René Descartes
Introducció
René Descartes va néixer l'any 1596 a La Haye en Touraine (actualment anomenat Descartes en honor al filòsof), França. Fill d'un conseller del Parlament de Bretanya, va realitzar els seus estudis en el prestigiós col·legi de La Flèche, regentat pels jesuïtes. No obstant això, va quedar decebut pel seu ensenyament. Tot hi haver estudiat amb els millors llibres i professors, sent que la ciència del seu temps no pot oferir certeses, sinó que tot sembla estar en disputa. L'única ciència que el satisfà són les matemàtiques, per la solidesa de les seves raons, i imagina reconstruir tota la ciència sobre fonaments igual de ferms. Després d'anys de viatges i d'una curta carrera militar, se li ocorren els fonaments d'aquesta nova ciència: es tracta del descobriment del seu mètode. Es passa els següents anys de la seva vida assajant aquest nou mètode en camps tants diversos com la física, les matemàtiques o la medecina, fent alguns descobriments tant importants com la geometria cartesiana (analítica). Temorós per la persecució tant de l'Església com dels detractors de la seva filosofia, es refugia a Estocolm, convidat per la reina Cristina de Suècia, on mor l'any 1650.
“Qui refusi la suprema certesa de la matemàtica nodrirà el seu esperit de confusió i es perdrà en sofismes i discussions buides”
Leonardo da Vinci, Notes sobre topografia.
“La filosofia està escrita en aquest grandíssim llibre que tenim obert davant els ulls -vull dir, l'univers-, però no es pot entendre si abans no s'aprèn a parlar la llengua en què està escrit. Està escrit en llenguatge matemàtic, i els seus caràcters són triangles, cercles i altres figures geomètriques sense les quals és impossible entendre ni una sola paraula. Prescindir d'aquests caràcters és com girar vanament en un obscur laberint”
Nicolau Copèrnic, L'assagista VI.
Context Històric i Cultural
La Filosofia Medieval: l'escolàstica
Entre el segle XII i XIII van arribar a Europa una gran quantitat de traduccions al llatí d'obres de filòsofs grecs, àrabs i jueus. El redescobriment d'Aristòtil, juntament amb l'esforç d'assimilar-lo al pensament cristià, marca un període de revisió i expansió metòdica. A partir del segle XIV, es comença a criticar el sistema aristotèlic per la seva manca de resultats. Es comença a imaginar la filosofia no només com una via de coneixement passiu, de contemplació, sinó com una eina per transformar la realitat. Pel que fa als inicis d'aquesta mentalitat en podem destacar la magia de Giordano Bruno. En resum, si el nostre coneixemente de la realitat és veritable, hauríem de poder tant predir el futur com modificar-lo.
El Renaixement: l'humanisme i la revolució científica
Al segle XIV, l'escolàstica havia entrat en crisi, i durant el segle XV es produeix una ruptura total amb la tradició per part dels humanistes, que la despreciaven. Existeix una tendència general a rebutjar el passat proper i reivindicar allò clàssic. Això, juntament amb la invenció de la impremta i el creixement de la burgesia, suposa un impuls molt important al coneixement. La filosofia, per la seva part, comença a mostrar signes de divisió. Per una banda tenim als filòsofs humanistes, que es centren en temes polítics, educatius i morals, i per l'altra als filòsofs naturals, que estudien el moviment dels cossos i creuen veure en les matemàtiques el llenguatge de l'univers. Tot i així, la majoria de filòsofs segueixen ocupant-se de les dues branques. La revolució copernicana i els treballs de Kepler i Galileu obren la porta a la ciència moderna.
El Barroc: el racionalisme
Una sèrie de crisis segueixen a les esperances del Renaixement. El Barroc, que s'estèn des de finals del segle XVI fins principis del XVIII, es caracteritza per ser una època inquieta en la qual es busquen noves solucions a greus problemes. Sense endinsar-nos en les causes econòmiques, socials, polítiques i religioses d'aquesta crisi, podem dir que, pel que fa al coneixement, la revolució científica havia sacsejat les conviccions més profundes de la gent, fent entrar les institucions científiques més importants de l'època, les universitats, en decadència.
El racionalisme és una corrent filosòfica que pretèn superar aquesta crisi mitjançant l'establiment de tres principis que guiïn la recerca del coneixement: 1 la confiança plena en la raó humana, 2 la recerca d'un mètode infal·lible i 3 el mecanicisme dualista com a cosmovisió totalitzadora. Explicarem tot això amb més detall més endavant.
“El seny és, de totes les qualitats de l'home, la més ben repartida; doncs cadascú pensa tan bé de sí mateix en aquest aspecte que, fins i tot aquells més insatisfets en qualsevol altre cosa, no en solen desitjar més del que tenen. Així doncs, és inverosímil que tothom s'equivoqui, sinó que més bé això demostra que la facultat de distingir allò vertader d'allò fals, que és el que anomenam pròpiament seny, és naturalment igual en tots els homes”
René Descartes, Discurs del mètode.
El mètode cartesià
El projecte: una nova ciència
Si el seny, la raó, es troba tan ben repartida, com afirma Descartes, com és possible que tanta gent arribi a conclusions distintes i tothom es trobi en disputa? La resposta de Descartes és que no és la raó mateixa la que falla, sinó els camins per on la fem anar, és a dir, com l'empram. Per això, el pas següent al reconeixement del valor de la raó és trobar un mètode adequat de raonament, trobar un mètode que, aplicat de la manera correcta, ens porti necessàriament a la veritat. Aquest mètode no és altre que la metodologia científica del moment: el mètode matemàtic.
Així doncs, els filòsofs volen procedir de la mateixa manera que els matemàtics: partint de veritats autoevidents arribar, a través de deduccions, a altres veritats ja no tan evidents i així, de mica en mica, anar construint el coneixement. La majoria de filòsofs racionalistes proposen els seus propis mètodes, aquí estudiarem el de Descartes per ser el que més va destacar històricament i pel seu afany universalista, és a dir, que Descartes proposa un mètode general a totes les ciències, per això, el projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències. Segons Descartes això ha de ser possible per varis motius:
1 Totes les ciències no són sinó diferents formes que adopta la saviesa humana, que no canvia en ella mateixa per més distints que siguin els objectes als quals s'aplica.
2 Existeix un mètode únic per a totes les ciències. D'això en té dues proves, una empírica i una altra procedimental: l'empírica és que ell mateix va descobrir el mètode comú a la geometria i a l'aritmètica quan va desenvolupar la geometria analítica, cosa que Aristòtil creia impossible; la procedimental és la creença en què el mètode que va seguir per descobrir la geometria analítica hauria de ser vàlid per totes les branques del coneixement, ja que aquest era el seu propòsit.
3 Tot i que existeixen ciències diferents, totes elles es relacionen les unes amb les altres formant una unitat orgànica. Aquesta unitat Descartes l'explicava amb l'al·legoria de l'àrbre de la filosofia.
L'arbre de la filosofia
L’arbre de la filosofia és una al·legoria que utilitza Descartes als Principis de Filosofia per explicar la seva visió de la filosofia com un conjunt ordenat de sabers. La figura de l’arbre ha estat un recurs explicatiu comú des de l’Antiguitat fins als nostres dies, ja sigui des d’un punt de vista merament formal (com els arbres genealògics o l’anàlisi morfosintàctic en forma d’arbre) com des d’un punt de vista semàntic (com és el cas de l’arbre de la filosofia). En aquest segon cas, la figura de l’arbre no és tan sols un recurs d’ordenació i/o jerarquització de certs elements, sinó que la relació entre aquests elements és anàloga a la relació entre les diferents parts de l’arbre, com veurem a continuació.
L’arbre de la filosofia de Descartes té tres parts: les arrels, que representen la metafísica; el tronc, que representa la física i les branques, que representen la resta de ciències que, per Descartes, es poden agrupar en tres principals: la medecina, la mecànica i la moral. Hem d’entendre la relació entre cadascuna de les parts en termes de fonamentació. La metafísica fonamenta la física de la mateixa manera que les arrels possibiliten el creixement del tronc; la física, al mateix temps, fonamenta les diferents disciplines que ens aporten les aplicacions pràctiques del coneixement al igual que de les branques neixen els fruits dels quals ens alimentem. Però que vol dir exactament que una ciència fonamenta una altra? Doncs, en poques paraules, una ciència fonamenta una altra quan estableix com a vertaders els pressupòsits d’aquesta altra.
Les regles del mètode
Sobre el seu mètode, Descartes afirma el següent: “Per mètode entenc unes regles certes i fàcils, gràcies a les quals tots els que les segueixen exactament no prendran mai per vertader el que és fals i aconseguiran, sense fatigar-se amb esforços inútils, el coneixement veritable de tot allò de que siguin capaços”. Totes les regles del mètode es resumeixen en aquestes quatre:
1 Evidència: No admetre mai res com a veritable sense evidència clara i distinta de que ho sigui. La finalitat d'aquesta regla és evitar la precipitació i prevenir deduccions sobre bases falses. Problema, què constitueix una evidència clara i distinta? Això ho respondrem a la següent secció, és a dir, és tasca de la metafísica.
2 Anàlisi: Dividir cadascun dels problemes que es vol resoldre en tantes parts com sigui possible, per tal d'anar resolent-les de mica en mica. Ben igual que per aprendre qualsevol cosa la solem dividir en parts i anam aprenent les parts per separat, igualment ho hem de fer amb la investigació científica.
3 Síntesi: Conduir amb ordre els pensaments, de manera que no començam a resoldre el problema per qualsevol part, sinó per aquelles més senzilles que ens poden ajudar, més endavant, a resoldre aquelles més complexes de manera que, de mica en mica, anem reconstruint el problema que havíem dividit.
4 Enumeració: Realitzar diverses enumeracions i revisions generals de tot el procés seguit per estar segurs de que no ens ha passat res per alt i que, per tant, podem donar el problema per resolt.
“Si volem buscar realment la veritat, és necessari que, al menys una vegada en la nostra vida, dubtem, fins a les últimes conseqüències, de totes les coses”
“Penso, aleshores existeixo” - Cogito ergo sum
René Descartes, Principis de Filosofia.
La Metafísica
Buscant la veritat fundacional: el dubte metòdic
Com es pot deduir de la secció anterior, l'èxit del mètode depèn de que, efectivament, poguem arribar a trobar evidències, és a dir, veritats clares i distintes de les quals no puguem dubtar. Però quines han de ser aquestes veritats? No podem, tal vegada, dubtar de tot com fan els escèptics? Descartes és ben conscient del perill que suposa donar coses per sabudes, per això idea una manera d'assegurar-se, al menys, d'una sola veritat, una veritat que fins i tot els més escèptics no podrien dubtar i que ha de constituir, per una banda, la base de la metafísica i, per l'altre, el model de tota evidència posterior; és a dir, quelcom serà una evidència clara i distinta si i sols si es presenta a la raó de la mateixa manera que aquesta veritat. La manera de trobar aquesta veritat indubtable s'anomena dubte metòdic. El dubte metòdic consisteix en dubtar d'absolutament tot de forma purament procedimental, amb l'únic objectiu de trobar alguna cosa de la qual sigui impossible dubtar. Descartes procedeix de la següent manera, però cadascú ho pot intentar pel seu compte si li interessa.
1 Els sentits: Primer de tot, posa en dubte la informació que ens arriba a través dels nostres sentits, és a dir, es planteja la clàssica idea de que els sentits ens enganyen. Això no és gaire improbable ja que podem comprovar com, a vegades, ho fan, així que podem descartar qualsevol veritat que depengui dels sentits per incerta.
2 El pensament: En segon lloc posa en dubte els nostres propis raonaments, coses tan evidents com "2+2=4" o "el tot és més gran que les seves parts" també podrien ser falses, ja que ens equivocam tot seguit amb raonaments més senzills i bé podria ser que el nostre cervell no funcionés com toca o alguna cosa per l'estil.
3 La realitat: Finalment, dubta de la mateixa existència de la realitat. Tot el que experimentem podria ser el producte d'un somni o la creació d'un geni maligne tot poderós l'únic propòsit del qual fos enganyar-nos en les coses més evidents. La versió contemporània de la hipòtesi del geni maligne és la idea de que vivim en una simulació i la podem trobar en pel·lícules com Matrix.
La primera veritat: la substància pensant o res cogitans
Així doncs, sense poder-nos fiar ni dels nostres sentits ni de la nostra raó, dubtant fins i tot de la pròpia realitat, arribam a una cosa en la qual ni el mateix geni maligne ens pot enganyar: el fet que dubtam. Així és, tan si estam essent enganyats com si no, el fet és que dubtam i al dubtar, pensam i per pensar, s'ha d'existir. Per tant: penso, aleshores existeixo o en llatí, cogito ergo sum. Aquesta és la veritat que cercàvem, una veritat fundacional que ens ajudarà a escapar de l'escepticisme i constituirà l'arrel més forta de l'arbre de la filosofia.
Molt bé Descartes, ja sabem a ciència certa que existim, i ara què? Ja que hem vist que de la resta de coses en podíem dubtar, bé podria ser que en realitat fossim cervells en una cubeta com proposava Jonathan Dancy o, si som més espiritistes, una espècie de consciència atemporal flotant en el no-res. Descartes té una resposta: l'atribut de la substància infinita ens permet conéixer el món. Però que vol dir això? Abans d'explicar-ho amb detall a la següent secció, anem a definir substància i atribut.
Descartes anomena substància a una cosa que no necessita de res més que ella mateixa per existir. Així a primer cop d'ull, ens podria semblar que està parlant de Déu, creador de totes les coses i causa de sí mateix com pensava Aristòtil, i no aniríem desencaminats, però Descartes introdueix un nou grau de complexitat a l'assumpte: hi ha un mode propi i un impropi de ser substància. El mode propi és, com pensàvem, Déu, ja que és l'ésser que més s'adecua a la definició que hem donat. Alerta! Aquí Descartes no està afirmant la seva existència, ja que això aniria en contra del seu mètode, tan sols està parlant hipotèticament. El mode impropi de ser substància consisteix en no dependre de res més que Déu, és a dir, seria substància segona allò que, exceptuant Déu, pot existir per sí mateix. A través del dubte metòdic hem arribat a la conclusió que el nostre pensament era la prova indubtable de la nostra existència anímica. El pensament és doncs, una substància. El cos en seria una altra, però encara no podem estar segurs de la seva existència, això és precisament el que ens preguntàvem abans.
Descartes anomena atribut a la característica essencial de la substància, allò que la diferencia de les altres i l'identifica. Pel que fa a l'ànima, és el pensament. Per tant, per ara, podem afirmar l'existència de la substància pensant, al menys de la nostra.
La segona veritat: la substància infinita o res infinita
Si ho recordau, la hipòtesi que ens dificultava confiar en l'existència de la realitat externa era la del geni maligne: no podem descartar amb total seguretat l'existència d'un ésser maligne totpoderós que ens enganyi en tot el que pensem. Segons planteja Descartes, sembla que només hi ha dues sortides a aquesta dificultat: 1 demostrar la inexistència d'aquest ésser o 2 demostrar que existeix un altre ésser, igualment totpoderós, que impediria que tal ésser maligne existís. La primera via sembla impossible, ningú ha demostrat mai la inexistència d'alguna cosa i menys d'un ésser totpoderós. Així que Descartes empren la segona via: intentar demostrar que Déu existeix i que és benigne.
El primer que fa és buscar si en el seu pensament, l'única substància que ha pogut demostrar fins ara, hi ha alguna cosa que no pugui procedir d'ella mateixa, és a dir, que s'hagi hagut d'originar en una altra substància. Així, dedueix que el seu pensament és "lliure", ja que pot elegir dubtar o no, i "imperfecte", ja que és millor conéixer que dubtar. Així doncs, s'atura davant el concepte de "perfecció"! Segons un principi lògic anomenat "principi de raó suficient", tot el que existeix té una causa i aquesta causa ha de ser sempre superior o igual al seu efecte. Newton convertirà aquest principi lògic en un de físic: la tercera llei de Newton o "principi d'acció reacció". Així doncs, la idea de "perfecció" no pot provenir del nostre pensament al ser aquest imperfecte i, per tant, inferior, sinó que ha de provenir d'una altra substància d'igual magnitud, és a dir, perfecte. En altres paraules: existeix al menys una substància perfecta. D'aquí ja en podem deduir varis dels seus atributs, aquesta substància perfecta ha de ser infinita, omnipotent, eterna i més important, bona. Ve't aquí com Descartes demostra l'existència de Déu i impossibilita l'existència del geni maligne, ja que un ésser infinitament poderós i benevolent no permetria que una criatura així ens enganyés.
La tercera veritat: la substància extensa o res extensa
Gràcies a la demostració de l'existència de Déu, podem estar segurs, ara sí, que la realitat externa existeix. Ara bé, quin tipus de substància és? Al contrari del pensament, una pedra no dubta ni sent, però tampoc és un ésser perfecte. Descartes diu que l'atribut essencial d'aquesta tercera substància és l'extensió i la divisibilitat, això és, que ocupa espai i que es pot dividir, pel que sembla, indefinidament. Avui en dia sabem que qualsevol material es pot dividir fins arribar a les seves particules elementals, però encara no podem afirmar amb total seguretat que no es pugui dividir encara més, raó per la qual la definició de Descartes encara podria ser correcta. La substància extensa, com li diu, és tot allò material que es pot mesurar de forma independent als sentits, ja que els productes d'aquests (color, olor, so...) formen part de la substància pensant, són subjectius i no objectius.
Una vegada demostrades les tres substàncies i els seus atributs, Descartes ja ha assentat les bases metafísiques de l'arbre del coneixement. Ara tan sols fa falta que les ments més brillants de la humanitat dedueixin, d'acord a la seva raó i seguint el mètode, la resta de veritats que, segons Descartes, ens portaran a un futur lliure del treball, de la malaltia i de la confrontació humana. La següent secció ens mostra algunes de les aportacions que fa el mateix Descartes en el terreny del que avui en dia anomenaríem psicologia i que constituiran el centre del debat filosòfic dels pròxims segles.
“No es pot proposar una recerca més útil que aquella que busca determinar la naturalesa i l'abast del coneixement humà. Tothom que senti el mínim respecte per la veritat hauria d'emprendre aquesta investigació al menys una vegada en la vida, ja que en la seva persecució hi apareixen els vertaders instruments del coneixement i el seu mètode. Res em sembla més futil que la conducta d'aquells que s'atraveixen a discutir sobre els secrets de la naturalesa sense haver-se ni tan sols demanat mai si la raó humana és adequada per la resolució d'aquests problemes”
René Descartes, Regles per a la Direcció de l'Esperit.
El Racionalisme
Els continguts de la ment: la classificació de les idees
El racionalisme és la corrent filosòfica que proposa a la raó com a font principal del coneixement, en contraposició a la fe o als sentits, i per tant admet l'existència d'idees innates. Però que són això de les idees innates? Recordem que la demostració de l'existència de Déu comença pel descobriment d'una idea particular? Una idea que no prové del mateix pensament sinó de fora? Així és, aquesta era la idea de perfecció. Idò bé, això fa pensar a Descartes que seria una bona idea examinar totes les idees de la nostra ment i classificar-les per la seva procedència. Així doncs, segons Descartes podem classificar les idees en tres categories:
1 Idees adventícies: aquest primer tipus d'idees provenen dels sentits, són les "imatges" que ens reproduïm al pensament de la realitat exterior. Sense haver vist ni sentit a parlar mai d'un moix, per exemple, no me'l puc imaginar, no tenc la idea de moix perquè encara no l'he experimentada. Són el tipus més comú d'idees i ens permeten pensar la realitat externa.
2 Idees factícies: aquest segon tipus d'idees sorgeixen de la combinació d'altres idees a través de la imaginació. Per exemple, la idea d'un unicorn no va poder ser adquirida per primera vegada a través de l'experiència, ja que no existeixen, sinó a través de la combinació de la idea de cavall i la d'una banya. Les idees factícies constitueixen la base de la capacitat d'invenció humana.
3 Idees innates: finalment, les idees innates són aquelles que no poden ser adquirides a través de l'experiència ni, per la seva naturalesa, tampoc poden ser inventades pel subjecte. Les idees innates són, com diu el seu nom, conceptes que es troben presents de forma natural en el pensament de cadascú des del seu naixement. L'existència d'idees innates permet al racionalisme afirmar que al menys part del coneixement humà prové de la mateixa raó i, per tant, no està subjecte a la incertesa dels sentits o d'altres arguments escèptics.
Subjectivisme i solipsisme
Com hem pogut veure fins ara, la base de tot el sistema cartesià penja sobre dos fils: 1 la demostració de l'existència del Jo a partir de l'argument "Penso, per tant existeixo" i 2 la demostració de l'existència de Déu a partir de la idea innata de perfecció. Dels dos fils, evidentment el més dèbil és el segon. Moltíssims filòsofs de la seva època es varen preguntar si realment Descartes necessitava recórrer a un argument tan feble per demostrar la seva tesi, especialment considerant la importància que li donava a tenir uns fonaments sòlids. Més enllà de si ho va fer per lliurar-se de les acusacions de l'Església o si vertaderament ho pensava, observem una de les conseqüències més importants de no poder superar la hipòtesi del geni maligne: el solipsisme.
El solipsisme és la postura filosòfica d'aquells que posen en dubte que cap altra persona més que ells tengui una ment pròpia. Per els solipsistes, seguint l'argument de Descartes, l'únic que es pot saber amb certesa és l'existència de la pròpia ment, però la resta del món bé podria ser una pel·lícula inventada pel nostre cervell, un somni, o un món programat per actuar tal com si hi haguessin altres persones amb ments iguals com la nostra. Aquesta darrera opció s'anomena comunament la hipòtesi dels zombies i diu que és impossible, des de fora, distingir entre una persona amb una ment pròpia o un zombie que actúa com si en tingués una. Com podem afirmar que les altres persones pensen, senten, sofreixen? Ho podem provar d'alguna manera? Són realment la ment i el cos dues substàncies distintes? Com es relacionen? Seguidament veurem com va intentar Descartes respondre a aquestes preguntes.
Dualisme: El cos, l'ànima i la glàndula pineal
Res cogitans i res extensa, Descartes defensava que l'ésser humà era l'única criatura formada per la unió d'ambdues substàncies. Tal i com podem veure al diagrama de la dreta, quan un ésser humà apunta a un objecte, el que té lloc és un procés d'estímul de l'ànima del subjecte a través dels sentits (veim l'objecte, en som conscients), seguit de la decisió lliure d'aixecar el braç per apuntar-lo. Però com interactuen la ment i el cos essent substàncies distintes? Com és que els nostres músculs obeeixen els nostres pensaments? Per poder respondre això, Descartes va pensar que seria bona idea, primer de tot, localitzar el punt on tots els estímuls confluïen, doncs allà hi hauríem de trobar l'ànima. Després de disseccionar un cervell, Descartes va trobar que tan sols hi havia un element en tot l'òrgan que no es repetia, una petita glàndula en forma de pinya, al bell mig del cervell, que va anomenar glàndula pineal. Avui en dia sabem que la glàndula pineal només s'ocupa de regular la son i produir melatonina, però Descartes pensava que aquell òrgan servia d'intermediador entre el cos i l'ànima. Per explicar millor aquesta interacció va proposar l'existència d'uns esperits animals, híbrids entre les dues substàncies que portaven la informació al cervell i del cervell a la resta del cos, amb una funció similar als impulsos nerviosos que coneixem avui en dia.
“No dubto que saps que Galileu ha estat condemnat fa poc per la Inquisició, i que la seva opinió sobre el moviment de la Terra ha estat calificada d'heretgia. Ara et diré totes les coses que explico al meu tractat, entre les quals s'hi troba la mateixa opinió sobre el moviment de la Terra. Totes depenen unes de les altres, i estan basades en certes veritats evidents. No obstant això, no qüestionaré l'autoritat de l'Església sota cap circumstància... Tenc el desig de viure en pau i continuar pel camí que he començat”
René Descartes, Carta a Marin Mersenne.
La Física
El mètode científic
En aquesta última secció exposarem algunes de les aportacions més destacables del racionalisme a la ciència moderna, ja siguin filosòfiques o pròpiament científiques. Descartes és el racionalista més famós, però altres filòsofs com Leibniz, Pascal o Spinoza varen ocupar-se de problemes similars. El mètode científic que seguia Descartes, com es pot intuir, no és res més que l'aplicació a les ciències del mètode general que hem vist anteriorment. Així doncs, es tracta d'un mètode deductiu que busca explicar els fenomens a partir de les seves causes primeres. Aquestes causes primeres equivalen a les lleis de la naturalesa, a les quals hi arribam mitjançant la raó, utilitzant l'experiència tan sols per comprovar si els seus efectes són els esperats.
El mecanicisme i les lleis de la naturalesa
Els éssers humans sempre han volgut explicar el món que els envolta. En una època anterior a la ciència i a la filosofia, el mite s'ocupava d'aquesta tasca, representant el món d'una manera distinta segons les creences de cada població. El que tenien en comú tots aquests mites és que recorrien a forces màgiques o superiors per explicar els fenomens. Així, quan un vaixell naufragava en una tormenta era per l'ira de Poseidó o si el Sol es movia era perquè el déu Ra navegava el cel amb una barca. Bé, el mecanicisme és, per dir-ho d'alguna manera, la primera cosmovisió que no recorre a cap força màgica per explicar el món, sinó que tot fenomen natural s'explica per contacte entre matèria i matèria. El món s'apareix a l'home modern com una màquina increïblement complexa però, per primera vegada, comprensible. Aquesta nova cosmovisió serà tan exitosa que es mantindrà com hegemònica en la ciència fins ben entrat el segle XX amb el descobriment dels fenòmens quàntics. L'únic límit de la ciència cartesiana és la llibertat humana. En altres paraules, podem explicar l'univers des de la seva creació fins, i sense incloure-la, l'acció humana que, al ser lliure, és imprevisible. Finalment, fem una pinzellada de com explicava Descartes el moviment dels astres.
Un Univers de remolins
Com recordareu, l'atribut de la matèria era l'extensió; per tant, els àtoms no poden existir ja que qualsevol extensió hauria de ser divisible indefinidament. Així doncs, l'univers cartesià és infinitament divisible i "ple" de matèria, és a dir, no existeix el buit, ja que si el buit ocupàs un espai seria extens i, per tant, ja no seria buit. També elimina totes les qualitats de la matèria que no derivin directament de l'extensió, com per exemple el color, l'olor, el pes o qualsevol tipus de força a distància, incloent l'atracció gravitatòria. Així és, per Descartes no tenia sentit la idea de gravetat ja que no es podia explicar adequadament com el resultat de cap interacció física per contacte. La gravetat era, a totes llums, una força "màgica" (i ho va seguir essent fins el plantejament de la relativitat general d'Einstein, que la va explicar com el resultat de la deformació del propi espai-temps com a conseqüència de la presència de massa). Com explicava, doncs, que les coses caiguin? Doncs no gaire bé, deia que era a causa de la inèrcia resultant de l'impuls inicial que va sofrir la matèria en el moment de la creació, que és una bona manera de dir "no ho sé".
“Viure sense filosofar és, en realitat, el mateix que tenir els ulls tancats sense intentar obrir-los”
René Descartes, Discurs del mètode.
"Saps qui va aconseguir explicar per primera vegada el vertader origen de l'arc de Sant Martí?" va preguntar.
"Va ser Descartes" vaig dir. Després em va mirar als ulls.
"I quina creus que va ser la característica de l'arc que va inspirar l'anàlisi matemàtic de Descartes?" em va preguntar.
"Bé, l'arc és en realitat la secció d'un con que apareix amb els colors de l'espectre de la llum quan les gotes d'aigua són il·luminades pel Sol rere l'observador"
"I?"
"Suposo que la seva inspiració va ser adonar-se'n que el problema podia esser analitzat considerant una sola gota i la geometria de la situació"
"No estàs tenint en compte una característica essencial del fenomen" va dir.
"Okay, em rendeixo. Què diries tu que va inspirar la seva teoria?"
"Jo diria que la seva inspiració va ser pensar que l'arc de Sant Martí era bell"
El vaig mirar tímidament. Ell em va mirar a mi.
"Com va la investigació?" em va preguntar.
"No va" vaig confessar. "Tan debò fos com ell. Tot li resultava tan fàcil..."
"Deixa'm preguntar-te, recordes quan eres petit? No has d'anar gaire lluny. Quan eres petit, t'agradava la ciència? Era la teva passió?
"Des que tenc memòria" vaig assentir.
"Jo també" va dir. "Recorda, se suposa que ha d'esser divertit" i se'n va anar.
Leonard Mlodinow, L'arc de Sant Martí de Feynman: una Recerca de la Bellesa a la Física i la Vida