Projecte‎ > ‎Planes de prova‎ > ‎

Prova de plantilla per contingut

Història

Església de Sant Romà
(aquest article ha estat copiat de la wikipedia per tal de fer una prova de com quedaria un cop adaptat i retocat una mica a l'estil que estic provant. He canviat unes poques coses, com ara: el tipus de lletra (aquesta es "Verdana"), els formats de texts (he deixat alguns vincles que no son d'aquesta plana, son de la wikipedia, per tal de veure com quedarien els enllaços), en definitiva, molt semblant a la wikipedia però amb alguns petits canvis...)

Els primers pobladors de Lloret foren els indigets, una de les tribus dels ibers que habitaven la Catalunya actual. D'aquest passat podem destacar els jaciments de Montbarbat,Puig de Castellet i el del Turó Rodó.

El de Montbarbat es troba al cim de la muntanya amb el mateix nom. Fou habitat entre els segles VI aC i I dC. En les diverses excavacions realitzades s'ha trobat restes de ceràmica ibèrica, emporitana, àmfores ibèriques i púniques, materials de bronze i eines agrícoles de ferro.

El jaciment del Puig de Castellet fou construït el segle III aC i era utilitzat com a torre de guaita per controlar la costa.

La vila actual es formà cap al segle XV al voltant del barri de la platja. L'església parroquial de Sant Romà fou acabada l'any 1522 i cal destacar el retaule major (1545 - 1549) pintat per en Pere Serafí.

Els segles XVII i XVIII van ser temps de penúries i conflictes, com la Revolta dels Joseps.

El port de Lloret va esdevenir cada vegada més important i, sobretot, a partir d'obtenir el permís de comerciar amb les colònies americanes. D'aquesta època cal destacar les cases construïdes pels indians quan tornaren d'Amèrica. Malauradament, moltes foren destruïdes pel creixement urbanístic posterior. Encara se'n pot observar una mostra al Passeig Marítim on trobem la casa de Can Garriga. Fou construïda l'any 1888 per l'Enric Baptista Garriga i actualment hi ha el Museu Marítim de Lloret de Mar. També hi ha elMuseu Casa dels Gats, al carrer de Sant Albert.

D'aquesta època també cal destacar el cementiri modernista (1901) on hi ha les obres de Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà i Soqué i Bonaventura Conill i Montobbio.

Val a dir que avui en dia, en el segle XXI, s'està qüestionant el model turístic i de creixement de la vila, que ha patit un desenvolupament urbanístic desenfrenat, que ha malmès precisament molts dels seus arguments turístics (un entorn natural cuidat i frondós, a peu de costa).

Edat Antiga

Lloret, Puig de Castellet


Les prospeccions i excavacions arqueològiques que s'han realitzat a la muntanya de Montbarbat i a altres indrets, permeten assegurar que els primers pobladors de Lloret pertanyien al paleolític inferior, i s'han trobat assentaments ibèrics dels segles IV i I a. de C., a les zones de Montbarbat, Puig de Castellet, Turó Rodó i Coll de Llop. Els pobladors d'aquests nuclis urbans ibèrics tenien, fonamentalment, una economia de subsistència. La seva activitat era l'agricultura, la ramaderia, la caça i la pesca. A les diferents excavacions realitzades a Montbarbat i Puig de Castellet apareixen elements de defensa (muralles, torres...), estructures d'habitatges, sitges, ceràmica feta a mà i a torn, i, al Puig Castellet s'han trobat fragments de ceràmica campaniana i d'àmfora púnica.

Segons alguns estudiosos, és probable que al segle I a. de C. ja arribessin els primers romans a la costa lloretenca. No obstant això, no fou fins al segle I dC quan l'assentament romà de la platja de Fenals va assolir la seva època més esplendorosa. Les excavacions realitzades a Fenals mostren unes estructures de grans dimensions que s'utilitzaven, segurament, com una mena de naus industrials on es comercialitzava la producció ceràmica que produïen amb els seus forns. La platja de Fenals, doncs, devia facilitar l'entrada i sortida de la producció de terrissa. També destaca, de l'època romana, la torre sepulcral que data del segle II d. de C. Les excavacions arqueològiques realitzades al voltant de l'actual ermita de Sant Quirze, també permeten assegurar l'existència d'una basílica paleocristiana i d'una necròpolis que dataria del segle IV d. de C.

Edat Mitjana

Rèplica moderna de la torre de l'homenatge del Castell de Sant Joan de Lloret de Mar


La primera menció documental de Lloret de Mar data de l'any 966. El text, que es troba a la Biblioteca de Catalunya, al volum 572 del fons de manuscrits (PonsGuri 1989d), recull la donació de l'alou de la vil·la de Tossa de Mar efectuada per importants magnats de la Catalunya del segle X, actuant com a marmessors de Miró comte de Barcelona i Girona, al monestir de Santa Maria de Ripoll. En el document s’assenyalen els seus límits, a migdia “in mare magnum”, a ponent "in termino de Loredo, siue in riuo de Canelles" i a tramuntana “in ipsas Palomarias de Uillanova siue in Caldes”.

No obstant això, no fou fins a l'any 1001, quan es va formar l'alou de Lloret, arran del fet que el comte Ramon Borrell de Barcelona va segregar-lo del terme de Maçanet per cedir-lo al vescomte gironí Seniofred. L'alou o domini senyorial de Lloret va mantenir-se en mans dels vescomtes de Girona, fins a l'any 1041, nou anys després en què, després del conflicte entre les dues filles d’Amat de Montsoriu i netes de Seniofred en el 1032, Ermessenda i Sicardis, es va acordar que la segona renunciaria als drets heretats dels seus pares a favor de la primera, muller de Guerau de Cabrera, a canvi del terme de Lloret i de béns d’estanyol.

D'aquesta època, probablement, també data la construcció del Castell de Sant Joan situat al cim de la muntanya que separa les platges de Lloret de la de Fenals. L'edificació gaudia d'una vista extraordinària i s'utilitzava com a guaita i, tanmateix, com a refugi pels lloretencs quan la població estava en perill. Disposava d'una capella, la de Sant Joan, que al principi es trobava dintre del lloc fortificat i que canvià de lloc per perill d'enrunament però on s'indica mai on va ser traslladada.

La senyora de Lloret, Sicardis, va promoure i facilitar la construcció de la capella de Sant Romà (l'actual ermita de les Alegries) en un territori propi que no arribava al mar. Més tard, l'any 1079, va aconseguir que es consagrés com a església i dies més tard, també es va consagrar l’església de Sant Joan del castell de Lloret. El 1165 la catedral de Girona esdevé l’únic amo del castell de Lloret, però aquest fet que no es reconeix fins al 1217. El Capítol de Girona portava l'administració de tot el seu patrimoni per mitjà de dotze pabordies, i, per a distingir-les, cada una d'elles rebia el nom d'un mes de l'any. Cada pabordia estava regida per un prepòsit, babord o administrador, que podia residir o no en la localitat administrada. La pabordia que s'ocupava dels béns de Lloret era la del mes de Novembre.

En aquell moment, el poble era un escampall de cases de pagès que, majoritàriament, estaven situades a la zona de l'interior i, per tant, no ha d'estranyar-nos que la primera parròquia de Sant Joan estigués tan allunyada de l'actual nucli urbà de Lloret. Segons l’historiador Elvis Mallorquí, les primeres referències que es tenen de l’establiment dels lloretencs a la vora del mar són de 1262, data a partir de la qual es produeix un ràpid creixement de focs i persones fins a assolir els 36 focs –unes 160 persones- l’any 1346, ben poc abans de l’esclat de la pesta negra als Països Catalans i de la incursió dels genovesos, que l’any 1353 saquejaren i incendiaren el poblat marítim de Lloret.

Els lloretencs que vivien a prop del mar es dedicaven a comercialitzar els productes de l'interior (llenya, fusta, carbó...) i, practicaven la pesca i la navegació de cabotatge que, progressivament, va anar agafant més importància. A meitat del s. XIV es produïren dos fets que trasbalsaren la població lloretenca. En primer lloc, la pesta negra (estesa per tot Europa) que va provocar estralls entre la població. I segon, com a conseqüència de la guerra que enfrontà Pere III d'Aragó amb els genovesos, es produí una incursió d'aquests en el terme i provocaren la destrucció i l'incendi de les cases que estaven a vora la platja i destrossant el Castell que hauria de ser reconstruït uns anys més tard. El cens de l'any 1359 a Lloret, va quedar en només 67 focs o llars (uns 320 habitants). Els italians varen crear fins i tot el barri de Venècia i es diu que guarnien les seves barques de pescadors com góndoles venecianes fent processons per mar. Alhora es va començar a creure en sants i verges de tradició italiana com la Verge de Loreto, Santa Rosalia, Sant Sebastià i Santa Cristina, que es va convertir en la patrona de Lloret.

L'any 1446 els lloretencs comencen a demanar la incorporació del seu territori a la Corona. La reina Maria de Castella els va atorgar protecció perquè poguessin iniciar el plet però, no obstant això, es va produir una forta tibantor entre la Pabordia i la gent de Lloret. La reina Maria, fins i tot, manà que s'aclarís la mort del lloretenc Gaspar Guirat que, pel que sembla, havia estat maltractat pel prepòsit.

Edat Moderna

Ermita de la Mare de Déu de les Alegries


No se sap amb certesa quant de temps va durar la divisió de les capelles, la de Sant Joan i la de Sant Romà (les Alegries), però el que sí que se sap és que a mitjans del segle XV es tractava ja de construir una nova església parroquial, propera al lloc on habitaven els pescadors i els mariners. Les obres van començar el 1.509 i acabar l'any 1522 i el cost total va ser de 3.000 lliures. L'església fou construïda segons l'estil gòtic català del moment i es va decidir que la nova parròquia també havia de servir de refugi als feligresos durant les incursions dels pirates. Així, el campanar fou emmerletat i proveït d'espitlleres i, la porta d'entrada (que era llevadissa) corria per dintre d'un solc ben profund. L'any 1541, els jurats de la Universitat de Lloret encarreguen la decoració de l'altar major als pintors Pere Serafí ("El Grec") i Jaume Fontanet.

El segle XVII es caracteritza pels mals i les penúries que assotaren Lloret: guerres, pestes, temporals, fam... Els lloretencs decidiren traslladar la imatge de Santa Cristina de la seva ermita a l'església parroquial, per tal de poder-hi adreçar millor les seves pregàries i amb la confiança que aconseguirien una major influència. I el segle XVIII es caracteritza per conflictes i penúries de la població. Amb la guerra de successió, a començaments del segle, Lloret va haver de contribuir amb homes, traginers, allotjament, llenya, diners i els lloretencs començaven a sentir-se molestos perquè les tropes que allotjaven cometien gran quantitat d'abusos i injustícies. Per tal d'intentar frenar els abusos dels soldats, l'any 1711 el Consell va determinar que es faria un regal al senyor comte d'Harcourt (que es trobava a Hostalric) d'unes quarteroles de vi i un cabàs de peix. La comitiva que portés el present l'havia d'informar dels desordres que cometien els seus soldats als termes de Lloret i Blanes.
Ermita de Santa Cristina


Entre els anys 1764 al 1772, es va construir la nova ermita de Santa Cristina (el primer document on se cita l’ermita, propietat de l’Obreria, és de l’any 1422). Per obtenir cabals per a les despeses de la construcció l'Obreria es va vendre joies, canelobres de plata, es talaren boscos que eren propietat de Santa Cristina i s'organitzaren tota mena de recaptes. Fins i tot, el rector, d'acord amb el bisbat, donà permís per pescar els diumenges amb la condició que els beneficis s'atorguessin a les obres. Però els ingressos més importants provingueren dels mariners i armadors.

En aquella època, ja hi havia molts navegants lloretencs que anaven a Amèrica d'una forma més o menys declarada. Però, l'any 1778, el rei Carles III va promulgar el Decret del Lliure Comerç amb les colònies americanes. Aquest fet, va suposar un gran impuls per a l'activitat marinera de Lloret perquè, a partir de llavors, els vaixells lloretencs ja podien navegar lliurement cap a Amèrica. Segons el cens de Floridablanca, l'any 1787 ja hi havien 590 matriculats (nom que es referia a la gent relacionada amb el món del mar), xifra sorprenent si es considera que, en aquell moment, la població lloretenca era de 2573 persones.

L'any 1788 els pescadors lloretencs es negaren a pagar el delme del peix o ribatge al Capítol de la Catedral. L'Ajuntament, el veïnatge i els Cerdans (gent de la Cerdanya que passaven l'hivern treballant a la costa) es posaren al costat dels pescadors i es produí un fort enfrontament entre les autoritats que representaven als canonges i el poble que defensava l'actitud dels pescadors. Es concentrà molta gent que cridaven "No pagueu, no pagueu... que l'Ajuntament no ho vol". Enmig de la confusió i la cridòria començaren a llençar pedres i taronges per ferir les autoritats i les insultaren anomenant-les lladres i traïdors. Foren processats i condemnats uns quants veïns i, com que set dels vuit processats s'anomenaven Josep, aquest motí fou conegut amb el nom de la "Revolta dels Joseps".

Edat Contemporània



L'any 1790 hi hagué un nou litigi entre el Capítol de la Catedral i els lloretencs. Probablement, la "Revolta dels Joseps" va servir d'encenall per reivindicar al rei Carles III i al Supremo Consejo de Hacienda que la jurisdicció civil i criminal del terme de Lloret s'incorporés a la Corona. Finalment, la vila va guanyar aquest plet que durà 17 anys i va costar 40.000 lliures. A partir de llavors, la justícia no havia d'ésser administrada per un batlle nomenat pels canonges, sinó que l'havia d'administrar un batlle nomenat pel rei.

A principis del s. XIX l'activitat naviliera lloretenca va augmentar progressivament. Entre 1812 i 1869 s'arribaren a construir 130 vaixells (majoritàriament bergantins i pollancres de 150 a 250 tones); però, l'època daurada del comerç i la navegació transoceànica fou, específicament, entre els anys 1830 i 1860. Com a conseqüència, en aquesta època es produí un cert increment de la població; així, pel 1820 hi havia a Lloret 2.300 habitants; deu anys més tard 2.902 persones i, el 1840 s'arribà als 3.024 ciutadans.

Els vaixells empraven quatre o cinc mesos per anar a l'Havana i tornar. Si anaven a Montevideo, el viatge durava gairebé mig any. Els llocs freqüentats eren, sobretot, l'àrea del Mar del Plata i la del Mar de les Antilles i del Golf de Mèxic. Alguns, però, anaven fins i tot a l'Amèrica del Nord i a la costa de Xile i a Filipines. El negoci consistia a exportar vins, oli, teixits, sal, farina i altres mercaderies, i en importar cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè, rom, petroli, tasajo (carn salada i assecada), etc. Sense oblidar, la importància del tràfic d'esclaus.


Els Americanos

El còctel més famós del bar Floridita de Cuba, el daiquiri creat per Constantí Ribalaigua, sobre una de les taules del bar.


Molts lloretencs participaven en el negoci que suposava cada viatge i posaven diners per a la construcció del vaixell o per a l'adquisició de la mercaderia. Un capità de vaixell no era pas, doncs, un mer transportista, sinó un especulador que intentava treure el benefici més gran que podia de la càrrega que portava. Alguns dels capitans d'aquells velers vuitcentistes han passat a formar part de la història local. Entre els més famosos es troben Agustí Conill, Agustí Domènech, Pau Domènech, Josep Esqueu, Josep Macià, Joan Bautista Mataró, Silvestre Parés, Agustí Vilà, Antoni Vilà, etc. El comerç transoceànic del segle XIX va dinamitzar la vida dels pobles costaners i, alhora, va obrir els ulls de la gent davant les possibilitats d'enriquir-se que oferien les terres americanes. Foren molts els emigrants que, aprofitant la facilitat d'anada a Amèrica per mitjà dels vaixells de l'època, van instal·lar-se en el Nou Continent amb la intenció de fer fortuna a base de treball constant.

Els qui anaven a ultramar ho feien de petits (als 13 o 14 anys) i, sovint, portaven una recomanació per a un amic o un familiar que ja hi era i que els acollia o els facilitava la primera ocupació. Més tard, quan podien, es plantaven pel seu compte i alguns van esdevenir grans financers, banquers o propietaris. La millor època de la presència lloretenca a Amèrica, especialment a Cuba, va ser entre 1840 i 1880. Després, fins a 1.900, hi hagué una època de davallada de la marina mercant. Entre els lloretencs que van destacar a Amèrica en diversos camps i a diferents llocs estan Narcís Gelats i Durall (banquer), Narcís Macià i Domènech (empresari), Mossèn Narcís Domènech i Parés (canonge), Josep Surís i Domènech,Pere Codina i Mont (actor) i Constantí Ribalaigua que creà el daiquiri i que es va convertir en la beguda nacional de Cuba. Si allà tot els anava bé i feien fortuna, tard o d'hora, tornaven a la vila nadiua. Eren els "americanos" o "indianos" que havien anat a Amèrica pobres, havien fet fortuna i havien tornat al poble amb una bona quantitat de diners que els permetés viure de renda). Llavors els anava a rebre l'orquestra de la població, repartien cigars, més tard es casaven amb una noia jove (la família ho consentia per sortir així de la misèria), enderrocaven la vella casa pairal i es feien bastir una mansió senyorial, neoclàssica, eclèctica o ja modernista, es feien construir un sumptuós mausoleu en el cementiri nou i, si la base era sòlida, feien obres filantròpiques. D'entre els Americanos lloretencs es pot destacar Joan Sureda i Guinart, Salvador Garriga i Garriga i Nicolau Font i Maig. La riquesa d'aquests homes fou tan gran, que segons diuen, podia mesurar-se pel nombre de capellans i gent pobra que anava al seu enterrament. Habitualment, en els capítols testamentaris dels americanos, la dona vídua no es podia tornar a casar perquè si no perdia els drets a l'herència. Per tant, com que les dones eren molt més joves, solien estar assetjades pels familiars del difunt. Així, si l'atrapaven en fals, podrien recuperar una bona part de la riquesa del difunt.

Els que tornaven d'Amèrica sense fer fortuna es deia irònicament que "havia perdut sa maleta a l'Estret" i, per tant, ningú no el considerava "americano".

"Costas las de Levante, playa la de Lloret"
Article principal: Marina (Arrieta)
Emilio Arrieta, compositor deMarina


El 21 de setembre del 1855 s'estrenà a Madrid l'opereta "Marina" amb lletra de Francesc Camprodon i música d'Emilio Arrieta.

« Costas las de Levante, playa la de Lloret. »
— lletra de Francesc Camprodon, música d'Emilio Arrieta


Camprodon, diputat a les Corts, coneixia bé la costa lloretenca i va voler dedicar-li un record. De bon començament, aquesta composició va passar desapercebuda però, posteriorment, fou considerada una de les més importants i conegudes del gènere líric espanyol. La frase "Playa la de Lloret" va contribuir a una major popularitat de la població i es va convertir en el primer eslògan publicitari de Lloret de Mar.



Inicis com a destí d'estiu

L'alt nivell econòmic que s'havia assolit en certs sectors de la població lloretenca (comerciants, naviliers i americanos) va afavorir que s'enderroquessin les velles cases i que s'aixequessin petits palauets neoclàssics, modernistes o eclèctics. S'edificaren, doncs, les cases del passeig del Mar, del carrer Sant Pere i de la plaça d'Espanya.
L'any 1872, es va inaugurar el nou edifici de l'Ajuntament, d'estil neoclàssic, que havia estat projectat per l'arquitecte Fèlix de Azúa.
El 1880, també s'inaugurà l'edifici del nou Hospital de Lloret que es construí, especialment, amb l'ajut dels lloretencs que vivien a Amèrica i estaven ben situats.
L'any 1898 l'indiano Nicolau Font i Maig, "comte de Jaruco", va reformar i restaurar el santuari de Sant Pere del Bosc, que havia adquirit durant la desamortització, a l'època d'Isabel II. L'església fou decorada pel pintor barceloní Enric Monserdà. El pedró de la Mare de Déu i les Creus de terme que es troben en el camí cap al santuari varen ser projectades per l'arquitecte modernista Puig i Cadafalch. El poeta mossèn Jacint Verdaguer reformà la lletra dels goigs.
L'any 1900 es va inaugurar el nou cementiri que, amb el temps, reuniria un esplèndid conjunt modernista, amb obres de Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Conill...

La davallada de la marina i del comerç transoceànic i, tanmateix, les pèrdues de les colònies americanes provocaren un estancament en la construcció de nous edificis públics i privats. En el primer decenni d'aquest segle, ja arribaren a Lloret els primers estiuejants. L'any 1918 es varen començar a aixecar els primers xalets d'estiu i l'any 1920 s'obrí el primer hotel, l'hotel "Costa Brava". El període de postguerra es caracteritzà per les restriccions (amb cartilles de racionament) i les dificultats econòmiques. Tot plegat comportà la pràctica generalitzada de l'estraperlo. Ben aviat, però, arribaren els primers estiuejants que procedien de l'àrea barcelonina que generalment es tractava de fabricants de tèxtil ben situats o d'ocupacions similars.

Paradís gentil

Des dels anys 20 Lloret de Mar havia acollit, als estius, selectes famílies de la societat de Barcelona i el seu entorn, que buscaven en les platges lloretenques un ambient agradable. Entre els estiuejants il·lustres cal esmentar Josep Carner, un dels grans poetes de Catalunya, que el 1919, a la revista D'Ací i d'Allà, batejà Lloret amb el nom de "paradís gentil".

Passada la Guerra Civil de 1936-39, la burgesia de Barcelona i la seva àrea d'influència torna a escollir Lloret, entre altres poblacions costaneres, com a destí de vacances. A poc a poc, la fama de la ciutat d'estiueig transcendeix els límits fronterers de l'Estat espanyol i comencen a aparèixer les primeres cares estrangeres.

Un metge odontòleg alemany, Ernest Adler (Karlsbad, 1906 - Lloret de Mar 1996), de gran prestigi a Europa en temes de medicina bucal, s'estableix a Lloret i contribueix a divulgar el nom i les excel·lències de la vila entre la seva clientela centreeuropea.

El moment clau de l'eclosió turística i de la transformació urbanística, fou a partir de 1950, on Lloret de Mar va començar a rebre els primers visitants estrangers amb més nombre. Les antigues cases senyorials anaren caient i es convertiren en hotels i instal·lacions de serveis. Les vinyes foren urbanitzades i quan s'acaben les vinyes, el bosc. Part del paisatge fou malmès per sempre. Amb pocs anys la vila cresqué cap a l'interior, sorgint els barris de Mas Carbó, Mas Baell, el Molí i Puig Ventós, i, a la vegada, s'enllaçaren les edificacions del nucli urbà central, amb les de la zona de la platja de Fenals. La gent ho aposta tot a una sola carta, tal vegada tement que altres alternatives puguin fer fracassar un futur, que amb el turisme i l'hostaleria, es preveu bo.

A la dècada dels anys seixanta i setanta s'aprovaren 34 urbanitzacions en el terme municipal. L'any 1975 es comptabilitzaven 203 establiments hotelers, 421 bars i restaurants, 53 discoteques i 21 agències de viatges. A la dècada dels anys vuitanta, el nombre de turistes, durant la temporada alta, ja superava els 150.000.

Comments