Can Soler de la Torre, a cura d´Anna Sancho                                                                                                                                  

Tot i que al balcó de la Masia de Can Soler de la Torre  hi consta la data 1622 com a any de construcció, la documentació santboiana ens diu que aquesta data és la de l’ampliació  que es va fer del mas existent documentat ja el 1371. Ampliació feta per l’alta productivitat i rendiment que proporcionaven les terres amb la conseqüent  millora econòmica de la família.  Abans de la remodelació, es tractava d’un mas de no gaires dimensions conegut com a Torre Burguesa propietat del Senyor de Sant Climent, del qual la família Soler n’eren arrendataris i que formava part dels masos de muntanya santboians. Fins a la meitat del segle XIX, la finca va pertànyer al terme parroquial de Sant Boi , a partir d’aquest moment, per motius probablement fiscals, aproximadament dos terços de l’heretat es desvinculen de Sant Boi  i passen a formar part de Santa Coloma. Les tres dates esculpides a la façana : 1622, al balcó principal, 1696, damunt les dovelles de la porta d’entrada  i 1700 gravada a la part superior d'una de les finestres, seran el fil conductor d’aquesta ressenya.

Sabem que la finca, a mitjans del segle XVII, era la més extensa i productiva de tot el terme i que es tractava d’ una explotació agrícola –ramadera en què treballaven pagesos, mossos, rabadans, porquers, pastors i bovers dedicats als ramats i al bestiar, a banda de carreters, traginers i minyones que servien a la casa i ajudaven en altres tasques.  Segons la documentació santboiana, la família Soler de la Torre formava part de l’elit de la pagesia benestant de la comarca fins que un fet polític capgirà el destí de la nissaga. L’any 1689 el cap de família , Antoni Soler de la Torre, de 69 anys d’edat i que a l’edat de 30 anys ja havia participat en el  Corpus de Sang de la Guerra dels Segadors, va ser un dels principals dirigents de l'alçament contra les tropes del Virrei de Carles II, el duque de Villahermosa. És la Revolta dels Barretines iniciada per la pagesia com a protesta per la incòmoda i excessiva estada de l’exèrcit a les masies catalanes, i que suposava un afegit més a les dificultats econòmiques provocades per la pèrdua de collites ocasionades per les plagues de llagosta dels anys anteriors.

Després de la Revolta, es van oferir compensacions per la captura dels principals dirigents i en aquest context, Antoni Soler va ser traït per un servidor seu que  li tallà el cap, i el portà a Barcelona, on el propi Duque de Villahermosa va ordenar  posar-lo en una gàbia de ferro i penjar-lo en un angle de la Casa de la Diputació de la Plaça Sant Jaume, a l’actual edifici de la Generalitat. A més a més, com a càstig i escarment per evitar futures revoltes, la Masia va ser destruïda i les terres de la finca sembrades de sal per tal de malmetre les collites i que no produïssin res en molt de temps.

Després d’aquests fets, l’ hereu d’Antoni Soler de la Torre va passar a ser el cap de família i va haver de començar el procés de reconstrucció de l’heretat. L’any 1696 es comença a reedificar la masia i se li dona  l'aparença actual. La seva prematura mort, va comportar que la seva única filla, Maria Eulàlia Soler de la Torre i Mallol de 37 anys, vídua i mare de dotze fills,  esdevingués la cap de família, i ajudada per l’hereu, va continuar i finalitzar la reconstrucció iniciada pel seu pare. Probablement l’altra  data que hi ha a la façana, 1700, es correspongui amb la fi d’aquesta reconstrucció. 

Per fer front a aquesta complicada situació, Mª Eulàlia es deuria veure obligada a contractar un masover iniciant així una nova etapa caracteritzada per les freqüents masoveries i el progressiu abandó per part de la família dels propietaris de  la vida a pagès. En aquestes dates es va construir l’afegitó del cos principal de la masia, conegut com la “casa dels masovers”. A partir de la següent generació els caps de família deixaran de fer de pagès i es convertiran en hisendats residents a Barcelona.  

Des d’aquest moment i fins la meitat del segle XIX, l’heretat prospera i s’engrandeix, i el patrimoni dels Soler de la Torre augmenta per diferents vies, sobretot per la via matrimonial amb pubilles de la comarca. L’any 1740, a la Masia hi van arribar  a viure  vint-i-dos treballadors i treballadores, però als amos ja només els interessaven les rendes que en podien obtenir, les estades eren cada cop més esporàdiques i l’administració i les tasques pròpies de la finca estaven en mans dels masovers. A poc a poc es van anar adaptant a la vida de ciutat i als gustos de la burgesia barcelonina, fent costat a la monarquia borbònica en les diferents conjuntures que es presentaran al llarg del segle.  A tall d’exemple, a la segona meitat del XVIII el cap de família, Baldiri Soler de la Torre , probablement arran del seu suport econòmic al Rei Borbó a la Guerra de Successió de 1714, va ser nomenat  Ciutadà honrat de Barcelona, Protector i Defensor de la Religión i Familiar de la Inquisición amb tots els privilegis que això suposava . Amb aquests nomenaments, la família Soler de la Torre passa a formar part de la petita noblesa catalana.  Uns anys més tard, en el context de la Primera Guerra Carlina, l’hereu de Can Soler de la Torre es posa al servei de la Regent Mª Cristina de Borbó, dirigint un batalló de Milícia Nacional al Baix Llobregat.

A partir de la generació següent, amb l’entrada al segle XIX, es consolida plenament l’activitat de la família a Barcelona i desapareixen les curtes estades familiars a la Masia per donar pas a visites d’anada i tornada amb l’únic objectiu de passar comptes amb els masovers i administradors de la finca. Tot i així, el patrimoni de Can Soler, arriba a l’últim propietari triplicat pel que fa a l’extensió de les terres i a propietats immobiliàries. Però no va ser suficient per suportar el nivell de vida que l’ennobliment comportava, i arriben les dificultats econòmiques i un progressiu endeutament que els abocaria l’any 1860 a vendre la casa i els terrenys de la finca a l’industrial Joan Güell i Ferrer.

El Sr. Güell , va fer rehabilitar la Masia per l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres i la va convertir en residència temporal de la família . A partir del 1890, el seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi, va ocupar 30 hectàrees de les 160 que conformaven la finca  per construir-hi la Colònia Güell. Quan la família Güell l’any 1943 van vendre la propietat de la Colònia a la família d’industrials Bertrand i Serra, van voler conservar la propietat de la Masia, i ho van fer fins als anys 60 que la van vendre a la senyora Teresa Farré i Padret i els seus hereus la van vendre tres dècades més tard  a l’actual propietària. 

Queda palès  que dins les parets de la Masia s’hi ha escrit una part de la nostra història i que malgrat els avatars que ha patit, avui, sis-cents anys després de la primera reconstrucció, encara s’alça, esplèndida, com a vestigi del passat de la Colònia actual.

Anna Sancho i Bové

Octubre 2023

La Colònia Güell (per Josep Padró)

El 1890 Eusebi Güell va deslocalitzar l’activitat industrial del Vapor Vell de Sants, traslladant-la a Santa Coloma de Cervelló i fundant la Colònia Güell. Pretenia superar la crisi finisecular del tèxtil, ampliar la capacitat productiva de la fàbrica de pana i vellut,  i apaivagar les tensions socials internes que es vivien a Sants. 

Amb la nova localització es mantindria la fidelitat al vapor com a forma d’energia, en contrast amb l’objectiu principal que havien perseguit altres industrials en fundar colònies a les vores dels rius per aprofitar-ne l’energia hidràulica.

L’increment de producció del vellut patent Roda i la renovació de la maquinària, anirien acompanyades d’una nova mà d’obra, formada en part per obrers industrials, i en part per obrers procedents de l’entorn rural i de les comarques més allunyades de Catalunya, excedents del camp català. Es creia que la confluència de llurs respectives mentalitats influiria beneficiosament en la plantilla, allunyant-la dels conflictes socials. 

Singularment en el món de les colònies industrials, Güell va establir emfitèuticament (a cens) diferents petits propietaris que es van edificar les seves pròpies cases dins de la colònia: comerciants locals, alguns encarregats i obrers qualificats. Un terç de les cases de la colònia van arribar a tenir aquesta particularitat. Aquesta franja de famílies que havia pujat un graó vers la classe mitjana va ser la principal eina per emmotllar aquells immigrants que desconeixien el món sindical, la lluita de classes i la vida a les fàbriques, fins a convertir-los en pròspers i dòcils treballadors  industrials. 

La qualitat de l’habitatge,  els equipaments socials amb què Güell va dotar la colònia i el suport a les iniciatives culturals dels obrers, van constituir un salari diferit,  del que els obrers procedents dels pobles veïns no podien gaudir. El paternalisme exercit per l’empresa proporcionava, a tall de favor graciable, allò que l’obrer potser reclamava per imperatiu social. Lluny de plantejaments renovadors o utòpics, es tractava de canviar algunes coses per tal que res de fons no canviés. Durant molts anys es va utilitzar mà d’obra infantil, àdhuc per sota l’edat reglamentària,  i no tota la mainada va poder assistir a l’escola de la colònia. Les jornades laborals van ser tan llargues com en altres llocs i les condicions d’higiene i seguretat en el treball eren tan deficients com a tot arreu.

L’empresa va obtenir al llarg de 40 anys la pau social desitjada, beneïda i acomboiada pel catalanisme conservador sostingut pels amos i per la doctrina social de l’església, elevada al màxim exponent el 1905, quan dos fills de Güell, el capellà i un grup d’obrers van donar pell a un nen obrer que havia caigut a una barca de tint i calia fer un transplantament, fet que va comportar condecoracions del Rei i del Papa de Roma.

Un element destacat de la Colònia Güell és la intervenció de Gaudí i d’altres arquitectes i mestres d’obres del seu despatx. La colònia va ser projectada per Francesc Berenguer Mestres, mà dreta de Gaudí, i es van construir edificis singulars de la mà d’aquest mestre d’obres i del jove arquitecte Joan Rubió Bellver. Anys després, Francesc Berenguer i Bellvehí va projectar els darrers edificis d’equipaments de la colònia. Antoni Gaudí va iniciar la construcció de l’església, les obres de la qual van avançar lentament i es van suspendre deixant llesta només la planta baixa, anomenada cripta. Va morir Eusebi Güell, va morir l’arquitecte i mai més no es van reiniciar les obres. 

El conjunt de la Colònia Güell té la qualificació de Bé Cultural d’Interès Nacional i l’església ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.

El 1943 la família Güell va vendre la colònia a la família Bertrand Serra, que la va conduir fins al tancament de la fàbrica el 1973, a conseqüència d’un Pla de Reestructuració de la Indústria Tèxtil Cotonera.

La Colònia Güell, de la mà de l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, es va saber sobreposar al trauma del tancament de la fàbrica i avui és un barri més del municipi, amb personalitat pròpia, que no oblida el seu passat, mira al futur, renova la seva població i és visitada per milers de turistes i estudiosos que valoren aquell llegat arquitectònic i històric del qual tots i totes ens en sentim orgullosos.