Metafísica
Introducció
La metafísica és la branca de la filosofia que estudia l'ésser en tant que ésser. Què vol dir això? No us amoïneu, dedicarem aquesta introducció a explicar-ho. Etimològicament, la paraula es conforma pel prefix meta-, que significa "més enllà de" i de "física", que a l'Antiga Grècia es referia a l'estudi de la naturalesa en general. Així doncs, sembla ser que metafísica significaria "estudi que va més enllà de l'estudi de la naturalesa". En realitat aquesta branca de la filosofia es diu així perquè, en l'ordenació dels textos d'Aristòtil, als textos que van seguir a la física se'ls anomenà, literalment, "els que van després de la física", és a dir, metafísica.
Tot i així, podem fer-nos una idea de què és la metafísica comparant el seu objecte amb el de les altres ciències. Dèiem que la metafísica estudia l'ésser en tant que ésser. Per ésser entenem qualsevol cosa que sigui, és a dir, que si una ciència estudia l'ésser, això vol dir que ho estudia tot. Per exemple, la biologia estudia tan sols un tipus d'ésser, l'ésser viu; però la física estudia l'ésser en general, tot i que tan sols des del punt de vista del seu moviment. Així doncs, la metafísica també estudia tota la realitat, "en tant que ésser". És a dir, que la metafísica estudia allò que fa que les coses siguin, estudia què significa existir, si hi ha diferents maneres d'existir, de què està composta la realitat, etc. A continuació veurem com s'arriba a plantejar la necessitat de tal ciència i quines són les preguntes fonamentals que la caracteritzen.
“Perquè hi ha alguna cosa, enlloc de simplement no haver-hi res?”
Gottfried Leibniz, La monadologia.
Les preguntes de la metafísica
Els distints tipus de saber
Com a bon filòsof i pensador sistemàtic, Aristòtil, abans de procedir a la investigació, es pregunta pel mateix saber. Què vol dir saber? Hi ha diferents sabers? Quin saber vol aconseguir la filosofia? Després d'observar a què ens referim diàriament amb la paraula "saber", arriba a la conclusió de que podem classificar els sabers en dos tipus: un saber pràctic (tekhné) i un saber teòric (episteme). El primer coneix els fenòmens únicament a partir de l'experiència, però, a diferència del segon, no coneix les causes de tal fenomen. Per exemple, qualsevol persona té el saber pràctic de que l'ibuprofèn sol curar el mal de cap, però tan sols aquell que té el saber teòric corresponent, el metge, coneix les causes de que l'ibuprofèn curi el mal de cap (la composició del medicament, el funcionament del cos humà i com interactuen ambdós).
Així doncs, el saber que li interessa a Aristòtil és el saber teòric. Dit d'una altra manera, per Aristòtil saber alguna cosa és saber-ne les causes. Una vegada arribats a aquest punt, Aristòtil planteja la possibilitat d'un saber universal, un saber superior als altres. Si saber és saber les causes de les coses, aquell saber que s'ocupi de les primeres causes serà també superior a la resta de sabers, Aristòtil anomena a tal saber filosofia primera (metafísica), i diu que és un saber lliure, desinteressat i que sorgeix de l'admiració natural de l'home per la naturalesa.
Les 4 causes
Com ja havíem establert, conèixer científicament alguna cosa és conèixer-ne les seves causes. Per tant, si la filosofia primera ha d'ocupar-se d'establir les causes primeres de les coses, és necessari aclarir el concepte de causa. Repetint el mateix procediment anterior, Aristòtil es pregunta que què entenem per causa i si n'hi ha de varis tipus o no. Després de consultar l'opinió dels filòsofs anteriors i d'observar els diferents fenòmens, arriba a la conclusió de que podem distingir fins a 4 tipus de causes diferents:
1 Causa material: el material del qual està feta una substància (ex: el marbre del que està fet una estàtua)
2 Causa formal: la forma, el "disseny", allò que fa que una substància sigui la que és i no una altra (ex: els "plànols" de l'estàtua)
3 Causa eficient: el moviment extern que genera o altera la substància, el seu procés de "fabricació" (ex: el treball de l'artista que fa l'estàtua)
4 Causa final: la raó per la qual es genera o altera la substància (ex: ser observada, decorar, ser objecte d'adoració...)
Les 4 causes primeres
La metafísica d'Aristòtil és un conjunt de fragments que tenen per objecte la filosofia primera. Com dèiem abans, en contraposició a les "filosofies segones" o ciències particulars, la filosofia primera tracta de les primeres causes. Al haver 4 tipus de causes diferents, la metafísica haurà de respondre també 4 qüestions diferents:
1 de què està feta la realitat? (primera causa material)
2 en què consisteix esser alguna cosa? (primera causa formal)
3 quin és l'origen de la realitat? (primera causa eficient)
4 quin és el sentit de l'existència? (primera causa final)
La metafísica, tradicionalment, es pot dividir en 3 branques: la cosmologia (1 i 3), la teologia (3 i 4) i l'ontologia (1 i 2).
“Considera la Terra com un pàlid puntet blau suspès en la infinitat del cosmos. Allà és casa nostra, allò som nosaltres. En ell, tothom que estimes, que coneixes o de qui has sentit a parlar, tot humà que mai ha existit hi ha viscut la seva vida. El conjunt de tota la felicitat i el sofriment, milers de religions i ideologies, cada caçador i cada presa, cada heroi i cada covard, cada creador i cada destructor, cada rei i cada serf, cada mare i cada pare, cada infant ple d'esperança, inventor, explorador, professor, cada polític corrupte i cada superestrella, cada "líder suprem", cada sant i cada pecador en la història de la nostra espècie ha viscut allà, en un gra de pols suspès en un raig de llum.
S'ha dit moltes vegades que l'astronomia és una lliçó d'humilitat. No ha hi ha, tal vegada, millor demostració de la bogeria de la vanitat humana que aquesta imatge distant del nostre petit món. Per mi, subratlla la nostra responsabilitat de ser més amables els uns amb els altres, i de preservar i celebrar el pàlid punt blau, l'única llar que hem conegut mai”
Carl Sagan, Un pàlid punt blau: una visió del futur de l'humà a l'espai.
La cosmologia
L'estudi de l'Univers en el seu conjunt i el seu origen
La cosmologia és la branca de la metafísica que estudia l'univers en el seu conjunt i el seu origen. Generalment, la cosmologia intenta respondre les preguntes 1 i 3, però a vegades també ofereix respostes a les altres dues. Anomenam cosmovisió a un model que representa l'estructura de la realitat i atorga un sentit a l'existència. Al llarg de la història, els humans, en el seu intent de comprendre l'univers i respondre a les preguntes de la metafísica, han generat multitud de cosmovisions. Segons els criteris actuals les podem dividir en 3 blocs: les cosmovisions mítiques, les cosmovisions filosòfiques i les cosmovisions científiques.
A més, les cosmovisions científiques solen servir de paradigma per a la ciència del seu moment històric. Un paradigma és un marc teòric que serveix com a guia o model per la investigació dins un camp científic determinat. Anomenam revolució científica a la substitució d'un paradigma per un altre. Generalment, els paradigmes van acumulant problemes fins que, entrant en una època de crisi, són substituïts per alguna proposta alternativa capaç de competir amb el paradigma anterior i, a la vegada, solventar els problemes que havien sorgit.
Les cosmovisions mítiques
Al llarg de la història els humans han intentat donar una explicació als fenomens de la naturalesa. Aquestes explicacions solien adoptar la forma de mites, on sovint les forces de la naturalesa adoptaven la forma de déus als quals s'havia de respectar i venerar. En realitat hi ha tantes cosmovisions com tradicions culturals, però com sempre algunes han tingut més repercussió i/o abast que altres. Aquí a Europa les més conegudes siguin, possiblement, la cosmovisió de les religions abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islam), la grecorromana i la nòrdica.
Les cosmovisions mítiques es diferencien de les científiques en el fet que contemplen l'existència de forces sobrenaturals i, generalment, no presenten gaire coherència interna. Allà on les cosmovisions mítiques situen l'acció dels déus, les cosmovisions científiques hi situen les lleis de la naturalesa. Així doncs, entenem que una cosmovisió científica és una explicació naturalista de la realitat.
La cosmovisió aristotèlica
Una de les primeres cosmovisions que podríem considerar científiques és la d'Aristòtil al segle IVaC. Aristòtil elabora una explicació de l'univers que serà paradigmàtica fins a la revolució científica de l'Edat Moderna. L'univers, segons Aristòtil, es pot dividir en dues regions: el món sublunar i el món supralunar.
El món sublunar és el nostre, un món en què el moviment és rectilini i, per tant, un món en què tot té un principi i un final. A la vegada, tota la matèria és una mescla dels quatre elements i el seu moviment s'explica com la tendència de cada element a ocupar el seu lloc natural segons la seva densitat (foc < aire < aigua < terra). La Terra, situada al centre, és una esfera immòbil.
Al món supralunar, en canvi, el moviment és circular i, per tant, els astres que hi habiten són eterns. La matèria primordial és l'éter, que forma les esferes (òrbites) de cada astre. L'univers és finit en l'espai però infinit en el temps. A l'esfera més llunyana hi trobam el Primer Motor Immòbil, responsable del moviment etern del cosmos. Aquest darrer element, el Primer Motor, allunya la cosmovisió aristotèlica de l'ideal de ciència modern, tot i que veurem, més endavant, que la cosmovisió contemporània conté alguns elements similars.
La cosmovisió moderna
La cosmovisió moderna és el resultat de la Revolució Científica (s.XVI-s.XVII), moment històric en el qual sorgí la ciència moderna. Podríem marcar l'inici de la cosmovisió moderna en la publicació l'any 1543 de l'obra De revolutionibus orbium coelestium per part de Nicolau Copèrnic, on defensa amb èxit l'heliocentrisme (un model cosmològic on el Sol es troba al centre de l'òrbita dels planetes del sistema solar). Altres científics que contribueixen enormement a aquest model són l'italià Galileo Galilei i l'alemany Johannes Kepler, deixeble de Tycho Brahe. Galileo va defensar que l'univers podria ser infinit i Kepler va descriure correctament les òrbites elíptiques dels planetes. La contribució final que va convertir la cosmovisió moderna en el paradigma de la ciència fins el segle XX va ser la publicació l'any 1687 de l'obra Philosophiæ naturalis principia mathematica per part d'Isaac Newton, on postulà la Llei de la Gravitació Universal.
La característica més determinant de la cosmovisió moderna, que hereterà la cosmovisió contemporània i constituirà el nucli de la ciència moderna, és el mecanicisme. El mecanicisme postula que la totalitat de la realitat és com un gran mecanisme molt complex i que, per tant, entenent les parts que la formen i el seu funcionament podem saber com es comportarà amb absoluta precisió. El mecanicisme, per tant, és una forma de determinisme. Coneixent la posició de totes les partícules i el seu vector, hauria de poder predir el futur amb absoluta precisió. Això vol dir que aquest futur es troba predeterminat en l'estat que l'antecedeix i, així, fins als inicis de l'Univers. En termes més simples, el mecanicisme implica que tot està determinat i que, per tant, no existeix la llibertat.
La cosmovisió contemporània
La cosmovisió contemporània és la cosmovisió que comparteix la comunitat científica en l'actualitat. La complexitat i abstracció de les teories que la conformen fa que sigui bastant malentesa per part de la població general. Aquí ens limitarem a comentar algunes de les idees generals que se'n desprenen. Podríem dir que la cosmovisió contemporània està formada per dues teories principals: la teoria de la relativitat general, publicada l'any 1915 per Albert Einstein, i la mecànica quàntica, desenvolupada a partir de la quantització energètica per part de Max Planck l'any 1900 i la formulació de l'eqüació de Schrödinger l'any 1926 per part del físic que li dona nom.
La relativitat general, simplificant-ho molt, ens diu que l'espai i el temps són una mateixa entitat i que es poden deformar davant la presència de massa. Així, l'espai i el temps deixen de ser absoluts i passen a ser relatius, donant lloc a fenomens tan antiintuitius com la paradoxa dels bessons, que diu que si un bessó se'n anés a fer un viatge interestelar a velocitats pròximes a la de la llum, tornaria essent considerablement més jove que el seu germà que s'havia quedat a la Terra. Això és perquè a altes velocitats o davant la presència d'una gran massa, el temps passa més lentament. A més, sabem que l'Univers s'està expandint de forma accelerada i que la seva macroestructura és homogènia. L'origen de l'Univers s'intenta explicar mitjançant la teoria del Big Bang.
Per altra banda, la mecànica quàntica introdueix l'arbitrarietat en el món, qüestionant el mecanicisme heretat de la cosmologia moderna. Sembla ser que, a escala petita, els fenomens quàntics exhibeixen comportaments probabilístics i no pas determinístics, tot i que encara hi ha discussió al respecte. Finalment, es desenvolupa el model estàndard, que ens facilita una llista de les partícules fonamentals que composen la realitat i com, a partir de les seves propietats, emergeixen les 4 forces fonamentals (gravetat, electromagnetisme, nuclear dèbil i nuclear forta). Sembla ser que, tot i així, les partícules del model estàndard, la matèria ordinària, representen tan sols un 5% de la massa-energia de l'Univers, mentre que el 27% i 68% restants són, respectivament, matèria i energia obscura, formes de massa-energia encara desconegudes.
“La perfecció d'un ésser no anul·la la seva existència, sinó que al contrari, l'afirma. Així doncs, no podem estar més segurs de l'existència de qualsevol cosa que de l'existència d'un ésser absolutament infinit o perfecte, això és, de Déu”
Baruch Spinoza, Ètica demostrada geomètricament.
La teologia
La pregunta per l'origen de l'Univers: la cosmogonia
Respecte a la primera causa eficient hi ha dues possibilitats: que l'Univers tengui, efectivament, un origen o que no el tengui i, per tant, sigui etern. En el primer cas, l'Univers pot haver sorgit del no-res de forma espontània, o pot haver estat el resultat de l'acció de quelcom preexistent i diferent a l'Univers. És aquest segon cas el que, generalment, interessa a la Teologia. Podem definir aquesta branca de la metafísica com l'estudi de Déu i dels seus atributs. No hem de confondre el Déu de la metafísica amb els déus de les diferents religions. El Déu metafísic és un ésser hipotètic que actúa com a causa primera de la realitat i no ha de compartir necessàriament cap dels altres atributs típicament divins com l'omnipotència, la benevolència, la perfecció, etc.
Les distintes actituds respecte l'existència de Déu
Al llarg de la història han existit moltíssimes opinions respecte a l'existència de Déu i el seu paper en la creació. A continuació farem un llistat de les més importants, les explicarem i donarem un exemple d'algun autors que la defensi.
1 Teisme Sosté l’existència d’un Déu personal, únic, transcendent i creador del món (Tomàs d'Aquino).
2 Deisme Defensa l’existència d’una força sobrenatural creadora com una exigència de la raó (Voltaire).
3 Panteisme Identificació entre Déu i la naturalesa (Spinoza).
4 Agnosticisme No és possible afirmar científicament ni l’existència de Déu ni la seva inexistència (Hume).
5 Ateisme Sosté que Déu, tant en la teoria com en la pràctica, no existeix (K. Marx).
Quin és el sentit de l'existència?
Al principi de la secció anterior dèiem que una cosmovisió era un model que representa l'estructura de la realitat i dona un sentit a l'existència. Però què significa donar un sentit a l'existència? Doncs significa que la realitat mateixa té un propòsit, una raó de ser. Per la cosmovisió cristiana, el sentit de l'existència és reflectir la divinitat i, pel que fa als humans, és bàsicament el mateix, per això hem de ser bons per anar al cel. Les cosmovisions científiques, en canvi, neguen que la realitat tengui un sentit per sí mateixa, sinó que som els humans els qui donam sentit a les coses. En filosofia, distingim tres posicions principals al respecte:
1 Nihilisme Sosté que l'existència no té cap sentit i que, a més, buscar-lo és una tasca inútil.
2 Immanentisme Sosté que l'existència no té cap sentit més que aquell que nosaltres li donem. El sentit l'hem de buscar en la pròpia vida.
3 Trascendentisme Sosté que que l'existència té un sentit últim, i que l'hem de buscar més enllà de la realitat material.
“L'ésser es diu de moltes maneres” - tò ón légetai pollakhós
Aristòtil, Metafísica.
L'ontologia
L'estudi de l'ésser i l'existència
Els éssers humans vivim pressuposant moltes coses, entre d'altres que existim i que sabem què significa existir. Però ho sabem realment? Quan diem, per exemple, que el bolígraf amb el qual escrivim existeix volem dir el mateix que quan diem que el color vermell existeix? Aristòtil es va fer la mateixa pregunta i va concloure que no, que a vegades quan parlam d'existir volem dir coses distintes. Així, distingeix entre dos tipus d'éssers segons el seu grau d'existència:
1 Substància l'objecte, la seva existència és concreta (sol ocupar el lloc del subjecte)
2 Accident les propietats, la seva existència depèn de la substància (sol ocupar el lloc del predicat)
Què és l'ésser? Que fa que una cosa sigui la que és?
Així doncs, el que pròpiament existeix són les substàncies (una cadira, un llapis, en Sòcrates...), mentre que els accidents són les característiques contingents de la substància (marró, afilat, calb...). Fixau-vos com si canvia un accident, la substància no canvia. Per exemple, si pintés la cadira de verd o la canviés de posició, seguiria essent una cadira. Així doncs, què és el que fa que una cosa sigui la que és? Quina és l'essència d'una substància? Al llarg de la història s'han donat moltes respostes a aquesta pregunta. Al debat sobre si les essències existeixen com a substància o no se'l anomena el problema dels universals; universal és una altra manera d'anomenar aquestes essències.
Per què ens interessa tant l'Universal? Doncs perquè, com diu Aristòtil, Sòcrates va ser el primer filòsof en adonar-se'n que l'objecte de les ciències és precisament l'Universal i no el particular.
La realitat és única o composta? Monisme, Dualisme o Pluralisme
A la dreta s'hi mostra una substància, una grua d'origami, per ser concrets. Però n'estam segurs? Si desfem la figura ens queda un simple paper. On ha anat la grua? Sembla una pregunta absurda, el paper i la grua són una sola mateixa cosa. Anomenam constitució a la relació entre el paper i la grua, el paper constitueix la grua, de manera que l'existència de la grua depèn de la del paper i aquesta és una relació d'ú a ú, és a dir, "són una mateixa cosa". La composició és un tipus de relació de molts a ú, com la que existeix entre cada una de les pàgines que componen un llibre.
L'existència de qualsevol substància està també subjecte a aquestes relacions de composició i constitució. Ens podríem preguntar, doncs, si, per seguir l'exemple, la grua d'origami existeix en el mateix sentit que el paper que la constitueix o que les partícules fonamentals que la componen. Si reduïssim la realitat als seus components més bàsics, anomenades partícules fonamentals, quantes n'hi hauria? Segons la resposta a aquesta pregunta distingim entre monisme (una sola partícula fonamental), dualisme (dues) i pluralisme (més de dues). A baix s'hi mostra un requadre amb exemples de filòsofs i/o cosmovisions dels tres tipus:
“Sóc amic de Plató, però sóc més amic de la veritat” - Amicus Plato, sed magis amica veritas
Atribuïda a Aristòtil per Ammoni, La vida d'Aristòtil.
La Cosmogonia (activitat)
Com podem pensar l'origen de l'Univers?
Un dels papers fonamentals que ha tingut la filosofia al llarg de la història és el de considerar la totalitat de possibles respostes a un problema determinat. La pregunta per l'origen de l'Univers, mentre no sigui quelcom que poguem resoldre científicament, pot ser considerada filosòficament, i precisament en això consistirà aquest exercici.
Com enfrontem un problema d'aquesta magnitud? Una manera de fer-ho és intentant ser sistemàtics i exhaustius, fent preguntes, de més generals a més concretes, que tan sols ens deixin dues possibles respostes i considerar-les ambdues. Per exemple podem començar fent la següent pregunta: ha tingut l'univers un origen? això tan sols contempla dues possibilitats: sí o no. Si no ha tingut cap origen, vol dir que és etern i, si n'ha tengut, no ho és. En el primer cas, es tracta d'un univers cíclic o constantment canviant? En el segon cas, prové del no-res o d'alguna cosa preexistent diferent a l'univers? Si seguim plantejant aquestes qüestions, arribarem a formar un arbre que contempli totes les possibilitats lògiques respecte a l'origen de l'univers i, en funció de les evidències de les quals disposem, podrem decidir quina línia d'investigació pot resultar més prometedora. L'objectiu d'aquesta tasca és realitzar aquest arbre, i per això disposeu de la vostra raó i dels recursos que considereu necessaris. S'avaluarà l'exhaustivitat (quant més complet millor), la sistematicitat (que no hi hagi superposició entre les categories) i la presentació de la tasca.