WEB SOCIALS ABRIL 2020

El passat dijous 30 d'abril de 2020 es commemorà el setanta-tresè aniversari de la mort de Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947), qui fou un polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, i ministre en diversos governs espanyols.

Biografia

Anys de joventut

Francesc d'Assís Cambó fou el tercer fill d'una família de petits propietaris i comerciants, amb orígens a Besalú (Garrotxa) per part del pare Miquel Cambó de Traver i Verges per part de la mare Josefa Batlle Saguer. Tot i que nasqué a Verges (Baix Empordà), passà la major part de la infantesa a la casa pairal de Besalú (Garrotxa) amb l'àvia, fins a l'any 1886, quan començà els estudis de batxillerat a l'institut de Figueres (Alt Empordà).

A final del tercer curs de batxillerat a l'institut de Figueres (Alt Empordà) els pares decidiren enviar-lo a Girona (Gironès) a acabar el batxillerat. El pare volia que fes la carrera de Farmàcia, perquè la feina d'apotecari li deixaria temps per fer d'hereu, que era des que els dos (2) germans més grans havien mort. Però Francesc Cambó el que volia ja llavors era ser polític i la millor carrera per això era la d'advocat. Finalment el pare hi accedí amb la idea que Cambó podria ocupar-se de la notaria de Besalú.

Així doncs, Francesc Cambó s'instal·là a Barcelona (Barcelonès) l'any 1891 per estudiar Filosofia i Lletres, i Dret, carreres que acabà respectivament els anys 1897 i 1898. Fou durant aquest temps d'universitari que aparegué per primera vegada el Cambó polític, en fer-se soci l'any 1894 del Centre Escolar Catalanista, associació d'estudiants vinculada a la Lliga de Catalunya.

Inicis a la política

Francesc Cambó començà una certa activitat política intervenint en les discussions posteriors a les conferències que organitzava el Centre Escolar Catalnista, gràcies a les quals anaà adquirint anomenada. Passant pel càrrec de secretari de la secció de Dret, en el qual demostrà les seves aptituds per l'organització, esdevingué president del Centre l'any 1895. Cal notar que aquest càrrec havia passat abans per Prat de la Riba; Puig i Cadafalch, i Verdaguer i Callís, futurs dirigents de la Lliga Regionalista.

Durant la presidència del Centre Escolar, Cambó comença les relacions amb els dirigents de la Lliga de Catalunya —principalment Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Ferran Alsina i Joan Permanyer—, prengué part en l'organització d'actes i publica articles esporàdicament a La Renaixença, el diari de la Lliga de Catalunya. En definitiva, durant aquests anys Cambó s'anà introduint en el catalanisme, que segons el mateix Cambó explica en les seves Memòries, llavors era poca cosa més que un moviment platònic.

Pels volts de l'any 1897 Cambó entrà d'ajudant al despatx d'advocat de Narcís Verdaguer i Callís, el qual al cap de poc li demanà de col·laborar en el seu setmanari, La Veu de Catalunya. La tasca assignada a Francesc Cambó era fer un seguiment de les activitats del catalanisme i de la resta de moviments regionalistes d'Espanya i d'arreu del món. Amb aquest objectiu inicià el primer de gener del 1898 la secció "Moviments Regionalistes", que duraria tot un (1) any.

L'any 1898 és per a Cambó un any d'evolució del seu catalanisme, passant d'exaltació romàntica a pensament polític. Aquesta evolució és influenciada per llibres polítics que Cambó trobà a la biblioteca de la casa de Verdaguer i Callís, i es pot resumir de la manera que Cambó ho féu en les seves Memòries: "(...) era un deure per als qui verament estimàvem Catalunya de predicar als catalans no sols llurs drets sinó també llurs deures i d'ensenyar-los que, per a un poble que ha perdut la llibertat, val més merèixer-la abans que la hi retornin, que no li sigui retornada primer d'haver-la merescuda."

També l'any 1898 se celebraven eleccions parcials pel districte de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), i la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista decidiren presentar conjuntament un candidat catalanista per primera vegada. Aquest fet és significatiu en la vida de Cambó perquè amb motiu de les eleccions pronuncià el seu primer discurs polític, durant un acte a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès), el qual tingué gran èxit. Naixia el Cambó orador i augmentava la seva importància dintre del moviment catalanista.

Cap a la fi de 1898, arran de la desfeta d'Espanya en la Guerra de Cuba contra els Estats Units, Enric Prat de la Riba veié en el moment polític una oportunitat pel catalanisme de popularitzar-se i començar a influir en la política espanyola, o "el moment propici per sortir de les catacumbes" segons escrigué Cambó. Prat de la Riba decidí llavors fundar un nou diari catalanista i apartar-se dels vells catalanistes de "La Renaixença" i de la Lliga de Catalunya, als quals considerava uns contemplatius i immobilistes. El nou diari era La Veu de Catalunya, reconvertida en diari després que Narcís Verdaguer i Callís en cedís la capçalera a Prat de la Riba. Cambó fou cridat a treballar en aquest nou diari, i passà a encarregar-se de la secció de política estrangera.

Cambó; Prat de la Riba, i Verdaguer i Callís fundaren l'agost de l'any 1899 el Centre Nacional Català, partit catalanista que agrupava els catalanistes del que s'anomenava "el Grup de l'Ateneu", liderats pel llavors president de l'Ateneu, Àngel Guimerà, i els escindits de la Unió Catalanista. El Centre Nacional Català només durà fins a l'any 1901, quan es fusionà amb el "Partido Regionalista" per fundar la Lliga Regionalista. Francesc Cambó formà part des de bon començament del nucli dirigent d'aquest nou partit, el qual tindria un paper molt destacat en la política espanyola de principis del segle XX.

Les primeres eleccions a les quals es presentà la Lliga Regionalista foren les de l'any 1901 a Corts, en les quals es presentà amb la candidatura anomenada "dels quatre (4) presidents", ja que estava formada pels presidents de les entitats més importants del país, com l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d'Amics del País o el Foment del Treball. Aquelles eleccions foren les primeres en què es féu respectar el vot i la maquinària dels partits tradicionals no pogué manipular el resultat. En paraules de Joan Mañé i Flaquer: "Fins ara s'havia fet farina sense blat; ara han aparegut a l'escena de la nostra vida pública uns que volen que la farina es faci amb blat". El cert és que la gent de la Lliga Regionalista i Cambó hi tingueren el principal paper, depurant el cens electoral de noms de persones mortes, noms falsos i repetits.

El novembre de l'any 1901 també hi havia eleccions municipals, i la Lliga Regionalista decidí prendre-hi part. Cambó, amb vint-i-cinc (25) anys, formà part de la candidatura i obtingué l'acta de regidor pel districte VI, juntament amb Josep Puig i Cadafalch.

Cambó polític

El 1907 patí un atemptat a la cantonada del carrer Béjar amb la Creu Coberta de Barcelona, quan anava en un faetó de dos (2) cavalls cap a un míting de Solidaritat Catalana al Casino de Sants. El cotxe acabà amb una trentena d’impactes de bala, una de les quals travessà el lateral i s'allotjà al ventre de Cambó. Ningú més no resultà ferit. L'intentaren curar en una farmàcia propera i posteriorment fou traslladat a la Clínica Fargas en una llitera amb rodes. Pocs dies després, Cambó resultà elegit diputat per Barcelona, però tardà sis (6) mesos a poder seure al seu escó, a causa del procés de recuperació. El 1910 no repetiria com a diputat.

Fou comissari de la projectada Exposició d'Indústries Elèctriques del 1917, que finalment acabà sent l'Exposició Internacional del 1929, i com a tal l'any 1915 contractà Jean Claude Nicolas Forestier per enjardinar i arranjar part de la muntanya de Montjuïc.

Cambó propugnà un Estatut d'autonomia l'any 1919 per resoldre el denominat problema català, tot i que acceptà la Mancomunitat (1914-1925) com a solució de compromís.

Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, Cambó esdevingué el principal líder de la Lliga Regionalista. Arribà a ser ministre en dos (2) governs espanyols de concentració, conservadors liberals i la lliga, el 1918 fou nomenat ministre de Foment, i el 1921 de Finances, en ambdós casos amb Antoni Maura com a president del govern.

Cambó donà suport i fou un dels principals impulsors del cop d'estat de Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923 com a reacció a l'impuls del sindicalisme dels treballadors catalans de la CNT. La col·laboració de Cambó amb la Dictadura que, a més dels treballadors, perseguí tot rastre de catalanitat, seria un dur cop a la seva popularitat i inici de la decadència del domini de la dretana Lliga en el catalanisme.

El 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià proclamà la República Catalana, als carrers de Barcelona es cridava "Mori Cambó! Visca Macià!" El ressentiment de Cambó contra l'esquerra catalana marcaria la seva vida política.

No aconseguí l'acta de diputat en les eleccions generals espanyoles del 1931, les primeres convocades dins el nou règim de la Segona República Espanyola; tampoc a les eleccions municipals del 12 d'abril del mateix any; aquest fet accelerà la seva marxa a l'estranger. Entrà un altre cop al parlament el 1933, però no el 1936. Cambó es presentà amb la llista de la CEDA, la dreta espanyola més anticatalana, al costat de figures com José María Gil Robles, llista que fou derrotada, sobretot a Catalunya. El cop d'estat contra el govern d'esquerres escollit a les urnes que donà inici a la Guerra Civil Espanyola l'agafà a l'estranger. Durant les primeres setmanes, la FAI ocupà el seu domicili de Barcelona, i nombrosos amics i companys de la Lliga perderen la vida a mans de milicians. Malgrat el seu suposat menyspreu declarat envers els militars revoltats ("repugnància" en paraules de Borja de Riquer), optà per donar suport, incloent-hi d'econòmic, als revoltats feixistes, autoanomenats "nacionals", en termes encara discutits avui. Queda provat que contribuí activament a la propaganda i a l'acció exterior dels revoltats, que signà un manifest de suport a l'alçament feixista amb altres cent catalans, i que ajudà molts a fugir de la zona republicana. No hi ha, però, cap constància documental de suport a l'acció militar del Govern de Burgos. Ferotge anticomunista, estava convençut del risc que s'establís una República prosoviètica si guanyaven la guerra els republicans lleials. Mai no trobà cap dels generals revoltats.

Instal·lat a Paris durant tota la Guerra Civil, romangué a l'estranger després. Primer a Suïssa, en esclatar la Guerra Mundial; després als Estats Units, on marxà amb la família el 1942, i finalment l'Argentina, on morí el 1947. Fou enterrat a Buenos Aires (Argentina). Les seves despulles retornaren a Catalunya el 1976, i fou enterrat l'1 de juliol al cementiri de Monjuïc en un acte multitudinari.

Obra cultural

Cambó també féu de mecenes de nombroses activitats artístiques i culturals. Destaca la creació, el 1922, de la Fundació Bernat Metge, que ha anat traduint al català des de fa dècades, la gran majoria de textos clàssics grecs i llatins; i la Fundació Bíblica Catalana, que traduí la Bíblia completa al català, a partir dels textos originals. Creà també la Fundació Cambó de la Sorbona de París. El seu mecenatge el portà a finançar obres com la Història de Catalunya (1934-1935) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Sovint se'l considera la versió catalana de grans filantrops com John Davison Rockefeller, els Rothschild o Krees.

En morir, gran part de la seva col·lecció de pintura la deixà a la ciutat de Barcelona, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya; la finalitat amb la qual creà la col·lecció fou ajudar a completar les col·leccions públiques catalanes; una cinquantena d'obres amb una important presència d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín (Alemanya) el 1929. Altres peces de la col·lecció són al Museu del Prado de Madrid.

Des del 1999 l'Institut Cambó garanteix la continuïtat de la tasca de mecenatge cultural empresa per Francesc Cambó.

Llegat Cambó

El llegat Cambó és un conjunt de pintura amb identitat pròpia que abraça la història de la pintura europea des del segle XIV fins a l'inici del segle XIX. El de Francesc Cambó és un exemple de col·leccionisme programat que reflecteix alguna cosa més que el gust i la satisfacció personals, car té la voluntat d'agrupar obres dels grans mestres per completar les sèries medievals del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Són obres que marquen el pas del gòtic al Renaixement, que parlen de la perfecció de l'art de les diverses escoles del Quattrocento italià, de la sensualitat de la pintura dels grans mestres venecians del Cinquecento, de la sàtira moralitzadora deutora de la Reforma, de l'auge econòmic dels Països Baixos al segle XVII i de la grandesa del Segle d'Or espanyol, i que arriben a la plenitud del rococó, tan venecià com francès, per cloure el discurs artístic amb el geni renovador de Francisco de Goya.

Obra escrita

Articles

Francesc Cambó acompanyà sempre la seva activitat política amb una intensa activitat de propaganda amb articles a la premsa, amb llibres i amb conferències. Essent Cambó jove, encara no acabada la carrera i de poc temps nomenat president del Centre Escolar Catalanista, escriví els seus primers articles per La Renaixensa i La Veu de Catalunya. El primer article que publicà és El comte Tallaferro, publicat a La Renaixensa el 23 d'abril de 1896.

El gener de 1898, ja llicenciat en dret, Cambó entrà com a periodista a La Veu de Catalunya, que era llavors un setmanari dirigit per Narcís Verdaguer i Callís. Primer és encarregat d'explicar els altres moviments regionalistes d'arreu del món, amb articles setmanals. A partir de la reconversió de La Veu en diari el gener del 1899 i amb Enric Prat de la Riba com a director, s'encarregà de la secció de política estrangera. Escriurà al diari fins al novembre del 1901, quan fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Aquests anys de Cambó a La Veu coincidiren amb els inicis del catalanisme polític, la popularització de les idees catalanistes i la fundació de la Lliga Regionalista.

A partir de la seva entrada a l'Ajuntament de Barcelona Francesc Cambó començà una activitat política intensa, que durarà fins a la derrota electoral de les eleccions de febrer del 1936 a les Corts espanyoles i el posterior esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936. En tot aquest període, en què fou regidor, diputat a Corts, líder de la Lliga Regionalista i ministre, Cambó acostuma a escriure a la premsa, però com a polític i esporàdicament. Tots els articles de Francesc Cambó estan recollits en el VII volum de la seva Obra completa, amb el títol Articles.

Llibres

Durant la seva vida, Francesc Cambó publicà diversos llibres de temes polítics o econòmics, relacionats amb l'actualitat política del moment. La major part dels llibres estan recollits en el IV volum de la seva Obra completa, sota el títol Llibres. Per ordre de publicació són els següents:

• Actuació regionalista (1915)

• El pesimismo español (1917)

• Vuit mesos al ministeri de Foment (1919)

• Visions d'Orient (1924)

• La crise économique anglaise (1924)

• Entorn del feixisme italià (1924)

• La valoració de la pesseta (1929)

• Les dictadures (1929)

• Per la concòrdia (1929)

• España, Cataluña y la Nueva Constitución (1929)

Meditacions i memòries

A partir de la seva sortida d'Espanya i de l'esclat de la Guerra Civil Francesc Cambó començà a escriure un dietari, que cobrí els anys del 1936 al 1946. La major part de les notes que escriví es recullen sota el nom de Meditacions. Dietari (1936-1940) i Meditacions. Dietari (1941-1946) en els II i III volums de la seva Obra completa.

Francesc Cambó dictà durant l'últim any de la seva vida les seves memòries polítiques, recollides en el llibre Memòries (1876-1936), el primer volum de la seva obra completa.

Obra completa

L'obra escrita de Francesc Cambó està recollida gairebé completament en la seva Obra completa (o Els vuit volums de les obres de Francesc Cambó) publicada per l’Editorial Alpha, editorial que publica la col·lecció de la Fundació Bernat Metge, avui en dia integrada en l'Institut Cambó. Els vuit (8) volums que formen part d'aquesta col·lecció són els següents:

• Volum I – Memòries (1876-1936)

• Volum II – Meditacions. Dietari (1936-1940)

• Volum III – Meditacions. Dietari (1941-1946)

• Volum IV – Llibres

• Volum V – Discursos parlamentaris (1907-1935)

• Volum VI – Política econòmica

• Volum VII – Articles

• Volum VIII – Discursos i conferències

Retrat frontal de Francesc Cambó, fet segurament durant els anys trenta (30).

Imatge amb la firma de Francesc Cambó

A Francesc Cambó (1997), escultura de Víctor Ochoa, en bronze sobre base de granit. Barcelona: via Laietana, cantonada amb el carrer de Jonqueres.

Comissió executiva de la junta de la Solidaritat Catalana: Josep Roca i Roca, Francesc Cambó i Miquel Junyent, foto Mas. La Il·lustració Catalana, Barcelona, 20 de maig de 1906, any IV, núm. 155. La fotografia serví també de portada al fullet Solidaritat Catalana (Recort de les festas del homenatge), Barcelona 20 de maig de 1906.

El passat dimarts 28 d'abril de 2020 es commemorà el cent seixanta-sisè aniversari del naixement d'Hertha Marks Ayrton (Portsea, 28 d'abril de 1854 - Bexhill-on-Sea, 23 d'agost de 1923), qui fou una matemàtica, física, enginyera i inventora anglesa.

Rebé la Medalla Hughes de la Royal Society pels seus treballs sobre l'arc elèctric i pels seus estudis sobre el moviment oscil·latori de l'aigua, i l'origen i el creixement de les dunes de les platges.

Infància i estudis

Hertha Marks (nascuda amb el nom de Phoebe Sarah Marks, però el canvià per Hertha sent adolescent) nasqué a Portsea (Hampshire), Regne Unit, el 28 d'abril de 1854.

Era la tercera de vuit (8) germans. El seu pare era un joier jueu anomenat Levi Marks, que havia abandonat Polònia fugint de les persecucions antisemites, i d'Alice Theresa Moss, una costurera i filla de Joseph Moss, un comerciant de vidre de Portsea. El seu pare morí el 1861, i deixà la família completament endeutada i la mare d'Hertha amb set (7) fills i embarassada d'un vuitè; Hertha prengué algunes de les responsabilitat de la cura dels seus germans més petits.

Amb nou anys, Hertha fou convidada per les seves ties maternes, Marion Hartog i Belle Leo, que dirigien una escola al nord-oest de Londres amb Alphonse Hartog, a viure amb els seus cosins i ser educada amb ells. Això li permeté estudiar en una escola mentre ajudava a l'economia familiar fent brodats. Ella era coneguda pels seus companys i professors com una personalitat ardent, i de vegades crua. Els seus cosins la introduïren a la ciència i a les matemàtiques. Als setze (16) anys ja treballava com a institutriu per ajudar la seva mare.

A l'edat de setze (16) anys, gràcies a l'ajuda econòmica de la feminista Barbara Bodichon, pogué assistir al Girton College, Universitat de Cambridge, on estudià matemàtiques i tingué com a tutor el físic Richard Glazebrook. George Eliot donà suport a la sol·licitud d'admissió d'Hertha per entrar al Girton. En aquell moment, Eliot escrivia la seva novel·la Daniel Deronda, i es diu que un dels personatges de la novel·la, Mirah, es basa en Hertha, encara que això no s'ha demostrat. Durant el seu temps a Cambridge Hertha construí un esfigmomanòmetre; dirigí l'orfeó; fundà el cos de bombers de Girton, i, juntament amb Charlotte Scott, creà un club de matemàtiques.

El 1880 Hertha passà al Mathematical Tripos, però no rebé cap grau acadèmic, ja que, en aquell moment, la Universitat de Cambridge només donava certificats i no graus complets a les dones. Hertha passà un examen extern de la Universitat de Londres el 1881, que li atorgà el títol de BSc (Bachelor of Science).

Treballs sobre matemàtiques i enginyeria elèctrica

Al seu retorn a Londres, es guanyà la vida fent classes particulars i brodant; creà un club de dones treballadores i cuidà de la seva germana invàlida. També posà en pràctica les seves habilitats matemàtiques: ensenyà en Notting Hill i Ealing Gigh School, i creà i solucionà problemes matemàtics, molts dels quals es publicaren en el «Mathematical Questions and Their Solutions» de l'Educational Times.

El 1884 patentà un instrument de dibuix d'enginyeria per a dividir una línia en qualsevol nombre de parts iguals, i per ampliar i reduir figures. Fou el seu primer invent important. Encara que probablement el seu ús principal fos per a artistes, també era útil per a arquitectes i enginyers. La sol·licitud de patent d'Hertha fou finançada per Lady Goldsmid i Barbara Bodichon, que li avançaren suficients diners per a tirar endavant les seves patents. El seu invent es mostrà en l'Exhibition of Women's Industries, i rebé molta atenció de la premsa. Hertha honrà Barbara Bodichon anomenant la seva filla Barbara Bodichon Ayrton. La patent d'Hertha del 1884 fou la primera de moltes. Fins a la seva mort registrà vint-i-sis (26) patents: cinc (5) sobre divisors matemàtics; tretze (13) sobre llums d'arc i elèctrodes, i la resta sobre la propulsió d'aire.

El 1884 començà a anar a classes nocturnes sobre electricitat en el Finsbury Technical College, impartides pel professor William Edward Ayrton, un pioner en l'ensenyament de física i enginyeria elèctrica, i soci de la Royal Society. El 6 de maig de 1885 es casà amb el seu exprofessor, que estava a favor dels seus esforços científics, i des de llavors col·laborà amb els experiments del seu marit de física i electricitat. Gràcies a l'herència rebuda de Barbara Bodichon pogué dedicar-se plenament a la investigació.

Hertha començà també la seva pròpia investigació sobre les característiques de l'arc elèctric. A finals del segle XIX l'ús de l'arc elèctric era molt comú en l'enllumenat públic. El seu major problema era la tendència dels arcs elèctrics a emetre espetecs i xiulets. Com a resultat de les seves pròpies investigacions sobre aquest tema, entre els anys 1895 i 1896 escrigué diversos articles a la revista The Electrician, en els quals explicava que aquests fenòmens es produïen quan l'oxigen entrava en contacte amb les varetes de carboni utilitzades per a crear l'arc. A finals del segle XIX el treball d'Hertha en el camp de l'enginyeria elèctrica fou àmpliament reconegut als àmbits nacional i internacional. Al Congrés Internacional de Dones celebrat a Londres el 1899, Hertha presidí la secció de física. El 1899 fou la primera dona a llegir el seu propi estudi en l'Institut d'Enginyers Elèctrics (IEE). El seu estudi es titulà Hissing of the Electric Arc ('El xiulet de l'arc elèctric'). L'any següent fou admesa com a membre de l'IEE (fou la primera dona membre d'aquesta institució, i la següent no ho seria fins al 1958).

L'any 1900 llegí l'article «The Light of the Arc» ('La llum de l'arc') al Congrés Internacional d'Electricitat de París. El seu èxit féu que l'Associació Britànica per l'Avanç de la Ciència permetés a les dones entrar en comitès generals i particulars.

El 1902 Hertha publicà The Electric Arc ('L'arc elèctric'), un compendi de les seves investigacions i treballs sobre l'arc voltaic, a partir dels seus primers articles d'The Electrician publicats entre els anys 1895 i 1896. Amb aquesta publicació, la seva contribució al camp de l'enginyeria elèctrica començà a consolidar-se. Tot i així, almenys al principi, Hertha no fou ben rebuda per les més prestigioses i tradicionals societats científiques com la Royal Society. En el període posterior a la publicació de The Electric Arc, Hertha fou proposada com a sòcia de la Royal Society pel reconegut enginyer elèctric John Perry el 1902. El Consell de la Royal Society desestimà la seva sol·licitud «perquè les dones casades no podien ser candidates a sòcies». Tot i així, el 1904, es convertí en la primera dona a llegir la seva ponència «The Origin and Growth of Ripple Marks» ('L'origen i el creixement de les marques de l'ondulació') a la Royal Society, que després es publicà al Proceedings of the Royal Society.

El 1906 li fou concedit el guardó més prestigiós de la Royal Society, la Medalla Hughes, «en reconeixença de les seves investigacions sobre el moviment d'ones en la sorra i aigua, i del seu treball sobre l'arc elèctric». Fou la cinquena persona a obtenir aquest premi, que es concedeix anualment des del 1902 en reconeixença d'un descobriment original en les ciències físiques, particularment en electricitat i magnetisme o les seves aplicacions; i fins al 2013, una (1) de les dues (1) úniques dones guardonades. Hertha llegí de nou els seus estudis a la Royal Society els anys 1908 i 1911; també presentà els resultats de la seva investigació davant el públic de la British Association i a la Physical Society.

L'interès d'Hertha pel vòrtex en l'aigua i en l'aire inspirà el ventilador Ayrton, conegut com a flapper, que fou utilitzat per les tropes angleses a França per a netejar les trinxeres dels gasos verinosos que utilitzava l'exèrcit alemany. Hertha lluità per la seva acceptació i organitzà la seva producció; se n'utilitzaren més de cent mil (+100.000) al front occidental. Aquest tipus de ventilador s'utilitzà també per a la ventilació de mines i canonades subterrànies.

Hertha ajudà a fundar l'International Federation of University Women (Federació Internacional de Dones Universitàries) el 1919 i el National Union of Scientific Workers (Sindicat Nacional de Treballadors Científics) el 1920. Posteriorment, estudià diferents tipus de carbons que es podien utilitzar per a la il·luminació per arc elèctric. Cal destacar els seus estudis en relació amb els fars i els focus per a la indústria cinematogràfica.

Hertha morí de sèpsia (com a resultat d'una picada d'insecte) el 26 d'agost de 1923, a l'edat de seixanta-nou (69) anys.

Commemoracions

• Dos (2) anys després de la seva mort, el 1923, Ottilie Hancock, amiga de tota la vida d'Hertha, dotà la beca d'investigació Hertha Ayrton a la Universitat de Girton. Aquesta dotació continua en l'actualitat.

• Una placa blava erigida el 2007 commemora Hertha al 41 Norfolk Square, a Paddington.

• El 2010 un comitè de Fellows femenines de la Royal Society i historiadors de la ciència triaren Hertha com una de les deu (10) dones britàniques més influents de la història de la ciència.

• El 2015 la Societat Britànica d'Història de la Ciència creà el premi Aryton Prize per a projectes web i d'adhesió digital en la història de la ciència. S'atorgà el premi inaugural a Voices of Science (http://www.bl.uk/voices-of-science), un projecte de la British Library.

• El 28 d'abril de 2016 Google commemorà el CLXII aniversari d'Hertha Ayrton amb un Google Doodle en la seva pàgina principal.

Portrait of Hertha Ayrton, Girton College, University of Cambridge; Supplied by The Public Catalogue Foundation

El passat divendres 24 d'abril de 2020 es commemorà el cent quatrè aniversari de l'inici de l'Alçament de Pasqua (en gaèlic Éirí Amach na Cásca i en anglès Easter Rising), també conegut com a Revolta de Pasqua, que fou una rebel·lió succeïda a Irlanda en el transcurs de la setmana de Pasqua del 1916, entre els dies 24 i 30 d'abril. L'alçament fou organitzat per part d'alguns republicans irlandesos amb l'objectiu d'acabar amb el domini britànic a l'illa i establir una república irlandesa, aprofitant que el Regne Unit es trobava immers en la Primera Guerra Mundial. Aquesta acció fou l'alçament més important a Irlanda des de la rebel·lió del 1798.

Organitzat per set (7) membres del consell militar de la Germandat Republicana irlandesa, l'alçament començà el dilluns de Pasqua, és a dir, el 24 d'abril de 1916, i s'allargà durant sis (6) dies. Membres dels Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i activista per la llengua irlandesa Patrick Pearse, secundats pel petit Exèrcit Ciutadà Irlandès de James Connolly i dos-cents (200) membres del Cumann na mBan, ocuparen diversos emplaçaments al centre de Dublín i proclamaren la República Irlandesa. També es produïren accions aïllades en altres llocs d'Irlanda, destacant l'atac a la caserna del Royal Irish Constabulary d'Ashbourne i els intents d'assalt als barracons del comtat de Galway i a les d'Enniscorthy, al comtat de Wexford.

Gràcies a la seva superioritat numèrica i d'artilleria, l'exèrcit britànic suprimí ràpidament la rebel·lió, i obligà Pearse a acceptar la rendició incondicional el dissabte 29 d'abril. Després de la rendició, el país es mantingué sota la llei marcial. Prop de tres mil cinc-centes (circa 3.500) persones foren empresonades pels britànics, moltes dels quals no havien participat en la revolta, i mil vuit-centes (1.800) d'elles foren enviades a camps de internaments o presons a Gran Bretanya. La majoria dels líders foren executats després de judicis marcials a conseqüència de la revolta. La repressió britànica de l'aixecament i les posteriors execucions aconseguiren tornar a situar el republicanisme al capdavant de la política irlandesa, que durant gairebé cinquanta (circa 50) anys havia estat dominada pel constitucionalisme nacionalista. La reacció repressiva de Londres portà a un major suport popular cap a la independència. El desembre del 1918, els republicans, aleshores representats pel partit Sinn Féin, aconseguiren setanta-tres (73) escons de cent cinc (105) a Irlanda en les eleccions generals del Regne Unit d'aquell any; no prengueren possessió dels seus escons, i practicaren una política abstencionista i manifestament independentista. El 21 de gener de 1919 constituïren el First Dáil, i declararen la independència de la República d'Irlanda; aquell mateix dia s'inicià la Guerra Angloirlandesa amb l'emboscada de Soloheadbeg.

Quatre-centes vuitanta-cinc (485) persones moriren durant l'Alçament de Pasqua, dels quals un cinquanta-quatre per cent (54%) eren civils; un trenta per cent (30%) militars i policies britànics, i un setze per cent (16%) rebels irlandesos. Més de dues mil sis-centes (+2.600) persones resultaren ferides. La causa de la mort de tants civils fou l'ús, per part de les forces britàniques, d'artilleria i armes automàtiques de gran potència, a més de la confusió de civils per rebels. D'altres patiren l'intercanvi de foc en una ciutat molt densificada. L'artilleria i els incendis deixaren bona part del centre de Dublín en runes.

Antecedents

L'Acta d'Unió, promulgada el 1800, unificà el Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda per constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda; a més d'abolir el Parlament d'Irlanda i atorgar als irlandesos representació a Westminster. Des d'aquell moment, molts nacionalistes irlandesos s'oposaren a la unió, que veien com una explotació i empobriment del seu país.

Aquesta oposició es mostrà de diverses maneres: constitucional (la Repeal Association; la Home Rule League), social (desestabliment de l'Església d'Irlanda; la Lliga de la Terra) i revolucionària (alçament del 1848; alçament fenià). El nacionalisme constitucional semblava que s'havia imposat quan el Partit Parlamentari Irlandès, dirigit per Charles Stewart Parnell, aconseguí que, el 1886, el govern liberal de William Ewart Gladstone introduís el primer projecte de llei de govern local d'Irlanda, tot i que aquest fou rebutjat posteriorment a la Cambra dels Comuns. El segon projecte de llei del govern local del 1893 aconseguí passar dels Comuns, però fou rebutjat, al seu torn, per la Cambra dels Lords.

Després de la caiguda de Parnell, els nacionalistes més joves i radicalitzats es desil·lusionaren amb la política parlamentària i es decantaren per mètodes més extrems de separatisme. L'Associació Atlètica Gaèlica, la Lliga Gaèlica i el revifament cultural aportat per W. B. Yeats i Lady Augusta Gregory, juntament amb la nova manera de pensar liderada per Arthur Griffith, expressada en el seu diari, el Sinn Féin, així com les organitzacions National Council i la Sinn Féin League, desembocaren en la identificació del poble irlandès amb el concepte de nació i cultura gaèlica, completament independent de la britànica. Aquest fet, de vegades, fou resumit pel terme genèric Sinn Féin.

La tercera llei de govern local fou introduïda pel primer ministre britànic H. H. Asquith el 1912; s'inicià així la coneguda com a Crisi del Govern Local. Els unionistes irlandesos, liderats per Sir Edward Carson, s'oposaren al govern local, en un moviment que veien com l'avantsala d'un imminent govern romanocatòlic a Dublín. Així, el 13 de gener de 1913 es formaren els Voluntaris de l'Ulster, el primer grup paramilitar d'Irlanda del segle XX.

La Germandat Republicana Irlandesa (IRB, per les seves sigles en anglès) veié aquest moviment dels unionistes com una oportunitat per crear una organització armada per assolir les seves pròpies finalitats, i el25 de novembre de 1913 formà els Voluntaris Irlandesos, l'objectiu del qual era "assegurar i mantenir els drets i les llibertats comuns a tot el poble d'Irlanda". El seu líder era Eoin MacNeill, que no obstant això no n'era membre. També es creà un (1) Comitè Provisional, que incloïa persones amb una gran diversitat de punts de vista polítics, i els rangs dels Voluntaris restaven oberts a "tots aquells irlandesos capacitats sense distinció de les seves creences religioses, polítiques o de classe social." Paral·lelament es creà una altra organització, l'Exèrcit Ciutadà Irlandès, format per sindicalistes com a resultat del tancament patronal de Dublín d'aquell mateix any. La creixent militarització de la política irlandesa passà a un segon terme; això no obstant, poc després, a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial — i la participació d'Irlanda al conflicte.

Tot i que molts irlandesos s'havien presentat voluntaris per formar part dels regiments i divisions irlandesos del renovat exèrcit britànic al començament de la guerra el 1914, l'increment del reclutament forçós provocà una reacció negativa. L'oposició a la guerra es basava principalment en la implementació de l'Acta del Govern d'Irlanda del 1914 (com havia recomanat prèviament, aquell març, la Convenció Irlandesa), cada vegada més lligada amb la política dual de la Llei del Servei Militar, que obligava els irlandesos a permetre la conscripció si volien mantenir les esperances de veure aprovada la implementació de l'Acta de Govern d'Irlanda. L'enllaç entre el reclutament i el govern local féu enfadar tots els partits secessionistes irlandesos de Westminster, inclosos el Partit Parlamentari Irlandès i l'All-for-Ireland League. Aquests dos (2) partits, juntament amb altres organitzacions, decidiren abandonar el parlament en senyal de protesta, i tornaren a Irlanda per tal d'organitzar l'oposició.

L'Alçament

Planejament

El Consell Suprem de l'IRB es reuní el 5 de setembre de 1914, un mes després que el govern del Regne Unit declarés la guerra a l'Imperi Alemany. En aquella trobada es decidí realitzar un aixecament abans del final de la guerra, a més d'acceptar qualsevol ajuda que pogués oferir Alemanya. La responsabilitat del planejament recaigué en Thomas J. Clarke i Sean MacDermott. Els Voluntaris Irlandesos, la més petita de les dues (2) forces resultants de la separació, el setembre del 1914, a causa de la decisió de donar suport o no als esforços bèl·lics del Regne Unit, establiren un "equip dirigent", format per Patrick Pearse com a director de l'organització militar, Joseph Plunkett com a director de les operacions militars, i Thomas Mac Donagh com a director d'entrenament. Éamonn Ceannt hi entraria posteriorment com a director de comunicacions. El maig del 1915 Clarke i MacDermott establiren un (1) Comitè Militar dins de l'IRB, format per Pearse, Plunkett i Ceannt, amb l'objectiu de redactar els plans per a l'alçament. Aquest paper dual permeté al Comitè, al qual s'uniren Clarke i MacDermott poc després, promoure les seves pròpies polítiques i funcionar independentment tant de l'executiva dels Voluntaris com de l'executiva de l'IRB: en particular, al cap de l'executiu dels Voluntaris, Eoin MacNeill, que estava a favor d'un alçament només si es produïa un augment del suport popular, acompanyat de moviments impopulars per part del govern de Londres, com ara la introducció del servei militar obligatori o un intent de suprimir els Voluntaris o els seus líders; i al president de l'IRB, Denis McCullough, que opinava de manera semblant. Els membres de l'IRB tenien rangs oficials al moviment dels Voluntaris a tot el país, i havien de respondre davant del Comitè Militar, no davant de MacNeill.

Plunkett viatjà a Alemanya l'abril de 1915 per trobar-se amb Roger Casement, que venia des dels Estats Units l'any anterior amb el suport del líder del Clan na Gael, John Devoy, després de parlar amb l'ambaixador alemany a Washington, el comte von Bernstorff, amb l'objectiu de reclutar una "brigada irlandesa" d'entre els presoners de guerra, així com assegurar-se el suport alemany a la independència irlandesa. Junts, Plunkett i Casement presentaren un pla que implicava el desembarcament d'una força expedicionària alemanya a la costa occidental d'Irlanda, al mateix temps que es produïa un alçament a Dublín, que distraurien d'aquesta manera les forces britàniques, i permetrien als alemanys, ajudats per Voluntaris locals, d'assegurar una línia al riu Shannon.

James Connolly, líder de l'Exèrcit Ciutadà Irlandès (ICA, per les seves sigles en anglès), un grup armat format per sindicalistes socialistes, desconeixedor dels plans de l'IRB, avisà que començaria una revolta per si mateix si d'altres forces polítiques fallaven. Si ho hagués intentat tot sol, possiblement l'IRB i els Voluntaris l'haurien secundat; no obstant això, els líders de l'IRB es reuniren amb ell el gener de 1916 i el convenceren per unir les seves forces. Finalment es decidí actuar conjuntament per Pasqua, i Connolly es convertí en el sisè membre del Comitè Militar. Thomas Mac Donagh seria, poc després, el setè i darrer membre.

La mort del vell líder fenià Jeremiah O'Donovan Rossa a Nova York (EUA) l'agost del 1915 esdevingué l'oportunitat per realitzar una manifestació espectacular. El seu cos fou traslladat a Irlanda per ser enterrat al cementiri de Glasnevin, i es deixà els Voluntaris a càrrec dels preparatius. Una gran multitud de persones s'alineà al llarg de la ruta marcada pel seguici, i es reuní finalment davant de la tomba. Pearse realitzà una oració dramàtica, que es convertí en una crida a la unió dels republicans, i que acabà amb les paraules "Ireland unfree shall never be at peace" (Irlanda, sense ser lliure, no hauria d'estar mai en pau).

Preparatius

En un intent per despistar als informants i, també, als mateixos líders dels Voluntaris, Pearse emeté ordres a principis d'abril perquè els Voluntaris realitzessin "parades i maniobres" durant tres (3) dies a partir del Diumenge de Pasqua (ordre per la qual tenia autoritat gràcies al seu càrrec de director d'organització). L'objectiu era que els republicans membres de l'organització (principalment els membres de l'IRB) entenguessin exactament què volia dir aquest avís, mentre que homes com MacNeill o les autoritats britàniques del castell de Dublín ho consideressin un fet sense importància. Tot i així, MacNeill s'ensumà alguna cosa i amenaçà de "fer tot el possible, excepte trucar al castell de Dublín", per evitar l'alçament.

MacNeill fou convençut, breument, per unir-se a les accions que es prenguessin quan Mac Diarmada li explicà que un vaixell alemany amb armes estava a punt de desembarcar-les al comtat de Kerry, acció organitzada per l'IRB conjuntament amb Roger Casement; estava convençut que el descobriment d'aquest vaixell per part de les autoritats conduiria inevitablement a la supressió dels Voluntaris, fet que justificava que aquests prenguessin mesures defensives, entre les que entraven les maniobres planejades prèviament. Per la seva banda Casement, decebut pel baix nivell del suport ofert per Alemanya, insistí a tornar a Irlanda mitjançant un U-Boot alemany; tanmateix, fou capturat, quan desembarcava a Trá na Beannaí (platja Banna, en anglès Banna Strand), a la badia de Tralee. El seu objectiu era aturar o posposar l'alçament. Les armes també es perderen quan el vaixell alemany Aud s'enfonsà després de ser interceptat per la Royal Navy. Abans d'enfonsar-se, la tripulació havia intentat desembarcar les armes, però els Voluntaris locals no es presentaren al lloc convingut a l'hora establerta.

L'endemà MacNeill retornà a la seva posició inicial en descobrir que el vaixell que transportava les armes havia estat enfonsat. Amb el suport d'altres líders del mateix parer, com Bulmer Hobson o The O'Rahilly, emeté una contraordre de cancel·lació de les accions del diumenge a tots els Voluntaris. Aquesta maniobra retardà l'alçament només un dia, però provocà que molts voluntaris tornessin a casa seva i no participessin en la revolta.

La intel·ligència naval britànica tenia constància de l'existència del vaixell, així com del retorn de Casement i de l'acord per realitzar l'alçament durant Pasqua, gràcies a la intercepció dels missatges entre Alemanya i la seva ambaixada als Estats Units que havien desxifrat a l'habitació 40 del ministeri de Marina. Aquesta informació fou traslladada al sotssecretari per Irlanda, Sir Matthew Nathan, el 17 d'abril, però sense revelar-ne la font, fet que provocà que Nathan en posés en dubte la precisió. Quan les notícies de la captura de l'Aud i de Casement arribaren a Dublín, Nathan parlà amb el lord tinent d'Irlanda, Lord Wimborne. Nathan proposà de realitzar una batuda a Liberty Hall, seu de l'Exèrcit Ciutadà, així com diverses propietats dels Voluntaris al Father Matthew Park i a Kimmage, però Wimborne insistí a arrestar directament als líders. Així, es decidí posposar qualsevol acció fins al dilluns de Pasqua, aprofitant l'espera Nathan telegrafià al secretari en cap per a Irlanda, Augustine Birrell, a Londres, per aconseguir la seva aprovació. Quan Birrell envià per cable la seva resposta en què autoritzava l'acció proposada, el migdia del dilluns 24 d'abril de 1916, l'alçament ja havia començat.

L'alçament a Dublín

Dilluns de Pasqua

A primera hora del dilluns, 24 d'abril de 1916, prop de mil dos-cents (circa 1.200) membres dels Voluntaris i de l'Exèrcit Ciutadà ocuparen punts estratègics del centre de Dublín. Una força combinada de quatre-cents (400) efectius de les dues (2) formacions es reuniren al Liberty Hall, liderada pel comandant James Connolly.

La seu dels rebels s'establí a la General Post Office (GPO), amb James Connolly, designat comandant suprem militar, i quatre (4) membres del Consell Militar més: Patrick Pearse, Tom Clarke, Sean MacDermott i Joseph Plunkett. Després d'ocupar la Post Office, els Voluntaris penjaren dues (2) banderes republicanes, i Pearse llegí la Proclamació de la República.

Paral·lelament, les forces rebels prengueren posicions a Four Courts, el centre de l'aristocràcia jurídica irlandesa, a la fàbrica de galetes de Jacob, al molí de Boland, al complex hospitalari de South Dublin Union, així com a la destil·leria adjacent de Marrowbone Lane. Un altre contingent, comandat per Michal Mallin, es desplaçà a Saint Stephen's Green.

Tot i que no estava gaire protegit, un contingent de forces dels Voluntaris i l'Exèrcit Ciutadà, comandats per Seán Connolly, fou incapaç d'ocupar el castell de Dublín, símbol del poder britànic a Irlanda. Després de matar el policia que vigilava l'entrada, i tot i que superaven als soldats de l'interior en nombre, no aprofitaren l'avantatge ni feren prou esforços per a penetrar-hi. El sotssecretari, Sir Matthew Nathan, alertat pels trets, ajudà a tancar les portes del castell just abans que poguessin entrar. Així, aquest grup rebel decidí ocupar l'ajuntament i d'altres edificis adjacents. Els rebels tampoc foren capaços de prendre el Trinity College, al cor de la ciutat, només defensat per un grup d'estudiants unionistes armats. Cap al migdia un petit grup de Voluntaris i membres del Fianna Éireann atacaren la Fortalesa de Magazine, al Phoenix Park, i desarmaren els guàrdies, amb l'objectiu d'aconseguir armes i derrocar l'edifici com a símbol de l'inici de l'alçament. Hi posaren explosius, però no hi trobaren armes.

Com a mínim es produïren dos (2) incidents, a la fàbrica Jacob i a Stephen's Green, on els Voluntaris i l'Exèrcit Ciutadà dispararen i mataren civils que intentaven desmuntar les barricades. En altres indrets agrediren els civils amb els rifles, però només per apartar-los.

L'exèrcit britànic fou enganxat totalment per sorpresa per la rebel·lió, i la seva resposta el primer dia fou molt descoordinada. Les tropes de la cavalleria britànica enviades per investigar els fets, una a Four Courts i l'altre a O'Connell Street, patiren diverses baixes a causa del foc rebel. A Mount Street, un grup del cos d'entrenament de voluntaris es trobà cara a cara amb una posició rebel i patí quatre (4) morts abans d'arribar a la caserna de Beggars Bush.

L'únic combat rellevant que tingué lloc el primer dia de l'alçament fou el que es produí al South Dublin Union, on un esquadró del Regiment Reial Irlandès s'enfrontà a l'emplaçament on es trobaven les forces d'Éamonn Ceannt, a la cantonada nord-oest del South Dublin Union. Les forces britàniques, després de patir algunes baixes, aconseguiren reagrupar-se i llançar diversos assalts a la posició rebel abans d'obligar les tropes de l'interior de les petites cabanes del sector est a rendir-se. Tot i així, la major part del complex continuà en mans rebels.

Tres (3) membres de la desarmada Policia Metropolitana de Dublín perderen la vida per les bales dels alçats en el transcurs del primer dia de rebel·lió, motiu pel qual el seu cap decidí retirar-los dels carrers. En part a causa de la retirada de la policia, una onada de saquejos es desfermà per tota la ciutat, especialment al sector d'O'Connell Street. Un total de quatre-centes vint-i-cinc (425) persones foren arrestades després de l'alçament acusades dels saqueigs.

De dimarts a dissabte

Lord Wimborne, el lord tinent, declarà la llei marcial el dimarts al vespre, i cedí el poder civil al brigadier general William Lowe. Les forces britàniques, inicialment, centraren els seus esforços a assegurar els voltants del castell de Dublín, a més d'aïllar la seu dels rebels, que pensaven que es trobava a Liberty Hall. El comandant britànic, Lowe, es mogué lentament, desconeixedor de la força que havien reunit els republicans, i amb només mil dos-cents seixanta-nou (1.269) soldats a la ciutat quan arribà del camp de Curragh a les primeres hores del dimarts 24 d'abril. L'ajuntament fou recuperat aquell matí quan derrotaren la unitat rebel que havia atacat el castell de Dublín el dia anterior.

Els rebels havien fracassat en el seu objectiu d'ocupar les dues (2) estacions de tren principals de la capital irlandesa, així com els seus ports, tant el de Dublín com el de Kingstown. Per aquest motiu els britànics pogueren transportar milers de reforços provinents d'Anglaterra, així com de les seves bases a Curragh i Belfast. Al final de la setmana, les tropes britàniques arribaven als setze mil (16.000) efectius. La potència de foc anava a càrrec d'artilleria de campanya provinent de la guarnició d'Athlone, que col·locaren al nord de la ciutat, tant a Phibsborough com al Trinity College, i per part del vaixell patruller Helga, que remuntà el Liffey, provinent del port de Kingstown. El dimecres 26 d'abril els canons del Trinity College i del Helga obriren foc contra el Liberty Hall, mentre que l'artilleria del Trinity College també disparà contra posicions rebels, primer al molí de Boland i, després, a O'Connell Street.

Les posicions principals dels rebels, al GPO, a Four Courts, a la fàbrica de Jacob i al molí de Boland patiren pocs combats directes. Els britànics els envoltaren i els bombardejaren, en lloc d'assaltar-los directament. Un Voluntari emplaçat a la GPO digué que "gairebé no disparàrem perquè no hi havia cap objectiu". En la mateixa línia, la posició rebel a Saint Stephen's Green, ocupada per l'Exèrcit Ciutadà sota les ordres de Michael Mallin, es féu insostenible després que els britànics col·loquessin franctiradors i metralladores a l'hotel Shelbourne i als edificis del voltant. Per això les tropes de Mallin hagueren de retirar-se cap a l'edifici del Royal College of Surgeons, on es mantingueren la resta de la setmana. Tot i així, als emplaçaments on els insurgents dominaven les rutes per les quals els britànics intentaven introduir els reforços, hi hagué combats intensos.

Els reforços foren enviats a Dublín des d'Anglaterra, els quals desembarcaren a Kingstown el matí del 26 d'abril. Es produïren intensos combats a les posicions rebels al voltant del Gran Canal quan les tropes britàniques avançaren cap a Dublín. Els Guardaboscs de Sherwood es trobaren ben aviat immersos en un foc creuat quan intentaven creuar el canal per Mount Street. Disset (17) Voluntaris aconseguiren entorpir l'avenç de les forces britàniques, i mataren o feriren uns dos-cents quaranta (240) homes. Tot i que hi havia rutes alternatives per creuar el canal, el general Lowe seguí ordenant atacs frontals un rere l'altre sobre la posició de Mount Street. Finalment els britànics aconseguiren ocupar la posició, el dijous, que no havia estat reforçada per la veïna posició rebel del molí de Boland. Els combats a Mount Street generaren dues terceres (2/3) parts de totes les baixes patides per les forces britàniques al llarg de la setmana, mentre que els Voluntaris només hi perderen quatre (4) membres.

Les posicions rebels a South Dublin Union (enclavament actualment de l'hospital de St. James) i a Marrowbone Lane, més a l'oest seguint el canal, també provocaren baixes importants a les tropes britàniques. La South Dublin Union era un gran complex d'edificis on es produïren alguns dels combats més durs dins d'aquests. Cathal Brugha, oficial rebel, es distingí en acció i fou greument ferit. Cap al final de la setmana les tropes britàniques havien aconseguit ocupar alguns dels edificis, tot i que d'altres seguien en mans dels rebels. Les tropes britàniques també patiren diverses baixes en diversos atacs frontals a la destil·leria de Marrowbone Lane.

La tercera gran àrea de combats en el transcurs de la setmana fou a North King Street, darrere de Four Courts, on els britànics, el dimarts, intentaren prendre una posició rebel molt ben parapetada. Quan el centre de comandament rebel es rendí, el Regiment de South Staffordshire, dirigit pel coronel Taylor, només havia pogut avançar cent quaranta metres (140 m) pel carrer, i patí onze (11) morts i vint-i-vuit (28) ferits. Les tropes britàniques, enrabiades, entraren a les cases al llarg del carrer, i dispararen i clavaren la baioneta a quinze (15) homes civils, a qui acusaren de combatents rebels.

Finalment, a les barraques de Portobello, un oficial anomenat Bowen Colthurst executà sumàriament sis (6) civils, entre els quals es trobava el conegut activista pacifista i nacionalista Francis Sheehy-Skeffinton. El coneixement d'aquests assassinats, per part de tropes britàniques, de civils irlandesos, acabaria portant a una gran controvèrsia a Irlanda.

Rendició

El centre de comandament, situat a la GPO, després d'uns dies de bombardeig, es veié obligat a abandonar l'edifici a causa d'un incendi provocat pels atacs britànics. Connolly estava incapacitat des que havia rebut una ferida de bala al turmell, i havia passat el comandament a Pearse. L'O'Rahilly havia mort en una sortida des de la GPO. Realitzaren uns forats a les parets dels edificis adjacents per poder abandonar l'edifici sense veure's sota el foc enemic, i prengueren noves posicions al número 16 de Moore Street. El dissabte 29 d'abril, des de la seva nova seu central, després d'adonar-se que no podrien sortir d'aquesta posició sense perdre més vides civils, Pearse emeté l'ordre a totes les companyies de rendir-se. Pearse presentà la seva rendició incondicional al brigadier general Lowe. El document de rendició deia:

«Amb l'objectiu de prevenir més morts de ciutadans de Dublín, i amb l'esperança de salvar la vida dels nostres seguidors ara envoltats i superats en nombre, els membres del Govern Provisional presents a la seu central han acordat declarar una rendició incondicional, i els comandants dels diversos districtes a la ciutat i al comtat ordenaran als seus subordinats abaixar les armes.»

La GPO fou l'única posició rebel important recuperada durant la setmana. La resta només es rendí després de rebre l'ordre de rendició emesa per Pearse, distribuïda emplaçament per emplaçament per una infermera anomenada Elizabeth O'Farrell. Al llarg del diumenge encara hi hagué foc esporàdic fins que l'ordre arribà a tots els destacaments. La direcció de les forces britàniques, mentrestant, passà de Lowe al general John Maxwell, que havia arribat a Dublín just a temps per acceptar la rendició. Maxwell fou nomenat governador militar temporal d'Irlanda.

L'alçament fora de Dublín

Unitats de Voluntaris Irlandesos es mobilitzaren el diumenge de Pasqua en diversos indrets més enllà de Dublín, però a causa de la contraordre emesa per Eoin MacNeill, la majoria tornaren a casa sense lluitar. A més, a conseqüència de la intercepció de les armes alemanyes a bord de l'Aud, els Voluntaris provincials estaven molt poc armats.

Al sud, prop de mil dos-cents (circa 1.200) Voluntaris es reuniren a Cork, comandats per Tomás Mac Curtain, el diumenge, però s'acabaren dispersant després de rebre nou (9) ordres contradictòries. En un moviment que féu enfadar bona part dels seus seguidors, MacCurtain, pressionat pel clergat catòlic, acceptà la rendició de les armes als britànics el dimecres. Els únics actes de violència a Cork es produïren quan la família Kent es resistí a l'arrest per part de membres del RIC, un de la qual disparà. Dels tres (3) germans, un morí durant l'arrest, mentre que un altre fou, més tard, executat.

Al nord es produí una activitat semblant. Diverses companyies dels Voluntaris es mobilitzaren a Coalisland, al comtat de Tyrone, inclosos cent trenta-dos (132) homes provinents de Belfast, i dirigits pel president de l'IRB Dennis McCullough. Tot i així, en part a causa de la confusió provocada per la contraordre de MacNeill, aquests Voluntaris es dispersaren sense lluitar.

Ashbourne

L'únic enfrontament a gran escala que es va produir a l'interior del país, a part de l'alçament de Dublín, fou a Ashbourne, al comtat de Meath. La brigada de Voluntaris de Dublín, V Batalló (també conegut com a Batalló Fingal), liderat per Thomas Ashe, juntament amb el seu segon, Richard Mulcahy, i compost per uns seixanta (circa 60) homes, es mobilitzà a Swords, on ocuparen una caserna del RIC i l'oficina de correus. Posteriorment farien el mateix a les viles properes de Donabate i Garristown, abans d'atacar la caserna del RIC a Ashtown.

En el transcurs de l'atac a la caserna d'Ashtown, una patrulla del RIC provinent de Slane s'hi presentà, i provocà un tiroteig que durà unes cinc hores (circa 5 h), i en la qual vuit (8) membres del RIC moriren i quinze (15) en resultaren ferits. Dos (2) Voluntaris també hi perderen la vida, mentre que cinc (5) resultaren ferits. També un (1) civil fou ferit de mort en aquest indret. Els homes d'Ashe acamparen a Kilsalaghan, prop de Dublín, fins que reberen ordres de rendir-se el dissabte.

Altres contingents de Voluntaris també es mobilitzaren en els comtats veïns de Meath i Louth, però es mostraren incapaços d'enllaçar al nord de Dublín fins que aquests ja s'havien rendit. Al comtat de Louth, els Voluntaris mataren un (1) membre del RIC prop de la vila de Castlebellingham el 24 d'abril, en un incident en el qual quinze (15) membres del RIC foren retinguts com a presoners.

Enniscorthy

Al comtat de Wexford, uns cent (100) Voluntaris capitanejats per Robert Brennan, Seamus Doyle i J R Etchingham prengueren Ennicorthy el dijous 27 d'abril i fins al següent diumenge. Realitzaren un breu i infructuós atac a la caserna del RIC però, incapaços de prendre-la, decidiren bloquejar-la. En el transcurs de la seva ocupació de la ciutat realitzaren diversos gestos com penjar la bandera tricolor al teatre Atheneum, que havien convertit en la seva seu, i realitzar desfilades de militars uniformats pels carrers.

Un petit grup es desplaçà a Dublín, però es feren enrere quan es toparen amb un tren carregat de soldats britànics (part dels mil [1.000] soldats, inclosos membres dels Rangers de Connaught) que es dirigien cap a Enniscorthy. El dissabte, dos (2) líders dels Voluntaris foren escortats pels britànics a la presó d'Arbour Hill, on Pearse els ordenà que es rendissin.

Galway

A l'oest, Liam Mellows dirigí entre sis-cents i set-cent (600-700) voluntaris en diversos atacs dirigits contra equipaments policials, a Oranmore i Clarinbridge, al comtat de Galway. També hi hagué una (1) escaramussa a Carmore durant la qual morí un (1) membre del RIC, el conestable Patrick Whelan. Tot i així, els seus homes estaven deficientment armats, amb només vint-i-cinc (25) rifles i tres-centes (300) escopetes, i molts d'ells anaven equipats només amb piques. Cap al final de la setmana, els seguidors de Mellows començaren a estar mal alimentats, a més de saber que els reforços britànics es dirigien contra ells. Com si això no fos prou, el creuer britànic HMS Gloucester arribà a la badia de Galway i començà a escombrar els camps al voltant d'Athenry, localització dels rebels.

El 29 d'abril els voluntaris, jutjant la seva situació desesperada, es dispersaren des de la ciutat d'Athenry. Molts d'aquests voluntaris foren arrestats els dies posteriors a l'alçament, mentre que d'altres, com el mateix Mellows, hagueren d'amagar-se per defugir l'empresonament. Quan els reforços britànics arribaren a l'oest l'alçament ja s'havia desintegrat.

Baixes

L'exèrcit britànic publicà que a les seves files havien mort cent setze (116) homes, mentre que tres-cents seixanta-vuit (368) havien estat ferits i nou (9) es trobaven desapareguts. Setze (16) policies també havien mort, mentre que vint-i-nou (29) estaven ferits. A més, entre els rebels i els civils s'havien produït tres-cents divuit (318) morts i dos mil dos-cents disset (2.217) ferits. Els Voluntaris i l'ICA informaren de seixanta-quatre (64) homes caiguts en acció, però en cap altre lloc es distingí entre caiguts rebels i civils. Els setze (16) policies i vint-i-dos (22) dels soldats britànics morts eren irlandesos. Diverses famílies britàniques es desplaçaren al castell de Dublín el maig del 1916 per reclamar els cossos dels seus familiars, i preparar-ne els enterraments. Els cossos dels britànics que no foren reclamats reberen un funeral militar al Cementiri Militar de Grangegorman.

La major part de les baixes, tant els morts com els ferits, eren civils. Ambdós bàndols, britànics i rebels, dispararen deliberadament a civils a vegades en què aquests es negaven a obeir ordres o a parar als punts de control. A més, en dues (2) ocasions les tropes britàniques mataren civils per venjança o frustració: els fets de la caserna de Portobello, on sis (6) civils foren executats, i a North King Street, on moriren quinze (15) civils.

Tot i així, la majoria de les baixes civils moriren per foc indirecte provinent de l'artilleria, les metralladores o les bombes incendiàries. Els britànics, que feren servir aquest tipus d'armament intensament, sembla que foren els qui causaren un nombre més gran de baixes entre els morts no combatents. Un oficial del Regiment Reial Irlandès digué que "ells [les tropes britàniques] consideraven que tothom era un enemic i disparaven contra qualsevol que es mogués".

Conseqüències

Detencions i execucions

El general Maxwell, de seguida, assenyalà la seva intenció d'"arrestar tots els Sinn Feiners perillosos", inclosos "aquells que hi ha près part activa en el moviment tot i que no en aquesta rebel·lió"; reflectí així la creença popular que el Sinn Féin, organització separatista que no era militant ni republicana, estava darrere de l'alçament.

Un total de tres mil quatre-cents trenta (3.430) homes i setanta-nou (79) dones foren arrestades, tot i que la majoria foren alliberats posteriorment. Mentre s'intentava arrestar la família Kent, al comtat de Cork, el 2 de maig, el conestable en cap morí en el tiroteig conseqüent. Richard Kent també hi morí, mentre que els seus germans Thomas i William Kent foren arrestats.

En un seguit de corts marcials que començaren el 2 de maig, noranta (90) persones foren sentenciades a mort. Quinze (15) d'ells (inclosos els set [7] firmants de la Proclamació), veieren com Maxwell confirmava la sentència, que es complí a la presó de Kilmainham, mitjançant un escamot d'afusellament, entre el 3 i el 12 de maig (entre ells s'hi trobava un greument ferit Connolly, que fou disparat lligat en una cadira a causa de la ferida al turmell que havia patit durant l'alçament). No tots els executats eren líders: Willie Pearse es descrigué a ell mateix com un "adjunt personal al meu germà, Patrick Pearse"; John MacBride no havia tingut coneixement de l'alçament fins que aquest no havia començat, tot i que havia lluitat contra els britànics en el transcurs de la Guerra Bòer quinze (15) anys abans; Thomas Kent ni hi havia participat: fou executat per la mort d'un (1) oficial de policia quan aquest l'intentava detenir a casa seva una setmana després de l'alçament. El líder més important que aconseguí el·ludir l'execució fou Éamonn de Valera, comandant del III Batalló, que podria haver salvat la vida en part per la seva procedència de naixement americana. El president de les corts marcials fou Charles Blackader.

Mil quatre-cents vuitanta (1.480) homes foren internats a Anglaterra i Gal·les segons la Regulació 14B de la Llei de Defensa del Regne del 1914, molts dels quals, com Arthur Griffith, tenien molt poc a veure amb l'alçament. Camps com el Frongoch es convertiren en "Universitats de la Revolució" on els futurs líders com Michael Collins, Terence McSwiney o J. J. O'Connell començaren a planificar la propera lluita per la independència. L'execució dels líders de l'alçament condemnats a mort es produí en un període de nou (9) dies:

• 3 de maig: Patrick Pearse, Thomas MacDonagh i Thomas J. Clarke.

• 4 de maig: Joseph Plunkett, William Pearse, Edward Daly i Michael O'Hanbrahan

• 5 de maig: John MacBride

• 8 de maig: Éamonn Ceannt,Michael Mallin, Sean Heuston i Conn Colbert

• 12 de maig: James Connolly i Sean MacDermott

Sir Roger Casement fou jutjat a Londres per alta traïció i penjat a la presó de Pentonville el 3 d'agost.

Investigació

S'establí una comissió reial per realitzar una investigació sobre les causes de l'alçament. Les audiències s'iniciaren el 18 de maig sota la direcció de Lord Hardinge de Penshurst. La comissió escoltà les proves de Sir Matthew Nathan, Augustine Birrell, Lord Wimborne, Sir Neville Chamberlain (inspector general del Royal Irish Constabulary), el general Lovick Friend, el major Ivor Price de la intel·ligència militar, entre d'altres. L'informe, publicat el 26 de juny, fou molt crític amb l'administració de Dublín, dient que "Irlanda, durant molts anys, ha estat administrada en el principi que era més segur i més convenient deixar la llei en suspens si això evitava qualsevol col·lisió amb el poble irlandès." Birrell i Nathan havien renunciat al seu càrrec just després de l'alçament. Wimborne, que també havia dimitit, amb recança, fou cridat a Londres per David Lloyd George el 1917 però finalment recuperà el càrrec. Chamberlain també dimitir poc després.

Reacció de la societat dublinesa

En un primer moment, molts membres de la societat dublinesa es mostraren desconcertats i espantats per l'inici de l'alçament. James Stephens, que es trobava a Dublín aquella setmana, pensà que "cap d'aquelles persones estava preparada per la insurrecció. Els fets els han arribat tant de cop que es mostraren incapaços de prendre partit".

Hi hagué una hostilitat considerable cap als voluntaris en algunes parts de la ciutat. Quan aquests estaven ocupant posicions a la South Dublin Union i a la fàbrica de Jacob, els rebels es veieren immersos en una confrontació física amb civils que intentaven impedir que ocupessin els edificis. Quan els voluntaris obriren foc i agrediren els civils es convertiren en individus molt impopulars en aquestes àrees. També hi hagué manifesta hostilitat per part de les conegudes com a "dones de la separació" (conegudes així perquè rebien "diners de la separació" per part del govern britànic), que tenien els marits i els fills lluitant a l'exèrcit britànic en la Primera Guerra Mundial, i entre els unionistes. Els seguidors del Partit Parlamentari Irlandès també veieren la rebel·lió com una traïció al seu partit.

El fet que l'Alçament també causà moltes morts i destrucció, així com la interrupció de l'arribada de recursos alimentaris, també contribuí a generar antagonisme envers els rebels. Després de la rendició, els voluntaris patiren xiulets, llançament d'escombraries, i foren titllats d'"assassins" i "culpables de la fam del poble". El Voluntari Robert Holland, per exemple, recordaria més tard haver estat "subjecte de diversos insults i xiulets per part de les classes més pobres" quan marxava cap a la rendició. També explicava que havia estat agredit per persones que coneixia quan es dirigia cap a l'àrea de Kilmainham i cap al captiveri, i exposà que les tropes britàniques el salvaren de ser linxat per la multitud.

Tot i així, l'hostilitat envers els insurgents no fou universal. Alguns espectadors restaven silenciosos més que no pas hostils, i a alguns voluntaris els semblà que aquells que els miraven en silenci empatitzaven amb ells. El periodista canadenc i escriptor Frederick Arthur McKenzie escrigué que, a les zones pobres, "hi havia grans quantitats de simpatia cap als rebels, particularment després que aquests fossin derrotats". Thomas Johnson, líder del Partit Laborista, pensava que "no hi havia cap senyal de simpatia per als rebels, però sí admiració general pel seu coratge i estratègia".

Els dies posteriors a l'alçament, en particular la reacció britànica, ajudaren el fet que grans sectors dels nacionalistes irlandesos canviessin la seva opinió envers la rebel·lió, i passaren de l'hostilitat o ambivalència cap a una posició de suport explícit cap als revoltats. L'empresari dublinès i quàquer james G. Douglas, per exemple, fins llavors un convençut "Home Ruler", escrigué que el seu punt de vista polític havia canviat en el transcurs de l'alçament, principalment a causa de l'ocupació de la ciutat per part de l'exèrcit britànic, i es convencé que els mètodes parlamentaris no serien suficients per eliminar la presència britànica d'Irlanda.

Creixement del Sinn Féin

Una reunió organitzada pel comte Plunkett, el 19 d'abril de 1917, portà a la formació d'un ampli moviment polític sota la bandera del Sinn Féin que es formalitzà en la reunió anual del partit el 25 d'octubre d'aquell any. La crisi conscriptiva del 1918 intensificà el suport pel Sinn Féin abans de les eleccions generals al Parlament britànic del 14 de desembre de 1918, que resultaren una victòria aclaparadora del Sinn Féin. Els membres del partit elegits per al Parlament britànic es reuniren a Dublín, el 21 de gener de 1919, i formaren el Dáil Éireann, que adoptà la Declaració d'Independència.

Llegat

Poc després de l'Alçament de Pasqua, el poeta Francis Ledwidge escrigué "O’Connell Street" i "Lament for the Poets of 1916," que descriuen la seva sensació de pèrdua i l'expressió de mantenir els mateixos "somnis", que els irlandesos republicans que participaren en la rebel·lió. També escriuria "Lament for Thomas MacDonagh" pel seu amic caigut i company als Voluntaris Irlandesos. Pocs mesos després de l'alçament, W. B. Yeats commemoraria alguns dels personatges caiguts del moviment republicà irlandès, així com algunes de les seves emocions, en el poema Easter, 1916.

Alguns dels supervivents de l'alçament es convertirien en líders de l'estat irlandès independent. Els que foren executats serien posteriorment venerats per molts com a màrtirs polítics; les seves tombes a l'antiga presó d'Arbor Hill es convertiren en un monument nacional, mentre que el text de la Proclamació de la República Irlandesa s'ensenyava a les escoles. Cada any se celebrava una parada militar commemorativa el diumenge de Pasqua, esdeveniment que culminà en una celebració espectacular per marcar el L aniversari el 1966. La RTÉ, televisió pública irlandesa, també realitzà un seguit de programes commemoratius per marcar el L aniversari de la revolta. Roibéárd Ó Faracháin, director de programació, digué que "tot i que buscarà la veritat històrica, l'èmfasi dels programes serà l'homenatge".

Amb l'inici del conflicte nord-irlandès, el govern, els acadèmics i els mitjans començaren a revisar el passat militant del país, particularment l'Alçament de Pasqua. El govern de coalició al càrrec entre els anys 1973 i 1977, particularment elministre de Correus i Telègrafs Conor Cruise O'Brien, començà a promoure una visió que la violència del 1916 no era, essencialment, diferent de la que s'esdevenia regularment a Belfast o Derry.

O'Brien, juntament amb altres, exposà que l'alçament estava condemnat a la derrota militar des del principi, i que fracassà per culpa de la determinació de l'unionisme de l'Ulster a mantenir-se al Regne Unit.

Els republicans irlandesos segueixen venerant l'alçament i els seus líders amb murals en zones republicanes de Belfast i d'altres ciutats, rememorant les accions de Pearse i els seus companys, a més de fer parades de record de l'alçament. El govern irlandès, no obstant, deixà de mantenir la desfilada anual de Dublín a principis dels anys setanta (70), i el 1976 prengué la decisió sense precedents de prohibir (sota les llei d'ofenses contra l'estat) una cerimònia commemorativa del 1916 a la General Post Office organitzada pel Sinn Féin i el Comitè de commemoració republicà. David Thornley, membre del Parlament pel Partit Laborista, deixà en evidència el seu propi govern (els laboristes en formaven part) presentant-se a l'escenari de la cerimònia, juntament amb Máire Comerford, que havia lluitat a l'alçament, i Fiona Plunkett, germana de Joseph Plunkett.

Amb l'arribada de l'alto-al-foc amb l'IRA Provisional i els inicis del que s'ha acabat coneixent com el Procés de Pau a Irlanda del Nord, durant la dècada del 1990, el punt de vista oficial de l'alçament ha tornat a ser més positiu, i el 1996 es realitzaren un seguit d'actes commemoratius per celebrar el LXXX aniversari. A Dublín se celebrà en un acte al Jardí del Record, i hi assistí el Taoiseach i líder del Fine Gael, John Bruton. El 2005, el Taoiseach Berthie Ahern anuncià la intenció del govern de recuperar la parada militar per la GPO a partir de la Pasqua del 2006, així com la formació d'un comitè per planificar les celebracions del centenari previstes per al 2016. El XC aniversari fou celebrat amb una parada militar a Dublín el Diumenge de Pasqua, on hi assistí el president d'Irlanda, el Taoiseach i l'alcalde de Dublín. Actualment se celebra una cerimònia anualment durant la Pasqua, en la qual hi assisteixen familiars d'aquells qui hi lluitaren, a més del president, el Taoiseach, ministres, senadors i membres del Parlament, i que sol aplegar grans multituds.

El desembre de 2014 l'ajuntament de Dublín aprovà una proposta de creació d'un recorregut històric commemorant l'alçament, similar al Freedom Trail de Boston. L'alcalde de Dublín, Christy Burke, anuncià que l'ajuntament havia decidit construir un camí, que el marcà amb línies o maons verds, amb cartells indicadors explicant els enclavaments històrics rellevants tals com la Rotunda o la General Post Office.

Commemoració

L'Alçament de Pasqua s'allargà des del Dilluns de Pasqua, el 24 d'abril, fins al Dissabte de Pasqua, el 29 d'abril. No obstant, les commemoracions anuals, en lloc de celebrar-se entre els dies 24 i 29 d'abril, se celebren durant la setmana de Pasqua, període que canvia de dates cada any. Per exemple, la parada militar anual se celebra el Diumenge de Pasqua; la data d'entrada en vigor de la Republic of Ireland Act del 1948 fou seleccionada per al Dilluns de Pasqua (18 d'abril) de 1949.

El programa oficial per a la celebració del primer centenari de l'Alçament de Pasqua, el 2016, centra els dies entre el 26 de març (Divendres Sant) fins al 3 d'abril (Dissabte de Pasqua), juntament amb altres dates abans i després per commemorar diversos esdeveniments destacables d'aquell 1916 per la història d'Irlanda.

En la cultura popular

L'Alçament de Pasqua ha aparegut en diverses obres de ficció al llarg de la història.

Literatura

• Insurrection de Liam O'Flaherty, publicada el 1951, se situa durant els fets.

• The Red and the Green és una novel·la d'Iris Murdoch, publicada el 1965, que narra els fets que portaren a l'alçament, així com la rebel·lió en si mateixa.

• 1916, A Novel of the Irish Rebellion és una novel·la històrica del 1998, escrita per Morgan Llywelyn, que descriu els antecedents i els fets succeïts durant l'Alçament de Pasqua des de la perspectiva d'un estudiant de Patrick Pearse. Molts dels líders de l'alçament apareixen com a personatges en l'obra.

• A Star Called Henry és una novel·la de Roody Doyle, publicada el 1999, que explica parcialment l'Alçament de Pasqua a través de la intervenció del seu protagonista, Henry Smart.

• Rebels: The Irish Rising of 1916 és una novel·la històrica de 2000, escrita per Peter de Rosa, que explica l'alçament i els seus antecedents.

• At Swim, Two Boys és una novel·la de l'escriptor Jamie O'Neill, publicada el 2001, ambientada a Dublín abans i durant l'alçament de 1916.

• Blood Upon the Rose és una novel·la gràfica de Gerry Hunt, publicada el 2009, que descriu els fets de l'Alçament de Pasqua.

Cinema i Televisió

• The Plough and the Stars (1936) és una pel·lícula de John Ford basada en l'obra homònima de Séan O'Casey que es desenvolupa en el transcurs de l'Alçament de Pasqua.

• Un episodi del 1993 de la sèrie de televisió The Young Indiana Jones Chronicles, on un Indiana Jones de setze (16) anys es veu envoltat pels esdeveniments quan es fa amic d'un jove Sean Lemass.

• Michael Collins (1996) és una pel·lícula de Neil Jordan, protagonitzada per Liam Neeson, sobre la vida i carrera de Mícheál O'Coileáin. La pel·lícula comença amb els darrers moments de l'alçament.

• Rebel Heart (2001) és una minisèrie de la BBC protagonitzada per James D'Arcy. El primer capítol se centra especialment en l'Alçament de Pasqua.

• La minisèrie Rebellion del 2016 narra la història de diversos personatges durant l'alçament.

The Easter Proclamation of 1916

Irish nationalist flag SVG version of Image: Erin Go Bragh flag.PNG

Badge of the Royal Irish Constabulary

Thomas J. Clarke, el principal líder de la Revolta.

La General Post Office de Dublín fou el centre de l'alçament de Pasqua.

Una (1) de les dues (2) banderes que es penjà al GPO durant l'alçament.

Emplaçaments de les forces rebels i les tropes britàniques al voltant del riu Liffey a Dublín.

Un vehicle blindat britànic, construït a partir dels frontals de diverses locomotores a les obres del tren a Inchicore.

"Naixement de la República Irlandesa" de Walter Paget, representant la GPO durant el bombardeig.

Soldats britànics situats darrera una filera de barrils en el transcurs de l'alçament.

Soldats britànics escorten presoners rebels després de la rendició.

Sackville Street (actualment carrer O'Connell), Dublín, després de l'alçament.

Runes de l'hotel Metropole a Sackville Street.

Indret on foren enterrats els líders de l'alçament, al vell pati de la presó d'Arbour Hill. El memorial fou dissenyat per G. McNicholl. La Proclamació del 1916 està inscrita al mur tant en irlandès com en anglès.

Soldats britànics buscant armes i munició al riu Tolka després de l'alçament de Pasqua, el maig del 1916.

El Jardí del Record obrí el 1966 per marcar l'aniversari de l'alçament. El Jardí està "dedicat a tots aquells qui perderen la seva vida en la lluita per la llibertat d'Irlanda."

Placa commemorativa de l'alçament de Pasqua a la General Post Office, Dublín, amb el text en irlandès en cal·ligrafia gaèlica, i el text en anglès en lletra llatina.

Mural a Belfast representant l'Alçament de Pasqua del 1916.

El passat dimecres 22 d'abril de 2020 es commemorà el quatre-cents quatrè aniversari de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalá de Henares, 29 de setembre de 1547 - Madrid, 22 d'abril de 1616), qui fou un escriptor castellà, conegut sobretot per la seva novel·la El Quixot. Es considera un dels autors més influents de la literatura universal, i les seves obres han inspirat adaptacions cinematogràfiques i han modificat la manera d'entendre la novel·la, especialment en l'àmbit hispànic i anglès. En homenatge a l'autor, el seu rostre figura a les monedes de fracció d'euro (10, 20 i 50 cts.) encunyades a Espanya.

Vida

Infància i joventut

Es pensa que Miguel de Cervantes nasqué a Alcalá de Henares (Madrid) o a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella-la Manxa). El dia exacte del seu naixement és desconegut, però es diu que podia haver nascut el 29 de setembre, data en què se celebra la festa de l'arcàngel Sant Miquel, donada la tradició de rebre el nom del santoral. Miguel de Cervantes fou batejat a Alcalá de Henares (Madrid) el 9 d'octubre de 1547, a la parròquia de Santa Maria la Major.

Segons aquesta teoria, era fill de Rodrigo de Cervantes i de Leonor de Cortinas Sánchez. El seu pare, d'ascendència cordovesa i d'avantpassats gallecs, era cirurgià, ofici més semblant a l'actual practicant que a la nostra idea de metge. Segons Américo Castro, Daniel Eisenberg i altres cervantistes, l'escriptor tenia ascendència de jueu convers per ambdues línies familiars. Per contra, Jean Canavaggio afirma que no està provat, i ho compara amb els documents que fonamenten, sense cap dubte, aquesta ascendència per a Mateo Alemán. De la seva mare, Leonor, pràcticament no se'n sap res. Els seus germans foren Andrés (1543), Andrea (1544), Luisa (1546), que arribà a ser priora d'un convent carmelita; Rodrigo (1550), també soldat, que l'acompanyà en el captiveri algerià; Magdalena (1554) i Juan, només conegut perquè el pare l'esmenta en el testament.

Cap al 1551, Rodrigo de Cervantes es traslladà amb la seva família a Valladolid (Castella i Lleó). Per deutes, estigué empresonat uns quants mesos i els seus béns foren embargats. El 1556 es dirigí a Còrdova per recollir l'herència de Juan de Cervantes, avi de l'escriptor, i fugir dels creditors.

No existeixen dades precises sobre els primers estudis de Miguel de Cervantes, que, sens dubte, no arribaren a ser universitaris. Sembla que podia haver estudiat a Valladolid (Castella i Lleó), Còrdova o Sevilla (Andalusia). També és possible que estudiés a la Companyia de Jesús, ja que en la novel·la El coloquio de los perros elaborà una descripció d'un col·legi de jesuïtes que sembla una al·lusió a la seva vida estudiantil.

L'any 1566 s'establí a Madrid. Assistí a l'Estudi de la Vila, que regentava, en aquell temps, Juan López de Hoyos, un intel·lectual d'orientació erasmista, catedràtic de gramàtica i que el 1569 publicà un llibre sobre la malaltia i la mort de la reina Isabel de Valois, la tercera esposa de Felip II. López de Hoyos inclogué en aquest llibre tres (3) poesies de Cervantes, «nostre car i estimat deixeble». Aquestes són les seves primeres manifestacions literàries.

En aquests anys Cervantes s'afeccionà al teatre veient les representacions de Lope de Rueda i, segons declara en la segona part del Quixot, pel que sembla per boca del personatge principal, «se li anaven els ulls darrere de la faràndula».

Viatge a Itàlia i la batalla de Lepant

S'ha conservat una provisió de Felip II que data del 1569, on mana capturar Miguel de Cervantes, acusat d'un confús esdeveniment: haver ferit en duel un tal Antonio Sigura, mestre d'obres. Si es tractés realment de Cervantes, aquest podria ser el motiu que el féu traslladar a Itàlia. Arribà a Roma (Laci, Itàlia) el desembre del mateix any. Com es declara, entre altres llocs, a la seva novel·la El licenciado Vidriera, inclosa dins les Novelas ejemplares, això suposarà un particular enamorament de la literatura italiana. Allà, estant al servei del cardenal Giulio Acquaviva d'Aragona, llegí els poemes cavallerescs de Ludovico Ariosto i els Diàlegs d'amor del jueu sefardita Léon Hebreu (Yehuda Abrabanel), d'inspiració neoplatònica, que l'influiran sobre la seva idea de l'amor, especialment a La Galatea. Cervantes s'imbuirà de l'estil i l'art italians, i guardarà sempre un gratíssim record d'aquells estats, que apareixen, per exemple, a El licenciado Vidriera, una de les seves Novelas ejemplares, i es deixa sentir en diverses al·lusions de les seves altres obres.

Continuà al servei de Giulio Acquaviva per Palerm (Sicília), Milà (Llombardia), Florència (Toscana), Venècia (Vèneto), Parma i Ferrara (Emília-Romanya). Aviat ho deixà per ocupar la plaça de soldat en la companyia del capità Diego de Urbina, del terç de Miquel de Montcada. Embarcà en la Galera Marquesa. El 7 d'octubre de 1571 participà en la batalla de Lepant, «la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros», com escrigué en el pròleg de la segona part d'El Quixot, formant part de l'armada cristiana, dirigida per Joan d'Àustria, «hijo del rayo de la guerra Carles V, de felice memoria» i germanastre del rei, i on participava un dels marins més famosos de l'època, el marquès de Santa Cruz, que residia a La Manxa, a Viso del Marqués. A la batalla de Lepant resultà ferit al pit i al braç esquerre, amb un nervi seccionant, motiu pel qual li quedà mancada de mobilitat (no li fou amputada). D'aquí procedeix el sobrenom del manco de Lepanto.

El seu especial heroisme fou destacat, ja que el dia de la batalla es trobava amb febre i el seu capità li havia recomanat de no sortir a coberta a lluitar. Amb tot, aquelles ferides no devien ser gaire greus, perquè després de sis (6) mesos de permanència en un hospital de Messina (Sicília), Cervantes reprengué la seva vida militar, durant el 1572. Intervingué en les expedicions navals de Navarino (avui Pilos, Grècia) el 1572; Corfú (Grècia), Bizerta i Tunis (Tunísia), el 1573, sempre sota el comandament del capità Manuel Ponce de León i en el regiment de Lope de Figueroa, que apareix a El alcalde Zalamea, de Pedro Calderón de la Barca.

Després recorregué les principals ciutats de Sicília, Sardenya, Gènova (Ligúria) i la Llombardia. Romangué finalment dos anys a Nàpols (Campània), fins al 1575.

Captiveri a Alger

Durant el seu retorn des de Nàpols (Campània) a Espanya, a bord de la Galera Sol, una petita flota turca comandada per Arnaut Mami captivà Miguel i el seu germà Rodrigo, el 26 de setembre de 1575. Foren capturats a l'altura de Cadaqués (Alt Empordà) o Palamós (Baix Empordà), i duts a Alger (Algèria). Cervantes fou adjudicat com esclau al renegat grec Dali Mami. El fet d'haver trobat en el seu poder les cartes de recomanació que portava d'En Joan d'Àustria i del duc de Sessa feú pensar als seus captors que Cervantes era una persona molt important, pel qual podrien aconseguir un bon rescat. Demanaren cinc-cents (500) escuts d'or per la seva llibertat.

En els cinc (5) anys d'empresonament, Cervantes, un home amb un fort esperit i motivació, provà d'escapar en quatre (4) ocasions. Per evitar represàlies contra els seus companys de captiveri, es féu responsable de tot davant els seus enemics. Preferia la tortura que la delació. Gràcies a la informació oficial i al llibre de fra Diego de Haedo Topografia e historia general de Argel (1612), tenim informació important sobre el captiveri. Aquestes notes es complementen amb les seves comèdies Los tratos de Argel, Los baños de Argel i El relato de la historia del Cautivo, que s'inclou a la primera part del Quixot, entre els capítols 39 i 41. Tanmateix, des de fa temps se sap que l'obra publicada per Haedo no era seva, fet que ell mateix reconeix. Segons Emilio Sola, el seu autor fou Antonio de Sosa, benedictí company de captivitat de Cervantes i dialogista de la mateixa obra. Daniel Eisenberg ha llançat la hipòtesi que l'obra no és de Sosa, que no era escriptor, sinó del gran escriptor captiu a Alger (Algèria), l'obra del qual mostra grans semblances amb els escrits de l'obra d'Haedo. Si és cert, l'obra d'Haedo deixa de ser confirmació independent de la conducta cervantina a Alger (Algèria), i esdevé un més dels escrits del mateix Cervantes que enalteixen el seu heroisme.

El primer intent de fuga va fracassar, perquè el musulmà que havia de conduir Cervantes i els seus companys a Orà (Algèria) els abandonà en la primera jornada. Els presos hagueren de tornar a Alger (Algèria), on foren encadenats i vigilats més que abans. Mentrestant, la mare de Cervantes havia aconseguit reunir certa quantitat de ducats, amb l'esperança de poder rescatar els seus dos (2) fills. El 1577 es concertaren els tractes, però la quantitat no era suficient per rescatar-los ambdós. Miguel preferí que fos posat en llibertat el seu germà Rodrigo, que torna a Espanya. Rodrigo portava un pla elaborat pel seu germà per alliberar-lo juntament amb catorze o quinze (14-15) companys més. Cervantes es reuní amb els altres presos en una cova oculta, en espera d'una galera espanyola que vindria a recollir-los. La galera, efectivament, arribà i s'intentà acostar dues (2) vegades a la platja però, finalment, fou capturada. Els cristians amagats a la cova també foren descoberts, a causa de la delació d'un còmplice traïdor, anomenat el Dorador. Cervantes es declarà com a únic responsable d'organitzar l'evasió i induir els seus companys. El bei (governador turc) d'Alger, Azan Bajà, el tancà al seu «bany» o presidi, carregat de cadenes, on romangué durant cinc (5) mesos.

El tercer intent, el traçà Cervantes amb la finalitat d'arribar per terra fins a Orà (Algèria). Hi envià un musulmà fidel amb cartes per a Martín de Córdoba, general d'aquella plaça i germà del general Alonso Fernández de Córdoba i Velasco, a qui explicà el pla i li demanà guies. Tanmateix, el missatger fou pres i les cartes descobertes. El seu contingut demostrava que era el mateix Miguel de Cervantes qui ho havia tramat tot. Fou condemnat a rebre dues mil (2.000) garrotades, sentència que no es complí perquè molta gent intercedí per ell.

L'últim intent de fuga es produí gràcies a una important suma de diners que li lliurà un mercader valencià que era a Alguer (Algèria). Cervantes adquirí una fragata capaç de transportar seixanta (60) captius cristians. Quan tot estava a punt de solucionar-se, un dels que havien de ser alliberats, l'exdominic doctor Joan Blanch de Pau, revelà tot el pla a Azan Bajà. Com a recompensa, el traïdor rebré un escut i una gerra de llard. El governador turc fou qui traslladà Cervantes a una presó més segura, en el seu mateix palau. Després, decidí portar-lo a Constaninoble o Istambul (Turquia), on la fuga resultaria una empresa gairebé impossible de realitzar. De nou, Cervantes assumí tota la responsabilitat.

El maig del 1580 arribaren a Alguer (Algèria) els pares trinitaris --orde que s'ocupava d'alliberar captius, (fins i tot es canviaven per ells)-- fra Antonio de la Bella i fra Juan Gil. Fra Antonio partí amb una expedició de rescatats. Fra Juan Gil, que només disposava de tres (3) escuts, intentà rescatar Cervantes, pel qual se n'exigien cinc (5). El frare s'ocupà de recol·lectar entre els mercaders cristians la quantitat que faltava. L'aconseguí quan Cervantes ja estava embarcat en una (1) de les galeres en què Azan Bajà salparia rumb a Constantinoble (Turquia), lligat amb dues (2) cadenes i un (1) grilló. Gràcies als cinc-cents (500) escuts tan àrduament reunits, Cervantes fou alliberat el 19 de setembre de 1580. El 24 d'octubre tornà, per fi, a Espanya amb altres captius també rescatats. Arribà a Dénia (Marina Alta), des d'on es traslladà a València (Horta). Entre els mesos de novembre i desembre tornà amb la seva família a Madrid.

Retorn a Espanya

El maig del 1581 Cervantes es traslladà a Portugal, on llavors hi havia la cort de Felip II, amb el propòsit de trobar alguna cosa amb el que refer la seva vida i pagar els deutes que havia obtingut la seva família pel rescat d'Alguer (Algèria). Li encomanaren una comissió secreta a Orà (Algèria), ja que ell tenia molts coneixements de la cultura i costums del nord d'Àfrica. Per aquest treball rebé cinquanta (50) escuts. Tornà a Lisboa (Portugal) i a finals d'any arribà a Madrid (Espanya). El febrer del 1582 sol·licità un lloc de treball vacant a les Índies, però no l'obtingué. En aquests anys, l'escriptor tingué relacions amoroses amb Ana Villafranca (o Franca) de Rojas, la dona d'Alonso Rodríguez, un taverner. D'aquest amor nasqué una filla, que ell reconegué, que s'anomenà Isabel de Saavedra.

El 12 de desembre de 1584 contragué matrimoni amb Catalina de Salazar i Palacios en el poble toledà de Esquivias, d'on era la seva dona i els vins del qual lloà. Catalina era una jove que no arribava als vint (20) anys i que aportà un petit dot. Aquest matrimoni no reeixí. Se separaren al cap de dos (2) anys, sense haver tingut fills. Cervantes mai no parlà de la seva dona en la gran quantitat de texts autobiogràfics que escrigué, tot i que fou ell qui estrenà en la literatura espanyola el tema del divorci, aleshores impossible en un país catòlic, amb l'entremès El juez de los divorcios. Se suposa que el matrimoni fou infeliç, encara que en aquest entremès sosté que «más vale el peor concierto / que no el divorcio mejor». Després de la separació Cervantes començà els seus extensos viatges per Andalusia.

És molt probable que entre els anys 1581 i 1583 Cervantes escrigués La Galatea, la seva primera obra literària en volum i transcendència. Es publicà a Alcalá de Henares (Madrid) el 1585. Fins llavors només havia publicat algunes composicions en llibres aliens, en romancers i cançoners, que reunien produccions de diversos poetes.

Últims anys

El 1587 viatjà a Andalusia com a comissari de provisions de l'Armada Invencible^. Durant aquests anys recorregué una vegada i una altra el camí que va des de Madrid fins a Andalusia, passant per Castella-la Manxa. Aquest és l'itinerari de Rinconete y Cortadillo.

S'establí a Sevilla (Andalusia). Posteriorment, treballà com a cobrador d'imposts, ocupació que li comportà nombrosos problemes i disputes, ja que era l'encarregat d'anar casa per casa recaptant imposts, que la seva majoria anaven destinats a cobrir les guerres en què Espanya estava immersa. Fou empresonat el 1597 a la Presó Reial de Sevilla, després de la fallida del banc on dipositava la recaptació. Suposadament Cervantes s'havia apropiat de diners públics i fou descobert després de ser trobades diverses irregularitats en els comptes que portava.

L'any 1613 ingressà al Tercer Orde de Sant Francesc. El 22 d'abril de 1616 morí. Fou enterrat, amb l'hàbit franciscà, al convent de les Trinitàries de Madrid.

El Quixot

A la presó «engendrà» El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, segons diu el pròleg d'aquesta mateixa obra. No se sap si amb aquest terme volgué dir que començà a escriure mentre estava pres o, simplement, que allà se li ocorregué la idea. L'altre empresonament documentat de Cervantes fou molt breu, a Castro del Río (Còrdova). No consta oficialment que hagués estat mai a la cova de Medrano, a Argamasilla de Alba (Ciudad Real, Castella-la Manxa).

El 1604 s'instal·là a Valladolid (Castella i Lleó) --des de 1601 a la Cort Reial de Felip III--, i el 1605 publicà la primera part de la que seria la seva principal obra: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.

Llegat artístic

Entre les dues (2) parts d'En Quixot, apareixen el 1613 les Novelas ejemplares. Són un (1) conjunt de dotze (12) narracions breus, compostes algunes d'elles molts anys abans. La seva font és pròpia i original. En elles explora diferents fórmules narratives com la sàtira lucianesca (El coloquio de los perros), la novel·la picaresca (Rinconete y Cortadillo), la miscel·lània (El licenciado Vidriera), la novel·la bizantina (La española inglesa, El amante liberal) o, fins i tot, la novel·la policíaca (La fuerza de la sangre). D'algunes, com per exemple El celoso extremeño, se'n conserva una segona redacció testimoniada pel manuscrit anomenat de Porras de la Cámara, descobert el segle XIX. Només aquesta col·lecció de novel·les hauria pogut en si mateixa haver-li creat un lloc molt destacat a la història de la literatura castellana.

La crítica literària fou una constant en la seva obra. Apareix a La Galatea, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, Viaje al Parnaso (1614), extens poema en tercets encadenats. El 1615 publicà Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados, però el seu drama més popular avui, La Numancia, més que El tracte d'Alger, quedà inèdit fins al segle XVIII.

Un (1) any després de la seva mort aparegué la novel·la Els treballs de Persiles i Sigismunda. Cervantes, tot just dos (2) dies abans de morir, l'havia deixat amb una (1) dedicatòria a Pedro Fernández de Castro y Andrade, VII comte de Lemos, el seu mecenes durant anys, i a qui també havia dedicat la segona part del Quixot i les Novel·les exemplars.

El Persiles és una novel·la bizantina que, segons l'autor, pretenia competir amb el model clàssic grec d'Heliodor; tingué èxit, ja que conegué algunes edicions més en la seva època, però fou oblidada i enfosquida pel triomf indiscutible d'En Quixot. Cervantes utilitzà un (1) grup de personatges com a fil conductor de l'obra, en comptes de dos (2). Anticipà, a més, l'anomenat realisme màgic donant entrada a alguns elements fantàstics. En certa manera, cristianitzà el model original utilitzant el tòpic del homo Viator, i assolí el clímax al final de l'obra amb l'anagnòrisi dels dos (2) enamorats principals, anomenats fins aleshores Periandro i Auristela, a la ciutat santa de Roma:

«Les nostres ànimes, com tu bé saps i com aquí m'han ensenyat, sempre estan en continu moviment i no poden aturar sinó en Déu, com en el seu centre. En aquesta vida els desitjos són infinits i uns s'encadenen d'altres i s'uneixen i van formant una cadena que potser arriba al cel i tal se sumi a l'infern.»

En realitat, el Persiles és una novel·la d'estructura i intencions molt complexes que espera encara una interpretació satisfactòria.

La influència de Cervantes en la literatura universal ha estat tal, que la mateixa llengua espanyola sol ser anomenada la llengua de Cervantes.

La seva vida artística

Entre les seves obres dramàtiques destaquen especialment els seus Entremeses, notables per la seva comicitat, l'original creació i caracterització de personatges, que no exclou la inspiració popular, i la cosmovisió que se'n desprèn. Entre les seves obres dramàtiques majors, es considera la seva obra mestra la Tragedia de la destrucción de Numancia, encara que són també importants Pedro de Urdemalas, El rufián dichoso, Los baños de Argel i El trato de Argel. En algunes d'aquestes obres, com per exemple Tragedia de la destrucción de Numancia, apareixen elements al·legòrics, que ell anomenava «figures morals».

Obra de Cervantes

Novel·la

Miguel de Cervantes conreà, però a la seva original manera, els gèneres narratius habituals en la segona meitat del segle XVI: la novel·la bizantina, la novel·la pastoral, la novel·la picaresca, la novel·la morisca, la sàtira lucianesca i la miscel·lània. Renovà un gènere, la novel·la, que s'entenia aleshores a la italiana com un relat breu, exempt de retòrica i de major transcendència.

Ordre cronològic

• La Galatea (1585)

• El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605)

• Novelas ejemplares (1613)

• Segona part d'El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1615)

• Los trabajos de Persiles y Sigismunda (1617)

Poesia

Cervantes volgué ser poeta, encara que arribà a dubtar de la seva capacitat, com ell mateix digué abans de la seva mort a Viaje al Parnaso:

«Yo que siempre trabajo y me desvelo

por parecer que tengo de poeta

la gracia que no quiso darme el cielo.»

S'han perdut o no s'han identificat quasi tots els versos que no estaven inclosos a les seves novel·les o en les seves obres teatrals; encara que tot i que se l'anomena inventor dels versos de terme trencat, en realitat no fou ell. Cervantes declarà haver compost un gran nombre de romanços, entre els quals n'estimava especialment un sobre la gelosia. En efecte, cap al 1580 participà amb altres grans poetes contemporanis com Lope de Vega, Góngora o Quevedo en la imitació dels romanços antics que donaren origen al Romancero nuevo, anomenat així enfront del tradicional Romancero viejo del segle XV, el qual era anònim.

Inicia la seva obra poètica amb les quatre (4) composicions dedicades a Exequias de la reina Isabel de Valois. Altres poemes foren A Pedro Padilla, A la muerte de Fernando de Herrera i A la Austriada de Juan Rufo. Com a poeta, però, destaca en el to còmic i satíric, i les seves obres mestres són els sonets Un valentón d'espátula i greguesco i Al túmulo del rey Felipe II, del qual es feren famosos els darrers versos:

«Caló el chapeo, requirió la espada,

miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.»

L’Epístola a Mateo Vázquez és una falsificació escrita per l'erudit decimonònic Adolfo de Castro, com també ho és el fulletó en prosa El buscapié, una vindicació del Quixot escrita també per aquest erudit. Assentà algunes innovacions en la mètrica, com la invenció de l'estrofa anomenada ovillejo, i l'ús del sonet amb estrambot.

Viaje del Parnaso

L'únic poema narratiu extens de Cervantes és el Viaje del Parnaso (1614). Està format per tercets encadenats, on l'autor critica uns quants poetes espanyols, satiritzant-ne alguns i elogiant els altres.

És escrit, com digué el mateix Cervantes, a imatge i semblança del Viaggio di Parnaso (1578) de Cesare Caporali di Perugia. Narra de manera autobiogràfica en vuit (8) capítols un viatge al mont Parnàs, a bord d'una (1) galera menada per Mercuri, en la qual alguns poetes elogiats miren de defensar-lo davant els poetastres o mals poetes. Reunits a la muntanya amb Apol·lo, surten airosos de la batalla i el protagonista torna a la seva llar. L'obra es completa amb l’Adjunta al Parnàs, on Pancracio de Roncesvalles lliura a Cervantes dues (2) epístoles d'Apol·lo.

Teatre

Tenint en compte les seves penúries econòmiques, el teatre fou la gran vocació de Cervantes. Escrigué que quan era un vailet «els ulls se li n'anaven darrere el carro dels comediants» i que assistiren a les austeres representacions de Lope de Rueda. Tanmateix l'èxit que tingué, car les seves obres es representaren «sin ofrenda de pepinos» (sense que li llancessin tomates), com diu en el pròleg de les seves Ocho comedias y ocho entremeses nunca representados, fou efímer davant de la nova fórmula dramàtica de Lope de Vega, més audaç i moderna que la seva, que féu als empresaris desestimar les comèdies cervantines i preferir les del seu rival. El teatre de Cervantes posseïa un fi moral, incloïa personatges al·legòrics i procurava sotmetre's a les tres (3) unitats aristotèliques d'acció, temps i lloc, mentre que el de Lope trencava amb aquestes unitats i era moralment més desvergonyit i desimbolt, i les seves obres eren més ben versificades. Cervantes mai no pogué suportar aquest fracàs i es mostrà disgustat amb el nou teatre de Lope a la primera part del Quixot, on el caràcter teatral apareix ben assentat a causa de l'abundància de diàlegs i de situacions del tipus d'entremès que deixen entreveure la trama. I és, en efecte, l'entremès el gènere dramàtic on lluu en tota la seva esplendor el geni dramàtic de Cervantes, de manera que es pot dir que al costat de Luis Quiñones de Benavente i Francisco de Quevedo Cervantes és un dels millors autors del gènere, el qual aportà una major profunditat en els personatges, un humor inimitable i de més importància i transcendència en la temàtica. Que existia interconnexió entre el món teatral i el narratiu de Cervantes ho demostra que, per exemple, el fet que el tema de l'entremès d’El viejo celoso aparegui a la novel·la exemplar d'El celoso extremeño. Altres vegades apareixen personatges semblants a Sancho Panza, com en l'entremès de l'Elección de los alcaldes de Daganzo, on el protagonista és tan bon tastavins de vins com Sancho. El barroc tema de l'aparença i la realitat es mostra a El retablo de las maravillas, on s'adapta el conte medieval de Don Juan Manuel (que Cervantes coneixia i havia llegit en una edició contemporània) del rei nu i se li dóna un contingut social. El juez de los divorcios tocava també la biografia de Cervantes, i arriba a la conclusió que «más vale el peor concierto / que no el divorcio mejor». També tenen interès els entremesos de El rufián viudo, La cueva de Salamanca, El vizcaíno fingido i La guarda cuidadosa. Per als seus entremesos Cervantes adopta tant la prosa com el vers, i se n'hi atribueixen alguns altres, com el Los habladores.

En les seves peces majors el teatre de Cervantes ha estat injustament poc apreciat i representat, a excepció de la que es considera l'exemple més acabat d'imitació de les tragèdies clàssiques: El cerco de Numancia, també titulada La destrucción de Numancia, on s'escenifica el tema patriòtic del sacrifici col·lectiu davant el setge del general Escipió i on la fam pren la forma de patiment existencial, i s'hi afegeixen figures al·legòriques que profetitzen un futur gloriós per a Espanya. Es tracta d'una obra on la providència que sembla representa el mateix paper que tenia per a l'Enees escapat de la Troia incendiada de Virgili. Semblant inspiració patriòtica posseeixen altres comèdies, com La conquista de Jerusalén, descoberta recentment. Altres comèdies seves tracten el tema, que tan directament patí l'autor, i al que fins i tot es fa al·lusió a un passatge de la seva última obra, Persiles, del captiveri a Alger (Algèria), com Los baños de Argel, Los tratos de Argel, La gran sultana i El gallardo español, on també s'ha volgut trobar la denúncia de la situació dels antics soldats com el mateix Cervantes. De tema més novel·lesc són La casa de los celos y selvas de Ardenia, El laberinto de amor i La entretenida. Pedro de Urdemalas i El rufián dichoso són de caràcter picaresc.

Cervantes reuní les seves obres no representades en Ocho comedias y ocho entremeses nunca representados. A més, es conserven altres obres en manuscrit: Los tratos de Argel, El gallardo español, La gran sultana i Los baños de Argel.

Obres perdudes i atribuïdes

Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article.

Cervantes esmentà altres obres que estava escrivint o pensava escriure, així com diverses comèdies seves que havien estat representades amb èxit, els texts de les quals s'han perdut.

Entre les obres que s'ignora si arribà a escriure o a completar cal esmentar la segona part de La Galatea, El famós Bernardo (potser un llibre de cavalleries referit a Bernardo del Carpio) i Las semanas del jardín. També és possible que pensés escriure una continuació del llibre de cavalleries Belianís de Grècia.

Les obres de teatre perdudes que Cervantes anomena són La gran Turquesca, La batalla naval, La Jerusalén, La Amaranta o la del Mayo, El bosque amoroso, La única, La bizarra Arsinda y La Confusa, que el 1627 encara figurava en el repertori de l'autor Juan Acacio. També era seva una comèdia anomenada El trato de Constantinopla y muerte de Selim.

Hi ha diverses obres que s'han atribuït a Cervantes, amb variat fonamental. Entre les més conegudes cal esmentar:

• La tía fingida, narració de l'estil de les Novellas Ejemplares.

• Diálogo entre Cilenia i Selanio sobre la vida en el campo, que se suposa que és un fragment de l'obra perduda de Cervantes Las semanas del jardín.

• Auto de la soberana Virgen de Guadalupe, auto sacramental relatiu a la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe.

• La Topografia e historia general de Argel, obra editada i publicada a Valladolid (Castella i Lleó), el 1612, per fra Diego de Haedo, abat de Frómista, del qual se sap que no n'era l'autor. En realitat l'obra fou escrita pel clergue portuguès i amic de Cervantes, el doctor Antonio de Sosa, mentre estava captiu a Alger (Algèria) entre els anys 1577 i 1581. L'erudit Sosa fou molt amic del jove Cervantes durant el captiveri d'ambdós a Berberia el 1570. Sosa fou el primer biògraf de Cervantes. El seu relat sobre l’«episodi de la cova», en el qual descriu el segon intent d'escapament de Cervantes de la seva presó algeriana, apareix en el seu Diálogo de los mártires de Argel.

El 1992 l'hispanista italià, Stefano Arata, publicà el text d'un manuscrit de l'obra teatral La conquista de Jerusalén por Godofre de Bullón. Un article precedeix el drama en el qual Arata pretén haver trobat La Jerusalén perduda cervantina. El 1997 un altre article continuà l'estudi. Des de llavors, s'ha publicat virtualment com a obra atribuïda, i el 2009 n'aparegué una edició crítica impresa per Cátedra Letras Hispanas. El 2010 el Dr Aaron M. Kahn exposà una teoria d'atribució, amb la qual demostrà que de tots els candidats a l'autoria del drama, Cervantes era el que tenia més probabilitats. Però sense cap prova definitiva, aquesta obra segueix essent «atribuïda» a Cervantes.

Cervantes en altres obres de creació

En la música

• Don Chisciotte in Sierra Morena (1719), òpera còmica de Francesco Bartolomeo Conti.

• Les folies des Cardenio (1721), ballet de cour de Michel Richard de Lalande, sobre un episodi de Don Quijote.

• Don Chisciotte in corte della duchessa (1727), òpera "serioridicola" de Pasquini, amb música d'Antonio Caldara.

• Don Quichotte chez la Duchesse (1743), ballet amb cançons de Joseph Bodin de Boismortier.

• Il curioso del suo proprio danno (1756), òpera bufa d'Antonio Palomba sobre Don Quijote, amb música de Niccolò Piccinni.

• Don Quichotte auf der Hochzeit des Camacho (1761), òpera de Georg Philipp Telemann.

• Don Quichotte, suite orquestral de Georg Philipp Telemann

• Don Quixote (1774), afterpiece de D. J. Piguenit amb música de Samuel Arnold.

• Die Hochzeit des Camacho (1827), òpera de Felix Mendelssohn sobre un episodi del Quixot.

• Il furioso all'isola di San Domingo (1833), òpera de Gaetano Donizetti sobre un episodi del Quixot.

• Don Quijote (1861), sarsuela de Francisco Asenjo Barbieri.

• Combate de Don Quijote contra las ovejas (1869), scherzo orquestral de Ruperto Chapí.

• Dom Quixot (1869), ballet amb música de Ludwig Minkus coreografiat per Màrius Petipà.

• Don Quichotte (1874), música incidental de Jacques Offenbach per a l'obra de Victorien Sardou.

• Don Quixote (1898), poema simfònic de Richard Strauss.

• La venta de Don Quijote (1902), sarsuela de Ruperto Chapí amb llibret de Carlos Fernández Shaw, on apareix Cervantes com a personatge.

• Der fahrende Schüler (1906), música per a l'obra de teatre La cueva de Salamanca d'Edgar Istel; el 1919 n'estrenà una nova versió com a Maienzauber.

• Don Quichotte (1910), òpera de Jules Massenet.

• Una aventura de don Quijote (1915), poema simfònic de Jesús Guridi.

• El retablo de Maese Pedro (1923), òpera de Manuel de Falla.

• Don Quijote velando las armas (1924), poema simfònic d'Òscar Esplà.

• El huésped del sevillano (1926), sarsuela de Jacinto Guerrero, amb llibret de Juan Ignacio Luca de Tena i Enrique Reoyo, on Cervantes és un personatge i basada en La ilustre fregona.

• Banda sonora de Jacques Ibert per a Don Quichotte, pel·lícula dirigida per G. W. Pabst (1933).

• Don Quichotte à Dulcinée (1932-1934), cicle de tres cançons de Maurice Ravel sobre textos de Paul Morand.

• Don Quixote (1941-1942), ballet de Robert Gerhard.

• Ritratto di Don Chisciotte (1947), ballet d'Aurel Milloss amb música de Goffredo Petrassi.

• Il cordovano (1949), òpera de Goffredo Petrassi amb llibret d'Eugenio Montale.

• Ausencias de Dulcinea (1948), obra simfònica de Joaquín Rodrigo.

• Don Chisciotte (1952), òpera en sis (6) escenes de Vito Frazzi, amb llibret del mateix Frazzi sobre Cervantes i Miguel de Unamuno.

• Il nozze di Camaccio (1953), intermezzo de Vito Frazzi i E. Riccioli.

• Don Quixote (1960), simfonia de Gara Garayev.

• Don Quixote (1964), ballet amb música de Nicolas Nabokov.

• Man of La Mancha (1965), musical amb música de Mitch Leigh.

• Don Quijote (1999), òpera de Cristóbal Halffter.

• D. Q. (2000), òpera de José Luis Turina, sobre En Quixot.

En el cinema i la televisió

• Cervantes, dirigida per Vincent Sherman (1969), amb Horst Buchholz en el paper de Cervantes, acompanyat de Francisco Rabal, Gina Lollobrigida i José Ferrer.

• Cervantes sèrie espanyola de televisió, emesa per TVE el 1981.

• Miguel i William, dirigida per Inés París (2007). Juan Luis Gallardo és l'encarregat d'encarnar Miguel de Cervantes i Will Kemp a William Shakespeare.

Curiositats

• Se sol dir que Miguel de Cervantes i William Shakespeare moriren el mateix dia. Tanmateix, es tracta d'una dada errònia, ja que, Cervantes morí el 22 d'abril de 1616, i fou enterrat l'endemà el 23 d'abril de 1616 del calendari gregorià; tanmateix Shakespeare morí el 23 d'abril de 1616 del calendari julià, el qual encara s'emprava a l'actual Regne Unit, data que correspon al 3 de maig de 1616 del calendari gregorià que Espanya ja havia adoptat.

• El primer ministre d'Israel David Ben-Gurion apengué espanyol per poder llegir El Quixot de la Manxa en la llengua original.

• No hi ha retrats contemporanis de Cervantes. Només hi ha pintures basades en les descripcions físiques que el mateix autor escrigué.

• El llibre Gais i lesbianes de la història de Catalunya (Llibres de l'Índex, 2008) d'Albert Torras i Corbella l'incloïa com a un possible català i homosexual, atenent diverses teories anteriors.

Portrait of Miguel de Cervantes Saavedra commonly said to be that which, according to the prologue to Cervantes' "Exemplary Novels", was painted by Juan de Jáuregui. Modern scholarship does not accept this, or any other graphic representation of Cervantes, to be authentic, nor is there any documentation for Jáuregui having painted this portrait.

Signatura de l'escriptor Miguel de Cervantes

Miguel de Cervantes Saavedra

La batalla de Lepant

Estàtua de Miguel de Cervantes a la Biblioteca Nacional d'Espanya, obra de Joan Vancell i Puigcercós (segle XIX)

Estàtua de Cervantes a la plaça de la Universitat de Valladolid (Castella i Lleó)

Quarta edició d'El Quixot (1605)

En Quixot i Sancho després del fallit atac als molins de vent. Per Gustave Doré

Interior del casalot dels Medrano a Argamasilla de Alba (Ciudad Real, Castella-la Manxa), on algunes tesis sostenen que romangué pres Cervantes.

Casa que ocupà l'escriptor a Valladolid (Castella i Lleó) entre els anys 1604 i 1606, i que coincidiria amb la publicació de la primera edició de El Quixot el 1605. Actualment és un museu.

Placa esculpida dedicada a Miguel de Cervantes on fou enterrat. Es troba a la façana al carrer Lope de Vega del Monestir de San Ildefonso i San Juan de la Mata, a Madrid.

El passat dilluns 20 d'abril de 2020 es commemorà el cinquanta-setè aniversari de la mort per afusellament de Julián Grimau García (Madrid, 18 de febrer de 1911 - 20 d'abril de 1963), qui fou un polític espanyol.

Militant del Partit Comunista d'Espanya (PCE) des del 1936, el 1959 tornà a Espanya per orgntizar el seu partit edes de la clandestinitat. Detingut per la policia franquista el 1963, fou jutjat sense garanties i afusellat, fet que provocà una allau de protestes contra la dictadura franquista a tot Europa.

La premsa internacional es bolca en el cas Grimau i hi hagué manifestacions multitudinàries en capitals europees i llatinoamericanes. Més de vuit-cents mil (+800.000) telegrames foren enviats a Madrid per demanar la paralització d'allò que es preveia que seria un judici farsa. Avui dia encara hi ha, en moltes ciutats, carrers que porten el seu nom.

Guerra Civil

Quan era jove Grimau milità a Izquierda Republicana, fins que l'octubre del 1936 s'adherí al PCE. Durant la Guerra, Grimau estava a Barcelona, on participà en tasques policials. Segons sembla, Grimau fou un destacat membre del Servei d'Informació Militar (SIM), motiu pel qual dirigí la investigació de l'assassinat de l'agent del SIM Leon Narwicz, esdevingut el 1938; per altra banda, Grimau dirigí l'activitat policial i repressora no sols contra els membres de la cinquena columna franquista sinó també contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

L'Exili

Després d'acabada la Guerra, s'establí primer a l'Amèrica Llatina i, després, a França. El 1954, en el congrés celebrat a Praga (Txèquia), Grimau fou elegit membre del comitè central del PCE i, a partir, del 1959, es féu càrrec de la direcció del partit a l'"interior", és a dir, dins d'Espanya, i per tant, hi hagué de residir clandestinament.

El procés de Grimau

Grimau fou detingut el novembre del 1962. Immediatament, se'l conduí a la Dirección General de Seguridad, situada a Madrid, a la Puerta del Sol, a l'edifici que, actualment, és la seu del govern de la Comunitat de Madrid.

Després d'interrogar-lo i torturar-lo, els agents de la policia tiraren Grimau per la finestra d'un segon pis emmanillat, cosa que li provocà fractures al front i als canells; segons la versió oficial difosa pel ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne, el tracte dels policies a Grimau fou exquisit i si caigué per la finestra fou perquè ell s'hi tirà voluntàriament.

La justícia franquista no acusà Grimau de militància clandestina, cosa per la qual només l'hauria pogut condemnar a presó, sinó per l'actuació com a policia a la zona republicana durant la Guerra Civil; segons la legislació del franquisme, totes les persones que haguessin desenvolupat tasques d'administració pública en zona republicana eren culpables del delicte de rebel·lió militar i se'ls podia aplicar la Lleis de Responsabilitats Polítiques del 1939, i, per tant, condemnar-los a mort.

El judici contra Grimau, dut a terme davant d'un tribunal militar, començà a Madrid el 18 d'abril de 1963, amb la sala plena de periodistes. Segons sembla, no s'aconseguiren proves de les acusacions formulades contra l'acusat, en concret, les d'haver treballat en una de les txeques de Barcelona.

Un cop se sabé que Grimau havia estat condemnat a mort, alguns caps d'estat, com ara el papa Joan XXIII i el dirigent soviètic Nikita Khrusxov demanaren la commutació de la pena, com també demanaren clemència algunes persones properes al règim franquista. Tanmateix, en el Consell de Ministres celebrat el 19 d'abril, malgrat que el ministre d'Afers Exteriors Fernando Castiella i Vicente Fernández Bascarán, subsecretari del Ministeri de la Governació i ministre en funcions aquell dia, s'havien mostrat contraris a l'execució de la sentència per les conseqüències que podia tenir per a la política exterior espanyola, Franco sotmeté el tema a votació, i el vot a favor de l'execució fou unànime.

Julián Grimau fou afusellat en un camp de tir dels afores de Madrid a les cinc de la matinada (5 h) del 20 d'abril de 1963 i enterrat al cementiri civil.

Posteriorment, Ángela Martínez Lanzaco, la seva vídua, més coneguda com a Angelita Grimau, reclamà diverses vegades la revisió del judici, petició denegada per «coherència jurídica».

Protesta a París

Retrat de Julián Grimau

El passat dijous 16 d'abril de 2020 es commemorà el setanta-dosè aniversari de la creació de l'Organització per a la Cooperació Econòmica Europea (OCEE), el 16 d'abril de 1948, la qual es transformà en l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE o OECD segons les sigles en anglès), el 30 de setembre de 1961, que és una organització internacional formada pels països desenvolupats que accepten els principis de democràcia participativa i lliure mercat. S'originà el 1948 com a Organització per a la Cooperació Econòmica Europea (OCEE), per tal d'ajudar en l'administració del Pla Marshall per a la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial. Posteriorment s'amplià a estats no europeus, i el 1961 es reformà i es convertí en l'organització actual.

La seu de l'OCDE és a París (França) i ocupa el Château de la Muette, que fou adquirit a la família Rothschild. Des de l'1 de juny de 2006 el mexicà Ángel Gurría n'és el secretari general (és el primer secretari d'un «país del sud» a ser elegit).

Objectius

L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic és un fòrum únic, en el qual els governs de trenta-quatre (34) democràcies de mercat desenvolupades s'uneixen per a discutir sobre els reptes dels canvis econòmics i socials de la globalització i les seves oportunitats. L'organització permet que els governs comparin experiències amb polítiques econòmiques i cerquin respostes als problemes comuns, que identifiquin polítiques internes i externes reeixides.

L'OCDE dona suport als governs per encoratjar la prosperitat i combatre la pobresa per mitjà del creixement econòmic, l'estabilitat financera, el comerç i la inversió, la tecnologia, la innovació, el desenvolupament i la cooperació. Això assegura el creixement econòmic, el desenvolupament social i la protecció ambiental tots junts. Altres propòsits són crear treballs per a tots, així com equitat social, i un govern transparent i efectiu.

L'OCDE té com a propòsit entendre i donar suport als governs per a respondre als nous desenvolupaments i les preocupacions derivades d'aquests. Alguns nous desenvolupaments inclouen l'ajustament estructural, la seguretat d'internet, i els reptes per a reduir la pobresa als països en vies de desenvolupament. Per més de quaranta (+40) anys, l'OCDE ha estat una de les fons més grans i més precises amb dades estadístiques, econòmiques i socials. Les bases de dades de l'OCDE inclouen àrees diverses com ara comptes nacionals, indicadors econòmics, força laboral, comerç, ocupació, migració, educació, energia, sanitat, indústria, impostos i l'ambient.

Estats membres

Estats membres de l'OCDE

Actualment en són trenta-quatre (34), els membres de ple dret. D'aquests, vint-i-quatre (24) són considerats països de renda alta segons el Banc Mundial l'any 2003.

Estats membres i any d'admissió:

• Alemanya (1961)

• Austràlia (1971)

• Àustria (1961)

• Bèlgica (1961)

• Canadà (1961)

• Corea del Sud (1996)

• Dinamarca (1961)

• Eslovàquia (2000)

• Eslovènia (2010)

• Espanya (1961)

• Estats Units (1961)

• Estònia (2010)

• Finlàndia (1969)

• França (1961)

• Grècia (1961)

• Hongria (1996)

• Irlanda (1961)

• Islàndia (1961)

• Israel (2010)

• Itàlia (1961)

• Japó (1964)

• Lituània (2010)

• Luxemburg (1961)

• Mèxic (1994)

• Noruega (1961)

• Nova Zelanda (1973)

• Països Baixos (1961)

• Polònia (1996)

• Portugal (1961)

• Regne Unit (1961)

• República Txeca (1995)

• Suècia (1961)

• Turquia (1961)

• Xile (2010)

La Comissió Europea també participa de les sessions de treball paral·lelament als estats membres de la Unió Europea.

Reunió del Consell de Ministres d'Afers Exteriors dels països pertanyents a l'OCDE o OECD a París

El passat dimarts 14 d'abril de 2020 es commemorà el setanta-setè aniversari de la inauguració del Museu d'Història de Barcelona (acrònim MUHBA) o Museu d'Història de la Ciutat, el 14 d'abril de l'any 1943, que és un museu de ciutat que conserva, estudia, documenta, divulga i exposa el patrimoni històric i la història de Barcelona des dels orígens fins al present. Depèn de l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Agrupa diversos centres patrimonials rellevants per a la història de Barcelona distribuïts pels barris i districtes de la ciutat. Té la seva seu central a la casa Padellàs, un dels edificis que formen el conjunt monumental de la plaça del Rei, a l'anomenat Barri Gòtic. El seu impulsor i primer director fou l'historiador Agustí Duran i Sanpere.

Història

A partir de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 es registren diversos intents institucionals de configurar una exposició permanent i unes col·leccions específiques d'història de Barcelona. Els més rellevants foren la reunió de peces relacionades amb la història de Barcelona que tingué espai propi al Museu d'Art i Arqueologia ubicat a l'antic arsenal (actual Parlament) de la Ciutadella i l'exposició organitzada per Agustí Duran i Sanpere al Pavelló de Barcelona de l'Exposició Universal del 1929, que ja no era una mera reunió de peces singulars si no que s'articulava en funció d'un discurs explicatiu sobre la ciutat. Així mateix, des de l'any 1877 la capella de Santa Àgata era plenament destinada a usos museístics com a seu del Museu Provincial d'Antiguitats, que s'hi mantingué fins al 1932.

Fet determinant per a l'origen del Museu d'Història de Barcelona fou el trasllat, pedra a pedra, de la Casa Padellàs, des del carrer de Mercaders a la plaça del Rei / carrer del Veguer, l'any 1931, a conseqüència de l'obertura de la Via Laietana. Les obres de fonamentació de la casa al seu nou emplaçament a la plaça del Rei / carrer del Veguer (substituint unes cases “sense caràcter” com diu Duran i Sanpere) permeteren descobrir les restes d'una part important de l'antiga Barcino i donaren lloc a una ambiciosa intervenció arqueològica a tota la plaça del Rei que continuà fins a la Guerra Civil de 1936-1939. Aquesta troballa, juntament amb la recuperació del Palau Reial Major arran del desmantellament del museu de Santa Àgata el 1932 i la rehabilitació del Saló del Tinell, (ocupat, fins al 1936, per la comunitat de l'antic convent de Santa Clara de Barcelona) confirmaren la idoneïtat del conjunt monumental de la plaça del Rei com a emplaçament del projectat museu d'història de Barcelona.

El Museu ja s'inaugurà després de la Guerra Civil, l'any 1943, com a Museo de Historia de la Ciudad. El dirigia Agustí Duran i Sanpere, que en venia madurant la concepció des d'abans de la guerra. Inicialment el museu restà integrat en un ens municipal anomenat Institut Municipal d'Història de Barcelona al qual estigué vinculat fins a l'any 1957, data de jubilació de Duran i Sanpere. Pel que fa a la divulgació de la història de la ciutat, una iniciativa de l'Institut Municipal d'Història que aquells anys tingué un gran ressò ciutadà fou un programa radiofònic setmanal anomenat Barcelona, divulgación histórica (1944-1973).

El nucli fundacional del Museu es basava en les col·leccions municipals d'història de Barcelona que s'havien anat formant des del segle XIX i comprenia el conjunt monumental de la plaça del Rei (Casa Padellàs, excavacions, Saló del Tinell i la Capella de Santa Àgata). Gradualment, anà incorporant annexos com el temple romà de Barcelona, la via sepulcral romana de la plaça Vila de Madrid (descoberta el 1954) o les restes d'una vil·la romana trobades a la plaça Antoni Maura (no visitables). Així mateix, s'integraren al museu la Galeria dels Catalans Il·lustres i Vil·la Joana a Vallvidrera, que l'Ajuntament de Barcelona acordà convertir en museu dedicat a la memòria de Jacint Verdaguer l'any 1962.

De la mateixa manera que un tret definidor del Museu, gairebé des dels orígens, és la integració de diversos centres patrimonials, també caracteritza el MUHBA la seva directa implicació amb l'activitat arqueològica i la investigació sobre aquest camp. El Servei d'Arqueologia de Barcelona hi ha estat directament vinculat en diverses etapes.