És el conjunt de processos d'alteració i esmicolament de les roques originats per l'acció de l'atmosfera i dels éssers vius. En cap cas, els materials resultants són transportats de l'emplaçament original. Principalment hi ha dos tipus de meteorització:

Meteorització física o mecànica

És el procés de fragmentació, esmicolament i polvorització de la roca. En són responsables:

• Les variacions de temperatura, ja que provoquen contraccions i dilatacions reiterades que van debilitant la roca fins a trencar-la.
• L'acció de l'aigua en esquerdes, que, quan es gela, augmenta de volum.
• L'acció dels éssers vius, que esquerden i foraden sòls i roques.

Són exemples de meterorització física:

• La Descompressió: Les roques s'expandeixen i esquerden perquè s'han format amb grans pressions a molta profunditat, i si arriben a la superfície, en haver-hi menys pressió, es dilaten formant esquerdes o diàclasis que formen lloses horitzontals.
• La Termoclàstia: Si les diferències de temperatura entre el dia i la nit són molt grans, la roca es dilata i es contrau contínuament. Com no tots els minerals que les formen es dilaten de la mateixa manera, la roca acaba per disgregar-se. Per exemple, en el desert.
• La Gelifracció: l'aigua que està en les petites esquerdes de la roca es congela, augmenta de volum i, després de repetir-lo moltes vegades, acaba per fracturar la roca.
• L'Haloclàstia: en ambients marins i àrids, l'aigua que ocupa els porus i fissures de les roques s'evapora deixant la sal. En cristal·litzar, com el seu volum és major, exerceix unes pressions que pot arribar a trencar la roca.
• La Bioturbació: alguns éssers vius, com els arbres amb les seves arrels, poden fragmentar físicament les roques. També alguns animals excavadors, que també fan els seus caus esmicolant les roques.

Meteorització química

Produeix la transformació química dels minerals que conformen la roca. En són exemples:

• La hidratació o incorporació de molècules d'aigua a l'estructura de la roca. Per exemple, les argiles, quan absorbeixen aigua, augmenten de volum i, quan s'assequen, disminueixen i s'esquerden.
• La hidròlisi o ruptura dels minerals que formen la roca per acció de l'aigua, com és el cas dels feldspats que formen part del granit, que, en contacte amb l'aigua, es disgreguen de la resta de la roca.
• La dissolució dels materials en l'aigua, com les sals i els guixos, que, quan es dissolen, produeixen grans esvorancs.
• L'oxidació dels minerals en contacte amb l'oxigen atmosfèric. Per aquest motiu les roques fèrriques adquireixen un color vermellós.
• La carbonatació o associació amb el CO₂ atmosfèric, responsable de la dissolució de les roques calcàries (per exemple, les coves).

És el resultat de l'acció dels agents geològics externs sobre els materials de la superfície terreste. Comporta l'alteració de la roca preexistent i implica l'inici del transport dels materials fragmentats o dissolts cap a la conca de sedimentació on es dipositaran.

Hi ha diferents factors que condicionen la capacitat d'erosió dels agents geològics externs:

• la intensitat de l'agent,
• la forma del relleu,
• el tipus de roques,
• la presència de vegetació,
• etc...

Cada agent geològic produeix unes formes erosives concretes que el caracteritzen.

És el trasllat dels materials en dissolució o en forma sòlida cap a les conques sedimentàries.

Segons el mecanisme que transporti les partícules distingim:

Transport en fluids

Aquest tipus de mobilització es troba en funció de factors diferents com la mida, la forma i la densitat de les partícules que s'han mobilitzat, la velocitat i la densitat de l'agent... Els més habituals són:

• Dissolució: durant la meteorització química, l'aigua dissol alguns minerals que contenen les roques, els quals són transportats en aquest medi fins que hi ha condicions òptimes perquè precipitin. No present en processos on l'agent de transport és el vent.
• Flotació: és característic dels materials més lleugers, ja que suren per sobre de la superfície de l'aigua. Gràcies a la rigidesa que té el gel (glaceres), també pot portar a la superfície fragments més pesants. No present en processos on l'agent de transport és el vent.
• Suspensió: és un desplaçament de partícules molt petites no soluble en l'aigua, com ara l'argila, que dóna el color vermell tan característic als rius que en portenm o la pols de sorra als vents procedents del Sàhara.
• Saltació: és un mecanisme que produeix un aixecament vertical de les partícules mitjançant petits remolins d'aigua o d'aire que eleven els fragments de roca i els tornen a dipositar quan la força que els produeix cessa.
• Rodament: és el mecanisme principal de desplçament de les partícules més grans. El moviment té lloc per girs successius dels materials sobre si mateixos, que assoleixen una forma arrodonida.
• Reptació i arrossegament: de vegades, l'aigua o el vent no tenen prou força per elevar els materials, que són arrossegats pel sòl.

Transport per gravetat o moviments en massa

Té lloc quan una gran massa sedimentària es mobilitza sota l'acció directa de la força de gravetat en absència totals o quasi total d'aigua. Els tipus de moviments de massa més comuns són:

• Els despreniments.
• Les esllavissades.
• Les colades de fang i de terra.
• La reptació.

És el dipòsit dels materials transportats pels agents geològics externs quan perden l'energia. Aquests materials s'anomenen sediments. Principalment en diferencien tres tipus d'ambients sedimentaris:

AMBIENT CONTINENTAL

Són els situats sobre els continents. Es classifiquen segons l'agent geològic que realitza la sedimentació

• Fluvials: Són aquells en els quals l'agent geològic que actua és el riu.
• Al·luvials: Zones on els rierols i torrents dipositen els seus sediments.
• Lacustres: Els fons i ribes dels llacs i altres masses d'aigua dolça.
• Glaceres: Zones de sediments de materials transportats pel gel.
• Eòlics: Zones d'acumulació de materials transportats pel vent.

AMBIENT DE TRANSICIÓ

On es barregen les aigües dolces continentals amb les marines més salades. S'hi troben el medis costaners de diferents tipus (platja, penya-segats, deltaics, etc.)

• Platges: Dipòsits de sorra i grava acumulats per l'onatge en la costa.
• Deltes: Extenses acumulacions de sorra i llims aportats per un riu en la seva desembocadura.
• Estuaris: Desembocadures fluvials àmplies, amb gran influència marina, a causa d'una diferència d'altura notable entre la marea alta i baixa.
• Aiguamolls i albuferes: Llacunes costaneres, d'aigua dolça o salada.

AMBIENT MARÍ

Situats sota el mar. Es classifiquen segons la seva posició geogràfica en:

• Plataformes continentals: Zones submergides dels continents. Són àrees extenses i d'intensa sedimentació.
• Esculls: Estructures elaborades per l'acumulació d'esquelets d'éssers vius com a caragols, corals etc.
• Talussos continentals: Són els pendents que uneixen les plataformes continentals amb els fons abissals.
• Abissals: Són els extensos fons oceànics. Al peu del talús continental es produeix una intensa sedimentació, però lluny dels continents la quantitat de sediments és escassa.