Aquest recull d'idees bàsiques té la funció de centrar-nos en el que volem i de donar informació a qui s’interessi per afegir-se. Pretén donar pistes clares de cap on volem anar. No té la pretensió de ser un manifest al que cal adherir-se sinó un indicador de direcció, d’objectiu, de manera d’entendre la realitat i els canvis que hi volem produir.
1. PRINCIPI DE SERVEI1: (Què volem fer?)
Som un grup de gent que volem formar una nova xarxa2 o organització social que té com a objectiu crear un camp de possibilitats 3 per tal que tothom pugui desplegar les seves capacitats i satisfer les seves necessitats.
2. PRINCIPI D’INTEGRITAT 4 (O D’INTEGRACIÓ):
(De quines idees partim?)
La ideologia de base és que les persones som éssers evolutius que travessem diferents nivells d'evolució 5 i que hem de desplegar-nos a partir del que som i que aquest desplegament es fa millor en comunitat. També creiem que els humans tenim diferents àmbits de desplegament 6 (físic, emocional, social, intel·lectual, espiritual...) que cal atendre de manera integral.
3. PRINCIPI DE NECESSITAT ESSENCIAL:
(Quina és la necessitat comuna que hem de satisfer?)
La idea és que allò que tots necessitem de manera essencial és créixer i desenvolupar-nos a través de la satisfacció de les nostres necessitats bàsiques 7 que inclouen les de creixement: aquelles que apareixen quan tenim el mínim vital necessari i que apunten a la plenitud, la saviesa, la justícia, la compassió, etc.
4. PRINCIPI DE CREATIVITAT 8 :
"Se hace camino al andar" (És una idea que intenta descobrir noves formes de relació i cooperació)
5. PRINCIPI DE COOPERACIÓ: L'intercanvi i la cooperació són els instruments. 9 Podem oferir el que tenim (des de coses materials fins a habilitats socials, terapèutiques, artístiques, tècniques, de creixement humà, d'integració social, etc.) També podem demanar o proposar coses que necessitem ja sigui per a cobrir les nostres necessitats (necessitats de dèficit) o per a desplegar les nostres potencialitats (necessitats de creixement)
6. PRINCIPI D’INNOVACIÓ: 10 Totes les dinàmiques d'organització, de presa de decisions, de comunicació, reglamentació, resolució de conflictes, etc. seran abordades a mesura que es presentin i buscarem les formes més innovadores i eficaces sense sentir-nos obligats a repetir models socials establerts. Pel que fa a la relació entre nosaltres, tendirem a la comunicació autèntica. 11
7. PRINCIPI D’UNIVERSALITAT: 12 La intenció és que el grup es pugui ampliar i que hi hagi gent diversa com la societat mateixa. Tota l’estructura serà orgànica en el sentit que s’anirà adaptant a les necessitats amb creativitat i innovació sense perdre la referència de l’objectiu general.
8. PRINCIPI DE LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA: No tenim adscripció política, religiosa o ideològica. 13
9. PRINCIPI D’AUTORESPONSABILITAT: Que cada persona és protagonista i responsable del seu propi creixement i evolució. El grup només t'estimula, suggereix i escolta les teves demandes.
10. PRINCIPI DE COMPROMÍS AUTOASSUMIT: 14 Cada membre es fixa el seu propi compromís amb el grup, que pot compartir i comentar amb la resta.El grup serà un intercanvi de propostes, idees, demandes, ofertes, iniciatives... que desenvoluparan els que vulguin o ho necessitin però que rebran el suport, la crítica i la confiança del grup.
1 Servei: Aquest principi es refereix a l’objectiu que busquem. S’anomena principi de servei no perquè sigui un servei públic sinó perquè està al servei de les persones integrants i de la societat.
I està al servei de dues necessitats bàsiques: la necessitat de creixement integral que totes les persones tenim encara que no en siguem conscients i la necessitat social d’una nova forma de vincle o xarxa que faciliti i impulsi aquest creixement integral d’allò individual i col·lectiu.
L’evolució i el desenvolupament del món esdevé en dues direccions: de baix a dalt amb la millora i perfeccionament dels individus i de dalt a baix amb les organitzacions o estructures socials que estan al servei d’aquest procés. Com l’arbre que requereix l’energia de baix, de les arrels però també la de dalt, la del cel i el sol per a desplegar-se plenament. Només cuidant les arrels o atenent només les fulles, l’arbre no pot viure ni desplegar-se.
Estem al servei del Riu en el sentit que el nodrim amb la nostra energia oferint allò que podem i volem de la forma que decidim. I el Riu està al nostre servei en la mesura que ens permeti demanar i obtenir allò que podem i volem de la forma que decidim. [TORNAR]
2 Xarxa: Entenem per xarxa un vincle mutu de reconeixement i compromís envers l’objectiu. Aquest vincle i aquest compromís, com apunten els apartats 9 i 10, són fixats i actualitzats per cada membre del grup dins els criteris que entre tots acordem i que seran els mínims possible.
D’alguna manera la xarxa o organització pretén instituir una nova forma de vincle entre les persones diferent als vincles de sang, de ciutadania o d’amistat. La seva originalitat rau en el fet que els que ens uneix és el reconeixement de que la nostra necessitat prioritària, el nostre sentit de vida, és el desplegament de totes les nostres capacitats a partir del que som. I a més considerem que això, que tothom ha de procurar des de la seva individualitat, es facilita i accelera quan es fa en col·laboració amb altres que comparteixen l’objectiu.
Cert que cadascú ha de fer el seu procés al seu ritme, segons el seu criteri, les seves circumstàncies, però tots ens reconeixem companys de camí, còmplices.
El fet d’estar integrat a la xarxa no implica -tot i que no ho impedeix- viure junts, ni ser més amics els uns dels altres del que seríem en circumstàncies normals, ni estar activats i pendents tothora. Justament serà la decisió de cadascú a partir de les nostres motivacions les que ens faran participar més o menys en l’organització i gestió general, acostar-nos o no als altres, participar en projectes, etc. [TORNAR]
3Camp de possibilitats: L’objectiu és facilitar, afavorir i procurar allò que les persones i els grups necessitin per a desplegar els seus projectes de creixement. No és el nostre objectiu crear un grup de meditació si algú el necessita, però sí facilitar que es pugui fer quan es demani. No organitzarem activitats però afavorirem i proveirem els qui les vulguin organitzar. No oferim productes sinó recursos per tal que cadascú (sol o en grup) se’ls procuri.
El Riu dona suport -en la mesura de les seves possibilitats- a totes les iniciatives que es presentin donant per descomptat i vetllant perquè s’ajustin a l’objectiu general del desplegament integral.
Sempre que ens proposem iniciatives conjuntes cal considerar si no existeixen ja en la societat estructures vàlides que proveeixen aquest servei. No afavoriríem la societat si dupliquéssim innecessàriament les estructures de servei. Només si no existeix en el nostre context o si la nostra orientació pot aportar un plus de servei a la societat tindria sentit dedicar energies a un nou projecte.
Segurament la part més fecunda de la nostra proposta sigui la possibilitat de trobar espais i/o relacions de crítica, de reflexió, d’escolta, d’orientació, fraternitat, complicitat emocional, assessorament especialitzat, companyia, consol, suport tècnic, intel·ligència col·lectiva, energia grupal o comunió espiritual.
En la mesura que els membres del Riu apostin per provar de satisfer la seva necessitat bàsica de creixement integral s’activaran els recursos i es podrà validar i corregir la seva adequació i disposició. [TORNAR]
4 Integritat (integralitat): En aquest context significa que entenem la realitat com una unitat en la que tot està vinculat amb tot (holisme). No podem desvincular cap aspecte o dimensió de la resta d’aspectes. Accions integrals vol dir que estan enfocades a objectius concrets d’àmbits concrets -pot ser un viatge, un projecte social, terapèutic, etc.- però que busquen l’harmonia i la coherència amb la resta de dimensions de la realitat. Així, un viatge, un projecte social o una teràpia, per exemple, sempre mirarà més enllà del turisme, del benestar material o de la satisfacció personal. [TORNAR]
5 Nivells d’evolució: Assumim que les persones som éssers evolutius que totes les nostres dimensions es dirigeixen de forma evolutiva a la seva plenitud a través de fases. La nostra biologia (infància, joventut, adultesa, vellesa), llenguatge (pre-lingüístic, lingüístic), intel·ligència (sensoriomotora, pre-operacional, operacions concretes, operacions formals), moral (pre-convencional, convencional, post-convencional) i totes les altres necessiten madurar a través de fases que consoliden els nous estats i els transcendeixen.
Naturalment no tots tenim desenvolupades en la mateixa proporció cada una de les nostres capacitats. Hi ha qui té la intel·ligència molt desenvolupada i la motricitat menys, o l’empatia social molt i l’espiritualitat poc. Tots tenim no obstant una zona d’estabilitat que seria com una mitjana de l’evolució de cada un d’aquests aspectes. Normalment creixem amb una certa proporció i només quan algun aspecte queda molt atrofiat o exageradament desenvolupat es produeix una patologia constitutiva.
Molts autors han estudiat amb detall aquestes fases o nivells d’evolució que contemplen totes les nostres dimensions i estudien com van desplegant-se a mesura que s’adapten al món tot creant una concepció de la realitat, de la vida i del sentit de l’existència.
Independentment de quina de les moltes classificacions que miréssim sobre els nivells d’evolució humana veuríem que està acceptat que a cada nivell d’evolució li correspon una determinada manera de veure el món, les relacions, la veritat, l’autoritat, la família o qualsevol altre constructe biològic o social.
(Aquí podríem citar models i bibliografia de les diferents mirades sobre els nivells d’evolució. No sé si cal fer-ho!)
És aquest nivell d’evolució el que explica que les nostres conductes o reaccions siguin diferents i sovint oposades. Compadir-se i perdonar correspon a un nivell d’evolució i venjar-se o sotmetre, a un altre. Entendre el tot integrat per les seves parts és més evolucionat que entendre només les parts i no veure la globalitat. Els nivells d’evolució no els escollim. Com a màxim podem proposar-nos superar-los. Per això diem que hem d’acceptar cadascú en el seu nivell d’evolució sense jutjar, comparar o valorar el procés que ha seguit per a arribar on ara es troba. I acceptar el nivell d’evolució no implica acceptar les conductes que se’n puguin derivar.
Un exemple que ens pot ajudar a entendre això seria considerar que convivim en igualtat de drets i deures amb persones de totes les edats. Quan haguéssim de parlar amb nens de 3 anys o adolescents de 16 hauríem de tenir en compte el seu nivell d’evolució perquè d’una altra manera no podríem entendre’ns ni col·laborar. Dons això és el que ens passa en societat. Malgrat tots els adults tenim els mateixos drets, estem en diferents nivells d’evolució perquè moltes persones s’estanquen a un nivell determinat, deixen de créixer o creixen a ritmes lents i per això no ens entenem ja que no compartim les mateixes realitats. Saber-ho ens ajuda a superar-ho. [TORNAR]
6Àmbits de desplegament: Són les diverses dimensions o aspectes que ens constitueixen i que hem comentat en parlar de la integralitat. Els experts en distingeixen mols (ètic, social, verbal, intel·lectual...) però nosaltres habitualment o simplifiquem en 4 o 5. Normalment parlem del nivell físic (cos físic), emocional/social (podrien ser dues separades tot i que pertanyen al mateix àmbit que regeix el sistema límbic), racional (pensament, imaginació...) i espiritual (dimensió transcendental)
La mirada integral ens fa enfocar en l’equilibri i harmonia en el desplegament dels diferents àmbits. I també ens ajuda a identificar en quin aspecte estem més estancats o necessitem més estímul. Aquesta seria la feina de la nostra comunitat. [TORNAR]
7 Necessitats bàsiques: Són les necessitats que hem de cobrir per tal de tenir una vida digna, amb sentit i de qualitat. Aquí cal parlar de dos tipus de necessitats: de dèficit i de creixement.
Normalment es considera que els humans tenim unes necessitats primàries, animals, de supervivència (menjar, dormir, protecció...) sense les quals és difícil (no impossible) motivar-se per a altres coses. Aquestes necessitats s’anomenen de dèficit perquè quan no estan cobertes notem una mancança i ens motiva molt satisfer la necessitat. Un cop satisfeta, estem equilibrats.
Un cop tenim equilibri i benestar bàsic en els humans apareixen altres necessitats: les de creixement. Així com la satisfacció de les necessitats de dèficit ens porta d’estar malament a estar bé, la satisfacció de les necessitats de creixement ens porta d’estar bé a estar millor.
Les necessitats de creixement són les que sentim quan anhelem millorar algun aspecte de la nostra vida, ja sigui la salut, les relacions, el coneixement, la bondat,...
La tasca del creixement conscient implica necessàriament conèixer la jerarquia de necessitats que tenim i revisar-la a la llum de les capacitats més altes que tinguem en cada moment. I aquí és on pot ajudar molt una comunitat diversa i compromesa en aquest mateix objectiu.
Cadascú és responsable del seu creixement i ha de prendre les seves decisions (cosa que fem constantment) però en la mesura que tingui mirades còmplices i amoroses que l’ajudin pot afinar la qualitat i el ritme del seu desenvolupament.
Així doncs, una necessitat bàsica tant és una de dèficit com una de creixement, perquè ambdues són essencials en els humans. El que passa és que normalment quan tenim necessitats de dèficit no disposem d’energia ni motivació per a considerar les de creixement. Els qui tenen satisfetes les necessitats de dèficit de manera més o menys estable difícilment poden assaborir la plenitud o el sentit de la vida sense afrontar les de creixement.
Al Riu ens proposem ajudar-nos a satisfer totes les necessitat (siguin de dèficit -ajuda, consol, diners, habitatge...- o de creixement -crítica, mestratge, estímul,...-) en la mesura que puguem i se’ns sol·liciti. I de la forma que establim a la resta de punts d’aquest decàleg. [TORNAR]
8 Creativitat: Aquest principi implica la intenció de no subjectar-nos al que ja coneixem. Això vol dir, per un costat, que no ens cal replicar els sistemes i procediments coneguts si realment no els necessitem i, per un altre, que podem crear noves pautes, noves relacions, nous usos, costums, pactes... Evidentment les iniciatives creatives són experimentals i per tant estan sotmeses a febleses i riscos. En no ser conegudes requereixen més energia i estan sotmeses a l’assaig i error. Caldrà ser pacients i constants per a descobrir les formes noves que ens són útils sense menystenir allò que funciona i que està socialment acceptat. Així, per exemple podríem assajar noves formes de comunicació, de prestació de serveis, de compromisos... si els necessitem. També i sobretot cal pensar en els objectius i els procediments generals que han d’anar ajustant-se a les necessitats. Allà on trobem una cosa que volem i que el que coneixem no ens permet arribar-hi és on cal activar aquesta qualitat de la creativitat. Això és fer camí al caminar. [TORNAR]
9 Instruments de cooperació: La idea general és que tots tenim alguna cosa a oferir i alguna que necessitem. Es tracta de posar en relació aquestes necessitats i recursos per si es poden complementar. Queda clar que són de tot tipus i de tots els àmbits i que l’intercanvi només és idoni quan les dues parts l’accepten. La part més complicada és la part tècnica, la forma com es comunica i es desenvolupa l’intercanvi. Hi ha necessitats de llarga durada (com ara sortir d’una depressió, aprendre un idioma o adquirir un hàbit saludable) i altres que són immediates (com que et deixin una eina, que t’acompanyin a un lloc o t’expliquin una cosa). Caldrà articular instruments per a donar a conèixer els diferents tipus de necessitat i de recursos i per a connectar l’oferta amb la demanda.
Igualment podria ser que en algun moment hi hagués recursos del propi grup (diners, cessions materials, privilegis d’ús...) que calgui gestionar. La gestió seria diferent del simple intercanvi entre dos que només requereix el mutu acord. [TORNAR]
10 Innovació: El principi d’innovació és diferent del de creativitat perquè es refereix a fer de maneres diferents les coses que tothom fa, mentre la creativitat implica fer coses noves que no es fan. Així, és evident que haurem d’arribar a acords, comunicar-nos, tenir un reglament, un lideratge... coses que tota organització ha de tenir pel sol fet de ser-ho. La innovació implica buscar formes diferents de fer el que s’ha de fer. Clar que això només cal activar-ho quan realment la innovació aporti una millora. Per exemple el nostre sistema de votació per consens sistèmic és una innovació perquè és una manera diferent d’arribar a acords però no és un acte creatiu en el sentit que sempre s’ha pres decisions. La tensió en aquest punt estarà sempre entre els dos extrems: la incapacitat per una banda de concebre noves maneres de fer les coses i la pulsió, per una altra, de fer-ho tot diferent pel simple plaer de canviar. Caldrà sempre considerar l’eficàcia de la innovació. [TORNAR]
11Comunicació autèntica. Aquella que diu directament i clarament el que vol dir sense necessitat d’ajustar-se a formes socials, excuses, justificacions o ambigüitats. Aquesta comunicació només és possible quan tant l’emissor com el receptor assumeixen que tot el que es diu està supeditat a una realitat superior i és que res del contingut no afecta el vincle i el respecte que ens tenim, que hi ha una bona voluntat i que les afectacions emocionals que puguin aparèixer són el preu que paguem amb gust per tal de poder entendre’ns netament. [TORNAR]
12 Universalitat: La idea és clara però requerirà alguna estratègia o planificació per tal de procurar que la composició del grup tingui un ritme d’adscripcions i una diversitat gradual i gestionada. També caldrà plantejar-se en algun moment les condicions de pertinença i les actuacions i responsabilitats en cas que hi hagi disfuncions orgàniques. [TORNAR]
13 Adscripció ideològica: Queda clar que adscripció política o religiosa voldria dir que el grup es declara, per exemple, d’esquerres, anticapitalista o catòlic. Pel que fa a la ideologia, també queda clar que tenim una ideologia i que és una ideologia pròpia. Quan diem que no ens adscrivim a una ideologia no volem dir que no en tenim sinó que no assumim com a grup una autoritat externa a nosaltres mateixos. Potser algú creurà que la nostra manera de veure el món és totalment compatible amb el budisme, l’economia del bé comú o l’existencialisme i això no és cap problema. Ho seria si arribats a un debat, problema o dilema prenguéssim les decisions seguint el criteri d'autoritat del budisme, l’EBC o l’existencialisme. [TORNAR]
14 Mínim compromís exigible. La idea és que pertànyer al Riu és pertànyer a una comunitat o xarxa i no a una empresa o un equip on hi ha unes obligacions d’activitat necessàries. Pertànyer al Riu és com connectar-se a una xarxa. Implica unes possibilitats però no exigeix activació. Pots estar connectat a la xarxa elèctrica i no encendre els llums si no vols. En aquest sentit cadascú usarà la seva connexió en la mesura de les seves necessitats i posarà l’energia que vulgui on vulgui quan vulgui sense que això impliqui cap valoració per part de ningú. És evident que el resultat que doni aquest variable flux d’energies aplicades a diferents objectius donarà lloc a diferents accions. En la mesura que la xarxa tingui sentit existirà i deixarà d’existir quan no hi circuli energia, com qualsevol altre organisme. [TORNAR]