Karl Marx (1818 - 1883), va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest comunista: «La història de totes les societats és la història de la lluita de classes». Marx fou el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme i, conjuntament amb Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per entendre la societat i la política contemporània. Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. A aquesta influència, se li va afegir l'ímpetu de la victòria del bolxevisme en la Revolució d'octubre russa.

Kant va deixar un gran enigma obert per a la filosofia posterior: Què és el noümen? Què és allò que es troba més enllà de la nostra sensibilitat? Des del punt de vista lògic, sembla que només hi ha dues possibilitats: o fora de la meva ment hi ha matèria, que penetra dins la meva ment i provoca que aparegui el fenomen, o les meves idees són anteriors al món material. La primera possibilitat és diu materialisme i la segona, idealisme. La filosofia alemanya del segle XIX va considerar una altra possibilitat: el noümen és una Voluntat.

La filosofia de Hegel, principal exponent de l'idealisme alemany, intenta explicar tota la realitat; definint-se com idealisme absolut. L’esperit absolut és un i estàtic però es manifesta històricament en la contínua lluita de contraris que Hegel anomenarà dialèctica. La Dialèctica hegeliana es dedueix de la llista de categories kantianes i té tres moments: Tesi, Antítesi i Síntesi.

Feuerbach fou alumne directe de Hegel, però construirà una filosofia contrària al seu mestre: el materialisme. L’essència del noümen no és cap esperit ni cap idea, sinó que és la matèria. Segons Feuerbach, Déu és un producte de la consciència humana, creat en el moment en què aquesta va descobrir el dolor i la injustícia que caracteritzen la vida, però aquest producte s'aliena del seu productor i el domina.

Marx recollirà de Hegel la concepció de la història com un procés dialèctic i de Feuerbach el seu materialisme i el concepte d'alienació, ampliant-lo a l'esfera pràctica. A la vegada, adoptarà els ideals del socialisme francès i estudiarà i durà a terme una crítica de l'economia clàssica amb l'objectiu de transformar la societat en què vivia.

Al llarg de la història, la filosofia ha tractat de definir l'essència de l'ésser humà de distintes formes. Les més famoses durant l'època de Marx eren les de l'economia clàssica, l'homo economicus, i les de l'idealisme alemany, l'autoconsciència. Per a Marx, en canvi, no existeix una essència humana general, sinó que l'home es fa a si mateix, a través de la història, en la societat i transformant la naturalesa. Així doncs, l'ésser humà és un ésser actiu, pràctic, l'activitat principal del qual és el treball.

Però no hem de confondre aquest treball amb el treball assalariat. El treball posa l'ésser humà en relació amb la naturalesa i amb els altres humans, de manera que la naturalesa se li apareix com la seva obra i realitat. Igualment, a través del treball construeix la societat de manera que l'essència humana no és alguna cosa abstracta inherent a cada individu; és, en la seva realitat, el conjunt de relacions socials.

La crítica que Marx fa al capitalisme és que, amb l’únic objectiu de produir beneficis (i no benestar), tot esdevé mercaderia, entenent per mercaderia tot allò que es compra i es ven al mercat. En la mercaderia, Marx fa la distinció entre el valor d’ús i el valor de canvi. El valor d’ús consisteix en les qualitats o capacitats d’un objecte o d’un producte per satisfer una necessitat humana. El valor de canvi consisteix en allò que tenen en comú aquests objectes o productes per poder ser intercanviades com a mercaderies. Segons Marx, l'únic que tenen totes les mercaderies en comú és que són resultat del treball humà i, per tant, el seu valor de canvi ve determinat pel temps de treball abstracte mitjà que hi ha en elles. El tret característic de la societat capitalista, doncs, és que en ella el valor d’ús té un valor secundari, suplantat o ocultat per el seu valor de canvi. En conseqüència, els objectes i les activitats valen el que valen com a mercaderies, i el seu valor va en funció de la llei del mercat: la llei de l’oferta i la demanda. En aquest sentit, totes les realitats, incloent-hi l’activitat i els productes humans, es troben sotmesos a les lleis impersonals del mercat: tot esdevé mercaderia, fins i tot el treball humà.

El mode de producció capitalista consisteix, essencialment, en un procés mercantil que Marx anomena la reproducció ampliada del capital. El capital és el conjunt de valors (diners, mitjans de producció, treball...) que s'inverteix en una activitat productiva amb l'objectiu d'obtenir, al final d'aquesta, una quantitat superior al valor invertit. Com ja hem dit abans, aquest increment es degut a la plusvàlua. Marx esquematitza el procés productiu de la següent forma: C1 → M → C2 on C1 és capital inicial, M és mercaderia i C2 és capital final. Allò característic del capitalisme és que la finalitat del procés productiu no és generar valor d'ús, és a dir satisfer unes necessitats, sinó generar valor de canvi de forma ampliada, és a dir, generar capital per reinvertir-lo i generar més capital. 

De la naturalesa d'aquest procés es pot entendre la necessitat de creixement constant de les economies capitalistes que, al generar cada vegada més mercaderies, necessiten també generar nous mercats i noves necessitats per poder ser absorbides. A la vegada, segons Marx, al basar-se aquest procés en l'extracció de plusvàlua, no pot sinó conduir al que anomena la pauperització del proletariat, és a dir, a salaris cada vegada més baixos per produccions iguals o de major magnitud. D'aquest anàlisi, també preveu el que anomenem crisis cícliques de sobreproducció, que serien inherents al procés de reproducció ampliada. Tant la pauperització del proletariat com les crisis cícliques són exemples de les contradiccions internes del capitalisme que tard o d'hora, segons Marx, han de conduir a l'esclat de la revolució proletària.