Introducció a l'ètica
Diferència entre ètica i moral
Ètica i moral són dos conceptes que usualment usam de forma indiferent. No obstant això, no signifiquen el mateix. Per moral, del llató more (costum), entenem el conjunt de costums, normes i valors que es consideren bons en una societat determinada. Per altra banda l'ètica, del grec ethos (caràcter), és la branca de la filosofia que estudia la conducta humana en relació als valors morals o, dit d'una manera més simple, és l'estudi sobre la moral. Així doncs, ètica i moral guarden entre sí una relació anàloga a la que guarden la biologia i els éssers vius, la geografia i el terreny o la física i el moviment.
El que estudiarem aquí és precisament l'ètica i no la moral. És a dir, aquesta assignatura no pretén dir-vos què heu de fer, sinó convidar-vos a reflexionar sobre perquè feis el que feis i a qüestionar-vos perquè les coses són com són. En altres paraules, a aprendre a ser lliures.
Universalisme i relativisme moral
En l'estudi de tota branca de la filosofia s'ha d'abordar, de primeres, el seu problema fonamental, ja que totes les qüestions posteriors són tan sols rellevants en referència a aquest. En ètica, el problema fonamental és la qüestió sobre si la moral és quelcom universal o relativa. Els que defensen que la moral és universal, els universalistes, sostenen que hi ha accions que són bones o dolentes de forma objectiva. Per contra, els relativistes sostenen que les accions tan sols són bones o dolentes depenent de les circumstàncies i de valors subjectius.
Que la moral sigui una qüestió obectiva o subjectiva és sumament important. En el primer cas, davant un conflicte determinat, tan sols un dels dos tendria raó i l'altre s'equivocaria. Per tant, estaria justificat, per exemple, imposar unes creences correctes sobre altres de falses. En el segon cas, al no tenir cap dels dos la raó absoluta, no ens quedaria més remei que arribar a un acord de convivència i tolerància. Sembla així que el relativisme té unes conseqüències pràctiques més atractives, però també s'ha de tenir en compte que el relativisme pot servir com a justificació per cometre autèntiques barbaritats. "Si ningú té la raó, aleshores puc fer el que vulgui".
Els principals tipus d'ètiques
Algunes de les corrents ètiques que veurem en aquesta introducció són universalistes i altres, relativistes. Però també podem classificar-les en funció d'on situen el fonament de la moral. Així, podem distingir entre tres tipus d'ètiques:
Ètiques conseqüencialistes: una acció és bona si les seves conseqüències són bones. Les conseqüències són bones si compleixen certs requisits (plaer, tranquilitat, riquesa...)
Ètiques deontològiques: una acció és bona si s'ajusta a certs principis o normes. Aquestes normes poden ser naturals (objectives) o convencionals (relatives).
Ètiques de la virtut: una acció és bona si es correspon a certa virtut. Les virtuts són trets de la personalitat com la prudència, la saviesa, la valentia o la compassió.
“L'ètica és el triomf de la llibertat enfront de la facticitat”
Simone de Beauvoir, L'ètica de l'ambigüitat.
L'intel·lectualisme moral
L'intel·lectualisme moral neix en un context on el problema entre universalisme i relativisme és rellevant políticament, neix en plena democràcia de Pericles. La democràcia és un sistema polític que té els seus orígens en l'Atenes del segle VI aC i el seu final en el IV aC. En aquest darrer període va néixer Sòcrates, un filòsof que va dedicar la seva vida a combatre el relativisme dels sofistes, que eren una espècie de tutors privats, mestres d'oratòria. Sòcrates sostenia que la moral era objectiva i que es podia conèixer i que, per tant, el govern havia de recaure en aquells que fossin més savis, d'aquí el nom d'intel·lectualisme moral.
Aquesta corrent defensava que aquells que coneixessin realment el bé no actuarien, sota cap circumstància, malament. És per tant una ètica universalista i que emfatitza la importància de les virtuts, especialment la de la saviesa, a l'hora de realitzar el bé.
El cinisme
Els cínics, del grec kynikos (com un cà), anomenats així pel seu comportament vulgar, consideraven que les normes socials eren, en gran mesura, la causa de la infelicitat dels éssers humans. Els cínics, per tant, predicaven un retorn a una naturalesa més primitiva, posaven la physis (la naturalesa) per sobre de la nomos (la llei). En conseqüència, no tenien cap respecte per la moral arbitrària dels seus conciutadans i feien, bàsicament, el que el seu cos els demanava. Diògenes de Sinope, el més famós d'entre els cínics, era conegut per tenir sexe en públic, orinar pels carrers o dormir en un barril. Totes aquestes estranyeses no eren més que una manera de cridar l'atenció sobre l'arbitrarietat de les costums i normes morals i d'exercitar la seva capacitat de mantenir-se emocionalment preparats davant el judici moral dels seus conciutadans.
En definitiva, els cínics buscaven una vida autàrquica (independent) tant material com emocionalment i valoraven per sobre de tot la parrhesia (franquesa). La seva vida ascètica, desprovista de qualsevol bé innecessari, gaudia de l'admiració i de l'odi, a parts iguals, de la resta de la ciutat. Al considerar que la moral és un invent humà, és una ètica relativista però, com l'intel·lectualisme moral, valora les virtuts per sobre les accions concretes.
L'estoïcisme
El estoics, que s'anomenaven així per predicar a l'stoa, un lloc de reunió a l'àgora o plaça, són producte d'una època turbulenta. La caiguda de l'Imperi Macedoni precedit per la mort d'Alexandre Magne va generar un desequilibri de poder a la regió que va causar una multitud de conflictes. Davant un món de sofriment, els estoics pensaven que l'únic que nosaltres realment podíem controlar eren les nostres emocions. Per altra banda, també van elaborar una cosmovisió determinista, és a dir, que ells pensaven que l'univers era un tot format de 4 elements que obeïen el logos (la llei natural) i que, per tant, la llibertat era una il·lusió. Així, davant la impossibilitat tant pràctica com teòrica d'alterar els factors externs que influeixen en la nostra felicitat, l'estoïcisme es centra en els factors interns, és a dir, en com ens prenem les coses que, inevitablement, ens passen.
En un món d'altibaixos, els estoics buscaven l'ataràxia o serenitat, la virtut que consisteix en ser capaç de mantenir-se calmat davant la desventura i suprimir les emocions. Per aconseguir-ho, recomenaven entrenar-se previsualitzant la desgràcia i privant-se de certs plaers per tal que, en cas de perdre'ls, un ja estés acostumat a viure sense ells. L'estoïcisme és una ètica ambivalent, relativista al negar el valor de la moral en un món determinista i universalista al voler fugir, per sobre de tot, del sofriment. Com les anteriors, també és una ètica de la virtut.
L'epicureisme
Els epicuris, seguidors d'Epicur de Samos, compartien el context turbulent dels estoics i també una ètica lligada a una cosmovisió materialista. Els epicuris seguien l'atomisme de Demòcrit, que deia que l'Univers estava format per àtoms, petites partícules indivisibles, i espai buit. També. com nosaltres, pensaven que la matèria no es crea ni es destrueix i que, per tant, ex nihilo nihil fit, res surt del no-res. Aquesta visió materialista del món els allunyava de plantejaments religiosos i els apropava a valorar més qüestions terrenals. Conseqüentment, els epicuris igualaven el bé (hedoné) amb el plaer i el mal amb el dolor (algos). És per això que als epicuris també se'ls coneix amb el nom d'hedonistes.
No obstant això, no tots els plaers són bons, sinó que els epicuris en fan algunes distincions. Distingeixen, en primer lloc, entre els plaers físics i els mentals i, per altra banda, entre els plaers dinàmics i els estàtics. D'aquests, els epicuris prioritzen els plaers mentals estàtics, és a dir, aquells que ens fan feliços a llarg termini. En segon lloc, distingeixen entre els desitjos naturals i necessaris, com menjar i beure, els naturals i no necessaris, com l'amor o l'amistat i els societals i no necessaris, com la riquesa o el poder. D'aquests últims ens n'hauríem de desfer, ja que és molt difícil satisfer-los i són causa de dolor i frustració. Finalment, fan un anàlisi de les principals causes del dolor, essent aquestes la por a la mort i als déus. El seu punt és que una reflexió racional sobre aquests temes ens hauria d'ajudar a mitigar el dolor que ens puguin causar.
L'escepticisme
Els escèptics, del grec skepthestai (investigar), basen la seva ètica en la creença de que res es pot conèixer amb total seguretat. Com mai no pots saber si el que t'ha passat és o serà bo o dolent per tu, els escèptics creuen que la font del sofriment es troba en les creences d'un mateix. Alguns escèptics varen argumentar profundament perquè la certesa no era possible, atacant frontalment el problema de la justificació del coneixement i considerant problemes de caire pràctic com la falta de consens o el problema de la subjectivitat.
En definitiva, els escèptics aconsellaven allunyar-se dels dogmes, les creences indiscutibles, i practicar l'epokhé, o suspensió del judici, que vol dir no jutjar els esdeveniments com a bons o dolents de forma immediata, ja que pot ser ens estem equivocant i haurem sofert de forma inútil o ens haguem alegrat de forma injustificada. Per tant, al igual que els estoics, els escèptics busquen la imperturbabilitat per sobre de tot.
L'utilitarisme
Els utilitaristes, anomenats així pel concepte econòmic d'utilitat, pensen que el bé i el mal són quantificables i que, per tant, es pot calcular quant de bé i quant de mal causa una acció determinada. Al resultat d'aquest càlcul se'l coneix com a utilitat, que és la diferència entre el total de satisfacció general que aporta una acció determinada i el total de dissatisfacció general de la mateixa. En definitiva, que quanta més satisfacció provoqui una acció a un major número de persones, més bona serà aquesta acció, i el contrari a l'inrevés. Per tant, una bona vida és la que maximitxi la suma d'utilitat en el món.
Com es pot observar, és una ètica de tall clarament conseqüencialista. Qualsevol acció, per perversa que sigui, en cas de tenir més conseqüències positives que negatives, podria ser considerada bona. Així doncs, pels utilitaristes, el problema principal de l'ètica és la dificultat de poder calcular amb precisió les conseqüències de les nostres accions degut a la naturalesa complexa i caòtica del comportament humà.
L'ètica kantiana
L'ètica kantiana, anomenada així pel filòsof que la proposà, Immanuel Kant, critica a la resta d'ètiques alegant que no fan res més que igualar el bé amb alguna altra cosa, com el plaer o la felicitat, per després prescriure les passes a segur per aconseguir aquest fi últim. Per Kant, l'ètica no pot estar orientada a aconseguir algun bé extern, sinó que una acció tan sols és bona si es fa pel fet intrínsec de ser bona. Així doncs, si dius la veritat per aconseguir una recompensa, no has fet cap bé, ja que si per aconseguir la mateixa recompensa haguessis hagut de mentir, també ho haguessis fet.
Al contrari, Kant descriu la seva ètica com una ètica formal, que no et diu què has de fer sinó com decidir el que has de fer. La seva màxima és la següent: actua de tal forma que les teves accions es puguin convertir en llei universal. Així que, quan estiguis davant un dilema pregunta't si desitjaries viure en un món on la teva decisió es convertís en norma i, en funció d'això, actua conseqüentment.