19 de gener de 1921 — Locarno, Suïssa, 4 de febrer de 1995), qui fou una (1) escriptora estatunidenca de novel·la negra ben coneguda pels seus thrillers psicològics, que han tingut més de dues dotzenes (>24) d'adaptacions cinematogràfiques.[1][2] Estranys en un tren ha estat adaptada per a la pantalla tres (3) vegades, la més coneguda per Alfred Hitchcock el 1951. A més a més de la seva aclamada sèrie sobre l'assassí Tom Ripley, ha escrit nombroses novel·les i contes. El seu estil és molt personal, sovint macabre, satíric i ple d'humor negre. També escrigué sota el pseudònim Claire Morgan.

Joventut

Nascuda Mary Patricia Plangman a prop de Fort Worth, Texas, fou criada primer per la seva àvia materna a la ciutat de Nova York (un [1] temps més tard la descrivia com el seu petit infern), i posteriorment per la seva mare i padrastre, els dos (2) artistes comercials. La mare de Highsmith, Mary, es divorcià del seu pare cinc (5) mesos abans del seu naixement. La jove escriptora tenia una (1) relació intensa i complicada amb la seva mare que molestava el seu padrastre, encara que en anys posteriors a vegades intentava guanyar–se'l en les seves confrontacions amb la seva mare. Segons Highsmith, la seva mare una (1) vegada li digué que havia provat d'avortar bevent aiguarràs quan estava embarassada d'ella. Highsmith mai no solucionà aquesta relació d'amor–odi, que l'obsessionà la resta de la seva vida i que novel·là en el conte L'aiguarràs, sobre un (1) noi jove que apunyala la seva mare fins a matar–la.

L'àvia de Highsmith l'ensenyà a llegir molt jove. Alhora Highsmith feia bon ús de l'extensa biblioteca de la seva mare i padrastre. A l'edat de vuit (8) anys descobrí La ment humana, de Karl Menninger, i estava fascinada pels estudis de pacients afligits amb trastorns mentals com la piromania i l'esquizofrènia.

Còmics

El 1942 Highsmith es graduà a la Universitat Barnard (ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York), on estudià composició anglesa, teatre i conte. Visqué entre les ciutats de Nova York (Estats Units de Nord– amèrica) i Mèxic (Estats Units Mexicans) del 1942 al 1948. Durant aquesta etapa escrivia per a editors de còmics, i aconseguí dues (2) històries al dia a canvi de cinquanta-cinc dòlars (55 $) per setmana. Amb Nedor/Standard/Pines (1942–1943), escrivia per a Sgt. Bill King i contribuïa a la publicació Black Terror. Per a Real Fact, Real Heroes i True Comics, escrigué perfils en clau de còmic sobre notables personalitats de la cultura: Barney Ross, Edward Rickenbacker, Einstein, Galileo, Oliver Cromwell, Isaac Newton, David Livingstone i d'altres. Durant l'etapa 1943–1945 escrivia guions per a Fawcett Publications de personatges de la mateixa Fawcett Comics com Golden Arrow, Spy Smasher, Captain Midnight, Crisco i Jaspi. Escriví per a Western Comics durant els anys 1945-47.

Quan més tard escrigué L'enginyós senyor Ripley (1955), amb el seu habitual humor negre, una (1) de les primeres víctimes del protagonista és el dibuixant de còmic Frederick Reddington, un (1) gest que anava dirigit a la seva carrera anterior, que ja havia abandonat: «Tom tenia un petit problema al voltant de Reddington. Era un dibuixant de còmic. Probablement no sabia si estava venint o anant.»

Novel·les i adaptacions

A suggeriment de Truman Capote, reescrivia la seva primera novel·la, Estranys en un tren, a la colònia d'escriptors Yaddo a Saratoga Springs, Nova York. El llibre obtingué un (1) èxit modest quan es publicà el 1950. Tanmateix, fou a causa d'Alfred Hitchcock i la seva adaptació cinematogràfica del 1951, quan la novel·la i la carrera de Highsmith augmentaren notablement la seva reputació. Aviat es tornà molt coneguda com a escriptora de misteris psicològics irònics, pertorbadors i amb una (1) prosa dura i de vegades terrorífica. D'altres cineastes, principalment europeus, feien el mateix amb unes quantes novel·les de Patricia Highsmith, incloent-hi L'enginyós senyor Ripley (1955), El joc de Ripley (1974) i Diari d'Edith (1977).

Portà un (1) diari durant tota la vida, i desenvolupava el seu estil d'escriptura com si fos una (1) nena que escrivia fantasiejant sobre els seus veïns, com si, darrere les seves façanes de normalitat, tinguessin problemes psicològics i personalitats homicides, un (1) tema que exploraria extensament en les seves novel·les i contes.

Highsmith incloïa matisos homosexuals en moltes de les seves novel·les[3] i encarava el tema directament en The Price of Salt (també coneguda com a Carol) i la novel·la pòstumament publicada Small g: A summer Idyll. L'anterior novel·la és coneguda pel seu final feliç, la primera de la seva classe en la ficció homosexual–lesbiana. Publicat el 1953 sota el pseudònim Claire Morgan, vengué gairebé un milió (<500.000) de còpies. La inspiració per al caràcter principal del llibre, Carol, era una dona que Highsmith veia a Bloomingdales, on treballava en aquell temps. Highsmith esbrinà la seva adreça en els detalls de la seva targeta de crèdit, i en dues (2) ocasions després que el llibre es publiqués (el juny del 1950 i el gener del 1951) espià aquesta dona sense que ella ho sabés, en un (1) acte molt similar al de les seves novel·les, on la privadesa personal és normalment assetjada i vençuda.

Els protagonistes en moltes de les novel·les de Highsmith no estan moralment compromesos per les circumstàncies, o activament desobeeixen la llei. Molts dels seus antiherois, sovint homes joves atractius i emocionalment inestables, cometen assassinats en atacs de passió, o simplement per sortir d'una (1) mala situació personal. És tan probable que evitin la justícia com que la rebin. Les obres de Franz Kafka i Fiódor Dostoievski jugaven un (1) paper important en les seves novel·les.

El personatge que més es repetia era Tom Ripley —un (1) artista amoral, sexualment ambigu i eventual assassí—, que es presentava en un (1) total de cinc (5) novel·les, popularment conegudes com el Ripliad, escrites entre els anys 1955 i 1991. Presentat per primera vegada en L'enginyós senyor Ripley, després del 9 de gener de 1956, quan aparegué l'adaptació de TV en Studio One, era filmat per René Clément com A Plein Soleil (1960) amb Alain Delon, que Highsmith lloava com el Ripley ideal. La novel·la s'adaptava, sota el seu títol original, el 1999 per Anthony Minghella, protagonitzada per Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Jude Law i Cate Blanchett.

Una (1) novel·la de Ripley posterior, El joc de Ripley, fou filmada per Wim Wenders com Der amerikanische Freund (1977). Sota el seu títol original es filmava una altra vegada el 2002, dirigida per Liliana Cavani amb John Malkovich en el paper de Ripley. Ripley enterrat (2005), que protagonitzava Barry Pepper com a Ripley, es mostrava al Festival de Cinema d'AFI, però no ha tingut distribució.

El 2009 la Ràdio BBC 4 adaptà els cinc (5) llibres de Ripley amb Ian Hart com a protagonista.

El gener del 2021 l'editorial Pagès Editors publicà el recull de relats La Cervesa de la Highsmith, on vuit (8) escriptores catalanes de novel·la negra homenatjaven a l'escriptora nord–americana en el centenari del seu naixement.[4]

Vida íntima

Segons la seva biografia, Beautiful Shadow, la vida personal de Highsmith era molt problemàtica; es descriu com una (1) alcohòlica que mai no gaudí d'una (1) relació que durés més enllà d'uns pocs anys, i era vista per alguns dels seus contemporanis i coneguts com una (1) dona misantropa i cruel. Era famosa la seva predilecció per la companyia d'animals que la de persones, i en una (1) ocasió digué: «La meva imaginació funciona molt millor quan no he de parlar a la gent». Sobre la seva personalitat les opinions eren molt variades i subjectives. Alguns eren molt durs: «Era una persona dura, cruel, poc estimable i poc afectuosa», deia el seu conegut Otto Penzler. Ans al contrari, n'hi ha opinions menys càustiques: Gary Fisketjon, que publicà les seves darreres novel·les en Knopf, deia que «era aspra, molt difícil... però era també una (1) persona amb molta diversió i de moltes paraules, secament estranya i divertida, i agradable de tenir al voltant.»

Highsmith era lesbiana (segons algunes fonts, bisexual), i mai no es casà ni tingué fills. Durant el 1949 fou molt propera al novel·lista Marc Brandel. Entre els anys 1959 i 1961 tingué una (1) relació amb l'escriptora Marijane Meaker, que escrivia sota els pseudònims de Vin Packer i Ann Aldrich, però més tard escrigué amb el nom M. E. Kerr. Meaker escrigué arran de la seva relació en el llibre de memòries Highsmith: Un romanç dels anys 1950. En els últims anys vuitanta (80), després de vint-i-set (27) anys de separació, Highsmith començà a compartir correspondència amb Meaker una altra vegada, i un (19 dia aparegué davant la seva porta, una mica beguda i vociferant amargament. Meaker recordà en una (1) entrevista l'horror que sentí en assabentar–se com d'odiosa s'havia tornat Highsmith en aquells dies.

A vegades se l'ha etiquetada d'antisemita a causa del seu suport a l'alliberament de Palestina; no obstant això, tenia amics jueus com l'autor Arthur Koestler, i admirava escriptors jueus com Franz Kafka i Saul Bellow. També fou acusada de misogínia arran de la seva antologia satírica Petits contes misògins.

Encara que la seva obra —vint-i-dues (22) novel·les i vuit (8) llibres de contes— ha estat molt aclamada, especialment a fora dels Estats Units, Highsmith preferia en la seva vida personal la intimitat privada. Tenia amistats i mantenia correspondència amb uns quants escriptors, i també s'inspirava en l'art i el regne animal. Highsmith creia en els ideals democràtics americans i en la promesa històrica dels Estats Units, però era també força crítica amb la realitat de la cultura i la política exterior del seu país. Visqué a Europa des del 1963 fins a la seva mort.

Tales of Natural and Unnatural Catastrophes, la seva antologia de contes del 1987, era notòriament antiamericana, i sovint presentava el seu país sota una llum desagradable.

Highsmith morí de leucèmia a Locarno, Suïssa. En agraïment al lloc que l'ajudà a començar la seva carrera d'escriptora, deixà les seves propietats, amb valor aproximat d'uns tres milions de dòlars (circa 3.000.000 $), a la colònia Yaddo. La seva última novel·la, Small g: un idil·li d'estiu, era publicada pòstumament un (1) mes més tard.

Obra publicada

Novel·les (en anglès)

Llibre il·lustrat de poesia per a nens:

  • Miranda the Panda Is on the Veranda (amb Doris Sanders) (1958);

Manual d'escriptura:

  • Plotting and Writing Suspense Fiction (1966).

Novel·les publicades en català

Reculls de contes

  • Eleven (1970), també publicada com The Snail–Watcher and Other Stories;

  • Variations on a Game (1973);

  • Little Tales of Misogyny (1974);

  • The Animal Lover's Book of Beastly Murder (1975);

  • Slowly, Slowly in the Wind (1979);

  • The Black House (1981);

  • Mermaids on the Golf Course (1985);

  • Tales of Natural and Unnatural Catastrophes (1987).

Reculls de contes publicats en català

Premis

Referències

  1. ↑ «Patricia Highsmith» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.

  2. ↑ «Patricia Highsmith | enciclopèdia.cat».

  3. ↑ Añó, Núria: «Carol, Claire Morgan versus Patricia Highsmith». A: L'Ull crític, núm. 17–18, UdL, 2014, pàg. 267–279.

  4. ↑ B., J.: «La Cervesa de la Highsmith». Segre, 19.01.2021, pàg. 34.

Enllaços externs

Patricia Highsmith appearing on television programme After Dark on 18 June 1988, (c) Open Media Ltd 1988.

Patricia Highsmith (Maria Patricia Plangman)

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Javier Pérez de Cuéllar (Lima, Perú, 19 de gener de 1920 — ibídem, 4 de març de 2020), qui fou un (1) advocat i diplomàtic peruà que esdevingué el V secretari general de les Nacions Unides entre els anys 1982 i 1991.

Joventut i carrera diplomàtica

Nasqué el 19 de gener de 1920 a la ciutat de Lima (Perú). Estudià dret i ingressà el 1940 al Ministeri de Relacions Exteriors del Perú. El 1944 entrà a formar part del Servei Diplomàtic, i fou enviat com ambaixador del Perú a França, el Regne Unit, Bolívia, el Brasil, Suïssa, la Unió Soviètica (fou el primer ambaixador del Perú al país), Polònia i Veneçuela.

El 1961 retornà a Lima (Perú) on desenvolupà els càrrecs de director del Departament Jurídic, director de l'Administració, director de Protocol i Director d'Assumptes Polítics. El 1966 aconseguí ser nomenat viceministre i secretari general de Relacions Exteriors.

Fou designat pel seu país com a delegat en l'Assemblea General de l'ONU ja el 1946, per esdevenir representant permanent a les Nacions Unides des del 1971 fins al 1975. Representà el Perú al Consell de Seguretat de l'ONU entre els anys 1973 i 1974, desenvolupant la funció de president del Consell durant els conflictes de Xipre del 1974. El 18 de setembre d'aquell any fou nomenat representant especial del secretari general a Xipre, càrrec que ocupà fins al 1977, moment en el qual retornà al seu càrrec al Ministeri de Relacions Exteriors del Perú.

El 27 de febrer de 1979 fou nomenat secretari general adjunt de les Nacions Unides per a Assumptes Polítics concrets. Des de l'abril del 1981 alternà el càrrec anterior amb el de representant personal del sotssecretari general durant la crisi a l'Afganistan. Sota aquesta condició viatjà fins a l'Afganistan i Pakistan entre els mesos d'abril i agost del mateix any per continuar les negociacions de pau iniciades pel sotssecretari general mesos abans.

El maig del 1981 retornà al Ministeri de Relacions Exteriors del Perú, continuant però representant el sotssecretari general en la crisi de l'Afganistan fins a la seva designació com a secretari general de les Nacions Unides.

Secretari general de les Nacions Unides

L'1 de gener de 1982 Javier Pérez de Cuéllar prengué possessió del seu càrrec de secretari general de les Nacions Unides. El 10 d'octubre de 1986 fou reescollit per continuar amb un segon mandat, que inicià l'1 de gener de 1987. Els membres del Consell de Seguretat demanaren la realització d'un tercer mandat de Pérez de Cuéllar però aquest no acceptà l'oferiment i renuncià al seu càrrec el 31 de desembre de 1991. L'octubre de 1987 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional.

Durant el seu mandat manà directament les negociacions entre Argentina i el Regne Unit durant la guerra de les Malvines així com promogué les accions del Grup de Contadora per l'adveniment de la pau a l'Amèrica Central. Les Nacions Unides intercediren en les negociacions per la independència de Namíbia, el conflicte del Sàhara Occidental entre el Marroc i el Front Polisario, així com en el conflicte de Xipre.

Després de ser reelegit com a secretari general el 1986, utilitzà hàbilment la diplomàcia per aconseguir l'«alt al foc», que posà fi a la guerra Iran–Iraq, sent mediador del conflicte al costat de converses amb ambdós caps d'estat.

El 1991 negocià la fi de les hostilitats en la guerra del Golf Pèrsic. Aconseguí l'alliberament dels ostatges occidentals segrestats pel grup islàmic Hezbol·lah al Líban, i la pau entre el govern i la guerrilla d'El Salvador.

Durant el seu mandat els Cascos Blaus de les Nacions Unides foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau el 1988.

Activitat política

Després de la seva retirada de la seva activitat a les Nacions Unides retornà al seu país on optà a les eleccions presidencial del 1995; tanmateix, perdé la seva candidatura presidencial pel nou partit Unión por el Perú davant Máximo San Román.

Entre els dies 25 de novembre de l'any 2000 i el 28 de juliol de 2001 fou primer ministre i ministre de Relacions Exteriors del Perú durant el govern de transició de Valentín Paniagua després de la sortida del govern d'Alberto Fujimori.

Immediatament després assumí el càrrec d'ambaixador del Perú a França i la UNESCO, per renunciar al càrrec el 22 de juliol de 2004. El 31 de desembre d'aquell any es feu efectiva la seva renúncia a l'activitat diplomàtica, i es retirà de la vida política activa. Des d'aquell moment visqué retirat a París (Illa de França), on el juliol del 2005 sofrí un (1) infart coronari, del qual es recuperà satisfactòriament. Morí als cent (100) anys, el 4 de març de 2020.[1]

Referències

  1. ↑ «Javier Pérez de Cuéllar falleció a los 100 años» (en castellà). El Comercio Perú, 04.03.2020.

Enllaços externs

Fotografia de Javier Pérez de Cuéllar el 1982

Javier Felipe Ricardo Pérez de Cuéllar y de la Guerra

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Leonid Vitàlievitx Kantoròvitx (rus: Леонид Витальевич Канторович, Sant Petersburg, Imperi Rus, 19 de gener de 1912 — Moscou, URSS, 7 d'abril de 1986), qui fou un (1) economista i professor universitari rus guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d'Alfred Nobel l'any 1975.

Biografia

Nasqué el 19 de gener de 1912 a la ciutat de Sant Petersburg, en aquells moments capital de Rússia. Estudià matemàtiques a la Universitat de Leningrad (Rússia, URSS) i posteriorment col·laborà amb el govern soviètic dirigint l'Institut de Matemàtiques de l'URSS entre els anys 1948 i 1960 així com l'Institut de Control de l'Economia Nacional entre els anys 1971 i 1976.

Morí el 7 d'abril de 1986 a la ciutat de Moscou (Rússia).

Estudis econòmics

L'any 1939 introduí una (1) tècnica de càlcul basada en mètodes matemàtics, coneguda posteriorment amb el nom de programació lineal per a l'optimització de recursos en la planificació de l'economia nacional. Una (1) tècnica que renovà, generalitzà i desenvolupà mètodes d'anàlisis dels problemes econòmics clàssics referents a l'assignació òptima de recursos escassos.

El 1975 fou guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques, juntament amb el neerlandès Tjalling Koopmans per les seves recerques al voltant de l'econometria, especialment sobre la localització econòmica. A més, rebé dos (2) ordes de Lenin, tres (3) ordes de la Bandera Roja del Treball, un (1) orde de la Guerra Patriòtica de primera classe, un (1) orde de la Insígnia d'Honor, el Premi Lenin (1965) i el Premi Stalin (1949).

Enllaços externs

Vegeu també

Nobel laureates Leonid Kantorovich

Leonid Vitàlievitx Kantoròvitx

Леонид Витальевич Канторович

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el dos-cents noranta-vuitè aniversari del naixement de Dai Zhen (Huizhou, Anhui, Xina, 19 de gener de 1724 — Pequín, Xina, 1 de juliol de 1777),[1] també conegut com a Dai Dongyuan, qui fou un (1) filòsof, filòleg, historiador i matemàtic xinès.[2]

Biografia

Fill d'un (1) comerciant de teixits[3] Dai fou un (1) bon estudiant malgrat que la seva família no tenia cap tradició acadèmica i ell no rebé una (1) formació escolar reglada. D'acord amb la biografia de Duan Yucai «Dai Dongyan Xiansheng», Dai fins als disset (17) anys estudià les paraules bàsiques de la filologia xinesa amb les obres «Shuowen jizi» i «Shisanjing». Més endavant estudià les obres de filologia i matemàtiques de Jiang Yun i també astronomia i fonologia.[4]

Matemàtic

Com el seu antecessor Mei Wending (1632–1721) que ha havia fet estudis comparant les matemàtiques xineses amb les occidentals, Dai era un (1) apassionat per les matemàtiques. Conegué les regles de John Napier (matemàtic escocès descobridor dels logaritmes 1550–1617) i redactà un (1) tractat sobre la mesura del cercle (Gougu Geyuanji, 1775), i investigà i reeditar les obres antigues dels matemàtics de les èpoques Song i Yuan.[3]

Filòleg

Fou un (1) dels grans mestres dels estudis filològics, especialment en el camp de la fonètica històrica, amb les obres «Zhouguan ó Zhouli» (Tractat dels funcionaris de Zhou) i «Kaogongji tuzhu» (Comentari il·lustrat a la memòria dels oficis – 1746).[3] En aquesta activitat tingué eminents deixebles i successors, com Duan Yucai (1735–1815), Wang Niansun (1744–1832) i Wang Yinzhi (1766–1834).[3]

Filòsof

Fou la punta de llança d'un (1) moviment filosòfic dedicat a reformar el neoconfucianisme heretat de Zhu Xi, amb el desig de retrobar el sentit autèntic dels confucianistes clàssics alliberant–los d'interpretacions tardanes.[5]

Les obres més importants sobre filosofia són «Yuanshan» (Sobre els orígens del bé, 1796) i un (1) estudi sobre Mencius, «Mengzi ziyi shuzheng» (Comentari crític sobre el sentit de Mencius, 1772).[3]

Dai Zhen fa una (1) crítica radical de la moral conformista que s'imposà a partir dels Song, que en nom de la raó (li) impedia als més humils i els joves expressar i satisfer les seves aspiracions.[3]

Compilador

Una (1) gran part de l'activitat de Dai fou l'actuació com a compilador oficial de texts d'orígens diversos «Siku quanshu»– on fou un (1) dels principals directors a partir del 1773.[3]

Referències

  1. ↑ «Dai Zhen. Arxivat 2018.12.13 a Wayback Machine.» (en francès).

  2. ↑ Tiwald, Justin: «Dai Zhen» (en anglès). San Francisco State University.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Gernet, Jacques: Le monde chinois. 2. L'èpoque moderne (en francès). Armand Colin, París, 2005. ISBN 978-2-266-16133-6.

  4. ↑ Cua, Antonio S.; Chung–ying, Cheng: Encyclopedia of Chinese Philosophy (en anglès). Routledge, 2003. ISBN 0-415-93913-5.

  5. ↑ Chaussende, Damien: La Chine au XVIIIe siècle (en francès). Les Belles Lettres, París, 2013, pàg. 266. ISBN 978-2-251-41051-7.

Bibliografia

  • Hu, Minghui: China's Transition to Modernity. The New Classical Vision of Dai Zhen. University of Washington Press, juliol del 2015. ISBN 978-02-9599476-5.

Dai Zhen (Chinese: 戴震; pinyin: Dài Zhèn; Wade–Giles: Tai Chen, January 19, 1724—July 1, 1777) was a notable Chinese scholar of the Qing Dynasty from Xiuning, Anhui. A versatile scholar, he made great contributions to mathematics, geography, phonology and philosophy. His philosophical and philological critiques of Neo–Confucianism continue to be influential.

Dai Zhen (Dai Dongyuan)

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el tres-cents dosè aniversari del naixement de Franciszek Bohomolec (voivodat de Vítsiebsk, Gran Ducat de Lituània, 19 de gener de 1720 — Varsòvia, Polònia, † 24 d'abril de 1784), qui fou un (1) escriptor i publicista polonès, considerat un (1) divulgador significatiu de les idees il·lustrades a Polònia. Després d'acabar els estudis a Roma (Laci, Itàlia) amb els jesuïtes, ensenyà a Varsòvia (Polònia), i adaptà les comèdies de Carlo Goldoni i Molière per a les representacions dels seus alumnes. En les seves primeres obres satiritzà la ignorància i presumpció de la noblesa polonesa. La seva obra Małżeństwo z kalendarza (Matrimoni pel calendari) ridiculitza la superstició i manca de cultura, i es considera habitualment la seva obra més reeixida juntament amb Czary (Bruixeria), que posa en evidència les supersticions. Durant els últims vint (20) anys de la seva vida, Bohomolec edità la revista Monitor, que propagà els conceptes de la Il·lustració a Polònia, prenent com a models les revistes angleses Tatler i The Spectator. També escrigué una (1) obra en llatí sobre col·loquialismes en polonès.[1]

Referències

  1. ↑ Stanisław Bednarski T.J.: Bohomolec Franciszek. W: Polski Słownik Biograficzny. T. 2: Beyzym Jan – Brownsford Marja. Kraków: Polska Akademia Umiejętności – Skład Główny w Księgarniach Gebethnera i Wolffa, 1936, s. 224–225. Reprint: Zakład Narodowy im. Ossolińskich, Kraków 1989, ISBN 83-04-03291-0.

Quadre retrat de Franciszek Bohomolec

Franciszek Bohomolec

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el tres-cents seixanta-setè del naixement de Nalan Xingde (Pequín, Xina, 19 de gener de 1655 — ibídem, 1 de juliol de 1685),[1] qui fou un (1) poeta en llengua xinesa d'origen manxú, molt valorat durant els inicis de la dinastia Qing.[2]

Biografia

Nalan Xingde (en xinès simplificat: 纳兰性德; en xinès tradicional: 納蘭性德; en pinyin: Nàlán Xìngdé) o Nara Singde (en manxú), però el seu nom de naixement era Nalan Chengde que el canvià durant el regnat de l'emperador Kangxi.[1] També conegut com a Rongruo (容若).

El seu pare, Nalan Mingzhu, fou un (1) alt funcionari manxú (gran secretari –1677–), era cosí segon de l'emperador Shunzhi. La seva mare era germana d'Ajige, príncep Ying de primer rang i cosina primera de Shunzhi.

De fet la família de Nalan era d'origen mongol, però adoptà un (1) nom manxú quan la seva tribu (Yehe) fou derrotada pels manxús.[1]

Nalan fou un (1) intel·lectual precoç, amb divuit (18) anys obtingué el grau de «juren» i amb vint-i-dos (22) el de «jinshi».[3]

Es casà quan tenia dinou (19) anys amb la germana de Lu Xingzu, que era virrei a Guangdong (Xina). La seva muller morí al cap de tres (3) anys, fet que orientà la seva escriptura vers la poesia d'amor i de caràcter tràgic;[2] no obstant posteriorment tingué tres (3) concubines (Yan, Guan i Shen Wan), amb un (1) total de tres (3) fills i diverses filles.[1]

L'emperador Kangxi li atorgà un (1) lloc en el cos de la Guardia Imperial, i Nalan tingué una (1) certa amistat amb l'emperador i sovint l'acompanyà en viatges d'inspecció.[1]

La primera col·lecció de poemes «Zemao ji» la publicà l'any 1678 i a continuació els poemes cantats (ci) «Yinshui ci» que foren molt populars i cantats a arreu. En aquest gènere és on destacà més i contribuí al prestigi de la nova dinastia en l'àmbit de la poesia en llengua xinesa.[3] També era pintor i practicava la cal·ligrafia.[3]

Morí molt jove (trenta [30] anys) i la tradició xinesa ha generat una (1) imatge de Nalan com una (1) estrella de la literatura de principis de la dinastia Qing.[2]

A Shangzhuang Cuihu, Haidian districte de Pequín (Xina) hi ha un (1) edifici mausoleu amb una (1) exposició en memòria del poeta i un (1) retrat fet pel pintor Yu Zhiding.[4]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Nalan Xingde» (en anglès).

  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Chaussende, Damien: La Chine au XVIIIe Siècle (en francès). Les Belles Lettres, París, 2013, pàg. 269. ISBN 978-2-251-41051-7.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Theobald, Ulrich: «Persons in Chinese History: Nalan Xingfe» (en anglès), 25.08.2015.

  4. ↑ «Nalan Xingde Memorial Hall at Shangzhuang» (en anglès), 25.08.2005.

Ye Yanlan's portrait of Nalan Xingde in Ye's 1928 book Portraits of Qing Dynasty Scholars (清代學者像傳).

Retrat de Nalan Xingde pel pintor Yu Zhiding

Nalan Xingde

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Víctor Torres i Perenya (Lleida, Segrià, Catalunya, 19 de gener de 1915 — ibídem, 19 de juny de 2011)[1][2], qui fou un (1) polític català, fill d'Humbert Torres i Barberà; germà del poeta Màrius Torres i Perenya, i nebot d'Alfred Perenya.

Biografia

Fou membre de la Joventut Republicana de Lleida (Segrià),[3] fundada pel seu pare el 1915, i milità a ERC des de la seva fundació el 1931. També estudià dret a la Universitat de Barcelona (Barcelonès), on s'afilià a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Lluità a la Guerra Civil Espanyola dins la Columna Macià–Companys, inclosa després dins la XXX Divisió de l'Exèrcit Popular Republicà, on fou comissari polític d'ERC de la CXXXI Brigada Mixta primer i de la CXLVI Brigada Mixta posteriorment. Durant la retirada en l'ofensiva de Catalunya passà la frontera i s'hagué d'exiliar a França el 1939. Amb la seva família visqué a Oceja (Alta Cerdanya, Pirineus Orientals, Catalunya Nord), Lió (metròpolis de Lió, Alvèrnia–Roine–Alps) i finalment a Montpeller (Erau, Occitània), on es diplomà en civilització francesa a la seva universitat.

A l'exili fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya a l'exili durant el mandat de Josep Irla i Bosch (1948–1954) i, més tard, col·laborà extraoficialment amb el president Josep Tarradellas i Joan. Ha estat membre de l'Ateneu Popular de Ponent, d'Òmnium Cultural, del Centre Comarcal Lleidatà, del Canigó (Montpeller, Erau, Occitània, França) i de l'Agrupació Sardanista de Lleida (Segrià, Catalunya).[4]

El 1976 tornà a Catalunya i es reincorporà a la direcció d'ERC. Fou vocal de la comissió mixta de traspassos Generalitat–Estat el 1977. A les eleccions al Parlament de Catalunya dels anys 1980 i 1984 fou elegit diputat per al Parlament de Catalunya, on fou designat com a senador els anys 1980 i 1982, on fou vocal de la comissió de Defensa.[5] També ha estat conseller general de la Caixa d'Estalvis de Catalunya. El 2000 rebé la Creu de Sant Jordi.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «Mor l'històric dirigent d'ERC Víctor Torres als 96 anys». Ara.cat, 19.06.2011.

  2. ↑ «S'ha mort l'històric dirigent d'ERC Víctor Torres». VilaWeb, 19.06.2011.

  3. ↑ «Víctor Torres i Perenya». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  4. ↑ Diputats del Parlament de Catalunya en la II Legislatura, pàg. 110.

  5. ↑ Fitxa del Senat.

Enllaços externs

Bibliografia

  • Torres, Víctor: Víctor Torres. Memòries polítiques i familiars. Pagès Editors, Lleida, 1994.

  • FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Víctor Torres (1915–2011), 2012.

Fotografia retrat de Víctor Torres i Perenya

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de Pere Pi Calleja (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 19 de gener de 1907[1] — ibídem, 11 d'octubre de 1986), qui fou un (1) matemàtic català del segle XX.[2]

Vida

Nascut a Barcelona (Barcelonès), el seu pare era el metge Enric Pi Morell natural de Roses (Alt Empordà), emparentat amb la influent família Pi–Sunyer sent el seu avi Pere Pi i Sunyer. La seva mare Luisa Calleja i Borja natural de Madrid (Madrid, Espanya). Estudià en una (1) escola pública, on obtingué les millors qualificacions i el Premi Extraordinari de Batxillerat.

El 1923 entrà a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) per estudiar arquitectura i matemàtiques. El 1928 obtingué el seu grau de matemàtiques i començà a escriure resolucions de problemes. El 1932 també obtingué el seu grau d'arquitecte.

Les seves qualificacions li permeteren obtenir un (1) lloc docent a la mateixa universitat i un (1) lloc de recerca al Centre d'Estudis Matemàtics de l'IEC dirigit aleshores per Esteve Terradas. El 1933, gràcies a una (1) beca de la Junta de Ampliación de Estudios, anà a Berlín (Brandemburg, Alemanya), on romangué uns divuit (circa 18 mesos), estudiant amb Issai Schur, Ludwig Bieberbach i Hans Jacob Reissner.[3]

El 1936 publicà la seva tesi doctoral, dirigida per Esteve Terradas, sobre els problemes de convergència de les integrals depenent d'un (1) mòdul variable. Durant aquests anys posteriors a la seva estança a Berlín (Brandemburg, Alemanya), fou professor a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i substituí Esteve Terradas com a director del Centre d'Estudis Matemàtics.[4]

Pi Calleja fou sempre actiu en política i, en esclatar la Guerra Civil, ocupà diferents llocs a la Generalitat de Catalunya, fet que l'obligà a exiliar–se al final de la guerra. Després de passar pel Camp d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord), anà a París (Illa de França) on impartí classes a l'Institut Henri Poincaré i conegué Lebesgue, qui el proposà com a membre de la Société Mathématique de France.

Això no obstant, Julio Rey Pastor li oferí un (1) lloc docent a la Universidad Nacional de Cuyo a Mendoza (província de Mendoza, Argentina), creada poc temps abans. Romangué a l'Argentina fins al 1955, tot i que des del 1949 treballà a la Universidad de La Plata (província de Buenos Aires, Argentina) i feu constants viatges per impartir classes i conferències per tot Iberoamèrica.[5]

El 1956 retornà a Espanya, on obtingué una (1) plaça docent a la Universitat de Múrcia (Múrcia). El 1959 passà a la Universitat de Saragossa (Aragó) i, finalment, retornà a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el 1962, a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on s'hi estigué fins a la seva jubilació el 1977.

Els seus darrers vint (20) anys estigueren fortament condicionats per la malaltia de Parkinson que anà progressant de forma inexorable. Morí a Barcelona (Barcelonès) l'any 1986.

Principals obres

La seva principal obra, escrita conjuntament amb Julio Rey Pastor i César Trejo, són els tres (3) volums Análisis matemático, apareguts entre els anys 1952 i 1956.[6]

A part d'això, deixà més de cinquanta (50) articles, escrits en castellà, francès i alemany, sobre integració, sèries numèriques, derivades, equacions funcionals, teoria de la mesura, anàlisi funcional, etc.

Referències

  1. ↑ «Registre de Naixements. Any 1907. Registre núm. 677. Jutjat Universitat». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 19.01.1907.

  2. ↑ «Pere Pi i Calleja». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  3. ↑ Alsina, pàgina 85.

  4. ↑ Peralta, pàgina 12.

  5. ↑ Valdés Castro, pàgina 457.

  6. ↑ Alsina, pàgina 86.

Bibliografia

Enllaços externs

Fotografia retrat de Pere Pi Calleja

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent trenta-novè aniversari del naixement de Gonçal Vinyes i Massip (Xàtiva, Costera, País Valencià, 19 de gener de 1883 — Vallés, Costera, País Valencià, 10 de desembre de 1936), qui fou un (1) sacerdot, poeta, escriptor, periodista i arqueòleg valencià executat durant la Guerra Civil Espanyola. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

Biografia

Nascut a Xàtiva (Costera, País Valencià) el 1883, hi estudià fins que marxà al seminari. Ordenat prevere el 1906 realitzà la seva labor pastoral en Santa Maria de Xàtiva (Costera, País Valencià), de la qual fou vicari, beneficiari i, des del 1933, canonge. Fou un (1) home piadós, amant de la cultura, sensible a la qüestió social i valencianista.

El seu primer llibre, Hidrografía setabense (1914), enceta les investigacions geològiques i prehistòriques locals. La seva tasca arqueològica és ben notable, col·laborà amb el Servici d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València en les excavacions de la Cova Negra (Xàtiva, Costera), les Alcusses (Moixent, Costera) i la Cova del Parpalló (Gandia, Safor). Fruit de la seva tasca cultural, rebé el nomenament com a cronista local de Xàtiva (Costera, País Valencià) el 1917. Fou membre també, entre altres institucions, del Centre de Cultura Valenciana, de Lo Rat Penat, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i soci fundador de la Ibèrica de Ciències Naturals de Saragossa (Aragó).

El 1930 fou nomenat director del setmanari El Obrero Setabense on reflectí la seva sensibilitat valencianista de les quals les campanyes proestatut dels anys 1933 i 1936, la fundació del Centre Valencianista de Xàtiva (Costera, País Valencià), la seva simpatia per la creació del partit catòlic i valencianista Acció Nacionalista Valenciana (ANV) o la publicació de nombrosos poemes i articles en valencià en són una (1) mostra. Fundà el museu de Xàtiva (Costera, País Valencià), trobà la partida de bateig de Josep de Ribera i l'ara del bisbe Atanasi, del segle VII, al subsòl de l'antiga catedral visigòtica de Sant Fèlix.

Segons assenyala Antoni López i Quiles al seu llibre Trama i ordit, Vinyes és un (1) dels poetes «de factura més elegant del segle XX i posseïdor d'una (1) gran fonamentació intel·lectual». Juntament amb els preveres Francesc Martínez Miret (assassinat també el 1936) i Eduard Genovés, forma part de la generació dels poetes de l'esperança: «En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l'Evangeli i del País recíprocament imbricats».

En el camp espiritual organitzà l'Acció Catòlica de Xàtiva (Costera, País Valencià) i treballà per l'educació cristiana dels joves. En començar la Guerra Civil Espanyola fou obligat a allistar–se a la Confederació Nacional del Treball, però no ho volgué fer. Se li oferí la vida a canvi de la seva renúncia al sacerdoci, a la que es negà dient «sóc sacerdot des que em van ordenar i moriré essent sacerdot». Fou mort, el 10 de desembre de 1936 a Vallés (Costera, País Valencià).

Obra

Veneració

Fou beatificat pel papa Joan Pau II l'11 de març de 2001 a la plaça de Sant Pere del Vaticà, amb Francesc de Paula Ibáñez.

Referències

Fotografia de Gonçal Vinyes i Massip

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el cent norantè aniversari del naixement de Salvador Giner i Vidal (València, Horta, País Valencià, 19 de gener de 1832 — ibídem, 3 de novembre de 1911), qui fou un (1) compositor, i professor de música valencià.

Vida i obra

Giner es formà a la catedral de València (Horta, País Valencià) amb Pascual Pérez Gascón. Aquesta formació inicial en l'àmbit religiós unida a la seu esperit el bolcaren cap a la música religiosa, de la que deixà més de dues-centes (200) obres, destacant nou (9) misses de rèquiem, una (1) de les quals fou composta especialment per al funeral de la reina Maria de la Mercè, el 26 de juliol de 1878. També fou autor de la Missa de Rèquiem per al funeral de Cristòfol Pascual i Genís i una (1) Missa de Glòria per a la proclamació de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de València (Horta, País Valencià).

Impressionat per les obres programàtiques de Berlioz i, sobretot, de Camille Saint–Saëns conreà amb especial estima el poema simfònic, fonamentalment basat en temes valencians, i en l'esperit de la Renaixença valenciana. Així són ben coneguts els seus poemes simfònics Correguda de Joies, Una nit d'Albades i Es xopà 'hasta' la Moma. Aquest darrer, potser és el més popular de Giner, i encara avui es continua interpretant molt i molt sovint en la versió per a banda de música per les nombroses agrupacions valencianes de vent. Descriu la popular processó del Corpus Christi de València (Horta, País Valencià) interrompuda per una (1) tempesta, que fa que «fins la Moma» (un [1] popular personatge de la processó) acabi mullada. També Giner compongué poemes simfònics sobre temes universals, com ara El Festí de Baltasar, El Sinaí o El tresor de Boabdil.

A més d'un (1) compositor de qualitat, Giner també tingué un (1) paper destacat en el naixement de les institucions musicals valencianes més importants de l'època.[1] L'any 1882 fou nomenat professor de composició i director tècnic del Conservatori de València (Horta, País Valencià), i el 1894 fou nomenat director tècnic vitalici de l'entitat. D'altra banda, l'1 de setembre de 1893 es fundà la Societat Coral El Micalet, que nomenà soci honorari i director artístic Giner, qui al seu torn compongué especialment per a la nova societat diverses obres.[1] El creixement de l'activitat pedagògica dins la Societat Coral El Micalet propicià que l'any 1898 es creés l'Institut Musical que avui dia porta el nom de Salvador Giner.[2] El Micalet contribuí a un (1) festival organitzat l'any 1901 concebut per a l'estrena de totes les òperes de Giner: El Fantasma, Morel, El soñador i Sagunto.

Entre altres distincions, Giner fou nomenat fill predilecte i meritíssim de València (Horta, País Valencià, 1901)[2] i fill adoptiu de Torrent (Horta, País Valencià, 1902).

El 1903, amb motiu de la creació de la Banda Municipal de València (Horta, País Valencià) i específicament per al seu primer concert, Giner compongué una (1) altra de les seves obres més populars; el pasdoble L'entrà de la murta,[2] també encara avui dia tocat amb profusió en les festes valencianes. La idea argumental d'aquesta peça provenia de la festa dels Sants de la Pedra de Massarrojos (València, Horta), on era costum una (1) desfilada de carros adornats amb murta i seguits per la banda de música tocant pasdobles.

Desplegà una (1) important tasca pedagògica, trobant–se entre els seus alumnes compositors de la talla de Manuel Penella, Vicent Lleó, Josep Fayos Pascual[3] i Pere Sosa.

Obres (llista no exhaustiva)

Orquestra

  • A mi patria

  • Correguda de Joies

  • El Carnaval de València

  • El adios de Boabdil a Granada

  • Elegia

  • Entre el Júcar y el Turia

  • Es xopà 'hasta' la Moma

  • Eterno Genitor

  • La Fira de València

  • Las cuatro Estaciones

  • El Sinaí

  • El tesoro de Boabdil

  • Nocturno

  • Plegaria

  • Rapsodia Española

  • Un Paseo en Gondola

  • Una Nit d'Albades

  • El festín de Baltasar, poema simfònic;

  • Las fases del campo, idil·li simfònic;

  • (Algunes d'aquestes obres estan transcrites per a banda, versió en la que habitualment són interpretades).

Obres religioses

Òpera i Sarsuela

Coral

  • Ecos del Túria

Obres pedagògiques

  • Lecciones de Solfeo 2 y 3 voces

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Galbis López i García Gázquez, 2010, pàg. 10.

  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Galbis López i García Gázquez, 2010, pàg. 11.

  3. ↑ Enciclopèdia Espasa, volum, núm. 425, pàg. 179 (ISBN 84-239-4523-5).

Bibliografia

  • (castellà) Manuel Sancho García: El compositor Salvador Giner, vida y obra musical. Ajuntament de Valencia, Delegación de Cultura, València, 2002. 222 pàgines.

  • (castellà) Diversos Autors: Historia de la Música de la Comunidad Valenciana. Editorial Prensa Valenciana, S.A. 1992. ISBN 84-87502-21-0.

  • Galbis López, Vicente; García Gázquez, Hilari: Catàleg de la producció musical de Salvador Giner. Patronat d'Activitats Musicals. Fundació General de la Universitat de València, València, 2010. ISBN 978-84-370-7961-5.

  • CASARES RODICIO, Emilio (director de l'obra): Diccionario de la Música Valenciana. Edita Iberautor Promociones Culturales S.R.L., 2006. Col·labora L'Institut Valencià de la Música. Pàgines de la 442 a la 448. Volum I, ISBN 84-8048-706-2.

Enllaços externs

Monument a Salvador Giner, València.

Salvador Giner i Vidal

El passat dimecres 19 de gener de 2022 es commemorà el quatre-cents vintè aniversari del naixement d'Anna Maria Antigó (Perpinyà, Rosselló, Catalunya Nord, 19 de gener de 1602 — ibídem, 28 de setembre de 1676), qui era una monja clarissa, reformadora del seu convent. És venerada com a venerable per l'Església catòlica, però popularment és coneguda com a beata Anna Maria Antigó, tot i que no ha estat oficialment beatificada.

Vida

Anna havia nascut a Perpinyà (Rosselló) el 1602, a la parròquia de Sant Jaume. Era filla de l'adroguer Miquel Antigó i de Marcel·lina Pujol. Ingressà al convent de Santa Clara, de monges clarisses, el 1621, on destacà per la seva virtut i el fervor de les seves penitències. El 30 de març de 1645 en fou elegida abadessa.

El 10 de novembre de 1652, el governador del Rosselló nomenat per Lluís XIV, el lleidatà col·laboracionista Francesc de Segarra, desterrà a Barcelona (Barcelonès) vint (20) religioses, entre les quals Anna Maria, per «sentiments anti francesos».[1] S'instal·laren al convent de Santa Elisabet, on s'exiliaren més de vuit (>8) anys. Arran de la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659, Lluís XIV la indultà i pogué tornar–hi l'any següent tot i la negativa frontal del governador Segarra, que no la hi volia de cap manera però que hagué de claudicar per la intervenció del papa Alexandre VII. En ocasió d'una visita que feu, el 10 d'abril de 1660, la reina Anna d'Àustria al convent de Santa Clara de Perpinyà (Rosselló), l'abadessa li demanà l'amnistia per a les religioses encara exiliades, favor que obtingué. Així, el 25 de maig d'aquell any la mare Antigó i les seves companyes pogueren tornar al convent perpinyanenc. Amb la comunitat un altre pic rejuntada, afrontà l'ocupació francesa intentant mantenir la llengua i la cultura catalanes al si de la comunitat, a més del fervor catòlic i els costums locals. El 1664 fou nomenada de nou abadessa. Acompanyada de la germana Coronat i del suport de quinze (15) germanes més, demanaren al Papa sostreure el convent de l'obediència franciscana i fer–lo passar a dependre de l'autoritat de la Diòcesi d'Elna (Rosselló). Un dels arguments arguïts per les «reformadores» és que els confessors que enviava la província franciscana no rebien les confessions en català i elles es negaven a rebre confessors que no parlessin català. Probablement es tracta d'un pretext, però això és ben important, sobretot en el context d'annexió i d'afrancesament del Rosselló. I tot i el conflicte que això causà, el papa Alexandre VII resolgué accedir, el 1666, a la seva petició, i encara tornà a ser nomenada abadessa per tres (3) anys més. Reformà la comunitat, seguint rigorosament la regla de l'orde, i mantingué la vida conventual més estricta fins al darrer moment.

Morí el 28 de setembre de 1676, envoltada en una gran popularitat i estima i també ja d'una certa veneració, com ho demostra la seva sepultura, ja que no es feu en un panteó comú, sinó en un nínxol particular. Això evidencia, com a mínim en el si de la comunitat, una certa adoració cap a una dona a la que ja se li atribuïen accions miraculoses.[2]

Veneració

Cinquanta-cinc (55) anys després de la seva mort, el 1731, el cos d'Anna Maria Antigó fou trobat incorrupte, cosa que feu augmentar la seva aura popular. Dipositat a l'església del convent de Santa Clara la Reial de la Passió, el seu cos fou examinat després, tant el 1771 com el 1805 i sempre es trobà en un bon estat de conservació; per tant no és d'estranyar que anés augmentant la devoció cap a ella. Fou ja a mitjans del segle XIX, quan se li atribuïren guaricions miraculoses que feren que el 1842, el cos de la monja fos traslladat al convent de les Clarisses i, el 1878, al nou convent de Santa Clara, al barri del Vernet, on encara avui reposa en una urna de vidre.

S'atribuïren a la seva intercessió nombrosos miracles, però cap no fou provat. El 1910 la causa de la seva beatificació quedà interrompuda i no s'ha tornat a iniciar. No obstant això, és coneguda per la gent com a beata.

Referències

  1. ↑ «Biografia d'Anna Antigó – Abadessa de Santa Clara de Perpinyà – Diccionari Biogràfic de Dones». Arxivat de l'original el 2016.02.04.

  2. ↑ Conseil Genéral des Pirenées Orientales: «Deux ou trois choses que je sais d'elles. Portraits de femmes en Roussillon». Archives départementales, Perpinyà, 2009.

Enllaços externs

Portrait of mother Anna Maria Antigó, at Perpignan convent of Sainte–Claire

Retrat de la mare Antigó, començament del segle XX.

Placa i capelleta en record d'Anna Maria Antigó a Perpinyà

Anna Maria Antigó

El passat dimarts 18 de gener de 2022 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement de José María Arguedas Altamirano (Andahuaylas, Perú, 18 de gener de 1911 — Lima, Perú, 2 de desembre de 1969), qui fou un (1) novel·lista, poeta i antropòleg peruà. Arguedas fou un (1) autor d'ascendència espanyola, que dominava la llengua nativa quítxua, guanyada vivint en dues (2) llars quítxues des dels set (7) als onze (11) anys, primer als barris de criats indígenes de la casa de la seva madrastra, i després, fugí el seu cruel i pervers fill, amb una família indígena aprovada pel seu pare, qui escrigué novel·les, contes i poemes tant en castellà com en quítxua.

Generalment recordat com una (1) de les figures més notables de la literatura peruana del segle XX, Arguedas és especialment reconegut pels seus retrats íntims de la cultura indígena andina. La clau en el seu desig de representar l'expressió i la perspectiva indígenes de manera més autèntica fou la creació d'una (1) nova llengua que barrejava l'espanyol i el quítxua, i s'estrenà a la seva novel·la debut Yawar Fiesta.

Malgrat la manca de traduccions a l'anglès, el crític Martin Seymour–Smith ha batejat Arguedas com «el novel·lista més gran del nostre temps», que escrigué «algunes de les proses més poderoses que ha conegut el món».[1]

Biografia

José María Arguedas nasqué el 18 de gener de 1911 a Andahuaylas, una (1) província del sud dels Andes peruans. [2] Nasqué en una família benestant, però la seva mare morir quan ell tenia dos (2) anys. A causa de l'absència del seu pare, advocat que viatjava amb freqüència, i de la mala relació amb la seva madrastra i el seu germanastre, es reconfortà amb la cura dels criats indígenes de la família, la qual cosa li permeté submergir–se en la llengua i els costums dels Andes, que arribà a formar una part important de la seva personalitat. Estudià primària a San Juan de Lucana, Puquio i Abancay, i completà els seus estudis secundaris a Ica, Huancayo i Lima. [2]

Començà a estudiar a la Universitat Nacional de San Marcos (Lima) l'any 1931; [2] on es llicencià en lletres. Posteriorment estudià Etnologia, s'hi llicencià el 1957, i s'hi doctorà el 1963. Entre els anys 1937 i 1938 fou empresonat per protestar contra un (1) enviat enviat al Perú pel dictador italià Benito Mussolini.

Arguedas també treballà per al Ministeri d'Educació, on posà en pràctica els seus interessos per preservar i promocionar la cultura peruana, en particular la música i la dansa tradicional andina. Fou director de la Casa de la Cultura (1963) i del Museu Nacional d'Història (1964–1966).

Arguedas es disparà el 29 de novembre de 1969 al seu despatx de la Universitat Nacional Agrària de La Molina [3], deixant enrere instruccions molt concretes per al seu funeral, un diari on es descriu la seva depressió i un manuscrit final inacabat, La guineu des de dalt. i la guineu des de baix.

Aquesta obra inclou porcions del diari d'Arguedas, records de la seva angoixant infància, pensaments sobre la cultura peruana i les seves raons per suïcidar–se. Representa la seva lluita entre el seu desig d'il·luminar autènticament la vida dels indis andins i la seva angoixa personal atrapant-lo en la depressió:

«Però com que no he pogut escriure sobre els temes escollits i elaborats, siguin petits o ambiciosos, vaig a escriure sobre l'únic que m'atreu: aquest de com no he aconseguit matar–me i com jo ara m'estic trencant el cervell buscant una manera de liquidar–me decentment...»[4]

El títol del llibre s'origina en un mite quítxua que Arguedas traduí al castellà abans de la seva vida. «El zorro de arriba y el zorro de abajo» fa referència als símbols quítxua de la vida i la mort, i de la modernitat i la tradició.

Carrera literària

Arguedas començà la seva carrera literària escrivint contes sobre l'entorn indígena que li era familiar des de la seva infantesa. Escrigué en un castellà molt influenciat per la sintaxi i el vocabulari quítxua.

Quan publicà la seva primera novel·la el 1941, Yawar Fiesta («Festa de la sang»), havia començat a explorar el tema que l'interessaria durant la resta de la seva carrera: el xoc entre la «civilització» occidental i l'estil de vida indígena «tradicional». Així, fou considerat part del moviment indigenista de la literatura sud–americana, i continuà explorant aquest tema en els seus dos (2) llibres següents Los ríos profundos («Deep Rivers», 1958) i Todas las Sangres.(«Totes les sangs», 1964). No obstant això, també era conscient del retrat simplista dels pobles indígenes en altres literatura «indigenista» i treballà dur per donar als indis andins una veu real en les seves obres. Aquest esforç no sempre tingué èxit, ja que alguns crítics afirmen que Arguedas retratà els personatges indis com massa gentils i infantils. Un altre tema de l'escriptura d'Arguedas és la lluita dels mestissos d'ascendència indioespanyola i la seva navegació entre les dues (2) parts aparentment separades de la seva identitat. Moltes de les seves obres també descriuen la violència i l'explotació de les relacions racials a les petites ciutats i hisendes rurals del Perú.

Arguedas es mostrà moderadament optimista davant la possibilitat d'un acostament entre les forces de la «tradició» i les forces de la «modernitat» fins als anys seixanta (60) quan es tornà més pessimista. En la seva darrera obra (inacabada), El zorro de arriba y el zorro de abajo («La guineu de dalt i la guineu de baix», 1969), abandonà el realisme de les seves obres anteriors per a un enfocament més postmodern. Aquesta novel·la expressava la seva desesperació, provocada per la seva por que les maneres «primitives» dels indis no poguessin sobreviure a l'embat de la tecnologia i el capitalisme moderns. Al mateix temps que Arguedas era cada cop més pessimista sobre les relacions racials al seu país, els intel·lectuals peruans més joves es feren cada cop més militants, sovint criticant la seva obra en termes durs pel seu tractament poètic i romàntic de la vida indígena i rural. Un exemple del debat que es produí es pot veure a la famosa Mesa redonda sobre Todas las Sangres del 1965, en què la penúltima novel·la d'Arguedas fou objecte de contundents crítiques per part de diversos científics socials de l'Institut d'Estudis Peruans.

Bibliografia

Ficció

  • 1935: Aigua. Los escoleros. Warma kuyay. Recull de contes.

  • 1941: Yawar Fiesta («Festival de la sang»). Novel·la. Revisat el 1958. Traducció a l'anglès: Yawar Fiesta, traduït per Frances Horning Barraclough (University of Texas Press, 1985).

  • 1954: Diamants y pedernales. Novel·la.

  • 1958: Los ríos profundos . Novel·la. Traducció a l'anglès: Deep Rivers , traduït per Frances Horning Barraclough (University of Texas Press, 1978).

  • 1961: El Sexto. Novel·la, basada en les vivències d'Arguedas a la presó federal El Sexto l'any 1938.

  • 1964: Todas las Sangres. Novel·la.

  • 1965: El sueño del pongo: Cuento quechua. Pongoq mosqoynin; qatqa runapa willakusqan. Conte bilingüe (quítxua/espanyol), publicat com a pamflet.

  • 1967: Amor mundo y todos los cuentos. Recull de contes.

  • 1971: El zorro de arriba y el zorro de abajo. Novel·la inacabada, publicada pòstumament. Descriu les crisis que portarien al seu suïcidi. Traducció a l'anglès: The Fox From Up Above and the Fox From Down Below, traduït per Frances Horning Barraclough (University of Pittsburgh Press, 2000).

  • 1973: Cuentos olvidados. Recull pòstum de contes.

Poesia

Arguedas escrigué els seus poemes en quítxua i després els traduí al castellà.

  • 1962: Túpac Amaru Kamaq taytanchisman. Haylli–taki. A nuestro padre creador Túpac Amaru.

  • 1966: Oda al jet.

  • 1969: Qollana Vietnam Llaqtaman / Al pueblo excelso de Vietnam.

  • 1972: Katatay y otros poemas. Huc jayllikunapas. Publicat pòstumament en una edició bilingüe (quítxua i castellà) per Sybila Arredondo de Arguedas.

  • 1974: Pepa y la pepa filosofal.

Antropologia i estudis folklòrics

  • 1938: Canto kechwa. Inclou un assaig sobre les habilitats artístiques i creatives dels indis i mestissos. Edició bilingüe (quítxua i castellà), recopilada mentre Arguedas estava empresonat per participar en una protesta estudiantil.

  • 1947: Mitos, leyendas y cuentos peruanos. Mites, llegendes i contes quítxues, recollits per professors d'escola als Andes, editats i traduïts al castellà per Arguedas i Francisco Izquierdo Ríos.

  • 1949: Canciones y cuentos del pueblo quechua. Publicat en traducció anglesa com a The Singing Mountaineers: Songs and Tales of the Quechua People, editat per Ruth Stephan (University of Texas Press, 1957).

  • 1953: Cuentos mágico–realistas y canciones de fiestas tradicionales – Folklore del valle del Mantaro.

  • 1956: Puquio, una cultura en proceso de cambio.

  • 1957: Estudio etnográfico de la feria de Huancayo.

  • 1956: Junior y sus dos serranos.

  • 1957: Evolución de las comunidades indígenas.

  • 1958: El arte popular religioso y la cultura mestiza.

  • 1961: Cuentos mágico–religiosos quechuas de Lucanamarca.

  • 1966: Poesía quechua.

  • 1968: Las comunidades de España y del Perú.

  • 1975: Señores e indios: Acerca de la cultura quechua. Col·lecció pòstuma, editada per Ángel Rama.

  • 1976: Formación de una cultura nacional indoamericana. Col·lecció pòstuma, editada per Ángel Rama.

Veure també

Referències

  1. Martin Seymour–Smith: The New Guide to Modern World Literature, Peter Bedrick Books, New York, 1985, pàg. 949-950.

  2. a b c Siemens, William L.: «Chronology: José María Arguedas». Review: Literature and Arts of the Americas. 14 (25–26): 12–15, 1980. doi:10.1080/08905768008594020 – via Taylor & Francis.

  3. ^ Alberto Moreiras: The Exhaustion of Difference: The Politics of Latin American Cultural Studies. Duke University Press, 5 September 2001. pàg. 200. ISBN 0-8223-8059-5.

  4. ^ The Fox from Up Above and the Fox from Down Below, pàg. 10

Fonts

  • Aibar Ray, Elena: Identidad y resistencia cultural en las obras de José María Arguedas, Pontificia Universidad Católica del Perú, 1992.

  • Cornejo Polar, Antonio: Los universos narrativos de José María Arguedas, Editorial Horizonte, 1997.

  • Franco, Sergio R. (editor): José María Arguedas: hacia una poética migrante, Instituto Internacional de Literatura Iberoamericana, 2006. ISBN 1-930744-22-6

  • García-Bedoya Maguiña, C.: La recepción de la obra de José María Arguedas. Reflexions preliminars. Letras, 82 (117), Lima, 2011, pàg. 83–93. https://doi.org/10.30920/letras.82.117.5

  • Kapsoli, Wilfredo (compliador): Zorros al fin del milenio: actas y ensayos del seminario sobre la última novela de José María Arguedas, Universidad Ricardo Palma/Centro de Investigación, 2004. ISBN 9972-885-75-5

  • Llano, Aymará de: Pasión y agonia: la escritura de José María de Arguedas, Centro de Estudios Literarios 'Antonio Cornejo Polar'/Editorial Martín, 2004. ISBN 0-9747750-1-0.

  • Moore, Melisa: En las encruciadas: Las ciencias sociales y la novela en el Perú, Fondo Editorial Universidad Nacional Mayor de San Marcos, 2003. ISBN 9972-46-211-0.

  • Muñoz, Silverio: José María Arguedas y el mito de la salvación per la cultura, Editorial Horizonte, 1987.

  • Portugal, José Alberto: Las novelas de José María Arguedas: Una incursión en lo inarticulado, Editorial Fondo PUCP, 2007. ISBN 978-9972-42-801-2

  • Sales, Dora (ed.): José María Arguedas. Qepa wiñaq... Siempre. Literatura y antropologia. Pròleg de Sybila de Arguedas. Edició crítica de Dora Sales. Col·lecció «El Fuego Nuevo. Textos Recobrados», Iberoamericana/Vervuert, Madrid/Frankfurt, 2009. ISBN 978-84-8489-433-9 (Iberoamericana); 978-3-86527-490-8 (Vervuert).

  • Sandoval, Ciro A. i Sandra M. Boschetto–Sandoval (eds): José María Arguedas. Ohio University Press, 1998. ISBN 0-89680-200-0.

  • Vargas Llosa, Mario: La Utopia Arcaica: José María Arguedas y Las Ficciones del Indigenismo, Fondo de Cultura Económica, 1997.

Fotografia de José María Arguedas

Fotografia de l'escriptor José María Arguedas

José María Arguedas Altamirano

El passat dimarts 18 de gener de 2022 es commemorà el cent vint-i-vuitè aniversari del naixement de Lucia Moholy, amb nom de naixement Lucia Schulz, (Praga, Txèquia, Imperi austrohongarès, 18 de gener de 1894 — Zuric, Suïssa, 17 de maig de 1989), qui fou una (1) fotògrafa d'origen austrohongarès. La seva fotografia documentà l'arquitectura i els productes de la Bauhaus, i donà a conèixer aquesta escola de disseny al públic de la segona postguerra mundial. Tanmateix, Moholy rarament era reconeguda per la seva feina, que sovint s'atribuïa directament o s'acreditava conjuntament amb László Moholy–Nagy o Walter Gropius.[1][2]

Biografia

Als inicis dels anys deu (10) del segle XX, Lucia Moholy estudià filosofia, filologia i història de l'art a la Universitat de Praga (Bohèmia, Txèquia). L'any 1915 passà a treballar al món editorial, per a diverses cases editorials alemanyes, i l'any 1919 publicà texts literaris de caràcter radical i expressionista amb el pseudònim d'Ulrich Steffen.[3] L'any següent conegué l'artista hongarès László Moholy–Nagy, amb qui es casà el gener del 1921, coincidint amb el seu aniversari. La parella passà cinc anys a la Bauhaus (tant a Weimar [Turíngia, Alemanya] com a Dessau [Saxònia–Anhalt, Alemanya]), on Lucia Moholy exploraria la seva afinitat amb la fotografia.[3]

L'any 1923, László Moholy–Nagy esdevingué mestre de la Bauhaus, i Lucia Moholy fou el seu principal tècnic a la cambra fosca, així com una (1) col·laboradora molt important en el seu treball.[3] A més, Lucia Moholy fou deixeble del taller de fotografia que Otto Eckner impartia a la Bauhaus; estudià a l'acadèmia d'arts visuals de Leipzig (Saxònia, Alemanya), i esdevingué una (1) fotògrafa amb gran habilitat tècnica.[3] A la Bauhaus, Moholy documentà l'interior i exterior de l'edifici de l'escola, els seus espais i els seus docents i estudiants.[4][5] La seva estètica s'emmarca en el que es coneix com la Neue Sachlichkeit (nova objectivitat), que cercava proporcionar punts de vista directes i descarnats de la realitat representada. Les fotografies que Lucia Moholy feu de la Bauhaus tingueren un (1) rol fonamental en la construcció de la identitat i de la imatge visual de l'escola.[3]

Lucia Moholy i el seu marit experimentaren amb diversos processos a la cambra fosca, que es donaren a conèixer en diverses publicacions.[6][7][8] No obstant això, tota l'experimentació que havia realitzat la parella només s'acredità a László Moholy–Nagy. Un exemple seria el llibre Malerei, Photografie, Film, de 1925, on László Moholy–Nagy apareix com l'únic autor.[3]

La parella se separà l'any 1929. Aquell mateix any, Lucia Moholy participà en l'exposició «Film und Foto» celebrada a Stuttgart (Baden–Württemberg, Alemanya), on es donaren a conèixer els artistes que treballaven els plantejaments estètics de la Nova Visió, com el preciosisme.[3]

Llavors, passà a dedicar–se a la docència de la fotografia a una (1) escola privada d'art que Johannes Itten obrí a Berlín (Alemanya). L'any 1933 emigrà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) arran de l'ascens del poder i la influència de l'NSDAP i després de la detenció d'un (1) militant comunista amb qui llavors tenia una (1) relació sentimental. Durant la fugida hagué d'abandonar els seus negatius i plaques de vidre, que eventualment anaren a parar a mans de Walter Gropius.[3]

A Londres (Anglaterra, Regne Unit), Moholy es continuà dedicant a la docència, que combinava amb la fotografia comercial, els treballs de microfilmatge de la biblioteca del Museu de la Ciència de Londres o la divulgació de la història de la fotografia.[1][9] Un cop acabà la Segona Guerra Mundial viatjà pel Pròxim Orient i l'Orient Mitjà tot realitzant projectes fotogràfics per la UNESCO. L'any 1959 s'establí a Zollikon (cantó de Zuric, Suïssa), on es dedicà a la crítica d'art i des d'on escrigué sobre els anys que visqué a la Bauhaus. L'any 1972 publicà les Moholy–Nagy Notes, on comentava la col·laboració amb László Moholy–Nagy a la Bauhaus en un (1) intent per recuperar l'acreditació de la feina feta a l'àmbit experimental i d'obra fotogràfica.

Reconeixement

Lucia Moholy tingué dificultats per ésser reconeguda per la seva feina, tot i que les seves fotografies foren llargament utilitzades en les campanyes de publicitat i les publicacions de la Bauhaus.[10] De fet, mentre era a Londres (Anglaterra, Regne Unit) veié com s'havien publicat nombrosos catàlegs de la Bauhaus amb fotografies que havia hagut d'abandonar en la seva fugida de Berlín (Alemanya), i que Walter Gropius hauria utilitzat sense el seu permís.[11] L'any 1938 se celebrà una (1) exposició sobre la Bauhaus al Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York (Nova York, EUA), on Gropius feu ús de gairebé una cinquantena (circa 50) de fotografies de Moholy tant a la mostra com al catàleg, novament sense acreditar–la. Les reclamacions per part de Moholy foren infructuoses, fet que la dugué a exercir els seus drets per la via legal per tal de poder recuperar el control sobre la seva obra.[10] Moholy no recuperà el control sobre les seves fotografies fins als anys seixanta (60), i l'èxit només fou parcial. De fet, la publicació de les Moholy–Nagy Notes s'emmarca en l'intent de reclamar l'autoria i els drets de les fotografies que s'havien estat utilitzant sense permís fins aquell moment.[11]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Williamson, Beth: «Lucia Moholy, 'Bauhaus Building, Dessau' 1925–6», abril del 2016.

  2. ↑ Blumberg, Naomi: «Lucia Moholy». Encyclopædia Britannica.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Blumberg, Naomi: «Lucia Moholy», 22.05.2016.

  4. ↑ Sachsse, Rolf.

  5. ↑ Schuldenfrei, Robin.

  6. ↑ Moholy, Lucia; Moholy–Nagy, László: Marginalien zu Moholy–Nagy: documentarische ungereimtheiten... = Moholy–Nagy: marginal notes: documentary absurdities (en alemany). Krefeld: Scherpe, 1972.

  7. ↑ Findeli, Un. (1987).

  8. ↑ Forbes, M. (2016).

  9. ↑ Moholy, L.: «El servei de microfilm de l'ASLIB: la història del seu wartime activitats», Revista de Documentació, Vol. 2 No.3, pàg. 147–173 (1946).

  10. ↑ 10,0 10,1 «Photo Credit: Negatives of the Bauhaus».

  11. ↑ 11,0 11,1 «Lucia Moholy: Bauhaus100». Arxivat de l'original el 2018.07.13.

Bibliografia

  • Bergdoll, Barry; Dickerman, Leah: Bauhaus 1919–1933: workshops for modernity. Museum of Modern Art, Nova York, 2009, pàg. 344. ISBN 9780870707582.

  • Madesani, Angela; Ossanna Cavedini, Nicoletta; Moholy, Lucia: Lucia Moholy (1894–1989): tra fotografia e vita = between photography and life. Cinisello Balsamo, Silvana Editoriale, 2012, pàg. 191. ISBN 9788836625406.

  • Rosenblum, Naomi: A history of women photographers. Third. Abbeville, pàg. 432. ISBN 9780789212245.

  • Ulrike, Muller: Bauhaus women: art, handicraft, design. Flammarion, 2015, pàg. 142–149. ISBN 2080202480.

Enllaços externs

Fotografia de Lucia Moholy

Lucia Schulz Moholy

El passat dimarts 18 de gener de 2022 es commemorà el quaranta-sisè aniversari de la massacre de Karantina, la qual tingué lloc el 18 de gener de 1976, al començament de la guerra civil libanesa. Karantina era un (1) barri de barraques d'uns tretze mil habitants (circa 13.000 h.),[1] principalment palestins musulmans, enclavat a Beirut Est (Líban), que era majoritàriament cristià. Controlat per les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), Karantina estava poblada principalment per palestins, kurds, sirians i armenis.[2][3] Els combats i la posterior massacre també afectaren una (1) antiga zona de quarantena propera al port i al barri de Maslakh.[4][5][6]

Les milícies del Front Libanès, majoritàriament cristià i ultradretà i, en concret, les falanges libaneses, prengueren Karantina i mataren aproximadament unes mil cinc-centes (circa 1.500) persones, gairebé tots ells musulmans, i expulsaren la resta dels habitants del barri després d'haver cremat casa seva.[7][5][8] Alguns dels refugiats palestins, inclosos nens, foren portats com a trofeu a una (1) marxa militar falangista per Beirut Est (Líban), i després els homes foren afusellats contra una (1) pareda.[1] Danny Chamoun, fill de l'expresident libanès Camille Chamoun i un (1) dels líders de les forces falangistes, justificà la massacre com una (1) operació urbanística per expulsar unes persones que vivien en terrenys de propietat privada i així poder desenvolupar aquests terrenys.[1]

Poc després de la massacre de Karantina, el 18 de gener de 1976, l'exèrcit de les falanges libaneses (KRF), els Guardians dels Cedres (GoC), la milícia dels Tigres (NLP) i el Moviment de la Joventut Libanesa (LYM) posaren sota setge el campament de refugiats palestins de Tel al–Zaatar, després de la presa del qual desencadenaren la massacre de Tel al–Zaatar.[9] Alhora, la massacre de Damur fou una (1) represàlia de les forces de l'OAP per la massacre de Karantina.[5][10]

Una (1) fotografia feta durant la massacre de Karantina per la fotògrafa francesa Françoise Demulder rebé el premi World Press Photo of the Year el 1977, i es convertí en la primera dona a obtenir aquest guardó. Catalogada com la millor fotografia de l'any, aquesta imatge en blanc i negre mostra una dona palestina davant de casa seva en flames, implorant un (1) falangista libanès.[11]

Referències

  1. «The Agony of Lebanon», 1976.

  2. Jonathan C. Randal: The Tragedy of Lebanon: Christian Warlords, Israeli Adventurers and American Bunglers Hogarth, 1990, pàg. 88–90. ISBN 0-7012-0909-7. «Many Lebanese Muslim men and boys were rounded up and separated from the women and children and massacred. Their families still search for their remains .Women and young girls were violently raped and robbed by the Christian warlords led by Bachir Gemayel, also Bashir Gemayel was a senior member of the right-wing Christian Phalange party and the founder and supreme commander of the Lebanese Forces militia during the early years of the Lebanese Civil War».

  3. Michael Johnson: All Honourable Men: The Social Origins of War in Lebanon, I.B.Tauris, 2001, pàg. 62. ISBN 1-86064-715-4.

  4. Lokman I. Meho, Kelly L. Maglaughlin: Kurdish culture and society: an annotated bibliography Greenwood Publishing Group, 2001, pàg. 35. ISBN 0-313-31543-4.

  5. William W. Harris. The New Face of Lebanon: History's Revenge. Markus Wiener Publishers, January 2006, pàg. 162. ISBN 978-1-55876-392-0. «the massacre of 1,500 Palestinians, Shi'is, and others in Karantina and Maslakh, and the revenge killings of hundreds of Christians in Damur.»

  6. Jonathan C. Randal: The Tragedy of Lebanon: Christian Warlords, Israeli Adventurers and American Bunglers Hogarth, 1990, pàg. 88. ISBN 0-7012-0909-7.

  7. World Press Photo. «1977 Françoise Demulder».

  8. Noam Chomsky, Edward W. Said: Fateful Triangle: The United States, Israel, and the Palestinians South End Press, 1999, pàg. 184–185. ISBN 0-89608-601-1.

  9. Kazziha, Walid: Palestine in the Arab dilemma Taylor & Francis, 1979, pàg. 52. ISBN 0-85664-864-7.

  10. Harris (pàg. 162) notes «the massacre of 1,500 Palestinians, Shi'is, and others in Karantina and Maslakh, and the revenge killings of hundreds of Christians in Damur».

  11. Selwyn–Holmes, Alex: «Francoise Demulder». Iconic Photos.

Bibliografia

  • Chomsky, Noam: Necessary Il·lusions: Thought Control in Democratic Societies South End Press, 1989. ISBN 0-89608-366-7

  • Fisk, Robert: Pity the Nation: Lebanon at War Oxford University Press, 2001. ISBN 0-19-280130-9

  • William Harris: Faces of Lebanon. Sects, Wars, Global Extensions Markus Wiener Publishers, Princeton, USA, 1996. ISBN 1-55876-115-2

Vegeu també

Enllaços externs

Françoise Demulder, France, Gamma. Beirut, Lebanon, January 1976. Palestinian refugees in the district La Quarantaine. She was the first woman to win the World Press Photo, and did so on the 20th anniversary of the award. Demulder stated at the time that she hated war, but felt compelled to document how it's always the innocent who suffer, while the powerful get richer and richer.

El passat dimarts 18 de gener de 2022 es commemorà el vuitanta-unè aniversari de la inauguració del Museu Marítim de Barcelona, el 18 de gener de 1941, el qual es troba emplaçat a l'edifici de les Drassanes Reials de Barcelona, un (1) espai dedicat a la construcció naval entre els segles XIII i XVIII, surt documentat amb data de l'any 1243, on s'assenyalen els límits de Barcelona (Barcelonès), fent esment d'unes drassanes.[1] Està declarat museu d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya.[2]

Història

La Junta del Patronat de l'Institut Nàutic de la Mediterrània havia impulsat la creació d'un (1) museu marítim juntament amb una (1) biblioteca naval, ja que l'Escola de Nàutica de Barcelona (Barcelonès), fundada el 1769, disposava d'una (1) col·lecció de models i d'instruments amb el nom de Museu o Gabinet Naval, que amb la inauguració de la nova seu al Pla de Palau s'instal·laren a seva la planta baixa. Aquesta col·lecció és la que esdevindria la base del museu que es pretenia crear i que al lliurament de les Drassanes Reials de Barcelona el 1935, per l'abandonament de les institucions militars que les ocupaven, feu que es destinés l'edifici a aquest museu.[3]

Amb data 23 d'octubre de 1936 i per decret de la Generalitat es creà el Museu Marítim de Catalunya. Josep Tarradellas, conseller primer de la Generalitat, signava el decret:

«

La necessitat d'instal·lar el Museu Marítim de Catalunya en un lloc avinent per conservar–hi, valorats, els exemplars del Museu de l'Institut Nàutic de la Mediterrània i els nombrosos que, en el moment actual, poden aplegar–s'hi, aconsella destinar per a Museu Marítim la part antiga de les Drassanes, indret nobilíssim per l'arquitectura i la tradició marítima de Catalunya que evoca. L'Ajuntament de Barcelona havia decidit destinar a finalitats culturals l'edifici de les antigues Drassanes, bon punt fossin aptes per a alguna instal·lació. Ha arribat ara el moment de fer-hi la instal·lació definitiva del Museu Marítim de Catalunya.[4]

»

Durant els atacs i bombardejos provocats per la Guerra Civil Espanyola, es prengué la decisió d'evacuar les peces més importants i traslladar–les al Mas Figarola, situat a la població de Seva (Osona).[5] Aquestes circumstàncies de la guerra i el canvi de règim impediren que el museu obrís les seves portes al públic, fins que s'inaugurà el 18 de gener de 1941, ja amb el nom de Museu Marítim de Barcelona.[6][7]

La constitució del «Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona»,[8] fou un (1) acord entre l'Ajuntament, la Diputació i l'Autoritat Portuària de Barcelona (Barcelonès), feta amb data d'1 de febrer de l'any 1993.

Des de l'any 1999 el museu s'ha obert a la ciutat, fent servir part dels seus espais per la celebració d'actes diversos amb la cessió i lloguer a altres entitats de la ciutat per exposicions i activitats pedagògiques.

El mes d'octubre del 2009 començaren les obres de restauració de part de les Drassanes Reials, inaugurades el febrer del 2013.[9] Durant aquesta rehabilitació s'ha canviat la teulada, aïllant l'edifici i climatitzant l'espai. Durant les obres s'ha descobert una (1) necròpoli romana.[10]

Edifici

D'estil gòtic, la seva construcció es realitzà en una (1) primera etapa entre els anys 1283 i 1328 i la segona entre els anys 1328 i 1390. Amb posterioritat s'han realitzat reformes i ampliacions, que han mantingut bàsicament la seva estructura original.

L'entrada es fa per un (1) portal d'arc de mig punt format amb dovelles, sobre el qual hi ha un (1) signe heràldic de la Diputació amb la data d'una (1) reforma del segle XVII, i sobre ell un (1) escut atribuït a Pere el Cerimoniós.

De planta rectangular, a cada angle tenia una (1) torre, de les quals es conserven dues (2) amb coronació de merlets catalans, alguns trams de muralla i el portal de la Drassana o Santa Madrona. L'interior té una (1) divisió en deu (10) naus gòtiques formades per pilastres rectangulars d'uns sis metres (circa 6 m) d'altura, de cadascuna surten quatre (4) arcs per a formar el suport del sostre a dues (2) aigües. Les mesures d'algunes de les naus són d'uns cent vint metres (circa 120 m) de longitud i entre vuit coma quaranta metres i tretze coma cinc metres (8,40 m – 13,5 m) d'amplària, havent-hi una (1) nau de quatre coma vuitanta-dos metres (4,82 m) d'amplària. A la part posterior hi ha tres (3) naus anomenades de la Generalitat, situades transversalment a les altres i construïdes cap a l'any 1618.

Per encàrrec de la Diputació de Barcelona, l'arquitecte Adolf Florensa feu una (1) restauració entre els anys 1957 i 1966 per a l'ús del Museu Marítim.

A partir de l'any 1985, es projectaren nous canvis, amb objectiu d'una (1) nova restauració del conjunt pels arquitectes Esteve i Robert Terrades, passant de quatre mil metres quadrats (4.000 m²) de l'any 1941 als deu mil metres quadrats (10.000 m²) dedicats a exposició, mil cinc-cents (1.500) a serveis i dos mil dos-cents (2.200) a jardins.

Sales de Jaume I, Roger de Llúria i Lluís de Requesens

En entrar són les primeres naus que ens trobem, on es mostren els fons arqueològics des de principis de l'era cristiana, com àmfores romanes, ceps d'àncores i moles, així com armes i peces d'artilleria, com la dita La Pantera amb les armes i el nom de Francesc III gravats i fosa al Ducat de Mòdena (Emília–Romanya, Itàlia) l'any 1751.

A la Sala Roger de Llúria s'exposa la rèplica a mida natural, de la qual també es construí en aquestes drassanes l'any 1571, la galera reial de Joan d'Àustria, vaixell insígnia a la batalla de Lepant (Grècia). Es començà la construcció de la rèplica l'any 1965,[11] la qual quedà acabada per al IV Centenari de Lepant commemorat el 7 d'octubre de 1971. Les dimensions són de seixanta metres (60 m) d'eslora, sis coma dos metres (6,2 m) de mànega i trenta (30) rems a banda i banda de l'embarcació.[12]

Al final de la Sala de Jaume I, es passa a l'edifici del segle XIV i a la part alta de l'escala principal entre diversos objectes de decoració es troba la col·lecció dels mascarons de proa, entre ells es troben:

  • El Ninot del segle XIX, representant a un (1) noi amb la gorra de visera a la mà, pròpia del marí.

  • El Negre de la Riba, que tingué gran popularitat perquè havia estat, després del desballestament del veler al qual pertanyia, a l'entrada d'un (1) magatzem d'efectes navals al Moll de la Riba.

  • La Blanca Aurora, és una (1) talla policromada que estigué a la proa de la corbeta Blanca Aurora, construïda l'any 1848 a Lloret de Mar (Selva), sent el retrat de Maria Parés filla del capità i armador Silvestre Parés.

Sala Capmany

Anomenada així en honor de l'historiador, filòleg i militar Antoni Capmany i de Montpalau (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 1742 – Cadis, Andalusia, 1813).

Formada per tres (3) grans naus, resultat d'una (1) ampliació efectuada al segle XVII, està destinada a la navegació a vela, amb models de totes classes i abundant documentació marítima. Destaca un (1) model del segle XVIII d'un (1) navili de dos (2) ponts i cinquanta (50) canons. De les Escoles de Nàutica catalanes del segle XVIII es representen els velers més característics, com el de la fragata Barcelona. En aquesta sala es mostren excel·lents aquarel·les i olis de velers i retrats d'armadors, realitzats per Josep Pineda Guerra, Evans, Mongay, Soler Rovirosa, etc.

Sala de Pere el Cerimoniós

Es troba en aquesta sala una (1) escultura realitzada en pedra per Enric Monjo l'any 1955 de Pere el Cerimoniós. Està dedicada a la col·lecció de models des de l'origen fins a l'època dels velers per a la navegació de més altura, com una (1) col·lecció d'embarcacions Filipines i naus d'altura de l'època del faraó Sahure (cap a 2600 a.JC).

A les vitrines es troben exposats models de vidre i figures de plom amb uniformes de la Marina, fermalls i penjolls amb temes marins i vaixells en ampolla. Hi ha una (1) dedicació monogràfica a Narcís Monturiol amb models dels seus Ictíneos, plans i records, així com un (1) retrat realitzat per l'escultor Frederic Marès i un (1) retrat del pintor Ramon Martí Alsina. També es mostren documentació i records d'Isaac Peral.

Col·leccions de ceràmica catalana, valenciana, anglesa i holandesa amb motius marítims i vitrines amb instrumental marí com octants i sextants, sonars mecànics, baròmetres, compàs o agulles nàutiques, ballestes i astrolabis nàutics.

Sala Ramon Llull

Les exposicions d'aquesta sala són referides principalment a la cartografia nàutica i a instruments nauticoastronòmics. Té magnífics portalans dels segles XV, XVI i XVII, el més antic és el de Gabriel de Vallseca (Mallorca, Illes Balears, 1439),[13] pergamí datat, que pertangué a Amerigo Vespucci, segons consta al dors a una (1) nota que diu haver pagat per ell vuitanta (80) ducats d'or de marc.[14] Hi ha altres cartes d'en Francesc Oliva, amb una (1) obra realitzada a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) de l'any 1658 i un (1) Atles Nàutic dissenyat a Messina (Sicília, Itàlia) el 1592 per Joan Oliva.

Sala d'Art popular

Es mostra en aquesta sala peces populars de pintures i principalment exvots d'antics santuaris mariners de tot el litoral català, tractats amb gran encant i poder expressiu.

Sala Marquès de Comillas

El seu nom es deu al fundador de la Companyia Transatlàntica Espanyola Antonio López y López, marquès de Comillas (Santander, Cantàbria).

Es dedica a l'exposició de l'època de la propulsió mecànica a partir del vapor de rodes. Es troben nombrosos models de vaixells d'empreses navilieres com de vaixells de guerra.

De l'escenògraf Josep Mestres Cabanes hi ha dos (2) diorames, un (1) representa la Marina Mercant al port de Cadis (Andalusia) i l'altre la Marina de Guerra amb una (1) divisió de l'Armada Espanyola per les costes de Cartagena (Múrcia).

Peces cedides pel Museu d'Arenys

Per motius de manca d'espai, la dècada del 1960 el Museu d'Arenys de Mar (Maresme), representat pel seu director Josep Maria Pons i Guri, deixà en dipòsit al Museu Marítim en la persona del seu director José María Martínez–Hidalgo, algunes peces pertanyents a l'Estudi de Pilots d'Arenys de Mar (Maresme).

Les més importants

Embarcacions tradicionals i històriques

El Museu Marítim de Barcelona ha recuperat i protegit diverses embarcacions tradicionals i històriques:[15]

  • Santa Eulàlia, pailebot del 1919.

  • Pòl·lux, bot de pràctics del 1985.

  • Drac, veler de regates del 1966.

  • Lola, llagut de fusta amb aparell llatí i rems del 1906

  • Patatum, barca de fusta amb motor del 1931.

Referències

  1. ↑ AADD: Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2010, pàg. 35. ISBN 84-393-5437-1.

  2. ↑ «Els museus d'interès nacional». Generalitat de Catalunya, 15.03.2007.

  3. ↑ Alemany Llovera, 1988, pàg. 9.

  4. ↑ García Domingo, Enric: Història del Museu Marítim de Barcelona 1929/1939– . Edició Museo Marítim de Barcelona.

  5. ↑ Alemany Llovera, 1988, pàg. 11.

  6. ↑ Calpena, Enric: «L'home i el mar. El Museu Marítim repassa la història i les tècniques de navegació». Sàpiens [Barcelona], núm. 72, octubre del 2008, pàg. 70. ISSN: 1695-2014.

  7. ↑ «El Museu Marítim de Barcelona es va inaugurar el 18 de gener de 1941» (en castellà). Catacultural, 18.01.2015.

  8. ↑ «Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona».

  9. ↑ «Barcelona recupera la joia de la corona del seu passat naval». web. Generalitat de Catalunya, febrer del 2013.

  10. ↑ Marimon, Sílvia: «La façana marítima es renova». Time Out Cultura [Barcelona], novembre del 2011, pàg. 38. ISSN 2014-010X.

  11. ↑ Construcció de la Galera reial.

  12. ↑ Ibañez, Cristina: Història del Museu Marítim de Barcelona 1940/1992– . Edició Museu Marítim de Barcelona.

  13. ↑ «Portalan de Gabriel Vallseca.». Arxivat de l'original el 2009.03.11.

  14. ↑ Verd, Gabriel: Los judíos y la cartografía mallorquina.

  15. ↑ «Extensió a l'aigua. La flota». Web Museu Marítim de Barcelona.

Bibliografia

  • Alemany Llovera, Joan: «Les Drassanes de Barcelona i el Museu Marítim». Drassana. Diputació de Barcelona, núm. 1, 1988.

  • Calpena, Enric: «Barcelona en un quadre». Sàpiens [Barcelona], núm. 78, abril del 2009, pàg. 78. ISSN: 1695-2014.

  • Art de Catalunya, Urbanisme, arquitectura civil i industrial, volum 3, Edicions L'Isard, Barcelona, 1998. ISBN 84-89931-04-6

  • La Gran Enciclopèdia en català, volum 14, Edicions 62, Barcelona, 2004. ISBN 84-297-5442-3.

  • Martínez-Hidalgo, José María: El Museo Marítimo de Barcelona. H.M.B., Barcelona, 1984. ISBN 8486054176.

  • Martínez-Hidalgo, José María: El Museo Marítimo de la Diputación de Barcelona. Silex, Barcelona, 1985. ISBN 8485041852.

  • Pujades i Bataller: Ramon J.: La carta de Gabriel de Vallseca de 1439. LumenArtis, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2009. ISBN 9788461236824.

  • García Domingo, Enric: Història del Museu Marítim de Barcelona 1929/1939– . Edició Museu Marítim de Barcelona.

  • Ibañez, Cristina: Història del Museu Marítim de Barcelona 1940/1992– . Edició Museu Marítim de Barcelona.

  • Valldeoriola, Mar: Memòria del Museu Marítim de Barcelona 1993/1999– . Edició Museu Marítim de Barcelona.

Enllaços externs

Entrada al Museu Marítim de Barcelona, ubicat a les Drassanes Reials de Barcelona del segle XIV.

Reproducció de la Galera Reial de Joan d'Àustria al Museu Marítim de Barcelona

Reproducció a escala 1:20, de La Santa Maria, nau capitana de Cristòfor Colom al Museu Marítim de Barcelona.

Rèplica de l'Ictíneo I davant del Museu Marítim de Barcelona

Octant de banús i ivori, com un dels dipositats al Museu pertanyent a l'Estudi de Pilots.

Plafó de rajoles, representat la batalla de Lepant situat a l'església del Roser de Valls, del segle XVII, reproducció de l'original pel ceramista Guivernau al Museu Marítim de Barcelona.

Pailebot Santa Eulàlia, entrant al Port de Barcelona el 5 de gener de 2014, restaurat pel Museu Marítim de Barcelona i declarat Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

El passat dimarts 18 de gener de 2022 es commemorà el seixanta-unè aniversari del naixement de Jordi Cussà i Balaguer (Berga, Berguedà, Catalunya, 18 de gener de 1961 — ibídem, 11 de juliol de 2021), qui fou un (1) escriptor, traductor i actor català.[1][2]

Biografia

Visqué i treballà a Berga (Berguedà) després d'haver viscut algunes temporades a Barcelona (Barcelonès) (1977-1980, 1985–1988), Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) (1982–1983) i Nàpols (Campània, Itàlia) (1991). Dels vint (20) als trenta (30) i encara més, patí el que anomenà «els anys vermells i en gaudí»: tota una (1) dècada marcada per l'heroïna. Experiència que compartí amb una (1) part important d'aquella generació, anomenada ocasionalment «perduda» i segons l'autor «la generació dels pringats», recollida en la primera novel·la publicada, Cavalls salvatges.[3][4]

Després de superar aquesta etapa, es concentrà en la creació artística en l'àmbit teatral. Als tretze (13) anys, ja havia estat membre de l'agrupació teatral La Farsa, i el 1977 entrà a l'Institut del Teatre, on cursà un parell (2) de trimestres. El 1978, juntament amb tres (3) amics, fundà el grup Anònim Teatre, que ha estrenat una dotzena (circa 12) de muntatges, cinc (5) dels quals obres del mateix Cussà.[3] Com a dramaturg fou una quinzena (circa 15) de muntatges escrits i sis (6) d'estrenats: Sòcrates o quasi una tragèdia grega (La Farsa, 1980) i Tres vistes per a un paisatge, Exili a Selene, Barcelona 2012, Íntima tragèdia, Godot vas tard (Anònim Teatre, 1978, 1991, 1996, 2006 i 2008).

Arran d'aquesta implicació amb les arts escèniques, Cussà començà escriure obres amb la intenció de posar–les en escena i, més tard, començà a dedicar–se a la narrativa amb més assiduïtat. Col·laborà ocasionalment en diversos mitjans de comunicació com Regió 7, El Periòdic d'Andorra, Enderrock o Descobrir Catalunya. Fou traductor literari de l'anglès al català; traduí una quarantena (circa 40) de llibres.[3]

En l'obra pròpia, Cussà romangué fidel a la riquesa lingüística del català del Berguedà, introduint–hi, emperò, propostes innovadores de creació pròpia o agafades de la vida. D'això, n'és un (1) exemple característic la contracció de paraules per formar una (1) expressió nova o més dinàmica.[3]

Cussà morí als seixanta (60) anys d'edat a casa seva a causa d'una (1) afecció respiratòria en plena efervescència creativa: estava fent el guió d'una (1) novel·la gràfica sobre la seva novel·la Cavalls salvatges amb el dibuixant i humorista gràfic Kap, havia acabat una (1) nova novel·la, Les muses, que es publicà pòstumament, i estava immers en un (1) recull de contes inèdits i un (1) llibre de poesia de «dotzets».[5]

Obra

Premis i reconeixements

  • 1983: Finalista del Premi de Narrativa Curta de Sant Boi per Urbana subterrània;

  • 1985: Guanyador del Premi de Narrativa Curta de Sant Boi per Actuació de gala;

  • 2001: Finalista del I Premi Leandre Colomer per La serp;

  • 2002: Guanyador del XXV Premi Fité i Rossell per L'alfil sacrificat;

  • 2009: Guanyador del XI Premi El lector de l'Odissea per El noi de Sarajevo;

  • 2021: Guanyador Premi Crítica Serra d'Or per El primer emperador i la reina Lluna[10].

Traduccions

Narrativa

  • Algú va volar per damunt del niu del cucut, de Ken Kesey per a Kalandraka;

  • L'esposa de Huguenin, de Matthew Phipps Shiel per a Columna Edicions;

  • Boira, de Richmal Crompton per a Columna Edicions;

  • L'amagatall, de Trezza Azzopardi per a Columna Edicions;

  • Dos (2) volums de contes, de Patricia Highsmith per a Columna Edicions;

  • Vernon God Little, de DBC Pierre per a Columna Edicions;

  • Fantasmes del crepuscle, de Magdalen Nabb per a Columna Edicions;

  • El noi lleó, de Zizou Corder per a Columna Edicions;

  • Club de lluita, de Chuck Palahniuk per a Editorial Empúries;

  • Rant, de Chuck Palahniuk per a Editorial Empúries;

  • Creuer d'estiu, de Truman Capote per a Editorial Empúries;

  • La cançó dels missioners, de John le Carré per a Editorial Empúries;

  • Next, de Michael Crichton per a Editorial Empúries;

  • La noia dels seus somnis, de Donna Leon per a Editorial Empúries;

  • Com dir adéu: guia domèstica per morir, de Debra Adelaide per a Editorial Empúries;

  • El noi del pijama de ratlles, de John Boyne per a Editorial Empúries;

  • Motí al Bounty, de John Boyne per a Editorial Empúries;

  • La casa del propòsit especial, de John Boyne per a Editorial Empúries;

  • Lladre de temps, de John Boyne per a Editorial Empúries;

  • The Noticer, d'Andy Andrews per a Editorial Pòrtic;

  • Blanc letal, de Robert Galbraith per a Ediciones Salamandra.

Teatre

  • Eh Joe, de Samuel Beckett, juntament amb Anna Camps i Maria Camps.

  • Los Reyes, de Julio Cortázar, pel XXIIIè Festival d'Estiu de Teatre de Berga.

Poesia

A final de la dècada del 1980, la revista literària Esment d'Igualada (Anoia) li publicà la traducció d'uns quants poemes de William Butler Yeats, tres (3) o quatre (4) sonets de Shakespeare i, excepcionalment, un (1) de Goethe. També ha traduït una (1) considerable quantitat de lletres de música, des del poeta Pete Sinfield de King Crimson fins a Sade o Tracy Chapman, passant per Bob Dylan, The Beatles, Pink Floyd i Leonard Cohen. I l'any 2007, per a l'Editorial Empúries, un (1) compendi amb totes les lletres de Lou Reed.

Referències

  1. ↑ Jordi Cussà i Balaguer al Qui és Qui de les Lletres Catalanes.

  2. ↑ Nopca, Jordi. «Jordi Cussà: “Quan venia droga em guanyava millor la vida que escrivint”», 26.02.2018.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Jordi Cussà i Balaguer». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

  4. ↑ Nopca, Jordi: «Cavalls salvatges de les lletres catalanes», 28.09.2019.

  5. ↑ Marimon Molas, Sílvia: «Mor l'escriptor Jordi Cussà, una ànima lliure que va trencar esquemes». Ara, 11.07.2021.

  6. ↑ «Cavalls salvatges: a galop entre l'èxtasi i l'abisme». Núvol, 04.01.2017.

  7. ↑ «Sajalín Editores – Caballos salvajes».

  8. ↑ «Il ragazzo di Sarajevo – Jordi Cussà – Libro – Atmosphere Libri – Biblioteca dell'acqua | IBS».

  9. ↑ «Josep Pla fumava per rumiar adjectius. Jo, quan tinc un dubte seriós, vaig a pixar». Núvol, 28.08.2017.

  10. ↑ Puigtobella, Bernat: «Adeu a Jordi Cussà». Núvol, 12.07.2021.

Enllaços externs

Jordi Cussà, escriptor català.

Jordi Cussà i Balaguer

El passat dimarts 17 de gener de 2022 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Fidela Renom i Soler (Sabadell, Vallès Occidental, 18 de gener de 1891 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 11 de setembre de 1987)[1], qui fou una (1) defensora de la dona treballadora i una (1) política catalana, la primera dona elegida regidora de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental).[2][3][4] Milità al Círcol Republicà Federal i a Esquerra Republicana de Catalunya.

Acabats els estudis primaris, ingressà a la Institución Libre de Enseñanza, de Sabadell (Vallès Occidental), que dirigia Fabià Palasí. Treballà en el tèxtil com a ordidora, i l'1 de febrer de 1934 fou la primera dona elegida regidora a l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental), on accedí com a membre de la candidatura Coalició d'Esquerres, que integraven el Círcol Republicà Federal (secció local del Partit Republicà Democràtic Federal), del qual era membre, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya, i que encapçalava Magí Marcé. Ocupà la regidoria d'Assistència Social, des de la qual emprengué la reforma de la Clínica de Maternologia; instituí la Diada de la Mare i, sobretot; creà la Lliga Laica Femenina, amb el propòsit de treballar per l'emancipació de la dona obrera i per crear una consciència femenina lliure de prejudicis religiosos. La Lliga s'encarregà de les escoles bressol, les primeres gratuïtes per a obrers, i creà el primer cos d'infermeres laiques.[1]

Fidela Renom milità en el Círcol Republicà Federal. Formà part de la Societat d'Actes Civils La Emancipación, fundada per Tomàs Viladot, per promoure els enterraments civils, i fou també una (1) destacada activista del Centre d'Estudis Psicològics, l'entitat dels espiritistes que tant de pes havien tingut abans de la Guerra Civil. El 1939, al final de la Guerra Civil, Fidela Renom s'hagué d'exiliar a França, on continuà militant a Esquerra Republicana de Catalunya, i no en tornà fins al 1947: primer, a Sabadell (Vallès Occidental); després, a Barcelona (Barcelonès). Hagueren de passar quinze (15) anys perquè reprengués les tasques d'assistència social que havia iniciat des de l'Ajuntament el 1934.[1]

Els últims anys, Fidela Renom visqué a la Residència de les Llars Mundet, on col·laborava activament en el periòdic trimestral Mundet–Paradís i formava part del seu consell de redacció.[5] Renom morí el 1987 a Barcelona (Barcelonès) i, tal com havia demanat, fou enterrada al departament laic del cementiri de Sabadell.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Nomenclàtor. «Plaça de Fidela Renom». Ajuntament de Sabadell.

  2. ↑ «‘Carrers amb història (IX)’: Fidela Renom, la primera regidora». iSabadell.cat.

  3. ↑ Ivern i Salvà, Dolors: «Biografia Fidela Renom i Soler · memoriaesquerra.cat». MemòriaEsquerra.cat i Fundació Josep Irla.

  4. ↑ Santamaria, Antonio: «'Història de Sabadell': Fidela Renom (1891–1987), feminista i primera regidora». iSabadell, 22.01.2017.

  5. ↑ «Fidela Renom: Els drets de les dones». Lluitadors.cat.

Enllaços externs

Cartell de l'exposició «1934–1939. Pioneres del municipalisme feminista. Fidela Renom i Soler, la primera regidor de Sabadell, 1934–1936», al museu municipal d'Història de Sabadell.

El passat dimarts 18 de gener de 2022 es commemorà el cent quaranta-vuitè aniversari del naixement de Joan Montllor i Pujal (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 18 de gener de 1874 — ibídem, 24 d'agost de 1960)[1], qui fou un (1) excursionista i escriptor sabadellenc.

Biografia

Promogué l'excursionisme a la seva ciutat i estigué lligat al Centre Excursionista del Vallès (actual UES), del qual era cofundador i des d'on portà una intensa activitat.[1] També estigué vinculat a la Fundació Bosch i Cardellach.[2]

Col·laborà en diversos mitjans de comunicació amb articles d'opinió i de divulgació de la història local. Fou redactor del Diari de Sabadell, on s'erigí en protector de l'anomenada Colla de Sabadell.[1]

El 1944 li concediren el títol de cronista honorari de la ciutat i el 1949 la Caixa d'Estalvis de Sabadell li atorgà el Premi Ciutadania.[1]

Obres

  • L'hostal del primer miracle de sant Josep Oriol. Impremta Viader, Sant Feliu de Guíxols, 1950.

  • La Parròquia de Jonqueres: la seva antiguitat, el seu nom, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1954.

  • La devoció mariana en el Vallès. Parròquies, santuaris i capelles, Editorial Joan Sallent, Sabadell, 1958.

  • Geografia urbana, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1983.

  • Notes històriques, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1983.

  • Costums, tradicions, temes comarcals, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1984.

  • Sant Llorenç del Munt, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1985.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Nomenclàtor. «Carrer de Montllor i Pujal». Ajuntament de Sabadell.

  2. ↑ «Carrers amb història (XV): Joan Montllor, l'excursionista». Isabadell.cat.

  3. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Montllor i Pujal.

Monument dedicat a Joan Montllor i Pujal, a la plaça dels Usatges a Sabadell.

Tomba de Joan Montllor i Pujal al Cementiri de Sabadell

Joan Montllor i Pujal

El passat dilluns 17 de gener de 2022 es commemorà el tres-cents setanta-cinquè aniversari del naixement d'Elisabeth Hevelius, també coneguda com a Catherina Elisabetha Koopman Hevelius (Gdańsk —aleshores Danzig—, Polònia, 17 de gener de 1647 — ibídem, 22 de desembre de 1693), qui fou una (1) astrònoma polonesa, coneguda com la «mare de la topografia lunar».[1][2]

Un (1) gran interès per l'astronomia portà Elisabetha, quan encara era molt jove, a apropar–se a Johannes Hevelius, un (1) comerciant i astrònom de renom internacional que vivia a la mateixa ciutat i que disposava a casa seva d'un (1) observatori. D'altra banda, ella havia adquirit bons coneixements de matemàtiques, especialment de càlcul, i de llatí, llengua amb què s'escrivia amb altres científics.[1]

Elisabetha Koopman es casà, als setze (16) anys, amb Johannes Hevelius, aleshores vidu, trenta-sis (36) anys més gran que ella i treballaren junts en l'observatori privat que es construïren –amb un (1) telescopi obert de cent cinquanta (150) peus (quaranta-cinc coma setanta-dos metres [45.72 m]) de longitud focal– i que es cremaria anys després en un (1) incendi. El seu objectiu era redactar un (1) catàleg amb les taules de les òrbites planetàries de Kepler. El matrimoni observà i descrigué les taques solars, cartografià la lluna, descrivint la libració lunar a Selenographia (1647), descobrí quatre (4) cometes i començà a elaborar un (1) catàleg d'estrelles.[1][3]

A la mort del marit, ella continuà les observacions en solitari i escrigué i publicà tres (3) obres més: Stellarum Fixarum (1687), Firmamentum Sobiescianum sive Uranographia (1690) i Prodromus astronomiae (1690), que incloïa un (1) catàleg d'estrelles i un (1) atles de constel·lacions explicant la posició exacta de més de mil cinc-centes (>1.500) estrelles i la tecnologia per a crear el catàleg amb l'ús del sextant i el quadrant, sense haver utilitzat cap telescopi. Les observacions del catàleg, fetes a ull nu, eren tan precises que foren les usades per a la confecció d'esferes celestes fins a l'aparició dels telescopis comercials al segle XVIII.[4][2][5]

Cultura

La vida d'Elisabeth Hevelius inspirà la novel·la The Star Huntress (2006).

Amb el seu nom i en honor seu s'anomenà el planeta menor 12625 Koopman i el cràter Corpman a Venus.

Referències

  1. O'Connor, J.J.; Robertson, E.F.: «Elisabetha Koopman – Biography» (en anglès). School of Mathematics and Statistics University of St Andrews, Scotland, desembre del 2008.

  2. «Catherina Elisabetha Koopman Hevelius, la madre de los mapas lunares». Facultad de Ciencia y Tecnología (ZTF–FCT) de la Universidad del País Vasco, 22.12.2013.

  3. Razkin, Uxue: «Elisabetha Koopman Hevelius: la primera astrónoma que se asomó al cielo» (en castellà). Mujeres con ciencia, 13.02.2020.

  4. Levi-Montalcini, Rita: Las pioneras: las mujeres que cambiaron la sociedad y la ciencia desde la Antigüedad hasta nuestros días. Crítica, Barcelona, 2011, pàg. 27. ISBN 9788498922226.

  5. Nick Kanas: Star Maps: History, Artistry, and Cartography, Springer Praxis Books, 2012. (anglès)

Enllaços externs

Elisabetha Hevelius observing the sky with a brass octant. Detail from an engraving from Johannes Hevelius's "Machinae Coelestis: Pars Prior", (1673), fig. O, facing p. 254.

Catherina Elisabetha Koopman Hevelius

El passat dilluns 17 de gener de 2022 es commemorà el quatrec-dentes vint-i-dosè aniversari del naixement de Pedro Calderón de la Barca (Madrid, Madrid, Espanya, 17 de gener de 1600 – ibídem, 25 de maig de 1681), qui és un (1) autor dramàtic de la literatura espanyola enquadrat dins l'anomenat Segle d'or espanyol, concretament al Barroc. Fou sacerdot, famós escriptor de la cort i autor d'obres de teatre, incloses exemples de tragèdia, comèdia i actes sacramentals. Algunes de les seves obres més conegudes són El alcalde de Zalamea i La vida es sueño. Fou considerat el millor escriptor dramàtic del seu temps.[1]

Biografia

Estudià a les universitats d'Alcalá (Madrid) i Salamanca (Castella i Lleó) després d'haver–se educat en un (1) col·legi jesuïta de Madrid (Madrid).[2] Deixà els estudis religiosos el 1620, i el 1623 feu la seva primera comèdia dramàtica, l'obra Amor, honor i poder. Viatjà per Itàlia i Flandes, com era costum entre els joves de famílies benestants de la seva època. Des del 1625 inicià la seva trajectòria a la cort, on de seguida es guanyà el prestigi, i aquesta fou l'època de les millors obres.

Es distingí com a soldat al servei del Duque del Infantado a la guerra dels Trenta Anys durant el setge d'Hondarribia (Guipúscoa, País Basc) del 1638 i a la Guerra dels Segadors. Ferit durant la batalla de Lleida del 1642 (Segrià, Catalunya),[3][4] obtingué la llicència absoluta el 1642 i una (1) pensió vitalícia. Des del 1663 fou nomenat capellà d'honor i es traslladà a Madrid (Madrid, Espanya).

Obres famoses

Temes

Els temes de Calderón són els típics del barroc i estan envoltats de pessimisme existencial. Es pregunta sobre què és la realitat, sobretot tenint en compte els enganys de la societat, ja que tota la vida sembla un (1) somni. L'individu està asfixiat pels convencionalismes i les enveges, que no el deixen ser lliure ni mantenir els seus principis, entre els quals destaca l'honor. La religió ocupa un (1) paper central: defensa una (1) pietat autèntica i respectuosa amb els dogmes del catolicisme. L'amor apareix com el motor de l'acció per als personatges, caracteritzats per un (1) parell de trets del seu caràcter que els fan propers a l'arquetip.

Estil

Calderón fa girar tota l'obra al voltant d'un (1) dilema existencial que pateix un (1) personatge. Escriu en vers i amb abundància de monòlegs simbòlics. La seva recerca formal l'emmarca dins el culteranisme, amb una (1) llengua plena de metàfores, referències literàries i musicalitat. S'inspira en Lope de Vega en la concepció de l'acció dramàtica i l'escenografia (a la que dona més importància).

Obres de creació basades en les de Calderón

  • Celos aún del aire matan (1660), Ni amor se libra de amor (1662), La estatua de Prometeo (1670), El hijo del sol, Faetón (1675), Contra el amor desengaño (1679) i Hado y divisa de Leonido y Marfisa (1680), òperes amb llibret de Calderón i música de Juan Hidalgo.

  • Música per a El secreto a voces (1671) per Giovanni Maria Pagliardi.

  • Aldimiro overo, Favor per favore (1683) i La Psiche o vero Amore innamorato (1683), òperes amb música d'Alessandro Scarlatti i llibrets de Giuseppe Domenico de Totis, respectivament sobre XX i Ni amor se libra de amor.

  • La púrpura de la rosa (1701), òpera amb música de Tomás de Torrejón y Velasco i llibret de Calderón.

  • Fieras afemina amor (1724), òpera amb música de Giacomo Facco i llibret d'Alejandro Rodríguez.

  • Manos blancas no ofenden (1761), òpera de José de Herrando.

  • Isabelle et Fernand ou L'Alcalde de Zalaméa (1783), comédie mêlée d'ariettes de Stanislas Champein, amb llibret de L.–F. Faur sobre El alcalde de Zalamea.

  • Liebe und Eifersucht (1807), amb música d'E. T. A. Hoffmann i llibret d'A. W. Schlegel, traduït de La banda y la flor.

  • Ulysses und Circe (1807), òpera de Bernhard Romberg, a partir d'El mayor encanto, amor.

  • Das Leben ein Traum (1818), òpera amb música de Friedrich Ludwig Seidel, sobre La vida es sueño.

  • Música incidental per a Der wundertätige Magus (El mágico prodigioso)(1865) de Josef Gabriel Rheinberger.

  • Dame Kobold (1870), òpera de Joachim Raff, amb llibret de Paul Weber sobre La dama duende.

  • Música incidental per a Der Richter von Zalamea (1883) d'Engelbert Humperdinck.

  • Pedro de Zalaméa (1884), grand–opéra de Benjamin Godard, amb llibret de Léonce Détroyat i Armand Silvestre, a partir d'El alcalde de Zalamea.

  • Dommeren i Zalamea (1892), òpera de Christian Frederik Emil Horneman, sobre El alcalde de Zalamea.

  • Der Richter von Zalamea (1899), òpera amb música de Georg Jarno i llibret de Viktor Blüthgen, sobre El alcalde de Zalamea.

  • Dues (2) cançons de Der Richter von Zalamea (1904), amb música de Richard Strauss, amb la traducció de Rudolf Presber.

  • Dame Kobold (1916), òpera amb música i llibret de Felix Weingartner sobre La dama duende.

  • Der Sünde Zauberei (1929), òpera de Walter Courvoisier sobre la traducció d'Eichendorff de Los encantos de la culpa.

  • La vita è sogno (1941), òpera en tres (3) actes amb llibret i música de Gian Francesco Malipiero, sobre La vida es sueño.

  • Circe (1944), òpera amb llibret i música de Werner Egk, refeta després com a Siebzehn Tage und vier Minuten (1966); totes dues sobre El mayor encanto, amor.

  • Pedro Crespo oder der Richter von Zalamea (1944), òpera popular d'Arthur Piechler.

  • El alcalde de Zalamea (1946), sarsuela amb música d'Henri Collet.

  • Il mago, òpera inacabada de Licinio Recife, amb llibret d'Emilio Mucci sobre El mágico prodigioso.

  • Le théâtre du monde (1956), òpera de Heinrich Sutersmeister, amb llibret d'Edmond Jeanneret, sobre El gran teatro del mundo.

  • Dame Kobold (1964), comèdia musical de Gerhard Wimberger sobre la traducció d'Hugo von Hofmannsthal de La dama duende.

  • Hus med dubbel ingång (1970), comèdia lírica amb música de Hilding Constantin Rosenberg, sobre Casa con dos puertas, mala es de guardar.

  • El divino Orfeo (1984), òpera de Minao Shibata, amb llibret de Sumiko Shibata sobre El divino Orfeo.

  • El mayor monstro los celos (1997), òpera de Josep Soler i Sardà

  • Música incidental per a El gran teatro del mundo (1998) per Antón García Abril.

  • El compositor alemany Carl Schadewitz (1887–1947), posà música, a alguna obra de Calderón de la Barca.

Vegeu també

Referències

  1. «Pedro Calderón de la Barca».

  2. Prat, Angel Valbuena: Literatura española en sus relaciones con la universal (en castellà). Sociedad Anónima Española de Traductores y Autores, 1965.

  3. Barca, Calderón de la: Obras Completas de Calderón de la Barca (en anglès). Ebooklasicos.

  4. Picatoste, Felipe: Compendio la historia de España (en castellà). Lib. de la Viuda de Hernando y Cia., 1889.

Enllaços externs

Monument to Pedro Calderón de la Barca (1600–1681) at the Plaza de Santa Ana (square) in Madrid, Spain). Made of marble and bronze by Joan Figueras Vila (1829–1881) in 1878 and inaugurated in 1880.

Comedias verdaderas, 1726.

Pedro Calderón de la Barca

El passat dilluns 17 de gener de 2022 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement d'Antonio Mingote Barrachina (Sitges, Garraf, Catalunya, 17 de gener de 1919 — Madrid, Madrid, Espanya, 3 d'abril de 2012[1][2]), qui fou un (1) dibuixant humorístic, escriptor i periodista.

Biografia

Antonio Mingote fou fill del músic Ángel Mingote, natural de Daroca (Aragó), i de Carmen Barrachina, escriptora nascuda a Batea (Terra Alta Catalunya), ambdós establerts a Sitges (Garraf, Catalunya). De ben jove s'afeccionà a la lectura i aprengué a dibuixar de forma autodidacta. Passà la seva infància entre les poblacions aragoneses de Daroca, Calataiud i Terol, on estudià. Fou deixeble del pintor Ángel Novella.

Passada la Guerra Civil entrà a l'Academia de Transformación de Infantería de Guadalajara (Castella–la Manxa), on començà a dibuixar en la revista La Cabra. Començà -sense acabar–los- estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Saragossa (Aragó). S'establí a Madrid (Madrid, Espanya) on es feu amic amb Rafael Azcona i Carlos Clarimón.

Inicià la seva carrera com a humorista gràfic a la revista La Codorniz el 1946 de la mà del seu director, Álvaro de la Iglesia. El 1948 publicà la seva primera novel·la, Las palmeras de cartón i el 19 de juny del 1953 encetà una (1) col·laboració amb el diari ABC que encara dura. Dos (2) anys després, en el 1955, li fou encomanada la direcció de la revista humorística Don José, que aplegà periodistes i humoristes que es farien famosos, i que dirigí en els seus cent primers números. L'any 1974 escriví el llibret de la peça El oso y el madrileño, una (1) revista musical de Mario Clavel. A l'any següent fou l'autor del guió de la sèrie televisiva Este señor de negro, dirigida per Antonio Mercero i protagonitzada per José Luis López Vázquez. Mingote ha escrit també guions cinematogràfics en col·laboració amb el productor José Luis Dibildos, com els dels films Soltera y madre en la vida, Pierna creciente, falda menguante, Hasta que el matrimonio nos separe, Vota a Gundisalvo. Posteriorment escrigué una (1) segona novel·la, Adelita en su desván.

En honor de l'artista, l'any 1967 l'editorial Prensa Española instituí un (1) premi amb el nom de Mingote, que li fou atorgat en la primera edició. Aquesta distinció s'ha continuat donant des d'aleshores a humoristes i periodistes gràfics i, juntament amb els «Mariano de Cavia» i «Luca de Tena», ha assolit prestigi en la professió periodística. El 1970 es publicà l'obra més eloqüent i filosòfica de Mingote, Hombre solo. Uns anys després aparegué Hombre atónito, un (1) reflex de la pròpia perplexitat davant dels variats comportaments humans.

La Real Academia Española el nomenà acadèmic el 1988; el seu discurs d'ingrés fou «La transición del humor de Madrid Cómico al de La Codorniz». El 24 de maig de 1996 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball conjuntament amb altres intel·lectuals famosos, com l'escriptor Camilo José Cela i el poeta Rafael Alberti. El 1987 fou investit membre de la Real Academia Española, on ocupà el seient 'r'. El desembre del 2005 rebé el nomenament de Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alcalà d'Henares (Madrid), i el gener del 2007 ho fou per la Universidad Rey Juan Carlos.

Morí el 3 d'abril de 2012 a causa d'un (1) càncer hepàtic a l'edat de noranta-tres (93) anys.

Els acudits de Mingote han tingut i tenen prestigi internacional, i han aparegut a les planes de publicacions com The New York Times, The Times Wednesday i el Daily Telegraph.

Premis

  • 1961: Creu de Cavaller de la Orden de Isabel la Católica;

  • 1967: Premi Mingote;

  • 1976: Premi Ondas;

  • 1979: Premis Juan Palomo, Larra i Víctor de la Serna;

  • 1980: Premio Nacional de Periodismo;

  • 1988: Premio iberoamericano de humor gráfico «Quevedos»;

  • 1988: Medalla d'Or al Mèrit Artístic;

  • 1989: Premi Torre de marfil;

  • 1989: Premio a la Transparencia (ANFEVI);

  • 1995: Medalla d'Or de l'Ajuntament de Madrid;

  • 1996: Medalla d'Or al Mèrit en el Treball;

  • 1997: Creu de plata de la Guàrdia Civil;

  • 1998: Cartero Honorario de España;

  • 1999: Pluma d'or de El Club de la Escritura;

  • 2001: Premi Personalidad;

  • 2002: Premio Luca de Tena;

  • 2005: Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alcalà d'Henares;

  • 2007: Doctor Honoris Causa per la Universitat Rey Juan Carlos;

  • Premi Gat Perich;

  • Medalla d'Or de les Belles Arts.

Selecció d'obres

  • Historia de la gente

  • Historia de Madrid

  • Historia del traje

  • Las palmeras de cartón

  • Hombre solo

  • Hombre atónito

  • Historia del mus

  • Mi primer Quijote

  • Patriotas adosados

  • El conde Sisebuto

Referències

  1. «Fallece Antonio Mingote, maestro del humor español» (en castellà). El País, 03.04.2012.

  2. «El dibuixant Antonio Mingote mor als 93 anys». El Periódico, 03.04.2012.

Enllaços

Fotografia d'Antonio Mingote Barrachina el 1981

Detall del mural de Mingote a l'estació de Retiro del Metro de Madrid (1987)

Antonio Mingote Barrachina

El passat dilluns 17 de gener de 2022 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement de Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar, Maresme, 17 de gener de 1911 — l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 d'octubre de 1995), qui fou un (1) escriptor català.

Biografia

Era fill de Josep Ferran i Condominas fabricant téxtil i Maria de Pol i Vilà.[1] El 1933 es llicencià en dret a a Universitat de Barcelona (Barcelonès), on es declarà deixeble d'Antoni Rovira i Virgili, i el 1937 ja guanyà el Premi Narcís Oller. Durant la Guerra Civil Espanyola fou instructor de milícies i lluità al front d'Aragó marxà a França, on fou internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Gràcies a les gestions del Comitè Britànic per als refugiats d'Espanya marxà a Mèxic, on el 1946 es llicencià en lletres. Allí treballà en el diccionari enciclopèdic UTEHA, fou col·laborador al diari mexicà Excelsior i fins i tot visqué en una (1) comunitat indígena maia, que li inspirà una (1) novel·la. Amb Joan Sales, Raimon Galí i altres fundà les revistes en català Full Català i Quaderns de l'Exili, on polemitzà en la defensa d'un (1) catalanisme renovat a causa de la dura experiència de la Guerra Civil. També conegué la filòloga gal·lesa Esyllt T. Lawrence, amb la qual es casà.

El 1948 tornà a Catalunya i s'establí a Arenys de Mar (Maresme), on exercí d'advocat, alhora que col·laborava a Serra d'Or i publicava narracions infantils a Cavall Fort i Tretzevents. La seva obra reflecteix la fascinació pels ambients mexicans i pel substrat indígena, i es defineix pel seu estil creador i una (1) gran imaginació. El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi. També ha traduït al català El vell i el mar d'Ernest Hemingway i Enllà d'A. J. Cronin.

És enterrat al Cementiri d'Arenys de Mar (Maresme).

Obres

  • Tríptic (1937, publicada el 1964);

  • Abans de l'alba (1954);

  • La ciutat i el tròpic (1956, Premi Víctor Català 1955);

  • Érem quatre (1960);

  • Miralls tèrbols (1966);

  • De lluny i de prop (1973);

  • Sedna (1980);

  • Entre tots ho farem tot (1982);

  • El gegant i el rabadà. Neu al parc (1993).

Referències

  1. «esquela de Maria de Pol i Vilà». La Vanguardia, 31.01.1967, pàg. 25.

Enllaços externs

Fotografia de Lluís Ferran de Pol

El passat dilluns 17 de gener de 2022 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Miquel Serra i Pàmies (Reus, Baix Camp, Catalunya, 17 de gener de 1902 — Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 14 de juny de 1968), qui fou un (1) polític català, germà de Josep Serra i Pàmies, principalment recordat per evitar la destrucció parcial de la ciutat de Barcelona (Barcelonès) durant el període final de la Guerra Civil Espanyola.[1]

Biografia

De jove havia col·laborat en diverses publicacions reusenques, entre elles Foment i a la revista satírica La Porra, de caràcter nacionalista radical. Mentre treballava a la Catalana de Gas i Electricitat, milità a la Unió Socialista de Catalunya (USC). Participà en la creació, el 23 de juliol de 1936, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a partir de la fusió del Partit Comunista Català (PCP), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE. També en fou vicesecretari i tresorer. Sempre defensà la independència del Partit davant les pressions de l'URSS i la Internacional Comunista.

El 1937 el president Lluís Companys el nomenà conseller de proveïments de la Generalitat el 29 de juny de 1937. El gener del 1939, quan les tropes franquistes ja havien travessat el riu Ebre i tothom donava per perduda la Guerra Civil, Serra i Pàmies aconseguí que l'exèrcit republicà no destruís Barcelona (Barcelonès) durant la retirada.[2] L'URSS i la Internacional Comunista havien elaborat un (1) pla per destruir Barcelona (Barcelonès) amb milers de tones de trilita i grans quantitats de munició d'artilleria per dinamitar les principals fàbriques i infraestructures de la ciutat. Serra i Pàmies s'oferí per enllestir–ne els detalls i donar–ne l'ordre, però dedicà tots els esforços a evitar que el pla s'executés.

S'escapà de Barcelona (Barcelonès) cap a França, on es retrobà amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que se n'havia anat abans, i s'instal·laren a París (Illa de França). El juliol del 1939 dirigents de Moscou (Rússia) li demanaren que hi anés i allí fou arrestat i conduït als calabossos de Lubianka, la seu de l'NKVD, els serveis secrets estalinistes, juntament amb el seu company Del Barrio. El judici començà el 14 d'agost de 1939. Assegut a la banqueta dels acusats, Serra escoltà com l'acusaven d'anticomunista, trotskista i maçó, d'haver perdut els arxius del PSUC, d'incomplir les ordres de dinamitar Barcelona (Barcelonès) i de perdre els fons econòmics del Partit, a més de pertànyer als serveis secrets francesos i ser el principal culpable de la derrota republicana a la Guerra Civil. Després d'aquesta darrera acusació, molt debilitat per les tortures patides, tingué una (1) crisi nerviosa que obligà a suspendre la sessió i que li produí unes seqüeles que l'acompanyarien tota la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara. En sessions posteriors es defensà fins al 20 d'agost de 1939, que acabà un (1) procés del qual sortí exculpat d'haver incomplert l'enderrocament de Barcelona (Barcelonès), però declarat culpable dels altres càrrecs.[3] Se n'anà llavors a Mèxic, on visqué fins que morí el 1968.[4] Fou un (1) dels fundadors del Moviment Social d'Emancipació Catalana.

Els seus esforços per evitar la destrucció de Barcelona (Barcelonès) foren immortalitzats el 2017 en la pel·lícula documental Terra Cremada.[5]

Referències

  1. Olesti Trilles, Josep: Diccionari biogràfic de reusencs. l'Ajuntament, Reus, 1992, pàg. 611.

  2. Martí, Guillem: «1939: Miquel Serra i Pàmies salva Barcelona de ser "terra cremada"». Revista de Catalunya, 251, juny del 2009, pàg. 32–53.

  3. Martí, Guillem: «L'home que va oblidar la destrucció de Barcelona». Barcelona Metròpolis, 89, estiu del 2013, pàg. 37–40.

  4. «Miquel Serra i Pàmies». Gran Enciclopèdia Catalana. L'Enciclopèdia.cat.

  5. «Terra cremada».

Enllaços externs

© Josep M. Sagarra / ANC

Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep Maria Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC entrà com a conseller de Proveïments.

El passat dilluns 17 de gener de 2022 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Jesús Ernest Martínez Ferrando (València, Horta, País Valencià, 17 de gener de 1891 — ibídem, 26 de setembre de 1965), més conegut com a Ernest Martínez Ferrando, qui fou un (1) arxiver, escriptor i historiador valencià.

Com a arxiver, fou destinat l'any 1920 a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, del qual fou director des del 1940 fins al 1961. Ernest Martínez en millorà les instal·lacions, i hi inicià un (1) procés de modernització i ampliació i condicionà la instal·lació i conservació de fons, fets que reafirmaren el prestigi científic de l'arxiu.

Biografia

Estudià Filosofia i Lletres, branca d'Història, a València (Horta, País Valencià), i obtingué premi extraordinari de llicenciatura el 1914. L'any 1915 ingressà al Cos d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Prestà servei a la Biblioteca Universitària de Barcelona (Barcelonès) i a la Biblioteca Provincial de Girona (Gironès) el 1919. Des de l'any 1920 treballà a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que dirigí entre els anys 1940 i 1961.[1] En aquest període hi millorà les instal·lacions, hi inicià un (1) procés de modernització i ampliació, condicionà la instal·lació i conservació de fons, canvis que consolidaren el prestigi científic de l'arxiu. A més, modernitzà les dependències de treball i les parts ornamentals (galeria del pati i mirador).[2]

Pel que fa al vessant literari, Carles Riba l'havia anomenat «el nostre Dickens en potència».[3]

Fou autor de narracions curtes, especialment de contes, encara que també té alguna novel·la, com Una dona s'atura en el camí, per la qual obtingué el Premi Joan Crexells (1935). A part, traduí al català obres literària d'autors francesos (Guy de Maupassant) i alemanys (Heinrich von Kleist, August Liebmann Mayer, Arthur Schnitzler, Stefan Zweig), com també obres d'història de les lletres i de les arts del castellà.

Especialista en la baixa edat mitjana a la Corona d'Aragó, la seva tasca com a historiador començà el 1934 amb Catálogo de la documentación relativa al antiguo reino de Valencia (Jaime I el Conquistador; Pedro el Grande). Dos (2) anys més tard publicà Pere de Portugal, «rei dels catalans», vist a través dels registres de la seva Cancelleria (1936) i altres obres i articles —aquests darrers, en revistes especialitzades— relacionats amb la matèria.

En relació amb això, a banda de les obres de caràcter arxivístic (catàlegs, guies, etc.), les d'investigació científica se centraren, sobretot, en dos (2) períodes. D'una banda, el dels segles XIII–XIV (que van des de Jaume I fins a Alfons el Benigne) i, d'una altra, el de mitjan segle XV (la revolució catalana contra Joan II). La seva obra demostra l'accés que tingué als fons documentals, fet que li permeté centrar–se en les èpoques que li interessaven, com la baixa edat mitjana.

La seva faceta literària, tot i que no la conreà als primers anys de la postguerra, sinó entre els anys 1958 i 1963, perquè es dedicà a la gestió de la direcció de l'arxiu i a la investigació historiogràfica, quedà reflectida en el terreny històric. Les biografies i narracions de fets històrics els presentava de manera que podien ser llegits com una novel·la però amb la cura en les dades d'un (1) arxiver. El que interessava a Martínez Ferrando era «la individualitat dels personatges històrics i, a la vegada, la capacitat de trobar l'estil, clar i elegant, líric quan era necessari, per fer–los entenedors, per atrapar–hi el lector».[4]

Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès) el 1941, any en què hi ingressà amb un (1) discurs sobre Nueva visión y síntesis del gobierno intruso de Renato de Anjou en Cataluña. El 1949 fou nomenat primer president de la delegació de l'Asociación Nacional de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos (ANABA) a Catalunya i Balears (1949–1952), i un (1) any després inspector regional dels Arxius de la zona de Llevant, càrrec que li donà accés als arxius catalans, valencians i balears. A part, fou membre del Consell Internacional d'Arxius, formà part del Centre de Cultura Valenciana, de l'Acadèmia Pontaniana de Nàpols (Campània, Itàlia), de la Deputazione di Storia Patria per la Sardegna (Itàlia), de la Societat Geogràfica de Lisboa (Portugal) i del patronat dels Monestirs Reials de Poblet i Santes Creus (Aiguamúrcia, Alt Camp, Catalunya), a més d'estar adscrit a la Hispanic Society of America.

Vicent Alonso dedicà la seva tesi doctoral a Ernest Martínez Ferrando i com a fruit de la qual ha editat i prologat les obres següents: Entre la poesia en prosa i el conte literari. Sobre la literatura d'Ernest Martínez Ferrando (PAM, Barcelona, 1992), La trajectòria intel·lectual d'Ernest Martínez Ferrando (Eliseu Climent, València, 1992).

Una dona s'atura en el camí

Es tracta de la novel·la més important de Martínez Ferrando. Segons Vicent Alonso[5] l'autor l'escrigué animat per diversos crítics literaris que l'encoratjaren a fer un (1) salt qualitatiu des del gènere del conte cap a l'escriptura d'obres més ambicioses. L'any 1935 l'obra guanyà el premi Crexells, potser el més prestigiós per als narradors catalans de l'època.

L'argument ens situa a la Barcelona (Barcelonès) dels anys trenta (30). Dues (2) germanes òrfenes, Carme i Natàlia, hi viuen una (1) solteria força insulsa fins que Enric, un (1) home d'origen aristocràtic i comportament desconcertant, comença a sol·licitar l'amor de Natàlia, potser la més bonica de les dues (2) germanes, i sense dubte la de caràcter més viu i somiador. L'amor entre ambdós joves, que en un (1) principi pren la forma d'un (1) nuviatge més o menys estable, canvia sobtosament quan la mort de la mare d'Enric provoca en aquest un (1) canvi de caràcter radical. Els episodis psicòtics, ja habituals en Enric, s'agreugen llavors de manera considerable, i Natàlia, com a conseqüència, comença a replantejar–se el seu futur.

El mateix Vicent Alonso es refereix a diverses mancances de l'obra, com per exemple el seu ritme irregular. Altres crítics com Manuel Montoliu[6] i Palau i Fabre[7] destaquen el caràcter superficial dels personatges, l'excessiva autonomia argumental dels capítols o la manca d'interés de l'autor per esgotar la trama i portar–la per sendes col·laterals. Comptat i debatut, tots els crítics esmentats coincideixen a subratllar que Una dona s'atura en el camí és una novel·la concebuda realment des de la tècnica del relat breu. «L'obra de Martínez Ferrando —afegeix Montoliu—, ja a les primeres pàgines, passat el primer capítol, salta per damunt del marc del conte, dintre del qual havia estat concebuda, i perd tot interés per a recuperar–lo només en els moments en què l'autor torna a la tonalitat inicial del conte.»[8]

Tot i les crítiques, Una dona s'atura en el camí destaca, segons Alonso, per diversos aspectes positius com ara la introducció de símbols o la presència d'un (1) cert psicologisme epidèrmic en sintonia amb les teories de Freud. En paral·lel, la tècnica de l'autor deixa moments de gran bellesa i mestria formal, comparables sens dubte amb alguns dels millors passatges dels seus contes.

Obra

Històrica

General

  • Catálogo de la documentación relativa al antiguo reino de Valencia: contenida en los registros de la cancillería real (1934);

  • Uns capítols atorgats als mallorquins per Pere, conestable de Portugal, «Rei intrús de Catalunya» (1935);

  • Pere de Portugal: rei dels catalans: vist a través dels registres de la seva Cancelleria (1936);

  • Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la solemne recepción pública de J. Ernesto Martínez Ferrando el día 6 de julio de 1941 (1941);

  • Tragedia del insigne condestable don Pedro de Portugal (1942);

  • Privilegios otorgados por el Emperador Carlos V en el Reino de Nápoles: Sicilia aquende el Faro: serie conservada en el Archivo de la Corona de Aragón (1943);

  • Negociaciones matrimoniales de Jaime II con María de Chipre (1946);

  • Jaime II de Aragón: su vida familiar (1948). Dos volums (text i documents);

  • Els fills de Jaume II (1950);

  • Biografía de Elisenda de Montcada: regina de Pedralbes (1953);

  • Els Descendents de Pere el Gran (1954);

  • Jaume II (1954);

  • Próspero de Bofarull y Próspero de Mérimée: una amistad ejemplar (1954);

  • Jaume II, o, el seny català (1956);

  • Tres siglos de disposiciones reales sobre Menorca (1958);

  • La tràgica història dels reis de Mallorca. Jaume I, Jaume II, Sanç, Jaume III, Jaume (IV), (Isabel) (1960);

  • Jaume II o El seny català; Alfons el Benigne (1963). Reedició de Jaume II, o, el seny català amb la biografia d'un altre rei, el Benigne.

Sobre l'ACA

  • El Archivo de la Corona de Aragón (1944);

  • Tres archivos de España (1950);

  • Los archivos de Barcelona (1952);

  • Archivo de la Corona de Aragón: guía abreviada (1958);

  • Índice cronológico de la Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón (1958–1973).

Col·laboracions i pròlegs

  • San Vicente Ferrer y la Casa Real de Aragón: documentación conservada en el Archivo Real de Barcelona (1955). Amb col·laboració de Francisca Solsona Climent.

  • Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila (1966 i 1969).

  • Santes Creus en la guerra contra los franceses: la política del Mariscal Suchet en la Baja Cataluña de Joan Mercader (1950). Pròleg d'Ernest Martínez Ferrando.

  • Quan els sentits s'afinen: Inici d'unes memòries de Ferran Canyameres (1959). Pròleg d'Ernest Martínez Ferrando.

Narrativa

  • Les llunyanies suggestives i altres proses (1918);

  • El farsant i l'enamorada (1919);

  • Vida d'infant (1921), novel·la;

  • Històries i fantasies (1924);

  • Primavera inquieta (1926), reelaboració de Vida d'infant;

  • Tres històries cruels (1930);

  • Una dona s'atura en el camí (1935). Premi Crexells del 1935.

  • El petit Rovira (1936);

  • Remors de veus al cementiri (1936);

  • Recull de contes valencians (1958);

  • Els set pecats capitals (1960);

  • L'altre geperut i alguns contes més (València: L'Estel, 1963);

  • Narracions (Edició de Josep Piera. València: Institució Alfons el Magnànim, 1983);

  • La botiga del llibres vells (Pròleg de Vicent Alonso. Alzira: Bromera, 2011).

Traduccions

Vegeu també

Referències

  1. GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA: Jesús Ernest Martínez Ferrando, 1997, pàg. 446, vol. 14.

  2. ASOCIACIÓN NACIONAL DE ARCHIVEROS, BIBLIOTECARIOS Y ARQUEÓLOGOS: Martínez Ferrando, archivero. Miscelánea de estudios dedicados a su memoria. Asociación Nacional de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, Madrid, 1968, pàg. VII.

  3. ALONSO, Vicent: La trajectòria intel·lectual d'Ernest Martínez Ferrando. Eliseu Climent, València, 1992, pàg. 50.

  4. MUÑOZ, Teresa: «Correspondencia entre J. Ernest Martínez Ferrando i Hermínia Grau». Llengua i Literatura, 2004, pàg. 337 (volum 15).

  5. Alonso, Vicent: «Introducció a "Una dona s'atura en el camí"». Aguaclara [Alacant], 1992, pàg. 11–28.

  6. Montoliu, Manuel: «Breviari crític. Conte o novel·la». La Veu de Catalunya, 02.01.1936.

  7. Palau i Fabre, Josep: «Una dona s'atura en el camí». La Humanitat, 06.12.1935.

  8. Montoliu, Manuel: Op. Cit.

Bibliografia

  • A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Jesús Ernest Martínez Ferrando.

  • ALONSO, Vicent: Entre la poesia en prosa i el conte literari: sobre la literatura d'E. Martínez Ferrando, Institut Universitari de Filologia Valenciana, Abadia de Montserrat, València, 1948.

  • ALONSO, Vicent: La trajectòria intel·lectual d'Ernest Martínez Ferrando, Eliseu Climent, València, 1992.

  • ASOCIACIÓN NACIONAL DE ARCHIVEROS, BIBLIOTECARIOS Y ARQUEÓLOGOS: Martínez Ferrando, archivero. Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, Madrid, 1968.

  • DIPUTAZIONE DI STORIAPATRIA PER LA SARDEGNA: Studistorici in onore di Ernesto Martinez Ferrando, 1962.

  • ESTELRICH I ARCE, Pilar: Ernest Martínez Ferrando, traductor de Stefan Zweig. Una aproximació a 'Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona', 2005.

  • GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA: «Jesús Ernest Martínez Ferrando», Enciclopèdia Catalana, volum 14, Barcelona, 1997, pàg. 446–447.

  • MUÑOZ, Teresa: «Correspondencia entre J. Ernest Martínez Ferrando i Hermínia Grau», Llengua i Literatura, 15, 2004, pàg. 337. «Enllaç».

Fotografia de Jesús Ernest Martínez Ferrando