Camí del Nord en btt  Muxía - Fisterra

Octubre 2.023

Miguel, Agus i jo, hem estat preparant el Camí del Nord per aquest mes d’octubre. A més de tenir en compte la disponibilitat de cadascú, viatjant en autocar, hem tingut la dificultat que al ser tres bicicletes, si l'autocar no es molt gran, o està molt ple, la companyia no ens va assegurar el viatge fins un parell de setmanes abans.

Anirem des de Irún fins a Santiago de Compostela pel Camí de la costa i després fins a Muxía i Fisterra.

Hem planificat les etapes tenint en compte els quilòmetres, desnivell, i la possibilitat de trobar albergs econòmics, que al País Basc, quasi tots els albergs municipals estan tancats. En el seu lloc hi ha hostels privats amb un preu superior. A Cantàbria i Astúries van en aquesta direcció.  Altres ja han tancat degut que a l’octubre hi ha pocs pelegrins.

Han sortit 1.018 quilòmetres (890 fins a Santiago) i segons Wikiloc 16.741 metres de desnivell, el que representa una mitja aproximada de 70 quilòmetres diaris, fets tranquil·lament, amb nombresses parades per esmorzar, dinar i fer moltes fotos. He d'agrair la paciència de Miguel i Agus, que amb les bicis elèctriques sovint m'han hagut d'esperar, sobre tot a les pujades.

Mirant alguns tracks per tal de comparar el recorregut a fer, com ja l’he comentat en altres ocasions, costa trobar l’ideal per la btt. Portava dos tracks, un, amb perfil cicloturista, amb tendència a enviar-nos per carretera i l’altre que seguia més fidelment les fletxes, però que de vegades ens tirava per llocs no ciclables, i per tant no era confiable.

A casa, revisant amb el Google Maps, amb el Basecamp he fet algunes correccions al meu track, traient les equivocacions, els llocs amb trams llargs no ciclables i altres que hem fet per carretera i podrien haver estat per pista. També algun desvio per obres, que en uns mesos poden estar acabades, en definitiva, com m’agradaria fer-ho la propera vegada.

El Camí del Nord, ens ha agradat molt. Predomina el verd, propi de la costa Cantàbrica i encara que el Camí va molt per l’interior, també trobem platges i penya-segats amb unes vistes espectaculars. A Ribadeo, fora del Camí, hem anat (i tornat) fins a la Platja de les Catedrals.

Comparat amb el Camí francès, aquest és una mica més llarg i amb molt més desnivell, que hem comprovat dia a dia amb rampes molt dures, que amb la bici carregada costen de superar. També comentar que fins arribar a Galícia no està tan ben indicat, i en alguns llocs hagués estat bé alguna indicació alternativa per bicicletes. 

El terra de la barca estava molt humit, i traginant la bicicleta he relliscat fotent-me de morros. Per sort només ha estat el llavi magolat.

A l'altra banda, travessant els carrers de San Pedro, comença una pujada asfaltada fins aprop del far, on s'acaba l'asfalt i segueix un corriol amb un quilòmetre i mig poc ciclable, depenent del tipus de bicicleta, l'habilitat de cadascun, i si està sec o mullat.

Hem arribat a Donostia, i després de fer una volta pel cas antic, continuem per la Badia de la Concha fins a la pujada del Monte Igeldo. Ja a dalt seguim les fletxes grogues fins que el camí és ciclable. Després només és apte per senderistes, i continuem per una carretera local amb poc trànsit fins a Orio.

El que queda fins a Deba, no presenta cap dificultat especial: Asfalt, pistes, zones urbanes, i algunes pujades fortes.

A Zaraut, fem les típiques fotos al Restaurant de l'Arguiñano. Sortim cap a Getaria per un còmode passeig al costat de la carretera que voreja la costa. A Zumaia, volíem visitar l'Ermita de Sant Telmo (la de la pel·lícula dels vuit cognoms bascos ), però com no passava el track, vam fer la foto i la visita la vam deixar per altra ocasió.

L'alberg de Deba és dels pocs albergs municipals que hi ha oberts al País Basc.

Sortim per un carril bici (bidegorri) que va al costat de la carretera vorejant la costa fins a Mutriku. És un recorregut maco i fàcil de fer. Seguim per carretera cap a Ondarroa i Markina, on hem parat a fer el cafè de mig matí. Miguel ens ha portat a veure l'Ermita de San Miguel, amb la curiositat que l'església es va construir deixant a dintre dues roques de grans dimensions. Així de conya comentàvem si a la misa aixecarien les pedres, i uns empleats municipals, rient, ens diuen: "No les que aixequen són les de fora" (que no són petites)
Vist el centre de Markina continuem per asfalt, amb algunes alternatives (menys còmodes) que ens alliberen uns quilòmetres de la monotonia de la carretera. En una d'elles, ens va sortir al pas un avi que ens va desaconsellar aquell camí (en realitat només hi havia 30 metres de caminar). L'home era molt xerraire i vam estar parlant una estona. Referint-se a Bilbao, ens va fer molta gràcia un comentari sobre el Bubenheim: "Mira tú que han hecho un museo con trozos de ojalata".

Una mica més endavant arribem a Bolibar, amb la curiositat que és el poble d'on provenia la família del Veneçolà Simón Bolívar. Un dels tracks que portàvem ens enviava directament per la carretera i l'altre ens feia pujar fins el Monestir de Zenarruza per una calçada empedrada, que dubtant que fos ciclable vam preguntar, i ens van recomanar una pista asfaltada que puja còmodament fins al mateix lloc.

Vam poder entrar al Monestir, que és un lloc molt tranquil, aprofitant per descansar i fer algunes fotos.

Seguint l'esmentat track, al principi bé, però arribem a un lloc que hi ha un fotimer d'escales, que amb paciència vam haver de baixar. Amb pluja, fins i tot seria perillós, ja que les escales de fusta, mullades rellisquen. Tal com explicava al principi, he corregit el track de manera que tot és perfectament ciclable, però no puc entendre que algú pengi un track (de bicicleta) sense fer cap comentari sobre una pifia com aquesta.

Vam dinar a Guernika, i després vam visitar la Casa de Juntes. És una visita de mitja hora, que en principi caldria reservar. Ens ha cridat l'atenció que el famós arbre, és bastant petit i sembla no tenir res d'especial, fins que ens van explicar la història.

Al matí vam trucar a l'Alberg del Caseriu Pozueta. Al ser un alberg privat es pot fer la reserva i anavèm sobre segur.

Fins a l'alberg he seguit les fletxes, per pista de muntanya i un corriol de baixada. La pista amb algunes pujades molt fortes, fins i tot de fer algun petit tros caminant, i el corriol, no gaire difícil. L'altra opció es anar per carretera, amb alguns quilòmetres de molt trànsit.

L'alberg ofereix sopar i desdejun, i com que està al mig del camp, sense cap restaurant ni botiga, crec que és la millor opció. El preu és raonable i tot va estar molt bé.

En general, molt contents amb tot, amabilitat, sopar, desdejun, entorn... Hem sortit a les 8,  i fins a Zamudio, hem anat per pistes, camins asfaltats i carreteres amb poc trànsit. El més fort ha estat la pujada abans de Bilbao. A la gràfica ja es veu que és una paret i realment ha estat dura, amb un bon tros caminant. A dalt unes bones vistes de Bilbao, i la baixada, molt empinada, on Miguel ha acabat amb les pastilles del fre del davant.

Hem fet una volta pel casc antic, que està prohibit anar en bici i cal fer-ho caminant.

Ens hem acostat al Decathlon a comprar les pastilles de fre. Cada vegada hi ha més marques i models, i no hem trobat les que necessitàvem. Per sort, en Ciclos Zubero tenien el recanvi, i molt amables, per assegurar-se que anaven bé, les van muntar.

Solucionat el problema de les pastilles de fre, seguim per un carril bici fins a Portugalete on travessem la ria en el Pont Penjant.

Descansem una estona per dinar uns bons entrepans al Restaurante El Jardín. 

Un Bidegorri (carril bici) ens porta sense dificultat cap a la Platja de Pobeña, on trobem una pujada amb 120 escales (això l'he llegit a internet). Seguint dos-cents metres hi ha un camí que evitaria aquestes escales i que també porta a Ontón, però ens perdríem el Passeig de Itsaslur, un recorregut pla que voreja la costa amb unes vistes magnífiques.

Seguin aquest passeig arribarem a Ontón, el primer poble de Cantàbria.  L'Alberg Tu Camino és un alberg municipal, senzill, que ofereixen el sopar i desdejun a canvi d'una voluntat responsable. L'atenció ha estat molt bona, però el sopar era vegà, i ens ha semblat que faltava proteïna. Al ser un alberg de donatiu, no es pot exigir, i cal estar agraïts que ens preparin sopar.

Hem sortit per la carretera, i cent metres més endavant hem vist un desviament del Camí, per una carretera secundària cap a Otañes. Investigant a posteriori he vist que en comparació amb la carretera Nacional, es fan cinc quilòmetres més i cent metres més de desnivell. A canvi, aniríem per carreteres secundàries i una via verda. Crec que és una opció per la propera vegada.

Arribem a Castro Urdiales, una població molt maca. Tenim un dia assolellat i a primera hora del matí és un plaer pedalar pel passeig marítim. Sortim seguint les fletxes grogues que ens porten per camins més costeruts i en algun moment pedregosos fins passat Islares, però tots coincidim que són molt més macos que la carretera.  Més endavant trobem un desviament del Camí que deixa entreveure una gran pujada. Dubtem, i acabem seguint per la Nacional. Quan parem a fer el cafè ens asseguren que hem pres la decisió més encertada: Més curt i menys pujades. Cal preguntar-se si volem això, o preferim pistes forestals que passen per petites aldees, amb camps, velles esglésies, vaques...

Ja portàvem més de deu quilòmetres per carretera i al veure un altre desviament, pensem: Va aquest sí!, i l'agafem. Canviem a un entorn molt més natural, però no surt gratis, doncs acaba en una pujada fortíssima que ens fa suar la cansalada.

Poc després, una baixada des d'on podem veure una panoràmica de la gran platja de Laredo.

Miguel va estar aquí en un Camí anterior i li hagués agradat dedicar més temps a voltar pel casc antic i fer moltes fotos, però queda molt camí fins a Santander i no podem entretenir-nos gaire. També és per reflexionar, si volem fer molts quilòmetres, o veure els llocs per on passem amb deteniment. Quan anem en grup, s'han de fer concessions mútues.

Està prohibit anar en bici pel passeig, així que per un carrer paral·lel anem cap l'embarcador d'on surt la barca que ens portarà a Santoña. No hem d'esperar res i en cinc minuts ja estem a l'altra costat.

Anem seguint el track, que coincideix amb les indicacions del Camí, sense cap dificultat per la bicicleta.

A Galizano, el track ens porta cap a la senda costanera, amb unes vistes magnífiques de la costa, que ha estat del millor del dia. En el moment no vaig pensar, però després, amb una mica de perspectiva, considero que hem tingut molta sort que fes bon temps per gaudir plenament d'aquests paisatges.

Finalment arribem a Somo, on agafem el ferri que ens portarà a Santander.

Cada dia truquem per gestionar l'allotjament i com que l'alberg municipal estava tancat, hem anat al Hostel Alegro, on Rafa, l'amfitrió, ens ha rebut molt bé, facilitant-nos tot el que hem necessitat.

El desdejun estava inclòs, i al matí, per un malentès, hem començat a servir-nos nosaltres mateixos, quan normalment és Rafa qui ho prepara tot de manera més organitzada. En fi, per la propera vegada ja ho farem bé. 🙏

Hem sortit seguint les indicacions del Camí, que va serpentejant per carreteres secundàries i pistes de terra per evitar les carreteres principals.

S'arriba a Santillana del Mar, que destaca per la Colegiata de Santa Juliana i el casc històric amb els carrers medievals empedrats. És famosa la Cova d'Altamira, que no teníem intenció de visitar.

Hem estat una hora passejant, veient el poble i fent fotos. Llàstima que està molt massificat.

Hi havia anunciat un canvi de temps. Poc a poc, el dia s'anava ennuvolant i uns quilòmetres més endavant, arribant a Caborredondo ha començat a ploure. Ens hem refugiat al restaurant que hi ha al costat de l'Alberg Izarra, aprofitant per dinar.

Sense haver pogut contactar amb cap allotjament, vam estar valorant si ens quedàvem a l'alberg o seguíem, i com que era molt d'hora vam pensar en arribar a Comillas, que al ser una població gran, segur que trobaríem algun lloc.

Hem passat pel Monestir de Viaceli, que no es pot visitar i ens hem hagut de conformar amb veure'l per fora.

Amb pluges intermitents hem arribat a Comillas, un poble maco i molt turístic. L'alberg estava complert i ens han recomanat una pensió cèntrica. De vegades, preguntant es poden trobar llocs adequats i econòmics que no estan a Booking.

Comillas te mols llocs interessants per veure, però ja a última hora de la tarde hi ha poques opcions. Vam anar a veure "El Capricho de Gaudí", i s'havien acabat les entrades, així que vam passejar pel centre històric fins l'hora de sopar.

Hem dormit molt bé a la pensió. Almenys aquesta nit no m'ha tocar enfilar-me dalt d'una llitera.

El dia ha despertat plovent. Hem preparat les bicicletes i ens hem posat els impermeables, que fins avui els teníem al fons de l'equipatge. Abans de les vuit no hem trobat cap lloc per prendre un cafè. Ha estat dur, sortir plovent, de nit i sense prendre res. Els primers deu quilòmetres, s'intuïa que anàvem per una zona maca, però fosc com era, i amb cortines d'aigua caient, no hem vist res fins a San Vicente de la Barquera, on hem trobar un bar obert. Hem demanat el cafè amb llet de desdejun (una mica més gran que el normal), i hem menjat unes pastes.

El bar, situat al Càmping el Rosal, també estaven apurats, amb filtracions d'aigua i els interruptors elèctrics  que saltaven de tant en tant.

Quan ens hem refet una mica, tocava seguir pedalant, ara ja de dia, podent veure els paratges que anàvem travessant.

Sempre per asfalt o bons camins, hem arribat a Unquera, que és l'últim poble de Cantàbria. Hem parat a esmorzar, i  tastar les típiques corbates d'Unquera.

Fins a Llanes, venen trams de carretera i altres de terra. Hi havia una baixada molt empinada, amb lloses de pedra que mullades relliscaven molt. Ens anava seguint un gos, i pendent del gos, vaig relliscar. Per sort, baixava molt poc a poc i la caiguda no va tenir conseqüències.

El Camí baixa fins a la Platja de Vidiago, on hi ha alguna fletxa poc visible i per error vam tornant a la carretera. A casa he revisat amb el Google maps i he vist on ens vam equivocar, corregint el track per seguir pel camí normal.

A Llanes, els companys volien dinar una fabada. També m'hagués agradat, però no em senta bé menjar tant quan he de seguir pedalant. Vaig estar una estona amb ells menjant un pinxo i vaig continuar ruta, seguint majoritàriament el traçat oficial fins a Ribadesella, on vam calcular que ens podíem trobar.

Fins a Duesos, queden uns quinze quilòmetres de bones pujades i baixades. Primer s'arriba a la Platja de Vega, on veient que amb tant que ha plogut el camí no pinta molt bé, i per si de cas, hem seguit una alternativa més ciclable, per retrobar el Camí més endavant, i anem fent fins a l'Alberg de Duesos, que com no hi ha restaurants, ens prepararan sopar i desdejun per una voluntat responsable.

En aquesta etapa, amb molta pluja, el recorregut pot tenir algun lloc delicat on caldrà caminar uns metres, però sempre es ciclable. Ha hagut camins amb aigua, però es pot circular bé. En aquestes condicions, els companys han preferit anar per carretera, i en alguns moments hem agafat camins diferents per retrobar-nos més endavant.

Cada vegada els dies són mes curts: Hem sortit de nit i hem arribat sobre les set de la tarde. Reflexionant sobre l'etapa, potser hem planificat masses quilòmetres.

A l'Alberg de Duesos hem estat bé, i els hospitalers són molt atents. És pràctic que preparin el sopar i desdejun.

Avui hem sortit sense pluja, encara que portem els impermeables més a l'abast que la crema solar, que ja no la necessitarem cap dia.

Fins a Colunga el Camí ens porta per la Nacional, que com està l'autovia, tampoc hi ha molt trànsit. 

Després de Colunga cap a Villaviciosa vam dubtar en algun desviament, i he corregit el track amb les indicacions del Camí.

Villaviciosa és coneguda per la fabricació de sidra, però a mig matí ens venia més de gust un cafè.

Ja veiem els típics hórreos asturians, que a diferència del gallecs, son quadrats.

Veient la gràfica ja es pot veure el plat fort del dia. L'únic a destacar és que al quilòmetre 30, hi ha una indicació per les bicicletes cap a la dreta, que ja és una bona pujada. Ho comento perquè un dels tracks que portàvem ens enviava per la pujada dels caminants, que segur que l'haguéssim fet caminant.

Hem arribat a Gijón (Xixón en asturià), i seguint el track, hem baixat pel Passeig del Dr. Fleming al costat del riu, fins a la Platja de San Lorenzo. Encara amb el dia ennuvolat, el passeig marítim estava molt animat amb una exhibició de surf, i gent que aprofitant la baixamar passejava per la platja.

Era l'hora de dinar, i en una ciutat, de vegades és complicat trobar un lloc amb les tres Bes (Bueno, bonito y barato) i a més tenir controlades les bicicletes. Ens hem quedat a l'Hotel Astúries, que tenien un menú del dia que ens agradava, a un preu contingut, i les bicis lligades davant d'un finestral.

En acabar de dinar, una volta per l'Església de San Pedro, i creuar per la Plaça Major cap a l'altra costat de l'estret, fins l'Estàtua de Don Pelayo. Per acabar una foto de grup a les "Letronas" amb el nom de la ciutat.

Després d'aquesta mini-visita turística, seguim per un carril bici cap a la sortida de Gijón, que és bastant lletja. Més endavant millora i tornem a trobar camps verds, més agradables a la vista.

L'entrada a Avilés és horrible, envoltada d'empreses siderúrgiques, amb instal·lacions velles i mig abandonades, i molta contaminació de l'ambient. Per sort, fa baixada i en bicicleta travessem aquesta zona bastant ràpid. Els últims quilòmetres es fan per la Ria d'Avilés, un passeig i carril bici, amb molts arbres i vegetació, que dissimulen l'entorn tan degradat dels voltants.
Ens allotgem a l'Alberg Municipal Pedro Solís, bastant gran, que tot i tenir instal·lacions antigues, satisfà plenament les necessitats del pelegrins.

Sortim d'Avilés per la Platja de las Salinas. Al contrari que l'entrada, podem gaudir d'algunes imatges maques. Acabada la platja, hem de continuar travessant un túnel que està tancant per obres. No hi ha manera de passar i hem de ver una gran volta per tornar al track. Suposo que en uns mesos estarà solucionat, i per això l'he corregit.

El recorregut d'avui, tal com es veu, és molt trencacames, amb contínues pujades i baixades, algunes molt empinades.

La primera aturada ha estat a Muros del Nalón, on hem esmorzat. Seguim cap a Cudillero, un poble amb encant. Les indicacions del Camí, no arriben a la part baixa del poble, però és imprescindible baixar i fer una petita visita turística.

En el km 40,8 el track s'acosta a la carretera, i segueix pujant per acabar baixant per una trialera, que es baixa bé, però només per qui estigui acostumat. L'opció fàcil es sortir a la carretera al quilòmetre indicat.

A Soto de Luiña hem fet la parada per dinar. Crec recordar que és un bar amb possibilitat de menjar pinxos, entrepans i alguna tapa.

Una etapa més, constatem que un dels tracks que portem no és confiable, ja que ens porta per llocs amb pujades que caldrà fer-les caminant, i que he hagut de corregir.

Així, des de Soto de Luiña fins a Cadavedo (Cadavéu en asturià) hem anat per carretera, que gairebé no passen cotxes.

A Cadavéu, a dos quilòmetres, hi ha l'Ermita de La Regalina, un lloc amb bones vistes de la costa, però l'hospitaler ens estava esperant i hem anat directes cap a l'Alberg Municipal. La tarda estava plujosa i just hem tingut temps de canviar les pastilles de fre, i d'anar a fer una sidra al bar del poble.

L'alberg, que depèn de l'Ajuntament, és econòmic i molt bàsic. Queda una mica apartat i l'únic bar que hi ha aprop tanca a les 8 (a les 7 la cuina), a més que no hi ha menú i els plats són molt cars. L'hospitaler ha estat molt amable i ens ha portat sopar de càtering, senzill, però bo, per un preu reduït.

Hem sortit d'hora, sabent que no hi havia cap bar obert. Va bé portar portar galetes, xocolata, etc. per situacions com aquesta. Al cap de vuit quilòmetres hem trobat a peu de carretera, l'hotel restaurant Canero.

Una mica més endavant arribem a Luarca, un altre poble amb encant, digne d'entretenir-se una mica i fer unes quantes fotos.

Anem seguint fins a Tapia de Casariego. Cal trobar un lloc per dinar que estigui bé i tenir les bicicletes segures. Anem al Restaurant La Terraza on tenen un menú boníssim. Després del cafè hauria demanat un sofà per fer la migdiada, però ens hem de posar en marxa.

Fins a Ribadeo queden uns quinze quilòmetres fàcils de fer i amb bones vistes a la costa.

Sobre l'etapa d'avui, combina asfalt amb camins de terra, que tret d'algun lloc puntual, tot es ben ciclable.

Per acabar, cal travessar la Ria de Ribadeo pel Pont de Los Santos. No hauria res a comentar si no fos que el pas per bicicletes i persones fa poc més d'un metre d'ample i amb la ventolera que acostuma a fer, cal anar amb molta cura per portar la bicicleta recta sense tocar amb el manillar la reixa que delimita el carril.

Ribadeo ja és Galícia. Anem a l'Alberg de la Xunta. Aquests albergs, per 10 euros, acostumen a estar molt bé. L'inconvenient, que com tots els albergs públics, no es pot fer reserva i l'admissió és per ordre d'arribada.

Uns dies abans és convenient anar reservant el viatge de tornada, més que res, per les bicicletes, que a l'autocar només deixen portar tres o quatre. Nosaltres hem calculat bé fent cada dia la ruta planificada, però si falla alguna cosa, la reserva a Alsa permet canviar la data de sortida.

Hem sortit cap a la Platja de les Catedrals amb la intenció de tornar a Ribadeo i reprendre el Camí a Mondoñedo. Es pot arribar a Mondoñedo sense retornar a Ribadeo, però ens quadrava de la manera que l'hem fet.

L'anada ha estat per pistes i corriols molt aprop de la costa, gaudint de les cales i paisatges que hem anat trobant. La Platja de les Catedrals ha estat la guinda del pastís En temporada alta cal fer una reserva per internet, però ara a l'octubre ja no és necessari. A més a primera hora quasi no hem trobat ningú. En general, tot el recorregut ha estat impressionant, amb moltíssimes parades per fer fotos i contemplar les panoràmiques de costa.

La tornada ha estat més ràpida, per pistes asfaltades.

A Ribadeo hem continuat el Camí, que a Galícia està molt ben indicat i per norma general sempre ha estat ciclable, almenys per bicicleta de muntanya. Això sí, amb bones rampes que posen a prova la forma física.

Per dinar no hi ha gaires llocs. A San Xusto hem trobat el Bar - Restaurant a Curva.

Hem acabat a Mondoñedo, a l'alberg de la Xunta.

Ha coincidit que són festes i hem passejat pels carrers, amb moltes parades de feria, que al cap d'una estona ha quedat tot deslluït per la pluja.

Tota la nit ha estat plovent, i ha continuat així. A l'alberg ens hem preparat amb els impermeables que mantindrem quasi tot el dia.

Els primers quinze quilòmetres són de pujada, majoritàriament per camins veïnals asfaltats, sense gaires llocs on refugiar-se i que en cas d'averia l'haguéssim passat malament. Amb un dia tan dolent, penso en la fortalesa mental de Miguel, per qui sentim gran admiració.

Ja dalt de la pujada hem començat a veure civilització i més endavant a Abadín hem trobat un bar on descansar i fer el cafè de mig matí.

Seguim amb pluja. Els camins estan mullats, amb aigua que regalima per tot arreu, però no hi ha fang enganxós. Són paisatges macos, d'un entorn rural, amb camps, vaques..., i l'únic que es pot fer és abstreure's de la incomoditat de la pluja (anar mullat i una mica de fred), i gaudir d'aquesta versió del Camí.

 A Vilalba hem parat a dinar. Queden molts quilòmetres, i no vull afartar-me. Només demano un pinxo , però Agus i Miguel, un menú complert. Ells fan dos Camins, el Camí del Nord, i el Camí gastronòmic.

He sortit abans que acabessin perquè no m'haguessin d'esperar, i ja ens hem retrobat a Baamonde, a l'alberg de la Xunta.

Aquesta nit també ha plogut. Al matí hem sortit preparats per la pluja. No tot ha d'anar malament, hi ha un bar obert al costat de l'alberg i hem pogut prendre un bon cafè abans de sortir. Ens han dit que ahir hi havia alerta vermella per pluja i vent, i avui alerta groga, així que ja sabem el que ens espera.

Tot el dia hem seguit les indicacions del Camí, que coincideixen amb el track. Els primers tres quilòmetres es fan per una carretera principal, i després entrem al bosc per seguir per pistes i camins veïnals asfaltats. De seguida hem trobat un corriol de pujada amb molta aigua. Agus i Miguel han decidit tornar a la carretera. Llàstima que eren només 20 metres i després els camins estaven prou bé.

A mig matí he passat per un bar - alberg, i he parat a fer un cafè i refer-me una mica. Després he continuat cap a Sobrado, on he quedat amb els companys. Hem fet una ullada al Monestir, però xops com anavèm no estàvem per molta visita turística.

Queden uns 20 km fins Arzúa, quasi tot per carreteres secundàries sense trànsit, tirant a baixada, i ja no plou!

Anem a l'alberg de la Xunta.

He aprofitat una estona per registra-nos a l'Oficina del Pelegrí. Amb aquest tràmit fet, l'expedició de la Compostela serà més ràpida.

Com és tradició, tocava menjar el "pulpo a feria".  Hem trobat un restaurant on hem sopat molt bé: Pulpería Parrillada Europa.

Queden 40 km per Santiago. El dia està bé, i després d'esmorzar ens posem en marxa.

La diferència amb dies anteriors és que a Arzúa s'ajunten el Camí del Nord, el Primitiu i el Francès, i  trobem moltíssims pelegrins. Tot el camí està ple de bars, restaurants i albergs.

Ha estat un etapa curta i només ha plogut una mica al Monte Do Gozo. Així sense pluja, el Camí es fa molt bé.

A Santiago, veiem que pel carrer de sempre ja no es pot circular en bici, i obliguen a fer una volta pels carrers adjacents, seguint l'indicador de la ruta Eurovelo. Li treu una mica d'encant no poder fer l'entrada triomfal pels carrers del casc antic, però igualment s'arriba a la Plaça do Obradoiro, davant de la Catedral.

Ens allotgem a l'alberg Santo Santiago, que ja vam estar l'altra vegada.

Per obtenir la Compostela, tot està molt informatitzat, i no ha calgut fer les cues d'anys anteriors.

Hem dinat al costat de l'alberg i per la tarda és tradició visitar la Catedral i fer una volta pel casc antic. Per sopar, ja és un clàssic anar a Casa Manolo.

L'Agus acaba a Santiago i demà marxarà cap a Barcelona. Ha hagut bons moments, de rialles, grans paisatges, i camaraderia. També moments durs amb la pluja o el cansament. Uns dies intensos, amb unes vivències extraordinàries, que quedaran gravats a la memòria i formaran part de la nostra identitat.

Miguel i jo sortim cap a Muxía i Fisterra, i ens hem despertat com cada dia. Agus ens ha acompanyat a esmorzar, i després d'acomiadar-nos amb certa nostàlgia, hem començat a pedalar.

Passem per la Plaça do Obradorio, que ens agafa de camí. Fem les últimes fotos i continuem seguint el track que vaig fer l'any passat, que és el mateix que les fletxes.

El recorregut, tret d'alguna pujada forta, no presenta cap dificultat. Majoritàriament per pistes de terra i camins veïnals asfaltats, que travessen boscos, camps i petites aldees.

El primer poble interessant és A Ponte Maceira. Només arribar destaca el magnific pont romànic sobre el Riu Tambre. A la vora del riu crida l'atenció el Pazo de Baladrón. Pel poble trobem altres elements arquitectònics interessants que denoten la bellesa d'aquest poble.

Uns quilòmetres més i arribem a Negreira, el lloc ideal per esmorzar. Parlant amb el cambrer, que ens pregunta d'on som, ens diu: "Els catalans ens han fet famosos". Al principi no hem caigut, fins que ens adonem, el Cas Negreira. 😂 

Sortint deixem el traçat oficial per continuar pel Camí dels Tres Pazos, que seguix el curs del Riu Barcala. Miguel que no ho coneixia li ha agradat molt. A més, hem trobat una pista asfaltada que ens retorna al Camí amb comoditat.

Per dinar només hem vist tres restaurants. Hem passat el primer i ens hem quedat a Casa Pepa, que tenen plats senzills. Destacar l'amabilitat de les persones que porten el bar.

A mig matí ha començat a ploure i la resta del dia hem tingut pluges intermitents fins arribar a Dumbria a l'Alberg O Conco, de la Xunta.

Per sopar l'únic lloc és el Bar Truanés.

Hem sortit amb una mica de xirimiri. Per esmorzar, el bar Truanés estaria bé, però avui feia festa. Hem anat a la sortida del poble que hi ha un altre bar, però no tenen res per menjar, i ens hem apanyat amb unes magdalenes i xocolata que portàvem.

Fins a Muxía, bon camí, tret de l'última baixada que estava en mal estat, amb arrels mullades, i calia baixar amb molta cura.

Arribant a Muxía, el dia s'ha anat aclarint. El típic és visitar el Santuari da Virxe da Barca, que si fa bon dia és un lloc molt atractiu.

Sortint cap a Fisterra tenim una pujada llarga amb trams molt empinats.

Cal tenir em compte que només trobarem restaurants a Lires. Potser perquè era dilluns que només estava obert el Restaurant LiresCa, molt maco, amb productes frescos, de proximitat..., i aquestes coses que justifiquen triplicar el preu. Hem decidit marxar. Per altra vegada, millor trucar per veure si hi ha algun restaurant obert amb preus més raonables, i si no, comprar menjar al supermercat de Muxía.

Portàvem fruits secs, plàtans, i alguna cosa més, però Miguel no estava conforme amb aquestes galindaines, i fins que no hem trobat un restaurant no ha deixat de rondinar.

La tornada ha estat una mica complicada. Els bitllets cap a Santiago no es poden reservar per internet. Hi ha varis autocars, però els primers anaven molt plens sense poder carregar les bicicletes, i hem hagut d'esperar. Com que el nostre autocar de Santiago cap a Barcelona sortia a les 15,00 anàvem bé de temps, i tot ha anat segons el previst.