Embedded Files
"Què som com a Poble si desapareixem del panorama mediàtic? Què som si no parlem en valencià? Si no exhibim la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre esport, els nostres pobles?"
Què som?
Ho preguntava la vicepresidenta del comité d'empresa de RTVV Salut Alcover a aquell govern de la Generalitat que, fa deu ANYS, va ordenar el tancament INNEGOCIABLE de la radiotelevisió pública dels valencians i les valencianes.
Aquell Consell, presidit per Alberto Fabra que la nit del 29 de novembre de 2013, va decidir unilateralment que fórem menys com a poble.
Desmuntem hui algunes de les seues mentides. N'hi havia alternatives al tancament. Sí. RTVV era viable, com exposaren sindicats i universitats. Però el president Fabra, seduït per les promeses de l'exdirector d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, no va escoltar.
INNEGOCIABLE va contestar. I així va tancar una empresa pública que no era seua, sinó de totes i de tots.
L'atac a les regles bàsiques de la democràcia es va retransmetre en un programa de 12 hores que es va fer global, per a escarni i vergonya d'aquell govern. La plantilla va defensar el dret a la informació fins a l'últim minut tot i comprovar que la propaganda del govern de Fabra ja havia calat en la ciutadania, assenyalant els treballadors per a desviar la responsabilitat del seu govern.
Doncs no. No van ser les treballadores ni els treballadors els que causaren el deute que va afonar RTVV.
La Generalitat va estar més d'una dècada sense aportar diners a l’ens, que va haver de finançar-se amb préstecs bancaris. Ahí està el pecat original d’un deute que decisions antiprofessionals van magnificar. Amb RTVV es pagaren drets esportius per damunt del valor de mercat i tota mena de favors polítics, fora el silenci de l’amant del rei emèrit o programes ruïnosos d’audiència zero a productores de Madrid, com el de Sánchez Drago, a canvi de columnes d’opinió favorables.
Tot des d’una direcció de comissaris polítics, que va esprémer l’empresa en benefici propi. Recordem si no la cèlebre màfia que va lucrar-se amb la visita del Papa i que comandava el mateix director de l’empresa, Pedro Garcia, o l’assetjament sexual del cap de personal, Vicente Sanz.
Ho tornem a dir i ho direm mil vegades:
ELS TREBALLADORS I TREBALLADORES NO FOREN ELS CULPABLES
ELS TREBALLADORS/ES NO SÓN ELS CULPABLES
Recordem. El que va passar ara fa deu anys que va començar molt abans, en una calculada estratègia de privatització. Vengueren els programes que millor funcionaven i que més ingressos per publicitat donaven. Enriquiren empreses no sempre vinculades al sector audiovisual, no sempre vinculades amb la Comunitat Valenciana i no sempre vinculades amb propietaris innocents. Just abans del tancament, ja s'havien repartit tot el pastís, adjudicant les franges de la graella de Canal 9 a empreses amigues, algunes creades ad hoc per a l’ocasió. Però en el camí entropessaren amb l'oposició de la plantilla, que reclamava un servei públic, en valencià i de qualitat. Que podia reclamar els seus drets, davant de la ingerència en les seues funcions de mans privades. Era precís cancel·lar aquesta amenaça. I ho van fer en dos fronts: jurídicament, amb un ERO bananero, i políticament, amb un mantra. “Canal 9 té més treballadors que Telecinco i Antena 3 juntes”. Mentida. “Canal 9 té una plantilla desmesurada”. Mentida. Canal 9 tenia 4 canals de televisió i 2 de ràdio. I abans de l’ERO d’extinció quedaren poc més de 900 persones per a abastir-los.
Encara hui ressona aquella propaganda, dissenyada per a fer més dirigible la destrucció del sector audiovisual valencià, que va portar a l’atur 5.000 famílies valencianes. Però recorden, els treballadors eren els culpables. Aquella plantilla injustament insultada que, curiosament, al minut següent al despatxament va nodrir, a preu de ganga, les principals televisions i ràdios d'Espanya, o que n'ha fabricat desenes d’audiovisuals premiats, com a prova del que podria haver sigut l'empresa pública en un ambient de llibertat i confiança
[...]
Durant cinc anys, fins 2018, hem sigut l'únic poble Europeu sense mitjans de comunicació. Hui, una dècada després, els valencians tornem a tindre veu. Però no tan alta com voldríem. À Punt és la radiotelevisió pública amb menys pressupost per habitant d’Espanya i té una plantilla insuficient, malgrat tindre externalitzada en la major part de la programació. Tot i això, és capaç de produir informatius dignes i retransmissions i programes xicotets però molt propers, com destaquen els informes del Consell d’informatius i la Ciutadania.
Tanmateix, noves amenaces sobrevolen l’empresa pública. El nou Consell acaba de reformar la llei per la porta de darrere per a accelerar el control polític. I ha aplicat la primera retallada del pressupost, comprometent novament el futur del sector audiovisual valencià, just quan començava a renàixer després d’anys de travessia pel desert.
Decisions que evoquen les errades d’aquell Consell d’Alberto Fabra que, empoderat per l’expectativa de ser algú a Madrid, va acabar perdent les eleccions autonòmiques.
Qui no té memòria està condemnat a repetir la història.
Per això,
En record de la plantilla de RTVV
En defensa del futur d'À Punt
En suport del sector audiovisual
En auxili dels drets de la societat valencià a la llibertat informativa diguem una vegada més:
ELS TREBALLADORS NO SOM ELS CULPABLES
RADIOTELEVISIÓ PÚBLICA SEMPRE
EN VALENCIÀ, DE QUALITAT I FORA DEL CONTROL POLÍTIC
Seguim.
I seguirem!!!
Burjassot, 29 de novembre de 2023
Google Sites
Report abuse