Our legend is about the King Jaume I who lived in France, in Montpellier, when he was a kid. Some years later he went to Catalonia. He travelled by horse for many days, until he arrived in Catalonia. One day, in the afternoon, he was very tired and he slept in el Pi de les tres branques. There he had a dream: being the king of the three kingdoms. For this reason he fighted until he reached his goal. At the end, he became the king of Catalonia.

Un pagès de Saldes tenia una filla de una boniquesa excepcional. La fama de la seva bellesa va arribar a oïdes del senyor de Saldes, que tenia el seu castell damunt del poble, i va fer per manera de veure-la. Tant i tant li va agradar que va manar-li que anés al castell a fer-li companyia. Temerosa del càstig que podria caure damunt d'ella i dels seus si gosava negar-se a les indicacions del seu senyor, la donzella es va presentar al castell , on la menaren a la cambra millor que hi havia i l'hi tancaren a pany i clau. La donzella es va encomanar fervorosament a la Mare de Déu que es venerava a la capella del castell i va veure que la porta de la cambra se li obria. Obeint un impuls irresistible, va anar marxant cap a la sortida del castell i al seu pas anava trobant totes les portes obertes fins que, sense saber com, es va trobar a fora. Pel camí de tornada a la seva llar va trobar una colla de servents del castell que, reconeixent-Ia i creient que el seu senyor havia fet d'ella allò que havia volgut, es disposaven a fer el mateix. La donzella invoca altra vegada la Verge i immediatament es va fent una coloma blanca que d'una volada es féu escàpola. Com deia que cada any, com en recordança d’aquest fet, el dia de la festa del castell una coloma seguida dels seus colomins entrava per la finestra i, després de fer-hi una volada, se'n tornava, però un dels colomins restava uns, quants dies a fer companyia a la Mare de Déu.

Segurament enlloc del món hi ha una muntanya amb un nom tan escaient com el Pedraforca. Però heu de saber que en aquells temps en què els moros causaven el terror als nostre avantpassats, el Pedraforca no tenia pas la forma que té ara.

Una nit, la gent que vivia prop d'aquella muntanya va començar a sentir estranyes remors; tan aviat era un espaordidor espetegar de pedres, com crits que ningú podía saber si eren de persona o d'alguna mena de bèstia salvatge.

Quan, passada la nit, tothom va poder sortir de les cases i amagatalls on es protegien dels moros, es van trobar amb un fet que ningú no s’hagués cregut de no haver-ho vist amb els seus ulls: dalt la muntanya, allà on mai no hi havia hagut sinó rocs i matolls, s'aixecava, amenaçadorament, un castell d'altes torres i murs poderosos.

- Semblava obra del diable -deia un- Qui, sinó ell, podia aixecar aquesta fortalesa amb una sola nit?

- Ara sí que estem perduts: un castell encantat! - s'exclama un altre -. Si els moros han fet tractes amb el dimoni només ens en poden venir desgràcies.

I, efectivament, des de dalt d'aquell castell, que dominava les valls del voltant els sarraïns, ajudats per les mateixes forces del mal, disparaven les sagetes contra tota persona que gosés apropar-se a la muntanya.

Ben aviat van veure, els cristians, que amb les seves pobres forces mai no podrien alliberar-se d'aquell perill. No era contra els sarraïns, tan sols, que lluitaven; el seu enemic eren, també, les fúries de l’infern, i contra elles només hi valia l'ajut de Déu. Dones i vells, grans i petits, tots pregaven demanant que s'acabés aquell terror, i la nit de Sant Silvestre, que és la darrera nit de l'any, de nou se sentí retrunyir la muntanya enmig d'una tempesta de llamps i trons.

L'endemà al matí, la gent d'aquells verals va descobrir, amb gran sorpresa, que el cim s'havia ensorrat i que del castell encantat només en quedava una tartera de rocs enmig de dues punxes, talment com si la muntanya s’hagués convertit en una foca de pedra, el Pedraforca.

I diu la gent de Saldes i Gósol que, des de llavors, cada nit de sant Silvestre es tornen a sentir crits i esgarips a dalt de la muntanya: són les bruixes del Pedraforca, que es troben per celebrar una festa en honor del diable i recordar aquell castell encantat. Fins i tot hi ha qui diu que les ha vistes volar enfilades en escombres.

Jo, si he de dir la veritat, no m'ho crec gaire; però, per si de cas, la nit de fi d'any m'estimo més passar-la a casa.