Mera Himal

Mera Peak, punt d'inflexió

El 8 d'octubre de 2006 el César Martínez i jo tornàvem per tercer cop al Nepal. La nostra intenció era fer el Mera Peak (6476 m), i després passar a Chukhung a través de l'Amphu Laptsa (coll de 5845 m), baixant fins a Lukla per la vall d'accés a l'Everest.

Pròleg

Fa pocs dies que el Manuel em va trucar a casa i em va dir: "Recordes on érem fa 10 anys?", ràpidament faig números i... bingo, érem al Nepal. Sé que és un tòpic però realment sembla que va ser ahir i ja fa 10 anys del Mera Pic.

Em comenta que ha preparat un escrit on explica l'experiència que vam viure, que ho vol publicar per recordar la "efemèride", i que li agradaria que jo fes el pròleg. Sense dubtar vaig dir que sí, no sé com sortirà però encantat de fer-ho.

Anar a Nepal i conèixer la gent i les seves muntanyes ha estat una il·lusió que he tingut des que practico muntanyisme, i d'això ja fa molts anys. Sóc dels que quedava embadalit llegint les històries de conquesta dels cims més alts, alegrant-me amb les victòries i entristint-me amb els fracassos i accidents. Anar a Nepal era una "assignatura pendent" que algun dia tenia d'aprovar, i va ser l'any 2002 quan va sortir l'oportunitat de fer realitat aquell somni de tants anys.

A vegades quan una il·lusió triga molt a fer-se realitat tenim la tendència a fer-la més bonica, a magnificar-la, el que facilita poder tenir un desengany un cop aconseguida. Al Nepal no passa això, us ho puc assegurar, quan vas al Nepal per primer cop se superen totes les expectatives imaginades. La gent, els paisatges, els colors, les olors, les muntanyes... Tot el que veus i sents produeix un magnetisme que t'atrau i del que no pots fugir, només penses a tornar. Això és el que em va passar a mi i també al Manuel.

L'expedició al Mera Pic -a nosaltres ens agrada dir-ho així- va sorgir com a resultat de les experiències viscudes a dues estades anteriors que havíem compartit amb altres amics –la primera vam fer la volta als Annapurna i la segona vam pujar al Island Pic-. Aquest cop al Mera Pic, per raons de calendari, la vam preparar i realitzar tots dos sols.

A la primavera del 2005, acompanyats per l'amic Salvador Martínez, vam fer la volta al massís del Toubkal on vam pujar als pics més alts. A part d'aquesta sortida no vam fer cap preparació especifica per posar-nos en forma per anar a Nepal. Cadascun de nosaltres es va preparar fent el tipus de muntanya que més ens agrada, això si, coincidint a moltes sortides d'esquí de muntanya i fent bones patejades pels Pirineus.

Una sortida de 4 setmanes al Nepal, on l'idioma no ajuda a la comunicació amb els natius, dona per moltes hores de relació i de convivència amb un únic company. Omplir totes les estones d'inactivitat muntanyenca: llargues esperes, prendre decisions -moltes d'elles domestiques-, les incomoditats pròpies de l'entorn i resoldre un munt de situacions, que a la fi són les que determinen el desenvolupament i bon termini de la sortida, no és fàcil. Tot això que vist de lluny podria significar un problema, amb el Manuel, res de res, cap fissura.

I no deixa de ser curiós que malgrat la diferència d'edat, sempre i subratllo sempre, ens hem entès a la primera i durant tot el viatge no vam tenir cap moment d'avorriment. Les llargues converses d'històries viscudes, de sentiments, de neguits, d'amistats, de projectes i d'il·lusions van omplir tots els espais de la nostra convivència.

I que dir-vos a la muntanya, el Manuel va estar pendent de mi en tot moment, adequant el seu pas al meu sempre que calia; donant-me ànims quan el cansament em feia "trontollar" i preocupant-se dels meus mals de cap quan anàvem ja a molta alçada. Ah, i fent de traductor a tot arreu, donat que el meu anglès és de nivell zero.

El dia que vam fer cim la meteorologia va estar del nostre costat, feia fred però, ja se sap, és cosa de l'alçada. Em costa descriure l'emoció, satisfacció i felicitat que vaig sentir quan en arribar al cim em vaig abraçar al Manuel i al Renyi –el nostre sherpa-. Érem dalt del Mera Pic i al nostre voltant s'alçaven infinitat de muntanyes –la majoria molt més altes- però nosaltres érem allà dalt gaudint d'un espectacle que no s'esborrarà mai de les nostres memòries.

Ara toca la baixada que, com quasi sempre, es va fer molt més llarga que la pujada.

Les dates, dades, localitzacions, situacions i anècdotes de l'expedició al Mera Pic les trobareu a l'escrit que el Manuel ha preparat, espero que us agradi el relat de la nostra experiència.

I a tu Manuel, gràcies per compartir amb mi aquesta il·lusió i per la teva amistat.

César -octubre 2016-

Doha

Era el primer any que la Qatar Airways volava des d'Espanya. La combinació no era avantatjosa, ja que l'escala a Doha era d'unes 12 hores, i en aquella època l'aeroport era petit i no disposava de 'restroom'. Així que vam decidir dormir d'hotel i conèixer la capital de Qatar. Primer havíem d'agafar un vol de Spanair a Madrid.

L'equipatge a facturar consistia de dos petates i un bidó amb el material tècnic, que no havia de superar els 40 quilos (20 per persona). Ens vam passar per poc, però no ens van cobrar per l'excés. Vam saber que podíem facturar directament a Katmandú, des de Barcelona, i així evitàvem haver de tornar a fer-ho a Madrid. Amb les cues que vam veure, ens hauria anat justet. A l'antiga terminal de Barajas agafaríem l'avió que ens portaria a Doha. Quan ja havíem agafat seient a l'avió, vam poder veure per la finestra (mentre ficaven les maletes a la bodega) els nostres petates acompanyats d'un altre embalum, però no del nostre bidó de material tècnic. Sempre en aquests viatges vas amb la por que no t'arribi tot el material, i tota precaució és poca. En el nostre cas vam esperar a la cinta de Doha, per si de cas. I efectivament va sortir el bidó. El vam portar a l'hotel, per facturar-lo l'endemà.

Va valer la pena visitar Doha, passar el control de passaports, fer el visat, sortir de l'aeroport i buscar refugi de la calor insuportable? Encara recordo la primera vegada que vam aterrar aquí, el 2002. En obrir-se les portes, l'aire condicionat de l'avió es condensava instantàniament. Avui en dia no hi ha necessitat de sortir de l'aeroport. L'avió ja no et deixa a la pista, i encara que l'escala sigui llarga, tens espais per descansar.

Katmandú

El 9 d'octubre a la tarda arribàvem a l'aeroport de Katmandú. Emociona veure per la finestreta un paisatge verd amb muntanyes de fons, que ja t'és familiar. Però anem a aspectes més pràctics. Es pot fer el visat allà mateix, de fet en aquella època la cua 'sense visat' anava més de pressa que la d'aquells que ja el portaven fet. Ja fa uns anys que això ha canviat, i ara és convenient anar ja amb el visat al passaport i evitar cues que poden superar les dues hores. Mentrestant, saps que el teu equipatge ja ha sortit per la cinta, i ets sents inquiet.

A la sortida ens esperaven els nostres amics de Buddha Treks, que ja ens van acompanyar el 2004 quan juntament amb el Jordi Almirall i la Miriam Dalet vam fer l'Island Peak.

Surts, i algú s'ofereix a portar-te les maletes, i directament et demana un bitllet de 20 €, el sou de vés a saber quants dies per un porter. Ni cas.

Ens allotgem a l'hotel Vaishali. Allà ens espera Dil Pahari (Buddha Treks). Ara no tenim intenció de perdre temps a Katmandú, ciutat que ja coneixem. Però almenys hem de passar un dia per organitzar-nos abans de marxar a la muntanya. Ja ho farem a la tornada amb més tranquil·litat, i anirem a visitar Boudhanath i la pizzeria La Dolce Vita i...

Lukla, llarga espera

A primera hora del dia 12 anem a l'aeroport de Katmandú per volar a Lukla. Ens acompanya Arjun que serà el nostre guia de trekking. A les 8 hores ja estem embarcant en l'avioneta, però abans d'enlairar-se torna a la zona de pàrquing, i a nosaltres ens fan tornar a la sala d'espera. Les condicions de visibilitat a Lukla són dolentes (tot el vol es fa a vista, i també la maniobra d'aterratge). Les companyies programen tots els vols al matí, ja que a les tardes és més comú que s'acumulin els núvols. Passem tot el dia a l'aeroport, i avui ja no sortirà cap vol. El dia 13 el tenim programat encara abans, però aquell dia no volarà cap avioneta a Lukla. Hem de prendre una decisió, no podem esperar indefinidament. Si l'endemà, dia 14 no aconseguim volar abans de les 11 hores, anirem per carretera fins a Jiri (per enllaçar amb la nostra ruta necessitarem una setmana). Haurem de renunciar a fer l'Amphu Laptsa (coll de 5845 m), per concentrar-nos només en l'ascensió al Mera. El dia 14 canvia la nostra sort, i encara que sortim amb retard, cap a dos quarts d'onze aterrem a Lukla. Encara tenim marge per complir els nostres plans.

El nostre equip

Després d'aterrar a Lukla, Arjun contracta dos porters (els germans Bhuyer) per carregar els nostres petates i el bidó de material tècnic. Dinem i caminem unes tres hores fins a l'aldea de Puyan (2700 m), on passarem la nit. El dia 15 comencem a caminar abans de les 8, i passada una hora ens trobem amb el Dawa i el Pemba, cuiner i ajudant de cuina. Formen part del nostre equip. Segur que sabien que el nostre retard era conseqüència de l'anul·lació de vols a Lukla, però el 2006 aquesta zona no disposava de cobertura telefònica, i devien estar preocupats. Ells havien sortit dies abans, i venien caminant des de Jiri. Ens porten fins a Pangum, on es troba la resta del nostre equip. El César i jo quedem sorpresos davant d'aquest desplegament. En aquest moment són 1 guia, 1 serpha, 1 cuiner amb 3 ajudants de cuina i 11 porters. Segons vagi baixant la càrrega (el menjar: ous, patates, pasta) aniran marxant alguns porters. És cert que aquesta ruta no és la de l'Everest amb lodges per tot el camí, però vaja...

Aclimatació

Ja tenim una certa experiència en l'aclimatació. A partir dels 4000 metres hem de moderar el pas, encara que el cos i el cap ens demanin anar més de pressa. També hem d'hidratar-nos bé, encara amb l'inconvenient d'haver de sortir del sac a la nit més d'un cop per pixar. Deixem alguna ampolla a mà per no haver de sortir de la tenda, però a mi no em funciona, no puc pixar agenollat, així que fico els peus calçats amb botins de ploma, a les carcasses plàstiques de les botes, i surto fora.

El dia 19 arribem a Tangnag, a 4350 metres d'altura. Aquí passarem dues nits, aprofitant el dia 20 per pujar fins a uns 5000 metres. El dia 21 pugem fins a l'últim nucli amb alguna construcció de pedra, Khare (4900 m). Ja havia nevat la nit passada, i comença de fer-ho de forma copiosa mentre muntem el campament. Havíem pensat de fer alguna pujadeta d'aclimatació a la tarda, però no es donen les condicions. Demà volem pujar al Mera La (coll a 5400 m), però el Cèsar té símptomes lleus de mal d'altura. Així que passarem una altra nit aquí, aprofitant demà per fer una altra pujada d'aclimatació, ara ja amb neu.

El dia 23 pugem al Mera La, on muntarem el camp base. Ens acompanyen altres grups, però quedem sorpresos de veure com ells continuen pujant fins al High Camp, a 5800 metres. Pensem que és una decisió arriscada. De fet l'endemà fent aclimatació fins al High Camp, acompanyats pel Man Kumaar (un dels nostres porters), ens creuem amb gent que baixa sense fer el cim, després de petar.

Dintre del nostre grup tot l'equip de cuiner i ajudants pateixen mal d'altura, i el sopar del dia 23 el prepara l'Arjun. Un cop muntades les tendes els porters baixen fins a Khare, on disposen de foc i unes mínimes comoditats.

Mera Himal

Ens aixequem a dos quarts d'una de la matinada. Esmorzem lleuger i bevem te calent. A dos quarts de dues comencem a caminar. Fa molt de fred, i jo pujo amb la jaqueta de ploma. Passades unes dues hores ja hi som al High Camp.

La pujada al Mera és tècnicament fàcil, si la comparem amb l'Island Peak (2004), però a mi em costa més, ja que vas per sobre dels 6000 metres durant més temps. Va arribar un punt que amb el fort mal de cap que patia, comptava deu passes i parava deu segons. Quan vaig pujar a l'Island, ho vaig fer molt de pressa, i després vaig estar més d'una hora al cim. En aquella ocasió el mal de cap va venir a la baixada.

Abans de nosaltres ha fet cim un grup de canadencs amb el que vam coincidir a Khare fent aclimatació. Ja marxen. Són les nou del matí, estem sols a dalt, i avui ja no pujarà ningú més. El dia és assolellat, i tenim una vista privilegiada de l'Everest, el Lhotse, el Makalu, Kanchenjunga, Ama Dablam...

Avui tornem a dormir al Mera La (el nostre Camp Base). Ara toca descansar i hidratar-se. Serà un plaer esperar que el sol toqui i escalfi la tenda abans d'aixecar-nos.

La baixada

Els problemes que vam tenir per volar a Lukla, no són els que ens impediran complir amb els nostres plans, tenim dies de marge. Però les fortes nevades dels últims dies, i els rumors d'un accident a l'Amphu Laptsa (el coll que volem fer), provocat per una allau, ens fan desistir. A més l'equip humà que ens acompanya no porta el material necessari per garantir una mínima seguretat. Quan pujàvem al Mera La (Camp Base), i nosaltres ens equipàvem amb grampons, ells feien servir tela de sac lligada a les botes. Canviem d'objectius. Pràcticament tots els trekkings i expedicions d'aquesta àrea comencen des de Lukla, via aèria. És poca la gent que fa el camí des de Jiri, ja que comporta una setmana més de caminada. Ara, nosaltres, que sí que tenim temps, farem el camí de baixada, i després tornarem a Katmandú per carretera.

Descompressió

Som el César i jo, i mentre caminem, l'Arjun es col·loca davant nostre, i el Dawa (el cuiner) darrere. Si parem per fer una foto, o per pixar, ells també paren. Aquesta situació que a la pujada, podem dir que ens va passar desapercebuda, ara ja, més relaxats després de fer cim, ens aclapara. S'ho intentem explicar. Ens comuniquem amb ells en anglès, crec que han entès la literalitat del missatge, però estan desconcertats. En tornar a caminar no saben que fer, i finalment es col·loquen tots dos darrere. Ja no s'ha de parlar més, ara ens toca a nosaltres adaptar-nos a la nova situació. I així serà. En les llargues jornades de caminada, fem una parada per dinar que acostuma a durar més d'una hora, ja que els cuiners han de desfer l'equipament de cuina i preparar-ho tot. Al César, que té molèsties al genoll li costa molt d'arrencar després, i si jo m'avanço, ell tindrà darrere dos bodyguards. Així que quedem d'acord i jo em mantinc darrere deixant-hi espai...

L'autopista de Namche Bazaar

La majoria dels productes que proveeixen la ruta de l'Everest, no arriben en avió ni sobre els lloms de iacs o mules. Aquesta és la feina dels portejadors. Sembla impossible, però persones que tot just superen els 40 quilos, arriben a carregar 100. És molt fàcil de calcular quan veus que porten querosè, una simple multiplicació. Cobren per pes. Acostumen a fer extenuants jornades en què fàcilment acumulen 2000 metres de desnivell positiu, i triguen aproximadament una setmana en cobrir la distància entre Jiri i Namche Bazaar. Els portejadors de les expedicions tenen teòricament limitat el pes que carreguen a 30 quilos, que no està malament

Els maoistes

Ja fa deu anys que dura la guerra civil al Nepal entre el govern monàrquic i la guerrilla maoista. Com que les zones de trekking acostumaven a estar molt controlades per l'exèrcit, nosaltres no havíem tingut contacte amb els maoistes en visites anteriors. Però si havíem conegut gent que se'ls havia trobat. Els turistes van anar abandonant la ruta de Jiri per fer el trekking i l'aproximació a l'Everest, no només per l'obertura de l'aeroport de Lukla, també perquè era una zona que no controlaven els militars. Però ens trobem propers a un acord que acabi amb la guerra (l'acord entre el nou govern republicà i els maoistes se signa el 21 de novembre de 2006), i sembla que la vigilància s'ha relaxat, també per sobre de Lukla. La nostra trobada amb la guerrilla té lloc el 19 d'octubre a l'aldea de Tangnag. Ens demanen el permís de trekking, per comprovar la seva durada, i ens fan pagar 100 rúpies per cada dia. En total són 1700 rúpies per persona (uns 20 Euros).

No desperten especial simpatia entre la població que diuen representar, ja que aquí la gent treballa molt dur per sobreviure, i ells apareixen en helicòpter, i sense cap esforç omplen les seves butxaques. Però tot molt oficial. Ens entreguen el corresponent rebut, i així si ens trobéssim amb un altre grup podríem justificar que ja hem pagat l'impost.

Jiri

El dia 2 de novembre acaba la nostra caminada a Jiri. Encara que demà viatgem a Katmandú amb la majoria de l'equip humà que ens ha acompanyat (alguns dels porters i Renyi ja ens van deixar fa dies), avui farem un sopar de comiat. Com sempre, ells preparen el menjar, però avui nosaltres convidarem a la cervesa, que per ells és un luxe.

Durant la nostra primera estança al Nepal, el 2002 vam fer un càlcul de les propines que havíem de pagar als porters. Clar, és una qüestió que no li pots plantejar a ells. Vam decidir que una quantitat adequada era uns dos dòlars o 150 rúpies per dia. En aquesta ocasió significarà un esforç econòmic amb el qual no comptàvem. En total al voltant de 400 euros en propines. Però així ho farem. Entreguem els sobres personalment, i no distingim entre porters, guies i cuiners (tots rebran la seva propina en funció del nombre de dies que ens han acompanyat). Al final el Renyi (el nostre xerpa d'altura), que ja ens va deixar fa uns dies, ens va donar una pista, manifestant-nos la seva alegria per la propina, que ell estimava generosa.

Sobrepès

Som a l'aeroport de Katmandú facturant l'equipatge per tornar a casa. Igual que a l'anada, superem per poc els 40 quilos. En anglès sóc incapaç de detectar la subtilesa amb què ens intenten subornar. Clar, si paguem pel sobrepès, ens han d'entregar rebut, i ells no treuen benefici. En canvi, pagant un suborn en negre, nosaltres ens estalviem un paston. Jo no me n'adono i m'entesto a discutir per què ens han de cobrar, quan la mateixa companyia (Qatar Airways) no ho va fer a l'anada. Al final m'ho diuen sense embuts: dóna-li una propina al que col·loca les maletes (òstia, ara ho entenc), i li entrego alguns centenars de rúpies que porto a la butxaca.

Fotografia: César Martínez / Manuel Parrado

Manuel Parrado Segura

edem.info 2016

http://www.edem.info