Biografia

Nietzsche va néixer l'any 1844 a Röcken, un petit poble de Prússia. Fill d'una família de pastors protestants, des de ben petit demostra una gran facilitat de paraula, guanyant-se el nom carinyós de "petit pastor". Als 20 anys va començar a estudiar filologia clàssica a la Universitat de Leipzig i amb tan sols 24 anys li varen oferir una càtedra a la Universitat de Basilea, convertint-se en el catedràtic més jove de la història de la Universitat.

A la Universitat va descobrir l'obra de Schopenhauer i la música de Wagner. Amb 28 anys publica la seva primera obra, El naixement de la tragèdia, i la dedica a Wagner, amb qui havia travat amistat. Uns anys després, el 1878 trenca aquesta amistat i la seva condició malaltissa l'obliga a deixar la seva feina i a traslladar-se als Alps suïssos, on escriurà la resta de la seva obra. El 1882 coneix i s'enamora de Lou Andreas-Salomé, però aquesta rebutja la seva petició de matrimoni al trobar-se enamorada de l'amic de Nietzsche, Paul Rée.

Després de varis anys de sofriment tant físic com psíquic, l'any 1889 sofreix un col·lapse mental. Mentre Nietzsche passejava, va veure com un cavall queia esgotat de portar un carruatge, mentre l'amo li pegava amb el fuet i li cridava que s'aixequés. Aleshores Nietzsche es va llançar sobre el cavall intentant-lo protegir de les fuetades mentre exclamava que comprenia el seu sofriment. Després d'una estada a la clínica va sofrir dos ictus cerebrals que el varen deixar catatònic. Va ser traslladat a casa on la seva germana Elizabeth el va cuidar fins a la seva mort, deu anys després.

El naixement de la tragèdia és una obra típicament acadèmica, al cap i a la fi la va començar a escriure tot acabada la seva formació. En ella, i des d'una perspectiva a cavall entre la filologia i la filosofia, fa un anàlisi de l'origen i la mort de la tragèdia a l'Antiguitat Clàssica. A més, la seva amistat amb Wagner l'acaba derivant, en part, en una mena de pamflet que pretén identificar l'obra de Wagner amb el renaixement de la tragèdia àtica. Bé, el punt clau que volem rescatar d'aquest llibre és una intuició que acompanyarà tota la filosofia nietzschiana: la contraposició entre Apol·lo i Dionís.

Nietzsche argumenta que la tragèdia grega és el resultat de la fusió entre dos impulsos estètics que, si acudim a la mitologia grega, podem veure personificats en les figures d'Apol·lo, caracteritzat per la bellesa, la perfecció de les formes, la cordura, el son, l'escultura i la poesia i Dionís, impregnat per l'embriaguesa, el desenfrè dels sentits, l'èxtasi col·lectiu, la dança i la música. La tragèdia, que ens la podem imaginar com una espècie de teatre musicat, unia, amb la paraula i la música, l'apolini i el dionisíac. Per altra banda, Nietzsche relaciona la decadència estètica grega amb l'aparició de Sòcrates i Plató que, amb la seva filosofia de tall purament apolini, condemnen moralment l'esperit dionisíac i el porten a la seva desaparició.

Seguint amb la seva crítica a la tradició filosòfica occidental, Nietzsche es demana fins a quin punt estam segurs de que el llenguatge pot representar fielment la realitat. Investigant l'origen del llenguatge, Nietzsche troba que la distinció que fem entre el llenguatge científic, que busca la veritat, i el llenguatge poètic, que expressa ficcions, és completament artificial. En el seu origen, el llenguatge era sempre metafòric, un conjunt de ficcions que s'acceptaven perquè resultaven útils. Amb el temps, argumenta Nietzsche, s'oblida l'origen metafòric del llenguatge i se'l comença a considerar font de veritats absolutes. Enganyats per la naturalesa del llenguatge, Sòcrates i Plató van plantejar l'existència del món intel·ligible, compost per idees fixes i immutables, menyspreant així el món dels sentits. "El món de les Idees" o "la gran mentida de la filosofia occidental", així és com l'anomena Nietzsche.

El perspectivisme

Entenent que el lenguatge tan sols pot tenir una relació metafòrica amb la realitat, el propi concepte de "veritat" queda suspès a judici. Kant ja havia condemnat el món-en-sí a ser incognoscible, Nietzsche va un pas més enllà i directament refuta la seva existència. No hem d'oblidar que, com dèiem abans, per Nietzsche una veritat és una metàfora útil, però de què ens serveix un noümen que no podem conéixer ni ens obliga a res? una ficció més de la filosofia occidental, suprimim-la! Sembla que això volcaria a Nietzsche al relativisme, no obstant això, Nietzsche aposta per una nova manera d'entendre la veritat: el perspectivisme. El perspectivisme afirma que qualsevol coneixement està lligat a la interpretació d'una perspectiva determinada, però no per això totes les perspectives són d'igual valor. Es podria simplificar de la següent manera: ningú té la veritat absoluta, però tothom en té una part; i algunes d'aquestes parts són de més valor per la humanitat que d'altres.

Seguint amb la seva crítica a la tradició filosòfica occidental, ara és el torn de la moral. Per investigar-la, Nietzsche proposa un mètode "geneològic", provinent dels seus estudis de filologia. Una geneologia és un estudi de l'origen i el desenvolupament històric d'un concepte. Per exemple, en el seu llibre Genealogia de la moral, fa un estudi de l'origen i el desenvolupament dels conceptes del bé i del mal. En un inici, diu Nietzsche, podem comprovar com en la tradició homèrica els "bons" són els nobles, els forts, els durs de caràcter, mentre que els "dolents" són els serfs, els dèbils, els que es deixen trepitjar. Això canvia amb l'adveniment de la democràcia de Pericles, que Nietzsche titlla de "rebel·lió dels esclaus" i, sobretot, més tard amb el cristianisme. Amb el cristianisme s'acaba de produir el que Nietzsche anomena una inversió dels valors, un canvi de moral on el mal i el bé intercanvien la seva posició. En el cristianisme els bons són els dèbils, els esclaus, els oprimits, mentre que els forts, els amos, els dominadors ara passen a ser els dolents. A la moral antiga Nietzsche l'anomena "moral dels senyors", i a la cristiana, més moderna, "moral dels esclaus". Aquesta última, per Nietzsche, reptresenta el gran mal de Sòcrates i el cristianisme, una moral que rebutja la vida.

Així parlà Zaratustra és l'obra culmen de Nietzsche i, en ella, s'anuncia una veritat de la qual alguns encara no s'han assabentat: "Déu ha mort". Nietzsche era perfectament conscient del canvi cultural que s'estava vivint a Occident, els valors tradicionals havien entrat en crisi i quelcom els havia de substituir aviat. Dostoievski ens ho resumeix dient "Si Déu no existeix, tot està permès". Déu, la vida després de la mort, els estaments socials... tot allò que havia estructurat la vida de tantes generacions estava desapareixent deixant una pregunta a l'aire: "quin sentit té la vida?". Davant aquesta veritat, molts van acusar a Nietzsche de nihilista, de negar qualsevol font de valor, deixant l'ésser humà en un mar d'incerteses. En realitat, Nietzsche no era nihilista, és més, acusava als platònics i als cristians, als mateixos valors tradicionals, de ser els vertaders nihilistes que, amb la seva quasi obsessiva fixació en el "més enllà", neguen el món i la vida.