Portal‎ > ‎

Curiositats

El nou aplec

24 de nov. 2016, 3:04 publicada per Jordi Guitart

Poema publicat a la revista "Aplec de la Sardana" (1/5/1968) per el mestre Joan Domènech:


el nou aplec

 

Avui la plaça s'omple de gent il·lusionada

que es belluga incansable, anant d'aci d'allá,

i tant punt la tenora enceta la tonada

la mà de cada home retroba una altra mà.

 

I així, braços alçats, serena la mirada,

amb un compàs precís, comptant al puntejar,

teixexen la garlanda que va agafant amplada

i dóna a cada home l'estreta d'un germà.

 

I hom diria que el vent, sentint la cantarella,

per no fer perdre el punt als qu'han format l'anella,

suspèn la seva cursa, fent lleu el seu batec,

 

i deixa que tothom, el galant, la donzella,

els infants, la gent gran, i fins la gent qu'és vella,

tots ballin delitosos gosant del nostre Aplec.

 

Els arbres del voltant no mouen ni una branca.

La sombra de llur tronc acull al fatigat

que amb altres parla i riu amb la rialla franca

per retornar a la plaça tan prompte reposat.

 

L'anella va seguint. A voltes s'obra i tanca.

Els balladors en troben un altre a llur costat.

Cap estament ni classe a la rodona manca;

A tots uneix i ferma un vincle d'amistat.

 

La Verge que s'ho mira de dins del Santuari

en queda embadalida i fins voldria anar-hi

i trobar-se amb el poble qu'estima tant i tant;

 

perquè la nostra Mare també es sent catalana

i porta a dins del cor l'amor a la sardana,

visquent, com tots nosaltres, el goig d'aquest instant.

 

Joan Domènech Moner. Maig 1968

 

Oda a Lloret de Mar

2 de maig 2016, 10:08 publicada per Vicenç Llavero   [ actualitzat el 2 de maig 2016, 10:13 ]

ODA A LLORET DE MAR

De tots els airecels em plau mirar-te,
Lloret de Mar, no sols mar de Lloret:
cel de pedra i jardí florent que enarta,
fresc paradís, i d'ànimes, floret.

La Dona Marinera és una fita,
Santa Cristina un clos de resplendors.
Dafne llorer? Apol·lo aprofita,
tots dos profusos als aparadors.

Fóres enllà d'un compte venturer,
al sol, a l'ombra de remota calç
i en trípode de fusta de llorer,
gong d'or, de plata, amb drings angelicals?

Encara papallones i libèl·lules
t'al·lucinen amb vagues lluentons.
No arreu se'n guarden cristal·lines cèl·lules,
ans se'n conserven pintadets cartons.

Oh, el  bon pastís dels jovencells als pares
el diumenge de Rams! Els grans tortells
afermancen el goig dels cents que empares,
la tramuntana i un oreig d'anells.

Fonts, pujols, parcs, vergers de tota mena
i el passeig de palmeres i de llum.
La pedra es fa paraula. El verb hi emmena
petges de sant, bona aigua i bon perfum.

HI ha, senyant el paisatge, quatre guies
cap el cel, quatre ermites: la de Gràcia,
i, amb Sant Quirze, la de les Alegries
i de Santa Cristina, Bellor, gràcia.

(Gràcia divina, bella i graciosa,
no sol quan et floreixen ametllers,
ans quan et plora amb aura delitosa
enyor de sons i somnis fetillers)

Romanalla vistent i macadures
com de cara pigada i estimada,
naus en flascons, fervents musicadures
(fantasia amb cabells castanys d'amada)

Relíquies de la santa i car vestigis
dels tractes amb Itàlia i les Antilles,
i el pi, soplujador, de tants prestigis;
la "Blanca Aurora", fada entre flotilles.

El poble d'altres temps es desforrolla.
T'han descobert innumerables ulls,
uns ulls novells enclins en la forrolla
i humits de goig i de boirencs vasulls.

Romanitzada, selvatana, ibèrica,
senyorívola i sobria en tot moment,
esfreixurant-te als esbarzers d'Amèrica
i alguns tornant-ne gaudiosament.

Ara Amèrica et torna i tot Europa,
i tot  el món, que ja no et cap, Lloret,
amb cotxes, i amb vaixells amb vent de popa.
Oh banderons guarnint panys de paret!

Cales (Fenals? Canyelles? ) Temps! S'esbrava
l'estrangeria en nits d'estiu. Però,
com tota vila de la Costa Brava,
Lloret de Mar viu per damunt d'això.

Oh Lloret a l'hivern! Fogar d'estudi
(no pas fugir d'estudi en gran matí),
tot desitjant que el temps gentil trasmudi
les escaiences d'un tal bell bastir.

"S'amorra, amorra"? Gust de la vagància?
Molt de marina i de campestres déus.
Mes l'aire hi tresoreja la fragància
del socors lauretà als estranys i als teus.

La gent que et va fruir com a sorpresa
de joc de cartes, trompeteig de galls,
les vigílies de festa, queda ullpresa
amb els teus nous acolorits blancalls.

El sol taronja i verd que s'esllavissa
del bosc a llunyes d'aigües de setí
acosta illes de plata com Eivissa
i agermana els fidels del ball més fi.

La processó per mar, amb "Ses Obreres"
(Oh, el minuet, tan noble com alat,
i aquelles almorratxes enciseres! )
troba ensems terra nova i envelat.

Fora d'humana mida no resulta
res que es doni a Lloret. Atzar, fatic,
recordats piament, tenen un culte
al fons del cor com en un vidre antic.

Un vidre de banús o de l'arena
d'una platja com la virginitat
de l'aigua, tan diàfana i serena,
que et fa gemma de cristal·linitat.

Topazi de la Costa i maragdina
transparència dels canvis de la llum,
et vénen a cercà' el tritò i l'ondina,
i a molts te'ns vas tornant un dolç perfum.

"Coneix-te a tu mateix! i " De res, massa"
et regulen. Prò, més que lluentells
de llegendes, Apol·lo et llueix massa
per retení' ales d'àguila i artells.

àguila blanca, majestat florida,
vola a Venècia, a Cuba, als caps del món:
si tornaves vermella, malferida,
o cendra al mar, renaixeràs al mont.

Renaixeràs al mont, a la muntanya
espessa d'arbres d'òptima resina
i verds. Pinyons com llet, flor de castanya,
llorer, suredes, la senzilla alzina.

Parents de lluny semblant, lloré' i lluer;
ambaixadors essent, rossinyols, merles,
oh, a l'alba, en temps novell, cor renouer,
com en surts, d'aquests boscos, molls de perles!

Entremesclall de sons i voladisses,
terra empreciosida d'encantaries,
ens fas les ànimes enyoradisses
d'estupefaccions involuntàries.

I enmig i enlaire, l'Àngel, marbre dur,
que, amb la Mare del Crist i el medalló
del dolç poeta i sacerdot millor,
dreça l'estrella que tothora lluu.

Ciutat de déus mereixes ser, Lloret,
Lloret de Mar, la de les fresques roses:
sigues Ciutat de Déu, vila que goses
i fas,com si et gronxessis a l'airet.
                                                                        Sebastià Sànchez-Juan -1974-
                                                                  

Lloret, ahir i avui

12 d’abr. 2016, 4:37 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 12 d’abr. 2016, 4:38 ]

(en edició) (pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

El llibre "Lloret, ahir i avui" es la número disset de les obres publicades per el Club Marina Casinet. L'edició d'aquest llibre el 2005 coincideix amb el cinquantè aniversari del Club Marina Casinet (1955-2005) tal i com queda reflectit en la seva dedicatòria:
 
"A tots els dirigents i socis del Club Marina Casinet que, al llarg d'aquest cinquanta anys, han ajudat a configurar la història de l'entitat i han estat testimonis de la transformació del nostre poble."

Dedicatòria que es fa extensiva:
 
"I als autors de les fotografies antigues -sovint anònims- gràcies als quals podem conservar el record gràfic del passat."

Com diu la darrera dedicatòria el llibre es un recull d'imatges del passat de la nostra vila confrontades amb imatges més recents amb les quals els autors del llibre ens han volgut mostrar els canvis que el pas del temps ha anat fent en diferents indrets de la nostra població. Es recullen imatges de més de 150 llocs diferents que serveixen per fer-nos una idea entre l'ahir i l'avui.

"Aquest llibre es el fruit de l'esforç conjunt de dos fotògrafs, la Maria A.Comas i l'August Mas, que s'han ocupat de les fotografies actuals, i de l'historiador Joan Domènech, que ha ideat el fil conductor, ha seleccionat les imatges antigues i ha escrit els comentaris. Sense oblidar Josep Maria Barba, artista pintor, que ha dissenyat, com sempre, una portada suggerent." 

Citem al professor Domènech qui, amb les seves pròpies paraules del pròleg, descriurà molt millor que no pas nosaltres, el que es aquest llibre:

"...no pretenem posar la feina recopila-tòria de fotografies i comentaris, que hem fet, al servei de cap tipus de pensament derrotista. La nostra intenció no és ni provocar reaccions triomfalistes en valorar el desplegament inusitat que sofert Lloret, mercès al qual és indubtable que tots vivim millor en l'aspecte econòmic, ni donar lloc tampoc a un rosari de lamentacions basades en la nostàlgia d'unes maneres de fer desaparegudes que, possiblement, anteposaven el tracte humà al diner."

I segueix:

"...La nostra aportació fotogràfica no vol crear polèmica, però no està tancada a la reflexió, perquè encara creiem -tot i que la finalitat d'aquest recull no vagi per aquí i sigui només documental- que podem seguir pensant en un hipotètic Lloret equilibrat en el que, amb les modernitats urbanístiques controlades, sigui agradable viure i sentir-se pròxim del qui tens al costat."

Ermites lloretenques (Poema de Felicià Serra i Mon)

23 de març 2016, 4:21 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 23 de març 2016, 4:22 ]

(en redacció, pendent de revisió, pendent d'aprovació)


Ermites lloretenques

Ermites lloretenques escampades
amb flaires de muntanyes, valls i prades,
i de fonoll mari
que creix en el rocam a toc de pi.

Sant Quirze, l'ermita xica,
degana de tot Lloret
envellida mica en mica...
que a Julita glorifica
i el Sant que es el seu vailet.
No és estrany que la viola
perfumi l'eglesiola
florint arran de paret.

Verge de les Alegries,
Regina de cel i camps,
que exornada de masies
enfilant-se a llunyanies
desfeu grops i allunyeu llamps.
Beneïda la campana
que a vostra vora i solana
amb vila ferma lligams!

Santa Cristina, Patrona
que al poble porta l'etzar;
assutzena que corona
el tossal que s'abraona
a la mar, de què és vell far.
Quants d'ex-vots rics engalanen
ta casa en que s'agermanen
museu i temple i llar.

Verge de Gràcia, Senyora
d'alzines, aulets i pins, 
que brilleu com gaia aurora
en el tron on se us adora
emplaçat boscatge endins.
Lluny com és el palau vostre,
doneu a la mar el rostre
per rebre els precs dels marins.

I l'Àngel, que no és ermità,
però quasi com si ho fos,
amb la mà signant la fita
del cel on a tots invita
dalt del su turó rocós.
Rera seu, la serralada,
i enfront, distant, com pintada,
la mar amb ses lluïssors.

Les Mare de Déu petites,
i quin goig que totes feu
als camins de les ermites
lloretenques abans dites
oferint-vos al romeu!
Brots de mates o floretes 
us tiren les pubilletes
perquè ans de l'any les caseu.

Ermites lloretenques escampades
amb flaires de muntanyes, valls i prades
i de fonoll mari
que creix en el rocam a toc de pi.

La donzella grega

20 de febr. 2016, 10:50 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 20 de febr. 2016, 10:53 ]

(en edició) (pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

Es tracta d'una d'una tragèdia amorosa ocorreguda a les platges de Lloret en temps antics; recollim les paraules de Mossèn Josep Palomer, qui en un article publicat el 1915 ens explica la llegenda amb aquestes paraules: 

"Tranquil·la era la nit, i la lluna creixent escampava raigs melancòlics que rislaven la mar en calma amb riells argentats i bellugadissos. En una roca espadada i solitària se hi veia una donzella gentil qui amb son sistre(1) afinat llençava notes en l'espai que s'esbandien melodioses, i en la quietud de la nit ritmàvem amb el remoreig de les lleus onades que se dilataven per la platja. Tenia tot l'encís d'una beutat grega, i semblava talment una d'aquelles estàtues que Fídias cisellà amb un excés de pulcritud. I verament, era grega la damisel·la, com grecs eren els seus majors ans que sojornessin en la llevantina "Lauretum"; i ella tenia un aimador que nou llunes enrere havia vist marxar vers la industriosa i sapient Atenes, prometen-li per a son retorn l'enllaç dels seus cors; i en cada lluna que eixia nova, també deixava la dama la seva llar en les hores quietes de la nit i s'atansava a la roca cantelluda i solitària per a cantar espàrçes a l'amor absent; i les llunes passaven, i el jove rodi no venia; i ella, vinga llençar les mes tendres simfonies, i vinga guaitar la lluna, com si l'astre melangiós li hagués de portar noves de la persona volguda.

Haveu sentit parlar d'aquelles beutats gregues rodejades de una cort de flors entre les que hi descollen les flairoses roses de la Cólquida i les jolius tulipes d'Helespont? Haveu sentit parlar d'aquelles flonjes cabelleres rosses de rissos perfumats, en els quals hi troba el zèfir el més preuat Edem de sos amors? Haveu vist mai aquelles testes esveltes i aquells ulls negres i magnètics com un abisme sense fons? Tal era la formosa Karina, la cantaire de les roques lloretenques.

I entre tant les musicals melangies de sos sistre i les meloses modulacions de la veu setinada, tramuntant els aires i les roques, se condensaven quietes en la petita platja, avui anomenada de Fanals; i els grecs que allà hi romanien industriosos jeien sots l'ala d'un somni dolçament platxeriós; i el grec Pol·lion, qui no dormia i son cor bategava, s'anava esmunyint per aquelles roques, atret per el cant de la sirena a qui aimava, sense haver aconseguit mai correspondència; i conjuminava un crim, que portat de sa ardor i follia anava a perpetrar, i al cap de llarga estona va emmudir el sistre, la veu melangiosa esdevingué patètica, i un núvol que llavors creuà amb la lluna, fou el vel que tapà una escena violenta i aterradora.

Sola i plorosa romania la formosa Karina en el fons d'una cova que les roques formaven a la vora del mar.

Dues llunes havien transcorregut des de que l'enamorat Pol·lion l'havia arrabassada en mig de la placidesa melangiosa que li proporcionava l'anyorança del rodi Kactifón; dues llunes, que li havia declarat sa folla passió i ella havia rebutjat sos tendres afalacs; dues llunes, que l'havia segrestada en el fons d'aquella cova, des de on sols oia les remors de les onades, i des de on recordava encara amb mes intensitat a l'aimador absent.

I Karina sofria; i quasi sempre els sofriments se plasmaven en muda desesperació; i demanava a clams la mort que oviraba llunyana, i volia rompre sos lligams per a despenyar-se en les roques lloretenques, com ho feu Safo de les de Léucade; i sa pròpia impotència l'atuïa, la agullonava a voltes per a rompre les fermes lligadures, la feia ovirar descans bo i capbussant-se en les immensitats aquàtiques...

I encara transcorregueren mes llunes. I vingué un esclau de Pol.lion amb missatge de son senyor per a demanar-li novament amor; i ella, angoixosa, pidolà en el servent que afluixés sos lligams; i al fer-ho compassiu el nocturn missatger, s'escapà la donzella; i corrent, corrent, arribà al cim del collet d'Helios (avui Santa Cristina); i allà, guaitant la lluna, sadollada de frisós paroxisme, recordant a son amor absent, de qui no n'hagué mai mes noves falagueres... Se despenyà al mar en el precís instant que, corrent rera seu, volia l'esclau lliurar-la de la catàstrofe.

Animades eren de bon matí les platges que formant graciós semicercle llepaven amoroses a la vella Lauretum. Unes galeres arribades de Atenes i carregades de treballadors de Rodes i de manufactures exquisides, amorraven empeses per el ventijol que joguinejava amb les gonflades veles. Tota la colònia grega era vinguda a la platja. I començà el des-carregament dels rodis i dels objectes laborats; i era Kactifón qui les comanava i se donava pressa, car amb tan llarga absència freturava per a veure a sa Karina volguda. I la veié mes prompte de lo que volia! Des de el pont de proa de sa galera, un remer l'indicà veure prop de les roques que tanquen en semi-cercle, el cadàver d'una dona que les aigües removien amb son vaivé bellugadís; i al botar una barqueta per a que recollissin aquelles despulles, romangué esglaiat, car veié, ja de color morat, el cadàver de la damisel·la que cercava.

La avui platja de Fanals, romania solitària. Aquell trafiquegi que dirigia Pol·lion, el causant de la mort de Karina, havia desaparegut, i el propi Pol·lion havia fugit de les costes lloretenques.

Cada nit, en el cimal d'una roca, s'hi veia capçiros un donzell de rostre esblaimat i mirada fosca. Era Kactifón. Havia sabut per aquell esclau de Pol·lion la faisó de la tragèdia passada, i sols desitjava ajuntar-se amb sa volguda Karina per a recorre junts aquells camps que somniava arrenglerats de murtres i balandres, allà en les regions de lo desconegut... I en una nit també de lluna, delirant, frisós, frenètic, cercà el repòs en el fons de les aigües que se removien paoroses.

En la roca mes apropada a les aigües, s'alçà durant molts segles una creu de ferro laborada, i avui servada en un museu. Els grecs marxaren de Lauretum; rera seu vingueren gents de Fócia; an eixos els succeirien noves generacions, i per tradició tothom recordava, al veure aquella creu plantada al cim d'una roca en la platja de fanals, la doble tragèdia-idíl·lica allà ocorreguda, i que avui sols pot recordar-se i reconstruir-se, escorcollant velles notes, car la creu ha desaparegut d'allà on era, i la llarga successió de llustres ha esmorteït la llegenda, per cert plena de romanticisme."(2)


(1) Instrument metàl·lic de percussió format per un marc proveït d'un mànec i de varetes travesseres, que es fa sonar agitant-lo amb la mà.
(2) Mossèn Josep Palomer (1915) (El Norte 16 de setembre de 1915)

Llegenda de la platja de Santa Cristina

28 de gen. 2016, 6:23 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 19 de febr. 2016, 6:39 ]

(en edició) (pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

En aquesta platja hi vivia un pescador, vidu, que comptava amb la companyia de la seva filla, una noia molt maca, molt treballadora i virtuosa. Tots els dies el pare i els seus companys de feina sortien amb la barca a calar ses xarxes a mar i tornaven a mitja nit.

En fer-se fosc, la filla del pescador sortia de la cabana a on vivien amb un fanal de llum, i des de un petit turó, feia senyals de llum cap a mar per poder orientar els pescadors i guiar-los de tornada a lloc segur.

Un dia va passar per la cabana del pescador el fill d'un senyor feudal de les rodalies que caminava a l'atzar per el lloc, s'havia perdut. Descobrí la cabana, i en veure a la filla del pescador, es va sentir atret per la seva bellesa i la brillantor dels seus ulls. De seguida va prendre una malaurada decisió i va marxar amb el propòsit de tornar a la nit per poder dur a terme en la foscor, els seus malèfics propòsits. De forma cautelosa, el malfactor va trucar a la porta de la cabana, i en trobar-la entre-oberta la va empènyer i va entrar. La noia, espantada en veure'l i endevinant les seves intencions va tractar de fugir, però l'home no la deixava. Es barallaren durant una estona, fins que el llum que il·luminava la cabana va caure i es van quedar a les fosques. La noia va aprofitar el moment per fugir, però l'home la va tornar a agafar prop del penya-segat on desprès d'una lluita violenta, perderen tots dos l'equilibri i caigueren al mar. Les onades van esborrar qualsevol rastre del drama.

Quan el pare i els seus companys pescador tornaven, no van poder guiar-se per la llum del fanal que la filla, normalment, onejava des de el turó, equivocaren el rumb i s'estavellaren contra les roques.

Poc temps desprès, en la sorra de la platja, de forma espontània, hi brotaren unes mates de lliris i unes altres de cards, multiplicant les seves llavors i expandint-se... 
Tots els anys, arribant al mes de juliol, a la platja de Santa Cristina hi floreixen els lliris, símbol de la puresa de la filla del pescador, i els cards, emblema de la brutalitat del fill del senyor feudal.

L'Abans. Recull Gràfic de Lloret de Mar (1885-1965)

25 de gen. 2016, 9:11 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 19 de febr. 2016, 6:40 ]

(en edició) (pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

Llibre d'en Jordi Draper Costa, periodista i antropòleg de Lloret de Mar editat per la  Editorial Efadós amb la col·laboració de l'Ajuntament de Lloret de Mar.

"L'Abans. Recull Gràfic de Lloret de Mar (1885-1965)" 675 pag.

Aquest volum es dins la col·lecció "L'Abans" que recull la història, les vivencies i la fesonomia de la gent i els pobles de Catalunya, el llibre presenta una part de l'història viscuda per el nostre poble compresa entre finals del segle XIX i mitjans del segle XX a través de fotografies on queden plasmades les vivències i els fets de la vida quotidiana del habitants.

Les imatges venen presentades per temes ordenats segons el calendari festiu de l'any, sobre entitats i folklore, vistes dels carrers i diferents indrets de la població, edificis destacats, esdeveniments locals, festes majors, celebracions i festes de barri, fires, col·legis, oficis, comerços, personatges destacats, etc. Construint d'aquesta forma el teixit històric del poble.

Com diu el propi autor en la introducció del llibre:

"L'objectiu d'aquest volum és recuperar, per mitjà de les fotografies i de la transcripció de l'història oral, els passat immediat de les ciutats, pobles i viles de Catalunya. Les imatges es converteixen en un bon missatge de difusió dels canvis que han experimentat els espais, així com dels esdeveniments viscuts en el col·lectiu de la vila des d'un punt de vista etnològic i antropològic."

En definitiva, memòria gràfica d'un poble com queda recollit en el pròleg, a cura de Contxita Romaní Draper, amb aquestes paraules:

"Ah! si sabéssim fer confluir aquesta memòria excel·lent i els avantatges del progrés! Si aquesta memòria, no tant llunyana, ens proporcionés eines per plantejar un futur més ric humanament, ens faria a tots un preuat favor. Aquella gent vivia!..."

Ànimes Vincladisses

20 de nov. 2015, 6:19 publicada per Jordi Guitart   [ actualitzat el 20 de nov. 2015, 6:20 ]

(en redacció) (pendent de correcció) (pendent d'aprovació)

Ànimes vincladisses


Novel·la de Felicià Serra Mont publicada l'any 1930.


Escrita entre Lloret de Mar i Barcelona durant l’any 1929 i editada per la Llibreria Catalònia, de la Ciutat Comtal l’any següent.


L’obra està dedicada per l’autor al seu pare.


La novela narra el triangle amorós entre en Cisco Gòmbit, na Roseta de Cal Gran i la bonica i sensual actriu Lucienne i està ambientada amb detalls precisos i plens de color, estil fresc, amable, i a voltes irònic en la vila de Lloret de Mar.


Les observacions d’ambients i les descripcions dels personatges transpúen el coneixement i l’amor que l’autor te sobre Lloret.


Considerada la primera novel·la escrita i ambientada exclusivament en la vila de Lloret.


Podríem dir que consta de tres parts: En els primers capitols l’autor ens presenta els personatges i el su entorn, ens descriu la relació amorosa entre en Cisco i la Roseta fins l’arribada de l’artista de cinema al poble, en la part següent es dessenvolupa el nus principal o problema de la novel·la en que la relació d’en Cisco i la Roseta es veu afectada per  la presència de l’actriu, finalment  en una tercera part es narra el desenllaç d’aquest triangle amorós entre en Cisco, la Roseta i Lucienne.

Posem les paraules del mestre Joan Domènech que ens descriuen encertadament la trama de la novel·la i el seu contingut:

"Els cinc capítols que integren la primera part serveixen per presentar els personatges i l'escenari i insinuar el nus de la qüestió: els amors d'en Cisco Gòmbit i la Roseta de Cal Gran, forts i indestructibles fins que arriba una impactant artista de cinema al poble. La segona part —formada per nou capítols— serveix per plantejar el problema i ho fa primer d'una forma subtil, a través de la xafarderia de Ses Noies Margarides, un parell de solterones cotillaires que sabien totes les coses que passaven a Lloret, i després, per mitjà de la narració directa dels fets ocorreguts. En un altre capítol ja ens permet entrar a la llar on viu la Roseta, la noia que se sent menyspreada, i podem analitzar psicològicament les seves reaccions. Dos capítols més estan destinats a demostrar —com diu el seu títol— que rere la tempesta... S'esdevé la calma. Sembla que tot va bé però en Cisco Gòmbit torna a ensopegar —i aquesta vegada fort— amb la mateixa pedra. Més que pedra, evidentment, dona, i de les captivadores. Els dos darrers capítols d'aquesta segona part ens endinsen en l'ambient del Casino del poble, en les tertúlies del qual abunden els comentaris sobre l'actualitat vilatana, i en el tarannà i les aficions d'un ric hisendat lloretenc: el senyor Miquel. La tercera part té cinc capítols i una cloenda. En els dos primers hi és excel·lentment descrit l'ambient de la festa major lloretenca, la passada (cercavila) i les sardanes de la vetlla, la processó marítima a Santa Cristina, el paratge d'aquella platja incomparable, la bellesa de l'ermita, la força que tenen les regates, competint per les quals en Cisco Gòmbit i en Jaume, germà de la Roseta, arriben a les mans, amb una greu lesió per al primer. El tercer capítol d'aquest bloc —titulat Cors que suen— ens descriu el neguit de les famílies implicades, d'un cantó per veure cap on s'orientarà la situació d'en Cisco Gòmbit, i de l'altre per veure si els amors d'ell —en cas que se salvi— i la Roseta es podran reprendre per segona i definitiva vegada. Sortosament, el capítol IV i el V permeten descobrir un bon acabament i l'expressió de l'agraïment de tots per la intercessió de Santa Cristina. A la cloenda hi ha una petita i insospitada sorpresa, referida a algun dels personatges".(1)



 

(1) Joan Domènech i Moner

Felicià Serra Mont, “Ànimes vincladisses”, Llibreia Catalonia, 1930

Guillem Molla, “Revista de Girona” num.224, maig-juny 2004, pag.112

Felicià Serra Mont, “Ànimes vincladisses”, Papers on Demand, 2003

 

Si jo no fos lloretenc (Poema de Felicià Serra i Mon)

25 d’oct. 2015, 2:28 publicada per Jordi Guitart

(en edició) (pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

SI JO NO FOS LLORETENC


No en dubteu pas gens ni mica;
De tot el món, el millor
és el triangle que feren
Ceres, Pirene i Tritó,
i al qual varen acordar
Catalunya batejar.
El millor de Catalunya
ja hi podeu pujar de peus
és la costa que de l'Ebre
ultrapassa el Cap de Creus:
eixa cinta tan galana
que es diu Costa Catalana
De la Costa Catalana,
el bocí més enciser
per bell, per gai i per mascle,
per festós i per auster,
és eix on la mar, més blava,
juga i riu: la Costa Brava.
I d'aquesta Costa Brava
no n'ha vist el millor indret
qui no ha baixat a “S'Aguia”
i no ha apamat tot Lloret.
Us parlo, doncs, amb el cor,
en dir-vos ‘xò que us diré:
Si jo no fos lloretenc....
ho voldria ser!


Lloret Susan Burman

11 d’oct. 2015, 1:02 publicada per Vicenç Llavero   [ actualitzat el 2 de maig 2016, 10:13 ]

(pendent de revisió) (pendent d'aprovació)

El matrimoni britànic  Ronald i Edna Burman, que van passar les seves vacances a Lloret l'any 1957, varen batejar a la seva filla com a Lloret l'any 1960. Quan la Junta Local de Turismo y Educación Popular s'assabentà  d'aquest fet, va enviar una nina de porcellana a casa dels Burman. L'última notícia d'aquesta curiosa família és que varen emigrar a Australia 7 anys després, on apareix la Lloret Susan Burman, amb el seu germà Paul John i els seus pares, segons el registre d'emigració del govern australià. 

1-10 of 10