Antropologia
Introducció
L'antropologia, del grec ἄνθρωπος (humà) i λόγος (discurs), és la ciència que estudia i intenta comprendre l'ésser humà de forma íntegra. L'ésser humà, des que té memòria, es pregunta per la seva pròpia naturalesa: què sóc? com he arribat aquí? què se suposa que he de fer? com m'enfronto a l'alteritat? L'antropologia intenta respondre totes aquestes preguntes de forma holística, integrant sabers de totes les branques del coneixement.
En termes generals podem distingir entre l'antropologia física, que estudia l'ésser humà des de la perspectiva de les ciències naturals (paleoantropologia, etologia comparada...) i l'antropologia cultural, que l'estudia des de la perspectiva de les ciències socials (etnografia, lingüística...).
“L'ésser humà és un ésser amb una doble naturalesa: som animals racionals. Posseïm una dimensió animal, subjectes a necessitats i desitjos, però tambe una dimensió racional que ens permet reflexionar, deliberar i prendre decisions informades. Aquesta dualitat ens distingeix i ens sitúa en una posició única en el cosmos. Som éssers capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos, de qüestionar el món i de buscar la veritat i la saviesa”
Pseudocita de Plató, Fedó.
L'origen de les espècies
Principals teories sobre l'origen de les espècies:
De totes les preguntes que fa l'antropologia, tal vegada la més senzilla de respondre sigui la de l'origen de l'ésser humà. Des de temps ancestrals, els humans s'han sorprès davant la diversitat de formes de vida amb les que conviuen i no pocs han estat els intents de classificar-les i d'explicar el seu origen. És clar que l'ésser humà ocupa un lloc especial entre les espècies animals, no? Però també compartim moltes característiques amb ells, especialment amb alguns d'ells, com els primats. Aleshores, què ens diferencia dels animals? són les espècies eternes o van canviant? quina relació hi ha entre les diverses espècies? què és el que fa que una espècie sigui la que es? quin és el nostre origen?
El creacionisme fixista
Com ja hem vist vàries vegades al llarg del curs, les primeres explicacions sobre qualsevol fenomen solen recórrer a processos sobrenaturals. L'origen de les espècies i de l'ésser humà no és excepció. És el cas de les religions abrahàmiques (judaïsme, cristianisme i Islam), que defensen que és Déu qui ens crea tal i com som en l'actualitat i que, per tant, les espècies són immutables, és a dir, que sempre han estat com són, que és com Déu les va concebre. Cal dir que no tots els fixistes han estat creacionistes, filòsofs i científics fixistes com Aristòtil, Bacon o Newton defensaren la generació espontània com a mecanisme explicatiu de la vida.
El lamarckisme
Alguns filòsofs de l'Antiga Grècia, com Lucreci al "De rerum natura", o de l'edat mitjana, com Ibn Khaldun al "Muqaddimah" ja havien proposat teories evolucionistes. No obstant això, no va ser fins l'elaboració de la taxonomia moderna per Linné (que era creacionista) que va quedar clar que hi havia d'haver algun tipus de mecanisme que conectés l'origen de tots els éssers vius: el lamarckisme (1809) va ser el primer intent seriós d'oferir tal explicació.
Segons Lamarck, les característiques adquirides durant la vida d'un organisme es poden heretar. Segons aquesta idea, si un individu desenvolupa un tret a causa de l'ús o el desús d'un "òrgan" determinat, aquest tret es transmetrà als seus descendents i així, successivament, l'espècie s'adaptarà al seu entorn. Per exemple, si una girafa estira constantment el seu coll per aconseguir menjar fulles d'arbres alts, aquest ús continuat allargaria el seu coll durant la seva vida i aquest canvi adquirit es podria transmetre als seus descendents, de manera que les girafes posteriors tindrien colls més llargs.
El darwinisme
L'any 1858, Charles Darwin i Alfred Wallace presentaren de forma conjunta dos estudis que havíen arribat a la mateixa conclusió de forma independent: la teoria de la selecció natural. Un any després, Darwin publicaria "On the origin of species", on s'explicava de forma detallada el resultat de les seves investigacions, que no van tardar en gaudir de l'acceptació de la comunitat científica.
Darwin sostenia que les espècies experimenten certa variabilitat natural i competència pels recursos limitats de l'entorn. Aquells individus amb característiques favorables tenen més probabilitats de sobreviure i reproduir-se, transmetent aquestes característiques als seus descendents. A través de llargs períodes de temps, aquesta selecció acumulativa porta a canvis significatius en la població, adaptant-la a l'entorn i donant lloc a l'aparició de noves espècies. L'ésser humà, doncs, seria el producte de canvis arbitraris que donaren un gran avantatge evolutiu a certa població ancestral de primats.
La síntesi evolutiva moderna
La teoria de Darwin encaixava amb les evidències, però li faltava un element clau per ser una teoria completa: descriure el mecanisme responsable per la diversitat i l'herència de característiques entre individus d'una mateixa espècie. El propi Darwin va proposar una hipòtesi anomenada pangènesi, però no va ser fins que els resultats dels experiments de Gregor Mendel amb pèsols varen ser redescoberts l'any 1900 que la comunitat científica no va començar a imaginar l'existència dels gens, tal i com els coneixem avui en dia.
A la fusió entre la teoria de la selecció natural de Darwin i la genètica se l'anomena síntesi evolutiva moderna, i és el paradigma de la biologia evolutiva contemporànea. Tant la contínua confirmació de la teoria de Darwin com el descobriment de la genètica varen suposar el darrer clau en el taüt del creacionisme i, també, de la cosmovisió religiosa del món. No només l'ésser humà era una criatura com qualsevol altra, fruït de l'arbitrarietat, sinó que a més havia pogut desxifrar el codi de la vida. Tot semblava indicar que Déu ja no hi tenia cap lloc al món.
“Sembla absurd suposar que l'ull, amb totes les seves inimitables disposicions per ajustar el focus a distintes distàncies, per admetre quantitats variables de llum i per corregir les aberracions esfèrica i cromàtica, pugui haver-se format per selecció natural, ho confeso. Quan es va dir per primera vegada que el Sol estava quiet i que era la Terra que l'orbitava, el sentit comú també va declarar falsa aquesta doctrina; i és que l'antiga frase feta que diu Vox populi, vox Dei (veu del poble, veu de Déu), com tot filòsof sap, no pot admetre's en ciència”
Charles Darwin, On the Origin of Species.
L'origen de l'ésser humà
Hominització i humanització
Una vegada establerta la síntesi evolutiva moderna com a marc teòric, ja ens trobam en condicions per respondre científicament a la pregunta per l'origen de l'ésser humà. No obstant això, sembla que l'ésser humà és quelcom més que el seu procés evolutiu, en altres paraules, conèixer el nostre origen filogenètic no és suficient per comprendre la complexitat de l'ésser humà actual. I és que un homo sapiens de fa 15.000 anys és molt diferent a nosaltres, tot i ser la mateixa espècie. Això és perquè, en l'ésser humà, l'evolució biològica ha estat sobrepassada en impacte per l'evolució cultural. A la primera ens hi referim amb el terme hominització, i a la segona, amb el d'humanització. Imprecisament podríem dir que l'antropologia física estudia el procés d'hominització i l'antropologia cultural, el d'humanització.
El procés d'hominització
Bipedisme
L'ésser humà modern és el producte d'una sèrie de canvis que es poden rastrejar, amb dificultats, fins a l'aparició del bipedisme en els primers hominins fa entre 4 i 7 milions d'anys, molt pròxims a l'ancestre comú entre humans i ximpanzés. La teoria dominant sobre l'aparició del bipedisme és la coneguda com "hipòtesi de la sabana", que atribueix l'aparició del bipedisme a una adaptació a la recessió progressiva de la selva africana a favor de la sabana. Aquesta hipòtesi ha estat posada en dubte recentment amb l'aparició de fòssils més antics que indiquen que el desenvolupament del bipedisme s'hauria originat en ambients arboris.
Encefalització
Una altra fita fonamental de l'hominització és el ràpid procés d'encefalització que comença, fa uns 2.8 milions d'anys, amb l'aparició de l'homo habilis, l'espècie més antiga documentada del nostre gènere i la primera en utilitzar eines de pedra. 1 milió d'anys després, la capacitat cranial s'havia duplicat en l'homo erectus, que va ser el primer homínid en expandir-se per tota Euràsia, dominar el foc, caçar en grups coordinats i, possiblement, navegar.
Hibridació introgessiva
Arribats a aquest punt hi ha força controvèrsia sobre la història evolutiva posterior. Sembla que la hipòtesi més compartida és que un grup d'erectus tornà a Àfrica i donà lloc a l'homo heidelbergensis que, amb el temps, es dividiria en un grup que viatjà cap a Europa, especiant-se en l'homo neardenthalensis, i en un altre que es quedà a Àfrica, essent aquest grup l'avantpassat de l'homo sapiens fa uns 200.000 anys. Estudis genètics recents han indicat que, amb la sortida de l'homo sapiens d'Àfrica, es produí un procés d'hibridació amb l'home de Neandertal que fa que entre un 1% i un 4% del genoma de l'ésser humà actual no sub-saharià sigui d'origen Neandertal.
El procés d'humanització
Com dèiem abans, la humanització es refereix a les transformacions culturals que han determinat i determinen la forma de vida de l'ésser humà modern. La influència de l'evolució cultural en l'ésser humà no pot ser menyspreada. Dèiem que l'homo sapiens es va originar fa un 200.00 anys; això vol dir que fa 200.000 anys que individus física i intel·lectualment idèntics a nosaltres pul·lulen per la Terra. No obstant això, formes de vida similars a les actuals no són possibles fins a l'aparició de l'agricultura i la ramaderia en el Neolític, fa entre 6.000 i 8.000 anys, juntament amb les primeres civilitzacions i la invenció de l'escriptura. Com s'explica aquesta tardança? Una de les hipòtesis més considerades és la de la naturalesa exponencial de l'aprenentatge col·lectiu.
Aprenentatge col·lectiu
Així com el bipedisme sembla ser el punt de partida de l'hominització, l'element clau que "desbloqueja" l'evolució cultural és sens dubte el llenguatge. L'aparició del llenguatge segueix essent un misteri, doncs la gran majoria d'òrgans relacionats amb la parla no es conserven en el registre fòssil, però sembla coherent relacionar-lo amb el procés d'encefalització. Així mateix, el mateix procés d'encefalització ha esta associat tant amb causes biològiques (com la duplicació del gen SRGAP2) com amb causes culturals (com els canvis en la dieta que permeteren una reducció en la mida dels músculs de la mandíbula).
Així doncs, l'aparició del llenguatge articulat permet una transmissió quasi total dels coneixements i experiències d'una generació a l'altre, de manera que les noves generacions d'humans no comencen ja "des de zero". Qui sap quantes vegades es va dominar el foc, o es va inventar la fletxa per després perdre's aquest coneixement en l'oblit? La tradició oral va constituir el mitjà fonamental de transmissió d'idees, moltes vegades lligades a la religió, fins a l'invenció de l'escriptura, que permeté elevar aquesta difusió a un nou nivell possibilitant la concepció moderna de l'educació.
La diversificació cultural
A mesura que l'ésser humà s'anava expandint pels continents també anava perdent la connexió amb altres tribus, provocant l'aparició, arreu del món, de petits nuclis de població virtualment aïllats els uns dels altres degut a les enormes distàncies que els separaven. Aquest aïllament és la llavor de l'enorme diversitat cultural que podem experimentar avui en dia: més de 7000 idiomes i 4000 religions constitueixen una mostra d'aquesta diversitat que perilla a causa de la globalització.
“L'home neix essent una criatura estranya, formant part de la naturalesa i, tot i així, transcendint-la. Neix havent de trobar principis per a l'acció i la presa de decisions que substitueixin els seus instints. Havent de formar una cosmovisió que li permeti formar-se una imatge consistent del món com a condició de que les seves accions resultin consistents. Havent de lluitar no tan sols contra els perills de morir, passar fam i esser ferit, sinó també contra un altre perill específicament humà: el de tornar-se boig. En altres paraules, l'home ha de protegir-se no només contra el perill de perdre la vida, sinó també contra el perill de perdre el seny”
Erich Fromm, Die Revolution der Hoffnung. Für eine humanisierte Technik.
Què és cultura?
Hem vist que si l'ésser humà va tardar quasi 200.000 anys en dominar l'agricultura però tan sols 5.000 més en arribar a la Lluna va ser gràcies a l'acumulació col·lectiva de coneixement possibilitat per l'escriptura; i quasi la totalitat del progrés científico-tècnic s'ha donat en els darrers 400 anys. Avui en dia, internet i les intel·ligències artificials constitueixen una nova revolució pel que fa a la difusió d'informació i coneixement. Tot això ens ha distanciat tant del mode de vida dels nostres ancestres que cada vegada es fa més evident la incapacitat del nostre cos per adaptar-se a tots aquests canvis. L'evolució cultural ha sobrepassat l'evolució biològica o, en altres paraules, l'ésser humà és ara quelcom més que l'homo sapiens. Però què és exactament la cultura? Podem fer un tall tan radical entre els nostres instints i els nostres hàbits adquirits? Fins a quin punt és l'evolució cultural quelcom positiu? Hi ha cultures millors que altres? L'antropologia cultural pretén respondre aquestes preguntes.
La cultura i els seus elements
La definició del terme "cultura" és una qüestió complexa, doncs es tracta d'un terme altament polisèmic. No obstant això, aquí operarem amb una definició clàssica, clara i relativament útil: la cultura és el conjunt de pràctiques no instintives d'un o més éssers vius. Aquesta definició ens permet, per una banda, parlar de "cultures animals" i, per l'altra, distingir entre l'activitat cultural pròpiament dita i els productes* d'aquesta.
Així doncs, depenent del tipus d'activitat a la qual facem referència, podem establir una categorització no exhaustiva dels elements de la cultura:
1 Idees: opinions, creences i sabers, pensaments que es transmeten a través del llenguatge.
2 Tècniques: maneres de fer, procediments que generalment busquen produir alguna cosa.
3 Normes: determinacions convencionals a una pràctica qualsevol.
4 Institucions: organitzacions que emergeixen del comportament dels individus que la conformen en forma de rols.
5 Productes*: objectes físics que són el resultat d'algun tipus d'activitat cultural.
“La cortesia, la modèstia, la bona educació i la conformitat per definir estandards ètics són universals, però què constitueix la cortesia, la modèstia, la bona educació i els estandars ètics no és universal. És revelador aprendre que els estandards difereixen de les formes més inesperades”
Franz Boas, Pròleg a The coming of Age in Samoa (Margaret Mead).
La diversitat cultural
Fins ara havíem parlat de la cultura en relació a l'ésser humà en general. Però el fet de que la cultura sigui apresa implica que no tots els éssers humans comparteixen els mateixos trets culturals, com és obvi. De fet, les diferències culturals que podem observar són enormes, abarcant des de coses tan complexes com l'art o l'organització política fins a coses tan bàsiques com la salutació o les mostres d'afecte. A aquesta realitat l'anomenam diversitat cultural i, com ja intuïreu, ha estat i segueix essent la causa principal de molts conflictes entre humans.
El tribalisme, que és la tendència a identificar-se fortament amb el grup al qual es pertany i a ignorar, o fins i tot considerar enemics, a la resta forma part del nostre bagatge instintiu, i ens porta a agrupar-nos en funció de les nostres característiques físiques, dels nostres gustos, dels nostres orígens, de les nostres ideologies... A continuació considerarem dos dels casos més rellevants de tribalisme per les seves conseqüències històriques: el racisme i el nacionalisme.
La diversitat cultural: raça i ètnia
La raça ha constituït, especialment a partir del segle XIV, la base de la discriminació en forma d'esclavitud que va contribuir a formar les superpotències modernes. Però què és la raça? La raça és un concepte que s'utilitza per diferenciar grups de persones en funció de certes característiques físiques arbitràries, especialment el color de la pell. La raça, doncs, fa referència a certs fenotips compartits entre grups d'humans. Tot i així no s'ha de confondre amb el terme subespècie, que és propi de la biologia i no s'aplica als humans. La raça és, per tant, una categoria informal que, en gran mesura, respon a la necessitat històrica de justificar l'esclavitud d'un grup de persones per un altre.
Degut a la imprecisió del terme, vàries organitzacions internacionals han recomanat substituir el seu ús per la paraula "ètnia". Però què és una ètnia? Una ètnia és un conjunt de persones que s'identifiquen els uns amb els altres en base a certs trets culturals compartits que els diferencien d'altres grups. Com podreu intuir, ètnia és un concepte bastant ampli que, de forma similar a una "matrioshka", pot incloure des del conjunt de la humanitat fins a un grup d'amics. No obstant això, s'utilitza més comunament per referir-se a una comunitat que conviu i comparteix ascendència, llengua i tradició.
La diversitat cultural: nació, Estat i païs
No podem parlar d'identitats sense aturar-nos, tot i que sigui breument en el concepte de nació. Ja Aristòtil denotava que la característica essencial de l'ésser humà era la seva vida en societat, el definia com un animal polític; però quines són les entitats en què s'articul·la la identitat política humana? Una possible resposta seria: nació, estat i païs. Aquests són tres conceptes que sentim i utilitzam a diari, però sabem què volen dir exactament? Tenim clar què els diferencia?
La nació es refereix a una comunitat ètnica que construeix una identitat política comuna que posseeix o reclama la sobirania sobre un territori determinat. Per altra banda, l'Estat és l'objectivació d'aquesta sobirania en forma d'un conjunt d'institucions burocràtiques que exerceixen el monopoli de la violència dins d'un territori. Finalment, un païs és un territori amb característiques pròpies que pot o no tenir independència política.
Així doncs, un Estat pot estar format per una sola nació (Estat nació) o per vàries (Estat plurinacional) i un païs pot constituir de forma íntegra o parcial el territori d'un Estat. A la vegada, una nació pot tenir sobirania total, parcial o nul·la sobre el territori que reclama, depenent de la seva relació amb l'Estat al qual pertany, o no pertànyer a cap Estat en absolut com és el cas de les nacions sense Estat. Com podeu veure, la relació entre els tres conceptes és complexa i varia enormement depenent del context en què s'utilitzin.
“Poden viure els humans sense algunes persones governant i altres essent governades? Els fundadors de la ciència política pensaven que no. Thomas Hobbes va declarar «Proposo com a inclinació general de la humanitat un desig perpetu pel poder que cesa, tan sols, en la mort». A causa d'aquest desig innat pel poder, Hobbes pensava que la vida abans de l'aparició de l'Estat era «una guerra constant de l'home contra l'home [...], solitària, pobre, repugnant, brutal i curta»”
Marvin Harris, Our Kind: Who we Are, Where We Came From, Where We Are Going.
La convivència entre cultures
L'evolucionisme cultural
L'interès per l'antropologia va ressorgir acompanyada pel colonialisme fruit dels descobriments geogràfics i ètnics de l'Edat Moderna, especialment entre els naturalistes anglosaxons dels segles XVII i XVIII, que creien haver trobat en algunes tribus d'Àfrica i d'Amèrica l'home en la seva naturalesa més pura, sense Estat, sense cultura. La seva primera intuïció va ser pensar que aquells homes devien ser similars als homes que donaren orígen a la civilització europea, però que simplement, per motius ambientals o cognitius, havien quedat "atrapats en el temps". Així neix l'evolucionisme cultural, una concepció lineal del canvi cultural que defensa l'existència de certs estadis evolutius universals que marquen el nivell de progrés d'una cultura. Aquests estadis, segons Lewis Henry Morgan, són 3:
1 Salvatgisme: l'estadi primigeni, es caracteritza per una manca de divisió del treball i de desenvolupament tècnic, així com una organització social i política reduïda centrada en la tribu.
2 Barbàrie: l'estadi intermig, sorgeix amb el descobriment de l'agricultura i es caracteritza per una organització social i política més complexa a través de clans i vil·les. En aquest estadi s'originaria la propietat privada i la metal·lúrgia.
3 Civilització: l'estadi final, sorgeix amb la invenció de l'escriptura i l'establiment de l'Estat com a forma d'organització política.
L'etnocentrisme
A partir del final de la 2a Guerra Mundial l'evolucionisme cultural va rebre moltes crítiques tant per part de la societat, per haver legitimat de certa manera les actituds feixistes, com per part de la pròpia antropologia que començava a canviar de paradigma. L'evolucionisme cultural pecava d'etnocentrisme, que és la visió segons la qual la cultura pròpia és superior a la dels altres. Al llarg de la història moltíssimes civilitzacions i grups socials han pecat d'etnocentrisme a l'hora de justificar qualssevol tipus d'accions violentes. En línies generals podem distingir entre 4 tipus d'etnocentrisme:
1 Lingüístic: es basa en la superioritat de la pròpia llengua. Un exemple clar serien els Romans, que consideraven bàrbars (incivilitzats) als que no parlaven llatí.
2 Racial: es basa en la superioritat de les característiques fenotípiques del grup al qual es pertany. Per exemple els nazis, que classificaven als éssers humans segons la seva proximitat a la raça ària.
3 Religiós: es basa en la superioritat de les pròpies creences. Els cristians justificaven les creuades per aconseguir la conversió dels musulmans.
4 Civilitzatori: es basa en la superioritat de l'organització social, política i econòmica pròpia. Per exemple, l'Imperi Espanyol justificava imposar-se als indígenes perquè considerava que les seves costums eren primitives.
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en drets i en dignitat. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir entre ells un esperit de fraternitat”
Declaració Universal dels Drets Humans, Article 1
El relativisme cultural
El nou paradigma de l'antropologia va començar a gestar-se a principis del segle XX amb les obres de Franz Boas i els seus estudiants. El relativisme cultural proposa que no és possible comprendre o jutjar cap tret cultural si no és en relació a la cultura en què es troba. En altres paraules, que no hi ha cap marc universal que determini les cultures humanes i que, per tant, no té sentit dir que una cultura és millor o més avançada que una altra.
El relativisme cultural és la base teòrica fonamental per comprendre i criticar els processos colonials i imperialistes que han modelat, i modelen, el món actual. Per altra banda, explicita un dels reptes més importants als que s'enfronta la humanitat: en un món cada vegada més globalitzat, la convivència entre modes de vida distints és cada vegada més important i hem de trobar-hi solucions. A continuació discutirem 3 models que històricament han sigut rellevants.
Assimilacionisme, multiculturalisme i interculturalisme
L'assimilacionisme sorgeix d'un context en el qual la causa majoritària del contacte intercultural era la immigració. Així doncs, l'assimilacionisme defensa la integració de les comunitats migrants a la comunitat adoptiva mitjançant, principalment, l'establiment d'una llengua vehicular comuna i l'adopció de les costums pròpies del lloc.
El multiculturalisme emergeix, en part, del fracàs parcial de l'assimilacionisme. En una societat més mesclada, on és més difícil parlar d'una cultura dominant, el multiculturalisme defensa la convivència de distintes cultures, sense que aquestes hagin de renunciar a la seva identitat. El multiculturalisme defensa les llengües minoritàries com la forma més efectiva de preservar la diversitat cultural, que es conceb de forma patrimonialística.
L'interculturalisme és la resposta contemporània als excessos del multiculturalisme, que ha contribuït a l'autosegregació de certes comunitats i a la justificació de tot tipus de costums i tradicions inacceptables. L'interculturalisme promou el diàleg intercultural per sobre de la conservació de la diversitat per se. Es basa en el reconeixement de necessitats humanes comunes i en una concepció oberta i pragmàtica de la identitat cultural.
“Què distingeix l'home de l'animal? No és la seva postura dreta. El bipedisme era comú en els nostres avantpassats abans que el cervell comencés a desenvolupar-se. Tampoc és l'ús d'eines. És quelcom completament nou, una qualitat prèviament desconeguda: l'autoconsciència. Els animals tenen consciència, són conscients dels objectes que els envolten. Però quan l'ésser humà, com a tal, va néixer, tenia un tipus de consciència nova i diferent, la consciència de sí mateix; sabia que existia i que era quelcom diferent, separat de la naturalesa, a part dels altres també. S'experimentava a sí mateix. Era consciènt del que pensava i sentia. Pel que sabem fins ara, no trobem res similar a això enlloc del regne animal. Això és la qualitat específica que fa dels humans, humans”
Erich Fromm, Die Liebe zum Leben.
El problema de la consciència
Fins ara hem parlat de la dimensió biològica i social de l'ésser humà, falta doncs esmentar la seva part individual.
Dualisme i monisme antropològic
En construcció...
El problema dels qualia i alternatives contemporànies
En construcció...
Construint subjectivitat
Podem elaborar una consciència artificial?
En construcció...