Els problemes de Gettier

L'any 1963, Edmund Gettier va publicar un petit article que va sacsejar  el món de l'epistemologia. L'article consistia en un seguit d'exemples on es donaven casos de creences vertaderes justificades que, no obstant això, intuitivament, no semblaven constituir coneixement. Els anomenats problemes de Gettier van oferir una manera senzilla de discutir sobre el problema del coneixement i des d'aleshores s'han formulat un gran nombre de solucions distintes. Anem a veure un exemple:

Dos homes, en John i n'Smith, tenen el mateix dia una entrevista pel mateix lloc de feina. Tot i així, n'Smith sap que la feina li donaran a en John, ja que resulta que ha escoltat una conversa entre els empleats que així ho afirmaven. N'Smith també sap que en John porta 10 monedes a la butxaca, perquè l'ha vist contar-les quan pagava el cafè. Així doncs, dedueix que la feina li donaran al que porta 10 monedes a la butxaca. Bé, passen les hores i, per sorpresa de tots, li donen la feina a n'Smith. Ara bé, resulta que n'Smith, sense saber-ho, també portava 10 monedes als pantalons, ja que se les havia oblidat feia una setmana. Així doncs, la creença d'Smith de que donarien la feina a l'home que portava 10 monedes als pantalons ha resultat ser vertadera i, a més, estava justificada per les raons exposades. No obstant això, ens costa molt afirmar que es tracti de coneixement, al cap i a la fi ha encertat per pura xiripa. 

Els problemes de l'experiència sensible

Les crítiques a aquest empirisme tan intuïtiu són tan antigues com la pròpia filosofia. Els filòsofs grecs hi posaven tres objeccions principals: 1 que l'experiència, al ser subjectiva, és relativa (per exemple, el que a un li pot semblar fred a l'altre li pot semblar calent) i 2 que per la pròpia experiència sabem que, a vegades, aquesta ens enganya (per exemple a través de les il·lusions òptiques, però també podríem pensar que els nostres sentits són limitats i esbiaixats) i 3 que la ciència, al ser un coneixement sobre allò general, versa sobre qüestions universals, mentre que l'experiència és sempre concreta i canviant (per exemple, nosaltres podem observar una multitud de plantes i animals, però no podrem observar mai "l'ésser viu", al tractar-se d'un concepte abstracte). 

Aquest darrer problema va ser reformulat pels filòsofs següents de la següent manera: no es poden extreure conclusions generals a partir d'un nombre qualsevol d'observacions particulars, ja que sempre existeix la possibilitat que la pròxima observació contradigui la regla. Amb altres paraules, que el sol hagi sortit cada dia pel matí durant milenis, no vol dir que poguem afirmar que demà sortirà amb absoluta certesa. A aquesta objecció l'anomenam problema de la inducció. A més, alguns empiristes com George Berkeley se'n van adonar que l'empirisme conduïa de nou a l'escepticisme: si només puc estar segur del que experimento, com puc estar segur de que la realitat existeix quan no l'observo? (Idealisme subjectiu) és més, com puc estar segur de que els altres experimenten el món com jo? (solipsisme)

Els problemes del raonament lògic

El racionalisme, a diferència de l'empirisme, aconsegueix fonamentar adequadament el coneixement científic. No obstant això, no es lliura de crítiques. Recordeu el trilema de Münchhausen? El racionalisme elegeix la primera opció i decideix fonamentar tot el coneixement en certes afirmacions que no poden justificar-se (axiomes). Així, arribar a concretar aquests axiomes era una tasca vital pels filòsofs racionalistes, i segurament haguessin tengut èxit si no fos perquè molts d'ells varen arribar a conclusions contradictòries. Així tot aquest intent d'edificar el coneixement sobre fonaments sòlids no serveix de res si no ens podem posar d'acord sobre aquests fonaments. A més d'això, el racionalisme descansa sobre la presumpció de que la realitat és racional, és a dir, que la nostra lògica s'adequa a l'estructura del món, quan no necessàriament ha d'esser així.

El paper actiu del subjecte en la producció del coneixement

No explicarem aquí els detalls exactes de com ho aconsegueix, això ja ho veurem l'any que ve, el que ens importa és que Kant introdueix per primera vegada en el pensament occidental la idea de que l'experiència és construïda, al menys en part, pel propi subjecte. El nostre coneixement de la realitat es troba condicionat pel que ell anomena formes pures de la sensibilitat: l'espai i el temps i pels conceptes purs de l'enteniment: les categories. Així, l'espai i el temps, per Kant, no són propietats objectives del món sino la forma en què nosaltres, humans, ordenam la nostra experiència sensible. És per això que la física pot ser universal i necessària, perquè versa sobre el fenomen (el món tal i com el coneixem nosaltres) i no sobre el noümen (el món tal i com és en si mateix, que és incognoscible).