Embedded Files
Introducció
L'ètica i la política són les dues branques de la filosofia que més afecten al nostre dia a dia. Des de la relació cordial que mantenim amb un company de classe fins a les negociacions que decidiran el futur d'un país, la principal preocupació de l'ésser humà és la seva relació amb els altres. En termes generals, si aquesta relació és d'igual a igual parlam d'ètica i moral, si cau, en canvi, sota una lògica de dominació, de poder, parlam, aleshores, de política. Tot i que ambdues disciplines estan íntimament relacionades, aquí les veurem per separat. Serà tasca vostra, doncs, establir els ponts entre elles i comprendre la seva unicitat.
La moral i la ètica
Per moral, del llató more (costum), entenem el conjunt de costums, normes i valors que es consideren bons en una societat determinada. Podem parlar, doncs, de la "moral cristiana", de la "moral de l'Antiga Grècia" o de la "moral punk". La moral és, per tant, concreta i particular de cada època, cultura o grup social i no necessàriament ha de ser racional per imposar-se. Per altra banda l'ètica, del grec ethos (caràcter), és la branca de la filosofia que estudia la conducta humana en relació als valors morals o, dit d'una manera més simple, és l'estudi sobre la moral. Així doncs, ètica i moral guarden entre sí una relació anàloga a la que guarden la biologia i els éssers vius, la geografia i el terreny o la física i el moviment.
L'ètica s'enfronta a preguntes com què és el bé? per què consideram certes accions com a preferibles a altres? com arribam a la felicitat? o, per condensar-ho, què se suposa que he de fer? Si la moral presenta una sèrie de normes concretes a seguir, l'ètica obre la porta a qüestionar aquestes normes i a repensar-les. Si la moral depèn de les circumstàncies socials i històriques, l'ètica es pregunta si és possible una moral universal, vàlida per totes les persones i totes les circumstàncies. El que estudiarem aquí és precisament l'ètica i no la moral. És a dir, la filosofia no pretén dir-vos què heu de fer, sinó convidar-vos a reflexionar sobre perquè feis el que feis i a qüestionar-vos perquè les coses són com són. En altres paraules, a aprendre a ser lliures.
“L'ètica és el triomf de la llibertat enfront de la facticitat”
Simone de Beauvoir, L'ètica de l'ambigüitat.
La llibertat com a condició per l'ètica
Abans de començar a enraonar sobre ètica, hi ha dos conceptes que cal dominar: la llibertat i la responsabilitat. Entenem que només té sentit parlar d'ètica quan som lliures, és a dir, quan tenim la capacitat d'actuar d'una forma diferent. No té sentit, per tant, parlar de l'ètica de les pedres o dels planetes, ja que tan sols poden seguir les lleis de la física i res més. Nosaltres, en canvi, sí que hem de decidir les nostres accions i, a més, respondre davant les seves conseqüències. Això és la responsabilitat, l'assumpció de les obligacions o els deures derivats de les nostres accions.
Això que hem dit sembla molt raonable, però és una qüestió molt discutida no només per la filosofia sinó també per la ciència i la literatura. Som realment lliures? Si tota la realitat, inclosos nosaltres mateixos, és pura matèria que segueix les lleis de la física, es segueix que la percepció subjectiva que tenim de la nostra pròpia llibertat no pot ser més que una il·lusió i que, en tot cas, les nostres accions es troben predeterminades per la nostra constitució física (la genètica) i la seva interacció amb l'entorn. Aquesta creença s'anomena determinisme, i les conseqüències que té per l'ètica són devastadores. Si no decidim, en realitat, les nostres accions, com podem ser responsables d'elles? Quin sentit té el càstig? Per altra banda sembla obvi que, en cas d'eliminar la retaliació punitiva, es multiplicarien les accions que consideram punibles.
El dret s'enfronta a aquesta qüestió de manera pràctica: fins a quin punt podem atribuir responsabilitat a un acusat? És culpable aquell que, sota tortura, delata als seus companys? És culpable qui, sota amenaça, revel·la l'ubicació d'unes persones perseguides? Per dirimir aquestes qüestions, tenim els atenuants. Un atenuant és una condició que redueix, o fins i tot elimina, la responsabilitat moral d'un acte. Alguns atenuants són la bona intenció, la coacció, l'alteració de la consciència o l'edat.
Les dimensions de la llibertat
La qüestió de la llibertat resulta més fàcil d'enfocar si ens n'adonem que, en realitat, quan parlam de llibertat parlam de moltes coses distintes. Una de les principals tasques de la filosofia és l'anàlisi del llenguatge; distingirem, doncs, entre cinc formes d'entendre la llibertat:
Lliure albir: capacitat de dur a terme accions de forma independent a qualsevol causa externa o anterior. El lliure albir és incompatible amb el determinisme científic.
Llibertat negativa: absència de prohibicions o coaccions en el nostre àmbit d'acció. Som lliures, de forma negativa, de realitzar una acció si res ni ningú ens impedeix dur-la a terme.
Llibertat positiva: capacitat de dur a terme un conjunt d'accions. Som lliures, de forma positiva, de realitzar una acció si tenim la capacitat de dur-la a terme, independentment de les seves conseqüències.
Llibertat moral: capacitat d'actuar d'acord amb els principis morals elegits de forma voluntària. Som lliures, moralment parlant, quan actuam seguint el model de persona que volem ser, sense deixar-nos endur pels plaers o les circumstàncies.
Llibertat política: capacitat d'ampliar el nostre àmbit d'acció. Generalment implica limitar la llibertat dels altres o imposar la nostra voluntat a la seva. Som lliures, políticament parlant, quan, per mitjà de la força o la raó, ens asseguram un àmbit d'acció sostenible en el temps (drets polítics).
“Si Déu no existeix, tot està permès”
Fiodor Dostoievsky, Els germans Karamazov.
Les dimensions de l'acte moral
En l'estudi de tota branca de la filosofia s'ha d'abordar, de primeres, el seu problema fonamental, ja que totes les qüestions posteriors són tan sols rellevants en referència a aquest. En ètica, el problema fonamental és la qüestió sobre si la moral és universal o relativa. Els que defensen que la moral és universal, els universalistes, sostenen que hi ha accions que són bones o dolentes de forma objectiva. Per contra, els relativistes sostenen que les accions tan sols són bones o dolentes depenent de les circumstàncies i de valors subjectius.
Que la moral sigui una qüestió obectiva o subjectiva és sumament important. En el primer cas, davant un conflicte determinat, tan sols un dels dos tendria raó i l'altre s'equivocaria. Per tant, estaria justificat, per exemple, imposar unes creences correctes sobre altres de falses. En el segon cas, al no tenir cap dels dos la raó absoluta, no ens quedaria més remei que arribar a un acord de convivència i tolerància. Sembla així que el relativisme té unes conseqüències pràctiques més atractives per la democràcia, però també s'ha de tenir en compte que el relativisme pot servir com a justificació per cometre autèntiques barbaritats. "Si ningú té la raó, aleshores puc fer el que vulgui". Anem a veure ara com jutjam un acte moral des de l'ètica.
Els principals tipus d'ètiques
En qualsevol acte moral hi podem distingir tres parts: la motivació o finalitat de l'acció, els mitjans per dur-la a terme i les seves conseqüències. Distingim tres tipus d'ètiques segons en quina d'aquestes gaudeix de més importància.
Ètiques deontològiques: les ètiques deontològiques ens diuen que una acció és bona si s'ajusta a certs principis o normes bones. Aquests principis poden ser universals o relatius.
Ètiques de la virtut: les ètiques de la virtut ens diuen que una acció és bona si es correspon a certa virtut, això és, si els seus mitjans són els adequats. La virtut és la qualitat d'una persona que duu a terme accions virtuoses, i el que és considerat virtuós pot canviar o no en el temps.
Ètiques conseqüencialistes: les ètiques conseqüencialistes es fixen tan sols en les conseqüències reals de les accions a l'hora de jutjar-les. Les conseqüències s'avaluen en funció d'allò que es considera desitjable (plaer, felicitat, tranquilitat, salut...).
“Si Déu no existeix, tot està permès”
Fiodor Dostoievsky, Els germans Karamazov.
L'intel·lectualisme moral
L'intel·lectualisme moral neix en un context on el problema entre universalisme i relativisme és rellevant políticament, neix en plena democràcia de Pericles. La democràcia atenenca és un sistema polític que té els seus orígens en l'Atenes del segle VI aC i el seu final en el IV aC. En aquest darrer període va néixer Sòcrates, un filòsof que va dedicar la seva vida a combatre el relativisme dels sofistes, que eren una espècie de tutors privats, mestres d'oratòria. Sòcrates sostenia que la moral era objectiva i que es podia conèixer i que, per tant, el govern havia de recaure en aquells que fossin més savis, d'aquí el nom d'intel·lectualisme moral.
Aquesta corrent defensava que aquells que coneixessin realment el bé, no actuarien, sota cap circumstància, malament. És per tant una ètica universalista i que emfatitza la importància de les virtuts, especialment la de la saviesa, a l'hora de realitzar el bé.
El cinisme
Els cínics, del grec kynikos (com un cà), anomenats així pel seu comportament vulgar, consideraven que les normes socials eren, en gran mesura, la causa de la infelicitat dels éssers humans. Els cínics, per tant, predicaven un retorn a una naturalesa més primitiva, posaven la physis (la naturalesa) per sobre de la nomos (la llei). En conseqüència, no tenien cap respecte per la moral arbitrària dels seus conciutadans i feien, bàsicament, el que el seu cos els demanava. Diògenes de Sinope, el més famós d'entre els cínics, era conegut per tenir sexe en públic, orinar pels carrers o dormir en un barril. Totes aquestes estranyeses no eren més que una manera de cridar l'atenció sobre l'arbitrarietat de les costums i normes morals i d'exercitar la seva capacitat de mantenir-se emocionalment preparats davant el judici moral dels seus conciutadans.
En definitiva, els cínics buscaven una vida autàrquica (independent), tant material com emocionalment, i valoraven per sobre de tot la parrhesia (franquesa). La seva vida ascètica, desprovista de qualsevol bé innecessari, gaudia de l'admiració i de l'odi, a parts iguals, de la resta de la ciutat. Al considerar que la moral és un invent humà, és una ètica relativista però, com l'intel·lectualisme moral, valora les virtuts per sobre de les accions concretes.
L'escepticisme
Els escèptics, del grec skepthestai (investigar), basen la seva ètica en la creença de que res es pot conèixer amb total seguretat. Com mai no pots saber si el que t'ha passat és o serà bo o dolent per tu, els escèptics creuen que la font del sofriment es troba en les creences d'un mateix. Alguns escèptics varen argumentar profundament perquè la certesa no era possible, atacant frontalment el problema de la justificació del coneixement i considerant problemes de caire pràctic com la falta de consens o el problema de la subjectivitat.
En definitiva, els escèptics aconsellaven allunyar-se dels dogmes, les creences indiscutibles, i practicar l'epokhé, o suspensió del judici, que vol dir no jutjar els esdeveniments com a bons o dolents de forma immediata, ja que pot ser ens estem equivocant i haurem sofert de forma inútil o ens haguem alegrat de forma injustificada. Per tant, al igual que els estoics, els escèptics busquen la imperturbabilitat per sobre de tot.
L'epicureisme
Els epicuris, seguidors d'Epicur de Samos, compartien el context turbulent dels estoics i també una ètica lligada a una cosmovisió materialista. Els epicuris seguien l'atomisme de Demòcrit, que deia que l'Univers estava format per àtoms, petites partícules indivisibles, i espai buit. També. com nosaltres, pensaven que la matèria no es crea ni es destrueix i que, per tant, ex nihilo nihil fit, res surt del no-res. Aquesta visió materialista del món els allunyava de plantejaments religiosos i els apropava a valorar més qüestions terrenals. Conseqüentment, els epicuris igualaven el bé (hedoné) amb el plaer i el mal amb el dolor (algos). És per això que als epicuris també se'ls coneix amb el nom d'hedonistes.
No obstant això, no tots els plaers són bons, sinó que els epicuris en fan algunes distincions. Distingeixen, en primer lloc, entre els plaers físics i els mentals i, per altra banda, entre els plaers dinàmics i els estàtics. D'aquests, els epicuris prioritzen els plaers mentals estàtics, és a dir, aquells que ens fan feliços a llarg termini. En segon lloc, distingeixen entre els desitjos naturals i necessaris, com menjar i beure, els naturals i no necessaris, com l'amor o l'amistat i els societals i no necessaris, com la riquesa o el poder. D'aquests últims ens n'hauríem de desfer, ja que és molt difícil satisfer-los i són causa de dolor i frustració. Finalment, fan un anàlisi de les principals causes del dolor, essent aquestes la por a la mort i als déus. El seu punt és que una reflexió racional sobre aquests temes ens hauria d'ajudar a mitigar el dolor que ens puguin causar.
L'estoïcisme
El estoics, que s'anomenaven així per predicar a l'stoa, un lloc de reunió a l'àgora o plaça, són producte d'una època turbulenta. La caiguda de l'Imperi Macedoni precedit per la mort d'Alexandre Magne va generar un desequilibri de poder a la regió que va causar una multitud de conflictes. Davant un món de sofriment, els estoics pensaven que l'únic que nosaltres realment podíem controlar eren les nostres emocions. Per altra banda, també van elaborar una cosmovisió determinista, és a dir, que ells pensaven que l'univers era un tot format de 4 elements que obeïen el logos (la llei natural) i que, per tant, la llibertat era una il·lusió. Així, davant la impossibilitat tant pràctica com teòrica d'alterar els factors externs que influeixen en la nostra felicitat, l'estoïcisme es centra en els factors interns, és a dir, en com ens prenem les coses que, inevitablement, ens passen.
En un món d'altibaixos, els estoics buscaven l'ataràxia o serenitat, la virtut que consisteix en ser capaç de mantenir-se calmat davant la desventura i suprimir les emocions. Per aconseguir-ho, recomenaven entrenar-se previsualitzant la desgràcia i privant-se de certs plaers per tal que, en cas de perdre'ls, un ja estés acostumat a viure sense ells. L'estoïcisme és una ètica ambivalent, relativista al negar el valor de la moral en un món determinista i universalista al voler fugir, per sobre de tot, del sofriment. Com les anteriors, també és una ètica de la virtut.
L'utilitarisme
Els utilitaristes, anomenats així pel concepte econòmic d'utilitat, pensen que el bé i el mal són quantificables i que, per tant, es pot calcular quant de bé i quant de mal causa una acció determinada. Al resultat d'aquest càlcul se'l coneix com a utilitat, que és la diferència entre el total de satisfacció general que aporta una acció determinada i el total de dissatisfacció general de la mateixa. En definitiva, que quanta més satisfacció provoqui una acció a un major número de persones, més bona serà aquesta acció, i el contrari a l'inrevés. Per tant, una bona vida és la que maximitxi la suma d'utilitat en el món.
Com es pot observar, és una ètica de tall clarament conseqüencialista. Qualsevol acció, per perversa que sigui, en cas de tenir més conseqüències positives que negatives, podria ser considerada bona. Així doncs, pels utilitaristes, el problema principal de l'ètica és la dificultat de poder calcular amb precisió les conseqüències de les nostres accions degut a la naturalesa complexa i caòtica del comportament humà.
L'ètica kantiana
L'ètica kantiana, anomenada així pel filòsof que la proposà, Immanuel Kant, critica a la resta d'ètiques alegant que no fan res més que igualar el bé amb alguna altra cosa, com el plaer o la felicitat, per després prescriure les passes a segur per aconseguir aquest fi últim. Per Kant, l'ètica no pot estar orientada a aconseguir algun bé extern, sinó que una acció tan sols és bona si es fa pel fet intrínsec de ser bona. Així doncs, si dius la veritat per aconseguir una recompensa, no has fet cap bé, ja que si per aconseguir la mateixa recompensa haguessis hagut de mentir, també ho haguessis fet.
Al contrari, Kant descriu la seva ètica com una ètica formal, que no et diu què has de fer sinó com decidir el que has de fer. La seva màxima és la següent: actua de tal forma que les teves accions es puguin convertir en llei universal. Així que, quan estiguis davant un dilema pregunta't si desitjaries viure en un món on la teva decisió es convertís en norma i, en funció d'això, actua conseqüentment.
Page updated
Google Sites
Report abuse