L'individu i la ciutat: què és la política?

Com dèiem, la política es dona en l'àmbit de les relacions de poder entre individus o institucions. Però què és realment la política? La política, en el seu sentit etimològic, fa referència a la polis, que era el nom que rebien les ciutats independents de la Grècia clàssica. Així doncs, Aristòtil la defineix com l'art d'organitzar la ciutat buscant el bé comú. Per Aristòtil, l'ésser humà és un zoon politikón, social per naturalesa, i tan sols pot assolir la plenitud relacionant-se políticament amb els altres. La vertadera felicitat es troba, doncs, en la recerca del bé comú. Maquiavel, pare de la teoria política moderna, l'entén com la lluita per aconseguir i preservar el poder dins d'una comunitat. Finalment, Kant, el filòsof més representatiu de la Il·lustració, la presenta com l'alternativa racional a la guerra, és a dir, com una estratègia que l'ésser humà ha desenvolupat al llarg de la història per resoldre el conflicte de forma no violenta. En definitiva, podem dir que la política és una forma de respondre a tres preguntes fonamentals:

1. Qui governa? (el més fort, el poble, una oligarquia...)

2. Com es governa? (a través de les lleis o de les armes)

3. Per a què es governa? (pel bé individual, d'un grup o pel bé comú)

La democràcia

La història de la democràcia es remunta a l'Atenes de Pericles, entre els segles V i III aC. Atenes era, amb diferència, la polis més gran i pròspera del món grec i, en conseqüència, gaudia d'una classe comerciant en auge que reclamava poder polític. La nostra democràcia neix en circumstàncies similars, és l'auge de la burgesia que obliga a les elits aristocràtiques a cedir part del seu poder al llarg de les anomenades revolucions burgeses o liberals. En conseqüència, la democràcia sorgeix allà on el poder efectiu es reparteix en suficients mans. Podem definir la democràcia com aquella forma de govern que atorga la sobirania al poble, que pren les decisions col·lectives de forma directa o indirecta. La nostra democràcia és indirecta, ja que elegim cada quatre anys representants que actuen com a portaveus del poble al parlament. Això sí, la democràcia no es limita a la via parlamentària. Parlam de democràcia participativa quan es facilita als ciutadans la seva participació en la presa de decisions a través d'associacions, fòrums públics i/o plebiscits. La democràcia atenenca, en canvi, era directa però no gaudia de sufragi universal, ja que no hi podien participar ni les dones ni els esclaus ni els estrangers.

Quan, en un règim democràtic, el poder efectiu es concentra de nou en poques mans, la democràcia esdevé un simulacre que legitima la perpetuació en el poder d'una oligarquia. Aquesta és la tendència més forta entre les democràcies occidentals, que deriven en un bipartidisme turnista seguint la llei de Duverger. Quan, en canvi, les elits no són capaces de retenir el poder, tement la desaparició dels seus privilegis, és quan sorgeix el pensament reaccionari. Els reaccionaris busquen la reinstauració d'un règim nou o anterior a l'actual, el qual, segons ells, és la causa de tots els mals. Aquesta tendència, que ara mateix es troba en creixement, deriva en el populisme, de dretes o d'esquerres, i en el feixisme i la conseqüent implantació de règims més autoritaris o de dictadures militars.

La potestas i l'auctoritas

El dret romà distingia ja entre aquestes dues formes d'utilitzar el poder: la potestas i l'auctoritas. Ciceró parlava de potestas quan es referia al poder executiu, és a dir, a la capacitat d'imposar decisions per la força (a través de la llei i, en última instància, del poder militar); parlava, en canvi, d'auctoritas quan es referia al reconeixement social d'aquest poder, és a dir, a la capacitat d'influir sobre les accions alienes per voluntat pròpia de l'influit en tant aquest reconeix l'autoritat (religiosa, ètica, racional...) de l'influent.

Per exemple un professor exerceix la potestas sobre un alumne al posar-li una amonestació a un alumne per aturar una conducta. Exerceix, en canvi, l'auctoritas, quan aquell alumne, reconeixent l'autoritat moral del professor, deixa de fer-la per mutu propi. La potestas s'imposa, l'auctoritas es guanya.

L'espectre polític (esquerres i dretes)

L'espectre polític és una forma de representar les tendències ideològiques d'una societat. En la nostra, aquest espectre es sol reduir a dos eixos: l'esquerra i la dreta. En realitat això és una simplificació de la complexitat present en els discursos polítics, però és útil a l'hora de convertir la política en una lluita de bàndols. Abans d'entrar a aprofundir, definirem què són les esquerres i les dretes polítiques.

Aquesta divisió sorgeix del lloc que ocuparen espontàniament els defensors de l'Antic Règim i els revolucionaris liberals a l'Assamblea Nacional Constituent durant la Revolució Francesa. A la dreta s'hi situaven els conservadors monàrquics, que defensaven mantenir l'Antic Règim i a l'esquerra s'hi situaven els revolucionaris, que buscaven acabar amb la societat estamental i establir un règim democràtic.

Amb el pas del temps, la consolidació de l'Estat liberal i l'entrada al parlament dels representants dels moviments obrers, aquests varen desplaçar als antics liberals, representants de la burgesia, a la dreta i varen ocupar els seus antics seients a l'esquerra. Per tant, des d'un punt de vista històric, la divisió actual entre esquerres i dretes fa referència a la divisió ideològica entre les dues classes socials de l'Estat liberal capitalista: la burgesia, posseïdora dels mitjans de producció, i el proletariat, posseïdora tan sols de la seva pròpia força de treball.