Plató
Introducció
Plató va néixer a Atenes l'any 427aC. La seva família pertanyia a l'aristocràcia atenenca. El 407, quan té vint anys, viu l'esdeveniment fonamental de la seva existència: coneix a Sòcrates, a qui romandria lligat fins a la seva mort. Són els anys més agitats de la vida política d'Atenes. El 404 s'imposa el govern dels Trenta Tirans, entre els quals figuraven dos parents de Plató: Càrmides i Críties. Més tard, l'any 399, la democràcia restaurada condemna a mort a Sòcrates. Aquests esdeveniments marcaran definitivament la vida i la filosofia de Plató. Hem d'entendre, doncs, que la seva filosofia té una finalitat clarament política. Això es pot observar clarament en la seva biografia: dos varen ser els intents de Plató per aconseguir instaurar les seves idees polítiques a Siracusa, Sicília, ambdues acabant en un fracàs absolut havent de fugir per salvar la pròpia vida.
Els diàlegs
El pensament de Plató va evolucionant amb el temps. A diferència del que succeeix amb altres pensadors antics, de Plató probablement ens ha arribat tota la seva producció escrita. Les seves obres, en forma de diàleg, intenten representar l'esperit de la filosofia de Sòcrates: una contínua recerca de la veritat. Els diàlegs no són tractats sistemàtics, sinó que Plató va agrupar una completa galeria de personatges del seu temps, els va fer parlar i en aquesta parla consisteix la filosofia platònica. D'aquí la seva modernitat i la raó per la qual ens continua interessant: no per les possibles solucions que ens pogués oferir en els diàlegs sinó per què en ells va assenyalar la majoria de les qüestions que han configurat la història del pensament humà. En aquest sentit, Whitehead, un filòsof i matemàtic del segle XX, va poder afirmar que la història del pensament occidental no era sinó "un conjunt de notes a peu de pàgina de Plató".
Les Influències
Sòcrates va ser, òbviament, el pare intel·lectual de Plató i les seves idees ressonen en tota la seva obra. No obstant això, els interessos i ambicions de Plató sobrepassaven els del seu mestre, convertint-lo en un autor altament eclèctic. De Pitàgores adoptà la idea de que les matemàtiques ens mostren la realitat que subjau al món físic i la distinció entre la forma i la matèria. D'Heràclit, a través del seu deixeble Cràtil, va acceptar la idea de que el món físic es troba en canvi continu i que, per tant, no pot ser definit tal i com pretenia Sòcrates. No obstant això, seguint a Parmènides, va defensar la necessitat de l'existència d'una realitat completament racional i immutable, relegant el món sensible a l'estatus de mera aparença o "ombra de la realitat". En definitiva, es pot dir que la filosofia de Plató recull i dona coherència a gran part de la filosofia presocràtica revestint-la, a la vegada, amb l'esperit socràtic.
La Teoria de les Idees
Objectius
La Teoria de les Idees constitueix l'element central de la filosofia platònica. Al voltant seu giren la majoria d'intuïcions de Plató, constituïnt la seva interpretació particular dels universals socràtics. Podem dir que aquesta teoria compleix tres objectius principals: una finalitat ètica, l'existència d'una Idea eterna, immutable i cognoscible del Bé permet la formulació d'una ètica objectiva i universal, una finalitat política, el govern de la ciutat hauria de ser posat en mans d'aquells que coneixen millor aquestes Idees i ser guiat per elles i, finalment, una finalitat científica, en tant que la ciència només pot versar sobre objectes estables i permanents, i això són les Idees.
Formulació general
Els éssers humans diem que algunes coses són "bones", "justes" o "belles", però Plató diu que també existeixen el Bé, la Justícia i la Bellesa en sí. A més de les coses, existeixen les Idees. Les Idees no són simplement conceptes o representacions mentals, sinó que són realitats immaterials i independents de les coses i dels subjectes que les pensen. Més encara, les Idees són més reals que les coses, ja que són eternes i immutables, és a dir, que posseeixen els atributs de l'Ésser de Parmènides i, a més, són la causa d'aquestes. Plató es refereix al conjunt de les coses com el món sensible (que pot ser percebut amb els sentits), mentre que al conjunt de les Idees l'anomena món intel·ligible (tan sols copsat a través de la intel·ligència). D'aquesta manera, Plató propugna el dualisme, és a dir, afirma l'existència de dos mons separats.
Segons Plató, les Idees són causa de les coses i fonamenten tots els judicis que formulem sobre elles: una cosa és bella en tant que participa de la Idea de Bellesa, una cosa és un ésser humà en tant que participa de la idea de Humanitat, i així successivament. La relació entre les Idees i les coses és, com acabam de dir, una relació de participació o imitació. L'existència de múltiples Idees fan de la teoria de Plató una teoria pluralista: s'afirma l'existència de les Idees dels objectes matemàtics, dels valors i també de les coses sensibles.
El mite de la caverna
Escenari interior (el món sensible)
El mite de la caverna és una al·legoria que utilitza Plató a La República per il·lustrar els conceptes de “món sensible” i “món intel·ligible”, la seva relació i el trànsit de l’un a l’altre. El mite ens situa en una caverna on no arriba la llum; al fons, uns presoners han nascut i viscut tota la seva vida encadenats i obligats a mirar la paret del fons de la cova, de manera que no es poden moure ni mirar en una altra direcció. Rere ells, s’alça un mur i, a l’altre costat del mur, un foc que il·lumina la cova. Entre el foc i el mur, uns altres individus porten objectes de tota classe de manera que, sobresortint del mur, projecten la seva ombra al fons de la cova. Així, la única cosa que han vist les persones encadenades durant tota la seva vida han estat les ombres dels objectes que porten els individus de darrera el mur. Es tracta d’una situació similar a la d’un teatre d’ombres xineses, amb la diferència de que, pels presoners al fons de la cova, les ombres són la única realitat que coneixen i, per tant, per ells, no són ombres, sinó que són la realitat mateixa.
La sortida i l'escenari exterior (dialèctica i món intel·ligible)
Aleshores Plató es demana què passaria si un dels presoners, pels motius que sigui, fos alliberat de les cadenes i obligat a aixecar-se i mirar directament als objectes dels quals abans veia tan sols les ombres. És obvi que no seria del seu gust, ja que moure’s per primera vegada li provocaria un dolor increïble i la llum directa del foc, acostumat a la penombra, el cegaria. No obstant això, una vegada s’acostumés a la llum i pogués apreciar, per primera vegada, els objectes dels quals tan sols veia ombres, és probable que no els reconegués i es resistís a acceptar que tota la seva vida havia estat un engany. Entendre que la nostra percepció de la realitat no és el mateix que la realitat en sí és la clau per entendre la proposta de Plató.
Finalment, el presoner alliberat és conduït a l’exterior de la caverna on, una vegada més, és cegat, aquesta vegada per la llum del sol. Per primera vegada en la seva vida, el presoner veu la realitat tal i com l’entenem nosaltres i ell, ja acostumat a la brillantor, a la fi entén que tot el que havia experimentat fins aleshores no eren més que ombres de la realitat i no desitja ja, per res del món, tornar a la seva vida anterior. De fet, si tornés, seria incapaç de veure-hi i es mostraria maldestre en els afers relacionats amb ombres, tal i com nosaltres, acostumats a la llum, no ens sabem moure bé en l’obscuritat.
El retorn (la filosofia)
El món exterior representa el “món intel·ligible”, també anomenat “món de les idees”, i el presoner alliberat que ja no desitja retornar a l’interior de la cova representa el filòsof que, havent contemplat la veritat mateixa, considera a les opinions de la resta de persones com meres ombres de la veritat i veu la futilitat de les seves discussions. No obstant això si, en un exercici de solidaritat, baixés de nou i intentés treure els seus antics companys de la cova, el més probable, diu Plató, és que el matessin. Això, que pot parèixer una exageració, segurament sigui una referència a la mort del seu mestre, Sòcrates, condemnat a la cicuta pels seus conciutadans, incapaços de valorar el seu esforç per ajudar-los a sortir de la ignorància.
En definitiva, el mite de la caverna és una analogia entre el pas del coneixement de les ombres al de les coses i el pas del coneixement de les coses al de les idees. Hem de pensar en les idees no com opinions, sensacions o continguts mentals, sinó com objectes immaterials que constitueixen la realitat última de les coses, la seva causa; una realitat amb la qual les coses materials hi tenen una relació anàloga a la que tenen les ombres amb elles: una relació de similitud o imitació. Aquestes “idees”, a les quals tan sols podem accedir a través de la raó, són les que ens permeten obtenir un coneixement universal i objectiu de la realitat, lluny de la subjectivitat atzarosa de les opinions o les sensacions.
El dualisme antropològic
El cos és la tomba de l'ànima
Al igual que el món, per Plató, l'ésser humà també es troba escindit en dues substàncies de distinta naturalesa. El cos, que pertany al món sensible, cobra vida gràcies atrapant l'ànima, una substància immaterial, i per tant immortal, propera per la seva naturalesa al món de les idees. A més, l'ànima és tripartita, formada per una part racional (orientada a la contemplació de les Idees), una part irascible (orientada a les passions nobles) i una part concupiscible (orientada a les passions baixes). Aquesta naturalesa tripartita explica el trànsit constant entre els dos móns en què es troba l'ànima humana, trànsit que explica a través del mite del carro alat.
El mite del carro alat
Diu Plató que l'ànima és com un carro alat tirat per dos cavalls, un negre i l'altre blanc, i conduit per un auriga. El cavall blanc representa la part irascible, obedient i orientada cap a les virtuts, el cavall negre, per altra banda, representa la part concupiscible, rebel i orientada cap a les passions més baixes. L'auriga, que representa la part racional, ha de saber dominar els impulsos irracionals dels cavalls per mantenir l'equilibri i estabilitzar el vol cap al món de les Idees. Quan en canvi un dels cavalls domina l'auriga, el carro perd l'estabilitat i cau cap al món sensible, on és atrapat per un cos que no podrà abandonar fins la seva mort. Finalment, es concep la vida com una oportunitat per aprendre a domar els cavalls, preparant-se així pel pròxim vol cap al món de les Idees.
La teoria de la reminiscència
Segons Plató, el nostre vertader coneixement no pot provenir de les coses sensibles, ja que aquestes tan sols generen sensacions i aquestes són privades i subjectives, és a dir, que no tothom sent de la mateixa forma i no tenim cap manera de transmetre les nostres sensacions. Per això Plató es remet a les matemàtiques com a model de coneixement. A través de les matemàtiques, sense haver de recórrer a l'experiència, qualsevol pot arribar a formular veritats que semblen sorgir de la seva pròpia raó. Així doncs, si el vertader coneixement prové del contacte entre la raó i les Idees, hem de suposar que, en algun moment previ al nostre naixement en el món sensible, la nostra ànima ha estat en contacte amb aquestes Idees però que, després, al caure al món sensible, se n'ha oblidat. No obstant això, és gràcies al contacte amb les coses sensibles que les podem recordar. Per Plató "conèixer és recordar".