Sòcrates
El problema socràtic
Quasi tot el que es refereix a Sòcrates està envoltat de misteri i sotmès a discussió: qui va ser realment? per què va ser condemnat a mort? quina va ser la seva doctrina? Sòcrates no va escriure res i els testimonis que ens n'han arribat són contradictoris. D'una banda, les burles d'Aristòfanes o la figura una mica basta amb la qual el presenta Xenofont; d'altra, l'exaltació de Sòcrates en els diàlegs de Plató o els testimonis més moderats d'Aristòtil. Fos com fos, el Sòcrates que estudiarem, el que més influència ha tengut en la història del pensament, és el Sòcrates que apareix als diàlegs de joventut de Plató, escrits en la seva majoria pocs anys després de la seva mort.
Sòcrates va ser un personatge pertanyent a l’àmbit filosòfic i cultural dels sofistes, als quals va combatre enèrgicament. Amb ells va compartir el seu interès per l’home, per les qüestions polítiques i morals, així com per la vinculació d’aquestes al problema lingüístic. Podem distingir-lo dels sofistes en tres aspectes:
1 No cobrava per les seves ensenyances
2 Adopta un mètode oposat a ells, la maièutica
3 Aporta intuïcions radicalment noves a problemes polítics i morals.
La Sàvia Ignorància
L'episodi a l'Oracle de Delfos
Desenganyat per la falta de consens en les ensenyances dels presocràtics, Sòcrates ansiava coneixements ferms i segurs. Un dia, Querefont, amic de Sòcrates, va anar consultar a la pitonissa de l'Oracle de Delfos si hi havia algun home més savi que Sòcrates, rebent un simple "no" per resposta. Sòcrates, sorprès de la resposta divina, va interpretar que ell, al "saber que no sabia res", estava més a prop de la saviesa que tots aquells qui, com els sofistes, creuen que ho saben tot. Sòcrates és, doncs, un home que busca genuïnament la veritat perquè reconeix que la ignora.
L'Universalisme socràtic
Els relativistes insistien en la falta d’unanimitat entre les persones sobre allò que és bo o dolent, just o injust, vertader o fals. De fet, el desacord és un dels fenòmens més palpables en qualsevol grup humà, constituïnt el nucli de l’activitat política. Sòcrates pensava que si acceptàvem el relativisme, també havíem d’acceptar, conseqüentment, que la comunicació i l’enteniment entre els humans resultava impossible o sense sentit. Quin sentit tendria, doncs, condemnar a un criminal per injustícia si cadascú entén per “just” quelcom distint? Quin sentit tendria l’art? la ciència? Així doncs, per Sòcrates, la tasca més urgent era la de restaurar el valor del llenguatge com a vehicle de significacions objectives i vàlides per tota la comunitat humana. Per això, va dedicar la seva filosofia a intentar definir amb rigor els conceptes més generals: què és la bellesa? què és la veritat? què és el bé? però aquesta definició no pot ser qualsevol, ha de ser universal, és a dir, invariable en distintes circumstàncies.
La missió
Sòcrates desitja conéixer la veritat, i a això s'hi veu impulsat per la veu d'un daimon (un "esperit interior" que bé podria representar la veu de la consciència). Així, dedica tota la seva activitat a "examinar-se a sí mateix i als altres" sobre el bé de l'ànima, la justícia i la virtut en general, doncs pensa que "una vida no examinada no mereix la pena ser viscuda". Sòcrates va preferir aquesta activitat filosòfica a totes les preocupacions dels seus contemporanis (els diners, la fama, la família...). Figura inquietant i incòmoda, es compara a sí mateix amb un mosquit que pica contínuament als altres perquè no s'adormin i parin atenció a la virtut.
El mètode socràtic
La ironia socràtica
Sòcrates entén la filosofia com una recerca col·lectiva i en diàleg. Ell no pretén posseir la veritat ni poder trobar-la per sí mateix. La ironia, el primer pas del mètode, consisteix en l'art de fer preguntes tals que facin descobrir a l'altre la seva ignorància. "L'expert", assetjat per les preguntes de Sòcrates, s'adona que no té una comprensió precisa sobre l'objecte de la discussió.
La maièutica
La maièutica (literalment "art de la comare", per alusió a l'ofici de la seva mare) consisteix en l'art de fer preguntes i objeccions de tal manera que l'altre arribi a descobrir, a "parir", la veritat per sí mateix. Sòcrates, doncs, no comunica cap doctrina, sinó que ajuda als altres a clarificar les seves pròpies idees. El fonament teòric d'aquest mètode el podem trobar a la teoria de la reminiscència que es pot resumir en la següent afirmació: aprendre és recordar. El mètode socràtic s'encamina a la construcció de definicions, les quals han d'incloure l'essència immutable de la realitat investigada. D'aquesta manera Sòcrates s'oposa al convencionalisme dels sofistes i inaugura el camí de la recerca de les essències. El procediment maièutic és inductiu: examen de casos particulars i assaig d'una generalització que ens aporti la definició buscada.
L'aporia
Com dèiem, l'interés principal de Sòcrates es trobava en la recerca de conceptes morals i, curiosament, aquesta recerca va acabar sense resultat. El final comú del procés, tal i com apareix als primers diàlegs de Plató, és l'aporia, un camí sense sortida i el reconeixement de la dificultat d'aquestes qüestions. Com es diu a l'Hípies Major: "Hem estat parlant de la bellesa i, a aquestes altures, encara no sabem molt bé que és" i acaba dient "ja, com diu l'expressió, hale pata kalá, la bellesa és difícil".
L'intel·lectualisme moral
La identificació de la virtut amb el saber
A part de la importància que tenia per Sòcrates la definició rigorosa dels conceptes en un sentit teòric, la seva importància era encara més fonamental en el seu sentit pràctic: per Sòcrates, solament sabent què és la justícia, un pot ser just. El mateix passa amb la resta de conceptes morals, tan sols sabent en què consisteix exactament la bondat, un pot ser bo i així successivament. La identificació de la virtut amb el saber és la doctrina que anomenam intel·lectualisme moral i, en principi resulta un tant antiintuitiva. Suposo que tots coneixem algú que és un tros de pa però que, no obstant això, no sembla saber gaire sobre què significa ser bo. També pot passar el contrari, persones molt intel·ligents que saben perfectament el que fan i, no obstant això, són dolentes.
L'ús pràctic de la raó
Per entendre bé el que planteja Sòcrates, anem a examinar el següents conceptes: els grecs distingien entre dos usos generals de la raó: el teòric, dedicat únicament a la contemplació, i el pràctic, encaminat a l’acció. A la vegada, distingien entre dos tipus d’usos pràctics: la poiesis, la producció d’objectes, i la praxis, la regulació de la conducta individual (moral) o social (polític). Per Sòcrates, la praxis era anàloga a la poiesis, és a dir, que així com un bon sabater és aquell que fa bones sabates, una persona justa serà aquella que actua justament. És obvi, doncs, que igual que per fer bones sabates has de saber perfectament què és una sabata, per actuar justament has de conèixer la justícia. En el cas de que algú actués justament sense saber què és la justícia, per Sòcrates, aquesta persona no seria justa sinó que simplement hauria tingut sort, al igual que si a una persona un dia li surt bé una melodia amb la flauta difícilment podries dir que és músic.
La paradoxa
Però si ser just equival a saber què és la justícia… no es pot donar la paradoxa de que una persona sigui justa, en aquest sentit, però actuï injustament? Segons Sòcrates, això no és possible. El seu argument és el següent: sigui el que sigui la justícia, està clar que fa millors a les persones. A més, tothom prefereix estar rodejat de persones bones que de persones dolentes. Així doncs, si la injustícia fa pitjors als que ens envolten i ningú vol això, és impossible que ningú actuï injustament coneguent la justícia. L’intel·lectualisme moral, aquesta identificació entre la possessió d’uns valors morals i el seu coneixement, té una conseqüència notable: l’eliminació de qualsevol idea de culpabilitat. En aquest sentit, quan un actua injustament no és en realitat culpable, sinó simplement ignorant i, enlloc de ser enviat a la presó, hauria de ser enviat a l’escola. Aquesta tensió entre la funció punitiva i reeducadora de la presó encara està força present a l’actualitat, us convido a pensar-hi al respecte.
La mort de Sòcrates
L'Apologia
L'acusació davant el tribunal dels Cinc-cents va ser la següent: "S'acusa a Sòcrates de no honorar els déus de la ciutat i d'introduir déus nous; i també de corrompre a la joventut. Es demana pena de mort." Probablement aquestes acusacions no constituïren el vertader motiu del judici, sinó la incomoditat que Sòcrates havia generat entre les classes governants i altres col·lectius, posant en dubte la seva autoritat epistèmica. Els acusadors esperaven que Sòcrates demanàs perdó o s'exiliàs voluntàriament abans del procés, però no va ser així. Tampoc va demanar la commutació de la pena. L'apologia recull el discurs que Sòcrates presumptament va pronunciar davant els seus acusadors i el tribunal atenenc, en ell es reafirma sobre les seves idees i ens explica les raons de les seva filosofia, intentant demostrar, en tot cas, com les acusacions que se li fan són falses o contradictòries.
Critó o Sobre la justícia
Uns dies abans de la seva mort, Sòcrates és visitat a la presó per Critó, un dels seus amics i seguidors, que li proposa una fugida a l'exili. Aleshores Sòcrates, mantenit-se coherent amb la seva ètica universalista i de principis, li proposa a Critó discutir sobre si aquesta fugida seria justa o injusta, abans de decidir què fer. A diferència d'altres diàlegs, en aquest no es busca una definició, sinó prendre una decisió literalment de vida o mort. Sòcrates acaba convenint que allò vertaderament important és actuar sempre justament, i que respondre amb injustícia a una injustícia és, igualment, injust i per tant indesitjable. Finalment, a través d'una personificació de les Lleis, Sòcrates fa notar la importància d'obeir-les, ja que cap societat sobreviuria si les seves lleis fossin invalidades per les accions particulars dels seus ciutadans. La resta d'arguments d'aquest diàleg avancen les teories contractualistes, concretament les del consentiment implícit.
Fedó o Sobre la immortalitat de l'ànima
Sòcrates, moments abans de la seva mort, és alliberat de les seves cadenes i visitat per la seva família i amics. Després d'acomiadar-se de la seva dona i els seus fills, desitja passar els darrers moments de la seva vida parlant sobre el seu destí imminent: la mort. En aquest diàleg Plató utilitza la narració dels últims moments de Sòcrates per exposar algunes de les seves pròpies idees com la teoria de les idees, la teoria de la reminiscència o la immortalitat de l'ànima. És altament probable que Sòcrates mai hagués sostingut tals creences (tal i com es pot llegir a l'Apologia, Sòcrates es mostra ignorant respecte el que li espera rere la mort).
Mites i Fragments
El mite de Teuth o la raó per la qual Sòcrates no va escriure (Fedre, 274c)
"Sòcrates: Diu la llegenda que va viure a Egipte un dels antics déus del país, aquell a qui està consagrat l'aucell que anomenen Ibis. El seu nom és Teuth i va ser el primer en descobrir no tan sols el nombre i el càlcul, sinó la geometria, l'astronomia, el joc de les dames, els daus i també les lletres. Aleshores, era rei de tot Egipte Thamus, que vivia a la gran ciutat que els grecs anomenen la Tebes egípcia, així com a Thamus anomenen Amon. A ell va acudir Teuth i, mostrant-li les seves arts, intentà convèncer de que havien de ser entregades a la resta dels egipcis. Però Thamus li preguntà per la utilitat de cada una, i d'acord Teuth les anava presentant, les aprovava o desaprovava. Quan arribaren a les lletres, Teuth va dir: "Aquest coneixement, oh rei, farà més savis els egipcios i més memoriosos, doncs s'ha inventat com un fàrmac de la memòria i la saviesa".
Però Thamus va dir: "Oh, Teuth! Tu, precisament, pare que ets de les lletres, les hi atribueixes poders contraris als que tenen. Perquè és oblit el que produiran a les ànimes d'aquells que les aprenguin, al descuidar la memòria ja que, fiant-se d'allò escrit, arribaran al record des de fora, des de caràcters aliens, i no des de dins, des d'ells mateixos i per sí mateixos. No és, doncs, un fàrmac de la memòria el que has trobat, sinó un simple recordatori. Aparença de saviesa és el que proporciones als seus alumnes, que no veritat. Perquè havent escoltat moltes coses sense aprendre-les, pareixerà que tenen molts de coneixements, essent, al contrari, en la majoria dels casos totalment ignorants i, a més, difícils de tractar, perquè han acabat per convertir-se en savis aparents en lloc de savis de veritat."
Fedre: Que bé que se't dona, Sòcrates, fer discursos d'Egipte o de qualsevol altre país que et vingui de gust!"