Embedded Files
L'individu
En Fibló era feliç aquella nit. Tot li havia sortit com volia: havia aconseguit capturar un conill, l'havia escorxat amb la seva destral de pedra i l'havia rostit lentament al foc. També na Dana, la seva parella, havia menjat fins a reventar. Més tard varen fer l'amor. Després es van tombar sobre l'herba a l'entrada de la seva naveta. Era una nit d'agost sense lluna, feia molta calor i no tenien son. Es van posar a mirar el cel estrellat. Milers de puntets lluminosos brillaven sobre els seus ulls.
-Què eren aquests focs? -va preguntar en Fibló- Qui els havia encès? Un gegant? un Déu?
-I qui ens ha fet a nosaltres?-va respondre inquisitivament na Dana- Per què som aquí?
Així és com neixeren conjuntament la religió i la ciència, la por a allò desconegut i la curiositat per saber i, per tant, la filosofia.
“L'autonomia individual és el fonament de la dignitat de la naturalesa humana i de tota naturalesa racional.”
Immanuel Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums.
1 L'ontogènesi: la qüestió sobre la moralitat humana
Si volem respondre a aquesta pregunta, la pregunta fonamental de la nostra vida, i per tant de l'ètica, podem començar per intentar entendre què som, estudiar-nos a nosaltres mateixos tal i com estudiariem una reacció química o un alienígena que ha caigut al pati de ca nostra. En primer lloc, som un individu, una persona, una consciència, almenys, amb records únics i una personalitat pròpia. En segon lloc, som un ésser humà, un homo sapiens, amb les seves capacitats i les seves limitacions, evolutivament determinades, una moneia que parla, en definitiva. Finalment, som una peça d'un engranatge que és la humanitat, som ciutadans d'una societat que no hem creat, en què hem estat llançats i amb la qual mantenim una relació tensa: ens cuida, ens protegeix, ens ofereix oportunitats de créixer, però també ens obliga, ens limita, ens canvia.
L'ontogènesi es refereix al desenvolupament de l'organisme, des de la seva concepció fins a la seva mort. Recordes quan vas néixer? Quan vas pronunciar la primera paraula? Quan vas ser conscient de que tu eres tu i no un altre? També va haver-hi una primera vegada en què et vas indignar per alguna injustícia. Va ser en aquell moment que vas despertar el sentiment moral. La moralitat és una característica humana universal, però al igual que la intel·ligència o la força, també creix i es pot entrenar.
1.1 La Teoria del Desenvolupament moral de Kohlberg
Lawrence Kohlberg va ser un psicòleg que va elaborar un test per determinar en quin estat de desenvolupament moral ens trobàvem. Segons la seva classificació, n'hi havien 3 nivells: preconvencional (es sol desenvolupar entre els 3 i els 7 anys), convencional (de 8 a 13) i postconvencional (adultesa).
Preconvencional: el raonament moral es centra en l'obediència per la por al càstig (estadi 1) o en l'interès egoista (estadi 2)
Convencional: el raonament moral es centra en l'aprovació del grup (estadi 3) o en la necessitat de mantenir l'ordre social a través del compliment de les normes o de les lleis (estadi 4)
Postconvencional: el raonament moral es centra en el bé comú per sobre de l'individual i es valora la deliberació (estadi 5) o es centra en principis universals fruit d'una reflexió ètica personal (estadi 6)
“L'home, com els cans, ha estat criat... l'home ha hagut de ser veritablement mesurat, format i cultivat al llarg d'una immensa història.”
Friedrich Nietzsche, La genealogia de la moral.
2 La filogènesi: la qüestió sobre la naturalesa humana
La filogènesi és el procés de diferenciació i desenvolupament d'una espècie a partir d'una altra, és a dir, el seu procés d'evolució. Des de la nostra perspectiva, pot semblar que l'ésser humà ha existit des de sempre, i és que els humans més antics que podem conéixer seran els nostres padrins o, amb sort, els besavis. Però la nostra espècie va sorgir, en realitat, fa uns 200.000 anys a Àfrica, hereus d'una sèrie de canvis evolutius que van portar als nostres ancestres a caminar amb els peus, fer eines amb les mans i, sobretot, a ajudar-nos els uns als altres. I gran part del que som és herència d'aquest procés, un procés que no hem decidit, però que sí podem conèixer i controlar-ne els seus efectes.
Per tant, ens podem fer una pregunta: si un lleó no fa res malament quan es menja una gasela, per què l'ésser humà sí? o, en altres paraules, quan va sorgir el sentiment moral en termes evolutius? La moralitat, en definitiva, és una eina de supervivència. Fa milers d'anys, els nostres avantpassats no tenien urpes ni ullals per defensar-se dels depredadors, però sí que podien col·laborar per augmentar les seves possibilitats. Aquells grups que mostraren tal capacitat, van sobreviure i ens van heredar la tendència natural a preocupar-nos pels altres, a ajudar-los quan tenen necessitat. És clar que ajudar té un cost, però si tothom ho fa, els beneficis són extraordinaris. Aquesta tendència no és exclusivament humana, la podem trobar en altres animals i s'anomena altruisme. Al costat hi tens un vídeo on podràs veure exemples d'altruisme en animals.
2.1 La moral és natural o social?
Si la moral fos únicament natural, no hi haurien els desacords entre distintes comunitats humanes que observem. Vam començar l'assignatura afirmant que la moral era relativa, i això s'explica perquè gran part d'ella és de creació cultural. Per distingir entre allò que ens ve per naturalesa, d'allò que ens ve per la nostra educació, distingim entre hominització i humanització.
Hominització: és el procés d'evolució biològica de l'ésser humà. Hem de distingir clarament entre els conceptes d'espècie i raça. L'espècie es refereix al conjunt d'éssers vius que, tenint una filogènesi comuna, poden reproduir-se entre ells i tenir descendència fèrtil. En el nostre cas, només hi ha una espècie humana: l'homo sàpiens. La resta es van extingir fa temps. La raça, en canvi, en el cas dels humans, és un concepte social que agrupa a les persones en funció d'alguns trets físics arbitraris, com poden ser el color de pell o la forma del nas. Ha de quedar clar que no és un concepte pròpiament biològic i que, estrictament parlant, no hi ha races humanes.
Humanització: és el procés d'evolució cultural de l'ésser humà. La realitat humana, més que qualsevol altre animal, no s'esgota en la seva biologia. Som també hereus de la nostra llengua, de les històries que ens contaven de petits, de les tradicions del nostre païs, etc. Aquesta herència forma una part integral de qui som,però també ha estat causa de conflicte. Entenem per ètnia al conjunt de persones que s'identifiquen les unes amb les altres en base a certs trets culturals compartits, especialment la llengua. Parlam de nació quan una ètnia s'uneix al voltant d'una identitat política. L'etnocentrisme, o nacionalisme, és la tendència a pensar que la cultura, o nació, pròpia és superior a la de la resta.
“La virtut moral, doncs, és fruit del costum... Cap de les virtuts morals es produeix en nosaltres per naturalesa, car res del que és natural no es pot modificar per l'hàbit. ”
Aristòtil, Ètica a Nicòmac.
3 L'egogènesi: la qüestió sobre la identitat pròpia
L'egogènesi es refereix al procés de maduració i formació del Jo durant l'edat adulta. Vosaltres esteu en ple procés de socialització, d'integració de les normes i dels valors de la societat on viviu. Aquesta socialització, en realitat, no s'acaba mai, però podem dir que la majoria d'edat (aquí als 18 anys) es considera el punt a partir del qual considerem que un ja és responsable de les seves pròpies accions, és a dir, que ja hauria hagut d'integrar en gran part aquestes normes i valors.
Amb 16 anys, és possible que alguns de vosaltres ja hagueu començat l'egogènesi, que ja esteu començant a desenvolupar les característiques de la persona que sereu d'adults. Tot i així és segur que, per la gran majoria, la principal força segueixi essent la socialització. Un dels aspectes que segur coneixereu és la pressió de grup, que consisteix en l'emulació dels comportaments i les actituds d'un grup d'iguals, fins i tot quan aquests van en contra de la pròpia voluntat. Les causes de l'èxit d'aquesta pressió són la por a l'exclusió social, la baixa autoestima, la manca de personalitat i el context social (és molt més fàcil caure en la pressió de grup en contextos on no podem escapar de la interacció constant amb el grup, ja sigui a l'escola o a certs treballs com la milícia).
Tot i així, la pressió de grup no sempre és negativa. L'individualisme, que és el model de societat que defensa l'autonomia completa de l'individu, no casa del tot bé amb la nostra naturalesa social i pot ser la causa de diverses malalties mentals, així com de fenòmens com els de la polarització política o l'anòmia social. El model contrari, el col·lectivisme, que defensa el benestar del grup per sobre el de l'individu, té els perills de no deixar llibertat a l'individu, provocant altres formes de malalties mentals, violència sistèmica per garantir l'ordre i exclusió d'aquelles formes de vida que no s'ajusten a la norma social acceptada.
Dilema de la flauta?
“L'home és, en el sentit més literal, un zoon politikon, no només un animal social, sinó un animal que només pot individualitzar-se en societat.”
Karl Marx, Grundrisse.
4 La llibertat i la responsabilitat
Abans de començar a enraonar sobre ètica, hi ha dos conceptes que cal dominar: la llibertat i la responsabilitat. Entenem que només té sentit parlar d'ètica quan som lliures, és a dir, quan tenim la capacitat d'actuar d'una forma diferent. No té sentit, per tant, parlar de l'ètica de les pedres o dels planetes, ja que tan sols poden seguir les lleis de la física i res més. Nosaltres, en canvi, sí que hem de decidir les nostres accions i, a més, respondre davant les seves conseqüències. Això és la responsabilitat, l'assumpció de les obligacions o els deures derivats de les nostres accions.
Això que hem dit sembla molt raonable, però és una qüestió molt discutida no només per la filosofia sinó també per la ciència i la literatura. Som realment lliures? Si tota la realitat, inclosos nosaltres mateixos, és pura matèria que segueix les lleis de la física, es segueix que la nostra pròpia llibertat no pot ser més que una il·lusió i que, en tot cas, les nostres accions es troben predeterminades per la nostra constitució física (la genètica) i la seva interacció amb l'entorn. Aquesta creença s'anomena determinisme, i les conseqüències que té per l'ètica són devastadores. Si no decidim, en realitat, les nostres accions, com podem ser responsables d'elles? Quin sentit té el càstig? Per altra banda sembla obvi que, en cas d'eliminar-lo, es multiplicarien les accions que consideram punibles.
El dret s'enfronta a aquesta qüestió de manera pràctica: fins a quin punt podem atribuir responsabilitat a un acusat? És culpable aquell que, sota tortura, delata als seus companys? És culpable qui, sota amenaça, revel·la l'ubicació d'unes persones perseguides? Per dirimir aquestes qüestions, tenim els atenuants. Un atenuant és una condició que redueix, o fins i tot elimina, la responsabilitat moral d'un acte. Alguns atenuants són la bona intenció, la coacció, l'alteració de la consciència o l'edat.
“L'home està condemnat a ser lliure, condemnat perquè no s'ha creat a si mateix; i no obstant això, és lliure, perquè un cop llançat al món, és responsable de tot el que fa.”
Jean Paul Sartre, L'existencialisme és un humanisme.
5 L'autoestima, l'autonomia i la felicitat
Una vegada ens hem socialitzat, som responsables de les nostres accions i, també, de la nostra felicitat. És la felicitat quelcom que es pot aconseguir? es pot comprar? es pot ser feliç sense tenir res? L'ètica s'ha preocupat per la felicitat des dels seus orígens i les seves conclusions són clares: la felicitat és un estat intern que té una sèrie de requisits previs. El psicòleg Abraham Maslow va desenvolupar una piràmide que les representa, la teniu aquí al costat.
L'autonomia és la capacitat individual de valer-se per sí mateix tan en l'aspecte físic i mental com al moral. L'autonomia física és la base, tenir un cos saludable que ens permeti viure sense impediments ni dolors crònics. Això també inclou la seguretat física, de recursos, familiar i legal, entre d'altres. L'autonomia mental es fonamenta en la física, i implica poder desenvolupar la nostra vida segons les nostres preferències, triar els nostres amics, tenir intimitat, accés al coneixement, a entreteniment, llibertat d'opinió i expressió, etc. Finalment, l'autonomia moral es relaciona amb l'autorrealització, la part més alta de la piràmide, i fa referència a la consecució de l'egogènesi, és a dir, a la satisfacció respecte a la persona en què hom s'ha convertit. L'ésser humà, davant certes situacions, té la possibilitat d'escollir entre plaers immediats, a curt termini, i la construcció d'una personalitat que el portarà a sentir-se orgullós de sí mateix en el llarg termini. La felicitat sembla ser precisament això, la satisfacció de la vida viscuda.
“L'autoestima és l'alegria que neix de considerar-se a un mateix i la pròpia potència d'obrar.”
Baruch Spinoza, Ètica.
6 Legalitat i legitimitat
La relació entre la llei i la moral
Els drets humans
“Les lleis de naturalesa [com la justícia, la equitat, la modèstia, la pietat...] per si mateixes, a falta de la por a un determinat poder que faci que s'observin, són contràries a les nostres passions naturals... I els pactes, sense l'espasa, no són sinó paraules, sense força per defensar ningú en absolut. ”
Thomas Hobbes, Leviatan.
7 El dret a la privacitat i el problema de la desinformació
La relació entre la llei i la moral
Els drets humans
“Una vida passada enterament en públic, en presència dels altres, esdevé, com diríem nosaltres, superficial. Si bé manté la seva visibilitat, perd la qualitat de venir d'algun lloc, de tenir una profunditat i un rerefons que la sustentin i l'alimentin ”
Hannah Arendt, La condició humana.
Page updated
Google Sites
Report abuse