El passat divendres 29 d'abril de 2022 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del naixement d'Alejandra Pizarnik (castellà: Flora Alejandra Pizarnik) (Avellaneda, República Argentina, 29 d'abril de 1936 — Buenos Aires, República Argentina, 25 de setembre de 1972), qui fou una (1) poeta i traductora argentina.[1][2] Nascuda dins una (1) família d'immigrants jueus russos, estudià filosofia a la Universitat de Buenos Aires (República Argentina) i pintura amb Juan Batlle Planes. Del 1960 al 1964, visqué a París (Illa de França), on treballà per a la publicació Cuadernos i seguí diferents cursos a la Sorbonne (París, Illa de França). Se suïcidà amb trenta-sis (36) anys suposadament amb una (1) sobredosi de barbitúrics.

Biografia

Flora Alejandra Pizarnik nasqué a Avellaneda, una (1) localitat propera a la gran capital de l'Argentina, Buenos Aires, el 29 d'abril de 1936 en una (1) casa de dues (2) plantes per la qual ja corria la seva germana Myriam. Els pares, Elías Pozharnik i Rejzla Bromiker, que havien nascut a Rovne (Rússia), instituïren un (1) nou règim familiar en una (1) comunitat jueva capaç d'esbiaixar els problemes culturals que pogués comportar fonent–se amb una (1) cultura i un (1) idioma estranys però acollidors. Després d'un (1) llarg camí des de Rovne (Rússia), passant uns mesos per París (Illa de França), on vivia el seu oncle patern, aconseguiren arribar a l'Argentina fugint del nazisme. El gust per la música clàssica inculcat pel pare i potser per una (1) tia russa que es dedicava a la literatura, feren de la infància d'Alejandra Pizarnik un (1) nou espai de notes i lletres que la portaria a passejar al costat de Sartre i Edith Piaf al llarg de l'adolescència. Una (1) economia folgada, gràcies al negoci de joieria del seu pare, permeté que l'educació d'Alejandra Pizarnik absorbís els coneixements de dues (2) escoles: la núm. 7 d'Avellaneda i la Zalman Reizien Schule, escola progressista en la qual aprenia el jiddisch i la religió i història jueva. No tot fou un (1) camí de roses, els seus pares vivien aquells dies en un (1) núvol de terror causat per les accions abominables d'un (1) nazisme que arrasava Europa occidental a un (1) ritme escruixidor i que els provocava una (1) tristesa difícil d'ocultar a una (1) ment tan desperta com la seva. D'altra banda, les eternes comparacions amb la seva germana aprofundien una (1) lleu quequesa i un (1) asma incipient.

Amb l'edat, les extravagàncies s'accentuaren encara més i per a A. Pizarnik l'adolescència confirmà l'antagonisme que sobrevolava entre els seus jerseis d'home i els vestits de tul i seda que tant fascinaven a la seva mare. Era aquella noia divertida, blasfema, que fumava sense parar amagada en la seva cova, la cova que tant odiaven les mares de les seves amigues. Representava tot allò que no havia de ser una (1) senyoreta encara que amagava darrere de sí un (1) existencialisme sartrià capaç de fetillar a totes les seves companyes. No només propicià la literatura entre el seu cercle escolar sinó que ja en aquesta època la seva cambra, estreta i amb olor de cigarret, albergava en les seves parets vaticinis del que seria la seva vida, la poesia.

La Buma que els seus pares apel·laven, començava la seva metamorfosi cap a una (1) Alejandra fora de context, incompresa intel·lectualment malgrat els esforços del seu pare i d'algunes de les seves amigues. Les seves relacions fallides amb l'altre sexe, la preocupació per una (1) estètica que sempre acoltellà el seu ego (el seu etern acne, el petit sobrepès) i les freqüents amfetamines tan de moda en l'època per aconseguir estar prima començaren a incubar les excentricitats i els laments d'una (1) ja Alejandra universitària. En aquests moments la mort començava a ser la principal preocupació: «què serà això de morir, què hi haurà més enllà del moment en el qual la dalla talli el fil de la vida teixit per les parques». Desconcertava a qui s'apropava a ella.

Mentre renaixia la política argentina, Alejandra, ja en cinquè curs, tenia forjada la seva vocació d'escriptora, una (1) aptitud que la portaria a estudiar a les aules de la Facultat de Filosofia i més tard en les de la Facultat de Periodisme. La seva vida fou un (1) enrenou al llarg de tota la seva estada universitària, anar i venir de facultat a facultat, cafès, tertúlies i festes, actes socials als quals Alejandra assistí assíduament gràcies al seu caràcter rebel, extravagant i provocatiu que atreia totes les mirades i comentaris. Fou Juan Jacobo Bajarlía el que la introduí al caòtic món literari de llavors. Bajarlía havia aconseguit la càtedra de Literatura Moderna i la conduí pels camins de Proust, Gide, Claudel, Kierkegaard, Leopardi, Joyce i, per descomptat, pels rumbs surrealistes del París (Illa de França) del principi del segle XX. Ella congenià molt bé amb totes aquestes lectures, sobretot amb Proust, amb el qual compartí el cercle de passions i sentiments que més tard apareixerien durant la primera etapa poètica; i també Claudel, amb el qual s'identificaria a causa de la seva marca d'estrangeria.

Però els problemes que havien començat a establir–se a l'adolescència començaren a germinar i a accentuar–se a l'etapa universitària. És per això que Alejandra inicià la seva coneguda teràpia amb l'analista León Ostrov, teràpia i amistat que s'allargaria durant diversos anys. A. Pizarnik brillava per la seva intel·ligència i sociabilitat, però aquesta última fou gràcies a León, que aconseguí acabar amb la quequesa i la consegüent timidesa per aconseguir una (1) nova Alejandra de dicció excepcional, fascinant, excèntrica i amb un (1) toc exòtic a causa del seu accent estranger. Tornà a moure's en una (1) dicotomia, no només l'estrangeria i el cercle familiar la feu partícip de dos (2) mons, sinó que la nova peregrinació pels paratges literaris bifurquen la seva personalitat en dues (2) Alejandras diferents: la contristada Alejandra dels cercles literaris, tímida i silenciosa; i la jocosa i burleta, gairebé infantil, que provocava el riure i l'admiració entre les seves amigues. Fou aquesta infantilitat la que provocà el repudi de la seva primera obra, La tierra más ajena del 1955 (tan infantil que la sufragà el seu pare).

El 1955 A. Pizarnik també publicà les seves traduccions de les obres de Paul Eluard i de André Breton, absorbint per sempre l'asimetria vital del moviment parisenc d'entreguerres. Bajarlía introduí A. Pizarnik en els alts cercles literaris en els quals conegué Oliverio Girondo, Aldo Pellegrini, Roberto Juaroz, Antonio Porchia i el pintor Juan Batlle, aquest últim, influència essencial en la configuració espacial de la seva poesia posterior. Tot i que J. Batlle representa la concepció singular d'una (1) figuració metafòrica, però també la pintura «naïf», que floria a l'Argentina llavors, no fou la seva única influència, ja que sens dubte una (1) de les grans amistats d'aquest període fou Antonio Requeni. Es conegueren en un (1) reportatge per al diari La opinión i a partir d'aquí començaren les seves aventures inseparables.

Com a conseqüència, durant els anys que van des del 1956 fins al seu viatge a París (Illa de França), A. Pizarnik emprengué una (1) carrera frenètica de publicacions en revistes i editorials, de tertúlies fins a altes hores de la matinada i de noves amistats. El 1956 publicà la seva segona obra, La última inocencia, dedicada al seu gran amic i analista León Ostrov. En l'ambient fumejant d'alcohol i poesia que es respirava en els cercles literaris del moment, A. Pizarnik trobà la seva veu pròpia i plasmà un (1) nou llibre de poemes, Las aventuras perdidas (1959).

Fins al 1959, any en el qual la seva destinació canvià de rumb cap a la llibertat, Alejandra augmentà el seu cercle social; esdevingué un (1) personatge indispensable en tots els cafès, festes, menjars i altres cadàvers exquisits, es convertirà en la nena desvalguda allunyada de les coses quotidianes que provocà la compassió i tendresa de tots els seus amics.

Paral·lelament a aquesta vida de desordre i desconcert, Alejandra seguia fent vida universitària encara que mai no es presentà a cap examen final a causa de la repulsa que sentia per aquests professors de literatura incapaços de crear–la ni viure–la, només d'odiar–la i destruir–la amb els seus sermons magistrals. Però, malgrat aquesta postura, la carrera universitària li aportà una (1) infinitat de nous coneixements, obres, escriptors i corrents filosòfics com García Morente, Hegel, Dilthey, Junger, Bollnow o Kierkegaard; i també noves amistats com Edgardo Cozarinsky i Sylvia Molloy.

Les màscares d'A. Pizarnik es traslladaren del bagul familiar de Buenos Aires (República Argentina) fins a la llibertat l'any 1959. París (Illa de França) es convertí en l'esperit de la poesia purament pizarnikiana. Primer visqué a casa dels seus oncles (Armand, Geneviève i la seva filla Pascale) durant uns dies, lligada de nou a l'hegemonia familiar. Però aquest llaç familiar acabà quan es traslladà de la seva residència familiar als seus estudis parisencs (primer al boulevard Saint–Germain (rue du Bac); segon al núm. 30 de la rue Saint–Sulpice; després, durant alguns mesos, a casa d'una (1) amiga; i, finalment, al boulevard Saint–Michael) recreant de nou les seves parets plenes de papers, el seu tabac en cada cantonada i els seus poemes penjats en cada racó i en cada paret. Allí s'integrà en una (1) atrafegada vida social plena d'escriptors francesos i argentins, i, abans de res, nous amics imprescindibles a partir d'aquell llavors: Julio Cortázar, Octavio Paz, Italo Calvino i André Pieyre de Mandiargues.

La passió pels poetes maleïts, els surrealistes, els romàntics com René Daumal o Henri Michaux, aquesta coincidència intel·lectual fou el que la portà a iniciar una (1) relació d'afecte personal i intel·lectual amb J. Cortázar. No només compartí amb ell els gustos i la poesia sinó que Cortázar adoptà també el paper de tutor d'una (1) Alejandra despreocupada per la seva manutenció, enarborada per la mà espiritual de la ciutat embruixada.

Fou Octavio Paz un (1) altre dels seus protectors parisencs que en aquells moments estava instal·lat en terres franceses a causa d'un (1) dels seus càrrecs diplomàtics. Tal fou l'amistat que nasqué entre ells en aquests anys que s'encarregà de prologar la seva següent obra, Árbol de Diana.

Al costat d'ells i d'Elena Garro, recorregué els cercles socials més exquisits dels literats parisencs compartint poesia, pintura, enlluernada per l'extravagant quefer francès i les inaudites experiències que en els seus poemes correran com sang descontrolada. Aquest selecte cercle comptarà amb la presència, no només de Paz, Elena i de Cortázar i Aurora Bernárdez, sinó també d'Elvira Orphée i Miguel Ocampo, Eduardo Jonquière, Esther Singer i Italo Calvino, André Pieyre de Mandiargues, Laura Bataillon, Paul Verdevoye, Roger Caillois i Héctor A. Murena. També reprengué la seva amistat amb els antics companys d'universitat que estaven establerts a París (Illa de França) com Roberto Yahni, Ivonne Bordelois o Sylvia Molloy. Els obsequià amb festes literàries poètiques carregades d'humor i obscenitat. Descobrí nous autors en les llibreries franceses (Ives Bonnefoy, Blaise Cendrars, Antonin Artaud, Georges Schehadé, Stéphane Mallarmé, Alphonse Allais) i es perdé en els passadissos dels museus i exposicions per descobrir pintors com Paul Klee, Joan Miró, Gustave Moreau o Odilon Redon.

La seva poesia es difongué internacionalment a través de les revistes franceses Els lettres nouvelles, Nouvelle Révne Française, etc. Al costat de les seves publicacions la seva difusió es complementà amb diverses lectures públiques al costat de Juarroz, Olga Orozco i Arnaldo Calveyra dins de l'àmbit universitari.

Aquests anys de fervor poètic seran els causants dels seus poemes més perfectes inclosos en Árbol de Diana (1963) i publicats en les revistes Sur, Poesía=Poesía, Les Lettres Nouvelles, Le chien de Picque, i en les antologies Poesie vivante en Argentine de Fernand Verhesen.

Durant la seva estada a París (Illa de França) realitzà pocs viatges fora de la gran urbs: el primer a Capri (Campània, Itàlia) el 1961; el segon a Saint–Tropez (Var, Provença–Alps–Costa Blava, França) el 1962; i, en tercer lloc, recorrerà les terres espanyoles el 1963 al costat d'una (1) amiga, Marie Jeanne.

El 1963 veié la llum una (1) de les seves obres en prosa més importants, una (1) mirada cara a cara amb la mort, la història de la comtessa del castell de Csejtne, Erzébeth Báthory, assassina i torturadora ritual de més de sis-centes cinquanta (>650) noies. La Condesa Sangrienta, al més pur estil de Láutreamont, Bataille o Sade, escriptors recuperats per l'afany poc convencional del moviment surrealista, recupera un (1) món preedípic en el qual encara l'ésser humà no ha sofert el trauma socialitzador, un (1) univers de sexe, mort i sadisme desmesurats.

El 1964 A. Pizarnik tornà al seu natal Buenos Aires (República Argentina) a causa de la pressió familiar i d'una (1) malaltia de la seva mare que fou operada aquells dies.

Els seus llocs més visitats foren la Galería Bonino, la redacció de la revista Sur i de Capítulo, la Casaquinta de Esmeralda Almohacid i alguns restaurants com l'«Edelweiss» o els bars de la zona de Florida. Malgrat el prestigi aconseguit a París (Illa de França) gràcies a les seves últimes obres, A. Pizarnik continuà patint penúries econòmiques de tal forma que el seu mecenes continuà sent la seva pròpia família encara que també obtingué algun ingrés gràcies a la beca Guggenheim.

El 1968 fou un (1) feix de llum en l'estreta vida de la poeta. Aparegué en ella una (1) fotògrafa que es convertí en la parella d'A. Pizarnik durant els següents dos (2) anys, la qual cosa provocà la consegüent mudança al núm. 980 del carrer de Montevideo (República Argentina).

Un (1) dels punts de trobada més reiterats fou la Galeria d'art ingenu «El taller», inaugurada el 1963 per Nini Gómez, Nini Rivero i Leonor Vaguna. Allí es reunien els escriptors i pintors més destacats de l'època: Alberto Girri, Raúl Vera Ocampo, Enrique Molina, Olga Orozco, Manuel Mújica Láinez i tots els relacionats amb la revista Sur.

Pizarnik intensificà la seva relació amb els components de Sur i tingué d'aquesta forma accés a diverses personalitats que viatjaren a Buenos Aires (República Argentina) durant aquells anys com Hans Magnus Enzenzberger o Evgeni Evtuchenko. En aquesta mateixa revista inicià la seva relació amb Silvina Ocampo amb la qual compartí jocs i humor verbal, i dilapidaren genialitat com dues (2) nenes perverses capaces de transformar el llenguatge en ressons delirants i cruels.

Fou durant aquests anys quan A. Pizarnik compongué la seva següent obra, Los trabajos y las noches, que veié la llum el juny del 1965. Gràcies a aquesta última publicació rebrà el Primer Premi Municipal de Poesia el novembre del 1966, festejat a Edelweiss al costat de tots els seus companys de passió i desassossec. Aquest cercle es veié ampliat amb un (1) membre més, Marcelo Pichon Rivière, camarada surrealista fascinat per l'humor, l'erotisme, la novel·la gòtica anglesa i poetes com Schehadé, Trakl, Paz o Michaux, tant del gust de Pizarnik. Però abans de res, Marcelo representa l'ingrés d'A. Pizarnik en la seva segona fase psicoanalista, atès que el pare d'aquest, Enrique Pichon Rivière esdevingué el nou divan intel·lectual de la duplicitat pizarnikiana i de la seva obsessiva redempció davant la mort. Aquesta obsessió s'intensificà a partir del gener del 1966 quan Elías Pizarnik, pare de la poeta, morí.

Compongué aquesta obra entre els anys 1962 i 1966, i la hi dedicà a la seva mare, Rosa, perquè seguia cuidant–la, mantenint en ordre el maremàgnum vital de la seva filla fins a tal punt que arribà a regalar–li el departament de Montevideo, 980 (Buenos Aires, República Argentina). El títol d'aquesta última obra prové, com és de sobres conegut, un (1) dels famosos quadres del Bosco i d'un (1) altre quadre amb la mateixa temàtica de Pieter Brueghel. No fou el viatge a Nova York (EUA) el seu últim viatge, el 1969 tornà a París (Illa de França) amb el propòsit de renovar la seva energia vital perduda en la malenconia de la mort, però en tornar–hi es trobà amb un (1) París (Illa de França) erm, insuportable, catapultat de la ciutat insurrecta i provocadora que antany havia estat.

París (Illa de França) i Buenos Aires (República Argentina) ja no li servien d'estatge poètic, el foc de la llar enyorada s'havia extingit i es refugià en el llenguatge. D'aquesta manera escrigué El infierno musical (1971). Durant aquest mateix any publicà el seu únic text teatral, Los poseídos entre lilas, obra de tan sols un (1) acte, de caràcter sexual, en la qual els personatges es pregunten sobre la falta de ser i indirectament sobre el funcionament de la creació, tot això mitjançant tons infantils, humorístics, irònics.

Als trenta-quatre (34) anys, després de dues (2) trucades, una (1) a la seva metgessa Rosa, i una (1) altra a Olga Orozco per acomiadar–se, ingressà a l'Hospital Pirovano després del seu primer intent de suïcidi el 1970. El 1971 reprengué les seves publicacions. S'associà amb López Crespo, i publicaren la primera edició de La Condesa Sangrienta, la traducció de La marea de André Pieyre de Mandiargues i alguns texts d'Artaud. També escrigué La bucanera de Pernambuco o Hilda la polígrafa, text obscè i fumejant, carregat de cites culturals, bogeria, mort i sexe.

Es percep una (1) petita millorança física després de totes aquestes publicacions, traduccions i treballs: la seva vida social seguia, i conegué durant aquest temps Ana Becciú i Ana Calabrese. Però el seu últim poema d'El Infierno Musical, simbolitza la fi i el seu defalliment el 25 de setembre de 1972.

Susan Bassnett ha publicat un (1) llibre de poesia, Ex–changing Lifes: Poems and Translations (2002), inspirat en l'obra de la poetessa argentina.

Obra

• La tierra más ajena (1955).

• La última inocencia (1956).

• Las aventuras perdidas (1958).

• Árbol de Diana (1962).

• Los trabajos y las noches (1965).

• Extracción de la piedra de locura (1968).

• El infierno musical (1971).

• La condesa sangrienta (1971).

• AIRA, C.: Alejandra Pizarnik, Rosario, Bibl. El Escribiente, Beatriz Viterbo Editora, 1998.

• ARISTEGUIETA, J.: «Alejandra Pizarnik. Genio poético», Caracas, Árbol de Fuego, 55, 1972.

• BAJARLÍA, Juan–Jacobo: Alejandra Pizarnik. Anatomía de un recuerdo, Buenos Aires, Editorial Almagesto, 1998.

• BORDELOIS, I.: Correspondencia Pizarnik, Buenos Aires, Seix Barral, 1998.

• CHIRINOS, Eduardo: La morada del silencio, Perú, Fondo Editorial de Cultura, 1998.

• GOLDBERG, Florinda F.: Alejandra Pizarnik,«Este espacio que somos», USA, Hispamérica, 1994.

• GRAZIANO, Frank: Alejandra Pizarnik. Semblanza, México, Fondo de Cultura Económica, 1992.

• NEGRONI, M.: El testigo lúcido. La obra de sombra de Alejandra Pizarnik, Rosario, Beatriz Viterbo Editora, 2003.

• PIÑA, C.: Alejandra Pizarnik, Buenos Aires, Corregidor, Editorial Planeta Argentina, 1999.

• PIZARNIK: Extracción de la piedra de la locura, Buenos Aires, Editorial Sudamericana, 1968.

• PIZARNIK: Nombres y figuras, Barcelona, La Esquina, 1969.

• PIZARNIK: Poèmes, Paris, Nadir, 1983.

• PIZARNIK: Diarios, Barcelona, Lumen, 2005.

• PIZARNIK: Dos letras, Barcelona, March Editor, 2003.

• PIZARNIK: El deseo de la palabra, Barcelona, Ocnos, 1975.

• PIZARNIK: La Condesa Sangrienta, Buenos Aires, López Crespo Editor, 1976.

• PIZARNIK: La figlia dell'insonnia, Claudio Cinti (ed.), Milán, Crocetti, 2004.

• PIZARNIK: Obras completas, edición a cargo de Cristina Piña, Buenos Aires, Corregidor, 1999.

• PIZARNIK: Poesía Completa, edición a cargo d'Anna Becciú, Barcelona, Lumen, 2001.

• PIZARNIK: Prosa Completa, edición a cargo de Ana Becciú, Barcelona, Lumen, 2002.

• PIZARNIK: Textos de sombra y últimos poemas, Buenos Aires, Sudamericana, 1982.

Referències

1. ↑ «Alejandra Pizarnik. Cronología» (en castellà). Centro Virtual Cervantes.

2. ↑ Cervantes: «Alejandra Pizarnik. Biografía literaria» (en castellà). CVC Centro Virtual.

Enllaços externs

• Alejandra Pizarnik/Obrapoética.

• «CVC. Alejandra Pizarnik.».

• «Alejandra Pizarnik». Arxivat de l'original el 2006.10.03.

• «Alejandra Pizarnik. Página principal». Arxivat de l'original el 2011.10.31.

• «Carlos Luis Torres Gutiérrez: Alejandra Pizarnik – núm. 28 Espéculo (UCM)».

• «Alejandra Pizarnik – Escritores Malditos de Todos Los Tiempos».

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alejandra Pizarnik.

Alejandra Pizarnik photographed in Buenos Aires.

Flora Alejandra Pizarnik 

El passat divendres 29 d'abril de 2022 es commemorà el cent quaranta-sisè aniversari del naixement de Zewditu (Ejersa Goro, Etiòpia, 29 d'abril de 1876 — Addis Abeba, Etiòpia, 2 d'abril de 1930), qui fou emperadriu d'Etiòpia entre els anys 1916 i 1930. Fou la primera emperadriu regnant de l'Imperi etíop. El seu regnat estigué marcat per les polítiques modernitzadores del seu regent i hereu Ras Tafari Makonnen (futur emperador Haile Selassie) a les quals ella solia oposar–se a causa del seu marcat conservadorisme i devoció religiosa. És també la darrera emperadriu regnant de la història de la humanitat.[1][2]

Referències

1. «Empress Zewditu – Queen of Kings Part 1 – Imperial Ethiopia» (en anglès).

2. Tesfu, Julianna: «Empress Zewditu (1876–1930) •» (en anglès americà), 14.06.2008.

3. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zewditu.

Zewditu I of Ethiopia

Imperial coat of arms of Ethiopia (Haile Selassie)

Zewditu I d'Etiòpia

El passat divendres 29 d'abril de 2022 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de Konstandinos Petru Kavafis (grec: Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης, transliterat també com a Cavafis, Cavafy o Kavaphes) (Alexandria, Egipte, 29 d'abril de 1863 — ibídem, 29 d'abril de 1933), qui fou un (1) poeta en llengua grega[1] i una (1) de les figures literàries més importants del segle XX i un (1) dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna.[2]

Treballà com a periodista i com a funcionari, i publicà relativament poc en vida, encara que després de la seva mort la seva obra cobrà gradualment influència.

A la seva obra poètica, d'extensió limitada i única pel seu to; hi revela un (1) pessimisme i un (1) sentiment tràgic davant la vida, salvats només per l'evocació tèrbola i constant dels amors prohibits i de la voluptat que ofereixen a qui —segons el poeta— gosa gaudir–ne.[3] Alhora també hi sobresurt la mitificació de la ciutat d'Alexandria (Egipte), últim testimoniatge d'un (1) hel·lenisme que s'enfonsa sense que la nissaga grega, hereva també del gloriós passat bizantí, pugui evitar–ho.[3]

La seva atípica temàtica, fortament urbana i introspectiva, i sense embuts sobre l'orientació homosexual del poeta, demoraren la seva acceptació, encara que la dècada de 1960 el convertí en una (1) icona de la cultura gai.

Biografia

Kavafis nasqué a Alexandria, Egipte, on el seu pare era un (1) ric comerciant. Després de la seva mort, el 1870, la família hagué d'emigrar a Liverpool (Merseyside, Anglaterra, Regne Unit). Tornà a Alexandria (Egipte) l'any 1882.

Amb el començament d'uns disturbis el 1885, la família hagué de mudar–se de nou, aquesta vegada a Istanbul (Turquia). Quan Kavafis tornà a Alexandria (Egipte), ho faria per a quedar–s'hi la resta de la seva vida. Al principi treballà com a periodista, i després en el Ministeri Egipci d'Obres Públiques, durant trenta (30) anys. Entre els anys 1891 i 1904 publicà la seva poesia, amb poc d'èxit.

Després de la seva mort, la reputació de Kavafis augmentà, i passà a ser considerat un (1) dels millors poetes grecs moderns.

Obra

L'obra de Kavafis, des d'uns inicis alimentats per la lectura de parnassians i simbolistes francesos, és madura, exigent, habitada per una (1) refinada cultura grecollatina i una (1) subjacent ironia. Obra corregida sense cessar fins a la perfecció (alguns poemes foren elaborats per espai de deu [10] anys), consta de cent cinquanta-quatre (154) poemes que considerà acabats i formen l'edició canònica, sense comptar un (1) cert grup d'altres composicions que, al seu judici, no havien trobat encara la seva forma definitiva.

Interessat per la història, Kavafis compongué amb freqüència poemes no sobre grans moments històrics, sinó sobre les decadències que els seguien, com el famós Esperant els bàrbars, El Déu abandona Antoni o Ítaca, algunes de les frases dels quals han passat a ser proverbials.

També són molt llegits avui els seus poemes homoeròtics, que canten les excel·lències sensuals de l'amor furtiu, com Recorda, cos... Els millors poemes de Kavafis concentren l'experiència humana d'una (1) manera intemporal i, per això, ha influït notablement en autors de la poesia de l'experiència, com Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma. Les seves peces històriques més inspirades pinten amb gran força quadres realistes i decadents d'un (1) passat poc conegut i certament fascinant: l'Orient hel·lènic, des de l'antiguitat fins al present, els regnes grecs postalexandrins, la subjecció a Roma (Laci, Itàlia), Bizanci (Istanbul, Turquia), l'ascens del cristianisme i la convivència del pagà i el cristià. Demostra que, com creien els grecs, la història és cíclica, i insufla els sentiments de la nostàlgia i de la por d'allò desconegut en les seves evocacions. Posseeix el secret de recrear l'atmosfera quotidiana dels temps ja passats.

En els seus poemes homoeròtics, apunta la flaquesa i la debilitat que ens aguaita en els pitjors moments, l'atracció sexual intensament física lligada moltes vegades al cristià sentiment de culpa i la impotència davant el pas del temps.

L'estil de Kavafis defuig conscientment la retòrica, però mostra un (1) distanciament greu i intel·ligent, solemne i irònic alhora. Pels seus poemes, desfilen joves xaperos ingenus i desitjables, personatges històrics contemplats en els seus moments de major humanitat, gents anònimes del carrer i objectes vulgars i corrents que d'antuvi adquireixen un (1) profund valor simbòlic, com per exemple els ciris encesos i apagats que representen el curs de la vida.

Traduccions al català

• Carles Riba – 1962 (i 1977): Riba, Carles: Poemes de Kavafis. Nota preliminar de Joan Triadú. Il·lustracions de Josep Maria Subirachs. Barcelona: Editorial Teide, 1962. Reeditat a: Kavafis, Konstandinos P.: Poemes. Traduïts i anotats per Carles Riba. Barcelona: Curial, 1977. ISBN 8472561321.

• Joan Ferraté – 1972: Ferraté, Joan: «Quatre poemes de C.P. Cavafis». Serra d'Or, núm. 156, setembre del 1970, pàgina 42.

• Alexis E. Solà – 1973: Solà, Alexis E.: «Una versió catalana de trenta poemes de K. Kavafis». In memoriam Carles Riba (1959–1969) [Barcelona], Ariel, 1973, pàgines 377–389.

• Joan Ferraté – 1975: Ferraté, Joan: Vuitanta-quatre poemes de Cavafis. Barcelona: Edicions 62, 1975. ISBN 8429710973.

• Alexis E. Solà – 1975: Kavafis, Konstandinos P.: Poemes. Traduïts i anotats per Alexis E. Solà. Barcelona: Curial, 1975. ISBN 8472560589.

• Joan Ferraté – 1976: Ferraté, Joan: Tretze de l'arxiu de Kavafis i altres coses. Barcelona: Edicions 62, 1976.

• Joan Ferraté – 1978 (i 1987): Ferraté, Joan: Les poesies de C.P. Cavafis. Barcelona: La Gaia Ciència, 1978. Reeditat a: Ferraté, Joan. Les poesies de C.P. Cavafis. Barcelona: Quaderns Crema, 1987. ISBN 8485724991.

• Antoni Avellà / Bartomeu Garcés – 1998: Cavafis, C.: Poemes ocults, renegats i incomplets. Traduïts del grec per Antoni Avellà Mestre i Bartomeu Garcés i Ferrà. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, editor, 1998. ISBN 9788488946638.

• Alexis E. Solà – 2008: Kavafis, K.P.: Una simfonia inacabada. Traducció i notes d'Alexis Eudald Solà. Barcelona: Viena Edicions, 2008. ISBN 9788483304921.

• Eusebi Ayensa – 2011: Kavafis, Konstandinos P.: Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d'Eusebi Ayensa i Prat. Vic: Cafè Central/Eumo Editorial, 2011. ISBN 9788497663977.

• Antologia – 2013: edició de: Vicente Fernández González. Introducció de Vicente Fernández González i Joaquim Gestí. Pròlegs de Luis Alberto de Cuenca i Francesc Parcerisas: Málaga – Cavafis – Barcelona. Antologia de les primeres traduccions catalanes i castellanes de la poesia de K.P. Kavafis i selecció de versions posteriors. Málaga: Fundación Málaga, 2013. ISBN 9788461670987.

La traducció de Carles Riba

Sobre les primeres traduccions de Carles Riba, segons una (1) carta escrita per Gabriel Ferrater fou precisament ell qui li donà a conèixer Kavafis per primer cop, a través de les traduccions de Marguerite Yourcenar publicades en diverses revistes. És més, fou a partir d'això que Carles Riba es dedicà a l'estudi del grec modern que fins aleshores controlava molt poc. Com expressa Carles Miralles, «Sincerament, no em sé estar de preguntar–me si Riba hauria realitzat mai el seu reeixit intent de traslladar alguns poemes de Kavafis sense l'entusiasme de Gabriel Ferrater».[4] Cal matisar, no obstant, que de les recerques del neohel·lenista català Eusebi Ayensa en la correspondència entre Carles Riba i l'escriptora grega Julia Iatridis,[5] resulta que Riba ja coneixia Kavafis des de l'any 1954, dos (2) anys abans que Ferrater li facilités la traducció de Yourcenar.[6]

Del llibre resultant, Alexis Solà en destaca el fet que «n'havien estat suprimides deliberadament unes molt determinades "zones del món eròtic"». En paraules de Joan Fuster, «La tria que Riba havia projectat, entre els textos de Kavafis, era incompleta i notòriament parcial, per raons i escrúpols ben respectables i no literaris». Malgrat això, sí apareixen en la selecció alguns dels poemes eròtics de l'autor. Concretament, els que es poden considerar més atenuats i menys explícitament homosexuals, com ara Recorda, cos..., Torna, Hi vaig anar, Jura, etc. A propòsit d'això, en opinió d'Alexis E. Solà, és remarcable que manquen també els poemes més desesperançats, nihilistes i pessimistes. Per altra banda, pel que fa a l'homosexualitat i l'erotisme, Riba no condemnà mai explícitament la moral de Kavafis, a diferència d'altres traductors en altres llengües, com Yourcenar i Filippo Maria Pontani.[4]

En referència a la qualitat de la traducció de Riba, Alexis Solà escrigué que «és un (1) model d'exactitud, de precisió i de justesa», i Miquel Dolç afirmà que «Carles Riba sabé realitzar aquell principi que sempre hem sostingut des de la càtedra: la traducció més literària, àdhuc la més poètica, és alhora la més literal. Només així podem aspirar a la traducció perfecta. Per a assolir–la Carles Riba se serveix d'uns factors bàsics, immutables, sempre difícils: la rigorosa economia verbal, la fidelitat a la col·locació original de les frases i de les paraules, la reproducció del to, dels elements expressius i de la personal i intocable substància del model, el respecte al color i a la fesomia del moment històric, la realitat de la paraula viva». Així doncs, la traducció de Riba contrasta amb el resultat d'altres traduccions franceses i angleses, que foren criticades pel mateix Kavafis mitjançant cartes als seus traductors respectius.[4]

Kavafis en la cultura popular

Fou E. M. Forster qui divulgà a Europa la poesia de Kavafis. A l'estat espanyol, el començament del seu influx vingué mitjançant l'obra de Luis Cernuda i els seus seguidors i, a partir de llavors, fou llegit amb fruïció, sobretot pels anomenats poetes novíssims, especialment José María Álvarez, poeta que realitzà una (1) de les primeres traduccions de la seva obra i, en la poesia del qual, a més, es reflecteix una (1) acusada influència del poeta grec.

Kavafis fou també una (1) figura influent en l'obra del novel·lista britànic Lawrence Durrell, en El quartet d'Alexandria del qual, és una (1) presència permanent. El seu poema Esperant els bàrbars fou fonamental en la concepció de la novel·la homònima de l'escriptor sud–africà John Maxwell Coetzee.

La cultura catalana també ha acollit l'obra de Kavafis com un (1) referent de pes. Segons D. Sam Abrams: «el descobrí, com qui diu, Carles Riba en les seves ja llegendàries traduccions del 1962, només un (1) any després de la també mítica versió anglesa de Rae Dalven amb pròleg d'Auden». Posteriorment, ens han arribat les traduccions integrals de Joan Ferraté (1975, 1976, 1978), Alexis Eudald Solà (1975, 1977) i Antoni Avellà i Bartomeu Garcés (1996).

Manuel Forcano traduí Faros i Farelló, una (1) evocació d'Alexandria de E. M. Forster, perquè els lectors catalans poguessin acostar–se més a l'univers de Kavafis. Forcano també titulà la seva antologia de Pinkhas Sadé El déu abandona David, per raons òbvies. Un (1) dels millors poemes històrics de la poesia catalana contemporània, Dux a Tarraco d'Enric Sòria, és també de clara inspiració kavafiana. El conte Nit de 1911, inspirat en Kavafis, és l'obra mestra de la narrativa breu de Maria Àngels Anglada. Podem rastrejar la presència de la influència de Kavafis en altres poetes actuals com Francesc Parcerisas, Joan Margarit, Llorenç Vidal, Carles Miralles, Ponç Pons, Antoni Vidal Ferrando o Pere Rovira.

En el terreny musical, Lluís Llach popularitzà l'obra de Kavafis mitjançant les cançons Viatge a Ítaca i A la taverna del mar. Josep Tero ha dut Kavafis per tot el territori a partir de cançons, discos i espectacles.

Referències

1. Before Time Could Change Them. Theoharis Constantine, 2001, pàgines 13–15.

2. «Constantine P. Cavafy – Greek writer».

3. «Konstandinos Kavafis». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

4. Solà, Alexis E.: 1977.

5. Ayensa, Eusebi: 2012.

6. Gestí, Joaquim: 2016, pàgines 302–305.

Bibliografia

• Solà, Alexis E.: Pròleg als Poemes de Kavafis traduïts i anotats per Carles Riba. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1977. ISBN 84-7256-2271-1.

• Gestí Bautista, Joaquim; Bacardí, Montserrat (directora de la tesi): Traduccions catalanes de literatura neogrega (pdf). Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Traducció i d'Interpretació, Data de defensa: 05/02/2016, pàg. 415. ISBN 9788449059742.

• Ayensa i Prat, Eusebi: D'una nova llum: Carles Riba i la literatura grega moderna. Lleida: Pagès Editors, 2012.

Vegeu també

• Andolin Eguzkitza, poeta i traductor de Kavafis al basc.

Enllaços externs

• W. H. Auden's Introduction to Cavafy's poems. Arxivat 2013.12.03 a Wayback Machine (anglès).

• The Cavafy Museum in Alexandria. Arxivat 2005.10.01 a Wayback Machine (anglès).

• «Konstantinos Kavafis, poeta griego de Alejandría» per Llorenç Vidal (castellà).

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Konstandinos Petru Kavafis.

Portrait of Cavafy (1863–1933) taken around 1900.

Manuscrit del seu poema «Termòpiles» («Θερμοπύλες»)

Konstandinos Petru Kavafis 

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης

El passat divendres 29 d'abril de 2022 es commemorà el cent vuitè aniversari del naixement d'Empar–Beatriu Martínez Civera, més coneguda pel seu nom literari, Beatriu Civera (València, Horta, País Valencià, 29 d'abril de 1914 — ibídem, 19 de juliol de 1995),[1] qui fou una (1) novel·lista valenciana.[2][3]

Biografia

Nasqué al carrer de les Monges de València (Horta, País Valencià), al barri del Carme.[4] Col·laborà des de la dècada del 1930 al diari La voz Valenciana, amb articles en català. Durant la guerra inicià una (1) breu carrera periodística que quedà trencada amb la victòria franquista. Fou una (1) de les poques veus literàries que es decantà per la novel·la al País Valencià de postguerra. És autora de quatre (4) novel·les, de les quals només dues (2) foren publicades: Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961). La seva tercera novel·la, La crida indefugible, guanyà el premi Joan Senent del 1969, però mai no arribà a ser publicada. El 1959 obtingué la placa a la millor novel·la o aplec de contes dels Jocs Florals de Lo Rat Penat.[5] També publicà contes, col·laborant amb revistes valencianes com ara Sicània o Pensat i fet. L'any 1975, amb seixanta-un (61) anys, guanyà el Premi Víctor Català amb Vides alienes, un (1) recull de contes.[6] Aquesta obra, junt amb un (1) altre recull, Confidencial —publicat el 1995—, suposà una (1) evolució de la seva escriptura cap a posicions més realistes i reivindicatives.[3]

A partir de la dècada del 1960 compaginà la seva tasca literària amb el treball de caràcter periodístic, destacant la col·laboració al suplement València del diari Levante entre els anys 1954 i 1970, coincidint amb l'escriptora i periodista Carmelina Sánchez–Cutillas.[7] El 1982 començà a col·laborar amb el setmanari El Temps. Fou secretària general de Lo Rat Penat.[3]

El 1973 formà part de la Comissió Interdiocesana Valentina, dirigida pel pare Pere Riutort, al costat d'altres intel·lectuals d'aquells anys, com ara Josep Gea Escolano, Josep Alminyana i Vallés, Josep Amengual i Batle, Francesc de Borja Moll, Francesc Ferrer, Vicent Sorribes i Gramatge, Joan Josep Senent i Anaya, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp, Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor.[8]

Segons F. Carbó i V. Simbor,[9] les dues (2) novel·les de Beatriu Civera, Entre el cel i la terra i Una dona com una altra, «exploten el vessant fulletonesc de la novel·la melodràmatica i de la novel·la rosa o sentimental, respectivament».

Llegat i memòria

Un (1) Institut d'Enseyament Secundari d'Aldaia (Horta Oest, País Valencià) porta el seu nom.[10]

Obra

Narrativa breu

• Fantasies. València: Sicània.

• El Senyor Octavi. València: Sicània.

• El rossinyol i el teuladí. València: Sicània.

• Simonet el revolucionari. València: Sicània.

• Xeniet i la seua falla, 1954.[1]

• L'escolanet del Carme, 1955.[1]

• La més bella entre les belles, 1956.[1]

• Autonomies. Barcelona, 1958.

• Un pobre home, 1959.

• L'encís del cel·luloide. València: Sicània, 1961 [infantil].

• El rossinyol i el Teuladí, 1961.[1]

• Fantasies, 1961.[1]

• Tan sols una mentida. València: Sicània, 1961 [infantil].

• Simonet el revolucionari, 1964.

• El senyor Octavi, 1964.[1]

• Vides alienes. Barcelona: Selecta, 1975.

• Una veu que clama en el desert. València: Gregal, 1985.

• Confidencial. València: Gregal, 1986.[1]

Novel·la

• Entre el cel i la terra. València: Sicània, 1956.

• Una dona com una altra. València: Sicània, 1961.

• Liberata (1957). (Inèdita).[1]

Referències

1. Lacueva i Lorenz, Maria: Les dones fortes: la narrativa valenciana sota el franquisme. València: Institució Alfons el Magnànim, 2019. ISBN 978-84-7822-769-9.

2. «Empar Beatriu Martínez i Civera | enciclopèdia.cat».

3. Castanyer i Pinto, Raül: «Biografia Empar Beatriu Martínez i Civera · memoriavalencianista.cat». Memòriavalencianista.cat i Fundació Josep Irla.

4. Diccionari biogràfic de dones. «Empar–Beatriu Martínez Civera». Xarxa Vives d'Universitats (CC–BY–SA via OTRS). Arxivat de l'original el 25 de setembre de 2015.

5. «València». Serra d'Or, 1, octubre del 1959, pàg. 23.

6. «Beatriu Civera, una innovadora escritora valenciana» (en castellà). Las Provincias, 29.04.2018.

7. Del Romero Sánchez–Cutillas, Luis: «El primer llibre. pàg. 38». A: La meva cambra més estimada (en valencià). Xavier Bellot i Manolo Gil. València: Vincle, juny del 2020, pàg. 235. ISBN 978-84-121584-1-0.

8. «La repristinització de l'Església valenciana». Cristòfol Aguado i Medina. Publicat a ORIFLAMA, núm. 162, abril del 1976.

9. F. Carbó/V. Simbor: La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939–1972). Institut Universitari de Filologia Valenciana/ Publicacions de l'Abadia de Montserrat. València/ Barcelona, 1993. ISBN 84-7826-415-9.

10. «Mestre a casa – Institut Educació Secundària Beatriu Civera – Aldaia – Història i entorn». Institut Educació Secundària Beatriu Civera.

Bibliografia

• Maria Lacueva i Lorenz: «"Jo vinc d'un temps perdut": escriptores en català al País Valencià durant el franquisme. Breu aproximació», Líquids, 1, juliol–desembre del 2007. http://www.padi.cat:8080/wayback/20080518095934/www.uv.es/liquids/articles/lacueva_escriptores.pdf. Arxivat 2016.03.03 a Wayback Machine.

• Lacueva i Lorenz, Maria (2013): Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l'educació literària Tesi doctoral completa.

Fotografia d'Empar–Beatriu Martínez Civera

Empar–Beatriu Martínez Civera

El passat divendres 29 d'abril de 2022 es commemorà el dos-cents setè aniversari del naixement de Joan Plans i Costa (Sant Joan d'Oló, Santa Maria d'Oló, Moianès, Catalunya, 29 d'abril de 1815 — Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 12 de gener de 1900)[1], qui fou adroguer, alcalde de Sabadell i president de Caixa d'Estalvis de Sabadell (Vallès Occidental).

Biografia

Després de cursar els estudis a Avinyó (Bages) i a Manresa (Bages), es traslladà a Sabadell (Vallès Occidental), on obrí una (1) adrogueria al raval de Dins. Fou alcalde durant dos (2) anys, del gener del 1865 al desembre del 1866, en què defensà el dret de Sabadell (Vallès Occidental) a les aigües de la riera de Rubí, de la font Rosella i de la riera de Sobarber; construí un (1) nou escorxador prop del Ripoll; millorà el cementiri municipal i dotà la ciutat de servei telegràfic. Deixà l'alcaldia l'1 de gener de 1867 per motius de salut, en sofrir un (1) despreniment de retina que el deixà cec. Fou un (1) administrador eficaç i honest. Mentre fou alcalde, presidí la Caixa d'Estalvis de Sabadell, quan n'era director Pere Oliver i Salt.[1]

El 14 d'abril de 1903, l'ajuntament presidit per l'alcalde Pere Viloca i Comadran acordà donar el nom de Plans a un (1) carrer de la ciutat.[1]

Referències

1. Nomenclàtor. «Carrer de Joan Plans». Ajuntament de Sabadell.

Fotografia retrat de Joan Plans i Costa, per Josep Maria Bosch.

El passat dijous 28 d'abril de 2022 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Nelle Harper Lee (Monroeville, Alabama, Estats Units de Nord–amèrica, 28 d'abril de 1926 — ibídem, 19 de febrer del 2016)[1][2], qui fou una (1) escriptora estatunidenca.[3][4]

Biografia

Filla d'un (1) senador de l'estat d'Alabama (del 1926 al 1938), estudià a Oxford (Anglaterra, Regne Unit) i Nova York (Nova York, EUA). El 1960 publicà la seva obra magna Matar un rossinyol, un (1) al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics de la seva Monroeville (Alabama, EUA) natal, particularment per un (1) esdeveniment que passà prop de casa seva el 1936. La novel·la se centrà en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races i les classes socials en el Deep South dels anys trenta ('30), des de la mirada de dos (2) infants.

S'han venut més de trenta milions (>30.000.000) d'exemplars d'aquesta novel·la, cosa que atorgà a Lee el premi Pulitzer l'any 1961. Un (1) any després fou duta al cinema, on assolí també un (1) gran èxit, amb l'Oscar al millor actor per a Gregory Peck.

Malgrat haver publicat només aquesta novel·la el 2007 rebé la Medalla Presidencial de la Llibertat en reconeixement a la seva contribució a la literatura i el 2010 se li atorgà la Medalla Nacional de les Arts. Tenia una (1) gran amistat amb Truman Capote, a qui ajudà en la recerca de A sang freda (1966). Tot i rebre diversos premis i títols honorífics sempre es mantingué discreta i evità aparicions en públic.

El febrer de 2015 la seva editorial anuncià que en publicaria una (1) segona novel·la, Go Set a Watchman (Ves i aposta un sentinella), anunci que causà una (1) gran expectació i certa polèmica, ja que Lee havia dit algunes vegades que no tornaria a publicar cap novel·la. L'obra és en realitat un (1) primer esborrany de Matar un rossinyol[5][6] i aparegué finalment el juliol del 2015.[7]

Referències

1. ↑ «Harper Lee dead at age of 89: 'To Kill a Mockingbird Author' passes away». AL.com, 19.02.2016.

2. ↑ «S'ha mort Harper Lee, autora de ‘Matar un rossinyol'». Vilaweb, 19.02.2016.

3. ↑ Llort, Lluís: «Mor Harper Lee». El Punt–Avui, 20.02.2016.

4. ↑ «Harper Lee | enciclopèdia.cat».

5. ↑ Ann Oldenburg: «New Harper Lee novel on the way!». USA Today (USA), 03.02.2015.

6. ↑ Alter, Alexandra: «Harper Lee, Author of ‘To Kill a Mockingbird,’ Is to Publish a Second Novel». The New York Times [New York], 03.02.2015.

7. ↑ Olascoaga, Andrés: «Matar a un ruiseñor: El último gran texto de Harper Lee» (en espanyol europeu). Gatopardo, 20.02.2019.

Enllaços externs

• Biografia en castellà.

• Biografia en anglès Arxivat 2006.10.18 a Wayback Machine.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harper Lee.

Portrait from the first edition of To Kill a Mockingbird (1960) (photo by Truman Capote).

The first edition cover for To Kill a Mockingbird 

Lee being awarded the Presidential Medal of Freedom, November 5, 2007.

Concessió de la Medalla Presidencial de la Llibertat a Harper Lee per part de George W. Bush el novembre del 2007.

Nelle Harper Lee

El passat dijous 28 d'abril de 2022 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Josefina García–Marruz Badía, més coneguda com a Fina García Marruz (l'Havana, Cuba, 28 d'abril de 1923), qui és una (1) poetessa i investigadora literària cubana. Ha rebut diverses distincions entre les quals destaquen el Premi Nacional de Literatura de Cuba (1990), el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda (2007), el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2011) i el Premi García Lorca.[1][2]

Investigadora literària lligada a la Biblioteca Nacional José Martí i al Centro de Estudios Martianos, ha combinat l'assaig amb obres de creació lírica.[2]

Obres destacades

• Transfiguración de Jesús en el Monte (1947);

• Las miradas perdidas (1951);

• Visitaciones (1970);

• Créditos de Charlot (1990, premi de la crítica cubana);

• Los Rembrandt de l'Hermitage (1992);

• Nociones elementales y algunas elegías (1994);

• Habana del centro (1997).

Referències

1. ↑ EFE: «La poetisa cubana Fina García Marruz, ganadora del VIII Premio García Lorca» (en castellà). El País [Madrid], 13.10.2011. ISSN: 1134–6582.

2. ↑ 2,0 2,1 «Fina García Marruz». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

3. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fina García Marruz.

Fotografia de Fina García Marruz

Josefina García–Marruz Badía 

El passat dijous 28 d'abril de 2022 es commemorà el cent vint-i-dosè aniversari del naixement de Maurice Thorez (Noyelles–Godault, Pas de Calais, Alts de França, França, 28 d'abril de 1900 — mar Negre, 11 de juliol de 1964), qui fou un (1) polític francès, secretari general del Partit Comunista Francès entre els anys 1930 i 1964, ministre de la Funció Pública entre els anys 1945 i 1947, i vicepresident del Consell d'Estat el 1947.

Infància i joventut

Net de Clément Baudry, miner socialista (guesdista) de Noyelles–Godault (Pas de Calais, Alts de França), delegat obrer a la caixa de socors, que seria fins a la seva mort a l'abril del 1931, l'animador de la secció de la CGT dels retirats de Noyelles–Godault (Pas de Calais, Alts de França), Maurice no conegué mai al seu pare biològic, el fill d'un (1) pastisser suïcidat el 1914.

Reconegut a l'edat de dos anys i mig (2,5) per Louis Thorez, un (1) miner que l'educà com al seu propi fill, no conegué sinó tardanament el secret del seu naixement. Clémence, filla de Clément Baudry, i Louis Thorez tindrien altres quatre (4) fills als quals educaren en un (1) habitatge propietat de la Companyia minera de Dourges (Pas de Calais, Alts de França). Louis Thorez sofrí d'una (1) malaltia professional. Encara que la família de Maurice no fos practicant, Maurice feu la seva primera comunió i actuà com a escolà. D'altra banda, fou un (1) excel·lent alumne a l'escola pública i obtingué el seu certificat d'estudis el 1912.

Segons Robrieux, el seu professor hauria intervingut davant l'empresa minera perquè Maurice Thorez fos emprat com ajudant, i així començà una carrera administrativa, encara que en la seva fitxa autobiogràfica Maurice Thorez declarà: «Vaig ser emprat com recollidor de pedres en la fossa número núm. 4», afirmació que aparegué en la seva fitxa autobiogràfica comunicada a la direcció de la Internacional Comunista. Segons Claude Pennetier, no hi ha dubtes respecte que el 1919–1921, treball durant `tres-cents sis (306) dies com a miner al fons de la fossa número 4.

El 30 de setembre de 1914, Maurice hagué de fugir al costat del seu pare de l'avanç alemany. Després d'un (1) mes d'errància, foren finalment evacuats al departament francès de Creuse (Nova Aquitània, Occitània, França) i enviats a la població de Clugnat, on foren ben acollits. Maurice pogué seguir els seus estudis, però declinà la proposta de preparar–se per a l'Escola Normal, ja que preferí ser emprat com ajudant en la granja d'un (1) agricultor socialista, el «pare Ménager», encara que es dedicà a la lectura: Victor Hugo, Jules Verne, Eugène Le Roy, Jules Vallès i Alexandre Dumas. El març del 1917, Maurice i el seu avi abandonaren el departament de Creuse (Nova Aquitània, Occitània, França) para dirigir–se a Amiens (Somme, Alts de França), on treballaren en una (1) serreria i es convertiren en batelers al Somme. Després de la guerra, Maurice es retrobà amb la seva família i tornà a Noyelles–Godault (Pas de Calais, Alts de França), on treballà en la reconstrucció del ferrocarril i, posteriorment, el 16 d'abril de 1919, com a miner en el fons de la mina. El 15 de març de 1920, començà el seu servei militar.

Els inicis en el partit (1920–1924)

El març del 1919, Maurice Thorez s'havia afiliat a la Confederació General del Treball de França i al Partit Socialista. Dos (2) mesos més tard, entusiasmat per la Revolució Russa, s'uní al Comitè per a l'adhesió a la III Internacional, i s'allunyà així del seu avi, que es mantingué com seguidor de Léon Blum. Fou durant el seu servei militar quan la proposada «Cachin–Frossard» (redactada per Loriot i Souvarine) resultà triomfadora en el Congrés de Tours (Indre i Loira, Centre–Vall del Loira, França). El partit socialisme SFIO canvià el seu nom per SFIC (Secció Francesa de la Internacional Comunista) i més tard Partit Comunista. No fou sinó el 1943 que s'adoptà el nom definitiu de Partit Comunista Francès.

Com els obrers revolucionaris de l'època, Maurice Thorez es mantingué com a simple soldat. És inicialment magatzemista, més tard secretari del cap, cosa que li permeté consagrar una (1) part del seu temps a la lectura i a les discussions polítiques amb els seus camarades. Durant un (1) permís, al discutir amb el diputat socialista del seu circumscripció, prengué consciència dels seus dots d'orador. Al seu retorn del servei militar la primavera del 1922, la mina rebutjà la seva reincorporació. Exercí llavors una (1) sèrie de petits treballs,  mantenint–se com militant ardent de les Joventuts Comunistes i del sindicat unitari dels miners. Contragué matrimoni amb Aurore Memboeuf, neta del secretari de la Federació Comunista del Pas–de–Calais (Alts de França). L'octubre del 1922, Maurice Thorez assistí al II Congrés del PCF a París (Illa de França). Anteriorment s'havia decantat per la línia del «front únic», mantinguda per la Internacional Comunista i donada suport per Frossard i Souvarine. Durant la preparació del Congrés, en una (1) reunió de la tendència, Souvarine havia notat la presència del jove militant del Pas–de–Calais (Alts de França), sòlid, clar, que sabia analitzar amb facilitat una (1) situació concreta.

La irresistible ascensió d'un (1) jove obrer comunista (1924–1930)

Maurice Thorez inicià llavors una (1) ascensió espectacular en el si del nou partit comunista: secretari de propaganda en el seu departament el gener del 1923, es convertí en secretari permanent aquesta mateixa primavera. Era un (1) dels joves obrers que el partit volia formar i promoure cap a càrrecs de responsabilitat. Thorez impressionà igualment els militants del Pas–de–Calais (Alts de França), els quals l'enviaren com a delegat al Congrés Nacional a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França), el gener del 1924, on fou escollit membre suplent del Comitè Directiu. La primavera del 1924, el Comitè Directiu, Souvarine estava enfrontat amb la nova majoria aconseguida per Albert Treint i amb suport de la Internacional Comunista dirigida per Grigori Zinóviev. En la Conferenccia se secretaris federals, Thorez, sempre unit a Souvarine, votà contra les tesis de la majoria; donà suport igualment el projecte de Souvarine d'editar una (1) traducció del pamflet de Trotski «Nou Curs», i arrossegà amb ell a la Comissió Executiva del Pas de Calais (Alts de França). Fou necessari l'enviament per la Internacional Comunista de Guralski al Pas de Calais (Alts de França) per aconseguir de la seva Comissió Executiva un (1) vot favorable a les tesis de la Internacional. Thorez, aïllat, es refugià en l'abstenció.

En els mesos següents, Souvarine seria expulsat, i Thorez decidí unir–se a la política d'Albert Treint i Suzanne Girault. Al novembre, Thorez es convertí en secretari adjunt permanent de la regió Nord–Pas de Calais (actualment Alts de França). Delegat en el Congrés Nacional de Clichy (Alts de França, Illa de França), fou escollit allí membre titular del Comitè Central, i el 28 de gener de 1925, entrà en la Comissió d'Organització. Fou així com participà a Moscou (Rússia), el març del 1925, en la Conferència d'Organització de la Internacional Comunista, clausurada amb una (1) trobada col·lectiva amb Stalin. El 13 de juliol de 1925, Suzanne Girault el cooptà com membre del Bureau Polític del partit francès. Thorez fou llavors encarregat de l'acció contra la guerra del Marroc. En el si del Bureau Polític, Thorez s'oposà a Treint, a qui retragué el seu sectarisme. Era partidari, al costat de Pierre Sémard, d'una (1) política de front únic. Mentre que la influència de Zinóviev declinà, Thorez i Sémard reberen el suport de Manuilsky contra Treint, Girault i Doriot.

El febrer del 1926, en el VI Ple de la Internacional Comunista, a Moscou (Rússia), Thorez es pronuncià contra el reingrés de Souvarine. En el Congrés Nacional de Lilla (Nord, Alts de França), el juny del 1926, Thorez fou confirmat en el Bureau polític, entre altres dotze (12) membres, inclòs el secretari en funcions, Pierre Sémard. Thorez, que es mantingué com a secretari d'Organització esdevingué un (1) dels homes forts d'aquest equip. El 22 d'abril de 1927, Albert Sarraut, ministre de l'Interior, havia anunciat a Alger (Algèria): «Li communisme voilà l'ennemi» (El nostre enemic és el comunisme). Thorez havia estat ja condemnat a multes per les seves activitats contra la guerra del Marroc. El 30 de juliol, uns inspectors de Policia intentaren interrogar–lo davant la seu del PCF, al carrer Lafayette, però aconseguí escapar, i  passà a la clandestinitat. Fou en aquest moment quan la Internacional reclamà als diferents partits nacionals la necessitat d'efectuar un (1) gir polític, abandonant el «front únic» per una (1) nova política de «classe contra classe». Thorez intentà resistir–se fins al setembre, però acabà per sotmetre's, i es convertí en el campió d'aquesta nova línia política, en contra de l'opinió de Pierre Sémard i d'altres dirigents empresonats en la presó de la Santé.

El 1928 Maurice Thorez era un (1) dels principals dirigents del Partit Comunista, i desitjava ancorar–se en una (1) circumscripció, triant per a això Ivry–sur–Seine (Val–de–Marne, Illa de França), una (1) comuna de la banlieue rouge, el cinturó vermell de París (Illa de França), on es presentà com a candidat a diputat, encara que sense poder fer campanya per mantenir–se en la clandestinitat. El seu resultat fou bo, però fou derrotat, com la majoria dels candidats comunistes que pagaren així l'aïllament que comportà la política de «classe contra classe». Activament buscat per la Policia, es dirigí a Brussel·les (Bèlgica), participant en el VI Congrés de la Internacional Comunista, on continuà defensant una (1) postura «esquerrana». Pierre Sémard, el secretari general en funcions, es veié llavors afeblit per la falta d'entusiasme que demostrà cap a la línia oficial. El càrrec de secretari general fou suprimit.

Thorez apareix un (1) temps com el principal dirigent del partit, però després del VI Congrés Nacional a Saint–Denis (Sena Saint–Denis, Illa de França) el març del 1929, el poder passà a les mans d'un (1) equip ultraesquerrà compost per dos (2) dirigents de les Joventuts Comunistes, Henri Barbé i Pierre Célor, i per Marcel Gitton (encarregat del control polític de la CGTU) que es basà en els responsables procedents de les Joventuts. Els enfrontaments es multiplicaren amb els dirigents més experimentats, com Vassart i Ferrat. El conflicte rebé l'arbitratge la Internacional Comunista el juny del 1930. D'aquí sortí una (1) nova direcció composta per Thorez, Barbé et Frachon, tenint com a objectiu la rectificació d'errors sectaris. Pos aquesta època Thorez passà onze (11) mesos a la presó. Fou detingut el 9 de juny de 1929. El febrer del 1930, Thorez pogué accedir a la seva llibertat si pagava una (1) multa, el que era contrari a les normes internes del partit. Sol·licità al Bureau polític una (1) derogació, cosa rebutjada per unanimitat. Sense fer–los cas, Thorez pagà la multa de cinc-cents francs francesos (500 FF) i recuperà la seva llibertat el 23 d'abril. Aquest acte d'indisciplina li sortí car, ja que la Internacional Comunista prengué partit contra el Bureau Polític, i Barbé es veié obligat a realitzar una (1) autocrítica. L'equip directiu es dirigeix llavors a Moscou (Rússia), on la Internacional Comunista, que encara no havia renunciat oficialment a l'estratègia de la «classe contra classe» i a la denúncia del «socialfeixisme» exigí aleshores a Thorez preparar un (1) gir en sentit contrari. Durant aquest viatge a Moscou (Rússia), Thorez conegué una (1) jove obrera tèxtil que realitzà allí el seu aprenentatge, Jeannette Vermeersch, que es convertí primer en la seva companya i després en la seva esposa.

L'accés a la Secretaria General (1930–1935)

Al seu retorn de Moscou (Rússia), a principis de juliol, Thorez ja era pràcticament el nou secretari general del partit, encara que el càrrec en si mateix encara no havia estat oficialment tornat a crear. Durant alguns mesos encara hagué de seguir formant equip amb Barbé, fins a l'abril del 1931. El 8 de maig, reforçat pel suport de la Internacional Comunista, representada a París (Illa de França) per l'eslovac Eugen Fried, Thorez anuncià al Bureau Polític que assumí la funció de secretari general, amb la col·laboració de Jacques Duclos i Benoît Frachon. De fet, estava lluny de tenir la seguretat del suport total de la Internacional fins que al juliol envià una (1) carta a la Internacional en la qual li comunicà el seu descoratjament i presentà la seva dimissió.

La resposta arribà a l'agost sota la forma de l'arribada a París (Illa de França) de Manuilsky, el responsable de la Internacional que controlava al partit francès des de temps enrere. Designà el grup dels joves, Barbé, Célor i Lozeray com responsables dels dolents resultats del partit. Amb la complicitat de Fried, Thorez marcà distàncies amb la línia sectària en la qual, no obstant això, havia participat plenament des del 1928. El 13 d'octubre, declarà en un (1) míting en la sala Bullier: «Desitgem que cada membre del partit pugui lliurement i sense temor exposar la seva opinió, criticar a l'adreça, la disciplina necessària és únicament conseqüència de la convicció i de la submissió a les decisions regularment preses pels òrgans qualificats per a això, després de la deguda discussió». La línia sectaria havia suposat pèrdues apreciables per al partit, ja que entre els anys 1927 i 1931, la militància havia descendit de cinquanta-cinc mil (55.000) a vint-i-cinc mil (25.000) militants. En les legislatives del 1932, el Partit Comunista caigué al seu nivell més baix, el sis coma vuit per cent (6,8%) dels vots. La majoria dels dirigents foren derrotats, sent Thorez l'excepció, en conservar pels pèls la circumscripció d'Ivry–sud–Seine (Val–de–Marne, Illa de França). Aquesta victòria li atorgà per fi un (1) bastió en el medi obrer, el que li seria especialment útil per a derrotar el seu rival Jacques Doriot, que no havia renunciat a disputar–li la primacia i que havia estat igualment reelegit en altre bastió obrer, Saint–Denis (Sena–Saint Denis, Illa de França). El setembre del 1932, durant el XII Ple de la Internacional Comunista, ambdós arriben a les mans en un (1) carrer de Moscou (Rússia).

El «regnat» de Thorez sobre el partit durarà més de trenta (>30) anys. La seva ascensió fins a les més altes funcions en el si del partit fou conseqüència tant de les seves qualitats personals que s'imposaren davant tots com d'una (1) perfecta disciplina davant la Internacional Comunista les posicions de la qual havia defensat sempre. La seva permanència al capdavant del partit al llarg de diversos decennis seria també la d'un (1) equip directiu en el qual sempre estigueren presents Jacques Duclos i Benoît Frachon. Fins a la Segona Guerra Mundial, Eugen Fried, que es convertí en amic personal de Thorez, era igualment un (1) element clau en l'equip. A partir del febrer del 1934, la vida en comú amb Jeannette Vermeersch contribuí a equilibrar la vida política i afectiva de Maurice Thorez, que arribà a reservar les matinades per a la lectura, l'estudi o l'escriptura, sovint en el seu despatx a la Cambra dels Diputats. Mantingué sempre unes certes distàncies amb la resta de membres de la direcció.

Els anys 1932–1934 venen marcats, a escala internacional, per l'arribada al poder de Hitler, i a França, per tímides temptatives de l'equip Thorez de treure el partit del seu aïllament. El gener del 1933, Thorez i Doriot mantingueren una (1) trobada amb membres de la SFIO. La Internacional Comunista condemnà aquest acostament, però després de la presa del poder per Hitler demanà a tots els partits nacionals la renúncia als atacs contra les organitzacions socialistes «durant l'acció comuna contra l'ofensiva del capital i contra el feixisme». Thorez envà un (1) telegrama a la Internacional Comunista per a sol·licitar–li entrar en contacte amb la Internacional Socialista. El partit francès es veié llavors violentament desautoritzat per la Internacional Comunista. El desembre del 1933, Thorez i Frachon es traslladaren a Moscou (Rússia), on André Marty, delegat permanent a la Komintern no cessà de denunciar les il·lusions democràtiques de la direcció francesa. Hagueren de fer la seva autocrítica i acceptaren que Marty passi a controlar L'Humanité.

A l'arribada dels disturbis del 6 de febrer de 1934, Thorez es trobava molt afeblit en la direcció del partit. Doriot es convertia en el campió de la política de «Front únic», i esdevingueren cada vegada més receptius a aquest discurs els membres del Bureau polític. Però Thorez aguantà. Per raons de seguretat, s'ocultà a Barbizon (Sena i Marne, Illa de França) i ni tan sols aparegué en la manifestació unitària del 12 de febrer. El seu nom no reaparegué a L'Humanité fins al 8 de març. «El Partit Comunista, escrigué, no tolerará mai una (1) política d'acords en el cim, una (1) política de reculada i d'abdicació davant el socialfeixisme». Durant la reunió del Comitè Central del 14 de març, Thorez es veié atacat per Renaud–Jean i Doriot. Aquest últim dimiteix llavors del seu càrrec d'alcalde de Seine Saint–Denis (Illa de França) per a fer–se reelegir triomfalment el 6 de maig per tres quartes (3/4) parts dels seus electors. Davant aquest acte de manifesta indisciplina, ni Thorez, ni la Internacional Comunista no provoquen la ruptura, i Manuilsky convidà a Moscou (Rússia) Thorez i Doriot perquè cadascun d'ells presentés les seves posicions. Doriot, ja encarrilat per mitjà de la ruptura, declina la invitació, i Thorez inicià sol el viatge el 26 d'abril.

El 16 de maig, en una (1) reunió del Presidium de la Internacional, Manuilsky fixà com a objectiu la reconquesta de Saint–Denis (Illa de França) i l'aïllament de Doriot, però els mitjans que indica per a assolir–lo, una (1) política de front únic dirigida als obrers socialistes, implica de fet practicar la política de Doriot. L'11 de juny, els socialistes Blum i Zyromski sostingueren una (1) trobada amb els comunistes Frachon, Gitton i el mateix Thorez. En la Conferència Nacional del juny del 1934 a Ivry, Thorez proposà la unitat d'acció i la unitat indical a qualsevol preu. La via del antifeixisme s'havia iniciat, i la ruta cap al Front Popular estava expedita. Thorez havia frenat aquest gir cap a la política de Front únic, però a partir del juny del 1934, animat per Fried, es decidí a avançar diversos mesos a les consignes de la Komintern. El 9 de desembre, defensà la seva política davant el Presidium de la Internacional, i aconseguí impressionar Manuilsky.

El Front Popular i la preguerra mundial (1935–1939)

A França, després dels anys de declivi, les organitzacions comunistes reaccionaren i recuperaren el seu dinamisme. Thorez era l'encarnació dels nous valors del partit: l'antimilitarisme dels anys vint ('20) havia estat oblidat, i en certa manera també l'anticolonialisme, en favor de valors més tradicionals i de l'adopció de mites i símbols nacionals com la bandera tricolor o Joana d'Arc. Els camarades del partit foren convidats a deixar de ser revolucionaris professionals i interessar–se per les seves famílies. Aquesta política fou confirmada els mesos d'abril i maig del 1936 per excel·lents resultats electorals. El 17 d'abril de 1936, durant una (1) locució per ràdio, Thorez estengué la mà als catòlics i als Croix–de–feu. El juny del 1936, segons Claude Pennetier, tingué un (1) paper destacat en les vagues i la seva intervenció («Cal saber acabar una [1] vaga quan s'ha obtingut satisfacció»), determinant en la seva finalització. Sense participar en el Govern, s'entrevistà cada setmana amb Léon Blum. L'agost del 1936, proposà eixamplar cap a la dreta el Front Popular, que convertí, sobre la base de l'antifeixisme, en un (1) «Front dels Francesos».

Això no impedí al Partit Comunista denunciar la política de no–intervenció a Espanya i implicar–se massivament en el suport a l'Espanya republicana. En aquesta època, Thorez, a imatge del model de Stalin a l'URSS, instaurà en el si del partit un (1) cert culte a la personalitat. per a reforçar la seva imatge personal, publica el 1937, una (1) autobiografia, «Fils du peuple» (fill del poble), escrita de fet per Jean Fréville, que havia estat contractat per a escriure–la; La popularitat de Thorez arriba a llavors el seu nivell més alt. El 24 de juny de 1937, es pogué sentir els manifestants cridant, en la plaça de la Nació, «Thorez au pouvoir» (Thorez al poder). Després del Pacte de Munic (Baviera, Alemanya), l'any 1939 es presentà sota el signe de l'amenaça de guerra. En la Conferència Nacional de Gennevilliers (Alts del Sena, Illa de França), al gener, Thorez consagrà gran part del seu informe a la qüestió camperola. Participà igualment a Ivry (Val–de–Marne, Illa de França) en la commemoració de la Revolució Francesa en ocasió del CL aniversari. Al febrer, durant una (1) gira per Algèria, evocà al «poble algerià unit a França» afegint «Hi ha una (1) nació algeriana constituïda, ella també, per la barreja de vint (20) races».

La Segona Guerra Mundial (1939–1944)

L'anunci del Pacte germano–soviètic, el 23 d'agost de 1939, i la declaració de guerra, el 3 de setembre, suposaren un (1) canvi dràstic en la situació del Partit Comunista. Sembla que Thorez, que es trobava de vacances als Alps, no fou posat al corrent de la signatura del pacte. El mateix Fried conegué la notícia a Brussel·les (Bèlgica), lloc de trobada de la Internacional Socialista en cas de crisi. A París (Illa de França), L'Humanité fou segrestat des del 25 d'agost de 1939. L'1 de setembre, el grup parlamentari comunista reunit sota la presidència de Thorez decidí votar a favor dels crèdits de guerra per a combatre l'agressió hitleriana. El 3 de setembre de 1939, Thorez respongué a l'ordre de mobilització general i s'incorporà al seu regiment a Arràs (Pas de Calais, Alts de França), ja que els homes estaven subjectes a mobilització fins als quaranta (40) anys.

Des de mitjans de setembre, la Internacional Comunista distribuí consignes exigint clarament la denúncia d'una (1) guerra el caràcter imperialista de la qual es denuncià. El Partit Comunista fou prohibit el 26 de setembre. El secretari de la Internacional Comunista, Dimitrov envià un (1) telegrama comminant al secretari general del Partit francès a desertar. Mounette Dutilleul, en companyia de Jeannette Vermeersch, embarassada, dugué el missatge a Chauny (Aisne, Alts de França), on Maurice Thorez estava de guarnició. «Què pensaran Benoît i Jacques?» (Frachon i Duclos), hauria preguntat Thorez, que se sotmeté no obstant això a la decisió de la Internacional, com ho havia fet tota la seva carrera. La parella Thorez–Vermeersch s'embarcà en una (1) 11 CV del militant Pelayo, passa a Bèlgica abans d'arribar a Moscou (Rússia) via Estocolm (Suècia), algunes setmanes més tard, convertit legalment en desertor. Thorez arribà a Moscou (Rússia) el 8 de novembre de 1939. S'instal·là en les proximitats de Moscou (Rússia), al costat d'altres «clandestins», deixà créixer la seva barba i es feu dir Ivanov.