David Hume
Introducció
David Hume va néixer a Escòcia l'any 1711. Fill d'una família ben relacionada però amb pocs diners, va estudiar Dret a la Universitat d'Edimburg. Però més interessat en la filosofia, va abandonar la carrera i va ingressar a La Fléche, on va estudiar la filosofia de Descartes. A la seva tornada a Anglaterra, va intentar obtenir la càtedra d'Ètica i filosofia a la Universitat d'Edimburg sense èxit, raó per la qual hi va acabar treballant com a bibliotecari, a la vegada que també realitzava labors diplomàtiques. Hume es va fer conegut amb dues obres: la Investigació sobre l'enteniment humà (1776) i l'aclamadíssima Història d'Anglaterra (1762), si bé va publicar abans una altra obra, sense gaire fortuna, però que influiria decisivament en la seva investigació, el Tractat sobre la naturalesa humana (1739).
Context Històric i Cultural
Guerra Civil Anglesa
A diferència del que succeïa al continent, on l'absolutisme cobrava força, a les Illes Britàniques hi havia un ambient de major tolerància i llibertat que va afavorir el progrés científic, tècnic i econòmic. Aquesta circumstància va resultar de la Guerra Civil Anglesa (1642-1651) entre els absolutistes, liderats per Carles I, i els parlamentaristes, liderats per Cromwell. Amb la victòria dels parlamentaristes es va establir la dictadura de Cromwell, que duraria fins la seva mort l'any 1658, moment en què es va restaurar la monarquia amb atribucions limitades pel Parlament, inaugurant així el model de Monarquia Parlamentària que acabaria per exportar-se a la resta d'Europa.
Revolució Científica i Industrial
La situació econòmica a les Illes era favorable: la Revolució Industrial va començar a desenvolupar-se donant lloc a l'auge de la burgesia, que acabaria acaparant gran part del poder polític i econòmic tant a l'interior com a les colònies (Índia i Amèrica del Nord). Per altra banda, l'auge de les ciències no es quedava enrere. Des de la fundació de la Royal Society l'any 1662 fins l'extraordinària revolució que va suposar l'obra d'Isaac Newton, els Principis matemàtics de filosofia natural. La influència de Newton no va ser tan sols decisiva en l'àmbit científico-tecnològic, com en els estudis sobre la pressió del vapor d'aigua que derivarien en la construcció de la màquina de vapor, sinó també en l'àmbit del pensament, en el qual Hume destacaria notablement durant el segle XVIII.
L'Empirisme
L'empirisme és una corrent filosòfica que es va desenvolupar durant el segle XVII i XVIII a l'actual Regne Unit. A diferència de la corrent racionalista, que pretenia adoptar el mètode deductiu de les matemàtiques com a model general de coneixement, la corrent empirista es decantarà pel mètode inductiu de les ciències experimentals. Tot i que racionalisme i empirisme comparteixen el mateix punt de partida, l'idealisme, el darrer negarà l'existència d'idees innates i afirmarà que tot el coneixement possible procedeix de l'experiència. Els grans representants de l'empirisme seran John Locke (1632-1704), George Berkeley (1685-1753) i David Hume (1711-1776), els quals dedicaran gran part del seu pensament a la teoria del coneixement, però també a qüestions ètiques i polítiques.
“No hi ha res en cap objecte, considerat en sí mateix, que ens permeti extreure cap conclusió més enllà d'ell mateix. Fins i tot després de l'observació de la successió constant d'objectes, no hi ha cap raó per inferir cap objecte més enllà d'aquells dels quals hem tingut l'experiència”
David Hume, Tractat sobre la naturalesa humana.
Els continguts de la ment
El projecte
Hume subtitula el seu Tractat de la següent manera: «un intent d'introduir el mètode experimental de raonament en els arguments morals». És a dir, aplicar el model newtonià no al món físic sinó a la naturalesa humana. L'objectiu és, doncs, fundar de forma definitiva una ciència de l'home, això és, atorgar-li a les ciències morals el rigor de la física newtoniana. Ara bé, els resultats d'aquest procediment seran sorprenents: no tan sols es qüestionen els fonaments metafísics que aportaven necessitat i universalitat al coneixement científic, reforçant l'escepticisme, sinó que la pròpia naturalesa humana acaba perdent gran part del seu caràcter racional i espiritual a mans de l'instint, l'emoció i el sentiment, reduïnt-se a una naturalesa animal més.
Impressions i Idees
Per Hume, igual que pels seus predecessors empiristes, les idees innates no existeixen, sinó que tots els nostres continguts mentals tenen el seu origen en l'experiència, la percepció. Així doncs, Hume distingeix entre dues classes de continguts mentals: les impressions i les idees. Les impressions corresponen al que comunament anomenam dades dels sentits i Hume les subdivideix en dos tipus: les impressions de sensació, que ens arriben a través dels sentits externs (un color, una olor...) i les impressions de reflexió, que provenen dels sentits interns (la fam, el dolor...). A la vegada, Hume també les distingeix segons si són simples, que reflecteixen una qualitat individual i concreta (el color vermell), o complexes, que mostren combinacions de qualitats (una poma).
Per altra banda, les idees són les "imatges" que la ment es forma a partir de les dades obtingudes de les impressions, distingint una vegada més entre idees simples, que corresponen a les "imatges" que la ment es forma de les impressions simples (la idea del vermell), i les idees complexes, que corresponen a les imatges que la ment es forma ja sigui a partir d'impressions complexes (la idea d'una taula), ja sigui a partir de l'associació d'altres idees (cavall + ales = pegàs) en un procés en què intervenen la memòria i la imaginació. És aquest segon tipus d'idees el que condueix a Hume a teoritzar sobre com funciona la nostra ment. La resposta Hume seguirà el model de Newton: el nostre psiquisme està regit per lleis que s'han d'explicitar. Hume les anomenarà principis d'associació d'idees.
Principis d'associació d'idees
Hume considera que la formació d'idees complexes no és arbitrària sinó que segueix certs patrons fixos i regulars que ell concebrà com lleis associatives de caràcter psicològic. Així, Hume afirma que «les propietats que donen origen a aquesta associació i que fan que la ment es traslladi d'una idea a altra són tres: semblança, contigüitat en l'espai i en el temps i causa-efecte». La construcció d'idees complexes pot formar-se bé per semblança entre idees (una fotografia fa que em vengui a la ment la persona que representa), bé per contigüitat en l'espai i el temps (la idea d'aula em recorda les idees de passadís o d'institut), o bé per causa-efecte (la idea del fum em fa pensar en el foc del qual sorgeix). Hume dedicarà una especial atenció al principi de causalitat, que formarà part de la seva crítica a la metafísica tradicional.
“Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible, no implica cap contradicció, que l'afirmació de que efectivament sortirà.”
David Hume, Investigació sobre l'enteniment humà.
El Coneixement
El criteri de veritat empirista
Al classificar els continguts de la ment en impressions i idees, Hume estava portant l'empirisme fins a l'extrem. Amb aquest plantejament s'introdueix un criteri per decidir sobre la veritat de les nostres idees. Volem saber si una idea qualsevol és vertadera? Molt senzill: comprovem si tal idea prové d'alguna impressió. Si podem assenyalar la impressió corresponent, ens trobarem davant una idea vertadera; en cas contrari, estarem davant una ficció. El límit del nostre coneixement és, doncs, l'experiència sensible.
Relacions d'idees i veritats de fet
Hume estableix una distinció entre dos tipus de coneixement: relacions d’idees i veritats de fet. Les relacions d’idees són aquelles proposicions, és a dir, enunciats que poden ser vertaders o falsos, que es limiten a operar sobre continguts ideals i s'expressen en proposicions tautològiques ("El tot és major que la part" o "un triangle té tres angles"). Descobrir aquestes veritats, diu Hume, és l'àmbit propi de les ciències formals com la lògica o les matemàtiques, però no ens aporten cap tipus de coneixement sobre el món real.
Les veritats de fet són proposicions la veritat de les quals depèn de l'experiència i no es poden justificar sinó a través de les impressions ("la pissarra és verda" o "demà sortirà el sol"). Entre aquestes veritats, que sí que ens aporten coneixement sobre la realitat, trobem les proposicions de les ciències experimentals com "el foc encalenteix els cossos" o "la pressió augmenta proporcionalment amb la temperatura a volum constant". Hume dirà que totes les veritats de fet futures, incloses les proposicions científiques, no poden demostrar-se amb certesa, sinó tan sols en termes probabilístics. Aquest fet es coneix com el problema de la inducció. La raó per la qual creiem que les proposicions científiques són universals i necessàries és perquè es funden en la relació causa-efecte, una circumstància que suposa una dificultat ja que, com hem vist, Hume creu que la causalitat no és una realitat externa, sinó un dels nostres principis mentals d'associació d'idees. Això ens porta directament a la seva famosa crítica al concepte de causalitat.
“Si prenem entre les nostres mans qualsevol volum -sobre Déu o de metafísica, per exemple- preguntem-nos: conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. Conté algun raonament experimental sobre fets o realitats comprovades? No. Llancem-lo idò a les flames, doncs no pot contenir res més que sofisteria i il·lusió.
David Hume, Investigació sobre l'enteniment humà.
Crítica a la Metafísica
Crítica a la idea de causalitat
Partint de la distinció entre coneixements de fet i relacions d'idees, Hume es demana quin tipus de coneixement és el principi de causalitat (la relació necessària entre una causa i el seu efecte). En primer lloc no és una relació d’idees, ja que depèn de l’experiència i, en segon lloc, tampoc és una veritat de fet, ja que implica necessitat. Si aplicam el criteri de veritat de Hume, reduint la idea de la causalitat a les seves impressions originàries, no trobam enlloc una impressió d’una relació necessària entre dos fets, tan sols trobam els propis fets contigus, successius i de manera regular. Així doncs, diu Hume, la causalitat és una idea falsa que sorgeix de l'hàbit, però no pot aportar un valor universal i necessari al coneixement científic. La causalitat és una ficció de la nostra ment.
Crítica a la idea de món
Normalment, els idealistes admetien l’existència d’una realitat externa al subjecte que era la causa de les seves impressions. No obstant això, havent mostrat la naturalesa enganyosa de la idea de causalitat, Hume no pot acceptar aquest argument. Nosaltres tan sols tenim coneixement de les nostres impressions i, per tant, no podem afirmar l’existència de quelcom fora d’elles mateixes. La conseqüència necessària d'aquesta crítica és l'adopció d'una posició escèptica: tan sols coneixem les impressions que rebem, vinguin d'on vinguin, i les idees que ens formam a partir d'elles. Que el seu origen sigui el món real en la seva integritat i objectivitat és quelcom que rebassa els límits del nostre coneixement possible.
Crítica a la idea de Déu
Seguint amb el mateix procediment, Hume afirma que no tenim cap impressió que correspongui a la idea de Déu, en conseqüència, tampoc podem afirmar la seva existència. L’argument cartesià no serveix, ja que es basa en l’existència d’idees innates i en el principi de causalitat. L’única postura religiosa coherent amb el pensament de Hume és l’agnosticisme.
Crítica a la idea del Jo
Finalment, Hume critica a la idea del Jo, un atac directe al punt més central de la filosofia de Descartes. Nosaltres tan sols tenim coneixement d’impressions i de la successió d’aquestes en un continu que Hume anomena teatre de percepcions. Però aquest teatre es podria donar sense l’existència d’un Jo distint a aquestes. En conseqüència, no tenim cap impressió del Jo i, per tant, tampoc podem afirmar la seva existència.
“Tot i que l'experiència sigui la nostra única guia a l'hora d'enraonar sobre els fets; s'ha de reconèixer que aquesta guia no és infal·lible, sinó que en alguns casos ens pot conduir a l'error.”
David Hume, Tractat sobre la naturalesa humana.
Conseqüències de l'epistemologia de Hume
El fenomenisme
Com tan sols podem parlar de fenòmens, impressions aïllades que no podem explicar ni justificar, ens trobam davant una negació i ruptura amb tota la tradició metafísica. Per Hume, aquesta és tan sols el resultat de la superstició o de la vanitat humana, que va voler penetrar en una esfera d'objectes incognoscibles. Kant agrairà a Hume haver-lo despertat dels seus "somnis dogmàtics".
El valor fal·libilista de la ciència
El valor de la inducció científica i de la ciència en general queda relativitzat. Hume fa una important contribució a la ciència moderna al plantejar les lleis de la naturalesa com un conjunt d'enunciats que formulen lleis generals causals. Les lleis causals no tenen la validesa universal de les lleis lògiques, de manera que Hume planteja el problema de la inducció: el pas de l'experiència particular a una llei general no es pot justificar de manera racional. La inducció és un fet psicològic que s'explica per l'hàbit i l'associació d'idees. En conseqüència, les lleis de la naturalesa no són segures sinó probables. Podem considerarles provisionalment com a vertaderes, mentre els fets no les desmenteixin, però hauran de ser contínuament revisades.
Escepticisme moderat
Tot i que els conceptes de la metafísica quedin reduits a meres ficcions i les lleis de la física siguin revisables, no ens hem de desesperar. Al contrari, això té una avantatge clara: impedirà que ens seguim matant per fanatisme, ens farà tolerants; podrem seguir fent un discurs filosòfic i científic però sabent que es tracta d'un "joc", que parlam del món "com si" fos veritat. Es tracta d'un discurs útil que no té pretensions de veritat absoluta.
“No és contrari a la raó preferir la destrucció del món sencer a una petita esgarrapada al meu dit.”
David Hume, Tractat sobre la naturalesa humana.
L'Emotivisme Moral
Crítica al racionalisme moral
El racionalisme moral afirma que els valors i les normes morals es poden fonamentar i demostrar mitjançant la raó, seguint l'intel·lectualisme socràtic. Hume, contrari a aquesta afirmació, considera que el racionalisme moral participa del que anomena fal·làcia naturalista, que consisteix en pretendre derivar l'"ha d'esser" (l'imperatiu moral) del "ser" (l'infinitiu natural). «Res és menys filosòfic que aquests sistemes segons els quals la virtut és idèntic amb allò natural i el vici amb allò no natural».
Emotivisme
Les proposicions ètiques no són ni vertaderes ni falses: es limiten a expressar un sentiment. El seu fonament, per tant, es troba en el sentiment moral. Aquest sentiment té tres característiques: és agradable, és desinteressat i comú i és útil. Hume l'anomena "simpatia", però així com el descriu s'assemblaria més al que nosaltres anomenem "empatia", la capacitat de situar-nos en el lloc de l'altre. L'empatia fonamenta i fa possible la vida social i moral. Capgirant la tradició, afirma que la raó és, i ha d'esser, l'esclava de les passions.
Utilitarisme
La inclinació de la naturalesa humana al bé prové de la seva utilitat per la vida social. Així s'explica la justícia, que no tendria sentit en una societat de béns il·limitats o en el cas de que l'individu vivís aïllat. Aquesta inclinació natural es reforça amb l'hàbit i l'educació, que forgen en l'individu la seva consciència moral.
Agnosticisme
L'anàlisi que fa Hume de la religió serà decisiu pel pensament religiós de la Il·lustració a tota Europa. A partir de la seva refutació de les proves de l'existència de Déu, Hume conclou que no és possible una justificació racional de la religió i que, per tant, no es pot acceptar el deisme, que considera l'existència d'un Déu racional. L'anàlisi psicològic que Hume du a terme el porta a afirmar que les idees religioses neixen de les esperances i els temors de l'ésser humà, de la seva incertesa.
