VIA DE LA PLATA  BTT - CAMÍ SANABRES - MUXÍA - FISTERRA

ABRIL - MAIG 2.022

Mirant la Wikipedia, la Via de la Plata era una calçada romana que travessava de sud a nord part de l'oest d'Hispània, des d'Augusta Emèrita (Mèrida) fins a Asturica Augusta (Astorga), que al llarg dels anys ha esdevingut un itinerari clàssic de peregrinació a Santiago.

A la Via de la Plata conflueixen altres camins com el mossàrab, i finalment, hi ha diverses variants, una d'elles, el camí Sanabrés. Actualment, i encara que històricament és qüestionat, es considera que la Via de la Plata comença a Sevilla, des d'on he sortit.

Amb aquesta crònica, vull explicar detalls del viatge, amb anècdotes i sensacions que puguin ser d'utilitat per preparar el viatge.

Pels ciclistes, una dada important és saber si hi ha llocs que no són ciclables. Al títol especifico "BTT" pel motiu que si seguim íntegrament les fletxes, hi ha alguns llocs (pocs) no aptes per bicicletes de cicloturisme. En alguna etapa caldrà caminar 50 - 100 metres. Quan és major la distància que no es poden fer pedalant he seguit alguna opció alternativa per asfalt, que comento més detalladament a cada etapa i que està corregida al track.

Les obres de l'AVE i l'autovia han alterat una mica el Camí, però està ben indicat i no suposa cap inconvenient tret de l'impacte visual en algun cas.

Hi ha llocs on falten indicacions i costa trobar el camí correcte. Va bé portar algun track que ajuda a identificar el camí, sobre tot pels ciclistes, que anem ràpid i en cas d'equivocar-nos podem detectar que ens hem sortit del track.

El camí Francès que vaig fer l'any anterior, em va agradar molt. Tot va ser molt favorable i el llistó va quedar molt alt, sobre tot per la companyia. Aquest any, per circumstàncies de cadascun, el faré sol. He trobat altes ciclistes que hem anat coincidint, sense fer tot el viatge junts. Cadascun tenim les nostres preferències, planificació d'etapes i alguna data per arribar a Santiago.

La Via de la Plata, no està tan massificada. En algunes etapes els pobles estan més espaiats, amb més dificultat per accedir als albergs, restaurants, i altres serveis. Pels ciclistes, al fer distàncies més grans no suposa tant problema, sempre que no oblidem omplir el bidó quan passem per algun poble.

El primer condicionant és la temperatura, que a la meitat sud peninsular acostuma a fer molta calor. Mirant les recomanacions, els millors mesos són març, abril, maig i octubre. Tal com va evolucionant el clima, el més d'abril em sembla ideal. La imatge mostra que a mitjans de maig ja pot fer molta calor. Portava la app d'Aemet i amb una ullada ràpida podia veure la previsió.

He arribat a Sevilla en autocar, concretament amb Alsa, que permet transportar la bicicleta sense massa complicacions. Tant l'anada com la tornada, és preferible treure el bitllet amb antelació, ja que hi ha un límit de bicicletes per autocar. Jo ho vaig fer quan anava per Mèrida. Després, en funció de com vagi es pot canviar per un altre dia. 

Per configurar les etapes, he intentat fer nit a les poblacions més interessants, Mèrida, Cáceres, Salamanca (que no ha pogut ser), Zamora, Puebla de Sanabria, Ourense, Santiago i Fisterra.

Hi ha molta informació al web. Concretament he consultat Gronze i la app Buen Camino.

Per dormir, sempre en albergs. Els municipals, més econòmics, no permeten fer reserva, i l'experiència és que en aquesta època sempre he trobat lloc. Els altres, privats, que de vegades s'anomenen "turístics", es pot reservar. El preu mitjà que he pagat ha estat de 10€. Cal recordar que a la majoria demanen la Credencial degudament segellada. Pels àpats, en alguns es pot cuinar i altres tenen tancada la cuina pel tema del coronavirus. Sempre hi ha algun restaurant proper que fan menús econòmics: 10 - 12€. Al matí segons el lloc costa trobar algun bar obert. La gràcia dels albergs, a més de ser econòmics, que és fàcil relacionar-te amb els companys, i això quan es viatja sol és important. Curiosament, la majoria de pelegrins que he trobat eren estrangers.

LA ROBA

La idea és portar el menor equipatge possible. Ara a l'abril - maig (primavera), el temps és molt variable. He tingut bon temps, fins i tot dies de molta calor, i no ha plogut cap dia. Tenint em compte que hi ha peces que es poden combinar per sortir a la tarda si fa fresca, he encertat bastant. Explicaré el que he portat:

• 1 cullote curt

• 1 samarreta tèrmica màniga curta

• 1 samarreta tèrmica màniga llarga

• 1 "manguitos"

• 1 mallot màniga curta

• 1 mallot màniga llarga

• 1 impermeable paravent

• 1 pantalons pluja

• 1 guants llargs entretemps

• 1 samarreta màniga curta

• Roba interior

• 1 pantaló xandall

• 3 parells de mitjons

El sac de dormir, també m'ho vaig pensar si amb un "sac llençol" de 110 gr. podria ser suficient, o millor un sac senzill (700 gr.). Recordo que al camí Francès a molts albergs no tenien mantes pel coronavirus i ara no ho tenia clar. Acabat el viatge he vist que a 6 de 15, no hi ha, i caldria dormir ben abrigat amb la roba. Pot ser compensa el pes extra per dormir amb comoditat cada dia.

Vaig veure uns suports per les barres de la forquilla, i amb una mica d'ingeni els he fabricat amb uns pots de detergent, retallant i fent uns forats per subjectar amb brides. Les barres de la forquilla les he folrat amb uns trossos de càmera i cinta aïllant per no danyar-les. A la base del recipient he fet més forats per si plou que dreni l'aigua. Han aguantat tot el viatge, l'únic que tenen tendència a moure's lateralment, pel que tal com he pintat, caldria col·locar una tira de goma (d'una càmera) entre les brides i el recipient.

Com es veu a les imatges cal subjectar la càrrega amb unes cintes.

La bicicleta sempre ha dormit dintre dels albergs i lligada amb una cadena per si de cas.

La distància fins a Santiago de Compostel·la és una mica més de mil quilòmetres, i 120 de Santiago a Muxía i Fisterra, amb uns 15.000 metres de desnivell, que he pogut fer en 16 etapes.

LA CREDENCIAL

La Credencial és una cartilla que acredita la condició de pelegrí i que cal anar segellant un parell de vegades cada jornada, sigui a un alberg, restaurant, o qualsevol altre establiment.

Es pot portar del lloc de residència, o comprar-la a Sevilla a varis llocs com la Llibreria Diocesana, o al Hostel Triana.

Independentment de si al final voldrem la Compostel·la, la finalitat pràctica és poder accedir als albergs on la demanen.

Per continuar cap a Muxía o Fisterre, si queda espai, es pot utilitzar la mateixa Credencial. A l'Oficina del Pelegrí de Santiago proporcionen informació i altra Credencial (cartilla) on posar els segells d'aquest camí. Al finalitzar al dos llocs es pot demanar un Diploma acreditatiu, que serà un record del viatge.

MUXÍA - FISTERRA

Com a final de viatge, es pot continuar fins a Muxía o Fisterra, o anar primer a un lloc i després a l'altra. Pel que he llegit, qualsevol de les dues opcions és prou interessant. En el meu cas he triat primer Muxía i després Fisterra i m'ha agradat. Altra raó per acabar a Fisterra és que hi ha més serveis d'autobús cap a Santiago.

A l'autocar he coincidit amb dos companys que també faran la Via de la Plata en bicicleta, i a més d'ajudar-nos, hem tingut tema de conversa. Arribem a Sevilla a les 8,30 del matí, havent dormint poc, i ens plantegem una ruta curta pel primer dia.

A Sevilla he dedicat unes hores a fer turisme, esmorzar i adquirir la credencial.

Carlos i Roman, els companys de l'autocar, porten un carret amb l'equipatge, que probablement els ralentitzarà i tal com havíem previst, els he trobat abans d'arribar a Guillena, on hem dinat. Fins aquí el camí és planer, travessant camps de conreu. El que segueix ja és una pujada suau però constant fins arribar a Castilblanco de los Arroyos.

Es passa per les runes de l'antiga ciutat romana de Itàlica, que no he pogut veure per no deixar la bicicleta carregada i exposada a algun robatori.

Pel que he vist, el carro que porten els companys pesa bastant i a les pujades amb el terra malament, els costa avançar.

En arribar a l'alberg, l'hospitaler ens explica on està tot, i comença la dinàmica de cada dia: Posar a punt la bicicleta, la dutxa i rentar la roba. Després fer una volta pel poble, anar a sopar i escriure unes línies sobre la jornada per fer aquesta crònica.

Posem el despertador a les set, però és habitual que els caminants matinin més, i a les sis ja es comença a sentir soroll. Cal recollir tot i preparar l'equipatge a la bicicleta. Sortim sobre les 7,45 per anar a prendre alguna cosa i comencem a pedalar sobre les 8 passades. Més o menys serà l'horari de cada dia.

Fins Almaden hi ha 28 quilòmetres que no es passa per cap poble.  De fet, a l'alberg hem vist com els senderistes faran en taxi els primers 17 quilòmetres que van per una carretera secundària. Després es pot continuar per la mateixa carretera fins a Almaden de la Plata, o desviar-nos pel Parc Natural Sierra Norte, com hem fet nosaltres. És més maco pel Parc Natural, però hi ha una pujada impossible de fer en bici. El Calvari li diuen, amb uns 500 metres caminant.  Sabent-lo es pot triar.

Aquesta pujada ens ha costat molt, especialment al company que porta el carret. Els penalitza molt als llocs complicats, i segurament hauran d'adaptar alguns recorreguts per fer-los més ciclables. Ja ho vam parlar la nit anterior i encara que hem rodat molt a gust tots tres, a Almaden ens acomiadem i vaig tirant al meu ritme.

Els propers quilòmetres hi alguns corriols i pista, amb una pujada forta semblant a la del Calvari. Passo pel poble El Real de la Jara i aprofito per omplir el bidó. Segueixo per pista, sempre amb tendència a pujar fins a Monesterio. Pensava fer un plat de pernil, producte típic de la zona, però he arribat bastant acalorat per la pujada i el que em ve de gust és una clara ben fresca.

He trucat a l'alberg de pelegrins de Zafra (Vincent Van Gogh) per reservar, i he seguit camí per pista en bon estat i amb tendència de baixada, travessant deveses immenses on sovint hi ha bestiar pastant: Ovelles, vaques i alguns porcs. Tot està molt verd i florit. Arribant a Zafra, el paisatge va canviant a camps de cereal i vinyes.

L'alberg no és molt gran però està bé. La pega, que només hi ha un lavabo, i cal fer cua per entrar. Antonio, l'hospitaler, és molt amable i familiar, creant bon ambient a l'alberg. Era el seu aniversari i ens ha convidat a prendre alguna cosa. Després, un grup de pelegrins hem anat un a sopar i ha estat entretingut.

Al costat de l'alberg trobem el restaurant Rogelio, on vam sopar la nit anterior i al matí obren d'hora per esmorzar.

La d'avui és una etapa ràpida, amb poc desnivell, amb la intenció d'arribar d'hora, en part per no quedar-me sense lloc a l'alberg municipal, que concretament a Mèrida, els altres allotjaments tripliquen el preu. Quan he arribat quedaven moltes places, i no s'ha omplert. 

Sortint de Villafranca de los Barros m'he trobat un grup amb bicis elèctriques. Aprofitant que la ruta és plana i tirant a baixada, hem rodat una bona estona junts.

A destacar una gran recta amb una pista molt ampla que fins i tot en bici es fa avorrit.

Al no trobar cap lloc que facin menú a la nit, he comprat quatre coses per sopar a l'alberg. Per aquelles casualitats, he sopat amb un pelegrí que resulta que som veïns.

El paisatge és una combinació d'oliveres i sobre tot vinyes.

Arribant d'hora, he pogut passejar pels carrers de la ciutat, veient alguns monuments, així com fer una visita al teatre i amfiteatre romans.

Sortint de Mèrida he passat per l'aqüeducte Los Milagros, que no havia vist, i més endavant la Presa Romana de Proserpina, altra gran obra d'enginyeria de la època.

Etapa sense complicacions, tret que ha fet molta calor i he tingut problemes intestinals. He anat passant per alguns pobles on encara queda algun vestigi romà. Segueixo la pista del Cordel de Mèrida, travessant deveses amb bestiar. Veig que tenia la idea preconcebuda que Extremadura seria un sequeral, i en aquesta època de l'any està tot molt verd.

Passat Aldea del Cano (uns vint quilòmetres abans de Càceres) feia molta calor, amb paisatges menys atractius. Afegint que no em trobava bé, se m'ha fet llarg.

Al centre del dia acostumo a fer algun descans. A un d'ells he vist que el portaequipatges sembla que anava cedint. Potser era una impressió meva, però per si de cas, he ficat un reforç amb uns filferros que han aguantat tot el viatge.

Havia reservat a l'alberg Les Veletes, gran i ben situat, amb prou lavabos (el que més necessito avui) i bons espais per les bicicletes, rentar la roba, etc.

Tot i que he arribat molt cansat, sense poder fer els àpats en condicions, he sortit a fer una volta pel casc antic, i m'ha agradat molt. És un altre lloc que val la pena fer nit per poder visitar tranquil·lament.

A l'alberg he coincidit amb dos companys que fan la ruta en bicicleta. Vicente, de fet, la fa caminant i per problemes d'esquena, porta la càrrega a la bicicleta, i quan és pla o baixada aprofita. L'altre, Jesús, que és molt veterà, i tot i portar btt, quan no hi ha bon camí prefereix agafar carretera. Cadascun fem la ruta a la nostra manera, pel que al dia següent ens acomiadem i fem la nostra.

Segons em comenta Jesús, el problemes intestinals poden venir de la brutícia del bidó, que amb l'escalfor fa que proliferin els bacteris. Seguint el seu consell desinfecto amb llegiu.

Abans de sortir, prenc un plàtan i un parell de iogurts que vaig comprar el dia anterior, i segueixo fins a Casar de Càceres on prenc alguna cosa més. Porto uns medicaments que pel que veig, fan poca cosa.

Fins a Cañaveral hi ha uns 30 quilòmetres sense passar per cap poble, i exceptuant l'embassament d'Alcàntara, els paisatges no tenen gaire interès. Ja arribant fa molta calor i aprofito per fer un beure i descansar a l'ombra.

La nit anterior em vaig adonar que a Mèrida m'havia deixat el carregador del mòbil. A primera hora a Càceres estava tot tancant. A veure on comprava un carregador en cap de setmana i pobles petits...? Doncs a una gasolinera de Cañaveral.

Les gasolineres són un recurs a tenir en compte. Hi ha begudes, menjar, i moltes coses que podem necessitar. Obren durant tot el dia, inclús festius.

Segueix una pujada on ja trobem un bosc de pins i alzines i sembla que ja refresca una mica. Més endavant ja veig un rètol cap a Grimaldo, que cal desviar-se un quilòmetre del camí (de pujada).

La intenció era arribar a Carcaboso, que és com millor quadra per arribar a Salamanca en dos dies, però al no trobar-me bé veig que no arribaré. Podia haver seguit fins a Galisteo, però no quedava lloc a l'alberg. A Grimaldo no fan reserves, però m'han dit que hi ha lloc. L'alberg és petit i molt senzill. Al ser de donatiu, cal estar agraït.

Grimaldo és un poble petit. Vaig fer una mica de migdiada i després una volta, encara que tampoc hi ha molta cosa a veure.

Més tard, va arribar Vicente que vam coincidir a Càceres, i vam acabar de passar la tarda junts xerrant sobre cóm ens anava el camí, que segons m'explica, el va agafar una tempesta i ho va passar malament. Per sopar, al bar del costat fan plats combinats.

Avui ha estat un dia maco pels corriols que discorren per les deveses. També obrir i tancar moltes portes.

Arribant a Galisteo i fins després de Carcaboso, deixa de ser terreny de muntanya per trobar camps.

A Grimaldo, a primer hora no obren el bar. He menjat del que portava, però cal fer 20 quilòmetres sense passar per cap poble fins arribar a Galisteo per prendre un cafè i unes torrades. Crida l'atenció la gran muralla que envolta la part original del poble. Per dintre no he trobat res especial.

Fins a Carcaboso he anat per una carretera secundària sense trànsit. Sembla que hi ha dos itineraris que deuen ser semblants.

Es passa per l'Arc Romà de Càparra, un símbol de la Via de la Plata. Vaig trobar uns caminants que els venien a buscar en cotxe des d'un hotel proper, i és que després de Carcaboso, en 38 quilòmetres el camí no passa per cap poble, i cal desviar-se si es necessita algun servei.

La tarda s'ha anat ennuvolant, i acaba plovent quan ja estava sopant. Cap al Port de Bèjar em van comentar que havia estat una bona pedregada.

Vaig a dormir a Aldeanueva del Camino, a La Casa de mi Abuela, un alberg modern.

Al poble hi ha un restaurant (que tanquen dilluns), i el casal, que fan bons entrepans.

A l'alberg han deixat un pack amb el desdejuni, una mica de tot, que per 2€ està bé. Al poble següent ja faré un cafè com cal.

El camí fins a Baños de Montemayor va por la N630, que tampoc hi ha gaire trànsit. Després he sabut que hi ha una via verda que fa aquest tram evitant la carretera, i que podria ser més apropiada per la bicicleta. Caldria preguntar.

Sortint de Montemayor hi ha una calçada romana amb un pendent considerable que amb la btt he pogut pujar bé. Li feia voltes a alguns esglaons que hi ha de tant en tant,  poc pràctics pel trànsit de carruatges en aquella època, i segons m'han dit és que ha estat restaurada i l'han deixat així.

El temps ha refrescat, i he tingut vent de cara. També hi ha més alçada, i es nota pel tipus de vegetació.

A la Calzada de Béjar, he fet un descans per fer el cafè de mig matí. Anem seguint per bones pistes fins a Fuenteroble de Salvatierra, on he dinat.

Recordava que L'Antonio, l'hospitaler de Zafra, em va donar records pel Pare Blas, que porta l'alberg d'aquest poble,  i he aprofitat per saludar-lo. Igual que Antonio, són persones carismàtiques amb molta tradició com a hospitalers a la Via de la Plata.

Al restaurant he trobat un altre ciclista, i ja hem seguit junts, que s'agraeix una mica de companyia.

Més endavant al track es veu una pujada important, el Pic de Dueñas, que per un corriol i fent algun descans, es puja perfectament amb la btt. Des de dalt podem contemplar unes bones vistes del Campo Charro de Salamanca.  Hi ha l'opció cicloturista, que fent una volta evita aquesta muntanya.

Queda una baixada també per corriol i una carretera terciària que quasi ens porta a San Pedro de Rozados, on m'he acomiadat del company que tenia l'alberg uns pobles més endavant i que al dia següent a primera hora acabava el viatge a Salamanca.

L'alberg és senzill, però suficient.

És un poble petit amb poc que veure. Hi ha una botiga d'alimentació i un restaurant per sopar, que també obre al matí per l'esmorzar.

A destacar que fa molt  fred. Al restaurant està funcionant l'estufa de pèl·lets i s'agraeix. Segons m'han dit hi ha sis graus.  Per sopar no hi ha molta varietat però està bé. Tenen el costum de seure a una taula gran tots el pelegrins, i ha estat entretingut.

El dia ha despertat mig emboirat i molt fred (sis graus). Pensava que havia portar molta roba, però anava amb tèrmica de màniga curta, altra de llarga, maillot de màniga llarga i el paravent i he anat així uns 25 quilòmetres fins a Salamanca que s'ha començat a obrir el dia.

A Salamanca he vist un ciclista, i pensant que era el noi del dia anterior he anat a saludar-lo i quina sorpresa, que era Jesús que ens vam conèixer a Càceres. Hem estat xerrant i fent unes fotos i després hem seguit cadascun pel nostre compte.

He fet una volta pels carrers de Salamanca. Una pena no haver passat la nit aquí i visitar la ciutat amb més tranquil·litat.

Avui toca un recorregut de més de 90 quilòmetres, per bones pistes, alguna sortida a la N630, i poc desnivell.

El dia ha quedat assolellat, amb paisatges de camps de cereal amb uns núvols "decoratius", que queden molt bé a les fotos.

A El Cubo de la Tierra del Vino, he parat a menjar un entrepà i he conegut a José, un noi que ve de Madrid en bici. Ha sortit abans, i més tard ens hem trobat, acabant la ruta fins a Zamora junts. És un noi molt trempat, amb facilitat per relacionar-se amb tothom, però amb poca experiència amb la bicicleta. Porta tot el pes a una gran motxilla a l'esquena i després em vaig adonar que no portava casc.

A l'alberg municipal de pelegrins, ens han rebut molt bé. José, l'hospitaler, ens ha explicat el que necessitàvem, i després de la dutxa, engreixar la bicicleta, rentar la roba i fer el llit, he sortit a fer una volta i moltes fotos.

Per sopar, a la Plaça Major hi ha uns quants restaurants amb varies opcions.

L'alberg prepara esmorzar pels pelegrins, així que ja hem sortit llestos per pedalar, si no hagués estat perquè no trobava els taps de les oïdes. Sempre els deixo al llit preparats per si els necessito, i al matí no estaven. He pensat que s'han anat amb els llençols, que casualment els han posat a rentar de seguida. Cal destacar l'atenció dels hospitalers, que a més, són voluntaris. Els ho he comentat, i amb molta paciència hem esperat que acabi la rentadora, i com que no han aparegut, m'han ajudat a buscar-los al costat del llit fins que els hem trobat.

Al final he estat l'últim a sortir. Avui toca altra etapa llarga de més de 90 quilòmetres, però molt plana. 

Quan portava uns quilòmetres he trobat a José, que va ràpid, però a les pujades li costa, i les fa caminant. També un italià que estava a l'alberg.

Hem anat rodant junts uns quants quilòmetres fins a Granja de Moreruela. Tenia interès per acabar la ruta a Santa Marta de Tera, i veient que portàvem ritmes diferents, m'he acomiadat d'en José i he continuat la ruta.

A La Granja de Moreruela es pot seguir cap a Astorga, o cap a Ourense per fer el Camí Sanabrés, que és per on anirem nosaltres.  He sortit seguint les fletxes, sense saber que desviant-se un quilòmetre es pot visitar el Monestir de Santa Maria de Moreruela. Crec que val la pena, i he corregit el track.

Al mig dia torna a fer calor, i cal anar carregant aigua i fer algun descans als pobles pels que passo, un d'ells Tàbara.

He arribat a l'alberg a mitja tarda, i una mica més tard ha arribat Àngel, un altre ciclista que fa la mateixa ruta.  Al cap d'unes hores ha arribat José, que li ha posat molta voluntat.

Al poble, a més de l'església hi ha poca cosa a veure, així que hem anat al bar fins l'hora de sopar, que ha estat un plat combinat, senzill però bé.

Avui tenim una etapa curta amb poques pujades.

Hem sortit junts Àngel, José i jo, però sense compromís formal de fer tot el recorregut en grup. El primer era buscar un bar on esmorzar.

Són pobles petits i fins ben entrat el matí no hi ha res obert. Quan hem passat per Calzadilla de Tera, he entrat a fer una ullada, mentre José ha preferit anar seguint. He preguntat  a un home que estava pel carrer, si havia algun bar per prendre un cafè, i m'ha confirmat que fins al migdia no obren, i que fins passar un parell de pobles no trobaria res obert. L'home, molt amable, m'ha convidat a casa seva. Hem passat una estona agradable xerrant una mica de tot. Els he agraït l'hospitalitat i he seguit el camí.

Uns quilòmetres més endavant, a Rionegro del Puente, ens hem reagrupat i hem rodat més o menys junts. Mombuey és un poble gran, i hem parat al super per comprar fruita, xocolata i alguna cosa per anar picant.

Tenia pensat quedar-me a Puebla, per visitar el poble, mentre que l'Àngel m'havia dit que volia arribar a Requejo, uns deu quilòmetres més endavant.

Més endavant, ja al migdia, arribem a Asturianos. He vist un bar i he anat a prendre un coca-cola, i posar-me una mica més de crema solar. He trucat a l'Alberg Casa Luz, per reservar i m'han confirmat tenen lloc. Els companys com m'havien comentat, han seguit cap a Requejo.

L'alberg, està bé, a l'entrada del poble, amb diferents serveis al costat: Supermercats, restaurants, farmàcia, etc. Hi ha un pati amb taules, des d'on es veu el casc antic del poble, a dalt de la muntanya, amb un castell que es pot visitar.

A l'alberg he coincidit amb tres ciclistes de Màlaga, que s'ho han muntat bé. Porten un cotxe amb tot l'equipatge i cada dia condueix un d'ells. Així poden fer la ruta sense pes.

Quan he estat llest, he sortit cap el poble, que és una bona excursió. Com m'havien dit, és molt maco. M'he trobat a Jesús, que també està fent una mica de visita turística. Hem anat a visitar el castell per dintre i passejar pels carrers de Puebla fins a l'hora de sopar.

A l'alberg es pot utilitzar la cuina. Els andalusos m'han ofert un plat de pasta que els ha quedat, i amb alguna cosa que he comprat al super, he solucionat el sopar. Ha anat bé, ja que els restaurants són una mica més cars que la mitja.

Fins ara, cada etapa es pot fer perfectament seguint les fletxes grogues, però aquesta etapa requereix fer alguns canvis per fer-la ciclable que ja estan reflectits al track. He apuntat dues alternatives, depenent de les preferències.

Avui he sortit una mica més tard, buscant el gps que no el trobava. És important desar cada cosa al seu lloc per no passar-se mitja hora buscant.

Sense dificultat he arribat a Requejo on he parat a fer un cafè i preguntar e l'home del bar l'estat del camí per la bicicleta. M'ha dit que havia plogut i que el camí està malament, amb fang i que millor anés per la carretera. M'ho he pensat, doncs els vilatans de vegades no entenen que volem anar per camins i a la primera de canvi t'envien per la carretera, i desatenent el seu consell he anat pel camí seguint les fletxes.

Primera alternativa: Pel km 12. Just passar el cementiri venen dos quilòmetres amb pedres, aigua i fang. Cal dir que tret d'algun lloc ocasional, l'he fet pedalant, però dependrà de les condicions, si ha plogut i del perfil del ciclista. Després puja per una carretera abandonada, més semblant a una pista. L'alternativa més fàcil consisteix a pujar a la dreta després del cementiri, cap a la carretera N525 i després del km 98 (uns quatre km) està indicada la reincorporació al camí.

Baixant el Port de Padornelo, seguir sempre el track. Si sortim seguint alguna fletxa trobarem un camí inundat que no és ciclable. Una mica més avall del poble de Padornelo hi ha una estació de servei i un restaurant. Aquí i a Lubian crec que són els únics llocs que trobarem per menjar.

Arribant al Santuari de la Tuiza, seguir el track, que va per la carretera ZA-106, sense trànsit. Si seguíssim les fletxes tocaria empènyer quasi tota la pujada per mal camí.

Segona alternativa: He anat pel camí (seguint les fletxes) i no està malament, però trobarem alguns empedrats o pujades tècniques, que potser caldrà caminar 50 - 100 metres. Per qui s'ho vulgui estalviar cal desviar-se cap a la dreta fins arribar a la N525 i més endavant retrobar el track.

En A Gudiña ens espera un alberg de primera: La casa de la Viúva.

Per sopar, un menú variat al Restaurant Suizo, on he trobat a l'italià que vaig conèixer a Zamora. Malgrat les dificultats de l'idioma s'agraeix sopar amb algú. Ell va molt per carretera i segons diu, no porta cap planificació. 

Com a dada interessant, he trobat una botiga d'alimentació que tenia obert en diumenge.

Al costat de l'alberg el camí presenta dues opcions: Per Laza i per Verín. Sembla que l'opció de Laza és la més habitual.

He anat a fer el cafè al mateix restaurant del sopar, que està a la part baixa del poble. Després seguint una carretera secundària torno a enllaçar amb el track.

La primera part de la ruta va per una pista que s'ajunta de tant en tant amb una carretera sense trànsit, i va passant per petits pobles i aldees, amb bones panoràmiques de les muntanyes del voltant.

Continua una llarga baixada fins a Laza, un poble més gran, amb tots els serveis. Una mica més endavant, a Soutelo Verde, haurem de decidir si tal com es veu a la gràfica, afrontem aquesta pujada amb un pendent considerable, o fem el recorregut mes suau, per carretera.

La pujada, amb bona forma física i sense molt equipatge, la podrem fer pedalant. Atenció, que hi ha una fletxa groga que ens envia per un corriol, amb més pendent i que no el pujarem. Tal com marca el track, cal anar per la pista del costat, que arriba al mateix lloc i permet pujar pedalant.

Dalt arribem a Albergueria, un petit poble on trobem El Rincón do Peregrino, un bar/alberg ideal per menjar alguna cosa i prendre alguna beguda fresca. És un lloc amb encant, d'acollida, ple de petxines de vieira amb inscripcions dels que han passat per aquí.

Després alterna corriols, pista i finalment bastant carretera fins arribar a Ourense. Destacar que fa molta calor: 31 graus

Pel camí un altre ciclista m'ha fet un crit, i quina sorpresa, que era l'Ángel, que m'ha vist passar. Hem seguit junts fins a Ourense per fer nit a l'Alberg de pelegrins de la Xunta.

L'alberg està ubicat a un edifici cèntric que han rehabilitat. Està molt bé, amb l'única pega que només hi ha un bany /dutxa per pis.

A la tarda hem anat a fer una visita turística pel casc antic i a sopar el "pulpo a feira" i algun plat típic més, ben regat amb el vi de la terra.

Sobre les vuit hem deixat l'alberg i per esmorzar, un bar al costat del mercat, que obre d'hora i que ens han atès molt bé.

Sortint d'Ourense, es guanya alçada ràpidament per un camí empedrat amb fort pendent. He trobat als andalusos, que hem celebrant haver passat el km 100 per arribar a Santiago, i hem rodat una estona junts.

He seguit amb l'Àngel fins a Cea, on es pot seguir pel camí tradicional o prendre la variant d'Oseira per visitar el seu Monestir, que venen a ser uns sis quilòmetres més. Com explicava al principi, cadascun porta una planificació i a ell li quadrava més seguir endavant per arribar més aprop de Santiago, pel que ens hem acomiadat desitjant-nos Bon Camí.

A Cea, m'ha cridat l'atenció la torre a la plaça amb un rellotge de quatre esferes, i unes fonts a la base. No havia vist enlloc una torre així. Preguntant, m'han dit que la torre te la seva història, que fent un resum molt ràpid: Pel 1896 és construeix a la Casa del Concello una torre per albergar un rellotge. Per discrepàncies polítiques o de famílies, algú decideix aixecar un pis casa seva per tal que els contraris no poguessin veure el rellotge. Anys més tard quan la política canvia i els altres arriben a l'ajuntament,  decideixen construir una torre a la plaça amb un rellotge de quatre esferes per poder-lo veure des de casa seva. La història complerta: Torre del rellotge de Cea.

Quan he arribat al Monestir d'Oseira, s'havia passat l'hora de la visita guiada, i agraeixo que m'hagin deixar passar a fer una ullada ràpida pel meu compte.

Sortint d'Oseira el camí no és ciclable i seguint les indicacions d'un vilatà, he anat per una pista asfaltada que va a parar al mateix lloc. Tret d'això, no he trobat cap problema, si de cas, en alguna corredoira, amb el terra molt pedregós, pedres groses, que amb la bici de doble suspensió es fan prou bé.

Al migdia feia molta calor. Uns 32 graus.

L'alberg d'A Laxe, es bastant nou. Aprofitant un edifici de pedra, s'ha ampliat amb originalitat i disseny actual. Fins i tot una mica laberíntic...

A Laxe és un petit llogarret de Bendoiro, al Concello de Lalín i pràcticament l'únic servei que hi ha a més de l'alberg és un restaurant, caminant 200 metres cap a la carretera. No hi ha gaire varietat per sopar, però gràcies que hi hagi algun lloc.

He conegut un noi que és un crac. Ve de Sevilla caminant per arribar a Santiago en 24 etapes. Avui ha fet 55 km i demà farà els 50 km que queden.

Els caminants han matinat molt. A les 5,30 ja havien sortit. A l'únic restaurant que hi ha em van assegurar que obrien a les vuit, i allí estava per esmorzar. He trobat la dona atabalada per una suposada trucada de la companyia elèctrica demanin-li un pagament. Quan s'ha aclarit l'embolic, que en realitat era una estafa telefònica, m'ha preparat l'esmorzar.

Avui queda una etapa curta d'uns 50 km per arribar tranquil·lament a Santiago, amb un puja-baixa constant. Seguint sempre les fletxes, el camí va serpentejant per pistes i camins per evitar la Nacional. Hi ha algun lloc que caldrà caminar 50 - 100 metres i altres que només serien apropiats per una btt.

A deu quilòmetres trobo Silleda, una població gran, amb molta oferta d'albergs, supermercats i restaurants.

Una bona baixada i arribo a Ponte Ulla, el lloc ideal per fer un descans.

Més endavant, pel quilòmetre 40, m'he trobat al noi amb qui he estat a l'alberg i que vol arribar avui caminant a Santiago. Segur que l'aconsegueix, són les 13,00 i només li queden deu quilòmetres.

A l'entrada de Santiago he trobat pocs pelegrins. Em va agradar més l'ambient del Monte do Gozo que vam trobar l'altra vegada.

Finalment, arribada a la Plaça de l'Obradoiro, un moment màgic, havent aconseguit el repte, després de dies d'esforç, gaudint del viatge, però també superant dificultats.

Per l'experiència de l'altra vegada, estava convençut que per obtenir la Compostel·la, hauria de venir demà a primera hora per fer cua i a les nou quan obren ser dels primers, per tal de continuar el viatge cap a Muxía i Fisterra. Era la raó principal que volia fer nit a Santiago, i que no calia arribar molt d'hora. Tot i així, m'he acostat a l'Oficina d'atenció al Pelegrí, i quina sorpresa, que hi havia poca gent, i sense cues, en deu minuts tenia la Compostel·la, el que es diu "llegar i besar el Santo". Demà podré sortir tranquil·lament sense estar pendent d'aquest tema.

He reservat a l'alberg Santo Santiago, el mateix del viatge anterior. A la tarda després de la dutxa, i fer la migdiada, tocava visitar la Catedral i fer una volta pel casc antic. Per sopar al restaurant de l'hotel San Lázaro, al costat de l'alberg. No és cèntric però si el que vols és un menú i t'agrada el que hi ha, no te res a envejar a alguns del centre amb més renom.

El restaurant del cotat de l'alberg obre a les 7,30 així que ideal per esmorzar.

Tant desitjar que baixessin les temperatures, avui el dia està emboirat. Porto el track d'un company del club, que va seguint les fletxes grogues. En general, el camí està molt ben indicat, però va bé portar track.

Com es veu a la gràfica, tot el dia és un puja-baixa, per pistes, algun corriol i trams asfaltats. El recorregut és variable, al principi va travessant boscos i després per pobles petits i camps de conreu, el que es diu la Galícia rural. Hi ha una pujada amb molt de pendent, impossible fer-la pedalant, i que no te molt sentit fer-la caminant. Posteriorment he vist que es pot evitar fàcilment, i he canviat el track.

Després de 22 km s'arriba a Negreira,  el lloc apropiat per fer una parada. Sortint, veig que el track s'hi fica pel Camí dels tres Pazos, que és una petita variant molt interessant. Això sí, després del tram fluvial hi ha un corriol que costa pujar pedalant.

A la part de Galícia ja veig molts més pelegrins i albergs.

La intenció és anar a Muxía i Fisterra. El més normal és fer-lo en dues etapes, i perquè quedin equilibrades, he triat Dumbría com a punt intermedi. L'alberg, com els altres de la Xunta, està molt bé, i són econòmics. Abans de sopar he anat a fer una volta pel poble i després al bar-restaurant Truanés. El menú es bàsic i econòmic, però no et quedes amb gana. El propietari, molt atent, i preguntant varies vegades si volia menjar més. Haurà vist que tinc bon saque!

El dia ha començat ennuvolat. El bar Truanés obre a les 7, així que he anat a esmorzar i he sortit cap a Muxía. L'etapa és curta, i com es veu a la gràfica, seguirem amb baixades i pujades, algunes d'elles exigents.

En arribar a Muxía, unes fotos, prendre un cafè, i anar a la biblioteca a recollir la Muxiana. Després, com marca la tradició he anat al Santuari de la Verge de A Barca. La llegenda explica que la Verge va arribar a aquest indret en una barca de pedra i se li va aparèixer a l'Apòstol Santiago. Es poden veure unes pedres que amb imaginació representen parts de la barca.

El lloc és maco, si no hagués estat per un dia ennuvolat i ventós. M'he trobat un grup de catalans de Puigcerdà que han fet la ruta en bici fins a Santiago i avui estan fent turisme. Hem estat fent unes fotos i xerrant sobre el viatge.

Sortint de Muxía he passat per un super on comprar uns plàtans, i alguna cosa més. De seguida ve una pujada forta que afortunadament és per asfalt i es pot fer pedalant.

Em van dir que a Lires, que queda a mig camí, calia segellar per fer creïble que has fet la ruta, i així ho he fet a un bar del poble.

El camí va per l'interior, tot i que en algun moment es pot veure la costa. Hi ha una alternativa per anar a la Platja do Rostro, que al no tenir presa he baixat i m'he estat una estona contemplant les onades.

He seguit cap a Fisterra per allotjar-me a l'alberg de la Xunta. La sorpresa, que obren a les tres, però els caminants tenen preferència, i els ciclistes no podem registrar-nos fins a les cinc, si es que queda lloc.

Mentrestant he anat al far. Són uns tres quilòmetres de pujada suau. Ha sortit el sol i el dia ha quedat molt maco. Un músic que cantava amenitzava el moment mentre feia unes fotos i em relaxava contemplant el paisatge.

Quan m'ha semblat he tornat a l'alberg, i encara quedava lloc. No és tan nou ni ample com els altres que he estat, però no tinc queixa. La bicicleta queda a un lloc de fàcil accés, i la mateix hospitalera m'ha recomanat que la deixés lligada.

És tradició pujar al far per veure la posta de sol, però això és a quarts de deu, i tal com ha canviat el temps a la tarda, ennuvolant-se i amb vent, no tenia molt sentit fer l'excursió. Així que he anat a sopar a un dels restaurants del port, que són els únics que estan oberts, i celebrar que tot ha anat bé.

LA TORNADA

La tornada la faré en un autocar fins a Santiago i després altre cap a Barcelona, que ja tinc el bitllet.

La parada està al costat de l'alberg, i la tarda anterior vaig  comprar les bosses de plàstic i el precinte per embolicar la bici. 

 Els autocars de Fisterra a Santiago, porten com a molt de tres o quatre bicicletes. Com que no es pot treure el bitllet amb antelació, cal estar d'hora a la parada del bus. Si vinguessin mes bicicletes, els últims es queden a terra.

He estat dels primers, i he embolicat la bicicleta tranquil·lament. En principi tothom diu que hi ha lloc de sobra, però cada vegada venia més gent, fins al punt que quan ha arribat l'autobús tot eren corredisses per deixar l'equipatge i ficar-se a la cua. Quatre o cinc que han vingut justos de temps s'han hagut d'esperar proper bus.

Tret de l'avorriment esperant autobusos i la pallissa de viatge, tot ha anat com ho tenia previst.