CAMÍ DE SANT JAUME PORTUGUÈS

SETEMBRE – OCTUBRE 2025

Aquesta vegada som el Miguel, l’Agustín i jo, els que hem sentit la crida de l’Apòstol.

Encara que tradicionalment el Camí Portuguès comença a Lisboa, des del sud de Portugal surten varis Camins, poc indicats, i diria que no són gaire populars. Fins a Lisboa, hem seguit l'Eurovelo 1, combinat amb la ruta que va fer els nostre company Bernat fa uns anys.

Hem començat a Huelva, motivats pel viatge que va fer el nostre company, i considerant que al no poder portar les bicicletes elèctriques per avió fins a Lisboa, era pràctic enviar-les per Correus fins a Huelva, i nosaltres volar fins a Sevilla i continuar en tren fins a Huelva, on vam recollir les bicicletes i començar el viatge.

Hem fet el sud de Portugal, des de Vila Real de Santo Antonio fins a Sagres, la regió anomenada el Algarve, intentant seguir la ruta Eurovelo 1.

La preparació del viatge ha estat fonamental per trobar allotjaments amb bon preu. Al fer les reserves, vam preguntar si tenien lloc per les bicicletes. Per l’experiència que hem tingut, més aviat cal preguntar si tenen un lloc “segur” per deixar les bicicletes, ja que un aparcament de bicis a l’exterior de l’edifici, no és un lloc adequat per deixar unes bicis valuoses.

La ruta, pràcticament és tota ciclable. Les bicicletes de muntanya amb doble suspensió ens han anat molt bé travessar llocs pedregosos i els innumerables carrers i camins amb llambordes (adoquines), tot i així, hem vist alguna bicicleta gravel,

Al llarg dels dies hem trobat carrers de direcció prohibida i passeigs marítims que no permeten el pas a bicicletes. Els hem anat sortejant com hem pogut, anant per la vorera, caminant o anant al pas d’una persona.

En quant als àpats, personalment prefereixo sopar bé, i per dinar no m’agrada menjar gaire, alguna peça de fruita, petit entrepà, fruits secs..., però ha estat diferent. Per dinar buscàvem algun restaurant amb menú o el plat del dia. A falta de saber on trobaríem pobles amb restaurant, a partir de les 13:00 ja anàvem mirant pel tal que no es fes massa tard. Per sopar, aprofitant que als albergs i hostels hi ha cuina, anàvem a comprar amanides o menjar de fàcil preparació.

Hem distribuït les feines: Miguel s’encarrega de les fotos, Agus de segellar les Credencials, i jo pagar i portar la comptabilitat.

D’aquests viatges queden a la memòria els paisatges, esglésies, elements arquitectònics propis dels llocs per on passem, la camaraderia entre companys, i un grapat de bons moments, però cal ser honestos, i explicar que si bé hem passat per indrets molt macos, també hem fet molts quilòmetres per llocs sense gaire interès, i moltes carreteres on els conductors no respecten gaire als ciclistes.

A Huelva vam trobar l’hotel Costa de la Luz, molt cèntric, a un preu raonable, i el més important, les bicis ben guardades a un balconet de l’habitació.

Sortint de Huelva, de seguida agafem carrils bici que permeten una sortida tranquil·la. Travessem un llarg pont sobre el riu Odiel i trobem unes maresmes amb alguns flamencs.

Al matí fa una mica de fresca, i al migdia arribem als 29 graus, calor, però molt suportable.

Desprès seguim una pista asfaltada al costat d’un canal, que entre pinedes ens porta a la carretera que va a Cartaya y Lepe. Passar per Lepe te la seva gràcia, per allò dels acudits, i aprofitem per fer-nos unes fotos amb les lletres de l’entrada al poble.

Continuem per carreteres locals, i finalment, uns quants quilòmetres per pista de terra entre maresmes. No es especialment maco, però són pistes tranquil·les.

Arribem molt d’hora a Ayamonte, amb temps de dutxar-nos, anar a dinar, i fer visita turística.

Ens allotgem a l’hotel Riavela, una mica retirat del poble. Tenen un bon lloc per deixes les bicicletes.

A última hora, un passeig fins al mirador del Guadiana per contemplar la posta de sol.

Per sopar, un Burguer King proper, que al no estar habituats a fer la comanda per les pantalles, ha costat triar els menús.

L’etapa ha estat curta, com altres que farem més endavant. Sovint ve condicionat per la possibilitat de trobar allotjaments, i pel nostre tarannà, d’aturar-nos quan veiem alguna cosa que ens agrada, i fer moltes fotos.

El ferri cap a Vila Real de Santo Antonio surt a les 10:00, temps suficient per dormir una mica més i esmorzar tranquil·lament.

Travessant el riu Guadiana i entrem a Portugal, el país del gall, les llambordes (adoquines), i els pastissets de nata, que en realitat és crema. Podem contemplar edificis característics, i les típiques llambordes de les voreres. També el far que vèiem ahir a última hora de la tarda des del mirador del Guadiana.

Anem fent per carrils bici, pistes i carrers, que ens allunyen del trànsit de les carreteres principals.

Arribem a Cacela Velha, un petit poble molt pintoresc, amb un mirador des d’on es pot contemplar la platja del mateix nom.

Seguim fins a Tavira, un altre poble molt maco, amb un ric patrimoni cultural: Els típics edificis amb les façanes enrajolades, esglésies, el pont romà sobre el río Gilão i el “Castelo”.

A la porta d’una església hem vist per primera vegada el símbol i la fletxa del Camí de Sant Jaume.

Vam buscar la traducció de "segell" al Portuguès: “Selo”. Però l’aparell que segella es diu “carimbo”, paraula que ens ha fet molta gràcia.

Passat Tavira continuem la ruta de l’Eurovelo.

És agradable anar per algunes passarel·les sobre unes maresmes, amb flamencs i altres ocells, ja que quasi sempre anem per l’interior passant per llocs que no hi ha res especial.

L’entrada a Faro és terrible, i fins i tot perillosa. De cop i volta s’acaba el camí de l’Eurovelo, tallat intencionadament perquè no es pugui passar, havent de fer quasi un quilòmetre pel voral d’una carretera important amb els cotxes contra direcció, i després uns quatre quilòmetres per carretera amb molt trànsit.

Ens allotgem a la Pousada de Juventude (alberg de Joventut), econòmic, amb espai per les bicicletes, i cuina per si volem escalfar alguna cosa.

En alguns albergs de joventut els desdejuni està inclòs, i pel que es paga, és més que correcte. L’inconvenient és que ho serveixen a partir de les 8:30, una mica tard pels que volem fer un recorregut llarg i necessitem sortir d’hora.

Després d’una breu visita turística pel centre històric, comencem a rodar més o menys per la costa fins arribar a l’aeroport, on seguim per un camí maco d’uns deu quilòmetres, per pistes, i passarel·les sobre els aiguamolls del Parc Natural de Ria Formosa, amb gran quantitat d’aus. Acaba en una urbanització de luxe, amb grans mansions i camps de golf.

Arribem a Quarteira, un poble molt turístic, que travessem pel passeig marítim. En algun prohibeixen circular bicicletes. Caldrà baixar de la bicicleta, i si no hi ha molta gent, anar poc a poc.

El track es desvia cap el interior, passant per Albufeira, que no val la pena baixar al centre del poble.

Tret d’algun passeig marítim i alguna església, anem per llocs sense cap atractiu especial.

Per entrar a Portimao, i fins al hostel, hi ha bastant trànsit. El Central Holiday Guesthouse, on ens allotgem, es veu vell i està apartat del centre, sense res per veure al voltant. Com aspectes positius, els llits son confortables, hi ha un supermercat a prop, i és econòmic. Les bicicletes, en principi havien d’estar en un pati exterior, i finalment ens van permetre deixar-les a dintre.

Ha estat un dia llarg. Entre sortir tard, les visites turístiques, voltes per trobar un restaurant, i altres embolics, hem arribat a última hora de la tarda. És per això que no importava que l'alberg no estigués cèntric.

Des del hostel, hem anat cap el centre i el passeig marítim. Trobem alguns edificis més vistosos, les típiques llambordes de les voreres formant sanefes, i uns miradors amb vistes a la platja.

En els dies que portem, les indicacions de la ruta Eurovelo apareixen i desapareixen sense cap explicació, pel que és imprescindible portar algun track. La falta d’indicacions fa que hi hagi publicats tracks amb diferents itineraris.

Més endavant hem passat per una zona de corriols entre uns aiguamolls. Encara que ens ha agradat, crec que la ruta Eurovelo no deu anar per aquí, per ser uns camins una mica tècnics per ciclistes sense experiència.

En general, el recorregut ha estat variat, passant per alguns pobles macos com Lagos, amb esglésies i algun castell. Com va sent habitual, també carreteres secundàries i zones urbanes sense gaire interès paisatgístic.

Hi ha poc desnivell, només destacar algunes rampes fortes, que amb la bicicleta elèctrica no suposen cap problema.

En algun cas la ruta queda tallada, com per falta de pressupost, i hem hagut d’improvisar.

A Sagres ens allotgem a un hostel d’ambient surfista, molt agradable. Queda a les afores i tret de la platja no hi ha res a veure. Per sort, el supermercat està obert el diumenge.

Hem sortit per un carril bici resseguint la costa fins el “Farol” do Cabo de São Vicente, visitant pel camí algunes fortaleses antigues.

Tornem cap a l’interior fins a Vila do Bispo, on parem a esmorzar. És una zona de camps, una mica monòtona, però a diferència d’altres dies, rodem per un entorn natural.

Arribem a la Platja do Amado. És una platja grandiosa amb unes vistes precioses, i molt ambient surfista.

Fins a Carrapateira, anem vorejant la costa, amb nombrosos miradors que ofereixen excel·lents panoràmiques de les platges i penya-segats.

Segueixen uns quinze quilòmetres cap a l’interior per pistes de terra, amb una mica de bosc i matolls, que no mereixen cap foto, i no ens importa, ja que encara conservem a la retina les imatges tan maques que hem vist anteriorment.

La platja d’Arrifana, també extraordinària, amb alguns miradors on podem contemplar la costa. Dels dies que portem pedalant, avui ha estat la ruta més maca.

Ens allotgem al hostel d’Arrifana. Comprovem que és una zona turística bastant exclusiva, i els restaurants no fan menú ni plat del dia. El supermercat mes proper està a tres quilòmetres pujant. Fa una mica de mandra, però tirant d’assistència, amb la bicicleta elèctrica anem en un tres i no res.

Per la tarda baixem a la platja i ens mullem una mica. Hi ha molt ambient surfista.

Com ja és habitual, Miguel te problemes amb el portaequipatges de la bicicleta, però és un home amb recursos, i amb uns cargols i unes cordes, l’aconsegueix arreglar.

En aquest alberg no hi ha esmorzar inclòs, i com que el serveixen molt tard, hem sortit amb l’esperança de trobar algun bar obert, però no hi ha res obert fins a Rogil, al cap de quinze quilòmetres. Com a mínim les pastes eren boníssimes. Miguel és més d’entrepans, però a l’Agus no costa gaire de convèncer per demanar pastes amb el cafè.

Hem passat pel castell islàmic d’Aljezur, situat d’alt d’un turó.

Seguint la ruta s’arriba a la Platja d’Odeceixe, un altre lloc amb encant, on hem estat una bona estona fent fotos i contemplant el paisatge.

En aquestes etapes estem rodant pel sud de la península, que tenint en compte el clima, i que just acabem de passar l’estiu, tot està bastant sec, i lamentem que quan anem per l’interior no sigui atractiu com els Camins de Sant Jaume que discorren pel nord.

A Vila Nova de Milfontes ens allotgem prop del centre, i després d’acomodar-nos podem anar a fer una volta.

Es nota que aquest itinerari no és típic del Camí, ja que quan demanem el “carimbo” per segellar la Credencial, la gent actua amb desconfiança.

Hem sortir per l’interior, que com ja vinc explicant anem per pistes i carreteres local sense trànsit. Bàsicament anem travessant camps amb alguns conreus, sense cap interès especial. Tampoc ajuda que ha passat l’estiu i no hi ha la verdor de la primavera.

Tot canvia quan arribem a la costa, que comencem a veure penya-segats i cales maques. Rodar a la vora del mar es fa molt agradable.

A Sines hem dedicat una estona a fer una volta pel centre, i veure el castell.

Aquests dies ens hem fixat que el terreny acostuma a ser molt arenós i anem trobant alguna pista amb bancs de sorra que dificulten la ciclabilitat. Seria una explicació de perquè els tracks ens porten per carreteres. Sigui com sigui, no ens està agradant fer tants quilòmetres per asfalt.

Per avui hem aconseguit un bon preu a un hotel de quatre estrelles: Vila Park.

Hem arribat d’hora, i després de dinar i acomodar-nos, ens venia de gust anar a la platja. A Miguel, el que li agrada és saltar des de les roques i fer bones capbussades (qui ho diria, veient-lo caminar amb el bastó!), i per mullar-se els peus, o a la piscina, ni s’acosta. Avui anàvem amb la intenció de fer un bon bany, però hi havia moltes onades. En aquestes condicions és molt perillós banyar-se, i ens hem hagut de conformar amb mullar-nos una mica.

A l’hotel, el lloc que tenen per les bicicletes és un aparcament de bicis a l’exterior de l’edifici. Finalment les hem pogut deixar a l’entrada del hall, que tenint recepció les 24 hores, estaven més segures.

L’hotel ha estat molt bé i el bufet per esmorzar, bo i abundant.

Comencem a pedalar per pistes de terra, on el paisatge ja és una mica més atractiu, amb boscos d’alzines i pins. També molta carretera, amb cotxes i camions que circulen a gran velocitat sense respectar les distàncies.

A Carvalhal deixem la carretera per rodar entre camps d’arròs, amb canals on trobem vegetació pròpia d’aiguamolls, i aus migratòries.

Anem a esmorzar a Comporta, un petit poble, que si bé és conegut per les seves platges, nosaltres, aconsellats per un veí, anem a un bar amb un bon assortit de pastes, que són la meva perdició.

Constatem que a Portugal la ruta Eurovelo està molt desatesa, sense indicacions, ni suficients carrils bici o pistes adequades per les bicicletes.

Quan arribem a Sol Tróia veiem les indicacions per agafar el ferri que ens portarà a Setúbal.

Després de dinar anem a fer el check-in a l’allotjament: Suites & Apartaments DP Setubal, uns impresentables, que tot i avisar dos mesos abans que veníem amb bicicletes, en el moment d’entrar ens diuen que el lloc que hi ha és un aparcament públic de bicicletes al mig del carrer.

Amb aquestes, vam acabar a la Pousada de Juventude, molt més recomanable, i amb el desdejuni inclòs. Tenen un aparca-bicicletes, molt accessible des del carrer, i per tant poc segur. Explicant la situació, ens han permès ficar-les a l’habitació.

La tarda la dediquem a fer una volta pel centre històric.

Com en altres albergs, el desdejuni és senzill, però abundant.

Comencem per una carretera poc transitada amb vistes al mar. Atenció que al km 8 de la ruta, la carretera està tallada per despreniments. No ens ha semblat perillós i com hem vist altes que passaven, hem saltat la tanca.

Al km 4,6 del track hi ha l’avís (no ho vam veure), i una alternativa que porta al mateix lloc.

Com altres dies, quan passen les deu del matí ja anem mirant algun bar per esmorzar, i de vegades no n’hi ha gaires. Avui el trobem al costat d’una gasolinera de Fernão Ferro.

Seguim una mica per la Nacional fins desviar-nos cap a un barri marginal, amb deixalles, runa, i alguns cotxes abandonats. Després de les carreteres perilloses, el que menys m’agrada és passar per zones degradades.

Continuem per pistes i carrils bici fins a Costa da Caparica, on trobem un restaurant amb bon menú, bé de preu, i que podem deixar les bicis tancades en un pati. De vegades, no es fàcil aconseguir les tres coses.

El dinar resulta bo i molt abundant, tant, que si no fos per l’assistència de la bicicleta elèctrica m'hagués estirat a la platja per fer la migdiada. En altres viatges no dinava més que unes peces de fruita i alguns fruits secs, però aquests companys em recorden en Carpanta, sempre tenen gana!

Anem per un passeig maco al costat del mar i una mica de ciutat fins arribar a l’embarcador per agafar el ferri que creuant el Tajo (a Portugal, Tejo) ens portarà a Lisboa.

Anem fins el Monument aos descobrimentos, la Plaça do Comércio, i després una petita visita turística pel barri d’Alfama, contemplant els edificis típics, els icònics tramvies, la Catedral i els miradors de Santa Luzia i Graça.

Acabat el tour, seguim uns deu quilòmetres per un carril bici fins al Parc de les Nacions, on tenim l’alberg de joventut.

El Parc de les Nacions és un barri futurista que al 1998 fou escenari de l’Exposició Universal. Destaca el Pont Vasco de Gama, considerat el més llarg d’Europa, la Torre Vasco de Gama, i altres edificis que no hem identificat, ja que els hem vist de passada.

La sortida és agradable per la ribera del Tajo. En arribar al riu Trancão (Km 3), seguint el track i les fletxes, anem uns 15 km per l’interior, per tornar altra vegada a la ribera del Tajo, on hem vist que recentment han fet unes passarel·les que va vorejant el riu per ajuntar-se posteriorment amb el traçat del camí original. Seguir-les ha estat un encert.

Investigant, he vist que al km 3 del track, creuant el riu Trancão hi ha un camí nou amb passarel·les que va per la ribera del Tajo i que s’ajunta més endavant amb el track. El camí per l’interior no està malament, però segur que aquest serà més agradable.

Passada aquesta part de la ruta, seguim per camps amb diferents cultius, majoritàriament tomàquets i vinyes, fins a Santarem.

Tenim reserva a l’hotel Vitoria, on hem coincidit amb un company que fa la mateixa ruta que nosaltres.

La tarda la dediquem a fer una volta pel centre, i tastar els vins de la comarca. No entenc de vi, però hem tornat molt contents a l’hotel.

Ara ja no tenim reserves, i cada dia busquem i reservem l’allotjament pel dia següent. A Lisboa comença el Camí Portuguès més popular, i ja n’hi ha els típics albergs del Camí. Per no tenir problemes amb l'idioma utilitzem traductor i WhatsApp o correu electrònic.

Sortim en pla per camps de conreu de vinya i blat de moro. El recorregut d’avui és variat, pistes (amb alguna pujada molt forta), i carreteres locals.

Al voltant de Tomar, hi ha un corriol amb un punt de dificultat, que discorre al costat del riu Nabão, on Miguel – que quan passem pel algun riu, sovint li fem broma per banyar-nos – ha relliscat, i si no l’agafem se’n va a l’aigua amb la bici inclosa. Per sort, tot ha quedat en un ensurt.

En general ha estat una etapa maca.

Anem a dormir a Albergaria Pinheiros, que compta amb bons espais per deixar les bicicletes. Li cal una mica de manteniment, i es veu desendreçat degut que estan fent reformes. El propietari, que ens ha rebut molt bé, és un artista. Ens ha fet un segell personalitzat per la Credencial, que és tota una obra d’art.

Un detall interessant, que al costat hi ha un bar que obre a primera hora del matí.

Sigui perquè ja estem a principis d’octubre, o que estem més al nord, a primera hora fa fred i es fan necessaris els “manguitos” i un paravent.

Comencem a rodar per una carretera local que fa pujada, i serveix per escalfar-nos. Fins a Ansiao tenim pistes i alguns corriols de muntanya, ideals per les btt que portem. Els de la gravel, potser millor que agafin alguna alternativa.

Com acostuma a passar, no hi ha gaires bars per esmorzar, i avui hem acabat al bar de les ruïnes de Conímbriga, una antiga ciutat romana. El servei ha estat extremadament lent. Han trigat més de mitja hora a portar els entrepans, aprofitant per xerrar i discutir (de bon rotllo) amb el Miguel, que te les seves teories sobre l’assistència de la bicicleta i altres temes, i difícilment reconeix estar equivocat. De nosaltres, sovint diu que som uns “tercos” i uns incrèduls...

A Coïmbra hem fet una volta pel carrer principal fins a l’església de Santa Cruz. Començava a ser l’hora de dinar, i per evitar els llocs turístics, hem continuat fins trobar un restaurant que ens ha agradat.

Per arribar a Mealhada, on farem nit a l’alberg Hilario, anem passant per camps, pobles i més pobles, amb poca cosa a destacar.

Als albergs hi ha possibilitat de conèixer gent, cadascú amb les seves històries, tal com en Wido (no sé si està ben escrit), un home de Letònia molt simpàtic, que porta deu anys venint a fer Camins de Sant Jaume. També Susan, una professora d’espanyol jubilada, que fa vida entre Texas, Alaska i quan pot s’escapa a Espanya a fer algun tram del Camí.

Prop de l’alberg, per aprovisionar-se, hi ha el supermercat Pingo Doce (una cadena portuguesa).

A primera hora, per esmorzar, l’única opció és la cafeteria del Pingo Doce que obre a les 08:00. Fa dies que van quedar enrere els bons propòsits de fer bondat, i fent un esforç per seguir les tradicions del país, demanem els típics pastissets de crema.

Avui ha estat un dia intens, quasi tot per asfalt, passant per multitud de polígons industrials, i pobles que l’únic destacable era la gran quantitat de llambordes. No voldria deixar d’explicar les terribles sensacions del rebuf de grans camions i cotxes passant-nos a gran velocitat, sense deixar un espai de seguretat. Molt malament!

O Porto ha estat l’únic que ens ha agradat. Ja al centre, Hem pujat fins al mirador de l’església del Monestir da Serra do Pilar, amb unes grans vistes de la ciutat. Impressionant el pont de Luis I, i ja a l’altra banda la Catedral do Porto.

Hi ha moltes coses per veure, però era hora de d’anar a l’alberg de pelegrins do Porto, que queda retirat del centre.

L’alberg és molt acollidor. A diferència de dies anteriors, està molt ple, i arribant a última hora és una mica estressant, el registre, entrar les bicicletes, les dutxes, comprar al supermercat i preparar el sopar.

Hem estat parlant amb en Pep, un mallorquí afectat per una tendinitis, que malauradament no podrà continuar. Coincideix que el Camí des de Lisboa no és gaire maco, per dir-ho suaument.

Hi ha la possibilitat de fer el desdejuni a l’alberg, i així no hem d’estar buscant bars.

El primers quinze quilòmetres son bastant lletjos, carreteres, pobles sense atractiu, i carrers amb moltes llambordes. Després, progressivament va millorant i podem gaudir d’un entorn mes natural.

Passem per l’església de São Bento, al costat del monestir de São Salvador de Vairão, un lloc interessant.

Després arribem a Barcelos, un altra poble que mereix una atenció especial. Veiem el pont medieval sobre el riu Cávado, el palau en runes del Condes de Barcelos, l’Ajuntament, i varies esglésies.

Hi ha varies interpretacions del Gall de Barcelos, que s’ha convertit en un símbol Nacional.

També hem vist el Cruceiro del Señor del Gallo, amb un relleu de la llegenda del Gall. Molt similar a la llegenda de Santo Domingo de la Calzada, explica que un pelegrí gallec va ser acusat de robar, i per tant, condemnat a la forca. Va demanar que el portessin davant el jutge, que estava menjant un pollastre. El pelegrí li va dir que com a prova de la seva innocència, el gall s’aixecaria i començaria a cantar. El jutge va ignorar aquelles paraules, però en el moment que el pelegrí anava a ser ajusticiat, el gall va començar a cantar, i el jutge, reconeixent el seu error, va anul·lar la sentència.

Segons la llegenda, el pelegrí va tornar uns anys més tard i va esculpir aquest Cruceiro.

Anàvem una mica apurats per trobar un restaurant, i ja passats dos quarts de tres, hem vist un que ens ha semblat bé i que podíem tenir les bicicletes a la vista.

Cada vegada anem més cap el nord, al matí fa mes fresca, tot és més verd, i els preus van pujant! Tret dels quinze quilòmetres del principi, la ruta ens ha agradat.

Entrant a Ponte de Lima, veiem l’impressionant pont sobre el riu Lima que dona nom a la ciutat.

Just avui s’han acabat de trencar les alforges de l’Agus, i hem fet una volta per comprar una bossa. Un gran magatzem xinés ha solucionat el tema.

Després de fer unes fotos, hem anat cap a l’alberg de joventut, on estarem avui.

L’alberg de joventut està bé, i molt més tranquil que el dia anterior. El desdejuni el serveixen a les 8 en lloc de les 08:30, el que s’agraeix per poder sortir una mica més d’hora.

Fins a Tui, hi ha poc més de 40 km., i ja tenim un camí agradable que passa per pobles macos. Aprofitant que la ruta és curta, abans de sortir, hem dedicat mitja hora a voltar pel poble i fer unes quantes fotos.

Tots fem fotos, però Miguel és el fotògraf oficial, i és la tasca més sacrificada. A més, ha de veure com l’esperem amb cara de incomprensió, impacients pel tems que dedica a buscar els millors enquadres. Ara amb altra perspectiva l'estem agraïts per tenir bones fotos que penjar.

Un detall important és que la pujada de la Bruixa (comença al km 13 del track) no és ciclable, i per això he modificat el track, per evitar aquesta pujada. Després torna a ajuntar-se amb el camí oficial.

A Valença, l’últim poble de Portugal abans de passar a Galícia, hem visitat la fortalesa, que és enorme.

Passem a Espanya creuant el riu Miño, pel Pont Internacional de Tui. El track ens porta fins al casc antic i la Catedral. Cal tenir en compte que de Portugal a Espanya hi ha canvi d’hora (una hora més).

A Tui, l’alberg de la Xunta no és molt amigable amb els ciclistes. Eren les 17:00 hores i no ens deixaven registrar-nos fins a les 19:00 hores, el que fa que aquest alberg sigui inviable pels que anem en bicicleta.

A l’alberg Convento del Camino, ens han rebut molt bé, i han estat molt amables. Per altra vegada, sembla que es pot fer reserva.

De Portugal trobarem a faltar el preu de la cervesa, els pastissets, però no pas les llambordes.

Per despertar-se, no hem calcular que a Espanya és una hora més que a Portugal, i era quasi de nit.

Majoritàriament rodem per pistes i carreteres locals. Es nota que estem a Galícia, els camins són macos, estan molt ben indicats, i tot està molt verd.

Passem per O Porriño, i Redondela, on vam parar a fer un cafè, i un veí ens va explicar antigues histories del viaducte ferroviari abandonat, que passa per sobre del poble. Sembla ser que un dels constructors (Pedro Floriani) no li van pagar, dient-li que estava mal fet i que no suportaria el pes del tren, i del disgust es va tirar del viaducte avall.

Passat Redondela tenim bones vistes de la Ria de Vigo.

Arribant a Pontevedra vam trobar un restaurant amb un bon menú: Bar tapería Casa Pepe.

Anem a dormir a l’Alberg de la Xunta, que avui no ens han posat cap impediment per les bicicletes. No ens ha fet molta gràcia que hagin d’estar fora. És un recinte només d’accés a l’alberg, però tot i així, les lliguem amb varies cadenes.

Ara ja podem demanar “el segell” per la credencial, que a Portugal ja ens fèiem un embolic amb el carimbo, calipo, chimborrio, cimborrio, o carimborrio...

En general, per anar amb bicicleta elèctrica fem etapes curtes, i així per la tarda podem anar a fer una volta pel lloc que estem.

Vam aprofitar per fer el registre d’arribada a la web de l’oficina d’atenció al peregrí, per tal de no fer cues al dia següent per recollir la Compostela: https://oficinadelperegrino.com/

Anem seguint les fletxes del Camí, que coincideixen amb el track que portem. Aquí a Galícia a més d'estar ben indicat, hi ha tanta gent que és impossible perdre's.

Hem passat per molts pobles, encara que ara només recordo Padrón. Serà per la dita: “pementos de Padrón, uns pican e outros non”.

Ara veiem moltíssims pelegrins, que amb la bicicleta costen d’avançar. Va bé un timbre.

També hi ha moltes paradetes amb segell, per vendre qualsevol cosa, músics que esperen algun donatiu, i bars amb preus per sobre de la mitja, que no tindrien sentit si no fos pel Camí.

Per evitar preus abusius, el millor és desviar-se una mica en algun poble, com hem fet a O Milladoiro per trobar bars o restaurants a preus normals.

Sense cap complicació vam arribar a Santiago, amb la satisfacció haver acabat el viatge, però sense l’emoció de les primeres vegades. Ara ja portem uns quants camins a les nostres cames!

Després de les fotos de rigor a la plaça do Obradoiro, i recollir la Compostela, vam anar cap a l’alberg Santo Santiago, que amb previsió que és cap de setmana, havíem reservat fa un parell de dies.

Per la tarda, vam sortir a fer una volta pel centre. Era dissabte, i amb tanta gent, va ser impossible entrar a la Catedral a escoltar la missa del pelegrí.

El sopar, tenim costum d’anar a Casa Manolo que està al centre i sempre quedem molt contents.

Matinem com sempre, i anem a esmorzar al bar del costat. Ens acomiadem del nostre company Agus, que avui torna cap a casa. Nosaltres seguirem fins a Dumbría, i al dia següent anirem a Muxía i Fisterra, on acabarem el viatge.

Passem per la Plaça do Obradorio, que ens agafa de camí, fem les últimes fotos i continuem per la ruta ja coneguda d'altres vegades.

El recorregut, tret d'una pujada que hem evitat, no presenta cap dificultat. Majoritàriament per pistes de terra i camins veïnals asfaltats, que travessen boscos, camps i petits llogarrets.

El primer poble interessant és A Ponte Maceira. Només arribar destaca el magnífic pont romànic sobre el Riu Tambre. A la vora del riu crida l'atenció el Pazo de Baladrón. Pel poble trobem altres elements arquitectònics interessants, que denoten la bellesa d'aquest poble.

Uns quilòmetres més i arribem a Negreira, el lloc ideal per esmorzar.

Sortint, deixem el traçat oficial per continuar pel Camí dels Tres Pazos, que segueix el curs del Riu Barcala, i que més tard ens retorna a la ruta oficial.

Com l’altra vegada, hem anat a dinar a Casa Pepa, que avui diumenge, ha parat un autocar, i havia molta cua i xivarri.

A Dumbría hi ha l'alberg Municipal O Concu, amb bones instal·lacions, i que sempre hem trobat lloc. Per sopar està el Bar Truanés on hem anat altres vegades i hem quedat contents. Al ser diumenge tancava aviat. He trucat a l'altre bar del poble: El Mesón O Argentino, que l’any passat vam sopar estupendament. Aquesta vegada també ens van servit un sopar molt bo. No entenc les ressenyes negatives que tenen a Google. Crec que és important trucar abans. Si no és possible trobar un restaurant obert, no quedaria altra que comprar menjar al supermercat de Negreira. 

Avui a Dumbría, potser per ser dilluns, no hi havia cap bar obert.

Hem sortit quasi a les fosques, i ha estat a Senande, uns pocs quilòmetres endavant, que hem trobat un bar per prendre un cafè i menjar una mica.

Rodant a primera hora per aquestes “corredoires” tenim sensacions molt agradables, amb l'aroma dels eucaliptus, i veient com s’obre el dia, mentre la boira encara està enganxada als prats.

Com el dia anterior, ens movem per un entorn rural, amb ramats pastant, i passant per petits llogarrets amb els típics hórreos gallecs.

Sense gaire esforç arribem a Muxía. Jo m’avanço per prendre un cafè, mentre Miguel s’entreté fent fotos al passeig marítim.

Quan acabem, passem per l’oficina de turisme a recollir la Muxiana, un diploma que ens acredita com pelegrins que hem acabat a Muxía.

Seguidament anem cap el Santuari da Nosa Señora da Virxe da Barca.

És un dia assolellat amb el vent en calma, i podem gaudir de la visita, contemplant la costa, fent fotos, i xerrant amb algun visitant que ens pregunta pel nostre viatge. Miguel és un apassionat de la fotografia, però quan millor s’ho passa, és al trobar algú receptiu, que li pot explicar les seves “batallites”, que no son poques...

Avui, he pensat a mirar els horaris a la web, https://www.monbus.es/es, pel viatge de tornada de Fisterra a Santiago, i he quedat sorprès que ara és habitual reservar els viatges per la web, i les primeres hores estaven plenes, havent d’agafar el bus de les 16:45. Si s’han de portar bicicletes cal trucar alguns dies abans al telèfon 982292900. Les bicicletes elèctriques no estan permeses.

Al dia següent, a l’estació de Fisterra es venien bitllets. ¿Com era això? L’explicació és que quan preveuen que poden haver molts viatgers, si hi ha algun disponible, porten un autobús amb més places.

A Muxía, és recomanable comprar menjar, ja que l’únic restaurant que trobarem és Restaurant LiresCa, molt maco, amb productes frescos, de proximitat..., i aquestes coses que justifiquen triplicar el preu. Quan hem passat, estava mig buit (no m’estranya amb els preus que tenen), i fins i tot no deixen menjar l’entrepà demanant begudes i cafè.

Després de Muxía, el camí va per l’interior, però és igual de maco. L’únic destacable és la primera pujada, amb rampes fortes.

A Fisterra, el primer que hem fet és registrar-nos a l'alberg de la Xunta, i després pujar fins el far. Hem tingut una tarda assolellada i hem estat una bona estona fent fotos i gaudint del repte aconseguit: Un viatge que hem travessat la península ibèrica de sud a nord, amb un recorregut d’uns 1.400 quilòmetres.

Com marca la tradició, després de descansar a l’alberg, hem tornat a pujar al far per contemplar la posta de sol, que marcarà el final d’aquesta aventura.