Canàries en Btt

Lanzarote - La Graciosa - Fuerteventura - Gran Canària

Abril - 2025

Començava l’any 2025 i d’alguna manera va sorgir la idea d’anar a Canàries. La intenció era començar a Lanzarote, La Graciosa, Fuerteventura i acabar a Gran Canària.

Aquesta vegada, els integrants del grup seríem Miguel, company habitual que no es vol perdre cap sortida, Pepe, que fa poc que ens coneixem, però que és un gran esportista, i millor persona, i jo mateix.

En principi volíem portar la nostra bicicleta elèctrica, i per molt que vam mirar, va ser missió impossible. Llogar-la in situ, a més de l’elevat cost (16 dies), hi ha la dificultat del canvi d’illa i que en Lanzarote i Fuerteventura no fem una volta circular per deixar la bicicleta a la botiga on la llogaríem.

Ja amb l’única opció de portar la bicicleta muscular només quedava entrenar i preparar-se per aquest repte.

El tracks que portem, en gran part, són els recorreguts típics de btt, prioritzant pistes de terra, corriols, i quan no és possible, carreteres secundàries amb poc trànsit.

Cal reservar allotjaments i comprar bitllets d'avió el més aviat possible, ja que conforme s’acosten les dates tot es va encarint, i només queden els hotels més cars.

Mirant que el viatge no es dispari de preu, essent tres persones,  l’apartament és la millor opció, i en alguns llocs, hostels amb habitacions compartides. Els restaurants, tret d’alguna excepció no són barats, i normalment ens aprovisionem en supermercats per cuinar plats senzills als apartaments o als hostels, que normalment tenen cassoles, estris de cuina, i electrodomèstics.

Tinc el costum de preparar els tracks per arribar a l’allotjament de cada dia. És molt millor que haver d’anar preguntant i fent voltes.

Als tracks afegeixo alguns waypoints de restaurants o botigues d’alimentació, amb la condició que no cal confiar-se massa, per les festes, canvis d’horari, vacances, o que hagin tancat.

Lanzarote i La Graciosa

Aeroport de Lanzarote - Arrecife

El viatge en avió va anar segons el previst, i cap al migdia aterràvem a l’aeroport César Manrique de Lanzarote.

Uns entrepans, i a treure les bicicletes de les caixes per muntar-les. Tot va anar bé, les bicis no tenien cap desperfecte, així que vam sortir cap a Arrecife on teníem l’hotel.

El primer dia vam estar a l’Hotel Residència Cardona, més o menys cèntric i prop de la platja. Ideal per fer una volta. 

Tenim un primer dia tranquil, amb 55 km i poc desnivell. Al passeig prop de l’hostal hi ha un parell de cafeteries on podem esmorzar tranquil·lament.

Comencem rodant plàcidament per passeigs marítims i carrils bici fins a Costa Teguise. Sense presses, ens entretenim al Castell de Sant Gabriel i més endavant al de Sant Josep.

Passat Costa Teguise ja trobem pistes de terra. També algun corriol amb sorra o més pedres, que eventualment caldrà caminar una mica.

A Guatiza ja comencem a tenir gana. No trobem cap restaurant obert, i aprofitem un supermercat per comprar algunes coses i dinar.

De Guatiza fins a Arrieta, anem per la costa alternant pistes i corriols, que de vegades no són ciclables.

Entre Arrieta i Punta Mujeres tenim passeig marítim.

Fins a Los Jameos del Agua seguim un corriol d’uns dos quilòmetres al costat del mar, on hem hagut de caminar bastant. És el preu per anar tranquils vora el mar, en lloc de per la carretera, amb pitjor vista i pendents dels cotxes.

En aquesta zona tenim dues atraccions turístiques: Los Jameos del Agua i la Cueva de los Verdes. A part que ja les havíem vist, quan anem de ruta no podem parar tanta estona.

Queden vuit quilòmetres per carretera fins a Órzola, on agafem un ferri, que en mitja hora ens portarà fins a La Graciosa, on passarem la nit.

Pel camí hem anat veient algunes platges on banyar-se, però hem preferit no arriscar-nos a perdre el ferri, i arribar una mica més d’hora a Caleta del Sebo (La Graciosa) per tal de tenir temps de fer una volta, i comprar al supermercat. 

La Graciosa, amb una extensió de 29 km2,  al 2018 va ser reconeguda com la vuitena illa de Canàries. Només hi ha dos nuclis habitats, Caleta de Sebo i Les Cases de Pedro Barba. La resta, es conserva molt verge.

La volta per recórrer l’illa són 30 quilòmetres, sempre per pistes, amb poc desnivell. L’únic destacable, alguns llocs on s’acumula la sorra i cal fer unes passes caminant.

Un recorregut típic és pujar a la Muntanya Bermeja. Cal deixar la bicicleta i pujar a peu. Com que feia bon dia hem preferit quedar-nos a la Platja de Las Conchas i gaudir d’un bany. No hi ha gaires platges on banyar-se, ja que a la majoria hi ha moltes roques volcàniques i onades que fan difícil entrar i sortir. De fet, on ens hem banyat hi havia onades que calia anar amb precaució.

Més tard, hem seguit cap Platja Lambra, a l’altra banda de l’illa. Ens ha cridat l’atenció que en aquesta part hi ha dunes amb sorra blanca, i una lluminositat impressionat.

Més endavant, hem baixat a les Cases de Pedro Barba, més que res per si hi havia algun bar. En realitat quasi no hem vist ningú.

El dia ha estat calorós, amb temperatures per sobre dels 30 graus, que a finals de març és prou alt. Una quilòmetres més, i ja estàvem de tornada a Caleta de Sebo, on ens hem refrescat amb unes bones cerveses.

En general, ens ha agradat molt. Ha estat un dia de descans, veient platges, illots, i fent moltes fotos.

Més tard, agafem el ferri de tornada a Órzola on tenim l’apartament aquesta nit. 

Acostumem a matinar, i a les 8 ja comencem a pedalar.

La primera destinació d’avui és el Mirador del Río. Combina carretera, i pista amb pendents forts.

És molt interessant desviar-se per pista un quilòmetre abans d’arribar (com indica el track), amb motiu que s’arriba a la cota més alta, amb unes vistes espectaculars.

Més avall, on arriben els cotxes, el mirador està molt reformat i per accedir cal pagar. De fet, a dalt les vistes són iguals o millors.

Encara que Miguel prefereix posar el trípode per fer la foto de grup, hem demanat a uns francesos si la podien fer, i com pronosticava, ens han fet la foto sense el rètol. De bon rotllo, però Miguel els ha fotut la bronca fins que ha sortit bé. M’ha fet molta gràcia que al marxar em diu el francès: “Miguel no és molt gran, però te piles” (energia). L’ha calat bé!

Continuem per la carretera que baixa per dalt de la carena, amb bones panoràmiques dels penya-segats i La Graciosa.

Arribem a una cruïlla i tenim una sortida de carretera cap a una pista que es convertirà en un camí costerut, curt però amb dificultat per pujar la bicicleta. Al final hi ha recompensa, s’arriba al Mirador de La Piedra on podem seguir delectar-nos amb les vistes. Aquest desviament és opcional, ja que seguint per carretera retrobem el track.

Més endavant tornem a sortir de la carretera, per endinsar-nos a la Vall de Guinate, que forma part del Parc Natural Archipiélago Chinijo. És una pista amb pendents forts, però que ens ha agradat molt, sobretot per les magnífiques vistes que es poden contemplar des del Mirador de Gayo.

Seguim cap a Maguez i Haría, pobles amb cases blanques i palmeres, molt pintorescos, on havíem quedat amb el Miguel, que no s’ha deixat enredar per agafar camins incerts, i ha vingut per carretera.

Haría és un bon lloc per dinar, hi ha restaurants, supermercat, i val la pena fer una volta.

De camí a Teguise ha començat a ploure una mica. Ha passat una estona que Miguel no venia. S’estava posant l’impermeable, i quan el veig venir... semblava una disfressa. Anem de carnaval?

Teguise és un altra poble amb encant. No ens entretenim a veure els pobles per on passem, però seria imperdonable no acostar-nos a la plaça principal del poble per descansar, fer algunes fotos, i per què no?, menjar un plàtan... Que estem a Canàries!

A Teguise cal fer un pensament. La majoria de gent baixa plàcidament per la carretera fins a Famara.

Nosaltres hem tornat a remuntar per arribar dalt la carena, però la sorpresa és la baixada, un corriol molt aeri que baixa vorejant la muntanya. No és excessivament difícil, però en alguns llocs hi ha barranc, i per precaució, és recomanable baixar caminant, potser un quilòmetre. Fins a l’últim moment hem gaudit d’unes vistes immillorables. Val la pena aquesta opció en lloc de la carretera? Això l’ha de decidir cadascú.

Als ciclistes no ens agrada caminar, i en arribar a la pista hem baixat amb ganes cap a la Platja de Famara, paradís dels surfistes. El poble no te res d’especial, així que després d’un dia intens tocava la rutina de cada dia: Acomodar-nos a l’apartament, fer la compra pel sopar i descansar per continuar al dia següent. 

Quan anem d’apartament és pràctic portar cafè en pols (Nescafé) per fer el desdejuni. Miguel porta dies protestant que això no és cafè i fins que no ho pren al bar no deixa de rondinar.

Comencem rodant per un terreny semidesèrtic, que fins i tot, alguna vegada queda encallada la bicicleta en la sorra. Arribem a la platja i anem gaudint d’imatges de costa.

A mig matí acostumem a fer una parada per prendre un cafè.  Hem arribat a La Santa, on trobem unes granges, que no serveixen alcohol, pel que seguim fins a final del poble on hi ha un bar obert, i Pepe pot demanar el cigaló, que és el que li agrada en aquesta hora. Ell s’avé a tot, però millor si les coses són al gust de tots.

Al costat hi ha una botiga de bicicletes, que encara que no necessitem res, va bé saber-ho.

Més endavant ens endinsem a una zona volcànica amb un paisatge de lava, molt típic de Lanzarote, i arribem a la comarca de La Geria, amb els tradicionals cultius de vinyes entre parets de pedra.

Quan arribem a Yaiza ja és l'hora de dinar, i parem a menjar uns entrepans abans de prosseguir cap El Golfo, primer per carretera i després per una pista entre camps lava que voreja el Parc Nacional de Timanfaya. A l’interior del Parc  està totalment prohibit circular en bicicleta.

El Golfo, que en el seu moment va ser un poble tradicional de pescadors, avui en dia més aviat és turístic, amb gran quantitat de restaurants. El més destacable és el paisatge format per les restes d’un volcà obert al mar, amb les platges El Golfo i Los Ciclos. És un lloc maco per passar un matí, prenent alguna cosa a qualsevol dels restaurants, passejar pels miradors i fins i tot fer un bany en alguna cala, però nosaltres anem fent ruta i no podem entretenir-nos tant. Després de fer unes fotos en un dels miradors i contemplar aquests paisatges tan extraordinaris, continuem cap al següent lloc a visitar: Els Hervideros.

Aquí la costa formada per penya-segats amb coves i galeries. Avui el mar estava relativament tranquil, però en dies de temporal és tot un espectacle sentir com les onades envesteixen amb força contra la costa, filtrant-se per totes les escletxes i esquitxant l’escuma cap amunt.

Més endavant trobem les Salines de Janubio, un parc temàtic que es pot visitar. Nosaltres hem fet les fotos de rigor i seguim cap a Playa Blanca, primer per un corriol bastant tècnic, amb moltes pedres. Després, una pista pedregosa per una zona semidesèrtica, i finalment per un passeig marítim que no s’acabava mai.

En arribar, trobem un Hiperdino (els supermercats típics de Canàries) per fer la compra.

Discutir amb el Miguel acostuma a ser inútil. Ha tingut una vida professional extensa, acumulant molts coneixements i experiència, sigui amb la fusta, el metall, o lampisteria, i per sorpresa nostra, aquesta nit ens ha alliçonat sobre la preparació de pizzes, i altres usos del microones. És un crack!

Ha estat un altre dia intens, llarg, amb molts paisatges diferents.

Avui toca creuar Els Ajaches, una formació de muntanyes d’origen volcànic, amb molts barrancs que cal travessar amb successives pujades i baixades.

Ha plogut a la nit, i a primera hora encara plovia, el que ha fet que sortíssim una hora més tard.

Els primers quatre quilòmetres els fem pel passeig marítim. Les obres de construcció d’un hotel han fet que ens despistéssim una mica, fins que finalment hem trobar la manera de seguir el track.

Arribem a Platja Mujeres, i més endavant comencem la pista dels Ajaches, que en principi és fàcil, però poc a poc es va complicant.

S’activa un vent fort que ens dificulta la marxa, amb pujades molt exigents, al límit de les nostres forces. Les baixades són ciclables, però molt empinades, que cal experiència per baixar-les muntat. També alguna pujada que no és ciclable i s’ha d’empènyer la bici, i algun altre lloc amb barranc al costat, que cal anar amb molta cura, o baixar caminant.

En principi li hem aconsellat a Miguel que agafés alguna alternativa, però volia intentar-ho, i a base de voluntat ha aconseguit fer la ruta, al límit de les seves possibilitats.

A Playa Quemada acaben els Ajaches. Queden vuit quilòmetres per carretera fins a Yaiza, on parem a dinar.

Tornem a Playa Blanca Pel Camí Natural d’Órzola a Playa Blanca (pista i corriols), sense gaire pendent ni dificultat, però amb algun tram de pedres.

A la tarda hem agafat el ferri cap a Corralejo, on tenim l’apartament aquesta nit. 

Fuerteventura

Després d’un parell de dies intensos, avui tenia un pla B, agafar un ferri fins l’illot de Lobos i allà fer un passeig de 10 km amb un bany a la platja, tornar a dinar a l’apartament i a la tarda acostar-nos al Parc Natural de les Dunes de Corralejo.

Per internet vaig consultar varies empreses i no tenien bitllets, fins que trucant per telèfon em van dir que es preveien vents molt forts i que cap embarcació sortiria. En aquell moment vaig pensar que eren uns fluixos (al final del dia no).

Vist que no podríem anar a l’illa de Lobos, faríem la ruta programada, pregant que el vent no molestés gaire.

Només sortir, una mica de plugim, que fins i tot ha anat bé per anar a un bar a prendre un cafè, i tenir content a Miguel que aquests dies no ha parat de rondinar pel cafè en pols que preparem al matí.

En poc temps ha sortit el sol. El dia pintava bé, sense vent.

En arribar a la platja, la costa nord de Fuerteventura, ha comentat a bufar el vent. Era maco, veure el mar amb grans onades.

De moment el vent era suportable, però en arribar al Far del Tostón ha començat a bufar més fort.

Com hem pogut, hem arribat a El Cotillo, un poble turístic, molt bonic. Sortint trobem la Torre del Tostón, una construcció que segles enrere, devia tenir la funció de protegir-se dels pirates.

La Núria (nom de la borrasca) s’ha enfurismat de tal manera que avançàvem amb dificultat. Les platges i penya-segats són impressionants. Hi havia un parell de kitesurf, que sens dubte, devien ser esportistes d’elit, ja que les condiciones eren tremendes.

La ruta és circular, i per sort, al fer la volta el vent ens ajudava.

Avui la dificultat no ha estat el desnivell ni el tipus de camí (pistes i una mica d’asfalt), sinó el vent que ens ha castigat molt, fins i tot la ventisca amb sorra no deixava de picar-nos. Ha estat una etapa molt dura.

Com que el dia anterior vam anar per l’interior, avui passarem pel Parc Natural de les Dunes de Corralejo, que a més ha coincidit amb la sortida de sol.

Els primers dotze quilòmetres es fan per carretera, amb les dunes i el mar a l’esquerra. Després ens desviem per anar més a prop del mar. Al principi costa deixar la plàcida carretera per ficar-se en un camí ple de pedra volcànica, però una mica més endavant millora.

Més endavant, deixem la costa, i ja per l’interior seguim una pista que amb un pendent moderat ens porta fina a La Oliva, on hi ha alguns bars per esmorzar.

Seguim per terrens inhòspits i semidesèrtics, com la majoria a Fuerteventura. Destaca la muntanya de Tindaya. Encara podem contemplar alguns penya-segats de la costa abans d’arribar a un petit oasi, el Puertito de los Molinos, on ens han servit unes begudes ben fresques per acompanyar els entrepans que portàvem.

Quan fèiem unes fotos s'han acostat uns esquirols típics de Fuerteventura (ardilla moruna), que en lloc d'amagar-se, es planten al davant per demanar menjar. Quan he tret unes nous han vingut uns deu o dotze. Miguel que feia fotos, ha captat com un em mossegava el dit. Potser de ràbia quan els altres havien agafat totes les nous, o tenia mala vista...

Tot i que estem a principis d’abril, fa molta calor. Pepe porta el gps amb termòmetre i ens recorda que estem al voltant de 35 graus. L’embassament de Molinos està pràcticament sec, i només un ramat de cabres aprofiten les restes d’aigua que queden.

A Betancuria no hi ha botigues d’alimentació i els restaurants tanquen a les quatre – cinc de la tarda. Vam pensar que a Llanos de la Concepción o Valle de Santa Inés trobaríem alguna botiga o restaurant per aprovisionar-nos, però sigui perquè el supermercat encara no havia obert o que el bar ja estava tancat, vam estar a punt de quedar-nos sense sopar.

Per sort, trucant a un restaurant de Betancuria: La Sombra, ens van preparar unes hamburgueses, i gràcies a l’amabilitat de la persona que ens va llogar l’apartament, que va anar a buscar-les, vam poder sopar.

Des de Valle de Santa Inés hi ha una bona pujada per carretera, que per acabar l’etapa es fa bastant dur. Miguel i Pepe han arribat als Gegants i han baixat per carretera.

El track puja una mica més amunt fins al Mirador de Morro Velosa, i la baixada es fa per pista i corriol. He vist alguns indicadors que prohibeixen el pas de bicicletes. Per on he baixat no hi havia prohibició. És un corriol bastant empinat, que es podria qualificar de difícil, però que es baixa tot muntat.

Betancuria està entre els pobles més macos d’Espanya, i val la pena fer una volta pels carrers principals. La dificultat està a trobar allotjament, i que per la tarda – nit no hi ha cap restaurant obert.

Comencem baixant per pista i carretera. El dia pinta bé, i a primera hora que encara no hi ha cotxes, ha estat molt agradable la baixada a Pájara, on ja trobem algun bar obert per esmorzar.

Per pistes més de btt, però fàcils, arribem a Cardón. A l’entrada hi ha una botiga d’alimentació on podem comprar plàtans o alguna cosa per anar picant. Que no faltin els plàtans!

A Cardón caldrà prendre una decisió. Seguint el track, una mica més endavant, comença un tram del Camí Natural, pensat per senderistes. Son quasi tres quilòmetres d’un camí amb moltes pedres, només apte per qui li agradin les trialeres, amb poc equipatge, preferentment bicicleta de doble suspensió i que no l’importi caminar una mica.

Desconeixia que el camí fos així, i lamento haver ficat a Miguel per aquest Pedregal, que ha hagut de fer caminant.

L’opció fàcil és anar de Cardón fins a La Pared per carretera (16 km), on retrobaríem el track.

El plan A era anar a dinar a Costa Calma, però amb la calor que feia, i el camí pedregós que ens ha endarrerit molt, hem parat a un bar de La Pared on ens han preparat uns entrepans amb unes cerveses ben fresques. El nom del bar, molt oportú: Plan B.

Queda una última pujadeta, i la baixada cap a Costa Calma molt divertida, amb llocs de sorra que baixant amb velocitat no s’encalla la bicicleta, però s'ha d'anar derrapant.

Avui hem tingut un hotel de luxe on hem gaudit d’una tarda de relax: Drago Park, amb piscina, bufet lliure, i tot inclòs.

L’hotel ha estat molt bé. Acostumats a àpats senzills, el sopar i esmorzar han estat abundants i variats.

El recorregut d’avui quasi tot es per pista, de vegades asfaltada, sense res a destacar.

Fins a la platja de Sotavento ens ha agradat molt. Després hem començat a veure terres remogudes i edificis en construcció, que fan un paisatge més artificial i menys atractiu.

A mig camí hi ha el Barranc dels Canaris. Pepe i jo hem anat fins al mirador del mateix nom. Una pujada prolongada però suau, que hem fet sense preses. Dalt, unes bones vistes de la Platja de Cofete.

Miguel ha preferit quedar-se a la platja. Quan hem arribat ens ha dit que havia fet un parell de banys. Nosaltres el que hem vist que estava fent fotos, i potser mirant-se unes guiris que prenien el sol lleugeres de roba. No sabem si s'haurà banyat...😂

Hem dinat a Morro Jable, amb temps de passejar i fer un bany a la platja.

Avui hem matinat molt, ja que teníem el ferri cap a Gran Canària a les quatre de la tarda, i cal estar 30-40 minuts abans.

Tot el recorregut es fa per pistes en bon estat, voltant per la Península de Jandía. Primer hem pujat fins al mirador de Cofete, amb bones vistes d’aquesta part de l’illa.

Anar fins a la Platja de Cofete és molt recomanable. Tenint en compte que després cal tornar a pujar, he dubtat per Pepe, però ell tenia clar que no s’ho volia perdre, i hem baixat fins a la platja.

És una delícia passejar a primera hora per aquesta platja immensa i salvatge, quan encara no ha arribat ningú.

Miguel ha preferit reservar-se per Gran Canària i ha anat directe al Puertito, on ens hem retrobat per esmorzar.

Tornem a Morro Jable pel mateix camí que hem vingut. Es fa més pesat degut a la calor i que hi ha més trànsit de cotxes que van aixecant una bona polseguera.

Havent matinat, hem pogut dinar tranquils a un restaurant i embarcar puntualment.

Vam trucar varies vegades a una oficina de correus per demanar caixes per les bicicletes, però tenen molta feina i difícilment agafen el telèfon, així que el primer que vam fer en arribar, és anar a l’oficina i reservar les caixes pel dia de la tornada.

Ens allotjarem al Hostel Jungle House, que està a prop del Barranc de Guiniguada on començarem la ruta de demà. Com que tenia el track, vam anar uns sis quilòmetres pel passeig marítim fins a la mateixa porta. 

Gran Canària

A aquestes alçades del viatge, Miguel s’ha rebel·lat, i ja no vol ni sentir parlar del cafè en pols, ni del pa de goma (de motllo). A la ciutat no hem tingut problemes per trobar un bar obert, i comprar pa acabat de fer.

Comencem pujant uns nou quilòmetres pel Barranc Guiniguada, que és camí de terra. A diferència de les altres illes, comencem a veure plantes, flors i un paisatge més verd.

La major part del recorregut fins a la Cruz de Tejeda es fa per carreteres secundàries, intentant evitar les vies principals amb més trànsit.

He creat uns waypoints d’una botiga d’alimentació, i dos restaurant que hem trobat pel camí. Com dic al principi, no cal confiar-se. Nosaltres acostumem a portar entrepans, i dinar on ens sembla.

Tret d’una pujada inciclable, que ja he corregit al track, estic satisfet amb la ruta triada.

Miguel, a Fuerteventura ja vam veure que a les pujades anava just, i per Gran Canària, li vam recomanar llogar una bicicleta elèctrica a Las Palmas, però és tossut, i al seu ritme, ha anat pujant.

A la Cruz de Tejeda, hi ha el Parador i un altra hotel a preus bastant elevats, i buscant algun lloc més assequible, vam trobar: Mountain Hostel Finca La Isa by Rose.

Te l’inconvenient que cal baixar dos-cents metres de desnivell, i que caldrà pujar-los al dia següent, però com es diu, demà serà un altre dia. 

Ha estat plovent per la nit i quan ens hem llevat hi havia boires i feia bastant fred (7 graus).

A l’alberg ens han preparat el sopar i desdejuni, i ha estat raonablement bé.

Comencem pujant fins a la Cruz de Tejeda, que va bé per passar el fred, i continuem fins el Pico de Las Nieves (1.949 metres). Per moments sembla que el dia es vol obrir, però segueix emboirat i dalt de tot no hem pogut gaudir de les vistes. Amb el fred que feia (cinc graus), han vingut bé els cigalons que ens han preparat a una guingueta portàtil de les que acostuma a haver a dalt dels ports de muntanya.

Baixant hem passat fret, i a Ayacata, hem parat a prendre un cafè i refer-nos una mica.

Per carreteres sense trànsit hem seguit baixant fins la l’embassament de Chira, on comença una pista que baixa pel barranc d’Excusabaraja. És una ruta que ens ha agradat molt.

Acabat el barranc comença una carretera amb poc trànsit fins a El Tablero, on hem trobat un bar per menjar alguna cosa. En aquesta carretera predomina la baixada, però també hi ha algunes pujades que cal tenir-les en compte. Va bé mentalitzar-se que no és tot una baixada plàcida fins al mar.

Ha estat un dia de contrastos, al matí hem passat molt fred i a la tarda Pepe i jo, ens hem banyat a la piscina de l’aparthotel on estàvem allotjats.

Miguel no s’ha banyat, i ens agrada picar-lo: “Vinga que no està freda”, “que és poc profunda...” La veritat és que li agrada l'aigua freda, i te una habilitat increïble per llançar-se de cap a la platja o en rius, però no li agrada la piscina. 

Comencem a rodar pel passeig marítim, contemplant les dunes, que a primera hora, i amb el dia mig ennuvolat no eren gaire vistoses.

Arribem al far, i continuem propers a la costa, per llocs urbanitzats i carreteres, sense gaire interès paisatgístic.

Abans d’arribar a Arguineguín ens desviem per la GC-505 en direcció Cercado de Espino i embassament de Soria, una carretera amb un pendent suau, i tranquil·la si no fos per les obres del transvasament dels embassaments de Chira – Soria.

A la costa, el dia havia millorat, fins i tot ens havíem posat la crema solar, però durant la pujada ha començat a ploure.

Passat el petit municipi de Las Filipinas, la carretera s’enfila cap amunt. A Barranquillo Andrés fem una parada a la botiga d’alimentació mentre esperem a Miguel que puja més lent.

Reagrupats seguim pujant per una carretera més estreta. Trobem un senyal que prohibeix el pas a ciclistes. Interpretem que més que prohibir indica que el port ciclista no segueix cap amunt.

El dia pinta malament. S’esperava la borrasca Olivier, i la tenim aquí. Mentre pujàvem anàvem aguantant el fred, però després ve una baixada impressionant, que mullats i amb vent ho passem realment malament.

Quan acaba la baixada tornem a esperar a Miguel, que igual que nosaltres ha passat molt fred baixant.

Uns quilòmetres més endavant trobem un restaurant per dinar. Una ampolla de vi ens ajuda a entrar en calor. 😜🥴

Queden uns vint quilòmetres. Va plovent de manera intermitent i anem veient com la muntanya s’omple de rierols que baixen amb força, cosa que no haguéssim imaginat a Canàries.

Anem pujant i poc a poc ens anem distanciant de Miguel que ja està al límit de les seves forces. Pepe i jo, poc a poc, anem fent. Ens sap greu no esperar a Miguel, però anem mullats, i fer parades llargues ens refredaria molt. D’altra banda, és una carretera bastant transitada, que davant qualsevol problema podria demanar ajut fàcilment.

L’última baixada, seguint el track, ens desviem per la GC-204, una carretera secundària amb menys trànsit. Quedem sorpresos que poc després tornem a desviar-nos per l’antiga GC-203, que ara és una pista de terra.

Tenim ganes d’arribar, i la pista va vorejant la muntanya sense intenció de baixar molt ràpid, almenys les vistes són maques, i ha deixat de ploure.

De sobte, tot canvia, entrem en una zona de fang que s’enganxa a les rodes i en un tres i no res, tenim les bicicletes totalment empastifades. Em va saber greu pel Pepe, que devia tenir tantes ganes d’arribar con jo. Sense queixes ni retrets, vam treure el gruix del fang i vam continuar, amb la sort que ja tot era baixada.

Aquesta opció és molt recomanable per btt, es clar, si no plou.

Vam fer un truc al Miguel perquè seguís la carretera principal, i nosaltres ens vam acostar a una gasolinera per netejar les bicicletes.

Finalment va arribar Miguel disgustat per haver acabat sol l’etapa, i emprenyat amb el gps que no li marcava bé la ruta.

En general, és una etapa maca, que degut al mal temps ens ha fet patir.

Per la nit, a l’apartament, escoltant la televisió canària, només parlaven de la borrasca Olivier i de la quantitat de pluja que havia caigut i que nosaltres donem fe que ha estat així.

Tornem a tenir un dia assolellat. Ens acostem a la platja de La Aldea, des d’on podem contemplar l’illa de Tenerife, i concretament el Teide nevat, cosa inusual en aquesta època de l’any.

El track ens porta per una pista: Andén Verde, que enllaça amb la carretera GC-200, arribant al Mirador del Balcón, on podrem gaudir d’unes vistes magnífiques. La carretera continua, i de fet fa uns anys era la ruta normal cap a Agaete, amb unes panoràmiques extraordinàries. Actualment, degut als constants despreniments, més amunt està tallada al transit, i pel que sabem, amb unes tanques difícils de travessar i prohibint el pas de persones, pel perill que comporta.

L’alternativa és anar per l’autovia, i travessar un túnel de tres quilòmetres. Està molt bé, ja que tanquen el carril perquè els ciclistes puguin passar sense perill. De tota manera és recomanable portar bones llums.

Passat el túnel, tornem a enllaçar amb la carretera GC-200, amb pujades i baixades i bones vistes de la costa.

Avui ha estat una etapa curta, podent fer una volta per la platja i per la tarda passejar pel poble.

Avui anirem per carretera i pràcticament tot de pujada, alguns llocs amb un pendent moderat que es fan sense dificultat i altres més costeruts, però tot ben ciclable.

Miguel, amb els dies va acumulant el cansament, i hem intentat convença'l perquè agafi un taxi, però té molt punt d’honor, i com cada dia, ho farà tot en bici.

Tal com anàvem pujant vèiem que la part nord de l’illa està molt urbanitzada. Diria que ha estat un encert tornar cap a munt per tal de gaudir d’un entorn més natural i atractiu.

Pel camí hem anat veient algunes botigues d’alimentació i bars, però és difícil trobar establiments oberts. Hem parat a Caideros, a la Tienda de Genebrosa y Eusebio, que tenen una mica de tot, i són molt amables.

Més endavant ens ha agafat la pluja. Quedava poc per arribar al Hostel de Juncalillo, però hem tornat a mullar-nos.

Era l’hora de dinar, i hem vist que es tracta d’un alberg – hotel – restaurant. Portàvem uns entrepans, i veient que el restaurant era bastant finolis, hem fet una volta pel poble a veure si trobàvem algun lloc més senzill.

Al poble hi ha una botiga / bar (una barra) que tenen poques coses, però suficients per sortir del pas, i bé de preu.

Després de la migdiada, i una mica de descans, hem anat a sopar al restaurant, on ens han servits alguns plats típics molt abundants, i el preu raonable.

Durant la nit ha estat plovent i a primera hora del matí continuava plovent.

Amb l’habitació teníem inclòs el desdejuni, que ha estat molt bé.

Hem esperat una estona, i quan ha parat de ploure hem sortit amb molt fred, i boires que ens han impedir gaudir del paisatges que segur devien ser espectaculars.

Hem tornat a la Cruz de Tejeda, però aquesta vegada mig congelats. Hem estat prenent unes begudes calentes, i Miguel ha aconseguit un sac de paper per fer-lo servir de protector pel fred. Ens ha fet molta gràcia, i hem rigut una bona estona.

La baixada ha estat pel lloc que van pujar el primer dia, desviant-nos cap a la zona de la platja de Las Canteras, on teníem el hostel aquesta nit.

Al final ha quedat un dia assolellat, i sobre les 15:00 estàvem menjant uns entrepans a la platja.

Hem tingut temps d’acomodar-nos al Hostel Pura Vida, anar a prendre alguna cosa, i fer una volta pel passeig.

El viatge ha acabat, i la impressió personal és que ha estat més dur del que semblava, en part per anar amb les bicicletes musculars, i també per les inclemències del temps, però podem estar satisfets que hem fet totes les etapes segons el previst, sense cap inconvenient.

Al dia següent, sobre les nou estàvem a Correus, i ja tenien les caixes preparades. Ha estat embalar les bicicletes, facturar-les, fer una volta per les immediacions de la Plaça Santa Catalina, i agafar el bus per arribar amb temps a l’aeroport.