FINALS DEL FEBRER DEL 2023

El passat dimarts 28 de febrer de 2023 es commemorà el seixanta-cinquè aniversari del naixement de Natalia Khussainovna Estemírova (en rus: Наталья Хусаиновна Эстеми́рова) (Kamixlov, Rússia, 28 de febrer de 1958 — Gàzi–Iurt, Ingúixia, 15 de juliol de 2009), qui una (1) historiadora, periodista i activista en favor dels drets humans russa. Membre del Consell de l'associació Memorial, el 15 de juliol de 2009 fou segrestada prop del seu domicili a Grozni, Txetxènia, on investigava nombroses violacions dels drets humans. El mateix dia aparegué assassinada a trets prop del poble de Gàzi–Iurt, a la veïna república d'Ingúixia.[1][2]

Natalia Estemírova nasqué a la ciutat de Kamixlov, a la província de Sverdlovsk. El seu pare era un (1) txetxè nascut al poble d'Ixkhoi–Iurt, que fou deportat al Kazakhstan de petit. La seva mare era russa, i els anys cincuanta ('50) s'establiren als Urals, on nasqué Natalia i les seves tres (3) germanes petites. En una (1) entrevista a la BBC, declarà que gràcies a l'origen dels seus pares podia entendre tant el poble txetxè com el rus.[3] Es llicencià en Història a la Universitat de Grozni (Txetxènia), i fou mestra en una (1) escola secundària local fins al 1998.

El 1991 treballà com a periodista del diari local de Grozni, La Veu del Treballador. També treballà a la televisió, on filmà tretze (13) documentals sobre les víctimes de la repressió russa. El 1992 ja hi ha notícia que Estemírova treballà documentant desaparicions i refugiats durant el conflicte que enfrontà Ossètia del Nord i Ingúixia per la regió de Prigorodni.[4]

Vídua d'un (1) policia txetxè, recopilà dades sobre violacions dels drets humans des del començament de la Segona Guerra Txetxena, a partir del 1999. L'any 2000 esdevingué representant a Grozni (Txexènia) de la històrica l'associació Memorial. Visità molts hospitals a Txetxènia i Ingúixia, documentant àudiovisualment els nens víctimes de la guerra, especialment dels pobles de Novye Atagy i Rigakha.[3] També fou una (1) col·laboradora habitual dels mitjans Nóvaia Gazeta i Caucasian Knot.

L'any 2004 rebé el Premi Right Livelihood en una (1) cerimònia al Parlament de Suècia. Juntament amb Serguei Kovalyov, president de l'associació Memorial, el 2005 fou guardonada amb la Medalla Robert Schuman, que atorga el Partit Popular Europeu.[5] L'octubre del 2007, fou guardonada amb el primer Premi Anna Politkóvskaia per arribar a totes les dones durant la guerra, per l'organització Reach All Women in War (RAW). Estemírova treballà estretament amb la periodista i investigadora Anna Politkóvskaia i l'advocat de drets humans Stanislav Marquílov, que també foren assassinats els anys 2006 i 2009, respectivament.[6]

Assassinat

Segons Tània Lokxina, de l'oficina de Moscou (Rússia) de Human Rights Watch, Estemírova fou segrestada el 15 de juliol de 2009 cap a dos quarts de nou del matí (les 8.30 h) prop de casa seva, a Grozni (Txetxènia). Segons alguns testimonis, uns desconeguts l'haurien fet entrar en un (1) vehicle mentre ella cridava que estava sent segrestada.[7] Vladimir Markin, secretari de premsa del comitè d'investigació de la Fiscalia General russa, anuncià que s'havia trobat el seu cos cap a dos quarts de cinc de la tarda (les 16.30 h) amb ferides de bala al cap i al pit, en una (1) zona boscosa prop Gàzi–Iurt.[8]

Reaccions

Després de l'assassinat d'Estemírova, l'aleshores president rus Dmitri Medvédev condemnà el crim i prometé una (1) investigació exhaustiva. Afirmà que per ell era «evident que aquest assassinat està relacionat amb la seva tasca professional, una (1) feina necessària en qualsevol Estat normal».[9] El president txetxè, Ramzan Kadírov, també condemnà l'assassinat i demanà que els culpables fossin castigats.[9] Pels activistes defensors dels drets humans de l'associació Memorial, la mort d'Estemírova era «una (1) execució extrajudicial» i el seu president Oleg Orlov declarà que considerava Ramzan Kadírov el principal responsable del crim.[10] Segons ell, el president txetxè «considerava Estemírova un (1) enemic personal». Orlov digué que no sabia «si Kadírov havia donat l'ordre o bé si els seus col·laboradors més propers ho feren per complaure'l».[4] Kadírov acusà Orlov d'inventar–se un (1) libel i el denuncià per difamació.[11] També es querellà contra la històrica activista pels drets humans Liudmila Alekséieva, que el 2010 afirmà que «els kadírovski (bandes de Kadírov) viatgen per Txetxènia, maten, segresten persones, fan el que volen».[12] Posteriorment, Kadírov retirà les demandes perquè, segons el seu cap de premsa, «li ho havia demanat la seva mare, el clergat txetxè i diversos representants polítics russos».[12]

Investigació

L'any 2010, el Comitè d'Investigació de la Federació Russa declarà que l'assassinat l'havia comès Alkhazur Bashaev, un (1) islamista originari del poble de Xalaji, que havia sigut abatut en una (1) operació especial el novembre de l2009. Els investigadors declararen que en un (1) registre de la casa de Bashayev, el 15 de gener de 2010, trobaren diverses armes, inclosa la pistola que s'hauria utilitzat per assassinar Estemírova, així com una (1) identificació de policia. També declarà que el 7 de febrer de 2010 registraren un (1) cotxe abandonat VAZ–2107 que fou identificat com el cotxe utilitzat per Bashayev, on hi havia restes de materials que coincidien amb l'escena del crim.[13] El Comitè d'investigació digué que el mòbil del crim hauria estat la venjança, ja que Estemírova hauria delatat el sospitós com un (1) reclutador d'insurgents islamistes. L'assassinat també hauria servit per «desacreditar» el govern rus i txetxè en les vigílies d'una (1) reunió entre Dmitri Medvédev i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Aquesta conclusió estaria avalada per testimonis obtinguts d'antics insurgents empresonats, i fou rebutjada per les organitzacions de drets humans.[14] Una (1) investigació independent basada en l'anàlisi d'ADN conclogué que no hi havia connexió entre l'escena del crim i Alkhazur Bashaev.[13] L'any 2013, Memorial denuncià que la investigació sobre l'assassinat s'havia aturat.[15]

L'any 2019, coincidint amb el desè aniversari de l'assassinat d'Estemírova, dotze (12) organitzacions russes i internacionals de defensa dels drets humans, signaren una (1) declaració conjunta on reclamaven a les autoritats russes que complissin amb el deure d'investigar eficaçment el crim.[a] Marie Struthers, directora d'Amnistia Internacional per l'Europa de l'Est i Àsia Central declarà que «Deu (10) anys després, les autoritats no ha trobat ni els seus autors materials ni qui el ordenà [...] No deixarem que ningú s'oblidi de Natalia, ni de les víctimes dels crims i les violacions dels drets humans que s'han produït i es continuen produint a Txetxènia amb la connivència de les autoritats federals russes».[17]

Notes

Referències

Portrait posthume de Natalia Estemirova, militante des droits de l'homme russe, réalisé par le peintre tchétchène Asia Oumarova.

Natalia Khussainovna Estemírova

Наталья Хусаиновна Эстеми́рова

El passat dimarts 28 de febrer de 2023 es commemorà el dos-cents seixanta-vuitè aniversari del naixement de Maria Teresa Ahlefeldt (Ratisbona, Baviera, Alemanya, 28 de febrer de 1755 — Praga, Txèquia, 10 de desembre de 1810), qui fou una (1) escriptora, pianista i compositora alemanya naturalitzada danesa coneguda per ser la primera compositora de Dinamarca.[1][2][3]

Maria Teresa fou la primera filla de Ferran Alexandre III, Príncep de Thurn i Taxis (1704–1773) i la seva tercera esposa, la princesa Maria Enriqueta de Fürstenberg-Stühlingen (1732–1772) i la germana menor de Carles Anselm IV, príncep de Thurn i Taxis i net de Maria Augusta de Thurn i Taxis. Cresqué en l'ambient cultural de la cort principesca de Ratisbona (Baviera, Alemanya), Maria Teresa estava compromesa amb Josep Príncep de Fürstenberg (1772–1776) fins a la seva relació amb el príncep Felip de Hohenlohe. El 1780 fugí sota amenaça d'arrest, després de casar–se amb el noble danès Ferran, Comte d'Ahlefeldt–Langeland (1747–1815), en contra dels desitjos de la seva família. Es traslladà a Dresden (Saxònia, Alemanya) el 1798 i més tard visqué a Praga (Txèquia) des del 1800 fins a la data de la seva mort.[1][2]

Obres

Referències

Photograph from a portrait painting of Maria Theresia Ahlefeldt (1755–1810), said to be Denmark's first female composer

Vapensköld för svenska adelsätten Ahlefelt

Maria Teresa Ahlefeldt

El passat dimarts 28 de febrer de 2023 es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de Francesc de Paula Barceló i Fortuny (noms de ploma: Xesc Barceló i Francesc de Paula Barceló, així com el pseudònim Max Bon), (Palma de Mallorca, Illes Balears, 28 de febrer de 1943 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya,[1] 6 de juny de 2022),[2] qui fou un (1) guionista i escriptor mallorquí establert a Catalunya. Fou guionista de ràdio, televisió i cinema, treballà en programes com Terra d'escudella i Plats bruts i en pel·lícules com Mecanoscrit del segon origen i Les veus del Pamano, a més de sèries com Sitges i Arnau.[3] Publicà poesia, narrativa i teatre.[4][5]

Obres

Llibres publicats

Narrativa

Novel·la

Poesia

Teatre

Obres dramàtiques representades

Guions de ficció difosos

Premis

Referències

Bibliografia

Fotografia retrat de Francesc de Paula Barceló i Fortuny

El passat dimarts 28 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-sisè aniversari de l'incident 228 (del 28 de febrer de 1947 a Taiwan) (xinès: 二二八事件; pinyin: èrèrbā shìjiàn), qui fou una (1) revolta popular contra el govern de Taiwan, que fou brutalment reprimida pel Kuomintang, aleshores al poder, causant la mort de desenes de milers de civils entre el 28 de febrer de 1947 i els dies següents. Actualment marca la commemoració del Dia de La Pau a Taiwan.

L'espurna que feu esclatar el conflicte fou la confiscació de cigarretes de contraban quan la nit del 27 de febrer de 1947 uns agents del monopoli de tabacs requisaren el que tenia Lin Jiang Mai, una (1) vídua de quaranta (40) anys. A més se li endugueren els diners malgrat que ella els pregava que no ho fessin perquè eren els seus estalvis. La feriren amb un (1) cop de pistola al cap i, quan una (1) munió de gent s'acostà als agents, aquests dispararen i causaren una (1) víctima mortal. La indignació entre la població de Taiwan, irritada per la corrupció, la mala gestió de les autoritat de l'illa i els privilegis de la minoria pertanyent a l'ètnia han, provocà una (1) revolta de grans dimensions que fou reprimida de manera sagnant pel governador general Chen Yi amb l'excusa que es tractava d'un (1) aixecament de caràcter comunista. Les estimacions sobre el nombre de víctimes varien de deu mil a trenta mil (10.000–30.000) morts, a part de desapareguts i empresonats, molts dels quals pertanyien a les elits taiwaneses. La repressió dugué uns quants mesos i fou seguida pel període denominat del «Terror Blanc», que s'inicià amb la declaració de la llei marcial el 1949 —sovint associant–ne l'inici amb aquest incident del 1947— i s'allargà fins a finals dels vuitanta ('80), principis els noranta ('90).

Sobre aquest incident hi hagué un (1) mur de silenci i només s'ha pogut tractar quan s'instaurà la democràcia a Taiwan. El 1995 el president Lee Teng–hui demanà disculpes a les víctimes per a les quals hi ha diversos monuments dedicats a la seva memòria,[1] entre els que destaca la campana commemorativa erigida a Taipei i que les autoritats fan sonar cada 28 de febrer, la data establerta com a Dia de la Pau.

Aquests esdeveniments dividiren la població taiwanesa i en l'actualitat encara és una (1) qüestió que genera una (1) gran controvèrsia. Per exemple, el 2017 la presentació del llibre de l'historiador acadèmic Chen Yi–shen sobre el tema s'interrompé per les baralles entre els assistents.[2]

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Sobre el Terror Blanc:

Conflictes ètnics:

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Incident 228.

Una (1) multitud davant l'Oficina del Monopoli de Tabac a Taipei 

Chung–xi Bai, ministre de Defensa del Kuomintang, visita Taiwan després dels fets.

Incident 228

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà la fundació del Banc Leumi (hebreu: בנק לאומי, lit. National Bank; àrab: بنك لئومي), a Londres (Anglaterra, Regne Unit), el 27 de febrer de 1902, que és un (1) banc israelià creat per membres del moviment sionista per promoure la indústria, la construcció, l'agricultura i la infraestructura de la terra que esperaven que es convertiria finalment en Israel. La seva filial l'Anglo Palestine Company, subsidiària del Jewish Colonial Trust (Jüdische Kolonialbank) Limited, començà a actuar a Jaffa (Palestina) el 1903.[3] : p.19  Avui, el Bank Leumi és el banc més gran d'Israel (per actius totals a partir del 2015), amb oficines a l'estranger a Luxemburg,[4] EUA, Suïssa, Regne Unit, Mèxic, Uruguai, Romania, Jersey i Xina. [5]

Tot i que es nacionalitzà el 1981, ara el Banc Leumi es troba principalment en mans privades, amb el govern com el principal accionista individual, amb el catorze coma vuit per cent (14,8%) de les accions (el juny del 2006). Els altres grans accionistes són Shlomo Eliyahu i Branea Invest, que posseeixen cadascun el deu per cent (10%) de les accions, constituint el nucli de control del banc. El seixanta per cent (60%) de les accions del banc estan en poder del públic i cotitzen a la Borsa de Tel Aviv (Israel).

Història

«L'estat jueu» de Herzl

Els antecedents del Jewish Colonial Trust es poden rastrejar al visionari de Herzl «Der Judenstaat» (lit. «L'Estat jueu»), qui detalla la seva visió de com es crearia l'Estat jueu. En aquesta visió s'assignà un (1) paper important a un (1) enorme organisme, que s'anomenaria «The Jewish Company», que seria «fundat» com una (1) societat anònima subjecta a la jurisdicció anglesa, emmarcada segons les lleis angleses i sota la protecció d'Anglaterra (Regne Unit). En la visió de Herzl, aquesta Companyia controlaria pràcticament tota la terra de Palestina i s'encarregaria de transportar–hi milions de persones dins d'un pocs anys, tots, o gairebé tots, els jueus que viuen al món. Aleshores s'encarregaria de tota la logística d'instal·lar–los al seu nou país, establir–los en entorns urbans i rurals, i posar en marxa l'agricultura, el comerç i la indústria. Les tasques hercúlies previstes per a això, Herzl estimà que per a l'empresa el capital hauria de ser d'uns mil milions de marcs alemanys (1.000.000 DM):(uns cinquanta milions de lliures esterlines [50.000.000 £] o dos-cents milions de dòlars [200.000.000 $]).

A la pràctica, el moviment sionista fou completament incapaç, ni políticament ni econòmicament, d'emprendre res d'aquestes dimensions. L'autèntic «Jewish Colonial Trust» -establert, de fet, a Londres (Anglaterra, Regne Unit)- era en efecte un (1) model a petita escala de l'empresa prevista a «Der Judenstaat»: el seu capital era una (1) petita fracció de la suma prevista per a «The Jewish Company» i la seva activitat limitada a transportar i assentar un (1) petit nombre de jueus a les parcel·les limitades de Palestina que el moviment sionista aconseguí comprar. Tot i així, el «Colonial Trust» tingué un (1) paper clau en la implementació real del projecte sionista, cap a la creació eventual d'Israel.

Jewish Colonial Trust

El Jewish Colonial Trust (en alemany: Jüdische Kolonialbank), predecessor de l'actual Bank Leumi, fou fundat al Segon Congrés Sionista de Basilea (Suïssa) i s'incorporà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1899 com a instrument financer de l'Organització Sionista.[3]: p.19  El capital inicial recaptat —un (1) total de tres-centes noranta cinc mil lliures esterlines (395.000 £)— quedà molt per sota de l'objectiu de vuit milions de lliures lliures (8.000.000 £); Nahum Sokolow escrigué el 1919: «La British East Africa Company, que administrava dues-centes mil milles quadrades (200.000 mi²), començà amb la mateixa quantitat de dues-centes cinquanta mil lliures esterlines (250.000 £)».[6]

Banc Anglo–Palestí

Les activitats del banc a Palestina foren realitzades per l'Anglo–Palestine Bank (Banc Anglo-Palestí), una (1) filial formada el 1902. El banc obrí la seva primera sucursal a Jaffa (Palestina) el 1903 sota la direcció de Zalman David Levontin.[7] Les primeres transaccions incloïen la compra de terres, les importacions i l'obtenció de concessions. S'obriren sucursals a les ciutats palestines de Jerusalem, Hebron, Safed, Haifa, Tiberíades i Gaza, i a Beirut (Líban).[8]

El Banc Anglo–Palestí oferí als agricultors préstecs a llarg termini i oferí préstecs a l'associació Ahuzat Bayit que construí el primer barri a Tel Aviv (Palestina). Durant la Primera Guerra Mundial, el govern otomà declarà que el banc, que estava registrat a Anglaterra (Regne Unit), era una (1) institució enemiga i decidí tancar–lo i confiscar–li els seus efectius.[8]

Després de la Primera Guerra Mundial, les seves operacions s'expandiren. El 1932 la branca principal es traslladà de Jaffa a Jerusalem (Palestina).[8] Durant la Segona Guerra Mundial, el Banc Anglo–Palestí ajudà a finançar l'establiment d'indústries que fabricaven subministraments per a l'exèrcit britànic.

Banc Leumi

Després de la fundació de l'estat d'Israel el 1948, el banc guanyà la concessió per emetre nous bitllets. El 1950, el banc fou rebatejat com a Bank Leumi le–Israel (Banc Nacional d'Israel). Quan s'establí el Banc d'Israel el 1954, el Bank Leumi es convertí en un (1) banc comercial.[8]

El 1971 el Banc Leumi adquirí Arab Israel Bank (Ai Bank; est. 1960), que serveix principalment als ciutadans àrabs d'Israel al nord del país. Ai Bank té trenta-cinc (35) sucursals ubicades a les regions del nord i del Triangle d'Israel.

El govern d'Israel nacionalitzà el Banc Leumi el 1983, com a resultat de la crisi de les accions bancàries.

El 2007 el banc negà estar en possessió de fons dipositats pels jueus assassinats a l'Holocaust. Tot i que negà qualsevol delicte, el 2011 el banc acceptà pagar cent trenta milions de nous xéquels (130.000.000 NIS) després que una (1) investigació estatal al·legava que tres-cents milions de nous xéquels (300.000.000 NIS) es mantenien en tres mil cinc-cents setanta-set (3.577) comptes latents. El banc fou acusat de negar–se a cooperar amb la investigació en abstenir–se de revelar informació sobre les grans quantitats de diners no reclamats. [9]

El 2011 Banc Leumi adquirí Banque Safdie SA, amb seu a Ginebra (Suïssa), per cent quaranta-tres 143 milions de francs suïssos (143.000.000 CHF). Bank Leumi fusionà Banque Safdie amb Bank Leumi Switzerland Ltd per formar Leumi Private Bank a principis del 2012.[10]

Leumi tancà la seva oficina de representació a Melbourne, Austràlia l'octubre del 2013.

El juliol del 2014, Bank Julius Baer anuncià que havia comprat els actius de banca privada de Banc Leumi. Baer comprà Bank Leumi (Luxembourg) SA, el banc privat de Leumi a Luxemburg i Leumi també transferí els clients de Leumi Private Bank a Baer.[11]

El juliol del 2019, el Dr. Samer Haj–Yehia fou nomenat president. [12]

Bank Leumi USA, la filial nord-americana del banc, fou comprada pel Valley National Bank el 2022 per mil dos-cents milions de dòlars (1.200.000.000 $) en efectiu i accions. [13]

Crítica

Implicació en els assentaments israelians

Vegeu també: Llista d'empreses que operen als assentaments de Cisjordània

El 12 de febrer de 2020 les Nacions Unides publicaren una (1) base de dades de cent dotze (112) empreses que ajuden a fomentar l'activitat d'assentaments israelians a Cisjordània, inclosa Jerusalem Est, així com als Alts del Golan ocupats.[14] Aquests assentaments es consideren il·legals segons el dret internacional.[15] Bank Leumi figurava a la base de dades a causa de la seva «prestació de serveis i utilitats que donen suport al manteniment i l'existència d'assentaments» i «operacions bancàries i financeres que ajuden a desenvolupar, expandir o mantenir assentaments i les seves activitats» en aquests territoris ocupats.[16]

El 5 de juliol de 2021, el fons de pensions més gran de Noruega, KLP, digué que deslligaria del Bank Leumi juntament amb altres quinze (15) entitats empresarials implicades en l'informe de l'ONU pels seus vincles amb els assentaments israelians a Cisjordània ocupada.[17]

Edificis emblemàtics

La sucursal principal del Bank Leumi a Jaffa Road, Jerusalem (Israel), construïda durant el mandat britànic per l'arquitecte jueu alemany Erich Mendelsohn, ha estat declarada edifici emblemàtic.

La sucursal del Bank Leumi a la cantonada del carrer Ramban al barri de Rehavia de Jerusalem (Israel), un (1) exemple de l'arquitectura Bauhaus, fou dissenyada per l'arquitecte jueu alemany Leopold Krakauer.[18] Fou construït l'any 1935 com a casa particular, i fou reformat l'any 2007 per restaurar la façana original.

Presència global

Vegeu també

Referències

Enllaços externs

This is the logo for Bank Leumi.

Primera sucursal de l'Anglo Palestine Bank, Tel Aviv, 1923

Primera oficina a Jaffa

Sucursal històrica de Bank Leumi a Jaffa Road, Jerusalem

Sucursal del Banc Leumi a Zichron Yaacov

Banc Leumi

Bank Leumi

El passat dilluns 27 de febrer de 2027 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Pere Duran i Farell (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, Catalunya, 27 de febrer de 1921 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 11 de juliol de 1999), qui fou un (1) enginyer i empresari català, modernitzador de la indústria catalana a través de la introducció a Catalunya i a l'estat espanyol del gas natural; també fou impulsor i desenvolupador del Gasoducte Pere Duran Farell que uneix els jaciments de gas natural de Hassi R'Mel (Algèria) a Còrdova (Andalusia, Espanya) a través del Marroc i l'estret de Gibraltar, que es gestava ja el 1960 i que es començà a fer realitat el 1962.[2][3][4]

Biografia

Fill de Josep Maria Duran i Girbau de Can Duran (Palau–solità i Plegamans, Vallès Occidental)  i de Dolors Farell i Mas.[5] En començar la Guerra Civil Espanyola la seva família es traslladà de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) a Barcelona (Barcelonès). El 1940 aprovà el batxillerat i marxà a Madrid (Espanya) a estudiar enginyeria de camins. Per pagar–se els estudis feu d'aprenent de torner i feu classes. Es llicencià el 1947, data en què començà a treballar al grup Banco Urquijo, i esdevingué el primer enginyer de camins que no treballava per a l'administració pública. Esdevingué un (1) home de confiança del grup del Banco Urquijo a Catalunya, raó per la qual ocupà càrrecs executius o representatius en empreses com Hidroelèctrica de Catalunya, La Maquinista Terrestre i Marítima i Catalana de Gas i Electricitat, on hi desenvolupà una (1) important tasca de modernització.

El 1948 es casà amb Montserrat Vall–llosera i Vilaplana, amb qui tindria sis (6) fills. El 1960 viatjà per primer cop a Algèria, que en aquell moment estava en guerra, i es plantejà la possibilitat de portar gas natural a Catalunya des de l'Àfrica. El 5 d'octubre de 1962 Algèria aconseguí la independència de França, i Duran i Farrell entrà a formar part del nou govern del país. En els anys següents continuaria a cavall entre Algèria i Catalunya, on promogué una (1) xarxa de gasificació.

El 1963 viatjà per primer cop al Japó, país que li fascinà i on adquirí la seva passió pels bonsais. Fou el promotor de Gas Natural S.A i Hifrensa (central nuclear de Vandellòs, Baix Camp), dues (2) realitzacions noves en el camp energètic català.

Intentà la creació d'un (1) hòlding industrial a través de la Corporació Industrial Catalana, però el 1973 Enagas li expropià una (1) part de la xarxa de distribució de Catalana de Gas, ja que el govern franquista volia evitar que el gas natural entrés a Espanya des de terres catalanes per una (1) empresa privada. Durant el període de transició espanyola, li foren oferts diferents càrrecs polítics, que sempre rebutjà.

El 1982 va rebre la Creu de Sant Jordi, poc després va fundar l'Associació Catalana d'Amics del Bonsai i fou president de la junta general d'accionistes de Catalana de Gas i Electricitat des del 1984. Un any després, el 1985, va crear la Fundació Catalana de Gas.

El 1987 encarregà a Maria José Conde la tasca de catalogar la seva col·lecció privada d'arqueologia. El mateix any rebé l'encàrrec de Pasqual Maragall de dirigir la reforma del MNAC, fent d'enllaç entre les diferents administracions. Fou un (1) dels impulsors del museu tal com se'l coneix actualment.

Entre 1992 i 1997 presidí l'hòlding Gas Natural SDG. Entre els anys 1991 i 1993 fou president del Patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i també fou membre del Club de Roma. El 1993 deixà molts dels seus càrrecs culturals per concentrar els seus esforços en l'expansió de Gas Natural.

Premis i condecoracions

Llegat

Bibliografia

Referències

Enllaços externs

Fotografia retrat de Pere Duran i Farell

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-tresè aniversari del descobriment del carboni–14 per Martin Kamen i Sam Ruben, a Berkeley, Califòrnia, EUA, el 27 de febrer de 1940. 

El carboni 14 (símbol ¹⁴C), també dit radiocarboni, és un (1) isòtop radioactiu del carboni, amb un (1) nucli format per sis (6) protons i vuit (8) neutrons. Els altres isòtops de carboni serien el 12, 13 i, el ja esmentat, 14. La seva presència als materials orgànics s'ha utilitzat com a base per al mètode de datació per radiocarboni que s'utilitza en arqueologia, geologia i hidrogeologia.

El carboni 14 apareix de manera natural amb una (1) abundància d'un 0.0000000001% del carboni atmosfèric. El seu període de semidesintegració és de cinc mil set-cents trenta més/menys quaranta (5.730±40) anys, i es desintegra i es transforma en nitrogen 14. L'activitat estàndard del radiocarboni és de catorze (14) desintegracions per minut (dpm) per gram de carboni (aproximadament dos-cents trenta megabecquerel per gram [230 mBq/g]).

El carboni–14 es produeix a les altes capes de la troposfera i de l'estratosfera. Quan els raigs còsmics entren a l'atmosfera experimenten diverses transformacions que inclouen la producció de neutrons els quals reaccionen com segueix:

Tot i que el radiocarboni es produeix majoritàriament en l'alta atmosfera, es distribueix per tota l'atmosfera i reacciona amb l'oxigen per a formar diòxid de carboni radioactiu el qual es dissol en l'aigua (també en el gel) i penetra en els oceans.

El carboni 14 fou descobert el 27 de febrer de 1940 per Martin Kamen i Sam Ruben a Berkeley (Califòrnia, EUA). La tècnica de datació per radiocarboni fou desenvolupada l'any 1949 per Willard Libby i col·legues a la Universitat de Chicago (Illinois, EUA).

Datació amb ¹⁴C

Article principal: datació basada en el carboni 14

La datació amb carboni 14 és una (1) datació dels materials orgànics basada en el procés físic de la desintegració radioactiva. La matèria orgànica està composta fonamentalment de carboni. El carboni és fixat per les plantes a partir del CO₂ de l'atmosfera. El carboni es presenta en diferents isòtops, essent el 12C el més habitual, no obstant s'hi troba també ¹⁴C. El carboni 14 presenta la peculiaritat que és inestable i es va desintegrant de forma contínua. De fet, el carboni 14 té un (1) període de semidesintegració de cinc mil set-cents trenta (5.730) anys, és a dir que al cap d'aquest temps la meitat del ¹⁴C s'ha desintegrat. El carboni assimilat per les plantes pren una (1) proporció estable entre l'isòtop 12 i el 14.

Així doncs, si s'obté una (1) mostra de material orgànic i es processa al laboratori amb les tècniques adequades, hom pot determinar la proporció entre el ¹⁴C i 12C de manera que es pot arribar a determinar l'edat aproximada en què aquell material deixà d'assimilar carboni, permetent de datar–lo i, indirectament, saber l'edat de l'objecte que en forma part.

Bibliografia

Enllaços externs

Atmospheric radiocarbon 1954–1993

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Mercè Pàniker i Alemany (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 27 de febrer de 1920 — ibídem, 28 de gener de 2012), qui fou una (1) empresària i activista social catalana.[1][2]

Filla de Sri Ramuni Paniker Amah, empresari indi establert a Catalunya, i de la catalana Carme Alemany Sabadell, a més de germana del sacerdot i filòsof Raimon Panikkar i del filòsof Salvador Pàniker, i mare d'Albert Pèlach i Pàniker. Mercè Pàniker cursà els seus estudis en un (1) internat a prop de Bonn (Rin del Nord– Westfàlia, Alemanya) durant la Guerra Civil Espanyola. El 1943 es llicencià en ciències químiques per la Universitat de Barcelona (Barcelonès) i s'incorporà a l'empresa familiar fundada pel seu pare el 1922, Pániker SA.[1]

Activitat empresarial

Després de la mort del seu pare, el 1954,[3] es feu càrrec de la seva direcció fins al 1974. El 1950 fou cofundadora de l'Asociación Química Española de la Industria del Cuero (AQEIC), que presidí durant alguns anys, i entre els anys 1975 i 1977 fou la presidenta de la Unió Internacional de Societats de Químics i Tècnics de la Indústria de l'Adoberia (IULTCS). El 1974 abandonà l'empresa familiar i, posteriorment, fundà l'empresa Bil·liena Química SA, a Villena (Alt Vinalopó). També fou la presidenta de l'Associació de Químics de Catalunya i membre de la junta directiva de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (PIMEC), representant del Consell Social de la Universitat de Barcelona (Barcelona) i directiva de TYCSA.[1]

Activitat política i activisme social

Com a membre de l'Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (ONUDI), cap al final de la seva vida professional, realitzà missions d'assessorament industrial a l'Àfrica, Àsia i Amèrica. El 1976 s'afilià a Unió Democràtica de Catalunya i participà en diversos mítings de la formació durant les primeres eleccions democràtiques.[4]

Fou una (1) de les organitzadores del Primer Congrés de Dona i Economia i el 1992 fou cofundadora de FEMVISIO,[2] entitat d'àmbit europeu dedicada a la promoció de la dona empresària, que participà en la Conferència de Pequín sobre la Dona (1995) i fou consultora de la Comissió Econòmica i Social de les Nacions Unides (ECOSOC). El 1998 creà, en record del seu pare, la Fundació Ramuni Paniker Trust[5] a l'estat indi de Kerala, amb l'objectiu d'assistir estudiants amb talent i pocs mitjans econòmics en zones rurals.[6][7]

Pàniker fou una (1) de les dones pioneres a Catalunya, com a empresària i defensora dels drets de les dones, defensant sempre la importància de la independència econòmica de la dona i donant suport a les iniciatives que s'emprengueren a Catalunya en favor de la petita i mitjana empresa. Contribuí a recuperació de la democràcia i donà suport en la creació i desenvolupament de l'Institut Català de la Dona de la Generalitat de Catalunya en els anys vuitanta ('80). La seva feina ha estat reconeguda a escala europea pel Lobby Europeu de Dones, però també, per institucions mundials com les Nacions Unides.[8]

Reconeixements

Referències

Enllaços externs

Fotografia retrat de Mercè Pàniker i Alemany

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Teresa Condeminas i Soler (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 27 de febrer de 1905 — ibídem, 24 de gener de 2002), qui fou una (1) pintora classicista-noucentista catalana.[1][2]

Biografia

Estudià a Escola de la Llotja des dels tretze (13) anys i durant deu (10) anys s'anà matriculant en diverses matèries, a causa de l'afany que sempre la caracteritzà per assolir una (1) formació acadèmica adient. Formà part de l'Associació d'Art, constituïda el 1926 a La Llotja, grup amb què participà en les diferents mostres col·lectives organitzades per aquesta associació. Dos (2) foren els seus mestres: Félix Mestres, de qui aprengué el refinament i la correcció de la línia, i Vicenç Borràs, que li transmeté l'interès per la llum; trets sempre presents en la seva producció artística.[1] També es dedicà a la docència: impartí classes de dibuix i de pintura en el seu estudi situat als voltants de la Sagrada Família de Barcelona (Barcelonès).[1]

Conreà gairebé tots els gèneres pictòrics: paisatges, natures mortes, figures i sobretot nus femenins de formes arrodonides, clàssiques, clarament noucentistes. Els nus femenins ocuparen un (1) paper rellevant en la seva producció dels anys trenta ('30); hi queda palesa la seva tècnica acurada i el refinament emprat en la representació dels cossos nus de textures nacrades, de línies perfectes, de composicions estudiades i pinzellades tan suaus que semblen gairebé imperceptibles; en definitiva, uns trets que junt amb el tractament de les teles portaren als crítics a parlar de pintura ingresiana. Amb tot, les seves figures respiren certa fredor propera a una (1) manca de sentiment o a una (1) actitud extremadament distant, que possiblement la portaren a una (1) obsessiva representació dels rostres, repetits moltes vegades, alguns dels quals tenen certa aparença de màscara picassiana. La seva manera de fer ha estat considerada pulcra, reposada i d'un (1) perfecte classicisme. Aquest classicisme guardava relació amb les propostes pictòriques que dominaren en la Catalunya dels anys trenta ('30) i que s'accentuarien en els quaranta ('40), ja establerta la Dictadura franquista, que exercí una (1) censura molt severa també sobre l'art, i que negà qualsevol vel·leïtat avantguardista. Els seus nus i les representacions de figures femenines es poden considerar com els darrers espeternecs del noucentisme.[1]

Fou cofundadora de l'Associació d'Art formada per alumnes de la Llotja, fundada el 1926, junt amb els pintors Josep Amat i Pagès, Josep Barrenechea, Lola Bech i Beltran, Carmel Davalillo, Teresa Fábregas i Puig, Francesc Galofré i Suris, Lola Masalles, Manuel Rocamora, Josepa Serraviñals i Furió, Ricard Tárrega i Maurici Vallsquer, entre d’altres.[3]

Membre de l'Asociación Española de Pintores y Escultores des del 1928,[4] participà des de molt jove a les Exposicions de Primavera i a les Nacionals de Belles Arts de Barcelona (Barcelonès), on molt aviat aconseguí premis. També participà en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid (Espanya), com a mínim l'any 1935, en què obtingué la medalla de tercera classe,[5] i l'any 1936, on presentà una (1) obra titulada Camerino, que es reprodueix al catàleg.[6]

Pot sobtar la seva repetida participació en les biennals de Venècia organitzades pel règim feixista italià. El 1938 la Itàlia de Mussolini convidà Espanya a la Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia). Eugeni d'Ors, director general de Belles Arts del govern franquista de Burgos (Castella i Lleó), fou el comissari de la mostra. Sembla que elegí Teresa Condeminas juntament amb altres artistes, com Ignacio Zuloaga, Josep de Togores o Pere Pruna, però el seu nom no consta en la relació del llibre editat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors Un siglo de arte español en l'exterior. España en la Bienal de Venecia 1895–2003. Sí que consta que participà en les dels anys 1940 i 1944. També participà en l'Exposició d'Art Espanyol de Berlín (Alemanya) el 1941 i la de Buenos Aires (Argentina) de 1947.[7] Fos el que fos, sobta perquè el 1937 l'artista donà dos (2) dels seus olis, Natura morta amb fruites i Natura Morta amb pomes i raïms per a l'exposició-subhasta que s'havia de celebrar a Mèxic per recollir fons per a les víctimes del feixisme. Però, malauradament, el vaixell que transportava les obres de cent vint-i-un (121) artistes catalans, noliejat per la Generalitat de Catalunya, fou capturat en plena mar per l'Armada franquista i totes les obres foren confiscades i traslladades a Burgos (Castella i Lleó).[1]

Malgrat les reiterades participacions en concursos i exposicions col·lectives de tota classe, Teresa Condeminas no dugué a terme cap exposició individual fins al gener del 1948, a la Sala Gaspar. Entre els anys 1945 i 1948 exposà regularment a les Galeries Augusta de Barcelona (Barcelonès).[7] Possiblement la seva producció no fou massa regular, però sempre es mantingué fidel a la seva manera de pintar, al seu classicisme–noucentisme de la primera època.[1]

Al llarg de la seva trajectòria rebé diferents premis i distincions, com les medalles Masriera i Fortuny. En el concurs de paisatge Josep Masriera, que organitzava la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts, obtingué l'any 1926 una (1) medalla de plata i el 1927 la d'or.[8] Igualment guanyà un (1) diploma d'honor en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929,[6] així com la tercera i segona medalles en les exposicions nacionals dels anys 1935 i 1950.[9] També obtingué una (1) menció honorífica en el concurs exposició Barcelona vista pels seus artistes que organitzà el Reial Cercle Artístic de Barcelona (Barcelonès) entre els anys 1930 i 1931.[10]

Es casà amb el pintor Lluís Muntané Muns, director i professor de l'Escola de Belles Arts de Barcelona entre els anys 1945 i 1948.[4]

El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva l'obra Camí de la font, que adquirí l'any 1935 a l'Exposició de Primavera.[11] Igualment, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía guarda l'obra El espejo (actualment en dipòsit al Museo de Jaén).[12]

Exposicions

Individuals

Col·lectives[13]

Referències

Bibliografia

El mirall, de Maria Teresa Condeminas Soler, Barcelona, ​​Catalunya, Espanya, 1905–2002. Data: 1934 (ca.). Tècnica: Oli sobre llenç. Dimensions: 130 x 97 cm. Categoria: Pintura. Any d'ingrés: 1988. Observacions: any d'ingrés: 1988 (procedent de l'ordenació de fons del Museu Espanyol d'Art Contemporani, MEAC). Núm. de registre: AS00659. Obra dipositada al Museu de Jaén, Jaén (Espanya).

Plenitud, de Maria Teresa Condeminas Soler, Barcelona, ​​Catalunya, Espanya, 1905–2002. Data: 1950. Tècnica: Oli sobre llenç. Dimensions: 140 x 90,5 cm. Categoria: Pintura. Any d'ingrés: 1988. Observacions: any d'ingrés: 1988 (procedent de l'ordenació de fons del Museu Espanyol d'Art Contemporani, MEAC). Núm. de registre: AS01057. Obra dipositada al Museu de Jaén, Jaén (Espanya).

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement de Joaquim Sorolla i Bastida (València, Horta, País Valencià, 27 de febrer de 1863 — Cercedilla, Madrid, Espanya, 10 d'agost de 1923), qui fou un (1) pintor[1] i artista gràfic valencià.[2] Els seus treballs mostren retrats, paisatges i monuments de temàtica social i històrica, caracteritzats per la representació de les persones i els paisatges sota la llum del sol. La seva obra ha estat erròniament catalogada per alguns d'estil impressionista, però en realitat el seu estil es defineix millor com a luminista.

Joventut

Quan només tenia dos (2) anys, els seus pares moriren a causa d'una (1) epidèmia. En quedar orfes la seva germana, Concha, i ell, la seva tia Isabel, germana de la seva mare, i el seu marit, de professió manyà, els acolliren. Passats els anys, intentaren ensenyar–li l'ofici de la manyeria, advertint prompte que la seva vertadera vocació era la pintura.

El 1874 començà a estudiar a l'Escola Normal Superior, on li aconsellaren que també es matriculés a les classes nocturnes de dibuix a l'Escola d'Artesans. En aquesta última rebé, el 1879, una (1) caixa de pintures i un (1) diploma com a premi «per la seva constant aplicació en el dibuix de figura». Aqueix mateix any ingressà a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València (Horta), al mateix temps que treballava al taller del seu oncle.

Fou a l'Acadèmia de Sant Carles on conegué un (+1) altre alumne, Juan Antonio García, que era germà de qui més tard acabaria sent la seva esposa, Clotilde García. El 1880 aconseguí una (1) Medalla d'Argent per la seva obra Moro acechando la ocasión de su venganza ('Moro aguaitant l'ocasió de la seva revenja') en l'exposició de la societat El Iris.

En acabar la seva formació, començà a enviar les seves obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrid (Espanya) el maig del 1881, on presentà tres (3) marines valencianes que, encara que formidables, passaren sense pena ni glòria perquè no encaixaven amb la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L'any següent, estudià l'obra de Velázquez i altres autors en el Museu del Prado. Per fi, el 1883, aconseguí una (1) medalla en l'Exposició Regional de València (Horta) i, el 1884, aconseguí la glòria en aconseguir la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional gràcies a la seva obra Dos de mayo, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l'exposició, tal com li digué a un (1) col·lega seu: «Ací, per a donar–se a conèixer i guanyar medalles, cal fer morts».

Recollí un (+1) altre gran èxit a València (Horta) amb la seva obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència espanyola. D'aquesta manera, fou pensionat per la Diputació Provincial de València per a viatjar a Roma (Laci, Itàlia) on, al mateix temps que treballava, conegué l'art clàssic i renaixentista, així com els grans museus, i contactà, a més, amb altres artistes.

Amb el seu amic el pintor Pedro Gil es desplaçà a París (Illa de França) durant el primer semestre del 1885, vivint de prop la pintura impressionista, que produí en ell, ja de tornada a Roma (Laci, Itàlia), variacions en la seva temàtica i estil, i arribà a pintar el quadre religiós El entierro de Cristo, amb el qual fracassà rotundament.

Luminisme

El 1888 es casà amb Clotilde García a València (Horta), però viurien un (1) any més a Itàlia, aquesta vegada a la localitat d'Assís (Úmbria). El 1889 s'instal·laren a Madrid (Espanya) i, en a penes cinc (5) anys, Sorolla aconseguí certa fama i prestigi com a pintor. El 1894 viatjà novament a París (Illa de França), on conegué el luminisme, que tant marcaria la seva posterior obra. Començà a pintar a l'aire lliure, dominant amb mestria la llum i combinant–la amb escenes quotidianes i paisatgístiques de la vida mediterrània. En obres com La vuelta de la pesca, La playa de València o Triste herencia, descrigué el sentiment que produïa la visió de la mar Mediterrània, comunicant l'esplendor d'un (1) matí de platja amb un (1) colorit vibrant i un (1) estil solt i vigorós. Amb Triste herencia rebé, el 1900, el Grand Prix en el certamen internacional de París (Illa de França). A més, seguí amb la seva pintura de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys, amb obres com I encara diuen que el peix és car (1895). L'estiu de 1905 ara a Xàtiva (Costera) i realitzà una (1) sèrie de pintures de nens nus, una (1) de les seves sèries més famoses i que li valgueren el posterior encàrrec de la Hispanic Society of America. Un (1) dels quadres més destacats de la sèrie és El bany, de 1905 i que pertany a la col·lecció del Museu Metropolità de Nova York (EUA).

En aquell moment, València (Horta) el nomenà fill predilecte i meritori, i fou donat el seu nom a un (1) carrer. Després de molts viatges per Europa, principalment Anglaterra (Regne Unit) i França, realitzà una (1) exposició a París (Illa de França), amb més de mig miler (>500) d'obres, que li donà un (1) reconeixement internacional inusitat, i així es conegué la seva obra pictòrica per tot Europa i Amèrica. Exposà la seva obra a Nova York (EUA) el 1909 i recollí un (1) èxit sense cap precedent, amb obres com Sol de tarde o Nadadores, entre moltes d'altres. També ho feu, el 1911, en el City Art Museum de Saint Louis (Missouri, EUA) i en l'Art Institute de Chicago (Illinois, EUA). El novembre d'aqueix mateix any, signà un (1) encàrrec amb Archer Milton Huntington per a la Hispanic Society of America: la Visió d'Espanya.

El conjunt de la Visió d'Espanya de la Sorolla Room està format per catorze (14) quadres murals que decorarien la biblioteca de la institució,[3] un (1) d'aquests l'immens llenç Castilla o La fiesta del pan de tretze coma noranta-dos metres (13,92 m) de llarg. Amb aquesta obra, realitzada entre els anys 1913 i 1919 i de tres metres i mig (3,5 m) d'alt per setanta metres (70 m) de llarg i un (1) total de cent noranta-quatre coma sis metres quadrats (194,6 m²), alçà un (1) inesborrable monument a Espanya, perquè s'hi representaven escenes característiques de diverses províncies espanyoles i una (1) ubicació a Portugal. Necessità quasi tot l'any 1912 per a viatjar per tot el territori, realitzant esbossos i treballs de costums i paisatges. D'aquesta obra, destaquen els olis pintats el 1916 dedicats a xiquets i dones en platges de València (Horta), on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seva terra. Alguns exemples en són Mare i filla, Pescadora valenciana o Catalunya. El peix, obra del 1915 ambientada a la platja de Santa Cristina de Lloret de Mar (Selva).[4]

Una (+1) altra important faceta seva fou la de retratista, de figures importants com foren Juan Ramón Jiménez, el rei Alfons XIII, Vicent Blasco Ibáñez, Ortega y Gasset, etc. També, el 1914, havia sigut nomenat acadèmic i, quan acabà els treballs per a la Hispanic Society, treballà com a professor de composició i color a l'Escola de Belles Arts de Madrid, on entre altres alumnes tingué el gallec Francisco Llorens Díaz que fou una (1) gran admirador del colorit de Sorolla. La seva pintura representà l'aplicació directa del luminisme al paisatge i la figura, acostant per tant aquesta tendència a la societat de l'època. Sorolla arribà a pintar també quinze (15) autoretrats.

Sempre interessat per la llum de la Mediterrània, l'artista viatja a Mallorca (Illes Balears), on realitza algunes pintures. El museu Es Baluard n'exposa una (1) de manera permanent d'aquesta època.

El 1920, mentre pintava el retrat de la senyora Pérez de Ayala al jardí de sa casa a Madrid, patí un (1) atac d'hemiplegia que minvà dràsticament les seves facultats físiques i mentals. Morí a la seva casa de Cercedilla (Madrid) el 10 d'agost de 1923.

La vida del pintor ha estat recreada per una (1) biografia fílmica, per Joan Olivé i Vagué.[5]

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Autoretrat, Museu Sorolla – Madrid

Xiqueta, Museu Nacional de Bellas Artes, l'Havana

Xiquets a la platja (1910), Museu del Prado, Madrid.

La meva esposa i les meves filles, Col·lecció particular

I encara diuen que el peix és car (1894), Museu del Prado, Madrid

Platinotípia de Sorolla realitzada per Gertrude Käsebier l'any 1908

Joaquim Sorolla i Bastida 

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent  seixanta-vuitè aniversari del naixement de Pelegrí Casades i Gramatxes (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 27 de febrer de 1855 — ibídem, 14 de març de 1947), qui fou un (1) advocat i historiador català, membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès).

Pelegrí Marià dels Dolors Antoni Casades i Gramatxes fou fill de Josep Maria Casades i Carreras, de Barcelona (Barcelonès), i de Joaquima Gramatxes i Menós, de Barcelona (Barcelonès). Tingué un (1) germà bessó, a qui donaren el nom de Lluís Gonçaga.[1]

El 1879 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (Barcelonès) i exercí de procurador als tribunals. El mateix any ingressà a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, on feu nombroses conferències i el 15 de juny de 1882 a l'Associació Artístico–Arqueològica Barcelonesa, de la que en dirigí la seva «Revista» del 1892 al 1917 i de la que en fou nomenat secretari el 1896. El 1897 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (Barcelonès).[2]

El 1894 ingressà a l'Ateneu Barcelonès, del qual fou nomenat secretari el 1903. Aquest mateix any ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès) a proposta d'Antoni Rubió i Lluch, Francesc de Bofarull i Sans i Joaquim Miret i Sans, i de la que també en seria secretari del 1918 al 1921. El 1926 fou nomenat vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya.[3]

Obres

Referències

Fotografia retrat de Pelegrí Casades i Gramatxes

Pelegrí Marià dels Dolors Antoni Casades i Gramatxes

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent noranta-quatrè aniversari del naixement d'Eduard Saavedra i Moragas (Tarragona, Tarragonès, Catalunya, 27 de febrer de 1829[1] — Madrid, Madrid, Espanya, 12 de març de 1912[2]), qui fou un (1) enginyer, arquitecte, arqueòleg i arabista català. També fou membre de la Reial Acadèmia de la Història, de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, de la Reial Acadèmia Espanyola. Fou un (1) dels cofundadors i president de la Reial Societat Geogràfica d'Espanya.

Biografia

Eduard Saavedra nasqué a Tarragona (Tarragonès) el 1829 en una (1) família de classe mitjana, fill del militar Ignasi Saavedra Dumont i de Francisca Moragas Jenkins. A conseqüència de la mobilitat de son pare Saavedra passà la seva joventut entre diverses ciutats, sobretot Tarragona (Tarragonès), Lleida (Segrià) i Albacete (Castella–la Manxa). Pels volts del 1843, s'instal·là a Madrid (Espanya) on estudià enginyeria del 1846 al 1851. Quan acabà els seus estudis començà a treballar a Sòria (Castella i Lleó) com a delegat d'obres públiques. El 1853 tornà a Madrid (Espanya)i ingressà com a professor a l'Escola de Camins, Canals i Ports.[3]

El 1857 projectà la construcció del Far de Chipiona (Cadis, Andalusia). Fou ell qui descobrí les ruïnes de Numància el 1860 a la província de Sòria (Castella i Lleó) i fou el president de la comissió que havia de fer–se càrrec de les excavacions arqueològiques. Mentre treballava projectant carreteres entre Sòria i El Burgo de Osma (Sòria, Castella i Lleó) tragué a la llum la via romana compresa entre Uxama (Sòria, Castella i Lleó) i Augustòbriga (Càceres, Extremadura). Més endavant Saavedra comentà aquesta descoberta a l'article «Descripción de la vía romana entre Uxama y Augustòbriga», publicat el 1879. Quan era enginyer en cap a la província de Sòria (Castella i Lleó), dissenyà el ferrocarril de Torralba (Conca, Castella–la Manxa) a Sòria (Castella i Lleó).[4] El 1861 esdevingué acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de la Història, abans d'arribar a ser–ne el director el 1908. Fou molt amic de l'enginyer i inventor espanyol Leonardo Torres Quevedo.[5] La ciutat de Tarragona (Tarragonès) li reté homenatge donant el seu nom a un (1) parc, on es troba un (1) monument dedicat a la figura de Saavedra, el seu bust que esculpí Julio Antonio Rodríguez.[6]

Obres

Referències

Enllaços externs

Retrat d'Eduard Saavedra el 1882 

El far de Chipiona

Eduard Saavedra i Moragas

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el vuitnata-unè aniversari del naixement de Robert Howard Grubbs (Possum Trot, Kentucky, EUA, 27 de febrer de 1942 — Duarte, Califòrnia, EUA, 19 de desembre de 2021), qui fou un (1) químic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 2005.

Biografia

Nasqué el 27 de febrer de 1942 a la ciutat de Calvert City, població situada a l'estat nord–americà de Kentucky. Inicià els seus estudis de química a la Universitat de Florida (EUA), els continuà a la Universitat de Colúmbia a Nova York, on es doctorà el 1968, i els finalitzà a la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA) l'any 1969.

L'any 1970 fou nomenat professor ajudant de la Universitat de Michigan, on el 1973 fou nomenat professor associat, però l'any 1978 retornà a Califòrnia per exercir com a catedràtic de química a l'Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech).

Recerca científica

Interessat en química organometàl·lica i química orgànica ha desenvolupat la seva recerca al voltant de la catàlisi així com en la metàtesi dels alquens. L'any 2005 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química, juntament amb el francès Yves Chauvin i el nord–americà Richard R. Schrock, pel desenvolupament de metàtesi en la química orgànica.

Enllaços externs

Photograph of chemist Robert H. Grubbs, recipient of the 2010 AIC Gold Medal, 9 April 2010, at Heritage Day, Chemical Heritage Foundation, Philadelphia, PA, USA.

Robert Howard Grubbs

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement de David Hunter Hubel (Windsor, Ontàrio, Canadà, 27 de febrer de 1926 — Lincoln, Massachusetts, EUA, 22 de setembre de 2013), qui fou un (1) neurobiòleg estatunidenc nascut al Canadà, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1981.

Biografia

Nasqué el 27 de febrer de 1926 a la ciutat de Windsor, població situada a la província canadenca d'Ontàrio fill d'estatunidencs emigrats. De ben petit es traslladà a Montreal (Quebec, Canadà) i estudià matemàtiques i física a la Universitat McGill, on es graduà l'any 1947. Interessat posteriorment en la medicina es doctorà l'any 1951 en aquesta mateixa universitat. El 1953 es nacionalitzà estatunidenc, el 1954 acceptà l'oferta per esdevenir membre de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore (Maryland) i el 1960 s'incorporà al Departament de Neurofisiologia de la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts).

Recerca científica

Durant la seva estada a Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) conegué Torsten Wiesel amb el qual col·laborà en la seva recerca sobre la fisiologia del còrtex cerebral, especialment en aquella part del cervell que es relaciona amb l'àrea visual. Els seus estudis sobre la vista han estat cabdals per al tractament de l'estrabisme i les cataractes.

L'any 1981 fou guardonat, juntament amb Wiesel, amb la meitat del Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per les seves aportacions en l'estudi de l'àrea visual del còrtex cerebral. L'altra meitat del premi recaigué en Roger Wolcott Sperry pels seus treballs sobre les funcions dels hemisferis cerebrals.

Enllaços externs

Dave Hubel at 1992 medical forum, Boston, MA.

David Hunter Hubel

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent desè aniversari del naixement d'Irwin Shaw, nascut Irwin Gilbert Shamforoff (Brooklyn, Nova York, EUA, 27 de febrer de 1913 — Davos, Grisons, Suïssa, 16 de maig de 1984), qui fou un (1) escriptor, guionista i productor estatunidenc.

Biografia

Era el fill d'un (1) petit comerciant. De jove, ja escrivia guions per a la ràdio.

El 1942 s'allistà com a soldat, lluita a l'Àfrica del Nord, a l'Orient Mitjà, a la Gran Bretanya, França i Alemanya.

Els anys 1950 fou una (1) de les víctimes del maccarthisme i fou a la Llista negra de Hollywood.

El 1948 publicà El ball dels maleïts el títol original del qual és The Young Lions, adaptada al cinema el 1958 per Edward Dmytryk). És una (1) obra d'una (1) lucidesa rara sobre la guerra, l'exèrcit, els humans. El 1960 publicà Two Weeks in Another Town, adaptada al cinema, el 1962 per Vincente Minnelli). És també la seva lucidesa que fa atractiva una (+1) altra novel·la, Rich Man, Poor Man, del 1970. El 1974 fou membre del jurat del Festival de Canes (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França). Irwin Shaw morí el 1984 a Davos (Grisons, Suïssa). Visqué vint-i-cinc (25) anys a Europa.

Obres literàries

Novel·les

Històries curtes

Teatre

No ficció

Filmografia

Guionista

Productor

Irwin Shaw de befaamde romancier (links) bij zijn bezoek aan Israel in 1949 tezamen met de toneelschrijfster/journaliste Luisa Treves (G. Roselaar) en de acteur/regisseur Karl Guttman van het Teatron Kameri in Tel Aviv.

Irwin Gilbert Shamforoff

Irwin Shaw

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Teresa Andrés Zamora (Villalba de los Alcores, Valladolid, Castella i Lleó, Espanya, 27 de febrer de 1907 — París, Illa de França, França, 5 de juliol de 1946), qui fou la bibliotecària que estigué al capdavant de la Secció de Biblioteques de Cultura Popular durant la Guerra Civil Espanyola.[1][2][3] Fou delegada a València (Horta, País Valencià) del Ministeri d'Instrucció Pública, política i militant comunista, feminista, republicana i sindicalista, hagué d'exiliar–se, primer a Bèlgica i després a França, on mantingué de ple el seu compromís polític.[3][4]

Biografia

Teresa Andrés Zamora nasqué en terres val·lisoletanes, concretament a Villalba de los Alcores, filla d'una (1) mestra, Pilar Zamora, i un (1)metge, Diógenes Andrés. Cresqué a Cevico de la Torre, a la província de Palència (Castella i Lleó), on nasqueren els seus germans i germana (Troadio Félix, Dionisio, Mariano, Victoriano i Isabel), que, com Teresa, estudiaren carreres universitàries, (Magisteri, Peritatge industrial, Filosofia i lletres, Dret, Medicina i Farmàcia).[5]

Formació

Teresa Andrés estudià el batxillerat a Palència (Castella i Lleó), vivint en un (1) pis llogat amb la seva àvia.[6] Amb les més altes qualificacions, matrícula d'Honor en totes les assignatures, fou Premi Extraordinari en la Revàlida. Entre els anys 1923 i 1927 estudià la carrera de Filosofia i Lletres a Valladolid (Castella i Lleó) en la modalitat d'alumna oficial, on fou Premi Extraordinari de Llicenciatura. Al mateix temps preparà com a alumna lliure, les assignatures de Magisteri que també aprovà a Palència (Castella i Lleó). El 1928, amb la intenció de fer el doctorat, Teresa Andrés es traslladà a Madrid (Espanya) i s'instal·là a la Residència de Senyoretes.

A la Residència de Senyoretes

Durant els cursos 1928–1929 i 1930–1931 Teresa Andrés fou professora aspirant en l'Institut Escola, on feu classes de Geografia.

En la Residència de Senyoretes sabé de la lluita pels drets de les dones. Durant el curs 1928–1929, Clara Campoamor dictà una (1) conferència titulada «Com crea la dona el Dret». El 1928 se celebrà a Madrid (Espanya) el Congrés Internacional de Dones Universitàries. Entre les participants hi havia les representants de la International Federation of University Woman, algunes de les quals s'allotjaren en el mateix Pavelló de la Residència de Senyoretes en el qual residia Teresa Andrés.

Durant la seva estada a la Residència col·laborà amb les activitats que es duien a terme a la Institució. Una (1) d'elles fou el viatge a Andalusia, durant el qual Teresa impartí la seva conferència sobre Art. També col·laborà amb el Centre d'Estudis Històrics participant en les Missions d'art que engegà l'arquitecte Pablo Gutiérrez, amb finalitats divulgadores, oferint cursets, visites guiades a museus, conferències, etc. En el curs 1933–1934 Teresa Andrés impartí, juntament amb Encarnación Cobré Herrero, el cicle de quatre (4) conferències, a l'Ateneu de Bilbao (Biscaia, País Basc), sobre Prehistòria i sobre la reixeria, tema aquest últim que fou objecte de la seva tesi doctoral.[7] Aprovà les matèries del doctorat, durant el qual conegué el que arribaria a ser el seu marit, Emili Gómez Nadal.

Formació i activitat professional

Davant la convocatòria d'oposicions al Cos d'arxius, bibliotecaris i arqueòlegs, decideix preparar–les, deixant el seu contracte amb l'Institut Escola. El 8 d'agost de 1931 es publicà el resultat dels exàmens. Teresa Andrés obtingué la major puntuació. La primera destinació fou a direcció del Museu Arqueològic de Lleó (Castella i Lleó).[3]

El 9 de setembre de 1931 fou nomenada cap de l'Arxiu del Palau Nacional —o Palau Reial de Madrid—, encarregant–se d'organitzar i salvaguardar els fons que contenia la institució.[3]

La Junta d'Ampliació d'Estudis li concedí una (1) beca el 1932 per a fer una (1) estada d'onze (11) mesos a Alemanya. Allí fou testimoni de l'ascensió de Hitler, i és possible que aquest fet determinés la seva vinculació al Partit Comunista. Durant la seva estada a Alemanya, seguí cursos d'arqueologia medieval, escultura alemanya del segle XIV i pintura medieval, a l'Institut d'Història de l'Art de la Universitat de Berlín (Alemanya). Treballà en diverses biblioteques i museus. Tornà a Espanya el setembre de 1933 i avançà en la seva tesi doctoral, «La reixeria a Espanya», dirigida per Gómez Moreno.[6][3]

El 1935 rebé dues (2) beques més, una (1) a la Secció d'Arqueologia del Centre de Recerques Històriques per fer una (1) recerca sobre la reixeria a les Catedrals de Conca (Castella–la Manxa), València (Horta, País Valencià), Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i Saragossa (Aragó). I una (+1) altra de la Secció d'Arqueologia Espanyola del Centre d'Estudis Històrics de la Junta d'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, que acabaria el 1936.[3]

Tingué temps de presentar un (1) esborrany més o menys definitiu de la seva tesi, que s'ha trobat dipositat a la Unitat d'Arxiu i Documentació del CSIC.[3]

Comitè de la Residència de Senyoretes

Després del cessament de María de Maeztu com a directora de la Residència de Senyoretes el 21 de setembre de 1936, es constituí un (1) Comitè presidit per Regina Lago i format entre altres persones per Teresa Andrés.[3]

Cultura Popular

Teresa Andrés fou la persona que dugué a terme la política bibliotecària de Cultura Popular, des que es creà com a organisme el 1936, fins que fou suprimit el 1938. Integrada en l'estructura ministerial, coordinà a través dels diferents càrrecs pels quals fou designada les diverses activitats de Cultura Popular, entre les quals es trobaven, a més de la creació de biblioteques, la propagandística, la d'exposicions i publicacions, etc.[8][3]

Biblioteques de Cultura Popular

Cultura Popular fou una (1) organització propera al PCE constituïda amb la finalitat de coordinar les manifestacions culturals que durien a terme les organitzacions i partits que integraven el Front Popular.[3]

El seu origen foren les biblioteques obreres que s'havien anat organitzant des de finals del segle XIX, i que el govern havia tancat el 1934 i tornat a obrir a principis del 1936.[9] La secció es creà amb la finalitat de coordinar els serveis que prestaven les biblioteques. Per a això es creava una (1) oficina central que seria l'encarregada d'organitzar el préstec de llibres d'una (1) biblioteca a una altra. L'oficina, a més, centralitzava la compra de novetats, de manera que s'aconseguís el major nombre de lectors. El pla estratègic es basava en l'estructura per seccions: d'ensenyament i universitats populars, missions populars, teatre, cinema club, cors, folklores, arts plàstiques, esport, biblioteques, ateneus, publicacions. La rebel·lió militar obligà a accelerar l'engegada d'aquest pla, procedint a la confiscació del tresor artístic i al proveïment de biblioteques al front i als hospitals. En un (1) any, del 1936 al 1937, es crearen mil noranta-set (1.097) biblioteques amb lots de cent vint (120) llibres, destinades a guarderies, hospitals, llars del soldat i organitzacions polítiques antifeixistes.

La secció de biblioteca s'encarregava de donar instruccions per organitzar les biblioteques, fer arribar la ràdio i la premsa al front i als hospitals, etc.[10]

L'Ordre de 4 de setembre de 1936 de la Junta de Defensa Nacional, en el seu preàmbul qualificava la gestió del Ministeri d'Instrucció pública com a negativa «donant suport a la publicació d'obres de caràcter marxista o comunista, amb les quals ha organitzat biblioteques ambulants i de les quals ha inundat les Escoles a costa del Tresor Públic», per la qual cosa considerava la seva supressió/depuració com «un (1) cas de salut pública» i ordenava la

«

Incautación o destrucción de cuantas obras de matiz socialista o comunista se hallen en bibliotecas ambulantes y escuelas (...), autorizándose únicamente aquellas cuyo contenido responda a los sanos principios de la Religión y de la Moral cristiana.[11]

»

Càrrecs públics

Teresa Andrés formà part de la Comissió Gestora del Cos de Facultatius d'Arxius, creada el 5 d'agost de 1936, l'objectiu de la qual era «posar la cultura al servei de les masses populars espanyoles».[3]

Sindicalista

Teresa Andrés presidí fins a principis de març del 1938 el Sindicat FETE–UGT Provincial de València.

Exili

El 1936 el seu pare i el seu germà Dionisio foren detinguts i afusellats. El seu germà Mariano, advocat, morí en el front de l'Ebre. La seva mare i la seva germana foren depurades, suspenent–les de sou i de feina.[5] A Teresa Andrés la donaren de baixa en l'escalafó del cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs el 1939.

El 1938 nasqué a Bèlgica el seu fill Vicente, que quedà a cura de les Femmes Universitaires. El 27 de febrer de 1939 tornà a buscar el seu fill amb el qual visqué a Bèlgica, on ella dirigí la Llar de Limelette per a nens espanyols a Valònia. Aquesta llar es tancà el 1939, després de repatriar els nens acollits. Teresa Andrés marxà amb el seu fill a París (Illa de França), on es reuní amb Emili Gómez Nadal, que participà en la gestió del Servei Espanyol d'Evacuació de Refugiats (SERE). Teresa Andrés visqué exiliada amb el seu marit a França, on nasqué el segon fill, Antonio el 1941.[7]

El matrimoni desistí d'anar a Mèxic, i es quedà a París (Illa de França), on col·laborà amb la Resistència. Els fills foren enviats a Madrid (Espanya) amb la mare de Teresa, na Pilar Zamora. El 1944 morí el seu fill Vicente a conseqüència d'una (1) meningitis.

Andrés treballà al Catàleg col·lectiu de llibres espanyols, de les Biblioteques Nacionals i Universitària. Aquest mateix any participà en la creació de la Unió d'Intel·lectuals espanyols en el butlletí dels quals, publica dos (2) articlesː «Les biblioteques generals a Espanya» i «Les realitzacions culturals de 1936–1939». Amb aquesta publicació posà sobre la taula un (1) dels problemes amb què es trobaria la República després de l'esfondrament del règim feixista: «el greu problema de la reorganització cultural d'Espanya».[3]

Fou l'autora de la resolució «Els intel·lectuals republicans volen un (1) Govern veritablement representatiu» que s'aprovà gairebé unànimement en Assemblea general ordinària de la Unió d'Intel·lectuals.[6]

El 1944 treballà en l'organització del Congrés de la Federació Internacional de Dones Demòcrates que se celebrà el novembre d'aquest mateix any i en la qual intervingué com a representant espanyola del seu Secretariat executiu.

El 5 de juliol de 1946 morí de leucèmia. Tenia trenta-nou (39) anys.

Reconeixement i memòria

El seu fill Antonio Gómez Andrés ha escrit una (1) biografia de la seva mare, Teresa Andrésː biografia, publicada el 2014 per la Universitat de València.[12]

Referències

Teresa Andrés Zamora (1907–1946), bibliotecària que dugué a terme les biblioteques de Cultura Popular, organisme proper al PCE que es creà el 1936. 

Biblioteca de Cultura Popular, instal·lada en el confiscat Palau dels comtes de Revillagigedo i biblioteques circulants, pla de lectura pública. Teresa Andrés Zamora fou la bibliotecària que dirigí aquest organisme.

Teresa Andrés Zamora

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent vint-i-unè aniversari del naixement de John Ernst Steinbeck, Jr. (Salinas, Califòrnia, EUA, 27 de febrer de 1902 — Nova York, Nova York, EUA, 20 de desembre de 1968), qui fou un (1) escriptor estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1962.[1]

Biografia

Nasqué el 27 de febrer de 1902 a la ciutat de Salinas, població situada a l'estat nord–americà de Califòrnia, fill d'immigrants alemanys i irlandesos.[2] Estudià estudis primaris i secundaris a la seva localitat natal per traslladar–se posteriorment a la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA), on estudià biologia marina i es graduà el 1925.[3] Aquell any, es traslladà a Nova York (EUA) per iniciar la seva carrera com a escriptor, però retornà a la seva població natal l'any següent on inicià una (1) carrera plena d'èxits literaris.

Durant la Segona Guerra Mundial, treballà com a corresponsal de guerra al New York Herald Tribune.[4] Morí el 20 de desembre de 1968 a la ciutat de Nova York a conseqüència d'un (1) infart de miocardi.[5]

Obra literària

El 1929 escrigué la seva primera novel·la, Cup of gold: A life of Sir Henry Morgan, Buccaneer, with Ocasional Reference to History, una (1) ficció històrica basada en la vida de Henry Morgan, però que no tingué èxit.[5]

El 1935 publicà Tortilla Flat, amb la qual rep la medalla d'or a la millor novel·la escrita per un (1) californià concedit per la Commonwealth Club of California. Aquest compendi d'històries humorístiques sobre gent jove durant la Gran depressió obtingué cert èxit.[5] Aquest èxit li permeté publicar obres més serioses sobre la Gran depressió, obres com Of Mice and Men (Homes i ratolins, 1936) i In Dubious Battle, que aconseguiren notorietat.

Després de The Long Valley (1937) i Their Blood is Strong (1938), un (1) reportatge sobre els treballadors immigrants, publica The Grapes of Wrath (El raïm de la ira, 1939), la seva obra més completa i més famosa. No obstant això, estimant que aquesta obra era massa revolucionària per a tenir èxit acordà amb el seu editor un (1) tiratge petit.[6] El llibre arriba a l'èxit, però se li retreu el llenguatge utilitzat així com les idees desenvolupades, arribant–se a prohibir–se en diverses ciutats de Califòrnia.[7] Per aquesta obra, aconseguí l'any 1940 el Premi Pulitzer de novel·la, el mateix any en què fou adaptada al cinema per John Ford.[8][9] Mentre escrivia la novel·la, Steinbeck tingué accés a les notes que una (+1) altra escriptora, Sanora Babb, havia pres sobre els migrants del Dust Bowl a Califòrnia. Encara que els dos (2) llibres difereixen en la història i el to, tenen similituds curioses.[10] L'èxit d'El raïm de la ira fou que la novel·la que finalment escrigué Sanora Babb, Whose Names Are Unknown, no es publiqués.[11]

Després d'escriure l'any 1947 a Mèxic la seva novel·la The Pearl (La perla), que fou adaptada per ell mateix al cinema, realitzà un (1) viatge fins a la Unió Soviètica, juntament amb el fotògraf Robert Capa.[12] El 1952 realitzà la seva novel·la més popular, The East of Eden (A l'est de l'Edèn), un (1) llibre escrit com a herència de les seves idees per als seus fills.[13][14]

L'any 1962 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura «pels seus escrits realistes i imaginatius, en els quals combina l'humor comprensiu i una esmolada opinió social».[1]

Obra seleccionada

Obra cinematogràfica

El 1941 inicià la seva relació amb el cinema mitjançant l'escriptura del guió original de la pel·lícula The Forgotten Village, dirigida per Herbert Kline i Alexander Hammid. El 1944 fou cridat per Alfred Hitchcock per escriure l'argument de la seva pel·lícula El bot salvavides (Lifeboat), per la qual fou nominat a l'Oscar de Hollywood per la seva història original. L'any següent, fou novament nominat pel seu argument d'A Medal for Benny, escrita juntament amb Jack Wanger.[15]

El 1947 adaptà la seva pròpia obra anomenada The Pearl a la pel·lícula anomenada La perla, dirigida pel mexicà Emilio Fernández. Finalment, el 1952, realitzà el guió cinematogràfic original de la pel·lícula Viva Zapata!, dirigida per Elia Kazan i protagonitzada per Marlon Brando i Anthony Quinn, i per la qual fou novament nominat al Premi Oscar.[16]

Oscar

Referències

Bibliografia complementària

Enllaços externs

Photograph of John Steinbeck

John Ernst Steinbeck

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el cent seixanta-quatrè aniversari del naixement de Bertha Pappenheim (Viena, Àustria, 27 de febrer de 1859 — Neu–Isenburg, Hessen, Alemanya, 28 de maig de 1936), qui, coneguda també amb el pseudònim Anna O., fou una (1) feminista austríaca jueva, coneguda defensora dels drets de la dona i el xiquet.[1][2] Fundà el moviment feminista jueu el 1904 i el dirigí durant vint (20) anys, fins a la seva mort, el 1936. Introduí les dones jueves alemanyes en les qüestions plantejades pel feminisme i les animà a exigir drets polítics, econòmics i socials, així com les responsabilitats corresponents.[1]

Als vint-i-un (21) anys fou la primera pacient tractada amb l'anomenat mètode catàrtic precursor de la psicoanàlisi creat pel metge psiquiatre Josef Breuer, i després per Sigmund Freud, que es basà precisament en el seu cas per desenvolupar la seva teoria de la psicoanàlisi. Relata aquest cas clínic al llibre Studies on Hysteria o Estudis sobre la histèria, escrit en col·laboració per Breuer i Freud.

Relació amb la psicoanàlisi

Bertha Pappenheim (Anna O.) fou històricament la pacient gràcies a la qual Sigmund Freud, pare de la psicoanàlisi, descobrí el que s'anomenaria curació per la paraula. Ens situem entre els anys 1880 i 1882, Freud acabava de tornar dels seus estudis sobre la hipnosi amb el metge francès i director de la Salpêtrière, Jean Martin Charcot. Començà a treballar com a ajudant de Josef Breuer, amb el qual tingué una (1) bona amistat al principi, tot i que acabà distanciant–se'n a causa de la seva controvertida teoria sobre la sexualitat infantil.

El cas d'Anna O. el compartiren tots dos (2) metges i utilitzaren al principi la hipnosi com a mètode terapèutic. Amb la hipnosi Bertha semblava recuperar–se, però patia recaigudes que li afectaven la mobilitat de les cames. Llavors, sobtadament, hauria tingut una (1) crisi catàrtica sense necessitat de cap hipnosi, i Freud començà a albirar la tècnica de la psicoanàlisi que amb el temps desenvolupà: associació d'idees, atenció flotant, etc.

Finalment Bertha fou internada en un (1) centre psiquiàtric i un (1) cop recuperada es consagrà com una (1) fervent feminista a la lluita pels drets socials. Dirigí un (1) orfenat a Frankfurt del Main (Hessen, Alemanya) i fundà la lliga de dones jueves.

Hans Eysenk

No obstant això, existeixen altres opinions sobre el cas. Hans Eysenk —que ha estat un (1) psicòleg influent a final del segle XX per les seves teories sobre la personalitat i contrari a la psicoanàlisi, que considera una (1) pseudociència— afirma al seu llibre Decadència i caiguda de l'imperi freudià que Bertha no patia histèria sinó una (1) malaltia física dita Meningitis tuberculosa, molt estesa a Europa. Segons Eysenk s'havia contagiat probablement del seu pare, que havia mort a causa d'aqueixa malaltia. Igualment el concepte d'histeria, que sempre ha sigut força nebulós «un (1) globus ple d'aire en lloc de substància», s'abandonà com suposada malaltia mental.[3]

Referències

Bertha Pappenheim 1882 (22 years old). Photography from the archive of Sanatorium Bellevue, Kreuzlingen, Germany.

Fotografia retrat d'Anna O.

Bertha Pappenheim 

El passat dilluns 27 de febrer de 2023 es commemorà el mil set-cents cinquanta-unè aniversari del naixement de Constantí I el Gran (Naissus, Dàcia, Sèrbia, 27 de febrer de 272 — Ancicrona, Pont, Turquia, 22 de maig de 337), qui fou el primer emperador romà que professà el cristianisme. Constantí fou proclamat august per les seves tropes el 25 de juliol de 306, i governà un (1) Imperi Romà en constant creixement fins a la seva mort. Constantí és conegut també per haver refundat la ciutat de Bizanci (actual Istanbul, a Turquia), rebatejant–la com a Constantinòpolis ('ciutat de Constantí') i declarant–la la Nova Roma.

També es recorda Constantí per la promulgació de l'Edicte de Milà (Llombardia, Itàlia) de l'any 313, juntament amb Licini, i per presidir el Concili de Nicea (Turquia) del 325, iniciatives que atorgaren legitimitat legal al cristianisme en l'Imperi Romà i que consagraven la llibertat de culte i restituïen als cristians els béns confiscats. Es considera que aquests fets foren essencials per a l'expansió d'aquesta religió, i els historiadors, des de Lactanci i Eusebi de Cesàrea fins avui en dia, el presenten com el primer emperador cristià (si més no, fou batejat quan ja es trobava en el llit de mort).[1]

Joventut

Constantí nasqué a Naissus (l'actual ciutat de Niš, a Sèrbia), fill de Constanci Clor i de la primera muller d'aquest, Helena,[2] filla d'un (1) masover, que en infantar–lo tenia només setze (16) anys. El pare de Constantí abandonà la seva mare vers l'any 293 per casar–se amb Flàvia Maximiana Teodora,[3] filla de l'emperador romà d'Occident Maximià. Teodora donaria a Constantí sis (6) germanastres, entre ells Juli Constantí.

Quan Constanci Clor fou nomenat comandant suprem a la Gàl·lia, Britània i Hispània com un (1) dels dos (2) cèsars de la tetrarquia, el 293, Constantí romangué amb Dioclecià a Nicomèdia (Bitínia, Turquia), probablement com una (1) mena d'ostatge que garantia la fidelitat del seu pare. Acompanyà Dioclecià a Egipte, país que pacificà després de conquerir Alexandria (Egipte) el 296.

Després serví sota Galeri a la guerra amb els parts, que comportà l'adquisició dels regnes d'Ibèria i Armènia com a clients i l'annexió de Mesopotàmia i altres regions properes, i per la qual Dioclecià i Maximià celebraren el triomf a Roma (Laci, Itàlia) el 303. Constantí es distingí a la lluita i es guanyà el favor de la tropa, i fou nomenat tribú militar de primera classe.

El 305 el seu pare i Galeri accediren al càrrec d'emperadors després de l'abdicació de Dioclecià i de Maximià. Constantí romangué a Orient sota el control de Galeri. Aquest nomenà cèsars els seus fidels Sever II (III) i Maximí Daia (aquest darrer era nebot de Galeri). Constanci Clor, però, no pogué nomenar cèsar el seu fill per temor a la reacció de Galeri, en les mans del qual continuava.

Proclamació com a august

Més tard, amb l'autorització de Galeri, Constantí marxà de Nicomèdia (Bitínia, Turquia, on tots dos residien) i, passant per Tràcia (Grècia, Bulgària i Turquia), Il·líria (Albània), Pannònia (Hongria) i la Gàl·lia (França), es pogué reunir amb el seu pare, a Boulogne (Pas de Calais, Alts de França), a temps per acompanyar–lo a l'expedició a Britània (Regne Unit) contra els pictes.

També pogué estar present a la mort del seu pare, a Eboracum (York, Britània, Regne Unit), el 25 de juliol de 306. Abans de morir Constanci Clor designà el seu fill com a successor. Les legions l'aclamaren i els auxiliars bàrbars dirigits per Crocus, rei dels alamans, també hi estigueren d'acord. Després, escrigué a Galeri explicant que no havia agafat el poder pel seu propi desig sinó perquè les tropes li ho havien imposat, i li demanava de ser reconegut com a august. Galeri, convençut que Constantí seria un (1) bon governant per a Occident, el reconegué, però només amb el títol de cèsar, mentre nomenava august a Sever II (III).

Aviat esclatà una (1) revolta a Roma (Laci, Itàlia) i Maxenci, fill de Maximià, es proclamà emperador. Quan Maximià ho sabé, decidí tornar a prendre la corona que havia renunciat el 305. Això suposà la guerra amb Galeri, l'hereu del qual, l'august Sever, entrà a Itàlia amb un (1) exèrcit. Sever fou acorralat a Ravenna (Emília– Romanya, Itàlia), s'hagué de rendir i fou executat per ordre de Maxenci (307).

Guerra civil

Galeri nomenà com a nou cèsar, en substitució de Sever, Licini I, però hagué de reconèixer com a august a Maximí Daia, que havia estat proclamat per les legions de Síria i Egipte. Així, s'arribà que hi havia sis (6) emperadors: Galeri, Licini i Maximí Daia, a Orient; i Maximià, Maxenci i Constantí, a Occident (308).

Constantí estava casat amb Minervina, que morí en aquells anys (abans del 306). La nova esposa fou Fausta, la filla de Maximià (probablement casats el 307), i fou reconegut com a august per Maximià i pel seu fill Maxenci. Aquest i Maximià no trigaren a estar enfrontats, i el fill expulsà el pare de Roma (Laci, Itàlia) per la força, que s'hagué de refugiar a la Gàl·lia amb Constantí.

Maximià tornà a abdicar, però durant una (1) absència de Constantí, que anà al Rin, es tornà a proclamar emperador per tercera vegada i entrà en negociacions amb el seu fill Maxenci en contra de Constantí. Constantí, assabentat, baixà pel Saona i el Roine, i es presentà a Arelatum (Arle, Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), on era Maximià; aquest fugí a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) i aquesta ciutat fou assetjada, fins que els seus habitants el lliuraren a Constantí (308). Maximià fou obligat a suïcidar–se un (1) temps després (febrer del 310), tot i ser el sogre de Constantí, perquè tornava a conspirar.

Constantí establí la seva residència habitual a Augusta Treverorum (Trier, Renània–Palatinat, Alemanya). Combaté els bàrbars, sobretot els francs, els caps dels quals foren portats a l'amfiteatre de la ciutat. Sembla que hi protegí els cristians i convencé Galeri i Maximí de fer el mateix, però no per convicció sinó per la necessitat política de comptar amb el seu suport, ja que havien esdevingut un (1) grup nombrós (un vint per cent [20%] de la població), ben organitzat i fanàtic, que tenia molta influència.

El 311 morí Galeri i el succeí Licini, que de seguida entrà en guerra amb Maximí.

Victòria sobre Maxenci

Aviat Maxenci, al·legant la venjança del pare, reuní un (1) exèrcit i volgué envair la Gàl·lia. Constantí rebé la petició d'una (1) part dels senadors de combatre Maxenci, que no era ben vist, i travessà els Alps Cottis (Mount Cénis), derrotà l'avantguarda de Maxenci a Torí (Piemont, Itàlia) i entrà a Milà (Llombardia, Itàlia). Verona (Vèneto, Itàlia) fou assetjada i, davant les seves muralles, Maxenci patí una (1) seriosa derrota.

Prop de Roma (Laci, Itàlia), a l'indret del Pont Milvi sobre el Tíber, tingué lloc una (1) segona i definitiva batalla el 28 d'octubre de 312, de la qual Constantí sortí novament victoriós. Maxenci caigué al riu, empès pels seus mateixos soldats durant la desbandada, i s'hi ofegà. La llegenda diu que, abans de la batalla i veient–se amb forces molt inferiors, Constantí tingué una (1) visió en la qual veié el crismó al cel amb les paraules ἐν τούτῳ νίκα (In hoc signo vinces, 'Sota aquest signe vences') i que, empès per Lactanci, obligà tots els seus soldats a pintar–lo als escuts. Fos com fos, Constantí sempre pensà que el seu triomf s'havia degut al suport del déu dels cristians, que l'havia elegit, i des d'aleshores decidí afavorir el cristianisme.

Després de la batalla, Constantí entrà a Roma (Laci, Itàlia) i fou reconegut com l'únic sobirà d'Occident. En les primeres accions de govern es revelà com un (1) gran estadista; entre altres mesures, dissolgué el cos dels pretorians i establí un (1) fort impost per als senadors. Acceptà el títol pagà de Pontífex Màxim, però conjuntament amb Licini promulgà l'Edicte de Milà (313), que garantia la llibertat de culte a tot l'Imperi Romà.

Maximí fou derrotat a Orient en diverses batalles i morí a Tars (Turquia) quan fugia cap a Egipte (313). Licini quedà així com a únic emperador d'Orient.

Emperador únic

L'abril del 313 esclatà la guerra entre Licini i Constantí i aquest derrotà el seu rival a Heraclea Síntica (Bulgària), a la confluència del riu Sau (Save) amb el Danubi, al sud de Pannònia (batalla de Tzirallum, Bulgària). Després de la batalla de Cíbales (Croàcia), Licini es veié obligat a fugir a Sírmium (Voivodina, Sèrbia), i, després de recollir la seva família i el tresor, a Tràcia.  S'iniciaren les negociacions de pau, però fracassaren, cosa que desembocà en la batalla de Màrdia a Tràcia (Harmanli, Bulgària) el 317, el resultat no fou clar, però les pèrdues de Licini foren molt grans i hagué de demanar la pau. Constantí, també debilitat, l'acceptà i prengué a Licini Il·líria (Albània), Pannònia (Hongria) i Grècia. Aquest es casà amb Constantina, la germana de Constantí. Poc després, els fills de Constantí, Flavi Juli Crisp i Flavi Claudi Constantí, foren nomenats cèsars, igual com Licinià, el fill de Licini i Constantina.

Durant nou (9) anys hi hagué pau. En aquests anys, Constantí governà amb eficàcia, i derrotà els invasors bàrbars diverses vegades a Il·líria (Albània) i a Pannònia (Hongria). Els més perillosos eren els gots, que s'havien apoderat de Dàcia (Romania), però foren repetidament vençuts i, finalment, Constantí travessà el Danubi, entrà a Dàcia (Romania) i els imposà la pau.

En el marc de l'enfrontament amb Constantí, el 320 Licini revocà l'edicte de Milà (Llombardia, Itàlia) als seus dominis orientals. Licini obtingué suport dels gots mentre Constantí s'alià amb els francs, i el 323 aquest se sentí prou fort per a tornar a fer la guerra a Licini, que era ja gran i (segons els autors cristians) era odiat pels seus súbdits, ja que a Orient molts eren cristians.

Si bé les forces terrestres d'ambdós emperadors eren similars, Licini comptava amb més vaixells. La primera batalla es lliurà prop d'Adrianòpolis (Turquia), el 3 de juliol de 324, i Licini fou derrotat, el seu camp capturat, i hagué de fugir cap a Bizanci (Istanbul, Turquia), que fou assetjada per Constantí. El fill gran de Constantí, Crisp, forçà el pas de l'Hel·lespont i, després d'una (1) batalla que durà tres (3) dies, derrotà l'almirall Amadus, que perdé un terç (1/3) de la flota. Així, sense poder defensar Bizanci (Istanbul, Turquia), Licini es traslladà a Bitínia (Turquia), reuní les seves tropes i presentà batalla a Crisòpolis, la moderna Üsküdar, a l'altre costat del Bòsfor (Turquia), però altra vegada fou totalment derrotat.

Licini fugí a Nicomèdia (Bitínia, Turquia) i es rendí a canvi de salvar la vida. Constantí, per intercessió de la seva germana Constantina, esposa de Licini, li garantí. Fou enviat a Tessalònica (Grècia), on romangué un (1) temps pensant que estava segur, però al cap d'unes setmanes Constantí el feu matar arran d'una (1) acusació (probablement falsa) de conspirar. Des d'aleshores fins a la seva mort, Constantí exercí com a emperador únic (Totius orbis imperator). Les lleis del període de Licini foren declarades nul·les i fou considerat un usurpador.

Darrers anys

El 324 el seu fill Crisp fou acusat d'alta traïció i durant la celebració a Roma del XX aniversari de la victòria sobre Maxenci, fou arrestat i enviat a Pula (Ístria) on fou executat. Licini Cèsar, el fill de Licini i Constantina, nebot de Constantí, fou també acusat del mateix delicte i igualment executat. Altres persones connectades amb la conspiració foren executades. S'ha dit que Crisp fou acusat per la seva madrastra Flàvia Maximiana Fausta i que Constantí descobrí després la veritat i que Fausta tenia relacions amb un (1) esclau, pel que fou obligada a suïcidar–se, però sembla que això són parts d'un (1) drama popular construït entorn de la mort de Crisp.

El 325 les doctrines d'Arri, que negava la divinitat de Crist, foren condemnades al Primer Concili de Nicea.

Per governar tot l'Imperi, Constantí decidí establir una (1) nova capital. Després de valorar i descartar la possibilitat de fer–ho a l'emplaçament de l'antiga Troia (Turquia),[4] trià Bizanci, que canvià de nom a Constantinoble (Istanbul, Turquia). La inaugurà l'11 de maig de 330 segons Hidaci i el Chronicon Alexandrinum.

Constantí decidí repartir l'imperi entre els seus fills: el gran Flavi Claudi Constantí rebé les Gàl·lies, Britània, Hispània i Tingitana; Constanci II, el segon fill, rebé Egipte i les províncies d'Àsia (excepte les donades a Annibalià); Constant, el tercer fill, rebé Il·líria occidental i la resta de l'Àfrica; els tres (3) reberen el títol d'august. El de cèsar fou donat al seu nebot Dalmaci que rebé la Il·líria oriental, Macedònia, Tràcia i Grècia; i de fet al seu nebot Annibalià (nominalment només rebé el títol de nobilissimus però amb les mateixes funcions que un [1] cèsar) que rebé Pont, Capadòcia i Petita Armènia amb capital a Cesarea. Governarien tots en comú però el gran, Constantí II, seria el primer en rang, encara que tots amb la mateixa autoritat.

Mort

El 337 Constantí feu la guerra contra Sapor II de Pèrsia que volia recuperar les províncies que li havien arrabassat Galeri i Maximià. Però es posà malalt i anà a prendre banys a Helenopolis (Altinova), al golf d'Esmirna (Turquia); també es plantejà anar a purificar–se al Jordà, però empitjorà ràpidament i abandonà aquesta idea. Veient que no millorava volgué tornar a Constantinoble (Istanbul, Turquia) on s'havia preparat un (1) sepulcre a l'església dels Sants Apòstols, però la malaltia només li permeté tornar fins a Nicomèdia (Bitínia, Turquia) i morí en un (1) suburbi d'aquesta ciutat anomenat Achyron, era el 22 de maig de 337. Abans de morir declarà la seva intenció de fer–se cristià i fou batejat al seu llit de mort.[5] La seva mort fou l'inici d'una (1) lluita per a la successió que acabà donant el poder a Constanci II.«»–

Llegat

A més d'haver estat anomenat honoríficament com «El Gran» pels historiadors cristians després de la seva mort, Constantí podia presumir d'aquest títol pels seus èxits militars. No només reunificà l'Imperi sota un (1) sol emperador, sinó que obtingué importants victòries sobre els francs i els alamans (306–308), de nou sobre els francs (313–314), els visigots el 332 i sobre els sàrmates el 334. De fet, cap al 336, Constantí havia recuperat la major part de la província de Dàcia (Romania), perduda durant molt de temps i que Aurelià s'havia vist forçat a abandonar el 271. En morir Constantí, estava planejant una (1) gran expedició per posar fi a la rapinya de les províncies de l'est per part de l'Imperi Sassànida.

Fou succeït al capdavant de l'Imperi pels tres (3) fills del seu matrimoni amb Flàvia Maximiana Fausta: Flavi Claudi Constantí, Constant i Constanci II, els qui s'asseguraren la seva posició mitjançant l'assassinat d'un (1) cert nombre de partidaris de Constantí. També nomenà Cèsar els seus nebots Dalmaci i Annibalià. El projecte de Constantí de repartiment de l'Imperi Romà era exclusivament administratiu. El major dels seus fills, Flavi Claudi Constantí, seria el destinat a mantenir als altres tres (3) supeditats a la seva voluntat. L'últim membre de la dinastia fou el seu gendre Julià, qui provà de restaurar el paganisme.

Llegendes sobre Constantí

En els seus darrers anys, els fets històrics es barregen amb la llegenda. Es considerava inadequat que Constantí hagués estat batejat només en el seu llit de mort i per un (1) bisbe de dubtosa ortodòxia (es diu que Eusebi de Nicomèdia era arrià), i d'aquest fet parteix una (1) llegenda segons la qual el papa Silvestre I (314– 335) hauria curat l'emperador pagà de la lepra. També segons aquesta llegenda, Constantí hauria estat batejat després d'haver donat uns edificis al papa. Al segle VIII aparegué per primera vegada un (1) fals document conegut com a «Donació de Constantí», en el qual un (1) recentment convertit Constantí lliurà el govern temporal sobre Roma, Itàlia i l'Occident al Papa. A l'alta edat mitjana, aquest document s'utilitzà per acceptar les bases del poder temporal del papa de Roma (Laci, Itàlia), encara que fou denunciat com apòcrif per l'emperador Otó III, i mostrat com l'arrel de la decadència dels papes pel poeta Dante Alighieri. Al segle XV nous experts en filologia demostraren la falsedat del document.

Constantí i el cristianisme

Articles principals: Edicte de Milà i Constantí el Gran i el cristianisme

Constantí és el primer emperador romà que permeté el lliure culte als cristians.[6] Els historiadors cristians des de Lactanci es decanten per un (1) Constantí que adoptà el cristianisme com a substitutiu del paganisme oficial romà. Malgrat els dubtes sobre les conviccions cristianes de Constantí,[7] a l'Església ortodoxa oriental se'l considera un (1) dels seus principals sants. Malgrat això, Constantí no fou batejat fins a trobar–se en el seu llit de mort. La seva conversió, d'acord amb les fonts oficials cristianes, fou el resultat immediat d'un (1) presagi abans de la seva victòria a la batalla del Pont Milvi (Laci, Itàlia), el 28 d'octubre de 312. Després d'aquesta visió, Constantí instituí un (1) nou estendard per marxar a la batalla a la qual anomenaria làbarum. La visió de Constantí es produí en dues (2) parts: En primer lloc, mentre marxava amb els seus soldats veié la forma d'una (1) creu davant del sol. Després d'això, tingué un (1) somni en què se li ordenava posar un (1) nou símbol en el seu estendard. Es diu que després d'aquestes visions, Constantí es convertí immediatament al cristianisme.

Es pensa que la influència de la seva família fou en part la causa de la seva adopció del cristianisme. Es diu que Helena probablement nasqué en una (1) família cristiana, encara que no se sap pràcticament res del seu entorn, exceptuant que la seva mare era filla d'un (1) hostaler i que el seu pare fou un (1) reeixit soldat, una (1) feina que excloïa la pràctica oberta del cristianisme. Se sap però que Helena realitzà en els seus darrers anys nombrosos pelegrinatges.

Constantí, seguint un (1) costum estès, no fou batejat fins poc abans de la seva mort el 337, quan la seva elecció recaigué sobre el bisbe arrià Eusebi de Nicomèdia, que tot i ser aliat d'Arri, encara era el bisbe de la regió. Eusebi era també amic íntim de la germana de Constantí, cosa que probablement assegurava la seva tornada des de l'exili.

Poc després de la batalla del Pont Milvi (Roma, Laci, Itàlia), Constantí lliurà al papa Silvestre I un (1) palau romà que havia estat propietat de Dioclecià i anteriorment de la família patrícia dels Plaucis Laterans, amb l'encàrrec de construir una (1) basílica de culte cristià. El nou edifici es construí sobre les casernes de la guàrdia pretoriana de Maxenci, els equites singulares, i es convertí en seu catedralícia sota l'advocació del Salvador, substituïda aquesta més tard per la de Sant Joan. Actualment es coneix com a Basílica de Sant Joan del Laterà. El 324 l'emperador feu construir una (+1) altra basílica a Roma (Laci, Itàlia), en el lloc on segons la tradició cristiana martiritzaren Sant Pere: el turó del Vaticà, que actualment acull la Basílica de Sant Pere.

L'Edicte de Milà (Llombardia, Itàlia), promulgat per Constantí i Licini el 313, despenalitzà la pràctica del cristianisme i es tornaren les propietats de l'Església. Anteriorment a aquest edicte, molts cristians havien estat martiritzats en les diferents persecucions a què s'havien vist sotmesos.

Després de l'edicte s'obriren noves vies d'expansió per als cristians, incloent–hi el dret a competir amb els pagans en el tradicional cursus honorum per les altes magistratures del govern, i també guanyaren una (1) major acceptació dins la societat civil en general. Es permeté la construcció de noves esglésies i els líders cristians assoliren una (1) major importància (com a exemple d'això, els bisbes cristians adoptaren unes postures agressives en temes públics que mai abans s'havien vist en altres religions).

Encara que el cristianisme no es convertiria en religió oficial de l'Imperi fins al final d'aquell segle (un [1] pas que donaria Teodosi I el Gran el 380 amb l'Edicte de Tessalònica [Grècia]), Constantí donà un (1) gran poder als cristians, una (1) bona posició social i econòmica a la seva organització, concedí privilegis i feu importants donacions a l'Església cristiana, donant suport a la construcció de temples i donant preferència als cristians com a col·laboradors personals.

Com a resultat de tot això, les controvèrsies de l'Església, que havien existit entre els cristians des de mitjan segle II, eren ara manifestades en públic, i gairebé sempre d'una (1) manera violenta. Constantí considerava que era el seu deure com a emperador, designat per Déu per a calmar els desordres religiosos, i per això convocà el Primer Concili de Nicea (Bitínia, Turquia) (del 20 de maig al 25 de juliol de 325) per resoldre algunes de les disputes doctrinals que afectaven l'Església dels primers segles, especialment l'arrianisme.[8]

En els seus últims anys de vida també exercí com a predicador, donant els seus propis sermons al palau davant la seva cort i els convidats del poble. Els seus sermons pregonaven el principi de l'harmonia, tot i que gradualment es tornaren més intransigents cap a les velles maneres paganes. Les raons per aquest canvi de postura són meres conjectures. Tanmateix, al final de la seva vida seguí permetent que els pagans rebessin nomenaments públics. Exercint el seu poder absolut, feu recitar a l'exèrcit els seus pregons en llatí en un (1) intent de convertir la classe militar al cristianisme, cosa que no aconseguí. Començà un (1) extens programa de construcció d'esglésies a Terra Santa, fet que expandí de manera cabdal la fe cristiana i permeté un (1) considerable increment del poder i la influència del clergat.

Persecució als pagans

L'any 314, immediatament després de la seva plena legalització, l'Església cristiana atacà els pagans: en el Concili d'Ancira (Ankara, Turquia), on es denuncià el culte a la deessa Artemisa. Mitjançant l'edicte de l'any 315, molts temples pagans foren destruïts per les hordes cristianes i els seus sacerdots foren assassinats. Entre l'any 315 i el segle VI milers de creients pagans foren assassinats. Entre els anys 316 i 326 es proclamaren una (1) sèrie de disposicions que afavorien el cristianisme enfront de la religió tradicional (prohibició dels harúspex, la màgia i els sacrificis privats, exempció fiscal als clergues cristians, jurisdicció per als bisbes...), encara que el cristianisme no es convertí en la religió oficial de l'Imperi Romà fins a l'Edicte de Tessalònica (Grècia) del 380.[9] A Dídima, Àsia Menor, fou saquejat l'oracle del déu Apol·lo i torturats fins a la seva mort els seus sacerdots pagans. També foren desnonats tots els pagans del mont Atos (Grècia) i destruïts tots els temples pagans del lloc.

L'any 326 l'emperador Constantí, seguint les instruccions de la seva mare Helena, destruí el temple del déu Asclepi a Aigeai de Cilícia (Turquia) i molts més de la deessa Afrodita a Jerusalem (Palestina), a Afka al Líban, a Mambre, Fenícia, Baalbek (Líban), etc.

L'any 330 l'emperador Constantí robà tots els tresors i les estàtues dels temples pagans de Grècia, per emportar–se'ls i decorar la seva Nova Roma (Constantinoble [Istanbul, Turquia]), la seva nova capital de l'Imperi.

Reacció sassànida

Més enllà dels límits de l'Imperi Romà, a l'est de l'Eufrates, els governants sassànides de l'Imperi Persa havien estat per regla general tolerants amb els cristians. Els cristians de Pèrsia foren identificats com aliats de l'antic enemic i foren perseguits. En una (1) carta atribuïda a Constantí per a Sapor II que se suposa escrita el 324, se l'urgia a protegir els cristians del seu regne, després de la qual Sapor II ordenà als seus generals:

«

Arrestareu Simó, cap dels cristians. El detindreu fins que signi un (1) document en què consenti a recaptar per a nosaltres un (1) impost doble i un (1) doble tribut dels cristians. Nosaltres hem de portar pels déus el pes de la guerra mentre ells únicament es dediquen al descans i al plaer. Habiten el nostre territori i són amics del Cèsar, el nostre enemic.

»

— Sapor II (de Roma a l'Eufrates, Freya Stark 1967, pàg. 375)

Cortesans i funcionaris

Constantí respectava la cultura i el cristianisme, i la seva cort estigué composta per vells, respectats i honorables homes. A aquelles famílies romanes que refusaven el cristianisme se'ls denegava les posicions de poder, si bé dos terços (2/3) dels alts càrrecs del govern continuaren sent no cristians.

Constantí retirà la seva estàtua dels temples pagans. La reparació d'aquests temples fou prohibida, i els fons foren desviats a favor del clergat cristià. Es suprimiren les formes ofensives d'adoració, fossin cristianes o paganes. A la reinauguració de Constantinoble el 330 s'efectuà una (1) cerimònia meitat pagana i meitat cristiana. A la plaça del mercat s'imposà la creu de Crist sobre la imatge del carro del Sol Invictus.

Veneració

Constantí trià com a lloc de sepultura un (1) mausoleu veí de l'Església dels Sants Apòstols de Constantinoble (Istanbul, Turquia). És considerat sant per l'Església ortodoxa, celebrant–se'n la festa el 21 de maig amb la de la seva mare Helena. La santedat de l'emperador no fou reconeguda per l'Església catòlica, no obstant haver reconegut la de la seva mare.

Administració

Constantí reformà el sistema de dignitats; els oficis es dividiren en tres (3) classes: Illustres, Spectabiles, i Clarissimi; el consolat fou merament un (1) títol i es restablí la dignitat de patrici. Mantingué el nombre de quatre (4) prefectes del Pretori com a lloctinents dels augusts o cèsars però amb el seu poder limitat i de caràcter civil i no militar; els quatre (4) prefectes foren el d'Orient, el d'Itàlia, el d'Il·líria i el de les Gàl·lies; a més Roma i Constantinoble tenien cadascuna un (1) prefecte separat. Sota el prefecte hi havia tretze (13) funcionaris que eren governadors civils de les tretze (13) diòcesis, i després seguien els comtes i els vicaris o viceprefectes; a un (1) nivell entremig entre els vicaris i els prefectes hi havia els procònsols que governaven Àsia, Acaia i Àfrica, que de fet però eren governadors provincials. Les províncies (cent setze [116]) eren governades (a part dels procònsols) per trenta-set (37) cònsols, cinc (5) correctors i seixanta-un (61) praeses. L'administració militar fou confiada primer a dos (2), després a quatre (4) i finalment vuit (8) magister militum, dels qui depenien els comes i els duces; disminuí el nombre de legions, però l'exèrcit en conjunt augmentà amb auxiliars bàrbars. Hi havia set (7) oficials principals de l'imperi: el Praepositus Sacri Cubiculi, o senyor camarlenc; el Magister Officiorum (secretari d'afers interns); el quaestor o lord canceller i encarregat del segell; el Comes Sacrarum Largitionum o canceller (afers econòmics); el Comes Rerum Privatarun Divinae Domus (propietat privada de l'emperador); i dos (2) Comites Domesticorum, o simplement Domestici (comandants de la guàrdia imperial). Canvià també el sistema monetari, instaurant el solidus en comptes de l'aureus per combatre la inflació.[10]

La família de Constantí

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Head of Emperor Constantine I, part of a colossal statue. Bronze, Roman artwork, 4th century CE, Musei Capitolini, Rome. Formerly at the Lateran Palace; gift of Sixtus IV, 1471.

 Bust de bronze de Constantí I, que en reprodueix el veritable aspecte.

Estàtua de Constantí a York (Anglaterra, Regne Unit), ciutat on fou proclamat emperador.

Byzantinischer Mosaizist um 1000 002

El crismó emprat en el làbarum, estendard militar de Constantí després de la seva conversió.

Icona on apareix Constantí presidint el Primer Concili de Nicea (325). El text que es mostra és el Credo de Nicea en la forma donada més tard en el Primer Concili de Constantinoble (381), amb les modificacions per al seu ús en la litúrgia grega.

Constantí I el Gran