En Calot era pagès de tota la vida, vivia a finals del segle passat a l’actual Plaça de la Vila. Sembla ser que en una de les històriques avingudes de la nostra riera, la força de l’aigua va arrossegar la part superior d’una maça de les que es feien servir per asclar llenya. Les seves característiques la feien diferent de les altres. De fet, no tenia cap forat on clavar-hi el pal i, a més, tenia una anella al centre que possiblement era utilitzada per penjar-la.

Tal com sabem, una avinguda d’aigua arrossega tot el que troba riera avall. Passat el tràngol, la gent sovint passava per la seva desembocadura buscant alguna cosa que pogués ser reaprofitada.

Tenim referències de la recollida d’avellanes, llenya, bigues de fusta i, entre moltes altres coses, la maça que protagonitza aquesta llegenda.

Un pescador que passejava per la riera després de l’avinguda es va trobar la maça en qüestió. La va sospesar i va comprovar que pesava molt. El pescador, que coneixia un amic pagès anomenat Calot li va ensenyar la maça que va trobar. En Calot, en veure’n les especials característiques, no va dubtar en prendre-la quan el seu amic mariner li va dir que no li feia cap servei i que per això li regalava. En Calot, que havia treballat amb moltes maces, va veure que allò no podia ser una maça. Amb el pas del temps, el seu patrimoni va augmentar i mai es va saber si la maça hi havia ajudat. A causa d’aquest fet es diu que “totes les maces fan mal menys la del Calot, que estava plena d’or.”

L’Anjub,

a càrrec de Jordi Moreno Rovira.