Hi ha instants que queden gravats no només a la memòria, sinó també a la pell, com si el temps no hagués passat.

Recordo les tardes d’estiu al barri, quan la canalla jugàvem fins que es feia fosc i les mares cridaven des del balcó que era hora de sopar. Els carrers eren de terra, la vida era senzilla i alhora plena: compartíem el poc que teníem i ens semblava immens.

També penso en les primeres festes majors, amb les bombetes de colors penjades i la música sonant fins tard. El ball a la plaça era un dels pocs moments en què tothom, grans i petits, ens trobàvem sense presses. Allà es barrejaven rialles, mirades i promeses que potser mai no es van complir, però que van donar llum a aquelles nits.

Un altre moment que guardo és la sensació de tenir la primera paga a les mans. No era només diners, era la prova que començava a construir el meu camí. Vaig veure l’orgull als ulls de la mare i l’alegria compartida amb les veïnes: era com si aquell petit triomf fos de tots.

Els moments viscuts són com fotografies sense càmera. Potser es difuminen amb els anys, però continuen sent la base sobre la qual s’alça la vida.

—Setentonio