El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el vuitanta-tresè aniversari del naixement d'Avram Hershko (en hongarès: Ferenc Herskó; en hebreu: אברהם הרשקו) (Karcag, Hongria, 31 de desembre de 1937), qui és un biòleg i professor universitari israelià d'origen hongarès, guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 2004.

Biografia

Nasqué el 31 de desembre de 1937 a la ciutat hongaresa de Karcag, l'any 1950 emigrà amb tota la seva família a Israel. Estudià medicina a la Universitat Hebrea de Jerusalem, on es graduà el 1965, i posteriorment realitzà el seu doctorat en biologia l'any 1969.

Entre els anys 1965 i 1967 fou membre de les Forces de Defensa Israelians, on desenvolupà feines de físic. Actualment és professor a l'Institut Rappaport d'Investigació en Medicina a l'Institut Israelià de Tecnologia o Technion de Haifa, i professor adjunt de patologia a la Universitat de Nova York.

Recerca científica

Interessat en la degradació proteica, al costat d'Aaron Ciechanover al seu Laboratori de recerca del Technion i en col·laboració amb el nord–americà Irwin Rose, observà com aquesta degradació era regulada per l'ubiquitina, una petita proteïna que apareix de forma natural a les cèl·lules eucariotes. Per aquest descobriment l'any 2004 fou guardonat, juntament amb Ciechanover i Irwin Rose, amb el Premi Nobel de Química.

A portrait of Nobel Laureate in Chemistry Prof. Avram Hershko. זוכה פרס נובל בכימיה, פרופ' אברהם הרשקו Photo: AMOS BEN GERSHOM, 11/09/1994

Avram Hershko

El passat dimecres 30 de desembre de 2020 es commemorà el cent setanta-unè aniversari del naixement de Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 ― ibídem, 27 de desembre de 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del Modernisme català. Com a arquitecte, s'avançà a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.

Des de la docència, formà deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme fou un impulsor polític del catalanisme, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les Corts Espanyoles amb la candidatura dels quatre (4) presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol vora el 1898. Combinà la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part als darrers anys de la seva vida al seu estudi de la Masia Rocosa, antic mas del segle XVII, propietat de la família Montaner i situada al costat de la Casa Domènech, residència familiar dels Domènech i Montaner a la vila de Canet de Mar (Maresme) i actual seu de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.

Estudis i docència

Nascut al carrer Avinyó de Barcelona, era el segon fill de Pere Domènech i Saló, un editor i enquadernador de prestigi i de Maria Montaner Vila, que pertanyia a una família acomodada de Canet de Mar (Maresme), població on residí freqüentment a la seva casa estudi avui convertida en museu. Després d'estudiar ciències fisicomatemàtiques, estudià la carrera d'arquitectura a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, on es titulà el 13 de desembre de 1873.

Quan acabà els estudis, viatjà juntament amb el seu amic Josep Vilaseca per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria, per conèixer les tendències arquitectòniques.

El 1875, només crear-se l'escola d'arquitectura de Barcelona, s'hi incorporà, junt amb el seu amic Josep Vilaseca, com a professor de topografia i mineralogia. El 1877 obtingué la càtedra de «Coneixement de materials i aplicació de les ciències fisicoquímiques a l'arquitectura». El 1899 fou nomenat catedràtic de «Composició d'edificis» i professor de projectes. El 1900 fou director de l'escola d'arquitectura, i entre els anys 1901 i 1905 fou substituït per Joan Torras i Guardiola, període en què Domènech estigué a Madrid com a diputat. Tornà a ocupar el càrrec entre els anys 1905 i 1920. La seva tasca docent durà quaranta-cinc (45) anys, des d'on exercí una influència considerable sobre com havia de ser el modernisme a Catalunya. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura.

Col·laboracions literàries

Domènech col·laborà amb les principals publicacions catalanes: La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya, El Diluvio i La Veu de Catalunya. El 1904, arran d'un desacord amb Cambó, abandonà la col·laboració a La Veu de Catalunya i fundà el setmanari El Poble Català. També publicà nombrosos llibres, uns sobre tècnica (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i altres d'assaig (La política tradicional d'Espanya, 1898; Estudis polítics, 1905, Conservació de la personalitat de Catalunya, 1912, La Política tradicional d'Espanya: com pot salvar-se'n Catalunya, 1919).

Escrigué un article titulat «A la cerca d'una arquitectura nacional», publicat el 28 de febrer de 1878 a la revista La Renaixença, que marca el camí per una arquitectura moderna i nacional catalana. En aquest article reivindicà la importància del fet particular en un context global.

També destaquen les seves col·laboracions editorials. Fou director de la Biblioteca Artes y Letras, que publicava l'editorial Domènech, l'empresa familiar per la qual dissenyà moltes cobertes de llibres, i que incloïa els millors escriptors del país i traduccions de les obres més importants de la cultura europea del moment. Entre els anys 1886 i 1897 l'editorial Montaner i Simón publicà, sota la direcció de Domènech, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i continuada per Josep Puig i Cadafalch.

En companyia dels seus amics Antoni M. Gallissà i Josep Font i Gumà i amb membres del Centre Excursionista de Catalunya visità les esglésies romàniques de diversos indrets de Catalunya; el 1904, les del Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya; el 1905, les del Ripollès, el Gironès, el Vallespir, el Rosselló i la Vall d'Aran i, finalment, el 1906 visitaren les esglésies de l'Empordà, que presentaven un estil que anomenà el primer romànic. Domènech preparava així el material per als seus treballs sobre art romànic i dotava l'Escola d'Arquitectura d'un fons fotogràfic important.

Polític

Políticament s'inicià de molt jove, i el 1870 participà en la fundació de la Jove Catalunya i del Centre Català, grup del qual se separà el 1887. Ingressà a la Lliga de Catalunya, de la qual fou president el 1888, i el 1891 fundà la Unió Catalanista, partit del qual l'any 1892 fou el primer president, amb Enric Prat de la Riba com a secretari. Aquell mateix any presidí l'assemblea que redactà les Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes.

Seguí una política de col·laboració amb Polavieja, qui defensava les reivindicacions regionalistes. També fou un dels signants del Manifest a la reina regent de 1898. L'any següent s'incorporà al Centre Nacional Català que, el 25 d'abril de 1901, en fusionar-se amb la Unió Regionalista, es constituí en la Lliga Regionalista. La Lliga estava formada per sectors de la burgesia i per les classes mitjanes decebudes del polaviejisme i mobilitzades pel Tancament de Caixes; defensava una Catalunya lliure, forta i autònoma.

El compromís de Domènech amb la defensa de la identitat del país el decidí a presentar-se a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 amb la peculiar candidatura dels «quatre (4) presidents». Fou reelegit el 1903, però es mostrà disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904). Hom pensa que ell fou l'autor de l'article anònim titulat «Fivallers de guardarropia» aparegut el 14 d'abril de 1904 a la revista Joventut; se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari El Poble Català entorn del qual s'organitzà Esquerra Catalana. Socialment conservador, però, se n'anà distanciant, i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles. Baptisteri i celle[r]: memòria de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres (3) darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura.

La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres (3) vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). El 1881 fou mantenidor dels Jocs Florals, i el 1895 en fou president. Fou membre de l'ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1901) i ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921).

Arquitecte

Com a arquitecte, Domènech i Montaner realitzà edificis en els quals es combina una racionalitat estructural amb elements ornamentals extraordinaris, inspirats en els corrents arquitectònics hispanoàrabs i en les línies corbes pròpies del modernisme.

Els seus edificis s'anticiparen als corrents arquitectònics del seu temps, com l'ús d'estructures de ferro i la utilització total del maó vist, incorporant una profusió de mosaics, ceràmiques i vidres policromats, disposats amb exquisida harmonia, que els confereixen un aspecte grandiós.

Des de la seva posició de director de l'Escola d'Arquitectura impulsà un estil que hi adaptaren molts dels seus alumnes. Puig i Cadafalch el considerava «l'home d'un període i una escola artística, que ha estat el ressò de desenvolupaments artístics d'altres països adaptant-los amb un caràcter especial propi, amb un caràcter innovador».

Amb el pas del temps, i contràriament al que feien altres arquitectes del modernisme, Domènech i Montaner va tendir a realitzar edificis més lleugers, eliminant material en les estructures però mantenint l'ornamentació com a element de primer ordre.

Premodernisme

Només llicenciar-se va viatjar per Europa amb Josep Vilaseca, i se sentí atret per l'arquitectura prussiana. Aquesta influència i, especialment la de la personalitat de Vilaseca, imprimiren un caràcter innovador, però alhora simètric, rigorosament germànic.

El panteó de Clavé, la casa Montaner a la ronda Universitat i el nonat projecte de les institucions provincials d'instrucció pública, obres de Domènech anteriors al 1878, any de publicació del seu manifest A la recerca d'una arquitectura nacional, tenen aquesta influència i es poden considerar de l'etapa premodernista.

Precisament l'edifici de l'Editorial Montaner i Simón (1879–1885) fou la seva primera obra posterior al manifest, i hi incorporà l'ús de solucions decoratives mudèjars sense abandonar la influència i simbologia germànica. Domènech s'avançà a les manifestacions europees, marcant de manera clara i vehement un llenguatge innovador, en un programa arquitectònic que es fonamenta en un nou concepte integrador de totes les arts. Fou un encàrrec del seu oncle Ramon Montaner i Vila qui també li encarregà el seu habitatge a Barcelona, el Palau Ramon Montaner, i reformes al Castell de Santa Florentina, la seva residència a Canet de Mar (Maresme).

Modernisme

Amb motiu de l'Exposició Universal del 1888 rebé diversos encàrrecs fruit de la bona amistat amb Elies Rogent, director de l'Escola d'arquitectura i de les obres de l'exposició. Domènech fou vocal de la comissió de mineria i l'arquitecte director de la secció cinquena dedicada a obres de millora del Parc de la Ciutadella; féu la reforma de la Casa de la Ciutat per poder hostatjar la família reial durant el certamen i, sens dubte els més coneguts, foren la construcció del desaparegut Hotel Internacional, realitzat en un temps rècord de cinquanta-tres (53) dies, i el cafè restaurant conegut com el Castell dels Tres Dragons (actual Museu de Zoologia de Barcelona). És l'edifici que millor expressa les noves tendències i és considerat com el començament de l'etapa modernista. L'edifici té una volumetria clara amb uns paraments nets i unes obertures ben compostes. Amb un aire industrial en l'ús dels materials, Domènech féu servir maó vist amb formes arestades. Emprà el ferro també vist, en una estructura contundent i compacta, en la implantació de l'edifici i àgil i transparent en la part alta en forma de baranes i una coberta amb agulla. L'interior és un espai obert amb dos arcs que suporten una coberta esglaonada simètrica. Domènech incorporà les millors arts aplicades i solucions ornamentals que esdevindrien permanents, com les corones florejades dels capitells. Comptà amb la ceràmica de la fàbrica Pujol i Bausis amb disseny d'Antoni M. Gallissà, Josep Llimona, J.A. Pellicer i Alexandre de Riquer i els vitralls (ara perduts) d'Antoni Rigalt i Blanch. Aquestes tècniques, experimentades anteriorment a l'edifici de l'Editorial Montaner i Simón inspiraren Berlage en l'edifici de la borsa d'Amsterdam (Països Baixos).

Posteriorment, desenvolupà habitatges particulars com les cases Navàs i Rull a Reus (Baix Camp); la Lleó Morera, la casa Thomas a Barcelona o la casa Solà Morales a Olot (Garrotxa). En totes practicà una visió integral del modernisme, amb un desenvolupament intens de les arts aplicades, especialment l'escultura, el mosaic i els vitralls.

La casa Navàs, un habitatge unifamiliar que és una autèntica obra al servei d'un concepte fruit de l'encàrrec del propietari. Cada element de la decoració i del mobiliari estan fets per encaixar perfectament en una arquitectura integral. La Lleó Morera, seguint el precedent de la Navàs, és la culminació de les factures d'artistes consagrats i habituals col·laboradors de Domènech i Montaner, com Bru, Maragliano, Homar, Rigalt i Josep Pey.

Les grans construccions

En la plenitud de la seva carrera professional, Domènech i Montaner afrontà les obres més grans, elaborades i reconegudes. Solapades en el seu procés de realització, Domènech tragué profit de les pròpies experiències. Bona part dels coneixements i innovacions tècniques del restaurant de l'Exposició (Castell dels Tres Dragons) els utilitzà al disseny i construcció del Palau de la Música i, els conceptes avantguardistes aplicats al Pere Mata, foren seguits i millorats a l'hospital de Sant Pau.

Pel que fa al reconeixement, el Palau de la Música Catalana i l'hospital de Sant Pau foren premiats al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona dels anys 1905 i 1913, respectivament. Posteriorment, la UNESCO els catalogà com Patrimoni de la Humanitat.

L'Institut Pere Mata

Abans de finalitzar el segle XIX, en plena maduresa del modernisme, Domènech construí a Reus (Baix Camp) l'Institut Pere Mata (1897–1919). És un exemple de l'arquitectura al servei de les persones, sense descuidar l'estètica. Iniciat amb el suport de Pau Font de Rubinat, significà la presentació d'un model avançat de prestació mèdica, en un moment d'incipient sensibilitat per una visió social de la salut. Format per pavellons aïllats, desenvolupats a partir d'una ordenació urbana, on totes les possibilitats d'atenció al malalt estaven previstes, Domènech disposà un llenguatge ornamental on la natura, endinsant-se per les estances mitjançant models de vitralls, ceràmiques i mosaics, s'instrumenta com un element benefactor de l'ànima. Uns anys més tard, utilitzà el coneixement d'aquesta obra per al disseny, mèdicament innovador, de l'Hospital de Sant Pau.

El Palau de la Música Catalana

En aquesta obra l'arquitecte aplicà solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre.

El control de l'espai interior i la llum mitjançant el joc de doble façana, així com la unitat estilística de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja, fan que aquest edifici sigui l'exemple resum de l'obra de Domènech.

L'Hospital de Sant Pau

El projecte d'hospital nasqué influït per la incipient preocupació de les condicions sanitàries de les grans ciutats. Domènech estudià diferents solucions que s'estaven aplicant a Europa (Hospital Lariboisière a París, Illa de França; St.Thomas a Londres, Regne Unit; Brugmann a Laeken, Bèlgica, i l'hospital militar de Toul, Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França), i finalment plantejà un programa higienicoarquitectònic basat en pavellons aïllats enllaçats entre si per una galeria subterrània, una solució absolutament innovadora. La combinació de la volta catalana i d'estructures en ferro com les que havia fet servir al restaurant i al Palau, aconsegueixen unes sales diàfanes de grans dimensions. L'ús de la ceràmica, a més de la funció decorativa que tan bé dominava Domènech, en aquest cas està plenament justificada per raons d'higiene. La sobrietat del maó típic a la seva obra, es combina amb la calidesa de la pedra de Montjuïc, com féu al Palau de la Música, amb escultures de Pau Gargallo i Francesc Madurell i Torres.

Família

Estigué casat i tingué vuit (8) fills amb Maria Roura Carnesoltes, filla de Canet de Mar (Maresme) i de la burgesia marítima. Un dels seus fills, Pere Domènech i Roura, batejat pel seu amic Jacint Verdaguer, fou deixeble seu i continuador d'algunes de les seves obres. La seva filla Dolors es casà amb el seu col·laborador Francesc Guàrdia i Vial.

Domènech i Montaner morí a Barcelona l'any 1923 als setanta-tres (73) anys d'un càncer d'estómac del qual havia estat operat pel Dr. Ribas i Ribas. A causa d'aquesta malaltia, estava pràcticament retirat a la seva casa de Canet de Mar (Maresme), allunyat de la vida política i delegant la seva activitat professional en el seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia i Vial. Dedicà els seus darrers anys a completar els seus manuscrits sobre història de Catalunya i heràldica catalana, així com a tenir cura de la seva esposa, que patia demència senil que li acabà provocant una paràlisi.

Si bé la darrera voluntat de l'arquitecte fou que l'enterressin al panteó que tenia a Canet de Mar, al Maresme (on ja hi havia la seva dona i son fill Lluís), la situació política forçà que fos enterrat en un nínxol del cementiri de Sant Gervasi (Barcelona): el 240 del mur perimetral. El 2013 l'Ajuntament de Canet de Mar (Maresme) inicià els tràmits per traslladar les restes de l'arquitecte al panteó familiar del cementiri de Canet.

Obres

Badalona, Barcelonès

Barcelona, Barcelonès

Canet de Mar, Maresme

Comillas, Cantàbria

l'Espluga de Francolí, Conca de Barberà

Olot, Garrotxa

Ciutat de Mallorca, Illes Balears

Reus, Baix Camp

Tarragona, Tarragonès

Altres obres

• A Barcelona:

  • Casa Maria Montaner, a la ronda Universitat, 4, era un edifici propietat de la seva mare que l'arquitecte reformà. Actualment desaparegut.

  • Torre Simon, a Gràcia. Era la mansió de Josep Simon, soci de Ramon de Montaner a l'editorial Montaner i Simon. Actualment l'espai, molt modificat i ampliat, l'ocupa l'Escola Cormar.

  • Casa d'habitatges al carrer Trafalgar, 54, que ha estat molt reformat.

• Tona (Osona)

  • Balneari Roqueta de la localitat de Tona (Osona), aixecat entre els anys 1885 i 1890 per indicació del seu oncle Ramon de Montaner i Vila, Francesc Simon i Font i el tonenc Josep Roqueta i Bres. El balneari funcionà fins al 1966 i fou enderrocat el 1974.

• A Canet de Mar (Maresme):

  • Nau industrial Jover, Serra i Cia (1899–1900) parcialment desapareguda

  • Edifici Vapor i magatzem de la fàbrica Jover, Serra i Cia (1910)

  • Panteó inacabat de la família Montaner-Malató (1899)

  • Creu de Terme de l'Aubó (1908) parcialment desapareguda

• A Santander (Cantàbria):

  • Panteó del Marquès de Satrústegui

Antiga Editorial Montaner i Simón, avui Fundació Antoni Tàpies

Casa Fuster

Borsa d'Amsterdam d'Hendrik Petrus Berlage, inspirada en les tècniques de ferro vist i maó.

Casa Navàs

Palau de la Música Catalana, entrada

Hospital de Sant Pau, pavelló d'entrada

Nínxol de l'arquitecte al Cementiri de Sant Gervasi (Barcelona)

Fotografia retrat de Lluís Domènech i Montaner el 1915

Lluís Domènech i Montaner

El passat dimecres 30 de desembre de 2020 es commemorà el cent cinquanta-cinquè aniversari del naixement de Joseph Rudyard Kipling FRSL (Bombai, Maharashtra, Raj Britànic, 30 de desembre de 1865 ― Londres, Anglaterra, 18 de gener de 1936), qui fou un escriptor britànic, nascut a l'Índia. Avui és conegut sobretot pels seus llibres infantils, com El llibre de la selva (The Jungle Book, 1894), i per ser el primer britànic a aconseguir un Premi Nobel, a més de ser també la persona més jove a aconseguir-ne un. Entre altres honors, li foren oferts el «British poet laureateship» i el rang de cavaller, però ell refusà ambdues distincions.

Kipling fou un dels escriptors en llengua anglesa més populars, tant en prosa com en vers, a les acaballes del segle XIX i les primeries del segle XX. L'escriptor Henry James digué d'ell amb una frase que s'ha fet cèlebre: «Kipling em colpeix personalment com el màxim exponent del geni humà (que no només vol dir una fina intel·ligència) que mai he conegut.»

Tanmateix, al final de la seua vida Kipling arribà a ser considerat (en paraules de George Orwell) un «profeta de l'imperialisme britànic». Molts han vist prejudicis i militarisme en les seues obres, i la controvèrsia sobre aquest afer ha continuat viva durant gran part de segle XX. D'acord amb el crític Douglas Kerr: «És un autor que encara pot inspirar un desacord apassionat i el seu lloc en la història literària i cultural està lluny d'haver estat establert amb fermesa. Però a mesura que l'era dels imperis europeus desapareix, és reconegut com un incomparable, tot i que també controvertit, intèrpret de com es viu l'experiència d'un imperi. Això, juntament amb el creixent reconeixement dels seus extraordinaris dots com a narrador, en fan un escriptor imprescindible.»

És considerat com un dels principals innovadors en l'art de la narració curta; els seus llibres per a infants han esdevingut clàssics de la literatura juvenil; i la millor part de la seva obra s'expressa amb un to narratiu lluminós i versàtil.

Infantesa

Rudyard Kipling nasqué el 30 de desembre de 1865 a Bombai (Maharashtra, Índia Britànica), d'Alice Kipling (nascuda MacDonald) i John Lockwood Kipling. Alice Kipling (una de les quatre [4] cèlebres germanes MacDonald) era una dona vivaç a propòsit de la qual un futur virrei de l'Índia digué: «L'avorriment i Mrs. Kipling no poden existir en la mateixa habitació». Lockwood Kipling, un escultor i ceramista, era el director i alhora professor d'escultura arquitectònica en la recentment fundada Jejeebhoy School of Art and Industry de Bombai. La parella, que s'havia traslladat a l'Índia a principis de l'any, havia iniciat les seves relacions dos (2) anys abans a Rudyard Lake, en la rural Staffordshire, (Anglaterra), i s'havien quedat tan encisats per la bellesa del lloc que decidiren posar-li el seu nom al primogènit. El lloc de naixença de Kipling encara es manté al campus del Sir J.J. Institute of Applied Art a Mumbai (Maharashtra) i actualment se'l coneix com la residència del degà.

Sobre Bombai, Kipling escrigué:

Mare de les ciutats per a mi,

Perquè al seu llindar hi naixí,

Entre les palmeres i la mar,

On esperen els vapors de l'extrem del món.

Segons Bernice M. Murphy:

«Els pares de Kipling es consideraven a si mateixos angloindis (un terme usat en el segle XIX pels ciutadans britànics residents a Índia) i el seu fill també s'hi identificava, tot i que de fet aquest passà la major part de la seva vida en altres llocs. Els complexos temes de la identitat i la lleialtat nacional esdevingueren preeminents en la seva obra.» El mateix Kipling escrivia sobre aquests conflictes als setanta (70) anys:

«En les caloroses vesprades, abans de fer la migdiada, ella (la mainadera portuguesa) o Meeta (el criat hindú) ens contaven històries o ens cantaven cançons índies inoblidables, i després, una vegada vestits, ens enviaven a la sala amb l'ordre de «parlar anglès a la mare i al pare». I així parlàvem «anglès», traduint amb vacil·lació des de la llengua vernacla en què pensàvem i somniàvem.»

Els dies d'«intensa llum i foscor» de Kipling a Bombai acabaren en complir sis (6) anys. Com era costum a l'Índia Britànica, ell i la seva germana de tres (3) anys, Alice («Trix»), foren enviats a Anglaterra—en el seu cas a Southsea (Portsmouth), i foren posats sota la tutela d'un matrimoni que es dedicava a tenir cura d'infants fills de britànics destinats a l'Índia. Els dos (2) infants visqueren amb aquest matrimoni, el capità i la senyora Holloway, a la seva llar, Lorne Lodge, durant els següents sis (6) anys. En la seva autobiografia, escrita pels volts de seixanta (60) anys després, Kipling recorda aquest temps amb horror, preguntant-se amb ironia si la combinació de crueltat i menyspreu que patí de les mans de Mrs. Holloway no fou un dels factors que accelerà l'inici de la seva carrera literària:

«Si interrogues un nen sobre els fets de cada dia (especialment a l'hora d'anar a dormir) segurament es contradirà a si mateix fàcilment. Si cada contradicció és presa com una mentida i castigada amb un retall del desdejuni, la vida no pot ser fàcil. He patit certes dosis de tirania, però allò era una tortura calculada, religiosa, gairebé científica. Amb tot, aquella situació em féu parar atenció a les mentides que em veia forçat a dir: i en això, crec, rau la base de la creació literària.»

La germana de Kipling, Trix, ho passà millor a Lorne Lodge perquè aparentment Mrs. Holloway esperava que es casaria amb el fill del matrimoni. Els dos (2) infants, això no obstant, tenien parents a Anglaterra que podien visitar. Per Nadal, passaven un mes amb la seva tia materna Georgiana («Georgy»), i el seu espòs, l'artista Edward Burne–Jones, a sa casa, «The Grange» a Fulham, Londres, la qual fou qualificada per Kipling com «un paradís que vertaderament crec que em salvar». La primavera del 1877 Alice Kipling tornà de l'Índia i s'endugué els infants de Lorne Lodge.

«Més endavant, sovint la benvolguda tia em preguntava perquè mai no diguí com em tractaven. Els infants diuen menys que els animals, perquè accepten el que els succeeix com allò que ha estat eternament establert. A més, els infants maltractats són conscients del que els pot passar si traeixen els secrets de la casa presó fins i tot abans que aquests se'ls facin evidents.»

El gener del 1878 Kipling fou admès al United Services College, a Westward Ho!, Devon (Anglaterra), una escola fundada uns pocs anys abans amb l'objectiu de preparar nois per a l'exèrcit. L'escola li resultà inhòspita en un principi, però després reeixí en trobar bons amics, i li proporcionà material per als seus relats de tema escolar, Stalky & Co., publicats molts anys després. Durant aquest temps, Kipling conegué Florence Garrard i se n'enamorà, una companya de Trix a Southsea (on Trix havia tornat). Florence fou el model per al personatge de Maisie en la primera novel·la de Kipling, The Light that Failed (1891). Cap al final de la seva estada a l'escola, decidí que mancava de la capacitat acadèmica per a ingressar a Oxford (Anglaterra) amb una beca, i atès que els seus pares no gaudien dels recursos necessaris per a finançar-li els estudis, Lockwood Kipling obtingué un treball per al seu fill a Lahore (avui dia Pakistan), on Lockwood era llavors director del Mayo College of Art i conservador del Lahore Museum. Kipling esdevingué editor assistent d'un petit periòdic local, el Civil & Military Gazette de Lahore. S'embarcà cap a l'Índia el 2 de setembre de 1882, i arribà a Bombai (Maharashtra) el 20 d'octubre de 1882.

«D'aquesta manera, als setze (16) anys i nou (9) mesos, però semblant quatre (4) o cinc (5) anys major, i adornat amb una conspícua barba que la mare escandalitzada suprimí en l'hora següent d'haver-la vista, em trobí al Bombai on havia nascut, bellugant-me entre els paisatges i els aromes que em feren pronunciar paraules vernacles, el significat de les quals havia oblidat. Altres nois nascuts a l'Índia m'han contat que els succeí el mateix.

Des d'ací quedaven encara tres (3) o quatre (4) dies de tren fins a Lahore, on vivia la meva família. Els meus anys anglesos quedaven lluny, però no per sempre, perquè haurien de retornar amb força.»

Primers viatges

La Civil and Military Gazette de Lahore, en què treballà Kipling i la que qualificà de «la meva primera amant i el més vertader amor», apareixia sis (6) dies a la setmana al llarg de tot l'any a excepció de dos (2) dies de festa, Nadal i Pasqua. Kipling treballà intensament per a l'editor, Stephen Wheeler, però la seva necessitat d'escriure era insuportable. L'any 1886, publicà la seva primera col·lecció de versos, Departmental Ditties. En aquest any també hi hagué un canvi d'editors del periòdic, que portà uns aires de major llibertat, i Kipling fou encoratjat a contribuir-hi amb relats curts.

Mentrestant, l'estiu del 1883, Kipling havia visitat per primera vegada Simla (avui dia Shimla, Himachal Pradesh), coneguda estació de muntanya i capital estiuenca de l'Índia Britànica. Aleshores era una pràctica establerta que el virrei de l'Índia i el seu govern s'hi traslladaven durant els dies de més calor i per tant la ciutat esdevenia el «centre del poder i també del plaer». La família de Kipling eren visitants habituals de Simla, i a Lockwood Kipling li fou encarregada una pintura al fresc per a decorar l'església. Kipling retornà a Simla durant les seves vacances des de l'any 1885 fins al 1888, i la ciutat figura de manera destacada en moltes de les narracions que escrigué per a la Gazette.

«El meu mes de vacances a Simla, o a qualsevol estació de muntanya on s'establia la meva gent, era pura alegria —i cada hora valia com l'or. Tot començava amb calor i malestar, per tren o carretera. Acabava en el fresc capvespre, amb una bona llar cremant en la cambra, i l'endemà —i trenta (30) dies més!— la matinera tassa de te que em duia la mare, i les llargues converses amb tots plegats de nou. Fins i tot hi havia temps per a treballar, i tot plegat, diversió i treball m'envaïa el cap, que habitualment estava reblit.»

De nou a Lahore (Panjab, Pakistan), prop de trenta-nou (39) narracions aparegueren a la Gazette entre el novembre del 1886 i el juny del 1887. La major part d'aquestes narracions foren incloses a «Plain Tales from the Hills», la primera col·lecció de prosa de Kipling, que fou publicada a Calcuta (Bengala Occidental) el gener del 1888, un (1) mes després del seu XXII aniversari. Però el temps de Kipling a Lahore arribava a la seva fi. El novembre del 1887 fou transferit al «germà gran» del diari, The Pioneer, d'Allahabad a les Províncies Unides. Tanmateix, el seu ritme d'escriptura continuà sent frenètic, i durant l'any següent publicà sis (6) col·leccions de narracions breus: Soldiers Three, The Story of the Gadsbys, In Black and White, Under the Deodars, The Phantom Rickshaw, i Wee Willie Winkie, que hi contenen més de quaanta-un (>41) relats, alguns bastant extensos. A més, com a corresponsal especial de The Pioneer a la regió occidental de Rajputana, escrigué molts reportatges que després foren editats sota el títol de Letters of Marque i publicats al volum From Sea to Sea and Other Sketches, Letters of Travel.

A principis del 1889, The Pioneer rellevà Kipling del seu càrrec com a conseqüència d'una disputa. Però Kipling havia estat reflexionant cada vegada més sobre el seu futur. Vengué el drets dels sis (6) volums de relats per dues-centes (200) lliures i una petita regalia, i els Plain Tales per cinquanta (50) lliures; a més rebé una indemnització de The Pioneer equivalent a sis (6) mesos de salari. Decidí usar aquests diners per fer un viatge a Londres, el centre del món literari de l'Imperi britànic.

El 9 de març de 1889 Kipling deixà l'Índia, viatjant primer a San Francisco (Califòrnia, EUA) via Yangon (Myanmar), Singapur, Hong Kong (Xina) i Japó. Després viatjà al llarg dels Estats Units escrivint articles per a The Pioneer que també foren inclosos a From Sea to Sea and Other Sketches, Letters of Travel. Començant per San Francisco, Kipling viatjà cap al nord, a Portland, Oregon; Seattle, Washington; i al Canadà, a Victòria i Vancouver, Colúmbia Britànica. Entrant de nou als Estats Units va viatjar al Parc Nacional de Yellowstone; Salt Lake City; i, cap a l'est, a Omaha, Nebraska i Chicago, Illinois; després a un tranquil poble indi al riu Monongahela; i finalment a Elmira, Nova York, on conegué Mark Twain, i se sentí meravellat per la seva presència. Després creuà l'Atlàntic, i arribà a Liverpool (Merseyside, Anglaterra) l'octubre de 1889. Poc després féu el seu debut en el món literari londinenc amb una excel·lent acollida.

Carrera com a escriptor

A Londres (Anglaterra), Kipling aconseguí que diverses revistes li acceptaren relats. També trobà una casa on residí els dos (2) anys següents:

«Mentrestant, havia trobat un habitatge a Villiers Street, Strand, que fa quaranta-sis anys era primitiu i apassionat en els seus hàbits i població. L'habitatge era menut, no massa polit ni resguardat, però des del meu escriptori podia veure a través de la finestra els llums de l'entrada del Gatti’s Music–Hall, a l'altre costat del carrer, gairebé fins a l'escenari. Per una banda, els trens de The Charing Cross interrompien les meves nits amb el seu soroll, i per altra m'arribava el rebombori de l'Strand, mentre que davant la meu finestra l'Old Father Thames sota la Shot tower remugava amunt i avall amb el seu trànsit.»

En el dos (2) anys següents, i per ordre, publicà una novel·la, The Light That Failed; patí una crisi nerviosa, i trobà un escriptor i agent literari americà, Wolcott Balestier, amb qui col·laborà en una novel·la, The Naulahka, (un títol que estranyament transcrigué incorrectament; veure més avant). L'any 1891, per consell dels seus metges, Kipling s'embarcà en un altre viatge visitant Sud–àfrica, Austràlia, Nova Zelanda i Índia. Tanmateix, interrompé breument els seus plans per a passar el Nadal amb la seva família a l'Índia quan s'assabentà que Wolcott Balestier havia mort sobtadament de febre tifoide, i immediatament decidí tornar a Londres. Però abans, s'havia servit d'un telegrama per a proposar matrimoni (i ser acceptat) a la germana de Wolcott, Caroline (Carrie) Balestier, a qui havia conegut un (1) any abans, i amb qui aparentment havia mantingut una relació amorosa intermitent. També, al final de l'any 1891, la seva col·lecció de relats curts sobre l'Índia Britànica, Life's Handicap, fou publicada a Londres (Anglaterra).

El 18 de gener de 1892, Carrie Balestier (de vint-i-nou [29] anys) i Rudyard Kipling (de vint-i-sis [26]) contragué matrimoni a Londres, en el «punt àlgid d'una epidèmia de grip, quan els empresaris de pompes fúnebres ja usaven tots els cavalls negres, i el morts s'havien d'acontentar amb els marrons.» La boda tingué lloc a All Souls Church, Langham Place i el mateix Henry James hi portà la núvia.

Els novençans partiren de lluna de mel, i feren escala en primer lloc als Estats Units (incloent-hi una visita a la casa de la família Balestier prop de Brattleboro, Vermont) i després al Japó. Tanmateix, quan la jove parella arribà a Yokohama, descobriren que el seu banc, el New Oriental Banking Corporation, havia fet fallida. Interromperen el seu viatge; tornaren a Vermont —llavors Carrie estava embarassada del seu primer fill— i llogaren una petita cabana en una granja prop de Brattleboro per deu dòlars (10 $) al mes.

«La moblàrem amb la senzillesa que aconsellava el fet d'estar llogats. Compràrem, de segona o tercera mà, una estufa d'aire calent que instal·laren al soterrani. Férem uns generosos forats a terra per a les canonades de vuit (8) polzades (el fet que no ens cremàrem als nostres llits durant l'hivern encara no l'he pogut entendre) i ens quedaren extraordinàriament autosatisfets.»

Fou en aquesta cabana, Bliss Cottage, on nasqué el seu primer fill, Josephine, «sota tres (3) peus de neu en la nit del 29 de desembre de 1892. Atès que l'aniversari de sa mare era el 31 de desembre, i el meu el 30 del mateix mes la felicitàrem pel seu sentit del protocol...» També fou en aquesta cabana on Kipling féu els primers esbossos d'El llibre de la selva:

«El meu estudi a Bliss Cottage tenia entre set (7) i vuit (8) peus, i des del desembre fins a l'abril el nivell de la neu arribava a la finestra. Succeí que havia escrit un conte sobre la selva índia, que incloïa un noi que havia estat criat per llops. En la calma i el suspens de l'hivern del noranta-dos (92), uns records dels Lleons maçons de les meves revistes infantils i d'una frase de Nada the Lily de Henry Rider Haggard, es combinaren amb l'eco d'aquell conte. Després de deslliurar la principal idea del meu cap, la ploma prengué la iniciativa, i la viu començar a escriure històries sobre Mowgli i els animals, que més tard esdevingueren El llibre de la selva.

Amb l'arribada de Josephine, a Bliss Cottage faltava espai, de manera que el matrimoni decidí adquirir terra —deu (10) acres a un tossal rocós amb vistes sobre el riu Connecticut— al germà de Carrie, Beatty Balestier, i construir la seva pròpia casa. Kipling la batejà amb el nom de «Naulakha» en honor de Wolcott i de la seva col·laboració, i aquesta vegada el nom fou transcrit correctament. (Naulakha, que significa literalment «nou (9) lakh o, nou-centes mil (900.000) rúpies», en Hindi, era el nom que s'aplicava als llegendaris collars usats per les reines en els contes populars del nord de l'Índia; Kipling el traduí com «joia de valor incalculable»). La casa encara es troba a Kipling Road, tres milles (3 m) al nord de Brattleboro: una casa gran, aïllada, de color verd fosc, amb la teulada i els costats esglaonats, a la que Kipling anomenava el seu «vaixell», i que li proporcionà «sol i claredat mental».

La reclusió a Vermont, junt amb la «vida sana i neta» que hi portava, feren d'ell un home inventiu i prolífic. En el curt transcurs de quatre (4) anys, escrigué, a banda d'El llibre de la selva, una col·lecció de relats curts (The Day's Work), una novel·la (Captains Courageous), i gran quantitat de poesia, incloent-hi els volums Seven Seas, i les Barrack–room Ballads, que conté els seus poemes Mandalay i Gunga Din. Gaudí especialment amb l'escriptura de El llibre de la selva i El segon llibre de la selva —ambdues peces mestres de l'escriptura imaginativa— i responent als molts xiquets que li escrivien sobre els llibres.

La vida d'escriptor a Naulakha fou interrompuda de vegades per visitants, incloent-hi Lockwood Kipling, qui el visità només prendre la jubilació l'any 1893, i Arthur Conan Doyle, qui el portà a clubs de golf, on romangué dos (2) dies, i donà a Kipling una llarga lliçó d'aquest esport. Sembla que Kipling s'aficionà al golf, practicant-lo ocasionalment amb el ministre congregacional local, fins i tot jugant amb boles roges quan el terreny estava cobert de neu. Tanmateix, el darrer joc fou «no exactament un èxit perquè en no haver-hi límits la bola pogué dues milles (2 m) avall i fer cap al riu Connecticut». Des de qualsevol punt de vista, a Kipling li agradaven els espais oberts, i una de les coses que l'encisava de Vermont (EUA) era la caiguda de les fulles cada tardor:

«Un petit auró donava el senyal, encenent-se en un flamíger roig sang sobre el fons d'un pi verd fosc. L'endemà hi havia una resposta des dels aiguamolls on creixen els sumacs. Tres (3) dies més tard, els vessants dels tossals, fins on la vista era capaç d'arribar, estaven encesos, i les carreteres pavimentades de carmesí i or. Aleshores bufava un vent humit, que s'emportava tots els uniformes d'aquell exèrcit meravellós, i els roures, que s'havien mantingut a la rereguarda, mostraven les entumides cuirasses de bronze i romanien fins que queia la darrera fulla, fins que només s'hi veien els troncs pelats, i hom podia guaitar en el privat cor del bosc.»

El febrer del 1896 nasqué la segona filla del matrimoni, Elsie. En aquest temps, segons diversos biògrafs, la seva relació de parella no era ni de lluny apassionada ni espontània. Tot i que romanien tots dos (2) fidels, semblava que havien caigut en una farsa. En una carta a un amic que féu per aquell temps, un Kipling de vint-i-nou (29) anys donà aquest ombrívol consell: el matrimoni ensenya principalment «les virtuts més dures de complir —com la humilitat, la contenció, l'ordre i la prudència.»

Els Kipling haurien viscut tota la seva vida a Vermont de no ser per dos (2) incidents —d'una banda la política i d'altra els desacords familiars— que precipitaren la seva partida. A principis de la dècada del 1890, el Regne Unit i Veneçuela havien estat mantingut disputes sobre un conflicte de delimitació fronterera que implicava la Guaiana Britànica. Els Estats Units s'havien ofert en diverses ocasions com a àrbitre, però l'any 1895 el nou secretari d'Estat americà intervingué reclamant el «dret» dels Estats Units a arbitrar en els conflictes de sobirania del continent. Això escalfà els ànims dels britànics i semblava que les coses podien desembocar en una gran crisi anglo–nord–americana perquè ja es parlava de guerra a ambdós costats. Tot i que finalment la crisi acabà en un reforçament de la cooperació, en aquell temps Kipling se sentí desconcertat en detectar un creixent sentiment antibritànic als Estats Units, especialment a la premsa. Escrigué en una carta que se sentia com «una gerra enmig d'una taula en un sopar d'amics». El gener del 1896 decidí, d'acord amb el seu biògraf oficial, acabar amb la «bona vida sana» de la seva família als Estats Units i buscar fortuna a altre lloc.

Però el detonant final, segons sembla, fou una disputa familiar. Durant cert temps, les relacions entre Carrie i el seu germà Beatty Balestier havien anat deteriorant-se per culpa de l'afecció per la beguda d'aquest, i per la seva insolvència. El maig del 1896, un Beatty borratxo abordà Kipling al carrer i l'amenaçà físicament. L'incident li costà a Beatty un arrest, però a conseqüència dels comentaris i la publicitat, la privadesa dels Kipling quedà completament destrossada, i això els féu sentir-se miserables i esgotats. El juliol del 1896, una setmana abans que el tribunal dictés sentència, els Kipling s'afanyaren a recollir les seves pertinences i a deixar Naulakha, Vermont, i els Estats Units.

De nou a Anglaterra, el setembre del 1896, els Kipling s'instal·laren a Torquay, en la costa de Devon, en una casa situada en un tossal que dominava la vista de la mar. Tot i que Kipling no posà gaire cura en la nova casa, el feng shui de la qual defensava, i deixà els inquilins sentint-se deprimits i melancòlics, ell reeixí en mantenir-se productiu i socialment actiu. Kipling era ara un home famós, i en els dos (2) o tres (3) anys previs, havia estat fent cada vegada més declaracions polítiques en els seus escrits. També havia començat a treballar en dos (2) poemes, Recessional (1897) i The White Man's Burden (1899) que foren polèmics des de la seva publicació. Considerats per alguns com himnes a la construcció d'un imperi il·lustrat i compromès (que van captar l'esperit de l'era Victoriana), altres els consideraren simple propaganda d'un insolent imperialisme i les seves actituds racials latents, i fins i tot uns tercers hi veieren ironia i alertes sobre els perills de l'imperi. També sura en els poemes la sensació que l'Imperi pot acabar en un no–res.

Un prolífic escriptor—no fou fàcil catalogar la seva obra completa— durant el seu temps a Torquay (Devon, Anglaterra), també escrigué Stalky & Co., una col·lecció de relats d'ambient escolar (sorgits de la seua experiència al United Services College de Westward Ho!) els protagonistes juvenils dels quals mostren uns aires de superioritat i una actitud cínica envers l'autoritat i el patriotisme. D'acord amb la seva família, Kipling gaudia llegint-los històries de Stalky & Co., i sovint patia d'atacs de riure amb els seus propis acudits.

A principis del 1898 Kipling i la seva família viatjaren a Sud–àfrica durant les vacances d'hivern, i iniciaren una tradició que es mantindria (llevat de l'any següent) fins a l'any 1908. Amb la seva nova reputació com a poeta de l'Imperi, Kipling fou calorosament rebut per alguns dels més poderosos polítics de Cape Colony, incloent-hi Cecil Rhodes, Sir Alfred Milner, i Leander Starr Jameson. Per la seva banda, Kipling conreà la seva amistat, i arribà a admirar en gran manera els tres (3) homes i llur política. El període 1898–1910 fou crucial en la història de Sud-àfrica, incloent-hi la Segona Guerra Bòer (1899–1902), el subsegüent tractat de pau, i la formació de la Unió de Sud–àfrica l'any 1910. De nou a Anglaterra, Kipling escrigué poesia recolzant la causa britànica en la Guerra Bòer, i en la seva següent visita a Sud–àfrica a principis del 1900, ajudà a llançar un periòdic, The Friend, per a les tropes britàniques a Bloemfontein, la recentment conquistada capital de l'Estat Lliure d'Orange. Tot i que el seu treball al periòdic només durà dues (2) setmanes; era la primera vegada des del temps de The Pioneer d'Allahabad, més de deu (10) anys abans, que Kipling treballava a la redacció d'un diari.

Kipling començà a recollir material per altre dels seus clàssics per a infants, Just So Stories for Little Children. Aquesta obra es publicà l'any 1902, i altra de les seves obres perdurables, Kim, veié la llum l'any anterior.

En una visita als Estats Units l'any 1899, Kipling i la seva filla major Josephine patiren una pneumònia, arran de la qual Josephine morí.

La producció poètica d'aquest període inclou Gunga Din (1892) i The White Man's Burden (1899); en el terreny de l'assaig es veié involucrat en el debat sobre la responsabilitat britànica sobre l'ascensió del poder naval alemany, i publicà una sèrie d'articles titulats conjuntament A Fleet in Being.

En la primera dècada del segle XX Kipling atenyé la màxima popularitat. L'any 1907 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. La declaració del premi deia: «en consideració al poder d'observació, originalitat d'imaginació, virilitat d'idees i destacable talent narratiu que caracteritza les creacions d'aquest universalment reconegut autor». El Premi Nobel havia estat establert l'any 1901, i Kipling fou el primer escriptor en llengua anglesa en rebre'l. A la cerimònia de lliurament a Estocolm (Suècia), el 10 de desembre de 1907, el secretari permanent de l'Acadèmia Sueca, C.D. af Wirsén, féu grans elogis tant a Kipling com als tres (3) segles de literatura anglesa:

«L'Acadèmia Sueca, lliurant el Premi Nobel de Literatura d'aquell any a Kipling, desitjava retre tribut i homenatge a la literatura d'Anglaterra, tan rica en múltiples glòries, i als grans genis del regne de la narrativa que aquest país havia produït en tots els temps.»

El tancament d'aquest gloriós episodi fou la publicació de dues (2) col·leccions de poemes i relats connectats entre si: Puck of Pook's Hill, dels anys 1960 i Rewards and Fairies dels 1910. La darrera contenia el poema If—. En una enquesta popular de la BBC realitzada l'any 1995, fou elegit com el poema britànic favorit. Aquesta exhortació a l'autocontrol i l'estoïcisme és potser el poema més famós de Kipling.

Kipling simpatitzava amb la postura anti–Home Rule dels Unionistes Irlandesos. Fou amic d'Edward Carson, el líder dublinès de l'Unionisme de l'Ulster, que convencé els Ulster Volunteers a oposar-se a la «Home Rule» a Irlanda. Escrigué el poema Ulster l'any 1912 (?) reflectint la seva opinió. El poema reflecteix l'Ulster Day (28 de setembre de 1912) quan mig milió (500.000) de persones signaren l'Ulster Covenant.

Els efectes de la Primera Guerra Mundial

Kipling estava tan associat amb l'actitud expansiva i confiada de la civilització europea de les darreries del segle XIX que era inevitable que la seva reputació patira en els anys de la Primera Guerra Mundial i en els posteriors. També Kipling conegué la tragèdia de primera mà, en morir el seu únic fill baró, John, l'any 1915 a la batalla de Loos (Nord, Alts de França), després de la qual escrigué «Si us pregunten per què morim respongueu, perquè els nostres pares mentiren». S'ha especulat que aquestes paraules poden revelar els sentiments de culpa de Kipling per haver empès el seu fill a allistar-se en la Guàrdia Irlandesa, malgrat que aquest inicialment s'havia mostrat contrari a entrar en l'exèrcit a causa dels problemes visuals. Parcialment en resposta a aquesta tragèdia, Kipling s'uní a la Comissió Imperial de Cementeris de Guerra «Sir Fabian Ware» (actualment Commonwealth War Graves Commission), grup responsable dels cementeris enjardinats britànics que encara avui poden trobar-se al llarg del front oriental i en altres llocs del món on siguin soterrades tropes de la Commonwealth. La seva contribució més significativa al projecte fou la selecció de la frase bíblica «Llur nom estarà cada vegada més present» que pot trobar-se en els monuments dels cementeris més grans. També escrigué una història dels Irish Guards, el regiment del seu fill, en dos (2) volums, que fou publicada l'any 1923 i que és considerada com un dels millors exemples de la història regimental. El commovedor conte de Kipling, The Gardener, descriu visites als cementeris de guerra.

Amb la creixent popularitat de l'automòbil, Kipling esdevingué corresponsal motoritzat de la premsa britànica, i escrigué de manera entusiàstica sobre els seus viatges per Anglaterra i més enllà.

L'any 1922 Kipling, que havia fet referència al treball dels enginyers en certs poemes i escrits, fou reclamat per un professor d'enginyeria civil de la Universitat de Toronto (Ontàrio, Canadà) perquè l'ajudés a desenvolupar un compromís i una cerimònia dignes per a la graduació dels estudiants d'enginyeria. Kipling es mostrà molt entusiasmat i aviat respongué a ambdues comandes: el compromís i una cerimònia anomenada formalment «The Ritual of the Calling of an Engineer». Actualment, tots els enginyers que es graduen al Canadà, i alguns als Estats Units, porten un anell de ferro en la cerimònia com a mostra del seu compromís amb la societat. Aquest mateix any Kipling esdevingué rector de la Universitat de St. Andrews a Escòcia, lloc que ocupà fins a l'any 1925.

Mort i repercussions de la seva obra

Kipling escrigué fins a les primeries de la dècada del 1930, però amb més calma i amb menys èxit que abans. Morí d'una hemorràgia cerebral el 18 de gener de 1936 a l'edat de setanta (70) anys (La seva mort havia estat anunciada abans de manera incorrecta per una revista, a la qual ell s'adreçà dient: «Acabo de llegir que he mort. No us oblideu d'esborrar-me de la vostra llista de subscriptors.»)

Les despulles de Rudyard Kipling foren soterrades al Poets' Corner, al transsepte sud de l'Abadia de Westminster, on molts literats es troben soterrats.

Després de la seva mort, l'obra de Kipling continuà caient en un eclipsi crític. Les modes en la poesia s'allunyaren dels seus metres i rimes exactes. A més, amb el col·lapse dels imperis europeus en la meitat del segle XX, les obres de Kipling es desconnectaren una mica més de la realitat. Molts dels que el critiquen senten que la seva obra era inseparable de les seues opinions socials i polítiques, malgrat palesar un talent artístic excepcional. Hom apunta als seus retrats dels personatges indis, que sovint fonamenten l'opinió colonialista que els indis i altres pobles colonitzats eren incapaços de sobreviure sense l'ajuda dels europeus, condemnant el racisme d'aquest punt de vista. Un exemple que suporta aquest argument pot trobar-se a Kim, la seva més perdurable novel·la per a adults. Kipling escrigué una de les seves frases més infames: «Ell podia mentir com un oriental», ben al principi del llibre. D'altres inclouen la menció de «poques castes sense llei» a Recessional i la referència als pobles colonitzats en general com «meitat dimonis i meitat infants» al poema The White Man's Burden. Irònicament, aquest poema és vist per alguns com una sàtira sarcàstica, alertant sobre els perills del colonialisme i l'opressió de les nacions indígenes; tot i que fou utilitzat pels partidaris del colonialisme i interpretat literalment com una seriosa justificació dels imperialismes britànic i nord–americà. A més, la frase «poques castes sense llei» de Recenssional (1897) s'ha interpretat que podria referir-se als alemanys (pel seu orgull colonial) o als italians (pel seu continu fracàs en els seus intents colonials), no als indis. Potser ambdues interpretacions són errònies, Abrams, a la Norton Anthology suggereix que es refereix a la Bíblia, Romans 2.14: En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior, és a dir, no és estimar els colonitzats, és estimar la llei de Déu.

Kipling tingué forts lligams amb el moviment Escolta. Robert Baden–Powell, el fundador del moviment utilitzà material de El llibre de la selva i de Kim per a la creació del moviment junior, els llobatons. Aquestes connexions encara sobreviuen. No només aquest grup rep el nom de la família (de llops) que adoptà Mowgli, també els adults que se'n fan responsables adopten noms extrets de El llibre de la selva, especialment l'adult líder que s'anomena Akela, com el líder de la bandada de llops.

A l'Índia d'avui dia, l'opinió sobre Kipling és decididament negativa, atès el to descaradament imperialista de la seva obra, especialment la que correspon als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Els seus llibres es troben conspícuament absents dels programes de literatura anglesa de les escoles i universitats índies, llevat de les seves narracions infantils. Molt poques universitats inclouen Kipling en les seves llistes de lectures recomanades, i es tracta d'una decisió deliberada, atès que molts altres escriptors anglesos hi són representats amb profusió. Tanmateix, l'obra de Kipling es considera essencial a les universitats índies (i a la resta del món) quan es tracta d'estudiar l'imperialisme, que inevitablement «causà» l'aparició d'una literatura postcolonial.

Aquells que intenten defensar Kipling, addueixen que el suposat racisme de l'autor sempre és expressat per boca d'algun personatge i que per tant no ha de ser considerat una opinió de l'autor, sinó una caracterització més del personatge en qüestió. Un exemple és que el soldat que parla de «Gunga Din» qualifica el personatge d'«un vell ídol amb un nas estovat». Tanmateix, al mateix poema, Gunga Din es presenta com una figura heroica; «Tu ets millor home que jo, Gunga Din». Intenten veure ironia o significats alternatius en els poemes escrits en la mateixa veu de l'autor, incloent-hi The White Man's Burden i Recessional. Però ometen la imatge del bon salvatge en què el patriòtic pro colonialista Kipling cregué. Suggerí que la Gran Bretanya havia d'assumir «La càrrega de l'home blanc» («White Man's Burden»), de difondre la paraula i l'amor de Déu, el que significava colonitzar i convertir els colonitzats als cristianisme, perquè els africans, els indígenes americans i els indis eren «meitat dimoni i meitat infants».

Malgrat els canvis en les actitud racials i en els estàndards poètics, la poesia de Kipling continua sent popular als països anglosaxons, considerant-la més aviat «vigorosa i sòlida» que «musical». Fins i tot T. S. Eliot, un poeta molt diferent, edità A Choice of Kipling's Verse («Una selecció de poemes de Kipling» ―1943―), tot i que comentà que «[Kipling] només podia fer poesia en certes ocasions –sempre exclusivament per accident!». La narrativa per a adults de Kipling continua editant-se i s'ha guanyat les lloances d'escriptors tan diferents com ara Poul Anderson i Jorge Luis Borges. Tanmateix, Kipling és especialment recordat pels seus llibres infantils. Les seves Just–So Stories han estat editades amb il·lustracions i se situen entre els llibres infantils de més èxit, i El llibre de la selva ha donat lloc a diverses pel·lícules; la primera d'elles obra del productor Alexander Korda, i d'altres obra de la Walt Disney Company.

Després de la mort de la viuda de Kipling l'any 1939, la seva casa, «Batemans» a Burwash, East Sussex passà a mans del National Trust i avui dia és un museu dedicat a l'escriptor. Elsie, l'única dels seus tres (3) fills que superà el divuit (18) anys, morí sense descendència l'any 1976, i llegà els drets d'autor al National Trust. Hi ha un pròspera Kipling Society al Regne Unit.

En català ha estat traduït en diverses èpoques i per carismàtics traductors. Per exemple, s'hi han «enfrontat» Marià Manent, Joaquim Mallafrè, Francesc Parcerisas i Jordi Arbonès.

Hi ha tres (3) ciutats als Estats Units i una (1) al Canadà anomenades «Kipling» en honor seu.

Kipling i la reinvenció de la ciència–ficció

Kipling ha mantingut la seva influència en la cultura popular anglosaxona fins i tot ens els períodes d'eclipsi de la seva reputació en el món de la crítica literària. Un important cas concret de la seva influència es donà sobre el desenvolupament de la ciència–ficció durant la seva reinvenció per John W. Campbell, al final dels anys trenta (30), i posteriorment.

Kipling exercí la seva influència a través de John W. Campbell i de Robert A. Heinlein. Campbell qualificà Kipling com «el primer escriptor modern de ciència–ficció», i Heinlein sembla haver après de Kipling la tècnica de la narració indirecta —mostrant el món imaginari a través dels ulls i del llenguatge dels personatges, en lloc de fer-ho a través del narrador— que esdevindria el dispositiu narratiu essencial de l'obra de ciència–ficció de Campbell.

Aquesta tècnica es troba completament desenvolupada a With the Night Mail (1912), que es llegeix com si fos ciència–ficció moderna (hi ha raons per a creure que aquesta narració fou una influència formativa en Heinlein, que tenia cinc (5) anys quan fou escrita i que probablement llegí sent un noi). Sembla que Kipling desenvolupà la narració indirecta com a solució d'alguns problemes tècnics que sorgien en escriure sobre l'estranyesa que provocava l'ambient de l'Índia, descrit en les seves obres, per als lectors britànics o nord–americans. Aquesta tècnica ateny el seu complet desplegament a Kim (1901), obra que influí sobre Citizen of the Galaxy de Heinlein.

Els homenatges i referències a Kipling són habituals en ciència–ficció, especialment entre els autors de l'anomenada «Golden Age», com ara Heinlein i Poul Anderson, però amb continuïtat actualment. El camp de la ciència–ficció continua reflectint gran part dels valors i preocupacions de Kipling, incloent-hi el manteniment d'una tradició de ficció per a joves d'alta qualitat, i amb un component educatiu i moral; l'estima per les aventures de caràcter militar amb elements del bildungsroman, ambientades en llocs exòtics, i una combinació d'optimisme tecnològic amb l'individualisme liberal i les suspicàcies envers tota mena de govern.

L'esvàstica

Moltes de les edicions antigues d'obres de Kipling porten una esvàstica a la coberta, junt a un dibuix del Déu hindú amb cap d'elefant Ganesha. Això féu que des de l'any 1930 s'especulés amb la possibilitat que Kipling fora un simpatitzant dels nazis. Però l'ús de l'esvàstica per part de Kipling no té res a veure amb el nazisme, sinó que està basat en un antic signe indi que significa bona sort i benestar. Usà l'esvàstica en orientació esquerra i dreta indistintament, i abans que els nazis aconseguiren el poder, Kipling ja havia ordenat al seu editor retirar el signe, amb l'objectiu de no ser identificat amb ells. Poc menys d'un any abans de morir, Kipling impartí una conferència (titulada «An Undefended Island» ―Una illa indefensa―) a The Royal Society of St George el 6 de maig de 1935, alertant sobre el perill que l'Alemanya nazi suposava per al Regne Unit.

Obres

• The Man Who Would Be King (1888)

• Plain Tales from the Hills (1888)

• Mandalay (1890) (poema)

• Gunga Din (1890) (poema)

• Life's Handicap (1891)

• El llibre de la selva (The Jungle Book, 1894)

• If— (1895) (poema)

• The Second Jungle Book (1895)

• Captains Courageous (1897)

• The Day's Work (1898)

• Kim (1901)

• Just So Stories (1902)

• Puck of Pook's Hill (1906)

Rudyard Kipling el 1914

Malabar Point, Bombai, 1860s. Oriental and India Office Collection. British Library.

L'Índia de Kipling: mapa de l'Índia Britànica amb els llocs i dates de les estades de Kipling. Premeu per engrandir la imatge.

James Jacques Tissot. The Gallery of H.M.S. 'Calcutta' (Portsmouth), 1876. Kipling, que havia viatjat quatre (4) anys abans amb la seva família des de Bombai a Portsmouth en vapor de pales de P&O, no obstant només recordava «haver passat un temps en un vaixell amb un immens semicercle que bloquejava la visió a cada costat.»

Primera edició de Plain Tales from the Hills, gener del 1888, Thacker Spink & Co., Calcutta.

Primera edició de Soldiers Three, A. H. Wheeler & Co., Allahabad, 1888.

L'Amèrica de Kipling, 1892–1896, 1899. Premeu per a engrandir la imatge.

L'esvàstica de Kipling

Joseph Rudyard Kipling

El passat dimecres 30 de desembre de 2020 es commemorà el noranta-vuitè aniversari de la ratificació del Tractat de Creació de l'URSS, el 30 de desembre de 1922, que és un document que legalitzava la creació de la unió de diverses Repúbliques Soviètiques per formar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. També s'elaborà la Declaració de Creació de l'URSS, considerat el preàmbul polític del Tractat.

El 29 de desembre de 1922 una conferència de delegacions de la RSFS de Rússia, la República Federativa Socialista Soviètica de Transcaucàsia, la RSS d'Ucraïna i la RSS de Bielorússia aprovà el Tractat de Creació de l'URSS i la Declaració de Creació de l'URSS, aquests dos (2) documents foren confirmats pel I Congrés dels Soviets de l'URSS i firmats pels caps de delegació ―Mikhail Kalinin, Mikha Tskhakaya, Mikhaïl Frunze, Grigory Petrovsky i Aleksandr Txerviakov el 30 de desembre de 1922.

Les següents repúbliques que es formaren i integraren l'URSS entraren a partir d'esmenes separades del tractat.

1922–1940

Els primers exemples d'ampliació foren la RSS de l'Uzbekistan i la RSS del Turkmenistan, que el 27 d'octubre de 1924 foren separades de la República Socialista Soviètica Autònoma del Turquestan que formava part de la RSFS de Rússia. Posteriorment, la República Socialista Soviètica Autònoma de Tadjikistan, fins aleshores part de la RSS de l'Uzbekistan fou elevada a l'estatus de república de la unió el 6 d'octubre de 1929, i es convertí en la RSS del Tadjikistan.

La RSFS de Transcaucàsia existí fins al 5 de desembre de 1936, quan es dividí en la RSS d'Armènia, la RSS de Geòrgia i la RSS de l'Azerbaidjan. El mateix dia la República Socialista Soviètica Autònoma de Turquestan de la RSFS de Rússia deixà d'existir, el seu territori fou dividit entre les noves RSS del Kazakhstan i Kirguizistan.

1940

Durant el preludi de la Segona Guerra Mundial es crearen algunes noves repúbliques prèvies a la invasió nazi el 1941. La primera fou la República Socialista Soviètica Autònoma de Carèlia dins la RSFS de Rússia, que el 31 de març de 1940 fou elevada al rang de república de la unió amb el nom de RSS Carelo–Finlandesa.

Després de l'annexió de les repúbliques Bàltiques, Lituània, Letònia i Estònia es transformaren en la RSS de Lituània (13 de juliol), la RSS de Letònia (21 de juliol) i la RSS d'Estònia (també el 21 de juliol), i s'uniren formalment a la Unió Soviètica el 3 d'agost. L'última república fou la RSS de Moldàvia que sorgí com a unió del territori de Bessaràbia i la RSSA de Moldàvia que formava part de la RSS d'Ucraïna.

Passada la guerra no es tornaren a crear cap nova república, i la RSS Carelo–Finlandesa fou degradada al rang de República Autònoma i annexionada a la RSFS de Rússia el 16 de juliol de 1956.

El 8 de desembre de 1991 els líders de les RSS d'Ucraïna i Bielorússia, i la RSFS de Rússia es reuniren per acordar l'anul·lació del Tractat del 1922, el qual es donà per acabat el 25 de desembre de 1991, i es dissolgué l'URSS.

Cronologia

• 21 de desembre de 1922: signatura del Tractat.

• 30 de desembre de 1922: ratificació del Tractat.

• 27 d'octubre de 1924: les regions habitades per Uzbeks i Turcmans de la RSSA del Turquestan (anteriorment a la RSFS de Rússia) són elevades al rang de repúbliques de la unió.

• 16 d'octubre de 1939: s'estableix la RSS del Tadjikistan elevant la RSSA del Tadjikistan al rang de república de la unió, anteriorment formava part de la RSS Uzbeka.

• 2 de desembre de 1936: divisió simultània de la RSFS de Transcaucàsia en les RSS d'Armènia, de Geòrgia i de l'Azerbaidjan. Paral·lelament es produeix la ruptura de la RSSA del Turquestan de la RSFS de Rússia en dues (2) RSS diferents: Kazakhstan i Kirguizistan.

• 31 de març de 1940: la RSSA de Carèlia, que pertanyia a la RSFS de Rússia, és elevada a RSS Carelo–Finlandesa.

• 3 d'agost de 1940: la RSS de Lituània s'uneix a l'URSS.

• 5 d'agost de 1940: la RSS de Letònia s'uneix a l'URSS.

• 6 d'agost de 1940: la RSS d'Estònia s'uneix a l'URSS.

• 24 d'agost de 1940: es crea la RSS de Moldàvia, formada per la unió de la RSSA de Moldàvia (integrada fins aleshores a la RSS d'Ucraïna) i el territori romanès annexionat de Bessaràbia.

• 16 de juliol de 1956: la RSS Carelo–Finlandesa és degradada a RSSA i reannexionada a la RSFS de Rússia.

• 8 de desembre de 1991: Tractat de finalització de l'acord firmat per les repúbliques fundadores.

• 25 de desembre de 1991: acabament del Tractat.

Contingut

El document original incloïa un full de portada, la declaració, el tractat (que contenia el prefaci i vint-i-sis [26] articles) i les signatures de les delegacions que el signaven.

A la portada, el títol Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques s'escrigué en rus, francès, anglès i alemany, així com les paraules reals Tractat sobre la formació de la Unió de repúbliques socialistes soviètiques també en aquests quatre (4) idiomes. Contenia l'emblema estatal original de la Unió Soviètica.

La declaració s'escrigué com una reflexió sobre les relacions internacionals contemporànies i per què era necessari el tractat. Segons la narració, ara hi ha dos (2) camps diferents: un capitalisme «explotador» amb el colonialisme, el masclisme i les desigualtats socials i ètniques, i un socialisme «lliure» amb confiança mútua, pau i cooperació i solidaritat internacional. El primer intentà destruir el segon, però a causa del bé comú en què es basa el segon, el primer ha fracassat.

La declaració continua i enumera tres (3) factors per què aquesta Unió és un pas necessari. En primer lloc, les conseqüències de la Guerra Civil Russa, la qual havia deixat destruïdes moltes economies de les repúbliques, i la reconstrucció a la nova manera socialista resulta difícil sense una cooperació econòmica més estreta. En segon lloc, les amenaces estrangeres continuen planejant sobre el camp socialista i la seva sobirania requereix una aliança per a la defensa. Finalment, el factor ideològic, segons el qual el govern soviètic és de naturalesa internacionalista, empeny les masses obreres a unir-se en una sola família socialista. Aquests tres (3) factors justifiquen la Unió en un estat únic que garanteixi la prosperitat, la seguretat i el desenvolupament.

Finalment, la declaració especifica que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques resultant és la que es crea per lliure albir dels pobles, que el seu propòsit segueix els ideals de la Revolució d'Octubre, que totes i cadascuna de les repúbliques socialistes tenen dret a unir-se i deixar el la Unió per voluntat pròpia, i insinuant la política exterior soviètica d'irredentisme socialista, acaba d’afirmar que el tractat ... servirà un pas decisiu en el camí de la unificació de tots els treballadors en una «República Socialista Soviètica Mundial».

Després de la declaració, es tracta del propi tractat format per un prefaci i vint-i-sis (26) articles.

• Al prefaci es fixa que la República Socialista Federativa Soviètica Russa, la República Socialista Soviètica Ucraïnesa, la República Soviètica Socialista Bielorussa i la República Soviètica Federativa Socialista Transcaucasiana (que conté Geòrgia, Azerbaidjan i Armènia) que actuen en lliure albir, acorden formar una (1) única Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, que es regeix pels articles enumerats al Tractat.

• L'article 1 recull la competència de les responsabilitats que les autoritats de la Unió contindrien. Aquests inclouen tots els afers exteriors; tractats internacionals; canvi en les fronteres externes; expansió de la Unió acceptant noves repúbliques; declarar la guerra i acceptar la pau; comerç exterior i interior; autoritat sobre el desenvolupament econòmic; crear un únic servei postal i de transport; les forces armades; migració interna; creació de serveis judicials, educatius i sanitaris únics, així com unificació de totes les unitats de mesura. Tot això, per tant, estaria explícitament controlat directament per l'autoritat de la Unió. A més, la clàusula final enumerava explícitament que les autoritats de la Unió podrien anul·lar els actes de totes les autoritats de les repúbliques (ja fossin congressos de soviets, soviets de persones).s comissaris o comitès executius centrals) que es van considerar que infringien el tractat.

• Els articles 2–10 determinaven l'estructura de les autoritats supremes de la Unió. L'autoritat legislativa, d'acord amb el tractat, era el Congrés dels Soviets de la Unió Soviètica i, entre els congressos, l'havia de dur a terme el Comitè Executiu Central de la Unió Soviètica (TsIK) (article 2). Els delegats al Congrés seran elegits pels soviètics locals representats per un (1) representant elegit de vint-i-cinc mil (25.000) votants a les zones urbanes i un (1) per cada cent vint-i-cinc mil (125.000) votants a les zones rurals (article 3). Els delegats del Congrés serien elegits pels soviets de les Guberniya locals, més que no pas republicans (article 4). Els congressos se celebrarien anualment o es podrien convocar a peticions d'almenys dues (2) Tsiks de la República o de la Unió (article 5). El TsIK seria l'òrgan principal per dur a terme funcions executives entre els congressos. Aquest TsiK era un òrgan de tres-centes setanta-una (371) persones, els membres del qual eren representats proporcionalment a la població de la Unió i elegits pel Congrés (article 6). El TsIK de la Unió es reuniria quatre (4) vegades per any de manera regular, mentre que les sessions irregulars poden ser convocades a petició del govern de la Unió (el Consell de Comissaris del Poble) o per una de les repúbliques constituents (article 7). El Congrés i el TsIK se celebrarien a les capitals de les repúbliques de la Unió en l'ordre que decidiria el Presidium de TsIK (article 8). Aquest últim havia de ser nomenat per TsIK, que seria l'òrgan de poder suprem entre les seves sessions (article 9). Aquest Presidium estaria format per dinou (19) membres, amb quatre (4) presidents, cadascun representant les quatre (4) repúbliques (article 10). El Presidium també tenia l'autoritat per convocar una sessió irregular de TsIK.

• L'article 11 designava l'autoritat executiva, el Consell de Comissaris del Poble (SNK). Els membres del consell foren nomenats per TsIK i incloïen deu (10) carteres (comissariats), així com un president i els seus suplents.

• L’article 12 especificava les funcions del Tribunal Suprem de la Unió Soviètica (sota control de TsIK) i de la policia secreta, l'OGPU (sota el control de l'SNK i el president de l'OGPU havia de ser un participant de l'SNK amb vot consultiu). La creació d'aquests dos (2) cossos es justificà com a mesures per superar elements criminals i contrarevolucionaris en aquest mateix article.

• Els articles 13–17 especificaven el marc dels procediments judicials entre els òrgans suprems de la Unió (el TsIK i el SNK) i els de cada república. Tots els decrets de SNK de la Unió eren efectius a totes les repúbliques (article 13). També es va confirmar l’aspecte multilingüe de la Unió, especificant que tots els decrets de la Unió s’imprimeixen en la llengua oficial de cada república constituent (rus, ucraïnès, bielorús, georgià, armeni i turc (és a dir, azerí) (article 14). S'especificà que la resolució SNK de la Unió només podia ser anul·lada pel TsIK de la Unió o pel seu Presidium (article 16) i, si un TsIK republicà opta per protestar per la resolució o un decret del TsIK de la Unió, la protesta en si mateixa no atura la implementació de el document (article 15). Això últim només és possible si hi ha violacions evidents de les lleis existents i, en aquests casos, la república ha de notificar-ho immediatament a la SNK de la Unió i al comissariat corresponent (article 17).

• L'article 18 enumera les autoritats que serien retingudes per les repúbliques i especificava els seus respectius consells de comissaris populars, cadascun amb un president, els seus diputats, onze (11) carteres i representants amb vots consultius de diversos comissariats de la Unió, en particular els afers exteriors, comerç exterior, transport i logística.

• Al mateix temps, l'article 19 especificava que els òrgans de l'àmbit republicà, el Soviet Suprem d'Economia Nacional (el president del qual havia de tenir també un lloc complet al corresponent SNK republicà), els comissariats de subministrament d'aliments, finances i mà d'obra, així com la inspecció soviètica (el Rabkrin), encara que sotmesa a les autoritats republicanes, les seves activitats havien de ser regulades pel TsIK de la Unió.

• L'article 20 discutia que els pressupostos de les repúbliques formarien el pressupost de la Unió i que totes les despeses i despeses de les repúbliques serien determinades pel TsIK de la Unió. A més, aquest últim també determinaria la part dels beneficis, si n'hi hagués, que rebria cada República.

• Els articles 21–23 creaven una única ciutadania soviètica (article 21), un simbolisme estatal (bandera, himne nacional i un [1] escut (article 22) i especificaven la capital de la Unió a Moscou (article 23).

• L’article 24 exigia que les repúbliques modifiquessin les seves constitucions pel que fa al tractat.

• L'article 25 especificava que qualsevol esmena, addició o canvi al tractat només podia ser realitzada pel Congrés dels Soviets de la Unió.

• L'article 26 afirmava la clàusula de la declaració en què cada república té dret a sortir de la Unió.

The official cover of the 1922 Declaration and Treaty on the Formation of the USSR document. It was signed on December 29 and approved on December 30, 1922 in the Bolshoi Theatre, Moscow, Russian Socialist Federative Soviet Republic.

The State Emblem of the USSR consists of a hammer and sickle upon the terrestrial globe, depicted within the rays of the Sun and framed by the heads of stalks of wheat, with the legend in the languages referred to in Art. 34 of the Constitution of the USSR: “Workers of all countries, unite!” Above the emblem there is a five-pointed star. June 6, 1923, the IInd section of the CEC [Central Executive Committee] of the USSR accepted the drawing of the emblem of the USSR (concurrently with the adoption of the draft Constitution of the USSR). September 22 1923 the drawing of the emblem was finally approved by the Chairman of the Presidium of the Central Executive Committee of the USSR, A. S. Enukidze. The Constitution of the USSR in its adoption by the IInd Congress of the Soviets of January 31, 1924, officially recognized the legal status of the Emblem of the USSR.

Coat of arms of the Union of Soviet Socialist Republics 1946 to 1956

Coat of arms of the Soviet Union (1956–1991)