Història de l'edifici

La Torre amb estil indià

Els terrenys sobre el que està construïda la Torre de La Sagrera va pertànyer a la família Peguera fins el 1890, any en què es va vendre a Joan Arpí i Cantí. Aquest va parcel·lar part dels carrers Berenguer de Palou (aleshores Provençals), Gran de La Sagrera i Pacífic.

La configuració d’aquest immoble és defineix per la seva tipologia arquitectònica que correspon a la d’un petit palau o “Casa d’Indians”. Aquesta és una tipologia característica de les edificacions del segle XIX i es caracteritza, entre d’altres, pel seu estil neoclàssic amb abundant ornamentació.

Font: Breu història de la Torre de la Sagrea per Joan Olona

Es tracta d’una edificació a quatre vents amb façanes de similars proporcions i amb coberta a dues aigües. La tipologia d’aquesta coberta marca la jerarquia de les façanes amb dos frontons. Aquests frontons és caracteritzen per l’abundància d’obertures que donen llum a les golfes de l’edifici.

Tot i que es desconeix la data exacta d’inici de la construcció de la Torre senyorial, es sap que l’any 1897 s’estava treballant en la seva edificació, sobre uns terrenys propietat de l’industrial i polític Joan Arpí i Cantí, al barri de La Sagrera, Sant Martí de Provençals. Arpí era un conegut rajoler, nascut a Sant Andreu de Palomar, que va parcel·lar la finca convertint l’antic camp de la Sínia en una rajoleria. L’industrial era, a més, un personatge notable també a Sant Martí de Provençals, d’on fou regidor de l’ajuntament i alcalde des del juliol de 1895, formant part del partit conservador.

L’habitatge de la Torre de La Sagrera però, no l’hem de relacionar amb Joan Arpí sinó amb la seva filla i gendre: Maria Arpí i Francesc Ruscà i Pineda que foren els veritables residents. Aquest darrer, un industrial adober, seria l’autèntic promotor.

La Torre, una escola innovadora

L’any 1936, la casa serà expropiada per l’Ajuntament de Barcelona per a la instal·lació d’una escola pública amb capacitat de 180 alumnes del Comitè de l’Escola Nova Unificada: organisme que pretenia, fonamentalment, pal·liar el dèficit de places escolars de l’època, la qual cosa comportaria la remodelació d’edificis existents, que havien estat prèviament adquirits per les institucions públiques. La iniciativa s’emmarcava dins del pla de construcció d’escoles que havia iniciat als anys 20, la Comissió de cultura de l’Ajuntament de Barcelona i que continuà la Generalitat durant la República, per tal de pal·liar els alts índex d’analfabetisme de la població. Hem de tenir en compte que el tema de l’escolarització fou un problema endèmic, sobretot dins les classes treballadores on el gran gruix d’infants formaven part de la mà d’obra de les fàbriques.

Seguint la normativa del moment, implantada per la Generalitat, els edificis privats destinats a escoles havien de reunir unes condicions funcionals molt concretes, per la qual cosa, la casa fou objecte d’un projecte de remodelació que fou elaborat per l’arquitecte Isidre Puig i Boada.

La Torre industrial

L’any 1938, les germanes Ruscà i Arpí que havien recuperat la propietat de la casa la venen a Joaquim Morel, industrial fabricant de licors destil·lats i propietari de l’empresa Licores Sorel, que reformaria tot el recinte a partir de l’any 1941. És el moment en que apareix grafiada a la tribuna de la casa, l’any 1941 juntament amb l’any 1875, - data d’origen de l’empresa de licors-, i un acròstic amb les inicials F.M inscrites en un cercle.


Morel va consolidar l’activitat de tipus industrial a la zona edificant de manera integral tot el terreny, amb la construcció de cellers i magatzems però mantenint la casa com a edifici administratiu i de residència del personal auxiliar de l’empresa. L’any 1947, Morel ven l’empresa de licors a la família Soler, destil·ladors d’Arenys de Munt, però va mantenir la propietat dels edificis de La Sagrera que va explotar mitjançant una nova empresa anomenada Almacenes Sagrera dedicada a la fabricació de licors però també a l’emmagatzematge i transport de tota mena de productes, aprofitant la proximitat de l’estació ferroviària de mercaderies de La Sagrera. Aquell mateix any construirà una altra nau industrial adaptada a la nova alineació del carrer de la Indústria i l’any 1953 ampliarà la fàbrica de licors, amb una nau a l’actual carrer de Clara Zetkin.

Francesc Morel i Ribalta mantindrà la seva activitat a la zona com fins als anys vuitanta.

La Torre Ocupada

Ençà

La Torre del barri, la Torre de La Sagrera

L’edifici, inicialment no estava catalogat com a patrimoni cultural de la ciutat i estava en perill d’enderrocament dins del Pla Sagrera- Sant Andreu vinculat a les obres de l’AVE, ja a finals de mil·leni. Va ser precisament en aquella època quan començà una forta reivindicació per mantenir en peu l’edifici i recuperar el seu ús. Especialment després que a l’any 2002 quan l’AVV de La Sagrera es queda sense els locals del parc de la Pegaso.

L’any 2007, l’Ajuntament aprovà el Pla de Millora Urbana del Sector Entorn Sagrera, que afectava a la Torre, el qual s’adjudicava com equipament públic. Ara bé, no va ser fins a finals del 2015 que no van començar les desitjades i esperades obres. La data prevista per finalitzar les obres era cap a la primavera del 2017. Finalment però, l’obra va quedar inaugurada el 26 de novembre en el marc de la Festa Major.

Al llarg de tots aquells anys de reivindicacions i espera de l’equipament es van anar forjant la complicitat entre les principals associacions del barri. Aquestes són les que deriven en la constitució de la Federació Torre de La Sagrera com entitat de segon grau que es presenta aquell mateix any i que aglutina les sis entitats del barri mencionades amb anterioritat.

El projecte obre un nou paradigma de participació gestió comunitària a La Sagrera. Aquest, està cridat a ser un nou pol d’atracció de talent sociocultural, on de forma intergeneracional -infants, joves i adults- puguin compartir i dur a terme un ampli ventall d’idees; proposar un infinit reguitzell de projectes alhora que impulsar-los; dissenyar iniciatives ben innovadores que vetllin per una societat.

A mitjà termini, hi ha la voluntat de que l’espai esdevingui pal de paller pel veïnat i un referent de dinamització sociocultural al districte.