DESEMBRE DEL 2021
—«»– «»–
El passat dimarts 21 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-cinquè aniversari del naixement de Filomena Fournols i Bayard (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 21 de desembre de 1856[1] — Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 3 de desembre de 1933)[2], qui fou una (1) pintora d'origen francès.[3]
Filla de Fèlix Fournols, perruquer de professió nascut a Villafranca, França, i de Maria Antonieta Bayard,[4] no se'n sap res de la seva carrera artística.
Es casà l'1 d'abril de 1876[5] amb Joan Turull i Comadran, fill de l'empresari tèxtil sabadellenc Pere Turull i Sallent, que era el propietari de l'edifici que actualment alberga el Museu d'Art de Sabadell.[3][4] El matrimoni tingué onze (11) fills, d'entre els quals es coneixen els noms de Joan, Pau, Lluís, Isabel, Filomena, Fèlix, Maria de les Neus i una (1) filla de la qual només se sap que després seria religiosa del Sagrat Cor de Jesús.[2]
El Museu d'Art de Sabadell conserva tretze (13) obres de Filomena Fournols, entre aquarel·les i dibuixos, d'entre les quals destaquen un (1) conjunt de dibuixos acolorits de flors, alguns d'ells amb ocells entre les branques.[6][7]
Referències
Naixements 1856 Registre 5603. (al final de Naixements 1855. Registres. Llibre 4).
La Vanguardia, 14.12.1933, pàg. 2.
La col·lecció 1875–1936 (CDRom). Museu d'Art de Sabadell, 2006. ISBN 84-87221-29-7.
«Casa fàbrica Turull. La família». Museus Municipals de Sabadell.
«Matrimonis. 1876. Registre núm. 770». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 01.04.1876.[Enllaç no actiu]
Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 26. ISBN 97884612-2004-5.
«Museus en línia». Generalitat de Catalunya.
El passat dimarts 21 de desembre de 2021 es commemorà el tres-cents setantè aniversari del naixement de Tomàs Vicent Tosca i Mascó (València, Horta, País Valencià, 21 de desembre de 1651 — ibídem, 17 d'abril de 1723), qui fou un (1) erudit valencià, matemàtic, cartògraf i teòleg, a banda de fundador del moviment dels novatores.
Estudis
Ingressà en l'Acadèmia Valenciana estudiant gramàtica, filosofia i teologia. Estudià grec, hebreu i italià. Es dedicà durant la seua joventut a l'estudi de les ciències matemàtiques. Fou a l'Acadèmia de Gandia (Safor, País Valencià) i l'any 1672 obtingué el títol de teòleg.
El 21 de març de 1675 fou ordenat sacerdot gràcies als estudis eclesiàstics que realitzà. El 29 d'octubre de 1678 els preveres de la Congregació de l'Oratori de Sant Felip de Neri de València (Horta) el nomenaren prevere pel fet que des dels setze (16) anys havia assumit diferents càrrecs com a zelador, secretari, lector, etc. Lliurat a les tasques de prevere, pogué conjugar la resta del seu temps a l'estudi de les ciències i la matemàtica.
Fundació dels novatores
L'any 1686 fundà a València (Horta, País Valencià) el moviment dels novatores.[1] La idea inicial fou crear una espècie d'Acadèmia matemàtica. Anys més tard, Tosca formà una nova acadèmia, que funcionava com una universitat, dirigida a la joventut estudiant valenciana i on el mateix pare Tosca impartia les classes relacionades amb les ciències. L'acadèmia continuà funcionant fins a l'any 1717.
Treballs
Dissenyà un minuciós plànol urbà de la ciutat de València (Horta, País Valencià), únic i excepcional per al principi del segle XVIII, que es pot veure en forma de maqueta en l'actualitat en el MUVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat). L'original es troba en l'Arxiu Municipal de la ciutat. Fet entre els anys 1703 i 1704, aquest plànol de la ciutat fou dibuixat en perspectiva cavallera. S'hi pot observar la destresa de Tosca per al dibuix lineal; té minuciosos detalls d'edificis públics (com ara la Llotja de la Seda) i privats, carrers, places (com ara la plaça del Mercat), etc. Es diu que durant la seva execució, anava pels carrers de València (Horta) amb moltes làmines, cavallets i altres atifells per dibuixar i, en veure'l, la gent arribà a posar–li com a malnom el capellà de les ratlletes.
Durant els anys posteriors dissenyà i fabricà una (1) màquina catòptrica que dissenyà ell mateix d'acord amb les regles de la perspectiva, amb la qual entretenia i delectava els jóvens estudiants. Dissenyà i construí a mà un «Globus geogràfic» d'aproximadament vuitanta centímetres (circa 80 cm) de diàmetre, amb el dibuix dels països.
Entre els anys 1707 i 1715 (vint-i-cinc [25] anys abans que l'obra d'Isaac Newton) dugué a terme la seva gran obra escrita Compendium Mathematicum en nou (9) volums, prenent com a model el Cursus de Milliet Dechales,[2] i amb fortes influències del Traité d'algèbre de Michel Rolle i els Éléments de Mathematiques de Jean Prestet.[3] L'èxit d'esta obra fou tan gran que n'existiren altres reedicions posteriors, algunes en alemany, francès i italià.
El contingut dels volums del Compendium Mathematicum de Tosca eren els següents:
Tom I. Geometria elemental. Aritmètica inferior. Geometria pràctica.
Tom II. Aritmètica superior. Àlgebra. Música.
Tom III. Trigonometria. Seccions còniques. Maquinària.
Tom IV. Estàtica. Hidroestàtica. Hidrotècnia. Hidrometria.
Tom V. Arquitectura civil. Pallisses i art de tallar la pedra. Arquitectura militar. Pirotècnia o artilleria.
Tom VI. Òptica. Perspectiva. Catòptrica. Diòptrica. Meteors.
Tom VII. Astronomia.
Tom VIII. Astronomia pràctica. Geografia. Nàutica.
Altres obres foren el Compendium Philosophicum, del 1721, imprès en cinc (5) toms, que comprenen les principals parts de la filosofia: racional, natural, transnatural, lògica i metafísica. Realitzà un tractat d'arquitectura civil, pallisses, art de tallar la pedra, i rellotges, que s'edità el 1794, havent mort Tosca.
S'encarregà del disseny i execució de l'església de Sant Tomàs i Sant Felip Neri, a la plaça de Sant Vicent Ferrer, que es començà a construir el 1725.
En el moment de la seva mort, el 17 d'abril de 1723 a l'edat de setanta-un (71) anys, es trobava treballant en un altre compendi, ara teològic. En morir deixà una (1) biblioteca estimada en mil (1.000) volums.
El 21 de desembre del 2001, data del CCCL aniversari del seu naixement, es constituí a la seva casa natalícia de València (Horta) el Centre Pare Tosca–Amics de l'Oratori, que té per objecte difondre el llegat de l'oratori de Sant Felip Neri a València (Horta) i treballar pel diàleg entre l'evangeli i la cultura valenciana.
Literatura
La biografia detallada del pare Tosca l'escrigué Gregori Maians i Siscar el 1754, Vita Thomae Vicenti Toscae.
Vicenç Rosselló i Verger escrigué Tomàs V. Tosca i el seu entorn il·lustrat a València. Obra autògrafa i atribucions (a: Ería, ISSN 0211-0563, núm. 64–65, 2004, pàg. 159–176).
Vicenç Rosselló i Verger també escrigué La toponímia urbana de la València de 1704 segons el pla de Tomás Vicent Tosca, dins El Plano de Valencia de Tomás Vicente Tosca (1704), 2003, 290 pàg. ISBN 84-4823588-6, pàg. 131–158.
Referències
Geymonat, Ludovico: Historia de la filosofía y de la ciencia (en castellà). Crítica, Barcelona, 2006. ISBN 84-8432-715-8.
Olmos, Vicent S. (coord.): Història de la Universitat de València (Vol. 2). Universitat de València, 2000, pàg. 191–192. ISBN 84-370-4551-7.
Dorce, Carlos: «Les lleis de Kepler en un tractat astronòmic espanyol del segle XVIII: el Compendio Mathematico de Tomàs Vicenç Tosca (1715)». Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, volum 2, núm. 1, 2009, pàg. 113–125. DOI: 10.2436/20.2006.01.98 (català).
Tosca, T.V.: Compendio mathematico: en que se contienen todas las materias más principales de las ciencias, que tratan de la cantidad (en castellà). J. Garcia, 1757, pàg. 1.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tomàs Vicent Tosca i Mascó.
Retrat de Tomàs Vicent Tosca i Mascó, amb un (1) epítom sobre la seva vida inclòs en el llibre Retratos de Españoles ilustres, publicat l'any 1791.
Quadre de Tomàs Vicent Tosca al paranimf de la Universitat de València, data entre els anys 1730 i 1760. Oli sobre llenç, 203 x 101 cm.
Plànol de València realitzat per Tosca.
Tomàs Vicent Toscas i Mascó
El passat dilluns 20 de desembre de 2021 es commemorà el centenari del naixement d'Aurora Venturini (La Plata, Buenos Aires, Argentina, 20 de desembre de 1921 — ibídem, 24 de novembre de 2015), qui fou una (1) novel·lista, contista, poeta, traductora i assagista argentina.[1][2][3][4]
Es graduà en filosofia i ciències de l'educació a la Universitat Nacional de la Plata (província de Buenos Aires). Fou assessora a l'Institut de Psicologia i Reeducació del Menor, on conegué Eva Perón, de qui fou amiga íntima i amb qui treballà.[5]
El 1948 rebé de mans de Jorge Luis Borges el Premi Iniciación, per El solitario.[6][7] Formà part de les Ediciones del Bosque de la Plata, al costat de María Dhialma Tiberti i uns altres grans escriptors d'aquesta ciutat.
Estudià psicologia a la Universitat de París (Illa de França), ciutat en la qual s'autoexilià durant vint-i-cinc (25) anys després de la Revolució Alliberadora. A París (Illa de França), visqué en companyia de Violette Leduc i travà amistat amb Jean–Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, Eugène Ionesco i Juliette Gréco; a Sicília freqüentà l'amistat de Salvatore Quasimodo. Estigué casada amb l'historiador Fermín Chávez.[6] Fou professora de filosofia a l'Escola Normal Antonio Mentruyt de Banfield (província de Buenos Aires, Argentina).[3]
Ha traduït i escrit treballs crítics sobre poetes com Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, François Villon i Arthur Rimbaud, traduccions per les quals rebé la condecoració de la Creu de Ferro atorgada pel govern francès.[8]
Premis i reconeixements
El 1948 rebé el Premi Iniciación, per El solitario, el seu primer llibre de poemes, de mans de Jorge Luis Borges.[7] L'any 1969 rebé el Premi Domani i el Premi Pirandello de Oro per Nosotros, los Caserta[9] El 2007 rebé el Premi Nueva Novela, atorgat per Página/12, pel seu llibre Las Primas.[5][10] El desembre del 2010 l'edició espanyola d'aquesta obra (Ed. Caballo de Troya) fou votada com el millor llibre en espanyol editat a Espanya durant el 2009, i rebé el II Premi Otras Voces, Otros Ámbitos.[11][3]
Obres
1942: Versos al recuerdo.
1948: El anticuario.
1948: Adiós desde la muerte.
1951: El solitario.
1953: Peregrino del aliento.
1955: Lamentación mayor.
1959: El ángel del espejo.
1959: Laúd.
1962: La trova.
1962: Panorama de afuera con gorriones.
1963: La pica de la Susona; leyenda andaluza.
1963: François Villon, raíx de iracunida; vida y pasión del juglar de Francia.
1964: Carta a Zoraida; relatos para las tías viejas.
1969: Pogrom del cabecita negra.
1974: Jovita la osa.
1974: La Plata mon amour.
1981: Antología personal, 1940–1976.
1988: Zingarella.
1991: Las Marías de Los Toldos.
1992: Nosotros, los Caserta.
1994: Estos locos bajitos por los senderos de su educación.
1994: Poesía gauchipolítica federal.
1997: Hadas, brujas y señoritas.
1997: 45 poemas paleoperonistas.
1997: Evita, mester de amor, en col·laboració amb Fermín Chávez.
1998: Me moriré en París, con aguacero.
1999: Lieder.
2001: Alma y Sebastián.
2001: Venid amada alma.
2004: Racconto.
2005: John W. Cooke.
2006: Bruna Maura Maura Bruna.
2008: Las primas.
2012: El marido de mi madrastra.
2013: Los rieles.
2014: Eva. Alfa y Omega.
2015: Cuentos secretos.
2020: Las amigas.
Referències
Salerno, María Paula: «La «nueva» narrativa de Aurora Venturini: textos de ayer y de hoy» (en castellà) pàg. 8. III Congreso Internacional Cuestiones Críticas, Rosario, abril del 2013.
Neo Poblet, Natalia: «Aurora Venturini: Escribir para olvidar» (en castellà). Fundación La Balandra.
Abdala, Verónica: «Aurora Venturini, de una originalidad a la vez cómica y monstruosa» (en castellà). Clarín, 13.11.2020.
«Aurora Venturiniː Una apasionada por todas las aventuras del intelecto» (en castellà). Diario El Dia de La Plata, 19.11.2019.
Liliana Viola: La prima, Radar, 9 de desembre de 2007.
Enrique Vila–Matas: «Venturini s'aventura», El País, Madrid, 23 de desembre de 2007.
«Aurora Venturini | CBQ» (en espanyol europeu).
«Una batalladora de les lletres», El Dia, La Plata, 16 de desembre de 2007.
«Una salvaje inteligencia – LA NACION» (en es–ar).
Silvina Fregís: «Tal vegada porti dins una altra dona molt més jove», pàgina/12, 4 de gener de 2008.
Aurora Venturini, premio «Otras Voces, Otros Ámbitos» por «Las Primas», diari ABC, 20 de desembre de 2010.
Vegeu també
Las primas (primeres pàgines). Babelia, 26 de juliol de 1921, «La novela que reveló a una autora de 85 años». El País.
Retrat d'Aurora Venturini
El passat dilluns 20 de desembre de 2021 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Jaroslav Viktor Leopold Heyrovský ( ? i escolteu-ne la pronunciació en txec) (Praga, Imperi austrohongarès, 20 de desembre de 1890 — Praga, Txecoslovàquia, 27 de març de 1967), qui fou un (1) químic, inventor i professor universitari txecoslovac guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1959.
Biografia
Nasqué el 20 de desembre de 1890 a la ciutat de Praga, ciutat que en aquells moments formava part de l'Imperi austrohongarès però que avui dia és la capital de la República Txeca. Inicià els seus estudis de física, química i matemàtiques a la Universitat de Praga; es trasllandà el 1910 a la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit), on es llicencià el 1913 sota la supervisió de William Ramsay.
Durant la Primera Guerra Mundial realitzà el servei militar en un hospital militar com a radiòleg i a la seva finalització realitzà el doctorat a Praga (Txèquia) el 1918 i un (1) màster posterior a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1921, ambdós sobre electroquímica. El 1926 fou nomenat professor titular de fisicoquímica a la Universitat de Praga (Txèquia).
Heyrovský morí el 27 de març de 1967 a la seva residència de Praga, en aquells moments capital de Txecoslovàquia.
Recerca científica
L'any 1920 fou convidat pel professor B. Kucera a estudiar les anomalies de les corbes electrocapilars determinades pel mètode del pes de la gota de mercuri. Les investigacions realitzades sobre les corbes d'intensitat de corrent–tensió li permeteren entreveure molt aviat un nou i prometedor mètode d'anàlisi analític. El 1925 donà a conèixer un aparell automàtic per al registre d'aquestes corbes, ideat en col·laboració amb el japonès Masuzo Shikata, que denominà polarògraf i amb el qual es reduïa la durada de moltes anàlisis electroquímiques.
L'any 1959 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pel descobriment i desenvolupament del mètode analític de polarografia.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà el cràter Heyrovský sobre la superfície de la Lluna i el mineral de la heyrovskyita.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaroslav Heyrovský
«Jaroslav Heyrovský» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Jaroslav Heyrovský
El passat dilluns 20 de desembre de 2021 es commemorà el cent vuitantè aniversari del naixement de Ferdinand Édouard Buisson (París, Illa de França, 20 de desembre de 1841 — Thieuloy–Saint–Antoine, Oise, França, 16 de febrer de 1932), qui fou un acadèmic, pedagog i polític francès. El 1927 rebé, juntament amb Ludwig Quidde, el Premi Nobel de la Pau.
Joventut i estudis
Nasqué el 20 de desembre de 1841 a la capital francesa. Els seus estudis de pedagogia el portaren a desenvolupar tasques en l'administració pública d'ensenyament; arribà a ser l'organitzador de la instrucció laica en les escoles neutres dels sistema escolar francès, i aconseguí l'ensenyament universal, gratuït i laic per a l'escola francesa. El 1890 esdevingué professor de pedagogia a la Universitat de La Sorbona (París, Illa de França).
Vida política i social
Militant polític socialista ocupà diversos anys un (1) escó a la cambra de Diputats presidint la Lliga dels Drets de l'Home entre els anys 1913 i 1926, fou un partidari fervorós de la Societat de Nacions i pel seu manifest pacifisme el 1927 fou guardonat, al costat de Ludwig Quidde, amb el Premi Nobel de la Pau.
Morí el 16 de febrer de 1932 a casa seva a Thieuloy–Saint–Antoine, al departament francès d'Oise, regió Alts de França.
Obres de pedagogia
Le Christianisme libéral, Cherbuliez, París, 1865.
Sébastien Castellion, Hachette, París, 1892, 2 tomes.
La Religion, la Morale et la Science, quatre conférences, Fischbacher, París, 1900.
Condorcet, Alcan, París, 1929.
Dictionnaire de pédagogique et d'instruction primaire, Alcan, París, 1929.
Education et Republique, Kimé, París, 2003.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferdinand Buisson.
(anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de la Pau 1927.
Ferdinand Édouard Buisson (1841–1932) — French philosopher, educator and political activist.
Ferdinand Édouard Buisson
El passat dilluns 20 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 20 de desembre de 1925 — ibídem, 30 de novembre de 2021)[1], qui fou un arquitecte i urbanista català.[2]
Biografia
Nasqué el 20 de desembre de 1925 a la ciutat de Barcelona (Barcelonès), fill de Pere Bohigas i Tarragó (Barcelona 1886–1948) i Maria Guardiola Ferrer (Barcelona, 20 d'agost de 1895 – 25 de juny de 1980) i net de Joan Bohigas Andreu, nascut a Sant Feliu Sasserra (Bages). El 1943 ingressà a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1951. L'any 1961 aconseguí el títol de tècnic diplomat en Urbanisme i el 1963 el títol de doctor arquitecte.
Membre fundador del grup editorial Edicions 62, en fou president des del 1975 fins al 1999; entre els anys 1981 i 1988 fou president de la Fundació Joan Miró. Del 2003 al març del 2011 fou president de l'Ateneu Barcelonès, càrrec des del qual inicià la restauració i millora de l'edifici i de la seva biblioteca.[3]
L'any 1986 rebé la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona,[4] el 1988 la Medalla d'Urbanisme de l'Académie d'Architecture de Paris i el 1990 li fou concedida la Medalla d'Or de l'Arquitectura, del Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España, que comparteix amb Francisco de Asís Cabrero. L'any 1991 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya i el 1994 fou l'encarregat de realitzar el pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona, amb un discurs que girà al voltant dels principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.[5] L'any 1999 obtingué el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional atorgat per l'Ajuntament de Barcelona. El 2006 li concediren la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya,[6] i el 2008 rebé el Premio Nacional de Arquitectura 2006, concedit pel Ministeri d'Habitatge d'Espanya.[7] El 2011 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya CoNCA «per la seva tasca meritòria i brillant al capdavant de les diverses entitats i empreses culturals que ha presidit o dirigit».[8][9][10]
Era Acadèmic d'Honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, i també soci d'honor del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual havia estat el primer secretari a la reobertura, l'any 1951, després del tancament a causa de la Guerra Civil.
Carrera artística
En acabar els seus estudis, l'any 1951 fundà amb altres arquitectes el Grup R. Aquell mateix any s'associà amb Josep Maria Martorell i el 1962 amb David Mackay per formar l'estudi d'arquitectura MBM Arquitectes. Més tard, l'any 2000 s'hi incorporaren com a nous socis els arquitectes Oriol Capdevila i Arús i Francesc Gual i Traginé. Amb ells ha realitzat diversos projectes com el grup d'habitatges a la ronda del Guinardó a Barcelona (1964), l'Escola Garbí (1965),[11] la seu de l'Editorial Destino a Badalona (Barcelonès) (1967), l'Església Parroquial de la Sagrada Família a Igualada (Anoia) (1969),[12] l'Escola Thau a Barcelona (Barcelonès) (1974), edifici d'habitatges a la Kochstrasse a Berlín (Alemanya) (1992), la Vila Olímpica de Barcelona i el Port Olímpic de Barcelona (1992), l'ampliació de El Corte Inglés de la plaça de Catalunya (1993) l'edifici d'oficines Palau Nou de la Rambla a Barcelona (1993), l'edifici de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona (2001), la remodelació completa de El Corte Inglés de la plaça de Francesc Macià (2004), l'edifici del Tecnocampus de Mataró (Maresme) (2011) i recentment l'edifici Disseny HUB (DHUB) a la plaça de les Glòries de Barcelona (Barcelonès) (2013).
L'any 1973 MBM Arquitectes juntament amb el dissenyador Lluís Pau i Corominas, funden l'Estudi IDP, un estudi dedicat exclusivament al disseny, l'interiorisme i el muntatge d'exposicions.
Professor de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona des del 1964 i el 1977 en fou nomenat director, càrrec que abandonà el 1980 per esdevenir delegat de l'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona fins al 1984. Des d'aquell moment passà a ser conseller urbanístic de l'Ajuntament, càrrec des del qual projectà la política urbanística de grans obres que permeté a Barcelona (Barcelonès) ser la seu dels Jocs Olímpics d'estiu del 1992. Finalment l'any 1991 fou nomenat Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona càrrec que exercí fins al 1994.
Les seves obres han estat guardonades diverses vegades amb el Premi FAD, del qual en fou un dels seus impulsors, els anys 1959 (Pallars), 1962 (Escorial), 1966 (Borrell), 1979 (Illa La Salut), 1984 (Palau Pons i Pasqual), 1990 (Presentació del Canal +, amb Lluis Pau) i 1991 (Port Olímpic de Barcelona, amb Albert Puigdomènech). L'any 2001 reberen el Premi Ciutat de Barcelona d'Arquitectura i Urbanisme, per la reestructuració de les casernes Roger de Llúria de Barcelona, per ubicar l'edifici de la Universitat Pompeu Fabra.
Era catedràtic emèrit per la Universitat Politècnica de Catalunya i doctor honoris causa per la Universidad Menéndez y Pelayo de Santander (Cantàbria).
Treballs recents
Edifici d'oficines pel sindicat UGT; Barcelona (2002–2008);
Tecnocampus Mataró (2004–2011);
Estació de metro del Liceu. Barcelona (2005–2008);
Auditori i Sala Gaudí. Casa Milà (La Pedrera). Barcelona (2005–2008);
Comissaria de Mossos d'Esquadra i oficines del Servei Català de Trànsit de Plaça Espanya. Barcelona (2005–2010);
Torre Blanca, Plaça Europa (2006–2010);
La casa dels Xuklis (2006–2011);
Edifici d'oficines per RBA Editors. Barcelona (2007–2011);
DHUB (2001–2013);
Llibres publicats
Llista de llibres destacats que ha publicat:
1963: Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme.
1968: Arquitectura Modernista; (1969) Architettura Modernista, Gaudí e il movimento catalano.
1968: Les Escoles Tècniques Superiors i l'estructura professional.
1969: Contra una arquitectura adjetivada.
1970: La arquitectura española de la Segunda República; (1978) Architettura spagnola della Seconda Repubblica.
1970: Polèmica d'arquitectura catalana.
1972: (1983) Reseña y catálogo de la arquitectura Modernista.
1972: (1978) Proceso y erótica del diseño.
1976: Once arquitectos.
1978: Catalunya, arquitectura i urbanisme durant la República.
1984: Reconstrucció de Barcelona;[14] (1986) Reconstrucción de Barcelona; (1992) Ricostruire Barcellona.
1989: Combat d'incerteses. Dietari de Records; (1991) Desde los años inciertos.
1998: Modernidad en la arquitectura de la España republicana.
1992: Dit o fet. Dietari de records II; (1996) Entusiasmos compartidos y batallas sin cuartel.
1993: Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona.[15]
1996: El Present des del Futur. Epistolari Públic (1994–1995).
1998: Del dubte a la revolució. Epistolari públic 1995–1997; (2003) Tra Strada del Dubbio e Piazza della Revoluzione. Epistolario sulle arti, l'architettura e l'urbanistica.
2003: Realismo, urbanidad y fracasos.
2003: Cartes de la Baralla. Epistolari públic sobre cultura i política.
2004: Modernité en l'architecture dans l'espagne républicaine.
2004: Contra la incontinencia urbana. Reconsideración moral de la arquitectura y la ciudad; (2004) Contra la incontinència urbana. Reconsideració moral de l'arquitectura i la ciutat; (2008) Contro l'incontinenza urbana. Riconsiderazione morale sull'architettura e la città.
2005: Epistolario 1951–1994.
2012: Passar Comptes. Dietari de records III.
Referències
«S'ha mort Oriol Bohigas, l’arquitecte que va recuperar la modernitat». Vilaweb, 01.12.2021.
«Fitxa al web del Disseny Hub Barcelona». Arxivat de l'original el 2012.11.27.
Gran Enciclopèdia Catalana: «Ateneu Barcelonès».
Castro, José M.: «Una medalla de oro para Oriol Bohigas enfrenta a gobierno y oposición en el consistorio barcelonés». La Vanguardia, 23.04.1986.
Redacció: «Oriol Bohigas obre la Mercè advocant per la llibertat, la igualtat i la fraternitat». Avui, 24.09.1994, pàg. 21. ISSN: 2340-2016.
Generalitat de Catalunya: «Medalla i Placa al Treball President Macià, año 2006».
«El arquitecto Oriol Bohígas i Guardiola, Premio Nacional de Arquitectura 2006». El Mundo, 01.02.2008.
(català) Oriol Bohigas, Joan Busquets i la llibreria Quera, premis nacionals de Cultura.
Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: «Premi Nacional de Cultura 2011 – Trajectòria Professional i Artística».
«Los arquitectos Oriol Bohigas y Joan Busquets, el historiador David Balsells y la librería Quera, premios nacionales de Cultura». El Periódico, 24.02.2011.
«Arquitectura i urbanisme contemporanis». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.
Bohigas, Oriol: Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona: Barcelona, novembre 1992 – gener 1993. Ajuntament de Barcelona, Àrea de Cultura, Barcelona, 1993.
Vegeu també
Enllaços externs
Pàgina Web de MBM Arquitectes (anglès).
Article de Bohigas a la xarxa. Arxivat 2007.09.28 a Wayback Machine.
Oriol Bohigas a El poder de la Palabra (castellà).
Entrevista publicada a la revista educativa d'Òmnium Cultural Escola Catalana.[Enllaç no actiu]
ebook scalae Oriol Bohigas en www.scalae.net. Arxivat 2013.05.31 a Wayback Machine. (anglès) (català) (castellà).
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha lliurat aquest vespre la Medalla d’Or de la Generalitat a l’editor, historiador i polític Max Cahner, a títol pòstum, i a l’arquitecte Oriol Bohigas i Guardiola.
Edifici Meridiana d'Oriol Bohigas a Barcelona.
Església de la Sagrada Familia, a Igualada (1965–1969).
Oriol Bohigas i Guardiola
El passat dilluns 20 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement de Joan Corominas i Vila (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 20 de desembre de 1924[1] — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 18 de març de 2012)[2], qui fou un empresari català, president del Banc Sabadell des del 1976 fins al 1999.
Biografia
De família d'industrials del tèxtil, el seu besavi Joan Baptista Corominas ja havia estat president del Banc de Sabadell.[3] Estudià dret a la Universitat de Barcelona. Encara jove accionista, proposà el 1963 d'obrir oficines i d'eixamplar el camp d'activitats fora del nínxol de la indústria llanera i servir altres comunitats i sectors.[4] Des del 1969 entrà com a conseller al Banc i el 1976 en fou nomenat president. És considerat responsable de l'expansió del Banc arreu de Catalunya i Espanya,[5] que bastí els fonaments per en fer el quart grup bancari espanyol.[6] També fou president de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell i de la Caixa de Sabadell. El 2000 rebé la Creu de Sant Jordi. Expirà el 18 de març de l'any 2012 a Barcelona (Barcelonès).[7]
Referències
«Joan Corominas i Vila». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Redacció «Mor el president d'honor del Banc Sabadell». El Punt Avui, 19.03.2012, pàg. 33.
Cabana i Vancells, Francesc: «Gent del Banc Sabadell». El Punt Avui, 25.03.2012, pàg. 24.
«Juan Corominas, presidente de Banc Sabadell entre 1976 y 1999» (en castellà). El País, 19.03.2012.
«Mor Joan Corominas, president d'honor del Banc Sabadell». El Periódico, 18 de març de 2012.
Bibliografia
Tintoré, Enric: Joan Corominas: biografia. RBA La Magrana, Barcelona, 2015, primera edició, pàg. 160. ISBN 978-84-8264-722-7.
Retrat de Joan Corominas i Vila
El passat dilluns 20 de desembre de 2021 es commemorà el cent dissetè aniversari del naixement de Bernat Artola Tomàs (Castelló de la Plana, Plana Alta, País Valencià, 20 de desembre de 1904 — Madrid, Madrid, Espanya, 8 de maig de 1958), qui fou un poeta valencià.
Biografia
Nasqué al carrer dels Cavallers de Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià), fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li posaren els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Des d'infant visqué envoltat per un ambient d'amor a la cultura; son pare, a banda de les arts plàstiques conreava la música com afeccionat. Aviat, Artola destacà per la seva destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l'ingrés a l'«Instituto General y Técnico» de Castelló (Plana Alta). A l'Institut tingué l'oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló (Plana Alta) de les primeries del segle XX, com ara Eduard Julià Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura fou anterior a la seva carrera literària; l'any 1914 fundà en companyia de Joan Baptista Porcar l'«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Aquestes activitats li permeteren establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals esdevindrien amb el pas del temps imprescindibles intel·lectuals de la important «generació» cultural castellonenca de preguerra, com ara Enric Soler i Godes, Vicent Sos Baynat o els ja esmentats Julià, Guinot i Revest.
A les primeries dels anys 1920 es traslladà a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) per a iniciar els estudis d'arquitectura, empès per la seva família. No obstant això, no trigà a descobrir la seva vertadera vocació en les lletres, i canvià d'estudis malgrat les preferències familiars. A Barcelona (Barcelonès) començà a escriure els primers poemes, i obtingué l'any 1925 el seu primer èxit, en guanyar la Viola d'Or als Jocs Florals de València (Horta, País Valencià) amb el seu poema L'Ermità, que el projectà com una promesa de la poesia més enllà de la seva ciutat natal. L'any següent (1926) guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb les dotze (12) Cançons d'Amor.
L'any 1929 publicà el que pot qualificar–se del seu primer recull de maduresa: Elegies, obra que fou lloada per Miguel de Unamuno, amb qui Artola mantingué una amistat epistolar, i Eduard Martínez Ferrando, i que feu augmentar més encara l'estimació de la seva ciutat pel seu poeta. També participà en les «Taules de Poesia», organitzades a València (Horta, País Valencià) per la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929.
En tornar de Barcelona (Barcelonès) i fins a l'any 1936 en què començà la seua activitat de professor (en realitat a Barcelona [Barcelonès] no havia aconseguit el títol de llicenciat, que obtindria l'any 1936 per la Universitat de Salamanca [Castella i Lleó]) Artola es dedicà de ple a la creació, portant una vida de «bon vivant» lliure de preocupacions econòmiques. Foren anys d'una gran activitat, amb viatges a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), València (Horta, País Valencià), Madrid (Madrid) i Salamanca (Castella i Lleó), en què produí una gran quantitat d'obra en català i en castellà, i en què també es dedicà al disseny industrial, menester que Artola es prenia més com afecció que com ofici. L'any 1930 dibuixà la portada i les caplletres de l'edició del Tombatossals de Josep Pascual Tirado feta per l'editorial Armengot, treball que fou guardonat amb el premi anual de la «Cámara Oficial del Libro» de Madrid (Madrid). El 1931 publicà L'art novell, un estudi d'estètica on manifesta el seu pensament artístic. El 1935 publicà una de les seves obres més importants, el poemari Terra, mentre concloïa els estudis a Salamanca (Castella i Lleó).
L'any 1936 feu els cursets per convertir–se en professor encarregat de curs a l'Institut on treballava son pare. El 1937, malgrat no agradar–li gaire les manifestacions de caràcter col·lectiu, gaudir d'un aferrissat esperit d'independència i no estar gaire interessat per la política, participà en el Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura, celebrat a València (Horta, País Valencià), formant part de la delegació valenciana junt amb Carles Salvador, Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta i Ricard Blasco.
En acabar la Guerra Civil fou depurat i fins i tot estigué empresonat durant una (1) nit, i fou posat en llibertat per les gestions que ràpidament feu el seu germà. Inicià aleshores un període marcat per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeixement pel nou govern del rang de professor guanyat mitjançant els cursets del 1936 i en part per la seva personalitat lliure i inconstant. A partir del 1940 s'implicà en la vida social de Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià), com assidu membre de diverses tertúlies i com a organitzador d'esdeveniments de caràcter festiu, com seria l'establiment de les Festes de la Magdalena que començaven a adquirir la fesomia i el caràcter actual. La seva obra prengué dues (2) vies divergents; per una part es dedicà a la poesia de caràcter popular (per exemple llibrets de gaiates i de falles) i per altra a la producció més introspectiva. La darrera quedaria pràcticament inèdita fins a la seva publicació a finals del segle XX. Així mateix col·laborà amb diversos diaris i mantingué la seva activitat «jocfloralística». L'any 1943 col·laborà en l'estrena a Castelló (Plana Alta) de l'òpera La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seves poesies.
L'any 1952 desencantat de l'ambient provincià que percebia a Castelló (Plana Alta) i amb la necessitat de trobar una ocupació estable, es traslladà a Barcelona (Barcelonès) on esperava comptar amb el suport de Joan Iglesias, company de Salamanca i vicerector de la Universitat de Barcelona. Després d'uns mesos es traslladà a Madrid (Madrid). El seu període madrileny es caracteritzà per una creixent desconnexió del món literari valencià i per les dificultats econòmiques, en haver de guanyar–se la vida amb col·laboracions puntuals a revistes i a la ràdio i alguna aventura editorial. Gaudí d'algunes ocupacions temporals gràcies al suport de Joan Iglesias i de José Camón Aznar, amb qui desenvolupà una gran amistat. El 1955, amb cinquanta-un (51) anys, es casà amb Enriqueta Castellets Folch, i l'any següent nasqué el seu únic fill a València (Horta), on s'havia traslladat la seva muller per a l'ocasió.
El 1956 un decret del govern que reconeixia els professors «cursillistas» li feu albirar la possibilitat d'obtenir una plaça de professor i atènyer una situació econòmica més estable. La desitjada plaça, però, no arribà abans de la seva mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenatge al poeta se succeïren a la seva ciutat natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li dedicà un estudi al seu butlletí d'abril–juny del 1959. A València (Horta) se li reté homenatge pòstum a la Universitat i a Lo Rat Penat.
Poesia
En la seva poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seva obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seva producció més intimista; per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu mitjançant el qual intenta maridar la poesia culta i la popular.
Segons Joan Fuster[1] «[Bernat Artola] amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la d'Ausiàs March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una versió exacta de les paraules espesses del lèxic terral».
Obres
1926: Cant d'amor. Ausias, poema presentat als Jocs Florals de Barcelona de 1926 sota el pseudònim de «Bernat de Rafalafena»;[2]
1927: Elegia. València, poema presentat als Jocs Florals de Barcelona de 1927;[3]
1928: Elegies;
1935: Terra;
1941: Festívoles;
1945: A l'ombra del Campanar;
1947: Poble;
1947: Llàntia viva;
1950: Tornaveu;
1950: Raons i paraules;
1950: El delme del temps;
1950: Miratges;
1951: Lledons;
1952: Veus i cançons;
1953: Fulles del temps;
1968: (data de l'edició) Olivera i Llorer.
Referències
Antologia de la poesia valenciana. Selecta, Barcelona, 1956.
http://www.bcn.cat/arxiu/arxiuhistoric/ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona]. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1926, document 191.
http://www.bcn.cat/arxiu/arxiuhistoric/ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona]. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques, any 1927, document 129.
Bibliografia
Lluís Meseguer Pallarés: Obres Completes de Bernat Artola. Volum I. Ajuntament de Castelló de la Plana, 1983.
Enllaços externs
Retrat de Bernat Artola i Tomàs
El passat dissabte 18 de desembre de 2021 es commemorà el cent setanta-cinquè aniversari del naixement de Jaume Collell i Bancells (Vic, Osona, Catalunya, 18 de desembre de 1846 — ibídem, 1 de març de 1932), qui fou eclesiàstic, periodista, poeta i escriptor.
Estudià al seminari de Vic (Osona) i en fou nomenat canonge el 1880. El 1871 fou proclamat mestre en gai saber. Gran propagador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona (1887, 1908, 1925). Ja abans d'ésser ordenat prevere (1873), milità en el moviment catalanista. Publicà Catalanisme: lo que és i lo que deuria ésser (1879), i col·laborà en la majoria dels periòdics catòlics i conservadors de Catalunya, essent un periodista polèmic. Fundà i dirigí el setmanari vigatà La Veu del Montserrat (1878–1902), portaveu del catolicisme moderat català, i fou un dels convocants de l'Assemblea de Manresa del 1892 per la qual es fundà la Unió Catalanista. Donà a conèixer, el 1893, l'obra del poeta humanista català en llengua llatina i monjo de Montserrat Antoni Brenac, fins aleshores inèdita. S'oposà fortament a les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans i fou un membre destacat de l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Fundà la Revista Catalana (1889); dirigí la Gazeta Montanyesa del 1905 al 1914 i en fundà la continuació, la Gazeta de Vich (1914). Publicà diversos llibres de records, i les lletres rebudes de Torras i Bages (1926) i Verdaguer (1929). Amb motiu dels seixanta anys de periodista li dedicaren un homenatge, i li fou publicat el recull Sembrant arreu (1927) amb el patrocini de Cambó. La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci (1938).
Obra
A la gent de l'any vuit (1869, premi de l'Englantina d'or);
L'absoluta (1888, premi de la Flor Natural);
Florencia y Roma (1899, premi de la Viola d'or i d'argent);
Palimpsest (1900, segon accèssit a l'Englantina d'or);
La cançó de la Destral (1909, accèssit a l'Englantina d'or);
Esplai (1917, premi de l'Englantina d'or);
Visions de Catedrals (1923, premi de la Viola d'or i d'argent);
Referències
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques.
Enllaços externs
Jaume Collell i Bancells a la Ilustració Catalana, núm. 85 (6/5/1883).
Placa d'homenatge a Vic. Església de la Pietat
«No captem el dret de viure, dret que no es compre ni es ven, poble que mereix ser lliure, si no li donen, s'ho pren»
El passat divendres 17 de desembre de 2021 e commemorà el dos-cents tretzè aniversari de l'acabament del bloqueig de Barcelona, que fou l'intent de reconquesta de Barcelona (Barcelonès), per part de les tropes espanyoles, durant la Guerra del Francès, entre els dies 2 de setembre i 17 de desembre de 1808. Les lluites, del setembre al desembre del 1808, es dirimiren a favor els francesos.
Antecedents
A Madrid els ciutadans es revoltaren contra la presència militar francesa el 2 de maig de 1808 i tres (3) dies més tard, les pressions de Napoleó forçaren Ferran VII d'Espanya a retornar–li la corona al seu pare, que la lliurà a Napoleó, i aquest al seu torn al seu germà Josep Bonaparte el 10 de maig.
La revolta esclatà a València (Horta, País Valencià) el 23 de maig i a Lleida el 28 de maig, i així es propicià la creació de juntes de govern a Igualada (Anoia), Lleida (Segrià), Tortosa (Baix Ebre) o Girona (Gironès). Davant les revoltes, el general Duhesme veié perillar les línies de comunicació amb França ja que Roses (Alt Empordà), Girona (Gironès) i Hostalric (Selva) estaven ocupades per forces espanyoles, que podien passar d'aliats a enemics; rebé ordres de reforçar Saragossa (Aragó) i València (Horta, País Valencià), i decidí enviar dues (2) columnes[1] de les seves tropes, que no eren veterans de la Grande Armée,[2] la primera a les ordres del general François Xavier de Schwarz en direcció a Saragossa (Aragó) amb ordres de passar per Igualada (Anoia), Manresa (Bages), Cervera (Segarra) i Lleida (Segrià), i una segona columna comandada per Joseph Chabran en direcció a València (Horta, País Valencià) passant per Tarragona (Tarragonès), Tortosa (Baix Ebre) i Nules (Plana Baixa, País Valencià). La guarnició espanyola de Barcelona (Barcelonès) quedà només formada pel II batalló de Reales Guardias Valon, que fou desarmat l'11 de novembre de 1808 i els seus membres considerats presoners de guerra.[3]
La primera columna fou derrotada per soldats regulars i sometents catalans al Bruc (Baix Llobregat),[4] el 6 de juny, mentre que la segona arribà sense contratemps a Tarragona (Tarragonès) el 7 de juny, primera escala del trajecte, després de travessar el Penedès per la ruta de Vilafranca (Alt Penedès). Un cop coneguda la desfeta del Bruc (Baix Llobregat), Duhesme ordenà Chabran de tornar cap a Barcelona (Barcelonès). Al camí de retorn, la columna francesa fou atacada el 9 de juny per irregulars envalentits per la victòria del Bruc (Baix Llobregat) a l'altura de l'Arboç (Baix Penedès). La reacció dels soldats napoleònics fou despietada: cremaren el poble i mataren més de cent (>100) persones.[5]
Les tropes espanyoles tenien envoltada la ciutat després de l'ocupació francesa, que estava aïllada de la resta de territoris ocupats, on encara resistia Girona (Gironès). Després de la fracassada expedició sobre Girona (Gironès), amb un primer i un segon setge, Guillaume Philibert Duhesme concentrà el seu exèrcit en el Pla de Barcelona, entre les valls dels rius Llobregat i del Besòs i, la Serralada Litoral que domina la ciutat de Barcelona (Barcelonès).
El 12 d'octubre de 1808 Napoleó acordà amb el tsar Alexandre I de Rússia el congrés d'Erfurt (Turíngia, Alemanya) refermar el tractat de Tilsit (Sovetsk, Kaliningrad, Rússia), cosa que li permeté reduir el nombre de soldats al front oriental europeu i concentrar els seus efectius militars a la península Ibèrica.[5]
Ordre de batalla
Les tropes franceses
L'exèrcit ocupant havia envoltat la ciutat de trinxeres. La divisió del general Joseph Chabran ocupava el nord, Sant Andreu de Palomar, Horta i Gràcia (actualment Barcelona, Barcelonès), mentre que la del general Giuseppe Lechi, de les de Sarrià (Barcelonès), Sant Pere Màrtir (Barcelonès), Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) i l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).
Les tropes espanyoles
Les tropes espanyoles a Catalunya, comandades pel capità general Domingo de Traggia, el marquès de Palacio, que havia desembarcat a Tarragona (Tarragonès) el juliol.[6] Les tropes regulars, sota el comandament del comte de Caldagués es desplegà a la riba dreta del Llobregat i, mentre que els tres mil set-cents deu (3.710) miquelets del coronel Francesc Milans del Bosch, vigilaven les posicions franceses pel costat del Besòs, als que s'hi havien d'afegir reforços procedents de les Balears, Granada (Andalusia) i Portugal, i per això el marquès de Palacio aixecà un (1) campament a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) amb provisions i munició per la tropa.
Primeres escaramusses
Batalla de Sant Boi, 2 de setembre
Sabent de l'existència del campament, el general Duhesme decidí atacar–lo el 2 de setembre, a càrrec dels italians i napolitans, sota les ordres del general Milossewitz, travessant el Llobregat pel gual de Sant Joan Despí (Baix Llobregat), tindrien el suport d'atacs de distracció un sobre el pont de Molins de Rei (Baix Llobregat) i l'altre, sobre el Prat (Baix Llobregat). Les tres (3) columnes es posaren en marxa a la matinada del dia 2, i les tropes italianes derrotaren les espanyoles i capturaren tres (3) canons, vestuari, munició, aliments, i un centenar (circa 100) de presoners, i patiren molt poques baixes.
Batalla de Sant Andreu del Palomar 2–7 de setembre
Al mateix temps que els francesos atacaven el Llobregat, els miquelets de Francesc Milans del Bosch entraren a Sant Andreu de Palomar (Barcelonès), que havia estat evacuat temporalment, però les tropes de reserva els feu replegar–se de nou cap a les zones altes. Vista la retirada dels miquelets, els francesos decidiren atacar el campament de Sant Andreu amb dues (2) columnes, la primera dirigida pel coronel Latour, atacà frontalment mentre la segona columna, del general Devaux, rodejava el campament per la dreta. Les dues (2) columnes atacaren simultàniament, i els miquelets, sorpresos es dispersaren fugint en totes direccions, fins que tres (3) dies després es reagruparen en un (1) nou campament a Sant Jeroni de la Murtra (Badalona, Barcelonès).
Atac al campament de miquelets de Sant Jeroni de la Murtra, 10 d'octubre
Article principal: Batalla de Santa Coloma de Gramenet (1808)
Des del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona, Barcelonès), els miquelets de Milans del Bosch atacaven les avançades franceses de Sant Andreu (Barcelonès) i la línia del Besòs, i per això el general Duhesme decidí organitzar un (1) atac de càstig, format per dues (2) columnes sota el comandament de Devaux, la primera comandada per ell amb dos (2) batallons de línia, que el 10 d'octubre creuen el Besòs per Montcada i Reixac (Vallès Occidental), i la segona del coronel Guery, amb dos (2) batallons i dues (2) companyies. Els miquelets fugen en desordre cap a la cartoixa de Montalegre (Tiana, Maresme), d'on també foren desallotjats, i es dispersaren. Foren capturats uns dos-cents (circa 200) presoners, sis (6) canons de muntanya i una (1) gran quantitat de munició, i les baixes foren mil (1.000) homes entre morts i ferits.
Atac sobre Granollers i Mollet, 11 d'octubre
Amb els èxits dels atacs del dia anterior sobre els miquelets, el general Duhesme decidí atacar les línies d'aprovisionament a Granollers (Vallès Oriental) per impedir un (1) nou reagrupament. Quan arribaren, els francesos trobaren que els habitants havien fugit, i s'endugueren pa i destruïren un (1) magatzem de fusells i dos (2) canons de gros calibre. Després de fer una (1) demostració de força sobre els camins de Vic (Osona) i Girona (Gironès), es retirà el 12 d'octubre a Mollet (Vallès Oriental), on es reuní amb una (1) columna encarregada de protegir la seva retirada, sota el comandament del general italià Milossewitz, uns mil vuit-cents (circa 1.800) homes en total, formada per tres (3) batallons i un (1) escamot de caçadors italians. Milossewitz ordenà a Devaux que situés els seus homes a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), mentre que ell es dirigí a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
Batalla de Sant Cugat
Article principal: batalla de Sant Cugat (1808)
Milossewitz ocupà Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) sense cap resistència, però en sortir del poble es trobà amb forces espanyoles que intentaven tallar la seva retirada, desplegades en ordre de batalla, en total uns tres mil cent cinquanta (circa 3.150) soldats d'infanteria i dos-cents vint (220) hússars manats pel comte Raimon Caldagués, procedents de Molins de Rei (Baix Llobregat). El general italià llença a l'atac el batalló de Vélites, flanquejat per la dreta amb el batalló napolità i els caçadors del Príncep Reial, i per l'esquerra, el batalló italià. Una (1) contracàrrega dels hússars espanyols tallà la dels Caçadors del Príncep Reial mentre els batallons d'ambdues ales franceses es desordenaren, però la columna francesa acabà retirant–se fins a Montcada (Vallès Occidental) amb grans dificultats, i es reuní amb les forces de Devaux. Les tropes de Caldagués no els perseguiren i tornaren a Molins de Rei (Baix Llobregat). La derrota de Sant Cugat (Vallès Occidental) representà per a Duhesme la pèrdua d'uns tres-cents (circa 300) homes entre morts, ferits i presoners i l'obligà a no allunyar–se de la protecció de les seves defenses.
Arriben reforços a les tropes espanyoles
A finals d'octubre desembarquen al port de Tarragona (Tarragonès) la resta de la guarnició de les Balears, el regiment de milícies de Palma de Mallorca (Balears) i el regiment suís de Betschard,[7] i la divisió del mariscal de camp Gregorio Laguna, formada per les tropes espanyoles alliberades a Lisboa segons establia la Convenció de Sintra (Portugal). Amb aquestes forces, el marquès de Palacio preparà un (1) ambiciós pla per alliberar Barcelona, però havia de formar part de la Junta Militar Central i passar el comandament de l'exèrcit al tinent general Joan Miquel de Vives i Feliu.
El nou Exèrcit de la dreta del general Vives estava format per vint mil cinc-cents trenta-cinc (20.535) homes, dinou mil cinc-cents cinquanta-un (19.551) infants, set-cents vuitanta (780) genets i dos-cents quatre (204) artillers amb disset (17) peces d'artilleria, i estava dividit en una (1) avantguarda a les ordres de Mariano Álvarez de Castro de cinc mil cinc-cents (5.500) infants i cent (100) genets, que operaria a l'Empordà, mentre que el gruix de l'exèrcit el formaven quatre (4) divisions, a les ordres del comte de Caldagués, Gregorio Laguna, Gaspar Gómez de la Serna i Francesc Milans del Bosch, i una (1) reserva de set-cents setanta (770) infants, vuitanta (80) genets i cinquanta (50) artillers a disposició del comandant en cap o dels majors generals d'infanteria Jaime García Conde i el de cavalleria, Carlos de Witte. S'esperava la incorporació d'una cinquena divisió sota el comandament de Luis Rebolledo de Palafox y Melci, el marquès de Lazán i d'una sisena de Granada a les ordres de Teodoro Reding.
L'atac a Barcelona
Sabent de la possible arribada de la columna de socors que per aquells moments es preparava a Perpinyà (Rosselló), sota el comandament del general Laurent Gouvion Saint–Cyr, les decisions espanyoles s'hagueren de prendre sense esperar l'arribada de les divisions del marquès de Lazán i de Teodoro Reding. Per aturar a Saint–Cyr només es comptava amb els sis mil (6.000) homes repartits entre la fortalesa de Roses (Alt Empordà) i la línia del Fluvià, l'avantguarda de Mariano Álvarez de Castro. L'opció escollida fou reunir la màxima força per aturar la columna de socors i deixar que Barcelona (Barcelonès) es rendís per fam. El 6 de novembre el general Vives mogué el seu quarter general de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) a Martorell (Baix Llobregat).
El mateix 6 de novembre es reuní el consell de guerra, i Vives exposà el seu pla per expulsar els francesos de Barcelona (Barcelonès), que consistí en un (1) atac el dia 8 en cinc (5) columnes: la de Milans del Bosch, que sortiria de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona, Barcelonès), i la del general Gregorio Laguna, que sortiria d'Horta (Barcelonès), es reunirien enfront del Fort Pius, on demanarien la rendició a Duhesme; la tercera columna, sota el comandament del coronel Gaspar Gómez de la Serna, avançaria des de Sant Cugat (Vallès Occidental) per eliminar els francesos de Gràcia i Sarrià (Barcelonès), fins a la Torre de la Virreina; la quarta columna amb el comte de Caldagués, atacaria el fort i la bateria de Rosàs i ocuparia Sants (Barcelonès); i la columna de reserva del general Carlos de Witte, creuaria el Llobregat per Cornellà (Baix Llobregat) i tallaria la retirada a les forces que Caldagués empenyés del Pla de Barcelona (Barcelonès).
Entre les cinc (5) columnes no sumaven més que dotze mil (12.000) homes, insuficients per conquistar per la força les fortificacions de Barcelona (Barcelonès), i la coordinació en la marxa de les columnes, de punts de sortida tan allunyats, no fou possible.
El 8 de novembre l'atac es posà en marxa, avançant pel pla de Barcelona (Barcelonès). La primera columna a entrar en acció fou la de Caldagués que empenyé els francesos cap a la Creu Coberta, a prop del portal de Sant Antoni, però la columna del general de Witte, que havia d'ajudar tallant la retirada de francesa no arribà a temps perquè els costà travessar el pont de carros de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat). La divisió del coronel Gómez de la Serna aconseguí avançar fins a Sarrià i Gràcia (Barcelonès), i deixà la posició de Sant Pere Màrtir (Barcelona) bloquejada. La divisió de Laguna conquerí Sant Andreu de Palomar (Barcelonès) i rebutjà un intent de la brigada del general Goullus de recuperar–lo, i després del fracàs es retirà al Fort Pius (Barcelona). La columna de Milans finalment travessa el migdia el Besòs per Sant Adrià en suport de Laguna.
Duhesme, amenaçat pels dos (2) flancs, intentà aturar l'atac de la seva esquerra, per una banda, reforçant la divisió italiana amb el XCIII batalló de línia francès i un (1) esquadró de cuirassers, i per una altra ordenant l'atac a les tropes de Caldagués, amb la qual cosa a primera hora de la tarda, els espanyols es retiressin de Sants (Barcelonès), i tornaren a les posicions inicials a l'altra riba del Llobregat, mentre que per la dreta, continuaven ocupant Horta i Sant Andreu de Palomar (Barcelonès).
Conseqüències
El dia 22 de desembre la Junta Superior de Catalunya abandonà Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) per la imminent arribada de les tropes imperials, que havien derrotat les restes de l'exèrcit espanyol a Molins de Rei (Baix Llobregat) el dia 21, i retrocedí fins a Tortosa (Baix Ebre), on arribaren el 29 de desembre. La resta de les forces del Cos d'Observació del Pirineu Oriental quedaren integrades en el VII Cos de l'Exèrcit francès d'Espanya, sota les ordres del general Laurent Gouvion Saint–Cyr i el general Duhesme resta com a governador militar de Barcelona (Barcelonès).[8]
El març del 1809 els sometents intentaren bloquejar Barcelona (Barcelonès) de nou, però foren foragitats pel general Devaux a Molins de Rei (Baix llobregat), i les tropes franceses continuaren fins al Monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages), que prengueren, però foren perseguits pel sometent, destruint el destacament francès.[9]
Referències
Gustau Adzerias i Causi: Primeres accions armades.
(castellà) Christian Demange i Stéphane Michonneau: Sombras de mayo, pàg. 89.
Gustau Adzerias i Causi: Forces enfrontades en la Guerra del Francès (1808–1814).
Finestres, Jordi: «La primera batalla del Bruc». Sàpiens, 68, pàg. 32–39.
«DOS–CENTS ANYS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS A CUBELLES (1808–1814)».
Recasens, José María: Tarragona en la guerra de la independencia (en castellà). Imprenta del Diario, 1863, pàg. 15.
Jaume Bover: Els regiments suïssos a Mallorca (S. XIX).
Moliner Prada, Antonio: Barcelona cautiva, 1808–1814. Universitat Autònoma de Barcelona, 2010, pàg. 69. ISBN 844902661X.
Muñoz i Maldonado, Josep: Historia política y militar de la Guerra de la Independencia de España contra Napoleón Bonaparte desde 1808 á 1814, escrita sobre los documentos auténticos del gobierno (en castellà). Impr. de D. José Palacios, 1833, pàg. 190–191.
Enllaços externs
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el vuitanta-quatrè aniversari del naixement de John Kennedy Toole (Nova Orleans, Luisiana, EUA, 17 de desembre de 1937 — Biloxi, Mississipí, EUA, 26 de març de 1969), qui fou un novel·lista estatunidenc nascut a Nova Orleans, Louisiana, conegut sobretot per la seva novel·la Una conxorxa d'enzes, guanyadora del Premi Pulitzer.
Les novel·les de Toole no es publicaren en vida de l'autor. Alguns anys després de la seva mort, la seva mare Thelma Toole presentà el manuscrit d'Una conxorxa d'enzes i aconseguí que es publiqués. L'any 1981 Toole guanyà el Premi Pulitzer pòstumament.
Biografia
Toole visqué la seva infantesa a Nova Orleans (Louisiana). La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcissista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La mare complementava els ingressos familiars fent classes de música.
Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat Tulane (Nova Orleans, Louisiana), Toole obtingué un màster a la Universitat de Colúmbia (Nova York), i passà un (1) any com a professor adjunt d'anglès a la University of Louisiana a Lafayette, Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard ensenyà al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que seguí un doctorat a la Universitat de Colúmbia (Nova York), hagué d'interrompre els seus estudis, ja que s'hagué d'incorporar a l'exèrcit l'any 1961. Toole serví dos (2) anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispanoparlants.
Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole retornà a Nova Orleans (Louisiana) per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.
Toole envià el manuscrit de la seva novel·la, escrita al principi dels anys seixanta (60) a l'editorial Simon and Schuster, que rebutjà l'obra. La salut de Toole es començà a deteriorar tan bon punt perdé l'esperança de veure publicada la seva novel·la. Deixà la seva feina de professor al Dominican College; deixà també les seves classes de doctorat, i començà a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.
Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.
Toole desaparegué el 20 de gener de 1969, a l'edat de trenta-dos (32) anys,[1] després de discutir–se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que conduí cap a la costa oest i després cap a Milledgeville (Geòrgia), on visità la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Fou en el viatge de tornada cap a Nova Orleans (Louisiana) que Toole s'aturà als afores de Biloxi, Mississipí, el 26 de març de 1969, i se suïcidà dins un cotxe. Deixà un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare destruí la nota que hi havia dins.
Obres
Després de la seva mort, l'any 1976 la seva mare aconseguí que Walker Percy, un membre de la facultat de la Loyola University de Nova Orleans (Louisiana), llegís el manuscrit d'Una conxorxa d'enzes. Percy no hi tenia cap interès, però quan el llegí se n'enamorà. Una conxorxa d'enzes es publicà l'any 1980 i Percy n'escrigué el pròleg.
De la primera edició se n'imprimiren únicament dues mil cinc-centes (2.500) còpies. Un (1) any més tard, el 1981, el llibre obtingué el Pulitzer de Ficció. El llibre ha venut més d'un milió i mig (>1.500.000) milions de còpies en divuit (18) idiomes.
L'altra única novel·la de Toole és The Neon Bible (La Bíblia de Neó), que escrigué als setze (16) anys i considerà que era una obra poc madura per publicar mentre encara vivia. De totes maneres, a causa del gran interès en Toole La Bíblia de Neó fou publicada l'any 1989. La novel·la fou duta al cinema amb el mateix nom l'any 1995; fou dirigida per Terence Davies.
Bibliografia
Novel·les
A Confederacy of Dunces (Una conxorxa d'enzes). Traducció de Maria Antònia Oliver, 1980. (Una confabulació d'imbècils), Editorial Anagrama, 2015. Traducció de Xavier Pàmies.
The Neon Bible, 1989 (La Bíblia de neó està publicada en català per la Magrana el 1989).
Referències
John Kennedy Toole: A confederacy of dunces, Penguin, Londres, 2006; pròleg de Walker Percy, pàg. VII.
Enllaços externs
(anglès) Pròleg de Walker Percy
(castellà) Pàgina de l'autor a Anagrama
(castellà) Article sobre Toole a El Mundo
(castellà) Personas con Historia
Retrat de John Kennedy Toole
John Kennedy Toole
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement de Sylvia Constance Ashton–Warner (Stratford, Taranaki, Nova Zelanda, 17 de desembre de 1908 — Tauranga, Bay of Plenty, Nova Zelanda, 28 d'abril de 1984), qui fou una escriptora, poetessa i educadora neozelandesa.[1][2]
Biografia
Ashton–Warner nasqué el 17 de desembre de 1908 a Stratford, Nova Zelanda. Passà molts anys dictant classes als nens de la comunitat Māori, utilitzant avançades tècniques d'estimulació que ella mateixa descrigué en el seu tractat del 1963 Teacher i en diversos volums de la seva autobiografia. Com a novelista, escrigué diverses històries dirigides a dones de caràcter fort. La seva novel·la Spinster (1958) fou portada a la pantalla gran l'any 1961 en la pel·lícula Two Loves (també coneguda com The Spinster) i protagonitzada per Shirley MacLaine. Fou nomenada Membre de l'Orde de l'Imperi Britànic pel seu servei en els àmbits literari i educatiu el 1982.[3]
Morí el 28 d'abril de 1984, a Tauranga (Bay of Plenty, Nova Zelanda). La història de la seva vida fou portada al cinema amb la producció Sylvia el 1985, donant vida al seu personatge l'actriu britànica Eleanor David.
Llegat
La biblioteca de la Facultat d'Educació de la Universitat d'Auckland (Nova Zelanda) fou reanomenada Biblioteca Sylvia Ashton–Warner el 1987.[4] L'Escola Ashton a la República Dominicana fou fundada el 1998 i nomenada en honor d'Ashton-Warner, els mètodes d'ensenyament de la qual influenciaren l'escola.[5]
Obra
Spinster
I Passed This Way
Teacher
Three
Referències
«Sylvia Ashton–Warner» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
Hunt, Thomas C.; II, Thomas J. Lasley: Encyclopedia of Educational Reform and Dissent (en anglès). SAGE Publications, 2010.01.12. ISBN 978-1-4129-5664-2.
Sylvia Ashton–Warner Library – Biography – The University of Auckland. Arxivat 2013.07.03 at Archive.is.
The Ashton School – school history. Arxivat 2013.10.04 a Wayback Machine.
Fotografia de Sylvia Constance Ashton–Warner
Sylvia Constance Ashton–Warner
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-sisè aniversari del naixement de Suze Robertson o Susanne Bisschop–Robertson (la Haia, Holanda Meridional, Països Baixos, 17 de desembre de 1855 — ibídem, 18 d'octubre de 1922), qui fou una pintora neerlandesa Pertanyé al grup d'artistes coneguts com els Amsterdamse Joffers.
Biografia
Nasqué en una família de mercaders. La seva mare morí quan ella tenia dos (2) anys i fou criada per uns oncles seus. Mostrà un primerenc talent per dibuixar, i començà els seus estudis el 1874 en la Reial Acadèmia d'Art de la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on fou alumna de Jan Philip Koelman.[1] En l'acadèmia aconseguí guanyar una (1) medalla de bronze i dues (2) de plata. El 1876 seguí rebent lliçons a la Universitat Tècnica de Delft (Holanda Meridional, Països Baixos).[2]
Fins al 1882 ensenyà a dibuixar a nenes a Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos), mentre ella seguia prenent lliçons els diumenges del pintor Petrus van der Velden a la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), i després d'un temps es decidí per fer carrera com a artista. Els seus treballs de persones senzilles en interiors de granja i escenes de la vida agrícola són reminiscències de l'obra Els menjadors de patates de Vincent van Gogh: es diu que tots dos (2) artistes s'admiraven mútuament.[3]
Mentre era a Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos), Suze causà un escàndol perquè insistia que els seus alumnes havien ser capaços de dibuixar amb una model nua.[1] Es casà amb el pintor Richard Bisschop el 1892, i fou membre del Pulchri Studio i del Arti et Amicitiae.[2] En els anys següents exposà nombroses vegades i guanyà diverses medalles, incloent una de bronze en l'Exposició Universal de París (Illa de França) el 1900. L'any 1907 el seu treball fou exposat a l'obertura de la nova nova sala del Larensche Kunsthandel a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), on vengué obres per un total de deu mil (10.000) florins, que en aquell temps representava una bona quantitat.[1]
L'any 1911 participà en la quarta edició de l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) organitzada per l'Ajuntament al Palau de Belles Arts de la ciutat, en la qual presentà la pintura titulada Puerta en Harderwyh.[4][5]
Referències
«Robertson Suzanne Robertson en 1001 Vrouwen uit de Nederlandse geschiedenis». Resourcdes.
«Suze Robertson» (en neerlandès). RKD.[Enllaç no actiu]
«Opening of 2013 Suze Robertson exhibition». Gemeentemuseum Den Haag. Arxivat de l'original el 2016.04.22.
Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica LIX, 2002, pàg. 95. ISBN 84-5273-661-4.
VI Exposición internacional de arte: catalogo ilustrado (en castellà). Ajuntament de Barcelona. Establecimiento gráfico Thomas, Barcelona, 1911, pàg. 74, cat. 652.
Enllaços externs
Suze Robertson a Artnet.
Susanne Robertson a Simonis–Buunk.
Galeria
Self–portrait, oil on panel, 50 x 40 cm, 1890.
Suze Robertson, entre els anys 1885 i 1899.
Lena zittend naakt (Lena asseguda nua), abans del 1900. Museu de Dordrecht.
Pietje (Pietat), cap al 1895–1898.
Oudhedenstalletje (Parada d'antiguitats), cap al 1900. Centraal Museum Utrecht.
Dona filant, 1900. Museum Helmond.
Pati amb obra de John Buning, abans del 1922.
Boerenvrouw aardappels schillend (Camperola pelant patates), 1922. Rijksmuseum.
Suze Robertson o Susanne Bisschop–Robertson
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-tresè aniversari del naixement de Sir Humphry Davy FRS MRIA (Penzance, Cornualla, Anglaterra, Regne Unit, 17 de desembre de 1778 — Ginebra, Suïssa, 29 de maig de 1829), qui fou un físic i un químic eminent, membre de la Royal Society.
Biografia
Era fill d'un granger amb una situació econòmica tan difícil que, Humphry, als nou (9) anys hagué d'anar a viure amb el pare adoptiu de la seva mare. El seu tutor era cirurgià i, posteriorment, l'aconsellà que entrés a treballar a un establiment local de farmàcia on aprengué química de manera autodidacta. També aprengué francès gràcies a un sacerdot refugiat de la Revolució Francesa. Davy llegí el Traité Élémentaire de Lavoisier en la seva versió original i això el decidí a orientar la seva carrera cap a la química.
Amic i company del fill de James Watt, gràcies a ell entrà a treballar l'any 1798 amb el doctor Thomas Beddoes de Bristol (Anglaterra, Regne Unit) amb qui treballà en experiments amb gasos com l'òxid nitrós (l'anomenat gas hilarant). Els experiments es feien directament aspirant els gasos posant sovint en perill la vida de l'investigador. L'ús com a anestèsic de l'òxid nitrós ja fou apuntat com una observació per Davy, però fins al 1844 el dentista nord–americà Horace Wells no l'utilitzà en les extraccions dentals.
A partir del 1800 Davy s'interessà per l'electricitat a través de l'ús en la descomposició de l'aigua de la recent descoberta pila de Volta i ja relacionà correctament la química amb l'electricitat.
Benjamin Thompson, comte de Rumford, nomenà el 1801 Humphry Davy professor ajudant de química (professor titular a partir del 1802) de la Royal Institution (creada el 1799), on tingué gran èxit com a conferenciant sobre qüestions científiques que anaven dirigides a un públic burgès i de l'alta societat. Aquestes conferències estaven meticulosament preparades per Davy, per aconseguir un efecte espectacular en el públic.
La manca de preparació acadèmica (fou el representant dels darrers científics autodidactes) i l'interès dirigit només a l'èxit social (rebé els títols de Sir i Baronet a més de ser elegit president de la Royal Society) feren que no desenvolupés totalment les seves capacitats científiques.
Nomenà Michael Faraday l'any 1812 com a ajudant seu en la Royal Institution, però malgrat això el 1824 fou l'únic membre de la Royal Society que s'oposà a l'elecció de Faraday com a membre de la institució.
La làmpada Davy de seguretat en les mines, segurament amb la intervenció de Faraday, fou un invent reeixit.
Morí probablement d'un atac de cor i amb la seva salut deteriorada pels seus experiments.
Definí de manera precisa un element com la substància que no es pot descompondre mitjançant cap procés químic. Aïllà els elements potassi, sodi i clor i els donà nom utilitzant l'electròlisi. Paradoxalment, Davy rebutjava la teoria atòmica de Dalton, i mai no cregué que les substàncies que ell havia descobert fossin elements.
Sir Humphry Davy, Bt by Thomas Phillips.
Sir Humphry Davy
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents vuitanta-setè aniversari del naixement de Maria I de Portugal dita «la Pietosa» (Lisboa, Portugal, 17 de desembre de 1734 — Rio de Janeiro, Brasil, 20 de març de 1816), qui fou princesa del Brasil (1750–1777); duquessa de Bragança i reina de Portugal (1777–1816); i reina del Brasil (1815–1816). Maria I posseïa també els títols honorífics de duquessa de Bragança i princesa de Beira. Passà a la història amb el sobrenom Maria la Pietosa per la seva gran devoció religiosa.[1][2]
Família
Nasqué el 1734 a Lisboa (Portugal) sent la filla gran del rei Josep I de Portugal i la seva esposa Maria Anna Victòria d'Espanya. Era neta per línia paterna de Joan V de Portugal i Maria Anna d'Àustria i per línia materna de Felip V d'Espanya i Isabel de Farnesi.
El 6 de juny de 1760 es casà a la catedral de Lisboa amb el seu oncle Pere III de Portugal, fill de Joan V de Portugal i Maria Anna d'Àustria. Aquest enllaça assegurà la continuïtat de la dinastia Bragança. Pel casament, l'infant Pere de Bragança passà a governar el regne de Portugal juntament amb Maria I. D'aquesta unió nasqueren:
SAR l'infant Josep de Portugal, nat a Lisboa el 1761 i mort a la capital portuguesa el 1788, duc de Bragança i príncep del Brasil. Es casà el 1777 amb la seva tia, la infanta Maria Francesca de Portugal.
SAR l'infant Joan de Portugal, nat el 1763 a Lisboa i mort el 1763 a la capital portuguesa.
SM el rei Joan VI de Portugal, nat a Lisboa el 1767 i mort el 1826 a Lisboa (Portugal). Es casà amb la infanta Carlota Joaquima d'Espanya.
SAR la infanta Maria Anna de Portugal, nascuda el 1768 al Palau de Queluz (Portugal) i morta el 1788 al Palau d'Aranjuez (Madrid, Espanya). Es casà amb l'infant Gabriel d'Espanya.
SAR la infanta Maria Clementina de Portugal, nascuda el 1774 al Palau de Queluz i morta el 1776 a Lisboa (Portugal).
SAR la infanta Maria Isabel de Portugal, nascuda el 1776 a Lisboa (Portugal) i morta el 1777.
Ascens al tron
El seu primer acte com reina fou l'enviament a l'exili de l'impopular primer ministre, el marquès de Pombal, a qui mai no perdonà haver maltractat la família Tàvora, a la qual condemnà a mort.
Maria I fou una reina amant de la pau, dedicada a les obres socials. També concedí asil a diversos aristòcrates francesos que fugien de la política del Terror de la Revolució Francesa el 1789. Però es dedicava més a la malenconia i al fervor religiós, per la qual cosa el 10 de febrer de 1792 fou considerada boja (havia patit un atac de bogeria quan sortia del teatre, el dia 1 d'aquell mateix mes), i això dugué al fet que el seu fill i hereu, Joan VI, assumís la regència.
L'any 1801 Manuel Godoy, amb el suport de Napoleó Bonaparte, envaí Portugal durant alguns mesos i, sota el Tractat de Badajoz (Extremadura) de 6 de juny, la regió d'Olivença i part de la Guaiana Francesa passà al domini d'Espanya. Anys després, en negar–se a complir les ordres de Napoleó per a interrompre el comerç amb el Regne Unit, Portugal fou envaïda per un exèrcit francoespanyol encapçalat pel mariscal Junot. La família reial portuguesa fugí al Brasil el dia 13 de novembre de 1807.
Quan Napoleó fou finalment derrotat el 1815, Maria I i la família reial portuguesa restaren al Brasil, i crearen el nou estat anomenat Regne Unit de Portugal, Brasil i l'Algarve, del qual en fou la primera reina. La reina morí el 20 de març de 1816 a Rio de Janeiro (Brasil).
Vegeu també
Referències
«D. Maria I, rainha de Portugal» (en portuguès). Dicionário Histórico, Portugal.
D. Maria I, Rainha de Portugal – Giuseppe Troni, atribuído.
Maria I i Pere III de Portugal
Maria I de Portugal (Acadêmia das Ciencias)
Maria I de Portugal
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el tres-cents quinzè aniversari del naixement de Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquesa del Châtelet (París, Illa de França, 17 de desembre del 1706 — Lunéville, Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França, 10 de setembre del 1749), qui fou una (1) matemàtica, física i escriptora francesa.[1][2]
Al frontis de la seva traducció de l'obra de Newton, du Châtelet és representada com la musa de Voltaire, transmetent els pensaments «divins» de Newton a Voltaire.
Vida
El seu pare era Louis Nicolas le Tonnelier de Breteuil, secretari principal i introductor d'ambaixadors del rei Lluís XIV,[3] que gaudia d'una (1) posició privilegiada dins l'activitat social de la cort. Sa mare, Gabrielle Anne de Froulay, fou educada en un (1) convent.
Émilie era una (1) nena bastant maldestra, i rebé classes d'esgrima, equitació i gimnàstica per intentar millorar la seva coordinació. Estava molt ben educada pels temps que corrien, i a l'edat de dotze (12) anys ja dominava l'espanyol, el llatí, l'italià, el grec i l'alemany;[4] més endavant, publicà traduccions al francès d'obres teatrals i filosòfiques gregues. La seva família coneixia el poeta Bernard le Bovier de Fontenelle. Fou educada en matemàtiques, literatura i ciència. També li agradava dansar; podia tocar el clavicèmbal passablement, cantava òpera i era una (1) actriu aficionada.[3] A vegades, es jugava molts diners, usant les seves habilitats matemàtiques per a escollir la seva estratègia. Segons David Bodanis, perdé vuitanta-quatre mil francs francesos (84.000 FF) (set-cents quaranta mil euros [740.000 €] actuals) —una part dels quals eren prestats— en un (1) vespre. Tanmateix, és probable que els seus rivals fessin trampes.
Casament i relacions
El 20 de juny de 1725 es casà amb el marquès Florent–Claude de Châtelet i esdevingué marquesa del Châtelet (l'ortografia Châtelet fou introduïda per Voltaire i ara és estàndard). Es tractava d'un (1) casament concertat i la parella no tenia gaire en comú, però ambdós respectaren els costums de l'època. Tingueren tres (3) fills i, una vegada complides les seves responsabilitats maritals, Émilie i el seu marit decidiren de mantenir una (1) mateixa llar, però viure vides separades.[4] El marquès fou un (1) militar i governador de Semur–en–Auxois (Costa d'Or, Borgonya–Franc Comtat), mentre que Émilie romangué a la cort reial. A les classes altes de la França d'aquells temps, era acceptable que tant el marit com la dona tinguessin un (1) amant.
Émilie du Châtelet tingué tres (3) relacions amoroses abans de conèixer Voltaire. Als vint-i-quatre (24) anys, tingué un (1) afer amb Louis François Armand du Plessis, duc de Richelieu, que durà un any i mig (1,5). El duc estava interessat en la literatura i la filosofia, i Châtelet era una (1) de les poques dones que podia conversar amb ell al mateix nivell. Llegia tots els llibres importants, assistia sovint al teatre i li agradaven els debats intel·lectuals. Châtelet expressà el seu interès en les obres d'Isaac Newton i Richelieu l'encoratjà a rebre lliçons de matemàtica superior per entendre millor les seves teories. Moreau de Maupertuis, un (1) membre de l'Acadèmia de les Ciències, esdevingué el mentor de Châtelet en geometria. Era un (1) matemàtic, astrònom i físic que donava suport a les teories de Newton, que eren un (1) tema molt debatut a l'Acadèmia.[3]
La relació amb Voltaire
Châtelet conegué Voltaire el 1733 i, el 1734 davant la possibilitat que les autoritats franceses empresonessin el filòsof arran de la publicació del seu llibre Cartes filosòfiques als anglesos, li oferí la possibilitat d'anar a viure a la seva casa de camp, a Cirey–sur–Blaise (Alt Marne, Gran Est de França), on posteriorment ella es mudà[3] i on es convertiren en parella durant molt de temps (en connivència amb el seu marit). Allà estudià física i matemàtiques, i publicà articles i traduccions científiques. A jutjar per les cartes de Voltaire a amics seus i els seus comentaris sobre les obres de l'un i de l'altra, vivien junts amb gran admiració i respecte mutus. Junts muntaren una (1) biblioteca de més de vint mil (>20.000) volums i un (1) petit teatre on es representaven les premières de les obres de Voltaire. Per tot això Cirey es convertí en un centre intel·lectual de primer ordre on es trobaven els literats i científics més prestigiosos i on, a diferència de les acadèmies oficials, les dones eren benvingudes.[3]
El 1744 la parella trencà a causa d'una (1) infidelitat de Voltaire; deixaren de viure formalment com a parella sota el mateix sostre però no deixaren de ser amics i col·legues.[4]
L'últim afer de Châtelet fou fatal. Quan passava dels quaranta (40) anys, tingué una (1) relació amb el poeta Jean François de Saint–Lambert que la deixà embarassada. En una (1) carta a una amiga, expressà els seus temors que, a causa de la seva edat, no sobreviuria a l'embaràs. El 4 de setembre de 1749 Châtelet donà a llum una (1) nena que anomenà Estanislao–Adeläide, però morí sis (6) dies més tard d'un (1) embolisme[3] als quaranta-dos (42) anys.
Voltaire declarà que du Châtelet era «un gran home l'únic defecte del qual era ser una dona».
Hi ha un (1) cràter a Venus anomenat en honor seu.
Obres
El debut d'Émilie com escriptora fou el 1736 amb el pròleg que feu de l'obra La faula de les abelles de Bernard Mandeville que ella mateixa traduí. En aquest escrit Émilie dona la seva opinió sobre la capacitat intel·lectual de les dones.[3]
«
Estic convençuda que la majoria de les dones o ignoren els seus talents per defecte de la seva educació, o els enterren per perjudici o falta de valor. El que jo he experimentat en mi em confirma aquesta opinió. L'atzar em feu conèixer gent de lletres que es feu amiga meva. Vaig veure amb gran sorpresa que em paraven atenció. Aleshores vaig començar a creure que era una criatura pensant...
»
—Émilie du Châtelet, pròleg a La faula de les abelles de Bernard Mandeville.
El 1737 publicà l'obra Dissertation sur la nature et la propagation du feu, basada en la seva investigació del foc, que predigué el que avui en dia es coneix com a radiació infraroja i la naturalesa de la llum.[3]
El seu llibre Institutions de Physique sortí el 1740 i fou presentat com una revisió de les noves idees científiques i filosòfiques que el seu fill havia d'estudiar, però incorporava i intentava conciliar idees complexes dels pensadors capdavanters de l'època. En aquesta obra, combinà les teories de Gottfried Leibniz i les observacions pràctiques de Willem Jacob's Gravesande per demostrar que l'energia d'un objecte en moviment és proporcional a la seva massa i el quadrat de la seva velocitat (E ~ mv2), i no directament proporcional com pensaven Isaac Newton, Voltaire i d'altres. Quan Albert Einstein revelà la seva famosa equació de l'energia de la matèria E = mc2 (en què c representa la velocitat de la llum), es correspongué perfectament amb el principi reconegut per Émilie du Châtelet cent cinquanta (150) anys abans. Amb la publicació d'aquesta obra li fou concedit el nomenament com a membre de l'Acadèmia de Ciències de Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia).[3]
Anys després escrigué el Discurs de la felicitat, obra autobiogràfica que no fou publicada fins a l'any 1779, on tornava a parlar de les dones, entre altres coses.[3]
L'any de la seva mort completà l'obra reconeguda com la seva fita més destacada en què havia començat a treballar el 1736: la traducció al francès, amb un comentari propi, de la Principia Mathematica de Newton, i extragué dels principis de la mecànica postulats per Newton una noció sobre la conservació de l'energia. L'edició l'acompanyà d'una extensa introducció que la feia més entenedora i d'uns apèndixs matemàtics on resolia les equacions diferencials proposades per Newton, després d'haver–les revisat amb el matemàtic Alexis Claude Clairaut.[3] Aquesta traducció encara és actualment la traducció estàndard de l'obra al francès.
Vegeu també
Referències
«Gabrielle–Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquise du Châtelet» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
«Gabrielle Émille Le Tonnelier de Breteuil». Gran Enciclopèdia Catalana.
Muñoz Páez, Adela: Sabias. La cara oculta de la ciencia. (en castellà). Penguin Random House, 1/3/2017, pàg. 167–184. ISBN 9788499927022.
Navarro, Joaquín: Mujeres matemáticas (en castellà). RBA Llibres, Barcelona, 2019, primera edició, pàg. 28, 29, 32. ISBN 978-84-9187-266-5.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Émilie du Châtelet.
Dones matemàtiques – Émilie du Châtelet (anglès).
Biografia d'Émilie du Châtelet (francès).
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Émilie du Châtelet» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland (anglès).
Zinsser, J.P.: «Du Châtelet–Lomont, Gabrielle Émilie le Tonnelier de Breteuil, marquise», 2012., The Columbia Encyclopedia, 6th ed.
Persona retratada: Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquise du Châtelet (1706–1749), French mathematician and physicist.
Signature from the Presentation inscription on recto of front free endpaper: «Pour M. Malouin de la part de M[adam]e la M[arqu]ise du Chatelet.» from Dissertation sur la nature et la propagation du feu by Gabrielle Emilie Le Tonnelier de Breteuil, marquise Du Châtelet, 1706–1749. Chez Prault, fils, Paris, 1744.
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-tresè aniversari del naixement de Salvador Castells i Mas (Premià de Dalt, Maresme, Catalunya, 17 de desembre de 1878 — ibídem, 20 de novembre de 1941), qui fou un polític català, alcalde de Premià de Dalt per Esquerra Republicana de Catalunya entre els dies 2 d'agost i 19 d'octubre de l'any 1936. La seva participació en les institucions democràtiques de la república li valgueren la pena de presó entre els dies 17 d'abril de 1940 i 22 d'abril de 1941. Els seus esforços per a protegir els béns i els eclesiàstics de Premià de Dalt (Maresme) el salvaren de patir la pena capital. Fou deixat en llibertat condicional per motius de salut, i morí poc després.
Biografia
La família Castells era identificada com a vinculats a Ca la Teiona, finca situada al barri del Sant Crist, que rebia el nom de la seva àvia. Es casà amb Antonia Roldós i Badia, amb qui tingué dos (2) fills, Maria i Eduard. Fou enterrat el 26 de novembre de 1941 al cementiri de Premià de Dalt (Maresme).
Vida política
Segona República
Salvador Castells es presentà a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931; tanmateix, quedà fora del consistori havent obtingut tan sols vuitanta-sis (86) vots.[1] Quan dos (2) dies més tard es proclamava la Segona República, aquella mateixa nit per iniciativa popular se celebraren noves eleccions, i en Salvador Castells passà a ser membre del consistori, presidit per Joan Comas i Cisa com a nou alcalde. En la proclamació dels nous fets, des del balcó de l'ajuntament, en Salvador hi era present, junt als seus companys d'esquerres.[1] Aquesta elecció però, sols havia estat aprovada pel Comitè Revolucionari Provisional, i el 15 d'abril s'envià una (1) delegació al Govern Civil (Salvador Castells, Jaume Riera i Comas i Joan Guiteras i Morral) per a consultar–ne la legalitat. El Govern Civil refermà que el Comitè era ben constituït i l'endemà, 16 d'abril, es formalitzà el nou govern municipal, on Salvador Castells prenia el paper de síndic.[1]
El govern municipal transitori durà fins al 31 de maig, en què es convocaren noves eleccions per a entrar ja en plena legalitat. En aquestes noves eleccions, a Districte Únic i Secció Única, en Salvador Castells tornà a ser elegit, aquest cop amb cent vint-i-nou (129) vots.[1] El nou consistori es constituí el 5 de juny, amb Castells com a regidor. Al ple del 21 de juliol, Castells juntament amb Jaume Riera (en part a causa d'al·lusions a la seva posició política) instaren votar una (1) declaració d'adhesió i suport al nou Estatut, aprovada per unanimitat.[1]
En les següents eleccions municipals, el 14 de gener de 1934, aleshores ja amb sufragi universal, el govern municipal passà a les dretes, sent Salvador Castells un (1) dels dos (2) únics regidors d'esquerres que mantingueren l'elecció.[1] L'altre regidor era Josep Albert i Pí. El nou alcalde era Joan Soley i Sala, avi del futur president Jordi Pujol i Soley. Tot i que la victòria de la Lliga Catalana sobre el Partit Republicà Democràtic Federal Català (ERC) fou de vint-i-vuit (28) vots, la llei electoral imperant feu un (1) repartiment de cinc (5) regidors per als guanyadors i només dos (2) per a les esquerres, i passà Castells a ser el cap de l'oposició. Aquest govern era vigent quan tingueren lloc els Fets d'octubre del 1934. Davant la incertesa i per a evitar avalots, Soley i Castells intervingueren per a calmar els ànims i esperar notícies de la capital.[1]
Les actes dels plens municipals ens permeten observar el rastre polítiques de les accions de Salvador Castells com a membre del grup d'esquerres i posteriorment com a cap del mateix, en demanar la millora de l'enllumenat, el compliment de la llei de secularització dels cementiris, defensa de la postura del govern català en la Llei de Conreus, l'abastament d'aigua o la presentació de queixes per la presència d'una parella de la Guàrdia Civil durant les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, que al seu parer era injustificada i estava condicionant el vot dels electors.[1]
Guerra Civil
L'aixecament militar del 19 de juliol afectà plenament a Premià de Dalt (Maresme), que aleshores passà d'anomenar–se de Sant Pere de Premià a simplement Premià. Després de la crema de l'església de Sant Pere i Sant Flor, l'incautament de cases d'estiuejants rics i els tres (3) morts a mans dels comitès revolucionaris, els senyors del poble es reuniren amb representants del comitè i acordaren posar Salvador Castells com a figura de consens, qui prengué el càrrec d'alcalde interí.[1] La funció de Castells en el càrrec estava centrada en poder frenar les patrulles revolucionàries que pujaven des de Premià de Mar (Maresme) i els efectes devastadors que tenien en la població. Sent però, el Comitè Revolucionari, el vertader amo del poder a la població, es trobà lligat de mans per a poder dur a terme la seva comesa.[1] El 2 d'agost del 1936 era elegit el nou consistori, que feu fora els regidors de la Lliga.
Entre els edictes del nou consistori destaquen el del 3 d'agost en què es demanava a tots els caps militars, combatents i classe de tropa es presentessin davant la Comandància Militar de Mataró (Maresme) i el del 27 d'agost en què s'obria una subscripció popular pro víctimes de la revolta feixista.[1]
El 9 d'octubre, la Generalitat publicà un (1) decret amb la nova normativa dels consistoris, fet que motivà un (1) canvi de govern municipal per a adaptar–s'hi. El nou govern municipal, aleshores en règim de Corporació municipal, es constituí el 19 d'octubre. Un (1) dels tres (3) representants del Partit Republicà Democràtic Federal Català, Vicenç Linares i Sanchís, fou escollit nou alcalde. Salvador Castells i Mas queà fora del nou govern municipal.[1] No es té constància d'activitat política seva, pel que restà de Guerra Civil.
Postguerra
Amb l'entrada de l'exèrcit franquista a Premià de Dalt (Maresme) —encapçalat per la divisió feixista italiana Littorio i el cos d'exèrcit de Navarra—, es creà la primera gestora franquista el 17 de febrer de 1939, encapçalada per Pere Riera i Tay. Començà aleshores la tasca de depuració de responsabilitats dels anteriors governs. Es destituïren funcionaris i es practicaren detencions, entre les quals la de Salvador Castells i Mas.[1]
Bibliografia
Amat i Teixidó, Jordi: La República a Premià, 1931–1939: política i quotidianitat republicana a Premià de Dalt. 4. Clavell, 1997 (Comarcal).
Retrat de Salvador Castells Mas per als arxius penitenciaris (1940).
Lateral del nínxol on descansen les restes de la família Castells.
Salvador Castells i Mas
El passat divendres 17 de desembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement de Josep Comas i Solà (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 17 de desembre de 1868[1] — ibídem, 2 de desembre de 1937), qui fou un (1) astrònom i divulgador científic català, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya. Fill de Benvingut Comas i Andreu, comerciant natural de Figueres (Alt Empordà), i de Francesca Solà, natural de Castelló d' Empúries (Alt Empordà).
Treballs de joventut
De sempre mostrà una gran predilecció pels estudis científics. Tenia quinze (15) anys quan estudià un (1) meteorit que caigué a prop de Tarragona (Tarragonès), i publicà el resultat de la seua recerca en la revista francesa L'Astronomie. També de jove realitzà alguns treballs sobre un (1) eclipsi de Lluna i de la pluja de meteors dels Andromèdids del novembre del 1885. El 1886 començà els estudis de física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona, fins a obtenir la llicenciatura; i tot just acabar la carrera inicià les seves investigacions astronòmiques.
El 1890 començà les seves observacions de Mart amb un (1) telescopi Bardou de cent vuit mil·límetres (108 mm) el resultat de les quals fou la confecció d'un (1) mapa d'aquest planeta, que presentà a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Amb aquest telescopi estudià també Júpiter i el Sol. Cal destacar que Comas s'oposà al corrent liderat per l'astrònom estatunidenc Percival Lowell que proposava l'existència de canals que travessaven la superfície del planeta.
Carrera científica professional
Una vegada acabada la carrera, començà a preparar el doctorat i treballar com a professor substitut a la Facultat de Ciències, però abandonà la carrera a la universitat per una feina que se li oferí el 1897: astrònom de l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Aquest observatori havia estat construït per l'industrial i astrònom aficionat Rafael Patxot, i Comas i Solà hi trobà unes instal·lacions de qualitat on començà a realitzar observacions interessants. Comas i Solà hi treballà des del 1895 fins al 1897, i realitzà un viatge d'estudi a Itàlia i a Sicília dos (2) anys més tard, on visità els principals observatoris i els volcans Vesuvi (Campània) i Etna (Sicília). El 27 de novembre de 1897 es casà amb Teresa Patxot Jubert a Barcelona (Barcelonès) [2] germana de Rafael Patxot.
Eclipsis de Sol dels anys 1900 i 1905
La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (Barcelonès) li encarregà l'organització d'una (1) missió a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) per estudiar l'eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Fou un (1) impulsor de la fotografia i el cinema aplicades a l'astronomia. Aprofitant l'eclipsi de Sol del 1905, una (1) missió de l'Observatori Fabra es desplaçà fins a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) per a observar el fenomen. Comas se serví d'un (1) cinematògraf Gaumont i adaptant–li un (1) prisma de l'espectrògraf, registrà en cinema, per primera vegada al món, l'espectre de la cromosfera solar.
Determinà el diàmetre de Mercuri observant el seu trànsit per davant del Sol del 1907 i 1909.
Observació de Júpiter i Saturn
A principis del segle XX centrà la seva atenció en el planeta Júpiter, les seves nombroses observacions planetàries li permeteren descobrir la interacció entre la Banda Temperada Sud (STB) i la Gran Taca Vermella de Júpiter. Observant els seus satèl·lits, arribà a resoldre els seus discos i detectar–hi detalls d'albedo, i també detectà el casquet polar de Ganimedes.
Respecte a Saturn, les observacions d'aquest planeta foren continuades per Comas i Solà des de 1890 fins a 1937. Entre els resultats més importants podem citar la seva teoria de les variacions lluminoses de l'anell en funció de la diferència d'azimuts, amb relació al seu pla, del Sol i de la Terra; el descobriment del període de rotació de la taca blanca de Barnard (1902) i la rotació diferencial (l'equador gira més de pressa que el pol) de l'atmosfera de Saturn (1903).
L'atmosfera de Tità
Menció a banda són les observacions el 1907 de Tità, que demostraren l'existència d'atmosfera en aquest satèl·lit. Comas i Solà pogué observar una (1) propietat de les atmosferes planetàries denominada enfosquiment dels llimbs. La llum difusa i reflectida pels llimbs travessa un (1) camí més llarg a través de l'atmosfera, i és així més atenuada que la radiació difosa per la resta del disc. L'efecte de d'enfosquiment de Tità, i per tant l'existència d'una (1) atmosfera en el major satèl·lit de Saturn, només pogué ser confirmada el 1944 per Kuiper, el qual ho corroborà espectroscòpicament. Aquests treballs foren publicats en la prestigiosa revista Astronomische Nachrichten el 1908 (179 (4290), pàg. 289–290).
Comas observà i fotografià amb regularitat el retorn del cometa Halley l'any 1910, estudiant–ne l'activitat, canvis de la seva estructura de les cues i erupcions gasoses. Després d'analitzar les adreces i el radiant dels meteors de la pluja del 9 d'octubre de 1915, deduí que aquests procedien del cometa Giacobini–Zinner, i rebé la pluja el nom de Giacobínides.
Els asteroides
També destacà pels seus estudis dels asteroides, ideant un procediment fotogràfic per a reconèixer–los, i se'n descobriren així onze, el primer el 1920, que són els següents: (804) Hispania, (925) Alphonsina en honor d'Alfons el Savi, (945) Barcelona asteroide peculiar per la seva gran inclinació del pla de l'òrbita, (986) Amèlia dedicat a la seva segona esposa, Amèlia Sala, (1102) Pepita, (1117) Reginita, (1136) Mercedes, (1188) Gothlandia, (1626) Sadeya, (1655) Comas Solá i (1708) Polit.
També desenvolupà un (1) nou mètode pel càlcul de les òrbites d'aqueixs astres. Pogué aportar els element orbitals (que determinen amb exactitud l'òrbita de l'asteroide) per a vuit (8) dels astres. Els altres tres (3) no pogueren ser redescoberts fins més tard; el 1927AA fou observat el 1960 per l'observatori de Cincinnati (Ohio, EUA) i anomenat posteriorment Sadeya, i en quedaren dos (2) sense nom (A1929SHA i 1929WG) en morir Comas abans que pogueren ser retrobats.
Comas retrobà (193) Ambrosia (del que no es tenien notícies des del seu descobriment, trenta-set [37] anys abans) i (629) Sernardina i aportà moltes mesures que permeteren determinar amb exactitud les òrbites d'altres asteroides.
Cometa periòdic 32P/Comas Solà
Article principal: 32P/Comas Solà
Se li deuen igualment estudis sobre els cometes, descobrint el 1925 quasi simultàniament amb l'astrònom Schain, el denominat Schain–Comas Solá (C/1925 F), d'òrbita hiperbòlica, que passà pel periheli el 6 de setembre de 1925.
El 4 de novembre de 1926 Comas trobà un (1) cometa periòdic i que amb una (1) òrbita el·líptica s'acosta a la Terra cada vuit coma vuitanta-tres (8,83) anys. Anomenat inicialment 1927f (el sisè cometa trobat aquell any) rebé el nom del seu descobridor una vegada confirmada la seua òrbita: 32P/Comas Solà.
Astrometria i estrelles variables i dobles
En la vessant fotogràfica, Comas preparà un (1) atles de quaranta-tres (43) fotografies de gran camp titulat Atlas Fotográfico de la Zona Eclíptica, considerat el primer atles fotogràfic d'esta zona del cel; també practicà la fotografia estereoscòpica desenvolupant tècniques que li permeteren obtenir mesures astromètriques de gran precisió i descobrir un parell d'estrelles variables, entre les quals cal destacar una variable cefeida a la constel·lació de Libra (TV Librae) i una altra a Orió. Realitzà mesures micromètriques d'unes dues-centes (circa 200) estrelles dobles.
En el camp de la sismologia se li deu una (1) estadística sismològica completa, resultat de les seves observacions efectuades en l'Observatori Fabra i en una (1) estació sismològica pròpia des del 1913, així com una (1) porció d'estudis i treballs, entre els quals fem menció del Cálculo de la profundidad hipocentral de los terremotos, procediment ideat per ell per a determinar aquesta profunditat valenta simplement de les dades d'un (1) sol sismograma i s'eliminaren així, les inevitables discrepàncies horàries que tant influeixen en els mètodes de l'hodògrafa.
El seu paper en la societat
Fou director de l'Observatori Fabra des de la seva creació l'any 1904. Fundà el 1911 la Sociedad Astronómica de España, posteriorment anomenada Sociedad Astronómica de España y América (SADEYA), de la qual fou nomenat president, càrrec que ocupà fins a la seva defunció. Aquesta societat es creà en clar antagonisme amb Salvador Raurich i Eduard Fontserè, els quals havien creat un (1) any abans (1910) la Societat Astronòmica de Barcelona, coincidint amb el pas del Cometa Halley. Els dos (2) científics portaren així la seva rivalitat científica i personal al pla associatiu, però val a dir que si més no aquest fet permeté l'extensió i la divulgació de l'astronomia a molta gent. També fou director del Servei d'Astronomia de la Generalitat durant la Segona República Espanyola i membre d'honor de nombroses societats astronòmiques de l'àrea d'Europa.
Moltíssimes de les seves observacions foren efectuades des del seu propi observatori de Vil·la Urània.[3] En morir el 2 de desembre de 1937 a causa d'una broncopneumònia, llegà sa casa Vil·la Urània i terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona (Barcelonès). Per la seva popularitat, el seu enterrament fou un dels més multitudinaris vistos mai a Barcelona (Barcelonès). Però potser seran les incomptables visites guiades al Fabra i a l'observatori de Vil·la Urània el que més feren per difondre i acostar l'astronomia entre els barcelonins.
També forma part del llegat Comas i Solà la col·lecció completa dels articles de Comas i Solà publicats per l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i donada per Francisco Almor a Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona.
El seu paper divulgador
Comas i Solà tingué una important faceta de periodista i divulgador científic, i deixà un enorme cabal de literatura científica i treballs de divulgació astronòmica. El 1896 començà a escriure una columna quinzenal d'astronomia al diari La Vanguardia, activitat que no s'interrompé fins a la seva mort el 1937.
Entre els seus treballs de divulgació destaquen la seva obra Astronomia (1935) i se citen sovint les seves obres: El cielo, El Cometa Halley, El espiritismo ante la ciencia (una mirada escèptica a la florent moda espiritista de principis de segle),[4] Teoria elemental de sustentación de los aeroplanos, Ensayos de Filosofia Científica, Estadística sismológica de Cataluña i Geografía sismológica de Cataluña, en els quals es demostren els diferents camps científics que interessaven a Comas i Solà. També publicà més de sis-cents (>600) articles en el diari La Vanguardia.
En memòria de la seva aportació a l'astronomia el selenògraf anglès H. P. Wilkins donà el seu nom a un cràter de seixanta-cinc quilòmetres (65 km) de diàmetre que està situat al sud de Serralada Montes i a l'oest del cràter Lagrange; al sud–oest de la cara visible de la Lluna, molt proper al limbe del nostre satèl·lit. El 1973 la Unió Astronòmica Internacional (UAI), organisme responsable entre altres coses de donar els noms a oficials a astres i als seus detalls geogràfics, reformà el nomenclàtor de la Lluna, i Comas Solà perdé el seu cràter per a guanyar–ne un a Mart. El cràter Comas Solà de Mart és un cràter de cent trenta-dos quilòmetres (132 km) de diàmetre, situat a 15° S i 165° W.
Vegeu també
Llibres
J. Comas i Solà: Astronomía y Ciencia General (1907).
J. Comas i Solà: El cielo. Novísima astronomía ilustrada (1929, Casa Editorial Seguí). Ha estat durant molts anys una referència permanent pels aficionats a aquesta ciència.
J. Comas i Solà: Astronomía (1952, Editorial Labor, S.A., ISBN 84-335-5201-5)
J. Comas i Solà: Astronomía (1970, Editorial Ramón Sopena, S.A., ISBN 84-303-0169-0)
J. Comas i Solà: Astronomía, tom 1 (Espasa-Calpe, S.A., ISBN 84-239-6722-0)
J. Comas i Solà: Astronomía, tom 2 (Espasa-Calpe, S.A., ISBN 84-239-6723-9)
J. Comas i Solà: El espiritismo ante la ciencia: estudio crítico sobre la mediumnidad (1986, Alta Fulla Editorial, ISBN 84-86556-10-4)
Referències
«Arxiu Municipal de Barcelona. Detall de registre Naixements.1868.Llibre 4 (480–6116) Registre 5855 foli 264», 1868. Arxivat de l'original el 2018.08.04.
«Arxiu Municipal de Barcelona. Casaments any 1897. registre núm 1533 jutjat "Lonja"».
Adiós a la Vil·la Urània de la Vía Augusta de Barcelona a La Vanguardia, per Meritxell M. Pauné, 4/5/2012 (castellà).
Graus, Andrea: Ciencia y espiritismo en España, 1880–1930. Comares, Granada, 2019. ISBN 978-84-9045-898-3.
Bibliografia
Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador (Ajuntament de Barcelona, 2004, ISBN 84-7609-432-9).
A. Roca Rosell: «J. Comas i Solà, astrónomo de posición. La irrupción de la ciencia en la vida pública catalana». Mundo Científico 6, núm. 56, pàg. 290–303.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Comas i Solà.
Col·lecció completa dels articles de Josep Coma i Solà, conservats a Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona. Arxivat 2009.04.15 a Wayback Machine.
Article del diari ara: El llegat de l'astrònom català Josep Comas Solà en perill. Arxivat 2013.12.24 a Wayback Machine.
Documental sonor de Radio Nacional de España: «Josep Comas Solà, un vigía del espacio».
Josep Comas i Solà
Telescopi equatorial Grubb amb càmera fotogràfica Petzval, usat per Comas per descobrir onze (11) asteroides i dos (2) cometes. Exposat a l'Observatori Fabra.
Josep Comas i Solà
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de Philip Kindred Dick (Chicago, Illinois, EUA, 16 de desembre de 1928 — Santa Ana, Califòrnia, EUA, 2 de març de 1982), qui era un escriptor de ciència–ficció americà. A més a més de quaranta-quatre (44) llibres actualment en impressió, Dick produí un cert nombre de contes i obres menors que es publicaven en revistes pulp. Diverses de les seves històries s'han adaptat a pel·lícules i sèries de televisió com Blade Runner, Minority Report o Desafiament total.[1]
Encara que durant la seva vida fou reconegut per iguals com Stanisław Lem, Robert A. Heinlein o Robert Silverberg, Dick rebéva rebre poc reconeixement públic fins després de la seva mort.
Estil literari
Presagiant el subgènere cyberpunk, Dick portà el món corrupte de Califòrnia a molts dels seus treballs, que exploraven temes sociològics i polítics a les seves primeres novel·les i històries mentre que el seu treball posterior tractava les drogues i la teologia, dibuixant les seves pròpies experiències de vida en novel·les com A Scanner Darkly («un escàner foscament») i VALIS. Els universos alternatius i els simulacres eren mecanismes de trama comuns, amb mons ficticis habitats per gent treballadora comuna, més que les elits galàctiques. «No hi ha cap heroïcitat als llibres de Dick», escrivia Ursula K. Le Guin, «però hi ha herois. Ens recorda a Charles Dickens: el que compta és l'honradesa, constància, bondat i paciència de la gent corrent.»
La seva novel·la The Man in the High Castle (L'home al castell alt) salvava els gèneres d'història alternativa i ciència–ficció, aconseguint el 1963 un Premi Hugo a la millor novel·la.[2] Flow My Tears, The Policeman Said («flueixen les meves llàgrimes, deia el policia»), una novel·la sobre una celebritat que desperta en un univers paral·lel on és completament desconegut, guanyà el 1975 el Premi John W. Campbell Memorial per a la millor novel·la.[2] En aquestes històries, Dick escrivia sobre gent que estimava, posant–los en mons ficticis on es qüestionava la realitat d'idees i institucions. Dick escrivia: «En la meva escriptura fins i tot qüestiono l'univers; em pregunto fins i tot si és real, i em pregunto si tots nosaltres som reals».
Les històries de Dick sovint baixen al nivell de fantasies surrealistes, amb personatges que descobreixen que el seu món diari és una il·lusió, que emanen o d'entitats externes o de les vicissitudes d'un narrador de poca confiança. Charles Platt escriu: «Tot el seu treball comença amb la suposició bàsica que no hi pugui haver una realitat objectiva, senzilla i única». «Tot és una qüestió de percepció. La realitat està subjecta a canviar sota els seus peus. Un protagonista es pot trobar realitzant el somni d'una altra persona, o pot ingressar a un estat provocat per la droga que de fet té més sentit que el món real, o pot creuar a un univers completament diferent.»[3]
Aquests temes característics d'atmosfera de paranoia que generen es descriuen a vegades com «Dickians» o «Phildickians».
Obres
Confessions of a Crap Artist (1959) (traducció catalana: Confessions d'un artista de merda, ISBN 978-84-16804-80-1).
K. Dick a la cultura
Emmanuel Carrère feu un biopic sobre Philip K. Dick.
Referències
Barnett, David: «The endless adaptability of Philip K Dick» (en anglès). The Guardian.
«Philip K. Dick: Won Awards For Science–Fiction Works» (en anglès). NY Times, 03.03.1982.
Platt, Charles: Dream Makers: The Uncommon People Who Write Science Fiction. Berkley Publishing, 1980. ISBN 0-425-04668-0.
Vegeu també
Ubik.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Philip K. Dick.
Un androide dona vida al desaparegut autor de Blade Runner. Arxivat 2006.03.09 a Wayback Machine.
Pàgina oficial Arxivat 2004.10.30 a Wayback Machine (anglès).
Web de A Scanner Darkly (anglès).
The Philip K. Dick Bookshelf, Bibliografia (anglès).
Philip K. Dick in 1962 or earlier. Photo by Arthur Knight. No indication that the copyright was renewed.
Philip Kindred Dick
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el cent quatrè aniversari del naixement de Sir Arthur Charles Clarke, més conegut com a Arthur C. Clarke (Minehead, Anglaterra, Regne Unit, 16 de desembre de 1917 — Colombo, Sri Lanka, 19 de març de 2008),[1] qui fou un escriptor i científic anglès.
Fou autor d'obres de divulgació científica i de contes i novel·les de ciència–ficció, entre les quals trobem traduïdes al català La fi de la infantesa (1953), 2001, una odissea a l'espai (1968) i Encontre amb Rama (1972). Fou també coguionista de la versió cinematogràfica de 2001, una odissea a l'espai. És considerat un dels millors escriptors de ciència–ficció, juntament amb H. G. Wells, Philip K. Dick, Robert A. Heinlein i Isaac Asimov.[2]
El seu relat The Star, publicat el 1955 a la revista Infinity, guanyà el Premi Hugo al millor relat curt un (1) any després.
Publicacions
Selecció d'obres:
Novel·les
Against the Fall of Night (1948, 1953);
The Sands of Mars (1951);
Childhood's End (1953) (versió en català: La fi de la infantesa);
Earthlight (1955);
The City and the Stars (1956);
The Deep Range (1957);
A Fall of Moondust (1961);
Glide Path (1963);
2001: A Space Odyssey (1968) (versió en català: 2001, una odissea espacial, 1991; 2001, una odissea a l'espai, 2000) (pel·lícula de Stanley Kubrick);
Rendezvous with Rama (1972) (guanyador del Premi Nebula el 1973[3] i del Premi Hugo el 1974[4]) (versió en català: Encontre amb Rama);
Imperial Earth (1976);
The Fountains of Paradise (1979) (guanyador del Premi Hugo el 1979[5] i del Premi Nebula el 1980[6]);
2010: Odyssey Two (1982);
The Songs of Distant Earth (1986);
2061: Odyssey Three (1987);
The Ghost from the Grand Banks (1990);
The Hammer of God (1993);
3001: The Final Odyssey (1997) (versió en català: 3001, l'odissea final);
Time's Eye (2003) (A Time Odyssey #1);
Sunstorm (2005) (A Time Odyssey #2);
Firstborn (2007) (A Time Odyssey #3).
Històries curtes
Expedition to Earth (1953);
Reach for Tomorrow (1956);
Tales from the White Hart (1957);
The Other Side of the Sky (1958);
Tales of Ten Worlds (1962);
The Nine Billion Names of God (1967);
The Wind from the Sun (1972);
The Best Of Arthur C. Clarke 1937–1955 (1982);
The Sentinel (1983);
Tales From Planet Earth (2001);
No ficció
Interplanetary Flight: an introduction to astronautics. Temple Press, Londres, 1950. ISBN 0-425-06448-4.
The Exploration of Space, Harper & Brothers, Nova York, 1951.
The Exploration of the Moon, amb R. A. Smith, Harper Brothers, Nova York, 1954.
The Coast of Coral (1955).
Boy Beneath the Sea (1958). ISBN 0060212667.
Voice Across the Sea. Harper, Nova Hork, 1958.
Profiles of the Future: An Inquiry into the Limits of the Possible (1962).
The Treasure of the Great Reef, with Mike Wilson. Harper & Row, Nova York, 1964.
Voices from the Sky: Previews of the Coming Space Age. Harper & Row, Nova York, 1965.
The Promise of Space (1968).
The View From Serendip, Random House, 1977. ISBN 0-394-41796-8.
Astounding Days: A Science Fictional Autobiography. Gollancz, Londres, 1989.
How the World Was One: Beyond the Global Village, Bantam, 1992. ISBN 0-553-07440-7.
Greetings, Carbon–Based Bipeds!: Collected Essays, 1934–1998. St. Martin's Press, Nova York, i Voyager, Londres, 1999.
Vegeu també
Referències
Adéu a l'autor de '2001, una odissea a l'espai', Vilaweb, 19 de març de 2008.
Hoppa, Jocelyn: Isaac Asimov: Science Fiction Trailblazer (en anglès). Enslow Publishers, Inc., 2009, pàg. 6. ISBN 0766029611.
«1973 Award Winners & Nominees». Worlds Without End.
«1974 Award Winners & Nominees». Worlds Without End.
«1979 Award Winners & Nominees». Worlds Without End.
«1980 Award Winners & Nominees». Worlds Without End.
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Arthur C. Clarke.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arthur C. Clarke.
Sir Arthur C. Clarke at his home in Colombo, Sri Lanka. A visionary who predicted artificial intelligence and communications satellites that orbit the earth in fixed positions, Clarke characterizes the slow rebuilding process in the tsunami zone as «survival of the fittest.» He enjoys listening to a media file of the wind of Titan, contemplates a future with «more people living off earth than on,» who travel the «future homes of mankind» via space elevators. «Good wishes» he said this week, «to aspiring astronauts and cosmonauts» who will «go into space and look at the home planet.»
Arthur Charles Clarke
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement i el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Dolores Medio Estrada (Oviedo, Astúries, Espanya, 16 de desembre de 1911 — ibídem, 16 de desembre de 1996), qui fou una novel·lista asturiana en castellà. La seva obra més important és Nosotros los Rivero (1953), amb la qual guanyà el Premi Nadal de novel·la.[1] Generalment s'inclou en la Generació del 36.[2]
Estudià magisteri, i exercí com a mestra a Nava (Astúries) fins que el 1945 guanyà el Premi Concha Espina en un concurs organitzat pel setmanari Domingo, de tirada estatal. Això li permeté traslladar–se a Madrid (Espanya), on col·laboraria amb la revista, sota el pseudònim d'Amaranta, i es matricularia a l'Escola de Periodisme. Quan el 1952 guanyà el Premi Nadal es pogué dedicar exclusivament a la literatura.
El 1963 començà la seva trilogia Los que vamos a pie amb la novel·la Bibiana, en el qual es relaten els fets (autobiogràfics, com gran part de la seva obra) relatius a la manifestació en suport als miners que la portà a presó, experiència que també relatà a Celda común. Obtingué també el Premi Sésamo amb Andrés.
És una de les màximes representants de la literatura social a Espanya, així com de l'estètica social realista, i fou molt aclamada durant la dècada dels cinquanta (50), fins ben entrats els seixanta (60), moment en què la literatura social perdé protagonisme.
El 2003 s'inaugurà a Oviedo (Astúries) l'escultura coneguda com a «Dolores Medio», un bust gegant de l'escriptora a la plaça que porta el seu nom.
Obres seleccionades
Nosotros los Rivero (1953);
Funcionario público (1956);
Diario de una maestra (1961);
El señor García (1966);
Farsa de verano (1973);
Atrapados en la ratonera (1980);
El fabuloso mundo de Juan sin Tierra (1981);
El Urogallo (1982).
Referències
«Dolores Medio Estrada». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
De la Fuente, Inmaculada: «Dolores Medio–Tuya Estrada | Real Academia de la Historia». Reial Acadèmia de la Història.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dolores Medio Estrada.
Dolores Medio. Oviedo
Dolores Medio Estrada
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Jacques Pâris de Bollardière (Châteaubriant, Loira Atlàntic, País del Loira, França, 16 de desembre de 1907 — Guidel, Ar Mor–Bihan Bretanya, França, 22 de febrer de 1986), qui fou un oficial general de l'exèrcit francès, que combaté a la Segona Guerra Mundial, la guerra d'Indoxina i la guerra d'Algèria. També fou una de les grans figures de la no–violència a França.
Família
La família Pâris de Bollardière és una antiga família burgesa del Delfinat, que ha donat diversos oficials militars a França.[1] Un avantpassat de Jacques Pâris de Bollardière havia estat Antoine Pâris (1541–1602), notari reial de Réaumont (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps), i estava emparentat amb els germans Pâris, financers sota el regnat del rei Lluís XV.[2]
Carrera militar
Fill de René Pâris de Bollardière, oficial d’infanteria colonial, Jacques Pâris de Bollardière estudià al col·legi Saint–Sauveur de Redon (Ille i Vilaine, Bretanya), abans d'incorporar–se al Pritaneu militar nacional (institut militar) de La Flèche (Sarthe, País del Loira). El 1927 ingressà a l'Escola Militar Especial de Saint–Cyr (Yvelines, Illa de França).
Havent convertit en el seu ídol al general Lyautey, a qui pogué conèixer en la seva infància, es mostrà indisciplinat i hagué de repetir.[3] Sortí finalment de l'escola tres (3) anys més tard amb el grau de sergent en cap (es tracta d'una [1] sanció: els estudiants surten normalment al cap de dos [2] anys amb el grau de sotstinent). Assignat al CIII Regiment d'Infanteria de Bastia, fou ascendit a tinent el 1932. Adscrit el 1935 a la Legió Estrangera, el destinaren al I Regiment d'Infanteria Estrangera de Saïda, Algèria, i l'any següent s'uní al IV regiment a Marràqueix (Marroc).
Segona Guerra Mundial
Assignat a la XIII semibrigada de la Legió Estrangera el febrer del 1940, es convertí en capità i participà en la Campanya de Noruega. Desembarcat a Brest (Finisterre, Bretanya) el 13 de juny, presencià la debacle de França i decidí fugir a Londres (Anglaterra, Regne Unit). S'embarcà en un vaixell d’arrossegament a Paimpol (Costes del Nord, Bretanya) i s'uní a les Forces Franceses Lliures, el que li valgué la pena de mort pel règim de Vichy.
Amb la XIII semibrigada de la Legió Estrangera participà en les campanyes del Gabon, el novembre del 1940, i d'Eritrea. El seu paper en la presa de Massaua (Eritrea) li valgué l'honor de ser condecorat amb la Creu d'Alliberament. Amb la I Divisió Lleugera Francesa Lliure, participà a la campanya de Síria. Promogut comandant del batalló el setembre del 1941, comandà el primer batalló estranger a Líbia, sobretot a la batalla d'El Alamein (Egipte), on fou ferit al braç per una (1) bomba. La decisió de retirada que prengué durant aquesta operació d'El Himeimat fou jutjada negativament pels seus superiors, que decidiren no retornar–li el comandament quan sortí de l'hospital.[3] Hospitalitzat durant vuit (8) mesos, tornà a la seva unitat el 15 de juny de 1943 a Susse, Tunísia.
L’octubre del 1943 s'incorporà a l'Oficina Central d'Informació i Acció (Bureau central de renseignements et d'action – BCRA) i es convertí en paracaigudista. Saltà en paracaigudes a Mourmelon (Marne, Gran Est de França) el 12 d'abril de 1944 per a comandar la missió «Citronelle», que consistia a organitzar els combatents dels Maquis des Manises a les Ardenes. En el si d'aquesta operació cent sis (106) guerrillers mal armats, mal organitzats i mal preparats, aïllats al bosc i sense ajuda, foren massacrats pels alemanys, i només cinquanta (50) homes aconseguiren amb Bollardière fugir–ne vius.[3] Del 20 de juliol al 6 de setembre, aconseguí amb els seus homes causar greus pèrdues als alemanys.[3]
En tornar de la seva missió el 20 de setembre, prengué el comandament del III Regiment d'Infanteria / III Regiment de Caçadors Paracaigudistes (RCP – Régiment de chasseurs parachutistes) de la brigada britànica del SAS. Saltà als Països Baixos el 7 d'abril de 1945,[4] durant l'operació Amherst, amb la qual grups reduïts de combatents saltaren a la reraguarda de l'enemic amb l'objectiu de sabotejar–ne les comunicacions. L'operació fou un gran èxit.[3]
Jacques de Bollardière fou un dels francesos més condecorats de la Segona Guerra Mundial. Entre d'altres reconeixements rebé les insígnies de Gran Oficial de la Legió d’Honor i Company de l’Alliberament, i fou condecorat dues (2) vegades amb l’Ordre del Servei Distingit (DSO).
Després de la guerra
Fou ascendit a tinent coronel al final de la guerra i prengué el comandament dels dos (2) regiments SAS francesos (esquadrons, II i III RCP), que es convertirien en el I RPIMa (I Regiment de Paracaigudistes d'Infanteria de la Marina, l'equivalent francès del SAS britànic), el febrer del 1946. Desembarcà a Saigon (Vietnam) amb la força expedicionària francesa a l'Extrem Orient un (1) mes després, tornà a França el 1948 i després comandà les tropes aerotransportades a Indoxina del 1950 al 1953.
Assignat al Centre d'Alts Estudis Militars l'octubre del 1953 i després a l'Escola de Guerra, on ensenyà tàctiques per a les tropes aerotransportades, es feu càrrec de dues (2) brigades a Algèria el juliol del 1956. El desembre del mateix any fou ascendit a general de brigada, i es convertí en el general més jove de l'exèrcit francès. Expressà els seus temors sobre la guerra d'Algèria molt aviat.[3] Aleshores tenia sota el seu comandament com a tinent de reserva Jean–Jacques Servan–Schreiber, a qui autoritzà viatjar per Algèria per a mantenir contactes amb periodistes, amb els que posava l'accent en accions social en detriment de la lluita contra les tropes rebels.[3]
Tanmateix el deteriorament de la situació del sector d'on era responsable Pâris (cent vuitanta-sis [186] assassinats i cinquanta-sis [56] granges abandonades el 1956) dugué el general Massu a iniciar una investigació que mostrà tant la ineficàcia de la repressió en aquest sector com el mal comportament de la tropes.[3] Llavors Pâris de Bollardière demanà ser rellevat del seu comandament per la manca de mitjans i per l'estructura de la jerarquia que el situava sota les ordres de Massu.[3]
Compromís contra la tortura a Algèria
Només arribar a França parlà públicament de la tortura a Algèria, amb motiu de la publicació del llibre de Jean–Jacques Servan–Schreiber Lieutenant en Algérie.[3] La presa d'un posicionament públic a L'Express, diari fundat per Servan– Schreiber, li valgué el 15 d'abril de 1957 una sanció de seixanta (60) dies de reclusió a La Courneuve (Sena Saint–Denis, Illa de França).[5][6]
Davant les atrocitats comeses pels nazis contra els Maquis des Manises durant la Segona Guerra Mundial, adquirí la convicció que la tortura és característica dels règims totalitaris. Jacques de Bollardière fou l'únic oficial superior en aquell moment[7] que condemnà obertament l'ús de la tortura durant la Guerra d'Algèria i denuncià als seus superiors «certs procediments» que practicava l'exèrcit francès durant els interrogatoris.[6]
Escrigué uns anys més tard: «Penso amb un respecte infinit en aquells dels meus germans, àrabs o francesos, que han mort com Crist, a mans dels seus semblants, assotats, torturats, desfigurats pel menyspreu dels homes».[8]
Donant suport al periodista Jean–Jacques Servan-Schreiber en la seva denúncia de la tortura, Jacques Pâris de Bollardièr escrigué aquestes paraulesː[9]
La guerra no és més que la perillosa malaltia d'una humanitat infantil que busca dolorosament el seu camí. La tortura, aquest diàleg de horror, és només el revers horrible de la comunicació fraterna. Degrada a qui la infligeix encara més que al qui la pateix. Cedir davant la violència i la tortura és, per la incapacitat de creure en l’home, renunciar a construir un món més humà.
Beneficiant–se del suport de Gaston Defferre,[3] fou nomenat adjunt del general comandant superior de les forces armades de la zona de defensa de l'AEF–Camerun, després a Coblença (Renània–Palatinat, Alemanya) i rebé càrrecs honoraris que l'apartaren del comandament. Dimití en el moment del cop dels generals (abril del 1961), per no haver pogut obtenir un lloc a Algèria, com desitjava.
Declarà en aquesta ocasió: «El cop militar d'Alger em convenç per a deixar un exèrcit que s'aixeca contra el país. No hi havia cap dubte que hauria estat còmplice d’una aventura totalitària».
La nit del 22 al 23 de setembre de 1961, la casa dels seus pares, la de Laurent Schwartz (activista contra la tortura, membre del comitè Maurice–Audin i signant del Manifest dels 121) i la llibreria del setmanari anticolonial Témoignage chrétien foren atacades.[10]
La no–violència
Jacques Pâris de Bollardière participà en diverses lluites socials dels anys setanta (70),[3] sempre sota unes conviccions inseparables de la fe cristiana. La seva trobada amb Jean–Marie Muller el 1970 accentuà la seva inclinació esquerrana i pacifista.[3][11] Es convertí en membre actiu del Moviment per una Alternativa No–Violenta (MAN – Mouvement pour une alternative non–violente) juntament amb la seva dona Simone. Participà la lluita del Larzac, amenaçat per l'ampliació del camp militar de la regió. El 17 de juliol de 1973 fou arrestat a Moruroa (Polinèsia francesa) mentre es manifestava pacíficament contra les proves nuclears atmosfèriques (i més generalment contra la dissuasió nuclear). La marina francesa abordà el seu veler, el divendres, mentre es trobava fora de les aigües territorials, però dins del perímetre de seguretat delimitat per la prova nuclear. El «comando Bollardière» estava format per Jean Toulat, Jean–Marie Muller i Brice Lalonde.
En una llarga entrevista apareguda a la publicació Lettre des objecteurs, arribà a dir, «Sóc objector de consciència».[12]
També fou president de l'Associació per a l'Habitatge i la Promoció Social del 1968 al 1978, membre d'associacions regionalistes bretones i teòric de la defensa civil no–violenta.
El 1982 tingué l'oportunitat de reintegrar–se a l'exèrcit gràcies a la Llei de rehabilitació militar. Aquesta llei permetia als colpistes i a alguns oficials que es resistiren al cop de 1961 que s'incorporessin a files. Pâris de Bollardière trobà el plantejament de la llei fora de lloc i un gest que arribava massa tard, i rebutjà tenir el mateix tractament.
Morí a la seva residència de Vieux–Talhouët, a Gwidel (Ar Mor–Bihan, Normandia), el 22 de febrer de 1986. Fou enterrat a Gwened (Ar Mor–Bihan, Normandia), al cementiri de Boismoreau.
Honors
Creu de guerra 1939–1945 (cinc [5] citacions);
Creu de Guerra (per Bèlgica);
Ordre del servei distingit (pel Regne Unit);
Oficial de l'Ordre de la Corona (per Bèlgica).
Obra
Bataille d'Alger, bataille de l'homme, Éditions Desclée de Brouwer, París, 1972.
Le Bataillon de la Paix, Éditions Buchet-Chastel, París, 1974 (obra col·lectiva).
La Guerre et le désarmement, París, 1976.
Referències
Dioudonnat, 2012, pàg. 617.
Cheynet De Beaupré, 2006, pàg. 156–157.
Faivre, 2017, pàg. 30-33.
«A Soldier for Peace» (en anglès). Jacobin, 20.06.2018.
Jean–Jacques Servan–Schreiber, director de L'Express, i lloctinent sota les ordres de Bollardière a Algèria, publicà al seu diari articles que parlaven de l'experiència personal algeriana durant el seu període de reserva. Arran d'això se l'acusà d’haver minat la moral de l’exèrcit, ja que els articles denunciaven l’actitud del govern francès, malgrat no abordar el tema de la tortura. Citant en els seus articles al seu antic cap, amb pseudònim, aquest confirma en una carta al diari que el que informa Servan–Schreider és cert. La carta aparegué a L'Express el 29 de març de 1957, sense que els superiors de Bollardière haguessin donat el seu consentiment.
21 de març de 1957
Benvolgut Servan–Schreiber,
Em pregunteu si considero que els articles publicats a L’Express, sota la vostra signatura, minaran la moral de l’exèrcit i el deshonraran als ulls de l’opinió pública. Vau servir durant sis (6) mesos a les meves ordres a Algèria, amb una preocupació evident per ajudar–nos a identificar, mitjançant una visió sincera i objectiva de la realitat, regles d'acció que fossin efectives i dignes del nostre país i del seu exèrcit.
Crec que era molt desitjable que després d’haver viscut la nostra acció i compartir els nostres esforços, fessis la teva feina com a periodista posant èmfasi en l’opinió pública sobre els aspectes dramàtics de la guerra revolucionària que estem enfrontant i l’espantós perill que tindrem si perdem de vista, sota la fal·làcia d’una efectivitat immediata, els valors morals que han estat fins ara mantenidors de la grandesa de la nostra civilització i del nostre exèrcit. Us envio l'assegurança de la meva estima […]
La seva carta causà un gran enrenou i li valgué, el 15 d'abril, una sanció de seixanta (60) dies a la fortalesa de La Courneuve.«Bollardière, le général qui a dit «non».» (en francès). Libération, 14.06.2001.
Merom, 2003, pàg. 115.
«Carhaix : inauguration de la statue du général de Bollardière» (en francès). France 3 – Bretagne, 19.03.2019.
«Il y a cinquante ans, le général Jacques de Bollardière condamnait la pratique de la torture» (en francès). Histoire coloniale et postcoloniale, 28.11.2007.
«Quatre attentats à Paris» (en francès). Le Monde, 25.09.1961.
Debard, 2020, pàg. 4 del Cahier des affiches.
Pâris de Bollardière, des. 1972 – gen. 1973, pàg. 4–7.
Bibliografia
Cheynet De Beaupré, Marc: Joseph Pâris Duverney et ses frères. Financiers dauphinois à la cour de Louis XV, Bernard Pâris de Bollardière (en francès). Éditions Les Presses du Midi, 2006. ISBN 2-87867-737-4.
Debard, Mireille: Là (en francès). La Passe du vent, Genouilleux, 2020, pàg. 192. ISBN 978-2-84562-362-0.
Dioudonnat, Pierre-Marie: Le Simili–Nobiliaire–Français (en francès). Éd. Sedopols, 2012. ISBN 978-2904177231.
Faivre, Maurice: «Jacques de Bollardière, compagnon de toutes les libérations» (en francès). La Nouvelle Revue d'histoire, 88, 2017, pàg. 30–33.
Merom, Gil: How Democracies Lose Small Wars: State, Society, and the Failures of France in Algeria, Israel in Lebanon, and the United States in Vietnam (en anglès). Cambridge University Press, 2003. ISBN 978-0-521-00877-8.
Pâris de Bollardière, Jacques: «Pour une défense démocratique». Lettre des objecteurs, 16 de desembre de 1972 – gener del 1973.
Le général Jacques Pâris de Bollardière à Morlaix (Finistère, France) en mars 1983.
Creu de l'Alliberament.
Jean–Jacques Servan–Schreiber el 1968.
Jacques de Bollardière (dreta) a l'altiplà de Larzac, protestant contra l'extensió del campament militar als anys setanta. A la seva esquerra, els filòsofs de la no–violència Jean-Marie Muller i Lanza del Vasto.
Jacques Pâris de Bollardière
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement de Ryu Gwansun (Cheonan, Corea del Sud, 16 de desembre de 1902 — Seodaemun Prison, Corea del Sud, 28 de setembre de 1920) també coneguda com a Yu Gwansun o Yoo Kwan–soon, qui fou una (1) de les líders del que es conegué com a Moviment Primer de Març[a] contra l'ocupació de l'Imperi colonial japonès de Corea a Chungcheong del Sud. Guardonada a títol pòstum amb l'Orde del Mèrit de la Independència el 1962,[1] esdevingué un símbol de la lluita coreana per a la independència.[2]
Vida primerenca i educació
Ryu Gwansun nasqué a Cheonan, a Corea del Sud, el 1902. Des de la primera infància, el seu pare l'animà a desenvolupar una gran devoció per Déu i per l'orgull nacional coreà. Hom la considerava una nena intel·ligent i memoritzava els passatges de la Bíblia després d'escoltar–los només una (1) vegada. Una (1) de les seves professores, una (1) missionera anomenada Alice Sharp, la remeté a la Universitat de Dones Ewha, avui coneguda com a Universitat Ewha, a Seül (Corea del Sud). Hi pogué assistir a través d'un (1) programa de beques que requeria que els destinataris treballessin com a professors després de la graduació. El 1919, mentre era estudiant a la universitat, fou testimoni directe dels inicis del Moviment Primer de Març. Amb d'altres cinc (5) companyes s'uní al moviment i participà en manifestacions a Seül (Corea del Sud).[3][4]
Activisme. Manifestacions per la independència
L'1 de març de 1919, la ciutat de Seül (Corea del Sud) fou desbordada per les manifestacions de persones de tot el país que protestaven per la participació japonesa a Corea. Gwansun abandonà Seül (Corea del Sud) després que el 10 de març es rebé l'ordre del govern japonès que totes les escoles coreanes, inclosa la Universitat Ewha, es tanquessin en resposta a les protestes en curs per a la independència. Tornà a casa seva a Jiryeong–ri (ara Yongdu–ri), on prengué un paper més actiu en el moviment de protesta.[5][6][7]
Amb la seva família i d'altres activistes, Gwansun començà a fomentar un ressentiment públic contra l'ocupació japonesa. Visità esglésies per explicar–li a d'altres persones les manifestacions pacifiques a Seül (Corea del Sud), i organitzà una manifestació per a la independència a la qual convocà localitats veïnes com Yeongi, Chungju, Cheonan i Jincheon (Corea del Sud). La manifestació començà l'1 d'abril de 1919, al mercat d'Aunae, a les nou del matí (9 h am). Hi participaren uns tres mil (circa 3.000) manifestants,[3] cridant «Llarga vida a la independència de Corea!» (대한 독립 만세). A la una del migdia (13 h pm), la policia japonesa intervingué dispersant els manifestants, i arrestà Gwansun i d'altres persones. Esdevingué un caos i es dispararen trets d'arma que mataren els pares de Gwansun. Com a resultat resultaren dinou (19) víctimes mortals i trenta (30) d'altres ferides pels militars japonesos.[3]
Empresonament, tortures i mort
La policia japonesa oferí a Gwansun una sentència més curta a canvi d'admetre el seu crim i cooperar en trobar els altres organitzadors de la protesta. Es negà a revelar la identitat o el parador de qualsevol dels seus col·laboradors fins i tot després de ser torturada.[8]
Inicialment fou retinguda a les dependències de la policia militar de Cheonan (Corea del Sud) i després fou traslladada a la presó de la policia de Gongju (Corea del Sud). En el judici, a la cort local d'aquesta ciutat el 9 de maig, Gwansun argumentà que els processos foren controlats per l'administració colonial japonesa, la llei del governador general de Corea, i fou supervisada per un jutge japonès assignat. Malgrat els seus intents d'obtenir el que creia que era un judici just, rebé un veredicte de culpabilitat dels càrrecs de sedició i violació de la llei de seguretat, i fou sentenciada a cinc (5) anys de presó a Seodaemun. Durant el seu empresonament, Gwansun continuà donant suport al moviment d'independència coreà fet pel qual rebé cops i patí altres formes de tortura a mans dels funcionaris de la presó japonesos. L'1 de març de 1920 Gwansun organitzà una manifestació massiva amb els seus companys de presó en honor del primer aniversari de l'1 de març del moviment per a la independència.[3] A conseqüència de les seves continues activitats de protesta, fou traslladada a una altra presó i morí tres (3) mesos abans del seu alliberament el 28 de setembre de 1920, resultat de complicacions vitals per les tortures i pallisses que rebé.[b][11]
Els funcionaris japonesos de primer moment es negaren a lliurar el cos a fi d'amagar la causa de la seva mort, però finalment el lliuraren a Lulu Frey i Jeannette Walter, directores de l'antiga escola de Gwansun, que havien expressar públicament les seves sospites de tortura. S'informà que el cos havia estat tallat en trossos però Walter, que la vestí per al seu funeral, negà que fos cert.[12] El 14 d'octubre de 1920 se celebrà el funeral de Ryu Gwansun a l'església de Jung–dong pel ministre Kim Jong–wu i el seu cos fou enterrat al cementiri públic Itaewon (Corea del Sud), que a posterioritat fou destruït. Després que Corea guanyés la independència, es construí un memorial en el seu honor, amb la cooperació de la província de Chungcheong del Sud i la ciutat de Cheonan (Corea del Sud).[13]
Notes
a) El Moviment Primer de Març fou una demostració pacífica del poble coreà contra el domini japonès.
b) Segons els registres de novembre de 2011, de les quaranta-cinc mil (45.000) persones que foren arrestades en relació amb les protestes durant aquest període, set mil cinc-centes (7.500) moriren a mans de les autoritats japoneses.[9][10]
Referències
«Korea’s Joan of Arc latest figure in East Asia’s colonial propaganda war».
«Society: The March 1st Independence Movement and its big sister». 10 Magazine.
«Yu Gwan–sun, the Indefatigable Independence Fighter». Korea Communications Commission, 2013.
[enllaç sense format] http://www.cheonan.go.kr/yugwansun/sub01_03.do, 천안시 유관순 열사 기념관 어린시절과 학창시절.
Books, L. L. C. «Korean People Who Died in Prison Custody: Yu Gwan-Sun, Yun Dong–Ju, Pak Paengnyeon, Kim Jeong–Ho,». General Books LLC, 01.05.2010.
Famous Koreans: Six Portraits – Yu, Kwan-Sun (1904–20) – Per Mary Connor a aasianst.org.
[enllaç sense format] http://www.cheonan.go.kr/yugwansun/sub01_04.do, 천안시 유관순 열사 기념관 3.1 만세운동.
[enllaç sense format] http://www.cheonan.go.kr/yugwansun/sub01_05.do, 천안시 유관순 열사 기념관 아우내 만세운동.
[enllaç sense format] http://www.cheonan.go.kr/yugwansun/sub01_06.do, 천안시 유관순 열사 기념관 옥중투쟁.
Richmond, 2012, pàg. 294–.
Living Dangerously in Korea: The Western Experience 1900–1950, Clark, Donald N. (Norwalk, CT: Eastbridge, 2003).
[enllaç sense format] http://www.cheonan.go.kr/yugwansun/sub01_07.do, 천안시 유관순 열사 기념관 열사의 순국.
Bibliografia
Richmond, Simon: Seoul city guide. Footscray: Lonely Planet, 2012. ISBN 978-1-74321-363-6.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ryu Gwansun
Ryu Gwan–sun
Estàtua de bronze de Ryu Gwansun en el seu memorial
Ryu Gwansun
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-tresè aniversari del naixement de Leopold I de Bèlgica (Coburg, Baviera, Alemanya, 16 de desembre de 1798 — Brussel·les, Bèlgica, 10 de desembre de 1865). Príncep saxó que es convertí en el primer rei dels belgues (1831–1865) per voluntat del Parlament sobirà de Bèlgica.
Origen
Fill del duc Francesc Frederic de Saxònia–Coburg Saalfeld i de la princesa Augusta de Reuss era net del duc Ernest Frederic de Saxònia–Coburg Saafeld i de la princesa Sofia de Brunsvic–Wolffenbüttel per via paterna, mentre que via materna ho era del comte Enric XXIV de Reuss i de la comtessa Carolina Ernestina zu Erbach–Schönberg.
Família
El príncep es casà en primeres núpcies amb la princesa Carlota del Regne Unit, filla del rei Jordi IV del Regne Unit i de la princesa Carolina de Brunsvic–Wolfenbüttel. La parella no tingué descendència.
El príncep tornà a contraure matrimoni, aquesta vegada ho feu amb Carolina Bauer. Aquest matrimoni morganàtic fou d'escassa durada, ja que l'artista retornà al món de la interpretació, la qual cosa provocà la ruptura del matrimoni.
El príncep tornà a casar–se, aquesta vegada amb la princesa Lluïsa d'Orleans filla del rei Lluís Felip I de França i de la princesa Maria Amèlia de Borbó–Dues Sicílies, que era filla del rei Ferran I de les Dues Sicílies i de l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria. La parella s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) i tingueren quatre (4) fills:
SAR el príncep Lluís Felip de Bèlgica nat el 1833 i mort el 1834.
SM el rei Leopold II de Bèlgica nat el 1835 i mort el 1909 a Brussel·les (Bèlgica). Es casà amb l'arxiduquessa Maria Enriqueta d'Àustria.
SAR el príncep Felip de Bèlgica nat el 1837 i mort el 1905 a Brussel·les (Bèlgica) es casà amb la princesa Maria de Hohenzollern-Sigmaringen.
SAR la princesa Carlota de Bèlgica nascuda el 1840 a Brussel·les (Bèlgica) i morta el 1927 a un convent belga. Es casà amb l'arxiduc austríac que esdevindria emperador mexicà Maximilià I de Mèxic.
L'any 1830 se li oferí la Corona del nou estat grec. Malgrat tot, la posició de les potències internacionals a l'hora d'escollir candidat pel nou tron de Grècia no veieren en Leopold un candidat ideal. Les desavinences provocaren la no–acceptació per part del príncep saxó. Finalment, després de la revolució belga acceptà el tron belga,[1] ja que les potències si que li mostraren el seu acord absolut en aquest cas concret.
El rei també tingué dos (2) fills amb la seva amant, Arcadia Claret creada baronessa von Eppinghoven. Els fills foren el baró Jordi von Eppinghoven (1849–1904) i el baró Artur von Eppinghoven (1852–1940).
Regnat
Amb l'obertura de la línia de tren entre Brussel·les i Mechelen (Bèlgica) el 5 de maig de 1835, un dels desitjos del monarca es convertí en realitat: fer de Bèlgica el primer país d'Europa continental a tenir línia de tren en funcionament.
El 1840 arreglà el casament del seu nebot el príncep Albert de Saxònia–Coburg Gotha amb una altra seva neboda la princesa i després reina Victòria I del Regne Unit.
Leopold intentà, sense èxit, introduir a Bèlgica part de la protecció social existent ja al Regne Unit malgrat que no tingué èxit en el tràmit parlamentari. Aquesta legislació feia referència a la protecció de les dones i la mainada en les activitats industrials.
Respecte a l'onada de revolucions que afectaren Europa l'any 1848, i que derrocaren al seu sogre el rei Lluís Felip I de França, Bèlgica mantingué una posició de neutralitat, posició que es pogué mantenir gràcies als contactes diplomàtics que el mateix monarca mantingué amb les cancelleries europees.
El constant temor a una annexió francesa feu que el monarca s'acostés a Prússia a la qual intentà emmirallar–se.
Referències
Paxton, J.: The Statesman's Year-Book 1974–75: The Encyclopaedia for the Businessman–of–the–World (en anglès). Springer, 2016, pàg. 760. ISBN 0230271030.
1840 portrait of King Leopold I (King of the Belgians) by Winterhalter
Leopold I de Bèlgica
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-unè aniversari del naixement de Barbe–Nicole Clicquot (francès: Barbe–Nicole Clicquot–Ponsardin) (Reims, Marne, Gran Est de França, 16 de desembre de 1777 — Boursault, Marne, Gran Est de França, 29 de juliol de 1866), de casada Clicquot, i anomenada la Vídua Clicquot, qui fou una empresària francesa i la primera dona a dirigir una casa productora de xampany.[1][2]
Biografia
Barbe–Nicole Ponsardin era la filla del baró Ponce–Jean Nicolas Ponsardin. De nena, fou escolaritzada a l'abadia Saint–Pierre–les–Dames, establiment del qual el seu pare la retirà, poc abans de la Revolució. L'amagà aleshores a casa d'una modista. Passats els mesos anomenats d'El Terror, tornà a viure amb els seus pares, a la casa familiar, on rebé educació particular.[3][4][5][6]
Barbe–Nicole Ponsardin es casà amb François Clicquot el 12 de juny de 1798. La cerimònia tingué lloc en unes caves, amb un prevere rebel a la Constitució Civil del Clergat que s'adoptà durant la Revolució Francesa, el qual regalà a la parella un Dom Pérignon.[5][6]
Amb el seu marit, recorregué els serrals i les terres i tots els dominis del xampany, i, junts, es feren càrrec del negoci complementari de distribució de vins del seu sogre. Ella s'implicà en el pla empresarial de produir els seus propis vins i xampanys i vendre'ls per Europa com a productes de luxe. Tot i que l'exportació era aleshores una aventura incerta i no tenien experiència vitivinícola, n'aprengueren junts.[5]
François Clicquot morí el 23 d'octubre de 1805 sembla que víctima d'unes «febres tifoidees» i la vídua Clicquot es feu càrrec tota sola de l'empresa.[4]
Ella moriria a Boursault (Marne, Gran Est de França), el 29 de juliol de 1866, a l'edat de vuitanta-vuit (88) anys. I descansa a Reims (Marne, Gran Est de França), al cementiri del Nord.[7][3]
Al capdavant de l'establiment Clicquot
En quedar vídua –quan tenia vint-i-set (27) anys i ja era mare d'una nena de tres (3) anys–, Barbe–Nicole Clicquot–Ponsardin decidí oposar–se a la venda de les vinyes i prendre les regnes de l'establiment, malgrat les objeccions inicials de la seva família. I així es feu càrrec de l'empresa de xampany que havia dirigit des del 1772 el seu marit. S'envoltà llavors de Louis Bohne, així com d'Alexandre Fourneaux, de la casa de xampanya Fourneaux & Cie (avui Taittinger). Davant les dificultats de l'empresa, aquest últim s'allunyaria de Barbe–Nicole Clicquot l'any 1810.[5][6][8][4][8]
Més endavant, el seu sogre acceptaria d'ajudar–la i esdevingué un important mecenes. L'any 1811 comercialitzà la collita Vin de la comète, d'una qualitat excepcional.[4]
La tècnica del remogut
Dues (2) innovacions consagraren definitivament el seu producte i ella mateixa com la gran dama del xampany. El 1816 inventà un (1) sistema que millorava la qualitat del vi escumós, perquè permetia obtenir «vins més clars, nets i límpids» i n'agilitzava la producció el pupitre de remogut.
Consistia a col·locar les ampolles en posició invertida en un (1) pupitre inclinat i anar–les girant un vuitè (1/8) de volta cada dia perquè els residus se situessin al coll de l'ampollla. Les brosses que s'hi anaven dipositant s'eliminaven només canviant el suro, i no havent de traspassar el vi d'una ampolla a una altra, com s'havia fet fins aleshores. La tècnica del remogut, que és encara vigent, feu del xampany la beguda transparent i de luxe que és encara.[5]
Malgrat les guerres napoleòniques, Barbe–Nicole envià els seus corresponsals a través de tot Europa. Viatjaven sota pavelló americà, per tal d'evitar el bloqueig anglès. L'any 1831 s'associà amb Édouard Werlé, estudiant en pràctiques de la casa des del 1821.[4][5][6]
Sobrenomenada «la Vídua Clicquot», sabé dirigir la seva empresa i a la seva mort, la Casa Vídua Clicquot Ponsardin comercialitzava set-centes cinquanta mil (750.000) ampolles i exportava la seva producció a molts països.[5][6]
Estigué associada amb el baró Ferdinand de Sachs. A poc a poc, anar adquirint vinyes entre les millors anyades, a Bouzy, a Verzy i a Verzenay, a la muntanya de Reims, a Avize, a Mesnil–sur–Oger a la Côte des Blancs (Marne, Gran Est de França), i constituí així el patrimoni vitivinícola excepcional de la casa, que arribà a tenir cinc-centes quinze hectàrees (515 ha).
Desenvolupament del mercat rus
A partir del 1806, Louis Bohne, encarregat de l'exportació a Rússia, hi viatjà moltes vegades. El xampany s’hi imposà molt de pressa, sobretot a la cort del tsar Alexandre I. A la caiguda de Napoleó I, el 1814, envià un vaixell carregat amb el seu xampany a Sant Petersburg (Rússia), i així s'avançà a les cases competidores a conquerir el mercat rus. Per diferenciar–se encara més dels seus competidors, identificà les seves ampolles amb una etiqueta, una cosa inèdita fins aleshores. Sembla que l'etiqueta groga que identifica encara el seu xampany fou una referència al color dels edificis de Sant Petersburg (Rússia).[1]
Mecenatge
L'any 1822 Barbe–Nicole Clicquot creà una banca, a Reims (Marne, Gran Est de França), per tal de finançar el comerç de la ciutat. L'establiment tancà l'any 1827, i deixà un deute de set-cents mil francs francesos (700.000 FF).[6] Del 1842 al 1849 feu reconstruir per a la seva filla, la comtessa de Chevigné, el castell de Boursault (Marne, Gran Est de França), on es retirà.[5][8]
Descendència
La seva filla, Clémentine Clicquot (Reims, 20 de març de 1799 – Reims, 6 d'abril de 1863), casada el 13 de setembre de 1817 amb Louis Marie Joseph, comte de Chevigné.
La seva neta, Marie-Clémentine de Chevigné (Reims, 15 de juny de 1818 – París, 24 d'octubre de 1877), casada el 20 de maig de 1839 amb Louis de Rochechouart, comte de Mortemart.
La seva besneta, Recreacions, 10 de febrer de 1847 – Dampierre, 3 de febrer de 1933), casada el 10 de maig de 1867 amb Emmanuel de Crussol, duc d'Uzès, que esdevingué la famosa duquessa d'Uzès.[9]
Posteritat i recreacions
L'any 1972, la casa de xampany Veuve Clicquot Ponsardin creà un premi anual en honor seu, el premi Vídua Clicquot, per recompensar dones empresàries.
La història de Barbe Nicole Clicquot ha inspirat al grup Beirut una (1) cançó, «Cliquot», que conta la seva història, al seu segon àlbum, The Flying Club Cup.
L'any 2009 Elvire de Brissac publicà la novel·la Viatge imaginari al voltant de Barbe Nicole Ponsardin, vídua Clicquot, 1777–1866, a les Edicions Grasset.[10]
Referències
Melús, Eva. «La viuda Clicquot: la gran dama del champán» (en castellà). La Vanguardia, 14.08.2017.
Salvador, Aitor. «Veuve Clicquot, el champán con nombre de mujer» (en castellà). The Luxury Trends, 09.03.2017.
Jacques–Marie Vaslin: «Barbe–Nicole Ponsardin, la veuve pétillante» (en francès). Le Monde, 26.09.2014.
Tristan Gaston-Breton: «La veuve Clicquot, la grande dame du champagne» (en francès). Les Echos, 14.08.2018.
«Cimetière du Nord | REIMS | Site et monument historique». www.reims–tourisme.com.
«Madame Veuve Clicquot – Union des Maisons de Champagne». maisons–champagne.com.
Diane de Maynard: La descendance de madame Clicquot–Ponsardin, éd Fresnay, 1975.
Brissac, Elvire de: Voyage imaginaire autour de Barbe Nicole Ponsardin, veuve Clicquot, 1777–1866 (en francès). Grasset, 2009, pàg. 161. ISBN 978-2-246-75671-2.
Bibliografia
Princesse Jean de Caraman Chimay: Madame Veuve Cliquot Ponsardin, Sa vie, son temps. Il·lustracions de Drian, 1952, 51 pàg.
Daniel Pellus. «Madame Veuve Clicquot et la conquête (pacifique) de la Russie». A: Femmes célèbres de Champagne. Martelle éditions, 1992..
Lanfranconi, Claudia: Femmes d’affaires mythiques. Dunod, 2010..
Enllaços externs
Sepultura de Barbe–Nicole Clicquot–Ponsardin. Arxivat 2014.03.26 a Wayback Machine. sobre lavieremoise.free.fr.
Escut del baró Ponsardin[Enllaç no actiu] sobre lavieremoise.free.fr.
Célèbre portrait de la Veuve Clicquot
Retrat de la senyora Clicquot i de la seva besneta Anne de Rochechouart de Mortemart, de Léon Cogniet.
Barbe–Nicole Clicquot–Ponsardin
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement de Remei Varo i Uranga, també coneguda com a Remedios Varo Uranga (Anglès, la Selva, Catalunya, 16 de desembre de 1908 — Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 8 d'octubre de 1963), qui fou una pintora surrealista establerta a Mèxic d'origen català.[1][2][3][4]
Biografia
Nasqué a Anglès (la Selva, Girona), al número 9 de l'actual carrer de la Indústria, on vivia la família a causa del treball de son pare, enginyer hidràulic. Rodrigo Varo, d'origen andalús, era un lliurepensador mentre que la mare, Ignacia, d'origen basc, era catòlica. Aviat la família es desplaçà a Algesires (Cadis, Andalusia), Larraix (Marroc) i finalment Madrid (Espanya), on s'establiren definitivament el 1924.[5]
Es formà artísticament a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Escola de Belles Arts Academia de San Fernando de Madrid (Espanya). Era una jove amatent a tota mena de coneixement. Les seves aptituds artístiques es palesaren ja en els primers dibuixos. A l'Escola de Belles Arts feu moltes amistats: Maruja Mallo, Delhy Tejero, Francis Bartolozzi... Acabats els estudis, se n'anà a París (Illa de França) i es matriculà a l'acadèmia de La Grande Chaumière. El 1930 exposà per primera vegada una desena (10) d'obres «molt surrealistes», segons el pintor Florit.[5]
El 1930 es casà amb Gerardo Lizarraga, company d'estudis de Belles Arts i anarquista convençut, perquè el matrimoni li permetia llibertat. El 1932, després de dos (2) anys a París (Illa de França), Remedios es traslladà a Barcelona (Barcelonès), on l'artista, dedicada a la publicitat, seguia l'estil de l'Art Déco. A Barcelona (Barcelonès), entrà en contacte amb els surrealistes catalans i francesos. Freqüentà les associacions artístiques d'avantguarda com ADLAN (Amics de l'Art Nou) i participà en l'Exposició Logicofobista de 1936 a Barcelona (Barcelonès), de la qual també formaren part les pintores Nadia Sokalova i Maruja Mallo.[2] Des de molt aviat s'interessà pel surrealisme.[5]
Conegué el pintor Esteban Francés, que la introduí al cercle surrealista d'André Breton. El 1936 conegué el poeta surrealista trotskista Benjamin Péret, arribat a Barcelona (Barcelonès) amb les primeres Brigades Internacionals; amb ell i Esteban Francés se n'anà a París (Illa de França), on conegué Leonora Carrington, amb qui mantindria una pregona amistat a Mèxic, i les teories orientalistes de Gurdjieff que l'acompanyarien sempre. En aquests anys provà la tècnica del fumage i s'atansà a l'obra de Víctor Brauer; foren anys de recerca d'estil.[5]
El 1940, ocupat París (Illa de França) pels nazis, Remedios Varo s'establí al sud de França. A Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) embarcà amb Benjamín Péret cap a Algèria i de Casablanca (Marroc) partiren en vaixell a Mèxic, on arribaren el gener del 1942. A Ciutaft de Mèxic es trobà amb els amics mexicans i europeus immigrants al cafè Tupinamba i a la casa de Gabino Barreda. Amb Leonora Carrington molt aviat encetà una forta relació: les dues (2) artistes col·laboraren literàriament i artísticament i compatien somnis i vivències. Foren uns anys difícils en què hagué de treballar arreu.[5]
L'any 1947 fou un any determinant: trencament amb Péret, decantació artística vers una figuració més personal i nova relació amb Jean Nicolle. Durant els anys 1947 i 1948 visqueren junts a Veneçuela, on el seu germà treballava per al Ministeri de Salut Pública (epidemiologia). Remedios Varo començà a fer dibuixos d'insectes per als estudiants. La minuciositat d'aquest treball influiria en la seva obra posterior pel detallisme i l'ús de complicats aparells científics.[5]
De tornada a Mèxic, començà a dedicar–se intensament a la pintura. Formà nova parella amb Walter Gruen, que seria el seu darrer marit. Ell l'animà perquè deixés la publicitat i es dediqués íntegrament a la pintura. Durant els anys cinquanta (50) conegué l'èxit. A Mèxic l'artista consolidà el seu estil peculiar que reflecteix un món harmoniós i rebutja tot el que és morbós i violent. En les seves obres creà un món propi de personatges irònicament metafòrics, el rostre dels quals tenen una semblança al seu. El 1957 viatjà a Europa i es retrobà, per última vegada, a Hendaia (Lapurdi, País Basc francès), amb la seva mare.[5]
Aquesta artista, interessada en les ciències ocultes i la bruixeria, en els beuratges màgics i les plantes al·lucinògenes, mística seguidora de teories orientalistes, palesà en les seves obres aquestes referències esmentades. El 8 d'octubre de 1963 morí sobtadament i es parlà de suïcidi. Molt aviat s'organitzaren exposicions retrospectives: 1964, 1971, 1983 i 2000.[5]
Les influències de les seves obres ens remeten a El Bosco, El Greco, Goya i Leonora Carrington. Iconogràficament, les dones esdevenen protagonistes, representades com uns éssers fantàstics i sorprenents per la seva individualitat, serenor i saviesa: dones independents, segures de si i, de vegades, iròniques.[5]
La seva obra
L'obra de la pintora és vasta i complexa. Posseeix un estil característicament i fàcilment recognoscible. En la seva obra apareixen ben sovint figures humanes estilitzades realitzant tasques simbòliques i, alhora, elements onírics i arquetípics. Les seues pintures estan tenyides d'una atmosfera de misticisme, però plasmat en les figures representatives del món secular modern. També demostra un marcat interès per la iconografia científica, i per això les seues obres apareixen cada vegada amb més freqüència en la literatura de divulgació científica.[6]
Se l'ha inclòs dins de la Generació del 27 que es caracteritzà per la independència i pel protagonisme aconseguit per les dones en les arts plàstiques, i en la qual també s'esmenten Soledad Martínez, Maruja Mallo i Ángeles Santos.[7]
Polèmica sobre l'herència
L'any 2000 Walter Gruen donà la seva col·lecció d'obres de Remedios Varo al Museu d'Art Modern de Mèxic. La majoria d'aquestes obres foren legalment comprades a col·leccionistes privats que, al seu torn, les havien adquirit legalment en galeries, i foren declarades Monument artístic mexicà el 26 de desembre del 2001.
Per mitjà d'un estrany moviment judicial, avalat per les jutgesses María Margarita Gallegos López i Rebeca Pujol Rosas, en aquest mateix any l'espanyola Beatriz María Varo Jiménez, neboda i també pintora, fou declarada pel Jutjat Tretzè del Familiar de la Ciutat de Mèxic única i universal marmessora de la successió de béns de la seva tia Remedios Varo, i intentà quedar–se amb aquesta col·lecció.
El març del 2005 l'Institut Nacional de Belles Arts n'apel·là el dictamen, el qual se suspengué temporalment fins que instàncies judicials més competents revisessin l'estrany cas.
El problema es complica perquè, en vida, la pintora vengué o regalà la majoria de les seves obres, adduint que el que més li importava era el procés creatiu, no les obres en si. Per tant, hi ha dubtes sobre la consideració d'aquestes obres regalades com a part de la seva herència.[8]
Anglès: Ruta Remedios Varo
L'Ajuntament d'Anglès (Selva), on nasqué Remei Varo, ha dissenyat un passeig per una vintena (20) de punts de la població, adequadament senyalitzats amb plaques explicatives, que posen en relació la vida i l'obra de la pintora amb el poble d'Anglès (Selva).[9]
En paraules del regidor de Cultura, Josep Casadellà, en la seva pintura s'hi veu el record de l'època d'infantesa. «En alguns dels quadres hi ha lligams amb l'entorn d'Anglès. Segurament agafà motius de la infantesa i els revivia. Ella, des de Mèxic, plasma estructures i edificis que no existien allà i que són d'Anglès».[10]
Treballs representatius
1935: El Tejido de los Sueños;
1942: Gruta Mágica;
1947: Paludismo (Libélula);
1947: El Hombre de la Guadaña (Muerte en el Mercado);
1947: La Batalla;
1947: Insomnia;
1947: Amibiasis o los Vegetales;
1955: Ciencia inútil o el Alquimista;
1955: La Revelación o el Relojero;
1955: Trasmundo;
1955: El Flautista;
1955: El Paraíso de los Gatos;
1956: Au bonheur des dames;
1957: Creación de las aves;
1957: Tailleur pour dames;
1957: Caminos tortuosos;
1957: Reflejo lunar;
1957: El Gato Helecho;
1958: Papilla estelar;
1959: Exploración de las fuentes del río Orinoco;
1959: Catedral Vegetal;
1959: Encuentro;
1960: Mujer saliendo del psicoanalista;
1960: Visita al cirujano plástico;
1960: Hacia la torre;
1961: Vampiro;
1961: Tejiendo el manto terrestre;
1962: Vampiros vegetarianos;
1962: Fenómeno de ingravidez;
1962: Tránsito espiral;
1963: Naturaleza muerta resucitando.
Referències
«Remei Varo i Uranga». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
González Madrid, María José: Les surrealistes: Remedios Varo. Institut Català de les Dones, Barcelona, 2013.
Tibol, Raquel: Buñuel y Remedios Varo: Dos momentos del surrealismo en México (en castellà). Penguin Random House Grupo Editorial México, 2014. ISBN 9786073125017.
Bono, Ferran: «Una española, heredera de la pintora Remedios Varo» (en castellà), 20.09.2004.
«Remedios Varo Uranga». Diccionari Biogràfic de Dones. Associació Institut Joan Lluís Vives, Barcelona, Web (CC–BY–SA via OTRS).
Garcia, Catherine: Remedios Varo, peintre surréaliste?: création au féminin, hybridations et métamorphoses. Harmattan, París, 2007. ISBN 978-2-296-03235-4.
«Diccionari biogràfic de dones». Xarxa Vives d'Universitats, Generalitat de Catalunya i Consell de Mallorca.
C.V, DEMOS, Desarrollo de Medios, S. A. de. «La Jornada: Remedios Varo y un juicio tan surrealista como sus pinturas» (en espanyol de Mèxic), 06.10.2013.
«Ruta Remedios Varo | Som. Anglès.Cat». Ajuntament d'Anglès.
Ferrer, Jordi: «Rere les passes de Remedios Varo – 24 oct 2016». El Punt-Avui, 24.10.2016.
«Accidentalitat de la dona – Violència | Museu Nacional d'Art de Catalunya».
Bibliografia
Chadwick, Whitney: «Les dones del surrealisme». Nous Horitzons, núm. 119, octubre 1990, pàg. 33–34.
Chadwick, Whitney: Women Artists and the Surrealist Movement (en anglès). Thames and Hudson, Londres, 1985.
Carrington, Leonora: La trompeta acústica. Eixample, Barcelona, 1991.
DD.AA.: Walter Gruen i Ricardo Ovalle. Edicions Era, 2010. ISBN 978-968-411-678-8.
Gruen, Walter (1994). «Remedios Varo: nota biogràfica». Catàleg raonat 41–49.
Kaplan, Janet A. Unexpected Journeys. The Art and the Life of Remedios Varo (en anglès). Abbeville, Nova York, 1988. La Femme et le Surrealisme (en francès). Le Musée Cantonal des Beaux Arts, Lausana, 1987.
Remedios Varo (en castellà). Fundación Banco Exterior, Madrid, 1988.
Remedios Varo. Art i literatura: Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana, Girona, 1992.
VV.AA. (2010): Walter Gruen i Ricardo Ovalle, ed. Catàleg raonat edicions Era. ISBN 978-968-411-678-8.
Varo, Beatriz: Remedios Varo: en el centro del microcosmos (en castellà). Fondo de Cultura Económica, Mèxic–Madrid–Buenos Aires, 1990.«»–
Varo, Remedios: A veces escribo como si trazara un boceto (en castellà). Edith Mendoza Bolio. Iberoamericana Editorial Vervuert, S.L, 2010. ISBN 978-84-8489-525-1.
Vergine, Lea: L'autre moitié de l'avant–garde. 1910–1940. Femmes peintres et femmes sculpteurs dans les mouvements d'avant-garde historiques (en francès). des femmes, París, 1982.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Remei Varo i Uranga.
Biografia. Arxivat 2008.03.16 a Wayback Machine.
Ciència inútil o L'alquimista, 1955.
Roulotte, 1955.
Detall de La fugida, 1961.
Ascensió al mont anàleg, 1960.
Exposició de Varo a Caserna de l'Art a Pachuca, Mèxic.
Photo of Remedios Varo, 1959.
El passat dijous 16 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement de Guillem August Tell i Lafont (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 16 de desembre de 1861[1] — ibídem, 6 d'agost de 1929), qui fou un advocat, notari i poeta català.[2]
Fou fill de Carles Guillem Tell i Sala, advocat, i d'Ernesta Lafont i Banús, ambdós de Barcelona.[1] El 1881 es llicencià en dret a Barcelona. El 1890 guanyà les oposicions a notari a la vila de Gràcia i el 1895 les de Barcelona. El 4 d'abril de 1894 es casà amb Teresa Novellas i de Molins (1873–1947), qui aleshores tenia vint (20) anys.[3] Presidí l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1912–1914) i fou degà del Col·legi Notarial de Barcelona (1917–1919).[cal citació] L'any 1900 fou proclamat Mestre en Gai Saber, en guanyar tres (3) premis ordinaris dels Jocs Florals.
Obra
Publicà nombroses obres jurídiques. Com a poeta, conreà la poesia intimista (especialment sonets, madrigals, odes). Se'l considera un dels membres destacats del classicisme i parnassianisme de principis del segle XX.[4] Col·laborà a revistes com La Campana de Gràcia (1875), Quatre Gats, Semanario de Mataró (1883) i Catalunya (1903).
«
De l'any 1894, que hi obtingué un primer accèssit, fins al 1900, que guanyava la Flor Natural, el seu nom i els seus versos apareixien contínuament als volums dels Jocs Florals de Barcelona. Aquell primer any, el Secretari, que era en Manuel Rocamora, lloà la poesia La mort de la nina significant «la novetat de l'assumpte i la manera de tractar–lo, la delicadesa de les idees i la distinció en la manera d'expressar–les». L'any següent, que obtingué la Viola amb el poema La Salve a Montserrat, li lloaven «la nova manera amb què tracta una idea tan desconeguda com estimada, i per sa forma exuberant, majestuosa i correcta». L'any 97, que tingué la Viola en Francesc Matheu, li corresponia un, Boira, és un sonet entre els primers que els Jocs acolliren) i que segons el Secretari, que era en Pelegrí Casades, «dona una impressió justa i nova».
L'any 1898 rep un accèssit a la Flor natural i un altre a la Viola, lloats no pas menys pel sentiment i la tendresa, i per la forma, que esdevé una característica de l'autor, avançant–se cap a nous corrents.
Així l'any 99, peoner també entre els grans poemes de les muntanyes que esdevindran famosos, obté l'Englantina amb la composició L'Hivern a Núria, i el Secretari, Claudi Planas i Font, torna a lloar «les belleses d'una forma cisellada i l'aire de misteri que envolta els grans cims emboirats i on (...) potser perquè són tan llunyans i emboirats, les llegendes hi planen majestuoses». Era l'any històric per la presidència del bisbe Torras i Bages i l'aparició del joveníssim Josep Carner, el qual rebia un (1) dels quatre (4) accèssits, adjudicats expressament sense prelació de mèrits, a Anicet de Pagès i de Puig, Manuel Folch i Torres i Guillem August Tell i Lafont.
L'any vinent culminaria l'ascensió: la Flor Natural per un Enfilall, precisament de sonets. En Sebastià Trullol i Plana, fent de secretari, els qualifica com «una col·leccioneta de sonets que revelen en son autor un cultura i un bon gust que no sovinteja pas, i per sobre d'això una delicadesa i un aticisme de pensament encantadors. És galanament cisellada, i encara que tal vegada hi hagi motejar d'un xic exòtica, per la forma de sonet adoptada per l'autor, pot ben dir–se que la forma és l'adjectiu de la idea i que si aquesta es presenta amb l'ingeni i la delicadesa amb què es presenta en dita composició, aquesta tara de l'exotisme és inapreciable».
»
—Del Pròleg d'Oswald Cardona a la segona edició del llibre Poesies
Obra jurídica
Notas sobre la teoría de los estatutos en la antigua jurisprudencia catalana (1887)
Enfiteusi (1912)
El Registro de la Propiedad en Egipto en la época romana (1914)
Un siglo de escuela histórica (1914)
Comentarios al movimiento feminista (1915)
Poesia
Poesies (1929), publicat pòstumament.
La mort de la nina (1894), accèssit a premi;
La Salve a Montserrat (1895), premi de la Viola d'or i d'argent;
Nit (1897), accèssit a premi;
La mort de les flors (1898), accèssit a premi;
Ogival (1898), accèssit a premi;
En lloc sagrat (1899), accèssit a la Viola d'or i d'argent;
L'Hivern a Núria (1899), premi de l'Englantina d'or;[6]
Enfilall (1900), premi de la Flor Natural;[7]
Porcellanes velles (1921), accèssit al Premi del Consistori. Presentat anònimament.[8]
Reconeixements
Referències
«Guillem August Tell i Lafont». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1894, número de registre 490.
Aulet, Jaume: Josep Carner i els orígens del noucentisme. Curial, 1992, pàg. 234–236. ISBN 8472563723.
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals.
Fabre, Jaume, i Huertas, J.Ma.: «Carrers de Barcelona. Com han evolucionat els seus noms». Eshasa, Barcelona, 1982, pàg. 58.
Enllaços externs
Poesies, edició online, Barcelona 1971.
Biografia de Guillem August Tell i Lafont a «ANUARI DE L' INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS: MCMXXVII–XXXI», pàgina 612 PDF.
Biografia de Guillem August Tell i Lafont a l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya.
Necrològica de Guillem A. Tell Lafont a Diari de Granollers 6 d'agost de 1929, pàgina 3 PDF.
Guillem August Tell i Lafont, caricatura de Bagaria, a la revista La Esquella de la Torratxa de 8.5.1908.
Guillem August Tell i Lafont
El passat dimecres 15 de desembre de 2022 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement de Carel Kneulman (Amsterdam, Holanda Septentrional, Països Baixos, 15 de desembre de 1915 — Darp, Drenthe, Països Baixos, 15 de gener del 2008), qui fou un escultor, il·lustrador i artista gràfic neerlandès. És més conegut com el creador dels Lieverdje al carrer Spui a Amsterdam.
Versatilitat
Carel Kneulman era poeta, cantant, artista gràfic i escultor.
Kneulman és considerat com un escultor experimental. Fou company de classe de Cor Hund a la Acadèmia Nacional de Belles Arts a Amsterdam (Països Baixos), on prengué lliçons de Jan Bronner.
També prengué classes en el conservatori. Tenia una veu de Basso profondo(o noble basse en fr.), baix profund.
Més tard se convertí en professor a l'Acadèmia Gerrit Rietveld a Amsterdam (Països Baixos).
Kneulman era pròxim a l'ideari del Grup Cobra i fundà juntament amb Wessel Couzijn i Tajiri el 1959, el Grupo A'dam (Groep A'dam en nl.).
Kneulman també es considera relacionat amb el Grup d'abstracció figurativa i es diu que ha buscat un equilibri entre l'art figuratiu i l'art abstracte. No podia, com ell digué «elegir entre la figuració i l'abstracció».
Escultures
Entre les millors i més conegudes obres de Carel Kneulman s'inclouen les següents:
Lieverdje (amor o afecte) (1959) és l'escultura més representativa de l'escultor. Originalment creada per a una fira comercial, l'any següent fou fosa en metall per ocupar el seu espai al carrer, en la zona comercial de Spui, Amsterdam2
Els europeus (1949).
Nen (1950) Gemeentemuseum, el museu municipal de la Haia.
Escultura a la façana de l'antic cinema Thàlia (1955) a Rotterdam, comptant amb l'escultura de Thàlia, Musa de la comèdia. Actualment l'edifici està dedicat a sala d'esdeveniments, i es coneix com The Thalia Rotterdam.
Jacob i l'àngel per sobre de l'antiga entrada de la seu de la policia a la Haia.
Jacob i l'àngel (1956, versió reduïda) en el jardí del museu municipal de la Haia.
Escultura de bronze de paret a l'Oficina de Correus de Heemstede (1959).
Catorze (14) estacions de la Creu (viacrucis) (1963), convent Catharijne, Utrecht.
Creu (1965) a la catedral d'Utrecht.
La escultura Agressió (1971) Technische Universiteit Eindhoven.3
Gerrit van der Veen, monument als artistes de la Resistència (1973) Middenlaan Plantage, Amsterdam.
Esfinx Amor (1974) Eendracht Park, Amsterdam.
Retrat de l'arquitecte Gerard Mastenbroek, 1949 bronze [1].
Bibliografia
Van Santen, Jeanine; Dr. Louk Tilanus (dir.): Carel Kneulman (tesis). Universitat de Leiden, Den Haag, 2001.
Boelema, Ida; Hoekstra, Feico: Carel Kneulman. Waanders, Zwolle, 2006. ISBN 90-400-9147-1.
Vliet, Paul van; Haas, Robert de; Hefting, Paul: Tijd van oogsten: befaamde beeldhouwers in Nederland. Walburg Pers, Zutphen [2006]. ISBN 978-90-5730-458-3.
You–ne Joenie: Carel Kneulman. Museum Fodor, Amsterdam, 1974.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carel Kneulman.
Collectie / Archief: Fotocollectie Anefo Reportage / Serie: [onbekend] Beschrijving: Lieverdje terug op Spui, beeldhouwer Kneulman (kop) Datum: 10 oktober 1972 Trefwoorden: beeldhouwers Fotograaf: Punt, […] / Anefo Auteursrechthebbende: Nationaal Archief Materiaalsoort: Negatief (zwart/wit) Nummer archiefinventaris: bekijk toegang 2.24.01.05 Bestanddeelnummer: 925–9407 Reacties Geplaatst door Maaike op 19 juni 2014 – 22:38. Persoonsnamen: Kneulman, Carel Plaats: Amsterdam, Noord–Holland NB. Het Lieverdje werd tijdelijk van zijn sokkel gehaald vanwege ingrijpende wijzigingen aan het Spui o.a. om de trambaan autovrij te maken.
Obres de Carel Kneulman
Lieverdje Amsterdam, 1959.
Llàtzer aprèn a caminar de nou (1982), (estàtua en el parc Westbroek) a la Haia.
Detall del relleu Thalia a Rotterdam
Relleu Thalia a Rotterdam
Monument als artistes de la Resistència (1973) Middenlaan Plantage, Amsterdam.
Carel Kneulman
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari del naixement de Josef Hoffmann (nascut a Brtnice, en txec, en alemany Pirnitz, actualment a la República Txeca, el 15 de desembre de 1870 — mort a Viena, Àustria, el 7 de maig de 1956), qui fou un arquitecte austríac que també dissenyà mobles i altres béns de consum.[1]
Des del 1887 Hoffmann assistí a les classes de l'escola tècnica de Brünn, on estudià els mètodes de l'arquitectura acadèmica clàssica. Fou becari en pràctiques, com estudiant d'arquitectura a la ciutat de Würzburg. Des del 1892 continuà els estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena (Àustria), on el seu mestre, Karl Freiherr von Hasenauer estava en el cim de la seva popularitat a causa dels edificis que projectava en la Ronda de Viena (Ringstraße).
Otto Wagner, el més famós dels arquitectes austríacs al final del segle XIX, es feu càrrec de les classes a la mort de Hasenauer. Hoffmann obtingué el «Prix de Rome» per la qual cosa feu una estada d'un (1) any a Itàlia. Al seu retorn, entrà a treballar a l'estudi (música) de Wagner on conegué l'arquitecte Josef Olbrich.
Juntament amb Gustav Klimt, Josef Olbrich, Koloman Moser i Rudolph Bacher, entre altres, fou un dels fundadors de la Sezession vienesa.
També fou un dels fundadors de la «Wiener Werkstätte», un taller per a la producció d'objectes de la Sezession, dirigida pel mateix Hoffmann i Koloman Moser, basat en les teories de Wiliam Morris referents a la unitat entre l'arquitectura i els oficis.
El seu estil fou influït per l'obra de l'arquitecte escocès Charles Rennie Mackintosh i evolucionà des de «l'Art Noveau» vers una personal interpretació de les formes planes: quadrats i rectangles, els anomenats «Quadratl Hoffmann».
Obres
Casa de camp de Paul Wittgenstein, 1899.
Casa doble Moser i Moll, 1900–1901, Viena.
Casa Henneberg, 1900–1901, Viena.
Casa Spitzer, 1901–1902, Viena.
Sanatori de Purkersdorf, 1904, Purkersdorf, Baixa Àustria.
Casa Beer–Hofmann, 1905–1906, Viena.
Palau Stoclet, 1905–1911, Brussel·les.
Casa Hochstetter, 1905–1907, Viena.
Cabaret Fledermaus, 1907, Viena.
Residència Ast. 1909–1911, Viena.
Residència Skywa–Primavesi, 1913–1915, Viena.
Casa de camp Ast, 1924, prop de Velden am Wörthersee a la Caríntia.
Urbanització «Klosehof», 1923–1925, Viena.
Casa Sonja Knips, 1924–1925, Viena.
Urbanització a la Laxenburgerstrasse, 1928–1932, Viena.
Colònia de la Werkbund, 1930–1932, Viena.
Pavelló austríac de la Biennal de Venècia, 1934.
Referències
Diccionario de Arte I (en castellà). Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), Barcelona, 2003, pàg. 287. ISBN 84-8332-390-7.
Enllaços externs
Biografia i projectes (castellà).
Article a l'aeiou Encyclopaedia (anglès).
Josef Hoffmann Biografia a WOKA. Arxivat 2005.12.15 a Wayback Machine.(alemany)(anglès).
Wiener Werkstätte. Arxivat 2006.02.23 a Wayback Machine (anglès).
Arts i Oficis a la Viena del 1900. Arxivat 2006.02.23 a Wayback Machine (anglès).
Josef Hoffmann Lighting Design (anglès).
El Sanatorium Purkersdorf a WOKA. Arxivat 2007.09.27 a Wayback Machine (alemany)(anglès).
El Palais Stoclet a WOKA. Arxivat 2007.09.27 a Wayback Machine (anglès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josef Hoffmann.
Josef Hoffmann (1902)
Josef Hoffmann
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-unè aniversari del naixement de Niels Ryberg Finsen (Tórshavn, Illes Fèroe, Dinamarca, 15 de desembre de 1860 — Copenhaguen, Dinamarca, 24 de setembre de 1904), qui fou un metge i professor universitari danès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1903.
Biografia
Nasqué el 15 de desembre de 1860 a la ciutat de Tórshavn, capital de les Illes Fèroe (Dinamarca). Després de cursar els estudis primaris a la seva ciutat, el 1882 es traslladà a Dinamarca per estudiar medicina a la Universitat de Copenhaguen, on es llicencià el 1890, i posteriorment esdevingué professor d'anatomia. El 1896 fundà l'Institut Finsen, del qual en fou el seu director, i que avui en dia està integrat a l'Hospital Universitari de Copenhaguen i dedicat plenament a la recerca sobre l'oncologia.
Morí el 24 de setembre de 1904 a la ciutat de Copenhaguen (Dinamarca) a conseqüència d'un (1) infart de miocardi provocat per l'ascites que patia.
Recerca científica
Els estudis sobre la capacitat destructora dels raigs ultraviolats aplicats a colònies de bacteris foren la base del seu treball. Les seves investigacions sobre els efectes fisiològics de la llum li permeté descobrir les propietats estimulants i bactericides dels raigs actínics (blau, violeta i ultraviolat). Desenvolupà un (1) làmpada elèctrica d'arc elèctric, el que posteriorment s'anomenà llum de Finsen, per al tractament de la tuberculosi i altres afeccions similars.
L'any 1903 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per les seves investigacions dels efectes terapèutics de la llum, un premi que no pogué recollir en persona a causa de la seva llarga malaltia.
Els descobriments de Finsens sobre la llum del Sol com a mitjà de cura per certs tipus de verola o tuberculosi no fou sobrepassat fins a l'adveniment dels antibiòtics, així mateix la seva noció sobre les longituds d'ona específiques de la llum del sol han estat ratificades com a eina curativa avui dia gràcies als efectes de la radioteràpia sobre el càncer.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà el cràter Finsen sobre la superfície de la Lluna així com l'asteroide (1794) Finsen descobert el 7 d'abril de 1970 per Jacobus A. Bruwer.
Enllaços externs
«Niels Ryberg Finsen» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Portrait of physician, scientist and 1903 Noble Prize leaurate Niels Ryberg Finsen (1860–1904).
Niels Ryberg Finsen
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-dosè aniversari del naixement de Ludwik Lejzer Zamenhof, Ludwik Łazarz Zamenhof (Białystok, Imperi rus, 15 de desembre de 1859 — Varsòvia, Polònia, 14 d'abril de 1917; nascut Leyzer Leyvi Zamengov)[1], qui fou un oftalmòleg jueu, iniciador de l'esperanto, la llengua artificial més parlada fins avui. És el pare de Lidia Zamenhof.
Biografia
Infantesa i entorn cultural
Ludwik Lejzer Zamenhof nasqué el 15 de desembre de 1859 a Bialystok, ara la capital del voivodat de Podlàquia, al nord–est de Polònia. En aquella època, Polònia no existia com a estat i estava dividida entre Àustria, Prússia i Rússia. La ciutat de Bialystok formava part aleshores de l'Imperi rus i era habitada per polonesos, alemanys i russos de diferents religions.
Amb aquesta diversitat de nacionalitats, religions, llengües i costums, Białystok era un teatre permanent de tensió i d'incidents greus. Des de la seva infantesa, Ludwik Lejzer Zamenhof qüestionà els mitjans per erradicar els prejudicis de raça, nacionalitat i religió.
Fill de Markus, un professor d'alemany i francès, autor de llibres de text molt coneguts de llengua i geografia, rigorós, molt aferrat a la cultura de l'aprenentatge, i de Rozalia (Liba), una mare sensible i profundament humanitària, el jove Zamenhof s'apassionà ràpidament pels idiomes.
La seva llengua nativa era el rus,[2] però també parlava ídix,[3] polonès[4] i alemany amb fluïdesa. Més tard aprengué francès, llatí, grec, hebreu i anglès i també s'interessà per l'italià, el castellà i el lituà, entre d'altres.
Creació de l'esperanto
Quan era estudiant a l'escola secundària a Varsòvia (Polònia), Zamenhof feu l'intent de crear una llengua auxiliar internacional, amb una gramàtica molt rica, però també molt complexa. Quan més tard estudià anglès, decidí que l'idioma internacional havia de tenir una gramàtica senzilla.
Continuà amb els seus esforços malgrat que el 1879 aparegué el volapük, resultat del treball del sacerdot Johann Martin Schleyer en el projecte de crear una llengua internacional. Zamenhof aprengué volapük, però els defectes d'aquest idioma el motivaren encara més a prosseguir amb els seus plans.
A part de les seves llengües natives, rus i ídix, i del polonès, la seva llengua adoptada, en els seus experiments lingüístics posteriors li serví també el seu domini de l'alemany, una bona comprensió passiva del llatí, l'hebreu i el francès i un coneixement bàsic de grec, anglès i italià.[5]
El 1878 el seu primer projecte, que anomenà lingwe uniwersala, estava gairebé acabat. No obstant això, Zamenhof era massa jove llavors per publicar la seva obra.
L'any 1881 preparà un nou projecte de llengua. Poc després de graduar–se a l'escola començà a estudiar medicina, primer a Moscou (Rússia) i després a Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi rus). El 1885 Zamenhof es graduà a la universitat i començà les seves pràctiques com a metge a Veisiejai (Lituània) i després del 1886 com a oftalmòleg a Plock (Polònia) i Viena (Àustria). Alhora que exercia la seva professió, continuà treballant en el seu projecte de llengua internacional.
Durant dos (2) anys tractà de recaptar fons per publicar un (1) pamflet que descrivia la llengua que finalment havia construït, fins que rebé l'ajuda financera del pare de la seva futura esposa. Per fi, el 1887 i amb el seu ajut econòmic, es publicà a Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi rus)[6] un (1) pamflet titulat Lingvo Internacia (Llengua Internacional), que més endavant seria conegut com a Unua Libro (Primer Llibre), on s'exposaven els principis de la nova llengua, amb el pseudònim Doktoro Esperanto (Doctor Esperançat), que aviat esdevingué el nom de la llengua en si.
Mitjançant els cinc (5) pamflets que aparegueren respectivament en rus, polonès, francès, alemany i anglès, sotmeté el seu projecte de «llengua internacional» a la crítica dels experts, amb la promesa que, al cap d'un (1) any, la perfeccionaria amb les millores proposades. Envià aquells pamflets a un gran nombre de revistes, gasetes, societats i periòdics europeus. Posà anuncis en periòdics russos i polonesos. Feu servir, amb el seu consentiment, el dot de la seva esposa per llençar, entre els anys 1888 i 1889, una (1) sèrie completa de llibres: Dua Libro (Segon Llibre), Aldono al la Dua Libro (Suplement del Segon Llibre), Neĝa blovado (Tempesta de neu) i Gefratoj (Germans) —traduïts per Antoni Grabowski—, traduccions del Segon Llibre i del Suplement, Meza Vortaro Germana (Diccionari Mitjà Alemany), Plena Vortaro Rusa (Diccionari Complet Rus), manuals en anglès i suec, Princino Mary (Princesa Mary) —traduït per E. von Wahl—, Adresaro (Directori) i proporcionà els diners necessaris per editar les obres divulgadores de L. Einstein i H. Phillips.
A la darreria del 1889, a causa, sobretot, de tan gran activitat editorial, es quedà completament arruïnat. A partir d'aquell moment, tot i que continuà sent, fins al 1905, el motor principal del moviment, la divulgació depengué materialment dels recursos econòmics dels primers seguidors.
El 1898 s'instal·là definitivament en el call de Varsòvia (Polònia), on exercí la seva professió mèdica fins a la mort. Aquesta li proporcionà més amargures que beneficis: a causa de la pobresa dels seus clients havia de visitar diàriament entre trenta i quaranta (30–40) pacients i malgrat tot només guanyava el just per garantir una vida modesta a la seva família.
El 1905 se celebrà el primer Congrés Universal d'Esperanto, a Boulogne–sur–Mer (Pas de Calais, Alts de França), que consolidà el moviment esperantista, fixa la Declaració de l'Esperantisme, on es definí el moviment, i en el qual s'aprovà el Fundamento de Esperanto, és a dir, la base fonamental de l'idioma, que a partir d'aquell moment és considerat el reglament essencial de l'esperanto.
Moltes de les idees de Zamenhof s'avançaren a les del fundador de la lingüística moderna, l'estructuralista Ferdinand de Saussure (el germà del qual, René, parlava esperanto).
El 1909 visità Barcelona (Barcelonès, Catalunya) amb motiu del V Congrés Mundial d'Esperanto, poc després de la Setmana Tràgica.[7][8][9]
Zamenhof morí a Varsòvia (Polònia) el 14 d'abril de 1917. Els seus tres (3) fills (Adam, Sofia i Lídia) foren assassinats durant la Segona Guerra Mundial a causa de l'Holocaust nazi, car foren classificats com a Juden (jueus) sota les lleis racials de Hitler.
Homaranisme
Un altre gran projecte de Zamenhof, tot i que menys difós, fou l'homaranisme, nom que Zamenhof donà a la seva interpretació de la doctrina religiosa i filosòfica jueva anomenada hil·lelisme (per la influència del pensament de Hil·lel el Vell), que estava sustentada en un (1) ideari pacifista i humanitarista cosmopolita. Amb aquest nom pretenia eliminar la part del judaisme i neutralitzar al màxim el concepte, segons el model d'una (1) llengua i una (1) religió humanista neutrals.
Obres
Obres originals
L'obra més coneguda de Zamenhof és l'Unua Libro (Primer Llibre). Tot i que Zamenhof tenia talent literari, principalment per a la poesia, no escrigué gaires obres literàries originals. Es dedicà a la creació literària, més que res, per demostrar les qualitats de l'esperanto com a llengua literària. La seva creació literària original està representada principalment per set (7) famosos poemes:
Mia penso (El meu pensament);
Ho, mia kor' (Oh, cor meu);
La Espero (L'Esperança) (himne no oficial dels esperantistes);
Preĝo sub la verda standardo (Pregària sota l'estendard verd) (1905);
Al la fratoj (Als germans) (1889);
Pluvo (Pluja) (1909).
Un (1) poema menys conegut és La vagabondo (El vagabund), suposadament del 1910.
La resta d'obres de Zamenhof són principalment de caràcter didàctic i lingüístic. Creà, per exemple, diversos diccionaris (entre d'altres rus–esperanto i alemany–esperanto) i un (1) refranyer.
Obres traduïdes
L'activitat literària de Zamenhof estigué orientada principalment a la traducció. Les seves primeres traduccions, publicades a Unua libro, són el Parenostre, fragments de la Bíblia i algunes poesies de Heinrich Heine. La seva primera traducció important fou La batalla de la vida, de Charles Dickens (1891). El 1894 traduí Hamlet, de William Shakespeare.
Altres obres importants que traduí són les següents:
El revisor, comèdia de Nikolai Gògol (1907);
Els bandits, de Friedrich Schiller (1907);
Ifigènia a Aulis, de Johann Wolfgang von Goethe (1907);
Marta, d'Eliza Orzeszkowa (1910).
Pòstumament, aparegué la seva traducció de les faules de Hans Christian Andersen.
Fundamenta Krestomatio
La Fundamenta Krestomatio de la Lingvo Esperanto (Crestomatia Fonamental de la Llengua Esperanto) fou la primera recopilació de contribucions d'obres modèliques des del punt de vista de l'estil en esperanto, amb texts originals i traduccions, algunes de les quals són obra de Zamenhof, que també fou revisor d'estil i adaptador de la resta. Tot i que la primera edició és del 1903, a cura del mateix Zamenhof, la major part dels texts havien aparegut ja publicats a la revista La Esperantisto entre els anys 1889 i 1895. La resta aparegué en altres publicacions entre els anys 1887 i 1902. També hi apareix la versió en esperanto de la gramàtica fonamental de l'idioma. La Fundamenta Krestomatio conté exercicis, faules, narracions, anècdotes, articles científics i de divulgació científica i setanta articles, cinc d'ells originals de Zamenhof.
El «Dia de Zamenhof»
El «Dia de Zamenhof» (15 de desembre) és com s'anomena la diada de l'esperanto. Es començà a celebrar en la dècada del 1920 quan, a proposta de diversos intel·lectuals i activistes esperantistes —entre altres Julio Baghy i Nikolao Nekrasov—, s'elegí el 15 de desembre, dia del naixement de Zamenhof, com a dia de festa esperantista.[10] El 20 de novembre de 2015, la UNESCO declarà 2017 com l'Any de Zamenhof, recordant que en aquell any es compliren cent (100) de la seva mort.[11]
Referències
«Certificat de naixement núm. 47: "Leyzer Zamengov, fill de Mordkha Fayvelovich Zamengov i Liba Sholemovna Sofer"». Arxivat de l'original el 2011.07.22.
En una carta a Th. Thorsteinsson datada el 8 de març de 1901 escriu: Mia gepatra lingvo estas la rusa; sed nun mi parolas pli pole... «My mother tongue is Russian, but now I speak more Polish...». Consulteu també els seus biogràfs A. Zakrzewski i E. Wiesenfeld.
Claude Piron: «Kontribuaĵo al la studo pri la influoj de la jida sur Esperanton», Jewish Language Review, 4, 1984 «Enllaç».
Vegeu biografia: A. Zakrzewski, E. Wiesenfeld.
Holzhaus, Adolf: Doktoro kaj lingvo Esperanto. Fondumo Esperanto, Hèlsinki, 1969.
Keith Brown and Sarah Ogilvie: Concise Encyclopedia of Languages of the World (Elsevier, 2009: ISBN 0-08-087774-5), pàg. 375.
Poblet i Feijoo, Francesc: El Congrés Universal d'Esperanto de 1909 a Barcelona (en català i esperanto). Associació Catalana d'Esperanto, 2009.
«Centenari del V Congrés Internacional d'Esperanto a Barcelona».
«Zamenhof Day commemorated» (en anglès). Times of Malta, 31.12.2006.
«UNESCO deklaris la jaron 2017 ZAMENHOF-jaro» (en esperanto). Edukado.net.
Vegeu també
Bibliografia
Auld, William: La Fenomeno Esperanto. Universala Esperanto–Asocio, Rotterdam, 1988.
Boulton, Marjorie: Zamenhof: autor de l'esperanto. El Llamp, Barcelona, 1987.
Cantassi, René; Msson, Henri: L'homme qui a défié Babel. Edicions Ramsay, París, 2002. ISBN 2-7475-1808-6.
Cherpillod, André: Zamenhof kaj judismo. La Blanchetière, Courgenard, 1997.
Cherpillod, André: L.L.Zamenhof, datoj, faktoj, lokoj. La Blanchetière, Courgenard, 1997.
Enllaços externs
Zamenhof, Esperanto's founder. Arxivat 2009.12.20 a Wayback Machine. (en anglès) a lernu!
Zamenhof: The Life, Works, and Ideas of the Author of Esperanto. Arxivat 2012.02.22 a Wayback Machine, per Aleksandr Korzhenkov (anglès).
Zamenhof, Lazarus Ludwig per Joseph Jacobs, Isidore Harris. Enciclopèdia Jueva, 1906 (anglès).
L.L. Zamenhof and the Shadow People per Esther Schor, The New Republic, 30 de desembre de 2009 (anglès).
Ludwik Lejzer Zamenhof (1859–1917). Altres noms Лазарь Маркович Заменгофь; Ludoviko Lazaro Zamenhof; אליעזר זמנהוף; Eliezer Samenhof; Ludwik Łazarz Zamenhof Descripció doctor rus- Initiator of the language Esperanto • Iniciatinto de la lingvo Esperanto • Begründer der Sprache Esperanto • Инициатор языка Эсперанто Data de naixement i defunció 15 de desembre de 1859 i 14 d'abril de 1917 • Lloc de naixement i defunció Białystok Varsòvia Control d'autoritats : Q11758 VIAF: 73885295 ISNI: 0000 0001 0915 3407 Open Library: OL335606A DBNL: zame001 LCCN: no90015706 WorldCat
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el cent setanta-vuitè aniversari del naixement de Francisco Silvela y de Le Villeuze (Madrid, Madrid, Espanya, 15 de desembre de 1843[1] — ibídem, 29 de maig de 1905), qui fou un historiador, advocat i polític espanyol, president del govern els anys 1899 i 1902.
Biografia
Era fill de l'advocat Francisco Agustín Silvela, ministre de Governació i de Gràcia i Justícia, vicepresident del Congrés i Magistrat del Tribunal Suprem. Estudià Dret a la Universitat Central de Madrid i ingressà a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació el 1862. Inicià la seva activitat política com a diputat en les Corts Constituents del 1870 en representació d'Àvila (Castella i Lleó), i s'adscrigué al grup conservador d'Antonio Cánovas del Castillo. No participà en activitats polítiques durant tot el sexenni revolucionari rebutjant qualsevol càrrec polític durant el regnat d'Amadeu de Savoia i la Primera República Espanyola.
Amb l'arribada de la Restauració borbònica a Espanya fou nomenat ministre de Governació en el gabinet d'Arsenio Martínez–Campos Antón l'any 1879, després d'haver–se ocupat de la Sotssecretaria d'aquest Ministeri des del 1875. Introduí reformes en el sistema de beneficència que provocaren l'oposició de Francisco Romero Robledo. Destacà per la seva dissidència en el si del conservadorisme de la Restauració, moviment en el qual defensava un règim polític parlamentari constitucional. Discrepà amb Antonio Cánovas del Castillo en rebutjar el sistema de torn polític basat en el caciquisme i el frau electoral, i rebutjà el sistema polític canovista com a decadent i sense moralitat. Quan es produí la ruptura entre Robledo i Cánovas arran de la signatura del Pacte del Pardo amb l'establiment del torn polític amb el líder liberal Sagasta el 1881, Silvela es convertí en el lloctinent del líder conservador. El 1885 fou nomenat Ministre de Gracia i Justícia. En el govern de Cánovas del 1890, fou ministre de Governació, però davant la reconciliació entre Robledo i el líder conservador preferí dimitir, i formar un nou grup dissident: els silvelistes, amb un programa on una part important era una reforma total del govern municipal com a base per a la creació d'una moralitat política que impedís el funcionament del caciquisme i la utilització de la política local per a fins electoralistes. Pretengué realitzar un projecte regeneracionista des de dalt, que després seria continuat per Antoni Maura.
Després de la mort de Cánovas el 1897, Silvela fou nomenat cap indiscutible del Partit Conservador. Entre els anys 1899 i 1903 ocupà dues (2) vegades la presidència del Consell de Ministres incorporant al seu gabinet figures de la talla de Raimundo Fernández Villaverde, Polavieja, Maura o Eduardo Dato. Silvela, en el seu primer govern acumulà també la Cartera d'Estat.
Aquest primer govern caigué el 22 d'octubre de 1900 desprestigiat, entre altres coses, per haver dut l'Estat espanyol al greu desastre del 1898 i el Tancament de Caixes.[2] El 5 de març de 1901 es formà un nou govern, presidit per Sagasta, que feu que els liberals tornessin al poder. El nou govern decidí convocar les eleccions legislatives el 19 de maig per a poder formar la cambra de diputats. La convocatòria d'aquestes eleccions significà per als possibilistes del catalanisme l'ocasió idònia per a enfrontar–se al nou govern, contrari a concedir qualsevol tipus d'autonomia política i administrativa a Catalunya. Fruit de la fusió de la Unió Regionalista amb el CNC, es fundà la Lliga Regionalista, presidida pel Dr. Robert, la qual es presentà a les eleccions legislatives de Barcelona (Barcelonès) sota la candidatura dels «quatre presidents».[3]
En el segon govern, el 1902, també ocupava la cartera de Marina. El 1903 es retirà definitivament de la vida política no sense abans designar Antoni Maura com a successor seu.
Vida intel·lectual i personal
Silvela també fou un destacat assagista i escriptor que edità obres històriques, jurídiques, assajos, i col·laborà en publicacions com La Época, La Revista de España, El Imparcial i El Tiempo. Pertangué a les Reials Acadèmies Espanyola, de Ciències Morals i Polítiques i de Jurisprudència i Legislació.
Es casà amb la malaguenya Amalia Loring y Heredia (filla del primer marquès de Casa Loring i d'Amalia Heredia Livermore), tingueren alguns fills. El 1915 li concediren el títol nobiliari de marquesa de Silvela, amb Grandesa d'Espanya, en honor dels mèrits del seu marit difunt.
Obres
Cartas de la Venerable Sor María de Agreda y El Señor Rey Don Felipe IV (1885).
Sin Pulso. Periódico El Tiempo (1898).
La Filocalia, o arte de distinguir a los cursis de los que no lo son —en colaboración con Santiago Liniers— (1868).
Notes i referències
Maestre Rosa, 1973, pàg. 203.
Museu d'Història de Catalunya: Escolta Espanya: Catalunya i la crisi del 98. Proa, 1998, pàg. 116. ISBN 8439344678.
Bibliografia
Maestre Rosa, Julio: «Francisco Silvela y su liberalismo regeneracionista». Revista de estudios políticos, 187, 1973, pàg. 191–226. ISSN: 0048-7694.
Portero, Florentino «Francisco Silvela, jefe del conservadurismo español». Revista de historia contemporánea, 2, 1983, pàg. 146–166. ISSN: 0212-4416.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francisco Silvela y de Le Villeuze.
Retrat de Francisco Silvela, obra de Kaulak, publicat a la revista espanyola Nuevo Mundo.
Gravat de Francisco Silvela
Silvela i el general Polavieja, en una caricatura de Gedeón del 1899.
Francisco Silvela y de Le Vielleuze
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el cinc-cents trenta-tresè aniversari del naixement de Ferran d'Aragó, duc de Calàbria (Àndria, Pulla, Itàlia, 15 de desembre de 1488 — València, Horta, País Valencià, 20 d'octubre de 1550), qui fou un noble napolità de sang reial que jugà un important paper en la política mediterrània de la Corona d'Aragó a principis del segle XVI, i arribà a ser virrei de València en companyia de la seva muller Germana de Foix. Era fill del rei Frederic III de Nàpols, i com a primogènit portà els títols de duc de Calàbria i de la Pulla. Sa mare, Isabella del Balzo, era filla del príncep d'Altamura i neta del príncep d'Àndria.
Infantesa
El regnat de la Corona d'Aragó sobre Nàpols havia començat amb Alfons el Magnànim (rei entre els anys 1442 i 1458), qui inicià la seqüència dinàstica que arribaria a Frederic III, pare de Ferran, passant per Ferran I, Alfons II i Ferran II.
La cort napolitana en què cresqué Ferran d'Aragó posseïa la brillantor típica de les corts italianes renaixentistes pel que feia a la vida artística i cultural. Ferran pogué conviure amb figures destacades de les arts i les lletres, com ara el filòsof Giovanni Pontano, el compositor Johannes Tinctoris i el poeta Jacopo Sannazaro. La seva educació fou confiada a un humanista molt pròxim a Pontano: Crisòstom Colonna da Caggiano, amb qui aprengué cultura clàssica. A la cort napolitana també començà a desenvolupar el seu gust per les farses i comèdies, que posteriorment impulsaria de manera definitiva a València (Horta, País Valencià). L'estima pels llibres sembla que l'adquirí de son pare, el rei Frederic,[1] un consumat i dedicat bibliòfil; mentre que del ric ambient musical napolità s'encomanaria de l'amor per la música. En definitiva, l'acurada educació que rebé a la cort napolitana fou clau en la seua posterior activitat com a mecenes, desenvolupada en l'etapa com a virrei de València, i que hom considera sense parangó en el món renaixentista peninsular.[1]
Dissortadament per a Ferran, aquesta etapa brillant acabà amb la conquesta del reialme per part de poderosos enemics. Una aliança entre els reis Lluís XII de França i Ferran el Catòlic (cosí de Frederic) havia insistit en la reclamació del predecessor de Lluís, el rei Carles VIII de França, als trons de Nàpols i Sicília, de manera que l'any 1501 deposaren Frederic, i Nàpols inicialment anà a mans de Lluís. No obstant això, l'any 1504 esclatà una nova guerra que portà Nàpols sota domini de la Corona d'Aragó.
Ostatge de Ferran el Catòlic
Ferran, que a l'inici de les hostilitats havia estat enviat per son pare a Tàrent (Pulla, Itàlia), hi fou fet presoner per Gonzalo Fernández de Córdoba arran de la capitulació de la ciutat, l'1 de març de 1502. Inicialment se li prometé la llibertat, amb la possibilitat de reunir–se amb la seva família a França, atès que l'exrei Frederic hi havia estat acollit per Lluís XII a la ciutat de Tours (Indra i Loira, Centre–Vall del Loira, França), on en compensació de la pèrdua del seu regne li havia atorgat el ducat d'Anjou. Però Gonzalo Fernández de Córdoba rebé instruccions precises de Ferran el Catòlic de retenir Ferran d'Aragó com a ostatge, el que portà a recapturar–lo a Bitonto (Pulla, Itàlia) i enviar–lo a l'exili.«»–
Fou traslladat a Barcelona (Barcelonès) el mateix any 1502 i en la primera dècada del seu exili, tot i que estretament vigilat, mantingué certa llibertat com a membre de la cort. Posseïdor d'encís personal, culte, afable i intel·ligent, se sabé guanya l'amistat de Ferran el Catòlic, de manera que quan aquest, l'any 1506 abandonà la cort per visitar els seus dominis napolitans i casar–se amb Germana de Foix, nomenà Ferran lloctinent general de Catalunya.
Novament, l'any 1512, arran d'una nova visita a Nàpols (Campània, Itàlia), el rei confià en ell i el nomenà virrei de Catalunya. No obstant això, Ferran desitjava retrobar–se amb la seva família i planificà la seva fugida, utilitzant Alfons I d'Este, cosí seu, com a intermediari. El rei Catòlic retornà d'Itàlia més aviat del que s'havia programat, i s'assabentà del complot mentre passava una temporada a Logronyo (Rioja). El duc de Calàbria havia confessat el seu pla al clergue Juan Martínez de la Haya, qui el transmeté al rei, i el duc fou capturat en companyia d'uns còmplices. Fou empresonat al castell d'Atienza (Guadalajara, Castella–la Manxa) i els còmplices foren executats en la seva presència. D'ací fou traslladat al castell de Xàtiva (Costera, País Valencià) el 4 de novembre de 1512, i hi estigué empresonat durant onze (11) anys.
Presó a Xàtiva
Els onze (11) anys a Xàtiva (Costera, País Valencià) foren durs per al jove duc de vint-i-quatre (24) anys, perquè coincidiren amb la decadència i l'empobriment de la seva família. Son pare, el rei Frederic havia mort a Tours (Indra i Loira, Centre–Vall del Loira, França) l'any 1504, i la mare i els germans havien acabat refugiats a la cort de Ferrara (Emília–Romanya, Itàlia), protegits per la família Este.
No obstant això, Ferran sabia que la seva condemna era limitada a «només» onze (11) anys, segons ordre expressa del rei Catòlic, transmesa al seu net Carles V, i potser això li permeté resistir la presó.[2] Durant la guerra de les Germanies, els revoltats intentaren convèncer–lo perquè encapçalara les seves reivindicacions; amb això pretenien donar el vernís de la reialesa al seu bàndol. Fins i tot es projectà el seu alliberament i posterior matrimoni amb la reina Joana, reclosa a causa de la seva bogeria a Tordesillas (Valladolid, Castella i Lleó). Amb aquest enllaç els revoltats, malcontents amb l'Habsburg Carles V, volien posar Ferran al capdavant de la Corona d'Aragó. Ferran rebutjà aquestes propostes, lleialtat que li guanyaria la confiança de l'emperador.
El 13 de desembre de 1523, Ferran fou alliberat per l'emperador, i la fortuna canvià radicalment per al duc de trenta-cinc (35) anys.
Matrimoni i virregnat de València
Els esdeveniments de l'any 1526 mostren en quina mesura se situava l'estima de Carles V pel jove duc de Calàbria. El gener d'aquest any, i en companyia d'Antonio de Fonseca, arquebisbe de Toledo (Castella–la Manxa) i d'Álvaro de Zúñiga, duc de Béjar (Salamanca, Castella i Lleó), li encarregà escortar la seva promesa, Isabel de Portugal i d'Aragó, a Sevilla (Andalusia). Ací, el mes de març i enmig d'alegres celebracions tingué lloc un doble casament: el de Carles V amb Isabel de Portugal, i el del duc de Calàbria amb la viuda del rei Catòlic, Germana de Foix, casament arranjat pel mateix emperador.
Germana de Foix, amb la mateixa edat que el duc, era una política experimentada, que havia ocupat els càrrecs de lloctinent general de la Corona d'Aragó, lloctinent general de Catalunya i virreina de València, on aconseguir aplacar la revolta de les Germanies. Germana havia enviudat dues vegades, la primera, ja esmentada, de Ferran el Catòlic, i la segona del margrave Joan de Brandeburg–Ansbach, amb qui estigué casada entre els anys 1519 i 1525.
Després del matrimoni, Carles V elevà el duc a la mateixa categoria que la seva esposa, nomenant–los de manera conjunta virreis de València. Amb unes rendes de vint-i-vuit mil (28.000) ducats procedents de terres al Regne de València i Castella, la parella de virreis pogué donar a la ciutat de València (Horta, País Valencià) la seva darrera època d'esplendor com a ciutat cortesana.
Mecenes de les arts i de les lletres
Ferran d'Aragó, en companyia de la seva esposa Germana, feu de València (Horta, País Valencià) la cort més brillant i sofisticada del seu temps a la península Ibèrica, a l'estil de les corts renaixentistes italianes. La mort de Germana de Foix l'octubre del 1536, i el subsegüent casament del duc amb l'aristòcrata valenciana Mencía de Mendoza, l'any 1538, no suposà un canvi en les activitats del virrei, i fins i tot la nova esposa continuà donant suport a les arts després de la mort del duc, l'any 1550.
Els interessos del duc abastaven la literatura, les maneres cortesanes, la bibliofília i, sobretot, la música. Posseí una valuosa col·lecció d'instruments, amb tres (3) orgues decorats, dos (2) llaüts i sis (6) violes de mà, a més d'altres peces. Un document de la seva casa, datat l'any 1546,[2] indica que de les dues-centes (200) persones al seu servei, cinquanta (50) eren músics de la seva capella personal, llavors dirigida per Juan Cepa. Entre els músics que li prestaren serveis cal destacar l'intèrpret de viola de mà Lluís del Milà i el mestre de capella Pedro de Pastrana.
Lluís del Milà, que a més de músic era poeta i membre de la cort del duc, descrigué els costums i l'etiqueta de la cort virreinal al seu llibre El Cortesano, imprès l'any 1561 i inspirat en Il Cotegiano de Baldassare Castiglione.
La biblioteca del duc fou un dels majors tresors del Renaixement.[3] El seu nucli inicial el constituí la biblioteca dels reis de Nàpols, enviada a València (Horta, País Valencià) per la seva família des de Ferrara (Emília–Romanya, Itàlia). Una (1) còpia de l'inventari, feta arran del trasllat de la biblioteca al Monestir de Sant Miquel dels Reis, al qual el duc l'havia deixada en herència, parla un total de set-cents noranta-cinc (795) volums. La col·lecció incloïa nombroses bíblies, obres teològiques, literatura clàssica i literatura medieval i renaixentista italiana. Després de diverses vicissituds, lligades al destí del Monestir, només una part de la biblioteca s'ha conservat, custodiada per la Universitat de València. La col·lecció d'obres musicals, una de les més valuoses i completes del seu temps, es dona per perduda.
Una de les obres més perdurables del duc de Calàbria a València (Horta, País Valencià) fou l'edificació del monestir Jerònim de Sant Miquel dels Reis, en compliment del darrer desig de Germana de Foix. En aquest monestir es troben soterrats ambdós virreis.
Ferran d'Aragó morí a València (Horta, País Valencià) el 20 d'octubre de 1550 sense deixar descendència de cap de les seves dues (2) mullers.
Referències i notes
López Ríos, 2008.
McMurry, William M., 1977.
McMurry, William M., 1977 i López Ríos, 2008.
Bibliografia
Bernadette Nelson: The court of Don Fernando de Aragón, Duke of Calabria in Valencia, c. 1526 – c. 1550: music, letters and the meeting of cultures. Oxford University Press. Early Music, volum 32, núm. 2, maig del 2004, pàg. 194–224 (31).
Article «Ferran d'Aragó» de l'Enciclopèdia catalana.
William M. McMurry: Duke of Calabria, and the Estensi. A Relationship Honored in Music. The Sixteenth Century Journal, volum 8, No. 3, (octubre del 1977), pàg. 17–30.
Santiago López Ríos: La educación de Fernando de Aragón, duque de Calabria, durante su infancia y juventud (1488–1502). Capítol del llibre de Nicasio Salvador Miguel, Cristina Moya García, Eds. La literatura en la época de los Reyes católicos. Iberoamericana Editorial, 2008. ISBN 84-8489-356-1, 9788484893561.
Maricarmen Gómez Muntané: «San Miguel de los Reyes y la capilla musical de Don Fernando de Aragón, duque de Calabria (1488–1550)», en San Miguel de los Reyes: De Biblioteca Real a Biblioteca Valenciana (Generalitat, València, 2000. ISBN 84-482-2410-8), pàg. 91–111.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran d'Aragó, duc de Calàbria
Sala «Duc de Calàbria» de la Biblioteca de la Universitat de València amb una breu explicació dels fons bibliogràfics procedents de la biblioteca personal del duc.
Manuscrits digitalitzat de la col·lecció Duc de Calàbria al projecte SOMNI.
Detall de la font del Duc de Calàbria – Viver, Alt Palància (Castelló, País Valencià).
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-setè aniversari de la batalla d'Arquijas del 15 de desembre de 1834, la qual fou una de les batalles de la Primera Guerra Carlina que succeí a Arquijas (Navarra).
Antecedents
La rebel·lió esclatà després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent En Carles, refugiat a Portugal es negà a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó–Dues Sicílies i l'1 d'octubre, amb el suport de Miquel I de Portugal reclamà el seu dret al tron. La revolta no tingué el suport de l'exèrcit i la guerra començà el 6 d'octubre quan el general Santos Ladron de Cegama prengué Logronyo (Rioja), passant a Navarra per unir–se amb els revoltats,[1] i fou capturat a la batalla de Los Arcos (Navarra)[2] i afusellat als pocs dies. A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès (Osona) el 5 d'octubre fou sufocada pel capità general Llauder.
La presència carlina quedà afeblida amb la campanya del liberal Pedro Sarsfield[3], i Tomás de Zumalacárregui assumí la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i dels bascos tres (3) setmanes després, amb la qual cosa es reactivà la rebel·lió al nord i s'organitzà l'exèrcit carlí.[4] El 27 de gener de 1834 Zumalacárregui capturà la Real Fábrica de Armas de Orbaiceta (Navarra); amb les armes preses feu diversos atacs, que provocaren la substitució del general Valdés per Vicente Genaro de Quesada, qui començà les represalies.[5]
L'exèrcit liberal de José Ramón Rodil tractà de destruir l'exèrcit de Zumalacárregui i arrestar Carles Maria Isidre de Borbó però després d'una desastrosa campanya es veié obligat a renunciar al comandament per Manuel Lorenzo. Les tropes isabelines de Navarra no foren capaces de contenir l'exèrcit de Zumalacárregui, qui s'acostà a l'Ebre amb la intenció d'atacar Ezcaray, amb importants fàbriques roba de cotó, que serviria per crear uniformes d'hivern per les seves tropes, i els seus exploradors saberen que un comboi d'armes aniria de Burgos (Castella i Lleó) a Logronyo (Rioja) pel camí reial.
Els isabelins perderen dos mil (2.000) homes a l'acció de Dulantzi i l'acció d'Etxabarri (ambdues a Àlaba, País Basc),[6] dels quals molts acabarien en les files carlines.[7] Les comunicacions amb Bilbao o Bilbo (Biscaia, País Basc), Sant Sebastià o Donosti (Guipúscoa, País Basc) i Pamplona o Iruña (Navarra) quedaren tallades,[8] la moral dels carlins era molt alta, i Zumalacárregui decidí lluitar contra els liberals en una batalla formal, concentrant les seves forces en la part inferior de la vall de la Berrueza, entre Mendaza i Asarta (Navarra) mentre les forces de Luis Fernández de Córdoba estaven estacionades fora d'aquesta vall a Los Arcos (Navarra), amb la intenció de derrotar–les i marxar sobre Madrid (Espanya),[9] però foren rebutjats el 14 de desembre i els carlins es replegaren al barranc de Santa Cruz, on es dirigiren al seu encontre els liberals.[10]
Batalla
Els carlins estaven situats entre el pont d'Arquijas, Zúñiga i Orbiso (Navarra), amb la major part de la infanteria al centre, i els liberals disposaren l'atac en tres (3) columnes, la primera comandada per Córdoba, que atacà Arquijas (Navarra), la segona, comandada per Oraá atacaria Zúñiga (Navarra), i la tercera comandada per Rivero atacaria Arquijas i es desviaria a continuació a Zúñiga (Navarra), i finalment Gurrea impediria la retirada carlina entre Orbiso i Arana (Navarra).[11] El retard d'Oraá a prendre posicions per les maniobres de Tomás de Zumalacárregui, que envià Iturralde al seu encontre,[12] permeté la retirada carlina a Orbiso (Navarra) quan començaven a escassejar les municions, mentre els liberals es retiraven a Los Arcos (Navarra).[12]
Conseqüències
Sense poder destruir l'exèrcit liberal, la temptativa sobre Madrid (Espanya) quedà avortada[9] i Jerónimo Valdés es decidí a atacar Tomás de Zumalacárregui al seu reducte de la vall d'Amescoas (Navarra) amb vint-i-un mil (21.000) homes, la major mobilització de tropes cristines des de l'inici del conflicte; tanmateix, fou derrotat a la batalla d'Artaza (Navarra).[13]
Referències
anònim, 1846, pàg. 276.
anònim, 1846, pàg. 277–279.
anònim, 1846, pàg. 280.
«Nazar eta Asarta (1833.XII.29)» (en basc). Museo Zumalakarregi Museoa.
«Primera Guerra Carlina» (en castellà). Gran Enciclopedia Navarra.[Enllaç no actiu]
Del Burgo, Jaime: Historia general de Navarra: Desde los orígenes hasta nuestros días (en castellà). Volum 3. Rialp, 1992, pàg. 637.
Lawrence, Mark: Spain's First Carlist War, 1833–40 (en anglès). Palgrave Macmillan, 2014, pàg. 59. ISBN 1137401753.
Jaques, Tony: Dictionary of Battles and Sieges (en castellà). Volum 2: F–O. Greenwood Publishing Group, 2007, pàg. 654. ISBN Greenwood Publishing Group.
Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (en castellà). Volum 34. Espasa–Calpe, pàg. 573.
de Burgos, Javier: Anales del reinado de Isabel II (en castellà). Volum 2: obra póstuma. Tipografia Mellado, 1850, pàg. 49.
Pirala, 1856, pàg. 266–267.
Pirala, 1856, pàg. 268.
Lawrence, 2014, pàg. 78.
Bibliografia
Lawrence, Mark: Spain's First Carlist War, 1833–40 (en anglès). Palgrave Macmillan, 2014. ISBN 1137401753.
Pirala, Antonio: Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Volum 1. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1856.
Anònim: Historla de la Guerra Civil en el norte y Cataluña (en castellà). Sociedad tipográfica de Hortelano y Cía., 1846.
Batalla de Arquijas
El passat dimecres 15 de desembre de 2021 es commemorà el mil quatre-cents vuitanta-vuitè aniversari de la batalla de Tricamarum, la qual tingué lloc el 15 de desembre de 533, i en la qual s'enfrontaren les forces dels vàndals, amb el seu rei Gelimer i el seu germà Tzazó al capdavant, i les tropes de l'Imperi Romà d'Orient, liderades pel general romà d'Orient Belisari. Aquesta batalla seguí a la gran victòria que Belisari obtingué davant els vàndals a la batalla d'Ad Decimum, i significaria la fi del Regne Vàndal a l'Àfrica, i així es completà la reconquesta de la província per l'emperador Justinià I.
Rerefons
Encara que el rei Gelimer disposava d'una força molt més nombrosa que els romans d'Orient, el seu pla per aniquilar l'exèrcit de Belisari a Ad Decimum (actualment a Ben Arous, Tunísia) fracassà totalment i el vàndal es veié obligat a abandonar Cartago (actualment a Tunísia) i fugir a Bulla Regia, Numídia (actualment a Tunísia). Era conscient que havia patit una severa derrota i no estava en condicions d'enfrontar–se als romans d'Orient. Des de Numídia, però, envià emissaris al seu germà Tzazó que es trobava a Sardenya (Itàlia) amb nombroses tropes. Tzazó, tan bon punt rebé el missatge, salpà en ajuda del seu germà.
Mentrestant, Gelimer intentava causar discòrdia entre els mercenaris de Belisari i enviava espies per intentar comprar la lleialtat dels huns, que havien estat decisius en la batalla anterior. També prometé recompenses a les tribus amazigues locals, per cada cap romà que li portessin.
Quan Tzazó arribà als mitjans de desembre, Gelimer passà a l'ofensiva, i els dos (2) germans dirigiren l'exèrcit cap a Cartago (actualment a Tunísia), amb la intenció de posar–hi setge. El primer que feren fou destruir el gran aqüeducte que subministrava aigua a la ciutat.
Batalla
Belisari havia reforçat i reconstruït les muralles de la ciutat durant les dotze (12) setmanes que l'havia ocupat des de la batalla d'Ad Decimum, però sabia de l'activitat dels espies vàndals i les seves converses amb els huns. Decidit a no esperar a ser traït durant el setge, marxà amb el seu exèrcit a l'encontre dels vàndals, amb la seva cavalleria al capdavant i els huns a la rereguarda.
Les dues (2) forces toparen a Tricamarum, trenta (30) milles a l'oest de Cartago (actualment a Tunísia), i la cavalleria romana carregà immediatament contra l'enemic; es reagrupà, i carregà encara dos (+2) cops més. Fou durant aquesta tercera càrrega de la cavalleria que matà Tzazó. Aparentment, Gelimer fou testimoni de la mort del seu germà i quedà consternat. Els vàndals dubtaren i començaren a fugir, i deixaren tres mil (3.000) morts en el camp de batalla. Gelimer fugí de nou cap a Numídia, i Belisari marxà cap a la ciutat d'Hippo Regius (actualment a Algèria), que li obrí les portes.
Fets posteriors
Gelimer s'adonà que el seu regne estava perdut i intentà travessar cap a la península Ibèrica, on encara quedaven grups de vàndals que no havien creuat cap a l'Àfrica anys enrere. Malgrat tot, els romans li barraren el pas, i Gelimer es veié obligat a refugiar–se a les muntanyes de Tunis, entre els amazics. L'any següent, els homes de Fares l'hèrul el localitzaren i rodejar, i finalment el darrer rei vàndal es rendí i fou portat a Constantinoble (actualment Istambul, Turquia).
Resum This is a map of the Kingdom of Vandals & Alans from the French Wikipedia created by Utilisateur:Yugiz circa 550.
Batalla de Tricamarum
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Pau I de Grècia (Παύλος A'), qui fou rei de Grècia des del 1947 fins al 1964, i el cinquè rei de la dinastia grega inaugurada pel seu avi el rei Jordi I de Grècia.
Nasqué al Palau Reial de Tatoi als afores d'Atenes el 14 de desembre de 1901. Fill del rei Constantí I de Grècia i de la princesa Sofia de Prússia. Era net del rei Jordi I de Grècia i de la gran duquessa Olga de Rússia per part de pare mentre que per part de mare ho era del kàiser Frederic III de Prússia i de la princesa reial Victòria del Regne Unit.
Es casà el 1938 amb la princesa Frederica de Hannover i tingueren tres (3) fills:
SAR la princesa Sofia de Grècia nascuda el 1938 a Atenes (Grècia). El 1962 es casà amb el príncep i després rei Joan Carles I d'Espanya.
SM el rei Constantí II de Grècia nascut el 1940 a Atenes. Es casà essent rei amb la princesa Anna Maria de Dinamarca el 1964 a Atenes (Grècia).
SAR la princesa Irene de Grècia nascuda el 1942 a Sud–àfrica. Viu a Madrid (Espanya).
El rei morí al palau de Tatoi (Atenes, Grècia) el 1964 a causa d'un càncer.
Emprengué l'exili amb la resta de la família reial grega l'any 1924 a causa de la revolta protagonitzada per Venizelos, no retornà a Grècia fins que es produí la restauració del seu germà el rei Jordi II de Grècia l'any 1935.
Emprengué de nou l'exili a causa de l'ocupació alemanya del país l'any 1941. Després de la consulta popular en què es demanà el retorn de la monarquia (1946) i la mort del seu germà (1947) esdevingué rei (1 d'abril de 1947) dels hel·lens. Lluità fortament pel retorn de Grècia a la normalitat política i econòmica després de l'ocupació alemanya i de la Guerra Civil Grega (1946–1949). Durant el seu mandat la seva serena figura contribuí a allunyar, però no a fer desaparèixer les diferències seculars de la política grega.
L'any 1963 celebrà a Atenes (Grècia) el centenari de la dinastia grega (1863–1963). Un (1) any després moria a Atenes (Grècia) a causa d'un càncer. Al seu enterrament hi assistiren el duc d'Edimburg, l'expresident Harry Truman, els reis de Suècia, Dinamarca, Noruega, Luxemburg, Holanda, Mònaco, Bulgària, Romania i el comte de Barcelona.
Paul I of Greece in 1939.
Pau I de Grècia
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement de Jordi VI del Regne Unit (Sandringham, comtat de Norfolk, Anglaterra, Regne Unit, 14 de desembre de 1895 — ibídem, 6 de febrer de 1952), qui fou rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (1936–1952), emperador de l'Índia (1936–1947) i últim rei d'Irlanda (1936–1949). Arribà al tron de forma inesperada després de la renúncia del seu germà el rei Eduard VIII del Regne Unit per tal de casar–se amb Wallis Simpson. El protagonisme d'aquest monarca es produí arran de la importància que adquirí al llarg del conflicte de la Segona Guerra Mundial.
Naixement i família
Nascut a la finca rural de York Cottage situada dintre de les possessions de Sandringham a Norfolk (Anglaterra, Regne Unit), fill del rei Jordi V quan tan sols era duc de York i hereu del seu pare el príncep de Gal·les, el futur rei Eduard VII del Regne Unit i de la princesa Alexandra de Dinamarca. La seva mare era la princesa Maria de Teck, filla del príncep Francesc de Teck i pertanyent a una branca morganàtica de la família reial de Württemberg (Alemanya) i de la princesa Maria Adelaida del Regne Unit, filla dels ducs de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), cosins de la reina Victòria, i neta del rei Jordi III del Regne Unit. Nascut, per tant, a la recta final del període victorià.
El nou príncep britànic nasqué el 14 de desembre de 1895, una data trista per la família reial britànica, ja que era la de la mort del príncep consort Albert i la d'Alícia, marit i filla de la reina Victòria per qui la sobirana encara sentia autèntica devoció. Per tal d'amorosir aquesta coincidència es decidí posar–li el nom d'Albert en honor del seu besavi.
L'ascensió al tron de Jordi VI es produí entremig de nombrosos problemes successoris. D'una banda, el seu pare heretà després de la mort del seu germà gran, el príncep Albert Víctor del Regne Unit, a més a més, el príncep acabat de traspassar estava promès amb la que seria la muller del seu germà, la princesa de Teck. Finalment l'accés es produí després de la renúncia del rei Eduard VIII.
Educació i casament
L'any 1909 Albert ingressà a la Royal Navy. Fou a l'acadèmia militar fins l'accés al tron del seu pare i llavors serví a l'exèrcit britànic durant la Primera Guerra Mundial on serví a l'HMS Collingwood que participà en la batalla de Jutlàndia (1916) la qual suposà una victòria pels estats centrals, però que es destapà com una victòria estratègica de l'Entesa. L'any 1917 ingressà a la Royal Air Force però no participà en cap acte de guerra. L'any 1920 el seu pare el nomenà duc de York, comte d'Inverness i baró de Killarney, i començà a participar en els deures de la família reial britànica representant el seu pare.
El príncep Albert tingué una gran llibertat per elegir esposa. Es casà amb Lady Elisabet Bowes–Lyon, la filla més petita del comte i la comtessa de Strathmore, que pertanyien a l'alta aristocràcia escocesa, el 26 d'abril de 1923 a l'Abadia de Westminster, a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Lady Elisabet rebé el títol de duquessa de York amb rang d'Altesa Reial.
El duc i la duquessa de York tingueren dues (2) filles:
SM la reina Elisabet II del Regne Unit nascuda el 21 d'abril de 1926 a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Actualment és vídua del príncep Felip de Grècia.
SAR la princesa Margarida del Regne Unit nascuda el 1930 i morta el 2002. Es casà amb el vescomte Linley.
Regnat
L'elecció del nom Jordi en convertir–se en monarca es feu per intentar identificar el nou monarca amb la gestió del seu pare el rei Jordi V i desvincular la corona dels escàndols previs a la seva coronació. Anteriorment, el rei Eduard VIII també havia canviat el seu nom, originalment David.
Els inicis del seu regnat estigueren marcats per la polèmica arran de l'abdicació del seu germà i el casament d'aquest amb la divorciada nord–americana Wallis Simpson, sobre la figura de la qual requeien nombrosos rumors d'espia alemanya i simpatitzant del Partit Nazi, i de patir una malaltia anomenada testicularització femenina sobre la formació d'hormones masculines en el cos d'una dona.
L'esclat de la Segona Guerra Mundial i els anys previs situarien al monarca en la primera fila de les figures representatives del bàndol aliat. Els monarques donaren ple suport al primer ministre Neville Chamberlain i viatjaren als Estats Units on foren rebuts per Franklin D. Roosevelt i al Canadà. Amb l'esclat de la guerra la família decidí romandre a Londres (Anglaterra, Regne Unit), i evità refugiar–se al Canadà, la qual cosa junt amb altres tasques desenvolupades pels diferents membres de la família reial britànica feren que aquesta aconseguís altes quotes d'acceptació i admiració popular.
L'any 1950 es convertí en el primer cap de la Commonwealth creada per Winston Churchill.
La malaltia del monarca, un càncer de pulmons, augmentava arran de la seva forta addicció al tabac. Morí a Sandringham, comtat anglès de Norfolk (Regne Unit), on havia nascut, el 1952. Fou enterrat a la Capella de Sant Jordi de Windsor (Anglaterra, Regne Unit), on descansen també la seva esposa (2002) i la seva filla Margarida (2002).
Retrat de George VI (1895–1952).
El rei Jordi VI l'any 1939 de visita al Canadà amb Elizabet Bowes–Lyon.
Lady Elisabet Bowes–Lyon, reina del Regne Unit amb la senyora Eleanor Roosevelt, primera dama dels Estats Units.
El rei Jordi VI del Regne Unit (1895–1952).
Sa Majestat Jordi VI del Regne Unit
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Nikolai Guennàdievitx Bàssov (en rus: Николай Геннадиевич Басов) (Úsman, Unió Soviètica, 14 de desembre de 1922 — Moscou, Rússia, 1 de juliol de 2001), qui fou un físic soviètic guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1964.
Biografia
Nasqué el 14 de desembre de 1922 a la província de Lípetsk, que en aquells moments formava part de la Unió Soviètica i actualment està situada a Rússia. Després de participar en la Segona Guerra Mundial es llicencià en física l'any 1950 i es doctorà el 1956.
Morí l'1 de juliol de l'any 2001.
Recerca científica
En aquells moments inicià els seus treballs al voltant del desenvolupament de la dualitat làser–màser. El principi del màser es basa en el fenomen de l'emissió estimulada, en el qual els àtoms emeten radiació quan els seus electrons fan una transició d'un nivell més alt d'energia a un nivell més baix. Bàssov treballà al costat d'Aleksandr Prókhorov desenvolupant un dispositiu pràctic basat en aquest principi que produiria radiació coherent en la banda de microones. El 1952 aconseguiren solucionar el problema, simultàniament a la investigació del físic nord–americà Charles Hard Townes. El 1964 els tres (3) físics foren guardonats amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs en el camp de l'electrònica quàntica, basat en els principis del màser–làser.
Al llarg de la seva vida fou guardonat amb cinc (5) Ordes de Lenin i fou recompensat els anys 1969 i 1982 amb el títol d'Heroi del Treball Socialista. L'any 1973 fou nomenat director de l'Institut de Física de Lèbedev, càrrec que ocupà fins al 1988. El 1990 fou nomenat membre de l'Acadèmia Russa de Ciències, i fou membre honorari de l'Acadèmia Internacional de Ciències.
Premis i distincions
Premi Nobel de Física (1964);
Medalla d'Or Lomonóssov (1990);
Orde del Mèrit de la Pàtria de 2a classe;
Orde de Lenin (5);
Orde de la Guerra Patriòtica de 2a classe;
Medalla de la victòria sobre Alemanya en la Gran Guerra Patriòtica 1941–1945;
Premi Lenin (1959);
Premi Estatal de l'URSS (1989).
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nikolai Bàssov.
«Nikolai Bàssov» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Nikolai Guennàdievitx Bàssov
Николай Геннадиевич Басов
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement d'Edward Lawrie Tatum (Boulder, Colorado, EUA, 14 de desembre de 1909 — ciutat de Nova York, estat de Nova York, EUA, 5 de novembre de 1975), qui fou un biòleg, químic, genetista i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1958 conjuntament amb Joshua Lederberg i George Wells Beadle.
Biografia
Estudià química, biologia i microbiologia a la Universitat de Chicago (Illinois) i es doctorà a la Universitat de Wisconsin l'any 1934 sobre la nutrició i metabolisme dels bacteris. Posteriorment es traslladà a la ciutat d'Utrecht (Països Baixos) per desenvolupar una (1) beca sobre química bacteriològica. El 1937 fou destinat al Departament de Ciències Biològiques de la Universitat de Stanford (Califòrnia) i a partir del 1957 treballà de professor a l'Institut Rockefeller de Nova York.
Recerca científica
Al costat de George Wells Beadle la seva recerca científica se centrà en les transmissions hereditàries dels caràcters biològics. En la seva recerca utilitzà la floridura Neurospora crassa exposada als raigs X, observant l'aparició de mutacions. En diverses sèries d'experiments demostraren que aquestes mutacions eren les responsables de canvis en els enzims específics implicats en les rutes metabòliques. Aquests experiments, publicats l'any 1941, els dugueren a proposar un vincle directe entre els gens i les reaccions enzimàtiques, coneguda com la hipòtesi «Un gen, un enzim».
Posteriorment orientà la seva recerca sobre la genètica dels bacteris, realitzant estudis sobre la biosíntesi triptòfan d'Escherichia coli. Posteriorment, al costat de Joshua Lederberg aconseguí demostrar com Escherichia coli podria compartir la informació genètica mitjançant un procés de recombinació genètica. Aquest procés es produeix en diversos altres bacteris i que avui s'anomena comunament conjugació bacteriana).
L'any 1958, de resultes d'aquests estudis, fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia juntament amb George Wells Beadle «pel seu descobriment que els gens actuen regulant esdeveniments químics definits»;[1] i amb Joshua Lederberg pels seus descobriments referents la recombinació genètica i a l'organització del material genètic dels bacteris.
Referències
Edward Lawrie Tatum
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el tres-cents vuitanta-unè aniversari del naixement d'Aphra Johnson Behn (Kent, Anglaterra, Regne Unit, 14 de desembre de 1640 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 16 d'abril de 1689), qui fou una dramaturga, escriptora i traductora anglesa de l'època de la restauració. Trencà barreres culturals per ser una de les primeres dones al seu país a guanyar–se la vida amb la ploma i serví de model per a moltes generacions de dones escriptores.
Biografia
Els seus orígens són força obscurs, ja que durant la seva joventut fou espia a Anvers (Flandes, Bèlgica) a sou de Carles II d'Anglaterra i s'inventà un origen aristocràtic. La realitat és que nasqué el 1640 i era filla d'un barber i una dida.[1]
Hi ha indicis sòlids que indiquen que l'any 1663 Aphra viatjà a Surinam, Amèrica del Sud, en una missió encarregada pel governador de la colònia, Lord Willoughby.[1] Allà visità les plantacions de canya de sucre i parlà amb els esclaus, cosa que faria que, el 1688, publiqués la novel·la Oroonoko, basada en una història d'amor real entre esclaus, i fou de les primeres persones a escriure mostrant els esclaus negres com a persones que podien ser protagonistes d'una història d'amor, contràriament a la percepció de l'època, en què es considerava les persones negres com animals.[2] Per influència de Thomas Tyron, a través dels seus llibres del segle XVII en defensa del vegeterianisme, deixà de menjar carn.[3]
L'any 1664 es casà amb John Behn, un traficant d'esclaus, que morí a l'any següent. El 1667 fou enviada en una altra missió d'espionatge a Holanda (Països Baixos) per fer la valoració del contingut d'unes informacions que un agent doble holandès volia vendre a la corona britànica.[1] Després de possiblement passar un temps a la presó, tornà a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on començà a escriure sota el pseudònim d'Astrea, dins d'un destacat cercle de poetes llibertins de l'època, com John Wilmot. L'any 1670 publicà la seva primera obra de teatre, que resultà un èxit immediat, The forced marriage.[1]
Durant l'època de la crisi de l'exclusió, tingué problemes legals pels seus escrits, motiu pel qual se centrà en les traduccions i la prosa. Malgrat això, destacà pel seu suport a la dinastia Stuart i es negà a escriure un poema al rei Guillem III.[4]
Cultura popular
És famosa la referència que en feu Virginia Woolf en l'obra Una cambra pròpia, en què diu que totes les dones haurien d'anar a deixar flors a la seva tomba a l'abadia de Westminster, a Londres (Anglaterra, Regne Unit).[5]
Referències
Lapierre, Alexandra: Grandes aventureras 1850–1950 (en castellà). Art Blume, Barcelona, 2008, primera edició, pàg. 15–17. ISBN 978-84-9801-162-3.
Muñoz Páez, Adela: Sabias. La cara oculta de la ciencia. (en castellà). Penguin Random House, 1/3/2017, pàg. 163, 164. ISBN 9788499927022.
Adams, C. J.: La Política Sexual de la Carne. ochodoscuatro ediciones, Madrid, 2016.
Janet Todd: «Behn, Aphra (1640?–1689)», Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press, 2004.
Woolf, Virginia: A Room of One's Own. Harcourt Brace, Nova York, 1929, pàg. 69. OCLC 326933.
Vegeu també
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aphra Behn.
«Aphra Behn,» by the Anglo–Dutch artist Sir Peter Lely, oil on canvas, ca. 1670. 30 1/4 inches x 25 1/4 inches (76.8 cm x 64.1 cm). Courtesy of the Yale Center for British Art, Yale University, New Haven, Connecticut.
Aphra Johnson Behn
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el tres-cents norantè aniversari del naixement de Lady Anne Conway, nascuda com a Anne Finch (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 14 de desembre de 1631 — ibídem, 18 de febrer de 1679), qui fou una filòsofa anglesa.[1][2]
El seu tractat Principia philosophiae antiquissimae et recentissimae de Deo, Christo & Creatura, publicat de forma anònima i pòstuma el 1690, proposa una ontologia de l'esperit derivada de les qualitats de Déu, que es troba en oposició a les idees de Descartes, Hobbes i Spinoza.
L'obra d'Anne Conway, en la tradició del platonisme de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), tingué influència decisiva sobre Gottfried Wilhelm Leibniz. El seu concepte de la mònada, derivat de la càbala, anticipa el pensament de Leibniz, el qual s'hi va inspirar, com confirma una carta de Leibniz a Thomas Burnett de 1697.[1]
Referències
«Conway, Anne (1631–1679)» (en anglès). History of Women Philosophers and Scientists. Universitat Paderborn.
«Anne Conway» (en castellà). Encyclopaedia Herder.
Enllaços externs
Pàgina de Peter King (anglès).
Pàgina de William Uzgalis. Arxivat 2002.08.03 a Wayback Machine (anglès).
Anne Conway, Viscountess Conway (1631–1679) and her dog.
Anne Finch Conway
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el quatre-cents setanta-cinquè aniversari del naixement de Tycho Brahe (Knutstorp, Dinamarca, 14 de desembre de 1546 — Praga, Txèquia, 24 d'octubre de 1601), qui fou un astrònom danès. Feu construir Uraniborg (illa de Ven, Suècia), que es convertiria en el primer Institut d'investigació astronòmica. Els instruments dissenyats per Brahe li permeteren mesurar amb una precisió molt superior a la de l'època les posicions dels estels i els planetes. Atret per la fama de Brahe, Johannes Kepler acceptà una invitació d'aquest per a treballar–hi a Praga (Txèquia).
Tycho pensava que el progrés en astronomia no podia aconseguir–se per l'observació ocasional i les investigacions puntuals sinó que es necessitaven mesures sistemàtiques nit rere nit utilitzant els instruments més precisos possibles. Les mesures de Brahe sobre la posició dels planetes amb el temps passaren a mans de Kepler a la seva mort. Les mesures del moviment de Mart (i en particular del seu moviment retrògrad) foren essencials perquè Kepler pogués formular les tres (3) lleis de Kepler que regeixen el moviment dels planetes i que serviren posteriorment de base a la llei de la gravitació universal de Newton.
Biografia i caràcter
Tyge (la versió llatina del nom és Tycho)[1][2] Brahe nasqué el 14 de desembre de 1546 al castell de Knutstorp a Escània, llavors part de Dinamarca i actualment a Suècia. Tycho Brahe fou batejat Tyge pels seus pares Beate Bille i Otte Brahe. Otte Brahe, el pare de Tycho, procedia de la noblesa danesa i era un home important entre el grup més proper d'adeptes al rei danès. Beate Bille, la mare de Tycho, també venia d'una important família que havia produït importants eclesiàstics i polítics. Tycho fou un de dos bessons, però el seu bessó morí poc després de néixer.[3][4] Els seus pares ja tenien una filla anterior, Sophia Brahe però Tycho fou el seu primer fill baró.[5]
Un estrany episodi ocorregué quan Tycho tenia dos (2) anys. El seu oncle, Jorgen Brahe, sense el coneixement dels seus pares se l'endugué amb ell. Fou un estrany episodi, ja que no sembla haver causat disputes familiars ni feu que els seus pares intentessin recuperar–lo. Jorgen Brahe, i la seva dona Inger Oxe no tenien fills propis, i actuaren com pares adoptius per a Tycho fins a la mort de Jorgen. Jorgen Brahe, com el seu germà Otte, era un important aristòcrata danès, mentre que Inger Oxe (la seva esposa) era la germana de Peder Oxe que era membre dels Rigsraads, el consell de govern compost pels vint (20) consellers del rei. De fet Tycho es beneficià molt en l'aspecte educatiu de la seva mare adoptiva, Inger Oxe, que tenia inquietuds intel·lectuals com altres membres de la seva família, mentre que els Brahe i els Bille tenien poc temps per a pretensions educatives.[6]
El seu padrastre, Jorgen, l'envià a estudiar a la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca) el 1559 i més tard, el 1562, a Leipzig (Saxònia, Alemanya). A Copenhaguen (Dinamarca), a l'edat de catorze (14) anys, pogué observar un eclipsi parcial de Sol que li causà una gran impressió. Segons sembla, la predicció dels esdeveniments astronòmics atragué amb gran força l'atenció del jove Tycho, que començà a adquirir llibres d'astronomia. Viatjà per Alemanya i estudià en altres universitats com Wittenberg (Saxònia–Anhalt, Alemanya), Rostock (Mecklemburg–Pomerània Occidental, Alemanya) i Basel (Suïssa). En aquesta època desenvolupà el seu altre gran interès, l'alquímia. El 1566, mentre estudiava a Wittenberg (Saxònia–Anhalt, Alemanya), el jove Tycho s'enfrontar en duel amb un altre estudiant per una disputa sobre els respectius mèrits com a matemàtics. En el duel Brahe perdé part del seu nas i hagué de portar una pròtesi metàl·lica la resta de la seva vida. Tornà a Dinamarca el 1570. Del 1597 al 1598 es quedà al castell Wandesburg de Wandsbek (Hamburg, Alemanya) sota la protecció del noble Enric Rantzau.[6]
El 1574 Tycho començà a donar classes d'astronomia a la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), però ho deixà l'any següent en rebre una assignació de l'herència del seu pare. El 1575, i amb la finalitat que no marxés de Dinamarca, el rei Frederic II li oferí l'illa de Hven (avui anomenada Ven, Suècia) per a construir un (1) observatori astronòmic: Uraniborg.
Durant la seva etapa inicial a Uraniborg Tycho Brahe, en contra de l'opinió de la seva família, contragué matrimoni amb una jove d'origen humil anomenada Kirsten Jorgensdatter, amb qui tingué vuit (8) fills.
Després de la mort del rei Frederic el 1588, el seu fill, Cristià IV de Dinamarca li continuà donant suport durant uns anys, però amb el temps les diferències entre Tycho i la casa reial s'anaren fent més grans, fins que Tycho tancà l'observatori el 1597 i es traslladà a Praga (Txèquia) on l'emperador Rodolf II el nomenà Matemàtic Imperial. A Praga (Txèquia) continuà fent observacions astronòmiques ajudat per un jove Johannes Kepler, qui fou el seu successor en el lloc de Matemàtic Imperial i qui, després de trenta-vuit (38) anys d'observacions, compondria les anomenades Taules Rudolfines (1627) en honor del seu mecenes.[6]
La mort de Brahe constitueix també una anècdota curiosa. Moltes fonts històriques citen com a causa de la seva mort una infecció d'orina per no absentar–se per educació i respecte en un sopar a Praga (Txèquia) el 1601. El llarg sopar li ocasionà una forta infecció d'orina que el prostrà al llit amb febre elevada durant onze (11) dies. El 1996 s'obrí la tomba de Tycho Brahe a Praga (Txèquia) i s'analitzaren els seus cabells. S'hi trobaren dosis tan elevades de mercuri que actualment es considera l'enverinament per mercuri com a causa de la seva mort.
Atès que Brahe tenia interès per l'alquímia i la medicina i que el mercuri era un element comú als medicaments alquímics preparats per ell mateix, és molt probable que morís enverinat pels seus propis medicaments tractant de recuperar–se dels seus problemes urinaris. En la seva agonia Tycho repetia una vegada i una altra: Non frustra vixisse vidcor (que no hagi viscut en va). En aquest sentit, havia fet prometre a Kepler que usaria les seves observacions per construir un nou sistema de l'univers basat en la seva pròpia teoria. La seva tomba es troba a l'església de la Mare de Déu de Tyn a Praga (Txèquia).
Trajectòria científica
Tycho Brahe fou l'últim dels grans astrònoms observadors de l'era anterior al telescopi, un aspecte a tenir molt en compte.
El 24 d'agost de 1563, mentre estudiava a Leipzig (Saxònia, Alemanya), s'escaigué una conjunció de Júpiter i Saturn, un esdeveniment predit per les taules astronòmiques existents. Tanmateix, Tycho s'adonà que totes les prediccions sobre la data de la conjunció estaven equivocades en dies o fins i tot mesos. Aquest fet tingué una gran influència sobre ell. Brahe s'adonà de la necessitat de compilar noves i precises observacions planetàries que li permetessin realitzar taules més exactes. En les seves pròpies paraules:
He estudiat totes les cartes dels planetes i les estrelles i cap d'ells coincideix amb els altres. Hi ha tantes mesures i mètodes de mesurament com astrònoms i tots en desacord. El que es necessita és un projecte per cartografiar els cels des d'un únic lloc durant diversos anys. —Tycho Brahe, 1563 (als disset [17] anys).
En el decurs de la seva carrera científica Tycho Brahe perseguí aquest objectiu. Així desenvolupà nous instruments astronòmics. Amb ells fou capaç de realitzar un precís catàleg estel·lar de més de mil (>1.000) estrelles les posicions del qual havien estat mesurades amb una precisió molt superior a l'aconseguida fins llavors. Les millors mesures de Tycho aconseguien precisions de mig minut d'arc. Aquestes mesures permeteren a Tycho mostrar que els cometes no eren fenòmens meteorològics sinó objectes de més enllà de la Terra. Els seus instruments científics foren àmpliament copiats a Europa. Tycho fou el primer astrònom a percebre la refracció de la llum i corregir les mesures astronòmiques d'aquest efecte. El conjunt complet d'observacions de la trajectòria dels planetes fou heretat per Johannes Kepler, en aquell temps ajudant de Brahe. Gràcies a aquestes detallades observacions Kepler seria capaç uns anys més tard de trobar les lleis que governen el moviment planetari.
L'estrella de Tycho
En la seva joventut, Tycho observà una (1) supernova el 1572 a la constel·lació de Cassiopea. En aquella època es creia en la immutabilitat del cel i en la impossibilitat de l'aparició de noves estrelles, però la brillantor d'aquesta era incontestable. Inicialment l'estrella era tan brillant com Júpiter però aviat superà la magnitud –4 i es va fer visible fins i tot de dia. A poc a poc anà esvaint–se fins a deixar de ser visible cap al març del 1574. Quan Tycho publicà les observacions detallades de l'aparició d'aquesta supernova es convertí instantàniament en un reputat astrònom. Anomenà l'estrella Stella Nova (estrella nova en llatí). Tycho no fou el primer a descobrir l'aparició d'aquesta supernova,[7] però publicà les millors observacions de la seva aparició i de l'evolució de la seva brillantor, raó per la qual se la coneix amb el seu nom.
Geocentrisme
El sistema de l'univers de Tycho representa una transició entre la teoria geocèntrica de Ptolemeu i la teoria heliocèntrica de Copèrnic. En la teoria de Tycho el Sol i la Lluna giren al voltant de la Terra, immòbil mentre que Mart, Venus, Júpiter i Saturn girarien al voltant del Sol. Brahe estava convençut que la Terra estava estàtica perquè si no haurien de poder–se apreciar els moviments aparents de les estrelles. Tal efecte existeix realment i es denomina paral·laxi però no podia ser detectat amb observacions visuals directes. Les estrelles estan molt més lluny del que es considerava raonable en l'època de Tycho Brahe.
Uraniborg i altres observatoris
Article principal: Uraniborg
El rei Frederic II de Dinamarca i Noruega estava tan impressionat per les observacions de Tycho Brahe que finançà la construcció de dos (2) observatoris per a Brahe a l'illa de Veuen (Suècia). Els observatoris es deien Uraniborg i Stjerneborg.[8] El primer tenia també un laboratori per als experiments alquímics de Tycho Brahe. A la mort del rei, Tycho discutí amb el seu successor, Christian IV i Brahe es desplaçà a Praga (Txèquia) el 1599. Allí aconseguí el favor de l'emperador Rodolf II qui el nomenà matemàtic imperial, li oferí una sumptuosa mansió i li permeté triar entre diversos castells per construir un nou observatori. Tycho Brahe trià el castell de Benátky nad Jizerou a cinquanta quilòmetres (50 km) de Praga (Txèquia). Atès que Rodolf II era un apassionat de l'astrologia, Brahe havia de proporcionar cartes astrals per als alts membres de la cort així com elaborar interpretacions astrològiques d'esdeveniments com l'arribada del cometa del 1577 i l'aparició de la supernova del 1572. Les obres i instal·lació dels seus instruments s'anaren complicant i Brahe decidí tornar a Praga (Txèquia). En aquesta època Brahe escrigué les Taules Rudolfines en les quals publicà les seves lleis sobre el moviment dels astres. A Praga (Txèquia) Brahe conegué finalment Kepler a qui confiaria els resultats de les seves mesures dels moviments de la Lluna i els planetes.
Brahe i l'astrologia
Brahe, igual que molts astrònoms de l'època, sembla haver acceptat els principis de l'astrologia, i creia que el moviment dels planetes influïa en els esdeveniments terrestres, encara que no els determinés. Així i tot, Brahe expressà el seu escepticisme sobre la multiplicitat de sistemes astrològics i preferia un treball astronòmic assentat en les matemàtiques. A pesar d'això dos (2) dels seus treballs inicials, ara perduts, versaven sobre l'astrologia. Tycho també treballà en la predicció del temps, realitzà interpretacions astrològiques de la supernova del 1572 i del cometa del 1577 i escrigué cartes astrals per als seus patrons Frederic II i Rodolf II. En la filosofia natural de Tycho Brahe l'astrologia i l'alquímia eren parts fonamentals.
Cossos astronòmics amb el seu nom
Obres seleccionades
De Mundi Aetherei Recentioribus Phaenomenis Liber Secundus (Uraniborg, 1588; Praga, 1603; Frankfurt, 1610).
Tychonis Brahe Astronomiae Instauratae Progymnasmata (Praga, 1602/03; Frankfurt, 1610).
Opere. Carteggi (en la). G.E.C. Gad, København, 1876–1886.
Referències i notes
Jackson (2001), pàg. 12.
Wittendorff, 1994, pàg. 68.
Reimprès per Danske Magazin, II, pàg. 170 (Weistritz, II. pàg. 23).
Håkansson, 2006, pàg. 39–40.
Håkansson, 2006, pàg. 40.
Entre d'altres fou observada pel astrònom i matemàtic valencià Jeroni Munyós, qui a sol·licitud de Felip II d'Espanya publicà una explicació del fenomen amb el títol Libro del nuevo cometa y del lugar donde se hazen (València, 1573). El mateix Brahe elogià i aprofità els càlculs de Munyós.
Bibliografia
Jackson, E. Atlee: Exploring Nature's Dynamics. Wiley–IEEE, 2001, pàg. 12. ISBN 978-0-471-19146-9.
Šolcová, Alena: «From Tycho Brahe to incorrect Tycho de Brahe: A searching for the first occurrence, when the mistaken name of famous astronomer appeared». Acta Universitatis Carolinae, Mathematica et Physica, 46, Supplementum, 2005, pàg. 29–36. Bibcode: 2005AcMPS..45...29S.
Wittendorff, Alex: Tyge Brahe. G. E. C. Gad, Copenhaguen,1994.
Håkansson, Håkan: Att låta själen flyga mellan himlens tinnar [Letting the soul fly among the turrets of the sky]. Atlantis, Stockholm, Sweden, 2006. ISBN 978-91-7353-104-7.
Vegeu també
Enllaços externs
Biografia de Tycho Brahe: http://www.astrofiles.net/modules.php?name=News&file=article&sid=23
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Tycho Brahe» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland. (anglès).
Hellman, C. Doris: Brahe, Tycho. Complete Dictionary of Scientific Biography. 2008. Encyclopedia.com. <http://www.encyclopedia.com>. (anglès).
Tycho Brahe
Làpida de la tomba de Tycho Brahe a l'església de Tyn, a Praga.
Aparell astronòmic ideat per Tycho Brahe
Representació del sistema solar, segons Tycho Brahe.
Mauerquadrant (Tycho Brahe 1598)
Tycho Brahe
El passat dimarts 14 de desembre de 2021 es commemorà el cinc-cents divuitè aniversari del naixement de Michel de Nostredame, conegut habitualment com a Nostradamus (Sant Romieg de Provença, Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França, 14 de desembre de 1503 — Selon de Provença, Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França, 2 de juliol de 1566), nom llatinitzat del nom original occità Miquèl de Nòstra Dama,[1][2] qui fou un apotecari provençal i un dels publicadors de profecies més famosos del món. És conegut pel seu llibre Les Propheties, la primera edició del qual aparegué el 1555.
D'ençà de la publicació del seu llibre, que no s'ha deixat d'imprimir des de la seva mort i que sempre ha estat molt popular a tot el món, Nostradamus ha atret molts seguidors. Els seus entusiastes li donen el crèdit d'haver predit la majoria dels principals esdeveniments mundials. En canvi, la major part de les fonts acadèmiques mantenen que les associacions fetes entre els successos i els quartets de Nostradamus són principalment el resultat de males interpretacions o males traduccions (de vegades deliberades) o són massa ambigües per poder ser útils com a prova d'un poder predictiu real. A més, cap de les fonts llistades aporta evidència que algú hagi mai interpretat un (1) quartet de Nostradamus de forma que pogués identificar un (1) esdeveniment encara per ocórrer.[3]
Tanmateix, alguns comentaristes ocasionals han utilitzat amb èxit un procés d'interpretació lliure i determinada «torsió» de les seves paraules per predir un esdeveniment aparentment imminent. Per exemple, el 1867 (tres [3] anys abans que succeís), Le Pelletier ho feu per anticipar o bé el triomf o bé la derrota de Napoleó III en una guerra que, en aquell cas, demanà ser identificada com la guerra francoprussiana, si bé admeté que no podia especificar quina o quan.[4]
De tota manera, l'interès per l'obra d'aquesta prominent figura del Renaixement francès encara és considerable, especialment en els mitjans de comunicació i en la cultura popular.
Biografia
Infantesa
Nascut el 14 de desembre de 1503 a la vila occitana de Sant Romieg de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), lloc on el seu pretès lloc de naixement encara existeix, Miquèl de Nòstra Dama fou un (1) dels almenys vuit (8) fills de Reinièra de Sant Romieg i el comerciant de gra i notari Jaume de Nòstra Dama. La seva família era d'orígens jueus, tot i que el pare d'en Jaume de Nòstra Dama, Gui Gassonet, ja s'havia convertit al catolicisme pels volts del 1455, moment en el qual escollí el nom de «Pèire» i el cognom de «Nòstra Dama» (aparentment triat pel nom del sant del dia en què la conversió s'oficià).[5]
Els seus germans coneguts inclouen Delfina, Joan (pels volts de 1507–1577), Pèire, Ector, Loís (nascut el 1522), Bertrand, Joan (historiador) i Antòni (nascut el 1523).[3][5][6]
Es coneix poca cosa més de la infància de Nostradamus, malgrat que hi ha una creença ferma que fou educat pel seu besavi per part de mare, Joan de Sant Romieg,[7] fet que és discutible per la desaparició de dades històriques després de 1504, quan el nen només tenia un (1) any.[8]
Anys d'estudiant
A l'edat de quinze (15) anys, Nostradamus accedí a la Universitat d'Avinyó (Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França) per cursar el batxillerat. Després de poc més d'un (>1) any (quan ja devia haver cursat educació clàssica en retòrica, gramàtica i lògica, més que no pas estudis posteriors de geometria, aritmètica, música i astronomia/astrologia), es veié obligat a abandonar Avinyó (Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França) quan la universitat tancà les seves portes davant la irrupció de la pesta negra. El 1529, després de diversos anys com a apotecari, ingressà a la Universitat de Montpeller (Erau, Occitània, França) per doctorar–se en Medicina. En fou expulsat poc després d'ingressar–hi quan es descobrí que havia estat farmacèutic, una feina explícitament vetada pels estatuts de la universitat. El document de l'expulsió (BIU Montpeller, Registre S 2 folio 87) encara existeix als arxius de la Facultat.[3] Malgrat això, molts dels seus editors l'anomenen «Doctor». Després de la seva expulsió, Nostradamus continuà treballant, suposadament com a apotecari, quan es va fer famós per crear la «píndola rosa», que suposadament protegia contra la plaga.[9]
Casament i treballs de curació
El 1531 Nostradamus fou convidat per Giulio Cesare Scaligero, un prominent renaixentista, per anar a Agen (Òlt i Garona, Nova Aquitània, França).[5] Allà es casà amb una dona de nom incert (possiblement Enrieta d'Encausse), que infantà dues (2) criatures.[10] El 1534 la seva dona i els seus fills moriren, possiblement a causa de la pesta. Després de la seva mort, seguí viatjant, travessant França i possiblement Itàlia.[5]
En el seu retorn el 1545, assistí el metge Loís Serre en la lluita contra la pitjor irrupció de la plaga a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), i posteriorment lluità pel seu compte contra els brots de la malaltia a Selon de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) i la seva capital regional Ais de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França). Finalment, el 1547 s'establí a Selon de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), en una casa que encara es pot trobar actualment, i on es casà amb una ben aposentada vídua de nom Anna Ponsarda, la qual li dona sis (+6) fills més (tres [3] fills i tres [3] filles).[5] Entre els anys 1556 i 1567, Nostradamus i la seva dona adquiriren una tretzena (1/13) part del gran projecte organitzat per Adam de Craponne per irrigar la zona seca de Salon i la propera vila de Crau prop del riu Durença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França).[8]
Profeta
Després d'una altra visita a Itàlia, Nostradamus es començà a desplaçar de la medicina cap a l'ocultisme. Seguint tendències populars, escrigué un almanac cap al 1550, i per primera vegada llatinitzà el seu cognom (Nòstra Dama) pel de Nostradamus.[2] Encoratjat per l'èxit de l'almanac es decidí a escriure'n un més anualment. Recollits conjuntament contenen almenys sis mil tres-cents trenta-vuit (6.338) profecies,[3][11] així com almenys nou (9) calendaris anuals, tots els quals s'inicien l'u de gener i no, com es creu de vegades, el març. Fou principalment una reacció a causa dels almanacs que Nostradamus començà a rebre consultes astrològiques i prediccions per part de la noblesa d'altres persones benestants de terres llunyanes, malgrat que normalment ell esperava que li facilitessin les dates de naixement en què fonamentar els horòscops, en contra de la pràctica habitual dels astròlegs professionals. Quan s'obligava a si mateix a provar això, sobre la base de les taules publicades de l'època, sovint cometé errors i no aconseguí ajustar les xifres de lloc o moment del naixement dels seus clients.[6][8]
Llavors començà el seu projecte d'escriure un (1) llibre d'un miler (1.000) de quartets, que constitueixen les extenses profecies sense datar per les quals encara és famós a hores d'ara. Atès que cada llibre contenia exactament cent (100) quartets, els anomenà Centúries.
En sentir–se vulnerable al fanatisme religiós, tramà un mètode per ocultar el seu significat tot utilitzant una sintaxi virgilitzada, jocs de paraules, un francès arcaic per a la seva època i una mescla de llenguatges com el grec clàssic, italià, llatí i provençal.[12] Per raons tècniques en la publicació de tres (3) lliuraments (l'editor del tercer i últim lliurament semblava poc inclinat a iniciar–ho a la meitat del segle), els últims cinquanta-vuit (58) quartets del segle XVII no han sobreviscut en cap edició existent.
Els quartets, publicats en un llibre titulat Les Propheties, van rebre diverses reaccions un cop arribats al públic. Alguns pensaren que Nostradamus era un servent del diable, un impostor o un malalt mental, mentre que diversos entre l'elit pensaren que eren profecies inspirades espiritualment, estant sota la llum de les seves fonts post bíbliques (vegeu a sota fonts literàries), com el mateix Nostradamus preferia dir. Caterina de Mèdici, la reina consort del rei Enric II de França, fou una de les principals admiradores de Nostradamus. Després de llegir els seus almanacs el 1555, que proporcionaren pistes sobre diverses amenaces anònimes a la família reial, ella el convocà a París (Illa de França) per poder–se explicar i dibuixar horòscops per als seus fills. Al mateix temps, ell temia poder ser decapitat, però al moment de la seva mort el 1566, Caterina el nomenà Counselor i Metge de Capçalera del rei.
El 1556, poc després de la primera edició de les set (7) primeres centúries, Nostradamus es traslladà a Itàlia, on fou rebut pel papa Pau IV. Durant aquest viatge es deturà un cert temps a Torí (Piemont, Itàlia).[12] Després retornà a Saló de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França).
Diverses notes biogràfiques de la vida de Nostradamus indiquen el seu temor a ser perseguit per heretgia per la inquisició, però ni la profecia ni l'astrologia estaven dins la seva «jurisdicció», i només hauria estat en perill si hagués practicat la màgia per ajudar–se en les prediccions. De tota manera, la seva relació amb l'església com a profeta i sanador era excel·lent. El seu empresonament puntual a Marinhana o Marignane (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) a finals del 1561 fou motivat només per la publicació del seu almanac per al 1562 sense el permís exprés del bisbe, cosa contrària a un recent decret reial.
Anys finals i mort
El 1566, la gota que patia Nostradamus, que li havia provocat molts dolors i li dificultà el moviment durant diversos anys, es convertí en un edema o hidropesia. A finals de juny d'aquell any, cridà el seu advocat per deixar com a llegat les seves propietats i tres mil quatre-centes quaranta-quatre (3.444) corones, excepte alguns deutes, a la seva dona, un deute pendent de les seves segones noces, i als seus fills (quan fessin vint-i-cinc [25] anys), i a les seves filles (quan es casessin). Aquest testament fou seguit per algunes modificacions menors.[5] La nit de l'u de juliol, es creu que parlà amb el seu secretari Jean de Chavigny per anunciar que l'endemà no el trobarien viu a la sortida del sol. L'endemà al matí se'l trobaren mort estirat a terra al costat del llit (Presage 141 [originalment 152] per novembre 1567, com pòstumament s'escrigué per arreglar–ho).[3][11] Fou sebollit a la capella franciscana local (una part de la qual s'ha incorporat actualment al restaurant La Brocherie), però fou enterrat de nou[13] durant la Revolució Francesa a la Collégiale St–Laurent, on encara avui es manté la seva tomba.[5]
Obres
A Propheties, Nostradamus hi recull la seva col·lecció de les principals prediccions a llarg termini, el primer lliurament de la qual es publicà el 1555. La segona edició, amb dos-cents noranta-vuit (298) versicles profètics més, s'imprimí el 1557. La tercera edició, amb tres-cents (300) nous quartets, s'imprimeix el 1558, però actualment només existeix una part de l'antologia que es publicà abans de la seva mort el 1568. Aquesta versió conté un (1) quartet sense rima i nou-cents quaranta-un (941) rimats, agrupats en nou (9) grups de cent (100) i un (1) altre de quaranta-dos (42), anomenats «Segles».
Per causa de les pràctiques d'impremta de l'època (que inclouen la «tècnica» d'impressió dictada), no es troben dues (2) edicions idèntiques, i és relativament estrany trobar dues (2) còpies que siguin exactament iguals. Certament, no hi ha cap garantia, com solen dir els desxifradors, que cap de les transcripcions de cap de les edicions siguin originals d'en Nostradamus.[8]
Els Almanacs, que es publicaren anualment des del 1550 fins a la seva mort són els més populars dels seus treballs. Sovint en podia publicar dos (2) o fins i tot tres (3) en un (1) sol any, titulats cadascun Almanacs (Prediccions detallades), Pronòstics o Presagis (prediccions més generals).
Nostradamus, a més de ser un endeví, també era un sanador professional. Es coneixen almenys dos (2) llibres escrits per ell sobre ciència mèdica. Un és una suposada traducció de Galènica, i s'anomena Traité des fardemens (principalment un receptari amb material recollit d'altres llocs), on inclou una descripció amb mètodes per combatre la plaga, on cap d'ells (incloent–hi la sagnia), aparentment funcionaven. El mateix llibre també descriu com preparar cosmètics i confitures.[14][15]
Un altre manuscrit conegut com a Orus Apollo encara existeix a la biblioteca municipal de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), on més de dos mil (>2.000) documents originals de Nostradamus es conserven sota la tutela de Michel Chomarat. És una pretesa traducció d'un antic treball grec sobre jeroglífics egipcis basat en traduccions llatines posteriors, totes elles desconeixedores dels significats reals de l'antiga escriptura egípcia, que no fou desxifrada correctament fins al treball de Jean François Champollion al segle XIX.
Des de la seva mort, només les Profecies han seguit essent populars, però en aquest cas de forma una mica extraordinària. Més de dues-centes (>200) edicions aparegueren en aquell temps, juntament amb més de dos mil (>2.000) comentaris. La seva popularitat rau en el fet que la vaguetat i la falta de dates emprades fa que sigui senzill d'assignar–les de forma selectiva als principals successos dramàtics de forma retrospectiva i anunciar–ho com a encerts.
Fonts literàries
Nostradamus reivindica que basa les prediccions publicades en l'astrologia, però fou molt criticat pels astròlegs professionals de l'època per incompetència i per assumir que la «horoscopologia comparativa» (la comparació de la configuració planetària futura amb els fets passats) podia predir successos actuals i futurs.[8][12]
Investigacions recents apunten que gran part del seu treball profètic parafraseja antigues profecies sobre la fi del món principalment basades en la Bíblia, conjuntament amb referències a successos històrics i antologies de reculls profètics, i després les projecta en el futur amb l'ajut de la «horoscopologia comparativa». Per tant, moltes de les prediccions inclouen figures com Luci Corneli Sul·la, Gai Mari, Neró i d'altres, així com les seves descripcions de «combats als núvols» i «granotes caient del cel». L'astrologia pròpiament dita es menciona només un parell de (2) vegades en el Prefaci de Nostradamus i quaranta-una (41) a les Centúries, però de forma molt més freqüent en la seva dedicatòria Carta al Rei Enric II.
Les seves fonts històriques inclouen passatges fàcilment identificables de Tit Livi, de les Vides dels dotze cèsars de Suetoni, de Plutarc i d'altres historiadors clàssics, així com de cronistes medievals com Villehardouin i Froissart. Moltes de les seves referències astrològiques són preses quasi paraula per paraula del llibre de Richard Roussat Livre de l'estat et mutations des temps del 1549–1550. Les taules de naixement que prepara ell mateix estan basades en taules planetàries ja publicades per astròlegs professionals, tot i que cometé diversos errors de còpia. (Vegeu l'anàlisi de les taules fet per Brind'Amour, el 1993, i compareu–ho amb l'extensa crítica de l'horòscop de Nostradamus de Gruber per al príncep coronat Rudolph Maximillian.)[16]
La seva major font profètica és, sens dubte, el Mirabilis liber del 1522, que conté un ventall de profecies de Pseudo–Metodi, Sibil·la Tiburtina, Joaquim de Fiore, Girolamo Savonarola entre d'altres. (El seu Prefaci conté vint-i-quatre [24] cites bibliques, totes excepte dues [2] en l'ordre usat per Savonarola.)[17] Aquest llibre gaudí d'un considerable èxit, en arribar a la mitja dotzena (6) d'edicions, però no aconseguí mantenir la seva influència per causa, probablement, del fet que la majoria del text estava escrit en llatí, amb escriptura gòtica, i a les nombroses abreviatures complexes. Nostradamus fou dels primers a tornar a parafrasejar aquelles profecies en francès, explicant perquè li eren atribuïdes. Cal esmentar que els estàndards actuals sobre plagi no s'aplicaven al segle XVI, quan els autors copiaven i parafrasejaven sovint passatges, especialment dels clàssics, sense consentiment.
El material addicional fou recollit de De honesta disciplina del 1504 per Petrus Crinitus,[8] que inclou extractes del De daemonibus de Miquel Psel·los, i del De Mysteriis Aegyptiorum (Referent a misteris egipcis), un llibre sobre Arameu Antic i màgia assíria de Iàmblic de Calcis, un llibre neoplatonista del segle IV. Les versions llatines d'ambdós havien estat recentment publicades a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França), i extractes de cadascun estan parafrasejats (en el segon cas, de forma literal) en els seus primers dos (2) versos. Tot i que és cert que Nostradamus afirmà, el 1555, que havia cremat totes les obres ocultes de la seva biblioteca, ningú pot dir quins llibres es destruïren en aquest foc. El fet que cremessin de forma explosiva amb una flama brillant suggereix que molts d'aquests manuscrits en pergamí, havien estat tractats de forma rutinària amb salnitre.
Només a partir del segle XVII es començaren a trobar les relacions i dependències de les seves publicacions amb treballs anteriors.[18] Això pot ajudar a explicar el fet que, durant la mateixa època, el llibre Les Profecies fou utilitzat com a llibre de lectura a les aules.[19]
La dependència de Nostradamus en fets històrics precedents fa que explícitament rebutgi l'etiqueta de profeta (persona que posseeix poders profètics) en diferents ocasions:[3][8]
A despit del fet que, fill meu, hagi utilitzat la paraula profeta, no em vull atribuir un títol de tan sublim arrogància — Prefaci al Cèsar, 1555[20]
No m'atribuiré el nom o el rol de profeta — Prefaci al Cèsar, 1555[20]
Molts dels [profetes] prediren grans i meravelloses coses per venir: [tot i que] per mi, no tinc cap manera d'atribuir–me aquest títol, 1558[21]
No puc sinó ser atrevit, per predir (malgrat que encara que garanteixo la més subtil cosa), gràcies a les meves investigacions i en consideració al que em promet i de vegades em permet saber l'astrologia, principalment en forma d'avisos, de manera que el poble pugui saber com el poden amenaçar els estels. Així i tot no estic prou boig per pretendre ser un profeta. — Carta oberta al Privy Councillor Birague, 15 de juny de 1566[3]
El seu rebuig al títol de 'profeta' fins i tot es fa palès en el títol del seu llibre,[3] (un títol que en francès pot entendre's fàcilment tant com a «Les Profecies, per M. Michel Nostradamus», que és precisament el que són; com a «Les Profecies de M. Michel Nostradamus», cosa que no són, excepte en pocs casos). Així doncs, cap de les crítiques a Nostradamus per ser un profeta, no tenen fonament a partir del moment que el mateix autor sempre ho ha desmentit.
Veient el lligam que tenia amb les seves fonts literàries, és molt dubtós[3] que Nostradamus fes servir altres mètodes que no fossin la contemplació, la meditació i la incubació. La seva única descripció del procés seguit es pot veure a la carta 41[22] de la seva correspondència en llatí.[3] La llegenda popular que parla sobre la utilització d'antics mètodes de l'observació fixa de la flama, l'aigua, o els dos de forma simultània no és res més que una (1) lectura càndida dels seus primers dos (2) versos que volen comparar els seus esforços amb els dels oracles de Delfos (Grècia). En la seva dedicatòria al rei Enric II, Nostradamus descriu el procés «buidant la ment, l'ànima i el cor de tota cura, preocupació i incomoditat cap a una calma mental i tranquil·litat», i les seves freqüents referències al «trípode de bronze» de Delfos (Grècia) solen estar precedides amb un «com si» (compareu les referències externes per a més informació).
Interpretacions
Hi ha un ampli ventall de versions que es poden trobar tant a Internet com impreses. En l'espectre ens podem trobar les versions acadèmiques extremes com les de Jacques Halbronn,[23] que suggereixen llargament i amb complexitat que les Profeties de Nostradamus són falsificacions posteriors amb interès personal. De tota manera, Halbronn té més coneixement sobre els texts i els arxius associats que la majoria, ja que ha col·laborat en la recuperació i la investigació de molts d'ells.
En una altra part de l'espectre, trobem molts llibres actuals, i milers de pàgines web privades que suggereixen no només que les Propheties són genuïnes sinó que, a més, Nostradamus era un veritable profeta. A causa de les vagues interpretacions, no n'hi ha dues (2) que estiguin d'acord en el qual prediu, ni en el passat ni en el futur.[6]
El més conegut dels quartets considerats profètics de Nostradamus (amb, potser, el «quartet de Varennes» IX, 20) és el XXXV de la primera centúria.
Le lyon ieune le vieux surmontera,
En champ bellique par singulier duelle,
Dans cage d'or les yeux luy creuera,
Deux classes vne, puis mourir, mort cruelle.
(traducció)
El lleó jove el vell dominarà
En camp bèl·lic per singular duel
En gàbia d'or els ulls li saltarà
Dues classes una, puix morir, mort cruel.
Els adeptes a Nostradamus creuen veure–hi la premonició de la mort del rei Enric II de França, un fet que, a primera vista, sembla absurd, perquè un rei normalment no es batria en duel. Es basen en els següents fets:[12] el mes de juny del 1559, Enric II es trobava a París (Illa de França); s'acabava de signar la Pau de Cateau–Cambrésis, que posava fi a les disputes entre la Monarquia Hispànica (Felip I d'Aragó i II de Castella), el Regne de França (Enric II de França) i el Regne d'Anglaterra (Isabel I d'Anglaterra). El rei de França prometia com a esposa la seva filla, Isabel de Valois, al rei Felip d'Espanya, vidu de Maria Tudor i en aquell moment a la cort francesa se celebrava aquell compromís. Com era costum a l'època, se celebrava un torneig, i el rei Enric de França volgué baixar a l'arena per batre's en duel contra tres (3) cavallers. Després de diversos partits, s'enfrontà al comte de Montgomery, comandant de la guàrdia del rei i més jove. Segons els partidaris de Nostradamus, ambdós cavallers duien un (1) lleó com a ensenya. En aquest encontre, la llança del comte travessà la visera (d'or o daurada) del rei i se li clavà a un (1) ull. El rei Enric moriria deu (10) dies després.
La majoria dels quartets tracten de desastres de molts tipus (la major part d'ells sense data). Inclouen plagues, terratrèmols, guerres, inundacions, invasions, assassinats, sequeres, batalles i d'altres esdeveniments —molts d'ells predits al Mirabilis Liber. La majoria d'ells tracten sobre això en tots els termes; d'altres, se cenyeixen a persones individuals o a petits grups de persones. Alguns tracten ciutats en concret, altres diverses ciutats a diferents països. Una gran part, amb el tema subjacent és la imminent invasió d'Europa per part de les forces musulmanes de més enllà de l'est encapçalades per l'Anticrist, reflecteixen les invasions otomanes i sarraïnes de l'època, com prediu també el Mirabilis Liber.[3] Tot això és presentat en el context de la suposadament imminent fi del món —per bé que això, de fet, no es menciona[24]— una convicció que va donar lloc a nombroses col·leccions de profecies de la fi del món en aquella època, no menys important una col·lecció inèdita de Cristòfor Colom.
Molts estudiosos creuen que Nostradamus no escrivia tant per ser un profeta, sinó per comentar els successos que estaven passant en el seu propi temps, escrits en un estil ambigu —utilitzant moltes metàfores i un llenguatge críptic— amb la intenció d'evitar persecucions. Un cas similar a la interpretació preterista de l'Apocalipsi.[3]
Els entusiastes de Nostradamus li donen veracitat en predir nombrosos successos de la història mundial, com ara el com el Gran incendi de Londres (1666), l'ascens de Napoleó Bonaparte i el d'Adolf Hitler, la caiguda del xa de Pèrsia i l'arribada al poder de l'aiatol·là Khomeini fins als atacs de les torres bessones del World Trade Center el 2001.[16][25]
Els escèptics suggereixen, que la seva reputació com a profeta ha estat creada àmpliament en els temps moderns per seguidors que posen les seves paraules sobre esdeveniments ja consumats o que són tant imminents com inevitables, un procés conegut com a Clarividència Retroactiva. No hi ha cap prova en la literatura acadèmica (vegeu Fonts) per suggerir que cap dels quartets de Nostradamus hagi estat mai interpretat per poder predir de forma específica un esdeveniment abans que aquest tingués lloc, que no sigui d'una manera vaga i en termes generals que pugui ser aplicat d'igual manera a molts altres esdeveniments.
Ascens de Napoleó Bonaparte
Article principal: Napoleó Bonaparte
Un Empereur naistra pres d'Italie,
Qui à l'Empire sera vendu bien cher,
Diront avec quels gens il se ralie
Qu'on trouvera moins prince que boucher.
La republique miserable infelice
Sera vastée du nouveau magistrat,
Leur grand amus de l'exil malefice
Fera Sueve ravir leur grand contract.
(traducció)
Un emperador naixerà prop d'Itàlia
Que a l'Imperi costarà molt car
Diran amb quines gents s'alia
I el trobaran menys príncep que carnisser
La república miserable infeliç
Devastada serà pel nou magistrat,
El seu gran munt d'exili malèfic
Farà Suècia incomplir allò contractat
Centúria I, 60,61
De la cité marine et tributaire
La teste raze prendra la satrapie:
Chasser sordide qui puis sera contraire,
Par quatorze ans tiendra la tyrannie.
(traducció)
De la ciutat marina i tributària
la testa rasurada prendrà la satrapia
Expulsar sòrdid que després serà contrari
Per catorze anys mantindrà la tirania.
Centúria VII, 13
Napoleó Bonaparte nasqué a Ajaccio, Còrsega (França), certament a prop d'Itàlia. El regnat de Napoleó es perllongà durant catorze (14) anys. I al revés del que era costum en aquella època, no duia mai perruca. Quant al significat de tributària, en l'època de l'autor feia poc que la corona de França l'havia adquirida a Itàlia. I magistrat fa referència al títol de cònsol que tingué durant un temps. En altres versos apareix l'expressió Pau, Nay, Loron —sovint interpretada com un anagrama de «Napaulon Roy»— però senzillament es refereix a tres (3) ciutats al sud–est francès properes a la seva casa «actual».
Invenció del cinema
Article principal: Història del cinema
Serpens transmis en la cage de fer,
Ou les enfans septains du Roy sont pris:
Les vieux & pères sortiront bas de l'enfer,
Ains mourir voir de fruict mort et cris.
Serpents transmesos en la gàbia de ferro,
On els set fills del Rei són presos,
Els ancians i pares sortiran davall de l'infern.
Abans de morir veure el seu fruit mort i crida.
Centúria I, 10
Els «serpents transmesos en la gàbia de ferro» són les pel·lícules cinematogràfiques, enrotllades com serps en bobines de ferro i tancades en projectors metàl·lics per tal ser projectades. En aquestes pel·lícules han estat empresonats els set (7) colors de l'arc de Sant Martí (els set [7] fills del Rei, és a dir, del Sol), per formar les imatges, ja en blanc i negre, ja en color. D'aquesta manera els nostres llunyans avantpassats i els nostres pares, reproduïts a la cinta cinematogràfica, tornaran a viure per gaudi i esplai nostre, encara que reduïts a imatges de molt petites proporcions.
Abans de la seva mort, els germans Lumière, inventors del cinema mut, aconseguiren veure com el producte de la seva invenció (el fruit mort) parlava i cridava, és a dir, com es convertia en sonor el cinema mut.
Ascens de Hitler
Article principal: Adolf Hitler
Bestes farouches de faim fleuves tranner:
Plus part du champ encontre Hister sera,
En caige de fer le grand fera treisner,
Quand rien enfant de Germain observera.
(traducció)
Bèsties ferotges cobdicioses de beure als rius
Gran part del camp contra Hister serà
En gàbia de ferro el gran es desplaçarà
Quan res el fill del Germànic observarà.
Centúria III 24
Aupres du Rhin des montaignes Noriques
Naistra un grand de gens trop tard venu,
Qui defendra Saurome et Pannoniques,
Qu'on ne sa§aura qu'il sera devenu.
(traducció)
Prop del Rin de les muntanyes Nòriques
Naixerà un gran de gens massa tard vinguda
Que defensarà Sauroma i les Pannòniques
Que no se sabrà que li haurà passat.
Centúria III, 58
Ultra la menció al nom de Hister (similar a Hitler)[26] també trobem la referència a la «gàbia de ferro» (els famosos Panzer) i al «fill del Germànic» (certament Hitler no era alemany de naixement, però era el canceller del Reich) ens fan pensar en la figura del dictador alemany. Pel que a Nòriques, Noricum fou una província romana que correspon a l'actual Àustria i part de Baviera i Hitler nasqué a Braunau am Inn, Alta Àustria, un estat d'Àustria que té frontera amb Baviera (Alemanya).
El Rin queda a Alemanya, i potser no estigui donant el lloc de naixement (Adolf Hitler nasqué a Àustria) sinó el lloc en què es feu famós (Alemanya). Sarmàcia (Sauroma) és una zona antiga pertanyent actualment a Rússia i Pannònia era una regió que integraven alguns països d'Europa com Àustria, Hongria, Eslovènia, nord d'Itàlia i sud de Dalmàcia. Aquí hi ha alguns problemes, ja que Hitler no defensà Rússia; ans al contrari, l'atacà, trencant el pacte de no–agressió nazi–soviètic (potser la «defensa» vindria donada per aquest pacte anterior). Amb Itàlia eren aliats, però els altres països que formaven la zona de Pannònia foren atacats.
El cos de Hitler, que s'havia suïcidat, fou cremat, juntament amb el de la seva amant, Eva Braun. Però oficialment no fou recuperat (més tard els russos afirmaren que havien recuperat, tanmateix), la qual cosa donà lloc a hipòtesis com que no hauria mort a la Cancelleria del Reich, i hauria escapat com altres criminals nazis. Quant al concepte de «gran» en el cas de Nostradamus fa referència a algú amb molt poder.[27]
Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki
Article principal: Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki
Aupres des portes & dedans deux cités
Seront deux fleaux, & oncques n'apperceu un tel,
Faim, dedans peste, de fer hors gens boutés,
Crier secours au grand Dieu immortel.
(traducció)
A prop de les portes i dins de dues ciutats,
Hi haurà dos flagells com mai es va veure res igual,
Fam, dins pesta, pel ferro gent llançada fora,
Demanar socors al gran Déu immortal.
Centúria II, 6
L'agost del 1945, en el marc de la guerra del Pacífic, els Estats Units llançaren sobre les ciutats portuàries japoneses d'Hiroshima i Nagasaki dues (2) bombes atòmiques que destruïren gairebé del tot aquestes ciutats. Hi moriren més de dues-centes mil (>200.000) persones i hi hagué més de cinc-cents mil (>500.000) damnificats.
Naixement d'Israel
Article principal: Declaració d'Independència d'Israel
Nouvelle loy terre neufve occuper,
Vers la Syrie, Judée et Palestine:
Le grand empire barbare corruer,
Avant que Phoebus son siecle determine.
Nova llei terra nova ocuparà,
Cap a Síria, Judea i Palestina:
El gran imperi bàrbar caurà,
Abans que Febus el seu segle determini.
Centúria III, 97
El 1948 l'ONU creà l'Estat d'Israel. L'any anterior Palestina havia estat dividida en dues (2) parts: una (1) jueva i una (1) altra àrab. Israel prengué part de Síria, Judea i Palestina per crear el seu Estat.
Accident aeri dels Andes
Article principal: Accident aeri dels Andes
La voix ouye de l'insolit oyseau,
Sur le canon du respiral estaige,
Si haut viendra du froment le boisseau,
Que l'homme d'homme sera Anthropophage.
La veu oïda de l'insòlit ocell,
Sobre el canó del respirable pla.
Tan alt arribarà del blat la mesura,
Que l'home de l'home serà antropòfag.
Centúria II, 75
El 13 octubre del 1972 un (1) avió procedent de l'Uruguai, amb quaranta (40) jugadors de rugbi, volava en direcció a Xile per tal de jugar–hi un partit amistós. L'avió s'estavellà a la serralada dels Andes, més precisament en la Muntanya Hilario. Els supervivents s'alimentaren, fins al dia en què foren recuperats, amb els cossos dels seus companys ja morts. L'insòlit ocell pot fer referència al còndor dels Andes.
Revolució islàmica a l'Iran
Article principal: Revolució islàmica
Pluye, faim, guerre en Perse non cessée,
La foy trop grande trahira le monarque:
Par la finie en Gaule commencée,
Secret augure pour à un estre parque.
(traducció)
Pluja, fam, guerra a Pèrsia no acaba
La fe massa gran trairà el monarca
Per la fi a la Gàl·lia iniciada,
Secret auguri per a una curta existència.
Centúria I, 70
La fe dels xiïtes mogué la revolució (pluja) persa. Aquesta fe tenia el seu origen en un exiliat iranià resident a França (la Gàl·lia) anomenat Khomeini. El fanatisme religiós enderrocà (traí) el monarca persa que hagué d'abandonar precipitadament l'Iran el gener del 1979. El secret auguri per a una curta existència no té més interpretació que la ràpida mort del xa el juliol del 1980 quan estava exiliat a Egipte. Quan semblava que la pau havia arribat a l'Iran després de la revolució, començà el novembre del 1980 la guerra entre l'Iran i l'Iraq («guerra a Pèrsia no acaba»), que no acabaria fins al 1988.
Armes nuclears / guerra de Iugoslàvia
Articles principals: armes nuclears i guerra de Iugoslàvia
Laict, sang grenouilles escoudre en Dalmatie,
Conflict donné peste pres de Balennes,
Cry sera grand par toute Esclavonie,
Lors naistra monstre pres & dedans Ravenne.
(traducció)
Llet, sang, granotes s'escolaran a Dalmàcia,
Conflicte donat, pesta prop de Balennes,
El crit és gran a tota Esclavònia,
Llavors naixerà monstre prop i dins de Ravenna.
Centúria II, 32
Una interpretació suggereix que Nostradamus preveu l'ús (i la destrucció consegüent) de les armes nuclears[28] quan es produeixi la vinguda de l'Anticrist. Altres interpretacions suggereixen que fa referència a la guerra de Iugoslàvia. En efecte, Dalmàcia és una regió que comprèn la zona costanera de Croàcia i part de Bòsnia. Quan ens parla de llet significa el benestar que vivien abans de convertir–se en sang a causa de la guerra. Les granotes, tant en aquesta teoria com en l'anterior, ens indiquen els horrors de la guerra fent referència a les plagues bíbliques. L'expressió el crit és gran en tota Esclavònia ens indica que el crit de guerra se sentirà en la regió d'Eslavònia (Sclavonia en llatí) pertanyent a Croàcia, on la guerra fou més dura, com ho demostra l'estat en què quedà la ciutat de Vukovar destruïda en un vuitanta per cent (80%). I la frase llavors naixerà monstre prop i dins de Ravenna ens diu que apareixerà un monstre a Itàlia (Ravenna, Emília–Romanya) com així fou, quan capturaren a un assassí de diverses persones el 1995, que rebé el malnom de «monstre de Florència (Toscana)».
Quartets que semblen haver estat copiats
A l'Épître à Henri Second que precedeix les tres (3) darreres Centúries de les seves Prophéties, Nostradamus sembla dir que els dons de vident li revelen de vegades no l'avenir sinó el passat:
«
«calculant gairebé tantes aventures del temps que ha de venir, com dels anys passats»[29]
»
El seu admirador intèrpret Chavigny titulà Le Janus françois, un (1) llibre on explicava alguns quartets per esdeveniments anteriors a llur publicació.
En cartes publicades el 1724 pel Mercure de France, una font anònima li revelava també les «prophéties» de Nostradamus que semblaven adreçades envers el passat i, a diferència de Chavigny, concloïa que Nostradamus es mofava del seu lector.
L'existència de «quartets del passat» ha rebut nombroses confirmacions, sobretot gràcies als treballs de Pierre Brind'Amour, que daten dels darrers anys del segle XX. Hom ha descobert també manlleus molts clars de l'astròleg Richard Roussat, de l'erudit florentí Pietro Del Riccio Baldi i d'autors antics com Titus Livi, Juli Obseqüent, etc.
Heus ací alguns exemples.
Centúria 1, quartets 1 i 2:
Estant assis de nuit secret estude,
Seul repousé sur la selle d'ærain,
Flambe exigue sortant de solitude
Fait proferer qui n'est à croire vain.
La verge en main mise au milieu de Branches,
De l'onde il moulle & le limbe & le pied.
Vn peur (conjecture : Vapeur) & voix fremissent par les manches,
Splendeur diuine. Le diuin prés s'assied.
(traducció)
Estant de nit absort en el meu secret estudi
Assegut, sol, en un sofà de coure:
Petita llum que de les solituds brolla
Fa dir el que no s'ha esperat en va.
La vara en mà posada al mig de Branches
Mulla de l'onada el peu i la vora
Un temor i una veu s'agiten per les mànigues
¡Divina resplendor! El diví s'asseu al seu costat.
Pietro Del Riccio Baldi, De honesta Disciplina, reeditat a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) el 1543, comenta, segons Iàmblic de Calcis (traduït al llatí per Marsilio Ficino), com les Sibil·les practicaven l'endevinació «a Branches» (in Branchis). En algunes línies, és qüestió d'un «vent o foc tènue» (tenuem spiritum et ignem); d'una pítia asseguda «sobre un seient de llautó» (super aeneam sellam), d'una altra que sosté «una verge a la seva mà» (virgam manu gestat), banya a l'aigua els seus i la vora dels seus vestits (pedes limbumque undis proluit) o fins i tot aspira el «vapor» (vaporem) i és plena d'«esplendor divina» (divino splendore).
(Anotat per P. Brind'Amour)[30]
Centúria 1, quartet 42:
Le dix Kalendes d'Apuril de faict Gotique (conjectura: Gnostique)
Resuscité encor par gens malins:
Le feu estainct, assemblée diabolique
Cherchant les or du d'Amant & Pselyn.
(traducció)
La desena Calenda d'abril del fet gòtic (conjectura: gnòstic)
Ressuscitat encara per gent perversa
El foc extint, assemblea diabòlica
Cercant els ossos d'Amant i Pselí
En el mateix llibre de Petrus Crinitus, l. 7, cap. 4, és qüestió de gnòstics (Gnostici) que, en tractar de treure profit dels ensenyaments de Psel·los i d'Orígenes Adamanti (Psellus, Origenes Adamantius), s'apleguen (convenire) el deu de les Calendes d'abril (X. Cal. Apri.) i, amb totes les llums extingides (luminibus extinctis), cometen abominacions.
(Anotat per P. Brind'Amour)[31]
Centurie 2, quatrain 41:
La grand'estoile par sept iours bruslera,
Nuée fera deux soleils apparoir:
Le gros mastin toute nuit hurlera
Quand grand pontife changera de terroir.
(traducció)
El gran estel durant set dies cremarà
Ennuvolat farà dos sols aparèixer
El gran mastí tota la nit udolarà
Quan el gran pontífex canviarà de territori
Juli Obseqüent, en el seu Llibre dels Prodigis (reeditat el 1552 per Conrad Lycosthenes), explica que després de l'assassinat de Juli Cèsar, «un estel cremà durant set dies. Tres sols brillaren (...). Se sentiren udols de gossos de nit davant la casa del gran pontífex (...).» (Anotat per Brind'Amour)[32]
Centúria 5, quartets 6 i 75:
Au roy l'Augur sur le chef la main mettre,
Viendra prier pour la paix Italique:
A la main gauche viendra changer le sceptre
De Roy viendra Empereur pacifique.
Montera haut sur le bien [conjectura: lieu] plus à dextre,
Demourra assis sur la pierre quarrée:
Vers le midy posé à la senestre,
Baston tortu en main, bouche serrée.
(traducció)
Al rei l'àugur sobre el cap la mà imposar
Vindrà a pregar per la pau itàlica
A la mà esquerra canviarà el ceptre
De rei esdevindrà emperador pacífic
Pujarà alt sobre el bé [conjectura: lloc) més a la dreta
Restarà assegut damunt la pedra quadrada
Vers el migdia posat a la finestra
Bastó tort en mà, boca serrada.
Titus Livi explica també la coronació del rei Numa Pompili:
«Un àugur, que havia, per aquest honor, de conservar a perpetuïtat aquest sacerdoci públic, conduí Numa damunt el mont Capitoli. Allà, feu asseure sobre una pedra el nou rei, amb el rostre encarat al migdia, i ell mateix, amb el seu cap cobert, i duent a la mà un bàcul corbat, sense nusos, anomenat lituus, prengué lloc a la seva esquerra. Llavors, passejant el seu esguard sobre la ciutat i el camp, adreçà als déus les seves pregàries; traçà en idea límits imaginaris en l'espai comprés entre Orient i Occident, tot situant la dreta al migdia i l'esquerra al nord; després, tan lluny com la seva vista podia estendre's, designà, davant d'ell, un punt imaginari. Finalment, prenent el lituus amb la mà esquerra, i estenent la dreta damunt el cap de Numa, [demanà un signe provinent dels déus][33]».
Immediatamen després, Tit Livi diu que Numa fou un rei pacífic que construí el temple de Janus per simbolitzar la pau, i lloa l'emperador regnant, August, per ser també pacífic.[34]
(Anotat per G. Dumézil)[35]
Centúria 6, quartet 100 :
LEGIS CANTIO CONTRA INEPTOS CRITICOS
Quos legent hosce versus, maturè censunto:
Profanum vulgus, & inscium ne attrestato:
Omnesque Astrologi, Blenni, Barbari procul sunto:
Qui aliter facit, is ritè, sacer esto.
Traducció:
Que aquells que llegeixin aquests versos hi reflexionin llargament!
Que el vulgar profà i ignorant no se n'acosti!
Que tots els astròlegs els ximples, els bàrbars se'n desviïn!
Qui altra cosa faci, que sigui maleït segons el ritu!
Petrus Crinitus, al final de la seva De honesta disciplina, ja citat, havia posat aquesta estrofa llatina:[36] Legis cautio contra ineptos criticos
Quoi legent hosce libros, maturè censunto:
Profanum uolgus & inscium, ne attrectato:
Omnesque legulei, blenni, barbari procul sunto:
Qui aliter faxit, is ritè sacer esto.
(Anotat per Brind'Amour)[37]
Centúria 7, quartet 41 :
Les os des pieds et des mains enserrés,
Par bruit maison longtemps inhabitée;
Seront par songes concavant déterrés,
Maison salubre et sans bruit habitée.
(traducció)
Els ossos dels peus i de les mans serrats,[38]
Per soroll molt de temps casa inhabitada;
Seran per somnis furgant desterrats,
Casa salubre i sense soroll habitada.
Plini el Jove, Lletres, VII, 27: « Hi havia a Atenes (Grècia) una casa vasta i espaiosa, però de mala reputació i maleïda. En el silenci de la nit, sentírem un soroll de ferro (...) i un xiuxiueig de cadenes (...). Aviat aparegué l'espectre: (...) els seus peus estaven carregats de traves i les seves mans de ferros que sacsejava. (...) Així, en la solitud i l'abandó al qual estava condemnada, aquesta mansió restà lliurada per complet al seu misteriós amfitrió. (...) [El filòsof Atenodor lloga la casa i hi vetlla la nit. L'espectre apareix i el convida a seguir–lo al pati, on desapareix. Atenodor marca el lloc.] L'endemà, es trobarà amb els magistrats i els aconsella d'excavar en aquest indret. Allà hi trobaren els ossos entrellaçats en les cadenes. (...) Els ajuntaren, els enterraren públicament, i després d'aquestes darreres tasques, el mort ja no pertorbà més el repòs de la casa.»[39] (Anotat per E. Gruber)[40]
Centúria 9, quartet 20:
De nuit viendra par la forest de Reines
Deux pars vaultorte Herne la pierre blanche,
Le moine noir en gris dedans Varennes
Esleu cap. cause tempeste feu, sang tranche.
(traducció)
De nit vindrà per la forest de Reines
Dos parts criat Herna la pedra blanca
El monjo negre en gris dins de Varennes
Elegit cap, causa tempesta foc, sang trinxa.
A La Guide des chemins de France, editada per Charles Estienne el 1553, les pàgines 137–140 es refereixen a les fronteres de Maine i Bretanya, a raó d'unes breus línies per pàgina.
Hom hi troba les mencions següents:
pàg. 137: Vaultorte, Heruee (probablement un error d'impremta per l'actual Ernée), un ruisseau «faisant le depart (cfr. les deux pars de Nostradamus) de la comté du Maine et de la duché de Bretaigne»;
pàg. 138: Forest de Renes;
pàg. 139: Varennes;
pàg. 140: la pierre blanche.
(Anotat par Chantal Liaroutzos)[41]
Alguns descobriments en aquests sentits han estat presentats directament a Internet, sense cap publicació anterior en llibre o revista. És així com L. de Luca[42] descobrí que l'estrofa llatina col·locada per Nostradamus en el pròlega de la seva Paraphrase de Galien està extreta de les Inscriptiones sacrosanctae vetustatis, obra de Petrus Apianus i Bartholomeus Amantius, editada a Ingolstadt (Baviera, Alemanya) el 1534. (Aquest manlleu li havia passat per alt a P. Brind'Amour, edició de les Premières Centuries, Droz, 1996, pàg. 277.)
De la mateixa manera, P. Guinard[43] descobrí que Ulrich von Hutten és citat molt sovint als Présages de Nostradamus i que proporcionà material almenys per a un (1) dels quartets de les Prophéties:
«Bis petit obscurum et condit se Luna tenebris,»
«Ipse quoque obducta pallet ferrugine frater.»
(«Dos cops la lluna cerca la foscor i s'amaga en les tenebres,
«I el seu germà, també pàl·lid, cobert amb un color ferruginós»).
(Ulric von Hutten, Poemata, ed. Böcking, pàg. 253, reproduït al web de la Universitat de de Mannheim).
«Lune obscurcie aux profondes tenebres,
«Son frere pasle de couleur ferrugine»
(Nostradamus, Prophéties, i, 84.)
Peter Lemesurier Arxivat 2009.03.31 a Wayback Machine, i Gary Somai Arxivat 2017.09.20 a Wayback Machine han fet igualment aportacions interessants.
Visions alternatives
Probablement, el primer dels llibres que fou realment popular en anglès estigué el The Complete Prophecies of Nostradamus publicat el 1947 i escrit per Henry C Roberts, que s'edità fins a set (7) vegades els quaranta (40) anys següents de la seva publicació, un llibre que conté transcripcions, traduccions i comentaris dels quartets. Aquesta publicació la segueix el 1961 la d'Edgar Leoni, Nostradamus and His Prophecies, que es considera la millor anàlisi i la més entenedora d'entre totes les publicacions anteriors al 1990. Després ens podem trobar el llibre Les Profecies de Nostradamus d'Erika Cheetham, que incorpora una (1) reedició de l'edició pòstuma del 1568, la qual ha estat reimpresa diverses vegades des del 1973 amb el nom de The Final Prophecies of Nostradamus. Tot això serveix com a inspiració per Orson Welles per escriure The Man Who Saw Tomorrow. A més de dues (2) traduccions de Jean–Charles de Fontbrune: historien et prophète del 1980, es pot dir que les sèries culminen amb els dos llibres de John Hogue: The Complete Prophecies (1999) i el més recent, Nostradamus: A Life and Myth (2003).
Amb excepció de Roberts, aquests llibres i molts dels seus imitadors mantenen una unanimitat tant en els poders de la profecia i amb diversos aspectes de la vida de Nostradamus:
Descendent de la tribu israelita d'Issacar.
Educat pels seus avis, que havien estat metges de cort del rei Renat I de Provença.
Accedí a la Universitat de Montpeller (Erau, Occitània, França) el 1552 per aconseguir el títol de metge. No se'n sortí, però en el seu reingrés el 1529 aconseguí el doctorat en medicina.
Anà a la facultat de medicina com a oïdor fins que els seus punts de vista es tornaren massa impopulars.
Donà suport a la teoria heliocèntrica de l'univers.
Durant els seus viatges realitzà diversos prodigis, inclosa la identificació d'un futur papa.
Posà remei a la Pesta Negra a Ais de Provença (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) i a qualsevol altre lloc.
Es va dedicar a la vidència utilitzant tant un (1) mirall màgic com un (1) bol amb aigua.
El seu secretari Chavigny s'uní a ell a finals del 1554.
Un cop publicades les seves Propheties, fou convocat per la reina Caterina de Mèdici a París (Illa de França) el 1555 per discutir amb ell el quartet I.35 on s'insinua que el seu marit Enric II podria ser assassinat en un (1) duel.
S'ocupà dels fills del rei a Blois (Loir i Cher, Centre–Vall del Loira).
Fou cremat dempeus.
Fou desenterrat durant la Revolució Francesa, i al cos portava un (1) medalló amb la data exacta del seu desenterrament.
A partir de l'any 1980, ens trobem amb una reacció acadèmica, especialment a França. La publicació de la correspondència privada de Nostradamus[44] i, els anys següents, les edicions originals dels anys 1555 i 1557 descobertes per Chomarat i Benazra, juntament amb altre material original d'arxiu desenterrat[5][8] revela que moltes de les coses atribuïdes a Nostradamus simplement no són certes. Els estudiosos[5][6][8][45] senyalen que cap dels aspectes de la vida de Nostradamus mencionats anteriorment no estan documentats en cap de les fonts trobades. Molts d'ells, evidentment, estan bastats en rumors o fonts infundades descrites com a fets per comentaristes posteriors com Jaubert (1656), Guynaud (1693) i Bareste (1840), en malentesos o discrepàncies de textos francesos del segle XVI, o en pures invencions. Fins i tot la predicció del quartet I.35 que predeia la mort del rei Enric II no apareix imprèsa per primera vegada fins a una edició del 1614, cinquanta-cinc (55) anys després del succés.[3][8]
I sobre tot això, els estudiosos,[6][45][46] que intenten defugir de qualsevol intent d'interpretació, estan d'acord que, generalment, les traduccions angleses són de poca qualitat, i mostren poc o un nul coneixement del francès del segle XVI, són tendencioses, o pitjor, estan tergiversades per poder encabir els successos als que se suposa que es refereix el quartet (o viceversa). Cap d'elles, estan basats en les edicions originals: Roberts es basa en la de 1672, Cheetam i Hogue en les edicions pòstumes de 1568. Fins i tot el relativament respectable Leoni accepta a la pàgina 115 (edició anlgesa) que mai ha vist una edició original, i a les pàgines inicials indica que molt del treball biogràfic no està fonamentat.
De totes maneres, cap d'aquest material de recerca i crítica fou conegut per la majoria dels comentaristes anglesos, en funció de les dates en què escrigueren els seus treballs, i en certa extensió, el coneixement de la llengua en què estaven escrits. Hogue admet, que estava en posició de treure'n profit, però només el 2003 reconeix que molt del seu treball inicial era, de fet, 'apòcrif'. Entre tant, els estudiosos[3] eren particularment càustics en els intents d'autors menys coneguts (Hewitt, 1994; Ovason, 1997; Ramotti, 1998) d'extreure significats ocults dels textos amb l'ajuda d'anagrames, codis numèrics, gràfiques i altres eines.[47]
Cultura popular
Les profecies de Nostradamus han estat posades en escena moltes vegades en la cultura popular als segles XX i XXI. I també ha estat el tema de centenars de llibres (tant de ficció com no ficció), i la vida de Nostradamus ha estat recreada en moltes pel·lícules i documentals, mentre que la seva vida i obra segueix estant a l'ordre del dia en la premsa.
També ens podem trobar per la xarxa diverses pàgines malintencionades o com a simples bromes on quartets amb l'estil de Nostradamus es presenten com a reals. Els exemples més coneguts són els referents a l'enfonsament de les torres bessones en els atacs el setembre del 2001, on hi havia reinterpretacions, fetes per entusiastes, de diversos quartets com a suposades profecies. L'especulació sorgí immediatament sobre si Nostradamus havia predit o no l'esdeveniment. Els entusiastes apuntaven que els quartets VI.97 i I.87 eren possibles prediccions, però els estudiosos ho interpretaren com a irrellevant (compareu les seccions rellevants als llocs web de Lemesurier i Snopes que trobareu als enllaços externs).[3][16]
Referències
[enllaç sense format] https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0046420.xml
La llatinització correcta de "Nòstra Dama" o "Nostredame" seria Domina nostra o Nostra domina. En llatí correcte, ‘Nostradamus' podria significar: «Nosaltres donem (damus) les coses que són nostres (nostra)» o «Nosaltres donem (damus) les panacees» (nostrum, posat en plural), però també és possible veure una paròdia macarrònica de Nostredame. En francès modern la grafia correcta seria Nôtredame.
Lemesurier, Peter: The Unknown Nostradamus, 2003.
See Le Pelletier, Anatole: Les Oracles de Michel de Nostredame, Le Pelletier, 1867.
Leroy, Dr Edgar, Nostradamus, ses origines, sa vie, son oeuvre, 1972, ISBN 2-86276-231-8.
Lemesurier, Peter: The Nostradamus Encyclopedia, 1997. ISBN 0-312-17093-9.
Chavigny, J.A. de: La première face du Janus françois... (Lyon, 1594).
Brind'Amour, Pierre: Nostradamus astrophile, 1993.
Nostradamus, Michel: Traite des fardemens et des confitures, 1555, 1556, 1557.
Maison de Nostradamus at Salon.
Chevignard, Bernard: Présages de Nostradamus, 1999.
Corvaja, Mirella: Las profecías de Nostradamus. De Vecchi, Barcelona, 2006. ISBN 9788431529178.
Leroy, Edgar: Nostradamus: ses origines, sa vie, son œuvre. Laffite Reprints, 1993. ISBN 9782862762319.
NOSTRADAMUS: Traité des confitures. Editions Imago, 20 agost 2013, pàg. 11–. ISBN 978-2-84952-234-9.
Traité des fardements et des confitures http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k79259s.
Gruber, Dr Elmar: Nostradamus: sein Leben, sein Werk und die wahre Bedeutung seiner Prophezeiungen, 2003
Vegeu: Comparació dels texts de Savonarola i Nostradamus. Arxivat 2010.12.31 a Wayback Machine.
Diverses cartes anònimes al Mercure de France de l'agost i novembre de 1724 fan palès el fet: «Relève, dans un esprit rationaliste, des coïncidences entre certains quatrains des Prophéties et des évènements antérieurs à la publication de ces quatrains. Tout n'est pas également convaincant, mais on repoussera difficilement, par exemple, le rapprochement entre le quatrain VIII, 72 et le siège de Ravenne de 1512.»)
Garencières, Théophile de: La veritat de les profecies o prediccions de Nostradamus, 1672.
«Prefaci al Cèsar». Arxivat de l'original el 2009.02.18.
«Letter to Henri II» (en anglès). Arxivat de l'original el 2009.02.27.
Vegeu facsímil de la carta Arxivat 2014.02.09 a Wayback Machine.
(vegeu «Etudes sur le phénomène Nostradamus». i «Nostradamus CURA: NOSTRADAMICA par Patrice Guinard».)
Nostradamus, M., Les Propheties, edició òmnibus 1568.
Vegeu 'Visions alternatives' més avall.
Malgrat que aquest és només el nom clàssic pel Baix Danubi, com ell mateix explica en el seu Presage el 1554.
Le Naour, Jean–Yves: Nostradamus s'en va–t–en guerre: 1914–1918. Hachette Littératures, 2008. ISBN 9782012378605.
Cannon, Dolores: Conversations with Nostradamus: Volume 1. Ozark Mountain Publishing, 1993. ISBN 9780963277633.
Épître à Henri Second, reproducció en ortografia moderna a E. Leoni, Nostradamus and his prophecies, New York, 1961, reprint Dover, 2000, pàg. 326
P. Brind'Amour: Nostradamus, les premières Centuries ou Prophéties, 1996, pàg. 45–51.
P. Brind'Amour: Nostradamus, les premières Centuries ou Prophéties, 1996, pàg. 108–112.
P. Brind'Amour: Nostradamus, les premières Centuries ou Prophéties, 1996, pàg. 250–253.
Original en llatí: «Inde ab augure, cui deinde honoris ergo publicum id perpetuumque sacerdotium fuit, deductus in arcem, in lapide ad meridiem versus consedit. Augur ad laevam eius capite uelato sedem cepit, dextra manu baculum sine nodo aduncum tenens quem lituum appellarunt. Inde ubi prospectu in urbem agrumque capto deos precatus regiones ab oriente ad occasum determinavit, dextras ad meridiem partes, laevas ad septentrionem esse dixit; signum contra quo longissime conspectum oculi ferebant animo finiuit; tum lituo in laevam manum translato, dextra in caput Numae imposita (...)». Livi, Tit, Ab Urbe Condita llibre 1, capítol 18.
Tit Livi, llibre I, capítol 19
G. Dumézil: «...Le moyne noir en gris dedans Varennes» Sotie nostradamique, 1984, pàg. 116–126.
Al següent enllaç es pot trobar una anàlisi interpretativa d'aquesta estrofa.
Pierre Brind'Amour: Nostradamus Astrophile, 1993, pàg. 99–100.
«Serrar» en sentit d'«estrènyer» no de «tallar».
* Lletres (2 vol.), traducció de Marçal Olivar. Col·lecció Bernat Metge, 25 i 28 ISBN 8472259552 – ISBN 9788472259553 – ISBN 8472259560 – ISBN 9788472259560 en línia aquí.
Elmar R. Gruber: Nostradamus, Sein Leben, sein Werk und die wahre Bedeutung seiner Prophezeiungen, 2003, pàg. 193
Chantal Liaroutzos: «Les prophéties de Nostradamus: suivez la Guide», a Réforme, Humanisme et Renaissance 23 (Lyon, 1986), consultable per complet a Persee et en partie sur Google Books.
L. de Luca: «Nostradamus lecteur d'Apianus», en línia sur le site de l'auteur et sur cet autre.
Vegeu el seu web a Internet.
Dupèbe, Jean: Nostradamus: Lettres inédites, 1983.
Randi, James: The Mask of Nostradamus, 1993.
Wilson, Ian: Nostradamus: The Evidence, 2002.
De fet, com ja ha estat dit anteriorment, es plantegen diversos problemes a l'hora de traduir els textos de Nostradamus. Entre ells, i no menys important, és que el seu francès, a més de ser arcaic fins i tot per a la seva època, incorpora paraules procedents d'altres idiomes. Si a això li afegim el fet de l'obscurantisme intencional del seu redactat, és evident que escatir el sentit exacte d'un mot o una frase esdevé una tasca titànica i gairebé impossible. Es per això que les traduccions dels versos aquí presentades tracten de ser al més literals possibles, per tal que el lector pugui extreure'n les seves pròpies conclusions.
Fonts
Nostradamus, Michel:
Orus Apollo, 1545 (?), no publicat; Almanacs, Presagis i Pronosticacions, 1550–1567; Ein Erschrecklich und Wunderbarlich Zeychen..., Nuremberg, 1554; Les Propheties, Lyon, 1555, 1557, 1568; Traite des fardemens et des confitures, 1555, 1556, 1557; Paraphrase de C. Galen sus l'exhortation de Menodote, 1557; Lettre de Maistre Michel Nostradamus, de Salon de Craux en Provence, A la Royne mere du Roy, 1566.
Leroy, Dr Edgar: Nostradamus, ses origines, sa vie, son oeuvre, 1972 (Estudi biogràfic).
Dupèbe, Jean: Nostradamus: Lettres inédites, 1983.
Chomarat, Michel, and Laroche, Jean–Paul: Bibliographie Nostradamus (1989).
Benazra, Robert: Répertoire chronologique nostradamique (1990).
James Randi: The Mask of Nostradamus, 1993.
Rollet, Pierre: Nostradamus: Interprétation des hiéroglyphes de Horapollo, 1993.
Brind'Amour, Pierre: Nostradamus astrophile, 1993; Nostradamus. Les premières Centuries ou Prophéties, 1996.
Lemesurier, Peter: The Nostradamus Encyclopedia, 1997; The Unknown Nostradamus, 2003; Nostradamus: The Illustrated Prophecies, 2003.
Prévost, Roger: Nostradamus, le mythe et la réalité, 1999.
Chevignard, Bernard: Présages de Nostradamus, 1999.
Wilson, Ian: Nostradamus: The Evidence, 2002.
Clébert, Jean-Paul: Prophéties de Nostradamus, 2003.
Gruber, Dr Elmar: Nostradamus: sein Leben, sein Werk und die wahre Bedeutung seiner Prophezeiungen, 2003.
Manuel Sánchez: Caesarem de Nostradamus, 2007, ISBN 978-84-935672-1-7.
Manuel Sánchez: Nostradamus: Camino hacia el Apocalipsis, 2011, ISBN 978-84-95919-68-7.
Vegeu també
Alexandre Deulofeu i Torres, qualificat per alguns com el Nostradamus català.
Enllaços externs
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Nostradamus.
Caesarem de Nostradamus (castellà).
Facsímils de treballs oríginals i contemporanis, traduccions, etc. (anglès).
The Portrait of Michel de Nostredame (Nostradamus), a French Renaissance Medicine & Astrologer, painted by his son César de Nostredame (1553–1630?).
La casa on se suposa que Nostradamus nasqué.
Casa de Nostradamus a Selon de Provença.
Tomba de Nostradamus al Collégiale St–Laurent, Salon.
Còpia de Garencières' 1672 Traducció anglesa de les Propheties, situat al P.I. Nixon Medical History Library de la Universitat de Texas al Centre de Ciències de la Salut a San Antonio.
Miquèl de Nòstra Dama, Saló de Provença
Segle I, Quartet 1: 1555 Lyon Bonhomme edition.
Miquèl de Nòstra Dama (Nostradamus)
El passat dilluns 13 de desembre es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Teresa Rovira i Comas (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 13 de desembre de 1918 — ibídem, 23 de setembre de 2014)[1], qui fou una bibliotecària catalana, filla d'Antoni Rovira i Virgili.[2][3]
Biografia
Primers anys
Teresa Rovira nasqué a Barcelona (Barcelonès) el 13 de desembre de 1918, filla gran de l'escriptor, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili i Maria Comas i Ayxelà.[2] Estudià a la Mútua Escolar Blanquerna sota la direcció d'Alexandre Galí i Coll. Ja de ben petita era una gran lectora[4] i entre els seus primers autors trobem Lola Anglada, Josep Carner o Dolors Monserda. Amb quinze (15) anys, el juny del 1936, ingressà a l'Escola de Bibliotecàries, però hagué d'interrompre els estudis per l'inici de la guerra, el juliol del 1936. El 1939 s'exilià a França amb la seva família,[2][5] mentre la biblioteca de casa seva, amb tots els llibres del seu pare, fou confiscada; no es recuperaria fins passats més de setanta (>70) anys amb el retorn d'una part dels papers de Salamanca (Castella i Lleó).[6]
Exili a França
L'any 1944 es llicencià en Lletres (Història i Geografia) a la Universitat de Montpeller.[5] A Montpeller (Erau, Occitània) conegué l'amic i col·laborador del president Josep Irla, Felip Calvet, amb qui l'any 1946 es casà a Andorra, l'únic lloc on aleshores es podia celebrar la cerimònia en català.[7] La parella s'instal·là a Perpinyà (Rosselló), on les activitats comercials de Calvet se centraren en una petita fàbrica de taps per a xampany i vi, sense deixar de col·laborar amb Josep Irla en afers empresarials i polítics.[7] El curs 1951–1952 fou lectora de castellà al Lycée de Jeunes Filles, de Perpinyà (Rosselló).[5] Tot i això, les visites a Barcelona (Barcelonès) cada vegada es feren més freqüents, fins al punt que Teresa Rovira hi acabà els estudis de bibliotecària el curs 1949–1950 i el 1953 obtingué una plaça de bibliotecària a la Biblioteca Popular d'Esparreguera (Baix Llobregat), on s'establí amb el seu fill.[5] Felip Calvet es quedà a la Xampanya (Gran Est de França), sense passaport, i els visitava mensualment.[5]
Retorn a Catalunya
El matrimoni retornà finalment de l'exili el 1958,[7] moment en què Rovira passà a la Biblioteca de Catalunya (anomenada aleshores Biblioteca Central).[5] Allí començà a treballar amb el fons de llibres infantils que Jordi Rubió —que en fou director fins al gener de 1939— havia recollit per a la Biblioteca de Catalunya i que es guardava al fons històric de la Biblioteca Infantil de la Santa Creu.[8] És en aquest moment que comença a establir la bibliografia del llibre infantil en català i, a partir d'aleshores, es dedicà a la investigació de la literatura infantil i juvenil catalana.[8]
Amb la bibliotecària Carme Ribé proposaren la creació d'una biblioteca pilot al costat de l'Escola de Bibliotecàries, idea que acabaria materialitzant–se amb el naixement de les biblioteques de Sant Pau i de la Santa Creu.[9] El 1973 es llicencià en Lletres per la Universitat de Barcelona.[5] Del 1971 al 1981 dirigí la Biblioteca Popular de Santa Pau i, del 1981 al 1983, fou cap de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.[5]
El 1986 Max Cahner reprengué la publicació de la Revista de Catalunya per a donar continuïtat a la publicació fundada per Antoni Rovira i Virgili el 1948. Teresa Rovira formà part de la Fundació Revista de Catalunya aportant coneixement, experiència i la continuïtat.[6] Morí, ja jubilada, el 2014.[6]
Mostra de llibres que acompanyaren Teresa Rovira
Teresa Rovira en les seves estades a Tarragona (Tarragonès), i especialment durant la seva joventut, recorda com la Biblioteca Popular de Tarragona (1926–1962), els seus llibres la captivaren; devorava llibres i encetava precoçment el que llegien els grans. Recorda com a l'Escola Blanquerna recitaven de memòria versos de Joan Maragall, Joan Alcover, Joan Maria Guasch, Maria Antònia Salvà, Josep M. de Sagarra; també Josep Maria López–Picó els parlà dels seus epigrames.
Durant els estius a Tarragona (Tarragonès) s'empassava novel·les de Dolors Monserdà i les de Narcís Oller o el teatre d'Ignasi Iglesias. Recorda com La Selecta de Lectures d'Artur Martorell era el mannà diari. Després s'engrescà amb les lectures de la col·lecció A tot Vent. Però la primera novel·la que llegí amb només deu (10) anys fou Maria Glòria de Dolors Monserdà. El seu pare l'encoratjava i només recorda que li prohibí un llibre Jo!, de Prudenci Bertrana, dient que ja el llegiria més endavant.[10]
Aviat però l'esclat de la Guerra Civil i l'exili truncaren la placidesa de les lectures i el 19 de juliol de 1936 la sorprengueren les flamarades del convent de Santa Clara, entre la Rambla Vella i el Balcó del Mediterrani. Marxaren a Barcelona (Barcelonès), i el 1939, cap a l'exili. Pocs dies després, entraren i confiscaren la biblioteca del seu pare al barri d'Horta i s'endugueren tots els llibres. Part d'aquesta biblioteca havia estat catalogada per Teresa durant les primeres pràctiques que va fer a l'Escola de Bibliotecàries. Només al cap de molts anys, l'any 2012, es recuperà una part de la biblioteca del seu pare, amb el retorn dels papers de Salamanca (Castella i Lleó).[11] Entre aquests llibres recuperats trobem Maria Glòria, recuperada perquè hi havia posat el seu nom.
A continuació figuren alguns d'aquests llibres, que molt probablement llegí a la Biblioteca Popular de Tarragona (Tarragonès), alguns manuals que utilitzà en els seus estudis i també una mostra dels recuperats de la biblioteca del seu pare. Tots ells molts propers a Teresa Rovira.
Galeria de llibres
Publicacions
Dos (2) llibres seus han esdevingut veritables referents en el camp bibliotecari: un és Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (ANABA, Madrid, 1972), en col·laboració amb Carme Ribé; l'altre, Organització d'una biblioteca: escolar, popular o infantil (Ed. 62, Barcelona, 1981), en col·laboració amb Concepció Carreras i Concepció Martínez.[2] Realitzà conjuntament amb el seu marit la Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili (1905–1939), avui inèdita.[5]
També escrigué articles sobre literatura infantil per a la Gran Enciclopèdia Catalana,[5] a la Història de la literatura catalana (Orbis i Ed. 64, 1984)[5] i al Diccionari de Literatura Catalana (1970, 1979),[8] així com el volum dedicat a la «Literatura infantil i juvenil» (Ariel, Barcelona, 1988) de la Història de la literatura catalana de Riquer–Comas-Molas (volum 11), estudis que ja havia sistematitzat a la seva tesina mai publicada Noucentisme i literatura infantil (1973).[8]
Fou membre del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Junta Consultiva d'Òmnium Cultural i ànima de la Revista de Catalunya, fundada pel seu pare l'any 1924.[12]
Premis i reconeixements
El 1970 fou distingida amb el Premi Ramon d'Alòs–Moner, que atorga l'Institut d'Estudis Catalans, per la Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili (1905–1939), realitzada amb el seu marit.[5] També la Bibliografía histórica del libro infantil en catalán, elaborada amb Carme Ribé, obtingué el Premi Nacional d'Investigació de Llibres Infantils i Juvenils.[13]
El 2002 rebé la Creu de Sant Jordi «per la seva ben remarcable tasca en l'àmbit del llibre infantil i juvenil, singularment en llengua catalana, al qual ha dedicat un seguit de treballs on són especialment notoris el sentit de la feina ben feta i la voluntat de servei a Catalunya».[14] L'any 2003 fou nomenada Filla Adoptiva de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), d'on era natural el seu marit Felip Calvet Costa, que en el mateix acte fou nomenat Fill Predilecte a títol pòstum.[15] Rebé el Premi Aurora Díaz Plaja de Literatura Infantil i Juvenil de 2008 per «El llibre per a infants i adolescents. Dels orígens a la desfeta» dins El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui (Institut d'Estudis Baleàrics, Palma, 2007).[16]
El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya creà el 2013 un premi a la innovació a les biblioteques públiques que portava el seu nom.[17] El Premi té una periodicitat anual.[18]
Referències
«Mor Teresa Rovira». Diputació de Barcelona.
«Teresa Rovira i Comas». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
MARTÍN, Laia: «El subtil teixit de la polidesa: entrevista a Teresa Rovira». Escola Catalana, núm. 409, abril. Òmnium Cultural [Barcelona], 2004, pàg. 32–40.
Subirana, Jaume: Biblioteques particulars de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2014, pàg. 197. ISBN 978-84-9850-595-5.
Rovira i Virgili, Antoni. Cartes de l'exili: 1939-1949. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002, pàg. 44.
Vallvé, Joan: «Teresa Rovira i Comes». Revista de Catalunya, 288, desembre 2014, pàg. 3–4.
«Fons Felip Calvet i Costa». Arxiu municipal. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Arxivat de l'original el 3 de març de 2016.
«Paraules de Teresa Rovira en l'entrega del Premi Aurora Díaz–Plaja». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Argente, Montse; Lora, Neus; Perpiñán, Marta: «De com i per què biblioteca s'escriu en femení. Primera part». Ítem. Revista de Biblioteconomia i Documentació, núm. 29, 2003.
Homenatge a Teresa Rovira. Revista de Catalunya. Número extraordinari 2014 /II (número monogràfic dedicat a Teresa Rovira i Comas).
URV, CRAI campus Catalunya: «Fons Llegat Teresa Rovira: La recuperació del Fons a l'Arxiu de Salamanca».
Garcia–Seda, Pilar: «DONASSA: Teresa Rovira i Comes. Ànima de gestora i de bibliotecària». Escola Catalana, núm. 11, primavera del 2009. Arxivat 2013.08.28 a Wayback Machine.
Estivill, Assumpció; Pons, Amadeu; Mañà, Teresa: «Dones bibliotecàries». Bid, Número 10. Facultat de Biblioteconomia i Documentació (Universitat de Barcelona), juny del 2003.
«Persones guardonades. Creus de Sant Jordi 2002». Generalitat de Catalunya.
«"Fons Felip Calvet i Costa". Arxiu municipal. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols». Arxivat de l'original el 3 de març de 2016.
«Teresa Rovira guanya el premi per a articles sobre literatura infantil i juvenil Aurora Díaz–Plaja». 324.cat, 03.07.2008.
Marimon, Sílvia: «Teresa Rovira i Comas: "A l'infern de les biblioteques hi havia els llibres en català"». Ara, 13.11.2013.
«Premi Teresa Rovira i Comas a la innovació a les biblioteques públiques 2014». Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 4 de gener de 2015.
Enllaços externs
Llegat Teresa Rovira. CRAI de la Universitat Rovira i Virgili.
David Pagès i Cassú: «Teresa Rovira i Comes, bibliotecària, especialista en literatura infantili filla d’Antoni Rovira i Virgili». Llengua Nacional, 66 (2009=, pàg. 36–38.
Assumpció Estivill: «Record de M. Teresa Rovira Comas, bibliotecària». Fet a Tarragona, (26 de maig de 2015).
Teresa Rovira a la Biblioteca Popular d'Esparreguera, dècada de 1950, amb el seu fill Francesc Calvet en segon terme i un altre nen.
Teresa Rovira i Comas
El passat dilluns 13 de desembre es commemorà el cent quaranta-cinquè aniversari del naixement de Ricard Canals i Llambí (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 13 de desembre de 1876[1] — ibídem, 7 de febrer de 1931), qui fou un (1) pintor, dibuixant i gravador català. Formà part juntament amb els seus amics els pintors Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ramon Pichot i Juli Vallmitjana de la Colla del Safrà, anomenat així pel colorit emprat en les seves obres.[2]
Biografia
Començà els seus estudis a l'Escola de la Llotja, però els abandonà inacabats per sortir a pintar al carrer amb els seus amics. Viatjà a Caldes de Boí (Alta Ribagorça) amb Nonell el 1896,[3] i un (1) any després a París (Illa de França), on exposaren a la galeria Chez Dosbourg amb gran èxit. Nonell torna a Barcelona (Barcelonès) i Canals s'hi quedà treballant per al marxant Durand–Ruel, qui li organitzà exposicions per Europa i els Estats Units.
A París (Illa de França) mantingué una amistat força important amb Picasso, a qui ja havia conegut a Barcelona (Barcelonès). D'aquesta època és el Retrat de la senyora Canals realitzat per Picasso,[4] que pertany a l'època rosa, així com el quadre Una llotja als toros, 1904, de Canals, on posaren les parelles d'ambdós pintors, Benedetta Bianco (model italiana i futura esposa de Canals) i Fernande Olivier (model i artista francesa).[5] Durant l'època parisenca es veié influenciat per l'obra de Degas i Renoir.
Tornà l'any 1907, per viure definitivament a la Ciutat Comtal (Barcelonès), on presidí l'associació «Les Arts i els Artistes», un nucli artístic de l'època.
Feu llargues estades a Madrid (Madrid), Sevilla (Andalusia) i Granada (Andalusia). Les seves obres tingueren, des d'aleshores, un sabor netament espanyol, tot i que tècnicament de factura moderna. Fou precisament aquesta temàtica espanyola, la que el faria triomfar a París (Illa de França). Es distingí també com a retratista.
La seva darrera obra important, abans de la seua prematura desaparició, fou la decoració del sostre d'una (1) de les estances de l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès). El 1933 se li dedicà una (1) exposició pòstuma a la Sala Parés de Barcelona (Barcelonès).
La col·lecció més important de la seva obra es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona, Barcelonès, però també es poden trobar obres seves a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, Garraf.[6]
Obres destacades
Referències
«Ricard Canals y Llambí: Modernismo violento – Trianarts» (en castellà). Trianarts, 30.12.2016.
Maspoch, Mònica: Galeria d'autors: ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed. Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, Barcelona, 2008, pàg. 59. ISBN 978-84-96696-02-0.
«Ricard Canals i Llambí». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Retrat de l'esposa de Canals al Museu Picasso de Barcelona.
Socias Palau, Jaume: Canals (en castellà). Espasa Calpe, S.A., Bilbao, 1976. ISBN 84-239-5261-4.
Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001, pàg. 139. ISBN 84-931438-3-9.
Francesc M. Quílez i Corella a Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. MNAC, Barcelona, 2004. ISBN 8480431369. Pàgines. 326–327.
Bibliografia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ricard Canals i Llambí.
DDAA: La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es dugué a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre els dies 28 de juliol i 20 de setembre de 1992»
Gumà, Montserrat (coord): Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Publicacions del MNAC, Barcelona, 2004. ISBN 8480431369.
Mas i Peinado, Ricard: Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929). Parsifal Edicions, Barcelona, 2002. ISBN 84-95554-16-X, plana 70.
Socias Palau, Jaume: Canals. Espasa Calpe, S.A., Bilbao, 1976, ISBN 84-239-5261-4
Vallés, Eduard (ed.): Picasso. Amics catalans de joventut. Centre Picasso d'Orta, Horta de Sant Joan, 2009. ISBN 9788461341078.
Autoretrat de Ricard Canals i Llambí
Retrat de Victòria González Somón de Ricard Canals, 1931, Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
Cafè concert, obra de Canals conservada al MNAC.
La toilette, obra de Canals conservada al MNAC.
Ricard Canals i Llambí
El passat dilluns 13 de desembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement de Salvador Perarnau i Canal (Súria, Bages, Catalunya, 13 de desembre de 1895 — ibídem, 9 de gener de 1971), qui fou un poeta.
Biografia
Ingressà al seminari de Vic (Osona), a l'edat de deu (10) anys, però en sortí per a treballar en diferents feines a Súria (Bages). Als vint-i-un (21) anys entrà d'empleat en una (1) companyia d'assegurances de Manresa (Bages), i un temps després com a sotsarxiver de l'Arxiu de Manresa (Bages). Als vint-i-tres (23) anys passà a residir a Barcelona (Barcelonès), on contactà amb els ambients literaris. L'any 1929 conegué la que seria la seva esposa, Benvinguda Coll i Borrell, professora de piano, cant i dansa, amb qui es casaria l'any 1932.[1] Participà en molts certàmens literaris i en els Jocs Florals de Barcelona del 1929, guanyà l'Englantina d'or amb el poema L'Hereu de les muntanyes. En els del 1935, obtenia la Flor Natural amb Mimosa, flor de febrer.[1] Durant la República fou funcionari de la Generalitat de Catalunya i en acabar la Guerra Civil, s'hagué d'exiliar a França. Retornà a Catalunya l'any 1948, i hi treballà com a professor de francès, llatí i grec. En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París (Illa de França) de l'any 1965 fou premiat amb la Viola d'Or amb el poema Oració. Havent obtingut els tres (3) premis ordinaris, fou proclamat Mestre en Gai Saber. Passà a viure, a partir d'aleshores, a la seva vila natal, on morí a l'edat de setanta-cinc (75) anys, el 9 de gener de 1971.
Obra
Es distingí com a autor de poemes per a infants i publicà diferents llibres que tingueren molt èxit. També publicà infinitat de contes i col·laborà en diferents revistes de l'època, com L'Esquella de la Torratxa, La Tralla, Fornal i a El Poble Català de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània, França).[2]
Poesia
Cant a la vida (1918);
Ritmes sentimentals (1925);
La rel (1929);
Amb l'infinit a les mans (1935);
Caps de brot (1966).
Diví Col·loqui (1916);
El pi de les tres branques (1921);
L'Esquinç del vel (1924);
L'hereu de les muntanyes (1929) (Premi de l'Englantina d'or);
Els cavallers damnats (1929);
Sonets obtumnals (1930);
Retorn (1930);
El niu (1930);
Idil·li de Sant Francesc i les roses (1930, 1931, 1932, 1933 i 1934);
L'alsina (1931);
Gotes de sol (1932) (3r accèssit a la Flor Natural);
Flor de seda (1933);
Íntima. Del poema conjugal (1933);
A ple sol. Camperola (1933);
Adveniment. Ressons bíblics (1933);
Cant a l'amor i l'autumne (1933);
Poemes de jardí (1934) (Premi extraordinari dels Mantenidors);
Barcelona a trenc d'alba (1934);
Mimosa, flor de febrer (1935) (Premi de la Flor Natural);
Vent de març (1936) (1r accèssit a la Flor Natural).
Poesia per a infants
Cuques de llum (1930);
El senyor Pèsol i altres plantes (1937);
Ales humanes (1938);
Plantes i cuques de llum (1966).
Contes infantils
Infants i fruites (1930).
Referències
Informació sobre l'autor al blog del «Grup Independent de Súria» [Enllaç no actiu]
«Salvador Perarnau i Canal». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques.
Enllaços externs
Retrat de Salvador Perarnau i Canal
El passat dilluns 13 de desembre es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement de Tomàs Boix i Soler (Solsona, Solsonès, 13 de desembre de 1886 — ibídem, 21 d'agost de 1951), qui fou un (1) pintor paisatgista català, considerat com un (1) dels pioners en cultivar el pleinairisme a la Catalunya central, especialment als territoris del Solsonès i l'Alt Urgell.[1]
Tomàs Boix era l'hereu d'una (1) família de terratinents oriunda del terme de Llobera (Solsonès). De ben jove manifestà una (1) afició per l'art, tanmateix els seus pares s'oposaren que realitzés estudis artístics fora de Solsona (Solsonès). La seva formació fou, per tant, fonamentalment autodidacta, si bé seguí el mestratge de diferents pintors del moment com Nicolau Raurich o Joaquim Mir. El seu interès se centrà sobretot en la pintura paisatgista, tanmateix també pintà la natura morta i, més puntualment, el retrat.
L'any 1913 contragué matrimoni amb Pepita Sàbat Fabra, una (1) vídua d'arrels solsonines amb qui tingué tres (3) filles: Pilar, Elena i Pepita. A més de les ocupacions agràries, regentà diversos negocis relacionats amb el món de l'automoció: un (1) garatge benzinera, un (1) servei de taxi i la línia de transport regular de Solsona (Solsonès) a Bassella (Alt Urgell). Era un (1) gran aficionat a la caça, les antiguitats i l'arqueologia. La seva afició a l'arqueologia feu que tingués una (1) estreta relació amb Joan Serra i Vilaró que aleshores era el director el Museu Episcopal de Solsona.
Amb l'arribada de la República Catalana, Tomàs Boix exercí el traspàs de poders al nou consistori republicà, exercint de primer alcalde republicà de l'Ajuntament provisional de Solsona. Durant el període republicà, es volcà en la seva passió artística, realitzant les seves primeres exposicions a Barcelona (Barcelonès) i a Manresa (Bages). Posteriorment, l'esclat de la Guerra Civil, deturà en sec la seva activitat i hagué de fugir de la ciutat i s'emboscà al terme de Madrona (Pinell de Solsonès). La tardor del 1937, quan intentava travessar la frontera andorrana fou capturat i empresonat a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), traslladat posteriorment a la presó Lleida (Segrià). Fou jutjat, l'any 1938, a Solsona (Solsonès) i bandejat a Barcelona (Barcelonès), on residí a casa d'un (1) germà i cultivà la pintura. Amb la fi del conflicte bèl·lic, pogué tornar a la seva ciutat i reprendre les seves activitats al capdavant de la hisenda familiar.
La dècada dels anys quaranta (40) es correspon amb el seu període de plenitud artística, durant el qual emprengué nombroses campanyes per arreu de Catalunya i exhibí les seves obres en diverses exposicions. Obtingué diversos reconeixements i cultivà l'amistat amb un gran nombre de pintors catalans, els quals convidava sovint a allotjar–se a casa seva i a descobrir els paisatges més pintorescos del Solsonès. El 21 d'agost de 1951, tornant a Solsona des de la seva casa pairal, un (1) infart li causà la mort sobtadament.
Durant la postguerra estimulà l'afició artística d'uns quants joves solsonins, entre els quals Ramon Vilamosa,[2] Valentí Feu, Lluís Vantolra i el seu parent Manel Casserras. A aquesta generació d'artistes locals, els succeï, a partir del 1980, una (1) nova fornada d'artistes locals, l'Escola de la Ribera de Solsona, que han mantingut viva la reivindicació del solsonisme artístic i petxada de Tomàs Boix, fins a dia d'avui.
L'any 2017 el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona organitzà una (1) exposició antològica dedicada a Tomàs Boix, amb l'exposició de més d'una seixantena (>60) de pintures de nombrosos dibuixos, documents i estris de l'artista solsoní, comisariada per l'historiador de l'art Ovidi Cobacho Closa i un (1) equip de treball integrat pels membres de l'Escola de la Ribera.[3] L'any 2019, el mateix Museu solsoní presentà l'estudi monogràfic En plein air. Tomàs Boix. La pintura com a passió (1886–1951), realitzat per Ovidi Cobacho i prologat per la doctora Isabel Coll de la Universitat de Barcelona.[4]
Exposicions
Al llarg de la seva carrera artística, Tomàs Boix realitzà un (1) total de trenta-una (31) exposicions, principalment a la capital catalana, Barcelona (Barcelonès) i a Manresa (Bages). Pòstumament, la seva obra s’ha exhibit en una quinzena (15) de mostres, la major part de les quals celebrades a la seva ciutat natal, tot i que també s’han prodigat a Lleida (Segrià), Balsareny (Bages), Almacelles (Segrià) i la capital bagenca, Manresa; la darrera de les quals tingué lloc al Centre Cultural el Casino de Manresa (Bages), l'estiu de 2018.[5]
Lleida. 1912. «Exposició d’Art de Lleida». Col·lectiva. Salons de la Paheria (maig).
Barcelona. 1921. «Exposició d’Art. Col·lectiva». Palau de les Belles Arts (abril–juny).
Barcelona. 1922. «Exposició d’Art». Col·lectiva. Palau de les Belles Arts.
Barcelona. 1923. «Exposició d’Art». Col·lectiva. Palau de la Indústria (primavera).
Barcelona. 1931-1932. «Exposició Galeries Laietanes». Individual (desembre–gener).
Barcelona. 1933. «Exposició Galeries Laietanes». Individual (abril–maig).
Manresa. 1934. «Llibreria Ciutat». Individual (gener).
Barcelona. 1934. «Exposició Galeries Laietanes». Amb Josep Boix (gener–febrer).
Manresa. 1934. «V Exposició d’Artistes manresans i de la Comarca». Col·lectiva. Grup Escolar Renaixença (agost–setembre).
Manresa. 1934–1935. «Llibreria Ciutat». Individual (desembre–gener).
Manresa. 1935. «VI Exposició d’Artistes manresans». Col·lectiva. Grup Escolar Renaixença (agost–setembre).
Manresa. 1936. «Exposició de Primavera». Col·lectiva. Grup Escolar Renaixença (abril).
Manresa. 1939. «Exposició d'Art. Col·lectiva». Grupo Escolar Generalísimo Franco (agost–setembre).
Manresa. 1940. «Exposició de pintura». Col·lectiva. Teatre Kursaal (juny).
Manresa. 1940. «X Exposició d'Art. Col·lectiva». Grupo Escolar Generalísimo Franco (agost–setembre).
Solsona. 1941. «1ª Exposició d'Art Local». Col·lectiva. Plaça Major, núm. 6 (setembre).
Barcelona. 1942. «Exposició Galeries Augusta». Individual (gener).
Barcelona. 1943. «Exposició Art i Decoració Campañá». Individual (abril).
Lleida. 1944. «Exposició–Concurs del Centre d'Estudis Ilerdencs». Col·lectiva. Antic Hospital de Santa Maria (desembre)
Barcelona. 1945. «Exposició Galeries Reig». Individual (abril del 1945).
Manresa. 1945. «XV Exposició d'Artistes Manresans – Festes del VI centenari de la Misteriosa Llum». Col·lectiva. Grupo Escolar Generalísimo Franco (maig–juny).
Barcelona. 1946. «Exposició Galeries Reig». Individual (febrer–març).
Solsona. 1946. Exposició d'Art Solsoní. Col·lectiva. Biblioteca municipal (abril).
Manresa. 1947. XVIII Exposició d'Artistes Manresans. Col·lectiva. Grupo Escolar Generalísimo Franco (agost–setembre).
Lleida. 1948. VI Exposició Provincial d'Art a Lleida. Col·lectiva. Centre d'Estudis Ilerdencs (juliol).
Lleida. 1949. Exposició Provincial d'Art a Lleida. Col·lectiva (juliol).
Manresa. 1949. XX Exposició d'Artistes Manresans. Col·lectiva. Grupo Escolar Generalísimo Franco (agost–setembre).
Manresa. 1950. 1a Exposició de Pintura – Festa Major de la Misteriosa Llum. Col·lectiva. Cercle Artístic (febrer).
Manresa. 1950. Exposició de dibuixos, aquarel·les, esbossos i treballs amb ploma. Col·lectiva. Cercle Artístic (abril).
Manresa. 1950. XXI Exposició d'Artistes Manresans. Col·lectiva. Grupo Escolar Generalísimo Franco (agost–setembre).
Manresa. 1951. Exposició del Cercle Artístic de Manresa. Col·lectiva. Terrassa (maig).
Solsona. 1965. «Exposició–Homenatge al pintor Tomàs Boix Soler». Individual. Organitzada per la Diputació Provincial de Lleida. Cinema Transatlàntic (octubre).
Solsona. 1973. «Exposició Antològica de Pintura. Organitzada per Ramon Planes Torregassa». Col·lectiva. Biblioteca de la Caixa de Pensions i d'Estalvis (setembre).
Lleida. 1976. «Un segle de pintura lleidatana». Col·lectiva. Organitzada per Galeria Terra Ferma.
Solsona. 1979. «T. Boix. Exposició–Homenatge». Individual. Organitzada pel Cercle Artístic – Cultural del Solsonès (juny).
Solsona. 1981. «Pintura a Solsona. 1981». Col·lectiva. Organitzada pel Cercle Artístic – Cultural del Solsonès (juny).
Balsareny. 1986–1987. «Exposició de Tomàs Boix». Individual. Organitzada per l'Ajuntament de Balsareny (setembre–gener).
Solsona. 1994. «Tomàs Boix». Individual. Inauguració de la Sala d'Exposicions de l'Ajuntament de Solsona (setembre).
Lleida. 2011. «Lleidantic». Col·lectiva. Organitzada per Galeria Sícoris (novembre).
Lleida. 1912. «Exposició Lleida 1912. Memòria d'una exposició d'art». Col·lectiva. Organitzada pel Museu d'Art Jaume Morera (abril–setembre).
Almacelles. 2016. «Tomàs Boix. Exposició de pintures». Individual. Organitzada per Betula Alba (novembre–desembre).
Solsona. 2017. «En plein air. Tomàs Boix. La pintura com a passió (1886–1951)». Individual. Organitzada pel Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (setembre–novembre).
Manresa. 2018. «Tomàs Boix, pintor. Solsona, Manresa, Barcelona». Individual. Organitzada per l'Ajuntament i el Museu Comarcal de Manresa. Centre Cultural el Casino (juny–juliol).
Referències
Cobacho Closa, Ovidi: En plein air, Tomàs Boix: la pintura com a passió (1886–1951). Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Solsona, 2018, pàg. 296. ISBN 9788409075638.
sfn007. «RAMON VILAMOSA» (en espanyol europeu), 19.07.2020.
«Solsona reivindica el pintor paisatgístic Tomàs Boix i l'homenatja amb una mostra». Regió7, 06.09.2017.
«Presentem el llibre: "En plein air. Tomàs Boix. La pintura com a passió (1886–1951)", la única biografia publicada del pintor solsoní», 05.04.2019.
sfn007. «TOMAS BOIX SOLER» (en espanyol europeu), 06.03.2020.
Fotografia paisatgística amb el pintor Tomàs Boix i Soler
Coll de Nargó, oli sobre tela, 1951, de Tomàs Boix i Soler.
El passat dilluns 13 de desembre es commemorà el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement de Francesc Moragas i Barret (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 13 de desembre de 1868 — ibídem, 27 de març de 1935)[1], qui fou un advocat i economista català.[2][3]
Biografia
Fou fill de l'advocat Aristide Moragas i Barret i de la seva esposa, Consol Barret i Carafí. Els seus dos (2) avis es dedicaren també al dret, sent el patern Ferran Moragas un notari nascut a Berga (Berguedà), i el seu avi matern Francesc Barret, advocat nascut a Barcelona (Barcelonès).[4] Francesc Moragas i Barret s'especialitzà en els problemes de previsió i d'estalvi i fou secretari del Foment del Treball Nacional i conseller adjunt de la Mancomunitat de Catalunya.
Amb Lluís Ferrer–Vidal i Soler, preparà i fundà la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis el 1904, de la qual en fou director,[3] i creà nombroses institucions benèfiques, com els Homenatges a la Vellesa, l'Institut de la Dona que Treballa, l'Empar de Santa Llúcia per a cegues, l'Obra de les Colònies Infantils i socials obreres, la Clínica Maternal i l'Institut de Serveis Socials, entre altres.
El 1930 rebé la Gran Creu de Beneficència i fou condecorat pel govern francès.
Obres
Jerarquía de las instituciones de previsión social (1912).
Armonías entre el seguro social y mercantil (1914).
Referències
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Moragas i Barret.
Nomenclàtor. «Carrer de Moragas i Barret». Ajuntament de Sabadell.
Andreu Missé: «Les arrels de La Caixa», a El País, QUADERN núm. 867, de 20 d'agost del 2000: «L'historiador Alfred Pérez–Bastardas publica la primera biografia de Francesc Moragas, fundador de la principal entitat financera catalana».
«Francesc Moragas i Barret». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1868, foli 247, número de registre 5786.
Aquesta és una foto d'una obra inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona amb el codi.
Francesc Moragas i Barret
El passat dilluns 13 de desembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-unè aniversari del naixement de Frederic Faura i Prat (Artés, el Bages, 13 de desembre de 1840 — Manila, les Filipines, 23 de gener de 1897)[1], qui fou un (1) meteoròleg i eclesiàstic català.
Frederic Faura estudià a Vic (Osona) i ingressà a la Companyia de Jesús l'any 1865.[2] El 1866 fou destinat a les Filipines, on s'especialitzà en meteorologia. Estudià, sobretot, els ciclons que afecten l'arxipèlag i fundà l'Observatori de l'Ateneu Municipal de Manila (1869). Del 1871 al 1878 visqué en diversos països europeus, on completà la seva formació científica. De retorn a Manila (Filipines), prosseguí les investigacions meteorològiques. Formulà les lleis reguladores dels ciclons en aquelles latituds (1882) i construí el cèlebre baròmetre aneroide per prevenir–los (1883).[3] Creà una (1) xarxa de vint-i-quatre (24) estacions meteorològiques distribuïdes per tot l'arxipèlag.[1] Diversos països veïns demanaven les seves informacions meteorològiques regularment. Assistí als congressos meteorològics de París (Illa de França) el 1889 i Chicago (Illinois, EUA) el 1893.[4] A partir de l'any 1886 es dedicà a reorganitzar l'Observatori que ell mateix havia fundat, el qual proveí dels aparells més moderns de l'època i dividí en quatre (4) estacions: meteorològica, magnètica, sísmica i astronòmica.[2]
Referències
Dades dels Països Catalans. «Frederic Faura». Associació Sense Límits. Arxivat de l'original el 6 d’octubre 2014.
«Frederic Faura i Prat». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
Salvador Ginesta: La Comarca del Bages. L'Abadia de Montserrat, 1987, pàg. 50–. ISBN 978-84-7202-860-9.
Josép M. Benítez i Riera: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures. L'Abadia de Montserrat, 1 de gener de 1996, pàg. 189–. ISBN 978-84-7826-725-5.
Gravat de Frederic Faura i Prat
Frederic Faura i Prat
El passat dilluns 13 de desembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-sisè aniversari de la inscripció al registre parroquial de Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, la Cerdanya, circa 13 de desembre de 1835 — Barcelona, 16 de maig del 1910), qui fou un pintor català.
El seu pare, mort el 1849, era ebenista i ensenyà l'ofici al seu fill, que l'exercí quan s'instal·là a Barcelona (Barcelonès), per tal de poder pagar–se els estudis a l'Escola de Belles Arts. El 30 de maig de 1873 es casà a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona (Barcelonès) amb la seva deixebla Teresa Pla i Villalonga.
Tot i que establert a Barcelona (Barcelonès), mantingué sempre la casa de Puigcerdà (Cerdanya) i esdevingué el gran pintor de la Cerdanya. Exponent militant del realisme, tingué sempre, a part de la seva faceta de creador, una forta dimensió docent, que practicà a Barcelona (Barcelonès) des de la seva acadèmia particular. Participà en nombroses exposicions col·lectives, singularment a Barcelona (Barcelonès), però també a Madrid (Espanya) i a París (Illa de França). Gran retratista, sobri i directe, conreà també el paisatge, especialment de la Cerdanya, tot i que també feu obra religiosa i costumista. És mundialment conegut pel seu quadre Fugint de la crítica (col·lecció del Banco de España, Madrid), magnífic exponent de trompe–l'oeil.
Entre els seus deixebles, als quals inculcà les excel·lències del realisme, figuren Romà Ribera, Joan Ferrer i Miró, Adrià Gual, Josep Maria Sert, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Xavier Nogués, i els seus mateixos fills Ramon i Juli Borrell i Pla. El seu net Pere Borrell Bertran també fou pintor.
La seva obra Fugint de la crítica fou utilitzada com a cartell anunciador de la Història de l'Art Català d'Edicions 62 (1983); aparegué a la coberta del llibre catàleg d'una (1) important exposició, Five Centuries of Trompe l'Oeil Painting, celebrada a la National Gallery of Art de Washington DC, l'any 2003. Del febrer al març del 2010 serví per a il·lustrar el cartell i el catàleg de l'exposició sobre l'art del trompe–l'oeil amb el títol: Täuschend echt [1] al Bucerius Kunst Forum d'Hamburg (Alemanya).[2][3]
A Catalunya, es poden trobar obres d'aquest artista al MNAC (Barcelona, Barcelonès) i també a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú, Garraf), per exemple el retrat de Lluís Cutchet i Font (1815–1892), entre d'altres.
A la seva vila natal hi té dedicat un carrer, concretament l'avinguda Pere Borrell, que voreja l'estany de Puigcerdà (Cerdanya) i el Parc Schierbeck.
Referències
En català: Realitat Enganyadora.
Ströer und das Bucerius Kunst Forum überraschen Reisende am Bahnhof mit Ground Poster[Enllaç no actiu], Hamburg, 25 de març de 2010 (en català: Ströer i el Bucerius Kunst Forum sorprenen els vianants a l'estació major amb un cartell.)
Bibliografia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pere Borrell del Caso
PASCUAL, Andrea: Pere Borrell del Caso (Puigcerdà 1835 – Barcelona 1910) L'obra artística d'un mestre de pintors, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1999.
FONTBONA, Francesc: Pere Borrell del Caso (1835–1910) y el inventario de sus pinturas, PDF, «D'Art», núm. 2, (maig del 1973). pàg. 29–44.
Escaping criticism–by Pere Borrell del Caso (1874).
Pere Borrell del Caso
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el dos-cents sisè aniversari del naixement d'Augusta Ada Byron King, comtessa de Lovelace (Londres, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 10 de desembre de 1815 — Marylebone, Ciutat de Westminster de Londres, Anglaterra, Regne Unit, 27 de novembre de 1852),[1] qui és la primera programadora en la història dels ordinadors.[2] Matemàtica,[1] col·laborà amb Charles Babbage en el disseny d'una (1) màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.
S'adonà que la màquina tenia més aplicacions a part de la pura calculació i reconegué tot el potencial de la màquina. A les seves notes de treball inclogué el que ara es considera el primer algorisme que s'intentà dur a terme en una (1) màquina. És per això que se la considera la primera programadora.
Encara que patia d'una (1) salut fràgil i estava malalta contínuament no abandonà la seva educació. L'obsessió insana de la mare perquè la noia no heretés cap dels gustos del pare foren uns dels motius pels quals es dedicà a estudiar matemàtiques. Tingué diversos tutors i tutores com ara Augustus De Morgan. Més o menys a partir dels onze (11) anys les seves habilitats matemàtiques es començaren a manifestar molt notablement, i l'estima i interès per aquestes dominà durant quasi tota la seva vida.[3]
Tot i així l'Ada sempre sentí també una (1) forta atracció per les lletres, la lectura i la poesia. Heretà una mica el talent i l'amor per les lletres del seu pare.[4]
Context històric
Articles principals: Revolució Industrial, capitalisme, imperialisme i patriarcat.
La vida de l'Ada Lovelace transcorregué a la primera meitat del segle XIX, en l'època victoriana, sota la influència de les idees clàssiques de la societat victoriana, molt arrelades en l'alta classe social a la qual pertanyia però a la vegada amarades dels ideals romàntics. El coneixement científic ja no era una (1) referència de prestigi social, sinó la manera de no quedar–se al marge del «progrés», autèntica font de riquesa i de poder.
Es tracta d'una (1) època caracteritzada, en l'àmbit econòmic, per la Revolució Industrial i el colonialisme. La classe burgesa n'és la més representativa, formada per l'alta burgesia (banquers, persones de negocis i financers) i la mitjana i petita burgesia (botiguers, metges, comerciants, advocats i empresaris). La classe alta, però, seguia dominant la societat.
Marcada per la moralitat, el puritanisme, els principis morals religiosos i la repressió de les passions, en la societat destacaven els moralismes i la disciplina, així com la repulsió cap als excessos i el vici. Una (1) de les grans virtuts era la castedat, ja que el sexe s'associava a les baixes passions.
Les dones encara estaven lluny d'aconseguir un (1) tracte igualitari. Els homes dominaven tant l'espai públic com el privat, i les dones estaven sotmeses a la figura masculina. El seu paper es reservava a l'àmbit privat, a la cura dels fills i la llar. Les obreres de les fàbriques rebien cada dia la desigualtat salarial. Algunes dones d'elevada posició social, però, podien dedicar–se a l'estudi científic teòric mitjançant classes particulars a casa.
Biografia
Ada Lovelace fou l'única filla legítima del poeta Lord Byron amb la seva dona, Anne Isabella Milbanke. Tots els altres fills del poeta eren il·legítims. Un (1) mes després del naixement de la noia, Lord Byron se separà de la seva dona i, als quatre (4) mesos, marxà d'Anglaterra (Regne Unit) per no tornar–hi. Tot i així, el seu pare li dedicà bonics versos a la noia. Fins i tot sembla que també li dedicà les seves últimes paraules. Finalment, el pare morí a la guerra de Grècia quan l'Ada tenia només vuit (8) anys.
Infància
Augusta Ada Byron nasqué el 10 de desembre de 1815. El seu pare esperava tenir un (1) nen. El seu nom, «Augusta», fou per la germana de Lord Byron i el seu pare decidí dir–la Ada. Cresqué amb la seva mare que, temorosa que la seva filla pogués convertir–se en poeta i seguir el camí del seu pare, l'orientà cap al món de les ciències, la matemàtica i la lògica. Tot i així, Ada sempre se sentí també unida a son pare i al seu món poètic. Des de petita deixà clar el que volia ser: «matemàtica i metafísica».[3][5]
Quan l'Ada tenia un (1) mes i els seus pares se separaren la seva mare se l'emportaren, i encara que les lleis del moment atorguessin plena custodia al pare en cas de separació, Lord Byron ni intentà reclamar el seu dret paternal. Tot i així Byron demanà a la seva germana que el mantingués informat de l'estat de la nena.[4][5] La mare de l'Ada sempre insistia, dient que era un (1) dels motius de la seva separació, en el comportament immoral que tenia Byron.[4]
L'Ada era una (1) noia molt activa que feia diverses activitats com ara gimnàstica, dansa i equitació. També desenvolupà qualitats musicals, aprengué a tocar diversos instruments com ara el piano, el violí i l'arpa. La influència de la seva mare fou molt important, ja que inculcà a l'Ada el seu interès per a les qüestions mecàniques.
Tota aquesta successió d'esdeveniments relacionats amb els pares de l'Ada feren a la nena famosa en la societat victoriana del moment. L'Ada no tingué relació amb el seu pare i, després de la separació, no tornà a veure–la mai. Per això la seva mare era l'única figura paternal que tingué.[3]
L'Ada sovint es posava malalta i des de ben petita tingué una (1) salut fràgil. Als vuit (8) anys patí de mals de migranyes.[5] El juny de 1829 es quedà paralítica a causa del xarampió i durant un (1) any estigué sovint reclosa al llit. No fou fins al 1839 que pogué començar a caminar amb l'ajuda d'unes crosses.[6]
Adolescència
L'Ada mai no tingué una (1) gran relació amb la seva mare i, sovint, la deixava al càrrec de la seva àvia Judith. Tot i així, a causa de les lleis i la mentalitat del moment que prioritzaven el pare per sobre la mare, l'Annabella s'havia de presentar davant la societat com una (1) bona i preocupada mare. Així la mare, per guardar les aparences, enviava cartes a la Judith fingint estar preocupada o interessada en la nena.[4]
Tot i la seva fràgil salut pogué desenvolupar unes grans aptituds per la tecnologia i les matemàtiques. Només amb dotze (12) anys decidí que volia volar i inicià un (1) meticulós projecte per aconseguir–ho. Primer construí unes ales, ho feu a través d'un (1) gran estudi de materials i de les ales dels ocells. Decidí publicar un (1) llibre sobre el tema, Flyology.[6]
Als disset (17) anys conegué un (1) personatge clau en la seva vida, Mary Sommerville, una (1) notable matemàtica. Juntes traduïren els treballs de Laplace. Aquestes traduccions s'utilitzaren posteriorment a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).
El 1833 tingué una (1) aventura amb el seu tutor i, després que els enxampessin, ella intentà fugir amb ell. Però els parents del tutor sí que els enxamparen, i trucaren a la mare de l'Ada. La mare, juntament amb les seves amigues, taparen l'assumpte perquè no fos un (1) escàndol públic.[3]
A la mateixa edat, també conegué Charles Babbage, gràcies a la seva tutora, i amiga, Mary Sommerville, que els presentà. Tant ella com la seva mare quedaren impressionades per la seva màquina de diferències finites, que desitjava generalitzar en una (1) màquina analítica, o computadora general. Gràcies a la seva tutora l'Ada també pogué conèixer bé molts altres estudiosos, científics. I gent important de l'època com Andrew Crosse (científic anglès), sir David Brewster (físic britànic), Charles Wheatstone (físic i inventor britànic, conegut especialment pel seu treball en electricitat), Charles Dickens (novel·lista anglès) i Michael Faraday (químic i físic anglès, inventor del motor elèctric, el generador i la dinamo). Només amb disset (17) anys fou presentada a la cort, on fou molt ben acceptada, principalment per la seva ment brillant.[3]
Edat adulta
Amb dinou (19) anys ja assistia regularment a esdeveniments socials, anava a balls i era amigable amb la majoria de gent. De fet, era descrita per part de l'alta societat amb la qual tenia relació com una (1) noia delicada i refinada. Aquell mateix any conegué un (1) dels amics del seu pare, Hobhouse. En un (1) primer moment no li caigué bé, segurament per la influencia de la seva mare que la portava a refusar tots els amics del seu pare, però més tard es feren amics.[3]
Anys més tard, el juliol de 1835, es casà amb William King, VIII baró de King, comte de Lovelace. D'aquesta manera l'Ada es convertí en Lady King. Tenien tres (3) residències diferents i tingueren tres (3) fills: Byron (nascut el 12 de maig de 1836), l'Anne Isabella (nascuda el 22 de setembre de 1837) i Ralph Gordon (nascut el 2 de juliol de 1839). Com que l'Ada era descendent dels extints barons Lovelace i el 1838 el seu marit fou anomenat comte de Lovelace, ella es convertí en la comtessa de Lovelace. L'instructor dels seus fills, imposat per la mare de l'Ada, era William Benjamin Carpenter. Aquest intentà tenir un (1) afer amb l'Ada, però ella ho impedí i el feu fora.[4] Durant el 1841 la mare de l'Ada li confessà a ella i a la filla de la mig germana de Byron, Medora Leigh, que eren germanes (o mig germanes, ja que Medora era una [1] filla il·legítima de Byron). Davant d'aquesta situació l'Ada, enlloc d'acceptar la noia o culpar el pare per tenir relacions fora del matrimoni, culpà l'amant del pare.[7]
En l'última època de la vida de l'Ada se succeïren les crisis nervioses, els deutes i els escàndols. La seva salut empitjorava cada vegada més. Per alleujar els dolors es deixà emportar per l'alcohol i les drogues (prenia una [1] barreja de cervesa, brandy, opi i morfina) que només empitjoraven el seu estat de salut. A més, durant els anys 1840 l'Ada estigué associada amb diversos escàndols. Primer per flirtejar amb altres homes, cosa que comportà molts rumors. I, segon, per un (1) tema de diners, es veu que perdé tres mil lliures esterlines (£3,000) apostant en les curses de cavalls.[8] El joc la portà a crear un (1) sindicat format pels seus amics masculins i, el 1851, tingué l'ambició de crear un (1) model matemàtic per incrementar els guanys en les apostes. Aquest model anà molt malament, el que li portà molts deutes que hagué de pagar demanant–li diners al seu marit.[4] L'Ada tingué una (1) estranya i sospitosa relació amb el fill d'Andrew Crosse, John Crosse. En John destruí tota la correspondència entre els dos (2) quan l'Ada morí, però se sap que ella estava aterrada, durant la seva malaltia, que en John no pogués visitar–la.[4]
Últims anys de vida
Abans de morir l'Ada demanà ser pintada per Henry Phillips, fill de l'home que pintà al seu pare. Morí el 27 de novembre de 1852, víctima d'un (1) càncer uterí, als trenta-sis (36) anys, la mateixa edat que el seu pare Byron. La malaltia li durà bastants mesos i la seva mare es feu càrrec d'ella mentre durà. Evità que els amics de l'Ada l'anessin a visitar. Sota la influencia de la seva mare feu una (1) transformació religiosa i posà la seva mare com a hereva. Durant la seva malaltia també perdé contacte amb el seu marit, ja que l'Ada li confessà alguna cosa, que mai no ha sortit a la llum, que l'allunyà del seu costat. Fou enterrada al costat del seu pare com havia demanat a l'església de St. Mary Magdalene a Hucknall, Nottinghamshire (Anglaterra, Regne Unit).
La vigília de la seva mort, els únics homes que Ada volgué veure foren el seu marit i Babbage.[4][6]
Matemàtica i ciència
La mare d'Ada Lovelace era molt aficionada a les matemàtiques i la geometria. En un intent d'allunyar Ada del seu pare i aconseguir que heretés els seus mateixos gustos, va buscar els millors tutors de la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit) per a formar–la. L'educació d'Ada Lovelace, per tant, girà entorn de les matemàtiques i la ciència, i ella des de ben jove destacà en aquests àmbits.[9] De fet, des de petita volia volar i, abans de treballar amb Charles Babbage, ja havia dissenyat un (1) aparell volador.[10]
L'educació exclusiva que li fou proporcionada i el seu talent causaren que es mogués en els cercles de científics i artistes més selectius. Aquest fet li permeté conèixer al matemàtic Charles Babbage i realitzar grans projectes desenvolupant les seves capacitats com a matemàtica.[9]
Durant tota la seva vida, Lovelace s'interessà pels desenvolupaments científics i l'actualitat, incloent–hi la frenologia i el mesmerisme. Un cop havia finalitzat el seu treball amb Babbage, Lovelace continuà treballant en altres projectes. El 1844 comentà al seu amic Woronzow Greig que estava interessada a crear una (1) fórmula matemàtica que descrigués com el cervell donava lloc als pensaments i els nervis, als sentiments. Mai no ho aconseguí, però. En part, el seu interès en el cervell venia d'una (1) preocupació heretada de la seva mare per la seva «potencial» bogeria. Com a part del procés de recerca del projecte esmentat, el mateix any visità l'enginyer elèctric Andrew Crosse per aprendre a experimentar amb l'electricitat. També escrigué una (1) crítica d'un (1) document del baró Karl von Reichenbach, Researches on Magnetism, mai no publicada. El 1851, l'any abans de patir càncer, escrigué a la seva mare mencionant que estava treballant en alguns projectes relacionats amb les matemàtiques i la música.[4]
Visionària de la informàtica
Com a primera dona en el món dels ordinadors, Lovelace ocupa un (1) espai sensible en el quadre de figures històriques i ens recorda que les dones i la informàtica han estat estretament relacionades des del començament. A Ada Lovelace se li atribueix el primer algoritme codificat destinat a ser processat per una (1) màquina (amb targetes perforades).[11]
Les seves contribucions foren tan importants que Ada compta amb un (1) llenguatge de programació que porta el seu nom. El 1979 el Departament de Defensa dels Estats Units creà un (1) llenguatge de programació basat en Pascal en honor d'Ada Byron, anomenat llenguatge de programació Ada. Fou el primer reconeixement a la seva feina després de la seva mort.
La primera programadora d'ordinadors
El 1840 Charles Babbage fou invitat a fer un (1) seminari a la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia) sobre la seva màquina analítica. Luigi Federico Menabrea, un (1) jove enginyer italià i futur primer ministre, traduí el seminari de Babbage al francès, transcripció que es publicà l'octubre del 1842. Charles Wheatstone, un (1) amic de Babbage, encarregà a Ada Lovelace traduir la transcripció de Menabrea a l'anglès. Ada enriquí la transcripció amb algunes notes pròpies i passà gairebé un any fent-ho. Aquestes notes es publicaren en la sèrie de llibres Scientific Memoirs, de Richard Taylor.
Les notes de Lovelace estan classificades alfabèticament de la A a la G. En la nota G, descriu un (1) algorisme per programar la màquina analítica de Babbage amb nombres de Bernoulli, mitjançant un (1) programa de targetes perforades. Es considera el primer algorisme específicament creat per programar un (1) ordinador (en aquell temps, una [1] màquina computadora).[12] Per aquesta raó Ada Lovelace es considera la primera programadora informàtica.[13][14] De tota manera, com que la màquina mai fou completada, la seva programació no es provà.[15]
Per al disseny de l'algoritme comentat anteriorment, es basà en els telers de Jacquard. Aquests telers comptaven amb un (1) sistema de targetes perforades que els permetien crear diferents tipus de dibuixos sobre les teles de manera mecànica. Ada Lovelace partí d'aquesta idea per a inventar un (1) sistema de targetes perforades capaç de calcular de manera automàtica els Nombres de Bernoulli.[9]
El 1953, més d'un (>1) segle després de la seva mort, les notes d'Ada Lovelace sobre la màquina analítica de Babbage es tornaren a publicar. Avui en dia, l'esmentada màquina analítica es reconeix com el primer model d'ordinador, i les notes de Lovelace com la primera descripció d'un (1) programari.[16]
Més enllà dels nombres
En les seves notes, Lovelace emfasitzà la diferència entre la màquina analítica i els ginys calculadors previs, particularment l'habilitat de la màquina per a ser programada per a solucionar problemes de qualsevol complexitat.[17] De fet, s'adonà del potencial del giny més enllà del càlcul de nombres. En les seves notes escrigué:
Diagrama de l'algorisme d'Ada Lovelace per computar la màquina analítica de Babbage amb nombres de Bernoulli
«La màquina analítica podria actuar amb altres elements a part de nombres, potser amb objectes les relacions dels quals es poguessin expressar per la ciència abstracta de les operacions, els quals també haurien de ser susceptibles d'adaptacions de l'acció del sistema operatiu i el mecanisme del motor... Suposant, per exemple, que les relacions fonamentals dels sons aguts en la ciència de l'harmonia i la composició musical fossin susceptibles de les mencionades adaptacions, el motor podria compondre peces musicals extenses i elaborades.» [18][19]
D'aquesta manera, Lovelace creia que, a part de fer càlculs matemàtics, l'invent de Charles Babbage podria desxifrar informació xifrada i, entre moltes altres coses, ser capaç de «produir art» i poder compondre música, literatura... Per aquest motiu és considerada una visionària de la informàtica, ja que desenvolupà les capacitats de les màquines programables i anticipà les implicacions de la informàtica moderna un (1) segle abans que s'inventés. Veia un (1) món de possibilitats on altres només veien una (1) màquina de fer càlculs.
Walter Isaacson atribueix la creació de Lovelace sobre les dades de computació a qualsevol procés basat en els símbols lògics, en especial el tèxtil. El mateix Isaacson comentà que quan Lovelace veié com funcionaven els antics telers, amb targetes perforades, ho associà amb la màquina de Babbage, la qual també funcionava amb targetes perforades per fer càlculs.[20] Això fou considerat significatiu per diversos autors, així com pel programador John Graham–Cumming, que volia construir la primera màquina analítica completa.[4][17][21]
De tota manera, en la secció G de les seves notes, Ada Lovelace aclareix que la màquina analítica no era una forma d'intel·ligència artificial. Escrigué:
«La màquina analítica no té pretensions d'originar res. Pot fer allò que nosaltres li ordenem que faci. Pot fer el seguiment d'una anàlisi; però no té cap poder per anticipar cap relació analítica o cap veritat.»
Afirmava que la màquina seria capaç de fer qualsevol cosa que li demanéssim, però que era necessari que nosaltres sabéssim com donar–li instruccions. Deia:[9]
«Les màquines analítiques podran fer qualsevol cosa, sempre que sapiguem com ordenar–li que ho facin»
Aquest fet ha estat objecte de nombrosos debats i refutacions, per exemple per Alan Turing en el seu article «Computing Machinery and Intelligence».[22]
Controvèrsia sobre les contribucions
Tot i que Lovelace és considerada la primera programadora informàtica per la majoria, alguns biògrafs i historiadors proclamen el contrari.
Allan G. Bromley declarà en l'article Difference and Analytical Engines (1990):
«Tots excepte un (1) dels programes citats en les seves notes havien estat prèviament preparats per Babbage. La mencionada excepció, havia estat preparada per Babbage i per ella, però Lovelace hi detectà un (1) error. No sols no hi ha cap evidència que Ada Lovelace preparés un programa per a la màquina analítica, sinó que la correspondència que mantenia amb Babbage ens ensenya que no tenia coneixement per a fer–ho.»[23]
Bruce Collier, que escrigué una (1) biografia de Babbage, digué en la seva tesi del 1970 que Lovelace «feu una (1) considerable contribució publicitant la màquina analítica, però no hi ha evidència que avancés en la teoria o el disseny del giny.»[24]
Els autors Eugene Eric Kim i Betty Alexandra Toole consideren «incorrecte» classificar Lovelace com la primera programadora, ja que Babbage escrigué els programes inicials per a la màquina analítica, tot i que la majoria mai es publicaren.[15] Bromley també comparteix aquesta opinió.[25] Per últim, Dorothy K. Stein comenta que les notes d'Ada Lovelace són «una (1) reflexió de la incertesa matemàtica de l'autora, dels propòsits polítics de l'inventor i, sobretot, del context cultural i social en el qual foren escrites.»[26]
Doron Swade, especialista en la història de la informàtica conegut pel seu treball en Babbage, explicà que Ada només era una «prometedora principiant» en lloc d'una geni de les matemàtiques. Comentà que començà a estudiar conceptes bàsics de les matemàtiques cinc (5) anys després que Charles Babbage concebís el motor analític, de manera que no pogué haver fet contribucions importants, i que ella només publicà el primer programa de computadora en comptes de realment escriure'l. Però està d'acord que Ada fou l'única persona que veu el potencial del motor analític com una (1) màquina capaç d'expressar entitats diferents de les quantitats.[27]
Ada Lovelace i Charles Babbage
Lovelace conegué Charles Babbage el juny del 1833, per mitjà de l'amiga comuna Mary Somerville. Aquell mes, Babbage convidà Lovelace a veure el prototip de la seva màquina diferencial.[17] Ada quedà impressionada per la màquina i visitava Babbage tan sovint com podia. Aquest estava molt impressionat per l'intel·lecte i les capacitats analítiques de Lovelace. De fet, l'anomenava «la maga dels nombres» (the Enchantress of Number).[28]
Entre els anys 1842 i 1843, durant un (1) període de nou (9) mesos, Lovelace traduí un (1) article del matemàtic italià Luigi Menabrea que parlava sobre la màquina analítica, l'últim invent de Charles Babbage. Juntament amb l'article, escrigué diverses notes, com ja s'ha explicat.[18] Explicar la funció de la màquina analítica era una tasca complicada, cosa que feu que molts científics de l'època no li donessin gaire importància ni interès. Les notes de Lovelace també inclogueren l'explicació de la diferència entre la màquina diferencial i la màquina analítica. De tota manera, el seu treball fou ben rebut per alguns experts: el científic Michael Faraday donà suport a la seva teoria.[4]
Les notes són tres (3) vegades més extenses que el mateix article. En la secció G, inclouen un (1) mètode detallat i complet per calcular i programar una (1) seqüència de nombres de Bernoulli.[29] Gràcies a aquest projecte, avui en dia Ada Lovelace és reconeguda com la primera programadora informàtica[30] i el seu treball, com el primer programa informàtic del món.[31]
Lovelace i Babbage tingueren una (1) petita discussió quan el document amb les notes sobre la màquina analítica es publicà a Scientific Memoirs, de Richard Taylor. Ell intentà incloure una (1) declaració en contra del govern, el qual havia menyspreat el seu treball, així com un (1) prefaci, ambdós sense signar, cosa que s'interpretaria que l'havia escrit Lovelace. Quan els editors comentaren que la declaració s'havia de signar, Babbage escrigué a Lovelace demanant–li que impedís que es publiqués el document. Per a Ada, fou la primera notícia que Babbage no volia signar, i li escrigué refusant retirar els documents. L'historiador Benjamin Woolley teoritzà que «les seves accions suggerien que ell havia cercat entusiàsticament la participació d'Ada i l'havia consentida a causa del seu “celebrat nom”». Però la seva amistat es recuperà aviat i continuaren escrivint–se. El 12 d'agost de 1851, quan Ada estava morint a causa de càncer, escrigué a Babbage demanant–li que fos el seu executor, tot i que la carta no li donava l'autoritat legal per ser–ho. Una (1) part de la terrassa de Worthy Manor fou coneguda per Philosopher’s Walk, ja que era el lloc per on Babbage i Lovelace passejaven mentre discutien sobre principis matemàtics.[4]
Ada Lovelace en la cultura popular
Ada Lovelace apareix en les següents obres teatrals, cinematogràfiques o literàries:
Childe Byron (1977), obra teatral de Romulus Linney, que tracta la relació entre Lord Byron i la seva filla.
The Difference Engine (1990), novel·la de gènere steampunk (història alternativa) escrita per William Gibson i Bruce Sterling.
A Arcadia (1993), obra teatral de Tom Stoppard, el personatge de Thomasina Coverly està aparentment inspirat en ella.
Conceiving Ada (1997), pel·lícula de Lynn Hershman Leeson.
Lord Byron's Novel: The Evening Land (2005), una novel·la de John Crowley.
Ada and the Memory Engine (2015), obra teatral de Lauren Gunderson, on apareix representada juntament amb Charles Babbage.
The Thrilling Adventures of Lovelace and Babbage (2015), novel·la gràfica també del gènere steampunk creada per Sydney Padua, on Ada Lovelace i Charles Babbage són els personatges protagonistes situats en un univers paral·lel on aconsegueixen finalment completar la construcció de la màquina analítica dissenyada per Babbage.
Dia d'Ada Lovelace
El dia d'Ada Lovelace (Ada Lovelace Day en anglès, corresponent a les sigles ALD) és una jornada internacional dedicada a la participació de les dones en la ciència, la tecnologia, l'enginyeria i les matemàtiques (STEM). Pretén visibilitzar, reconèixer i donar suport a les dones que treballen en algun d'aquests àmbits així com als seus descobriments i invencions, introduir noies joves dins el món de la ciència i la tecnologia per tal d'augmentar la presència de dones en aquests àmbits i crear nous referents femenins en les diferents àrees STEM. L'ALD se celebra el segon dimarts d'octubre de cada any, des que l'escriptora i periodista Suw Charman–Anderson ho va proposar el 2009.[32][33]
L'esdeveniment més representatiu d'aquest dia és l'anomenat Ada Lovelace Day Live! i se celebra a la ciutat de Londres (Anglaterra), al Regne Unit. En aquest, dones que treballen en l'àmbit STEM fan petites xerrades sobre el seu treball dins l'àmbit científic o sobre dones que les inspiraren a fer allò que ara fan. Entre les conferències, s'intercalen interludis musicals i còmics relacionats amb l'STEM. El conjunt d'activitats s'anomena science cabaret («cabaret de ciències» en anglès).[32]
Durant l'ALD també s'organitzen esdeveniments diversos a tot el món. Inclouen conferències, viquimaratons, concursos, crides a la participació de nenes i dones de totes les edats, etc. El 2015 fou un dels dies ALD de més èxit fins aleshores, amb més de cent cinquanta (>150) esdeveniments organitzats de forma independent en vuitanta-dues (82) ciutats d'un (1) total de vint-i-cinc (25) països.[32]
A Catalunya, des de l'Oficina de Dinamització de la Xarxa Punt TIC, la Generalitat proposa la possibilitat que els dinamitzadors/es organitzin activitats de diferents tipus (tallers o xerrades, per exemple) relacionades amb les STEM per tal de formar part d'aquesta jornada.[34]
Premi Ada Byron
Avui dia es lliura anualment un reconeixement anomenat Premi Ada Byron a la Dona Tecnòloga, en honor a la informàtica. Aquest és un guardó de la Universitat de Deusto (Biscaia, País Basc) que es concedeix a les dones tecnòlogues per a visibilitzar la trajectòria dels personatges femenins en aquest àmbit. Les premiades són dones que tenen com a referències a dones científiques i tecnòlogues, que portin segles aportant al món tal com la que dona nom al premi, Ada Byron.[35]
El Premi Ada Byron destaca per valorar l'apoderament de les dones tecnòlogues i el seu efecte positiu en el desenvolupament i creixement sostenible a escala mundial.
Anècdotes i llegat
Morí als trenta-sis (36) anys, a la mateixa edat que el seu pare. Les restes d'ambdós descansen a la mateixa tomba. Tot i que Ada mai no conegué personalment el seu pare, sempre la fascinaren les seves obres. Després de la seva mort, fou enterrada per petició seva en la mateixa tomba que Lord Byron i la seva família paterna, situada a l'església de Santa Maria Magdalena, en la petita ciutat anglesa de Hucknall (Regne Unit).
Els seus treballs i contribucions a la computació no obtingueren reconeixement fins a un (1) segle després de la seva mort. De fet, els seus plantejaments informàtics estaven tan avançats respecte a la tecnologia de la seva època que calgué un (1) segle perquè es desenvolupés la maquinària necessària per arribar a comprendre les seves anotacions i contribucions. Mentre que les seves notes referents a la màquina analítica de Babbage no tingueren massa èxit quan es publicaren (el 1843), guanyaren una gran quantitat de públic a partir del 1953, quan B. V. Bowden les tornà a publicar en el seu llibre Faster Than Thought: A Symposium on Digital Computing Machines. A més, serà en la dècada dels anys cinquanta (50) quan la programació informàtica emergirà com una (1) nova ciència.
Com ja s'ha esmentat, un (1) llenguatge de programació informàtica fou anomenat Ada en honor d'Ada Lovelace. Durant els anys setanta (70), el Departament de Defensa dels EUA desenvolupà un (1) complex llenguatge de programació per substituir i aglutinar tots els utilitzats per l'exèrcit. Quan el comandant americà Jack Cooper proposà Ada com a nom per al nou llenguatge creat el 1979, la proposta s'aprovà unànimement. Avui en dia, el llenguatge Ada encara s'utilitza mundialment en sistemes d'aviació, salut, transports, finances, infraestructures i altres indústries.[36]
Referències
«Ada Lovelace». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Fuegi, J.; Francis, J.: «Lovelace & Babbage and the creation of the 1843 'notes'». IEEE Annals of the History of Computing, volum 25, núm. 4, octubre–desembre del 2003, pàg. 16–26.
Catherine Turney: Byron's daughter; a biography of Elizabeth Medora Leigh.. Scribner, Nova York [1972]. ISBN 0684127539.
Benjamin Woolley: The bride of science: romance, reason and Byron's daughter. Macmillan, Basingstoke, 1999. ISBN 0333724364.
Dorothy Stein: Ada, a life and a legacy. MIT Press, Cambridge, Massachusetts, 1985. ISBN 026219242X.
Toole, Betty: «Poetical Science» (en anglès). The Byron Journal, 15, 1987–01, pàg. 55–65. DOI: 10.3828/bj.1987.6. ISSN: 0301-7257.
1902–1989; Moore, Doris Langley: The late Lord Byron: posthumous dramas. Harper & Row, Nova York, 1977, ©1961. ISBN 006013013X.
Schaffer, Simon: «babbage's dancer – the hypermedia research centre – University of Westminster». Arxivat de l'original el 2003.06.28.
Cabré, Mª Ángeles: «Una història secreta: la informàtica femenina». Blog del Centre de Cultura Contemporània.
«Ada Lovelace, the First Tech Visionary» (en anglès). The New Yorker.
«Short Sharp Science: Celebrating Ada Lovelace: the 'world's first programmer'». www.newscientist.com.
Parker, Matt: Things to Make and Do in the Fourth Dimension (en anglès). Farrar, Straus & Giroux, 2014, pàg. 261. ISBN 0374275653.
Kim, Eugene; Toole, Betty Alexandra: «Ada and the First Computer». Scientific American, 280 (5), pàg. 76–81.
Hammerman, Robin; Russell, Andrew L.: Ada's Legacy: Cultures of Computing from the Victorian to the Digital Age (en anglès). Morgan & Claypool, 2015.
Toole, Betty Alexandra: Ada, the Enchantress of Numbers: Prophet of the Computer Age (en anglès). Strawberry Press, 1998.
Lovelace, Ada; Menabrea, Luigi: «Sketch of the Analytical Engine invented by Charles Babbage Esq.». Scientific Memoirs (de Richard Taylor), 1842.
Hooper, Rowan: «Ada Lovelace: My brain is more than merely mortal». New Scientist.
Isaacson, Walter: «Walter Isaacson on the women of ENIAC». Fortune Magazine, 18.09.2014.
Kent, Leo: «The 10–year–plan to build Babbage's Analytical Engine». Humans Invent, 2012.
The Turing Test: Verbal Behavior as the Hallmark of Intelligence (en anglès). MIT Press. ISBN 9780262265423.
Bromley, Allan G.; Aspray, William: «Difference and Analytical Engines». A: Computing before Computers (en anglès). Iowa State University Press. ISBN 0-8138-0047-1.
Collier, Bruce: The Little Engines That Could've: The Calculating Machines of Charles Babbage (en anglès). (Ph.D). Harvard University, 1970.
Bromley, Allan G.: «Charles Babbage's Analytical Engine, 1838». IEEE Annals of the History of Computing, 1982.
Stein, Dorothy K.: «Lady Lovelace's Notes: Technical Text and Cultural Context». Victorian Studies, 28, pàg. 34.
Talks at Google: «Doron Swade: "Charles Babbage and Difference Enginge No. 2" | Talks at Google».
Wolfram, Stephen: «Untangling the Tale of Ada Lovelace» (en anglès), 2015.
Lovelace, L. F.: Menabrea and Ada Augusta, Countess of. «Sketch of The Analytical Engine». www.fourmilab.ch.
Fuegi, J.; Francis, J.: «Lovelace Babbage and the creation of the 1843 'notes'». IEEE Annals of the History of Computing, 25, 4, 01.10.2003, pàg. 16–26. DOI: 10.1109/MAHC.2003.1253887. ISSN: 1058-6180.
Gleick, James: The Information: A History, a Theory, a Flood (en anglès). Fourth State, Londres, 2011, pàg. 116–118.
«Ada Lovelace Day | Celebrating the achievements of women in science, technology, engineering and maths». findingada.com.
Kundu, Sujata: «Ada Lovelace Day 2016 – A Celebration Of Women In Science And Technology». Forbes.
«Celebreu el Dia d'Ada Lovelace al vostre Punt TIC!», 27.07.2018.
«Premio Ada Byron» (en castellà). Arxivat de l'original el 2018.03.17.
Klein, Christopher: «10 Things You May Not Know About Ada Lovelace». History, 2015.
Vegeu també
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ada Lovelace.
Persona retratada: Ada Lovelace Ada Augusta Byron, only daughter of Lord Byron. She married William King in 1835. They became earl and countess of Lovelace in 1838. Ada Lovelace was an avid mathematician and is often called the first computer programmer, after she wrote an algorithm for Charles Babbage's Analytical Engine.
Ada als quatre (4) anys.
Ada als disset (17) anys.
Ada Lovelace, el 1838.
Diagrama de l'algorisme d'Ada Lovelace per computar la màquina analítica de Babbage amb nombres de Bernoulli.
Augusta Ada Byron King, comtessa de Lovelace
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement de Jorge Semprún Maura (Madrid, Madrid, Espanya, 10 de desembre de 1923 — París, Illa de França, 7 de juny de 2011), qui fou un escriptor, polític i guionista cinematogràfic espanyol, que escrigué la seua obra majoritàriament en francès.[1] L'any 1995 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya i amb el Premi Blanquerna l'any 2002 concedit per la Generalitat a través de la seva delegació a Madrid (Espanya). Des del 1996 era membre de l'Académie Goncourt.
Biografia
Era fill de l'intel·lectual republicà José María Semprún Gurrea i net d'Antoni Maura Montaner. L'any 1939, després de la Guerra Civil Espanyola, es traslladà juntament amb la seva família a la ciutat de París (Illa de França), on estudià filosofia a la Sorbona des del 1941.
Membre de la resistència
Durant la Segona Guerra Mundial combaté, igual que molts espanyols exiliats, entre els partisans de la Resistència davant l'ocupació de França per part de l'Alemanya nazi. L'any 1942 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE).
L'any 1943, després de ser denunciat, fou detingut, torturat i posteriorment deportat al Camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya). Després del seu alliberament fou rebut com un heroi a París (Illa de França), però aquesta fou una època que el marcà per la seva posterior experiència literària i política.[2]
Activisme polític
Una vegada alliberat del camp, mantingué la seva residència a París (Illa de França).
Dins del Partit Comunista d'Espanya, des del 1953 fins al 1962, realitzà una intensa activitat clandestina a Espanya sota el pseudònim de Federico Sánchez. L'any 1954, formà part del Comitè Central del Partit i l'any 1956 del Comitè Executiu.
El 1964 fou expulsat del partit juntament amb Fernando Claudín per divergències de la línia oficial. Des d'aquell moment, la seva activitat se centrà en la seva carrera literària. La seva renúncia coincidí amb l'escriptura i publicació d'El largo viage, començada a Madrid (Espanya) a la dècada del 1960.
No tornaria a participar activament en la política fins que, entre els anys 1988 i 1991, fou ministre de Cultura en el govern de Felipe González. Inicialment, el seu nomenament fou molt criticat, ja que no vivia a Espanya i desconeixia totalment el panorama cultural i polític del país on anava a ser ministre.
Morí a París (Illa de França) i fou enterrat al cementiri de Garentreville (Sena i Marne, Illa de França), on tenia una residència.[3]
Obra literària
Tota la seva obra escrita, ja siguin novel·les o obres autobiogràfiques, està fortament influïda per les seves peripècies vitals, en particular el seu pas pel camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya): El largo viaje, La escritura o la vida, Aquel domingo o Viviré con su nombre, morirá con el mio. La seva expulsió del Partit Comunista quedà reflectida en Autobiografía de Federico Sánchez, mentre que Federico Sánchez se despide d'ustedes narra el període, entre els anys 1988 i 1991, que fou ministre de Cultura en el govern de Felipe González.
Fins a l'any 2003 totes les seves obres de ficció havien estat escrites en francès, només utilitzant el castellà per a alguns dels seus llibres biogràfics. Aquell any, però, publicà la primera novel·la escrita originalment en castellà, Veinte años y un día.
Convençut europeista, escrigué a quatre (4) mans, al costat del primer ministre francès, Dominique de Villepin, el llibre L'home europeu i publicà un (1) volum recopilatori d'articles, conferències i discursos sobre el tema, titulat Pensar en Europa.
Al llarg de la seva carrera rebé diversos premis literaris, destacant especialment el Premi Fémina l'any 1969 per La deuxième mort de Ramón Mercader, el Premi Planeta l'any 1977 per Autobiografía de Federico Sánchez i el Premi Fundación José Manuel Lara per Veinte años y un día. També va rebre la Medalla Goethe.[4]
Obra publicada
1963: Le grand voyage (El largo viaje);
1967: L'évanouissement (El desvanecimiento);
1969: La deuxième mort de Ramón Mercader (La segunda muerte de Ramón Mercader);
1977: Autobiografía de Federico Sánchez, Premi Planeta;
1980: Quel beau dimanche! (Aquel domingo);
1983: Montand la vie continue (Biografía de Yves Montand);
1986: La montagne blanche (La montaña blanca);
1987: Netchaïev est de retour (Netchaiev ha vuelto);
1991: L'algarabie (La algarabía);
1993: Federico Sánchez vous salue bien (Federico Sánchez se despide de ustedes);
1994: L'écriture ou la vie (La escritura o la vida);
1998: Adieu, vive clarté... (Adiós luz de veranos);
2002: Le mort qu'il faut (Viviré con su nombre, morirá con el mío);
2003: Veinte años y un día;
2005: L'Homme européen (El hombre europeo, juntament amb Dominique de Villepin);
2006: Pensar en Europa.
Obra cinematogràfica
L'obra escrita de Semprún no es limita a la literatura, sinó que ha desenvolupat una àmplia carrera com a guionista cinematogràfic, sent autor de guions del cinema francès com Z de Costa–Gavras i Stavisky d'Alain Resnais, i fou nominat en dues (2) ocasions al Premi Oscar al millor guió.
1966: Objectif 500 millions de Pierre Schoendoerffer;
1966: La guerra s'ha acabat (La guerre est finie) d'Alain Resnais;
1972: L'attentat d'Yves Boisset;
1974: Les deux mémoires, guió i direcció;
1974: Stavisky d'Alain Resnais;
1976: Une femme à sa fenêtre de Pierre Granier–Deferre;
1978: Les Routes du sud de Joseph Losey;
1983: Los desastres de la guerra (TV) de Mario Camus;
1986: Les Trottoirs de Saturne d'Hugo Santiago;
1995: L'Affaire Dreyfus (TV) d'Yves Boisset;
1997: K d'Alexandre Arcady.
Guardons
Nominacions
1968: Oscar al millor guió original per La Guerre est finie.
1970: Oscar al millor guió adaptat per Z, amb Costa–Gavras.
1970: BAFTA al millor guió per Z, amb Costa–Gavras.
Notes i referències
«Jorge Semprún Maura». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
No obstant això, hi ha una certa polèmica recent sobre el pas de Semprún pel camp de Buchenwald, ja que, segons ha declarat en les seves memòries el seu germà Carlos Semprún, Jorge fou un dels anomenats kapos, deportats que eren escollits (o s'oferien) als nazis per a realitzar tasques administratives, com per exemple escollir els presoners que haurien de realitzar treballs forçats. A canvi d'aquesta col·laboració, els kapos rebien un tracte millor. Carlos Semprún Maura: A orillas del Sena, un español.... Hoja Perenne, Madrid, 2006.
Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle.. Encyclopædia Universalis, France [2016]. ISBN 2-85229-147-9.
«Jorge Semprún obtiene la medalla Goethe por su labor en la reconciliación europea». El País, 13.02.2003.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jorge Semprún Maura.
Informació de Jorge Semprún a elpais.com (castellà).
Entrevista a Jorge Semprún a elpais.com (castellà).
La bellesa d'un diumenge en un camp de concentració a El que hem llegit (català).
Jorge Semprun, à La Comédie du livre de Montpellier, 23 mai 2009.
Jorge Semprún Maura
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement de Zinaïda Ievguénievna Serebriakova (de soltera Lanseré; en rus, Зинаи́да Евге́ньевна Серебряко́ва; ucraïnès, Зінаїда Євгенівна Серебрякова; Neskutxnoie, 10 de desembre de 1884 — París, Illa de França, 19 de setembre de 1967), qui fou una pintora russa.
Biografia
Vida familiar
Zinaïda Serebriakova nasqué a la finca de Neskutxnoie, prop de Khàrkiv (ara Ucraïna), en una de les família més refinades i artístiques de Rússia.
Pertanyé a la penya artística de la família Benois. El seu avi, Nikolai Benois, fou un famós arquitecte, president de la Societat d'Arquitectes i membre de l'Acadèmia Russa de les Ciències. El seu oncle, Aleksandr Benois, fou un famós pintor, fundador del grup d'art Mir iskusstva. El seu pare, Ievgueni Aleksàndrovitx Lanseré, fou un reconegut escultor i la seva mare, que era la germana d'Aleksandr Benois, tingué un amor especial per al dibuix. Un dels germans de Zinaïda, Nikolai Lanseré, fou un arquitecte de talent, i el seu altre germà, Ievgueni Ievguénievitx Lanseré, tingué un lloc important en l'art rus i soviètic com a mestre de la pintura monumental i de l'art gràfic.
Joventut
El 1900 es graduà a un gimnàs de les dones (equivalent a una escola primària o secundària) i entrà a l'escola d'art fundada per la princesa Maria Ténixeva. Estudià sota la tutela d'Ilià Repin el 1901, i també sota les indicacions del retratista Ossip Braz entre els anys 1903 i 1905. Entre els anys 1902 i 1903 passà un temps a Itàlia, i des del curs 1905–1906 estudià a l'Académie de la Grande Chaumière de París (Illa de París).
El 1905 Zinaïda Lanseré es casà amb el seu cosí germà, Boris Serebriakov, el fill de la germana de Ievgueni, i prengué el seu cognom. Serebriakov passà a ser enginyer de ferrocarril.
Feliços anys
Des de la seva joventut, Zinaïda Serebriakova s'esforçà per expressar el seu amor pel món i per mostrar la seva bellesa. Les seves primeres obres, Noia del país (1906, Museu Rus) i Hort en flor (1908, col·lecció privada), són eloqüents d'aquesta recerca, i de la seva aguda consciència de la bellesa de la terra russa i la seva gent.
El reconeixement del públic arriba amb un Autoretrat de Serebriakova (1909, Galeria Tretiakov), mostrat per primera vegada en una gran exposició organitzada per artistes de Rússia el 1910. L'autoretrat fou seguit per Noia banyant–se (1911, Museu Rus), un retrat de Ievgueni Nikolaievitx Lanseré (1911, col·lecció privada), i un retrat de la mare de l'artista Iekaterina Lanserai (1912, Museu Rus), obres ja madura i estrictes en la composició.
S'incorporà al moviment Mir iskusstva el 1911, però es destacà de la resta de membres del grup a causa de la seva preferència per temes populars i a causa de l'harmonia, la plasticitat i l'estesa de la naturalesa de les seves pintures.
Des del 1914 fins al 1917 Zinaïda Serebriakova estava en la seva plenitud. Durant aquests anys produí una sèrie de fotografies sobre el tema de la vida rural de Rússia, el treball dels pagesos i el camp, que fou molt apreciat sentimentalment: Pagesos (1914–1915, Museu Rus), Noia pagesa dormida (col·lecció privada).
La més important d'aquestes obres fou Blanquejant la roba (1917, Galeria Tretiakov). Les figures de les pageses, interpretades a la llum del cel, guanyen majestuositat de lucre i poder en virtut del baix horitzó.
Quan el 1916 Aleksandr Benois va rebre l'encàrrec de decorar l'estació Kazanski de Moscou (Rússia), convidà Ievgueni Lanseré, Boris Kustódiev, Mstislav Dobujinski i Zinaïda Serebriakova a ajudar–lo. Serebriakova prengué el tema de l'Est: l'Índia, el Japó, Turquia i Siam es representen al·legòricament en la forma de dones boniques. Alhora, començà a fer composicions sobre temes de la mitologia clàssica, però quedaren inacabades.
Revolució
Amb l'esclat de la Revolució d'Octubre del 1917, Serebriakova estava en la seva finca de la família de Neskutxnoie (Ucraïna), i de sobte la seva vida canvià. El 1919 el seu espòs Boris morí de tifus, contret a les presons bolxevics. Ella es quedà sense cap font d'ingrés, responsable dels seus quatre (4) fills i la seva mare malalta. Totes les reserves de Neskutxnoie (Ucraïna) havien estat saquejades i la família sofria de gana. Hagué de renunciar a la pintura a l'oli en favor de les tècniques menys costoses de carbó i llapis. Aquest fou el moment de la seva pintura més tràgica, Castell de cartes, que representa als seus quatre (4) fills orfes.
No volia canviar l'estil popular del futurisme en l'art de l'època soviètica primerenca, ni retrats de pintura de comissaris, però trobà un treball en el Museu Arqueològic de Khàrkiv Ucraïna), on feu dibuixos al llapis dels objectes exposats. El desembre del 1920 es mudà a l'apartament del seu avi a Petrograd (Rússia). Després de la Revolució d'Octubre, els habitants d'apartaments privats es veieren obligats a compartir–los amb els habitants addicionals, però ella s'allotjà amb artistes del Teatre d'Art de Moscou (Rússia). Així, el treball de Serebriakova durant aquest període se centà en la vida teatral. També per aquesta època, la filla de Serebriakova, Tatiana, entrà en l'acadèmia de ballet i Serebriakova creà una sèrie de pastels al Teatre Mariïnski (Sant Petersburg, Rússia).
París
La tardor de 1924 Serebriakova fou a París (Illa de França), després d'haver rebut un encàrrec per a un mural decoratiu de gran grandària. En finalitzar aquest treball, tenia la intenció de tornar a la Unió Soviètica, on estaven la seva mare i els quatre (4) nens. No obstant això, ella no pogué tornar, i encara que fou capaç de dur els seus fills més joves, Aleksandr i Iekaterina, a París (Illa de França) els anys 1926 i 1928, respectivament, no pogué fer el mateix amb els seus dos (2) fills grans, Ievgueni i Tatiana, i no els tornà a veure durant molts anys.
Després d'això, Zinaïda Serebriakova viatjà molt. Els anys 1928 i 1930 visità el Marroc. Estava fascinada pels paisatges del nord d'Àfrica i pintà la serralada de l'Atles, així com les dones àrabs i els africans amb la seva roba ètnica. També pintà un cicle dedicat als pescadors bretons. La característica excel·lent dels seus paisatges i retrats més tard és la pròpia personalitat de l'artista; el seu amor per la bellesa, ja sigui en la naturalesa o en les persones.
El 1947, al final, Serebriakova adoptà ciutadania francesa, i no fou fins al desglaç de Khrusxov que el govern soviètic li permeté reprendre el contacte amb la seva família a la Unió Soviètica. El 1960, després de trenta-sis (36) anys de separació forçada, finalment se li permeté visitar la seva filla gran, Tatiana. En aquest moment, Tatiana també treballà com a artista, pintant les escenografies del Teatre d'Art de Moscou (Rússia).
Les obres de Zinaïda Serebriakova s'exposaren, finalment, a la Unió Soviètica el 1966, a Moscou, Leningrad i Kíev, amb gran èxit. Els seus àlbums es vengueren per a milions de persones i se situaren a prop de les obres de Botticelli i Renoir. No obstant això, malgrat el fet que envià unes dues-centes (200) obres per mostrar–les a la Unió Soviètica, la major part de la seva obra continua sent a França.
Zinaída Serebriakova morí a París (Illa de França) el 19 de setembre de 1967, a l'edat de vuitanta-dos (82) anys. Fou enterrada a París (Illa de França), al cementiri rus de Sainte–Geneviève–des–Bois.
Bibliografia
Hilton, Alison L.: «Zinaida Serebriakova». Woman's Art Journal. Woman's Art, Inc., 3, 2, Autumn, 1982 – Winter, 1983, pàg. 32–35. DOI: 10.2307/1358032. (author's home page)
Rusakova, A. A. (Alla Aleksandrovna): Zinaida Serebriakova 1884–1967. Iskusstvo–XXI vek. Moskva, 2006. ISBN 5-98051-032-X. Brief desc. (en alemán) Cover image and description. Arxivat 2007.03.06 a Wayback Machine. Larger cover image showing her signature in Latin script. Illustrated monograph on the creative development and life of Zinaida Serebriakova by St. Petersburg art critic A. A. Rusakova.
Serebriakova, Zinaida Evgenevna: Zinaida Serebriakova: pisma, sovremenniki o khudozhnitse. Compiled by V.N. Kniazeva, annotated by U.N. Podkopaeva. Izobrazitelnoe iskusstvo, Moskva, 1987. [1][Enllaç no actiu] Zinaida Serebriakova: Letters, contemporary views (literally: Zinaida Serebriakova: Letters, contemporaries on the artist).
Yablonskaya, M.N.: Women artists of Russia's new age, 1900–1935. Anthony Parton (ed. and trans.). Rizzoli, New York, 1990. ISBN 0-8478-1090-9. [2]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zinaïda Serebriakova.
Serebryakova SefPortrait
Zinaïda Ievguénievna Serebriakova
Зинаи́да Евге́ньевна Серебряко́ва
Зінаїда Євгенівна Серебрякова
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-cinquè aniversari del naixement de Louise de Hem (Ieper, Flandes Occidental, Bèlgica, 10 de desembre de 1866 — Brussel·les, Brabant, Bèlgica, 22 de novembre de 1922), que fou una pintora belga.[1]
El seu talent fou descobert per Théodore Ceriez (1831–1904), un pintor amb qui s'havia casat la seva germana Hélène. Com que les dones encara no eren admeses a les acadèmies, ell la formà i ja el 1885 la seva pintura De Oesters (Les ostres) s'exposà en un saló a Spa (Lieja, Valònia, Bèlgica). Jules Breton veie la seva obra i l'animà a anar a París (Illa de França) per continuar la seva formació.[2][3]
Carrera professional
Del 1887 al 1891 De Hem visqué sobretot a París (Illa de França), on tingué Alfred Stevens entre els seus professors. A l'Acadèmia privada Julian pintà models vius i, de vegades, nus (cosa que en aquella època a Bèlgica encara era prohibida per a les dones). El 1891 tornà a Ieper (Flandes Occidental) i compartí estudi amb Ceriez. Aviat rebé encàrrecs per a retrats i també creà natures mortes. A París (Illa de França) exposà amb freqüència al Salon de la Societé des Artistes Français.[1]
De Hem exhibí la seva obra al Museum of Science and Industry i al Pavelló de la Dona, a l'Exposició Universal Colombina del 1893 a Chicago, Illinois.[4] El 1900 fou l'única pintora belga que exposà a la Woman's Exhibition de Londres (Anglaterra, Regne Unit) i el 1902 es convertí en membre del Women's International Art Club. El 1904 guanyà una (1) medalla d’or a París (Illa de França) pel seu quadre De Japanse Pop / The Japanese Doll (La nina japonesa).[1]
Després de la mort de Ceriez, el 1904, De Hem es traslladà amb la seva mare i la seva germana a Vorst, a prop de Brussel·les (Bèlgica), on vivien en una casa modernista dissenyada per Ernest Blerot. El 2 de maig de 1908 es casà amb Frédéric Lebbe, un enginyer. Exposà per última vegada el 1915 i ja no reprengué la pintura després de la Primera Guerra Mundial. El 1922 Louise de Hem morí als cinquanta-sis (56) anys. Hélène moriria cinc (5) anys després després de donar quaranta-nou (49) obres de la seva germana a la ciutat de Ieper (Flandes Occidental, Bèlgica).[1]
Galeria
Una Dona Vella (1888)
El Pollastre Perdut (1891)
Després de la Processó (1892)
El Gat Negre (1902)
La Nina japonesa (1904)
La caixa de Pandora (1910)
Pastel Self portrait of the Belgian artist Louise De Hem (1866–1922) – Ieper: Stedelijk Museum (Belgium).
Referències
«Hem, Louise de (1866–1922)». The Androom Archives, 01.01.2006.
«Louise De Hem» (en neerlandès). Yper Museum.
Vegeu també
Dewilde, Jan: Louise De Hem (1866–1922). Stedelijk Museum Ieper, 2008. ISBN 9789076991009.
Louise de Hem
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el cent trenta-vuitè aniversari del naixement de Carmen Baroja y Nessi (Pamplona, Navarra, Euskal Herria, 10 de desembre de 1883 — Madrid, Madrid, Espanya, 4 de juny de 1950), qui fou una escriptora i etnòloga espanyola, germana dels també escriptors Pío i Ricardo Baroja, mare de l'antropòleg Julio Caro Baroja i del director de cinema i escriptor Pío Caro Baroja.
Biografia
Nasqué al carrer Nou, número 30, de Pamplona (Navarra), filla d'un enginyer de mines. Després de residir a Pamplona (Navarra), València (Horta, País Valencià), Burjassot (Horta Nord, País Valencià), Zestoa (Guipúscoa, País Basc) i Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), es traslladà a viure amb la seva família a Madrid (Madrid, Espanya). Es dedicà a l'orfebreria, l'etnografia i al folklore, i escrigué articles sobre aquestes matèries (molts d'ells sota el pseudònim de «Vera de Alzate»), catàlegs i diversos llibres. Amb el seu germà Pío emprengué, almenys, dos (2) viatges d'estudis per Anglaterra (Regne Unit) i França, abans de casar–se amb l'editor Rafael Caro Raggio; en tornava amb esbossos, material i instruments de treball comprats a París (Illa de França). A Madrid (Madrid, Espanya), compartí taller amb el seu germà Ricardo, amb qui també estudiava i discutia les diferents tècniques de treball per als seus dissenys d'orfebreria.
Les dificultats socials i econòmiques amb les quals s'hagué d'encarar no li impediren desenvolupar–se com la dona culta i avançada al seu temps que era. Participà activament en la fundació del Lyceum Club Femení, presidit per María de Maeztu, al qual acudien, entre altres, Zenobia Camprubí, Elena Fortún, Concha Méndez, Clara Campoamor, María Teresa León o Victoria Kent, en el qual no hi hagué intel·lectual, metge o artista que no impartís una conferència.
La Guerra Civil la separà del seu marit durant tota la contesa, aïllat a Madrid (Espanya) en la seva impremta, però ho perdé tot i hagué de reingressar a la seva antiga ocupació a Correus per sobreviure; morí el 1943. Dels quatre (4) fills del matrimoni, només sobrevisqueren Julio i Pío. Els altres dos, Ricardo i Carmen, nascuts després de Julio, havien mort de molt petits. Carmen morí el 1950.
Alguns dels seus versos foren publicats en el llibre Tres Barojas. Poemas (Pamiela, Pamplona, 1995). Fou autora també de contes infantils, com el titulat Martinito el de la casa grande (1942; reeditat a Castalia, Madrid, 1999). Entre els seus llibres etnogràfics destaquen El Encaje en España (Labor, Barcelona, 1933) i Joyas populares y amuletos (1949), que quedà inèdit. El seu llibre més conegut és el llibre de memòries Recuerdos de una mujer de la generación del 98 (Tusquets, Barcelona, 1998) editades per Amparo Hurtado Díaz, i on apareixen diversos integrants de la Generació del 98, les dones del seu temps, els membres de la seva família i altres personatges de la cultura i l'art.
El 1926 engegà el grup de teatre de càmera El mirlo blanco al saló de la seva casa familiar, al costat de la intel·lectual i pintora Carmen Monné, cunyada seva. Compartí aquest projecte amb els seus germans i amics, entre els quals Valle Inclán, Azorín i Manuel Azaña. Les seves amigues Isabel Oyarzábal i Magda Donato hi estrenaren Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, en una adaptació que feu Federico García Lorca de la seva obra per al teatre de cambra.
Obra
Recuerdos de una mujer de la generación del 98 (Tusquets, Barcelona, 1998).
Tres Barojas. Poemas (Pamiela, Pamplona, 1995).
Joyas populares y amuletos (1949).
Martinito el de la casa grande (1942).
El arte del encaje (1942).
El encaje en España (Labor, Barcelona, 1933).
Bibliografia
Baroja y Nessi, Carmen: Recuerdos de una mujer de la generación del 98; prólogo, edición y notas de Amparo Hurtado. Tusquets, Barcelona, 1998.
Ibáñez, Ma. Eugènia: «Carmen Baroja, la germana oblidada de Pío». La independent, 14.02.2019.
Varela Fernández, Julia: La larga lucha por la emancipación de las mujeres. Carmen Baroja y Nessi, Zenobia Camprubí Aymar y María Teresa León Goyri. Universidad Complutense de Madrid.
Gonzalez-Allende, Iker: Los espacios ideológicos en Carmen Baroja Nessi, escritora del 98. Universidad de Illinois
Escobar, Julia: Carmen Baroja, una mujer del 98. La Ilustración Liberal.
Bados Ciria, Concepción: Intelectuales de la Edad de Plata (17). Carmen Baroja y Nessi. Centro Virtual Cervantes.
Narbona, Rafael: «Carmen Baroja y Nessi, una mujer del 98» (en castellà). El Cultural, 07.08.2018.
«Charla literaria y concierto. Carmen Baroja y Nessi». Ciclo de Actividades Hitzaldi Zikloa.
Enllaços externs
«Las memorias de Carmen Baroja Nessi ven la luz tras medio siglo de anonimato» — El Mundo.
Julia Escobar: «Carmen Baroja, una mujer del 98. Arxivat 2016.03.13 a Wayback Machine.» — La Ilustración Liberal.
Concepción Bados Ciria: «Intelectuales de la Edad de Plata (17). Carmen Baroja y Nessi» — Centro Virtual Cervantes.
Varona, Mery: «Carmen Baroja, otra mujer del 98» (en castellà). Nombres de mujer.
Fotografia de Carmen Baroja y Nessi
Carmen Baroja y Nessi
El passat divendres 10 de desembre es commemorà el cent cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Carmen de Burgos y Seguí, també coneguda pel pseudònim de Colombine,[1] (Rodalquilar, localitat de Níjar, Almeria, 10 de desembre de 1867 — Madrid, 9 d'octubre de 1932)[1], qui fou una periodista, escriptora, traductora i activista dels drets de la dona espanyola.
Se la considera la primera periodista professional a Espanya i en castellà per la seva condició de redactora del madrileny Diario Universal el 1906, diari que dirigia Augusto Figueroa. Signà també amb pseudònims com a Gabriel Luna, Perico el de los Palotes, Raquel, Honorine o Marianela.
Biografia
Nascuda a Almeria (Andalusia) el 1867, visqué a Rodalquilar, Níjar (Almeria, Andalusia), on el seu pare, vicecònsol de Portugal a Almeria, posseïa terres, mines i el cortijo La Unión. Als setze (16) anys es casà amb Arturo Álvarez Bustos, periodista dotze (12) anys més gran que ella. Aquest era fill del governador civil d'Almeria, que a més a més tenia en propietat la tipogràfica que imprimia el principal diari de la capital, i això permeté Colombine de familiaritzar–se amb el món de la premsa des de jove. El matrimoni constituí una desil·lusió des del primer moment per a Carmen, que se separarà legalment del seu marit.
El juny del 1895 obtingué la titulació de mestra d'Ensenyament Elemental Primària i el 1898 la d'Ensenyament Superior, a Madrid (Espanya). El 1901 obtingué plaça mitjançant oposició en l'Escola Normal de Mestres de Guadalajara (Castella–la Manxa). Aquest any morí el seu fill i decidí abandonar el seu marit i començar una nova vida independent, amb Maria Álvarez de Burgos, la seva altra filla. Destacaria aleshores com a periodista, corresponsal de guerra, escriptora, assagista i traductora. Romangué a la ciutat castellana fins al 1907.
Fou parella del també escriptor Ramón Gómez de la Serna durant vint (20) anys. També se la relacionà amb Galdós, Blasco Ibáñez, Cansinos Assens, Juan Ramón Jiménez, Tomás Morales, Alonso Quesada, Julio Antonio, Julio Romero de Torres, Sorolla. Se la considera una de les primeres defensores del paper social i cultural de la dona. Defensà també la llibertat i el gaudi d'existir. Independent a ultrança, cregué en un món millor i fou una «feminista», encara que ella odiava aquest terme, i republicana, acostumaven a anomenar–la «Carmensita». Desenvolupà una estreta amistat amb l'escriptora portuguesa Ana de Castro Osório.[2][3]
Morí el 1932, al cap de poc d'haver intervingut en una reunió del Cercle Radical Socialista.
Treball literari
Treballà a El Universal, El Globo, La Correspondencia de España, El Heraldo de Madrid i ABC, diari del qual fou la primera redactora. Cobrí diferents episodis de la Guerra de Melilla el 1909, essent una de les primeres dones corresponsals de guerra de la història d'Espanya. A més a més de la seva intensa obra periodística són destacables les seves conferències en l'àmbit del moviment feminista, com per exemple La misión social de la mujer (1911) i La mujer en España. No fou gaire ben considerada per un important sector dels crítics i escriptors contemporanis, que en diverses ocasions menystingueren la seva feina i la seva obra, i intentaren relegar i reduir la seva persona a la simple condició d'«amant» de Ramón Gómez de la Serna.
Entre les seves novel·les més populars pot citar–se Puñal de claveles, escrita al final de la seva vida i basada en l'esdeveniment conegut com el crim de Níjar, que tingué lloc el 1928 en el «Cortijo del Fraile», a la comarca del Campo de Níjar, i que fou una de les inspiracions amb les quals comptà Federico García Lorca per al seu drama Bodas de sangre.[4]
Obres
Referències
«Carmen de Burgos. Biografía». Instituto Cervantes.
Núñez Rey, 2014, pàg. 4–5.
Ballesteros García, Rosa María: Docencia e Investigación: revista de la Escuela Universitaria de Magisterio de Toledo, 2003. Arxivat 2016.03.06 a Wayback Machine.
Edición digital de Puñal de claveles por la Biblioteca Virtual de Andalucía.
Text de La mujer fantástica a la Biblioteca Nacional de'Espanya.
Text de Los anticuarios a BNE.
Bibliografia
Núñez Rey, Concepción: «Un puente entre España y Portugal: Carmen de Burgos y su amistad con Ana de Castro Osório» (pdf). ARBOR Ciencia, Pensamiento y Cultura, 2014.
Memorias de Colombine, la primera periodista (ISBN 84-923433-1-1) per Utrera, Federico. Hijos de Muley–Rubio, Majadahonda, 1998.
Carmen de Burgos Colombine (ISBN 84-670-1266-8) por Bravo Cela, Blanca.
Carmen de Burgos, Colombine (1867–1932). Biografía y obra literaria. Tesis doctoral a cargo de Concepción Núñez Rey. Universidad Complutense de Madrid, 1992.
Ramírez Gómez, Carmen: «Mujeres escritoras en la prensa andaluza del siglo XX (1900–1950)». Serie: Literatura, Universidad de Sevilla, Sevilla, 2000.
Enllaços externs
«Carmen de Burgos “Colombine”. Serie Mujeres en la historia (minuts=54:04)». Televisión Española [Madrid], 04.05.2003.
Carmen de Burgos en Los cien almerienses del siglo XX de Ideal de Almería. Arxivat 2016.03.04 a Wayback Machine.
Obres digitalitzades de Carmen de Burgos a la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional d'Espanya.
Fotografia de Carmen de Burgos y Seguí
Retrat pintat per Julio Romero de Torres el 1917.
María del Carmen Ramona Loreta de Burgos y Seguí
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Blai Bonet i Rigo (Santanyí, Mallorca, Illes Balears, 10 de desembre de 1926 — ibídem, 21 de desembre de 1997), qui fou un poeta i novel·lista mallorquí.[1]
Amb deu (10) anys ingressà al seminari de Palma de Mallorca (Balears), on rebé influència literària de diversos autors com Hesíode, Píndar i Homer. De ben jove patí tuberculosi, fet que determinà tant la seva vida com l'estret lligam amb la seva obra. Residí al seminari fins al 1948 i des de llavors passà períodes a Santanyí i també al sanatori de Caubet (Mallorca, Balears). L'any 1998 l'ajuntament de Santanyí (Mallorca, Balears) el nomenà fill il·lustre.[2]
Obra poètica
Reconegut formalment com a poeta el 1950 gràcies a Bernat Vidal i Tomàs, que tingué la gosadia i l'honor de llegir Quatre poemes de Setmana Santa dins el marc de la tertúlia de Guillem Colom. Aquests estan formats per estampes de la natura interpretada a partir dels rituals cristians, que el poeta utilitza com a forma de goig i alhora per a expressar el dolor de no poder unir–se a Déu.
L'any 1952 Bonet escrigué Entre el coral i l'espiga: «Obriu–me dins el mar, vells pescadors, que m'entri de verdor una alenada que tingui llum de barques i pinar, el sol em transparenti el joc de l'aigua», ambientat a la cala Figuera, enmig del nucli mariner pertanyent a Santanyí (Mallorca, Balears), i en què accentua el tractament del paisatge humanitzat. Aquest consta de dues (2) parts antitètiques que expressen una curiosa dualitat: el coral i l'espiga, que referencien la «sang» i la «mística», de «mar» i «terra», de la salut i de la malaltia, de l'amant i de l'amat i està repleta de símbols amorosos que el poeta utilitza per a expressar la seva buidor enfront de la manca del seu amat.
El 1953 escrigué el Cant espiritual que fou guardonat amb el Premi Óssa Menor el 1952 i en què l'autor mostra el do d'unir religiositat i sensualitat; i ho aconsegueix alternant de manera equilibrada la densitat i també la lleugeresa de les oracions. D'aquests poemes, podem apreciar la influència d'autors clàssics com Ausiàs Marc, sant Juan de la Cruz, Joan Maragall i també diversos escriptors de la generació del 1927 com Lorca, Alberti i Guillén.
D'ençà del 1968 residí a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i el 1960 escrigué Comèdia amb fragments com Autoretrat ambientats al seu poble natal: «El seny dels meus trenta anys fou un noi de finestra a Santanyí, carrer de Palma, 74. El meu pare era euguer, i cada nit em duia una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata» o El mar de Montdragó ambientat a Mallorca, una localitat propera a Santanyí (Mallorca, Balears): «Amic clar com el pa, quan la Guerra Civil d'Espanya alçava la blancor dels camins, jo era un al·lot que duia corns i escorça a les butxaques». Aquesta obra obtingué el Premi de la Crítica i es caracteritzà per una bona dosi de realisme social. Format per dinou (19) poemes, explica la seva biografia fins a l'entrada al seminari. En aquesta obra tracta la relació de Catalunya amb Espanya i denota un cert aire d'autors com Espriu, Segarra, Blas de Otero i Goytisolo.
L'any 1967 publicà L'Evangeli segons un de tants que obtingué el Premi Carles Riba 1962, en què començà un nou cicle que continuaria el 1974 amb Els fets. Aquest és un llarg cant de gran caire descriptiu, en què reflexiona sobre la condició de l'ésser humà, partint d'una visió amb un cert to profètic.
El 1976 publicà Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n'Amat a l'ombra?, un llarg poema format de ressons lul·lians, en què barreja la reflexió metafísica i també el discurs popular, i genera diversos nivells del llenguatge com el monòleg o el llenguatge cinematogràfic.
Cant de l'arc, del 1979: «si hagués d'escriure un llibre, que fos la descripció i l'expressió de l'ésser humà instal·lat en mi, el títol possiblement seria La casa en obres. Sempre seguit, tot jo estic habitat per picapedrers, arquitectes, mestres d'aixa, guixaires, electricistes, mestres de ribera existencials, que em construeixen; just ells, la multitud, saben de quantes plantes constarà la casa…». Ambientada de nou en la seva població natal i on sosté la idea de la dissolució de les coses i influït en gran part per la teologia moderna, explica que l'ateisme no és possible si no és el Deus absconditus. El títol d'aquesta obra procedeix de la Complanta de David.
El poder i la verdor del 1981 i Teatre del gran verd del 1983, segurament són els seus llibres més obscurs. Les paraules poder i verdor fan referència a un combat real entre l'estat i la natura, la repressió i l'espontaneïtat, la censura i la llibertat. El Teatre del gran verd aposta de manera descarada per l'antibel·licisme i ho aconsegueix amb grans dosis d'humor.
L'obra ja esmentada, Comèdia, és l'última obra del cicle de poesia que conforma el llibre El color, publicat el 1986, en què podem apreciar l'epígraf de Goethe: «Els colors són les passions de la llum». Blai Bonet utilitzà la poesia per a donar color i també mostrar el caràcter de la vida tal com ell la percebia.
El jove (1987) i Nova York (1991) suposen una regeneració de la poesia de Blai Bonet. El jove inaugura el llibre amb «Ecce puer», al·ludint al poemari de Joyce i a l'Ecce Homo dels evangelis, totalment contraposat a la figura de Judes: aquest tema apareix en tota l'obra de Bonet i l'aprofundeix amb termes com la solitud i el pecat. Nova York tracta el concepte de la ciutat des d'una perspectiva existencial i reflecteix de manera metafòrica l'esperit de la contemporaneïtat tal com el coneixem.
Obra narrativa
Blai Bonet s'estrenà el 1958 com a novel·lista amb El mar: «La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d'infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, lluu amb una claror àcida, calcinada», amb fragments com aquests ambientats a l'hospital Joan Marc (Premi Joanot Martorell el 1957), i el 1959 Haceldama, l'aventura novel·lística de l'autor desenvolupant una vegada més reflexions a l'entorn de l'existencialisme estretament vinculat a Camus. El títol significa 'camp de sang' i remet a la traïció de Judes, en què el protagonista és víctima de la guerra i, alhora, la guerra el converteix en botxí. Així doncs, el 1963, en Judes i la primavera utilitza les tècniques narratives del nouveau roman i ressona de nou l'existencialisme cristià. Allà hi recrea aspectes viscuts per l'autor al llarg de la seva vida, com el poble, el seminari, el sanatori i els barris baixos de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Míster Evasió (1969), per altra banda, és la història del jove Marc Esquert, que escriu la novel·la en què rememora tot allò que ha viscut. Caracteritzada per la transgressió i influïda per l'Ulisses de Joyce, esdevé un collage que reprodueix diferents llenguatges, que oscil·len entre l'objectivitat i la dialèctica, els monòlegs interiors o els anuncis publicitaris.
Els ulls (1973), La mirada (1975), La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992) són dietaris de l'autor nascut a Santanyí (Mallorca, Balears). Com a peça teatral, el 1957, Parasceve obtingué el Premi Joan Santamaria i està formada d'un (1) sol acte. També realitzà crítiques d'art com Tàpies, del 1964; Monumentos y paisajes de España. Mallorca, el 1965; Testimonios de la pintura española, 1966; El movimiento romànico en España, el 1967; Tomeu Pons, 1978 i, finalment, Miquel del desert el 1992.
Poesia
Quatre poemes de Setmana Santa (1950);
Entre el coral i l'espiga (1952);
Cant espiritual (1953, Premi Óssa Menor);
Comèdia (1968, Premi de la Crítica 1969);
L'Evangeli segons un de tants (1967, Premi Carles Riba 1965);
Els fets (1974);
Has vist, algun cop, Jordi Bonet a ca n'Amat a l'ombra? (1976);
Cant de l'arc (1979);
El poder i la verdor (1981);
Teatre del gran verd (1983);
El jove (1987, Premi Lletra d'Or i Premi Nacional de la Crítica i de Poesia de la Generalitat de Catalunya);
Nova York (1991, Premi Ciutat de Barcelona 1992);
Sonets (2000).
Narrativa
Haceldama (1959);
Judes i la primavera (1963, Premi Ciutat de Barcelona);
Míster Evasió (1969);
Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972).
Dietaris
Els ulls
La mirada
Pere Pau
La motivació i el film
Teatre
Només se li coneix una (1) obra de teatre: Parasceve, finalista del Premi Joan Santamaria de 1957 i representada el mateix any al Teatre Capsa sota la direcció de Jordi Sarsanedas. Es reedità el 1995 amb motiu de la reposició de l'obra realitzada per Antoni Artigues a la UIB.
Referències
«Blai Bonet i Rigo». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Personatges il·lustres de Santanyí». Arxivat de l'original el 17 de novembre 2017.
Enllaços externs
Fotografia de Blai Bonet i Rigo
Blai Bonet i Rigo
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el cent trenta-quatrè aniversari del naixement de Josep Maria Junoy i Muns (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 10 de desembre de 1887[1] — ibídem, 3 de maig de 1955[2]), qui fou un periodista, poeta i dibuixant català, germà del polític Emili Junoy i Gelbert.[3]
Biografia
Fill de Josep Junoy Gelbert (1814–1895), de setanta-tres (73) anys, natural de Puigcerdà (Cerdanya), i de Josefa Muns i Casas (1860–1889), de vint-i-set (27) anys, de Montornés (Vallès Oriental). El pare, Josep Junoy, era viudo quan es casà el 26 de novembre de 1885 amb Josefa Muns.[4] La mare Josefa Muns morí aviat, el 13 de maig de 1889, a causa d'unes febres tifoides.[5] El pare, Josep Junoy, morí a Puigcerdà (Cerdanya) quan el fill era encara un nen, l'any 1895. El seu germà gran, Emili Junoy i Gelbert, se'n feu càrrec d'ell.
De jove, Josep Maria Junoy visqué a París (Illa de França), on treballà de venedor de llibres i de marxant de pintura. Feu dibuixar acudits de costums, anticlericals i de denúncia social a Papitu (1908–1910). Influït per Apollinaire, també fou un dels introductors de la poesia avantguardista a Catalunya i dirigí la revista avantguardista Troços. També col·laborà a La Publicitat, La Veu de Catalunya, Vell i Nou, i La Nova Revista i El Matí, de les quals en fou fundador i director. També col·laborà en la revista aliadòfila Iberia.[6]
Cap al 1930 es convertí al catolicisme, edità en català les obres de Gilbert Keith Chesterton i es decantà cap al neoclassicisme estètic i cap a l'apologètica en religió.
La revolució que s'inicia després de l'alçament de Franco l'atrapà a Puigcerdà (Cerdanya). La FAI pretengué afusellar–lo perquè el considerava un intel·lectual catòlic. Fugí a Barcelona (Barcelonès) on s'amagà en un soterrani. Després de la Guerra Civil, sortí al carrer, però fou represaliat pels franquistes, atenent «sus antecedentes separatistas». Gràcies a algunes amistats, aconseguí escriure en castellà a Solidaridad Nacional, Destino i La Vanguardia. L'any 1941 el règim franquista li prohibí exercir de periodista, però finalment aconseguí revocar l'ordre. En aquesta època col·laborà com a professor a l'Escola Superior de Belles Arts.[7]
En el terreny literari, el paper de Junoy fou clau: l'Avantguarda europea arribà a Catalunya, a través de la revista Trossos, publicació que dirigí entre els anys 1916 i 1917. A banda, d'això, però, Junoy també és conegut com a autor d'un dels més cèlebres cal·ligrames de la literatura catalana: Guynemer o Oda a Guynemer (1917). Considerat el primer cal·ligrama en llengua catalana, aquesta peça poètica reflecteix els trets de la primera etapa de les avantguardes catalanes, en què la poesia fusiona l'estructura cubista amb el contingut futurista. Amb Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera, el J. V. Foix de la primera època i, evidentment, Joan Salvat–Papasseit representen les quatre (4) personalitats més representatives d'aquesta primera onada avantguardista. Amb ells, però en un pla secundari, Sebastià Sánchez–Juan, per una banda (autor del Segon manifest català futurista, 1922) i Carles Sindreu, per l'altra, acabarien de dibuixar el panorama literari del moment. Cadascun d'aquests autors actuà independentment. No formaren part de cap col·lectiu concret, no s'adheriren a cap revista exclusivament. Les seves actituds estètiques foren, en qualsevol cas, unes actituds de militància relativa, i és el seu pas per les avantguardes fou un període més en les seves trajectòries poètiques. A diferència dels surrealistes, l'actitud de revolta dels primers avantguardistes catalans fou una actitud prudent i poc arriscada.
L'any 1917, des de la revista Trossos, classificà alguns artistes, llavors joves, com a Escola de Vilanova i la Geltrú (Garraf), en la qual inclogué els noms d'Enric C. Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, atesa també la proximitat de dates de les primeres exposicions de tots tres (3). Amic d'aquests pintors participà en moltes reunions i tertúlies que celebraven a la platja de Vilanova i la Geltrú (Garraf).
Es casà el 1910, en primeres núpcies, amb Amàlia Quero i Ortega[8] i tingueren una (1) filla, Josefina Junoy i Quero (1917–1928). Amàlia Quero morí aviat, a Vila–rodona (Alt Camp) el 1918.[9] La filla Josefina morí als onze (11) anys, el 1928.[10]
El 1920 es tornà a casar, ara amb la vilanovina Josepa (Pepa) Ricart i Brunet, filla de Josep Ricard i Marrugat, cosina d'Enric C. Ricart. El matrimoni residí uns anys a Vilanova i la Geltrú (Garraf), on es feren construir una (1) casa al passeig del Carme, de la qual encomanaren el projecte a l'arquitecte Josep Francesc Ràfols, projecte que no s'executà complet. Aquí nasqueren dues (2) filles: Montserrat Junoy i Ricart (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 de setembre de 1921 — 2007) i la seva germana Mercè (Vilanovai la Geltrú, Garraf, 13 de setembre de 1923 — Barcelona, Barcelonès, 22 d'agost de 2007), que després esdevingueren artistes reconegudes com a escultora i pintora respectivament.
Poesia
L'Oda a Guynemer (1917) és un exemple clar de la primera estètica avantguardista a Catalunya. De fet, les primeres avantguardes catalanes participaren de les mateixes tendències que plasmarien les avantguardes europees del moment: el cubisme i el futurisme. Junoy, com els poetes avantguardistes catalans d'aquest moment (Joan Salvat–Papasseit, Joaquim Folguera, el primer J. V. Foix), actuaria en sincronia amb els artistes francesos i italians, i s'avançaria, fins i tot, a les avantguardes hispàniques. El cal·ligrama de Junoy (datat del 1917 i publicat a Poemes i cal·ligrames, el 1920) exemplifica la síntesi d'elements cubistes (quant a la representació formal) i elements futuristes (quant al motiu temàtic). Guynemer, heroi de la Primera Guerra Mundial que morí en combat, n'és el protagonista. Dos (2) plans es dibuixen de manera juxtaposada: el cel de França (en un pla horitzontal) i el vol de l'aviador (en un pla vertical). La geometrització de l'espai ha substituït tot formalisme. En aquest sentit, som davant d'un (1) cal·ligrama formalment cubista. Ara bé, quant al contingut, ens trobem amb l'exaltació del món de l'aviació i la glorificació de l'heroi que ha mort en combat. La temàtica, així, és marcadament futurista. Els motius de la guerra, de l'aviació, de la tecnologia, etc., foren molt recurrents en les composicions dels artistes d'aquesta època. El panorama hispànic, per exemple, podem trobar cal·ligrames similars a l'Oda a Guynemer (en referència a Georges Guynemer): Guillermo de Torre, per exemple, presentaria com a portada de la revista Hélices, el cal·ligrama Girándula. Així mateix, en el panorama de les lletres catalanes, Joaquim Folguera crearia el també conegut En avió.
Poemes i cal·ligrames (1920);
Amour et Paysage (1920);
Fin de paisaje. Doce Haikais de Occidente. (1941) (Amb dibuixos de Ramón de Capmany).
Obra poètica (Quaderns Crema, 1984). Estudi i edició per Jaume Vallcorba.
Obra poética (Acantilado, 2010). Estudi i edició per Jaume Vallcorba. Traducció dels poemes per Andrés Sánchez Robayna.
Crítica d'art
Arte y artistas (1912);
Conferències de combat (1923);
Els drets i els deures de la joventut (1924);
El gran art local de Joaquim Sunyer (1925);
Crear un públic (1925);
El gris i el cadmi (1926);
Marginàlia diversa (1928);
La pintura catalana contemporània (1931);
L'actualitat artística (1931);
Elogio del arte español (1942);
Los oficios artísticos (1945);
Orígenes del arte (1945);
Panorama de la pintura española (1947).
Vegeu també
Referències
«Naixements.any 1887.registre 6132 jutjat Universitat». Arxiu Municipal de Barcelona, 10.12.1887.
«Falleció ayer Don José María Junoy». La Vanguardia, 04.05.1955, pàg. 18.
El pare d'Emili Junoy i Gelbert fou Josep Junoy i Gelbert, qui es tornà a casa molts anys més tard del naixement d'Emili amb Josepa Muns i Casas, i foren pares aleshores de Josep Maria Junoy i Muns, que fou doncs germà per part de pare d'Emili Junoy i Gelbert.
Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1885, número de registre 1789.
Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1889, número de registre 3968.
Safont, Joan: Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, pàg. 15. ISBN 9788415720010.
Junoy, Josep Maria: Obra poètica. Estudi i edició per Jaume Vallcorba Plana. Quaderns Crema, Barcelona, 1984, pàg. CVI–CVII. ISBN 84-85704-47-9.
«Crónica general». La Publicidad, 21.10.1910, pàg. 4.
«Participacions de defuncions». La Veu de Catalunya, 18.10.1918, pàg. 9.
«Esquela funerària de Josefina Junoy i Quero». La Vanguardia, 25.11.1928, pàg. 2.
Bibliografia
PUIG ROVIRA, Francesc: Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003.
Enllaços externs
Fotografia de Josep Maria Junoy i Muns
Oda a Guynemer, de Josep Maria Junoy (1917). Primer cal·ligrama avantguardista en llengua catalana.
Art poètica i poema visual (2007), dos (2) cal·ligrames en mitgeres del carrer de València, 252, de Barcelona amb poemes de Josep Maria Junoy i Joan Brossa.
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement de Vicent Cantos Figuerola (Borriana, Plana Baixa, País Valencià, 10 de desembre de 1868 — Madrid, Madrid, Espanya, 26 de desembre de 1943), qui fou un advocat i polític valencià, diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica i durant la Segona República Espanyola. També fou ministre durant la Segona República.
Biografia
Llicenciat en Ciències i Dret a la Universitat de València (València, Horta, País Valencià), després d'obtenir el títol de registrador de la propietat exercí aquesta professió a Cuba on es traslladà fins a la seva tornada a la Península el 1898. El 1903 ingressà al Partit Liberal Demòcrata de la mà de José Canalejas i a les eleccions generals espanyoles del 1905 fou elegit diputat a Corts per la circumscripció de Castelló (districte de Llucena, l'Alcalatén), escó que continuà guanyant en les successives eleccions celebrades fins a la del 1923.[1]
Després de la proclamació de la II República obtingué novament un (1) escó per Castelló en les eleccions del 1931 a les quals es presentà com radical independent en el si de la Conjunció republicanosocialista per a després incorporar–se al Partit Republicà Radical. Posteriorment fou elegit diputat a les eleccions del 1933. Fou ministre de Justícia entre els dies 28 d'abril i el 4 d'octubre de 1934 en el govern que presidí Ricardo Samper e Ibáñez, cartera que tornaria a ocupar entre els dies 3 d'abril i el 6 de maig de 1935 en el govern format per Alejandro Lerroux. Després de la derrota del seu partit a les eleccions generals espanyoles del 1936 dimití dels seus càrrecs. En acabar la Guerra Civil Espanyola no fou processat per la Llei de Responsabilitats Polítiques. La seva filla era casada amb el futur ministre franquista Rafael Cavestany de Anduaga.[2]
Referències
Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà).
El Partido Republicano de Castellón (1868–1936). 4º LOS HOMBRES DEL PR–CS – VICENTE CANTOS FIGUEROLA.
Bibliografia
«Diccionari biografic politics valencians, 1812–2003». Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València. ISBN 847822386X
En el centro de la imagen, el registrador y ministro de Justicia, Vicente Cantos Figuerola; a su derecha, Juan José Benayas, ministro de Agricultura y más tarde decano del Colegio; el primero por la izquierda, Julián Abejón, primer decano del Colegio de Registradores.
El passat divendres 10 de desembre de 2021 es commemorà el cent onzè aniversari de la batalla de Villaviciosa tingué lloc el 10 de desembre de 1710 durant la Guerra de Successió Espanyola, un (1) dia després de la batalla de Brihuega.[1]
Preludi
Article principal: batalla de Brihuega
Després d'haver d'abandonar Madrid (Espanya) per la impossibilitat de defensar–la amb èxit el 9 de novembre, les tropes lleials a l'arxiduc Carles iniciaren una retirada ordenada i en dues (2) columnes –per tal d'aprofitar millor els recursos del terreny– cap a Catalunya. Les tropes eren assetjades ocasionalment per guerrillers a favor de Felip V d'Espanya. L'exèrcit francoespanyol, present en el centre d'Espanya, capitanejat per Lluís Josep de Borbó–Vendôme, inicià una persecució agressiva a curta distància per tal d'assegurar–se que les tropes austracistes abandonaven Castella, i afavorint–se de les circumstàncies per tal de derrotar de forma definitiva les forces aliades presents a la península Ibèrica. Aviat abastà la rereguarda, el grup britànic d'entre quatre mil i cinc mil (4.000–5.000) homes, al comandament de James Stanhope, primer comte Stanhope, a causa de l'error que cometé de desviar–se, passant el Tajuña per dormir amb les seves tropes a Brihuega (Guadalajara, Castella–la Manxa). Un segon error fou confiar–se i no posar vigilància al pont que menava a Brihuega (Guadalajara, Castella–la Manxa). Això propicià que Vendôme fos informat i afanyés la seva cavalleria (onze mil [11.000] soldats de cavalleria) i infanteria (setze mil [16.000] homes) a l'esmentada localitat.[2] A trenc d'alba del 7 de desembre de 1710 la cavalleria borbònica encerclà la localitat i ocupà el pont, i aïllà, doncs, les tropes britàniques de Stanhope. El 8 de desembre de 1710 s'enfrontaren les dues (2) forces a Brihuega (Guadalajara, Castella la Manxa), començant amb el bombardeig de la vila, i després l'assalt de la infanteria borbònica davant els britànics que es defensaven casa per casa fins a la rendició el dia 9. Els britànics, àmpliament superats en nombre, foren completament derrotats, i els supervivents fets presoners,[3] després d'oposar ferotge resistència.
Batalla
El militar austríac Guido von Starhemberg, que portava catorze mil (14.000) homes i que havia acampat a Cifuentes (Guadalajara, Castella–la Manxa), s'assabentà tard de la posició de Stanhope gràcies a un oficial que pogué escapar abans de l'encerclament borbònic, la qual cosa provocà que els austriacistes giressin cua i ajudessin, així, els britànics. Arribant el dia 10 a Villaviciosa (Guadalajara, Castella–la Manxa), prop de Brihuega (Guadalajara, Castella–la Manxa) i no sentí cap indici de batalla, Starhemberg entengué que la resistència havia finalitzat, però els borbònics comandats per Vendôme els esperaven en formació de batalla amb uns vint mil (circa 20.000) soldats. Es lliurà una batalla brutal, en un terreny difícil, i ambdós bàndols quedaren malparats. La batalla la guanyaren els borbònics, però el fet que no poguessin perseguir Starhemberg, que es retirà cap a Saragossa (Aragó), permeté que tots dos (2) bàndols la consideressin com una victòria pròpia.[4]
Resultat
Malgrat l'empat tècnic, la batalla suposà un èxit per Lluís Josep de Borbó–Vendôme, ja que l'exèrcit de l'Arxiduc, encara que aconseguí continuar la seva retirada de forma ordenada, es veié debilitat i fou perseguit pels irregulars i la cavalleria francoespanyola. Quan arribaren a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el 6 de gener de 1711, havia quedat reduït a uns sis mil o set mil (6.000–7.000) homes, i la ciutat era pràcticament l'únic enclavament espanyol que reconeixia l'autoritat de l'arxiduc Carles.
Però la victòria no només significà una victòria des del punt de vista borbònic, sinó que partir d'aquest moment la guerra a Castella patí un gir definitiu a favor de Felip V, al qual el militar francès contribuí de forma meritòria, i fou rebut a Madrid (Espanya) amb aclamacions de «Visca Vendôme el nostre alliberador!».[5]
Referències
Mata, Jordi: «6 batalles decisives». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens, núm. 108, Barcelona, setembre del 2011, pàg. 32-37. ISSN: 1695-2014.
Hernàndez, Francesc Xavier: Història Militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra. Rafael Dalmau, Barcelona, 2003, pàg. 231. ISBN 84-232-0664-5.
Albareda Salvadó, Joaquim: La Guerra de Sucesión de España (1700–1714). Crítica, Barcelona, 2010, pàg. 303. ISBN 978-84-9892-060-4.
Hernàndez, Francesc Xavier: Història Militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra. Rafael Dalmau, Barcelona, 2003, pàg. 332. ISBN 84-232-0664-5.
Albareda Salvadó, Joaquim: La Guerra de Sucesión de España (1700–1714). Crítica, Barcelona, 2010, pàg. 303. ISBN 978-84-9892-060-4 (en castellà).
Enllaços externs
Actes Commemoratius III Centenari Batalla Brihuega – Villaviciosa (vídeo en castellà).
Desplegament en la batalla d'ambós exèrcits (PDF en castellà).
El passat dijous 9 de desembre de 2021 es commemorà el tres-cents onzè aniversari de la fi de la batalla de Brihuega, que tingué lloc entre els dies 8 i 9 de desembre de 1710 durant la Guerra de Successió Espanyola. La rereguarda de l'exèrcit aliat que es retirava de Madrid (Espanya), composta per les tropes britàniques liderades per Lord James Stanhope, fou atacada i derrotada per l'exèrcit francoespanyol al comandament de Lluís Josep de Borbó–Vendôme.[1]
Stanhope es rendí juntament amb gairebé tots els seus homes supervivents i fou fet presoner. Només un petit destacament anglès aconseguí arribar a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), i després de la batalla de Villaviciosa (Guadalajara, Castella–la Manxa), l'aliança formada al voltant de la Casa d'Habsburg es començà a ensorrar.
Antecedents
Després de les victòries a la batalla d'Almenara (Plana Baixa, País Valencià) el 27 de juliol i a la batalla de Monte de Torrero (Saragossa, Aragó) el 20 d'agost, els aliats, partidaris de l'arxiduc Carles, conqueriren Madrid (Espanya) per segona vegada, i el 21 de setembre l'Arxiduc entrava a la ciutat.
La invasió del 1710 resultà ser una repetició de la del 1706. L'exèrcit aliat, que comptava inicialment amb vint-i-tres mil (23.000) homes, patí unes dues mil (circa 2.000) baixes entre morts i ferits després de les batalles d'Almenara (Plana Baixa, País Valencià) i Monte de Torrero (Saragossa, Aragó), les malalties i les accions guerrilleres en rebaixaren encara més el nombre, de manera que la força resultant, sense ajuda portuguesa, era totalment incapaç d'ocupar militarment Castella.
Les tropes espanyoles es reorganitzaren sota el comandament de Lluís Josep de Borbó–Vendôme, enviat a les ordres de Felip V d'Espanya pel seu avi, i a aquestes se sumaren els soldats de la Brigada Irlandesa, així com diversos francesos que s'allistaren al servei d'Espanya.
La posició dels aliats a Madrid (Espanya), evacuada per gairebé tota la població civil exceptuant als sectors més pobres, era insostenible. El 9 de novembre es procedí a abandonar la ciutat, i s'inicià la seva retirada seguint el curs del Tajo cap a Catalunya. L'Arxiduc era a l'avantguarda de l'exèrcit juntament amb dos mil (2.000) genets, i arribaren a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) a marxes forçades. La resta de l'exèrcit avançà separat en dos (2) grups a causa de les dificultats per aprovisionar a les forces sobre el terreny si es mantenien unides. El general Guido Starhemberg liderava el cos principal, d'uns dotze mil (circa 12.000) homes, que avançà a un dia (1) de marxa de les tropes britàniques, vuit (8) batallons i vuit (8) esquadrons[2] uns cinc mil (>5.000) homes a les ordres de James Stanhope.
Assabentat de l'inici de la retirada, Lluís Josep de Borbó–Vendôme partí de Talavera de la Reina (Toledo, Castella–la Manxa) amb el gruix de les forces sota el seu comandament, una mica més de vint mil (>20.000) homes, i començà la persecució de l'exèrcit aliat en retirada, amb sorprenent velocitat i intensitat. Les tropes marxaren dia i nit, creuant nedant i en barcasses al riu Henares, i en tan sols uns dies atraparen el petit grup de rereguarda anglès liderat per Stanhope.
El 7 de desembre un grup de reconeixement castellà de mil-dos cents (1.200) homes fou obligat a retrocedir, i l'endemà, tropes de cavalleria de Melchor de Avellaneda Sandoval, el marquès de Valdecañas, que s'apoderaren dels ponts del Tajo,[3] foren detectades, però Stanhope no creia en una aproximació de l'exèrcit francoespanyol tan ràpida, i pensava que les tropes detectades eren guerrillers[4] de Feliciano de Bracamonte i José Vallejo, així que decidí aturar–se a Brihuega (Guadalajara, Castella–la Manxa) per donar un descans a les tropes.
Batalla
El 8 de desembre Brihuega (Guadalajara, Castella–la Manxa) patí un bombardeig de projectils[4] des de les muntanyes que encerclen la ciutat, des de les bateries muntades durant la nit, i agafat gairebé per sorpresa, James Stanhope a penes tingué temps d'enviar un missatger al gruix de l'exèrcit, que es trobava gairebé a un dia de marxa de Brihuega (Guadalajara, Castella–la Manxa), abans que Lluís Josep de Borbó–Vendôme. Les tropes britàniques s'atrinxeraren al poble rere el mur musulmà;[5] muntaren barricades als carrers, i esperaren poder resistir fins que arribés l'ajuda, mentre l'exèrcit francoespanyol, superior en una proporció de més decinc a un (>5–1), els envoltava gairebé per complet.[1]
L'endemà es llançà l'assalt per tots els fronts, amb la pressa per evitar l'arribada de les tropes de Guido Starhemberg. Les muralles foren batudes amb foc d'artilleria, i una bateria aconseguí fer saltar la porta de la ciutat. En l'assalt subsegüent, els soldats anglesos mantingueren un foc gran sobre els atacants, als quals causaren tremendes baixes, i defensaren a la baioneta carrer per carrer en esgotar la pólvora. Després de rebutjar diverses onades, amb l'ala dreta atacada per Melchor de Avellaneda Sandoval, bloquejant el camí que podia agafar Starhemberg,[5] i el centre per l'italià Feliciano Bracamonte,[6] i conscient que la defensa era impossible, Stanhope negocià la rendició, i la tarda del 9 de desembre els supervivents del seu grup es rendien en termes honorables.
Resultat
Al cap de poc d'haver signat les condicions de capitulació, Lluís Josep de Borbó–Vendôme rebé notícies de l'aproximació de Guido Starhemberg al comandament de la resta de l'exèrcit aliat, en un intent d'auxiliar Stanhope. Tot seguit procedí a encaminar-se a Villaviciosa de Tajuña (Guadalajara, Castella–la Manxa), on els enfrontà l'endemà, 10 de desembre, en la que seria anomenada batalla de Villaviciosa.
Les derrotes aliades a Brihuega i Villaviciosa (Guadalajara, Castella–la Manxa), juntament amb la mort de Josep I[4] propiciaren l'acceptació del monarca borbònic sobre les espanyes peninsulars per equilibrar els poders a Europa. Els soldats anglesos no romangueren durant molt temps com a presoners de guerra, l'octubre del 1711 foren canviats i portats de tornada a Anglaterra (Regne Unit).
Referències
Mata, Jordi «6 batalles decisives». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens, núm. 108, Barcelona, setembre del 2011, pàg. 32–37. ISSN: 1695-2014.
(anglès) Thomas Salmon: Modern history or the present state of all nations, volum 2, pàg. 802.
(castellà) Felix Martinez Marina: Efemerides militares de la nacion española, pàg. 161.
(anglès) Linda Frey i Marsha Frey: The treaties of the War of the Spanish Succession, pàg. 61.
(anglès) Philip Henry Stanhope Stanhope: History of the War of the Succession in Spain, pàg. 344.
(castellà) Baudry Ascargorta: Compendio de la historia de España, pàg. 328.
Brihuega
