Aristòtil
Introducció
Aristòtil va néixer l'any 384 a Estagira, una colònia grega situada a l'aleshores província de Macedònia. Fill del metge del rei de Macedònia, als 17 anys va ser enviat a Atenes a estudiar a l'Acadèmia de Plató. L'any 347, al morir Plató, abandonà l'Acadèmia i, 4 anys més tard, va ser convocat pel rei de Macedònia perquè es fes càrrec de l'educació del seu fill Alexandre fins la seva coronació. Gràcies a això va poder reconstruir la seva ciutat, destruïda pels macedonis, i en va redactar la primera constitució.
L'any 335 Alexandre va sotmetre Grècia i Aristòtil aprofità per tornar a Atenes on, al trobar una Acadèmia decadent, fundà la seva pròpia escola, el Liceu, coneguda també com el "peripat" (de perípatos, "passeig"). El 323 morí Alexandre. Aristòtil, acusat de "macedonisme", fugí a casa de la seva mare, on va morir poc després.
Els Tractats (Corpus Aristotelicum)
Així com de Plató ens han arribat tots els seus Diàlegs, les seves obres publicades, d'Aristòtil tan sols ens ha arribat una recopilació d'apunts i materials de classe realitzada per Andrònic de Rodes l'any 60 aC. Les seves obres publicades (obres exotèriques), probablement també en forma de diàlegs, s'han perdut per sempre. Al contrari que als diàlegs, a les obres esotèriques Aristòtil s'aproxima a diferents qüestions de forma sistemàtica, donant molta més importància a l'observació del món material que el seu mestre Plató, establint-se així com el precursor més notable de la ciència empírica. Andrònic va reunir tots aquells escrits dispersos i els va ordenar temàticament en forma de tractats en el següent ordre:
La crítica a la teoria de les Idees
La filosofia d'Aristòtil es pot entendre, en gran mesura, com un intent de resoldre les deficiències de la teoria de les Idees. Segons Aristòtil, Plató fa bé al partir de la recerca per part de Sòcrates per definir les essències de les coses, però s'equivoca al afirmar-ne la seva existència separada per tres raons:
1 Al explicar el món material a partir del món de les Idees, no fa més que duplicar el problema, du a terme el que se'n diu una "multiplicació d'ens innecessària".
2 El món de les Idees és incapaç d'explicar res sobre el món material, ja que la noció de "participació" és confosa i metafòrica.
3 Les Idees no poden d'explicar satisfactòriament ni l'origen ni el devenir de les coses, ja que no poden en cap cas interactuar amb elles degut a la seva naturalesa oposada. El demiürg és una explicació mítica.
“L'home desitja, per naturalesa, saber”
Aristòtil, Metafísica.
Els diferents tipus de saber
Com a bon filòsof i pensador sistemàtic, Aristòtil, abans de procedir a la investigació, es pregunta pel mateix saber. Què vol dir saber? Hi ha diferents sabers? Quin saber vol aconseguir la filosofia? Després d'observar a què ens referim diàriament amb la paraula "saber", arriba a la conclusió de que podem classificar els sabers en dos tipus: un saber pràctic (tekhné) i un saber teòric (episteme) La diferència entre els dos sabers radica en què el primer coneix els fenòmens únicament a partir de l'experiència, però, a diferència del segon, no coneix les causes de tal fenomen. Per exemple, qualsevol persona té el saber pràctic de que l'ibuprofèn sol curar el mal de cap, però tan sols aquell que té el saber teòric corresponent, el metge, coneix les causes de que l'ibuprofèn curi el mal de cap (la composició del medicament, el funcionament del cos humà i com interactuen ambdós).
Així doncs, el saber que li interessa a Aristòtil és el saber teòric. Dit d'una altra manera, per Aristòtil saber alguna cosa és saber-ne les causes. Una vegada arribats a aquest punt, Aristòtil planteja la possibilitat d'un saber universal, un saber superior als altres. Si saber és saber les causes de les coses, aquell saber que s'ocupi de les primeres causes serà també superior a la resta de sabers, Aristòtil anomena a tal saber filosofia primera, i diu que és un saber lliure, desinteressat i que sorgeix de l'admiració natural de l'home per la naturalesa.
Les 4 Causes
Com ja havíem establert, conèixer científicament alguna cosa és conèixer-ne les seves causes. Per tant, si la filosofia primera ha d'ocupar-se d'establir les causes primeres de les coses, és necessari aclarir el concepte de causa. Repetint el mateix procediment anterior, Aristòtil es pregunta que què entenem per causa i si n'hi ha de varis tipus o no. Després de consultar l'opinió dels filòsofs anteriors i d'observar els diferents fenòmens, arriba a la conclusió de que podem distingir fins a 4 tipus de causes diferents:
1 Causa material: el material del qual està feta una substància (ex: el marbre del que està fet una estàtua)
2 Causa formal: la forma, el "disseny", allò que fa que una substància sigui la que és i no una altra (ex: els "plànols" de l'estàtua)
3 Causa eficient: el moviment extern que genera o altera la substància, el seu procés de "fabricació" (ex: el treball de l'artista que fa l'estàtua)
4 Causa final: la raó per la qual es genera o altera la substància (ex: ser observada, decorar, ser objecte d'adoració...)
“Sóc amic de Plató, però sóc més amic de la veritat” - Amicus Plato, sed magis amica veritas
Atribuïda a Aristòtil per Ammoni, La vida d'Aristòtil.
La Metafísica
La metafísica d'Aristòtil és un conjunt de fragments que tenen per objecte la filosofia primera. Com dèiem abans, en contraposició a les "filosofies segones" o ciències particulars, la filosofia primera tracta de les primeres causes. Al haver 4 tipus de causes diferents, la metafísica haurà de respondre també 4 qüestions diferents:
1 de què està feta la realitat? (primera causa material)
2 en què consisteix esser alguna cosa? (primera causa formal)
3 quin és l'origen de la realitat? (primera causa eficient)
4 quin és el sentit de l'existència? (primera causa final)
Si us hi fixeu, no fa més que aplicar les 4 causes a allò més universal que existeix, l'ésser. La metafísica, per tant, també es pot definir com l'estudi de l'ésser en tant que ésser i dels seus atributs essencials. Sota aquesta definició, la filosofia primera s'identifica amb l'ontologia (l'estudi de l'ésser en general).
Però què és l'ésser? Doncs així com Plató identificava l'ésser amb la Idea, Aristòtil la identifica amb la substància, és a dir, amb la cosa concreta, retornant al món material la seva realitat plena. No obstant això, Aristòtil se n'adona que quan diem que una cosa "és", no sempre ens referim al mateix. Ell mateix afirma: "l'ésser es diu de moltes maneres", que no és res més que la seva forma de dir que és una paraula polisèmica. Quan diem "això és un llapis", ho diem en un sentit distint del que utilitzam quan diem que, per exemple, "el llapis és groc". En el primer exemple afirmam l'existència d'una substància, el llapis, mentre que en el segon exemple simplement estam dient que la substància té certa característica. Així doncs, tot allò que poguem predicar de la substància també és, però en un sentit diferent que Aristòtil anomenarà accident. Substància i accident són els gèneres suprems de l'ésser, de tal manera que qualsevol cosa és o una substància o un accident. D'entre els accidents podem distingir entre les següents categories: quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció i passió.
L'Hilemorfisme
La substància primera és l'individu concret (Sòcrates) i, en ell, es troba realitzada la seva essència o substància segona (ésser humà), la qual es predica d'ell: "Sòcrates és un ésser humà". Així, oposant-se a Parmènides i a Plató, afirma que l'esdevenir és propi de l'ésser. Per explicar això, sosté que la substància és un compost de matèria (hyle) i forma (morphé).
La forma és l'essència de la cosa, la substància segona, i és, segons Aristòtil, eterna. La forma és el que ens permet distingir entre una cadira i una taula, tot i que estiguin fetes de la mateixa fusta (matèria). Així doncs, al engendrar qualsevol ésser, el que es fa és, literalment, donar-li forma.
La matèria pròxima és precisament aquella fusta, o la carn i els ossos concrets dels quals estam fets cada un de nosaltres. Aristòtil l'anomena pròxima per distingir-la d'una hipotètica matèria primera de la qual estaria constituïda tota la realitat. Aquesta matèria primera ha d'existir i ha d'esser eterna, ja que la matèria pròxima no és pura matèria, sinó que ja posseeix una forma (la de la fusta, la del bronze...).
L'Acte i la Potència
La teoria de la potència i l'acte és l'última explicació del devenir de la substància. Parmènides, que operava únicament amb els conceptes "ésser" i "no-ésser" havia deduït la unicitat i immobilitat de l'ésser. Aristòtil, mitjançant el concepte de potència, admet una possible forma sota la qual el no-ésser pugui existir, l'ésser en potència.
Així doncs, en tot ésser hi ha el que aquest ésser ja és (l'acte) i tot allò que pot arribar a ser (la potència), tal i com cada arbre està contingut d'alguna manera en la seva llavor. Aristòtil distingeix entre dos tipus de potència: la potència activa o capacitat i la potència passiva o possibilitat. Per exemple, el foc té la capacitat de cremar i jo, la possibilitat d'esser cremat. En aquest sentit, podem entendre la matèria primera com pura possibilitat.
Finalment, l'acte posseeix prioritat absoluta sobre la potència ja que, des d'un punt de vista lògic, només es possible concebre la potència com a potència d'un acte determinat. Tot i que cronològicament semblaria que l'ou és anterior a la gallina, segons Aristòtil és al revés: no és per tenir la capacitat de tenir ous que les gallines es reprodueixen, sinó que és per reproduir-se que posen ous. Això fa de la filosofia d'Aristòtil una filosofia teleològica, una filosofia en què tot té un "per què".
La Lògica
Aristòtil entenia la lògica com un instrument per fer bona ciència. Així doncs, seguint a Sòcrates i Plató en què la ciència ha de versar sobre el que és universal i necessari, la lògica s'ha d'encarregar d'ajudar-nos a deduir proposicions vertaderes sobre el nostre món a partir de principis universals. En altres paraules, tan sols tendrem coneixement científic sobre alguna cosa quan coneixem la causa de que aquella cosa sigui així com és i de que ho sigui necessàriament.
El Sil·logisme
El sil·logisme és l'estructura formal que assegura la connexió entre el particular i l'universal. Aristòtil el defineix com un discurs en el qual, concedides certes premises, es segueixen necessàriament unes altres de diferents. El sil·logisme consta de tres termes (A, B i C) repartits en dues proposicions i una conclusió. Ho podem il·lustrar amb el següent exemple:
1 Tots els homes (B) són mortals (A)
2 Sòcrates (C) és un home (B)
3 Sòcrates (C) és mortal (A)
Les dues primeres proposicions són les premises, mentre que l'última és la conclusió del sil·logisme. Si el sil·logisme té més termes, o no es relacionen segons l'estructura adequada, aleshores ens trobam davant un argument invàlid o sofisme.
La Inducció
Gràcies al sil·logisme, podem deduir proposicions vertaderes sobre entitats particulars a partir de proposicions universals. No obstant això, com arribam a assegurar-nos de la veritat de la primera premissa? Com estam segurs de que tots els homes són mortals? La resposta d'Aristòtil és la inducció, un procés a partir del qual arribam a principis universals a través de l'enumeració de tots els particulars (completa) o a través de la generalització (incompleta). Un exemple de generalització seria el següent: "podem afirmar que tots els homes són mortals ja que no s'ha observat mai cap que no ho sigui".
Alternativament, la premissa universal pot ser també un axioma, una veritat de la qual resulti impossible dubtar. Per exemple "Sòcrates o és mortal o immortal" (principi del terç exclòs) o "un triangle es un polígon de tres angles" (definició).
“Els fets no han estat encara observats de manera satisfactòria; si alguna vegada ho són, cal donar més crèdit a l'observació que a les teories, i a les teories únicament si estan confirmades pels fets observats”
Aristòtil, La generació dels animals (Física).
La Física
La física, o filosofia de la naturalesa, va ser el principal objecte d'estudi de gran part dels filòsofs presocràtics. Després de ser menystinguda per Parmènides i Plató, que negaven la plena realitat del món sensible, Aristòtil la restaura com a ciència plena. La física, per Aristòtil, s'encarrega d'estudiar la substància (composta de matèria i forma) i el seu moviment. Per contra, les matemàtiques s'encarreguen d'abstreure certes formes de la matèria i la Teologia s'encarrega de les formes pures que existeixen independentment de la matèria.
A l'apartat anterior ja hem mostrat com, segons Aristòtil, és possible el moviment a partir del pas de l'acte a la potència. La matèria conté, o li és donada, una forma en potència que s'actualitza ja sigui per forces internes (potència activa) o externes (potència passiva). En la preexistència de la potència a l'acte rau el teleologisme d'Aristòtil: tot està orientat a un fi. Bé, ja és hora de que Aristòtil ens contesti les preguntes 1 de què està feta la realitat, 3 quin és l'origen del moviment i 4 quin és el fi últim de l'existència.
La Cosmologia
La cosmologia és la part de la física que estudia el cosmos, és a dir, l'ordre de l'univers. Aristòtil, a partir de l'observació i pressuposant tot el que hem dit abans, elabora una explicació de l'univers que serà paradigmàtica fins a la revolució científica de l'Edat Moderna. L'univers, segons Aristòtil, es pot dividir en dues regions: el món sublunar i el món supralunar.
El món sublunar és el nostre, un món en què el moviment és rectilini i, per tant, un món en què tot té un principi i un final. A la vegada, tota la matèria és una mescla dels quatre elements i el seu moviment s'explica com la tendència de cada element a ocupar el seu lloc natural segons la seva densitat (foc < aire < aigua < terra).
Al món supralunar, en canvi, el moviment és circular i, per tant, els astres que hi habiten són eterns. La matèria primordial és l'éter, que forma les esferes (òrbites) de cada astre. L'univers és finit en l'espai però infinit en el temps. La Terra, situada al centre, és una esfera immòbil. A l'esfera més llunyana hi trobam el Primer Motor Immòbil, responsable del moviment etern del cosmos.
El Primer Motor
Al final de la Física, Aristòtil afirma l'eternitat del moviment i del temps. Quin va ser el principi de tot? Si ens remuntam en la cadena causal de l'univers, lògicament ens hauria d'esser impossible trobar una primera causa incausada. No obstant això, Aristòtil afirma la necessitat d'un primer motor que sigui la causa del moviment etern de l'univers. No hi ha cap contradicció: el primer motor mou el món des de tota l'eternitat.
Així doncs, el primer motor és la primera causa eficient i es troba en contacte immediat amb l'última esfera del cosmos i, així, com un engranatge, transmet aquest moviment a la resta del cosmos. No obstant això, aquest contacte no és recíproc. Si ho fos, el principi d'acció i reacció actuaria i el Primer motor seria afectat pel moviment del cosmos. Per solventar això, Aristòtil afirma que el primer motor mou l'univers "com objecte d'amor o desig", és a dir, com a causa final de l'existència. Aleshores, el primer motor adquireix atributs divins i la cosmologia esdevé Teologia.
L'Ànima
Aristòtil estudia l'ànima des d'un punt de vista "físic", és a dir, en termes de matèria i forma. Així doncs, observa que totes aquelles activitats que es solen considerar pròpies de l'ànima són, en realitat, activitats que no es poden realitzar sense un cos. Per això, no sembla possible considerar l'ànima com una substància separada del cos, com feia Plató, sinó com a dues parts de la mateixa substància: l'ésser viu. En definitiva, l'ànima és la forma actualitzada d'un cos que té vida en potència, i s'identifica amb les funcions vitals. Aristòtil posa el següent exemple: "si l'ull fos un ésser viu, la seva ànima seria la vista". Per això no són separables. Un cos sense ànima deixaria de ser un ésser viu i una ànima sense cos no seria res (com no és res la vista separada de l'ull).
Per altra banda, Aristòtil també defensa la unitat de l'ànima i és per això que afirma que no es localitza a cap part del cos en particular. No és l'ànima, doncs, la que sent o pensa sinó l'ésser humà, gràcies a l'ànima. No obstant això, al observar diversos graus de complexitat en el comportament dels éssers vius, postula tres nivells funcionals i els associa amb diferents éssers vius, establint-hi una visió jeràrquica:
1 Funció nutritiva (l'ànima vegetal tan sols té aquesta)
2 Funció sensitiva (exclusiva de l'ànima animal)
3 Funció pensant (exclusiva de l'ànima intel·lectiva de l'ésser humà)
“La virtut és un art que s'obté a través de l'esforç i la costum; no actuam de manera justa perquè siguem virtuosos, sinó que som virtuosos perquè actuam justament”
“Alguns creuen que per ser amics basta amb estimar, com si per estar sa fos suficient amb desitjar la salut”
Aristòtil, Ètica a Nicòmac.
L'Ètica
L'ètica aristotèlica, al igual que la socràtico-platònica, és eudemonista, és a dir, una ètica orientada a la felicitat. A la vegada, és una ètica de la virtut, ja que entèn que aquesta és el mitjà adequat per aconseguir la felicitat. Conseqüentment, és una ètica teleològica ja que considera l'acció no com a bona per sí mateixa, sinó en quant condueix al bé de l'home.
Aristòtil comença indicant que si bé quasi tothom està d'acord en què el bé suprem és la felicitat, pocs arriben a un consens sobre què significa. Així doncs, redueix la discussió a tres postures diferents: que la felicitat es troba en la vida activa (la glòria), en la vida contemplativa (la saviesa) o en la vida plaent (el plaer). Plató defensava que només hi havia un únic bé, tan sols accessible a la raó; Aristòtil constata que hi ha molts béns diferents i que l'ètica és difícilment una qüestió purament teòrica.
Així doncs, la postura d'Aristòtil és que la felicitat consisteix en l'exercici de totes les virtuts juntament amb l'abundància de béns exteriors. La felicitat és, doncs, un equilibri de tots els béns.
La Virtut i el Terme Mig
Si la felicitat consisteix, per la part que podem controlar, en l'exercici de les virtuts, és necessari estudiar quines són i com podem exercir-les. Per Aristòtil la virtut és una disposició de l'ànima, és a dir, una tendència natural a comportar-se d'una manera determinada acompanyada de la voluntat i l'hàbit. Es noti aquí la separació de la doctrina socràtico-platònica que identificava la virtut amb el coneixement.
Finalment, assenyala que la virtut consisteix en un terme mig entre dos comportaments extrems o vicis. Per exemple, la virtut de la valentia es troba en el terme mig entre la covardia i la temeritat. No obstant això, decidir quin és el terme mig adequat en cada cas és quelcom difícil, per això Aristòtil recorr a la distinció entre virtuts morals i intel·lectuals. Les virtuts intel·lectuals, que són la saviesa i la prudència, són les que ens han d'ajudar a determinar les virtuts morals en tot moment.
“L'home és un ésser social per naturalesa. [...] Aquell que sigui incapaç de viure en societat, o que no en tengui cap necessitat per ser autosuficient, ha d'esser o bé una bèstia o bé un déu.”
Aristòtil, Llibre I (Política).
La Política
L'ètica aristotèlica, al basar-se en la virtut, es subordina a la política per tres raons: la naturalesa social de l'home, el major impacte de les virtuts polítiques damunt la comunitat i la importància d'una bona educació per arribar a la virtut. Així doncs, l'Estat és anterior a l'individu en tant es troba en la seva naturalesa. Gràcies al llenguatge, els éssers humans poden discutir sobre el bé i la justícia, i és aquesta participació en el debat comú el que fa l'Estat. No obstant això, l'Estat no és un fi en sí mateix sinó que existeix per la felicitat i la perfecció moral dels seus ciutadans.
Les 6 Formes de Govern
Aristòtil adopta la classificació sofista de les diferents formes de govern (monarquia, aristocràcia i democràcia i les seves respectives degeneracions), però no aboga directament per cap d'elles, sinó que reconeix el caràcter circumstancial de la política, allunyant-se així de l'idealisme polític de Plató. Tot i així, sí que defensa la polis com a forma d'organització política davant l'imperialisme d'Alexandre. Així doncs, combinant això amb la seva ètica i altres comentaris, s'atorga a Aristòtil la fundació del pensament republicà, un Estat on la soberania recau sobre les classes mitjanes i és governat per els ciutadans més virtuosos.
