TRANSEXUALITAT
17 de maig _ Dia Internacional Contra l'Homofòbia, Transfòbia i Bifòbia
Com bé sabeu, cada 17 de maig es commemora la lluita contra l'homofòbia (lesbofòbia i gaifòbia), la bifòbia, la transfòbia i la fòbia a la intersexualitat. Des del sistema educatiu, recordem que cal treballar per garantir els drets de les persones LGBTI a fi que la vivència del gènere sigui una vivència saludable i empoderadora de totes les persones.
Els centres educatius són espais de socialització i, per tant, són un marc idoni per fomentar un esperit crític envers el sexisme, valorar el món de la cura i comprometre’s amb els eixos de diversitat.
Us suggerim propostes d'actuació i recursos específics a fi de promoure la conscienciació de la diversitat de gènere i la prevenció i l’abordatge de l'assetjament LGBTI.
Un cop realitzada l'activitat podeu fer la difusió amb fotografies, vídeos o enllaços (a la vostra pàgina web o bloc), al Twitter o Instagram amb les etiquetes #stoplgbtifobia #coeducat #lesescoleslliuresdeviolencies i amb menció a @xtec
Podeu trobar més informació a: http://xtec.gencat.cat/ca/centres/celebracions/2021/dia-internacional-contra-lhomofobia-la-transfobia-i-la-bifobia/
Rosa Almirall al departament el 5 de desembre 2019 - Servei de Trànsit
A Trànsit les persones trans troben un petit oasi, però sortint es troben abocades al món que les envolta, a una societat concreta en la que viuen. Societat amb molt desconeixement sobre els processos de les persones trans. Quan desconeixem una realitat, sorgeixen pors, dubtes, pensaments equívocs…
Totes les persones trans viuen un procés què és individual i únic. Primer és molt individual, tinguin 2 o 70 anys, perquè és molt difícil presentar-se en aquesta societat fora de la normativa dona cis, home cis. Totes aquestes persones comencen un procés que pot ser més o menys llarg, de treball d’estratègies per saber qui són i per mostrar a la resta de persones qui són.
Quan els infants ja han fet el procés de mostrar-se tal i com es senten dins els seu entorn familiar afectiu i les persones més properes també han fet un procés d'acceptació, segueixen una altre etapa que passa per voler ser qui són en l’entorn educatiu. En el cas dels adolescents acostumen a ser ells mateixos qui directament en parlen amb el seu tutor o tutora. I en el cas dels petitons són les famílies que s’acosten al centre educatiu.
Que cal fer? En principi semblaria molt senzill, seria creure’t el que et diuen...Si et diuen que és nena inscriure-la i socialitzar-la com a tal, i al contrari fer el mateix. Però no és tan senzill perquè el sexe biològic ens determina massa socialment i els adults fem florir les nostres pors: què passa als lavabos, vestuaris…?
Estem parlant de persones super intel·ligents, super estrategues perquè és molt difícil presentar-se en un món binari quan no quadres en els seus esquemes i has d’empescar-te moltes estratègies per anar sobrevivint alhora que vas donant pistes.
Quan l’infant és molt persistent, les famílies venen a Transit per demanar consells de com socialitzar infants de 2-3 anys. En aquestes edats només parlem amb els pares i mares, amb els infants No!, perquè el problema acostumen a tenir-lo les famílies no tant els infants. Tot això va així, quan els infants insisteixen molt en voler mostrar-se segons se senten. Aquest seria el procés que comença bé...no va tan bé quan l’infant es mostra més conformista, poc insistent i es conforma amb manifestar-se segons el seu sexe sentit només a l’àmbit familiar afectiu, amagant o bloquejant el seu sentir, expressant-se només en determinats moments.
Gràcies al moviment feminista, que ha anat transmeten noves mirades alhora de classificar-nos per gènere, hi han molts pares i mares que deixen fluir, però deixen fluir a casa. En el seu a espai de protecció permeten que aquestes personetes puguin viure sabent que a casa viuen un món i a l’escola en viuen un altre. Això fa que unes quantes personetes puguin sentir-se prou còmodes durant un cert temps vivint en aquesta dualitat, ja que han pogut trobar si més no, un espai de protecció on poder-se expressar lliurement.
Normalment són persones molt creatives, potser perquè han viscut molt temps entre el món real “de fora” i el món” ideal”, a casa.
De totes maneres, però, arriba un moment en què (cap allà als 6-7 anys) aquesta adaptació entra en crisi. L’espai de protecció que ofereix la família, ja no li és suficient i necessita expressar de manera directa o indirecta a l’entorn i amb paraules, qui és!!!
Per fer-ho acostuma a haver-hi dos camins, un que podria ser el més bo o suau, i un altre que podria ser el més dur i complexe.
El meu suau seria quan encara que no ho facin de manera explícita, busca estratègies per presentar-se segons els seus raonaments, i així mica a mica van emergint. Podríem dir que han bloquejat els seus sentiments però que malgrat això han tingut recursos, habilitats emocionals i afectives que els hi permeten un desenvolupament emocional i personal correcte/sa.
Però si cap als 6 anys això no està resolt, perquè no han pogut expressar-se, ens trobaríem amb els casos que s’han trobat un camí més difícil i menys feliç. Aquests bloquejos que no es van resolent, de vegades es poden traduir en ràbia, en conductes agressives a l’escola, o si es queden a dins convertir-se en vivències de patiment que els/les condicionarà en el seu futur.
Les famílies sovint venen a Transit esperant respostes sobre si els seus fills/filles són o no trans, però ningú pot dir si una persona és o no Trans, és la pròpia persona qui ho ha de dir.
Des de Trànsit només podem acompanyar a les famílies o les mestres en les seves explicacions, les seves vivències, demanant-los perquè pensen que parlem d’una persona trans, perquè com a familiars o mestres que acompanyem el creixement d’un infant encara que pensem que està tenint una expressió de gènere poc normativa per coses que diu o fa, no podem ni empentar a personetes que no ho necessiten ni frenar-les si ens estan fent demandes. Si els infants es veuen feliços, no hem d’accelerar res.
El Servei Trànsit és una unitat dels CAP de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut que realitza acollida, assessorament i acompanyament a les persones trans* que necessiten recursos mèdics, psicològics o socials per completar amb garanties el seu procés de transició de gènere.
Dades de contacte:
CAP Numància
Carrer de Numància, 23, 1a planta
Correu electrònic: transit.bcn.ics@gencat.cat
Es tracta d’un servei únic a Catalunya i innovador a Europa perquè s’ofereix des de l’atenció primària, és a dir, des de l’accés a la sanitat més proper a la ciutadania; i també perquè es basa en els principis de màxim respecte a la identitat sentida per la persona, a l’autonomia i llibertat de decisions i, especialment, a la consideració del fet trans* com una expressió més de la diversitat humana i no com a una malaltia.
La iniciativa va néixer fa uns cinc anys al CAP Manso per la inquietud de la ginecologa Rosa Almirall davant la problemàtica d’aquest col·lectiu i aquest any s’ha traslladat al CAP Numància per oferir un millor servei, ja que l’increment de la demanda va requerir reforçar l’equip. Actualment, consta de set professionals: la ginecòloga Almirall, com a responsable; un metge de família, una llevadora, dues psicòlogues, una treballadora social i un administratiu.
Des d’octubre de 2012, a Trànsit s’ha atès a unes 1.100 persones trans* i altres 450 del seu entorn afectiu i/o familiar i, en l’últim any, han sigut ateses 449 persones trans* i 167 del seu entorn.
Missió: Donar una atenció d’excel·lència a la població trans* de Catalunya, des d’una posició despatologizadora, respectuosa amb el recorregut i procés vital de cada persona. Assessorar amb rigor, objectivitat i evidència científica contrastada de totes les possibilitats mèdiques, quirúrgiques, psicològiques i socials per a que la persona prengui una decisió lliure informada sobre el seu procés de transició. Alhora tenir un paper en la difusió, docència i investigació.
LEO.mp3Passar, que complicat! Pol Galofre Molero
"Que pervers. Si no estic constantment sortint de l’armari sento que amago una part vital de mi, i és que jo no sóc un noi cis. Ni ho vull ser.
Però tornem al “passar”. Ha sigut un camí molt llarg, cadascú té els seus processos, i jo sóc lent. Però aquesta lentitud m’ha permès parar i observar. Observar els meus canvis però també els canvis de la resta de gent cap a mi, que són els que trobo més interessants.
El primer canvi va ser quan vaig passar de ser un objecte del desig masculí a un igual. De sobte em vaig adonar que portava tota la vida amb una motxilla carregada a les espatlles plena de por. Una por que de forma més o menys conscient hem sentit totes les persones que hem estat socialitzades com a dones, i aquelles que són reconegudes com a tal. Una por sistèmica que donem per fet. Tan sistèmica que jo (fins i tot sent feminista) no vaig ser capaç de reconèixer en mi fins que no me’n vaig desfer. Fins al dia que se’m va acostar un tio pel carrer a xerrar i per a ell entre els dos no hi havia cap forma de relació sexual possible. L’apropament va ser d’igual a igual.
Ho vaig trobar insòlit. Per un cantó em va fascinar, em va encantar. Era un reconeixement molt fort de la meva transició, de la imatge que volia donar de mi mateix. Per un altre em va alarmar. Com podia ser que portés aquell sac tan pesat a sobre i no me n’adonés? Quan assimilat tenia que havia de portar les defenses sempre en guàrdia? De qui era culpa? Era culpa del tio que m’havia tocat els pits en mig dels túnels del metro en l’adolescència? Dels que m’havien ensenyat les seves polles pel carrer? Era culpa del capullo que em va agredir quan tenia 11 anys? Sense aquestes experiències, portaria la mateixa motxilla? Hi ha algú que no hagi tingut experiències similars a aquestes? Parlo amb ma mare i m’explica les vegades que li han tocat el cul en públic: al bus, al cinema, etc. Ho diu com si res, li treu tot el ferro a l’assumpte, però en té molt, de ferro. Penso en les vegades que no m’explica. La meva germana calla. Ella en té, d’aquestes històries? Quant de mal li han fet? Com d’enterrades estan que no pot ni mencionar-les? Les ha oblidades? Jo vaig oblidar el capullo durant 9 anys.
Ara ja no em toquen pel carrer.
El segon canvi va ser un canvi intern. Ara ja no era objecte del desig masculí i heterosexual. Vaig passar a formar part del cercle de “l’home”, i cada vegada que em permetien l’entrada a espais exclusivament masculins em convertia en algú cada cop més i més feminista. Amb les ulleres violetes posades em vaig haver de replantejar la meva identitat, però sobretot la meva masculinitat. Quina masculinitat volia performar? La mateixa que quan el món m’identificava com a dona butch? Ara que passo com a noi, puc tenir les mateixes actituds que tenia com a dona empoderada?
Havia après a ocupar l’espai, a conquistar-lo i ara em tocava reaprendre a desocupar-lo. Vaig decidir conscientment que si el món m’havia d’identificar com a home jo performaria el ser marica. Em vaig des-butchizar com bonament vaig saber: arracada a l’orella i vinga! A somriure sempre, gesticular i creuar les cames com mai ho has fet. Com a mínim que alguna cosa no els enganxi. Això de ser home blanc, jove, heterosexual i de classe mitjana era una mica massa i per sort o per desgràcia (per mi és més desgràcia) amb els nois trans no hi ha termes mitjos. O t’identifiquen com a dona masculina o ets un home. El concepte de “noi trans”, aquesta imatge que anhelo, no existeix. Però potser l’anhelo perquè no existeix i si existís (com existeix la de “noia trans”) potser en fugiria tant com pogués…
El temps ha anat passant i la testosterona ha anat fent el seu efecte. Ara passo més. Passo, passo. Passo tant que ara ha vingut un tercer canvi. Un tercer canvi que no m’agrada, que m’alarma i que m’incomoda. Ja fa dues o tres vegades que m’han fet fora d’espais on s’estaven canviant noies. En el moment m’ha estranyat, m’ha fet gràcia i ho he trobat curiós; vinc del món de la faràndula i estic acostumat que tothom es canviï davant de tothom. Però hi ha hagut quelcom que s’ha quedat en el meu pensament, fent voltes, fent rum-rum. Avui me n’he adonat: M’han convertit en un subjecte desitjant. M’han convertit en el motiu d’anar amb la motxilla plena de pors ben agafada a l’esquena. En un potencial agressor.
No m’agrada aquesta posició, no la vull. Em sento atrapat, no sé com desfer-me’n. Una altra vegada el mateix sistema, l’heteropatriarcat fent de les seves. Merda d’heteropatriarcat! Perquè no se’n va a pastar fang una mica i ens deixa tranquil·les? Hi ha més nois a qui molesti aquesta posició? Potser no és aquesta la pregunta… Hi ha més nois que s’adonin que els han posat en aquesta posició? Dels motius pels quals estan en aquesta posició? I això no ens fa saltar alarmes col·lectivament? I encara diria més: i els nois trans? On són els nois trans? Per què no han obert la boca? Per què hem de performar sempre les mateixes merdes de masculinitats? Per què enganxa tant transitar? I sobretot: Si nosaltres mateixos no ens baixem d’aquests privilegis adquirits, com esperem que ho faci un noi cis a qui li ve tot donat?
Quan la ràbia s’estabilitza, una altra pregunta ronda el meu cap: podria jo performar aquesta masculinitat més andrógina, més marica, si de tant en tant m’identifiquèssin com a noia?
Passo. Que pervers. Que difícil."
