31 DE DESEMBRE 2020 I 1 DE GENER DE 2021
El passat divendres 1 de gener de 2021 es commemorà el seixanta-dosè aniversari de la fi de la Revolució Cubana el dia 1 de gener de 1959.
La Revolució Cubana designa el moviment contra el govern del dictador Fulgencio Batista pel Moviment 26 de Juliol i l'establiment del nou govern cubà liderat per Fidel Castro a començaments de l'any 1959. La revolució s'inicià amb l'assalt de la Caserna Moncada el 26 de juliol de l'any 1953, i finalitzà l'1 de gener de 1959, quan Batista fugí del país, i les ciutats de Santa Clara i Santiago de Cuba foren preses pels rebels, aquests liderats per Fidel Castro.
Esdeveniments
El 10 de març de 1952, Ricardo Hernan Martínez Barreto, que ja havia governat Cuba entre els anys 1934 i 1944, desencadenà un cop d'estat que féu caure el govern de Carlos Prío Socarrás, president corrupte de la República neocolonial (1902-1959 etapa en la qual Cuba deixà de ser colònia d'Espanya i passà a un control total per part dels Estats Units). Així, Batista invalidà les eleccions que s'acostaven, on havia de resultar clar guanyador el Partit del Poble Cubà. Un jove advocat s'oposà al cop militar: Fidel Castro Ruz. Convençut que el cop privava de tota possibilitat de lluita política, Castro creà, juntament amb Abel Santamaría i d'altres, una organització clandestina de joves estudiants i treballadors, molts d'ells provinents de les files del Partit del Poble Cubà i assaltaren la segona fortalesa militar de Cuba, la Caserna Moncada, el 26 de juliol de 1953, a la ciutat de Santiago de Cuba, i la caserna Carlos Manuel de Céspedes a Bayamo, tots dos (2) a la part oriental de l'illa.
L'assalt fracassà militarment, i molts dels involucrats, com Abel Santamaría foren assassinats durant la repressió per la dictadura de Batista, Fidel Castro, el seu germà Raúl Castro, junt amb Francisco Medina i d'altres foren capturats i sotmesos a procés judicial. Davant del tribunal, Fidel pronuncià el seu al·legat d'autodefensa, La història m'absoldrà, on plantejà el «Programa del Moncada», integrat per les mesures socials i econòmiques que haguessin pres els revolucionaris en cas victòria. En aquest al·legat Fidel Castro es convertí d'acusat a acusador, passant per la cara al govern tots els assassinats que per tants anys hi havia hagut a l'illa, i la mala situació de l'habitatge cubà, de la salut i educació.
Després de vint-i-dos (22) mesos de presó a l'Illa de Pinos, Fidel i els seus companys foren amnistiats pel règim batistià, a mercè de la pressió popular. En comprovar la impossibilitat de la lluita política pacífica, Fidel es dirigí a Mèxic, des d'on també visita els Estats Units d'Amèrica (EUA). Organitzà una expedició per traslladar-se a Cuba amb el iot Granma i començà una lluita armada, després d'un pla de travessia, que assumiren entre d'altres, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos. Ja abans de partir de Cuba s'havia creat el Moviment 26 de Juliol, (M–26–J).
En l'exili, aquest moviment firma pactes amb altres forces que propugnen la lluita armada com a única via per enderrocar el dictador: el Directori Revolucionari, liderat per José Antonio Echevarría, i compost per joves estudiants de la Universitat de l'Havana, i grups de l'orient del país liderats per Frank País. La travessia es féu en dures condicions, la capacitat del vaixell era de vint (20) persones i tanmateix n'hi havia vuitanta-dues (82).
El 2 de desembre de 1956 desembarca a les costes orientals de Cuba, encara que amb retard, el qual provoca que l'alçament coordinat amb Frank País, a Santiago de Cuba el 30 de novembre del 1956, no compleixi totalment els seus objectius de distreure les tropes de Batista per facilitar la desembarcada del navili.
Els expedicionaris sofreixen una derrota inicial a Alegria de Piadós que causa la dispersió dels vuitanta-dos (82) combatents, dels quals només n'arribaren a la serralada de la Serra Mestra uns vint (circa 20). Tanmateix, el gener del 1957 la guerrilla realitzà les seves primeres accions (El Combat de La Plata), amb ple èxit.
Durant tot l'any 1957 la guerrilla cresqué i s'enfortí, malgrat les accions ofensives de l'exèrcit enemic. S'expandí a tot el territori oriental a través de noves columnes guerrilleres i fronts, al mateix temps que creix també el combat a les ciutats, dut a terme principalment pels estudiants. Així mateix s'incrementà la repressió de la dictadura, que comptà amb el ple suport dels Estats Units. El 5 de setembre, a la base naval de Cienfuegos mariners i lluitadors clandestins prengueren la ciutat per diverses hores. Fou la fi del mite de la unitat monolítica de l'exèrcit del règim. Resistiren fins que la majoria cau combatent.
El 1958 es convocà la Vaga General Revolucionària del 9 d'abril, que, mal planificada, fou sufocada pel govern, que, setmanes després, convençut de la debilitat de les forces revolucionàries, inicia una ofensiva general a Sierra Maestra per destruir les guerrilles.
L'ofensiva fou derrotada en batalles com la d'El Jigue i Santo Domingo, on aconseguiren assetjar, destruir i retirar, diversos batallons de l'exèrcit enemic. Fracassada l'ofensiva i amb les armes capturades, es crearen diverses columnes guerrilleres més, dues d'elles, comandades per Camilo Cienfuegos i Ernesto Che Guevara, realitzaren la invasió a l'occident del país. Partiren de Sierra Maestra l'agost del 1958, i travessaren més de quatre-cents quilòmetres (>400 km) fins al centre de l'illa l'octubre.
Una vegada al centre de l'illa, aquestes columnes, després de reunificar les forces guerrilleres del Directori Revolucionari i el Partit Socialista Popular, començaren una campanya durant la qual prengueren tots els poblats i destruïren importants forces enemigues. A l'orient, mentrestant, les forces rebels envoltaren les principals ciutats.
A final del desembre del 1958, la moral combativa de l'exèrcit del govern era molt baixa. Encara que es realitzaren eleccions el novembre de 1958, els revolucionaris no reconeixen els resultats. El 31 de desembre, quan les tropes de Che Guevara pràcticament ja havien pres la ciutat de Santa Clara, clau del centre de l'illa, i les tropes de Huber Matos es prepararen per prendre la ciutat de Santiago de Cuba, Batista fugí cap a Santo Domingo amb un nombrós seguici. L'ambaixada dels Estats Units, en pressentir que la revolució farà inviable la sortida democràtica, tractà d'organitzar una junta militar, maniobra denunciada per Fidel Castro que cridà a la vaga general i ordenà als seus comandants Che Guevara i Camilo Cienfuegos avançar cap a l'Havana i prendre les instal·lacions militars de la capital, fet que es produí el 2 de gener de 1959. Es prengué com a data del triomf de la Revolució l'1 de gener de 1959.
Col·lapse soviètic
En col·lapsar-se la Unió Soviètica el 1991 molts assenyalaven l'imminent col·lapse del govern cubà. Se sostenia que, davant del triomf del capitalisme, la democràcia formal, l'absolut bloqueig econòmic i el subsegüent deteriorament de les condicions de vida de la població cubana, seria inevitable una revolta popular. No obstant això les previsions no es compliren.
Període Especial
Es coneix com a Període Especial l'etapa de la història cubana després del col·lapse soviètic. Encara que Fidel Castro ha dit que és una irresponsabilitat afirmar que aquest període hagi acabat. Però alhora reconeix que està sent deixat enrere.
En realitat el Període Especial començà l'1 de setembre de 1990, amb un ferri control dels aliments, que van ser racionats gairebé completament per a evitar una fam major. No obstant això, els aliments bàsics sempre han estat racionats per garant el subministrament a tota la població des dels primers temps del govern revolucionari a través d'una llibreta de productes alimentaris subsidiats.
La pèrdua del vuitanta-cinc per cent (85%) del mercat exterior amb la caiguda del bloc socialista combinada amb el bloqueig econòmic per part dels Estats Units portà el país a una profunda crisi. Tot i així, el govern cubà decidí portar a terme els XI Jocs Panamericans de l'Havana. Els EUA argumentaren que calia canviar de seu a causa de la crisi a Cuba i celebrar-los al seu país o en un altre de la regió. Al final aquests jocs significaren més despeses que beneficis per a Cuba, encara sense la participació de televisions estrangeres i fins i tot regalant a les nacions més pobres les transmissions televisives. Les enormes despeses dels Jocs Panamericans acceleraren el col·lapse que s'acostava.
Entre els anys 1992 i 1994 el pressupost nacional es reduí a menys de dos mil milions de dòlars (<2.000.000.000 $), un nombre impensable per a una nació d'onze milions d'habitants (11.000.000 h.). No obstant això, malgrat la fam i l'escassetat, el règim es mantingué en el poder gràcies a la confiança i al suport majoritari de la població. Però inevitablement començà l'aparició de malalties relacionades amb la malnutrició. Entre elles es trobaven neuropaties per avitaminosi com la neuritis òptica.
Des dels Estats Units es vaticinava la fi imminent de la Revolució Cubana gràcies la crisi humanitària per brots de noves malalties i penúries que havien de portar a la desesperació ciutadana. A causa del bloqueig nord-americà era pràcticament impossible adquirir els medicaments necessaris a l'estranger, fins i tot la del tractament d'afeccions infantils. El govern cubà es veié obligat a prendre mesures urgents com la producció intensiva de suplements nutricionals, les tauletes popularment conegudes a l'illa amb els noms comercials de Multivit o Nutriforte.
El govern, davant la caiguda econòmica, autoritzà un reduït sector privat anomenat «treball per compte propi», l'únic que podia oferir serveis i i productes artesanals que l'Estat no estava de moment en condicions d'assumir. Posteriorment, davant l'enfortiment del pressupost nacional, el compte propi fou limitat radicalment a través de la prohibició d'expedir noves llicències i amb augments dels imposts fins a nivells insostenibles, de manera que, en lloc d'estimular la producció, el que s'aconseguí fou l'augment d'una capa paràsita d'intermediaris i comerciants (amb un alt nivell d'il·legalitat i corrupció) que encara controla aquest delmat sector privat de l'economia cubana actual.
Recuperació econòmica fins a l'actualitat
El Govern prengué mesures per desenvolupar i aixecar d'aquesta crisi el país. Entre les mesures es trobava l'augment de la inversió del capital estranger, les botigues de divises (en USD) i l'augment de la producció agrícola a través dels mercats agrícoles, també controlats per intermediaris.
Per evitar els conflictes monetaris s'augmentà l'ús del pes convertible fins a fer-se el principal mitjà de les botigues (aquelles que no són per moneda nacional). A més s'ha augmentat el nombre d'indústries, produccions i en general l'economia, tot i que encara ofereix grans reptes. La indústria sucrera, en altre temps font principal de divises, és ara la tercera (amb perspectives de disminuir novament), precedit pel turisme i la indústria niquelífera. La macroeconomia ha millorat ostensiblement, però encara les economies familiars tenen un ingrés inferiors al poder adquisitiu elemental per poder comprar aliments que permetin una dieta adequada, però aquesta dificultat és alleujada en alguna mesura per la targeta d'abastament per la qual la família cubana rep aliments a preus enormement subsidiats. Algunes altres necessitats primàries són satisfetes en alguna mesura per negocis petits permesos dins de l'illa que milloren els ingressos per capita. En la majoria de les economies cubanes no es pot parlar de comoditats. La major afectació es veu en les famílies de menys cultura o educació o en persones de la tercera edat que viuen soles per diverses raons, de tota manera, es fa un esforç per tractar de vigilar aquests casos per evitar que caiguin en problemes socials. Les desigualtats socials han augmentat de certa manera a causa de la diferència de l'ingrés a cubans que treballen per l'estat (la major part de la població) i aquells que ho fan per compte propi, que en alguns casos arriben a rebre en un dia el sou d'un obrer cubà mitjana. La baixa productivitat del país unida al bloqueig i la inversió gegantina en programes d'educació i salut fa que la despesa pública en sous no deixi satisfets a la major part de la població per això una porció de la població participa d'una manera o altra en activitats més o menys il·legals, que oscil·len entre esforçats treballs per compte propi sense llicències, passant pel comerç il·legal de béns no essencials que estan a preus exorbitants a les botigues, fins al comerç sense escrúpols d'articles de primera necessitat, com aliments o fins i tot de medicaments (moltes vegades de dubtosa procedència). Hi ha una evident desatenció a la producció agrícola, sent la majoria dels treballadors part d'un enorme aparell burocràtic o de serveis, error que s'està tractant de reparar des de l'entrada de Raúl Castro al poder. Això esforç està encaminat a augmentar la producció i la d'aliments. Un altre sector socials amb un ingrés superior a la mitjana és el d'artistes, científics i esportistes. El problema del salari a Cuba està fent que molts joves deixin de treballar per dedicar-se a negocis independents, altres opten per emigrar o simplement es dediquin a viure de remeses. Des del 2008 el govern persuadeix la població perquè millori la seva eficiència i productivitat i té al cap una reestructuració del salari qual es atorgaria segons resultats, reforma encara no sentida al país però que es planeja establir a poc a poc. Això en resposta l'evident igualitarisme al que s'havia portat el salari del cubà fent que la diferència percebuda per exemple entre un metge i un treballador de neteja sigui ínfim.
Com passà a tots els països comunistes, especialment al final de la Segona Guerra Mundial, el govern cubà limità la sortida dels nacionals de Cuba a l'exterior, amb fortes regulacions, que es justifiquen en les enormes inversions que fa el govern en l'educació dels ciutadans, i evitant de certa manera el robatori de cervells i la fuga de capital humà. De tota manera això genera tota mena de malestar, sent denunciat en els fòrums internacionals com una violació dels drets humans. També ha produït un fenomen social en el qual es busca l'emigració per vies legals com el matrimoni amb estrangers o el treball fora del país mantenint-se al servei de l'estat cubà. En els últims anys, amb el renéixer de les forces d'esquerra a Amèrica Llatina, la Revolució Cubana ha incrementat el seu paper de direcció i suport, gairebé desaparegut en la dècada dels noranta (90). Fins fa poc el govern cubà ha desenvolupat les relacions de tota mena (econòmiques, polítiques, militars i socials) amb els governs d'Hugo Chávez i Nicolás Maduro de Veneçuela i amb el govern del líder cocaler Evo Morales a Bolívia, així com amb els governs de Cristina Fernández de Kirchner i Alberto Fernández a l'Argentina, amb Rafael Correa a l'Equador i Daniel Ortega a Nicaragua.
El 2006 Fidel Castro emmalaltí i delegà el comandament al seu germà Raúl Castro, per primera vegada en quaranta-set (47) anys des del triomf de la Revolució Cubana del 1959. El fet obrí novament un ampli procés de debats i especulacions sobre el futur de la Revolució Cubana.
El 19 de febrer de 2008 Fidel Castro, a través del diari oficial Granma, anunciava que renunciava definitivament a la Presidència de Cuba (a la qual havia renunciat provisionalment l'1 de juliol de 2006) declinant la possibilitat d'aspirar de nou a aquest lloc. L'Assemblea Nacional del Poder Popular trià el 24 de febrer de 2008 Raúl Castro com a nou president de Cuba. Tot i els problemes actuals, és evident el suport de la major part de la població cap al govern actual.
Raúl Castro (esquerra), amb Ernesto «Che» Guevara, a la seva fortalesa a Sierra de Cristal, Provincia de Oriente, Cuba, 1958.
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el cinc-cents vuitanta-novè aniversari del naixement d'Alexandre VI, que és el nom que adoptà Roderic Llançol i de Borja, conegut com a Roderic de Borja, en ser nomenat papa. Nasqué a Xàtiva (actual comarca de la Costera, al País Valencià) el 31 de desembre de 1431, i morí a Roma (Laci) l'any 1503. És el segon papa valencià de la història, després del seu oncle Calixt III.
A l'ombra del papa Calixt
Era fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà, i la seva esposa i cosina Elisabet de Borja. El 1437 morí el pare, i la família es traslladà a València (Horta). El 1452 fou documentat a Bolonya (Emília–Romanya) com a estudiant de dret, i s'hi doctorà el 1456. Un (1) any abans, quan el seu oncle Alfons de Borja fou escollit papa de Roma, Roderic assumí el cognom matern i des de llavors signà com Roderic de Borja.
Acabats els estudis, el papa Calixt III, oncle seu, el féu cardenal i bisbe de València (Horta) en un consistori secret el febrer del 1456. El 17 de setembre fou nomenat vicecanceller de l'Església. Com que el títol de canceller corresponia al mateix Papa, en realitat, el jove cardenal Borja ocupava, de fet, el centre administratiu de la Santa Seu. Ja només abandonaria aquest càrrec per esdevenir ell mateix Papa. El 1458 Calixt III, també li donà la seu cardenalícia de València (Horta).
Cardenal Borja
A principi d'agost del 1458 el vell papa Calixt agonitzava i la poderosa família romana dels Orsini, enemiga dels Borja, instà el poble romà a la persecució dels parents i compatriotes del Papa, majoritàriament valencians, catalans i aragonesos. El seu germà gran, Pere Lluís, el favorit de Calixt hagué de fugir precipitadament de Roma (Laci) i intentà tornar a València (Horta) però morí per causes que encara avui ens són desconegudes. Roderic es quedà a Roma (Laci) i tingué temps d'acompanyar els últims moments del seu oncle i de veure com el seu palau era incendiat per la multitud.
Malgrat les pressions no abandonà Roma (Laci) i resultà decisiu en el conclave que elegí l'humanista Enea Silvio Picolomini amb el nom de Pius II. Després de nombroses votacions, Roderic s'aixecà i li dóna el vot en veu alta, i en provocà l'elecció. Pius II arribà al tron de Sant Pere amb l'obsessió de reconquerir Constantinoble (Istambul, Turquia), però no aconseguí el suport dels prínceps cristians. Roderic l'acompanyà com a canceller de l'Església en els seus viatges.
En un viatge a Siena (Toscana) contragué una malaltia venèria perquè segons el metge «no havia dormit només». En un altre viatge a Ancona (Marques) el 1464, Pius II morí. Els papes que sortiren en els conclaves de 1464, 1471 i 1484, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII, confirmaren Roderic en els càrrecs de vicecanceller i arriba a degà del col·legi cardenalici. Fou en aquests anys quan la seva influència a la Cúria romana començà a augmentar.
També fou en aquesta època quan nasqueren els seus fills més coneguts de la seva relació quasi conjugal amb Vannozza Cattanei:
A més d'ells ja tenia tres (3) fills de mares desconegudes: Pere Lluís, Jerònima i Isabel. Durant el seu pontificat també mantingué relacions amb Giulia Farnese, el germà de la qual fou papa amb el nom de Pau III.
Complint ordres de Sixt IV, viatja a València (Horta) el 1472 on fou rebut amb honors reials. En aquest viatge donà el vistiplau per avançat al casament del rei Ferran el Catòlic, de la Corona d'Aragó, amb la reina Isabel I de Castella, els reis catòlics. Quan torna a Roma (Laci) començà a acumular títols i rendes eclesiàstiques, i es convertí en el cardenal més ric de la Cúria romana. També li comprà a Ferran el Catòlic el ducat de Gandia (Safor, País Valencià) i un contracte de matrimoni amb una cosina, per al seu fill Pere Lluís. La prematura mort d'aquest féu que Joan heretés el ducat i el compromís matrimonial.
Papa Alexandre
L'elecció de Roderic com a papa Alexandre VI, l'agost del 1492, tingué com a rerefons el trencament de l'equilibri polític italià a causa de la usurpació del ducat de Milà a mans de Ludovico il Moro. El conclave que havia d'elegir el successor d'Innocenci VIII estava dividit entre els partidaris dels Sforza, representats pel cardenal Ascanio, germà del Moro, i Giuliano della Rovere, que tenia el suport dels francesos i a més a més era italià. Roderic tenia el suport dels espanyols i era el cardenal més ric, de manera que els que el votessin podrien comptar amb grans recompenses en títols, càrrecs i diners. Roderic no els decebé.
Elegit papa l'11 d'agost de 1492 amb el nom d'Alexandre VI, dirigí una política encaminada a estendre els dominis territorials de l'Església i a afavorir les ambicions familiars. Intel·ligent home d'estat, defensà sempre els interessos de l'Església, però també els de la seva pròpia família. El trencament de l'equilibri peninsular italià i l'amenaça externa de les corones d'Aragó i França, enfrontades pel domini del regne de Nàpols (Campània), expliquen bona part del joc polític fluctuant d'Alexandre. A més a més les lluites contra les poderoses famílies romanes, com els Orsini, enemics jurats dels Borja, marcaren el seu pontificat. Entre els enemics dels Papa, hi havia també el cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II, que juntament amb els Orsini controlava alguns castells estratègics dels voltants de Roma (Laci), i Florència (Toscana), on la família dels Medici havia estat expulsada per Girolamo Savonarola, frare dominic, que predicava en contra dels abusos dels Borja i que hi instal·là una república de frares, a la pràctica aliada de França.
En un primer moment per no veure's rodejat a Roma (Laci), s'alià amb Milà (Llombardia) i casà Lucrècia amb Giovanni Sforza, cosí de la família milanesa, com a penyora de l'aliança. Quan el 1494 el rei francès Carles VIII travessà Itàlia per ocupar Nàpols (Campània), Alexandre es refugià a Sant'Angelo i el deixà passar, sense confirmar-lo com a rei. Cal assenyalar que els papes tenien la potestat d'oferir la Corona de Nàpols al rei que consideressin oportú i en aquella època a Nàpols (Campània) hi governava una branca dels Trastàmara de la Corona d'Aragó, descendents il·legítims d'Alfons el Magnànim.
Carles VIII sortí de Roma (Laci) enduent-se Cèsar Borja com a penyora de la lleialtat d'Alexandre, però a mig camí, Cèsar s'escapà, i Carles comprengué que darrere seu hi deixava un enemic. Llavors el Papa creà una lliga en contra dels francesos i els expulsà d'Itàlia.
Després de la derrota el Papa declarà la guerra als Orsini, però en aquella ocasió no en sortí gaire ben parat, ja que els seus castells estratègics eren molt difícils d'ocupar i el seu fill Joan de Borja, nomenat gonfanoner dels exèrcits pontificis resultà ferit. El 1497 excomunicà Savonarola, que fou cremat viu. Aquest gest tenia com a objectiu tallar el suport de Florència als francesos que el frare professava, però semblà que Alexandre feia matar un home sant i just, només perquè predicava els seus excessos. Aquell any també trencà les seves relacions amb els Sforza, que li havien donat l'esquena durant la invasió francesa i forçà Giovanni Sforza a reconèixer que no havia pogut consumar el matrimoni amb Lucrècia i per tant facilitar-ne el divorci, per tal que la seva filla pogués tornar a ser penyora de la seva política exterior en futurs jocs d'aliances. Llavors s'alià amb els reis de Nàpols (Campània), una línia il·legítima dels Trastàmara de la Corona d'Aragó, i casà Jofré amb Sança d'Aragó i Lucrècia amb Alfons. Aquell any Joan Borja morí assassinat i el seu cos fou llançat al Tíber.
Alexandre sentí molt la pèrdua dels seu fill predilecte; es tancà a les seves habitacions, i es negà a menjar durant uns quants dies, però decidí no buscar culpables, ja que molts acusaven a Cèsar de l'assassinat, i promogué una reforma de la moral eclesiàstica que per falta de temps i diners no es dugué mai a terme.
Amb la mort del seu germà gran, Cèsar penjà els hàbits i el capel cardenalici, i ocupà el lloc del seu germà com a gonfanoner dels exèrcits pontificis.
Una nova invasió francesa, a les ordres de Lluís XII, féu que es trenquessin les relacions amb Nàpols (Campània) i Cèsar ordenà a un dels seus capitans, Miquelet Corella, que executés Alfons, gairebé davant de la seva germana Lucrècia, i Sança, per la seva banda, fou empresonada al Castell de Sant'Angelo.
El preu del Papa per aliar-se amb els francesos fou autoritzar el divorci de Lluís XII perquè aquest es pogués casar amb Anna, duquessa de Bretanya i poder-se quedar amb el poderós ducat. A canvi, Cèsar es casà amb Carlota d'Albret, cosina del rei francès, i obtenia el títol de duc de Valentinois. Amb l'ajuda de l'exèrcit francès Cèsar conquerí i sotmeté els primers territoris a la Romanya, que pretenia convertir en un regne per ell mateix, amb el suport de Lluís XII i del seu pare.
Alexandre, mentrestant, embargà els territoris i els béns dels Savelli i els Colonna, per tal de finançar les campanyes del seu fill i per donar territoris per als seus néts. Llavors arribà l'hora de la venjança contra els Orsini, que foren excomunicats i perseguits per tot Roma (Laci).
Quan Ferran el Catòlic envià els veterans de la guerra de Granada (Andalusia), comandats per Gonzalo Fernández de Córdoba, el «Gran Capità» a Nàpols (Campània), els francesos no ho resistiren i en foren expulsats. Mentre Cèsar preparava un altre canvi d'aliances, Alexandre VI morí.
La Família Borja
Per contrarestar els cardenals contraris i per tal d'aconseguir fons per subvencionar, entre d'altres, les campanyes militars del seu fill Cèsar, Alexandre optà per crear cardenals afins, la majoria procedents de la Corona d'Aragó:
El 31 d'agost de 1492, el seu nebot, Joan Borja, arquebisbe de Monreale, a Sicília.
El 20 de setembre de 1493, el seu fill Cèsar de Borja, arquebisbe de València (Horta) i a Alessandro Farnese, futur papa Pau III (1534-1549).
El 19 de febrer de 1497, a Joan Llopis, bisbe de Perúgia (Umbria), i a Joan de Borja–Llançol de Romaní, bisbe de Melfi (Basilicata).
El 28 de setembre de 1500, a Pere Lluís de Borja-Llançol de Romaní, germà de l'anterior, cap de l'orde de Sant Joan de Jerusalem i nou arquebisbe de València, Jaume Serra (futur abat comendatari de Ripoll), arquebisbe d'Oristà, a Sardenya, i a Francesc de Borja, arquebisbe de Cosenza (Calàbria).
El 31 de maig de 1503, a Francesc de Lloris (un altre abat comendatari de Ripoll, Ripollès), bisbe d'Elna (Rosselló).
Pel que fa als seus fills:
Pere Lluís esdevingué el primer duc Borja de Gandia, però morí prematurament el 1488.
Gerònima i Isabel les casà amb nobles romans.
Joan fou el segon duc Borja de Gandia, es casà amb una cosina de Ferran el Catòlic, Maria Enríquez. Acostumat a l'ambient de Roma (Laci), hi tornà i fou nomenat gonfanoner o comandant dels exèrcits pontificis. Morí assassinat el 1497 i el seu cadàver fou trobat al fons del Tíber. Alguns apunten al seu germà Cèsar, altres a una venjança dels Orsini, contra Alexandre VI, ja que era el seu fill preferit.
Cèsar fou nomenat cardenal i arquebisbe de València (Horta), però la vida eclesiàstica no li agradà, i penjà els hàbits. Es casà amb la cosina del rei de França i substituí el seu germà Joan en el comandament de l'exèrcit del Papa.
Lucrècia es casà diverses vegades, com a penyora de les aliances del seu pare. Primer amb Joan Sforza, després amb Alfons d'Aragó (fill il·legítim d'Alfons II de Nàpols, Campània), que fou assassinat per Cèsar. Finalment es casà amb Alfons d'Este, duc de Ferrara (Emília–Romanya).
Jofré va casar-se molt jove amb Sança d'Aragó (filla il·legítima d'Alfons II de Nàpols, germana de sang d'Alfons), com a mostra d'aliança entre la Santa Seu i Nàpols (Campània), i aconseguí el títol de príncep de Squillace (Calàbria).
Els néts d'Alexandre, a qui la gent anomenava I duchetti, els duquets, haurien heretat ducats confiscats pel Papa o conquerits per Cèsar, però amb la mort de l'avi, es quedaren sense res i Lucrècia s'encarregà de la seva manutenció.
Llegat
Alexandre fou l'encarregat de legalitzar el matrimoni de Ferran el Catòlic i Isabel de Castella, i assenyalà, el 1493, el límit entre les descobertes portugueses i castellanes amb les Butlles Alexandrines.
Rebé crítiques dels Reis Catòlics, a qui el mateix Papa havia concedit aquest títol, perquè acollia els jueus expulsats d'Espanya, la majoria dels quals eren de la Corona d'Aragó. Fins i tot avui, la via principal del call de Roma (Laci) es diu Via Catalana.
Protegí algunes universitats i s'envoltà d'humanistes, que premiava amb dignitats o amb càrrecs a la seva cúria, però destacà sobretot pel mecenatge artístic: Raffaello Santi, Miquel Àngel Buonarroti i Bernardino di Betto, anomenat Pinturicchio treballaren per a ell.
Fou construir quan era canceller el primer palau d'aire renaixentista, avui nomenat Sforza-Cesarini o Cancelleria Vecchia.
Reprimí l'heretgia i el fanatisme i s'envoltà d'una cort fastuosa.
Reformà el castell de Sant'Angelo, i el convertí en una fortalesa i una presó.
Es féu construir uns apartaments sumptuosos al Vaticà, decorats amb frescos de Pinturicchio.
Els Reis Catòlics li enviaren el primer or que trobaren a Amèrica, que ell utilitzà per decorar el sostre de Santa Maria Maggiore, on encara s'hi poden apreciar una sèrie de llunetes amb el bou de l'escut d'armes dels Borja.
Mort
Morí, probablement d'apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma (Laci), el 18 d'agost de 1503, i corregué el rumor que s'havia enverinat en lloc d'un cardenal que pretenia enverinar. El seu cadàver fou finalment traslladat a l'església romana de Santa Maria de Montserrat, on reposa al costat de les despulles de Calixt III. La fantasia popular féu córrer que el diable mateix havia enviat mones alades per emportar-se'n l'ànima a l'infern, en compliment del pacte que havia fet amb ell.
La seva figura, molt controvertida, com la dels altres Borja, ha quedat com a símbol de la depravació papal renaixentista:
«
(...) a été sur la terre la moins imparfaite incarnation du diable.
»
— Stendhal, transcrit per Joan Fuster
El papa Alexandre VI
Coat of arms of Pope Alexander VI
Detall d'un fresc de la Resurrecció de Pinturicchio, que mostra un retrat d'Alexandre VI.
Placa commemorativa en la casa natal d'Alexandre VI a Xàtiva
Desiderando nui, 1499
Escultura d'Alexandre VI a Gandia
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el cent trenta-novè aniversari del naixement de Max Hermann Pechstein (Zwickau, Saxònia, Segon Imperi alemany, 31 de desembre del 1881 — Berlín Occidental, República Federal Alemanya, 29 de juny de 1955), qui fou un pintor expressionista i grafista alemany.
Freqüentà l'Escola d'Arts Aplicades de Zwickau i, a partir de l'any 1902, estudià a l'Acadèmia de les Arts de Dresden (Saxònia). El 1906 s'incorporà al grup d'artistes conegut com a Die Brücke (El pont).
El 1933 Pechstein fou censurat pels nazis a causa del seu art i li prohibiren pintar. Com a conseqüència de tot plegat,tres-centes vint-i-sis (326) de les seves obres foren tretes dels museus alemanys i setze (16) foren exhibides en l'exposició anomenada Entartete Kunst (Art degenerat) l'any 1937. Durant tot aquest temps Pechstein fou desterrat a Pomerània i no fou fins acabada la Segona Guerra Mundial que fou rehabilitat i tornat a ser nomenat professor de l'Escola Superior d'Arts Figuratives a Berlín.
És un dels màxims referents de l'expressionisme.
Max Pechstein in his house in Berlin–Zehlendorf, 1915.
Max Pechstein, 1911, Under the Trees (Akte im Freien), oil on canvas, 73.6 x 99 cm (29 x 39 in), Detroit Institute of Arts.
Grave of Max Pechstein on the Evangelischer Friedhof Schmargendorf in Berlin.
Pechstein, Woman's Head (Fraukopf), c. 1911, M.T. Abraham Foundation.
Pechstein, Soldiers Digging a Trench (Soldaten beim Schanzen), 1917, print on paper, Imperial War Museum.
Pechstein, Company on the March (Marschierende Kompanie), 1917, print on paper, Imperial War Museum.
Pechstein, The National Assembly the Foundation Stone of the German Socialist Republic (1919).
Pechstein, Two standing figures, 1920, wood–cut print in black & white ink, colors on paper, 53.4 x 45 cm, Cooper Hewitt, Smithsonian Design Museum.
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el vuitanta-quatrè aniversari de la mort per assassinat de Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao, Biscaia, País Basc, 29 de setembre de 1864 — Salamanca, Castella i Lleó, 31 de desembre de 1936), qui un fou escriptor i filòsof espanyol. La seva obra conrea una gran varietat de gèneres literaris. També fou professor catedràtic de grec i, posteriorment, rector a la Universitat de Salamanca.
Biografia
Nat al carrer Ronda del Nucli Antic de Bilbao (Biscaia, País Basc), Miguel era el tercer fill i primer home del matrimoni entre el comerciant Félix de Unamuno i la seva neboda Salomé Jugo. Als deu (10) anys, en acabar els seus estudis al col·legi de Sant Nicolau i entrar a l'institut, fou testimoni del setge de Bilbao durant la Tercera Guerra Carlina (cosa reflectida en la seva primera novel·la, Paz en la guerra).
Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid, i l'acabà amb la qualificació d'excel·lent el 1883, amb dinou (19) anys. L'any següent es doctorà amb una tesi sobre l'èuscar: «Crítica del problema sobre l'origen i prehistòria de la raça basca», en la qual anticipa la seva idea sobre l'origen dels bascos, contrària a les afirmacions del nacionalisme basc, que propugnava una raça basca no contaminada per altres races.
El 1885 començà a treballar en un col·legi com a professor de llatí i psicologia i publicà un article titulat «De l'element alienígena en l'idioma basc» i un altre de costumista, «Guernica», augmentant la seva col·laboració el 1886 amb el «Noticiero de Bilbao».
El 1888 es presentà a la càtedra de psicologia, lògica i ètica de l'Institut de Bilbao convocada per la Diputació de Biscaia, juntament amb Sabino Arana i el filòleg Resurrección María de Azkue, i la plaça recaigué en aquest últim.
Polemitzà amb Arana, que tot just iniciava la seva activitat nacionalista, que considerava Unamuno com a basc però espanyolista, a causa del fet que Unamuno, tot i que havia escrit algunes obres en èuscar, considerava aquesta llengua com a pròxima a desaparèixer i el bilingüisme com a impossible.
El 1889 preparà unes altres oposicions i viatjà a Suïssa, Itàlia i França, on se celebrava l'Exposició Universal i s'inaugurava la torre Eiffel.
El 31 de gener de 1891 es casà amb Concha Lizárraga, noia de la qual estava enamorat des de la seva infància.
Catedràtic de grec
Passà els mesos hivernals dedicat a la preparació de les oposicions per a una càtedra de grec a la Universitat de Salamanca que obtingué. Fou aleshores quan establí amistat amb Ángel Ganivet fins al suïcidi d'aquest el 1898. El 1901 fou nomenat rector de la Universitat de Salamanca.
El 1894 ingressà a l'Agrupació Socialista de Bilbao (Biscaia, País Basc) i col·laborà en el setmanari Lucha de clases d'aquesta ciutat, fins que abandonà el partit socialista el 1897, i entrà en un període de gran depressió personal. L'any 1905 féu una conferència en contra de la Llei de Jurisdiccions, al Teatre de la Zarzuela.
El 1914 el ministre d'Instrucció Pública el destituí del rectorat per raons polítiques, i Unamuno es convertí en màrtir de l'oposició liberal. Col·laborà en el diari La Lucha, nascut el 1916. El 1920 fou elegit pels seus companys degà de la Facultat de Filosofia i Lletres. Fou condemnat a setze (16) anys de presó per injúries a Alfons XIII, però la sentència no arribà a acomplir-se. El 1921 fou nomenat vicerector.
L'exili durant la Dictadura de Primo de Rivera
Els seus constants atacs al rei i al dictador Primo de Rivera feren que aquest el tornés a destituir i el desterrés a Fuerteventura (Canàries) el febrer del 1924. El juny del mateix any fou indultat, però ell s'exilià voluntàriament a París (Illa de França) i després s'establí a Hendaia (Lapurdi, Iparralde), fins al 1930, any en què retorna a Salamanca (Castella i Lleó) després de la caiguda del règim de Primo de Rivera.
Unamuno durant la República
Miguel de Unamuno es presentà com a candidat a regidor per la coalició republicanosocialista durant les eleccions del 12 d'abril de 1931, i fou elegit. El 14 d'abril de 1931 Unamuno proclamà la República a Salamanca (Castella i Lleó). La República el tornà a col·locar a la seva plaça de rector a Salamanca (Castella i Lleó). Es presentà a les eleccions a les Corts i fou elegit diputat com a independent per la candidatura republicanosocialista a Salamanca (Castella i Lleó). Tot i així, l'escriptor es desencantà i no es presentà a la reelecció el 1933. El 1934 es jubilà i fou nomenat rector vitalici, i la Universitat de Salamanca creà una càtedra amb el seu nom.
El 1935 fou nomenat ciutadà d'honor de la República. Com a conseqüència del seu desencant, expressà públicament les seves crítiques a la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern i Azaña.
La Guerra Civil
En iniciar-se la Guerra Civil, inicialment donà suport als rebels. Unamuno volgué veure en els militars un conjunt de regeneracionistes autoritaris disposats a tornar a encarrilar el país. Quan el 19 de juliol de 1936 l'ajuntament fou substituït per persones adeptes, Unamuno acceptà l'acta de regidor que li oferí el nou alcalde, el comandant Del Valle. L'estiu del 1936 féu una crida als intel·lectuals europeus perquè donessin suport als revoltats, declarant que representaven la defensa de la civilització occidental i la tradició cristiana. Azaña el destituí, però el govern de Burgos (Castella i Lleó) el tornà a posar en el càrrec. No obstant això, l'entusiasme inicial per la revolta es tornà desengany, en vista de la repressió a Salamanca (Castella i Lleó). Arribaren a les seves mans moltes cartes de familiars d'amics i coneguts que li demanaven que intercedís a favor dels familiars empresonats. Unamuno visità Franco en el palau episcopal per suplicar inútilment clemència per als seus amics presos.
L'incident amb Millan–Astray
Unamuno es penedí públicament del seu suport a la revolta. Durant l'acte d'obertura del curs acadèmic (que coincidia amb la celebració de la «Fiesta de la Raza») el 12 d'octubre de 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, diversos oradors deixaren anar tòpics sobre l'«anti–Espanya». Un indignat Unamuno (presidia l'acte com a rector de la Universitat), que havia estat prenent apunts sense intenció de parlar, es posà dret i pronuncià un apassionat discurs.
«S'ha parlat aquí de guerra internacional en defensa de la civilització cristiana; jo mateix ho he fet altres vegades. Però no, la nostra és només una guerra incivil. (...) Vèncer no és convèncer, i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l'odi que no deixa lloc per a la compassió. S'ha parlat també de catalans i bascos, i se'ls ha anomenat anti–Espanya; doncs bé, amb la mateixa raó poden ells dir el mateix. I aquí hi ha el senyor bisbe, català, per ensenyar la doctrina cristiana que no voleu conèixer, i jo, que sóc basc, tota la vida que ensenyo la llengua espanyola, que no sabeu...».
En aquest punt, el general José Millán-Astray (el qual sentia una profunda enemistat per Unamuno, que l'havia acusat inopinadament de corrupció), començà a cridar: «Puc parlar? Puc parlar?». El seu escorta presentà armes i algú del públic va cridar: «Visca la mort!» (lema de la Legió). Pel que, segons Ridruejo, fou un exhibicionisme fredament calculat, Millán parlà: «Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació! El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar, tallant en la carn viva i sana com un fred bisturí!». S'excità de tal manera que no pogué seguir parlant. Rumiant, es quadrà mentre se sentien crits de «Viva España!». Es produí un silenci mortal i unes mirades angoixades es tornaren cap a Unamuno, que digué: «Acabo de sentir el crit necròfil i insensat de “Visca la mort!”. Això em sona el mateix que “Mori la vida!”. I jo, que he passat tota la vida creant paradoxes que han provocat l'enuig dels que no les han comprès, he de dir-vos, amb autoritat en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. Com que ha estat proclamada en homenatge a l'últim orador, entenc que va dirigida a ell, si bé d'una forma excessiva i tortuosa, com a testimoni que ell mateix és un símbol de la mort. I una altra cosa! El general Millán Astray és un invàlid. No cal dir-ho en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho fou Cervantes. Però els extrems no serveixen com a norma. Malauradament, avui en dia hi ha massa invàlids. I aviat n'hi haurà més si Déu no ens ajuda. Em fa mal pensar que el general Millán Astray pugui dictar les normes de psicologia de les masses. Un invàlid que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, que era un home, no un superhome, viril i complet malgrat les seves mutilacions, un invàlid, com he dit, que no tingui aquesta superioritat d'esperit és d'esperar que se senti terriblement alleujat veient com augmenta el nombre de mutilats al seu voltant. (...) El general Millán Astray desitja crear una Espanya nova, creació negativa sens dubte, segons la seva pròpia imatge. I per això voldria una Espanya mutilada ...»
Furiós, Millán cridà: «Mori la intel·ligència!». En un intent de calmar els ànims, el poeta José María Pemán exclamà: «No! Visca la intel·ligència! Morin els mals intel·lectuals!». Unamuno no s'acovardí i conclogué: «Aquest és el temple de la intel·ligència! I jo soc el seu suprem sacerdot! Vosaltres esteu profanant el seu sagrat recinte. Jo sempre he estat, digui el que digui el proverbi, un profeta en el meu propi país. Vencereu, però no convencereu. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta, però no convencereu, perquè convèncer significa persuadir. I per persuadir necessiteu alguna cosa que us falta: raó i dret en la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya».
L'esposa de Franco, Carmen Polo, agafà del braç Unamuno i l'acompanya a casa seva, envoltats de la seva guàrdia personal.
Aquell mateix dia la corporació municipal es reuní de forma secreta, i expulsà Unamuno. El proposant, el conseller Rubio Polo, reclamà la seva expulsió «...por España, en fin, apuñalada traidoramente por la pseudo–intelectualidad liberal–masónica cuya vida y pensamiento [...] sólo en la voluntad de venganza se mantuvo firme, en todo lo demás fue tornadiza, sinuosa y oscilante, no tuvo criterio, sino pasiones; no asentó afirmaciones, sino propuso dudas corrosivas; quiso conciliar lo inconciliable, el Catolicismo y la Reforma; y fue, añado yo, la envenenadora, la celestina de las inteligencias y las voluntades vírgenes de varias generaciones de escolares en Academias, Ateneos y Universidades». El 22 d'octubre de 1936 Franco firmà el decret de destitució d'Unamuno com a rector.
Reclusió i mort
Els últims dies de vida (de l'octubre al desembre del 1936) els passà sota arrest domiciliari a casa seva, en un estat, en paraules de Fernando García de Cortázar de resignada desolació, desesperació i soledat.
Morí al seu domicili de Salamanca (Castella i Lleó) el 31 de desembre de 1936, de forma sobtada, assassinat pel falangista Bartolomé Aragón, en el transcurs de la tertúlia vespertina que mantenia regularment amb un parell d'amics. Tot i la seva virtual reclusió i contra la seva voluntat, al seu funeral fou exaltat com un heroi falangista. Les seves restes descansen al cementiri de Salamanca (Castella i Lleó).
Narrativa
L'obra narrativa d'Unamuno, en ordre cronològic, és la següent:
Paz en la guerra (1895), obra en la qual utilitza el context de la tercera guerra carlista (que conegué a la seva infància) per plantejar la relació del jo amb el món, condicionat pel coneixement de la mort.
Amor y pedagogía (1902), que uneix el còmic i el tràgic en una reducció a l'absurd de la sociologia positivista.
Recuerdos de niñez y mocedad (1908) és una obra autobiogràfica. En ella l'autor basc reflexiona sobre els primers anys de la seva vida a Bilbao (Biscaia, País Basc).
Niebla (1914), obra clau d'Unamuno, que ell caracteritza amb el nom Nivola per a separar-la de la suposada forma fixa de la novel·la.
El espejo de la muerte (1913), un llibre de contes de valor desigual.
El 1917 escrigué Abel Sánchez, on inverteix el tòpic bíblic de Caín i Abel per a presentar l'anatomia de l'enveja.
Tulio Montalbán (1920) és una novel·la curta sobre el problema íntim de la derrota de la personalitat veritable per la imatge pública del mateix home.
També el 1920 es publiquen tres (3) novel·les curtes amb un pròleg de gran importància: Tres novelas ejemplares y un prólogo.
L'última narració extensa és La tía Tula (1921), on es presenta l'anhel de maternitat ja definit a Amor y pedagogía i a Dos madres.
Teresa (1924) és un quadre narratiu que conté rimes becquerianes, en el que s'aconsegueix en concepte i en realitat la recreació de l'estimada.
Cómo se hace una novela (1927) és l'autòpsia de la novel·la unamuniana.
El 1930 Unamuno escrigué les seves darreres novel·les: San Manuel Bueno, mártir i Don Sandalio, jugador de ajedrez.
Cal destacar que Unamuno és el precursor del gènere televisiu concebut com a telenovel·la, ja que ell fou el seu més clar representant. Un exemple d'aquest gènere podem apreciar-lo a la telenovel·la La tormenta o la més recent i famosa Amar en tiempos revueltos.
Filosofia
La filosofia d'Unamuno no fou una filosofia sistemàtica, sinó una negació de qualsevol sistema i una afirmació de fe «en si mateixa». Es formà intel·lectualment sota el racionalisme i el positivisme. Durant l'època de la seva joventut, escrigué articles en els quals s'apreciava clarament la seva simpatia pel socialisme, i tenia una gran preocupació per la situació d'Espanya.
La influència d'alguns filòsofs com Adolf von Harnack provocà el rebuig d'Unamuno pel racionalisme. Aquest abandonament queda manifest a la seva obra San Manuel Bueno, màrtir, on la metàfora de la neu que cau sobre el llac ilustra la seva postura en favor de la fe —la muntanya sobre la qual la neu crea formes, paisatges, davant del llac, on aquesta es dissol i es transforma en res—.
Per a ell la mort és quelcom de definitiu; la vida s'acaba. No obstant això, pensava que la creença que la nostra ment sobreviu a la mort és necessària per a poder viure. És considerat com un dels predecessors de l'escola existencialista que —algunes dècades més tard— trobaria la seva esplendor en el pensament europeu.
La preocupació per Espanya es manifestà als assajos recollits en les seves obres:
En torno al casticismo (1895).
Vida de Don Quijote y Sancho (1905).
Por tierras de Portugal y España (1911).
Durant la Guerra Civil i a partir d'agost del 1936, Unamuno començà a prendre apunts per a un llibre que no arribaria a escriure i en el qual plasmà el seu testament polític: El resentimiento trágico de la vida. Notas sobre la revolución y la guerra civil españolas.
Les seves obres més purament filosòfiques són
Del sentimiento trágico de la vida (1913).
La agonía del cristianismo (1925).
Com a traductor destaca la seva traducció al castellà de l'obra de Schopenhauer.
Poesia
Per Unamuno l'art era un mitjà per expressar les inquietuds de l'esperit. Per aquest motiu en la poesia i en la novel·la tracta els mateixos temes que ja havia desenvolupat als assajos: l'angoixa espiritual i el dolor provocat pel silenci de Déu, el temps i la mort.
Sempre l'atragué la mètrica tradicional; malgrat que en les seves primeres composicions procura eliminar la rima, més tard la usarà. Entre les seves obres poètiques hi destaquen: Poesías (1907), Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920), Andanzas y visiones españolas (1922), Rimas de dentro (1923), Teresa. Rimas de un poeta desconocido (1924), De Fuerteventura a París (1925), Romancero del destierro (1928) i Cancionero (1953).
Ja des del primer llibre, Poesías (1907), va perfilant els temes que dominaran la poètica unamuniana: el conflicte religiós, la pàtria i la vida domèstica.
Dedicà a la ciutat aquestes belles paraules: «Salamanca, Salamanca, renaciente maravilla, académica palanca de mi visión de Castilla».
Teatre
L'obra dramàtica d'Unamuno presenta la seva línia filosòfica habitual, i obtingué un èxit més aviat escàs. Temes com la indagació de l'espiritualitat individual, la fe com a «mentida vital» i el problema de la doble personalitat són tractats a La esfinge (1898), La verdad (1899) i El otro (1932). Actualitza la tragèdia euripídea a Fedra (1918) i tradueix la Medea (1933) de Sèneca.
El teatre unamunià té les següents característiques:
És esquemàtic, està despullat de tot artifici i només hi tenen cabuda els conflictes i passions que afecten els personatges. Aquesta austeritat és un influx de la tragèdia grega clàssica.
Si els personatges i els conflictes hi apareixen despullats, l'escenografia també s'hi veu despullada de tot artifici. És una escenografia simplificada al màxim.
El que realment li importa és presentar el drama que transcorre a l'interior dels personatges i —també— el seu interior.
Amb la simbolització de les passions i l'austeritat tant de la paraula com escenogràfica, el teatre unamunià entronca amb les experiències dramàtiques europees i obre un camí cap a la renovació teatral espanyola, que serà seguit per Ramón Valle–Inclán, Azorín i, més endavant, per Federico García Lorca.
Miguel de Unamuno, Spanish essayist, novelist, poet, playwright and philosopher, in 1925.(Cropped print_2.)
Banderes de Bilbao i flors vermelles i blanques en l'homenatge a Miguel de Unamuno, a la plaça Unamuno, prop de la casa natal de l'escriptor, al Nucli Antic de Bilbao.
Miguel de Unamuno durant una conferència sobre Catalunya el 1932
Universitat de Salamanca
Plaza de Unamuno, al seu barri natal, durant l'homenatge anual que li rendeix l'Ajuntament de Bilbao
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Josep Maria Gironella i Pous (Darnius, Alt Empordà, 31 de desembre de 1917 — Arenys de Mar, Maresme, 3 de gener de 2003), qui fou un escriptor català en llengua castellana.
Biografia
Nasqué el 31 de desembre de 1917 a Darnius, Alt Empordà. De família humil, estudià en un seminari entre els deu (10) i els dotze (12) anys, i desenvolupà diferents oficis (dependent de drogueria, obrer en una fàbrica de licors, empleat de banca, etc.). Era membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Al principi de la Guerra Civil espanyola fugí del territori republicà a França i entrà a la zona franquista per unir-se a l'exèrcit de Franco, concretament al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. El desembre del 1936 s'incorporà al Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) a la zona del Pallars i la Vall d'Aran, i féu accions de contraban, la qual cosa, en ser descobert, li causà un empresonament a Figueres, (Alt Empordà) l'any 1940. El 1946 contragué matrimoni amb Magdalena Castanyer, i publicà el seu primer llibre de poesia, Ha llegado el invierno y tú no estás aquí. L'èxit arribà el 1946 amb la novel·la Un hombre, amb la que rebé el Premi Nadal.
La seva principal obra és la trilogia sobre la Guerra Civil, formada per Los cipreses creen en Dios (1953), Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966), que obtingueren un èxit notable. Residí a París (França) i Hèlsinki (Finlàndia), entre altres ciutats. Morí a causa d'una embòlia cerebral el 3 de gener de 2003, tres (3) dies després del seu LXXXV aniversari, a casa seva, a Arenys de Mar (Maresme), on s'havia retirat. Fou sebollit al cementiri d'Arenys de Munt (Maresme).
Obres publicades
Ha llegado el invierno y tú no estás aquí (poesia, 1946)
Un hombre (novel·la, 1946, Premi Nadal)
La marea (novel·la, 1948)
Los cipreses creen en Dios (novel·la, 1953, Premi Nacional de Literatura d'Espanya)
Los fantasmas de mi cerebro (1958)
Un millón de muertos (novel·la, 1961)
Mujer, levántate y anda (novel·la, 1962)
Personas, ideas, mares (viatges, 1963)
El Japón y su duende(viatges, 1964)
Todos somos fugitivos (assaig, 1965)
China, lágrima innumerable (1965)
Ha estallado la paz (novel·la, 1966)
Gritos del mar (articles, 1967)
En Asia se muere bajo las estrellas (1968)
100 españoles y Dios (1969)
Gritos de la tierra (1970)
Condenados a vivir (novel·la, 1971, Premi Planeta)
El Mediterráneo es un hombre disfrazado de mar (1974)
El escándalo de Tierra Santa (1978)
Carta a mi padre muerto (1978)
100 españoles y Franco (1979)
Mundo tierno, mundo cruel (1981)
El escándalo del Islam (1982)
Cita en el cementerio (1983)
Los hombres lloran solos (1986)
La duda inquietante (novel·la, 1988, Premi Ateneo de Sevilla)
Jerusalén de los evangelios (1989)
A la sombra de Chopin (1990)
Yo, Mahoma (1992)
Carta a mi madre muerta (1992)
Nuevos 100 españoles y Dios (1994)
El corazón alberga muchas sombras (1995)
Se hace camino al andar (1997)
Las pequeñas cosas de Dios (1999)
El apocalipsis (2001)
Por amor a la verdad (2003)
Josep Maria Gironella i Pous
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el cinc-cents vint-i-novè aniversari del naixement de Jacques Cartier (Sant–Maloù, Ille i Vilaine, Bretanya, França, 31 de desembre de 1491 — ibídem, 1 de setembre de 1557), batejat Jakez Karter, qui fou un navegant i explorador bretó, el primer gran explorador francès d'Amèrica del Nord.
Rebé l'encàrrec de Francesc I de França de cercar el pas del nord–oest cap a les Índies. El 1534 sortí de Sant–Maloù, arribà a Terranova, recorregué Nova Brunsvic i tocà terra canadenca a Gaspé, on establí contactes amb els indis. El 1535 féu el segon viatge i descobrí el riu Sant Llorenç; arribà a la seva desembocadura i poc temps després remuntà el riu i arribà fins on posteriorment fou establerta la ciutat de Mont–real. En aquest viatge aprengué el nom del Canadà ('poble', en iroquès), i el 1536 tornà a França. El 1541 emprengué un tercer viatge sota el comandament de J.F. de la Roque, senyor de Roberval, nomenat lloctinent general del Canadà, amb qui intentà de fundar una colònia; fou comandant de la colònia Charlesbourg–Royal els anys 1541 i 1542. Cartier, però, se separà de l'expedició i tornà al seu país. Escriví les relacions dels seus dos (2) primers viatges.
Els mapes que realitzà permeteren que el golf i el riu sant Llorenç apareguessin per primera vegada en les representacions cartogràfiques del món. Cartier, en les seves Relations (relats o testimonis), fou el primer europeu a descriure i nomenar aquestes aigües, les seves vores i visitar el territori que l'anomenà, també per primera vegada, Canadà.
Biografia
No es tenen molts detalls sobre els seus primers anys de vida. Probablement nasqué a finals del 1491, a Sant–Maloù, Bretanya, localitat on moriria el 1557. Es casà el 1520 amb Catherine, filla de Jacques des Granches, conestable de Sant–Maloù; amb aquest matrimoni, la seva condició social millorà notablement.
Alguns historiadors creuen que és possible que arribés a Terranova durant alguna campanya de pesca, ja que la zona era coneguda pels pescadors bascos i bretons. Altres, basant-se en els seus coneixements del portuguès, idioma que li serví per a exercir d'intèrpret en nombroses ocasions un cop es retirà de la vida pública, i en les abundants comparacions que fa en els seus escrits de viatge entre els amerindis de Nova França i els indígenes brasilers, especulen amb la possibilitat que hagués navegat amb Giovanni da Verrazzano en qualsevol dels viatges d'exploració de la costa brasilera. Però Verrazzano mai no explorà la costa brasilera, sinó la d'Amèrica del Nord. A ell es deu el descobriment de Nova Angulema, a la regió de Nova York.
L'any 1532 Jean Le Veneur, abat del Monestir de Mont–Saint–Michel, el presenta al rei Francesc I de França. Com era navegant de gran perícia, el rei li encomanà que cerqués una ruta per comunicar Europa i Àsia pel nord d'Amèrica (el «pas del nord–oest»), per a eludir el control establert pels castellans en aquell continent. També perquè trobés «certes illes i països en els quals es diu que hi ha d'haver gran quantitat d'or i altres riques coses». Amb aquest encàrrec dugué a terme tres (3) viatges a Amèrica del Nord, entre els anys 1534 i 1542, amb l'esperança de trobar un pas pel nord–oest cap a Àsia.
Un cop Cartier arribà a França després d'un decebedor tercer viatge, portant minerals que creia de valor, els experts li informaren que el que duia no eren pedres precioses sinó solament pirita i quars sense valor. Decebut, es retirà a la seva residència de Limoilou, prop de Sant–Maloù, on arribà a ser considerat un savi al qual se li consultaven molts afers, i era requerit pel seu coneixement del portuguès. Morí a causa de la pesta que colpejà la ciutat el 1557. Les seves restes descansen a la catedral de Sant–Maloù (Ille i Vilaine, Bretanya).
Viatges
Primer viatge
El 1534, el rei li encomanà el comandament d'una expedició amb l'esperança de descobrir un pas del Nord–oest als rics mercats d'Àsia. Segons l'encàrrec, anava a «descobrir certes illes i terres on es diu que es troben gran quantitat d'or i altres objectes preciosos». Partí el 20 d'abril de Sant–Maloù (Ille i Vilaine, Bretanya), comandant una flota de només dos (2) vaixells i seixanta-un (61) homes i el portaren vint (20) dies creuar l'oceà.
El 10 de maig arribà a les costes de Terranova, a Bonavista i fondejà al port de Santa Caterina. Vorejà l'illa en direcció nord i durant una parada a les «illa de les Aus» (actualment illa Funk); allà, la seva tripulació sacrificà unes mil (circa 1.000) aus, la majoria d'elles eren grans gavots, ara ja extints, i fumà entre cinc i sis tones (5 t – 6 t) de carn. Seguí cap al nord i trobà l'estret de Belle Isle, pel qual s'internà en direcció sud-oest accedint a l'interior del golf de Sant Llorenç. Costejà l'illa de Terranova pel seu vessant occidental, descobrint l'arxipèlag de les illes de la Magdalena. Seguí després en direcció sud–est fins a arribar a l'illa del Príncep Eduard i després vorejà la costa oriental de la península de Gaspésie. Cartier tinguie la primera de les dues (2) trobades amb els pobles aborígens del Canadà al costat nord de la badia des Chaleur, segurament amb micmacs, unes breus trobades en les que realitzaren algun intercanvi comercial.
La seva tercera trobada tingué lloc a les costes de la badia de Gaspé amb un grup d'iroquesos de Sant Llorenç, on el divendres 24 de juliol, plantà una (1) creu de deu metres (10 m) amb les paraules «Visca el rei de França» i prengué possessió del territori en nom del rei. El canvi en el seu estat d'ànim era una clara indicació que els iroquesos entengueren les accions de Cartier. Es guanyà amb els seus regals els dos (2) fills del cap Donnacona, Domagaya i Taignoagny, i els retingué contra la seva voluntat en el vaixell. Cartier escrigué que per ells li donà a la regió on foren capturats el nom de «Honguedo». El cap dels nadius, a disgust, arribà a un acord que podria portar els seus fills com a ostatges, amb la condició que tornés amb productes europeus per al comerç.
Cartier partí i després envoltar gairebé completament l'illa d'Anticosti, la qual batejà com illa Assomption, seguí navegant per la costa septentrional del golf de Sant Llorenç en direcció nord–est. Arribà novament a l'estret de Belle Isle i ja a mar obert, emprengué el camí de tornada a França; arribà a Sant–Maloù (Ille i Vilaine, Bretanya) el 5 de setembre de 1534, després d'una travessia de vint-i-un (21) dies; tanmateix, cregué que havia arribat a la costa asiàtica.
Segon viatge
El segon viatge va tenir lloc des del 1535 fins al 1536. L'expedició constava de cent deu (110) homes i tres (3) vaixells: La Grande Hermine (cent vint tones [120 t]), la nau en la qual viatjava Cartier, Le Petite Hermine (seixanta tones [60 t]), que comandava del seu cunyat Macé Jalobert, i l'Emerillon (quaranta tones [40 t]), a càrrec de Guillaume, un (1) bretó. Es preveieren queviures per a quinze (15) mesos. Els dos (2) amerindis que en el primer viatge, de retorn, havien anat a França ara eren membres de l'expedició i ambdós parlaven ja francès.
Partiren el 19 de maig i tornaren a realitzar la mateixa travessia del primer viatge, encara que des de l'inici dels vaixells foren separats per les tempestes. Arribaren a l'illa dels Ocells i de nou s'internaren per l'estret de Belle Isle, seguint aquesta vegada vorejant la costa septentrional i creuant l'estret de Jacques Cartier, entre l'illa d'Anticosti i el continent. A Anacòstia (en aquest moment consagrada a Sant Llorenç) els tres (3) vaixells es reuniren de nou i gràcies als consells dels dos (2) nadius, aconseguiren navegar remuntant l'estuari del Sant Llorenç i després el curs del riu Sant Llorenç, i descobriren que es tractava d'un riu en comprovar que l'aigua era dolça.
El de 7 de setembre arribaren davant de la vila iroquesa de Stadaconé. Allà Cartier tornà a reunir-se amb el cap Donnacona, qui tracta de dissuadir els francesos de seguir remuntant el riu, ja que volia assegurar-se el monopoli comercial del riu. Cartier no acceptà, allibera els fills del cap, i decidí seguir sense intèrprets. Cartier deixà els dos (2) vaixells grans i part de l'expedició en un port natural al riu. S'instal·laren un campament que seria l'origen de la ciutat de Quebec. Cartier seguí remuntant el riu amb l'Emerillon i dos (2) llaguts, però el seu cabal aviat li impedí prosseguir més enllà del llac Saint–Pierre. Cartier arribà el 2 d'octubre de 1535, a uns dos-cents quilòmetres (circa 200 km) riu amunt de Stadaconé, un gran poble roblox, Hochelaga, localitzat al peu del mont Royal, que serà l'emplaçament de la futura ciutat de Mont–real. Hochelaga era molt més impressionant que el petit i miserable poble de Stadaconé, i més de mil (circa 1.000) iroquesos s'acostaren a la vora del riu per saludar els francesos. La població estava envoltada per una triple palissada circular de fusta, tenia una sola porta d'accés i comptava amb unes cinquanta (circa 50) cases comunitàries. El lloc de la seva arribada ha estat identificat amb total confiança com el començament de Sainte–Marie Sault on hi ha el pont que porta el seu nom. L'expedició no pogué seguir endavant, ja que el riu estava bloquejat per una zona de ràpids. Tan segur estava Cartier que el riu era el pas del Nord–oest i que els ràpids eren tot el que li impedia seguir navegant i arribar a la Xina, que els batejà amb el nom que els ràpids (i la ciutat que amb el temps cresqué prop d'ells) encara conserven: els ràpids de Lachine (i la ciutat de Lachine, Quebec).
El cap del poble afirmava que era possible seguir remuntant el riu cap a l'oest durant tres (3) llunes i des del riu dels Utawe dirigir-se cap al nord i penetrar en una zona on hi havia plata en abundància. Després de passar dos (2) dies entre el poble de Hochelaga, Cartier tornà a Stadaconé l'11 d'octubre. No se sap exactament quan es decidí a passar l'hivern del 1535–1536 allà, i que per llavors ja era massa tard per tornar a França. Cartier i els seus homes es prepararen per a l'hivern construint un fort (fort de Santa Cruz), aixecant cases amb dobles parets farcides de borra, fent apilament de llenya i salant caça i pesca. Aquest campament serà l'origen de la ciutat de Quebec.
Les relacions amb els iroquesos eren bones, malgrat alguns desacords sense importància, que mai no arribaren a desembocar en actes violents. Durant aquest hivern Cartier compilà una mena de diccionari geogràfic que incloïa diverses pàgines sobre els costums dels indígenes, en particular, el seu hàbit d'usar només tapalls i leggings, fins i tot en ple hivern. Cartier descobrí les primeres cabelleres arrencades a la casa de Donnacona, que pertanyien als membres d'una altra tribu rival, i també va provar el tabac. Els nadius recollien i assecaven la fulla a l'estiu i després la reduïen a pols, una pols que transportaven en petites bosses penjades del coll que després fumaven. Els nadius ho consideraven molt profitós per a la salut i Cartier accedí a provar-ho, però després de l'aspiració, gairebé morí asfixiat.
L'arribada de l'hivern va sorprendre els vaixells francesos a la desembocadura del riu Sainte–Croix (avui riu Saint–Charles, al Quebec), tot i anar ben preparats, amb un trencaglaç de fusta al davant. Des de mitjans de novembre fins a mitjans d'abril del 1536 la flota francesa romangué atrapada al riu gelat; el gel tenia més d'una (>1) braça (un metre i vuitanta centímetres [1,8 m]) de gruix al riu, i la neu caiguda a terra més de quatre peus (>4) peus (un metre i vint centímetres [1,2 m]). Els homes emmalaltiren d'escorbut, primer els iroquesos i després els francesos. Mentre els francesos morien, alguns indígenes en sortien ben parats. En el seu diari, a mitjans de febrer, Cartier anota que «dels cent deu (110) que érem, només deu (10) estaven prou bé com per ajudar els altres, una cosa lamentable veure». Cartier anoà que més de cinquanta (>50) nadius havien mort, però que alguns aconseguiren curar-se. Un (1) dels nadius que sobrevisqué fou Domagaya, el fill del cap, que havia estat portat a França l'any anterior. Durant una visita amistosa a Domogaya, des del fort francès, Cartier li preguntà amb precaució —perquè no arribessin a conèixer la debilitat del seu grup— sobre com aconseguien recuperar-se, i sabé que tenien una preparació de fulles d'un arbre conegut com a annedda (probablement Arbor vitae o cedre blanc (Thuja occidentalis) que podia curar l'escorbut. Aplicà aquest tractament als seus homes, i aviat aquests començaren a recuperar-se; aquest remei probablement salvà a l'expedició francesa de la destrucció i permeté que vuitanta-cinc (85) francesos sobrevisquessin l'hivern.
El març arribà la gran migració de caribús i tot el poblat iroquès es posà en marxa per abatre'ls, amb llances, dards i fletxes. A la primavera, a l'abril, acabaren les caceres, i tornaren els iroquesos. Cartier començà a témer d'ells, i preparà la marxa. El 3 de maig, amb gran cerimònia, hissà una (1) creu en el fortí, de trenta-cinc (35) peus d'alt, amb la inscripció: «Franciscus primus Dei gratia Francorum Rex regnat». De forma astuta, capturà Donnacona, els seus dos (2) fills i set (7) iroquesos perquè ells, en persona, poguessin explicar la història d'aquest país més al nord, anomenat el «Regne de Saguenay», que deien estava ple d'or, robins i altres tresors. Aprofitant el desglaç, el 6 de maig, posà rumb a França, abandonant el Petite Hermine, per al qual ja no tenien tripulants. Després d'un ardu viatge pel riu Sant Llorenç i l'estuari, tornaren per l'estret de Honguedo (deixaren l'illa d'Anticosti al nord) i després de creuar el golf de Sant Llorenç sortiren a l'Atlàntic per l'estret de Cabot, i deixaren aquesta vegada l'illa de Terranova al nord. Seguir i després batejar l'arxipèlag de Saint–Pierre i Miquelon al seu pas, i després de tres (3) setmanes de travessia per l'Atlàntic, Cartier i els seus homes arribaren a Sant–Maloù (Ille i Vilaine, Bretanya) el 15 de juliol de 1536, i finalitzaren el seu segon viatge catorze (14) mesos després de la partida, el viatge més profitós de tots els que realitzaria Cartier i convençut de nou que hi havia explorat part de la costa oriental d'Àsia.
Tercer viatge i darrers anys
Donnacona comprengué què és el que estaven buscant els francesos: or, gemmes, espècies. Així, els descrigué el que entenia que volien sentir, i els parlà del regne mitològic de Saguenay. Francesc I, malgrat les seves preocupacions militars a causa de les seves disputes amb Carles I, es deixà convèncer per preparar una tercera expedició exploratòria, però en cap moment semblaren decidits a establir cap colònia. Tanmateix, de sobte canvia l'estratègia. El 17 octubre de 1540 Francesc I ordenà a Cartier que tornés al Canadà per donar pas a un projecte de colonització del que seria «capità general». Els dos (2) objectius principals passaren a ser la colonització i la difusió de la fe catòlica.
Tanmateix, el 15 gener de 1541 Cartier es veié substituït per Jean–François de la Rocque de Roberval, un home de la cort, protestant i amic personal del rei, que fou nomenat primer tinent general del Canadà francès. Roberval fou l'encarregat de dirigir l'expedició amb Cartier com a principal navegant.
Es preparà l'expedició, amb cinc (5) vaixells, en els que s'embarcà bestiar, i alliberaren els presoners per a convertir-los en colons. Pel que fa als indígenes arribats en el segon viatge, Donnacona havia mort cap al 1539, igual que altres iroquesos; altres es casaren, però cap tornà a Amèrica. Roberval, home de la cort i poc experimentat, provocà que els preparatius anessin amb retard; fet que provocà que Cartier s'impacientés. Mentre Roberval esperava per l'artilleria i subministraments, donà permís a Cartier perquè navegués per davant amb els seus vaixells. El 23 de maig Cartier partí de Sant–Maloù (Ille i Vilaine, Bretanya) en el seu tercer viatge amb aquestes cinc (5) naus. Després d'una calamitosa travessia aconseguí arribar a Stadaconé l'agost del 1541. Aquesta vegada, s'havia oblidat qualsevol idea de trobar un pas cap a l'Orient i els objectius eren aleshores trobar el regne de Saguenay i les seves riqueses, i establir un assentament permanent al llarg del riu Sant Llorenç. El retrobament amb els iroquesos, després de tres (3) anys, fou càlid malgrat l'anunci de la mort de Donnacona; però després les relacions es deterioraren fins al punt que Cartier decidí instal·lar-se en un altre lloc.
Navegà a vela unes milles riu amunt a un lloc que en l'anterior viatge havia observat, i decidí instal·lar-se a la confluència del riu Sant Llorenç amb el riu del Cap Roig, el lloc de l'actual Cap–Rouge (Quebec), per preparar la colonització. Els condemnats i els altres colons foren desembarcats, el bestiar que havia sobreviscut a tres (3) mesos a bord dels vaixells quedà lliure, i se sembraren petits horts amb llavors de col, nap i enciam. Es fortificà l'assentament, que fou nomenat Charlesbourg–Royal, i també s'erigí un altre fort al penya–segat, amb vistes a l'assentament, per a més protecció. Arribà l'hivern i no arribaren notícies de la presència de Roberval ni de la resta de l'expedició.
Mentrestant, acumulà or i diamants que aconseguí amb les seves negociacions amb els iroquesos de Sant Llorenç, minerals que asseguraven haver recollit pels voltants d'on es trobaven. Dos (2) dels vaixells foren enviats a casa amb alguns d'aquests minerals el 2 de setembre i un cop arribats, els experts informaren que havien portat només pirita i quars, sense cap valor. El seu decepció donà origen a l'expressió francesa que és «fals com els diamants del Canadà» («faux comme des diamants du Canadà»).
Després d'haver establert tasques per a tots, Cartier deixà el fort el 7 de setembre i partí en un bot en un reconeixement a la recerca del regne de Saguenay. Havent arribat una altra vegada a Hochelaga, el mal temps i els nombrosos ràpids li impediren continuar fins al riu Ottawa. De tornada a Charlesbourg–Royal, Cartier trobà que la situació era ominosa. Els iroquesos ja no feien visites amistoses i els venien peix i caça, sinó que els rondaven de manera sinistra. No hi ha registres sobre l'hivern de 1541–1542 i la informació s'ha d'obtenir dels pocs detalls que comptaren a la tornada dels mariners. Pel que sembla, els indígenes atacaren i mataren uns trenta-cinc (35) colons francesos abans que es poguessin retirar darrere de les seves fortificacions. Tot i que l'escorbut pogué ser curat amb el recurs natural (la infusió de Thuja occidentalis), la impressió és d'una misèria general, i Cartier sentí la creixent convicció que no hi havia mans suficients ni per a protegir la seva base ni per anar de nou a la recerca del regne de Saguenay.
Cartier decidí tornar a França a principis del juny del 1542, i en el viatge de tornada trobà Roberval i els seus vaixells al llarg de la costa de Terranova, quan Roberval deixava Margarida de la Rocque. Tot i la insistència de Roberval que l'acompanyés de tornada a Saguenay, Cartier desaparegué a l'empara de la foscor i seguí cap a França, convençut que en els seus vaixells hi havia una gran quantitat d'or i diamants. Arribà allà a l'octubre, en el que resultà ser el seu últim viatge. A l'arribada, s'assabentà que els minerals que duia no eren valuosos, i molt decebut es retirà a la seva residència de Limoilou.
Mentrestant, Roberval prengué el comandament de Charlesbourg–Royal, però la colònia fou abandonada el 1543, després que les malalties, el mal temps i els nadius hostils portessin els aspirants a colons a la desesperació.
Llegat
Cartier, després d'haver localitzat l'entrada al golf de Sant Llorenç en el seu primer viatge, obrí la via navegable més gran per a la penetració europea a Amèrica del Nord i realitzà una estimació intel·ligent dels recursos del Canadà, tant naturals com humans, encara que amb una exageració considerable de la seva riquesa mineral. Si bé algunes de les seves accions amb els iroquesos al riu Sant Llorenç foren deshonroses, intentà alhora establir amistat amb ells i amb els altres pobles indígenes que vivien al llarg del riu Sant Llorenç, un preliminar indispensable per a l'assentament de França en els seus terres.
Cartier fou el primer a utilitzar en documents el nom del Canadà per a designar el territori a la vora del riu Sant Llorenç. El nom deriva de la paraula Huron–iroquesa de «Kanata», o llogaret, que fou interpretat erròniament com el terme nadiu de les terres descobertes. Cartier usà el nom per descriure Stadaconé, la terra dels voltants i el mateix riu. I Cartier anomenà «canadencs» (canadiens) als habitants (iroquesos) que havia vist allà. A partir de llavors el nom del Canadà s'utilitzà per designar la petita colònia francesa en aquestes costes, i els colons francesos foren anomenats canadencs fins a mitjans del segle XIX, quan el nom començà a ser aplicat a les colònies lleials als Grans Llacs i més tard a tota l'Amèrica del Nord britànica. Cartier no és estrictament el descobridor europeu del Canadà, com aquest país s'entén avui, una gran federació «a mari usque ad mare» (de mar a mar). Les parts orientals ja havien estat visitades pels nòrdics, així com per pescadors bascos, gallecs i bretons, i potser pels germans Corte–Reial i per John Cabot (a més, per descomptat, dels indígenes que primer habitaren el territori). La contribució més important de Cartier al descobriment del Canadà fou el primer europeu a penetrar al continent, i, més precisament, a la regió oriental de l'interior al llarg del riu Sant Llorenç. Les seves exploracions consolidar les reclamacions franceses del territori que més tard seria colonitzat com la Nova França, i el seu tercer viatge produí el primer intent europeu documentat d'assentament a Amèrica del Nord des dels de Lucas Vázquez de Ayllón, el 1526–1527.
Els ràpids que semblaven bloquejar el camí a la Xina («La Chine» en francès) són coneguts com els «Lachine Rapids» encara avui.
La capacitació professional de Cartier és fàcil de determinar. Tenint en compte que Cartier realitzà tres (3) viatges d'exploració en aigües perilloses i desconegudes fins aleshores, sense perdre un sol vaixell, i que entrà i Saioa d'uns cinquanta (circa 50) ports desconeguts sense contratemps greus, pot ser considerat un dels navegants més conscienciosos de l'època.
Cartier també fou un dels primers a reconèixer formalment que el Nou Món era una massa de terra separada d'Europa i Àsia.
El 2005, el llibre de Cartier, Bref récit et succincte narration de la navigation fait en MDXXXV et MDXXXVI [breu narrativa i succinta descripció de la navegació feta el MDXXXV i MDXXXVI] fou considerat per la Literary Review of Canada com el llibre més important en la història del Canadà.
L'illa de Jacques Cartier, situada a la punta de la península Great Northern, a Terranova i Labrador, a la ciutat de Quirpon, es diu que fou nomenada pel mateix Jacques Cartier en un dels seus viatges per l'estret de Belle Isle, durant la dècada de 1530.
La colònia perduda de Charlesbourg–Royal
El 18 d'agost de 2006, el primer ministre del Quebec, Jean Charest, anuncià que els arqueòlegs canadencs havien descobert la ubicació exacta de la primera colònia perduda de Cartier de Charlesbourg–Royal. La colònia fou construïda on el riu Cap Rouge desemboca al riu Sant Llorenç i es basa en el descobriment de restes de fusta cremada que han estat datats a mitjan segle XVI, i d'un fragment d'una placa decorativa Istoriato fabricada en Faenza, Itàlia, entre els anys 1540 i 1550, que només podria haver pertangut a un membre de l'aristocràcia francesa a la colònia. És molt probable que aquest fos el Sieur de Roberval, que reemplaçà Cartier com a líder de la colònia. Aquesta colònia fou el primer assentament europeu conegut en l'actual Canadà des de la vila víking de L'Anse aux Meadows, al nord de l'illa de Terranova, de prop de l'any 1000 aC. El seu redescobriment ha estat aclamat pels arqueòlegs com la troballa més important al Canadà des del redescobriment de L'Anse aux Meadows.
Monuments
Cartier ha estat homenatjat amb nombrosos monuments, i carrers i places han estat nomenats en el seu honor. Els més destacats són els següents:
Plaça Jacques–Cartier, una important plaça al Vell Port de Mont–real.
Riu Jacques–Cartier.
Pont Jacques–Cartier.
Jacques Cartier State Park.
Pavelló Cartier (Cartier Pavilion), construït el 1955 al Royal Military College de Saint–Jean.
Monument Jacques Cartier, a l'illa Harrington.
Relations
Cap manuscrit original dels relats o testimonis (Relations) de Cartier ha sobreviscut, o no s'ha pogut identificar amb certesa als autors dels manuscrits trobats.
El relat del segon viatge de Cartier (1535–1536) fou publicat el 1545 a París (Illa de França) i només hi ha tres (3) exemplars coneguts d'aquesta impressió. Després, els relats dels viatges primer i segon foren traduïts a l'italià per Giovanni Battista Ramusio i publicats diverses vegades des del 1556. Els textos italians foren traduïts a l'anglès per John Florio el 1580, i després al francès per Rafael du Petit Val, el 1598. Els manuscrits perduts, els relats del tercer viatge i del viatge de Roberval es coneixen només a través de la traducció a l'anglès de Richard Hakluyt publicada el 1600. Els viatges de Cartier són ressenyats a continuació en la Histoire de la Nouvelle–France (àmpliament distribuïda), de Lescarbot (1609–1917) i Charlevoix (1744). Els textos (segons Hakluyt) dels tres (3) relats de Cartier i el de Roberval es reuniren per primera vegada al Quebec el 1843. Fou en l'època en què Jacques Cartier fou redescobert.
Hi ha altres documents que es trobaren en els arxius europeus en la segona meitat del segle XIX; així s'aportà nova informació i correccions: tres (3) manuscrits del relat del segon viatge foren estudiats en una edició del 1863, un manuscrit del relat primer viatge fou publicat el 1867. Henry Percival Biggar realitzà el 1924 un estudi crític dels textos.
There are no known paintings of Cartier that were created during his lifetime.
Mapa de la ruta del primer viatge de Jacques Cartier
Rèplica a Tour Solidor (Sant–Maloù), de la creu erigida per Cartier a Gaspé el 24 de juliol de 1534.
Mapa de la ruta del segon viatge de Cartier
Territori ocupat pels iroquesos de Sant Llorenç, cap al 1535.
El passat 31 de desembre de 2020 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement de George Catlett Marshall (Uniontown, Pennsilvània, 31 de desembre de 1880 — Washington DC, 16 d'octubre de 1959) fou un militar i polític estatunidenc, cap de l'Estat Major durant la Segona Guerra Mundial i secretari d'Estat dels Estats Units. El 1953 fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau gràcies al desenvolupament del Pla Marshall, un pla d'ajuda econòmica per a setze (16) països europeus devastats per la Segona Guerra Mundial.
Joventut i estudis
George Marshall nasqué en una família de classe mitjana; fou educat a l'Institut Militar de Virgínia, i després de graduar-se s'allistà a l'exèrcit dels Estats Units.
Carrera militar
Durant la Primera Guerra Mundial serví com a planificador dels entrenaments i de les operacions. El 1917 fou traslladat a França, on s'ocupà de la planificació de les operacions de la Primera Divisió d'Infanteria. El 1918 fou traslladat al quarter general de l'exèrcit nord–americà des d'on planificà, i coordinà, una de les operacions més importants de la Guerra i que permetrien la derrota de l'exèrcit alemany al front occidental, l'ofensiva d'Argonne.
A partir del 1920, sent ajudant del cap de personal de l'exèrcit John J. Pershing, Marshall fou encomanat de reordenar els entrenaments de l'exèrcit així com l'ensenyament de noves i modernes tècniques militars. El 1934 fou nomenat coronel, per esdevenir general el 1936. El 1939 Franklin Delano Roosevelt el nomenà cap de personal, un càrrec que desenvolupà fins al 1945.
Durant la Segona Guerra Mundial Marshall reordenà l'estructura de l'exèrcit de terra i de l'aire; el dotà d'una visió més moderna, i el preparà per entrar en combat. Dissenyà l'estratègia central de totes les operacions aliades a Europa, seleccionà Dwight Eisenhower com el comandant suprem de l'exèrcit aliat a Europa, i dissenyà l'Operació Overlord, que serví per a la invasió de Normandia. Winston Churchill l'anomenà l'organitzador de la victòria aliada, sent nomenat el 1944 home de l'any per la Revista Time. Marshall, després de la victòria dels aliats, es retirà de l'exèrcit el 1945.
Carrera política
Després de la Segona Guerra Mundial fou enviat a la Xina per a negociar una treva i construir un govern de coalició entre els nacionalistes i els comunistes que lluitaven en una guerra civil. La seva mediació no tingué efecte i el 1947 abandonà la Xina per retornar als Estats Units.
Aquell mateix any fou ordenat secretari d'Estat, preparant des del primer moment un pla per la recuperació econòmica europea, una economia que havia quedat devastada a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Aquest pla de recuperació europea, conegut com a Pla Marshall, ajudà econòmicament setze països europeus, tots ells aliats, i aconseguí que la Revista Time el tornés a nomenar Home de l'any el 1948. Com a secretari d'Estat s'oposà al reconeixment de l'Estat d'Israel, en contra de l'opinió del president Harry S. Truman. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió el 1949, i fou nomenat el 1950 secretari de Defensa, càrrec al qual renuncià el 1951 després de tenir diverses disputes amb el senador Joseph McCarthy. Posteriorment fou nomenat president de la secció nord–americana de la Creu Roja.
El 1953 fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau per la seva ajuda a la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial amb el Pla Marshall. L'any 1969 fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya), en reconeixement dels seus esforços per la unitat i l'estabilitat europea.
Carrera militar
Tinent de 2a – 2/2/1902 (el 1902 no existia encara la insígnia)
General de l'Exèrcit – 16/12/1944 (rang permanent) – 11/4/1946
Condecoracions
Medalla del Servei Distingit a l'Exèrcit amb una (1) fulla de roure
Medalla de la Victòria a la I Guerra Mundial amb quatre (4) estrelles de campanyes
Medalla del Servei de Defensa Americana amb la insígnia «Servei a l'estranger»
Medalla de la Campanya Europea-Africana–Orient Mitjà amb dues (2) estrelles de bronze
Orde de Suvorov (URSS)
Gran Creu de la Ouissam Alaouite (Marroc)
Medalla de la Campanya de Filipines
Orde del Mèrit Militar de 1a Clase (Cuba)
Medalla Centenal (Libèria)
Gran Creu de l'Orde de Jordi I amb Espases (Grècia)
Orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer (Itàlia)
Gran Creu amb Espases de l'Orde d'Orange–Nassau (Països Baixos)
Medalla de Plata al Valor (Montenegro)
Medalla de la Solidaritat de 2a classe (Panamà)
Gran Oficial del Sol del Perú
Orde del Mèrit Militar (Brasil)
Orde del Mèrit (Xile)
Estrella d'Abdón Calderón de 1a Classe (Equador)
Gran Creu de l'Orde de Boyaco Cherifien (Colúmbia)
George C. Marshall, General of the Army.
Primera pàgina del pla Marshall
George Catlett Marshall
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el cinquanta-vuitè aniversari de la fundació de l'Obra Cultural Balear o, de forma abreviada, OCB, el 31 de desembre de 1962, que és la institució cívica i cultural de més influència a les Illes Balears pel que fa a la promoció de la llengua catalana i la cultura pròpies del poble balear i defensar-ne el dret al ple autogovern. Juntament amb Acció Cultural del País Valencià i Òmnium Cultural forma la Federació Llull.
Fou fundada el 31 de desembre de 1962 a Ciutat de Mallorca per un grup de trenta-un (31) socis fundadors —entre els quals, Josep Capó, Guillem Colom, Miquel Forteza i Pinya, Miquel Fullana i Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal— gràcies a una iniciativa del filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de promoure la llengua i la cultura pròpies. Aquesta entitat és la continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923–1936) ―presidida, entre altres, per Emili Darder― que fou editora de l'Almanac de les Lletres i de la revista La Nostra Terra, màxim exponent del pensament literari de l'Escola Mallorquina.
Història
L'Obra Cultural Balear fou fundada el 31 de desembre de 1962, data de celebració de l'entrada del Rei en Jaume a la Ciutat de Mallorca.L'organització continuà amb la tasca iniciada per l'Associació per la Cultura de Mallorca, fundada el 1923 i desapareguda el 1935 a causa de l'alçament franquista.
L'OCB aixoplugà les forces de resistència política i cultural al franquisme. Durant la Transició, vetllà pel reconeixement oficial del català i de la cultura pròpia, organitzà cursos de llengua i cultura catalanes i patrocinà la gran manifestació per l'autonomia del 29 d'octubre de 1977, la concentració pública autonomista més gran feta a Mallorca; tot plegat contribuí a la sensibilització sobre la identitat nacional de les Illes Balears. Durant la dècada del 1980 l'organització es professionalitzà, s'inicià la publicació de la revista cultural El Mirall, facilità la recepció d'emissions televisives i radiofòniques en català d'altres àmbits dels Països Catalans i organitzà el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986).
El 1991 l'OCB promogué i coordinà la plataforma Volem Comandar a Ca Nostra que reuní, per primera vegada des de la Segona República Espanyola, en el Teatre Principal, tota la societat civil a favor del reconeixement de les Balears com a nacionalitat històrica i de les seves reivindicacions nacionals. La iniciativa aconseguí agrupar entitats empresarials, sindicals, socials, mediambientals, universitàries, religioses i culturals, i formà un bloc civil que es manté i es renova des d'aleshores per a totes les manifestacions per la llengua i l'autogovern. El 1995 tingué lloc la primera Diada per la Llengua i l'Autogovern, que se celebrà cada mes de maig fins al 2004 per reclamar una política lingüística ferma i decidida de les institucions, i principalment del Govern Balear, que té el mandat estatutari de protegir la llengua catalana. El 1995 es féu una cadena humana amb la participació de trenta mil (30.000) manifestants; l'any següent, el 1996 la plaça Major de Ciutat de Mallorca s'omplí i s'hi formà un immens mosaic humà amb la llegenda Som Comunitat Històrica. El 1997 se celebrà un gir radical en l'actuació institucional a favor del català, la millora del sostre de competències autonòmiques i el reconeixement d'un Estatut d'insularitat. La plaça de Cort fou l'escenari de la Diada del 1998, on simbòlicament milers de persones tornaren a plantar cara a la deixadesa institucional davant el retrocés de l'ús del català: els ciutadans volien més cotes d'autogovern per a les Balears i una defensa més ferma de la llengua catalana. El mateix demanaren els vint-i-cinc (25.000) manifestants que col·lapsaren tot el centre de Ciutat de Mallorca amb la manifestació del 1999, sota el lema Per uns Governants que defensin la llengua. La Diada del 2000 llançà, des de Ses Voltes, un missatge de solidaritat al món: Junts per la llengua.
L'ascensió al poder de Jaume Matas, del Partit Popular, comportà un retrocés en els àmbits d'actuació de l'Obra Cultural Balear. El 2003 el govern balear tancà Som Ràdio i, pels volts d'aquests anys, retallà pressuposts de normalització lingüística, féu minvar la presència del català a l'administració pública i promulgà el Decret Fiol en ensenyament. L'OCB impulsà, com a resposta, la plataforma Som i Serem Ràdio (2003) i l'Assemblea per la Llengua (2004). L'any 2007, dia 5 de maig, es visqué la diada amb més afluència de públic de la història de l'entitat, unes trenta mil (circa 30.000) persones aproximadament, les quals ajudaren a compondre un altre mosaic humà semblant al d'onze (11) anys enrere. En aquesta ocasió, la llegenda fou El futur és nostre.
Projectes
Entre els projectes més reeixits de l'Obra cal destacar:
Joves de Mallorca per la Llengua, organització juvenil que té per objectiu promocionar l'ús de la llengua catalana a Mallorca.
Fundació Voltor, que permet la recepció dels senyals de televisió a Mallorca de les emissores que emeten en català a la Península, com per exemple TV3.
El Mirall, revista de l'entitat.
Paraula, centre de serveis lingüístics.
Ona Mediterrània, coordinada per Francesc Ribera.
Presidents
2005–2018: Jaume Mateu i Martí
2018–actualitat: Josep de Luis Ferrer
Premis 31 de desembre
Des del 1987 l'OCB convoca anualment els Premis 31 de desembre, adreçats a reconèixer i estimular les actuacions favorables a la llengua i la cultura pròpies, i la consciència nacional. Aquests guardons, fins a set (7), es lliuren durant la Nit de la Cultura, acte en el qual es reuneixen cada any més de mil (>1.000) persones representatives de tota la societat balear i del conjunt de l'àrea lingüística.
Reconeixements
Jaume Mateu a la Diada per la Llengua del 17 de maig de 2008.
Logo OCB
Obra Cultural Balear
El passat 31 de desembre es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Simon Wiesenthal (Buczacz, Imperi austrohongarès, actualment Ucraïna, 31 de desembre de 1908 — Viena, Àustria, 20 de setembre de 2005), qui fou un investigador jueu que després d'haver estat presoner en diversos camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial, dedicà la major part de la seva vida a localitzar i identificar criminals de guerra nazis fugitius per tal que fossin lliurats a la justícia.
D'entre els nazis que ajudaren a trobar destaquen Adolf Eichmann, que fou capturat per Israel a Buenos Aires el 1960, i Franz Stangl, que fou extradit pel Brasil a la República Federal d'Alemanya el 1967. Wiesenthal rebé el Premi Erasmus per la seva contribució a la construcció d'Europa el 1992.
Primers anys
Simon Wiesenthal nasqué a Buczacz (prop de Lviv, Galítsia), que actualment forma part d'Ucraïna però que l'any 1910 pertanyia a l'Imperi austrohongarès i en el període d'entreguerres a Polònia. En no poder-se matricular a la Universitat Politècnica Nacional de Lviv a causa de les restriccions que s'aplicaven als jueus, Wiesenthal estudià a la Universitat Tècnica Txeca de Praga, on es graduà en arquitectura el 1932. El 1936 es casà amb Cyla Muller.
Segona Guerra Mundial
Com a conseqüència de la partició de Polònia el 1939 arran del pacte Mólotov–Ribbentrop entre Alemanya i la Unió Soviètica, la ciutat de Lviv passà a formar part d'aquesta última. En aquest nou escenari tingué lloc una purga de comerciants, empresaris i altres professionals jueus. El padrastre de Wiesenthal fou arrestat per l'NKVD i acabaria morint en una presó soviètica, i el seu germanastre seria assassinat.
Amb la invasió alemanya el juny del 1941, Wiesenthal i Cyla foren internats al camp de concentració de Janowska, als afores de Lviv, i forçats a treballar en un camp satèl·lit. Gràcies a l'organització clandestina Armia Krajowa, Cyla obtingué documents d'identitat falsos i es traslladà a Varsòvia (Polònia), passà per diversos camps de treball i sobrevisqué a la guerra. En canvi, la mare de Wiesenthal fou treta del gueto de Lviv i internada al camp d'extermini de Belzec, on morí l'agost del 1942. Segons Wiesenthal, entre ell i la seva dona Cyla perderen un total de vuitanta-nou (89) familiars durant l'Holocaust.
L'octubre de 1943 Wiesenthal s'escapà del camp de concentració just abans que els alemanys comencessin a matar tots els presoners. Tanmateix, el juny del 1944 fou capturat de nou quan estava amagat a Lviv, i internat a les restes del camp de Janowska quan l'exèrcit roig ja s'apropava. Aleshores, els pocs presoners que quedaven vius foren evacuats cap a l'oest fins a la ciutat de Przemyśl (Polònia). Després, el setembre del 1944 tornaren a ser conduïts més a l'oest, fins al camp de concentració de Płaszów (Polònia).
L'octubre del mateix any Wiesenthal tornà a ser traslladat, aquest cop fins al camp de concentració de Gross–Rosen, a la Baixa Silèsia (Polònia). El gener del 1945 fou evacuat a causa de l'avenç de les tropes soviètiques, en una marxa a peu fins a Chemnitz (Saxònia, Alemanya), gairebé dos-cents cinquanta quilòmetres (250 km) cap a l'oest. Wiesenthal fou un dels pocs que sobrevisqueren a la caminada. Des de Chemnitz (Saxònia, Alemanya), els presoners foren traslladats amb camions fins a Buchenwald (Turíngia, Alemanya), i després cap al sud fins al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria), on arribaren a mitjans del febrer. Quan els estatunidencs alliberaren Mauthausen (Alta Àustria) el 5 de maig de 1945, Wiesenthal pesava poc més de quaranta quilograms (>40 kg).
Caçador de nazis
Un cop lliure, Simon Wiesenthal preparà una llista amb els noms d'un centenar de criminals nazis —la majoria guàrdies, comandants dels camps i membres de la Gestapo— i la lliurà a l'oficina de Crims de Guerra de l'exèrcit dels Estats Units. El febrer de 1947 Wiesenthal i altres trenta (30) voluntaris fundaren a Linz (Alta Àustria) el Centre de Documentació Històrica Jueva (Zentrum für jüdische historische Dokumentation) amb l'objectiu de recopilar informació per a futurs judicis sobre crims de guerra. Recolliren tres mil dos-cents vuitanta-nou (3.289) testimonis de supervivents dels camps de concentració que encara vivien a Europa. Tanmateix, quan la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica s'intensificà, disminuí l'interès per jutjar els criminals nazis, de manera que el 1954, l'oficina de Linz tancà i els arxius foren traslladats al Iad va-Xem d'Israel, excepte un, el dossier sobre Adolf Eichmann. Després de la captura d'aquest, el 1961 Wiesenthal tornaria a obrir el Centre de Documentació Jueva a Viena (Àustria). El 1974 digué al seu biògraf Alan Levy:
«
When the Germans first came to my city in Galicia, half the population was Jewish: one hundred fifty thousand (150.000) Jews. When the Germans were gone, five hundred (500) were alive. ... Many times I was thinking that everything in life has a price, so to stay alive must also have a price. And my price was always that, if I lived, I must be deputy for many people who are not alive.
Quan els alemanys arribaren a la meva ciutat de Galítsia, la meitat de la població era jueva: cent cinquanta mil (150.000) jueus. Quan els alemanys en marxaren, en quedaven cinc-cents (500). ... Moltes vegades he pensat que a la vida tot té un preu, per tant haver sobreviscut també té un preu. I el meu preu sempre ha estat el de representar tots aquells que no estan vius.
»
Adolf Eichmann
Wiesenthal sabé el 1953 que Adolf Eichmann, responsable de l'aplicació de la solució final, havia estat vist a Buenos Aires (Argentina), i passà la informació a l'ambaixada israeliana de Viena (Àustria). Quan el pare d'Eichmann morí el 1960, Wiesenthal encarregà a detectius privats que fotografiessin els membres de la família, ja que sabia que el germà d'Eichmann, Otto, s'hi assemblava molt i no hi havia imatges del fugitiu. Aquestes fotografies foren enviades al Mossad el 18 de febrer de 1960, i serviren per capturar Eichmann, el qual seria jutjat a Israel, condemnat a mort i executat l'1 de juny de 1962.
Franz Stangl
El 21 de febrer de 1964, una dona es va presentar al despatx de Wiesenthal a Viena (Àustria). Acabava de llegir un article a la premsa sobre el camp d'extermini de Treblinka (Polònia) on hi apareixia una fotografia de Franz Stangl, que fou comandant dels camps de Sobibor i Treblinka, a Polònia, i explicà que estava casat amb una cosina seva i que vivien al Brasil. Un cop localitzat, Stangl fou extradit a la República Federal d'Alemanya. Jutjat i condemnat a cadena perpètua, moriria d'un atac de cor a la presó de Düsseldorf (Rin del Nord–Westfàlia) el 28 de juny de 1971.
Josef Mengele
Wiesenthal, juntament amb Hermann Langbein, demanaren al govern de la República Federal d'Alemanya que presentés una ordre d'extradició de Josef Mengele, el sàdic metge del camp d'extermini d'Auschwitz (Polònia). Langbein havia descobert els documents del divorci de Mengele on hi constava una adreça de Buenos Aires (Argentina). Tanmateix, quan l'Argentina autoritzà l'extradició el 30 de juny de 1960, Mengele ja havia fugit al Paraguai, on trobà la protecció d'Alfredo Stroessner. Després s'instal·là al Brasil i acabaria morint en una platja de l'estat brasiler de São Paulo el 1979.
Hermine Braunsteiner
Wiesenthal es trobà el 1964 a Tel Aviv (Israel) una supervivent de Majdanek que li explicà que en aquest camp d'extermini hi havia hagut una guàrdia que era coneguda com a «l'euga de Majdanek» per les brutals puntades de peu que etzibava a les seves víctimes. Es tractava d'Hermine Braunsteiner, que ja havia estat condemnada a tres (3) anys de presó a Àustria pels delictes comesos al camp de concentració de Ravensbrück (Mecklenburg–Pomerània Occidental), però no al de Majdanek (Polònia). Amb l'ajut de diversos col·laboradors, Wiesenthal descobrí que Braunsteiner vivia a Nova York (EUA). Després d'un llarg procés d'extradició que es féu efectiu el 7 d'agost de 1973, Braunsteiner fou jutjada a la República Federal d'Alemanya —juntament amb altres nou (9) acusats— i condemnada el 1981 a cadena perpètua. El 1996 seria alliberada per motius de salut.
Altres criminals nazis
Erich Rajakowitsch: Wiesenthal descobrí que Erich Rajakowitsch, responsable de la deportació de jueus dels Països Baixos, després d'haver estat vivint a l'Argentina, havia tornat a Europa i s'havia instal·lat a Itàlia. El 1962 intensificà la persecució del nazi, i aquest inicià un periple per diversos països europeus fins que, finalment, es lliurà a les autoritats austríaques el 14 d'abril de 1963. Al judici, tota l'acusació es basà només en un tèlex, presentat per Wiesenthal, on Rajakowitsch confirmava la deportació de vuitanta-tres (83) jueus holandesos del camp d'internament de Drancy (Sena Saint–Denis, Illa de França). La condemna fou de dos anys i mig (2,5) de treballs forçats, però fou deixat en llibertat ja que havia estat en presó provisional.
Karl Silberbauer: el 1963, Wiesenthal llegí a la premsa que Karl Silberbauer, l'home que arrestà l'Anne Frank, havia estat localitzat i que treballava a la policia vienesa. La denúncia pública de Wiesenthal aconseguí que Silberbauer fos suspès de feina temporalment però mai no fou jutjat per l'arrest de la família de l'Anne Frank.
Helga Willhaus: Helga Wilhaus era la dona de l'Untersturmführer de les SS Gustav Willhaus (mort el 1945), comandant del camp de concentració de Janowska. Fou localitzada per Wiesenthal, denunciada a les autoritats i condemnada a cinc (5) anys de presó per haver mort a trets, juntament amb el seu marit, un grup de presoners jueus mentre construïen un mur dins del camp. Complí la condemna a la presó de Stuttgart (Baden–Württemberg).
Gustav Wagner: Wiesenthal descobrí que Gustav Wagner, antic sotscomandant del camp d'extermini de Sobibor (Polònia) per sota de Franz Stangl, havia fugit amb aquest i també es trobava al Brasil. El 1978, a partir d'una fotografia d'antics criminals nazis que s'havien reunit a São Paulo (Brasil) per celebrar l'aniversari de Hitler, es pogué identificar Wagner. Quan la República Federal d'Alemanya presentà la documentació per a l'extradició, Wagner se suïcidà el 4 d'octubre de 1980.
Pel·lícules sobre Wiesenthal
Odessa (The Odessa File), 1974: dirigida per Ronald Neame, està basada en la novel·la homònima de Frederick Forsyth; Wiesenthal hi és interpretat per l'actor israelià Shmuel Rodensky.
Els nens del Brasil (The Boys from Brazil), 1978: dirigida per Franklin J. Shaffner i basada en la novel·la homònima d'Ira Levin. El personatge d'Ezra Liebermann, interpretat per Laurence Olivier, està inspirat en Simon Wiesenthal.
Wiesenthal, los asesinos entre nosotros (Murderers Among Us: The Simon Wiesenthal Story), 1989. Dirigida per Brian Gibson, és una pel·lícula biogràfica sobre Wiesenthal, el qual està interpretat per Ben Kingsley.
The Art of Remembrance (Die Kunst des Erinnerns – Simon Wiesenthal), 1995. Documental sobre Wiesenthal dirigit per Johanna Heer i Werner Schmiedel.
I Have Never Forgotten You: The Life & Legacy of Simon Wiesenthal, 2007. Un altre documental sobre Wiesenthal dirigit per Richard Trank i amb la narració de Nicole Kidman.
Llibres
Ich jagte Eichmann: Tatsachenbericht (I Chased Eichmann: A True Story), S. Mohn, Gütersloh, 1961.
The Murderers Among Us: The Simon Wiesenthal Memoirs, Nova York, McGraw–Hill, 1967.
The Sunflower: On the Possibilities and Limits of Forgiveness, Schocken Books, Nova York, 1969.
Mauthausen: Steps beyond the Grave (dins Hunter and Hunted: Human History of the Holocaust), Viking Press, Nova York, 1973, pàg. 286–295.
Every Day Remembrance Day: A Chronicle of Jewish Martyrdom, Henry Holt, Nova York, 1987.
Justice, Not Vengeance, Grove–Weidenfeld, Nova York, 1989.
Krystyna: The Tragedy of the Polish Resistance, Ariadne Press, Riverside, 1992.
Dr. Simon Wiesenthal at the Centre for Information and Documentation Israel (CIDI) symposium "Zionism as a response", at the Hilton Hotel in Amsterdam, October 18, 1982.
Simon Wiesenthal a principis dels anys 1940.
Hermine Braunsteiner, «l'euga de Majdanek».
Simon Wiesenthal
El passat dijous 31 de desembre de 2020 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Joan Ferràndiz i Castells (Barcelona, 31 de desembre de 1917 — ibídem, 15 d'agost de 1997), qui fou un pintor i escriptor català, germà de l'actriu Paquita Ferràndiz.
Biografia
Fill de Francesc Ferràndiz i Carbonell. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i després féu dibuixos animats. Col·laborà al film Érase una vez (1948-1950) i escriví i il·lustrà molts llibres per a infants com Mantingueu net el cor i Siguem-hi tots, per a les editorials Baguñà, Chamartín i Bruguera. Des del 1952 ha estat reconegut internacionalment com a autor d'un tipus de nadala amb pastors o àngels estilitzats, riallers i bonhomiosos, que ha estat molt imitat. Dibuixos seus il·lustraren el programa del Festival Pau Casals d'Acapulco (Guerrero, Mèxic) el 1960, editat amb motiu de la primera audició mundial d'El Pessebre.
Endemés, ha obtingut l'englantina als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Lausana (Suïssa) del 1976 i l'accèssit a l'Englantina en els Jocs Florals de Barcelona del 1979. El 1991 obtingué la Creu de Sant Jordi. Fou membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Obres
La nena que va deixar de plorar
Pèl Ros i Poruquet. El valent Tonet.
Piu, Repiu i els ocells. Barcelona (1966)
Núria la pastora (1966)
El valent Tonet. Barcelona (1967)
Peret escombriaire (1969)
Anna la barquera (1969)
Cuallarg i Mr. Cuc (1969)
En Cau Coniller (1971)
Minus i els ratolins (1971)
Les obres de misericòrdia (1971)
Siguem-hi tots (1973)
Mireia la pastora. Pius i els ocells (1973)
Paqui-Derm i Trompa (1975)
Jo sóc un ocell. Un petit país (1975)
Mosa i Octavi. Mantingueu net el cor. (1975)
Nadala de Joan Ferrandis Castells