Camí de Sant Jaume - btt

El Camino de Santiago / Le chemin de Saint Jacques / Route of St. James / Jakibswege

SETEMBRE 2.021

Una mica improvisat, la segona quinzena de setembre hem fet el Camí de Sant Jaume. Com en altres ocasions, intentaré explicar cóm ha anat, amb notes que puguin ajudar a qui vulgui fer aquest viatge.

El llocs tradicionals per començar són Saint-Jean-Pied-de-Port o Orreaga/Roncesvalles, on hem començat nosaltres.

Per anar a Pamplona, el més pràctic és anar en bus. Atenció al tren, que a la majoria no deixen portar bicicletes. Per arribar a Roncesvalles, tenim Autocares Artieda, que no funciona els diumenges, i Alsa, que incomprensiblement va directament a Saint-Jean, i després el mateix autocar fa la volta i llavors sí que fa parada, pagant altre bitllet de tornada. Cal tenir en compte que hi ha un límit de bicicletes per bus (3 o 4). També és habitual compartir algun taxi.

En el meu cas, he agafat el bus des de Barcelona per estar a Pamplona sobre les 14:20. Podria haver agafat el bus de Alsa que surt cap a Saint-Jean-Pied-de-Port, però com que no fa parada a Roncesvalles he descartat aquesta opció.

A l'estació he trobat un noi que rondinava pels problemes amb aquest bus i hem sortit junts en bici. Quan m'ha dit que volia fer el camí en sis dies, ja m'ha espantat, i així ha estat, que m'ha portat a foc, i no és un passeig precisament, 47 quilòmetres i 900 de desnivell, que majoritàriament hem fet per carretera.

En arribar, trobem l'església de Santiago i la gran Colegiata, Hi ha molt ambient de pelegrins amb il·lusió per començar el Camí. Sens dubte és un lloc especial.

L'alberg de pelegrins de Roncesvalles està molt bé, a un preu contingut i les bicicletes ben guardades.

Al dia següent esperava als companys, Agus i Miguel, que han viatjat de nit per estar a primera hora a Roncesvalles. El plan de ruta acordat era en la modalitat "sense preses" en dotze dies aproximadament, i dormir en albergs. Pel meu compte he anat preparant etapes i allotjaments econòmics, amb bones referències i possibilitat de deixar els nostres cavalls a dintre. Després hem anat modificant el pla sobre la marxa.

Els albergs han sortit a una mitja de 9€, i en general estan bé. Pel covid no poden omplir i tenen menys llits disponibles. Proporcionen uns llençols i coixineres d'un sol ús, i a la majoria no donen mantes, pel que ara, a finals de setembre que fa una mica de fred, no és suficient amb un sac llençol. És convenient portar taps per les oïdes, sigui pels roncadors o pels sorolls de fora. Sovint hi ha màquina de cafè i algun microones per escalfar menjar, però com que nosaltres no portem res, preferim anar a algun bar i demanar el desdejuni complert, que acostuma a ser: Suc de taronja natural (que aquí ho fan a tot arreu), les torrades i el cafè amb llet.

Al llarg del Camí hi ha multitud d'albergs i hostals, i seria difícil quedar-se sense lloc. Per tal de poder triar, cal reservar, millor el dia abans, i si és cap de setmana, amb més antelació. Els senderistes matinen molt i sobre les sis ja hi ha algú que es prepara per sortir.

La rutina de cada dia és matinar, preparar i carregar l'equipatge a les bicicletes, buscar algun bar per prendre el cafè i menjar alguna cosa, i ja de dia, sobre les 8 començar a pedalar. Fem una parada a mig matí per prendre un cafè i altra per dinar algun pinxo o entrepà. Arribem sobre les 6 de la tarda, temps per treure l'equipatge, dutxa, rentar roba i sortir a fer una volta fins l'hora de sopar, que no es pot allargar molt, ja que com la Ventafocs, tenim hora de tornada. A les 10 o 10,30 tanquen la porta i ja no es pot entrar.

Preguntant als encarregats dels albergs, poden aconsellar algun restaurant per sopar, que normalment tenen menús al voltant de 12€ que estan bé.

Les bicicletes sempre han estat a dintre dels albergs, així i tot, hem portat cadenats per lligar-les. Potser a la majoria de llocs no feia falta.

A l'hora de triar l'itinerari, sempre es diu que no cal portar track, i és així, amb les fletxes grogues no hi ha pèrdua. El que ens hem trobat, que hi ha moltes variants, i és convenient saber quina opció agafar.

Per preparar l'itinerari, prèviament a casa, vaig descarregat uns quants tracks a l'ordinador, i he fet una ullada a veure si coincidien, i certament tenen variacions, sigui perquè aquell dia plovia i qui l'ha gravat ha volgut estalviar uns quilòmetres de fang seguint per carretera, o no volia fer alguna pujada, o simplement que en algun lloc hi ha rètols que envien les bicicletes per un altre costat. Al títol especifico btt, degut que el recorregut que hem triat ha estat seguint les fletxes dels caminants, i quan hem trobat alguna variant, l'opció era evitar la carretera. Això ens ha portat a fer algunes pujades fortes i baixar per trialeres que amb una bici de cicloturisme serien impossibles. Tampoc no voldria espantar ningú, doncs la immensa majoria del recorregut transcorre per bons camins.

Han sortit 760 quilòmetres i 9.000 metres de desnivell aproximadament.El Camí ofereix moltes possibilitats en quant a configuració de les etapes i recorregut. A cada poble hi ha molts albergs i hostals, el que permet flexibilitzar la distància de les etapes.

A més del tipus de bicicleta, i la forma física, és important no portar gaire pes. Pel que hem vist, la gent porta unes alforges enormes i les carrega a tope, el que penalitza quan hi ha pujades fortes. És habitual, una vegada començat el Camí fer un envio cap a casa amb el que no s'ha d'utilitzar, o directament deixar algunes coses a l'alberg.

Sempre es poden triar dreceres per carretera que suavitzen les ruta, configurant el recorregut segons les preferències i possibilitats de cadascun. Per fer-ho més fàcil encara, hi ha un servei de transportistes que porten les alforges d'una població a altre. Als hostals i albergs deuen tenir informació d'aquest servei.

Hi ha molts caminants i va bé portar algun timbre per avisar i que ens deixin passar. Els habituals se senten poc. Se m'acut algun d'aquests amb piles, que sonen fort, però que no emeti un soroll massa estrident o agressiu, sinó alguna melodia. Caldria provar.

Sobre les dates, si es pot triar, desaconsellaria els mesos de més calor. La segona setmana de setembre, el temps ha estat ideal, amb la sort que no ens ha plogut cap dia. Tenint en compte que comença a fer fred, potser amb pluja hagués estat diferent.

Per tornar de Santiago l'opció més segura i econòmica de transportar la bicicleta és portar-la en autobús. Acostuma a ser difícil, ja que només deixen portar tres o quatre. Reservant amb antelació hi ha alguna possibilitat. La segona opció és enviar-la per Correus, i triar el mitjà de transport que més convingui.

Cada dia vaig escrivint quatre coses sobre la jornada:

A les sis del matí han obert el llum de l'alberg i ens han despertat amb un Cant Gregorià que m'ha semblat molt original. Hi ha temps de sobre per fer els preparatius, doncs el restaurant no obre fins a les set. Quan he sortit, Agus i Miguel ja havien arribat i tos tres hem anat a esmorzar. No cal córrer gaire ja que fins a les 7,30 no es fa de dia.

Abans de començar a pedalar, hem fet les fotos de rigor amb el rètol de Santiago de Compostela a 790 quilòmetres, que segons Miguel no son tants, i tenia raó.

Sortim amb la fresca del matí, i fins a Zubiri la ruta tira clarament a baixada per pistes i corriols molt macos. Seguint íntegrament les fletxes dels senderistes trobarem llocs tècnics, que caldrà tenir alguna experiència baixant trialeres, o desviar-se per la carretera.

Fins a Pamplona, combina baixades suaus amb alguna pujada exigent, passant entre boscos al costat del riu.

Quan ens acostem al caminants afluixem la marxa i saludem amb el tradicional "buen camino". Si el lloc és estret, amablement es fan a un costat i ens cedeixen el pas, sense tenir en compte que el manillar és ample, i cal vigilar per no acostar-nos gaire, ni anar-se al barranc com li ha passat a Miguel, que en un corriol ha tingut un ensurt.

A Pamplona/Iruña hem fet una parada per menjar una mica, un pinxo i poca cosa més, que si ens atipem després costa engegar. Hem aprofitat per reservar l'alberg i segons ens han dit, eren els últims llits, pel que a partir d'ara reservarem d'un dia pel següent.

Passant Pamplona canvia el paisatge i predominen els camps de conreu. El camí tira amunt, culminant al Alto del Perdón.

A mitja pujada, estàvem agafant mores, i ens ha cridat l'atenció una noia que pujava pedalant a bon ritme. A dalt, fotos i una mica de conversa. Conchi, la noia de la pujada, ens ha explicat que ve d'Alacant i porta tot planificat per fer el Camí fins a Santiago, en solitari.

Miguel i Agus baixaran per la carretera, mentre que Conchi i jo tirarem per la trialera, que no és res de l'altre món, però hi ha certa pendent amb còdols que cal baixar amb cura. Després de la baixada, queden uns quilòmetres de pista fins arribar a Puente la Reina, en basc Gares.

En general, ha estat un dia intens, amb un recorregut aparentment no massa llarg i amb poc desnivell, però amb pujades i baixades pròpies d'una ruta de muntanya.

A la nit hem quedat amb Conchi per fer una volta i sopar junts. Al restaurant m'ha cridat l'atenció que a una de les taules demanaven cava. No és propi de la zona, i després ens hem adonat que eren els ciclistes de Sabadell que ens hem trobat al matí.

L'alberg de los Padres Reparadores, està bé, si de cas, falta alguna dutxa que no està operativa i ha calgut fer una mica de cua. Les bicicletes han quedat a un espai exterior, tancat dintre del recinte de l'alberg. Tot i així les hem lligat amb els cadenats.

Ens hem han despertat abans de les sis. De fet hi ha gent que matina molt i mitja hora abans ja se sentia soroll de preparar motxilles. Els primers dies costa preparar l'equipatge. És convenient deixar les coses sempre al mateix lloc per trobar-les sense estar mitja hora remenant. Agus estrena alforges, i estan donant una mica de guerra fins trobar la manera de lligar-les sense que toquin les rodes ni saltin en algun sot.

Després de preparar-ho tot, hem anat fer el desdejuni a una granja del carrer Major.

A la sortida, sense preses, hem estat fent fotos al pont que li dóna nom al poble. Mirant la gràfica del track, en tres quilòmetres hi ha una pujada amb molt pendent. Menys mal del pa amb tomàquet i pernil que ens hem cruspit abans de sortir. Una mica més tard ens ha atrapat Conchi, que dormia a un hostal i sortia més tard.

Amb molta tranquil·litat anem esperant a Miguel que va més lent, però no hem perdut el temps, anàvem fent fotos, ajustant les alforges de Agus, i atipant-nos de mores, figues i fins i tot algun gra de raïm.

La ruta d'avui ha anat majoritàriament per pistes, amb alguns corriols i pujades força exigents, que amb el pes que portem no tothom les farà pedalant. Alguns ciclistes agafaven dreceres per carretera evitant els llocs més costeruts i complicats.

La previsió meteorològica era dolenta, però tret d'una mica de plugim, de moment estem tenint sort.

Pel camí anem trobant pobles macos amb esglésies, ponts, i carrers típics, que aprofitem per esmorzar o dinar una mica, però ens portem bé, que tampoc volem arribar amb més quilos dels que hem sortit. A les bodegues Irache està la font del vi, que també és una parada obligada.

Conchi podria anar més ràpida, però ens hem avingut molt bé, i està fent la ruta amb nosaltres.

A Logroño anem a l'alberg Santiago Apòstol, cèntric i amb bones instal·lacions.

Per la nit, anem a fer una volta pel cas antic de Logroño, veient la Catedral i els carrers típics.

Hem anat a fer el desdejuni a algun bar proper. Es pot preguntar a l'alberg, i sempre hi ha algun que obre d'hora. A les vuit comencem a pedalar.

A la sortida de Logroño predominen els camps de raïm.

Els caminants surten més d'hora i anem reconeixent algun que hem coincidit a l'alberg, tal com un home que ve caminant des de Barcelona. Els ciclistes també ens anem trobant, ja que fem etapes semblants. La ruta d'avui és per pistes de terra, sense rampes fortes. A l'hora d'esmorzar ha arribat Conchi que estava a casa d'uns familiars i sortia més tard.

Avui hi havia previsió de pluja cap al migdia, pel que calia fer una etapa curta. Ha anat bé per coincidir amb Conchi que te reserva a un hostal de Santo Domingo. A l'avi, com afectuosament anomenem a Miguel, li estan costant molt les pujades. Sovint l'esperem agafant mores o una mica de raïm, que està boníssim. Tenint en compte que té 70 anys i està delicat de l'esquena, cal destacar l'esforç que està fent per seguir el camí.

Avui ha estat una etapa fàcil, sense complicacions. En quant als paisatges, anem deixant les vinyes per passar als camps de cereal.

Ens allotgem a l'alberg de la Cofradía del Santo, de Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada. Amb unes bones instal·lacions, és un dels millors del camí.

A la nit ha començat a ploure i feia fred. Hem coincidit amb alguns ciclistes que ens anem veient cada dia i ja tenim certa amistat.

Avui no ha calgut despertador. Al pati hi ha uns galls que tenen per escenificar (en alguna festivitat) el miracle del gall i la gallina i per sorpresa de tothom, a primera hora han començat a cantar desaforadament. Ha estat una nota divertida.

El dia estava ennuvolat i els camins mullats per la pluja de la nit, però no massa enfangats. Fins a Belorado hi ha pistes amb pujades suaus. Definitivament les vinyes han deixat pas als camps de blat. El dia seguia ennuvolat amb risc alt de pluja, fins al migdia que s'ha començat a obrir.

A Montes de Oca comença la pujada per travessar la serra de la Demanda, on predominen boscos de roures i pins. Més endavant, a l'hora de dinar, arribem a San Juan de Ortega, un poble petit amb molt ambient. Fem una aturada per contemplar el monestir i sobre tot per tastar la típica morcilla de Burgos. El dia ha quedat assolellat i preciós.

Més tard arribem a Atapuerca, on Conchi te la reserva per dormir. A tots ens hagués agradat seguir junts, i amb pena, ens acomiadem.

Continua una pujada pedregosa i amb molt pendent d'uns 125 metres que en algun lloc haurem de posar peu a terra. És l'únic lloc complicat que trobarem avui. Queda una curta baixada per pista en mal estat, i ja trobem altra vegada bones pistes i carreteres locals sense transit per arribar a Burgos. Uns quilòmetres abans d'arribar, a l'alçada de l'aeroport, cal estar atents degut que falta la indicació del desviament per entrar a Burgos pel riu, que és millor que entrar pel polígon industrial, amb gran quantitat de tràfic.

L'alberg municipal anomenat Casa del Cubo està al costat de la Catedral, i és el millor alberg de tot el Camí. És un espai nou i ample com un hotel. Només un inconvenient, que al estar tan cèntric a la nit han fet un gran botellón a la plaça del costat, i se sentia un gran xivarri. Un dels dies que han anat bé els taps de les oïdes.

A la tarda-nit fem una volta pels carrers de la Catedral. Ha estat bona idea fer nit a Burgos i poder gaudir de les vistes a la Catedral i l'ambient.

Hem trobat a faltar a Conchi, i a algú se li ha acudit proposar-li cancel·lar les reserves dels hostals i fer el Camí junts. Uns pels altres, no li havíem dit explícitament i ella tampoc ens ho va preguntar. Així que vam intercanviar uns whatsapps i li va semblar bé.

Després d'esmorzar, he anat a esperar a Conchi a l'entrada a Burgos, que està mal indicat, i a la tornada ens esperava Agus per fer una volta per la Catedral. Miguel, que va més poc a poc, ja havia sortir per anar més tranquil.

Hem tingut un dia assolellat, amb una temperatura agradable, ideal per gaudir de la bellesa del pobles i paisatges.

Avui tocava ruta curta, amb poc desnivell i sense cap dificultat. Fem moltes parades per fer fotos, posar-nos crema solar, el cafè, i per veure qualsevol cosa que ens cridava l'atenció, com un campanar on quedava alguna cigonya, o les runes del Convent de Sant Antón.

Ens hem acostat a l'ermita de la Virgen del Monasterio, molt coquetona, i hem estat xerrant una estona amb la Germana que se'n cuida. Encara que no som gaire religiosos, han estat unes paraules entranyables des del cor, que reconforten l'esperit.

A tot això, Miguel ha anat tirant i no l'hem trobat fins al final de l'etapa.

Avui estem a l'alberg municipal, al final del poble, i a falta d'indicacions ens ha calgut anar preguntant. És un alberg humil, no tan luxós com el de Burgos, però hi ha tot el necessari, a més que l'hospitaler ha estat molt amable explicant-nos tot. Hi ha nevera, microones i menjar per fer el sopar i desdejuni, per la voluntat. Com en altres ocasions, anem al restaurant que ja ho serveixen tot i és econòmic.

Per Conchi és el primer dia en alberg i acostumada la intimitat de l'hotel, se li ha fet dur.

Arribant d'hora hem pogut fer el manteniment de la bicicleta, rentar la roba, descansar i fer una volta pel poble.

Portem uns dies que a primera hora les temperatures estan al voltant del 7 graus, però avui aviat se'ns passarà el fred. Després de dos quilòmetres ve una pujada forta d'uns 150 metres. Miguel i Agus, s'ho han pres amb més calma i mentre esperàvem dalt, amb una bona panoràmica de Castrojeriz, hem presenciat un efecte curiós de la sortida del sol. Alguns feien broma dient que era un senyal diví. És aquí on hem conegut al Bernat, un ciclista que està fent el Camí Català. Ha sortit del Cap de Creus amb l'objectiu d'arribar a Santiago i seguir fins a Finisterre (o Fisterra en galec).

Bernat porta un ritme més fort que nosaltres, però així xerrant, hem continuat junts.

La ruta segueix per pistes travessant pobles i camps de cereal, sense pujades fortes.

Hem passat per Carrión de Los Condes, un altre poble carregat d'història.

A mig matí, quan he fet la reserva pel dia següent, veient que hem congeniat bé amb en Bernat, li he preguntat si volia que ho fes també per ell i li ha semblat bé. Ja som cinc al grup!!!

Arribant a la província de Palència comencem a trobar camps més verds, degut possiblement als canals de regadiu del riu Pisuerga. Ara veiem arbres fruiters, sobre tot pomes que son petites i no les recullen, i nosaltres a cada parada agafem alguna cosa. Les figueres i les pomeres tremolen quan ens veuen!

Anem a l'alberg municipal Cluny, que ens han rebut molt bé, tot i la broma de ficar a dintre els nostres cavalls. Encara que finalment els vaig aclarir que eren les bicicletes, al cap d'una estona van passar per la porta de l'alberg uns cavalls, i van tenir conya amb el tema.

A Sahagún, potser per ser cap de setmana no hem trobat cap restaurant que tingués menú, sort d'en Bernat, que ja ha fet el camí varies vegades i ens ha portat a La Codorniz un bon restaurant que coneixia. El sopar ha estat força bé i entretingut, sobre tot amb el Miguel que és molt divertit i ens explica les seves batallites, tant dels camins que ha fet a peu, com altres activitats esportives i viatges que ha realitzat. Ens crida l'atenció la memòria amb la que explica les seves aventures, amb tota mena de detalls. Ho estem passant molt bé. Fins i tot ens hem emportat una ampolleta de vi pel camí.

Hem esmorzat a l'alberg. Hi havia molta varietat d'embotits, fruita, melmelada, cafè, etc.

El recorregut anava per bones pistes sense desnivell, només algunes rampes sense importància. La ruta, tret de la visita a Lleó, ha estat una mica avorrida, ja que molta estona va paral·lela a la carretera, Fins a Lleó no hi ha trànsit, però passat Lleó, el camí discorre al costat de la Nacional, amb naus industrials, gasolineres, zones urbanes i molt de transit. És el que menys m'ha agradat.

Anar a fer una volta pel casc antic de Lleó i la Catedral, és una visita obligada.

L'altre possibilitat hagués estat desviar-se a La Virgen del Camino i prendre l'alternativa de l'esquerra que va a Villar de Mazarife i que amb tres quilòmetres més acaba igualment a Hospital, però per pistes i carreteres locals sense trànsit.

El pont d'entrada a Hospital és impressionant. Ens allotgem a l'alberg Parroquial Karl Leisner. És un lloc amb encant, només entrar hi ha un pati amb uns pilars de fusta antics, que suporten les balconades tradicionals pintades de color blau. Fa bon contrast amb el verd del jardí i la gran quantitat de flors, tot ben decorat amb motius religiosos.

A la part del darrera hi ha un jardí amb taules i lloc per estendre la roba. Les instal·lacions són senzilles, i de les dutxes se surt directament al jardí, cosa que potser no agrada a tothom.

A la tarda, una volta pel pont, i bon sopar al restaurant Los Ángeles.

En els últims dies ens preocupa que Miguel està fotut de l'esquena. Per evitar les sotragades de la pista, a partir d'avui anirà per la carretera, compartint ubicació per whatsapp i ens ens anirem trobant al llarg del camí.

A Hospital, l'únic lloc que obren d'hora és molt car, i hem avançat uns quilòmetres fins trobar un lloc millor. El camí principal va paral·lel a la carretera. Bernat ens ha portat per una variant per la muntanya que ens ha agradat més que anar al costat de la carretera.

Hem fet el cafè, a Santibáñez de Valdeiglesias, i continuant trobem La Casa de los Dioses, un lloc singular on havien preparat begudes, cafè acabat de fer, fruita, galetes, lloc on dormir, etc., a canvi de la voluntat. Ens ha sorprès aquest oferiment desinteressat, i fa pensar que és possible un món millor.

Una mica més endavant ja estàvem a Astorga. Cal destacar la Catedral i el Palau Botines de Gaudí. Un senderista ens ha recomanat agafar la variant de Castrillo de Polvazares, un poble amb encant, i ha estat una opció encertada.

Fins aquí hem tingut pista sense pujades importants, i a Rabanal comença la pujada cap a la Creu de Ferro, un dels llocs emblemàtics del Camí. Hi ha ciclistes que la fan per carretera. Pel camí trobarem alguns llocs pedregosos i amb pendent considerable, però en general és bastant ciclable.

Bernat ens ha explicat la tradició de deixar una pedra portada des del lloc d'origen, al peu de la creu, a modo d'ofrena, i certament està ple de pedres, algunes amb un text escrit.

Quan marxàvem, un home que acompanyava un grup de ciclistes, ens deia que millor baixéssim per la carretera, que el camí estava molt malament, que podíem caure...

Sabent que ho podíem fer, Conchi i jo hem gaudit baixat per una trialera llarguíssima, mentre que Agus i Bernat ho han fet per carretera, justificant-se que no portaven bicicleta de doble suspensió. Ara que coneixem a Bernat, segur que era per degustar tranquil·lament uns pinxos a El Acebo, el primer poble del Bierzo. Aquests sí que saben!!!

Arribant a Molinaseca s'acaben els camins i per pistes i carreteres locals s'arriba a Ponferrada. Anem a l'Alberg San Nicolás de Flüe, espaiós, amb un jardí per netejar les bicicletes i un espai interior per tenir-les guardades. Hem estat molt ben atesos. Un detall que m'ha agradat, a primera hora els hospitalers estaven a la porta acomiadant-se dels pelegrins. Un altre lloc recomanable.

Com els últims dies, hem sortit amb el que per nosaltres és fred d'hivern. Per zones rurals i una mica de carretera amb poc trànsit arribem a Cacabelos i després a Villafranca del Bierzo, amb parada obligatòria per contemplar algunes esglésies i castells, o la Plaça Major, on hem fet el cafè.

La sortida es fa per un carril paral·lel a una carretera secundària que es va endinsant per les verdes valls on discorre el riu Valcarce, passant per pobles petits amb ramats que pasten als prats. Hem vist els cavalls que portaven dies davant de nosaltres.

Tot el dia hem rodat sense gaires pujades fins que arribem a Hospital, poble a partir del qual comença la temuda pujada a O Cebreiro. Es pot fer per carretera o pel camí. Si la carretera és dura, el camí cal estar molt fort per fer-ho pedalant. Agus tenia clar de pujar pel camí, i Conchi i Bernat estaven indecisos. Per tal de veure si els convencia els vaig dir "¿Vais a dejar que os lo cuenten? i tothom es va animar.

Va ser realment dur, sobretot al principi fins arribar al poblet de La Faba. Molt d'esforç, i conya, "otro dia nos lo explicas". En la pujada trobem un monòlit que indica el començament de Galícia.

Entretant, Bernat, el més fort del grup, s'ha avançat per demanar un gran entrecot que volia compartir amb el grup.

O Cebreiro queda dalt de la muntanya i és un poble amb encant, amb carrers i cases molt cuidades, i amb les típiques pallozas (petites construccions amb la teulada de palla, típiques de la zona). Ens hagués agradat fer nit aquí, però encara que hi ha gran quantitat allotjaments, estava tot complert.

Miguel va pujant per carretera, que no és poca cosa. Li hem proposat d'agafar un taxi o almenys enviar les alforges amb algun servei de transport, i no l'hem convençut.

Encara queda alguna pujada important fins arribar a l'alberg de l'Alto do Poio, on vam poder fer reserva. El lloc és ideal, només arribar vam anar a prendre alguna cosa a unes taules amb unes vistes magnífiques.

L'alberg està bastant descuidat i la higiene és clarament millorable. Conchi i Bernat han seguit fins al següent poble en busca d'un hostal amb millors condicions. Per Agus i jo, després d'una etapa dura com la d'avui qualsevol cosa en estava bé, a més, esperàvem a Miguel que amb tantes pujades ha arribat molt cansat, però satisfet d'haver acabat l'etapa pels seus propis mitjans.

El lloc és molt econòmic i ens han servit un sopar senzill però contundent. Hi ha un gos enorme que se'ns ha acostat i fins i tot plantava la pota sobre de la taula com demanant menjar. Més que molestar-nos, després de prendre uns gots de vi peleón, ens ho preníem tot de conya.

Al matí estàvem a dos graus, un frío del carallo, que diuen aquí. Després d'un bon esmorzar, abrigats amb tot el que tenim, i un diari al pit (truco de ciclista vell), comencem a pedalar. Hi ha una variant per bicicletes, però seguim la ruta dels caminants, unes pistes bastant ràpides amb dotze quilometres de baixada fins a Triacastela, on havíem quedat amb Conchi i Bernat.

Hi ha dues opcions fins a Sarria, una per Samos i l'altre per San Xil. Seguint les recomanacions anirem per Samos.

Atenció que hi ha indicacions que envien les bicicletes per carretera. Després de l'enredada del camí cap a O Cebreiro, els companys em miraven amb desconfiança quan proposava seguir les fletxes dels caminants, però després ens ha agradat a tots. Els camins són perfectament ciclables, passant per uns boscos molt macos.

A Samos hem fet una volta per veure el Monestir de San Julián de Samos. Val la pena mirar els horaris, i si és possible fer la visita guiada.

Seguint, anàvem veient els monòlits que indiquen la distància a Santiago. En arribar al quilòmetre 100, ho hem celebrat fent unes fotos.

Per bones pistes, travessant el pont sobre el riu Miño, entrem a Portomarín, un poble inundat quan es va construir l'embassament de Belesar, i reconstruït a la ubicació actual. M'he fixat que l'església, entre altres edificis, es antiga, i buscant informació, van treure les pedres de l'església original, numerant-les i tornant-les a muntar al lloc actual.

Avui també amenaçava pluja, que per sort ha descarregat quan fèiem la cervesa al bar.

Hem anar a dormir a l'alberg Ferramenteiro, un gran alberg, i un altre dia amb la sensació d'haver encertat amb l'allotjament.

Agus havia estiuejat a Portomarín, i per sopar ens ha portar a un bon lloc que coneixia.

El dia ha començat amb boira, que de seguida s'ha anat esvaint. La ruta comença amb una pujada d'un 350 metres, i en poca estona se'ns ha passat el fred. Com altres dies, seguim trobant variants per bicicletes, sense fer cas i seguint les fletxes dels caminants.

El recorregut va per pistes, algunes asfaltades i per camins fàcils de transitar amb petites pujades i baixades.

A Melide, Agus ha proposat anar a dinar el pulpo á feira. Proposta acceptada per unanimitat! El restaurant "A Garnacha" està a peu de camí, i amb les bicis ben guardades a un garatge, ens han servit un pop boníssim i altres delicatesen.

Molt contents, després d'unes ampolles de ribeiro i els corresponents xupitos, hem seguit cap a Arzúa. Cada vegada trobem més caminants, que anem saludant amb el tradicional "buen camino", reduint la velocitat per no molestar-los al nostre pas.

A Arzúa hi varis albergs amb bones referències. Ens allotgem a l'Alberg de Selmo, on hem estat força bé. Està l'entrada del poble, amb alguns restaurants a prop, i una botiga de bicicletes per si cal alguna cosa.

Última etapa. Sortim per bons camins, travessant boscos i petites aldees, amb gran quantitat de pelegrins pel camí. Per tot arreu trobem bars i albergs. Sens dubte el Camí dona molta vida a aquests pobles.

Fent petites pujades i baixades arribem al Monte do Gozo, des d'on es pot veure la Catedral. Hem esmorzat amb Miguel i ara l'esperem per arribar junts a Santiago.

Després d'unes fotos vam menjar el fuet que porta Bernat des de no se sap on, i beure el vi que vam agafar del sopar de Sahagún, ens disposem a baixar cap a Santiago.

Hi ha una riuada de pelegrins, que com nosaltres, arriben amb alegria i satisfacció a la Plaça de L'Obradoiro.

Després de l'estona de goig i les fotos de rigor amb el fons de la Catedral, anem a buscar la Compostela. L'Oficina d'atenció al Pelegrí està oberta, i ens expliquen que a primera hora (les 7,30 - 8,00) la gent comença a fer cua. A les 9,00 quan obren, reparteixen uns nombres per accedir. Avui, al migdia, ja era tard i no donàvem més nombres. Caldrà venir demà.

Ens allotgem a l'alberg Santo Santiago. Molt correcte, l'únic que queda una mica retirat del Centre. Al costat hi ha un restaurant amb bons menús.

Hem fet el sopar de comiat a Casa Manolo, al costat de la Catedral. És un clàssic, amb un menú econòmic, cèntric, i amb molta varietat de plats. Potser no és tan espectacular com fa anys expliquen, però segueix sent un bon lloc.

Al dia següent, cadascun seguirà el seu camí. Hem arribat amb sentiments oposats, contents d'haver aconseguit fer el Camí, i per altre banda, certa tristor per tocar a la fi aquests dies inoblidables que hem viscut junts.