Tota la filosofia kantiana no és altra cosa que un llarg esforç per respondre tres preguntes: "Què puc conèixer?", "Què he de fer?" i "Què puc esperar?". La primera pregunta es respon a la "Crítica de la Raó pura" (1781) i les altres dues són tractades sobretot als "Fonaments de la metafísica dels costums" (1785), a la "Crítica de la Raó pràctica" (1788) i a la "Crítica del Judici" ( 1790).

La primera pregunta és teòrica, i fa referència als límits de la ciència, als límits del coneixement humà. La segona és pràctica i ens confronta a la qüestió ètica, a com decidim el rumb de les nostres accions. La tercera és, al mateix temps, teòrica i pràctica, ja que s'hi qüestionen conceptes teòrics amb clares implicacions pràctiques com Déu, la llibertat o la immortalitat de l'ànima.  El racionalisme tradicional havia reduït la raó al nivell teòric o especulatiu. La filosofia esdevenia així una mena de joc teòric, que permetia dir-ho tot sense comprometre's a res. Però Kant és un home de la Il·lustració i creu que la veritable filosofia ha d'estar implicada en la vida. Per tant, la raó pura i la raó pràctica es necessiten i s'impliquen mútuament. Kant declara que les tres preguntes en el fons es poden resumir en una mateixa qüestió: "què és l'home?". La visió kantiana de la filosofia ha tingut tanta influència que fins i tot avui en dia en trobem defensors.

La primera pregunta a respondre era: pot la metafísica convertir-se en una ciència? Bé, segons Kant, el que hem de fer per respondre a aquesta pregunta és investigar si compleix les mateixes condicions que les altres dues ciències: la física i les matemàtiques. I per fer això, cal analitzar si la metafísica està composta de judicis (oracions que poden ser vertaderes o falses) similars a les de la física o les matemàtiques. I quin tipus de judicis són aquests? Doncs segons Kant simplement han de complir dues característiques: 1 han d'augmentar els nostres coneixements (és a dir, no poden ser trivials o sense sentit) i 2 han de ser vàlids de forma universal i necessària (és a dir, que no poden versar sobre una situació particular, sinó que han de ser certes en qualsevol situació). Als judicis que compleixen la primera condició els anomena sintètics, i als que compleixen la segona condició, a priori. És a dir, que les proposicions de la ciència són judicis sintètics a priori. Per tal que quedi clar, ja que és important no oblidar la seva terminologia si volem entendre el seu sistema, us deixo aquí les definicions de cada tipus de judici:

Judici analític: proposició trivial en la qual el predicat està contingut en el subjecte per definició. Tautologia o contradicció. 

Judici sintètic: proposició informativa en la qual el predicat afegeix informació no prèviament continguda en el subjecte. Constatació, fet. 

Judici a priori: proposició que no necessita de l’experiència per ser verificada. Universal i necessària. 

Judici a posteriori: proposició que necessita de l’experiència per ser verificada. Particular i contingent. 

L'Idealisme transcendental: el gir copernicà

Gràcies a l'anàlisi dels tipus de judicis de la ciència ja tenim més clar el que hem de buscar per saber si la metafísica pot ser una ciència. Així doncs: és capaç la metafísica de produir judicis sintètics a priori? Bé, encara ens falta una cosa per respondre, saber com són possibles aquests en primer lloc. Segons Hume només eren possibles les relacions d'idees (analítics a priori) i les veritats de fet (sintètics a posteriori), i això té a veure amb la manera en què Hume concebia el coneixement i la raó humana: una recepció passiva. La filosofia kantiana romp aquesta visió inaugurant una nova corrent filosòfica: l'Idealisme Transcendental. Idealisme perquè entèn el coneixement, al menys en part, com una construcció de la nostra ment. Transcendental perquè s'ocupa no tant dels objectes reals sinó de la nostra manera de conèixer-los. Per entendre-ho millor, analitzem l'analogia que el mateix Kant ens presenta entre la seva proposta filosòfica i el gir copernicà. Podeu trobar el fragment original al final d'aquesta secció.

Fins Kant, es concebia el coneixement com un acte de recepció passiva del món exterior a través dels sentits. El coneixement, doncs, consistia en "alinear" la nostra ment amb el món, d'això se'n diu la teoria de la correspondència. Si fos així, planteja Kant, seria impossible concebre l'existència de judicis sintètics a priori, ja que la validesa dels nostres judicis sempre dependria de la constatació empírica. Però com que sabem que els judicis sintètics a priori existeixen, Kant conclou que la teoria de la correspondència ha de ser falsa. Aleshores, què proposa? Doncs un gir d'aquesta concepció. Segons Kant, no és la nostra ment la que s'adapta per encaixar amb l'objecte, sinó que és l'objecte el que, al ser conegut, s'adapta a la forma que li imposa la nostra raó. Així, el coneixement és un procés actiu, constructiu, en el qual el subjecte hi aporta una part i l'objecte una altra. D'aquesta manera, si alguns judicis de la ciència versen sobre la part que el subjecte aporta el coneixement, que és independent de l'experiència, aleshores sí que són possibles els judicis sintètics a priori i, per tant, la ciència.

Ètiques materials: l'imperatiu hipotètic

Les ètiques materials són aquelles que busquen un fi últim (la felicitat, el plaer...) i jutgen moralment a les accions com a bones o dolentes segons si ens ajuden o no a aconseguir aquest fi últim. Per ajudar-nos a caracteritzar-les millor, podem dir que els seus imperatius (allò que afirmen que has de fer o deixar de fer) són hipotètics (no són bons o dolents per si mateixos sinó per un fi exterior), empírics (depenen de les circumstàncies i de la subjectivitat de cadascú) i, el més important per Kant, heterònoms (no sorgeixen del propi individu sinó que són imposats sobre ell).