Portal‎ > ‎Curiositats‎ > ‎

La donzella grega

20 de febr. 2016, 10:50 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 20 de febr. 2016, 10:53 ]
(en edició) (pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

Es tracta d'una d'una tragèdia amorosa ocorreguda a les platges de Lloret en temps antics; recollim les paraules de Mossèn Josep Palomer, qui en un article publicat el 1915 ens explica la llegenda amb aquestes paraules: 

"Tranquil·la era la nit, i la lluna creixent escampava raigs melancòlics que rislaven la mar en calma amb riells argentats i bellugadissos. En una roca espadada i solitària se hi veia una donzella gentil qui amb son sistre(1) afinat llençava notes en l'espai que s'esbandien melodioses, i en la quietud de la nit ritmàvem amb el remoreig de les lleus onades que se dilataven per la platja. Tenia tot l'encís d'una beutat grega, i semblava talment una d'aquelles estàtues que Fídias cisellà amb un excés de pulcritud. I verament, era grega la damisel·la, com grecs eren els seus majors ans que sojornessin en la llevantina "Lauretum"; i ella tenia un aimador que nou llunes enrere havia vist marxar vers la industriosa i sapient Atenes, prometen-li per a son retorn l'enllaç dels seus cors; i en cada lluna que eixia nova, també deixava la dama la seva llar en les hores quietes de la nit i s'atansava a la roca cantelluda i solitària per a cantar espàrçes a l'amor absent; i les llunes passaven, i el jove rodi no venia; i ella, vinga llençar les mes tendres simfonies, i vinga guaitar la lluna, com si l'astre melangiós li hagués de portar noves de la persona volguda.

Haveu sentit parlar d'aquelles beutats gregues rodejades de una cort de flors entre les que hi descollen les flairoses roses de la Cólquida i les jolius tulipes d'Helespont? Haveu sentit parlar d'aquelles flonjes cabelleres rosses de rissos perfumats, en els quals hi troba el zèfir el més preuat Edem de sos amors? Haveu vist mai aquelles testes esveltes i aquells ulls negres i magnètics com un abisme sense fons? Tal era la formosa Karina, la cantaire de les roques lloretenques.

I entre tant les musicals melangies de sos sistre i les meloses modulacions de la veu setinada, tramuntant els aires i les roques, se condensaven quietes en la petita platja, avui anomenada de Fanals; i els grecs que allà hi romanien industriosos jeien sots l'ala d'un somni dolçament platxeriós; i el grec Pol·lion, qui no dormia i son cor bategava, s'anava esmunyint per aquelles roques, atret per el cant de la sirena a qui aimava, sense haver aconseguit mai correspondència; i conjuminava un crim, que portat de sa ardor i follia anava a perpetrar, i al cap de llarga estona va emmudir el sistre, la veu melangiosa esdevingué patètica, i un núvol que llavors creuà amb la lluna, fou el vel que tapà una escena violenta i aterradora.

Sola i plorosa romania la formosa Karina en el fons d'una cova que les roques formaven a la vora del mar.

Dues llunes havien transcorregut des de que l'enamorat Pol·lion l'havia arrabassada en mig de la placidesa melangiosa que li proporcionava l'anyorança del rodi Kactifón; dues llunes, que li havia declarat sa folla passió i ella havia rebutjat sos tendres afalacs; dues llunes, que l'havia segrestada en el fons d'aquella cova, des de on sols oia les remors de les onades, i des de on recordava encara amb mes intensitat a l'aimador absent.

I Karina sofria; i quasi sempre els sofriments se plasmaven en muda desesperació; i demanava a clams la mort que oviraba llunyana, i volia rompre sos lligams per a despenyar-se en les roques lloretenques, com ho feu Safo de les de Léucade; i sa pròpia impotència l'atuïa, la agullonava a voltes per a rompre les fermes lligadures, la feia ovirar descans bo i capbussant-se en les immensitats aquàtiques...

I encara transcorregueren mes llunes. I vingué un esclau de Pol.lion amb missatge de son senyor per a demanar-li novament amor; i ella, angoixosa, pidolà en el servent que afluixés sos lligams; i al fer-ho compassiu el nocturn missatger, s'escapà la donzella; i corrent, corrent, arribà al cim del collet d'Helios (avui Santa Cristina); i allà, guaitant la lluna, sadollada de frisós paroxisme, recordant a son amor absent, de qui no n'hagué mai mes noves falagueres... Se despenyà al mar en el precís instant que, corrent rera seu, volia l'esclau lliurar-la de la catàstrofe.

Animades eren de bon matí les platges que formant graciós semicercle llepaven amoroses a la vella Lauretum. Unes galeres arribades de Atenes i carregades de treballadors de Rodes i de manufactures exquisides, amorraven empeses per el ventijol que joguinejava amb les gonflades veles. Tota la colònia grega era vinguda a la platja. I començà el des-carregament dels rodis i dels objectes laborats; i era Kactifón qui les comanava i se donava pressa, car amb tan llarga absència freturava per a veure a sa Karina volguda. I la veié mes prompte de lo que volia! Des de el pont de proa de sa galera, un remer l'indicà veure prop de les roques que tanquen en semi-cercle, el cadàver d'una dona que les aigües removien amb son vaivé bellugadís; i al botar una barqueta per a que recollissin aquelles despulles, romangué esglaiat, car veié, ja de color morat, el cadàver de la damisel·la que cercava.

La avui platja de Fanals, romania solitària. Aquell trafiquegi que dirigia Pol·lion, el causant de la mort de Karina, havia desaparegut, i el propi Pol·lion havia fugit de les costes lloretenques.

Cada nit, en el cimal d'una roca, s'hi veia capçiros un donzell de rostre esblaimat i mirada fosca. Era Kactifón. Havia sabut per aquell esclau de Pol·lion la faisó de la tragèdia passada, i sols desitjava ajuntar-se amb sa volguda Karina per a recorre junts aquells camps que somniava arrenglerats de murtres i balandres, allà en les regions de lo desconegut... I en una nit també de lluna, delirant, frisós, frenètic, cercà el repòs en el fons de les aigües que se removien paoroses.

En la roca mes apropada a les aigües, s'alçà durant molts segles una creu de ferro laborada, i avui servada en un museu. Els grecs marxaren de Lauretum; rera seu vingueren gents de Fócia; an eixos els succeirien noves generacions, i per tradició tothom recordava, al veure aquella creu plantada al cim d'una roca en la platja de fanals, la doble tragèdia-idíl·lica allà ocorreguda, i que avui sols pot recordar-se i reconstruir-se, escorcollant velles notes, car la creu ha desaparegut d'allà on era, i la llarga successió de llustres ha esmorteït la llegenda, per cert plena de romanticisme."(2)


(1) Instrument metàl·lic de percussió format per un marc proveït d'un mànec i de varetes travesseres, que es fa sonar agitant-lo amb la mà.
(2) Mossèn Josep Palomer (1915) (El Norte 16 de setembre de 1915)
Comments