INICIS DE L'ABRIL DEL 2021

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de Samuel Barclay Beckett (Dublín, Irlanda, 13 d'abril de 1906 — París, Illa de França, 22 de desembre de 1989), qui fou un (1) dramaturg, novel·lista i poeta irlandès. Les obres de Beckett són fonamentalment minimalistes, i profundament pessimistes quant a la naturalesa i condició humanes, tot i que el pessimisme es veu compensat amb un (1) gran sentit de l'humor. Beckett guanyà el Premi Nobel de Literatura el 1969. Se'l considera un (1) dels representants més destacats de l'experimentalisme literari del segle XX i del teatre de l'absurd.

Amic i col·laborador de James Joyce, és conegut universalment per obres com la trilogia de novel·les Molloy (1951), Malone mor (1951) i L'innombrable (1953) i pel text teatral Tot esperant Godot (1952). Bona part de la seva producció literària posterior al 1945 fou escrita en francès. El 1969 rebé el Premi Nobel de Literatura. D'aleshores ençà, reduí la producció literària i experimentà amb nous mitjans visuals, com ara la televisió i el cinema.[1]

Infantesa

Nasqué el 13 d'abril de 1906 al suburbi de Foxrock, situat a la ciutat de Dublín, que en aquells moments formava part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, en una (1) família protestant irlandesa.

Entrà a l'escola Earlsford House School, al centre de la ciutat. Més endavant, el 1919, anà a la mateixa escola que Oscar Wilde: la Portora Royal School d'Enniskillen, al comtat de Fermanagh. Durant aquests anys, fou un (1) excel·lent jugador de cricket, però aviat tingué preferència per l'escriptura.

Primeres obres

Estudià francès, italià i anglès al Trinity College de Dublín (Irlanda), des del 1923 fins al 1927, i es graduà amb el títol de Bachelor of Arts. Al cap de poc entrà com a professor d'anglès a l'École Normale Supérieure, a París (Illa de França). Fou en aquesta darrera escola on conegué James Joyce mitjançant Thomas MacGreevy.

Les seves primeres contribucions literàries pretenien fer una (1) defensa de l'obra del seu admirat Joyce. La seva primera història curta fou Assumption (Assumpció). El 1930 guanyà un (1) discret premi literari amb la seva composició Whoroscope (un [1] joc de paraules entre who o 'qui', i horoscope o 'horòscop'), obra biogràfica sobre René Descartes. Les relacions amb Joyce es refredaren quan rebutjà les insinuacions amoroses de la seva filla Lucia; però, llevat d'això, Beckett i Joyce sempre foren grans col·legues.

Tornà al Trinity College com a professor, aquest cop de francès, el 1930, però aviat ho deixà pels viatges per Europa.

A Londres (Anglaterra, Regne Unit) publicà un (1) estudi crític sobre Marcel Proust. I dos (+2) anys més tard, el 1933, quan tot just es morí el seu pare, començà a estudiar psicoteràpia jungiana sota el guiatge del Dr. Wilfred Bion. Fou per aquestes dates quan escrigué la seva primera novel·la Dream of Fair to Middling Women (Somnis de dones belles a mediocres), però la deixà córrer per no tenir qui la publiqués; l'obra fou publicada al cap de molts anys, el 1992. El jove escriptor no hi desistí i al cap d'un (1) any tragué un (1) llibre d'històries curtes, More Pricks Than Kicks (Més pessics que puntades de peu).

Tampoc no pogué publicar un (1) llibre següent, de poemes aquest cop. Finalment, aquell any 1934 sí que pogué publicar un (1) recull d'assaigs i revisions, com Recent Irish Poetry (Poesia recent irlandesa), o Humanistic Quietism (Quietisme humanístic). Ambdós treballs se centraven en l'obra de MacGreevy, Brian Coffey, Denis Devlin i Blanaid Salkled, que li suggerien els contemporanis del Celtic Twilight (etapa de la poesia irlandesa), Ezra Pound, T. S. Eliot i els simbolistes francesos com a llurs precursors. Els descrigué com el «nucli de la poesia [d'aquell temps] d'Irlanda», amb la qual cosa estava perfilant el que més tard es coneixeria com a modernisme poètic irlandès. Ambdós escrits foren reimpresos en els anys setanta (70) per la publicació The Lace Curtain, amb la intenció de reviure aquesta tradició alternativa.

El 1935 Beckett escrigué una (1) carta als famosos cineastes russos Sergei Eisenstein i Vsèvolod Pudovkin per poder estudiar a l'Escola Estatal de Cinematografia de Moscou. Sembla que la carta es perdé enmig de les quarentenes per la verola.

Aquell mateix any, Beckett estigué treballant en la seva novel·la Murphy. I en acabar, se n'anà de viatge per Alemanya, i anà omplint quaderns d'anotacions i esborranys, i sentí alhora rebuig envers el nazisme de l'època. El 1937 tornà a Irlanda. Un (+1) any després, es publicava Murphy i ell mateix la traduiria al francès al cap de poc de temps. I un (1) altre cop es traslladà a París (Illa de França), aquesta vegada amb voluntat de quedar–s'hi, ja que segons ell era preferible viure a «França en guerra que no pas a Irlanda neutral».

Però el gener del 1938 Beckett fou apunyalat al pit, i gairebé morí. El seu company Joyce li aconseguí una (1) habitació privada en un (1) hospital. I fou llavors quan es retrobà amb Suzanne Descheveaux–Dumesnil, que ja coneixia de la seva primera estada a París (Illa de França), aquest cop per establir uns llaços que perdurarien tota la vida. Quan se li preguntava el motiu de l'agressió, Beckett sempre responia «Je ne sais pas, monsieur» («no ho sé pas, senyor»), i sovint hi feia broma dient que l'agressor era ben plantat i que tenia bones maneres; aquests arguments arribaren a esdevenir un (1) tema recurrent en algunes de les seves obres.

Segona Guerra Mundial

El 1940 fou l'any en què l'Alemanya nazi ocupà França. Beckett formà part de la resistència francesa, treballant com a missatger. Foren diverses les ocasions en què fou intervingut per la temuda Gestapo. L'agost del 1942 la seva unitat fou posada al descobert per la traïció d'un (1) capellà catòlic. Beckett i Suzanne fugiren a la petita població de Rousillon, al departament de Vaucluse (Provença–Alps–Costa Blava), i allà pogueren continuar amb les activitats de la resistència, tals com l'emmagatzematge d'armes a la seva pròpia llar.

Beckett gairebé mai no parlà del període de guerra. Se sap que col·laborà amb els maquisards a les muntanyes de Vaucluse (Provença–Alps–Costa Blava), sabotejant l'exèrcit alemany. Per aquesta activitat, fou guardonat amb la Croix de Guerre (Creu de guerra) i amb la Médaille de la Résistance pel govern francès. Mentre era amagat començà a escriure la novel·la Watt, que acabaria el 1945, i que publicaria el 1953.

Arriba la fama: novel·les i teatre

El 1945 Beckett feu una (1) breu visita a la Dublín natal (Irlanda), durant la qual tingué una (1) visió. Li fou revelada la seva futura vida literària. L'experiència la plasmà en Krapp's Last Tape.

Les seves obres següents foren Les Temps Modernes, que era la primera part de Suite (tot i que Simone de Beauvoir li'n negà la publicació de la segona part), Mercier i Camier (la quarta novel·la), i Eleutheria.

A començaments del 1950 Beckett escrigué tres (3) novel·les bastant conegudes, la trilogia de Molloy, Malone Meurt (Malone mor) i L'innommable (L'innominable), totes escrites en francès. Molloy té moltes de les característiques d'una (1) novel·la convencional, com són el temps, el lloc, el moviment i la trama, i en certa manera sembla una (1) novel·la detectivesca. En Mallone Meurt, el moviment i la trama deixen pas al lloc i al transcurs del temps. L'acció del llibre pren la forma d'un (1) monòleg interior. Finalment, en L'innommable, tot el sentit del lloc i del temps desapareix. El tema central és el conflicte entre la necessitat de parlar com a forma de continuar existint, i la urgència de trobar el silenci i l'oblit. És temptador veure en l'obra un (1) reflex de l'experiència de Beckett i comprendre què suposà la guerra per al món. Tot i el toc pessimista que hom vol atribuir a l'obra de Beckett, sempre sembla sortir guanyador el desig per viure.

Tot i que la llengua materna de Beckett era l'anglès, preferia escriure en francès, ja que segons deia, «és més fàcil escriure–hi sense estil». Alguns crítics han argumentat que fou una (1) voluntat de distanciar–se del seu ídol, l'escriptor en anglès Joyce. Posteriorment, ell mateix traduiria la gran majoria de les seves obres a l'anglès.

La seva obra teatral per excel·lència, En attendant Godot (Tot esperant Godot), la començà a escriure en francès el 1947. És una (1) representació, com digué el crític Vivian Mercier, «en la qual no passa res, per duplicat», o com digué Vázquez Montalban, «és una (1) metàfora de l'esperança inútil». El 1953 s'estrenà l'obra i l'èxit començà a fer–se notar per tot França, als Estats Units, a Alemanya... L'obra arribà a tenir una (1) immensa popularitat i els comentaris, crítiques, controvèrsies i opinions començaren a ploure per tot arreu. Avui dia, continua sent una (1) obra molt representada en tot el món, inclosa Catalunya (en especial, en el centenari del seu naixement).

Amb la fama, vingué l'oportunitat de publicar moltes més obres de teatre, com Endgame (Fi de partida), Embers i Happy Days (Dies feliços), escrites en anglès. La temàtica general de les obres de teatre d'aquest període continuà en la mateixa tònica que les novel·les, és a dir, fent especial esment en la desesperació i en el desig de viure enmig d'un (1) món mancat de comprensió. Tot i això, també n'és característic el to de comèdia en tractar aquesta mena de temàtica. L'estil minimalista ha portat a nomenar el teatre de Beckett com a teatre de l'absurd.

Darrers anys i obres

El 1960 fou un (1) període de canvis, tant personals com literaris. Per una banda, contragué matrimoni amb Suzanne en una (1) cerimònia civil secreta a Anglaterra, endut per raons legals, donades les lleis d'herència franceses. L'èxit de les seves obres atragueren un (1) munt d'invitacions als assajos de les esmentades obres per tot el món, de manera que esdevingué director de teatre. El 1959 tingué la primera comissió de la BBC per a una (1) obra emesa per ràdio, Embers. Se succeïren les obres escrites per a la ràdio, i el 1964 feu el salt a la televisió amb Film. Fou durant aquesta etapa que tornà a escriure en anglès més que en francès.

La fama, el premi Internacional de Literatura del 1961, el Premi Nobel de Literatura del 1969... de sobte Beckett veu com esclata l'interès per ell, i com neix una mena d'«indústria Beckett». Tot d'escriptors, estudiants, acadèmics, poetes, novel·listes, gent de teatre... en volgueren més sobre Samuel Beckett.

La seva darrera obra en prosa fou Comment C'est (Com és). Està escrita com una (1) seqüència de paràgrafs sense puntuació que donen la sensació d'estar llegint missatges telegràfics. Relata les aventures d'un narrador mentre fa braçades al fang amb una (1) bossa plena de menjar enllaunat.

Les següents obres foren treballs minimalistes sobre l'autoconfinament i autoobservació. Se centrà en la cada cop més clara postura de rebuig a la tirania del realisme en l'art, i a la dictadura de les normes i expectatives socials. En l'obra Catastrophe (1982), dedicada al txec Václav Havel, es concentrà en formes més dures de dictadura. L'estil minimalista es veu també en les tres (3) novel·les Company (1979), III Seen III Said (1982) i Worstward Ho (1984).

La seva darrera obra, el poema What is the Word (Què és la paraula), l'escriu el 1989 des del llit en què agonitzava d'enfisema i possiblement de Parkinson, de la seva residència de París (Illa de França), i morí el 22 de desembre del mateix any, cinc (5) mesos després de morir la seva dona Suzanne. Ambdós romanen al cementiri de Montparnasse, de la ciutat de París (Illa de França).

El llegat de Beckett

De tots els modernistes en llengua anglesa, Becket és qui millor representa l'atac continuat contra la tradició realista. Ell més que cap altre permeté un (1) drama i una (1) ficció exempta de trames convencionals i d'unitats de temps i lloc, per a concentrar–se en els components essencials de la condició humana. Escriptors com Václav Havel, Aidan Higgins i Harold Pinter han manifestat públicament l'agraïment a l'exemple de Beckett. També ha tingut una (1) gran influència en l'escriptura experimental des del 1950. En el marc irlandès, ha deixat una (1) forta impremta en escriptors com Trevor Joyce i Catherine Walsh.

També s'hi han vist influenciats alguns grans compositors del segle XX, que han creat treballs musicals basats en els texts de Beckett, com György Kurtág, Morton Feldman, Philip Glass o Heinz Holliger. O artistes visuals com Bruce Nauman i Alexander Arotin.

En català, ha estat traduït per diversos autors, com ara, Joan Oliver, Joan Cavallé, Sergi Belbel, Víctor Batallé i Joaquim Mallafrè.

Bibliografia seleccionada

Obra dramàtica

  • Eleutheria (1940s/publicat 1995)

  • En attendant Godot (teatre, 1952)

  • Act Without Words I (teatre, 1956)

  • Act Without Words II (teatre, 1956)

  • Endgame (teatre, 1957)

  • Krapp's Last Tape (1958)

  • Rough for Theatre I (darrers 1950s)

  • Rough for Theatre II (darrers 1950s)

  • Embers (1959)

  • Happy Days (1960)

  • Film (1963)

  • Eh Joe (1965)

  • Catastrophe (1982)

Poesia

  • Whoroscope (poema en anglès, 1930)

  • Echo's Bones and other Precipitates (1935)

  • Collected Poems in English (1961)

  • Collected Poems in English and French (1977)

  • What is the Word (1989)

Prosa

  • Proust (1931)

  • Dream of Fair to Middling Women (1932/publicat 1992)

  • More Pricks Than Kicks (1934)

  • Murphy (novel·la en anglès, 1938)

  • Mercier and Camier (novel·la, 1946/publicat 1974)

  • Molloy (novel·la, 1951)

  • Malone Meurt (novel·la, 1951)

  • L'innommable (novel·la, 1953)

  • Watt (1953)

  • Nouvelles et Textes Pour Rien (1954)

  • Comment C'est (novel·la, 1961)

  • First Love (1945)

  • Company (prosa breu, 1979)

  • Ill Seen Ill Said (1981)

  • Disjecta (1983)

  • Worstward Ho (prosa breu, 1984)

Vegeu també

  • Not I, obra de Beckett conservada al MACBA.

  • Peephole Art: Beckett for Television. Mèdia, 1992.[2]

  • Film. Mèdia, 1965.[3]

  • Not I. Mèdia, 1972 (1977, text original).[4]

Referències

  1. ↑ «Beckett, Samuel». Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

  2. ↑ Peephole Art: Beckett for Television, MACBA.

  3. ↑ Film, MACBA.

  4. ↑ Not I, MACBA.

Enllaços externs

Samuel Beckett, 1977.

Samuel Barclay Beckett

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent setanta-dosè aniversari del naixement de Vida Jane Mary Goldstein (Portland, Victòria, Austràlia, 13 d'abril de 1869 — South Yarra, suburbi de Melbourne, Victòria, Austràlia, 15 d'agost de 1949)[1], qui fou una (1) dona política australiana, pionera del moviment feminista i sufragista d'aquest país.

Biografia

Era la gran de cinc (5) fills; tingué tres (3) germanes i un (1) germà. La seva mare Isabella era feminista. El seu pare Jacob, comerciant, s'oposava al dret de vot per a les dones, però encoratjà les seves filles a ser «independents en els plans econòmic i intel·lectual». Vida fou educada per una (1) governanta, després en un (1) institut per a noies. Adolescent i a continuació jove, portà un (1) tren de vida fàcil.[1]

Als anys 1890 s'implicà en associacions caritatives, moviments de promoció de reformes socials (per millorar les condicions de treball a les fàbriques, per exemple), així com en moviments feministes al costat de sa mare. Fou educada en temes polítics i econòmics, i assistí com a espectadora a sessions del Parlament de Victòria. Al final del decenni fou la figura de proa «indiscutible del moviment feminista radical a Victòria», oradora de talent i carismàtica.[1]

L'any 1902, l'any que les dones obtingueren el dret de vot a les eleccions federals a Austràlia, anà als Estats Units, on s'adreça a la Conferència Internacional per al Sufragi Femení. En fou elegida secretària. Fou escoltada per un (1) comitè del Congrés dels Estats Units sobre la qüestió del dret de vot per a les dones.[1]

De retorn a Austràlia, és una (1) de les quatre (4) dones candidates a les eleccions legislatives federals del 1903. Austràlia era llavors el primer país al món a reconèixer a les dones el dret de ser candidates a eleccions legislatives, i Vida Goldstein és, doncs, una (1) de les primeres dones al món a postular per a un (1) seient en un (1) parlament nacional. Es presentà com a candidata independent, però amb el suport per l'Associació Política Federal de Dones («Women's Federal Political Association»), per a un (1) lloc al Senat (cambra alta, elegida per sufragi universal).[1] A Victòria, es trien quatre (4) seients per al Senat, cada elector selecciona així quatre (4) candidats. Vida Goldstein fou àmpliament vençuda, acabà quinzena entre divuit (18) candidats.[2] Cap dona no fou elegida diputada federal aquell any. Conclogué que calia mobilitzar millor i «educar» les electores, cosa que tractà de fer a través del seu periòdic Woman's Sphere, del qual fou propietària i editora del 1900 al 1905. Continuà igualment fent campanya per al sufragi femení. Perquè si les dones a Victòria podien votar a les eleccions federals, no podien encara participar en les eleccions per al Parlament de l'estat de Victòria. Aquest dret fou finalment aconseguit l'any 1908.[1]

Es presenta novament a les eleccions federals de 1910, 1913, 1914 i 1917, sempre com a independent i sempre sense èxit. Donà suport a la política, introduïda l'any 1904, d'arbitratge independent obligatori dels desacords entre empresaris i empleats, que pretenia a la vegada protegir els drets dels empleats i impedir el recurs a les vagues. Milità per a la igualtat salarial entre homes i dones, i per a polítiques de redistribució de la riquesa. Ferotgement anticapitalista, és favorable a la nacionalització dels mitjans de producció. S'oposà per principi a la política de l'Austràlia blanca, tot i que admeté que la immigració fos restringida fins que s'aconseguís la igualtat salarial. Defensà molt activament una (1) posició pacifista (poc popular) durant la Primera Guerra Mundial.[1]

Tot i no ser mai elegida diputada, és tanmateix una (1) de les redactores de la llei Children's Curt Act a Victòria l'any 1906. Aquesta llei, per a la qual feu campanya durant molt de temps, introduïa tribunals per a nens, i no havien de ser des de llavors jutjats com adults.[1]

Després de la Primera Guerra Mundial feu campanya per un (1) millor accés a la contracepció, però també i sobretot per la causa pacifista, l'internacionalisme i el desarmament. Animada per ideals socialistes i per una (1) ètica cristiana, ella arguïa que l'accés a una (1) societat millor passa per una (1) més gran participació de les dones en política i en els afers internacionals.[1]

És recordada avui pel nom de la circunscripció electoral de Goldstein, a Victòria.[3] La primera dona elegida diputada en un (1) parlament australià és la sufragista Edith Cowan, elegida al Parlament d'Austràlia Occidental l'any 1921. Les primeres dones diputades federals són Dorothy Tangney i Enid Lyons l'any 1943, quaranta-un (41) anys després de l'adquisició d'aquest dret.[4]

Referències

  1. Brownfoot, Janice N.: Goldstein, Vida Jane (1869–1949). National Centre of Biography, Australian National University, Canberra.

  2. Résultats pour les sièges au Sénat fédéral dans le Victoria, élections de 1903, archives électorales d'Adam Carr.

  3. (anglès) «Profile of the electoral division of Goldstein (Vic)», Commission électorale australienne.

  4. (anglès) «Australian women in politics», gouvernement australien.

Vida Goldstein, suffragette and pacifist.


Vida Jane Mary Goldstein

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent cinquanta-dosè aniversari del naixement d'Isabel Maddison (Cumberland, Anglaterra, Regne Unit, 13 d'abril de 1869 — Wayne, Pennsilvània, EUA, 22 d'octubre de 1950), qui fou una (1) matemàtica britànica més coneguda pel seu treball sobre equacions diferencials. Estigué entre les primeres dones graduades a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).[1][2][3]

Educació

Isabel Maddison ingressà a l'University College de Cardiff (Gal·les, Regne Unit) el 1885. Se li adjudicà una (1) Beca de Clothworker Guild per estudiar al Girton College, Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), on es matriculà el 1889. Una (1) estudiant que es matriculà a Girton al mateix temps que Maddison fou Grace Chisholm. Maddison assistí a conferències a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) impartides per Cayley, Whitehead i Young. El 1892 Maddison aprovà l'examen de Cambridge Mathematical Tripos amb un (1) títol de primera classe, equivalent al XXVII Wrangler, però no tenia permís per rebre un (1) títol, ja que, en aquell moment, les dones no podien rebre oficialment un (1) títol a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit).[4] En canvi, el 1893 obtingué el títol de llicenciada en ciències amb honors de la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit).[2] La seva col·lega, Grace Chisholm, també obtingué un (1) títol de primera classe en els mateixos exàmens de Matemàtiques.[5]

En completar els seus estudis a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), Maddison obtingué una (1) beca que li permeté passar l'any 1892–1893 al Bryn Mawr College. Allí emprengué investigacions sota la direcció de Charlotte Scott, la primera dona a obtenir un (1) títol de primera classe a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) el 1880.[1] Maddison fou guardonada amb la beca de matemàtiques residents,[1] i després la Beca Europea Mary E. Garrett per estudiar a l'estranger. Utilitzà aquesta última per estudiar a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), i on es trobà de nou Grace Chisholm, que estudiava pel seu doctorat sota la supervisió de Felix Klein. Durant el seu any a Göttingen (Baixa Saxònia, Regne Unit), el curs acadèmic 1893–1894, assistí a conferències de Felix Klein i David Hilbert, i participà plenament en l'emocionant ambient matemàtic del departament.[1] Just abans d'això, el 1893, Maddison se sotmeté als exàmens externs de la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit), i com a resultat obtingué un (1) BSc amb Honors.[1] Rebé el seu doctorat per Bryn Mawr el 1896.

Carrera i vida posterior

El 1895 Maddison tornà a Bryn Mawr College per ocupar el càrrec d'assistent del degà del col·legi, M. Carey Thomas. Fins al 1902, M. Carey Thomas ocupà tant la posició de degà com de president, per la qual cosa Maddison tingué una (1) vida ocupada com a ajudant. Fou una (1) posició que assumí gran part del seu temps que no pogué continuar amb la investigació matemàtica, però completà el seu doctorat sota la supervisió de Scott.[4]

Obtingué un (1) doctorat el 1896 per la seva tesi On Singular Solutions of Differential Equations of the First Order in Two Variables and the Geometrical Properties of Certain Invariants and Covariants of Their Complete Primitives (Sobre Solucions Singulars d'Equacions Diferencials del Primer Ordre en Dues Variables i Propietats Geomètriques de Certs Invariants i Covariants de les seves Primitives Completes)[6] i el mateix any fou nomenada Lectora de Matemàtiques al Bryn Mawr. El seu article On certain factors of c– and p–discriminants and their relations to fixed points in the family of curves (Sobre determinats factors de la c i p–discriminants i les seves relacions amb els punts fixos de la família de corbes) que publicà al Journal of Pure and Applied Mathematics es basà en la seva tesi doctoral i rebé el Premi Gambel.[7]

El 1904 fou nomenada professora adjunta i assistent del president. Elaborà un (1) ampli catàleg de cursos universitaris obert a dones en aquell moment a les universitats britàniques i canadenques. El 1897 fou elegida membre de la Societat Americana de Matemàtiques i membre de la Societat Matemàtica de Londres. També fou membre de les Filles de l'Imperi Britànic.[4] Maddison romangué a Bryn Mawr fins que es retirà el 1926.

Després que Maddison es retirés, tornà a Anglaterra durant un (1) temps, però més tard tornà a Pennsilvània (EUA), on dedicà temps a escriure poesia en comptes de matemàtiques. En el seu testament donà una (1) gran suma de diners en la memòria de M. Carey Thomas, que morí el 1935, per ser utilitzat com a fons de pensions per a membres del personal no facultatiu de Bryn Mawr.[8]

Referències

  1. «Biographies of Women Mathematicians. Isabel Maddison» (en anglès). Agnes Scott College, 2016.

  2. Grinstein, Louise S; Campbell, Paul J.: Women of mathematics: a biobibliographic sourcebook (en anglès). Nova York: Greenwood Press, 1987. ISBN 0313248494.

  3. «Obituary». New York Times, 24, octubre del 1950, pàg. 29.

  4. Women of mathematics : a biobibliographic sourcebook. Greenwood Press, Nova York, 1987. ISBN 0313248494.

  5. «La geometría vista por Grace Chisholm Young | DIDACMAT».

  6. «Quarterly Journal of Pure and Applied Mathematics, Vol. 28 (1896), 311–374» (en anglès). Agnes Scott College.

  7. Green, Judy; LaDuke, Jeanne: Pioneering Women in American Mathematics: The Pre–1940 PhD's (en anglès). American Mathematical Soc., 2009. ISBN 9780821843765.

  8. J J O'Connor i E F Robertson: «Ada Isabel Maddison» (en anglès). School of Mathematics and Statistics. University of St Andrews, Scotland.

Enllaços externs

Isabel Maddison, c. 1920. From the Papers of Nathalie Gookin, Special Collections, Bryn Mawr College Library.

Isabel Maddison

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement de Maria Emilie Snethlage (Kraatz, prop de Gransee, Brandemburg, Alemanya, 13 d'abril de 1868 — Porto Velho, Rondonia, Brasil, 25 de novembre de 1929), qui fou una (1) naturalista i ornitòloga alemanya i brasilera, que treballà a la fauna de l'Amazones. Snethlage recol·lectà al Brasil des del 1905 fins a la seva mort.

Maria Emilie Snethlage havia nascut a Kraatz, prop de Gransee (Brandemburg, Alemanya), i s'educà privadament a la casa paterna del Rev. Emil Snethlage. L'any 1900, després de treballar per anys com a governanta, estudià Història natural. Snethlage obtingué un (1) doctorat en Filosofia Natural, i fou assistent zoològic del Museu d'Història Natural de Berlín (Brandemburg–Prússia, Alemanya) abans de ser contractada per Emílio Goeldi per al Museu d'Història Natural de Belém (Parà, Brasil) per recomanació del Dr. A. Reichenow. El seu treball en l'Amazones brasiler la portà a l'estat brasiler d'Acre i a altres remotes regions.

Passà a ser la directora del Museu Paraense Emílio Goeldi, després del decés del botànic Jacques Hüber (1867–1914), entre 1914 i 1922. Escrigué el Catalogo das Aves Amazônicas (1914). Snethlage fou nomenada membre honorari de la Unió de Ornitòlegs Britànics' l'any 1915. A partir de l'any 1921 passà al Museu Nacional de Brasil de Rio de Janeiro, com a "naturalista viatjant".

Continuà els seus estudis de l'avifauna brasilera amb visites de camp a Mines Gerais, Maranhão, Ceará, Espírito Santo, Santa Catarina, Paraná, São Paulo, i la selva Amazónica.

Morí d'un (1) atac cardíac a Porto Velho (Rondonia), en el riu Madeira, mentre estava en una (1) excursió científica. En la seva última carta, amb prou feines abans del seu decés, Snethlage esmentà una (1) trobada amb la recol·lectora de papallones anglesa Margaret Fountaine.

Abreviatura

L'abreviatura Snethlage s'utilitza per indicar Maria Emilie Snethlage com autoritat en la descripció i taxonomia dins la zoologia.

L'abreviació botànica estandarditzada per citar un (1) tàxon descrit per aquest autor és Snethl.[1]

Honors

Epònims

Zoologia

Botànica

Algunes publicacions

  • 1905 – «Ueber die Frage vom Muskelansatz und der Herkunft der Muskulatur bei den Arthropoden». Zoologische Jahrbücher. vol. 21. Abteilung für Anatomie.

  • 1906 – «Ueber brasilianische Voegel». Ornithologische Monatsberichte, 14: 9.

  • 1906 – «Einige Bemerkungen ueber Ypocnemis vidua Hellm. und Phlogopsis paraensis Hellm». Ornithologische Monatsberichte, 14: 9–31.

  • 1906 – «Ein neuer Zwergspecht». Ornithologische Monatsberichte, 14: 59–60.

  • 1906 – «Ueber unteramazonische Voegel». J. für Ornithologie, 1906: 407–411, 519–527; 1907: 283–299.

  • 1907 – «Neue Vogelarten aus Südamerika». Ornithologische Monatsberichte., 15: 160–164, 193–196.

  • 1908 – «Eine Vogelsammlung vom Purus, Brasilien». J. für Ornithologie, 1908: 7–24.

  • 1908 – «Ornithologisches von Tapajoz und Tocantins». J. für Ornithologie, 1908: 493–539.

  • 1908 – «Sobre uma collecção de aves do Rio Purus». Bol. Museu Goeldi, 5: 43–78

  • 1908 – «Novas espécies de aves amazônicas das collecções do Museu Goeldi». Bol. Museu Goeldi, 5: 437–448.

  • 1908 – «Novas espécies de peixes amazônicos das collecções do Museu Goeldi». Bol. Museu Goeldi, 5: 449–455.

  • 1908 – «Bibliographia zoológica». Bol. Museu Goeldi, 5: 463–471.

  • 1909 – «Sobre a distribuição da avifauna campestre na Amazônia». Bol. Museu Goeldi, 6: 226–235.

  • 1909 – «Berichtigung». Orn. Monatsberichte, 18: 192.

  • 1910 – «Zur Ethnographie der Chipaya und Curuahé». Zeitschrift für Ethnologie,: 612–637.

  • 1910 - «Neue Vogelarten aus Amazonien». Ornithologische Monatsberichte, 20: 153–155.

  • 1912 – «A travessia entre o Xingu e o Tapajoz». Bol. Museu Goeldi, 7: 49–92.

  • 1912 – «Vocabulario comparativo dos Indios Chipayas e Curuahé». Bol. Museu Goeldi, 12: 93–99.

  • 1913 – A travessia entre o Xingú e o Tapajoz. E. Lohse & Cia, Pará, Brazil.

  • 1913 – «Ueber die Verbreitung der Vogelarten in Unteramazonien». J. für Ornithologie 1913: 469–539.

  • 1914 – «Neue Vogelarten aus Amazonien». Ornithologische Monatsberichte 22: 39–44.

  • 1914 – «Catálogo das Aves Amazônicas». Boletim do Museu Paraense Emílio Goeldi de Historia Natural e Etnografia, 8: 1–530.

  • 1917 – «Nature and Man in Eastern Pará, Brasil». The Geographical Review (New York), 4 (1): 41–50.

  • 1920–1921 – «Die Indianerstaemme am mittleren Xingu». Zeitschrift für Ethnologie: 395–427.

  • 1923 – «Oribatídeos Brasileiros (Uebersetzung der Arbeit, von Dr. Max Sellnick)». Archivos Mus. Nacional 24: 283–300.

  • 1924 – «Neue Vogelarten aus Nordbrasilien», J. für Ornithologie: 446–450.

  • 1924 – «Informações sobre a avifauna do Maranhão». Bol. Mus. Nacional 1: 219–223

  • 1924 – «Novas especies de aves do NE do Brasil». Bol. Mus. Nacional: 407–412

  • 1925 – «Neue Vogelarten aus Nordbrasilien». J. für Ornithologie, 73: 264–274

  • 1925 – «Die Flüsse Iriri und Curuá im Gebiete des Xingu». Zeitschrift der Gesellschaft für Erdkunde zu Berlin,: 328–354.

  • 1925 – «Resumo de trabalhos executados na Europa de 1924–1925». Bol. Mus. Nacional, 2 (6): 35–70.

  • 1926 – «Uma nova espécie de Dendrocolàptid no interior do Brasil». Bol. Mus. Nacional, 3 (3): 59–60.

  • 1926 – «Algumas observações sobre pássaros raros e pouco conhecidos do Brasil», Bol. Mus. Nacional, 3 (3): 61–64.

  • 1927 – «Bemerkungen ueber einige wenig bekannte Formicariiden aus Süd– und Mittelbrasilien». J. für Ornithologie,: 371–374.

  • 1927 – «Ein neuer Cuculidae aus Südbrasilien». Ornithologische Monatsberichte, 35 (3): 80–82.

  • 1928 – «Novas espécies e subespécies de aves do Brasil Central». Bol. Mus. Nac. 4 (2): 1–7.

Fonts

  • Cunha, Oswaldo Rodrigues. 1989. Talento e Atitude. Museu Paraense Emílio Goeldi, Belém, Brasil.

  • Arxius del Museu Paraense Emílio Goeldi, Belém, Brasil.

Referències

  1. Es poden consultar els tàxons descrits per aquest autor a International Plant Names Index (anglès).

  2. Notizbl. Bot. Gart. Berlin–Dahlem 10: 118, 1927 (IK).

  3. Notizbl. Bot. Gart. Berlin–Dahlem 9: 272, 1925 (IK).

  4. Arch. Jard. Bot. Rio de Janeiro 3: 122, 1922 (GCI).

  5. Wrightia iv. 84 1968 (IK).

  6. Bol. Inst. Bot. (São Paulo) no. 3: 16, fig. 13 1966 (GCI).

  • Cunha, Oswaldo R.: Talento e atitude: estudos biográficos do Museu Emílio Goeldi. Museu Paraense Emílio Goeldi, Belém, 1989.

  • Lutz, Bertha: «Emilie Snethlage (1868–1929)». En: Museu Nacional/Universidade do Brasil. Relatório annual, 1957 [reporte anual]. Río de Janeiro, 1958, pàg. 39–43.

Emilie Snethlage portrait, 1906 (Museum für Naturkunde Berlin/Historische Bild–und Schriftgutsammlungen).

Maria Emilie Snethlage

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent noranta–tresè aniversari del naixement de Josephine Elizabeth Butler (nascuda Grey), (Glendale, Northumberland, Anglaterra, Regne Unit, 13 d'abril de 1828 — Wooler, Northumberland, Anglaterra, Regne Unit, 30 de desembre de 1906), qui era una (1) feminista i reformista social britànica de l'era victoriana, especialment preocupada pel benestar de les prostitutes.[1] Era molt religiosa, com el seu marit, professor d'universitat i pastor anglicà. Juntament amb altres esforços caritatius, entre els anys 1869 i 1886 dirigí la llarga campanya per derogar la Llei de malalties contagioses tant a Gran Bretanya com internacionalment, perquè la llei danyava i empresonava injustament dones joves sospitoses de ser prostitutes.

Vida familiar

Josephine Elizabeth Grey nasqué a Milfield House, Milfield, Northumberland; fou la setena filla de John Grey (1785–1868, n.[2][3][4] Milfield, Northumberland) i Hannah Eliza Annett (n. 1792–1860, Alnwick). La parella es casà el 1815.[5] John Grey era un (1) expert agrícola, i cosí del primer ministre britànic reformista Charles Grey, II comte Grey i un (1) abolicionista de l'esclavitud. Jugà un (1) paper significatiu en l'emancipació catòlica, i també treballà per la Llei de reforma del 1832. El 1833 fou nomenat director de Dilston State (hospital de Greenwich), prop de Corbridge, Northumberland, i la família s'hi mudà. Perdé la majoria dels seus estalvis en la caiguda del 1857, amb el fracàs del Banc Newcastle.[6]

Josephine es casà el 1852 amb George Butler (1819–1890 n. Harrow, Middlesex), un (1) estudiós i clergue. Compartien una (1) aproximació evangèlica al cristianisme i una (1) estreta proximitat cultural amb Itàlia, així com un (1) compromís fort amb les reformes liberals. George Butler animà Josephine en el seu treball públic, malgrat patir contratemps en la seva pròpia carrera a causa de la notorietat de la seva dona. Tingueren quatre (4) fills: George Grey (n. 1852, Oxford); Arthur Stanley (n. 1854, Oxford); Charles Augustine Vaughan (1857, Clifton, Gloucestershire); Evangeline Mary (Eva) (1859–1864), Cheltenham]). Els Butler tenien fortes simpaties radicals, incloent–hi suport de la Unió en la Guerra Civil Americana.[7]

La seva única filla, Eva, morí el 1863, després d'una (1) caiguda per l'escala de casa seva.[8] Això portà Josephine a buscar consol i es dedicà a tenir cura de persones que patien un (1) dolor més gran que el seu propi. Començà a visitar la Workhouse de Brownlow Hill a Liverpool (Anglaterra), la qual cosa la conduí a la seva primera implicació amb prostitutes. Creà una (1) Casa de descans i una (1) Casa industrial per a elles.[9]

Feminisme

Des que tenia vint (20) anys, Butler fou molt activa en els moviments feministes. Això fou particularment esperonat per la mort accidental de la seva filla de cinc (5) anys, Eva, el 1863, quan els Butler vivien a Cheltenham (Anglaterra), on George exercí com a vicerector de la Universitat de Cheltenham. El 1866 George Butler fou nomenat rector de la Universitat de Liverpool, i la família es va mudar a Liverpool (Anglaterra). Josephine s'implicà en la campanya per a l'educació superior de les dones, i el 1867 juntament amb Anne Jemima Clough, més tard directora de la Universitat de Newnham (Cambridge), fou determinant per establir el Consell del Nord d'Anglaterra per Promoure l'Educació Superior de les Dones. Així i tot, també havia estat molt estretament implicada en el benestar de les prostitutes; com apassionada cristiana, avorria el pecat, però també considerava que les dones estaven sent explotades per l'opressió masculina, i atacava la doble moral de la moralitat sexual. Així que quan començà una (1) campanya nacional el 1869 per derogar la Llei de malalties contagioses, ella era la dona adequada per dirigir–la.

Llei de malalties contagioses

La Llei de malalties contagioses fou introduïda durant la dècada del 1860 (1864, 1866, 1869) com a forma de control estatal de la prostitució i per controlar l'abast de les malalties venèries, especialment a l'exèrcit britànic i a la Royal Navy. La llei donava als magistrats el poder d'ordenar un (1) examen genital a les prostitutes per buscar símptomes de malalties venèries, detenir les dones infectades i mantenir–les recloses en un (1) hospital durant tres (3) mesos per ser guarides. La negativa a consentir l'examen resultava en empresonament. Una (1) acusació de prostitució per part d'un (1) agent policial era suficient per ordenar–ne un (1) examen; les dones així acusades sovint perdien els mitjans de vida, i una (1) dona se suïcidà.

La descripció de Butler d'aquest tema en una (1) reunió pública —se sabia que es referia al procediment com a «violació quirúrgica»— feu que Hugh Price Hughes, superintendent de la Missió de l'oest de Londres (Anglaterra), que li donà les gràcies formalment en la plataforma, deixés l'escenari entre llàgrimes, quelcom molt inusual en aquells dies i àmpliament comentat en el seu moment.[10]

Les diverses lleis s'aplicaven únicament en àrees específiques, com ara ports i guarnicions, però el 1869 l'«Associació per a l'Extensió de la Llei de malalties contagioses» es formà per fer campanya per estendre la seva operació sobre la totalitat del Regne Unit.[11] Això portà a l'oposició vehement de cristians, feministes i partidaris de la llibertat civil i a la creació de dues (2) organitzacions: l'Associació Nacional per derogar la Llei de malalties contagioses, dirigida per doctors, i l'Associació Nacional de Senyores per derogar la Llei de malalties contagioses, dirigida per Josephine Butler, qui posà totes les seves energies en la campanya i, malgrat els insults i les agressions físiques ocasionals, la llei fou finalment derogada el 1886.

El 1885 s'implicà en una (1) altra campanya relacionada, dirigida per l'editor del Pall Mall Gazette, William Thomas Stead. Havia publicat una (1) sèrie d'articles titulats El tribut virginal de la Babilònia moderna, exposant l'extensió de la prostitució infantil a Londres. Arran d'aquesta campanya aquest mateix any l'edat de consentiment al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda s'elevà dels tretze (13) als setze (16) anys.

Josephine era també molt activa en la difusió de la campanya internacionalment, i viatjà a la Tercera República Francesa i a Suïssa, on hagué de fer front a l'hostilitat de les autoritats, al mateix temps que rebia un intens suport dels grups feministes. Arran dels seus esforços, les organitzacions internacionals, inclosa la Federació Abolicionista Internacional, de la qual fou fundadora, s'encarregà de fer campanya contra la regulació estatal de la prostitució i el tràfic de dones i nens. A més, el 1897, a la Raj britànica (Índia), noves lleis de malalties contagioses foren imposades pel govern britànic, i Butler dirigí una (1) nova campanya contra això.

Entretant, el seu marit s'havia retirat de la Universitat de Liverpool (Anglaterra) i havia esdevingut cànon de la catedral de Winchester (Anglaterra). Morí el 14 de març de 1890. Josephine continuà fent campanyes fins al principi de la dècada del 1900, i morí el 1906.

Llegat

Josephine Butler no sols fou una (1) vehement feminista, sinó també una (1) cristiana apassionada; digué en una (1) ocasió que «Déu i una (1) dona fan una (1) majoria». Se la considera com a inventora de moltes de les estratègies que més tard serien utilitzades per les sufragistes, i fins i tot s'ha argumentat que la seva aliança amb el «nou periodisme» de W. T. Stead inicià els mètodes de consulta sociològica.[12] A l'Església d'Anglaterra se la commemora amb un (1) Festival Menor el 30 de maig i el 30 de desembre. Se la representa també en finestres de la catedral anglicana de Liverpool (Anglaterra), i a l'església de St. Olave de la ciutat de Londres (Anglaterra).

El 2005, la Universitat de Durham (Anglaterra) anomenà en el seu honor el Josephine Butler College. Això es deu també al fet que estigués casada amb un (1) conferenciant de la Universitat de Durham (Anglaterra), i que era originària del North–East.[13]

El seu nom està llistat al costat sud del Monument als Reformistes al cementiri Kensal Green de Londres (Anglaterra).

Arxius

Els arxius de Josephine Butler es troben a la Women's Library de la Biblioteca de la London School of Economics.[14] Hi ha també col·leccions importants a la Universitat de Liverpool (Anglaterra), i als arxius de Northumberland (Anglaterra).[15]

Obres selectes

  • The Education and Employment of Women (1868).

  • Memoir of John Grey of Dilston (1869).

  • An Appeal to the People of England on the Recognition and Superintendence of Prostitution by Governments, by an English Mother (1870).

  • The Constitution Violated (Edmondson and Douglas, 1871).

  • Uneix Voix dans li Désert (1875).

  • Catharine of Siena. A Biography (1878).

  • Recollections of George Butler (1892).

  • Personal reminiscences of a Great Crusade (Horace, Marshall and Son, 1896).

  • Josephine Butler, an autobiographical memoir (editat per George and Lucy Johnson, London: J. W. Arrowsmith Ltd., 1913).

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «Butler, Josephine».

  2. ↑ «The National Archives».

  3. ↑ Ridley, Nancy (1966).

  4. ↑ Walkowitz, Judith (2004).

  5. ↑ Birth years for John Grey, Hannah Grey, Charles G. Grey [b. 1824–1826], Josephine Grey, George Butler: «The National Archives».

  6. ↑ Leslie Stephen y Sidney Lee, ed. (1890).

  7. ↑ Information on George & Josephine's children: «The National Archives».

  8. ↑ Information on Evangeline Mary Butler, from England & Wales Birth/Death Index.

  9. ↑ Mathers, Helen (2014).

  10. ↑ Predicaments of Progressive Methodism – Christopher Oldstone lecturing on Hugh Price Hughes.

  11. ↑ Gordon, Peter; Doughan, David: Dictionary of British women's organisations, 1825–1960, Routledge, 2005, pàg. 16, ISBN 978-0-7130-4045-6.

  12. ↑ F. Regard, Feminisme et prostitution dans l'Angleterre du 19e siecle : la croisade de Josephine Butler, Lyon, ENS Editions, 2014.

  13. ↑ Durham’s latest College salutes social reformer and women's campaigner.

  14. ↑ «Josephine Butler Letters Collection» (en anglès). The Womens's Library @ LSE.

  15. ↑ «Explore Northumberland's past» (en anglès). Northumberland Archives.

Bibliografia addicional

  • Boyd, Nancy: Tres (3) Dones victorianes que canviaren el seu Món: Josephine Butler, Octavia Cerro, Florence Rossinyol (Oxford Premsa Universitària, 1982).

  • Jane Jordan: Josephine Butler (John Murray 2001).

  • McHugh, Paul: Prostitució i reforma social victoriana (Routledge, 2013).

  • Mathers, Helen: Patró de Prostitutes: Josephine Butler i l'Escàndol victorià (La Premsa d'Història, 2014).

  • Neal, Diana, eds Sexe, Gènere, i Religió: Josephine Butler Revisited (Peter Lang, 2006).

  • Petrie, Glen: Una iniquitat singular: les campanyes de Josephine Butler (Macmillan, 1971).

  • Strachey, Raig: La Causa: Història A escassa del moviment de les Dones a la Gran Bretanya (1928), pàg. 187@–222.

  • Walkowitz, Judith (2004; on–line edn, maig del 2006). «‘Butler, Josephine Elizabeth (1828@–1906)'». Oxford Diccionari de Biografia Nacional (Oxford Premsa Universitària).

Fonts primàries

  • Butler, Josephine Elizabeth Grey: Reminiscències personals d'una croada gran (H. Marshall, 1896).


Josephine Butler

Bust de Josephine Butler el 1865, amb trenta-sis (36) anys, per Alexander Munro.

Josephine Elizabeth Butler en la seva vellesa, per Watts de Frederic del George, el 1894.

Josephine Butler House després que el Grup Maghull en llevés el revestiment.

Josephine Elisabeth Grey Butler

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de Michael Stuart Brown (Nova York, EUA, 13 d'abril de 1941), qui és un (1) metge i genetista nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1985.

Biografia

Nasqué el 13 d'abril de 1941 a la ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York. Estudià química a la Universitat de Pennsilvània, on es graduà el 1962, i el 1966 amplià els seus estudis graduant-se en medicina a la Universitat de Filadelfia (Pennsilvània). El 1966 es traslladà al departament de genètica molecular de la Universitat de Texas, on inicià la seva llarga col·laboració amb Joseph L. Goldstein.

Recerca científica

Al costat de Joseph L. Goldstein desenvolupà una (1) extensa recerca al voltant del metabolisme del colesterol i descobriren les lipoproteïnes de baixa densitat (LDL). Les seves investigacions foren cabdals per al tractament de les malalties causades per un alt nivell de colesterol a la sang.

L'any 1985 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb Joseph Leonard Goldstein, pels seus treballs sobre la regulació del metabolisme del colesterol.

Michael Stuart Brown, el 2003.

Michael Stuart Brown

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Josep Amat i Pagès (Barcelona, Barcelonès, 13 d'abril de 1901 — ibídem, 17 de gener de 1991), conegut de jove com a Pin[1], qui fou un (1) pintor, un (1) dels referents de la pintura catalana del segle XX,[2] dedicat principalment als paisatges.[3] Enquadrat en l'impressionisme[4] o postimpressionisme, però un cop mort, amb perspectiva de tota la seva trajectòria, és considerat més independent i més proper al fauvisme.

Fou un (1) membre del grup d'artistes i intel·lectuals que formaven la tertúlia «la Colla», que estigué molt activa entre el anys 1940 i 1965, i que quedà plasmada en el quadre d'Olga Sacharoff actualment al MNAC.

Després de la seva mort, Amat ha seguit mereixent reconeixements, com ara la dedicació per part de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1997 d'una (1) plaça, just al costat on havia estat el seu domicili i el seu taller del carrer Jules Verne, o bé els diversos actes organitzats a Barcelona (Barcelonès), Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i Girona (Gironès) l'any 2001 amb motiu del centenari del seu naixement.

Biografia

Nasqué a Barcelona al núm 9 del carrer Muntaner[5] i fou el tercer de quatre (4) germans.[5]

Estudià primària als Escolapis del carrer Diputació i el 1917 començà estudis de dibuix a l'Ateneu Obrer del Carrer Tallers, del qual era director Nicanor Vázquez Ubach[5] . El 1920 Ingressà a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja).[5]

El 1924 conegué el pintor Joaquim Mir i a partir de llavors passà algunes temporades a la casa d'en Mir a Vilanova i la Geltrú (Garraf). El 1928 feu la seva primera exposició individual a la Sala Dalmau de Barcelona i el 1929 exposà al Centre de Lectura de Reus (Baix Camp).[6]

Fou cofundador de l’Associació d'Art formada per alumnes de la Llotja, fundada el 1926, junt amb els pintors Josep Barrenechea, Lola Bech i Beltran, Teresa Condeminas i Soler, Carmel Davalillo, Teresa Fábregas i Puig, Francesc Galofré i Suris, Lola Masalles, Manuel Rocamora, Josepa Serraviñals i Furió, Ricard Tárrega i Maurici Vallsquer, entre d'altres.[7]

El 1932 participà en l'Exposició de Primavera: Saló de Montjuïc, al Palau Nacional de Barcelona, on fou premiat. Hi presentà obres realitzades a Cervelló (Baix Llobregat). Els anys 1933 i 1935 hi tornà a exposar, i la Junta d'Adquisicions (de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona) li comprà l'obra. Exposició a les Galeries Laietanes. Primera visita a Sant Feliu de Guíxols. (Baix Empordà). Exposició a les Galeries Syra.

El 1933 exposà dibuixos a les Galeries Iquino de Barcelona[6] i visità per primera vegada Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), on conegué Isabel Girbau,[5] amb qui es casà a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) el 17 de juny de 1936, sent Joaquim Mir el padrí de noces. El matrimoni s'instal·là en una (1) torreta de Sant Gervasi de Barcelona, al carrer de Juli Verne núm. 25. El 1938 nasqué la seva filla Isabel, el 1940 el seu segon fill, Josep, i el 1941 el seu tercer fill, Joan.[5]

El 1934 exposa dibuixos a les Galeries Syra i pintures a la Pinacoteca, on exposà de nou dos (2) anys més tard.[6]

Després de la Guerra Civil, el 1940, començà a exposar regularment a la Sala Parés on hi exposaria fins al 1988 en què es realitzà la seva última exposició.[8] També exposà a Madrid (Madrid), Bilbao (Biscaia, País Basc), París (Illa de França) i Brussel·les (Brabant, Bèlgica). Obtingué la III medalla en l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (Espanya). Nasqué el seu fill Josep Amat Girbau.

El 1942 exposà en el Salón de Otoño a Barcelona. Fou nomenat professor de paisatge a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. A l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona obtingué el segon diploma.

El 1949 feu una (1) llarga estada a París (Illa de França).

El 1951 rebé el primer premi de dibuix a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid. Exposa a la Sala «Vayreda» de Barcelona.

El 1953 obtingué el premi «José Ramón Ciervo» a la Segunda Bienal Hispanoamericana de Arte de l'Havana (Cuba). Exposà als salons municipals de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Exposà a les Galeries «Georges Giraux» de Brussel·les (Bèlgica).

El 1955 obtingué el Gran Premi «Sant Jordi» de la Diputació de Barcelona.

El 1962 es traslladà a viure a una (1) torreta del Putxet, al carrer de Manacor núm. 10, ja que la casa del carrer Juli Verne hagué de ser enderrocada per l'obertura de la Ronda del General Mitre. La seva esposa Isabel patí una (1) caiguda a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i quedà impossibilitada;[5] el 1970 es jubilà de professor de l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona i el 1976 es traslladà a un altre pis del passeig de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) des d'on pintarà moltes vistes des del balcó.[5]

El 1978 superà un (1) atac de cor, tot i que pogué seguir pintant,[5] però el 1985 tingué una (1) embòlia que li afectà el braç i la cama esquerra, que li reduí la mobilitat i li dificultà el poder pintar.

El 1981 ingressà a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. El discurs d'ingrés versà sobre la «Història del paisatge». Fou presentat por Joan Anton Maragall.

El 1985 patí una (1) embòlia que li afecta casi totalment el braç i la cama esquerres i ja no es recuperarà. Uns mesos més tard tornà a pintar, tot i les dificultats del seu estat, fins pocs mesos abans de la seva mort.

El 1990 morí la seva esposa[5] i ell morí a Barcelona l'any següent, i fou enterrat a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).[5]

Homenatges

Els anys 1970 i 1980 es feren exposicions d'Homenatge a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà)[5] i el 1980 l'Ajuntament d'aquesta població li dedicà un (1) carrer.[5]

La Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi el 1988.

El 14 de juny de 1997 l'Ajuntament de Barcelona li dedicà uns jardins al barri del Putget i Farró, districte de Sarrià Sant Gervasi.[9]

El 16 de desembre de 1992 el MNAC en la seva exposició Un any d'adquisicions donacions exposà les obres El raval i Le Bateau–mouche incorporades als seus fons.

El 2001, amb motiu del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès) li dedicà una (1) exposició homenatge a l'Espai Pruna, l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) una (1) exposició homenatge al Monestir i la Fundació Amat a la Casa Amatller de Barcelona (Barcelonès).

El 2004 el MNAC exposà la seva obra Vista de París, del 1935, que forma part de la Col·lecció Carmen Thyssen–Bornemisza d'art català.[10]

El 13 de febrer de 2016, dia del XXV aniversari de la seva mort, la Fundació Amat organitzà una (1) exposició homenatge a la Sala Parés de Barcelona, on Amat exposà al llarg de quasi cinquanta (<50) anys. El 13 d'abril, aniversari del seu naixement, acte d'homenatge a l'Institut d'Estudis Catalans. A Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), població on desenvolupà una (1) gran part de la seva obra, les exposicions Josep Amat. Les llums del Passeig, de gener a desembre i al llarg de més de 50 anys del 16 de juliol al 5 d'agost, i posteriorment Josep Amat íntim, del 6 d'agost al 10 de setembre. Finalment, del 3 de novembre al 1 de desembre l'exposició: Paris vu par le peintre catalan Amat al Centre d'Études Catalanes de Paris (Illa de França).[11]

Premis i distincions

1930 - És premiat al concurs «Muntanya de Montserrat».

1931 - És premiat a l'exposició: «Barcelona vista pels seus artistes».

1933, 1934, 1935 i 1936 - És premiat a l'exposició: «Saló de Primavera de Barcelona».

1933 – És premiat a l'Exposició del Nu, organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc (Barcelona).

1934 – Obté una (1) medalla de l'Exposició Nacional de Barcelona.

1940 – Obté la III medalla en l' Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid.

1941 – Obté la III medalla a l'Exposición Nacional de Belles Artes de Barcelona.

1942 – Obté un diploma a la l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, amb l'obra Paseo de mar.[12]

1944 – Obté el premi « Diputació de Barcelona» en l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona.

1951 – Primer premi de dibuix a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid.

1953 – Premi «José Ramón Ciervo» a la Segunda Bienal Hispanoamericana de Arte de l'Havana (Cuba).

1955 – Gran Premi «Sant Jordi» de la Diputació de Barcelona.[13]

1963 – Premi «Ynglada Guillot» de dibuix.[14]

1981 – Medalla d'Or del Fons Internacional de Pintura de Barcelona.

1987 – Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia

  • Enciclopedia Vasca. Col·lecció «Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas» (en castellà). Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1974.

  • Fontbona, Francesc: El Dibuix de Josep Amat (en català-castellà). Ediciones Mayo, Barcelona, 1994. ISBN 84-86180-41-4.

  • Llorens, Eva: Sant Gervasi i el pintor Josep Amat (en català). Editorial=Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002. ISBN 84-89980-61-6.

  • Manzano, Rafael: Josep Amat i Pagés con Barcelona al fondo (en castellà). Ediciones Mayo, 2007. ISBN 8486180015.

Referències

  1. ↑ Montmany, Antònia; Coso, Teresa: Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, 2002. ISBN 8472836614.

  2. ↑ Giralt–Miracle, Daniel: «En record de Josep Amat: la pintura com a expressió vital». Avui, 27.01.1991.

  3. ↑ Jardí, Enric: L'art català contemporani. Proa, 1972.

  4. ↑ Josep Amat o el impresionismo catalán. Mayo 1986.

  5. ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 «Biografia». Fundació Josep Amat.

  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica, LI, 1999, pàg. 22, cat. 44–51. ISBN 84-7283-444-1.

  7. ↑ «Associació d’Art». La Vanguardia, 09.01.1969, pàg. 25.

  8. ↑ Maragall, Joan A. Història de la Sala Parés (en català), 1990.

  9. ↑ «Jardins de Josep Amat». Nomenclàtor de Barcelona.

  10. ↑ «Vista de París». MNAC.

  11. ↑ «Centre d'études catalanes» (en francès), 12.06.2015.

  12. ↑ «Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, 1942». ABC, 19.07.1942, pàg. 17.

  13. ↑ Josep Maria, Casasús: «[https://www.ara.cat/opinio/Mano-mano-pintor-Jose-Amat_0_1557444247.html ABANSD'ARA Mano a mano. El pintor José Amat]». Diari Ara, 12.04.2016.

  14. ↑ Ynglada Guillot. 50è aniversari (en català). Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 2012.

El pintor Josep Amat amb la seva esposa, al jardí de la seva casa de Sant Gervasi, a Barcelona, el 1953.

L'home dels globus (1965), de Josep Amat i Pagès.

Josep Amat i Pagès. Remolcadors en el Sena, 1935. Oli sobre llenç, 60 x 73 cm. Col·lecció Carmen Thyssen–Bornemisza.

Marbre als Jardins de Josep Amat, a la Ronda General Mitre (El Putget i Farró, Barcelona).

Josep Amat i Pagès

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari del naixement de María Clotilde Sorolla García, més coneguda com a María Sorolla (València, Horta, País Valencià, 13 d'abril de 1889 — ibídem, 19 de juny de 1956), qui fou una (1) pintora valenciana.[1]

Biografia

Filla gran de Joaquim Sorolla i Bastida i de Clotilde García del Castillo, fou educada a la Institució Lliure d'Ensenyament, centre que fomentà sempre la creativitat en l'alumnat, i en el qual rebé una (1) educació molt diferent a la que rebien altres nenes de la seva època, que estudiaven en escoles religioses femenines. Des de molt jove tingué la influència del seu pare i dels seus germans, Elena i Joaquim, que també pintaven.[2]

Probablement animada pel seu pare, l'any 1916 participà en l'Exposició de la Juventut Valenciana, on també prengué part la seva germana Elena.[2]

L'any 1916 es casà amb Francesc Pons Arnau, que també era pintor i deixeble de Sorolla, amb qui tingué un (1) fill, Francisco Pons–Sorolla, que seria arquitecte, urbanista i director general d'Arquitectura.[1]

L'any 1926 exposà altre cop, i de nou amb la seva germana Elena, a la primera mostra d'art femení del prestigiós Lyceum Club de Madrid. Les germanes reberen una (1) bona crítica i vengueren algunes peces.[2] Apareix també entre els participants de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1936, on presentà una (1) obra titulada Rosas.[3]

La seva producció artística no és gaire extensa, atès que mai va fer el pas cap a la professionalització. La seva germana Elena fou una (1) escultora destacada del moment i el seu germà Joaquim fou el primer director del Museo Sorolla des del 1932 fins al 1948.[4]

Com bona part de la seva família, està enterrada al cementiri de València (Horta, País Valencià).[1]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «María Sorolla» (en castellà). Mery Varona.

  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Helena Sorolla García. Escultora» (en castellà). Museo Sorolla, juny del 2013.

  3. ↑ Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1936 (en castellà). Blass, Madrid, 1936, pàg. 19.

  4. ↑ «Diccionari biogràfic de dones». Xarxa Vives d'Universitats, Generalitat de Catalunya i Consell de Mallorca.

Joaquim Sorolla – María al port de Xàbia (Marina Alta), 1905.

María Clotilde Sorolla i García

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de José Agustín Goytisolo i Gay (Barcelona, Barcelonès, 13 d'abril de 1928 — ibídem, 19 de març de 1999) fou un (1) poeta català en llengua castellana.[1]

Biografia

Nasqué el 13 d'abril de 1928 en una (1) família burgesa de Barcelona, fill de Josep Maria Goytisolo i Taltavull i de Julia Gay i Vives. Fou el germà gran dels escriptors Juan Goytisolo i Luis Goytisolo. La mort de la seva mare el 17 de març de 1938 a conseqüència dels bombardeigs franquistes sobre Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola, el marcà profundament. Aquell atac de l'aviació italiana franquista se'l recorda com la bomba del Coliseum, per la bomba que caigué just al davant del cinema Coliseum de la ciutat.[2]

Inicià els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, i els finalitzà a la Universitat de Madrid i on es relacionà amb poetes com José Ángel Valente, José Manuel Caballero Bonald o Alfonso Costafreda. Amb aquests dos (2), i juntament amb Ángel González i Jaime Gil de Biedma, formà l'anomenada Generació del Cinquanta (50), que tingué un (1) compromís moral i polític en favor de la democràcia i que promouen una (1) preocupació pel llenguatge.

Durant la dècada del 1960 sofrí una (1) profunda crisi literària de la qual aconseguí sortir–se'n aviat però al final de la seva vida patí nombroses depressions. Morí el 19 de març de 1999 en caure per una (1) finestra que volia arreglar de casa seva a Barcelona.

El 1985 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.

Llegat

Des del 27 de febrer de 2002 la Universitat Autònoma de Barcelona acull els fons documentals del poeta a la Biblioteca d'Humanitats. El llegat inclou manuscrits, correspondència, arxiu fotogràfic i textos impresos que foren cedits per la dona del poeta, Asunción Carandell i per la seva filla, Julia Goytisolo Carandell.[3]

Obra literària

Segons Manuel Vázquez Montalbán la poesia de Goytisolo no fou només una (1) proposta ideològica limitada a donar una (1) alternativa al capitalisme franquista, sinó que aspira a la construcció d'un (1) nou humanisme.

L'any 1954 fou guardonat amb el Premi Adonais; el 1956 amb el Premi Boscán per Salvemos al viento, i el 1959 amb el Premi Ausiàs March amb Claridad. L'any 1992 fou guardonat amb el Premi de la Crítica de poesia castellana per La noche le es propicia.

La seva obra com a traductor és molt important; s'especialitzà en la traducció de poesia italiana com la de Cesare Pavese i Pier Paolo Pasolini, però destacà en la traducció dels poetes catalans com Salvador Espriu i Pere Quart.

Obra publicada

  • 1955: El retorno

  • 1965: Salmos al viento

  • 1959: Claridad

  • 1961: Años decisivos

  • 1968: Algo sucede

  • 1973: Bajo tolerancia

  • 1976: Taller de Arquitectura

  • 1977: Del tiempo y del olvido

  • 1980: Los pasos del cazador

  • 1984: Final de un adiós

  • 1993: Elegías a Julia Gay

  • 1994: Como los trenes de la noche

  • 1995: Cuadernos de El Escorial

Antologies

Referències

  1. «José Agustín Goytisolo Gay | enciclopèdia.cat».

  2. «La bomba del Coliseum». La Vanguardia, 17.03.2013.

  3. «Fons José Agustín Goytisolo - Servei de Biblioteques - UAB Barcelona».

Enllaços externs

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-cinquè aniversari de l'inici de la batalla de Millesimo, que es desenvolupà entre els dies 13 d'abril i 14 d'abril de 1796 prop de Millessimo (lígur: Merexo), a la Val Bormida (Ligúria), en el marc de les Guerres de la Revolució Francesa.

A Millesimo s'enfrontaren les tropes aliades de l'Imperi austríac i del Regne de Sardenya-Piemont que formaven part de la Primera Coalició contra l'Exèrcit d'Itàlia comandat pel general Napoleó Bonaparte, enviat a Itàlia pel Directori, amb el propòsit d'aturar la política antifrancesa i antirevolucionària dels Habsburg. Aquest combat es produí un (1) dia després de la batalla de Montenotte (Ligúria).

Napoleó comptava amb les divisions d'Augereau, Masséna i Laharpe. Les tropes combinades austríaques i piamonteses es trobaven sota el comandament del baró Colli.

Napoleó hi derrotà els aliats, que patiren unes sis mil (circa 6.000) baixes i perderen trenta (30) canons. Després de la desfeta, els piamontesos es retiraren cap a Ceva (Piemont), a l'oest. Així, Bonaparte aconseguí de separar–los dels austríacs de Beaulieu, tal com havia previst en el seu pla de batalla inicial.

Millesimo, Ligúria, Itàlia.

Attaque du château de Cossaria, 13 avril 1796.

El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el seixanta-cinquè aniversari de la inauguració de la Residencia Sanitaria de la Seguridad Social de Gerona, a Sant Gregori, Gironès (Girona, des del 1974), el 12 d'abril de 1956 ; la qual des del 1989 es denomina Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta.

L'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta és un (1) centre sanitari de caràcter públic gestionat per l'Institut Català de la Salut. Forma part de la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública, XHUP. Està ubicat a la zona nord de Girona, a l'avinguda de França. El Trueta té la responsabilitat d'oferir assistència especialitzada a la comunitat, una (1) població aproximada de gairebé vuit-centes mil (<800.000) persones i, a més, és l'hospital bàsic per a set (7) Àrees Bàsiques de Salut (Banyoles [Pla de l'Estany], Celrà [Gironès], Girona 1, Girona 2, Girona 3, Girona 4 i Sarrià de Ter [Gironès]), amb una (1) població de més de cent cinquanta-sis mil habitants (>156.000 h.).

L'Hospital Trueta vertebra la seva activitat en tres (3) línies: l'assistència, la recerca i la docència. Assistència perquè el nostre deure és cobrir les necessitats sanitàries dels gironins i dins aquest dels habitants de les nostres àrees de referència. Som el centre de referència i oferim totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques de qualsevol hospital terciari. Recerca perquè formem part de l'Institut d'Investigació Biomèdica de les comarques gironines i els nostres professionals pertanyen al teixit d'investigadors que conformen aquest ens. I docència perquè ja des que l'any 1961 el nostre centre acollí l'Escola Universitària d'Infermeria. Avui dia s'ofereix formació pregrau i postgrau tant d'infermeria com de medicina.

El Trueta té una (1) capacitat de tres–cents seixanta-cinc (365) llits (entre els convencionals, els vuitanta-cinc [85] de crítics i de semicrítics i els vint [20] bressols patològics), onze (11) quiròfans i cent set (107) gabinets i consultes externes, amb una (1) plantilla d'uns mil cinc-cents (circa 1.500) professionals. Cada any tenim més de vint mil (>20.000) ingressos amb una (1) estada mitjana de sis (6) dies; es fan més de dues-centes seixanta mil (>260.000) visites a consultes externes i més d'onze mil (>11.000) tractaments a l'Hospital de Dia, sense tenir en compte el tractaments oncològics. Es fan més de vint mil (>20.000) operacions l'any, i any rere any s'incrementen les quals presenten un (1) major nivell de complexitat. S'atenen més de setanta mil (>70.000) urgències a l'any, i el laboratori fa més de quatre milions cinc-cents mil (>4.500.000) d'estudis analítics.

Història

S'inaugurà el 13 d'abril de 1956 com a 'Residencia Sanitaria de la Seguridad Social de Gerona'. Posteriorment adquirí el nom de 'Residencia Sanitaria Álvarez de Castro', destacat militar. El 1989 el Servei Territorial de Sanitat de la Generalitat de Catalunya en canvià el nom, i adoptà el de Josep Trueta i Raspall, metge traumatòleg destacat per les seves intervencions quirúrgiques i ortopèdiques. Des del 1990, doncs, s'anomena Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta.

Arquitectura

La construcció seguia un (1) model nou, inspirat en els hospitals nord–americans. Fou la primera obra a Girona construïda amb formigó armat i amb exterior d'obra vista. L'edifici tenia deu (10) plantes, dos-cents noranta-un (291) llits i al principi només es dedicava a intervencions quirúrgiques. La direcció de l'obra l'assumí l'equip d'arquitectes de l'INP dirigit per Aurelio Botella Enríquez.

Especialitats

L'Hospital Trueta és un (1) centre sanitari classificat de nivell 2, segons Reial Decret 1277/2003, de 10 d'octubre sobre les bases generals per autoritzar centres, serveis i establiments sanitaris. Aquest Centre Sanitari té una (1) capacitat de quatre-cents dos (402) llits amb totes les especialitats pròpies del segon nivell (C.1.2) i algunes típiques del tercer nivell (C.1.3) com són la de neurocirurgia, la de cures intensives, la de pediatria i la d'oncologia mèdica.

Investigació

Primer fou la Fundació Doctor Josep Trueta que promogué, desenvolupà, i difongué la recerca biomèdica per millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les malalties, creada el 1995 i de gestió privada. Des del 2005 ha agafat el relleu l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona, IDiBGi, de caràcter públic i adscrit al Programa CERCA. L'IDiBGi s'estructura en cinc (5) grups de recerca: HUGJT / UdG (Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta i Universitat de Girona), IDI ( Institut de diagnòstic per la imatge), ICO (Institut Català d'Oncologia), Atenció Primària de l'ICS a Girona. Aquests grups de recerca investiguen l'àrea cardiovascular, la metabòlica i inflamatòria, la neurocientífica, la oncohematològica i la plataforma de recerca sobre diagnòstic genètic cardiovascular i la de recerca sobre la imatge mèdica.

Docència

Avui dia l'Hospital acull docència pregrau i postgrau, tant en estudiants d'infermeria com de medicina. El Trueta tingué el primer contacte amb la docència l'any 1961, quan el centre acollí l'Escola Universitària d'Infermeria. El 1978 s'aconseguí l'acreditació per impartir docència pel sistema MIR, a l'aleshores Residencia Sanitaria de la Seguridad Social General Álvarez de Castro. Actualment l'Hospital Trueta compta amb cent cinquanta-sis (156) residents (inclosos FIR i LLIR) realitzant la seva especialització al nostre centre i amb un (1) total de vint-i-quatre (24) serveis acreditats. Per tal d'acollir i organitzar el programa formatiu d'aquests residents, el Trueta disposa de la Comissió de Docència, amb un (1) total de trenta-set (37) tutors. Aquests tutors, de diferents especialitats, són els que acompanyen els residents durant la seva etapa formativa al centre sanitari.

El darrer pas important fou l'any 2008, quan se signà el concert entre la Universitat de Girona i l'Institut Català de la Salut per començar el curs acadèmic 2008/2009, els estudis de grau de medicina a l'esmentada Universitat. Durant l'any acadèmic 2010/2011 els alumnes de tercer curs iniciaren la seva formació en el vessant de pràctica assistencial a l'Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. Avui dia hi ha gairebé dos-cents (<200) estudiants i una setantena (circa 70) de docents provenen de centres de l'ICS Girona, a més de l'ICO i l'IDI, amb un (1) total de divuit (18) serveis implicats.

Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta

Hospital Girona Doctor Josep Trueta

Logotip de Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta

Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta

El passat dilluns 12 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-dosè aniversari del Tractat d'Aranjuez del 1779, el qual fou un (1) tractat internacional signat a la ciutat d'Aranjuez (Madrid), el 12 d'abril de 1779, entre el representant del Regne de França, Charles Gravier, comte de Vergennes, i el representant del Regne d'Espanya, José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca. En virtut d'aquest tractat Espanya intervenia en la Guerra de la Independència dels Estats Units en ajuda de França.

Considerat com a part dels anomenats Pactes de Família, establia el compromís de les dues (2) potències europees per a envair conjuntament el Regne de la Gran Bretanya (tot i que això no succeí finalment), així com la recuperació per a Espanya de Gibraltar (això va provocar que els britànics haguessin de desviar a Gibraltar tropes destinades en un (1) principi a les colònies), Menorca (1782), les Florides (1783) i l'Hondures Britànica, a més de la suspensió dels drets comercials sobre la fusta dels anglesos en la costa de Campeche.[1] Per la seva banda, França exigia l'expulsió dels anglesos de Terranova (Canadà), la recuperació del Senegal, el dret de comerç amb l'Índia i la retenció de l'illa de Dominica.

Els ports de Toló (Var, Provença–Alps–Costa Blava) i Brest (Finisterre, Bretanya), a França, que estaven bloquejats pels britànics, foren desbloquejats per la falta d'efectius dels britànics. Amb els ports atlàntics oberts, els francesos pogueren portar tropes a Amèrica, al comandament del marquès de La Fayette, que foren de gran ajuda els colons en la seva guerra.

Més tard, els Països Baixos també s'uniren a la coalició formada per Espanya i França, amb ambicions de guanyar posicions pel domini dels mars.

Referències

  1. Medina Rojas, F. de Borja: José de Ezpeleta, gobernador de La Mobila, 1780–1781 (en castellà). CSIC, 1980, pàg. XLII. ISBN 8400046498.

Charles Gravier, comte de Vergennes.

José Moñino, comte de Floridablanca.

North America, 1774; New Spain (white), West Florida and East Florida (green), ceded to Britain in 1763.

El passat dilluns 9 de juny de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Jan Tinbergen (la Haia, Països Baixos, 12 d'abril de 1903 — ibídem, 9 de juny de 1994), qui fou un (1) economista neerlandès guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1969.

Biografia

Nasqué el 12 d'abril de 1903 a la ciutat de La Haia fill de Dirk Cornelis Tinbergen i Jeannette van Eek, i germà del metge Nikolaas Tinbergen, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l'any 1973 i el botànic Luuk Tinbergen. Estudià matemàtiques i física a la Universitat de Leiden sota la direcció de Paul Ehrenfest, universitat en la qual es doctorà el 1929. Entre aquell any i el 1945 fou professor de la Universitat Erasme de Rotterdam, alhora que es convertí en consultor de la Lliga de Nacions.

Morí el 9 de juny de 1994 a la seva ciutat natal.

Recerca econòmica

Especialista en la investigació dels cicles econòmics, fou un dels pioners en l'aplicació d'eines matemàtiques a l'economia, i desenvolupà el model macroeconòmic. Juntament amb Ragnar Frisch desenvolupà eines estadístiques per a provar hipòtesis econòmiques; creà models multiequació d'economia, i desenvolupà un (1) model de quaranta-vuit (48) equacions en les quals explicava els cicles econòmics nord–americans.

L'any 1969, juntament amb Ragnar Frisch, fou guardonat amb el Premi Nobel d'Economia, en la seva primera edició, per l'anàlisi dels processos econòmics i el desenvolupament dinàmic de models de decisió econòmica. Rebé el Premi Erasmus per la seva contribució a la construcció d'Europa.

Jan Tinbergen

El passat dilluns 12 d'abril de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement d'Otto Fritz Meyerhof (Hannover, Baixa Saxònia, Alemanya, 12 d'abril de 1884 — Filadèlfia, Pennsilvània, EUA, 6 d'octubre de 1951), qui fou un (1) fisiòleg i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1922.

Biografia

Nasqué el 12 d'abril de 1884 a la ciutat alemanya de Hannover (Baixa Saxònia) en una (1) família d'arrels jueves. Estudià medicina a les universitats de Friburg de Brisgòvia (Baden–Württemberg) i Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia, Gran Est de França, aleshores Segon Imperi alemany) i Heidelberg (Baden–Württemberg), on es graduà l'any 1909.

El 1912 entrà a treballar a l'Institut de Fisiologia i Biologia de Kiel (Slesvig–Holstein), d'on fou nomenat professor el 1918, i posteriorment esdevingué director de l'Institut de Fisiologia i Biologia Wilhelm Kaiser de Berlín (Brandemburg–Prússia). L'ascens del Partit Nazi l'olbigà a emigrar a París (Illa de França), i posteriorment als Estats Units, d'on esdevingué professor de fisiologia a la Universitat de Filadèlfia (Pennsilvània). Morí en aquesta ciutat de l'estat nord–americà de Pennsilvània el 6 d'octubre de 1951 a conseqüència d'un (1) infart de miocardi.

Recerca científica

Els seus treballs s'orientaren preferentment en els processos químics que es verifiquen en la combustió de la glucosa present a l'organisme i en l'alliberament d'energia que es desprèn en tota contracció muscular. Meyerhof comprovà que si la contracció muscular es produeix en presència d'oxigen la glucosa es transforma en àcid làctic i aquest, per la presència de l'oxigen en diòxid de carboni i aigua.

L'any 1922 fou guardonat, juntament amb els treballs paral·lels d'Archibald Vivian Hill, amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus estudis sobre els músculs, especialment per la generació de calor i la relació entre el consum d'oxigen i la seva transformació en àcid làctic.

Otto Fritz Meyerhof

El passat dilluns 12 d'abril de 2021 es commemorà el cent dosè aniversari de la fundació de la Bauhaus per Walter Gropius, a Weimar (Turíngia, Alemanya) el 12 d'abril de 1919, la qual fou una (1) escola avantguardista que revolucionà l'arquitectura i el disseny.

Bauhaus és un (1) terme comú per a denominar la Staatliches Bauhaus, una (1) escola d'art i arquitectura a Alemanya que fou fundada el 1919 per Walter Gropius a Weimar (Alemanya) durant la República de Weimar, i fou clausurada per les autoritats prussianes (en mans del Partit Nazi) l'any 1933.[1] Bauhaus també denomina l'aproximació al disseny i el model educatiu que desenvolupà i aplicà l'escola. El nom es tradueix (del verb alemany bauen: construir) com a «Casa d'Arquitectura». L'Estil Bauhaus esdevingué un (1) dels corrents amb més influència en l'arquitectura moderna.[2]

Les seves propostes i declaracions d'intencions participaven de la idea d'una (1) reforma necessària dels ensenyaments artístics com a base per a una (1) transformació de la societat de l'època, d'acord amb la ideologia socialista del seu fundador. La primera fase (1919–1923) fou idealista i romàntica, la segona (1923–1925) molt més racionalista, i en la tercera (1925–1929) assolí el seu major reconeixement, coincidint amb el seu trasllat de Weimar (Turíngia) a Dessau (Saxòia–Anhalt). El 1930, sota la direcció de Mies van der Rohe, fou traslladada a Berlín (Brandemburg–Prússia), on canvià l'orientació del seu programa d'ensenyament.[3]

El 1996 la Bauhaus i les seves seus a Weimar (Turíngia) i Dessau (Saxònia–Anhalt) foren declarats Patrimoni de la humanitat per la UNESCO.[4]

Primera època (1919–1923)

En el moment de la seva fundació, els objectius de l'escola, definits per Walter Gropius en un (1) manifest, foren «La recuperació dels mètodes artesanals en l'activitat constructiva, elevar la potència de l'artesania al mateix nivell que les Belles Arts i intentar comercialitzar els productes que, integrats en la producció industrial, es convertirien en objectes de consum assequibles per al gran públic», ja que una (1) de les seves fites era la d'independitzar–se i començar a vendre productes elaborats a l'Escola per a deixar de dependre de l'Estat, que fins a aquell moment era qui els subsidiava.

Entre els primers estudiants hi trobem Marcel Lajos Breuer i Joost Schmidt, que arribaren a cert èxit. Els estudiants es mostraven flexibles i disposats a fer qualsevol mena de treball; per tant, sortien de l'Escola ben formats, sabent dibuixar, modelar, fotografiar o dissenyar mobles. L'Escola disposava de tallers d'ebenisteria, disseny, teatre, ceràmica, teixit, enquadernació, vidrieria.[5] Però no de pintura i escultura en el sentit tradicional.

El taller de teatre, dirigit per Oskar Schlemmer, era considerat molt important dins del programa de l'Escola per la seva naturalesa d'activitat social que combinava diversos mitjans d'expressió. Decorats, vestuari, etc. formaven part de les pràctiques dels alumnes. Foren famoses les obres de Schlemmer, sobretot el Ballet Triadico, estrenat al teatre de Stuttgart (Baden–Württemberg).

Paul Klee arribà a l'escola el 1920. Persona molt culta (a més de ser un [1] violinista i pintor notable) i molt interessada pels problemes teòrics de l'art. Desenvolupà la seva activitat al taller de teixits donant classes de composició. La seva ensenyança es basava en les formes elementals, de les que —segons ell— es derivaven totes les altres. L'art havia de descobrir aquestes formes, revelar–les, fer–les visibles. Preparava a consciència les classes escrivint en uns quaderns que, posteriorment foren publicats en forma de llibre.

El 1922 Vassili Kandinski s'incorporà al projecte.[6] Havia participat en les reformes educatives en l'època de la revolució russa, i havia fundat en la Unió Soviètica diverses escoles. Durant aquest temps mantingué correspondència amb Gropius. Quan la Revolució Russa començà a sofrir dificultats i començaren les disputes i purgues polítiques, Kandinski decidí traslladar–se a la Bauhaus. El seu prestigi, després de la publicació de De l'espiritual en l'art el 1911 i les seves primeres obres abstractes del 1910, era llavors molt gran. Substituí Schlemmer al taller de pintura mural i feu classes amb Klee al curs de disseny bàsic. La seva ment teòrica fou decisiva per a iniciar el camí cap a un (1) art més intel·lectual i raonat.

Aquesta primera etapa culmina amb la imminent necessitat del canvi de seu de l'escola propiciat per la Gran Depressió. El 1925 s'estrenà la seu a Dessau (Saxònia–Anhalt); la primera etapa de la Bauhaus es pot sintetitzar com una (1) fase d'experimentació de formes, productes i dissenys i, per tant, també d'educadors de disseny.

Segona època (1923–1925)

L'any 1923 Theo Van Doesburg, fundador als Països Baixos del neoplasticisme, pintor, arquitecte i teòric, començà a publicar la revista De Stijl a Weimar (Turíngia), i exercí una (1) influència decisiva en els estudiants i en Gropius que acabaria portant l'Escola a prendre un altre rumb.

A partir del 1923 se substituí la tendència expressionista per la Nova Objectivitat, un (1) estil també expressionista de pintura tot i que molt més sobre el que s'estava imposant a tota Alemanya. La incorporació a la Bauhaus de Laszlo Moholy–Nagy, un (1) artista molt proper a Van Doesburg, suposà la introducció a l'escola de les idees del constructivisme rus de El Lissitsky i Tatlin, que advocaven per un (1) art comunal, basat en la idea i no en la inspiració.

Tercera època (1925–1929)

L'any 1928 Laszlo Moholy–Nagy abandonà la Bauhaus després de cinc (5) anys com a professor, decisió que va prendre per la creixent pressió que exercien el grup de docents i alumnes de tendència comunista.

La vida quotidiana i les festes de la Bauhaus

La Bauhaus fou també un (1) gran experiment vital d'una (1) petita comunitat de joves (aproximadament mil quatre-cents [circa 1.400] aproximadament) que, després de la ruptura del vell ordre i la traumàtica experiència de la recentment acabada Primera Guerra Mundial, es llançà plena d'entusiasme a la construcció d'una (1) utopia social de noves formes de convivència.

Es van portar a terme llegendàries festes a la Bauhaus, generalment temàtiques (festa blanca, festa del metall, festa dels estels) i quasi sempre de disfresses, en l'organització i disseny de les quals es treballava durant setmanes.

Les festes tenien una (1) doble intenció: d'una banda, fomentar el contacte entre l'escola i la població per apaivagar els recels que generava la institució a la població i, d'altra banda, propiciar el treball en equip i de cooperació i servir de catarsi davant les tensions i conflictes que s'originaven a la Bauhaus com a resultat de l'estreta vinculació entre treball i vida privada. A més d'aquestes festes «oficials», qualsevol esdeveniment era igualment susceptible de desembocar en una (1) celebració: l'acabament d'un (1) tapís, l'adquisició de la nacionalitat del matrimoni Kandinski, el naixement d'un (1) fill...

La nova Bauhaus

Després del 1933 gran part dels integrants de la Bauhaus marxaren cap als Estats Units, on desenvoluparen una (1) espècie de continuació de la Bauhaus fins a la Guerra Freda. El 1951 l'arquitecte i escultor suís Max Bill, seguint les línies de la Bauhaus original, fundà a Ulm (Baden–Württemberg, República Federal Alemanya) la Hochschule für Gestaltung (Alta escola de disseny), que recuperà aviat la denominació de Bauhaus o, per la diferència inicial, Neues Bauhaus (Nova Bauhaus), de la qual fou director, entre els anys 1954 i 1966, el pintor i dissenyador argentí Tomas Maldonado, qui emfatitzà encara més amb el caràcter científic i racionalista aplicat a les arts.

Bibliografia

Referències

  1. «Bauhaus | enciclopèdia.cat».

  2. «Bauhaus | Biography, Architecture, Art, & Facts» (en anglès).

  3. «The Bauhaus, 1919–1933».

  4. Centre, UNESCO World Heritage. «Bauhaus and its Sites in Weimar, Dessau and Bernau» (en anglès).

  5. Editors, History com. «Bauhaus» (en anglès).

  6. «Bauhaus Movement Overview».

Vegeu també

Logo del moviment Bauhaus, dissenyat el 1922 per Oskar Schlemmer.

L'edifici principal de la Universidad–Bauhaus de Weimar (construït entre els anys 1904 i 1911), dissenyat per Henry van de Velde per albergar estudis d'escultors de l'Escola d'Art Gran Ducal de Saxònia. Designada por la UNESCO Patrimoni Mundial el 1996.

Vestíbul de la Universitat–Bauhaus de Weimar amb escala Jugendstil.

Edifici de la Bauhaus a Dessau.

Bauhaus Dessau, edifici principal.

Museu de la Bauhaus a Tel Aviv (Ciudad blanca).

Walter Gropius (1883–1969), fundador i director de l'Escola de la Bauhaus (1919–1928).

Tipografia dissenyada per Herbert Bayer sobre l'entrada de l'edifici de tallers de la Bauhaus, Dessau, 2005.

Edifici de la Bauhaus a Chemnitz (Saxònia).

Màquina d'escriure Olivetti Studio 42 dissenyada per l'alumne de la Bauhaus Alexander Schawinsky el 1936.

En blanc II, oli sobre llenç de Vasili Kandinsky (1923), del seu període a la Bauhaus.

Portada del llibre Punt i línia sobre el pla (1926), llibre tèòric de Vasili Kandinsky del seu període de professor de l'escola Bauhaus.

Bauhaus–Dessau – Meisterhäuser in der Friedrich–Ebert–Allee

La Bauhaus i els seus llocs a Weimar i Dessau

El passat dilluns 12 d'abril de 2021 es commemorà el mil nou-cents cinquanta-sisè aniversari de la mort de Luci Anneu Sèneca (en llatí Lucius Anneus Seneca) usualment conegut com a Sèneca o Sèneca el Jove (Corduba, actual Còrdova, Bètica, Andalusia, Espanya, 4 aC — Roma, Laci, Itàlia, 12 d'abril de 65 dC), qui fou un (1) escriptor romà, filòsof, polític, dramaturg i, en una (1) obra, humorista, de l'edat d'argent de la literatura llatina.

Biografia

Encara que la seva família era oriünda de Corduba —actual Còrdova—a la Bètica, no existeix cap document que permeti afirmar amb seguretat que nasqué en aquesta ciutat. No obstant això, la tradició ha situat el seu naixement a Corduba a l'entorn de l'any 1 (es barregen tres [3] possibles dates per al seu naixement, els anys 1, 4 i 5 dC).

Sèneca fou el segon fill d'Hèlvia i Marc Anneu Sèneca, conegut com a «Sèneca el vell», que era de rang eqüestre i amb una bona fortuna. Sèneca es convertí en una (1) autèntica eminència de la retòrica, l'art de l'oratòria i del debat. El seu germà gran, Luci Juni Gal·lió, fou procònsol a l'Acaia (on, segons antics documents cristians, es trobà amb l'apòstol Pau de Tars cap al 52 dC). Sèneca fou l'oncle del poeta Lucà, fill del seu germà petit, Marc Anneu Mela.

De la vida de Sèneca prèvia a l'any 41 no se sap gran cosa, i el que se sap és gràcies al que el mateix Sèneca escrigué. Sigui com sigui, és clar que provenia d'una (1) família distingida, pertanyent a la més alta societat hispana en una (1) època en què la província d'Hispània estava en plena expansió dins de l'Imperi romà.

La tradició diu que fou un (1) nen malaltís, i que estudià a Roma (Laci, Itàlia) sota la protecció de la germanastra de sa mare, la seva tia Màrcia. S'afirma que en aquest temps visqué amb humilitat en una (1) habitació en el pis de dalt d'un (1) bany públic, tot i que és probablement fals, ja que Màrcia era una (1) persona acabalada. Aprengué retòrica, i fou iniciat en filosofia estoica per Àtal i Sotió.

Marcia estava casada amb un (1) equite (cavaller) romà que l'any 16 fou nomenat governador d'Egipte per l'emperador Tiberi. Sèneca acompanyà el matrimoni a Alexandria, a Egipte, on adquirí nocions d'administració i finances, al mateix temps que estudiava geografia i etnografia d'Egipte i de l'Índia, i desenvolupava el seu interès per les ciències naturals, en les quals, a dir de Plini el Vell, destacaria pels seus coneixements de geologia, oceanografia i meteorologia. Per influx dels cultes místics orientals que hi havia a Egipte, al principi demostrà una (1) certa inclinació cap al misticisme pitagòric ensenyat per Sotió, i els cultes d'Isis i Serapis, que aleshores tenien gran nombre d'adeptes entre els romans. Però posteriorment s'inclinà cap a l'estoïcisme, filosofia que adoptaria fins a la fi dels seus dies. La seva formació, doncs, fou molt variada, rica i oberta: a més de formar–se a Egipte, a Roma (Laci, Itàlia) ja havia estudiat gramàtica, retòrica i filosofia. És possible, a més, que viatgés en algun moment a Grècia per continuar formant–se a Atenes (Àtica, Grècia), un (1) fet molt comú entre els patricis del seu temps. Sigui com sigui, deixà escrit haver estudiat amb Sotió, un (1) filòsof eclecticopitagòric, amb l'estoic Àtal i amb Papiri Fabià. Més endavant, fou amic íntim del cínic Demetri.

En tornar a Roma (Laci, Itàlia), s'establí amb èxit com a jurista. Cap a l'any 37 estigué a punt de morir per problemes amb l'emperador Calígula, que només li perdonà la vida perquè pensava que la seva mala salut el mataria. L'any 41 Valèria Messalina, esposa de Claudi, va convèncer el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega, acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Passà aquest exili ocupat en l'estudi de la natura i la filosofia, i allà escrigué les Consolacions.

L'any 49 la nova dona de Claudi, Agripina, el cridà a Roma perquè fes de mestre del seu fill, Luci Domici Aenobarb, que més tard seria l'emperador Neró. Després de l'assassinat de Claudi l'any 54, l'emperadriu maniobrà per assegurar el tron a Neró, i no al seu fillastre Britànic.

Durant els seus primers cinc (5) anys de mandat, el quinquennium Neronis, Neró governà sàviament sota la influència de Sèneca i del prefecte del pretori, Sext Afrani Burre. Però aviat els seus preceptors perderen influència, i el regnat de l'emperador fou tirànic. Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es retirà de la vida pública per dedicar–se a estudiar i a escriure.

L'any 65 l'acusaren d'haver estat implicat en un (1) complot per matar l'emperador, la conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li ordenà suïcidar–se. Tàcit narra la seva mort. A la seva dona, Pompea Paulina, que intentà també matar–se, l'emperador li ordenà que visqués.

Primera carrera política

Sèneca sempre tingué una (1) salut malaltissa, especialment a causa de l'asma que patia des de la seva infància. Tant és així que arribà a escriure que l'única cosa que li impedia suïcidar–se era la incapacitat del seu pare de suportar la seva pèrdua.

L'any 31 Sèneca tornà a Roma on, malgrat la seva mala salut, del seu origen provincià i del fet de provenir d'una (1) família comparativament escassa en influències, fou nomenat qüestor, i inicià així el seu cursus honorum, on aviat destacà pel seu estil brillant d'orador i escriptor. Quan, l'any 37, l'emperador Calígula succeí Tiberi, Sèneca s'havia convertit en el principal orador del Senat i havia aixecat l'enveja i la gelosia del nou i megalòman cèsar, que, segons diu l'historiador Cassi Dió, ordenà la seva execució. Segons el mateix historiador, fou una (1) dona propera al cercle més íntim de Calígula qui aconseguí que revoqués la sentència en afirmar que Sèneca patia tuberculosi i aviat moriria per si mateix. A conseqüència d'aquest incident Sèneca es retirà de la vida pública.

L'any 41, a la mort de Calígula i amb l'entronització de Claudi, Sèneca, que continuava sent una (1) persona rellevant dins de l'estament polític romà, fou de nou condemnat a mort, però la pena se li commutà pel desterrament a Còrsega. Les causes d'aquesta condemna s'ignoren. La sentència oficial l'acusava d'haver comès adulteri amb Julia Livilla, germana de Calígula, fet bastant improbable. Més probablement, s'ha apuntat que l'esposa de Claudi, la cèlebre Valèria Messalina, el considerava perillós aleshores que Calígula havia mort. L'entronització de Claudi s'havia produït amb l'oposició del Senat, i Sèneca, que a causa del seu prestigi com a orador era probablement un (1) dels senadors més influents, podria haver estat un (1) enemic polític en potència per a Claudi.

Exili a Còrsega i tornada a Roma

El seu exili a Còrsega durà vuit (8) anys. Durant aquest temps escrigué un (1) assaig de consolació a la seva mare, Helvia, Ad Helviam matrem, de consolatione arran de la mort del seu pare, Marc, que destaca per propugnar actituds estoiques molt diferents de les que, per aquest mateix període, es mostren a la Consolació a Polibi (De Consolatione ad Polybium), que era el nom d'un (1) dels lliberts imperials de Claudi i que tenia gran poder i influència sobre l'emperador. En aquesta carta, que probablement mai no tingué intenció de publicar, es mostra abjectament adulador mentre busca el perdó imperial.

El desterrament durà fins a l'any 49 quan, després de la caiguda de Messalina, la nova esposa de Claudi, la també cèlebre Agripina la Menor aconseguí per a ell el perdó imperial. Ella el feu cridar a Roma (Laci, Itàlia)i, per la seva indicació, fou nomenat pretor de la ciutat. El favor imperial no acabà aquí, perquè l'any 51, a instàncies altre cop d'Agripina, se'l nomenà tutor del jove Luci Domici Ahenobarb, el futur emperador Neró, que era fill d'un (1) matrimoni anterior d'Agripina. El canvi dràstic en la seva sort es degué, segons l'historiador Tàcit, al fet que Agripina, a part de buscar un (1) tutor il·lustre per al seu fill, creia que la fama de Sèneca faria que la família imperial guanyés en popularitat, a més de considerar que un (1) Sèneca agraït i obligat a la família imperial i a ella, serviria d'important aliat i savi conseller en els plans que tenia d'aconseguir l'Imperi per al seu fill Neró.

L'any 54 l'emperador Claudi morí (segons la majoria de les fonts històriques, enverinat per la mateixa Agripina) i el seu fillastre Neró prengué el poder. Encara que no hi ha cap evidència que Sèneca estigués involucrat en l'assassinat de Claudi, sí que es burlà del vell emperador en la seva obra satírica intitulada Apocolocyntosis divi Claudii ('La transformació en carabassa del diví Claudi'), en la qual aquest, en ser deïficat, acaba, després d'una (1) sèrie de vicissituds, com un (1) mer buròcrata a l'Hades. Amb la pujada al poder del jove Neró, que aleshores tenia disset (17) anys, Sèneca fou nomenat conseller polític i ministre, juntament amb un (1) auster oficial militar anomenat Sext Afrani Burre.

Govern de l'Imperi romà

Durant els vuit (8) anys següents, Sèneca i Afrani, als qui tots els historiadors romans consideraren les persones de major vàlua i il·lustració de l'entorn de Neró, governaren de facto l'Imperi romà. Aquest període destacaria, segons el mateix emperador Trajà, per ser un (1) dels períodes de «millor i més just govern de tota l'època imperial». La seva política, basada en el compromís i la diplomàcia més que en innovacions i idealismes, fou modesta però eficient: tractaren en tot moment de refrenar els excessos del jove Neró, al mateix temps que evitaven dipositar poder real en mans d'Agripina. Així, mentre Neró es dedicava, seguint les instruccions de Sèneca, a un (1) oci moralment «acceptable», Sèneca i Afrani Burrus des del poder promogueren una (1) sèrie de reformes legals i financeres, com ara la reducció dels imposts indirectes, perseguiren la concussió (corrupció dels governadors provincials), dugueren a terme una (1) reeixida guerra a Armènia, i instituïren el protectorat romà en aquell país cosa que es mostrà, a la llarga, fonamental per a la salvaguarda de la frontera oriental de l'Imperi; s'enviaren, a instàncies de Sèneca, expedicions per trobar les fonts del riu Nil... Cal notar que ni Burrus ni Sèneca no ocuparen, durant aquest període, cap càrrec institucional, més enllà del de senadors, per la qual cosa exerciren el poder des de darrere del soli imperial, com a consellers del jove cèsar que, pel que sembla, tenia en alta estima el seu tutor.

No obstant això, mentre Neró anà creixent, començà a desempallegar–se de la «benigna» influència de Sèneca, al mateix temps que l'exercici del poder anava desgastant el filòsof, que començava a perdre influència sobre el seu pupil Neró. L'emperador, que havia demostrat una (1) naturalesa cruel en fer assassinar el seu germanastre Britànic, aviat començà a escoltar els consells de membres de la pitjor estirp de la societat romana, normalment arribistes que, com Publi Suli Ruf, veieren una (1) oportunitat per desplaçar Sèneca del poder. Fou aquest Ruf qui, l'any 58, acusà Sèneca, absurdament segons Tàcit, de ficar–se al llit amb Agripina, la qual cosa originà una (1) campanya de desprestigi on el filòsof fou acusat de crims tan peregrins com el de deplorar el tirànic règim imperial, l'extravagància dels seus banquets, la hipocresia i adulació en els seus escrits (fou en aquest moment quan sortí a la llum la carta al llibert Polibi), la usura i, sobretot, la seva excessiva riquesa. De fet, la riquesa de Sèneca en aquest període aconseguí la categoria de proverbial, quan el poeta Juvenal parla dels grans jardins del immensament ric Sèneca. És probable que la gran riquesa del filòsof propiciés la seva caiguda davant de Neró, que no tolerava que un (1) particular pogués fer–li ombra en aquest aspecte.

Caiguda i mort

L'any 59 la gran valedora de Sèneca, Agripina, fou assassinada per Neró, cosa que marcaria l'inici de la fi de Sèneca. Encara que possiblement no hi estiguessin involucrats, Sèneca i Burrus hagueren de dur a terme una (1) campanya de rentat de la imatge pública de l'emperador a fi de minimitzar l'impacte que pogués tenir el crim: Sèneca escrigué la famosa carta al Senat en què justificava Neró i explicava com Agripina havia conspirat en contra del seu fill. Aquest fet ha estat molt criticat amb posterioritat, i ha estat germen freqüent de les acusacions d'hipocresia contra Sèneca. Quan, l'any 62, Burrus morí (probablement assassinat, segons alguns), la situació de Sèneca en el poder es tornà insostenible, en haver perdut bona part del seu capital polític i dels seus suports. La campanya de desprestigi, a més, li privà de la proximitat de l'emperador, el qual, envoltat d'aduladors i arribistes com Sofoni Tigel·lí, Vitel·li o Petroni, aviat començaria a parlar de treure's del davant el seu vell tutor.

Aquell mateix any, Sèneca demanà a Neró l'autorització per retirar–se de la vida pública, i oferí tota la seva fortuna a l'emperador. El retir li fou concedit tàcitament, encara que la fortuna no li fou acceptada fins anys després. D'aquesta manera, Sèneca aconseguí marxar de la cada vegada més perillosa cort romana, i començà a passar el seu temps viatjant amb la seva segona esposa, Paulina, pel sud d'Itàlia. Al mateix temps, començà a redactar una (1) de les seves obres més famoses, les Epistulae morales ad Lucilium (Cartes a Lucili), autèntic exemple d'assaig, en les quals Sèneca ofereix tota mena de savis consells i reflexions a Lucili, un (1) amic íntim que suposadament exercia com a procurador romà a Sicília. Aquesta obra serviria d'exemple i inspiració a Michel de Montaigne en la redacció dels seus Assaigs i el suïcidi de Sèneca, a la Crònica de Nuremberg, publicada el 1493.

Així i tot, Sèneca no aconseguí fugir completament de l'obsessiva perversió del seu antic pupil. Segons Tàcit, sembla que en els seus últims anys Sèneca sofrí un (1) intent d'enverinament, frustrat gràcies a la senzilla dieta que el filòsof havia adoptat, preveient un (1) atac d'aquest tipus. Sigui com sigui, l'any 65 fou acusat d'estar implicat en la famosa conjura de Pisó contra Neró. Encara que no existissin proves fermes en contra seva, la conjura de Pisó serví a Neró com a pretext per purgar la societat romana de molts patricis i cavallers que considerava subversius o perillosos, i entre ells es trobava Sèneca. Així doncs, Sèneca fou, juntament amb molts altres, condemnat a mort, víctima de la conjura fracassada.

Sobre la mort de Sèneca, l'historiador Tàcit explica que Grani Silvà fou encarregat de donar l'ordre de l'emperador al filòsof, però com que era un (1) dels conjurats, i sentia una (1) gran vergonya per Sèneca, ordenà a un (1) altre oficial que li portés la notificació del cèsar: d'un (1) patrici com Sèneca s'esperava que no decidís esperar a l'execució, sinó que se suïcidés després de rebre la condemna a mort. Quan Sèneca rebé la missiva ponderà amb calma la situació i demanà permís per redactar el seu testament, cosa que li fou denegada, ja que la llei romana preveia en els casos de mort sense testar, que tots els béns del conjurat passessin al patrimoni imperial.

Sabent que Neró actuaria amb crueltat contra ell, decidí obrir–se les venes allà mateix, i es tallà els braços i les cames. La seva esposa Paulina l'imità per evitar ser humiliada per l'emperador, però els guàrdies i els servents li ho impediren (altres fonts afirmen que realment se suïcidà, encara que Suetoni diu que visqué fins al principat de Domicià). Sèneca, en veure que la seva mort no arribava, demanà al seu metge Eustaci Anneu que li subministrés verí grec (cicuta), que begué però sense cap efecte. Demanà finalment ser portat a un (1) bany calent, on el vapor acabà asfixiant–lo, víctima de l'asma que patia.

Al suïcidi de Sèneca seguiren, a més, el dels seus dos (2) germans i el del seu nebot Lucà, sabedors que aviat la crueltat de Neró recauria també sobre ells. El cos de Sèneca fou incinerat sense cerimònia. Així ho havia prescrit en el seu testament quan, en els seus temps de riquesa i poder, pensava en els seus últims moments.

Reputació posterior

Sèneca és un (1) dels pocs filòsofs romans que sempre ha gaudit de gran popularitat (almenys en l'Europa continental; al món anglosaxó no fou sinó fins al segle XX quan la figura de Sèneca es rescatà de l'oblit), com ho demostra el fet que la seva obra hagi estat admirada i celebrada per alguns dels pensadors i intel·lectuals occidentals més influents: Erasme de Rotterdam, Michel de Montaigne, René Descartes, Denis Diderot, Jean–Jacques Rousseau, Francisco de Quevedo, Thomas de Quincey, Dant, Petrarca, Jeroni d'Estridó, Agustí d'Hipona, Lactanci, Chaucer, Joan Calví, Baudelaire, Honoré de Balzac... tots mostraren la seva admiració per l'obra de Sèneca. A part de la de Ciceró, l'obra de Sèneca era una (1) de les més conegudes pels pensadors medievals, i com que moltes de les seves doctrines són compatibles amb la idiosincràsia cristiana, els pares de l'Església com Agustí el citen sovint. Tertulià el considerava un (1) saepe noster, això és, «sovint un (1) dels nostres», i Jeroni d'Estridó arribà a incloure'l al seu catàleg de sants. Durant l'edat mitjana, de fet, sorgí la llegenda que sant Pau hauria convertit Sèneca al cristianisme, i que la seva mort en el bany era una (1) sort de baptisme encobert. L'origen d'aquesta llegenda pogué sorgir del fet que sant Pau conegué el germà major de Sèneca, Galió (Fets, 18: 12–17) a qui al·ludeix posteriorment en l'última de les cartes als Gentils (II Timoteu, 4:16), per la qual cosa hauria existit una (1) falsa correspondència entre l'apòstol i Sèneca. La suposada conversió al cristianisme de Sèneca fou un (1) tema recurrent durant el Baix Imperi romà i l'edat mitjana, formava part de la Llegenda àuria, i fins i tot aparegueren diverses cartes espúries entre Sèneca i sant Pau en les quals intercanvien punts de vista doctrinals. En una (1) d'elles, datada al segle III o al IV, fins i tot es relata el gran incendi de Roma (Laci, Itàlia), encara que probablement Sèneca es trobés fora de la ciutat en aquell temps. D'altra banda, la seva obra Naturales quaestiones, tractat de ciències naturals lloat ja per Plini el Vell, fou durant l'edat mitjana l'obra de referència inamovible en els assumptes que abordava. Només Aristòtil tingué més prestigi en aquest camp.

A més, la influència de Sèneca es deixa veure en tot l'humanisme i altres corrents renaixentistes. La seva afirmació sobre la igualtat de totes les persones, la propugnació d'una (1) vida sòbria i moderada com a forma de trobar la felicitat, el seu menyspreu de la superstició, les seves opinions antropocentristes... es farien un (1) lloc en el pensament renaixentista. Erasme de Rotterdam, per exemple, fou el primer a preparar una (1) edició crítica de les seves obres (1515), i la primera obra de Calví fou una (1) edició de De clementia, el 1532. Robert Burton el cita en la seva Anatomia de la malenconia, i Joan Lluís Vives i Thomas More el tenien en alta estima, i es feien ressò de les seves idees ètiques. En l'obra de Montaigne, els Assaigs, les referències a l'obra de Sèneca són constants, tant en les formes com en les opinions, moltes de les quals són comunes en tots dos (2) pensadors. Per exemple, la justificació del suïcidi com a forma d'evitar una (1) mort pitjor és anàloga en els dos (2). Formalment, molts assajos de Montaigne s'assemblen a l'estructura desenvolupada per Sèneca en les seves Cartes a Lucili (plantejament d'un [1] tema, però no d'una (1) tesi sobre aquest tema, un (1) desenvolupament més o menys lineal on s'afegeixen exemples però s'eviten digressions, i una (1) conclusió final sobre el tema plantejat que es dedueix de tot l'anterior), que s'han vist com un (1) antecedent clar de l'assaig modern. I, encara que les idees presentades per Sèneca no poden ser considerades originals ni sistemàtiques en la seva exposició, la seva importància és capital a l'hora de fer assequibles i populars moltes de les idees de la filosofia grega.

En l'actualitat, la seva obra ha caigut en un (1) cert oblit, propiciat pel modern abandó de l'estudi de les llengües i disciplines clàssiques. No obstant això, segueix sorprenent per la vigència i accessibilitat de moltes de les seves idees i la facilitat de lectura i claredat amb què es mostra en les traduccions vernacles de la seva obra: les Cartes a Lucili han estat comparades amb un (1) llibre d'autoajuda, i de fet, arran de la pel·lícula Gladiator, tant aquestes com les Meditacions de Marc Aureli foren reeditades amb gran èxit en el món anglosaxó.

Obres

Entre les obres atribuïdes a Sèneca trobem una (1) sàtira, un (1) assaig meteorològic, assajos filosòfics, cent vint-i-quatre (124) cartes sobre temes morals i nou (9) tragèdies. Una (1) d'aquestes, Octàvia, és clarament obra d'altri. La seva autoria en una (1) altra, Hèrcules a Oeta, és dubtosa. La filosofia estoica de Sèneca emfasitza passos pràctics per tal que el lector afronti els seus propis problemes. Considerava especialment important veure el fet de la pròpia mortalitat. Com tractar la mort apareix en moltes de les seves cartes.

Entre els anys 1924 i 1959 la Fundació Bernat Metge publicà tretze (13) volums traduïts al català per Carles Cardó.

Tragèdies de Sèneca

És impossible determinar si foren representades, ja que no n'existeixen proves. L'estudiós alemany Leo les considerà drames recitatius, però això més aviat reflectia la seva concepció de què havia de ser un (1) drama i, alhora, estava basat en la seva concepció de la tragèdia grega. Actualment algunes de les seves obres s'han representat.

Resulta complicat datar aquestes obres sense gaires referències. Una (1) cronologia relativa, basada en termes mètrics, ha estat proposada sense massa acord. És impossible que totes fossin escrites el mateix any. No estan basades en la tragèdia grega i mentre que Eurípides és massa llunyà, s'hi noten influències d'Ovidi.

Les obres de Sèneca foren molt estudiades en les universitats medievals europees, i influïren molt en la tragèdia renaixentista, especialment en la literatura de l'Anglaterra isabelina.

Consolacions i diàlegs

  • (Any 40) Ad Marciam, De consolatione (A Màrcia, de la consolació)

  • (41) De Ira (De la ira)

  • (42) Ad Helviam matrem, De consolatione (A Hèlvia, de la consolació) – Carta a la seva mare consolant–la durant el seu exili.

  • (44) De Consolatione ad Polybium (A Polibi, de la consolació)

  • (49) De Brevitate Vitae (De la brevetat de la vida) – Assaig exposant que qualsevol durada de la vida és suficient si és viscuda amb saviesa.

  • (62) De Otio (De l'oci)

  • (63) De Tranquillitate Animi (De la tranquil·litat de la ment)

  • (64) De Providentia (De la providència)

  • (??) De Constantia Sapientis (De la fermesa del savi)

  • (58?[1]) De Vita Beata (De la vida feliç)

Tragèdies

  • Hercules Furens (La bogeria d'Hèrcules)

  • Troades (Les dones troianes)

  • Medea

  • Phoenissae (Les dones fenícies)

  • Fedra

  • Agamèmnon

  • Thyestes

  • Oedipus

  • Hercules Oetaeus (Hèrcules a Oeta): autoria dubtosa

  • Octavia: autoria dubtosa

Altres

  • (54) Apocolocyntosis divi Claudii (La conversió en carabassa del diví Claudi), obra satírica.

  • (56) De Clementia (De la clemència), dirigida a Neró sobre la necessitat de la clemència com a virtut en un emperador.

  • (63) De Beneficiis (Dels beneficis) en set (7) llibres.

  • (63) Naturales quaestiones en set llibres, de no massa originalitat, però que ofereixen una visió de teories antigues sobre cosmologia, meteorologia i matèries semblants.

  • (64) Epistulae morales ad Lucilium, col·lecció de cent vint-i-quatre (124) cartes sobre moral, escrites a Lucili.

  • (~370?) Cujus etiam ad Paulum apostolum leguntur epistolae: aquestes cartes, suposadament entre Sèneca i Pau de Tars, foren reconegudes com a autèntiques per alguns erudits, però actualment la major part d'estudiosos no ho creuen. [1] [2] Arxivat 2000.10.30 a Wayback Machine.[2]

Traduccions catalanes

  • És breu, la vida?, traducció de Jordi Avilés. Adesiara, Martorell, 2014.[3]

Referències

  1. ↑ Any en què Suili, retractor de Sèneca, fou enviat a l'exili.

  2. ↑ Smith, William (ed.). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. III. Boston: Little, Brown & Comp., 1867, pàg. 778–783.

  3. ↑ «Adesiara: ¿És breu, la vida?».

Seneca, part of double–herm in Antikensammlung Berlin (Socrates and Seneca).

Bust representant Sèneca el jove, Museu del Prado.

Mort de Sèneca, Museu dels soldadets de plom Iber de València.

Primera pàgina d'un (1) manuscrit catalanoaragonès del segle XIII

Luci Anneu Sèneca

El passat dilluns 12 d'abril de 2021 es commemorà el trenta-sisè aniversari de l'atemptat terrorista del restaurant «El Descanso», situat al quilòmetre catorze coma dos-cents (km 14,200) de la carretera Madrid–Barcelona (N–II), que es produí el 12 d'abril de 1985, i deixà un (1) total de divuit (18) morts. Es considera el primer atemptat islamista a Espanya amb morts. El llavors ministre de l'Interior, José Barrionuevo Peña, indicà que l'atemptat podria haver estat obra del grup terrorista Jihad islàmica (Guerra Santa).

Context

A Espanya el grup terrorista ETA estava en ple apogeu; organitzacions cíviques i partits d'esquerra reclamaven la convocatòria d'un (1) referèndum per a la sortida d'Espanya de l'OTAN i s'estava en vigílies de la visita del president nord–americà Ronald Reagan a Espanya.

Atemptat

El 12 d'abril de 1985 es produí un (1) atemptat al restaurant «El Descanso», situat al quilòmetre catorze (14) de la N–II, a les rodalies de Madrid.1 Fou reivindicat per un (1) grup de la Jihad islàmica. L'atemptat consistí en una (1) potent bomba d'entre cinc quilos i quinze quilos (5 kg–15 kg) d'explosius oculta en una (1) bossa d'esports deixada sota la barra, al costat de la porta dels lavabos; entre els seus components hi havia cloratita. Hi moriren divuit (18) persones i vuitanta-dues (82) resultaren ferides. El restaurant era freqüentat per militars nord–americans de la Base Aèria de Torrejón d'Ardoz (Madrid), encara que tots els morts foren espanyols. La posterior investigació no pogué determinar l'autoria dels atemptats.

En aquell moment fou l'atemptat terrorista més letal que havia patit el país en la seva història, encara que fou superat dos (2) anys després pel atemptat d'Hipercor perpetrat per ETA (amb vint [20] morts). El principal sospitós com a autor d'aquest atemptat, Mustafà Setmarian, podria haver tingut alguna connexió amb la cèl·lula terrorista islamista que perpetrà dinou (19) anys més tard de l'atemptat de l'11–M.2

Quan es produí l'atemptat, el ministre de l'Interior, José Barrionuevo Peña, assegurà que havia estat obra d'ETA «en col·laboració amb grups euroterroristes». La veritat és que hi hagué una (1) sèrie de reivindicacions. D'una banda, ETA i el GRAPO, per separat, reivindicaren l'atemptat per després desmentir–ho. D'altra banda, dos (2) grups islamistes en reclamaren l'autoria, un (1) anomenat Waad (Promesa) i la Jihad Islàmica.3 Les discrepàncies en la investigació entre la Policia i la Guàrdia Civil i les connexions entre grups terroristes d'extrema esquerra europeus i del Pròxim Orient contribuïren a embolicar el cas, encara que la teoria més acceptada responsabilitza de la seva autoria la Jihad Islàmica.

Només onze (11) de les noranta-cinc (95) víctimes de l'atemptat (entre morts i ferits) eren nord–americans, a causa que l'atemptat es perpetrà a dos quarts d'onze de la nit (22:30 h pm), hora poc freqüent en els hàbits de sopar anglosaxons.

Conseqüències

La investigació sobre l'atemptat a «El Descanso» s'arxivà provisionalment el 9 de març de 1987 per falta d'autor conegut, ja que en el sumari —que consta únicament de sis (6) toms— només figura la reivindicació feta en el seu dia per l'organització terrorista Jihad Islàmica.4

L'autoria acceptada com més creïble per les autoritats espanyoles fou que el realitzà l'organització Jihad Islàmica, que en aquesta època realitzava gran quantitat d'atemptats amb moltes víctimes mortals.5

El cas es reprengué a principis dels noranta (90), dins d'altres investigacions sobre terrorisme islamista, però els nous interrogatoris tampoc no fructificaren.

No obstant això, el 2005, amb els atemptats de l'11 de març de 2004 encara molt recents, la investigació es reobrí quan un (1) testimoni protegit identificà Mustafà Setmarian Nasar com un (1) dels autors materials de l'atemptat.6

Referències

  1. ↑ Notícia a TVE

  2. ↑ Mateu–los! , Fernando Reinares, Ed. Galàxia Gutenberg. 2014. ISBN 9788416072002

  3. ↑ «Reclamem la responsabilitat de l'operació que ha estat portada a terme a Madrid. Ha estat efectuada pel grup de la màrtir Abu Zeinab». La «operació» era reivindicada per un (1) interlocutor anònim, mitjançant una (1) trucada a una (1) agència de notícies de Beirut (Líban). «Aquest és el començament de les nostres accions fora del Líban, fins que l'últim soldat israelià abandoni aquest territori. Aquesta matança que hem dut a terme és una represàlia per les realitzades a la zona de Bir A el–Abed». Continuà amenaçant l'interlocutor.

  4. ↑http://www.elpais.com/articulo/espana/YIHAD_ISLAMICA/Jihad/yIslamica/atribuye/Beirut/responsabilidad/supuesto/atentado/elpepiesp/19850414elpepinac_16/Tes

  5. ↑ De fet, a la Jihad se li atribuïren també els espectaculars atemptats del 1983, a Beirut (Líban), contra les casernes dels marines i dels paracaigudistes francesos que causaren més de tres-cents (>300) morts.

  6. ↑ http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/09/espana/1131539640.html L'Audiència Nacional reobre la causa sobre l'atemptat al restaurant El Descanso el 1985.

Vegeu també

Panoràmica de Torrejón de Ardoz, amb la base aèria al fons.

Els bombers realitzen treballs de desenrunament al restaurant El Descanso, després de l'atemptat terrorista que es cobrà divuit (18) vides i vuitanta-dos (82) ferits, alguns de gravetat.

El passat divendres 9 d'abril de 2021 es commemorà el centenari del naixement de Mary Winston Jackson (Hampton, Virgínia, EUA, 9 d'abril de 1921 — ibídem, 11 de febrer de 2005), qui fou una (1) matemàtica i enginyera aeroespacial nord–americana, que treballà per al Comitè Consultiu Nacional per a l'Aeronàutica (NACA), que més tard es transformaria en la NASA.[1][2][3]

Treballà al Centre de Recerca de Langley la major part de la seva vida, començant com a calculista en la Divisió de Càlcul de l'Àrea Oest, i més tard arribaria a ser la primera enginyera negra de la NASA. Després de trenta-quatre (34) anys a la NASA Jackson assolí el lloc més alt possible per a enginyers, i s'adonà que no podia ascendir més sense ser abans supervisor. En arribar a aquest punt decidí acceptar una (1) degradació per passar a ser directora de dos (2) programes al mateix temps: el Federal Women's Program a l'oficina d'Igualtat d'Oportunitats, i l'Affirmative Action Program. En aquests càrrecs treballà per influir tant en la contractació com en la promoció de dones a la NASA, en l'àmbit de la ciència, l'enginyeria i les matemàtiques.[4][3]

Formació i carrera professional

Mary Jackson nasqué el 9 d'abril de 1921, filla d'Ella Scott i Frank Winston.[4] Cresqué a Hampton (Virgínia), i es graduà de l'escola George P. Phenix amb els més grans honors.

Mary Jackson es graduà en Matemàtiques i en Ciències Físiques en el Hampton Institute el 1942.[5][6] Fou membre de la germandat Alfa Kappa Alfa.

Després de graduar–se Jackson ensenyà matemàtiques en una (1) escola negra al Comtat de Calvert, Maryland durant un (1) any.[7] També treballà com a tutora d'alumnat d'institut i universitari, tasca que realitzà durant tota la seva vida. El 1943 es feu tenedora de llibres del Centre Comunitari Catòlic Nacional a Hampton (Virgínia). Després d'això treballà com a recepcionista i empleada en el Departament de Salut del Hampton Institute; interrompé el seu treball en néixer el seu fill. El 1951 entrà a treballar com a empleada a l'Oficina del Cap, del Campament de les Forces Armades a Fort Monroe (Hampton, Virgínia).

El 1951 entrà a treballar per al Comitè Consultiu Nacional d'Aeronàutica (NACA).[8][9] Començà la seva carrera com a matemàtica de recerca, o informàtica al Centre de Recerca de Langley a la seva ciutat natal de Hampton, Virginia. Treballà sota les ordres de Dorothy Vaughan en la secció segregada coneguda com a Secció d'Informàtica de l'Àrea Oest.

El 1953 acceptà una (1) oferta per treballar per a l'enginyer Kazimierz Czarnecki en el Túnel de Pressió Supersònic, un (1) túnel de vent d'u coma dos metres (1,2 m) per u coma dos metres (1,2 m) i quaranta-cinc mil quilowatts (45.000 kW), usat per estudiar les forces sobre un (1) model en generar vents de gairebé dues (2) vegades la velocitat del so. Czarnecki animà Jackson a preparar–se per ascendir a enginyera. Per aconseguir la promoció a enginyera, Jackson necessità llicenciar–se en matemàtiques i física en cursos nocturns. Els estudis estaven gestionats per la Universitat de Virgínia, però es realitzaven a l'institut de secundària de Hampton (Virgínia), que era en aquell moment una institució tan sols per a blancs, per la qual cosa Jackson hagué de presentar una (1) petició a l'ajuntament de Hampton (Virgínia) perquè li deixessin assistir a les classes. Després de completar els cursos, fou promoguda a enginyera aeroespacial el 1958, i fou la primera dona negra que arribà al grau d'enginyer a la NASA. Passà llavors a treballar analitzant les dades dels experiments del túnel de vent i també de dades obtingudes amb vols de naus reals a la Secció d'Aerodinàmica Teòrica de la Divisió d'Aerodinàmica Subsònica i Transònica a Langley. El seu objectiu era entendre el flux d'aire, incloent les forces d'embranzida i arrossegament.[3]

Durant els anys com a enginyera a la NASA treballà en diverses divisions: la Divisió de Recerca de la Compressibilitat, Divisió de Recerca a escala Real, Divisió d'Aerodinàmica de l'Alta Velocitat, i la Divisió d'Aerodinàmica Subsònica i Transònica. És autora o coautora de dotze (12) articles (papers) tècnics per a la NACA i la NASA.[10][11][12][13] Treballà per ajudar dones i altres minories a ascendir en les seves carreres, incloent l'assessorament sobre com estudiar per poder canviar els seus títols de matemàtiques a enginyeres, millorant les seves oportunitats d'ascens, com ella mateixa havia fet abans.[14]

Continuà treballant a la NASA fins a la seva jubilació el 1985.[3]

Vida personal

Durant més de trenta (>30) anys Jackson fou dirigent d'un (1) grup femení Scout. Es distingí per ajudar joves negres de la seva comunitat a crear un (1) túnel de vent en miniatura en els anys setanta (70), perquè el poguessin fer servir per fer experiments. «Hem de fer alguna cosa així per interessar-los per la ciència», digué en un (1) article per al diari local.[3]

Jackson estigué casada i tingué dos (2) fills. Morí l'11 de febrer de 2005 a l'edat de vuitanta-tres (83) anys.

Llegat

La pel·lícula del 2016 Figures ocultes narra les carreres de Jackson, Katherine Johnson i Dorothy Vaughan i específicament el seu treball en el Programa Mercury i Apollo 11. La pel·lícula es basa en el llibre del mateix nom de Margot Lee Shetterly. El paper de Jackson és interpretat en la pel·lícula per Janelle Monáe.[15][16][17]

Premis i honors

  • Apollo Group Achievement Award, 1969.[5][9]

  • Daniels Alumni Award per un (1) servei excepcional a joves en desavantatge.[9]

  • Consell Nacional de Publicacions de Dones Negres, Inc. Certificat de Reconeixement per Servei Excepcional a la Comunitat.[9]

  • Distinguished Service Award pel seu treball amb la Campanya Federal Combinada que representa a les Agències Humanitàries, 1972.[9]

  • Premi excepcional del voluntari del Centre de Recerca de Langley, 1975.[9]

  • Voluntari de l'Any del Centre de Recerca de Langley, 1976.[9]

  • Iota Lambda Premi de la Germanor de la Península Excepcional Dona Científica, 1976.[9]

  • Premi excepcional del Centre Comunitari de King Street.[9]

  • Tributi Award de l'Associació Tècnica Nacional, 1976.[9]

  • Capítol de Hampton Roads Llibre de Golden Deeds per al servei.[9]

  • Langley Centre de Recerca Certificat d'Agraïment, 1977–1977.[9]

Publicacions

  • Czarnecki, K. R.; Jackson, Mary W.: Effects of Nose Angle and Mach Number on Transition on Cones at Supersonic Speeds (NACA TN 4388), National Advisory Committee for Aeronautics, setembre del 1958.

  • Jackson, Mary W.; Czarnecki, K.R.: Investigation by Schlieren Technique of Methods of Fixing Fully Turbulent Flow on Models at Supersonic Speeds, 242, National Aeronautics and Space Administration, 1960.

  • Czarnecki, K. R.; Jackson, Mary W.: Effects of Cone Angle, Mach Number, and Nose Blunting on Transition at Supersonic Speeds (NASA TN D–634), NASA Langley Research Center, gener del 1961.

  • Jackson, Mary W.; Czarnecki, K. R.: Boundary–Layer Transition on a Group of Blunt Nose Shapes at a Mach Number of 2.20 (NASA TN D–932), NASA Langley Research Center, juliol del 1961.

  • Czarnecki, K.R.; Jackson, Mary W.; Munta, William J.: Studies of Skin Friction at Supersonic Speeds (Turbulent Boundary Layer and Skin Friction Data for Supersonic Transports), 1963.

  • Jackson, Mary W.; Czarnecki, K. R.; Munta, William J.: Turbulent Skin Friction at High Reynolds Numbers and Low Supersonic Velocities, National Aeronautics and Space Administration, juliol del 1965.

  • Czarnecki, K.R.; Jackson, M.W.; Sorrells, R. B. III: Measurement by wake momentum surveys at Mach 1.61 and 2.01 of turbulent boundary–layer skin friction on five swept wings, National Aeronautics and Space Administration, 1 de desembre de 1966.

  • Czarnecki, K.R.; Allen, J. M.; Jackson, M.W.: Boundary–layer transition on hypersonic–cruise aircraft, National Aeronautics and Space Administration, 1 de gener de 1967.

  • Czarnecki, K.R.; Jackson, M.W.: Theoretical pressure distributions over arbitrarily shaped periodic waves in subsonic compressible flow and comparison with experiment, National Aeronautics and Space Administration, 1 de novembre de 1970.

  • Czarnecki, K.R.; Jackson, Mary W.: «Turbulent Boundary–Layer Separation due to a Forward–Facing Step». AIAA Journal. 13 (12): 1585–1591. doi: 10.2514/3.60582, desembre del 1975.

Referències

  1. ↑ «Mary Jackson» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.

  2. ↑ Macho Stadler, Marta. «Mary Winston Jackson, ingeniera» (en castellà). Mujeres con ciencia, 09.04.2017.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Loff, Sarah. «Mary W. Jackson Biography». NASA, 22.11.2016.

  4. ↑ 4,0 4,1 «Mary Winston Jackson. Biography» (en anglès). Biography.com.

  5. ↑ 5,0 5,1 «Mary Winston Jackson». Daily Press, 13.02.2015.

  6. ↑ Warren, Wini: Black Women Scientists in the United States. Bloomington, Indiana University Press, Indiana, USA, 1999, pàg. 126. ISBN 9780253336033.

  7. ↑ «Mary Jackson Biography» (en anglès). NASA.

  8. ↑ Lewis, Shawn D. «The Professional Woman: Her Fields Have Widened». Ebony. Johnson Publishing Company, 32, 10 d'agost 1977. ISSN: 0012-9011.

  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 «MARY WINSTON JACKSON, 1921–2005» (en anglès). Macalester College.

  10. ↑ «Mary W. Jackson» (pdf), octubre del 1979.

  11. ↑ Czarnecki, K. R.; Jackson, Mary W. «Effects of Nose Angle and Mach Number on Transition on Cones at Supersonic Speeds (NACA TN 4388)», setembre del 1958.

  12. ↑ «Effects of Nose Angle and Mach Number on Transition on Cones at Supersonic Speeds» (en anglès). NASA, 1 setembre de 1958.

  13. ↑ Czarnecki, Kazimierz R.: «Effects of Cone Angle, Mach Number, and Nose Blunting on Transition at Supersonic Speeds». NASA; Washington, DC, United States, 1 de gener de 1961, pàg. 32.

  14. ↑ Champine, Gloria R.: «Mary Jackson Years at NACA/NASA 1950–1985». NASA.

  15. ↑ BUCKLEY, CARA: «Uncovering a Tale of Rocket Science, Race and the ’60s» (en inglés), 20.05.2016, Page AR22.

  16. ↑ Iglesias, Eulalia: «'Figuras ocultas': ellas empezaron la carrera espacial», 20 de gener de 2017, Cultura.

  17. ↑ Costa, Jordi: «La santidad de las matemáticas», 20 de gener de 2017, Cultura. Crítica Figuras ocultas.

Mary Jackson subjectant un (1) model de túnel del vent.

Mary Jackson treballant al Centre de Recerca de Langley

Mary Winston Jackson

El passat divendres 9 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents trenta-sisè aniversari del naixement de Rafael del Riego y Flórez (Tuña, Tinéu, Astúries, 9 d'abril de 1785 — Madrid, Madrid, 7 de novembre de 1823)[1], qui fou un (1) general i polític liberal espanyol.

Biografia

Del Riego nasqué a Santa Maria de Tuñas, a Astúries, al si d'una família de la baixa noblesa. Després de graduar–se en dret en la Universitat d'Oviedo (Astúries) el 1807, es traslladà a Madrid, on s'uní a l'exèrcit. El 1808, durant la Guerra del Francès fou pres pels francesos i empresonat a San Lorenzo de El Escorial, d'on finalment escapà.

El 10 de novembre del mateix any 1808 prengué part en la batalla d'Espinosa de los Monteros (Burgos, Castella i Lleó), després de la qual tornà a ser fet presoner. Tres (3) dies després fou enviat a França, i més tard alliberat. Viatjà per Anglaterra i Alemanya, i el 1814 tornà a Espanya i tornà a allistar–se, aquesta vegada amb el rang de tinent coronel.

Durant els sis (6) anys d'absolutisme monàrquic de la Restauració del 1814 s'uní a la maçoneria i als liberals, que conspiraven contra el rei Ferran VII per restaurar la Constitució del 1812.

El 1819 el rei formà deu (10) batallons per reforçar les tropes de Pablo Morillo, que lluitava contra els insurgents a les guerres d'independència hispanoamericanes, i Riego obtingué el comandament del II batalló asturià. Però, quan arribà a Las Cabezas de San Juan (Sevilla, Andalusia) aprofità l'ocasió, d'acord amb altres oficials a les ordres de Félix María Calleja, per amotinar les tropes, l'1 de gener de 1820, i proclamar el retorn a la Constitució del 1812. Aquest pronunciament militar iniciava l'anomenada Revolució Liberal i el període conegut com a Trienni Liberal.[2] Les tropes de Riego anaren per diferents ciutats andaluses amb l'esperança d'incitar un (1) alçament general antiabsolutista, però el poble es mostrà principalment indiferent. Tanmateix, poc més tard s'iniciaria un (1) alçament a Galícia, i la revolució liberal ràpidament s'estengué per tot l'Estat espanyol. El 7 de març de 1820 el Palau Reial de Madrid fou assetjat per soldats liberals a les ordres del general Francisco López Ballesteros, i el 10 de març el rei fou forçat a restaurar la Constitució del 1812.

El nou govern liberal nomenà Riego mariscal de camp i també capità general de Galícia. El novembre del 1821 fou nomenat governador de l'Aragó, i es traslladà a Saragossa (Aragó). El 18 de juny del mateix any es casà amb la seva neboda, Maria Teresa del Riego i Bustillos. El 4 de setembre de 1821, tot seguit d'una (1) fallida revolta republicana, fou erròniament acusat de republicanisme i empresonat. Tanmateix, la gran popularitat que tenia originà tot de manifestacions sol·licitant el seu alliberament. El març del 1822 fou elegit diputat a les Corts generals, cosa que significà el seu alliberament.[3]

El desembre del 1822, en el Congrés de Verona (Vèneto, Itàlia), la Santa Aliança de les potències absolutistes europees, constatant que una (1) Espanya liberal era un (1) perill per a l'equilibri de l'ordre absolutista europeu, decidí intervenir. França fou l'elegida per reintroduir per la força la monarquia absoluta a Espanya. El 7 d'abril de 1823 un (1) exèrcit francès conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís travessà la frontera, iniciant la invasió. Riego prengué comandament del tercer exèrcit d'operacions, a Andalusia, i feu front als invasors, però el 14 de setembre fou derrotat i malferit a la batalla de Jódar (Jaén, Andalusia). El 15 de setembre fou traït, abandonat per les tropes i fet presoner a La Carolina (Jaén, Andalusia). Se'l traslladà a Madrid, on fou declarat culpable d'alta traïció per haver format part de la majoria liberal de les Corts que, en resposta a la invasió, havia votat la incapacitació del rei. El 7 de novembre de 1823 Rafael del Riego fou penjat a la forca i després decapitat a la plaça de la Cebada, a Madrid.

Fama

Riego fou un (1) dels grans defensors de les llibertats civils a Espanya, i es convertí en el màrtir per excel·lència de la repressió política absolutista contra el liberalisme, i en pervisqué la memòria com un (1) heroi mític de la lluita per la llibertat.

L'anomenat Himne de Riego, la marxa militar que tocaven les seves tropes durant l'alçament del 1820, continuà sonant, ara permès, adés prohibit, com a himne revolucionari durant la resta del segle XIX, primer com a himne dels monàrquics liberals (com ho havia estat ell) i, més tard, dels republicans. Tot i que mai no s'oficialitzà, durant la Segona República Espanyola (1931–1939) fou adoptat com a himne nacional espanyol.

Actualment se n'exhibeix el retrat i el sabre al Congrés dels Diputats espanyol. Se'n conserva un (1) altre retrat, amb un (1) llibre a les mans que vol ser la Constitució del 1812, al Museu del Romanticisme de Madrid.

Referències

  1. ↑ «Rafael del Riego». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ Quintero Quintero, Demetrio: El pasado de Colombia: lecciones de historia patria (en castellà). CI Paniberica Ltda, 2008, pàg. 140. ISBN 9589845533.

  3. ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats.

Vegeu també

Retrat de Rafael del Riego (1785–1823)

Estàtua dedicada a Rafael del Riego, a Oviedo (Astúries).

Rafael del Riego y Flórez

El passat divendres 9 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-vuitè aniversari del naixement de Marie–Anne Victoire Gillain Boivin (Versalles, Yvelines, Illa de França, 9 d'abril de 1773 — París, Illa de França, 16 de maig de 1841), qui fou una (1) llevadora francesa, inventora, i escriptora sobre obstetrícia.[1][2] S'ha considerat una (1) de les dones més importants en l'àmbit de la medicina del segle XIX.[3] Boivin inventà un (1) nou pelvímetre i un (1) l'espècul vaginal. Els llibres sobre medicina que escrigué es traduïren a cent cinquanta (150) idiomes i es feren servir durant cent cinquanta (150) anys.[4]

Biografia

Marie Anne Victoire Gillain nasqué el 1773 a Versalles (Yvelines, Illa de França).[4] Fou educada en una (1) escola de monges a Étampes (Essonne, Illa de França),[1][5] on el seu talent captà l'interès de la princesa Isabel de França, germana del rei Lluís XVI.[2] Quan l'escola fou destruïda durant la Revolució Francesa, es passà tres (3) anys estudiant anatomia i obstetrícia.[2]

Els seus estudis quedaren interromputs quan es casà amb el buròcrata del govern Louis Boivin, el 1797.[5] Louis Boivin morí poc després, i deixà Marie sense diners i amb una (1) filla.[6] Esdevingué llevadora en un (1) hospital local i el 1801 assolí la plaça de superintendenta. Convencé Jean–Antoine Chaptal perquè creés una escola especial d'obstetrícia.[2] Boivin continuà estudiant medicina i es feu alumna, assistenta i amiga de Marie–Louise Lachapelle. Boivin rebé el seu diploma el 1800.[5]

Quan el seu marit morí, retornà a París (Illa de França) per ajudar Mme. Lachapelle a La Maternité. Durant aquesta època portà una (1) relació molt estreta amb el Dr. Chaussier. A causa de la gelosia de la seva amiga Mme. Lachapelle, Mme. Boivin abandonà el seu càrrec el 1811, i rebutjà l'oferta d'ocupar la plaça de Mme. Lachapelle, seguint la seva mort el 1822.[5] Acceptà una (1) feina a l'hospital de París (Illa de França) per a dones necessitades. Els pròxims anys feu de codirectora o directora en nombrosos hospitals, inclòs l'Hospital General de Seine–et–Oise, a l'Illa de França (1814), un (1) hospital militar temporal (1815), l'Hospice de la Maternité, i la Maison Royale de Santé.[1][3] També participà en diverses societats mèdiques.[7] Publicà llibres i articles sobre les seves investigacions.[5] El seu Mémorial de l'art des accouchements (1817) s'edità diverses vegades i es convertí en un (1) llibre de text popular.[1]

Contribucions

Boivin inventà un (1) pelvímetre i un (1) espècul vaginal per poder dilatar la vagina i observar el cèrvix. Els seus invents no sols ajudaren pacients, també metges.[4] Fou una (1) de les primeres a fer servir un (1) estetoscopi per auscultar el cor d'un (1) fetus.[3] Descobrí les causes de certs tipus d'hemorràgies, les causes d'alguns avortaments naturals i de malalties de la placenta i l'úter.[7] Boivin també fou una (1) de les primeres cirurgianes a amputar el cèrvix en pacients amb creixements tumorals. Gràcies que Boivin innovà i practicar cirurgies amb gran habilitat en el camp de la ginecologia, les universitats alemanyes s'obriren a la idea que les dones poguessin aprendre ginecologia.[5]

Des del 1812 fins al 1823 Boivin publicà moltes obres, tant originals com traduccions.[4] La primera edició del Memorial de l'Art des Accouchemens fou publicada el 1812. Incloïa apunts de les classes de Marie–Louise Lachapelle i el llibre es feia servir com a manual per a estudiants de medicina i d'obstetrícia.[5] La tercera edició de Memorial de l'Art des Accouchemens fou traduïda a diversos idiomes europeus. Els seus treballs sobre les causes de l'avortament rebé una (1) recomanació de la Reial Societat de Medicina de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània).[3] També publicà articles sobre els seus propis casos i sobre l'espècul en butlletins de la Facultat de Medicina i l'Academia Reial de Medicina de París (Illa de França). Boivin més tard se centrà en texts més avançats de ginecologia, com ara el Nouveau Traité des Hemorragies de l'Uterus i Traité de Maladies de l'Uterus et des Annexes,[5] que fou la seva obra més important. Incloïa quaranta-una (41) plaques i cent setze (116) figures que acolorí ella mateixa.[3]

Obres seleccionades

  • Mémorial de l'Art des Accouchmens (manual per a estudiants de medicina i d'obstetrícia), 1812[5]

  • Nouveau traité des hémorragies de l'utérus (hemorràgies uterines), 1818[5]

  • Mémorial de l'art des accouchemens (manual per a estudiants de medicina, tercera edició), 1824[3]

  • Recherches sur une des causes les plus frequentes et la moins connue de l'avortement (les causes més freqüents i menys conegudes de l'avortament), 1828[7]

  • Observations et reflexions sur les cas d'absorption de placenta (el cas de l'absorció de la placenta), 1829[7]

  • Traité des Maladies de l'utérus et des annexes (malalties uterines), 1833[3]

Honors

  • Medalla d'Or al Mèrit Civil de Prússia, 1814.[3][4]

  • Grau en Medicina honorari de la Universitat de Marburg (Hessen, Alemanya), 1827.[4]

  • Recomanació de la Reial Societat de Medicina de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França).[3]

  • Membre de diverses societats mèdiques.[3][7]

  • Una (1) infermeria anomenada Mme. Boivin a la seva ciutat natal, Versailles (Yvelines, Illa de França).[7]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Ogilvie, Marilyn Bailey: Women in science: antiquity through the nineteenth century: a biographical dictionary with annotated bibliography. 3. print.. Cambridge, Mass.: MIT Press, 1986, pàg. 43. ISBN 026215031X.

  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Beach, Frederick Converse: The Encyclopedia Americana. The Americana Company, Nova York, 1904.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 3,9 Alic, Margaret: Hypatia's Heritage: A History of Women in Science from Antiquity Through the Nineteenth Century. Beacon Press, 1986, pàg. 102. ISBN 978-0807067307.

  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Stanley, Autumn: Mothers and Daughters of Invention: Notes for a Revised History of Technology. Rutgers University Press, 1995, pàg. 235. ISBN 978-0813521978.

  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 Burton, June K.: Napoleon and the Woman Question: Discourses of the Other Sex in French Education, Medicine, and Medical Law 1799–1815. Texas Tech University Press, 2007, pàg. 104.

  6. ↑ Windsor, Laura Lynn: Women in Medicine an Encyclopedia. Santa Barbara: ABC–CLIO, 2002, pàg. 35. ISBN 1576073939.

  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Medarus, Alias: «Female Doctors and midwives: Marie–Victoire Gillain Boivin».

A picture of Marie–Anne Victoire Boivin.

Marie–Anne Victoire Boivin

El passat divendres 9 d'abril es commemorà el bicentenari del naixement de Charles–Pierre Baudelaire (París, Illa de França, 9 d'abril de 1821 — ibídem, 31 d'agost de 1867), qui fou no només un (1) poeta,[1] crític i traductor francès, sinó també un (1) dels poetes més influents del segle XIX i se l'anomenà «el poeta maleït» a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.[2]

Biografia

Infància

Nasqué a París (Illa de França) el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph–François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del despatx de la Cambra dels Pars), fou qui li ensenyà les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut–Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres (Anglaterra, Regne Unit) durant la revolució del 1793), que no arribava als trenta (30) anys quan nasqué Charles–Pierre, li ensenyà l'anglès. Quan Baudelaire nasqué, Joseph tenia ja seixanta (60) anys i un (1) fill d'un (1) matrimoni anterior: Claude–Alphonse.

Baudelaire fou criat per la serventa de la família, Mariette, que malgrat la poca informació que se'n té, hagué de tenir un (1) gran pes sobre la família. Baudelaire la recorda en un (1) poema aparegut en Les flors del mal.

«

La servante au grand coeur dont vous étiez jalouse,

et qui dort son sommeil sous une humble pelouse,

Nous devrions pourtant lui porter quelques fleurs.


(A la serventa de gran cor de qui estaves gelosa,

i que ara dorm el seu somni sota una humil gespa,

no obstant això, hauríem de portar–li algunes flors).

»

Joseph–François Baudelaire morí l'any 1827, quan Charles tenia només sis (1) anys, i deixà una (1) petita herència. La seva mare es casà per conveniència amb Jacques Aupick, un (1) dels seus veïns de quaranta (40) anys, que arribà a ser general comandant de la plaça Fort de París (Illa de França), i que probablement havia estat el seu amant. Això tingué un (1) gran impacte emocional sobre Baudelaire, que ho visqué com un (1) abandonament. Mai no arribà a tenir una (1) bona relació amb Aupick.

Després de les jornades revolucionàries del 1830, Aupick fou ascendit a tinent coronel gràcies a la seva participació en la campanya d'Algèria. Dos (2) anys més tard, fou nomenat cap de l'Estat Major i tota la família es traslladà a Lió (Auvèrnia–Roine–Alps), on romangueren quatre (4) anys, durant els quals Baudelaire estudià al Collège Royal de Lió (de l'ambient del qual no guardaria bons records). Però Baudelaire s'avorria i s'escapà del seu «empresonament».

La seva mare, impregnant–se de la personalitat d'Aupick, s'anà tornant cada vegada més rígida i puritana. El 1836 el seu marit fou ascendit a general de l'Estat Major. Tornaren a París (Illa de França), on Baudelaire fou internat en el Collège Louis–le–Grand durant dos anys i mig (2,5) . Allà llegí Sainte–Beuve, Chenier i Musset, els quals més tard criticaria. Aconseguí el títol de batxiller superior, però per una (1) falta encara desconeguda, fou expulsat.

Joventut i bohèmia

El 1840 es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i feu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una (1) amistat amb Gérard de Nerval, Sainte–Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Intimà amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.

Adoptà una (1) vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una (1) prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina «La Louchette» («la guenya»). Probablement, ella li contagià la sífilis. En Les flors del mal, escrigué un (1) poema en el qual es refereix a Sarah i que potser fou escrit en el moment en què deixà de veure–la tan sovint i reinicià les seves relacions amb Jeanne Duval.

«

Une nuit que j'étais près d'une affreuse Juive,

Comme au long d'un cadavre un cadavre étendu,

Je me pris à songer près de ce corps vendu

A la triste beauté dont mon désir se prive.


(Una nit que estava amb una horrible jueva,

com un cadàver estès al costat d'un altre,

pensava al costat d'aquell cos venut,

en la trista bellesa de la qual el meu desig es priva).

»

La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar–lo dels ambients bohemis de París (Illa de França). El març del 1841 un (1) consell de família l'envià a Bordeus (Gironda, Gascunya, Nova Aquitània) per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que durà divuit (18) mesos, viatjà fins a Calcuta (Índia), en companyia de comerciants i oficials de l'exèrcit.

Altra vegada a França, s'instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i escandalitzà tot París (Illa de França) amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una (1) preciosa mulata que l'inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Destacà aviat com a crític d'art. Bona mostra del seu treball com a crític són Curiositats estètiques —recopilació pòstuma de les seves apreciacions— i L'art romàntic (1868) —obra que reuní tots els seus treballs de crítica literària. També fou pioner en el camp de la crítica musical. Baudelaire traduí autors com E.T.A. Hoffmann i Edgar Allan Poe.

Últims anys

Compromès a causa de la seva participació en la revolució del 1848, la publicació de Les flors del mal, el 1857, acabà de desencadenar la violenta polèmica que s'originà al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre foren considerats «ofenses a la moral pública i als bons costums»; per consegüent, el processaren.

Tot i així, ni l'ordre de suprimir sis dels poemes ni la multa de tres-cents francs (300 FF) que li imputaren n'impediren la reedició el 1861. En aquesta nova versió, aparegueren uns trenta-cinc (circa 35) texts inèdits. D'aquesta època, també són els Petits poemes en prosa (1869), Paradisos artificials (1858–1860) i altres obres.

El 1864 viatjà a Bèlgica i residí dos (2) anys a Brussel·les (Brabant, Bèlgica), on intentà guanyar–se la vida fent conferències d'art, però no tingué èxit. La sífilis que patia li causà el primer conat de paràlisi (1865) i els símptomes d'afàsia i hemiplegia que arrossegaria fins a la mort aparegueren el 1866, quan patí un (1) atac a l'església de Saint–Loup de Namur (Valònia, Bèlgica). La seva mare el traslladà urgentment a una (1) clínica de París (Illa de França), on es mantingué sense parlar, tot i que restà lúcid fins a la seva mort, l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres foren publicades després de la seva mort. Charles Baudelaire és considerat el pare i el profeta de la poesia moderna.

Influència

És un (1) dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra fou revaloritzada, era considerat per molts com un (1) addicte a les drogues i un (1) autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia «útil». Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure–hi cap missatge polític.

Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d'altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un (1) dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una (1) profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l'ideal i l'avorriment es correspon amb un (1) nou esperit i una (1) nova percepció de la vida moderna. A més, establí per a la poesia una (1) estructura basada en «correspondències», imatges sensorials que representen la vida espiritual de l'ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que avançà el camí cap a una (1) poesia autònoma, és deutor d'aquesta idea de Baudelaire.

Obres

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «Charles–Pierre Baudelaire». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ «Charles–Pierre Baudelaire». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Charles Pierre Baudelaire. 3:4 portrait crop, clonestamped dust and scratches, converted to grayscale (1863).

Quadre de Baudelaire, per Gustave Courbet.

Charles–Pierre Baudelaire

El passat divendres 9 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents cinquè aniversari del naixement de Charles–Eugène Delaunay (Lusigny–sur–Barse, Aube, Gran Est de França, 9 de abril de 1816 — Cherbourg, Manche, Normandia, França, 5 de agost de 1872), qui fou un (1) astrònom i matemàtic francès. Els seus estudis del moviment de la Lluna foren importants tant per a la teoria del moviment planetari com per a les matemàtiques.

Vida

Nasqué a Lusigny–sur–Barse, Aube, Gran Est de França, fill de Jacques–Hubert Delaunay i de Catherine Choiselat. 1 Estudià a l'Escola Politècnica (promoció del 1834), i acabà amb el número u (1) el 1836. S'incorporà el 1845 a l'Escola de Mines, on ensenyà geometria descriptiva, anàlisi mecànic, dibuix tècnic i fonaments de física. S'incorporà el 1849 a la Facultat de la Sorbona, on es convertí en professor de mecànica física, i assumí dos (2) anys més tard el mateix lloc en el Politècnic.

El 1855 ingressà en el Oficina de Longituds i en l'Acadèmia de Ciències. Estudià amb Jean–Baptiste Biot a la Universitat de París (la Sorbona). Treballà en la mecànica de la Lluna com un (1) cas especial del Problema dels tres (3) cossos. Publicà dos (2) volums sobre el tema, cadascun de nou-centes (900) pàgines, els anys 1860 i 1867. Els seus suggeriments de treball sobre el caos en un (1) sistema per tal de determinar la posició de la Lluna, convergeixen amb massa lentitud per ser d'utilitat pràctica, però fou un (1) catalitzador en el desenvolupament de l'anàlisi funcional. 2 Delaunay es convertí en director de l'Observatori de París el 1870, el mateix any en què rebé la Medalla d'Or de la Royal Astronomical Society, però morí ofegat en un (1) accident de navegació prop de Cherbourg (Manche, Normandia, França) dos (2) anys després. 2

Càrrecs

  • Membre de l'acadèmia de Ciències de França, (1855); 3

  • Medalla d'or de la Reial Societat Astronòmica, (1870);

  • Director de l'Observatori de París, 1870–1873.

Algunes publicacions

Reconeixements

Referències

  1. ↑ Hoquei, Thomas: The Biographical Encyclopedia of Astronomers. Springer Publishing, 2009. ISBN 978-0-387-31022-0.

  2. ↑ a b O'Connor & Edmund

  3. ↑ [Anon.] (2001)

Bibliografia

Per Delaunay

  • Delaunay, C.–E.: Cours élémentaire de mécanique. 8th, 1874.

  • —. Cours élémentaire d'astronomie. 5th, 1870.

  • —. Traité de mécanique rationnelle. 4th, 1873.

  • —. Théorie du mouvement de la lune. Vol. 1, 1860.

  • —. Théorie du mouvement de la lune. Vol. 2, 1867.

  • —. Ralentissement de la rotation de la terre, 1866.

  • —. Rapport sur les progrès de l'astronomie, 1867.

Sobre Delaunay

  • [Anònim]: «Delaunay, Charles–Eugène», Encyclopaedia Britannica, Deluxe edition CD–ROM, 2001.

  • O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Charles–Eugène Delaunay» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.

  • Kovalevsky, J. «Delaunay, Charles–Eugéne». Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008.


Charles–Eugène Delaunay, French astronomer and mathematician.

Charles–Eugène Delaunay

El passat divendres 9 d'abril de 2021 es commemorà el sis-cents vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Tamerlà (del persa: Timur–i lang, 'Timur el Coix', Tamerlà, Timur Lang, del turc Timur Lenk, Timur o Temür, se'l donà per nascut a Kesh, Uzbekistan, Transoxiana, 9 de abril de 1336 1 [25 Ša'bān, 736] n 2 — Otrar, Kazakstan, de camí a la Xina, 17 de febrer de 1405 [17 Ša'bān, 807]), qui fou un (1) conqueridor, líder militar i polític turcomongol, 3 l'últim dels grans conqueridors nòmades de l'Àsia central.

En poc més de dues (2) dècades, aquest noble musulmà d'origen turc i mongol conquerí vuit milions de quilòmetres quadrats (8.000.000 km2) d'Euràsia. 4 Entre els anys 1382 i 1405 els seus grans exèrcits creuaren el continent euroasiàtic des de Delhi (Índia) fins a Moscou (Rússia), des de la serralada Tian Shan de l'Àsia Central fins als muntanyes Taure d'Anatòlia; conquerí i reconquerí, arrasà algunes ciutats i perdonà unes altres. La seva fama s'estengué per Europa, on durant segles fou una (1) figura novel·lesca i de terror. Per a alguns pobles, afectats més directament per les seves conquestes, la seva memòria, set (7) segles després, romangué encara fresca, bé com a destructor de ciutats de l'Orient Mitjà, bé com l'últim gran líder del poder nòmada.

Ascens al poder

Un (1) procés d'acumulació de poder molt semblant al qual segle i mig enrere havia dut a terme Genguis Khan li permeté primer (1361) obtenir control sobre la seva tribu, els Barlas, i després (1370), alternativament en aliança i en conflicte amb Amīr Husayn, guanyar el poder sobre l'ulus Chagatai (la confederació de tribus corresponent al khanat dels descendents de Chagatai, segon fill de Gengis Kan).

Conformada la base del seu poder, investeix com a kan a Soyurghatmish. Cal notar que Tamerlà no pertanyia a la família dels descendents del Gran Khan i la tradició de l'Imperi mongol, acceptada per totes les tribus nòmades de l'Àsia Central, exigia que només els descendents de Gengis poguessin portar el títol de kan i exercir la sobirania. Per tant, Tamerlà mai no assumí títol real i, malgrat la seva enorme poder i la naturalesa autocràtica del seu control, respectà escrupolosament aquesta restricció, usant simplement el títol d'amīr (comandant), decorat de vegades amb els adjectius Buzurg o Kalan (gran). Per reforçar la seva posició, adoptà sempre la posa d'un (1) lleial sostenidor de la línia gengisida, nomenant kans titelles i governant en nom seu. Posteriorment adquirí el títol de güregen (gendre reial) en casar–se amb una (1) princesa de la línia dinàstica. De tota manera, s'erigí en pretès hereu genètic de Gengis Kan. 4

Consolidat al front de l'ulús, emprengué la seva llarga sèrie de conquestes. Entre els anys 1370 (772) i 1372 (773) realitzà dues (2) campanyes a Mogulistan (territori al nord de les muntanyes Tian Shan, entre els llacs Baljash i Issyk-Kul), i s'assegurà el control de la rica vall de Fergana. En els dos (2) anys següents, emprengué una (1) campanya contra la dinastia Sufí de Corasmia. Fins el 1380 s'ocupà principalment de consolidar el seu poder a Coràsmia (el 1380 destruí per primera vegada la ciutat d'Urgench) i al Mogulistan. Aquestes campanyes es barrejaren amb conflictes gairebé permanents amb l'Horda Blanca i Blava el territori de la qual s'estenia al nord del riu Sir Daria, provocats en part perquè Tamerlà havia donat refugi a Toqtamish, pretendent del tron d'aquesta horda. L'abril del 1381 prengué Herat (actual territori afganès) i acabà per imposar el seu poder directe sobre la regió a finals del 1383. Continua cap al sud; conquerí Sistan (Iran) i prengué Kandahar (Afganistan); es tornà cap a l'oest i el 1384–1385 l'emprengué contra Amīr Wali a Mazandaran (sud del mar Caspi, actual Iran): prengué Astarabad (Iran) i emplaçà governants addictes a Tabriz (Iran) i Sultaniyya (Iran), per tornar a Samarcanda (Uzbekistan) el 1385.

Grans campanyes

L'hivern del 1385–1386 (787) el seu antic aliat i protegit Toqtamish assaltà i saquejà Tabriz (Iran). Això desencadenà una (1) campanya de tres (3) anys a l'Iran iniciada la primavera del 1386 (788), en què recuperà Tabriz (Iran). El novembre del 1387 (Dhu'l Qa'da 789), les seves tropes sufocaren una (1) revolta a Isfahan (Iran) i massacraren la població. Mentrestant, Toqtamish havia atacat una (1) altra vegada el Caucas al començament del 1387; Tamerlà envià tropes que el derrotaren, després del qual dugueren a terme després una (1) campanya contra els Kara Koyunlu, i envaïren el Kurdistan. El 1387–1388 (finals del 789) Toqtamish atacà i saquejà Transoxiana, De manera que Tamerlà torna a la regió i el rebutja més enllà de la frontera nord entre l'hivern i la primavera de 1388–1389 (790–791).

Mentre realitzà un (1) parell de noves campanyes contra Mogulistan (1389, 1390) (791, 792), controlat per Khidr Khwīaja, preparà els seus exèrcits per a una (1) ofensiva definitiva contra Toqtamish, que aleshores dirigí l'Horda Daurada. Hivernà a Taixkent (Uzbekistan) el 1390–1391 (792), i el 18 de juny de 1391 (15 Rajab de 793) derrotà Toqtamish al riu Qundurcha o Jundurcha, al nord de Samara (Rússia). Assegurat el control de la zona, i havent col·locat sota el seu domini directe la majoria de les àrees sota la seva influència (el 1391–1392 (794) designà el seu nét Pir Muhammad b. Jahangir governador de Kabul [Afganistan]), preparà una (1) gran campanya cap al sud–oest.

El 5 d'agost de 1392 (15 Ramadà de 794), creuà l'Oxus (avui Amu Daria) per començar la seva campanya de cinc (5) anys, on derrotà als muzzafàrides l'abril del 1393 (795), conquerí Fars (Iran) i s'assegurà el control de l'occident de l'Iran. Tots els supervivents de la dinastia Muzzafàrida foren executats al poc temps. Quatre (4) mesos després prengué Bagdad (Iraq), i derrotà al sultà Ahmad Jalayir. Envià emissaris a les dues (2) dinasties turcomanes de l'Iran occidental i d'Anatòlia, els Ak Koyunlui i els Kara Koyunlu, i els suggerí que donessin mostres de submissió, per després atacar–los i apoderar–se de la majoria dels seus territoris a la regió nord del Tigris i l'Eufrates.

Mentre les tropes continuaven la campanya a la regió mesopotàmica, l'hivern del 1395 (797) Toqtamish havia tornat a atacar al Caucas. Tamerlà organitzà una (1) campanya contra ell i el derrotà al riu Térek el 15 de abril de 1395 (23 Jumādā II, 797). Arrasades les forces de Toqtamish, Tamerlà avançà fins a Moscou (Rússia), saquejant durant el trajecte, i tornà a través de Darband a la primavera del 1396 (798). L'Horda Daurada mai no es recuperà totalment d'aquest cop, i Toqtamish, despullat del seu tron, deixarà de ser una (1) amenaça. Tamerlà torna lentament cap a Samarcanda (Uzbekistan), aprofitant el seu pas per castigar governants insubordinats.

Romangué un (1) temps a Samarcanda (Uzbekistan) rebent ambaixadors estrangers mentre impulsava la construcció de palaus i jardins.4 Però la primavera del 1398 (800) emprengué de nou la marxa, aquesta vegada cap a l'Índia. El desembre del 1398 (Rabi 'II, 801) arribà a Delhi (Índia), que fou saquejada i incendiada. Després d'això, i després d'una (1) breu campanya al llarg del Ganges, tornà a Samarcanda (Uzbekistan) la primavera del 1399 (801).

Després d'una (1) breu estada a Samarcanda (Uzbekistan), li arribaren notícies que Amīrānshāh, governador de l'Iran occidental, s'havia insubordinat. Així doncs, Tamerlà tornarà a posar–se en marxa a l'inici de la tardor del 1399 (802), per la seva més llarga expedició: l'anomenada «campanya dels set (7) anys». En el curs d'aquesta campanya, reassegurança el control sobre Geòrgia, diverses vegades envaïda pel seu imperi, i recapturà Bagdad (Iraq), que havia estat represa per Ahmad Jalayir, la qual destruí i en massacrà els habitants. 4 Continuà la seva ofensiva cap a l'oest, fent campanya a Síria contra els mamelucs i a Anatòlia contra els otomans que havien donat refugi als Qara Yusuf, dels Kara Koyunlu i Ahmad Jalayir. Aquesta ofensiva no semblà tenir com a fi annexar territoris, sinó més aviat fer una (1) demostració de força. Per això, la campanya de Síria fou breu; les tropes timúrides capturaren diverses grans ciutats sirianes, com Alep, Damasc i Hims (actual Homs). Alep (Síria) se sotmeté sense lluita i és perdonada, però Damasc (Síria) resisteix i fou saquejada i els seus habitants massacrats.

La primavera del 1402 atacà els otomans i els derrotà a prop d'Ankara (Turquia), prenent presoner al sultà Bayazid I que, encara que fou ben tractat pels seus captors, morí pocs mesos després. Després de realitzar incursions per les ciutats anatolianes, recollint rescats, Timur es donà per satisfet amb el cop propinat a l'hegemonia otomana i torna cap a Samarcanda (Uzbekistan) la primavera del 1404 (806) sense deixar administració permanent a Anatòlia. Al seu pas per Mazandaran, sufocà una (1) greu rebel·lió encapçalada pel seu antic súbdit Iskandar Shayki.

L'etapa final

A Samarcanda Tamerlà porta a terme un (1) gran kurultái, justificat en l'elecció d'un (1) nou kan titella per succeir Muhmād Qan b. Soyurghatmish, mort el 1402 (805). Hi assistiren nombroses ambaixades, incloses les de la Xina i de Ruy González de Clavijo, enviat per Enric III de Castella. Després d'uns pocs mesos a la capital, comença els preparatius per a la gesta més gran: una (1) campanya contra la Xina. Reuní un (1) enorme exèrcit i grans quantitats de subministraments, i a finals de la tardor del 1404 (807) es dirigí a Utrar (Kazakhstan), on planejava hivernar. Allí moriria el 19 de gener de 1405 (807) a causa d'una (1) malaltia.

El seu cos fou retornat a Samarcanda (Uzbekistan) i enterrat al mausoleu de Gur–e Amir. Les seves restes es troben a la cripta, al costat dels del seu nét, Ulugh Beg, i altres membres de la seva família. El lloc exacte està marcat per una (1) làpida de grans dimensions de nefrita de Mongòlia amb la següent inscripció: «Si jo em aixequés de la meva tomba, el món sencer tremolaria». 5 Un (1) equip arqueològic soviètic encapçalat per Mijaíl Guerásimov (М. М. Герасимов) exhumà el seu cos el 22 de juny de 1941. Reconstruint el seu rostre es trobà que, efectivament, era coix, singularment alt i fornit per al seu temps (un metre i setanta-dos centímetres [1,72 m] d'alçada) i a més es descobrí que era pèl–roig. 6 7 Els estudis realitzats pels soviètics determinaren que posseïa trets barrejats de mongoloide i caucasoide. Pel que fa a la suposada maledicció que protegia l'etern descans de Tamerlà, cal destacar com a dada anecdòtica que la data de la seva exhumació coincideix amb el començament de la invasió de l'URSS per l'Alemanya nazi.

Valoració històrica

Fou un (1) polític i estrateg capaç de guanyar i mantenir la lleialtat dels seus seguidors nòmades, operar dins d'una (1) estructura política fluïda, modificar–la, i conduir un (1) enorme exèrcit a conquestes sense parangó. I si bé aquestes habilitats poden sorgir de les subtileses de les lluites pel poder polític tribal que precedeixen a la majoria de les conquestes nòmades, també es mostrà singularment apte per governar sobre les terres àrabs i perses que conquerir. Encara que castigà a les ciutats recalcitrants i imposà ruïnosos rescats a les ciutats que se li sotmeteren sense lluita, mostrà un (1) clar enteniment de la valor del comerç i de l'agricultura, i prengué mesures per promoure'ls, emprant les seves tropes per restaurar les àrees i ciutats que havien arrasat.8

No sabia llegir ni escriure i no obstant això les històries del seu temps donen compte dels seus coneixements de medicina, astronomia i història dels àrabs, els perses i els turcs. Si bé pot esperar–se que les històries dels cronistes de la seva cort presentin una (1) pintura favorable de les seves capacitats intel·lectuals, aquestes poden corroborar almenys amb una (1) font independent: l'autobiografia d'Ibn Jaldun, qui trobà Tamerlà després de el lloc de Damasc (Síria) en 1400–1401, i que destacà la seva notable intel·ligència i la seva afició per l'argumentació. 9 10

Malgrat l'extraordinari poder que assolí, no aconseguí establir una estructura de govern que ho sobrevisqués. En part, això es degué a la seva pròpia política de no delegar responsabilitats en els seus descendents (els timúrides) ni en els seus comandants militars, justificada en la necessitat d'evitar el sorgiment de potencials rivals. A la seva mort, el seu nét i successor escollit, PIR Muhammad b. Jahāngīr, fou incapaç de sostenir el seu dret contra els desafiaments d'altres prínceps, i cap dels descendents de Tamerlà aconseguir la completa lleialtat si més no de les seves pròpies tropes. La guerra de successió resultant fou inusualment llarga i destructiva, i conduí a una (1) dinastia política i econòmicament feble.

Tamerlà en les arts

Bibliografia

Fonts

  • Manz, BF: The Rise and Rule of Tamerlane, Cambridge University Press, Cambridge, 1989.

  • Grousset, R.: The Empire of the steppes – A History of Central Asia. Rutgers University Press, New Brunswick, 1970 (5a reimpressió, 1997. Traducció de N. Walford de l'original francès editat per Payot).

  • Marozzi, J.: Tamerlane: sword of Islam, conqueror of the world, Da Capo Press, Cambridge, Massachusetts, 2006.

  • Adshead, SAM: Central Àsia in World History, capítol 5. St. Martin's Press, Nova York, 1993.

  • Història del gran Tamorlan a Google Llibres.

Una altra bibliografia

  • Brion, M.: Tamerlan, Albin Michel, París, 1999.

  • Kehren, L.: Tamerlan – l'empire du Seigneur de Fer, La Baconnière, Neuchâtel, 1978.

  • González de Clavijo, R.: Ambaixada a Tamorlán, edició, introducció i notes de Francisco López Estrada, Castàlia, Madrid, 2005. ISBN 84-7039-831-8 .

  • González de Clavijo, R.: La route de Samarkand au temps de Tamerlan, relat del viatge de l'ambaixada de Castella a la cort de Timur Beg (1403–1406), traduïda i comentada per Lucien Kehren. Imprimerie nationale, París, 2002.

  • Lamb, Harold: Tamerlán: El conqueridor, Edicions Jàson, Ciutat de Mèxic, 1953. Títol original de l'obra en anglès: Tamerlán: The Earth Shaker. Traducció directa de l'anglès per Héctor Saldivar González. Impressora Galve.

Notes

  1. ↑ Encara que data i lloc són gairebé amb certesa inventats i el seu naixement hauria d'ubicar possiblement en Samarcanda entre finals de la dècada del 1320 i començaments de la del 1330. 2

  2. ↑ Les dates entre parèntesis corresponen al calendari musulmà.

Referències

  1. «Timur Khan (1336–1405)». Western Washington University (en inglés). 2006. «Timur first united under his leadership the Turko–Mongol tribes located in the basins of the two rivers.»

  2. ↑ Cfr. Forbes Manz, 1989

  3. ↑ «History of Central Asia Timur». Encyclopædia Britannica (en inglés). 2008. «Timur first united under his leadership the Turko–Mongol tribes located in the basins of the two rivers.»

  4. ↑ a b c d «Tamerlán, el sanguinario conquistador mongol de Samarkanda». El Mundo. 2006.

  5. ↑ Sánchez, Juan Pablo: «Samarcanda. La legendaria capital del Imperio de Tamerlán». Historia National Geographic (120): 68–75, Barcelona, 2012. ISSN 1696-7755.

  6. ↑ https://books.google.com.co/books?id=PKDGIuJg16YC&pg=SL1-PA7238&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false

  7. ↑ https://books.google.com.co/books?id=SQIaBwAAQBAJ&pg=PA72&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false

  8. ↑ Vid. Forbes Manz, op. cit.

  9. ↑ Cfr. Ibn Khaldoun: Les prolégomènes(Muqaddimah), trad. de McG. de Slane, Imprimerie Impériale, París, 1863.

  10. ↑ Ezzeddine, Mohamed (5 de julio de 1995). «El Sueño de Tamerlán». Suplemento Panorama, El Correo.

Portrait of Timur. Thumbnail XV century. Perhaps a copy of an earlier original.

Estàtua de Tamerlà en un (1) bitllet uzbek.

Imperi de Tamerlà

La imatge de Tamerlà reconstruïda per Mijaïl Guerásimov.

Retrat de Tamerlà pertanyent a la sèrie Gioviana (1568).

Tamerlà o Timur o Temur Lenk

En llengua txagatai: تیمور

Tēmōr, «acer»

El passat dijous 8 d'abril de 2021 es commemorà el vint-i-tresè aniversari de la inauguració del Museu del Cinema–Col·lecció Tomàs Mallol, a Girona (Gironès) el 8 d'abril de 1998, que és un (1) museu dedicat al món del cinema i de la imatge.[2] Forma part de la Xarxa de Museus Locals de Catalunya–Girona.[3] L'edifici és una (1) obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Història

L'origen del Museu del Cinema cal buscar–lo en la persona de Tomàs Mallol (Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 1923) i la seva passió per l'art i, sobretot, la tècnica cinematogràfica, que ja se li desvetllà de ben jove amb les projeccions de cinema a l'aire lliure a la plaça del seu poble. Cineasta amateur, entre els anys 1956 i 1977 Tomàs Mallol realitzà trenta-un (31) curtmetratges, alguns dels quals obtingueren diversos premis nacionals i internacionals. A mitjans dels anys seixanta (60), començà a aplegar diversos aparells de cinema que serien el nucli de la seva col·lecció i, a partir d'aquí, inicià una (1) intensa activitat d'estudi i recerca d'objectes que el portaren, al llarg de trenta (30) anys, a formar la col·lecció de precinema i cinema dels primers temps reconeguda com la més important d'Espanya i una (1) de les destacades a l'àmbit europeu. El gener del 1994 l'Ajuntament de Girona adquirí aquesta col·lecció amb l'objectiu que fos la base del Museu del Cinema–Col·lecció Tomàs Mallol.

Fou creat a Girona a partir de la col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol, que fou adquirida l'any 1994 per l'ajuntament d'aquesta ciutat. El museu fou inaugurat el 8 d'abril de 1998, el primer d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i dels pocs a escala europea, que acull una (1) gran varietat de material precinematogràfic i cinematogràfic.[4]

A part de l'exposició permanent que mostra la Col·lecció Tomàs Mallol, el Museu del Cinema disposa també d'un (1) actiu servei educatiu amb una (1) notable oferta pedagògica relacionada amb el cinema i la imatge, d'un (1) extens programa d'exposicions i activitats temporals, d'un (1) Institut d'Estudis (amb servei de biblioteca, videoteca i hemeroteca), d'un club d'amics del museu anomenat Club d'Actors, i de la Botiga del Museu.

Col·lecció

Actualment, la Col·lecció Tomàs Mallol es compon aproximadament de dotze mil (circa 12.000) elements entre aparells, accessoris, fotografies, gravats, pintures, etc., dos mil (2.000) cartells i material publicitari cinematogràfic, vuit-cents (800) llibres i revistes i set-cents cinquanta (750) films de tots els formats. Aquests objectes s'emmarquen dins un (1) període cronològic que va des del segle XVII al 1970. Les línies bàsiques que seguí Tomàs Mallol en la formació de la seva col·lecció se centraren a explicar l'evolució de la imatge, tant en la vessant tècnica com en la de l'espectacle, que conduí a l'adveniment del cinematògraf. És a dir, els objectes anteriors al cinema que servien per a projectar imatges damunt d'una (1) pantalla, per a animar–les i per a captar imatges de la realitat abans i després de l'invent de la fotografia. També hi ha una (1) àmplia representació d'aparells de cinema fabricats per la incipient indústria cinematogràfica (1896–1940), de cinema amateur (1921–1970) i de cinema infantil (especialment de la marca Cine NIC). En aquesta Col·lecció hi ha objectes absolutament singulars o importants en la història del precinema i del cinema dels primers temps, però allò que la fa realment excepcional és que permet resseguir i comprendre pas a pas la història de les imatges i l'evolució dels espectacles visuals, des de les ombres xineses fins als primers anys del cinema. Una (1) evolució de més de quatre-cents (>400) anys que la Col·lecció Tomàs Mallol permet acostar–nos–hi aparell a aparell, imatge a imatge.

Amb la Col·lecció Tomàs Mallol, considerada dins el seu gènere la més important de l'Estat espanyol i una (1) de les quatre (4) o cinc (5) col·leccions més rellevants a l'àmbit europeu,[5] l'Ajuntament de Girona endegà la realització del Museu del Cinema en un (1) edifici de tres (3) plantes, situat al centre de Girona, i de tres mil (3.000) metres quadrats. L'exposició permanent ocupa prop de mil cinc-cents (1.500) metres quadrats.[6]

Des de la seva inauguració, el Museu del Cinema ha anat adquirint nous aparells de cinema i precinema i acceptant nombroses donacions de particulars, enriquint així el patrimoni que conserva el Museu. Destaca l'adquisició de les següents col·leccions: Alfred Barrós Allué (2006), Jaume Brossa (2006), Vicenç Arroyo (2008), Ribas Mateos (2012), Pompeu Pascual (2012), Família Saderra (2012) i Francesc Junyent (2017).[7][8]

Exposició permanent

El discurs de l'exposició permanent de la Col·lecció Tomàs Mallol se centra en l'espectador. És a dir, l'espectador de tots els temps que ha gaudit i ha quedat meravellat per les imatges. Des de les ombres xineses, sempre hi ha hagut en la nostra societat espectacles visuals que han fascinat a homes i dones a través de les imatges. La llanterna màgica, el Mondo Nuovo, el Panorama, les ombres xineses, el kinetoscopi d'Edison, el Teatre Òptic, etc. són alguns d'aquests «pares» del cinema com a espectacle. Però en aquesta exposició també es pot constatar l'evolució de la tècnica de la representació de la realitat en imatges. Així, les càmeres obscures, la fotografia, els aparells per a donar moviment a les imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), les cronofotografies (fotografies d'un [1] cos en moviment), etc. són diferents estadis en l'evolució tècnica de la imatge, que tenen el seu punt culminant en el cinematògraf inventat el 1895 pels germans Lumière. Però la història no s'acaba aquí. El cinema és una (1) anella més d'aquesta llarga cadena dels espectacles visuals i de la representació de la realitat en imatges i per això seguí evolucionant: la incorporació del so, del color, dels formats, dels efectes especials, l'adveniment de la televisió, i avui dia de les noves imatges digitals i la realitat virtual que ens obren un (1) futur que no podem ni imaginar.

La tècnica de la imatge va canviant amb el pas del temps, però l'emoció de l'espectador és sempre la mateixa. Aquest és, en definitiva el discurs del Museu: explicar aquesta llarga història de la fascinació de l'home per les imatges en moviment des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema. Aquesta història està dividida en el Museu en deu (10) apartats més un (1) audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un (1) epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza els anys 1930, amb l'arribada de les primeres televisions.

Altres exposicions

El sistema expositiu, dissenyat per l'equip Dani Freixes, Joan Mallarach i Font, diversos arquitectes SCP, no es limita només a mostrar la part més important de la Col·lecció Tomàs Mallol (prop de mil cinc-cents [circa 1.500] objectes exposats), sinó que també vol ser una (1) exposició interactiva, amena i didàctica. Per això en el recorregut s'introdueixen moltes projeccions audiovisuals i escenografies que ens donen una (1) idea de com eren els primitius espectacles visuals així com el funcionament d'alguns aparells importants. Hi ha rèpliques dels objectes exposats perquè el visitant pugui manipular–los per entendre el seu funcionament i la imatge que produïen. Els textos de la sala, traduïts al català, castellà, francès i anglès, combinen l'explicació més didàctica amb cites de personatges contemporanis al tema que es comenta, on s'evidencien les seves sensacions al contemplar per primera vegada un (1) determinat tipus d'imatges o d'espectacle visual. Tot plegat fa que aquesta exposició, tant per la seva temàtica com per la manera de presentar–la, sigui apta per a tots els públics, independentment de la seva edat, nivell cultural, nacionalitat, cultura, idioma o interès pel cinema. Un (1) discurs universal on tothom pot gaudir d'aquest fascinant món de les imatges.

Reconeixements

El Museu del Cinema ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals cal destacar la nominació a finalista a l'«European Museum of the Year Award»(2000), el Premio González Sinde 2003, que atorga la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España per destacar el treball d'aquelles institucions o entitats que s'han significat per l'ús del mitjà cinematogràfic amb finalitats socials, i l'any 2006 el Premi Nacional de Patrimoni Cultural, atorgat per la Generalitat de Catalunya, «com a culminació d'una (1) recuperació del patrimoni cinematogràfic, que inicià Tomàs Mallol amb la seva col·lecció particular, i a la qual el Museu dona una (1) extraordinària vitalitat posant–la a l'abast de tots els ciutadans». Finalment, l'any 2010 rebé el Premi Marta Mata de Pedagogia, atorgat per l'Associació de Mestres Rosa Sensat «en distinció a un (1) Museu que fomenta l'apropament i el coneixement especialitzat en l'art, la tècnica el cinema i la ciència de la imatge a través d'una (1) proposta museística rigorosa i atractiva per la natura de les instal·lacions i per les propostes educatives adreçades a infants i joves».

Edifici

La torre, de base quadrada, es convertí des del seu aixecament en una (1) emergència arquitectònica característica del barri del Mercadal. En tres (3) dels seus pisos s'han practicat obertures a tots els costats; es tracta de finestres allargades amb arc de mig punt i mainell central. La coberta és de dos (2) aiguavessos a cadascun dels costats amb voladís molt accentuat. Actualment és un (1) colomar.[9]

Fou construïda per l'Ajuntament de Gironaa finals del segle XIX. La seva funció era la d'aixecar les aigües provinents d'una (1) deu d'Aiguaviva del Gironès i d'uns pous que s'obriren allà mateix. La torre era propietat de la Central Elèctrica Municipal, i constituïa una (1) millora considerable en permetre utilitzar un (1) dipòsit a gran alçada que servís per bombar l'aigua als punts més alts de la ciutat. Tot i així els avenços en la transmissió i conducció d'aigües provocaren que molt aviat caigués en desús.[9]

Vegeu també

Referències

  1. «El Museu del Cinema de Girona ha rebut gairebé 870.000 visites en els seus tretze anys de vida». 324.cat, 28.12.2011.

  2. AADD: Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2010, pàg. 64–66. ISBN 84-393-5437-1.

  3. «La Primera Xarxa de Museus Locals de Catalunya s'estrena a les comarques gironines». Bonart, núm. 126, Girona, abril del 2010, pàg. 43. ISSN: 1885-4389.

  4. Fitxa del museu a Gironamuseus.cat

  5. Camps, Jordi «Emprenta d'estrella». Presència , núm. 2002, Barcelona, 09.07.2010, pàg. 26–28. GI–143-1965.

  6. «El col·leccionisme cinematogràfic». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.

  7. Carmona, Alba «Quan anunciar pel·lícules també era un art». Diari de Girona, 28.12.2012

  8. «Altres col·leccions · Museu del Cinema». Museu del Cinema–Col·lecció Tomàs Mallol.

  9. «Museu del Cinema–Col·lecció Tomàs Mallol». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia

  • Museu del Cinema–Col·lecció Tomàs Mallol

Façana del Museu del Cinema de Girona

Museu del Cinema. Girona (Foto: J.M. Oliveras)

Exposició permanent del Museu del Cinema. Girona

Exposició permanent del Museu del Cinema. Girona (Foto: J.M. Oliveras)

Servei educatiu del Museu del Cinema. Girona (Foto: J.M. Oliveras)

Edifici del museu del cinema


Museu del Cinema–Col·lecció Tomàs Mallol

El passat dijous 8 d'abril de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Melvin Ellis Calvin (Saint Paul, Minnesota, EUA, 8 d'abril de 1911 — Berkeley, Califòrnia, EUA, 8 de gener de 1997), qui fou un (1) químic i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1961.

Biografia

Nasqué el 8 d'abril de 1911 a la ciutat de Saint Paul, situada a l'estat nord-americà de Minnesota en una (1) família d'immigrants russos. Després de créixer a la ciutat de Detroit (Michigan) estudià química a l'Escola de Mineria i Tecnologia de Michigan, on es llicencià el 1931. Posteriorment amplià els seus estudis a la Universitat de Minnesota, on es doctorà el 1935 i l'any següent aconseguí realitzar una (1) beca postdoctoral a la Universitat de Manchester a Anglaterra.

El 1947 aconseguí ser nomenat professor de química a la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA) on fou director del Laboratori Lawrence de Radiacions del Departament de Química Biològica. Calvin morí el 8 de gener de 1997 a la seva residència de Berkeley, Califòrnia.

Recerca científica

Durant la seva estada a la ciutat de Manchester (Anglaterra, Regne Unit) s'interessà pels pigments d'estructura anàloga a la de les porfirines i que més tard utilitzà com a models en les seves investigacions sobre els processos energètics implicats en la fotosíntesi de la clorofil·la.

En la seva estada a Berkeley (Califòrnia) continuà els seus estudis sobre la fotosíntesi vegetal sobre cultius de l'alga verda unicel·lular Chlorella pyrenoidosa, separant els compostos obtinguts per cromatografia bidimensional i identificant–los gràcies al carboni–14 i esclarint el procés d'assimilació fotoquímica del diòxid de carboni per les parts verdes de les plantes. L'any 1961 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pels seus treballs sobre l'assimilació del diòxid de carboni per les plantes, el cicle bioquímic bàsic de la qual és conegut com a cicle de Calvin en honor seu.

Dr. Melvin Calvin, Nobel Laureate, professor of physics, and Director of the Chemical Biodynamics Laboratory at Lawrence Berkeley Laboratory, works in his photosynthesis laboratory. Dr. Calvin was awarded the Nobel Prize in 1961 for elucidating the chemistry of the photosynthetic process.

Melvin Ellis Calvin

El passat dijous 8 d'abril de 2021 es commemorà el cent cinquanta-vuitè aniversari del naixement de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, Barcelonès, 8 d'abril de 1863[1] — ibídem, 27 de febrer de 1934), qui fou un (1) escultor, considerat un (1) dels millors representants de l'escultura modernista catalana.[2][3] Era fill del fabricant Josep Llimona i Bonafont, germà del pintor Joan Llimona, pare del pintor Rafael Llimona i Benet i l'escultora Maria Llimona i Benet i oncle de la il·lustradora Mercè Llimona i la pintora Núria Llimona.

Biografia

Josep Llorenç Ignasi Llimona i Bruguera fou fill de Josep Llimona i Bonafont i de Josepa Bruguera i Casamitjana, de Barcelona. Nasqué al número 5 del carrer Correu Vell de Barcelona.[4] Estudià a l'escola de la Llotja i al taller dels germans Agapit i Venaci Vallmitjana. També fou deixeble de Rossend Nobas, amb qui treballà dos (2) anys, i del pintor Martí i Alsina, a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

Amb setze (16) anys el 1880 assolí amb El fill pròdig[2] la pensió Fortuny, atorgada per l'Ajuntament de Barcelona; es traslladà a Roma (Laci, Itàlia), on estigué quatre (4) anys amb el seu germà Joan. Allà treballà al taller d'Enric Serra i estudià a l'Acadèmia Giggi. Durant el primer any realitzà les dues (2) obres que per contracte la pensió l'obligava a executar, Patrici romà i l'esborrany d'estàtua eqüestre del comte sobirà Ramon Berenguer el Gran, obra que valgué a Llimona la renovació de la pensió per un (1) any més i així pogué, durant el nou període, modelar el monument en la mida definitiva.

Presentada l'obra en l'Exposició de Barcelona del 1888, assolí la medalla d'Or, que fou la més alta recompensa concedida pel jurat internacional d'escultura. L'obra original se la quedà l'ajuntament, a canvi de la pensió (tres mil sis-centes pessetes [3.600 PTA]) i avui dia resta exposada a la plaça de Ramon Berenguer III el Gran. Per aquesta exposició també presentà una (1) estàtua de Ramon Berenguer el Vell, què, fossa en bronze, figura entre els monuments aixecats al Saló de Sant Joan, i el fris de l'Arc del Triomf de Barcelona.

El 1890 es casà amb la terrassenca Mercè Benet i Salas (Terrassa, Vallès Occidental, 1868 — Barcelona, Barcelonès, 5 de març de 1901), amb qui tindria vuit (8) fills, quatre (4) dels quals moriren joves (Francisca, Joan i dos [2] bessons), i quatre (4) que sobrevisqueren als pares (Josep, Maria, Rafael i Lluís).[5]

El seu germà començà una (1) vida religiosa molt activa que influencià fortament Josep Llimona, i els dugué a fundar junt amb altres artistes, el Cercle Artístic de Sant Lluc l'any 1893, per preservar l'art dels excessos dels artistes de l'època. També començà a realitzar obres de temàtica religiosa, com Mare de Déu del Roser, Consumatum estò Primera Comunió.

L'any 1900 presentà a Olot (Garrotxa) una (1) exposició de nus femenins. Poc després, el 1901, moriria la seva dona (emportada per una broncopneumònia a l'edat de trenta-tres [33] anys), cosa que marcaria el seu caràcter introvertit.[5]

Els anys següents complí diversos encàrrecs, tant de temàtica funerària (L'Àngel exterminador al cementiri de Comillas) com monuments civils, com el Monument al Dr. Robert. El 1907 presentà Desconsol l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, cosa que li valgué el Premi d'Honor. L'obra fou adquirida per al Museu Municipal de la Ciutat pel senyor Sanllehí. El 1909 el nomenaren regidor de l'Ajuntament i vocal de la Junta de Museus. Posteriorment arribaria a president de la Junta entre els anys 1918 i 1924.

El 1920 realitzaren una (1) Exposició de Belles Arts a Barcelona on li reteren una (1) sala sencera en homenatge. Quatre (4) anys més tard realitzaria una (1) estàtua de Sant Jordi que és considerada com una (1) de les seves millors obres.

Fou triat de nou president de la Junta de Museus el 1931, càrrec que ja mantindria fins a la seva mort. Fou un (1) període molt productiu, ja que el 1934 s'inaugurà el Museu d'Art de Catalunya, actual MNAC.

Fou mestre de l'escultora Margarida Sans i Jordi, que fou la seva alumna preferida i la seva successora, segons el mateix artista.[6] Tingué Enric Monjo al seu taller, i l'introduí al noucentisme.

Obra i estil

Les seves primeres obres foren acadèmiques, però a partir d'una estada a París (Illa de França), influenciat per Auguste Rodin, el seu estil derivà cap al modernisme, i a principis del segle XX s'incorporà al simbolisme. Feu un (1) treball extensíssim, realitzant exposicions a Catalunya, Madrid (Espanya), París (França), Brussel·les (Bèlgica) i Buenos Aires (Argentina).

Una (1) altra obra representativa és Idil·li obra que posseeix una (1) col·lecció particular argentina; el monument fúnebre de la senyora de Chopitea (Buenos Aires, Argentina); el grup Amor a la infància, situat en les Escoles del Bosc de Montjuïc, i el gran monument erigit en la plaça de la Universitat de Barcelona al doctor Robert, obra complexa, en la qual sobresurten el grup de bronze del poble i que esculpí en pedra blanca representant les ensenyances de l'excel·lent metge.

Mereixen especial menció les obres d'art aplicat executades per Llimona, sent les de major importància un (1) bàcul pastoral ofert al bisbe de Vic (Osona), un (1) artístic joc de cafè que devia oferir–se com a regal de noces a un (1) sobirà, i diverses joies, en les quals la vàlua artística supera l'intrínsec, malgrat ser aquest molt important.

Com a dibuixant produí un (1) crescut nombre d'excel·lents estudis del natural.

Premis i reconeixements

Obres destacades

Vegeu també

Bibliografia

  • ALIX TRUEBA: Josefina Escultura Española 1900/1936 Madrid, Ediciones El Viso, 1985. ISBN 84 7483 412 0

  • DDAA: La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es dugué a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992»

  • DDAA: La Gran Enciclopèdia en català Volum XII, Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84 297 5440 7

  • DDAA: Enciclopèdia Espasa. Apèndix VI pàg. 1350, tom núm. 31, pàgs. 1044–1045.

  • Gumà, Montserrat (coord): Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Publicacions del MNAC, Barcelona, 2004. ISBN 84-8043-136-9.

  • MONEDERO, Manuela: José Llimona, escultor. Editora Nacional, Madrid, 1966.

Referències

  1. A moltes fonts figura erròniament 1864, una (1) data que s'ha anat reproduint fins assumir que era correcta, sense contrastar–la. El 2016 es pogué certificar que la data correcta era 1863 en la consulta feta al registre de naixements de l'Arxiu Municipal de Barcelona dins la investigació per a la tesi: Esquinas Giménez, Natàlia «Josep Llimona i el seu taller». Tesi Universitat de Barcelona, 2016, pàg. 45.

  2. «Josep Llimona i Bruguera». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  3. Obituari publicat a La Vanguardia de 28/2/1934 (castellà)

  4. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1863, llibre II, foli 35, número de registre 1738.

  5. «Notes biogràfiques sobre Josep Llimona», Rafael Benet, Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona, publicació de la Junta de Museus, núm. 35, vol. IV, abril del 1934, pàg. 100–129 (115–118).

  6. xtec.es, LA DONA: «SUBJECTE» i «OBJECTE» DE L'OBRA D'ART., pàgina 140.

Retrat de Josep Llimona fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona.

Josep Llimona, Desconson (Desolation) Museu Nacional d'art de Catalonia.

El forjador, a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Josep Llimona, L'Àngel exterminador al cementiri de Comillas, Cantàbria).

Grup escultòric de l'enterrament de crist, cripta de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca, Josep Llimona, 1916.

Verge amb nen, Josep Llimona (1910) Fundació Rafael Masó.

Josep Llorenç Ignasi Llimona i Bruguera

El passat dijous 8 d'abril de 2021 es commemorà el quatre-cents setzè aniversari del naixement de Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, dit el Gran o el Rei Planeta (Valladolid, Castella i Lleó, 8 d'abril de 1605 — Madrid, Madrid, 17 de setembre de 1665), qui fou monarca d'Espanya (1621–1665). El seu regnat estigué marcat pel validatge de Gaspar de Guzmán, comte–duc Olivares, que intentà reformar la monarquia per aconseguir una (1) major unitat dels països on aquesta monarquia regnava, a partir de castellanitzar–los en tots els àmbits. Això, sumat als problemes en la política externa, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, produí una (1) sèrie de conflictes interns a la monarquia, principalment la revolta catalana i la portuguesa, però n'hi hagué en altres territoris de la monarquia, cosa que demostra l'esgotament que aquesta monarquia patí en el segle XVII.[1]

Família

Fill de Felip III de Castella i de Margarida d'Àustria. Era nét de Felip II de Castella i de l'arxiduc Carles II d'Estíria. Contragué matrimoni el 25 de novembre de 1615 a El Pardo (Madrid) amb Isabel de França, filla d'Enric IV de França. Es casà en segones núpcies el 7 d'octubre de 1649 a Navalcarnero amb la seva neboda Maria Anna d'Àustria.[2]

Descendència

Amb Isabel de França:[3][2]

  1. Margarida Maria, (Madrid, 1621)

  2. Margarida Maria Caterina, (Madrid, 1623)

  3. Maria Eugènia, (Madrid, 1624–1627)

  4. Isabel Maria Teresa (Madrid, 1625–1627)

  5. Baltasar Carles, (Madrid, 1626–1646)

  6. Maria Antònia Dominica Jacinta, (Madrid, 1635–1636)

  7. Maria Teresa, (El Escorial, 1638 – Versalles, 1683)

Amb Maria Anna d'Àustria:[2][4]

  1. Margarida, (Madrid, 1651 – Viena, 1673)

  2. Maria Ambròsia de la Concepció, (Madrid, 1655)

  3. Una nena, morta a les poques hores (1656)

  4. Felip Pròsper, (Madrid, 1657–1661)

  5. Ferran Tomàs, (Madrid, 1658–1659)

  6. Carles, (Madrid, 1661 – El Escorial, 1700)

Felip IV també tingué diversos fills il·legítims:[4]

  • Fernando Francisco (1626–1634), fill de la filla del comte de Chirel

  • Ana Margarita, arribà a ser superiora del Convent Reial de l'Encarnació

  • Joan Josep d'Àustria (1629–1679), fill de l'actriu María Calderón coneguda com la Calderona. Reconegut en títols i drets. Ostentà diversos càrrecs d'importància com els de general dels exèrcits, governador dels Països Baixos o lloctinent a Aragó.

  • Alfonso de Santo Tomàs (Vélez–Màlaga, 1631 – Màlaga, 1692), fill de Constanza Orozco.

  • Carlos[n. 1]

  • Fernando Valdés, governador de Novara, mort el 1702.

  • Alonso Antonio de San Martín, bisbe d'Oviedo i de Conca, fill de la dama de la reina Tomasa de Aldana.

  • Juan Cosío, anomenat fra Juan del Sacramento.

Ascens al tron

El 1605, just en néixer, fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona. A la mort del seu pare, el 1621, rebé la totalitat dels seus títols.

Validatge el comte–duc Olivares

Reformes internes

L'objectiu prioritari del seu mandat fou restaurar el poder de la corona, que havia patit una (1) disminució considerable en el regnat anterior. Delegà el seu poder en el poderós comte–duc d'Olivares (1621–1643), amb l'objectiu de realitzar un (1) ambiciós projecte de reforma que afectava la major part de les institucions. La seva primera tasca se centrà en la Hisenda, on intentà recuperar les rendes perdudes: el control sobre la despesa pública, l'ordenament i estructuració del sistema impositiu, entre altres.

En l'àmbit econòmic, s'intentà importar el model mercantilista neerlandès i es va presentar el projecte de la Unió d'Armes, amb la finalitat d'ordenar i canalitzar els recursos provinents dels territoris perifèrics, necessaris per a mantenir un (1) exèrcit potent per afrontar la Guerra dels Trenta Anys i de pas establir la periodicitat i seguretat dels lliuraments a la Hisenda reial. El projecte de reformes es completà amb les mesures moralitzants proposades per la Junta de Reforma, entre els anys 1618 i 1622.

El 1624 la ideologia reformadora es plasmà en el Gran Memorial, en què destacava, com a grans línies d'actuació, la consecució d'una (1) monarquia de tall administratiu, dominada per l'eficàcia, i la racionalització de les accions de govern, encaminades a acomplir objectius amb criteris purament executius.

Diversos problemes faran fracassar el projecte reformador: la quantitat decreixent d'or que arriba al port de Sevilla (Andalusia) entre els anys 1619 i 1621, l'oposició de les Corts de Castella als canvis en els impostos, l'oposició dels diversos països a la Unió d'Armes i l'enfrontament dels consells al comte–duc i a les seves juntes. Tot plegat incidí per declarar la primera fallida de la monarquia el 1627, després d'haver aconseguit dues (2) grans victòries militars el 1625 (batalla de Bahia [Brasil] i batalla de Breda [Països Baixos]). A més, la intervenció a Bohèmia (Txèquia) el 1618 i la no renovació de la treva d'Anvers (Bèlgica) el 1621, vicià la política exterior i suposaren un (1) maldecap per al govern d'Olivares.

La situació anà passant de dramàtica a desastrosa. Tot i el benefici que en primera instància suposà la fallida per eixugar el dèficit, els fets posteriors resultaren nefastos. Així, entre els anys 1621 i 1626 es procedí a encunyar la moneda de velló en excés; la caríssima intervenció a Màntua (Llombardia, Itàlia) anà seguida de les derrotes a la batalla de Matanzas (1628), la batalla de Hertogenbosch (Països Baixos) el 1629) i la batalla de Pernambuco (Brasil) el 1630. Les mesures empitjoraren encara més la situació: l'abolició dels milions per part de Felip IV i l'augment excessiu del monopoli de la sal el 1631 provocaren la rebel·lió a Biscaia (1631–1634); els projectes de reforma quedaren definitivament aparcats, instal·lada la monarquia en un (1) esforç bèl·lic que implicava tots els territoris i que consumia els escassos recursos de la Hisenda.

Revolta de Catalunya

El conflicte entre el comte–duc i Catalunya s'inicià quan les Corts Catalanes del 1626 es negaren a col·laborar amb la Unió d'Armes que el comte–duc havia proposat. La guerra contra França dificultà més l'entesa de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent amb la monarquia.

Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló causaren grans mals a les zones rurals, i actuaren sovint com un (1) exèrcit d'ocupació. Davant d'aquesta situació, el 7 de juny de 1640 centenars de segadors catalans que es trobaven a Barcelona per a ser contractats per a la sega ocuparen la ciutat i mataren el virrei Dalmau III de Queralt, en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat actuà amb indecisió, a parer dels ministres castellans, i aquests ordenaren al vàlid del rei que actués amb força. Com a resultat de la manca de resposta del rei a les reiterades protestes de la Generalitat pels abusos de les tropes i la insuportable càrrega fiscal que les institucions havien de suportar, la Generalitat trencà amb la monarquia i proclamà la República Catalana. Finalment, davant la imminent guerra amb Castella, Pau Claris hagué de transigir davant la pressió diplomàtica francesa i donà el comtat de Barcelona al rei Lluís XIII de França. Des de llavors i durant dotze (12) anys, es desenvoluparia una (1) guerra entre la monarquia espanyola i Catalunya, primer amb l'ajut de França i posteriorment sola, que s'ha conegut com a Guerra dels Segadors.

Revolta de Portugal

Portugal havia estat objecte de tracte diferenciat durant el regnat del seu primer rei Habsburg, Felip II, que mantingué els privilegis del regne i llurs colònies. La situació canvià amb l'ascens al tron de Felip III el qual, a través del seu valido, el duc de Lerma, afavorí els castellans en els territoris portuguesos i, després de la Treva dels Dotze Anys, deixà les seves colònies a mercè dels holandesos.[5] Els precedents més immediats de la revolta foren les actuacions castellanitzadores del comte–duc Olivares, que intentà igualar la ciutadania castellana amb la portuguesa i fusionar les corts d'ambdós regnes. No obstant això, el fet més notable era la contínua sagnia econòmica a què es veié abocada Portugal, sobretot durant el govern de Miguel de Vasconcelos i la guerra contra França a partir del 1635, que imposà nous tributs als portuguesos, que començaren a alinear–se al voltant del duc de Bragança.[6]

Conscient del perill que representava el duc de Bragança, Olivares intentà allunyar–lo de Portugal oferint–li càrrecs i comandàncies, moltes de les quals el duc refusà cordialment. Mentrestant s'anà gestant la revolta, els partidaris de la qual decidiren apostar per l'opció monaràrquica. L'1 de desembre de 1640 la conspiració marxà al Palau Reial de Lisboa i allà, entre clams a favor de Joan IV, es defenestrà Miguel de Vasconcelos.[6] La ciutat quedà en poder dels nobles i s'hi organitzà un (1) govern provisional, fins a l'arribada del nou rei, el 6 de desembre. El dia 20 es reuniren les Corts de Portugal, i el nou rei jurà protegir els furs del regne i la independència de Portugal.[7]

Caiguda d'Olivares

El 1635 el conflicte de la Guerra dels Trenta Anys porta a la guerra amb el Regne de França, un (1) costossísim conflicte que aprofundí la crisi de la monarquia, obligada a recórrer a la venda de regalies i patrimoni de la Corona, a donatius i a la utilització de les Corts per augmentar els serveis. A més a més, la necessitat de fons incrementà la pressió sobre una (1) noblesa ja endeutada, sobre la qual recaigué la necessitat de tropes i la defensa del regne, al mateix temps que fou allunyada de la Cort per Olivares. Si bé la guerra fou al principi reeixida amb les victòries a Nördlingen (Baviera, Alemanya) el 1634, Hondarribia (Guipúscoa, País Basc) el 1638, les mesures preses per a sufragar–la provocaren les revoltes de catalans i portuguesos del 1640 i costaren el càrrec a Olivares el 23 de gener de 1643 i el seu desterrament. En el seu lloc, es formà un (1) govern d'emergència, tutelat per Felip IV, que ja no tornaria a donar el mateix grau de poder a ningú més.

Ascens de Luis Méndez de Haro

Després de la caiguda d'Olivares el rei nomenà nou vàlid Luis Méndez de Haro, nebot de l'anterior, amb el títol de primer ministre. El seu objectiu se centrà a posar fi als conflictes interns i aconseguir la pau a Europa.

Revoltes internes

Els conflictes a Catalunya i Portugal continuaren, i a aquests s'hi uniren els d'Aragó. Méndez de Haro aconseguí, el 1652, que els castellans guanyessin la Guerra dels Segadors, després de quinze (15) mesos d'assetjar Barcelona.

La pressió fiscal, la falta d'aliments, el descontentament per l'alteració de la moneda i les lleves crearan malestar en diverses zones com al Regne de Nàpols i Sicília el 1647 i a la Corona de Castella entre els anys 1647 i el 1652, i entre els anys 1655 i 1657.

Política exterior

Els terços castellans foren vençuts a la batalla de Rocroi (Ardenes, Gran Est de França) el 1643, per la qual cosa Méndez de Haro decidí canviar d'estratègia. Pel Tractat de Westfalia es reconeixia la independència de les Províncies Unides i la conservació dels Països Baixos espanyols.

La guerra amb França continuà pel problema plantejat sobre el Franc Comtat i el Rosselló. Gràcies a la guerra interna de França, els castellans aconseguiren derrotar els francesos a Valenciennes (Nord, Alts de França) el 1656. Anglaterra i França pactaren l'any següent repartir-se les Disset Províncies, i s'inicià un (1) nou front. La insostenibilitat de la guerra conduí a firmar la pau amb el país gal per la Pau de Westfàlia del 1648 i el Tractat dels Pirineus del 1659, que significaren que Artois passés a mans franceses i que Catalunya perdés el Rosselló i part de la Cerdanya, també a favor dels francesos. També es pactà el matrimoni de la infanta Maria Teresa d'Espanya amb Lluís XIV de França, amb una (1) dot de cinc-cents mil (500.000) escuts.

Guerra d'independència de Portugal

El nou rei Joan IV cercà suports entre els enemics de Felip IV, i signà una (1) aliança amb França el 25 de març de 1641 i una (1) treva amb Holanda (Països Baixos), que havia ocupat part del Brasil; també Anglaterra signà una (1) aliança amb el nou rei el 1642, i Dinamarca i Suècia donaren suport a Portugal. Buscà també l'amistat amb els revoltats a Catalunya. Contraris a la causa, foren el Papa i l'emperador Ferran III. Després d'una (1) primera campanya infructuosa a Olivença (Badajoz, Extremadura) per part d'Olivares, les accions bèl·liques es reduïren a escaramusses a la frontera extremenya, fins al 1644, any en què l'exèrcit armat per Portugal es dirigí a Badajoz (Extremadura) per prendre–la, sense èxit.[7] Durant anys, la guerra es mantingué a la defensiva. El 1656 morí Joan IV, i el succeí Alfons VI, sota la regència de Lluïsa de Guzmán, i, a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus, que no abastà Portugal, el comandament castellà serà per a Joan Josep d'Àustria, el qual penetrà fins a Èvora, però que ràpidament recuperaren els portuguesos.[8]

A Lisboa (Portugal), una (1) facció més jove de la noblesa derrocà la regent i nomenà dictador en temps de guerra el comte de Castelo Melhor, que governà de forma absolutista, amb la qual cosa provocà una (1) oposició interna cristal·litzada en el germà del rei, el príncep Pere. La darrera gran batalla de la guerra que hi hagué en vida de Felip IV fou el juny del 1665, que es liquidà amb victòria portuguesa; Felip IV moria al cap de poc. El 1668 Pere II de Portugal es feu amb el tron i la Monarquia Hispànica, finalment, reconegué els Bragança com a sobirans de Portugal, ratificat a la Pau de Westminster.[9]

Segle d'Or

Felip IV fou un (1) home de gran cultura i mecenes de les arts, i adquirí per a la Corona més de vuit-cents (>800) quadres, la majoria exposats avui dia al Museu del Prado de Madrid, d'artistes tan importants com Diego Velázquez, Giovanni Lanfranco, Aniello Falcone o Nicolas Poussin. També protegí la música. Feu venir a la seva cort, el músic Pablo Bruna dit El ciego de Daroca, perquè era un (1) bon compositor i un (1) gran intèrpret de l'orgue.

Mort i successió

Morí el 17 de setembre de 1665 a Madrid. L'enterraren al Monestir de l'Escorial. La seva mort deixà la monarquia en una (1) profunda recessió i una (1) profunda crisi i la seva autoritat fortament qüestionada per nobles, ciutats i països.

Per la mort del seu fill Baltasar Carles d'Habsburg, fou succeït pel seu fill petit, Carles II d'Espanya, que també era fill de Marianna d'Àustria[10] i que fou l'últim rei de la Dinastia dels Àustries.

Notes

  1. Se'n desconeixen les dades de naixement i mort.

Referències

  1. Pericot García, 1983, pàg. 4.

  2. Pericot García, 1983, pàg. 243.

  3. Pericot García, 1983, pàg. 242.

  4. Pericot García, 1983, pàg. 244.

  5. Pericot García, 1983, pàg. 222.

  6. Pericot García, 1983, pàg. 223.

  7. Pericot García, 1983, pàg. 224.

  8. Pericot García, 1983, pàg. 225.

  9. Birmingham, 2005, pàg. 53.

  10. Mata, Jordi «Carles II, el reial nyap». Els protagonistes del drama. Avui, 11.09.2003, pàg. 3.

Vegeu també

Bibliografia

Persona retratada: Philip IV of Spain

Felip IV a cavall

El comte–duc d'Olivares a cavall, per Diego Velázquez el 1634.

El Corpus de Sang, de H.Miralles (1910).

Proclamació de Joan IV com a rei de Portugal al Palau de Ribeira.

Pintura que recrea la trobada entre Lluís XIV de França i Felip IV de Castella durant la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659, que es dugué a terme a l'illa dels Faisans, al Bidasoa.

Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, el Gran o el Rei Planeta

El passat dijous 8 d'abril de 2021 es commemorà el dos mil cinc-cents vuitanta-quatrè aniversari del naixement de Siddharta Gautama (sànscrit: सिद्धार्थ गौतम; pali: Siddhattha Gotama) (Kapilavastu, Lumbini, actual Nepal, vers el 8 d'abril de 563 aC — Kushinagar, Uttar Pradesh, Índia, vers el 486 aC), qui fou un (1) mestre espiritual de la regió nord–est del subcontinent indi l'ensenyament del qual és l'origen del budisme. A la majoria de les tradicions budistes és considerat el «Buda Suprem» (Sammāsambuddha) de la nostra època. Les dates del seu naixement i mort són incertes: la majoria dels primers historiadors del segle XX dataven la seva vida entre els anys 563 aC i 483 aC[a] però més recentment, en un (1) simposi d'especialistes d'aquesta qüestió, s'aportaren dades que situen la franja uns vint (circa 20) anys a banda i banda del 400 aC per la mort de Buda, amb el suport d'altres dates anteriors o posteriors.

Gautama, conegut també com a Śakyamuni («el savi dels Shakya»), és la figura clau del budisme, i les històries sobre la seva vida, els discursos i les regles monàstiques formen part de les creences dels budistes i s'han resumit i memoritzat després de la seva mort pels seus seguidors. Diversos reculls dels ensenyaments atribuïts a Gautama es transmeteren per tradició oral i la primera escrita fou uns quatre-cents (circa 400) anys després. Els primers especialistes occidentals tendien a acceptar la biografia de Buda que es presenta a les escriptures budistes com si fos en gran part històrica, però actualment «els erudits són cada vegada més reticents a fer afirmacions sense reserves sobre els fets històrics de la vida del Buda i dels seus ensenyaments».

Segons la tradició, Siddharta Gautama era fill d'una (1) rica i influent família, però a l'edat de vint-i-nou (29) anys abandonà el seu benestar i inicià una (1) vida d'asceta errant. S'endinsà al coneixement dels Upanixad i als trenta-cinc (35) anys, immòbil al peu d'un (1) arbre durant quaranta-nou (49) dies, descobrí el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, esdevingué Buda, l'«Il·luminat». Després inicià la propagació del seu dharma o veritat budista i morí als vuitanta (80) anys. El Sermó de les quatre (4) nobles veritats el condensa, i constitueix el nucli del seu ensenyament.

Biografia

Siddharta Gautama nasqué a Lumbini, i es crià al petit regne o principat de Kapilavastu, a l'actual Nepal. En aquell temps (sele VI aC), aquesta zona representava els límits de la civilització vèdica, i fins i tot és possible que la llengua materna de Siddharta no fos cap llengua indoària. La seva comunitat no sembla que tingués cap sistema de castes, i la seva societat no s'estructurava segons la teoria bramànica. No era cap monarquia i sembla que s'organitzava com una (1) oligarquia o com una (1) mena de república. D'acord amb la tradició, però, el seu pare fou el rei Shuddhodana, el cap del regne de shakya, de l'estat naixent de Koshala.

Gautama era el nom de la família. La seva mare, la reina Maha Maya (Māyādevī) i esposa de Shuddhodana, era una (1) princesa Koliyan. La nit que Siddhartha fou concebut, la reina Maya somià que un (1) elefant blanc amb sis (6) ullals entrà pel seu costat dret, i deu (10) mesos lunars després Siddhartha nasqué. D'acord amb la tradició shakya, quan la seva mare quedà embarassada, deixà Kapilavastu per anar a parir al regne del seu pare. El part fou durant el viatge, a Lumbini, en un (1) jardí, sota un (1) arbre de sal (shorea robusta) i la reina morí quan donà a llum. Siddhartha fou criat per la seva germana, Maha Pajapati.

Siddhartha estava destinat a tenir una (1) vida de luxe com a príncep, amb tres (3) palaus especialment construïts per a ell, i on es podia traslladar alternativament seguint l'ordre de les estacions. El seu pare, el rei Śuddhodana, desitjant que el seu fill esdevingués un (1) gran rei el protegia de les ensenyances religioses i del coneixement del patiment humà. Quan el noi arribà a l'edat de setze (16) anys, el seu pare organitzà el seu matrimoni amb Yaśodharā (pali: Yasodharā), una (1) cosina de la seva mateixa edat, nascuda a la ciutat de Ramagama. Encara que aquesta és la versió tradicional, existeixen dubtes raonables sobre la historicitat de la seva vida matrimonial. D'acord amb la tradició, tingueren un (1) fill, Rahula.

Siddhartha passà vint-i-nou (29) anys vivint com un (1) príncep a Kapilavastu. Tot i que el seu pare garantia que se li proporcionés tot el benestar que desitgés, Siddhartha considerà que la riquesa material no era l'objectiu final de la vida. Un (1) dia decidí visitar la ciutat i allà pogué veure per primera vegada la malaltia, l'envelliment i la mort, així com l'ascetisme. Profundament impressionat pel patiment humà, el príncep decidí trobar la manera de superar–lo.

Així, als vint-i-nou (29) anys, just després del naixement del seu fill, deixà el seu regne. Durant sis (6) anys vagarejà per la vall del riu Ganges fent una (1) vida ascètica, trobant mestres de totes les tradicions religioses, amb els quals estudià i practicar. Feia una (1) vida mancada absolutament de comoditats, en un (1) estat d'extrema debilitat, i dedicava els dies a meditar. S'adonà que amb cap dels mestres no trobava la pau i s'adonà del seu error. Una (1) tradició explica que sentí uns músics en una (1) barca al riu. El mestre li explicava a l'alumne: «Si tibes massa la corda, es trencarà; si la deixes massa fluixa, no sonarà bé». Fou aleshores que trobà el «camí del mig», futura essència del seu ensenyament. I decidí canviar la seva forma de vida, es rentà i menjà.

Un (1) cop recuperada la salut, segué sota un (1) arbre (més tard conegut com a l'arbre Bodhi, és a dir, «arbre del despertar») i es prometré no aixecar–se fins a assolir la il·luminació. Una (1) tarda, al cap de quaranta-vuit (48) dies, assolí el nirvana («extinció», «calma»), i des de llavors se'l conegué com el Buda, l'il·luminat.

Als 35 anys va començar a impartir els seus ensenyaments als cinc ascetes amb què havia compartit alguns anys de la seva vida. Durant els 45 anys següents, va ensenyar a reis i a servents el camí a seguir per alliberar-se del cicle de renaixements samsara, és a dir, per alliberar-se del patiment.

Morí als vuitanta (80) anys a Kushinagar (Uttar Pradesh, Índia), i deixà enrere les claus per obrir la gàbia del patiment que tot ho impregna. «Recordeu–vos de què us he ensenyat. L'afany d'aconseguir és la causa de tots els mals. Tard o d'hora tot es transforma, de manera que no us aferreu a res. Practiqueu la purificació del vostre esperit i apliqueu–vos a la recerca de l'única felicitat veritable i duradora». Era el dia de lluna plena del quart mes.

Fugida i vida ascètica

Als vint-i-nou (29) anys Siddharta deixà el seu palau perquè volia veure els seus súbdits. Malgrat els esforços del seu pare per apartar–lo dels malalts, els ancians i el patiment del poble, el descobriment de la vellesa, la malaltia i la mort fou traumàtic per a Siddhārtha. Entengué que ell també es trobava sotmès al mateix patiment, i li canvià el caràcter, perquè es preguntava com es pot viure en pau i felicitat si això és el que ens espera a la vida.

En una (1) nova sortida a l'exterior, el príncep veié un (1) anacoreta, un (1) monjo mendicant, el caràcter tranquil i serè del qual l'impressionà. Decidí adoptar la vida dels monjos que vivien a l'extrem ascetisme, passant abans uns anys com un (1) captaire. Siddhartha deixà el seu palau, acompanyat per Channa i damunt del seu cavall Kanthaka, i deixà enrere una (1) vida regalada, la seva dona i el seu fill, per convertir–se en un (1) captaire. Es diu que, «els unglots del cavall foren amortits pels déus», per evitar que els guàrdies se n'adonessin. Aquest esdeveniment és tradicionalment conegut com «La Gran Marxa».

Siddharta se n'anà amb el cap rapat i amb un (1) vestit groc de monjo rodamón, sense diners ni béns de cap mena, a cercar la il·luminació. Més tard descobriria que tots els extrems són dolents. Primer va anar a Rajagaha. Després d'haver estat reconegut pels homes del rei Bimbisara, aquest li oferí el tron perquè l'havien commogut els ensenyaments de Siddhartha. Rebutjà l'oferta, però li prometé que quan assolís la il·luminació visitaria el seu regne, Magadha, abans que cap altre.

Siddhartha deixà Rajagaha i començà a practicar amb dos (2) mestres ermitans. Després de dominar els ensenyaments d'Alara Kalama (Skr. Ārāḍa Kālāma), Kalama demanà a Siddhartha que fos el seu successor, però ho refusà i se n'anà després d'haver quedat insatisfet de les pràctiques. Després esdevingué un (1) alumne d'Udaka Ramaputta (Skr. Udraka Rāmaputra), però tot i que assolí un (1) alt nivell de consciència amb la meditació i que també se li demanà que succeís Ramaputta com a mestre, encara no estava satisfet amb el camí que havia triat, i se'n tornà a anar.

Siddhartha i un (1) grup de cinc (5) companys, dirigit per Kondanna, s'establiren en un (1) lloc per poder aprofundir en unes pràctiques d'una (1) austeritat encara més exigent. Ells tractaren de trobar la il·luminació a través de la privació de quasi tots els béns del món, inclosos els aliments i la pràctica d'automortificació. Després d'estar a prop de morir de fam per la gran restricció d'aliments, amb un (1) fruit sec i una (1) fulla al dia, s'enfonsà en un (1) riu durant el bany i gairebé s'ofegà. Siddhartha començà a reconsiderar el seu camí. Llavors recordà un (1) moment de la infantesa quan havia estat observant el seu pare quan començava la temporada de llaurar, i caigué en un (1) estat meditatiu de profunda quietud i de concentració, la jhana.

Il·luminació

Després de l'ascesi, la concentració, la meditació i la pràctica de l'anapanasati, a la qual es dirigeix l'atenció cap al moviment de la respiració, es diu que Siddhartha descobrí la que els budistes diuen la via del mig, un (1) camí que cerca la moderació entre els extrems de l'autoindulgència i automortificació. Un (1) dia acceptà una (1) mica d'arròs amb llet que li oferí una (1) nena del poble de nom Sujata, que confongué Siddhartha amb un (1) esperit que esperava que li concediria un (1) desig; tal era l'aspecte lamentable i demacrat de Siddharta. Arribat a aquest punt, segué sota un (1) arbre pippala, la figuera sagrada (Ficus religiosa) posteriorment coneguda com l'arbre bodhi i que es troba a Buddhagayā (Índia), i decidí que no s'aixecaria fins que no hagués trobat la Veritat. Kaundinya i els altres quatre (4) companys cregueren que havia deixat la recerca espiritual i que s'havia indisciplinat, i l'abandonaren. Després de quaranta-nou (49) dies de meditació, a l'edat de trenta-cinc (35) anys, assolí la il·luminació. D'acord amb algunes tradicions, això passà cap al cinquè mes lunar i, d'acord amb unes altres, al dotzè mes. Gautama, a partir d'aleshores, fou conegut com el Buda o «el despert». Buda de vegades també es tradueix per «l'Il·luminat». Sovint, és esmentat al budisme com el Buda Shakyamuni o «savi del clan dels Shakya».

Es creu que s'assolí la completa comprensió de la naturalesa i de les causes del patiment humà (que neixen de la ignorància), i de les mesures necessàries per eliminar–la. Això fou classificat com les «quatre nobles veritats». L'estat suprem d'elevació espiritual es diu Nirvana. Posteriorment, sembla que arribà a tenir les nou (9) característiques que tots els budes tenen.

Segons una de les històries recollides al Āyācana Sutta (Samyutta Nikaya VI.1), que apareix al text del Pali i a uns altres cànons, immediatament després de la seva il·luminació, Siddharta Gautama es preguntà si havia o no d'ensenyar el dharma als éssers humans. Li preocupava que, com els éssers humans estan dominats per la cobdícia, l'odi i l'engany, no serien capaços d'entendre el veritable dharma, que és subtil, profund i difícil de comprendre. Tanmateix, Brahma Sahampati, intercedí i li demanà que ensenyés el dharma, perquè «hi haurà algú que entendrà el dharma». Amb la seva gran compassió cap a tots els éssers de l'univers, el Buda estigué d'acord a convertir–se en un mestre.

Formació de la Sangha

Després de convertir–se en un (1) il·luminat, Buda es trobà amb dos (2) comerciants anomenats Tapussa i Bhallika que es convertiren en els seus primer deixebles. Se'ls donà alguns pèls del cap de Buda, que es creu que aleshores es consagraren al temple de Shwe Dagon, a Yangon (Birmània). Buda intentà visitar Asita, i als seus antics mestres, Alaró Kalama i Uddaka Ramaputta, per explicar les seves descobertes, però ja havien mort.

Anà a Deer Park, a prop de Varanasi (Benarés), al nord de l'Índia, i posà en movimernt la roda del Dharma (dharmatxakra) mitjançant el lliurament del seu primer sermó al grup de cinc (5) companys amb els quals prèviament havia cercat la il·luminació. Ells i el Buda foren la primera sangha, la primera comunitat de monjos budistes, i per tant, es completà la primera formació de les tres (3) joies o triple tresor (triratna) —Buda, dharma i sangha—, i amb Kaundinya s'assolí el primer flux complet (sotāpanna) de la via cap al nirvana. Tots cinc (5) aviat es convertiren en arahants, i amb la conversió de Yasa i cinquanta-quatre (54) dels seus amics, el nombre de arahants augmentà fins a seixanta (60) els primers dos (2) mesos. La conversió dels tres (3) germans Kassapa i els seus dos-cents (200), tres-cents (300) i cinc-cents (500) deixebles feren que la sangha tingués més de mil (>1.000) seguidors, i ja foren enviats a explicar el dharma al poble.

No se sap quin idioma matern parlava Buda. Els erudits moderns, principalment els filòlegs, creuen que és molt probable que els sermons i els ensenyaments fossin en una (1) varietat dels dialectes indoaris mitjans de l'est de l'Índia, del qual el pali n'és una (1) llengua estàndard.

Viatges i mestratge

Durant els darrers quaranta-cinc (45) anys de la seva vida, es diu que Buda viatjà per les planes del nord de l'Índia, a la conca alta del Ganges, al territori que actualment comprèn Uttar Pradesh, Bihar i al sud del Nepal. Ensenyà la seva doctrina a una (1) àmplia diversitat d'individus, des dels nobles als dalit o intocables, assassins en massa com Angulimala i caníbals com Alavaka. Molts seguidors d'altres filosofies i religions adoptaren el missatge de Buda, i aquest fundà la comunitat de monjos i monges budistes, la sangha. D'aquesta manera pogué seguir–se expandint amb milers de conversos, després que Buda assolís el Parinirvāna (pali: Parinibbāna) o el «nirvana complet». La seva religió estava oberta a totes les races i classes i no tenia en compte l'estructura de castes. També fou objecte d'atacs de grups religiosos d'oposició, inclosos alguns intents d'assassinat.

La sangha viatjà d'un (1) lloc a un (1) altre de l'Índia, ensenyant el dharma. Això passava durant tot l'any, excepte durant els quatre (4) mesos de la temporada de pluges (vassana). Era difícil viatjar a causa de les inundacions. Els ascetes de totes les religions no viatjaven per no trepitjar ni matar la vida animal submergida. Durant aquest període, la sangha es retirava a un (1) monestir, a un (1) parc públic o a un (1) bosc, i era la gent la que anava fins on ells s'havien establert.

La primera vassana la passaren a Varanasi, i fou quan la primera sangha es constituí. Després d'això, viatjà a Rajagaha (Rajgir), la capital de Magadha, per a visitar el rei Bimbisara, de conformitat amb la promesa de Buda després de la il·luminació. Fou durant aquesta visita que Sariputta i Moggallana foren convertits per Assaji, un (1) dels primers cinc (5) deixebles de Buda, que es convertirien en els seus dos (2) principals ajudants. El Buda després passà tres (3) temporades al monestir de Veluvana Bamboo Grove, a la capital de Magadha. El monestir, que estava a una (1) moderada distància del centre de la ciutat, fou donat pel rei Bimbisara.

Després de l'audiència de la il·luminació, Suddhodana envià delegacions per demanar al Buda que tornés a Kapilavastu. Successivament, se n'hi enviaren nou (9) , però els delegats s'anaren adherint a la sangha. Oblidaven les coses mundanes i no arribaven a lliurar el missatge. La desena delegació, encapçalada per Kaludayi, un (1) amic de la infància, si que pogué lliurar el missatge amb èxit. Atès que ja no era al període del vassana, Buda accedí, i dos (2) anys després de la seva il·luminació feu un (1) viatge a peu de dos (2) mesos fins a Kapilavastu, predicant el dharma durant el camí. Quan arribà al palau reial, el dinar estava fet, però com que no hi havia estat convidada, la sangha feu una (1) ronda per recollir almoines a Kapilavastu. Quan ho sabé, Suddhodana li digué al Buda que «el nostre és el llinatge guerrer de Mahamassata, i cap guerrer mai no ha d'anar a buscar almoines». Buda respongué: «Aquest no és el costum del vostre llinatge reial. Però és el costum del meu llinatge de Buda. Uns quants milers de budes han anat a buscar almoines».

Suddhodana convidà la sangha a dinar al palau. Hi hagué una (1) xerrada sobre el dharma, i després, molts membres de la família reial s'uniren a la sangha. Els seus cosins Ananda i Anuruddha es convertirien en dos (2) dels seus cinc (5) principals deixebles. El seu fill Rahula també s'uní a la sangha a l'edat de set (7) anys, i fou un (1) dels seus deu (10) principals deixebles. El seu germanastre Nanda també s'afegí a la sangha i esdevingué un (1) arahant. Un (1) altre cosí, Devadatta, també es feu monjo, encara que més tard esdevingué un (1) enemic i tractà de matar Buda unes quantes vegades.

Dels seus deixebles, Sariputta, Mahamoggallana, Mahakasyapa, Ananda i Anuruddha es convertiren en els cinc (5) principals deixebles. A aquests, s'afegiren Upali, Subhoti, Rahul, Mahakaccana i Punna, que formaren el grup dels seus deu (10) principals deixebles.

Durant la cinquena vassana, Buda s'instal·là a Mahavana, prop de Vaishali. Davant la imminent mort de Suddhodana, Buda visità el seu pare i predicà el Dharma, i Suddhodana esdevingué un (1) arahant abans de la seva mort. La mort feu possible la creació d'un (1) orde de monges. Els documents sobre textos budistes mostren que ell fou reticent a ordenar dones com a monges. La seva mare adoptiva Maha Pajapati li demanà d'unir–se a la sangha, però Siddharta s'hi negà, i començà el viatge de tornada de Kapilavastu a Rajagaha. Maha Pajapati seguí perseverant amb la intenció de renunciar al món i portà un (1) grup de dames reials sakies i koliyans, i seguiren la sangha fins a Rajagaha. Buda finalment acceptà l'ampliació, cinc (5) anys després de la formació de la sangha, amb l'argument que la capacitat d'il·luminació de les dones era igual a la dels homes. Tot i així, els donà certes normes addicionals a respectar (vinaya). Això passà després que Ananda intercedís en nom seu. Yasodhara també esdevingué una (1) monja, i ambdues es convertiren en arahants.

Durant el seu ministeri, Devadatta, que no era arahant, sovint tractà de contradir Buda. Una (1) vegada Devadatta demanà a Buda de dirigir la sangha. Buda declinà i declarà que les accions de Devadatta no reflectien el Triple Tresor. Devadatta conspirà amb el príncep Ajatasattu, fill de Bimbisara, a fi que matessin Buda i usurpessin la corona de Bimbisara. Devadatta intentà tres (3) vegades matar Buda. La primera contractà un (1) grup d'arquers, però un (1) cop es trobaren amb Buda es convertiren en els seus deixebles. Un (1) segon intent feu rodolar una (1) gran pedra des d'un (1) turó; però la roca només ferí Buda en un (1) peu. Al darrer intent emborratxà un (1) elefant però el seu pla tampoc no reeixí. Devadatta tractà de fer un (1) cisma a la sangha, proposant restriccions addicionals a les normes del vinaya. Quan el Buda declinà la proposta, Devadatta començà a fer un (1) cisma a l'orde criticant la laxitud de Buda. Així, intentà convertir alguns bhikkhus, però Sariputta i Mahamoggallana intervingueren i impediren que, un (1) cop més, Devadatta fes la seva.

Quan Buda arribà als cinquanta-cinc (55) anys, nomenà Ananda com el seu cap assistent.

Mort

Segons el Mahaparinibbana Sutta —el sutra més llarg del cànon Pali—, a l'edat de vuitanta (80) anys Buda anuncià que aviat arribaria la seva fi, el parinirvana, l'estat en el qual s'abandona el cos terrenal. Després d'això, Buda prengué el seu darrer àpat, amb aliments que havia rebut d'un (1) ferrer anomenat Cunda. Poc després caigué molt malalt, i donà instruccions al seu assistent Ananda que el menjar de Cunda no tenia res a veure amb la seva mort i que, contràriament, aquest dinar seria motiu d'un (1) mèrit més gran, perquè caldria recordar–lo com l'últim repeix de Buda. Mettanando i Von Hinüber argumenten que Buda morí d'un (1) infart mesentèric, un (1) símptoma de la vellesa, i no pas per intoxicació alimentària. El contingut exacte de l'últim dinar de Buda no és clar, a causa de les variacions de les tradicions escrites i l'ambigüitat de la traducció d'alguns termes importants. La tradició theravada en general creu que fou carn de porc, mentre que la mahayana considera que fou tòfona o algun altre bolet.

El Sutra de Vimalakirti, un (1) dels textos més profunds del budisme mahayana, al capítol III, diu que el Buda realment no emmalaltí ni morí de vell, sinó que era una (1) aparença destinada a servir d'ensenyament als nascuts al samsara, com a model sobre la immanència i el dolor del món, i per encoratjar a mirar d'assolir el Nirvana.

«

Reverend Ananda, els tathágatas tenen el cos del dharma, no és un (1) òrgan que es basa en els aliments materials. Els tathágatas tenen un (1) cos transcendental que ha transcendit totes les qualitats mundanes. No hi ha perjudici per al cos d'un (1) tathágata, perquè s'allibera de tots els defalliments. El cos d'un (1) tathágata no es descompon i roman lliure de tota activitat formativa. Reverend Ananda, creure que això pot ser una (1) malaltia, en un (1) cos com aquest, això és un (1) pensament irracional i impropi! Tanmateix, des que Buda ha aparegut a l'època de les cinc (5) corrupcions, ell disciplina els éssers vius actuant pausadament i amb humilitat.

»

— Carrithers, pàg. 25

La decisió de Buda d'entrar al parinirvana a les isolades selves del Kuśināra —a l'actual Kushinagar, a l'Índia—, al regne Malla, fou protestada per Ananda. Buda, però, recordà Ananda que Kuśināra fou en altres temps una (1) terra governada per la roda del dharma d'un (1) rei just.

A continuació, Buda feu demandes a tots els bhikkus per aclarir els possibles dubtes o qüestions que tenien pendents; però ells no en tenien cap. Després entrà al parinirvana. Les seves darreres paraules foren «Totes les coses passen. Dediqueu–vos a cercar el vostre alliberament amb diligència». El cos de Buda fou incinerat i les relíquies foren col·locades als monuments o stupa, alguns dels quals es creu que han sobreviscut fins a l'actualitat. Per exemple, El temple de la Dent o «Dalada Maligawa» a Sri Lanka, hi ha la relíquia de la dent de Buda.

Segons la Dīpavaṃsa i Mahāvaṃsa, dues (2) cròniques històriques del Pali de Sri Lanka, la coronació d'Aśoka (Pāli: Asoka) fou dos-cents divuit (218) anys després de la mort de Buda. Segons un (1) document mahayana en xinès (十八部論 i 部執異論), la coronació d'Aśoka se situa cent setze (116) anys després de la mort de Buda. Per tant, el moment del traspàs de Buda hauria de ser entre el 486 aC, segons el registre theravada, o el 383 aC segons el registre mahayana. Tanmateix, la data tradicionalment acceptada com la de la mort de Buda en els països de tradició theravada és el 544 o 543 aC, perquè el regne d'Aśoka es calcula tradicionalment uns seixanta-un (60) anys abans de les suposicions actuals.

A la seva mort, Buda digué als seus deixebles que no seguissin cap líder, però sí els seus ensenyaments (dharma). Tanmateix, al Primer Concili budista, Mahakasyapa fou triat per la sangha com al nou líder, perquè els dos (2) principals deixebles Moggallana i Sariputta havien mort abans que Buda.

Trets físics

Buda és potser un (1) dels pocs savis de qui es pot parlar de les seves característiques físiques. Per naixement fou un (1) kshatrīya, la casta dels governants i guerrers, i havia rebut entrenament militar, i per la tradició shakya estava obligat a superar les proves per demostrar la seva vàlua com a guerrer per tal de contraure matrimoni. Tenia un (1) cos prou corpulent per a destacar entre els reis i se li demanà que comandés l'exèrcit. Els budistes creuen que tenia «els trenta-dos (32) signes del gran home» (pali: Lakkhana Mahapurisa 32). El brahman Sonadanda el descrigué com a:

«

De bon veure i agradable a la vista, i de la més bella figura. Té una (1) forma i un (1) rostre diví.

»

— (D, I: 115)

«

És meravellós, realment meravellós, quanta serenor a la bona aparença de Gotama, que clar i radiant és la seva complexió, tant clar i radiant com el color daurat del ginjoler a la tardor, clar i radiant com el fruit d'una (1) palmera que sorgeix de la tija, com un (1) adorn d'or vermell forjat en un (1) recipient de la mà d'un (1) orfebre, hàbilment inserits i col·locats en una (1) roba groga lluminosa, brilla i resplendeix, tanmateix, els bons sentits de Gotama són tranquils, i el seu aspecte és clar i radiant.

»

— (A, I: 181)

Un (1) deixeble anomenat Vakkali, que més tard esdevingué un (1) arahant, estava tan obsedit per la seva presència física que Buda li hagué de dir que havia de conèixer el Buda pel seu dharma i no a través de la seva aparença física.

Tot i que Buda no fou representat a cap retrat fins pels volts del segle I dC (vegeu art budista), les característiques físiques dels budes totalment il·luminats es basen en les descripcions del Buda que apareix al Dīgha Nikāya del sutra Lakkhaṇa (D, I: 142). A més, Yasodhara, la dona de Siddharta, li descriu a Rahula com era l'aparença física del seu pare, després del primer retorn al seu palau principesc, un (1) cop ja havia assolit la il·luminació; apareix a l'himne devocional no canònic del Pali, Narasīha Gāthā («El lleó dels Homes»).

Molts occidentals associen el nom de «Buda» amb determinades representacions d'una (1) figura grassa, calba i somrient. Això no és cert, perquè el representat no és Siddharta Gautama sinó Budai (o Hotei), un (1) monjo budista xinès que visqué al segle X.

Filosofia

Buddha és, segons el budisme, la denominació que reben aquells individus que han realitzat la seva naturalesa Buddha. Actualment aquest nom identifica en Siddhārtha Gautama, el mestre fundador espiritual del budisme, a qui es considerava «el Buda de la nostra era». Una (1) altra accepció és com a apel·latiu d'un (1) ésser humà que ha «despertat».

A causa de certes malinterpretacions molt freqüents, cal dir que el Buda no és Déu. Això ho digué el mateix Buda Gautama, i la mateixa cosmovisió budista diu que l'estat del Buda només el poden assolir els éssers humans.

El Buda Gautama també digué que no hi ha intermediaris entre la humanitat i la divinitat. Els déus també es regeixen pel karma. El Buda és només un (1) exemple, un (1) guia i un (1) mestre per a aquells éssers que han de fer el camí pel seu compte, assolir el despertar espiritual i veure la veritat i la realitat tal com són.

El sistema budista de filosofia i pràctica meditativa no fou cap revelació divina, sinó més aviat la comprensió de la naturalesa de la ment. Tothom pot arribar–hi. La veritat es pot entendre endinsant–se a la realitat. La ignorància pot ser eliminada.

El despertar del nirvana és la meta on tothom pot arribar. L'escola Mahayana parla de molts budes i bodhisattvas (qui busca la il·luminació però la posposa per a ajudar tothom a arribar–hi). Al Tripitaka —el text fonamental del budisme— el buda del futur té el nom de Maitreya.

Mestratge

Alguns estudiosos creuen que algunes parts del Cànon Pali i els agames podrien contenir la substància mateixa dels ensenyaments històrics i, possiblement, fins i tot les paraules de Buda. Aquest no és el cas dels sutres mahayana posteriors. Les obres amb escrits primerencs precedeixen el budisme Mahayana, i són enteses per molts acadèmics occidentals com la principal font d'informació fidedigna dels veritables ensenyaments històrics de Gautama Buda.

Alguns dels fonaments dels ensenyaments de Gautama Buda són els següents:

  • Les quatre nobles veritats:

    • El patiment és part inherent de l'existència;

    • L'origen del patiment és el desig;

    • Suprimint el desig cessa el patiment;

    • El camí cap a supressió del patiment és el Noble camí Òctuple.

  • El Noble Camí Òctuple:

    • Comprensió correcta

    • Pensament correcte

    • Paraula correcta

    • Conducta correcta

    • Subsistència correcta

    • Esforç correcte

    • Atenció correcta

    • Concentració correcta

  • Dependència de l'origen: qualsevol fenomen «existeix» només a causa de l'«existència» d'uns altres fenòmens, amb una (1) relació de causa i efecte que abasta el temps passat, present i futur. Perquè totes les coses són, per tant, condicionades i transitòries (anicca); no tenen identitat independent (anatta).

  • El rebuig de la infal·libilitat de l'escriptura: els ensenyaments no haurien de ser acceptats sinó són confirmats per la nostra experiència i lloats pels savis.[b]

  • Anicca (sànscrit: anitya): tot és immanent.

  • Anatta (sànscrit: anātman): la percepció del «jo» és una (1) il·lusió.

  • Dukkha (sànscrit: duḥkha): tots els éssers pateixen a causa de la ment.

Hi ha un (1) cert desacord entre les diverses escoles del budisme sobre alguns aspectes de les ensenyances de Buda, i també sobre algunes de les normes disciplinàries destinades als monjos.

Segons la tradició, Buda posà èmfasi a l'ètica i la comprensió correcta. Posà en dubte els conceptes de la divinitat i la salvació. Digué que no hi ha cap intermediari entre la humanitat i la divinitat. Els déus estan sotmesos a la llei del karma, i el Buda és només una (1) guia per al mestre i els éssers que han de fer el camí cap al Nirvana (Pali: Nibbāna), per assolir el despertar espiritual anomenat Bodhi i veure la veritat i la realitat tal com és. La meditació budista no ha estat revelada pels déus, sinó per la comprensió de la naturalesa de la ment, que ha de ser descoberta per cada individu fent un (1) camí espiritual guiat per les ensenyances de Buda.

Les representacions artístiques de Siddharta Gautama

Essent la figura cabdal del budisme, al llarg de la història la imatge de Siddharta Gautama ha estat enormement treballada. Les representacions artístiques inicials d'aquest personatge trobades a Bharhut i Sanchi es vinculen al primer període de l'art budista. En aquesta etapa, caracteritzada per l'aniconisme, Buda fou representat per mitjà de tot un (1) seguit de símbols mitjançant els quals es podia identificar la seva figura: el tron buit, el cavall sense genet, les seves petjades, la roda del Dharma, un (1) arbre Bodhi, enre d'altres. A Sanchi, però, també s'hi representen escenes provinents de les narracions dels jataka de Buda, és a dir, les seves vides anteriors. Aquestes històries sovint incloïen llegendes populars adaptades als ensenyaments budistes.

Posteriorment, Buda fou representat mitjançant la seva forma antropomòrfica, ja sigui dempeus, assegut amb les cames creuades o estirat de costat. No se sap del cert en quin moment començaren a fer acte de presència aquestes representacions. Una (1) de les teories més acceptades ve de la mà d'Alfred A. Foucher, qui opinava que aquesta imatge fou el fruit de la interacció grecobudista, en particular a Gandhara, la qual cosa fou criticada per alguns estudiosos com Ananda Kentish Coomaraswamy.

Deixant de banda els seus orígens, les representacions icòniques de Buda es feren especialment populars. Algunes d'aquestes representacions, en particular les del budisme de Gandhara i les del budisme de l'Àsia Central reberen la influència de l'art hel·lenístic, i proporcionaren com a resultat la creació de l'art grecobudista. Els elements artístics del món hel·lenístic es combinaren amb el simbolisme propi del budisme indi i crearen un (1) estil únic. És amb aquest art quan s'assisteix a la presentació de tot un (1) reguitzell de budes juvenils amb els cabells disposats en rínxols ondulats, molt propers a algunes escultures romanes. Alguns apareixen abillats amb una (1) túnica monàstica que els cobreix les espatlles i es disposa en pesats plecs clàssics, recordant a les togues. Mitjançant aquests models es crearen moltes imatges de Siddhartha com a personatge vinculat a un (1) passat monàrquic.

En el mateix moment en el que es pot descobrir aquest desenvolupament de l'escultura de Gandhara, els artistes de l'escola de Mathura en el període Kuixan produïren tota una (1) sèrie d'imatges diferents de Buda, atorgant–li un (1) cos més marcat sota les teles de les seves vestidures i un (1) remarcable drapejat.

Un (1) tercer tipus de Buda influent evolucionà a Andhra Pradesh, al sud de l'Índia, on imatges de proporcions substancials, amb rostres prou exempts d'expressió, revelaven una (1) de les espatlles del personatge.

En el període Gupta, del segle IV al VI aC, el nord de l'Índia fou testimoni de la creació d'una (1) «imatge ideal» de Buda. Això s'aconseguí combinant trets seleccionats de la regió de Gandhara amb formes sensuals creades pels artistes de Mathura. Amb els cabells disposats en petits rínxols, la seva mirada humil i l'aura espiritual que emetia, els Budes Gupta es convertiren en un (1) model per a les futures generacions d’artistes post–Gupta, del Nepal, Tailàndia o Indonèsia.

Posteriorment, però, tot i que la imatge de Buda fou tractada, no s'observaran grans canvis en la seva representació. L'art d'aquest budisme tardà tingué com a protagonistes els bodhisattves i les divinitats de naturalesa esotèrica del seu panteó en expansió.

Evolució de la imatge artística de Buda

Vegeu també

Notes

  1. A la GEC consideren les dates (Kapilavastu, 563 aC – Kusināra, 483 aC).

  2. Vegeu el sutra Kalama per a més detalls.

Bibliografia

The statue in 1905 at the time of its discovery (to the right of the photograph). Seated Buddha; circa 475; sandstone; height: 1.6 m (5 ft. 3 in.); Sarnath Museum (India). This figure, his hands in the dharmachakra mudra gesture of teaching, refers to the Buddha's first sermon at Sarnath, where the figure was found.

El naixement de Buda a Lumbini en una (1) pintura d'un (1) temple a Laos.

Temple de Maya Devi a Lumbini (Nepal).

Buda viatjà per la plana del Ganges, on la seva filosofia atreia molts seguidors.

La gran partida (Gandhara, segle II).

El príncep Siddharta es talla el cabell i es fa asceta. Borobudur, segle VIII.

Buda de Gandhara. Segles I–II, Museu Nacional de Tokyo.

El primer sermó, pintat a Wat Chedi Liem, a Tailàndia.

Un (1) paisatge xinès sobre seda (Dinastia Tang, 618 aC – 907 aC) que representa el jove Sakyamuni afaitant–se el cap. És una (1) de les representacions pictòriques més antigues del Buda Gautama.

Buda amb el seu protector Vajrapani, Gandhara, segle II (Ostasiatische Kunst Museum).

Buda entrant al Parinirvana.

El repartiment de les relíquies de Buda (Zenyōmitsu–Temple Museum, Tòquio).

Relíquies de Buda de la stupa de Kanixka I, a Peshawar, Pakistan, actualment a Mandalay, Birmània.

Buda assegut (Gandhara, segle II).


Siddharta Gautama

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el setanta-tresè aniversari de la fundació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) (WHO en el seu acrònim en anglès), que és una (1) agència de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (Nacions Unides) amb seu a Ginebra (Suïssa) que actua com a autoritat coordinadora en temes de salut pública internacional; està especialitzada a gestionar les polítiques de prevenció, promoció i intervenció en salut a l'àmbit mundial. Els cent noranta-tres (193) Estats membres de l'OMS governen l'Organització per mitjà de l'Assemblea Mundial de la Salut. L'Assemblea està composta per representants de tots els Estats membres de l'OMS.

L'OMS fou fundada per iniciativa del Consell Econòmic i Social de l'ONU que impulsà la redacció dels primers estatuts de l'OMS. La constitució i primera reunió de l'OMS tingué lloc a Ginebra (Suïssa), el 7 d'abril de 1948, ratificada per vint-i-sis (26) estats membres. Heretava bona part dels mandats i recursos de l'Organització de Salut que fou l'agència de la Societat de Nacions per a temes de salut.

L'any 2009 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional pel seu lideratge en els assumptes sanitaris crucials, en un context mundial en transformació.

Història

La idea d'establir una (1) autoritat internacional que s'encarregués de supervisar els afers de la sanitat pública començà amb la formulació de les regles del dret internacional a finals del segle XIX i principis del segle XX. Un (1) precedent de l'OMS fou l'Office International d'Hygiène Publique (OIHP, Oficina Internacional d'Higiene Pública) que tingué la seva seu a París (Illa de França) i que fou fundada a Roma (Laci, Itàlia) el 9 de desembre del 1907 per un (1) acord internacional signat pels governs del Regne Unit, Bèlgica, el Brasil, Espanya, els Estats Units d'Amèrica, França, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Rússia, Suïssa i Egipte. Aquesta organització es dissolgué el 22 de juliol de 1946 i el seu servei d'epidemiologia incorporat a la Comissió Interina de l'Organització Mundial de la Salut l'1 de gener del 1947. Un (1) altre precedent fou l'Organització de la salut de la Societat de Nacions que en deixar d'existir el 1946 passà a ser controlada per una (1) Comissió Interina de l'Organització Mundial de la Salut per una (1) resolució de l'Assemblea General de l'ONU del 14 de desembre de 1946 que també decidí la celebració d'una (1) Conferència Internacional de la Salut.

Durant la dècada del 1980 l'OMS patí una (1) crisi, l'hostilitat de països com els Estats Units i el Regne Unit que la consideraven una (1) organització malgastadora i polititzada, la manca de direcció i la presa de decisions controvertides com el desmantellament de l'oficina de la tuberculosi afebliren el prestigi de l'organització.

Funció i activitats

Les principals funcions de l'Assemblea Mundial de la Salut són aprovar el programa i el pressupost de l'OMS per al següent bienni i decidir les principals qüestions relatives a les polítiques sanitàries. Tal com estableix la seva Constitució, l'objectiu de l'OMS és que tots els pobles del món puguin gaudir del grau màxim de salut que es pugui aconseguir. La Constitució de l'OMS defineix la salut com «un (1) estat de complet benestar físic, mental i social», i no solament com l'absència d'afeccions o malalties.

A més de coordinar els esforços internacionals per controlar els brots de les malalties infeccioses, com la síndrome respiratòria aguda greu (SARS), la malària, la tuberculosi, la grip o la sida, l'OMS també patrocina programes per prevenir i tractar aquest tipus de malalties. L'OMS dona suport al desenvolupament i a la distribució de vacunes segures i eficaces, diagnòstics farmacèutics i medicaments, per exemple a través del Programa Ampliat d'Immunització.

L'organització desenvolupa i promou l'ús d'eines basades en l'evidència, normes i estàndards per donar suport als Estats membres per a informar de diferents opcions de política sanitària. Supervisa l'aplicació del Reglament Sanitari Internacional, i publica una (1) sèrie de classificacions mèdiques com la classificació internacional de malalties, la Classificació Internacional del funcionament, de la discapacitat i de la salut, o la Classificació Internacional d'Intervencions en Salut.

A més, l'OMS duu a terme diverses campanyes relacionades amb la salut i el foment d'hàbits saludables, per exemple, en contra del consum del tabac, a favor del consum de fruites i verdures o promocionant la seguretat a la carretera. Tanmateix, alguns treballs de l'OMS generen molta controvèrsia, com succeí l'abril del 2003 amb un (1) informe que recomanava no consumir més del deu per cent (>10%) de sucre en una (1) dieta equilibrada i que generà tota mena de pressions de la indústria del sucre.

Estructura

L'OMS compta amb cent noranta-tres (193) membres, els membres de l'ONU (cent noranta-un [191], tots excepte Liechtenstein) més les Illes Cook i l'illa de Niue. Els territoris que no són estats poden unir–se a l'organització en qualitat de «Membres associats», amb ple accés a la informació però amb drets limitats de participació i de vot. Per esdevenir membre associat cal comptar amb l'aprovació de l'Assemblea de l'OMS, actualment hi ha dos (2) membres d'aquest tipus, Puerto Rico i Tokelau. L'OMS és membre observador de la Direcció Europea per a la Qualitat dels Medicaments i dels Serveis Sanitaris del Consell d'Europa.

Els estats i altres territoris també poden sol·licitar l'estatus d'observador, actualment tenen aquest estatus especial l'OAP, aprovat a l'Assemblea de l'OMS el 7 de juliol del 1998; el Vaticà, l'Ordre Sobirana Militar de Malta, la Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja i el Comitè Internacional de la Creu Roja. El 2009 s'invità a assistir com a observador a Taiwan, i la invitació es repetí els anys 2010 i 2011, en aquest cas amb polèmica en ser citat com província xinesa.

Els estats membres de l'OMS envien una (1) delegació a l'Assemblea Mundial de la Salut que és el màxim òrgan de decisió de l'organització. Tots els membres de l'ONU poden ser membres de l'organització, segons podem llegir al lloc web de l'OMS: Altres països poden ser admesos si la seva sol·licitud és aprovada per majoria simple de l'Assemblea Mundial de la Salut. L'assemblea s'acostuma a reunir un (1) cop l'any (habitualment durant el mes de maig) per a supervisar les polítiques financeres de l'organització i revisar i aprovar el pressupost anual proposat per la direcció. L'assemblea també elegeix el director general (per períodes de cinc [5] anys) i trenta-quatre (34) membres tècnicament qualificats en el camp de la salut per a formar part del Comitè Executiu per a un (1) període de tres (3) anys. Les principals funcions del comitè executiu és fer efectives les decisions de l'assemblea així com mantenir–la informada i facilitar–ne la feina.

L'OMS es finança mitjançant contribucions dels estats membres i de donants. En els darrers anys, la feina de l'OMS ha anat adreçada a augmentar la col·laboració amb altres organismes, en l'actualitat, entre «col·laboracions oficials» i «col·laboracions de treball», hi ha uns vuitanta (circa 80) acords de col·laboració amb ONG, la indústria farmacèutica i fundacions com la Fundació Bill i Melinda Gates o la Fundació Rockefeller. L'any 2007 les contribucions voluntàries a l'OMS dels governs estatals i locals, de fundacions i organitzacions no governamentals, d'altres organitzacions de les Nacions Unides, i del sector privat suposaren més del doble del valor de les quotes dels cent noranta-tres (193) països membres.

El treball del dia a dia és dut a terme per un (1) secretariat, entre metges, especialistes en salut, científics, administratius, etc. l'organització té més de vuit mil (>8.000) persones treballant repartits entre la seu central, les sis (6) oficines regionals i cent quaranta-set (147) les delegacions a cent quaranta-set (147) països.

Oficines regionals

Les sis (6) oficines regionals de l'OMS:

  1. Àfrica; seu: Brazzaville, Congo.

  2. Amèrica (OPS/PAHO); seu: Washington DC, EUA.

  3. Mediterrània Oriental; seu: El Caire, Egipte.

  4. Europa; seu: Copenhaguen, Dinamarca.

  5. Àsia Sud–Oriental; seu: Nova Delhi, Índia.

  6. Pacífic Occidental; seu: Manila, Filipines.

Per ser una (1) agència especialitzada de l'ONU, les sis (6) oficines regionals de l'OMS tenen una (1) notable autonomia. Cada oficina regional és dirigida per un director regional (DR) que és elegit pel Comitè Regional per a un (1) període de cinc (5) anys renovable una (1) única vegada. El nom del director electe és tramés al Comitè Executiu de l'OMS a Ginebra (Suïssa) per a la seva confirmació. És estrany que un (1) director regional elegit no sigui confirmat.

El comitè regional de l'OMS per a cada regió està format per tots els caps del servei de salut de tots els governs dels països que constitueixen la regió. A banda d'escollir el director regional, el comitè regional també és l'encarregat de fixar les pautes per a la posada en pràctica de totes les polítiques sanitàries i les altres polítiques adoptades per l'Assemblea Mundial dins de la seva regió. El comitè regional també serveix com un (1) comitè examinador del progrés de les accions de l'OMS dins de la regió.

El director regional és el cap de l'OMS a la seva regió, i dirigeix o supervisa el personal sanitari i els altres experts de les direccions regionals i dels centres especialitzats, també exerceix l'autoritat de supervisió directa, conjuntament amb el Director General de l'OMS, de tots els caps de les oficines dels països que componen la seva regió, coneguts com a Representants de l'OMS.

Les sis (6) oficines regionals són les següents:

* País associat

L'organització de la regió europea compta amb cinquanta-tres (53) membres; entre els quals s'inclouen tots els països d'Europa (amb l'excepció de Liechtenstein, ja que no és membre de l'OMS) i alguns de l'Àsia, Turquia, Israel i les repúbliques exsoviètiques de l'Àsia Central (Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan). La seu de la Direcció Regional és a Copenhaguen (Dinamarca), l'actual directora regional (2011) és l'hongaresa Zsuzsanna Jakab. L'organització compta amb sis (6) altres oficines a Roma (Itàlia), Bonn (Alemanya), Brussel·les (Bèlgica), Atenes (Grècia), Venècia (Itàlia) i Barcelona (Catalunya).

La seu barcelonina fou oberta el 1999 i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Catalunya és membre de la xarxa de Política Regional de Salut (Regional Health Policy) juntament amb Emília–Romanya, Flandes, Gal·les, Irlanda del Nord, North West England, Rin del Nord–Westfàlia, Sicília, Siunia, Szabolcs–Szatmár–Bereg, Ticino, Toscana, la República de Txuvàixia i Ústí nad Labem, Varna, Västra Götaland i el Vèneto.

Directors generals de l'OMS

Controvèrsies

Acord amb l'Agència Internacional de l'Energia

El 1959 l'OMS signà l'acord WHA 12–40 amb l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (AIEA), que ha estat denunciat per metges d'organismes com l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (Premi Nobel de la Pau del 1985) perquè evita que l'OMS investigui de manera independent els efectes de les radiacions sobre la salut humana causats per l'ús de l'energia nuclear, per exemple, després dels desastres nuclears i en minimitzi els riscos de la radioactivitat per a la salut pública.

L'acord estableix (a l'article 1, paràgraf 2) que l'OMS reconeix l'AIEA com a responsable de l'energia nuclear amb finalitats pacífiques, sense perjudici de les funcions de l'OMS de promoure la salut. No obstant això, el següent paràgraf s'afegeix: Sempre que una o altra organització es proposi d'iniciar un programa o activitat en una matèria sobre la que l'altra organització estigui o pugui estar fonamentalment interessada, la primera consultarà a l'altra per tal de resoldre la qüestió de mutu acord. Aquesta darrera afirmació, que posa l'accent en la necessitat de comú acord, ha dut a alguns observadors a preguntar–se si això efectivament posa en perill la independència de l'OMS per avaluar les qüestions relatives a l'energia nuclear.

En el cas de l'accident de Txernòbil l'OMS donà unes xifres de víctimes ínfimes en comparació a les del mateix govern ucraïnès, i particular les actes de les conferències de Ginebra (Suïssa) i Kíev (Ucraïna) sobre les conseqüències sanitàries de la catàstrofe nuclear no han estat publicades, sobre les quals, el Dr. Hiroshi Nakajima, director general de l'OMS entre els anys 1988 i 1998 ha declarat a un (1) documental emès per la televisió suïssa que aquests documents havien entat censurats a causa de l'acord amb l'AIEA.

Dieta i ingesta de sucre

Algunes de les investigacions realitzades o recolzades per l'OMS per determinar com influeixen els estils de vida i el medi ambient en la salut de les persones poden ser controvertides, com ho il·lustra, per exemple, un (1) informe conjunt emès per la FAO i l'OMS el 2003 sobre la nutrició i la prevenció de les malalties cròniques no transmissibles que es recomanava que a una (1) dieta sana la proporció de sucre no havia de depassar el deu per cent (10%). Aquest informe suscità l'oposició de la indústria del sucre i la seva pressió en contra de la recomanació portà a l'OMS / FAO a incloure a l'informe una (1) declaració reconeixent l'objectiu de limitar la ingesta de sucre al deu per cent (10%) de la dieta era objecte de controvèrsia, però mantingué la seva recomanació basada en la seva pròpia anàlisi dels estudis científics.

Pandèmia de grip del 2009

L'OMS ha estat criticada per la seva gestió de la pandèmia de grip del 2009. Segons un (1) informe de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa: Serioses deficiències foren identificades pel que fa a la transparència dels processos de presa de decisions relacionades amb la pandèmia, el que planteja preocupacions sobre la possible influència que la indústria farmacèutica podria haver exercit tenint en compte les decisions importants relatives a la pandèmia. Com a resposta a l'alarma creada per l'OMS els governs es feren unes grans despeses en vacunes que no utilitzaren i hagueren de destruir.

Publicacions destacades

  • Bulletin of the World Health Organization

  • Eastern Mediterranean Health Journal

  • Human Resources for Health, publicació en col·laboració amb BioMed Central

  • Pan American Journal of Public Health

  • World Health Report, sèries d'informes sobre salut mundial

World Health Organisation headquarters, Geneva, north and west sides.

Organització Mundial de la Salut, Ginebra.

El Dr. Michel Fernex, professor emèrit de la Facultat de Medicina de la Universitat de Basilea (Suïssa), i antic membre de l'OMS; Wladimir Tchertkoff, periodista i realitzador de documentals italià nat a Sèrbia, i el Dr. Chris Busby, membre del Comitè Europeu sobre riscos de la radiació, a una (1) manifestació davant la seu de l'OMS a Ginebra (Suïssa) el 2007.

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents divuitè aniversari del naixement de Flora Célestine Thérèse Henriette Tristán i Moscoso, més coneguda com a Flora Tristán (París, Illa de França, 7 d'abril de 1803 — Bordeus, Gironda, Gascunya, Nova Aquitània, 14 de novembre de 1844), qui fou una (1) escriptora i activista social francesa d'origen peruà.[1] És considerada com una (1) de les fundadores del feminisme modern.

Biografia

El seu pare, Mariano Tristán i Moscoso, germà de Juan Pío de Tristán i Moscoso, fou un (1) coronel peruà natural d'Arequipa, que formava part del Virregnat del Perú, i membre de l'Armada Espanyola, i la seva mare, Anne–Pierre Laisnay, francesa. Els seus pares es conegueren a Bilbao (Biscaia, País Basc), durant l'estada del seu pare en aquest lloc, i es casaren clandestinament, però el matrimoni no tingué cap valor legal. Aquest no arribà a reconèixer legalment Flora.

Infantesa i joventut

Flora Tristán tingué una (1) primera infància de luxe, i la seva casa era visitada sovint per personatges que després serien fites en la història, com Simón Bolívar,[2] que, com el pare de Flora, compartien els seus orígens criolls i bascos. A més, es diu que Bolívar podria ser el seu pare biològic, atès que s'enamorà de la seva mare. Aquesta situació de bondat econòmica i social es truncà amb la mort del pare el 1807, d'una (1) apoplexia, quan Flora només tenia quatre (4) anys. La seva mare estava embarassada i aquesta tragèdia sobtada deixà en la misèria tota la família. La manca de reconeixement legal per part del pare li impedí recobrar els béns que deixés aquest. La seva mare tampoc, ja que no existia un (1) document que els concedís cap dret o que provés que fos esposa de Mariano Tristán.

Per aquest motiu, Flora, nena encara, visqué penosament al camp fins als quinze (15) anys, i després es traslladà amb la seva mare a un (1) dels barris més pobres de París (Illa de França), als voltants de la Plaçe Maubert. Començà a treballar com a obrera en un (1) taller de litografia[2] i, amb disset (17) anys, es casà amb el propietari d'aquesta, André Chazal, amb qui tingué tres (3) fills, un (1) dels quals, pel que sembla, morí molt jove, l'altre es deia Ernest, i la tercera, nascuda el 1825, es deia Aline, qui seria la futura mare del pintor francès postimpressionista Paul Gauguin. Aquest matrimoni de conveniència es dissolgué a causa de la gelosia i maltractaments de l'espòs. Flora fugí de casa amb els seus fills. La seva doble condició de filla natural i esposa separada la reduí a la marginal condició de «pària», com li agradava autoanomenar–se. Chazal la perseguí incansablement. Finalment, aconseguí un (1) acord judicial amb Flora, pel qual es quedà amb el fill, mentre ella retingué la nena.

Tanmateix, Flora desconfià del seu marit i se n'anà de París (Illa de França). Comença la seva vida errant juntament amb la seva filla Aline. Gràcies a la intervenció del capità Chabrié, el 1829 pogué enviar una (1) carta al seu oncle Pío Tristán, que vivia al Perú, el qual durant cinc (5) anys li enviava diners per ajudar–la en la seva pobresa. Gràcies a Pedro Mariano de Goyeneche, parent dels Tristán, Flora viatjà al Perú el 1832, disposada a cobrar la seva herència i recuperar un (1) lloc digne en la societat.

L'estada al Perú

El 7 d'abril de 1833, just el dia que complí trenta (30) anys, Flora s'embarca a Le Mexican, un (1) vaixell que pertanyia al mateix capità Chabrié, el qual li havia facilitat el primer contacte amb els seus parents peruans. La travessia fins al Perú dura cinc (5) mesos, i després de desembarcar a Islay, Flora visità Arequipa, on romangué fins a l'abril del 1834. Reclamà al senyor Pío Tristán l'herència paterna, però aquest es negà a donar–li; certament Pío la tractà de «neboda estimada», però, com que no hi havia cap document que acredités que era filla legítima del seu germà Mariano, no podia procedir d'una (1) altra manera. Únicament accedí a donar–li una (1) pensió mensual.

Flora es traslladà a Lima (Perú), on romangué fins al 16 de juliol de 1834, data en què s'embarà al Callao (Perú), amb destinació a Liverpool (Anglaterra, Regne Unit). Durant la seva estada al Perú fou testimoni de la crisi política dels anys 1833 i 1834, la guerra civil entre els partidaris d'Agustín Gamarra i els de Luis José de Orbegoso.

Flora escrigué un (1) diari de viatges sobre les seves experiències al Perú, el qual fou publicat el 1838 com a Pérégrinations d'une paria. Es considera una (1) de les seves obres més cèlebres i un (1) fidel reflex de la situació política i social tan delicada que travessava la societat peruana de l'època.[3]

Retorn a França

De retorn a França, emprengué una (1) campanya a favor de l'alliberament de la dona, els drets dels treballadors i en contra de la pena de mort. Ja havia aconseguit la separació legal del seu marit i la custòdia dels seus fills, però, André Chazal, enfurismat i impotent, intentà assassinar–la, disparant–la al carrer i deixant–la malferida el setembre del 1838. Flora guanà notorietat a la premsa, i Chazal fou sotmès a procés que se li complicà amb l'acusació d'intentar violar la seva pròpia filla, Aline; finalment fou condemnat a vint (20) anys de treballs forçats.[2]

Separada ja de Chazal, Flora publicà el 1840 un (1) programa socialista a L'Union ouvrière, en què clama per la necessitat dels treballadors d'organitzar–se i advocà per la seva «unitat universal» —l'emancipació dels treballadors havia d'anar unida a l'emancipació de la dona—; sent la creadora de la consigna Proletaris del món, uniu–vos.[2] Es convertí així en la primera dona a parlar del socialisme i de la lluita dels proletaris. Karl Marx li reconegué el seu caràcter de «precursora d'alts ideals nobles» i els seus llibres formaren part de la seva biblioteca personal.

Morí als quaranta–un (41) anys, víctima del tifus, mentre es trobava en plena gira a l'interior de França[2] promovent les seves revolucionàries idees.

Obres

Fou l'autora de molts treballs de caràcter ideològic i literari, els més coneguts són:

  • Nécessité de faire un bon accueil aux femmes étrangères (1835), obra on es manifesta rudement contra la inferioritat matrimonial del sexe femení. És un (1) assaig anticipatori del pensament feminista modern.

  • Pérégrinations d'une paria (1833–1834) (1837), llibre que es presenta com una (1) memòria del seu viatge a Amèrica i la seva estada al Perú entre els anys 1833 i 1834, en la que l'autora adopta múltiples formes narratives per oferir una visió personal de les seves experiències. És un (1) llibre fonamental per conèixer de prop els avatars de la incipient república peruana, en el que les pràctiques i costums són analitzades detingudament per l'autora.

  • Mephis (1938), novel·la on el protagonista apareix com una (1) combinació de Messies i Mefistòfil.

  • Promenades dans Londres (1840), peça que conté agudes crítiques a la civilització britànica.

  • L'Union ouvrière (1843), fullet on se sintetitza el seu ideari o programa de reformes a favor de la classe proletària, obra fonamental de la biblioteca de Karl Marx.

  • L'émancipation de la femme o Le testament de la paria (1846). Obra pòstuma.

Influència en la literatura

Inspirat en la lectura de Pérégrinations d'une paria (1833–1834), l'escriptor peruà Abraham Valdelomar escrigué el 1914 La Mariscala, una (1) biografia novel·lada de Pancha Zubiaga, esposa del mariscal i president peruà Agustín Gamarra.

El 1942 Luis Alberto Sánchez publicà un (1) estudi de la personalitat de Flora Tristán titulat Una mujer sola contra el mundo.

El 1964 Sebastián Salazar Bondy publicà Flora Tristán, un (1) drama en tres (3) actes inspirat en la vida de la revolucionària.

L'escriptor peruà Mario Vargas Llosa, en la seva novel·la històrica El paraíso en la otra esquina, analitza les travessies de Flora Tristán i del seu nét Paul Gauguin com a contrastos per a la vida ideal que ells buscaven en les seves experiències fora de França.

Pensament

El feminisme de Flora Tristán queda enllaçat amb la Il·lustració, pressuposant per tant unes reivindicacions i un (1) projecte polític que només pot articular–se a partir de la idea de la igualtat i la llibertat de tots els éssers humans, que pren cos en el període immediatament posterior a la Revolució Francesa. Mantenint la continuïtat amb el pensament d'autores anteriors (Mary Wollstonecraft, entre d'altres), Flora Tristán imprimeix al seu feminisme un (1) gir de classe social, que en el futur donaria lloc al feminisme marxista.

Alhora, se l'ha emparentat amb els corrents crítics a les quals s'ha denominat «socialisme utòpic», però teoritzant sobre la necessitat d'una (1) unió obrera al voltant d'un partit obrer. «Totes les desgràcies del món provenen de l'oblit i el menyspreu que fins avui s'ha fet dels drets naturals i imprescriptibles del ser dona», escrigué a L'Union ouvrière.

La seva lluita incessant per aconseguir una societat més justa i igualitària quedà plasmada en la seva obra. Així, entre altres, a Pérégrinations d'une paria (1833–1834) denuncià les diferents manifestacions d'exclusió social a la societat d'Arequipa, a Promenades dans Londres realitzà una (1) de les primeres i més dures descripcions dels obrers anglesos. Escrigué, llavors, «l'esclavitud no és als meus ulls el més gran dels infortunis humans des que conec el proletariat anglès».

A L'Union ouvrière descriu com «la millora de la situació de misèria i ignorància dels treballadors» és fonamental, perquè «totes les desgràcies del món provenen de l'oblit i el menyspreu que fins avui s'ha fet dels drets naturals i imprescriptibles del ser dona». Per a Flora la situació de les dones es deriva de l'acceptació del fals principi que afirma la inferioritat de la naturalesa de la dona respecte a la de l'home. Aquest discurs ideològic, fet des de la llei, la ciència i l'Església, margina la dona de l'educació racional i la destina a ser l'esclava del seu amo. Fins aquí el discurs de Flora és similar al del sufragisme, però el gir de classe comença a produir–se quan assenyala com la negació de l'educació a les dones està relacionat amb la seva explotació econòmica: no s'envia a les nenes a l'escola «perquè se li treu millor partit a les tasques de la llar, ja sigui per bressolar als nens, fer encàrrecs, cuidar el menjar, etc.», i després, «als dotze (12) anys se la col·loca d'aprenent: allà continua sent explotada per la patrona, sovint també maltractada, com quan estava a casa dels seus pares». Flora dirigeix el seu discurs a l'anàlisi de les dones més desposseïdes: les obreres. I segons ella, no pot ser més contundent: el tracte injust i vexatori que pateixen aquestes dones d'ençà que neixen, unit a la seva nul·la educació i obligada servitud a l'home, li genera un (1) caràcter brutal i fins i tot malvat. Per a Flora, aquesta degradació moral revesteix la major importància, ja que les dones, en les seves múltiples funcions de mares, amants, dones, filles, etc. «ho són tot a la vida de l'obrer», influeixen al llarg de tota la seva vida. Aquesta situació central de la dona no té el seu equivalent a la classe alta, on els diners poden proporcionar educadors i servents professionals així com uns altres tipus de distraccions.

En conseqüència, educar bé a la dona (obrera) suposa el principi de la millora intel·lectual, moral i material de la classe obrera. Flora, com a bona socialista utòpica, confià enormement en el poder de l'educació i, com a feminista, reclamà l'educació de les dones. A més, sostingué que de l'educació racional de les dones depèn l'emancipació dels homes, fet que fins avui se segueix recollint en les declaracions de principis dels moviments feministes.

El seu discurs apel·la al sentit de justícia universal de la humanitat, en general, i dels homes, en particular, (ja que són els dipositaris del poder i la raó), perquè accedeixin a canviar una (1) situació que, segons ell, acaba tornant–se també contra ells. «La llei que esclavitza a la dona i la priva d'instrucció, us oprimeix també a vosaltres, homes proletaris. (...) En nom del vostre propi interès, homes; en nom de la vostra millora, la vostra, homes; en fi, en nom del benestar universal de tots i de totes us compromet a reclamar els drets per a la dona» (L'Union ouvrière).

L'Union ouvrière avançà un (1) pensament que, anterior al Manifest Comunista, postulava la unió dels treballadors i les dones —els oprimits del món—, en una (1) Internacional que, mitjançant una (1) revolució pacífica —aquí apareix la seva herència saintsimoniana—, portarà la prosperitat i la justícia.

Digué d'ella André Breton: «Que no hi hagi destí femení que deixi, en el firmament de l'esperit, una (1) llavor tan llarga i lluminosa». La vida d'«una (1) temerària i romàntica justiciera», puntualitzà Mario Vargas Llosa en el seu llibre sobre Paul Gauguin, El paraíso en la otra esquina.

La publicació de La meva vida és l'autoretrat en el qual es reconeix com una (1) doble pària: la filla sense reconeixement legal del pare, i per tant desheretada, i la casada per conveniència (necessitat), narrant la seva experiència en primera persona. Flora es confessa víctima d'aquesta doble opressió que com a dona sent en grau extrem, el que la portà a lluitar contra el matrimoni com a mitjà d'opressió contra les dones, «l'únic infern que reconec».

L'any 1836 s'esmunyí a la Cambra dels Lords disfressada d'home per demanar l'aprovació del divorci i l'abolició de la pena de mort.[3]

Cites

  • «Totes les desgràcies del món provenen de l'oblit i el menyspreu que fins avui s'ha fet dels drets naturals i imprescriptibles de ser dona.» Unió Obrera (1843)

  • «La llei que esclavitza a la dona i la priva d'instrucció, us oprimeix també a vosaltres, homes proletaris. (...) En nom del vostre propi interès, homes; en nom de la vostra millora, la vostra, homes; en fi, en nom del benestar universal de tots i de totes us comprometo a reclamar els drets per a la dona.» Unió Obrera (1843)

Referències

  1. «Flora Tristan». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. Muñoz Páez, Adela: Sabias. La cara oculta de la ciencia (en espanyol). Penguin Random House, 1/3/2017, pàg. 229–232. ISBN 9788499927022.

  3. «Desconocidas & Fascinantes: ‘Flora Tristán, una paria peregrina’ por Kika Fumero».

Bibliografia

  • Chirinos Soto, Enrique: Historia de la República / 1821–1930. Tomo I. Desde San Martín hasta Augusto B. Leguía. Lima, AFA Editores, 1985.

  • Grandes Forjadores del Perú, Lexus Editores, Lima, 2000. ISBN 9972-625-50-8

  • Máire Cross: The feminism of Flora Tristan. Berg, Oxford, 1992. ISBN 0-85496-731-1

  • Flora Tristan's Diary: The Tour of France 1843–1844, traduït i comentat per Máire Fedelma Cross, Berne, Peter Lang, 2002, ISBN 978-3-906768-48-9

  • Sánchez, Luis Alberto: La literatura peruana. Derrotero para una historia cultural del Perú, tomo III. Cuarta edición y definitiva. Lima, P. L. Villanueva Editor, 1975.

  • Tauro del Pino, Alberto: Enciclopedia Ilustrada del Perú. Tercera Edición. Tomo XVI, TAB–UYU. Lima, PEISA, 2001. ISBN 9972-40-165-0

  • García Vasquez Julio César: Genealogista.

  • Vargas Llosa, Mario: El paraíso en la otra esquina. Editorial Alfaguara, 2003.

  • Flora Tristán: Feminismo y Socialismo. Antología. Edició d'Ana de Miguel i Rosalía Romero. Col·lecció: Clásicos del Pensamiento Crítico – Editorial La Catarata 2003.

  • Bloch–Dano, Evelyne: Flora Tristán. Pionera, revolucionaria y aventurera del siglo XIX. Editorial Maeva, 2002.

  • Llinàs Carmona, Conxa: Flora Tristán, una filósofa social, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2018.

Flora Tristan

Flora Tristán en els seus darrers anys.

Flora Célestine Thérèse Henriette Tristán i Moscoso

Signature de Flora Tristan sur une lettre à Mme Arnond

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents trenta-novè aniversari del naixement de Marie–Anne Libert, (Malmedy, actualment Bèlgica, 7 d'abril de 1782 — ibídem, 14 de gener de 1865), qui fou una (1) botànica i micòloga belga i una (1) de les primeres dones fitopatòlogues. De vegades el seu nom es troba com «Anne–Marie Libert».[1]

Primers anys i joventut

Marie–Anne Libert nasqué a Malmedy (actualment Bèlgica) l'abril del 1782 (en alguns llocs s'indica el 2 d'abril com a data de naixement, però en d'altres s'indica el 7 d'abril) i fou la dotzena dels tretze (13) fills que tingueren Henri–Joseph Libert i la seva esposa Marie–Jeanne-Bernadine Libert (Dubois de soltera). Els pares, persones educades de classe mitjana, propietaris d'una (1) adoberia de pells, s'adonaren aviat del seu potencial intel·lectual. Estudià en una (1) escola de monges de Malmedy, però als onze (11) anys els seus pares l'enviaren a Prüm, a Alemanya, per aprendre alemany i a tocar el violí, i aviat dominà la llengua i l'instrument. El seu pare reconegué l'interès emergent de la seva filla per les ciències exactes i li ensenyà àlgebra i geometria, de manera que pogués participar en el negoci familiar. Ella seguia els estudis amb entusiasme i més enllà de les necessitats de comerç.

A una (1) edat en què altres noies només volien divertir-se, Marie–Anne Libert se sentia motivada per un (1) gran afany de coneixement: tot li interessava, tot ho volia saber. La natura l'atreia especialment, i passava moltes hores caminant pels volts de Malmedy (Bèlgica), particularment per les Hautes Fagnes (la zona de més altitud de Bèlgica, avui dia inclosa en un [1] parc natural). Es dedicava a observar la natura i a recollir minerals i plantes que després identificava, classificava i catalogava en el despatx del seu pare. Com que la majoria d'obres de referència eren en llatí, començà a estudiar aquesta llengua pel seu compte.[2]

Botànica i micologia

El seu treball de botànica, més concretament sobre criptògames, d'un (1) innegable rigor científic, la feu mereixedora del reconeixement internacional. Mantingué correspondència amb científics de Bèlgica i d'altres llocs. Durant un (1) temps col·laborà amb Alexandre Louis Simon Lejeune, metge i botànic de Verviers (Lieja, Valònia, Bèlgica), que estava preparant un (1) catàleg de les plantes del Departament d'Ourthe.

Libert fou una (1) de les primeres persones que identificaren l'organisme responsable del «mildiu de la patata», el qual anomenà Botrytis vastatrix Lib. i en donar una (1) descripció detallada l'agost del 1845.[3] El micòleg alemany Anton de Bary es basà en aquesta descoberta, entre altres treballs, quan el 1876 demostrà que aquest oomicet, el qual ell anomenà Phytophthora infestans, era la causa del mildiu de la patata, i no la conseqüència, com encara es creia en aquell temps.[4]

Libert descrigué també diversos Ascomicots patògens de plantes, entre els quals Alternaria cheiranthi (Lib.) PC Bolle (basiònim: Helminthosporium cheiranthi Lib.), un (1) patogen dels eríssims, i Fusarium coeruleum Lib. ex Sacc., que causa la podridura seca de la patata.

Altres interessos

L'estudi de llengües antigues feu que Libert s'interessés també per l'arqueologia. En els últims anys de la seva vida, quan la seva edat ja no li permetia fer sortides al camp, dedicava molt de temps a la història del Principat de Stavelot–Malmedy., que havia format part del Sacre Imperi Romanogermànic. Tractà la història i l'arqueologia amb el mateix rigor científic que havia tingut en els seus estudis científics, recorrent a totes les fonts disponibles.

A més del seu herbari, Libert reuní una (1) col·lecció notable de perles obtingudes dels grans mol·lusc perlífers que es trobaven en abundància en el riu Amblève i els seus afluents. També reuní una (1) gran col·lecció de monedes.

La seva intensa activitat científica no l'apartà del negoci familiar, del qual s'ocupà amb la mateixa determinació que tenia en la seva recerca, amb el mateix desig de fer bé les coses. Amb els seus germans feu una (1) gran ampliació de la petita adoberia que havien heretat dels seus pares.

Després d'una (1) curta malaltia, Marie–Anne Libert morí a Malmedy (actualment Bèlgica) el 14 de gener de 1865.[2]

Llegat

Els tàxons Libertia (un [1] gènere de la família Iridaceae) i Libertiella (fongs ascomicots) foren anomenats en memòria seva.

Al «Cercle naturalista de la regió de Malmedy», fundat el 1951, més tard se li posà el nom «Cercle Reial Marie–Anne Libert», en el seu honor. El 1965, centenari de la mort de Marie–Anne Libert, aquesta institució feu posar una (1) placa commemorativa a la façana de la casa on ella nasqué, visqué i morí. També col·locaren un (1) columna decorada amb un (1) medalló amb el seu retrat en el parc de les Adoberies (avui dia parc Marie–Anne Libert) de Malmedy (Bèlgica).[2]

Referències

  1. Crépin, François: Guide du botaniste en Belgique: (plantes vivantes et fossiles). G, Mayolez, 1878.

  2. «Historique du Cercle Royal Marie–Anne Libert». Arxivat de l'original el 2012.06.30.

  3. Pitrat, Michel; Foury, Claude: Histoires de légumes: des origines à l'orée du XXIe siècle (en francès). Éditions Quae, 2003, pàg. 170. ISBN 2738010660.

  4. Widmark, Anna–Karin: «The Late Blight Pathogen, Phytophthora infestans. Interaction with the Potato Plant and Inoculum Sources.». Acta Universitatis agriculturae Sueciae – Swedish University of Agricultural Sciences, Uppsala.

Bibliografia

  • Mémoires sur des cryptogames observées aux environs de Malmedy, 1826.

  • Plantae cryptogamicae quas En Arduenna collegit M. Un. Libert. Quatre (4) volums, (1830–1837).

Marie–Anne Libert

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el cent seixanta-quatrè aniversari del naixement de Dolors Aleu i Riera (Barcelona, Barcelonès, 7 d'abril de 1857[1] — ibídem, 19 de febrer de 1913), qui fou una (1) metgessa catalana. Especialitzada en ginecologia i pediatria, fou la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol i la segona que assolí el títol de doctor.[2][3]

Biografia

Nasqué el 7 d'abril de 1857, filla de Joan Aleu, de Cornudella de Montsant (Priorat), i de Eulàlia Riera, de Sant Martí de Provençals (Barcelonès), sent inscrita amb els noms de Dolors Josefa i Rosa.[1] Acabà el batxillerat el mes de juliol del 1874 i el setembre del mateix any ingressà a la Facultat de Medicina. Sempre tingué el suport del seu pare, que era un (1) polític influent, i li pagava dos (2) escortes perquè l'acompanyessin a classe.[4] Acabà els estudis el 1879, però no tingué permís per fer l'examen de llicenciatura fins al 4 d'abril de 1882, i finalment s'examinà a Madrid el 19 de juny d'aquell any. Aprovà amb excel·lent i es convertí en la primera dona llicenciada de l'Estat espanyol.[5] Es doctorà a Madrid el 8 d'octubre de 1882, quatre (4) dies després que ho fes Martina Castells i Ballespí. Publicà la tesi doctoral titulada De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico–moral de la mujer (1883).[6] S'especialitzà en ginecologia i medicina infantil.

Entre les tres (3) primeres dones que estudiaren medicina a Espanya també hi figura Maria Elena Maseras, però únicament Dolors Aleu exercí la professió amb consulta pròpia a Barcelona durant vint-i-cinc (25) anys. Martina Castells morí prematurament abans de poder exercir i Elena Maseras es dedicà a l'ensenyament.[7]

Dolors Aleu es casà amb Camil Cuyàs i Martí el 19 d'octubre de 1883, a Barcelona.[8] Tingueren dos (2) fills, Joan i Camil.

La doctora Aleu portà una (1) vida professional molt activa durant 25 anys a les dues (2) consultes que obrí a Barcelona, de pediatria i ginecologia.[4] Fou professora d'higiene domèstica a l'Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer fundada el 1885 al número 10 de la Rambla de Canaletes per la concertista d'ideologia lliberal Clotilde Cerdà i Bosch, coneguda artísticament com a Esmeralda Cervantes.[9]

També fou autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l'àmbit de la maternitat, com ara Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Advocà perquè s'abandonés la cotilla, que oprimia el tòrax i afinava la cintura de les dones, perquè dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.[4]

El seu fill Camil estudià medicina però morí de tuberculosi als vint-i-tres (23) anys. Despres d'aquest fet no tornà a passar consulta i es tancà a la torre del barri de la Salut on residia. Morí dos (2) anys després, el 19 de febrer de 1910, la família creu que no superà la pena de la mort del seu fill.[10]

Llegat

La doctora Aleu és recordada en el nom del «Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu», de Barcelona.[11]

El 8 de març de 2017, Dia Internacional de les Dones, s'estrenà a la Sala Maldà el muntatge Barbes de balena. O de què estan fetes les cotilles, d'Anna Maria Ricart, basada en la biografia de la doctora Aleu. Com a anècdota, cal assenyalar que la protagonista era interpretada per Núria Cuyàs, rebesnéta real de Dolors Aleu.[4]

La Universitat de Barcelona donà el nom de Dolors Aleu a una (1) aula de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut,[12] a una (1) aula d'estudi en grup del CRAI Biblioteca del Campus Clínic[13] i a una (1) residència universitària a la Zona Universitària de Barcelona.[14]

Referències

  1. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1857, número de registre 1421.

  2. Aleu y Riera, Dolores: «De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Data de defensa 16.10.1882.

  3. Dones científiques, Generalitat de Catalunya

  4. «[? La doctora anticotilles]». El Periódico, 08.03.2017.

  5. La Vanguardia, 17/03/2010, pàgines 24 i 25 Doctores en Medicina, carta de Maria Conxa Montagud.

  6. Aleu i Riera, Dolors. De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico–moral de la mujer (Tesi) (en castellà). Universitat de Barcelona, 1883.

  7. La Vanguardia, 23/03/2010, pàgina 20 «Doctores en Medicina», carta de Maria Dolors Cuyàs R., besnéta de la doctora Aleu

  8. Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1883, número de registre 1597.

  9. CAMPS i LASA, Judith: «Aportació al coneixement de la doctora Dolors Aleu i Riera, metgessa catalana (1857–1913)». Gimbernat, Vol. XXXIV, 2000, pàg. 167.

  10. Farreras, Carina: «La primera metgessa espanyola» (en català), pàg. 32–33. La Vanguardia, diumenge, 1 abril de 2018.

  11. «Dossier de premsa: Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu». Departament de Comunicació, Ajuntament de Barcelona, setembre del 2008. Arxivat de l'original el 2013.05.13.

  12. Universitat de Barcelona: «Dolors Aleu, la primera metgessa a l'Estat, dona nom a una aula de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Universitat de Barcelona» (en català).

  13. CRAI. Universitat de Barcelona: Sales de treball del CRAI Campus Clínic.

  14. Universitat de Barcelona: «La UB refuerza su apuesta por Barcelona como ciudad universitaria con una nueva residencia – Universitat de Barcelona» (en català).

La doctora Dolors Aleu i Riera

La doctora Dolors Aleu i Riera al seu despatx.

Dolors Josefa Rosa Aleu i Riera

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari del naixement de Gabriela Mistral, pseudònim de Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga (Vicuña, Coquimbo, Xile, 7 d'abril de 1889 — Nova York, Nova York, EUA, 10 de gener de 1957), qui fou una (1) professora, pedagoga i poeta xilena guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1945.

Biografia

Nasqué el 7 d'abril de 1889 a la ciutat de Vicuña, població situada a la regió de Coquimbo. Després de cursar estudis elementals, fou expulsada de l'escola i qualificada de «lladre» i «alentida». El 1904 fou nomenada professora ajudanta de l'Escola de La Compañía i inicià les seves col·laboracions en el diari El Coquimbo de La Serena i La Voz de Elqui de la seva població natal. L'any 1908 fou nomenada mestra de la localitat de La Cantera i posteriorment de Los Cerrillos, i esdevingué més tard directora de l'escola. El 1910 validà els seus estudis en l'Escola Normal núm. 1 de Santiago de Xile, i obtingué el títol oficial de professora de primària, atorgat per l'Institut Pedagògic de la Universitat de Xile. Fins al 1922 visqué a Xile, on continuà amb la docència a Antofagasta o Punta Arenas, on dirigí el seu primer liceu. Així mateix, fou directora de les escoles de les ciutats de Temuco el 1920 i Santiago el 1921.

Durant la seva estada a la regió de l'Araucanía, conegué el jove anomenat Neftalí Reyes, que posteriorment seria conegut mundialment amb el nom de Pablo Neruda. Sortí de Xile convidada pel govern de Mèxic l'any 1922, i dedicà la seva vida posteriorment a viatjar entre Amèrica i Europa. Des del 1932 Mistral serví al seu país com a consolessa, i desenvolupà la seva feina a Nàpols (Itàlia), Madrid (Espanya), Petròpolis (Brasil), Niça (França), Lisboa (Portugal), Los Angeles (EUA), Veracruz (Mèxic), Ciutat de Mèxic (Mèxic), Rapallo (Itàlia), Nàpols (Itàlia) i Nova York (EUA).

A partir de la dècada del 1950, a causa de la seva delicada salut, Mistral preferí allunyar–se del món i establí la seva residència a Nova York (EUA). L'autora xilena morí en aquesta ciutat el 10 de gener de 1957, a l'edat de seixanta-set (67) anys, víctima d'un (1) càncer.

Obra literària

Enamorada de Luis de Aragodita, aquest se suïcidà, cosa que provocà que la mort i l'amor es convertissin en uns dels temes principals de la seva obra. Mistral reflecteix els seus sentiments en la poesia, especialment quan parla de l'abandó del seu pare i del suïcidi del seu amant.

El 12 de desembre del 1914 fou guardonada amb el primer premi del concurs de literatura dels Jocs Florals de Xile organitzats per la Federació d'estudiants de la Universitat de Xile, per la seva obra Sonetos de la muerte. A partir d'aquell moment, utilitzà el pseudònim literari de Gabriela Mistral en gairebé tots els seus escrits, en honor a dos (2) dels seus poetes favorits, l'italià Gabriele D'Annunzio i l'occità Frédéric Mistral.

El 10 de desembre de 1945 rebé el Premi Nobel de Literatura de mans del rei Gustau V de Suècia pel seu lirisme poètic que, inspirat per emocions de gran abast, ha fet del seu nom un (1) símbol de les aspiracions idealistes del món llatinoamericà sencer, i esdevingué la primera persona llatinoamericana guardonada amb el Premi Nobel en aquest camp. Posteriorment, l'any 1951, fou premiada amb el Premi Nacional de Literatura de Xile.

Obra poètica

  • 1914: Sonetos de la muerte;

  • 1922: Desolación;

  • 1923: Lecturas para mujeres;

  • 1924: Ternura;

  • 1934: Nubes blancas y breve descripción de Chile;

  • 1938: Tala;

  • 1941: Antología;

  • 1954: Lagar;

  • 1957: Recados contando a Chile;

  • 1967: Poema de Chile, edició pòstuma.

Vegeu també

Gabriela Mistral, Nobel laureate in Literature 1945.

Decret del ministre d'Educació que designa Gabriela Mistral (Lucila Godoy) rectora del Liceu de Nenes de Punta Arenas.

Record a Gabriela Mistral a Monte Grande, Xile.

Segell en honor de Gabriela Mistral.


Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga (Gabriela Mistral)

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-novè aniversari del naixement de François Marie Charles Fourier (Besançon, Doubs, Borgonya–Franc Comtat, 7 d'abril de 1772 — París, Illa de França, 10 d'octubre de 1837), qui fou un (1) filòsof i economista francès, socialista utòpic i un (1) dels pares del cooperativisme. Fourier fou un (1) crític ferotge del capitalisme de la seva època, i se'l considera un (1) dels satírics més grans de tots els temps.

Crítica del seu temps

Fourier comparà la misèria moral i material del món amb les promeses fascinadores dels vells enciclopedistes. Els enciclopedistes havien pronosticat un (1) món on regnaria la raó, on existiria la felicitat general i una (1) il·limitada perfectibilitat humana que Fourier no veu enlloc. De fet, el pensament de Fourier pressuposa una (1) mena de negació dialèctica de la Il·lustració. Fourier també denuncià l'explotació de què eren objecte els obrers i les dones i la desigualtat social en la seva època. Fou el primer que arribà a afirmar per exemple que «el grau d'emancipació de la dona en una (1) societat és el baròmetre general pel qual es mesura l'emancipació general». Fourier fou el primer a fer servir el mot feminisme el 1837.[1]

El cooperativisme com a alternativa

Davant aquest panorama, Fourier plantejava una (1) alternativa cooperativista. Per a Fourier, els éssers humans són naturalment bons. I les suposades perversions d'aquests són només perquè la societat és antinatural. Si es permetés als individus realitzar lliurement les seves inclinacions naturals, s'organitzarien espontàniament de manera harmoniosa. Fourier assegurava sobre la base d'aquesta tesi que era possible establir una (1) societat justa, i proposà la fundació de falansteris (comunitats); els beneficis obtinguts foren repartits entre els membres de la falange i els capitalistes que haguessin aportat diners per a la seva construcció. Potser la cooperativa més famosa que impulsà fou la coopérative des bijoutiers a Doré (Puèi Domat, Alvèrnia–Roine–Alps). Fourier pretenia convèncer els capitalistes perquè proporcionessin els recursos necessaris per a la construcció de falansteris, però cap d'ells no acceptà la seva proposta.

Obres

  • Théorie des quatre mouvements et des destinées générales (1808), en què divideix tota la història anterior en quatre (4) fases: salvatgisme, barbàrie, patriarcat i civilització. Coincideix aquesta última fase amb el capitalisme burgès del segle XIX i remunta el seu origen al segle XVI, tot afirmant que aquest «ordre civilitzat eleva a una forma complexa, ambigua, equívoca i hipòcrita tots aquells vicis que la barbàrie practicava enmig de la senzillesa més gran». També afirma en aquesta obra que «en la civilització, la pobresa brolla de la mateixa abundància».

  • Traité d'association domestique et agricole (1822);

  • Le nouveau monde industriel et societaire (1829);

  • Pièges et charlatisme des deux Saint–Simon et Owen (1831);

  • La fausse industrie (1835).

Influència

El treball de Fourier ha influït significativament en els escrits de Gustav Wyneken, Guy Davenport, Hakim Bey i Paul Goodman. El seu deixeble principal fou Victor Prosper Considérant. Als Països Catalans, els primers articles seus es publicat en el periòdic El Vapor de Barcelona, signats per Proletario (entre el novembre del 1835 i el gener del 1836). El 1841, s'edità a Barcelona la primera traducció seva: Fourier, o sea, explanación del sistema societario. De tota manera, durant el període 1835–1850, fou més notable la influència de Saint–Simon i d'Étienne Cabet.

Referències

  • F. Engels (1892): Del socialismo utópico al socialismo científico.

  • E. Screpanti & S. Zamagna (1993): An Outline of the History of Economic Throuht.

Vegeu també

Referències

  1. Goldstein, L.: «Early Feminist Themes in French Utopian Socialism: The St.–Simonians and Fourier», Journal of the History of Ideas, vol. 43, No. 1, 1982, pàg. 92.

Huile sur métal du XIXe siècle représentant Charles Fourrier. Auteur inconnu, 13 7/8 x 10 in. a appartenu à André Breton. Bibliothèque littéraire Jacques–Doucet, Paris.

François Marie Charles Fourier

El passat dimecres 7 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents cinquanta-unè aniversari del naixement de William Wordsworth (Wordsworth House, Cockermouth, Cumberland, Anglaterra, Regne Unit, 7 d'abril de 1770 — Rydal Mount, Cumberland, Anglaterra, Regne Unit, 23 d'abril de 1850), qui fou un (1) dels més importants poetes romàntics anglesos.

Amb Samuel Taylor Coleridge, ajudà a la introducció del moviment romàntic en la literatura anglesa amb la seva publicació conjunta de Balades líriques el 1798. Aquesta obra influí de mode determinant en el paisatge literari del segle XIX. Fou un (1) poeta admirat a Anglaterra des del 1843 fins a la seva mort el 1850.

El caràcter fortament innovador de la seva poesia, ambientada en el suggeridor paisatge del Lake District (la regió dels llacs), en el nord de Cumberland, radica en l'elecció dels protagonistes —personatges d'extracció humil— del tema, que és la vida quotidiana, i del llenguatge, senzill i immediat.

Wordsworth, Coleridge i Southey foren coneguts com a lakistes, per inspirar–se en el mateix paisatge dels llacs.

Biografia

Primers anys i educació

El segon de cinc (5) germans, Wordsworth nasqué a Cockermouth, Cumberland, part de la pintoresca regió dels llacs (nord–oest d'Anglaterra, Regne Unit). En morir sa mare l'any 1778, son pare l'envià al col·legi de Hawkshead (Cúmbria, nord–oest d'Anglaterra, Regne Unit). El 1783 morí son pare, que era advocat i assessor de James Lowther, primer comte de Lonsdale, un (1) home molt menyspreat en la regió. L'herència consistia en prop de cinc mil (5.000) lliures, gran part d'ella reclamada al comte, qui frustrà aquestes demandes fins a la seva mort l'any 1802. El successor del comte, això no obstant, pagà allò que s'havia reclamat, amb interessos. Després de la mort de son pare, els infants Wordsworth quedaren sota la tutela dels seus oncles. Tot i que molts aspectes de la seva infància foren positius, Wordsworth recordava moments de soledat i ansietat. Tardà molts anys a recobrar–se de la mort dels seus pares i la separació dels seus germans.

Començà a estudiar en el St John's College, de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) el 1787. L'any 1790, amb el seu amic Robert Jones, emprengué un (1) viatge a peu pel continent, visitant la França revolucionària. Arribà a París (Illa de França) tot just quan se celebrava el primer aniversari de la Presa de la Bastilla, i donà suport al moviment republicà. Després estigué a Itàlia. Tornà a Anglaterra i, l'any següent, es graduà a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) sense honors.

França

El novembre del 1791 Wordsworth tornà a França, on estigué prop d'un (1) any. L'ambient parisenc el portà a abraçar els ideals anarquistes i llibertaris de tants pensadors rebels i revolucionaris de l'època. El seu viatge per Europa inclogué els Alps i Itàlia. Influenciat per les idees revolucionàries, repudià no només la fe cristiana sinó també la institució de la família i del matrimoni. Es relacionà amb diverses dones, entre elles la francesa, Annette Vallon, de qui s'enamorà. L'any 1792 tingueren una (1) filla, Caroline. El mateix any, a causa de la falta de diners i a les tensions entre el Regne Unit i França, tornà a Anglaterra. El 1793 Wordsworth expressà obertament les seves conviccions polítiques en A Letter to the Bishop of Llandaff (Carta al bisbe de Llandaff), en què defensa l'ateisme i la causa revolucionària, lloant l'execució de Lluís XVI de França. Involucrat en les lluites intestines dels girondins, la seva vida estigué en perill quan Robespierre reprimí amb sang a la seua facció. El Regnat del Terror l'apartà del moviment republicà, i la guerra entre França i el Regne Unit li impedí tornar a veure Annette i Caroline durant diversos anys. És possible que en aquesta època patís depressió i inestabilitat emocional.

Primera publicació i balades líriques

L'any 1793 es publicaren les primeres obres de Wordsworth: els reculls An Evening Walk (Un passeig a la vesprada) i Descriptive Sketches (Esbossos descriptius). El 1795 rebé un (1) llegat de nou-centes (900) lliures, la qual cosa li permeté continuar escrivint poesia. El mateix any conegué Samuel Taylor Coleridge, la qual cosa determinà el seu acostament a la filosofia d'Immanuel Kant i al romanticisme alemany. El trauma que li suposà la separació de la França revolucionària i d'Annette es troba expressat en el drama The Borderers (1795). Coleridge i Wordsworth desenvoluparen ràpidament una (1) amistat íntima. El 1797 Wordsworth i la seva germana, Dorothy, es traslladaren a Somerset (sud-est d'Anglaterra), tan sols a unes milles de la casa de Coleridge a Nether Stowey. Wordsworth i Coleridge produïren un (1) trenall conjunt: les Balades líriques (1798).

Entre els poemes aportats per Wordsworth destaquen Tintern Abbey (Versos escrits poques milles més enllà de l'abadia de Tintern) i Michael, en què mostra «a dignitat tràgica que se li pot donar a la història d'un (1) pastor i el seu fill» (Ifor Evans). Coleridge hi participà en el recull amb quatre (4) poesies, entre elles la The Rime of the Ancient Mariner (Rima de l'ancià mariner); aquestes poesies no desentonen, ni pel seu estil, ni pel seu llenguatge, de la resta de l'obra. Les Balades mostraren una (1) naturalesa vibrant d'una (1) espiritualitat i d'una (1) sensualitat ben llunyana de la freda deessa raó dels il·lustrats, encara que quedés en Wordsworth aquella sensibilitat democràtica i una (1) espontània simpatia cap a les classes més humils o desfavorides, inspirada per la revolució.

Edicions posteriors de les Balades inclogueren més poemes i un (1) Preface (Prefaci) als poemes. Aquest Prefaci es considera l'obra central de la teoria literària romàntica. Wordsworth exposa el que considera els elements d'un (1) nou tipus de poesia, basada en el «vertader idioma dels homes». Evita la dicció poètica de molta de la poesia del segle XVIII. Proporciona la seva famosa definició de poesia com l'espontani desbordament de poderosos sentiments, d'«emocions recollides en l'assossec».

Alemanya

Wordsworth, Dorothy, i Coleridge viatjà a Alemanya. Durant el dur hivern de 1798–1799 Wordsworth i Dorothy visqueren a Goslar (Baixa Saxònia), i a malgrat la seva extrema soledat i estrés, començà a treballar en una (1) peça autobiogràfica després titulada The Prelude (El preludi).

Hom creu que l'any 1799 escrigué els quatre (4) primers poemes dels cinc (5) agrupats normalment amb el títol de Lucy poems (Poemes de Lucy). Estan dedicats a una (1) dona morta en joventut, no identificada; en ells expressa el seu culte a la joventut, a la ingenuïtat i el candor, així com la visió panteista de la naturalesa. Els Wordsworth tornaren a Anglaterra, i s'instal·laren a Dove Cottage, Grasmere, sempre en el Lake District, i aquesta vegada els acompanyava el poeta Robert Southey. En aquesta època, molts dels seus poemes giren entorn de la mort, la resistència, la separació i el dolor.

Matrimoni

L'any 1802 viatjà amb la seva germana Dorothy a França a visitar a Annette i Caroline. Gràcies a l'èxit de les Balades líriques i a quatre mil cinc-centes (4.500) lliures esterlines rebudes a la mort del comte de Lonsdale, gaudí de cert alleugeriment econòmic, i envià a Annette part d'aquests diners.

És el mateix any en què es casà amb Mary Hutchinson, amiga de la infantesa, de qui Dorothy, que continuà vivint amb ells, acabà fent–se íntima amiga. L'any següent Mary donà a llum al primer dels seus cinc (5) fills, John.

El 1802 escrigué alguns dels seus més famosos sonets, forma que usava per a expressar moments commovedors de la seva pròpia experiència: Composed upon Westminster Bridge (Compost sota el pont de Westminster) i I griev'd for Buonaparte with a vain And An unthinking grief.

Maduresa: el Wordsworth conservador

Durant anys Wordsworth havia planejat escriure un (1) llarg poema filosòfic en tres (3) parts, que pretenia titular The Recluse. Com a apèndix al mateix, començà a escriure el 1798–1799 un (1) poema autobiogràfic, que anomenava el «Poema a Coleridge». Començà a ampliar–lo i decidí que fora un (1) pròleg i no un (1) apèndix.

Tant la salut de Coleridge com la seva relació amb Wordsworth començaren a decaure el 1804, any en què tingueren una (1) viva discussió que determinà el final de la seva col·laboració. L'enfrontament entre ambdós derivava, per una (1) banda, de la creixent addicció de Coleridge a l'opi i, per una (1) altra, de les seves divergències ideològiques: Wordsworth anà adoptant posicions més conservadores, tant en el pla poètic com en el polític i social, mentre que Coleridge tendia a l'idealisme alemany i a la recerca simbòlica. Aquest mateix any Wordsworth es feu amic de Robert Southey.

Amb la proclamació de Napoleó com a emperador de França (1805), l'última resta de liberalisme de Wordsworth caigué, i a partir de llavors s'identificà a si mateix com tory. Ell, que a França havia vist l'emblema de la democràcia i la llibertat, se sentí traït i començà a replegar–se gradualment a posicions moderades, i fins i tot conservadores, sobretot a partir de l'any 1808, fins a abraçar la religió anglicana i la monarquia amb el compromís victorià. Aquest mateix any morí ofegat en el mar el seu germà John, la qual cosa l'afectà profundament. La seva mort, i la de Nelson, el portaren a fer, en Character of the Happy Warrior, un (1) «noble resum de la vida d'acció» (Evans). Alhora, acabà d'escriure el seu Poema a Coleridge, però refusava publicar un (1) treball tan personal fins que haguera acabat The Recluse.

Els Poems in Two Volumes (1807), contenen la famosa Ode: Intimations of Immortality from Recollections of early Childhood o Oda a la immortalitat, que conté el conegut fragment Though nothing can bring back the hour / Of splendour in the Grass, of glory in the flower (Encara que res pot fer tornar l'hora / de l'esplendor en l'herba, de la glòria en flor). En aquesta obra recorda la intuïció mística d'una (1) vida anterior al naixement, que mor en aquest món material, però que pot recuperar–se en alguns moments afortunats en presència de la naturalesa (Evans). Fins llavors, només se'l coneixia públicament per les seves Balades líriques, i confiava que aquest nou recull fonamentaria la seva reputació; això no obstant, obtingué una (1) tèbia acollida.

En l'època de les guerres napoleòniques escrigué diversos poemes de tema espanyol, entre ells, Hail, Zaragoza! If with unwet eye (1809); Ah! where Is Palafox? Nor tongue nor pen (1810); The Oak of Guernica (1810), o The French and the Spanish Guerillas (1810).

Dos (2) dels seus fills, Thomas i Catherine, moriren l'any 1812. L'any següent es traslladaren a Rydal Mount, Ambleside on passà la resta de la seva vida, excepte algun viatge esporàdic.

L'any 1814 publicà The Excursion (L'excursió) com la segona part de l'obra en tres (3) parts The Recluse. Mai no completà les parts primera i tercera. Escrigué un (1) poètic Prospectus a The Recluse en què exposa l'estructura i la intenció del poema; aquest Prospectus conté algunes de les seves més famoses frases sobre la relació entre la ment humana i la naturalesa. Alguns crítics moderns consideren que la seva producció decaigué a partir de mitjans dels anys 1810. Però aquest declivi pogué obeir més aviat a un (1) canvi en el seu estil de vida i les seves creences. Pels volts del 1820 gaudí de l'èxit alhora que es produí un (1) canvi en l'opinió crítica contemporània cap a les seves primeres obres. El mateix any viatjà a Itàlia, i en la mateixa dècada, als Països Baixos (1823) i a Bèlgica (1828).

D'aquesta època de decadència en la seva obra poètica destaca Inside King's College Chapel, Cambridge (En la capella de King's College, Cambridge, 1822).

La seva germana Dorothy patí una (1) greu malaltia el 1829, i quedà invàlida per a la resta de la seva vida. El govern la inclogué en la llista civil, i cobrà una (1) pensió que arribava a tres-centes (300) lliures per any el 1842. En el cim de la seva fama i riquesa, fou distingit amb el títol de poeta llorejat el 1843. Quan la seva filla Dora morí l'any 1847 cessà la seva producció poètica.

Morí a Rydal Mount el 23 d'abril de 1850 i fou soterrat a l'església de St. Oswald a Grasmere (Cúmbria, districte dels Llacs, North West, Anglaterra, Regne Unit). La seva viuda Mary publicà el Poema a Coleridge, com The Prelude, mesos després de la seva mort, tot i sense provocar massa interés. Des de llavors ha estat reconeguda com la seva obra mestra. Així, Ifor Evans considera que potser es tracte «del més gran dels poemes moderns en anglés: la memòria espiritual d'una (1) ment singular, que recorda amb honestedat les seves pròpies experiències íntimes, a la que hem d'unir una (1) estranya capacitat per a fer intel·ligibles els records».

Obra

Significat de les Balades líriques

La revolució romàntica arriba a Anglaterra amb les Balades líriques. És cert que autors de tendència aparentment romàntica, com Blake, li havien precedit en aquell decenni, i que la sensibilitat romàntica, un (1) poc com tots els moviments artístics, no s'aparta totalment de la tradició immediatament anterior. La gran moda de les balades «populars» (McPherson) presentava aquests poemes com redescoberts o respectuosos amb les tradicions populars, però en realitat havien estat escrits o àmpliament manipulats pels autors.

Obres com les Night Thoughts (Meditacions nocturnes) de Young i la Elegy Written in a Country Churchyard (Oda escrita en un cementeri rural) de Gray mostraven l'interés per aquells difunts sense nom per pertànyer als estrats més humils de la societat.

En el Prefaci de 1802 escrigué: «el principal objecte proposat amb aquests poemes era escollir incidents i situacions de la vida ordinària i relatar–los o descriure'ls completament i, en tant com fora possible, amb una (1) selecció de llenguatge realment usat pels homes, i alhora abocar sobre aquells un (1) cert colorit de la imaginació, mitjançant la qual les coses corrents serien presentades a l'esperit amb inusitat aspecte»

Abandonà, declaradament, el model classicista del segle XVIII, no tant per motius estètics com per raons ètiques. Tanmateix, només aparentment es tracta d'una (1) poesia «artless», sense art. Utilitza sàviament el vers blanc tradicional, que li permet evitar la rima i utilitzar paraules i expressions populars, amb l'efecte d'imitar la parla comuna. A diferència de Pope i Dryden, l'art es troba ací hàbilment dissimulat, reduït a allò indispensable, perquè el missatge poètic està més en el contingut que en la forma. No es dirigeix a un (1) públic cortesà, sinó a la societat en general.

En això s'oposa a Coleridge, el qual no renuncia als arcaismes ni a la rima. Els dos (2) poetes es consideraven investits d'una missió espiritual: per als romàntics la poesia és quelcom «més que la pura i simple posada en vers de la veritat filosòfica: el poeta era també el profeta, i no es limitava a transcriure la veritat rebuda d'altres, sinó que era ell mateix l'iniciador de la veritat» Anthony Burgess).

El valor del record

Mentre Coleridge veu la poesia com a fuga de la realitat, Wordsworth dialoga amb el present i la societat.

Tot i que la seva poesia s'ambienta en el paisatge rural dels llacs anglesos, és també «recollection in tranquillity», literalment, «record en la quietud» d'experiències personals viscudes en la naturalesa que enriqueixen a qui viu constret per la realitat de la metròpoli industrial. L'evocació de les passions i les emocions ja extintes en el temps impliquen el lector activament.

Cap dels seus poemes exemplifica millor aquesta tendència que Tintern Abbey.

L'ètica de la natura

Immortaliltzant el Lake District en la seva poesia, Wordsworth feu que el món conegués aquesta regió afavorida per la natura i, a més, posà en evidència els valors ètics i no purament materials o utilitaris de l'entorn.

La natura, segons ell mateix digué, l'inicià a la vida: les llargues caminades per les muntanyes de Cumberland despertaren els seus sentits i el forçaren a eixir de la profunda introversió en què estava tancat des de petit a causa dels seus greus problemes familiars.

Aquest amor a la natura es reflecteix en el seu poema Anava solitari com un núvol. No ha de sorprendre, doncs, que la naturalesa sigui providencial i divina: Déu s'identifica amb tot allò que s'ha creat, és un (1) Déu immanent i visible. Aquesta visió panteista i neoplatònica de l'univers envaeix la seva primera poesia, com pot veure's en el més famós dels Poemes de Lucy: A slumber did my Spirit seal.

També és neoplatònica la creença de Wordsworth que els infants i els pobles no civilitzats es troben més pròxims a Déu perquè en ells roman la memòria del món celeste anterior al naixement. En les seves Balades líriques hi ha infants, vagabunds, discapacitats, bojos: temes «inconvenients» que escandalitzaren en els primers anys després de la publicació de l'obra però que, amb el temps, obriren el camí a una (1) major solidaritat social, i provocaren que tants victorians lluitessin per grans reformes socials, tant en els seus escrits com en la política.

Judicis crítics

Segle XIX

És difícil imaginar l'evolució del romanticisme anglés sense les Balades líriques. Gràcies a les limitacions dels drets d'autor de l'època, que permetien publicar part d'un (1) recull per altres editors sense pagar drets, les seves Balades acabaren per ser publicades en milers de còpies en periòdics, i li proporcionaren una (1) fama major que la que hauria tingut amb la sola publicació del seu llibre. La primera edició vengué cinc-centes (500) còpies, una (1) bona tirada per a aquella època, mentre que periòdics com The Critical Review i la Lady Magazine aconseguien xifres entre quatre mil i deu mil (4.000–10.000) còpies.

El seu èxit arribà als Estats Units, on es publicà en revistes com la Literary Magazine.

Durant l'època victoriana Matthew Arnold defensà la revolució poètica de Wordsworth enfront de detractors que només es fixaven en el seu aspecte solemne de poeta llorejat.

El segle XX

A principis del segle XX es produí un (1) redescobriment de les Balades líriques per part de la crítica, amb nombrosos estudis, com el de Herbert Read (1930). D'aquells anys fou el treball de Basil Willey, sobre la cultura anglesa del segle XVII i XVIII, que evidencia la relació entre el poeta i l'empirisme i la Revolució Francesa. Magistral és The Mirror and the Lamp de M.H. Abraham. Una (1) veu dissident és la de Robert Mayo (1954), que veié en molts personatges de Wordsworth una (1) mancança d'originalitat i un (1) deute excessiu amb les balades del segle XVIII. Molt interessants són estudis més recents, com els de P.D. Sheats (1973) i John J. Jordan (1970 i 1976).

Ifor Evans adverteix que, tot i que la seva visió de la naturalesa fora una (1) il·lusió, en registrar–la «aconseguí moltes experiències en els racons secrets de la naturalesa humana, fins al punt que molt poques ments sensibles deixaran de descobrir en els seus poemes quelcom que respongui a les seves pròpies intuïcions».

Obres principals

  • Lyrical Ballads, with a Few Other Poems (Balades líriques, 1798).

  • Lyrical Ballads, with Other Poems (Balades líriques, 1800).

  • Poems, in Two Volumes (Poemes, en dos [2] volums, 1807).

  • Memorials of a Tour in Scotland (1803), en la que car destacar The Solitary Reaper.

  • Elegiac Stanzas, suggested by a Picture of Peele Castle in a Storm, painted by Sir George Beaumont (1805).

  • The Excursion (L'excursió, 1814).

  • The Recluse, amb el seu Prospectus.

  • Ecclesiastical Sonnets. In Series (1821), en la que cal destacar Mutability i Inside of King's College Chapel, Cambridge.

  • The Prelude or, Growth of a Poet's Mind: Advertisement (1850, pòstum).

Bibliografia

Obres generals

  • M. H. Abrams. The Norton Anthology of English Literature: Volume 2A, The Romantic Period (7th ed.). New York: W. W. Norton & Company, Inc., 2000. ISBN 0-393-97568-1 (anglès).

  • DD. AA. Poetas románticos ingleses. Editorial Origen, S.A. 1993. ISBN 84-8057-051-2 (castellà).

  • DD. AA.: Poetas románticos ingleses: Byron, Shelley, Keats, Coleridge, Wordsworth. Editorial Planeta, S.A. 1989. ISBN 84-320-4012-6 (castellà).

  • DD. AA., Antología bilingüe: Wordsworth, Colleridge, Shelley y Keats. Universidad de Sevilla. Secretariado de Publicaciones. 1978. ISBN 84-7405-116-9 (castellà).

  • Ifor Evans, Breve historia de la literatura inglesa. Ed. Ariel, S.A. Barcelona, 1985. ISBN 84-344-8383-1 (castellà).

Obres monogràfiques

  • Stephen Gill: William Wordsworth: The Major Works. Oxford University Press, Inc., New York, 2000. ISBN 0-19-284044-4.(anglès).

  • Paul de Reul: William Wordsworth. Estudio y antología (bilingüe). Traducción de Santiago González Corugedo. Ediciones Júcar. Col. Los Poetas núm. 32. Barcelona, 1982. ISBN 84-334-3032-7 (castellà).

  • Wordsworth W.: El preludio en catorce libros, 1850. Dvd Ediciones, S.L. Poesía, núm. 65. 2003. ISBN 84-96238-01-6 (castellà).

  • Wordsworth W.: Prólogo a «Baladas líricas» = (Preface to «Lyrical ballads», 1800, 1802): edición bilingüe. Ed. de Eduardo Sanchez Fernandez. Ediciones Hiperión, S.L. Dicho y hecho. 1999. ISBN 84-7517-612-7 (castellà).

  • Wordsworth W. y Coleridege, S.T.: Baladas líricas. Ediciones Altaya, S.A. 1996. ISBN 84-487-0357-X (castellà).

  • Wordsworth W. y Coleridege, S.T.: Baladas líricas. Ed Santiago Corugedo. Ediciones Cátedra, S.A. Letras universales, núm. 135, 1990. ISBN 84-376-0921-6 (castellà).

  • Wordsworth, W.: Poemas. Traducción y prólogo de Jaime Siles y F. Toda. Editora Nacional. Alfar colección de poesía, núm. 15. Madrid, 1976 (castellà).

  • Wordsworth W.: Poesías. Traducciones de Carmela Eulate Sanjurjo, Fernando Maristany y Gabriel de Zendegui. Editorial Cervantes, S.A. Barcelona, hacia 1922 (castellà).

En català a la xarxa: El Preludi (cent quaranta-cinc [145] versos) i Prop Del Wye A Tintern Abbey a: William Wordsworth en català.

William Wordsworth – Project Gutenberg eText 12933.

William Wordsworth, reproduït de l'original de Margaret Gillies, 1839.

Retrat, 1842, per Benjamin Haydon.

William Wordsworth

El passat dimarts 6 d'abril de 2021 es commemorà el cent noranta-unè aniversari de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, que és la principal denominació cristiana pertanyent al Moviment dels Sants dels Darrers Dies, també conegut com mormonisme. Fou fundada pel nord–americà Joseph Smith el 6 d'abril de 1830, a l'oest de Nova York. Inicialment Smith pretengué establir la Nova Jerusalem a Amèrica del Nord, anomenada Sió. El 1831 l'Església es traslladà a Kirtland, Ohio (límit est de Sió), i començà a establir un (1) lloc d'avançada en el comtat de Jackson (Missouri), on planejava finalment moure la seu de l'església (centre de Sió).

Aquesta organització també es coneix informalment com «Església mormona» (sobrenom derivat del Llibre de Mormó) o «Església SUD» (acrònim de «Sants dels Darrers o Últims Dies»), aquests noms no són autoritzats per l'organització i no en recomanen l'ús. Els seus membres es fan dir «membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies» o «membres de l'Església de Jesucrist».

Els seus textos sagrats, a més de la Bíblia, són el Llibre de Mormó, Doctrina i convenis, i la Perla de gran preu. Aquests últims llibres són objecte de dures crítiques per part de diverses denominacions protestants i catòliques més properes al cristianisme tradicional i històric, algunes de les quals no reconeixen els baptismes practicats per aquesta Església.

Després de la mort de Joseph Smith anaren sorgint simultàniament altres corrents entre alguns membres de l'Església, com ara la Comunitat de Crist, amb els seus propis presidents i congregacions. També sorgiren certes branques més fonamentalistes, com la Església fonamentalista de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, considerades apòstates, que mantingueren la pràctica de la poligàmia, originalment practicada per Smith.

Aquesta Església actualment posseeix prop de setze milions (circa 16.000.000) de membres i seixanta-cinc mil (65.000) missioners distribuïts en trenta mil (30.000) congregacions (denominades Estaques, Barris i/o Branques) situades en uns cent quaranta (circa 140) països. El quaranta-sis per cent (46%) dels membres resideix als Estats Units i al Canadà, i el trenta-vuit per cent (38%) a l'Amèrica Llatina. El seu centre religiós i espiritual és Salt Lake City, capital de l'estat de Utah, de manera anàloga a Ciutat de Vaticà per als catòlics . En aquest estat, on també es troben el Cor del Tabernacle Mormó i la Universitat Brigham Young, els membres de l'Església conformen el seixanta per cent (60%) de la població.

Història

Fundació

Aquesta Església fou fundada pel nord–americà Joseph Smith el 6 d'abril de 1830 a la regió occidental de l'estat de Nova York, sota el nom de l'Església de Jesucrist. Smith pretenia fundar una (1) Nova Jerusalem a Missouri, a la qual cridaria Sió.

Smith digué que el 1820, a la localitat de Palmyra, estat de Nova York, Déu i Jesucrist contactaren amb ell per dir–li que desaprovés i considerés com a falsos tots els credos de les esglésies existents fins llavors; a aquest supòsit succés actualment se'l coneix com Primera Visió. Smith també digué que el 21 de setembre de 1823 rebé una (1) segona visió, aquesta vegada d'un (1) àngel anomenat Moroni, el qual li indicà que sobre un (1) turó proper a Palmyra trobaria enterrats uns manuscrits en planxes d'or, els quals serien un (1) compendi de profetes pertanyents a l'Amèrica antiga. Tals escrits, redactats en una (1) llengua estranya, serien suposadament traduïts per Smith gràcies a unes pedres de vident denominades Urim i Tumim. Aquest llibre, denominat Llibre de Mormó i segons el qual Jesucrist hauria visitat en persona Amèrica després de la seva resurrecció, constitueix un (1) dels textos canònics de la religió. Smith, amb l'ajuda de Martin Harris, Oliver Cowdery i David Whitmer, publicà el llibre per primera vegada el 1830 en anglès. La primera traducció a d'altres idiomes aparegué el 1886.

Entre 1832 i 1842 Smith escrigué almenys quatre (4) relats sobre la Primera Visió. Aquests relats són similars en molts aspectes, però difereixen tant en els seus èmfasi com en alguns detalls. El relat del 1838 fou publicat al llibre Perla de gran preu, un (1) altre dels llibres de referència de l'Església.

Migracions i lluites

El 1831 Smith i els seus primers fidels es mudà a Kirtland, Ohio, i establiren un (1) assentament en el comtat de Jackson, Missouri, on pensaven establir les seves casernes generals. No obstant això, el 1833 els colons de Missouri els expulsaren violentament i els membres de l'Església fracassaren en el seu subsegüent operació paramilitar per recuperar la terra. Tot i això, l'Església aconseguí expandir–se durant un (1) temps a Kirtland (Ohio), però hagué d'anar–se'n abruptament el 1838, després d'un (1) escàndol econòmic que provocà diverses desafeccions i pel qual Smith hagué d'enfrontar diverses demandes per enriquiment indegut i la creació d'un (1) banc il·legal. Smith reagrupà a la resta dels seus seguidors en un (1) assentament denominat Far West, a Missouri, on les tensions amb els antics colons escalaren fins a arribar a conflictes violents.

El 1839 els membres de l'Església s'instal·laren a la ribera del riu Mississipí, on fundaren la ciutat de Nauvoo, la qual començà a créixer ràpidament gràcies a l'assentament de nous conversos portats pels missioners de l'Església. Per aquesta època, Joseph Smith començà a introduir la poligàmia entre els seus més cercles pròxims i a establir noves cerimònies que suposadament permetien els justos convertir–se en déus.

Joseph Smith i el seu germà Hyrum foren assassinats el 27 de juny de 1844, mentre es trobaven detinguts en una (1) presó de Carthage, Illinois. A causa que Hyrum era el successor designat de Smith, es desencadenà una (1) crisi de successió que provocà diversos cismes a l'Església i de la qual sorgiria Brigham Young com a líder de la majoria dels membres, primer radicat a Nebraska, i des del 1847 a Utah. Les principals branques que sorgiren del Moviment dels Sants dels Darrers Dies foren les següents:

La doctrina de la poligàmia impulsada originalment per Smith es formalitzà públicament el 1852. Deu (10) anys després es començaren a promulgar als Estats Units diverses lleis en contra d'aquesta pràctica. El 1885 l'estat de Idaho la prohibí, decisió ratificada pel Tribunal Suprem dels Estats Units el 1890. D'aquesta manera, els membres de l'Església perderen el seu dret a vot. Sota el lideratge del president de l'Església Wilford Woodruff, es declarà un (1) manifest, actualment inclòs en Doctrina i convenis, en què anuncià oficialment el terme del matrimoni plural.

Segle XX

Després de la annexió de Utah als Estats Units d'Amèrica el 1896 i estant sota l'aprovació i garantia de la Constitució d'aquesta nació, l'Església començà a expandir–se a estats veïns, i posteriorment a tot el país. Actualment ocupa el quart lloc en l'ampli espectre religiós dels Estats Units. A mitjan segle XX començà la seva expansió cap a Amèrica Llatina i Europa. En l'actualitat realitza un (1) actiu proselitisme a l'Àfrica, parts d'Àsia i Europa oriental.

Actualment, els membres de l'Església exerceixen una (1) enorme influència econòmica a l'estat de Utah. Allà l'Església opera canals de televisió, estacions de ràdio, diaris, revistes i altres mitjans de comunicació. A la ciutat de Provo (Utah), al costat de la Universitat Brigham Young, hi ha el Centre de Capacitació Missional (en anglès, Missionary Training Center, abreujat MTC), la tasca del qual és preparar els joves missioners a obtenir conversos en països de diversos idiomes.

Creences i principis doctrinaris

Aquesta Església es considera a si mateixa com «l'única església veritable i vivent sobre la faç de tota la terra».

La seva fe es basa principalment en la creença dels ensenyaments de Jesucrist, i els quals foren atorgats per revelació divina al fundador Joseph Smith. A més de la Bíblia (en el seu edició SUD ), el seu cos doctrinal es completa amb els llibres Llibre de Mormó, Doctrina i convenis i Perla de gran preu, tots ells publicats per Smith i considerats llibres sagrats.

Els membres d'aquesta Església creuen en la Santíssima Trinitat, en un (1) pla diví i en la vida eterna, un (1) estat d'exaltació que es podrà aconseguir després del Judici Final mitjançant una (1) vida basada en la fe, l'obediència dels manaments, el penediment, el baptisme per immersió i la confirmació per imposició de mans. Aquesta vida eterna es viuria en família, i aquells que la aconsegueixin podrien tenir en el Cel fills espirituals. Els membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies creuen en un (1) Déu cristià de cos tangible, que trià Jesucrist com el seu primer fill abans de la creació del món i a partir d'aquí creà a la resta dels éssers humans a la seva imatge i semblança. El seu tron, a més, es trobaria proper a un (1) estel o planeta anomenat Kolob.

Els seus doctrines i convenis litúrgics estan documentats en el llibre Doctrina i convenis, publicat per Smith el 1835. Entre les seves doctrines importants hi ha la Paraula de saviesa, la qual descriu el codi de salut recomanat per l'Església. D'acord amb aquesta doctrina, els membres de l'Església han de privar–se completament del consum d'alcohol, cafè, te i tabac, així com de l'ús i tràfic de drogues il·lícites. També s'inclouen recomanacions dietètiques, en què per exemple es desaconsella l'abús de la carn.

L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies s'oposa a la homosexualitat; però s'accepta els homosexuals sempre que romanguin castos. També considera un (1) pecat l'avortament induït; no obstant això, accepta l'avortament de manera excepcional quan la fecundació es provocada per violació o incest, quan la vida de la mare està en perill o quan el fetus pateix greus defectes que li impediran viure després de néixer. Aquesta Església no prohibeix la salutació a la bandera, el servei militar ni l'obediència a país.

Des dels inicis d'aquesta Església, Joseph Smith permeté i practicà la poligàmia, pràctica que fou compartida i difosa per altres líders de l'Església com Brigham Young i Heber C. Kimball, i que encara es practica en algunes esglésies pertanyents al moviment dels Sants dels Darrers Dies; però els membres de la l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies contemporània se'ls prohibeix practicar la poligàmia o matrimoni plural. Els membres de l'Església a més celebren en els seus temples una (1) cerimònia anomenada «segellament etern», un (1) matrimoni que se suposa durarà per a l'eternitat, i no només fins que la mort separi els cònjuges. Una (1) cerimònia de vincle etern anàloga es realitza per als fills amb els pares.

Dins dels seus temples vesteixen un (1) tipus especial de roba interior de color blanc. Allà també es realitza el «baptisme vicari» (realitzat en nom dels seus avantpassats ja morts) i altres ordenances com la confirmació, el matrimoni i el sacerdoci, però destinades a familiars morts.

Organització i finançament

L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies recapta fons mitjançant delmes i ofrenes votives de dejuni. Les ofrenes consisteixen a donar els diners utilitzat en dos (2) àpats (dinar i sopar) al mateix temps que es dejuna; es recapten cada primer dissabte o diumenge de mes i és utilitzat per a beneficència. D'acord amb la revista de negocis BusinessWeek, un (1) estudi realitzat per Ryan Cragun, professor de sociologia a la Universitat de Tampa (Florida), calculà el 2012 que l'Església rebia anualment uns vuit mil milions de dòlars (circa 8.000.000 $) per concepte de delme entre els seus membres, i que tenia un (1) valor d'aproximadament quaranta mil milions de dòlars (circa 40.000.000.000 $).

L'Església és dirigida per un (1) sacerdoci conformat exclusivament per homes, i que es divideixen en dos (2) tipus: el Sacerdoci de Melquisedec i el Sacerdoci Aarònic o levític. Quant als seus missioners, la majoria té entre divuit i vint-i-un (18–21) anys d'edat i la seva activitat proselitista dura dos (2) anys per als homes, un any i mig (1,5) per a les dones, i tres (3) anys per als matrimonis grans. Els centres de capacitació missional es troben als Estats Units, l'Argentina, el Brasil, Xile, Colòmbia, la República Dominicana, el Regne Unit, Guatemala, el Japó, Mèxic, Nova Zelanda, el Perú, les Filipines, Espanya i Corea del Sud.

Els membres de l'Església es reuneixen cada setmana en llocs que anomenen «capelles», en les quals porten a terme els seus serveis que consisteixen en una (1) primera reunió on es reparteix pa i aigua («El Sant Sopar»), i els mateixos membres de la localitat pronuncien discursos sobre diferents temes. Posteriorment es reuneixen depenent de la seva edat i sexe en diferents organitzacions.

Un (1) altre lloc d'adoració dels membres de l'Església són els seus característics temples, molts dels quals comparteixen una (1) arquitectura comuna. A aquests temples només poden ingressar persones batejades en l'Església i prèvia obtenció d'un (1) document oficial de dos (2) anys de durada atorgat per dues (2) autoritats: un (1) bisbe i un (1) president d'estaca. Una (1) característica distintiva de la seva arquitectura és la presència d'una (1) estàtua daurada a la punta més alta de cada edifici, la qual representa a l'àngel Moroni.

El març del 2014 el portal web de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies ocupà el lloc número dos (2) de llocs religiosos visitats al món, segons el comptador Alexa.

The Church of Jesus Christ of Latter–Day Saints

The Book of Mormon, Another Testament of Jesus Christ. Published by The Church of Jesus Christ of Latter–day Saints, August 2009.

Joseph Smith pels volts del 1842.

Brigham Young dirigí l'Església des del 1844 fins a la seva mort el 1877.

Principals denominacions del Moviment dels Sants dels Darrers Dies

Entrada a l'MTC de Provo.

Estàtua de Crist en el Centre de Visitants al Temple Square de Salt Lake City.

El Centre d'Administració de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies a Salt Lake City.

Localització dels temples SUD en el món. Els punts rojos indiquen els actualment operatius; els blaus, els anunciats o en construcció, i els negres, aquells projectes suspesos.

La construcció dels temples SUD assolí el seu apogeu l'any 2000, sota la presidència de Gordon B. Hinckley.

Variació del creixement dels membres de l'Església SUD (blau) amb respecte al creixement mundial (roig) des del 1950.

Dos (2) joves missioners, coneguts com «èlders».

El passat dimarts 6 d'abril de 2021 es commemorà el setanta-dosè aniversari del naixement de Horst Ludwig Störmer (Frankfurt, Hessen, Alemanya, 6 d'abril de 1949), qui és un (1) físic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1998.

Biografia

Nasqué el 6 d'abril de 1949 a la ciutat de Frankfurt, situada a l'estat alemany de Hessen. Inicià estudis d'enginyeria a la Universitat Politècnica de Darmstadt (Hessen), però posteriorment es traslladà a la Universitat Johann–Wolfgang–Goethe de la seva ciutat natal per estudiar física, universitat on es llicencià el 1974 al costat de Gerd Binnig.

Amplià els seus estudis en un (1) postgrau als laboratoris Bell de Nova Jersey, on el 1978 aconsegueix feina fixa; el 1983, fou nomenat responsable del laboratori per a les característiques òptiques i electròniques dels cossos sòlids, i finalment el 1992 fou nomenat director del laboratori de física. Des del 1997, és professor de física i física aplicada a la Universitat de Colúmbia (Nova York).

Recerca científica

Inicià la seva recerca al voltant dels gasos bidimensionals. Posteriorment, col·laborà amb els físics nord-americans Robert B. Laughlin i Daniel Chee Tsui a l'Institut Tecnològic de Massachusetts a la recerca d'un (1) hipotètic cristall d'electrons, descrivint el que s'anomenà efecte Hall quàntic. Per aquest descobriment, l'any 1998 els tres (3) físics foren guardonats amb el Premi Nobel de Física.

Horst Störmer – Winner of the 1998 Nobel Prize in physics. Taken by me during his visit to the University of Delaware.

Horst Ludwig Störmer

El passat dimarts 6 d'abril de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de James Dewey Watson (Chicago, Illinois, EUA, 6 d'abril de 1928)[1], qui és un (1) zoòleg i biofísic nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1962 per descobrir l'estructura helicoïdal de la molècula de l'ADN.

Biografia

Nasqué el 6 d'abril de 1928 a la ciutat de Chicago, població situada a l'estat nord-americà d'Illinois. El 1947 ingressà a l'Escola de Graduats de la Universitat d'Indiana, on treballava Hermann Joseph Muller, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l'any 1946 pel seu treball sobre les mutacions induïdes pels raigs X. El maig del 1950 Watson completà el seu doctorat en zoologia, i s'incorporà a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts) l'any 1955.

Recerca científica

Al costat del biofísic britànic Francis Crick desenvolupà la major part de la seva recerca científica al Laboratori Cavendish de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) entre els anys 1951 i 1953. Prenent com a base els treballs realitzats en aquell mateix centre per Maurice Wilkins i Rosalind Franklin, Watson i Crick descrigueren l'estructura en doble hèlix de la molècula de l'àcid desoxiribonucleic o ADN. Les investigacions proporcionaren els mitjans per a comprendre com es copia la informació hereditària, i descobriren que la molècula d'ADN està formada per compostos químics enllaçats anomenats nucleòtids. Cada un (1) d'aquest consta de tres (3) parts: un (1) sucre anomenat desoxiribosa, un (1) compost de fòsfor i una (1) de quatre (4) possibles bases nitrogenades: adenina (A), timina (T), guanina (G) o citosina (C). Posteriorment Arthur Kornberg aportà proves experimentals de l'exactitud del seu model.

Com a reconeixement als seus treballs sobre la molècula d'ADN, Watson, Crick i Wilkins compartiren l'any 1962 el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, un (1) premi però que no fou atorgat a Rosalind Franklin, la qual havia mort de càncer l'any 1958 i que la feu inelegible pel guardó de l'Institut Nobel.

A partir del 1988 participà en el Projecte Genoma Humà de l'Institut Nacional de Salut dels Estats Units, projecte que abandonà l'any 1992 per desavinences amb el director del projecte, Bernadine Healy. Watson s'oposà fermament a la idea de Healy de comercialitzar les patents obtingudes d'aquestes investigacions, cosa que Francis Collins, substitut de Healy al capdavant del projecte nord–americà del genoma humà, no realitzà.

Referències

Nobel laureate Dr. James D. Watson, Chancellor, Cold Spring Harbor Laboratory. These images are freely available and may be used without special permission.

James D. Watson l'any 2003

James Dewey Watson

El passat dimarts 6 d'abril de 2021 es commemorà el cent unè aniversari del naixement d'Edmond Henri Fischer (Xangai, Xina, 6 d'abril de 1920), qui és un (1) bioquímic i professor universitari nord–americà, d'origen suís, nascut a la Xina, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1992.

Biografia

Nasqué el 6 d'abril de 1920 a la ciutat xinesa de Xangai però als set (7) anys retornà amb la seva família al seu país d'origen, Suïssa. Estudià química a la Universitat de Ginebra (Suïssa), on s'especialitzà primer en química orgànica, i s'hi llicencià el 1947. L'any 1950 es traslladà als Estats Units per treballar com a investigador associat de l'Institut Tecnològic de Califòrnia, càrrec que abandonà per esdevenir membre de l'equip de recerca i catedràtic de bioquímica a la Universitat de Washington situada a Seattle.

Recerca científica

Inicià la seva recerca al voltant de l'estructura dels polisacàrids i els enzims necessaris per a la seva síntesi i trencament.

Durant la seva estada a la Universitat de Washington inicià la seva col·laboració amb Edwin Gerhard Krebs realitzant estudis sobre el glicogen fosforilat; definí una (1) sèrie de reaccions que conduïen a l'activació o inactivació d'aquest enzim segons l'acció de les hormones i el calci, i descobrí en aquest procés la fosforilació reversible de les proteïnes pel qual una (1) proteïncinasa té la capacitat de transformar un (1) grup de fosfats des del trifosfat d'adenosina (ATP) a una (1) proteïna. La forma i la funció de la proteïna s'altera permetent–la participar en un (1) cert procés biològic.

L'any 1992 ambdós científics foren guardonats amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per descobrir com la fosforilació de les proteïnes són usades en els processos de regulació biològica.

Edmond H. Fischer in June 2016. Fischer won 1992 Nobel Prize in Physiology or Medicine.

Edmond Henri Fischer

El passat dimarts 6 d'abril de 2021 es commemorà el cent cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Kate Campbell Hurd–Mead (Danville, Quebec, Canadà, 6 d'abril de 1867 — Haddam, Connecticut, Estats Units, 1 de gener de 1941), qui fou una (1) feminista pionera i metgessa especialista en obstetrícia[1] que promogué el rol de les dones en la medicina. Escrigué A History of Women in Medicine: From the Earliest of Times to the Beginning of the Nineteenth Century el 1938.

Biografia

Hurd–Mead era la filla gran dels tres (3) fills d'Edward Payson Hurd, metge en pràctiques, i Sarah Elizabeth (Campbell) Hurd. El 1870, la família es traslladà a Newburyport, Massachusetts, on els nens assistiren a escoles públiques. Kate decidí estudiar medicina, la carrera del seu pare, i per consell de la doctora Mary Putnam Jacobi. Estudià al Woman's Medical College de Pennsilvània, a Filadèlfia (Pennsilvània), el 1885, on es graduà el 1888. Després s'incorporà al New England Hospital for Women and Children de Boston (Massachusetts), on estudià amb la doctora Marie Zakrzewska. Feu treballs postdoctorals a París (Illa de França), Estocolm (Suècia) i Londres (Anglaterra, Regne Unit).[2][3]

Quan al 1890 tornà a Amèrica es convertí en la directora mèdica de la Bryn Mawr School for Girls a Baltimore (Maryland), on instituí l'innovador programa de salut preventiva de l'escola, que incloïa educació física i exàmens mèdics periòdics. Juntament amb la doctora Alice Hall fundà el dispensari nocturn per a dones i nenes treballadores de la ciutat de Baltimore (Maryland),[2] la primera institució de Baltimore (Maryland) a emprar dones metges. Fou una (1) forta defensora dels llavors nous models d'higiene materna i de benestar infantil.[3]

El 1893 la doctora Hurd es casà amb William Edward Mead, que era professor d'anglès a la Universitat de Wesleyan (Connecticut), i es traslladaren a Middletown, Connecticut, per estar a prop de la seva universitat.[2]

Hurd–Mead fou una (1) de les fundadores i la consultora ginecològica de l'Hospital del Comtat de Middlesex, a Connecticut, des del 1907 fins a la seva jubilació el 1925. També ajudà a organitzar l'Associació d'Infermeres del districte de Middletown (1900), fou vicepresidenta de la Societat Estatal Mèdica de Connecticut (1913–1914), presidenta de l'Associació Americana de Dones Metgesses, i organitzadora de l'Associació Internacional de Dones Metgesses (1919).[3]

En una (1) reunió del Johns Hopkins Historical Club el 1890, s'havia interessat per la història de les dones metgesses. Després de fer una (1) àmplia investigació a Europa, Àsia i l'Àfrica publicà Medical Women of America (1933) i el 1938 la primera història integral del paper de les dones en la professió mèdica: A History of Women in Medicine: From the Earlyst of Times to the Beginning of the XIXie Century, i així, argumentà fortament l'existència real de Trotula, la doctora siciliana de l'edat mitjana, que alguns historiadors no consideraven una (1) persona real, sinó un (1) nom per a un (1) conjunt d'obres.[4][5]

La doctora Hurd–Mead morí als setanta-tres (73) anys en un (1) incendi a prop de casa seva mentre intentava ajudar la seva cuidadora, que també morí en l'incendi.[2]

Referències

  1. ↑ Green, Monica H. Making Women's Medicine Masculine: The Rise of Male Authority in Pre–Modern Gynaecology. OUP Oxford, 2008, pàg. 430. ISBN 9780191549526.

  2. ↑ Anar a :2,0 2,1 2,2 2,3 «Hurd–Mead, Kate Campbell, 1867–1941». Papers, 1939.

  3. ↑ Anar a :3,0 3,1 3,2 «Dr.Kate Campbell Hurd–Mead». Changing the Face of Medicine. U.S. National Library of Medicine.

  4. ↑ «Kate Campbell Hurd-Mead». Brooklyn Museum, 21.03.2007.

  5. ↑ Whaley, Leigh Ann. Women's history as scientists. Contemporary Issues in Science Series. Volume 1 (A guide to the debates of Women's History as Scientists: Controversies in Science). ABC-CLIO, 2003, pàg. 162. ISBN 1-57607-230-4.

Vegeu també

Image of Kate Campbell Hurd–Mead (1867–1941), pioneering feminist gynecologist . Appears to be late nineteenth century.

Kate Campbell Hurd–Mead

El passat dimarts 6 d'abril de 2021 es commemorà el cinc-cents trenta-vuitè aniversari del naixement i el cinc-cents unè aniversari de la mort de Raffaello Sanzio, Rafael d'Urbino, o simplement Rafael,[1][nota 1] (Urbino, Marques, Estats Pontificis, actual Itàlia, 6 d'abril de 1483 — Roma, Laci, Estats Pontificis, actual Itàlia, 6 d'abril del 1520),[1] qui fou un (1) pintor i arquitecte italià de l'alt Renaixement. És cèlebre per la perfecció i gràcia de les seves pintures i dibuixos. Juntament amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci, forma la paradigmàtica «trinitat» de grans mestres del període.

Morí el dia en què feia els trenta-set (37) anys, i nasqué i morí en Divendres Sant.[nota 2] Malgrat la seva mort prematura, fou immensament productiu, i creà una (1) inusual gran col·lecció de pintures. Encara es conserva una (1) gran part de la seva obra, sobretot als Museus Vaticans. Aquests alberguen les Estances de Rafael, que foren el treball central i alhora més gran de la seva carrera, i restaren sense acabar a causa de la seva mort.

Després dels seus anys de joventut a Roma (Laci), gran part de la seva obra, tot i haver estat dissenyada per ell, fou executada pel seu taller, amb una (1) considerable pèrdua de qualitat. Exercí una (1) gran influència en la seva època, tot i que fora de Roma (Laci) la seva obra fou coneguda sobretot per la producció que en feren els tallers de gravat que col·laboraven amb ell. Després de la seva mort, la influència del seu principal rival, Miquel Àngel, fou més intensa fins als segles XVIII i XIX, quan les qualitats més serenes i harmonioses de Rafael foren considerades de nou com un (1) model superior.

La seua carrera es divideix de manera natural en tres (3) fases i tres (3) estils, descrits inicialment per Giorgio Vasari: els seus primers anys a Úmbria; el període posterior de quatre (4) anys a Florència (Toscana, 1504–1508), on absorbí les tradicions artístiques de la ciutat, i finalment el seu darrer i triomfal període de dotze (12) anys a Roma (Laci), treballant per als papes i llur cort.[2]

Biografia

Rafael nasqué a Urbino, petita ciutat de la Itàlia central, a la regió de les Marques, però important del punt de vista artístic,[nota 3] on son pare, Giovanni Santi, era pintor de la cort del duc. La reputació de la cort havia estat establerta per Federico da Montefeltro, un (1) reeixidíssim condottiere que havia estat nomenat duc d'Urbino pel papa Sixt IV —Urbino (Marques) formava part dels Estats Pontificis— i que morí l'any anterior al naixement de Rafael. Els interessos de la cort de Federico eren més aviat literaris que no artístics, però Giovanni Santi era poeta, a més de pintor, i havia escrit una (1) crònica rimada de la vida de Federico i escrivia i feia els decorats de les mascarades per a l'entreteniment de la cort. El seu poema a Federico el mostra com a gran coneixedor dels principals pintors del nord d'Itàlia, així com dels primitius flamencs. En la petita cort d'Urbino (Marques), Giovanni fou integrat al cercle íntim de la família en un (1) grau superior al que era habitual en altres corts italianes.[3]

A Federico, el succeí son fill Guidobaldo da Montefeltro, que es casà amb Elisabetta Gonzaga, filla del cabdill de Màntua (Llombardia), la més brillant entre les petites corts italianes pel que feia a la seva vida musical i artística. Sota el seu govern, la cort continuà sent un (1) important centre de cultura literària. Créixer al si d'aquesta petita cort donà a Rafael l'oportunitat d'aprendre les maneres polides i les habilitats socials tan lloades en ell per Vasari.[4] La vida cortesana d'Urbino (Marques) en aquesta època seria poc després considerada per Baldassare Castiglione, en la seva obra El llibre del cortesà (1528), com a model de virtuts d'una (1) cort humanista italiana. Castiglione s'instal·là a Urbino (Marques) l'any 1504, quan Rafael ja no hi residia, tot i que visitava sovint la ciutat, i esdevingué grans amics. Altres visitants habituals de la cort també esdevindrien amics seus: Pietro Bibbiena i Pietro Bembo, ambdós després nomenats cardenals, eren coneguts llavors com a bons escriptors i viurien a Roma (Laci) mentre Rafael també hi residí. Rafael es mogué amb comoditat en les altes esferes socials durant tota la seua vida, cosa que ha estat un (1) dels factors que han contribuït a fer una (1) falsa impressió d'una (1) carrera artística fàcil. No obstant això, no rebé una (1) completa educació humanística; per tant, no se sap amb claredat si llegia fàcilment en llatí.[5]

Joventut

Nasqué a Urbino (Marques, Itàlia), fill d'un (1) pintor de la localitat. L'any 1491 morí sa mare, Màgia, i l'1 d'agost de 1494 son pare (que s'havia tornat a casar). Amb onze (11) anys, orfe de pare i mare, restà sota la custòdia legal d'un (1) oncle seu anomenat Bartolomeo, sacerdot, que inicià un (1) litigi amb la madrastra del noi. No obstant això, probablement continuà vivint amb la madrastra quan no treballava com a aprenent amb un (1) mestre. Ja havia donat mostra del seu talent, segons Giorgio Vasari, que conta que Rafael havia estat «un (1) gran ajut per a son pare».[6] Un (1) brillant dibuix autoretrat de la seva adolescència mostra el seu precoç talent.[7] El taller de son pare continuà i, probablement en companyia de la seua madrastra, Rafael jugà un (1) rellevant paper en la seva gestió des de ben curta edat. A Urbino (Marques), tingué l'oportunitat de conèixer l'obra de Paolo Uccello, el precedent pintor de la cort († 1475), i de Luca Signorelli, que fins a l'any 1498 residí i treballà en la pròxima Città di Castello (Úmbria).[8]

Segons Vasari, son pare el col·locà al taller del mestre d'Úmbria Pietro Perugino com a aprenent, «malgrat les llàgrimes de sa mare». L'evidència d'un (1) període d'aprenentatge ve només de Vasari i d'una (1) altra font,[9] i ha estat discutida —sa mare morí quan ell tenia vuit (1) anys, que és massa prompte per a començar l'aprenentatge. Una (1) teoria alternativa és que rebé algun ensinistrament de Timoteo Viti, que era pintor de la cort d'Urbino (Marques) des del 1495.[10] Però els historiadors moderns estan d'acord en el fet que Rafael treballà almenys com a ajudant de Perugino des de pels volts del 1500; la influència de Perugino en les primeres obres de Rafael és molt evident: «probablement, cap altre deixeble de talent no ha absorbit mai els ensenyaments del seu mestre com ho feu Rafael», segons Wölfflin.[nota 4] Vasari escrigué que, pel que fa a aquest període, era impossible distingir les obres dels dos (2) artistes, però molts historiadors d'art moderns afirmen haver detectat les parts que Rafael pintà com a ajudant en obres de Perugino o del seu taller. A banda de la similitud estilística, les seves tècniques també eren molt similars, per exemple en la densa aplicació de la pintura, amb l'ús d'un (1) medi a base de vernís, en les ombres i els guarniments obscurs; però amb una (1) aplicació més lleugera per a les parts de carn. Un (1) excés de reïna en el vernís ha causat sovint clivells en àrees de les pintures d'ambdós mestres.[11] El taller de Perugino era actiu tant a Perusa (Úmbria) com a Florència (Toscana), potser amb dues (2) sucursals permanents.[12] Hom considera que, l'any 1501, Rafael era un (1) mestre de ple dret, completament format.

La seva primera obra documentada fou el Retaule Baronci per a l'església de Sant Nicolau de Tolentino a Città di Castello (Úmbria), una (1) ciutat a mig camí entre Perusa o Perugia (Úmbria) i Urbino (Marques). Evangelista da Pian di Meleto, que havia treballat per a son pare, compartí l'encàrrec. La comanda data del 1500 i fou acabada el 1501; avui dia només en resten algunes porcions i un (1) esbós preparatori.[nota 5] Durant els anys següents hi pintà obres per a altres esglésies, incloent–hi la Crucifixió Mond (pels volts del 1503) i Les esposalles de la Verge de la Pinacoteca di Brera (Milà, Llombardia), així com obres per a Perusa o Perugia (Úmbria), com ara el Retaule Oddi. Probablement, també visità Florència Toscana) en aquesta època. Es tracta d'obres grans, algunes d'aquestes al fresc, en les quals Rafael limita la composició a l'estàtic estil de Perugino. En aquests anys, també pintà moltes petites i exquisides pintures de cavallet, la major part probablement per a amants de la pintura de la cort d'Urbino (Marques), com ara Les tres Gràcies o un (1) Sant Miquel, i començà a pintar Mares de Déu i infant i retrats.[13] L'any 1502 anà a Siena (Toscana) per invitació d'altre deixeble de Perugino, Pinturicchio, «en ser amic de Rafael i coneixedor de la seva capacitat com a artista de la més elevada qualitat», perquè l'ajudés amb els cartons, i ben probablement amb els dibuixos, per a una (1) sèrie de frescos de la Biblioteca Piccolomini de la catedral de Siena (Toscana).[nota 6] És ben evident que, en aquesta etapa primerenca de la seva carrera, ja era un (1) artista molt sol·licitat.

Influència de Florència

Rafael dugué una (1) vida de «nòmada», treballant per diferents llocs del nord d'Itàlia, però passant una (1) bona part del seu temps a Florència (Toscana), potser des de l'any 1504. Així, tot i que es parla del «període florentí» de Rafael entre els anys 1504 i 1508, cal dir que mai no hi residí de manera contínua.[15] En qualsevol cas, potser de tant en tant, havia de visitar la ciutat per a proveir–se de materials. Hi ha una (1) lletra de recomanació de Rafael, datada l'octubre del 1504, de la mare del següent duc d'Urbino (Marques) al Gonfaloniere de Florència (Toscana): «El portador d'aquesta és Rafael, pintor d'Urbino (Marques), que, havent estat molt ben dotat per a aquesta professió, ha determinat passar algun temps a Florència (Toscana) per fer–hi estudis. Son pare fou molt honest i jo me l'estimava molt, i el fill és un (1) jove sensible i polit; tant per una (1) cosa com per l'altra, li tinc gran afecte...»[16]

Com anteriorment amb Perugino i d'altres, Rafael fou capaç d'assimilar la influència de l'art florentí, tot respectant l'evolució del seu propi estil. Els frescos que feu a Perusa o Perugia (Úmbria) pels volts del 1505 mostren una (1) nova qualitat monumental en les figures, que podria palesar la influència de Fra Bartolomeo, de qui Vasari diu que fou amic. Però la influència més punyent en aquest període fou la de Leonardo da Vinci, que tornà a la ciutat entre els anys 1500 i 1506. Les figures de Rafael comencen a prendre posicions més complexes i dinàmiques, i tot i que encara els temes són majoritàriament reposats començà a fer esbossos d'homes nus lluitant, una (1) de les seves obsessions d'aquest període florentí. Un (1) altre dibuix és el retrat d'una (1) dona jove, en què emprà la composició piramidal en tres (3) quarts de la recent Mona Lisa, però amb una (1) aparença completament rafaelesca. Una (1) altra de les invencions compositives de Leonardo, la piramidal Sagrada Família, es repetí en una (1) sèrie d'obres que es consideren entre les seves més famoses pintures de cavallet. A la Royal Collection, hi ha un (1) dibuix de Rafael de l'obra perduda de Leonardo Leda i el cigne, del qual prengué la postura en contrapposto per a la seva Santa Caterina d'Alexandria.[17] També perfeccionàz la seva pròpia versió de l'esfumat de Leonardo, per a donar més subtilitat a la representació de la carn, i desenvolupà l'intercanvi d'esguards entre els grups, tot i que molt menys enigmàtics que els aconseguits per Leonardo. A més, sabé conservar en les seves obres la suau i clara llum de Perugino.[18] A la Mare de Déu del prat, pintura del període florentí de Rafael Sanzio, presenta una (1) composició triangular gràcies a la posició dels tres (3) cossos. La pintura, inscrita en el Cinquecento, reflecteix la influència leonardiana en el sfumato i el joc de clarobscur del terreny i del fons.

Leonardo era poc menys d'una trentena (<30) d'anys major que Rafael, però Miquel Àngel, que en esta època residia a Roma (Laci), era només vuit (8) anys major. Miquel Àngel ja detestava Leonardo, i a Roma (Laci) començà a detestar Rafael fins i tot més encara, li atribuí conspiracions contra ell.[19] Rafael degué conèixer les seves obres a Florència (Toscana), però les seues obres més originals d'aquesta època apunten en una (1) direcció molt diferent. Al seu Davallament de Crist situa, al mode clàssic dels sarcòfags, totes les figures al davant, en un (1) arranjament complex i no del tot reeixit. Wöllflin detecta la influència de la Mare de Déu de Miquel Àngel al Tondo Doni en la figura agenollada de la dreta, però la resta de la composició s'allunya molt del seu estil, o del de Leonardo. Tot i que fou una (1) obra molt considerada en la seva època, i molt de temps després retirada a la força de Perusa o Perugia (Úmbria) pels Borghese, es tracta d'una (1) obra aïllada en la producció de Rafael. El seu classicisme prendria després una (1) direcció menys «literal».[20]

Període romà

Les «Estances» vaticanes

A final del 1508 es traslladà a Roma (Laci), on entrà al servei del papa Juli II, potser per suggeriment del seu arquitecte Donato Bramante, que llavors treballava a la basílica de Sant Pere, era natural d'Urbino (Marques) i estava lleugerament relacionat amb Rafael.[nota 7] A diferència de Miquel Àngel, que estigué vagarejant uns mesos per Roma (Laci) abans de rebre els primers encàrrecs,[23] Rafael rebé immediatament l'encàrrec de Juli II de decorar al fresc la que hauria de ser la seua biblioteca privada al Vaticà.[nota 8] Aquest era un (1) encàrrec molt més important i vast que els que havia rebut fins ara, perquè només havia fet un (1) retaule a Florència (Toscana). Hi havia altres artistes amb els seus equips treballant en diferents cambres, molts d'ells pintant sobre obres encarregades per l'odiat predecessor de Juli II, el papa Alexandre VI, les contribucions del qual, així com els seus escuts d'armes, Juli II havia decidit esborrar del palau.[24] Entre ells, Miquel Àngel rebé l'encàrrec de pintar la volta de la capella Sixtina.

La primera de les cèlebres «Stanze» o «Estances de Rafael» que pintà, avui en dia coneguda com la Stanza della Segnatura per l'ús que tenia en temps de Vasari, hauria de produir un (1) impacte extraordinari en l'art romà, i continua sent considerada l'obra mestra del pintor, perquè conté L'escola d'Atenes, El Parnàs i la Disputa. Aleshores, li foren encarregades noves cambres, i desplaçà en la feina altres artistes, com ara Perugino i Signorelli. Acabà tres (3) estances, totes amb pintures als murs i sovint també al sostre, però de manera creixent deixà la tasca de pintar els seus detallats dibuixos al nombrós i hàbil equip del taller que havia format. Aquest equip, després de la mort del mestre, afegí una (1) quarta estança, que probablement només inclou alguns elements originalment dissenyats per Rafael. La mort de Juli l'any 1513 no interrompé l'obra, i amb el seu successor, el papa Mèdici Lleó X, Rafael travà una (1) pròxima relació, de manera que continuà rebent–ne encàrrecs.[25] L'amic de Rafael, el cardenal Bibbiena, era un (1) dels vells tutors de Lleó X, i un (1) pròxim amic i conseller.

És evident que Rafael es deixà influenciar pel fresc del sostre de la capella Sixtina de Miquel Àngel. Vasari diu que Bramante l'hi introduí en secret, i la bastida corresponent a la primera secció acabada fou retirada l'any 1511. La reacció de la resta d'artistes enfront de la superior força expressiva de Miquel Àngel fou la qüestió dominant de l'art italià en les dues (2) dècades posteriors, i Rafael, que ja aleshores havia demostrat talent en l'absorció d'altres influències al si del seu propi estil, n'acceptà el repte potser millor que qualsevol altre artista. Un (1) dels primers i més clars exemples fou el retrat del mateix Miquel Àngel com a Heràclit en L'escola d'Atenes, que sembla tret directament de les Sibil·les i els ignudi del sostre de la capella Sixtina. Altres figures d'aquesta i d'altres pintures posteriors a les estances palesen la mateixa influència, però encara més embegudes en l'estil personal de l'artista.[26] Miquel Àngel acusà Rafael de plagi i, uns anys abans de la mort de Rafael, es queixava en una (1) carta que «tot el que sap sobre art ho ha aprés de mi», tot i que en altres ocasions s'hi mostrà més generós.[27]

Aquestes grandíssimes i complexíssimes composicions poden ser considerades entre les obres supremes del Renaixement. Proporcionen una (1) visió extremadament idealitzada dels subjectes representats, i les composicions, tot i que ja ben acuradament concebudes en dibuix, atenyen «sprezzatura», un (1) terme inventat pel seu amic Castiglione, que el definia com «una (1) certa indiferència que impregna tota l'obra i que ens fa pensar o dir que ha fluït sense cap esforç».[28] Segons Michael Levey, «Rafael dona a les seves [figures] una (1) gràcia i claredat sobrehumanes en un (1) univers de certeses euclidianes».[29] La pintura és gairebé completament de la major qualitat en les dues (2) primeres estances, però les darreres composicions, especialment les que contenen acció de caràcter dramàtic, no són completament reeixides pel que fa a la concepció, com tampoc pel que fa a l'execució per part del taller de l'artista.

Altres projectes

Els projectes al Vaticà l'ocupaven la major part del temps, però tot i així pintà alguns retrats, incloent–hi els dels seus mecenes, els papes Juli II i Lleó X, el primer dels quals és considerat com un (1) dels seus millors retrats. Altres retrats foren els dels seus amics, com ara Castiglione, o de personatges del cercle immediat dels papes. Altres governants pressionaven amb encàrrecs, i a Francesc I de França li foren trameses dues (2) pintures com a present diplomàtic del Papat.[nota 9] Per a Agostino Chigi, l'immensament ric banquer i tresorer del Papa, pintà la Galatea, dissenyà frescos decoratius per a la seua Vil·la Farnesina i pintà dues (2) capelles a les esglésies de Santa Maria della Pace i Santa Maria del Popolo. També dissenyà part de la decoració de la Vil·la Madama, però l'obra d'ambdues vil·les fou feta pel seu taller.

Un (1) dels encàrrecs papals més importants foren els anomenats Cartrons de Rafael (actualment al Victoria and Albert Museum), una (1) sèrie de deu (10) cartrons per a tapissos, dels quals han sobreviscut set (7), i que representen escenes de les vides de sant Pau i sant Pere, per a la capella Sixtina. Els cartrons foren tramesos a Brussel·les (Brabant, Bèlgica) per ser teixits al taller de Pier van Aelst. És possible que Rafael veiés la sèrie completa acabada abans de la seva mort —probablement foren acabats l'any 1520.[30] També dissenyà i pintà la loggia del Vaticà, una (1) galeria llarga i estreta llavors oberta a un (1) pati a un costat i decorada amb l'estil grotesc típic de Roma (Laci).[31] Pintà també certs retaules importants, com per exemple l'Èxtasi de santa Cecília i la Madonna Sixtina. La seva última obra, en la qual estigué treballant fins a la mort, fou una (1) gran Transfiguració, que en companyia d'Il Spasimo mostra la direcció que havia pres el seu art a les acaballes de la seva vida: més protobarroc que manierista.[nota 10]

Taller

Vasari diu que Rafael arribà a tenir un (1) taller amb cinquanta (50) pupils i ajudants, molts dels quals arribarien a ser després importants artistes pel seu propi dret. Fou, doncs, possiblement, el taller més gran aplegat sota el mestratge d'un (1) únic gran mestre de la pintura, i molt més gran del que era habitual. Incloïa destacats pintors provinents d'altres regions d'Itàlia, que probablement treballaven amb els seus propis equips com a subcontractistes, així com aprenents i obrers. Hi ha poca informació sobre l'organització interna del taller i del taller en si, a banda de les mateixes obres d'art, sovint difícils d'atribuir a la intervenció d'un (1) artista concret.[32]

Els membres més destacats del taller foren Giulio Romano, jove deixeble d'origen romà (només tenia uns vint-i-un [21] anys a la mort de Rafael), i Gianfrancesco Penni, ja considerat un (1) mestre, d'origen florentí. Es quedaren molts dibuixos i altres possessions de Rafael, i en certa manera continuaren l'activitat del taller després de la mort de Rafael. Penni no atenyé el mateix nivell de reputació personal que Giulio, i després de la mort de Rafael ocupà el lloc d'ajudant de Giulio Romano durant la major part de la seva carrera. Perino del Vaga, ja un (1) mestre, i Polidoro da Caravaggio, que suposadament ascendí a la posició de pintor des de l'ocupació humil de mosso de transport de materials per als obrers, també arribarien a ser importants pintors. Maturino da Firenze, com en el cas de Penni, fou eclipsat per la fama del seu company Polidoro. Giovanni da Udine gaudia d'un (1) estatus més independent, i fou responsable de la decoració en estuc i dels grotescs que envoltaven els principals frescos.[33] La major part dels artistes es dispersaren, i alguns en tingueren una (1) mort violenta arran del saqueig de Roma (1527).[34] Això contribuí a difondre l'estil de Rafael arreu d'Itàlia i més enllà.

Vasari dona molta importància al fet que Rafael aconseguí un (1) eficient i harmoniós taller, i que manifestà molta habilitat en la resolució dels conflictes i disputes entre els clients i els seus ajudants —un (1) evident contrast amb la tempestuosa relació de Miquel Àngel amb tots dos (2) col·lectius.[35] Tot i que Penni com Giulio eren molt destres, i que això complica, encara avui dia, la tasca de distingir les parts executades per ells o pel mateix Rafael, no hi ha dubte que moltes de les últimes obres murals de Rafael, i probablement algunes de les seves obres de cavallet, destaquen més pel dibuix que per l'execució. No obstant això, molts dels seus retrats, si es troben en bones condicions, palesen la brillant tècnica d'execució que Rafael atenyé al final de la seva vida.[36]

Altres deixebles i ajudants de Rafael foren Raffaellino del Colle, Andrea Sabbatini, Bartolommeo Ramenghi, Pellegrino Aretusi, Vincenzo Tamagni, Battista Dossi, Tommaso Vincidor, Timoteo Viti (pintor d'Urbino), així com l'escultor i arquitecte Lorenzetto (cunyat de Giulio Romano).[nota 11] Els gravadors i arquitectes del cercle de Rafael es tracten més endavant. S'ha dit que el flamenc Bernard van Orley treballà durant un temps per a Rafael, i que Luca Penni, germà de Gianfrancesco, potser fou membre del taller.[37]

Retrats

Feu diversos retrats en què mostrà una (1) gran mesura, gràcia i harmonia, n'és exemple el de Baltasar de Castiglioni. Les Madonne amb els bambini plenes de bellesa i elegància foren un (1) tema recurrent. En la Santa Cena, atorgà un (1) gran protagonisme a la figura dels apòstols.

Arquitectura

Després de la mort de Bramante, l'any 1514, fou nomenat arquitecte en cap de la basílica de Sant Pere. La major part de les obres que hi realitzà han estat ensorrades o modificades després de la seva mort i arran de l'acceptació dels dissenys de Miquel Àngel, però en sobreviuen uns pocs dibuixos. Per l'anàlisi d'aquests, sembla que si s'hagués dut a terme el temple hauria resultat bastant més fosc, amb grossos pilars al llarg de tota la nau, «com un (1) carreró» segons una (1) anàlisi crítica pòstuma d'Antonio da Sangallo el Jove. Potser s'haguera assemblat al temple que apareix al fons de L'expulsió d'Heliodor del Temple.[38]

Dissenyà un cert nombre d'altres edificis, i durant un curt temps se'l considerà l'arquitecte més important de Roma (Laci) i el preferit del cercle social del papa Juli II, qui havia fet canvis en la disposició urbanística de la ciutat, i hi creà diverses vies públiques, les quals volia farcides d'esplèndids palaus.[39]

Un important edifici, el palazzo Aquila del camarlenc de Lleó X, fou completament ensorrat per fer lloc a la plaça dissenyada per Bernini davant de Sant Pere, però se n'han conservat dibuixos de la façana i del pati. La façana gaudia d'una (1) bigarrada decoració, inusual per a l'època, incloent–hi tant panells pintats en el pis superior (de tres) com profusió d'escultures al pis intermedi.[40]

El disseny bàsic de la vil·la Farnesina no fou de Rafael, però ell hi dissenyà i pintà la capella Chigi per al propietari, Agostino Chigi, tresorer del Papa. Altre edifici, per al doctor del papa Lleó, el palazzo di Jacobo da Brescia, fou traslladat en la dècada del 1930, però sobrevisqué; fou dissenyat com a complement d'un (1) palau del mateix carrer, obra de Bramante, on el mateix Rafael residí durant un temps.[41]

La vil·la Madama, una (1) esplèndida residència d'esplai del cardenal Giulio de Mèdici, posteriorment papa Climent VII, no fou mai acabada i els seus plànols complets han de ser interpretats per entendre el seu propòsit. Feu un (1) disseny a partir del qual foren fets els plànols constructius per Antonio da Sangallo el Jove. Tot i que quedà incompleta, era la vil·la més sofisticada dissenyada fins al moment a Itàlia, i influí de manera important en els dissenys posteriors d'aquest tipus d'edifici; sembla que fou l'únic edifici modern de Roma del qual Palladio feu un (1) dibuix mesurat.[nota 12]

Només resten els plànols de la planta baixa d'un (1) gran palau dissenyat per a ell mateix a la nova «Via Giulia», al Borgo, per al qual estigué acumulant el terreny en els seus darrers anys. Es trobava en una (1) illa irregular prop del riu Tíber. Sembla que les façanes havien d'incloure un (1) ordre gegant de pilastres que s'haurien d'elevar almenys dues (2) plantes fins a l'alçada completa de la planta noble, «un (1) estil grandiloqüent sense precedents en un (1) palau de caràcter privat».[42]

L'any 1515, li foren atorgats poders com a «prefecte» sobre totes les antiguitats que es pogueren desenterrar a la ciutat o fins a una (1) milla al voltant. Rafael escrigué una (1) carta al papa Lleó en què li suggeria mesures per a impedir la destrucció dels monuments antics, i proposà una (1) inspecció visual de la ciutat per a registrar les antiguitats de manera organitzada. L'opinió del Papa, però, era diferent; volia continuar reutilitzant les antigues fàbriques per a la construcció de Sant Pere, però volia que totes les inscripcions antigues quedessin documentades, així com conservar les escultures, abans de donar permís per a l'ús de la pedra.[43]

Dibuixos

Rafael fou un (1) dels més fins dibuixants en la història de l'art occidental, i usà àmpliament el dibuix per a planejar les seves composicions. Segons Armerini, gairebé contemporani de Rafael, quan aquest començava a planejar una (1) composició estenia a terra un (1) gran nombre de dibuixos que conservava arxivats, i començava ràpidament a dibuixar, emprant figures d'ací i d'allà.[45] Han sobreviscut uns quaranta esbossos de la Disputa de les Estances —i probablement n'hi hagué més— entre els quatre-cents (400) fulls que han sobreviscut en total.[46] Feia molts dibuixos per perfilar les postures i les composicions, aparentment en quantitat superior a la majoria d'altres pintors, a jutjar per la gran quantitat de variants que n'ha sobreviscut: «...Així és com el mateix Rafael, que tenia tanta riquesa inventiva, solia treballar, sempre partint de quatre (4) o sis (6) maneres diferents d'exposar l'escena, cadascuna d'aquestes diferent de la resta, i totes plenes de gràcia i finor», escrigué un (1) altre autor després de la seva mort.[47] Per a John Shearman, l'art de Rafael marca «un (1) desplaçament dels recursos des de la producció vers la investigació i el desenvolupament».[48]

Quan estava satisfet amb una composició, sovint la traslladava a cartó a escala real, que posteriorment era perforat amb un (1) punxó que deixava foradets per on deixava passar un poc de sutja, de manera que quedaven línies en la superfície final com a guia. També feu un (1) ús exhaustiu i poc habitual, tant en paper com en guix, d'una (1) «agulla cega», amb la qual marcava línies que deixaven només una (1) fenedura, però cap marca. Aquestes poden ser vistes al mur de L'escola d'Atenes i als originals de molts dibuixos.[nota 13] Els Cartons de Rafael, com a dissenys per a tapissos que eren, foren completament acolorits amb pintura al tremp, i foren enviats a Brussel·les (Brabant, Bèlgica) per ser teixits.

En les darreres obres pintades pel taller, els dibuixos són sovint molt millors que la pintura.[49] La major part dels dibuixos de Rafael són bastant detallats —fins i tot, els esbossos inicials amb figures nues estan acuradament fets, i els posteriors dibuixos de preparació tenen un (1) alt nivell d'acabat, amb ombrejats i, de vegades, zones il·luminades en blanc. Mancaven de la llibertat i l'energia d'alguns dels esbossos de Leonardo o de Miquel Àngel, però sempre són molt satisfactoris des del punt de vista estètic. Fou un (1) dels últims artistes a utilitzar de manera habitual el llapis metàl·lic, tot i que també sabé fer un (1) superb ús de la tècnica més lliure del carbó roig o negre.[50] En els seus darrers anys, fou un (1) dels primers artistes a usar models femenins per a dibuixos preparatoris —cal dir que els pupils mascles («garzoni») eren utilitzats habitualment per a estudis d'ambdós sexes.[51]

Gravats

Rafael no feu directament els gravats, sinó que buscà la col·laboració de Marcantonio Raimondi per produir–ne a partir dels seus dibuixos, col·laboració que donà lloc a molts dels més famosos gravats italians del segle i que marcà l'evolució d'aquesta art. Aquest interès pels gravats no és habitual entre els grans mestres; dels seus contemporanis, només Ticià, que havia treballat molt menys satisfactòriament amb Raimondi, el compartí.[52] Se'n feren prop de cinquanta (circa 50) gravats; algunes còpies de pintures de Rafael, però d'altres aparentment sobre dissenys originals per ser gravats. Rafael hi feia dibuixos preparatoris, alguns dels quals han sobreviscut, perquè Raimondi els traslladara al gravat.[nota 14]

Els gravats originals més famosos sorgits d'aquesta col·laboració foren Lucrècia, el Judici de Paris i La massacre dels Innocents (del qual foren gravades dues [2] versions pràcticament idèntiques). Entre els gravats basats en pintures, cal destacar com a més difosos El Parnàs (amb diferències considerables respecte de l'original)[53] i Galatea. Fora d'Itàlia, els gravats de Raimondi i d'altres foren la principal via de divulgació de l'art de Rafael fins al segle XX. Baviero Carocci, anomenat per Vasari «Il Baviera», un (1) ajudant a qui Rafael confiava els seus diners,[nota 15] es quedà en possessió de moltes de les planxes després de la mort de Rafael, i reeixí en la nova ocupació d'editor de gravats.[54]

Vida privada i mort

Rafael vivia al Borgo, amb bastant luxe i en un palau dissenyat per Bramante. Mai no es casà, però l'any 1514 es comprometé amb Maria Bibbiena, neboda del cardenal Mèdici del mateix nom. Sembla que el seu amic el cardenal forçà el compromís, i que la falta d'entusiasme de Rafael no fou possible les esposalles abans de la seva mort, l'any 1520.[55] S'ha dit que tingué diverses relacions amoroses, però mentre visqué a Roma gaudí d'una relació permanent amb Margherita Luti, «La Fornarina», dita així per ser filla d'un forner (fornaro), d'origen senès, anomenat Francesco Luti, que vivia a la via del Governo Vecchio.[nota 16]

Fou nomenat Valet de chambre del papa Lleó X, cosa que li donava un cert estatus a la cort i uns ingressos addicionals, així com cavaller de l'orde papal de l'Esperó Daurat. Vasari afirma que cobejà la porpra cardenalícia, potser arran d'algunes esperances deixades caure pel papa Lleó, cosa que també podria explicar l'endarreriment del seu casament.[55]

Segons Vasari, la prematura mort de Rafael un Divendres Sant (6 d'abril del 1520) (possiblement, el dia del seu XXXVII aniversari) fou a causa d'una (1) nit de pràctica excessiva de sexe amb la Luti, després de la qual agafà unes febres, i en no confessar–ne als doctors la veritable causa no li fou administrada la cura correcta, la qual cosa li causà la mort.[nota 17]

Fos quina fos la causa, en l'agudització de la seva malaltia, que durà quinze (15) dies, Rafael pogué rebre l'extremunció i posà les seves coses en ordre. Dictà el seu testament, mitjançant el qual deixà prou diners per a la manutenció de la seva amant, confiats al seu lleial servent Baviera (Alemanya), i deixà la major part del contingut del seu taller a Giulio Romano i a Penni. Complint la seva sol·licitud, fou enterrat al panteó de Roma.[56]

Vasari, en la seva biografia de Rafael, diu que també havia nascut en Divendres Sant, que l'any 1483 caigué el 28 de març. Això vol dir que si Rafael efectivament nasqué i morí en Divendres Sant, en realitat, no morí el dia del seu aniversari, perquè el Divendres Sant del 1520 caigué el 6 d'abril.[nota 18]

El seu funeral fou grandiós i hi assistí una (1) gran gentada. La inscripció al seu sarcòfag de marbre, un (1) apariat elegíac escrit per Pietro Bembo, diu: «Ille hic est Raffael, timuit quo sospite vinci, rerum magna parens et moriente mori», que vol dir: «Ací jau aquell famós Rafael del qual la Natura temé ser–ne conquerida mentre ell va viure, i quan morí, cregué morir ensems».

Influència

Rafael gaudí de l'admiració dels seus contemporanis, tot i que la seva influència en el desenvolupament de l'art al seu segle fou menor que la de Miquel Àngel. El manierisme, que començà més o menys en el temps de la seva mort, i el barroc posterior, portaren l'art «en una (1) direcció completament oposada» a les qualitats rafaelianes;[57] «amb la mort de Rafael, l'art clàssic —l'alt Renaixement— s'enfonsà», segons manifesta Walter Friedländer.[58] Aviat fou considerat com a model ideal per a aquells que detestaven els excessos del manierisme:

«L'opinió... generalment mantinguda a mitjan segle XVI era que Rafael representava el pintor idealment equilibrat, universal en el seu talent, complet en tots els sentits, i respectuós amb totes les regles que suposadament havien de governar les arts, mentre que Miquel Àngel era el geni excèntric, més brillant que altres artistes en el seu camp particular, el dibuix del nu masculí, però desequilibrat i mancat de certes qualitats, com ara la gràcia i la contenció, essencials per a un (1) gran artista. Els qui, com ara Dolce i Pietro Aretino, que sostenien aquest punt de vista, foren generalment els supervivents de l'humanisme reinaixentista, incapaços de donar suport a Miquel Àngel per la seva deriva manierista.»[59]

El mateix Vasari, tot i que Miquel Àngel era el seu predilecte, en considerà la influència com a perjudicial en molts sentits, i afegí certs paràgrafs a la segona edició de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes en aquest sentit.[60]

Les composicions de Rafael han estat sempre admirades i estudiades, i han esdevingut una (1) pedra de volta de l'art acadèmic. El període de major influència s'estengué des de les acaballes del segle XVII fins a la fi del segle XIX, en què foren molt admirats tant el seu perfecte equilibri com el seu decòrum. Fou vist com el model perfecte de la pintura d'història, que al seu torn era considerada com la més elevada de la jerarquia de gèneres. Sir Joshua Reynolds, en els seus Discursos, lloà la seva «simple, greu i majestuosa dignitat» i digué que «se situa com el principal dels primers [millors] pintors», especialment pels seus frescos (entre els quals incloïa els Cartons), mentre que «Miquel Àngel reclama el següent lloc. No posseí tantes qualitats excel·lents com Rafael, però les que posseí eren del més alt nivell». Fent–se eco de les opinions del segle XVI expressades adés, Reynolds acaba dient de Rafael:

«

L'excel·lència d'aquest home extraordinari rau en el decòrum, bellesa i majestat dels seus personatges, la judiciosa organització de la seva composició, la correcció del dibuix, la puresa de gust i la talentosa adaptació de contribucions alienes als seus propis objectius. Ningú no el superà en aquest judici, en saber unir la pròpia observació de la natura, l'energia de Miquel Àngel i la bellesa i simplicitat de l'art antic. No obstant això, cal respondre a la qüestió de qui mereix ocupar el primer rang, si Rafael o Miquel Àngel, i si el lloc l'ha de merèixer aquell amb majors qualitats per a l'art que qualsevol altre, no hi ha dubte que Rafael en seria el primer. Però si, segons Longí, allò sublim, considerat com la més elevada obra que l'ésser humà pot aconseguir, compensa abundantment l'absència de qualsevol altra bellesa i neutralitza qualsevol altra deficiència, aleshores Miquel Àngel en demanaria la preeminència.[61]

»

Reynolds mostrava menys entusiasme per les pintures de cavallet de Rafael, però la lleugera sentimentalitat que desprenen les feu molt populars durant el segle XIX: «Ens hem acostumat a aquestes des de la infantesa, mitjançant un enorme nombre de reproduccions, mai no assolit per cap altre artista...», escrigué Wölfflin, que havia nascut l'any 1862, de les maresdedéu de Rafael.[62]

A Anglaterra, al segle XIX, la Germandat prerafaelita reaccionà explícitament en contra de la seva influència (i també en contra de la dels seus admiradors, com ara «Sir Sploshua»), a la recerca d'un retorn vers els estils anteriors a la seva «nefasta» influència. Segons John Ruskin:

«

La maledicció de les arts a Europa vingué d'aquesta cambra [la Stanza della Segnatura], provocada en gran part per les grans qualitats de l'home que havia marcat l'inici del declivi. La perfecció de l'execució i la bellesa formal característiques de la seva obra i de la dels seus contemporanis feren de l'acabat de l'execució i la bellesa de la forma l'objecte clau de tots els artistes, i des de llavors l'execució fou considerada més important que la idea, i la bellesa més important que la veritat.

I com us deia, aquestes són les dues (2) causes secundàries del declivi de l'art; i la primera d'aquestes és la pèrdua del propòsit moral. Cal expressar–les clarament. En l'art medieval, la idea és l'element principal, l'execució va en segon lloc; en l'art modern, l'execució és l'element més important, i la idea el segon. I novament, en l'art medieval, la veritat és l'element més important, la bellesa va en segon lloc; en l'art modern, la bellesa és l'element principal, i la veritat el segon. Els principis medievals feren ascendir l'art vers Rafael, i els principis moderns el feren descendir des d'ell.[63]

»

Encara al segle XX fou considerat per crítics com Bernard Berenson com el «més famós i més estimat mestre de l'alt Renaixement»,[64] però tot indica que en aquest segle fou superat en estima per Miquel Àngel i Leonardo.[nota 19]

Selecció d'obres

Notes i referències

Notes

  1. Entre les variants del seu nom, hi ha, a més «Raffaello Santi», «Raffaello da Urbino» o «Rafael Sanzio da Urbino». El sobrenom Sanzio deriva de la llatinització de l'italià, Santi en Santius. Normalment signava els documents com «Raphael Urbinas» – una forma llatinitzada. Gould: 207.

  2. Les dates de naixement i mort han estat molt discutides, i poden no ser certes.

  3. June Osborne, Urbino: The Story of a Renaissance City, pàg. 39 diu de la població que hi hauria uns «pocs milers» com a molt; encara avui dia compta amb quinze mil habitants (15.000 h.) si no es compten els estudiants universitaris.

  4. Comparant–lo, a aquest respecte, amb Leonardo i Miquel Àngel. Wölfflin: 73.

  5. L'obra fou molt danyada per un (1) terratrèmol l'any 1789.

  6. Un (1) esbós supervivent sembla principalment a causa de Rafael; cita de Vasari a Jones i Penny: 20.

  7. Jones & Penny:49, difereixen un poc amb Gould: 208 respecte a la data d'arribada.

  8. Tot i que Juli II no era un (1) gran lector – un (1) inventari fet després de la seva mort donà un total de dos-cents vint (220) llibres, molts per a l'època, però una quantitat que realment no requeria una (1) biblioteca així. No hi havia lloc per a prestatgeries als murs, i els llibres es trobaven dins de caixons al bell mig de la biblioteca; caixons que foren destruïts arran del Saqueig de Roma del 1527. Jones & Penny: 4952.

  9. Un (1) d'ells era un (1) retrat de Joana d'Aragó, reina consort de Nàpols, per al qual Rafael envià un (1) ajudant seu a dibuixar-la a Nàpols, i que probablement fou pintat principalment pel seu taller. Jones & Penny: 163.

  10. Jones & Penny: 235–246, tot i que la relació de Rafael amb el manierisme, així com la mateixa definició de manierisme, ha estat molt discutida. Vegeu Craig Hugh Smyth, Mannerism & Maniera, 1992, IRSA Viena, ISBN 3-900731-33-0

  11. La línia directa de transmissió mestre–deixeble pot ser traçada des de Rafael fins a figures del tot sorprenents, com ara Brian Eno, Tom Phillips i Frank Auerbach [1]

  12. Jones and Penny: 226-234; Rafael deixà una (1) llarga carta en què descrivia les seves intencions al cardenal, reproduïda completament a les pàg. 247-248.

  13. Evidentment, les fotografies no poden mostrar bé aquestes fenedures. Leonardo emprà de vegades una (1) agulla cega per a marcar l'elecció final dins de l'embolic d'esbossos superposats a la mateixa superfície. Pon: 106–110.

  14. L'enigmàtica relació entre tots dos (2) és extensament analitzada tant per Landau com per Pon als seus respectius capítols 3 i 4.

  15. «Il Baviera» por significar que era d'origen bavarès; si era alemanys, com tants d'altres artistes que residien a Roma, podia haver estat de molta ajuda durant el sagueig de Roma de 1527; Marcantonio tenia moltes planxes que li havien estat arrabassades a ell. Jones and Penny: 82, vegeu també Vasari.

  16. Historiadors de l'art i doctors han debatut si la posició de la mà dreta sobre la mamella esquerra al quadre La Fornarina revela un tumor cancerós disfressat en un clàssic gest d'amor. «The Portrait of Breast Cancer and Raphael's La Fornarina», The Lancet, 21 de desembre de 2002/28 de desembre de 2002.

  17. Altres historiadors han defensat teories diferents: Bernardino Ramazzini (1700), a la seva obra De morbis artificum, indica que els pintors d'aquella època generalment portaven «vides sedentàries i tenien un caràcter malencònic» i sovint treballaven «amb materials a base de mercuri i de plom». Bufarale (1915) «diagnosticà una pneumònia o una febre militar» mentre que Portigliotti suggerí una «malaltia pulmonar». Joannides ha afirmat que «Rafael morí per l'excessiva càrrega de treball». Cal dir també que l'edat de Rafael a la seva mort ha estat molt debatuda: mentre Michiel i d'altres asseguren que morí als trenta-set (37) anys, Pandolfo Pico i Girolamo Lippomano argüeixen que només en tenia trenta-tres (33). Per a tots vegeu: Shearman: 573.

  18. L'historiador de l'Art John Shearman, soluciona aquesta aparent discrepància: «L'hora de la mort pot ser calculada a partir de la convenció de comptar des del crepuscle, que Michaelis situa a dos quarts i sis de set (18.36 h pm) del vespre el divendres 6 d'abril, més mitja (1/2) hora de l'Ave Maria, més tres (+3) hores, el que dona les deu del vespre (10.00 pm). S'ha cregut habitualment que la coincidència senyalada entre la data de naixement i la de la mort en aquest cas (atès que es refereix al divendres i dissabte de Setmana Santa, és a dir les festes variables més que els dies dels més) suporten la tesi que Rafael nasqué també en Divendres Sant, és a dir, el 28 de març de 1483. Però la nota de Michiel pateix d'una notable ambigüitat, no massa sovint presa en consideració: Morse … Venerdi Santo venendo il Sabato, giorno della sua Nativita, també pot significar que el seu aniversari era el dissabte, i en aquest cas es referiria a la data, donant com a resultat la data de naixement del 7 d'abril de 1483». Shearman: 573.

  19. Entrant més en aquest aspecte, cal dir que entre els vint-i-cinc (25) bestsellers sobre el Renaixement venuts per Amazon UK n'hi ha cinc (5) que inclouen el mot Leonardo en el títol, tres (3) amb Miquel Àngel i un (1) amb Rafael. Accés: 6 de desembre de 2007. La plana dels Estats Units no hi dona una informació comparable.

Referències

  1. «Rafael». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. Vasari, G.

  3. Jones and Penny: 1–2.

  4. Vasari: 207 & passim.

  5. Jones & Penny: 204.

  6. Vasari, a l'inici de Le Vite. Jones & Penny: 5.

  7. Ashmolean Museum imatge Arxivat 2007.12.02 a Wayback Machine.

  8. Jones and Penny: 4–5, 8 i 20.

  9. Simone Fornari, 1549–1550, vegeu Gould: 207.

  10. Jones & Penny: 8.

  11. Jones and Penny: 17.

  12. Jones & Penny: 2–5.

  13. Jones i Penny: 5–8.

  14. Jones i Penny: 171.

  15. Gould: 207–208.

  16. Jones i Penny: 5.

  17. National Gallery de Londres Jones & Penny: 44.

  18. Jones & Penny: 21–45.

  19. Vasari, Michelangelo: 251.

  20. Jones & Penny: 44-47, and Wöllflin: 79–82.

  21. «imatge». Arxivat de l'original el 2012.03.14.

  22. dibuix.

  23. Vasari: 247.

  24. Jones & Penny: 49.

  25. Jones & Penny: 49–128.

  26. Jones & Penny: 101–105.

  27. Blunt:76, Jones & Penny: 103–105

  28. Book of the Courtier 1:26 The whole passage Arxivat 2007.12.24 a Wayback Machine.

  29. Levey, Michael; Early Renaissance, pàg.197, 1967, Penguin.

  30. Jones & Penny: 133–147.

  31. Jones & Penny: 192–197.

  32. Jones and Penny: 146–147, 196–197, and Pon: 82–85.

  33. Jones and Penny: 147, 196.

  34. Vasari, Vida de Polidoro (en anglès), per exemple no es va saber més de Maturino després del saqueig.

  35. Vasari: 207 & 231.

  36. Jones & Penny: 163–167 i d'altres.

  37. Vasari (en italià) pàg. 197-198 i d'altres Arxivat 2007.12.24 a Wayback Machine; vegeu també les corresponents entrades a Getty Union Artist Name List

  38. Jones & Penny: 215–218.

  39. Jones & Penny: 210–211.

  40. Jones & Penny: 221–222.

  41. Jones & Penny: 219–220.

  42. Jones & Penny: 224 (cita)–226.

  43. Jones & Penny: 205. La carta pot datar de l'any 1519, o d'abans del seu nomenament.

  44. dibuix, probablement no el definitiu.

  45. GB Armenini (1533–1609) De vera precetti della pittura (1587), citat a Pon: 115.

  46. Jones & Penny:58 & ff; 400 de Pon: 114.

  47. Ludovico Dolce (1508–1568), del seu L'Aretino de 1557, citat a Pon: 114

  48. citat a Pon: 114, de The Organization of Raphael's Workshop, pub. Chicago, 1983.

  49. Lucy Whitaker, Martin Clayton, The Art of Italy in the Royal Collection; Renaissance and Baroque, pàg. 84, Royal Collection Publications, 2007, ISBN 978 1 902163 291

  50. Pon: 104.

  51. «National Galleries of Scotland». Arxivat de l'original el 2012.05.31.

  52. Pon:102. Vegeu una extensa anàlisi a: Landau: 118 ff.

  53. Pon: 86–87 les enumera.

  54. Pon: 95–136 i d'altres; Landau: 118–160, i d'altres.

  55. Vasari: 230–231.

  56. Vasari: 231.

  57. Chastel André, Italian Art, pàg. 230, 1963, Faber.

  58. Walter Friedländer, Mannerism and Anti-Mannerism in Italian Painting, pàg. 42 (Schocken 1970 edn.), 1957, Columbia UP

  59. Blunt: 76

  60. See Jones & Penny: 102–104.

  61. The 1772 Discourse Text en línia dels Discourses de Reynolds.

  62. Wölfflin: 82.

  63. Ruskin, Pre–Raphaelitism, S. 127 [Project Gutenburg].

  64. Berenson, Bernard, Italian Painters of the renaissance, Vol 2 Florentine and Central Italian Schools, Phaidon 1952 (refs de l'ed. de 1968), pàg. 94.

Bibliografia

Self–portrait of Raphael, aged approximately 23.

Retrat de Rafael, probablement «una (1) adaptació posterior d'un paregut en què tots coincidien», el de L'escola d'Atenes, atestat per Vasari.[14]

Giovanni Santi, pare de Rafael; Crist subjectat per dos (2) àngels, c. 1490.

Probable autoretrat de Rafael adolescent

La Crucifixió Mond, 1502–1503, molt en l'estil de Perugino.

Les Esposalles de la Verge, el retaule més sofisticat d'aquest període de l'artista.

Sant Jordi i el drac, una (1) petita obra (29 x 21 cm) per a la cort d'Urbino.

Retaule Ansidei, ca. 1505, al poc d'independitzar–se de Perugino.

Mare de Déu del prat, ca. 1506, en què empra la composició piramidal que Leonardo inventà per als temes relacionats amb la Sagrada Família[21]

Santa Caterina d'Alexandria, 1507, en què empra la mateixa posa que la Leda de Leonardo[22]

La missa de Bolsena, 1514, Stanza di Eliodoro.

L'alliberament de sant Pere, 1514, Stanza di Eliodoro.

L'incendi del Borgo, 1514, Stanza dell'incendio del Borgo, pintada pel taller de Rafael sobre un (1) disseny de l'artista.

Mare de Déu del peix

Galatea,1512, la seva principal obra de tema mitològic, per a la Vil·la Chigi.

La pesca miraculosa, 1515, un (1) dels set (7) Cartrons de Rafael supervivents.

Il Spasimo 1517, palesa un (1) nou grau d'expressivitat del seu art.

La Transfiguració, 1520, inacabada a la seva mort.

Retrat de Baldassare Castiglione, ca. 1515.

El Palazzo Aquila, avui dia desaparegut.

Vista de la capella Chigi

Estudi per als soldats de la Resurrecció de Crist, ca 1500.

Lucrècia, gravat de Raimondi sobre un (1) dibuix de Rafael[44]

La massacre dels Innocents, gravat de (?) Raimondi sobre una (1) obra de Rafael.

Judici de Paris, que arribà a influir sobre Manet, el qual emprà la disposició del grup assegut en la seva famosa obra El dinar campestre.

Galatea, gravat basat en el fresc de la vil·la Farnesina.

La Fornarina, amant de Rafael.

Madonna Sixtina 1513–1514.

Tomba de Rafael i Maria Bibbiena al Panteó. La Mare de Déu és de Lorenzetto.

Raffaello Sanzio, Rafael d'Urbino

El passat dimarts, 6 d'abril de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Feodor Felix Konrad Lynen (Munic, Baviera, Alemanya, 6 d'abril de 1911 — ibídem, 6 d'agost de 1979), qui fou un (1) bioquímic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1964.

Biografia

Nasqué el 6 d'abril de 1911 a la ciutat de Munic (Baviera). Estudià química a la Universitat de Munic, i s'especialitzà per la bioquímica. Des del 1942 fou professor de química i catedràtic de Bioquímica a la Universitat de Munic. Així mateix també exercí com a director de l'Institut Max Planck de Química Cel·lular.

Morí el 6 d'agost de 1979 a la seva residència de la seva ciutat natal, Munic (Baviera).

Recerca científica

Interessat en el metabolisme del colesterol orientà la seva recerca en descobrir la substància d'unió entre els àcids grassos i el colesterol. Aquestes investigacions juntament amb els treballs de Konrad Bloch, realitzats de forma independent, permeteren establir les pautes de profilaxi en la patologia cardiovascular.

L'any 1964 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, juntament amb Konrad Bloch, pels seus treballs sobre el mecanisme i la regulació del metabolisme del colesterol i l'àcid gras.

Feodor Lynen,–Nr. 8, mit Pipette, undatiert, Aufnahme von Huttig–Foto/Starnberg.

Feodor Felix Konrad Lynen

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Milan Kundera (Brno, aleshores Txecoslovàquia, 1 d'abril de 1929), qui és un (1) escriptor[1] txec amb nacionalitat francesa, que escriu en totes dues (2) llengües. És sobretot conegut com l'autor de La insuportable lleugeresa de l'ésser.

Biografia

Kundera és fill de la família culta de classe mitjana de Ludvík Kundera (1891–1971), alumne del compositor Leoš Janáček i musicòleg i pianista reconegut, director de l'Acadèmia Musical de Brno (Txèquia) entre els anys 1948 i 1961. Milan aprengué a tocar el piano des de petit amb el seu pare, i més endavant va estudiar musicologia. La influència d'aquesta disciplina es pot entreveure arreu dels seus llibres.

L'autor es graduà en l'escola secundària de Brno (Txèquia) el 1948. Tot seguit decidí estudiar literatura i estètica a la Facultat d'Art de la Universitat Carolina (Praga, Txèquia) i després de dos (2) semestres optà per accedir a l'Acadèmia de Cinema, on primer assistí a classes de direcció de pel·lícules i, després, de redacció de guions. El 1950 fou forçat a interrompre els estudis per motius polítics. Després de graduar–se el 1952, començar a treballar de professor de literatura universal a l'Acadèmia de Cinema. Kundera pertanyia a la generació de joves txecs que mai no havien experimentat la democràcia que s'havia viscut a Txecoslovàquia abans de la Segona Guerra Mundial. La seva vida fins llavors havia estat marcada per l'experiència del conflicte mundial i l'ocupació del seu país per part del Tercer Reich. L'experiència del totalitarisme alemany els imprimí una (1) visió fosca de la realitat que, d'alguna manera, només admetia blanc o negre, i que els instà a adherir–se a la teoria marxista i a unir–se al Partit Comunista. Kundera s'afilià al Partit el 1948, quan encara era un (1) adolescent. El 1950, ell i un (1) altre escriptor, Jan Trefulka, en foren expulsats per «activitats en contra del partit». Trefulka descrigué l'incident en la seva novel·la Pršelo jim štěstí ('Els plogué la felicitat'), del 1962, i Kundera l'usà com a base de la seva primera novel·la, Žert (La broma), del 1967. El 1956, però, Kundera fou readmès al partit, fins que el 1970 en fou expulsat per segon cop. Juntament amb altres autors i artistes com ara Václav Havel, havia estat involucrat en la Primavera de Praga del 1968, el breu període d'optimisme reformista que acabà sent aixafat per les forces pro soviètiques que començaren a manipular el destí del país.

El 1975 Kundera deixa el seu país amb la seva dona Vera per traslladar–se a França, on al començament es dedica a l'ensenyament a la Universitat de Rennes II (Ille i Vilaine, Bretanya) i, més endavant, a l'École des Hautes Études des Sciences Sociales de París (Illa de França). La nacionalitat txecoslovaca li fou retirada el 1979 i és ciutadà francès des del 1981.[2] Kundera és molt gelós de la seva intimitat; des del 1985 no concedeix cap entrevista, tot i que accepta de respondre per escrit. Controla escrupolosament qualsevol informació relativa a la seva vida privada. La seva biografia oficial en les edicions franceses es resumeix en dues (2) frases: «Milan Kundera nasqué a Txecoslovàquia. El 1975 s'instal·là a França.»

El 28 de novembre de 2019 li fou retornada la seva nacionalitat txeca, quaranta (40) anys més tard que les autoritats comunistes del seu país se la retiressin.[2]

Obra

La seva primera novel·la, ja mencionada, La broma, escenificava la naturalesa del totalitarisme de l'era soviètica i hi criticava els soviets i la invasió de la seva pàtria el 1968, i per això fou inclòs a la llista negra i les seves obres es prohibiren poc després de la invasió. L'argument es desenvolupa al voltant del fet que una (1) broma entre joves desencadeni un (1) procés de repressió i depuració política. El 1975 Kundera aconseguí fugir a França, on escrigué El llibre del riure i de l'oblit (1978). Aquesta obra se centra en personatges txecs que s'oposen al règim soviètic de diverses maneres i no s'adhereix plenament a l'estructura d'una (1) novel·la, sinó que inclou relats curts i el pensament del mateix autor; a més, és la primera obra en què es pot intuir el seu estil posterior.

El 1984 aparegué la seva novel·la més coneguda, La insostenible lleugeresa de l'ésser, que segueix els passos de dues (2) parelles d'artistes i intel·lectuals i les seves dificultats per trobar–se i poder viure junts, i serveix de crònica del seu propi exili, transportant–lo a la visió d'aquests personatges, que a més acaben retornant a la seva terra, només per trobar–s'hi tancats. El 1988 el director estatunidenc Philip Kaufman en feu una (1) versió cinematogràfica. El 1990 Kundera escrigué La immortalitat, obra que es diferencia d'allò que havia escrit fins aleshores, però en què continua amb la línia filosòfica que troba el clímax en el seu llibre anterior. Tot i donar–hi importància, redueix el rerefons polític que acaparava el protagonisme dels llibres anteriors, tendència que es mantindria en les seves novel·les posteriors.

Kundera ha insistit en repetides ocasions que vol ser conegut com a novel·lista en general, més que com a escriptor polític o dissident; la crítica política ha desaparegut de les seves obres. L'estil de Kundera, entrellaçat amb la digressió filosòfica, en gran manera inspirat per les novel·les de Musil i la narrativa nietzscheana, també el fan servir els escriptors Alain de Botton i Adam Thirlwell. Kundera treu la seva inspiració, com sovint repeteix, no tan sols del Renaixement de Boccaccio i Rabelais, sinó també de Sterne, Diderot, Musil, Gombrowicz, Broch, Kafka i Heidegger.

La tècnica literària del realisme psicològic apareix sovint en Kundera quan descriu els seus personatges: dona més importància a com pensen més que no pas a la seva aparença física, que sovint és obviada, ja que creu que la imaginació del lector automàticament completa la de l'escriptor.

Originàriament escrivia en txec. A partir del 1993, escriu novel·les en francès. Entre els anys 1985 i 1987 revisà les traduccions franceses de les seves primeres obres. Com a resultat, tots els seus llibres existents en francès es poden considerar originals de l'autor.

Els seus llibres s'han traduït a un (1) bon nombre d'idiomes. Totes les seves obres principals tenen versió catalana.

Premis

Kundera ha rebut, entre d'altres, el Premi Médicis estranger el 1973 (per la seva novel·la L'edat lírica), el Premi Jerusalem el 1985, el Premi Aujourd'hui el 1993 (pel seu assaig Els testaments traïts), el Premi Herder l'any 2000 i el Grand Prix de Littérature de l'Acadèmia Francesa pel conjunt de la seva obra el 2001. També s'ha dit que ha estat candidat al Premi Nobel de Literatura.[3] També guanyà el Premi austríac de literatura europea.

Bibliografia selecta

(Les traduccions de Kundera en català s'indiquen entre parèntesis i en cursiva, seguides de l'editorial i la data de publicació; quan no n'hi ha traducció publicada, s'indica l'equivalència catalana del títol entre cometes.)

Poesia

  • 1953: Člověk zahrada širá («L'home, aquest vast jardí»).

  • 1955: Poslední máj («El maig passat»).

  • 1957: Monology («Monòlegs»).

Assaig

  • 1960: Umění románu: Cesta Vladislava Vančury za velkou epikou («L'art de la novel·la: La marxa de Vladislav Vančura cap a la gran èpica»).

  • 1986: L'art du roman (L'art de la novel·la, Destino, 1987).

  • 1993: Les testaments trahis (Els testaments traïts, Destino, 1994).

  • 2005: Le rideau (El teló, Tusquets, 2005).

  • 2006: Kastrující stín svatého Garty («L'ombra castradora de sant Garta»), traducció txeca d'una (1) part de Les testaments trahis.

  • 2009: Une rencontre (Una trobada, Tusquets, 2009).

Teatre

  • 1962: Majitelé klíčů («Els propietaris de les claus»), obra de la qual actualment renega.

  • 1971: Jakub a jeho pán: Pocta Denisu Diderotovi (Jacques i el seu amo: Homenatge a Denis Diderot, Edicions del Mall, 1987; Destino, 1996).

Narrativa

  • 1967: Žert (La broma, Edicions de 1984, 1985).

  • 1968: Směšné lásky (Amors ridículs, Destino, 1987), recull de narracions.

  • 1969: Život je jinde (L'edat lírica, Destino, 1996; La vida és lluny d'aquí, Tusquets, 2016).

  • 1976: Valčík na rozloučenou (El vals de l'adéu, Destino, 1989).

  • 1978: Kniha smíchu a zapomnění (El llibre del riure i de l'oblit, Destino, 1988).

  • 1984: Nesnesitelná lehkost bytí (La insuportable lleugeresa de l'ésser, Destino, 1986).

  • 1990: Nesmrtelnost (La immortalitat, Destino, 1990).

  • 1993: D'en bas tu humeras les roses («Des de baix ensumaràs les roses»), amb il·lustracions d'Ernest Breuler.

  • 1993: La lenteur (La lentitud, Destino, 1995).

  • 1997: L'identité (La identitat, Destino, 1998).

  • 2000: L'ignorance (La ignorància, Tusquets, 2000).

  • 2014: La fête de l'insignificance («La festa de la insignificança»).

Referències

  1. ↑ «Milan Kundera». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

  2. ↑ Anar a : 2,0 2,1 «Milan Kundera: después de 40 años su país le pide perdón y le devuelve la nacionalidad» (en castellà). Clarín, 03-12-2019.

  3. ↑ «La periodista bielorrusa Svetlana Alexijevich, favorita para el Nobel» (en castellà). El Mundo.

Milan Kundera in 1980

Milan Kundera

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el vuitanta-vuitè aniversari del naixement de Claude Cohen–Tannoudji (Constantina, Algèria, 1 d'abril de 1933), qui és un (1) físic i catedràtic universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1997.

Biografia

Nasqué l'1 d'abril de 1933 a la ciutat algeriana de Constantina, en aquells moments colònia francesa, per la qual cosa tenia la consideració de pied–noir. Estudià física a l'Escola Normal Superior de París (Illa de França), on aconseguí doctorar–se el 1962, institució a la qual ha dedicat la seva recerca científica.

Des del 1993 és membre de l'Acadèmia Francesa de Ciències.

Recerca científica

Inicià els seus treballs al voltant de la mecànica quàntica, i aconseguí una (1) plaça de professor a la Universitat de París (Illa de França). La seva recerca s'ha centrat especialment en la interacció entre àtoms i fotons. Juntament amb els físics nord–americans William Daniel Phillips i Steven Chu desenvolupà mètodes pels quals el làser pot atrapar àtoms a temperatures properes al zero absolut.

El 1997, juntament amb els dos (2) físics nord–americans, fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs pioners en el refredament d'àtoms utilitzant el làser.

Enllaços externs

Claude Cohen–Tannoudji photographed by Studio Harcourt Paris.

Claude Cohen–Tannoudji

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Joseph Edward Murray (Milford, Massachusetts, EUA, 1 d'abril de 1919 — Boston, Massachusetts, EUA, 26 de novembre de 2012), qui fou un (1) cirurgià i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1990.[1]

Biografia

Nasqué el 1919 a la ciutat de Milford, població situada a l'estat nord–americà de Massachusetts. Estudià medicina a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts), i posteriorment es doctorà a la Universitat de Rockford (Illinois) especialitzant–se en cirurgia plàstica i reconstructiva. Professor de cirurgia a Harvard (Cambridge, Massachusetts) fins al 1967, entre 1972 i 1985 fou cap del Departament de Cirurgia Plàstica de l'Hospital Infantil de Boston (Massachusetts).[2]

Recerca científica

Treballant a l'Hospital Peter Bent Brigham de Boston (Massachusetts) tingué l'oportunitat de realitzar l'any 1954 amb èxit un (1) trasplantament de ronyó, el primer de la història.[3] Murray havia iniciat les seves primeres investigacions sobre empelts durant la Segona Guerra Mundial, el que el dugué a entendre el problema de la compatibilitat i el rebuig. Contra el rebuig dissenyà una (1) estratègia empírica basada en el bloqueig de les defenses immunitàries.

Posteriorment demostrà la utilitat de l'azatioprina, utilitzat com a agent immunosupressor en el trasplantament de teixits, així com de les radiacions ionitzants per controlar el possible rebuig dels trasplantaments.

L'any 1990 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia «pels seus descobriments referents al trasplantament d'òrgans i de la cèl·lula en el tractament de les malalties humanes», premi que compartí amb Edward Donnall Thomas pels seus treballs independents sobre la mateixa matèria.[1]

Referències

  1. ↑ Anar a :1,0 1,1 «The Nobel Prize in Physiology or Medicine 1990» (en anglès). The Nobel Prize, 1990.

  2. ↑ Tullius, S. G. «Dr. Joseph E. Murray (1919–2012): A Life of Curiosity, Humanism, and Persistence» (en anglès). American Journal of Transplantation, 13, 1, 2013–01, pàg. 5–6. DOI: 10.1111/ajt.12076.

  3. ↑ «Joseph Edward Murray». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Joseph Edward Murray

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement de Richard Adolf Zsigmondy (Viena, Imperi austrohongarès, 1 d'abril de 1865 — Göttingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 23 de setembre de 1929), qui fou un (1) químic alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1925.

Biografia

Nasqué l'1 d'abril de 1865 a la ciutat de Viena, capital en aquells moments de l'Imperi austrohongarès i que avui en dia ho és d'Àustria. Fill d'un (1) científic que havia inventat instruments quirúrgics en el camp de l'odontologia, cresqué amb la seva mare després de la mort del seu pare l'any 1880. A l'institut desenvolupà un (1) interès en les ciències naturals, especialment en química i física, i començà a realitzar experiments en el seu propi laboratori a casa. Estudià medicina a la Universitat de Viena (Àustria), però aviat inicià els seus estudis de química a la Universitat de Munic (Baviera, Alemanya), on es doctorà el 1893.

Retornà posteriorment a Graz (Estíria, Àustria), a la universitat de la qual esdevingué professor de química. A partir del 1908 fou director de l'Institut de Química Inorgànica de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), càrrec que ocupà fins a la seva jubilació l'any 1929. Morí el 23 de setembre d'aquell any a la ciutat de Göttingen, situada a l'estat alemany de Baixa Saxònia.

Recerca científica

Zsigmondy és conegut per les seves investigacions fonamentals en la química dels col·loides, desenvolupant, en col·laboració amb Heinrich Siedentopf, el primer ultramicroscopi.

L'any 1925 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pels seus estudis i experimentacions sobre les suspensions col·loidals. El premi fou anunciat l'11 de novembre de 1926, i entregat el desembre d'aquell any.

Reconeixements

En honor seu s'anomenà el cràter Zsigmondy de la Lluna.

Enllaços externs

Richard Adolf Zsigmondy (1 April 1865 – 23 September 1929)

Richard Adolf Zsigmondy

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Domènec Badia i Leblich (Barcelona, Catalunya, 1766 / 1 d'abril 1767 — vora Damasc, Síria, 1818)[1], qui fou un (1) espia, arabista i aventurer català, conegut també com a Alí Bey ben Uthman al–Abbasí o Alí Bei l'Abbassí.

Badia fou un (1) magnífic exemple d'un (1) erudit de l'època il·lustrada que mostrà una (1) àmplia i sorprenent formació en coneixements molt diversos: era tan capaç d'aixecar un (1) mapa d'una (1) àrea geogràfica, com de descriure científicament aspectes de fauna i flora, de la vida social i religiosa, de la música, de la geologia, l'arquitectura, l'arqueologia o les tècniques militars.

La seva obra principal fou Voyages d'Ali–Bey el Abbasi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, editada a París el 1814.

Biografia

Domènec Badia nasqué el 1767 a Barcelona al si d'una família benestant; el seu pare, Pere Badia, era secretari del governador. Fou batejat a la catedral de la capital comtal. Als catorze (14) anys, ja ocupava un (1) lloc de funcionari a Granada (Andalusia) i poc després apareix com a comptador de Guerra amb honors de comissari, però resultava evident que un (1) esperit tan conreat no es resignaria a passar els millors anys de la seva vida darrere un (1) escriptori. El 1791 es casà amb Maria Berruezo, Mariquita, de la qual no se separarà excepte en les seves aventures i viatges. El 1793, amb vint-i-sis (26) anys, Carles IV el nomenà administrador de tabacs de Còrdova.(Andalusia).

El projecte de Godoy

Domènec Badia conegué Simón de Rojas Clemente, botànic i orientalista apassionat com ell i el convenç per participar en un (1) projecte cientificobotànic pel nord d'Àfrica.

D'aquesta època es coneix la traducció feta al castellà per Badia de l'obra Diccionario de las maravillas de la naturaleza de Joseph–Aignan Sigaud De La Fond.[2]

El 7 d'abril de 1801 Badia presentà a Manuel Godoy, primer ministre de Carles IV d'Espanya, el projecte en el qual ha treballat amb Simón de Rojas. Godoy se sentí atret pel projecte, perquè ja preveia que l'Imperi espanyol a Amèrica acabaria per esfondrar–se i que calia buscar territoris nous i més pròxims sobre els quals estendre el domini espanyol. L'Àfrica quedava, en ordre de proximitat, en primer lloc. Així que Godoy, quan examinà detingudament el projecte de Badia, es limità a reconduir–lo en interès de l'estat. El viatge havia de tenir un (1) interès diplomàtic i comercial, i s'havia d'efectuar amb Badia vestit amb robes musulmanes.[1]

Badia i Simón de Rojas abandonà Madrid primer per fer–se la circumcisió a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i després lluint luxosos vestits àrabs. Ignorava Simón de Rojas que Godoy havia prohibit que acompanyés Badia, ja que no era en absolut l'aventurer que es requeria per a l'operació. Badia se'l tragué del damunt avançant el viatge al Marroc i creuà l'estret de Gibraltar el 25 de maig de 1803. No obstant això, en aquests viatges, Simón de Rojas recollí i classificà nou (9) volums d'herbaris i, en tornar a Espanya, els diposità al jardí Botànic.[3]

Els fruits d'aquesta operació no foren de cap manera els esperats per l'estat, però entre el 1803 i el 1808 Badia viatjà pel Magrib i l'Orient Mitjà interessant–se per coneixements de disciplines tan diverses com ara la religió, la botànica, la fauna, les societats locals.[1]

En la correspondència que encreuaren ambdós, utilitzaven els seus noms musulmans. A l'efecte de l'operació, Badia passà a ser Alí Bey l'Abassi, príncep dels abàssides,[4] fill d'Othman Bey, i per això havia falsificat documents i genealogies escrites en àrab antic en els quals es demostrava, de manera fefaent, el seu origen i llinatge sant: era descendent de l'oncle del profeta i, per tant, mereixia un (1) tracte especial.

Segons afirma en les seves memòries, instigà la rebel·lió de les tribus oposades al soldà i creà les condicions objectives òptimes per a una (1) intervenció espanyola. No obstant això, el pla de Godoy fracassà per la por de Carles IV, que no volia saber res de nous problemes i intervencions militars. Preocupat sols per les seves caceres, eludia afrontar qualsevol problema d'estat. Godoy escrigué a Badia cancel·lant el projecte i aquest començà a operar pel seu compte. Demanà autorització al soldà per a desplaçar–se a la Meca, i aquest l'acomiadà amb llàgrimes als ulls.[5]

Viatge a la Meca

Mesos després, arribà al pati del temple a la Meca i besà la pedra negra de la ka'ba, portada per l'arcàngel Gabriel. Feu sis (6) voltes a l'entorn seu i tornà l'endemà a fer–ne set (7) més. El relat del viatge prosseguí per altres horitzons. Damasc (Síria), El Caire (Egipte), Constantinoble (Turquia), Terra Santa (Palestina). Cal entendre la dificultat que aquestes travessies suposen i no oblidar que Domènec Badia Leblich fou el primer europeu que anà a la Meca,[1] veient i besant la pedra negra de la ka'ba.[6]

Per la correspondència que mantingué amb Godoy, es coneixen les seves pretensions sobre l'Imperi marroquí. Sembla que intentà assumir la corona mitjançant un (1) cop d'estat que fou descobert.[7] Entre els anys 1806 i 1814 alguns membres de l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem havien constatat la difícil situació en què es trobaven els religiosos que ocupaven tasques missioneres a Terra Santa. Els turcs els exigien cada vegada tributs més grans i existia un (1) ambient generalitzat de menyspreu i marginació dels cristians del lloc. Entre els patricis que denunciaren aquesta situació, figuren el comte de Chateaubriand i el mateix Alí Bei, exercint, per aquesta ocasió, de Domènec Badia. Chateaubriand i Badia arribaren a conèixer–se. En el seu Itinerari de París a Jerusalem, el famós escriptor francès esmenta un (1) ric turc, viatger i astrònom anomenat Alí Bei l'Abassi.[8]

Badia es presentà a Jerusalem el 28 de gener de 1807 a la porta del convent dels frares Menors; pogué entrevistar–se amb fra Ramírez de Arellano, natural d'Ocaña (Toledo, Castella–la Manxa), que li preparà una (1) visita amb el procurador de l'orde. Les indagacions de Badia li feren tenir una (1) visió de la situació dels cristians a Terra Santa i en particular de l'orde del Sant Sepulcre, i proposà en els seus articles la defensa dels Sants Llocs.

El 9 de maig de 1808 anà a veure Carles IV a Baiona. Una (1) setmana abans, havien ocorregut els luctuosos successos de la insurrecció popular madrilenya contra les tropes napoleòniques. Alí Bei tornava a ser Domènec Badia. Badia es posà al seu servei per a qualsevol gestió i fins i tot acompanyar–lo a l'exili. Carles IV preferí dissuadir–lo de seguir la seva sort; es limità a dir–li que «Espanya ha passat al domini de França per un (1) tractat» i li recomanà que aquells brillants projectes els anés a exposar a l'Emperador.[9]

Retorn a l'Estat espanyol

De retorn a Espanya l'octubre del 1809, Josep Bonaparte el designà intendent general de la província de Segòvia (Castella i Lleó).[10] El perfil funcionarial de Badia en aquells anys responia al d'afrancesat i francmaçó. Ocupà càrrecs de rellevància, després del seu trànsit per Segòvia (Castella i Lleó),[11] a Còrdova (Andalusia) 1810,[12] Lucena i Écija (Andalusia). El 13 de juny de 1811 fou cridat a Madrid després del seu enfrontament amb el mariscal Soult i el comte de Montarco, comissari regi per Andalusia. Quedà constància d'aquest trasllat en una (1) notícia d'El correo de Cordoba, en què s'explicita que «ha estat cridat a una destinació més important». Aquesta destinació era la prefectura de València (País Valencià), càrrec del qual no arribà a prendre possessió.[13]

El 1813 Badia emprengué la fugida a França amb Josep Bonaparte. Exiliat a França, publicà un (1) llibre amb la descripció dels seus viatges: Voyages d'Ali Bey El Abbassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (París, 1814), que fou traduït a molts idiomes. Les seves descripcions són tan polifacètiques com ho era ell mateix. Descriuen les relacions socials, econòmiques, culturals i religioses, però també en descriu les principals ciutats, la flora i la fauna.

Relació del primer viatge

Viajes de Ali Bey el Abbassi (Don Domingo Badía y Leblich) por África y Asia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807

Segon viatge

Amb la caiguda de Napoleó Bonaparte i la pujada al tron de Lluís XVIII de França, aquest requerí la col·laboració de Domènec Badia com a agent colonial al servei de França. Poques setmanes després, partia per al seu segon viatge a Orient. El rei li atorgà el grau de mariscal de camp. La seva missió en partir el 1817 de París (Illa de França) era secreta. Les seves credencials no anaven a nom d'Alí Bei, sinó del pare d'aquest, Otman Bey, i morí a prop de Damasc (Síria) el 1818.[17][18]

El comte polonés Wacław Seweryn Rzewuski fou present a la mort de Domènec Badia i ho explicà en el seu manuscrit principal «Impressions d'Orient et d'Arabie», escrit en francès, que romangué inèdit fins al 2002.[19]

Els seus viatges foren llegits a tota Europa i promogueren la curiositat per la cultura islàmica. Fou admirat, tot i que amb reserves, per sir Richard Francis Burton, que realitzà una (1) proesa similar, i per Alexander von Humboldt.[20]

Referències

  1. ↑ Anar a :1,0 1,1 1,2 1,3 Mestre i Campi, Jesús (dir.): Diccionari d'història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona, 1998. ISBN 8429735216.

  2. ↑ Sigaud de La Fond; Pereyra, Pedro Julián: Diccionario de las maravillas de la naturaleza: que contiene indagaciones profundas sobre los extravíos de la naturaleza. Madrid: en la Imprenta Real, por Pedro Pereyra, 1800.

  3. ↑ Mellado, Francisco de Paula: Diccionario universal de historia y de geografia (en castellà). Mellado, 1846.

  4. ↑ Laínz, Jesús: La nación falsificada. Encuentro, 2006, pàg. 156. ISBN 8474908299.

  5. ↑ Balaguer, Víctor: «Vol.11». A: Historia de Cataluña (en castellà). Impr. y fundición de M. Tello, 1887, pàg. 543 (Historia de Cataluña).

  6. ↑ Balaguer, Víctor: «Vol.11». A: Historia de Cataluña (en castellà). Impr. y fundición de M. Tello, 1887, pàg. 571 (Historia de Cataluña).

  7. ↑ de Dalmases, Pablo–Ignacio: Quiero ser Alí Bey (en castellà). Ediciones Carena, 2006, pàg. 7. ISBN 8496357244.

  8. ↑ Jones Bliss, Frederick: The development of Palestine exploration (en anglès). Ayer publishing, 1975, pàg. 175. ISBN 0405102283.

  9. ↑ «Biografia Domènech Badia» (en castellà). Semanario Pintoresco Español, Tom 1, núm. 9. Cervantes.virtual, 05.03.1839.

  10. ↑ Badia i Leblich: XVI

  11. ↑ «Diario de Madrid. 16 de septiembre de 1809. pag. 1».

  12. ↑ «Diario de Madrid núm. 117. 27 de abril de 1810. pàg. 2.».

  13. ↑ Badia i Leblich: XVII

  14. ↑ Domènec Badia i Leblich: Viajes de Ali Bey el Abbassi (Don Domingo Badía y Leblich) por África y Asia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807. Libr. de Mallen y Sobrinos, 1836.

  15. ↑ Ali Bey: Viajes de Ali Bey el Abbassi (Don Domingo Badía y Leblich) por Africa y Asia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807. Libreria de Mallen y Sobrinos, 1836.

  16. ↑ Domènec Badia i Leblich: Viajes de Ali Bey El Abbassi por África y Asia, 3: durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807. Mallén y Sobrinos, 1836.

  17. ↑ Christian Lange: Public Violence in Islamic Societies: Power, Discipline, and the Construction of the Public Sphere, 7th– Centuries CE: Power, Discipline, and the Construction of the Public Sphere, 7th–19th Centuries CE. Edinburgh University Press, 31 juliol 2009, pàg. 288–. ISBN 978-0-7486-3733-1.

  18. ↑ Olivier Salmon: Alep dans la littérature de voyage européenne pendant la période ottomane (1516–1918): Tome III. aleppoart, pàg. 1480–. GGKEY:UYCUUSTR3ZS.

  19. ↑ Pèlerinages d'empire. Une histoire européenne du pèlerinage à La Mecque. Luc Chantre. Chapitre. Quand l'Europe s'installe au Hedjaz.

  20. ↑ The European Magazine, and London Review. Philological Society of London, 1816, pàg. 1–.

Bibliografia

Gravat de Domenec Badia, conegut com Ali Bei el Abassí (Domingo Badía y Leblich).

Domènec Badia i Leblich (Alí Bey ben Uthman al–Abbasí o Alí Bei l'Abbassí)

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el cent noranta-cinquè aniversari del naixement de Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, Barcelonès, 1 d'abril de 1826 — ibídem, 3 de setembre de 1919)[1], qui fou un (1) escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany suposaren un (1) gran paradigma dins de l'escultura catalana de mitjans del segle XIX. En la seva obra és visible l'orientació cap al realisme i la inclusió d'algun element romàntic, sense perdre de vista els fonaments d'una formació clàssica.

Biografia

Els germans Vallmitjana

Fills d'un (1) teixidor (Felip Vallmitjana)[2] s'iniciaren en l'art de l'escultura modelant figuretes de pessebre i fabricant caretes per al Carnaval. Els primers a veure el talent i l'extraordinària habilitat que tenien per modelar foren l'escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal, veïns de la família. Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l'Escola de Llotja de Barcelona l'any 1844, després que el pare d'ambdós els ensenyés les figuretes que els seus fills feien a les nits. Venanci es matriculà, molt probablement, el curs 1847–1848.[1] Sabem que l'any 1850 passaren ja a la classe d'escultura al natural per haver guanyat les quatre (4) mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.[3]

Dins l'Escola de Llotja foren tutelats i dirigits per un ja gran Damià Campeny, del qual aprengueren molt sobre l'escultura neoclàssica. Un cop fora, però, no seguiren les pautes del mestre, encara que sempre li agraïren molt les seves ensenyances tal com el seu biògraf Manuel Rodríguez Codolá ens ho indica al seu llibre.[4] La mort de Damià Campeny suposà un (1) trencament definitiu amb els cànons neoclàssics que havien arribat de la mà de Winckelmann, es deixaren de costat els temes mitològics i es donà pas a l'escultura més naturalista i no tan idealitzada.

Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un (1) taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d'obres escultòriques d'origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l'ordre americà d'Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que treballaren al taller foren Jeroni Miquel Suñol i Pujol o Rossend Nobas i Ballbé. Més endavant trobarem escultors com Joan Flotats i Llucià, Rafael Atché i el més directe de tots els seus deixebles, que serà Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci. Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que treballaren sota les seves ensenyances, com són Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller estigué obert fins al 1883.

«

Cerca de cincuenta y cinco (circa 55) años han transcurrido desde aquel entonces y la cantidad de estatuas que han producido los hermanos Vallmitjana es incalculable. En cuanto a la calidad ¿a qué hablar de ella si el solo nombre de sus autores encierra toda la gloria de la escultura catalana? de la escultura catalana, sí —iba a decir española—, ya que todos o casi todos los escultores que más tarde han puesto tan alto en España el nombre de la escultura —tan muerto medio siglo atrás— han sido modelados por las manos de semejantes maestros.

»

— Apeles Mestres, dibuixant i poeta[5]

Maduresa en solitari

Després d'una (1) carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci fou nomenat membre de l'Academia de San Fernando el 1877, quan ja feia uns anys que havia exercit com a professor (1871–1873) de talla en dibuix, modelat i buidat a l'Escola de Llotja de Barcelona, institució de la qual fou catedràtic en la mateixa disciplina entre 1873 i 1900.[6] El 1883 decideí juntament amb el seu fill obrir un (1) nou taller, i separà així definitivament la seva producció de la del seu germà, tot i que el situa al costat d'aquell on, fins a aquell moment, havien treballat els dos (2) germans. Més tard, a començaments del segle XX, el traslladà al carrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.

Pel que fa a la seva obra, l'escenari ideal en el qual es donà a conèixer a escala estatal foren les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid (Espanya). Hi ha constància que, tot i la presència de peces dels dos (2) germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l'any 1858 i ja aquí aconseguí una (1) menció honorífica de segona classe. També exposà en el certamen del 1862, on fou premiat amb una (1) medalla de segona classe per l'obra La Tragèdia, que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca.[7] Més endavant participà en l'Exposició del 1864 presentant cinc (5) obres[8] i també a la del 1876. D'altra banda es presentà també el 1856 al concurs oposició celebrat a Madrid (Espanya) per aconseguir la càtedra d'escultura de l'Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Damià Campeny.[9] El 1860 competí amb Andreu Aleu per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona (Catalunya) i el 1873 anà a París (Illa de França) per presentar l'escultura Le Figaro[10] en el concurs obert pel diari d'aquest nom amb la finalitat d'aconseguir una (1) estàtua per ornar la façana del seu edifici, i rebé el segon premi. Finalment el 1883 quedà finalista en el concurs de models de l'estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.

Obres

Primeres obres conjuntes

Els germans Vallmitjana reberen molts dels seus encàrrecs en conjunt i molts cops ha estat difícil distingir l'autoria de les obres. Un (1) dels primers encàrrecs l'any 1853–1854, foren les estàtues dels Evangelistes i el grup de la Fe, per a l'església de Sant Just de Barcelona. L'encàrrec decisiu, però, que serví per enaltir els escultors i impulsar la seva carrera fou l'escultura monumental de les al·legories del Comerç i la Indústria, portades a terme per decorar la façana del Banc de Barcelona. L'arquitecte encarregat de les obres, Josep Oriol Mestres, insistí en la contractació del Vallmitjana en comptes de buscar escultors estrangers, ja que ell creia que ho podien fer fins i tot millor i era una (1) manera de donar el reconeixement que es mereixia l'escultura autòctona.[11] Les estàtues són dues (2) matrones al·legòriques del Comerç i la Indústria que flanquegen un (1) escut central que originàriament era l'escut de Barcelona tot i que als anys quaranta fou substituït per un (1) escut militar.[12] Per la realització d'aquesta obra i gràcies a l'ajuda del banquer Manuel Girona aconseguiren el permís per traslladar el seu taller a la capella de Santa Àgata el 1858, on estigueren fins al 1867.

Un (1) altre dels projectes importants que duen a terme junts foren les cinc (5) estàtues de les fornícules del vestíbul de la Universitat de Barcelona, l'any 1865. Les figures que els encarregaren foren les d'Averrois, Ramon Llull, Sant Isidor de Sevilla, Lluís Vives i Alfons X; Venanci realitzà les tres (3) primeres. Durant la seva realització es traslladaren a la Universitat, on establiren una (1) zona de treball, un (1) petit taller. És conegut que per a cada una (1) d'elles cobraren tres mil (3.000) escuts i que, tot i estar acabades el 1871, no es col·locaren fins al 1876.[13]

Posteriorment a aquest encàrrec participaren en un (1) projecte oficial junts al Parc de la Ciutadella, on feren diverses contribucions: el Naixement de Venus a la cascada del parc i la decoració de les portes d'entrada al recinte. Pel que fa a la intervenció a la cascada, es data entre els anys 1874 i 1882; era una (1) projecció de Josep Fontserè i còpia del Château d'eau del Palau Longchamp de Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava), malgrat que no arriben a ser de la mateixa qualitat i queden com una (1) simple còpia sense gaire atracció. Cal esmentar a més que la realització final de la peça no és seva sinó que l'executà seguint el projecte d'ells l'escultor Eduard Batista Alentorn. La segona intervenció són quatre (4) al·legories de l'any 1883, la Indústria i el Comerç, realitzades per Venanci i l'Agricultura i la Marina d'Agapit. En aquest cas són millors en tècnica i execució la parella realitzada per Venanci, per això el 1888 foren premiades amb la Medalla d'Or a l'Exposició Universal.[14] Veiem també la incursió dels artistes en el Palau de Justícia, projecció de Josep Domènech i Estapà amb col·laboració d'Enric Sagnier, on participaren en la decoració escultòrica de l'edifici.

D'entre les obres que realitzaren mentre treballaven junts és molt difícil determinar l'autoria d'un o l'altre al cent per cent (100%) en cada peça, és per això que s'optà per considerar aquestes obres conjuntes:

  • Àmbit religiós: Verge de la Mercè, Sant Jaume, Sant Francesc i Figures de Pessebre (1850), Verge i Nen, Trànsit de Sant Francesc d'Assís, Santa Isabel emparant a un pobre, Crucifix i Verge Dolorosa (1861), Sant Llorenç i Santa Eulàlia (1864); Quatre (4) imatges per l'església de Bonanova: La verge de Lourdes (1877), Crucifix (1878); Per la capella de Santa Llúcia de Martorell: una (1) Immaculada, Sant Lluís Gonzaga i Sant Ignasi de Loiola.

  • Pel que fa als monuments funeraris destaquem: Panteó de Josep Serra, Resurrecció, Judici Final i Comerç (1861);

  • Obres de gènere: La Caritat (1880), Tirolesos (1881).

  • Retrats: Figures eqüestres de Prim, O'Donnell i Echagüe (1860), Alfons XII (Ajuntament de Barcelona, 1875), Marquès de Campo (1878).

  • Escultura aplicada a l'arquitectura: Estàtues del Comerç i la Indústria (Banc de Barcelona, 1862), treballs a la Universitat de Barcelona (1865) i San Francisco el Grande (Madrid, 1865).

  • Realitzà una (1) col·lecció d'animals juntament amb el seu germà Agapit: Cap de cavall, Tigre, Lleó, Elefant, Lleó devorant un (1) conill, Parella de camells (1880), que ens permeten veure la tècnica d'ambdós escultors.

Etapa en solitari

En la producció d'obres de Venanci es pot apreciar la varietat de temàtiques que treballà i l'interès a donar a conèixer la seva feina arreu mitjançant la participació en concursos diversos. A la seva època se'l comparà a Monteverde per la bellesa de les seves obres, a Dubois per la grandiositat que els donava, i a Barie per l'energia que tenien.

Entre tota la producció, el que més el diferencià del seu germà són les experimentacions amb la tècnica de la ceràmica vidriada, on aconseguí notables resultats comparables als dels germans DellaRobbia.[15]

  • Entre les peces més conegudes de temàtica mitològica tenim La Bellesa dominant la Força, encàrrec que realitzà per Lord Stanley de Manchester (1881) i del que hi ha diversos exemples en guix o en terra cuita (1876) de diferents mides, fet que demostra l'interès de l'artista en resoldre'l encertadament en el marbre final. Posteriorment va representar també la figura de Diana per a coronar la font de la cruïlla dels carrers Gran Via amb Roger de Llúria. Tot i que ja havia presentat un primer model de l'escultura en la Quarta Exposició de Belles Arts de Barcelona el 1898, l'obra en conjunt no va ser inaugurada fins al 1919, any de la seva mort, i per això va acabar sent la seva darrera creació monumental.

  • El 1884 realitzà per encàrrec del Consorci Municipal de Barcelona una (1) estàtua de bronze de Guifré el Pilós destinada a formar part de la decoració escultòrica del Saló de Sant Joan, on és destacable l'acusat detallisme, que es reprengué en diversos retrats. Entre ells és admirable el Retrat d'una (1) nena, on trencà amb la rigidesa de les actituds habituals i adoptar una (1) posició lliure i informal que, afegida a la tendra expressió de la criatura, la converteixen en un (1) deliciós exponent del retrat català. També és destacable l'espontaneïtat i senzillesa del retrat sedent del financer Evarist Arnús, exponent de la capacitat per recollir l'essencial de la personalitat del model amb mitjans reduïts.[16] Dintre aquest gènere existeixen obres d'encàrrec oficial com és el cas del retrat sedent de Maria Cristina, que ens presenta al seu fill Alfons XII a la seva falda. Hi ha diferents versions però la més coneguda és el bronze que conserva el Museu Marítim. Aquesta mena de retrats demanen més un (1) estudi dels detalls referents a la jerarquia que no a l'estudi psicològic del personatge, ja que interessa més el símbol que no l'individu.

  • Les aportacions en l'escultura religiosa són notables, ja que juntament amb el seu germà aconseguiren el ressorgiment d'aquesta estatuària. En aquesta branca conreen una (1) imatgeria de factura realista però de concepció simbolista. Venanci aconsegueix donar-nos una expressió personal i realista de la relació Mare–Fill amb la imatge de La Verge i el nen, que tant podria ser per a un (1) oratori domèstic com per incorporar–se a un (1) retaule o altres interpretacions com La trinitat de terra cuita esmaltada.[17]

El 1912 Venanci fou homenatjat com a mestre de mestres en un (1) acte celebrat a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts,[18] alhora que la revista Mercurio dedicava el número del desembre de 1913 a la seva producció artística.

Referències

  1. Rodríguez Samaniego, Cristina. «Els germans Vallmitjana i l'escultura a l'Escola de Belles Arts a fi nals de l'època moderna». A: Gras, Irene i Freixa, Mireia. Acadèmia i art. Dinàmiques, transferències i significació a l'època moderna i contemporània. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 20162016, pàg. 155–172. ISBN 978-84-475-3750-1.

  2. GEC, Vallmitjana.

  3. Manuel Rodriguez Codolá, ob.cit.

  4. (...) Ellos, que embobados habían acudido a inciarse con el aleccionador maestro, tomarian por distinta ruta así que su talento madurara; si bien jamás negaron lo de que le eran deudores. (...) El nombre de Campeny en sus labios revestíase de encomio y emoción por recordarles la etapa de su decidida iniciación personal. Rodríguez Codolá, ob.cit.

  5. Manuel Rodriguez Codolá, Apèndix.

  6. «Professors i assignatures de l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1850–1900)». GracmonDocs. Gracmon.

  7. Manuel Rodrígez Codolá, ob.cit.

  8. La comèdia, El príncep d'Astúries a cavall, Un (1) lleó, Verge i Un (1) tigre amb els seus cadells.

  9. Judit Subirachs i Burgaya, ob. cit; pàg.116.

  10. Fitxa tècnica Le Figaro. Museu Nacional d' Art de Catalunya.

  11. Francesc Fontbona, ob. cit., pàg.179.

  12. Judit Subirachs i Burganya, ob. cit., pàg. 209.

  13. Manuel Rorígues Codolá, ob. cit.

  14. Judit Subirachs i Burgaya, ob.cit. pàg. 216.

  15. Peça esmaltada, Museu Nacional d'Art de Catalunya.

  16. Isabel Coll, ob. cit; pàg. 138.

  17. Fitxa tècnica La trinitat Museu Nacional d' Art de Catalunya.

  18. Anunci de l'acte. La Vanguardia 31.12.1912.

Vegeu també

Bibliografia

  • Alcolea i Gil, Coll; Santiago, Isabel. Escultura catalana del segle XIX. Del neoclassicisme al realisme, 1989, 245 pàg. (catàleg).

  • García Martín, Manuel. Estatuària pública de Barcelona, 1985 (Catalana de Gas y Electricidad S.A). ISBN 84-398-2323-1.

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, 282 pàg. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.

  • Reyero;, Carlos. Escultura, Museo y Estado en la España del siglo XIX: historia, significado y catálogo de la colección nacional de escultura moderna,1856–1906, 2002.

  • Rodríguez Codolà, Manuel: Venancio y Agapito Vallmitjana Barbany, 1947, 127 pàg. (Amigos de los museos).

  • Rodríguez Samaniego, Cristina: «Els germans Vallmitjana i l'escultura a l'Escola de Belles Arts a finals de l'època moderna», a: Gras, Irene; Freixa, Mireia, Acadèmia i Art. Dinàmiques, transferències i significació a l'època moderna i contemporània. Barcelona: GRACMON, Universitat de Barcelona (Col·lecció Singularitats), 2016, pàg. 155–171.

  • Subirachs i Burganya, Judit: L'escultura del segle XIX a Catalunya: del romanticisme al realisme, 1994, 127 pàg. (Biblioteca Abat Oliba; 146). ISBN 8478265775.

Venanci Vallmitjana i Barbany a la Ilustració Catalana (n. 53 de 20/12/1881).

Façana Banc de Barcelona amb el comerç i la indústria.

Al·legoria al comerç

Al·legoria a l'agricultura al Parc de la Ciutadella

Dibuix de l'obra Guifré el Pilós

Retrat d'Evarist Arnús

Venanci Vallmitjana i Barbany

El passat dijous 1 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents sisè aniversari del naixement d'Otto Eduard Leopold von Bismarck–Schönhausen, duc de Lauenburg i príncep de Bismarck (Schönhausen, Saxònia–Anhalt, Alemanya, 1 d'abril de 1815 — Friedrichsruh, Baixa Saxònia, Alemanya, 30 de juliol de 1898), qui fou un (1) estadista i polític prussià, i després alemany.

Fou al mateix temps ministre–president del regne de Prússia del 1862 al 1890, canceller de la confederació d'Alemanya del Nord del 1867 al 1871, abans d'esdevenir canceller del nou Imperi alemany el 1871, càrrec que ocupà fins al 1890, tot i conservant la seva posició com a ministre–president de Prússia. Jugà un (1) paper determinant en la unificació alemanya.

Al començament de la seva carrera política, Bismarck es feu un (1) nom en defensar els interessos dels junkers, petita noblesa prussiana, de la qual era part del sector conservador. Fou nomenat ministre–president de Prússia el 1862. Dins el conflicte constitucional prussià, lluità contra els liberals per mantenir la primacia de la monarquia. També ministre d'Afers estrangers, provocà la guerra dels Ducats i la guerra austroprussiana entre els anys 1864 i 1866, i per tant imposà la supremacia de Prússia a Alemanya. La guerra francoprussiana del 1870 resolgué la qüestió alemanya aplicant la solució petita alemanya, defensada per Prússia, i conduí a la unificació alemanya el 1871. Després, en termes de política exterior, tracà d'establir un (1) equilibri entre les grans potències europees a través d'un (1) sistema d'aliances.

En política interna, a partir del 1866, Bismarck s'uní primer als liberals moderats, fet que conduí a la votació de moltes reformes, com la institució del matrimoni civil, que trobava la resistència dels catòlics, els quals s'hi oposaren fermament instituint la política de Kulturkampf. Des del 1878 se separà dels liberals i tornà a aliar–se amb els conservadors. Durant aquesta fase, es promulgaren les lleis del proteccionisme i l'intervencionisme estatal. També es creà un (1) sistema de seguretat social. La dècada del 1880 estigué marcada principalment per lleis antisocialistes. El 1890 les diferències d'opinió de Bismarck amb el nou emperador Guillem II portaren a la seva marxa.

Després de la seva dimissió, Bismarck continuà exercint un (1) paper polític, criticant l'acció del seu successor. També escrigué les seves memòries, que influïren fortament en la imatge de l'opinió pública alemanya.

Fins a mitjan segle XX, els historiadors alemanys jutjaren en la seva gran majoria la seva acció d'una (1) manera positiva, essent aquesta, en aquest període nacionalista, associada amb la unificació d'Alemanya. No obstant això, després de la Segona Guerra Mundial, els crítics augmentaren: fou acusat de ser responsable, com a fundador de l'Imperi alemany, del fracàs de la democràcia a Alemanya. Altres enfocaments més moderns de la història, però, intenten posar l'acció de Bismarck, amb les seves virtuts i defectes, en el context del seu temps amb l'estructura política que hi havia aleshores.

Biografia

Pertanyia a una família de Junker, la petita noblesa agrària alemanya. El seu pare, Karl Wilhelm Ferdinand von Bismarck, obligà el jove Otto a estudiar Dret. Passà una (1) joventut despreocupada i plena de mostres d'immaduresa. Ingressà a l'administració prussiana el 1835, concretament, a la prefectura d'Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia). El seu casament amb Maria von Thadden feu centrar el cap al futur canceller i des d'aquell dia s'interessà per la política en la qual començà a iniciar–se.

Fou elegit diputat el 1847 en el parlament de Prússia; en un (1) primer moment la seva actuació política prengué un (1) to clarament conservador: fou partidari de reprimir el moviment revolucionari del 1848 i amb habilitat acceptà el fre d'Àustria a una (1) primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). Evolucionà del conservadorisme a ultrança cap a posicions més diplomàtiques i es lliurà a la causa de la unificació alemanya (Segon Reich). El setembre del 1862 esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de Prússia.

Les discòrdies sorgides entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la Guerra austroprussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb França i amb Itàlia). Així Prússia aconseguí una (1) clara hegemonia mitjançant la creació de la Confederació d'Alemanya del Nord i del Zollverein.

Després lluità i guanyà a les tropes de Napoleó III en l'anomenada Guerra francoprussiana (1870). La victòria sobre Àustria i contra França li permeteren cloure la unitat amb l'annexió a Alemanya d'Alsàcia i Lorena i de proclamar, el 18 de gener de 1871, Kàiser d'Alemanya el rei Guillem I de Prússia. Començava el Segon Imperi alemany o Segon Reich. Bismarck en fou nomenat canceller i rebé el títol de príncep.

Fins a l'any 1871 la política exterior del canceller prussià havia estat ofensiva (Guerra austroprussiana i Guerra francoprussiana), però amb la consecució de la unitat del territori alemany passà a ser defensiva, mantenidora de l'ordre polític i territorial del continent. Els seus esforços s'orientaren a evitar qualsevol canvi que pogués afectar la posició avantatjosa del jove Imperi. Per aconseguir aquest objectiu realitzà complexes maniobres diplomàtiques que, a vegades, vorejaren la guerra. En primer lloc, per consolidar el mapa polític continental, aïllà França, la nació vençuda que havia vist la pèrdua d'una (1) part del seu territori (Alsàcia i Lorena), per impedir–ne la seva aliança amb altres Estats i vigilar la seva recuperació militar amb la fita d'obstaculitzar qualsevol actitud de revenja. Malgrat algunes oscil·lacions, la política exterior de Bismarck tingué en tot moment com a referència principal l'aïllament de França, vacil·lant entre una (1) política dura (1871–1875) i una (1) altra conciliadora (1877–1885), per tornar a una (1) altra tibant (1886–1889). Bismarck, contra l'opinió del seu Estat major, preferia no prolongar l'ocupació del territori francès i aconseguir el ràpid pagament de les indemnitzacions de guerra i la consegüent evacuació perquè comptava que l'ocupació germànica despertava la simpatia internacional pel vençut. Bismarck procedí a una (1) elaborada construcció diplomàtica per evitar la conjunció d'un (1) gran poder marítim (Gran Bretanya) amb un (1) gran poder continental (Rússia), que amb la presumpta enemistat francesa forjaria un (1) cercle terrible al voltant d'Alemanya. Bismarck aconseguí mantenir França aïllada; el Regne Unit amic, i les potències potencialment antagonistes de l'Imperi austrohongarès i Rússia com aïllades.[1][2]

En política interior, del 1872 al 1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del protestantisme prussià. En disconformitat amb el nou emperador Guillem II de Prússia, Bismarck dimití el 1890.

El canceller de ferro governà Alemanya com un (1) veritable dictador, per bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de l'Imperi.

Procés d'unitat alemanya (1862–1870)

En aquest període Bismarck es dedicà a un (1) objectiu fonamental: realitzar la unitat en benefici de Prússia i amb exclusió de l'Imperi austríac Per aconseguir–lo emprà la formació d'un (1) ministeri fort que governés superant la crítica de l'oposició liberal, la perfecta reorganització d'un (1) exèrcit poderós sota la direcció de Helmuth von Moltke, l'acció diplomàtica per garantir la neutralitat favorable a Prússia de França i Rússia, i aconseguir l'aïllament diplomàtic de l'Imperi austríac. Per fer–ho possible calgué realitzar tres (3) guerres successives entre els anys 1864 i 1870.

  • Guerra contra Dinamarca (1864). La primera ocasió es plantejà amb motiu de la qüestió dels ducats de Slesvig i Holstein contra Dinamarca, l'any 1864. Davant la voluntat del rei de Dinamarca d'incorporar aquests ducats al seu regne, Bismarck reclamà a la Dieta de Frankfurt la intervenció militar. La ràpida victòria d'Àustria i Prússia comportà que Slesvig restés sota administració prussiana i Holstein sota la de l'Imperi austríac. Aviat, però sorgiren diferències entre els dos (2) estats administradors.

  • Guerra contra Àustria o Guerra austroprussiana (1866). Davant les diferències per l'administració dels ducats, Bismarck es reuní amb Napoleó III per aconseguir la neutralitat de França i s'assegurà l'aliança d'Itàlia que aspirava a la incorporació de Venècia. El mes de juny del 1866 Bismarck demanà l'exclusió de l'Imperi austríac de la Confederació i ocupà Holstein. Aquest fet desencadenà la guerra. La iniciativa i les victòries corresponent als prussians i als seus aliats. La batalla de Sadowa (o Sadová) ocorreguda el 3 de juliol de 1866, permeté un (1) avanç considerable en el procés de la unificació alemanya, consolidant l'hegemonia prussiana dintre dels estats alemanys en detriment de l'Imperi austríac. La pau de Praga (Txèquia), signada el mes d'agost del 1866, representà un (1) gir important en la història d'Alemanya: Prússia s'annexionà Hannover, Hessen, Frankfurt i els ducats de Slesvig i Holstein; l'Imperi austríac reconegué la dissolució de la Confederació Germànica i la seva exclusió de l'Estat alemany; Itàlia, per la seva banda, aconseguí de l'Imperi austríac la cessió del territori de Venècia; a més Bismarck conclogué amb els estats del sud d'Alemanya —Regne de Baviera, Regne de Württemberg, Gran Ducat de Baden i Gran ducat de Hessen— i un (1) acord pel qual es restaurà el Zollverein, o unitat econòmica i militar. En aquells moments, juliol del 1867, la Confederació alemanya engloba a 23 estats alemanys sota l'hegemonia prussiana. La Constitució donava una (1) estructura federal a la unió, el seu president era el rei Guillem I de Prússia, el canceller federal era Bismarck, i disposava d'una (1) Cambra triada per sufragi universal amb poders limitats, i d'un (1) Consell federal on estaven representats els prínceps i les ciutats de la unió; el govern federal residia a Berlín (Brandemburg–Prússia), i l'exèrcit seguia el model prussià; la Constitució assegurava el predomini de Prússia a la Confederació. Amb aquestes mesures la unitat econòmica i militar de la petita Alemanya del 1848 estava ja realitzada a l'entorn de Prússia; mancava només la unitat política, per aquest motiu calia una (1) guerra contra França.

  • Guerra francoprussiana (1870). L'ocasió per al conflicte es presentà amb motiu de la candidatura Hohenzollern al tron vacant d'Espanya, on Bismarck maniobrà per aconseguir que Napoleó III aparegués com agressor. El 17 de juliol de 1870, França declarà la guerra a Prússia i als estats alemanys aliats del sud. La guerra es desenvolupà entre l'agost del 1870 i el gener del 1871, i constituí una (1) victòria total de Bismarck: França restà aïllada diplomàticament i amb un (1) exèrcit mal preparat, mentre Prússia disposà d'un (1) magnífic exèrcit ben organitzat sota la direcció de Helmuth von Moltke i, a més, comptà amb el suport dels estats alemanys del sud. El desenvolupament de la guerra fou totalment favorable a Prússia. Després de la batalla de Sedan, Napoleó III capitulà.

Bismarck, amb la Guerra francoprussiana, aconseguí el seu objectiu: la proclamació de l'Imperi alemany (1871) amb la integració dels estats del sud amb la resta. El 18 de gener de 1871 fou proclamat l'Imperi alemany a Versalles, i Guillem I, emperador de l'Alemanya unificada, amb Bismarck com canceller. La França derrotada es reorganitzà com a República i signà el tractat de pau de Frankfurt (Hessen) que estipulà la cessió d'Alsàcia i Lorena al nou estat alemany, el pagament d'indemnitzacions de guerra i una (1) garantia amb l'ocupació militar alemanya de departaments del nord–est. El 1871 s'establí l'hegemonia alemanya sobre el continent europeu i la constitució imperial del 1871 fixà les característiques del nou Imperi: la delimitació territorial amb la unió federal de tots els estats, les institucions polítiques i administratives, els principis i els aspectes del federalisme i la unitat. Alemanya es feu gran: Berlín (Brandemburg–Prússia) concentrà la vida política del nou estat i actuà com una (1) de les grans capitals polítiques d'Europa; el desenvolupament econòmic s'intensificà fins a aconseguir que el nou estat esdevingués un (1) dels grans gegants industrials i capitalistes, i en política internacional s'imposaren els anomenats sistemes bismarckians.

Els sistemes bismarckians

Des de la proclamació del Segon Reich el 1871 Bismarck esdevingué l'àrbitre de la política internacional europea gràcies als seus sistemes. Aquests eren estratègies diplomàtiques d'aliances encaminades fonamentalment a aïllar França, i se'n poden distingir tres (3).

El primer sistema

Entre els anys 1871 i 1878 s'estengué el primer sistema de Bismarck, conegut com l'Aliança dels tres (3) emperadors i integrat pel Segon Reich alemany, l'Imperi rus i l'Imperi austrohongarès. El principal objectiu de Bismarck era protegir–se contra la Tercera República Francesa, a la qual acabava d'humiliar a la guerra francoprussiana, i plantejà aquest sistema diplomàtic com una (1) aliança antirepublicana. Però la recuperació militar i econòmica francesa, que pagà les compensacions de guerra abans del previst, posaren en perill el sistema.

D'altra banda, l'aliança també incloïa una (1) convenció militar germanorussa i una (1) convenció consultiva austrorussa, totes dues (2) centrades en l'agitació balcànica, que enfrontava tradicionalment a l'Imperi rus i l'Imperi austrohongarès. De fet, el 1875 esclatà la guerra russoturca a causa d'un (1) aixecament popular a Bòsnia i Hercegovina per part de les comunitats cristianes, descontentes amb el domini d'un (1) imperi musulmà, l'Imperi otomà. Aquest estava en procés de descomposició i era conegut com el «malalt d'Europa», però en aquest conflicte comptà amb el suport britànic, mentre que els bosnians tingueren el de Rússia. El 1878 s'establí el Tractat de San Stefano, pel qual es creava una (1) Gran Bulgària prorussa i la Gran Bretanya ocupava Xipre, cosa que provocà la total oposició austríaca.

Al Congrés de Berlín d'aquell mateix any, amb arbitratge alemany, es revisà el Tractat de San Stefano, i la Gran Bulgària desaparegué i es dividí en dos (2) territoris: Romèlia i Bulgària, i es crearen els estats de Sèrbia i Montenegro alhora que s'establia l'àrea d'influència de l'Imperi austrohongarès sobre Bòsnia i Hercegovina. Com a conseqüència, l'Imperi rus observà el Segon Reich alemany com una (1) traïdora, i el descontentament eslau augmentà encara més. Tot plegat feu que Bismarck hagués de triar entre els seus dos (2) aliats, i optà per l'Imperi austrohongarès.

El segon sistema

La base fonamental del nou sistema, que durà entre els anys 1878 i 1884, fou l'anomenada Doble Aliança, entre el Segon Reich alemany i l'Imperi austrohongarès, que de fet arribà fins al 1918, però Bismarck també aconseguí establir la Triple Aliança, que incloïa el Regne d'Itàlia[3] i que durà gairebé fins a la Primera Guerra Mundial. Altres estats menors s'afegiren a aquest sistema, com ara Romania, buscant seguretat, i alhora Bismarck cercà la inserció d'Itàlia al sistema de la Triple Aliança. Però l'aposta del canceller per l'Imperi austrohongarès l'enfrontà amb el mateix kàiser, amic personal del tsar i qui preferia una (1) aliança amb Rússia.

El tercer sistema

Des del 1884 i fins a la caiguda del canceller, el 1890, Bismarck emprà el seu tercer sistema, una (1) remodelació del segon. L'enèsim xoc entre Àustria i Rússia feu que la renovació de l'Aliança dels tres (3) emperadors fos especialment feble, però aleshores Alemanya tingué l'adhesió indirecta de la Gran Bretanya, enfrontada amb la Tercera República Francesa per la qüestió egípcia i interessada en les pretensions italianes als Balcans.

Però la diplomàcia funcionà en secret, i a la mateixa manera que el Reich signà un (1) tractat amb l'Imperi austrohongarès i Romania contra Rússia, signà també un (1) tractat amb l'Imperi rus contra l'Imperi austrohongarès. A més de l'objectiu constant en la política bismarckiana d'isolar la Tercera República Francesa, aleshores també es buscava neutralitzar Rússia.

Però el nou kàiser Guillem II volia una (1) política imperial colonialista, mentre que Bismarck considerava més important la política europea. L'enfrontament feu que el canceller dimitís, i cap dels seus successors no tingué l'habilitat que ell havia tingut.

Bismarck i el colonialisme

El canceller germànic concentrà la seva atenció en l'equilibri del continent europeu, mentre la resta de les grans potències orientaven la seva activitat cap a la formació d'un imperi colonial. L'opinió inicial de Bismarck era contrària a les empreses colonials perquè Alemanya no disposava d'un (1) potencial naval per controlar–les. Per altra banda, mentre altres potències consideraven l'activitat colonitzadora com una (1) fórmula per suavitzar la pressió demogràfica, Bismarck contemplava amb recel les migracions i considerava que una (1) població nombrosa a la metròpoli era indispensable per mantenir un (1) paper rellevant en l'escena internacional. Els avantatges econòmics tampoc no eren evidents i, sobretot, l'amistat amb el Regne Unit, requisit indispensable del sistema diplomàtic continental, podia refredar–se si apareixien tensions colonials. Per altra banda, no es podia ignorar les peticions colonialistes que formulaven des dels anys seixanta (60) els comerciants d'Hamburg. I, a més, cap a la fi de la dècada del 1870, la crisi econòmica, les tensions socials i una major pressió (com la Societat Colonial, per exemple) inclinaren al canceller a revisar la seva postura, assenyalant però que hauria de tractar–se d'una (1) expansió limitada i que no suposés compromisos financers per a l'Estat.[4]

L'activitat colonitzadora alemanya es desenvolupà en quatre (4) zones: al golf de Guinea amb el protectorat de Togo i Camerun; al sud–oest africà es projectà l'explotació de mines de coure; a l'Àfrica Oriental es recorreguerenn les regions ubicades davant l'illa de Zanzíbar; a Oceania es proclamà la sobirania sobre el nord–est de Nova Guinea i l'arxipèlag de Nova Bretanya, anomenat arxipèlag de Bismarck en honor del canceller.

Els anys 1884 i 1885 la Conferència de Berlín definí els drets colonials i regulà els dominis sobres les conques dels grans rius, i sobretot, del riu Congo. Bismarck s'erigí en l'àrbitre de les qüestions colonials, però al preu de refredar les relacions amb Londres (Anglaterra, Regne Unit) i apropar el govern britànic al francès.

Fissures i ruïna del sistema diplomàtic de Bismarck

La bastida diplomàtica muntada per Bismarck era complexa i alguns dels signataris de les aliances compostes per Berlín tenien interessos oposats, com fou el cas de Rússia i l'Imperi austrohongarès als Balcans, i en menor mesura, d'Itàlia i l'esmentat Imperi austrohongarès a l'Adriàtic. La preeminència austríaca en els Balcans, després del Congrés de Berlín del 1878, havia de provocar inquietud a Rússia. Viena penetrà successivament en Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. L'Imperi austrohongarès havia obtingut l'administració provisional de Bòsnia–Hercegovina, i aviat, i malgrat els sentiments populars favorables als eslaus del poble serbi, les autoritats de Belgrad firmaren acords amb els vienesos per al lliure pas de mercaderies i la construcció de les vies de ferro necessàries per a l'enllaç entre Constantinoble (Turquia) i Tessalònica (Grècia). L'any 1882, el príncep Milan Obrenović obtingué el reconeixement com a rei, i Sèrbia es converteix en un (1) regne protegit per l'Imperi austrohongarès. L'any 1886 s'oferí la corona de Bulgària a Ferran de Saxònia–Coburg Gotha, considerat un (1) vassall de l'Imperi austrohongarès. Rússia perdé tot el suport als Balcans, el sistema dels Tres (3) Emperadors estava servint als interessos de l'Imperi austrohongarès.

El mes de març del 1887 es complia el termini de vigència de la Triple Aliança i un (1) mes abans es procedí a la seva renovació, ara amb caràcter més ofensiu i amb algunes concessions a Itàlia, que la vincularen de manera més forta amb els seus aliats: compromís alemany d'ajut militar en cas de conflicte amb França al Nord d'Àfrica, compromís austrohongarès d'oferiment de compensacions si es modifiqués l'statu quo dels Balcans en benefici de Viena. D'aquesta manera s'anà dibuixant la situació diplomàtica dels primers anys del segle XX fins a l'esclat de la Gran Guerra, on Roma s'ancorà vers l'eix Berlín–Viena, mentre Sant Petersburg (Rússia) se'n desenganxà progressivament.

Encara Bismarck efectuà un (1) darrer intent d'afirmació de l'aliança amb Rússia: Bismarck signà en secret un (1) tractat el 1887 que estipulava la neutralitat russa si França atacava Alemanya i la neutralitat d'Alemanya si l'Imperi austrohongarès atacava Rússia, alhora que Berlín donava suport diplomàtic a Rússia en la qüestió búlgara. La fragilitat de l'acord, i la ruptura de Bulgària, anunciaren la fi del sistema bismarckià.

En resum, la política internacional del «canceller de ferro» se sustentà sobre tres (3) pilars:

  1. Aliança amb les potències d'Itàlia i l'Imperi austrohongarès. La incorporació de Roma (Laci) suposà l'ajornament de les aspiracions territorials italianes.

  2. Harmonia amb Londres (Regne Unit), fonamentada en una (1) política colonial prudent; concòrdia que es trencà amb la puixança econòmica d'Alemanya que la convertí en un (1) rival de la Gran Bretanya.

  3. Amistat amb Rússia. Bismarck maniobrà per mantenir vigent el tractat dels Tres (3) emperadors, però els lligams financers entre Rússia i França portaren a una (1) entesa cordial francorussa ja l'any 1891, un (1) any després de la caiguda de Bismarck. Aquest fet marcà la fi de la bastida diplomàtica bismarckiana.

Segons René Guillén, l'obra de Bismarck ofereix dues (2) vessants: la geopolítica i la ideològica. Pel que fa a la primera, Alemanya s'esforça per impedir la guerra en dos (2) fronts, la conjunció de l'enemic tradicional, França, amb l'Imperi dels tsars; el seu major problema és la col·lisió d'interessos balcànics entre l'Imperi austrohongarès i Rússia. Des del punt de vista ideològic Berlín fou un símbol de la ideologia conservadora, monàrquica, defensora de l'ordre; en contraposició la III República Francesa representaria el nou ordre laic. Malgrat els esforços de la diplomàcia prussiana per presentar França com la gran amenaça per a Europa, en el fons les seves postures s'inspiraven en interessos estatals, com la retenció d'Alsàcia i Lorena o els esforços per impedir la resurrecció militar francesa.[5] En qualsevol cas, els sistemes bismarckians aconseguiren mantenir la precària pau europea durant la segona meitat del segle XIX.

Darrers anys

El 1888, l'emperador alemany Guillem I, morí deixant el tron al seu fill, Frederic III. Però el nou monarca ja estava patint d'un (1) càncer de gola incurable, i morí després d'un (1) regnat de només tres (3) mesos. Fou substituït pel seu fill, Guillem II. El nou emperador s'oposà a la curosa política exterior de Bismarck, preferint l'expansió vigorosa i ràpida.

Els conflictes entre Guillem II i el seu canceller aviat enverinaren llur relació. Bismarck creia que podia dominar Guillem, i mostrà poc respecte per les seves polítiques en la dècada del 1880. La seva separació definitiva es produí després que Bismarck tractà de posar en pràctica les lleis antisocialistes a començament dels anys 1890. La majoria Kartell en el Reichstag, de l'amalgama entre el Partit Conservador i Partit Liberal Nacional, estava disposada a fer la majoria de les lleis permanents. Però estava dividit sobre la llei que donava a la policia la facultat d'expulsar els agitadors socialistes de les seves llars, un (1) poder utilitzat en excés, de vegades contra els opositors polítics. Els liberals es negaren a fer aquesta llei permanent, mentre que els conservadors donaren suport només a la totalitat del projecte de llei, i amenaçaren i, finalment ho feren, de vetar tota la llei, ja que Bismarck no estaria d'acord en un (1) projecte de llei modificat.

Mentre el debat continuava, Guillem es mostrà cada cop més interessat en els problemes socials, especialment el tractament dels treballadors miners que es declararen en vaga el 1889, i d'acord amb la seva política activa en el govern, habitualment interrompia Bismarck en el Consell per deixar clara la seva política social. Bismarck estava fortament en desacord amb la política de Guillem i mirava d'evitar–la. Tot i que Guillem donava suport a la modificació del projecte de llei antisocialista, Bismarck mirava d'aconseguir el seu suport per a vetar la llei en la seva totalitat. Però quan els seus arguments no convenceren Guillem, Bismarck es posà nerviós i agitat fins que, estranyament, mostrà els seus motius per tal de fer caure el projecte de llei: aconseguir una (1) agitació dels socialistes fins a produir un (1) violent enfrontament que pogués ser utilitzat com a pretext per a reprimir–los. Guillem respongué que no estava disposat a obrir el seu regnat amb una (1) campanya sagnant contra els seus propis súbdits. L'endemà, després d'adonar–se del seu error, Bismarck tractà d'arribar a un (1) acord amb Guillem, en acceptar la seva política social cap als treballadors industrials, i fins i tot proposà un (1) Consell Europeu per a discutir les condicions de treball, presidit per l'emperador d'Alemanya.

Tot i això, un (1) gir dels esdeveniments conduí al seu allunyament de Guillem. Bismarck, sentint–se pressionat i poc apreciat per l'Emperador i fustigat pels ambiciosos adversaris, es negà a signar una (1) proclama sobre la protecció dels treballadors, juntament amb Guillem, com requeria la Constitució alemanya, en protesta per la ingerència cada vegada més gran de Guillem sobre l'autoritat abans inqüestionable de Bismarck, qui també treballà entre bastidors per trencar el Consell Continental de treball en el qual Guillem havia posat el seu cor.

La ruptura final arribà quan Bismarck buscà una (1) nova majoria parlamentària, amb el seu Kartell votat des del poder aconseguit pel fracàs del projecte de llei antisocialista. La resta de forces al Reichstag fou el Partit de Centre Catòlic i el Partit Conservador. Bismarck desitjava formar un (1) nou bloc amb el Partit del Centre, i convidà Ludwig Windthorst, el líder parlamentari per discutir una (1) aliança. Això seria la darrera maniobra política de Bismarck. Guillem estava furiós en saber sobre la visita de Windthorst. En un (1) estat parlamentari, el cap de govern depèn de la confiança de la majoria parlamentària, i té el dret a formar coalicions per garantir les seves polítiques amb una majoria. No obstant això, a Alemanya, el canceller depenia només de la confiança de l'emperador, i Guillem creia que l'emperador tenia el dret a ser informat abans de la reunió del seu ministre. Després d'una (1) acalorada discussió a l'oficina de Bismarck, Guillem, a qui Bismarck mostrà una (1) carta del tsar Alexander III que el descrivia com un (1) «noi mal educat», Guillem esclatà i després ordenà l'anul·lació de l'Ordre Ministerial del 1851, que prohibia al Gabinet de Ministres informar directament el rei i requeria que es fes a través del primer ministre. Bismarck, forçat per primera vegada a una (1) situació que no podia utilitzar a favor seu, escrigué una (1) irritada carta de renúncia, denunciant la ingerència de Guillem a la política exterior i domèstica, que es publicà després de la mort de Bismarck. Resultà que Bismarck es convertí en la primera víctima de la seva pròpia creació, i quan se n'adonà, el seu acomiadament era imminent.

Bismarck dimití davant la insistència de Guillem II el 1890, als setanta-cinc (75) anys, i fou substituït com a canceller d'Alemanya i ministre president de Prússia per Leo von Caprivi. Bismarck marxà promogut al rang de «coronel general amb la dignitat de mariscal de camp» (anomenada així perquè l'exèrcit alemany no nomenà mariscals de camp en temps de pau). A més rebé el nou títol de duc de Lauenburg, amb el que ironitzava que «seria útil per viatjar d'incògnit». Aviat fou elegit pel Partit Liberal Nacional en el Reichstag per a l'escó del vell Benigssen, i mantingué, suposadament, el d'Hamburg. Fou forçat a una (1) segona votació pel seu rival socialdemòcrata, i en realitat mai no prengué possessió del seu escó. Molest i ressentit es retirà a les seves terres a Varzin (en l'actual Polònia). Un (1) mes després que la seva dona morís, el 27 de novembre de 1894, es traslladà a Friedrichsruh prop d'Hamburg (Baixa Saxònia), esperant en va ser reclamat com assessor o conseller.

Així que va deixar el seu càrrec, els ciutadans començaren a alabar–lo i a recollir diners per a la construcció de monuments en el seu honor, com el Bismarck Memorial o el Bismarck–Denkmal. Se li reteren molts honors a Alemanya, molts edificis tenen el seu nom, alguns llibres sobre ell foren best–sellers, i fou pintat per Franz von Lenbach o CW Allers, entre d'altres.

Bismarck passà els seus últims anys recopilant les seves memòries Gedanken und Erinnerungen (pensaments i records) en que critica i desacredita l'emperador. Morí el 1898 amb vuitanta-tres (83) anys a Friedrichsruh (Baixa Saxònia), on està enterrat al mausoleu de Bismarck.

En la seva làpida està escrit: «Fidel servidor alemany del Kaiser Guillem I».

Referències

  1. Fernández, Antonio: Historia del mundo contemporàneo. Vicens Vives, Barcelona, 1984, pàgina 246.

  2. La contrapartida a la construcció diplomàtica germànica fou que França derivà la seva energia vers la consolidació d'un (1) imperi colonial, Anglaterra gaudí d'una (1) còmoda supremacia oceànica i imperial, i l'Imperi austrohongarès i Rússia acabaren enfrontades. Després del 1890 l'obra de Bismarck s'ensorrà.

  3. Lee, Stephen J.: Imperial Germany 1871–1918 (en anglès). Routledge, 2013, pàg. 38. ISBN 1134665679.

  4. Fernández, Antonio: Historia del mundo contemporáneo. Vicens-Vives, Barcelona, 1984. Pàgina 251.

  5. Guillén, R.: El imperio alemán, 1871–1898. Editorial Vicens Vives, Barcelona, 1973.

Biografies

  • Busch, Moritz: Bismarck: Some secret pages from his history, dos (2) volums, Macmillan (1898).

  • Crankshaw, Edward: Bismarck. The Viking Press (1981).

  • Eyck, Erich: Bismarck and the German Empire. W. W. Norton & Company (1964).

  • Hiss, O.C.: Bismarck: Gesetze und Würste. Sans Souci Druck (1931).

  • Hollyday, F. B. M.: Bismarck (Great Lives Observed), Prentice–Hall (1970).

  • Lerman, Katharine Anne: Bismarck: Profiles in Power. Longman, 2004. ISBN 0-582-03740-9.

  • Ludwig, Emil: Wilhelm Hohenzollern: The last of the Kaisers, Nova York (1927a).

  • Ludwig, Emil: Bismarck: The Story Of A Fighter, Little, Brown (1927b).

  • Ludwig, Emil: Bismarck: Geschichte Eines Kämpfers, Paul Zsolnay Verlag (1932).

  • Palmer, Alan: Bismarck, Charles Scribner's Sons (1976).

  • Otto Pflanze: Bismarck and the Development of Germany. Tres (3) volums. (Princeton University Press, 1963–1990).

  • Werner Richter: Bismarck, G.P. Putnam's Sons, Nova York (1965).

  • Stern, Fritz: Gold and Iron: Bismarck, Bleichröder and the Building of the German Empire. Penguin (1977).

  • Taylor, A. J. P.: Bismarck: the Man and the Statesman. Alfred A Knopf, New York (1969).

  • Wehler, Hans–Ulrich: «Bismarck's Imperialism 1862–1890», pages 119–155 de Past and Present, No. 48, agost del 1970.

  • Thomas Weiberg: … wie immer Deine Dona. Verlobung und Hochzeit des letzten deutschen Kaiserpaares. Isensee–Verlag, Oldenburg 2007, ISBN 978-3-89995-406-7.

Otto von Bismarck-Schönhausen (Reichskanzler of Germany, 1871–1890), after his resignation in 1890.

Bismarcks Wappen

Bismarck el 1873

II Reich (1871–1918)

La Confederació Alemanya

Bismarck i Napoleó III després de la derrota i captura del darrer.

Proclamació de l'Imperi germànic, any 1871.

Bismarck el 1894

Un (1) retrat de Bismarck vell, vers 1895.

Bismarck en el seu LXXX aniversari (1 d'abril de 1895).

Dropping the pilot, un (1) còmic de crítica política que mostra una (1) caricatura de Bismarck abandonant el vaixell de la nació.

Monument a Bismarck, Hamburg.